Revista Catalana d'Ornitologia

Segona posta de xoriguer a Barcelona

2017-06-28T11:48:00.003+02:00

Photo by Javier Chueca

El xoriguer és una rapinyaire molt flexible habituada a criar en hábitats urbans. En 2016 es va verificar una segona posta en una caixa niu localitzada a un edifici de la Vall d'Hebron i que es venia utilitzant amb èxit des del 2009. Aquest seria el primer cas confirmat de segona posta en aquesta espècie a la población urbana de Barcelona.

Title: Second clutch in urban Common Kestrels (Falco tinnunculus) in Barcelona
Authors: Sergi Garcia & Marc Anton
*E-mail: sergi[at]galanthusnatura.com

Abstract: Second clutches in the Common Kestrel Falco tinnunculus are extremely rare. Here, we report one case of a second clutch in an urban environment in the city of Barcelona in 2016. The event happened in a nest box located in a window of an inhabited house. This next box has been used for breeding since 2009. The second clutch had 5 eggs laid between 17 and 23 June. Only two chicks fledged on 22 August. One fledgling of the first clutch remained with their parents in the nest during the incubation.

Títol: Una segona posta en Xoriguers Comuns (Falco tinnunculus) urbans de Barcelona
Autors: Sergi Garcia & Marc Anton
*E-mail: sergi[at]galanthusnatura.com

Resum: Les segones postes en el Xoriguer Comú Falco tinnunculus són extremadament rares. Aquí reportem un cas d'una segona posta en un entorn urbà a la ciutat de Barcelona el 2016. L'esdeveniment va ocórrer en un niu situat en una caixa col·locada a la finestra d’una casa habitada del barri de la Vall d’Hebron. Aquesta caixa s’havia estat usant amb èxit per a la cria des de 2009. No obstant això, en 2016 ningú va criar allà a les dates típiques, tot i la presència d’una parella en ella en actitud reproductora a l’inici de la temporada. A partir del 9 de juny va aparèixer a la caixa de nou una parella, que finalment va posar 5 ous entre el 17 i 23 de juny, dels quals únicament van descloure dos el 21 i 22 de juliol. Els polls van abandonar finalment el niu el 22 d'agost. El fet que un juvenil de l'any estigués present a la caixa niu amb regularitat durant la incubació i fos alimentat pels adults, demostra que aquella parella estava fent una segona posta.

Título: Una segunda puesta en Cernícalos Vulgares (Falco tinnunculus) urbanos de Barcelona
Autores: Sergi Garcia & Marc Anton
*E-mail: sergi[at]galanthusnatura.com

Resumen: Las segundas puestas en el Cernícalo Vulgar Falco tinnunculus son extremadamente raras. Aquí reportamos un caso de una segunda puesta en un entorno urbano en la ciudad de Barcelona en 2016. El evento ocurrió en un nido situado en una caja colocada en la ventana de una casa habitada del barrio de la Vall d’Hebron. Esta caja llevaba usándose con éxito para la cría desde 2009. Sin embargo, en 2016 nadie crio allí en las fechas normales, pese a la presencia de una pareja en ella en actitud reproductora al inicio de la temporada. A partir del 9 de Junio apareció en la caja de nuevo una pareja, que finalmente puso 5 huevos entre 17 y 23 de junio, de los cuales únicamente eclosionaron dos el 21 y 22 de julio. Los pollos abandonaron finalmente el nido el 22 de agosto. El hecho de que un juvenil del año estuviese presente en la caja nido con regularidad durante la incubación y fuese alimentado por los adultos, demuestra que aquella pareja estaba realizando una segunda puesta.

Cernícalos contra plagas invasoras

2017-06-27T12:37:00.005+02:00

Photo by Christian Neumann

Desde hace dos décadas las palmeras se están viendo afectadas por el picudo rojo, un coleóptero exótico invasor. Alicante tiene algunos de los palmerales más emblemáticos de nuestro país, que se ven amenazados por esta plaga. El análisis de la dieta del Cernícalo Vulgar en la provincia puso de manifiesto que estas pequeñas rapaces consumen gran cantidad de insectos, entre los cuales se encontró con frecuencia el picudo rojo. ¿Podrían ser los cernícalos un buen sistema de alerta temprana y control de esta plaga?

Title: Feeding ecology of the Common Kestrel Falco tinnunculus in the south of Alicante (SE Spain)
Authors: Adrian Orihuela-Torres, Pablo Perales, Daniel Rosado, Juan Manuel Pérez-García
*E-mail: adrian.orihuela89[at]gmail.com

Abstract: The composition of the diet of the Common Kestrel Falco tinnunculus was studied in 15 territories of southern Alicante (Spain) between the years 2012 - 2014. This study was carried out by analyzing 571 pellets throughout the year. Insects occurred in 89.9% of samples, while birds occurred in just a 7.5%, mammals in a 2.5% and reptiles, with a very low percentage, in a 0.08%. Nevertheless, mammals represented the main part of the biomass fed with a 62.3% of the diet. This diet composition differs from that recorded in northern and central Europe, where large preys, such as micromammals, predominate. This could be due to several factors, mainly the lower density and richness of micromammals in the Mediterranean region and differences in activity patterns between micromammals and kestrels in this region. We found local spatial differences in the consumption of birds within our study which could be related with differences in land use intensification or local primary prey abundance. Finally, we reported the first records of consumption of an exotic invader coleopteron, the Red palm weevil Rhynchophorus ferrugineus.

Títol: Ecologia tròfica del Xoriguer Comú Falco tinnunculus al sud d'Alacant (SE Espanya)
Autors: Adrian Orihuela-Torres, Pablo Perales, Daniel Rosado, Juan Manuel Pérez-García
*E-mail: adrian.orihuela89[at]gmail.com

Resum: Es va estudiar la composició de la dieta de 15 territoris de Xoriguer Comú Falco tinnunculus al sud d'Alacant (Espanya) entre els anys 2012 - 2014. Aquest estudi es va realitzar mitjançant la recollida i l'anàlisi de 571 egagròpiles durant tot l'any. Els insectes van aparèixer en el 89.9% de les mostres, mentre que les aus tan sols en el 7.5%, els mamífers en el 2.5% i, amb un percentatge molt baix, els rèptils amb el 0.08%. No obstant això els mamífers van representar la major part de la biomassa amb un 62.3%. Aquesta dieta difereix de la registrada al nord i centre d’Europa, on predominen preses de major mida, com els micromamífers. Això podria ser degut a diversos factors, principalment la baixa densitat i riquesa de micromamífers en la regió Mediterrània i les diferencies en patrons d’activitat entre els micromamífers i els xoriguers. Vam trobar diferències espacials locals en el consum d’aus dins del nostre estudi que podrien estar relacionades amb diferències en la intensificació de l’ús de la terra o l’abundància local de preses primàries. Finalment, informem del primer registre de consum d’un coleòpter exòtic invasor, el morrut roig (Rhynchophorus ferrugineus).

Título: Ecología trófica del Cernícalo Vulgar Falco tinnunculus en el sur de Alicante (SE España)
Autores: Adrian Orihuela-Torres, Pablo Perales, Daniel Rosado, Juan Manuel Pérez-García
*E-mail: adrian.orihuela89[at]gmail.com

Resumen: Se estudió la composición de la dieta de 15 territorios de cernícalo vulgar Falco tinnunculus en el sur de Alicante (España) entre los años 2012 - 2014. Este estudio se realizó mediante la recolección y el análisis de 571 egagrópilas, a lo largo de todo el año. Los insectos aparecieron en el 89.9% de las muestras, mientras que las aves en solo el 7.5%, los mamíferos el 2.5% y, con un porcentaje muy bajo, los reptiles con un 0.08%. Sin embargo, los mamíferos representaron la mayor parte de la biomasa con un 62.3%. Esta dieta difiere de las registradas en el norte y centro de Europa, donde predominan presas de mayor tamaño, como los micromamíferos. Esto podría ser debido a varios factores, principalmente la baja densidad y riqueza de micromamíferos en la región Mediterránea y las diferencias en patrones de actividad entre los micromamíferos y los cernícalos vulgares. Encontramos diferencias espaciales locales en el consumo de aves dentro de nuestro estudio que podrían estar relacionados con diferencias en la intensificación del uso del suelo o la abundancia local de presas primarias. Finalmente informamos del primer registro de consumo de un coleóptero exótico invasor, el picudo rojo (Rhynchophorus ferrugineus).

Adrian, Pablo, Daniel y Juan Manuel

Notas de prensa

El nom dels ocells

2017-05-22T18:45:00.000+02:00

Linné, pare de la taxonomía moderna

Les aus, com la resta d'organismes, tenen un nom científic en llatí compost per dos mots: el gènere i l'epítet específic. L'estudi etimològic d'aquesta nomenclatura ha permès determinar quina ha estat la contribució dels diferents recursos lingüístics així com la llengua d'origen per crear els noms científics dels ocells catalans.

Títol: Estudi etimològic de la nomenclatura científica dels ocells de Catalunya: l’aportació de les llengües clàssiques en la taxonomia moderna
Autors: Enric Ortega
*E-mail: enricortega[at]hotmail.com

Resum: Després de segles d'intents d'establir una classificació unívoca i inequívoca dels organismes vius, Carl von Linné va definir el seu sistema de nomenclatura binomial a mitjan segle XVIII. Aquest es basà en un sistema jeràrquic i ben organitzat on s’estructuraren els diferents organismes a partir del nucli que suposaven les espècies. Aquestes s’aglutinaven en gèneres i aquests en famílies, i la variabilitat intraespecífica es distribuí en subespècies. Linné va establir una nomenclatura per aquest sistema que es basà en la llengua de la ciència del moment, el llatí, i també del grec clàssic. Fou en llatí que definí els noms del seu sistema i en descrigué les espècies. Més de dos segles més tard, avui en dia aquest sistema continua plenament vigent en la classificació del món animal, vegetal i fúngic i, fins i tot, s’ha aplicat a d’altres camps com es la nefologia. Aquest article analitza els noms que han servit per nodrir el sistema de nomenclatura en el cas concret dels ocells de Catalunya i en cerca l’origen pel que fa a les llengües d’on provenen, majoritàriament el llatí i el grec clàssic, però també el francès, l’italià, el noruec, l’occità, el rus i les llengües dels indis mexicans. Finalment, aquest treball estudia la motivació que va donar lloc al nom de les espècies. Per exemple, si es van anomenar per característiques morfològiques, a partir de noms autòctons originals, per la mitologia associada o bé a partir de la seva distribució.

Title: Etymological study of scientific nomenclature of birds in Catalonia: the contribution of classic languages in modern taxonomy
Authors: Enric Ortega
*E-mail: enricortega[at]hotmail.com

Abstract: Carl von Linné established a univocal and unambiguous classification of living beings by a binomial nomenclature in the middle of the eighteenth century. This system was based on a hierarchical structure, in which the species assumed a central role. Species are agglutinated in genera and these in families and higher levels, while intraspecific variability is distributed into subspecies. Linné’s nomenclature was based on the language of the science at the moment, Latin, and also on classic Greek. He used Latin to define the names of the species and to describe them. More than two centuries later, Latin and classic Greek continue being the language used to classify organisms. This article analyses the names that have served to nourish the nomenclature system in the specific case of the birds in Catalonia and seeks their origin in the languages from which they come, mostly Latin and Greek, but also different languages such as French, Italian, Norwegian, Occitan, Russian and those of Mexican Indians. Finally, this study studies the motivation that gave rise to the name of the species. For example, if its origin is in its morphological characteristics, in the original native names, in the associated mythology or in its distribution.

Título: Estudio etimológico de la nomenclatura científica de las aves de Catalunya: la aportación de las lenguas clásicas en la taxonomía moderna)
Autores: Enric Ortega
*E-mail: enricortega[at]hotmail.com

Resumen: Después de siglos en los que se intentó establecer una clasificación unívoca e inequívoca de los seres vivos, Carl von Linné definió su sistema de nomenclatura binomial a medianos del siglo XVIII. Éste se basó en un sistema jerárquico y bien organizado en el cual se estructuraron los diferentes organismos a partir del núcleo que supusieron las especies. Éstas se aglutinaban en géneros y éstos en familias, y la variabilidad intraespecífica se distribuyó en subespecies. Linné estableció una nomenclatura para este sistema que se basó en la lengua de la ciencia del momento, el latín, y también del griego clásico. Fue en latín que definió los nombres de las especies y que las describió. Más de dos siglos más tarde, hoy en día continúa plenamente vigente en la clasificación del mundo animal, vegetal y de los hongos y también es de aplicación en la nefología. Este artículo analiza los nombres que han servido para nutrir el sistema de nomenclatura en el caso concreto de las aves de Catalunya y busca su origen en lo relativo a las lenguas de las cuales provienen, en su mayoría el latín y el griego clásico, pero también el francés, el italiano, el noruego, el occitano, el ruso y las lenguas de los indios mexicanos. Finalmente, este trabajo estudia la motivación que dio lugar al nombre de las especies. Por ejemplo, si su origen se encuentra en sus características morfológicas, en los nombres autóctonos originales, en la mitología asociada o en su distribución.

Enric

Em grates l'esquena?

2017-03-22T11:06:00.000+01:00

Photo by Larry Thompson

Les aus dediquen molt de temps a netejar el seu plomatge per mantenir-lo en perfectes condicions. Malauradament, hi ha parts del cos on no poden accedir i és llavors quan cal l'ajut d'un company. Excepcionalment, aquest company pot ser d'una altra espècie, comportament conegut com al·lotoaleta (allopreening). En aquest article es descriu un cas entre dues espècies de lloros invasors a Catalunya.

Títol: Al·lotoaleta interespecífica entre Cotorreta de Pit-gris (Myiopsitta monachus) y Aratinga Mitrada (Aratinga mitrata)
Autors: Josep Lluís Cortés
*E-mail: jlcortes.turdus[at]gmail.com

Resum: Tot i que l’al·lotoaleta (allopreening o allogrooming) intreaespecífica és un comportament relativament freqüent entre els ocells, l’al·lotoaleta interespecífica és un fenomen molt més rar. Es descriu un cas d’al·lotoaleta interespecífica entre Cotorreta de Pit-gris i Aratinga Mitrada, observat en el Parc Catalunya de Sabadell el 25/12/2015. Durant més de 15 minuts els dos exemplars implicats van intercanviar successives vegades aquest comportament de toaleta mútua, tot i que la toaleta de la Cotorra sobre l’Aratinga sempre va ser més prolongada. La interpretació d’aquesta conducta no està gens clara, encara que tot apunta a que té una funció social, ja que evitaria situacions de conflicte i reduiria l’agressió. Això seria especialment vàlid per a espècies gregàries com la Cotorreta i l’Aratinga, per a les què és d’esperar un augment tant d’aquests tipus de interaccions com de les observacions, tenint en compte la clara expansió de les seves poblacions a Catalunya i llur preferència per ambient urbans.

Title: Interspecific allopreening between Monk Parakeet (Myiopsitta monachus) and Mitred Parakeet (Aratinga mitrata)
Authors: Josep Lluís Cortés
*E-mail: jlcortes.turdus[at]gmail.com

Abstract: Intraspecific allopreening is relatively common in birds, but interspecific allopreening is quite rare. Here, an exceptional case of interspecific allopreening behaviour between a Monk Parakeet and a Mitred Parakeet is described. The observation took place in Parc Catalunya (Sabadell, Barcelona) in 25/12/2015. During more than 15 minutes both birds interchanged allopreening behaviours, although the Monk Parakeet showed ever the most prolonged preening behaviour. The interpretation of this behaviour is not clear, even though it may point to a social context because intraspecific allopreening would avoid conflict and would reduce aggressivity. This would be especially plausible for gregarious species, such as the Monk Parakeet and the Mitred Parakeet, for which an increase of such interactions, as well as of the observations, can be expected, based on their population expansion in Catalonia and their preference for urban áreas.

Título: Aloaseo interespecífico entre Cotorra Argentina (Myiopsitta monachus) y Aratinga Mitrada (Aratinga mitrata)
Autores: Josep Lluís Cortés
*E-mail: jlcortes.turdus[at]gmail.com

Resumen: Si bien el aloaseo (allopreening o allogrooming) intraespecífico es relativamente frecuente entre las aves, el aloaseo interespecífico parece ser mucho más escaso. Se describe un caso de aloaseo entre Cotorra Argentina y Aratinga Mitrada, observado en el Parc Catalunya de Sabadell el 25/12/2015. Durante más de 15 minutos los dos ejemplares implicados intercambiaron varias veces este comportamiento de aseo recíproco, si bien el aseo de la Cotorra sobre la Aratinga siempre fue más prolongado. La interpretación de esta conducta dista de ser clara, si bien todo apunta a un significado social, en cuanto evitaría situaciones de conflicto y reduciría la agresión. Esto sería especialmente válido para especies gregarias como la Cotorra y la Aratinga, para las que cabe esperar un aumento de tales interacciones, así como de las observaciones, a partir de su expansión poblacional en Cataluña y su preferencia por medios urbanos.

Josep Lluís

2016 Issue already online

2016-12-24T20:58:00.001+01:00

Click here to see the pdf of all the papers

¿De quan és aquest niu?

2016-11-25T11:56:00.001+01:00

Photo by Cliff Anderson

Determinar el moment en que es va iniciar la posta o l'eclosió és fonamental per conèixer la fenologia dels nius i així, per exemple, programar el millor moment per anellar els seus pollets. Però el periode d'incubació varia entre poblacions i per això és important tenir informació acurada de les nostres poblacions mediterrànies.

Títol: Període d’incubació de la Polla d’Aigüa Gallinula chloropus a una població del sud d’Europa
Autors: S. Ignacio Encabo
*E-mail: encabo[at]uv.es

Resum: El període d’incubació és una eina emprada freqüentment als estudis sobre l’ecologia reproductora per estimar la data de posta i/o eclosió de nius. En la polla d’aigua Gallinula chloropus diversos estudis en poblacions septentrionals han considerat períodes d’incubació de 25-26 dies. Al nord d’Àfrica, però, es consideren només 22 dies. Per tant, sembla existir cert grau de variació geogràfica en el període d’incubació. En aquest treball s’ha estimat el període d’incubació de 42 nius localitzats a l’Estany de La Plana (Parc Natural de l’Albufera de València). El temps mitjà d’incubació fou de 23,7 dies (desviació típica = 1,3 dies; rang = 21-26 dies). Aquest període va disminuir al llarg de l’estació reproductora mentre que el nombre d’ous no va tenir cap efecte. Proposo considerar un temps d’incubació més curt que en poblacions del nord d’Europa, tenint en compte la data de posta per a obtenir estimacions més precises.

Title: Incubation period of Moorhens Gallinula chloropus in a southern European population
Authors: S. Ignacio Encabo
*E-mail: encabo[at]uv.es

Abstract: Incubation period is a trait commonly employed in studies of breeding ecology to estimate laying and/or hatching dates of nests. For the Moorhen, Gallinula chloropus, several studies in northern latitudes have considered incubation periods of 25-26 days. However, only 22 days are used in North Africa. Therefore, there may be some geographical-related variation in the length of the incubation period. Here, the incubation period of 42 clutches from a population in eastern Spain was estimated. The mean length of incubation was 23.7 days (SD = 1.3; range = 21-26). This period decreased throughout season, while clutch size had no effect. I propose to consider a shorter incubation time in Spanish populations than in northern European populations, taking into account the effect of laying date to obtain more accurate estimations.

Título: Periodo de incubación de la Gallineta Común Gallinula chloropus en una población del sur de Europa
Autores: S. Ignacio Encabo
*E-mail: encabo[at]uv.es

Resumen: El periodo de incubación es una herramienta comúnmente empleada en los estudios sobre la ecología reproductora para estimar la fecha de puesta y/o eclosión de los nidos. En la Gallineta Común Gallinula chloropus diversos estudios en poblaciones de latitudes norteñas han considerado periodos de incubación de 25-26 días. Sin embargo, en el norte de África únicamente consideran 22 días. Por lo tanto, parece existir cierto grado de variación geográfica en la duración de la incubación. En este trabajo, se ha estimado el periodo de incubación de 42 nidos localizados en el Estany de la Plana (Parque Natural de l’Albufera de Valencia). El tiempo promedio de incubación fue de 23,7 días (desviación típica = 1,3 días, rango = 21-27 días). Este periodo se redujo a lo largo de la estación, mientras que el tamaño de puesta no tuvo ningún efecto. Propongo considerar un tiempo de incubación más corto que en poblaciones europeas norteñas, teniendo en cuenta la fecha de puesta para obtener estimaciones más precisas.

Ignacio

Los buitres de Gipuzkoa al alza

2016-11-21T11:30:00.002+01:00

Las poblaciones reproductoras de Buitres Leonados y Alimoches han aumentado a lo largo de las últimas dos décadas en Gipuzkoa. Éstas son excelentes noticias, pero no podemos bajar la guardia y debemos seguir haciendo esfuerzos para garantizar su conservación.

Título: Distribución, tendencia poblacional y parámetros reproductivos de Buitre Leonado Gyps fulvus y Alimoche Neophron percnopterus en Gipuzkoa
Autores: Mikel Olano, Javier Vazquez, Tomas Aierbe, Fermin Ansorregi, Aitor Galdos, Jon Ugarte, Rober Hurtado, Haritz Beñaran, Aitzol Urruzola, Juan Arizaga*
*E-mail: jarizaga[at]aranzadi.eus

Resumen: El objetivo de este artículo es actualizar el conocimiento sobre la distribución, tamaño y evolución de la población y parámetros reproductivos de Buitre Leonado Gyps fulvus y Alimoche Común Neophron percnopterus en Gipuzkoa. La población de Buitre Leonado y Alimoche en Gipuzkoa se ha incrementado significativamente durante el periodo de estudio (1999-2016). Así, se ha pasado de 49 a 240 parejas detectadas durante el censo de 2016 para el Buitre y de 6 a 12 para el Alimoche. Asociado al crecimiento poblacional también se observa cierta expansión geográfica en las dos especies. En cuanto a parámetros reproductivos, observamos cierta estabilidad durante el periodo de estudio, con una productividad de 0,62 pollos/pareja que inicia la reproducción para el Buitre Leonado, y 0,86 para el Alimoche. En consecuencia, puede concluirse que las dos poblaciones presentan una tendencia favorable, si bien la situación de ambas especies es aún delicada debido al bajo número de efectivos.

Title: Distribution, population trend and reproductive parameters of the Griffon Vulture Gyps fulvus and Egyptian Vulture Neophron percnopterus in Gipuzkoa
Authors: Mikel Olano, Javier Vazquez, Tomas Aierbe, Fermin Ansorregi, Aitor Galdos, Jon Ugarte, Rober Hurtado, Haritz Beñaran, Aitzol Urruzola, Juan Arizaga*
*E-mail: jarizaga[at]aranzadi.eus

Abstract: The aim of the present article is to update our knowledge on the population distribution, size and trend and the breeding parameters of Griffon Vulture Gyps fulvus and Egyptian Vulture Neophron percnopterus in Gipuzkoa. The population of both species has increased significantly during the period 1999-2016. Thus, it passed from 49 to 240 breeding pairs found in 2016 for the Griffon Vulture, and from 6 to 12 for the Egyptian Vulture. In parallel, we also observed an increase in the geographic distribution range. Breeding parameters tended to be stable, with a mean productivity of 0.62 chicks/pair starting to incubate for the Griffon Vulture, and 0.86 chicks/pair for the Egyptian Vulture. Therefore, it can be concluded that both populations showed favorable trends, but the situation is still delicate owing the small population sizes.

Títol: Distribució, tendència poblacional i paràmetres reproductius del Voltor Comú Gyps fulvus i l’Aufrany Neophron percnopterus a Gipuzkoa
Autors: Mikel Olano, Javier Vazquez, Tomas Aierbe, Fermin Ansorregi, Aitor Galdos, Jon Ugarte, Rober Hurtado, Haritz Beñaran, Aitzol Urruzola, Juan Arizaga*
*E-mail: jarizaga[at]aranzadi.eus

Resum: L’objectiu d'aquest article és actualitzar el coneixement sobre la distribució, mida i evolució de la població i paràmetres reproductius del Voltor Comú Gyps fulvus i l’Aufrany Neophron percnopterus a Gipuzkoa. Les poblacions d’ambdues especiesvan augmentar significativament entre 1999 i 2016. Així, s’ha passat de 49 a 240 parelles en el Voltor Comú, i de 6 a 12 en l’Aufrany. Associat al creixement poblacional també s’observà certa expansió geogràfica en les dues espècies. Pel que fa als paràmetres reproductius, observem certa estabilitat durant el període d’estudi, amb una productivitat de 0,62 polls/parella que inicia la reproducció per al Voltor Comú, i 0,86 per l’Aufrany. En conseqüència, es pot concloure que les dues poblacions presenten una tendència favorable, si bé la situació de les dues espècies és encara delicada a causa del baix nombre d’efectius.

Els okupes de Punta de la Banya

2016-11-07T09:50:00.000+01:00

Photo by C. Domingo & X. Tomàs

A vegades, quan revises nius, pots trobar sorpreses. Això és el que els hi va passar als nostres companys, mentre revisaven la colònia de Bernats Pescaires de Punta de la Banya.

Títol: Nidificació de Xoriguer Comú en niu de Bernat Pescaire

Autors: Josep García, Xavier Tomàs, Pedro Bescós, Carles Domingo
*E-mail: jose.g.garcia[at]terra.com

Resum: Aquesta nota documenta un cas excepcional de nidificació del Xoriguer Comú Falco tinnunculus en un niu de Bernat Pescaire Ardea cinerea a la colònia de cria d’aquest ardeid a la Punta de la Banya, Delta de l’Ebre. La tranquil·litat de la zona, la poca competència i un ampli territori per explotar s’apunten com a possibles factors afavoridors.

Título: Nidificación de Cernícalo Vulgar en nido de Garza Real
Autores: Josep García, Xavier Tomàs, Pedro Bescós, Carles Domingo

*E-mail: jose.g.garcia[at]terra.com

Resumen: Esta nota documenta un caso excepcional de nidificación de Cernícalo Vulgar Falco tinnunculus en un nido de Garza real Ardea cinerea en la colonia de cría de esta ardeida en la Punta de la Banya, Delta del Ebro. La tranquilidad de la zona, la poca competencia y un amplio territorio para explotar apuntan como posibles factores que facilitaron este caso.

Title: Breeding of Common Krestel on a Grey Heron nest

Authors: Josep García, Xavier Tomàs, Pedro Bescós, Carles Domingo
*E-mail: jose.g.garcia[at]terra.com

Abstract: An exceptional case of nesting of Common Kestrel Falco tinnunculus on a nest of Grey Heron Ardea cinerea is documented in a breeding colony of grey herons at the Punta de la Banya, Ebro Delta (north-western Mediterranean). The tranquility of the area, the absence of competitors, and a large area to hunt were the potential causes to use a nest of another species.

Josep, Xavier, Pedro & Carles

The RCO is in Publons

2016-11-07T09:16:00.002+01:00

Peer review aims to guarantee the best quality of published scientific articles. When our manuscripts are reviewed by other colleagues specialized in the same topic of our research, we are benefited from their ideas, comments and suggestions. As a result, our finally published articles are improved and their contribution to the scientific community is better.

Despite of the key role of peer review for a suitable spread of science, this task is insufficiently recognized and rewarded. Publons is a new social network, which aims to give recognition by peer review and editorial work. You can create your own profile in Publons and add your reviewer and/or editor activity.

From the RCO, we firmly believe in the capital relevance of reviewing and editorial tasks. To give support and recognition to our reviewers and editors, we have added the RCO to Publons. If you reviewed a manuscript for the RCO in the past, please let us know! We will be glad to certificate your activity.

La revisió per parells té com a objectiu garantir que la qualitat científica dels articles publicats és la millor possible. Quan els nostres manuscrits són revisats per altres especialistes en la matèria, ens beneficiem de les seves idees, comentaris i suggeriments. Com a resultat, els nostres articles, quan finalment són publicats, són millors i, per tant, la seva contribució a la comunitat científica millor.

Tot i el paper clau de la revisió per parells per a la correcta difusió de la ciència, aquesta tasca normalment és poc reconeguda i recompensada. Publons és una xarxa social que té entre d’altres objectius proporcionar reconeixement a les tasques de revisió i edició. En Publons, pots crear-te un perfil i afegir la teva activitat com a revisor i/o editor.

Des de la RCO, som conscients del paper fonamental de les tasques tant de revisió com edició. Per això, i per donar reconeixement als nostres revisors i editors, hem afegit la RCO a Publons. Si has avaluat un manuscrit per a la RCO, si us plau digues-nos-ho! Amb molt de gust certificarem el vostre treball per a la revista.

La revisión por pares tiene como objetivo garantizar que la calidad científica de los artículos publicados es la mejor posible. Cuando nuestros manuscritos son revisados por otros especialistas en la materia, nos beneficiamos de sus ideas, comentarios y sugerencias. Como resultado, nuestros artículos, cuando finalmente son publicados, son mejores y, por tanto, su contribución a la comunidad científica mejor.

A pesar del papel clave de la revisión por pares para la correcta difusión de la ciencia, esta labor normalmente es poco reconocida y recompensada. Publons es una nueva red social que tiene entre otros objetivos proporcionar reconocimiento a las tareas de revisión y edición. En Publons, puedes crearte un perfil y añadir tu actividad como revisor y/o editor.

Desde la RCO, somos conscientes del papel fundamental de las tareas tanto de revisión como edición. Por eso y para dar reconocimiento a nuestros revisores y editores, hemos añadido la RCO a Publons. Si has revisado un manuscrito para la RCO, por favor ¡dínoslo! Estaremos encantados de certificar tu trabajo para la revista.

Re-discovering the pioneering birders

2016-09-21T08:24:00.003+02:00

Mr. Mariano Masferrer (1923)

We know almost nothing about the distribution and numbers of Catalan birds in the XIX century. By searching in forgotten archives, we may find valuable historical information from the first Catalan birders. This unvaluable data can help us to better understand the current status of our populations.

Title: Raptors of Catalonia in 1881 according to the manuscript of Ignacio Roca and Mariano Masferrer

Authors: Xavier Ferrer
*E-mail: xferrer [at] ub.edu

Abstract: An unpublished manuscript of 1881 found in the archive of the Royal Spanish Society of Natural History about a catalog of diurnal and nocturnal raptors from the provinces of Barcelona and Girona is literally reproduced. I have made an annotated edition of the manuscript, with correspondence to the current species, and contextualizing the information provided in the ornithological environment of Catalonia in the XIX century. The history of the manuscript and the biography of the authors, Ignacio Roca Carchán (1851-circa 1925) and Mariano Masferrer Rierola (1856-1923) are provided. I consider to M. Masferrer the best Catalan field ornithologist of the XIX century. The catalog, the first draft of a never published work, contains almost exclusively original observations and is a primary source of data for wild birds from Catalonia, exceptional characteristics in any publication in the Catalan ornithology from the XIX century. The manuscript also provides common names of that time for the raptors. The manuscript cites 38 species for Catalonia, although only 29 seem plausible. The most common diurnal raptors in 1881 were Falco tinunculus, Buteo buteo, Accipiter nisus, Milvus milvus and Falco subbuteo; and for the noctural raptors the most common were Tyto alba and Athene noctua. These abundances are roughly consistent with current populations. The authors also point the notable migratory passage of Asio flammeus, cite Aquila chrysaetos breeding in fir forests of Montseny, and extend the breeding area of the Aquila fasciata farther north to Alta Garrotxa. These facts suggest that these species have declined in the last century. Neophron percnopterus and Circus spp. were already scarce in the late XIX century.

CATALÀ

Títol: Els rapinyaires de Catalunya el 1881, en base al manuscrit d’Ignacio Roca i Mariano Masferrer

Autors: Xavier Ferrer
*E-mail: xferrer [at] ub.edu

Resum: Hom reprodueix literalment un manuscrit inèdit de 1881 trobat dins l’arxiu de la Real Sociedad Española de Historia Natural sobre un catàleg de rapinyaires diürns i nocturns de les províncies de Barcelona i Girona. S’ha fet una edició comentada del manuscrit amb la correspondència a les espècies actuals i amb la informació contextualitzada en l’entorn ornitològic de la Catalunya del s. XIX. Hom recopila també la història del manuscrit i la biografia dels seus autors, Ignacio Roca i Carchán (1851-circa 1925) i Mariano Masferrer Rierola (1856-1923), al que considero el millor ornitòleg català de camp del s. XIX. El catàleg, primera fase de un esborrany dels autors que mai sortí a la llum, conté quasi exclusivament observacions originals i és una font primària de dades d’ocells silvestres, fet excepcional en la ornitologia catalana del s. XIX. El manuscrit aporta també noms comunes originals dels rapinyares. Des del punt de vista avifaunístic, el manuscrit cita 38 espècies per a Catalunya, encara que solament 29 semblen verosímils. Les rapinyaires diürnes més freqüents en 1881 foren Falco tinunculus, Buteo buteo, Accipiter nisus, Falco subbuteo i Milvus milvus; i les nocturnes Tyto alba y Athene noctua, frequència similar grosso modo amb les poblacions actuals. També els autors destaquen un pas migratori notable de Asio flammeus, localitzen Aquila chrysaetos criant a les avetoses del Montseny, i extenen la zona de cria de Aquila fasciata molt més al nord fins l’Alta Garrotxa, suggerint així que aquestes espècies han patit una davallada. Neophron percnopterus, Falco naumannii i els Circus spp. ja eren escasses a les darreries del s. XIX.

ESPAÑOL

Título: Las rapaces de Cataluña en 1881, según el manuscrito de Ignacio Roca y Mariano Masferrer
Autores: Xavier Ferrer

*E-mail: xferrer [at] ub.edu

Resumen: Se reproduce literalmente un manuscrito inédito de 1881 hallado en el archivo de la Real Sociedad Española de Historia Natural sobre un catálogo de rapaces diurnas y nocturnas de las provincias de Barcelona y Girona. Se ha hecho una edición comentada del mismo, con la correspondencia a las especies actuales, y contextualizando la información proporcionada en el entorno ornitológico de la Cataluña del s. XIX. Se recopila también la historia del manuscrito y la biografía de sus autores, Ignacio Roca Carchán (1851-circa 1925) y Mariano Masferrer Rierola (1856-1923), al que considero el mejor ornitólogo de campo catalán del s. XIX. El catálogo, primera fase de un borrador de los autores que nunca salió a la luz, contiene casi exclusivamente observaciones originales y es una fuente primaria de datos de aves silvestres, algo excepcional en la ornitología catalana del s. XIX. El manuscrito aporta también nombres comunes del momento de las rapaces. Desde el punto de vista avifaunístico, el manuscrito cita 38 especies para Cataluña, aunque solo 29 parecen verosímiles. Las rapaces diurnas más frecuentes en 1881 eran Falco tinunculus, Buteo buteo, Accipiter nisus, Falco subbuteo y Milvus milvus; y las nocturnas Tyto alba y Athene noctua, frecuencia que concuerda grosso modo con las poblaciones actuales. También los autores hablan de un notable paso migratorio de Asio flammeus, localizan Aquila chrysaetos criando en abetales del Montseny, y extienden la zona de cría de Aquila fasciata mucho más al norte hasta la Alta Garrotxa, lo que sugeriría que estas especies han sufrido un retroceso. Neophron percnopterus y Circus spp. ya eran rapaces escasas a finales del s. XIX.

X. Ferrer

Caution! I am not old

2016-08-10T14:32:00.000+02:00

Photo by Marc Illa

Ageing of Common Chiffchaffs is challenging, which can be even more difficult due to juvenile birds with exceptionally extensive moults. You need to assess all wing feathers!

Title: Unusual postjuvenile moult extension in Common Chiffchaffs Phylloscopus collybita

Authors: Marc Illa
*E-mail: marc [at] illa.cat

Abstract: First year Common Chiffchaffs (Phylloscopus collybita) undergo a partial post-juvenile moult, which shows marked variability in its extension. In a set of 309 individuals trapped during the autumn migration of 2013 and 2014 in central Catalonia (NE Iberia), two juveniles were found with an unusually very extensive moult including a few primary coverts. Moult pattern was symmetric in both cases, suggesting that feathers’ replacement was not accidental. This exceptional moult extent in juveniles must be taken into account when ageing this species.

CATALÀ

Títol: Extensió inusual de la muda postjuvenil en el mosquiter comú Phylloscopus collybita

Autors: Marc Illa
*E-mail: marc [at] illa.cat

Resum: Els joves de mosquiter comú (Phylloscopus collybita) fan una muda postjuvenil parcial, que és molt variable en la seva extensió. Després d’examinar 309 individus durant la migració de tardor a la Catalunya Central, dos ocells tenien algunes cobertores primàries mudades simètricament a les dues ales, fet que fa molt poc probable una pèrdua accidental. Tots dos tenien, a més, mudes extenses. És fonamental conèixer aquests casos excepcionals per millorar la datació de la espècie.

ESPAÑOL

Título: Extensión inusual de la muda postjuvenil en el Mosquitero común Phylloscopus collybita
Autores: Marc Illa

*E-mail: marc [at] illa.cat

Resumen: Los jóvenes de Mosquitero Común (Phylloscopus collybita) hacen una muda postjuvenil parcial que es muy variable en extensión. Después de examinar 309 individuos durante el paso otoñal en una localidad del centro de Catalunya, dos ejemplares mostraron algunas cobertoras primarias mudadas simétricamente en las dos alas, hecho que hace poco probable que se trate de una pérdida accidental. Estos dos casos de mudas tan extensas son relevantes y se deben tenerse en cuenta para una correcta datación de la especie.

Marc Illa

Spoonbills migrating over Euskadi

2016-06-15T19:31:00.001+02:00

Photo by Frans Vandewalle

Spoonbills occur in low numbers in the Basque wetlands during the autumn migration, but these stopover sites can be essential to refuel in their movements between breeding and wintering areas.

Title: Stopover use by the Eurasian Spoonbill Platalea leucorodia on the Basque coast (northern Iberia)
Authors: Juan Arizaga, Rafael Garaita, Héctor González & Maite Laso
*E-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Abstract: The Eurasian Spoonbill is a species of concern in Europe, so it needs priority from the management and conservation standpoint. The population from the North Sea area migrates across the Atlantic façade of Europe to reach its wintering areas in south-western Iberia or Mauritania. Spoonbills passing through northern Iberia stop over to rest and/or refuel in a number of wetlands situated along its coast. Detailed knowledge on the use of these sites is required for a better understanding of the differential use of all these wetland areas by Spoonbills. Our aim here was to explore and compare the use of the Basque coastal marshes (Txingudi and Urdaibai) by Spoonbills during the autumn migration. We used data collected during autumn migrations in 2012 and 2013 applying a single common survey protocol at three sites: the Orueta Lagoon and the lower marsh at Urdaibai, and Txingudi. Overall, the only and obvious difference between Urdaibai (if we pool the Orueta Lagoon and the Lower Marsh) and Txingudi was that Urdaibai hosted more Spoonbills. Within Urdaibai, however, the site hosting more Spoonbills varied annually. Foraging rates were found to be higher at the Orueta Lagoon in 2012, but the causes explaining this result remain unknown. The proportion of Spoonbills foraging, sleeping/preening or flying within each site varied in relation to tide only at the tide-influenced site (Urdaibai-Lower Marsh; proportionally more Spoonbills were foraging, and less birds were sleeping/preening at low tide). The stopover duration was less than one day for >90% of the birds and it did not differ between sites. More research is needed to know why Txingudi was less used than Urdaibai. Of particular interest is the identification of the possible causes explaining foraging rate variations.

CATALÀ

Títol: Ús dels aiguamolls de la costa basca (nord d’Ibèria) pel Becplaner Platalea leucorodia durant la migració postnupcial
Autors: Juan Arizaga, Rafael Garaita, Héctor González & Maite Laso
*E-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Resum: El Becplaner és una espècie amenaçada a Europa, pel que és prioritària des del punt de vista de la gestió i la conservació. La població del Mar del Nord migra a través de la vessant atlàntica d’Europa per arribar a les seves àrees d’hivernada al sud-oest de la Península Ibèrica o Mauritània. Els Becplaners que passen pel nord d’Espanya s’aturen per descansar i/o acumular reserves en els aiguamolls que hi ha al llarg de l’esmentada ruta. El coneixement sobre l’ús d’aquests llocs és fonamental per determinar la seva importància relativa pel Becplaner. L’objectiu d’aquest article és explorar i comparar l’ús que fa el Becplaner de les zones humides que hi ha a la costa basca (Txingudi i Urdaibai) durant el període de pas postnupcial. Amb aquest objectiu es van prendre dades durant el període de pas de 2012 i 2013 mitjançant l’aplicació d’un mètode de cens comú a tres punts de mostreig: la llacuna d’Orueta i els aiguamolls d’Urdaibai i Txingudi. En conjunt, Urdaibai (llacuna d’Orueta i aiguamoll) va acollir més Becplaners que Txingudi. En Urdaibai, tot i això, el nombre de Becplaners va variar entre zones segons l’any. La taxa d’alimentació va ser més alta a la llacuna d’Orueta el 2012. La proporció de Becplaners alimentant-se, descansant o volant va variar segons la marea només en el zona (maresma d’Urdaibai) influenciada per aquest factor (en marea baixa veiem que va augmentar la proporció d’aus alimentant-se i disminuir la d’aus descansant). La durada de les parades en la migració va ser inferior a un dia en >90% dels exemplars i no va variar entre zones. Seria convenient conèixer en detall les causes que expliquen l’ús més marginal de Txingudi per part dels Becplaners.

ESPAÑOL

Título: Uso de los humedales de la costa vasca (norte de Ibèria) por la Espátula Euroasiática Platalea leucorodia durante la migración posnupcial
Autores: Juan Arizaga, Rafael Garaita, Héctor González & Maite Laso
*E-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Resumen: La Espátula Euroasiática es una especie amenazada en Europa, por lo que es prioritaria desde el punto de vista de la gestión y la conservación. La población del Mar del Norte migra a través de la fachada atlántica europea para alcanzar sus áreas de invernada en el suroeste de Iberia o Mauritania. Las Espátulas que pasan por el norte de España se detienen para descansar y/o acumular reservas en los humedales que hay a lo largo de esta ruta. Es fundamental conocer el uso de estos sitios para determinar su importancia relativa para la Espátula. El objetivo de este artículo es explorar y comparar el uso que hace la Espátula de los humedales que hay en la costa vasca (Txingudi y Urdaibai) durante el periodo de paso posnupcial. Para ello se tomaron datos durante el periodo de paso de 2012 y 2013 mediante la aplicación de un método de censo común a tres puntos de muestreo: la laguna de Orueta y la marisma en Urdaibai y Txingudi. En conjunto, Urdaibai (laguna de Orueta y marisma) acogió más Espátulas que Txingudi. En Urdaibai, no obstante, el número de Espátulas varió entre zonas según los años. La tasa de forrajeo fue más alta en la laguna de Orueta en 2012. La proporción de Espátulas alimentándose, descansando o volando varió según la marea sólo en el zona (marisma de Urdaibai) influenciada por este factor (en marea baja aumentó la proporción de aves alimentándose y disminuyó la de aves descansando). La duración de las paradas en migración fue inferior a un día en >90% de los ejemplares y esto no varió entre zonas. Sería conveniente conocer en detalle las causas que explican el uso más marginal de Txingudi por las Espátulas.

When humans go, birds arrive

2016-03-27T15:44:00.000+02:00

Juan Enrique Gómez

Abandoned gravel pits can become exceptional refuges for waterbirds in areas where natural wetlands have disappeared.

Title: Waterbirds in a recently abandoned gravel pit: the case of Las Quemadillas (Córdoba) during the period 2011-2015
Authors: Diego Peinazo & Florent Prunier
*E-mail: aeaelbosqueanimado.info[at]gmail.com

Abstract: Wetlands of artificial origin make up a potential habitat for waterfowl. We present the results of an intensive waterbird survey carried out between 2011 and 2015 in Lagunas de Las Quemadillas (Córdoba), a recently abandoned gravel pit. A total of 133 species were sighted in a wetland composed of a permanent 2 ha lagoon and an irregularly flooded temporary lagoon, which covers up to 23 ha. The most usually detected species were Tachybaptus ruficollis, Anas platyrhynchos, Fulica atra, Gallinula chloropus, Porphyryo porphyryo, and Charadrius dubius. Some hundreds of Phoenicopterus roseus occurred during the inundation season of the temporary lagoon. Threatened species such as the Fulica cristata, Ardea purpurea or Ixobrychus minutus bred successfully in this wetland. This ornithological community is important in the context of the province of Córdoba and should merit some degree of protection.

CATALÀ

Títol: Les aus aquàtiques en una gravera recentment abandonada: el cas de Las Quemadillas (Còrdova) al període 2011-2015
Autors: Diego Peinazo & Florent Prunier
*E-mail: aeaelbosqueanimado.info[at]gmail.com

Resum: Els aiguamolls d’origen artificial conformen un hàbitat potencial per als ocells aquàtics. S’analitzà el seguiment ornitològic plurianual dut a terme a les llacunes de Las Quemadillas (Còrdova), unes graveres recentment abandonades. Es van enregistrar un total de 54 espècies d'aus aquàtiques en un espai compost per una llacuna permanent de 2 ha i una llacuna temporal de fins a 23 ha que s’inunda de forma irregular. La conservació d’aquesta comunitat ornítica té importància en el context de la província de Còrdova.

ESPAÑOL

Título: Aves acuáticas en una gravera recientemente abandonada: el caso de Las Quemadillas (Córdoba) en el periodo 2011-2015
Autores: Diego Peinazo & Florent Prunier
*E-mail: aeaelbosqueanimado.info[at]gmail.com
Resumen: Los humedales de origen artificial conforman un hábitat potencial para las aves acuáticas. Se analiza aquí el seguimiento ornitológico plurianual llevado a cabo en las lagunas de Las Quemadillas (Córdoba), unas graveras recientemente abandonadas. Se avistaron un total de 54 especies de aves acuáticas en un espacio compuesto por una laguna permanente de 2 ha y una laguna temporal inundada de forma irregular de hasta 23 ha. La conservación de esa comunidad ornítica tiene una importancia en el contexto de la provincia de Córdoba.

Diego Peinazo

Florent Prunier

2015 Issue already online

2016-01-07T12:05:00.002+01:00

Click here to see the pdf of all the papers

Electrocuted birds

2015-10-21T15:17:00.001+02:00

Photo by Silvema

Every year, thousands of birds die by electrocution with power lines. Predictive modeling can help us to identify the most dangerous areas and pylons for birds and to focus our conservation efforts in those fateful points.

Title: Predictive models applied to correct and manage electrocution of birds in electric lines
Authors: Juan Manuel Pérez-García, Francisco Botella & José Antonio Sánchez-Zapata
*E-mail: juanmapg [at] gmail.com

Abstract: Electrocution on power lines is a major conservation problem for a large number of bird species worldwide. The isolation of dangerous power pylons is an effective action to correct, however, given the large number of installed power lines, identification of high-risk areas where implementing these measures is difficult, so it is necessary to design strategies to prioritize conservation actions. The development of large-scale predictive modeling would help to solve this issue. This review shows a framework to identify high risk electrocution areas by means of spatial predictive models in order to establish priority areas, using as a study area the Valencia autonomous community. The first step of the framework was to assess the bird electrocution incidence in relation to protected areas distribution at regional scale. This allowed assessing whether these areas are optimal to focus conservation actions. Afterwards, to delimitate priority areas we built spatial predictive models derived from bird mortality records, environmental factors and specific sensitivity maps. Subsequently, a verification and validation process was performed to determine the robustness of the predictions. The results of this process showed that apply corrective measures within the SPA it is inefficient and that these actions should be directed to peripheral areas. Moreover, the use of spatial predictive models, by the combination of logistic regression techniques and specific sensitivity maps was proved to be an effective tool to identify high mortality areas and, therefore, to select candidates for protected areas. The process of verification and validation of predictive models shows at the larger scale, land use configuration, power line density and presence of sensitive species, would be the most important factors to predict bird electrocutions. In conclusion, the methodology described in this paper is an efficient method for the selection of high risk areas and is a good example of predictive modelling application for conservation planning and adaptive management.

CATALÀ

Títol: Models predictius aplicats a la correcció i gestió de l'impacte de l'electrocució en línies elèctriques sobre les aus
Autors: Juan Manuel Pérez-García, Francisco Botella & José Antonio Sánchez-Zapata
*E-mail: juanmapg [at] gmail.com

Resum: L’electrocució és un greu problema de conservació per a un gran nombre d'espècies d'aus a tot el món. L'aïllament dels pals elèctrics perillosos és una mesura efectiva per corregir-ho, però, donat el gran nombre de línies elèctriques instal·lades, la determinació de les zones d'alt risc on aplicar aquestes mesures és difícil, per la qual cosa es fa necessari dissenyar estratègies per prioritzar les accions de conservació. El desenvolupament de models de predicció a gran escala podria ajudar a resoldre aquest problema. Aquesta revisió mostra un marc de treball per identificar les àrees d'alt risc d'electrocució mitjançant l'ús de models predictius espacials, utilitzant com a àrea d'estudi la Comunitat Valenciana. El primer pas del procés va ser avaluar la incidència d'electrocució d'aus en relació amb la distribució de les àrees protegides a escala regional. Això va permetre avaluar si aquestes àrees són òptimes per focalitzar les accions de conservació. Després, per delimitar àrees prioritàries vàrem construir models predictius espacials derivats dels registres de mortalitat d'aus, els factors ambientals i mapes específics de sensibilitat. Posteriorment es va realitzar un procés de verificació i validació per determinar la robustesa de les prediccions. Els resultats d'aquest procés van mostrar que aplicar mesures de correcció dins de les Zones d’Especial Protecció per a les Aus és ineficient i que aquestes accions haurien d'estar dirigides especialment a les àrees perifèriques. D'altra banda, l'ús de models predictius, mitjançant la combinació de tècniques de regressió logística i mapes específics de sensibilitat, va ser una eina eficaç per identificar àrees d'alta mortalitat i, per tant, per seleccionar candidats per a les àrees protegides. Els processos de verificació i validació dels models predictius van mostrar que a gran escala, la configuració del paisatge, la densitat de línies elèctriques i la presència d'espècies sensibles serien els factors més importants per predir l'electrocució d'aus. En conclusió, la metodologia descrita en aquest treball es va mostrar com un mètode eficaç per a la selecció d'àrees d'alt risc i és un bon exemple d'aplicació de modelatzació predictiva per a la planificació de la conservació i el maneig.

ESPAÑOL

Título: Modelos predictivos aplicados a la corrección y gestión del impacto de la electrocución en tendidos eléctricos sobre las aves
Autores: Juan Manuel Pérez-García, Francisco Botella & José Antonio Sánchez-Zapata
*E-mail: juanmapg [at] gmail.com
Resumen: La electrocución es un grave problema de conservación para un gran número de especies de aves en todo el mundo. El aislamiento de los postes eléctricos peligrosos es una medida efectiva para corregirlo, sin embargo, dado el gran número de líneas eléctricas instaladas, la determinación de las zonas de alto riesgo donde aplicar estas medidas es difícil, por lo que se hace necesario diseñar estrategias para priorizar las acciones de conservación. El desarrollo de modelos de predicción a gran escala podría ayudar a resolver este problema. Esta revisión muestra un marco de trabajo para identificar las áreas de alto riesgo de electrocución mediante el uso de modelos predictivos espaciales, utilizando como área de estudio la Comunidad Valenciana. El primer paso del proceso fue evaluar la incidencia de electrocución de aves en relación con la distribución de las áreas protegidas a escala regional. Esto permitió evaluar si estas áreas son óptimas para enfocar las acciones de conservación. Después, para delimitar áreas prioritarias construimos modelos predictivos espaciales derivados de los registros de mortalidad de aves, los factores ambientales y mapas específicos de sensibilidad. Posteriormente se realizó un proceso de verificación y validación para determinar la robustez de las predicciones. Los resultados de este proceso mostraron que aplicar medidas de corrección dentro de las Zonas de Especial Protección para las Aves es ineficiente y que estas acciones deberían estar dirigidas especialmente a las áreas periféricas. Por otra parte, el uso de modelos predictivos, mediante la combinación de técnicas de regresión logística y mapas específicos de sensibilidad, resultó ser una herramienta eficaz para identificar áreas de alta mortalidad y, por lo tanto, para seleccionar candidatos para las áreas protegidas. Los procesos de verificación y validación de los modelos predictivos mostraron que a gran escala, la configuración del paisaje, la densidad de líneas eléctricas y la presencia de especies sensibles serían los factores más importantes para predecir la electrocución de aves. En conclusión, la metodología descrita en este trabajo se mostró como un método eficaz para la selección de áreas de alto riesgo y es un buen ejemplo de aplicación de modelado predictivo para la planificación de la conservación y el manejo.

Juanma got his PhD degree at the University Miguel Hernández of Elche in 2014

Exceptional moult in a first-year Whinchat

2015-10-21T13:07:00.001+02:00

Photo by Stephen Menzie

Each species of bird follows a rather well-defined pattern of moult, and this expected pattern of moult can assist in establishing the age of an individual bird. Occasionally, individuals are found that do not follow the expected pattern of moult and could invite potential confusion with regards to ageing. Knowledge of the range of moult within a species is thus important to document

Title: First-year male Whinchat Saxicola rubetra with unusually extensive post-juvenile moult

Authors: Stephen Menzie, Marcel Gil-Velasco & Marc Illa
*E-mail: stephen.menzie [at] gmail.com

Abstract: A first-year (EURING 3) male Whinchat Saxicola rubetra ringed at Falsterbo Bird Observatory, Sweden, showed unusually extensive post-juvenile moult. It had moulted most greater coverts, all secondaries, and some inner primaries but had retained all tail feathers, all tertials, all alula feathers, and all primary coverts. Such an extensive post-juvenile moult has, to our knowledge, not previously been documented in this species.

CATALÀ

Títol: Un mascle de primer any de Bitxac Rogenc amb una muda post-juvenil inusual

Autors: Stephen Menzie, Marcel Gil-Velasco & Marc Illa
*E-mail: stephen.menzie [at] gmail.com

Resum: Un mascle jove de l’any (EURING 3) de Bitxac Rogenc Saxicola rubetra anellat al Falsterbo Bird Observatory, Suècia, va mostrar una muda postjuvenil inusualment extensa. Havia mudat la major part de les cobertores grans, totes les secundàries i algunes primàries internes, però havia retingut totes les rectrius, les terciàries, les plomes de l’àlula i totes les cobertores primàries. No hem trobat referències sobre una muda postjuvenil tant extensa en aquesta espècie.

ESPAÑOL

Título: Un macho de primer año de Tarabilla Norteña con una muda post-juvenil inusual
Autores: Stephen Menzie, Marcel Gil-Velasco & Marc Illa

*E-mail: stephen.menzie [at] gmail.com

Resumen: Un macho joven del año (EURING 3) de Tarabilla Norteña Saxicola rubetra anillado en el Falsterbo Bird Observatory, Suecia, mostró una muda postjuvenil inusualmente extensa. Había mudado la mayor parte de las cobertoras grandes, todas las secundarias y algunas primarias internas, pero retuvo todas las rectrices, las terciarias, las plumas del álula y todas las cobertoras primarias. No encontramos referencias sobre una muda postjuvenil tan extensa en esta especie.

Stephen, Marcel i Marc

Cuckoos vs Magpies: The never ending war

2015-10-18T15:32:00.002+02:00

Photo by Jesús Porras

Great Spotted Cuckoos and Magpies are involved in an arms' race. Each new parasitism tactic of Cuckoos is counteracted by a new defense of Magpies. A long-term study with marked individuals provides new and exciting findings about this coevolution.

Title: Ecology and evolution of brood parasite-host interactions: a longitudinal study with marked individuals

Authors: Mercedes Molina-Morales, Juanga Martínez & Jesús Avilés
e-mail: merche [at] ugr.es

Abstract: Avian brood parasites and their hosts provide an ideal system for the study of coevolution. The study system made up by Great Spotted Cuckoos (Clamator glandarius) and their Magpie (Pica pica) host has provided strong support for an effect of brood parasitism on the reproductive success of hosts and the evolution of host defensive mechanisms counteracting the negative effects of parasitism. However, long-term studies with marked animals addressing issues related to patterns of host use by parasites and defense mechanisms in hosts are very scarce. Here, we review questions related to the evolution of defensive mechanisms against parasitism and patterns of parasitism in a population of Magpies and Great Spotted Cuckoos using cross-sectional and longitudinal studies. Our results showed the importance of performing long-term studies through the life of an individual for characterizing patterns of parasitism and the expression of phenotypic traits and defensive behavior at the population level. Our findings urge for considering that brood parasitism can be structured within host populations, and the possible influence of abiotic factors beyond the interaction as potential aspects determining the coevolutionary dynamics of parasite-host interactions. Also, we demonstrated that ontogeny may play a fundamental role in the expression of host defenses. Summing up, consideration of structured parasitism, climatic influence and ontogeny, whose importance can only be qualified by performing individual-based, long-term studies, provides intriguing and deeper perspectives for the understanding of the ecology and evolution of avian brood parasites and their hosts.

CATALÀ

Títol: Ecologia i evolució de les interaccions paràsit de cria- hoste: un estudi longitudinal amb individus marcats

Autors: Mercedes Molina-Morales, Juanga Martínez & Jesús Avilés
e-mail: merche [at] ugr.es

Resum: Les interaccions entre els paràsits de cria i els seus hostes proporcionen un sistema ideal per a l'estudi de la coevolució, i en concret el sistema que formen el Cucut Reial (Clamator glandarius) i el seu principal hoste, la Garsa (Pica pica), ha proporcionat evidències robustes sobre l'efecte del parasitisme de cria en l'èxit reproductor de l'hoste i l'evolució de mecanismes de defensa en l'hoste que contraresten aquest efecte. No obstant això, són molt escassos els estudis a llarg termini que abordin aspectes relacionats amb els patrons d'ús dels hostes per part dels paràsits, i els mecanismes de defensa des de la perspectiva individual de l'hoste. En aquest treball s'utilitza en sistema Cucut-Garsa per abordar aquestes qüestions, mitjançant estudis poblacionals i longitudinals.
Els resultats mostren la importància de l'estudi dels patrons de parasitisme, expressió dels trets fenotípics i dels comportaments defensius al llarg dels anys i de la vida de l'individu. Els resultats també suggereixen la necessitat de considerar l'estructuració del parasitisme dins de les poblacions i la influència de factors abiòtics aliens a la interacció com a aspectes que podrien determinar la dinàmica coevolutiva de la interacció. Tanmateix, els resultats suggereixen que l'ontogènia pot jugar un paper molt rellevant en l'expressió de les defenses. La consideració d'aquests aspectes (és a dir, parasitisme estructurat, clima i ontogènia), ofereixen noves perspectives per a la comprensió de les dinàmiques ecològiques i evolutives entre els paràsits de cria i els seus hostes en les aus.

ESPAÑOL

Título: Ecología y evolución de las interacciones parásito de cría- hospedador: un estudio longitudinal con individuos marcados

Autores: Mercedes Molina-Morales, Juanga Martínez & Jesús Avilés
e-mail: merche [at] ugr.es

Resumen: Las interacciones entre los parásitos de cría aviar y sus hospedadores proporcionan un sistema ideal para el estudio de la coevolución y en concreto el sistema que forman el críalo europeo (Clamator glandarius) y su principal hospedador, la urraca (Pica pica), ha proporcionado evidencias robustas sobre el efecto del parasitismo de cría en el éxito reproductivo del hospedador y la evolución de mecanismos de defensa en el hospedador que contrarrestan estos efectos. Sin embargo, son muy escasos los estudios a largo plazo que aborden aspectos relacionados con los patrones de uso de los hospedadores por los parásitos, y los mecanismos de defensa desde la perspectiva individual del hospedador. En este trabajo se utiliza en sistema críalo-urraca para abordar estas cuestiones, mediante estudios poblacionales y longitudinales.
Los resultados muestran la importancia del estudio de los patrones de parasitismo, expresión de los rasgos fenotípicos y de los comportamientos defensivos a lo largo de los años y de la vida del individuo. Los hallazgos encontrados sugieren la necesidad de considerar la estructuración del parasitismo dentro de las poblaciones y la influencia de factores abióticos ajenos a la interacción como aspectos que podrían determinar la dinámica coevolutiva de la interacción. Asimismo, los resultados sugieren que la ontogenia puede jugar un papel muy relevante en la expresión de las defensas. La consideración de estos aspectos (i.e., parasitismo estructurado, clima y ontogenia), ofrecen novedosas perspectivas para el entendimiento de las dinámicas ecológicas y evolutivas entre los parásitos de cría aviar y sus hospedadores.

Merche got her PhD degree at the University of Granada in 2014

Differential migration

2015-10-06T14:19:00.000+02:00

Photo by Jari Peltomäki

Long term research on raptor migration in the Garrotxa demostrated that young Honey Buzzards migrate later than their parents, but this delay varied among years.

Title: A long-term study on the differential timing of postnuptial migration between age classes of the Honey Buzzard Pernis apivorus in the NE of the Iberian Peninsula

Authors: Fran Trabalon & Ruth García
e-mail: zagros.fran [at] gmail.com

Abstract: In some raptors, adults migrate before juvenile birds during the postnuptial migration. This well-known phenomenon is a case of differential migration, but there are not overly long-term studies in the Honey Buzzard Pernis apivorus. Between 2003 and 2012, the postnuptial migration of this species on its flyway over the Garrotxa Volcanic Zone Natural Park (GVZNP), NE of the Iberian Peninsula, was studied in order to determine differences in the timing of passage between adults and juveniles. The study was conducted by observation of migrant individuals from August 25 until September 25 (32 days), every year with a constant sampling effort between 10:00 and 14:00 h. As found in previous studies, our data showed that adult mean passage date was approximately two weeks earlier than the juvenile passage date, being this difference statistically significant in all the studied years and ranging between 11 and 17 days.

CATALÀ

Títol: Estudi a llarg termini de les diferències temporals entre classes d’edat en la migració postnupcial de l’Aligot Vesper Pernis apivorus al NE de la península Ibèrica

Autors: Fran Trabalon & Ruth García
e-mail: zagros.fran [at] gmail.com

Resum: En algunes rapinyaires els adults migren abans que els juvenils durant la migració postnupcial. Aquest fenomen, que és un tipus de migració diferencial, és ben conegut però no existeixen massa estudis a llarg termini per a l'Aligot Vesper. Durant el període 2003-2012, es va estudiar la migració postnupcial d'aquesta espècie al seu pas pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, nord-est de la península Ibèrica, amb la finalitat d’establir les diferències temporals entre el pas d'adults i de juvenils. L'estudi es va dur a terme mitjançant l’observació directa dels individus entre el 25 d'agost i el 25 de setembre (32 dies), cada any amb un esforç de mostreig constant entre les 10:00 i les 14:00 h. Vam trobar que la data mitja de pas dels adults va precedir aproximadament en dues setmanes a la data de pas dels juvenils, de manera similar a estudis previs, essent aquesta diferència estadísticament significativa en tots els anys estudiats, tot i que va oscil·lar entre 11 i 17 dies.

ESPAÑOL

Título: Estudio a largo plazo de las diferencias temporales entre clases de edad en la migración postnupcial del Abejero europeo Pernis apivorus en el NE de la península Ibérica

Autores: Fran Trabalon & Ruth García
e-mail: zagros.fran [at] gmail.com

Resumen: En algunas rapaces los adultos migran antes que los juveniles durante la migración postnupcial. Este fenómeno, que es un tipo de migración diferencial, es bien conocido pero no existen demasiados estudios a largo plazo para el Abejero Europeo. Durante el período 2003-2012, se estudió la migración postnupcial de esta especie a su paso por el Parque Natural de la Zona Volcánica de la Garrotxa, noreste de la península Ibérica, con la finalidad de establecer las diferencias temporales entre el paso de adultos y de juveniles. El estudio se llevó a cabo por observación directa de los individuos entre el 25 de agosto y el 25 de septiembre (32 días), cada año con un esfuerzo de muestreo constante entre las 10:00 y las 14:00 h. Encontramos que la fecha media de paso migratorio de los adultos precedió aproximadamente en dos semanas a la fecha de paso de los juveniles, de manera similar a estudios previos, siendo la diferencia estadísticamente significativa en todos los años estudiados, si bien osciló entre 11 y 17 días.

Fran & Ruth

Birds' invasion

2015-09-25T18:28:00.002+02:00

The large volume of current international trade and tourism are favouring biological invasions at an unprecedent rate. We need to understand why some invaders are successful, while others not, to predict which alien bird species can become a pest and threat our avifauna.

Title: Avian invasions: from basic to applied research

Authors: Miquel Vall-llosera

e-mail: m.vallosera [at] gmail.com

Abstract: Understanding those factors that influence an invasion process is essential to prevent, assess and mitigate the environmental and economic impacts caused by invasive species. Here, avian invasions are used as study models to investigate what factors make an introduced species a successful invader, and whether this information can be used to predict future invasions.To solve these questions, an integrative approach was used, combining comparative analysis, observations and field experiments, and then a risk assessment protocol was developed for predicting the establishment of exotic species. Successful avian invaders were ecological generalists, behaviourally flexible and tended to prioritize future before current reproduction. To these factors must be added that invasion success was also affected by the size of the founding population, especially if it is very small, and the characteristics of the invaded location, such as biotic resistance from the native community. Although these are few factors, the generated risk assessments were able to predict the probability of success of the establishment of the birds in Europe and Australia with high accuracy. Therefore, this methodology could be used to produce useful tools to guide prevention strategies aimed at mitigating the impact of invasive species. However, to be fully effective, these tools must actually be implemented in environmental management policies to avoid a future dominated by invasive species.

CATALÀ

Títol: Aus invasores: de la recerca bàsica a l’aplicada

Autors: Miquel Vall-llosera

e-mail: m.vallosera [at] gmail.com

Resum: Comprendre els factors que influeixen en els processos biològics d’invasió és fonamental per prevenir, avaluar i mitigar els greus impactes ambientals i econòmics causats per les espècies invasores. Fent servir com a model d’estudi les invasions protagonitzades per aus, s’ha investigat , primer, quins factors fan que una espècie introduïda tingui èxit en la invasió, i segon, si aquesta informació es pot fer servir per prevenir futures invasions. Per resoldre aquestes qüestions, s’ha fet servir un enfoc integratiu, combinant anàlisis comparatius, observacions i experiments de camp, i a continuació s’ha desenvolupat un protocol d'anàlisi de riscos per a l'establiment d'espècies exòtiques. Els ocells bons invasors es caracteritzen per ser ecològicament generalistes, flexibles en el comportament i tendeixen a prioritzar la reproducció futura respecte la actual. A aquests factors cal afegir que l'èxit en la invasió també està afectat per la mida de la població fundadora, especialment si aquesta és molt petita, i per característiques de l’entorn on es produeix la invasió, com ara la resistència de la comunitat nativa. Encara que són pocs factors, els anàlisis de riscos generats són capaços de predir la probabilitat d'èxit de l'establiment de les aus a Europa i Austràlia amb una precisió molt alta. Així doncs, aquesta metodologia es podria fer servir per produir eines útils per orientar les estratègies de prevenció destinades a mitigar l'impacte d'espècies invasores; tot i que per ser del tot efectives cal que aquestes eines siguin realment implementades en les polítiques de gestió ambiental, si es vol evitar un futur dominat per espècies invasores.

ESPAÑOL

Título: Aves invasoras: de la investigación básica a la aplicada

Autores: Miquel Vall-llosera

e-mail: m.vallosera [at] gmail.com

Resumen: Comprender los factores que influyen en los procesos biológicos invasivos es fundamental para prevenir, evaluar y mitigar los graves impactos ambientales y económicos causados por las especies invasoras. Utilizando como modelo de estudio las invasiones protagonizadas por aves, se han investigado, primero, qué factores hacen que una especie introducida tenga éxito en la invasión, y segundo, si esta información se puede utilizar para prevenir futuras invasiones. Para resolver estas preguntas, se ha utilizado un enfoque integrativo, combinando análisis comparativos, observaciones y experimentos de campo, y a continuación se ha desarrollado un protocolo de análisis de riesgos para el establecimiento de especies exóticas. Las aves más exitosas en sus invasiones se caracterizan por ser ecológicamente generalistas, flexibles en el comportamiento y tienden a priorizar la reproducción futura respecto a la actual. A estos factores hay que añadir que el éxito en la invasión también está afectado por el tamaño de la población fundadora, especialmente si ésta es muy pequeña, y por características del entorno en el que se da la invasión, como por ejemplo la resistencia de la comunidad nativa. Aunque son pocos factores, los análisis de riesgos generados son capaces de predecir la probabilidad de éxito del establecimiento de las aves en Europa y Australia con una precisión muy alta. Por tanto, esta metodología se podría utilizar para generar herramientas capaces de orientar las estrategias de prevención destinadas a mitigar el impacto de especies invasoras. No obstante, para ser del todo efectivas, es necesario que estas herramientas sean realmente implementadas en las políticas de gestión ambiental, si se quiere evitar un futuro dominado por especies invasoras.

Miquel got his PhD degree at the Universitat Autònoma de Barcelona in 2012

Males remain in the north

2015-08-02T20:38:00.002+02:00

Photo by Pedro Trejo

Wintering Chiffchaffs in Txingudi (Euskadi) had longer wings than those individuals captured during spring and autumn migration. This morphological difference supports the idea of a biased sex-ratio towards males in the north of the Iberian Peninsula.

Title: Spatio-temporal segregation by sex of Chiffchaffs (Phylloscopus collybita) during the non-breeding period in Northern Iberia

Authors: Juan Arizaga, Eneko Díez, Iñaki Aranguren, Itziar Asenjo, Juan F. Cuadrado, Javier Goikoetxea, Alfredo Herrero, Jose I. Jauregi, Agustín Mendiburu, José M. Sánchez

e-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Abstract: With the aim of contributing to understand the sex-dependent spatio-temporal segregation of Chiffchaffs across their wintering range, we analysed data obtained at a ringing station from Northern Iberia (Txingudi, Gipuzkoa) in order to test to what extent the sex composition in Northern Iberia vary significantly from the female-biased ratios detected in other regions further south in Iberia. Sampling period lasted eight months from Sep to Mar/Apr of the next year starting in Sep 2003 up to Mar 2010. Wing length was longer in winter than in autumn and spring migrations, indicating that males were proportionally more abundant during the winter. In contrast, wing length did not differ between the capture habitats, so the sex ratio composition did not depend on this factor. Mean wing length of Chiffchaffs captured in autumn and thereafter recaptured once or more (either in autumn or afterwards; 59.3 ± 0.7 mm) differed from the mean wing length of Chiffchaffs captured in autumn which were never recaptured (57.5 ± 0.2 mm), thus suggesting that males were more likely to use the area than females. Although we did not estimate the sex ratios directly, we obtained a mean wing length in winter >59 mm. This mean is only slightly lower than males’ mean wing length observed in France during the winter, and noticeably longer than the mean values reported for females overall. Thus, our data are in agreement with the idea that the population of Chiffchaffs during the winter at our zone was biased to males, which is structurally closer to France than to regions situated further south. Therefore, Northern Iberia is likely to constitute the southern edge of the range where males are clearly more abundant than females in winter.

CATALÀ

Títol: Segregació espai-temporal per sexes en el Mosquiter Comú (Phylloscopus collybita) durant el període no reproductor al nord d’Iberia

Autors: Juan Arizaga, Eneko Díez, Iñaki Aranguren, Itziar Asenjo, Juan F. Cuadrado, Javier Goikoetxea, Alfredo Herrero, Jose I. Jauregi, Agustín Mendiburu, José M. Sánchez

e-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Resum: Amb l’objectiu d'entendre la segregació espai-temporal depenent de sexe en el Mosquiter Comú fora de l’època no reproductora, es van analitzar les dades obtingudes en una estació d’anellament del nord d’Iberia (Txingudi, Guipúscoa) per tal de comprovar en quina mesura la proporció de sexes al nord d’Iberia varia significativament respecte a les proporcions esbiaixades de femelles detectades en altres zones del sud de la Península Ibèrica. El període de mostreig va durar vuit mesos de setembre a març/abril de l’any següent, començant el setembre de 2003 fins al març de 2010. La longitud de l’ala va ser major a l’hivern que durant la migració de tardor i primavera, el que indicaria que els mascles van ser proporcionalment més abundants durant l’hivern. Per contra, la longitud de l’ala no va diferir entre els hàbitats de captura, de manera que la proporció de sexes no va dependre d’aquest factor. La longitud de l’ala dels Mosquiters capturats a la tardor i recapturats després una o més vegades (ja sigui a la tardor o més tard; 59,3 ± 0,7 mm) va diferir significativament de la longitud mitja de l’ala dels Mosquiters capturats a la tardor i que mai van ser recapturats (57,5 ± 0,2 mm), el que suggereix que els mascles van ser més propensos a assentar-se en la zona que les femelles. Encara que no hem calculat la proporció de sexes directament, hem obtingut una longitud alar mitja a l’hivern > 59 mm. Aquesta mitja és només lleugerament inferior a la longitud de l’ala dels mascles observats a França durant l’hivern, i notablement més gran que els valors mitjans publicats per les femelles en conjunt. Per tant, les nostres dades estan d’acord amb la hipòtesi que la població dels Mosquiters Comuns durant l’hivern a la nostra zona d’estudi està esbiaixada cap als mascles, ja que estructuralment la nostra població és més propera a les de França que a les de regions ibèriques situades més al sud. Per tant, el nord d’Iberia potser constitueix el límit sud del rang de distribució on els mascles són més abundants que les femelles a l’hivern.

ESPAÑOL

Título: Segregación espacio-temporal por sexos en el Mosquitero Común (Phylloscopus collybita) durante el periodo no reproductor en el norte de Iberia

Autores: Juan Arizaga, Eneko Díez, Iñaki Aranguren, Itziar Asenjo, Juan F. Cuadrado, Javier Goikoetxea, Alfredo Herrero, Jose I. Jauregi, Agustín Mendiburu, José M. Sánchez

e-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Resumen: Con el objetivo de entender la segregación espacio-temporal dependiente de sexo en el Mosquitero Común fuera de la época reproductora, se analizaron los datos obtenidos en una estación de anillamiento del norte de Iberia (Txingudi, Gipuzkoa) con el fin de comprobar en qué medida la proporción de sexos en el norte de Iberia varía significativamente respecto a las proporciones sesgadas de hembras detectadas en otras zonas del sur de la Península Ibérica. El periodo de muestreo duró ocho meses de septiembre a marzo/abril del año siguiente, empezando en septiembre de 2003 hasta marzo de 2010. La longitud del ala fue mayor en invierno que durante la migración de otoño y primavera, lo que indicaría que los machos fueron proporcionalmente más abundantes durante el invierno. Por el contrario, la longitud del ala no difirió entre los hábitats de captura, por lo que la proporción de sexos no dependió de este factor. La longitud del ala de los mosquiteros capturados en otoño y recapturados después una o más veces (ya sea en otoño o más tarde; 59,3 ± 0,7 mm) difirió significativamente de la longitud media del ala de los Mosquiteros capturados en otoño y que nunca fueron recapturados (57,5 ± 0,2 mm), lo que sugiere que los machos fueron más propensos a asentarse en la zona que las hembras. Aunque no calculamos la proporción de sexos directamente, hemos obtenido una longitud alar promedio en invierno > 59 mm. Este promedio es sólo ligeramente inferior al observado en machos en Francia durante el invierno, y notablemente mayor que los valores medios publicados para las hembras en conjunto. Por lo tanto, nuestros datos están de acuerdo con la hipótesis de que la población de Mosquiteros Comunes durante el invierno en nuestra zona de estudio está sesgada hacia los machos, ya que estructuralmente nuestra población es más cercana a las de Francia que a las de regiones ibéricas situadas más al sur. Por lo tanto, el norte de Iberia quizás constituya el límite sur del rango de distribución en donde los machos son más abundantes que las hembras en invierno.

I am no longer a rarity

2015-03-16T10:48:00.000+01:00

Photo by Fran Trabalon

The Pallid Harrier is considered a rarity in Western Europe, but citizen science demonstrates that it could be considered a new member of the common Iberian avifauna.

Title: Occurrence of the Pallid Harrier Circus macrourus in the Western Mediterranean revisited: a new migrant and wintering species

Authors: Àlex Ollé, Fran Trabalon, Marc Bertran
E-mail: aolletorner [at] gmail.com

Abstract: The Pallid Harrier Circus macrourus is considered a rarity in Spain. In spite to be an endangered species in Europe, there has been a marked increase of sightings in Spain during the last decade. We have compiled 212 records concerning to 215 individuals for this species in Spain between 1990 and 2013 with the aim to carry out a comprehensive study of its occurrence and thus, to reassess the status of the Pallid Harrier. Most records (46%) are during the spring passage and the majority of them occur in the Mediterranean coast (Catalonia and Balearic Islands). Spring records are vagrant individuals probably deviated offshore by bad weather from their migratory throughout the central Mediterranean. Records during the autumn migration were historically scarce (8%), but since 2011 there was a marked increase of observations between August and November up to 39%. Most of the observations occurred in the western (Navarra) and eastern (Catalonia) extremes of the Pyrenees, in agreement with the main migratory routes to enter to Iberia from Europe. The new breeding population in north Europe may be the cause of this increase because of the establishment of a new migratory route throughout Western Europe. Since 2005, the species also occurs during the winter (mainly in Valencia and Andalusia) and the number of birds that do not cross to Africa is increasing. Overall, the total number of records is increasing almost exponentially since 2008. In light of this fact, the Pallid Harrier should be no longer considered a rarity but a regular scarce migrant and wintering bird in Spain.

CATALÀ

Títol: Revisió de la presència de l’Arpella Pàl·lida Russa Circus macrourus a la Mediterrània occidental: una nova espècie migrant i hivernant

Autors: Àlex Ollé, Fran Trabalon, Marc Bertran

E-mail: aolletorner [at] gmail.com

Resum: L’Arpella Pàl·lida Russa Circus macrourus és una raresa a Espanya. Malgrat ser una espècie greument amenaçada a Europa, hi ha hagut un notable augment de cites a Espanya als darrers anys. Vam recopilar 212 registres relatius a 215 individus d’aquesta espècie a Espanya entre 1990 i 2013 amb l’objectiu d’estudiar exhaustivament la seva presència. La majoria de registres (64%) es produeixen durant la migració primaveral, observant-se la majoria d’aquests individus en pas al llarg de la costa mediterrània (Catalunya i Balears). Els registres primaverals segurament pertanyen a individus divagants, desviats mar endins cap a l’oest de les seves rutes normals per la Mediterrània central, i segurament com a resultat de temporals. Les observacions durant la migració de tardor han estat històricament escasses (8%), tot i que des de 2011 hi ha hagut un espectacular augment de les observacions entre agost i novembre fins al 39%. La majoria de les observacions de tardor es produeixen a banda i banda dels Pirineus (Navarra i Catalunya), seguint les principals rutes migratòries d’entrada a la península. La nova població reproductora del nord d’Europa podria ser la causa d’aquest augment a causa de la creació d’una nova ruta migratòria a través d’Europa Occidental. Des de 2005, alguns exemplars han estat tot l’hivern a la península (principalment al Llevant i Andalusia), tendència que també sembla anar en augment. En conjunt, el nombre total de registres està augmentant de manera exponencial des de 2008. Els resultats del nostre estudi suggereixen que cal actualitzar l’estatus de l’Arpella Pàl·lida Russa per deixar de considerar-la una raresa a Espanya.

ESPAÑOL

Título: Revisión de la presencia de Aguilucho Papialbo Circus macrourus en el Mediterráneo occidental: una nueva especie migrante e invernante

Autores: Àlex Ollé, Fran Trabalon, Marc Bertran

E-mail: aolletorner [at] gmail.com

Resumen: El Aguilucho Papialbo Circus macrourus se considera una rareza en España. Pese a ser una especie seriamente amenazada en Europa, se ha producido un notable aumento de los avistamientos en España en los últimos años. Se han recopilado 212 registros relativos a 215 individuos de esta especie en España entre 1990 y 2013 con el objetivo de estudiar exhaustivamente su presencia. La mayoría de los registros (46%) se producen durante la migración primaveral, encontrándose la mayoría de estos individuos en paso lo largo de la costa mediterránea (Cataluña y Baleares). Los registros primaverales pertenecen a individuos divagantes desviados mar adentro hacia el oeste de sus rutas normales por el Mediterráneo central seguramente como resultado de temporales. Las observaciones durante la migración de otoño han sido históricamente escasas (8%), aunque desde 2011 se ha producido un espectacular aumento de las observaciones entre agosto y noviembre hasta el alcanzar el 39%. La mayoría de las observaciones otoñales se producen a lado y lado de los Pirineos (Navarra y Cataluña), en consonancia con las principales rutas migratorias de entrada a la península. La nueva población reproductora del norte de Europa podría ser la causa de este aumento debido a la creación de una nueva ruta migratoria a través de Europa Occidental. Desde 2005, algunos ejemplares han permanecido todo el invierno en la península (principalmente en el Levante y Andalucía), tendencia que también parece ir en aumento. En conjunto, el número total de registros está aumentando de manera exponencial desde 2008. Los resultados de nuestro estudio sugieren que el estatus del Aguilucho Papialbo debería actualizarse para dejar de ser considerado una rareza en España.

Àlex, Marc & Fran

Love without barriers

2015-02-20T12:01:00.003+01:00

Photo by Ferran López

A posible case of hybridization between Audouin's and Mediterranean Gull

Title: An hybrid pair Larus audouinii x Larus melanocephalus brooding an egg in the Llobregat Delta, Barcelona

Authors: Ferran López & Maria Cabau
e-mail: ferranlopez [at] hotmail.com

Abstract: A hybrid reproductive pair Larus audouinii x Larus melanocephalus was found during 2014 in the gull breeding colony of “Illa del Molí”, Llobregat Delta, Barcelona (NE Spain). The brooding behaviour is described and pictures of the egg are shown. It remains unknown whether the pair was formed from the beginning or it was formed after the desertion of some of the original pair members.

CATALÀ

Títol: Parella mixta de Larus audouinii x Larus melanocephalus covant un ou al Delta del Llobregat, Barcelona

Autors: Ferran López & Maria Cabau
e-mail: ferranlopez [at] hotmail.com

Resum: Es trobà una parella híbrida durant l’any 2014 a la colònia reproductora de Gavina Corsa de l’Illa del Molí, Delta del Llobregat, Barcelona. Es descriu el comportament durant el covament i es mostren les fotografies del niu. Es desconeix si la parella es va formar des d’un inici o posteriorment després de l’abandó d’un dels membres de la parella pura original.

ESPAÑOL

Título: Pareja mixta de Larus audouinii x Larus melanocephalus incubando un huevo en el Delta del Llobregat, Barcelona

Autores: Ferran López & Maria Cabau
e-mail: ferranlopez [at] hotmail.com

Resumen: Se encontró una pareja híbrida durante el año 2014 en la colonia reproductora de Gaviota de Audouin de la Illa del Molí, Delta del Llobregat, Barcelona. Se describe su comportamiento durante la incubación y se muestran fotografías del nido. Se desconoce si la pareja se formó desde un inicio o posteriormente tras el abandono de uno de los miembros de la pareja pura original.

Ferran & Maria

2014 issue already online

2014-12-23T11:20:00.001+01:00

Click here to see the pdf of all the papers

From a local bulletin to a scientific journal

2014-12-12T14:08:00.001+01:00

An analysis of the journal contents reveals how published articles have evolved in their length and complexity, and how authors have changed their profile

Title: Evolution of the contents of the Revista Catalana d’Ornitologia: a bibliometric analysis

Author: Oscar Gordo
e-mail: ogvilloslada [at] gmail.com

Abstract: Here I carry out a comprehensive quantitative analysis of the journal’s contents, a profile of the authors who have published in it, and the impact of 250 articles published during the period 1981–2013. The aim of this study was to quantify the evolution of the journal’s contents in order to help understand its history and enhance its success as an ornithological scientific journal in the future. The largest number of articles per volume was published in the 1990s. However, since then the journal’s volumes are thicker as articles are becoming progressively longer. This increase in length is due to better graphics and more references, in addition to a greater complexity in subject matters. Although Catalan was the most-used language in the first volumes, since the 1990s Spanish and English have been the most commonly used languages. In total, 70% of studies were carried out at local scale, although in recent years there has been an increase in the number studies that address questions at larger scales. There was no overall dominant research topic, although behavioural and morphological studies were among the commonest. Despite being initially devoted to publishing research based only on ringing activities, only 37% of the publication’s articles did in fact discuss ringing. In all, 77% of studies were focused only on a single species, the Great Tit Parus major being the most-studied species; 74% of articles studied songbirds (typically tits, warblers and finches) and non-passerines were discussed in 55% of articles. A total of 58% of articles studied woodland or aquatic birds, although urban environments also received a considerable degree of attention (15%). A total of 268 authors have contributed to this journal, the majority (65%) only once. There is an overwhelming dominance of male authorship (93%). Nearly 60% of all authors are affiliated to a Catalan institution, although the representation of institutions from the rest of Spain was also very important (37%). Just 3% of articles were of foreign authorship, from 10 different countries. The journal has published submissions above all from three institutions: universities (25%), the Barcelona Natural History Museum (15%) and the Catalan Institute of Ornithology (8%). However, 23% of authors had no institutional affiliation, which highlights the importance of amateur ornithologists, especially in the early years of the journal. During 1981–2013, the journal received 517 citations in Google Scholar, with an average of 1.7 citations per paper and an h-index of 8. The journal’s impact factor based on Google citations has tended to increase, and reached 1.6 in 2012. When the impact factor is calculated for a fiveyear period, the increase is even more apparent, demonstrating that articles have a long-term impact. The policy of open-access content on the web since 2009 has coincided with a notable increase in the number of citations received per year, especially from SCI journals. In all, 62% of citations came from ornithological sources, especially other journals, while 66% of citations were from international sources. This bibliometric analysis shows clearly that the contents of the journal have evolved from short descriptive articles in Catalan, conducted at local scale, and written by one or two amateur ornithologists, to articles that reach the expected standards of any modern scientific contribution, with good graphical and bibliographical support, usually written in English, addressing issues at any spatial scale, and carried out by research teams belonging to universities or other research institutions.

CATALÀ

Títol: Evolució dels continguts de la Revista Catalana d’Ornitologia: una anàlisi bibliomètrica

Autor: Oscar Gordo
e-mail: ogvilloslada [at] gmail.com

Resum: S’ha dut a terme una anàlisi quantitativa dels continguts, el perfil dels autors que han publicat, i l’impacte dels 250 articles publicats en el període 1981–2013. L’objectiu d’aquesta anàlisi és comprendre amb xifres quina ha estat l’evolució de la nostra revista i fer servir les tendències observades per planificar i millorar les seves perspectives de futur com a revista científica en ornitologia. El major nombre d’articles per volum es va publicar als anys 90, encara que la tendència a publicar articles cada vegada més llargs ha fet que hi hagi una tendència a que els volums siguin cada cop més gruixuts. Aquest increment en la longitud dels articles es deu a un increment del suport gràfic i del nombre de referències citades, en concordança amb un augment de la complexitat del tipus d’estudi publicat. Els articles escrits en català van predominar als primers anys, mentre que a partir dels 90 s’imposen el castellà i l’anglès com les llengües escollides pels autors. El 70% d’estudis es van fer a escala local, si bé hi ha un augment en els darrers anys dels estudis que han abordat escales majors. El 59% d’estudis publicats s’han dut a terme a Catalunya. No hi va haver una temàtica clarament predominant, si bé els estudis relacionats amb el comportament o la morfologia dels ocells van ser els més habituals. Tot i l’origen de la revista, tan sols un 37% dels articles publicats són fruit de l’anellament. El 77% dels articles van focalitzar el seu estudi en una sola espècie, essent la Mallerenga carbonera Parus major, la que més vegades ha estat estudiada. En un 74% d’articles es va estudiar alguna espècie de passeriforme (normalment pàrids, sílvids o fringíl·lids), mentre que els no passeriformes només van ser presents en un 55% dels casos. Un 58% d’articles han estudiat aus forestals o aquàtiques, encara que els ambients urbans també han rebut força atenció (15%). Per tant, sembla que els ornitòlegs tenen preferències per certes espècies i hàbitats. A la revista hi han contribuït un total de 268 autors. La majoria (65%) ho han fet només un cop. Hi ha una aclaparadora dominància masculina de les autories (93%). El 59% d’autors van signar els treballs amb una afiliació catalana, tot i que la representació de la resta de l’estat és també molt important (37%). Només hi ha hagut un 3% d’autories estrangeres, que pertanyen a 10 països diferents. La revista ha captat continguts de tres focus principals de producció científica: Universitats (25%), Museu de Ciències Naturals de Barcelona (15%) i el propi ICO (8%). Tanmateix, un 23% de les autories no van tenir cap tipus d’afiliació institucional, posant de relleu la importància de l’ornitòleg amateur, especialment als primers anys de la revista. La revista ha rebut 517 citacions fins al moment segons Google Scholar, el que dóna una mitjana de 1,7 citacions per article i un índex h de 8. Hi ha una clara tendència a que el factor d’impacte de la revista augmenti (1,6 per 2012), especialment quan es calcula a 5 anys vista, el que demostra que els articles més aviat tenen impacte a llarg termini. La posada en marxa dels continguts de lliure accés a internet ha coincidit amb un augment en el nombre de citacions rebudes anualment per la revista, especialment gràcies a un increment de les citacions en revista amb SCI. El 62% de les citacions es fan en publicacions especialitzades en ornitologia, especialment en d’altres revistes. També una majoria de les citacions (66%) pertanyen a fonts internacionals, la qual cosa posa de manifest la bona projecció de la revista. Aquesta anàlisi bibliomètrica ha demostrat una clara evolució dels continguts, des d’articles breus i descriptius, en català, a escala local i fets per un o dos ornitòlegs aficionats, fins a articles complexos que tenen els estàndards esperables en qualsevol contribució científica moderna, amb bon suport gràfic i de bibliografia, normalment en anglès, que tendeixen a abordar qüestions a gran escala, i que s’han dut a terme per equips d’investigació vinculats al món acadèmic.

ESPAÑOL

Título: Evolución de los contenidos de la Revista Catalana d’Ornitologia: un análisis bibliométrico

Autor: Oscar Gordo
e-mail: ogvilloslada [at] gmail.com

Resumen: Se ha llevado a cabo un análisis cuantitativo exhaustivo de los contenidos, el perfil de los autores que han Evolución de la Revista Catalana d’Ornitologia 83 Revista Catalana d’Ornitologia 30 (2014) publicado, y del impacto de los 250 artículos publicados en el periodo 1981–2013. El objetivo de este análisis es comprender con cifras cuál ha sido la evolución de la revista y utilizar las tendencias observadas para planificar y mejorar sus perspectivas de futuro como revista científica en ornitología. El mayor número de artículos por volumen se publicó en los 90, aunque la tendencia a publicar artículos cada vez más largos ha hecho que haya una tendencia a que los volúmenes sean cada vez más gruesos. Este incremento en la longitud de los artículos se debe a un incremento del soporte gráfico y del número de referencias citadas, en concordancia con un aumento de la complejidad del tipo de estudio publicado. Los artículos escritos en catalán predominaron en los primeros años, mientras que a partir de los 90 se imponen castellano e inglés como las lenguas escogidas por los autores. El 70% de estudios se hicieron a escala local, si bien hay un aumento en los últimos años de los estudios que han abordado escalas mayores. No hubo una temática claramente predominante, aunque los estudios relacionados con el comportamiento o la morfología de las aves fueron los más habituales. Pese al origen de la revista, tan sólo un 37% de los artículos publicados son fruto del anillamiento. El 77% de artículos focalizaron su estudio en una sola especie, siendo el Carbonero común Parus major la que más veces se ha estudiado. En un 74% de artículos se estudió alguna especie de paseriforme (normalmente páridos, sílvidos o fringílidos), mientras que los no paseriformes sólo estuvieron presentes en un 55% de los casos. Un 58% de artículos han estudiado aves forestales o acuáticas, aunque los ambientes urbanos también recibieron bastante atención (15%). Por tanto, parece que los ornitólogos muestran ciertas preferencias por algunas especies y hábitats. Un total de 268 autores han contribuido a la revista. La mayoría (65%) lo han hecho sólo una vez. Existe una aplastante dominancia masculina de las autorías (93%). El 59% de autores firmaron los trabajos con una afiliación catalana, aunque la representación del resto de España es también muy importante (37%). Sólo ha habido un 3% de autorías extranjeras, pertenecientes a 10 países diferentes. La revista ha captado contenidos de tres focos principales de producción científica: Universidades (25%), Museu de Ciències Naturals de Barcelona (15%) y el propio ICO (8%). No obstante, un 23% de las autorías no tuvieron ningún tipo de afiliación institucional, poniendo de relieve la importancia del ornitólogo amateur, especialmente en los primeros años de la revista. La revista ha recibido 517 citas hasta el momento según Google Scholar, lo que da un promedio de 1,7 citas por artículo y un índice h de 8. Hay una tendencia a que el factor de impacto de la revista aumente (1,6 para 2012), especialmente cuando se calcula a 5 años vista, lo que demuestra que los artículos más bien tienen un impacto a largo plazo. La puesta en marcha de los contenidos de libre acceso en internet ha coincidido con un aumento en el número de citas recibidas anualmente por la revista, especialmente gracias a un incremento de las citas en revista con SCI. El 62% de citas se hacen en publicaciones especializadas en ornitología, especialmente en otras revistas. También una mayoría de citas (66%) pertenecen a fuentes internacionales, lo que pone de manifiesto la buena proyección de la revista. Este análisis bibliométrico ha demostrado una clara evolución de los contenidos, desde artículos breves y descriptivos, en catalán, a escala local y hechos por uno o dos ornitólogos amateurs, hacía artículos complejos que muestran los estándares esperables en cualquier contribución científica moderna, con buen apoyo gráfico y de bibliografía, normalmente en inglés, que tienden a abordar cuestiones a gran escala, y que se han llevado a cabo por equipos de investigación vinculados al mundo académico.

Oscar Gordo

Three decades of history

2014-12-12T13:25:00.001+01:00

This year, we publish the 30th volumen of our journal. This anniversary is a timely moment to revise our three decades of history and future prospects of the journal.

Title: Volume 30: a revision of the history of our journal
Author: Oscar Gordo
E-mail: ogvilloslada [at] gmail.com

Abstract: The journal first saw the light of day in 1981 under the name Butlletí del Grup Català d’Anellament (BGCA) and was initially thought of as a means of communication for the bird ringers belonging to the recently created GCA. A further aim was to create a way of exchanging publications with other ringing groups from around the world and so improve the GCA’s library. During the 1980s, the BGCA served as an internal newsletter and there was also very active participation from group members in the form of articles, above all related to ringing. In 1990, the bulletin changed its structure and the functioning of its editorial board and became a fully scientific journal according to international standards. Since then, the BGCA has only published scientific articles and is no longer the internal communication tool of the GCA. Throughout the 1990s, the BGCA has moved away from its initial purely regional character and now receives and publishes numerous contributions from authors from the rest of Spain. It has thus become an alternative to Ardeola in the Iberian Peninsula. The BGCA changed its name to Revista Catalana d’Ornithology in 2002, a move that was accompanied by a reorganization of the editorial team and a change in the journal’s design. However, despite consolidating its scientific reputation over the past decade, as well as the growth in the number of ornithologists in Catalonia and the improvement in their skills, this phenomenon has not led to more contributions from Catalan ornithologists to their journal. Instead, the number of studies centred on Catalonia has fallen to less than half of the total and so a greater effort from all is required if we want our journal to have a future.

CATALÀ

Títol: Volum 30: un repàs a la història de la nostra revista

Autor: Oscar Gordo

E-mail: ogvilloslada [at] gmail.com

Resum: La revista nasqué el 1981 sota el títol de Butlletí del Grup Català d’Anellament (BGCA) amb l’objectiu de dotar d’una eina de comunicació als anelladors del recentment creat GCA. Alhora volia ser un element de bescanvi amb d’altres grups d’anellament d’arreu del món i així fornir el fons bibliogràfic del grup. Durant la dècada dels 80 tingué aquest rol de butlletí de comunicació interna amb les notícies del grup, tot i que a més hi havia una participació molt activa dels socis en forma d’articles, especialment relacionats amb l’anellament. En 1990 hagué canvis en l’estructura i funcionament editorial, el que facilità un salt qualitatiu del BGCA, que esdevingué una revista plenament científica d’acord als estàndards internacionals. D’ençà de les hores, el BGCA només ha publicat articles deixant de ser l’eina de comunicació del GCA. Al llarg dels 90, el BGCA deixà el seu caràcter fortament regional i es nodrí de nombroses aportacions d’autors de la resta de l’estat, consolidant-se com una alternativa a Ardeola en l’àmbit ibèric. En 2002 el BGCA canvia el seu nom al de Revista Catalana d’Ornitologia, canvi que anà acompanyat també d’una reorganització de l’equip editorial i de l’aparença de la revista. Durant la darrera dècada la revista ha continuat consolidant el seu nivell científic i s’ha aconseguit publicar amb puntualitat. Tot i que el col•lectiu d’ornitòlegs en Catalunya ha crescut i s’ha professionalitzat molt al llarg de la història de la revista, això no s’ha traduït en un augment de la seva participació en la seva revista. Ens el contrari, el nombre d’estudis d’ornitòlegs catalans ha esdevingut una minoria. Si volem que la nostra revista tingui futur, cal que tots fem un esforç per mantenir-la viva.

ESPAÑOL

Título: Volumen 30: un repaso a la historia de nuestra revista

Autor: Oscar Gordo

E-mail: ogvilloslada [at] gmail.com

Resumen: La revista nació en 1981 bajo el título de Butlletí del Grup Català d’Anellament (BGCA) con el objetivo de dotar de una herramienta de comunicación a los anilladores del recién creado GCA. A su vez quería ser un elemento de canje con otros grupos de anillamiento para así abastecer los fondos bibliográficos del grupo. Durante la década de los 80 desempeñó este rol de boletín de comunicación interna con las noticias del grupo, y además mostró una participación muy activa de los socios en forma de artículos, especialmente relacionados con el anillamiento. En 1990 hubo cambios en la estructura y funcionamiento editorial, lo que facilitó un salto cualitativo del BGCA, que se convirtió en una revista totalmente científica de acuerdo a los estándares internacionales. Desde entonces, el BGCA sólo ha publicado artículos dejando de ser, por tanto, la herramienta de comunicación del GCA. A lo largo de los 90, el BGCA abandonó su carácter marcadamente regional al nutrirse de numerosas aportaciones de autores del resto del estado, consolidándose como una alternativa a Ardeola en el ámbito ibérico. En 2002 el BGCA cambia su nombre por el de Revista Catalana d’Ornitologia, cambio que fue acompañado también por una reorganización del equipo editorial y de la apariencia de la revista. Durante la última década la revista ha continuado consolidando su nivel científico y ha logrado publicarse con puntualidad. Aunque el colectivo ornitológico de Cataluña ha crecido y se ha profesionalizado mucho a lo largo de la historia de la revista, esto no se ha traducido en un aumento de su participación en su revista sino más bien al contrario. Si queremos que nuestra revista tenga futuro, es necesario que todos hagamos un esfuerzo para mantenerla viva.

Oscar Gordo