Ra-Zona: Pensar desde otros puntos de vista

Totes les frases que comencin per "Totes" (o Tots, etc) són mentida: només cal una sola excepció per que la frase sigui falsa. Fins-i-tot en la frase que acabo d'escriure.

2012-01-16T03:03:00.000-08:00

Això és el que penso cada cop que escolto o em ve al cap una generalització de l’estil “tots els homes són iguals” , “(tots) els immigrants tenen més ajudes que els d’aquí” o altres sentències similars. Penso que per una persona intel·ligent és impossible sostenir opinions com aquesta. De seguida se n’adonarà que no hi ha res que sigui absolutament cert i que no tingui cap excepció. Només es pot mantenir una opinió extremista quan la persona és incapaç de posar-se en el lloc dels demés, o quan tanca els ulls per no haver de fer-ho. Les generalitzacions són molt perilloses. Contribueixen a convertir una col·lecció d’individus únics, cada un amb les seves característiques i circumstàncies, en una massa homogènia. Els integrants d’aquesta massa ja no són persones, sinó “homes”, o “negres”, o “immigrants”, o “espanyols”, o “catalans”, o “gais”, o .... poseu aquí el que vulgueu. Ara, quan algú ataca algun d’aquests individus ja no ataca una persona, sinó una representació del grup en que l’han ficat. Aquesta és la tècnica que s’usa en les guerres. Per què els soldats (o paramilitars o civils armats) són capaços de cometre autèntiques atrocitats? Doncs perquè ells no les fan sobre cap persona. Les fan sobre “l’enemic”, i l’enemic és una massa uniforme, una cosa.

Les categories tenen la propietat de compartir característiques. Això és útil per moltes coses. Si jo fico un dia la mà dins el foc i em cremo, a partir d’avui ja sé que tots els focs em cremen si els toco. No cal que vagi ficant la mà a cada foc que trobi. Però aquesta propietat també les fa perilloses. Entre altres coses perquè les característiques que atribuïm al grup poden ser falses. Per exemple, si algú considera que els animals no pateixen no tindrà cap problema en torturar-los. Tant li farà que cridin de dolor, que intentin escapar, perquè pot considerar que això no són més que reaccions reflexes, donat que els animals només són màquines que reaccionen als estímuls externs. O si algú considera que les dones volen ser dominades per naturalesa perquè els atribueix una submissió inherent pel fet de ser dones, les podrà maltractar i violar sense sentir-se malament, ja que per més que cridi, la dona només fa que participar en el joc.

És per aquest motiu que les sentències radicals em posen els pèls de punta. Són la base sobre la que es poden fer moltes coses sense sentir-se culpable.

Penjar documents a Google Sites

2012-01-10T08:38:00.000-08:00

Un dels problemes de Google Sites és que els documents (en el meu cas, contes) no es poden posar on vulguis de la pàgina. La manera més fàcil és:

penja el document a google docs
selecciona el document, obre el menú "més", "comparteix", "comparteix"
escull que tingui accés qualsevol que tingui l'enllaç (però no marquis la casella de que puguin editar l'arxiu)
et surt un enllaç per compartir
Al teu web de Google Sites selecciona on vols posar l'enllaç (una paraula amb el títol, una imatge...).
Posa-hi un link i hi enganxes el que has obtingut al punt 4
I ja està. Quan algú clicki sobre el link s'obrirà una vista prèvia del document, que és força ràpida. A més, el podrà baixar amb l'opció "Baixa l'original" i així el pot imprimir si vol.

Podeu veure com queda la cosa al meu Web: ImaginRa

Abans ho feia mitjançant un altre sistema (tenir un segon Site en el qual penjava els arxius en una pàgina tipus fitxer). Aquest mètode m'ha anat molt bé (no recordo on el vaig llegir, ho sento per l'autor. Però gràcies igualment.)
Usar docs et permet organitzar-te millor, ocupar menys espai i altres coses de les que encara no en tinc ni idea. Gràcies Lluís, de l'escola EGE, per haver-me ensenyat a fer això.

El primer avantatge que he descobert (5 minuts més tard de començar aquesta entrada) d'usar el Docs és la facilitat per corregir o modificar els documents que hi tens penjats. Només cal que el seleccionis i al menú "Més" usis "Afegeix o modifica versions". Pots canviar-lo per la nova versió en un moment, el que és molt pràctic que te n'adones d'una falta d'ortografia o un error de format en el conte que estàs ensenyant al món.

Seguint la mateixa idea (però força més pràctic) trobem el Dropbox o similar. Ens estalviem haver d'actualitzar els documents, ja que això està automatitzat. I si ja teniu la sort de poder usar icloud teniu tots els problemes solucionats.

Autors recomanables

2012-01-07T09:23:00.000-08:00

He penjat al meu web una llista amb els meus escriptors preferits. Tots són diferents i tots tenen alguna característica que els fa únics. Com sempre, l'aniré actualitzant a mesura que en descobreixi de nous o en vulgui destacar algun més.

Webs de fantasia

2011-11-11T02:54:00.000-08:00

El meu darrer projecte, “A l’ombra dels herois”, m’ha donat la idea de fer una web per penjar aventures per partides de rol. Tots els jugadors de rol tard o d’hora busquen una cosa així, i podria tenir prou èxit. Abans de començar m’he posat a investigar què hi ha ja penjat. He trobat menys webs de les que esperava. I en algunes de les que he trobat, m’ha sorprès trobar més webs de l’estil de la meva. És a dir, webs de “aquests són els meus contes, espero que en gaudiu tant en llegir-los com jo quan els he escrit”. Aquesta és una frase recurrent. Això ja no m’ha agradat gaire. D’altra banda he vist que hi ha força gent que es crea el seu propi món de fantasia i escriu al voltant d’aquesta idea. Hi ha webs amb mapes del món, idiomes. Hi ha per la web molts Tolkiens en potència. Ara, després obres els contes i et cauen els collons a terra.

Ja quan vaig visitar la pàgina oficial de D&D i vaig llegir els extractes de la seva literatura em va sorprendre el nivell tan baix que tenien alguns. I mirant algunes webs plenes de més i més escrits me n’he adonat una cosa: escriure molt no és garantia d’acabar escrivint bé. Aquesta és la trista realitat. Jo confiava en que, a mesura que anés escrivint, aniria aprenent del procés i les meves històries anirien guanyant en qualitat. Ara veig que no té per què ser així, que cal alguna cosa més. Cal ser autocrític, llegir bons autors a veure com cony s’ho foten i provar sempre d’aprendre més.

Per altra banda també m’he trobat amb un altre fet important. Algunes webs tenen una qualitat altíssima. Al seu costat, em fa vergonya presentar la meva. En concret n’hi ha que es dediquen a publicar històries de rol de creació pròpia que són molt professionals, al nivell dels llibres oficials de Wizards of the Coast. Us en poso un exemple perquè veieu el que vull dir, i com una web d’aquest estil pot estar ben feta.

http://www.lavondyss.net/

És una web d’una gran bellesa, i a més està molt ben muntada. Té tots els elements necessaris i és fàcil navegar-hi.

Tot això m’ha portat a reflexionar i m’ha confirmat el que ja sabia. Amb els meus coneixements bàsics estic molt lluny de fer una web amb cara i ulls, de fer contes atractius per llegir a primera vista, de fer aventures per partides de rol amb un aspecte tan polit. El que sí que puc fer és diferenciar-me. Ja tinc alguna idea del que pot fer que un d’aquests escrits sigui, més que bonic, pràctic. De com puc organitzar les meves creacions segons uns criteris diferents. De quina manera puc donar algun toc gràfic als meus contes.

Com sempre, el resultat de tot això segurament el veuran els vostres néts. Perquè a mi encara em falta una vida sencera d’aprenentatge. Seré un iaio molt actiu.

I de nou gràcies als que em llegiu.

Espero que hagueu gaudit tant llegint com jo en escriure-ho. ;)

A l'ombra dels herois: reflexió en arribar als 10 capítols

2011-10-27T13:54:00.000-07:00

A l'ombra dels herois

I arribem al capítol 10. Ja fa uns dies que va començar aquest projecte, i cada cop em sento menys autor i més missatger. Des d’aquella primera situació en que posava a un nen de tretze anys a enfrontar-se a un grup de goblins, la història ha seguit el seu curs amb fluïdesa. No invento res del que passa, explico el que vaig veient. Actuo com un pont entre el seu món i el nostre. Els personatges van creixent, i no em deixa de sorprendre com reaccionen davant de les situacions en que es troben. És aquesta la màgia d’escriure el que en realitat vols.

I tota l’estona em balla pel cap una pregunta: per què no ho hauré fet abans? Es poden donar moltes respostes filosòfiques. No és el que vull fer avui. Més val seguir endavant que lamentar-se. Perquè tot i que segueixi tractant-se de mala literatura, aquesta experiència m’està ajudant a fer el que sempre havia volgut: escriure. I com a prova pilot, mentre jo ho escric vosaltres ho podeu llegir. No sé realment quanta gent segueix la sèrie, però si que veig que les visites augmenten. Tot i que la majoria no acabeu obrint el pdf, com a mínim sabeu on el podeu trobar. I potser un dia, quan tingueu una estona, us podreu distreure amb les aventures de l’Òris i companyia.

Me n’adono que el mitjà que he escollit no és potser el més encertat. Costa molt llegir en una pantalla, tot i que pels que ja tingueu ipad això comença a ser més fàcil. I imprimir demana temps, energia i una despesa que cada ú fa a casa seva, sense saber encara si valdrà la pena el que llegirà. Espero que el que aneu llegint us compensi l’esforç que heu fet.

Per part meva tinc intenció de seguir escrivint aquesta història. Seria cruel pels personatges deixar-los en aquest punt en que s’han quedat, suspesos en el limbo del que podria haver estat, congelant per sempre les seves vides com ja he fet incomptables cops amb d’altres històries. I potser, en un futur llunyà, algú trobi per casualitat la sèrie sencera i gaudeixi amb la seva lectura. Quan això passi espero haver millorat molt i creat molt més.

Mentrestant, vull agrair-vos la vostra companyia. I que em seguiu en aquest viatge que representa entendre qui sóc i actuar en conseqüència. Gràcies a tots.

Ramon

A l'ombra dels herois

2011-10-16T10:00:00.000-07:00

A l'ombra dels herois és el meu darrer projecte, i potser el més friki. Si teniu ganes de llegir una estona de fantasia èpica desde el meu particular punt de vista, hi esteu convidats. I agraïré tots els comentaris que em deixeu.

Paciència si triga una mica en carregar-se: és un pdf més gran que els demés.
Recordeu que a la meva web ImaginRa , hi ha tots els meus contes.

ImaginRa

2011-08-27T20:02:00.000-07:00

Després del meu primer experiment, ara presento la nova versió del meu Web. Una pàgina més sobria i entenedora, que facilita (o això espero) que llegiu els meus textos amb comoditat. Gràcies als que heu visitat el meu primer intent, i les meves més sinceres disculpes als que encara patiu mal de cap per haver-hi entrat.

Aquí teniu el nou enllaç.

https://sites.google.com/site/imaginra/

El geni de les cabines

2011-08-24T13:26:00.000-07:00

Un dels meus clàssics, ara en pdf. I també el meu primer experiment en format Epub. Si teniu alguna dificultat amb aquest format us agraïria que m'ho fessiu saber.

El geni de les cabines

Viure sense parella

2011-08-07T12:59:00.000-07:00

El pas del temps, a més de fer-te envellir, també et dona una certa experiència. I una cosa que m’ha ensenyat és a ser sincer amb mi mateix. M’escolto, m’observo i me n’adono del que realment vull i del que no. I me n’he adonat que no vull tenir parella. Sempre que faig aquesta afirmació es provoca alguna reacció en el meu interlocutor. Perquè és una manera de veure la vida molt excèntrica. La reacció més habitual és dir-me: “Això ho dius perquè encara no has conegut a la persona adequada”. I no puc fer més que donar-los la raó. És cert, és molt possible que un dia conegui a la persona que m’enamori de tal manera que decideixi passar amb ella la resta de la meva vida. Ara, també és cert que això ja m’ha passat varies vegades. He tingut la sort de conèixer a noies increïbles. Atractives, intel·ligents, dolces, divertides, pacients... sobretot pacients amb mi, que m’han estimat i m’estimen tant com es pot arribar a estimar, i a les que estimo sense reserves. I malgrat tot això, la relació sempre ha acabat. Alguna cosa no funcionava, alguna cosa feia que m’anés apagant. Moltes de vosaltres sou encara amigues meves. No us puc dir res que no sabeu ja. Hem compartit part de la nostra vida, i aquí estem encara. Em sento afortunat del que vàrem viure junts i de tot el que ens ha quedat després. Com pots entendre, lector, he conegut a moltes persones adequades. El que no ha estat l’adequat era jo.

M’agradaria també assenyalar que la frase “no has trobat la persona adequada” pot respondre a més d’una qüestió. Per exemple:

- Mai he tingut una relació homosexual

- Això és que no has trobat la persona adequada

- No he matat mai a ningú

- Perquè no has trobat a ningú que et provoqués prou.

- No m’he pintat mai de verd i he fet un combat èpic d’esgrima usant pollastres de goma al capdamunt d’un gratacels que es va esfondrant mentre canto “I wont to be free”. En boles.

- Perquè no has trobat la persona adequada.

Es podria dir, davant del darrer exemple, que potser encara que trobi la persona adequada tampoc faria una cosa així. Tu, que ho estàs llegint saps que no ho faries. Doncs ara imagina que ningú et cregués i que pel món en general fos només qüestió de temps veure’t a punt pel combat final de pollastres de goma. Sona absurd, oi? Doncs benvingut al meu món.

Emparellar-se té molt sentit quan es volen tenir fills. És un projecte vital que és millor quan es viu en comú. I formar una família es por fer molt millor amb una relació estable. No parlaré gaire d’aquest tema. Tenir fills és una cosa que no té res a veure amb mi. Com a animal que sóc, és possible que algun dia tingui la necessitat biològica de tenir-los. Suposo que trenta vuit anys es poc temps per que la biologia hagi fet la seva feina. O és això, o és una edat en que les persones que tenen fills ja es plantegen no tenir-ne més perquè comencen a ser massa grans. Clar que “no he trobat a la persona adequada”.

Tenir parella és una opció de vida. I el que tenen les opcions és que perquè siguin opcions ha d’existir alguna alternativa. Sinó seria una obligació de vida. Jo penso que això depèn de cadascú. Alguns no ho poden evitar, altres poden evitar-ho però trien viure en parella, i altres trien viure sense parella. El problema és que és una opció de vida mal vista. I un cop més, les reaccions que veig al meu voltant quan ho dic m’ensenyen moltes coses sobre la persona amb qui estic parlant. Una frase molt bona me la va deixar anar fa molts anys un company de la mili que provenia de l’Espanya profunda. Quan li vaig explicar que jo no em volia casar, va deixar anar: “¿Y cuando quieras follar qué harás?”.

No sé si aquesta pregunta resumeix adequadament una institució mil·lenària com és el matrimoni. Però sí que retrata força bé a la persona que la diu.

Una altra reacció sorprenent va ser la d’una noia que quan li vaig explicar la meva opció de vida em va dir horroritzada: “No m’ho diguis això! Jo sóc molt feminista!”. Eh... I a mi m’agrada llegir ciència ficció i menjar gelat de vainilla. No veig com el feminisme pot ser incompatible amb que jo no vulgui tenir parella. Però sí que em sembla què volia dir ella. Suposo que ella imagina que pel fet de no voler tenir parella tracto a les dones com a objectes sexuals, m’aprofito de que elles sí que en volen tenir per enganyar-les i usar-les per satisfer els meus instints baixos i egoistes. I després les abandono i marxo a explicar a tothom com me les he follat com he volgut mentre ric de lo imbècils que son elles. El que demostra que aquesta noia no té ni puta idea de com sóc jo, i sap poc sobre moltes altres coses d’aquesta vida. O que algú ha fet que ho passi molt malament. Espero que tingui l’oportunitat de conèixer millors persones en el futur.

Una de les coses fonamentals quan vols viure sense parella és la sinceritat. Els que em coneixeu ja sabeu que amb el temps he après a ser sincer. Amb mi mateix i amb els demés. I des que ho sóc, la vida és molt més fàcil. Quan començo a quedar amb una noia, sobretot quan la noia m’agrada, sempre hi ha un moment delicat en que li explico el que us estic dient avui. Trobar el moment adequat és tot un art. Un cop ella sap el que jo sento, estem en igualtat de condicions, Pot decidir com em vol tenir en la seva vida, i sap què pot esperar. La sinceritat i la comunicació son bàsiques, i molt útils. No cal que digui que les reaccions arribats a aquest punt també són molt variades. I això és així perquè tenen la possibilitat i la llibertat d’escollir. Gràcies a això ara tinc bones amigues i també noies que s’estimen més que no estigui en la seva vida. I de les amigues, amb algunes he compartit més intimitat que amb d’altres. Amb quina? Això és una cosa entre ella i jo. Si em veus amb una noia, pressuposa que amb ella no és, que som amics en el sentit més convencional. Així ningú es sentirà incòmode. I el més probable és que sigui cert.

Hi ha molta gent que en un moment donat no vol tenir parella. Potser s’ha separat i vol independència, potser no ha sentit mai l’impuls d’emparellar-se. El cas és que és possible viure sense parella i a la vegada viure moments que tradicionalment es comparteixen amb la parella. Sopars romàntics, escapades de cap de setmana, cafès al matí, jocs, bromes, passió, estar junts fent cadascú una cosa diferent, llevar-se al matí i somriure al veure l’altra persona perquè ets feliç... o dir-te que avui millor marxo a casa meva. Altres coses són impossibles sense parella. No seré jo qui en parli. Si tens parella ja saps quines són. Jo he renunciat a elles. A les bones i a les dolentes.

Però, què en trec de voler passar aquests moments amb diferents persones? Per què trobo millor moltes relacions suposadament superficials a una de profunda? Pensa un moment en la teva pròpia vida. Quants amics tens? Quants parents? A quants d’ells estimes? Quan estàs amb un amic, no l’admires per ser com és?, no et sents afortunat de poder estar compartint aquella estona amb ell?, no fas bromes que només enteneu vosaltres dos? Les diferents persones que tens a la teva vida t’aporten coses diferents. Cada moment que compartiu és únic. El que jo tinc i el que vull tenir és aquesta mena de relacions.. Que ocasionalment van un pas més enllà.

La vida sense voler tenir parella té alguns avantatges molt interessants. Per exemple, imagina que busques a la dona de la teva vida i en coneixes una que sembla que ho podria ser. Comença la incertesa. Li agradaràs? Com s’agafarà la frase que has dit? Us veureu demà? A més, quan coneixes una noia que et resulta atractiva, tens la tendència a exhibir-te o a intentar ser molt interessant, divertit, sensible, fort, el que calgui. Si no te’n surts, la teva vida serà un desert, buida, sense sentit. Però si no busques parella i resulta que la noia que t’agrada no sent cap atracció per tu, no només no s’acaba el món, sinó que us podeu seguir veient amb total normalitat.

I fins aquí la meva explicació sobre per què visc com visc i per què n’estic convençut. I no intento convèncer a ningú de que la meva opció és la millor. Ni molt menys. El que intento expressar és que és una opció, i a més tan vàlida com les demés. En tot cas sí que us animo a que us escolteu a vosaltres mateixos i us plantegeu fins a quin punt feu les coses perquè les voleu fer així o perquè tothom les fa així.

La vida té unes regles. I resulta que les escrivim nosaltres.

EL CÀNON DIGITAL LEGITIMA LA PIRATERIA

2011-07-13T06:47:00.001-07:00

Avui mirava les notícies i, després de molt de temps, ha tornat a sortir el tema del cànon digital. M’ha cridat l’atenció un fet en el que no m’havia fixat fins ara. Recordem que aquest impost consisteix en que ens fan pagar un recàrrec en tots els aparells i suports que podrien ser usats per piratejar. Això inclou ordinadors, cds i dvds, impressores...

Ara repassem una mica el concepte dels diners i de les transaccions comercials. Els diners són una representació intangible que ens permet disposar de coses o serveis. És a dir, paguem amb diners allò que necessitem. Així, si vull una poma la compro i me la menjo. Si vull conectar-me a internet o trucar per telèfon, pago aquest servei a una companyia. Si vull circular per l’autopista, pago un peatge (que això sigui o no just, és un altre tema del que ja parlaré). Fins-i-tot els impostos donen dret a alguna cosa. Els que paguem a les fronteres ens donen dret a vendre els nostres productes en altres països, el que paguem de Seguretat Social financia la sanitat pública. També les multes, tot i que d’una manera retroactiva: pago per haver aparcat on m’ha sortit dels collons i pel privilegi que la grua em passegi el cotxe per tota la ciutat.

Llavors si em cobren per la possibilitat de que usi el producte per dedicar-me a la pirateria, no només tinc el dret sinó també el deure de piratejar. Ja que, voluntàriament o no, he pagat per poder-ho fer.

Hi ha cops

2011-06-29T10:50:00.000-07:00

que intento amb tanta força no assemblar-me a tu

que oblido descobrir com és ser jo.

Els errors es poden perdonar...

2011-01-24T11:33:00.000-08:00

...però són per sempre.

Aquesta és una reflexió a vosaltres, joves, que encara esteu construïnt la vostra vida. Sé que no em fareu cas, com jo no vaig fer cas al seu moment, però així tindré la satisfacció de dir “ja t'ho deia”.

Les decisions que prens ara afecten directament a les opcions que tindràs demà. Sí, en aquell demà que mai no arriba, en aquell on tot s'arreglarà. Doncs veureu, la vida és una pendent cada cop més pronunciada. Això vol dir que cada cop va més de pressa, i cada cop tens menys opcions per variar el teu rumb. Ah, i al final et mates.

I el més graciós és que les decisions que determinaràn tota la teva vida les has de pendre quan encara no ets madur, quan encara no saps rès del que serà important. Així has de triar a què et dedicaràs la resta de la teva vida, en un món altament especialitzat on no només has de ser bo, sinó poder-ho demostrar. Els mateixos estudis que en el món laboral saben perfectament que no et deixen en absolut preparat per enfrontar la feina que hauràs de fer, otorguen els títols que determinaràn si et descarten de bones a primeres. Més et val saber què vols fer en la vida, perquè no et quedarà temps per diversificar-te massa. Oh, de fet sí que pots fer moltes coses...com a hobby. Però professionalment ets el que pots demostrar.

A més vivim educats en mentides. Per exemple: L'important és participar. Fals. Si no, pregunta-li al bàndol perdedor en una guerra, al que queda segon en una baralla, als 2999 descartats en una oposició. L'important és guanyar, ser el millor, i a ser possible que quedi molt clar que no hi ha cap opció a derrotar-te. Pensa-ho bé. Si has de posar personal al teu negoci, contractaràs als bons perdedors o als que sempre guanyen? Si la teva vida en depèn, en qui confiaràs? Ens eduquen en com haurien de ser les coses, el que és lloable com a mitjà perquè acabin canviant. Però això fa que no estem preparats per enfrontar-nos a les coses tal com són realment.

El dolent acaba perdent. Una de les mentides més perilloses. Perquè fa que confiis que el destí ja s'encarregarà de castigar els crims. “Ja s'ho trobarà”, pensem, mentre tornem a les nostres rutines sense pensar-hi més. Però el dolent acaba guanyant. I més ens val que hi hagi una vida meravellosa després de la mort, perque pel que fa a aquesta està en mans dels qui no ténen escrúpols. Els buits legals fan que robar sigui una bona manera de viure. A molts nivells, desde carteristes a polítics. I creu-me, es poden portar molt millor els remordiments desde un Mercedes.

Per la resta d'idees falses amb les que creixem, només és important que et quedis amb una idea: vivim en un món hipòcrita. Moltes coses es fan perquè semblin útils o benintencionades. El pitjor és que tothom sembla saber-ho i acceptar-ho. Penses que algú pensava de debò que hi havia armes de destrucció massiva a l'Irak? O que s'erradicarà la pobresa al món? Doncs no. La pobresa al món és necessària perquè nosaltres poguem malgastar. I no seré jo el primer que deixi d'agafar el cotxe que funciona amb el petroli expoliat a països del tercer món. No els diré en vies de desenvolupament, perquè és obvi que no els deixarem desenvolupar. O que es tancaràn els peatges quan l'inversió en autopistes s'hagi amortitzat. Perquè està amortitzada desde fa uns vint anys. En tot cas se'n posaràn més. Aprèn a distingir el que sembla que es fa del que es fa de debò. I fes-ho ràpid.

En resum, si estàs llegint això i has arribat als 30 anys, mala sort. La teva vida està decidida. Ja només et queda ser conseqüent i acceptar les cagades del teu passat amb elegància. Disfruta de la resta de la teva vida.

Onades

2011-01-05T01:48:00.001-08:00

Una vegada rera l'altra les ones trenquen a les roques, moren a la platja. Potser són alienes al destí que els espera, potser no els importa.

En la foscor de la nit, la seva mort repetitiva, la seva destrucció constant, él l'únic sò realment apreciable.

La música de la destrucció.

La bellesa dels finals que mai no acaben.

Sols queda un rastre, efímer, ténue, sota la llum de la lluna a la sorra que ja es va assecant.

I una a una totes les onades són oblidades, substituïdes per les que vénen després.

No hi ha pena per elles. No hi ha plors, ni ningú que les recordi. Sols captem el sentit general, la totalitat, sense ser concients del detall, de com és d'única i irrepetible cada onada.

Com els segons.

Sentim el pas del temps.

I a l'hora en som aliens.

Almas

2011-01-04T05:00:00.001-08:00

Un día perdí mi alma. El por qué no viene al caso. Tal vez la tiré, se me gastó de sentir demasiado, me la saqué para que no doliera o se me murió de pena.

Aprendí a vivir sin alma. No es que fuera más feliz así. Simplemente no era. Pasaron días sin tiempo, pues qué importan los días si no los sientes. Hasta que un día, un lunes creo, ya que por entonces cada día era lunes, encontré un alma perdida. No creo que fuera la mía, aunque estaba gastada, y sucia, y bastante rota, así que tal vez sí lo fuera. De todos modos me encajaba, y me quedaba bastante bien. Empecé a vivir con un alma nueva. O al menos una de segunda mano con la que parecía entenderme, así que desde entonces la llevo puesta.

Ahora que tengo alma he conocido a alguien. Otra persona feliz, otra persona completa. Tiene un alma luminosa, fresca. Aunque a veces puedes ver en ella cicatrices de tristeza. Compartimos nuestras vidas. De hecho nos amamos tanto que a veces no sé si, en ese momento concreto, estoy llevando mi alma o la de ella.

Pero me ha ocurrido algo muy raro. Hoy estábamos los dos, tumbados uno junto al otro. Y observando nuestras almas fluir, no me salían las cuentas. Se mezclaban, una con la otra...y con otra mas pequeña. Si ella y yo somos dos...¿De quién es ésta tercera?

Runner

2010-11-27T03:08:00.000-08:00

Una antiga història d'amor inspirada per una bona amiga que havia de fer unes fotos d'un maniquí. Com sempre les millors històries venen inspirades per les persones que t'envolten i que et fan sentir privilegiat de tenir-les a prop.

Clickeu aquí per conèixer: Runner

CONTIGO NO SÉ LUCHAR

2010-11-27T02:25:00.000-08:00

pues no me amenazas

no me arrastras con tus exigencias

no me ciegas ante el mundo

no me pierdes en tus ansias

no me dejas el corazón vacío

ni vacía mi vida entera.

Contra tí no estoy preparado,

amor, pues ni siquiera

sabía que en mí morarías,

conocía tu existéncia.

Es fácil odiar el deseo,

rechazar

su falsa máscara de alegría,

su efímera belleza.

Pero contigo no sé qué hacer,

amor, ¿de dónde sales?

amor, ¿a dónde me llevas?

amor por el fruto prohibido

que puedes romper mis promesas.

Intentemos llegar a un acuerdo:

yo te siento

tú me llevas

de tu mano por la vida

con una sonrisa en los labios,

con la imaginación despierta,

con la alegría en los ojos,

con una risa sincera.

Y deja que me enamore

más no se lo digas a ella:

sigue siendo el fruto prohibido,

sigue siendo mi promesa.

Amor, nunca más me dejes

pues me acecha la tristeza

de saber que sólo siento

una ilusión pasajera

un engaño de mi mente,

de mis sueños una estela.

La tendència és suprimir tot allò que és diferent

2010-11-12T01:16:00.000-08:00

A primera vista pot semblar una afirmació radical. Però si aprofundim una mica, descobrim que aquest fet és inherent a la naturalesa humana. I sorprenentment també es tracta d'un fenòmen natural.

La idea d'escriure això em va venir en una classe de Català. Estudiant les excepcions en el llenguatge, la Imma, la nostra professora, ens parlava dels errors més freqüents a l'hora de parlar. En la formació de formes femenines o plurals és habitual afegir una “a” o una “s” , que és la norma general, en paraules que no usen aquesta forma de derivació. Així hi ha qui parla d'una noia “iguala a les demés”. I això, malgrat ser incorrecte, està ben formulat, perque segueix la norma general. I aquí va ser on va dir la frase que dóna títol a aquesta reflexió.

Parlem ara d'un altre fenòmen. Aquest és de la física. Parlo de la Entropía. Aquest fenòmen és la tendència que té qualsevol objecte a anar cap a la posició de major estabilitat possible. Així, un objecte posat en equilibri en un lloc alt, tendirà a caure. Un fluïd tendirà a repartir-se de manera uniforme per l'espai disponible.

I considerem un altre factor, aquest cop psicobiològic (és a dir, relatiu al funcionament del nostre sistema nerviós, en aquest cas el cervell). Parlo de les agrupacions d'idees, els guions i els prejudicis. Molta gent dirà “jo no tinc prejudicis”. Molt bé. Si veus un foc, hi poses la mà a dins? No? Per què? Com saps que aquest foc et pot fer mal? Aquest en concret? No hi ha manera de saber-ho fins que ho toques. Em diràs “es que ja se sap que el foc crema”. Bé, doncs aquest és el prejudici. El prejudici és la capacitat de deduïr informació nova a partir de la informació que ja es té. Necessitem organitzar tot el que captem d'alguna manera. Imagines que cada cop que veiessis alguna cosa fós com si ho veiessis per primer cop? Seria esgotador, i gens pràctic. Així els prejudicis ens donen informació molt útil. I contribueixen a que gastem menys energía.

La organització del nostre cervell, doncs, ens empeny de manera natural a buscar la uniformitat, els punts en comú. Fixar-se en les diferències de totes i cadascuna de les coses que ens envolten és impracticable. Seria una sobrecàrrega d'informació constant.

Ara presento una altra situació, relacionada amb les anteriors. Algún cop has tingut una inquietut complexa i al comentar-la amb algú te la ha resumit en una frase que no és ben bé (o en absolut) el que et passa de debò? Com tenir un estat melancolic o de tristesa que et ve de molts llocs a la vegada (avui a la feina t'ha sortit tot malament, un amic sembla enfadat amb tu i no saps la raó, fà un dia gris, et trobes malament, te n'adones que a la teva edat encara no saps què vols fer amb la teva vida, que no has acomplert ni els teus somnis ni els teus projectes, que la gent espera molt de tu, se t'ha cremat el dinar i t'han posat una multa al deixar el cotxe en zona groga després de buscar aparcament una hora de rellotge). Llavors l'altra persona et mira i et diu “a tu el que et passa és que estàs enamorat”. I ho dóna per resolt. I s'en va abans que li puguis dir “tu, imbècil, no tens ni idea”.

Abans de matar-la, pensa que aquesta persona s'ha limitat a simplificar una cosa que no entén, per poder donar-la per resolta i seguir amb altres coses. Aquest és el procés mental que intento descriure.

Uniformitat. Aquesta és la idea bàsica de la meva reflexió. La recerca de la uniformitat és necesària, natural i lògica. I com a procés natural, es trasllada a la nostra vida diària, a la nostra societat. I és també la idea de moltes de les meves reflexions. Vegetarians, gais, solters... són grups reduïts, anomalíes dins de la uniformitat de la societat. I la tendència a voler assimilar o destruïr les minoríes és una tendència constant en la nostra història. Jueus, càtars... perseguits, aniquilats. Evidentment per interessos econòmics o de poder. Però això pels que ténen el poder. Però com aconsegueixen que una massa faci la feina bruta sense tenir cap benefici? Aprofitant la tendència natural a eliminar el que és diferent.

Llavors, si la uniformitat és natural en nosaltres i en l'univers que ens rodeja, és desitjable?

No.

El valor de la evolució humana està en la superació dels instints més bàsics en pro d'un bé comú. Pensa-hi. Com a animals necessitem reproduïrnos. Com a homes som més forts que les dones. Ens dediquem tots els homes a violar a les dones que ens envolten? No.

La digestió té un procés, al final del qual s'han d'eliminar les substàncies que no et calen. Caguem enmig del carrer? No.

La meva teoria explica, que no excusa, les reaccions generals devant de les minoríes. No hem d'oblidar, però, que és allò que és diferent, innovador, el que ens fà progressar. Les grans idees comencen en un sol lloc, o en focus reduïts, i mica en mica s'extenen per millorar el món. Que passaría si haguessin matat l'inventor de la roda? Algú altra l'hauria inventat potser. Però certament, no tota la humanitat en massa l'hauria inventat a la vegada. Les diferències, doncs, cal cuidar-les. Són la nostra reserva de progrés, de millora. O, si més no, no precipitar-se a posar-les totes al mateix sac de “això fora”.

Tenir un fill

2010-11-04T00:49:00.000-07:00

Naixem, creixem, ens reproduim, morim. Així ens ho ensenyen desde petits. Tots els animals ho fan, tots els éssers vius ho fan, de fet. És el natural. Ni tan sols cal pensar-hi. Ets un ésser viu, llavors et reprodueixes.Com es manifesta aquesta necessitat? Què sents que t'impulsa a voler crear una nova vida? Jo, realment, no ho sé. Perquè no la tinc.

Tot i això em veig obligat, un cop i un altre, a explicar que no vull tenir fills. I el que em topo és amb la certesa absoluta que té l'altra persona que jo en el fons si que en vull tenir. Aquelles meravelloses paraules “ja m'ho diràs!” o “ja veuràs com tinc raó!”

Ben mirat, també m'ho deien de casar-me. I ara casar-se és una opció. És extremendament difícil anar contra corrent, pensar per un mateix i viure segons el que sents i el que penses de debò. Sobretot quan el que sents està en contra de la norma. I si no, pregunteu-li a algún gai si té la vida gaire fàcil. O a algún vegetarià quants cops al dia li ofereixen carn “per rehabilitar-lo”.

Penso que tenir un fill és un procés difícil. Però encara ho hauria de ser més, molt més. Perquè així no fós mai una cosa que es fà de manera irreflexiva. Quants pares coneixeu? I d'aquests, quans són bons pares? Espanta fixar-se en el que ens envolta, oi? Donar una vida és una responsabilitat, més que una necessitat o una obligació. Hauria de ser difícil especialment pels homes, que són qui sovint es renta les mans devant de la situació. Pares que desapareixen, o que són allà però deixant tota la feina a les mares, pares que ho són a contracor perquè la seva parella sigui feliç, o no els molesti. Els homes s'haurien de marejar, vomitar, sentir fatal i forjar un vincle amb el nen que està naixent. A nivell d'espècie potser no és molt útil, no és massa útil que els mascles també estiguin indisposats i no puguin defensar la familia. Però estalviaria molts problemes al nostre món.

En qualsevol cas, és com tot. Si hi has de reflexionar, si t'ho has de pensar, és que no ho sents. T'has enamorat mai? Doncs és el mateix.

Això no significa que no respecti o que no entengui a les persones que si que en voleu tenir. O que no disfruti de la companyia d'un nen, o no em meravelli amb la seva visó del món, les seves sortides, els seus descobriments. Puc estimar als vostres fills, com heu vist.

M'han dit que m'estic perdent una part molt important de la vida. M'han preguntat què faré quan sigui gran i estigui sol. Són preguntes recurrents.

Penso que cal anar a cercar quin és el sentit de la vida per cada persona. Hi ha qui desitja viure per sempre, o si més no, deixar un llegat. Jo vull treure de la vida el que em pugui oferir, moment a moment, i quan sigui el moment abandonar-la. Per mi la vida té sentit perque s'acaba. No vull perpetuar-me, ni deixar cap llegat.

Per una altra banda, quan sigui gran estaré sol? Probablement. Probablement més que ara. Però és la meva elecció, el camí de la vida que he escollit. Estaré tot lo acompanyat que pugui, però no serà dels meus descendents. De tota manera, aquest argument era molt vàlid en altres èpoques, però som a la societat de la informació, el món és més gran. I molta gent està sola malgrat tot. La soledat vé molts cops més donada pel caràcter d'un mateix.

Així que gràcies per la vostra preocupació, per estar segurs de que m'equivoco, per patir pel meu futur. Però sobretot per respectar el que sento.

He visto mi lado oscuro

2010-06-20T03:27:00.000-07:00

Y no es oscuro

Es GRIS

PASEABA YO, PENSATIVO

2010-06-06T12:45:00.000-07:00

y mis pasos me guiaron a un lugar extraño. Tal vez fuera porque las ideas que me asaltaban hablaban de apatía, de falta de ganas de vivir. Y como la muerte llama a la muerte, me encontré andando entre seres muertos.

Es difícil hallarlos, escondidos como están a nuestros inocentes ojos, a nuestra sociedad del bienestar, a nuestra vida pulcra, aséptica y ordenada. Pero los mataderos siguen existiendo, y cada día miles de vidas, miles de posibilidades, tal vez miles de sueños (puedes cuestionar esto, si eres de los que prefieren creer que los animales no sueñan. Así es más fácil, ¿verdad?), miles de individuos únicos, termina en ellos.

Y me encontré observado por muchos ojos, con la mirada fija del que no tiene párpados, porque le han arrancado la piel.
Sin palabras, sin las palabras que nunca fueron capaces de pronunciar (aún menos ahora con la garganta cortada), sin las palabras que nunca fueron capaces de formular, me hablaron.

“¿Piensas que tu vida está vacía?¿Quisieras estar en mi lugar? Yo querría estar en el prado, oliendo los mensajes que transporta el viento, ayudando a envejecer en paz a mis padres, cuidando y enseñando a mis hijos. O nervioso y vigilante ante la constante amenaza de un depredador, pero con algún sitio al que huir, con el cuerpo listo, espacio abierto, y una posibilidad de seguir viviendo.
Otros han decidido por mi que debo ser un trozo de carne. Tú decides serlo por ti mismo. Pasearte sin propósito, sin destino, esperando una muerte que no te llegará pronto. A tu cuerpo, al menos. Tu alma murió hace tiempo.
Yo quisiera estar donde estás tú, libre aún para pensar que no quiero serlo. Ni libre, ni nada. Quisiera tener aún tiempo para lamentarme.”

Decisions

2010-05-16T15:30:00.000-07:00

La vida és plena de decisions. I cada camí que prens porta a la vegada implícita la renuncia a tots els altres camins que podíes haver près.

De vegades la decisió no és teva, i el camí que seguirà la teva vida no està en les teves mans. Sigui com sigui, un cop presa ets esclau de la decisió.

Només et queda seguir endevant, vivint amb coherència amb el que un dia es va decidir.

De vegades les decisions són dures. I et passes els anys següents imaginan-te com serien les coses si la decisió hagués sigut una altra. Tens la sensació d'haver-te equivocat (o de que algú es va equivocar). O entens que va ser el millor que es podía fer.

Pots mirar amb nostàlgia el camí que no vas pendre, el present que no has tingut, el futur que ja no tindràs. I en el procés oblides tot el que vas viure, tot el que si que vas tenir, tot el que va motivar la decisió presa.

I la millor manera de respectar aquell moment, aquella època, aquell sentiment, és viure el present que tens. Arribar fins al final de la decisió que es va pendre. En el fons, totes les decisions busquen fer les coses el millor possible. Fer-te, potser a la llarga, potser molt a la llarga, feliç.

El millor homenatge que pots fer als moments passats que has tingut, als moments presents i futurs que ja no podràn ser, és ser ara feliç.

OPINIONS EXTREMES

2010-04-17T14:44:00.000-07:00

Per opinió extrema entendrem aquella que no deixa espai a la modificació, la que diu: “això és AIXÍ”, en majúscules.
És fàcil trobar-ne a tot arreu. N'hi ha prou amb començar a parlar de qualsevol tema, i normalment apareix algú que fà afirmacions irrefutables, absolutes i tancades.

Hi ha dues maneres molt eficients per tenir una opinió extrema sobre alguna cosa: tenir-ne un coneixement molt parcial, o no tenir-ne cap coneixement en absolut.

Només algú incapaç de posar-se en el lloc de l'altra persona (o algú capaç al qui no li dona la gana posar-se en el lloc de l'altra persona) pot deixar anar afirmacions lapidàries sobre el que sigui. Perque els diferents punts de vista, per absurds que semblin, parteixen d'alguna reflexió i ténen alguna lògica. Tret, naturalment, dels punts de vista expresats només per crear polèmica o per reafirmar la pròpia posició dominant sobre l'interlocutor. Si trobes en la vida alguna persona que et diu sistemàticament que estàs equivocat/ada, és més probable que intenti mantenir-se per sobre teu que no pas que sigui cert que t'equivoques.

Perque quan comences a aprofundir en alguna cosa, les fronteres, les etiquetes, els límits, tendeixen a diluir-se. És molt difícil parlar de “tots els gitanos” quan el senyor que treballa amb tu ho és, de “tots els drogadictes” quan saps què els ha conduít a aquest estat. Però això són només prejudicis. La meva afirmació vol anar més enllà. Com deia el filòsof: “només sé que no sé rès”, és a dir, el coneixement porta implícit el reconeixement de la pròpia ignorància, del que encara et queda per saber, per apendre. El savi és el que sap, però també continúa aprenent. I per fer-ho, és necessari ser concient de que no se sap tot, que no es té la veritat absoluta de rès.

POR LOS NIÑOS

2010-03-21T05:21:00.000-07:00

Un día me propuse empezar a escribir con mayor frecuéncia. La idea era escribir cada día un cuento corto. Simplemente ponerme a escribir y a ver qué me salia. Bueno, me salió ésto. Y no conseguí mi propósito. Tal vez me asusté del tipo de histórias que me salian si no me paraba un rato a meditar.

Por los niños

SALÍ AL BOSQUE A ENCONTRARME A MI MISMO

2010-03-21T05:13:00.000-07:00

Una història autobiogràfica i basada en fets molt reals. Bé, potser no tant, o no seria el meu estil de conte.

Encontrarme

Et vaig veure al cafè..

2010-03-21T05:06:00.000-07:00

Et vaig veure al cafè, i la gràcia dels teus moviments em va captivar. Amb una agilitat hipnòtica, esquivaves les taules i els clients amb una dansa que, vaig saber en aquell moment, interpretaves per a mi. Era tanta la elegància, que ningú més no semblava adonar-se de la teva presència, mentre seguien absorts en les seves converses. La gent estava, per mi, difuminada. Era sols un fons per a la teva actuació sublim.

Finalment vas venir a la meva taula, on algú em parlava mentre jo, absent, et mirava.

- “Ramon, m'escoltes o et distreus amb una mosca?”