Jordicine (Paranoia 68)

El trofeu (Gaea Schoeters)

2026-05-06T18:25:00.004+02:00

Diuen que no pots entendre què passa a l'Àfrica si no ets africà. I que tot el que hi succeeix, per inversemblant que sembli, allà s'ha de quedar. Sacrificar-se, en el sentit més cruel de la paraula, per mantenir un ecosistema que s'aguanta pels pèls. Beneficiar a la majoria en detriment d'un mateix. De tot això ens en parla la belga Gaea Schoeters (1976) a "El trofeu", traduït per Maria Rosich i publicat per Empúries. 267 pàgines que obliguen a la reflexió.

Hunter White -segur que el cognom no és casual- viu per la caça major. És net i fill de caçadors i sap que amb diners ho pot comprar tot. Ara va darrere d'un rinoceront negre, l'únic gran trofeu que encara no té. Per si no n'hi hagués prou, a la seva dona li encanta tenir els caps dissecats dels animals penjats a la paret. Amb la caça esportiva se sent viu i el preu del permís per matar al rinoceront amb impunitat és més que assequible. Per aquest inversor de borsa de Nova York, l'Àfrica és un gegantí 'tot a cent' on entra i s'emporta el que vol. El problema arriba quan uns caçadors furtius maten al 'seu' rinoceront i es queda frustrat, decebut i amb ganes de venjança. En cap cas pot tornar a casa amb les mans buides. Segur que el seu guia de confiança té alguna idea per proposar-li.

"El trofeu" és una novel·la pertorbadora que s'enverina per moments i acaba funcionant com un thriller potent i de final incert. Gaea Schoeters despulla les relacions colonials i ens dibuixa una cacera que traspassa tots els límits i que, un cop començada, ja no té marxa enrere. Quan Van Heeren li ofereix la nova 'peça', en White es converteix en un mar dubtes. No se'n sap avenir. Al final, s'envalentona i fa el salt endavant perquè l'ambició se'l menja. És una decisió intolerable i de conseqüències inesperades. Ningú pot entendre-la, tret que, segons apunta el relat, siguis africà i creguis en l'apuntada 'autoregulació del sistema. L'autora ens explica l'acció d'una manera clara i amb un ritme que no té aturador. Els personatges, començant per Hunter White, estan ben treballats i són cent per cent creïbles. Grata sorpresa.

"El Hunter obre la finestra corredissa, deixa el rifle a la funda que té oberta sobre el llit, es treu la camisa blanca suada i la penja al respatller d'una cadira. Contra el seu bon criteri, s'asseu a la vora del llit. El jet-lag l'assalta de seguida sense pietat: el seu cos no vol altra cosa que estirar-se i recuperar la nit perduda. Jeure un momentet, només una estona, no passaria res, no? Però tan bon punt s'estira al llit, s'adona que comet una estupidesa: si tanca els ulls ara, estarà perdut. S'adormirà i es despertarà a mitja nit, i després haurà d'esperar el matí hores i hores insomne. I aquest patró es repetirà els dies posteriors, fins que estigui totalment esgotat. El secret consisteix a agafar de seguida el ritme del nou dia. Just a temps, s'obliga a mantenir els ulls oberts, i es palpa la butxaca dels pantalons buscant el mòbil."

@Jordi_Sanuy

Els crims del bosc rovellat (Anders de la Motte)

2026-05-01T18:20:00.007+02:00

Baixar al fang i embrutar-se les mans no és un problema per a la inspectora Leo Asker. Ho fa amb molt de gust. Prefereix resoldre un cas difícil, desobeint les ordres dels seus superiors, abans de mirar cap a una altra banda i, com a premi, aconseguir un ascens. Si creien que enviant-la a la Unitat de Casos Perduts se la treien de sobre, estaven equivocats. Des d'allà, envoltada de companys de dubtosa reputació, continua sent la més toca collons.

"Els crims del bosc rovellat" és el tercer lliurament de la sèrie "Unitat de Casos Perduts", de l'expolicia suec Anders de la Motte (1971). Té 613 pàgines i l'ha publicat Columna, traduït per Jordi Boixadós. Els dos primers llibres es titulen "L'assassí de la muntanya" (2024) i "L'home de vidre" (2025). Aquest cop, la Leo també compta amb el suport de Martin Hill, professor d'arquitectura i expert en exploració urbana. És una de les poques persones amb qui va tenir contacte quan era una nena i vivia aïllada amb Per El Paranoies, un pare preparacionista i paranoic. Ara la inspectora investiga l'assassinat d'una dona que va quedar sense resoldre deu anys enrere. El seu cos el van trobar, amb un dit tallat, en una fàbrica de torba perduda enmig del bosc... rovellat.

Al costat del cadàver hi havia gravada una inscripció antiga. Era la que també acompanyava "La Donzella Grisa", una mòmia mítica de la regió assassinada i enterrada al mateix bosc, mil anys abans. El cas es reobre quan a la mateixa fàbrica, ja abandonada, apareix una noia nua i desorientada amb el dit que mai no van trobar. De la Motte ens regala una altra novel·la negra de gran intensitat. Té un ritme frenètic i uns personatges que es fan apreciar. L'expolicia reflexiona sobre l'abús de poder, l'asssetjament sexual, la violència, la lleialtat i la necessitat de fer les coses com cal per sentir-se bé amb un mateix. Molt fan de la Leo, sempre examinada per la seva poderosa mare, i dels seus pintorescos col·laboradors a Casos Perduts i Ànimes Errants, començant per la Roseta. La quarta entrega promet i molt.

"El Bosc Rovellat és un bosc primigeni. De jove estava format de preciosos arbres de fulla caduca i estanys d’aigües lluminoses. Era un indret alegre i ple de vida. Llavors, però, van anar arribant del nord les coníferes, que hi van portar les ombres i la foscor. Al sotabosc, la molsa es va fer cada cop més espessa i va formar capes i més capes compactes que van ofegar els estanys i van convertir el que una vegada eren boscos lluminosos en un indret de torberes tenebroses. Aquí, tot s’enfonsa lentament. Els arbres, els animals i les persones... tot acaba desapareixent en la terra blana i ja no en surt mai més."

@Jordi_Sanuy

Instruccions per viure sense ella (Empar Moliner)

2026-04-13T19:32:00.006+02:00

És possible continuar facturant després de morir? Doncs diria que sí. Com a mínim així es desprèn de la novel·la "Instruccions per viure sense ella", d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). Té 219 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. La seva protagonista, que té moltes semblances amb l'autora, es diu Clàudia Pruna -un nom divertit- i li acaben de donar la notícia que només li queden uns mesos de vida. El primer que ha de fer és explicar-ho a la seva família...

La Clàudia, instal·lada en una masia al Montseny, sap que tots els qui viuen sota el seu sostre depenen econòmicament d'ella. Mengen i beuen gràcies als llibres que ha escrit, als seus articles i a les col·laboracions que fa a la ràdio i a la televisió. Com que se'n fa càrrec de tot, vol acumular el màxim material possible abans de traspassar. Ho fa amb la col·laboració d'un fan que treballa en una biblioteca. L'home, a qui va modelant a poc a poc, l'acaba coneixent com si l'hagués parit. Passen els últims mesos junts. L'Empar dibuixa uns parents divertits, que sempre van a la seva. Són paràsits. Abans d'anunciar que moriria aviat, era quasi invisible per a ells. Sempre li deien que era boja. Ara comencen a mirar-la amb un cert respecte. Aviat, ella no hi serà. Tempus fugit.

Com és habitual en la seva obra, l'Empar és molt respectuosa amb el llenguatge i la seva prosa és fresca i punyent alhora, dotant-la d'un gran sentit de l'humor. Aquest cop, el narrador és el bibliotecari, que viu la davallada de la Clàudia des de la primera fila. La dona té necessitat de deixar empremta o només es mou per motius econòmics? Ella està convençuda que el que deixarà en 'herència' agradarà als seus incondicionals. Com que la vida és cíclica i els temes sovint es repeteixen fins a l'avorriment, ni notaran que és morta. O això espera, pel bé dels seus. El vi, l'amor per la natura i els texans ajustats són alguns temes que apareixen sovint en els seus títols i que també tenen cabuda en aquesta novel·la honesta i madura. Aquest cop i he trobat a faltar el fet de córrer!

"Aviam com t’ho explico: m’haig de morir. Em queda, com a molt, com a molt, mig any, però ja m’han dit que segurament serà menys. Tres mesos, sis, dos... Em puc morir demà, sí, la setmana que ve, puc perdre el coneixement demà passat (i aquest cop no perquè hagi begut). Tot és molt urgent. El cas és que no es pot saber que m’he mort, ha de semblar que estic viva, perquè s’han d’anar publicant els meus articles, han d’anar sortint les meves seccions de la ràdio, el meu pòdcast, vivim d’això, a casa, soc autònoma, si no facturo no cobro, no tenim estalvis, no els puc deixar així, sense res, tots depenen de mi, ho tinc tot pensat i tu m’has d’ajudar, ja veuràs que ens divertirem i tot, ara et dic com ho farem".

Altres llibres llegits i comentats de l'autora:

"Benvolguda"

"És que abans no érem així"
"De que fuges, qui et persegueix?"
"Tot això ho faig perquè tinc molta por"
"La col·laboradora"
"No hi ha terceres persones"
"T'estimo si he begut"

@Jordi_Sanuy

El amo (Santiago Díaz)

2026-04-11T18:22:00.005+02:00

La palabra de Jotadé "va a misa", aunque el subinspector gitano no sea muy de curas ni de iglesias. Cuando le promete algo a alguien, no hay marcha atrás. Su cabezonería está a prueba de bombas y es imposible acongojarle. Juan de Dios Cortés, que estudia para convertirse en inspector, es el gran protagonista de "El amo", el segundo libro de la trilogía que Santiago Díaz le ha dedicado. Tiene 385 páginas y lo ha publicado Alfaguara.

Recomiendo leer "Jotadé" antes de sumergirse en esta nueva novela, que también tiene un ritmo endiablado y una escritura nueva y renovadora. Juan de Dios es muy amigo de sus amigos y se hace querer, aunque sus métodos sean un tanto estrafalarios. Su idea de la justicia, muy particular, lo convierte en dinamita pura. Esta vez su equipo va detrás de un asesino en serie que rapta a chicas menores de edad. Las tiene encerradas hasta que le dan un hijo, y luego se deshace de ellas. Y hasta aquí puedo explicar. Paralelamente, el policía caló intenta ayudar a su amiga Lucía, que arruinó su carrera con un doble asesinato. En el centro de menores donde ahora reside los problemas se multiplican sin que ella pueda hacer nada...

Para mí, uno de los grandes méritos de Santiago es crear personajes con una humanidad rebosante. Y eso, en novelas negras llenas de asesinatos, sangre y vísceras, siempre se agradece. Con él, es fácil emocionarse en el momento menos pensado. Jotadé tiene un corazón gigante y el pentágono que forman el inspector Iván Romero, su hija Alba, la abuela Carmen, James -el chaval medio español, medio colombiano- y el perro Gremlin tiene unos ángulos inquebrantables. Magia pura. Entre otras cosas, "El amo" nos habla de la necesidad que tienen algunos de matar para sentirse poderosos, de enfermedades mentales, de las difíciles relaciones entre gitanos y payos, del tráfico de drogas y de la necesidad de redención. Una joya.

Iván, por cierto, era el marido de Indira, protagonista de la trilogía que forman "El buen padre", "Las otras niñas" i "Indira". Como ya dije en su día, apartar de la circulación a la inspectora me pareció un pecado mortal. Después de conocer a Jotadé, lo rebajé a venial. De este autor también he leído y comentado "Talión" y "Los nueve reinos". ¡Quiero más!

"El Cadillac Eldorado del 89 se detiene con un frenazo junto a la barrera policial levantada en torno a la marquesina de autobús, donde trabajan el equipo del forense y varios miembros de la Policía Científica, frustrados por la contaminación que la escena del crimen ha sufrido a lo largo de la mañana. El subinspector Jotadé Cortés se baja del coche y llega desabrochándose la cazadora de cuero hasta la oficial Verónica Arganza, que escruta uno a uno al medio centenar de curiosos que se agolpan en los alrededores, esperando que se cumpla la máxima y entre ellos se encuentre el asesino."

@Jordi_Sanuy

Mi nombre es Celestina (Desirée Baudel)

2026-03-21T19:13:00.003+01:00

Diuen que de la necessitat se'n fa virtut. Ho aprèn a cops la petita Celestina, a qui la seva mare deixa pràcticament abandonada a casa de la Sancha, una vella curandera. Elles dos són les grans protagonistes de "Mi nombre es celestina", l'últim llibre de Desirée Baudel (Barcelona, 1978). Té 495 pàgines i està publicat per l'editorial Grijalbo. D'ella ja havia llegit l'espectacular "Diario de un incendio" i també "Ya lo pensaré mañana".

M'atreveixo a dir que amb aquesta novel·la, l'autora surt de la seva zona de confort per desconstruir el clàssic de Fernando de Rojas i la passió malaltissa de Calisto per Melibea. De la seva mà, tornem a la Salamanca del segle xv. Allà, una nena innocent i desemparada deixa de creure en l'amor a mesura que la cara i la veu de la seva estimada mare es van fent fonedissos. La Sancha, que transita en la fina línia que separa la fetilleria de la bruixeria, se n'aprofita d'ella per perseguir els seus fins més perversos. En un món patriarcal, ser dona i sobreviure sola -sense un home al costat- no deixa de ser una quimera impossible. La curandera atén parts i avortaments i emparella dones amb homes per diners. El seu objectiu és acumular-ne molts, sense un objectiu massa clar.

Ja feta una dona, la Celestina, víctima de diferents violències, sobreviu amb el reguitzell de les males arts que va heretar de la vella i desdentegada Sancha. El fet de ser molt agraciada físicament, sempre juga a favor seu. Ben aviat s'adona que no pot confiar en els homes i que l'aliança amb altres dones com ella és l'única manera d'intentar sortir d'una marginalitat que la té tenallada i quasi no la deixa ni respirar. La Desirée ens regala un personatge amb un caràcter fort i ben estructurat que intenta rebel·lar-se contra un món cada cop més podrit, amb nigromància inclosa. Tot està explicat amb un llenguatge acurat i amb molt de ritme, convertint l'esdevenir de la antiheroïna en una gran història d'aventures. El 'cameo final', que no explicaré, li dona al llibre una simpàtica 'pàtina històrica'. Rodó.

"La niña, que había dejado de temblar gracias a las brasas del hogar, escuchó con atención todo lo que esa mujer con la que se veía obligada a vivir había dicho. Le pareció que tonta no era y le recordó a las hechiceras de las historias que su madre le explicaba algunas noches antes de dormir. Le contaba cuentos de hadas y ninfas de los bosques y de mujeres sabias a las que la naturaleza les hablaba y les confesaba sus secretos. Mujeres poderosas que podían sanar a los hombres o envenenarlos si ese era su deseo. Su madre le decía que había que respetar a las hechiceras, porque podían lanzarte un mal de ojo o enviar algún demonio a tu casa para atormentarte."

@Jordi_Sanuy

Les ombres que ens acompanyen (Cesc Cornet)

2026-02-07T19:08:00.009+01:00

Orfebreria. Aquesta és la primera paraula que em ve el cap quan penso en "Les ombres que ens acompanyen", de Cesc Cornet (Girona, 1979). El llibre té 415 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. Orfebreria perquè totes les peces, que són delicades, brillen amb llum pròpia i encaixen a la perfecció. Estem davant d'una novel·la negra compromesa, ja que tracta un tema històric, polèmic i d'interès general. Adrenalina pura.

Aparentment, les tres subtrames que ens regala l'autor, molt ben ambientades, no tenen relació entre elles. Són protagonitzades per l'Aurora (que mor en un accident de cotxe al País Basc); l'Elvira (que desapareix misteriosament a Barcelona) i la Laia, a qui troben sense vida en el maleter d'un cotxe. A casa d'un prestigiós cirurgià. Els protagonistes estan ben dibuixats i són gent aparentment normal. No hi ha assassins en sèrie ni focs d'artifici. Pensant-ho bé, tot té força versemblança. Un altre dels grans encerts de l'autor és connectar els tres casos a poc a poc. Uns casos que tenen ben perduts als Mossos d'Esquadra i a l'Ertzaintza. També als familiars de les tres dones i del metge, que no se'n saben avenir.

El ritme de "Les ombres que ens acompanyen" augmenta progressivament, amb un final tan espectacular com inesperat. A més a més, en Cesc Cornet fa servir un llenguatge molt visual. No costa gens imaginar-se una futura pel·lícula o sèrie. Un cop comences a llegir, és difícil aturar-se. En aquesta obra tenen un cert pes les xarxes socials, i més tenint en compte que l'Elvira Minota és una popular presentadora de televisió. De jove, havia participat en un programa de talents musicals. La seva desaparició es converteix en trending topic. La seva filla també fa servir les xarxes, i no sempre n'està satisfeta. En resum, estem davant d'una novel·la trepidant i cent per cent addictiva. Molt recomanable.

"—Quants anys té? —El sotsinspector Poch està fins al capdamunt de tramitar denúncies per desaparicions. Fa uns mesos, va llegir un reportatge d’un periodista de La Vanguardia sobre aquest tema. L’autor de la crònica afirmava que s’havia instaurat una moda entre el jovent que consistia a simular la desaparició d’un mateix per aconseguir fer córrer la pròpia imatge per xarxes socials i, així, guanyar multitud de seguidors en poc temps. Es tracta dels mateixos adolescents que apareixen quan s’han cansat de fer l’idiota o quan veuen que amb els euros que tenen a la butxaca no els arriba ni per agafar un tren en condicions. Només espera que d’aquí a uns deu anys, quan la seva filla en tingui quinze, aquestes modes i obsessions estúpides centrades en l’exaltació del propi ego hagin passat i li toqui bregar amb altres temes més lleus."

@Jordi_Sanuy

Resultado final (Don Winslow)

2026-01-31T18:13:00.004+01:00

De "Resultado final", el mestre Stephen King en diu que és "la millor ficció criminal que he llegit en vint anys". Poc puc afegir-hi. Amb el seu estil inconfusible, Don Winslow (Nova York, 1953) ens regala un altre llibre de 'lladres i serenos' mordaç i amb uns personatges treballadíssims. La seva és una narrativa punyent, inimitable i cent per cent visual. Té 334 pàgines i està publicat per Harper Collins.

Les sis històries que ens explica ens parlen del preu del poder, de la supervivència i, sobretot, de la traïció, sempre present en la seva obra. De Winslow, un dels meus tres escriptors internacionals favorits en actiu, ja havia llegit i comentat les seves dues sensacionals trilogies, "Ciudad en llamas" (que configuren "Ciudad en llamas", "Ciudad de los sueños" i "Ciudad en ruinas" i i "El cártel" (amb "El poder del perro", "El cártel" i "La frontera"). Per cert, els altres dos són John Iving i Haruki Murakami. Winslow havia anunciat la seva jubilació, per seguir la seva lluita activa i incansable contra el president nord-americà Donald Trump, però ha sorprès tothom amb aquesta nova i fantàstica publicació. Llarga vida al millor autor de novel·les policíaques dels Estats Units.

A "Resultado final", un lladre planeja el seu últim cop -està a punt d'entrar a la presó-, per deixar arreglada a la seva família. Un noi que reparteix alcohol de manera il·legal és el protagonista de "La lista del domingo", que és un dels que més m'ha agradat. Està estalviant per anar a la universitat. "El ala norte" deixa clar que tot té conseqüències, fins i tot pel policia que negocia amb la màfia per intentar salvar al seu cosí. Completen aquest compendi "Como te lo cuento" (amb dos gàngsters parlant en una cafeteria), "El descanso para comer" (amb un surfista i una perjudicada estrella de cinema) i "Colisión". Aquest és sensacional, amb un pare de família capaç de qualsevol cosa per protegoir als seus. El de Nova York em té el cor robat. Gràcies per tant, Don.

"John Highland va a morir en prisión.

Lo han declarado culpable de robo a mano armada; de un furgón blindado, en este caso. Una condena federal de veinticinco años, lo que significa que cumplirá como mínimo el ochenta y cinco por ciento de la pena. Veintiún años. Anda ya rondando los sesenta, así que quizá salga a los ochenta.

O no.

Porque lo más probable es que el juez le aplique la norma de las tres condenas y lo encierre de por vida.

Está en libertad bajo fianza hasta la vista de la sentencia, dentro de un mes, y sabe que saldrá del juzgado con los grilletes puestos y que irá derecho al talego.

Y que ya no volverá a salir".

@Jordi_Sanuy

Els nou llibres (Haru)

2026-01-24T19:40:00.004+01:00

La Haru m'acompanya des de l'any 2016, quan la Flavia Company (Buenos Aires, 1963) me la va presentar. M'ha ensenyat a acceptar, a respectar i a aprendre de les meves errades per intentar millorar com a persona. També he après que cada dia és una vida sencera i que cal gaudir-la sense obsessionar-se en el passat ni en el futur. Viure el moment i fer-ho amb la màxima il·lusió, respectant la natura i honorant els nostres avantpassats.

Estic segur que "Haru" és el llibre que més he recomanat aquests últims anys. Del seu univers també he llegit "Magokoro", "Ja no necessito ser real" i "Teoria de la resta". Ara, l'editorial Navona acaba de publicar "Els nou llibres". El firma la Haru, un dels heterònims de la Flavia, i té 595 pàgines. Un cop més, la seva escriptura cavalca entre la poesia i la filosofia i reivindica la senzillesa amb un to religiós. He tingut la sensació d'estar llegint una mena de Bíblia moderna, plena de paràboles exemplificadores que et conviden a reflexionar. La Haru ens proposa que visquem la vida a foc lent, que és com es cou la terrissa. Córrer acaba deteriorant el procés, provocant imperfeccions o esquerdes. Més que el destí, importa el viatge i tot allò que experimentem mentre el fem.

"Els nou llibres" està escrit des del cor i uneix quotidianitat i eternitat amb una sensibilitat màxima. És impossible avançar sense emocionar-se. Tot comença amb una dona mítica que ofereix consol en qualsevol lloc i en qualsevol època. Sempre és allà on se la necessita. La Haru ens diu que cal aprendre a estimar i a viure, però també a morir. La vida inclou la mort; i la mort la vida. Hi ha nit en el dia i dia en la nit, perquè res és blanc ni negre del tot. Hem d'evitar que la nostra ment ens domini i que la por o la incertesa no ens permeti avançar. Explica que la vida té el ritme del cor, el cor el de la respiració, la respiració el dels actes, els actes el dels pensaments i els pensaments el de la por. Haru és un lloc on viure. M'hi quedo.

"Allà on es força no queda espai per a la flexibilitat. El que es força es trenca. Per anar més enllà l'única manera possible és esforçar-s'hi. L'esforç és lent i treballós. La força és violenta i immediata. La força no modifica el motiu pel qual es va emprar. L'esforç transforma i dona. La força perpetua i pren. Els que exerceixen la força no coneixeran el silenci ni el coneixeran. No poden comprendre que la força els acosta a la mort cada dia. La mort de què fugen és el soroll que provoquen".

Altres llibres llegits i comentats de la Flavia o dels seus heterònims:

"L'illa de l'última veritat"
"Que ningú no et salvi la vida"
"Segona pell"
"Por mis muertos"
"La planta carnívora"
"Penediments"

El Valle (Enrique Gracián)

2025-11-29T18:29:00.007+01:00

No recordo un final tan sorpresiu des de "Sospitosos habituals", la pel·lícula de Bryan Singer que es va estrenar l'any 1995. Tenia a Kevin Spacey en un dels seus papers principals. Parlo d'"El Valle", la primera novel·la del matemàtic Enrique Gracián (Barcelona, 1945). A la contraportada s'hi pot llegir "hemos llegado a la conclusión de que cualquier texto que coloquemos aquí solo serviría para estropear las sorpresas que te esperan". En dono fe.

Llegint "El Valle" m'ha passat una cosa molt estranya. No sabia ben bé de què anava la història ni cap a on em volia dirigir l'autor. Malgrat això, no podia aturar-me, com molts dels trens que hi apareixen. Se'ns parla de coses molt globals, com "El Condado", "La compañía" o el mateix "Valle", d'on no és fàcil sortir. Un dels protagonistes principals és en Mark, un capatàs que fa voladures amb dinamita. Es preocupa que després d'alguna explosió descobreix una llum de procedència poc clara. I fins aquí puc explicar. En aquest moment, et planteges si el llibre és apocalíptic o frega la ciència-ficció. Cada personatge que s'incorpora a mesura que passes pàgines, tots molt pintorescos, compliquen el panorama encara més.

En l'altra línia d'acció d'aquesta novel·la, hi trobem en Miquel Palau, un boig de les maquetes de tren. Podríem dir que n'és addicte. La gent que té al voltant el tracta igual com si fos un alcohòlic o un consumidor de droga. Ha perdut el món de vista i només la teràpia l'ajuda a connectar amb la realitat de tant en tant. L'Enrique Gracián, amb diversos llibres sobre les matemàtiques publicats, té una escriptura àgil i directe, sense paraules sobreres. A més a més, dibuixa un ambient claustrofòbic on els protagonistes es mouen entre la prudència i la por. El llibre, amb una portada força inquietant, té 315 pàgines i està publicat per l'editorial Grijalbo. Oi que no he revelat a ningú el secret d'"El Valle"? Doncs d'això es tractava. Una lectura imprescindible.

"Se oyó una sorda detonación, como ahogada entre mantas, y una gran caldera amarilla empezó a expulsar un espeso humo blanco por su esquelética chimenea, a la vez que una larga cinta sin fin se ponía en movimiento. Pronto se desplazaría llena de una tierra de color rojizo.

Los pocos dinamiteros que trabajaban en la cantera tenían rango de capataz y se distinguían por el color azul del casco. Mark era uno de ellos. Se dirigió al depósito de explosivos, que se encontraba en uno de los edificios mejor protegidos del Valle. Un hombre de pequeña estatura, que caminaba haciendo balancear el maletín en la mano, le salió al paso. No llevaba casco y su abundante y despeinada cabellera pelirroja le hacía parecer un pájaro exótico."

@Jordi_Sanuy

Minnesota (Jo Nesbø)

2025-10-25T19:12:00.002+02:00

La solitud l'ha fet violent. Una separació i una pèrdua irreparable l'han enviat a la lona, però ell sempre s'aixeca del ring. Encara que estigui grogui. És un supervivent nat. Parlo de l'inspector Bob Oz, que treballa a la policia de Minneapolis. Ell és el protagonista de "Minnesota", l'última novel·la del noruec Jo Nesbø (Oslo, 1960). Està traduïda al català per Laura Segarra Vidal i publicada per Proa. No té res a veure amb cap d'anterior.

En Boz Oz és un personatge torturat. Pateix més que respira. Nesbø el deixa a la vora del precipici, però no el fa caure al buit. Quan la seva vida vola pels aires, l'únic que li queda és refugiar-se en la feina. Fins que el suspenen per excés de violència. La beguda i les relacions fugisseres no l'estan ajudant massa. Tot i haver-se quedat sense placa, investiga igualment l'intent d'assassinat d'en Marco Dante, un traficant d'armes. Al darrere hi ha un franctirador que busca venjança. Fa molts anys li van prendre el que més estimava, i creu que ha arribat el moment de cobrar-se els deutes pendents. Podria tractar-se del "Lobo", el cruel membre d'una banda llatina que va desaparèixer fa anys sense deixar rastre. En Dante només és el primer de la llista...

La història sòrdida que ens regala Nesbo ens porta fins a l'Oest Mitjà dels Estats Units. Entrem en bars pràcticament buits i circulem per carreteres tan solitàries com els que hi transiten a mitjanit. Ens ho explica tot amb molt de ritme, de manera visual i amb els sorprenents girs a què ens té acostumats. Estem davant d'una novel·la negra clàssica que reflexiona sobre el dret de portar armes dels nord-americans i les polítiques d'immigració. Molt actual. També hi té molt de pes la taxidèrmia, que és la professió d'un dels personatges amb qui en Bob Oz acaba tenint una relació de cordialitat. L'inspector està a punt de descobrir que amb l'ajut adequat potser és possible mirar cap al futur i difuminar un passat massa esquiu.

"Les vuit i setze minuts. M’havien començat a coure les cuixes. Em vaig asseure sobre els talons per alleugerir la càrrega. La posició no era òptima. Estava agenollat al sofà, que havia separat una mica de sota la finestra. El canó del rifle descansava contra el respatller d’una cadira. La distància era de tres-centes trenta iardes, una mica més del que seria ideal, sobretot amb aquestes ràfegues de vent. M’hauria estimat més enllestir-ho de pressa amb un tret al cap. Era massa arriscat, però; podia fallar i espatllar-ho tot. Per tant, el pla era clavar-li un tret al pit per fer-lo caure a terra i després recarregar l’arma i rematar-lo. El rifle era un M24 que havia adquirit feia sis dies per mil nou-cents dòlars."

Altres llibres llegits i comentats de l'autor:

"El pit-roig"
"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"

"L'home de la gelosia"

@Jordi_Sanuy

Una dona de la teva edat (Gemma Ruiz Palà)

2025-10-07T15:34:00.000+02:00

Sense tenir res a veure, "Una dona de la teva edat", de Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975), m'ha semblat més a prop de "Ca la Wenling" que d'"Argelagues" i de "Les nostres mares". Sobretot per la seva mirada divertida i l'alegria de viure de la protagonista, que n'està farta de representar el paper d'esposa exemplar i mare perfecta. La Kate és nord-americana i, en un tancar i obrir els ulls, ho fa volar tot pels aires. El llibre té 257 pàgines i l'ha publicat Proa. Surt a la venda demà.

Aprofitant la menopausa de la protagonista, l'autora reivindica que les dones de més de cinquanta anys encara tenen molta feina per fer i critica que se les vulgui invisibilitzar sense cap mirament. Dones que ja s:han cansat de demanar perdó per cada fogot que tenen, en els llocs i els moments més inesperats. Després de separar-se del marit, un masclista de manual, la Kate se'n va a Venècia per participar en la seva biennal d'art com a escultora emergent. L'elecció d'aquesta ciutat italiana no és casual perquè la Gemma Ruiz aprofita per denunciar el turisme salvatge que s'hi viu. Els venecians cada cop són menys i s'estan quedant sense habitatges ni comerços propis. Aquí hi coneix l'Stefano, un jove activista que acabarà d'empentar a la Kate cap a un futur tan incert com esperançador.

"Una dona de la teva edat" és un llibre àgil, visual i divertit; d'aquells que quan comences ja és difícil deixar de llegir. La protagonista té una força inusual i, un cop fa net, ja no té por de res ni de ningú. Ha estat massa anys engolida pel patriarcat. Nedar a contracorrent no és fàcil, però s'hi deixarà la pell, si cal. Suposo que moltes dones que ronden la cinquantena i la seixantena s'hi sentiran molt identificades. Es tracta de foragitar l'edatisme, i viure amb alegria tot el que regala la vida en la seva segona meitat. I sí, també estem davant d'una novel·la romàntica que condueix cap a la reflexió. Es mereix una menció especial la tieta Frankie, avançada en el temps, que va ensenyar a fumar a les seves nebodes +les cookies- i els va regalar el seu primer consolador. La Kate la té idolatrada. No és per menys.

"Vam començar pels fogots, esclar. Però amb el vano va anar sortint tot el que ve amb les lletres M E N O P A U S A: les nits en blanc, les glopades de tristor que et pugen i que t'ho fan veure tot una catàstrofe. Els cabells que perds, els quilos que guanyes, la libido que no trobes. Les picors, la sequedat, especialment allà on hi hauria d'haver més inundacions d'alegria que mai. La incertesa, la desorientació, el pànic de no saber cap a on et porten aquells passos que ara fan tan lenta, tan vacil·lant i tan esporuguida perquè són passos cap a una terra desconeguda i de la que només has sentit a dir pestes..."

@Jordi_Sanuy

Ingrata pàtria (Martí Domínguez)

2025-09-30T16:47:00.004+02:00

Vol morir amb dignitat i sense claudicar davant de l'opressor. No renunciarà als seus ideals per res ni ningú. I es nega a demanar perdó pels falsos pecats que l'imputen i que ell mai no has comès. L'ha sentenciat només per ser d'esquerres i promulgar les seves idees a la universitat. Parlem de Joan Baptista Peset, protagonista d'"Ingrata pàtria", l'últim llibre del valencià Martí Domínguez (1966). Té 280 pàgines i està publicat per Proa. Surt a la venda demà dimecres.

Metge, professor i rector d'universitat, Peset va ser afusellat l'any 1941, després d'un consell sumaríssim franquista. Va morir per les seves idees, perquè mai va cometre cap delicte de sang. Entre els acusadors, hi havia els metges falangistes Francisco Marco Merenciano, Ángel Moreu González-Pola i Antonio Ortega Tena. Es van dedicar a subratllar una de les seves conferències i, tergiversant algunes frases, convertir-lo en un enemic de tot i tothom. Domínguez novel·la les tres últimes hores de la vida de Peset, que prepara un escrit per acomiadar-se de la seva família. Sap que el temps acabarà demostrant que era una persona respectable i que, en aquesta guerra infame, van pagar justos per pecadors.

A "Ingrata pàtria", Domínguez dona veu a un munt de personatges, començant pel mateix Peset. També es dirigeixen al lector els seus tres companys de patíbul, els botxins i el metge que haurà de certificar la seva mort, entre altres. Aquest últim se'n fa creus, perquè l'ha reconegut com el seu antic professor. Li agradaria marxar i que ho testimoniés qualsevol altre company. En aquestes hores fosques, ja en temps de descompte, ens parlen de dubtes, d'expectatives i d'angoixes. Amb un estil serè, reflexiu i molt visual, l'autor teoritza sobre la vida i de mort i defensa la cultura com a motor de progrés davant de la barbàrie. Assegura que no és fàcil nedar sempre a contracorrent, ni resistir l'embat de la majoria.

"Durant el meu temps a la presó, aquesta distinció s'ha ocultat sempre, mai no s'ha formalitzat, com a molt era metge, un metge roig que podia ajudar en alguns moments. Els interessaven les meues mans de mecànic de la salut, per dir-ho així, no el meu cap de roig perillós, el meu cap honorífic els inquietava. I ho entenc. El meu cap condecorat, amb tantes medalles i llorers. Els interessava sempre que poguera sanar-los d'alguna malaltia, però no volien saber res de les meues idees comunistes. Ni menys encara que aquestes vingueren acreditades per ser rector de la universitat. Allò els semblava la màxima comunicació del mal, reincidir en la infàmia. El metge roig".

Altres llibres comentats de Martí Domínguez: "El fracassat", "La sega", "L'assassí que estimava els llibres", "L'esperit del temps", "Mater" i "Del natural" D'ell també he llegit "Les confidències del comte de Buffon" i "El somni de Lucreci".

@Jordi_Sanuy

Retorno 201 (Guillermo Arriaga)

2025-09-14T18:57:00.003+02:00

Coincidint amb l'inici del seu seixantè aniversari, l'editorial Alfaguara (1964-2024) va reeditar trenta dels seus llibres més icònics. Són edicions limitades i les portades són obra de Pablo Amargo. Entre ells, "Retorno 201", de Guillermo Arriaga (Ciutat de Mèxic, 1958). Són 16 relats que va escriure entre els 23 i 28 anys i on trobem la gènesi de les seves estructures narratives, com ens explica en el pròleg. El títol és el nom del carrer on va créixer l'autor, en una colònia al sud de la seva ciutat.

Arriaga, seguidor incondicional de William Faulkner, és un geni fragmentant els punts de vista. Ho ha tornat a demostrar a "El hombre", la seva darrera i catedralícia novel·la. "En paz", on ningú estima a qui l'estima en una llarga cadena de desil·lusions i desamors, és la incipient llavor del guió de l'exitosa pel·lícula "21 gramos". "Trilogía" anticipa estructures que va fer servir, per exemple, a "Salvar el fuego", un dels millors llibres que he llegit en la meva vida. A "Retorno 201" hi trobem les dosis de violència, brutalitat i venjança a què ens té acostumats i que fan que la seva escriptura no et deixi mai indiferent L'amor també el porta al límit, com la tendresa i la pau, en cas que n'hi hagi. És un narrador audaç i irrepetible.

"Lilly", amb què obre el llibre, és un relat esgarrifós, protagonitzat per una noia amb problemes, els seus malvats cosins i un pare encobridor. A "La noche azul" un metge intenta sortir d'un atzucac a qualsevol preu, mentre que, a "En defensa propia", dos homes miren com desfer-se del cos d'un noi jove assassinat. En tots els relats, hi trobem aquell gir final que fa que el lector hagi de reflexionar abans de passar al següent. Violacions, amors totals, ceguesa, suborns, pallisses sense justificació, gangrena, i morts que tornen a la vida per demanar explicacions són alguns dels temes que tracta Arriaga, que és pura addició. A tot arreu s'hi reconeix un instint de carrer, el del rectilini i llarg Retorno 201, on els fanfarrons quasi sempre se surten amb la seva. Molts dilemes morals per resoldre...

"Ellos la mataron, yo lo sé y solo yo lo sé. No fue su culpa, fue un accidente, no sabían lo que hacían. Son casi unos niños. Son inocentes... son mis hijos...

—Su tía Gabriela y Lilly se van a quedar a vivir aquí.

—¿Por?

—Porque sí.

—¿Mucho tiempo?

—El necesario.

—Es que Lilly...

—Es que nada.

—No, papá, aquí no.

—No lo estoy poniendo a discusión.

—¿Y dónde va a dormir?

—Ustedes dos van a dormir juntos... y Lilly en tu cuarto.

—No...

Lo hicieron sin querer, estaban jugando: fue una travesura. Ellos no son malos, no lo son..."

Altres llibres llegits i comentats de Guillermo Arriaga:

"El hombre"

"Extrañas"

"Salvar el fuego"

"El salvaje"

"El búfalo de la noche"

"Un dulce olor a muerte"

"Escuadrón guillotina"

@Jordi_Sanuy

El hombre (Guillermo Arriaga)

2025-08-14T18:53:00.007+02:00

He passat els últims quinze dies amb Guillermo Arriaga (Ciutat de Mèxic, 1958). "El hombre", publicada per Alfaguara, m'ha semblat una novel·la monumental. Són 679 pàgines -sense ni un punt i a part- que, un cop més, giren al voltant de l'odi, la venjança i la brutalitat humana, que no té límits coneguts. Estem davant d'un narrador molt audaç. Actualment, són molt pocs els que podrien asseure's a la seva taula i tractar-lo d'igual a igual. Té un sentit del ritme i una força brutals.

Aquest cop, Arriaga ho complica tot una mica més, com si fos el director de pista d'un circ, i ens fa arribar la seva història a través de sis narradors diferents. A més a més, cadascun d'ells s'expressa amb el seu particular estil. Alguns ho fan en primera persona, i d'altres en tercera. Engloben un període que va des de 1815 fins a pràcticament l'actualitat. La figura que els acaba unint a tots és Henry Lloyd, que aconsegueix una immensa fortuna a mitjan segle XIX. I ho fa saquejant i assassinant sense remordiments. És el diable convertit en persona. Deixa sang, mort, terror i desolació per allà on passa. El seu petit exèrcit d'esclaus alliberats no té pietat ni aturador. Ni tan sols perdonen dones ni criatures que, amb el temps, podrien intentar venjar-se d'ell i del seus...

"El hombre", capítols curts i titulats per anys, ens parla els orígens del capitalisme, de la formació dels Estats Units i de la pèrdua de territori per part de Mèxic. Hi ha batalles inacabables entre apatxes, mexicans i texans. Arriaga, que també aprofundeix en l'esclavitud, dona veu a dos esclaus, en James (obsessionat amb aprendre l'anglès) i en Jeremiah, que va decidir no parlar, com a protesta per robar-li la seva llengua materna. Eren els dos homes forts de Lloyd, amb tres fills de la segona dona i un munt de bastards. Dos d'aquests, Jonas i Japheth, cavalquen al seu costat. L'enigmàtica figura de Lloyd és colossal. Per molts era un heroi abolicionista i un exemple a seguir. És el cas de Henry Lloyd VI que, l'any 2024, lluita perquè no arribi al poder un clon de Donald Trump. Un llibre de lectura obligada.

"El calor. El metálico chirriar de las chicharras. El inacabable verde. El aire ardiente e inmóvil. «Hacía calor», adujo Jack Barley para justificar frente a su madre el asesinato de Louis Vincent, el hijo de los vecinos cuya casa se hallaba al final de la aldea. En realidad, el crimen lo ocasionó una burla: Louis se mofó de la condición de bastardo de Jack, «ni siquiera tu madre sabe quién es tu padre». Los demás muchachos rieron, el hijo de Thérèse Barley era su blanco favorito. Día a día le endilgaban apodos humillantes y le pegaban palizas. Jack, de apenas once años, poco podía hacer frente a los grandulones de quince y dieciséis, o poco pudo hasta ese día".

Altres llibres llegits i comentats de Guillermo Arriaga:

"Extrañas"

"Salvar el fuego"

"El salvaje"

"El búfalo de la noche"

"Un dulce olor a muerte"

"Escuadrón guillotina"

@Jordi_sanuy

El cazador de libros (Alberto Caliani)

2025-07-30T16:17:00.001+02:00

Entreteniment en estat pur i cent per cent visual. "El cazador de libros", d'Alberto Caliani (Ceuta, 1963), és una novel·la d'aventures amb un ritme esbojarrat i un gran sentit de l'humor. Són 605 pàgines en què sempre passen coses, sense donar treva al lector. És allò del més difícil encara. Penses que no et pot tornar a sorprendre, i ho torna a fer. Quan arribava al final, creia que potser quedarien coses per resoldre, però ho tanca tot francament bé.

L'acció comença amb el robatori d'un document ocult a la Biblioteca Nacional. El guardaven en un magatzem secret, que només quatre privilegiats coneixen. Es tracta de la misteriosa 'Cámara Carmesí'. L'autora de la sostracció és una actriu en atur. La seva principal arma és el seu somriure. Es guanya l'estima de tothom per entrar i sortir del recinte sense despertar cap sospita. També el del jove i solitari restaurador Rhayader, un friqui dels jocs d'ordinador i dels simuladors de vol. Poc es podia pensar la Carmen (Beatriz quan es feia passar per filòloga) que l'apropiació indeguda de l'original #117 obriria la capsa dels trons. Segur que si tingués l'oportunitat de fer marxa enrere, no s'ho pensaria dues vegades.

Els qui intenten recuperar l'incunable robat són els Buchjäger, la germandat secreta que protegeix el contingut de la 'Càmara carmesí'. L'enviat a Madrid és en John Velasco, el més letal de tots ells. Està per sobre de la llei i té llibertat total, gràcies a la seva Targeta Titani. Els Buchjäger s'enfronten als Caiguts, una escissió de la mateixa aliança, amb molts comptes pendents. Està liderada pel brutal Joseph Matheus. Assassinats a sang freda, explosions, enginys que poden canviar el món, illes militaritzades, drogues per donar i per vendre, endevinalles difícils de resoldre, codis desconeguts, traïcions, retrobaments familiars i el que faci falta. Tot a favor d'un grandíssim espectacle. Com es pot llegir a la contraportada, un llibre és etern; una vida no. Per quan la sèrie?

"Rhayader ha pasado los últimos días visualizándose a sí mismo paseando de la mano con Beatriz por los Madriles. Ignora si tiene novio o está soltera —lo mismo está casada y es madre de cuatro churumbeles—, y duda de que la filóloga encaje con él en gustos y aficiones. No sabe nada de ella; apenas han intercambiado sonrisas de cortesía en los pasillos, cosa que carece de mérito porque Beatriz sonríe hasta a las fotos de los ganadores del Premio Cervantes que decoran el corredor que lleva a la sala homónima, la que frecuenta con más asiduidad. Y Rhayader, aunque de vez en cuando se deja caer por allí para espiarla en silencio cual ninja enamoriscado, todavía no ha reunido el coraje suficiente para dirigirle la palabra."

@Jordi_Sanuy

La muerte blanca (Toni Hill)

2025-07-17T18:11:00.010+02:00

"La muerte blanca" tanca la trilogia del botxí de manera espectacular. És un dels millors finals que recordo haver llegit darrerament. Després d'"El último verdugo" i de "La hora del lobo", Toni Hill (Barcelona, 1966) ens regala una altra novel·la negra molt ben argumentada i amb un ritme de narració espectacular. Són 558 pàgines totalment addictives, publicades per Grijalbo, en què es pregunta si és l'amor el que ens pot acabar convertint en monstres.

L'argument de la història principal el protagonitzen la criminòloga Lena Mayoral i l'assassí en sèrie Charlie Bodman, conegut com el botxí. S'ha escapat de la presó i espera el moment adequat per matar-la. L'odia i l'admira a parts iguals. Ara ell viu a Belfast, amb una nova personalitat, i serveix copes en un pub. La dona, parella del subinspector Jarque, sap que, abans o després, s'hauran de tornar a veure les cares. Temps enrere va estar a punt d'enviar-la a l'altre barri, i no s'aturarà fins que ho aconsegueixi. La partida d'escacs és manté oberta. Aquest cop, l'acció s'alterna entre Barcelona i la capital d'Irlanda del Nord, on en Charlie continua escanyant gent. Mentrestant, la Lena està escrivint un llibre sobre ell...

Paral·lelament, també se'ns parla de la desaparició d'una nena de cinc anys i mig. Els seus pares, separats, van denunciar la seva absència molt tard. Tots dos creien que aquell dia la nena estava a casa de l'altre/a i van perdre un temps preciós. El cas es tanca de pressa, però en Jarque i els seus col·laboradors no ho veuen clar i segueixen investigant a escala personal. A "La muerte blanca" també hi ha lloc per a la secta "Los hijos de Judas", que ja va treure al cap a "La hora del lobo" i torna amb moltíssima força. Ells dominen el món i volen a la Lena al seu equip guanyador. Per cert, la portada del llibre m'ha recordat i molt el cartell d'"El día de la bestia", la pel·lícula d'Álex de la Iglesia. Si encara no heu començat la trilogia del botxí de Toni Hill feu tard, molt tard. Cent per cent recomanable.

"A veces, él tiene la impresión de que Lena ha cambiado en estos últimos tiempos. Están bien juntos, sí, pero en su visión del mundo hay un punto más escéptico, un matiz áspero que él achaca a un temor que ella se niega a admitir. Muchas noches, cuando Lena se empeña en irse a dormir a su casa, siempre por alguna razón práctica y comprensible, Jarque tiene la impresión de que existen muchos detalles sobre sí misma que la criminóloga y autora de varios libros de éxito prefiere no revelar. Igual que tendía a esconder esos temores que la asediaban y que se recrudecieron hace poco más de un año con la espectacular fuga de Charlie Bodman, el Verdugo."

@Jordi_Sanuy

Els ullals del linx (Karin Smirnoff)

2025-06-25T19:46:00.001+02:00

La Svala, neboda de la Lisbeth Salander, té 13 anys i és llesta com una fura. El seu pare era en Ronald Niederman, el terrible germanastre de la hacker. Com ell, tampoc no sent el dolor. La nena és la principal protagonista d'"Els ullals del linx", la vuitena entrega de la nissaga "Millennium", ideada per Stieg Larsson (1954-2004). Està escrit per la sueca Karin Smirnoff (1965) i traduït per Jordi Boixadós. Té 548 pàgines i l'ha publicat Columna.

És veritat que l'univers Larsson és molt ampli i té possibilitats il·limitades, però les últimes històries queden lluny d'aquelles que ens van fer passar un munt de nits en blanc, sense poder parar de llegir. La Lisbeth i en Mikael Blomkvist, que ara treballa per un diari local, s'han convertit en personatges molt secundaris i la Svala no arrenca del tot. En aquest vuitè llibre, que m'ha semblat de transició, intenta escapar d'en Marcus Branco. El supremacista blanc, que ja es va desfer de la seva mare, la necessita per accedir a un disc dur on hi hauria guardada una fortuna en criptomonedes. Li fa l'encàrrec de trobar-la a una dona que té el sobrenom de linx. La Slava fa de becària en el diari d'en Mikael i s'ha unit a un grup d'activistes que s'oposa a la reobertura d'una mina a Gasskas.

A "Els ullals del linx" hi trobem suborns a polítics corruptes, ecologisme interessat, segrestos i assassinats a sang freda, periodisme d'investigació i l'ascens imparable de la ultradreta, que sembla tenir difícil solució. Després del parc eòlic, ara en Henry Salo, gerent municipal de Gasskas, vol treure partit d'una antiga mina que fa temps que està abandonada. L'home, recordem-ho, està casat amb la filla d'en Mikael, i no passa pel seu millor moment. De manera paral·lela, la Lisbeth i el periodista, que ja ha oblidat la seva etapa a Millennium, busquen el hacker Pesta, que porta temps desaparegut. Els havia ajudat força en casos anteriors. Segur que té problemes importants. Una història recomanable només pels incondicionals de la sèrie.

LA SÈRIE JA TÉ VUIT LLIBRES

Stieg Larsson només va poder escriure els tres primers llibres de 'Millennium": "Els homes que no estimaven a les dones" (2006), "La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina" (2007) i "La reina al palau dels corrents d’aire" (2007). Infinitament superiors als altres. Vuit anys després, David Lagercrantz (1962) va adoptar a la Lisbeth i en Mikael i va publicar "El que no et mata et fa més fort" (2015), "L'home que perseguia la seva ombra" (2017) i la "La noia que va viure dues vegades" (2019). Els dos últims els ha firmat Karin Smirnoff: "Les urpes de l'àguila" i "Els ullals del linx".

"De qui és la idea?

De la Svala, i per raons diverses.

Primer motiu: l’Ester Södergran, que és nova al Gaskassen i busca donar-li una nova empenta. Segon: la Svala Hirak, que hi fa de becària i l’ajuda. Tercer: la Lisbeth Salander, que li va enviar un dron com a regal de Nadal.

—Saps d’alguna casa abandonada que estigui bé? — diu l’Ester—. Hauríem de poder fer un article sobre cases embruixades per al suplement del cap de setmana.

—N’hi ha un munt, però no sé si n’hi ha d’embrui xades — contesta la Svala."

@Jordi_Sanuy

Donde nacen las bestias (Pedro Feijoo)

2025-06-12T18:37:00.001+02:00

Fer la vida impossible a algú, pot tenir tràgiques conseqüències. Ho sap en Manel Blanco, que no ha tingut una vida fàcil. Des de ben petit, i sense voler-ho, sovint s'ha convertit en el centre de totes les mirades. Ell és un dels protagonistes indiscutibles de "Donde nacen las bestias", l'última novel·la de Pedro Feijoo (Vigo, 1975). Té 510 pàgines, l'ha publicat Ediciones B i està molt ben estructurada. L'acció s'explica en tres temps diferents.

A la Galícia més profunda apareix un home executat salvatgement a mossegades. La investigació recau en l'inspector Mateo Romano, que és el narrador de què passa en l'actualitat. L'escena del crim posa els pèls de punta. L'autor també ens trasllada a l'any 2003 i successius, quan en Manel era petit. Llavors tothom parlava d'en Romasanta, de qui deien que era el primer assassí en sèrie de la història. Havia actuat dos segles abans i encara tenia aterrits a tots els nens de la contrada, menys al Manel, que sempre anava per lliure. Qui és la bèstia que ara ha matat al sastre i ha obert de nou de veda de sang i dolor? En alguns capítols, el mateix Romasanta es dirigeix al lector des de de la presó d'un poble de Castella, el 1852. Sap que difícilment en sortirà viu. I fins aquí puc explicar.

Feijoo ens regala una novel·la que és negra com el carbó, amb una atmosfera carregada al màxim i uns personatges torturats i plens de matisos. Explora els orígens del mal endintsant-se en els racons més obscurs de la naturalesa humana. I acaba provocant que ens preguntem què seríem capaços de fer nosaltres per protegir a la nostra família.. També teoritza sobre les pors atàviques i les llegendes ancestrals en una Galícia que, convertida en un personatge més, lluita per avançar i modernitzar-se. A "Donde nacen las bestias" també hi ha lloc per parlar de corrupció política, que s'allarga en els anys, de segones oportunitats i de silencis que diuen més que les mateixes paraules. Tot està explicat amb un ritme endimoniat i d'una manera cent per cent visual. Molt recomanable.

"Vincenzo es un hombre con un gran sentido práctico. Y si hay algo innegable en este momento es que su cita de esta noche es muy hermosa. Tal vez no de una manera canónica. No como muchas de esas mujeres a las que tantas veces ha visto desfilar sobre la pasarela. Ni tampoco, desde luego, como muchos de esos hombres para los que tanto ha confeccionado a medida. Pero lo que nadie estaría dispuesto a negar es que se trata de un rostro atractivo más allá de cualquier duda. Una de esas personas dotadas por la naturaleza de una belleza extraña. Imperfecta, salvaje. Casi animal. Y, además, es joven. Envidiablemente joven. Juventud, belleza y ese aire de inocencia apenas disimulada, cualidades todas que Vincenzo Lazza perdió mucho tiempo atrás."

@Jordi_Sanuy

L'Emma sota el cel d'Oman (Jean Reno)

2025-06-07T20:19:00.000+02:00

"L'Emma sota el cel d'Oman" és la primera incursió literària de l'actor hispanofrancès Jean Reno (Casablanca, 1948). Cinematogràficament parlant, sempre el recordaré pel seu paper d'assassí a sou a "El professional" (1994). Es tracta d'una novel·la d'aventures protagonitzada per una jove massatgista francesa. La seva vida canvia per sempre més quan rep una visita molt especial al centre de talassoteràpia on treballa, a la Bretanya francesa.

Qui es creua en el destí de l'Emma és en Thariq Khan, fill d'un ministre influent del sultanat d'Oman. Està a punt d'inaugurar un complex de luxe a Masqat i busca idees i personal formador. Com que el massatge que li fa la noia el deixa sense alè -la connexió és total des d'un primer moment-, li demana que s'incorpori al seu equip, amb un sou astronòmic. L'Emma, que va perdre la seva mare en un accident de cotxe, no s'ho pensa dues vegades i es llença a l'aventura. Canvia la tranquil·litat i l'ordre per un món desconegut que no sap que li pot proporcionar. I, a més, en Thariq li agrada... Deixa el gat a casa d'una amiga i surt de la seva zona de confort. Si les coses no li surten bé, sempre és a temps de tornar.

A Oman, a l'Emma l'esperen emocions fortes. Sense pràcticament adonar-se'n, es veu embolicada en un munt de perills i de secrets d'estat. Intriga per donar i per vendre. La seva proximitat al Thariq la converteix en una peça cobdiciada per molts. I fina aquí puc explicar. Estem d'un llibre que va de menys a més, amb un bon final. Reno ha aconseguit escriure una història singular, amb passió i sensibilitat. No s'ha complicat. Ho explica tot d'una manera fàcil i planera, sense massa ornamentació. El fet que la protagonista sigui una massatgista li dona un toc d'originalitat. Són 389 pàgines en què sempre passen coses, sense donar treva al lector. El llibre està publicat per l'editorial Columna. Diria que sabrem coses de l'Emma aviat. No crec que m'equivoqui...

"Habitualment, el director va prou amb compte de guardar les distàncies. És el cap d’un establiment de luxe, l’Emma només és una simple empleada i, francament, tampoc és un model exemplar. En realitat, ja fa molt de temps que l’hauria acomiadat si els seus massatges no fossin tan sol·licitats pels clients més exigents. I els més rics... Per la seva banda, encara que en Lemonier sigui l’estereotip del patró a defugir, a l’Emma no li ve gens de gust buscar feina en un altre lloc, i encara menys obrir el seu propi saló. Pensar en el futur equival a abocar-se a un abisme vertiginós. El vincle amb la jardineria se li fa palès de sobte: no es planta res sense arrels, però a ella li resulta impossible planificar la seva vida més enllà del cap de setmana. No amb aquell passat que l’estira cap enrere..."

@Jordi_Sanuy

Diagonal Manhattan (Xavier Bosch)

2025-06-02T22:03:00.003+02:00

L'Edda Leveroni és la gran protagonista de "Diagonal Manhattan", l'últim títol de Xavier Bosch (1967). Va ser el més venut de ficció en català en l'últim Sant Jordi. Aquest cop, ens regala una història que gira al voltant del món de la publicitat i que ens porta de Barcelona a Nova York, passant per Milà, partint de 1989. Quin és el logo de la felicitat? És la pregunta que ens planteja el llibre i que descobrim ja cap al final. Té un total de 579 pàgines i està publicat per Columna.

Qui li havia de dir a l'Edda que, el dia que complia 21 anys, el seu pare, en Brauli Leveroni, li regalaria un bitllet d'anada a Nova York. Només d'anada perquè, teòricament, s'hi ha de quedar dotze mesos. Li ofereix fer una estada a la prestigiosa agència de publicitat de la Bianca B. Miller, on només treballen dones. Fa un temps, va preparar una campanya amb ella. Vol que l'Edda oblidi el seu passat recent a Milà i aprengui d'una de les millors. D'entrada, a la noia no li fa gaire gràcia. O potser gens. En Brauli també és un reputat publicista, l'enveja de la professió. Està associat amb l'Òscar Casas i dirigeixen BLOC, amb clients per donar i per vendre. Estan ubicats a Diagonal-Tuset. L'Òscar és el padrí de l'Edda, quasi un segon pare. Se l'estima amb bogeria. I veu de bon ull que voli.

"Diagonal Manhattan" ens parla de publicitat i de felicitat, però també de pactes indestructibles, d'infidelitats, d'amors inesperats i de segones oportunitats, que s'han d'aprofitar cas que arribin. No és fàcil adaptar-se a una ciutat com Nova York quan hi aterres de manera inesperada. La competència és brutal i la capacitat de resistència, de vegades, limitada. Un cop més, en Xavier Bosch ha creat uns personatges molt propers, que vas descobrint a mesura que avança la història. Estan plens de contrastos i et sedueixen des d'un primer moment. Retrata els seus secrets més íntims, i les veritats i mitges mentides, en un dia a dia que combina dificultats, enveja i glamur. Paral·lelament, a Barcelona tot es complica per moments... sense poder-hi fer res.

"Al Brauli Leveroni li agradava fer regals. Era més de donar que de rebre. Res que li hagués sobrevingut amb els anys. Sempre havia estat així. Li feia més il·lusió rumiar el què, per a qui, tenir la idea, anar-ho a comprar i, després, veure quin efecte feia tota la posada en escena, que no haver de ser el centre d’atenció. El neguitejava haver de desembolicar res davant de ningú. No era timidesa, era pitjor. Sabia, des del moment de treure el llacet, que no li haurien encertat ni el color, ni la talla, ni els gustos. I patia per no dissimular prou bé la seva decepció quan tingués l’andròmina entre els dits. "

Altres llibres llegits i comentats de l'autor:

"La dona de la seva vida"
"Paraules que tu entendràs"
"Nosaltres dos"
"Algú com tu"
"Eufòria"
"Homes d'honor"
"Se sabrà tot"

@Jordi_Sanuy

Nada bueno germina (César Pérez Gellida)

2025-05-25T16:55:00.000+02:00

"Nada bueno germina", l'última novel·la de César Pérez Gellida" (Valladolid, 1974), és la continuació de "Bajo tierra seca", Premi Nadal 2024. Com l'anterior, és un bany de sang constant. De Sebastián Costa i Antonia Monterroso arriben a dir que "maten més que la grip", que fueteja l'Espanya de principis del segle XX. La llista de persones assassinades per la parella de fugitius és inacabable. Passen per Jaén, Còrdova, Madrid i Valladolid deixant al seu pas mort i desolació.

En Sebastián és un veterà de guerra que es guanyava la vida treballant per una agència de detectius. Fins que l'Antònia li roba el cor i l'enteniment. Ella és una ambiciosa vídua que, abans de conèixer el seu actual soci, ja tenia molts morts a l'armari. O al fons d'un pou, per ser més exactes. L'Antonia és bonica, intel·ligent, perversa i alta com un sant Pau. Els persegueix pràcticament tothom, començant per Martín Gallardo (que ha deixat enrere la seva addicció a l'opi) i Darío Pacheco, exguàrdies civils i companys d'armes de Costa en un passat que queda molt lluny. També volen eliminar-los diferents clans gitanos, que busquen venjança. La capacitat de supervivència dels nostres protagonistes els sorprèn fis i tot a ells mateixos. Tenen més vides que un gat.

Estem davant d'un llibre d'aventures espectacular. Té 525 pàgines i està publicat per Destino. Pérez Gellida no deixa que l'acció perdi intensitat en cap moment i ens ho explica d'una manera molt cinematogràfica. Sempre passen coses. Els personatges són foscos, torturats i amb grans dosis de mala llet. En Sebastián i l'Antonia busquen un futur a l'altre costat de l'Atlàntic, si són capaços d'arribar-hi. La seva és una aliança antinatural, marcada per la set de riquesa, la desconfiança i un desig sexual intens i perillós. L'autor ens parla del poder, de la lluita contra el destí, de la lleialtat i també de decisions que es prenen pensant en els diners i no en les conseqüències funestes que poden provocar. Queda clar que "bajo tierra seca nada bueno germina". Sensacional.

"El maldito factor humano.

Un segundo antes de ordenar al cerebro que el índice venza la resistencia del gatillo de su viejo Webley, Sebastián Costa ya sabe que los casi dos meses que ha invertido en la planificación del golpe se van a ir al garete. Casi dos meses con todas sus semanas, días y horas dedicados por completo a evaluar cada mínimo detalle, cada posible variable por muy remota que fuera, cada pormenor. Todo con el propósito de que este último atraco fuera un éxito."

Altres llibres llegits i comentats de César Pérez Gellida:

"Todo lo mejor"

"Nos crecen los enanos"

"Astillas en la piel"

"La suerte del enano"

@Jordi_Sanuy

Morir dos veces (Susana Rodríguez Lezaun)

2025-05-19T20:08:00.004+02:00

Subestimar a algú mai no ha estat una decisió sàvia.En el moment menys esperat, aquella persona que et semblava tan convencional s'inventa un gir de 180 graus i ho fa volar tot pels aires. Sense previ avís. És el cas de la Soleil, protagonista indiscutible de la primera part de "Morir dos veces", de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967). El llibre té 365 pàgines i l'ha publicat l'editorial Harper Collins.

De portes en fora, la Soleil viu pel seu marit, el jutge Eric Bisset, i pel seu fill Daniel, que té dos anys. L'home la té molt lligada, igual que la seva sogra, que la respecta més aviat poc. És enginyera informàtica i, quasi d'amagat, fa diverses feines des de casa seva, a Carcassona. Millor que ningú en sàpiga res. Ho té tot controlat fins que, un dia, es veu obligada a desaparèixer. Ha de deixar la seva vida actual de banda, amb marit i fill inclosos. Considera que, de vegades, cal fer un pas enrere per poder donar-ne dos endavant. Encara que el preu a pagar sigui molt car. És llavors quan neix la Moon Aubry, més salvatge i perillosa que la dona que havia estat fins llavors. Han passat sis anys, i l'encàrrec que li fan la porta directament cap al passat. Es reobren ferides que ja s'estaven cicatritzant.

La Susana té la mà trencada en donar vida a personatges torturats i que pateixen d'allò més La lluita a contrarellotge de la Monn per intentar resoldre aquesta feina que no hauria d'haver acceptat és desenfrenada. Sense aturador. El seu exmarit, en hores baixes, tampoc no està per tirar coets. Estem davant d'una novel·la negra poderosa i trepidant. És d'aquelles que, un cop començades, ja no pots deixar de banda fins a saber-ne el final. Té ritme, està molt ben escrita i inclou aquells girs inesperats, cent per cent marca de la casa. Et deixen pràcticament sense alè. Tindrem més Moon Aubry en un futur? Doncs jo diria que sí, però tampoc no ho tinc clar.

"Las bridas que le inmovilizaban los brazos le habían abierto la piel. Le escocían las muñecas y hacía rato que los hombros lanzaban dolorosas punzadas por lo forzado de la posición. Pero qué más daba ya. Todo estaba a punto de acabar. La incertidumbre, el miedo, el dolor. ¿Habría merecido la pena? Dudaba de que tuviera la oportunidad de responder a esa pregunta.

La mujer conducía serena. No lo había mirado ni una sola vez desde que lo obligó a tumbarse en el asiento trasero de la camioneta. Tampoco habían hablado.

A través de la ventanilla veía cómo la ciudad desaparecía poco a poco. Primero los edificios, luego las farolas y los carteles. Ahora, lo único que quedaba al otro lado era la noche y la fugaz luminiscencia de los coches con los que se cruzaban".

Altres llibres llegits i comentats de Susana Rodríguez Lezaun: "Bajo la piel", "En la sangre", "Mejor muerto" i "Sin retorno".

@Jordi_Sanuy

Aquest tros de vida (Estel Solé)

2025-03-24T19:36:00.001+01:00

Viure i deixar viure. No renunciar a projectes personals en l'intent de prioritzar les necessitats dels qui ens envolten. De vegades, es tracta de ser una mica més egoista i menys fràgil. És el cas de la Lena, una científica que sovint ha prioritzat la família per sobre de la feina. Ella és la protagonista d'"Aquest tros de vida", d'Estel Solé (Molins de Rei, 1987). És el Premi Ramon Llull d'aquest 2025. Té 325 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna.

La història que ens explica l'Estel té tres parts ben diferenciades. En la primera, narrada en primera persona per la Lena, veiem com, després de molt de temps al límit, la dona acaba per tocar fons. Per intentar superar els dos últims sotracs, necessita posar distància. Només així podrà saber qui és i cap a on va. I per fer-ho marxa en cotxe cap a Occitània amb l'Abel, un home a qui just acaba de conèixer, per pura casualitat. El seu marit i el seu fill es queden a casa, més sorpresos que altra cosa. El viatge és la segona part del llibre, narrat alternativament pels dos actors principals. Van a casa de la Margue i d'en Benoit, amb qui l'Abel té comptes pendents. En aquesta última part, amb la tensió en el seu punt àlgid, es manté més o menys la mateixa estructura.

"Aquest tros de vida" m'ha sorprès positivament. Els personatges estan ben treballats psicològicament i és fàcil posar-se al seu costat per patir o gaudir amb ells. És complicat mantenir-se al marge. Tot està explicat amb una alta càrrega d'emoció i d'honestedat; sense trampes. Entre altres coses, l'autora reflexiona sobre la capacitat de les persones per reinventar-se i superar situacions adverses, les desigualtats dona-home en la criança dels fills, la pèrdua i també sobre les diferents versions de l'amor, amb l'adulteri inclòs. Pot arribar a ser justificable. Malgrat que d'inici no pugui semblar-ho, la prosa de l'Estel sempre té una mirada positiva. La filosofia és clara. No deixis res per a demà i viu al màxim, abans no sigui massa tard. Per a mi, un dels premis Llull més rodó dels últims anys.

"Amb un esforç colossal, li demano quin dia som. 4 de gener, diu la seva boca lenta. Hauria jurat que érem a l’estiu. M’estava banyant nua al mar. He vist un peix taronja irisat que m’ha fet feliç, i he vist també una mort petita com una petxina, i he sentit les veus aquàtiques que es reien de la meva il·lusió. Ara entenc que no era l’aigua gelada del mar que m’eriçava la pell, sinó el fred d’aquest hospital. No. No és només de l’hospital, aquest fred. D’on ve? No som a l’estiu i no m’estic banyant enlloc. Som a l’hivern. Aquest matí he agafat la bufanda de ratlles i me l’he embolicada al coll abans de venir cap aquí."

@Jordi_Sanuy

Jotadé (Santiago Díaz)

2025-03-19T20:28:00.004+01:00

Apartar a la inspectora Indira Ramos de la circulació em va semblar un pecat mortal. Després de llegir "Jotadé", he decidit rebaixar-lo a només venial. Com ja li vaig dir a Santiago Díaz després de llegir "Indira", "Jotadé tendrá que multiplicarse". I no ha fet curt! El subinspector Juan de Dios Cortés, un gitano irreverent i poc amant de les normes, és dinamita pura. Incendia la novel·la a la primera pàgina (en té 387) i crema fins que l'acabes. L'he llegit en menys de 24 hores.

La filla petita del comissari d'en Jotadé és víctima col·lateral d'un enfrontament entre bandes de narcotraficants. Exigeix que agafin els culpables, sense fer massa soroll i com més aviat millor. I precisament, al capdavant de l'operatiu col·loca a en Juan de Dios. Considera que la seva intuïció està molt per sobre de la mitjana del cos. Ha après d'Indira, la millor. El llibre comença de manera espectacular, amb dos homes esbudellats i llençats des d'un pont de la M30. Una acció esfereïdora i cent per visual. I fins aquí puc explicar... Estem davant d'un personatge amb una força inusual, amic dels seus amics i amb una idea molt particular de la justícia i de la fidelitat. El seu Cadillac blanc és el seu bé més preuat. Podríem dir que forma part de la família.

"Jotadé" és una novel·la negra addictiva. Santiago Díaz no dona treva al lector, amb moltíssima acció i girs constants, fets amb honestedat i sense trampes. Ho porta tot al límit, amb un ritme frenètic i un estil d'escriptura àgil, directe i renovador. Té una imaginació desbordant i ens regala un producte d'entreteniment cent per cent. Reflexiona sobre el narcotràfic, els suborns, el valor de l'amistat, la relació dels gitanos amb els paios, la traïció i també de la necessitat de redempció. Entre els personatges secundaris destaquen l'Iván Moreno, exparella de l'Indira i pare de l'Alba, l'àvia Carmen i la Lucía, empresonada pels assassinats que va cometre i dels que s'ha penedit un i mil cops. Un títol imprescindible. En vull més.

De Santiago Díaz ja havia llegit "Los nueve reinos", "Talión" i la trilogia que formen "El buen padre", "Las otras niñas" i "Indira". Queda clar que Jotadé tindrà continuïtat.

"Ser gitano cierra muchas puertas en el mundo payo, y, si además eres policía, las puertas se cierran también en tu propia comunidad. Jotadé Cortés no se avergüenza de ser ni una cosa ni la otra, aunque, eliminando una de ellas de la ecuación, su vida sería mucho más sencilla. Desde que se licenció en la Academia de Ávila, ha tenido que demostrar cada día que es un buen poli, pero hasta él sabe que dista mucho de serlo; ha encubierto más de un asesinato por amor a los suyos, incumple sistemáticamente las reglas, se escaquea siempre que puede del papeleo y no sería la primera vez que falta al trabajo fingiendo estar enfermo cuando la realidad es que está resacoso."

@Jordi_Sanuy

El hombre de cristal (Anders de la Motte)

2025-03-15T19:46:00.000+01:00

Una inesperada trucada de telèfon la deixa totalment desconcertada. Després de quinze anys sense dir ni ase ni bèstia, el pare de la inspectora Leonore Asker es posa en contacte amb ella i li demana que l'ajudi. És un home preparacionista i paranoic que li va fer la vida impossible. Fins que va poder escapar-se d'ell. Continua vivint aillat en un lloc conegut com La Granja, allunyat de tot i tothom. A prop hi ha aparegut un mort i tem que li encolomin.

La Leonor i en Per El Paranoies són dos dels protagonistes d'"El hombre de cristal", escrita per l'expolicia suec Anders de la Motte (1971). En català, l'ha publicat Columna; i en castellà, Planeta, amb traducció de Pontus Sánchez. És el segon cas de la Unitat de Casos Perduts, dirigida amb eficiència per la Leo. Està instal·lada en un soterrani i tots els seus companys són de dubtosa reputació. L'altre costat d'aquest potent triangle és en Martin Hill, professor d'arquitectura i expert en exploració urbana. Una de les poques persones amb qui va tenir contacte la inspectora quan era una nena. Després del cas de "El asesino de la montaña" tornen a treballar junts, després que els seus interessos conflueixin inesperadament.

Mentre la Leo investiga per intentar exculpar al seu pare, en Martin accepta l'oferta d'escriure la biografia del magnat Gunnar Irving, que sempre ha assegurat que quan era jove va ser abduït per un extraterrestre. Des de ben petit, l'historiador ha estat molt interessat en la família i en Blockön, la seva misteriosa illa privada. Amb els anys, s'hi ha acabat obsessionant. Ara té el seu somni a tocar dels dits. El que potser no s'espera és que els secrets que s'hi amaguen poden ser mortals. De la Motte crea una novel·la negra molt ben estructurada que és impossible deixar de banda un cop has començat. Són 683 pàgines plenes d'adrenalina i amb un ritme brutal. És fàcil imaginar-se els escenaris i els protagonistes, amb la Leo i en Martin, fets l'una per l'altre, al capdavant.

"-O sea, ¿el Paranoias aparece de la nada y te pide que lo ayudes para que no le metan en el trullo por asesinato?

-Eso mismo.

Está sentada en la cocina de Martín, a una rígida mesa de diseño que no encaja en absoluto con el resto de mobiliario de su piso. Ella se ha encargado de preparar el café y unos bollitos y él le ha explicado que tampoco está tan lisiado como parece, lo cual es mentira. Pero es un alivio verlo en pie otra vez, y no en la cama del hospital. Además, parece estar de buen humor, al menos hasta que Asker le ha contado lo de la llamada de su padre".

@Jordi_Sanuy