Personal i transferible

Arbeit macht frei

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 01 Oct 2025 23:22:00 +0000

"Arbeit macht frei".

Aquesta era la inscripció que lluïen els camps de concentració del III Reich i que significava "El treball ens farà lliures".

Aquest 2025 he estat uns dies a Cracòvia, una ciutat preciosa amb una gent fantàstica. Els polonesos han patit molt i sempre han estat un poble assetjat.

Practicant una mica de tanatoturisme, vam visitar Auschwitz I i Auschwitz-Birkenau. No sé vosaltres, però el nom de Birkenau ja fa respecte.

La guia ja t’avisa que estàs trepitjant un dels cementiris més grans del món i que no s’hi val fer-se selfies fent l’imbècil amb un somriure.

Si vols fer fotos, han de ser de tipus documental.

En vaig fer moltes amb la meva rèflex, i tant: perspectives colpidores dels barracons, les vies de tren que es perdíen en el infern, les lliteres de tres pisos on s’hi encabien sis o set persones i on els de dalt eren els més forts i els de baix els més febles. Als de baix els queien al damunt els fluids dels de dalt en forma de diarrees, vòmits...

Estar a baix sempre és una merda.

Vaig ser exactament al lloc on, un cop baixaven dels trens les pobres ànimes que hi anaven amuntegades com ramat; principalment jueus, polonesos, gitanos, comunistes, dissidents...; els posaven en fila i un parell de metges assenyalaven: a l’esquerra, els que anaven directes a la cambra de gas (els deien que anaven a “les dutxes per desinsectar-los”); a la dreta, els que encara podien treballar.

Aquesta decisió de vida o mort es prenia en un sol segon. Hi havia molta gent a seleccionar i els alemanys, que eren disciplinats i metòdics, anaven per feina. Òbviament, els nens i els avis no podien treballar i anaven sistemàticament a l’esquerra, on trigaven relativament poc a "escapar-se" per les xemeneies.

Potser, dins de l’horror que els esperava, era el millor. La majoria dels que hi van morir van ser jueus i polonesos.

Segons les fotografies de Birkenau, vaig estar en el mateix punt —exactament el mateix punt— en què, vuitanta anys enrere, un oficial nazi decidia el futur de la gent en un instant: vida o mort. Em va recordar Skynet (Terminator): Skynet decideix el futur de la humanitat en un microsegon en considerar-la una amenaça.

No crec que aquell parell de metges nazis, sàdics i malparits, tinguessin res a veure amb Skynet, tot i que actuaven igual: decisions ràpides que costaven la vida a gent innocent o, si més no, indefensa.

N’estic tip d’això. I ho veiem dia sí i dia també a través de les nostres televisions, tauletes i mòbils. Sembla que alguna cosa comença a canviar, però arribem tard: la massacre i el genocidi ja s’han consumat.

Ja no hi ha treball a Palestina. Ni tampoc llibertat. Només morts i més morts.

Malparits!.

El miracle de la fàbrica de cotxes

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 29 Aug 2014 11:34:00 +0000

Hi havia una vegada una fàbrica de cotxes que no venia gaires cotxes. Les vendes estaven estancades i els treballadors una mica desil·lusionats. El propietari va vendre’s el negoci, que havia heretat dels seus pares, per un bon pessic, a algú que no en tenia ni idea de fabricar cotxes però que assegurava que amb ell el negoci aniria molt millor: es pagarien millors salaris i fins i tot s’hi contractarien més treballadors.

Tothom content, almenys inicialment.

Dit i fet. El nostre amic es va posar mans a l’obra i va començar a reformar i reformar, o almenys això deia. La seva obsessió va passar a ser el creixement a costa de rebaixar el dèficit. El primer que va fer va ser carregar-se el departament d’i+d. Al cap i a la fi, un cotxe era un cotxe. Per a què innovar? es va preguntar. El que importava era abaixar els costos de producció i augmentar les vendes. Ser competitius! Ah, quin terme! Competitius. L’hi havien explicat mil vegades a l’escola de Negocis (ohhh Esada, quants de contactes) i sonava tan bé!

Cada vegada que sentia el terme "competitiu o reducció de despeses" se li posava la pell de gallina al clatell.

Però continuava sense vendre gaires cotxes, així que va decidir abaixar el marge comercial, cosa que el va portar a abaixar els salaris. Què caram, la llei ho permetia. Era una ganga!

Malauradament continuava sense vendre gaires cotxes. El mercat percebia aquells cotxes cada vegada més obsolets davant dels cotxes de la competència, més moderns i millor equipats.

Invencible al desalçament, va decidir reformar més i millor i va prendre una mesura que va deixar bocabadat més d’un: va decidir vendre per sota del preu de cost. Tal com ho sentiu!

Una mesura així, sens dubte, havia de fomentar la venda de cotxes! Va pensar ell.

Ah amics, ara sí que era una delícia. Els cotxes es venien molt millor. Hi havia, tanmateix, un petit problema. Cada cotxe que venia li suposava tenir més pèrdues, encara que això mai no li va importar al nostre intrèpid i infatigable “Empresari”: les vendes creixien per damunt de la mitjana del sector a un ritme envejable!

Mai no havia estat gaire llest però va pensar: si venc més cotxes, per què cada vegada dec més diners? Les pèrdues van fer que ja no pogués pagar les nòmines ni la seguretat social, així que va començar a acomiadar treballadors. Era molt barat fer-ho. Eren com peces d’un quadre de comandaments d’un cotxe: de posar i treure.

Era tot un innovador. Un altre paraula que el posava catxondo!.

Es va quedar amb molt pocs comercials que treballaven a destall per uns salaris d’acord amb els preus dels cotxes: també de riure.

Creixíen més que ningú. Ell n’estava orgullós. Es pavonejava de ser el que més creixia. Poc després el negoci es va enfonsar i la gent es va quedar sense feina i sense indemnització, amb un munt de nòmines sense cobrar. Una part de l’empresa es va vendre a una empresa xinesa i l’altra a una d’alemanya a preu de saldo.

A ell el van contractar al consell d’una d’aquestes empreses en agraïment als serveis prestats. L’apreciaven molt.

I això és tot, amics.

Institucions malaltes

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 09 Jul 2014 14:57:00 +0000

El veritable enemic, no ens enganyem, no és altre que la malaltia, perquè si estàs sa, relativament sa vull dir, els pots enviar a la merda. Als d’aquest i als de l’altre país. Pots intentar marxar. Buscar un lloc on encara es respecti les persones, on els governs treballin per millorar la vida dels seus ciutadans. No pas per empitjorar-la. Pots fins i tot fer com l’estruç: amagar el cap i anar-te’n a la muntanya per muntar una granja, doncs per què no?, d’estruços!

Aquest pensament, en definitiva, no difereix gaire del que pugui tenir qualsevol immigrant que es deixa quelcom més que la pell a Melilla o del de molts dels nostres compatriotes que marxen d’aquest i de l’altre “país”.

Intentar buscar una vida millor lluny dels sàtrapes.

La malaltia, però, t’atenalla, et bloqueja i t’impedeix en bona part ser lliure. Et circumscriu a l’hospital, als metges i a la medicació. T’impedeix, d’alguna manera, enviar-los a pastar fang. Per això em sembla innombrable el que s’està fent amb la Sanitat. S’està demolint el que s’havia construït. A consciència. Les retallades en Sanitat, en Dependència, no fan més que potenciar la malaltia, la tristesa i el dolor.

Restringir llibertats.

Per això em sembla increïble que alguns es facin l’ofès perquè l’Audiència Nacional no hagi condemnat els manifestants de "l’assetjament” al Parlament de Catalunya. Un assetjament contra aquells que han contribuït a desgastar, laminar i violentar els seus ciutadans, demolint allò que tant ha costat construir.

Alguns polítics, diputats, periodistes i també jutges… volen penes dures. Que cundeixi l’exemple! La casta no es toca! I el que és pitjor: no es discuteixen les decisions de la casta. Aquesta mateixa casta corrupta, que repudia allò públic però en viu amb diversos sous, amb tripijocs i tràfic d’influències.

Casta que no dona explicacions, indemne a la veritable justícia.

Indemne al dolor aliè.

Zombies

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 07 May 2013 16:47:00 +0000

Un que ja té una certa edat, ha vist pel·lícules de zombis de tots colors i gustos: des dels zombis en blanc i negre “atortugats”, passant pels “atortugats” en color fins a arribar als últims “models” de zombi: veloços i amb molta mala llet.

Intueixo que aquesta evolució ha estat per infondre més por a l’espectador. Al cap i a la fi, quina por pots sentir si et persegueix un ésser que no és capaç de córrer un sol metre sense trontollar? És per això que els creadors del gènere i guionistes han convertit els zombis, de sers maldestres i inexpresius a veloços, sorollosos i, per damunt de tot: rabiosos.

Crec que aquest país, amb tot el que està passant, els ciutadans estem passant de ser zombis tortuga a zombis rabiosos. Els que ens “serveixen” des del Govern haurien de tenir en compte aquest canvi, aquest sentiment, que inexorablement es va obrint entre els ciutadans.

La ràbia.

Haurien de veure, doncs, aquells que triem com ases cada quatre anys, més pel·lícules de zombis. Així s’adonarien que en les primeres filmacions del gènere es talla el problema de soca-rel encara que sigui al final del film i encara que a conseqüència d’això mori algun que altre protagonista. En canvi, en les darreres, en què els zombis tortuga donen pas als rabiozombis, la cosa sol acabar sempre malament.

No se’n salva ni el maleït guionista.

Interessant

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 10 Jan 2012 17:48:00 +0000

L’altre dia parlava amb una persona que treballa en una consultora dedicada a temes d’internet. Em comentava que el 2012 seria sens dubte un any interessant. No vaig entrar més en detall arran del seu comentari però em va deixar intrigat.

Interessant? I això què volia dir?

Hi ha adjectius que no tenen cap ambivalència, com anomenar un color. El color blanc no pot ser negre ni verd. És blanc. Cert és que potser subjetivament el que per a tu es blanc per un altre es verd i a l'inrevés per la qual cosa sempre coincidim amb el que veiem però això ja sería posar-nos en temes més seriosos.

Si es diu que una persona és grassa, doncs no és prima, i si algú ens diu que som un imbècil, doncs ens està insultant sense massa contemplacions.

Dir que una cosa serà “interessant” no sabem què vol dir i, per tant, és com no dir res. No aporta res: obliga a indagar i aprofundir.

Interessant, a priori, és zero i neutre. El propòsit de la paraulota és fer que l’interlocutor cerqui una major concreció.

Moltes vegades hi ha coses que no sabem com “catalogar-les”. Quan una cosa no està definida ni determinada, la trobem interessant i d’alguna manera ens posa en marxa un motor intern que busca la concreció, moltes vegades, infructuosament.

Espero que os hagi resultat interessant aquesta entrada.

Enganxats

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 20 Jul 2009 22:36:00 +0000

L’altre dia, mentre passejava per l’aeroport de Madrid, vaig veure un tipus molt enfeinat, assegut a terra, al costat d’un endoll i amb l’ordinador entre les cames: aquell home certament estava “enganxat”. I és que, ben mirat, sempre estem “enganxats”: enganxats al cordó umbilical de la mare per sobreviure, enganxats al seu mugró per créixer, enganxats a la cadireta per no caure i trencar-nos les poques dents que ens surten, enganxats al cinturó de l’autocar que ens porta a l’escola per evitar fer-nos mal si ens estimbem, enganxats a les videoconsoles per viure en mons diferents i escapar del bullying, enganxats a l’amor els que podem, enganxats a les drogues perquè sentim estar menys enganxats, enganxats a les ties o als tios, enganxats a unes vacances efímeres, enganxats a la feina i als bancs per pagar-nos el lloguer o la hipoteca i omplir una mica la nevera, enganxats a l’atur quan ja ningú ens vol, enganxats a una cadira quan les cames ja no poden ni volen fer més passes, enganxats a la rutina d’una residència, enganxats a les hipodèrmiques i a les sondes intravenoses, enganxats al patiment i finalment... alliberats, de continuar enganxats.

Perquè la vida és això: estar enganxat a alguna cosa.

Six Feet Under

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 13 Feb 2009 17:34:00 +0000

La traducció literal seria A sis peus sota terra. És una sèrie de TV. La millor que he vist (fins el moment). No volia que passés més temps sense parlar d’aquesta sèrie al meu humil blog.

Trosso a faltar els Fisher. Quina gent més al·lucinant. Realment tots són molt estranys, els Fisher, però ben pensat, quina família no és rara?

Un paio de trenta i tants anys que no sap què fer amb la seva vida ni a què carai dedicar-se; el germà, un homosexual que sap a què dedicar-se i sap el que li agrada però tem exposar-ho obertament; una filla postadolescent que va d’error en error i tiro perquè em toca; una mare que, després d’haver passat tota la vida amb els seus fills i el seu marit, en morir-li el marit (al primer episodi) descobrirà un món nou de sensacions oblidades, remordiments i la necessitat d’entendre els seus fills: uns perfectes desconeguts per a ella perquè parlen un altre llenguatge que ella, sense gaire èxit, intenta aprendre.

Ah, i un conjunt d’actors secundaris totalment imprescindibles com, per exemple, l’empleat que tenen: un porto-riqueny treballador i ambiciós que somia amb ser soci dels germans Fisher i que el tio és un manetes reconstruint cadàvers que han patit traumes severs.

Taüt obert sempre que es pugui: és la màxima de la Funerària Fisher.

Cada capítol comença amb una mort: una mort qualsevol i de totes les formes imaginables amb què morim els humans. Al voltant d’aquesta mort, anecdòtica en cada capítol, flueix el riu de la vida dels Fisher.

En el fons, els Fisher ens agraden tant perquè podríem ser nosaltres mateixos.

L’últim capítol és una obra mestra. El problema és que no el pots veure aïllat. Has d’haver viscut amb els Fisher durant seixanta i escaig capítols i ser un més d’ells.

Segur que si ho fas, seràs una altra persona i et marcarà profundament durant força temps.

L’apassionant de la sèrie és que els Fisher t’ensenyen l’obvi i et separen clarament allò important del que és secundari i, un cop t’adones del que és important, t’ensenyen l’inevitable.

Entre línies

noreply@blogger.com (Unknown) — Sat, 07 Feb 2009 20:10:00 +0000

De petit, quan vaig començar a endinsar-me en el món de les matemàtiques, els professors intentaven ensenyar-me què era la geometria i com operar amb polígons de tota mena. Una de les bases era la línia. Línies rectes i línies corbes. També parlàvem de vectors. Vectors cap amunt i vectors cap avall.

Bàsicament, el problema que vaig tenir amb les matemàtiques o, millor dit, amb els meus professors de matemàtiques, és que no veia l’aplicació directa de tot allò que intentaven ensenyar-me.

L’altre dia ens vam quedar sense llum per un fort vent. Mentre manipulava una petita bombona de gas, en intentar connectar-la a un petit camping-gaz, a prop d’una petita espelma, tot s’ha de dir, literalment se’m va encendre a la cara i va passar al cos en segons.

Vaig estar durant gairebé dos segons envoltat pel foc: començava per les mans, continuava pels pantalons, la samarreta (de màniga llarga, afortunadament) i acabava a la punta dels cabells. Per uns instants no veia a través del foc, sinó des de dins.

Com un dimoni.

No sé com ho vaig fer, però vaig aconseguir fugir d’un foc que volia empassar-me sense massa contemplacions: crits de la família, foc i més foc, corredisses, cops... i després foscor i silenci, mentre m’envaïa el terror de pensar que m’havia cremat prou com per patir uns dies infernals en un hospital i un futur ja diferent.

Per sort, només van resultar ser unes ferides a les mans, un bon cop a la cama, parets fumades i una planta artificial molt més perjudicada que servidor.

Cap experiència ni res al món m’ha explicat tan clarament què significa una simple línia.

La línia invisible que separa la comèdia de la tragèdia, l’alegria de la pena, allò quotidià de l’inesperat, el benestar del patiment.

La vida de la mort.

Wall Street

noreply@blogger.com (Unknown) — Sat, 18 Oct 2008 00:34:00 +0000

Sóc un gran aficionat al cinema. L’altre dia vaig veure un DVD a l’estant entre els centenars que tinc i vaig dir: “Ostres, m’agradaria tornar-la a veure.”

No és com Casablanca o Blade Runner, que un servidor les ha vist potser cinquanta o cent vegades (la veritat és que ja he perdut el compte). De fet, aquesta pel·li només l’havia vista una o dues vegades.

La pel·lícula és Wall Street, de l’Oliver Stone.

És un director força imprevisible encara que molt del que ha fet m’agrada i d'altres son insufribles. Aquesta pel·lícula li passa com a moltes: en el moment que es van fer eren pel·lis que estaven bé però sense destacar gaire.

Vista ara, amb la que està caient amb la crisi i tot a Wall Street, l’obra de Stone és totalment imprescindible i certament visionària. L’haurien de posar a les universitats i a les escoles de negocis, encara que em sembla que no serviria de gaire.

Quatre desgraciats regeixen el destí del planeta. Tipus sense escrúpols per damunt del bé i del mal i que no se senten part de la resta de persones que els envoltem. Viuen al seu món i els és igual destrossar el present i el futur de molta gent per satisfer la seva cobdícia. No els importa portar el món al caire de l’abisme: capitalisme en estat pur. El fet de fer diners sense produir ni crear res.

Ara el món contempla el que hi ha a l’abisme i a l’abisme no hi ha res que miri el món. Quan mires enrere i estàs sol, has de madurar: has de canviar i assumir.

És el moment de canviar els models antiquats, però en comptes d’això els nostres polítics volen convèncer-nos que, per poder tenir una sortida, el que hem de fer és precisament donar diners als qui ens n’han deixat sense.

Escac i mat!

Nens ocell

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 23 May 2008 16:44:00 +0000

L’altre dia vaig veure un reportatge a La noche temática on es parlava d’un cas de nanisme primari. La persona, una nena anomenada Kenadie, a diferència d’un altre tipus de nanisme, es manté amb les proporcions “normals”: les extremitats, el cap, les cames, però en definitiva petita. Diminuta.

Comentaven que la nena es mouria sempre en un món de gegants. Els metges ja van alertar la mare que el fetus era “anormalment” petit però, com que era una “anormalitat” molt estranya i poc coneguda, doncs això: el metge ho va percebre.

Kenadie, així es diu la nena, finalment era “anormal”. Sortien al programa altres persones que, igual que la Kenadie, patien aquesta “anormalitat” genètica que els donava un aspecte de follet del bosc. Una característica d’aquesta “anormalitat” és que totes aquestes persones, igual que en el mongolisme, tenen uns trets que els són característics: cara d’ocell.

Tenen, doncs, totes aquestes persones, trets “normals” dins de la “anormalitat”.

Amb quina facilitat diem que una cosa és normal i una altra és anormal. Segurament per fer servir aquesta descripció ho fem mitjançant raonaments comparatius. Si la majoria es comporta d’aquesta manera o la majoria té aquesta forma, aleshores estem davant la normalitat.

Segurament un assassí dins d’una presó, envoltat d’iguals que, com ell, han matat, deu pensar que els que són amb ell són totalment normals. Així doncs, sembla que la normalitat i l’anormalitat són un tema de context. Segurament un entorn terrorífic ho és més per aquells que no hi viuen que no pas per als qui hi viuen, ja que per a ells el terror forma part de les seves vides.

El govern italià, o el que és el mateix, el poble italià que és qui l’ha escollit democràticament, pensa que aquells que són diferents de la majoria —una majoria que, per cert, presenta molts i diferents estrats d’anormalitat— han de ser expulsats i no tenen dret ni a malviure en un suburbi infecte ple de rates i escombraries.

Molt probablement l’únic que separa el Berlusconi d’un gitano romanès, per exemple, d’aquells que malvivien en un d’aquests suburbis, sigui una bona formació, una certa cultura i molta sort a la vida. Ja ens ho va dir el genial, i dic genial per ser “anormal” el tipus de cinema que fa i no pel sentit estrictament etimològic de la paraula, Woody Allen a Match Point: la sort, tant la bona com la dolenta, ens guia fins al punt on ens trobem i a vegades ens situa a la graella de sortida.

En definitiva, penso que estem de nou en un context difícil.

Estic trist perquè la demagògia fàcil i la xenofòbia tornen a campar per Europa en boca de bones persones. Se senten comentaris que encoratgen la decisió d’un personatge tan normalitzat com el Berlusconi i animen a fer el mateix. Estem tornant a caminar per l’abisme i no ens n’adonem.

“Normalitat” i “anormalitat”. Tan difícil és veure que totes dues formen part l’una de l’altra alhora? A vegades el “normal” és “anormal” i l’“anormal” és normal. Perquè el món és així i en la diferència hi rau l’èxit. No és gens difícil veure que, en el fons, tots som iguals i tots tenim dret a viure “normalment” amb les nostres diferències.

Berlusconi no parla d’immigració il·legal: això és racisme.

Tinc l’esperança que potser algun dia aquells nens i nenes ocell evolucionin i els surtin ales, i aquest sigui el futur de l’espècie humana. Aleshores, des de l’atalia on es desenvolupen i viuen els ocells, veurem realment que tot és molt més fàcil i que el que hi ha a baix és normal.

Veurem els tipus com el Berlusconi com píxels morts en una immensa pantalla de plasma. Els veurem infinitament més petits que els nens i les nenes ocell.

Gallines

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 07 Mar 2008 19:14:00 +0000

Any rere any veig la mateixa imatge: el president dels Estats Units, Bush Jr., “perdonant-li” la vida a un gall dindi pel dia d’Acció de Gràcies.

Aquesta foto, si es mira bé, és realment impressionant. Considero els gallinacis uns animals molt estúpids, encara que quan són petits, pollets, són fantàstics. Probablement sigui el mateix en el cas de Bush Jr.: de petit, un nen rosset d’ulls blaus i bon xicot... bé, potser ja una mica fill de puta.

De gran, un estúpid de campionat, exalcohòlic abraçat a un crucifix.

El pitjor del pitjor.

Les gallines, quan veuen que una d’elles està ferida, l’ataquen sense pietat, la van picant i picant, engrandint-li la ferida fins a matar-la en una tortura difícil d’imaginar si no ets gallina.

Com veuen, empatia cap als seus semblants, molt poca: igual que el Bush. Un tipus que passarà per ser el pitjor president que ha tingut mai els Estats Units. Un tipus que ha desencadenat la guerra més estúpida de totes les guerres estúpides. No diré que totes les guerres són estúpides, perquè no ho són, al meu parer, quan un és atacat.

Quan mor la intel·ligència i el diàleg, és camp abonat per a la vilesa i la indecència humanes, i la personificació de tot això és Bush Jr.: aquest Bush Jr., aquest tipus que perdona la vida a aquest gall, s’ha carregat ell solet, amb els seus assessors i falcons, per la seva malsana cobdícia i probable ignorància, milers i milers de persones que, a excepció de tanta estupidesa, són exactament com ell.

És increïble la foto perquè tenim junts un dels éssers més insignificants del món, un dels animals d’aquest planeta que ocupa els esglaons més baixos de la cadena tròfica i, sobretot, tenim l’home. I no vull dir l’home en general, sinó l’home que té la paella pel mànec de tot un planeta.

Un dels éssers més dèbils i insignificants sent acariciat per l’ésser viu més perillós del planeta Terra.

Quins ous!.

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 09 Dec 2007 17:22:00 +0000

Amb les cares tapades, les botes militars, les pistoles amb silenciador al cinturó, aquells individus feien realment por. Caminaven furtivament pel camp amb gran rapidesa. Semblaven realment fantasmes. Només se sentia el soroll de l’herba que deixava el seu pas ràpid. El tipus més gran va fer un senyal als dos que el seguien. El van avançar formant un triangle perfecte. Eren un escamot letal perfectament entrenat i sincronitzat. Les llums del poble es veien a la llunyania. La gent dormia tranquil·lament mentre la mort avançava per aquells camps en forma d’un triangle letal.

Silenci! Es van aturar com si ara el joc hagués canviat i fos la mort qui els observava a ells. Els dos homes que anaven davant es van girar mirant el seu líder. Esperaven algun senyal. Res de res!

El líder estava com petrificat...

Agenollat amb un genoll a terra, una mà al pom de la pistola i l’altra mà fent el senyal de la pedra: quiets i muts. TOTS! De sobte, igual que el lleó es llença sobre la presa, el líder va començar a córrer avançant els altres dos, invertint el triangle.

En perfecta sincronització de nou tornaven a avançar ràpidament.

Es va encendre la llum de la casa més propera als camps. Es va obrir la porta i en va sortir un home armat fins a les dents: al matí un simple i molt honorable pagès, a la nit un despietat assassí.

El més petit dels homes sentia com se li aturava el cor. Sabia que estava a punt de morir. Si aquell desgraciat el veia, era home mort. Els altres dos no semblaven gaire diferents: immòbils, amb un rictus de terror a les seves cares. Esperant el soroll del percussor. Esperant l’impacte de la bala al pulmó, al cor o simplement un passaport immediat al dipòsit de cadàvers més proper.

Res! No va passar res. L’home va tornar a casa seva, escopint l’amargor d’aquelles hores sobre l’escarcha de les plantes mentre maleïa la seva sort.

Es van sentir alleugerits. Com si algú els hagués perdonat la vida. Van seguir corrent el seu camí frenètic pels camps fins que finalment van arribar al seu destí. La llar de les gallines. Van obrir els sacs i van començar a recollir els ous que hi havia. Malgrat les presses, ara aquells assassins i lladres recollien els ous com si fossin or. Les seves mans, executores de tantes i tantes morts, ara es tornaven delicades i femenines per no molestar la gallina ponedora. Un a un, anaven omplint els sacs i protegint un material tan preuat. Finalment, el líder va fer el senyal de l’àguila i tots van saber que el temps havia acabat.

El robatori s’havia consumat.

Els homes somreien com nens petits. Sabien que tenien un tresor. El líder va mirar el tipus del nas trencat mentre li deia:

—Ara sortim d’aquí cagant llets. Si veus algú que es posa davant nostre, dispara a matar!
—Sí senyor. Com sempre, LÍDER! —va contestar l’home petit.

Tots es van mirar amb cara de complicitat i mitja rialla i van començar a desfer el llarg camí.

El líder sentia bategar el cor. Havia jurat mil vegades deixar de fumar però no hi havia manera. Sabia que el matarien el fum dels cigarrets o algun maleït pagès armat fins a les dents. Els pulmons li cremaven de tant córrer. Putos Ducados!. Els altres dos anaven darrere a una distància prudent.

Reia per dins, feliç amb el seu botí.

Primer ell, després la seva rialla i finalment el seu botí, van caure abatuts per una bala 460 Weatherby Magnum. No va tenir temps ni de maleir. Els seus dos companys gairebé hi van ensopegar. No es van aturar a ajudar-lo. Només van recollir el seu sac. Sabien que si no corrien com el vent, li farien companyia en una furgoneta ensangonada.

Salvats!

Es van aconseguir salvar en arribar a la seva furgoneta. Mentre un posava els sacs amb molta cura a la nevera especialitzada, l’altre engegava el motor amb celeritat. Tal com van arribar, se’n van anar. Enmig de la nit es van confondre com una taca de sang en un got de vi.

Eren un menys, però tenint en compte el botí, havia valgut la pena!

L’endemà, un home de classe mitjana sortia de casa seva amb una nota escrita per la seva dona. A la llista hi figuraven la llet, els bolquers, la fruita i les verdures. L’home va aparcar el cotxe davant del súper. Mentre feia la compra amb aquella llista a les mans, es va aturar davant l’aparador dels ous.

N’hi havia molts i de tots colors i mides. Va agafar amb les mans una capsa de cartró on dins hi havia una dotzena de preciosos ous que semblaven de porcellana i en va treure un. El va mirar. El preu de la unitat: 1,50 euros. Eren només ous. Poca cosa. Però molt útils per preparar una bona truita de patates. Es va preguntar com podien tenir aquell preu. No ho entenia. Era un simple ou. El va deixar on era. No se’l podia permetre.

L’inconscient el va trair mentre rondinava: quins ous!.

Embús mental

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 25 Nov 2007 19:10:00 +0000

Sortint de treballar vaig passar amb el cotxe per davant d’una hamburgueseria d’aquestes ianquis ubicada a la Diagonal de Barcelona. Devien ser les 20 hores aproximadament d’un dia normal. Assegut al Burguer en una taula petita de molts colorins, hi havia un pare amb el seu fill. El pare anava amb l’uniforme de feina: vestit i corbata, gesticulava mentre parlava pel mòbil. El nen feia cara d’avorrit per no dir una altra cosa, mentre es cruspia una copa de gelat com si li anés la vida.

Tenia sobrepès.

La gran fluïdesa amb què circulen els vehicles a aquelles hores per aquella zona, va fer que pogués fixar-me una estona en aquella parella: el pare seguia parlant per telèfon. Segurament l’assumpte que tenia entre mans era més important que el seu fill.

Vaig pensar que devia tractar-se d’un pare separat, que feia el que podia per guanyar-se la vida, mentre havia de fer-se càrrec del seu fill durant una estona.

Un parell de dies després vam anar amb la meva dona a fer compres de Nadal en uns grans magatzems. Odio anar de compres si no són capricis per a mi, així que em vaig quedar amb els nens mentre la meva esposa es dedicaria en les dues o tres hores següents a pulveritzar la visa. El nen és petit i, és clar, no queda gaire bé comprar alguna cosa, posar-hi el paper de regal i després treure-ho per Nadal. Tenir 5 anys no és sinònim de ser imbècil, així que m’havia de fer càrrec mentre el Pare Noel ens fotia la mà a la cartera sense pietat.

Vaig fer diverses voltes per un altre centre comercial a vessar de gent. Em va venir al cap aquella pel·lícula del mestre del terror G.A. Romero i la seva Zombie, on totes les criatures es dirigeixen a un centre comercial a la recerca de carn fresca (no precisament envasada).

When there's no more room in hell, the Dead shall walk the earth

Brillant, brillant!

Doncs cansat em vaig asseure amb els meus fills en una granja a fer el berenar. Érem jo i els meus dos fills: la Sònia i en Gerard. Mentre menjàvem el cacaolat de rigor i el biquini vaig trucar la meva dona enmig d’un sidral molt gran de taules. No la sentia, així que per parlar amb ella em vaig apartar una mica de la taula mentre seguia parlant i gesticulant, suposo. Els meus fills em miraven amb cara de cansats i avorrits.

A la llunyania, una senyora de mitjana edat m’estava mirant. Per un moment vaig pensar en allò que jo havia pensat d’un home feia dos dies en la meva mateixa situació. Pensaria el mateix de mi que jo havia pensat d’aquell pare?: separat i que només passa el cap de setmana que li toca amb els seus fills...

En fi, que generalitzar no porta enlloc. Les conclusions sense base generalment ens porten a creences falses perquè parteixen de situacions de partida totalment incompletes. Serveixen per tenir entretingut el cap en un embús però per poc més.

Volare

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 13 Nov 2007 23:30:00 +0000

Per temes professionals he d’agafar sovint aquell enginy que s’anomena avió, del qual només entenc, de manera molt bàsica, les regles bàsiques de funcionament, i això, sumat al fet que quan en cau un generalment no hi ha supervivents, em produeix un pànic irrefrenable.

Voldria comentar que realment em fan molta gràcia les actituds d’alguns individus que formem part d’aquest col·lectiu, anomenats erròniament “executius”, que ve a ser treballadors per compte d’altri com és el meu cas, ben pagats però pringats, i que ens toca, tant si volem com si no, compartir moments tan angoixants.

Moments en què un té el cul posat en un artefacte carregat de gasolina fins a dalt. És just el moment en què diuen, les amables hostesses i abans d’enlairar-se:

“Benvolguts clients de ...., tant si viatgen amb molta freqüència com si no, és important que estiguin atents a les instruccions del nostre personal de vol sobre què fer en cas d’emergència....”.

A continuació observo que moltes de les persones continuen llegint el diari i que d’altres et miren altivament mentre tu atens les explicacions amb un grau d’atenció gairebé obsessiu, com si realment t’hi anés la vida. Segurament pensen: ens podríem estalviar aquest rotllo i sortir ja, perquè ja arribo tard. Si ningú escoltés, justament com fa aquest imbècil del costat, no donarien aquest rotllo d’explicacions i podríem enlairar-nos d’una vegada!

Jo, la veritat, cada vegada que pujo a un avió, no sabria què fer amb l’armilla salvavides. És sota el seient, sí, però com dimonis es treu? Està lligada? La tinc realment sota el seient o algú se l’ha endut de record al seu maletí ple de powerpoints? On són les portes d’emergència? De totes maneres, millor no saber on són que no pas que et toqui seure al costat d’aquestes maleïdes portes, cosa que ja m’ha passat diverses vegades i un té la sensació que es convertirà en l’actor més efímer de la pel·lícula Viven, quan les portes s’obren de sobte i un surt succionat de la mateixa manera que surten del vàter el paper higiènic i altres coses.

Si ens l’estimbem i sobrevisc, hauré d’ajudar aquests idiotes que ara, en comptes de mirar aquesta informació crítica, estan consultant les seves agendes i mirant-me amb cara de fàstic, com si res pogués aturar les seves vides? Il·lusos! M’ajudaran a mi o seguiran amb el seu menyspreu mentre baixem a 100 metres per segon? Se’ls acabarà l’actitud arrogant quan l’avió estigui flotant per breus instants a 10 km de la costa dins de les gèlides aigües del Tarragonès? Incògnites.

En definitiva, sempre atenc escrupolosament les explicacions de les senyoretes hostesses com si en allò m’hi anés la pell, perquè realment i en el pitjor dels casos, pot ser així.

Hi ha qui vol i pensa que volar és un pur tràmit, quan la realitat és que quan ens movem, i més si ho fem pels aires, estem desafiant la força de la gravetat, una força que ens fa envellir i que, per desgràcia, i en molts casos, ha socarrat milers d’agendes i carteres de pell que, segurament, i abans d’estavellar-se, van mirar algú amb cert menyspreu quan les amables i ja difuntes hostesses explicaven les regles del joc en pujar a semblant enginy.

11 M. Història d'un error

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 08 Nov 2007 23:00:00 +0000

Recentment hem pogut “escoltar” la sentència de l’11-M. Una sentència mai no és perfecta. Ser jutge sens dubte deu ser una putada. Recaure-hi un gran poder de fer el bé, però també de cagar-la i enviar a la presó o, pitjor encara en alguns llocs “civilitzats”, enviar a matar algú.

Tanmateix, aquesta sentència ha deixat clar una cosa: no va ser ETA.

Els culpables finalment venien de “muntanyes llunyanes”. Em pregunto si, després de les proves que hi havia en contra d’això, calia explicitar-ho.

Aquests malnascuts del PP ara s’agafen al fet que la sentència no ha dit res sobre que els atemptats fossin conseqüència directa del suport a Bush en la seva maleïda croada a l’Iraq, que seria el mateix que afirmar que la sentència no ha dit res que l’atemptat no va tenir res a veure amb l’assassinat de Kennedy o amb l’arribada de l’home a la Lluna.

Però no havíem quedat que Aznar havia dit que no calia buscar les causes del terrorisme? Què demanen ara? Volen saber la causa?

Mireu, jo sóc espanyol, molt lluny de l’Iraq: quan va esclatar la guerra em vaig escandalitzar. Recordo com oferien els bombardeigs com si fos una pel·lícula i els comentaristes del PP dient que allà on hi havia horribles deflagracions no hi havia ningú i que només s’estaven carregant infraestructures militars. Quins poca-vergonya! Vaig sentir odi durant aquella guerra. Ells em van fer odiar. A mesura que la guerra avançava, vèiem víctimes pertot arreu: nens, dones, avis, gent massacrada dins dels seus cotxes per qualsevol motiu. Fotos i més fotos de l’horror.

L’horror absolut.

Em va colpir especialment una foto d’una dona amb el seu fillet, junts dins d’un taüt repugnant. Perquè un taüt sempre és repugnant. Jo acabava de ser pare i això em va fer sentir un odi profund. Va despertar en mi uns sentiments perversos.

Fills de puta!, fills de puta!, fills de puta!…

Si jo vaig sentir odi, què havien de sentir les persones més properes als iraquians (o els mateixos iraquians) veient el president espanyol fent-se el John Wayne a la foto de les Açores?

Crec que realment és el desastre més impressionant que viuré i veuré a la meva vida. És increïble que encara estiguin lliures i voltant al seu aire els qui van provocar tal desastre: Bush, Aznar, “Bliar”...

El pitjor de tot és que no s’adonen de l’error, encara que probablement sí que ho fan, però la seva ànima està tan podrida i és tan imperdonable el que van fer, que no poden mirar enrere. No hi ha perdó possible.

Cap jutge ni el mateix Déu en el que creuen els pot perdonar.

Esquerres efímeres

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 01 Nov 2007 20:46:00 +0000

Un president dona la cara i tothom l’etziba. Potser és millor amagar-se o, millor dit, menysprear tothom i fer-se el “xulo” tal com feia el mateix Aznar. A vegades penso que ens hem tornat bojos. Volen cremar aquest president perquè guanyi Rajoy? Que guanyi aquesta dreta, que a més de dreta, rància i casposa, és feixista? Perquè no ens enganyem. No és una dreta “homologada” europea. Anem apanyats! Ens va la marxa als catalans. No estem acostumats que se’ns disculpin i quan algú ho fa ens desconcerta.

Els catalanets prefirem l’insult i la bufetada: hi estem acostumats.

Ni Zapatero ni res! En veritat el socialisme o la socialdemocràcia moderna no té res a fer: quan els governs de dreta arrasen amb tots els avenços i posen els ciutadans als peus dels cavalls (per esclafar-nos quan vulguin), aleshores ve la socialdemocràcia i intenta arreglar el desgavell i, llavors, el més desgraciat que amb la dreta no era res, amb l’esquerra pot estudiar, prosperar i, quan ho fa, aleshores vol preservar allò aconseguit votant conservador.

Tenim més tendència a tancar portes que no pas a obrir-ne. L'esquerra com diu al D. Trueba a Soldados de Salamina, sempre decep.

Dia de difunts

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 01 Nov 2007 11:17:00 +0000

Segurament no passo per un bon moment: dia de difunts. El meu pare va morir justament la vigília de Tots Sants i la meva àvia, fa ben poc que ens ha deixat. L’estimava molt i la veritat és que estic afectat.

Veig els nens trucant a les portes de les cases, demanant caramels amb les seves disfresses. Com si morir fos una festa! Aquests americans sempre portant-nos les seves modes sense gaire sentit i sempre basades en el consum.

Morir no és una festa, nens! He vist la mort de nou. Recentment. Morir és penós i dolorós. L’única cosa bona que té la mort és que ens fa madurar. Madurem perquè, igual que la fruita madura, nosaltres també caurem de l’arbre.

Com més morts veiem, més a prop estem de la nostra pròpia mort.

Un altre atribut pel qual ens adonarem que “madurem” és que ens acollonim amb més facilitat: de jove, el coratge; de madur, l’acolloniment. Tot té el seu temps: temps per ser valent i temps per ser un cagat.

Trist octubre 07. Adèu iaia

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 24 Oct 2007 21:25:00 +0000

Entenc que les persones que sou aquí, coneixíeu bé a la meva avia. La Pilar Sánchez Sanjuan. Als que la coneixíeu bé, simplement donar-vos també el meu condol.

Algunes persones de les que sou aquí, i os ho agraïm profundament, potser no la coneixíeu bé del tot. Es per aquestes persones i per la memòria de la meva avia que voldria dir aquí i ara, en el moment d’aquest trist comiat, unes paraules sobre la persona que ens deixa, que defineixin, intentant resumir el millor possible, la seva vida des de la percepció purament personal i també probablement, en molts punts compartida. Aquesta és la meva visió de la meva avia:

Bona mare, bona sogre, bona germana, bona avia, bona besàvia,... però per sobre de tot: bona persona. Els tòpics de sempre que es diuen quan un es mort... però no os puc mentir: la meva avia era així.

També era entregada, estava sempre disposada a ajudar a la família i als amics i amigues, era una persona contenta, xerraire, divertida, a vegades excessivament despreocupada o optimista per que per damunt de tot li agradava viure i sempre veia les coses positives de la vida. Ens ho ha demostrat en escreix vivint gairebé un segle per que tot i ‘menuda’, que també era com li deia s’ha mare: ‘menuda’, el seu petit cos ha lluitat fins el darrer moment.

Només els meus últims intents egoistes de seguir-la tenint amb nosaltres van topar-se amb una resposta inesperada: ‘vols dir que val la pena tot això Xavi!’... per afegir-hi tot seguit: ‘si s’ha de fer es fa!’.

Volia dignitat però també volia viure. No crec que desitges morir.

En els darrers moments em consola que em va dir que no li feia mal res amb un moviment d’ulls quan semblava que ella ja no hi era.... però no ens enganyem, va patir i això em fa molt de mal. Tot el que es evitable i provoca dolor fútil a les persones s’hauria doncs d’evitar ...

Ara os parlo de mi: sento una gran buidor, pena, tristesa, impotència, amor i també remordiments. Remordiments de no haver fet més quan podia. Emprenyat amb la vida frenètica i egoista que no ens deixa veure realment les coses importats, que no ens deixa veure el bosc que s’amaga darrera els arbres i, que curiosament, quan la vida s’atura, aquesta vida embalada que portem, quan s’atura i podem veure les coses en perspectiva, ja no hi ha res a fer.

Només espero que hi hagi un deu. Que el cel existeixi i que la iaia es trobi amb els seus éssers estimats.

Iaia, has corregut tant, tant llarg el teu camí, que són més ara els que et diuen hola que no pas els que et diem adéu: el teu fill i estimat nostre pare Miquel, el teu marit Cándido, els teus pares Silvestre i Enrriqueta, germans Alfons i Enric, la teva germana Contxita, el teu nebot Enric, la teva cunyada Carme...

Espero iaia, que quan tingui que passar pel teu mateix camí, estiguis allà per ajudar-me.

T’estimarem sempre.