Responsabilitat Global

[ARTICLE] De l’acció social a la gestió de la relació amb la comunitat

2026-10-01T15:35:25.175+02:00

Avui he impartit la primera masterclass d’una nova línia que hem posat en marxa des de Respon.cat per aprofundir en àmbits de la responsabilitat social que considerem estratègics i en els quals creiem que les empreses han de fer un salt endavant, tant conceptualment com en la seva gestió. Aquesta primera sessió l’hem dedicada a la relació de l’empresa amb la comunitat. Respon.cat n'ha publicat una síntesi amb els principals continguts de la sessió, de manera que aquí no pretenc reproduir-ne el resum. Prefereixo posar l’accent en algunes de les reflexions que considero més rellevants.

De l’acció social a la gestió de la relació amb la comunitat

Quan preguntem a una empresa què fa en relació amb la comunitat, és habitual que la resposta ens porti a donacions, patrocinis, voluntariat, col·laboracions amb entitats o iniciatives culturals, esportives o solidàries. Totes aquestes actuacions poden tenir un gran valor i no es tracta en absolut de menystenir-les. El problema apareix quan les identifiquem amb el conjunt de la responsabilitat de l’empresa envers la comunitat.

Aquest és, de fet, un procés que ja hem viscut en altres àmbits de la responsabilitat social. Fa anys podia semblar suficient que una empresa plantés arbres o fes alguna actuació ambiental positiva. Avui sabem que la responsabilitat ambiental requereix conèixer, gestionar i reduir els consums, les emissions, els residus i la resta d’impactes associats a l’activitat. La qüestió ambiental ha entrat plenament dins del perímetre ordinari de gestió empresarial.

En la dimensió social i comunitària encara no sempre hem fet aquest recorregut. Hi continuen predominant sovint la intuïció, la sensibilitat personal, la resposta a peticions puntuals o la suma de bones pràctiques. El salt de les bones pràctiques a l’RSE es produeix quan deixem de preguntar-nos únicament quines coses bones fem i comencem a analitzar quins impactes generem, quines relacions construïm, quines responsabilitats se’n deriven i com tot això s’incorpora sistemàticament a la gestió.

Aquesta diferència és important perquè una empresa pot desenvolupar una magnífica acció social i, al mateix temps, tenir una mala relació amb la comunitat. La responsabilitat envers la comunitat no és una activitat concreta de l’empresa, sinó una dimensió de la seva manera de fer empresa.

L’empresa forma part de la comunitat

La mateixa expressió “relació de l’empresa amb la comunitat” pot conduir-nos inconscientment a imaginar dues realitats separades. D’una banda hi hauria l’empresa i, de l’altra, la comunitat amb la qual aquella es relaciona. Però aquesta representació és poc ajustada a la realitat.

Les persones que treballen a l’empresa, els clients, els proveïdors, les administracions, les entitats, els centres educatius i el veïnat formen part del mateix ecosistema social i territorial. L’empresa utilitza infraestructures, talent, coneixement i recursos generats en aquest entorn, alhora que crea ocupació, activitat econòmica, relacions, hàbits, oportunitats i també impactes que transformen aquest mateix entorn.

Per això, una de les idees centrals de la sessió ha estat que l’empresa no està situada davant de la comunitat, sinó que en forma part. Aquest canvi de perspectiva ens porta des de la pregunta tradicional sobre “què fa l’empresa per la comunitat?” cap a una altra de més exigent: quina contribució fa l’empresa a la comunitat de la qual forma part?

Aquesta mirada no significa atribuir a l’empresa la responsabilitat de resoldre tots els problemes socials, ni pretendre que substitueixi les administracions públiques o les organitzacions socials. Significa reconèixer que cada organització ocupa una posició dins d’un sistema, genera impactes a partir de les seves decisions i disposa d’una esfera pròpia de responsabilitat i d’incidència.

L’empresa també és una infraestructura social

Una de les idees que he volgut desenvolupar durant la masterclass és que potser hauríem de començar a entendre l’empresa no només com una organització econòmica, sinó també com una infraestructura social. Les empreses creen espais de relació, estableixen normes i rutines, generen xarxes, articulen identitats i fan conviure quotidianament persones de procedències, edats, llengües, capacitats i realitats socials diferents.

Aquestes interaccions tenen efectes sobre el capital social, entès com la confiança, la qualitat de les relacions, la capacitat de cooperació, el sentit de pertinença o la capacitat d’arribar a acords. Són actius intangibles que resulten essencials per al funcionament d’una societat i que les empreses poden contribuir a reforçar o a deteriorar.

Al mateix temps, aquesta relació funciona en les dues direccions. Un territori amb més confiança, bones institucions, capacitat de cooperació, talent i xarxes relacionals ofereix millors condicions per a l’activitat empresarial, la innovació i el desenvolupament econòmic. Aquesta interdependència permet entendre que el capital social no és un element accessori del context empresarial, sinó una part de l’ecosistema que fa possible l’activitat econòmica.

En aquest sentit, podem parlar d’un balanç social invisible. Les empreses acumulen o consumeixen confiança cada dia; generen legitimitat o la deterioren; reforcen relacions amb l’entorn o les afebleixen; augmenten la seva capacitat d’aliança o la redueixen. Res d’això no apareix directament en el balanç comptable, però pot acabar tenint una incidència molt real sobre la sostenibilitat del projecte empresarial.

L’impacte social és molt més ampli que l’acció social

Si assumim aquesta perspectiva, hem d’eixamplar molt la mirada sobre l’impacte social de l’empresa. Aquest impacte no es genera només quan es desenvolupa un projecte social, sinó també cada vegada que l’organització contracta persones, selecciona proveïdors, decideix on compra, defineix horaris, organitza la mobilitat, dissenya un producte, es relaciona amb el veïnat o determina com comunica.

Per això considero especialment rellevant afirmar que l’impacte social d’una empresa és molt més gran que el seu pressupost d’acció social. De fet, algunes de les decisions amb una incidència social més gran poden no haver estat tradicionalment interpretades en clau de responsabilitat social.

El màrqueting n’és un exemple clar. Una campanya publicitària no només informa sobre un producte o intenta generar una venda. També contribueix a configurar allò que socialment considerem normal, desitjable, prestigiós o acceptable. Pot reforçar estereotips o contribuir a superar-los, fomentar determinats patrons de consum o introduir nous comportaments socials. Resulta paradoxal que puguem mesurar amb molta precisió l’impacte d’una petita iniciativa social mentre no ens hem preguntat mai quin impacte cultural o social pot tenir una campanya que arriba a milions de persones.

La llengua és un altre exemple que permet comprendre bé aquesta mateixa lògica. No és merament una qüestió comunicativa o normativa, sinó que forma part de les relacions amb clients, persones treballadores i proveïdors, i al mateix temps afecta dimensions com la cultura, els drets, la identitat, la cohesió o el sentit de pertinença. La responsabilitat empresarial s’ha de territorialitzar perquè no totes les societats tenen els mateixos reptes ni les mateixes sensibilitats.

Mirar en dues direccions: la doble materialitat

La doble materialitat aporta un marc especialment útil per ordenar aquesta reflexió perquè obliga a observar la relació entre empresa i comunitat en dues direccions diferents. D’una banda, cal analitzar com l’empresa impacta sobre les persones, el territori, les relacions socials o la vida col·lectiva. De l’altra, cal identificar quines condicions de la comunitat poden generar riscos o oportunitats significatius per al model de negoci i la capacitat de l’empresa de crear valor.

Aquesta segona dimensió requereix rigor. No qualsevol problema social d’un territori es converteix automàticament en una qüestió de materialitat financera per a qualsevol empresa. Cal identificar una cadena causal concreta. La manca d’habitatge assequible, per exemple, pot dificultar la contractació i retenció de persones, augmentar costos o limitar el creixement. La pèrdua de confiança amb el veïnat pot derivar en conflictes, retards, obstacles per a nous projectes o costos addicionals.

Aquesta mirada permet formular una idea que considero especialment significativa: la comunitat no és només receptora dels impactes de l’empresa, sinó que també pot constituir una condició de possibilitat de l’empresa. L’activitat empresarial necessita entorns capaços de generar confiança, talent, cooperació, infraestructures, institucions sòlides i condicions de vida que facin possible el desenvolupament de l’activitat econòmica.

Ara bé, la responsabilitat comunitària no es pot reduir a una lògica de riscos i dependències. La doble materialitat ens ajuda a preguntar-nos què impactem i què ens pot afectar, però encara hi ha una tercera pregunta necessària: què podem contribuir a transformar conjuntament?

Necessitem més propòsits empresarials comunitaris

Aquí és on apareix el propòsit. Una cosa és la responsabilitat, que ens obliga a gestionar adequadament els impactes. Una altra és el compromís, que ens porta a decidir davant de quins reptes volem implicar-nos activament. I un tercer nivell és el propòsit, quan una contribució significativa a la societat passa a formar part de la mateixa raó de ser i del model de creació de valor de l’empresa.

En els darrers anys hem vist créixer propòsits empresarials vinculats al clima, al planeta o a la salut. Són absolutament necessaris, però considero que també necessitem més propòsits empresarials comunitaris. La cohesió social, la generació d’oportunitats, l’arrelament territorial, la cultura, la llengua, la connexió entre generacions, la confiança o la resiliència també poden formar part de la contribució central que una empresa decideix fer a la societat.

El propòsit, però, no pot quedar en una declaració aspiracional. Només pren sentit quan condiciona decisions, recursos, cultura, productes, persones i aliances. La pregunta de fons no és tant quina frase utilitzem per formular el propòsit, sinó què volem que sigui diferent en la societat perquè la nostra empresa existeix.

De la col·laboració a les aliances capaces d’innovar

La relació amb la comunitat també obliga a revisar la manera com entenem les aliances. Durant molts anys, una part important de la relació entre empreses i entitats socials s’ha articulat al voltant de les aportacions econòmiques o del voluntariat. Aquestes fórmules continuen tenint valor, però els reptes actuals requereixen evolucionar cap a relacions més madures.

Una aliança no és simplement una col·laboració més intensa. Requereix un objectiu compartit, aportacions significatives de les parts, reciprocitat, continuïtat i capacitat de governança conjunta. Sobretot, permet combinar coneixements i capacitats que cap actor no té individualment.

Les entitats poden aportar coneixement social, proximitat i legitimitat; les empreses, capacitat organitzativa, tecnologia, recursos o xarxes; les universitats, recerca i evidència; les administracions, capacitat pública i institucional; i la ciutadania, coneixement d’experiència. El valor de reunir actors diferents no és només sumar recursos, sinó generar solucions noves a partir de mirades que habitualment estan separades.

Aquesta és també una manera diferent d’entendre la innovació. La comunitat no és únicament un espai on portar solucions concebudes des de l’empresa. La relació amb comunitats, entitats i reptes socials pot revelar noves necessitats, serveis, productes i formes de treballar que l’organització difícilment hauria identificat des de dins.

De l’empresa responsable al territori responsable

Quan eixamplem prou aquesta mirada, arribem necessàriament al concepte de Territori Socialment Responsable. Molts dels reptes socials i comunitaris actuals són sistèmics i, per tant, no poden ser resolts per un sol actor, per més responsable, innovador o compromès que sigui.

Un territori socialment responsable no és simplement un territori on hi ha moltes empreses o organitzacions responsables. És un territori que desenvolupa capacitat col·lectiva per identificar reptes, compartir coneixement, establir diàlegs, construir aliances, generar innovació i desenvolupar solucions compartides.

Això implica passar de posar sempre l’organització al centre a entendre empreses, administracions, entitats, universitats i ciutadania com a nodes d’una mateixa xarxa. Quan aquesta xarxa disposa de confiança, qualitat relacional i capacitat de cooperació, el territori augmenta el seu capital social, la seva resiliència i també la seva competitivitat.

Davant reptes sistèmics, la responsabilitat també ha de tenir una dimensió sistèmica. La maduresa de la responsabilitat social no consisteix únicament a disposar d’organitzacions individualment més responsables, sinó a desenvolupar ecosistemes capaços de generar corresponsabilitat i capacitat col·lectiva d’acció.

Avui necessitem una pregunta més exigent: quina societat contribueix a construir la nostra empresa amb la seva manera de fer empresa?

[ARTICLE] No deixem la salut mental en mans de la prevenció de riscos laborals

2026-09-29T15:58:05.395+02:00

La frase pot incomodar, sobretot perquè la prevenció de riscos laborals té molt a dir sobre salut mental. I encara més: hi té obligacions concretes. Però precisament per això cal afinar. Si convertim la salut mental en un subapartat dels riscos psicosocials, estarem veient només una part del problema.

La prevenció ha d’actuar sobre allò que el treball pot causar: sobrecàrregues, manca d’autonomia, conflictes de rol, horaris inadequats, assetjament, violència, inseguretat laboral o males pràctiques de lideratge. I ho ha de fer en origen. Si una organització provoca estrès estructural, no pot pretendre arreglar-ho ensenyant les persones a respirar millor. En això no hi ha gaire discussió.

Però la salut mental no comença ni acaba en la causalitat laboral. Una persona pot arribar a la feina amb una depressió, una ansietat, un trastorn bipolar, un dol o una situació familiar greu sense que l’empresa n’hagi estat la causa. I, tanmateix, des d’aquell moment apareixen responsabilitats organitzatives: com se l’acull, si pot expressar què li passa, si serà estigmatitzada, si es protegeix la confidencialitat, si es poden fer adaptacions, com es gestiona una baixa i una reincorporació o si aquella situació acabarà perjudicant injustament la seva carrera professional. Aquí és on la mirada de responsabilitat social amplia la de la prevenció.

No és el mateix prevenir el dany que gestionar la realitat

Podríem resumir la diferència amb dues preguntes. La prevenció de riscos laborals es pregunta què pot causar dany a causa del treball i com ho podem evitar. La responsabilitat social ens obliga a afegir-ne una altra: com gestiona responsablement l’organització la salut mental en la seva relació amb les persones?

No són preguntes rivals. La segona conté la primera però no s’hi esgota. I aquesta diferència és important perquè també evita l’error contrari. Si traiem la salut mental de la PRL i la posem simplement en una carpeta de benestar, podem acabar fent mindfulness, coaching, esport o assistència psicològica mentre mantenim càrregues impossibles, lideratges poc saludables o cultures de disponibilitat permanent. És a dir, podem acabar responsabilitzant les persones d’adaptar-se millor a una mala organització. Ni una cosa ni l’altra.

La salut mental és un bon exemple del que sempre diem sobre la responsabilitat social: gestionar la complexitat sense matar-la. No tot problema de salut mental és causat per l’empresa, però l’empresa sí que és responsable dels impactes que genera i de com respon davant les realitats que afecten les persones que en formen part.

Les dades ja no permeten considerar-ho una qüestió marginal

L’OMS estima que aproximadament un 15% de les persones adultes en edat laboral conviuen amb algun trastorn mental. La depressió i l’ansietat provoquen anualment uns 12.000 milions de dies de treball perduts al món i un cost estimat d’un bilió de dòlars, principalment per pèrdua de productivitat.

A l’Estat espanyol, l’INSST ja situa els trastorns mentals com la segona causa d’incapacitat temporal. I les dades recents mostren increments molt significatius en les baixes vinculades a simptomatologia emocional, estrès greu i ansietat.

Per tant, ja no estem parlant d’una qüestió marginal ni d’un fenomen que pugui quedar relegat a una xerrada anual de sensibilització. Precisament aquest octubre, amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, Respon.cat torna a col·laborar en una jornada empresarial de la Fundació Viver de Bell-lloc sobre aquesta matèria. I crec que té tot el sentit que hi siguem des de la responsabilitat social, perquè el debat no és clínic sinó organitzatiu: què pertoca gestionar a l’empresa?

De les activitats a la gestió

Durant anys, moltes matèries que avui considerem normals en la gestió empresarial havien quedat fora del perímetre de l’empresa. Va passar amb el medi ambient, amb la diversitat, amb els usos del temps o amb altres impactes socials. La responsabilitat social ha consistit precisament a incorporar aquestes qüestions a una gestió ordenada.

Ara toca fer aquest pas amb la salut mental. No es tracta de convertir els comandaments en psicòlegs ni les empreses en centres sanitaris. Es tracta de tenir lideratges preparats, cultures de confiança, mecanismes de suport, criteris de confidencialitat, capacitat d’adaptació, protocols de reincorporació i polítiques d’inclusió. I, sobretot, d’assegurar que el benestar no sigui una capa amable col·locada damunt d’una organització que genera malestar.

Els marcs internacionals ja van en aquesta direcció: l’OMS i l’OIT diferencien la prevenció dels riscos psicosocials, la promoció de la salut mental i el suport a les persones que conviuen amb problemes de salut mental.

La salut mental no pot quedar en mans de la PRL perquè la PRL ha de prevenir el dany laboral, mentre que l’organització ha d’assumir una responsabilitat més àmplia sobre la manera com tracta, acompanya i inclou les persones.

I aquest és el salt que ens toca fer: de considerar la salut mental un problema que cal atendre a entendre-la com una realitat que també cal saber gestionar. El 10 d’octubre ens ofereix una bona oportunitat per parlar-ne.

[ARTICLE] I si després del 2030 no hi ha una nova agenda global?

2026-09-27T12:48:15.765+02:00

El desenvolupament sostenible no es quedaria sense compromisos internacionals. Però podria perdre el fil que els uneix.

Quan ens preguntem què ha de venir després de l’Agenda 2030, solem imaginar dues opcions: aprovar una nova agenda amb una altra data o prolongar, actualitzant-los, els actuals Objectius de Desenvolupament Sostenible. En el posicionament que hem fet públic des de Respon.cat defensem que cal preservar un marc global compartit i fer-lo més capaç d’orientar transformacions reals. Però el context internacional també ens obliga a considerar una tercera possibilitat: que els estats no arribin a un acord comparable al que va ser possible el 2015. Si això passés, què quedaria de l’agenda de la sostenibilitat?

En quedaria molt. L’any 2030 no deixaran d’existir els convenis internacionals de drets humans o laborals, ni desapareixerà l’Acord de París. En biodiversitat, el Marc mundial de Kunming-Montreal ja combina 23 fites per al 2030 amb quatre grans objectius per al 2050. En finançament, el Compromís de Sevilla, adoptat el 2025, ha renovat el marc global de finançament per al desenvolupament i incorpora qüestions com el deute, la inversió sostenible o la reforma de l’arquitectura financera internacional. I el Pacte per al Futur, aprovat per Nacions Unides el 2024, aborda el desenvolupament sostenible al costat de la governança digital, les generacions futures i la reforma de la governança global. No tots aquests instruments tenen la mateixa naturalesa ni la mateixa força jurídica, però és evident que el desenvolupament sostenible no començaria de zero l’endemà del 2030. El problema seria un altre. Podríem perdre el fil que relaciona els diferents reptes.

El valor d’un full de ruta compartit

La valoració és positiva perquè no hauríem de menystenir el que ha representat disposar d’un gran full de ruta compartit per la humanitat. Els ODS no són només una llista de disset objectius. Una de les aportacions més valuoses de l’Agenda és haver mostrat que els grans reptes socials, ambientals, econòmics i institucionals estan relacionats i que la sostenibilitat exigeix mirar-los conjuntament.

Reduir emissions no és aliè a l’ocupació, la mobilitat o la pobresa energètica. Protegir la biodiversitat té relació amb l’aigua, l’alimentació, el turisme o l’activitat econòmica. L’habitatge condiciona la salut, l’emancipació juvenil, la cohesió social, la mobilitat i fins i tot la capacitat de les empreses per captar i retenir talent. Aquesta mirada sistèmica pot semblar avui evident, però les nostres organitzacions continuen estructurades majoritàriament per àrees especialitzades que no sempre tenen prou capacitat per relacionar-se.

Aquest és un dels riscos d’un eventual escenari post-2030 format sobretot per una suma d’acords sectorials. Podríem disposar d’instruments més precisos en clima, biodiversitat, drets humans, finançament, tecnologia o altres àmbits i, tanmateix, perdre capacitat per detectar les connexions, les tensions i fins i tot les contradiccions entre polítiques. El valor d’una agenda global no rau únicament en els objectius concrets que conté, sinó en obligar-nos a observar-los com a parts d’un mateix model de desenvolupament.

Correlacionar no és alinear

També hi ha una sensació agredolça, que prové de la manera com massa sovint hem aplicat els ODS. Durant aquests anys hem parlat molt d’“alinear” empreses, administracions o plans amb l’Agenda 2030 quan, en realitat, sovint el que fèiem era correlacionar.

Una organització revisava allò que ja feia i identificava amb quins ODS tenia relació cada actuació. Un programa d’ocupació es vinculava a l’ODS 8; una actuació d’igualtat, a l’ODS 5; una política ambiental, als ODS corresponents. L’exercici podia ser útil per prendre consciència, ordenar o comunicar millor, i no necessàriament hi havia cap voluntat de greenwashing. Però una cosa és correlacionar el que ja fem amb els ODS i una altra és alinear realment la nostra gestió amb el model de desenvolupament sostenible que representen.

Alinear significa permetre que aquell marc ens interpel·li i, si cal, ens faci modificar prioritats, polítiques, processos o decisions. Si després d’incorporar els ODS continuem fent exactament el mateix i de la mateixa manera, potser hem millorat el relat, però difícilment podem parlar d’una gran transformació.

Ho hem vist molt clarament treballant amb administracions locals, que ja fan moltes coses relacionades amb l’Agenda 2030 perquè és part de la seva activitat, però difícilment podran fer-ne moltes més si no disposen de molts més recursos. Per això, el repte que hem defensat és generar més transversalitat, més eficiència i més impacte.

En una experiència recent de Vector5 en un ajuntament vam concloure que no calien més plans, sinó que calia aconseguir que els que ja existien funcionessin més com un sistema. Una suma de bons plans no genera automàticament un bon sistema de governança. Ho explicava fa poc a «Quants plans pot tenir un ajuntament? Transversalitat, Agenda 2030 i impacte»: els reptes de les ciutats ja són transversals i, per tant, la manera de governar-los també ho ha de ser.

Aquí hi ha una possible herència de l’Agenda 2030 que no hauríem de perdre encara que algun dia deixéssim de parlar dels disset ODS: la capacitat d’ajudar-nos a governar la complexitat. Treballar interdepartamentalment, generar aliances internes i externes, relacionar polítiques i orientar-les a impactes reals és més important que poder posar una icona de color al costat de cada actuació.

Els ODS ens diuen què volem, no com ho hem de gestionar

Hi ha encara una altra distinció que considero fonamental. Els ODS expressen allò que voldríem assolir col·lectivament com a humanitat. Però no són, ni pretenien ser, un sistema de gestió per a les empreses o les organitzacions. Una microempresa pot mirar els disset objectius i dir que els subscriu tots. És perfectament possible compartir l’aspiració de posar fi a la pobresa, reduir les desigualtats, disposar d’un treball digne, combatre el canvi climàtic o afavorir unes institucions sòlides i, al mateix temps, no saber què té a veure tot això amb les decisions que aquella empresa pren cada matí.

Aquí és on comença una altra feina. L’organització s’ha de preguntar quins impactes genera, quins grups d’interès afecta, quines responsabilitats assumeix i en quins àmbits pot fer una contribució especialment rellevant des de la seva pròpia activitat. No parlem principalment de filantropia, sinó de model d’empresa.

L’Agenda no ens diu que haguem de tenir un determinat sistema de governança, establir compromisos, dialogar amb els grups d’interès, incorporar un sentit de propòsit o rendir comptes d’una determinada manera. No li correspon. Tot això forma part de la gestió de la responsabilitat de l’organització envers la societat. Els ODS ens indiquen què voldríem aconseguir; la responsabilitat social ens ajuda a determinar què ens correspon fer a cadascú i com integrar-ho en l’estratègia i en l’operativa.

En aquest sentit, hi ha una manera de llegir l’Agenda 2030 que sempre m’ha semblat suggeridora. En la gestió de la responsabilitat social dialoguem amb els grups d’interès. Amb treballadors, clients o proveïdors ho podem fer directament. Amb la comunitat és més complex perquè està formada per molts actors diferents. Però, si ampliem la mirada, encara hi ha un grup d’interès més difícil d’escoltar: la humanitat.

Què vol la humanitat? Naturalment, ningú en pot parlar en nom propi. Però un acord internacional com l’Agenda 2030, aprovat amb un grau extraordinari de consens, pot ser entès com una de les millors expressions disponibles d’allò que la humanitat ha manifestat que vol per al seu futur. Aquesta és una altra raó per preservar el valor d’un gran marc compartit.

Una agenda global també necessita una agenda local

Però la humanitat tampoc no viu en abstracte. Vivim en territoris concrets, amb problemes, recursos, cultures, institucions i prioritats diferents. I aquí crec que tenim un altre aprenentatge que caldria incorporar al post-2030.

L’any 2014, un any abans de l’aprovació dels ODS, des de Respon.cat vam impulsar els Focus de la Responsabilitat Social a Catalunya, dins la metodologia de Territori Socialment Responsable. Vam generar un procés de consens entre diferents actors per identificar aquelles matèries que eren especialment rellevants per al país i que podien orientar també la contribució voluntària de les empreses.

El plantejament era combinar dos fulls de ruta: un de global i un de local. El global ens diu quins són els grans reptes compartits per la humanitat; el local ens ha d’ajudar a identificar com es manifesten aquests reptes en el nostre territori i quines altres qüestions pròpies també són materials per a la nostra societat.

Quan es van aprovar els ODS vam vincular-hi els Focus i aquesta combinació permetia fer una lectura empresarial i territorial de l’Agenda. Posteriorment, aquesta mateixa lògica de localització i d’aliança entre actors va ser present en l’Acord Nacional per a l’Agenda 2030 i en l’Aliança Catalunya 2030, en què Respon.cat ha participat des del primer moment.

Amb perspectiva, però, crec que la força extraordinària que van adquirir els ODS va fer que no mantinguéssim prou viva aquella agenda local. I probablement va ser un error. Vam disposar d’un llenguatge global molt potent, però no sempre vam ser capaços d’aterrar-lo prou a la realitat quotidiana de les pimes, dels territoris i de les comunitats.

Per a moltes empreses catalanes pot ser molt més fàcil comprendre què significa la seva responsabilitat quan parlem de qualitat de l’ocupació, model productiu, habitatge, disponibilitat de talent, envelliment, cures, cohesió social, aigua, mobilitat, llengua, transició energètica o equilibri territorial. No perquè aquests reptes siguin alternatius als grans reptes globals, sinó perquè són la seva concreció en una realitat determinada.

Per això localitzar no hauria de voler dir simplement agafar els disset ODS i repartir la realitat local entre disset caselles. Cal fer també el recorregut invers: identificar primer quins són els reptes materials del territori i després relacionar-los amb el marc global.

I allò que encara falta?

Una futura agenda també ofereix l’oportunitat d’incorporar millor qüestions que el 2015 no van tenir prou centralitat. La cultura n’és un exemple especialment clar. És present en diferents fites dels ODS, però no disposa d’un objectiu propi que permeti abordar de manera integrada els drets culturals, el patrimoni, la creació, la diversitat cultural i lingüística o els nous reptes de l’entorn digital.

I a banda, totes els reptes emergents, que transcorreguts deu anys ja pugen en la llista de prioritats, com ara la intel·ligència artificial, la governança de les dades o la desinformació. Els grans marcs han de tenir estabilitat, però també capacitat d’evolucionar davant transformacions que el 2015 encara no tenien la centralitat actual.

Després del 2030

Per això val la pena defensar que després del 2030 continuem disposant d’un marc global compartit, encara que avui no sapiguem quina forma podrà tenir. Un nou gran acord permetria conservar aquesta mirada integrada, revisar els aprenentatges d’aquests anys i donar més presència a qüestions que han quedat insuficientment recollides.

Però si aquell acord no fos possible, tampoc no ens quedaríem sense agenda de sostenibilitat. Continuarien existint tractats, convenis, compromisos i marcs sectorials. El repte seria construir deliberadament els ponts entre ells i evitar que el desenvolupament sostenible tornés a fragmentar-se en moltes agendes que avancen cadascuna pel seu compte.

I, amb una agenda nova o sense, per a les empreses el repte de fons continuaria essent el mateix. No es tracta de comptar amb quants ODS podem correlacionar allò que ja fem, sinó de comprendre els nostres impactes, assumir les responsabilitats que ens corresponen, integrar-les en l’estratègia i contribuir, des de la nostra activitat i des del territori, al model de societat que volem construir.

Potser aquest ha estat un dels grans aprenentatges de l’Agenda 2030: necessitem objectius globals, però els objectius només transformen quan es converteixen en responsabilitats concretes, en transversalitat, en aliances i en impacte. I això continuarà sent necessari després del 2030, sigui quin sigui el nom de l’agenda que tinguem.

Avui faig 20 anys... de canal de Youtube!

2026-09-26T20:00:34.749+02:00

Fa cinc anys que vaig publicar Avui faig 15 anys... de canal a Youtube! i aprofito per destacar aquesta circumstància un cop transcorregut un lustre més.

Avui 25 de setembre ja fa vint anys que tinc un canal a Youtube. Coincideix amb la celebració del dia dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) però és casualitat perquè l'Agenda 2030 es va aprovar prou després, el 25 de setembre del 2015.

Si bé els primers anys la meva contribució amb vídeos va ser molt discreta, entre els anys a partir del 2018 vaig augmentar-hi molt l'activitat, precisament amb una certa relació amb els ODS, quan vaig iniciar la publicació de microvídeos sobre etimologia d'algunes paraules, especialment les relacionades amb la responsabilitat social, amb més d'un centenar de vídeos de [mots responsables] publicats.

També és cert que encabat vaig tornar a limitar molt l'ús d'aquest canal, bàsicament en descobrir que podia penjar els microvídeos a les xarxes socials Instagram, Facebook o TikTok de manera rapidíssima i anant amb el mòbil pel carrer, sense el temps que hi havia de destinar si ho feia amb Youtube.

Així, vaig deixar de publicar-hi els microvídeos i solament hi penjo els vídeos més llargs i horitzontals, per tant els més orientats a l'activitat professional.

Comptat i debatut, en aquest quart lustre tan sols hi he publicat aquests materials:

Alguns dels vídeos publicats anteriorment a Youtube sobre responsabilitat social empresarial o corporativa:

Jornada Cooperar per competir. Les aliances poden ser una finestra d'oportunitat per abordar reptes

Podeu trobar els microvídeos de [mots responsables] agrupats en aquesta entrada. Alguns enllacen a Instagram perquè encara no estan publicats al canal de Youtube.

A banda, estic en altres vídeos de Youtube, que estan publicats en altres canals, com per exemple:

La desconfiança s'ha convertit en sistema

2026-09-25T09:00:00.000+02:00

Quan desapareix la confiança, creixen la burocràcia, la vigilància i els costos de transacció. El repte dels Territoris Socialment Responsables és precisament tornar a generar capital social.
No podem reclamar desburocratització sense reconstruir confiança. Cal facilitar el compliment responsable i actuar amb contundència davant qui abusa de la confiança social.

Territoris socialment responsables per reconstruir el capital social

Fa més de vint anys que parlem de Territoris Socialment Responsables i penso que ara convé recuperar aquest concepte amb més força que mai. No perquè ens calgui una nova etiqueta ni perquè hàgim de tornar a explicar les bones pràctiques que haurien de fer les empreses, les administracions, les organitzacions socials o les universitats. El repte que tenim al davant és molt més profund: estem patint una pèrdua important de capital social i potser hauríem de començar a plantejar-nos que estem davant d’un problema de caràcter civilitzatori.

El capital social és allò que permet que una societat funcioni més enllà de les lleis i dels contractes. És la confiança entre les persones, la capacitat de cooperar, el sentit de pertinença, les xarxes relacionals, el reconeixement d’unes normes compartides i la vinculació amb una comunitat. També és la capacitat de sentir-nos part d’una continuïtat entre passat, present i futur, cosa que ens permet saber on som i assumir alguna responsabilitat sobre cap on anem.

Una part d’aquest capital social s’ha anat afeblint durant les darreres dècades i el món digital ho ha accelerat enormement. Les xarxes socials ens han connectat com mai però també han afavorit relacions més febles, fragmentades i sovint polaritzades. Una part de la gent jove ha crescut amb menys vinculació amb la xarxa associativa, amb la comunitat propera, amb la tradició, amb el passat i fins i tot amb unes relacions presencials continuades que obliguen a conviure amb persones diferents i a gestionar la complexitat de les relacions humanes.

Sense confiança augmenten els costos de transacció

No es tracta de reivindicar nostàlgicament el passat ni de negar tot el que el món digital ens aporta. Però viure en el present no és el mateix que viure desconnectat del passat i sense projecte de futur. L’arrelament no hauria de voler dir immobilisme sinó disposar d’uns vincles des dels quals poder interpretar el món, construir identitat i relacionar-nos amb els altres. Em pregunto fins a quin punt alguns dels malestars, la solitud i la desorientació que observem no tenen també alguna relació amb aquesta progressiva pèrdua de vincles, sense pretendre, evidentment, explicar fenòmens molt complexos a partir d’una única causa.

El problema és que una societat amb menys capital social necessita substituir la confiança perduda per altres mecanismes. Quan no confiem en la paraula de l’altre necessitem contractes més detallats, quan no confiem en les organitzacions necessitem més indicadors i verificacions, i quan les administracions desconfien dels administrats multipliquen requisits, procediments i controls. La regulació i el control són necessaris, però quan es converteixen en la resposta gairebé automàtica davant qualsevol mala pràctica poden acabar generant uns costos de transacció enormes.

De vegades ho expresso d’una manera volgudament provocadora: si per evitar un hipotètic 3% de corrupció o d’incompliments acabem generant un 10 o un 15% d’ineficiència sobre el conjunt del sistema, potser hauríem de revisar el model. Òbviament no estic proposant tolerar cap percentatge de corrupció, sinó preguntant-nos si té sentit sotmetre permanentment tota la societat a la sospita per mirar d’impedir que una minoria actuï irresponsablement. L’alternativa hauria de ser facilitar radicalment l’activitat de qui compleix i actuar amb molta més rapidesa i contundència contra qui abusa de la confiança.

En aquest sentit dono ple suport a la tasca del Fòrum d’Entitats per la Reforma de l’Administració (FERA), impulsat l’any 2012. Hi he donat suport per mitjà d'organitzacions. El 2013 ja va presentar trenta propostes de reforma i el 2024 va impulsar un nou acord de la societat civil amb un amplíssim suport, i vaig anar a l'acte de presentació a la Llotja de Mar. Li desitjo el màxim èxit perquè necessitem urgentment una Administració més àgil, eficient i orientada a la ciutadania, però no tinc la certesa que simplificar tràmits i procediments pugui ser suficient per transformar els fonaments d’un sistema administratiu i d’una funció pública que arrosseguen inèrcies molt profundes.

La meva prevenció no neix, per tant, d’una manca de confiança en aquestes iniciatives, sinó del fet que el problema va molt més enllà de l’Administració. El gran cavall de Troia és una cultura de la desconfiança que afecta cada vegada més les relacions entre persones, entre empreses, entre ciutadania i institucions, entre administracions i administrats, i fins i tot entre les mateixes institucions. Hem anat caient progressivament en un pou de desconfiança del qual serà difícil sortir si no hi ha una acció conscient i compartida per tots els sectors de la societat.

A més, la desconfiança és recíproca. L’Administració pot desconfiar de l’administrat però la ciutadania també té motius per desconfiar d’una Administració que incompleix terminis, que no sempre compleix ella mateixa totes les normes que imposa i que de vegades exigeix als altres unes diligències que no s’aplica amb la mateixa intensitat. El mateix passa entre empreses, organitzacions i persones, i aquesta reciprocitat negativa pot anar alimentant una espiral en què cada nova desconfiança sembla justificar un nou control i cada nou control reforça la percepció que no ens podem fiar els uns dels altres.

Per sortir d’aquesta espiral no n’hi ha prou amb eliminar burocràcia. Cal recuperar una cultura de responsabilitat en què la confiança tingui valor i també conseqüències. Qui compleix els seus compromisos i actua responsablement hauria de poder beneficiar-se d’un sistema que confiï més en ell, mentre que qui incompleix greument, enganya o abusa de la confiança hauria d’assumir les conseqüències sense dilacions eternes. I això ha de ser igualment exigible a una persona, una empresa, una organització social o una Administració.

Aquí també hi ha una qüestió cultural que em sembla rellevant. Massa sovint qui incompleix una norma o un compromís i no és descobert pot arribar a ser percebut com el més espavilat, mentre que quan l’enxampen sembla que simplement hagi tingut mala sort. Ens cal recuperar un sentit de dignitat segons el qual equivocar-se o incomplir comporti reconèixer-ho, demanar disculpes quan correspongui, reparar el dany i modificar el comportament. No és una qüestió religiosa ni una crida a moralismes antics, sinó una condició necessària perquè una societat pugui concedir confiança sense haver de posar un controlador darrere de cada persona.

Algunes cultures han preservat millor aquest sentit d’assumpció pública de la responsabilitat. Sovint s’ha posat com a exemple el Japó, on davant determinats errors públics encara és habitual que un responsable assumeixi personalment l’error i demani disculpes. No es tracta de proposar concepcions extremes de l’honor pròpies d’altres èpoques, sinó de constatar que la capacitat de reconèixer la pròpia responsabilitat també forma part del capital social.

És en aquest context que penso que hem d'enfortir el concepte de Territori Socialment Responsable. No estic parlant simplement d’un territori on hi hagi moltes empreses responsables, una bona Administració, entitats compromeses i universitats que facin projectes de sostenibilitat. Això seria una suma de bones pràctiques, però el repte que tenim avui és construir deliberadament una societat amb més capital social, amb més capacitat de cooperació i amb unes relacions basades en una confiança que pugui ser reconeguda i merescuda.

Podríem expressar-ho esquemàticament com TSR = RSA + RSE + RSI + RSO + RSU, entenent-hi la responsabilitat social de les empreses, de les administracions, de les organitzacions, de les universitats i la responsabilitat social individual. Però la fórmula no té interès per la suma dels components sinó per la interacció entre aquests i la capacitat d'abordar sinèrgicament els reptes del territori. La responsabilitat de cada actor hauria d’afavorir la responsabilitat dels altres, generar confiança mútua i anar configurant unes regles de joc compartides que no depenguin únicament de l’obligació normativa.

La responsabilitat social individual adquireix aquí una importància especial. No em refereixo simplement a l’ètica de cadascú en la seva vida privada, sinó a com assumim la responsabilitat des de l’activitat laboral i professional. Difícilment tindrem empreses responsables si els seus directius i professionals no se senten personalment responsables pels impactes de les decisions que prenen, de la mateixa manera que serà difícil que una persona amb un compromís profund amb el bé comú pugui mantenir indefinidament una contradicció radical amb l’organització de la qual forma part.

Un Territori Socialment Responsable hauria de permetre precisament que aquestes responsabilitats es reforcessin mútuament i contribuïssin a recuperar comunitat. Les societats no es vertebren solament per mitjà de governs i mercats, sinó també mitjançant associacions, entitats culturals, clubs esportius, centres educatius, comerç, empreses arrelades al territori, xarxes veïnals i molts altres espais on les persones aprenem a cooperar, discrepar, assumir responsabilitats i reconèixer-nos mútuament. Si aquests espais s’afebleixen, podem continuar compartint una administració o un territori però cada vegada podem tenir menys societat.

La proposta de Territori Socialment Responsable que avui voldria prioritzar és, per tant, una estratègia de reconstrucció del capital social. No es tracta d’afegir una agenda nova a les moltes que ja tenim sinó de comprendre que la responsabilitat de cada actor pot generar confiança, que més confiança pot reduir costos de control i de transacció, i que aquesta reducció pot alliberar energies per crear més valor, més comunitat i, novament, més capital social.

Naturalment, la confiança no pot ser ingènua. Sempre hi haurà qui intentarà aprofitar-se’n i precisament per protegir-la necessitem que els incompliments greus tinguin conseqüències efectives, proporcionades i ràpides. La confiança social no significa absència de control sinó disposar d’un model en què el control sigui proporcional al risc i en què la irresponsabilitat no surti gratuïta, alhora que la gran majoria que actua correctament no hagi de suportar permanentment el cost provocat per una minoria.

Potser una part important de la crisi civilitzatòria que estem vivint és aquesta contradicció: hem creat unes societats extraordinàriament complexes i interdependents alhora que anàvem erosionant els vincles, els referents compartits i la confiança que necessitem perquè aquesta complexitat pugui funcionar. No podem resoldre-ho posant una norma darrere de cada problema, un procediment darrere de cada norma i un controlador darrere de cada persona. Ens cal reconstruir responsabilitat, confiança i comunitat, i penso que aquest és avui el sentit més profund que hauríem de donar als Territoris Socialment Responsables.

Proclamar uns valors obliga més

2026-09-24T13:19:54.026+02:00

Amb voluntat de provocar... intel·lectualment. Veig alguns articles que imagino que han estat escrits amb IA que estan fets per generar presència, però que no aporten cap reflexió. Els del MKT digital ho promouen. No passa res. Però em provoca la reacció inversa. No m’interessa escriure per escriure ni simplement per obtenir presència a les xarxes. Escriure em serveix per explorar alguns límits, especialment vinculats a la feina que faig. I això comporta algun risc: trepitjar algun ull de poll, desposicionar-se, formular alguna idea que algú et farà matisar. Benvingut sigui. No vull fer perdre el temps, dir el que ja diran altres, ni decepcionar.

Aprofito l'actualitat. Avui, dia de la Mercè i festa a Barcelona, he aprofitat algunes notícies d’actualitat per pensar en veu alta sobre responsabilitat social, ètica i confiança. Però no em quedo en l'actualitat. Què passa quan una persona s’empara en l’organització per no assumir la seva responsabilitat individual? I què passa quan una empresa, un govern o una organització social incompleixen els valors que elles mateixes havien proclamat? La meva reflexió parteix d’una idea: cada compromís ètic que incomplim no ens deixa exactament on érem abans. Destrueix una mica de capital confiança.

Liderar empreses amb estratègia de negoci tòxica hauria de comportar el desprestigi professional

Alguns desnonaments em fan bullir la sang

Ahir una dona de 87 anys va ser desnonada del pis de Madrid on havia viscut durant més de setanta anys. La Maricarmen havia continuat pagant uns 500 euros de lloguer i la propietat li havia arribat a demanar 2.650 euros, posteriorment rebaixats a 1.650, una quantitat superior a la seva pensió. S’havien intentat diferents mediacions i fins i tot una persona s’havia ofert a assumir la diferència del lloguer per evitar el desnonament, però finalment la dona va haver de sortir de casa seva en llitera.

Em sembla una imatge impressionant i considero que aquestes situacions no es poden normalitzar. Podem discutir sobre legislació d’arrendaments, dret de propietat, polítiques d’habitatge o sobre les responsabilitats de les diferents administracions, però en aquest cas m’interessa posar el focus en una altra dimensió: la responsabilitat de les persones que des d’una empresa prenen i executen determinades decisions.

Responsabilitat corporativa i responsabilitat individual

Fa molts anys que parlem de responsabilitat social corporativa, però la responsabilitat d’una organització ha d’estar alineada amb la responsabilitat social individual (RSI) de les persones que en formen part, especialment de les que tenen capacitat de decisió. No em refereixo únicament a l’ètica personal sinó a la responsabilitat que cadascú assumeix pels impactes que genera en l’exercici de la seva funció professional. Les empreses prenen decisions per mitjà de persones concretes i no podem acceptar que la responsabilitat individual es dissolgui dins de l’organigrama.

Hi ha moments en què un professional pot trobar una incompatibilitat entre els seus valors i allò que l’empresa li demana. I hi ha moments en què l’única resposta digna ha de ser negar-se a executar una decisió, encara que sigui legal o encara que provingui d’una ordre jeràrquica. No pretenc comparar un desnonament amb les atrocitats que ha conegut la història, però una de les lliçons que ens va deixar el segle XX és precisament que l’obediència deguda no pot anul·lar la responsabilitat moral individual. Moltes barbaritats han estat possibles perquè persones aparentment normals van considerar que limitar-se a complir ordres les eximia de respondre pels seus actes.

Sempre m’ha incomodat la cultura de la cancel·lació i prefereixo molt més una cultura del perdó, de la possibilitat de rectificar i d’evolucionar. Tanmateix, crec que no em contradic si opino que davant de determinades actuacions empresarials també ens hauríem de preguntar quines conseqüències professionals han de tenir les decisions que pren un directiu. Si algú ha mostrat una absoluta manca de sensibilitat davant els impactes humans de les seves decisions, em sembla legítim que una altra empresa que es vulgui considerar responsable tingui en compte aquest comportament abans de contractar-lo. Un currículum no hauria de mostrar únicament els resultats aconseguits sinó també la manera com s’han aconseguit.

En un cas com aquest fins i tot em sembla legítim dir que hi ha persones que han actuat com a males persones. Per no parlar d'alguns policies nacionals, que haurien d'estar inhabilitats per a qualsevol funció pública o de seguretat. Hem convertit massa sovint la responsabilitat corporativa en una abstracció que permet que ningú no se senti personalment interpel·lat. Si volem empreses responsables, necessitem directius i professionals que assumeixin la seva responsabilitat individual i que sàpiguen que hi ha límits que no es poden traspassar escudant-se en l’interès de l’empresa.

Quan el compromís augmenta la responsabilitat

Dit això, hi ha una segona reflexió que em sembla encara més rellevant des del punt de vista de la responsabilitat social. Una empresa immobiliària que actua amb l’objectiu de maximitzar el rendiment dels seus actius no ens està dient necessàriament que la seva missió sigui contribuir al bé comú. Això no l’exonera en absolut de la responsabilitat pels seus impactes, però almenys sabem quina és la seva lògica i podem jutjar-la en conseqüència.

La situació és diferent quan una organització expressa voluntàriament un compromís ètic, aprova un codi de bon govern, formula un propòsit o manifesta que determinats valors han de guiar la seva actuació. Des d’aquell moment ha assumit una responsabilitat addicional davant la societat, perquè no solament podem valorar el que fa sinó també la coherència entre allò que havia dit que faria i el que finalment fa. El compromís explícit genera una expectativa legítima i, per tant, l’incompliment ja no suposa únicament una mala pràctica sinó també una ruptura de confiança.

Aquests dies tenim un exemple que permet fer aquesta reflexió sense necessitat d’entrar en consideracions partidistes ni en les qüestions que estan sotmeses a investigació judicial. El Govern Zapatero va aprovar l’any 2005 un Codi de Bon Govern aplicable als membres del Govern i als alts càrrecs de l’Administració General de l’Estat. Entre altres principis, establia que s’havia de rebutjar qualsevol regal que anés més enllà dels usos habituals, socials i de cortesia i que els obsequis institucionals de major significació s’havien d’incorporar al patrimoni de l’Estat. Ara se'ns diu que unes joies trobades al seu despatx procedien d’un obsequi personal que el rei d’Aràbia Saudita li hauria fet l’any 2007, quan encara era president del Govern. Resulta inevitable confrontar aquesta explicació amb el compromís de bon govern que el mateix Govern havia aprovat dos anys abans. Hem d'acceptar l'error puntual d'una persona però m'agradaria una cultura més nipona, on el perdó comenci per un acte de contrició, de demanar disculpes. No entenc que, davant l'incompliment d'un codi ètic, no es comenci demanant disculpes. I això ho trobo molt més greu per al capital social que no el fet en sí, que la justícia ja examinarà.

No m’interessa convertir aquesta reflexió en un catàleg de casos vinculats a partits diferents per demostrar una falsa equidistància. El que m’interessa és el principi general: quan aprovem un codi ètic estem dient a la societat que volem ser jutjats també d’acord amb aquell compromís. Si després, quan arriba una situació concreta, comencem a interpretar el codi de manera que mai no ens obligui a res que ens incomodi, el codi deixa de ser una eina de gestió ètica i es converteix en una operació de reputació.

Les organitzacions del bé comú encara tenen més responsabilitat

Aquesta reflexió no afecta solament les empreses i els governs sinó també les organitzacions no lucratives. Sempre he defensat que una ONG, una fundació o qualsevol organització social no adquireix automàticament legitimitat pel fet de no tenir ànim de lucre ni perquè la seva missió tingui una finalitat noble. La legitimitat s’ha de guanyar cada dia a partir de la coherència, dels impactes, de la transparència i de la manera com es relaciona amb els seus grups d’interès.

De fet, en aquestes organitzacions l’exigència hauria de ser superior, perquè la seva pròpia missió ja pressuposa una orientació al bé comú. Una organització que reclama a les empreses o als governs que siguin responsables, que respectin la diversitat, que actuïn amb transparència o que assumeixin determinats principis ètics ha d’acceptar que aquests mateixos criteris li siguin aplicats amb el màxim rigor. No seria acceptable reclamar als altres allò que després relativitzem quan ens correspon aplicar-ho a nosaltres mateixos. Fa anys em vaig donar de baixa de GreenPeace precisament per aquesta incoherència: actuar seguint criteris polítics propis del nacionalisme espanyol i actuar contra la diversitat cultural, en contra dels seus compromisos explícits i al marge del capteniment de les altres delegacions en altres països. I ja us podeu imaginar quina valoració faig de les persones de l'organització que es justifiquen al·legant que el seu objectiu són les foques i no el respecte cultural.

Això ens porta a una gradació que considero important en la manera d’entendre la responsabilitat social. Tota organització té responsabilitat pels seus impactes, tant si n’és conscient com si no i tant si ha formulat compromisos com si no. Però quan una organització expressa públicament un compromís ètic, social, ambiental o de bon govern, assumeix una responsabilitat addicional de coherència. I quan es tracta d’una administració pública o d’una organització social que per la seva pròpia naturalesa s’hauria d’orientar al bé comú, aquesta expectativa de responsabilitat ja existeix amb independència que hagi redactat un codi ètic.

Per això no diria exactament que sigui acceptable una empresa que es comporta sense ètica pel fet que mai no havia promès res. La mala pràctica és reprovable en tots els casos. Però si aquella mateixa mala pràctica la porta a terme una organització que havia proclamat solemnement uns valors, al mal causat s’hi afegeix un altre impacte: l’erosió de la confiança en els compromisos, en les institucions i en la mateixa possibilitat que els valors corporatius siguin alguna cosa més que una declaració.

La paradoxa de la transparència

La transparència ens ofereix un altre exemple interessant. Evidentment és positiu que disposem de sengles lleis de transparència, aprovades el 2013 l'espanyola i el 2014 la catalana, però no deixa de ser paradoxal que aquells que s'omplen la boca de transparència hagin hagut de fer una llei per obligar-se a ser transparents, i que alhora el malcompleixi. Aquest juliol, el Consell de Transparència i Bon Govern va publicar l’avaluació de 153 entitats del sector públic institucional estatal i el grau mitjà de compliment de les obligacions de publicitat activa va ser del 47,1%.

Aquest és precisament un dels problemes que tenim quan abordem la responsabilitat social d’una manera excessivament formal. Fer una llei, aprovar un codi ètic, elaborar una memòria de sostenibilitat o formular un propòsit són instruments que poden ser molt valuosos, però no constitueixen per ells mateixos cap garantia de responsabilitat. El valor apareix quan aquests instruments condicionen les decisions i ens obliguen a actuar d’una determinada manera precisament quan fer-ho té un cost.

El capital confiança

La qüestió de fons és el capital social i, especialment, el capital confiança. Una societat complexa necessita que puguem confiar raonablement en les persones, en les empreses, en els governs i en les organitzacions socials. Sense confiança augmenten els controls, els procediments, la burocràcia, la judicialització i els costos de qualsevol relació, mentre que una societat amb més capital social té més capacitat per cooperar, afrontar reptes compartits i construir solucions.

Per això la normalització de la incoherència és especialment perillosa. Cada vegada que una organització proclama uns valors i després actua en sentit contrari no tornem simplement al punt on érem abans d’haver formulat el compromís, sinó que contribuïm a crear més desconfiança i més cinisme. I aquest perjudici no afecta només aquella organització, perquè també perjudica les altres empreses, administracions o entitats que sí que intenten gestionar els seus compromisos amb autenticitat.

Ens convé recuperar amb força la idea de Territori Socialment Responsable. No només com la mera suma TSR = RSA + RSE + RSI + RSO + RSU, sinó sobretot en la capacitat col·lectiva de crear capital social. Sols si totes aquestes responsabilitats s’alineen i es reforcen mútuament podrem recuperar capital social, generar confiança i reduir la necessitat creixent de controls derivada de la desconfiança. És una idea que mereix més desenvolupament i que deixaré per a un altre moment.

No ens sobren els codis ètics, els compromisos de bon govern, les lleis de transparència ni els propòsits corporatius. El que ens cal és entendre que formular-los ens obliga més, no menys, i que un compromís ha de portar associats mecanismes de seguiment, rendició de comptes, rectificació i, quan correspongui, conseqüències davant l’incompliment. La responsabilitat social no consisteix a explicar quins valors tenim sinó a gestionar d’acord amb aquests valors quan entren en conflicte amb algun interès, i és precisament en aquests moments quan podem saber si el compromís era real o només formava part del relat.

Masterclass: Relació de l'empresa amb la comunitat

2026-09-17T22:45:01.857+02:00

Hi ha un aspecte de la responsabilitat social que crec que encara tenim poc treballat: la relació de l’empresa amb la comunitat.

En molts àmbits hem avançat molt i avui ja assumim amb naturalitat que una empresa ha de gestionar els impactes ambientals, les persones, el bon govern, la diversitat o la cadena de proveïment. En canvi, quan parlem de comunitat, sovint encara ens movem més en el terreny de les bones intencions que no pas en el de la gestió.

Això es concreta en col·laboracions amb entitats, patrocinis, voluntariat, aportacions econòmiques o respostes puntuals davant necessitats socials. Tot això pot ser molt positiu i generar valor. La qüestió és si forma part d’una mirada més àmplia o si simplement anem sumant accions sense una orientació clara. Per tant, no es tracta de deixar de fer aquestes coses sinó de situar-les dins una política coherent de relació amb la comunitat.

Una empresa no està simplement ubicada en un territori: en forma part. Hi genera activitat econòmica, ocupació, relacions, impactes, oportunitats i també expectatives. I, alhora, es veu afectada per allò que passa al seu entorn. La qualitat de la comunitat, la cohesió social, la confiança, les desigualtats o la capacitat de generar aliances no són realitats externes a l’activitat empresarial.

Per això em sembla que hauríem de superar una concepció de l’acció social com un àmbit separat de l’activitat empresarial i situar-la dins d’un marc més ampli: la gestió de la relació amb la comunitat.

No es tracta de deixar de fer patrocinis, voluntariat, aportacions o col·laboracions amb entitats. Es tracta d’entendre que totes aquestes actuacions són només algunes de les formes que pot prendre una relació molt més àmplia entre l’empresa i el seu entorn.

Gestionar aquesta relació vol dir conèixer els reptes de la comunitat, entendre quins impactes hi genera l’empresa, identificar on les seves capacitats poden aportar valor, dialogar amb els actors del territori i definir quina contribució vol fer-hi. I vol dir, sobretot, passar de sumar accions a construir una política amb sentit, continuïtat i capacitat de generar impacte.

Aquí hi ha, al meu entendre, el canvi rellevant: l’acció social és una pràctica; la relació amb la comunitat és una dimensió de gestió. La primera ens porta a preguntar-nos què fem; la segona ens obliga a preguntar-nos quina relació volem mantenir amb el territori del qual formem part.

Aquesta mirada també implica saber què volem aconseguir. Si parlem de responsabilitat social, no ens podem quedar en l’activitat: cal avançar cap a l’impacte. No n’hi ha prou de saber quantes col·laboracions fem o quants recursos hi destinem; ens hauríem de preguntar quina transformació pretenem afavorir i disposar d’alguna manera de valorar si realment hi estem contribuint.

No es tracta que les empreses assumeixin funcions que corresponen a les administracions públiques o a les entitats socials. Es tracta d’entendre que les empreses també formen part de la societat i que, per tant, poden assumir una certa corresponsabilitat davant reptes que afecten el territori i les persones que hi viuen.

De fet, la responsabilitat social sempre ens ha portat a gestionar la complexitat i a entendre que cap actor, tot sol, pot donar resposta als grans reptes que tenim al davant. Administracions, empreses, organitzacions socials i ciutadania tenen responsabilitats diferents, però també espais de responsabilitat compartida.

En aquest sentit, la relació amb la comunitat hauria de deixar de ser progressivament una dimensió perifèrica de la responsabilitat social per entrar en el terreny de l’estratègia. I això vol dir connectar-la amb el propòsit empresarial, amb els impactes que generem, amb les capacitats que tenim i amb les necessitats reals del territori.

Aquesta és precisament la reflexió que treballaré l’1 d’octubre en una masterclass de Respon.cat sobre relació amb la comunitat: com podem passar de les accions disperses i reactives a una manera més pensada, sistemàtica i estratègica de relacionar-nos amb l’entorn, vinculant aquesta relació amb el propòsit, els impactes de l’empresa i les necessitats reals de la comunitat.

https://respon.cat/masterclass-relacio-comunitat/

[ARTICLE] Quan atacar l’ASG acaba afectant la governança de l’empresa

2026-09-13T10:00:00.000+02:00

Una publicació d’Alberto Andreu m’ha fet pensar sobre el que està succeint als Estats Units amb l’ofensiva contra l’ASG. Fa temps que observem com la sostenibilitat ha entrat de ple en la batalla política nord-americana, fins al punt que allò que fa uns anys podia formar part amb normalitat de la gestió empresarial, de les polítiques d’inversió o de la gestió de riscos avui pot ser interpretat com una presa de posició ideològica. Però el cas que comenta Andreu té una derivada que em sembla especialment rellevant perquè ja no afecta solament el contingut de les polítiques ASG sinó les mateixes regles de la governança empresarial.

La Securities and Exchange Commission (SEC), sota la presidència de Paul Atkins, està replantejant la Rule 14a-8, la norma federal que des de fa dècades regula la possibilitat que els accionistes presentin determinades propostes perquè siguin incorporades al proxy i sotmeses a votació a la junta. Atkins ha qüestionat quin ha de ser el paper federal en aquesta matèria i ha afirmat que les juntes anuals no haurien de convertir-se en espais per a debats polítics o socials amb poca o nul·la incidència en el retorn financer dels inversors. Aporta, a més, una dada que certament obliga a reflexionar: en la darrera temporada, un sol accionista va ser el promotor únic o principal d’aproximadament el 41% de les propostes sotmeses a votació i només el 8% de les seves van obtenir suport majoritari.

[governança] D’entrada, em semblaria un error reaccionar defensant acríticament qualsevol forma d’activisme accionarial pel sol fet que pugui estar vinculada a qüestions socials o ambientals. La responsabilitat social no consisteix a donar per bona qualsevol demanda provinent d’un grup d’interès. Precisament perquè l’RSE és un model de gestió, cal escoltar, ponderar, prioritzar i prendre decisions. Si una persona o un grup molt minoritari pot fer un ús reiterat dels mecanismes de governança per introduir assumptes que reben un suport ínfim entre la resta dels accionistes, és legítim preguntar-se si el sistema està ben equilibrat. La mateixa governança responsable ha d’evitar la captura dels espais de decisió, la burocratització o l’ús instrumental dels mecanismes concebuts per facilitar la participació.

Però una cosa és corregir possibles disfuncions i una altra ben diferent és que, amb aquesta finalitat, acabem modificant el marc mental sobre què pot ser objecte de deliberació empresarial. I aquí és on el debat em sembla molt més transcendent. Quan per combatre determinats continguts ASG comencem a modificar qui pot presentar propostes, quines qüestions poden arribar a una junta o quin tipus d’interessos es consideren legítimament empresarials, ja no estem discutint solament sobre sostenibilitat. Estem intervenint sobre l’equilibri de poder entre accionistes, consells d’administració i equips directius i, per tant, sobre el model de governança.

Texas ja ha avançat en aquesta direcció. La legislació aprovada permet que determinades empreses cotitzades que optin expressament per aquest règim puguin exigir a qui vulgui presentar una proposta que disposi almenys d’un milió de dòlars en accions o del 3% dels drets de vot, que mantingui aquesta posició durant sis mesos i que faci una sol·licitud de suport a accionistes que representin almenys el 67% del poder de vot. És cert que l’empresa s’hi ha d’acollir voluntàriament i, per tant, no estem davant una prohibició general. Però també és evident que els llindars canvien radicalment la capacitat dels accionistes minoritaris per introduir una qüestió a debat.

[materialitat] En el fons apareix un debat que coneixem bé a Europa: què considerem material. Atkins vincula molt clarament la materialitat amb les consideracions financeres i amb els interessos econòmics dels inversors. Aquesta aproximació té tota la coherència si partim d’una determinada concepció de l’empresa: la companyia existeix primordialment per generar retorn per a la propietat i les altres qüestions mereixen atenció en la mesura que puguin acabar incidint en aquest retorn. No és una discussió tècnica sobre indicadors; darrere la materialitat hi ha una concepció sobre l’empresa.

Des de l’enfocament de la responsabilitat social fa molts anys que defensem una mirada diferent. L’empresa no deixa de tenir l’objectiu consubstancial -legítim i imprescindible- de crear valor econòmic, però l’activitat empresarial es produeix enmig d’una xarxa d’interaccions amb treballadors, clients, proveïdors, comunitats, administracions, territori, medi ambient i, per descomptat, propietat i inversors. Algunes d’aquestes relacions generen riscos, d’altres oportunitats, i totes poden generar impactes. Comprendre aquesta complexitat no suposa convertir l’empresa en una ONG ni substituir el criteri empresarial per una mena d’assemblearisme de grups d’interès. Al contrari, suposa disposar de més informació i més capacitat per prendre decisions empresarials de qualitat.

Fa molts anys que defineixo la responsabilitat social com una manera de gestionar la complexitat, i sovint hi afegeixo: gestionar-la sense matar-la. Les organitzacions tendeixen naturalment a simplificar perquè la simplificació facilita la presa de decisions, però podem arribar a simplificar tant la realitat que acabem prenent decisions perfectament coherents respecte a una realitat que ja no existeix. La incorporació dels grups d’interès a la gestió no pretenia convertir totes les seves demandes en obligacions sinó comprendre millor l’ecosistema on l’organització crea valor, detectar inquietuds, anticipar riscos, generar confiança i fins i tot trobar oportunitats d’innovació. És precisament aquest caràcter relacional el que he situat reiteradament en la base de la responsabilitat social i del bon govern.

Per això em preocupa la facilitat amb què avui determinades qüestions poden ser desqualificades considerant-les polítiques. Em recorda aquella frase que citava ahir, habitualment atribuïda a Francisco Franco, que deia: «Haga como yo, no se meta en política». La paradoxa era evident: ho deia precisament qui concentrava tot el poder polític. Declarar que alguna cosa no és política, o que no convé que entri en política, pot ser una manera ben política de decidir qui pot intervenir en el debat i sobre quines qüestions. Salvant totes les distàncies, alguna cosa d’aquesta lògica podem detectar quan es pretén expulsar de la governança empresarial certes qüestions pel fet de considerar-les socials, ambientals o ideològiques.

El canvi climàtic pot estar enormement polititzat, però una empresa que depèn de grans consums d’aigua continuarà tenint un problema si aquest recurs escasseja. Els drets humans poden formar part de grans controvèrsies ideològiques, però una empresa continuarà assumint riscos si la seva cadena de proveïment es fonamenta en vulneracions greus. La diversitat pot entrar en la guerra cultural nord-americana, però les empreses continuaran necessitant gestionar adequadament el talent disponible. I la relació amb una comunitat pot no figurar en cap compte de resultats fins que la companyia perdi la confiança necessària per poder desenvolupar-hi la seva activitat.

Podem discutir si tots aquests elements són materials per a totes les empreses, i és evident que no ho seran amb la mateixa intensitat. Precisament d’això tracta la materialitat: de saber identificar què és rellevant en cada cas. El que em sembla una mala evolució seria substituir aquesta anàlisi per una classificació ideològica prèvia segons la qual certes matèries queden sota l’etiqueta ASG i, pel fet d’estar-hi, ja poden ser percebudes com a alienes al negoci. La pregunta no hauria de ser si una qüestió és ASG sinó si és rellevant per al model de negoci, per a la capacitat de crear valor, pels riscos que cal gestionar o pels impactes que generem.

[despolitització] Alhora, seria un error no entendre què ha portat fins aquí. La sostenibilitat també s’ha deixat polititzar i en alguns casos s’ha presentat amb un caràcter massa ideològic, com si determinades opcions fossin les úniques moralment admissibles i qualsevol discrepància hagués de ser interpretada com una manca de compromís. També a Europa hem contribuït a identificar excessivament la sostenibilitat amb la regulació, amb el compliment formal i amb una enorme arquitectura d’indicadors, informes i obligacions. Quan una matèria que hauria de formar part de la bona gestió empresarial queda associada a una determinada agenda política, el moviment pendular està servit: si uns la converteixen en bandera, els altres poden sentir-se cridats a arrencar-la.

Fa temps que defenso que la responsabilitat social necessita una agenda empresarial pròpia. Una empresa no hauria de gestionar els impactes perquè un govern progressista ho imposi ni deixar de fer-ho perquè un govern conservador ho desreguli. De la mateixa manera que una empresa no innova solament perquè una llei l’hi exigeixi, tampoc hauria d’integrar la sostenibilitat perquè una directiva europea estableixi un nou requeriment d’informació. Si aquests aspectes són rellevants per a la seva capacitat de crear valor i per a la responsabilitat que assumeix davant la societat, han de formar part del seu model d’empresa.

Per tant, puc entendre i fins i tot compartir la voluntat de despolititzar la sostenibilitat. Però despolititzar no pot voler dir desresponsabilitzar. I encara menys hauria de comportar que, per evitar que uns accionistes facin un ús abusiu d’un mecanisme de participació, acabem debilitant els sistemes pels quals les organitzacions reben senyals de l’entorn i afloren assumptes que potser encara no formen part de les preocupacions majoritàries.

[empresa] Potser, doncs, el debat de fons no és sobre l’ASG sinó sobre què entenem per empresa. Aquesta és una discussió molt més interessant que les guerres terminològiques a què ens hem acostumat els darrers anys. Podem concebre l’empresa com un instrument orientat essencialment al retorn de la propietat, que haurà d’atendre altres requeriments quan aquests afectin aquest retorn. O podem entendre que la capacitat de generar valor econòmic es produeix avui dins d’un sistema complex de relacions i dependències, de manera que la qualitat d’aquestes relacions, els impactes generats i la confiança dels diferents grups d’interès formen part del model de creació de valor.

El desenvolupament del propòsit empresarial és coherent amb aquesta segona mirada. Quan parlem d’una empresa amb propòsit no pretenem que deixi de guanyar diners sinó que comprengui quina contribució vol fer a la societat des de la seva activitat empresarial i com crea simultàniament valor econòmic, social i ambiental. És un pas més en l’evolució que ha portat la responsabilitat social des de la perifèria filantròpica fins al model d’empresa i, més recentment, fins a l’estratègia i el propòsit.

Per això el cas nord-americà mereix ser observat amb atenció des d’Europa, però no per concloure precipitadament que aquí ho fem bé i allà malament. Nosaltres també hem de revisar excessos, simplificar obligacions i evitar que la sostenibilitat sigui capturada per aproximacions burocràtiques o ideològiques. Però una cosa és treure burocràcia i una altra reduir responsabilitat; una cosa és evitar abusos en la participació accionarial i una altra empobrir la governança; una cosa és despolititzar la sostenibilitat i una altra expulsar del radar empresarial qüestions que poden ser determinants per al futur de l’organització.

La bona governança no hauria de tenir por de les preguntes incòmodes. Tampoc ha d’acceptar-les totes ni convertir-les totes en prioritats. Governar consisteix precisament a tenir capacitat per escoltar, interpretar, ponderar i decidir. Potser aquesta és la paradoxa que ens deixa el debat actual als Estats Units: que en la voluntat legítima d’evitar la captura política de l’empresa podríem acabar reduint la seva capacitat per entendre la realitat. I una empresa responsable no és la que dona la raó a tothom sinó la que ha desenvolupat la sensibilitat i els mecanismes de governança necessaris per saber quines preguntes s’ha de fer.

[ARTICLE] Faci com jo, no es fiqui en sostenibilitat

2026-09-12T14:04:30.267+02:00

S’atribueix a Francisco Franco aquella frase de «Haga como yo, no se meta en política». La paradoxa era considerable, perquè ho deia precisament qui concentrava tot el poder polític. Però la frase tenia una lògica pròpia: la política era allò que feien els altres quan qüestionaven l’ordre establert, mentre que l’exercici del poder podia presentar-se com una mena de normalitat que no calia discutir.

Ara podríem fer-ne una adaptació empresarial: faci com jo, no es fiqui en sostenibilitat. Algunes empreses semblen reaccionar davant les qüestions ambientals, socials o de bon govern com si fossin matèries que algú de fora pretén introduir artificialment dins l’empresa. Els ecologistes parlen d’emissions, els sindicats de condicions laborals, les comunitats dels impactes territorials, els activistes dels drets humans, i tot plegat pot ser percebut com una interferència externa en una activitat empresarial que, en principi, no tindria res a veure amb aquestes qüestions.

Però hi ha un petit problema: és l’empresa qui necessàriament ja hi és, ja s'hi ha ficat consubstancialment. Si genera emissions, ja s’ha ficat en canvi climàtic encara que no vulgui parlar-ne; si consumeix grans quantitats d’aigua en un territori amb estrès hídric, ja s’ha ficat en sostenibilitat ambiental; si compra a proveïdors on hi ha riscos de vulneració de drets humans, ja s’ha ficat en drets humans. I si les seves decisions afecten l’ocupació, la cohesió social o el territori, ja està intervenint en aquestes realitats abans que cap grup d’interès li reclami res.

[perímetre] De fet, una de les evolucions més interessants que ha comportat la responsabilitat social ha estat precisament l’ampliació progressiva del perímetre de gestió empresarial. Fa unes dècades, moltes qüestions ambientals quedaven fora d’aquest perímetre. Es percebien sobretot com una exigència externa, derivada de la regulació o de la pressió social. Avui, en canvi, la gestió ambiental forma part amb tota normalitat de la lògica empresarial: hi ha equips, objectius, indicadors, sistemes de gestió, normes, inversions, processos d’innovació i recerca de retorn. Ja no es tracta simplement de complir una obligació externa sinó de gestionar millor l’empresa.

Aquest procés no s’ha produït de la mateixa manera en totes les matèries. La relació amb la comunitat, per exemple, encara es manté sovint fora del perímetre real de gestió. Es fan donacions, patrocinis o accions filantròpiques, però no sempre es gestiona la comunitat com una part estructural de l’entorn empresarial, amb els seus riscos, oportunitats, expectatives, impactes i capacitat per generar o destruir confiança. En aquest camp encara queda molt recorregut perquè allò que avui es percep com una acció externa passi a formar part plenament de la gestió.

Aquesta evolució és, en el fons, una manera d’incorporar complexitat dins l’empresa. La societat és complexa, els impactes també ho són i les empreses han anat entenent que no poden gestionar-se com si només existissin unes poques variables econòmiques. La responsabilitat social ha contribuït precisament a ampliar la mirada, a incorporar nous elements al sistema de decisió i a convertir qüestions que abans semblaven alienes al negoci en matèries gestionables.

Sempre he dit que gestionar la responsabilitat social significa gestionar la complexitat, però sense matar-la. La temptació de qualsevol organització és simplificar la realitat per facilitar la presa de decisions, i això és comprensible fins a un cert punt. El problema apareix quan simplifiquem tant que deixem de comprendre allò que realment està passant. Incorporar més variables no significa complicar inútilment l’empresa, sinó fer-la més capaç d’interpretar un entorn que ja és complex amb independència que vulguem reconèixer-ho o no.

[ASG] Per això, una part del discurs que avui s’està produint sobretot als Estats Units al voltant de la responsabilitat social, anomenada ASG o ESG en termes normatius, em sembla que pot tenir una conseqüència més profunda que la simple crítica a unes sigles. No es tracta només de qüestionar una regulació excessiva, una burocràcia determinada o una certa politització de la sostenibilitat, qüestions totes elles perfectament discutibles. El risc és fer el camí invers i començar a expulsar fora del perímetre empresarial qüestions que les empreses ja havien començat a integrar en la seva lògica de gestió.

Seria una manera de matar complexitat. En lloc d’entendre millor els impactes i decidir com gestionar-los, podem optar per declarar que determinades qüestions no són pròpiament empresarials i, per tant, deixar de considerar-les. Però la realitat no funciona així. Una empresa pot decidir que no vol parlar de sostenibilitat, de canvi climàtic, de comunitat o de drets humans; el que no pot decidir és deixar de tenir impactes sobre aquestes realitats.

Aquesta és la diferència entre considerar la sostenibilitat una agenda externa i entendre-la com una dimensió de la gestió. Quan una matèria entra de debò en el perímetre empresarial deixa de ser una obligació que algú imposa des de fora i passa a formar part del conjunt de variables amb què l’empresa procura crear valor, gestionar riscos, trobar oportunitats i assegurar la seva sostenibilitat futura. Això és el que ja ha passat en bona mesura amb la gestió ambiental i el que encara ha de passar amb altres dimensions de la responsabilitat social.

Per això potser la pregunta no és fins on s’han de ficar les empreses en sostenibilitat, sinó fins on la seva activitat ja hi està ficada i fins on són capaces d’incorporar aquesta realitat dins el seu perímetre de gestió. Fer veure que no hi som perquè no en volem parlar recorda massa aquella vella recomanació: «Haga como yo, no se meta en política». Però, parafrasejant una altra cèlebre frase, aquesta atribuïda a Galileo: i, tanmateix, generem impactes.

Cristóbal Colón, una empresa per donar sentit a la vida

2026-09-11T23:05:58.689+02:00

Ens ha deixat Cristóbal Colón, fundador de La Fageda, després d’una llarga malaltia. Amb ell desapareix la persona que va imaginar, impulsar i liderar durant més de quaranta anys un projecte empresarial i social que ha esdevingut un referent al nostre país i molt més enllà.

La Fageda va néixer d’una manera gairebé inversa a com acostumen a néixer les empreses. Normalment algú identifica una oportunitat de mercat, defineix un producte o servei, aconsegueix els recursos necessaris i finalment incorpora les persones que han de fer possible el negoci. En el cas de La Fageda, primer hi havia les persones: persones amb problemes de salut mental que sortien d’un entorn institucional i per a les quals calia trobar una activitat que permetés recuperar autoestima, responsabilitat, autonomia i sentit de pertinença. Després vindria la necessitat de trobar una activitat econòmica real que pogués ser viable i sostenible, i aquest ordre dels factors explica en gran part la singularitat del projecte.

Precisament perquè la finalitat era social, La Fageda havia de ser una bona empresa. No podia limitar-se a ser una activitat ocupacional amb aparença empresarial, sinó que havia de produir bé, vendre, competir, innovar i generar els recursos necessaris per garantir la continuïtat del projecte. Aquesta és una de les grans aportacions de Cristóbal Colón: haver entès que posar les persones al centre no vol dir rebaixar l’exigència empresarial, sinó tot el contrari, perquè la dignitat també passa perquè la feina sigui real, el producte sigui bo i l’aportació de cadascú tingui un valor efectiu.

Avui parlem molt de propòsit empresarial, de valor compartit, d’impacte social o d’empreses amb propòsit, però fa vint o trenta anys aquest llenguatge encara no formava part del corrent principal de la gestió empresarial. La Fageda ja funcionava d’acord amb aquests principis sense necessitat d’anomenar-los així. No havia creat una empresa i després s’havia preguntat què podia retornar a la societat, sinó que havia identificat un repte social i havia creat una activitat empresarial per donar-hi resposta. Per això sempre m’ha semblat un exemple tan potent per explicar que la responsabilitat social no és una capa que s’afegeix al negoci, sinó que pot formar part del mateix model d’empresa.

En el meu cas, la seva mort també em porta a repassar una part de la meva pròpia trajectòria professional vinculada a la responsabilitat social, perquè La Fageda ha estat durant molts anys una de les empreses que més he citat en articles, cursos i conferències, i també una organització amb la qual hem tingut l’oportunitat de col·laborar des de Vector5 en dinamitzacions i processos d’acompanyament. Em ve de gust explicar alguna anècdota o recordar alguna reflexió.

"Encantat de participar al costat de Danone, els estem agraïts de la publicitat que fan"

El 19 d’octubre del 2005 vaig dirigir a Barcelona una jornada sobre empresa responsable i competitivitat organitzada amb l’Associació per a les Nacions Unides, i vaig convidar en una mateixa taula Cristóbal Colón, per La Fageda, i un representant de Danone. Per convidar-los em vaig preocupar de preguntar a totes dues parts si aquella coincidència els podia generar alguna incomoditat, atès que en definitiva estàvem posant a la mateixa taula dues empreses que competien en el mercat dels iogurts.

En Cristóbal em va respondre amb tota naturalitat que no hi havia cap problema: nosaltres creixem gràcies a Danone; com més publicitat facin més gent consumirà iogurts, i com més gent hi hagi comprant Danone més n'hi haurà que en algun moment descobriran els nostres i es passaran a la Fageda! Per cert que des de Danone també em van dir que no hi havia inconvenient perquè La Fageda era aleshores tan petita que comercialment no els feia ni pessigolles. Sempre m’ha fet gràcia recordar aquella resposta perquè, amb els anys, segurament alguna pessigolla ja es va començar a notar. No perquè La Fageda hagués decidit competir frontalment contra les grans marques, sinó perquè havia anat consolidant un producte excel·lent, una reputació extraordinària i una estima social que provenia precisament de la coherència entre allò que era, allò que feia i allò que representava.

"Això de l'RSC és per a les empreses!"

Era el febrer del 2006, després d'haver-nos conegut un any abans, que vaig anar a la Fageda a dinar amb ell. Li vaig parlar d'RSE, quan jo feia dos anys que havia posat en marxa la iniciativa Responsabilitat Global. La seva resposta va ser amb aquell to contundent, vehement, d'home de caràcter "maño": això de l'RSC és per a les empreses! I va afegir: el que fem nosaltres surt dels valors, no de l'RSC. Encara que no fos una resposta tècnicament correcta, el relat era diàfan. En el fons, la Fageda sí que feia responsabilitat social, però va malparlar de les sigles per distanciar-se de les pràctiques amb poca autenticitat que començaven a fer algunes empreses i que sovint no eren més que filantropia si no greenwashing. Finalment el seu model va començar sostingut en el valors i un sentit immens de propòsit, i va anar prenent forma sistematitzant les polítiques i les accions, en el que és un model excel·lent de responsabilitat envers la societat en tots els cinc vectors d'impacte: persones, comunitat, medi ambient, economia i bon govern.

Lideratge, bonhomia i impacte

Uns anys més tard vaig convidar Cristóbal a participar en un curs en línia sobre responsabilitat social que dirigia a la Universitat Oberta de Catalunya. Era un luxe poder contrastar conceptes de gestió amb algú que havia construït una experiència empresarial tan singular, però el record que en conservo no és només el de les seves idees sinó especialment el de la persona. La seva bonhomia, la senzillesa i aquella manera tranquil·la d’explicar coses molt profundes sense necessitat de revestir-les de grans formulacions teòriques formaven part també de la seva manera d’exercir el lideratge.

Sovint associem el lideratge a persones amb una gran capacitat d’ocupar l’espai, de projectar autoritat o de generar seguiment a partir del carisma. Cristóbal representava una altra mena de lideratge, basat en una convicció profunda, una enorme perseverança i la capacitat de transformar una intuïció humana en una organització viable. Aquesta dimensió empresarial és important remarcar-la perquè les organitzacions amb missió social també necessiten estratègia, qualitat, innovació, sostenibilitat econòmica i capacitat per gestionar persones i complexitat. Les bones intencions no garanteixen bons resultats, i La Fageda ha sabut demostrar durant dècades que propòsit social i excel·lència empresarial no són conceptes contradictoris.

Els alumnes i assistents sempre quedaven sorpresos. El propi nom ja era un factor de sorpresa, amb anècdota inclosa per la seva part. I les paraules sempre punyents. Retallo de la nota de premsa del curs del 2007: “no pensàvem que crearíem un nou model d’empresa social. Tot i que hi ha més exemples d’empreses mercantils amb un objectiu social, La Fageda és un rar exemple d’empresa totalment integrada en el mercat capitalista però que funciona sota paràmetres socials, fins al punt que atenem totes les demandes de treball procedents de persones amb discapacitat psíquica o malaltia mental de la comarca de la Garrotxa”.

Parlar d'ell i de La Fageda en cursos i conferències sempre tenia un punt de màgia

Durant molts anys, quan feia conferències i cursos sobre responsabilitat social, sovint començava parlant de tres pimes catalanes: KH Lloreda, Cafès Novell i La Fageda. Ho feia deliberadament perquè permetia provocar una situació que, en aquell moment, resultava gairebé inversemblant. Una part de l’auditori esperava que, parlant de responsabilitat social, em referís a grans empreses multinacionals amb departaments d’RSC, memòries de sostenibilitat i potents polítiques de comunicació, sovint sota la sospita que tot plegat podia tenir una dimensió excessivament vinculada al màrqueting, a la reputació o fins i tot al que avui anomenem greenwashing. I jo començava parlant-los de tres pimes catalanes.

La tria no era casual. Volia mostrar que la responsabilitat social no depèn de la grandària de l’empresa ni de la capacitat per elaborar grans polítiques corporatives, sinó de la manera com l’organització incorpora els seus valors a la gestió i a la creació de valor. De fet, en les pimes sovint hi ha una connexió més directa entre els valors de la propietat o del lideratge i els valors de l’organització, i això permet percebre amb més nitidesa l’autenticitat del compromís. Però encara hi havia un element que sorprenia més els participants en aquells cursos: cap de les tres empreses explicava les seves pràctiques de responsabilitat social, gairebé les amagaven pel risc de mercat que suposaven.

Aquesta circumstància em permetia plantejar una reflexió que continuo considerant molt rellevant. En un moment en què la responsabilitat social sovint era percebuda sobretot des de la seva dimensió comunicativa, jo podia mostrar empreses que feien justament el contrari: tenien pràctiques d’un enorme interès però no consideraven necessari convertir-les en argument comercial. Era una responsabilitat viscuda abans que una responsabilitat explicada, i això contribuïa a donar credibilitat al cas i a trencar el prejudici segons el qual l’RSE havia de ser necessàriament una sofisticació pròpia de les grans corporacions.

Al llarg dels anys, les meves paraules sobre aquests casos van arribar a milers de persones, i recordo especialment la sorpresa de molta gent quan explicava què hi havia darrere aquells iogurts de La Fageda que ja coneixien o que consumien habitualment. Moltes persones coneixien perfectament el producte, però desconeixien que al darrere hi havia un projecte social d’aquesta magnitud. Aquesta descoberta sovint servia per introduir una reflexió més profunda sobre què vol dir crear simultàniament valor econòmic i valor social, i sobre com una empresa pot tenir una raó de ser que vagi més enllà de la simple obtenció de beneficis sense deixar de gestionar-se amb criteris empresarials.

Hi havia, a més, una raó molt significativa perquè La Fageda no hagués volgut explotar comercialment la seva dimensió social. No volien que els consumidors compressin els iogurts per pena ni que la discapacitat de les persones es convertís en recurs de màrqueting. En paraules del Cristóbal: no volien jugar amb la llagrimeta. Els productes s’havien de comprar perquè eren bons, perquè tenien qualitat i perquè podien competir perfectament al mercat, i aquesta opció comunicativa també formava part d’una determinada concepció de la dignitat.

Aquesta decisió sempre m’ha semblat especialment interessant perquè conté una gran coherència. Si vols posar en valor les capacitats de les persones i no les seves limitacions, no pots construir permanentment el relat comercial a partir de la discapacitat. Si vols que les persones se sentin part d’una empresa de veritat, el seu èxit no pot dependre de la compassió del consumidor. Amb els anys, naturalment, La Fageda ha anat explicant molt més el seu projecte i avui és àmpliament conegut, però aquella prudència inicial permet entendre que la dimensió social no havia estat concebuda com un atribut de marca sinó com la raó de ser de l’organització.

Ho he volgut explicar tècnicament. Però recordo sentir dins meu una emoció senzillament pel fet de parlar de La Fageda davant d'un auditori.

Faig Fageda

El darrer cop que ens vam veure i que vam parlar va ser fa poc més d'un any, a la jornada Faig Fageda que des de Vector5 vam tenir l’oportunitat de dinamitzar amb el conjunt de les persones treballadores. Aquella trobada tenia moltes dimensions, però d’alguna manera també va acabar prenent el caràcter d’un homenatge a la seva persona, perquè tots érem conscients de la situació delicada en què es trobava i que la malaltia estava avançada. Enmig d’aquella circumstància, però, Cristóbal va treure forces de flaquesa i va ser capaç d’adreçar-se a totes les persones de La Fageda amb un discurs intens i emocionant.

Aquella imatge em queda ara com un darrer record especialment significatiu. Una persona físicament afeblida per la malaltia, però encara amb la voluntat de ser-hi, de parlar a la seva gent i de transmetre alguna cosa més en un moment en què ell mateix era plenament conscient que entrava en la fase final de la seva vida. D’alguna manera, aquell discurs també era una expressió del lideratge que havia exercit durant tants anys: no un lideratge basat simplement a dirigir una organització, sinó a donar sentit a un projecte compartit i a crear una comunitat de persones que poguessin sentir-lo com a propi.

Aquest record també em fa pensar que un dels grans reptes de qualsevol organització que neix al voltant d’una persona amb una visió tan potent és aconseguir que el projecte pugui transcendir el fundador. Un propòsit no pot dependre permanentment del carisma o de la presència de qui el va formular, sinó que s’ha d’anar incorporant a la cultura, a les estructures, als processos de decisió i a la manera de fer de tota l’organització. La veritable consolidació del llegat es produeix quan la raó de ser continua viva encara que la persona que la va impulsar ja no hi sigui, i aquella jornada amb totes les persones de La Fageda tenia també, vista ara amb perspectiva, alguna cosa de transmissió del testimoni.

El reconeixement de Respon.cat a la trajectòria de lideratge compromès

El fundador i president de La Fageda va rebre el Reconeixement personal per la trajectòria en RSE en l'edició dels Premis Respon.cat 2018. Aquest guardó atorgat per Respon.cat va premiar la seva llarga dedicació al capdavant del projecte, destacant la seva feina per la inclusió laboral i la dignitat de les persones amb discapacitat o risc d'exclusió. Josep Santacreu i Bonjoch president de Respon.cat va indicar que

Colón va ser un visionari i va lluitar amb el seu equip de manera incansable per fer front a tots els impossibles i les moltes maltempsades. Anys després, el cas de la Fageda s’estudia a escoles de negoci internacionals. El fet de tractar-se d’un projecte social no ens ha d’ocultar la realitat d’un gran projecte empresarial. El fet de portar el compromís en el seu ADN no ha de treure mèrit a la gran aposta de responsabilitat social que han portat a terme. La Fageda abordarà els relleus al capdavant i seguirà amb nous reptes però la petjada del Cristóbal sempre serà una font d’inspiració tant per al seu sector com també per a totes les empreses que cerquin somnis impossibles. Gràcies per aquest testimoniatge de vida, per tanta humanitat i gràcies per ensenyar-nos el camí, Cristóbal!

Propòsit i llegat, sense gaire etiquetes...

Cristóbal Colón deixa, doncs, molt més que una empresa de productes lactis amb un gran reconeixement de marca. Deixa una manera d’entendre l’empresa i deixa la demostració pràctica que posar les persones al centre no està renyit amb competir, que una finalitat social no eximeix de ser empresarialment excel·lent, que generar beneficis és necessari per assegurar la sostenibilitat sense necessitat que el benefici es converteixi en la raó de ser, i que la responsabilitat social té més a veure amb com es fan les coses que no pas amb com s’expliquen.

Durant molts anys hem parlat de La Fageda com un exemple extraordinari de responsabilitat social i avui segurament la definiríem com una empresa amb propòsit. Però tinc la sensació que Cristóbal no necessitava gaire aquestes etiquetes, perquè havia partit d’una intuïció molt més elemental i alhora més profunda: totes les persones necessitem sentir que som útils, que la nostra feina té valor, que formem part d’un projecte i que la nostra vida té sentit. D’aquella intuïció va néixer La Fageda, i d’aquella empresa en queda un exemple que continuarà interpel·lant moltes altres organitzacions.

Aquest és el seu llegat, i per això el meu record és també d’agraïment. Per la bonomia, pel lideratge, per haver-nos donat un cas real que durant tants anys ens ha ajudat a explicar què pot arribar a ser una empresa quan el propòsit no és un eslògan sinó una raó de ser, i sobretot per haver demostrat amb fets que una altra manera de fer empresa no solament és possible, sinó que pot ser empresarialment reeixida i socialment transformadora. I, personalment, em queda també aquella darrera imatge de fa un any, parlant amb esforç davant la seva gent, encara transmetent sentit i emoció fins al final. Gràcies, Cristóbal.

Trump rebatejant el Llac Ontàrio m'ha recordat Felip V boig de ràbia contra Xàtiva

2026-08-28T18:36:19.612+02:00

Quan he vist el president Trump canviant el nom del Llac Ontario per Llac Amèrica amb aquesta arrogància que el caracteritza, el primer que m’ha vingut al cap és el que va passar ara fa 300 anys a l’altra punta del continent.

Felip V, malalt de ràbia contra la nació catalana i contra les constitucions que protegien el Principat de Catalunya i el Regne de València, va decidir reduir a cendres la població de Xàtiva per la seva lluita maulet i tot seguit va canviar el nom de l’illa de Xàtiva a Illa gran de la Terra de Foc.

Quan certes persones que ocupen posicions de poder se senten superiors als altres i al damunt coincideix que estan al capdavant de nacions que també se senten superiors a les altres es donen les condicions per poder perdre el món de vista, deixar de tenir sentit comú, creure que pots fer el que et dina la gana. I perdre el sentit del ridícul.

Però aprenguem de la història: qui perd els orígens perd la identitat, quan perdem la capacitat de plantar cara, de resistir, acabem oblidant el mal que ens van voler infringir. Avui pocs catalans saben que aquella fou l’illa de Xàtiva i per tant s’hi refereixen amb el nom que hi va posar Felip V, com també -i això és més lamentable- molts catalans malauradament es refereixen a Eivissa com Ibiza.

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

Paraules per comprendre i transformar: del blog als microvídeos

2026-08-28T12:32:15.126+02:00

«Estàs fet tot un influencer». Després de més de vint anys dedicat professionalment a la responsabilitat social, em resulta curiós que, des de fa un parell d’anys, moltes de les persones que em trobo iniciïn la conversa parlant-me dels microvídeos que publico a les xarxes. M’ho diuen persones que coneixen bé la meva activitat professional, però també d’altres amb qui fins ara potser només ens saludàvem. No em considero pas un influencer: tinc pocs seguidors, no pretenc monetitzar aquesta activitat ni convertir-la en una professió. Em reconec més aviat com un creador de continguts en català, principalment sobre sostenibilitat, responsabilitat social, cultura i desenvolupament sostenible.

Però aquesta petita notorietat en el meu entorn m’ha fet adonar d’un fet que trobo especialment valuós: la comunicació quotidiana a les xarxes pot obrir converses en la vida presencial, aproximar persones que abans amb prou feines es relacionaven i contribuir a teixir nous lligams en la comunitat. I també m’ha portat a reflexionar sobre per què una persona coneguda per una trajectòria professional determinada pot voler mostrar-se en públic amb altres registres: jugant amb les paraules, teatralitzant, fent broma o, senzillament, comunicant des d’una dimensió més espontània i personal.

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

De promotor de la responsabilitat social a creador de continguts en xarxes socials

Des de fa anys mantinc una activitat intensa de reflexió i divulgació al voltant de la responsabilitat social, el desenvolupament sostenible, l’ètica, el lideratge i els grans reptes que tenim com a societat. Ho faig des de la meva trajectòria professional, com a consultor i com a director de Respon.cat, però també a títol personal, compartint idees, inquietuds i mirades que sovint van més enllà de l’activitat estrictament vinculada a les organitzacions amb què col·laboro.

Els articles d’aquest blog continuen sent un espai privilegiat per desenvolupar reflexions amb una certa profunditat. Tanmateix, les xarxes socials permeten explorar altres formats, més àgils i directes, i mantenir una conversa continuada amb persones interessades en aquests àmbits.

En els darrers cinc anys, coincidint amb la pandèmia, crec que vaig a un ritme encara més forçat que abans i no tinc gaire temps per escriure totes les reflexions que voldria. Potser és per això que la meva vocació comunicadora ha fet via per altres viaranys: fer microvídeos em resulta molt fàcil i sobretot ràpid. Sovint els faig pel carrer, de manera improvisada, motivats per algun fet que he pogut observar. Intento editar el mínim per no haver-hi de destinar temps, però alhora això hi aporta el valor de la frescor.

«Mots responsables»: descobrir tot el que contenen les paraules

Una de les línies que ha anat prenent més força és «Mots responsables», una sèrie de microvídeos en què exploro l’origen i l’evolució de paraules vinculades a la responsabilitat social i als Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides.

Paraules com pau, ètica, sostenibilitat, responsabilitat, energia o pobresa formen part habitual del nostre llenguatge. Les utilitzem sovint en discursos, estratègies i compromisos, però no sempre ens aturem a pensar què volen dir realment, d’on provenen o quins matisos han anat adquirint amb el pas del temps.

L’etimologia ens permet anar a l’arrel dels mots i, en molts casos, descobrir-hi significats que havien quedat amagats per l’ús quotidià. També ens ajuda a comparar-los amb paraules germanes d’altres llengües i a entendre millor les idees i les visions del món que hi ha al darrere.

No es tracta, doncs, d’una curiositat merament lingüística. Comprendre millor les paraules també ens ajuda a pensar millor la realitat i a actuar-hi amb més consciència. Si volem transformar les organitzacions i la societat, necessitem saber què volem dir quan parlem de responsabilitat, propòsit, sostenibilitat, compromís o impacte.

Reflexions breus per a reptes profunds

Al costat de «Mots responsables», també publico microvídeos i reflexions personals sobre qüestions d’actualitat, comportaments socials, cultura, llengua, lideratge i altres temes que poden ajudar-nos a interpretar els canvis que vivim.

Són aportacions breus, però procuro que no es quedin en la superfície. M’interessa formular preguntes, descobrir connexions poc evidents i oferir punts de vista que ens ajudin a revisar idees que massa sovint donem per descomptades.

Les xarxes socials tendeixen a premiar la rapidesa i la simplificació. El repte és aprofitar-ne l’agilitat sense renunciar al rigor, al sentit crític ni a la complexitat que requereixen els grans reptes socials i ambientals.

També podem comunicar des del somriure

Algunes persones potser se sorprenen de veure que algú conegut principalment per la seva activitat com a consultor o com a director d’una organització empresarial aparegui a les xarxes rient, fent broma, explicant algun acudit o teatralitzant una situació. En molts dels vídeos, el punt de partida pot ser lúdic, quotidià o fins i tot aparentment poca-solta, encara que després el relat acabi conduint cap a una reflexió sobre el desenvolupament sostenible, la llengua, la cultura o el bé comú.

No ho visc com una contradicció ni tampoc sento la necessitat de justificar-ho. Al contrari: considero positiu que les persones que exercim responsabilitats professionals puguem aprofitar els nous canals que la societat i la tecnologia posen al nostre abast per mostrar-nos amb més amplitud i naturalitat.

Les persones som més que el nostre càrrec, la nostra especialització o les competències per les quals se’ns reconeix professionalment. També som la manera com mirem el món, com ens relacionem, com comuniquem, com juguem amb les paraules, com abordem les dificultats i com fem aflorar capacitats que potser no tenen cabuda en els formats professionals més convencionals.

Evidentment, això no vol dir confondre els papers ni diluir les responsabilitats. Vol dir entendre que el rigor no està renyit amb l’humor, que la professionalitat no exigeix impostació i que la credibilitat també pot construir-se des de l’espontaneïtat, la proximitat i la capacitat de riure. De vegades, una idea plantejada amb un somriure pot obrir una reflexió que un discurs massa formal no hauria aconseguit provocar. O també quan cal per fer propostes o fer notar allò que no funciona prou bé. He estat especialment crític amb Rodalies i es veu que va tenir molt ressò la crítica al forat inviable dels nous contenidors d'orgànic de Vilanova.

Penso que és bo que cadascú, si li ve de gust, pugui explorar aquests registres sense quedar reclòs en el personatge professional que els altres li han atribuït. Les xarxes poden afavorir una presentació més completa, humana i natural de les persones, sempre que s’hi actuï amb responsabilitat i coherència.

En el meu cas, aquesta activitat també respon a la voluntat de generar continguts en català i de fer present la nostra llengua en els nous formats de comunicació. I, alhora, d’aprofitar aquests formats per parlar —amb rigor, però no necessàriament amb solemnitat— de sostenibilitat, responsabilitat, cultura, desenvolupament sostenible i bé comú.

Perquè es pot parlar de coses serioses sense haver de posar-se seriós tota l’estona.

On em podeu seguir

Si us interessen aquestes reflexions, podeu seguir-me als diferents canals:

Podeu trobar un recull de mots en aquesta entrada del blog on estan ordenats per ODS:
Josep Maria Canyelles va publicant microvídeos sobre paraules incloses en els Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides

Us convido a seguir aquests canals, compartir els continguts que us resultin suggeridors i fer-hi arribar comentaris, preguntes o propostes de noves paraules. Perquè les paraules no són innocents: expressen com entenem el món i també poden ajudar-nos a transformar-lo.

Uns segons sota l’ombra de la Lluna. Crònica personal de l'eclipsi

2026-08-28T08:01:00.000+02:00

L’eclipsi total de Sol del 12 d’agost de 2026 va superar totes les meves expectatives.
I avui m'he llevat amb l'eclipsi de Lluna a la finestra de casa. Amb el cicle acabat, deixo unes notes personals de record.

A mi sempre m’ha agradat l’astronomia i, per tant, ja sabia que seria un moment especial. Havia llegit sobre el fenomen, havia mirat simulacions, havia escoltat explicacions i havia intentat imaginar com seria. Però una cosa és comprendre intel·lectualment què passa durant un eclipsi i una altra de molt diferent és trobar-t’hi al davant.

Perquè un eclipsi total no és només una cosa que es veu. És una cosa que succeeix al teu voltant. Canvia la llum, canvia el paisatge i canvia per uns instants la manera com perceps el lloc on ets. Però sobretot et connecta amb dimensions molt més grans, astronòmiques, i amb la vivència humana del tals fenòmens, l'emoció de com les podrien haver viscut els nostres avantpassats.

Una experiència compartida des de Vilanova

Vaig tenir la sort de viure-ho des de Vilanova i la Geltrú i de fer-ho al costat d’un grup d’amistats. Això també forma part inseparable del record.

Els fenòmens astronòmics ens recorden la nostra petitesa, però no necessàriament ens fan sentir sols. Al contrari: poder contemplar-los amb altres persones els converteix en una experiència profundament humana. Érem uns quants éssers diminuts, en un punt molt concret de la Terra, mirant plegats com la Lluna ocultava el Sol.

Hi havia alguna cosa d’alegre en aquella expectació compartida. Una alegria que no provenia d’haver aconseguit res ni d’haver adquirit res, sinó simplement de ser-hi. D’haver coincidit en aquell lloc i en aquell instant. D’haver tingut un cel prou net. D’haver pogut aixecar la mirada i deixar-nos sorprendre.

Des de Vilanova, la totalitat va durar aproximadament deu segons, ben poca cosa, i tanmateix poden contenir una experiència que quedarà guardada tota la vida.

Potser hi haurà altres eclipsis. Potser tindrem ocasió de tornar-ne a veure algun des d’un altre indret, però no des del nostre país. Ha estat l'eclipsi de la nostra vida, i no es repetirà. No es repetiran aquella tarda, aquell cel, aquella llum, aquell grup d’amistats ni la persona que cadascú de nosaltres era en aquell moment. Va ser una experiència única no només en el sentit astronòmic, sinó en el sentit més profund de la paraula: irrepetible.

Preparar-se per mirar i no tenir temps de mirar res

Jo havia llegit que, durant la totalitat, la percepció dels colors podia canviar. Quan disminueix bruscament la llum, la nostra visió es desplaça progressivament de la visió diürna, dominada pels cons de la retina, cap a una visió més crepuscular, en què guanyen pes els bastons. En aquestes condicions, els vermells tendeixen a perdre intensitat, mentre que els verds i els blaus poden semblar relativament més vius. És el que es coneix com a efecte Purkinje.

Em va fer gràcia preparar-me per observar-ho i em vaig posar expressament roba de color verd. Volia veure si, quan desaparegués la llum directa del Sol, el verd adquiria més força mentre els tons vermells s’apagaven. Però no vaig tenir temps de mirar-ho. Quan intentes comprendre què està passant, ja s’ha acabat.

Tampoc no vam tenir temps de comprovar si els moixons havien deixat de cantar, si algun animal havia canviat de comportament o si es produïa aquell silenci sobtat que sovint es descriu durant els eclipsis. Segurament, per observar tots aquests efectes, caldria una totalitat més llarga, una certa disciplina i potser repartir-se les tasques: una persona mirant els colors, una altra escoltant els ocells, una altra observant l’horitzó. Però nosaltres no estàvem fent un experiment. Estàvem vivint un eclipsi.

I potser va estar bé que fos així. De vegades, la voluntat de registrar-ho tot ens impedeix experimentar allò que està passant. Aquells segons no van ser suficients per analitzar el fenomen, però sí per quedar-ne commogut.

No es va fer de nit

Una de les coses que més em van sorprendre va ser que no es fes tan fosc com m’havia imaginat. Havia sentit que de sobte es faria de nit. Potser en indrets situats més a prop del centre de la franja de totalitat, amb una durada més llarga i amb el Sol més alt, la sensació és més rotunda. Però des de Vilanova no vaig percebre una nit completa.

Hi ha una explicació física. Nosaltres érem dins de l’ombra de la Lluna, però aquella ombra ocupava només una franja limitada de la superfície terrestre. Al nostre voltant, més enllà de la zona de totalitat, l’atmosfera continuava il·luminada pel Sol. Una part d’aquella llum ens arribava lateralment des de l’horitzó.

A més, l’eclipsi es produïa amb el Sol molt baix. La llum del crepuscle i la llum procedent de les regions situades fora de l’ombra impedien que el cel es convertís en una nit tancada. Era com si ens trobéssim sota una gran ombra mòbil, envoltats a la distància per una atmosfera que continuava rebent la llum solar.

La Lluna tampoc no em va semblar negra

També m’havia imaginat la Lluna com un cercle absolutament negre, un forat perfecte obert al mig del cel. Però no és així com la recordo. El disc lunar em va semblar més aviat grisós, fins i tot glauc: un color difícil de fixar, situat entre el gris, el blau verdós i una certa qualitat cendrosa.

És possible que aquesta percepció fos causada, en part, pels efectes de contrast. La Lluna estava envoltada per la corona solar, molt més clara, mentre que el cel conservava tonalitats blavoses, violàcies i crepusculars. La nostra vista, a més, no havia tingut temps d’adaptar-se completament a la foscor. En aquestes condicions, un objecte gairebé negre pot ser percebut com a gris o adquirir tonalitats influïdes pels colors que l’envolten.

Però també hi ha una altra explicació que em resulta especialment bonica: la Lluna no estava en una foscor absoluta. Durant un eclipsi solar, la Lluna es troba en fase nova. La cara orientada cap a la Terra no rep directament la llum del Sol. Però rep llum reflectida per la mateixa Terra: el que anomenem llum cendrosa o claror terrestre.

Des de la Lluna, en aquell moment, la Terra es veuria gairebé plena. És cert que una petita part de la superfície terrestre estava coberta per l’ombra lunar, però la major part del planeta continuava il·luminada pel Sol. Els núvols, els oceans, els continents i l’atmosfera reflectien una part d’aquella llum cap a la Lluna. Després, una fracció encara més petita tornava de la Lluna fins als nostres ulls.

La claror terrestre és molt feble i probablement no explica tota sola el color que vaig percebre. En fotografies de gran rang dinàmic pot arribar a revelar alguns detalls de la superfície lunar, però a ull nu queda fàcilment dominada per la brillantor de la corona i pels efectes atmosfèrics. Segurament, aquell color glauc era el resultat d’una combinació: una mica de llum cendrosa, la corona solar, la claror del cel, l’adaptació incompleta de la vista i els efectes de contrast.

Però m’agrada pensar que, fins i tot en aquell moment d’ocultació, la llum continuava circulant entre els astres. El Sol il·luminava la Terra; la Terra enviava una part d’aquella llum cap a la Lluna, i la Lluna ens en retornava una fracció minúscula.

Una agulla de cap vermella

El detall que més em va sorprendre va ser una petita llum vermella situada aproximadament cap a la posició de les nou del disc lunar: la protuberància solar. Gràcies a les limitacions de la meva visió, el que vaig veure va ser no una forma allargada com he vist a les fotos, sinó una bola rodona com si fos el cap d’una agulla: una petita esfera vermella, perfectament definida, enganxada al cercle fosc de la Lluna.

Les protuberàncies són grans estructures de plasma solar, molt més fredes i denses que la corona que les envolta, sostingudes pels camps magnètics del Sol. Durant un eclipsi total poden aparèixer al marge del disc solar com petits punts, arcs o llengües d’un vermell intens. Aquest color vermellós prové sobretot de l’emissió de l’hidrogen.

Una fulguració solar, en canvi, és una alliberació sobtada i molt intensa d’energia. Pot estar relacionada amb les regions on hi ha protuberàncies, però no és exactament el mateix fenomen. Per tant, el petit cap d’agulla vermell que vaig veure no havia de ser necessàriament una fulguració: probablement era una protuberància que sobresortia del Sol i que la Lluna, en ocultar la superfície molt més brillant, ens permetia contemplar.

Vista des de la Terra, semblava una piloteta minúscula. Però aquesta és una de les trampes de l’escala astronòmica. Una estructura que als nostres ulls era només el cap d’una agulla podia tenir unes dimensions comparables a les de la Terra o potser diuen que com quatre Terres.

Aquell punt vermell va ser, per a mi, una de les imatges més poderoses de l’eclipsi. Al costat de la geometria perfecta del cercle lunar, de la corona blanca de la corona de diamant, de les perles de Baily... apareixia aquella gota vermella, viva, com una petita brasa adherida a la vora de l’ombra.

Una coincidència astronòmica extraordinària

Els eclipsis totals són possibles gràcies a una coincidència fascinant. El Sol és unes quatre-centes vegades més gran que la Lluna, però també es troba aproximadament quatre-centes vegades més lluny. Això fa que, vistos des de la Terra, tots dos astres tinguin una mida aparent molt semblant.

La coincidència no és eterna. La Lluna s’allunya lentament de la Terra i, en un futur molt llunyà, ja no tindrà una mida aparent suficient per ocultar completament el Sol. Vivim, doncs, en una etapa de la història del sistema Terra-Lluna en què els eclipsis totals encara són possibles.

A aquesta coincidència n’hi podem afegir moltes més: que la franja de totalitat passés per casa nostra; que des de Vilanova encara disposéssim d’aquells segons; que l’horitzó fos visible; que no hi hagués núvols que ens ho impedissin; que fóssim allà en aquell moment i que existissin éssers conscients capaços d’observar el fenomen, comprendre’n una part i emocionar-s’hi. Potser aquesta última coincidència és la més extraordinària de totes: que una petita part de l’univers hagi adquirit ulls per mirar la resta de l’univers. Durant uns segons, nosaltres érem aquests ulls.

Per cert, que aquest ha estat un eclipsi dels Països Catalans: les Illes i bona part de Catalunya i del País Valencià.

L'eclipsi total a Catalunya es va veure a la Catalunya Nova. Pensant que els de la Catalunya Vella tenen més tendència a anar cap amunt que no a baixar cap al Penedès, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre... ja va anar bé que els designis astronòmics els comuniquessin que el Sud també existeix ;) Això no treu que no sentís bixomets pel fet que el Govern del meu país es desplacés al Sud per fer la "inauguració" de l'eclipsi.

La dificultat d’entendre la indiferència

Precisament per tot això, em va costar entendre que algunes persones prescindissin completament del fenomen. Com si es tractés d’una campanya de màrqueting, d’una moda imposada o d’una acció gregària provocada pels mitjans de comunicació.

Puc entendre que algú no tingués visibilitat. Puc entendre que no li vingués de gust desplaçar-se a un altre poble o que no pogués reorganitzar la jornada. Puc entendre la prudència davant dels possibles danys oculars, perquè durant tota la fase parcial era imprescindible fer servir protecció homologada. I puc entendre, naturalment, que no tothom tingui el mateix interès per l’astronomia.

També he llegit persones que deien que prefereixen la cultura, les relacions humanes o altres experiències més properes. Fins i tot hi ha qui va interpretar l’ocultació del Sol en termes simbòlics o esotèrics, com una disminució de la llum, de l’energia o de la consciència.

Totes aquestes mirades poden formar part de la diversitat humana. Però no crec que hàgim d’escollir entre la cultura, les persones i el cosmos. Contemplar un eclipsi no ens allunya de la condició humana. Ben al contrari: l’admiració davant del cel forma part de totes les cultures i ens acompanya des de molt abans que existís la paraula astronomia.

Tampoc no crec que deixar-se sorprendre sigui una forma de gregarisme. Que moltes persones vulguin contemplar simultàniament un fenomen extraordinari no el converteix en una moda artificial. Hi ha experiències que compartim perquè algú ens les imposa, però n’hi ha d’altres que compartim perquè valen la pena. I aquesta en valia molt la pena.

Respecto que algú decidís no mirar. Però confesso que em costa entendre la resistència a dedicar uns minuts a un dels espectacles més extraordinaris que ens poden oferir els astres. Sobretot perquè no calia creure en res, comprar res ni adherir-se a res. Només calia protegir-se adequadament els ulls, esperar i mirar. Després, si calia, ja vindrien les crítiques. Però em sembla que ningú no ha dit que no va cobrir les expectatives... i mira que sempre hi ha gent per tot.

Dues setmanes després, eclipsi de Lluna!

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

He esperat a publicar aquestes notes a poder posar alguna cosa sobre l'eclipsi de Lluna, que és habitual que tingui lloc un parell de setmanes encabat. Sense la majestuositat de l'altre, aquest eclipsi també m'ha sobtat. La Lluna de sang, com es coneix, sembla una bola suspesa en el firmament. En el meu cas, la màgia ha estat llevar-me i, encara amb els ulls a mig obrir, trobar-me la Lluna enmig de la finestra del dormitori. Això sí que és un bon dia, Lluna!

L’alegria d’haver-hi estat

Passats els dies, el record que em queda és sobretot d’agraïment. Agraïment per haver tingut un cel favorable. Per haver pogut veure la corona, aquella claror glauca i el petit cap d’agulla vermell. Per haver sentit com el paisatge canviava de naturalesa durant uns instants. Per haver-ho viscut des de Vilanova. I, sobretot, per haver pogut compartir-ho amb amistats.

Hi ha instants que duren molt poc, però que eixamplen el temps interior. Aquells segons van passar massa de pressa per mirar la roba verda, escoltar els moixons o analitzar tots els colors. Però van ser suficients per deixar una empremta. Potser no ho vaig poder observar tot. Potser no vaig entendre tot el que veia. Potser alguns detalls van ser reals i d’altres van ser construccions de la meva percepció, sorpresa davant d’una llum que no havia vist mai. Però hi vaig ser. Hi érem.

Durant deu segons, l’ombra de la Lluna va passar per damunt nostre, el Sol va mostrar allò que habitualment manté ocult i el món va adquirir una claror que no pertanyia ni al dia ni a la nit. El cosmos va complir. I amb escreix.

[ARTICLE] ODS als ajuntaments: governança real més enllà dels colors

2026-08-20T19:29:29.400+02:00

Vector5 vam intervenir a la jornada de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) sobre com els municipis poden alinear les polítiques amb els ODS. Vector5 portem anys treballant intensament amb governs locals en el desplegament de l’Agenda 2030, acumulant l’experiència més gran del sector en l’aterratge real d’aquest marc en ens locals.

Ens trobem a menys de cinc anys del 2030 i aquesta pregunta esdevé especialment rellevant ja que les dades globals no conviden a l’autocomplaença. En alguns indicadors clau s’ha retrocedit, i en molts altres el progrés és clarament insuficient. L’Agenda 2030 ja no és una promesa de futur: és un balanç en construcció, amb llums i ombres.

Hem titulat aquesta reflexió “més enllà dels colors” en un doble sentit. Més enllà de les ideologies però també més enllà de la retòrica de vestir millor el discurs. La pregunta és doncs per què ens han de servir ara mateix els ODS.

Més enllà dels colors ideològics

Observem un cert desgast del relat. Algunes organitzacions —incloses empreses que són molt compromeses amb el desenvolupament sostenible— han reduït la seva visibilitat en aquest àmbit, sovint per la percepció que el marc s’ha polititzat o que ha quedat atrapat en dinàmiques ideològiques. També hi ha governs i institucions que en qüestionen obertament el sentit.

L’Agenda 2030 no és una agenda ideològica ni un programa de govern concret. Va ser aprovada per tots els països com a gran full de ruta compartit, que fixa uns principis rectors sobre els grans reptes de la humanitat. Precisament la seva força rau en aquest caràcter ampli i inclusiu: no diu exactament què ha de fer cada govern, sinó cap on convé avançar. A partir d’aquí, cada institució, cada govern i cada realitat territorial hi ha de projectar les seves prioritats, els seus ritmes i les seves opcions polítiques. Això és, de fet, el que dona sentit democràtic a l’Agenda 2030.

No ens distraguem pels anti 2030, els que han vist una oportunitat per aixecar-hi una bandera en contra. És cert que costa rebatre les falses acusacions que fan servir ja que en un món de fakenews la prova del cotó no aplica dins la seva bombolla. Però ens cal l’Agenda 2030 per obligar a pensar més enllà del curt termini i de la mirada de campanar. I a integrar mirades i a abordar problemes que, en gran mesura, són compartits per tothom. L’Agenda 2030 és més necessària que mai.

Més enllà dels colors de les icones

Els ODS han entrat de ple en el llenguatge institucional. En aquest darrer lustre sobretot. Formen part de plans, presentacions, jornades, memòries i declaracions públiques. Han assolit centralitat. I això, sens dubte, és positiu. Però cal insistir que alinear les polítiques amb els ODS no pot consistir a posar etiquetes de colors al que ja fem. No pot ser un exercici retrospectiu de traducció estètica. No n’hi ha prou amb agafar un pla de mandat, buscar correspondències i presentar-lo com si ja estigués plenament alineat amb l’Agenda 2030.

Una cosa és comunicar millor el que un ajuntament ja fa, i una altra molt diferent és deixar que el marc dels ODS interpel·li de debò la manera de governar. El valor dels ODS no és decoratiu. El seu valor és metodològic, polític i transformador. Haurien d’ajudar a ordenar prioritats, a detectar incoherències, a connectar polítiques disperses, a mesurar millor, a retre comptes i a pensar el municipi amb una mirada més integrada.
Eina de transformació

Justament perquè ja són a tot arreu, toca fer una pregunta menys còmoda. Serveixen realment per transformar l’acció pública o han esdevingut, en massa casos, una gramàtica elegant del bonisme institucional? Ho diem així perquè el risc és real. I en el món local aquest risc encara es veu més clar.

Els municipis són la primera línia de la realitat. És on els grans reptes globals deixen de ser enunciats i prenen forma concreta. El canvi climàtic és urbanisme, ombra, aigua, energia, vulnerabilitat. La cohesió social és habitatge, soledat, desigualtat, convivència, barris. La qualitat democràtica és transparència, participació útil, escolta, confiança.

Els municipis ja fan moltes coses alineades amb l’Agenda 2030. I difícilment en faran moltes més, perquè els recursos no creixeran de manera significativa. Ho afirmem des de l’experiència acumulada treballant amb ajuntaments. Per tant, el repte no és tant fer més, sinó fer millor, amb més coherència, més impacte i més capacitat de priorització.

I és aquí on, paradoxalment, el moment actual esdevé una oportunitat. Perquè si deixem de veure els ODS com una agenda “nova” que cal desplegar, podem començar a entendre’ls com una eina per abordar millor alguns dels grans reptes estructurals de l’administració local: la transversalitat i l’impacte.

Agenda 2030: inductora de la transversalitat

L’ODS 17 ens convida a les aliances externes i internes, entenent aquestes últimes com la transversalitat, la coherència integral de les polítiques.

La transversalitat és un dels grans reptes no resolts de l’administració local des dels seus inicis en la configuració moderna dels anys vuitanta. S’ha avançat en coordinació, en espais compartits, en cultura organitzativa, però els compartiments estancs continuen sent una realitat. En aquest sentit, l’Agenda 2030 pot actuar com una palanca útil, no perquè aporti una solució màgica, sinó perquè obliga a mirar els problemes de manera interconnectada. Quan es treballa bé, els ODS no permeten abordar l’habitatge, la mobilitat o l’acció social de manera aïllada, sinó que exigeixen una lectura sistèmica que, en el fons, és el que fa anys que sabem que caldria fer.

I encara hi ha una qüestió de fons: els ODS no són només una agenda per a l’administració, sinó una agenda per al conjunt de la societat i tots els actors hi ha de tenir un paper proactiu i compromès. Els ajuntaments hi poden tenir un paper molt rellevant, des de les polítiques públiques i la sensibilització, però sense oblidar que hi pot haver actors privats amb un sentit de propòsit i un nivell de compromís tant o més elevat. Per això, el desenvolupament sostenible no es construeix des d’un despatx ni des d’una regidoria aïllada. Cal corresponsabilitat, aliances, complicitats territorials.

Agenda 2030: inductora de l’impacte

Governar vol dir cada vegada més abordar la complexitat. En aquest sentit, treballar les aliances no pot ser només una manera de millorar la relació amb els grups d’interès. I per això cal superar compartiments estancs: vincular cohesió social, canvi climàtic, desenvolupament econòmic i bon govern. Vol dir entendre que les polítiques públiques no s’han de valorar només per la seva intenció sinó pels seus impactes.

Per això, l’altre gran resultat que l’Agenda 2030 ens hauria de deixar com a herència és l’orientació a l’impacte. Les Administracions tenen una orientació consubstancial a les normes i procediments, que no hauria de plantejar-se com a alternativa a l’impacte. El compliment normatiu i la burocràcia no haurien de ser excusa de l’impacte nul d’algunes polítiques.

Vector5: la major experiència en Agenda 2030 a Catalunya

Vector5 hem treballat amb una base molt àmplia d’ens locals. Hem format més de 150 ajuntaments en Agenda 2030 i hem acompanyat processos de diagnosi, alineament i desplegament en múltiples municipis, així com projectes amb diputacions i altres institucions supramunicipals. A més, som empresa homologada per la Diputació de Barcelona per a la prestació de serveis d’assessorament en Agenda 2030 als ens locals, fet que reforça la solvència tècnica i el reconeixement institucional del nostre treball. Aquesta experiència acumulada —en contextos molt diversos— ens ha permès identificar patrons, ajudar a localitzar, a integrar en la pròpia gestió i característiques singulars de cada ens, abordar dificultats recurrents i també proposar bones pràctiques que funcionen. I sobretot, ens ha confirmat una idea clau: els ODS només generen valor quan deixen de ser un projecte i passen a formar part de la manera de gestionar.

Ens acostem al 2030. A partir del 2027 abordarem el darrer mandat municipal del període. I, arribats en aquest punt, el repte ja no és tant adherir-se al marc, sinó demostrar si ha servit per millorar i com pot encara ajudar a governar millor, a prioritzar amb més criteri i a generar més impacte. Aquesta és la veritable prova per aquests propers anys, perquè els ajuntaments no necessiten més marcs: necessiten millors eines per afrontar els reptes actuals i alguns que venen de lluny.

En aquesta línia, des de Vector5 estem començant a transformar l’experiència acumulada en el treball amb governs locals en iniciatives que ajudin els ajuntaments a avançar amb més potencial d’impacte. En concret, estem impulsant una proposta gratuïta als ens locals que vulguin fer un pas més enllà, basada en una diagnosi àgil sobre com aborden la transversalitat. Abordar el repte de la transversalitat pot ser una de les grans oportunitats per obrir una reflexió estructurada, amb mirada de futur, com a pas previ per incrementar l’impacte, en un moment clau per preparar els propers cicles de govern.

Josep Maria Canyelles i Pastó / Mercè Casals i Martínez

Equip de Responsabilitat Social i Desenvolupament Sostenible de Vector5.cat

Quants plans pot tenir un ajuntament? Transversalitat, Agenda 2030 i impacte

2026-08-20T18:36:43.849+02:00

Tenia pendent de compartir-vos aquesta reflexió arran d’una intervenció que vaig fer des de Vector5 en una trobada internacional, parlant de l’acompanyament a l’Ajuntament de Mataró, amb el suport de la Diputació de Barcelona. Sovint treballem amb l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible, però en aquesta ocasió vam poder fer un pas més: analitzar el conjunt dels plans i acords municipals des d’una perspectiva transversal. La transversalitat de les polítiques públiques forma part de la mateixa lògica de l’Agenda 2030, en la mesura que aquesta reclama coherència entre polítiques, però sobretot és un repte pendent des dels inicis dels ajuntaments democràtics. Tant de bo el nou mandat municipal que sorgirà de les eleccions de 2027 permeti abordar amb decisió aquest repte, que és alhora polític, tècnic i organitzatiu i que, en darrer terme, ens parla de dues qüestions fonamentals: eficiència i impacte.

Quants plans pot tenir un ajuntament? I, sobretot, com fem que tots treballin en una mateixa direcció?

Aquesta va ser la pregunta amb què vaig obrir la meva intervenció el 21 d’abril de 2026, a Barcelona, en la trobada europea del projecte SUP4SUD – Strategic Urban Planning for Sustainable Development, en el marc d’Interreg Europe. Vector5 hi vam ser convidats pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) per compartir l’experiència de Mataró en la integració dels ODS en la planificació estratègica municipal.

La intervenció partia d’una experiència concreta: l’acompanyament de Vector5 a l’Ajuntament de Mataró per analitzar l’alineament de la planificació municipal amb l’Agenda 2030, un procés liderat per Mercè Casals, de Vector5, amb el suport de la Diputació de Barcelona.

A Mataró vam analitzar 69 plans i acords municipals, a més de projectes estratègics i altres actuacions.

I la conclusió és rellevant per a molts ajuntaments: el repte no és necessàriament fer més plans, sinó aconseguir que els que ja existeixen funcionin com un sistema.

L’Agenda 2030 ens permet precisament fer aquesta lectura transversal: identificar com es relacionen les diferents polítiques, quines prioritats comparteixen, on hi ha solapaments o buits i com contribueixen als grans reptes de ciutat. En el cas de Mataró, vam treballar amb una metodologia que combina mapatge de la planificació, alineament amb les fites dels ODS, participació dels equips municipals, vinculació amb el pressupost i eines per a la governança i el seguiment.

Perquè una suma de bons plans no genera automàticament un bon sistema de governança.

Aquest és també un dels grans reptes que observem des de Vector5 en l’acompanyament a les administracions locals: avançar de la planificació sectorial cap a una governança més transversal, capaç de connectar polítiques socials, ambientals, econòmiques, territorials i de bon govern.

Els reptes de les ciutats ja són transversals. La manera de governar-los també ho ha de ser.

I aquí l’Agenda 2030 —en diàleg amb instruments integradors com les agendes urbanes— pot ser molt més que un marc d’alineament: pot esdevenir una palanca per governar millor la complexitat i generar més impacte.

🎥 Al vídeo comparteixo un fragment de la intervenció a SUP4SUD.

How Many Plans Can a Municipality Have? Cross-Cutting Governance, the 2030 Agenda and Impact

2026-08-20T17:36:00.000+02:00

I had been meaning to share this reflection following a presentation I gave on behalf of Vector5 at an international meeting, where I spoke about our work supporting Mataró City Council, with the support of Barcelona Provincial Council. We often work with the 2030 Agenda and the Sustainable Development Goals, but on this occasion we were able to take a step further: analysing the full set of municipal plans and agreements from a cross-cutting perspective. Policy coherence and cross-cutting approaches are embedded in the very logic of the 2030 Agenda, but they also represent a challenge that has remained unresolved since the early days of democratic local government in Spain. Hopefully, the new municipal term that will emerge from the 2027 local elections will provide an opportunity to address this challenge more decisively. It is simultaneously a political, technical and organisational challenge and, ultimately, it comes down to two fundamental issues: efficiency and impact.

How many plans can a municipality have? And, above all, how can we make sure they all work in the same direction?

This was the question I used to open my presentation on 21 April 2026, in Barcelona, at the European meeting of SUP4SUD – Strategic Urban Planning for Sustainable Development, an Interreg Europe project. Vector5 was invited by the Barcelona Metropolitan Strategic Plan (PEMB) to share Mataró’s experience of integrating the SDGs into municipal strategic planning.

The presentation drew on a specific experience: Vector5’s work with Mataró City Council to analyse the alignment of municipal planning with the 2030 Agenda, a process led by Mercè Casals, from Vector5, with the support of Barcelona Provincial Council.

In Mataró, we analysed 69 municipal plans and agreements, together with strategic projects and other relevant actions.

The conclusion is highly relevant to many local governments: the challenge is not necessarily to create more plans, but to make the plans that already exist work as a system.

The 2030 Agenda provides us with a framework for precisely this kind of cross-cutting analysis: understanding how different policies relate to one another, which priorities they share, where overlaps or gaps exist, and how they contribute to the major challenges facing the city. In Mataró, we applied a methodology combining the mapping of municipal planning, alignment with SDG targets, engagement with municipal teams, links to public spending, and tools for governance and monitoring.

Because a collection of good plans does not automatically result in a good governance system.

This is also one of the major challenges we encounter at Vector5 when supporting local governments: moving from sectoral planning towards more cross-cutting governance, capable of connecting social, environmental, economic, territorial and good governance policies.

The challenges facing our cities are already interconnected. The way we govern them needs to be interconnected too.

This is where the 2030 Agenda — in dialogue with integrated frameworks such as Urban Agendas — can become much more than an alignment framework. It can serve as a lever to govern complexity more effectively and generate greater impact.

🎥 The video features an excerpt from my presentation at SUP4SUD.

Presentació de la Memòria Econòmica de Catalunya 2025

2026-06-26T10:35:10.967+02:00

La Memòria Econòmica de Catalunya 2025 constata un creixement més equilibrat de l’economia catalana, amb millores en productivitat i ocupació, però també alerta de les tensions que afecten el benestar de les llars, especialment per la inflació i l’accés a l’habitatge.

Ahir vaig assistir ahir a la presentació de la Memòria Econòmica de Catalunya 2025, elaborada per les Cambres de Comerç de Catalunya, que va tenir lloc a la Llotja de Mar. L’acte va comptar amb la participació de Josep Santacreu i Bonjoch, president del Consell General de Cambres de Catalunya; Carme Poveda, directora de la Memòria Econòmica de Catalunya; i Oriol Amat, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i col·laborador de la publicació.

La Memòria assenyala que Catalunya ha registrat el 2025 un creixement del PIB del 2,7%, per sobre de la zona euro, i un increment del PIB per habitant de l’1,6%. També destaca que aquest creixement s’ha recolzat en una evolució positiva de la productivitat per hora treballada i de l’ocupació, fet que apunta cap a un model més equilibrat que en etapes anteriors.

Alhora, la publicació posa de manifest que el creixement econòmic no es tradueix automàticament en una millora equivalent del benestar de les famílies. La inflació acumulada, l’encariment dels productes bàsics i, sobretot, les dificultats d’accés a l’habitatge tensionen les llars i afecten especialment els col·lectius més vulnerables. El monogràfic d’enguany se centra precisament en “L’habitatge a Catalunya: un repte social, econòmic, regulatori i territorial”, amb nou articles d’experts que n’analitzen les causes i possibles respostes.

Des de la mirada de la responsabilitat social i la sostenibilitat, la presentació va permetre reforçar la importància d’analitzar l’economia des d’una perspectiva àmplia. En aquest sentit, Oriol Amat va remarcar que la seva exposició se centrava enguany només en una de les tres dimensions del triple impacte: l’econòmica. Aquesta precisió és rellevant perquè ajuda a fer visible que el desenvolupament d’un territori no es pot valorar únicament a partir dels indicadors econòmics, sinó que cal tenir en compte també els impactes socials i ambientals.

Aquesta mirada és clau. El creixement econòmic, la productivitat, la inversió i la competitivitat són factors necessaris, però han d’anar acompanyats de cohesió social, qualitat de vida, accés a drets bàsics, sostenibilitat ambiental i bon govern. El concepte de triple impacte permet integrar aquestes dimensions i avançar cap a models d’empresa i de territori que generin valor econòmic, social i ambiental de manera simultània.

La Memòria també posa sobre la taula reptes directament vinculats amb la responsabilitat social de les empreses, com ara la manca de personal qualificat, la necessitat d’incrementar la inversió en R+D, l’atracció i retenció de talent, la mobilitat laboral, l’emancipació de les persones joves o l’impacte de l’habitatge en la competitivitat del país. Tots aquests factors mostren que la sostenibilitat empresarial no es pot desvincular del context social i territorial on les empreses operen.

Valorem positivament que espais de referència com la Memòria Econòmica de Catalunya contribueixin a enriquir el debat sobre el futur del país i ajudin a connectar l’anàlisi econòmica amb els grans reptes socials. Incorporar la mirada del triple impacte és essencial per avançar cap a una economia més responsable, resilient i orientada al bé comú.

Estar prenyada no ha de ser cap embaràs!

2026-05-25T16:11:20.319+02:00

La manera com parlem de les dones no és mai una qüestió menor. Les paraules que fem servir per referir-nos al seu cos, a la maternitat o a la gestació expressen també una determinada mirada social. I, de vegades, ens mostren fins a quin punt hem naturalitzat visions que potser caldria revisar.

Sempre m’ha sobtat que en català considerem més “fi” dir que una dona està embarassada que no pas prenyada. Sobretot que del fet que una dona porti una vida a dins en diguem embaràs, quan aquest mateix mot també vol dir destorb, nosa, impediment, trava, dificultat. Diem “això m’embarassa” per dir que una cosa ens incomoda o ens posa en una situació compromesa.

Només aquesta doble sorpresa ja ens hauria de fer pensar. Perquè l’etimologia, en aquest cas, és molt significativa.

Embarassar és un mot que ens va venir fa segles del castellà embarazar, i més enllà del portuguès. Avui és un mot normatiu i plenament incorporat al català, però el seu significat originari té a veure amb l’entrebanc, l’obstacle, allò que dificulta el pas o el moviment. És a dir, una paraula que remet a la idea de càrrega o d’impediment.
En canvi, prenyar és el mot patrimonial català. Hereu del llatí praegnare, relacionat amb la gestació, amb portar vida, amb allò que encara ha de néixer. Prové de prae gnascor, és a dir de "abans" de "nèixer": és un mot directe, digne i profundament vital.

I tanmateix, socialment ha passat el contrari del que semblaria esperable. El mot vingut del castellà, amb un rerefons vinculat a la nosa o a l’entrebanc, ha acabat adquirint prestigi. I el mot català patrimonial, més directe i més vinculat a la generació de vida, ha estat desplaçat cap als registres considerats populars, rurals, animals o barroers. Aquesta substitució no és només lingüística. És cultural i sexista.

Els mots ens parlen de la manera com una societat construeix respecte, dignitat i reconeixement. I les paraules són una part d’aquesta construcció. Durant segles, la gestació de les dones ha estat vista massa sovint des de la limitació: com una càrrega, com una pèrdua de disponibilitat, com un estat que condiciona o dificulta. Potser per això no ens ha grinyolat prou que el mot prestigiós sigui precisament el que remet a l’entrebanc.

Per això, en el vídeo que aporto dins la meva col·lecció de mots responsables, proposo una petita esmena lingüística i cultural: deixem de dir que una dona està embarassada i diguem amb tota naturalitat que està prenyada.

No per provocació. No per barroeria. Sinó per dignitat. Perquè prenyada és una paraula catalana patrimonial, clara i vital. Parla del cos, sí. Però sobretot parla de vida. Parla de potència creadora. Parla del que encara ha de néixer.

I portar vida no és cap destorb. No és una nosa. No és un embaràs.

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

[ARTICLE] Màrqueting i consum responsable: de la informació a la influència

2026-04-26T23:02:00.003+02:00

Amb motiu de l'entrevista que m'han fet a Canal Blau Ràdio, amb motiu dels 40 anys de l'OMIC, sobre Consum socialment responsable aprofito per compartir alguna reflexió.
El màrqueting responsable no consisteix només a informar millor, sinó a assumir que tota pràctica comercial exerceix una influència i que aquesta influència s’ha de gestionar amb criteris ètics.
En un mercat saturat de missatges i feble en confiança, la manera com una empresa ven diu tant del seu compromís responsable com el producte o servei que ofereix.

Durant anys es parlava de consum responsable posant el focus en la persona consumidora. Semblava que el repte consistia sobretot a sensibilitzar-la, donar-li més informació i confiar que, amb aquesta informació, prendria decisions més alineades amb els seus valors i que això canviaria el mercat. Era una aproximació raonable, però avui sabem que és insuficient.

La responsabilitat del consum no pot recaure únicament en qui compra. Cal observar també qui dissenya el producte, qui configura l’oferta, qui estableix el preu, qui decideix quina informació es dona i quina s’omet, qui construeix el relat de marca i qui determina l’experiència digital o presencial de compra. Dit d’una altra manera: cal mirar el consum responsable des de la responsabilitat social de les organitzacions.

La ISO 26000 ja situava els assumptes de consumidors dins la responsabilitat social, i ho feia amb una mirada prou àmplia: pràctiques justes de màrqueting, informació objectiva i imparcial, contractació justa, protecció de la salut i la seguretat, consum sostenible, resolució de controvèrsies, privacitat i dades, accés a serveis essencials i atenció a persones consumidores vulnerables. No parlava només de publicitat; parlava de la relació sencera entre l’organització i les persones consumidores.

Aquest és el punt central: el màrqueting ja no es pot entendre només com una eina per informar, ni tan sols com una eina per vendre. El màrqueting és, cada vegada més, una arquitectura d’influència. I aquí neix el repte: hem imaginat el consumidor com un subjecte racional que compara, avalua i decideix. Però les decisions de consum estan condicionades per molts factors: la manera com es presenta la informació, l’ordre de les opcions, els estímuls emocionals, el disseny del web, els missatges personalitzats, els algoritmes que anticipen comportaments, les promocions amb urgència artificial, la dificultat de donar-se de baixa o la complexitat deliberada d’algunes condicions contractuals.

Per tant, no n’hi ha prou a dir que la informació és formalment certa. Cal preguntar-se si és comprensible, comparable, rellevant i proporcionada. Cal preguntar-se si ajuda a decidir millor o si empeny cap a una decisió que potser la persona no hauria pres en un entorn menys condicionat. Aquesta és una distinció fonamental. Informar no és el mateix que aclarir. Comunicar no és el mateix que generar confiança. I complir formalment la norma no sempre equival a actuar amb legitimitat.

Ens trobem davant una paradoxa creixent. Cada vegada hi ha més persones que expressen sensibilitat pel consum responsable, però alhora la confiança en els missatges empresarials és fràgil. El consumidor mira la sostenibilitat, però sovint no se la creu del tot. I no és una simple percepció: la Comissió Europea ha assenyalat que un 53% de les afirmacions ambientals analitzades eren vagues, enganyoses o infundades, i que un 40% no disposaven d’evidència que les sustentés.

Això explica la desconfiança. Quan una empresa comunica compromisos ambientals sense evidència, quan fa servir expressions com “natural”, “eco”, “sostenible” o “responsable” sense cap criteri verificable, o quan converteix la complexitat en un relat emocional simplificat, no sols està fent una mala pràctica comercial. Està erosionant el mercat de la confiança.

I sense confiança no hi ha consum responsable possible. La confiança és un actiu intangible, però no és una abstracció. Es construeix en cada punt de contacte: en l’etiquetatge, en la publicitat, en la conversa comercial, en la web, en el contracte, en la factura, en el servei postvenda, en la reclamació i, fins i tot, en la manera com l’organització reconeix els seus límits. La manera com una empresa ven diu tant d’ella com el que ven.

Per això cal superar una visió reduïda del màrqueting responsable com si fos només una qüestió de comunicació. El màrqueting responsable afecta el model de negoci. Afecta el disseny del producte, la política de preus, la segmentació, l’ús de dades, els canals de venda, la contractació, la gestió de reclamacions i la coherència entre el relat i l’impacte real.

Aquesta és precisament una de les idees que emergeixen del repte de pràctiques comercials responsables que treballem des de Vector5: la relació amb les persones consumidores és un espai crític de responsabilitat perquè hi conflueixen informació, influència, confiança, vulnerabilitat i impacte. No estem davant un assumpte menor o departamental, sinó davant un àmbit de bon govern.

Hi ha sectors on aquesta responsabilitat és especialment intensa. En serveis financers, assegurances, energia o telecomunicacions, la complexitat pot esdevenir una forma de captura. En alimentació, tèxtil o gran consum, la decisió és ràpida i el relat simbòlic pot pesar més que la informació. En plataformes digitals, la personalització i el disseny de l’experiència poden condicionar la decisió fins a límits que el consumidor ni tan sols percep. I en sectors amb persones consumidores vulnerables, la responsabilitat és encara més gran, perquè no aprofitar-se de la vulnerabilitat hauria de ser un principi bàsic de decència empresarial.

Els anomenats dark patterns són un bon exemple d’aquesta nova frontera. No sempre són grans enganys visibles. Sovint són petits dissenys que compliquen rebutjar una opció, cancel·lar una subscripció, entendre un preu final o preservar la privacitat. La Unió Europea ja ha incorporat aquesta preocupació a la Digital Services Act, que regula el disseny i l’organització de les interfícies en plataformes en línia.

Però el repte no és esperar que la regulació arribi. La regulació sempre arriba tard si l’empresa només actua quan la norma l’obliga. La responsabilitat social comença abans: quan l’organització es pregunta no sols què pot fer legalment, sinó què és legítim fer amb la seva capacitat d’influència.

Aquest és un canvi de perspectiva molt rellevant. Les empreses no només responen a la demanda; també la configuren. Creen aspiracions, normalitzen comportaments, estableixen comparacions, generen urgències i orienten preferències. En alguns casos, contribueixen a fer possible un consum més sostenible; en altres, alimenten una cultura de consum accelerat, acrític i insostenible.

Per això el consum responsable no pot ser només una crida moral a la ciutadania. També ha de ser una exigència de responsabilitat envers les organitzacions. I aquí apareix una pregunta incòmoda: podem demanar a la persona consumidora que decideixi responsablement si l’entorn de decisió ha estat dissenyat per dificultar aquesta responsabilitat?

La resposta ens porta al cor de l’RSC. La responsabilitat social no és una suma de bones pràctiques ni una capa reputacional. És una manera de gestionar l’organització a partir dels seus impactes i de la seva corresponsabilitat en els afers comuns que afecten la sostenibilitat del mercat, de la societat i del medi ambient. En el cas del màrqueting i el consum, aquesta responsabilitat consisteix a gestionar honestament la influència.

Gestionar honestament la influència vol dir, com a mínim, cinc coses.

Vol dir transparència efectiva: no abocar informació incomprensible, sinó oferir informació útil, rellevant, comparable i accessible.
Vol dir proporcionalitat: no fer grans relats de sostenibilitat a partir de petits atributs marginals.
Vol dir coherència: que el missatge no vagi per davant del producte, ni el propòsit per davant del comportament.
Vol dir respecte a l’autonomia de la persona consumidora: facilitar la decisió, no manipular-la.
I vol dir rendició de comptes: poder demostrar allò que s’afirma i respondre quan l’experiència real no coincideix amb la promesa.

Aquest enfocament no és un fre al negoci. Al contrari, és una oportunitat estratègica. En mercats saturats, amb baixa confiança i amb una regulació creixent, les organitzacions que siguin capaces de construir credibilitat tindran un avantatge competitiu. Però serà un avantatge només si és real, si neix de la gestió i no de la cosmètica.

La Directiva europea 2024/825, orientada a empoderar les persones consumidores en la transició verda i protegir-les davant pràctiques deslleials, mostra que el marc normatiu es mou en aquesta direcció. Però més enllà de cada expedient legislatiu, el missatge de fons és clar: el mercat no pot funcionar si la informació és opaca, si la comunicació és enganyosa o si la influència esdevé manipulació.

El màrqueting responsable, doncs, no consisteix a vendre productes sostenibles amb paraules més boniques. Consisteix a assumir que vendre també és un acte de responsabilitat. Que la relació comercial no és un espai neutral. Que cada interacció pot augmentar o disminuir la confiança. Que cada decisió de disseny pot facilitar o dificultar l’autonomia de la persona consumidora.

Tenim consumidors més conscients, però també un sistema de decisió cada vegada més influenciat. La qüestió no és si les empreses influeixen; és evident que ho fan. La qüestió és com exerceixen aquesta influència i amb quin sentit de responsabilitat.

Potser aquest és el nou pas que ens toca fer: passar del consum responsable entès com una decisió individual al consum responsable entès com una responsabilitat compartida. De la informació a la influència. De la legalitat a la legitimitat. De la publicitat a la confiança. De l’excel·lència comercial a l’excel·lència social.

Perquè, al capdavall, una empresa no sols es defineix pel que produeix. També es defineix per la manera com convida la societat a consumir-ho.

Consum socialment responsable: Canal Blau Ràdio entrevista Josep Maria Canyelles amb motiu dels 40 anys de l'OMIC

2026-04-26T19:02:00.001+02:00

Mediació en consum i responsabilitat social empresarial: tercer especial pels 40 anys de l’OMIC, l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor de Vilanova i la Geltrú

El Matí de Canal Blau Ràdio se suma a aquesta efemèride amb l’emissió d’espais especials on repassar la trajectòria i tasca d’aquest servei públic que vetlla per garantir els drets de les persones consumidores.

Aquest divendres 24 d'abril s'ha emès el tercer d’aquests programes, on s'ha parlat de la mediació en consum i de la responsabilitat social empresarial. S'ha abordat aquesta qüestió amb en Josep Maria Canyelles, expert en responsabilitat social empresarial, sostenibilitat i ètica aplicada a les organitzacions; la Carme Dastis, cap de Mercats, Alimentació i Consum de l’Àrea de Projecció de Ciutat, Capitalitat i Universitat a l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú, i amb en Josep Roca, inspector de consum de l’OMIC. Podeu recuperar aquest tercer programa especial en aquest enllaç.

Font: CanalBlauRàdio

[ARTICLE] Quan les polítiques públiques renuncien a l’experiència ciutadana

2026-04-01T13:00:00.002+02:00

Ara que es parla tant de l’experiència de client, i que comerços i empreses competeixen per reduir friccions i facilitar la vida a les persones usuàries, sorprèn que algunes polítiques públiques encara operin com si es poguessin permetre exactament el contrari.

El cas dels nous contenidors d’orgànica de Vilanova i la Geltrú em sembla revelador d'això. Canviar els contenidors per uns altres amb l’obertura tant petita respon a una lògica tècnica de despatx, que sobre el paper pretén reduir impropis i millorar la qualitat de la fracció. La meva sorpresa va ser majúscula en adonar-me que la bossa no hi entrava si no era empenyent diversos cops amb la mà, i això que faig servir bosses petites, reutilitzant les compostables de la compra de verdura, i no les bosses que venen amb aquesta finalitat i són força més grosses.

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

Altres vídeos sobre la qüestió:

Generar una mala experiència d’ús sembla haver esdevingut, en certs casos, el preu assumible per evitar que alguns facin un mal ús del servei. És a dir: per impedir que una part de la ciutadania hi tiri impropis, es dificulta la vida als qui sí que volen fer les coses bé. I aquest és el punt on el debat deixa de ser anecdòtic. Perquè ja no parlem només d’un contenidor amb un forat massa petit. Parlem d’una manera d’entendre les polítiques públiques. Parlem de si l’administració considera rellevant o no l’experiència ciutadana. Parlem de si creu que la fricció quotidiana que imposa als usuaris és un dany col·lateral menor o bé un indicador central de qualitat institucional i de bon govern.

De fet, deixeu-me ser malpensat: crec que cap de les persones que han intervingut en el procés, enginyers del disseny, empresa fabricant i comercialitzadora, polítics i tècnics municipals tenen per costum dipositar la bossa d'orgànic al contenidor, perquè em semblaria inversemblant que un usuari pugui acceptar passivament una solució tècnica tan inviable. Per això els he proposat un Palomares, com quan als anys seixanta el ministre franquista Manuel Fraga es va banyar a la platja on presumptament hi havien caigut unes bombes nuclears nord-americanes.

A qui perjudiquem? Una política pública no s’hauria de jutjar només per la bondat abstracta del seu objectiu, sinó també per la intel·ligència concreta de la seva implementació i la seva responsabilitat davant la societat, és a dir, els diversos grups d'interès. A qui perjudica i a qui beneficia. No deixa de ser un dilema ètic. Perquè quan, per evitar que alguns ho facin malament, acabes posant traves als qui ho volen fer bé, és legítim demanar-se si no hem confós l’objectiu amb la manera d’assolir-lo.

Sovint compartim finalitats nobles i necessàries: reciclar millor, reduir residus, afavorir hàbits més sostenibles, evitar impropis que malmeten tot el procés. Però si els instruments concrets no estan ben resolts, el resultat pot ser paradoxal: la política que pretenia millorar el comportament acaba erosionant-lo. Hi ha persones que m'han dit que en aquestes condicions deixaran de separar.

No costa pas gaire d’imaginar la casuística. Una persona que baixa l’orgànica i es troba que la bossa no hi entra. Algú gran que no té força. Algú que surt de casa amb una maleta, una criatura o una sola mà disponible. Al cap d’uns dies, la incomoditat esdevé irritació. I la irritació, en alguns casos, es transforma en desistiment. El ciutadà complidor es cansa. I el no compromès hi troba una excusa perfecta.

Hi ha persones que fem un esforç notable per separar bé. Però no tota la ciutadania està igualment compromesa. N’hi ha que tenen una actitud més laxa. N’hi ha que van amb presses i tiren pel dret. N’hi ha que directament no senten cap obligació especial envers el bé comú. Fer veure que tota la ciutadania respondrà amb la mateixa responsabilitat seria ingenu.

Ara bé, admetre aquesta realitat no hauria de portar-nos a una política de disseny defensiu estructural, pensada només per contenir el pitjor comportament possible. Perquè aleshores acabem dissenyant serveis públics contra la ciutadania, o si més no contra una ciutadania imaginada com a sospitosa per defecte.

I això té costos. Funcionals, perquè dificulta l’ús correcte del servei. Socials, perquè castiga especialment certes persones. Reputacionals, perquè la ciutadania percep que ningú no ha provat de debò allò que després li exigeixen utilitzar cada dia. I també té un cost cívic, perquè alimenta aquell discurs tan fàcil com corrosiu segons el qual “tot és un engany”, “millor no reciclar”, o “ens fan perdre el temps”. I en contra del previst uns anys enrere, ara aquests antitot estan creixent.

Em molesten els abanderats de la catàstrofe que justifiquen no separar deixalles perquè hi ha països llançant míssils o perquè grans mandataris van amb jet privat a les cimeres. Són gent maleducada i sense escrúpols, paràsits de la societat, amb raonaments primaris que ben bé podrien arribar a defensar que com que ja he de pagar molts impostos municipals doncs tinc dret a plantar un cagarro enmig de la Rambla. La majoria són o seran votants de l'extrema dreta, que no assumeixen cap responsabilitat persona i que escampen totes les responsabilitats i culpes enfora, cap a polítics, cap a empresaris, cap a nouvinguts... en el que suposa un declivi de la civilització. Per això, cal fer les coses molt bé i no donar-los arguments.

Una política pública també s’hauria d’avaluar per l’experiència d’ús que genera. De la mateixa manera que al món empresarial fa temps que han entès que l’experiència de client forma part del valor ofert, l’administració hauria d’entendre que l’experiència ciutadana forma part de la qualitat del servei públic. No es tracta de convertir la ciutadania en clientela, ni de banalitzar la funció pública amb llenguatges de màrqueting. Es tracta d’una cosa més seriosa: entendre que la legitimitat institucional també es construeix en la interacció concreta, quotidiana i aparentment menor. En la tapa que no s’obre bé. En el tràmit incomprensible. En la web impossible. En el mobiliari urbà dissenyat sense pensar en l’usuari real. En els mesos transcorreguts per obrir un establiment. En tot allò petit que acaba transmetent una idea molt gran: si l’organització ha pensat en tu o no.

Costa no tenir la impressió, en aquest cas, que ningú no va fer una validació prou elemental amb usuaris reals abans d’implantar el canvi. No parlo de grans metodologies sofisticades. Parlo de coses bàsiques: provar el contenidor amb bosses habituals, observar l’ús per part de persones diverses, contrastar-ne l’accessibilitat real, detectar friccions, corregir abans de desplegar. Això, que en el món privat s’entendria com a prova pilot o validació d’experiència, en el sector públic hauria de formar part del respecte degut a la ciutadania. Ara de pressa i corrents s'han hagut de tallar amb ganiveta totes les gomes que dificulten la introducció de la bossa. Per cert que es veu com els tècnics deixen caure les gomes tallades a dins del contenidor, un impropi de categoria! La introducció millora molt però igualment el forat és massa petit.

A més, la comunicació contenia un error: es deia que els contenidors eren accessibles. Entrant al web de l'empresa madrilenya on s'han comprat, es veu que els anomenats accessibles tenen una obertura lateral per facilitar que les persones amb cadira de rodes o de baixa estatura també puguin introduir la bossa. Jo no he vist cap contenidor a Vilanova amb aquesta característica que, per cert, els mitjans de comunicació s'han limitat a reproduir sense cap anàlisi crítica.

I encara una altra derivada. Si és cert que una part del problema prové de persones que tiren la brossa malament, aleshores la resposta no pot consistir únicament a empetitir forats i complicar la vida a tothom. Potser el que cal és una combinació més madura de mesures. Cal facilitar molt més el comportament correcte. Cal millorar la pedagogia allà on sigui necessària. Cal dissenyar millor els dispositius i serveis. Cal segmentar millor les solucions segons contextos i usos.

I sí, calen més sancions dissuasòries. Perquè una societat madura no pot descansar només en la bona voluntat dels complidors ni tampoc en enginyeries de fricció que fan pagar el peatge a tothom. La responsabilitat col·lectiva funciona millor quan combina facilitació, cultura cívica i exigència. El que no sembla raonable és confiar-ho tot a fer incòmode el servei. En altres paraules: si hi ha una minoria que incompleix, la resposta justa no és empitjorar l’experiència de la majoria. La resposta justa és fer possible que la majoria ho pugui fer bé amb normalitat i, alhora, actuar amb més determinació envers qui persistentment no vol jugar net.

Això val per als residus, però també per a moltes altres polítiques públiques. Massa sovint les organitzacions dissenyen processos pensant més en protegir-se de l’ús indegut que no pas a afavorir l’ús adequat. Al món anglosaxó i bona part d'Europa, obres un negoci immediatament i ja tindràs la inspecció, mentre que aquí els funcionaris que paguem entre tots s'han apoderat de l'Administració i decideixen que no pots obrir fins que no t'hi autoritzin. I així van acumulant friccions, petites humiliacions, obstacles absurds i missatges implícits de desconfiança envers la ciutadania. Després ens sorprèn que creixi la desafecció.

I per això, quan parlem d’un contenidor amb un forat massa petit, en realitat estem parlant d’una qüestió molt més gran: si volem administracions que només gestionin procediments des d'un despatx o administracions que sàpiguen liderar responsablement.

[VÍDEO] Burlant el règim

2026-03-15T23:45:00.001+01:00

Aquest divendres anant a visitar una empresa al Prat de Llobregat vaig passar casualment per la plaça dedicada a Ovidi Montllor, el cantant i artista nascut a Alcoi. I goita… recordant-lo em va brollar la cançó de la Fera ferotge! La fera ferotge és una de les cançons més icòniques d’Ovidi Montllor. Com Al vent per a Raimon. Sols n'he entonat un trosset del començament però em sembla que no he entonat gaire bé 🙏😅

Es tracta d’una crítica al franquisme, especialment al sentit d’ordre del règim i també a la passivitat de les classes mitjanes. La fera és la representació metafòrica de la ciutadania de l’època franquista, que maldava per recuperar drets fonamentals com la llibertat d’expressió o de manifestació, però que era reprimida per les forces de l’ordre.

L’alcalde, que simbolitza el poder repressor, el franquisme, adverteix els vilatans que la fera s’escaparà del lloc on està reclosa i intenta escampar la por entre la població. A mesura que avança la cançó, però, la mateixa fera intenta explicar que no vol fer mal a ningú. El que diu és molt més simple: té fam i la gàbia li queda petita. Vol llibertat.

Finalment intervenen els guàrdies, la redueixen i la tornen a tancar. I aleshores tot torna aparentment a la normalitat: gràcies a la força, «el poble resta en pau».

Malgrat la crítica clara al règim, la cançó va aconseguir burlar la censura de l’època.

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

[VÍDEO] D'on ve l'enginyeria i cap on ha d'anar

2026-03-15T18:01:00.000+01:00

He publicat un microvídeo sobre l’etimologia de la paraula enginyer. L’origen ens remet a l’enginy: la capacitat humana de concebre solucions, d’imaginar artefactes, de posar la intel·ligència al servei de transformar la realitat. Però aquesta etimologia també ens interpel·la sobre una qüestió clau: al servei de què posem l’enginy?

Les escoles d’enginyeria han fet històricament una gran feina en la formació tècnica. Però avui, davant els grans reptes globals —la sostenibilitat del planeta, les desigualtats socials, la transformació tecnològica— potser ja no n’hi ha prou amb formar bons tècnics.

Necessitem enginyers i enginyeres que entenguin el món. Professionals capaços de comprendre les necessitats de la humanitat i d’aplicar el seu coneixement per contribuir a un desenvolupament més sostenible, responsable i orientat al bé comú.

I això implica també una altra dimensió sovint poc present en els currículums tècnics: el lideratge. Perquè molts d’aquests professionals no només dissenyaran solucions tècniques. També hauran de liderar equips, empreses i projectes que poden tenir un gran impacte en la societat.

Potser el repte per a les facultats tècniques és aquest: formar professionals amb enginy… però també amb consciència, visió i capacitat de lideratge. En definitiva, no només enginyers capaços de fer funcionar el món, sinó de contribuir a fer-lo millor.

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

[ESDEVENIMENT] La relació de l'empresa amb la comunitat i aliances. Jornada a La Unió

2026-03-13T10:58:00.001+01:00

Una de les grans tendències en la responsabilitat social de les empreses és la relació amb la comunitat. És un aspecte sovint desatès o bé abordat de manera bonista, filantròpica o fins i tot reactiva, però poc estructurada i sistematitzada.

Des de Respon.cat estem treballant-hi intensament. Una de les accions ha estat crear aquest Reconeixement a les bones pràctiques de compromís amb la comunitat i les aliances, dins dels Premis Respon.cat.

Us convidem aquest proper dimecres 18 de març a parlar-ne de 16 a 17.30 a la seu de la Unió Catalana d'Hospitals:

Josep Maria Canyelles i Pastó farà una ponència inspiradora sobre la relació de les empreses amb la societat.
La Unió Catalana d'Hospitals reflexionaran sobre la seva aproximació d'aliances i compromís amb la comunitat, com a empresa mereixedora del Reconeixement dins els Premis Respon.cat 2025. Podrem establir-hi un diàleg per comprendre millor com gestionen aquest compromís:
Roser Fernández, directora general de La Unió, i Josep M. Bosch Vidal, responsable de l'Informe de Compromís Social, ens explicaran com creen valor i com ha evolucionat el compromís en #RSE #benestar #sostenibilitat al llarg del temps.
Narcís Bosch Andreu, adjunt a direcció del Consell General de Cambres de Catalunya, facilitarà el diàleg.

Volem aprendre de les empreses i organitzacions que han fet de l'#RSE el cor de la seva #estratègiaempresarial. Vine a aprendre de les guanyadores dels #PremisResponcat2025.

Dimecres 18 de març
De 16 a 17.30h presencial C.València, 333.
Cal inscripció: https://lnkd.in/djHJD35H

Jornada presencial sense cost. Amb preferència per a empreses membres.

Inscriu-te a: https://lnkd.in/djHJD35H

T'hi esperem!

[ESDEVENIMENT] Vols aprendre de les millors empreses en benestar i gestió del temps?

2026-03-12T17:21:00.008+01:00

Vols aprendre de les millors empreses en benestar i gestió del temps?

Aquest proper dimarts 17 a les 16h online: AMPANS i el seu model de gestió del temps. Com a empresa mereixedora del Reconeixement a les bones pràctiques de Reforma Horària dels Premis Respon.cat 2025, podrem establir-hi un diàleg per comprendre millor com gestionen aquest compromís envers les persones de l'equip.

Diàleg de Transferència Premis Respon.cat

Dimarts 17 de març
De 16 a 17h online.
Inscripcions: https://lnkd.in/djHJD35H

Volem aprendre de les empreses que han fet de l'RSE el cor de la seva estratègia empresarial. Vine a aprendre de les guanyadores dels Premis Responcat 2025.

Laura Admetlló Perau, responsable de Formació, Desenvolupament de Persones i Benestar d'Ampans, ens explicarà com creen valor i com ha evolucionat el compromís en RSE benestar sostenibilitat al llarg del temps.

Marta Junqué, directora de Time Use Initiative - TUI, facilitarà el diàleg.

Jornada virtual sense cost. Amb preferència per a empreses membres.
Inscriu-te a: https://lnkd.in/djHJD35H
T'hi esperem!