Internet ens farà més democràtics? La irrupció de les xarxes socials està modificant la feina de molts, de periodistes fins a mestres, però quin és l’abast que pot tenir a la pràctica política la implantació d’aquests nous canals? La democràcia és encara tendre a casa nostra, 30 anys no són res en el temps històric. Però la rapidesa amb que Internet està entrant en les nostres vides fa que 30 anys siguin una eternitat front els mesos que porta  Twitter essent protagonista d’una nova forma de comunciar-se entre persones. Moltes d’aquestes qüestions es plantegen en el llibre Política 2punt0 que ha presentat Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya, polític pioner en la utilització personal i professional de les xarxes socials. Vídeo de la presentació del llibre a l’hotel Me de Barcelona.

Hi ha un repte latent en la pràctica democràtica dels ciutadans i en la  forma de fer política dels professionals que s’hi dediquen: fer de la democràcia l’instrument de benefici social i personal que està cridat a ser. Segurament quan molts es plantegen si cal anar a votar o no perquè els discursos els queden lluny, o ni tan sols s’han acostat mai a un miting de campanya electoral perquè allà només hi van els fidels del partit corresponent, estem definint una mala pràctica de la democràcia dels ciutadans. Però és especialment important la pròpia forma de fer dels polítics, aquells que dedicats professionalment a la cosa pública no són capaços de convèncer al ciutadà de que és important votar, que és rendible la feina que es fa al Parlament, que realment es fan lleis per a benefici social; demostrar que l’equitat i el dret a viure dignament és l’objectiu i no l’excepció. No és fàcil en un món canviant i amb reptes extraordinaris de canvi estructural.

És doncs Internet una oportunitat de regenerar la vida política a casa nostra? Estem davant d’una possibilitat real de conversa amb el ciutadà. Com va dir ahir el President Benach: “Amb les xarxes socials ja no parlem al ciutadà, ara parlem amb el ciutadà” La diferència és notable, qualsevol que vulgui ser a la xarxa ha de construir la seva identitat digital real, sense enganys, amb coherència i honestedat. Ningú serà un altre per ser a la xarxa, els votants esperen veracitat; Internet fa que tot sigui més transparent i per tant necessita de polítics molt segurs de qui són i què defensen. Aquesta conversa directa entre polítics i ciutadans és el valor afegit d’Internet. Segurament això que ara ens preguntem, dintre de poc temps serà una realitat incontestable, mentre, Internet ens ens ho posa una mica més fàcil cada dia.

Llibre: Política 2punt0 d’Ernest Benach

Pel·lícula: The Hurt Locker de Katrhyn Bigelow

Música: The crazy hearth de Ryan Bingham/The weary kind

La Domeuse, Tamara de Lempicka

Un temps, vaig ser una noia de futur.
Podia llegir Horaci i Virgili en llatí,
recitar de memòria tot Keats.
Però, entrant en les coves dels adults,
em van caçar i vaig començar a parir
els fills d’un home estúpid i cregut.
Ara m’empleno el vas sempre que puc
i ploro si recordo un vers de Keats.
Una no sap, de jove, que cap lloc
no és el lloc on podrà restar per sempre.
També s’estranya quan no arriba mai
aquell o aquella en qui trobar descans.
Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.

Joan Margarit, Principis i finals

Música: Sempre libera, aria de Violeta de La Traviata de Verdi, versió d’Anna Netrebko

He participat en una taula rodona sobre Internet i els seus usos a l’Escola Montessori-Palau de Girona, en companyia d’Irene Alcaide i Puri Cosgaya, policies especialitzades en delictes a la xarxa; Josep Matas, advocat especialitzat en normativa i internet, i el company de xarxes Josep Maria Ganyet @ganyet, moderat per Clara Jordan, periodista de Catalunya Radio. El tema és pertinent i especialment significatiu en un entorn com el de l’escola Montessori perquè la pedagogia del mètode Montessori s’adiu perfectament amb el que Internet ens provoca. Maria Montessori, pedagoga i metgesa de principis del segle XX deia que “L’Educació no havia de ser només impartir coneixement, sinó el camí per a la realització de les persones.” I de fet la forma de generar i compartir coneixement que ha produït la Viquipèdia, un dels productes més coneguts de la xarxa, és justament això.

La conversa que vam tenir a l’Escola Montessori-Palau, davant d’un nombrós públic de pares i mares, professorat i alguns alumnes, va ser interessant. El títol remetia a un cert estat de prevenció latent que hom detecta quan parlem d’Internet i dels ordinadors; i que per a aquells que professionalment han de vetllar per la legalitat i la seguretat de les persones, és clau. Però l’equilibri està, com vam concloure, en l’aplicació del sentit comú a tota utilització d’unes eines que no són tecnològicament comparables a res que haguéssim conegut prèviament. De fet, tots vam estar d’acord en que la rapidesa és una de les característiques de la nova societat-xarxa i que l’aplicació de les estratègies d’assaig-error i sentit comú, són les que tenen més sentit. Interconectar asíncronament i aterritorialment amb milions de persones és per primera vegada fàcil i relativament poc costós, generar continguts a partir de qualsevol acció és la gran novetat, i poder indexar-los i trobar-los de forma fàcil, també. Hem posat índex al llibre del coneixement humà.

Segurament per ser a una escola, moltes de les preguntes anaven adreçades a l’aprofitament pedagògic que se’n pot fer. De fet és el més gran repte que cap sistema educatiu ha tingut mai: adequar-se a no tenir la possessió absoluta del coneixement, assumir que l’aprenentatge passa de ser unidireccional a ser bidireccional; i redefinir els rols dels professionals que hi actuen. No és que no siguin necessaris els professionals docents, és que han de modificar les seves estratègies pedagògiques per a facilitar que el que Internet permet ajudi als alumnes a assolir la preparació necessària per a tenir èxit en la societat que els espera. No podem plantejar-nos ja si els infants passen masses hores davant d’un ordinador, ells ja estan permanentment conectats via mòbil, via playstation; l’ordinador el tindran a la taula de l’escola i a casa, i de la bona utilització que se’n faci de totes aquestes pantalles serà del que ens hem de fer responsables com a adults. En el rebost van quedar temes com el de pagar pels continguts a la xarxa o el de les noves professions que aquesta genera. Continuarà.

Llibre: El mètode de Maria Montessori

Pel·lícula: Millenium 3: La reina en el palacio de las corrientes de aire de Daniel Alfredson

Música: Via con me de Paolo Conte

Provocats pel post de @donaire, en @miquel duran i jo vam decidir fer un co-post sobre el que anomenem la piuliversitat i la piulescola. És a dir, descriure l’estat de la qüestió de la utilització de Twitter en els nostres àmbits professionals, la universitat i el sistema no universitari d’educació. Els social media són una excusa perfecta per a analitzar com s’estan modificant els rols professionals a partir de la irrupció d’Internet en la nostra vida. En l’escrit de @donaire s’analitza com el Parlament de Catalunya és una de les institucions europees, que amb el seu president @ebenach al capdavant, ha començat a utilitzar els nous mitjans en benefici d’una millor pràctica de la política a casa nostra. El president Benach ho explica en el seu nou llibre que presentarà el nou de març a Barcelona. Quina és la situació dons al sistema educatiu no universitari?

La penetració de Twitter a les escoles catalanes és encara molt minsa; amb alguns dels mestres i professors amb perfil a twitter, i amb alguns seguiments d’esdeveniments de caire pedagògic, tenim ja les primeres passes del que serà l’actuació a twitter dels centres. El propi Departament d’Educació com a institució administrativa ha obert un perfil a twitter, @educacio_cat fa poc temps. En alguns llistats específics d’usuaris de twitter es troben mestres i professors, com en el que està obert de mestres i professors en espanyol; i també existeix un de professorat universitari on trobem docents dels dos àmbits. És de justícia destacar que existeixen també alguns perfils d’AMPA (@AMPAIPSE) i de serveis educatius (@crpbaixebre, @crpbages). La pregunta és: twitter esdevindrà una eina útil per als docents i l’alumnat de les escoles i instituts? Podria utilitzar-se com a procediment docent? evidentment sí. Pensar com s’ha de resumir un text per a publicar-lo en 140 caràcters ja és un exercici pedagògic; però és que la possibilitat d’intercanviar informació especialitzada entre professionals, o entre alumnes, també és una forma de fer rendible la xarxa social.

El repte és fer de les xarxes, eines útils a la docència. Les xarxes especialitzades com Yammer o Zyncro ja possibiliten accedir-hi seleccionant perfils professionals mitjançant adreces electròniques, segurament aquestes poden afegir qualitat a la utilització d’una xarxa standard. Seguint amb l’exemple de polítics (@donaire) o universitaris (@miquelduran), la recerca educativa també té un front a desenvolupar amb les xarxes socials a Internet. Les noves formes de transmissió del coneixement estan revolucionant el concepte d’aprenentatge, un exemple més de les formes de compartir coneixement que la tecnologia ens proporciona. De fet aquest co-post amb en Miquel Duran és ja el resultat d’això que diem.

Llibre: El oficio del cientifico de Pierre Bourdieu

Pel·lícula: Un prophete de Jacques Audiard

Música: Europa de Carlos Santana

Facebook està trencant esquemes. El que va començar com un “llibre de cares”, traducció lliure i literal de l’anglès, es va convertir en el primer portal de contactes però ara ja està esdevenint el cercador de marques. El fet de que les dades personals siguin el primer que hom demana quan s’entra a Facebook comporta que aquesta xarxa social obtingui una informació molt valuosa sobre les persones, les seves relacions però també les seves preferències. Mai haviem tingut un espai on s’emmagatzemés tanta informació personal susceptible de ser utilitzada, tant pels uns com pels altres.No podem obviar però que existeixen molts prejudicis sobre la utilització de la informació per part d’ens supra xarxa, per les pròpies empreses, per altres usuaris, de fet, en alguns països s’està augmentant l’edat d’accés al perfil d’usuari, tot i que això és fàcilment solucionat per qui vol.

Però per què Facebook està arribant a ser més poblada que molts països o més consultada que molts mitjans? Un dels principals factors és l’accessibilitat facilitada pels mòbils que augmenten exponencialment l’usabilitat; d’altra banda els comentaris dels amics que trobes a facebook sobre una determinada marca  o sobre accions específiques són molt més fiables per a la resta de membres de la comunitat perquè estan fets des de l’experiència i venen directament, sense intermediaris. Facebook és el boca-orella de la xarxa que més incrementa el seu potencial. Tot i que les investigacions sobre la relació entre l’individu i el seu entorn a una xarxa social diuen que no passen de 150 persones, com explica l’antropòleg Robin Dunbar a The Times , la realitat fa que sigui molt rendible que un comentari fet per l’usuari i replicat dins d’un grup o recomanat per un perfil determinat de gent, es converteixi en or pur per a les empreses que busquen situar els seus productes en el mercat i amb un cost pràcticament zero respecte de les grans campanyes de màrqueting.

Des de l’antropologia és interessant fer notar que les relacions virtuals són un mirall de les relacions reals però tenen les seves pròpies estratègies que són noves, i que canvien molt ràpidament. Potser no som capaços en la vida real de mantenir el contacte amb 150 amics, però a la xarxa no passa res si els tens endreçats per etiquetes, per relacions, per interessos, per vegades que contactes; la tecnologia ens permet millorar l’ordre i l’ús. Un llibre va ser un objecte molt més valuós a partir de que va incorporar un índex. Doncs això. En realitat és molt més important quin és el teu grau d’interacció amb els amics de Facebook, la forma en que accedeixes a ells no és tan rellevant. Per això no importa tant el nombre d’amics, que facebook té limitat a cinc mil per persona, sinó les conseqüències de les relacions. Un clic, efecte papallona.

Llibre: La odisea de la humanidad de Robin Dunbar

Pel·lícula: Shutter Island de Martin Scorsese

Música: Fallin’For you de Colbie Caillat

FINAL DEL LABERINT, I

Salvador Espriu 1913-1985

Música: El cant dels ocells en versió de Pau Casals

M’interessa molt el que significa que la recerca científica pot ser serendipia, Umberto Eco deia que el viatge de Colom va ser serendipia o Arquimedes cridant Eureka quan va descriure el seu famós principi. No passa mai que els descobriments vinguin sols, sempre estan envoltats de molta feina, però també necessiten de la pura casualitat/causalitat per a arribar a ser realment importants. I aquí arribem a la necessària predisposició del qui vol arribar més enllà, del qui té clar emprendre en la vida, en la ciència, en l’empresa. Fer-se costat entre equips, cooperar, justament com les que possibiliten les xarxes socials. És twitter una forma de serendipia teconlógica? No sembla que 140 caràcters donin per molt i en canvi estan propiciant xarxes realment profitoses, tan en relacions professionals com en relacions personals. Som capaços de veure com sent una persona només llegint una frase? Diria que sí. És evident que internet està generant formes de serendipia.

I així arribem a la creença, podem parlar de voler i creure, en la capacitat de les persones per aconseguir els seus objectius? Creure en la possibilitat és també fer-la possible. Científicament és imprescindible tenir un bon objectiu, un bon pla, capacitat de portar-lo a terme i així obtenir resultats. Els resultats venen a partir de molta feina i molta constància però el punt de connexió personal entre el fet i el camí per aconseguir-ho no és menyspreable. Som conscients de la força que pot tenir la cohesió entre les persones i les coses? Sabem que a vegades som nosaltres mateixos qui ens neguem la possibilitat de sortir dels atzucacs? Podríem pensar que els prínceps de Serendip eren només uns herois literaris, però ni Arquimedes ni Colom ho eren, i tampoc Marco, Eva, Ricard o Jaime, persones que han estat capaços de crear serendipity només amb un dinar.

Llibre: Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift

Pel·lícula: Serendipity de Peter Chelsom

Música: Thanskgiving de George Winston

A partir d’un post de l’Alex Puig (@alexpuig) on proposa que agafem dites i les deconstruim per trobar el veritable sentit de les coses, he seleccionat “El saber no ocupa espai” que en el seu en l’origen es defineix com allò que realça el valor de l’experiència i el coneixement. La raó enfront la possessió. Posa l’èmfasi allò material significava també tenir el coneixement perquè aquest es trobava en els papers, en els papirs, en els objectes. Qui la va imaginar segurament era algú que valorava l’experiència com a coneixement compartit, com a coneixement genuí i volia fer palesa la necessitat de tenir coneixement malgrat la major importància d’allò que és material.

Avui aquesta dita és més veritat que mai perquè el saber o allò que acumula el saber té una possibilitat tecnològica que és el núvol (cloud computing), tenir el coneixement en un no-espai que a més facilita la connexió amb d’altres persones o formes de saber que fan que el propi saber sigui modificat, segurament millorat i en tot cas en constant evolució. Es presenten però alguns conflictes: qui controla el núvol?, com se sap qui és l’autor i com es manté privacitat i a l’hora intercanvi? el núvol és un gran germà orwellià? Està clar que la frase premonitòria: el saber no ocupa espai, ha canviat el significat però no l’objectiu: la necessitat de reivindicar el coneixement com a focus de llibertat i d’avenç. Ens serveix la tecnologia per aconseguir-ho?

Estic pensant que en realitat no estic deconstruint la dita (disculpa @alexpuig) estic donant-li un altre sentit però em serveix igual com a metàfora del problema real: com a societat, li donem el valor real al fet de tenir i generar coneixement? Segurament al darrera del desig del relator de la dita estava justament el fet de la menor consideració social i cultural del saber com a valor afegit, que és també un sentiment recurrent de molts dels qui intentem defensar la recerca, la innovació, el saber per sobre dels valors purament monetaris, o materials. No és que siguem hippies amb la flor a la mà, és que sabem que cap empresa de les que avui cotitzen a l’alça a Wall Street desprecien el coneixement com a valor, i si no, pensem només en Google.

Llibre: La hora de los sensatos de Leopoldo Abadia

Pel·lícula: I’m not there de Todd Haynes

Música: Empire state of mind de Jay-Z i Alicia Keys

Quan explico a algú què és Twitter el primer que em serveix és recordar com de difícil era fer-li cas al profe que ens ensenyava a fer resums a l’escola i que ens insistia en que buscar l’essencial era el més important per a aprendre. El primer repte doncs és el seu valor afegit, el que t’obliga a buscar l’essencial, i a més d’enllaçar informació, per tant una frase de 140 caràcters esdevé una píndola informativa de molta potència. A més la capacitat de transmissió ràpida i d’interrelació entre usuaris facilita la comunicació i d’informacions relacionades, que es converteixen en objecte rendible per a ús immediat, facilitant a més llistes d’usuaris i etiquetatge dels missatges. Hi ha professions per a les quals el Twitter és una eina preciosa: el periodisme, la gestió de recursos humans, l’educació, són sectors on aquest canal social de comunicació es demostra útil i canvia dinàmiques. Què tal fer exercicis de resumir o de vocabulari a l’escola fent servir Twitter? Ens ha frapat que Antoni Bassas ens informés des d’Haití per Twitter; i estan apareixen ofertes de feina comunicades àgilment per aquest mitjà.

Utilitzar Twitter també comporta que les eines tecnològiques que utilitzem canvien, és molt més fàcil amb un mòbil fer el seguiment que amb un ordinador; aplicacions com tweetdeck o echofon ho faciliten. Lligar Twitter a d’altres xarxes com Facebook o els blogs augmenten la seva viralitat. Canvia el concepte perquè canvia el suport, modifica la forma de fer perquè modifica la forma de comunicar, per continent i per contingut. Exemples de com és de díficil aturar una eina tan simple però tan potent són els relacionats amb política com la presència del president Obama o en canvi, la prohibició de twitter del govern de la Xina. És un dels reptes de la societat en xarxa, admetre la comunicació instantània i la possibilitat d’ús individual de la comunicació perquè facilita poder prendre decisions i per tant no és del gust de tothom, però Twitter, com els social media en general han vingut per a quedar-se.

Llibre: The Twitter Book de Tim O’Reilly i Sarah Milstein

Pel·lícula: A single man de Tom Ford

Música: Hurricane de Bob Dylan

Fotografia: Txerra Cirbian

Les converses a primera hora del dia, quan el sol encara ha de sortir, provoquen reaccions directes. Jordi Pérez mentre es preparava per a posar els carrers llegia a Twitter que Mau Santambrosio s’havia aixecat perquè una idea l’havia despertat de cop. Aquesta conversa entre dues persones que es defineixen com a emprenedors ha provocat el meme #patologias_emprendedor que alguns hem recollit i continuem, amb l’esperonament de Marco Cimino que apel·la a la meva condició formativa d’antropòloga. De fet fa dies que li donem voltes, en diverses converses on line i off line, al terme emprenedor. Em toca doncs, dir alguna cosa sobre les patologies de l’intraemprenedor, del que ja ha parlat en un article el meu amic Dídac. D’entrada el concepte ja és inversemblant per a alguns, segurament els ortodoxes de l’empreneduria no admeten ni tan sols a depèn quin empresari, com em comentava també Miquel, un amic de Sarrià; però està clar que sense intraemprenedors algunes empreses, tant públiques com privades, no se’n sortirien.

La patologia clau de l’intraemprenedor és no sentir-se com a tal, no saber-se emprenedor. Tots els esforços estan originats en la responsabilitat de saber que es cobra un sou amb diner aliè, amb diner públic, és a dir, de tothom. És un emprenedor que treballa per objectius, encara que no se li hagin demanat, que sent el desig de millorar el sistema, que viu la passió per fer-ho millor sense que això repercuteixi en el seu sou i normalment tampoc en la seva consideració per part de l’empresa. No és banal el que se li planteja a una persona que normalment treballa amb intangibles, la capacitat de provocació, de rendiment necessita de dobles incentius, que no són ni els econòmics ni els de promoció, són en la seva major part, personals; això sí, amb la feina segura i per a tota la vida, un veritable incentiu? en realitat un #bufbuf emocional.

Estem parlant de com socialment són necessàries les persones intraemprenedores que mantenen i fomenten el servei públic, que està, precisament mancat i molt, de veritables models de gestió emprenedora, la que ha de passar per una nova forma d’administració pública, i per tant, que han de produir-se des dels canvis en la forma de fer política. Una política oberta, #opengov, és la que reclama una societat en xarxa; el model són els emprenedors de més èxit, els que estan arriscant-se a fer coses diferents de forma oberta, cooperativa i responsable de la feina en primera persona; i si és així en la política, una administració oberta, #openadmin, serà la conseqüència. Llavors els intraemprenedors començaran a adonar-se’n de que ho són i potser la resta de la societat també els veurà. Continueu el meme #patologias_emprendedor ?

Lllibre: Los próximos cien años de George Friedman

Pel·lícula: Fitzcarraldo de Werner Herzog

Música: Galvanize de The Chemical Brothers