Palinur

Manifest Orriolista

2026-06-07T00:09:42.550+02:00

Actualització del començament del cèlebre Manifest Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, de febrer de 1848. El best-seller més gran del món, després de la Bíblia:

"Un fantasma recorre Catalunya – el fantasma de l'orriolisme. Tots els poders de la vella Catalunya s'han aliat en un cordó sanitari contra aquest fantasma, el virrei espanyol i l'exiliat de Waterloo, Junqueras "amoespaña" i la neocomunista Albiac, els periodistes venuts i els policies de la CUP".

Front tancat de totes les forces vives i mortes de Catalunya contra la batllessa de Ripoll, a qui pretenen silenciar i aïllar com si fos una leprosa a l'estil de l'Edat Mitjana. Orriols és objecte de tota mena d'atacs, retòrics, judicials, demagògics, difamadors, físicament violents. Per part de tots els centres de poder polític i mediàtic del país.

Difícil veure un cas semblant de fustigació i persecució d'una persona des del govern català, la presidència del Parlament, la partitocràcia nostrada, la premsa, la televisió i la ràdio del règim. I, per descomptat, la murga fripalestain finançada pels petrodòlares i els governs europeus. Coincidència total de gent molt diversa que només té en comú l'antiorriolisme com ara Jordi Borràs, Lluís Llach, Xavier Antich, Vicent Partal, Mònica Terribas, Ricard Ustrell, Jordi Basté, etc, etc, etc. Realment, un espectacle que recorda la conjunció de totes les instàncies espirituals i seculars, angleses, borgonyones i franceses contra Joana d'Arc al seu dia.

Tots ells saben que aquesta vergonyosa cacera és contraproduent, que aconsegueix el contrari del que pretén, que apuja la popularitat d'Orriols i les seves expectatives de vot. Però no poden fer una altra cosa, en part perquè qui els paga els ho exigeix i en part perquè la batllessa de Ripoll els ha desposseït de les seves disfresses, ha desmentit els seus enganys i n'ha demostrat la corrupció moral.

Orriols té en contra tot l'establishment mediàtic català que, no només impedeix la seva presència i veu als mitjans, sinó que és una maquinària d'agressió tous azimuts contra una persona per raó de les seves idees, un infame atac ad feminam. Que aquí tothom presumeix de feminisme, però part de l'odi que suscita Orriols entre la pintoresca fauna de sipais de la colònia deriva de la seva condició de dona.

L'auge d'AC, que aquests conjurats proespanyols no poden evitar, s'ha aconseguit a les xarxes. AC és un partit nascut i criat al Twitter, i el seu triomf electoral serà la prova més contundent del poder de les xarxes davant de la maquinària corrupta dels mitjans tradicionals.

El programa d'AC és una proposta senzilla, clara, breu, com si ho haguessin redactat a l'uníson Occam i Gracián: Independència, estat català democràtic, control de la immigració, lluita contra la islamització i govern honrat.

El vot per Orriols és un vot per la independència de Catalunya.

L'únic.

No teniu cap perdó

2026-06-03T02:56:40.876+02:00

Finalment, per la pressió de la gent, el govern britànic es va veure obligat a publicar el vídeo policial, la "bodycam", de la detenció d'un jove anglès moribund (de fet, va morir durant la detenció), apunyalat per un musulmà sikh que, a més, acusava la víctima de racisme. Són imatges molt dures. L'Henry Nowak (18 anys) va estar una hora agonitzant, a terra, emmanillat, mentre deia als policies que l'havien apunyalat. Aquests no se'l van creure. L'assassí ja ha estat condemnat a perpetuïtat, però, en fer-se públic el vídeo, va començar una reacció popular que té pinta d'estendre's per tot el país.

En va buscarà el lector cap notícia al respecte als mitjans de comunicació. El silenci és absolut. El diari més woke de tots, El País, recargola la notícia per a culpar l'extrema dreta de Nigel Farage. El noi mort en les horribles circumstàncies del vídeo, a segon pla.

Si aquest cas es coneix, si se sap cert que el jove Henry Nowak va patir una agonia i una mort terribles, si, finalment, la policia s'ha vist obligada a publicar el vídeo, ha estat gràcies a Twitter. Per això, els mitjans subvencionats i els governs subvencionadors volen tancar-la, per mantenir el monopoli de la comunicació política, convertida en adoctrinament woke.

Què és ser woke? És completar el principi universal que "cada persona és responsable dels seus actes" amb un orwellià “però uns són més responsables que els altres”.

És una ideologia que neix del fracàs pràctic del comunisme, de la mala consciència occidental pel passat imperialista, de la desaparició del subjecte històric i d'una desconfiança postmoderna davant de la raó que aboca el món a un relativisme gairebé nihilista.

Com hem arribat fins aquí? Perquè l'esquerra woke, aliada als musulmans, ens hi ha dut. No sé com explicaran aquesta barbaritat els multiculturalistes ni com s'imaginen el futur. La seva acusació de racisme a tots els que avisen del perill de la islamització té el nivell moral de la mateixa acusació de l'assassí a la seva víctima. La mateixa. La Umfunktionierung de totes les institucions des del govern fins a la judicatura, el sistema públic d'ensenyament, les esglésies, els mitjans de comunicació (és a dir, tots els aparells ideològics de l'estat, d'Althusser) en la lluita contra el racisme blanc ha acabat en un creixent racisme antiblanc. La invenció de la islamofòbia és el seu estrambot.

La mort el 2021, a mans de la policia, de l'afroamericà George Floyd va provocar un escàndol mundial, la campanya del Black Lives Matter, milers d'hores de ràdio i televisió, articles de premsa a go-go. Fins i tot se li han elevat estàtues. La del blanc Henry Nowak no ha provocat res més que un dens silenci. Hi ha coses difícils d'entendre, però no hi ha més remei que entendre-les perquè, com se sap, “tot el que és real és racional i tot el que és racional és real”. Una cosa tan monstruosa com la mort del noi Nowak hauria de ser impensable. Però és real i, per tant, pensable.

De fet, si s'hagués pensat abans, pot ser ens hauríem estalviat aquesta decadència d'Occident..

Que no, que no se'n va

2026-06-01T03:00:45.630+02:00

Un govern cau per dos motius: per la via judicial en un procés penal i per la via política, en perdre una moció de censura. La primera, de moment, no es dona i cal veure que es doni. Per a la segona, no sumen els números.

Més ben dit, sí que sumen. Però no sumen les ànimes. Els 170 diputats de PP i VOX semblen un Tàntal bifront. Només els falten sis vots. I tenen a mà 59 més de 7 o 8 partits. Sobren per a la majoria absoluta. Però cap vol votar una moció de censura del PP i VOX, els dots diplomàtics dels quals per fer amics estan a la vista.

Si no hi ha moció de censura, el govern no caurà. Passi el que passi. Els todòlegs profetitzen l'enfonsament imminent de Sánchez perquè, diuen, “així no es pot seguir”. Així se seguirà mentre no hi hagi moció de censura.

No n'hi haurà. Els partits nacionalistes no propiciaran l'arribada de les dretes perquè saben que els tocarà la pitjor part. Podem, encara que diu que la legislatura és morta, no pot votar amb la dreta; és contra natura. Sumar és al govern i seria patafísic que votés en contra.

No hi ha possibilitat de moció de censura. El parlament és impotent davant del govern que cada cop recorrerà més a governar per decret. Escoltin la seguretat, amb un toc d'arrogància amb què Sánchez s'expressa als mítings entre crits i aplaudiments. Animat per la voluntat nietzscheana de poder, impulsat per la fidelitat dels seus, embriagat per l'aplaudiment de la premsa internacional, Sánchez mira el 2027 i més enllà. Plus ultra.

Sosté que el 2027 augmentarà la seva majoria, aprofitant que ningú se'n recorda que ara no en té, car el 2023 va perdre les eleccions davant del PP (121/137). Fa tres exercicis sense pressupostos i va camí d'acabar la legislatura de la mateixa manera. Però això no l'impedeix continuar una política woke de permissivitat que està causant una catàstrofe social a Catalunya, Espanya i Europa.

En l'àmbit col·lectiu, la barbàrie multicultural desencadenada a París és un vaticini de què ens espera a la nit. Pel dia, els cinc precs de cara a la Meca. Que els propagandistes d'aquest disbarat, començant pel papa Lleó XIV, que vol agermanar cristians i musulmans, no vegin aquesta fatalitat demostra la veritat del famós adagi grec: aquell a qui els déus volen perdre, primer el tornen boig.

A escala individual, el repugnant acte d'antisemitisme a una sauna de Barcelona és una mostra palpable i gens infreqüent del deliri retronazi que arrossega les esquerres. I tots aquests són els que diuen que el perill és la islamofòbia.

Sobre Catalunya

2026-05-30T03:55:24.095+02:00

Per una vegada, Palinur no es comunica per escrit sinó oralment. El que presenta no és un text, sinó una conferència. Per a un auditori mexicà. Els amants de l'hermenèutica clàssica i la moderna ho tenen una mica més difícil. L'escrit, roman, es pot rellegir i fins i tot ressaltar. El parlat vola i no para. No es pot tornar a escoltar, ni retrocedir en allò que ja s'ha sentit. Per això, la paraula parlada captiva, és la forma preferida del falogocentrisme derridià. En la seva forma més elemental, els dictadors sovint són verbosos, fins i tot xarlatans. Castro va edificar la seva tirania a base de discursos interminables.

La paraula escrita, en canvi, és aspra; llegir és treballós. I, encara que es digui que “ad astra per aspera”, l'oïda va més directament al cervell i al cor que no pas la vista. Aquest és el secret de la música, capaç de encendre audiències. Hi va haver un temps en què els melòmans europeus es dividien entre wagnerians i antiwagnerians. Els dibuixa amb molta gràcia Aubrey Beardsley. Tolstoi i Nietzsche, dos escriptors genials, treien foc pels queixals en sentir parlar de Wagner.

La lectura obre camins que poden ser difícils de transitar o potser portar-nos per rumbs erronis. En canvi, ens dona la distància que ens permet imaginar-nos històries. Jugar amb l'episteme, que diria Foucault. Podem interrogar el que s'ha llegit; fins i tot dialogar-ne. El lector infon vida a un text en seguir el camí que el traça. Vida, camí, només falta la veritat per donar la raó a Sant Joan (14,6).

La veritat, però, a diferència del camí i la vida, és un ben espiritual com aquells dels que estan fets els somnis.

En fi, això és només una explicació de per què apareix Palinur en conferència, amb el desig que, si l'escolteu, sigui del vostre gust. Des dels temps de Larra, els escriptors es preocupen pel públic. Volen saber qui és i on es troba, probablement per afalagar-ho. Els escriptors són pur narcisisme: llancen la llavor al vent, però volen assegurar-se que cau a terra favorable.

ERC = Esquerra Republicana Corrupta

2026-05-28T01:41:38.951+02:00

Mira que van donar la murga amb els vuitanta (després, 90) anys sense cap cas de corrupció. Avui ja ningú no ho repeteix precisament per no esmentar la soga a casa del penjat; per a no reconèixer que ER és un partit estructuralment corrupte. Recordeu-vos: estructura i funció. Sense la corrupció, ER no funcionaria.

A la cort dels miracles en què s'ha convertit el Regne d'Espanya, Catalunya ocupa un lloc prominent a compte, sobretot, d'ER. L'episodi de la DGAIA, gairebé sempre en mans de republicans, sembla una d'aquelles joint ventures en què l'administració feia les despeses i els particulars se n'emportaven els beneficis. L'organigrama de la DGAIA revela un espès entramat d'alts càrrecs d'ERC administrant, sembla, en llur profit, els recursos públics.

De la subestructura B del partit, no se'n sap res des de fa dos o tres anys, gràcies a la diligent investigació de Tardà. Pel que es coneix, els seus actes revelen tanta inhumanitat que només poden ser concebuts per gent molt malalta. La persona a qui sembla atribuir-se oficialment una brutícia tan gran, Sergi Sabrià, és ara directiu o empleat d'una empresa relacionada amb Zapatero.

Aquest Sabrià, juntament amb Sergi Sol, formaven fa uns anys el comissariat polític d'ER a TV3 i són els que es van encarregar de purgar-la per convertir-la en un aparell de propaganda del partit. La tasca s'ha culminat amb èxit amb l'actual directora de la CCMA, Rosa Romà, fidel militant d'ER. Fidelitat a un partit, no pas al país, que és pluripartidista. I parlen de democràcia i de llibertat d'expressió.

A la pluja d'imputacions judicials n'ha caigut també una a Joan Ignasi Elena, exconseller d'interior d'ER, l'home que anomenava “percepcions” a les protestes de la gent per la inseguretat ciutadana. No estic gaire segur que l'Elena tingui clar el significat de percepció. Sospito que volia dir “il·lusió”. Finalment, l'home formava part de la comissió parlamentària de recerca sobre la DGAIA que, probablement, també li semblaria una “percepció”. I ho era, però percepció de diners.

Per la via Zapatero arriba també una altra “amistat perillosa” amb Time Out que, dirigida per l'intel·lectual orgànic erqui Eduard Voltas, sembla haver invertit una quantitat respectable a comprar informes de l'expresident. Probablement funciona aquí com a intermediari, pagant Zapatero amb els diners que la Generalitat atorga a la publicació.

El món de la cultura, controlat per ER, és un món meravellós. Ara que s'acosten les eleccions, l'alcalde Collboni ha decidit comprar el vot de la gent acudint al vell "pa i circ" dels emperadors romans. Prendran la forma de vals de 20 € (menys dona una pedra) que plouran del cel per a fins “culturals”. La gestió, règiament pagada, anirà a càrrec d'Abacus, una cooperativa ungla i carn amb ER. I els ciutadans actuen també com a intermediaris que canalitzen els diners de la Generalitat a les butxaques d'Abacus i empreses afins. El govern vol comprar el vot dels ciutadans amb els seus propis diners i, a sobre, canalitzar-los a les butxaques dels amics.

Si Sánchez convoca eleccions...

2026-05-26T04:35:56.076+02:00

... les primeres a posar-se nervioses seran les esquerres autodenominades “transformadores” o “a l'esquerra del PSOE”. I mira que aquest camp és més extens que ampla és Castella. Gairebé tothom és avui a l'esquerra del PSOE, fins i tot els de missa i comunió diàries. Bé, aquests, els primers, a la vista de la invasió sarraïna que Sánchez, com un nou comte Don Julián, ha propiciat.

Les esquerres més o menys atees mantenen diferents relacions amb els fills d'Al·là, des dels qui els toleren en un exercici de multiculturalisme propi de beocis, fins als qui s'hi identifiquen frenèticament a força de solidaritzar-se amb els àrabs anomenats “palestins”. Només cal escoltar la parella antisemita Irene Montero i Ione Belarra, demanant un estat palestí “des del riu al mar”, o sigui l'extermini dels jueus de la “llar nacional” que els havia promès la Declaració Balfour el 1917.

Aquestes esquerres, en totes les seves policromes variants, ara estan neguitoses, com el ramat quan sent que s'aproxima un depredador. El depredador és l'extrema dreta que, segons la visió de Rufián, les trobarà totes pasturant pel seu compte i se les menjarà d'una en una. Davant tant sagaç com original avís, les esquerres espanyoles desitgen que Rufián les lideri, unides en un front amb els germanets de les "nacionalitats històriques" vernacles. Aquests germanets, però, no accepten cap front amb les esquerres espanyoles. En conseqüència, a reserva del que passi a Catalunya amb ER, és patent que l'Espanya plurinacional de l'esquerra espanyola, com sempre, queda reduïda a Castilla.

Si, forçat per les circumstàncies i l'independentisme burgès basc-català, Sánchez convoca eleccions anticipades, poden agafar les esquerres enmig de bizantines i consuetudinàries discussions sobre l'ésser de la nació espanyola. I en les pauses del cafè discutiran sobre la societat sense classes i sense estat i sense societat. O sobre el Armageddon del canvi climàtic, o sobre el sexe dels àngels, aprofitant que ara hi ha un munt de sexes per a triar.

Per evitar els bizantinismes recorren a Rufián que és home clar, parc en paraules i més parc en idees. Ell mateix s'ha proposat si amb això, diu, s'assoleix la unitat. Voluntat de servei i sacrifici. Qui vegi poc sacrifici a postular-se per a continuar cobrant 140.000 € l'any per no fer res, tret de xerrar al Congrés com si fos la taberna del tío Paco, està contaminat pel nihilisme feixista d'extrema dreta. Es incapaç d'entendre la magnanimitat i la generositat d'una esquerra que professa el franciscà enunciat de Rufián al seu perfil de Twitter: “Para todos todo, para nosotros nada" (sic). Aquesta frase és un pur disbarat i no només gramatical. Si tots ho reben tot, però nosaltres, res, o nosaltres no som tots o no tots ho reben tot.

I això, sense comptar que, si vint anys és un no res, segons el tango, 140.000 € l'any és un no res tan voluminós com l'ésser de Parmènides. Fer el contrari del que diu ha esdevingut costum arrelat a l'esquerra, aquella que deia que "el que és personal és polític". Viuen com rics a força de predicar als pobres la rebel·lió contra els rics. Òbviament, esperen que la tal rebel·lió no arribi mai. No és mal negoci, però li cal la confiança de la gent i, com que la gent autòctona no sembla massa disposada a atorgar-la, se'n van buscar-la a l'estranger, fent de la immigració en massa una font de vots.

Sánchez, l'antisemita. II

2026-05-25T02:43:54.611+02:00

Fa uns dies vaig pujar un post titulat Sánchez l'antisemita, amb motiu de la imposició de l'ordre del mèrit civil a Francesca Albanese. Ja dirà l'actual ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, quins són els “serveis rellevants a l'Estat” que exigeix la llei per atorgar la medalla i que hagi prestat a Espanya la senyora Albanese. Personalment, no en trobo cap i Pedro Sánchez, tampoc. Però a ell no li calen.

Des d'aquell infaust 7 d'octubre del 2023, el govern de Pedro Sánchez fa dos anys i mig que fustiga per tots els mitjans l'estat d'Israel. No només perquè és un govern favorable a Hamàs, sinó perquè és antisemita, el govern més antisemita d'Europa. Un repàs a la seva executòria ho prova.

A la seva declaració de 23/11/2023, Sánchez, reconeixent la monstruositat dels atacs de Hamàs, va exposar les línies del seu govern que són les de la internacional woke: Israel té dret a defensar-se, però proporcionalment; cal aconseguir la pau a la zona i implementar la solució dels dos estats. Solució que els àrabs han rebutjat sempre i continuen rebutjant perquè el seu objectiu és exterminar els jueus “des del riu fins al mar”.

Com que aquest objectiu no es va complir Sánchez i els seus van intensificar la seva hostilitat. Van parlar de genocidi i ho continuen fent, malgrat que el fiscal del Tribunal Penal Internacional reconeix que no n'hi ha cap.

Parlant de genocidi, s'ha fet cèlebre el moment en què Sánchez diu al Congrés que el 7 d'octubre va ser la data de la invasió israeliana de Gaza. (Va ser el 27 d'octubre). No es cap lapsus linguae. És el resultat de documentar-se en fonts de Hamàs, com l'organització de defensa de drets humans Al-Hak que, en la seva edició de 20 d'octubre de 2023, una setmana abans de l'operació d'Israel, deia textualment: “On 7 October 2023, Israel launched a la large scale retaliatory military offensive on Gaza”, data que repetia la carta col·lectiva adreçada al fiscal del TPI. Tampoc no és cap lapsus calami. O Hamàs té dots profètics o és una mostra palesa d'ofuscació i alienació mental.

Cosa que li passa al president espanyol. Es va erigir en capdavanter de la suposada causa palestina a la Unió Europea a qui insta sistemàticament a trencar tota mena de relacions amb Israel, com ha fet ell amb les relacions comercials d'Espanya amb l'estat jueu. Alhora que s'afanyava a reconèixer l'inexistent estat de Palestina en un acte d'evident hostilitat cap a Israel.

Així mateix, s'ha involucrat en la política antijueva i prohamàs de l'esquerra woke. Ha donat suport als boicots a esdeveniments internacionals com la volta ciclista o el festival d'Eurovisió y demana excloure Israel de totes les competicions internacionals només perquè es tracta de jueus. Ah, der ewige Jude!

També ha donat suport oficial a les flotilles de propaganda de Hamàs, fins al punt de mobilitzar un vaixell de l'armada amb intenció intimidatòria cap a Israel, risum teneatis. I ha obligat tots els contribuents de l'estat espanyol a finançar amb llurs impostos el retorn d'aquests eixelebrats.

Com alguns van ser detinguts pels israelis, sánchez va tornar al seu to intimidatori, beligerant: “no tolerarem que ningú maltracti els nostres ciutadans”. Unes hores després, l'Ertzainza apallissava amb tota raó aquells ciutadans que havien arribat a Bilbao i tot seguit, van començar els habituals aldarulls fripalestain dels que ja n'està fart tothom.

Arrumacus

2026-05-23T19:01:23.583+02:00

Aquesta fúria, aquesta còlera que envaeix molts diputats catalans cada cop que Orriols puja al faristol és digne d'un estudi antropològic. Com les tribus malaies que entren en trànsit col·lectiu i es llancen en amok contra l'objecte del seu odi. Són apassionants les sessions del Parlament, tant per les clares i ben argumentades exposicions de la senyora Orriols com per les cares i els gestos de l'auditori. Els més divertits, per gesticulants, gairebé com els micos del zoo, són els de la CUP i els Comuns. També els d'ERC, sobretot la diputada islàmica del vel que, com que té la cara emmarcada per una peça tant empoderant, resulta més expressiva. Els de Junts, com són de bona família, dissimulen el seu enuig barrejat amb por. Els del PSC suporten l'aguda i aclaparadora crítica de l'alcaldessa amb la resignació de qui és justament apallissat. (Dit sigui, en passant, i sense ànim d'ofendre: quina executòria la del govern de tots a mig mandat!).

Entre els 133 restants diputats, no n'hi ha cap capaç de veure que aquesta animadversió col·lectiva, aquest overkilling de tot un parlament i el seu govern i els seus mitjans de comunicació i les seves universitats contra una sola persona sense més recursos que una tribuna, és una vergonya? Siguin els que siguin els atacants i l'atacat. Això, simplement, no es fa, ganyons.

No els atura la consideració estètica que una lluita de molts contra un no pot ser res més que obra de covards o d'indígenes en amok. I tampoc la consideració pragmàtica que, després de dos anys no han fet res més que fracassar i aconseguir el contrari del que pretenien. Han ajudat Orriols a ascendir espectacularment a les enquestes.

¿Creureu que, en comptes de moderar la seva tírria a la vista d'aquests auguris, els antiorriolistes han augmentat la murga?

El diputat Cid, un cunyat comunista que pot recitar el seu historial laboral estant sobre un sol peu, com el savi Hillel sintetitzava l'essencial del Talmud, només parla per atacar Orriols. Si a allò que fa se li pot dir “parlar”. I es pronuncia amb la grolleria que segurament fa servir a casa seva. En esmentar els “arrumacos”, aquest camarada, expert a parasitar els recursos del comú, segurament volia dir una cosa tan original com que AC i VOX són el mateix i que Orriols diu una cosa en públic, però després en fa una altra en privat, als passadissos.

Cal reconèixer-li autoritat en aquest aspecte perquè aquest és exactament el comportament d'uns comunistes que han renunciat al nom, però no a la paga i viuen de parasitar el comú.

Zapatero, a les teves sabates

2026-05-21T01:59:52.768+02:00

La imputació a Zapatero ha sacsejat els ídols del teatre, que deia Bacon. Acostumades al lawfare, les esquerres van prendre la notícia a benefici d'inventari. Alguns van parlar de “persecució política” i la majoria la va atribuir a l'estratègia judicial d'una dreta assilvestrada.

Vint-i-quatre hores després, a la vista dels 88 folis de la interlocutòria de processament, les reaccions s'han moderat. Donant a entendre que l'ha llegit, Rufián assegura que “està molt ben escrita”, cosa que no té cap sentit jurídic, perquè una interlocutòria no és un poema. Suposo que vol dir que està molt ben argumentada I, com sembla estar ben argumentada, les esquerres mantenen el suport a Zapatero, però demanen explicacions respecte al contingut.

El president Sánchez continua fent pinya amb el seu correligionari i proclama la seva fe indestructible en el principi de presumpció d'innocència. Encara que sembli mentida, es tracta de dos plans diferents. En el pla polític, fa pinya amb el seu correligionari, defensa encesament la seva gestió, especialment el final d'ETA i torna els atacs per corrupció al PP com un bumerang. En el pla judicial, s'atén la presumpció d'innocència, que és un principi tantum iuris; mentre no es demostri el contrari.

Els comentaristes i todòlegs d'esquerra veuen l'acusació com a un mal a un símbol compartit, com si s'intentés desarborar la nau capitana de la flota progressista. Zapatero, el governant il·lustrat per la “tercera via”, d'Anthony Giddens i el “republicanisme cívic” de Philip Pettit, tenia un estatus i havia aconseguit gairebé una acceptació universal d'una esquerra a matadegolla perpètua. Tot i la seva relativa joventut, això li donava una aura patriarcal que transpirava eticitat. Per això va proposar el deliri woke de l'"Aliança de les civilitzacions".

Ione Belarra diu que la cosa “pinta malament” per a Zapatero. Suposo que és un wishful thinking perquè aquests de Podem s'han desmarcat del consens progressista. Però és cert que Zapatero sembla haver-se ficat en intricats assumptes que hom diria poc compatibles amb l'assossec que tot jubilat hauria de gaudir.

Si d'aquest processament se'n derivassen conseqüències negatives per a l'esquerra, això de frenar a la dreta i la ultradreta es posarà difícil. El seu obsessiu “no passaran!” tindrà el mateix efecte que el de fa noranta anys. Que, per cert, segueixen aquí.

Sentint la crida de la història, Rufián es proposa com a líder d'un front comú de les esquerres espanyoles, encara que, generós, admet que també ho podrien ser Irene Montero o Pablo Bustinduy. Aquest front estaria compost per les esquerres espanyoles (Podemos, Sumar IU, Más Madrid) i ningú més perquè a la negativa de Bildu i BNG, s'hi ha afegit Adelante Andalucía. En realitat ni els del seu propi partit estan disposats a acompanyar Rufián en el viatge a Wokilàndia.

Sis personatges i una autora

2026-05-20T04:21:29.137+02:00

El gènere novel·la es nodreix de la realitat i la reflecteix. I, com la realitat, és proteica; de vegades caòtica. Descriu terres que són i terres que no són. Ressuscita els morts, mata els vius. Interpel·la els homes, els déus, les feres, les coses. Els barreja o enfronta. Les novel·les no tenen regles ni lleis. Els explica una persona; o dos; o una persona i un animal; o un àngel; o un diable. Parlen en primera, segona o tercera persona del singular o del plural. Qualsevol relat, si és verídic (no només si és sincer), té interès i consistència interna, és una novel·la. Hi ha qui diu que la Fenomenologia de l'esperit es pot llegir com una novel·la. Qui parla és l'esperit.

La novel·la catalana, sobretot, la del segle XX, té tendència al roman fleuve a l'estela dels Rougon-Macquart, els Budenbrook o la Saga dels Forsyte. Això que els historiadors diuen que és el reflex literari de l'era burgesa. Ysabel és també una novel·la riu que abasta quatre generacions. Però, en sent poeta l'autora, Montserrat Manent, el relat és breu, concís. Ho explica en primera persona l'heroïna epònima. Tot just hi ha descripcions o referències exteriors. Tota la força de la narració es concentra al monòleg de Ysabel. Els lacanians ho considerarien una manifestació del desig de reconeixement i subconscient anhel de l'Altre. A més d'una novel·la riu, és una novel·la de formació (Bildungsroman) a mesura que assistim al procés pel qual la protagonista es fa a si mateixa i es projecta en el futur. És, per tant, una autobiografia.

L'autobiografia d'una dona rebel de classe pagesa a la segona meitat del segle XIX. El destí la introdueix en una família de l'alta burgesia amb unes conseqüències que en condicionaran la vida posterior. Aquesta es desplega al llarg dels anys en una sèrie de testaments, més testaments, dots, contractes, matrimonis de conveniència, emfiteusi, hipoteques i fins i tot pressupostos d'obra fidelment reflectits més que res pel seu valor lingüístic. Tot com correspon a una nissaga amb molt reconeixement social. No falta ni el viatge obligat a París propi d'una classe benestant i molt afrancesada. I la foto de família en un fotògraf de categoria.

La peculiar posició de Ysabel dins la família neix del tarannà d'aquesta, que és una mena de matriarcat comprensiu poc freqüent en aquella època. Els seus tres membres, la mare i matriarca, el fill, i la seva dona són la contrapartida dels altres tres decisius, la Ysabel, la seva filla, la Maria i la mare putativa d'aquesta, Francisca. Sis personatges darrere els quals s'amaga l'autora de la qual és trasssumpte la Ysabel. En aquest mitjà Ysabel té clara consciència de la seva dignitat i autonomia personals. De fet, hi ha un passatge en què, davant de la imatge de Maria Magdalena, nega que sigui assumpta i afirma que puja per si mateixa. Aquesta actitud l'enfronta a les convencions del moment i amenaça de destruir el bon nom de la família.

La intervenció de la matriarca possibilita una solució de compromís que permet a la nissaga conservar la seva posició social i a Ysabel prosseguir el seu projecte de vida. Allò que en principi va semblar ser un atemptat contra l'ordre burgès constituït, acaba sent la seva consolidació i perpetuació. Aquesta mutació és possible gràcies a l'amor de mare de la protagonista que sap que, com se li va anunciar, mai no seria admesa a la família. Però la seva filla, Maria, sí, encara que per això hagués de renunciar a viure amb ella.

Val la pena aquest sacrifici? El resultat sembla testificar-ho a ulls de l'heroïna. Es tracta d'un triomf al pla psicològic i també al sociològic. Al riu de la vida, els Pasqués han desaparegut, substituïts pels Manent. Roman l'orgull de l'estirp. Amb sang nova. L'ordre es manté.

De sobte, acabada la història, apareix l'autora, besneta de Ysabel, convertida en personatge, a la manera de les obres de Pirandello I escriu sengles cartes, una a la seva besàvia i una altra a la seva àvia Maria. Molt diferents totes dues. Perquè la figura essencial és Ysabel, la que possibilita la perpetuació de la saga, la que es val de Maria per aconseguir-ho i deixa oblidada una llibreta manuscrita en un calaix, perquè la seva filla la llegís, però que va llegir cent anys després la seva besneta, que així se'n va assabentar quina sang corre per les seves venes. La sang renovada dels Pasquès. Els Manent només han posat el nom, per això, more lacanià, els pares no tenen carta.

El llibre es va escriure el 1962 i, des de llavors fins al 2022 en què es va publicar, l'autora ha afegit cinc poemes, un dels quals s'acaba: “l'avi Tomàs em dona la mà/el pare Cinto em fa un petó al front/hereva d'una nissaga beneïda”.

Junqueras i la segona investidura

2026-05-19T04:21:00.000+02:00

Els d'ERC estan tan satisfets amb la gestió del president Illa que, a mig mandat, li reiteren la confiança perquè arribi sense sobresalts al final d'aquesta legislatura de la reconquesta espanyola. Per això li aproven els pressupostos perquè la Generalitat pugui continuar administrant els cabals públics amb l'honradesa i l'eficàcia que li són pròpies; perquè es paguin les nòmines estratosfèriques d'una sobredimensionada classe política d'endollats, militants del tripartit de fet que governa Catalunya; i perquè es continuïn malbaratant els diners públics en projectes ideològics sense cap mena sentit.

Junqueras està judicialment inhabilitat, no és conseller, ni diputat, ni alcalde, ni tan sols regidor. Però és el que dona el vistiplau als pressupostos del govern. Illa no repara en minúcies de protocol. Vol els pressupostos per continuar descatalanitzant Catalunya a les ordres de l'antisemita president Sánchez. I sap que el té, perquè Junqueras no pot fer res més. No pot permetre que hi hagi eleccions anticipades perquè no es pot presentar i, a més, el seu partit patiria un càstig fort i ja es veurà si en benefici de l'abstenció o d'AC.

Aquesta aprovació estava cantada des de la investidura fa dos anys i la seva postergació es devia només a la necessitat de Junqueras de recórrer a l'histrionisme per simular oposició. Arribat el moment de la veritat, no s'han molestat gaire a justificar la firma i s'han limitat a oferir una faula tecnològica que ja havien venut a unes eleccions de fa deu anys.

Res més fàcil. Els mitjans no són cap problema. Tots ells, convenientment subvencionats, diran allò que el govern ordeni i continuaran silenciant la corrupció de la DGAIA. Per si quedés algun indecís o crític, Junqueras apareix l'endemà a la RAC1, que per això és seva, a convèncer els dubitatius i fulminar els infidels i enemics, aquells que diuen que els polítics han de fer el que diuen i complir les seves promeses.

Calia infligir aquesta ignomínia al país, després de la traïció a l'1-O?

El costat correcte de la història

2026-05-18T01:21:59.785+02:00

Dissabte, Israel va quedar segon a Eurovisió. Per segon any consecutiu. El segon de 35 participants, perquè al boicot que va demanar Espanya només s'hi van afegir quatre països, Irlanda, els Països Baixos, Islàndia i Eslovènia. Un èxit de la diplomàcia musical espanyola.

Vint-i-quatre hores abans de l'inici, el president Sánchez va pujar un vídeo a Twitter (arma de l'extrema dreta encapçalada pel plutòcrata Musk), explicant que Espanya no participa a Eurovisió perquè vol estar al “costat correcte de la història”.

No era la mateixa TVE la que, fent ús de la seva independència, es va retirar de l'esdeveniment i va demanar el seu boicot? Òbviament, no; va ser el govern, la ministra palestina Sira Rego, suposo, la que va ordenar a TVE boicotejar Eurovisió, com van boicotejar la volta ciclista.

En encendre's els llums, obedientment, la televisió pública va anar a negre emetent una pantalla fixa parlant dels drets humans i de Palestina. Palestina no existeix i, com que Sánchez no és el demiürg, el seu reconeixement no la fa existir. Pel que fa als drets humans sembla que no inclouen el dret dels espanyols a accedir als espectacles que es transmeten en obert. Perquè el canal es va negar a transmetre l'espectacle. O sigui, ho va censurar, i els aficionats ho van haver de veure per internet, mentre que a TVE apareixien dos fantasmes del passat.

Sí que es va poder veure una final d'un campionat mundial de bàsquet Espanya contra Israel. El bàsquet, sí; el festival, no. És que la música és hàram, caram, que cal explicar-ho tot.

I, per a la final, decostruim la frase grandiloqüent del “costat correcte de la història”. De quina història? Només n'hi pot haver tres: la passada, la present i la futura. El present no és història. Filosòficament parlant, ni tan sols és. Només resten la història passada i la futura. Pel que fa a la primera, quin és el seu costat "correcte"? Segons opinió molt estesa, el dels vencedors, que són els que l'escriuen. D'altres poden pronunciar-se pels vençuts. Un exemple fàcil: quin és el costat correcte a les tres guerres servils de la República romana? Els esclaus o els romans? Des d'una perspectiva pragmàtica, els romans, els vencedors; des d'una perspectiva ètica, que diu és la de Sánchez, els esclaus, els vençuts. No hi ha cap “costat correcte de la història” passada.

Però el president parla del costat correcte de la història futura. Vol estar segur que, quan el conflicte s'acabi i sigui història passada, ell haurà estat al “costat correcte” i, com que ja l'en té decidit, vol influir en els esdeveniments, pren partit, és bel·ligerant a favor d'un dels contendents. Per això intenta mobilitzar l'antisemitisme, sempre present a Espanya.

L'antisemitisme ha estat el “costat correcte de la història” durant gairebé dos mil anys. Però fa uns setanta-cinc que ja no.

Mai més.

Parlon i les espies

2026-05-15T13:48:02.893+02:00

L'espionatge és una activitat de guerra. Abunden els processos famosos per espionatge. El capità Alfred Dreyfus va ser degradat sota la falsa acusació d'espionatge. I Margaretha Geertruida Zelle, més coneguda com a Mata-Hari, per espia a la Primera Guerra Mundial. La Segona Guerra Mundial va ser un festival d'espies que es va prolongar durant la guerra freda als anys 50-60. Amb casos sonadíssims com el de Richard Sorge, els esposos Rosenberg o els “cinc de Cambridge”. I, després, les novel·les de John le Carré.

Al costat d'aquesta faceta tràgica, la còmica. El cas de les espies de la Generalitat sembla una paròdia a l'estil del neorealisme italià, del tipus d'I soliti ignoti. Respon a la guerra que el govern té declarada tous azimuts, avui als professors, ahir als metges, demà als pagesos, etc. Ja ho va dir Illa: governaré per a tots. Ningú s'ho estalvia.

A ell l'agafa lluny. Segons la Generalitat, està de visita a Berkley i Stantford, dues ciutats imaginàries, com Amaurot i Laputa, des d'on lliura singular batalla contra Ayuso per veure qui és més espanyol. Perquè Illa és un home global, una mena de Trumpilla. Mentrestant, les seves conselleres donen la cara al Parlament. Una cara que ja tenen molt “boxejada” arran dels episodis de la canya de pescar extensible i el brot psicòtic, dos gags millors que els de Buster Keaton, un personatge que recorda molt la senyora Parlon, amb la seva impostada seriositat.

La compareixença de Parlon i Trapero, té quelcom d'absurd. Es tracta d'un acte polític per a dir que l'assumpte no és polític, que no és de la seva competència. Com quan un jutge s'inhibeix a una causa. No és un assumpte polític, però la consellera sap de bona tinta que ha estat un error. I, ja se sap, un error el pot cometre qualsevol. Sobretot en una feina repetitiva que fa anys que es practica. Això és el que hom diu diplomàticament "ficar la pota".

Doncs, molt bé. Ara només queda saber quants anys, a qui s'ha espiat, perquè i amb quin motiu. Llarg camí. La compareixença d'aquests dos capitostos ha empitjorat l'assumpte perquè ara és obligada una comissió de recerca sobre les investigacions de la policia.

Els mossos se senten ara abandonats i atacats pels polítics. Molt ofesos, ses veuen com un cap de turc, si encara es pot dir això sense ser processat per "islamofòbia".

És clar que cap dels dos personatges no reuneix les condicions idònies per als llocs que ocupen. Una manera elegant de dir que aquesta parella d'incompetents ha organitzat un embolic fenomenal. A més de la tempesta parlamentària que, en lloc d'amainar, s'ha intensificat, tots dos afronten sengles processos judicials. El d'un grup d'advocats i el de la CGT.

Seran els jutges els que posin fi a aquest desori que ha esdevingut un govern tan inepte, lladre i anticatalà que s'ha fet mereixedor que l'estel de la tramuntana l'aprovi els pressupostos.

L'oposició extraparlamentària

2026-05-13T14:20:42.355+02:00

Sembla que el president Illa va nomenar consellera aquesta migpensionista pensant que, com que viu a Madrid i ve a Catalunya el que és estrictament necessari per cobrar la nòmina, no tindria ni idea de la DGAIA. I, efectivament, la primera cosa que va fer va ser canviar el nom a l'organisme que va passar de ser la DGAIA a ser la DGPPIA; així, ras i curt.

Rebatejar alguna cosa per mantenir-la, però sota un altre nom, és una tècnica típicament eclesiàstica. El 1967, el papa Pau VI va canviar el nom de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (que havia creat Gregori XV el 1622) pel de Congregatio pro Gentium Evangelizatione per evitar allò de “propaganda” que sonava lleig; però de propaganda va continuar tractant-se. Com amb la DGPPIA, que passava a ser dirigida pel que dirigia la DGAIA.

El canvi de nom és un acte de ressignificació, com diuen els lingüistes. Amb el nom canviat, la cosa es redimeix, esdevé una altra. Però en realitat, no passa res d'això i la catàstrofe es perpetua o fins i tot empitjora. Plus ça change, plus c’est la même chose. El geni de la llengua francesa és anterior a Lampedusa.

Ara la consellera pren una decisió aparentment dràstica com és desvincular la conselleria de la fundació que gestionava els seus diners. Hi ha una comissió parlamentària en marxa que era també un intent de tirar terra sobre l'assumpte en estar composta pràcticament pels mateixos investigats. Atès que aquesta comissió encara no ha arribat a cap conclusió (malgrat que està ja fora de termini), sembla que el més lògic hauria estat esperar aquesta conclusió.

Però l'autoritat descobreix que hi ha iniciatives privades (s'ha assabentat per les maleïdes xarxes) amatents al que dictaminin la Sindicatura de Comptes i l'Oficina antifrau per dur l'assumpte a la jurisdicció ordinària, que és on havia de ser després de l'informe demolidor de la Sindicatura. Per això pren la decisió de trencar relacions d'antuvi que hi hagi conclusions de la comissió. El gabinet vol inhibir-se abans de temps de les possibles conseqüències polítiques (o d'una altra índole) que puguin tenir les actuacions passades.

Hi ha d'haver molt mar de fons, com es prova per la sobtada dimissió del síndic de comptes per “raons personals”. Assumpte sobre el qual no és lícit fer especulacions, però tampoc ignorar-ho.

La referència als tribunals és l'espasa de Dàmocles d'uns governants acostumats a fer allò que volen, no dimitir quan les coses es fan malament ni assumir responsabilitats, i tampoc donar explicacions. El govern és com la "cosa en sí", kantiana, inaccessible a l'escrutini. Està acostumat a la impunitat que dona el fet de tenir comprats tots els mitjans de comunicació.

I com que al Parlament no hi ha oposició, tret de les dues diputades d'AC, l'oposició ha sortit al carrer, s'ha fet extraparlamentària i s'expressa per la via judicial. Els ciutadans es valen del poder judicial com a escut davant de les arbitrarietats dels altres dos poders. Dijous comença el judici per la delirant multa que la consellera Tània Verge va imposar a Sílvia Orriols (10.001 €) per dir el que tothom sap, inclosa la senyora Verge, que l'islam és incompatible amb els valors democràtics.

Un grup d'advocats denuncia la consellera d'Interior i el cap de la policia per un delicte contra l'exercici dels drets fonamentals en el cas de les espies. Cal esperar que aquesta iniciativa arribi a terme i no passi el que va passar amb la demanda presentada contra Parlon i Trapero per haver intentat empresonar un ciutadà innocent. En aquest cas, les parts es van avenir a una solució pactada per la qual, una vegada més, la política dels partits parlamentaris prevalia sobre la justícia i la mera decència.

Això s'ha d'acabar. La justícia és un fi en si mateixa i no un mitjà per assolir guanyes de partits.

El nyap de les espies

2026-05-09T03:42:27.506+02:00

En els temps en què la policia espanyola preparava els GAL, el comandament va decidir enviar dos agents d'incògnit al sud de França a espiar. Cap dels dos no parlava francès. No van espiar res, però tothom va saber que la policia espanyola enviava agents il·legalment a França.

Aquesta aventura de les mosses espies té una mica de Mortadel·lo i Filemó. Sembla que la idea és d'una Comissaria General d'Informació (CGINF) que, en sabent que a les assemblees escolars predominen les dones, va decidir enviar dues noies. Però no va adonar-se que en aquestes assemblees es coneix pràcticament tothom i que la distància mitjana a l'escala de Milgram és d'1,5 o 2. Les dues dones no van superar els policies espanyols que no sabien francès.

Descobrir-les, delatar-les i expulsar-les va ser tot un. Tot i que, per al seu consol, els docents, que no tenen esperit policial, ni que sigui detectivesc, van descurar fotografiar-les. Si ho haguessin fet, tindríem un curiós problema legal.

El cas és que el CGINF (ja és estrany que no l'hagin posat d'“Intel·ligència”, hipèrbole a què són aficionats els espies) no només reconeix l'espionatge, sinó que ho reivindica per raons d'eficàcia. És a dir, com sempre, confonent el fet amb el dret. No és l'eficàcia allò que aquí es qüestiona, bona gent, sinó la legalitat.

No importa. La consellera d'interior continua abusant de la nostra paciència més que Catilina. Sabedora que la posició es manté si es manté l'avantguarda, va sortir en defensa de la seva defensa, el cap de la policia, i exalçant la “professionalitat” del cos.

També l'MHP Illa ha aclarit al seu sobri català que té fe en laprofessionalitat dels mossos i que, per a comentaris, ja hi ha la senyora Parlon. A ningú no treu el somni el que pugui dir el senyor Illa, però tanta insistència en la professionalitat demana condigna resposta.

A la vista del resultat, hom apreciaria l'obediència de les agents, fins i tot, el valor de la seva actuació i llur sentir del deure. Però professionalitat no és la paraula. No estaria de més que els polítics parlessin amb sentit comú i respecte a la intel·ligència de l'auditori, ja que no en tenen a la seva.

El conflicte del sector de l'ensenyament està envoltat de problemes provocats per la incompetència de la direcció política de l'invent. El nyap de les mosses s'afegeix al malestar que provoca la presència d'agents armats als centres o els escàndols de malbaratament a l'administració d'uns recursos que es neguen als docents.

La bel·ligerància i el joc brut de l'administració contra els docents és una barbaritat. Com també l'obstinació d'un sector del professorat en una ideologia pedagògica woke que està destruint l'ensenyament.

En qualsevol cas, la senyora Parlon és un torpede a la línia de flotació del govern per la seva arrogància, prepotència, ignorància i estupidesa. Ella i el seu company Trapero haurien d'estar ja al carrer o, potser, detinguts. Encara que el lògic, el civilitzat i normal a Europa seria la dimissió de l'executiu en bloc, incapaç de fer res que no sigui anar contra Catalunya, estomacar la ciutadania i robar-li fins a la roba interior.

Sánchez, l'antisemita

2026-05-08T12:57:50.221+02:00

La política del govern espanyol de portes obertes a la immigració està creant una situació d‟anomia social al país, especialment a Catalunya. Fins i tot els seus socis de l'EU formulen reserves per les conseqüències que les regularitzacions massives de Sánchez puguin tenir per a l'espai de Schengen. El govern s'aferra al discurs d'esquerra woke que només es tracta de reconèixer drets als que n'estan injustament privats. I anatematitza els crítics anomenant-los feixistes i xenòfobs per establir relació entre la immigració i la taxa de delinqüència, una activitat que s'ha de poder fer sense risc de ser insultat ni enganyat per les estadístiques oficials respecte a quin es considera espanyol i quin estranger.

El proimmigracionisme del govern, atiat per uns mitjans de comunicació més antisemites que la BBC, es converteix en proislamisme i condiciona la vida quotidiana de la ciutadania. És experiència universal que els immigrants, especialment els islamistes, tenen un accés preferencial a les prestacions de l'estat del benestar per sobre de la població autòctona. Aquesta islamofília presideix també les adjudicacions de subvencions i ajuts financers dins i fora del país. Les institucions autòctones experimenten un finançament molt inferior, llevat que es tracti d'empreses o organitzacions de companys dels partits governants, que se'n veuen beneficiades, encara que siguin infidels.

El país cau a trossos i la inseguretat al carrer és galopant, tot això en paral·lel a una gestió pública que té com a finalitat substituir la cultura occidental, liberal, feminista, crítica, secularitzada, oberta per la barbàrie islàmica, masclista, feminicida i totalitària.

És difícil entendre la racionalitat d'aquesta actitud. Les explicacions que apunten al fet que el proimmigracionisme afavoreix els interessos dels empresaris (per mantenir viu l'“exèrcit de reserva”) o el benefici per a les guinguetes de corrupció dels partits d'esquerra tenen el seu punt de veritat. Després de la mort de Déu, segons Nietzsche; la del home, segons els existencialistes; i la del subjecte, segons els postmodernes, l'esquerra woke ha descobert per fi el seu nou auditori: els “condemnats de la terra” i, pace Judith Butler, també les condemnades i el queers. I hi ha més de 2.000 milions de "condemnats" esperant convertir Europa en un califat, el somni de l'esquerra woke.

Però hi ha alguna cosa més. Hi ha un programa deliberat d'un govern que, de fet, fa la política de Hamàs. Entre els vincles i les simpaties directes de l'executiu amb l'anomenada “causa palestina”, s'explica el fet que en forma part la ministra Sira Rego, comunista i Palestina, com a ministra d'igualtat que, juntament amb la parella del ministre Albares, la libanesa col·laboradora de la Creu Roja, Therese Jamaa, determinen la política espanyola.

El govern és el govern de Hamàs i això explica tots aquests actes bombàstics de propaganda de Sánchez. Des del reconeixement d'un estat inexistent, passant per la fustigació continuada a l'estat d'Israel, i la defensa d'actes de propaganda antisemita com les ridícules flotilles, fins a la concessió de la Medalla de l'Ordre Civil a la senyora Francesca Albanese, activista antisemita. Aquesta ordre, establerta per Alfons XIII a instàncies del dictador Primo de Rivera, abolida per la República i restablida per l'altre dictador, Francisco Franco, es pot concedir a estrangers que hagin prestat serveis rellevants a Espanya.

Els serveis d'Albanese a Espanya són inexistents. A l'antisemitisme mundial, en canvi, són immensos. Sánchez li ha atorgat el tercer grau, “l'encomana de número” que porta aparellat tractament d'Il·lustríssim/a i medalla amb escut de plata. De manera que aquest irresponsable posa Espanya al capdavant dels nostàlgics de l'Holocaust, dels neonazis d'esquerra del món.

Parlon la mentidera i el "brot psicótic"

2026-05-05T20:56:30.162+02:00

Twitter és profeta a la seva terra. Un dia abans de la compareixença de Núria Parlon parlant de “brot psicòtic”, un tuiter, el TL del qual no localitzo, ja avançava que el govern atribuiria l'assassinat de la jove a qüestions psiquiàtriques per tal d'evitar qualsevol relació amb l'islam, malgrat que el presumpte assassí cridés "Al·lahu Akbar!"

El ministeri d'Igualtat es va arrencar amb un comunicat parlant de violència de gènere, probablement per la simbologia fàl·lica del ganivet de “grans dimensions”. Però la policia ho va desmentir, així que la profecia es va complir i el govern va acudir a l'explicació psiquiàtrica i la consellera Parlon va parlar d'un “possible brot psicòtic”.

Fa unes setmanes, la senyora Parlon, amb l'ajuda del cap de la policia, senyor Trapero, va intentar empresonar un ciutadà innocent valent-se de mentides. Un bonic frame, com diuen els anglesos, capaç de destrossar la vida d'una persona. Parlon, com a bona política espanyola, no ha dimitit, i per això la seva paraula no val res, excepte per al seu cap, tan cínic i mentider com ella.

Tot això s'aireja a Twitter perquè els mitjans subvencionats callen, que per això els paguen. Però Twitter, com la cigala a l'estiu, no calla ni respecta el descans dels pares de la pàtria. Illa vol tancar les xarxes socials perquè, segons ell, no es pot consentir que es confongui la llibertat amb el llibertinatge. Com deia Franco. No es pot consentir que ningú fiscalitzi els robatoris del govern i encara menys que impedeixi el merescut descans d'uns polítics la consigna dels quals és la de l'abadia de Telema o la filosofia d'Aleister Crowley: “fes el que vulguis”. Fes allò que vulguis que no hauràs de donar comptes, ni explicacions, ni justificar els teus actes, per molt immorals i fastigosos que siguin, com els de la Parlon.

Tornant al “brot psicòtic” i a banda de si aquesta expressió tècnica està bé o mal emprada, el que es vol dir és que es tracta d'un “cas aïllat”, “excepcional”, que no s'ha de repetir. En principi, no hi ha res contra aquesta explicació. Efectivament, qualsevol té un “brot psicòtic”. Recordeu el que va trasbalsar Orlando quan el va trair Angèlica, que se li'n va anar la raó a la lluna i va caldre anar a buscar-la amb el carro del profeta Elies.

Però, malauradament, no és el cas. L'assassí de la jove d'Esplugues ja havia estat detingut el 2022 a Burgos i també tractat com un malalt mental, tot i que proferia crits islamistes. I aquest és el punt fosc amb què els pocavergonyes de l'esquerra woke i el seu govern intenten confondre la gent en separar psicosi de terrorisme islamista amb la finalitat d'encobrir aquest últim. Perquè, òbviament, tots els terroristes (a Nova York, el 2001; a Madrid, el 2004; a Barcelona, 2017, etc., etc.) són també malalts mentals. La malaltia mental no és un eximent de culpa. És una condició necessària per a ser terrorista.

La violència de gènere com a mal menor

2026-05-04T02:41:56.510+02:00

Arran de l'assassinat a Esplugues de Llobregat, el ministeri d'Igualtat es despenjava amb aquest comunicat. Un altre de la CUP també parlava de violència de gènere. Van ser dues reaccions in promptu, sens dubte, i encaixaven amb els fets.

Però es va decretar una apagada informativa; el jutjat va declarar secret el sumari i la policia no dona dades llevat de desmentir que es tracti d'un cas de violència de gènere. El govern i la CUP es van posar la bena abans de la ferida. La ferida és que sigui un atemptat terrorista i, a més, islàmic. Això incrementaria el conflicte social latent per tot arreu. S'estimen més, doncs, que es tracti de violència de gènere i, a sobre, decreten l'apagada informativa. La violència de gènere com a mal menor.

Fins que allò que es pugui i hagi de dir no contradigui la política woke del govern i els seus mitjans.

El primer, TV3, que va reduir la notícia a dos minuts al seu telenotícies, mentre dedicava vint a la flotilla dels croats del Temple. La resta dels mitjans, públics i privats, l'han relegat al quart o cinquè lloc tot esperant més informació policial. Actitud prudent, sobretot si es volen conservar les subvencions. Perquè el Twitter està molt esvalotat. I del Twitter pot saltar al carrer, cosa molt perillosa.

Però, parem-nos a pensar una mica, per què és perillosa la situació del carrer? Tot plegat, no és la gent qui ha decretat l'estat quatre sobre cinc en alerta terrorista. No és la gent qui ha tingut la idea de ficar mossos a les aules i molt menys mosses i armades. Aquest clima, aquest ambient de por degut aal terrorisme existeix i l'han creat els governants amb llurs polítiques ideològiques que han generat una anomia social preocupant.

Els governants de l'esquerra woke duen el país a l'estat de naturalesa hobbesià, on regeix la llei del més fort i la gent ha d'anar armada. Perquè tots sabem, ells els primers, que això no s'acaba aquí, sinó que va a més acceleradament. D'ençà que hi ha internet, ja no és possible amagar-ho. Per això volen tancar les xarxes socials, car el domini dels mitjans de comunicació ja no els garanteix el secret i la impunitat.

Què cal esperar d'una societat els governants de la qual governen il·legalment, com passa a tot arreu on s'han fet empadronaments il·lícits? Què d'unes institucions on la corrupció és la norma i no pas l'excepció?

Però, en comptes de reconèixer el seu error i intentar esmenar-lo, continuen predicant la seva ideologia letal.

Per què AC guanyarà les pròximes eleccions

2026-05-03T14:59:29.289+02:00

La darrera enquesta del diari Ara ens dona la primera indicació. Però abans cal interpretar-la, com totes les enquestes. Aquest diari és dels més beneficiats per les subvencions i diners de la Generalitat, o sigui, del PSC i ERC, els dos partits més corruptes de Catalunya. Els dos que són capaços d'amagar un robatori i una estafa com la DGAIA, no seran capaços de fer que l'enquesta de l'Ara digui el què ells volen?

Així que, interpretada l'enquesta de PSC/ERC, és clar que no té res a veure amb la realitat, que és una fantasia del beneficiat d'aquesta tirania. És obvi que, sense necessitat d'enquesta, AC guanyarà les pròximes eleccions. Les municipals i les autonòmiques.

Ho saben tots els polítics i els periodistes subvencionats, fins i tot els que han cuinat l'enquesta. És a dir, tot l'establishment politicomediàtic català, una conjura de partits de lladres i diaris al seu servei. Per això, a mesura que passa el temps i s'acosten les inevitables eleccions, cada cop perden més els estreps.

Ho han intentat tot contra AC. Tot menys el joc net, és clar. Han fet el ridícul muntant un “cordó sanitari”, vetant i silenciant Sílvia Orriols, mentint sobre ella o no deixant-la defensar dels atacs. S'han inventat “notícies” que poguessin difamar-la. Han mobilitzat eixelebrats, estil Lluís Llach, a difamar-la. Apliquen fil per randa la consigna orwel·liana de no esmentar AC sense afegir “extrema dreta”. I alguns diaris, com VilaWeb, funcionen com a pamflets disposats a difamar-la vingui o no a tomb. Fan bé perquè el primer que farà Orriols quan arribi al poder serà suprimir les subvencions de què viu aquesta banda de la ploma. I estan espantats.

Les intervencions parlamentàries d'Orriols, que els mitjans silencien, encara que són les úniques d'altura i de categoria, destrossen l'enorme entramat de falsedats i mentides de la partitocràcia catalana. Només ella s'atreveix a anomenar “corrupte” i “mentider” el president de la Generalitat a la cara, cosa que és certa, com tothom sap. Cal veure el rostre dels altres diputats quan parla Orriols. Reflecteixen la realitat del moment: vergonya per la seva immoralitat i incompetència, xafogor pel que se'ls diu i por per perdre el sou immerescut i altres privilegis que s'han atorgat.

Avui va haver dos assassinats al carrer per arma blanca. Un d'ells, una dona morta a ganivetades, va ser atribuit, probablement per l'estil, a un musulmà i va esvalotar les xarxes. Les autoritats van parlar de violència de gènere i la van condemnar com és de rigor. Però la policia desmenteix la violència de gènere. Resta por saber el motiu i la identitat del detingut pels fets. Com també els del segon cas mortal, sembla que en una baralla. El problema no és de determinació d'unes o altres dades. El problema és que pluja sobre mullat.

La gent no és idiota i encara que l'esquerra woke tingui monopolitzats tots els mitjans de comunicació, sap el que aquí està en joc perquè ho viu cada dia al carrer, al mercat, a la plaça, a l'escola, a la feina, als hospitals, als parcs, etc. Les structures ne descendent pas à la rue, ("les estructures no trepitgen el carrer") deia una consigna de Maig-68, fent burla de l'estructuralisme pedant dels professors. Aquí són els polítics els que no trepitgen el carrer a on et poden matar per un "segarro amego". Però la gent sí que ho fa.

I aquesta gent que no té accés als mitjans de comunicació i a qui aquesta banda de lladres wokes pretén enganyar serà la que posi les coses al seu lloc. És la vida quotidiana que tothom viu al carrer, no les mentides d'uns corruptes ("percepcions", deia el conseller Joan Ignasi Elena), la que farà guanyar les eleccions a AC.

Rufián, tarda de bous a Madrid

2026-05-02T02:08:46.159+02:00

Gran feina del matador Gabriel Rufián, "destre de Santako", al Congrés espanyol, primera plaça nacional. Pur estil de sang torera. Va saludar amb una sèrie de veròniques, es va lluir amb altres sorts i va entrar a matar amb agut bitllet de 50 €, deixant el toro “juntero” per a l'arrossegament a la sorra. Ja sabeu, parar, temperar i manar.

A les grades, el monosabio Tardà, aplaudia amb frenesí i li dedicava un castís Chapeau!, en francès, perquè es vegi que el deixeble entén el gavatx, encara que no el català.

Des de Waterloo, el MHP Puigdemont, el burgès reaccionari, fill d'un pastisser de poble, li censurava les seves maneres "barroeres" furgant en el complex de classe del noi. Com si volgués transmetre-li el seny i les bones maneres catalanes. Al capdavall, l'home és el portaveu d'un partit catalanista, oi? Clar que tampoc té cap sentit abocar margarides als porcs.

La feina, en castellà, com volen els seus seguidors i votants. Els noms dels juntaires, sòrdids representants del capitalisme mundial (i, probablement, jueu) van sortir al ludibri públic. I quedaran als annals de la ignomíni gravats al foc de la indignació rufianesca. Com un fumage de la justícia social.

L'espectacle es coronà amb una escalada semiòtica, exhibint el bitllet de cinquanta €, com a bandera dels juntaires. Fer valer la iconografia en comptes del discurs racional, basat en el llenguatge, és propi de pobles primitius. I té perills. L'ad hominem és un mirall. Algú que cobra 140.000 € a l'any, quan no guanyaria ni la cinquena part al mercat, no és qui per parlar de la cobdícia aliena.

Està lleig acusar els altres de fer el que tu fas. Encara que s'ho mereixin, per obstinar-se a ser “els altres”, com l'elusiu Altre de la filosofia postmoderna, i no seguir-te a tu. Però cal tenir cura amb què s'associa la pròpia imatge. Ves per on, ara el famós "follow the money" de la gola profunda de Watergate té un referent en el mem de la il·lustració, que es va fer viral a les xarxes.

Entre el públic que aplaudia, els més fervorosos, els representants de la partitocràcia d'esquerres, el PSC, ERC, Comuns i CUP, tots ells especialistes a fer el contrari del que prediquen. Així, directament, sense dissimular-ho, sense explicar-ho, sense justificar-ho i, per descomptat, sense admetre cap responsabilitat pels seus fets. Poden permetre-ho perquè el que prediquen té de tal manera arrabassat el cor i la cartera de la major part dels periodistes que aquests no saben parlar d'una altra cosa. Per això mateix, els articles periodístics són cròniques taurines sobre la feina del "destre de Santako". Les subvencions es reparteixen en proporció a la lleialtat dels cronistes.

M. Rajoy nega ser M. Rajoy

2026-04-27T01:45:14.231+02:00

Que M. Rajoy és una persona execrable és opinió comuna, fins i tot al seu partit. Que el partit és una organització per delinquir també ho sap tothom, perquè ho han dit els jutges. Que aquesta persona execrable hagi estat president de tal partit sembla lògic. Que també hagi estat ministre i president del govern democràticament elegit és una cosa que no es pot explicar en termes racionals.

Com pot ser tan descaradament mentider un home que ha estat president del govern? Com pot fins i tot desmentir-se a si mateix? Els mitjans que cobreixen la farsa del judici de la Kitchen es fan creus de la impavidesa amb què M. Rajoy menteix. És veritat, com també comenten els mitjans escandalitzats, que l'ajuda molt l'actitud clarament favorable de la jutgessa.

Però, encara que comparegués davant un jutge imparcial, M. Rajoy mentiria amb el mateix desvergonyiment de qui pensa que les lleis no s'han fet per a ell i les institucions, només si el beneficien personalment. Molts diuen que és un mentider compulsiu. És possible. Però què li compel·leix a mentir amb més força que a Pere a negar tres vegades al Senyor?

La seva íntima constitució. M. Rajoy és un producte exemplar de l'Espanya de Franco, una dictadura criminal que durant quaranta anys va destruir la fibra moral i la cohesió social dels espanyols. Els de dalt, una minoria, a la qual pertany M. Rajoy, podien fer el que volguessin; els de baix, el que pugessin. Com en els temps del diàleg de Melos.

Tota la seva vida és una cadena de mentides. Per ell, viure és mentir. Tant que no li sembla que ell ho faci i fins i tot s'indigna quan se'l diu. Va mentir sobre el seu exercici professional com a registrador de la propietat. Va mentir en tots els colors sobre el finançament del seu partit i la seva pròpia a força de sobresous. Va mentir amb la plastilina del Prestige. Va mentir quan va dir, a TVE, en debat amb Rubalcaba, que, si guanyava les eleccions, no tocaria les pensions, i el primer que va fer va ser gastar-se el fons de reserva de la seguretat social i incrementar sistemàticament les pensions per sota de l'IPC.

Rajoy va administrar el país, quan li va tocar, en un esperit franquista fidel. Tot estava al seu servei, el de la família i el del clan. Al millor estil caciquil, va carregar al pressupost de la Moncloa les despeses de l'atenció mèdica permanent del seu pare i va nomenar director general de la Guàrdia Civil un amic seu de tota la vida.

I tot això ha estat possible gràcies a la connivencia d'un estament judicial que va continuar aplicant la justícia amb l'esperit de la dictadura. Li diuen "lawfare".

Rajoy és la personificació de la mentida, com el baró de Munchhausen o com un personatge d'una obra de Molière, una mena de mentider de si mateix, capaç de negar la seva pròpia existència.

MHP Jordi Pujol

2026-04-22T13:54:00.513+02:00

La despietada exigència del tribunal espanyol ha remogut les entreteles de tot el món a Catalunya, fins i tot les de la premsa subvencionada. No diguem les xarxes. Se senten les imprecacions al carrer. Com es pot ser tan malalt, tan mancat d'humanitat? Fins i tot passant per sobre de dictàmens facultatius contraris. ¿No poden les senyories viatjar a prendre-li declaració, encara que sigui cobrant dietes, i fer excepció a qualssevol normes contràries per causa de força major?

No senyor, aquest ancià gairebé centenari s'ha de desplaçar caminant com al primer estadi de l'enigma de l'esfinx edípica. La sinistra convocatòria recorda el “concili cadavèric”, de l'any 897, pel qual el papa Esteve VI va fer jutjar el seu antecessor mediat, el papa Formós, amb l'acusat de cos present. Cal suposar que les coses no arribin a aquests termes, però la finalitat és la mateixa: anul·lar el mandat del reu, aniquilar la seva obra.

Aquesta convocatòria té una dimensió política. De venjança política. Es tracta de deixar clar, un cop més, qui ha vençut aquí. Cal tancar aquest maleït cicle de la independència amb un acte simbòlic. I, com que el MHP Puigdemont està en santuari i el senyor Junqueras no pinta res, el millor és arrossegar aquest vell valetudinari en senyal de victòria. Juli Cèsar passejava en triomf Vercingètorix carregat de cadenes; el tribunal espanyol a Pujol carregat d'anys.

S'aprofita així un embolicat i altament sospitós procés judicial que sembla el procés per l'ombra d'un ruc per humiliar Catalunya. Vercingètorix va passar a ser símbol de la independència de la Gàl·lia; Pujol ho torna a ser de Catalunya. Perquè aquest és l'efecte immediat que l'atropellament judicial ha provocat. Diguin el que diguin els nens de la CUP, els estafadors d'ERC, els paràsits dels comuns i els colons del PSC, Pujol és el símbol de Catalunya i representa tot allò que els espanyols odien.

Estan tan crescuts que la representant dels sipais socialistes, Sílvia Paneque, gosa negar el dret d'autodeterminació per a Catalunya, aquest mateix dret que demana per al Sàhara, el Tibet, Nova Caledònia o el regne del preste Joqan i que Espanya reconeix oficialment en ser part del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics vigent.

Barcelona, aparador de l'esquerra woke

2026-04-20T12:47:00.009+02:00

Fantàstica la jamboree del cap de setmana a Barcelona. Diversos milers de fervorosos scouts d'obediència socialista han inaugurat una internacional progressista. Les internacionals de partits del passat estan oboletes. Aquesta és un punt de trobada de tota mena de subjectes, partits, ONGs, personalitats, fins i tot, estats d'opinió, com escau a la postmodernitat. Li diuen Global Progressive Mobilisation (GPM). En anglès, segon idioma de les jornades, després del castellà. El català va brillar per la seva absència en aquesta reunió de gent molt preocupada amb les arrels culturals dels pobles autòctons.

Hi va haver pompa i circumstància, com correspon a la llegendària munificència dels espanyols amb l'or aliè. Però, ves per on, ha aparegut l'habitual català dels comptes clars a furgar al “tot això, qui la paga” de Pla. Resulta que "tot això" ho paguem nosaltres amb el que queda dels nostres impostos, després de descomptar la DGAIA, Santos Cerdán, Ábalos, Koldo, la Diputació de Barcelona, Marcela Topor, la fundació Resilis, Abacus, el districte Onzè, Open Arms, els 500.000 nou vinguts i la resta de cabdals que se'n van per l'embornal de la corrupció socialista.

Peccata minuta, segons les autoritats. L'important són les reivindicacions i els projectes que s'han formulat com a programa. En la seva al·locució a la IV trobada en Defensa de la Democràcia, una altra guingueta progressista paral·lela a la GPM, Sánchez reclama una reforma democràtica de l'ONU. La seva bèstia negra és el Consell de Seguretat (CS). Amb raó, car el CS és la vàlvula de l'ordre (o desordre) internacional des del 1945.

Una quimera. Qualsevol reforma d'aquest organisme s'ha d'aprovar per unanimitat dels cinc membres permanents, els guanyadors de la guerra, els EUA, el Regne Unit, França, Rússia i la Xina. El CS és la manifestació que la política és la continuació de la guerra per altres mitjans, com van dir primer Ernst Jünger i, després, Foucault, tancant el cercle que s'iniciava amb Clausewitz. O sigui, allò que s'anomena la “Realpolitik”, l'única que hi ha.

En demanar que una dona encapçali l'ONU, Sánchez trepitja una ratlla vermella. A hores d'ara no hauria de caldre aplicar la quota a l'ONU. Els temps del cavaller del cigne ja van passar. I això, si no es guanya algun improperi de la tercera onada feminista, liderada per Judith Butler, pel seu ús patriarcal de l'incert concepte de “dona”.

El discurs de Sheinbaum ha estat molt aplaudit a Catalunya perquè ha defensat davant Sánchez el dret d'autodeterminació dels pobles, cosa reconeguda al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, del qual Espanya és part des de fa anys i rebutja sistemàticament reconèixer a Catalunya. Els independentistes de bona família li troben un discurs valent, ple de l'esperit del pròcer José Vasconcelos, el de "per la meva raça parlarà l'esperit".

El desacord recent, a compte de la conquesta, ha quedat tancat diplomàticament. Això està bé, suposo, però no resol un problema de fons del qual gairebé ningú no parla. Per més que s'admeti que la conquesta va ser un genocidi, es planteja la qüestió de la legitimitat que tinguin els descendents dels conqueridors, els criolls, per parlar en nom de la població autòctona, a la que en molts països llatinoamericans van exterminar amb el mateix o més gran acarnissament que els espanyols. O demanen perdó tots, els criolls també, o això és una comèdia.

Hi ha qui diu que la jamboree barcelonina ha estat una maniobra de Sánchez per a) contraprogramar un acte pro-Veneçuela en Madrid, i b) amagar el seu borrascós horitzó judicial.

És possible, però em sembla irrellevant.

Acabat d'arribar d'un viatge a la China, Sánchez, president del govern d'Espanya i de la Internacional Socialista, reuneix al seu voltant una mostra prou representativa de l'esquerra mundial. És la seva apoteosi internacional com a líder de l'esquerra feminista, amb una orientació anti-nord-americana, antisionista (o sigui, antisemita), propalestina i apaivagadora amb l'islam. Els espanyols han estat sempre més papistes que el papa.

De cara a unes possibles eleccions anticipades, el discurs d'esquerra feminista, amplificat pels mitjans públics, té ressò a l'opinió. I, amb l'acte a Barcelona, Sánchez es presenta com l'únic que, amb el seu partit, pot "vertebrar", és a dir, mantenir unida Espanya, atès que la dreta és molt minoritària al Principat. Això pot fer-li guanyar les eleccions contra tot pronòstic, llevat del del CIS.

Com era d'esperar, l'esdeveniment de Barcelona ha provocat una agria resposta epistolar del MHP Puigdemont, com si recriminés el passeig triomfal del vencedor del duel que ell ha perdut. L'altre zombi d'octubre, Junqueras, s'ha fet fonedís, com sempre.

És a dir, la victòria de qualsevol de les dues Espanyes es fa sempre sobre la derrota de Catalunya.

Trump, l'Anticrist

2026-04-15T14:15:00.010+02:00

La presidència imperial trenca tots els esquemes. Té el món caotitzat, pendent dels batecs de Wall Street i fregant la tercera guerra mundial. Al moment del segon viatge a la lluna, ens retrotrau a la guerra de les investidures amb un nou enfrontament entre l'emperador, que acusa el papa gairebé de complicitat amb el crim, i el papa, que retreu supèrbia a l'emperador.

N'hi ha alguna cosa. Trump ha pujat a les xarxes el cartell de la il·lustració, confeccionat, sembla, amb IA. Es representa a si mateix en figura de Crist guarint un home blanc, transmetent-li la seva llum. Els cristians han clamat injustícia davant d'un sacrilegi inaudit. És més que un cas de cesaropapisme, car l'emperador no s'iguala el papa, sinó al mateix Déu. Fins i tot hi haurà qui interpreti la imatge com un símbol de l'Anticrist.

Vist l'onatge, la Casa Blanca ha retirat el mem i el mateix Trump ha explicat que a ell li van dir que el presentarien com un metge que cura la nació. I sembla que sí. Si us fixeu en segon pla a la dreta, apareix una infermera amb un fonendoscopi, professió poc en consonància amb el caràcter barrocament apoteòsic de la resta.

És una al·legoria de la MAGA de la “majoria moral”: les mans suplicants, les cares admiratives, l'exèrcit a les seves ordres, la bandera flamejant, als costats, el Capitoli i l'estàtua de la llibertat, al cel radiant, les àguiles imperials i la força aèria; i al centre, tapant el sol, en comptes d'arcàngels, marines. Tres; el del centre, amb un estel.

La creient Giorgia Meloni ha sortit en defensa del papa. Com canvien els temps. Una dona, que no pot exercir el sacerdoci, en defensa de l'església que li impedeix. Menys mal que Itàlia és un país laic.

El mateix papa ha respost amb moderació evangèlica que ell no representa els poderosos, sinó els pobres i humils dels qui, a més a més, deu ser el regne del cel. Però també ha anat més enllà en el conflicte amb l'Emperador en prevenir en pastoral als bisbes dels Estats Units de la possibilitat que es doni una “dictadura de la majoria”.

És més que la crítica segons la qual Trump governa de manera autoritària, gairebé dictatorial, en forma de dictadura personal. Assoleix el nivell de la filosofia política. El papa, que és home cult, beu de l'aigua clara de les fonts clàssiques. Molt en la línia de grans pensadors liberals, com Alexis de Tocqueville i John Stuart Mill, que van avisar del risc de la tirania de la majoria.

La inevitable tendència de la majoria a tiranitzar la minoria. D'això en sabem alguna cosa a Catalunya.

Així que, sense que serveixi de precedent, aquesta vegada Palinur es declara güelf.

Els "enfants terribles" de la CUP

2026-04-14T14:40:00.002+02:00

Una ullada al santoral mostra que hi ha molts sants que, seguint l'Evangeli de Sant Marc, van vendre tot allò que posseïen, ho van donar als pobres i van seguir Jesús. El més notori, San Francisco de Asís, que no va vendre res, però va deixar-ho tot al seu pare. A més, parlava amb els animals i els amansava perquè era pobre, cast i obedient.

És el que, en romà paladí, es diu “predicar i donar blat”.

Als de la CUP els passa com, segons llegenda, passava a un important polític liberal espanyol del XIX, que no sabia on anava, però estava convençut que, on anés, perdria el camí. Són diversos els pesos pesats -i molt pesats- d'aquesta organització anticapitalista trufada de capitalistes que donen la raó al vell adagi que "l'ésser humà neix incendiari i mor bomber". Aquí hi ha una bona mostra de bocamolls molt radicalitzats, retratats pel fogós verb d'Arnau Borràs. En resum, sembla una nòmina de funcionaris, tots endollats en institucions públiques, guinguetes de l'anomenat tercer sector (nom caritatiu per a una estafa sistemàtica del món woke) o negocis familiars.

Fills de Marx i la Coca-Cola que, a l'efervescència de la primera i la segona i la tercera joventut, van decidir viure pericolosament, com aconsellava Nietzsche. Per un temps, és clar, no els agrada la idea d'abraçar-se a una mula. L'elit anticapitalista juga, com sempre, a épater le bourgeois, atacant, què sé jo, la sacrosanta propietat privada, sobretot; la de béns immobles que no siguin els seus. És l'herència dels situacionistes del 68: "sigueu realistes; demaneu l'impossible".

La CUP és un espectacle en què els actors estan entossudits a trencar la quarta paret allà on es trobin, al faristol del parlament, als programes de televisió, a les tertúlies de la ràdio, a tot arreu on són i són a tot arreu on hi hagi calés. Volen arribar a tothom. Per això parlen d'unitat popular, compartint l'adjectiu amb el PP, el partit dels pares.

Voldrien ser dandis, però els falta estil i els sobra mal gust de paraula, obra i vestit. Ni per a flaneurs donen el punt. I si parlem de les qüestions de gènere i de les relacions sexuals entre els seus membres, entrem al món de l'antimatèria. Els casos d'assetjament sexual estan més ocults que la pederàstia a l'església; en canvi, s'airegen els romanços de les camarades amb els policies infiltrats del règim.

La CUP ha estat un experiment de cavalcar el capitalisme en benefici dels cavalcadors.