RSE - Persona, empresa i societat

Alguns reptes crucials de les escoles de negocis

josepm.lozano@esade.edu — Thu, 24 May 2012 10:38:00 GMT

A propòsit d'un estudi que estic duent a terme, he llegit un interessant informe -encarregat per una institució USA de referència en la formació de directius, no per intel·lectuals marginals- que planteja quins són els principals reptes que han d'afrontar les escoles de negocis. Aborda diversos apartats (currículum, alumnat, professorat, investigació, docència, relacions ...) i en tots ells segueix la mateixa pauta: què ha passat en els darrers 25 anys, quin és l'estat de la qüestió (resultat d'un ampli conjunt d'enquestes, entrevistes i visites), quins canvis s'han produït en la societat, i què és el que les escoles de negocis haurien de prendre en consideració com a resultat de tot això.

L'informe és extens i molt complet i, per tant, d'impossible resum. Consegüentment, em limitaré a recollir alguns aspectes que assenyala en relació amb alguns temes que a mi em semblen especialment rellevants i m'interessen més directament. Però que considero que tenen valor en si mateixos, i perquè a més l'informe indica que són claus per definir el futur de les escoles de negocis.

L'educació que ofereixen les escoles de negocis té el risc de ser excessivament tècnica, quantitativa i analítica. Com a conseqüència l'aproximació a l’empresa que fomenten pot ser massa unidimensional i enfocada només a donar prioritat a aquests aspectes. La consideració de les dimensions personals i relacionals de la gestió està minimitzada o és poc rellevant.

Encara que a les escoles es parla de canvi i d'adaptació a les noves realitats, l'ambient que es respira en moltes d'elles i entre els seus responsables és d'una certa autosatisfacció, i sembla que hi ha poca percepció que calguin canvis substantius i sistèmics.

Quan es plantegen qüestions empresarials en la formació no se solen integrar les dimensions ètiques que totes tenen, per bé que el que ha passat en els últims anys ha posat de relleu la seva necessitat. Es reconeix que aquesta integració no és fàcil, però s'insisteix en el risc que les escoles es tranquil·litzin pel fet que, com a màxim, descarreguen en determinats cursos l'enunciat de principis generals de moral.

Un altre problema que assenyalen els autors és que una majoria rellevant dels alumnes que s'apropen a les escoles de negocis no ho fan per interès genuí i intrínsec pel que allí s'ensenya, sinó perquè la consideren una excel·lent palanca per a la seva carrera professional i una bona oportunitat per accedir a remuneracions significatives. De fet, una raó preeminent per escollir assistir a una escola de negocis no és ni l'enfocament, ni el contingut, ni la pedagogia, ni el model educatiu, sinó l'expectativa del nivell de salari a la sortida de l'escola.

Les escoles de negocis han confós el significat del servei que ofereixen, especialment en tant que són centres acadèmics. En molts casos "servei" s'entén com a adaptació -i, de vegades, submissió- a les tendències i criteris dominants en la cultura empresarial vigent, renunciant al paper (que haurien de jugar) de cuestionadores informats i crítics constructius. Les escoles de negocis -diuen els autors- han de servir la professió, però això en cap cas significa limitar-se a fer el que la professió espera que facin.

La formació que ofereixen té una alta qualitat pel que fa a l'especialització i el nivell de les peces que configuren la seva oferta formativa, però resulta fragmentada i no permet una integració orientada a la comprensió de la complexitat de les situacions que han de viure els directius, i a la capacitat de tenir en compte els contextos socials i valoratius en què les empreses actuen.

Els currículums de les escoles de negocis han caigut en la temptació d'oferir cada cop més únicament temes relatius a la gestió empresarial. Haurien de considerar que no és possible una bona formació per a la direcció d'empreses si els currículums dels seus diversos programes no incorporen continguts de ciències socials, matemàtiques o humanitats (posen com a exemple una cosa que a nosaltres ens pot resultar xocant: un curs de mitologia grega no s’hauria sacrificar a l'altar de les optatives avançades en management). La seva conclusió és que el repte de les escoles de negocis, si volen preparar per al segle XXI, és que han de comprendre la importància d'ampliar la seva perspectiva en la preparació dels seus estudiants.

Això només són, doncs, uns apunts d'alguns reptes que aquest informe planteja a les escoles de negocis, sobre els que em sembla que val la pena reflexionar i debatre.

Ah!, per cert, gairebé me n’oblido: aquest informe es va publicar el... 1988.

L’Argentina avui

josepm.lozano@esade.edu — Thu, 17 May 2012 11:32:00 GMT

Podríem comparar la situació actual d'Espanya i Argentina amb una anècdota apòcrifa de la Primera Guerra Mundial. Un destacament militar alemany escriu un telegrama als seus aliats austríacs: "Aquí la situació és seriosa, però no catastròfica". La resposta austríaca diu: "Aquí la situació és catastròfica, però no seriosa". Habituats a viure enmig de la catàstrofe, els argentins s'han acostumat a no prendre’s la vida massa seriosament. Mirem de fer un breu repàs del país.
Argentina ha patit processos continuats d'involució i inestabilitat política amb un protagonisme accentuat de cabdills militars o polítics, oscil·lant entre ideologies progolpistes o revolucionàries. De 1900 al 1983 Argentina ha tingut 24 governs il·legals i 14 cops d'Estat reeixits, el que equival a 22 anys de governs militars i a 12 anys de governs de legalitat dubtosa. Tot i el nou procés democràtic de les últimes dècades, la cultura dels lideratges cabdillistes o de presidencialismes autoritaris amb vocació hegemònica s'ha mantingut (Yrigoyen 8 anys, Perón 11 anys, Alfonsín 5 anys, Menem 10 anys, i Néstor i Cristina Kirchner 8 anys), afeblint el sistema de partits, minvant la qualitat de l'administració pública i dels quadres de govern, danyant el bon funcionament constitucional de les institucions republicanes i federals i afavorint una cultura ciutadana demandant de proteccionisme extrem. A això s'afegeix l'estancament de la seva integració regional al Mercosur, el manteniment de conflictes permanents amb altres països i un nivell de corrupció que la situa, segons Transparència Internacional, al número 100 d'un total de 182 països.
L'actual govern promou una economia subsidiada, semitancada, orientada a la substitució d'importacions (amb un clar biaix antiagropequari) i antiexportadora, caracteritzada per una alta inflació endèmica amb valors anuals superiors al 25% i per una caiguda en picat de la competitivitat. Bona part dels governs anteriors han compartit de manera transversal una política econòmica de trets populistes que ha afectat greument la distorsió dels preus, alts nivells de despesa i endeutament públics, l'augment dels subsidis i que ha fet insostenible la seva economia en el mitjà i llarg termini. Tot això amanit amb una organització empresarial feble.
L'intervencionisme estatal en l'àmbit institucional (per exemple, a l'Instituto Nacional de Estadística que falseja la inflació real, o a la Secretaría de Comercio, que fixa a dit els preus dels productes bàsics) o en l'àmbit econòmic, ha anat sovint acompanyat de sobtats canvis en les regles de joc i violacions sistemàtiques dels drets de propietat (imposició injustificada i discriminatòria de gravàmens i tributs, retencions de dipòsits i bons sobirans, expropiacions i fins i tot confiscacions) que danyen els dipòsits bancaris, accentuen les fugues de capitals, redueixen els nivells d'inversió i provoquen que els agents econòmics modifiquin el seu comportament cap a un biaix curt-terminista. I tot això, com hem vist recentment en les declaracions d'Axel Kicillof (viceministre d'economia i actual administrador d'YPF) amb un manifest menyspreu a les denúncies nacionals i internacionals d'inseguretat jurídica i incertesa econòmica. Les autoritats assumeixen sense complexos l'incompliment irregular respecte de les seves obligacions sobiranes. El poder judicial resta subordinat al poder executiu aproximant el país a la definició d'un "Estat gamberro". Els mitjans de comunicació més prestigiosos i independents, com el grup Clarín o la Nación, pateixen cada dia les escomeses i persecucions del govern. I els joves kirchneristes de la Cámpora, autodenominats "soldados de Cristina", no temen declarar en públic que "vamos a por todo".
Davant aquesta espasa de Dàmocles, la resposta dels argentins ha consistit en viure al dia bolcant-se al consum en els moments de bonança o bé acumulant actius a l'estranger mitjançant la fuga de capitals, sobretot en dòlars. A finals de 2009 aquests actius ascendien a 141.944 milions d'US $, és a dir, el 46'6% del PIB d'aquest mateix any, probablement el nivell més elevat de tot el món. Això dóna una idea de quin és el risc percebut actual d'expropiació per part dels propis ciutadans. Des del punt de vista internacional, aquesta inseguretat es manifesta també en la reduïda inversió estrangera. El 2011 Brasil va atreure 66.700 milions de dòlars, Xile 17.600, Colòmbia 14.400 i Perú 7.900. Argentina, segona economia del con Sud, només va rebre 6.300 milions (procedents majoritàriament del Brasil i la Xina, ja que nord-americans i europeus, amb l'excepció d'Espanya, ja fa temps que van decidir no fiar-se d'aquest país).
El president Eduardo Duhalde afirmava el març de 2002 que Argentina era un país condemnat a l'èxit. Parlem d'un país riquíssim, gran productor de matèries primeres i amb ingents recursos naturals. Però Eudardo Van Der Kooy, director de Clarín, també ens recorda que l'Argentina és la nació que en només 30 anys "va declarar la guerra a l'OTAN a les Malvines, va fer el default més gran de la història, va forçar una reestructuració del seu deute i ara opta per l'expropiació de la seva empresa principal ". Com dèiem al principi, "la situació és catastròfica, però no seriosa".

[Artícle publicat conjuntament amb Àngel Castiñeira a La Vanguardia el 11.05.12]

Un apunt al debat sobre les escoles de negocis a partir de les propostes de P.-H. Kolvenbach

josepm.lozano@esade.edu — Thu, 10 May 2012 15:28:00 GMT

Estem immersos arreu del món en un gran debat sobre la raó de ser de les Business Schools (BS) i la seva contribució a les empreses i a la societat. Però en aquest debat, de fet, hi ha dos debats superposats. En primer lloc, el debat sobre les BS com a tals, si realment estan al servei de la millora de les organitzacions, o si més aviat estan al servei d’una lògica acadèmica i corporativa tancada en ella mateixa. En segon lloc, fins a quin punt són co-responsables de la manca de responsabilitat social (RSE) que s’ha exhibit en els darrers anys en determinades pràctiques empresarials. Des del meu punt de vista, el principal error davant d’aquests dos debats és creure que són només debats sobre curriculums (que també ho són, sens dubte). Però no són només debats sobre curriculums perquè, en darrer terme, el que hi ha en joc és un repte d’identitat, de les BS en general i de cada una d’elles en particular. Ara que els rankings han posat les BS en fila índia, convé començar-se a plantejar si a tot el que pot aspirar una BS és a fer millor que les altres el mateix que fan totes elles. En les BS cada cop sembla més clara i és més gran la tensió entre tenir com a referència la missió o tenir com a referència els rankings... però, si parlem de business education, d’un ranking mai no en pot sortir un projecte educatiu.

Ara bé, si es tracta d’un repte d’identitat, com es pot plantejar aquest repte? Tota identitat té dues dimensions, cap endins i cap enfora del subjecte: com m’afirmo i com em projecto; quin lloc ocupo i com em reconeixen. Les dues dimensions són necessàries, però també és necessari un punt d’equilibri, i no sotmetre una dimensió a l’altra. La preocupació per la identitat sempre ha estat rellevant en certes BS. Però ha sovintejat una deriva a reduir la identitat a dimensions internes, a través de declaracions, programes educatius o activitats extra-acadèmiques. Des del punt de vista de la identitat, la preocupació per la diferenciació hauria de ser inseparable de la preocupació per la rellevància. Una identitat sana ha de poder integrar diferenciació i rellevància, sense viure-les en termes esquizofrènics. Perquè si es cau en una identitat esquizofrènica, en el límit, el risc per a les BS compromeses amb la seva missió serà reduir la diferenciació a activitats extracurriculars i/o optatives més o menys significatives, per una banda; i reduir la rellevància a un currículum homologable a qualsevol altra BS, per una altra.

És possible que coherència i contribució estiguin intrínsecament interrelacionades? Per explorar aquesta qüestió em recolzo en la proposta que va fer P.-H. Kolvenbach (anterior Pare General de la Companyia de Jesús) perquè crec que pot no quedar limitada a determinades BS sinó que pot configurar una proposta significativa per a qualsevol BS en el context del debat actual sobre el seu futur. Kolvenbach va reformular la tradició jesuítica de la Ratio Studiorum ressaltant que una universitat dels jesuïtes s’hauria de moure en quatre coordenades: utilitas, iustitia, humanitas, fides. Crec que és possible una relectura d’aquest marc de referència des d’una perspectiva que pugui esdevenir rellevant per a qualsevol escola de negocis. Quan, per exemple, Kolvenbach afirma que "l’educació jesuítica ha consistit en una lliuta per la dignitat humana i els drets humans, la llibertat il·lustrada de la consciència i la llibertat responsable de la paraula, el diàleg respectuós i una pacient promoció de la justícia", hom es pot preguntar si la frase també pot tenir ple sentit per a qualsevol persona o institució sense l’adjectiu "jesuítica". En quina direcció es podria respondre aquesta pregunta?

Utilitas. No hi ha cap mena de dubte que l’educació d’una BS ha de ser excel·lent en continguts i en el desenvolupament de competències, habilitats i capacitats. Ha de fornir els recursos necessaris per al desenvolupament d’una carrera professional. Però, per això mateix, ha de contribuir a la construcció d’una certa identitat professional que inclogui la internalització dels valors i criteris propis de la professió, qüestió avui present fins al punt que hi ha un debat obert sobre la possibilitat d’un oath propi de les BS. Perquè semblaria que les BS han de formar persones no tan sols capaces de gestionar i assolir objectius sinó també d’elaborar conscientment el seu propòsit professional, i d’anar més enllà d’una idea d’èxit centrada només en elles mateixes. Quin és el model d’excel·lència i, sobretot, d’èxit professional que proposen i reforcen en la pràctica les BS? Capacitar professionals no és tans sols fornir-los de recursos, sinó proposar –i confrontar-los amb- els models d’èxit professional acceptables i rebutjables.

Iustitia. Si una cosa ha tingut pes en el debat sobre el model d’empresa dels darrers anys és la pregunta per l’impacte social i ambiental de les activitats empresarials. La RSE ha passat a formar part de les agendes corporatives, del debat públic i dels currículums de les BS. Amb resultats desiguals i des de postures diverses, parlar-ne ha estat difícilment qüestionable. Curiosament, però, la manca d’un marc de referència ha estat tant evident com inqüestionada, i ha predominat un enfocament que ha prioritzat la reducció de la RSE a la gestió de riscos i a la relació amb els stakeholders. Ha estat un debat sobre el model d’empresa sense cap connexió amb el debat sobre el model de societat en el que aquesta empresa s’inscriu. A diferència de quan es parlava de Business Ethics, resulta simptomàtica la gairebé total absència en els plantejaments de la RSE de qualsevol referència a la justícia, o a la construcció d’una societat justa. Quines són les possibilitats i els límits d’una RSE òrfena de filosofia social i sense cap vincle amb alguna concepció de la justícia social? Tenen les BS alguna cosa a dir al respecte?

Humanitas. En la business education cada cop hi ha més consciència que no es poden formar professionals sense formar la persona que hi ha darrera el professional. L’incipient debat sobre la presència –o absència- de les humanitats en la formació de directius n’és una bona mostra. Al capdavall, el que convé preguntar-se és si és possible formar líders responsables sense formar persones que ho siguin. Pot haver-hi qualitat professional al marge de la qualitat personal? Avui que es parla tant de formar, captar i retenir el talent, s’oblida que el talent no és una mena de pròtesi intercanviable sinó que està en les persones. El coneixement està en les persones; les persones són coneixement. Gestionar el coneixement és gestionar persones; gestionar persones és gestionar el coneixement. Reconèixer el vincle intrínsec entre talent professional i talent personal, comporta que, en el límit, no hi pot haver desenvolupament professinal sense desenvolupament personal. I afrontar aquest darrer explícitament és un dels grans reptes que se li plantegen avui a qualsevol BS: en el futur immediat, serà possible la Business Education sense integrar una proposta educativa que s’adreci a la persona completa i a la seva qualitat humana? És a dir es tracta de saber si en parlar d’educació es limita o no a considerar esquizofrènicament –i utilitàriament- les persones que passen pels seus programes com mers portadors de competències professionals.

Fides. En el context intern d’una BS d’inspiració cristiana té ple sentit parlar de fides; un parlar, però, sempre en equilibri intestable entre ser exclusiu o inclusiu. Tanmateix, si ampliem la perspectiva no podem deixar de constatar el creixement tant reflexiu com pràctic de tot el que fa referència a la relació entre espiritualitat i management. Però això pressuposa i comporta una comprensió de l’espiritualitat que no s’identifica amb un sistema de creences i que permet parlar també d’una espiritualitat laica. En darrer terme, el que hi ha en joc és la connexió de les persones amb les seves més profundes aspiracions i amb una comprensió de la realitat que vagi més enllà d’elles mateixes. En el context actual de canvi accelerat (que és una combinació de crisi i innovació) el debat en la formació de directius ja no es pot reduir a treballar sobre el què fan i el com ho fan, sinó que ha d’incloure l’atenció explícita a la font que nodreix l’acció i a la consciència des de la qual actuen i, consegüentment, la cura de la connexió amb la pròpia font de vitalitat i la cura de l’elaboració de la consciència.

Utilitas, iustitia, humanitas, fides. Aquestes quatre dimensions no s’han de concebre com una suma d’elements, sinó com un conjunt integrat, cap dels quals és prescindible, i que se sostenen mútuament: no és un menú disponible per a un servei a la carta. Però, per això mateix, es poden concebre com una proposta des de la pròpia identitat que no s’orienta només endins (diferenciació), sinó també enfora (rellevància). Una proposta que s’arrisca a plantejar que professionalitat, justícia, humanitat i espiritualitat poden ser un marc de referència plausible a proposar en el debat públic sobre el futur de les BS.

Quines empreses necessita el món? Quin món construeixen les empreses?

josepm.lozano@esade.edu — Thu, 03 May 2012 14:25:00 GMT

L’RSE i la sostenibilitat avui corren el risc de quedar atrapades en la seva agenda, en la munió de temes que cobreixen. Això no és dolent ni menystenible, ans al contrari. Bona part del seu impacte en la gestió empresarial passa per desenvolupar i seguir desenvolupant eines pràctiques per afinar el tractament de tots aquests temes. Des de la rendició de comptes fins a la filantropia; des del voluntariat corporatiu fins a la conciliació; des de la gestió ambiental fins els requeriments a la cadena de proveïdors; des de les polítiques de drets humans fins les polítiques d’incentius i els criteris de les carreres professionals; des de… deixem-ho aquí. Perquè al final el que va resultant cada cop més evident és que es poden fer canvis –i canvis significatius- en molts d’aquests àmbits sense modificar ni un milímetre la mentalitat empresarial, la visió de l’empresa i el marc de referència des del que s’estableixen les seves prioritats. Dit altrament, és possible una política empresarial que parla d’RSE i sostenibilitat que no sigui en el fons més que una agenda adaptada a les noves demandes socials, però gestionada des d’una mentalitat empresarial absolutament convencional. Per això el debat de fons pendent, de vegades bloquejat per la mateixa retòrica de l’RSE i la sostenibilitat, és el debat sobre el propòsit de l’empresa, al servei de qui està, quina és la seva contribució, com es governa, com assumeix els reptes que té plantejats la societat i com hi respon. Ja no es tracta només de quins són els impactes i les pràctiques empresarials. Es tracta de quin és el lloc i la contribució de l’empresa en la nova societat emergent. Que no podrà emergir sense les empreses. Però que tampoc no podrà emergir segons quin sigui el model d’empresa dominant i triomfador.

Per això una empresa orientada a la RSE i a la sostenibilitat que només estigui centrada en l’agenda acabarà perdent pistonada. Perquè perdrà la referència de quina és la seva contribució i acabarà oblidant una vegada més que les persones vivim en societats, i no en mercats. I que, per tant, quan treballem per promoure un determinat model d’empresa ho fem, sí, pensant en l’empresa, en la seva especificitat i en la seva funció, perquè volem més i millors empreses; però ho fem també pensant en la societat que estem construïnt i en la manera que les empreses hi contribueixen. El tant lloat i citat –amb raó- Adam Smith va posar com a referència en el títol del seu llibre la riquesa de les nacions, no la riquesa de les empreses. Perquè l’afirmació i la defensa de les empreses i del mercat no es quelcom que se sosté per si mateix, sinó en funció del tipus de societat que contribueix a construir. I avui ja no podem parlar de les nacions (i també de la seva riquesa) sense parlar de la societat global (i també de la seva riquesa i de la seva distribució).

Al capdavall, si ens cal un debat a fons sobre el propòsit de l’empresa no és perquè no tinguem idees sobre l’empresa i ens en faltin, o perquè ens agradi passar l’estona fent seminaris, sinó perquè avui en el nostre planeta estem davant d’una cruïlla plena d’interrogants. Es pot produir una gran transformació, sens dubte, i l’acceleració dels canvis que estem vivint ens mostra les potencialitats que tenim al nostre abast. Però això no és inexorable, ans al contrari. Molts escenaris que es plantegen avui ens diuen que no podem descartar una nova barbàrie (o, si ho preferim, noves barbàries). O podem continuar amb l’actual incrementalisme intestable, barreja de por al canvi, fascinació per la tecnologia, i defensa dels interessos establerts. Per això el debat sobre el propòsit de l’empresa i, per tant, sobre el seu model de gestió no és un debat simplement econòmic, sinó un debat públic perquè afecta a l’espai públic que compartim entre tots.

Així doncs, el debat i els plantejaments a què em refereixo no es limiten a pràctiques empresarials, sinó a models i projectes empresarials. La qüestió central, doncs, és el projecte d'empresa en i per al qual treballem, la seva contribució a les persones i a la societat. No estic millor en RSE i en sostenibilitat pel sol fet que faci o no faci això o allò (el que sigui: memòries, productes o serveis verdes o socials, filantropia, conciliació ...) sinó en funció del tipus d'empresa en què m'estic convertint a través de tot -tot- el que faig. Convé no oblidar mai que el principal instrument per transmetre valors és el pressupost, perquè al final és quan s'estableix i clarifica el que realment importa. Per això és fonamental assumir que es pot -i s'ha de- parlar de RSE i de sostenibilitat també quan es produeixen situacions complicades (ajustaments, reorganitzacions, etc.), Perquè la RSE i la sostenibilitat no són un luxe per a quan les coses van bé, sinó una manera de fer empresa que es modula -com tot a l'empresa- en el difícil equilibri entre direccionalitat i adequació a les circumstàncies. Al cap ia la fi, sempre he considerat i insistit que el veritable sinònim de RSE és bona gestió... però, és clar, això requereix que ens aclarim a quina de les diverses bones gestions possibles ens referim.

I això ens porta més enllà d’alguns debats estèrils sobre terminologia. No perquè les maneres de parlar no siguin importants, perquè ho són: la manera com parlem és un bon predictor del que fem. El que són estèrils són els debats terminològics tancats sobre si mateixos. Perquè en el context empresarial els termes són adequats no per la seva precisió acadèmica sinó per la seva capacitat de reflectir una cultura d’empresa. Sovint sostenibilitat funciona com a sinònim d’RSE o de ciutadania. I això passa també en les empreses que ho assumeixen com un enfocament global, perquè sempre s’aborda des d’accents diferents: més a partir de les dimensions socials o més a partir de les ambientals. Però, sigui quin sigui el nom que es faci servir, el que marca la diferència és que del que parlen no és de gestionar impactes (siguin socials, siguin ambientals) sinó de convertir la sostenibilitat i la responsabilitat en una dimensió transversal a l'empresa.

Sobre espiritualitat, management i altres curiositats

josepm.lozano@esade.edu — Fri, 27 Apr 2012 11:11:00 GMT

Els plantejaments sobre el lideratge tenen característiques cada vegada més qualitatives. Em sembla molt bé. I en aquest context ha emergit una certa atenció a l'espiritualitat. En seminaris, programes de formació o processos de coaching cada vegada es fa més ús de mètodes, pràctiques i terminologies provinents de diverses tradicions espirituals (meditació, silenci, presència, consciència lúcida, distanciament, etc.).

He de confessar que quan sento o llegeixo determinada retòrica "espiritual" en el context de la formació de directius em ve sovint a la memòria la frase d'aquell diputat de la difunta UCD quan va dir "a terra, que vénen els nostres". No hi ha dubte que si aquesta retòrica és ben rebuda és perquè es detecta un problema greu i creixent, i s'identifica una necessitat. La vida empresarial i la funció directiva avui estan sotmeses a uns nivells de pressió, exigència i incertesa que resulten difícils de suportar i d'integrar. La complexitat de les relacions i les tecnologies és també creixent. L'obsolescència dels enfocaments tradicionals del management basats en el binomi jerarquia-control es posa de manifest dia rere dia, i gestionar equips no requereix només determinades habilitats, sinó arribar a una determinada manera de procedir, que sempre és el reflex d'una manera de ser . Els punts d'ancoratge vital són mòbils, perden solidesa, no són necessàriament compartits amb qui es comparteix l'activitat professional, i els discursos institucionalitzats (morals, ideològics o religiosos) difícilment poden exercir aquesta funció. Tot això desemboca en la necessitat que tenen les persones de suport i referències per no perdre’s a si mateixes i deteriorar les altres en l'exercici de les seves responsabilitats. Qui requereix suport és la persona, no el directiu... però per raons de treball, no merament personals. Recordem un informe d'Aspen Institute: "el directiu del futur haurà de conèixer el seu treball tan bé com a si mateix". Només el del futur?

En els àmbits organitzatius, doncs, es detecta el desig d'una major profunditat i un millor autoconeixement... com una cosa vinculada a i exigida per les necessitats actuals de la gestió. Per això cada vegada s'ofereix als professionals ajuda i acompanyament -sovint personalitzat, cara a cara- per al desenvolupament de processos personals de canvi, que inclouen la necessitat d'adquirir una major consciència del que cadascú busca a la vida i dels objectius que es proposa, i per això se'ls dóna suport i recursos i, si cal, també se'ls interpel·la personalment. En aquest procés de desenvolupament no es treballa només sobre comportaments i reaccions, sinó també, si cal, sobre assumpcions, patrons de conducta i compromisos que afecten el sentit de la pròpia vida. Però es tracta de donar suport per viure un procés amb més consciència i lucidesa, i no de portar a ningú a cap lloc preconcebut. El supòsit és, en el límit, una declaració de confiança en la persona i els seus propis recursos per tal que pugui assolir la plenitud i l'equilibri vital a la feina, perquè no quedi atrapat en les seves circumstàncies, assoleixi una major concentració i no quedi a la deriva en els vaivens de la vida professional... I per a això, entre altres recursos, molt sovint s'ofereixen instruments (instruments?) provinents de les tradicions espirituals: recessos, espais de silenci, ioga ... o directament pràctiques de meditació.

Així doncs, la porta d'entrada de "l'espiritualitat" en la vida empresarial, des del meu punt de vista, no ha estat tant una reflexió estratègica sobre l'empresa i el propòsit de l'empresa, ni una anàlisi sobre els canvis socials i axiològics ( ni de bon tros el resultat d'una aproximació específica des de les pròpies tradicions espirituals), sinó la necessitat de donar resposta a reptes pràctics que es generaven en el desenvolupament del lideratge.

Però si volem postular l'espiritualitat en les organitzacions, sobre quins paràmetres hauríem de treballar? Prenguem un exemple simple i prosaic (però, al capdavall, la gran majoria de les coses en les empreses són simples i prosaiques): en moltes ocasions es vincula "l'espiritualitat" a la reducció de la tensió i l'estrès (cosa, per cert , verificada empíricament). Ara bé: es tracta de suportar millor l'estrès sense modificar les condicions organitzatives que el fan possible?; es tracta de promoure un tipus de transformació personal en la confiança que, si es fa a fons i es generalitza, això comportarà canvis organitzatius respecte les condicions que generen estrès?; es tracta de fer a la gent més resistent per tal de poder augmentar la tensió?; es tracta de treballar amb persones claus de l'organització perquè qualsevol canvi en elles implica canvis organitzatius? O, en un altre registre, quan s'associa "l'espiritualitat" a la capacitat de dinamitzar processos de canvi en contextos de pluralisme axiològic i d’incertesa en la mesura que "l'espiritualitat" permet generar sentit, propòsit, unitat i profunditat al treball: què és el que es busca primàriament? (o què està al servei de què?).

En resum, aquí la qüestió de fons a debatre és que l'empresa (al mercat) es mou per la lògica de l'interès. No es redueix a la lògica de l'interès, però en general no actua al marge de la lògica de l'interès. Però, és clar, en moltes tradicions serioses s'ha insistit en plantejaments del tipus: "no pot donar-se un veritable camí espiritual sense aquesta acció desinteressada a favor de tota criatura". Postular "l'espiritualitat" en l'empresa és postular per a l'empresa "una acció desinteressada sense condicions"? De quin tipus de "espiritualitat" estem parlant?

Les dinàmiques empresarials no ho converteixen tot en or (què més voldrien!), però sí que ho converteixen tot en instrument o, si més no, tot té sempre un component de "mitjà per un fi". Però almenys, per respecte i serietat, convindria no incrementar les minutes i la facturació a força de manipular amb una pretensió instrumental un quelcom que sempre ha estat la invitació a fer un procés d'indagació personal que té valor per si mateix.

En el passat vàrem dedicar molt de temps a discutir si la religió era o no l'opi del poble. Ara tampoc és cosa de convertir acríticament l’"espiritualitat" en alcohol per a legionaris (empresarials).