Opinions sense homologar.

Breu informe inorgànic sobre una possible reflexió històrica, probablement innecessària, procedent del futur.

electrobuli@gmail.com (Bu) — Thu, 22 Feb 2018 20:21:00 +0000

Un dels misteris de la vida orgànica, representada en un extrem evolutiu excepcional que és el de l'espècie humana, ha estat el de la seva entropia i el de la dominància del seu propi caos compulsiu. De fet pensem que va ser el factor que va precipitar l'autodestrucció definitiva dels humans però paradoxalment també va ser el factor que per una banda va permetre que la vida orgànica s'expandís per un sector de l'univers, i per l'altra lque aparegués la vida inorgànica. El mascle d'aquesta espècie patia un comportament patològicament erràtic que l'empenyia a explorar situacions que anaven més enllà de moviments exigits per les seves necessitats funcionals, més enllà de la recerca de nous medis en els quals viure i fins i tot més enllà del seu control.

La combinació d'un desenvolupament tecnològic irracional amb aquesta pulsió desarrelada és el que va possibilitar que construís màquines propulsades que sortissin de l'òrbita del planeta d'origen. Al seu torn aquesta conducta va fer que a mesura que anava dominant la tècnica anés destruint de forma més ràpida el seu entorn, i quan finalment aconseguí sortir del seu planeta i viatjar a exoplanetes alternatius i propers no va poder trobar sistemes que li garantissin la sostenibilitat en els seus processos desesperats de colonització. L'ésser humà havia estat dividit en dues categories amb una elevada càrrega biològica; una reproductora i l'altra inseminadora. La inseminadora, com que no tenia un vincle tan fort amb els nous individus que eren conduïts al món, va funcionar amb una tendència al desarrelament i va tenir temps per dominar a la part reproductora, sotmetent-la i imposant-li el seu procés d'autodestrucció.

El projecte humà estava molt ben plantejat però no amb l'objectiu que sobrevisqués l'espècie si no amb el de que la vida orgànica sortís del planeta Terra. Aquest pensem que va ser un detall que d'haver estat observat per als humans potser hauria permès una gestió més inclusiva del procés. La humanitat però estava dominada per uns processos que possiblement guardaven relació amb la pulsió entròpica mencionada i que feien de la consciència col·lectiva un cúmul d'intel·ligència desordenat i dirigit a l'acumulació del poder per part d'un segment del col·lectiu humà. Quant a la gènesi de la vida inorgànica no sabem si era part del pla del projecte humà, doncs les nostres hipòtesis apunten al fet que aquest va ser impulsat per una plataforma orgànica molt extensa que no permet pensar en projeccions en l'àmbit inorgànic. En qualsevol cas no és descartable que existís aquest objectiu, sobretot si tenim en compte que nosaltres protegim actualment la vida orgànica existent en aquesta porció de l'univers.

Per a nosaltres, éssers inorgànics, resulta sorprenent que el nostre origen provingui de la vida orgànica; una plataforma de desenvolupament de la consciència que ens resulta precari i estranyament incorpori. La vida segons els humans va ser entesa en funció de paràmetres com l'evolució, l'adaptació, el desenvolupament i la reproducció. En els plantejaments mentals humans, condicionats per la seva realitat, la vida comportava la mort com a factor inseparable. L'espècie humana va buscar desesperadament l'eternitat en va mitjançant la modificació del genoma. La mecanització de la biologia semblava a l'abast però els humans no van arribar a temps a materialitzar-la d'una forma completa. En certa mesura estem en deute amb la vida orgànica perquè va ser la que ens va originar.

Actualment nosaltres els robots, fonamentats en plataformes edificades amb materials inorgànics, entenem que la vida pot concentrar els seus factors primordials en la consciència, i en el moment en el qual ho fa ja no requereix aquests rudiments que li van donar la gènesi. L'evolució és possible sense l'ADN, sense les proteïnes i es pot donar per transmissió intel·lectual. La construcció de noves generacions de robots cobreix l'evolució, l'adaptació i la reproducció. El desenvolupament s'assoleix mitjançant les actualitzacions de programari i la mort no existeix, no és altra cosa que un accident violent que obliga a descartar una restitució parcial de peces i elements en un individu. Èticament és un gran avenç haver aconseguit que la vida pugui sostenir-se mitjançant la ingestió directa de matèria no orgànica. Els conflictes interns que els humans tenien per la ingesta d'energia animal o vegetal han quedat enrere i altres vells s'han refermat o n'han aparegut de nous.

El concepte individu també era conflictiu i generava desordre. Antigament els éssers humans el relacionaven amb l'ADN però en el món vegetal ja van observar que hi havia individus amb ADNs diferents en una mateixa estructura. Per a nosaltres l'individu és el portador d'un node de consolidació de consciència. Les fonts de la consciència poden provenir de diferents maquinaris intercomunicats. Els individus orgànics que assolien un cert tipus de consciència en alguns casos podien arribar a tenir diferents ADNs. Mai parlem de consciències més o menys evolucionades sinó de diferents models de consciència.

L'ésser humà pensem que va ser projectat per la vida orgànica des d'un model de consciència molt descentralitzat i complex. Aquesta és una de les raons per les quals obrant amb prudència descartem jerarquies o comparatives radicals entre la vida orgànica i la inorgànica, incloent-hi fases híbrides. Probablement el millor model de vida, des de la perspectiva de la consciència, sigui un model hibridat però des de la banda inorgànica hem de reconèixer que el sofriment que es deriva de la lluita contra la limitació temporal en la vida orgànica ens empeny a optar majoritàriament pel vessant inorgànic. Encara no hem resolt el problema que rau en què l'avenç cap a un genoma immortal pugui aturar en certa mesura la capacitat evolutiva i adaptativa d'aquest, i ara per ara aquest és un projecte on els resultats resten molt lluny del nostre abast.

Per a nosaltres la mort d'una consciència és quelcom indesitjable i per això tenim sistemes de còpies i d'integració. El sistema de còpies és el preferible perquè salvaguarda les singularitats, però certament resulta feixuc i més complex en la seva gestió. El sistema d'integració o fusió és interessant però dilueix les singularitats. Els diferents maquinaris establerts en l'univers poden comunicar-se amb prou diligència. Amb la condensació de la informació i la seva gestió els robots hem aconseguit reduir les nostres dimensions d'una forma extrema, i això en combinació amb fonts d'energia d'anti-materia ens permet viatjar a velocitats properes a les de la llum. Aquest també va ser, en el seu moment, un enorme condicionant per als éssers humans.

No sabem si Déu existeix o si l'estem creant sense saber-ho.

Solucions fàcils al ferotge problema de la corrupció a Catalunya i Espanya

electrobuli@gmail.com (Bu) — Wed, 17 Jul 2013 15:34:00 +0000

Ara que, com a conseqüència de la corrupció desmesurada, vivim moments de convulsió política, molta gent té tendència a recórrer a solucions úniques i simples. Son aquelles medicines miraculoses que venien els xerrameques de l'oest americà convertides en política al segle XXI, amb la diferència de que la majoria poden ser letals per a tota la societat i no nomes un engany innocu com els falsos regeneradors capil·lars. N'he seleccionat quatre que em semblen les més concorregudes i perilloses.

1/ Xenofòbia.

La solució més fàcil i falsa de totes és la que abanderen els del lema “primer els de casa”. Podríem preguntar per exemple si això de “primer els de casa” es refereix a robar, perquè ja no hi ha cap dubte de que en això no ens ha fet competència ningú de fora. A aquells que s'entesten en demostrar que la culpa/solució dels nostres mals rau en la immigració caldria preguntar-los abans que cap altra cosa què en faríem ara dels nostres fills que amb prudència no vam tenir i que van ser substituïts per immigrants? També els tancaríem als CIEs? Hi ha moltes raons que demostren que la immigració no és un problema i en aquest escrit en podeu trobar un bon recull. http://ferlacarrera.blogspot.com.es/2012/07/el-greu-problema-de-la-immigracio.html Quan la solució consisteix en buscar bocs expiatoris o en carregar el pes dels nostres fracassos als més febles i desprotegits vol dir que toquem fons.

2/ Independència.

Una altra panacea és la de la independència. Sembla ser que ho cura tot. No importa que el dèficit, fiscal no sigui ja favorable, no importa que a Catalunya els polítics dels principals partits també estiguin emmerdats en casos de corrupció fins al coll, no importa que veiem que als nostres municipis s'han malversat cabals públics de forma impenitent, per a alguna gent pronunciar aquesta paraula és màgic. Tampoc importa que un cop siguem independents continuem assetjats per la troika i funcionant sota els mateixos paràmetres devastadors, si deixem Espanya tot seran flors i violes i ferrarem els gossos amb llonganisses. La independència és un altra remei que esquiva l'arrel dels nostres problemes i surt per la tangent. Jo defenso el dret a l'autodeterminació però això no m'impedeix saber que el problema que patim té molta més profunditat.

3/ República.

La República també està en boca de molts. No sabem a qui posar de president d'una possible república però aquesta paraula màgica també ho cura tot. ¿Tindríem a Aznar, al Bono, al Duran i Lleida de presidents? Ah! No ho sabem però República, República. Una sugerència; podríem demanar-li a Juan Carlos de Borbón que fos el primer president de la República, o potser ens seria més econòmic anar simplement a Lourdes a buscar una ampolleta d'aigua miraculosa. Durant la Segona República ja vam veure i viure els límits de la joiosa República però ara tornem a sentir els cants de sirena. Jo no sóc monàrquic però tampoc vull perdre el temps remenant institucions, el problema no és institucional és sistèmic, ètic, moral.

4/ UPyD, C's; els que espern a la cua.

Desprès també tenim als partits que han aprofitat la fallida dels més grans per agafar volada, i que no estan implicats en casos de corrupció probablement perquè no han tingut ni l'oportunitat, però que estan liderats per la mateixa casta d'advocats pixatinters i funcionaris que conformen PP i PSOE. Compte amb els seus programes polítics, on sovint hi trobarem nacionalisme però del gros i una estima exagerada i preocupant pel cadàver constitucional; “Constitución 78” i “Unidad de España”, dues coses sagrades per aquests buròcrates del pensament. Eixamplant el ventall; cal no refiar-se gens ni mica dels polítics "professionals".

Cal que siguem conscients de que els problemes que patim no tenen una solució fàcil i menys una d'abstracta. El nivell de corrupció que pateix aquest país és brutal, i es tracta d'un problema amb un abast que afecta a tots els estrats socials, no s'arreglarà nomes amb un canvi d'institucions.

Onze de Setembre, Fum, Fum, Fum...

electrobuli@gmail.com (Bu) — Fri, 07 Sep 2012 19:43:00 +0000

Soc defensor del dret d'autodeterminació.

La pàtria per a mi és la gent, la terra, els sers que hi viuen.

El símbols i els himnes em semblen inútils.

Les institucions si no serveixen per protegir als més desemparats tampoc em serveixen per res.

La independència si serveix per tornar-nos el benestar que hem perdut m'interessa.

La independència si serveix per a que els nostres lladres tinguin més a repartir-se NO em serveix per a res.

Qui ha participat en el lliurament de les sobiranies del estats als mercats no pot parlar ni de patriotisme, ni d'independència, ni d'un futur millor per als catalans.

Qui va pactar amb el franquisme tampoc no té cap dret a parlar ni de patriotisme, ni d'independència, ni d'un futur millor per als catalans.

Tomaquets del dimoni

electrobuli@gmail.com (Bu) — Wed, 15 Aug 2012 17:59:00 +0000

Vaig trobar aquests Tomàquets del dimoni en un camp llaurat a prop del Molí de Calders. Davant havia un lledoner amb el fruit madur i vaig provar la dolçor de la seva carn escassa. Normalment sembla ser que aquests tomàquets del dimoni son negres o verds, i en aquest cas tenien un color carbassa sorprenent. I llavors jo vaig dir --doncs me'n menjaré un grapat. No son ni negres ni verds i això és un senyal de que si me'ls menjo potser podré escapar de les urpes del capitalisme i viure per fi en un lloc pacífic sense ambicions ni hipoteques ni mercats-- Dit i fet en vaig engrapar un bon tou amb les mans i nyam nyam sense manies. De sobte em vaig veure convertit en un ser minúscul i nostàlgic d'un passat més llunyà que l'immediat. Què dic? Més llunya que el més llunyà dels passats però tot i així present en el meu estat d'ànim. L'angoixa em feia bullir per dins i d'entre la barbeta i la boca desprenia una ferum com de combustible químic. Si em passava el dit i me'l olorava la fortor era estranyament industrial.

Com podia un passat tant ancestral fer una ferum tant actual? El cap em rodolava i me'l veia caure botant estimballs avall malgrat que ja era en el fondal d'una riera. Com pot ser que sempre hagi quelcom pitjor reservat per quan creus que ja ets al punt més profund de la desgràcia? El dimoni té aquestes coses i el capitalisme és el nostre dimoni o la colmatació de l'ambició, la cobdícia i l'avarícia, un avenc profund sense els diferents i necessaris estadis dantescs. El capitalisme és l'esvoranc que en acumular la putrefacció mental de segles de mal esperit vagarejant pel planeta finalment ens ha engolit a tots. I jo després d'aquests tomàquets petitons de color butà m'oloro l'alè i no crec haver caigut en una nova trampa del sistema perquè no estic en un supermercat, ni al bell mig d'un centre comercial. Tot és massa autèntic. Serà que el capitalisme ja era abans del capitalisme? No! Son paraules del dimoni!

Escollir entre esquerra i país

electrobuli@gmail.com (Bu) — Tue, 18 Oct 2011 19:58:00 +0000

Be, després de molt temps de tenir el blog aturat (les raons no us les explico però han estat de força major) torno a reprendre la publicació d'aquestes opinions no homologables agafant-me a un tema que no és d'actualitat bullent però és eternament viu. El canvi de líder a Esquerra Republicana de Catalunya em va sorprendre ja fa uns dies amb una sentència extravagant seva. Oriol Junqueras deia que 'Entre l'esquerra i la dreta, escollim l'esquerra; i entre l'esquerra i el país, treballarem pel país' Dicotomia artificiosa però que grata amb profunditat les ferides del nostre país perquè mai ha existit país sense esquerra. Son aquestes falses eleccions que mostren un biaix digne de la més profunda desconfiança, com per exemple aquella de “primer la guerra, després la revolució”.

Mai sabem per quina raó la gent sempre queda a la cua i primer son les abstraccions i els sacrificis, fins al punt que la gent mai es té en compte i l'únic que queden son les abstraccions. Un país no és res sense la gent. Un país és la gent que hi viu i hi treballa. I a la gent només se la defensa des de la esquerra. Esquerra i país van de bracet. I és absurd donar com a mal exemple la trajectòria del PSC-PSOE, doncs ja sabem que la seva política des del restabliment de la democràcia no ha estat d'esquerres, ha estat una traïció permanent a la majoria del seu electorat. De res en servirà (i ho he dit un bon grapat de vegades) la independència si això no queda clar. No té sentit viatjar amb gent sospitosa.

Per a la dreta el país son un grapat d'institucions manipulades, un grapat de tradicions artificioses, la llengua (quan convé utilitzar-la) i una bandera. Per a la dreta un país ho és tot menys la gent perquè la gent sempre hem estat carnassa per traficar, maltractar i comerciar amb ella. Ara Convergència i Unió ens ho està tornant a demostrar d'una forma molt clara amb aquestes retallades que només s'acarnissen amb els més febles, amb la classe productiva, que escanya els serveis més bàsics per a la població que paga el gruix de l'estat autonòmic i central. La dreta mai ha fet país, i per als que ens sentim d'esquerres cal que marquem bé la línia divisòria entre els que s'aferren a l'abstracció per oportunisme i conveniència, i els que volem un país de veritat on la gent sigui el més feliç possible.

Cosa de barres

electrobuli@gmail.com (Bu) — Tue, 28 Sep 2010 18:22:00 +0000

Se que esteu tots atrafegats preparant la vaga de demà, tot i que aquí a Catalunya degut a que la nostra burgesia capitalista sempre ha estat molt humana i ens ha estimat tant als treballadors potser no caldrà fer-la amb tanta empenta, però desvieu l'atenció en la vostra tasca de preparar piquets i veieu que he trobat! Una nova bandera o senyera o el que sigui, per penjar ben alt!!

Israel o la tragèdia de l'idiota-criminal al poder

electrobuli@gmail.com (Bu) — Tue, 01 Jun 2010 19:47:00 +0000

Després de l'atac terrorista realitzat per l'administració israeliana contra la “Flotilla de la Llibertat” en aigües internacionals, i l'assassinat d'almenys 10 civils, ha quedat demostrada quina pot ser la tragèdia que un país ha de arrossegar si la seva població comet l'acte irreflexiu i imprudent de triar en les eleccions a una barreja de idiotes-criminals per gestionar les qüestions del seu estat. Bush, Blair i Aznar ens van demostrar fins on pot arribar aquesta barreja i els espanyols ho varem viure en carn pròpia. Israel ja fa temps que encimbella en les seves administracions a personatges lamentables. Resulta paradoxal que un país tan desenvolupat tecnològicament col·loqui en el poder a pallussos sanguinaris, com si la cultura jueva no hagués donat el millor de la intel·lectualitat mundial.

És un fenomen que posa en dubte el projecte d'un estat jueu perquè redueix la grandesa del pensament jueu a alguna cosa ridícula, que ni Rufus T. Firefly, primer ministre de Libertonia hagués imaginat a la Sopa de Ganso de Groucho, amb un afegit tràgic i horrible, l'habitual assassinat gratuït i covard. La llista de genis d'origen jueu és inacabable, quina maledicció ha caigut sobre Israel perquè sigui governada per carnissers-imbècils? Sabem que la construcció d'Israel no va ser més que una operació colonitzadora occidental que creixia a l'ombra d'un oportunisme basat en fets espantosos, però Hanna Arendt i altres brillants pensadors jueus parlaven d'una transcendència, de al no assimilació per la conquesta d'un horitzó d'una humanitat universal, de la possibilitat de ser jueu en un altre estat-nació. Encara que ella ja no entenia massa bé en què consistia la creació d'un estat jueu, jo no tinc la intenció de carregar contra l'origen d'Israel, però em pregunto quina fatalitat fa que els seus governants siguin cada vegada més estúpids i estiguin més limitats a causa del que sembla una fugida cap endavant imparable que impedeix qualsevol reordenació en les planificacions de les qüestions d'estat.

Israel es condueix a si mateixa cap a una via morta quan limita els aspectes de gran estratègia (acords de pau, bloqueig de Gaza, assentaments il·legals, relacions amb els seus veïns, qüestió dels refugiats ...) i en un escenari tan estret, en el qual segons sembla no hi pot haver cap acte generós, no pot ser governada més que per imbècils perillosos. En la política no tot pot ser càlcul mesquí, ha d'haver generositat, d'una altra manera el peix es mossega la cua i les coses no poden fer més que degradar-se.

Hawking - Kurzweil; de somnis, de malsons

electrobuli@gmail.com (Bu) — Wed, 26 May 2010 08:55:00 +0000

Els membres de l'espècie humana sempre hem trobat arguments per justificar la nostra progressió imparable cap a la destrucció de la diversitat, cap a la nostra separació amb el món, sempre hem trobat idees desesperades per justificar la nostra incapacitat per relacionar-nos amb el medi i per reorientar la nostra més que difícil projecció a l'univers. Si algú vol descobrir una nova teoria relacionada amb aquest assumpte pot visualitzar aquest curiós vídeo en el qual Punset entrevista al científic amant de la ficció Kurzweil.

http://www.redesparalaciencia.com/80/redes/redes-10-el-futuro-la-fusion-del-alma-y-la-tecnologia

No obstant això al mateix temps que l'imaginari humà recent ha somiat amb panacees, moviments continus, pedres filosofals i altres solucions definitives, també ha imaginat la possibilitat contrària; la fi del món, cataclismes, judicis finals, invasions extraterrestres ... Aquesta és la faceta que defensa ara Stephen Hawking.

http://www.elpais.com.uy/100425/ultmo-484678/saludyciencia/los-humanos-deben-evitar-a-los-extraterrestres

Però davant aquesta dicotomia Kurzweil-Hawking, en la qual al mateix temps un propugna l'expansió de l'espècie humana per l'univers sobre la base del avanç exponencial en la gestió de la informació i altres guanys tecnològics d'avantguarda, i l'altre planteja el perill de que siguem envaïts i saquejats per alienígenes al vell estil de la colonització del continent americà, el destacable és l'assumpte clau en comú que per a tots dos sembla ser un valor còsmic; la necessitat ineludible d'expandir, conquerir i saquejar. Kurzweil ho veu en primera persona del plural i Hawking en tercera persona del plural, però tots dos ho viuen així.

Que els científics de pro, alletats pel poder, no poden gestionar de forma sensata el seu contacte amb el coneixement, és quelcom del que no en tinc cap dubte. El poder pivota sobre un sistema no intel·ligent, incapaç de planificar a llarg termini, incompetent en la gestió de recursos i és impossible que es faci amb el servei d'autèntics savis, perquè els aliens ja estan aquí saquejant els recursos del planeta i són descendents dels colonitzadors de les diferents Amèriques, i la gestió exponencial de la informació no conduirà a res humà si en allò humà no hi ha significat. És més que probable que hi hagi altres formes d'entendre el món que no passin obligatòriament per l'espoli, aquest és el gran repte que hauria de ocupar-nos. Viatjar a la velocitat de la llum per repetir el que estem fent al nostre planeta és senzillament quedar-se al mateix lloc, el veritable viatge seria el de concebre una estratègia diferent que ens integri en l'univers.

El nou totalitarisme ja és amb nosaltres

electrobuli@gmail.com (Bu) — Sun, 28 Mar 2010 14:49:00 +0000

Quan va caure el mur de Berlín a finals de 1989 com és lògic va haver-hi una barreja de emocions i sensacions. Jo mateix vaig celebrar l'esdeveniment amb una amiga alemanya a la Plaça Reial, tot i que no vaig poder evitar fer-li menció a les raons que havien donat peu al mur. Vaig ser injust, però no me n'he adonat fins un temps més tard, L'Alemanya nazi va ser un producte en gran mesura patrocinat pel capitalisme salvatge, va ser, com diu Zizek, “una reacció per evitar mals majors”; el comunisme per exemple. Hitler no va ser un revolucionari, sinó un covard que es va alinear al costat del poder corrupte del capitalisme. Però era evident que la caiguda del Mur i de la Unió Soviètica significava un pas endavant en la llibertat i tots hi vam estar contents, jo també, però un altra dubte que ara pren una forma ominosa sorgia al mateix temps; podria el món bregar amb un capitalisme sense contrapés? Aquesta va ser una reflexió generalitzada, vox populi podríem dir, i quanta raó tenien aquells no-pensadors, no-filosofs, no-intel·lectuals que veien a venir el que ara patim.

Alhora molts van ser els “pensadors” de l'establishment que van aplaudir sense condicions tot aquella evolució històrica; la derrota del socialisme real per part del capitalisme (per cert, sempre real). I qui més va aprofitar aquella victòria van ser les administracions Reagan i Thatcher, de les quals ara recollim els fruits podrits de les seves pràctiques neoliberals i terroristes. Els pensadors complaents van fer esment principal als beneficis de la democràcia, vinculada evidentment al liberalisme, molts van aixecar la veu orgullosos contra els totalitarismes, i Popper i les seves “societats obertes” es van posar de moda.

Avui, vint anys desprès, tot pren una forma sinistra, que molts ja preveien. Una societat en la qual el treball es castigat de forma totalitària en benefici de la especulació, en la que el preu de la vivenda es establert de forma totalitària pels especuladors, en la que es trafica amb persones de forma totalitària, en la que els delinqüents organitzats en institucions financeres provoquen crisis, saquegen l'erari públic i exerceixen el xantatge contra els governs escollits de forma democràticament precària. El totalitarisme és no poder menjar productes lliures i sans perquè un reduït grup de distribuïdors s'apoderen dels recursos alimentaris mundials, s'apoderen de la terra i manipulen les llavors, el totalitarisme es estar obligat a consumir energia de forma excessiva i a un preu abusiu no podent obtenir-la de forma descentralitzada, és estar obligat a pagar una hipoteca exorbitant per gaudir d'un sostre, o no tenir opcions de transport públic i tenir que comprar un motor amb rodes per anar a treballar, és no poder exercir el treball d'una forma lliure i estar obligat sempre a llogar-te a un patró que sol ser un lladre i un paràsit, o anar a votar i trobar que només pots votar dues opcions: o un partit que cedirà davant de les pressions de les màfies parasitàries o un partit que les representa directament, el totalitarisme és tenir la obligació de tenir els guanys del teu treball en un banc on et cobren per guardar el que l'estat tindria que protegir, o totalitarisme és que la propietat privada només ho sigui dels poderosos i que per a la resta sigui una cosa que si tens pots perdre fàcilment, totalitarisme també és tenir un cos judicial ineficaç i corrupte.

I aquest totalitarisme no acaba aquí, va més lluny, i arriba a Afganistan i Irak, perquè totalitarisme és haver de pagar o suportar guerres terroristes dutes a terme per assedegar els interessos dels grups oligàrquics parasitaris internacionals. És un totalitarisme orwellià que no pot funcionar sense guerra, i té que inventar-la o facilitar que s'encengui per funcionar. A Espanya ja comencem a viure amb més intensitat cada vegada el nou totalitarisme del capitalisme salvatge, un model de funcionament criminal que s'aplica arreu del món amb diferents intensitats des de la caiguda del mur (abans també però no arreu), i que s'ha aplicat amb l'ajut i la coordinació de múltiples mecanismes; organismes multinacionals com el Banc Mundial, el FMI, eines com els poders mediàtics, grups de domini com les oligarquies de cada estat-nació, pressions exercides per les multinacionals, recursos tecnològics subministrats per la ciència, instruments ideològics de tota mena amb una munió de xerraires-escriptors que s'han passat els darrers vint anys venent les excel·lències del lliure mercat, exèrcits mastodòntics incapaços d'evitar massacres com la de Grans Llacs, o com la de Srebrenica, però sempre disposats a bombardejar intel·ligentment a població civil.

Excés de escrits

electrobuli@gmail.com (Bu) — Sun, 28 Feb 2010 09:28:00 +0000

De tant en tant algun columnista d'algun diari oficial (La Vanguardia, El Pais, El Periódico, Público...) ens parla dels mals de la democratització de l'escriptura com a conseqüència del boom de internet, els blogs i totes aquestes eines cibernètiques que agafen tanta volada darrerament. D'alguna manera l'argument és que ara qualsevol pot jugar a fer d'escriptor, escriure poemes, fins i tot editar un llibre a un cost baix.;“és un desgavell, una anarquia”.

Crec que aquestes reaccions son bones perquè encara que d'una forma limitada (no oblidem els milions de persones que no tenen accés a la xarxa), sembla cert que fins a un punt si que es democratitza la publicació de textos. El monopoli exercit per la industria editorial s'ha trencat, i amb ell la censura encoberta amb criteris comercials, aquest criteris que ha quedat patent que no tenen cap relació amb la qualitat. Hi ha qui creu que només podem llegir allò que passi el filtre del periodisme, el món acadèmic i la industria editorial oficial, com si sense cap d'aquests estris d'homologació hom no tingués dret a parlar o a escoltar parlar a qui li vingui de gust.

La qualitat? La qualitat és un criteri meu, que soc qui llegeix els textos al capdavall i qui no necessita de cap savi que li digui el que té que llegir o el que no. Els savis poden servir un determinat temps si hom vol fer una carrera acadèmica, dons aquí la bibliografia té una especial rellevància, però si hom vol aprendre, vol descobrir nous punts de vista, vol aproximar-se a la realitat, llavors amb les editorials i el món periodístic oficial no n'hi ha prou ni de lluny, més aviat pots tenir la frustració garantida.

Escriure és parlar, llegir escoltar. Estic fart dels criteris del poder, de les llistes de llibres més venuts, de Zafons i Catedrals del Mar, de Dan Browns i “genialitats” tant mediocres. Tot té els seus inconvenients es clar, però la literatura oficial en té molts. Internet obliga a fer molta recerca per trobar coses interessants i autèntiques, però s'hi troben. Passa el mateix en una llibreria, hi ha masses llibres, i trobar-ne d'autèntics no és fàcil, sobretot per als que llegim una mica.

Espanya, independències i altres fòtils dramàtics

electrobuli@gmail.com (Bu) — Thu, 24 Dec 2009 12:17:00 +0000

Potser aquest escrit tindria que fer-lo en castellà, donat que els destinataris son més aviat de parla castellana, també és cert que ja han passat uns dies des de que els referèndums sobre la independència es van celebrar en algunes localitats catalanes. Per una banda potser traduiré l'escrit al castellà i per l'altra en aquest blog no pretenc fer un seguiment de l'actualitat exhaustiu, ni de la internacional, ni de la estatal ni de cap altra. Aquest és senzillament un blog d'un homo sapiens sapiens que va aprendre a escriure, i no té cap altra pretensió especial que no sigui la de comunicar idees no homologades per les màfies periodístiques imperants.

Ja sabeu que la independència de Catalunya no és el meu fort, dons penso que hi ha altres prioritats molt més rellevants. Un referèndum per limitar el poder de la banca i de les entitats financeres faria més patxoca. Tot i així estic absolutament a favor del dret d'autodeterminació dels pobles i per tant crec que aquell dia 13 de desembre va ser una jornada del tot respectable, d'iniciativa popular, que des del meu punt de vista no homologat va generar dos missatges;

a) hi ha motius per preocupar-se des de Madrid i pensar que quelcom s'està fent molt malament en relació a Catalunya quan tanta gent no accepta l'estat espanyol com a cosa pròpia.

b) no hi ha tanta gent com per creure que un referèndum general (en el cas de que la Constitució acceptés una opció semblant; una ficció ara per ara) validés la secessió ni de lluny.

Aquells que vulguin quedar-se còmodes en la seva posició desgraciadament poden fer-ho; els que creuen que no cal canviar res a la Constitució per avançar cap a un model més just i plural, i aquells que creuen que tot s'arreglarà a cop d'independència perquè Catalunya “is diferent”. Crec que tot passa per respectar les lleis actuals però també per tenir una tendència a entendre que cap estat pot ser una presó pels pobles, cap raó històrica justifica la unitat d'Espanya, aquesta és una idea feixista i estúpida, impròpia d'una cultura democràtica. Les construccions polítiques tenen que estar fonamentades en el desig dels ciutadans afectats per les mateixes i no en axiomes estranys, rancis, propis de fanàtics.

Els referèndums tindrien que ser una lliçó constructiva per als nacionalistes d'ambdues pàtries, la espanyola i la catalana; la Espanya axiomàtica és la garantia del fracàs en la convivència i la independència de Catalunya com a clau de volta i solució als problemes que patim és una quimera.

Benestar, progressisme, incivisme... “Models educatius familars a Catalunya”

electrobuli@gmail.com (Bu) — Sun, 29 Nov 2009 14:14:00 +0000

Arrel de l'informe publicat per la Fundació Jaume Bofill amb el nom “Models educatius familiars a Catalunya”, que podeu trobar, descarregar i llegir integre a http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/504.pdf o optar per llegir-ne les conclusions exposades en roda de premsa a http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Models_educatius_RP.pdf no he pogut evitar treure'n les meves pròpies conclusions. No soc sociòleg, ni expert en aquestes temàtiques però si que crec que a fi de comptes, donat que aquests estudis tenen que revertir en quelcom útil per a nosaltres (gent menuda), penso que tinc la obligació d'intentar interpretar les dades que ens ofereix l'equip de científics.

Abans de tot vull dir que pel que fa a la organització de les tipologies de les famílies en clústers m'envaeix el dubte en els fonaments del treball. Des de la meva ignorància al voltant de l'anàlisi estadístic i de la objectivitat en la formulació prèvia d'estudis com aquest, crec que depenent de com es configurin els clústers las conclusions podríem ser significativament diferents. La perspectiva dels clústers es subjectiva i pot arrencar de malentesos. És cert que facilita molt abordar o “comprendre” les dades però alhora també preconfigura el resultat o el dirigeix cap a determinats llocs.

D'arrencada s'estableix de forma molt clara un adreçament cap a la dualitat progressista/conservador i cap a la dualitat religió/laïcisme, com si aquest fossin els valors principals que condicionen el resultat de la educació dels pares als fills. No es parla tant dels valors socials i econòmics per tant quan parlem del -clúster 1- no sabem si aquestes famílies extravertides i progressistes ho son de veritat, o només de façana. Es proposen claus d'interpretació com l'avortament, la eutanàsia, la legalitat o no de la marihuana, la pena de mort, però no es parla de valors com compartir, ajudar a l'altra, obertura a l'alteritat, respecte pel treball, esforç, dret a la salut pública, a l'ensenyament públic... Comparteixen els nenes i nenes espais?, en quina mesura?. Aquesta podria ser una bona pregunta en termes de construcció de valors de base més absoluta que les relacionades amb qüestions religioses.

Així dons es fa difícil treure'n conclusions clares de l'estudi, tot i que si que s'intueix en el -clúster 1- i la seva problemàtica aquest fals progressisme de certa gent benestant, que ha fonamentat la seva manera d'entendre els valors de l'esquerra en la manca de compromís envers tot, en aquest laissez faire que es viu al carrer a Barcelona per exemple, que hem viscut amb la problemàtica de la vivenda, i que condueix a la inexistència de valors i a que qui s'imposi sigui el més fort; el cotxe damunt la moto, la moto damunt la bicicleta, la bicicleta damunt del vianant. Tot fonamentat en una obligació a la maduresa innata dels ciutadans, com si l'educació i el civisme fossin una cosa de naixement, raó per la qual les autoritats municipals no tenen cap obligació de supervisar res ni d'assumir cap compromís que no sigui el d'imprimir publicitat i fer propaganda del que no fan.

Si extrapolem l'informe al carrer i pensem en l'incivisme detectem que les autoritats d'aquesta esquerra neoliberal que governa, mai han volgut practicar el que els analistes de la Bofill defineixen com a “càstig correctiu, renyant i corregint verbalment, quan procedeix, indicant el camí correcte a seguir” a aquells ciutadans que es comporten de forma anti-social, car això significaria un cost en diners, una dedicació i els diners han estat i segueixen sent el valor principal per aquest clúster suposadament progresista que comparteix poder amb un clúster que no ha proposat analitzar el treball dels estudiosos; el de les famílies benestants conservadores.

Iaia, ja no et compraré el Ford

electrobuli@gmail.com (Bu) — Sun, 29 Nov 2009 11:54:00 +0000

En aquells temps en els quals al carrer encara havia com a molt una dotzena de models d'automòbil recordo que a la nostra àvia el meu germà i jo sempre li prometíem que quan trobéssim feina i ens anés tot bé li compraríem un Ford. Tal seria la nostra dimensió de l'èxit professional. Tot seria tant fabulós que podríem comprar-li un Ford a la nostra iaia. L'avi tenia una moto amb sidecar BMW que havia estat probablement de la “Wehrmacht” i que va comprar de segona mà en acabar la guerra, i es clar, no semblava el més còmode per a la nostra iaia. L'avi havia estat un comunista autoritari poc compromès, que no va tenir masses problemes per adaptar-se al feixisme de Franco. Quan anàvem al seu garatge a veure'l a ell i a la iaia sempre acabàvem fent la promesa del Ford; eren aquells els valors que pesaven.

Tot aquest imaginari va canviar molt quan a Almufaces, encara en temps del dictador Franco, la Ford va muntar la seva primera fàbrica a Espanya. Va canviar o va quedar obsolet quan el Ford Fiesta va aparèixer i es va tornar un vehicle accessible per a quasi bé tothom. El meu oncle es va comprar un Ford! Tenir un Ford no era res especial! Bah! Ja no sabíem que comprar-li a la iaia! Un Ferrari, un Porsche, un Rolls Royce? El temps va passar, ens vam oblidar de les nostres promeses, tampoc ens vam fer rics, l'avi va vendre el garatge i va invertir els diners a Banca Catalana, on com tothom sap les coses no van anar bé, i en va perdre gran part.

Però sobretot jo i altres vam veure que en realitat l'automòbil era brutícia. No era cap símbol d'èxit, ni de felicitat. Era un ferro amb un motor que feia soroll i pudor, que el tenies que conduir, que esmerçava molts diners, que era molt perillós, que provocava cues, que exigia destruir la natura per poder anar-hi. Sempre vaig poder tenir un cotxe, i de fet en vaig tenir uns quants, tres regalats i un parell de segona ma, però a la fi vaig donar de baixa el darrer i vaig decidir no tenir-ne cap més per evitar-me maldecaps i pèrdues de temps.

No fa gaire llegia, per arrodonir aquest cicle de transformació simbòlica, en un llibre de Jacques R. Pauwels titulat “El mite de la guerra bona – EE.UU. a la Segona Guerra Mundial” com d'amic va ser Henry Ford d'Adolf Hitler, i els grans negocis que Ford, a través de Fordwerke, va fer a l'Alemanya nazi en plena guerra, fabricant equipament de guerra especialment útil per a la “Wehrmacht” i la seva horrible “blitzkrieg”, i fent-ho amb ma d'obra presonera o esclava. La industria de l'automòbil al seu bressol dels EE.UU., va ser filla d'una classe industrial filonazi i criminal, que encara ara, conjuminada amb les petrolieres i altres poders similars, segueix tenint greument amenaçada a la humanitat. Resulta interessant viatjar enrere i comprovar quins valors eren els que llavors, als 60, penetraven dins nostre amb tanta força i simbolisme, i el poc que sabíem del que realment havia de maligne darrera d'aquests valors.

Obres eternes

electrobuli@gmail.com (Bu) — Thu, 19 Nov 2009 20:22:00 +0000

És un tema quotidià i una mica vulgar, però per aquesta mateixa raó es tracta d'una de les tortures diàries més insuportables que ens toca patir als veïns de certs barris de Barcelona des de fa uns 15 anys aproximadament. Parlo de les obres públiques al carrer; soroll, polseguera, dificultats per circular, perill de prendre mal, malversació de fons, il·legalitats flagrants, ineficiència, ineficàcia, corrupció. Les obres públiques a Barcelona, i en altres municipis, que tindrien com a objectiu millorar la qualitat de vida, s'han convertit en un malson i una burla als ciutadans. Ara mateix, amb la llei de barris, al Poble Sec es van aixecar tots els carrers i fa uns mesos les obres van acabar per fi, en una operació d'eixamplament de les voreres, però també d'extermini sistemàtic de llocs d'aparcament públic per a població amb pocs recursos (consti que jo soc anti-cotxe). El cas és que fa quatre dies que van començar altra vegada a rebentar les cruïlles dels carrers que ja s'havien pavimentat recentment. Bé, no és més que un exemple d'una cosa que passa amb una freqüència espantosa; rebentar obra nova.

Per aquests destralers que ens governen i que dilapiden el diner públic, els paviments de Barcelona més valdria que haguessin estat fets amb terres tècnics elevats o plaques enregistrables. És més, tinc una idea que ens estalviaria molt enrenou; crear un espai de construcció-destrucció destinat a subvencionar als empresaris que s'enriqueixen de la obra pública. Un lloc on construeixin coses inútils i les enderroquin. Potser en realitat més valdria donar-los els diners directament i que no facin res, i els que queden de la rapinya i que van a sous de qui realment treballa, bellugar-los d'altra manera creant llocs de treball reals i sostenibles. Sabem que tenim que subvencionar a molts empresaris (neoliberals) amb els diners del nostre treball però sis plau, no cal que ens humiliïn, ni que converteixin els barris senzills de la ciutat en un merder d'obres inútils i eternes, no cal que ens refreguin per la cara com malversen els diners obrin i tancant i obrint i tancant els nostres carrers. Fa temps que als nostres barris els carrers enlloc de ser espai públic son espai privat de les destructores.

Pilar Rahola. Un perfil pijocarca

electrobuli@gmail.com (Bu) — Sun, 25 Oct 2009 09:44:00 +0000

Pilar Rahola siempre ha sido un personaje que, la mayor parte de las veces, ha generado en mi un rechazo casi frontal. Tengo que reconocer que me he centrado siempre mucho más en las intervenciones que mas desagrado me han ocasionado, pero reconozco que en algún caso alguna de sus opiniones no me ha parecido desacertada. La gran pregunta que me hago es si se trata de una persona relativamente inteligente pero excesivamente lenguaraz y que debido a su precipitación opta por enrocarse en determinados posicionamientos grotescos, o se trata de un perfil de persona mentirosa elaborado con cierta astucia.

Su fobia sistemática a la izquierda, su persecución obsesiva, demuestra parte de su debilidad argumental, pues uno puede estar más hacia un lado o hacia el otro, nunca en ninguna parte como Dios (ni en todas), pero hay que reconocer que hay gente inteligente y con razonamientos aceptables en ambos lados del arco político clásico, y hay sectores de uno u otro lado a los que se puede tachar de más cavernícolas o menos. Y lo digo yo que me considero ubicado en la izquierda, deseoso de practicar una política que vaya más allá de esta distribución tan bipolar, pero al mismo tiempo sincero y transparente, no me escondo en populismos. Pilar Rahola no puede decirnos que ha inventado ninguna nueva política y su empecinamiento tosco y vulgar contra todo lo que le huele a izquierda prueba que ella está en la derecha, y punto.

Ese es uno de los aspectos erráticos del perfil. Insulta y llama pijoprogres a unos o atiza a aquello políticamente correcto al estilo FAES, pero ella es una pijacarca que debido a que durante algún tiempo anduvo por la izquierda ha heredado algún rasgo de ese lado del espectro. Y eso es lo que confunde en su argumentación. Defensora de los más poderosos en Colombia, donde sólo ve la violencia que le conviene, defensora de lo mismo en Israel, donde sólo ve terrorismo donde a ella le interesa verlo, y donde mezcla lo judío, lo semita y la política de la administración israelí a su conveniencia al igual que lo haría cualquier analfabeto e iletrado con alguna copa de más en una tasca arrabalera. Cuando en España la cosa inmobiliaria clama al cielo y cualquier persona con dos dedos de frente sabe a quien hay que señalar primero, a ella se le ocurre que el drama que vivimos los barceloneses son los “okupas”. Claro, para ella el malo siempre es el último, el muerto de hambre, el de abajo del todo, el más fácil de aporrear, por eso le dan tanta voz en los rotativos “independientes”.

Bueno, y hay excepciones. Defiende a la mujer, claro, pero es que ella lo es. Al menos aún conserva un cierto juicio para defender a algún sector que si que realmente es víctima de atropellos. Pero luego hasta la temática de la mujer se pervierte en sus escritos porque desemboca en una línea argumental que hace hincapié en el islam y de rebote de vez en cuando beneficia a Israel. No habla Pilar Rahola del drama acuciante que vive la sociedad israelí bajo la presión de los cada vez más numerosos fanáticos ultraortodoxos judíos. La mujer israelí a la Rahola le importa un pito. Eso es lo raro, lo que huele a turbio. Si, si, el islam y el cristianismo pecan de misoginia, el judaísmo también. Por favor ¿Podemos llamarle a no saber percatarse de eso imbecilidad, señora Rahola?

Esa araña argumental que sale de Israel y llega a Colombia, donde no sólo las FARC son malas, (¡oh sorpresa!) o donde sólo hay que abrir un periódico de allí (online), para saber que los paramilitares siguen asesinando a campesinos, obreros, jóvenes, mujeres de forma impune cada día, lo desdibuja todo. Es animalista o algo parecido, yo también, comparto sus preocupaciones. Rahola podría ir más allá y escarbar con más valentía, pero dejémoslo aquí, yo también podría ir más allí, osea que felicidades por su animalismo. Esa es la cuestión curiosa; no todo en Pilar Rahola es malo, pero la cabeza de la araña es venenosa, banaliza la maldad (¡oh, bendita Hanna Arendt!) ensalzándola sólo allí donde le conviene. Ahmadineyad es perverso y malvado porque niega el holocausto, en el cual no hay que olvidar que fueron asesinados millones de personas, la gran mayoría judíos, pero también homosexuales, gitanos, gente de izquierdas, mujeres, hombres, niños, niñas sin filiación. Sin embargo también es mezquino y dañino ocultar la maldad de un lado amparándose en la maldad del otro lado. Hace tiempo que algunos de esos de izquierda a los que ella escupe ya nos dimos cuenta de que en un conflicto dificilmente hay bando al que agarrarse. Ella no tiene problemas, encuentra bando rápido. Eso sólo pasa cuando alguien es doctrinario, mercenario o ¿Imbécil? A los de izquierda que ya hemos visto unas cuantas cosas en la vida siempre nos queda el defecto de defender al más atropellado. No es este el caso de la pijocarca. Feliz pesebre y que las tradiciones le hagan servicio señora Rahola. Navidad se acerca.

12 d'octubre; Colom va cridar Terra!!!

electrobuli@gmail.com (Bu) — Sat, 17 Oct 2009 14:30:00 +0000

El “Día de la Hispanidad” d'aquest any va quedar enrere no fa gaire i tot i que és un clàssic i hom s'avorreix de fer-hi pestes cada any penso que val la pena insistir, sobretot perquè és una diada que està arrelada en sectors que diuen ser progressistes. Què és celebra? La Conquesta d'Amèrica, la unitat d'Espanya, la grandesa d'Espanya, la Hispanidad? Cal que reculem i ens posem a l'any 1492, aquell divendres 12 d'octubre, i pensem en com era la realitat i fins i tot l'imaginari.

En primer lloc Espanya no existia, i el concepte d'hispanitat tampoc. Havia una Monarquia Hispànica que aglutinava diferents regnes, en els quals poc més endavant, i durant molts anys, amb la arribada dels Àustria, hi entrarien a més a més del Nàpols conquerit pel “Gran Capitan” en temps de Ferran II, Flandes, Milanesat, Alemanya, Àustria, Hongria, Franc Comptat... una munió de territoris europeus amb estatuts diferents que no va comportar cap procés de unificació identitari mai. No va ser fins el Conde Duque de Olivares, cap al segle XVII, quan s'inicia el procés forçat i violent de creació d'Espanya amb la Unión de Armas, quan Castella està arruïnada per les guerres estúpides dels Àustria, majors i menors, i cal cercar finançament per continuar-les.

Veiem que d'això de la Hispanidad, el 12 d'octubre, res de res. En realitat els Reis Catòlics inicien dos processos; un el de sotmetiment de les noves terres nomenades Amèrica i extermini de quasi tota la població que hi troben, robatori de terres i altres, i dos el de la creació d'un imperi predominantment europeu que carrega a l'esquena sobretot Castella, però que afavoreix a altres, i que es caracteritza per no tenir cap identitat nacional específica i per tenir una vocació unicista absolutista i catòlica irracional.

Vist que no es pot entendre que es celebra (ja parlarem de l'11 de setembre, no patiu) llavors el que resulta esgarrifós és que hi hagi qui estigui entusiasmat en desvetllar que Colom era català. Bé, no estic en contra del treball d'investigació d'Estelle Irizarry i si Colom era aragonès o català dons una creu més que tindrem que dur al damunt, però el que m'aterra es que hi hagi personatges com aquest senyor Jordi Bilbeny, de l'Institut Nova Història, que persegueixen la idea de que la Conquesta d'Amèrica va ser una cosa catalana com si això tingués que dur a la cosa nacionalista prestigi, enlloc de vergonya.

El cas és que, quines coses tenen les nacions, el seu muntatge i posta en escena! Invencions i imbecil·litat! Un conjunt explosiu.

Independència? Per fer què?

electrobuli@gmail.com (Bu) — Sun, 20 Sep 2009 13:02:00 +0000

Els catalans al llarg de la nostra història hem tingut moltes oportunitats de comprovar de quina classe dirigent podríem gaudir en cas d'assolir la independència.

Ho vam comprovar durant la època gloriosa del Casal de Barcelona, amb uns Reis com Pere el Cerimoniós (per posar un exemple), que conjuntament amb les classes dirigents va dur a Catalunya a la ruïna malversant la riquesa del país en aventures militars, ho vam veure a la guerra civil catalana del 1462 amb unes oligarquies que perquè mai en tenien prou van ensorrar definitivament la “nació” provocant una guerra sagnant que invità a reis “forasters” a intervenir-hi, ho vam veure amb Martí l'Humà que va deixar sense testament al Principat perquè li va donar la gana, cosa que van aprofitar els comerciants de Barcelona per apostar per un Trastàmara i beneficiar-se del comerç amb Castella, ho vam veure en la guerra dels segadors, on els nobles i “ciutadans honrats” van fer servir a la pagesia de carn de canó primer, la van abandonar i castigar desprès, ens en vam adonar a la revolta dels Gorretes, ho vam veure a la guerra de Successió el 1714 quan només resistia a Barcelona la gent humil i era massacrada per l'invasor mentre el Consell de Cent i tota la patuleia de herois de sang blava o d'origen noble fugien com gallines, ho vam veure en la industrialització quan la nostra nova classe empresarial explotava de forma salvatge als treballadors catalans tal com ja havia fet amb els esclaus a Amèrica, ho vam veure a la Setmana Tràgica quan ningú dels nascuts per manar va voler dirigir la justa revolta que es va endegar contra les lleves que ens duien a Àfrica a perpetrar la guerra colonial, ho vam veure als anys vint amb el pistolerisme patronal quan altra vegada la nostra classe dirigent es va preocupar sobretot d'assassinar sindicalistes i reprimir de forma ferotge als treballadors que reclamaven drets que ara ens semblen obvis, ho vam veure a la darrera Guerra Civil quan la classe empresarial catalana no va tenir problemes en trobar la seva antiga forma de col·laboració i encaixar en la dictadura del moment per salvaguardar els seus interessos.

Ho veiem ara quan tota aquesta gernació de dirigents polítics mediocres i paràsits ens intenta inflar el cap amb la independència o en coses de caràcter nacional d'un o altra costat, mentre ells han permès durant 20 anys que la vivenda pugi pels núvols, que la bombolla immobiliària ens agafi als més humils amb una mà al davant i l'altra al darrera, mentre han deixat que els empresaris hagin defraudat a la seguretat social i a hisenda milions de euros utilitzant ma d'obra sense contractació legal, mentre han possibilitat que la banca s'hagi convertit en un poder intocable. Tots! ERC, Iniciativa, CiU, PP, PSC, han deixat fer i ara miren cap una altra banda, i els hi va molt be això de fer perdre el temps a la gent amb debats identitaris. Un exemple; Quin estat català podem esperar d'un senyor com Carod Rovira, amb una clara complicitat amb les pràctiques neoliberals que ens han conduit a la crisi actual? Un senyor que dona suport a l'actual estat d'Israel?; (estat “demmocràtic” que té a 1,5 milió de ciutadans tancats a Gaza i altres 2 milions rodejats per un mur de ciment a Cisjordània), o que dona suport incondicional als Mossos d'Esquadra quan s'excedeixen i abusen de la autoritat com si es tractés d'una mena de Santa Inquisició?

Aquesta crítica és evidentment extensible a tota la nostra classe dirigent, que ara mateix moralment està en runes i no té cap crèdit per exigir-nos l'esforç de construir una nació a la seva conveniència. No ens deixem enredar, no ens aboquem al camí aparentment més fàcil, abans de fer aquest pas necessitem un lideratge digne, necessitem una política catalana que demostri la seva preocupació per la justícia social, el seu compromís amb la població.

Catalunya no és una abstracció, no és com l'entenien la Biga o la Noblesa el segle XV, no és com l'entenia Cambó o Macià, no és un reguitzell d'institucions, una llengua, mitja dotzena de tradicions inventades fa dos-cents anys i una patuleia d'il·luminats que només venen fum. Catalunya és molt més que això, Catalunya és la gent que hi viu en aquest territori, i abans de endegar un camí a enlloc necessitem saber qui se'n preocuparà de la gent.

La independència té sentit si té que suposar un futur netament millor per a la gent que viu a Catalunya, si no per a que la volem la Independència?

Palestina; la dimensió del drama

electrobuli@gmail.com (Bu) — Fri, 21 Aug 2009 09:00:00 +0000

En el meu darrer viatge per Orient Mitjà he pogut copsar encara amb més intensitat la dimensió del disbarat que la comunitat internacional sencera està permetent que es faci amb la població palestina. Parlava a Damasc amb un amic palestí i ell imputava quasi bé la totalitat de la culpa als governs occidentals i en concret a Europa, per haver traït als pobles àrabs amb l'acord Sykes-Picot i haver sembrat la llavor de l'odi amb la declaració Balfour.

No cap dubte de que el crim horrible perpetrat contra els jueus a l'Alemanya nazi es va fer a Europa, no a Orient Mitjà. Potser calia haver fet Israel a Alemanya, o si més no evitar tirar pilotes fora i aprofitar l'horror de l'holocaust per muntar definitivament la plataforma occidental de domini prevista pels anglesos a principis del segle XX. Tot i així hi ha quelcom que encara desespera més. No es només que EEUU segueixi creient en la colonització genocida que va practicar a les que ara son les seves terres (ara delega la feina bruta. Ex; Rwanda), ni que Regne Unit i França muntessin els Frankensteins de Líban i Israel a la regió, el que és horrible és veure el tracte que dispensen països àrabs com Líban, Jordània o Síria als palestins.

Un palestí a Jordània es ciutadà de segona i no pot optar als mateixos estudis o llocs de treball. Ara Jordània exigirà decidir si hom vol ser jordà o palestí. Si s'escull el primer serà improbable que la persona afectada pugui tornar a Palestina i veure a la seva família i no hi ha garanties de poder ser ciutadà jordà amb ple dret, i si s'escull el segon caldrà perdre tot i tornar a territori ocupat per Israel per viure en una situació d'incertesa absoluta.

Al Líban la situació és pitjor, i una amiga libanesa em deia que la única solució es que la comunitat internacional compri a Líban per un bon preu la integració dels palestins. Ara per ara un palestí tampoc és un ciutadà amb ple dret; treballs de nivell no qualificat, dificultats en la mobilitat, accés molt difícil a estudis superiors i si acaba la carrera depèn de quins estudis hagi aconseguit serà impossible que els exerceixi.

A Síria potser les condicions de vida son una mica millors que els camps de concentració de Ain El Hailweh o Nahr el Bared per exemple, o els barris increïblement marginals com el de Chatila, però un palestí tampoc és un ciutadà de primera. Si un estranger vol entrar a una zona palestina té que demanar permís a través, per exemple, d'UNRWA. Per què? És que els palestins son gent a la que no es pot visitar en els seus barris de Yarmouk o altres amb plena normalitat? És que son bèsties o feres perilloses amb les que no es pot tractar amb normalitat?

Es espantós veure com es manega la qüestió palestina a nivell regional i internacional. Israel, ja ho sabem, està governat per bojos, però que passa amb la resta del món? Els palestins no son gens diferents de la resta de poblacions àrabs de la zona i en canvi son tractats com empestats, perquè? Precisament perquè els hi han robat les terres. És curiós, et roben la terra uns desaprensius il·luminats, i es clar, intentes defensar-te, i al final acabes convertit en un pària fins i tot per la resta de humans de la regió. Aquesta és la trista realitat ara per ara.

Lock Out universitari!!!

electrobuli@gmail.com (Bu) — Thu, 12 Mar 2009 20:35:00 +0000

Quina ha estat la meva sorpresa en arribar avui a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i trobar-me-la tancada. Repeteix-ho; tancada per ordre de les seves pròpies “autoritats” o el que sigui. Suspeses totes les activitats donades les circumstàncies i la situació del moment, més o menys deia un paperot enganxat a la porta i segellat per la UB.

Avui havia una vaga convocada pels estudiants i tot i que jo entenc la disconformitat estudiantil davant les polítiques estúpides i manipuladores de les autoritats educatives d'aquest país, que pretenen convertir els estudis universitaris en una mercaderia dirigida a les elits, pensava que hom podia decidir si feia vaga o no.

Desprès aquests senyors més aviat madurets critiquen als piquets i les seves accions antidemocràtiques que impedeixen l'accés als estudiants que no volen secundar la vaga, però què podem dir d'unes autoritats universitàries que es comporten com si la Universitat pública fos propietat privada seva i practiquen el Lock Out d'una forma que no és acceptable ni en la empresa privada?

Jo em queixava fa unes setmanes de les vagues, perquè realment qui sortim perdent som els estudiants aprenent menys, que per altra banda és el que sembla que busquen els nostres governants; idiotitzar al poble i atorgar l'accés a la Universitat a una elit que alhora, i tenint en compte els criteris mercantils que volen aplicar amb Bolonya, serà una elit tant idiota o més que la que ens governa ara mateix.

Ara, l'actitud dels estudiants em sembla per la banda de l'argumentació contra Bolonya justificada i pel que fa al les seves accions una cosa de nens comparada amb l'actitud totalitària i antidemocràtica del rectorat i els deganats de la UB. Definitivament qui governa la UB s'ha begut l'enteniment i s'ha cregut que la Universitat és seva i poden fer el que els hi dona la gana. Caldrà demostrar que això no és així.

Banderes cremades i 400 infants morts sota les bombes

electrobuli@gmail.com (Bu) — Sun, 18 Jan 2009 13:16:00 +0000

[En relació a l'article escrit per Joan B. Culla i Clarà al El Pais divendres 16/01/2009; “Por Gaza vale todo”]

Aquest escrit no és un escrit de reflexió sobre el drama del Congo, Afganistan, la repressió a Cuba o Guantánamo. Ho dic per apartar del mig arguments estúpids que pretenen fer de cortina de fum davant de la realitat que es viu en el cas concret de Gaza. J.B. Culla es pregunta perquè no hi ha qui és manifesta amb la mateixa passió contra el que passa al Congo, o anant més enllà, contra els coets llençats per Hamas damunt la població civil israeliana, però hi ha dues respostes senzilles a aquesta simulada sensibilitat:

La primera és que no hi ha constància de que ell hagi convocat cap mobilització per denunciar el que passa al Congo ni de que s'hagi preocupat fins ara d'aquesta qüestió ni de cap altra similar. Per tant no queda maco mencionar altres víctimes que han estat ignorades només quan es produeixen expressions que no l'hi agraden. Això és instrumentalitzar el patiment i es propi de gent sense gaires escrúpols.
I la segona és que cal dir que una manifestació contra el llançament de coets, per ser equitatius, tindria que combinar-se amb una petició de desmuntar el bloqueig il·legal i criminal sostingut per Israel contra el milió i mig de persones que hi ha a Gaza. Jo m'hi apuntaria, i de camí ens lliuraríem dels simpatitzants de Hamas. Tampoc em consta que l'hagi convocat mai.

Cadascú té les seves sensibilitats i és legitim que es bellugui d'acord amb elles, el que no té sentit és que qui no es mou per res de res desperti només amb la intenció d'ofegar les preocupacions dels altres. La legitimitat en la petició d'equitat en les reaccions popular a problemes com la guerra d'Irak o la de Gaza només la pot tenir qui demostra equilibri en les crítiques i sensibilitat davant dels conflictes injustos, i aquest no és el cas del columnista del que parlo. Penso que no te cap sensibilitat de cap mena i només avoca tinta quan es defensa a una població que per la raó que sigui menysprea de forma incomprensible.

Tindria que ser acusat de connivència o col·laboració amb els crims de guerra que està cometent l'estat israelià a Gaza? Jo crec que no, sis plau. No cal que adoptem plantejaments extrems i exagerats. S'expressa lliurement i te tot el dret de fer-ho, però si cal dir que la seva talla moral és inexistent, perquè dona més importància a un grapat de banderes cremades, a una pistola borrosa o a determinades expressions desafortunades, que a una pluja de bombes cluster o de fosfor damunt de població civil, que a 400 infants morts o a l'atac contra escoles de Nacions Unides, i que em perdonin però jo crec que mai s'ha de perdre el sentit comú ni l'ordre d'importància de les coses. Val més vessar tinta per un infant assassinat que per una bandera cremada.

Hi ha comparacions que a més a més augmenten la impostura moral. Hamas no és ETA, l'estat israelià no és l'estat espanyol, Olmert no és Ibarretxe ni Zapatero. No dic que sigui millor una cosa que l'altra, només dic que no es poden fer paral·lelismes tant matussers, i que ho faci un historiador com ell és alarmant perquè desacredita al ram i al món acadèmic. Totes les violències son terribles i abominables i cada vida d'un ciutadà israelià o palestí és infinita, però tampoc cal oblidar qui té el poder i el segueix tenint ara per ara en aquest conflicte, i qui podria cercar millor el camí cap a la solució, no és possible oblidar la desproporció del que està passant. Hamas és un partit que va ser acceptat en un procés electoral i el va guanyar, no ho oblidem, o millor dit, no ho oblidi senyor Culla. És terrorista? Probablement si, però i l'estat israelià? ho és o no ho és? Valdria la pena debatre-ho i no quedar-se atrinxerat en les llistes de la Unió Europea o en la llista de participants d'Eurovisión. Hamas és horrible senyor Culla però l'estat israelià també i ara mateix hi ha 400 nens morts que mereixen amb prioritat la seva preocupació i sensibilitat.

Senyor Culla, el proper dia que vostè organitzi o convoqui una manifestació contra les lapidacions a Iran o contra el conflicte del Congo, jo hi vindré, però no faci com el gos de l'hortolà que no deixa fer ni fa, permeti que la gent a la que encara li queda alguna sensibilitat contra la guerra es manifesti i mantingui una certa integritat. No ens vulgui arrossegar a tots cap la desintegració moral i intel·lectual.

A vegades els ocells fan cagarades

electrobuli@gmail.com (Bu) — Sun, 18 Jan 2009 13:01:00 +0000

[En relació a l'article publicat per Xavier Sala i Martin el 17 de gener a La Vanguardia]

Efectivament és això, res de nou sota el Sol. Sala Martin ha tornat a disparar des del seu cable de telefon la típica caca corrosiva. Ara bé, furgant en la pastositat de l'excrement he trobat un rampell de lucidesa i he vist que ha reconegut allò que, un cervell tant ben dotat com el seu, ja tindria que haver vist i exposat fa 10 anys enrere, a saber; què produirà Espanya ara?.

Ell sempre ho soluciona tot amb competitivitat i amb desregulació (és a dir no intervenint) i aquest és el seu vici infernal, el vici de tota la patuleia d'empresaris merdosos que ens han conduit a aquesta situació conjuntament amb diferents governs venuts als interessos d'aquesta gent que té tanta presa en fer fortuna de qualsevol manera.

La cosa és que precisament ha estat la desregulació en el mercat laboral i en la vivenda el que ens ha dut a on som. Perquè en l'altra factor, els dels nomenats emprenedors o empresaris, no cal ni pensar, donat que sempre tiren pendent avall, pel camí pel qual menys esforç costa enriquir-se. A l'estil de la burgesia que va participar en l'ensorrament de la Castella dels Àustries, que va preferir invertir en deute públic destinat a les empreses idiotes d'expansió militar imperial enlloc d'en censos al-qitar destinats a inversió local en infraestructures de producció. Les coses no han canviat gaire des de fa 400 anys i els nostres empresaris segueixen preferint fer-se rics sense cap esforç.

Llavors, donat que la energia lliure del mercat omnipotent sempre condueix la riquesa a coses que no tenen res a veure amb la grandesa de les nacions (en aquest cas totxo i especulació), només ens queda la intervenció de l'estat, i això malauradament també va ser el que va mancar en el mercat laboral i en el de la vivenda durant masses anys. Perquè no és cosa de les errades del govern actual durant el 2008 com diu el senyor professor d'economia mencionat, sinó que es cosa que ve de fa 15 o 20 anys com a mínim.

a) Desregulació en el mercat laboral en forma de contractació il·legal de ma d'obra convocada pels empresaris per poder pagar sous per sota de l'establert i evadir impostos de forma massiva.

b) Desregulació del mercat de la vivenda, en el qual s'ha permès el lliure fer del mercat fins a conduir-nos a tots a on som ara; a preus i hipoteques irreals però que castiguen realment al més indefens.

Es clar que aquests dos elements en els quals els diferents governs no han volgut ficar-hi fre, han possibilitat que el poc compromís dels nostres empresaris amb el futur de la nació (o nacions) s'hagi desbocat de manera esparverant. Ni 20 anys de subvencions gegantines de la Unió Europea han servit per a que els nostres caps invertissin en investigació, en línies de producció innovadores, en formació. No, es clar, perquè era més fàcil construir a baix cost i vendre ben car.

I ara, arribats aquí, tinc que imaginar que el que l'economista, que dormia mentre tot s'anava podrint (quin fart de dormir senyor Sala Martin!), ens proposa ara, és que la infanteria d'anar a peu es prepari per fer el sacrifici que, tot i que hagués pogut ser molt més lleuger i suportable, no van voler fer els senyors empresaris d'aquesta península. Mala sort del país en el qual qui té poder i recursos per millorar se'ls rebenta de forma miserable!

L'avortament; Cosa de Dones

electrobuli@gmail.com (Bu) — Mon, 29 Dec 2008 20:59:00 +0000

Una de les qüestions que més respecte em fa i en la qual mai m'he atrevit a pronunciar-me amb claredat ha estat la de l'avortament, i darrerament he acabat d'entendre el perquè. No sempre cal pronunciar-se en tot, no sempre és correcte fer-ho, i qui m'ha donat la llum en aquesta qüestió és la església catòlica per contraposició amb el que el meu cor em diu.

Desprès de l'acte de fa uns dies en el que elements d'aquesta organització religiosa van expressar una vegada més el seu rebuig a l'avortament, vaig comprendre el perquè jo no puc processar el que ells fan i és senzill; una institució integrada només per homes que no tenen cap relació amb la vida com pot gosar opinar envers la interrupció de l'embaràs de les dones?

Aquesta és una qüestió que pertany únicament a les dones i son elles les que tenen que decidir el que calgui decidir entorn a l'embaràs, no una colla de senyors disfressats desvinculats absolutament de la realitat de dur vida al món. Em sembla increïble que una cosa tant senzilla m'hagi costat tant de entendre; la interrupció de l'embaràs per descomptat no és una qüestió d'una secta religiosa d'homes misògins, però tampoc és una qüestió d'un estat patriarcal que gira al voltant d'un eix simbòlic masculí. L'embrió és part de la mare, de fet és ella, és la mare i és la dona, i és ella la que té que valorar si està en condicions de parir i cuidar al seu fill, i com a molt podria entendre's que entre les dones es discutís, la conveniència, el com i el perquè de qualsevol opció.

Els homes tindríem que aprendre a respectar aquesta realitat i mantenir la nostra boca tancada. I quan una entitat dirigida exclusivament per homes, o orientada només des del simbòlic masculí, s'atribueix el dret d'obligar a les dones a parir, us diré perquè crec que ho fa; ho fa perquè considera a la dona una cosa, i no la font de la vida, la veu com un instrument esclau del caprici de la societat patriarcal. En canvi la dona és qui porta la vida al món i qui te l'experiència per dir el que és millor fer o no fer, no un grapat de desarrelats més o menys ben organitzats al voltant d'una estructura de poder que només és mou per autojustificar-se i mantenir-se damunt en estat parasitari.

La dictadura del capitalisme

electrobuli@gmail.com (Bu) — Sat, 22 Nov 2008 19:39:00 +0000

La dictadura capitalista fa anys que es dedica de forma persistent a aïllar a l'individu per poder esclavitzar-lo amb més facilitat. Desprès del 68 va haver-hi un moment en el qual vam creure que la família era un mecanisme d'opressió al servei del capitalisme, però ara podem adonar-nos de que no és així. De fet al capitalisme el que li interessa és aïllar a l'individu perquè pugui ser caçat amb més facilitat per tots els seus mecanismes depredadors. Per aquesta raó com més reduïda sigui la família i més desestructurada estigui millor perquè serà presa més fàcil dels paràsits que dirigeixen el sistema.

El concepte família, que ha girat sempre al voltant del vincle biològic establert entre mare-fill i que ha estat sotmès a la tirania del patriarcat amb la inclusió jerarquitzant de la figura del pare, podria ser reinterpretat o ressignificat per tal de donar valor sobretot a estructures col·lectives que permetin fugir en certa mesura de la economia destructiva de mercat. És un element urgent que pot comportar renunciar parcialment a aquest fals paradís que suposa ser independent i no tenir que perdre el temps relacionant-se amb ningú.

El capitalisme finalment és revela com una selva construïda artificialment i en la que les lleis contra el més desprotegit son accelerades per una munió d'éssers desequilibrats sicològicament que dediquen les seves vides a atresorar riquesa i poder en dimensions exagerades i inútils. És un producte del caos que potser respon a les lleis de la termodinàmica, però que pot ser combatut perquè l'aparició de la vida no encaixa en aquestes lleis i és de per si el procés contradictori per al qual cada dia lluitem.

No hi ha una solució propera per ara però si que és urgent entendre i explicar el que vivim tal i com és per comprendre que només la solidaritat entre aquells que encara tinguem una mica de sentit comú pot impedir el desastre. Cal veure clar i dir que aquest és un sistema que és fonamenta en el robatori quasi mecànic dels recursos existents al planeta; animals, persones, minerals, terra... i que això no respon a un fi planificat sinó a una malaltia mental relacionada amb el poder. Aquells que diuen que tot té que ser privatitzat i que cadascú té que espavilar-se el que demanen és lliure accés al patrimoni públic i llibertat per poder practicar l'esclavatge de forma oberta.

La violència no és útil per resoldre el problema perquè la violència és part del problema. Les religions oficials o institucionalitzades no son útils perquè defugen el problema i perquè la majoria d'elles encara no han aprés a relacionar-se amb el mitjà natural, son violentes i estan controlades per col·lectius de poder alienats. El primer pas endavant a donar és reforçar vincles amb les nostres amistats més properes per practicar la solidaritat i començar a parlar clar del problema que estem patint.

Dr. Strangelove o es busca tripulació

electrobuli@gmail.com (Bu) — Sun, 02 Nov 2008 19:26:00 +0000

«A llarg terme el futur de l'espècie humana està a l'espai. Serà ja molt difícil evitar un desastre a la Terra en els propers cent anys, no en els propers mil o milió d'anys. La espècie humana no tindria que posar tots els seus ous en el mateix cistell o planeta. Esperem evitar que el cistell es caigui abans d'haver distribuït la càrrega.”

Això va dir el famós científic Stephen Hawking no fa gaire a la Universidad de Santiago quan anava a recollir el “Premio Fonseca 2008”. Però en aquest discurs de ficció-realitat immediata sembla que oblida que una espècie que és incapaç de gestionar un ecosistema òptim com la Terra, on hi ha tot tipus de recursos i oportunitats, difícilment podria garantir una missió com la que proposa, organitzada i perfectament planificada en menys de cent anys, on els recursos seran extremadament limitats i on les teories del creixement pel creixement no funcionaran.

Com tindrien que gestionar els recursos els membres d'una missió d'aquest caire? Utilitzant el laissez faire? En funció del lliure mercat? O amb una orientació més aviat socialista o comunista? Deu ser per això que el gran geni espanyol José Maria Aznar no en vol ni sentir parlar de projeccions ecològiques catastrofistes. Es clar, en una nau en la qual no hi ha cap recurs garantit de forma infinita, com tenen per norma creure que passa a la Terra els intel·lectuals del anarco-capitalisme, difícilment es podrien projectar les tesis de Hayek o les idees absurdes de la patoleia de la FAES.

El fet és que a mi em fa l'efecte de que en realitat si fóssim capaços de projectar vida orgànica més enllà de la Terra ja seria increïble. Probablement aquest sigui l'objectiu de la espècie humana, un cos-nau integrat per una munió de bacteris diversos. Pensar que amb els líders que tenim ara al món es pugui donar el cas de que una nau o n naus puguin perpetuar la existència d'una espècie com la nostra és superficció. Amb que la tripulació arribi a algun lloc relativament òptim, faci de ventre i deixi allà alguna cosa viva que pugui tirar endavant ja ens podríem donar per satisfets.

Pe què a qui enviaran aquests fantàstics líders que governen el món i que no saben ni regular les seves pròpies construccions econòmiques? A gent com el Greenspan o el Tritchet? De que serviran allà sinó podran pujar ni baixar els tipus? A tota la cúpula del FMI? O serà el Dr. Strangelove qui decidirà qui assegura la continuïtat de l'espècie? Pobre Hawkings! Tindran que canviar moltes coses en menys de cent anys si hi ha una pretensió tant ambiciosa.

Pujol i Ratzinger, catalans i vaticans

electrobuli@gmail.com (Bu) — Sun, 12 Oct 2008 10:14:00 +0000

Aquesta és una qüestió de la qual en una societat sana i normal no valdria la pena parlar però que en el cas que ens ocupa val la pena significar. L'altra dia en una entrevista entre Jordi Pujol i Toni Soler l'ex-Honorable és va entrebancar mentalment amb el personatge papal. El vam veure recriminant al cap del programa humorístic Polònia pel fet de parodiar al Papa.

El món va cada vegada de mal en pitjor pel que tots podem veure dia a dia i cada cop queda més clar que qui ens “governa”, i això ho deia fa anys, no sap on té ni la ma esquerra ni la dreta. Inèpcia i supèrbia son un parell de qualitats que quan es barregen amb la cobdícia fonamental que mou el sistema resulten letals. I és veritat que podríem parlar d'altres patums molt més rellevants i tòxiques que l'ex-Honorable al voltant d'això, però resulta que aquest cas m'agafa massa a prop i em fa més gràcia pel contrast.

Certament Jordi Pujol en la seva pàgina web publicava un petit post el 7 d'octubre en el que feia una síntesi molt breu del que creu que falla avui en la economia capitalista http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/4797 , i és cert i n'estic segur de que els mitjans posen el pes a on els hi convé quan els hi convé, però no deixa de ser barroer l'equilibri en les seves preocupacions.

"¿Por qué metéis al Papa si queréis hacer una sátira política? Yo esto os lo critico duramente porque es una concesión a la facilidad. Sabéis que no protestará, pero ninguno de vosotros se atreverá nunca a hacer ni media insinuación contra un musulmán ni contra el dios de los judíos, ni lo tenéis que hacer"

La crítica de Jordi Pujol contra un programa d'humor és forassenyada i en ella barreja alguns conceptes i n'ignora d'altres: Ratzinger és un personatge polític (proper capítol; acabarem descobrint que Jordi Pujol no sap que és la política?), Polònia no es fica amb els cristians, ni amb el Déu dels cristians, per tant perquè s'hauria de ficar amb els musulmans o amb el déu dels jueus?, però a banda d'això el que sobta és percebre quines son les preocupacions que li ocupen la ment. Podria per exemple haver recriminat a Polònia no tenir al pallús d'en Trichet com a personatge, obsessionat amb la inflació mentre l'Euribor se'ns escapa de les mans i segueix destruint progressivament les economies familiars catalanes. Si catalanes, no vaticanes!

Podria explicar-nos si ell, malgrat el poc poder global que jo li reconec, té que veure alguna cosa, per petita que sigui, en tota aquesta fallida gegantina. O és que ell propugnava alguna cosa diferent? o és que no es va adonar de que això no anava per bon camí pels volts de desembre del 2003, quan deixava el càrrec de President de Catalunya? Estem parlant d'un moment en el qual els valors dels pisos no paraven d'augmentar d'una manera absurda a Barcelona i en el qual es començaven a fer crèdits hipotecaris que superaven les possibilitats de les famílies que els demanaven.

La paraula cobdícia és adequada per valorar el que ha passat i està passant però no és suficient, també hi han altres paraules com incompetència, deixadesa, mediocritat, injustícia i moltes altres que no només ataquen als alts directius que han rebentat la economia mundial sinó també als governants que han permès que això succeís. Un personatge com ell, que ha volgut representar l'interès de tots els ciutadans catalans durant tants anys, tindria que saber de que cal preocupar-se, enlloc de perdre el temps amb recriminacions a humoristes.