Tots deien que no arribaria enlloc i que ja podia anar oblidant tot allò que li omplia el cap de bajanades i que no la deixava ser una bona pubilla per casar. Un bon partit per ampliar les terres. Una nina bonica per a aquell xicot, el fill de la masia del costat, tan galant i eixerit.

Un pobre granger que mai no havia aixecat els ulls dos pams per sobre el llom del seu cavall.

Deien, deien, tots deien i jutjaven sense parar. Però, ai la innocència, no volien ni podrien mai entendre.

No miraven ni recordaven mai les cartes escrites de nit, amb poca llum i molta pressa. No es paraven a pensar en aquella prestatgeria, vella i arraconada, que a poc a poc s’omplia del que tots pensaven que eren poemes d’amor d’aquella filla eixelebrada que per fi havia trobat el seny.

Tan poc s’hi fixaven que mai no es van molestar a buidar-la, ni tan sols a llegir-les, abans de passar a ser presos del temps i del cel com els seus déus dictaven.

Ni tan sols ho van saber recordar quan, anys després, la més petita de la família va baixar corrents emocionada de les golfes cridant que de gran volia ser física perquè les cartes de l’àvia eren plenes d’uns números molt interessants.

Hi participaran Dani Jiménez, llicenciat en Física i divulgador científic, autor del llibre Univers rebel. Un viatge per la història de la quàntica (Cossetània, 2026); Alba Cervera, investigadora en computació quàntica al Barcelona Supercomputing Center (BSC-CNS); Oriol Junqueras, professor universitari (UAB); Amílcar Labarta, professor de Física Quàntica al grau en Física de la UB; i Xavier Batlle, professor de Física de l’Estat Sòlid al mateix grau, que actuarà com a moderador de l’activitat. 

L’objectiu és acostar la física quàntica a la societat, una qüestió que està present en la majoria d’aspectes quotidians, no tan sols científics o tècnics, i que resulta relativament complicada per a una gran part de les persones, encara que diàriament el terme quàntic aparegui amb molta freqüència. Es persegueix que l’activitat arribi a un públic més ampli que el col·lectiu de la Facultat de Física, amb la idea, justament, de fer que la societat, en general, connecti amb temes complexos d’una manera senzilla i clara.

El descriu una equació tan elegant,
com l’amplada més ampla i una constant.

La constant que arrodonida o truncada,
segueix infinitament ignorada.

Per moltes religions està idealitzat,
conegut ho és per tota la humanitat.

Però fins que pi no sigui coneguda,
ni aproximada la seva estructura.

La humanitat sempre seguirà anhelant,
que el cercle sigui encara més perfecte.

Quan un científic es pregunta quina és la intensitat d’una ona electromagnètica, a qui us penseu que ho pregunta? Doncs al vector de Poynting! Sobre ell recau la responsabilitat de proporcionar aquesta informació als aparells de mesura per als científics.

No era més tranquil·la la vida quan solament s’havia de preocupar de mirar cap a on anaven el camp elèctric i magnètic per saber cap on orientar-se? Sense necessitat de fer cap càlcul matemàtic ell tenia les coses clares, formava part de la seva naturalesa. La vida era força tranquil·la, la veritat, l’únic problema apareixia quan entrava en un d’aquells materials estranys que l’obligaven a orientar-se en una direcció diferent de la direcció en què es propagaven els seus camps companys.

Els científics, però, sempre han de ficar els nassos arreu i etiquetar les seves troballes i, així, l’any 1884 John H. Poynting va posar nom i forma matemàtica al nostre amic. A partir d’ara, els camps quedarien lligats amb un operador matemàtic i ell s’hauria de cuidar de dur-lo sempre a coll. La vida no va tornar a ser igual. A partir de llavors, milers de científics i enginyers es van dedicar a calcular-lo i a dissenyar aparells per mesurar-lo, aparells sense cap mena de decència ni escrúpol dedicats a mirar els seus valors en un cert interval de temps i a fer-ne la mitjana!

Quina responsabilitat tan gran li sorgí arran d’aquest fet: haver de cuidar-se que tot quedés de forma més o menys intel·ligible per a les ments humanes, limitades, mediocres i imperfectes, que intenten comprendre’l a ell i als seus companys mitjançant un llenguatge de signes i símbols que pretén descriure aquest món boig, però alhora fascinant, en què vivim.

Amb els ulls tancats, s’imaginava lleuger i ingràvid, flotant sense rumb. El seu cos era un llast, una gàbia que el recloïa i el confinava en un lloc perfectament determinat. Dins seu, però, alguna cosa buscava la manera de sortir i penetrar en les zones de l’espai que sempre li havien estat prohibides. Alguna esquerda en aquelles parets de carn, alguna ferida no del tot tancada que li servís de túnel a l’exterior. A mesura que la cançó avançava la sensació era més intensa. Havia aparegut un abisme entre el que percebia i la realitat, i cada estrofa el feia més insalvable.

Va renunciar definitivament a entendre el que passava i es va limitar a deixar-se portar i fer d’espectador. Llavors la cançó el va anar a buscar amb més força que mai, com si d’alguna manera s’hagués assabentat de la decisió que acabava de prendre. Va recórrer-li, curiosa, les entranyes i la memòria. Primer amb timidesa, tot guanyant-se la seva confiança, per acabar obrint a cops les portes que feia més temps que eren tancades. Li va parlar a cau d’orella i després a crits, repetint com un mantra les paraules adequades fins a aconseguir obrir-li una vella ferida. I el que fos que dins seu maldava per sortir va aprofitar l’oportunitat. Va sentir immediatament com es difuminava la seva silueta i com el seu cos es diluïa en l’espai. Es trobava desordenat,  mancat de qualsevol estructura. Havia transcendit les fronteres del seu cos i ara ocupava un espai sense límits. Era a un lloc, tot seguit a un altre, era a tots els llocs alhora i a cap en concret. Aviat va adonar-se que li era impossible estar segur d’on era ni on anava. La seva existència s’havia cobert d’un vel d’incertesa.

Soc jo que m’enlairo! No deixo d’observar el que tinc sota meu: grans blocs rodejats per franges fosques tot formant una quadrícula per on circulen objectes rectangulars de colors. Per més que miro la imatge és una repetició sempre del mateix, però amb matisos diferents. Seguint observant en aquesta direcció, apareix una extensió immensa i blavosa amb tot de reflexos canviants que em deixa perplex.

Entro dins d’un objecte blanquinós, l’ambient ha canviat per fer-se més humit i el vent és ascendent. Aprecio com petites partícules en formació rellisquen per la meva pell en forma de llàgrimes. Continuo pujant fins que de sobte deixo enrere aquesta entitat i semblo estar en un lloc més calmat, desèrtic, on fa molt més fred, el vent és lateral i el cel és més fosc.

Soc un explorador del cel obert, deixat lliure per aventurar-se en la profunditat de l’infinit. El que primer veia gegant ara és minúscul, el que em semblava un tot ara és un bocí d’una cosa més gran i aquesta, alhora, tornarà a ser un bocí d’una altra i així successivament. D’alguna manera subtil tot sembla connectat dins el que en un principi era pla i ara es revela com una bella esfera. Quina pau i serenor poder gaudir d’aquesta visió. Somio amb el que m’oferirà el futur i com canviarà la meva percepció.

Un moment, alguna cosa ha canviat… Soc jo! Soc com unes cinc vegades més gran! I la pell em tiba més que mai. Em fa mal! M’apareixen unes estries que es fan cada cop més amples. La tensió és insuportable! No puc resistir-ho més! Paf!

Cossos immòbils resten estirats esperant sepultura. Entre les ruïnes encara s’escolten crits i plors, gent atrapada entre les restes d’allò que encara anomenaven llar.  La ciutat sencera sembla un cementiri abandonat. El pitjor de tot és haver de mirar als ulls els nens que anhelen jugar, viure, créixer i al capdavall només ser nens.

Les tragèdies també uneixen la gent, tots nosaltres empentats per l’esperit de supervivència embarquem amb un mateix objectiu, trobar un refugi a través del mar. Hem perdut tot allò que estimàvem i ara només cerquem la tranquil·litat, l’esperança de futur, la pau.

Ara em pregunto com tot ha pogut canviar tant al llarg del temps, com una successió de fets ha suposat la propagació del caos. No aconsegueixo deduir quin va poder ser el desencadenant o com es van haver de torçar les cosses per arribar fins a on som ara. Exhortat, trobo tanta similitud amb les onades que ens envolten i la seva dinàmica que perdo la percepció del temps. Em venen pinzellades de l’escola, dels llibres, dels amics i la família i aconsegueixo així submergir-me evadint la realitat, sota el batec de les onades.

Havien trobat l’harmonia dels qui es coneixen en silenci. Hores de biblioteca, idees, dubtes, mirades còmplices, xiuxiueigs i, de nou, la pupil·la sostinguda i satisfeta, donant marge a qui l’escolta des de l’altre costat de la taula, essent mà amiga que t’agafa i t’acompanya en la construcció d’un raonament.

El més especial, però, era la manera de trencar-la, l’harmonia, com passa sovint amb allò simètric. S’esvaïa en deixar la zona de confort per pair els conceptes posant-hi paraules, que no eren senzilles i els duien a la deriva fins a qüestions lluny dels teoremes de conservació o el consol de la unicitat. Paraules de la física, la recerca i la política; paraules d’etapes que s’acaben i del neguit engendrat per pors i somnis transmutats, comiats imminents i manca de garanties.

—En saps res, de la beca?  —l’un, en entrar a la cafeteria  La resposta, sapastre, tenia encara més valor quan hom té la llengua travada per la lògica matemàtica i parla sota els efectes de l’estat embriac que concedeix l’abstracció. Valorant-ho i prenent avantatge de l’oasi que són les ments dels qui comparteixen el teu llenguatge, van ofegar l’angoixa, una tarda més, en alguna altra conversa apassionada, obviant que l’un confiava que ella, com un pèndol, simple, sempre, sempre tornaria. Perquè què som per als altres si no aproximacions i sistemes idealitzats? Bo i això, el millor d’aquell parell residia que eren conscients de certa complexitat que no podem abastir.

Sobre la taula, dos cafès i una mà allargant un llibre. Dins el volum, la pàgina que els ocupava, com un aixopluc de l’avenir, marcada amb una fotografia de l’espectre d’una làmpada de gas que van revelar quan eren encara, només, companys de laboratori d’òptica. Va escurar el cafè en perfecta combinació amb les paraules d’agraïment que ja ballaven pels llavis, dolces, i agraí el regal immens d’aquesta passió que sempre torna.

Arrenco a córrer i deixo estar-ho tot enrere: el formalisme, el tanatori i les llàgrimes que degoten de la barbeta mentre corro i corro ben lluny. Però sobretot deixo enrere les cares: tantes cares conegudes i cap d’elles fa cara d’entendre-ho. Que no tornarà ja i no hi ha volta enrere, enteneu-ho.

Que a la termodinàmica no hi ha qui la contradigui. I encara més si és un principi! Qui pot contradir un principi: tres síl·labes rígides i tossudes i tota la història de la física donant-li la raó, és que no som ningú. Maleïda entropia, quantes vegades hauràs estat maleïda, i quantes més ho seràs.

Ja he corregut molt, estic cansat i em deixo caure sobre un banc, s’hi veu tot Barcelona. Aquest Univers, una mica a microescala, no me’n deixa escapar. Els cotxes van aquí i allà, les botzines se senten ara sí ara no, les persones semblen quasi brownianes. De totes les equacions que podien determinar el sentit del fluir del temps havies de ser tu l’escollida, la més omnipresent.

És primavera i els ocells n’estan al corrent, i també les petites formiguetes que recorren els carrers de la ciutat. Que no ho saben, ells i elles, que estem sent arrossegats cruelment? No, no ho poden saber. O potser tant els és, ja s’han domesticat a l’equació: ja han après a valorar cada segon perquè només serà el mateix un sol cop, han adoptat la irreversibilitat de l’acció.

Nosaltres, els beneits, hem après enlloc a llençar-nos contra allò que ens desagrada, i ens hem trobat amb la irreductibilitat de la naturalesa. Quin cruel càstig que pot arribar a ser el signe d’un increment, i alhora quina deliciosa restricció: que tot allò que vivim ho farem només un cop i que, en aquest caos, farem la vida.

Lisie encara recordava la nit d’hivern quan, amb el seu company Otto Frisch, van donar vida al concepte de fissió atòmica. Com, a partir de la visió de dues gotes d’aigua separant-se, uns valors memoritzats i la famosa equació d’Einstein E = mc², va fer possible plantejar el procés bàsic de fissió de l’àtom d’urani. Lisie estava eufòrica! Havien fet historia!

Ràpidament va escriure tot el que havien deduït. A continuació, va escriure una carta al seu company Otto Hahn amb la bona notícia. Els mesos següents els va dedicar a escriure tots els fonaments del descobriment. Li hauria agradat publicar juntament amb Hahn, però el fet que ella fos una jueva fugida del règim nazi i ell, alemany, ho va impedir. Després de totes les dificultats que havia patit: haver de lluitar per ser acceptada, treballar durant anys sense cobrar res i haver de fugir del seu país, finalment, la seva feina seria reconeguda. Quan va entregar l’article amb la seva meravellosa fórmula, es va sentir important. El seu descobriment podria canviar el món. El que es va trobar més tard no li va agradar tant. El seu company Hahn, merescudament, era candidat al Premi Nobel, però tothom s’havia oblidat d’ella. El seu descobriment va fer història, però ella no tant. Per això, sempre que veia la gala, recordava aquells moments amb certa tristesa.

De sobte va tornar a la realitat. Vaja! Un altre any que una dona no guanyava el premi en Física. Quina llàstima! Semblava que a les dones científiques se les menjava un drac a l’hora de rebre premis, com si fossin indefenses princeses de mons llunyans.

No trobà cap embarcació que semblés tenir aquella font lluminosa. El far tampoc podia ser el causant de l’enlluernament, ja que era massa llunyà i incapaç de produir un efecte tan fort. Mentre anotava al seu diari els fets que acabava de viure, un raig lluminós el tornà a sorprendre. Aquest cop va poder veure que venia de dins el mar. La llum es va apagar i va començar a emergir un submarí al mateix temps que s’apropava al moll on es trobava Tesla. De la nau sortí un home d’aspecte misteriós, s’apropà a Tesla i es presentà com a capità Nemo. Aquest oferí a Tesla viatjar a bord del Nautilus a canvi d’ajudar-lo amb el seu nou projecte. Evidentment, Tesla acceptà i s’embarcà al submarí.

El viatge sota la superfície dels mars i oceans durà tres mesos. Durant la llarga estada a la nau, Nemo i Tesla, combinant enginyeria i magnetisme, van ser capaços de crear la màquina del temps. El vespre després d’acabar la màquina i havent gaudit d’un exquisit filet de tortuga marina, es disposaren a provar el gran invent. Prement un botó porprat viatjaren fins el 1658 al laboratori de Robert Boyle. Allà trobaren Boyle i Hooke experimentant amb bombes de buit. Tesla provà de parlar amb els dos científics, però per a sorpresa de Nemo i Tesla, aquests no podien sentir la seva presència. Per culpa d’aquest imprevist, el capità es va enrabiar i provocà la tornada al futur. De fet, el capità Nemo va irritar-se tant que abandonà Tesla una nit tranquil·la de lluna nova al port de Nova York.

La Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Física organitza la presentació del llibre escrit per Pere Serra Coromina, Tots els colors de l’Univers. La descoberta de l’espectre de radiació electromagnètica. Tindrà lloc dimarts 22 d’abril, a les 14:00, a la Sala Eduard Fontserè de la Facultat de Física.

Martí Duocastella, Enric Pérez Canals i M. Carme Llasat conversaran amb l’autor al voltant de la creació del llibre, dels seus protagonistes i dels temps en què van viure, i de la història de com es van descobrir les diverses radiacions que omplen de «colors» l’Univers.

Us hi esperem!

1. Votar i triar les tres paraules que més us agradin en el formulari de votacions. Cada aportació és única! I en cada paraula hi descobrireu matisos, mirades i sentits ben especials i particulars. Avui, dilluns 16, darrer dia per fer-ho!
   
2. Fer públiques les tres més votades a l’acte de cloenda de dijous 19 de desembre, a les 12:00, a l’Aula Magna Enric Casassas.  

No hi falteu, que hi haurà sorpreses per als assistents! 

Podeu trobar més informació i consultar les normes de participació en aquest enllaç:  ub.edu/portal/web/fisica/paraules-de-fisica 

La llengua al dia és un butlletí quinzenal dels Serveis Lingüístics que difon serveis i recursos d’assessorament lingüístic i terminologia, per contribuir a generar consciència sobre el bon ús de la llengua en l’activitat universitària. Si t’hi subscrius, podràs rebre’l cada dos dimarts. Hi trobaràs diferents informacions i novetats, com ara criteris i qüestions d’estil, aspectes de nomenclatura, dubtes habituals, eines i recursos per redactar amb qualitat i autonomia…  

DANA o dana? Disconfort? Has sentit a parlar del “llenguatge planer”? T’has preguntat mai qui s’encarrega de posar nom als carrers? Tens dubtes sobre les fórmules de comiat en un missatge de correu electrònic?

Descobreix aquesta nova eina de comunicació adreçada a la comunitat universitària i a tothom que tingui interès en la qualitat lingüística.

Historial de butlletins 

Formulari de subscripció 

Com bé sabeu, es tracta d’una activitat que consisteix a triar una paraula que tingui relació, d’alguna manera o altra, amb qualsevol dels ensenyaments de la Facultat de Física i explicar el perquè de l’elecció.  

Acosta’t al vestíbul de la primera planta de l’aulari per deixar la teva paraula a l’urna que hi trobaràs, o bé omple el formulari en línia. Tens temps fins al 5 de desembre.  

A partir del dilluns 9 de desembre podreu votar les paraules que més us agradin en aquest altre formulari. Les tres paraules més votades es faran públiques a l’acte de cloenda el dijous 19 de desembre a les 12:00 a l’Aula Magna Enric Casassas. No hi falteu, que hi haurà sorpreses per als assistents!