Ocellz

Mitja Marató de Granollers

2012-02-05T23:21:00.002+01:00

Avui he fet la mitja marató de Granollers, "la Mitja". És la cursa més popular de Catalunya en aquesta distància i una de les més populars de la península. Les inscripcions s'exhaureixen ràpidament i hi ha moltíssims inscrits (aquest any han acabat 7826 corredors). La importància queda palesa en la presència del plusmarquista mundial de marató el kenyà Patrick Makau (corredor d'Adidas) que no ha aconseguit guanyar ja que el barceloní Carles Castillejo l'ha superat a l'arribada.
Hi he anat amb uns quants companys del CET Distance, el meu club: Marcel, Pep, Lluís G., Lluís de P., Xavi i ens hem trobat amb en Walter.

La cursa ha estat bé, amb molt fred (abans de la sortida he vist un -6 però durant la cursa segur que havia pujat). Al principi una mica lent degut a la gran quantitat de gent i que la carretera era estreta. Crec que hem començat a anar una mica al nostre ritme al km 5, pero del 7 al 8 encara ens hem trobat taps importants. A l'alçada del Km 9, entrant a la Garriga, he guanyat una mica de distància amb el Pep que fins aquell moment havíem anat junts, però l'estretor del recorregut m'ha ajudat a agafar un xic d'avantatge. Un cop a la Garriga, tot era cap avall i he començat a pujar una mica de ritme, al final he baixat fins als 4:15 - 4:20 patint una mica els últims quilòmetres on he notat la manca d'entrenaments de llarga distància i he aconseguit acabar en 1:33:51 (posició 1651) molt millor que el meu objectiu que era baixar de 1:40:00.

La meva cursa:
distància parcial ritme mitjà
5 Km 0:23:03 - 4:37
10 Km 0:45:39 (22:36) - 4:31
15 Km 1:07:34 (21:55) - 4:23
20 Km 1:29:11 (21:37) - 4:19
21,097 Km (mitja) 1:33:51 (04:40) - 4:15 (ritme global mitjà 4:27)

Resultats oficials de la Mitja

Duatló de Tavèrnoles

2012-02-05T22:54:00.002+01:00

El dia 29 de gener vaig participar al duatló de muntanya Tavèrnoles, Campionat de Catalunya i puntuable per la lliga de clubs. Era el meu primer duatló i hi vaig participar per ajudar al meu club a ascendir a 1ª divisió. Al final el meu esforç no va caler perquè el meu club va presentar un molt bon equip i va acabar 3er de la general (amb en Pau Zamora, Marcel Carreras i el Xavier Garabí) i en classifiació individual en Pau va fer 3er home i la Pati 3a dona. molt bon paper.

La meva cursa no té massa història, sortir l'últim (no se què ens passa que ens posem a xerrar a la sortida i acabem a la cua) i el primer sector a peu (5Km) remuntant i avançant gent en zones estretes. La part de bici (amb la rígida clàssica) pleníssima de fang i per tant me la vaig prendre amb calma. Al Frode, un company del club, li va agradar el meu comentari quan portàvem més de mitja hora: "espero que el meu comptaquilòmetres estigui espatllat perqè nomès marca 8 km". Amb bon humor van pasar els 19 Km del sector, el fang, la boira i el fred, això si, el fang i els v-brakes són una molt mala combinació. Finalment ls últims 2,5 Km a peu molt bé sense cap contratemps. Al final 2:17:02 i ben content.

Resultats oficials
Fotos oficials

L'equip del CET Distance

L'amant perillosa (Haruki Murakami)

2011-12-14T01:35:00.000+01:00

El títol original del llibre que m'acabo de llegir de Haruki Murakami és "Al sud de la frontera, a l'oest del sol", no se perquè en aquesta edició s'ha posat el títol de "l'Amant perillosa", un títol que directament es podien haver estalviat. A part de l'anècdota de l'edició en català cal dir que ens trobem amb un llibre típicament "murakamià". Amb això què vull dir? Doncs que té tots els ingredients necessaris: joventut, història d'amor, Tokio, un bar, jazz, mort/suïcidi (encara que no es diu explícitament) i unes relacions un xic peculiars entre els personatges encara que ens ho pinti de la manera més natural possible.

La novel·la és curta i es llegeix molt ràpidament. L'acció transcorre a un ritme adequat encara que té una durada inusitadament llarga (des de la infància fins l'edat adulta). La història és d'aquelles en que Murakami n'és un expert: sembla que al principi no passi gran cosa i es limiti a mostrar-nos els personatges en una primera visió relativament llunyana (encara que es narra en primera persona, com és normal en ell), després a poc a poc la cosa es complica, les relacions comencen a tenir més subtileses i la ment del protagonista comença un procés de transició que el portarà a l'obligatorietat d'escollir una opció de les que se li presenten, però potser la desició no triada no té la trascendència que n'havia esperat.

En definitiva, bon llibre encara que per mi no és el millor dels que he llegit de Murakami.

L'amant perillosa (al sud de la frontera, a l'oest del sol)

Haruki Murakami

Editorial: labutxaca

Idioma: Català (traducció del japonès per Concepció Iribaren i Andreu Nolla)

1ª edició en català: 2003 (ed. Empúries)

1ª edició en japonès: 1992

aquesta edició: febrer 2010

ISBN: 978-84-9930-063-4

Pàgines: 237

Preu: 8,95 €

M'he comprat una GoPro Hero2

2011-12-08T22:40:00.000+01:00

Doncs, tal i com diu el títol que hi ha sobre aquest text, m'he comprat una càmera GoPro Hero2 versió Outdoor, és a dir, amb accessoris per portar-la fent esports a l'aire lliure (les altres versions són Surf i Motorsport). He començat a fer alguna prova i aquí us poso un vídeo d'una sortida en MTB. És una mica llarg, però es per mostrar una mica el que es pot fer, amb més temps es pot fer millor i planificar més les preses de video.

Sailfish half triatló de Berga

2011-12-01T01:19:00.000+01:00

El dia 25 de setembre el tenia marcat al calendari d'esport com a objectiu de fi de temporada. Es feia el primer Sailfish half triatló de Berga i era un prova que havíem quedat amb tots els del C.E.T. Distance com a objectiu de temporada. De fet jo ja vaig fer un "half" (mig IM) al maig a Mallorca però aquest queia més a prop i creia que el podria entrenar més o menys correctament. Res més lluny de la realitat. Em vaig presentar amb un entrenament mínim, havent nedat un parell de dies, dues sortides en bici i una corrent. A l'estiu que creia que tindria una bona setmana d'entrenament, em vaig lesionar al quàdriceps i em vaig quedar amb dues sortidetes curtes. No era el primer cop que em presentava a una cursa amb poc entrenament però confiava en el meu entrenament acumulat històric i en la meva capacitat de patiment/tossuderia.

Ens presentem a Berga amb el Pep, que també és del club de triatló, el dissabte a la tarda amb unes expectatives de pluja elevades però amb incertesa de cara a diumenge. Fa un temps estrany però s'aguanta i anem a buscar els companys a la fira del triatleta. És petita però ens anem trobant tots, hi ha bon ambient i ens anem animant els uns als altres. Plou lleugerament. Sopem a la "Pasta Party" que és petita però efectiva i anem a dormir a la furgo al costat de l'arribada.

Dia de cursa: fa bon dia, ens llevem i agafem tot el material per anar en bici fins a la sortida a la presa de la Baells. Són 6 km però es fan bé i serveixen per despertar-nos. deixem la bici als bonics boxes que han fet sobre la presa i ens mirem el recorregut de natació. Fa molts dies que no nedo massa i el recorregut em sembla llarg. Mentre estem fent els preliminars escoltem música clàssica de fons i passejant per la presa ens adonem que la música és en directe quan veiem un pianista, un violinista i una cantant al mig de la presa. Entre la música, la llum del matí i el fum que surt de l'aigua que està més calenta que l'aire, es presenta una cursa èpica.

Natació (1,9 km): Sortim molt malament, uns quants del club ens hem quedat al final de la cua per arribar a l'aigua i mentre la majoria encara estem al camí que ens porta a la sortida, els que estan dins de l'aigua ja neden abans que donin la sortida. Quan arribem a l'aigua ja ens porten bastant més de 200 metres. Començo a nedar i veig que no serà el meu dia perquè no tiro gens i sortint dels últims pot ser un sector de natació patètic. Em calmo i intento agafar el meu ritme. Em costa però vaig fent i començo a atrapar gent, quan faig la tornada m'animo perquè vaig dins un grup nombroset però hi ha molta gent que ja ha sortit. Surto de l'aigua amb un temps oficial de 38:09 (pos. 294) però el meu rellotge marca poc més de 35 minuts.

T1: m'encanta sortir de l'aigua envoltat de tambors. La transició és un pel llarga però es fa bé. Mentre corro per la presa veig que quasi tots els meus companys ja han sortit de l'aigua. Se'm torna a enganxar el neopré treient-me'l però surto sense perdre massa temps.

Gràcies a Triatló FisioRutPujol per la foto

Bici (90 km): surto molt animat ja que és el sector que m'ha d'anar millor. Atrapo el Pep poc després de sortir de la presa i pujant cap a Berga i tiro endavant amb totes les forces per recuperar temps. El circuit són dues voltes amb una primera part de baixada, una segona de pujada lleugera i després baixem un altre cop cap a Berga. La primera volta la faig molt bé, a bon ritme i pedalant força bé. A la baixada aprofito el 54x11 i pedalo fins als 70 km/h, en pla mantinc velocitats de 35-40 i pujo a més de 20 km/h acoblat sobre la bici. A la segona volta es posa de manifest el meu curt entrenament i em sobren 20 km, casualment els de la pujada que faig com puc. A Berga arribem a la T2 per una rampa bastant forteta. Acabo en 2:48:28 (pos. 95 i 32,05 km/h de mitjana).

T2: molt curta, canvio ràpid amb les sabatilles de còrrer i surto corrent amb ganes però la primera rampa ja m'avisa que patiré, com si no ho sabés.

Córrer (21 km): la secció a peu transcorre per un circuit de 7 quilòmetres que el fem tres cops. Estaria molt bé si no fos per les dures rampes que es troben cap al final del circuit. Corro la primera volta, i troto les altres dues. Al final acabo pujant caminant les rampes. No se'm fa excessivamet llarg però els fet de creuar-me amb els companys que van acabant i els que em recuperen temps em desanima una mica. Em trobo just de panxa i paro de menjar però a la última volta ja m'he recuperat. Espero una mica el Pep però no m'atrapa i faig els últims metres pel passeig fins l'arribada una mica sol però content d'acabar i fent un paper lleugerament menys penós a la secció de còrrer, tot i així és clarament el meu punt dèbil. Acabo al cap de 2:13:52 (pos. 318)

Temps final: 5:40:29 (pos. 245 de 358 finishers) és el meu millor temps en un "half" però sé que el podria millorar considerablement i fàcil si entrenés millor el còrrer. No em queda un bon gust de boca però amb l'entrenament insuficient que he fet tampoc podia esperar més. Tot i així m'ho he passat molt bé com tots el del CET Distance i estic content d'haver acabat un altre triatló de llarga distància.

Classificacions oficials a la web de la federació.

PS: per cert, a veure si el pròxim cop acabo el post quan toca i no dos mesos després ¬_¬

Léon l'Africain (Amin Maalouf)

2011-11-22T00:08:00.000+01:00

Acabo de llegir un llibre d'aquells que en sentim a parlar molt bé, però que pocs de nosaltres acabem llegint. En aquest cas es tracta de "Lleó l'Africà" d'Amin Maalouf. He de reconèixer que tot i haver tastat diversos cops la gastronomia libanesa, no havia sentit curiositat per la literatura d'aquest país. Cal mencionar que Maalouf és un autor francès que havent nascut al Líban, té l'àrab com llengua nadiua. Seguint el meu criteri de "si entenc la llengua, llegeixo la versió original" aquesta obra l'he llegit en francès: Léon l'Africain.

Però qui va ser Lleó l'Africà? És un personatge històric de nom Hassan al-Wazzan, que va viure a cavall dels segles XV i XVI a la Mediterrània. Granadí de naixement va ser expulsat d'Andalusia pels reis catòlics a l'edat de 4 anys i passà la infantesa a Fes. Des d'allà i de la mà del seu oncle s'inicia en la diplomàcia mentre encara és estudiant a una madrassa de Fes. Comença a viatjar pel nord d'Àfrica on a més de diplomàtic esdevindrà explorador i geògraf. Les adversitats de la vida el porten al Caire i més tard a Roma on, tornant a fer gala d'una excel·lent habilitat per sortir-se'n, és adoptat com si fos un fill pel papa Lleó X i esdevé Jean-Léon de Medicis conegut com Lleó l'Africà que, tot i ser batejat, no girà mai l'esquena al seus orígens àrabs i la seva tradició islàmica.

El llibre és una biografia novel·lada de la vida de Hassan estructurada en quatre llibres: el llibre de Granada, el llibre de Fes, el llibre del Caire i el llibre de Roma. És una lectura molt amena ja que els capítols adopten l'estructura dels anys de la seva vida, d'aquesta manera anem veient com creix i com evoluciona l'entorn que li toca viure. Amb el viatge iniciàtic a Timbuctu veiem com aprén la diplomàcia i arran de la seva descripció esdevé també geògraf i explorador. Maalouf ens porta d'any en any molt gràcilment i ens mostra les amistats, els negocis, la política, les guerres, els amors i la religió d'una època històrica. Una delícia de llibre per llegir amb pensament històric i fer volar la imaginació.

Amin Maalouf ha estat guardonat amb diversos premis entre els quals es troba el Goncourt (1993) o el Princep d'Astúries de la Literatura (2010), aquest any (2011) ha esdevingut posseïdor de la cadira 29 de l'Academia Francesa succeïnt l'antropòleg Claude Lévi-Strauss. La novel·la Lleó l'Africà va obtenir el premi de l'Amistat franco-àrab.

Léon l'Africain

Amin Maalouf

Editorial: Le Livre de Poche

Idioma: Francès

1ª edició: juny 1987

32ª edició: agost 2010

ISBN: 978-2-253-04193-1

Pàgines: 350

Preu: 6,90 €

Soy un Gato (Natsume Sōseki)

2011-09-30T17:30:00.000+02:00

Hi ha un autor japonès que no és el mediàtic Murakami que també m'agrada molt com escriu. A més sé que els seus libres els ha llegit mig Japó i ha tingut influència en el caràcter actual dels japonesos, tant és així que si us cau a les mans un bitllet de mil iens hi trobareu un retrat seu per embellir-lo. Aquest autor és en Natsume Sōseki i en aquest mateix bloc hi trobareu el comentari sobre un altre llibre seu, "Botxan", que ens va influenciar en escollir el recorregut del nostre segon viatge a per les seves terres.

"Soy un gato" (吾輩は猫である), també traduït com "jo, el gat" és una novel·la satírica que es va publicar a principis del segle XX en deu capítols a la revista literària Hototogisu fundada per Masaoka Shiki, un poeta del període Meiji. La primera part de la història va tenir molt èxit i el seu amic, poeta i editor de la revista Takahama Kyoshi el va persuadir per continuar la primera part que en principi havia de ser la única. Així entre 1905 i 1906 Sōseki va escriure els deu capítols que s'editarien per primer cop de forma conjunta el 1911.

El protagonista de la novel·la és un gat sense nom que comenta la seva vida amb aquests éssers tan estranys i cruels que són els humans de la casa on li ha tocat viure. De fet el gat és el narrador de la història i ens descriu la burgesia de finals de l'època Meiji on el Japó ja està en contacte amb occident (durant el període Edo Japó es va tancar de l'exterior) i comencen a canviar els costums. El gat viu amb un mestre d'anglès bastant incompetent (Kushami) que té per amics un impresentable xerraire (Meitei), un universitari a punt de doctorar-se per poder casar-se (Kangetsu), un amic de la infantesa (Toito) o un filòsof vingut a menys (Dokusen). Cada personatge té un punt de patetisme que és explotat en en diverses parts de la història.

Encara que els capítols siguin llargs són de fàcil lectura i molt agradables de llegir. Tots els personatges són absolutament creïbles i la descripció mes aviat costumista que en fa facilita visualitzar totes les situacions com absolutament reals i, sovint, ridícules. El gat ens presenta diferents temes del canvis socials com la introducció de l'esport, la música clàssica occidental, la cultura occidental representada per l'idioma anglès o filòsofs alemanys, però també ens mostra la cultura japonesa qüestionant-ne els costums com els onsen, el vestuari, les relacions entre classes o es protocols a l'hora de triar parella per casar-se. Els temes s'enllacen molt naturalment i té uns quants passatges absolutament delirants que de ben segur han contribuït a l'èxit d'aquesta novel·la. Aquesta obra va assentar les bases per Natsume Sōseki cap a la fama i després va publicar la novel·la de consagració que va ser Botxan.

Soy un gato

Natsume Sōseki

Editorial: Impedimenta

Idioma: Castellà

1ª edició: abril 2010

10ª edició: desembre 2010

ISBN: 978-84-937601-5-1

Pàgines: 648

Preu: 28,00 €

De què parlo quan parlo de córrer (Haruki Murakami)

2011-09-29T20:00:00.000+02:00

El llibre que aquest cop comento de Haruki Murakami és molt diferent dels altres que he llegit. Perquè ho dic això? Doncs perquè no es tracta d'una novel·la ni d'un conte sinó de la seva experiència com a corredor. En aquest llibre Murakami repassa una faceta seva desconeguda per la immensa massa dels seus lectors i alhora l'ajuda a ordenar les idees sobre "De què parlo quan parlo de córrer".

Aquest llibre el podríem catalogar com una autobiografia esportiva d'un amateur però té l'encant de ser escrit per un professional de la narració. En Murakami ens explica les seves intimitats amb l'esport i sobretot l'atletisme de fons i ultrafons. Veiem com la seva vida professional s'entrellaça amb els seus ritmes d'entrenament i les marques. Com l'edat no el permet assolir una marca desitjada en un determinat moment de la seva vida i quina decisió pren no estancar-se ni preocupar-se en excés. Per Murakami córrer cada dia és una cosa tan normal com respirar i ho necessita per poder escriure.

Com a esportista amateur no gaire corredor he trobat el llibre bastant interessant perquè s'hi reflexen pensaments i actituds que hem tingut tots els esportistes aficionats. D'altra banda m'ha mostrat una mica la mentalitat del corredor d'ultrafons que lluita en solitari per arribar a meta i que a mi em fa una mica de mandra (amb un trail de muntanya no me'n fa tanta, eh!). Un dels passatges que em fa gràcia és el de l'entrevista per Runners World de cara a la Marató de Nova York i com l'incomoda ser una entrevistat per l'esport i no per la literatura.

De què parlo quan parlo de còrrer

Haruki Murakami

Editorial: Empúries

Col·lecció: Narrativa

1ª edició: març 2010

ISBN: 978-84-9787-621-6

Pàgines: 152

Preu: 17,00 €

Felt Bicycles warranty is no warranty at all (for me)

2011-09-28T07:00:00.000+02:00

Last year I wanted to buy a Felt B16 in Spain, but as the distributor went bankrupt it was a challenge to have one. I spoke with the European distributor and did not help telling me to call every shop in Europe because they didn't know the stocks in the shops (that's ok, but a hint would have helped). The european distributor told me that even if I decided to buy the bike from Profirad.de I would have been covered by warranty as Profirad.de was an autorized dealer (Felt explicitly says there are no warranty for bikes sold in internet).

I finally bought a 2009 Felt B2 from Evans Cycles in UK, also a Felt autorized dealer, because they had my size and a strong discount (I live in Barcelona, more than a thousand kilometers away).
After an Ironman 226 and 70.3 I'm happy overall but the steering system-fork-stem (the famous Bayonet fork) has caused many problems (and I'm not the only one, there are lots of complaints in internet about this problem). On May I took the bike to my local dealer (this year we do have a spanish distributor) to fix the stem but Felt (Spanish distributor, European distributor and global headquarters) offered no warranty solution as my local dealer wasn't the original dealer where I purchased the bike (I have not tried to take the bike to Evans Cycles, the original dealer, as is two countries away). I couldn't even buy a stem replacement of a faulty design that lasted only one year! I had an almost 3000 € bike with a faulty stem and no solution.
This will definitely be my last Felt Bike and I will no longer recommend Felt. Sadly.

Finally, a solution

The Splined Shaft / Knuckle

After some efforts from my Felt dealer mechanic who was awainting a solution from Felt, I was given back the bike. I tried to imagine how to unscrew the stem as the Splined Shaft / Knuckle was locked. some trial-and-error ended up with me breaking the Splined Shaft / Knuckle. Well I must say luckily breaking this part in two: the Splined Shaft and the Knucle (actually two parts of different alloy), so I could remove it from the stem base pulling it out in the other direction. When I had everything dismantled I smoothed out any imperfections with a thin file until every piece seemed to fit nicely (in my opinion the Splined Shaft is made of an aluminium alloy too soft). I slightly greased the pieces and mounted the stem. I only added one thing before locking the stem extension with the Knucle: a piece of high density rubber between the stem extension and the stem base in order to minimize movement. I could do it because I have the stem in the lowerest position, about 2 mm over the stem base.
If you find hard to imagine what I'm saying you can read the Assembly instructions of the Bayonet I and SL fork from Felt.

So now I have a full working bike again (tested in a 70.3 triathlon again) and I think is the stiffest setup of this fork-direction I've ever had. The question is: how long will this solution last?

Arrós covat (Juanjo Sáez)

2011-05-27T19:30:00.019+02:00

M'acabo de llegir el còmic Arrós covat de Juanjo Sáez després de veure alguns capítols de la sèrie homònima que s'emetia al 33. El còmic parla de la caiguda en espiral d'en Xavi Masdéu, un dissenyador gràfic. Quan dic en espiral em refereixo en diversos àmbits de la seva vida, des del personal al professional, i veiem com el protagonista no s'en surt de cap manera i no fa més que cagar-la contínuament.

El dibuix és senzill però permet comunicar de forma directa i efectiva la història que s'explica de forma fresca. Cap al final del llibre els capítols es van fent cada cop més curts i el gruixut llibre (un totxo com s'anomenaria popularment) s'acaba molt ràpidament. El format del còmic s'explica al pròleg, també en forma de còmic, on descobrim que el llibre que tenim entre les mans és alhora el guió de la sèrie d'animació. Per cert, la sèrie va merèixer un Premi Ondas 2010.

Com a curiositat final, remarcar que lo més trendy actualment deuen ser els talps perque l'estudi del protagonista del còmic es diu "El talp gràfic" i el grup de música de la banda sonora es diu "Manos de topo".

Arròs covat

Juanjo Sáez

Editorial: Random House Mondadori

Col·lecció: Reservoir Books

1ª edició: octubre 2010

ISBN: 978-84-3972-307-3

Pàgines: 608

Preu: 26,90 €

Ironman 70.3 Mallorca

2011-05-20T00:57:00.006+02:00

Anant a deixar les bicis al box

El passat 14 de maig de 2011 estava marcat al calendari de forma especial, era el dia de l'objectiu esportiu de la temporada: l'Ironman 70.3 Mallorca (patrocinat per Thomas Cook). Aquest cop em vaig endur dos amics de l'escola: el Pep que és un ciclista com jo i l'Ignasi que és més corredor de trails, però tots hem coincidit fent esports de muntanya. Tant el Pep com l'Ignasi éren debutants en la distància i en el "món Ironman" i feiem de representants del CET Distance a la prova.

Protegint la bici al box

La organització estava molt bé per ser una primera edició i era absolutament digna de la marca Ironman amb detalls com la foto d'identificació amb la bici quan la deixaves al box o les bosses "Ironman 70.3" per protegir les bicis per la tarda i nit. La zona de transició (de més de 500 metres de llarg) estava una mica allunyada de la sortida de l'aigua i s'havia de còrrer per dos petits carrers amb una estora que ens protegia els peus. Les bosses estaven penjades com em vaig trobar a Lanzarote, és a dir, massa atapeïdes pel meu gust.

L'Ignasi i el Pep estaven al·lucinats amb el muntatge de la cursa, i no és menys. La "pasta party" era a la platja on hi havia un escenari amb música en directe i des d'on es va fer el briefing de la cursa. Cal destacar que al briefing en castellà s'acceptaven també preguntes en català, mallorquí, menorquí, etc. Tenia ganes de fer la cursa perquè no parava de pensar en com la plantejaria.

Natació (1.900 m, 33:14): Ens presentem a la sortida després d'inflar les rodes i posar els bidons a les bicis. Sortim els tres al grup d'edat M35-39 amb casquet groc a les 8:40 (els pros sortien a les 8:00). Sortida des de darrera del grup per començar a nedar tranquil·lament i evitar-nos els cops en la mesura del possible. Nedo còmode, primer en remades curtes i després, quan me n'adono que estic bastant sol, començo a estirar el braç i a fer una braçada més convencional. Ajuda el fet que el mar és el més semblant que he trobat a una piscina. Les boies d'anada (vermelles) em permeten anar situant-me i avançar uns quants nedadors. Les boies de gir (groges) les passo sense massa problemes i ben a prop. La tornada (boies taronja) la faig molt còmode liderant un grupet darrera els nedadors capdavanters que ens portaven més d'un minut. Arribant a la última boia (negra) a 150 m del final esprinto una mica. Surto bé i content, quan toco la sorra seca ja porto el neopré baixat i el gorro amb les ulleres a les mans. Surto corrent cap a la transició i avanço uns 10 corredors.

Sortint de la T1

Transició 1 (natació-bici, 5:25): La transició és lluny i crec que trigo més de mig minut a arribar. Agafo la bossa amb dificultats per la quantitat que hi ha i vaig a canviar-me. Una noia buida la bossa de transició davant meu i m'ajuda a treure'm el neopré, en acabat ho recull tot i s'endu la bossa, un 10 per organització i voluntaris. Agafo les sabatilles i surto corrent a agafar la bici. No la trobo, torno enrera, em desoriento i decideixo anar llegint els números de dorsal fins arribar a la meva. Perdo entre 15 i 20 segons. Em poso les sabatilles i surto.

Ciclisme (90,1 km, 2:42:49, 33,1 km/h mitja): Començo a bon ritme, com sempre i amb ganes de rodar ràpid aprofitant que el circuit està totalment tancat al transit. Al cap d'un moment m'ho repenso i rodo alegre però sense forçar, simplement a agafar ritme. Em poso de referència no baixar de 30 km/h però estic rodant a uns 35 km/h sense massa esforç. Vaig bevent bastant amb l'Aerodrink, el bidó de manillar.
M'apropo a l'únic port del recorregut i em trobo el primer avituallament, que passo de llarg. Segueixo amb les primeres rampes lleugeres i sense baixar de 30 km/h. Finalment començo l'ascens al port amb rampes més fortes del que m'esperava, però sense res especial. Em dedico a mantenir una cadència elevada i avanço bastants corredors. Un parell m'avancen però un cop davant afluixen i m'obliguen a avançar-los, molta gent puja de forma molt inconstant. Hi ha tanta gent que estic massa atent a la carretera i em perdo alguns paisatges però el port és preciós. Vaig pujant a uns 17 km/h. A l'avituallament de pujada del port agafo un bidó. Petita baixada per rellançar-nos abans del port i tornem a pujar per fer cim arribant a una carretera perfectament asfaltada.

Baixant de Lluc

Iniciem el descens de Lluc que ens havien advertit que era perillós. De fet l'asfalt és molt bo però hi ha unes quantes corbes de 180º amb frenades bastant fortes. Molts competidors triatló són bastant dolents baixant i dominen poc la bici. Els passo volant mig esquivant-los per baixar tranquil·lament però no hi ha manera, n'hi ha molts. Deixo passar un americà (Robert) que em va a roda i baixa bé però massa a prop pel meu gust i acabo baixant a 10 metres d'ell, com marca el reglament. Al final del descens m'obro, el passo i començo a agafar ritme per la part més plana.
Ve una part de rodar bastant pla sense complicacions i rodo ràpid entre 47 i 54 km/h baixant a 32 km/h a les petites pujades. Quan la carretera es fa estreta me n'adono que hi ha bastant trànsit. Ens apropem al tram cap a Muro on anirem i tornarem per la mateixa carretera, amb molt trànsit. A l'inici hi ha una rotonda que agafo malament perquè falten conus per dirigir bé els corredors, no sóc l'únic. Donem mitja volta i agafem el tram cap a Muro. Al final hi ha una rampa de pujada que permet canviar de posició i que tots agraïm. Fem mitja volta per tornar i encarar els quilòmetres finals. El "Robert" em passa volant i em prenc un gel anant acoblat però sense beure aigua. Quan acabo de menjar torno a accelerar i passo al ja conegut americà i el seu grupet i vaig al capdavant d'un grup de corredors (aquí costa mantenir distàncies). Últim avituallament i cap al Parc Natural. Em torna a passar en Robert però veig que no el puc seguir. Al arribar al parc noto que em fa mal la panxa i em venen ganes de vomitar però només estossego una mica sobre la bici. M'aixeco i rodo suau a uns 29 km/h. El vent frontal i lateral augmenta i m'acoblo però no faig massa força per rodar, aconsegueixo arribar a 32 km/h. Faig el cor fort i decideixo arribar així a la transició. L'entrada està després d'una rotonda, no avisen abans i la quantitat de gent tapa la visió fet que em fa arribar derrapant amb un ensurt.

Trotant al costat de la platja

Transició 2 (bici-córrer, 4:20): Transició relativament ràpida però em costa còrrer després de deixar la bici. Un voluntari m'ajuda amb la bossa, un altre cop un 10.

Córrer (21,1 km, 2:24:23): Començo a còrrer, són quatre voltes per un circuit que alterna el passeig al costat de la platja amb un parell de carrers dins el poble. Fa molta calor, fins que no he baixat de la bici no me n'he adonat. Em costa còrrer i decideixo trotar. Al primer avituallament m'adono que l'aigua ha estat massa estona al sol i ens la donen calenta. Com encara tinc molèsties a la panxa només agafo un tall de plàtan però cap gel. Camino a l'últim avituallament de la volta però cada cop em costa més còrrer. Faig les voltes cada vegada més lent. La pressió de l'estomac fa que em costi respirar i em canso. Paro un parell de cops per intentar vomitar i treure el que em fa mal a la panxa, però no puc. A la tercera volta veig per primer cop l'Àgata que m'anima però jo no em deixo animar. A la quarta volta m'atrapa el Pep mentre estic parant estossegant i decideix acompanyar-me fins al final (uns 4 km aprox). Finalment arribem junts a meta i me n'alegro de que s'acabi el patiment. Temps final 5:50:39, posició 973/1595 finishers, 198/280 finishers de la categoria. Al cap d'una estona arriba l'Ignasi que acaba en 6:29:55. Tots tres contents i finishers (felicitats), però no puc deixar d'estar decebut.

El Pep i jo arribant junts

Conclusions: Em va faltar clarament entrenament de còrrer i de transicions, però amb la feina, canvi de pis i l'embaràs de l'Agnès em faltava temps, poc més hagués pogut fer. Últimament em sentia bastant cansat i necessitava la cursa com unes mini vacances. Hauré de tenir en compte a no canviar de marca de gels en una cursa (Infinisport va substituir PowerBar) i fer les proves en entrenaments. Haig d'entrenar a còrrer amb calor o em busco triatlons on faci núvol. Vaig arribar amb un parell de quilos més del que volia malgrat els esforços de l'Agnès. Acabo decebut en general però content per la natació, transicions i gran part de la bici, encara que mai anés a fons.
En Pep i l'Ignasi els va agradar la cursa tant que ja pensaven on en podrien fer una altra, i es que un cop t'hi poses les curses estan molt i molt bé. A veure quan serà la propera.
Gràcies a tots els que ens heu seguit a distància.

Classificacions: General i Per grups d'edat

Vídeo oficial de la cursa de Triathlon TV, per veure com van els pros :-)

Note to Finisherpix: I promise to buy all the photos.

La bicicleta estàtica (Sergi Pàmies)

2011-05-19T20:59:00.000+02:00

Sergi Pàmies ens ofereix aquí un llibre de relats curts, molt curts, que es llegeix molt ràpid. La bicicleta estàtica és un conjunt de relats, sobre situacions de la maduresa més o menys fracassades, tenen un ritme pausat i molt intimista. És un d'aquells textos que crea llaços de complicitat entre el lector i l'escriptor o, com a mínim, un sentiment de comprensió vers les experiències que ens explica.

Imatges de la seva joventut es barregen amb ambients ficticis però reals per oferir les dificultats que els seus personatges passes vivint una vida quasi normal. Hi ha certs contes que s'ambienten en un exili francès que li donen cert encant alhora que tristesa.

La bicicleta estàtica

Sergi Pàmies

Editorial: Quaderns Crema

Col·lecció: Mínima Minor

3ª edició: desembre 2010

ISBN: 978-84-7727-487-2

Pàgines: 141

Preu: 11,00 €

El ciclista (Tim Krabbé)

2011-05-09T00:36:00.000+02:00

De Renner és un llibre del que n'havia sentit a parlar molt, un d'aquells que entre els aficionats al ciclisme de carretera haurien de llegir obligatòriament. Després de llegir-lo puc dir que efectivament, El ciclista de Tim Krabbé, és un llibre que reflexa molt acuradament els sentiments i pensaments d'un corredor en una cursa. No en va està considerat el millor llibre de ciclisme d'Holanda, un país amb una àmplia tradició literària de ciclisme on fins hi tot tenen una revista de literatura ciclista (De Muur).

Tim Krabbé és escriptor i transmet amb molt encert el ritme de la cursa al text. La novel·la segueix el quilometratge del Tour del Mont Aigoual, al Massís Central francès, un recorregut que ara hi ha cicloturistes que van fer-lo per descobrir els paratges de la cursa que el 1977 va voler guanyar en Tim Krabbé. La fluïda narració ens porta pedalada rere pedalada a conèixer els rivals que es troba en Krabbé, les seves debilitats i la seva tàctica. L'egoïsme i el companyerisme ciclista hi és present com a qualsevol cursa i reflexa molts dels tics que els ciclistes tenim quan anem a una cursa siguem més o menys competitius. El text és summament addictiu per un ciclista i es llegeix molt ràpid, és una llàstima que no estigui traduït al català.

Des d'Holanda s'organitza la Ronde van Tim Krabbé que al juny i amb 6 dies recorre la zona que ha popularitzat el novelista, ciclista i abans, escaquista. L'últim dia de la ronda es fa el recorregut de la cursa descrita a la novel·la amb 140 km i 2.140 metres de desnivell.

El Ciclista

Tim Krabbé

Editorial: Los Libros del Lince

Idioma: Castellà

2ª edició: juliol 2010

ISBN: 978-84-937562-2-2

Pàgines: 154

Preu: 16,00 €

Córrer o morir (Kilian Jornet)

2011-04-27T20:50:00.001+02:00

El comentari d'aquest llibre és especial per mi i em fa una certa il·lusió. No és el mateix llegir un llibre d'un autor que no coneixes ni et coneix que llegir un llibre d'un amic. Els darrers anys he coincidit poc amb en Kilian, menys del que m'agradaria perquè voldria dir que jo també estic a la muntanya, però segueixo com puc les activitats que fa.

Córrer o Morir és un llibre on en Kilian ens obre una finestra a la seva manera d'entendre l'esport, la muntanya i tota una filosofia de vida, però només ens ofereix la visió, experiències i patiment del corredor de muntanya no pas de l'esquiador de muntanya. Amb això no dic que la seva mentalitat canviï quan es calça els esquís sinó que el llibre es centra en les experiències extremes a les que se sotmet corrent i cita de passada l'esquí de muntanya que és menys mediàtic i més allunyat del lector comú (com es nota que sóc més esquiador que corredor). Llegint el llibre em passaven pel cap les imatges que tinc del Kilian, la seva mirada de concentració en cursa, la seva amabilitat i calidesa fora de competició. L'expressivitat en que se'ns ofereixen les experiències m'ha permès rememorar algun moment o imaginar-me, en la meva mesura, com s'havia sentit l'home que dansa amb les muntanyes (que és la meva visió). Realment la lectura és molt fàcil i ràpida i sorprèn agradablement la qualitat del text venint d'una persona no avesada a escriure o no de forma professional. Cada frase del llibre transmet l'emoció i passió de còrrer de forma tan intensa que es fa difícil no deixar el llibre per sortir a còrrer per la muntanya.

Els últims anys en Kilian ha esdevingut una referència de l'esport català i mundial portant l'esport d'elit allà on ningú s'havia imaginat que es podia arribar. Els esportistes de muntanya érem bàsicament amateurs i els que tenien més temps per entrenar feien molt bones marques. En Kilian hi ha aportat el professionalisme i rigor que hem vist establir-se de forma natural en aquests esports fins ara minoritaris i ha aconseguit marques que a molts ens semblen estratosfèriques. També el recolzament dels patrocinadors que han vist un mercat sense explorar i oferint material cada cop més tècnic ha fet que molta gent s'apropi més a l'atletisme de muntanya on unes sabatilles i calça curta és el material bàsic per començar. La seva figura propera fa que molta gent s'hi pugui identificar "és un noi normal, i és català com nosaltres", però la veritat és que la seva ment, la ment del corredor, està molt més enllà del que ens puguem imaginar i és la seva senzilla passió per còrrer el que veritablement ens hauria de contagiar a tots. Crec sincerament que el boom de les curses de muntanya que estem experimentant seria molt menor sense els triomfs d'en Kilian i la selecció catalana amb l'Agustí Roc o en Jessed Hernandez.

Córrer o Morir és un llibre de lectura obligatòria per tot corredor de muntanya, més si és català, però no és necessari ser corredor per aprofundir en la figura d'aquest ja mite vivent. Se'n prepara una traducció al castellà i crec que per la demanda se n'hauria de fer una en anglès i una altra en francès ja que el nom Kilian Jornet és tan o més respectat a l'estranger com a casa nostra. A més, quina millor garantia d'èxit que un llibre que ha quedat tercer de vendes en categoria de no ficció al Sant Jordi 2011 davant de tots els esportistes mediàtics i altres autors amb més experiència.

Per cert, des d'aquí una abraçada als pares Núria i Eduard i a la seva germana Naila que sempre el recolzen en tot el que fa i que demostren que l'amabilitat i la passió per la natura és una cosa de família.

Córrer o Morir

Kilian Jornet Burgada

Editorial: Ara llibres

1a edició: abril 2011

4ª edició: abril 2011 ;-)

ISBN: 978-84-92907-38-0

Pàgines: 187

Preu: 18,50 € (9,95 € llibre digital a Leqtor)

Fonamentació de la metafísica dels costums (Immanuel Kant)

2011-04-01T00:01:00.000+02:00

Aquest és un dels llibres més interessants i difícils que he llegit. Amb això no vull dir que no s'ha de llegir ans al contrari, explica per si sol perquè el seu autor és una referència de la filosofia europea. Sense ser un expert en filosofia veig Fonamentació a la metafísica dels costums com un llibre on Immanuel Kant ens presenta de forma molt ben estructurada una part important de la seva filosofia.

El llibre està estructurat en tres parts on Kant ens introdueix els conceptes de manera que incita a la reflexió amb una bona argumentació. Primer ens porta "del coneixement racional comú a la moralitat del pensament filosòfic" i aquesta és la part més planera i que es digereix ràpid i fàcilment. La segona part que va de "la filosofia moral popular a la metafísica dels costums" ja complica una mica més les coses amb conceptes més subtils i ens demana més concentració. La última part transita "de la metafísica dels costums a la crítica de la raó pura pràctica" i, tot i que està molt ben estructurada i els paràgrafs són una mica més entenedors que la segona part, el tema és més dens i demana molta més concentració.

De fet la principal dificultat del llibre és mantenir exclusivament la atenció i concentració necessàries per tractar el tema del pensament moral, la llibertat, la capacitat de judicar, el paper de la intel·ligència o l'imperatiu categòric que ens explica. Personalment he llegit el llibre en un període de molts canvis personals i m'ha obligat a llegir el mateix paràgraf dos, tres o fins-hi tot quatre cops.

Finalment recomanar la lectura de la introducció de Pere Lluís Font i evitar anar directament al text de Kant per entendre millor la filosofia i el context. També és molt interessant la Cronologia que situa la vida de Kant en el context històric i segueix una interessant línia temporal.

Fonamentació a la metafísica dels costums

Immanuel Kant

Editorial: labutxaca (edicions 62)

Col·leció: filosofia

1a edició: 1984

Aquesta edició: octubre de 2009

ISBN: 978-84-9930-003-0

Pàgines: 181

Preu: 9,95 €

El salze cec i la dona adormida (Haruki Murakami)

2010-11-21T01:32:00.000+01:00

Aquest llibre ja l'havia llegit fa temps però no l'havia comentat al bloc, ara l'he tornat a llegir per repassar-lo. El salze cec i la dona adormida és un llibre atípic de Haruki Murakami. És un llibre de contes i no una novel·la com ens té acostumats l'autor de moda japonès. A la introducció ens diu que escriure contes és un plaer i ho podem veure perfectament en aquest recull.

Hi trobem contes poètics com El salze cec i la dona adormida o contes que després s'inclourien a novel·les com Els gats menjahomes que apareix retocat a Tòkio Blues. Tot i així aquests contes són com petites novel·les on hi trobem els referents habituals jazzístics i el surrealisme minimalista que acompanya totes les novel·les de Murakami. Als contes sembla com si explorés la narrativa dels límits de la realitat per poder incorporar-los en novel·les posteriors o simplement com exercicis d'estil.

Hi ha contes com Hanaley Bay que estan molt ben acabats i són com petites novel·les i n'hi ha que són petites joies com El conte de la tieta pobra o curiosos com Vòmits 1979 o L'esplendor i la decadència de les Galetes Punxegudes o el curiós conte final, El mico de Shinagawa. En resum, un recull molt bo i recomanable, potser no a l'alçada de contistes consumats com Edgar Allan Poe o Pere Calders però igualment interessant.

El salze cec i la dona adormida

Haruki Murakami

Editorial: Empúries

Col·leció: Narrativa

1a edició: febrer de 2008

ISBN: 978-84-9787-280-5

Pàgines: 351

Preu: 20,80 €

Criptonomicón (Neal Stephenson)

2010-09-30T17:15:00.003+02:00

El Criptonomicón és un d'aquells llibres que només amb el nom fa por, però que també té un aire místic i es que aquest llibre de Neal Stephenson ha estat des de fa uns anys un dels més més aclamats de l'esfera hacker (en el sentit més ample de la paraula). Ja havia sentit curiositat per llegir-lo, però mai em decidia fins que aquest nadal me'l van regalar, bé de fet em van regalar els tres volums de que consta l'edició en castellà ja que el llibre és tan llarg que els editors tenen el costum de partir-lo en tres parts (de fet així és més pràctic) i que aquí s'anomenen: I. El código Enigma, II. El código Pontifex i III. El código Arethusa.

I. El código Enigma
El Criptonomicón és una novel·la de ciència ficció amb tocs de novel·la històrica i dosis puntuals de matemàtiques i criptografia. El primer llibre ens posa en situació, que no és fàcil perquè l'acció transcorre en dues èpoques diferents (IIª Guerra Mundial i l'actualitat) i amb personatges amb noms semblants perquè de fet són parents. En aquest llibre hi apareix una de les estrelles matemàtiques de la realitat, el doctor Alan Turing en el seu paper de criptoanalista de la segona guerra mundial on va ser clau per trencar el codi de les màquines Enigma i on es parla recorrentment d'un mite informàtic com és la màquina de Turing i origen de la computació moderna. El moment on s'explica el funcionament bàsic de les Enigma comparant-lo amb la cadena de la bicicleta de Turing és molt bo.

Les trames són fàcilment identificables i es segueixen sense problemes. A mi d'aquest llibre m'agrada més la trama històrica perquè la contemporània es mou més en terreny empresarial americà que pot ser un pèl confús. El nivell de coneixement matemàtic requerit per aquest llibre és certament baix però no està de més tenir clar què és la criptografia i els seus usos, tot i així el llibre ho explica prou clarament.

II. El código Pontifex

El segon llibre cobreix una part molt important en la història del llibre, és on es comencen a difuminar les fronteres, on el bàndol dels personatges passa de ser nacional a personal. Hi apareix un personatge amb una història molt interessant, en Goto Dengo. Aquest japonès comença a fer aparicions esporàdiques a partir d'una baralla amb en Shaftoe, però a meitat del segon llibre comença a agafar cert protagonisme fins que arriba a ser una de les trames més emocionants de la història. De fet hi ha un moment que sembla perdre's el fil argumental i que divaga una mica però més endavant veiem que tot té un sentit, fins-hi tot el més mínim moviment. La guerra és menys tàctica o teòrica i passa a ser una mica més camp de batalla amb en Bobby Shaftoe i en Goto Dengo acompanyats del general McArthur.

III. El código Arethusa

Al tercer llibre, un cop sabem què és el codi Pontifex i qui l'utilitza el següent codi clau és Arethusa, unes interceptacions codificades que ningú pot desencriptar. Aquí ens adonem de la quantitat de sistemes de xifratge que s'utilitzaven militarment i la importancia que tenien a cada bàndol (aliats, alemanys i japonesos). En aquest últim terça de la novel·la la història torna a convergir més cap al present i veiem encara més clara la relació dels personatges de la segona guerra mundial amb els de principis del segle XXI.
Hi ha un moment en que a mi em va semblar que la trama no semblava que es pogués resoldre fàcilment i menys tenint en compte la quantitat de pàgines que em quedaven pel final, però cal reconèixer que en Neal Stephenson prepara tot per poder donar una visió conjunta de les dues èpoques en poques pàgines i que tot estigui ben explicat. Tot i així les últimes pàgines sembla que tot l'entorn es torni una mica boig i el final arriba a ser una mica poètic i tot.

Bonus: Al final del llibre hi ha una explicació i manual d'encriptació amb el xifratge Solitaire (Pontifex al Criptonomicón) per Bruce Schneier, un gurú de la criptografia.

El llibre és molt interessant i et manté en una intriga constant ja sigui per una trama o per una altra. Al principi crec que és millor la històrica i al final la contemporània agafa més sentit. Encara que el títol del llibre pot espantar cal remarcar que és un llibre on s'utilitza la criptografia, no és un llibre de criptografia. És cert que va bé tenir una base matemàtica o informàtica per entendre més ràpidament les coses, però si no es té en Stephenson ja s'encarrega d'explicar-ho tot molt bé. Fins hi tot si es tenen aquests coneixements però cap de criptografia es pot arribar entendre aquest món que és la seguretat. Com a curiositat hi ha un script de xifratge de Solitaire (Pontifex) en Perl però que si no sabeu Perl és completament obviable. Si teniu curiositats sobre la criptografia, el manual final de Bruce Schneier sobre el xifratge Solitaire és molt interessant i es pot aprendre fàcilment.

Criptonomicón
I. El código Enigma, II. El código Pontifex i III. El código Arethusa
Neal stephenson
Idioma: castellà (original: anglès)
Editorial: Ediciones B
Col·lecció: Zeta Bolsillo
1a edició original: maig 1999
ISBN: 84-96546-54-3, 84-96546-91-8, 84-96581-03-9
Pàgines: 1077 (380 + 350 + 347)
Preu: 30,00 € (10€ x 3)

Ni d'Ève ni d'Adam (Amélie Nothomb)

2010-08-07T10:30:00.001+02:00

M'estic llegint el Criptonomicón que és un llibre bastant extens i que en la versió espanyola està dividit en tres volums. Per descansar una mica de història, intriga, criptografia i adventures variades, vaig decidir llegir un llibre curt entre el segon i el tercer volum. Vaig escollir Ni d'Ève ni d'Adam d'Amélie Nothomb.

Així com a l'anterior llibre que em vaig llegir d'aquesta autora tan vinculada al Japó, Stupeur et trèmblements, ens explicava la seva experiència en una empresa japonesa, aquí ens trobem en el mateix període de la seva vida però es centra en la vida privada i la seva relació amb un jove japonès de nom Rinri. Com sempre, Nothomb ens dona la seva particular visió del japó i la gent amb qui es relaciona. Els comentaris àcids abunden i una visió una mica egocèntrica de manera que moltes coses acaben semblant curiositats o rareses, fan que m'acabi apiadant dels pobres que es relacionen amb ella de bona fe. De fet, cap al final del llibre crec que es torna encara més egoïsta i l'únic que volia es que deixés en pau el pobre noi que està enamorat d'ella.

El llibre, com tots els que he llegit de l'autora és curt, ràpid i fàcil de llegir encara que estigui en francès gràcies a les edicions de Le Livre de Poche amb una lletra clara i gran. No es pot negar que Amélie Nothomb domina perfectament la seva llengua i molts cops ho aprofita per fer descripcions molt boniques o donar uns ambients molt elegants independentment de si la situació ho necessita.

Ni d'Ève ni d'Adam
Amélie Nothomb
Idioma: francès
Editorial: Le Livre de Poche, original: Albin Michel (2007)
1a edició: maig de 2009
ISBN: 978-2-253-12454-2
Pàgines: 183
Preu: 6,00 €

Una mica de bici de muntanya

2010-07-31T23:12:00.003+02:00

Fa uns dies vaig sortir en bici de muntanya després molts mesos de no tocar la Epic. El Ferran, el Marc i l'Albert (que vaig conèixer-lo pujant cap a Collserola) em van acompanyar en aquest dia de bici tranquil.la amb un parell de "piques" molt divertits. El Ferran va fer un post al seu bloc, Rodacorriols.

Aquesta imatge crec que defineix perfectament lo bé que m'ho vaig passar. Ja no recordava com pesava la bici de muntanya ni el que era acabar ple de pols al cap de dues hores donant coltes per la muntanya.

Ironman France - Nice 2010: Finisher (un altre cop)

2010-06-30T08:04:00.003+02:00

Avis: aquesta entrada és molt llarga ;-)
El meu principal objectiu de la temporada era fer l'edició 2010 de l'Ironman de França - Niça. El vaig triar per dos motius: estava relativament a prop de Barcelona i per tant era més fàcil que vinguessin els meus pares que no em van veure a Lanzarote, i per veure l'escenari on el mite Marcel Zamora havia de proclamar-se campió per cinquena vegada consecutiva.

El divendres era el dia del viatge cap a Niça però va començar amb mi quedant-me tancat a casa sense claus i amb el germà de l'Agnès venint a obrir-me la porta i portar-me'n unes, les meves estaven al cotxe. Vam sortir amb retard i uns quants quilòmetres després em vaig adonar que m'havia deixat les ulleres de natació (un element clau per algú que a més du lentilles). Els contratemps acabaven aquí.
Arribada a Niça a les 5 de la tarda passades, check-in a l'hotel, recollir dorsals i cap a l'energy party, que per els que no hi heu estat mai és bàsicament un sopar amb barra lliure de pasta i altres coses per als atletes.

Dissabte a les 7:15 del matí ens posàvem a l'aigua per provar la platja de pedra i l'aigua amb el companys del club Triatló Probike-Intemperie (el Vicenç em va deixar unes ulleres per entrenar). Bona temperatura de l'aigua, bones sensacions i nedar suau per relaxar-nos. Amb prou feines deuríem fer un quilòmetre. Després d'esmorzar donar una volta per l'Ironman Expo on vaig localitzar unes ulleres Aquasphere Kayenne que em van agradar i les vaig comprar per poder disputar l'Ironman. Quatre compres més abans de dinar que incloïen uns cordons de goma per les sabatilles de còrrer (els que tenia em semblaven tous) i les pastilles pel sol per evitar cremades que també em vaig deixar a Barcelona.
Vaig sortir a rodar una estona amb la bici pel passeig per acabar d'ajustar-la després del viatge, crec que vaig ajustar 5 cops la tensió del cable de canvi. Després de dinar a preparar les bosses de les transicions (el material necessari per la següent disciplina) i a les 17:30 deixar la bici al box. Hi havia cua però s'anava prou ràpid. A l'entrada la organització comprovava el xip de la polsera amb el dorsal, el xip del dorsal de la bici i et feien una foto amb la bici per seguretat.
Sopar de pasta. Un altre cop.

Diumenge em desperto quasi dues hores abans que soni el despertador gràcies a l'amabilitat dels borratxos de Niça que també treballen de serenos i a la calor de la nit. En fi, baixo a esmorzar a les 4:40 ben tranquil. Cap a les 5:15 ja estic al box inflant rodes i deixant les ampolles d'aigua. Hi ha moltíssima gent i és difícil caminar. Espero pel passeig i poc després de les sis m'unto el coll de vaselina per evitar problemes de fricció amb el neoprè, normalment no ho faig però aquesta temporada un entrenament amb mono i neoprè em va deixar una marca al coll prou molesta. Em trobo amb els companys de Probike xerrem una mica i ens relaxem.

Natació (3,8 km): 6:30 Sortida. Ens tirem a l'aigua bastant decidits i a nedar cap a una boia que estava a 1km de la costa. Cops per tot arreu com és normal. Nedo bé, tranquil i guanyant-me l'espai. No trago gens d'aigua malgrat els cops. M'adono que amb les boies tan lluny la gent es desorienta i no va recta, com vaig còmode nedant trec el cap sovint per comprovar la direcció però diria que també faig uns quant metres de més. A la segona volta vaig una mica més ràpid tot i que torna a haver-hi molta gent i a la quarta boia del dia em donen un fort cop de peu a la cara, les ulleres noves aguanten perfectament. Acabo el sector de natació amb 1:17:09.
T1: La primera transició la faig lenta 8:08. El neopré se m'encalla lleugerament al turmell on duc el xip i després em poso un culot per protegir més el cul que encara no el tinc habitual al nou seient. Perdo temps amb les barretes, en buscar un lloc per canviar-me i en alguna altra tonteria, és un dels factors a millorar.

Bici (180 km): Surto volant, tinc ganes de pedalar amb força amb la nova bici i surto a uns 45 km/h, al cap d'una estona afluixo perquè és estret i hi ha trànsit (inclosa moto de la gendarmerie) i aprofito per menjar una mica. Després començo a agafar ritme pedalant a unes 100 rpm, vaig còmode i em diverteixo esperant la pujada forta. Quan hi arribo trobo un carrer molt estret amb molts ciclistes retorçant-se sobre la bici però necessito ritme per passar-ho bé i no encallar-me. Aconsegueixo esquivar dos ciclistes i pujo tranquil fins al final que acaba en un pla de pujada que ens portarà al primer coll. Aquí agafo ritme i amb el plat de 54 vaig pujant suaument i avançant competidors contínuament. Petit descens i inici del port llarg. Em trobo el Vicenç i poc després el Gabriel amb qui havíem dit de fer la bici junts, em veu fort i diu que segueixi. El port no és res de l'altre món, es deixa fer però no vull apretar excessivament. Ens creuem un parell de cops amb el Vicenç i el deixo anar perquè sinó m'acabaria picant. Poc abans del cim passo dos companys més el Luis Miguel i el David Soler que la calor els passa factura i m'animo perquè vaig bé. Jo no pateixo perquè la carretera té trams d'ombra i em refresco constantment. Cim i inici d'una baixada bastant plana on avanço el Luis Enrique que sembla tenir un problema amb el canvi i el felicito per l'ascens del Barça Atlètic.

Em començo a preocupar seriosament i veig que vaig massa ràpid, intento no apretar a fons. Els dos ports que queden me'ls prenc amb calma, fins-hi tot un tram pla no el faig acoblat del tot per anar relaxant-me perquè em queden més de 70 km. No apreto a les pujades ni als plans i baixo ràpid per no perdre temps. El Luis Miguel em torna a passar en un descens suau i al cap d'una estona passo el Domingo i em torno a preocupar pel meu ritme. L'últim descens és espectacular picant-me amb uns quants ciclistes. A la zona de pla m'intenten agafar roda i m'emprenyo una mica, deixo de pedalar i que m'avancin. Aprofito per menjar de cara a la marató. Per primer cop tinc ganes de deixar la bici. Abans de finalitzar quan es fa pla del tot i amb vent de cara torno a avançar els que se m'havien enganxat a roda i els deixo enrere faig els últims metres comentant la jugada amb un català que desconec però que es diu Carles i gaudint de l'ambient.
Temps de la bici 5:55:05 (mitja de 30,4 km/h), tants cincs es tradueixen en que avanço 500 competidors en el sector de la bici (i em situo a la posició 847).
T2: Segona transició correcta, sense entretenir-me gaire i amb les sabatilles amb cordons de goma que entren ràpid.

Còrrer (42,2 km): Inici del calvari. Surto animat i començo a còrrer bé. Al cap de pocs minuts noto la xafogor de còrrer sota el sol a 32ºC i començo a afluixar, al quilòmetre 7 camino per primer cop per aprofitar la única zona d'ombra del circuit. Cap al quilòmetre 8 em passa el Domingo que va tan fresc i em diu que em mulli el cap i els braços. La cosa funciona prou bé però m'haig de mullar també els quàdriceps i vaig trotant fins al quilòmetre 15 aproximadament on em trobo amb el Gabriel que m'havia avançat cap al 12. Està rebentat com jo i decidim continuar junts per animar-nos mútuament.
Jo al principi m'havia quedat alucinat amb el Marcel Zamora, que vaig tenir temps de veure'l tres cops i fins-hi tot em va fer il·lusió animar-lo quan m'avançava.

Arribant amb el Gabriel que corria amb el dorsal de l'Amadeu

El Marcel Carreras m'havia passat volant al km 9 i ell acabava la marató amb un espectacular 3:30 inabastable per mi. El Gabriel i jo anem avançant mig trotant mig caminant però els dos estem una mica marejats. Jo quan camino em costa bastant fer-ho recte potser em va millor trotar però l'esgotament per la xafogor no em deixa fer més. Deixo de passar per les dutxes perquè tanta aigua em deixa xops els peus i amb la calor noto que comencen a aparèixer llagues, sense mullar.me més aconseguiré acabar sense cap problema físic altre que l'esgotament. Al principi el Gabriel m'anima per continuar, al final de la tercera volta i inici de la quarta és ell el que es troba fatal i sóc jo qui l'estiro. Estem preocupats perquè anant tant lents segur que ens passen els companys, però fa tanta calor que la marató es torna duríssima i només ens avancen un parell d'amics, també perquè havíem fet un bon forat a la bici. Un dels amics encara va caminar un tros amb nosaltres perquè estava lesionat, li vaig donar un ibuprofé per aguantar fins la meta. Al final, quan es va tapar una mica el sol vam començar a trotar tot lo ràpid que podíem perquè volíem que allò s'acabés.
Temps de la marató: 4:59:41, un temps bastant dolent, però veient el dia i la resta de corredors és un temps normalet. Acabo el sector decepcionat pel temps però content de tenir un altre Ironman a la butxaca.

Temps final: 12:25:25, posició 1.130 (294 de la categoria M35), vam sortir quasi 2.800 corredors. Rebaixo el temps de l'Ironman de Lanzarote en 1 hora i 11 minuts. Com a curiositat vaig acabar 3 minuts davant del Luis Enrique, encara que ell va tenir problemes físics.
I aquí s'acabaven les meves 32 hores d'esport del mes de juny, no són masses però ja dona per cansar-se.

Des d'aquí em sumo a les felicitacions i homenatges que està rebent i es mereix el Marcel Zamora per la cinquena victòria consecutiva i a més amb rècord de la prova (com jo havia dit dies abans) deixant-lo en 8:25:28! De fet era el primer cop que acabava primer ja al sector de bici.

I finalment dues coses. Els 1.288 km de cotxe cansen molt també. I recomano totalment l'hotel Le Meurice on ens vam allotjar i que estava a prop de meta, de la Ironman Expo, a bon preu, simpàtics i on van ser prou amables de preparar un esmorzar a quarts de 5 del matí per l'Ironman.

Geeks.cat als Premis Blocs Catalunya

2010-06-17T11:39:00.001+02:00

Fa uns quants dies us vaig dir que començava la meva col·laboració en un bloc anomenat Geeks.cat on juntament amb 3 amics més de Twitter tractaríem de tecnologia en català. Doncs el fet es que el bloc ha tingut una millor acollida que l'esperada i ha tingut un cert èxit. Hem aparegut a programes de ràdio com el Vist i no vist (a l'especial de Twitter i on els propers 5 caps de setmana tindrem una petita secció) o l'Internauta de Catalunya Ràdio, se'ns ha mencionat a programes com El món a Rac1 i fins-hi tot ens han trucat de les notícies de Catalunya Ràdio / Catalunya Informació per fer comentar l'adopció del català al nou sistema operatiu de l'iPhone i que va atendre perfectament l'Adrià.

Doncs bé, aprofitant que tenim uns quants seguidors fidels i que ja hem ampliat la plantilla amb un redactor més. Hem decidit presentar-nos als Premis Blocs Catalunya de 2010. I és per això que us demano dues coses:

Que llegiu el nostre bloc
Que voteu per ell als Premis Blocs Catalunya i que ho podeu fer en aquest enllaç: Geeks.cat als Premis Blocs Catalunya 2010. El període de votació és força extens (del 17 de juny al 9 de setembre) i per això us demano que primer llegiu el bloc i el voteu convençuts de que és bo i/o útil. També podeu votar per cada entrada individualment i podeu votar un cop al dia.

Moltes gràcies a tots!

La meva nova bici és una Felt B2

2010-05-17T18:33:00.011+02:00

Sempre m'han agradat les bicicletes de triatló o contrarrellotge per les seves línies. Són unes màquines dissenyades per anar el més ràpid possible en llargues distàncies i són molt específiques. Tenen alta tecnologia per tots costats i es reflexa en un preu final elevat per una bici d'un ús tan particular.

Tot i així em vaig decidir a comprar-ne una per poder dur-la a l'Ironman de Niça. Necessitava decidir-me ràpid per poder entrenar amb ella. En principi anava a mirar una Orbea Ora o una Cannondale Slice que sempre m'han agradat, però vaig llegir per casualitat coses bones de les Felt i vaig veure que la B16 estava bé de preu. Després em vaig fixar en els components i vaig trobar que la B12 estava millor. Al final vaig comparar les geometries de la Orbea i la Felt amb l'ajuda del Photoshop superposant les dues siluetes i vaig optar per la Felt.

El problema va ser trobar la bici perquè l'importador de la Península més França no tenia diners per comprar bicis i havia de buscar-la per Europa via internet. Quan em vaig decidir ja no quedava cap Felt B12 de la meva talla a Europa confirmat pel distribuïdor internacional. Un cop em creia que em quedava sense bici vaig veure a la botiga anglesa d'Evans Cycles una oferta d'una B2 del 2009 (el model superior) a un preu més barat que la B12 del 2010 i la única talla disponible era la meva. Millor carboni, millor forquilla, diferents rodes i canvis Dura-Ace. La vaig comprar a Evans Cycles.

La B2 és com la B12 que buscava però amb una forquilla espectacular i amb un carboni de qualitat superior i components millors. L'únic problema es que porta uns plats FSA de contrarrellotge de 54 x 42 que per mi són una mica exagerats. Vaig comprar un plat de 39 també de FSA per canviar l'interior.

Divendres 14 de maig rebo la bici a casa molt ben empaquetada i pujo a la Cerdanya. Primeres observacions: Porta un cablejat massa llarg pensat per a que l'usuari la pugui adaptar, els frens estan intercanviats (a l'anglesa), les pinces de fre (unes Tektro R740) flexen una mica i la direcció està fluixa. Dissabte al matí visita a Jorma on compro el suport de portabidons i els portabidons a més d'unes pinces de fre 105 negres entre altres coses.

Dissabte tarda de sessió de mecànica (amb ajut patern):

Munto el Carbon Wing de X-lab i els portabidons (dos Cannondale i un Zipp blanc).
Trec les bieles i plats, canvio el plat de 42T pel de 39T i ho torno a muntar.
Desmunto els cables de fre. Després d'una hora aconseguim trobar la manera de passar les fundes pel manillar pla de triatló i que les fundes s'aguantin a les manetes de fre. En el procés m'adono al final que he intercanviat les manetes de fre. Com ens ha costat molt posar-les es queden així.
Canvio la pinça del davant de fre (el 105 és més sòlid i és més aerodinàmic). L'ajusto.
Trec els plats. Canvio la pinça de darrera de fre (si, està sobre la caixa de pedalier i darrera el plats), me n'adono que toca lleugerament el quadre i que no hi cap, poso l'anterior pinça i ho ajusto tot retallant les fundes a la longitud correcta. Munto els plats i bieles.
Una alternativa seria muntar uns cantilevers aero T925 de TRP (Tektro Racing Products) com aquí on posen un Tektro-Oval menys potents però no se si guanyaria realment potència de frenada.
Retallo les fundes de canvi i torno a posar els cables de canvi.
Desmunto la direcció, l'ajusto com bonament puc amb les instruccions de la web i ho torno a muntar tot. El resultat és bastant acceptable.
Poso el comptaquilòmetres.

Diumenge faig la primera sortida. Marxa cicloturista les Goges organitzada pel C.C. Banyoles on em trobo molts coneguts i que volia fer amb el Pep, Joan i Sergi. Em vaig "apajarar", però no va ser culpa de la bici, sinó meva. Primeres conclusions: casca els canells i les cervicals perquè vaig més a sobre del manillar (no vaig anar massa acoblat). La punyetera direcció s'ha tornat a afluixar (però he descobert com apretar-la correctament). Cal abaixar una mica la punta del seient.

És una bala, bastant còmode de portar i més fàcil de conduir del que em pensava. Al principi em feia por entrar ràpid en algunes corbes però al final baixava molt segur i ràpid.

En resum, tinc ganes de fer més quilòmetres.

Actualització:
He corregit el problema de la direcció gràcies al video de com muntar la forquilla Felt Bayonet i a aquest fòrum on recomanaven posar fixador a tres cargols de la direcció per evitar que s'afluixessin.
Després d'uns quants quilòmetres més haig de fer un petit ajust al manillar: avançar 1,5 cm les barres dels acoples. També hauria de posar espuma als recolzabraços, que l'alumini és molt dur.
He detectat un problema mica tonto. El que passa es que si passo per un sot mínimament gran, tinc el risc de perdre els bidons de redera el seient. La raó es que amb el pes de l'aigua el bidó es deforma i cau de costat, la solució és provar altres bidons amb el plàstic més dur.

VII Triatló Internacional B de Banyoles

2010-04-26T14:30:00.001+02:00

Dimarts passat em vaig apuntar precipitadament al Triatló B de Banyoles. Dic precipitadament perquè feia temps que les inscripcions estaven tancades, però a l'últim moment van aparèixer un parell de places de cancel·lacions. Per tant, diumenge vaig fer cap a Banyoles per participar-hi. Em vaig llevar a les 4:50 per esmorzar preparar el cotxe i anar a buscar el Xavier Granyó (Xapas), un company del Club Triatló Probike-Intemperie del que érem uns quants a Banyoles.

Arribem al costat del llac i després de recollir el dorsal ens n'anem cap a la zona de boxes. Allà ens assabentem que el recorregut de natació l'han retallat del 2.200 metres previstos a només 1.500 a causa de la baixa temperatura de l'aigua. Quines bones perspectives! Ens anem trobant amb els altres companys del Probike-Intemperie i ens dirigim a la sortida de natació (caminant descalços pel passeig quasi 1 quilòmetre i mig). Sortim a les 8:45 llençant-nos al llac de peu (tocàvem terra) i començant a nedar en treure el cap, això va provocar una aglomeració bestial i cops durant molts metres. A mi quan ja deuríem portar uns 1.000 me'n van donar un amb el colze al mig de la cara bastant fort. Mentre nedava em vaig adonar que no tenia gens de fred però la part de natació se'm va fer una mica llarga, potser perquè tenia en ment que era un recorregut molt més curt.
Natació: 0:28:38 (posició 377)

La primera transició va ser una mica dolenta, no aconseguia treure'm el neopré del tot i em vaig haver de seure al terra per fer-ho bé. Sortir amb la bici i començar a pedalejar a sac, em vaig centrar a portar una cadència elevada. Quasi tota es podia fer acoblat al manillar i era prou ràpida encara que tingués bastants turonets. Cap al final del circuit hi havia el tram de pujada més forta però no era cap drama. Durant molta estona vaig anar avançant gent però a vegades era problemàtic per la quantitat de ciclistes que em trobava, semblava que alguns no sabien les regles del triatló. Vaig anar afluixant una mica al final per no arribar esgotat a la transició per còrrer.
Bici: 2:14:35 (posició 235) - a la classificació posa una mitja de 35,67 km/h però suposo que és perquè deuen comptar 80 km enlloc dels 73 que em van sortir a mi i els amics, la meva mitja és de 33,5km/h.

Veure el Circuit del Triatló B de Banyoles en un mapa més gran

Segona transició regular, podria ser fàcilment més ràpida. En fi, començava la part que em feia més por perquè no havia entrenat transicions aquest any, encara que havia corregut una mica més que l'any passat. Però vaig tenir problemes tipics meus. La primera volta que vaig fer vaig anar prou bé, no gaire ràpid però anava fent. Portava un ritme passable comptant que per a mi era el primer dia de calor de la temporada que és una cosa que m'afecta bastant. Quan vaig començar la segona volta em va començar a molestar el peu esquerre i vaig veure que em començava a sortir una petita llaga al tendó d'Aquil·les, el motiu va ser que les sabatilles de còrrer que vaig agafar eren les Salomon de terra que són de gore-tex (tenia els peus massa calents) combinades amb uns mitjons de canya baixa (d'aquells invisibles). Vaig començar a còrrer diferent i de rebot em vaig carregar massa l'isquiotibial esquerre.Havia de parar de tant en tant a posar-me bé el mitjó o a estirar una mica la cama. La tercera volta va ser patètica. El resultat va ser un tram de còrrer molt pitjor del que m'esperava (encara que no era massa tampoc).
Còrrer: 1:55:14 (posició 473 de 490 tios classificats, molt malament) - tampoc em van sortir 20km, deurien ser aproximadament 19km.

Al final un mal gust de boca provocat, un altre cop, per la mala transició a còrrer. Hauré de treballar-ho molt més això de còrrer i també estirar els isquiotibials que aquesta temporada no m'estan anat massa bé.
Total Triatló: 4:38:27 (posició 374)
Resultats Homes

Die Entführung aus dem Serail (W. A. Mozart)

2010-04-14T16:56:00.004+02:00

Ahir va acabar la nostra temporada d'Òpera al Liceu. Aquest any, sense saber la disponibilitat i veient els preus, vam decidir comprar un abonament popular que ens donava accés a quatre òperes amb l'actuació dels cantants secundaris (els covers). Ens vam decidir pel PA on estaven incloses les següents òperes: L'arbore di Diana de Vicent Martí i Soler, Tristan und Isolde de Richard Wagner, La fille du régiment de Gaetano Donizetti i Die Entführung aus dem Serail de Wolfgang Amadeus Mozart.

La primera òpera ens va agradar molt i el muntatge era molt modern. En canvi la wagneriana de la temporada se'ns va fer molt lenta i pesada, encara que s'ha de reconèixer que ens va agafar als dos en un dia esgotador. També s'ha de fer menció a la elaborada escenografia de Tristan und Isolde que jugava perfectament amb les perspectives. De La fille du régiment ens va agradar bastant la cantant i el muntatge era bastant fresc. Finalment ahir vam veure Die Entführung aus dem Serail que no va estar gens malament i que a mi em va agradar especialment perquè tenia molt text no cantat i gràcies a la nacionalitat dels cantants podia entendre bastant bé l'alemany. Us deixo el video de promoció d'aquesta última òpera. Esperant ja la temporada 2010-2011.

Els accidents mortals de ciclistes no afluixen

2010-04-13T11:15:00.000+02:00

Transcric un comunicat de la federació catalana de ciclisme demanant més respecte pels ciclistes després d'una setmana amb 4 morts, tres a la carretera i un dins la ciutat de Barcelona. A vegades la gent no entén que els ciclistes no volem putejar els conductors, només volem practicar el nostre esport. Cal recordar que molts conductors no saben que podem anar dos ciclistes de costat o que un grup nombrós de ciclistes es considera una unitat única indivisible, que poden anar més de dos ciclistes de costat i que té preferència.

La Federació Catalana lamenta l'accident mortal de tres ciclistes a Mont Roig

La Federació Catalana de Ciclisme lamenta profundament la mort de tres ciclistes, quant practicaven el seu esport, el nostre esport de la bicicleta, a la carretera. Una vegada més, i ja són massa, el ciclisme plora la pèrdua en un accident mortal de tres ciclistes que varen trobar la mort com a conseqüència d´ un accident de transit a la N-340 a Mont-roig del Camp, a Tarragona, quant una furgoneta va atropellar a un grup d’una seixantena de ciclistes.
Com recorda el Servei Català de Trànsit, una vegada més, cal demana prudència, i cal respectar els ciclistes, un dels col·lectius més vulnerables a la carretera. Es molt important acomplir les normes de circulació.
Cal recordar als conductors que per avançar un ciclista en carretera s' ha de respectar una distància lateral de seguretat obligatòria d’un metre i mig, tal com estableix el Reglament general de circulació. No respectar aquesta distància de seguretat mínima en avançaments a ciclistes és una infracció de caràcter greu que pot ser sancionada amb la pèrdua de 4 punts del carnet de conduir.
Els conductors de vehicles de motor també han de saber que els ciclistes poden circular dos en paral·lel o en grup, que els ciclistes en grup tenen prioritat de pas. També cal respectar la seva prioritat quan circulen per un carril bici.
Lamentem el fet que des de l’any 2000, hagin mort 84 ciclistes a les carreteres catalanes. A diferència de la tendència general de reducció de sinistralitat en accidents de trànsit a Catalunya, les dades referents a aquest col·lectiu, mostren un estancament pel que fa al nombre de morts i ferits greus.

Des la Federació Catalana de Ciclisme exigim els conductors el màxim respecte per els ciclistes, que tenim el mateix dret que ells a circular per les carreters i ens reservem prendre properament accions per reivindicar els nostres drets.