#talkingabout: micropolítica from redall on Vimeo.

Caldrà analitzar, en la mètrica de resultats, si s’acompleix amb una certa velocitat els canvis que són evidents i necessaris en els nostres processos polítics. Retardar aquesta transformació situaria a la classe política, i els espais de govern, en una situació delicada.

Proposo reflexionar i difondre el contingut d’aquest #talkingabout, en un debat necessari i realment profund, més enllà de l’enfoc tradicional.

Gemma Urgell i Antoni Gutiérrez-Rubí també en parlen.

1. Com apareix el projecte? Després de tenir en marxa el projecte de Copons a través d’un espai dinàmic, senzill i usable com el que ofereix Wordpress, des de Redall interpretem que és interessant oferir el servei a la resta de municipis de l’Anoia. Amb 24 hores una colla de municipis de l’Anoia ja tenien web, fàcil d’usar i a cost 0. A la mateixa setmana assegut al sofà de casa i analitzant la situació de les webs de l’Anoia m’adono que la majoria d’espais no tenen rss i per tant no poden aportar continguts de forma automàtica. Gràcies a la nostra iniciativa les webs municipals poden compartir informació. Gràcies al Francesc Masana, de Zona en Línia, en poques hores tenim el portal en marxa.

2.Què permet el portal? Seguir l’actualització de la informació dels municipis de l’Anoia. Els municipis informant responen a dues demandes: donar informació als seus conciutadans i d’altra donar valor a la comarca. La informació dóna idees i possibilita que la comarca els pugui aprofitar (en àmbit turístic, per exemple). Permet que l’usuari es pugui configurar les preferències de visualització en el seu navegador. I permet a qualsevol municipi i/o particular, empresa instal·lar-se un widget amb la informació comarcal.

3.Què ha provocat el projecte? Altres espais web municipals han reclamat incorporar rss per tal de poder vincular-se al projecte. I per tant incorpora eines dinàmiques als seus webs, informa millor i dóna valor informatiu a la comarca.

La potencialitat del projecte va ser recollida ràpidament pel Consell Comarcal de l’Anoia, que ha ajudat econòmicament i en la seva promoció. És un bon exemple de co-creació. On l’administració no arriba, ho fa la iniciativa privada. Un cop desenvolupada la idea, l’administració s’hi afegeix. En definitiva, el ciutadà en sur beneficiat des del primer moment.

Recull de premsa de la notícia:
Anoiadiari
Escacc

Política de butxaca, en la societat digital, la política de futur. La gent vol proximitat apropant informació i retorn directe a través de dispositius mòbils. Permetent un contacte directe, barata,… entre representants i representats.

La jerarquia dels partits actuals és evident. Cal fonamentar comunitats entorn als partits, més enllà d’aquestes estructures verticals. Cal traspassar les fronteres presencials per donar joc a la xarxa. Cal apostar per les decisions directes, sense delegar: el representant a poder donar fer del què està dient, de forma directa. Més enllà dels vots periòdicament, cal apostar per una política d’acció. Més enllà dels actes polítics tradicionals, en espais d’experiències vitals, emocionals.

Ara estem en un context polític que no s’apropa a la societat creixent (societat digital). Encara estem encallats en una societat industrial. És un espai nou, que cal explorar i experimentar. Aquest procés de canvis van acompanyats de nous valors: valor no significa preu. Cal pensar en nous atributs.

També cal pensar en nous espais de control, necessaris per aproximar-se a la societat digital. Per tant, el mode de comunicació actual tradicional ha caducat. Hem de pensar en nous models. Nous models de lideratge també. La jerarquia també és transforma, depenent de la reputació més enllà de la situació dins la jerarquia del poder. Es podrà fer competència des de l’agilitat, la reputació en xarxa,… les idees ben gestionades i àgils tenen valor.

Aquesta societat té capacitat de control, amb activisme (que poden fer política més enllà de polítics), que dóna valor a la transparència, construint identitat digital (donant valor a la reputació en xarxa). Societat organitzada en comunitats (xarxes socials).

Cal fer les agendes polítiques públiques, amb connexió les 24 hores. Amb integració a les xarxes socials, i donant valor a les idees. Cal aprofitar el talent.

A la xarxa no és un bon lloc per fer publicitat, i buscar disciplina. És un espai plural, per tant cal canviar de valors en la seva acció. Per convèncer s’ha de generar confiança.

La cultura 1.0, la comunicació 1.0, en la societat 2.0, amb les eines 2.0, resulten un fracàs. Per tant, no cal pensar en un procés de maquillatge, s’ha de caminar cap un canvi en l’estructura dels partits: donant valor a nous conceptes, talent i innovació.

És molt important la percepció dels ciutadans entorn a determinades organitzacions: en aquest cas partits. Cal buscar aliances, sinó és difícil créixer. Per tant cal crear aliances, cal compartir idees, ser capaç de compartir, ser flexible,…

També hagués pogut nombrar aquesta entrada moderació vs control. Com sempre l’eina és fonamental, però l’actitud que hi ha darrera encara ho és més.

L’administració té dades / informacions que interessen els ciutadans. La seva missió és informar i així ho fa o, almenys, intenta. Aquestes dades normalment són importants perquè ajuden als ciutadans, empreses,… a prendre decisions estratègiques o del dia a dia, que arquegen des de la trivialitat a la vitalitat.

Quin és el problema? Moltes vegades són els ciutadans els que tenen més informació, que la pròpia administració no és capaç d’arribar, a través dels seus canals de recepció informativa.

Quines són les pors? El control, l’oficialitat d’on provenen les dades. Donar informació a temps real, en circumstàncies “normals” és una de les preocupacions on l’administració pública intenta donar resposta.

Què succeïx? Els canals actuals, immediats i instantanis, en mans de ciutadans col·laboratius, superen en velocitat i eficàcia l’acció de l’administració. La gent és capaç de complementar o millorar la seva informació a través de la extra-oficialitat.

Quines són les oportunitats? Aprofitar l’aportació dels col·laboradors per donar-li visibilitat. Aprofitar la seva informació a temps real, presencial, directa, fresca i fer-la pública. La tasca deixa de ser de recerca, per ser de moderació i validació. En aquesta tasca, les eines tecnològiques que van sorgint faciliten el temps de dedicació. I fins i tot, poden ser els mateixos col·laboradors els que actuïn de moderadors.

Tanquem els ulls i pensem en una situació d’emergència qualsevol. Pensem quina seria l’oportunitat de l’administració pública per recollir dades i incidències, i observarem que seria molt més gran. Per tant, no podem deixar de perdre més oportunitats.

Valors com la co-creació, la col·laboració, el bé comú, la transparència, la responsabilitat de govern, … augmentarien de valor, només treien profit de la col·laboració de la Societat en Xarxa.

Garum, té els elements que segons la meva òptica el defineixen com un gran projecte. És un projecte local -Lliça d’Amunt- apassionant, a darrera hi ha una persona amb passió – Màrius Gómez-, original, universal, exportable, espontani, fugisser (o no)…

#talkingabout – Espai Garum from redall on Vimeo.

Què és Garum?
Garum és un petit espai, situat en el carrer Anselm Clavé, 95 de Lliçà d’Amunt. Un mostrador, sense porta, ni il·luminació artificial de 200×240cm. On s’hi exposen obres d’art, moltes d’elles, realitzades específicament per l’espai. Si fem una ullada a la seva web, podrem veure que tenen una índole diferent però d’una gran qualitat.

Qui és el Màrius?
El Màrius és un apassionat del món de l’Art: li brillen els ulls, quan parla de com rumia les exposicions, com pensa les inauguracions, com es traslladen les obres, com reacciona l’espectador davant la visió de les exposicions. Com mou les mans construint i modulant les paraules i les obres de què parla.

Un talkingabout, de molta sensibilitat, gravat una cafeteria sorollosa barcelonina i que ens animarà a participar d’una visita a GARUM, quan fem una visita a Lliça d’Amunt. La Gemma també en parla al seu bloc.

El sistema de representació actual, on excepte la representació local-municipal queda més evident, no hi ajuda. Aquesta premissa serà complicada de canviar. Només cal fer una ullada, a com és comencen a seleccionar els candidats a les llistes electorals i ho podrem observar. La meritocràcia entorn a l’acció de govern és secundari, i s’afavoreix una proximitat amb l’aparell del partit. Això, deixeu-me aclarir, és transversal – fins ara- a tots els partits. Crec que l’habilitat del partit per canviar el seu procés d’elecció dels candidats l’aproximarà molt als seus representats. I per tant, si ho fa ben fet, aconseguirà més vots.

La ciutadania té un paper fonamental. La seva capacitat d’organitzar-se i fer pressió a la jerarquia de govern és molt més gran que la pròpia societat imagina. El poder de la ciutadania unida per una fita concreta, no potser rebatuda fàcilment per cap govern. I tenim nombrosos exemples aquí i arreu. Els grans mitjans de comunicació també veuen, mica en mica, la necessitat d’escoltar l’acció social. I per tant, donen veu i amplifiquen aquestes accions.

El ciutadà té una responsabilitat fonamental en aquest procés. La seva capacitat d’organitzar-se, arribar a consensos entre ells per incrementar la seva força d’acció, la flexibilitat sumar i no restar, etc. són elements fonamentals perquè això sigui real. La capacitat de involucrar-se comença amb les petites coses, en la decisió més pròxima. Deixeu-me destacar dos exemples, exteriors com sempre (anomenaré rèpliques estatals), que il·lustren aquesta acció:

FixMyStreet, on els propis ciutadans envien i denuncien mancances, accions in-cíviques,… a través d’imatges que pugen a la web; moltes vegades pujades des de dispositius mòbils que permeten una acció de responsabilitat ciutadana inmediata.
Co-create London, on els ciutadans poden aportar idees, votar-les, amplificar, per tant donar valor a determinades accions que després es poden traslladar en àmbit de govern i per tant de decissió.

Conec dues rèpliques a nivell estatal: Arregla mi calle, amb una acció ciutadana molt baixa fins ara; i els projectes Colabora en Red , que per la seva proximitat en l’acció (nuclis concrets, capitals basques) fan més real la seva força d’influència.

Aquesta responsabilitat ciutadana, té dues premisses: una mirar pel bé comú i per tant denunciar allò que creus que no està ben fet més enllà dels teus interessos particulars; i segona, matissar els interessos personals per afavorir la comunitat.

Frases com “bé, això no és problema meu”, “mentre jo vagi bé, ja s’ho faran…”, “jo ja tinc solució això, per tant…” haurien de quedar en segon pla de la nostra responsabilitat com a ciutadans de qualsevol de les comunitats que formem part: municipal, provincial, autònoma, estatal, continental i, fins i tot, mundial.

Una de les primeres situacions en entrar a l’Ajuntament de Copons i al Consorci de Turisme de l’Alta Anoia era la de trobar-se davant de l’oferta de col·locar petits rectangles en diaris, banners en webs, etc. La meva percepció era la de trobar-me davant d’un petit impost revolucionari per tal de què els diaris, en el format que sigui, donés veu a la informació local.   

Intentem esquivar el joc. Sovint es veuen rectangles d’anuncis que no aporten cap informació, màxim un missatge, del tipus “Bona Festa Major” (eslògans populistes al meu entendre). Els diaris i els mitjans de comunicació (falques radiofòniques,…) han de viure de la publicitat en gran part. Anem a cercar solucions.

L’estratègia: farem despesa amb publicitat però amb contingut. La premissa bàsica: si sortim als mitjans és per mèrit (o desmèrit) en l’acció de govern o pel propi interès del mitjà com a base informativa (més enllà del pur joc publicitari).

A l’Alta Anoia tenim dipositades moltes esperances, i de fet estem gastant moltes energies en el projecte la Teva Alta Anoia: on a través de la construcció d’un edifici, construïm un portal web i un projecte de col·laboració i co-creació amb el territori. Amb diversos eixos transversals de desenvolupament econòmic i empresarial (viver d’empreses), recursos turístics, formació (també vehiculat a les escoles),… apropant el projecte a les pròpies sinergies i complicitats del territori.

La publicitat en aquest context hi juga un joc similar: fem despesa per promocionar continguts del territori. La primera acció, a l’Anoiadiari, mitjà amic perquè juga en l’entorn digital que tant ens atrau des del Consorci, destina una secció a parlar d’unes rutes, presentant uns serveis,…l’usuari pot descarregar les rutes i interaccionar amb elles a través de l’AltaAnoiaenRuta una iniciativa del Consorci. Aquesta és el nostre enfocament.

Em feia molta il·lusió fer aquest talkingabout. Vaig conèixer al Francesc fa un any, més o menys, al Citilab de Cornellà. Teníem elements comuns, però encara no havíem coincidit en cap ocasió. Després de parlar poca estona amb ell, vaig tenir clar que continuaríem trobant nodes per fer coses plegats.
Aquests elements en comú que ja teníem abans de conèixer-nos analògicament eren vers la informació municipal. Paral·lelament al projecte de Copons 2.0 va néixer lallacunaonline. Una proposta molt interessant: on no arriba l’administració alhora d’informar als seus conciutadans ho fan els mateixos ciutadans, amb la utilització de les eines de la web 2.0. Darrera una actitud de transparència, comunitat, col·laboració, etc. La dissort del Francesc, impulsor de la idea a la Llacuna, és que no ho va poder fer des de la responsabilitat de govern. Però podríem dir que els objectius són els mateixos. Li desitjo i l’animo a assumir responsabilitats de govern a La Llacuna, en un futur, perquè penso que pot aportar moltes coses positives a un gran poble.
Després vàrem coincidir en el Congrés de la Cibersociedad, del què el Francesc formava part de l’organització. Una experiència molt interessant que també surt a la conversa. I de la que particularment no em sento satisfet, per l’aportació com a coordinador, i que algun dia espero poder rectificar.
També vaig estar a la seva defensa de la Tesi. En un període molt breu de temps, es van presentar dues tesis molt interessants: la del Francesc i la l’Ismael Peña. Vaig tenir la sort d’estar a les dues, com el Francesc, la diferència és que ell era el protagonista d’una
Em coincidit en aquest talkingabout, i ja hem “pactat” un conveni de col·laboració per ajudar-me a la meva recerca de Comunitats Rurals. El Francesc engega un gran viatge aquest dimarts, direcció a Brasil. M’agrada molt el plantejament que fa del viatge, i li he demanat que em doni un cop de mà en la identificació de la meva recerca. Serà com una manera de continuar seguint-lo i conèixer de primera mà la seves vivències.
Aquest talkingabout apunta, com a mínim, a un segon capítol: amb les experiències del viatge. Com sempre serà un plaer.

BON VIATGE, sabem on ets…somewhere over the rainbow

Gemma Urgell is talkingabout too.

Ir a descargar

Els mosquits contra elefants, capaços de tombar-los per la gran quantitat d’exemplars fent pressió. Francisco Polo, utilitza aquesta metàfora per visualitzar la capacitat de la ciutadania organitzada per fer pressió (lobby) al poder. Ismael Nafría destaca la força dels grups que es poden crear a les xarxes socials. Cal però una bona narrativa darrera, tenir clar què demanem, a qui ho fem i com ho fem. No apropiar-se del lideratge d’aquests grups versàtils, de fàcil organització i efímers (en molts casos) és la clau per donar valor al missatge. Igualada Neta, és un exemple interessant de grup organitzat per conscienciar a la pròpia ciutadania més que exercir una pressió a l’administració. La meva aportació en el reportatge es per il·lustrar aquest exemple, i per ressaltar la força del perfil digital: on darrera de cada opinió hi ha una persona amb noms i cognoms, o hi hauria de ser, i això dóna valor a aquesta expressió. L’accés restringit encara a determinats grups socials (fractura digital), com destaca l’Ismael Peña, no permet veure la voluntat col·lectiva de la societat sinó la d’uns determinats grups de pressió que substitueixen a altres grups de pressió tradicionals.

Política populista: Alguns alcaldes amb ingressos atípics, gràcies a la bombolla immobiliària, han regalat alguns impostos (escombraries per exemple) o els llibres escolars als seus conciutadans. Un error, primer, perquè genera una diferència amb els municipis veïns i d’altra perquè la mesura és temporal.

Economia sostenible: Els recursos “extres” han d’afavorir les necessites abastables del municipi i han de ser assumibles a llarg plaç. Sovint s’han creat infraestructures desorbitades i no viables econòmicament.

Mancomunitat de municipis: Els municipis pròxims han d’aprendre a compartir serveis, sense la necessitat que tots disposin de tot. L’oferta ha de ser complementaria, i entre tots donar un bon servei als ciutadans.

Agrupar municipis: Una solució és ajuntar municipis per reduir despeses. Fer municipis més forts per evitar administracions intermèdies. Tenint en compte, que la representació municipal és la més propera als ciutadans, és una bona solució crear representacions municipals fortes amb més recursos i menys “intermediaris” pel mig.

Parlar clar: Cal fer un discurs realista i pedagògic al ciutadà, perquè els serveis s’hauran de reajustar segons les possibilitats reals del territori. Espais co-creatius entre administració pública i empresa privada i/o ciutadans individuals són un bon recurs.

Pensar més enllà de les eleccions: Definir marcs reals i no fer un discurs electoralista. La ciutadania prefereix una explicació real de la situació, mentalitzar-se i canviar d’actitud (en la demanda).

Oportunitats: La crisi és una excel·lent oportunitat per establir un diàleg directe, sincer i real amb els ciutadans. Crear sinergies i co-responsabilitats amb ells formarà part de les habilitats que es valoraran dels propers electes.