Quadern d'evocacions

Prediccions per al 2012 (4)

2012-01-24T18:35:00.001+01:00

La ciutat.

Predicció 7. Biblioteques. També evolucionarà cap el model de copagament (noteu l'estil de la frase). Un euro per llibre en prèstec. El servei s'externalitzarà passant a dependre d'empreses especialitzades que hauran de contractar bibliotecaris o bibliotecàries (depenent del partir que governi) que hagin realizat un curset de trenta horetes (inclòs el transport). Caldrà portar a la biblioteca un casc de miner o d'espeleòleg per tal de disposar de la llum òptima per a poder llegir sense deixar-se les pestanyes.

Si baixa la lectura, baixa el negoci. Les biblioteques esdevindran v(iblioteques) o (b)ideoclubs.

Nota. Algú (una) s'ha preguntat la raó per la qual que els llibres de les biblioteques es deixin en prèstec no és pirateria i que te'ls baixis de la xarxa sí? I la raó de fer la competència als videoclubs?

Predicció 8. Aigua. Cada vegada l'aigua de boca (expressió que cobrà carta de naturalesa quan amb el govern de Montilla varem patir la sequera, de tot tipus, per cert) serà de pitjor qualitat. Exceptuem algunes poblacions com Arenys de Mar, per exemple. Una vegada inventada l'aigua embotellada, per quina raó les aixetes de Can Fanga hauríen de fer la competència a empreses tan modèliques? Vaja, el somni de Fumanchú.

Nota. M'animo, m'animo i ara tinc un munt de prediccions, però un munt. Així és que les deixaré pels divendres. Amb el meu alumnat, però, les faig el dilluns. Pobrets.

Prediccions per al 2012 (3)

2012-01-20T13:36:00.000+01:00

La ciutat.

Predicció 4. Comunitats de veïns. Desaparició del manteniment dels blocs de pisos aparellat a la desaparició de les despeses de comunitat. Ferida proporcional de l’ego ja que ni tan sols arribaràs a ser President de la teva escala. Llàstima! Ens estalviarem, això sí, les reunions de veïns. Clar que, aleshores, no podrem veure baixar cap veí en pijama a la reunió (paraula que sí que ho he vist. A Santako)

Predicció 5. Accidents domètics. Augment dels accidents amb bombones de butà per manca de revisió de les intal.lacions. A 60 euros la revisió la farà “tu puta madre” (bum!)

Predicció 6. Policia. Els mossos d’esquadra veuran reduïdes dràsticament les seves dotacions. Per a entrar a treballar s’haurà d’aportar cotxe propi. La roba es rentarà quan es pugui, raó per la qual seran coneguts com a “Mossos de quadra”. Els delinqüents (o no) se’ls tractarà com a animals.

Prediccions pel 2012. ¡Lo vais a flipar! (2)

2012-01-15T19:59:00.000+01:00

La ciutat.

Predicció 2. Aparcament públic. Els aparcaments de carrer (els pocs que queden) aniran desapareixent, com per art de màgia, mentre que els Ajuntament treuran un bon rendiment del lloguer d'aparcaments públics que traspassaran a empreses privades que empraran la recaudació en benefici propi. Abans se'ns haurà aplicat la tècnica psicològica Robespierre, que consisteix en separar-nos el cap del cos de manera que siguem incapaços de pensar que potser la mesura no està bé.

Predicció 3. Els bombers. Quins temps aquells en els què qui no pagava un seguro contra incendis es convertia en un pollastre a l'ast (sense canelons ni allioli ni croquetes)! Recordeu aquelles plaques que posàven a les façanes per tal d'indicar que la casa pagava el seguro contra incendis? Us enrecordeu que fa molt de temps els bombers no eren un servei públic, ni molt menys feien calendaris sense roba?

Placa en una casa sevillana. No sembla tan antiga.

Els bombers aniran minvant la seva atenció pública malgrat continuarà essent gratuïta per tots aquells que no l'hagin d'utilitzar; ara bé, quan s'utilitzi, caldrà pagar-la al comptat, o anar tirant de galledes d'aigua. Els canvis cap a aquest model han començat ja, però s'avançarà lentament. Potser amb copagament. Potser començant per enviar una factura "virtual".

Prediccions pel 2012. ¡Lo vais a flipar!

2012-01-12T18:01:00.002+01:00

La vida està feta de coincidències i d'atzar tant o més que de projecte. La vida està feta de misteri, gràcies a Déu, a Grècia o als astres. I m'agrada que així sigui. Vull la sorpresa, que no m'activin cap pla punt cat més enllà del raonable; vull caminar pels carrers sense destí, sense saber què m'espera en girar la cantonada perquè sigui el que sigui m'he educat per a saber què fer-ne quan giri la cantonada. Més igual errar. Per àixò m'agrada l'art de predir, com al senyor Criteri, el futur. Predir el futur és anomenat per alguns, astrologia; per d'altres, prospecció. Tinguem humor i arrisquem-nos, seguint les petjades del Criteri i de les meves motivacions ancestrals, a predir. Iniciem un seguit de missatges sobre el nostre futur. En quina mesura responen a l'astrologia o a les lectures és una qüestió que heu de decidir vosaltres, primer, i el temps, després.

Llegiu abans les prediccions del Criteri, aquí.

La ciutat.

Predicció 1. Enllumenat públic

A llarg termini. Les ciutats aniran quedant a les fosques, iluminades per les botigues obertes i els cotxes que circulin. S'incrementarà, per tant, la inseguretat ciutadana: robatoris, delictes sexuals, baralles... Per quina raó caldria gastar diners públics en l'enllumenat de persones improductives...? Algunes ciutats les mantindran com a servei per a gunyar les eleccions, però eliminaran altres serveis igualment necessaris.

Qué buen vasallo...

2012-01-08T18:35:00.002+01:00

"Otra hubiera sido la historia de nuestra desgraciada España si los impulsos del pueblo, a menudo generoso, hubieran primado con más frecuencia frente a la árida razón de Estado, el egoísmo, la venalidad y la incapacidad de nuestros políticos, nuestros nobles y nuestros monarcas. (...) Qué buen vasallo que fuera, si tuviese buen señor". Arturo Pérez Reverte (1996). El capitán Alatriste.

Sense més paraules. Cadascú té la família que es mereix. Seguirem a Míster Anasagasti.

Tertúlies i gracietes

2012-01-04T12:07:00.000+01:00

Ahir, mentre anava camí de la deixaderia aprofitant que després aniria a córrer per la platja, escoltava RAC 1. La ràdio, les tertúlies de la ràdio, animen a qui llegeix i estudia una miqueta i ha estat en contacte amb experiències crítiques de la realitat, per dir-ho així; animen perquè trigues dos segons en veure el llautó de tots plegats, la trampa. Ahir, quina casualitat, treballava l’autor del llibre El perquè de tot plegat, Quim Monzó m’agrada bastant i el llegeixo, i el llegiré. Tret de la Internacional Papanates, sobre la que ja vaig opinar, els seus llibres estan ben escrits, són originals i frescos. L’autor, però, comet el pecat dels grans futbolistes, tret de Messi: pensar que si ets molt bo jugant és molt bo en tot. Escriure bé, ser graciós, no t’aporta més veritat fora de l’escriptura, malgrat, qui sap la raó, sí et produeix més seguretat, una falsa seguretat sobre el pensament d’un mateix. I la cagues, vaja que si la cagues! I quedes retratat. Sembla, vaig deduir, que Monzó, com també Sergi Pàmies, té un espai on comenta diversos aspectes, malgrat la distància entre els dos no és comparable, en favor de Pàmies. Ahir, Monzó, amb una colla de “palmeros”, comentava, amb gracietes, cartes que els lectors envien al programa. Els bloguers dominem bé aquesta tècnica quan moderem els comentaris: treure a la llum els que pensem que podem rebatre. Un lector expressava, si fa no fa, que eren poc creïbles perquè eren uns “burguesos”, que tots tenien telèfons supercars, etc. El lector tindria un munt d’arguments, però no tenint el micròfon és com si no els tingués. Monzó va enganxar-se a la paraula “burgesia”. No l’havia sentit feia molt de temps i va fer la gracieta, com si, efectivament, estranyar-se de la paraula li prengués el sentit. Potser el catedràtic d’Economia, Vicenç Navarro, li hauria pogut indicar uns quants textos, ep!, periodístics, on explicava prou bé aquest oblit de la paraula, i les raons de l’oblit. I és que, certament, ens han fet creure que tots som classe mitjana, que ser pobres és una altra cosa i que en el món no queden “burguesos”. Els 25% de gent que viu en la pobresa no representa pels graciosos cap argument. Sobre tenir telèfons cars i que disposen de tot, comentava Monzó, que són necessaris per la feina, que no són cap luxe. Que si estàs escrivint sobre algun tema t’ajuda a actualitzar-te. En aquest cas, però, el telèfon no t’ajuda a opinar sobre el que no has tingut el coneixement necessari per a tenir la sensibilitat d’usar-lo. No hi ha millor manera de donar la raó a un oient. Sense saber-ho, com Felip V: “Consiguiendo el efecto sn que se note el cuidado”.

L'últim Nadal de veritat

2011-12-24T19:30:00.001+01:00

1. La ràbia (continguda, lògicament) de veure al senyor President del govern jurant el càrrec sobre la Bíblia i alhora volent passar les festes religioses als dilluns. La Bíblia sobre la que jurà no la vaig veure, però molt seria més coherent que fos “Camí de servitud” de Hayek ja que és la seva voluntat la que seguirà i no la del Déu del Nou ni l’Antic Testament. Llàstima! Ara trobarem a faltar la religió: els seus excessos ens semblaran poca cosa i les seves bones obres manà. Pere això, novament, a casa hi ha hagut un gran Pessebre.

2. Mentre el govern dels millors (que ningú rigui) es queixa del robatori que pateix per part d’Espanya descompta als funcionaris l’IRPF de la paga extra sense que hagin cobrat la paga extra. I clar, els funcionaris no poden dir que els roba Espanya i els roba Catalunya, perquè, al capdavall, només és un error. Serà que estic llegint Homo Sacer, de Giorgio Agamben, o serà altra cosa, però tinc tota la impressió d’estar en un camp de concentració. Impotent davant la confusió de fet i dret sense cap garantia democràtica. Perquè, si és un delicte, un robatori, no és una errada i si és una errada hauria d’haver conseqüències.

3. Un aforisme: Amb l’ètica del treball, per Sant Esteve el principal eren els canalons; amb l’ètica del consum, són els calerons.

4. Bon Nadal, macos. A veure si els Reis em porten un ordinador (a casa fem Reis. El caga tió és una merda)

Pinotxet

2011-12-09T11:05:00.000+01:00

Quan era petit creia fermament en Geppetto; més tard, vaig pensar que no existia, ni molt menys; ara, però, reconec que Geppetto és l’economia, que transforma tots els polítics en pinotxos i a algun en pinotxet.

Opinadors dels seus interessos

2011-12-03T11:06:00.000+01:00

Sobre la crisi s’escampen moltes idees, majoritàriament perquè hem oblidat els grecs. La nostra és la societat de la informació, però també és la societat de la ignorància. Tothom té opinió de tot. Diem “opinió”, diem Grècia, diem “doxa”. Diem que la sociologia és el que s’anomena una “ciència informada”: tothom té opinió sobre els temes que en són el seu objecte. Diem opinió, diem "doxa". Però si diem Grècia, també haurem de dir “episteme”. "Episteme" és ciència. La opinió no és ciència. La pedagogia, com la sociologia, és una ciència, una ciència informada, sobre la qual tothom té una opinió formada sobre tots els temes que tracta. I succeeix que, a més a més, les “veritats” de la sociologia són, sovint, veritats de sentit comú, i, aleshores, la gent pensa “ja ho sabem” i, clar, aleshores, sabem sociologia. I succeix també que si les “veritats” sociològiques no són de sentit comú, aleshores, estan molt allunyades del sentit comú, molt i molt allunyades; i, aleshores, diem «sí, home!; sí, dona!”, incréduls. La sociologia és una ciència ben informada, com la pedagogia. Els que no estan ben informats, sovint, són els opinadors d’aquestes ciències. Com sigui, difícilment superarem als grecs en moltes activitats, però en la qüestió que debatem els podem superar. Efectivament, entre la "doxa" i la "episteme" podem construir la “doxa epistémica”, és a dir, l’opinió ben documentada en investigacions i especulacions ben fonamentades. I en el que fa als arguments no totes les opinions són iguals: unes, les que cometen fal.làcies, les que no es basen en fets comprovats, les que no estan corroborades o contrastades empíricament o críticament, són doxa, pura doxa, i més sovint, pura ideologia; les ben argumentades i que no poden ser superades, provisionalment, per altres arguments millors, són "doxa", certament, però "doxa epistémica". En les tertúlies, trobareu molta i molta "doxa", però no "doxa epistémica", sobre la crisi, sobre els funcionaris, sobre qualsevol tema. Més aviat les tertúlies han fet aparéixer altre tipus de "doxa", la "doxa ideològica", ben coneguda per aquells que hem estudiat el franquisme, o el nazisme, i pels que encara escoltem la ràdio en aquesta democràcia de "doxa ideològica". Això ho vaig aprendre escoltant els tertulians de RAC 1 parlant sobre els funcionaris l'altre dia. Una bona manera d'acabar amb l'atur i aconseguir més justícia, sí senyor. O senyora. No calen més paraules. Us retrateu. Això sí, seguir líders d'audiència. Bravo.

El propi criteri

2011-11-19T10:43:00.000+01:00

Mirem “El club” (és aquest el nom) on surten dos o tres opinadors que tenen el seu propi criteri. Quina seguretat! Quan convenciment! Però què ignorants apareixen quan realment saps del tema. Poques vegades, clar. Aquest és el model, pensem. Opinar de tot, perquè, clar, em llegit molt, molt periòdic, o molts llibres, tant se val. El marxisme rau ja oblidat en un calaix. No serveix de res. Cosa passada. Com si haguéssim llegit a Marx! Rescatem el concepte però d’alienació. A la classe, l’’explico. Adoctrinament dirà el circ i el pallasso. Perquè a classe d’Història del Pensament Social no s’ha de parlar de Marx, clar que no. Prenem el concepte d’alienació. Marx escriví que “El ser determina la consciència”, és a dir, que la infraestructura determina la superestructura o, el que és el mateix, el sistema productiu, l’economia, les condicions materials de l’existència determinen les idees, els valors, la cultura, la persona. La majoria de persones, per tant, estan alienades. Caldria que s’alliberessin perquè tenen una consciència ingènua dels fets. Però no ho saben. Es pensen que així és la societat, el coneixement. No t’estranyi que intentin fer passar el camell per l’ull de l’agulla i que pensin que l’han aconseguit. Un govern de concentració, imposar governants al país sota les indicacions de l’economia és feixisme (sobretot quan alguns feixistes ocupen càrrecs en el govern). Recordeu Hitler, Mussolini. Tota altra contestació és fer passar el camell per on no pot passar.

No hay nada nuevo bajo el sol

2011-11-15T19:32:00.000+01:00

"Karl Marx tuvo una visión del carácter de su tiempo. El marxismo es como la estilización ideológica del siglo de la Economía. Pronto, !hasta las encíclicas pontificias, versarán sobre cuestiones económicas!

[...] Es angustiosa la pregunta de nuestra civilización, basada en los problemas económicos, (ya Jovellanos lo vislumbró), con olvido de las finalidades esenciales a que la economía debiera servir, invirtiendo el orden, colocando los medios en el primer plano y dejando en el segundo lugar las finalidades de los ideales de la vida.

¿Será posible que lleguemos a que la máquina supere al hombre, la técnica al saber, el "confort" al anhelo íntimo, el triunfo a la razón y a la fuerza a la justícia?"

Francesc Ferrer i Guàrdia. "Feuilles detachées", hojas dsueltas.... Educació i Història: Revista d'Història de l'Educació, núm 16 (juliol-desembre, 1010), pàg. 173. Edició i notes de Pere Solà y Gussinyer.

Sigueu Humils.

Per a entendre PISA

2011-11-14T20:51:00.000+01:00

PISA (Programa para la Evaluación Internacional de Alumnos) és un informe d’avaluació realitzat per l’OCDE (Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico)

Per a fer aquests comentaris segueixo GIMENO SACRISTÀN, J. (2011): “Lo que descubren y encubren los informes: PISA como ejemplo”. Cuadernos de Pedagogía, num. 413, juny de 2011.

Per a fer aquests comentaris segueixo GIMENO SACRISTÀN, J. (2011): “Lo que descubren y encubren los informes: PISA como ejemplo”. Cuadernos de Pedagogía, num. 413, juny de 2011. És a dir, a "lomos de gigantes".

PISA (Programa para la Evaluación Internacional de Alumnos) és un informe d’avaluació realitzat per l’OCDE (Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico)

PISA, con qualsevol informe, té un valor fonamental i democràtic. No només serveix als governs per a prendre decisions (un fet que sembla que tothom pensa que és el més important) sinó que també ajuda a tenir opinió al ciutadà. Greu seria, per tant, qualsevol voluntat de fer trampes perquè seria un parany a la democràcia una ensarronada al ciutadà. Greu, greu, greu. D’aquestes insídies en vam tenir força experiència durant quaranta anys. En una democràcia, la informació no democràtica, aquella que no s’ofereix per tal que la ciutadania (no) pugui tenir una opinió clara i distinta, cartesiana, és un fet èticament molt punible. Ja, ja sabem que als polítics que tenim els importa només la llei i les eleccions. Quan diem punible parlem d'ètica, d'ètica democràtica. De res serveix si un hom ha estat empresonat per lluitar pels valors democràtics en un sistema dictatorial si, quan ha tingut la oportunitat de practicar la democràcia, l’ha traït. Les trampes possibles en l’informe PISA són greus si han existit i vergonyoses sí han estat errades. O, sabent que estratagema és un sinònim de trampa, greu és si ha estat estratagema. Perquè no tot s'hi val. Deixem-ho estar. La història no els jutjarà.

La qualitat dels sistemes educatius no són fruit de les polítiques puntuals sinó que responen a altres factors entre els quals, clar, estan les polítiques. Cap factor per sí mateix genera la qualitat. El Tot és superior a les parts, però han d’haver parts. Les parts a Espanya també són les Comunitats Autònomes que presenten profundes diferències en el factor de la comprensió lectora, unes diferències que no responen al color polític de l’Autonomia. Vaja, que s’està fent igual de malament o de bé a tot arreu: al capdavall les diferències venen explicades, com ja sabien des de temps immemorials els que estudiem la sociologia de l’educació, de l’ambient familiar, coincident en gran mesura amb la classe social. Hi ha, però, moltes maneres de maquillar-ho, com veurem.

La primera crítica a PISA és que la comprensió lectora és un dels factors més avaluats, però en les escoles se segueix donant poca importància a la lectura. Biblioteques escasses, sense importància, sense inversió pública, sense control...

Realment algú pot pensar que valorar la Comprensió lectora implica valorar la competència lingüística? On és la comprensió oral, i l’expressió oral i l’escrita?

La segona crítica. PISA delimita un concepte restringit d’educació; no és un dogma, no és neutral, és millorable, es fica en territoris molt discutibles, no és fàcil extreure conseqüències pràctiques, descobreix la sopa d’all, “propaga la idea de que en la educación sólo cuenta lo tangible, tiene un sesgo pedagógico, és una evaluación entre otras posibles y necesarias...” p. 77

La tercera crítica. Molt ens temem que s'utilitza PISA per a argumentar unes mesures polítiques educatives molt discutibles. És per tant, una estratagema. Tradicionalment, el Departament d'Educació actua molt més com a polític que com a pedagògic. El que interessa és polític, no pedagògic. I clar, al final, la manca de civisme és un bon resultat de les polítiques escolars, per exemple. Podem ser neoliberals i parlar de la responsabilitat de la família, que la té, clar que la té, però l'escola, on els nens i nenes passem una més que bona part del dia, per no dir el dia sencer, ha de tenir la funció compensadora o no?

La quarta crítica. Es pregunta Gimeno Sacristán (Felicitats per l'article), després de reconèixer la importància de la comprensió lectora, si és important el nombre de llibres que es llegeixen els alumnes, les vegades que s’en va a la biblioteca, l’expressió oral. Es pregunta Gimeno Sacristán la raó per la qual triem Ciències i no el coneixement social. Perquè la formació artística no està valorada? o formació física I es pregunta si tot això no és important en l’educació. I tots sabem que sí, que també és important.

La cinquena crítica. Vaja, que PISA té un valor ideològic, clar. La trampa de PISA a Europa, a Catalunya ja hem vist que també adquireix altres accepcions, és que es tracta d'una estratagema, d'una ideologia. Política i econòmica. Perquè l'economia no és neutral, fet que en els blogs molt sovint passem per alt quan parlem de l'ECONOMIA, com si fos una ciència neutral. I no ho és. Sabíeu que el 2012 es vol incloure una prova més de cabdal importància? Sí, es tracta de l’educació financera. Un acord entre BBVA, el Déu pagà, i l'OCDE.

Aquí podeu llegir la notícia.

Es pregunta, el senyor catedràtic (que no es cubà, ni el Che Guevara, ni Evo Morales, per sort), si “¿Se tomarán en cuenta las informaciones que necesitan los consumidores para no ser pagadores de las codiciosas prácticas del sector financiero?” p. 77 Doncs, molt ens temem que no. Un govern que es presti a aquesta utilització de l’educació ha de continuar anomenant-se democràtic? Qui paga mana? Qui ha pagat al sector financer?. (Mira, ara se m'ha vingut un aforisme: Qui paga mana, però qui mana ja no paga)

La crítica sisena. Se suposa que allò que s’avalua és valuós educativament, és a dir, que paga la pena. PISA, certament, no es dedica només a fer un diagnòstic o a comparar sistemes d’educació, sinó que pot servir per a jerarquitzar centres. Us enrecordeu d’aquell professor gironí que era tot fet de llei però poc de saber què passa amb la llei? Doncs deia que no hi ha jerarquització. Bé, tots sabem que els centres estan “classificats” ja, i, si no ho evitem, amb l’excusa de gestionar bé els recursos públics, ho estaran encara més. Alguns pensareu (i algunes), i què hi ha de dolent en jerarquitzar? Doncs que els resultats depenen, en gran mesura, del nivell social i econòmic de les famílies amb la qual cosa poden dedicar-nos a donar més a qui més té.

És curiós aquesta excusa de “gestionar bé els recursos públics” perquè s’utilitza abusant de la bona voluntat de la gent. I de la ignorància, també. No de la ignorància general, sinó de la ignorància educativa. Qui no desitja que es gestionin bé els recursos? Doncs això s’anomena “tautologia”: és una afirmació vertadera sí o sí. A més a més, pressuposa que s’estan gestionant malament i que els professors es neguen, per sectarisme i per gregarisme (que també, clar, existeix) a una bona gestió. Què maquiavèl·lic. Perquè una cosa és el diagnòstic (cal gestionar bé) i una altra la sol.lució (jerarquitzem, etc). El que interessa, però, no és gestionar bé, sinó gestionar estratègicament o, parlant ras i curt, ideològicament. Tota la inspecció us podria donar mil exemples de gestions dolentes en els centres. El que ja no tinc tan clar és que us poguessin donar la mateixa quantitat de solucions. De solucions posades en la pràctica.

La crítica setena. Gimeno Sacristán (mai un article m’ha semblat tan útil) enumera alguns efectes col·laterals de PISA. I són importants.Les qualificacions dels professors no són tan fiables com les proves externes. Matrix. Les proves realitzades pels professors són proves « reals » basades en alumnes « reals » i en uns estudis « reals »però no són el suficientment « reals » per a considerar-les « reals ». Sí ho són, com indica Gimeno Sacristán, per a valorar el fracàs escolar, paradoxalment.

PISA obliga al professorat a abandonar la seva adequació a l’alumnat “real” amb unes possibilitats i contextos socials “reals” per a adequar-los a PISA-Matrix. "No deja de ser una curiosa, fàcil, barata, manipuladora y perversa manera de entender la formación del professorado" p. 79. Doncs, moltes gràcies mestre. Moltes gràcies perquè hi ha molta gent que no s'entera de què va això de l'escola i vostè fa una contribució espectacular. Miri, senyor catedràtic: aquest article m'apassiona. M'apassiona perquè vostè, que ja té uns anyets de vida i de docència, dona una lliçó d'amor a la professió i d'independència de criteri. D'amor a la professió la donen molts professionals; però d'independència de criteri, no; és més, vostè marca un camí a tots els publicallibres de tres al quart que només tenen interès en dir el que cal dir per ser convidat. A això Althusser, què no és sant de la meva devoció ni de la seva, l'anomenava Aparells Ideològics de l'Estat. Deixin, simplement, donar-li a vostè les gràcies, i, ara que s'han prohibit els toros, deixim anomenar-lo "mestre". Si pot ser, no deixi vostè mai la Universitat, nio molt menys els llibres, malgrat no siguin bestsellers. Hi ha vida més enllà del mercat.

La crítica vuitena. Del dit es desprèn que els polítics no confien en el professorat i, clar, com podem respondre a l’ensenyament “real” si se’ns demana una tasca “política-matrix”. I aquí m’enredo amb un altre aforisme: “Quan l’educació és un problema pels polítics, la política és el problema de l’educació”. Jo, també us ho dic, en la meva pràctica diària m’he trobat amb professors i professores amb cara, però la majoria és gent preocupada pels seus alumnes i l’educació. Ës més, la meva crítica als meus companys és que són massa oficialistes, és a dir, que si tinguessin més cultura educativa, més sociologia i menys psicologia, l’educació milloraria molt. Cal allunyar-se de la pedagogia oficial que és, al capdavall, una política interessada.

Crítica vuitena. Els resultats no especifiquen què ha de millorar en l’alumne. Això ho saben els professors, però PISA avalua altra cosa que la seva feina. Us heu preguntat, dic jo, perquè un pedagog, psicòleg o psicopedagog d’un Equip d’assessorament Psicopedagògic (EAP) ha d’atendre un centre cada dia? Vaig treballar durant tres anys. Penós. Penós, no la meva feina que la vaig treure amb nota (sempre es treu nota quan , malgrat no saber gaire, t’hi dediques), sinó haver d’anar a fer xurros. El que importa és la quantitat, les dades, tants alumnes atesos, tantes reunions amb tutors, tantes amb famílies. Aneu a cagar! No sabeu o no voleu saber de què va. Un dia, per cert, us explicaré l’anècdota de la compensatòria, que després va anomenar-se LIC i ara... jo que sé, com l’anomenen. El Departament navega. Ara li diuen Departament d’Educació, ara d’Ensenyament, ara tornem a Educació... Si estudiessin més no canviarien tant els noms, no.

La crítica novena. Bé, és llarga. Resumim. PISA es una avaluació en la línia positivista. “La elaboración de información sobre muchos individuos conduce a una relativamente pobre comprensión de cada uno de ellos” p. 79. Bé, aquest aspecte molta gent que “valora” Pisa no el té present. Pisa, efectivament, no diu res sobre, per exemple, la capacitat d’expressar-se i comunicar-se per escrit. Suposo que el que interessa del “poble” és que sigui capaç de llegir la propaganda, però no d’elaborar-la. On queda l’emoció, la sensibilitat estètica, la individualitat o simplement el civisme, al que, en teoria, tanta importància li donem.
Una última cosa. Veient un documental sobre el control de qualitat d’una fàbrica xinesa que fabricava component per Nokia, demanen a diversos treballadors `per a fer una entrevista. Els assignen el despatx dels “jefes” i la noia que va l’auditoria diu “no”, ha de ser en un altre lloc perquè aquí no se sentiran protegits. Normal. Recordo, que aquí, a la gran Catalunya, vaig participar en una valoració del meu centre. M’entrevistaven al despatx de la direcció, amb tot l’equip directiu al voltant. Molt poc professional. No cal “desir nada más”, com va dir Bern Shuster. Treballem bé els mestres, a veure si els polítics n’aprenen. I,per cert, a veure si la gent critica les decisions de política pedagògica més i una mica menys els mestres.
Bé, doncs, acabem avui aquesta sèrie d’entrades sobre PISA. Ara, si no sabeu és perquè no voleu.

Tot el que vols saber de PISA i que el Departament d'Educació no t'explicarà (IV)

2011-11-10T19:48:00.000+01:00

La crítica novena. Bé, és llarga. Resumim. PISA es una avluació en la l´ínia positivista. “La elaboración de información sobre muchos individuos conduce a una relativamente pobre comprensión de cada uno de ellos” p. 79. Bé, aquest aspecte molta gent que “valora” Pisa no el té present. Pisa, efectivament, no diu res sobre, per exemple, la capacitat d’expressar-se i comunicar-se per escrit. Suposo que el q ue interessa del “poble” és que sigui capaç de llegir la propaganda, però no d’elaborar-la. On queda l’emoció, la sensibilitat estètica, la individualitat o simplement el civisme, al que, en teoria, tanta importància li donem.
Una última cosa. Veient un documental sobre el control de qualitat d’una fàbrica xinesa que fabricava component per Nokia, demanen a diversos treballadors `per a fer una entrevista. Els assignen el despatx dels “jefes” i la noia que va l’auditoria diu “no”, ha de ser en un altre lloc perquè aquí no se sentiran protegits. Normal. Recordo, que aquí, a la gran Catalunya, vaig participar en una valoració del meu centre. M’entrevistaven al despatx de la direcció, amb tot l’equip directiu al voltant. Molt poc professional. No cal “desir nada más”, com va dir Bern Shuster. Treballem bé els mestres, a veure si els polítics n’aprenen. I,per cert, a veure si la gent critica les decisions de política pedagògica més i una mica menys els mestres.
Bé, docns, acabem avui aquesta sèrie de’entrades sobre PISA. Ara, si no sabeu és perquè no voleu.

Tot el que vols saber de PISA i que el Departament d'Educació no t'explicarà (III)

2011-11-07T19:24:00.003+01:00

Continuarà

Tot el que vols saber de PISA i que el Departament d'Educació no t'explicarà (II)

2011-11-04T17:32:00.000+01:00

Aquí podeu llegir la notícia.

És curiós aquesta excusa de “gestionar bé els recursos públics” perquè s’utilitza abusant de la bona voluntat de la gent. I de la ignorància, també. No de la ignorància general, sinó de la ignorància educativa. Qui no desitja que es gestionin bé els recursos? Doncs això s’anomena “tautologia”: és una afirmació vertadera sí o sí. A més a més, pressuposa que s’estan gestionant malament i que els professors es neguen, per sectarisme i per gregarisme (que també, clar, existeix) a una bona gestió. Què maquiavèl·lic. Perquè una cosa és el diagnóstic (cal gestionar bé) i una altra la sol.lució (jerarquitzem, etc). El que interessa, però, no és gestionar bé, sinó gestionar estratègicament o, parlant ras i curt, ideològicament. Tota la inspecció us podria donar mil exemples de gestions dolentes en els centres. El que ja no tinc tan clar és que us poguessin donar la mateixa quantitat de solucions. De solucions posades en la pràctica.

Continuarà (si la migranya m'abandona definitivament)

Tot el que vols saber de PISA i que el Departament d'Educació no t'explicarà (I)

2011-10-30T20:10:00.001+01:00

PISA (Programa para la Evaluación Internacional de Alumnos) és un informe d’avaluació realitzat per l’OCDE (Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico)

Realment algú pot pensar que valorar la Comprensió lectora implica valorar la competència lingüística? On és la comprensió oral, i l’expressió oral i l’escrita?

La tercera crítica. Molt ens temem que s'utilitza PISA per a argumentar unes mesures polítiques educatives molt discutibles. ës per tant, una estratagema. Tradicionalment, el Departament d'Educació actua molt més com a polític que com a pedagògic. El que interessa és polític, no pedagògic. I clar, al final, la manca de civisme és un bon resultat de les polítiques escolars, per exemple. Podem ser neoliberals i parlar de la responsabilitat de la família, que la té, clar que la té, però l'escola, on els nens i nenes passem una més que bona part del dia, per no dir el dia sencer, ha de tenir la funció compensadora o no?

Continuarà (clar que continuarà)

La trampa de PISA

2011-10-28T12:23:00.000+02:00

"Un logro educativo bajo sospecha: Cataluña, que en la prueba PISA de 2009 mejoró sus resultados anteriores hasta igualar la media de la OCDE y superar la nota obtenida por sus compañeros del resto de España, maquilló la muestra de alumnado más allá de lo que estipula la OCDE, de forma que infrarrepresentó a los escolares inmigrantes y repetidores de la comunidad. La Generalitat excluyó de las pruebas al 5,95%, casi un punto porcentual más del máximo estipulado por la OCDE. La mayoría de los descartados formaba parte de los colectivos más susceptibles de obtener peores resultados.

Los analistas consultados dudan entre achacar este sesgo a una mala gestión de la prueba o una voluntad real de maquillar los resultados, pero en cualquier caso cuestionan la nota obtenida. "Probablemente no se mejoró en 2009. Solo se provocaron unas condiciones especialmente favorables para obtener mejores notas", advirtió ayer Ferran Ferrer, el director del trabajo de un centro de estudios especializado en educación que ha revelado las irregularidades. La Generalitat, por su parte, comunicó por la tarde que ha ordenado al Consejo Superior de Evaluación que analice el informe y revise los criterios mediante los que se selecciona la muestra de estudiantes que deben realizar las pruebas PISA."

Continuar llegint

I no només està maquillada (segons sembla), també és una prova molt i molt parcial. Un dia explicarem la trampa de tots els estudis PISA. Certament, hem entrat en un procés de maquillatge continu. Mai com ara ha estat més veritat que no hi ha fet, només interpretacions (interessades)

El mestre llibertari

2011-10-24T18:03:00.000+02:00

Aquest és un decàleg anarquista o, simplement, un decàleg.

1. El maestro tiene entablada una lucha frontal contra todo estado de clase; un maestro complacido en el orden que fuere es un policía.

2. El maestro es un profesional de la desmitificación; un maestro dogmático es un ser autoritario.

3. EL maestro reniega de fidelidades ajenas al hombre y al amor; un maestro afecto en exclusiva a su sindicato es un burócrata, un número.

4. El maestro encuentra sentido en su vida y se entrega al barrio; un maestro ajeno a su hábitat es un explotador.

5. El maestro aspira a supropia destrucción, a favor de un magisterio universal; un maestro que defiende un estatuto del maestro es un enemigo.

6. El maestro con alternativa no imparte premios, títulos, medallas; un maestro mero examinador es un mercader.

7. El maestro exigirá participar en el trabajo físico para ganar su pan; un maestro no rotativo será o acabará siendo un enfermo.

8. El maestro es un ser autogestionario dentro y fuera del aula; un maestro omnipotente es un ser inimaginativo.

9. El maestro no lo será fuera del comunismo libertario: un maestro clásico defenderá el lema el fin justifica los medios.

Díaz, Carlos. (1978). Manifiesto libertario de la enseñanza.Madrid: Las Ediciones de La Piqueta.

Freud contra Hobbes, i tots contra mi

2011-10-16T20:28:00.000+02:00

L’altre dia a la classe vaig aprofitar per a fer una comparació entre Thomas Hobbes i Sigmund Freud. No tenia pensat explicar-lo, però m'agrada que em passin coses així a classe. No cal dir que m’agrada donar cera a Freud. Motiva els alumnes. Els fa mirar-me malament, però també escoltar-me. El tema el tenia en el cap gràcies a Walter Benjamin, precisament, ja que ell tenia un gran interès per la dinàmica que s’estableix entre barbàrie i civilització. Freud, com sabem, insistia en l'existència una hostilitat primària entre els éssers humans que s’imposen als interessos comuns. Tota violència és una expressió dels nostres instints agressius i destructius i que, en no poder destruir-los, aprenem a sublimar-los. El nivell de violència no desapareix mai, com l’energia, només es transforma. A alguns els dona per matar, a altres per deixar comentaris anònims ofensius, i a d’altres ... bé, ja ho sabeu prou. Jo sempre he estat reticent a acceptar els “institnts” humans (com la naturalesa humana no em fa cap pes). Ben mirat, penso que Freud parla de “pulsions” ja que les persones no tenen instints. Una pulsió és una tendència forta, un instint “obliga” a un comportament. Les persones, certament, podem triar.

Hobbes pensa que quan no hi ha normes les persones no senten un gran interés de coloborar ni menys encara cal creure que complirán la seva paraula. Vaja que no ens podem refiar dels altres en ambients poc regulats. Al capdavall, les persones poden atacar altres preventivament per tal d’evitar ésser atacats; és a dir, que l’instint agressiu no existeix sinó que agredim per mantenir la nostra pròpia seguretat. Les persones no podem refiar-nos de les persones, per això som agressius: per a evitar les injustícies alienes. M’encanta Hobbes. No puc dir el mateix d’alguns dels meus alumnes. No varen estar d’acord.

L’estratègia és la següent: dic “ara us exposaré dues teories que expliquen l’agressivitat de l’home, la de Freud i la de Hobbes” (escric a la pissarra els noms per tal d’evitar sorpreses posteriors). “Per a mí, té raó Hobbes, especifico”. Aleshores, ja alguns alumnes preparen les pistoles per a rebatre, com ja va anunciar Machado que feien els "espanyols" (Cuando en los toros todos aplauden hay uno que silva, més o menys deia). Després d’una estona dic: “tens raó”. Es queden de pedra. “Com? (deuen pensar). “Això és formar-se, fer-se una idea pròpia dels temes que anem parlant. Segurament tenia raó Freud, com estàs dient. Però a mi no m’has de convèncer, ni jo tinc intenció de tenir raó. Estic curat de mi mateix. Però, que en penses tú?” I començo a preparar La condició postmoderna de Lyotard.

Psicoanàlisi

2011-10-12T18:57:00.000+02:00

Les persones són com els estels: si les mires el que veus el seu passat.
o potser preferim...
Les persones són com els estels: si les mires no les veus a elles sinó que veus el seu passat.

Al Col.loqui Walter Benjamin, Benjamin no hi era present (III)

2011-10-08T11:31:00.000+02:00

El divendres per la tarda hi havia una taula rodona que m’interessava. Era sobre Jorge Semprún: “Homenatge a Jorge Semprún: memòria, literatura i identitat europea”. Participaven Xavier Pla de la Universitat de Girona, Jordi Amat, un crític literari i Marta Marin-Dómine, d’una universitat canadenca. A Xavier Pla i Jordi Amat recordava (i espero que la memòria no em traeixi) haver-los sentit i escoltat a l’hora del lector, un programa, per a mi, una mica .... no sé com adjectivar-lo. Xavier Pla va estar bé, però sense fer gaires aportacions. D’una persona mediàtica espero una mica més que de nosaltres, els blogaires, però és molt més interessant llegir l’apunt que va fer Brian sobre Semprún, la veritat. Jordi Amat va estar molt malament. Dubtava constantment d’anys i de fets i es va limitar a fer un “recordatori” wiquipèdic, per dir-ho així, de la biografia del personatge. I és que de vegades cal saber dir no quan ens conviden. Per cert, Antonio Maura no va ser un gran intel.lectual ni un gran governant com va dir: que li preguntin a Ferrer i Guàrdia, si no. O a historiadors més o menys neuutrals. En canvi, la Marta Marin-Dómine va ser una sorpresa enorme. Portava el text escrit i el va llegir, però quina forma de llegir! No es notava gens. Va ser interessant, simpàtica, profunda, crítica... Me n’alegro. Vaig gaudir molt.

Respecte al tema va faltar una consideració importnat, ja que van valorar Jorge Semprún com un escriptor que en abordar la memòria dels camps d’extermini aplica el seu “estil” literari. I potser no és veritat. Semprún no va poder escriure mai com Primo Levi perquè un i l’altre van haver de testimoniar segons la seva vivència personal. Veiem-ho. Semprún pertanyia a una família de classe alta; Levi, no. Semprún va militar al PCE quan era un partit estalinista, és a dir, totalitari; Levi, no va militar políticament en cap partit. Semprún fou un pres comunista, Levi un jueu. I la diferència és gran. I s’ha de remarcar. Com es diu a la Wiqui, els comunistes no van ser gaire solidaris amb altres presos. A Semprún el van deportar a Buchemwald el 1943; Levi fou destinat a Auschwitz el 1944. Com van dir a la taula rodona, el fet d’estar a Buchenwald va marcar la seva posterior experiència literària i política. Certament. A la inversa també és veritat: la seva experiència literària i política va marcar el seu testimoniatge. Quina és més certa de les dues, és un misteri. O potser no. Levi va sobreviure de miracle, Semprún hauria estat un miracle que no sobrevisqués. Semprún es va poder permetre "ficcionar", Levi, no. La qüestió és si Semprún hauria pogut ficcionar a Auschwitz, essent jueu i químic i no a Buchemwald essent comunista i prominent. Levi no va tenir més remei que testimoniar sobre els enfonsats i els salvats; Semprún va ser un salvat (i un ministre en un temps en que les ilusions van començar a desaparéixer). Es va suicidar Levi en veure que el món esdevenia un enorme camp de concentració?

Al Col.loqui Walter Benjamin, Benjamin no hi era present (II)

2011-10-05T18:20:00.000+02:00

En acabar la taula rodona, la que portava per títol “Humanisme i crisi cultural. La vigència del pensament crític”, vaig estar parlant amb una coneguda una estona. Després, al sortir al carrer, vaig trobar-me un company de la Universitat de Barcelona (anàvem junts), la meva dona i una parella de Girona, una mestra i un professor universitari. La conversa anà derivant cap a l'educació i, sense saber com, el senyor professor va començar a atacar els arguments de la meva dona. El professor universitari tenia, per dir-ho d'alguna manera més capacitat d'argument pedagògic, però no més veritat, i anava arraconant la companya. Jo, respirava fons i em prometia restar al marge de la discussió. M'ho vaig prometre com tres vegades. El professor, però, quan més sentia la superioritat més atacava. La cosa s'anava personalitzant i el suposat humanisme feia via ja cap a França. Si hi ha una cosa que no suporto és que algú amb avantatge sobre altres no tingui la grandesa d'esperit de deixar-ho córrer. Encara odio més aquesta actitud quan qui s'imposa no té, a sobre, raó. Així és que quan el senyor professor universitari va dir que la culpa de l'educació la tenien els professors i que teníem una autonomia increïble per a fer el que volguéssim per a millorar-la em vaig veure obligat a intervenir. Aleshores, clar, vaig esborrar-lo del mapa. Perdoneu la inmodèstia. Potser amb massa vehemència fins el punt que tornant en cotxe vaig demanar-li a la meva dona si m'havia passat. "No", em va respondre, "la situació s'ho mereixia" "no he conegut ningú tan arrogant mai" , etc. No va ser gens difícil, esborrar-lo del mapa. S'havia llegit totes les lleis, però no havia llegit la realitat, ni la coneixia. Havia llegit el llibre sobre Auchwitz de Carles Torner, però no l'havia llegit en profunditat. Tots els arguments que donava no teníen el fonament de la pràctica, només el de la llei, i no sempre. El cop definitiu va ser quan vaig indicar-li que la resistència democràtica només és possible en un règim democràtic i que la direcció d'un centre no està triada pels treballadors, que la llei no impedeix, com als camps d'extermini no impedia, l'abús de poder i que, per tant, essent possible l'abús de poder i l'exercici del poder de forma dictatorial, l'afer de l'educació està en mans dels que legislen i governen. Els professors són, al capdavall, el millor del sistema. I anem fent. Podia jo també, haver-li indicat els mil i un problemes que presenta la universitat i que ell no ha lluitat per a solucionar, però els fins no justifiquen els mitjans i no volia trair, ja n'hi havia prou amb un, l'ètica. AIxí no va bé ni l'humanisme ni la pedagogia.

I més coses. La humilitat és bona, Maquiavel no.

Al Col.loqui Walter Benjamin, Benjamin no hi era present

2011-10-01T09:44:00.001+02:00

El divendres passat vaig assistir al Col.loqui Internacional Walter Benjamin que se celebra anualment a Portbou. Vaig convèncer la meva dona per tal que m’acompanyés, doncs els caps de setmana són sagrats per a la família. Va accedir, més que per Benjamin, per “l’excursioneta”. Pecat de Dionisi. El dissabte, ben d’hora, es rememorava el camí que el filòsof jueu alemany va fer, en el seu particular exili, des de Banyuls de la Marenda (Banyuls sur mer, per obra i gràcia de Felip V) a Portou. Un passeig de pedagogia reiterativa llarguet i no absolutament fàcil i, cal dir-ho, força encoloniat de mitomania.

El divendres per la tarda va haver una bonica taula rodona sobre Jorge Semprún, sobre qui diré alguna cosa en un altre post d'aquesta sèrie. El dissabte a la tarda, una mica abans del partit del Barça (que no vam veure), vaig escoltar Jordi Llovet, Carles Torner i Josep M. Muñoz. La taula rodona duia el nom “Humanisme i crisi cultural. La vigència del pensament crític”. Com és habitual, per la nostra dissort, el tema només va ser abordat de resquitllada, malgrat el contingut va pagar molt la pena. No cal dir que tots els assistents a l’acte partíem del supòsit que nosaltres sí tenim pensament crític, que nosaltres sí som humanistes i que la crisi cultural no té res a veure amb nosaltres. Ningú va fer la pregunta clau. Jo tampoc (la meva dona em va dir que no era “adient”. I tenía raó). La pregunta invisible era la següent: Em pregunto, i us pregunto, que hem fet nosaltres i, per tant, que heu fet vosaltres per a contribuir a la crisi de valors i a la manca de pensament crític de la què ens queixem. No cal dir que essent el senyor Carles Torner professor associat (que cobren una misèria) i no fer referència a la situació lamentable i precaríssima dels professors associats a la universitat, la pregunta tenia mala llet. Però la mala llet no invalida la veritat, només investiga la oportunitat de fer la pregunta. El senyor Jovet, brillant i crític com sempre, va vincular tots els mals a l’educació, però se li esgotà el temps per explicar la raó de l'afirmació i no aprofità l'event per a fer una radiografia dels mals de l’educació, que són, tothom ho sap, els mals del seu excessiu lligam als interessos polítics (els serfs de la gleva dels poders econòmics). El senyor director de l’Avenç tampoc va tenir temps d’abordar les lamentables publicacions catalanes (des de la perspectiva, clar, del pensament crític). Publicacions més orgàniques que periòdics fetes en paper inorgànic per escriptors orgànics. Com sigui, no ens oblidem, tothom en som responsables de la manca d’humanisme i pensament crític. Siguem valents i diguem-ho.

Continuarà...

Un nou paradigma d'educació (?)

2011-09-25T18:52:00.002+02:00

M'han fet arribar el següent vídeo referent a l'educació. No està malament. L'estil és molt estadounidenc, molt visual, brometes de tant en tant i molt unidireccional, sense gaires reflexions. És un vídeo en la línia que faria un "guanyador", és a dir, que permet que ens fem moltes preguntes passada la façana de la presentació. La menció del TDAH no és gaire afortunada, en la línia de molts venedors de llibres de pedagogia, però paga la pena veure'l.

Tinc les meves reserves. Jo diria que el paradigma no és nou sinó que està en la mateixa línia ideològica que l'actual, però no ho sembla. Què enpenseu?

Consumir és violència

2011-09-18T12:12:00.000+02:00

Ahir vaig veure el celebrat documental Comprar, llençar, comprar, sobre l'obsolescència programada. Feia temps que tenia ganes de veure'l, però poc temps i poca situació propícia. No em va agradar molt perquè el que explicava feia temps que el sabia. Del que es tracta en l'actualitat és de consumir, consumir i consumir. Quan èrem petits, la gent que passem ja dels quaranta, sabíem què era cridat un tècnic per arreglar la televisió (en blanc i negre i amb un botonet per a "buscar" la UHF). Amb el documental em vaig fer conscient que aquest món ha desaparegut, que ja no s'arrreglen els aparells, que ningú s'imagina arreglar res. La casa i el planeta són grans. Com sigui, l'estratègia que més ha cridat l'atenció a qui ha vist el documental és la del xip que fa que un aparell és mori després de ser usat un nombre determinat de vegades, l'obsolescència programada. En realitat, però, el més interessant és veure com no cal cap xip: les persones no suportem tenir alguna cosa que ja estigui una mica anticuada. Cada dia llencem un munt d'aparells, bicicletes, tocadiscos, cd's, que funcionen perfectament. I si no ho fas pots tenir la Símdrome de Diògenes.

"En su forma original consumir significaba destruir, saquear, socmeter, acabar o terminar." RIFKIN, Jeremy. La fi del treball.