Suc de llimona 2.0

Decisió...

noreply@blogger.com (Tirai) — Sun, 08 Feb 2009 16:06:00 +0000

Acabo de prendre una decisió. Si, així de cop. Estava llegint i m'ha vingut un flaix i com més hi penso, més convençuda n'estic. La decisió és aquesta:
Suc de llimona 3.0.
Un nou inici, perquè sí, perquè en tinc ganes i per d'altres raons difícils d'explicar.

De nou com a amics...

noreply@blogger.com (Tirai) — Sun, 08 Feb 2009 15:06:00 +0000

I a veure com va. És cert, tot va anar massa ràpid, però no tinc clar si es pot fer marxa enrere així, però potser sí que es pot. No sé, diuen que rectificar és de savis i jo no he cregut mai en les normes pel que fa a les relacions. Potser no és tan mala idea... Al cap i a la fi, les meves pors tenen alguna cosa a veure a haver anat massa ràpid. No sé, ja veurem, com a mínim ho provarem. No vull penedir-me de no haver-ho intentat.

Ruptures...

noreply@blogger.com (Tirai) — Sat, 07 Feb 2009 17:07:00 +0000

Dubtes, angoixa, ves-te'n,...
Vull estar amb ell, ho tinc molt clar, però a ell li han començat a sorgir dubtes arrel d'aquest matí. I tot per les meves refotudes pors! Demà, ens veiem no sé què passarà. No crec en la marxa enrere i tinc molt clar que no vull el premi de consolació de l'amistat.
No vull viure una altra ruptura! ja sé, fa que estem junts encara menys que amb l'anterior i se suposa que no hauria de ser dolorosa. Però és que... coi, ell m'agrada, m'agrada molt. Tinc dret a ser feliç. No sé, havia d'expressar les meves pors per si realment estic preparada per una relació, havia d'expressar-les per fer-les fora ben lluny. El problema no és ell, seria amb qualsevol altre. I ara, em trobo davant meu amb 24 hores d'incertesa! No és just! M'agradaria saber què fer-hi per resoldre-ho, però no sé què fer-hi.
No és just. Vull estar amb ell. Tinc dret a ser feliç.

De nou

noreply@blogger.com (Tirai) — Fri, 06 Feb 2009 17:27:00 +0000

De nou

Faig una mica tard. Entro a la sala, per sort, encara no han començat. Em col·loco a quasi l'últim racó que queda.

Ell entra. Prepara les coses. Em veu al fons de la sala i em somriu. Li torno el somriure.

Comencem.

Al cap d'una estona passa. Corregeix a algunes persones. Mentre em corregeix a mi, em fa un por a la galta i diu: "no nos veíamos des del año pasado". He trigat a adonar-me que té raó, que no ens veíem des de l'any passat, quasi m'esperava alguna cosa com ara: "ya me lo estàs contando". No, no m'ho ha dit, però segur que ha vist que les coses han canviat molt des de l'últim cop que em va veure, llavors, encara no tenia el cotxe nou!

A 13 minuts

noreply@blogger.com (Tirai) — Wed, 04 Feb 2009 23:59:00 +0000

13 minuts que ho expliquen tot. Només, 13 minuts.
Podria dir moltes coses, però me les guardo com un tresor en un potet ben bonic.
Quan acabava l'any passat parlava de moments fets de paper transparent i bonic. Avui, els meus bons moments són a només 13 minuts i tenen gust, olor, tacte, vista i fins i tot, oïda. És alguna cosa més que un paper transparent i bonic, és la segona persona del singular i comença a ser la primera persona del plural.

Avui és primavera

noreply@blogger.com (Tirai) — Wed, 04 Feb 2009 15:02:00 +0000

Avui és primavera

Em sorprén no veure els ametllers florits durant el trajecte. El solet, els vidres mig baixats i anar sense anorac. La primavera es pot presentar en qualsevol moment, fins i tot, un dia de, tot just, principis de febrer. De vegades, se'ns dóna un tast abans d'hora del que serà. Avui, m'és difícil no cantar fluixet, deu ser pel dia primaveral presentat abans d'hora...

Cap de setmana intens

noreply@blogger.com (Tirai) — Mon, 02 Feb 2009 08:01:00 +0000

Esmorzar estrany. Somriures compartits. La teva mirada. Un parell de números més a la meva agenda de telèfon (tot i que, un ja el sabia). Vull que em puguis localitzar les 24 hores del dia. Sinceritat excessiva? Potser. Vivim en un món real. El que hem d'aprendre de l'altre, em fa por no tenir res que aportar. Falta molt. I tu què faries si...? No cal que la respongui.
M'agrades molt. Tinc por. Ets un incentiu per... M'alegro que hagis aparegut a la meva vida.

Post sense substància...

noreply@blogger.com (Tirai) — Sat, 31 Jan 2009 08:27:00 +0000

És un advertiment previ important.

Bé, podria parlar de plans B. Podria parlar de comiats de soltera poca-soltes, sense que ningú es casi i sense que hi hagi cap comiat. I podria explicar perquè maleeixo que avui faci mal temps... No sé, però no faré res d'això.
Ulls d'un gris verdós. Un somriure preciós. Dolços petons.
No puc dormir més. Encara no dues hores és poc, però ara intentar tornar a dormir, no té sentit.

Converses telefòniques...

noreply@blogger.com (Tirai) — Thu, 29 Jan 2009 13:14:00 +0000

Em diu: "Tirai, però una cosa, no deixis que et facin mal".

Si sabés com fer-m'ho perquè no me'n fessin de mal! Però s'agraeix igualment el consell perquè prové d'algú que cada vegada que m'han fet mal, se n'ha sentit per mi. I d'algú que, paradoxes de la vida, també, me'n va fer, però està superat, ja fa molt de temps que, sense pretendre-ho, ho va compensar.
Què faríem sense persones a les que explicar les coses bones i les coses dolentes de la vida? I ell sempre hi serà.

Untitled

noreply@blogger.com (Tirai) — Wed, 28 Jan 2009 18:10:00 +0000

Seguir endavant...

No hi puc fer res i alguna cosa per dins se'm fa a miques en veure-ho. Em sento impotent i, per uns moments, em plantejo si encara no ha arribat el moment de segons què. Però no puc dir no... Em mereixo una oportunitat, en les mereixem. No sé com anirà, potser serà una oportunitat que no arribarà a res, però no puc decidir que no abans d'hora, per molt que una veueta em digui que no estic preparada.

Ja ho vaig fer fa temps i avui hi torno, però per motius diferents.. Em sap molt greu, però ulls que no veuen, cor que no hi sent. Tinc dret de ser feliç i de continuar endavant. Desgraciadament, no hi puc fer res. El millor que puc fer és seguir endavant.

Gat escaldat

noreply@blogger.com (Tirai) — Mon, 26 Jan 2009 21:06:00 +0000

Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou. I jo no sé si sóc un gat escaldat que necessita veure les coses molt clares per fer volar coloms, sí, simplement, sóc una persona que, encara, és una mica sensata o si hi ha alguna cosa que no acaba de ser prou bona.

Però, d'altra banda, que de cop tingués aquella sensació va ser estrany i potser, vol dir més aquella sensació que tota la resta. Però pensant-ho racionalment, aquella sensació té a veure amb mi no amb l'altre.

Hi ha una altra cosa, també, una cosa que encara no he comentat. Sobre un barri de la meva no ciutat que m'agrada, ja en vaig parlar un cop. Bé, no és un barri és una zona i em sembla que és allà on... Aprop sí, però allà mateix no ho sé. Aniria a passejar-hi demà com qui no vol la cosa, però em sembla que millor que no. A part de d'altres casualitats que van fent fil·lera. Casualitats, però que no són tan casualitats. Vull dir que si ja trobes una coincidència hi ha d'altres que ja saps que poden venir a remolc. Vull dir que no cal exagerar amb l'existència de casualitats. No cal pensar que totes aquestes casualitats venen a dir no sé què del destí. No, home, no és això, oi que no?
Clar que mirem les casualitats:
- Casualitat temporal dins d'un període de minuts.
- Tres casualitats d'espai o dues no sé.
- Casualitats diguem-ne físiques.
- Casualitats de coneixences i en algunes activitats.
Tot adobat, però amb una gran descasualitat temporal que s'ha resolt amb una petita casualitat temporal de minuts. Podia haver sigut d'una altra manera, però la gran descasualitat temporal ho feia impossible. Amb quantes persones més, em trobo amb una gran descasualitat temporal? Potser no són tantes, de fet, mirant-ho bé, deuen ser ben poques. Potser només és amb ell. Potser hi ha alguna cosa més que atzar...

Extirpar

noreply@blogger.com (Tirai) — Sun, 25 Jan 2009 14:06:00 +0000

En les hores d'incomunicació d'ahir, vaig tenir un pressentiment. D'aquelles coses que veus que arribaran, que no t'agraden, però que no pots fer res. És una de les lliçons difícils que hem d'aprendre, conviure amb la impotència. En aquell moment, pensava: no hi puc fer res i el que és pitjor, si això va així, arribarà un dia que no hi voldré fer res. Se'm va quedar clavat. Avui, no veig les coses així. No, no és que cregui que sí que hi puc fer, sinó que no tinc motius reals per creure que això passarà.
Però la situació em va recordar una altra. I de sobte, vaig entendre una cosa. D'aquelles coses que ja saps, però que no vols admetre. Les coses són com són. Perquè segons què arribés a no succeïr, hauria de ser molt diferent. Jo hauria de ser molt diferent. Però pretendre que jo sigui de determinada manera... no sé és... que ja no seria jo. S'ha de ser un molt bon cirurgià per pretendre extirpar la part, diguem-ne dolenta, i deixar la bona intacta. Tot allò que hi ha de bo en mi i m'adono d'una cosa, totes les coses realment bones que hi ha en mi, estan relacionades amb allò que m'ha fet patir més. No em puc desempallegar així com així, d'allò que m'ha fet patir més perquè m'han fet sé el que sóc. El problema és el de sempre, el problema és que hi ha masses coses que no funcionen a la meva vida per aquest tema, però és que... ho té tot en ell. El més bo i el més dolent... Per això, hi ha coses que no poden ser. Per això, no poden pretendre de mi que sigui diferent en algun aspecte perquè això provocaria un efecte en cadena i faria que el que agrada més, també, desaparegués, o no, no ho sé. Desesperançador.
Però ara escric això hi tinc present un comentari, un comentari en un bloc aliè d'una altra persona. Sigui dit de passada, el comentari que recordo havia de ser forçosament entre aquestes dues persones. I suposa una recuperació, en part d'esperança, no cal que hi continuï sent, només cal que hi hagi sigut.
Però, també, penso en llistons i penso que he de comprovar si encaixa en el meu llistó. Arriba seria la paraula parlant de llistons, però és que no és una qüestió d'alçada. I em fa por que no encaixi en un tema difícil d'explicar, però que, sense adonar-me'n, s'ha tornat essencial per mi. Essencial i molt difícil de trobar. No sé, però no penso fer com sempre i conformar-me amb "vaixell" si el que vull és "animal aquàtic", pot ser, balena, pot ser dofí, pot ser peix espasa... però ha de ser un animal aquàtic, ho sento, no em puc conformar amb menys.

Pip....

noreply@blogger.com (Tirai) — Sat, 24 Jan 2009 21:31:00 +0000

La nevera, la calefacció... els sorolls que em fan companyia tornen a sentir-se. Llum, telèfon, calefacció. He tornat al segle XXI.

Malgrat que corro a posar en marxa l'ordinador i assegurar-me que el termòstat de la calefacció està a la temperatura correcta, deixo enrere aquestes hores sense llum amb un xic recança. Han passat les hores en que em tenia a mi com a única companya. Només, han sigut unes hores. Una mica més de 10 i unes 8 amb solitud. Només, han sigut unes que he viscut d'una manera estranya i és estrany perquè el més positiu ha sigut una mena reconciliació o reencontre amb la casa, amb el pis. Un pis amb moltes menys comoditats, però sense distraccions que em portessin fora d'ell.

Potser, de tant en tant, ens hauríem de quedar sense llum i incomunicats (no tenia ni mòbil, bé, encara no en tinc, perquè se li va acabar la bateria i el carregador és a, convenientment, a casa els pares). Potser, de tant en tant, ens hauria de passar per retrobar-nos amb algunes coses i no cal dir, amb nosaltres mateixos.

Ploro

noreply@blogger.com (Tirai) — Fri, 23 Jan 2009 20:53:00 +0000

Recordo l'escena aquella de "Mi vida sin mi". Ella vomita al lavabo i la companya de feina li pregunta que què li passa i ella comença a explicar-li la seva vida, a batzegades, és clar, com un post incomprensible excepte pel qui l'escriu. No vomito, però sí que ploro i com ella ploro per moltes coses. L'altre dia em van demanar perquè plorava. No vaig dir res, vaig agrair l'interès i ja està, però de grat ho hauria explicat tot. Només hi havia un problema i és aquest justament, que era tot. No hi havia una única resposta. És tot. Vaig passar molt de temps sense plorar (bé, sí, però no) tot i estar malament. Un dia, no sé quan, vaig començar a plorar i encara continuo. Ja m'ha passat el plaç. Ja hauria d'haver deixat de plorar, però no em cal gran cosa i ja hi torno. Plorar és bo, però potser, ja m'he passat. No sé. Escric això i penso que, potser sí, que potser ja s'han acabat les llàgrimes, almenys, aquestes llàgrimes, perquè després, de fer-me'n un tip, sembla que estic millor. I no sé si és una sensació momentània o tindrà continuïtat.
Tot i així, sé una cosa. Tinc el messenger engegat, però invisible. No em posaré pas visible, perquè hi ha algú que estaria encantat de xerrar amb mi, però jo amb ell no. Tot i així, em fa por cedir. Em fa por donar per vàlid "vaixell" com a "animal aquàtic". Ho sento, noi. Tinc un llistó, el vaig clavar fa uns dies i no hi arribes. A veure, no és que no hi arribis, no és un problema d'alçada, és un problema que sé que vull i tu ets massa lluny del que vull. M'hauria d'enfrontar a tu, però avui, em sento massa vulnerable. Demà et diré el que t'he de dir: no és el moment per intentar el que tu vols. Mentre, me'n vaig a sopar. Tot i que, si es connecta una altra persona sí que deixaré el mode invisible, eh? Que amb aquesta sí que tinc moltes ganes de parlar-hi

Somriures inesperats

noreply@blogger.com (Tirai) — Fri, 23 Jan 2009 12:03:00 +0000

Em perdo per un somriure. No és normal, però estic tan poc acostumada a que em mirin de segons quina manera que quan em topo amb una mirada d'aquestes, em perdo.
Ahir, va ser al lloc més impensat. Segur que em vaig posar vermella.

Abans, també, em passava i no me n'adonava? O és que em passa des de fa poc? Però, sobretot, per què? Sóc la mateixa noia poca atractiva de sempre. A més a més, estic bastant trista no és que, ara, somrigui a tothom i per tant, només siguin somriures correspostos. No sé. No sé si agafar-me a aquestes coses com una mena de "prova de" o no donar-los importància. De fet, ara, escric això i no sé quan me'n tornaré a trobar. Però pensant-hi, ahir no me'n vaig trobar un, sinó dos. Un més, diguem-ne explícit, i l'altre no tant, però no vaig tenir la sensació que cap dels dos fos un mer somriure de cortesia. O potser m'equivoco i ja estic fent el de sempre, emocionar-me per no res.
No sé, però sort en tinc d'aquestes cosetes perquè porto uns dies a l'infern i a l'infern, paradoxalment, hi fa molt fred... Espero seguint-me'n trobant.

I encara no m'entens?

noreply@blogger.com (Tirai) — Thu, 22 Jan 2009 11:43:00 +0000

Només, puc dir això: i encara no m'entens?

Diria moltes més coses, però no puc. Em toca el pitjor paper. Ni tan sols el puc vendre per bo.

De vegades, ens hem de sentir el personatge secundari d'una pel·lícula dolenta. Per sort, podem recordar Northern Exposure.

Però jo començo a conèixe'm aquest paper massa bé.

I encara no m'entens?

No m'alegra això. Sabia que no me n'alegraria, encara que, algun cop, ho hagués desitjat. Rectifico. Mai ho havia desitjat, això no.

Un comprovant de bona conducta que no em serveix per tenir cap permís penitenciaria.

I tu segueixes sense entendre'm... I jo ja no sé què sento... I encara no m'entens... és ben senzill, en el fons, és ben senzill. Imagina-t'ho. Tot es va remoure altre cop. I jo cada cop, tinc un paper més secundari... Ja no en puc parlar-ne amb ningú. Amb ell, només amb ell, que no sé per quin motiu, continua entenent-me...

Matí...

noreply@blogger.com (Tirai) — Thu, 22 Jan 2009 07:58:00 +0000

El despertador ha sonat i com sempre, he fet el manta més del compte.

No vull sortir d'aquí. Tinc mal de cap i l'únic que vull és quedar-me arraulida al llit abraçada a la tigressa.
Estic molt cansada. Molt cansada.
Estic cansada de seguir malgrat tot.
De la sensació aquesta, que les meves faltes no són lleus. De discursos de gent que no entén res. De que tot sigui sempre, tan complicat. De... no sé... de tot plegat.
Preferiria fer una trucada d'urgència que escriure un post. Però si pogués fer aquesta trucada, segurament, ja no em caldria. Al matí, sempre ho veig tot pitjor.
Vull tornar al llit!

Mentiria

noreply@blogger.com (Tirai) — Wed, 21 Jan 2009 20:38:00 +0000

Si pogués mentiria. Mentiria i et diria que t'estimo i potser, potser, fins i tot, m'ho creuria. Mentiria de grat, si sabés que t'ho creuries. Et miraria als ulls i et diria que t'estimo i, en aquell moment, potser fins i tot jo m'ho creuria. Però no seria cert.
Tu t'ho creuries i jo m'ho creuria i jugaríem a estimar-nos.
Però, de vegades, els jocs acaben d'una manera estranya. No es pot mentir, perquè les mentides poden esdevenir reals.

PS: Abans de comentar, recomano mirar la categoria. L'únic que tenia clar és que el títol havia de ser mentiria. Ara, si tingués un altre tipus de bloc faria una proposta, però com que no el tinc, passo.

Aquesta setmana

noreply@blogger.com (Tirai) — Tue, 20 Jan 2009 12:08:00 +0000

La setmana que ve no em va bé. Respiro alleugerida, ho confesso, perquè això em dóna una setmana més per pensar-m'ho. Però la setmana que ve s'ha acabat convertint en aquesta setmana. I jo continuo igual. No gosant fer cap pas ni en un sentit ni en un altre. Cap pas. Em fa por que qualsevol passa meva ho enviï tot a norris i ni tan sols sé què se'n pot anar a norris (o com s'escrigui). I al mateix temps, sé que el meu immobilisme pot provocar, també, que tot se'n vagi a norris.
Per altra banda, penso que hi ha d'haver més d'una oportunitat, amb una altra disfressa, si vols, però més d'una oportunitat i que, per tant, no passa res per espifiar-la un cop.
Ja no parlo de la setmana. Potser perquè a mesura que escrivia, m'ha deixat de preocupar la decisió. Quan sigui el moment, sabré el que he de fer. De moment, tinc com a mínim, aquesta setmana... Després, espero veure-ho més clar.

El teu jo d'abans...

noreply@blogger.com (Tirai) — Mon, 19 Jan 2009 15:19:00 +0000

Fa uns dies el teu jo d'abans em va venir a buscar. Em va sorprendre descobrir com m'agradava el teu jo d'abans. De fet, quasi diria que em va agradar més ara el teu jo d'abans que en el seu moment. Quasi he dit? No, volia dir més, segur.

Però els dos sabem que aquest primer parràgraf, escrit a cop calent, no és cert. Les meves sensacions van ser, però no hi ha un jo d'abans i un jo d'ara. Tu sempre has sigut tu. Tot i així, trobo a faltar el teu jo d'abans.

De vegades, però, el puc veure en el teu jo d'ara. No sé si desitjar-lo veure més sovint o si fer tot al contrari. Què faig? M'ho pots dir?

M'agrada, encara m'agrades. Malgrat tot, encara m'agrades, però no t'ho puc dir. He de fer com si res.

No buscava el teu jo d'abans, simplement, me'l vaig trobar.

I jo, també, tinc un jo d'abans i un jo d'ara? Si el tinc quin t'agrada més? Crec que t'agrada més el d'ara. No sé perquè, però així ho crec. O millor, no has vist cap jo d'abans i cap jo d'ara. Sens dubte és la hipòtesis que més em fa el pes. És la hipòtesis que més m'agradaria.

Et trobo a faltar, però no sé si és a tu a qui trobo a faltar.

Llistons

noreply@blogger.com (Tirai) — Sun, 18 Jan 2009 10:25:00 +0000

Estic confusa, però, al mateix temps, tinc les coses molt clares. Ja sé, no s'entén, però és alguna cosa així.

De vegades, desitgem una cosa i és tan important i tan anhelada que no gosem pensar-hi gaire. No fos cas que ens fes mal. Però, al mateix temps, és sempre amb nosaltres i no ens en podem desempallegar. Arriba un dia que decidim córrer el risc. Correm el risc de pensar-hi sense posar-nos pals a les rodes, per dir-ho així. I al cap d'uns dies, no saps ben bé perquè te n'adones. T'adones que allò ho desitges, però no a qualsevol preu, que hi ha alguns requisits que, només, feies veure que consideraves i que, en realitat, no posaves. I potser, aquesta manca de "satisfacció" d'allò anhelat té més a veure amb la no existència de requisits que amb el contrari. De vegades, fa por posar el llistó massa alt, amb un llistó massa alt, no hi ha qui hi arribi. Però amb un llistó massa baix, la gent s'hi entrebanca i cau. El llistó on ha de ser.

"Avui, no es veuen Les Muntanyes" i la meva resposta hauria sigut un SÍ i a veure què passava.

Me'n vaig a buscar una fusta i claus i a posar el meu llistó a lloc. Perquè aquest desig és prou important com per tenir el llistó ben col·locat. S'ho mereix, m'ho mereixo...

El dia que...

noreply@blogger.com (Tirai) — Sat, 17 Jan 2009 14:10:00 +0000

Hi ha llocs que acumulen records. Records propis i records aliens. Hi vas i pots respirar tota aquesta sobredosis de records. Mentre, ells continuen imperturbables (o com es digui) al llarg del temps.

Tota aquesta sobredosis de records, curiosament, fa que hi puguis anar i respirar-hi tranquil·litat, com si no hi haguessin tantíssimes emocions dipositades en aquell espai.

Tots aquests records fan conxorxa i en criden d'altres de nous, potser per allò de com més serem més riurem (no té gràcia, perdó).

Tot i així, avui només havia de ser el dia que no es veia la muntanya. He mirat l'horitzó infinitat de vegades buscant-la, però no, avui no es veia.

M'equivocava.

Primer volta. Aquest paio m'ha mirat una mica més que de passada.

Segona volta. I si augmentem la cosa a un somriure?

Tercera volta. Merda, per què m'he assegut aquí? Creia que aniria per baix.

Quarta volta.

Ell: Hola

Jo: Hola

Ell: ¿Eres de ...?

Jo: No. Només he pogut dir que no! Més o menys m'esperava que el següent pas fos un intent de conversa. Però no sé, només, he pogut dir que no. Potser, m'ha descol·locat que parlés en castellà, jo que sé. Però de la meva boca només ha sortit un no, ni tan sols he pogut demanar perquè. O dir alguna cosa així com més o menys. Res un no. Al que ell ha respost "Ah! Entonces asi nada, perdona" i ha marxat. Mentre, jo decidia que feia el mateix, esperar una cinquena volta m'ha semblat excessiu.

Doncs, mira, ja tinc un record més relacionat amb el lloc. El dia que quasi hi lligo... Ara, no sé si somriure perquè ha sigut divertit o picar-me de cap a la paret per només haver pogut dir no.

Untitled

noreply@blogger.com (Tirai) — Fri, 16 Jan 2009 18:35:00 +0000

Ens vam conèixer massa aviat...

La vida, de vegades, és estranya i provoca encontres amb persones abans d'hora. Bé, suposo que mai és abans d'hora que simplement és a l'hora, però et deixen la sensació d'haver sigut "abans d'hora". Diria que aquesta sensació, només, la tinc amb l'A. Ens vam conèixer abans d'hora i ara, ja és massa tard. No sé quant va ser el nostre moment, però malgrat el feeling de l'última vegada que ens vam veure, fa temps que sé que ja ha passat. Quan va passar? No ho sé, però diria que va ser fa uns 2 anys i mig. Una trucada telefònica. Cap dels dos tenia parella. Ell va fer broma. Deia que una bruixa li havia dit que trobaria la seva mitja taronja als 29 anys o abans de fer-los, no sé. Estàvem a punt de fer-ne 29. Li vaig dir que ja podia afanyar-se doncs. I llavors, ho va dir. Va dir alguna cosa com ara que potser aquesta era jo. La meva resposta va ser únicament un silenci. Pànic! Què estava dient? El passat no el recordem sinó que el reconstruir, però sé que la frase era molt semblant a aquesta perquè si hagués sigut diferent, després de la conversa, no m'hauria anat a passejar per més de mitja ciutat sent quasi les 12 de la nit.

No hem tornat a parlar d'aquesta conversa, ni ens cal, però si en algun moment del temps situaria el moment en que va passar de ser massa aviat a ser massa tard, em sembla que seria aquest. No dic això amb tristesa, quan és massa tard, és massa tard i ja no vols tornar enrere, si vols tornar enrere és que, potser, encara no és massa tard. Però ja fa dies que recordo aquell moment i que penso que no m'agradaria que amb ningú més em passés, que em quedés amb la sensació d'haver passat de ser massa aviat a ser massa tard...

Què em passa?

noreply@blogger.com (Tirai) — Fri, 16 Jan 2009 12:24:00 +0000

M'agrada, però em fa por. Em fa molta por. Por? Por és poc, sento pànic. Pànic amb majúscules i un signe enorme d'exclamació al final.

Què em passa? M'he sorprès. No m'esperava sentir el que he sentit. M'agrada, però no sé si m'ha d'agradar. Sí, hauríem de treure del nostre vocabulari el verb: haver de. Però... buf... Tinc por. Penso si perdo el temps. No, no és que em faci res perdre el temps. El temps sempre es perd, però és que... És que... No sé, el que tinc al davant és un abisme o és alguna altra cosa? Puc somiar desperta, però somiar desperta en això no sé si és bona idea. Clar que és el que dic... només són sensacions. Sensacions sense guió. Buf... Em costa quedar-me aturada esperant... però és el més intel·ligent que puc fer. Bé, el més intel·ligent que puc fer segur que no és això.
Fa mal i a l'hora no en fa gens. Mantenir la fredor? Si mantinc la fredor, no sentiré el que sento i m'agrada sentir, encara que no tingui clar si ubicar-ho a la columna de coses bones o a la columna de coses dolentes. O com la majoria de vegades a cap de les dues columnes.
Escric molt i, normalment, seria preocupant. Ara, no sé si ho és o no.
La sensació és la d'haver arribat al límit, de no saber què hi ha més enllà.
Puc escriure durant molta estona i seré incapaç d'explicar com em sento. Tinc por i a l'hora crec que aquest cop tot anirà bé... La certesa em fa por i a l'hora... Buf... Confusa, estranya...
No puc fer res. Què faig?

Bons records

noreply@blogger.com (Tirai) — Fri, 16 Jan 2009 09:36:00 +0000

Fa res deia que ni volia ni podia recordar els bons moments de la meva vida, que feien mal. També, deia que això era com una mena de "limitació", però que no pensava intentar superar-la.

Però, de vegades, les coses són més fàcils del que semblen i ara, de tant en tant, em venen a rebre records de moments bons i no, no em fan mal. Em sembla que no em fan mal perquè mantinc el convenciment que no tan sols es repetiran bons moments, sinó que, a més a més, seran millors. Em mereixo que les coses vagin bé, n'estic convençuda i penso seguir-ne, encara que, de vegades, costi, encara que hi hagi moments en que el meu convenciment defalleixi.
Tot i així, encara costa. Els records d'aquests bons moments encara es resisteixen. La veueta aquella. La veueta aquella que ha de fer el seu acte d'aparició i dir-hi la seva.
Diuen que si no pots vèncer l'enemic, el millor que pots fer unir-t'hi. Em sembla una gran frase. Potser, enlloc de "matar" a la veueta aquesta, el que he de fer és convèncer-la que apliqui la seva energia cap a un altre sentit, que enlloc de dir-me "idiota", em recordi totes aquelles coses bones quan em sento decaiguda... Per provar-ho no hi perdo res, oi?

PS: No té a veure amb el post, però mira em fa gràcia. He canviat el fons de pantalla de l'ordinador. Bé, d'un ordinador i és aquest:

M'agrada molt la imatge!