També hagués pogut nombrar aquesta entrada moderació vs control. Com sempre l’eina és fonamental, però l’actitud que hi ha darrera encara ho és més.

L’administració té dades / informacions que interessen els ciutadans. La seva missió és informar i així ho fa o, almenys, intenta. Aquestes dades normalment són importants perquè ajuden als ciutadans, empreses,… a prendre decisions estratègiques o del dia a dia, que arquegen des de la trivialitat a la vitalitat.

Quin és el problema? Moltes vegades són els ciutadans els que tenen més informació, que la pròpia administració no és capaç d’arribar, a través dels seus canals de recepció informativa.

Quines són les pors? El control, l’oficialitat d’on provenen les dades. Donar informació a temps real, en circumstàncies “normals” és una de les preocupacions on l’administració pública intenta donar resposta.

Què succeïx? Els canals actuals, immediats i instantanis, en mans de ciutadans col·laboratius, superen en velocitat i eficàcia l’acció de l’administració. La gent és capaç de complementar o millorar la seva informació a través de la extra-oficialitat.

Quines són les oportunitats? Aprofitar l’aportació dels col·laboradors per donar-li visibilitat. Aprofitar la seva informació a temps real, presencial, directa, fresca i fer-la pública. La tasca deixa de ser de recerca, per ser de moderació i validació. En aquesta tasca, les eines tecnològiques que van sorgint faciliten el temps de dedicació. I fins i tot, poden ser els mateixos col·laboradors els que actuïn de moderadors.

Tanquem els ulls i pensem en una situació d’emergència qualsevol. Pensem quina seria l’oportunitat de l’administració pública per recollir dades i incidències, i observarem que seria molt més gran. Per tant, no podem deixar de perdre més oportunitats.

Valors com la co-creació, la col·laboració, el bé comú, la transparència, la responsabilitat de govern, … augmentarien de valor, només treien profit de la col·laboració de la Societat en Xarxa.

Garum, té els elements que segons la meva òptica el defineixen com un gran projecte. És un projecte local -Lliça d’Amunt- apassionant, a darrera hi ha una persona amb passió – Màrius Gómez-, original, universal, exportable, espontani, fugisser (o no)…

#talkingabout – Espai Garum from redall on Vimeo.

Què és Garum?
Garum és un petit espai, situat en el carrer Anselm Clavé, 95 de Lliçà d’Amunt. Un mostrador, sense porta, ni il·luminació artificial de 200×240cm. On s’hi exposen obres d’art, moltes d’elles, realitzades específicament per l’espai. Si fem una ullada a la seva web, podrem veure que tenen una índole diferent però d’una gran qualitat.

Qui és el Màrius?
El Màrius és un apassionat del món de l’Art: li brillen els ulls, quan parla de com rumia les exposicions, com pensa les inauguracions, com es traslladen les obres, com reacciona l’espectador davant la visió de les exposicions. Com mou les mans construint i modulant les paraules i les obres de què parla.

Un talkingabout, de molta sensibilitat, gravat una cafeteria sorollosa barcelonina i que ens animarà a participar d’una visita a GARUM, quan fem una visita a Lliça d’Amunt. La Gemma també en parla al seu bloc.

El sistema de representació actual, on excepte la representació local-municipal queda més evident, no hi ajuda. Aquesta premissa serà complicada de canviar. Només cal fer una ullada, a com és comencen a seleccionar els candidats a les llistes electorals i ho podrem observar. La meritocràcia entorn a l’acció de govern és secundari, i s’afavoreix una proximitat amb l’aparell del partit. Això, deixeu-me aclarir, és transversal – fins ara- a tots els partits. Crec que l’habilitat del partit per canviar el seu procés d’elecció dels candidats l’aproximarà molt als seus representats. I per tant, si ho fa ben fet, aconseguirà més vots.

La ciutadania té un paper fonamental. La seva capacitat d’organitzar-se i fer pressió a la jerarquia de govern és molt més gran que la pròpia societat imagina. El poder de la ciutadania unida per una fita concreta, no potser rebatuda fàcilment per cap govern. I tenim nombrosos exemples aquí i arreu. Els grans mitjans de comunicació també veuen, mica en mica, la necessitat d’escoltar l’acció social. I per tant, donen veu i amplifiquen aquestes accions.

El ciutadà té una responsabilitat fonamental en aquest procés. La seva capacitat d’organitzar-se, arribar a consensos entre ells per incrementar la seva força d’acció, la flexibilitat sumar i no restar, etc. són elements fonamentals perquè això sigui real. La capacitat de involucrar-se comença amb les petites coses, en la decisió més pròxima. Deixeu-me destacar dos exemples, exteriors com sempre (anomenaré rèpliques estatals), que il·lustren aquesta acció:

FixMyStreet, on els propis ciutadans envien i denuncien mancances, accions in-cíviques,… a través d’imatges que pugen a la web; moltes vegades pujades des de dispositius mòbils que permeten una acció de responsabilitat ciutadana inmediata.
Co-create London, on els ciutadans poden aportar idees, votar-les, amplificar, per tant donar valor a determinades accions que després es poden traslladar en àmbit de govern i per tant de decissió.

Conec dues rèpliques a nivell estatal: Arregla mi calle, amb una acció ciutadana molt baixa fins ara; i els projectes Colabora en Red , que per la seva proximitat en l’acció (nuclis concrets, capitals basques) fan més real la seva força d’influència.

Aquesta responsabilitat ciutadana, té dues premisses: una mirar pel bé comú i per tant denunciar allò que creus que no està ben fet més enllà dels teus interessos particulars; i segona, matissar els interessos personals per afavorir la comunitat.

Frases com “bé, això no és problema meu”, “mentre jo vagi bé, ja s’ho faran…”, “jo ja tinc solució això, per tant…” haurien de quedar en segon pla de la nostra responsabilitat com a ciutadans de qualsevol de les comunitats que formem part: municipal, provincial, autònoma, estatal, continental i, fins i tot, mundial.

Una de les primeres situacions en entrar a l’Ajuntament de Copons i al Consorci de Turisme de l’Alta Anoia era la de trobar-se davant de l’oferta de col·locar petits rectangles en diaris, banners en webs, etc. La meva percepció era la de trobar-me davant d’un petit impost revolucionari per tal de què els diaris, en el format que sigui, donés veu a la informació local.   

Intentem esquivar el joc. Sovint es veuen rectangles d’anuncis que no aporten cap informació, màxim un missatge, del tipus “Bona Festa Major” (eslògans populistes al meu entendre). Els diaris i els mitjans de comunicació (falques radiofòniques,…) han de viure de la publicitat en gran part. Anem a cercar solucions.

L’estratègia: farem despesa amb publicitat però amb contingut. La premissa bàsica: si sortim als mitjans és per mèrit (o desmèrit) en l’acció de govern o pel propi interès del mitjà com a base informativa (més enllà del pur joc publicitari).

A l’Alta Anoia tenim dipositades moltes esperances, i de fet estem gastant moltes energies en el projecte la Teva Alta Anoia: on a través de la construcció d’un edifici, construïm un portal web i un projecte de col·laboració i co-creació amb el territori. Amb diversos eixos transversals de desenvolupament econòmic i empresarial (viver d’empreses), recursos turístics, formació (també vehiculat a les escoles),… apropant el projecte a les pròpies sinergies i complicitats del territori.

La publicitat en aquest context hi juga un joc similar: fem despesa per promocionar continguts del territori. La primera acció, a l’Anoiadiari, mitjà amic perquè juga en l’entorn digital que tant ens atrau des del Consorci, destina una secció a parlar d’unes rutes, presentant uns serveis,…l’usuari pot descarregar les rutes i interaccionar amb elles a través de l’AltaAnoiaenRuta una iniciativa del Consorci. Aquesta és el nostre enfocament.

Em feia molta il·lusió fer aquest talkingabout. Vaig conèixer al Francesc fa un any, més o menys, al Citilab de Cornellà. Teníem elements comuns, però encara no havíem coincidit en cap ocasió. Després de parlar poca estona amb ell, vaig tenir clar que continuaríem trobant nodes per fer coses plegats.
Aquests elements en comú que ja teníem abans de conèixer-nos analògicament eren vers la informació municipal. Paral·lelament al projecte de Copons 2.0 va néixer lallacunaonline. Una proposta molt interessant: on no arriba l’administració alhora d’informar als seus conciutadans ho fan els mateixos ciutadans, amb la utilització de les eines de la web 2.0. Darrera una actitud de transparència, comunitat, col·laboració, etc. La dissort del Francesc, impulsor de la idea a la Llacuna, és que no ho va poder fer des de la responsabilitat de govern. Però podríem dir que els objectius són els mateixos. Li desitjo i l’animo a assumir responsabilitats de govern a La Llacuna, en un futur, perquè penso que pot aportar moltes coses positives a un gran poble.
Després vàrem coincidir en el Congrés de la Cibersociedad, del què el Francesc formava part de l’organització. Una experiència molt interessant que també surt a la conversa. I de la que particularment no em sento satisfet, per l’aportació com a coordinador, i que algun dia espero poder rectificar.
També vaig estar a la seva defensa de la Tesi. En un període molt breu de temps, es van presentar dues tesis molt interessants: la del Francesc i la l’Ismael Peña. Vaig tenir la sort d’estar a les dues, com el Francesc, la diferència és que ell era el protagonista d’una
Em coincidit en aquest talkingabout, i ja hem “pactat” un conveni de col·laboració per ajudar-me a la meva recerca de Comunitats Rurals. El Francesc engega un gran viatge aquest dimarts, direcció a Brasil. M’agrada molt el plantejament que fa del viatge, i li he demanat que em doni un cop de mà en la identificació de la meva recerca. Serà com una manera de continuar seguint-lo i conèixer de primera mà la seves vivències.
Aquest talkingabout apunta, com a mínim, a un segon capítol: amb les experiències del viatge. Com sempre serà un plaer.

BON VIATGE, sabem on ets…somewhere over the rainbow

Gemma Urgell is talkingabout too.

Ir a descargar

Els mosquits contra elefants, capaços de tombar-los per la gran quantitat d’exemplars fent pressió. Francisco Polo, utilitza aquesta metàfora per visualitzar la capacitat de la ciutadania organitzada per fer pressió (lobby) al poder. Ismael Nafría destaca la força dels grups que es poden crear a les xarxes socials. Cal però una bona narrativa darrera, tenir clar què demanem, a qui ho fem i com ho fem. No apropiar-se del lideratge d’aquests grups versàtils, de fàcil organització i efímers (en molts casos) és la clau per donar valor al missatge. Igualada Neta, és un exemple interessant de grup organitzat per conscienciar a la pròpia ciutadania més que exercir una pressió a l’administració. La meva aportació en el reportatge es per il·lustrar aquest exemple, i per ressaltar la força del perfil digital: on darrera de cada opinió hi ha una persona amb noms i cognoms, o hi hauria de ser, i això dóna valor a aquesta expressió. L’accés restringit encara a determinats grups socials (fractura digital), com destaca l’Ismael Peña, no permet veure la voluntat col·lectiva de la societat sinó la d’uns determinats grups de pressió que substitueixen a altres grups de pressió tradicionals.

Política populista: Alguns alcaldes amb ingressos atípics, gràcies a la bombolla immobiliària, han regalat alguns impostos (escombraries per exemple) o els llibres escolars als seus conciutadans. Un error, primer, perquè genera una diferència amb els municipis veïns i d’altra perquè la mesura és temporal.

Economia sostenible: Els recursos “extres” han d’afavorir les necessites abastables del municipi i han de ser assumibles a llarg plaç. Sovint s’han creat infraestructures desorbitades i no viables econòmicament.

Mancomunitat de municipis: Els municipis pròxims han d’aprendre a compartir serveis, sense la necessitat que tots disposin de tot. L’oferta ha de ser complementaria, i entre tots donar un bon servei als ciutadans.

Agrupar municipis: Una solució és ajuntar municipis per reduir despeses. Fer municipis més forts per evitar administracions intermèdies. Tenint en compte, que la representació municipal és la més propera als ciutadans, és una bona solució crear representacions municipals fortes amb més recursos i menys “intermediaris” pel mig.

Parlar clar: Cal fer un discurs realista i pedagògic al ciutadà, perquè els serveis s’hauran de reajustar segons les possibilitats reals del territori. Espais co-creatius entre administració pública i empresa privada i/o ciutadans individuals són un bon recurs.

Pensar més enllà de les eleccions: Definir marcs reals i no fer un discurs electoralista. La ciutadania prefereix una explicació real de la situació, mentalitzar-se i canviar d’actitud (en la demanda).

Oportunitats: La crisi és una excel·lent oportunitat per establir un diàleg directe, sincer i real amb els ciutadans. Crear sinergies i co-responsabilitats amb ells formarà part de les habilitats que es valoraran dels propers electes.

Quin és el punt de partida de la investigació?
L’organització de comunitats en el món rural. Res de nou, però amb un enfoc nou (penso). Els recursos de l’administració són limitats, provenim d’un model econòmic que, com s’està demostrant, és caduc: el de la societat del benestar. Els models econòmics s’estan transformant, i per tant l’actitud de l’administració i de la societat també està (o hauria d’estar) evolucionant.

D’altra banda la societat catalana té gran tradició en l’organització social, en forma de gremis, associacions, etc. Per tant, la possibilitat d’organitzar-se més enllà de la pròpia administració pública (govern) ja és una tradició (no se fins a quin punt, perduda).

M’interessa descobrir i analitzar com es va organitzar, i sobre com s’organitza actualment, la societat per donar resposta a aspectes que les administracions no aconsegueixen arribar. També descobrir com incideixen aquestes comunitats en les decisions de les administracions, i com s’organitzen per fer-ho.

La Societat de la Informació permet nous models comunicatius i organitzatius més fluctuants que els tradicionals. Quines noves possibilitats ofereix això? Quins exemples podem començar a trobar que poden semblar bons exemples d’un nou model organitzatiu? Podem trobar models, en altres territoris, que no han viscut en la societat del benestar què poden donar pistes del nou model a seguir?

Les tiranies de la dispersió, la manca de serveis, la dificultat de comunicació; i la proximitat amb el meu hàbitat, els interessos pròxims, l’àmbit de treball, la tradició han despertat la meva atenció en el món rural.

La recerca, com un primer pas

El primer objectiu és identificar i conèixer les comunitats rurals. Catalanes, espanyoles i d’arreu. Amb la idea de crear nexes d’unió (reals o conceptuals) per establir sinergies i noves línies de concreció i/o investigació, proposo començar recopilant informació.

En aquest formulari, de moment en català i castellà , properament en anglès, trobareu una sèrie de camps per definir cada una de les comunitats.

Us animo a fer-me propostes i a difondre aquesta iniciativa. A canvi, em proposo retornar el coneixement que aquest estudi aporti.

Micropolítica, idees per canviar la comunicació política és un recull d’articles publicats a la Revista de la Fundació Rafael Campalans durant el període 2007-2009 per Antoni Gutiérrez-Rubí.

Perquè us animeu faig una breu síntesi de cada capítol:

La política de les emocions
Gutiérrez-Rubí realça les possibilitats de la intel·ligència emocional en el discurs polític. La política de les emocions i percepcions a través de l’anàlisi del comportament del cervell davant dels estímuls.
Situar-se en l’espai del receptor obliga a un exercici de reflexió per part del polític per cercar les millors estratègies per conquistar els ciutadans i sobretot, fer una política més pròxima.

La política del relat
Sense substituir el projecte, la narració ha de ser capaç de mobilitzar als ciutadans davant de fites elaborades entorn a l’esperança d’un canvi. La necessitat de vincular emocionalment a la ciutadania en el projecte obliga a la classe política a plantejar-se el relat com a una eina d’empodarament.
Les estructures mentals [marcs] del cervell permeten modelar i construir el discurs entre emissor i receptor. Això serà viable a través de la força del discurs, dels valors que hi ha darrera, amb la força de les paraules, mostrant la capacitat de liderar un procés de canvi i amb el suport de la força de les imatges, en la mesura que són capaces d’explicar raonaments abstractes a través de metàfores.

Els tristos no guanyen eleccions (Ni lideren, ni sedueixen, ni convencen)
El somriure estimula la nostra percepció i estimula les nostres accions i decisions. En aquest capítol a través de diferents exemples i anàlisi del comportament humà descobrirem les possibilitats de l’estètica política, la seva capacitat d’empodarament i en definitiva, la seva capacitat de generar il·lusió sobre el col·lectiu de ciutadans.

Viure les idees (polítiques) per combatre el fragment i l’oblit
En aquest espai es formula una tesi interessant: si els humans podem escollir cada cop més els interessos que volem recordar (gràcies a les noves eines i la possibilitat d’arxivar coneixement), el nostre comportament davant a propostes cognitives també es transforma. Paral·lelament podem adquirir informació cada cop més fragmentada segons els nostres interessos. La capacitat de estimular les emocions, a través de les idees i conduir-les al cor aproparan al polític al ciutadà.

La neuropolítica: conèixer el cervell per liderar les idees
La força del subconscient, la importància de la percepció i l’emoció en les nostres eleccions, obliguen a repensar les ideologies (sovint encallades en estereotips rígids i racionals) en funció del factor i la voluntat humana.

En la lectura del llibre descobrirem un valor afegit: la gran quantitat de referències i exemples, documentats per una interessant bibliografia.

M’agrada l’esperit crític (constructiu) que té el llibre amb la classe política més progressista d’esquerres: poc oberta a utilitzar els recursos comunicatius que aquest llibre es fan referència. Aportant bones línies de re-formulació segons les demandes dels propis ciutadans, què millor per la classe política, no?

El llibre és una edició pròpia de l’autor i que us podeu descarregar en aquest enllaç al seu bloc. Amb més documentació encara i el feedback amb els seus lectors.

Hi ha elements interessants, que transversals en tots els camps, es vehiculen també entorn al món de la cultura.

Les institucions han de ser a les xarxes socials. Els usuaris són allà i per tant cal ser on ells ja hi són. També hi ha la possibilitat d’arribar a un públic diferent.

La relació amb l’usuari va més enllà de la tradicional, generant llaços emocionals amb la institució gràcies a les xarxes socials. Ells ajudaran a fer difusió dins els seus propis espais i xarxes d’amics.

L’educació és un espai amb un potencial molt important. Cal estar al cas de propostes que ja funcionen per poder extreure idees (per exemple, l’espai wiki del Museu Guggenheim). És important d’utilitzar eines (com el vídeo) que permeten arribar al públic més jove.

L’aportació de continguts de l’usuari ha de ser lliure, i la institució no ha de tenir una voluntat de control. Només ha de moderar i generar bones sinergies amb els usuaris.

Aquest nou paradigma representa una re-formulació de la pròpia institució: canviant la forma de comunicar, l’organització de treball, la relació amb els usuaris, etc. Com més jerarquitzades són les institucions més dificultat per reformar-les i fer propostes d’innovació.

Talkingabout gravat en el marc de la Catosfera 2010. Gemma Urgell is talkingabout too.