Per a vos

Buenos tratos: La Crianza terapéutica, por María Vergara Campos

2016-01-04T17:04:00.001+01:00

Buenos tratos: La Crianza terapéutica, por María Vergara Campos: Diez meses, diez firmas Profesional invitada en el mes de diciembre 2015: María Vergara Campos María...

Atención temprana y familia: ¿Depende tanto el bebe de nuestra ternura y abraz...

2014-02-01T09:13:00.001+01:00

Atención temprana y familia: ¿Depende tanto el bebe de nuestra ternura y abraz...: Cuando el bebe llega al mundo tiene una fabulosa capacidad para acomodarse al exterior, para atender a aquello que qu...

Galería de nuriabernabeu

2013-10-12T19:46:00.001+02:00

La galería de nuriabernabeu en Flickr.

Diari d'un viatge anhelat

2013-07-25T02:09:00.003+02:00

Primer dia

Fabulós això de volar per damunt dels meus estimats núvols de cotó. Passem una zona de turbulències i l' avió va fent petits sotracs. He marxat angoixada i nerviosa. He hagut de còrrer per a embarcar, la falta de costum, feia molt de temps que no volava i mai ho havia fet sola. Neguitosa i trista per haver deixat a l' Alberto sol i molt "depre" . No hauria d' haver marxat, no puc treure del cap, però ja estava tot planejat i pagat. Arribarem abans d' hora, he provat de llegir però m'agafa son, el noi del meu costat també esta escrivint, tota l' estona. Deu ser francés, va anotant frases curtes amb una lletra petita i delicada, força clara, no goso mirar però de reüll veig que parla en algun moment de la joia de viure.No m' acabo de creure que estigui realment asseguda al quai St. Michel davant de Notre dame. El Sergi m' ha rebut amb un croissant de "beurre" i a casa seva m' esperava un regal de Brussel·les, xocolata negre belga. Després passeig pels Jardins de Luxembourg i xerrada de dones amb la Maria, parlant de l' Alba. M' ajuda adonar-me'n que no tenim punts de vista tan diferents, i ella és un noia jove. L' Alba, a la que a voltes sento tan llunyana, només pensar-ho m' entristeix i sento que potser soc mala mare, perquè no la comprenc. No acabo d'animar-me però escolto música, un violoncel, una trompeta, davant d'un vaixell de fusta antic transformat en un bar flotant. Prenc un cafè, corre aire i la barca es mou lleugerament. Més enllà un rodatge de cine, amb cotxes antics, un bar ambientat en els anys 20 o

més ? ...tot com un somni irreal.

Segon dia

No se com però he tornat a anar a parar al riu, el Sena, fugint del brogit de la gent del Pati del Louvre, és com un formiguer. Aquí s' escolten els batecs de l' aigua i corre aire, fa molta calor. Penso en què esperava jo d' aquest viatge a Paris i no m' acabo d' aclarir.. Camino amb la càmera penjada al coll, sola, com a Barcelona. M' abstrec de tot i m 'endinso en els carrers i places. Procuro apartar-me dels llocs més turístics i m' omplo de melangia. Esperava poder passejar amb el Sergi, compartir amb ell el que sento caminat pels molls del meu admirant Sena i observant els seus majestuosos ponts, i que ell m' expliqués el que sent vivint en aquesta gran ciutat. Si, segur que ho esperava, però sola deambulo sense rumb, al meu ritme i no em cal omplir els silencis, de vegades inevitables i angoixants. Però hem pogut gaudir d' una estona agradable als Jardins, on ell, estranyament, ha anat expressant les seves contradiccions i dubtes, aspiracions i anhels. Les dificultats que comporta prendre qualsevol decisió en els temps que corren. N' es conscient i procura ser conseqüent i aleshores es quan sents no poder ajudar-lo més. Però des de la seva escassa experiència pel que fa al que representa prendre decisions que poden afectar tota una vida, gosa opinar i jutjar respecte al que hem fet o no per trobar-nos en la situació actual. Potser té raó, però ara ja no hi ha marxa enrere i no podem reprendre camins que anys enrrere vàrem deixar passar.

Tercer dia

M'aixeco aviat, com sempre, surto a prendre un cafè mentre decideixen que volen fer i si volen que passem alguna estona junts. Provo de no destorbar i adaptar-me al seu ritme, sense un ordre ni organització conjunta. Descobreixo perquè el Sergi està més prim, no planifiquen els menjars, mengen el que hi ha. En definitiva, constato que passaré gana i acabo anant al supermercat a comprar algunes coses. El cansament comença a afectar-me i cada cop se'm fa més feixuc anar a caminar sola. Però vull aprofitar el temps i deixar que ells facin la seva feina. Sola a Paris trobo a faltar molt a l' Alberto, al que he deixat amb un munt de problemes, cansat i stressat. Tant bé que li aniria passejar pel Sena !!!!!. Estic en un barri "pintoresc", ple de terrasses, bars, pubs, comerços "vintage", aquí autèntics. Sembla que no estigui al bell mig de Paris, podria ser a la plaça major de qualsevol ciutat petita. Però no acabo d' estar del tot a gust, no compten amb mi i començo a pensar que els destorbo. M' he sentit dolguda i ho expressat directament, no fos cas que m' acusessin de falta de comunicació, preguntant si en algun moment faríem alguna cosa junts.

Vivint en una quimera d' independència fictícia, on sembla que cadascun fa el que li ve de gust, amb comptes separades i molta austeritat: així han començat la seva vida fora de la casa dels pares.

Disfressada d'una aparent independència quotidiana s' amaga una forta dependència emocional. No seré jo qui els digui com han de viure, però des de la meva perspectiva, com ha mare que ho ha donat tot pels fills, em dol no haver pogut compartir més estones amb ells. No esperava meravelles, ni coses excepcionals, només una mica de generositat.

Quart dia

Ja no he pogut escriure ni un mot, estic esgotada, la calor m' ofega però per fi hem passat tot un mati junts, vull seguir el seu ritme però em falten les forces i estic desanimada o potser decebuda? El Sergi m' ho nota, no sap el que em passa. Escric això, com una recapitulació d' aquest viatge anhelat, que havia imaginat tantes vegades i que m'ha deixat un munt de records, atrapats amb la càmera, i un reguitzell d' emocions diverses i potser contradictores però no me'n penedeixo d' haver-lo fet. La tornada, a l' avió, al costat de la finestra, se m'ha fet curt i m'he aïllat de tot captant tots els moments del trajecte, sobrevolant núvols i tempestes i veient com es moria el dia i tornava a casa.

a prop del Centre Pompidou

Al Sena

La Bastille

en un jardí de roses

Certain regard

Batignoles encisadores

el vaixell flotant

autoretrat

El senyor Stanilas o no?

El finestró

Des de la cuina

El primer café

Rue Madame

Paris

2013-07-23T08:40:00.001+02:00

Paris, un álbum en Flickr.

Hotel Wella

2013-07-01T08:48:00.001+02:00

Hotel Wella, un álbum en Flickr.

El concert d' ahir 29 de juny

2013-06-30T10:49:00.001+02:00

Sembla que has d'estar a favor o en contra del que sigui, no hi ha mitges tintes.
Podem estar a favor i no veure-ho tot perfecte.
També en això hem de saber ser crítics.
Sis hores a casa escoltant la tele i sobretot mirant-la, preguntant-nos perquè TV3 ens escatima una hora de concert, podent retransmetre' l per un altre canal com fa amb els esdeveniments esportius. Ens hem perdut en Peret, però tampoc n' hi ha part tant.
Entreteniment, coneixement, nostàlgia i emoció durant sis hores, mentre sopes i t' escarxofes al sofa. Descoberta de grans poetes en veus de grans actors, en Lluí Soler no li calia el full, va se impactant.
Descoberta d' artistes com la Mercedes Peón, dona-orquestra amb una sensibilitat exquisida.
Descoberta de Fermin Muguruza i la seva gran força que t' arrossega i t' aixeca del sofa, encara que no entenguem tot el que ens explica.
Retrobar la Dharma, i veure que per en Joan Fortuny es com si no passessin els anys, que segueix saltant i movent-se per l' escenari aixecant a tothom de les cadires, amb la seva Presó del rei de França.

I, ara si que soc imparcial del tot,oi? en Llach a capel.la emergint sota les llums del focus aconseguint que retornéssim 28 anys enrere i ens tornéssim a emocionar. I que amb el Núvol Blanc, la cançó que no va voler cantar en Pedro Guerra, va fer que se'm trenqués la veu en voler acompanyar-lo cantant com feia abans.
Emocions i records a flor de pell durant uns pocs minuts, que, tot sols ja paguen la pena perquè et tornes a sentir viva i enèrgica.
Versions memorables de les seves cançons com la de Miquel Gil amb el Jorn dels miserables, L' Alessio
Lega, en italià, cantant Abril 74 o en Cris Juanico i el nostre Viatge a Itaca. I molts d'altres que han volgut homenatjar en Llach amb menys o més fortuna segons el meu parer: la Lídia Pujol, exquisida, en Gerard Quintana i els sols increïbles de guitarra d' en Xarim Aresté, però no puc deixar d' expressar la meva decepció en veure com es pot arribar a destrossar una gran cançó com Laura.

Tot això ha estat per a mi el Concert per la Llibertat i encara no he nomenat per a rés la paraula independència. Fa 28 anys no hi pensava, eren moments d'altres reivindicacions, neguits i anhels universals, ara si que hi penso però encara no sento la necessitat de cridar per demanar-la.
A l' any 85 sí que cridava, ara no crido, i no només perquè ja no soc jove, si no perquè per a mi els anhels i desitjos potser son els mateixos: dignitat, llibertat, justícia social i solidaritat.

I el més emocionant es haver viscut des del concert del 85 fins el d' avui amb una persona que va venir del nord, que s' hi va quedar i que s' emociona més que jo davant de la força de la gent del carrer del que ja és el seu país i que voldria fer partícips a tots els que ha deixat enrrere a casa seva, a la seva terra , tota la joia, energia i força que encomanen esdeveniments com el Concert de la llibertat.

Catalonia

2013-06-23T21:44:00.001+02:00

Catalonia, un álbum en Flickr.

El mar a Canet

2013-06-23T21:38:00.001+02:00

El mar a Canet, un álbum en Flickr.

LA VILA DE GRÀCIA I JO

2013-06-16T20:36:00.000+02:00

Retrobant els meus records de la Vila de Gràcia

El que ha començat com una passejada turística cercant edificis singulars del Carrer Gran de Gràcia s' ha convertit en un recorregut pels diferents indrets de la memòria i adonant-me de que des de ben petita, la meva vida ha estat lligada a aquest barri.
Des del carrer Bruniquer on vaig viure fins els set anys, i la plaça Joànic, espai de jocs on dies després de fer la comunió a l' església de la Virreina, vaig perdre la medalla d' or. La primera escola, l' antic Pedagogium San Fernando (ara Escola Patufet), i el forn de la cantonada amb Joan Blanques, on venien uns deliciosos brioixos amb xocolata a dins, premonitoris i molt millors que els bollycaos.
La primera feina, de mecanògrafa, al despatx d' uns enginyers, al costat de la Casa Vicens de Gaudi, al carrer de les Carolines, a prop de Fontana.
I en tombar la cantonada el Carrer St. Rosa, on van néixer i morir els diferents negocis familiars, font de tantes il·lusions i projectes, però també de tants mals de caps i decepcions. Des del taller, passant per la botiga i acabant per la fàbrica de gel, tot en 50 metres d' aquest carrer on vàrem veure envellir el pare i tots en diferents èpoques de la nostra vida hi vam fer alguna feina.
Ha canviat molt i l' únic que es manté igual, inclòs el rètol, que sembla que ha sobreviscut 30 anys, és el parking, on s'han guardat tots els cotxes de la família.
Les nits de joventut passejant per les places per acabar a can Quimet a la Rambla del Prat, davant del cinema Bosque, el bar de les guitarres, reconegut per tothom i desaparegut al 2009.
I a la maduresa, ja amb fills i aturada, l' aventura d' un altre negoci familiar, ara dels germans, a tocar de la Plaça de la Vila, que vàrem acolorir fabulosament, tant que no han pogut extraure tota la pintura de la façana , resisteix el Cian de la Cial. VFB. SL, com algun rètol antic de farmàcies reformades. No va anar bé, i va ser el colofó que confirmava que no es bo treballar amb la família.
I la petita Escola Bressol del Carrer Gran on vaig començar la meva carrera professional.
Ja de tornada cap a casa l' atzar ha volgut portar-me al carrer Pare Claret, al primer pis que vaig llogar en independitzar-me, amb el que va ser el meu "novio" des de petits, i que lluny de ser la millor època de la meva vida fins aleshores, es va convertir en un infern del que em va costar molt sortir.
Ha estat un passeig llarg però agradable, que he fet sola, acompanyada pels meus cels i els seus núvols, caminant pels carrers estrets i força ombrívols que feien més suportable la calor d' aquest diumenge d' estiu.
Quan hi he arribat Gràcia encara dormia, els veïns començaven a sortir de casa amb els seus gossos, els cambrers muntaven les terrasses endormiscats.
De sobte al Mercat de l' Abaceria un munt de gent amb samarretes negres proclamaven la Festa de l' Alegria i es disposaven a decorar amb els seus dissenys i grafits les persianes de les paradetes del voltant de la plaça i els nens de barri ja havien acabat un mural fantàsticament acolorit.
Aquesta gent del barri que va veure néixer els meus pares, on hi han viscut de joves i treballat tota la vida, però que no visiten gens sovint, des de que van marxar per viure al eixample ja fa més de 40 anys, exactament 47.
Ara son els seus nets, els nostres fills i filles, les que es passegen pels seus carrers i places, cercant festes, llocs de trobada i amics.
i jo, hi vaig a cercar colors, llum, tranquil·litat i pau i en trobo amb molts dels records d' una part important de la meva vida, que m' aclaparen i emocionen però que també em fan pensar : Ai !!! que t' estas fent vella, ja tens massa records oblidats.

Carrer Bruniquer

Plaça Joànic

Plaça de la Virreina

Antic Pegagogium San Fernando

els millors brioixos

Carrer de Les Carolines

El taller

la fàbrica de gel

El parking

El rètol

Plaça de Rius i Taulet (Ara de la Vila)

Perquè de color blau?

Un bon rètol

Plaça del Sol

Estava aqui Cal Quimet?

comercial VFB SL

EBM La Fontana

el meu primer pis

Enrrolla' t amb el mercat

El mural dels més petits

Els veïns de Gràcia

Avui podria haver estat un gran dia

2013-05-17T14:45:00.000+02:00

El dia convidava a sortir i jo necessitava energia, retrobar forces per tornar a la feina i sortir d' aquesta espiral de visites, probes i inspeccions. Ahir el dia es tornà gris en sortir amb l' alta obligatòria a la mà. La plaça Lesseps semblava l' escenari d'alguna pel.licula futurista i de por.
Però avui el dia era radiant i no hi ha res tan fotogènic com l' Hospital de Sant Pau sota el cel rabiosament blau i els núvols com bombolles surant pel damunt.
Sento una barreja de sentiments i emocions mentre camino a bon pas cap amunt, suant...: ràbia, indignació,
frustració, i ...la pitjor de totes Por. He agafat por a la feina, a tornar a sentir-me impotent i incapaç i sobretot a tornar a sentir tan dolor i cansament que no puc ni respirar. Després de tan de temps de baixa em trobo molt millor, com que controlo la meva activitat, el dolor i la fatiga es fa suportable i estic bé. Això és el que constaten els metges, ara estic bé, i no existeixen baixes preventives.
I la ràbia davant de la incomprensió de la malaltia per part dels estaments sanitaris em fa venir ganes d' impugnar l' alta, reclamar el dret a poder fer una feina digna, a no sentir-me marginada i vulnerable.
I segueixo amunt gaudint del dia, com puc, observant el que m' envolta des de la distància i sentint que haig d' arraconar tots aquest sentiments, calmar-me, asserenar-me i trobar la manera de seguir endavant, de seguir lluitant pel que vull i necessito sense comptar amb cap ajuda ni recolzament per part dels estaments ni sanitaris ni educatius.
A treballar per preparar una oposició interna per accedir a un lloc de treball diferent del que tinc ara, pensant que, malgrat tot, l' ombra de la malaltia és allargada i plana per damunt meu i dels meus projectes i pot fer que acabin denegant-me la feina.
Segueixo mirant amunt, suant i procuro sentir-me viva i enèrgica, tant que acabo comprant-me roba i sortint de la botiga amb un altra aspecte, més moderna, més guapa...i menys pessimista.

Un mes de clars i obscurs

2013-05-16T00:39:00.003+02:00

Si, ja porto un mes però això té que acabar.
Demà decidiran el meu futur proper i potser tinc que tornar a treballar.
Ha estat una temporada grisa, trista, fosca i no he pogut escriure gairebé res.
Durant aquest temps he tingut temps de passar per molts estats d' ànim diferents depenent del dia, del temps o de l' activitat que he aconseguint dur a terme. He anat superant moments de deixadesa i desànim en diferents graus, sentint-me a voltes molt desgraciada i d' altres molt privilegiada. I sense cap dubte haig de reconèixer que soc una privilegiada, malgrat tos els problemes irresolubles que crec tenir.
Massa temps per pensar i donar-hi voltes a les cabòries que t' omplen les hores del dia, que és fa tan llarg quan no et sents útil ni ets sents realitzada: cabòries sobre les relacions amb la família els pares, els germans, dels qual cada dia et sents més llunyana; els fills que t' omplen d' orgull i satisfacció però pels que pateixes invariablement; la feina i les companyes de les que també vaig desconnectant però que hi son quan cal. Els amics que, aquests si, no et fallen mai, sobretot quan més els necessites.
Els meus passeigs per la ciutat també han estat diferents, errants i sense aquella joia que m' omplia d' energia però sempre hi ha aquell moment, detall o racó que et crida l' atenció i et fa sentir viva.
I molts moments compartits amb qui mes t' estima dels quals queda el record, viu, íntim i que mai agrairàs amb prou força.
Només em falta trobar la força i la motivació per reprendre el meu projecte, trobar la lucidesa necessària per poder tornar a llegir, a concentrar-me, sense que ballin les lletres i les frases, fent pampallugues i esborronant-se fins a difuminar-se i deixar-me en blanc.
Ah !!!! i trobar la força de voluntat necessària per deixar de sentir-me grassa i inflada i poder fer una mica de dieta.
Si algú té una recepta màgica, s' accepten suggerències.

Diumenge de Festa Major

2013-04-21T21:42:00.004+02:00

Al barri ja coses que no canvien els diumenges, encara que sigui Festa Major, els avis jugant a cartes o al domino, les cues a la farmàcia 24 H, des de que les altres tanquen perquè ja no podem aguantar més sense cobrar, la gent gran ocupant tots els bancs de l' Avinguda, mirant passar a la gent...i els turistes bevent sangria i fent-se fotos.
Avui he descobert un element "diferent",: la " tuna", feia molt que no la veia, posaven cofois deixant-se fer fotos pels turistes als qual gairebé obligaven a escoltar-los. Em costa creure que son estudiants universitaris, ara formen part d' un folklore antic i caduc.
També hi son les paradetes de productes artesans que donen vida als diumenges però que no tenen massa compradors.
Però avui és Festa Major, hi son els Castellers de la Sagrada Família i d' altres colles, sembla que una d' elles ha pres mal i han vingut dues ambulàncies, i un cotxe oficial, negre i amb vidres tintats, amb la "xofera" afora vigilant, amb ulleres de sol.
L' Assemblea de Catalunya ha muntat la seva paradeta, recollint firmes: Dona la cara per la Indepèndencia !!!
I una cobla fa ballar els més atrevits, sardanes, molt concentrats: hi ha gent força singular que s' ha posat les seves millors gales per assistir al acte. quan acaba la música s' aplaudeixen entre ells i també ho fa el públic reunit al voltant.
Ha esta un dia clar, molt lluminós i el barri s'ha omplert de gent, i sobre tot de colors, colors molt vius que s' esforçaven en animar l' ambient i a la gent.
Com que no camino massa per l' avinguda des de que vàrem haver de marxar, descobreixo locals nous, fent competència a els de tota la via, i com sempre, en passar pel portal de casa, miro amunt i constato que el pis segueix buit. Aviat farà tres anys que ens va canviar la vida, quan vàrem haver d' abandonar casa nostra, i....ningú no hi viu. El veí de sota ha canviat, el seu balcó llueix una gran bandera republicana.
No puc evitar pensar que si, que "cualquier tiempo pasado fue mejor", encara que la gent s' entesti en reivindicar el present, sobreviure com pot i procurar no pensar en el futur.

Però tens idees de fer-te mal ????

2013-04-18T14:29:00.000+02:00

Així, pregunta directa de l' infermera que pretenia involucrar-me en una teràpia de mindfulness (consciència plena) en dir-li que creia que jo no encaixava en aquest mètode i que creia que més que estressada estava deprimida. I si les tens ho dius? no, es clar que no. Resposta rotunda meva: no que va, tinc dos fills als qual m' estimo molt i un marit que no me'l mereixo...si, si estic depre !!! i per acabar-ho d' adobar, ahir dues cartes de l' ICAM, per avaluar la baixa i la possible incapacitat. Ho m' envien a treballar o m' incapaciten !!!! Jo no vull cap de les dues coses.
Però ahir a última hora de la nit l' Alba em va fer plorar d' emoció en ensenyar-me un treball que ha fet, un diaporama, en diu, amb imatges i frases on explica la seva relació amb el seu germà...en veure'm m' abraça.
Sembla mentida però encara no he parlat del meu enyorament, de com trobo a faltar al Sergi, de com espero els seus missatges. Ell no és d' expressar massa, però sembla que la distància ens està apropant i m' emociona saber que llegeix el bloc i em segueix al Facebook, abans era molt crític amb aquest afers.
I la paciència i comprensió de l' Alberto en veure' m tirada al sofà i entenent que els ànims no es poden forçar...o si, avui he fet un gran esforç per sortir del llit i al carrer. He anat a veure el mar, pensant en el Sergi que diu que el troba a faltar...i
alguna cosa ha canviat !!!!Per ara ....

2013-04-18T01:48:00.001+02:00

Què li passa al Camp de l' Arpa ?

2013-04-16T21:21:00.006+02:00

De quan en quan acabo arribant a una placeta, a la confluència de tres carrers: Còrsega, Fresser, i Pg. Maragall, es veu que el jovent li diu: la plaça de la tortuga però no saben perquè, sembla que és el nom popular de la plaça Sant Josep de Calassanç
En un dia com avui hi he estat dos cops i el cambrer del bar m' ha reconegut, "por la leche desnatada" m' ha dit.
Al migdia a la zona infantil hi havia nens magrebins i una nena xinesa, bescanviant cromos, les mares al banc ben tapades. A la tarda hi torno per atzar, acompanyant a l' Alba ha fer-se un tattoo, em sembla veure a la mateixa nena i alguns altres nens del barri, però més a munt a la de Can Miralletes, hi han els que falten, " els d' aquí ".
Hi ha les families amb els nens, els avis i les iaies, els gossos, a l' altre només hi ha nens i pocs adults. A Can Miralletes ha arribat la primavera, els arbres amb les flors roses, blanques i liliàcies, omplen la plaça donant-li
un caliu fresc i acollidor.
I jo camino provant de gestionar el reguitzell d' emocions que em provoca haver deixat la nena allà, a "la sala de sacrificios" resa el rètol. El descobreixo en tornar i fer-li una estona de companyia, però no puc estar-m'hi gaire, em fa patir veure-la aguantar el dolor, i no goso oferir-li la meva mà perquè premi en comptes de destrossar-se les seves ella sola, no ho faig per por de que es senti incomoda davant l' amiga i el burxador professional que l' està torturant. Surto a fora i l' espero.
Però primer he estat voltant, com sempre amb la càmera, i he descobert tot un seguit de cases baixes, algunes antigues i molt ben cuidades, d' altres velles i a punt de caure. Tot un carrer on les cases velles sobresortien de les noves, envaint les voreres estretes, com resistint-se a desaparèixer, vigilades per les noves i altes i sense cap encant.
Resulta que abans, cap a finals del segle XIX quan es va començar a urbanitzar es va resistir al pla Cerdà i molts dels carres acaben en aquesta confluència esmentada, iniciant-se a partir d' aquest indret tota una xarxa de carrers estrets, i desordenats que es van creuant sense cap mena de criteri. El nom de l' Arpa, vindria d' un dolmen que li deien de l' Arca. Algun altre pla municipal ha enderrocat moltes d' aquestes cases i n' ha construït unes altres amb voreres més amples, però les antigues resisteixen, algunes "ocupades", d'altres reciclades, i d' altres conservades amb l' estil de l' època.
Que li passa al Camp de l' Arpa? no se, doncs que s' ha convertit en una barreja de tot i de res, on el millor son els passatges amagats i foscos però que encara recorden el que han estat, el que era una barriada obrera amb la fàbrica Alchemika al centre.

Ascensor al Cel

2013-04-10T13:44:00.000+02:00

No és que m' hagi proposat escriure un article cada dia com l' Espinas, gran mestre, he aprés d'ell el gust per les passejades a peu, des de que el vaig descobrir caminat per la Costa da Morte. Caminar i observar, mirar per on passes, fixar-te en els petits detalls i permetre poder trobar cada dia un racó nou, alguna cosa desconeguda i que et sorprèn encara que d' entrada et sembli una futilesa.
Hauria d' estar escrivint el "meu projecte" però no puc, no em concentro i temo que no caldrà, que acabarà en un calaix perdut, perquè no sortiran els trasllats i em quedaré amb dos pams de nassos.
Així que surto i suo la samarreta, dues hores caminant, de pujada, mirant el cel i els meus núvols que m' atreuen sense remei. De sobte, en front, al costat d'unes empinades escales: un ascensor !!!!!! El mai vist, fins avui he conegut les escales automàtiques però això m' ha deixat sorpresa. Un veí m' explica que sempre no funciona, d' allí estant, Barcelona s' allunya lentament i t' apropes al cel seguint la recta via brillant, fantàstic !!!!
A la tornada, ja a peu, descobreixo una terrassa assolellada, amb unes vistes increïbles de Barcelona, l' avi escolta el transistor prenent el sol, només dues taules ocupades, i uns nens jugant, la seva cridòria és un constant en aquest barri, hi ha poc transit i escoltes els nens tot passant a la vora dels patis de les diverses escoles.
La terrassa es troba als peus d' una casa gran i acolorida que proclama orgullosa que " Està habitada", és el centre de serveis socials del Guinardó, envoltat d ´espais verds, una piscina i fins hi tot un camp de futbol.
Sense adonar-me'n he arribat al Mas Casanoves, l' escola de primària on va començar el parvulari el Sergi, un magnífic edifici amb torres punxagudes i un pati polit i endreçat amb les parets decorades amb grans murals dibuixats pels nens. Abans no estava tan bonic, els mestres treuen forces d' on no n'hi ha per seguir engrescant els nens i nenes mentre ells decoren les finestres amb les samarretes grogues del moviment a favor de l' educació pública.

La tristesa, la ràbia, la por .....i l' alegria ?

2013-04-09T20:42:00.002+02:00

Avui he llegit que la tristesa és una emoció molt fèrtil perquè facilita la introspecció i la reflexió, que ens permet aprendre dels errors, el.laborar i interioritzar el que passa. Fins i tot que la depressió pot ser un mecanisme natural per facilitar un canvi en la manera de veure el mon i replantejar-nos els objectius.
També que l' avorriment pot estresar perquè ens provoca por i alarma davant alguna cosa que no podem gestionar, l' apatia o l' abatiment.
Molt bé i què? Ara que ja sabem tot això com hem de fer per sortir d' aquest cercle?
Es pot arribar a la desesperació i a embogir, massa sovint llegim noticies de homes i dones que han pres el camí equivocat i fet alguna barbaritat.
No podríem llegir diaris ni escoltar noticies. La situació està posant al límit l' energia, les forces i els recursos de tots el que pateixen. Sentim tristesa, ràbia i por.
I surts al carrer, un dia clar, amb sol i llum, al mati. Abans només veies jubilats i turistes, ara ja no...diferents tipus de gent, vaga i deambula com jo. molts re-busquen els contenidors i papereres, empenyen carros plens de ferralla. S' asseuen cara al sol, tancant els ulls. Per passar l' estona, que acabi un nou dia...i demà què ?
Si t'ho proposes escoltes tots els sons i sorolls del teu voltant, els ocells, les cotorres, alguna botzina i alguna frase robada: no,no tornem a parlar del rei !!!
Sense adonar-me'n he anat a parar a un carreró estret amb porta de ferro, hi entro amb la sensació d' estar violant la intimitat d' algú: cases baixes, velles però acolorides amb flors a les finestres, la moto al davant protegida per un llençol de ninotets, algun cotxe antic molt ben conservat. El carreró te tres trencants, en un d' ells hi ha una altra porta de ferro, gran per que hi entrin els cotxes. Un petit oasis de silenci entre dos carrers força transitats que et fan pensar en com devia ser aquell barri abans de que creixessin els alts edificis nous que vigilen la calma d' aquest indret des de les alçades.
També deu ser un mecanisme de defensa davant de la tristesa fixar-se en els indrets més acolorits del barri, descobrint missatges i senyals intel·ligibles que t' evoquin aquesta altra emoció tan enyorada últimament: l' alegria.

Fa 23 anys

2013-03-28T20:31:00.000+01:00

Fa 71 anys tal dia com avui moria Miguel Hernàndez, i en fa 23 va néixer el Sergi.
Res en comú, nomes dates.
Fa 23 anys passejava pel passadís esbufegant i comptant contraccions, pesava 20 quilos menys i era molt feliç.
Avui ha estat un aniversari estrany, sense ell però arrossegant dos mesos d' enyorança. Avui passegem pel voltants de Sta. Caterina, com dos turistes, com si estiguéssim de vacances a un altra ciutat.
Cada dia quan camines pels barris vells de la ciutat et sembla que descobreixes nous racons, cada passeig és diferent i només t'en adones de que estas pels mateixos carrers quan busques la parada de bus més propera. Sempre és la mateixa.
Això ens ha passat avui, desprès de recorre els estrets carrers bruts, foscos, vells però plens de vida i records, fixant-nos en els vells comerços que encara sobreviuen al voltant del mercat de Sta. Caterina, que s'alça a l' esplanada, ampla, clara i lluminosa.
Aquests dies no passejo sola i ho agraeixo tant !!!!
Caminem en silenci, observant-ho tot i constatant que ens parem i fixem en els mateixos llocs i detalls, no ens cal res més. Ja pensem en tornar-hi demà.
Ens hem retrobat amb la família per dinar, deia gairebé dos mesos que no ens veiem, i tots junts hem felicitat al Sergi i mirat fotos de Paris.
Després d' una setmana dura, trista i angoixant no volia que el dia d' avui fos pitjor i m' enfonsés més...i ha esta molt bé.
Sembla mentida com ens podem conformar amb aquests petits moments.

Merde !!!!

2013-03-11T15:13:00.001+01:00

Si . En francés !!!!!
Tot anava bé, avui, el dia acompanyava !!!1 He fet un tramit burocràtic més ràpidament del que em pensava i he sortit contenta.
Em sentia privilegiada i alhora culpable de poder estar prenent un cafè a l' antic Glaciar, a la plaça Reial, un dia com avui. Envoltada de turistes, que abans de l' una del migdia ja feien cua als restaurants pe dinar...Però tothom no era turista, del registre Civil sortien parelles, acabades de casar, en petits grups de 4 o 5 persones, uns músics amb acordions, els seguien tocant-lis alguna serenata, però acabaven marxant.
Alguns d' aquells grups els he vist més tard fent cua per dinar al restaurant "Les quinze nits de la Plaça Reial", deu ser nou, no el coneixia.
Pels carrerons dels voltants, tot era diferent. De sobte, d' una bugaderia, super-moderna, surt una velleta amb cinc euros a la mà que em pregunta si se fer anar l'assecadora....li dic que no ho fet mai però que ho puc provar...la senyora em dona els 5 euros i em senyala el número de la màquina. Hi ha una mena de caixer automàtic, no massa complicat per a mi, però segur que per a ella si. M´ho agraeix moltes vegades i s' asseu a mirar la roba com dona voltes a la super assecadora.
Em fixo en els aparadors dels comerços, com sempre, em fascinen: la barreja de colors, els diferents objectes i andròmines exposades, els bars i restaurants amb aire antic i luxós, sempre descobreixo algun racó nou o al menys m' ho sembla.
I la gent, tan diversa en aquests barris, els contrastos... i els cels...procuro no mirar-los per no repetir-me i acabar fent centenars de fotos de núvols. I a les palmeres no hi ha cotorres.
I me'n adono que no he fet bé el tràmit...l' he espifiat, no he demanat el que tocava i em sento inútil emprenyada...perquè ho sabia i senzillament no hi he pensat. No ho he recordat...El certificat havia de ser en FRANCÉS !!!!!!
No sé que fer amb el meu dèficit d' atenció, o mala memòria o "despiste"...en ocasions és com si la meva memòria passes per les coses sense tocar-les, només un frec suau que no deixa empremta.

Rascacielos en Barcelona

2013-03-10T19:09:00.001+01:00

Rascacielos en Barcelona, un grupo en Flickr.

Certains regards

2013-03-10T18:43:00.001+01:00

Certains regards, un álbum en Flickr.

Dia esplèndid, amb una mica de vent...ens ha costat força arribar-hi però ho hem fet.
Vistes de totes les Barcelones , i de tots els cels possibles

Deu ser el fred

2013-02-28T10:08:00.000+01:00

Masses dies a casa, sofà, manta i pel.lis...visionant obres de fa 50 anys o d' altres de l' any passat, tant diferents però igualment interessants i colpidores. Deu ser el fred....
Si, però no aconsegueixo passejar sense passar calor i atabalar-me, m' abrigo pel fred però caminar em fa suar.
Perquè Badalona? volia veure el mar...el mar a l' hivern, al mati d' un dia laborable...en una ciutat de treballadors...sense turistes. hi arribo per un carrer comercial, sense transit, poca gent caminat i menys comprant...els dependents, netejant vidres o fent petar la xerrada a la porta.
Edificis antics, amagats entre noves edificacions, que amb prou feines et fan recordar el passat d' aquest "poble" costaner, veí de Barcelona.
El passeig marítim, ample , llarg, buit ....la via del tren omnipresent barrant el pas al mar. En algun banc un avi, o una mare jove amb el seu nadó...i de sobte un grup de homes grans, endinsats en una alegre i cridanera discussió: La derrota d' ahir del Barça !!!!! no tots eren culers, però si vens i s' acaloraven parlant sense problema, i acabaven rient .¨Ni les cotorres aconseguien ensordir la seva cridòria.

El soterrani t' acosta a la platja...una altre perspectiva...hi ha onades... i surfistes...l' Escola del Vent...
vianants solitaris, o amb gos...parelles passant fred i cordant-se la roba en sentir passes...la dona, sud-americana per l' aspecte...que li parla al seu gos en català...potser no és seu?
Les barques dels pescadors, acolorides i solitàries, semblen col·locades allà per formar part del paisatge de tan fotogèniques que son.
I el mar, mogut, fosc...el cel tapat, núvols negres acostant-se i el sol lluitant per sortir d'entre ells.
entre mig de la calima, al fons, Barcelona, la pantalla solar del fòrum destaca, el perfil de la ciutat s' endevina.
I cap a l' altre costat...el Maresme, il·luminat per algun raig de sol, rebel.. colors verds i ocres...
Et sents realment petita davant d' aquest paisatge immens...gaudeixo en poder sentir-me aixi a 20 minuts de la gran ciutat....

Badalona

2013-02-28T09:27:00.001+01:00

Badalona, un álbum en Flickr.

Bona passejada a la vora del mar

Tornar a Venècia

2013-02-20T13:12:00.001+01:00

És un somni,.

Tornar a poder llegir, feia temps que no podia...falta de temps? no ....

Avui ho he fet...he obert l' última novel.la de la Donna Leon i ràpidament m' he endinsat en el seu mon, decadent, ombrívol, i alhora vital i m' he deixat arrossegar pels canals de Venècia al costat de la seva protagonista...he entrat en palazzos antics, abandonats, enrunats, però plens d' encís i misteri.

I aleshores enyoro els carrerons estrets, foscos, humits...els cafés amb cadires de fusta...i en mirar amunt el cel blau, enlluernador.

Però camino per Barcelona, i només veig gratacels, torres altíssimes, edificacions megamodernes... avui si, només veig això....color, reflexos i gent. I m' en adono que una noticia com la de que em donaran un grau de disminució m' anima el dia. Paradoxic si, però és un bri d' esperança per intentar de nou poder tornar a treballar sense haver de patir dolor, esgotament i baixes interminables. Es com un reconeixement de que no "puc"...no que no vulgui..., de que necessito canviar de feina...perquè el que vull és treballar...no passejar per Barcelona càmera en mà, per fer-ho més entretingut`...entre gent gran, turistes i parats.