RSE - Persona, empresa i societat

El tabú basc

josepm.lozano@esade.edu — Mon, 17 Jun 2013 08:35:00 GMT

Els proposem un experiment, senzill i fàcil, que demana el seu temps. Sempre que dialoguin amb persones (i, sobretot, amb polítics) de les òrbites socialista i popular -i no cal dir amb els descontextualitzats i universals ciutadans del món- sobre les relacions Catalunya-España, quan comenci la coneguda lletania de recriminacions sobre insolidaritat, igualtat, nadie es más que nadie, etc., en lloc de seguir argumentant preguntin simplement com valoren el concert basc i el sistema navarrès des dels criteris que s'apliquen a Catalunya. Prenguin-s’ho amb calma, insistim. Perquè la primera fase de la resposta sol ser una llarga xerrameca sobre la immaculada constitució i la història. Quan el seu interlocutor hagi acabat acceptin-li la resposta, però insisteixin en la necessitat d'adoptar el mateix criteri, ni que sigui com a hipòtesi: si a Catalunya no se li pot acceptar el principi d'ordinalitat, o el pacte fiscal, o el que sigui en nom de principis de solidaritat, equitat, etc.; en nom d'aquests principis i només pensant en aplicar els mateixos principis que s'exigeixen a Catalunya, què s'opina del concert basc? La pregunta no sembla complicada de respondre, si l'interlocutor ha exhibit alguns principis clars i està mínimament informat. Doncs bé: si alguna vegada algun polític dels perfils esmentats contesta amb claredat agrairem la informació, perquè mai no ho hem aconseguit, ni tan sols off the record.

És curiós constatar com tots els monagos i rodríguez ibarra que hi ha hagut a Espanya tenen claríssims els principis i criteris dels que Catalunya no pot escapar i, simultàniament, que mai se'ls hagi acudit aplicar-los a la situació basca i navarresa i treure’n conclusions. I això que només demanem una opinió coherent. A falta de respostes, ens venen al cap tres alternatives: o que són selectius en l'aplicació d'aquell criteri que va proferir un destacat polític espanyol segons el qual la solidaritat només s'ha de practicar amb els béns aliens; o que, en contra del que diuen, la solidaritat i l'equitat no són valors superiors perquè no cal exigir-los a tots per igual (i caldria aclarir per què); o han de reconèixer que la constitució constitucionalitza un cert grau d'insolidaritat i falta d'equitat. O, simplement, que la constitució s'aplica segons convé, com va posar en evidència Alfonso Guerra en vantar-se de cepillar l'estatut català, però que amb gran alegria va colar un estatut per a Andalusia l'aprovació del qual va violentar la constitució. Per sortir de dubtes sobre tants interrogants, hom podria plantejar almenys que la transparència, amb llei o sense, afectés també tant al com (pecat greu de bilateralitat) com al resultat del càlcul del cupo basc. No és probable, ens temem.

El concert basc és el gran tabú de la política espanyola, mentre els insolidaris som els catalans. Algun dia esperem que s'analitzi l’ordit d’aquest cove, encara que la conclusió sigui políticament incorrecte. És clar que al final la raó esgrimida per negar alguna cosa semblant al concert a Catalunya (la proposta de pacte fiscal no arribava ni a això) resideix en el seu diferent pes percentual sobre el PIB espanyol, cosa curiosa en boca dels que ens acusen als catalans d'interessats només en els diners. Hem d'aguantar que socialistes i populars neguin cap possibilitat d'asimetria i tracte bilateral pel que fa a Catalunya, i a sobre hem d'escoltar els mateixos socialistes i populars dir que el concert basc no es toca. La clàusula Camps no hi és a la constitució, però sí que està selectivament dirigida a Catalunya en les mentalitats polítiques espanyoles. Plantegin algun interrogant a socialistes i populars sobre el concert basc, i poques diferències trobaran entre Mayor Oreja, Patxi López i els líders de Bildu. I, mentrestant, vegin on para el tremolós intent d'Alicia Sanchez Camacho de parlar d'un tracte singular per a Catalunya o recordin Patxi López enorgullint-se que no feia retallades, amagant la seva asimetria bilateral en una fumera de dreta-esquerra. Ja se sap que hi ha polítics sàdics i imbècils als quals els encanta fer retallades i perdre suport electoral. I tot amanit amb l'apel·lació a altíssims valors universals que, segons sembla, preocupen a tothom menys als catalans

En fi. Només demanem el modest exercici intel·lectual d'aclarir què li dirien al País Basc i a Navarra si els valoressin amb els mateixos criteris que s'exigeixen per a Catalunya. I viceversa. És pura curiositat, és clar. I més ara que tenim a l'horitzó una reforma constitucional. O també serà selectiva? D'entrada ja sabem que d'asimetria, bilateralitat i ordinalitat, res de res; i que l'estatus basc i navarrès no es toca. Això ajuda potser a comprendre millor l'independentisme català. No s'ha entès una cosa molt rellevant: que l'independentisme per convicció només és una part de l'independentisme català actual. Existeix i augmenta un independentisme per exclusió o derivació, que considera que totes les altres vies són vies mortes o tancades. Això no vol dir que no estigui arrelat i assumit, que no funcioni com una convicció i que sigui reversible.

En qualsevol cas, quan escoltem apel·lacions a la solidaritat i a la impossibilitat de la bilateralitat i l'asimetria, mirem al País Basc i a Navarra i ens meravellem del silenci que els envolta al respecte. I aleshores pensem que els capdavanters de tan alts valors tenen un compromís selectiu amb ells. Perquè probablement el problema no el tenen amb l'aplicació d'aquests valors. El problema el tenen amb Catalunya.

[Article publicat a La Vanguardia amb Àngel Castiñeira el 17.06.13]

Lideratge i ètica pública

josepm.lozano@esade.edu — Mon, 10 Jun 2013 05:51:00 GMT

Ara fa vint anys que es va constituir l’Associació Catalana de Gestió Pública (ACGP). La seva existència és un bon indicador de la trajectòria i evolució del nostre sector públic i dels seus directius, perquè d’una banda presenta encara trets institucionals "juvenils", però alhora mostra la solidesa d’un col·lectiu que explicita la seva necessitat de definir i actualitzar la seva identitat i d’aprofundir i millorar en la seva professionalització i reconeixement social.

Un país és madur quan s’adona que la professionalització dels seus directius públics és un element clau per a la millora del rendiment institucional i quan treballa de manera constant en la reforma de les seves administracions.

Autors com ara D. Acemoglu i J. A. Robinson, a Per què fracassen els països (2012) han mostrat que la riquesa de les nacions no depèn ni de la seva situació geogràfica, ni de la seva cultura, ni de la ignorància o coneixement dels seus polítics, sinó que ve determinada sobretot pel procés històric de desenvolupament institucional (polític i econòmic) establert per les seves elits. Aquestes poden afavorir institucions extractives o inclusives. Les primeres provoquen ineficiència, opressió, desigualtat, clientelisme i corrupció. Les segones, en canvi, generen prosperitat. A les primeres se les denomina extractives perquè estan estructurades per a que un grup reduït de persones pugui extreure els recursos de la majoria en benefici propi i utilitzar-los després per consolidar el seu control i poder polítics. Ara bé, hi ha determinades conjuntures crítiques que poden afavorir el canvi institucional a fons. La greu crisi econòmica actual que patim a casa nostra o les propostes de canvis substantius en les relacions Catalunya-Espanya poden ser catalogats, de ben segur, com a conjuntures crítiques i, per tant, són factors que poden afavorir també canvis radicals i de millora en la trajectòria de les nostres institucions públiques. La crisi (econòmica i política), doncs, pot ser emprada o bé per aplicar indiscriminadament retallades en el sector públic repetint el mantra de fer més amb menys, o bé per fer millor les coses i fer-les de manera diferent, per repensar de dalt a baix la funció de la nostra administració pública augmentant la seva capacitat de gestió, la seva solidesa institucional i la seva generació de valor als ciutadans, en termes d’eficiència i productivitat.

Al sector públic hi ha molts professionals excel·lents. Però hi ha dèficits organitzatius, tant de direcció com de gestió (ineficiència, incompetència, solapaments, sobreregulació, burocratització, incompliments, rigidesa, manca de professionalitat, absència d’instruments estratègics, manca d’avaluació de resultats) i dèficits ètico-polítics (opacitat, colonització pels partits polítics, manca de control social, clientelisme, corrupció) que ens són ben familiars perquè els coneixem i els patim diàriament. En gran mesura són una còpia exacta dels mateixos dèficits presents a les administracions públiques espanyoles.

Però, malgrat això, la resposta habitual dels governs i dels aparells dels partits ha estat l’alentiment de tota reforma i la colonització del servei públic en els llocs directius tot considerant-lo un espai de col·locació per als seus càrrecs polítics. D’aquesta manera, tots sense excepció reforcen el model d’institució extractiva, basat en dirigir clienteles i lleialtats mitjançant el repartiment de càrrecs. Però, com recorda F. Longo, la filiació política no habilita ningú, com per art de màgia, per dirigir amb eficàcia i eficiència un servei públic. I com que aquesta mala pràctica es perpetua, continuem sense tenir un marc institucional adient que permeti que els directius públics professionals i competents puguin fer bé la seva feina; essent governats per la política, és clar, però raonablement desvinculats del cicle electoral i protegits de la interferència dels partits en la gestió quotidiana.lideratge públic, que inclou tant la dimensió política com la dimensió gerencial. Com recorda el president de l’ACGP, J. Henrich, ambdues dimensions tenen elements compartits i diferencials. Si hi ha lideratge polític la gestió s’enforteix amb un alineament estratègic clar. Si hi ha un nivell de gestió potent, la política s’enforteix amb la millora de l’actuació de l’organització.

La conclusió és clara. No podrem parlar d’un real enfortiment de les nostres institucions públiques i de la regeneració de la vida política sense abordar aquests canvis. Sabem que això només es pot fer amb algunes possibilitats d’èxit quan el context és de canvi profund (com a conseqüència d’una conjuntura crítica, com l’actual) i quan s’aborda des d’un clar lideratge públic, que inclou tant la dimensió política com la dimensió gerencial. Com recorda el president de l’ACGP, J. Henrich, ambdues dimensions tenen elements compartits i diferencials. Si hi ha lideratge polític la gestió s’enforteix amb un alineament estratègic clar. Si hi ha un nivell de gestió potent, la política s’enforteix amb la millora de l’actuació de l’organització.

Però amb això encara no hi ha prou. Si volem que la reforma i la regeneració de l’àmbit públic siguin les dues cares de la mateixa moneda hem de convertir el lideratge públic en bon lideratge, és a dir, en una determinada manera d’entendre, viure i exercir la política i la gestió. La regeneració pot ser una manera efectiva de lluitar contra la decadència, la degradació o la corrupció. Ens cal regenerar la política i el valor de la democràcia elevant la mirada de la tàctica a l’estratègia i ens cal regenerar la gestió pública millorant-ne els mecanismes i criteris d’actuació. Aquesta tasca va vinculada també amb la renovació de les elits i, si molt convé, amb el seu relleu. Per això ens agrada reformular-la com a "re-generació". És a dir, la missió renovadora que hauria d’assumir una nova generació.

[Article publicat amb Àngel Castiñeira a La Vanguardia el 07.06.13]

Catalunya Last Call

josepm.lozano@esade.edu — Tue, 04 Jun 2013 16:37:00 GMT

Aquest és el títol d’un llibre imprescindible que acaben de publicar David Boronat i Salvador García Ruiz. Un llibre que porta per subtítol propostes per tornar a fer enlairar el país.

Més enllà de les propostes que fan els autors (que són moltes i molt interessants) creiem que el que convé ressaltar és el to que adopten, l’enfocament. Perquè creiem que són molt importants, decisius, per als moments que estem vivint. Els autors són independentistes confessos, però el seu punt de partida, si el volem formular de manera directa i provocativa, és que no tots els problemes venen de Madrid. Si el volem formular en un llenguatge que ve de lluny, ho podríem dir així: no ens hem d’oblidar que cal fer país, creure en el país, construir el país, posar en valor el que ja som.

Totes les seves propostes, tots els seus exemples, tenen un comú denominador: cal que comencem a fer (o continuem fent) el que ja podem fer que vagi en la línia del que voldríem fer. Perquè el que fem avui i el com ho fem anticipa el futur que volem construir. És veritat que vivim en un món interdependent en el que el terreny de joc no el definim nosaltres. És veritat –no cal dir-ho- que les relacions actuals amb Espanya redueixen el marge de maniobra en molts aspectes. Però també és veritat que tenim les nostres cartes i les hem de jugar a fons. Ara. I aquestes cartes són plurals: valors compartits, posició geogràfica, clima i qualitat de vida, tradició empresarial, base industrial i comercial diversificada, potència logística, atracció turística, dinamisme civico-associatiu, resiliència, internacionalització, capacitat investigadora i emprenedora, creativitat, la marca d’una gran ciutat... Amb aquestes cartes hem de construir i podem construir el nostre propi model

El catalanisme i, per descomptat, l’independentisme també s´han de centrar en proposar i impulsar tot allò que ja es pot fer avui mateix per tal de millorar la nostra qualitat com a país. Entre altres raons perquè el més letal per a l’independentisme seria parlar només de futur. Difícilment hi haurà propostes creïbles al marge del país real, i que no estiguin ancorades en les possibilitats que el país avui ja pot exercir. Entre altres raons perquè els reptes i la necessitat d’un futur diferent només es podran sostenir si es vinculen a aquest ancoratge, amb les seves possibilitats i les seves limitacions.

Els autors, en un moment del llibre remeten a un moviment educatiu dels Estats Units que s’anomena no excuses schools, que vindria a ser una cosa així com dir "aquí no acceptem excuses". Tenim problemes. Molts. No tan sols no ens ho posen fàcil, sinó que de vegades gairebé sembla que ens ho posin impossible. És veritat. Però compte: aquesta constatació ha d’anar acompanyada de l’aquí no acceptem excuses. I menys en allò que ja podem fer, com a persones, com a institució, com a país. La veu d’aquesta nova generació ja no és derrotista ni resignada. Coneix la situació del país, fa propostes concretes i té visió estratègica. En comptes de deprimir-se per la situació, s’activa relatant un ventall potent d’iniciatives i projectes que permeten aixecar un país més ric, just i pròsper.

Perquè hi ha país. I fer país comença per donar visibilitat i reconeixement a tot el que s’està fent. Donant les dades que ho mostren. Explicant històries i iniciatives positives i creadores. Sobretot això. Hem de posar el focus, com fa el llibre, en tot allò que ja estem fent i que contribueix a seguir avançant. Hem de parlar més, també, d’allò que no fem prou bé i que podríem millorar amb els recursos que ja tenim.

[Article publicat a l’AVUI amb Àngel Castiñeira el 24.05]

Digues que m'estimes encara que sigui mentida

josepm.lozano@esade.edu — Thu, 30 May 2013 09:47:00 GMT

Quina opinió li mereix cobrar (o pagar) per ... tenir una cel·la més còmoda a la presó; tenir el número del telèfon mòbil del metge; els drets d'emissió de CO2; cedir una part del propi cos per a publicitat (tatuada o no); fer (per exemple: un sense sostre) una llarga cua d'hores en lloc d'una altra persona; llegir un llibre (un alumne de primària o secundària, com a alumne); demanar perdó en representació d'una altra persona; posar al teu fill el nom d'una empresa; donar-li a un estadi el nom d'una empresa; un ronyó per ser trasplantat; donar sang substituir els regals a una altra persona per diners; esterilitzar-se; treure bones notes; fer tasques domèstiques per part d'un membre de la família; caçar animals en perill d'extinció; un doctorat honoris causa; acceptar en el propi municipi el que ningú accepta (nuclears, presons...); crear un mercat de futurs sobre terrorisme; les llotges vip en els estadis; donar-li el nom a un parc ... ? I així podríem seguir.

Aquestes són només algunes de les situacions que planteja M. Sandel en Lo que el dinero no puede comprar. Però la deliberació sobre elles és el camí a través del qual aborda la qüestió que dóna títol al seu llibre. Una qüestió que ens desafia a través de cadascuna de les situacions com les esmentades, amb independència de la resposta que li donem. Una qüestió que, de fet, es desdobla en dues: allò que els diners no poden comprar i allò que els diners no haurien de comprar. Perquè al final el debat se situa en si no haurien de comprar el que, de fet, de vegades poden comprar.

Dit altrament: hem passat de tenir una economia de mercat a ser una societat de mercat? I, cas que sigui així, com s’ha esdevingut això i quines conseqüències té? Reconeguem sense problemes que el mercat respon a la lògica de l'intercanvi. Sense problemes... però no sense problematitzar-ho: és cert que el mercat organitza l'intercanvi, però sense discutir les preferències que s'expressen en ell. I la confusió apareix quan creiem que l'intercanvi no afecta els béns que s'intercanvien. Hi ha béns que es corrompen si es tracten com a mercaderies. I això és així encara que hi hagi un acord lliure entre els que realitzen l'intercanvi. Òbviament això genera i requereix un debat (atenció: i també una deliberació) sobre aquests béns i la relació que s'estableix a través d'ells. Un debat que és propi de l'espai públic que construïm i compartim entre tots, si no hem arribat a la deterioració mental de confondre allò que és públic amb la política.

Expressar preferències no dispensa de deliberar sobre com viure bé, en què consisteix la vida bona, com (no) val la pena viure. Els mercats no jutgen els desitjos i necessitats que satisfan i com ho fan, però els humans sí, llevat que deixin de ser humans. Afirmar que hi ha maneres de tractar a certs béns que els corrompen significa que hi ha diverses maneres de valorar: torni a llegir la llista del primer paràgraf i doni una resposta a cada un dels que hi s'enuncien... i pensi en quines raons i valors sostenen la seva resposta.

Al darrere de tot plegat hi ha implícita una comprensió ampliada del que entenem per corrupció: no es tracta tan sols d'obtenir alguna cosa il·lícitament mitjançant alguna contraprestació, sinó també degradar una pràctica social o un bé. Perquè el mercat no és un instrument innocent ni neutre sinó que, en tractar qualsevol motivació com a preferència, pot arribar a contaminar els béns que incorpora a la seva dinàmica d'intercanvi.

Tot l'anterior comporta repensar i reconèixer les limitacions d'una certa idea de justícia. Habitualment reduïm la valoració d'un intercanvi a les condicions del tracte: si hi ha igualtat i consentiment informat per part dels adults que el porten a terme, no hi ha res més a afegir. Tot es juga en la vigilància que en l'intercanvi no hagi coerció ni desigualtat. Complertes aquestes condicions, ja tot és dit, i el mercat juga el seu paper. El que aquí es planteja en parlar de corrupció és que el simple fet d'introduir una dinàmica mercantil pel que fa a determinats béns o relacions els capgira, degrada i corromp, tot i que compleixin les condicions de justícia. Parlar i deliberar públicament del que el mercat no pot comprar significa simplement, que pel fet que un bé o una relació s'incorpori de manera ajustada a la dinàmica del mercat no pot ni ha de deixar en suspens la deliberació sobre si -precisament- el simple fet d'incorporar-los a la dinàmica del mercat provoca la seva corrupción, i no simplement el com es maneguen en el mercat.

Aquest tipus de debats ens permetria abordar de manera diferent, per exemple, alguns dels tòpics en què ens hem instal·lat per entendre la crisi en què estem immersos. Entre ells, la idea que tot ha estat degut a un excés de cobdícia. Sense descartar-ho, per descomptat, però sense oblidar que aquest enfocament ens redueix el problema a una qüestió de virtuts personals, i ens allibera de qualsevol consideració sobre el sistema i els marcs institucionals que l'han propiciat. Tal vegada el problema no ha estat només la cobdícia, si no la progressiva invasió i colonització de la lògica del mercat sobre béns i relacions en què no hauria d'entrar. No és simplement un problema de (des)moralització, sinó d'ajustar al mercat als àmbits que li corresponen. Es tracta de ser una economia de mercat, no una societat de mercat.

Al cap ia la fi, debatre i deliberar sobre allò que els diners no poden comprar ens obliga a no enfrontar-nos amb una submissió bovina a la pregunta sobre en quina societat volem viure.

El poder de les metàfores

josepm.lozano@esade.edu — Tue, 21 May 2013 10:29:00 GMT

És curiós com en els debats polítics i ideològics parem tant esment en els plantejaments i arguments que es proposen i negligim atendre a les imatges que es fan servir. I, és clar, després ens sorprèn que costi tant trobar terrenys compartits per al diàleg i punts de trobada. Perquè oblidem que tant important és exposar què és pensa com explicitar des d’on es pensa. I això darrer no ho reflecteixen tant les idees que defensem com les imatges que fem servir. Ho hem vist a bastament, per exemple, en els debats sobre les relacions Catalunya-Espanya.

Pensem per exemple en la tan repetida expressió, que s’ha d’acompanyar amb una cara d’intens sentiment, que la separació de Catalunya seria sentida com l’amputació d’una mà o d’un braç. D’aquí no es passa mai. Mai ningú diu, per exemple, que ho sentís com si li tallessin el cap o li arrenquessin el cor. I és obvi perquè hom està pensant en una part perifèrica, la pèrdua de la qual no afectaria a la seva identitat personal… però que, en canvi, el deixaria minusvàlid. El braç o la mà són necessaris per no quedar disminuït, però el subjecte es segueix veient a si mateix com a tal amb braç o sense. En canvi, del dèficit fiscal sempre se n’ha dit ofec, perquè posa en joc la supervivència. Dit altrament, que hauríem de començar per reconèixer que una cosa és veure Catalunya com un braç, i una altra com un cos sencer.

Aleshores, quan acceptem l’existència de dos cossos, passem a emprar la metàfora del divorci. En aquest cas ja no s’arriba a plantejar si el divorci pot ser civilitzat o no, simplement perquè una de les parts diu que no pot ser perquè és il·legal No i no a tot. Cosa comprensible, si tenim present que al darrere hi ha una cultura popular que disposa d’una frase com "la maté porque era mía". Ja ho va dir el capellà de La Escopeta Nacional: "lo que yo he unido no lo separa ni Dios". Després ve el paternalisme del no te’n sortiràs pel teu compte, el no et creguis que et deslliuraràs de mi tan fàcilment o el et faré la vida impossible. Qualsevol cosa abans de consultar a cada un dels dos cossos quina relació vol tenir i en quines condicions. Però si es tracta de cossos també hi ha disponible una metàfora menys traumàtica: la de l’emancipació. L’emancipació no comporta trencar els vincles afectius ni espatllar les bones relacions, sinó acceptar que cadascú ha de fer la seva vida com a adult… a no ser, és clar, que es tracti d’uns pares possessius, incapaços d’acceptar l’assoliment de la majoria d’edat i de superar la síndrome del niu buit.

I de les metàfores personals passem a les mecàniques, cosa que ens porta a l’entranyable xoc de trens. Fàcil d’entendre a Catalunya, on encara tenim trams que no estan desdoblats, sense que als successius ministres de Foment els hagi preocupat gaire. La imatge no aclareix si els dos trens són iguals, o són un AVE i un rodalies. Ara, en boca dels qui han considerat que fins i tot la velocitat ha de ser espanyola, no anuncia res de bo. Des d’aquesta metàfora, no ens ha de sorprendre que es consideri una solució disparar contra el maquinista, sigui des de les clavegueres o per terra, mar i twitter; o reclamar en un to de veu cada cop més alarmat que els trens frenin. I si consideréssim hipòtesis alternatives, com ara que no hi hauria xoc si fos possible que cada tren anés per una via diferent?

Una altra metàfora enginyeril prou apreciada és la de la construcció de ponts. Metàfora que almenys parteix de l’assumpció que hi ha dos territoris diferenciats, i que hom no pretén cobrir aquesta separació, sinó facilitar l’intercanvi i la comunicació entre ambdós. Però resulta curiós que només es parli de ponts quan es tracta d’enfortir una de les alternatives possibles quan, qualsevol d’elles –la que sigui: també la del pacte fiscal, el federalisme o l’Estat propi- si es vol dur a terme civilitzadament, requereix dels esmentats ponts perquè se suposa que ningú amb dos dits de front pretén tallar els intercanvis i la comunicació.

I n’hi ha una de futbolera que requereix ser plantejada amb un somriure foteta: i en quina lliga jugaria el Barça? És una pregunta pròpia del segle XX, no del segle XXI. L’objectiu europeista hauria de ser la creació d’una lliga europea, com existeix l’NBA, i eliminar l’Eurocopa, que no és més que la pervivència atàvica d’aquests nacionalismes tan bescantats. Creiem que la construcció europea no serà un fet fins que no es constitueixi l’esmentada lliga, on seguiríem gaudint d’un Barça-Madrid en un altre context, tal vegada més interessant. Pregunta, doncs, al catalanisme: cal lluitar per la selecció catalana o per la lliga europea i la clausura de l’eurocopa? És clar que això seria difícil de pair per a una selecció que reflecteix un tarannà conductor constant des de l’"a mi el pelotón Sabino, que los arrollo", passant per la fúria espanyola vencedora de la pèrfida Albion i de la URSS comunista i atea i acabant en l’amable i pacífic "a por ellos" actual. El que lamentem és que la desaparició de la Roja ens faria perdre l’espectacle de veure com els asèptics ciutadans del món, els impol·luts cosmopolites i els només éssers humans perden els estreps i la compostura amb La Roja, en un exemple de manual del que M. Billig ha anomenat nacionalisme banal.

Per cert, potser a qui afectaria més la creació de la lliga europea seria a l’Espanyol. I no cal dir que seria la fi del villarato. Potser aquesta metáfora explica prou bé moltes de les coses que estan passant...

[Article publicat amb Àngel Castiñeira a La Vanguardia el 10.05.13]