Sense Recursos

"Punyos" (Un Clint Eastwood a casa)

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Fri, 09 Dec 2011 10:00:00 +0000

- Pare, fem "punyos"

- D'on ho has tret això de fer "punyos", fill.

- Els nens de l'escola fan "punyos" i un dia em van pegar.

- I la senyoreta, no els renya si fan això?

- Sí.

- I tu, que fas "punyos" també?

- Noooo, jo els mossego i se calmen.

- …

Conversa amb el Pol, 3 anys.

#parlemdeperiodisme

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Mon, 05 Dec 2011 09:12:00 +0000

"Jo als de primer de Periodisme els diria que són a temps de canviar de carrera...". Van ser les paraules del director de Segre, Joan Cal, a la conferència de presentació de Segre iPlus a la Facultat de Lletres de la UdL. Un bon titular, que li va espatllar la notícia. Un grup d'estudiants, indignats per la suggerència, es va alçar i va abandonar la sala. La polèmica ha continuat aquest cap de setmana a les xarxes socials. Una polèmica, però, que oculta el debat de fons, què en fem d'aquesta professió que trontolla, el periodisme.
Llegeix més >>

En català, perdona...

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Wed, 07 Sep 2011 08:45:00 +0000

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha requerit la Generalitat perquè en dos mesos compleixi la sentència que obliga l'escola catalana a considerar l'espanyol com a llengua vehicular juntament amb el català. Això, per exemple, podria obligar a impartir algunes assignatures, a banda de la de llengua, en espanyol. Es desmuntaria, per complet, el model educatiu català basat en el sistema d'immersió lingüística.

Ara faltarà el recurs de la Generalitat, que ajornarà un cop més la sentència i esdevindrà l'enèsim pedaç jurídico-polític en defensa del model consensuat des de fa dècades.
Però, com pot ser que unes poques famílies posin contra les cordes tot un model educatiu? Com és possible que un tribunal, per superior que sigui, pugui rectificar més que una llei?
Llegeix més >>

Temps difícils

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Wed, 24 Aug 2011 08:50:00 +0000

No em deixarà mai de sorprendre la modernitat dels clàssics. En el cas de la novel·la "Temps difícils" de Charles Dickens esdevé un tòpic literal. L'opressió i abús per part del rics sobre els pobres, la necessitat que l'educació faci caure les barreres socials, el fet que aquesta mateixa educació tingui en compte els talents o intel·ligències de les persones, que les emocions siguin una component clau de l'aprenentatge. De tot això, i més és clar, ens parla la novel·la de Dickens.
Llegeix més >>

Cars: la llengua atropellada

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Tue, 16 Aug 2011 08:45:00 +0000

El meu fill és un apassionat de la pel·lícula "Cars" de Pixar. Va tot el dia amunt i avall fent córrer el seu Llamp McQueen. En "Llamp", sí. El pobre és l'únic friqui de la bressol que diu els diàlegs i els noms dels personatges en català, quan per a tots els altres és el "Rayo". Però això s'ha acabat. La segona part del film no s'ha doblat al català perquè a les Majors no els passa pels ous. El meu fill es queda sense el dret a veure la pel·lícula en el seu idioma al seu país.
Llegeix més >>

"L'home de la maleta", de Ramon Solsona

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Tue, 05 Jul 2011 07:00:00 +0000

Des que treballo envoltat de músics tinc una nova perspectiva del personal que es dedica a crear i recrear amb els sons com a matèria primera. He d'admetre que estan tocats (umm, sí, és el verb) per una divinitat pròpia, que els permet extraure art de fórmules pràcticament matemàtiques. És una cosa que mai m'ha deixat de sorprendre, per molt que la poesia, de vegades, s'hi assembli. Per això, quan em va caure a les mans el darrer premi Sant Jordi, "L'home de la maleta", de Ramon Solsona, vaig pensar que potser tindria la possibilitat d'aprofundir una mica més en particularitats d'aquests alquimistes del so. Però el solo que interpreta el seu protagonista, un vell músic d'orquestra de patxanga, va molt més enllà.

Llegeix més >>

"Sense partit", amb la narració de Jordi Guardiola

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Tue, 14 Jun 2011 08:45:00 +0000

Hi ha qui diu que un periodista és un novel·lista frustrat. És clar que també hi ha qui diu el mateix dels novel·listes, però a l'inversa. També, que esport i literatura són antagònics. Per desfer tots aquests tòpics, només cal llegir el periodista i novel·lista Jordi Guardiola, que és tan bon escriptor com reporter i que ha sabut dur el futbol a la literatura. "Sense Partit" és la seua primera novel·la, el seu primer gol.
Llegeix més >>

Tinc un vot i no dubtaré a fer-lo servir

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Sat, 21 May 2011 12:19:00 +0000

Perquè, malgrat tot, crec en la democràcia. Perquè hi confio, malgrat la desvirtuació a què ha estat sotmesa per uns partits polítics que es creuen la màxima expressió de la participació social.
Tinc un vot i no dubtaré a fer-lo servir per triar els representants polítics que crec que poden desenvolupar millor la meua manera d'entendre la gestió pública i la ideologia que la justifica. Però de la mateixa manera que els faré aquesta confiança, els exigiré que no la traeixin i penso adreçar-m'hi directament si no compleixen i fer-los retret del que cregui convenient i recordar-los el que em van dir que farien si els votava. El meu vot, doncs, no s'acaba amb la papereta dins l'urna. És un vot permanent, persistent i responsable amb ell mateix. És un vot que canviarà si no es fa servir com cal.

Llegeix més >>

Ofereixo espai per a museu

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Fri, 13 May 2011 17:17:00 +0000

Des d'aquest humil espai no puc més que cedir el menjador de casa meua com a allotjament provisional d'algunes de les obres del Museu d'Art Jaume Morera. Després que l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, anunciés que ajornava sine die la construcció del nou museu per la crisi, es deixés perdre un milió d'euros per construir-lo i blablabla, penso que és una sortida viable, atès que disposo de parets a la sala, la voluntat de deixar-les veure a tothom que se n'interessi i, el que és millor, la casa que les acolliria duu l'apropiat nom de "Can Morera", el cognom de la família de la meua dona (res a veure amb el pintor, però).
Llegeix més >>

L'hora d'entrar en campanya

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Tue, 26 Apr 2011 08:50:00 +0000

M'han encarregat que moderi dos debats electorals. Un a l'entorn de la cultura i l'altre sobre cooperació i solidaritat. Els temes estrella de la campanya. Sobre ambdós àmbits s'alça una guillotina que amenaça d'escapçar molt més que el cap. Friso, doncs, per conèixer les propostes dels partits que concorren a les eleccions municipals per saber com la pensen fer anar, la guillotina. Però molt em temo que a banda d'amagar-nos on pensen dibuixar la línia de punts per on ha de passar la fulla, ens voldran vendre tiretes. O em sorprendran?

Llegeix més >>

De plagues i fi del món

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Thu, 14 Apr 2011 15:45:00 +0000

Ens atrau el cataclisme com una mala cosa. O potser perquè és una mala cosa. L'apocalipsi, la fi del món, en les seues més variades versions sempre han estat objecte de la literatura i el cinema. Meteorits que cauen a la Terra, holocausts nuclears, invasions alienígenes. I un es pregunta sempre, si mai passés una d'aquestes hecatombes, què coi faria jo sol a la món?

Acabo de llegir, casualitats, dos llibres que, de maneres ben diferents, ens parlen de la fi o l'inici de la fi. L'un es titula justament així "Fi", de David Monteagudo, l'altre és "L'any de la plaga" de Marc Pastor.

Llegeix més >>

L'uniforme de la consellera

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Thu, 07 Apr 2011 15:30:00 +0000

Ningú amb dos dits de consciència social pot deixar d'aplaudir la suggerència de la consellera comunista d'Educació, Irene Rigau, que ha posat sobre la taula la possibilitat d'implantar l'uniforme a les escoles. Entre les raons que ha exposat en el seu rampell prêt-à-porter hi ha el d'acabar amb les diferències socials que es manifesten a través de la roba i les seues marques i la comoditat que pot suposar per als pares i mares.

És brillant. Només algú amb la capacitat de treball de la consellera pot esgarrapar el temps necessari per ocupar-se, no sols dels menesters pedagògics, també del fons d'armari de la comunitat educativa.

Però caldria anar més enllà de l'uniforme si volem eradicar d'una vegada per totes les diferències socials, i la injustícia que comporten, de les escoles.

Llegeix més >>

Pedra de Tartera

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Thu, 31 Mar 2011 08:45:00 +0000

foto David Ruano / TNC

Vam aturar la gravadora. Havíem pujat a Esterri en una d'aquelles sortides de dialectologia que ens permetien prendre contacte amb el territori i els seus parlants. A Isavarre vam trobar una dona, una padrina, que es va avenir a obrir-nos la porta. Davant dels cremalls del foc a terra vam anar conversant amb ella de trivialitats, mentre enregistràvem el seu parlar pallarès, que després hauríem de transcriure. Però quan dúiem més d'una hora, quan la conversa es va aprofundir, quan ens va començar a parlar de la guerra civil vam haver d'aturar la gravadora. La transcripció fonètica hauria fet curt.

La seua era una història de patiment, d'injustícia. La d'algú que s'ha vist atrapada per un conflicte que no entenia ni volia. Un record que es mantenia com ella, en la quietud de la tartera, fins que algú o alguna cosa la sotragués i s'esllavissés amb la resta de pedres.

Com la Conxa, com la protagonista de "Pedra de Tartera", la novel·la de Maria Barbal que han portat a escena el Teatre Nacional i El Celler d'Espectacles.
Llegeix més >>

La imatge de les paraules

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Wed, 23 Mar 2011 09:45:00 +0000

foto Jordi V. Pou

El passat Mahalta ens va donar l'oportunitat d'escoltar poetes i poemes d'arreu del món. Per uns dies, la poesia va deixar la intimitat del llibre per esdevenir veu. Però també imatge. L'espectacle "Pou & Pou fan Poe", que va obrir el festival, ens va donar l'oportunitat d'escoltar l'actor Josep Maria Pou interpretant els versos de l'escriptor nord-americà, mentre es projectaven les fotografies de Jordi V. Pou. Dos pous de talent insondable que s'unien en un projecte que aconsegueix posar en escena l'esperit inquietant de l'autor de "El corb" i "Annabel Lee".

Les instantànies de Jordi V. Pou eren decorat, escenari i recitat alhora. D'una aparent simplicitat aclaparadora. Però, sobretot, suggerents i inspiradores.
Moltes d'aquestes fotografies formen part del seu projecte Kokovoko. Una idea simple, d'execució complexa. Pou penja en una pàgina un mínim d'una fotografia diària feta amb el seu telèfon mòbil. I en van més de 500.

Llegeix més >>

Shakespeare tradueix Txema Martínez

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Thu, 17 Mar 2011 09:45:00 +0000

Era el darrer any de carrera, o potser ja havíem acabat, no ho recordo. Al Txema Martínez se li va posar entre cella i ullera que havia de traduir "The poetry of experience" de Robert Langbaum, una obra clau per entendre la poesia de la darrera meitat de segle passat i l'actual. Me'l vaig mirar de reüll i vaig pensar que li passaria el rampell. Però no.

Llegeix més >>

Contra el provincianisme

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Wed, 09 Mar 2011 09:45:00 +0000

Lleida va deixar de ser fa temps el desert cultural que era durant el franquisme. Però, a hores d'ara, cada oasi que genera encara ens sembla un miratge.

Ningú no és profeta a la seua terra, d'acord. La ciutat no es conforma amb l'èxit de qualsevol ni amb qualsevol èxit. Hi ha qui pot pensar que és per un excessiu grau d'autoexigència, però no és cert. És una qüestió d'autoestima. Fa temps que n'anem molt mancats. La ciutat no acaba de reconèixer aquells que excel·leixen, que fan una bona feina. Els aplaudeix, sí, els anima, però sobretot espera l'aplaudiment del veí, de més enllà, per atorgar-los reconeixement.

Llegeix més >>

El millor Mahalta

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Mon, 28 Feb 2011 15:59:00 +0000

El Mahalta, el Festival Internacional de poesia de Lleida, ha estat a punt de naufragar, engolit per la tempesta de la crisi. Però portava massa bon rumb i bona tripulació perquè les onades el fessin sotsobrar. I, sobretot, el seu particular Ahab, a la recerca de la seua Moby Dick de l'excel·lència, amant rabiós del mar de lletres, ha sabut mantenir ferm el timó. Bé, doncs, per la perspicaç persistència del Txema Martínez, el director del certamen i ànima del projecte. Bé, perquè si no aquest hivern ens quedava més prosaic que mai. Ha aconseguit posar d'acord les institucions i sumar la Universitat de Lleida, gràcies a la seua Aula de Poesia (i deien que el Pere Rovira s'havia jubilat).

Llegeix més >>

Sol d'hivern

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Fri, 25 Feb 2011 09:45:00 +0000

Treva anhelada de la boira. Tímid escalf que manté les constants vitals d'una alegria adormida, a recer dels dies gèlids i les hores grises.

Continuem sent ombres, ara retallades per un contrallum d'anunci de primavera. Continua la lenta evolució de l'enyor, en òrbita el·líptica al voltant del sol.

Contra la mort, Pere Rovira

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Tue, 22 Feb 2011 09:45:00 +0000

Se'ns farà llarg el temps. Jo, a l'altre costat
de la frontera fosca; tu, dintre de la vida;
esperant que la mort ens digui una mentida:
que, al final del futur, tornarem al passat.

Amb aquests versos torna Pere Rovira, puntual a la cita amb els lectors i amb ell mateix, com sempre, després de set anys del seu darrer poemari. Amb aquests versos que inicien una reflexió a l'entorn del pas del temps, de la vellesa, de la bellesa contra la vellesa, contra la mort. I contra la mort només hi cap una solució, una esperança, una lluita, la que s'explica en el títol i al llarg de tot el llibre sense que calgui esmentar-la, l'amor. Contra la mort és, al meu parer, per sobre de tot, un llibre d'amor. Contundent, sincer, corprenedor fins a l'esgarrifança. Posats a escriure la por, l'anhel de viure per sobre de la supervivència, la gratitud a la companya de viatge, millor fer-ho sense concessions. Perquè en aquest llibre no hi ha invents i exposa l'experiència vital de l'autor com el millor garant que el lector s'hi veurà identificat d'una manera o altra.

Llegeix més >>

Una generació sense crosta

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Tue, 15 Feb 2011 10:00:00 +0000

Li preparo un entrepà de pa Bimbo amb Nocilla a la meua filla. En veure'l, ella arrufa el nas i em disculpo perquè la darrera vegada que vaig fer la compra vaig agafar, per descuit, el pa de motlle amb crosta. No es conforma i em demana que li talli la crosta. Aleshores remugo que quan era petit no hi havia pa de motlle sense crosta i me l'havia de menjar tant sí com no. Ella replica impertinent si quan era petit "no hi havia ganivets per tallar la crosta". Li tallo la crosta i se'n va, satisfeta, amb el seu entrepà. I jo, de peu davant el marbre de la cuina, em menjo la crosta. Per purgar la infantesa o la poca traça per educar la meua filla, no ho sé.

Què collons tenim, al cap

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Thu, 10 Feb 2011 10:08:00 +0000

El darrer anunci de la marca de cervesa Estrella Damm ha causat un rebombori considerable a les terres de Lleida, perquè segons molts espectadors l'espot s'oblida de Ponent en detriment d'altres punts del país.

L'anunci està prou bé i, de fet, aconsegueix el que es proposa. Tècnicament té la seua gràcia, perquè juga amb un pla seqüència en traveling que té com a final, aparentment, el mateix punt de partida, un bar (bona al·legoria social). Els protagonistes, l'actor Quim Gutiérrez i els membres del grup musical Els Amics de les Arts li donen la intensitat i ritme crescendo que fa efectiu aquell efecte "subidon" que es proposa el publicista. És un anunci, per tant, que apel·la a les emocions per aconseguir imbuir el missatge de marca. Tot plegat, res nou, però efectiu.

Llegeix més >>

El arte de volar

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Tue, 08 Feb 2011 09:45:00 +0000

Sempre hi ha qui prova d'alçar-se sobre els murs. Emprendre el vol per sobre de les misèries quotidianes i assolir la llibertat. I com més alts els murs i la quotidianitat, més anhel. "El arte de volar", la novel·la gràfica d'Antonio Altarriba i Kim, és el relat d'algú que a la fi aconsegueix alçar el vol. Encara que només sigui per uns segons, encara que això suposi estavellar-se contra el terra i acabar.

Llegeix més >>

La camisa de l'home feliç

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Mon, 31 Jan 2011 09:37:00 +0000

Feliç coincidència de títol entre el darrer espectacle de la Baldufa i el de la companyia Zum Zum Teatre. Fa pocs dies els primers estrenaven "El príncep feliç" i dissabte la companyia de Ramon Molins "La camisa de l'home feliç". I no és l'única coincidència, tots dos han triat un autor clàssic, Wilde els uns i Tolstoi els altres. En totes dues produccions l'audiovisual té un paper destacat, al servei del desenvolupament de la història i perfectament imbricat amb l'acció dels actors. I en trobaríem moltes altres.

Llegeix més >>

Hawking o déu

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Thu, 27 Jan 2011 09:30:00 +0000

No passo de Newton. A partir de la teoria sobre la gravitació tot és massa confús per a mi. Encara em quedo amb alguns conceptes d'Einstein, però quan arribem a les teories quàntiques el meu pensament simple no dóna per a més. I tanmateix no ho puc evitar, miro d'enfrontar-m'hi de tant en tant perquè em calen les mateixes respostes que a tothom. El nou llibre de l'Stephen Hawking, "El gran disseny" en promet, de respostes. Però, com sempre, el que fa és lliurar-te a més preguntes.

Llegeix més >>

Un príncep amb cor de Baldufa

noreply@blogger.com (Enric Pinyol) — Mon, 24 Jan 2011 09:30:00 +0000

La Baldufa s'ha consolidat com una de les millors companyies teatrals que han sortit mai de Lleida i porta camí de ser una de les millors del país. El seu darrer espectacle "El príncep feliç", que acaben d'estrenar, és un bon exemple d'aquesta trajectòria ascendent. Una proposta valenta per a un públic familiar massa adotzenat amb històries meloses.

L'adaptació ha respectat, amb comptades excepcions, el text original, i no ha traït l'esperit melanconiós de l'obra. "El príncep" no té un final fàcil. La bondat hi triomfa sí, però no s'acaba d'imposar sobre la hipocresia i la injustícia. Així ho va voler Oscar Wilde quan va escriure aquesta commovedora història i així ho ha mantingut la Baldufa. Sense edulcorants. Primer encert.

El segon és una posada en escena visualment impecable. Atractiva, eficient, i efectista de vegades, però sempre al servei de la història. I, sens dubte, contemporània d'una generació infantil abocada a la pantalla i capaç de llegir diferents plans d'imatge alhora. Des del vestuari, fins a l'element més trivial, acaben prenent sentit a mesura que es desenvolupa l'obra.

La vis còmica de la Baldufa és inqüestionable. És el seu fort. Però en aquest cas han reeixit de l'esforç de canviar de registre. No han pogut renunciar a arrencar rialles al començament de la peça, no serien ells si no, però no es donen cap més treva.

Foto: David del Val

En tot plegat hi té molt a veure el director que s'han buscat, Jorge Picó, el coautor de "Non Solum". I suposo que també té a veure amb el treball del missatge i el mur que al començament de l'obra ens oculta la història, el mateix mur que va impedir al príncep veure com eren de desgraciats bona part dels seus subdits, i que a poc a poc es va esquerdant i obrint per mostra-nos la realitat al personatge i als espectadors.

Durant una hora, la canalla que hi havia a la sala no es va moure un mil·límetre. Va riure, va mirar, va escoltar, es va emocionar. Cap va sortir plorant ni decebut. Havien vist una història carregada d'emoció. Que acaba amb una oreneta morta i un cor de plom. És el que passa quan el que compten són els valors i no el mercat. I en cada obra que han portat a escena els baldufos sempre hi han posat el cor, un d'aquells que no es fon mai.