La gran majoria de la producció de vins de la Denominació d’Origen Qualificada (DOQ) Priorat, fins a un 80%, es destina a l’exportació. El seu principal mercat, en quantitat, és Estats Units, mentre que en volum econòmic, Suïssa passa per davant. Així ho ha exposat el president del Consell Regulador, Salus Álvarez, que ha reconegut que «és una llàstima» que Catalunya no sigui el seu primer comprador. «Farem l’esforç d’apropar-nos-hi», ha assegurat, però a la vegada ha demanat «un gest» del mercat local per reconèixer el seu producte. La verema d’aquest 2015 tot just acaba de començar, amb una previsió que la collita pugui arribar als sis milions de quilos d’un raïm de qualitat «excepcional».

Europa, i concretament Alemanya, Suïssa, Bèlgica i Holanda, són els principals compradors de vins de la DOQ Priorat, a més d’Estats Units i Canadà. Ara també estan entrant a Mèxic i altres països de l’Amèrica Central, així com al Japó, Corea del Sud o la Xina. Aquests mercats «cada vegada estan apreciant més els vins del Priorat, comencem a ser més coneguts», ha indicat Salus Álvarez, «i cada vegada tenim més relació comercial amb ells».

Davant d’aquesta situació, en què tan sols un 20% de la producció es destina al mercat local, Álvarez ha manifestat la seva intenció d’acostar-se al client català. «Ens agradaria tenir una mica més de relació comercial a Catalunya», ha dit, que es reconegués «l’esforç que fem de tirar endavant una comarca complexa», al mateix temps que es valorés «la qualitat dels nostres productes». En aquesta línia, ha expressat el seu desig que Catalunya acabés esdevenint «el nostre primer comprador».

Un exemple d’internacionalització la trobem al celler de l’Encastell de Porrera, propietat de Raimon Castellví, que exporta entre el 90 i el 95% de la seva producció. Es tracta d’un celler que treballa amb vuit hectàrees pròpies de vinya i que elabora unes 25.000 ampolles. Els seus vins es poden adquirir a Suïssa, Alemanya, Anglaterra, Bèlgica, Estats Units, Mèxic o Brasil.

Precisament el seu distribuïdor a Mèxic, Josep Carbonell -un català establert allà-, ha volgut veure ‘in situ’ com s’està desenvolupant la verema. Carbonell, que s’ha definit com un «fanàtic» dels vins del Priorat, ha explicat que va conèixer als Estats Units els productes de Castellví. «Em van agradar molt», ha reconegut, «i des de fa dos anys li estem comprant per distribuir a Cancún».

Sis milions de quilos de raïm de qualitat «excepcional»

Aquests dies comença el gruix de la verema a la DOQ Priorat, que actualment aplega 103 cellers, amb més de 500 viticultors que conreen unes 1.800 hectàrees de vinya -principalment de varietats negres-. Per aquest 2015 es preveu una collita lleugerament superior a la de l’any passat, ja que es podria arribar als sis milions de quilos, i Salus Álvarez ha destacat que s’espera una qualitat “excepcional”.

El president del Consell Regulador de la DOQ ha exposat que busquen «el moment òptim de maduresa» del raïm, motiu pel qual la verema s’inicia «molt espaiadament» a partir de primers de setembre i s’allarga fins a finals del mes d’octubre. Per anar bé, ha incidit, caldria que durant aquest període fes un temps amb vent sec, una mica d’insolació i poca humitat.

Durant l’any, la climatologia ha afavorit especialment la vinya, ha manifestat Álvarez. I és que la calor alta de maig i juny va ajudar la planta a «vegetar molt ràpidament», mentre que les temperatures més baixes del mes d’agost i la poca pluja que ha caigut -que ha estat suficient, però, perquè els ceps retinguessin bé l’aigua- han fet que els raïms estiguin «ben madurs».

Font: PrioratDiari

Hablar de productos km0 está de moda. El movimiento Slow Food comenzó promoviendo dicho concepto en los años 90 en defensa de una alimentación local, saludable y de calidad. Lo que denominan comida “buena, limpia y justa”, en oposición a la comida “fast food”. Sin embargo, ahora, incluso bancos como Catalunyacaixa promocionan sus servicios con este lema: “Banca km0, banca de proximidad”. Lo local, y más en un contexto de crisis, vende. Pero, ¿qué queremos decir cuando hablamos de km0? ¿Se trata de una moda, una marca o una apuesta por el cambio?

Las gentes de Slow Food lo tienen claro. Promover los alimentos km0 implica apoyar una agricultura local, de proximidad, ecológica, de temporada, campesina, rescatar variedades antiguas que están desapareciendo, comprar directamente al pequeño productor, recuperar nuestra gastronomía. Una cocina en la que no hay lugar para los transgénicos o para aquellos cultivos que contaminan el medio ambiente y nuestra salud. Una alimentación que defiende producir, distribuir y consumir al margen de la agroindustria y los supermercados. Comer bien, en definitiva, en beneficio de la mayoría, ya sea en el campo o la ciudad.

Una propuesta que ha calado. Tanto que algunos la utilizan incluso como mero instrumento de marketing, vaciándola de contenido, con el único propósito de vender más. Catalunyacaixa es el máximo exponente. No tiene vergüenza en definirse, en Catalunya, como “banca km0” y añade “trabajando desde aquí y para la gente de aquí”. Aunque yo más bien diría: “desahuciando y estafando desde aquí a la gente de aquí”. Los supermercados se apuntan, también, al carro. Ahora, Carrefour, Mercadona, Alcampo, Eroski, El Corte Inglés dicen apostar por lo local. Olvidan, sin embargo, que sus prácticas, precisamente, han acabado con el comercio, el empleo y la agricultura local.

En tiempos de crisis, la comida con bandera vende. Consume nacional y pata negra. En Francia, desde hace años, la extrema derecha reclama el “Made in France”, eso sí, pura sangre. Antes, el Partido Comunista francés abrazaba dicha consigna. En Estados Unidos, los conservadores, en los 90, hicieron campaña con la consigna “Buy American” contra el Tratado de Libre Comercio de América del Norte. Y aquí, ahora, se lleva el “Hecho en España”. Primero lo de casa, vamos. Exigir local, en cambio, nada tiene que ver con una cuestión de banderas sino de justicia. El leitmotiv del km0 se encuentra en las antípodas de lo que defienden los que levantan enseñas.

Se trata de promover una producción y un consumo de proximidad con la imprescindible mirada de la soberanía alimentaria, devolviendo la capacidad de decidir a las gentes, apostando por un mundo rural vivo, con total respeto a la “madre tierra” y en alianza y solidaridad con los otros pueblos. Todo lo contrario de chovinismos y racismos. Nada que ver con el agribusiness y el poder financiero. Solo así la defensa de lo local tiene sentido.

*Artículo en Público.es, 04/04/2014.

—
Esther Vivas @esthervivas | facebook.com/esthervivas | www.esthervivas.com

La patata ha estat un aliment bàsic durant generacions i períodes més aviat miseriosos de la històriaDe tots és sabut que la patata ha estat un aliment bàsic durant generacions i períodes més aviat miseriosos de la història. Considerant la possibilitat que tornin aquests temps d’humiltat i estalvi, hem cregut oportú parlar d’aquest gran producte que és la patata.

A Catalunya destaquen cinc tipus de patates que són molt populars i poden trobar-se fàcilment en supermercats i verdureries:

Es poden trobar patates vermelles. Són les que tenen la pell d’un color morat i la carn gairebé blanca. Entre aquestes varietats es troba la Desirée, que és una patata petita, de pell vermella, d’aparença delicada, adequada per cuinar o per fregir, o també la Red Pontiac. Versàtil. És sensible als cops, és una de les millors per coure, ja que no es desfan i es mantenen senceres; és bona per congelar, ja que perd menys textura que la resta.

Entre les patates blanques trobem la Monalisa, molt cultivada al País Basc. Generalment de forma ovalada (com els bascos), de polpa no farinosa, són ideals per a rostir, bullir o cuinar. La patata Bufet és una patata blanca molt cultivada a la zona del Prepirineu i Osona, és una varietat que sembla que va arribar a Catalunya des de la Bretanya i de la qual se celebra un mercat des de fa més de quinze anys al poble d’Orís (Osona).

Però realment la patata que ens ocupa és la Kennebec, la típica patata de pell marró, gran i de forma irregular. Aquesta patata és sensible a la llum (sempre es recomana conservar-la en llocs foscos i frescs). És la varietat més popular en la cuina europea per la seva textura i el seu sabor. És la més versàtil.

Per molt que sigui una simple Kennebec, el fet que es cultivi a les Muntanyes de Prades a la gent del camp els dóna una satisfacció especial. La gran patata de prades és una patata que es cultiva en una zona molt determinada de les nostres muntanyes i concretament en els municipis de la Febró, Capafonts, Vilanova de Prades, Arbolí i Prades. El reconeixement d’aquesta patata li ve donat pel microclima de les Muntanyes de Prades, on destaquen les condicions d’altitud, de tipus de sòls i climàtiques.

Les patates de Prades es comercialitzen sota la cobertura de la indicació geogràfica protegida (IGP) Patata de Prades i les podem trobar al mercat a doll o en sacs de paper de 2 i 5 quilos. Finalment també la podem trobar fregida en bosses de 40 o 150 grams. Un altre gran producte dins el nostre àmbit geogràfic.

Font: DelCamp.cat

L’Oli del Mas de Pitoia és un oli exclusiu i de tirada reduïda produït a la Reserva Natural de Sebes i Meandre de Flix.
Tant el procés de producció de l’oliva, com el posterior d’elaboració de l’oli, s’han realitzat mitjançant mètodes tradicionals, totalment sostenibles i respectuosos amb el medi ambient.

Les olives utilitzades per a l’elaboració d’aquest oli procedeixen només de dues finques, la finca del Mas de Pitoia i la finca Vilar Riu de Baix (finca associada al projecte). Per tant, aquest oli verge extra de màxima qualitat està elaborat amb el sistema artesanal més antic, és a dir, la trituració de les olives amb pedres de granit, la primera premsada en fred, i la separació de l’oli i l’aigua vegetal de forma natural mitjançant piles de decantació.

El naixement d’aquest oli és fruit d’una iniciativa que el Grup de Natura Freixe va impulsar l’any 2008 en col·laboració amb La Fundación Biodiversidad, l’Obra Social de CatalunyaCaixa i el molí d’oli Oliflix. L’abandonament de moltes finques, la venda d’olivers centenaris, el canvi de varietats i de cultius i dels mètodes d’explotació han significat un notable i progressiu empobriment del territori, amb la degradació del seu paisatge característic i la pèrdua
d’hàbitats i biodiversitat, tant als camps de cultiu com a les zones de transició amb els aiguamolls protegits de la Reserva.

Per intentar revertir aquesta dinàmica es va engegar el projecte de l’Oli de la Reserva Natural de Sebes i Meandre de Flix, i així impulsar els usos agrícoles i ramaders tradicionals a partir d’una finca model, la finca del Mas de Pitoia (propietat de CatalunyaCaixa), creant una xarxa de bones “pràctiques ambientals” en l’entorn de la zona protegida mitjançant acords de custòdia del territori amb els pagesos de la zona. La custòdia del territori és un concepte que
al nostre país encara és una mica desconegut, i que es podria definir com un conjunt d’instruments que utilitzen organitzacions socials i ciutadanes per conservar la natura, el paisatge i el patrimoni cultural de llocs concrets, i que requereix la col·laboració dels propietaris d’aquests indrets.

En definitiva, amb la creació de la marca de qualitat d’aquest oli es pretén potenciar l’agricultura ecològica i unes bones pràctiques agràries al territori, incentivant els pagesos de la zona perquè s’uneixin a la iniciativa, proporcionant-los noves perspectives per als seus cultius d’olivers. Per tant, amb l’adquisició d’aquest oli, a banda del plaer tant saludable que ens brinda el seu consum al paladar, també estem contribuint a la conservació del territori que ens proporciona les olives que s’utilitzen per a la seva elaboració.

Més informació:  www.reservanaturalsebes.org

La Federació de Productors de Mol·luscos del Delta de l’Ebre (Fepromodel) ha fet el pas definitiu per poder produir musclo ecològic a partir de l’any vinent. El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DAAM) ha publicat aquesta setmana al Diari Oficial la resolució per la qual es reconeix a la Federació com a Agrupació de Defensa Sanitària (ADS), un requeriment indispensable per poder tirar endavant el projecte, al qual s’han adherit ja uns 25 de la quarantena de productors de mol·luscos de les dues badies del Delta de l’Ebre.

L’ADS comptarà amb un tècnic veterinari contractat per Fepromodel, el qual s’encarregarà de fer el seguiment i l’ execució de les mesures sanitàries per a la prevenció, control, lluita o eradicació de les malalties dels mol·luscos, en col·laboració amb els tècnics de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (l’IRTA).

Segons explica el gerent de Fepromodel, Gerardo Bonet, un dels primers treballs serà l’elaboració d’un pla de bioseguretat conjunt per a tots els aqüicultors decidits a produir sota el segell del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). «Ha estat un llarg procés però finalment veiem que podem tirar endavant i que el nostre projecte podrà ser una realitat a partir de la pròxima campanya», comentà Bonet al Diari.

Pioners

Des de la Generalitat s’ha destacat que Fepromodel és una de les primeres associacions de defensa sanitària que es reconeixen a tot l’Estat espanyol dins de l’àmbit de la producció de mol·luscos. «Aquest reconeixement és un pas més cap a la consecució de la certificació com a musclo ecològic de la seva producció aqüícola», reafirmen des del Govern.

L’objectiu és que fins al 60 per cent de la producció de musclo del Delta (en total arriba a uns 3,5 milions de quilos anuals) es pugui comercialitzar sota l’etiqueta de producte ecològic. «I per més endavant, també treballarem per aconseguir-ho per a l’ostra», destaca Bonet. Perquè un musclo es pugui comercialitzar com a ecològic el productor ha de complir una sèrie de requisits. S’ha de dur a terme una producció amb cria autòctona, que sigui sostenible,amb només una corda per cada metre quadrat de viver, i la qualitat de les aigües ha d’estar garantida tant a la badia del Fangar com dels Alfacs. En aquest sentit,des de fa anys es du a terme un acurat control de les aigües,que obliga a prohibir l’extracció quan es produeix alguna anomalia.

Font: Diari de Tarragona

La biodiversitat i els cultius europeus estan amenaçats pels transgènics, fins i tot en països on se’n prohibeix el cultiu, com demostren diversos i recents estudis científics. Davant aquest perill real, les autoritats de l’Estat espanyol “han de promoure’n el seguiment i revocar les autoritzacions, tant de cultius comercials com d’assajos susceptibles de contaminar els camps”. Així ho exigeix ​​una crida signada per un important grup d’organitzacions: Xarxa Llavors, ASAC, COAG, SEAE, Ecologistes en Acció, Amics de la Terra, Plataforma Rural, Greenpeace, PALT.

Dos articles publicats recentment demostren fins a quin punt està amenaçada la biodiversitat europea per la proliferació sense control de males herbes provinents d’organismes genèticament modificats. Això hauria d’alertar les autoritats espanyoles per promoure un seguiment de la contaminació i evitar que el problema arribi a una magnitud la reparació del qual requereixi costoses inversions.

Els articles demostren que l’establiment de nuclis de poblacions incontrolades de colza assilvestrada transgènica no només és un fenomen comú en els països on la colza transgènica es conrea de forma legal, com Canadà o els EUA, sinó que també ocorre de forma freqüent en països on aquest cultiu està estrictament prohibit, com Japó1 i Suïssa2 . En aquest últim país s’hi han detectat poblacions assilvestrades de colza resistents a herbicida a les rodalies de 58 de les 79 estacions de tren mostrejades. També s’ha demostrat analíticament que pel cap baix en 4 d’aquestes poblacions existien individus silvestres fora de control que portaven en el seu genoma ADN transgènic. Aquests estudis demostren la manca de credibilitat de les especulacions que afirmen que no és necessari fer un seguiment perquè el risc de contaminació per pol·len transgènic és mínim.

El perill de la contaminació genètica a l’Estat espanyol

Tot i que no està autoritzat el seu cultiu a Europa, excepte per a cultius experimentals,4 el vessament accidental de grans de colza transgènica durant el seu transport és especialment perillós a causa de la gran capacitat que tenen les espècies del gènereBrassica per creuar i donar descendents fèrtils (la colza pertany a l’espècie Brassica napus). A l’Estat espanyol la flora silvestre és rica en crucíferes dels gèneres Brassica i els seus parents pròxims. Especialment, a Galícia és comú el conreu de varietats tradicionals de napicol, que és la mateixa espècie que la colza.

Una altra espècie genèticament modificada per a la qual es realitzen assajos a l’Estat espanyol és la remolatxa sucrera. En aquest cas el perill de contaminació augmenta pel fet que és una planta el pol·len de la qual viatja per l’aire i aconsegueix grans distàncies. Encara que no és autòctona, hi ha poblacions assilvestrades de remolatxa a moltes zones peninsulars. L’últim cas d’aquest perill el tenim en les recents sol·licituds per part de Sesvanderhave NV i KWS saat AG per a l’avaluació en camp d’híbrids de remolatxa sucrera ( Beta vulgaris ) derivats de la transformació de l’esdeveniment H7-1 tolerant a l’herbicida glifosat. Els municipis per als quals s’han sol·licitat els assaigs són Magaz de Pisuerga (Palència); Toro (Zamora), Cigales, Tordesillas, Valladolid i Ventosa de la Cuesta (Valladolid); Villalazán (Zamora); Laguna de Negrillos (Lleó) i Pampliega i Palazuelos de Muno (Burgos). Les sol·licituds es troben en període de fer-hi comentaris i al·legacions al MAGRAMA.5

Més 115 mil ha de blat de moro transgènic plantat a Catalunya i a l’Aragó

El blat de moro també pateix un risc alt de contaminació, ja que posseeix una important biodiversitat local i també es conrea en sistemes de producció ecològics. Malgrat això, l’Estat espanyol és l’únic estat europeu que continua autoritzant la sembra comercial de blat de moro transgènic tot i els nombrosos i evidents casos de contaminació constatats a Catalunya i a l’Aragó.6 A principis d’octubre el MAGRAMA publicava les dades estimades de la superfície de blat de moro MON810 de 2012 i es comprova que han estat 116.306,00 hectàrees, el que suposa un increment de 18.980,88 hectàrees respecte a l’any anterior, per bé que segons el que ha denunciat per la Plataforma d’Andalusia Lliure de Transgènics (PALT)7 i Greenpeace8 les dades aportades difereixen bastant en relació amb les que publiquen les comunitats autònomes.

Un cas especialment preocupant és el que afecta Agrostis stolonifera , una gespa utilitzada en els camps de golf que s’ha convertit en un problema fora de control als EUA per la facilitat de dispersió del seu pol·len i per la seva alta capacitat d’encreuament amb espècies silvestres emparentades.9 A l’Estat espanyol la dispersió d’individus transgènics incontrolats d’aquesta planta podria causar estralls ja que A. stolonifera viu a gairebé a tot el territori peninsular i el seu pol·len pot contaminar les espècies naturals de la península Ibèrica com A. castellana , A. alpina , A. rupestris i A. nevadensis , endemisme que es localitza a l’Espai Natural de Sierra Nevada (Granada i Almeria, Andalusia), que a més de ser Parc Natural i Parc Nacional, està reconegut internacionalment com a Reserva de la Biosfera.

Altres conreus en què es coneixen alliberaments experimentals a l’Estat espanyol i susceptibles de contaminar les varietats locals o la biodiversitat silvestre són el tomàquet, l’alfals i els àlbers.

Malgrat els riscos anteriorment descrits, fins on se sap, a l’Estat espanyol no s’han fet públics resultats del seguiment del flux genètic de transgens, ni s’ha inclòs aquest important aspecte en els plans de seguiment preceptius de les varietats autoritzades per a la sembra. Per tot això, i per la gravetat i irreversibilitat d’aquesta amenaça per a la biodiversitat i per als cultius, les organitzacions esmentades sol·liciten al Govern espanyol la revocació cautelar de les autoritzacions, tant de cultius comercials com d’assajos amb varietats modificades genèticament, susceptibles de contaminar genèticament els camps de conreu.

Més informació: ECOdiari