Somriu-li a la vida

2012-03-20T12:42:00.001+01:00

Algun lloc del tercer planeta del sistema solar, 20 de març de 2012.

A tu, que et vaig estimar,

els dos sabem que fa temps que no parlam. Avui plou i no faig més que recordar el que tinc pendent amb tu. La vaig cagar, sí així és. Sempre he pensat que havia madurat, però mai ha estat així. Què és madurar? Doncs no ho sé, el que sí sé és que em vaig equivocar, que m'estic equivocant i que m'equivocaré.

Tot i així, avui, tenc la necessit de pagar aquest deute que tinc pendent, per això escric això. Com va dir algú, el passat no es pot canviar però sí el futur. En vull aprendre del errors. Vull que el pròxim cop siguin els ulls i no el somriure el que més m'agradi de tu.

En algun indret de la meva ànima es troba una ferida que sé que la vaig fer jo i aquests últims dies l'he fet engrandir. Necessit passar pàgina, necessit cicatritzar aquesta ferida i desitjar-te el millor.

També et vull dir, que sabia perfectament que no volies que fumes. Però el tabac i les guerres són així, des d'una perspectiva abstracte, acceleren el temps. En aquest cas són la mort i la destrucció, que tard o d'hora han d'arribar, els que esdevenen presents. Sempre he volgut viure tota la vida (sé que sona estrany, però no sé com expressar-ho). N'estic segur que aquest és el major dels meus molts defectes. Tinc poca paciència i massa interès en saber que passarà. Per això, no faig més que esperar aquella persona que aconsegueixi que jo trenqui amb això, tal i com tu vas fer que trenques amb moltes altres coses.

Per acabar, et desitjo que tu també la trobis. Que d'aquí uns anys ens poguem trobar i prendre un cafè en una terrassa, com vam fer algun cop o no vam fer mai. Que jo sigui capaç de mirar-te als ulls, de demanar-te disculpes, d'agrair-te tot el que vas fer per mi i de desitjar-te el millor.

De tot cor, una abraçada.

Ramon Villalonga

la llum

2011-02-15T00:09:00.000+01:00

Caminant cap a la foscor ensopego i caic. Dolor, és el que sento. Sols dolor. Però de sobte noto una mà gèlida roçant la meva mà. L'agaf i em deix dur. Tanc els ulls i em porta fins a un lloc, un lloc més segur.

Just pleasure.

M'encanta tombat aquí el teu cos nuu, sobre el meu llit. M'encanta dibuixar la teva suau figura amb la punta dels meus dits mentre tast l'olor del teu cos. Sols resta la teva veu dient-me que m'estima. Perdona, ja no hi manca res.

Enyorança

2010-01-21T22:33:00.000+01:00

-Quina olor més bona que fa aquesta torrada!- pensà.

Tenia ganes de menjar... però no de menjar aquella torrada, sinó de menjar-se-la a ella. De menjar-se-la a petons. Joder com l'enyorava! No feia ni tans sols una hora d'aquella besada abans d'acomiadar-se. I ja l'enyorava.

Joder, com l'enyora!

Cagar-la

2010-01-20T20:51:00.000+01:00

Està ajagut sobre el llit, amb el telèfon amb la mà. Una llàgrima li cau, a causa de la seva posició, li arriba a la boca. És salada. Sap que sempre és ell qui la caga, però tot això té una explicació. La seva perfecció. Es l'única persona qui coneix, que s'acosti tant a la perfecció... Se l'estima i molt. Però no és com a ella li agradaria. Per suposat, que per a ell tampoc. Ella no l'entén. Ell no l'entén a ella. Els dos creuen tenir la raó, però realment, cap dels dos la té. La raó és l'amor. L'amor és el que els lliga. Estan massa lligats per perdre la raó, per això cap dels dos cedeix. Finalment cediran, i com sempre, s'estimaran.

S'estimen, com ningú ho ha fet mai.

Saber

2010-01-14T22:56:00.000+01:00

Amb el telèfon a la mà, està desconcertat. No sap perquè està enfadada. No sap si no pot o no li vol dir. Sap que l'enyora, i que fins al dia següent res espairà aquesta enyorança. L'estima, i molt. Ella també l'estima, ho saben mútuament. Fins ara tot pareixia anar de meravella, quan de sobte, comencen a aparèixer entrebancs...

Va a rentar-se les dents, i veu els raspalls junts. Pensa en ella. Somriu. Col·loca la roba, i veu darrere la porta de la seva habitació el vestit que ella duia per cap d'any. Se l'imagina amb ell posat, amb el seu somriure, que fa que tot sigui més fàcil. Preciosa. Es fica dins el llit i posa l'alarma al mòbil, el fons de pantalla...Raspallar-se les dents junts cada dia, treurer-li un somriure de tant en tant, dormir plegats cada nit...

Sap pefectament que això és el que vol per a la resta de la seva vida. Sap que tot i que estigui enfadada, serà per sempre.

Sap que ella és amor.

Diàleg per recordar

2009-08-20T02:51:00.000+02:00

+ Cagondena tio, mira que és guapa sa vida èh.
- Ja veus.
+ Per què ens hem de morir?
- Per deixar lloc als altres.
+ Idò que se'n morin d'altres.

Somniant, a l'hivern gelat

2009-06-30T20:16:00.000+02:00

Per variar, ajagut sobre el llit intent escriure unes poques línies per a desofegar-me, sé que no ho saps, sé que no t'ho diré, sé que no ho sabràs, però ja l'enyor, ja enyor aquella mirada infinita, aquella mirada robada en moments on el temps no val res, on l'únic que m'importa ets tu, moments on els doblers no són res, moments on tot és podria pagar amb amor, moments on tothom és igual als ulls de tothom. Tanc els ulls i m'imagín un moment, on només i som tu i jo, abraçats baix aquesta manta que ens protegeix d'aquest hivern gelat, aquest hivern ple de neu i màgia, on tu i jo, ens coneixem i estem plegats.

No ens queda res més que viure de la felicitat que ens aporten allò que anomenam somnis.

Una nit d'estiu més

2009-06-23T12:04:00.000+02:00

M'ajec sota aquest cel estelat, on l'única font de llum prové de la lluna, on mesos enrere, res, absolutament res hauria espatllat la nostra amistat .

Record aquella darrera mirada que em vares llençar, aquella darrera abraçada abans de marxar, aquell darrer silenci que cap dels dos vam saber trencar. I si, ha passat moltissim de temps , però aquí, un cop més, nit rere nit, entre kleenex i llàgrimes, entre tristor i soledat, me'n penedesc de no haver-te besat.

-Ets tu, la meva utopia?
-Ets tu, la causa de la meva soledat?
-Ets tu, de qui jo, n'estic enamorat?

Alone

2009-05-24T23:47:00.000+02:00

Sentir-se sol, sentir-se buit, omplir-se'n de llàgrimes el ulls, estar totalment desconcertat... pel simple fet d'alguna cosa que no acaba d'entendre, d'alguna cosa que dos dies abans i cinc minuts després l'alegraria. És amor? És locura? Que collons li està passant?

Sort

El somni irreal

2009-05-12T00:40:00.000+02:00

Estic a classe, imaginant-me el teu somriure mentre els ulls se'm omplen de llàgrimes i se m'envermelleixen. Fix la mirada en l'ocell que es veu sobre l'arbre, a través de la finestra, i pens la sort que té, és lliure. L'explicació del professor m'importa menys que poc. Tanc els ulls i em perd entre somnis, somnis on un cop més tu i el teu somriure en sou els protagonistes. El professor segueix la seva explicació fins que se n'adona de que no prest atenció. Ho sap, sap que un mes abans era un noi conflictiu, però també sap que això no influïa en el que sentia per ella. Però també sap que després d'haver-la perduda en l'accident, he canviat. Tothom ho sap. El front em crema, se'm comencen a tancar els ulls. Tot és negre, negre com els teus ulls.

[...]

Lentament obro els ulls, per variar, estic sol... Sembla l'habitació d'un hospital. Es sent el renou de la màquina que controla les pulsacions del meu cor. Pareix que estic viu. Sospir mentre em rallen llàgrimes galtes avall. Tinc l'impressió d'haver estat al límit entre la vida i la mort tot i no saber ben bé el que ha passat. Només sé que d'ençà que la vaig perdre no em queda res, res de res. Res capaç de donar-me aquella alegria, aquella felicitat, aquell sentiment impossible de descriure que sentia al bessar-la cada matí. No era creient, no creia ni en el cel, ni en l'infern. Tampoc creia en la rencarnació. Tot i que alguna cosa li deia que el que vivia no era real. La necessitava tant que estava convençut que valia la pena córrer aquell risc, aquell risc per intentar trobar-la. S'aixecà, només duia una bata blanca, bruta vella i rompuda, m'arrenc els cables que duc pel cos i camín, camín sense saber com, però amb l'única intenció de trobar-la. No hi ha ningú, els passadissos de l'hospital estan buits, com el meu cor. Potser saltant des del terrat, ho aconseguiria. Una mort poc original, però almenys creia que no seria dolorosa. Començà a pujar les escales lentament, mentre les llàgrimes li queien galtes avall. Ho tenia clar, el més important era ella, només ella. Un cop va ésser a dalt, va voler fer una cosa, sense saber ben bé perquè. Va cercar una pedra, amb una mica de punta, i es punxa al dit fins que es va fer sang, suficient sang com per a escriure 'A algú, potser a tu, amic desconegut: gràcies'. Ja no sentia dolor, ni odi, potser ja no sentia res. S'assegué a la barana del terrat, somrigué i es tirà.

Això fou el darrer somni, després de setmanes en coma, mentre la seva al·lota plorant, com mai abans ho havia fet l'agafava per la mà i plorava sobre el seu pit.