“La paraula de moda és crisi, la paraula permanent és pobresa”..aquesta frase és de Salvador Maneu, responsable de Càritas Girona, la va pronunciar en l’acte de presentació de la campanya “La crisi afecta a persones que viuen a prop teu“, campanya que té com a objectiu el de sensibilitzar la població vers la situació actual de crisi, que afecta cada cop més persones del nostre entorn, i demanar la implicació de tots a través de la col·laboració amb l’acció social que Càritas realitza. Aquesta campanya compta amb el suport i la col·laboració d’STIC.CAT que té com un dels seus objectius bàsics d’actuació el de retallar l’escletxa digital i cooperar amb les accions solidàries que possibilitin desenvolupament mitjançant les tecnologies de la informació i la comunicació.

És remarcable que una entitat com Càritas es plantegi una acció a la xarxa per a rendibilitzar les seves actuacions. Aquesta campanya és pionera en aquest sentit, trobareu Càritas Girona a Facebook, a Twitter i a la seva web, la qual cosa possibilita una actuació des de la localització territorial a l’actuació global. Aquesta és una decissió fonamental per ser presents en el món. La capacitat viral de les eines 2.0 ha de ser també generadora de cooperació i solidaritat, especialment en els moments que vivim. De fet és una estratègia que innova conceptes de cohesió social i de desenvolupament econòmic perquè acosta a les persones de forma directa. A voltes ens hem preguntat on van els diners que empreses o individus donem a accions solidàries, el món de les organitzacions no gubernamentals ha tingut capítols foscos, però justament una institució com Càritas, independement de la seva adscripció religiosa, és agosarada i aposta per la relació directa amb les persones. Amb les eines 2.0 seran capaços de rendir comptes directes de la utilització dels diners que es donin i també d’arribar a tot el món, dos objectius complementaris que innoven i afegeixen valor a la seva gran tasca.

A STIC.CAT ens interessa aquesta viralitat social, som “agitadors” socials que ens creiem l’acció positiva i facilitadora de les eines de la xarxa per a reduïr les desigualtats i la pobresa. Com diu en Salvador Maneu, no hem d’amagar el cap sota grans paraules, estem parlant de situacions greus de les persones que tenim a prop, de més del 20% dels habitants de Catalunya que viuen sota el llindar de la pobresa; amb dades a la ma, Catalunya no pot vendre la marca de la modernitat i oblidar-se d’un 20% de la seva gent.

Llibre: Creating a world without poverty de Muhammad Yunus

Pel·lícula: Agua de Deepa Mehta

Música: Cuando los ángeles lloran de Maná

Aquest bloc que s’està tornant molt TIC…té les seves arrels a la literatura. El seu nom, Platxèria, és manllevat d’un poema de Joan Salvat Papasseit que desprès va musicar Joan Manuel Serrat. Tot plegat és l’excusa per fer un post de llibres, com m’agrada fer de tant en tant, i ara que arriba el temps de les càlides tardes sota les oliveres i ran de mar, aquests són els meus llibres de l’estiu, onejats amb l’oceà Pacífic (foto) que estremeix:

Mentira d’Enrique de Hériz

El quadern de José Saramago

La era del guerrero de Robert Fisk

La lluvia antes de caer de Jonathan Coe

Muerte en la clínica privada de P.D. James

La dama de cachemira de F. González Ledesma

Les ales de l’esfinx d’Andrea Camilleri

Càlcul d’estructures de Joan Margarit

Mal de pedres de Milena Angus

Millenium d’Stieg Larsson

Bona lectura, n’hi ha molts més, això només és una mostra contrastada de gaudi assegurat.

Pel·lícula: Los hombres que no amaban a las mujeres de Niels Oplev

Música: Platxèria, poema de Joan Salvat Papasseit musicat per Joan Manuel Serrat

Assistir a una sessió de treball amb estudiants de final de carrera d’enginyeria és una forma segura d’aprendre. El programa Enginycat el promou el Departament d’Innovació,Universitat i Empresa, a través del Comissionat per a Universitats i Recerca, i l’executa tècnicament a través de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Dins de les seves activitats de promoció de la innovació s’ha dissenyat la Innovative Engineering Coaching - IEC, activitat que va adreçada a recents titulats en enginyeria o estudiants en vies de titulació per entrenar les habilitats bàsiques de gestió necessàries per a treballar a l’empresa. Es pretèn que els enginyers/es participants dissenyin, estudiin la viabilitat i defensin un projecte innovador que doni resposta a una necessitat plantejada per una organització client.

El punt de partida proposat ha estat el de donar solució als requeriments d’un centre escolar que vol convertir-se en una escola digital, és a dir, que incorpora en tots els seus procediments el treball amb les tecnologies de la informació i la comunicació, i totes les modificacions d’infrastructura i solucions informàtiques que es requereixen. Una idea que és especialment pertinent en aquest moment, perquè és d’absoluta prioritat per al sistema educatiu. Els projectes que es van presentar no tenien com  a objectiu ser aplicables directament, calia que els estudiants fessin palesa la seva capacitat d’anàlisi i de resposta davant del client. Haig de dir però que les solucions proposades eren versemblants.

M’interessa però remarcar la innovació en la pròpia activitat, la pertinença i l’interès que signifiquen posar als nostres futurs enginyer davant de la realitat per a generar pràctica aplicada. Els membres del tribunal avaluador erem persones vinculades a l’educació (jo mateixa), dos empresaris del sector de les tecnologies, una persona del Departament d’Innovació,Universitat i Empresa i un representant de la universitat. Tots nosaltres, conjuntament amb l’equip d’Enginycat, vam constatar que el futur d’un país passa per comptar amb bons enginyers/es que donin solucions als reptes procedimentals de les institucions i les empreses. Aquesta iniciativa és una bona pràctica per a fomentar aquest objectiu, molt ben avalada per enginyers com Xavier Verdaguer en la seva preparació. Caldrà estar amatens a les respostes imaginatives d’uns i unes joves que es creuen la seva professió i que estan preparats per a realitzar-la.

Llibre: El Pla Cerdà d’Ildefons Cerdà

Pel·lícula: Apolo 13 de Ron Howard

Música: Forever changed de Lou Reed & John Cale

Com si d’una pel·lícula de James Bond es tractés, portem uns dies de notícies més aviat fosques sobre els caps de l’espionatge espanyol, que han acabat en la dimissió del director del CNI; i ara sabem que el cap dels espies britànics, del famòs MI5, està a la corda fluixa perquè la seva dona ha penjat a facebook fotos i dades personals d’ell ( sembla que seria Mr. C en comptes de Mtrss. M, com la cap de James Bond). Tot plegat per una manca de consciència del que significa que si penges alguna cosa a Internet, millions de persones podem tenir-la, res és gratuït a la xarxa.

Sabem que un ordinador és una màquina i que la xarxa és una connèxió elèctrica que combina bits per a crear informació i transmetre-la, el problema no és la màquina, el problema és la utilització que de la xarxa se’n faci. I aquí és on perdem el control de nosaltres mateixos, ja no som els únics que podem gestionar la informació que els altres tenen de nosaltres, múltiples identitats poden conviure en una mateixa persona, és la disociació no volguda que possibilita internet. La multiplicitat de xarxes socials, el batibull d’informacions a Internet pot fer de nosaltres algú que ni nosaltres mateixos coneixem. Per això és fonamental que siguemconscients de que les nostres accions a la xarxa no són purament un divertimento, poden significar feina, coneixences, identificació positiva, i per tant el reputation tracking és obligat.

Podem ser molt curosos en la construcció de la nostra identitat digital, haurem de ser-ho, però també cal ser presents a la xarxa i interactuar com més millor perquè sense aquesta presència a la xarxa no serem, no trobarem feina, no podrem optar a avançar en les nostres empreses. Mantenir l’equilibri és el secret i mirar de no penjar aquelles fotos de la festa d’aniversari on tots van acabar ballant a sobre la taula ni les de la platja amb els nens, o demanar sempre permís a l’altre per posar informació a la xarxa de la qual no som propietaris. Ja sabem el que hem de fer i el que no, és com en la vida real, però una mica més ràpid.

Llibre: Visibilidad de  Neus Arqués i altres

Pel·lícula: Quantum of solace de Marc Forster

Música: Como un lobo de Miguel Bosé i Bimba Bosé

Avui, dia 1 de juliol de 2009 el Parlament de Catalunya aprova la Llei d’Educació de Catalunya. És una fita significativa perquè mai en la història Catalunya ha tingut una llei pròpia que reguli l’educació al nostre país, i això és molt important. per diverses raons: tenir lleis propies assegura que les polítiques corresponents s’adiuen amb el país i la seva societat; també perquè és una llei aprovada per la majoria dels partits representats a la càmera, entre ells, els dos majoritaris, PSC i CiU, la qual cosa li dona una validesa que va més enllà de posicions partidistes o conjunturals perquè té a veure amb com un país ha d’assegurar que el seu sistema educatiu posa pel davant els alumnes, els professors, l’escola en el seu conjunt, i no per menys important, en darrer terme, proposa noves formes d’entendre l’organització escolar i el currículum escolar que facilitin una escola per a alumnes del segle XXI.

Hi ha un núvol de paraules que defineixen aquesta llei a la web del Departament d’Educació: ajuntaments, autonomia, avaluació, cohesió, docència, educació en lleure, equitat, escola, inclusiva, excel·lència, famílies, qualitat, serveid d’educació de catalunya, zona educativa…totes elles es refereixen a l’organització d’un sistema que és en aquest moment l’empresa més gran de Catalunya, on treballen milers de professionals de molts i variats àmbits, on assisteixen els nens i nenes de 3 a 16 anys de forma universal, i on la pròpia societat aboca i demanda cada vegada més serveis. No estem parlant de qualsevol cosa, estem parlant d’un sistema, l’educatiu, que és dels pocs que assegura determinats nivells de serveis que fins fa un temps donaven les famílies o l’entorn social, i que ara només assegura l’escola; d’una empresa gegantina que cada matí obre les portes i funciona, d’uns professionals que fan un esforç monumental per a donar resposta a tots els reptes que se’ls posen a davant. Aquí, a Catalunya no tenim banlieues com a les vores de París.

Dit això, aquesta llei el que ens posa al davant és un gran repte, el de fer l’escola que els nostres alumnes demanen i necessiten: adequar els continguts a l’era del coneixement digital i del món de les xarxes d’Internet; dotar els centres de tots els mitjans necessaris per a fer la feina; canviar d’arrel la formació inicial del professorat i desenvolupar les noves formes d’organització escolar i administrativa que la LEC permet. Reptes tots ells que els professionals i els alumnes saben que han d’enfrontar i per als quals el suport de la societat és clau, des de la col·laboració en el dia a dia dels pares i mares, del suport de les empreses i d’un augment de la inversió del PIB en educació que hores d’ara és la cirereta del pastís que culminaria una LEC que ja tenim a les mans.

Llibre: L’escola suspen de Joan Badia

Pel·lícula: Ça commence aujord’hui de Bertrand Tavernier

Música: Magnificent de U2

Com t’ho fas per obrir una Samsonite que porta clau secreta si el propietari/a és d’ERC? doncs poses 1714 i s’obre segur. Aquesta anècdota explicada per una persona a la qual li va succeïr em serveix per a desenvolupar un tema que m’interessa especialment, el de la identitat digital. Hom es pensa que a Internet tot s’hi val, que qualsevol cosa és possible i que ningú ens trobarà o sabrà realment qui som; és notori que la utilització de la xarxa és alguna cosa més que penjar paraules o fotos. No és gratuït res del que fem en el món virtual, qui som, on som i amb qui o què ens identifiquem són preguntes que hem de saber respondre’ns a nosaltres mateixos abans de ser algú virtual. Perquè la identitat no és quelcom estable, sòlid sinó que és dinàmic, maleable i res més dinàmic que Internet.

Construïm la nostra identitat com a persones a partir de les nostres creences, valors, tradicions amb allò que ens envolta i del que aprenem i amb el que convivim. No podem sostreure’ns de qui som si no volem ser algú que no respòn al que s’espera d’ell. La dinàmica de la identificació es desenvolupa amb el contacte amb els altres i això a la xarxa es multiplica per l’infinit. Per tant hem de ser conscients de la nostra identitat real a partir de la qual serem algú en la virtualitat. Ser de Barcelona, parlar una llengua com el català, tenir unes arrels que s’endisen en el passat, ser del Barça, són senyals d’identitat que identifiquen algú que podria tenir la data de 1714 com a codi secret de la seva maleta, i això mateix incidirà en com aquesta persona es mou a la xarxa i en funció del que vulgui fer en ella, siguin accions personals com escriure un blog o fer twitters, com en accions empresarials o polítiques. Les conviccions compartides en que es basa la construcció de la identitat són molt sovint implícites i cal en siguem conscients.

Construïr una marca, un brand, és el repte de qualsevol que vulgui ser present a Internet, la interacció 2.0 i 3.0 ens obliga  a ser més conscients que mai de la nostra identitat i a fer-la visible sense subterfugis, una volta haguem decidit com la definim. Veracitat, coherència i credibilitat estan al darrera de la nostra acció, no és cap novetat, és el mateix que hem de fer a la realitat per molt que Internet sembli amagar-ho.

Llibre: L’elegància de l’eriçó de Muriel Barbery

Pel·lícula: Waltz with Bashir d’Ari Folman

Música: Le plat pays de Jacques Brel

La revolució d’un home sol no hauria de preocupar un govern, però això és justament el que va passar l’any 69 del segle passat amb Vivenç Ferrer i el govern hindú. Ell havia arribat a Annantapur per a treballar amb els pobres de la zona més deprimida de l’India i alguns van pensar que era més perillòs fer escoles, pous d’aigua, donar préstecs a les dones que mil pamflets propagandístics. La força de la gent va aconseguir que pogués tornar i continuar un projecte que va iniciar al front de l’Ebre de la guerra civil espanyola l’any 36. Com si el so de les campanes, que doblaven per tots, hagués sonat especialment pel jove Ferrer en aquell any tràgic, el seu objectiu vital es va projectar cap a les necessitats dels menys afavorits de la terra, deixant de banda la religió catòlica i un futur confortable, per a posar les bases de la moderna cooperació global.

La Fundació Vicente Ferrer és una organització modèlica en l’acció per al desenvolupament i la sostenibilitat. Ara més que mai caldria un estudi acurat per part de les escoles i facultats d’economia del món per entendre com  es pot generar desenvolupament i riquesa per a tothom sense grans quantitats de diners injectades. Un model que té en compte les persones, l’entramat dels pobles del territori i els serveis bàsics: educació, sanitat, vivenda, i atenció als febles: discapacitats, infants, dones. La prioritat de la Fundació Vicenç Ferrer és promocionar econòmicament una territori  i no pas donar almoïna a la gent. És a dir, aconseguir la superació de les situacions de desigualtat social front aquelles que les perpetúen. El model Ferrer s’assembla molt a la pròpia estructura de la xarxa Internet: equilibri entre iguals, relació directa entre identitats, trasvás de la informació directa i ràpidament, relació entre petits nuclis que formen un conjunt homogeni per interesos específics, sostenibilitat, conectivitat.

En un moment com l’actual, on sembla que el canvi sistèmic posa en qüestió els models professionals i socials coneguts, la proposta de desenvolupament i servei de Ferrer ens interpela i ens fa enfrontar-nos a nosaltres mateixos. Qui som i com actúem davant del desequilibri, de la cohesió social, de l’equitat? fomenten els països i els governs el desenvolupament sostenible econòmic i social? Estem davant d’un serios toc d’atenció a totes les grans estructures mundials per als quals potser el model d’una modesta fundació de cooperants té la resposta. Mireu la seva web i entreu al seu grup de facebook, si esteu d’acord amb el que fan, doneu-los un cop de ma, ell es mereix tots els premis, el millor, el de la teva cooperació.

LLibre: Poesia de Rabindranath Tagore

Pel·lícula: La boda del monzón de Mira Nair

Música: I am missing you de Ravi Shankar

En un acte de celebració del 10è aniversari del CADS, Federico Mayor Zaragoza va impartir una conferència magistral sobre els nous valors de la governança enmarcats en els objectius del propi acte que celebrava l’aniversari d’una institució única a l’estat espanyol que s’encarrega de l’assessorament sobre qüestions de sostenibilitat i equilibri ecològic i social. M’interessa però que en aquest context parlar de diverses referències al paper de les TIC en el món.

Es va presentar un documental creat pel CADS que portava la identificació del Creative Commons. És especialment significatiu que una entitat pública sigui model de com les TIC proporcionen noves formes de compartir coneixement. De fet la Generalitat té una normativa on ordena la utilització de Creative Commmons per a totes les publicacions propietat de l’administració pública. Aquest és un pas importantíssim per a la democratització del coneixement i la utilització del servei públic, perquè a més té tot el sentit que allò que es paga amb diners de tothom, torni a tothom.

També Federico Mayor Zaragoza va fer esment en la seva conferència de les TIC i el seu paper en el món actual, dient que les TIC seran un element revolucionari en la pòpia aplicació de la democràcia. Ell parla de democràcia participativa no presencial, de la democràcia 2.0; i diu que la possibilitat del vot electrònic, de la transmissió d’informacions instantànies a milers de persones mitjançant les eines 2.0 són ja una realitat revolucionària. Es parlava ahir a la Pedrera de Barcelona de com un món sostenible només serà possible amb una democràcia sostenible, amb una economia sostenible i les TIC són una de les eines que facilitaran aquest canvi de model global.

Llibre: Carta de la Terra UNESCO

Pel·lícula: The day after tomorrow de Roland Emerich

Música: Storm de George Winston

L’associació l’Associació STIC.CAT ha convocat una segona edició dels Premis Blocs Catalunya, que aquest any se celebraran a Vic el 2 d’octubre. Ha acabat el periode d’inscripcions dels bloggers i ara comencem el de votacions. Us agraïm a tots i totes les inscripcions als premis que mantenen a les de la primera edició; per tant, es confirma la bona salut de l’univers blocaire català, lligat a l’explosió de les xarxes socials, twitter, facebook que s’incorporen com una eina més als blogs. Us encoratjema ra a a votar pels vostres preferits, per aquells als qui seguiu cada dia, amb els qui manteniu una relació de comentaris o no, i amb els que en algun moment us heu trobat a la realitat, desvirtualitzant els blogs com farem a Vic a la tardor.

Mentre la societat avança en la direcció de consolidació de les TIC, els integrants d’STIC.CAT ens continuarem creient el país, confiant en el poder del català a la xarxa i motivant per combatre la fractura digital. També ho fem amb accions que van més enllà dels premis com molts de vosaltres sabeu: suport a aquelles que pateixen l’esceltxa digital, visualització de la necessitat d’incorporar les TIC a tots els estrats socials i econòmics i movilització de la societat, nosaltres, com ja hem dit en algunmoment, som “agitadors” culturals. Gràcies a tots els qui us hi heu inscrit, als qui votareu i ens doneu suport i voleu formar part d’STIC.CAT.

Música: From the beginning d’Emerson, Lake and Palmer