Quadern d'evocacions

La cultura i els gens

2009-07-06T20:43:00.002+02:00

Ningú neix imbècil, però molts esdevenen idiotes, signe inequívoc de la superioritat de la cultura sobre els gens.

Vocació, música i amistat

2009-07-02T19:15:00.003+02:00

Últimament estic rebent molt bones crítiques. Massa. Especialment importants per a mi són les relacionades amb la feina, perquè fa molt de temps que vaig decidir que calia anar amb il.lusió renovada a la feina, no deixar mai que la burocratització m'omplís l'ànima. El resultat és que no pares de treballar, perquè sempre hi ha algú que et demana un favor, una atenció... Però els alumnes solen recompensar; aquesta vegada, a més a més de amb pàraules, amb un fuet de Vic i un acrònim, i una poesia.

Vaig enviar una comunicació a un congrés, sobre l'ètica de la competència, i m'han felicitat. No he pogut anar, perquè no volia deixar sol amb la feina un company.

Però el qaue més il.lusió em fa és anar a sentir el meu amic Jordi Gomara cantar. Les cançons són molt boniques. Veniu.

El temps fuig

2009-06-29T17:33:00.003+02:00

El temps fuig. Sovint fuig el temps en línia recta; i nosaltres, policies de l'absurd, sortim a la seva recerca i anem a capturar-lo, de forma incansable i ràpida. Insistint, insistents, constants i vells, acabem per retrobar-lo. El mirem i no el reconeixem, perquè ja no veiem prou bé i el temps s'ha tornat un infant. Cada vegada més petit, es trasmuda, fins que desapareix, com nosaltres.

Perdre el temps

Michael Jackson: Forever young

Idees i oportunitats

2009-06-25T09:06:00.001+02:00

Per raons fàcilment esbrinables, l'aforisme que us presento va tenir força èxit entre un seguit de professors universitaris amb el que vaig coincidir en un congrés a Salamanca (entre ells, dos catedràtics):

Amb l’edat es torna més freqüent tenir més idees que oportunitats

Mentides i oximorons

2009-06-22T16:26:00.004+02:00

Llegeixo en el llibre Els mestres dela República [Portell, Raimon I Marques, Salomó. (2006). Els mestres de la República. Badalona: Ara Llibres], la següent dedicatòria: "A tots aquells que han treballat, treballen i treballaran per una educació pública de qualitat". Una mentida i dos oximorons.

La mentida: "Els que treballaran en una educació pública".

Oximoron 1: Educació pública.

Oximoron 2: Pública de qualitat

El llibre, però, no és de ciencia-ficció, sinó d'història. I maco.

P.D. La gran notícia avui, a l'Insti, és que tindrem un dels professors que necessitem. Gran notícia. Globalització. Mercantilització.

Bernarda Alba, suïcidament cadavèrica!

2009-06-18T22:12:00.003+02:00

La casa de Bernalda Alba? Potser sí, potser no.

Enfeinats com estem, esgotant el curs, ha estat gairabé impossible no vincular l'obra, famosa, de Lorca a l'ensenyament. I és que, de vegades, el pensament s'imposa com una necessitat, com un reflex, de manera involuntària. La casa de Bernarda Alba és..... ja sabeu qui, què, és la casa. Si Lorca, érem tots, la Bernarda, la Bernarda Alba, també. Bé, tots, tots, tots, no. Quasi tots. QUasi totes. Aquests pedagogs, aquestes pedagogues ( i psicòlegs, i psicòlogues), oficialistes, col·laboracionistes; ignorants, teòrics, didàctics. La Bernarda, la Bernarda Alba, governa, marca, marca la direcció, però la Bernarda ignora, ignora les conseqüències; ignora i amaga, quan no ignora. Però mana, no deixa de manar, i, en aquest voler decidir, ignorant, com ignorant es mostra, porta la família a la tragèdia. No l'importa, però, gaire; l'interessa l'aparença, el semblar, el fer veure.

La casa de Bernarda Alba! No, no, la casa de la pedagogia suïcidament cadavèrica!

Crisi i decreixement

2009-06-15T19:17:00.003+02:00

El dissabte vaig tenir l’oportunitat d’anar a Can Masdeu, amb el Javier, un company i amic meu. També vam venir unes campanyes de la facultat. Sorpresa d’unes vides rurbanes. Sotrac, sotrac força importan. Vam estar al voltant de set hores. Un conegut del Javier ens feia de guia i ens donava totes les explicacions que li demanaven; desinteressadament (a veure on trobem aquest desinterès). Una experiència important, la veritat. Molt important. I, més que autèntica, veraç. Ja anirem fent la crònica. Us hauria agradat perquè d’okupes n’hi ha de molt tipus. Aquí, ni festa, ni música. Pau. Cultura. Llibres. Il.lusions. En aquest cas, es tractava d’unes vides en simplicitat, en decreixement i en harmonia. Estalvi. Molts, però, no tenen nassos d’enfrontar-se a aquests altres models de vida, perquè posen en solfa les vides buides que, en moltes ocasions, portem.

Algunes ràpides conclusions:
1. Encara existeixen persones, no consumidors.
2. Entrega, humilitat i coherència.
3. Ni sectarisme, ni doctrinarisme. Persones que viuen d’una manera determinada i volguda.
4. No ens cal tant per viure. Ni de bon tros.
5. La relació social és un valor en sí mateix. La relació social sense mediació d’interès. La relació social no instrumental.
6. És possible mirar-se com a persones.
7. Dinamisme. Res d’idees inamovibles. Obertura al canvi, al canvi amb sentit.
8. Transparència i claredat. Som així i fem allò altre. Funcionem amb aquestes normes i aquelles.
9. Tranquil·litat. El silenci com un valor. També la lentitud.
10. Hi ha altres món. Un és a Can Masdeu.
11. Propera visita: amb els nens.

Morral i l'atemptat de 1906

2009-06-12T22:46:00.003+02:00

Aclarint el que Criteri em demanava:

Ferrer es va iniciar a la lògia "La Veritat" de Barcelona el 1883. Va estar poc temps i no va participar gaire. i el 1890 a "Les VRais Experts" de Paris, arribant al grau 31 pels volts de 1898. En tornar a Catalunya sembla ser que no s’afilia a cap lògia. Pensava Ferrer que els republicans els lliurepensadors i els masons “estaban empeñados en un mismo proyecto”.

Ignoro si Mateo Morral era maçó. Que Ferrer sí ho era és un fet molt conegut. Ara bé, en cas que Morral ho fos, la dada no té la més mínima importància. L'atemptat de 1906 no fou un atemptat vinculat ala masoneria. Reprodueixo alguns fragments d’un dels principals (per a mi clarament el millor) especialistes en Ferrer, Pere Solà (El honor de los estados y los juicios paralelos en el caso Ferrer Guardia...). Sobre la cuestión de la adscripción a la Francmasonería de Ferrer, sobre la que Álvarez Lázaro señala que «la vertiente fran-masónica de Francisco Ferrer Guardia no ha sido debidamente estudiada» [veieu ÁLVAREZ LÁZARO, Pedro: Masonería y librepensamiento en la España de la Restauración, Madrid, Universidad Pontificia de Comillas, 1985; SÁNCHEZ FERRÉ, Pere: La Maçoneria a Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1990; VALÍN, A : Laicismo, educación y represión en la España del siglo XX (Ourense,1909-1936/1939), Sada, A Coruña, Ediciones do Castro, 1993]. pàgina 62.
“(…) la afiliación de Ferrer en alto rango a la Masonería gala, se ha señalado, con justicia, que esta circunstancia le hacía más respetado entre sus correligionarios de esta parte sur de los Pirineos” pàgina 63.
“Ni que decir tiene que cierta filosofía de la armonía social y de la coeducación de clases tiene en Ferrer una clara ascendencia de la Masonería. Con todo, no podemos olvidar que cuando Ferrer emprende su proyecto cultural y pedagógico en Barcelona en la primera década del siglo XX no parece hacerlo desde la militancia masónica activa, si bien es cierto que no rompe las conexiones personales y/o profesionales con la organización secreta No creemos, en suma, que deba darse una importancia exagerada a tal adscripción masónica, más allá de la que, evidentemente tuvo en un período determinado de su biografía (75)
(75) A veces, la hiper-especialización en un determinado movimiento —léase en este caso Masonería—conduce a ver el mundo por un agujero, o sea la Francmasonería como el «deus ex machina» de una historia política, social y local donde se entrecruzan factores y variables. Esta tendencia fue corriente en la historiografía hispana de los ochenta, y en parte venía motivada por las nuevas posibilidades de explorar el mundo masónico por la mayor facilidad en trabajar el material de archivos como el de represión de la Masonería en Salamanca”

“Por ello no actuaba de correa de transmisión de grupo u organización alguna. Incluso se desmarca de activistas masones… No creo, por todo ello, como Sánchez i Ferré, que fuese «dudosa» la afiliación masónica de Ferrer a su regreso a Cataluña, sino que, simplemente, ésta no se produjo: Ferrer ya no tenía tanta necesidad de la organización como había tenido en París” pàgina 64.

L’aspecte maçónic no va ser el determinant, ni molt menys, de la vida de Ferrer, ni de l’escola. Si Ferrer va col.laborar o no amb Morral en l’atemptat de 1906 és un fet aliè a la masoneria. Fin son sabem. Mantenir la culpabilitat i participació de Ferrer, sense proves, és teoritzar sobre la participació d’ETA en l’atemptat de l’11M.

Ferrer i els amateurs

2009-06-09T17:20:00.004+02:00

A Pío Moa el vaig sentir parlar per primera vegada a la cadena COPE. Reinterpretava la història a la seva manera, amb l'anuència dels periodistes (?) que el donaven cobertura; pel vist, la cobertura era acrítica. Aparentava estar molt i molt informat. Aparentava. Per tal de saber el grau de documentació que té basta i sobra el següent paràgraf:

"A finales del siglo XIX Francisco Ferrer Guardia proponía una "revolución ferozmente sangrienta", en la que la sangre "corra a torrentes", y creó una "Escuela moderna" dedicada a difundir sus ideas revolucionarias. No se quedaba en palabras, pues fue él, con toda probabilidad, el inductor del atentado de la calle Mayor de Madrid, en 1906, con decenas de muertos, y perpetrado por un profesor de dicha "Escuela?". No poso l'enllaç perquè no el mereix. Basta cercar el text i ja està.

Quan un fa afirmacions d'aquests tipus és que està ben segur del que diu. Doncs, no, és impossible tenir la certesa del que aquest senyor diu. L'atemptat de 1906 va ser perpetrat per Mateo Morral i no va ser mai professor de l'Escola Moderna, va ser el bibliotecari. Un detallet. Sí encerta en el carrer i en l'any. No està malament.

On és l'aparell crític? la voluntat de veracitat? La dada és molt i molt coneguda; difícil errar. Quan es vol encertar. Un consell amics: llegiu llibres que puguin anar a missa, llibres confessats; s'aprèn més. Primer encerteu les dades bàsiques i després opineu. No ho feu a l'inrevés.

Inactualitat de l'actualitat

2009-06-07T12:07:00.003+02:00

L'actualitat és, paradoxalment, inactual. L'última notícia sempre ens remet a una d'anterior i aquesta a una altra. I d'aquesta manera arribem, si tenim ganes i si tenim temps, al mateix Big-Bang.

L'Escola Pública s'esdevé Escola Nacional

2009-06-04T19:36:00.006+02:00

Acabo d'assistir, de manera privilegiada, a una conversa entre una professora i un ex-company de feina. Impagable. La professora treballa en un centre "no conflictiu". El Ex-company és un professor en excedència, que explicava que ara treballa més hores, guanya menys i només té un mes de vacances. La contra? Deia que ara ja no pateix la símdrome del "diumenge a la tarda". Aquest professor treballava mitja jornada i només feia classes de batxillerat, en un centre poc conflictiu. També parlaven de la degradació de l'ensenyament en els últims tres anys. El professor no pensa tornar, encara que guanyi menys, treballa més hores i tingui sols un mes de vacances.

Que bé que viuen els professors!

El soldadet de plom

2009-06-01T22:59:00.007+02:00

Els millors punts de llibre
Arnau Esteruelas ha estat el guanyador del concurs del punt de llibre convocat per la Biblioteca Ferrer i Guàrdia amb motiu de la celebració del Dia Internacional del Llibre Infantil. Fulanito de Tal va ser premiat amb l’accèsit. Els punts de llibre estan inspirats en els contes de Hans Christian Andersen. Els premiats van escollir les obres El soldadet de plom i L’abecedari.

L’Arnau sent molt plaer en la lectura. I nosaltres l’animem. Sabem que l’estem fent un bitxo ben estrany. Tothom ho sap. És qüestió de valors.
Felicitats, Arnau!

Exposició d'alguns punts de llibre

Final de trajecte

2009-05-29T17:39:00.000+02:00

Última classe a la Universitat. Final de trajecte de Sociologia de l’Educació. Darrera estació d’Història de l’Educació a la Catalunya Contemporània. Conclusió: cada vegada em desproferitzo més. Cada vegada insisteixo més en la necessitat de desalumnitzar-se. Els resultats de la prèdica se m’escapen. Els esbrinaria, si no m’hagués desproferitzat.
Penso, crec i em sembla que quan menys faig de professor, més aprenen els alumnes, més atents, més intervenen, menys apunten, més conversen. A Història he explicat molt poca història. El resultat? No ho sé. Potser s’han interessat per la història. No ho sé. Potser s’han interessat per la formació. Tampoc ho sé. A la millor, és la vida allò que els ha centrat l’atenció. Ho ignoro. El que sí sé és que jo sé molts dels seus noms, tinc presents una pila de cares, i reconec el timbre d’unes quantes veus.
L’any vinent? Em desproferitzaré encara més. Potser del tot. Les dues assignatures que he fet, desapareixeran del pla d’estudis, Així és el mercat. Això és la mercaformació. Mentre, em desproferitzo.
No he volgut tenir raó. No sé si heu de seguir l’exemple. Vosaltres mateixos.

Museu del passat tancat.

2009-05-25T19:21:00.003+02:00

Alguns han dit que “cerrar un museo es de talibanes”. Jo crec que de talibans no és tancar-los, sinó bombardejar-los. Ara bé, el que em sembla llastimós és raonar quelcom semblant a què és un museu del passat, com més o menys ha declarat una autoritat. Com que creiem que ha estat una errada lingüística, no li dediquem més temps.

Un museu del passat? D’això es tracta, no?; els museus són del passat tant com del present. El que em passa, penso, és que a mi m’agrada que hi hagi museus, llibres, músiques, que no m’agraden. Perquè tothom té dret a la vida i els gustos són qüestió de doxa i no d'espisteme. No sento cap simpatia pels militars, ni pels museus militars, ni per les armes, ni pels soldats. Tampoc pel pensament únic. El museu es pot enriquir amb una cultura de la Pau, es poden traslladar peces, adquirir-ne de noves, però no trobo adient donar la idea que s’ha desmantellat un museu perquè evoca el passat, un passat que no s’adiu (no?) amb els nostres temps.
El franquisme fou un règim totalitari. El sant món nostre de cada dia no ha estat mai tan controlat ni mai les persones s’han sentit, paradoxalment, tan lliures. Contradiccions de la història. Del passat. Del present.

La mort de la infància

2009-05-21T21:25:00.004+02:00

Com ja sap tothom, Mario Benedetti va traspassar fa uns dies. No havia pensat fer cap post. De fet, intento fugir el màxim que puc de l'actualitat més actual. Si de cas, m'agrada l'actualitat com a mostra d'inactualitat, precisament. És aquest el cas. Fa un temps un company de feina va passar-me una poesia sobre la infància que em captivà per la seva sensibilitat. No tenia autor. Vaig cercar a internet i va resultar ser del poeta que ja trobem a faltar. És aquesta:

La muerte va al encuentro de la infancia
la prepara la educa la adoctrina
le enseña tantas fábulas
como hilachas da el magma del azar

la lleva ante el espejo catequista
para que él la transforme
de ufana en taciturna

la muerte va al encuentro de la infancia
y cuando al fin la forma
la alienta la organiza
la pule le da un rumbo

la infancia va al encuentro de la muerte

Potser per això paga la pena compartir el temps amb els nostres infants, abans no se'ls endugui la mort cap a la vida, cada vegada més pobre, dels adults, dels diners i de la superficialitat interessada. No és el temps, però, qui arrasa tot, què tot s'ho emporta la banalitat, el materialisme i, en aquest cas, la pedagogia. La mort serà la mort d'un viatjant, quan la vida s'hagi tornat freturosa.

Em desdic de la meva doctrina

2009-05-18T16:10:00.001+02:00

Només és esclau de la seva doctrina qui ha començat per ser servent de les seves opinions.

Sistema català d'educació

2009-05-14T22:39:00.001+02:00

Quin problema el del nostre sistema educatiu! Com s’assembla a aquell país africà en el que juga un important jugador i pel qual no sentim un gran respecte. O potser sí que sentim respecte, però el cert és que mai veig cap polític que digui: “A tal país de l’Àfrica ho fan així!”. No, no. Finlàndia! Finlàndia! I, no obstant, quant ens assemblem! Quan ens assemblem al país africà.
El cas és que el sistema educatiu d’aquell país ofereix als seus administradors, llegeixo, uns incentius tan “perversos” (no sé si aquesta és la paraula!) que educar els nens és l’última activitat de la que treuen profit i, d’aquesta manera, l’últim en el que fixen la seva atenció els seus funcionaris. Com ens assemblem, Mon Dieu!, com ens assemblem!

Infància i utopia

2009-05-11T18:10:00.002+02:00

Naturalment, no és cert que la utopia correspongui a un estat mental infantil sinó que habita exactament en la infància. En aquest sentit, la utopia és una puresa de l'esperit que només conserven, com es correspon als refinaments, alguns esperits selectes.

Camí equivocat

2009-05-07T16:17:00.004+02:00

Una vegada van explicar-me el cas d’una psicoanalista, de les millors, segons opinava ella mateixa, que va recomanar enviar un nen a una escola de deficients cognitius. Però, si no és deficient! va dir la persona encarregada de fer la feina. No siguis buròcrata, aquest nen és deficient social, va respondre la psicòloga. Tenia raó, el nen vivia una situació social molt i molt difícil. Ara bé, enviar un nen deficient social a una escola per a deficients mentals?. Era una psicoanalista de les millors, segons opinava ella mateixa. Nosaltres, burocratitzats com estem, mantenim les nostres reserves sobre el cas.

El defecte de molts psicòlegs

Deshumilment escriure

2009-05-03T21:59:00.001+02:00

Una escriptura complexa és un senyal inequívoc de pensador. Això sí, de pensador que no s’ha pogut alliberar del llast que el manté en el fons de les paraules.

L'escola de la nostra actualitat

2009-04-28T15:25:00.003+02:00

Aquí us deixo un dels aforismes dels que estic més orgullós:

Primer van prohibir portar jocs excepte els dilluns. Després van prohibir portar jocs cap dia. Deixaren, més tard, de fer la rua i disfressar-se el Carnestoltes. La celebració de La Castanyada foren quatre gargots en un paper. Prohibiren jugar a les bales, als cromos, i a la pilota. Les colònies desaparegueren. Desaconsellaren parlar de qüestions que no tocaven. I continuà anomenant-se escola.

Ferrer i Guàrdia, Anselmo Lorenzo i l'Escola Moderna

2009-04-24T12:14:00.003+02:00

El proper dilluns dia 27 d'abril es presentarà el llibre homenatge titulat Buenaventura Delgado, pedagogo e historiador, de la col·lecció Homenatges de la Universitat de Barcelona. L’acte tindrà lloc a les 19 h. a l'Aula-Seminari Alexandre Sanvisens de la seu departamental, edifici de Llevant, 3a planta. La sala és molt petita i em temo que no hi cabrem tots. Ja ho resoldrem. El llibre publicat està molt bé. No crec que tingui gaire difusió, ni tant sols entre els especialistes. No el trobareu a les llibreries fàcilment. La obra està coordinada pel Conrad Vilanou, que és una garantia de feina ben feta.
Malgrat no disposo de gaire temps hi aniré per dues raons. Una, perquè he escrit un article, evidentment polèmic, sobre l'autoria del llibre de l'Escola Moderna. Intentaré penjar-lo d'alguna manera en el blog per si esteu interessats. La teoria ja l'he explicat als meus alumnes d'Història de l'Educació a la Catalunya Contemporània. La idea és que Ferrer i Lorenzo el van confeccionar junts. La segona raó per la qual aniré té relació directa amb el doctor Delgado, doncsva ser professor meu i, malgrat la distància ideològica, que era molta, el guardo un record afectuós com a persona i una gran admiració com investigador. Alguns més d’esquerres podrien aprendre molt d’ell.
Delgado mai va signar llibres per Sant Jordi, però m’enyoro una classe seva sobre l'estudiantat de Salamanca en el seu despatx; potser, és la millor classe a la que he assistit mai. Òbviament no vaig apuntar res i el tema no tenia relació sobre allò del que havia de parlar aquell dia.

Ser qui s’havia de ser no té gaire mèrit

2009-04-20T15:54:00.000+02:00

Ser qui s’havia de ser no té gaire mèrit.

Bon Fes i barca nova

2009-04-16T18:30:00.005+02:00

Els meus alumnes van cap a Fes

Viatjar és aprendre a llegir, aixecant un peu, interpretant una lletra, darrera d’un altre peu, després d’una altra lletra. Viatjar és saber ser estranger en la ciutat, és a dir, estranyar-se.

PD. Us trobaré a faltar (sobretot el dimecres per la tarda i el dijous pel matí). Al tanto que a la nit refresca!

Moderns i ignorants

2009-04-12T20:24:00.002+02:00

No podem menysprear allò antic pel fet de pertànyer al passat; fer-ho no ens fa més moderns, que ens fa més incults.

La televisió del franquisme era millor. Una petita crònica

I ja posats una cançó del Jordi Gomara