PARAULOTES

Colza de carretera

noreply@blogger.com (Héctor ) — Wed, 2 May 2018 20:46:00 +0200

Els camps grocs que
són acotxats pel vent.
La fragant dolçor
de la primavera incipient.
Brisa endormiscada
que acaricia l'herba, fresca,
verda a rabiar, humida.
I el motor, brunzint, cremant
benzina, endavant, mai enrera.

Rellegint Papasseit i Ferrater.

noreply@blogger.com (Héctor ) — Sat, 16 Dec 2017 13:34:00 +0100

Caminarem vora els espadats
de l'alegria continguda.
Obrirem sacs d'espart
amb runes de maó..
Com aquell qui no vol, barrejarem
les decepcions quotidianes amb
un xic de melangia.

Amb molt de gel,
ja ho saps.

Sense vacil·lar.
Amb temeritat.
Efervescent i
reposat.

Lolita

noreply@blogger.com (Héctor ) — Sat, 16 Dec 2017 13:31:00 +0100

Impropietat de la paraula
virginal.
Sense la pueril vergonya
d'ensenyar
les calcetes.

Beu el dia amb avidesa
sense ésser del tot
conscient que arrossega
cossos inerts amb el seu pas,
que la sang batega
d'una manera brillant,
que tot es redueix
en un tambor de guerra
a punt de tocar.

La pitjor de les responsabilitats
l'ennuega:
no sap el què es fa.

Sol, solet

noreply@blogger.com (Héctor ) — Sat, 16 Dec 2017 13:28:00 +0100

Dolces basques,
somorta llum.
Pessics a la panxa i
càndida son.

L'escalfor d'un sol
de biaix,
com el record
de l'infantó.

noreply@blogger.com (Héctor ) — Fri, 24 Apr 2015 08:45:00 +0200

El silenci eixordador
mena per camins buits.
Resseguint passes difuses
amb l'esguard posat al buit i
sense la calma
de la serenor.
Que estrany es fa sentir
l'eco de veus en una escola
tancada.

Hores d'hospital

noreply@blogger.com (Héctor ) — Thu, 5 Feb 2015 10:16:00 +0100

La nebulosa tèrbola i densa
que s'arrapa dins el crani,
rere els ulls, rere les parpelles,
sobre el nas i entre les orelles,
fa creure i fa veure
un rellotge balb i astorat
que no té cap altra feina
sinó fer del temps un forat.
I allà s'hi escola el mar,
les gavines i els terrats.
Aquells que s'agiten rere
la finestra. Un marc
del quadre animat el qual
recorda la gran gesta:
aquests murs només tanquen
un parèntesi fugaç,
unes hores de desguàs.

PERESA

noreply@blogger.com (Héctor ) — Sun, 3 Nov 2013 21:25:00 +0100

No va obrir la carta certificada que feia dies li havien fet lliscar per sota la porta. El carter va compadir-se i va saltar-se el protocol fent-li arribar la notificació del jutjat sense la corresponent signatura del destinatari. Si més no, que n'estigués al corrent, va pensar. Tampoc va fer cas als insistents cops de puny donats a la porta d'entrada. Van durar dies i dies però un matí van cessar. Encara menys van atabalar-lo les perforacions als murs i les parets mestres de l'edifici per introduir-hi les càrregues explosives. I, per descomptat, no van fer-lo aixecar del sofà les sirenes que van ressonar per tot el carrer segons abans que el sostre li caigués al damunt i l'esclafés escampant les seves vísceres entre la runa.

IRA

noreply@blogger.com (Héctor ) — Sat, 28 Sep 2013 20:32:00 +0200

En Marc jugava amb un petit dau que havia trobat per terra. Era un d’aquells petits, dels jocs de parxís barats. L’agafava entre les mans, el llançava, observava com picava i voltava sobre la taula, no mirava el número, el tornava a agafar i repetia l’acció. Com un autòmat. Un dels cops el dau va picar amb un angle que el va fer sortir de la superfície de la taula, va picar contra el radiador i va caure sota la taula. Va empènyer la cadira cap enrere amb el cul, va ficar-se sota la taula i va allargar el braç per caçar el dau amb la punta dels dits. No va calcular bé la distància ni l’energia i va aixecar-se abans d’hora topant fortament amb el cap a la taula. Per un acte reflex va tornar a ajupir-se i va tapar amb el palmell de la mà la zona que havia rebut el cop, en un acte instintiu de quan l’espècie humana evitava que se li escapés l’ànima pel nyanyo. Va aixecar-se, ara sí, calculant bé la distància. Va bramar com un ant en zel i va agafar la taula per un cantó, d’una revolada va fer-la girar emportant-se per davant les cadires. Després li va tocar el torn a la nevera: va estimbar-la a terra mentre les portes s’obrien i uns tomàquets de sucar rodolaven fins els peus d’en Marc. Va aixecar el peu i va esclafar-lo mentre proferia un altre bramul animal. No parava de cridar i d’escrutar amb la mirada d’un guepard tot el seu voltant. Va anar fins la saleta i va agafar el televisor que va ser catapultat a l’instant cap a l’aparador amb tota la cristalleria dels diumenges. Espantat per l’estrèpit causat, un petit gos petaner va saltar del sofà i va sortir corrents per entre mig de les cames d’en Marc. Aquest va voler caçar-lo per la cua però no ho va aconseguir, la frustració va fer que cridés encara més fort i que la seva cara s’inflés encara més tenyint-se de vermell. Va arremetre contra el sofà a cops de cossa i va agafar una butaca que va tirar pel balcó. Prèviament havia trencat a cops de puny tots els vidres de les finestres. Va sortir del menjador deixant darrera seu un munt de vidres trencats esquitxats i cortines esqueixades amarades de sang. Va obrir la porta d’entrada i d’una revolada va sortir. Va obrir-la amb tal força que les xarneres no van suportar el retrocés i van esclatar deixant caure la porta blindada a pes mort al replà. Baixava les escales colpejant la barana amb el colze, el puny, el maluc. Ni tan sols les bústies metàl·liques li van passar per alt, les va abonyegar a cops de cap obrint-se un trau al front del qual li regalimava un reguer de sang que se li ficava als ulls. Amb la mirada enterbolida i tenyida de vermell va empentar una dona gran que passejava el seu gosset. Es va poder sentir com s’esberlava l’ancià maluc contra la vorera mentre el quisso bordava a en Marc com si estigués posseït. Això el va enfurismar més. Les venes del coll s’havien inflat tant que li embotien la gola i li costava respirar. Va fer un brogit mirant el cel i amb la visió tenyida de vermell i deixant un rierol de sang es va arrencar la roba a estrebades. Va córrer cap a un cotxe aparcat i va destrossar els parabrises, els retrovisors, les finestres, el capó, els para-xocs… fins i tot va rebentar les rodes a queixalades en les quals va deixar de record, enganxades al neumàtic, dues incisives i una premolar. El següent cotxe va patir la mateixa sort. I tots els que va trobar al seu pas. No parava de cridar i esquitxar de sang tot el seu voltant amb els moviments epilèptics i enèrgics del seu cos en extenuant tensió. Amb el gest totalment desencaixat va avançar pel carrer fins arribar a una avinguda principal. Va apartar una nena que duia una nina entre els braços d’una bufetada. La nena va rebotre contra la paret i va quedar estesa vora d’un portal. El següent desgraciat va ser un comercial de pa sucat amb oli que portava un vestit barat que no se li ajustava al cos. Va caure amb les dues tíbies esmicolades de la cossa que li va donar en Marc. Va acabar en un carreró sense sortida. No cal dir que els cubells de les escombraries que es van crear en el seu camí van servir de projectil contra els vianants. En veure la paret del final va aturar-se, va panteixar encara més fort, va cridar al cel completament nu i ensangonat i va arrencar a córrer en direcció al mur. El soroll sec del seu crani trencant-se va retronar per tot el carreró. Va aixecar-se de cop sense sentir cap dolor i va continuar colpejant amb el cap contra el mur. Una i altra vegada. La sang esquitxava tot els voltants. Petits trossos d’os rebotaven al paviment. I cridava, bramava segant les seves cordes vocals. En cert moment va caure enrere i va exhalar el seu últim alè. El cervell se li escolava pel front i es barrejava amb la sang de la cara fins formar a terra un petit bassal amb grumolls.

LUXURIA

noreply@blogger.com (Héctor ) — Mon, 23 Sep 2013 14:27:00 +0200

Va sortir de treballar a dos quarts de nou del vespre i es dirigí, com cada dia, al bar que hi havia a dos-cents metres de casa seva. Una cervesa amb els habituals del local era gairebé un ritual ineludible en la rutina quotidiana. A través dels vidres miraven les noietes que sortien del gimnàs de l’edifici del davant tot comentant en veu alta quines filigranes sexuals practicarien amb elles; de fet no les miraven, les devoraven amb la mirada. Entre noia i noia, arreglaven el món. A poques passes de la porta del bar una dona d’uns quaranta anys va caure amb quatre atapeïdes bosses de la compra. Era guapa, molt guapa. Una melena rossa aconseguida gràcies a un tint de qualitat i un broncejat treballat amb moltes hores de platja a Sant Feliu de Guíxols atribuïen a la dona un atractiu innegable. Calia sumar-hi un cos tornejat amb molta suor al gimnàs més exclusiu de la ciutat. Com a bon cavaller va ajudar la pobra dona a aixecar-se i a recollir tota la compra que havia quedat escampada per la vorera, no sense escrutar amb avidesa l’escot i analitzar les puntilles del sostenidor. Com a bon cavaller, evidentment. Ella l’obsequià amb un somriure tímid i una caiguda d’ulls coqueta. L’home era atractiu encara. Era una qualitat innata, perquè l’individu no cultivava ni el cos ni la ment. La natura l’havia obsequiat amb aquella aparença. Ell va recollir el testimoni ràpidament i es va oferir a acompanyar-la i ajudar a pujar les bosses a casa seva. Ella no va objectar res al respecte, ans el contrari. Van caminar en silenci fins la porta d’entrada de l’edifici de la dona. Van pujar els sis trams de l’escala i van entrar a casa d’ella. Ell ja tenia una erecció. Ella va advertir a la seva filla que ja havia arribat. De fons sonava l’aigua d’una dutxa i una veu femenina taral·lejant. La dona li va oferir una cervesa com agraïment. Va aceptar sense dubtar. Ella va anar a la cuina. L’home va donar una llambregada a la saleta i es va guiar pel so de l’aigua per apropar-se al bany. La porta era ajustada però no tancada. Va obrir-la una mica més amb el dit índex. El baf creava una boira londinenca que impossibilitava que l’home pogués veure la noieta nua a la dutxa. De totes maneres la cortina de bany opaca tampoc li hagués posat gens fàcil. L’erecció ja era rabiosa. Va sentir la dona que parlava mentre tornava de la cuina. Ell es va afanyar a tornar a la saleta i dissimular així la seva absència. Ella li va donar la cervesa tot acariciant els dits d’ell. La ment de l’home ja estava enterbolida del tot, no podia pensar amb claredat; de fet ja feia estona que no pensava. S’havia desfet del molest zum-zum dels seus pensaments i la seva consciència per deixar-se menar pels impulsos que irradiaven del seu entrecuix. Va deixar la cervesa a la tauleta de vidre i va arrambar-se a la dona tot assegurant-se que ella notava el seus els abultats pantalons. La dona, ràpidament i de manera matussera, va agenollar-se davant seu i maldestrament va obrir la bragueta d’ell. Just en el moment en que obria la boca i avançava, la porta del bany es va obrir i va sortir-ne una còpia exacta de la dona però amb vint anys menys. L’home va girar el cap i la va mirar somrient. L’acte reflex i inconscient de la dona va ser un espasme al maxil·lar inferior que va provocar que la mandíbula superior i inferior encaixessin a la perfecció. Ell continuava mirant la noieta a la qual se li havia caigut la tovallola davant l’imatge esfereïdora de la saleta. L’home la coneixia, cada dia sortia del gimnàs cap a quarts de deu. Va continuar somrient assaborint el moment futur en que explicaria als parroquians del bar l’escena mentre es dessagnava a un ritme trepidant.

Benvinguts i benvingudes

noreply@blogger.com (Héctor ) — Wed, 18 Sep 2013 20:32:00 +0200

Un lloc d'arribada i de trobada però també un punt de partida on s´hi juga la mà que s'ha rebut sense cap tipus de retribució i/o anquilosament moral.

Aquest és el primer apropament a una regió desconeguda per aquest humil lletraferit que pretén no ser res més que un desllorigat reflexe de tot el que em passa pel terrat.