Diari Ocasional de Salvi

El bosc en la literatura. El mite de la bèstia i el repte del laberint

noreply@blogger.com (salvi) — Thu, 14 Jul 2011 04:32:00 +0000

Un bosc és un escenari salvatge, un terreny aliè a la civilització on s’imposen les lleis de la natura. També, un repte. Queden pocs boscos per explorar, però en l’imaginari col•lectiu els boscos continuen sent un espai misteriós, perillós i fascinant: l’escenari literari ideal on situar històries de terror i l’hàbitat més confortable d’entitats malèfiques i criatures imaginàries que es manifesten, sobretot, en la foscor de la nit.

Des de temps pretèrits, el bosc és un terreny abonat on germinen llegendes i contes per atemorir els infants, de manera que el trànsit a la vida adulta no els agafi tan per sorpresa. Un conte infantil tan popular com el de la Caputxeta vermella ens alerta dels perills que sotgen al bosc (selva o jungla de la vida) representats en la figura del llop depredador.

Un dels mites universals més antics és el de l’home que es transforma en bèstia. Els més coneguts, el vampir i l’home-llop. Aquests personatges, originaris d’Europa, que la literatura i el cinema s’han encarregat d’explotar intensament, tenen el seu equivalent en altres llocs del món: l’home-guineu, a Àfrica; l’home-tigre, a l’Índia; l’home-puma, a l’Amazònia. El mite, que pren formes diferents segons sigui la bèstia més temuda de cada lloc, cal interpretar-lo com una representació de l’instint que subjau en la naturalesa humana o, freudianament, com una manera de sublimar les pulsions sexuals en el “petó del vampir” o en l’antropofàgia de l’home metamorfosejat en bèstia.

Heus aquí que el bosc, quan se’ns apareix com un espai tancat que amaga algun perill, és també un tipus de laberint. La bèstia s’amaga al bosc com el minotaure (monstre amb cap de toro i cos d’home) ho fa al seu laberint. En la mitologia grega, l’heroi Teseu tomba el Minotaure, surt del laberint (gràcies al “fil d’Ariadna”) i, victoriós, allibera Atenes de la tirania política.

Els mites i les llegendes, per la seva universalitat, s’actualitzen permanentment. Per això el gust pel misteri no decau amb la irrupció de les societats modernes, sinó que es reforça amb un plus de racionalitat i cientisme gràcies al gran artífex del conte de terror: Edgar Allan Poe (1809-1849), que, amb “Els crims del carrer Morgue”, dóna forma al primer relat detectivesc de la història.

En aquest relat, la bèstia salvatge irromp en la societat benestant en forma d’un orangutà que, escapant-se del seu captor (un pirata maltès), escomet uns macabres assassinats. L’autoria dels fets serà descoberta pel detectiu Dupin, un Teseu modern, després de desenredar el fil (d’Ariadna) que el condueix a la solució del problema. El personatge constitueix el principal model per al Sherlock Holmes d’Arthur Conan Doyle i la narració planteja, d’una banda, la brutalitat cega (la bèstia) i el seu pol antagònic, la raó; o, en un altre pla simbòlic, les tenebres (el nostre bosc, el laberint) i la llum (la resolució de l’enigma), que, com en tot relat detectivesc, triomfarà. És així com neix la novel•la negra i el thriller com a gènere narratiu, variant urbana dels contes de terror, en els quals l’home llop i el vampir de la literatura gòtica són substituïts per psicòpates, àliens o altres representants malèfics, tots ells al marge de l’ordre que imposa la civilització.

La literatura i el cinema han trobat també una interessant font d’inspiració en els casos reals de “nens salvatges”: nens abandonats en el bosc o la jungla i criats per animals, que han pogut sobreviure i créixer sense cap contacte amb la societat. A principis de segle XX, Amala i Kamala, dues nenes criades per llops descobertes a prop de Midnapur (Índia), dormien arraulides, udolaven, es treien a mossegades les robes que els posaven, tenien visió nocturna i un olfacte extraordinari. Defugien el contacte humà i preferien la companyia dels gossos. François Truffaut (1932-1984) va dirigir el 1970 un sensacional film, El petit salvatge, basat en el cas real del nen-llop Víctor, el tutor del qual maldarà per educar-lo i inserir-lo en la societat.

Al llarg de la literatura, trobem exemples de ficció tan coneguts com Tarzan, de l’escriptor nord-americà Edgar Rice Burroughs (1875-1950), o de Mowgly, personatge creat pel britànic i Premi Nobel de literatura Rudyard Kipling (1865-1936).

Un nadó queda orfe enmig de la selva i és educat per una família de grans simis, que li posen el nom de Tarzan. Tarzan, dotat d’una intel•ligència prodigiosa, aprèn a llegir desxifrant els llibres que deixaren els seus pares, però la seva principal escola serà la selva, de la qual se’n convertirà en rei absolut. L’aparició de l’home blanc alterarà tota la seva existència. L’obra és una deliciosa ficció, encara més increïble que la del Tarzan cinematogràfic, protagonitzat per una vintena d’actors des de 1918 a 1998. Entre els precedents de Tarzan, destaca Mowgli, el nen salvatge d’El llibre de la selva, acollit per llops i instruït en les lleis dels animals per Baloo, un vell ós.

El bosc, espai atapeït de vegetació anàrquica, mar botànic insondable, natura indòmita que s’oposa a la seguretat del terreny domesticat. Sovint el trobem relacionat amb la desorientació del laberint, una oportunitat per créixer o per retrobar el camí; en d’altres ocasions, es vincula amb l’ordre universal de la natura, escola eterna de la vida representada en faules i altres ficcions literàries.

Publicat a Revista Ànsia (INS Numància de Santa Coloma de Gramenet)

Gestió del caos: Com crear un bon clima a l'aula

noreply@blogger.com (salvi) — Thu, 14 Jul 2011 03:55:00 +0000

Per a qualsevol professional que es dedica a la docència, especialment de joves, és de vital importància la gestió de l'aula. Un bon clima a l'aula és la base per a un exercici òptim del procés d'ensenyament-aprenentatge. Sense l'ambient adequat no serà possible la transmissió de coneixements i la consolidació d'uns hàbits de treball.

Però una aula, un grup més o menys nombrós d'alumnes, no és quelcom senzill de gestionar, per diversos motius, el principal és el de la diversitat. Una aula no és un grup homogeni, uniforme i previsible d'alumnes, sinó ben al contrari, l'aula és diversa i cada alumne presenta unes característiques personals determinades. La gestió de l'aula passa per considerar en tot moment la diversitat, tot donant resposta individualitzada al mateix temps que integrada.

Article complet.

La cultura lliure en el context de la Web social

noreply@blogger.com (salvi) — Thu, 14 Jul 2011 03:42:00 +0000

Resum

El coneixement, per definició, augmenta el seu abast i el seu poder quan es comunica i es comparteix. La Web social afavoreix aquest principi gràcies a unes aplicacions on line basades en la participació i des dels postulats de la intel·ligència col·lectiva. El software de codi obert i els principis de la cultura lliure convergeixen en aquest context col·laboratiu i no restrictiu pel que fa a la circulació dels béns culturals.

Richard Stallman

Paraules clau

Intel·ligència col·lectiva, intel·ligència col·laborativa, cultura lliure, copyleft/copyright, drets d'autor, domini públic, Web 2.0, Web social, software o programari col·laboratiu, societat del coneixement, intercanvi i compartició de fitxers.

Introducció: com més compartim, més coneixem

L'intercanvi d'experiències i coneixements entre els éssers humans, en http://www.blogger.com/img/blank.gifun context de participació i col·laboració, ha estat sempre un motor de desenvolupament i de progrés en la història de la Humanitat.

La popularització d'internet, en els darrers quinze anys, una tecnologia de comunicació i interacció massiva, no ha fet més que incrementar i accelerar de forma espectacular les possibilitats del coneixement compartit, afavorint decididament el progrés cultural. El coneixement augmenta el seu abast i el seu poder quan es comunica i es comparteix, d'aquí que a aquesta nova societat dominada per unes
tecnologies que faciliten dramàticament el flux i l'intercanvi d'informació de tot tipus, se l'anomeni societat del coneixement.

Article complet.

Amsterdam, juliol 2011

noreply@blogger.com (salvi) — Tue, 12 Jul 2011 14:07:00 +0000

De Amsterdam juliol 2011

Amsterdam, un destí inel·ludible per gaudir d'una ciutat culta i neta, ordenada i romàntica. La ciutat de les bicicletes i dels canals, seu dels grans pintors holandesos, com Vermeer.

New York, juliol 2010

noreply@blogger.com (salvi) — Fri, 30 Jul 2010 16:11:00 +0000

De New York juliol 2010

Manuel Castells: "Si queden bloquejades les vies institucionals, només queda la desobediència civil”

noreply@blogger.com (salvi) — Fri, 30 Jul 2010 11:44:00 +0000

PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

El sociòleg i professor universitari, Manuel Castells, ha advertit que la situació política de Catalunya actualment obliga a parlar d’independentisme com un procés i no pas com un objectiu, a un article a La Vanguardia, on afirma que tenint en compte “l'arrelat pacifisme” de la ciutadania catalana “fins i tot en condició de rauxa pel trepig institucional a la seva dignitat, la primera expressió d'aquest independentisme social es podria donar en el sistema polític català”.

[...]

El segon perill és major: utilitzar el sentiment nacional català com a arma de negociació d'autonomia alternativament amb PSOE i PP com es va fer anteriorment”. “Un anunci dels temps venidors –ha contrinuat Castells-: o els partits i institucions s'afegeixen a aquesta mobilització de la societat civil [...] o es veuran superats per ella”.

Manuel Castells ha negat que tingui sentit parlar a hores d’ara d’un “programa de la independència” perquè “l'immediat és l'afirmació del dret a decidir, és a dir, a un referèndum sobre la independència vinculant a Catalunya amb formes de negociació amb l'Estat espanyol mitjançant una reforma de la Constitució”. Però Castells ha advertit que “l'oposició de l'Estat espanyol serà duríssima. I és aquí on el procés es complica, perquè, si queden bloquejades les vies institucionals, només queda la desobediència civil”.

El sociòleg ha corroborat que la independència de Catalunya no és “només una qüestió d'identitat sinó de benestar econòmic i social, com Flandes a Bèlgica” perquè els catalans saben que la Catalunya Estat “pot ser, al marc europeu, un país productiu i competitiu avui llastrat per una Espanya muntada, en bona mesura, en una economia especulativa”. “La necessària solidaritat econòmica i social de Catalunya –ha conclòs l’autor- cap a una Espanya en crisi requereix com a contrapartida un respecte a valors fonamentals d'una nació avui en dia negada pels qui, en part, viuen a la seva costa. Així, no senyors o senyorets”.

Font

Jean Baudrillard i la hiperrealitat (1)

noreply@blogger.com (salvi) — Fri, 19 Feb 2010 19:14:00 +0000

Jean Baudrillard suggereix que el món que habitem ha estat reemplaçat per un món copiat, on no busquem/trobem res més que estímuls simulats (lògica de la simulació). És com si la ficció s'hagués ensenyorit de la quotidianeïtat tot suplantant-la. El bombardeig mediàtic audiovisual és tan insistent i intrusiu que el telespectador, des d'una òptica Baudrillardiana, sembla haver perdut el contacte directe amb la realitat. El ciutadà urbà viu immers en un núvol d'estímuls de naturalesa artificial: missatges que inciten a viure una vida que no és la pròpia, ficcions que promouen l'evasió de la “rutina”, jocs de rol que forcen al desdoblament del jo o notícies d'una actualitat tan peremptòria que anul∙la automàticament el passat immediat.

En el món contemporani, la realitat no respon ja al lent devenir de les coses, a les causes i conseqüències d'uns fets propers i abastables, a la comprensió enraonada d'uns esdeveniments que se succeeixen en un marc temporal i espaial humanament mesurable. No, avui la realitat és ràpida, vertiginosa, tumultuosa, desubicada, confosa i humanament desproporcionada. La voràgine informativa i mediàtica ha alterat la percepció del món i ja res no se'ns mostra tal com és. La nostra és una realitat telemàtica, feta de fotogrames i eslògans, de flaihttp://www.blogger.com/img/blank.gifxos informatius d'última hora i de llums de neó, d'objectes tan inútils com imprescindibles, de retòrica, redundància i buidor.

Ho proclama Baudrillard: la realitat és suplantada pels signes, per les representacions, fins al punt que el que no és representat en imatges i projectat a la categoria de símbol, no existeix. Quan tot és una metàfora, el significat de la metàfora s'esvaeix, deixa de tenir sentit i la metàfora es converteix en l'única realitat perceptible (rituals de transparència). La distància entre referent i projecció imaginària desapareix.

Article complet: Taxi driver de Martin Scorsese amb les ulleres de Jean Baudrillard

Solà: "Els diputats teniu la responsabilitat de fer que aquest poble no se senti subordinat"

noreply@blogger.com (salvi) — Tue, 12 Jan 2010 19:09:00 +0000

El lingüista Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, va intervenir al parlament per parlar de l'estat actual i del futur de la llengua catalana. Solà fa una crida a preservar la nostra personalitat i assenyala que el català ha d'arribar a ser una llengua útil i necessària en el seu territori. VÍDEO

La cultura: ¿patrimoni de la Humanitat o bé privatiu?

noreply@blogger.com (salvi) — Tue, 05 Jan 2010 18:34:00 +0000

La idea de la universalitat del saber és tan antiga com la civilització i es basa en la necessitat moral que té la persona que produeix un bé cultural (una obra literària, tècnica, artística, una innovació tecnològica, un saber científic, etc.) de posar-lo a disposició de tot aquell que en pugui treure un profit pràctic, útil i aplicable al progrés de la Humanitat. La universalitat del saber es troba en la base del mètode i del paradigma científic i parteix d'una concepció altruista i aplicada de la cultura i el saber.

D'altra banda, la possibilitat de treure profit dels coneixements que hom ha adquirit, en benefici propi, també és tan antiga com legítima. Tant els primers filòsofs grecs com els rapsodes de l'antiguitat no deixaven pas de guanyar-se la vida a partir de l'explotació d'un bé cultural propi o aliè. Miquel Àngel i els artistes del Renaixement reivindicaven la propietat de la seva obra alhora que en vivien, gràcies a mecenes o a l'Església, sense oblidar que, al capdavall, el seu públic eren els ciutadans del món.

La mercantilització moderna de la cultura neix en el moment en què la tecnologia permet fer còpies a escala massiva d'una obra literària per ser distribuïda i venuda. Aquest moment es comença a prefigurar ja al segle XV a Europa gràcies al naixement d'una nova classe social, la burgesia, que pagarà per consumir cultura i contribuirà decisivament a la creació d'un mercat cultural. La tecnologia que permetrà, al segle XVIII, el desenvolupament d'aquest mercat és la impremta. Els editors es preocupen per tenir l’exclusivitat del dret a copiar, distribuir i vendre una obra prèviament comprada al seu autor. El dret a l'explotació d'una obra es coneix tradicionalment amb el nom de copyright o drets de còpia.

El naixement d'internet, la popularització del PC i el desenvolupament de la societat de la informació a partir de l'últim terç del segle XX, amb la conseqüent distribució a escala planetària de tota mena de béns culturals sense aparents restriccions i de forma pràcticament gratuïta ha provocat un replantejament en la forma de gestionar tant l'accés a la cultura com els drets d'autor, la propietat intel·lectual i les llicències d'explotació intel·lectual.

Internet neix com la possibilitat de realitzar una vella utopia: l'accés gratuït i sense límits a tot el saber universal. Una realitat tan ambiciosa com factible per primer cop en la història de la Humanitat entra en contradicció directa amb els interessos d'un sector del mercat, les empreses productores i distribuïdores.

Història dels navegadors. Del text pla a l'experiència audiovisual

noreply@blogger.com (salvi) — Sat, 17 Oct 2009 18:34:00 +0000

Si cercar allò que busquem no fos avui tan senzill i eficaç, internet no seria un mitjà revolucionari. L'aplicació que ens permet accedir a la informació perseguida és aparentment simple, un marc o visor de pàgines electròniques dotat d'un menú essencial que ens permet moure'ns per la xarxa. Estem parlant del navegador o web browser en anglès, que, traduït literalment, vindria a ser un “fullejador” de pàgines electròniques.

Us presentem una breu història dels navegadors, dels més primitius basats en text pla (Lynx) als últims com Firefox o Google Chrome.

Article complet.

(S)avis a TV3

noreply@blogger.com (salvi) — Sat, 03 Oct 2009 06:52:00 +0000

TV3 entrevista els "(s)avis" del nostre país. Una mirada plural a la nostra història recent des de la perspectiva que donen els anys i experiències viscudes

Tots els programes.

Agost '09 al País Basc

noreply@blogger.com (salvi) — Sun, 30 Aug 2009 17:58:00 +0000

Aquest ha estat el destí de les vacances d'estiu. El País Basc és un territori de forta personalitat, tant pel que fa al paisatge físic com antropològic i humà. Dir bon dia (egun on), donar les gràcies (eskerrik asko) o acomiadar-se (agur, gero arte...) ha representat per mi un petit gest d'apropament a un món nou i fascinant. Fotos.

Els blogs des de la perspectiva McLuhan (i 2)

noreply@blogger.com (salvi) — Mon, 05 Jan 2009 20:48:00 +0000

> Qui era Marshall McLuhan?

Què és un blog?

Podríem definir un blog com una plataforma comunicativa on line o pàgina web periòdicament actualitzada, que recopila de forma cronològica continguts (en forma d’entrades o “posts”), apareixent en primer lloc les entrades més recents. Els continguts d’un blog poden ser diversos: textos, fotos, vídeos, arxius de veu i altre material àudiovisual. Generalment el blog és mantingut i actualitzat per un autor, que es fa responsable dels continguts publicats.

Des de fa poc temps ençà la creació i manteniment d’un blog s’ha popularitzat, gràcies a l’evolució de les noves aplicacions gratuïtes, que faciliten i agiliten com mai la producció i manteniment del blog. Tohom pot crear un blog, l’únic que cal és tenir alguna cosa a dir.

"La tecnologia és una extensió de nosaltres mateixos"

McLuhan parteix d’un nou concepte de “mitjà”: tota perllongació del nostre propi ésser a causa de cada nova tecnologia.

El sentit que McLuhan dóna a aquestes afirmacions no s’han de prendre a la lleugera o metafòricament, s’ha de prendre en el seu sentit literal. La tecnologia “estén” (desenvolupa, intensifica, reforça o potencia) determinades facultats físiques i psiquiques de la persona. Talment com una bicicleta és una extensió de les nostres cames i de llur capacitat locomotora, un ordinador pot entendre’s com una prolongació del nostre sistema nerviós central.
És habitual pensar en els mitjans com a fonts a través dels quals rebem la informació, quan de fet qualsevol tecnologia (tot mitjà) és una extensió del nostre cos i de la nostra ment. Els mitjans tecnològics són eines que estenen les habilitats humanes.

Quan produïm o consumim blogs estem donant ales als nostres sentits i estem estimulant unes facultats de manera nova i inèdita. La tecnologia ho fa possible i determina uns usos fins al moment desconeguts.

Percepció multidimensional d’interacció circular (PMIC :-)

Aquests blogs són plataformes que combinen text, vídeo, imatges i so. La lectura del blog es realitza en diferents dimensions perceptives. La tecnologia estén els òrgans dels nostres sentits. L’extensió de la vista, diu McLuhan, és el text; la del tacte, el vídeo; la de l’oïda, el so. Existeix una dimensió lineal, delimitada i endreçada (les línies arrenglerades del text, la disposició dels blocs temàtics de contingut, els marges i les quadrícules). D’altra banda, existeix una dimensió amorfa, de formes lliures, dinàmiques i canviants (els continguts àudiovisuals), la qual connecta amb l’hemisferi dret, holístic, intuïtiu i irracional. Totes dues dimensions actuen de forma sincrònica i simultània comprometent àmplies zones perceptives i cognitives del cervell. El cicle d’aquesta experiència de comunicació és circular i no s’atura mentre hi hagi una resposta per part del receptor, en forma de visites, missatges en relació als posts publicats, resposta que dóna lloc i alimenta una interactivitat comunitària, una retroalimentació de tots els actors implicats (productors i consumidors intercanviant-se alternativament els papers).

"Tot mitjà és transformador"

Segons McLuhan, cada nou mitjà de comunicació transforma la manera com creem i ens comuniquem, modificant també el sistema de mitjans de comunicació que operen en l’ambient cultural vigent. Allò d’efímer i immediat que tenen els mitjans periodístics s’ha accentuat en els mitjans virtuals. Un post en un blog té un període de vigència màxima de, posem, tres dies, període en el qual es registren les puntes de màxima audiència. Això obliga a la constant actualització de continguts i a un ritme de consum altíssim, si es pretén que el blog tingui una presència significativa a la xarxa. La manera de produir, de crear i de consumir s’ha de veure per força alterada, transformada.

Quins són els límits del periodisme?

noreply@blogger.com (salvi) — Sat, 27 Dec 2008 11:19:00 +0000

L’exercici professional del periodisme està emmarcat en les llibertats civils consagrades en la Constitució espanyola de 1978 i representa un important compromís social, atès que de la seva labor n’ha de néixer un clima de debat fructífer en una societat lliure i democràtica. Però, al mateix temps, el bon periodista reconeix que la llibertat de premsa no pot vulnerar drets fonamentals (com el dret a la intimitat o a l’honor), per això la feina del periodista ha d’estar sotmesa a certs *límits*.

El codi deontològic del periodisme és el text que recull precisament aquests compromisos que tot periodista ha d’assumir com una responsabilitat important, com per exemple:

- Respectar la veritat i perseguir la màxima objectivitat dels fets.
- Contrastar les dades des de diverses fonts i confrontar diferents versions.
- Diferenciar amb claredat entre opinió i informació.
- Respectar la presumpció d’innocència.
- Rectificar les informacions errònies.

D’aquestes clàusules se’n desprèn que el periodista no pot prendre partit davant la informació i que s’ha de mantenir neutral i subordinar-se als fets o, almenys, tendir a condicionar el seu exercici a aquests principis sense que això impliqui una limitació de la seva capacitat de judici. El món periodístic és concient que massa sovint l’esperit del codi deontològic s’ignora clamorosament i que certes pràctiques informatives passen per alt tota consideració ètica: cal evitar el sensacionalisme i la morbositat tant en el contingut com en les imatges.

¿Són els governs els que han d’establir *límits*?

En la majoria dels contextos nacionals, es considera necessària certa forma d’intervenció o regulació governamental. Generalment són els Estats els qui assumeixen aquest rol regulador i això es pot dur a terme de diverses maneres, des del model del mercat lliure (en el qual els mitjans gaudeixen de total llibertat per operar comercialment), fins al model “autoritari” (en el qual els mitjans, concebuts com a servei públic, són una extensió de l’ideari estatal). El més comú és que els mitjans funcionin segons un model mixt, situat entre el bé comú i l’interès empresarial, tot i que la tendència predominant en el món occidental és la que regeix la lògica del mercat, imposant els seus valors i condicionant la mateixa naturalesa de la informació.

El debat actual s’enfronta al problema de la concentració dels mitjans de comunicació, a la uniformització i a la pobresa de continguts. Es fa doncs necessari redefinir els mitjans com un servei eminentment públic d’informació.

Existeix certa regulació en les televisions públiques en matèria de continguts i horaris protegits de cara als menors. No existeix cap regulació en les cadenes privades. Però és que a més aquestes s’hi oposen o els seus compromisos esdevenen paper mullat. El juny del 2008, l’OCTA (Observatorio de Contenidos Televisivos Audiovisuales), reclamava al Govern la creació d’un consell estatal de mitjans audiovisuals amb capacitat sancionadora en matèria de continguts, ja que, com van fer notar, "Las franjas de tarde siguen ocupadas por contenidos de adultos de carácter sensacionalista, con grandes dosis de violencia y contenido sexual".

La creació el 2005 de l’Observatorio de Contenidos Televisivos y Audiovisuales (OCTA) és interessant pel fet de ser una iniciativa espontània de la societat civil, constituïda en plataforma oberta i preocupada per fomentar la funció social i de servei públic que es pressuposa als mitjans de comunicació de masses.

Als mitjans se’ls suposa la capacitat de dur a terme un paper en la democratització de la societat o en el refermament de les identitats culturals i nacionals, en la promoció de la creativitat, etc. Certament, aquest és l’enorme potencial que posseeixen… i que veiem malversat massa sovint. ¿Qui controla els mitjans i com s’intrumentalitzen? Aquesta és la qüestió a resoldre. Perquè el que denoten els mitjans, sobretot el mitjà avui dia per excel·lència com és la tv, és més aviat la preocupació de com generar beneficis financers per als accionistes i com servir d’instrument de control al poder polític.

Davant d’això, s’imposa la necessitat d’una regulació que no ho deixi tot en mans de la lògica del mercat i d’”el benefici és el que compta”, com diu Chomsky al seu llibre homònim.

La globalització mediàtica ha restat poder d’intervenció a la política, cada cop més desbancada pel mercat. En l’era neoliberal sembla que no hi hagi regles, que aquestes es vagin establint sobre la marxa o que les acabi posant el més poderós per satisfer necessitats corporatives. Avui, ¿en el marc de quines instàncies es pot debatir a escala global sobre el paper dels mitjans de comunicació? La globalització de la informació reclama avui més que mai un debat sobre drets humans, llibertat d’expressió i *límits* ètics que impliqui la societat civil i posi contra les cordes els grans monopolis mediàtics. La CMSI (Cumbre Mundial sobre la Sociedad de la Información) haurà permès almenys que els principals actors socials participants es posicionin contra aquells que veuen els media com a simples continents per on viatja la informació, enlloc de veure’ls com a transmissors de continguts significatius, massa sovint partidistes i a favor del gran mercat, que arriben a tots els racons del Planeta.http://www.blogger.com/img/blank.gif

Article complet.

Fonts:

“Cuáles son los límites del periodismo?”: http://miradaoblicua.blogspot.com/2008/03/cules-son-los-lmites-del-periodismo.html

Codi deontològic del periodista. Article de la wikipèdia: http://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%B3digo_deontol%C3%B3gico_del_periodista

http://www.elconfidencial.com/cache/2008/06/08/7_observatorio_contenidos_televisivos_creacion_consejo_audiovisual.html

http://www.itu.int/wsis/index-es.html

Vers un nou panorama mediàtic

noreply@blogger.com (salvi) — Wed, 17 Dec 2008 18:11:00 +0000

Cada innovació tecnològica porta amb ella una càrrega d’utopies, de creació d’espais per al debat social entre ciutadans informats que fan ús del seu dret a la paraula per construir una societat més democràtica, una societat millor. La tv ha perdut definitivament tot crèdit com a mitjà educador. Avui se’ns mostra com un instrument al servei dels interessos econòmics. La tele-escombraria ha envaït la programació i els nous canals que vénen, via satèl·lit, no ofereixen més que una accentuació del mateix model o una programació que l’únic que busca és passar (o perdre) el temps. Ras i curt: narcotitzar. Només les televisions d’àmbit local, no tan subjectes a la pressió del poder econòmic privat, i amb un target reduït i selecte, ofereixen, dignament, continguts potables en un marc d’ètica periodística. Estic pensant en emissions com les de Barcelona TV, per exemple. Les televisions públiques (TV1 o TV3) es mantenen en un terreny ambigu, perquè per la seva naturalesa pública encara s’espera d’elles un cert compromís amb els valors cívics, d’acord amb els interessos generals de la classe mitjana.

Avui dia les estructures socials no han variat massa, però la globalització ha acabat per accentuar el poder del capitalisme, liberalisme, neoliberalisme, tant se val el nom: parlem de concentració creixent de poder i de les desigualtats entre pobres i rics, a la nostra ciutat o al món, i de la crisi i la dificultat d’arribar a fi de mes de la majoria de nosaltres.

Ignorem si modificar les estructures és possible, però sí podem atenuar els efectes de l’acció depredadora del gran capital o de les estratègies per acabar imposant un pensament únic. La història ens ho ha demostrat. Ara bé, cal una població crítica, una massa social predominantment informada gràcies a mitjans de comunicació lliures i desvinculats dels grans interessos.

La nova societat de la informació i el coneixement replanteja el paper dels mitjans en termes inèdits que encara hem d’arribar a comprendre i a copsar-ne el seu abast. Més enllà de la ràdio, premsa i tv, internet i el suport digital apunten cap a nous horitzons caracteritzats per la individualització, la democratització, l’alteració de les coordenades espaials i temporals, la interactivitat, etc. que acaben afectant també els mitjans tradicionals.

La globalització = ¿uniformització mediàtica?

noreply@blogger.com (salvi) — Wed, 17 Dec 2008 17:58:00 +0000

El principal efecte negatiu de la globalització dels mitjans de comunicació de masses (premsa, ràdio, tv) és que ha contribuït a estendre a escala mundial els tentacles del poder i a fer més poderosos els qui ja ho eren. La irrupció d’internet en la darrera dècada obriria en principi noves vies d’esperança de cara a una societat més lliure, informada i plural, gràcies a la major independència i diversitat de fonts que ofereix el mitjà digital i a una relació de l’usuari amb aquests mitjans diferent, més participativa i horitzontal.

La tv és el mitjà omnipresent en tot el món industrialitzat. L’escena es repeteix cada dia, a totes les llars. Les notícies internacionals són emeses simultàniament des de diversos canals televisius. Les mateixes notícies explicades en els mateixos termes, les mateixes imatges i les mateixes paraules. “Algú” ha preparat el menú i l’ha cuinat amb els mateixos ingredients per servir-lo al món. La tv s’ha imposat com el principal mitjà d’informació i entreteniment i els seus continguts són acceptats i acatats acríticament per la immensa majoria de la població. Cert? Efectivament, el poder de suggestió de la imatge assoleix el seu màxim grau d’incidència sobre una audiència predisposada. Els interessos comercials i la publicitat s’han fet els amos de la tv, condicionant-ne els seus continguts, continguts cada cop més enfocats a incrementar els índexs d’audiència per sobre de qualsevol altra consideració. El públic és contemplat en tant que potencial públic consumidor.

Són sis els grans conglomerats mediàtics que controlen el 90% de les accions de les grans empreses mediàtiques que, al seu torn, produeixen el 90% del que llegeixen, veuen i escolten els ciutadans dels EEUU, i de bona part del món.

Aquests conglomerats mediàtics no solen estar controlats per l’establishment perquè l’establishment forma part dels conglomerats mediàtics, i menys encara per governs, perquè massa sovint el poder és econòmic i la política hi està subordinada.

Pel que fa a nosaltres, ciutadans, restem sobreinformats, però dirigits i, massa sovint, desinformats, malinformats o directament enganyats. La informació que ens arriba sense esforç (el mecanisme inconscient d’encendre la tv tot just traspassem el llindar del saló de casa està profundament interioritzat) no és una informació independent i plural.

Globalització mediàtica: Dominar el món

noreply@blogger.com (salvi) — Wed, 03 Dec 2008 19:59:00 +0000

Aquests dies estic immers en un nou treball per al Màster en Societat de la Comunicació i el Coneixement (UOC). ¿Cal posar límits a la globalització mediàtica?, aquest és el polèmic titol. Us convido a mirar algun dels molts "youtubes" sobre el tema "mitjans de comunicació i poder", que ens ajuden a mantenir els ulls oberts o, si més no, a no tancar-los MAI del tot.

I la nova esperança. Els nous mitjans telemàtics:

Els blogs de música amb les ulleres de Marshall McLuhan

noreply@blogger.com (salvi) — Sat, 11 Oct 2008 18:17:00 +0000

Marshall McLuhan a la wiki.

Un mitjà, un blog, pot estendre facultats perceptives i cognitives, de la mateixa manera que per efecte contrari, segons la llei de l’obsolescència, altres facultats poden retrocedir i esdevenir obsoletes. Donat que hi ha un equilibri en la sensibilitat, quan una àrea de l’experiència s’intensifica, una altra disminueix o minva.

En el pla dels hàbits i costums de les persones habituades als blogs de música, els canvis poden haver estat més profunds. Parem-hi atenció:

El consumidor de música per internet, acumula en unitats de memòria (discos externs d’enorme capacitat) un volum ingent d’arxius musicals. Mai abans l’aficionat a la música havia tingut al seu abast tal volum d’informació musical. Això fa que materialment sigui impossible dedicar-hi prou temps i atenció, amb la qual cosa el procés de selecció, tria i desestimació dels continguts s’acceleri vertiginosament.

Abans d’ocupar-se d’un àlbum de música i escoltar-lo amb calma i atenció hi ha hagut un procés d’escaneig portat a terme pel nostre cervell sobre quantitats enormes d’arxius musicals candidats. Caldria comparar aquest fenomen amb la situació anterior per valorar fins a quin punt s’ha transformat la manera com gestionem els objectes culturals, en aquest cas la música, la que ens agrada, la candidata a agradar-nos o la desestimada voluntària o involuntàriament per impossibilitat de manejar tal volum d’informació.

Abans de la irrupció de les xarxes p2p i de les descàrregues massives, l’aficionat adquiria una mitjana de dos o tres cds al mes, més algun que algú li podia deixar o gravar. L’aficionat sabia positivament que un 80 o 90 % de la música que podria interessar-li no l’arribaria a conèixer mai, per simple limitació de l’economia personal. Avui les limitacions també hi són, però no són econòmiques, sinó de temps o de capacitat mental, i per més que vulguem abastar sempre quedarem curts.

Amb tot, l’experiència musical de l’aficionat s’ha amplificat i, per força, noves habilitats han hagut de desenvolupar-se, com la ràpida gestió de la informació. No només cal saber seleccionar, sinó que cal saber ignorar, per tal de disposar del nostre temps per gaudir de la música.

Què és doncs allò que ha quedat obsolet. Moltes coses. Pel que fa a les pautes de comportament i maneres de relacionar-nos amb la cultura, no comprem res que no haguem sentit abans (multituds de webs especialitzades ofereixen la possibilitat de sentir mostres de tots els àlbums del mercat), tampoc no sentim res que no haguem vist referenciat en alguna web, en algun blog conegut o gràcies a alguna aplicació que detecta i registra els nostres gustos i ens suggereix música similar que haurem de validar per incorporar-la a la nostra vida.

Els nostres sentits es troben sobreestimulats i estem sobradament informats gràcies a la xarxa. ¿Què ens falta per equilibrar l’ecosistema de les nostres emocions en el pla musical? El contacte físic, el caliu presencial, el so directe i en temps real dels concerts. Per això, una de les conseqüències de l’accés lliure, massiu i gratuït a la música per internet és l’hipotètic increment de públic als concerts i espectacles presencials que compensen, en la seva dimensió físico-sensorial, allò que a la virtualitat li manca: la simultaneïtat presencial d’artista i públic, el fet de compartir un espai dominat per les lleis de la física i no dels bits (llei de la recuperació).

És possible que arribi un moment que quedem saturats de tanta música i que vulguem retrocedir a estadis anteriors (llei de la recuperació), a escoltar com a molt un sol àlbum i no més d’un cada més, o que ho fem amb la parsimònia de desenfundar un disc de vinil per punxar-lo en un rehabilitat tocadiscos, tot encetant una novel•la del XIX, o assaborint un te a petits glops.

Retrobant el camí

noreply@blogger.com (salvi) — Thu, 18 Sep 2008 19:17:00 +0000

La metàfora de la vida com a viatge, la vida com a espai temporal per on un transita amb un objectiu més o menys definit és un lloc comú de la literatura i apareix en moltes cançons, poesies o quadres.

El folk, el blues, la literatura beat (Jack Kerouac, On The Road) i algun film com Easy Rider configuren tota una mitologia en la qual l'autopista, la via del tren, el riu... és la imatge protagonista de la història i l'oportunitat del rodamón per viatjar, viure i descobrir; per escapar o per tornar (Sweet Home Chicago, Sweet Home Alabama...).

Certament, sovint aquest periple s'expressa en forma de "retorn" a un espai inicialment perdut que pot identificar-se amb el "paradís de la infantesa", o en forma de retorn a un primigeni espai de pau, innocència, armonia en el cas d'alguns poetes, entre els quals situaria a dos músics singulars: Bob Dylan i Van Morrison.

És curiós, és revelador, que tots dos músics, en la maduresa, al cap d'un llarg, laberíntic, turmentós camí recorregut, ens els trobem avui força més apaivagats que anys ençà i retrobant-se amb els seus orígens: el blues, el folk, el rock and roll, en el seu vessant més pur i bàsic.

En la nostra tradició occidental, és Ulisses el paradigma del viatger que anhela tornar al seu lloc d'origen, Ítaca, després de voltar molt, per recuperar la seva autèntica identitat, per retrobar-se finalment i exclamar alguna cosa com: "Al capdavall tots els afanys, tots els intents, tots els errors, totes les victòries, tot, ha pagat la pena. Finalment." Però l'Ulisses que torna ja no és el mateix Ulisses que parteix, ans torna ric de tot el que ha guanyat fent el camí, parafrasejant Kavafis.

L'experiència del retorn es manifesta amb una eloqüència terrible en algunes de les composicions de Van Morrison. El retorn s'assimila al record que hom vol recuperar; alhora que l'ideal s'assimila al desig irrealitzat.

Aquest espai de plenitud i realització final adopta molts noms en la lírica de Van Morrison: des de l'Avalon de la mitologia cèltica a l'armònica de Sonny Boy Williamson o la veu de Mahalia Jackson.

Take me back, there, take me way back there
Take me back, take me back, take me back
Take me way, way, way back, way back
To when, when I understood
When I understood the light, when I understood the light
In the golden afternoon, in the golden afternoon
In the golden afternoon, in the golden afternoon
In the golden afternoon when we sat and listened to Sonny Boy blow

In the golden afternoon when
We sat and let Sonny Boy, blow, blow his harp

Tota aquesta elucubració sobre la recerca d'un mateix en la ruta de la vida, m'ha vingut al cap arran de les paraules que Bob Dylan pronuncia en la primera seqüència de No Direction Home. Escoltem-lo:

La mirada inquietant d'Edward Hopper

noreply@blogger.com (salvi) — Fri, 29 Aug 2008 09:36:00 +0000

Il·lustració: Vies de tren al capvespre. La coloració del cel recorda moltes obres de William Turner.

Clica a les imatges per ampliar-les.

Norman Rockwell i Edward Hopper eren coetanis, però mentre el primer va retratar el somni americà, el segon va donar una visió dels EEUU inquietant, melancònica, pessimista.

Els quadres de Hopper inviten a infinites interpretacions a l'entorn de la soledat de l'home contemporani urbà. Les escenes quotidianes ens mostren interiors públics (freqüentment restaurants i bars) habitats per figures aïllades, abstretes del seu entorn i en silenci. La sensació que produeix sovint en l'observador és d'autèntic estremiment.

Un motiu recurrent en la seva obra pictòrica són les estacions de servei, els rails ferroviaris, les carreteres desertes: llocs de trànsit, com també ho són les sales d'espera o recepcions d'hotel.

Aquelles figures que Hopper situa palplantades en el porxo de casa, projectant la mirada perduda a l'infinit o, des de l'interior d'una habitació buida, cercant no se sap què a través de la finestra, indueixen a la reflexió.

De vegades el món exterior és una entitat hostil i misteriosa que desborda la condició humana i envolta de penombra la seva dimensió particular. El món interior, els espais limitats per parets, resten il·luminats enmig de la foscor intimidadora d'una ciutat desdibuixada i aliena a l'individu.

L'estranyesa de l'individu del seu entorn es manifesta en obres on els protagonistes revelen una incomunicació densa i petrificada.

La fidelitat de Hopper als seus propis postulats estètics i temàtics no fa més que reforçar la seva grandesa. En una època en què el cubisme i l'art abstracte monopolitzaven l'avantguarda artística, Hopper va continuant essent un realista, entre la física i la metafísica.

Selecció d'obres

Wikipedia

Bibliografia recomanada

Exposicions

http://www.nga.gov/exhibitions/hopperinfo.shtm
http://www.mfa.org/exhibitions/sub.asp?key=15&subkey=2144
http://www.tate.org.uk/modern/exhibitions/hopper/
http://www.artic.edu/aic/exhibitions/exhibition/hopper

Triumph Bonneville, esperit retro

noreply@blogger.com (salvi) — Sun, 24 Aug 2008 16:55:00 +0000

Hi ha motos que enamoren a primer cop d'ull. Les Triumph són autèntiques obres d'art.

En el sector retro de la gamma Triumph s'ha portat a terme una revisió millorada, en tots els aspectes, d'aquelles màquines que van entusiasmar els rockers dels anys 50.

Foto: Steve McQueen amb la seva Bonneville, 1970.

La imatge llegendària de les Triumph la devem també a Marlon Brando que, contràriament al que alguns pensen, a The Wild One no muntava precisament una Harley americana, sinó una Triumph Thunderbird de fabricació britànica. Les motos japoneses (Suzuki, Yamaha, Kawasaki, Honda) no havien fet encara la seva feliç aparició en el mercat mundial.

El cas és que avui dia és difícil imaginar motos d'estètica clàssica més belles i irresistibles que les Triumph.

Foto: Una actual Thunderbird

TV: el circ del dolor

noreply@blogger.com (salvi) — Thu, 21 Aug 2008 17:17:00 +0000

Si fos per mi no tindria TV. No és que la programació sigui tediosa, insulsa, grollera... és que, cada cop més, arriba a ser ofensiva. Ofensiva fins a la nàusea.

Tot val per arribar a la màxima audiència. Està comprovat que la desgràcia aliena, gratar en el dolor de l'altre, recrear-se en detalls morbosos d'una forma gairebé orgiàstica i malaltissa, fer dels motius més escabrosos els temes estrella del contingut televisiu és el que avui impera. Aquest és el model.

La ficció es queda curta, la realitat és més sagnant i proveeix els continguts televisius de motius més suculents: assassins en sèrie, macabres atrocitats relatades amb tot luxe de detalls i, el que és pitjor, des d'un sensacionalisme que ofèn la condició humana i la dignitat de les víctimes.

Tot val. Avui la desgràcia aliena, les catàstrofes amb molts morts, és un escenari privilegiat on el periodista s'afanya per gravar desvergonyidament escenes reals de dolor i desesperació, per relatar històries particulars que es recreen en el detall morbós, per perseguir com aus rapinyaires persones amb l'ànima destrossada i arrencar-los un primer pla d'un rostre amarat de llàgrimes. Consideració? Prudència? Ètica? Delicadesa? Respecte? Són valors que no representen ara mateix res.

[Última hora: http://www.20minutos.es/noticia/407102/0/tratamiento/accidente/barajas/ ]

La fabulosa història de Thomas Chatterton

noreply@blogger.com (salvi) — Thu, 14 Aug 2008 17:52:00 +0000

La mort de Chatterton (1856), de Henry Wallis

A la Tate Gallery de Londres m'ha cridat l'atenció una pintura singular. El cos sense vida d'un jove, elegantment abillat, descansa sobre el llit d'una modesta cambra. Just a sobre, una finestra mig oberta dóna pas a l'horitzó etern.

Però, ¿qui és aquest jove? No és un personatge qualsevol. Es tracta de Thomas Chatterton, considerat el primer escriptor del Romanticisme anglès. El seu suïcidi amb una dosi d'arsènic als disset anys i el fet de no haver-se-li reconegut el seu geni en vida, el convertiren en un heroi del preromanticisme anglès. Si us hi fixeu, abans d'ingerir el verí mortal, va esmicolar els seus manuscrits, que ara resten escampats per terra, testimonis acusadors del seu fracàs. Paul Verlaine fou el primer a fer servir el terme poeta maleït, que després s'ha aplicat a aquells literats que, com Rimbaud, Mallarmé o el mateix Chatterton van fer del risc, la provocació i els excessos l'imperatiu vital d'una joventut tan fulgurant i creadora com tràgica.

Als onze anys, Thomas Chatterton ja va composar una sensacional ègloga. Va al·legar -i el van creure- que es tractava d'un vell manuscrit del segle XV, l'autor del qual -va precisar- era el monjo medieval Thomas Rowley, que, como és natural, no existia.
A aquest tal Rowley se li van sumar altres figures fantàstiques. Chatterton, per fer més versemblant la farsa, els va fer composar poemes, balades, genealogies, biografies i autobiografies, peces periodístiques i teatrals, sàtires. Els va fer conèixer-se mútuament, escriure's cartes, editar-se, traduir-se. ¿No és per ventura la màxima aspiració de qualsevol fabulador fer passar la ficció per real? Encara que aquí el reconeixement se l'endugués el personatge inventat i no pas el vertader autor.

La vida d'aquest prodigiós poeta i fabulador incomparable és digna d'una novel·la. Per saber-ne més, podeu consultar aquest vincle.

Una setmana a Londres

noreply@blogger.com (salvi) — Wed, 13 Aug 2008 15:22:00 +0000

La foto: Jo mateix al Hyde Park. El plaer d'ocupar un espai net, cuidat i civilitzat és un luxe que només les grans ciutats d'Occident et reserven.

Londres. Una ciutat encantadora i culturalment irresistible. Londres et demana sempre tornar. Un bany d'elegància, civilització i nivell de vida.

Una setmana ben aprofitada que resumim en unes poques fotos.

"España una"

noreply@blogger.com (salvi) — Wed, 30 Jul 2008 09:52:00 +0000

Carod Rovira (octubre de 2007) fa en aquests vídeos tan divulgats unes intervencions impecables i carregades de raó. Només cal escoltar-lo. Tinc la impressió que el monolingüisme redueix l'amplitud de mires, d'aquí que molts espanyols no poden entendre que viuen en un Estat plurinacional. Qui ve a viure i a treballar a Catalunya té el deure cívic d'aprendre el català i la societat catalana té el dret d'exigir-ho. Perquè jo tampoc no em dic Salvio, jo em dic Salvi aquí, a Espanya i a la Xina.

Estas intervenciones de Carod Rovira, tan discutidas, son en realidad de lo más razonables. Sólo hay que escuchar. Para garantizar el derecho de los catalanohablantes a usar la lengua de su país, es necesario que todo aquel que viva y trabaje en Catalunya cumpla el deber de conocerla.