STIC.CAT es fa gran i ja té el seu primer premi: el que ens ha lliurat l’AENTEG a la Nit Tic del Forum E-Tech celebrat a l’Hotel Carlemany de Girona. Aquest premi és interessant perquè es refereix a la promoció i ús de les TIC en la nostra societat i a com es generalitza, que és justament un dels objectius d’STIC.CAT. Estem orgullosos de que una associació jove com la nostra, hagi estat reconeguda per la seva tasca. Però especialment perquè la feina d’STIC és de tots i cadascú dels qui posem una part del nostre temps en fer d’STIC un projecte de qualitat, amb noms i cognoms:

Eduard Batlle, provocador d’idees; Francesc Grau, equilibri i mesura; Mercè Vila-Clara, organitzadora prudent; Josep Campmajó, el cap clar amb olor a violetes; Miquel Serrabassa, secretari eficient; Albert Simó, sensibilitat i ordre; Toni Sellas, la veu i la il·lusió; David Rodríguez, l’eficiència assegurada; l’Àlex Hernández, el redactor eficaç, Xavier Peytibí, el guru de l’anàlisi ; Albert Matin i Victor Martin, els emprenedors…..i alguns més que no hi caben aquí.

Ara tenim un repte molt important que és fer d’STIC mereixedora del premi i de molts d’altres que puguin venir, però especialment fer d’STIC mereixedora de la gent que la forma. No és fàcil per a un grup de gent voluntària fer la feina que ens hem proposat, i no ho és especialment en aquest moment de canvi de sistema socioeconòmic que vivim. Però no és casualitat que sorgeixin propostes com les d’STIC en moments com aquest, crec que sorgeixen perquè la gent de la societat civil tenim ganes de ser i de fer cada dia, de decidir sobre el que volem per a nosaltres i per a la nostra comunitat social i cultural. Sense participació no podrem demanar responsabilitats, sense acció no podrem esperar servei. Gràcies a tots els qui hi creieu, intentarem respondre amb coherència i responsabilitat.

Llibre: La vaca púrpura de Seth Godin

Pel·lícula: 2012 de Roland Emmerich

Música: Ti stringeró de Nada

En temps de crisis autèntiques, entitats com el Banc dels Aliments necessiten recursos per ajudar als més desfavorits, STIC.CAT ha pensat en una iniciativa, basada en l’esperit 2.0, per dur a terme la I Campanya Solidària. El projecte comença el 10 de novembre, de forma virtual i finalitzarà el 10 de desembre, a Barcelona, en un acte a l’Hotel Porta Marina, de la cadena Apsis.  La idea és promoure petites aportacions individuals per recollir una quantitat econòmica que just un mes després, entregarem en directe als responsables d’aquesta fundació. Abans de donar a conèixer aquesta iniciativa, força persones ens han donat suport i ens han animat a dur-la a terme.  Ja tenim les primeres aportacions i els primers suports, com el del mateix Hotel Porta Marina, Caves Sumarroca, Catalonia Today, l’Escola Euses Garbí de Salt, la USAP, l’empresa Spenta Consulting, la revista Bon Art i més col·laboradors i patrocinadors que esperem anar afegint al projecte.  Comptarem amb la presència d’Àlex Rovira, que farà una conferència i al qual li agraïm la seva desinteressada col·laboració.  Per assistir a l’acte del dia 10 de desembre cal fer una inscripció prèvia enviant un correu a info@stic.cat. Així és que gràcies a tots i totes els qui us heu implicat des del primer moment i els qui ho fareu d’aquí endavant.

Llibre: La buena crisis d’Àlex Rovira

Pel·lícula: Partir de Catherine Corsini

Música: December de George Wiston

L’heroi d’un conte no només repara la mancança sinó que a més construeix una nova situació i s’apropia dels valors màgics suplementaris,

Vladimir Propp, Morfologia del conte, 1928

Una societat no és innovadora ni capaç d’avançar si no té en compte els seus investigadors, la massa crítica que treballa en la recerca i que es troba especialment a la Universitat, l’empresa i en general a tot el sistema educatiu i que s’organitza amb un objectiu: donar respostes i solucions als problemes de la gent que forma part d’aquesta societat. L’oportunitat d’aquesta societat de fer un pas endavant ve determinada per la seva capacitat de superar i fer més fàcil la vida dels ciutadans, per tant de facilitar la feina i la cooperació en xarxa d’aquests investigadors que miren més enllà que la resta dels ciutadans.

La xarxa és una forma cooperativa de relació que facilita la interacció i que ha de ser, de fet ja ho és, una millora afegida a la tasca de la recerca. Els científics, herois del nostre temps, són gent que veu més enllà del que veuen els altres, però que ja no treballen de forma aïllada i tancada en un laboratori, sinó que ho fan en xarxa de forma virtual i arriben a solucions empíriques a partir d’equips que poden tenir bases a diferents parts del món però que optimitzen els seus resultats de recerca amb els mitjans tecnològics que proporcionen la xarxa i les eines informàtiques. Mai una base de dades superarà un cervell humà però una base de dades que treballi amb el que múltiples cervells humans són capaços de transmetre’s,  a partir de les noves realitats virtuals, comportarà resultats brillants i àgils, ràpids i eficaços. Per què doncs els resultats no sempre s’adiuen amb el que esperem? Les mancances del sistema educatiu i la recerca i la seva relació amb l’empresa són motiu de discrepàncies a poc que mirem els resultats. Qualsevol reportatge sobre el MIT o Silicon Valley ens posa en qüestió el model de la recerca i la innovació catalanes. La relació entre empresa i recerca és molt estreta en aquells llocs on els resultats són positius (si totes les empreses que han nascut d’alumnes del MIT s’ajuntessin tindrien el producte interior brut del nové país del món en aquest moment).

El canvi de cicle econòmic ens està posant contra les cordes i la situació de la universitat a Europa i especialment aquí, està qüestionada. A la I Jornada de Comunicació Científica 2.0 de la Universitat de Girona que va tenir lloc el passat dia 6 de novembre al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, es va constatar que les eines 2.0 són una aposta ferma per a la millora dels resultats de la recerca i de la col·laboració en xarxa, especialment pel que es refereix a la relació entre equips de treball però també entre la mateixa pràctica de la recerca, l’empresa i la societat que són els destinataris finals del treball empíric. Estan preparades les universitats pels nous reptes? Són els criteris d’excel·lència i meritocràcia els que predominen en la selecció d’investigadors? Els pressupostos de recerca estan alineats amb els interessos de les empreses que han de donar feina als nous titulats universitaris? Estan implicades les empreses en els objectius de recerca i patrocinis de la Universitat? Són les eines 2.0 matèria comú en els procediments universitaris i dels sistema educatiu en general?.. Algunes preguntes per a reflexionar que van sorgir en els debats de la trobada i que reclamen més relació entre el món de l’empresa i la recerca, alineament dels objectius des d’una àmplia visió de desenvolupament de país, i més compromís de la ciència amb els nous formats de la comunicació en xarxa.

Llibre: La morfologia del conte de Vladimir Propp

Pel·lícula: Gattaca d’Andrew Niccol

Música: Thanksgiving de George Winston

Cultura, diu  Levi Strauss, és un estadi propi de la societat humana on existeixen una sèrie de recursos: el llenguatge, eines, institucions socials i sistemes de valors (estètics, morals i religiosos). A partir dels estudis cap anàlisis real permet captar el punt en que es produeix el pas dels fets de la naturalesa als de la cultura, ni el mecanisme d’articulació que els provoca…

S’ha de pensar de forma diferent, de forma salvatge per a aconseguir l’obra que l’antropòleg per excel·lència, Lévi Strauss, ha fet al llarg d’una fértil vida. Cent anys de mètode i rauxa ens han ofert una de les millors i més acurades demostracions científiques de que les relacions socials i culturals humanes estan al darrera de qualsevol avenç. Perquè l’antropologia va començar a ser ciència amb ell; i l’aportació empírica dels seus estudis agosarats ens ha proporcionat la mesura de les coses, hi ha un abans i un desprès de la seva obra. Lévi Strauss va situar la nostra societat enmig de totes les altres societats de manera que fossim capaços d’elaborar una cartografia de la societat humana global. És a dir arribar a saber qui som i què fem aquí, donant-li importància a la diversitat de les eines més senzilles, al parentiu i les formes de relació personals, a com mengem i què, i a com anomenem les coses. Perquè de fet, el mètode científic de l’antropologia ens permet entendre, a partir dels estudis dels grups culturals, el que passa en el nostre present i el que pot passar en el nostre futur, ser la matèria primera amb que podem construir un món global que sap que és divers perquè l’antropologia ho explica acuradament. I això  ens vacuna contra discriminacions, feixismes, i desequilibris, som diferents per naturalesa, però iguals en el fons, i a més estem obligats a entendre’ns, sense la cooperació entre el grup no s’aconsegueixen els objectius, no sobreviurem.

Precedit per científics com Durkheim, Saussure, o Propp (l’autor de l’excel·lent Morfologia del conte) Lévi Strauss ens va ensenyar a analitzar el món des del punt de vista del grup i no de l’individu, a fer-nos la idea de que les estructures són importants perquè tots els seus membres són importants,  i a distingir la importància de les coses pel noms de les coses: si ets un esquimal tindràs desenes de vocables per a descriure el mot blanc; si ets esquimal no tindràs la paraula cru o cuit perquè no cuines els teus menjars. Som el que parlem, som el que fem amb els altres, som com els que tenim al costat i junts formem un tot que se’n surt perquè actúa de forma cooperativa i coherent. He près el nom per al post d’un dels seus llibres més interessants, El pensament salvatge, perquè Lévi Strauss, el primer antropòleg, ens va demostrar com de salvatge ha de ser el teu pensament per a avançar i aconseguir objectius. Pensem salvatge, siguem agosarats com el mestre Lévi Strauss.

Llibre: El pensament salvatge de Lévi Strauss

Pel·lícula: L’enfant sauvage de François Truffaut

Música: Et si tu n’existais pas de Joe Dassin

Tot just fa un any de la proclamació de Barack Obama com a president dels Estats Units d’Amèrica i encara seguim analitzant el fet insòlit de que un afroamericà hagi arribat a la Casa Blanca. De fet, tot el que passa al centre sociològic del món ens afecta, i especialment tot el que es refereix a innovacions i canvis que modifiquen automàticament tot el fem. Però és especialment significatiu que la seva campanya electoral hagi estat la primera demostració empírica de com es poden utilitzar les xarxes socials d’Internet per a construïr una reputació  digital i aconseguir una victòria política; va ser el pas de considerar frikisme ser a facebook a demostrar que pot ser un arma definitiva, encara que alguns segueixin qüestionant-ho.

La utilització de les xarxes socials per a construïr la reputació digital de les persones, de les organitzacions, de les institucions, és a USA una realitat consolidada, a partir de la demostració empírica de l’éxit d’Obama, a la resta del món encara costa, inclosa la “vella Europa”, on sempre hi posem un punt de dubte existencial a qualsevol cosa que sigui la “darrera moda” que prové dels americans. En aquest cas a més, s’afegeix la sempre més que dubtosa reputació dels propis mitjans tecnològics; tots els que pretenem canviar alguna cosa en la nostra professió, afegint-hi tecnologia o noves formes procedimentals, sabem el que ens costa. Però aquesta lluita té guanyador segur: la xarxa, Internet, les noves formes de comunicació, són la nova frontera de la comunicació i per tant, de la modificació dels processos professionals, siguin del sector que sigui. Les revolucions tecnologiques són les revolucions reals, les que propicien les revolucions econòmiques i socials. En aquest moment ja és una realitat que a aquell que no tingui decidit com vol que sigui la seva reputació digital, algú li farà una, i potser no li agradarà, o potser perdrà credibilitat en el seu món, o valor econòmic, o rendiment professional. Cap empresa, organització o persona pot ser absent d’aquest fet.

I aquesta bona reputació digital consisteix en tenir molts amics a facebook, o ser present a totes les mil xarxes socials, o tenir el darrer mòbil o el millor portàtil? Consisteix sobretot en ser conscient de quins són els teus objectius a la xarxa, des del punt de vista personal i professional, decidir on vols ser i com, i apostar per controlar què i com es diu de tu, i què diràs i què tu, de tu mateix. Pot semblar una obvietat, però en realitat, no ho és. Tot és qüestió de controlar bases de dades i accions planificades, de manera que obtinguis un resultats sobre una planificació temporal prevista. No té més secret. O sí, en realitat, el secret és saber quines són les regles del joc a la xarxa per seguir-les i aconseguir el rendiment esperat amb el millor equilibri cost/benefici. El que va demostrar Obama en la seva campanya és que un relat polític veraç, que dibuixava perfectament la seva persona i les seves idees, i que les relacionava amb el que la majoria dels americans volia fa un any, va ser ben gestionat a tots aquells espais on la majoria dels qui podian ajudar-lo a arribar a la Casa Blanca hi eren. Els seus discursos, alimentats en directe amb esments a realitats del lloc on més sms es detectaven en un moment donat, afegien votants sense fer cap esforç, era una retroalimentació exponencial:  jo se que m’estàs veient i et parlo a tu i sé de que puc parlar-te, en directe, i de la forma més ràpida i eficaç, deixant de banda els denostats mitjans tradicionals, per tant afegint-hi veritat. Una fòrmula brillant darrera de la qual hi havia milers de persones i un relat polític sòlid. Qui negui l’evidència de la necessitat de ser a la xarxa s’esta guetitzant sociològicament, i això val per a tots els sectors professionals. Si vols vendre cadires, hauràs de ser a la xarxa, si vols trobar valors i acció, hauràs de mirar a la xarxa. Reprenent la frase de Warhol, ja no són 15 minuts de fama, ara com ara, si vols ser algú necessites els teus 140 caràcters a Internet.

Llibre: Libros 2.0 de Javier Celaya

Pel·lícula: Cypher de Vincenzo Natali

Música: I’m yours de Jason Marz

Està tenint lloc aquests dies l’ITWorldEdu 09 que organitza el CETEI, en el marc d’EsadeForum. És un espai de trobada de professionals del món de l’educació i la tecnologia on s’analitzen bones pràctiques per definir l’estat actual i de futur de les tecnologies aplicades a l’educació. El programa és molt ampli però em limitaré a comentar la conferència marc que ha pronunciat el consultor Javier Martínez (Catenaria - Xile) Com ell molt bé ha dit, les conferències no són precissament llocs d’aprenentatge per se, només si existeix intercanvi és que es produeix coneixement. Gràcies per la seva interessant conferència i gràcies als responsables del CETEI per pensar-hi. Aquest post s’omplirà amb tots els twits que hem fet alguns dels assistents i amb els que hem generat una “conversa” a Internet mitjançant twitter i facebook; és una demostració empírica del que comentava el conferenciant: fent i practicant s’apren i les TIC són una eina imprescindible que els docents han de saber utilitzar els primers. Aquest és el resultat del que ha estat un procés d’aprenentatge virtual, els twitts estan ordenats tal i com surten a twitter, el primer que visualitzeu és el darrer que ha entrat en pantalla:

@falcaide RT @Yoriento: RT @Carmen_Martin @mudejarico Las aulas están diseñadas para el lucimiento del profe no para aprender. #ITW09

@Yoriento RT @Carmen_Martin @mudejarico Las aulas están diseñadas para el lucimiento del profe no para aprender. #ITW09

@Carmen_Martin De acuerdo RT @mudejarico: Las aulas están diseñadas para el lucimiento del profe no para aprender. -M. Aldanondo- #ITW09

@trinamilan Javier Martinez (jmartinez@catenaria.cl) consultor de Catenaria ( Chile) #ITW09

@mudejarico La tecnología es el caballo de Troya que va a cambiar la educación. -M. Aldanondo- #ITW09 @trinamilan J.Martinez: Dar feedback, utilizar tecnología, transmitir experiencia, toda sociedad tiene que estar, esto es enseñar #ITW09

@chiti RT @mudejarico: Enseñamos cosas que sabemos que no sirven para nada #ITW09

@mudejarico El colegio aniquila el amor por aprender. - M. Aldanondo- #ITW09

@mudejarico Enseñamos cosas que sabemos que no sirven para nada #ITW09

@Carmen_Martin RT @mudejarico: La práctica hace maestros. Aprender es recordar. Si no te haces preguntas no aprendes. #ITW09 - M. Aldanondo-

@nuriaantoli @trinamilan J. Martinez: el conocimiento no es un paquete de informacion, es un proceso de aprendizaje #ITW09

@mudejarico Las aulas están diseñadas para el lucimiento del profe no para aprender. -M. Aldanondo- #ITW09

@trinamilan J. Martinez: Aprender es recordar, es ser curioso, es ensayo/error continuo #ITW09

@trinamilan Javier Martinez: como se mide la calidad de la Educacion? Que es conocimiento? Aquello que te permite tomar decisiones # ITW09

Llibre: La vaca púrpura de Seth Godin

Pel·lícula: Petit Indi de Marc Recha

Música: Wa yeah d’Antonia Font

Nens, agafeu els mòbils!..aquesta és la frase que jo, alumna de primària o de secundària, voldria sentir al matí quan entro a la classe. És la frase que podria substituïr a aquella que diu: Nens, agafeu el llibre…

La revolució de la societat del coneixement no passa només per modificar els formats dels llibres, o per afegir continguts digitals i ordinadors a les aules, passa també, o sobretot, per un canvi de procediment en com ensenyem i aprenem tots plegats. Que no sigui possible treballar a classe amb les eines que els alumnes tenen a les mans cada minut del dia, excepte l’estona que estan a l’escola, no és de rebut. Si les nostres formes de relacionar-nos, de fer el menjar, de comunciar-nos, de divertir-nos, han canviat tant que no s’assemblen en res a les de fa uns anys, no pot passar que a  l’escola es generi una bombolla aïllant de l’exterior.

No és una qüestió de frikis, o de hackers, o d’enganxats a les xarxes, no és res negatiu aquesta revolució tecnològica, només és negatiu allò que fem amb les eines, aquelles males pràctiques que nosaltres, professionals i persones, en fem de la tecnologia al nostre abast. El llibre en paper va ser tecnologia punta a l’Europa  del segle XV, els xinesos ja en feien ús segles abans. Per a fer un bon ús de qualsevol tecnologia hem de saber com utilitzar-la i generar bones pràctiques que rendeixin en el nostre entorn professional.

Els alumnes que són capaços de gestionar-se el seu temps diari a partir de missatges i de xats, i que estan a facebook, on seleccionen continguts específics, tot fent-ho fora de la classe, tenen dret a fer-ho també per gestionar-se la seva agenda escolar, per trobar enllaços d’informació interconectats a l’aula i per produïr i intercanviar coneixement. Professors també en parlen a les xarxes com faceboook. El repte de tot professionals és saber fer un ús adequat dels elements tecnològics, d’aquesta manera no serà necessari utilitzar accions reactives a l’ús del mòbil a l’escola. No és que la tecnologia sigui la solució a tots els reptes escolars, però està clar que sense ella  no estem donant als alumnes les eines necessàries per a trobar feina quan surtin del sistema educatiu, i aquesta és la obligació i el deure d’un servei públic.

Llibre: Per l’escola del poble de Célestin Freinet

Pel·lícula: Avatar de James Cameron

Música: Knocking on heaven’s door d’Avril Lavigne

Aquest serà el regal d’aquest Nadal, ja podeu anar reservant a Amazon o allà on sigui el vostre llibre electrònic. De fet no és només una estratègia de venda per a Nadal, és una conseqüència lògica de com es desenvolupen els fets en el model de negoci del llibre, que no de la literatura. Una cadena de llibreries com Barnes&Noble ja ha posat a la venda llibres electrònics com una aposta definitiva de per on van els trets, els lectors han de tenir accès als seus llibres mitjançant tot tipus de dispositius, des de qualsevol lloc del món i en qualsevol moment. És aplicar l’aterritorialitat i l’atemporalitat de la xarxa al model de negoci del llibre.

Els avantatges del llibre electrònic són que el pes és molt inferior als de paper, que són ja una opció asequible per a molta gent que compra llibres en paper i que poden emmagatzemar-se centenars d’obres que es poden descarregar a preus més barats que si es compren en suport tradicional, ningú en dona més com a producte. Els inconvenients poden venir donats per la manca de seguretat en el format, és a dir, que els lectors siguin reticents a llegir en pantalles, però sembla que la resolució d’aquests nous llibres electrònics supera la qualitat de les pantalles tradicionals i per tant seran assumits com a normals pels lectors, especialment pels nous lectors. De fet els problemes més grans són per a la gran indústria editorial que acostumada a produïr en paper ha de refer el seu model de negoci, que també passa per a modificar continguts, no és el mateix una creació literària presentada en paper, que en format digital. Especialment en el que són els continguts especialitzats que no passen només per la creació literària sinó per la transmissió de coneixements. Com s’escriu un llibre de geografia en un format que et pot permetre enllaçar altres informacions i anar saltant de contingut en contingut per a desenvolupar un concepte?

Qui no hagi vist com llegeix un bitferit no se n’adona que la revolució del llibre és electrònica, no té res a veure amb la literatura, té a veure amb les ganes de llegir, i a partir d’aquí Amazon i  tots els que s’hi posin a la feina sortiran guanyant, nosaltres, els lectors empedreïts, inclosos.

Llibre: La princesa de hielo de Camilla Läkberg

Pel·lícula:  Si la cosa funciona de Woody Allen

Música: Twenty something de Jamie Cullum

L’emancipació de la dona suposa la completa alteració de llur posició social de fons, una revolució del llur paper en la vida econòmica, política i social. (Clara Zetkin, 1889)

Aquesta frase de Clara Zetkin dita al Congrés Obrer de París de 1889 podria encapçalar qualsevol discurs de qualsevol congrés d’avui, octubre del 2009. És la demostració empírica de que la divisió social per sexes encara és un repte a superar per molts i moltes, sense distinció. En la meva intervenció a l’Àgora per a directives de la Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats del Departament de Treball, vaig poder constatar que les dones emprenedores no s’estan esperant a que algú les vingui a buscar, i volen referències. La meva feina era explicar com les xarxes socials, les eines virtuals són una oportunitat per a les dones emprenedores i vaig constatar que totes i cadascuna d’elles eren veritables “heroïnes” del nostre temps. Els perfils eren molt diversos, responsables de relacions públiques de grans hotels, emmprenedores amb petites empreses, dones que tenen càrrecs de responsabilitat en l’administració. Totes elles però amb una clara capacitat de plantejar-se objectius concrets i amb rendiments directes.

Les característiques de les xarxes socials, el web 2.0, són una sorpresa per a algunes d’elles, però en acabar la trobada eren també una oportunitat per a totes. Les xarxes són redistributives, permeten l’intercanvi i la generació de coneixement redistributiu; són una eina polivalent i específica per a bones gestores d’imprevistos. En definitiva les xarxes són la revolució del segle XXI hereva de la revolució femenina del segle XX. Preguntes que es van fer: la reputació digital com es construeix, el temps que es necessita per ser-hi a la xarxa, el rendiment que per a la meva empresa genera la identitat digital, la repercusió de la informació no controlada de nosaltres mateixes i de la nostra empresa a Internet…que van produïr un debat intens i enriquidor. Conclusions: s’ha de ser a la xarxa, sinó altres t’hi posaran; hem de tenir clars els nostres objectius d’empresa a la xarxa per definir com construïm la nostra identitat digital; la nostra reputació digital és bàsica ara com ara en el món productiu i personal; les xarxes socials són les eines perfectes per al desenvolupament de projectes fets per dones, la gestió redistributiva i en xarxa és característica femenina. Pensem en solucions senzilles per a problemes complexes. Gràcies a totes (especialment @carmesanchez @begofloria) per la vostra aportació a aquesta Àgora de coneixement que ja és la xarxa.

Llibre: Vers l’escola nova de Rosa Sensat

Pel·lícula: La noia que somiava un llumí i un bidó de benzina de Daniel Alfredson

Música: Gracias a la vida de Violeta Parra

El núvol és una metàfora d’Internet. Quan parlem de “cloud computing” estem parlant del servei que t’ofereix la posibilitat de tenir documents de tot tipus enmagatzemats en un lloc eteri que no és el teu disc dur, que no és un llapis òptic, que no és un portàtil, és un lloc a l’espai virtual de la xarxa que es manté a l’abast i al qual pots accedir, des de qualsevol instrument, a les dades o documentació ordenats i desats per tu. Emmagatzemar en el núvol comporta doncs un percentatge de fe, de creença, si voleu, en el fet de que les teves dades o les dades de l’empresa, es troben perfectament segures a un lloc, inabastable per l’usuari, que accedeix i modifica però que no sap del cert on es guarda la seva informació; les empreses de software doncs, són les veritables asseguradores de la feina al núvol.

La meva hipòtesi és que el que anomenem 2.0, si voleu ja el 3.0, té el desenvolupament espectacular que estem vivint justament perquè la nostra feina està fora de les nostres possibilitats de control, i per tant, la comunicació amb els altres és absolutament necessària per a mantenir opcions informatives al dia, i el control de les noves propostes també al dia, ningú pot esperar ja que les coses succeeixin en una trobada presencial, que les revolucions només passin al carrer, ara les novetats i les notícies són al núvol.

També té detractors el núvol, alguns diuen que el control de la informació torna a ser del “gran germà”, de les empreses que s’ocupen d’”estibar”, permeteu-me el neologisme, les documentacions fora del teu abast, i per tant et fan depenents d’una caiguda dels sistemes, o d’una utilització indecorosa per no dir una altra cosa, de la informació. De tot es pot aprendre, de fet, l’emmagatzemament de dades en disquettes o en biblioteques, anant molt endarrera, ja va ser motiu de controvèrsia. Quin és doncs l’avantatge del núvol? Jo crec que és la posibilitat de fer de la nostra forma de comunicació, alguna cosa més que un intercanvi personal o funcional d’informació, el núvol et permet anul·lar el temps i l’espai, i facilita la tria, que és el tema de fons que ens hauria de preocupar més: com destriem la informació rellevant d’aquella que no ho és. El que ens està dient el núvol és que la “liquiditat” per no dir la “vaporositat” de la rellevància de la documentació no mereix més bits que els que podem tenir en l’espai virtual, l’espai real, a sobre de la taula, el mereixeran aquells documents que s’ho valguin. El núvol és només la metàfora dels nostres temps.

Llibre: The Big Switch de Nicholas Carr

Pel·lícula: The Godfather de F.F. Coppola

Música: Ballad of Lucy Jordan de Marianne Faithfull