ORIENTACCIÓ

UN TAST DE PREZI....I ALGUNA COSA MÉS

2013-11-06T04:11:00.001-08:00

Ja feia temps que tenia pendent de treure el Prezi a passejar....Aquesta sóc jo.

http://prezi.com/czebbiwdu2tc/la-meva-historia-com-a-orientadora-laboral-i-lorientacio-tal-i-com-jo-lentenc/#

Aquesta també...

http://prezi.com/znbpsy4wq91q/orientaccio-qui-que-i-perque/#

I buscant similars a Prezi, per allò de saber una mica més, em topo amb aquest blog, on descobreixo Sozi. Es tracta d'una alternativa, en obert, que sembla força interessant. Em proposo investigar....

http://community.logicalbricks.com/node/60

BLOGOSFERA, ATUR JUVENIL I UNA DE ANTONIO VEGA

2012-04-10T10:47:00.000-07:00

“Me da miedo la enormidad, donde nadie oye mi voz”, cantava Antonio Vega. En aquell moment, els pares de la generació millor preparada de la nostra història, omplien les aules de les universitats, també per primer cop de manera massiva, a inicis de la dècada dels 80.

De vegades experimento la mateixa sensació quan escric a qualsevol lloc de la xarxa. Ja sigui en aquest mateix blog o en altres mitjans, llancem la nostra veu a un espai del qual en desconeixem els límits, sense saber qui recollirà les nostres paraules...ni tan sols si seran mai escoltades. Som una munió de veus, petites i grans, que s’alcen amb l’esperança d’arribar més enllà. Parlem sols, amb amics o coneguts, amb col·legues de professió, amb qualsevol que passi per allà i vulgui escoltar. I en un espai immens, com sabem que la nostra veu no es perd?

La setmana passada, a la feina, vaig atendre una noia que em va causar una impressió important. En aquest cas, es tractava d’una jove, de posat tranquil i ulls intensament blaus. Mentre teixia la seva història, jo anava fent furtives llambregades al seu cv. A esquenes dels seus 29 anys, portava una llicenciatura en econòmiques, un títol de graduada en Criminologia, i un MBA obtingut en una universitat de prestigi. Havent cursat al Regne Unit algun dels anys de la carrera, s’expressava sense problemes en anglès. D’altra banda, acumulava una experiència gens menyspreable per algú de la seva curta edat. Des de l’any 2007, quan va començar a treballar per a una entitat financera, fins a data recent, s’havia mantingut activa, compaginant estudis i feina. Darrerament havia estat treballant com a consultora d’empreses, fins que, com a tants, li va tocar el rebre en forma d’acomiadament. I ens els darrers mesos, res. Explicava la tantes vegades repetida història: “responc ofertes, faig alguna entrevista, però res de res”

Arribat aquest punt, em va tocar de fer “la pregunta”. No sé perquè, però sempre m’assalta una inevitable mala consciència en el moment de fer-la. Com si estigués dient una cosa lletja, com si volgués expulsar algú, com si insinués que aquest algú fa nosa amb la seva presència. Vaig demanar-li “has pensat en marxar?” Llavors ella, mirant-me seriosament, va dir “i tant! Molts dels meus amics han marxat, i els que encara no ho hem fet, ens ho estem rumiant. A països com Brasil, Xile, Perú....busquen professionals del meu perfil, i paguen salaris molt millors que els d’aquí. Però....si tots marxem d’aquí, qui quedarà?” No sabria explicar el que vaig sentir. Aquella noia podria, i amb motiu, expressar la seva decepció en forma d’enuig i ressentiment cap a una societat que sembla voler-la expulsar. Lluny d’això, reflexionava sobre el seu deure amb la societat de la qual es sent part, i a la qual vol aportar la seva feina i el seu coneixement.

Mentre responia els arguments previsibles en un cas similar, a dintre meu quedava aquell interrogant com suspès en el meu alè....”qui quedarà?” Quants com ella marxaran, i quants per a no tornar? Ens podem permetre aquesta derrota? És que potser ja ens està bé que es treguin del mig? Sembla pervers, però aquests joves ens llencen a la cara, com una bufetada, el nostre fracàs col·lectiu. Els hem encoratjat, des de petits a estudiar i formar-se. Hem dedicat recursos públics al llarg d’anys i anys. Ells han fet la seva part. I nosaltres?
La resposta, en forma d’estadística, la trobem en una pila de publicacions, estudis, dossiers. La publiquen els diaris i la posen els polítics a les seves agendes, sense que res sembli voler canviar de moment.

Segons les dades aportades pel sindicat Comissions Obreres, que podeu veure en el següent reportatge http://www.tv3.cat/videos/3259931 els joves d’entre 16 i 25 anys, tenen una taxa d’atur del 37% (19 punts per sobre de la mitjana). Dels 156.000 joves aturats que es comptabilitzen el moment de l’estudi, 115.000 tenen estudis secundaris o superiors. Tant entre aquests darrers, com entre els que presenten un baix nivell de formació, les seves xifres d’atur són molt més elevades que les de la població de més de 25 anys. Davant del 9% de població major de 25 anys amb estudis universitaris que es troba desocupada, el percentatge s’enfila fins al 21% en el cas dels joves. En conjunt, la temporalitat els colpeix especialment, de manera que de cada 4 treballadors temporals 3 són joves.

Pel que fa a la situació concreta dels joves titulats universitaris, l’ Agència per la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, aporta dades pel que fa a l’evolució de l’ocupació en aquest col.lectiu. La comparació entre els resultats dels estudis realitzats en els anys 2008 i 2011, revelen un increment de 5 punts percentuals en la taxa d’atur.

Altra informació actual sobre la tendència creixent dels joves titulats a emigrar a la recerca d’oportunitats professionals l’aporta la Fundació CECOT Persona iTreball, que va publicar l’agost de 2011 l’estudi El talent jove busca feina a l’estranger. En aquest treball s’aporten dades que afirmen que en els darrers 3 anys (de 2009 a 2011) ha augmentat en un 14%4 i en 50.000 el nombre de joves espanyols (en termes absoluts) que viuen a l’estranger.

Dades i més dades per a reforçar aquesta sensació inquietant de que el futur, amb tot allò que tindrà de positiu i amb les seves dificultats, no serà en cap cas com ens l’havíem imaginat fa tres o quatre anys. Em fa por que ens perdem moltes intel·ligències despertes com la de la noia de l’altre dia. Em fa por que això passi en mig de la indiferència col·lectiva. I que les seves veus es perdin en l'enormitat d’aquest món descomunal on som tan fràgils. La majoria, sens dubte resoldran la seva situació individual de manera satisfactòria. Treballaran i es desenvoluparan professionalment i personal a través de l'experiència d'emigrar. Però, i els que ens quedem? Ens podem permetre perdre’ls?

Em fa por l’enormitat, sóc només una fràgil veu i avui no dec tenir el dia

DONEU-ME UN OBJECTIU I MOURÉ EL MEU CV!

2012-03-08T15:54:00.000-08:00

Quan la lluita per aconseguir un lloc de treball s'ha tornat tant dura com en els nostres dies, segueix sent important definir un objectiu laboral? O pot ser és millor estar "obert a tot", "agafar-se al que surti" o buscar "qualsevol cosa"?

Quina feina busques?" Aquesta és una de les primeres coses que demano a les persones que atenc com a orientadora. I la pregunta sol causar una certa estupefacció, sovint. Com si en els temps que corren un o una pogués posar-se melindrós! O com si en una situació de necessitat de trobar feina, si o si, fos possible pensar en allò que realment a un li agrada o motiva realment. Vinga, i què més!

Però....

Ens podem imaginar visitant totes les parades d'un mercat immens, perquè sabem que necessitem menjar, però no definim ni una mica si peix, vegetals, carn, ous, pasta, llegums,....seria esgotador no?

Ens podem imaginar sortint de viatge sense saber on anem i havent de portar roba per a tots els climes, uns esquís, un equip de snorckle, vestit de nit, botes de muntanya, sabates de taló, un casc per anar en moto....?

Memorial Walter Benjamin, Portbou

Si no definim una mica el nostre rumb, com podrem preparar-nos i triar bé l'equipatge? I, quan busquem feina, què és el que hem de dur al damunt?

La formació que més convé al meu perfil
Un determinat cv, segons les ofertes que respongui
Una estratègia de recerca adequada
Mapes que em diguin on són les ofertes i les empreses a les que m'hauré d'adreçar

De manera que si. Definir uns objectius es torna, si això és possible, més important que mai en una situació com la que vivim.

I com ho fem? D'entrada hem de començar per demanar-nos quins són els nostres interessos, necessitats, expectatives i valors ocupacionals. Està clar que treballem perquè ho necessitem, però això és tot? Quan reflexionem de seguida veiem que no. Què més li demanem al nostre lloc de treball? Què n'esperem? La resposta pot estar en la nostra necessitat de relacionar-nos, d'obtenir un reconeixement de part dels que ens envolten, de dedicar temps a la nostra família, d'adquirir nous coneixements o afrontar reptes. Però també de sentir seguretat, de tenir llibertat d'acció i d'iniciativa....En podríeu afegir els vostres?

I els interessos. Què ens atreu, què desperta la nostra inquietud i atenció? D'altra banda, en què som bones o bons, en què destaquem, quines són les nostres capacitats? Estaríem en disposició de canviar el nostre lloc de residència?

Afegim-li a això la nostra experiència, formació, acreditacions professionals, i altres competències (idiomes, maneig de les TIC,...)

I ara què????? Com transformar això en un objectiu? Ha de ser una cosa molt concreta (una professió o ofici) o pot ser més àmplia (un sector professional)?

En aquesta fase podem fer diferents coses:

Demanar opinió a les persones que ens coneixen (família, amics, companys de feina: "com em veus?, què destacaries de mi? podries definir-me en tres adjectius?)
Acudir a algun Servei d'Orientació. Els Ajuntaments, sindicats, el Servei d'Ocupació de Catalunya i moltes associacions i entitats ens poden posar en contacte amb un orientador o orientadora que ens faciliti aquest procés.
Utilitzar els recursos al nostre abast a Internet per a treballar aquest coneixement de nosaltres mateixos, a través de lectures, qüestionaris i altres propostes.

Un cop tenim aquesta informació, ja hem definit un rumb. Encara que no ens dirigim a una ciutat, un poble concret, sabrem quina direcció és la nostra.

Comencem a explorar: què hi ha allà fora? Sectors professionals, ocupacions, ofertes, una pila de noms estranys (alguns en anglès i tot, eh?) ....D'acord, recuperem la nostra llista i triem un sector professional que desperti el nostre interès. Explorem els perfils professionals que formen part. Quines són les seves característiques, a què es dedica cada un, en quin entorn treballa, quines tasques fa....

I alhora, què haurem de dur a la motxilla? Quina experiència, formació, carnets professionals, idiomes i altre capital competencial haurem de poder aportar? Ho tenim o no? I què passa amb aquelles necessitats i valors que havíem definit al començament? Es podran satisfer totalment, en part o gens ni mica?

Auxili!!!!! El moment de prendre decisions ha arribat. Fer o no fer més formació, prioritzar valors i necessitats, ja que fàcilment haurem de renunciar a alguna....

Algunes coses que podem fer en aquesta fase:

Seguir en contacte amb el Servei d'Orientació que hagués triat, en cas d'haver-ho fet.
Preparar una bateria de preguntes i "entrevistar" persones que coneguem dintre d'aquell sector professional.
Obtenir informació sobre quines són les empreses destacades al nostre territori. Podem visitar les seves web o seguir-les a través de les xarxes socials.
Contactar amb centres que imparteixin formació relacionada amb els nostres objectius.
Estudiar ofertes de feina dels perfils, per tal de veure quins són els professionals demandats.
Participar en events, seminaris, i xerrades. Se'n fan alguns, sobre diferents sectors i a càrrec de professionals que els coneixen en profunditat. La participació sol ser lliure i de franc, prèvia inscripció.

El resultat de les nostres investigacions ens pot dur de nou a la casella de sortida, es cert. Però amb una pila de coses que ja hem descobert de nosaltres mateixos i que ens ajudaran a afinar cada cop més en les nostres eleccions. També pot ser que diferents factors accelerin el procés i ens obliguin a prendre una decisió. En aquest procés és important posar-se objectius i terminis per a cada un d'ells. De ben segur que les circumstàncies personals de cada un faran que en cada cas el procés adquireixi una o altra forma. I revisar i revisar. I corregir i ajustar. Actuar i parar-se a reflexionar. Igual que en el camí, ens posem em marxa i de tant en tant, mirem el mapa. D'on venim, on anem.

I ara, ara que ja sabem cap a on anem, ja podem triar amb que ens presentem en el mercat laboral, quines són les ofertes que anem a buscar, amb quines empreses ens convé estar en contacte, quines de les nostres competències es valoraran millor, com les hem de comunicar .

Això vol dir que......encara ens queda una pila de coses per fer!!!!!!

PETITES GRANS SATISFACCIONS. REORIENTAR-SE PROFESSIONALMENT ALS 50

2012-02-11T16:34:00.000-08:00

M’agradaria inaugurar aquest blog explicant una anècdota relacionada amb la meva feina.

Els orientadors treballem cada dia amb una pila d’històries de tota mena. Increïbles, inversemblants, còmiques, tràgiques, emocionants, terribles. De vegades em diuen: “amb la feina que fas et deus fer un tip de sentir desgràcies cada dia, que depriment” Doncs, encara que sembli mentida en els temps que corren, no és així ni de bon tros. A diari, entre l’angoixa per la falta de feina i els problemes econòmics, apareixen altres relats que les persones et regalen o t’engalten (que de tot n’hi ha). Només cal ser una mica curiós i tenir ganes d’escoltar. I no prejutjar mai per l’aspecte extern . EL més anodí pot ocultar la història més sorprenent.

L’altre dia em disposava a llegir un article al diari sobre la vida de les persones sordes, i com s’ho fan per a resoldre algunes de les qüestions d’ordre pràctic amb que sovint tots ens trobem. I allà la vaig trobar, somrient des d’una foto amb el seu nom al peu.

La M. Havia participat en un dels tallers que s’oferien des del servei d’orientació laboral pel qual jo treballava l’any 2009. Es tractava d’un espai on reflexionar, en el si d’un petit grupet d’unes 8 persones desocupades, sobre les nostres motivacions, interessos, necessitats relacionats amb la feina. I a ser possible, establir algun objectiu, fer canvis, decidir cap a on es volia tirar. Primer havíem fet alguna trobada soles, la M i jo. L a recordo com una persona correcta, agradable, educada, d’uns quaranta i tants, bona presència....

Venia de treballar en una empresa multinacional, crec recordar que en un departament de màrqueting. Res en ella em va cridar l’atenció especialment. Es plantejava fer canvis, iniciar un nou projecte professional, formar-se....La vaig convidar a participar a les sessions i ella va acceptar. Allà els vaig proposar, a ella i a la resta de participants, que em regalessin una història. Una de positiva, de la que guardessin un bon record. Una d’aquelles que rememores i penses “me’n vaig sortir prou bé...què carai, molt bé!”

Cada una de les persones, asseguda al voltant d’un cercle va dir-hi la seva. Quan li va tocar el torn a la M, va ser començar a sentir-la i adonar-me que es tractava d’algú excepcional. Amb serenitat i sense perdre el somriure, va iniciar el relat de com havia superat una greu malaltia i una situació der moobing en el seu lloc de treball, per finalment perdre la feina....I com, malgrat tot això, es va proposar seguir compartint felicitat amb la seva família, treure temps per a atendre els fills i la parella, en definitiva, trobar la manera de que al seu voltant no s’estengués el patiment i la vida seguís el seu curs més o menys normalment. Ella va dir que ho va aconseguir a base d’organitzar-se el temps, les tasques de cada dia....Jo pensava, “ja, però hi ha alguna cosa més” I aleshores va explicar que ara havia de prendre una decisió. Retornava al sector en el que ja havia treballat, formant-se abans via estudis de postgrau? O emprenia un camí completament nou? Perquè una de les coses que havia après al llarg de tot aquell temps en que va haver de lluitar contra la malaltia i la maldat humanes, era que la vida valia la pena viure-la en plenitud. I això passava per no dedicar un munt d’hores i energia a una cosa que no t’aporta res ni té cap sentit. Aquest valor afegit a la seva capacitat d’organització i de treball era (i suposo que encara és) la seva actitud positiva, la seva vitalitat i sensibilitat.

El que li rondava pel cap era estudiar per a ser Tècnica Superior en Interpretació Llenguatge de Signes. Va fer el que és habitual en aquests casos: valorar pros i contres, analitzar les seves motivacions i necessitats en relació a la feina, estudiar el perfil professional i les condicions i l’entorn dels possibles futurs llocs de treball...Ens vam veure un parell de cops més i la darrera cosa que vaig saber va ser que havia iniciat els estudis, juntament amb una altra companya del grup que es va encomanar de la seva iniciativa. I aquí li vaig perdre la pista. Jo vaig canviar de feina, i malgrat havíem quedat en que mantindríem el contacte, com sol ser habitual, no ho vam fer.

Ara que, de manera accidental he tornat a saber d’ella, recordo la història i experimento una petita gran satisfacció. Ara sóc conscient de que vaig tenir la sort i el privilegi de ser espectadora i acompanyar una mica un d’aquells moments de la vida d’una persona. La M. s’havia donat permís per a somiar i convertir els seus somnis en realitat. Tot era allà quan jo la vaig conèixer, potser només calia posar un temps i un espai. Ella l’hauria trobat igualment, però jo vaig tenir la fortuna de poder compartir el moment i les hores en que aquelles inquietuds anaven prenent forma.

He pensat que faré córrer aquesta història, quan em trobi davant d’algú en una situació similar. Seria genial que s’acostés un dia i expliqués en primera persona com va anar tot. Una de les coses que em resulten més difícils és que les persones que atenc prenguin consciència de que es poden emprendre nous camins, es tingui l’edat que es tingui. Cal buscar la motivació i els recursos, no resulta fàcil ni és ràpid. Però es pot, i la M. n’és la prova. Si finalment aconsegueixo que vingui a posar la seva pròpia veu a aquest petit relat, ja us ho explicaré.