Hi ha un dia, el #8M,  en que hem de parlar obligatòriament de la dona, dels seus problemes, de les seves reivindicacions, de la situació nefasta en que viuen moltes dones al món; de les dificultats que comporta sortir-nos, de que cobrem menys per treballar igual, o pitjor,  de que no cobrem per treballar..etc. Enguany no vull fer un post de reivindicació, vull fer un post de realitats:  som moltes les dones que tenim clar de fa molt de temps que o actuem o morim. Dones que ens neguen a seguir el que estava previst. Hi ha milers d’exemples, només esmentaré tres:
* Les dones que hem participat en el Postgrau de formació de dones conselleres d’administració a EADA amb el suport de la Unió Europea, del que ha sortit un ThinkTankFemtalent, un grup de dones del qual en sentireu a parlar.
* I dos exemples de dones amigues i en llocs de responsabilitat molt alta, Rosa Cullell (@roscullell,  Consellera delegada de Media Capital) , i Ana Maria Llopis ( @anamariallopis, presidenta de DIA Supermercados), les dues models per a mi de persones sàvies, belles, honestes i lluitadores incansables per aconseguir els seus desitjos.

A totes vosaltres amigues, i a totes les dones i homes, celebrem que moltes de nosaltres i molts d’ells estem d’acord en que l’ésser humà és alguna cosa més que el destí que tenien previst, que podem aconseguir els nostres somnis, però només si anem plegats. El llarg camí cap a Ítaca deixa petjada..

Llibre: Solitud de Victor Català / Caterina Albert
Pel·lícula: In the land of blood and honey d’ Angelina Jolie
Música:  Give me all your loving de Madonna

Passant pel pont del Besòs des de Sant Fost a Mollet es visualitza la decadència d’un model econòmic que ja és irrecuperable. Per un costat la fàbrica Derbi que té els dies comptats, seguida del Lidl nou, més endavant la línia de l’AVE al costat de l’autopista i de cantó el solar de la Teneria que sembla un cementiri (fotografia del post). El model de producció que durant el segle XX va fer de Catalunya i del Vallès, un territori on tothom tenia feina, pròsper i desenvolupat, està en aquest moment en una situació de canvi radical. Mentre les antigues fàbriques es tanquen o es deslocalitzen, es creen nous mitjans de comunicació ràpids com l’AVE, o s’inauguren centres de serveis com Lidl o més enllà Decathlon, de propietat estrangera. I aquest canvi és molt preocupant, perquè només tenint la propietat dels llocs de treball i la capacitat de generar nous negocis, és que podem assegurar la riquesa del país.

On són els inversors, els emprenedors del país? On són les noves idees que han de substituir als antics formats industrials?
No pot ser que tots els llocs de treball que es generin en el nostre territori siguin propietat d’empreses estrangeres, perquè en el moment en que vagin mal dades, marxaran, com ha passat amb Derbi.

No tenim temps de pensar en que vindrà algú de fora que amb un Casino de Las Vegas en solucionarà el problema, la vida va massa ràpida, en AVE i en Internet, com per què l’única esperança sigui un Lidl, un Decatlhon o un Casino. On és la Derbi del segle XXI que ha de
donar feina als ciutadans del Vallès? Tenim més llicenciats, més titulats, més persones formades que fa un segle, no pot ser que
aquestes persones, formades i a punt per treballar, hagin de marxar altra vegada a Alemania, o a Argentina o a Australia, sembla una pel.lícula que ja hem vist masses vegades. Mentre, pels carrers de València, els estudiants aprenen a fugir de la policia. Estem entrebancant-nos altra vegada en la mateixa pedra.

Llibre: Emprender es posible de Alemany i Planellas
Pel·lícula: La invención de Hugo de M. Scorsese
Música: Rolling in the deep – Adele

Molta gent m’ha preguntat aquests dies què eren els tuits que posava on parlava de #Girona10. És difícil d’explicar i fàcil d’entendre. Quan l’economia financera obliga la gent a prendre decissions per sobreviure és quan surten les idees més innovadores i brillants. A Girona han petit aquests darrers anys una sèrie de sotragades econòmiques per decissions presses fora del seu territori que han tingut conseqüències  molt negatives per l’economia gironina: el retard inexplicable d’una línea d’alta velocitat a la zona fronterera amb Europa, mentre els territoris més allunayts ja tenen AVE i alguns poc rendibles. Les decissions de Ryanair ( i dels successius governs) que han deixat l’aeroport en situació insostenible i algunes mes que podriem enumerar només llegint els diaris. Davant de les incerteses un grup de membres de la societat civil gironina pren la decissió de buscar clients per als sectors més castigats i buscar-los on siguin. Aquest és l’embrió de #Girona10

El Gremi d’Hostaleria de Girona, El Mercat del Lleó de Girona, el Grup Bons Fogons o el Grup de  Guies turístics , es posen a pensar o dissenyen una oferta per un capde setmana de gener, temps de baixa temporada, on tot els productes turístics i molt més seràn a 10 euros: habitacions d’hotel, menus de restaurants, visites a museus o cistelles de productes del mercat. Una revolució que han començat a la xarxa i que s’ha pogut fer per l’empenta dels empresaris que estimen la seva ciutat i per la rapidesa i la universalitat amb que Internet permet comunicar. En una estona, i mitjançat la compra online, es van esgotar tots els productes posats a la venda, i aquest darrer cap de setmana la ciutat s’ha vist inundada de persones, com si fos un cap de setmana de temporada alta.  Objectiu aconseguit: Posar Girona i la seva oferta en els principals mitjans de comunicació i a la xarxa, amb un model de marqueting que s’ha creat a partir d’un entorn complexe, innovar és respondre a les necessitats amb solucions diferents.

La pregunta ara seria: a partir del #Girona10 què? Tota la gran resposta de la gent i de la ciutat és un actiu preciòs que cal conduïr amb energia i el mateix esperit innovador que ha propiciat la primera edició de #Girona10. Al costat del grup impulsor (@xnicolazzi, @josepcampmajo @tvallory @rosaduran i altres) han estat les administracions, l’Ajuntament, i tota la ciutat. El primer repte és seguir comptant amb energia i consens entre tanta gent. El segon repte és fer rendible aquest esforç inicial. Algunes idees: – Convertir el #Girona10 en una cita anual. – Obrir a la xarxa espais de venda on line que facin rendible la relació temporal i territorial de tantes empreses i persones amb tot el món. – Dissenyar activitats amb la marca #Girona10 que visquin durant tot l’any. I d’altres que segur estan en el cap de molts dels qui han participat en aquesta innovadora experiència. Però i especialment, ser conscients de que les noves formes de definir models de negoci ara ja passen per la xarxa i per la innovació, des d’un grup petit es poden dissenyar grans coses, només cal saber de què parlem i tenir la voluntat de fer-les. Les administracions, les grans empreses, els bancs,  han de saber seguir als ciutadans que saben fer de la necessitat virtut,.. a 10 euros , no és car.

Llibre: Por què compramos de Paco Underhill

Pel·lícula: El perfume de Tom Tykwer

Música: Seguirem somiant de Sopa de Cabra

Les paraules en ajuden a entendre les coses, els avenços tecnològics ens proporcionen noves formes de coneixement, d’innovació. En aquest moment la gamificació s’està demostrant com la frontera d’investigació i negoci més interessant. Aprenent a jugar amb la tecnologia resolem problemes mundials. La lectura de l’article sobre la divisió d’investigació de Microsoft a El País fa pensar en com d’important és la relació de la tecnologia amb el progrés de les persones. En un procés de creació cognitiva la relació humana amb el joc és bàsica, de fet, els infants comencen a conèixer el món a partir del joc. Posar en contacte tecnològic l’ésser humà amb noves formes de joc és ara com ara, una de les línies d’innovació i negoci més important de la tecnologia mundial. La gamificació està present en les nostres vides.

El pas que ha significat Kinect dins del context de les videoconsoles és molt interessant perquè afegeix un element innovador, el cos sencer de la persona que juga, front a la utilització d’eines o comandaments per a jugar. Aquesta tecnologia és la que podria esdevenir una nova forma de relació de les persones entre elles o amb les màquines. Quan dic “kinecticar” em refereixo a la interacció de les persones, amb tot el cos, amb les màquines amb resultats directes. Si aquest fet que ara només es refereix al joc, es pot desenvolupar amb garanties per a d’altres accions, estem davant d’una forma nova de treballar, de comprar, de relacionar-se, que pot modificar substancialment molts dels protocols que ara tenim assimilats com a humans.

Sembla quasi màgia que amb el cos puguem moure cotxes, com es veu a la imatge, de la mateixa forma, que juguem, també podriem comprar, treballar, aprendre, i l’experiència de fer-ho amb tot el cos és millor, més àgil, més ràpida. Si podem tastar el que se sent conduint un cotxe per jugar, podem voler sentir també per comprar-lo, o per aprendre a conduir-lo. I anant més enllà, podria ser possible que un metge operès a un malalt a kilòmetres de distància “kinecticament”? Segur que es resoldrien problemes d’especialització, o de temps per atendre un pacient, o de noves investigacions. I així fins a l’infinit. Gamificar la vida és també gaudir, i sobretot, és investigar, com nen petit quan descobreix que jugant apren a viure.

LLibre: ¿Y Google cómo lo haría? de Jeff Jarvis

Pel·lícula: Mission Impossible, ghost protocol de Brad Bird

Música: Someone like you d’Adele

Fotografia de la pel·lícula In Time

Internet s’han convertit en el protagonista de les nostres vides, de forma disruptiva. Canvia la forma de relacionar-nos, els models de negoci, la capacitat de comunicar. És la inundació d’informació una forma de perdre el control? Internet ens proporciona una forma de veure el món que neutralitza les xarxes de relació social i econòmica tal i com les coneixiem. Tranforma la nostra forma de percebre el món i les construccions de la realitat es tornen líquides com ja va descriure Bauman. Hi ha però en algunes de les noves realitats, mimètiques que reconeixem. Els caçadors-recolectors del quaternari s’organitzaven en grups de 150 individus; les legions romanes estaven formades per 150 soldats i els grups majoritaris a facebook tenen 150 membres. La humanitat repeteix esquemes en la virtualitat.

A Internet les jerarquies es destrueixen i el món sembla que va pel mateix camí. L’individu és capaç de generar notícies, els presidents dels països prefereixen comunicar-se per twitter i aquesta horitzontalitat desequilibra l’status quo. Aparentment les noves revolucions no tenen líder, les comunicacions són instantànies arreu del món i la dificultat de determinar qui són és molt gran. Com ho va ser quan els grans atemptats terroristes de finals del segle XX van trascendir els espais de confort del primer món, i la cultura occidental es va veure trasbalsada quan semblava que el final de la guerra freda deixava un món sense dificultats ni fronteres. Les fronteres les hem posat a dins dels països, mentre a Internet s’han trencat, creant un espai de ningú on la relació entre realitat i virtualitat és cada vegada més un canvi sense solució de continuïtat.

La percepció és que el canvi serà la norma. El viatge la perspectiva. En els models de negoci una mostra és com comprem i qui compra. El E-Commerce està demostrant que és la forma de compra que arrassa i que es fa de forma intuïtiva, per la percepció del que veiem en pantalla, i també de l’experiència que ens proporciona la botiga de referència. Es ven de tot i en qualsevol hora, i amb qualsevol moneda des de qualsevol lloc. Es modifica la percepció del comprador, la forma en que s’exposen els articles, el valor de compra i el rendiment per producte. Empreses com Amazon o Vente Privée han revolucionat el concepte de compra-venda. A Barcelona tenim exemples molt interessants com posa de manifest aquest l’article de La Vanguardia. La nostra evolució humana va tenir en l’intercanvi la primera baula de desenvolupament cultural, ara Internet ens planteja un canvi de paradigma, el silici és ja moneda de canvi en un món interconectat.

Llibre: Homo economicus d’Anxo Penalonga
Pel·lícula: In time d’Andrew Niccol
Música: Coconut tree de Mohombi & Nicole Sherzinger

“No sobreviu  el més fort , tampoc el més intel·ligent, qui sobreviu és el que millor s’adapta...” Charles Darwin. Amb aquesta frase es pot resumir la teoria evolutiva del més gran científic del segle XIX, del qual encara aprenem. I és també la frase que descriu a la perfecció el que en aquest moment passa amb qui vol sobreviure en aquesta selva social que és el segle XXI . Aquesta és una frase que he utilitzat molt sovint en les meves conferències (veure presentacions ) i l’he trobat en un article de El País sobre educació del futur. Està bé que qui forma part d’empreses amb posicions rellevants en el mon educatiu com la Fundació Santillana, Telefónica, Google o Microsoft parlin de sistema educatiu obsolet i de canvi de paradigma en la forma d’ensenyar. Fa temps que alguns ho venim dient amb pocs resultats quant a la renovació dels sistemes educatius. El “gap” que s’està generant entre el que aprenen els estudiants i el que necessiten per a trobar feina és cada vegada més gran. No només no trobaran feina sinó que si la troben, hauran de tornar a aprendre el que necessiten per a fer-la.

Al nostre primer món, tan desenvolupat quant a tecnologia, aquesta desapareix en el moment en que un estudiant entra a les aules. No és suficient amb que es posin ordinadors portàtils ni pissarres digitals, ja no és suficient. Qualsevol programa generalitzat d’introducció de les TIC està obsolet, mesos desprès, amb despeses insalvables per a l’economia actual i amb resultats nimis respecte dels esforços fets. Per això el que està obsolet és el sistema educatiu, el procediment d’aprenentatge i els continguts a aprendre. El sistema educatiu tal i com el coneixem procedeix del segle XIX,està pensat per a formar persones socials que facin el que és necessari per a l’economia productiva que ara ja no és una fàbrica o una professió per a tota la vida productiva. Ara, les persones hauran de pensar en ser emprenedors i crear-se la seva pròpia feina o en tenir 20 feines diferents, diverses, que no tindran res a veure amb cap professió estandard. És això el que s’aconsegueix amb fileres de taules i cadires, totes unificades dins un espai quadrat, on es parla del mateix que fa vint anys i on l’uniformitat és la llei? Simplement, és impossible que un estudiant avui aconsegueixi sortin-se’n amb la formació que rep. I no entenen res perquè ells fan el que se’ls ha dit que facin, igual que els pares i mares, que desorientats, compren portàtils, paguen conexió ADSL i es preocupen per si hi ha fotos dels seus fills a Internet.

Si a la cuina ja no existeix foc a terra per a cuinar, com és possible que encara tinguem parets pintades on escrivim amb una pedra? És més, com és possible que l’esferificació no hagi arribat a l’escola? No és cap acudit, és la crua realitat. No estan aprenent tal i com juguen, no pot ser que per a l’oci es tingui la possibilitat de navegar per un món estratosfèric, que es gastin millions d’euros en dissenyar jocs de playstation que serveixen per a passar un bon diumenge, i en canvi, per a ensenyar, encara estiguem pendents de convertir un avorrit contingut en pdf, en dissenyar materials que comercialitzi una empresa especialitzada en didàctica. Quina didàctica? la del segle XIX? En l’article de EL país es diu que els estudiants hauran de ser autodidàctes, ja ho són, busquen la música amb els seus mòbils (prohibits als instituts) i troben la solució del joc de play buscant a la viquipèdia qui era Leonardo da Vinci, no perquè li interessi per a fer un treball d’escola, sinó per a aconseguir passar pantalla. Ells ja saben com fer-ho, els articles de El País i els nostres posts posen de manifest que alguns no se n’han adonat encara.

Llibre: El arte de cautivar de @GuyKawasaki

Pel·lícula: Eva de  @KikeMaillo

Música: Moves Like Mik Jagger by Maroon5 & Christina Aguilera

fotografia via @el_pais

La nit electoral del #20N no va ser cap sorpresa, estava previst que guanyès el PP amb majoria suficient per governar. Les sopreses van venir dels “irreductibles”, Catalunya és altra volta de CiU, i van tres de tres a les darreres convocatòries electorals. I el País Basc que amb els resultats d’Amaiur posa sobre la taula una nova situació post-ETA que serà interessant de seguir al Congrès dels Diputats. La caiguda lliure del PSOE-PSC no per prevista ha estat menys contundent. De tenir-ho tot a no tenir res, una travessa del desert que s’espera difícil i complexa, per una opció ideològica que ha de descobrir quin és el seu paper a Catalunya, al País basc (on governa) i a Espanya. Amb la lectura de les eleccions les conclusions són clares per això m’interessa més parlar de com es va viure la nit electoral a la xarxa. Twitter bullia i és un clar exponent de com les maneres de fer política estan canviant. La meva conclusió de les eleccions s’escriu en dues frases: 1- Poca visibilitat de les dones en les imatges de valoració dels candidats a TV i 2- Per a quan votar per Internet?

La fotografia que il·lustra aquest post està feta al balcó de Gènova desprès de la roda de premsa del virtual president del govern, i és significativa perquè, malgrat que abans va sortir sol al faristol de les declaracions, el poder al PP sembla que té una tirada femenina interessant. La pregunta és, quantes de les dones visibles al partit triumfador seràn veritables protagonistes del govern, amb carteres importants? No és només qüestió de paritat, el govern de Zapatero va posar la paritat per davant però amb carteres poc importants quant a poder real, tret d’algunes excepcions. En canvi les dones d’aquest balcó guanyador tenen en el partit un pes important, per no parlar de la presidenta de la Comunitat de Madrid o del PP de Catalunya. A la resta de fotografies de la nit electoral, la majoria absoluta va ser pels homes, inclosa la companyia de Carme Chacón en la roda de premsa més trista de la seva carrera política. A twitter varem comentar que manca una presència real de dones en els llocs de veritable poder, que els candidats són majoritàriament masculins, i que la presència femenina segueix essent qüestionada i analitzada per l’estètica abans que per l’ètica. Una conversa recurrent ahir a twitter va ser el vestit de Raquel Sans al programa especial de TV3, no comment. Serà la dreta la que posi més dones al capdavant de responsabilitats reals de poder? Això no assegura res quant a resultats, però no ho sabrem mai si no ho fem.

I l’altra qüestió, si ja paguem els nostres impostos per internet, com és que votar no es pot fer? La davallada de votants a les eleccions és un degoteig continu. Les dades del #20N són quatre punts inferiors a les de fa quatre anys, i així podem arribar fins a governs que no tinguin ni tan sols el recolçament de la meitat dels votants. De fet, aquest govern del PP serà majoritàri amb els vots de molt menys de la meitat de la població espanyola. La credibilitat de qui governa també està en la quantitat de persones que el sustenten. Per què la gent no va a votar? La cultura democràtica és recent en aquest país, i el convenciment de que la política només és un niu de problemes i buscaraons és la més extesa, però en qualsevol cas és el sistema menys dolent dels que tenim, i ha costat molt  poder exercir-lo. La tecnificació de la participació política ja està donant mostres de canvi de paradigma amb la utilització de les xarxes socials a les campanyes i en l’acostament de la gent als responsables polítics. L’activitat de consellers, parlamentaris  i oposició a Catalunya és exemplar, per què doncs no es posa a l’agenda del proper govern la votació per Internet? Hem vist com milers d’empreses, molts dels sectors productius i tots els models de negoci estan canviant acceleradament amb la introducció d’Internet i les tecnologies del silici en l’economia i la societat, pot quedar la política al marge? Tots els candidats han fet la seva campanya també a la xarxa, han de demostrar doncs que s`ho creien, que volen parlar amb els qui han votat o amb qui no ha vulgut votar, fer política i participar democràticament és també ser a Internet amb totes les conseqüències. Segur que el primer DM de @marianorajoy com a president es per a @angelamerkel .

Llibre: #Política 2.0 d’@ebenach

Pel·lícula: Star Trek 2 de JJ Abrams

Música: Món boig de Mel

En algun tuit d’aquests dies he llegit que  ”un periodista val el número de followers que té a twitter” (@piposerrano). S’han resistit els mitjans tradicionals al canvi sistèmic que comporta internet i les formes globals de comunicació. Però han arribat per quedar-se i qui no ho incorpori està fora. Si ara alguns ens informem pels socialmedia abans que pel diari o per la tele o la radio, és que el canvi de tempos en la tramesa de la informació ja s’ha donat. I per això el fet noticiable es converteix en un producte que no es compra, sinó que t’arriba. Compraràs després, si de cas, la interpretació d’aquest fet però no la notícia en origen. I ho hem començat a veure amb anuncis on s’utilitza el format de twitter per explicar el missatge, o la recollida de tuits imprescindibles de la setmana en diaris dominicals, o incorporar el hastag amb el coixinet # als programes perquè, com ja s’ha dit en alguna ocasió: ” és millor veure tele amb el twitter que sense ell” (@ganyet @jordigraupera). Es nota també que encara alguns es resisteixen ” no és periodista tot aquell que escriu un blog o tuiteja” , jo afegiria, no tots els que diuen que són periodistes ho són, però en qualsevol cas, la transmissió de la informació és la base de la relació humana. I el que està fent Internet és portar-la a la màxima expressió per a millions de persones i de la forma més ràpida i eficaç.

Les persones som simbóliques. L’antropologia estudia l’ésser humà simbòlic, la relació entre humans esdevé llenguatge a partir de la simbologia i és l’eina que fa crèixer l’evolució social i cultural de la humanitat. Ernst Cassirer descriu “l’ésser simbòlic” com aquell on el llenguatge, el mite, la comunicació són les eines per a generar cultura i per tant, evolució humana. En aquest món global, el simbolisme s’explica amb coixinets # i TT (trending tòpics) exactament els símbols del que, en aquests precís moment, són temes importants a la xarxa i per tant, al món. I aquests dies estem farcits d’exemples: ETA abandona definitivament les armes i entrega el comunicat en un USB, i tothom sap la notícia abans per Twitter que per la televisió o els diaris, que necessiten de dos dies per a fer programes o articles que expliquin el fet, o que afegeixin algun altre contingut a la pura informació. Dos dies a internet són una eternitat, i per això, els mitjans tradicionals necessiten afegir coixinets per a fer-se necessaris. Això ho han entès alguns periodistes com @jordievole o @antonibassas o @pedrojramirez , i d’altres no, aquests últims, no trigaran a desaparèixer.

Però com s’escriu la nova informació? De tan ràpida com va no tindrem problemes de credibilitat, de fiabilitat? Tot s’hi val a la xarxa?  Aquesta creació de simbologia que descriu Cassirer és justament el  que estem en realitat estem plantejant. Creem símbols a partir de qualsevol cosa que apareix a la xarxa, i això es converteix un contingut cultural, passa a formar part  de les nostres costums, de les nostres emocions, creant un estat d’opinió que abans era més controlable que ara. Ja no passem pel filtre  de l’empresa comunicadora, passem pel filtre de la creença política o personal. L’altaveu que és internet en aquesta “aldea global” ens fa a tots corresponsables. Però això no treu per a que, aquells que tenen la responsabilitat professional d’informar, perquè viuen i treballen d’això en els mitjans, siguin més responsables que ningú del que estem construïnt. Justament els símbols són més grans quan més eficaços són en la transmissió de missatges. Que ara els periodistes medeixin el seu klout i que les empreses de comunicació ho considerin, comporta responsabilitat, perquè on comença la persona i on acaba l’empresa de comunicació, on comença @jordievole i acaba @lasexta ? En qualsevol cas, aquest és un pas endavant en la forma de comunicar i informar que afegeix transparència a la tasca informativa. Per a aconseguir que en una entrevista d’un programa informal sigui on vegis que un polític t’explica que ara ja pot  caminar tranquil per un barri de la seva ciutat, o sigui, la interpretació de la notícia pura i dura de fa tres dies; i això es converteixi en símbol d’una forma d’entendre la relació entre humans, és a dir, en un hastag #reiniciandoeuskadi que sigui Trending Tòpic mundial.

Llibre: Las españas vencidas del siglo XVIII de Ernest Lluch

Pel·lícula: L’illusioniste de Sylvain Chomet

Música: Canto a la libertad de José Antonio Labordeta