Superpollo around the world

Peru - Volumen I - El místico amazonas

2012-01-26T16:17:00.000-08:00

21/06/11 – 26/06/11

De los países de Sudamérica, Perú es uno de los más conocidos en todo el mundo, especialmente por su gran riqueza cultural. Cuna de la cultura “Inca”, presume de tener una de las siete maravillas del mundo y de las ruinas arqueológicas más fotografiadas de la historia, el Machu Picchu. Ir al país andino y no visitar la ciudadela es casi como ir a la India y no ver el Taj Majal, o como ir a México y no ver Chichen Itza, por lo que antes ni de tan solo pisar el país, ya tenía claro que ese era el principal objetivo de mi visita.

Sorprendido me quedé cuando, al pasar los días, fui descubriendo que no sólo había mucha más riqueza cultural de la que esperaba, sino que la variedad que ofrecía esa tierra iba mucho más allá de cualquier construcción ancestra. Altas y frías montañas, secos y calurosos desiertos, tranquilas y relajantes playas y, mi zona de entrada al país, la gigante y húmeda selva del Amazonas.

El trayecto hasta Iquitos se hizo mucho más pesado de lo que esperábamos. Despúes de un duro madrugón a las 5 de la mañana, tuvimos que aguantar un largo viaje de 10 horas en el incómodo bote rápido que, al ser cerrado totalmente, no nos permitía disfrutar al máximo del bonito entorno por el que navegábamos. De todos modos, al despertar el día, pudimos ver desde la ventana una bonita salida del sol reflejándose en las aguas del rio más grande del mundo.

Tan solo desembarcar en el puerto peruano nos dimos cuenta que aquello ya no era un pueblecito tranquilo como Leticia; el ruido, los taxis, los cazaturistas hambrientos de regateo… ¡estábamos en una ciudad, la más grande del mundo sin conexión por carretera!

Estuvimos buscando hotel y más tarde regateando un tour para ir a la selva. Tanto Bec como yo queríamos hacer alguno que fuera un poco distinto a lo habitual, yendo lo más alejados posible de la ciudad e intentando evitar a otros turistas. Nos pasamos toda la mañana de agencia en agencia para encontrar el operador que nos transmitiera más confianza y, después un buen descuento, escogimos nuestro tour, que consistía en trasladarse a 8 horas de Iquitos para llegar hasta unas remotas cabañas, donde dormiríamos dos noches y saldríamos con un guía a explorar los peligros y misterios del Amazonas.

Uno de los mayores misterios, tanto para Bec como para mi, era una extraña bebida alucinógena que habíamos oído que preparaban las tribus del Amazonas: El Ayahuasca.

Según nos habian dicho, la base de esa bebida es una liana de la selva y debe ser preparada por un Chaman, que es quien guía la ceremonia indígena, durante la cual los que la consumen sienten sus fuertes alucinaciones. Iquitos es uno de los sitios más apropiados para probar el brebaje y, sintiéndonos atraídos por la experiencia, Bec y yo creíamos estar preparados para probarlo siempre y cuando nos pareciera seguro y con alguien que nos inspirara confianza.

Como la agencia que contratamos parecía seria y profesional, preguntamos al guía si sería posible tomarlo en el tour, respondió afirmativamente y nos dijo que, una vez llegados al campamento, llamaría a un chaman de la zona para que nos practicara la ceremonia.

Ignorando realmente de que se trataba la Ayahuasca, Bec y yo fuimos contentos a comer nuestra primera cena peruana, y como no, probamos el famoso plato nacional: El ceviche.

Dió la casualidad que nuestra segunda noche en Iquitos coincidía con la verbena de San Juan, y si en España esa noche se festeja en las zonas de playa, en Perú se hace en la selva, por lo que estábamos justo en el sitio adecuado.

Fuimos a un concierto que daban en un recinto alejado del centro y, para llegar, decidimos tomar un autobús local en vez de un taxi, ya que así contactábamos un poco más con la gente de la zona. Allí conocimos a unos militares que tenían la noche libre y aunque Bec no hablaba ni una pizca de español y los chicos solo sabían decir “you are very beautiful girl”, conseguí que se entendieran bastante bien. (Don't be Angry Bec, I know you can say: "Al mirador" :) )

Gracias a ellos pasamos una noche de lo más divertida y 100% peruana ya que, en toda la fiesta ¡creo que éramos los únicos extranjeros! Esto lo podía notar yo especialmente al mirar al escenario, pues mi altura me aportaba un punto de vista muy superior el de todos los "pequeños locales"...

¡Mis 188 cm eran incluso demasiado para al ir al baño!

En cuanto a Bec…bueno…su "moreno" de ascendencia irlandesa tampoco la hacía pasar desapercibida, por lo que cada pocos minutos aparecía un nuevo sex-symbol intentándosela ligar haciéndose fotos con ella.

Yo no tuve tanto éxito y pese a que mucha gente me repetía mi parecido con Gerard Piqué (cosa que aún no consigo ver…), ninguna mujer se me acercó bailando como lo hacían entre ellos (hay que ver como bailan los sudamericanos...).

Ya de madrugada y con unas cuantas "chelas" Pilsen encima, decidimos que era hora de volver al hostal. El cansancio y el sueño se empezaba a notar en la fiesta...

La resaca del día siguiente la pasamos comiendo el tradicional "juane" de San Juan (una especie de tamal para la ocasión) y nos fuimos a dar una vuelta por la ciudad, donde vimos varios modelos de motos familiares y algún que otro gran anuncio publicitario.

Y ya sí, ¡llegó el gran dia del tour!. Después de un gran madrugón seguido de 2 horas de coche, llegamos al pueblo desde donde tomaríamos un bote para las cabañas.

Allí pudimos visitar un mercado, ver sus extraños peces y fotografiar el estilo de vida de la gente de un pequeño pueblo de la selva amazónica.

Y es que viendo los escaparates de las tiendas, a uno le quedaba claro que estábamos en la selva profunda...

Seis largas horas de barco nos esperaban para perdernos totalmente de la civilización conocida por nosotros, así que una vez visitado el poblado, nos fuimos rumbo al muelle...sin olvidar antes hacer una breve parada en un ventiladisimo lavabo local, claro.

El guía que nos tocó, Aldo, era un indígena muy cachondo a quien podía pasar horas preguntando cosas, pues conocía todos los datos sobre la selva y el río más grande del mundo.

Me explicó que el río mide un total 6800 km. y que, durante la época de lluvias, su parte más profunda mide 30 metros y su parte mas ancha, cerca de la desembocadura, ¡40 Km.! En cuanto a la extensión de la selva, ésta es tan grande que, a día de hoy, aún hay partes donde nuestra civilización no ha puesto un pie...

Normal que en este gigante habitat natural se creen tantísimas especies de flora y fauna, algunas de ellas únicas en el mundo: monos, jaguares, caimanes, anacondas, etc, etc.
Sobre esta última le estuve preguntando y me explicó que, según decía algún anciano por la zona, en ocasiones se habian llegado a ver ejemplares de 18 metros de largo y hasta 50 cm de ancho! Aunque eso sonaba a leyenda más que a otra cosa, yo iba mirando por los alrededores por si veíamos algún ejemplar, aunque en su versión miniatura por favor...

También me estuvo dando mas información sobre la Ayahuasca y pese a que me recomendó que la probara, después de la conversación empecé a tener mis primeras dudas sobre si era exactamente lo que yo pensaba. Según me dijo, la toma del brebaje no tiene como fin divertirse o pasar un buen rato con amigotes, sino que consiste en algo más personal, espiritual y curativo. Los componentes de la liana, que debe ser cocinada durante 8 horas y mezclada con otras hierbas posteriormente, tienen unas propiedades que purifican alma y cuerpo mientras la persona llega, mediante las alucinaciones, a un estado de contacto divino. Para ello, los vómitos son comunes para sanar el cuerpo.

¿Tomarme una bebida para acabar vomitando mientras alucino? ¿Contacto divino? Todo eso no era precisamente lo que yo me estaba imaginando de la ceremonia del Ayahuasca…

Las seis interesantísimas horas de bote dieron para mucho y el cabroncete de Aldo no hacia más que intentar acojonarme enseñandome las “agradables” cosas que nos esperaban en la selva, como por ejemplo, la picadura como la que llevaba él en el codo.

Me dijo que esa picadura era de una mosca que, cuando pica, deja una larva que crece en la piel hasta que, unos días después, se convierte en un asqueroso gusano . Pese a ser un uno consciente de la picada, lo peor es que hay que esperar un total de 10 dias para que el gusano sea lo suficientemente grande como para extraerlo. Es entonces cuando hay que atraerlo con hoja de tabaco hacia fuera, y una vez con la cabeza fuera... 'zas!...a cazarlo con unas pinzas!, eso sí, con mucho cuidado de no dejar ningún resto dentro, por el riesgo de infección…

Después de esas “tranquilizadoras” historias, llegamos al que sería nuestro hogar para los próximos tres días; cuatro cabañas de madera elevadas sobre el río y perdidas en la más absoluta imensidad de la selva.

La verdad que impresionaba estar allí, flotando en la descomunal masa de agua y rodeados por una selva infinita que emitía unos sonidos que ponían la piel de gallina. Estábamos totalmente aislados de las ciudades, del ruido, de la contaminación...del mundo.

Las instalaciones eran bastante acogedoras. Había un total de 5 habitaciones bien protegidas con mosquiteras y, aunque se suponía que la primera noche la debíamos pasar acampando en la selva, finalmente decidimos quedarnos en la cómoda cama de la cabaña.
El principal motivo para cambar de opinión fue por recomendación de Aldo, que nos hizo ver que no tenia ningún sentido pasar una larga noche en el húmedo y duro suelo, al acecho de los mosquitos y otros animales, cuando podíamos escoger dormir en una confortable cabaña que, de hecho, ya se encontraba en medio de la selva.

Una vez dejamos las mochilas en la habitación, Bec se puso sus pantalones de gimnasia, yo mi camiseta Diesel multi-uso (fashion, de interior y pijama), nos rociamos enteros de repelente de insectos y con las pintas de domingueros amazónicos…¡salimos a explorar la selva!

Salíamos tan motivados y con tanta energía, que parecia que ningún gigante depredador podría con los backpackers exploradores de la selva...

Pero, tan solo abrir la puerta y dar los primeros pasos fuera…¡el más diminuto depredador pudo con nosotros! Una infinidad de mosquitos (más de 50 por persona, no exagero) se nos echaron encima, volando detrás nuestro mientras nosotros corriamos como unos cobardes exploradores de ciudad que, para que mentirnos, era lo que eramos.

Para defendernos del ataque nos cubrimos con unos impermeables que llevabamos encima, pareciendo preservativos caminantes más que exploradores de la selva.

¡Pero el calor dentro del preservativo selvático era insoportable! Si la humedad en el sitio ya era inaguantable, dentro del anticonceptivo parecía que estuviera dentro de un baño turco.

Los primeros momentos en la selva estaban siendo duros, mucho más duros de lo esperado. Tan solo llevábamos 5 minutos y entre el sofocante calor, la humedad y los mosquitos, ¡ya teníamos ganas de volver a casa! No quiero ni imaginarme como hubiera sido la maravillosa acampada nocturna...

Aldo nos repetia una y otra vez que pasáramos de los insectos, que lo mejor era estar tranquilos e ignorarlos, pero eso parecía tarea difícil. Él tambien llevaba unos 50 ejemplares en la espalda y los brazos, pero a diferencia de nosotros, caminaba tranquilamente y tan solo se inmutaba cuando uno le picaba, azotándole un guantazo para cargárselo. Viendo su actitud experta, me esforcé en hacer lo mismo hasta que, al cabo de un rato, yo consegui calmarme y empecé a disfrutar del paseo. Bec en cambio, vivió un auténtico infierno en la selva...

Mientras ella seguia desesperada en su lucha por quitarse los mosquitos de encima, yo me empecé a dar cuenta de los múltiples i impresionantes sonidos que nos rodeaban por todos lados; monos, pajaros, grillos, ranas...los repetidos guantazos de Bec...

No conseguimos ver ningún cocodrilo ni serpiente, pero durante la caminata, Aldo nos enseñó métodos de supervivencia y medicinas naturales de la selva, entre las que vimos:

Un arbol con corteza afrodisíaca muy efectiva, según mi amigo guía, y muy sabrosa sumergida en una buena copa de ron...

Una liana que contenía muchisima agua de la que se podia beber...

Un árbol-teléfono que, mediante golpes a sus raíces, servía para comunicarse con otras personas que estuvieran cerca...

Huevos de algun animalillo (o animalote…)...

Y unas hormigas aromáticas que había que matar frotándose con las manos para acabar untándoselas por el cuerpo. No para oler a hormiga, sino para disimular el olor corporal al ir de caza.

Pero Aldo me habia prometido animales feroces y como el más feroz que vimos fue los mosquitos (sin despreciar su ferocidad), durante toda la tarde le estuve chinchando diciéndole que él no habia visto un cocodrilo o un jaguar en su vida. Así pues, se picó y por la noche, me trajo a la habitación un ejemplar de caimán (en version pequeña, que ya estaba bien) que consiguió capturar mientras cenábamos.

Casualidad que justo entonces apareció también una tarántula enfrente de la habitación...

...¡que el muy rencoroso utilizó para vengarse de mi!

Después de las bromas con los animales, todos fuimos al comedor de las instalaciones, ya que el chaman que nos prometió el guía de Iquitos apareció con su barcaza. Si bien se suponía que su visita era para darnos a conocer cuales serían los efectos de la Ayahuasca que íbamos a tomar el día después y para tranquilizarnos por el miedo pudiéramos tener, la reunión acabó siendo todo lo contrario. El hombre no inspiraba nada de confianza, su aspecto y su mirada no transmitían buenas sensaciones y sus explicaciones no fueron precisamente tranquilizantes. Lo que nos dijo básicamente fue que, una vez tomada la bebida e iniciada la ceremonia de purificación (y también de alucinaciones), los espíritus de la selva acudirían para participar en el ritual de la cabaña, estando él presente para ahuyentar a los malignos que pudieran aparecer para entorpecer nuestro viaje. En cuanto a las alucinaciones, nos advirtió que posiblemente nos aparecería el animal que nos representaba y que también podría ser que conociéramos a gente que ahora no conocíamos, pero que en un futuro se cruzaría en nuestras vidas.
Aparte de esa explicación que acojona hasta a Chuck Norris, nos matizó que la bebida no solo nos produciría vómitos, sino que quizás también sufriríamos diarrea una vez la hubieramos tomado.
¿ Espíritus?¿ Alucinaciones con personas que aún no conozco? ¿Cagarme encima para purificarme? Tanto Bec como yo, de creencias e ideales bastante parecidos, empezamos a pensar si aquella mística aventura en la selva si que iba a ser una auténtica y pura cagada.

Aun sin saber que hacer respecto a la Ayahuasca y con la promesa de Aldo de llevarnos a ver otro chaman de más confianza al día siguiente, durante la noche nos fuimos a dar un paseo por el rio en canoa.

No tengo palabras para describir lo que fue el paseo, simplemente fue una de las experiencias más increíbles de mi viaje y de mi vida, que llegó a su orgasmo sensorial cuando apagamos las luces de las linternas:

Tan pronto como se hizo la oscuridad y guardamos silencio, una imponente orquesta natural (ranas, pajaros, buhos, grillos, mosquitos…) nos envolvió por todos lados, acompañado por el ritmo del sonido del agua moviéndose al remar y por una ligera percusión de gotas de lluvia que caían sobre nuestras ropas. Mientras nuestros pelos se ponían de punta y nuestros ojos se acostumbraban a la penumbra, poco a poco se iban distinguiendo la luna y las estrellas. Bajo estas, una gran cantidad de luciérnagas brillantes se encendieron, creando un nuevo cielo que flotaba sobre el agua y que nos abrió paso al tempo de la melodía...
Después de 5 minutos de sobrecarga sensorial, el espectáculo llegó a su fin y Aldo volvió a encender la luz de la linterna...

(¡Fuaaah! Desafortunadamente no hay foto del momento…¡eso hay que vivirlo!)

Pese a la oscuridad, era impresionante sentir cuantísima vida había en ese sitio. Por todos lados se oían ruidos extraños de animales y aunque se suponía que debiamos encontrarnos con grandes caimanes durante el recorrido, finalmente solo conseguimos ver alguna ranita, las impresionantes luciérnagas y bueno si, algún pequeño caiman besucón…

Se hacia tarde y al día siguiente había que madrugar, por lo que tras vivir unos inolvidables momentos, cambiamos el rumbo de nuevo hacia las cabañas.
El bote avanzaba despacio por el río, siguiendo su ritmo constante hasta que, en un momento, pareció haber algún problema. La velocidad se redujo considerablemente y sentía como los remeros perdían fuerza al impulsar la barca, especialmente en la parte trasera...
Me giré para ver que pasaba y, al iluminar la parte posterior del barco descubrí cuál era el problema; el pequeño Danilo, que llevaba remando casi una hora, ¡estaba apunto de caer dormido por la borda!

Aldo se esforzaba en llamarle y despertarle con su tranquila pero contudente voz…

"Daniiiloo..."

...pero no surgia efecto…

"...Daaniiiiloooo..."

"...¡¡DANIIIILOOO!!.."

Pero Danilo se cayó! (por suerte, dentro de la barca)

Después de que me tocara hacer un buen ejercicio de brazos al sustituir a Danilo, llegamos a la cabaña para irnos a dormir. ¡Cómo nos alegramos de ver esa cama y no el duro suelo de una tienda de campaña! Cuanta razón tenia Aldo, ya que desde la cabaña se escuchaban perfectamente los espectaculares ruidos de la selva...¡incluido el de un jaguar que merodeaba la zona durante la noche! Aunque la puerta de la habitación no tenía ningún tipo de cierre, di las gracias por estar ahí y no en una frágil tienda de campaña.

El segundo día madrugamos para ir en bote a ver unos pájaros. Desayunamos, y nos fuimos con nuestros amigos los mosquitos de nuevo a caminar por la selva.

Aunque esta vez sin Bec, que acabó tan traumatizada de la experiencia anterior que decidió cederme sus mosquitos y quedarse leyendo en la cabaña…
En cuanto al la exploración de la selva y el avistamiento de los animales, la expedición volvió a fracasar, por lo que yo volví a chinchar a mi amigo Aldo. Él quería ofrecerme alguna aventura arriesgada, pero como los animales no ayudaban, me propuso un plan que tan sólo los más atrevidos podían afrontar: cortar un árbol entero, de unos 5 metros... ¡para preparar una mísera ensalada! (...)

Despues de 10 minutos sudando y pegando machetazos entre los dos, el pobre árbol cayó y de los 5 metros de vegetal, acabamos sacando una pequeña parte que por poco superaba el diámetro de mi dedo.

Más tarde nos comimos la "sudada" ensalada con Bec y ya por la tarde, Aldo nos llevó a pescar pirañas junto con dos chilenos que acaban del llegar al refugio donde nos hospedábamos.

Esta vez si que tuvimos éxito, y si bien las pirañas no eran del tamaño que esperaba, sus afilados dientes si que daban cierto respeto.

Mientras pescábamos, el gracioso Aldo nos propuso bañarnos en el agua y aunque nos explicó que las pirañas solo atacan en caso de tener una herida sangrando, recordé que existen muchos más motivos para no bañarse en este tipo de aguas. Un buen ejemplo es la bacteria de la Bilharcia que yo mismo que cogi en Ghana (creo) o el "pez-pipí" del que me contaron escalofriantes historias.

Y le llamo "pipí", no porque sea su nombre real (en realidad se llama Candirú), sino porque este pequeño pez del Amazonas (de unos 6 cm), siente el flujo caliente del agua cuando alguien orina y lo aprovecha para ascender hasta la vejiga urinaria, donde clava unas espinas y la parasita chupando la sangre, siendo imposible eliminarlo si no es con cirugía.

(...Apuesto a que nadie que lea esto se va a bañar en el Amazonas… :)

Empezaba a caer la tarde y se acercaba ya la mística noche de la Ayahuasca. Bec y yo seguíamos dudando sobre sí tomarla o no, pero de todos modos, fuimos a ver al segundo chaman junto con Aldo y los dos chicos chilenos, que también estaban interesados en probarla.

Afortunadamente, este era un buen hombre mayor que parecia mucho mas honrado que el anterior y, como estábamos interesados, nos ofreció ir a ver la plantación de Ayahuasca y el sitio donde la había preparado para la ceremonia de la noche.

Después de conocer el proceso de producción el chaman nos llevó a su casa, donde nos ofreció algo para beber y nos permitió preguntarle las dudas que teníamos sobre la ceremonia. Sorprendentemente, los chilenos no preguntaron absolutamente nada. Bec y yo, por contra, acribillamos al pobre hombre a preguntas que no hacian más que mostrar nuestra clara inseguridad y miedo respecto a la substancia: "Cuánto durará el efecto?¿Que pasa si tengo un mal viaje?¿Podemos tomar de traguito en traguito?” Simples preguntas de alguien que no cree en la espiritualidad y se preocupa por su integridad física y mental, supongo.

Los dos estábamos hechos un flan, se acercaba la hora del ritual y pese a que ambos queríamos experimentar algo tan auténtico como la Ayahuasca, sentíamos que eso no iba con nosotros y, además, no conocíamos a nadie de confianza que nos hubiera dicho que eso era seguro. En Iquitos no preguntamos ni miramos por internet porque pensábamos no seria más que una cosa divertida, algo para pasar el rato con unos amigotes mientras se estaba en la selva, pero fue al cabo de unos días cuando nos empezamos a dar cuenta que aquello era una cosa seria, espiritual y mística.
Pero para entonces ya no teníamos donde investigar. Allí en medio de la nada, sin internet ni otra fuente de información que no fuera la gente que ibamos conociendo, no podíamos saber con certeza que peligros podia conllevar y que tipo de gente lo había probado. El único recurso que teníamos era tan solo un libro, que Bec llevaba en su E-book, y que estaba escrito por un americano que le encantaba la Ayahuasca. Leer trozos del libro no ayudó, pues el hombre tan solo explicaba sus viajes en los que alucinaba viendo personas que no conocía , o en los que le aparecian anacondas, jaguares o cocodrilos…vamos, que de esas palabras lo que uno interpretaba es que ¡el autor se había quedado loco de atar!

Y ahí estábamos los dos, sentados con el chaman y los dos chilenos, que esperaban la respuesta sobre si tomaríamos la Ayahuasca esa noche, a lo que, cagados de miedo...dijimos que si.

Era ya de noche y, como de costumbre, desde las cabañas se oían los infinitos sonidos selváticos que tanto me impresionaban. El chaman llegó puntual, se dirigió a una cabaña donde se iba a celebrar la ceremonia y mientras, Bec y yo, con el estómago vacío tal y como mandan las pautas del ritual, debatíamos en nuestra habitación sobre si ibamos a hacer lo correcto.

Cuando apareció Aldo para llevarnos al sitio de la ceremonia, nos vio a los dos aún dudosos y fue entonces cuando yo se lo escupí sin rodeos: “Aldo, ¡estamos cagados de miedo!”. Le expliqué que nosotros no creíamos en todo ese espiritualismo y que todo el misticismo que se habia creado para la ceremonia, realmente no iba con nosotros. Eso sí, a los dos nos gustaba experimentar y, por ello, teníamos curiosidad por saber que se sentía o para, al menos, saber como era la ceremonia. Aldo nos propuso la siguiente solución; ir a la ceremonia, pagando por la Ayahuasca (no mas de 10 euros), y si una vez alli decidíamos no tomarla, podríamos quedarnos a ver la ceremonia por haber pagado. Los dos aceptamos.

La habitación estaba oscura cuando entramos, tan solo una vela iluminaba las caras de los dos chilenos, su guía, el chaman y Danilo que yacia en una cama de atrás. El chaman iba vestido de forma sencilla, no llevaba taparrabos ni iba pintado como en las películas, señal de que no hacía aquello para impresionar a los turistas.
Cuatro colchonetas esparcidas por el suelo indicaban el sitio en el que cada uno quedaría tumbado cuando estuviera alucinando y dos cubos preparados enfrente me recordaron que, despues del trago, asquerosos vómitos los impregnarian hasta arriba.

El ritual se hacía en aquella habitación porque disponía de dos lavabos, y los dos guias (Aldo y el de los chilenos) deberían estar allí presentes por si tenian que llevarnos a cuestas hasta el baño.

El chaman empezó a cantar y a silbar, mientras agitaba a un ritmo rápido un sencillo abanico de hojas de palmera...

Después de un rato cantando, tomó un viejo frasco de plástico reusado, vertió el contenido de una pequeña botella de plástico y se lo bebió
.

Se levantó, vertió un frasco más y se lo dió al primer chileno.

Éste sin dudar, se lo bebió.

Mientras, el Chaman seguia silbando…

Volvió a verter un frasco, esta vez para el segundo chileno.

Éste, igual que su compañero, lo bebió sin dudar.

...

Y llego mi turno.

...

El chaman volvió a verter la Ayahuasca y me la ofreció. Yo, acojonado por la oscuridad, el ruido de la selva y la melodía que sonaba, extendí el brazo para coger el vaso cuando, en el mismo momento, pude sentir como Bec me toco la espalda y me susurró: “No…”

Fue entonces cuando mire el frasco y durante dos segundo me pregunté a mi mismo: "¿Por qué deberias hacerlo? ¿Por el hecho de estar en el sitio idóneo para ello? ¿Por qué quieres sentir que nada te da miedo? Tu no tienes la necesidad de hacerlo, esto es algo más profundo, es algo que quienes buscan en su interior tienen que encontrar. No porque tu lo hayas encontrado, ahora tienes que encontrarlo en tu interior... Lo vas a pasar mal y lo sabes..."

Despues de esos segundos de reflexión, cogí el vaso y se lo di al Chaman, pidiéndole perdón por no sentirme preparado para hacerlo. Él aceptó mi rechazo y, tras ver que Bec ya estaba diciendo rotundamente no con la cabeza, volvió a verter la Ayahuasca en la botella.

Entonces se hizo el silencio. Durante un rato tan solo se escuchaban los sonidos de la selva y los silbidos del chaman, hasta que de repente, una cerilla se encendió y un cigarrillo de hierbas empezó a quemar, humeando toda la sala donde estábamos.

El chaman pasó el cigarrillo al primer chileno y, tras encender un segundo, éste se lo paso a su compañero.

Se encendió entonces un tercer cigarrillo y, de rodillas, el chaman empezó a lanzar humo sobre las cabezas de los chicos, en un gesto que parecía bendecirles por el viaje que les estaba esperando.

Se volvió a sentar, apagó la vela, y se hizo la oscuridad absoluta y el silencio.

Tan solo se veían los tres cigarrillos consumiéndose y se oían las fuertes caladas que hacían.

No se veía nada, tan solo escuchabamos los sonidos de la selva hasta que, de repente, el sonido del abanico de ramas empezó a sonar de nuevo y a la vez, el chaman volvió a silbar la melodia.

Así fue hasta que se acabaron los cigarrillos y, unos 15 minutos después de escuchar al chaman cantar y silbar, se empezaron a escuchar las primeras arcadas.

En cuanto se escuchó el primer vómito caer sobre la palangana, pude oír como Bec se levantaba y, a oscuras, salía corriendo como podía de la habitación.

Yo me quedé.

Los chicos no paraban de vomitar y escupir. Los fuertes ruidos en la oscuridad parecían los de una fiera de la jungla y tan solo el olor, que empezaba a extenderse por la sala, me recordaba que eran personas quienes emitían aquellos sonidos. Desde luego, no parecía que ninguno de los dos lo estuviera pasando bien...

Pero yo seguía escuchando, impresionado por la experiencia que estaba viviendo.

Después de unos largos minutos se dejaron de escuchar los vómitos y pude sentir como los chicos caían rendidos en los colchones.

Al cabo de un rato, distinguí algunos murmullos de uno de ellos, como si estuviera soñando. Sin duda, empezaban a sentir las alucinaciones.

Empezaban el místico viaje de la Ayahuasca...

En ese instante yo me acerqué gateando buscando a Aldo y cuando le encontré, le pregunte que pasaría entonces. Me dijo que los chicos se estaban comunicando con los espíritus de la selva y que, desde ese momento, cada uno seguiría su viaje personal, controlado en todo momento por el chaman que se aseguraría de ahuyentar a los malos entes.

Así pues, nos levantamos sin hacer ruido y nos fuimos de la cabaña.

Al salir de ese sitio, la mezcla de sensaciones que sentía era extrañísima. Por una parte me sentía emocionado por la intensa experiencia que acababa de vivir, por otra, estaba contento y seguro de haber tomado la decisión acertada pero a la vez, estaba acojonado con todo ese rollo de los espíritus de la selva.

Y es que aunque no crea en todas esas cosas, los hechos que acababa de vivir y la fuerte impresión que me transmitía la selva (sobretodo durante la noche), hicieron que esa fuera la primera vez en todo el viaje ¡en que me cagué de miedo de verdad!

Bec se puso sus tapones y consiguió dormirse pronto, pero pese a que yo tambien llevaba unos, el intenso sonido de la selva me siguió manteniendo despierto, acojonándome y recordándome los momentos vividos en la cabaña de al lado. La puerta de nuestra habitación quedaba siempre abierta, cosa que no me producía mucha tranquilidad y, para empeorar la situación, durante toda la noche estuve escuchando unas claras y rápidas pisadas en el suelo de madera de la habitación, que, tras levantarme repetidas veces con la linterna, nunca conseguí encontrar que las provocaba. La "tontería" de los espíritus me estaba machacando desde el inconsciente y la melodia del silbido del chaman no dejaba de sonar en mi cabeza. Me estaba costando horrores dormirme y tan solo hacía que mirar el reloj deseando que saliera de una vez el sol...
Pero el peor momento estaba por llegar ya que, después de horas de intentar dormir, en un instante en el que por fin lo había conseguido...¡sentí como una mano me acariciaba el pie derecho!¡¡AAAHHH!!!
Aún no entiendo como Bec no despertó con el grito y el brinco sobre el suelo que pegué. Con el corazón a tope, cogí enseguida la linterna y enfoqué al pie de la cama para encontrar que o quien me había tocado hacía un instante pero, tras iluminar la zona, no vi absolutamente nada. Violentamente me dirigí a todos los rincones de la cabaña e incluso al exterior, iluminando en la selva, para encontrar al culpable del peor despertar que yo recuerde, pero, desafortunadamente, no pude descubrir que era, y las pocas horas de oscuridad que quedaban, las seguí pasando al acecho casi sin poder dormir.

Al dia siguiente desperté medio muerto de sueño y cansancio y, mientras le contaba a Bec mi pesadilla nocturna, descubrí encima de la mesa una prueba que apuntaba al culpable de toda mi tortura. Un bollo de pan, que habia dejado la noche anterior, había sido devorado casi por completo y, por las marcas que tenía, debía haber sido una rata. Esto daba sentido a todas las pisadas que escuché durante la noche, que deduje fueron provocadas por el pequeño roedor...
En cuanto a la caricia del pie, los que crean en espíritus creeran que fue uno de ellos, pero en mi opinión, no debió ser un insecto tocándome en el momento menos adecuado...

Cansado por la movidita noche pasada, emprendimos el largo viaje de vuelta hacia Iquitos, parando esta vez en una pequeña aldea indígena cercana, donde Aldo quería llevarnos a ver unos nenúfares con flores muy típicos de la zona.

Algo que se suponía debería alegrarnos el día, desembocó en otra intensa experiencia cuando, al llegar al poblado, nos comunicaron que la noche anterior habia fallecido una persona.

Como Aldo conocía a todos los habitantes del poblado, nos dirigimos a la casa del difunto, donde Bec y yo supusimos que no debíamos entrar. No fue así pues, después de hablar con la familia, Aldo salió para pedirnos no solo que entráramos, ¡sino que le tomaramos unas fotos al difunto para poder mandárselas posteriormente!

La idea me impactó, y después de repetirle unas 10 veces a Aldo si estaba seguro que nadie se molestaría porque yo tomara fotos, acepté lo que, desde nuestro punto de vista cultural, es una macabra tarea.

Bec y yo subimos las escaleras de la casa y enseguida pudimos ver la habitación. Unas 20 personas estaban sentadas por el perímetro del recinto y, contra una pared, habia una mesa rodeada de unas pocas personas que observavan el cuerpo que escondian tras ellos. Cuando dimos el pésame a toda la gente y nos dirigimos hacia la mesa, una de las personas se apartó y pude ver el difunto: Era un bebé de unos meses.

Pude sentir como Bec se estremeció al momento e incluso le saltaban las lágrimas pero yo, que también me sentía impactado, no pude más que contenerme y tomar la cámara de fotos para cumplir con mi promesa. No fue nada fácil tomar esas fotos del pobre bebé, que yacía tumbado en la mesa, con los ojos abiertos, mientras sus padres lloraban tras el.
Pero debo decir que, pese a respirarse tristeza en el ambiente, me sorprendió que la gente actuaba con cierta naturalidad en el momento, como si esa desgracia no fuera un hecho totalmente fuera de lo común para ellos. Y es que luego me fijé, y la madre estaba rodeada de otras 4 criaturas, por lo que recordé, que un tiempo atrás, en nuestro país tambien era común que las madres tuvieran muchos hijos, así como también lo era que algunos de ellos murieran de alguna enfermedad poco después de nacer. Posteriormente, Aldo me comentó que efectivamente, bastantes niños morían enfermos por esas zonas. No deja de ser un momento muy trágico, pero no inusual.

Después del duro momento, Aldo me explicó que, como eran católicos, el niño sería enterrado y que para acompañar a la familia, era tradición que toda la gente de la zona acampara alrededor de la casa del difunto.

Buf, menuda manera de empezar el día...¡y más después de la noche que había pasado!
Por suerte, una vez nos despedimos de toda la gente del entierro, fuimos a una casa donde había unos inocentes y alegres niños con los que estuvimos jugando un buen rato para olvidar esos duros momentos.

Enfrente de la casa estaban los famosos nenúfares y, como no quedé lo suficientemente impresionado con ellos, Aldo me prometio una sopresa después de verlos.

Y es que, finalmente pude verla en persona...la anaconda!

Era un ejemplar pequeño y no demasiado peligroso, por lo que Aldo aprovechó para ponérmela encima y hacerme bromitas de las suyas como de costumbre.

Embarcados de nuevo hacia Iquitos, hicimos una última parada para ver unos delfines de rio justo en el sitio donde nace el Amazonas. Y es que no nace en una montaña, sino que es la fusión de dos grandes rios, el Ucayali y el Marañon.

Una vez en Iquitos, el taxi nos dejó directamente en el aeropuerto, desde donde salía el vuelo hacia el siguiente destino de la ruta Peruana: ¡Aeropuerto de Lima! Y digo aeropuerto porque allí es donde iba a pasar la noche, cual mendigo aeroportuario otra vez, para poder tomar el tempranero vuelo del día siguiente hacia la ciudad ándica de Cuzco.
Bec por el contrario iba a pasar algunos días visitando la ciudad, y como no tenía claro si se uniría a mi expedición de ascenso al Machu Picchu, nos despedimos una vez llegados a la capital peruana.

Tan sólo seis días habían pasado desde que había entrado en Perú, y mi experiencia en el Amazonas ya era digna de toda una novela de aventuras. Cuando planifiqué mi paso por la selva, lo hice ignorando totalmente la infinidad de cosas y misterios que me esperaban por vivir y que, a día de hoy, son de las mejores experiencias que haya tenido nunca.

No esta claro de donde proviene la palabra Amazonas. Según se puede leer en la mayoría de los libros, el nombre fue creado por los conquistadores españoles cuando colonizaron estas tierras, en referencia a unas guerreras de la mitologia griega. Sin embargo, para Aldo la realidad es otra. Me contó que el nombre provenía de la lengua de sus ancestros en que, "Ama" significaba serpiente, por lo que posteriormente los españoles lo llamaron como, "la zona de la serpiente".
"El gigante reptil que inunda todo Sudamérica...". Me gusta esta hipótesis, la prefiero por su autenticidad y a a la vez, por el legendario misticismo que le aporta a la selva más grande y mística del mundo...

Colombia

2011-12-08T11:11:00.000-08:00

27/05/11 – 21/06/11

El aficionado del Barça, conocido mundialmente como “Culé”, se caracteriza por ser nervioso, sufridor y, principalmente, por su facilidad de pasar de un cierto pesimismo antes del partido (“Uy, yo no lo veo claro…”) a un rotundo optimismo cuando este termina (“Ves, ya lo decía yo que ganaríamos!”). Vaya donde vaya lleva consigo la pasión por sus colores y el miedo a poder perderse un partido histórico, como una final de la Champions League, puede suponer que éste llegue a ser una bomba de relojería amenazando contra cualquiera que se interponga en su camino....

El dia 27 de Mayo, yo era esa bomba y mis dos vuelos Habana – Caracas, Caracas- Bogotá eran el camino para poder llegar a ver la gran final. No había habido partido importante que me hubiera perdido en mi viaje, ya fuera de madrugada en Asia, de mañana en Oceanía o al mediodía en America, y obviamente ese no podia ser la excepción. Para añadir más polvora al detonante, la aerolína con que volaba, Conviasa, tenía reputación de ser una de las más impresentables e impuntuales que existen, por lo que mi miedo a perderme el partido del año hacian que la nitroglicerina nerviosa estubiera bien, pero que bien cargada.

Tan cargado de nervios iba, que casi se me olvidaba que estaba cambiando de país y, a la vez, entrando en el cuarto y ultimo contiente de mi viaje. Sudamérica se presentaba en mi largo cuaderno de ruta y un nuevo parche esperaba ser cosido en mi sobrecargada mochila de viajero: ¡Colombia!

El viaje hacia la capital Colombiana constaba de dos simples fases, un vuelo de noche a la ciudad de Caracas y otro a primerísima hora hacia Bogotá, llegando a la ciudad a dos horas del partido. Teóricamente fácil, pero con el tiempo justo si surgía algún tipo de imprevisto que hiciera retrasar alguno de los vuelos. Por suerte, el único problema que hubo en la primera fase fue que, en la Habana, no pudieron facturarme la maleta directamente a Colombia, sino que me pidieron retirarlo y volverlo a facturar en el aeropuerto de la capital venezolana.

Una vez en Caracas, pasé la aduana del aeropuerto y como el segundo vuelo despegaba en tan solo 6 horas, decidí no salir y evitar así exponerme al riesgo de caminar por las calles de la ciudad más peligrosa del mundo. De este modo, me dispuse a pasar la noche en el aeropuerto, aseguré la mochila bien atada a una mesa y me acurruqué cual mendigo trotamundos para dormir en un asiento de un restaurante ya cerrado.

Cuando desperté, mi mochila seguía ahí, pero mi espalda y mi cuello parecía que se habían ido a cargar las maletas de un avión entero, ya que cada vez que me movía, ¡me sentía como un antiguo y oxidado columpio de colegio! Definitivamente no fue la mejor cama de mi viaje y menos teniendo en cuenta que, al volver a facturar la maletas, los cachondos del gobierno de Chávez me cobraron 45 dolares de salida del país! Obviamente hice todas las reclamaciones y amenazas posibles para no pagar ese dinero, que además no debería haber pagado si no hubieran tenido ese error en la Habana, pero a dia de hoy, aun sigo esperando que me contesten algun email. La noche más cara de mi viaje, y para dormir en el asiento de un restaurante! Consejo: No viajar nunca con Conviasa.

Pese a perder ese preciado dinero, estuve contento porque no hubo ningún otro contratiempo... ¡y pude llegar a la hora prevista a Bogotá! Esa fue la ciudad por donde decidí empezar mi periplo sudamericano ya que allí vivía la amable Catalina, una amiga Colombiana que trabajó conmigo durante su estancia en Barcelona.

Con ella y unos amigos fuimos a ver la final en un bar del centro y allí pude observar que, aunque todos los aficionados eran del Barça, ninguno de ellos estaba desbordado por los nervios. Todos los seguidores eran colombianos, por lo que el único culé de sangre, con las uñas devoradas y que “no lo veía claro” , era yo.

Cerveza tras cerveza, gol tras gol, mi felicidad fue en aumento y como no podia compartir mi locura con nadie que lo sientera como yo, tuve que coger el teléfono ¡y empezar a llamar a media Barcelona! Gran alegría la de poder hablar con mis amigos y familia en ese día, ¡aunque no tan grande el día que me llego la correspondiente factura!

Una vez quedo claro cuál es el mejor equipo de Europa y del mundo (“ya lo decía yo”), nos fuimos a celebrarlo en un bar donde sí que conocí catalanes con quienes poder enloquecer, entre los cuales estaba Abel, un personaje que resultó ser de mi mismo barrio y que ahora estaba viviendo en la capital Colombiana.

La final fue al mediodía, y con el ritmo que llevábamos por la tarde enseguida se nos hizo de noche hasta que, 14 horas después de que el árbitro pitara el fin del encuentro, me retiré destrozado para casa de Catalina.

Estuve un total de 4 días en su casa, hospedado y cuidado como un rey por la que paso a ser mi familia colombiana (sus padres, su hermano y la sirvienta), a quien estoy enormemente agradecido por su trato exquisito, sus deliciosos manjares (sobre todo los ricos tamales y ajiacos) y como no, sus interesantísimos tours por la ciudad.

Tuve la mala suerte que el primer tour que me ofrecieron fue la mañana después del partido, por lo que mi paupérrima carta de presentación a la elegante familia consistió en ir a ver edificios y monumentos, mientras yo moría en esfuerzos para disimular mi monumental resaca de caballo.

Vimos las cosas más “chéveres” de la Bogotá, como el palacio de Gobierno, el barrio de la Candelaria o el distrito financiero. Descubrí que esta ciudad, situada en la sierra de los Andes, es una de las urbes a más altitud del mundo (¡2600m!) y con uno de los clima más irregulares y extraños del planeta, pues no existen las estaciones del año, y en un mismo día pueden pasar de -5ºC a 20ºC

Su gran población (7millones de personas) se caracteriza por ser de riqueza sumamente impar. De hecho, como en tantos otros sitios de Sudamerica, esto se extrapola a todo el país, donde una minoría de clase alta dispone de mucha riqueza, mientras que la gente restante, de clase baja, no tiene los recursos básicos para la supervivencia. Esto hace que ciertas zonas de la ciudad sean altamente inseguras y que la delincuencia sea algo frecuente en esos sitios. Si además tenemos en cuenta la presencia de grupos armados como las FARC, hace que la sensación de peligro se multiplique aún más. Un hecho que da muestra de ello, es la prohibición de aparcar automóviles en la calle o el chequeo de la parte inferior del coche que se hace cada vez que uno entre en un parking privado. Pese a eso, yo seguí igual de suertudo y no tuve ningún percance durante mi estancia…

Quizás me sentí más seguro porque siempre iba con gente de la ciudad, con Catalina, con sus padres o con Diana, una amiga de Cata, que se ofreció a llevarme al museo de historia nacional. Allí me culturicé un poco más y leí sobre la historia de Colombia y Sudamérica. Descubrí que en la época precolombina había muchas más culturas y más desarrolladas de lo que creía, vi las barbaridades que hicieron los colonizadores Españoles durante su reinado, leí sobre el libertador Simón Bolívar y la antigua Gran Colombia (Colombia, Ecuador, Venezuela y Panamá) y me di cuenta que vaya donde vaya, Estados Unidos siempre tiene un hueco (normalmente negativo) en el museo de historia nacional del país que sea. En este caso, promovió una guerra para forzar la independencia de Panamá, para pasar así a construir y controlar su famoso canal que conecta el Pacífico con en Atlántico. Una de las mil cosas que ignoraba y que viaje a viaje uno va aprendiendo…

También fuimos a Montserrate, una montaña de nombre parecido a la de Montserrat (de Barcelona), aunque no tan espectacular como esta última. Diana se tuvo que ir y yo me quede solo, pero tardé poco tiempo en encontrar compañía, pues a los 10 minutos conocí unas mochileras que también estaban subiendo en el teleférico. Me alegré de conocerlas porque me hizo dar cuenta que, pese a la mala fama que tiene Colombia en temas de seguridad, había otros mochileros que se aventuraban a viajar por esas tierras.

Después de aborrecer el frío de la capital colombiana, decidí abandonar mi nueva y cómoda casa para ir a sitios más cálidos y empezar así mi ruta por Sudamérica. Por recomendación de mi familia, escogí ir Cartagena de Indias, una bonita ciudad colonial situada en la tranquila costa caribeña, desde donde podría dirigirme al famoso parque del Tairona. Al contrario de lo que pensaba, los vuelos nacionales en Colombia son muy económicos, por lo que pude permitirme el lujo de tomar un avión para evitar pasar más de 10 horas metido en uno de esos supositorios con ruedas colombiano.

Durante el corto vuelo conocí a Alibé, una chica de Chicago que iba a Cartagena para hacer un break del voluntariado que estaba haciendo en Bogotá. Pese a haber nacido en Estados Unidos, su sangre y su identidad propia era Mexicana, por lo que nuestras conversaciones eran siempre en español o en una especie spanglish estadounidense.

Ella iba a pasar tan solo el fin de semana y, como era una chica muy flexible, decidimos buscarnos un hostal y pasar los días juntos, visitando la ciudad, saliendo de fiesta y compartiendo nuestra afición por tomar fotos creativas.

Cartagena nos pareció demasiado turística pero su centro histórico realmente estaba muy “bacano”. Tanto sus calles de arquitectura colonial como su castillo fortificado con la muralla, hacían sentir que aquella fue una importante ciudad durante la época del reinado de España. De hecho, éste era el mayor puerto colonial español que existía durante esa época ya que era por donde salía el famoso oro de América (que muchos aún se siguen preguntando donde está) y por donde entraba el mayor cargamento de esclavos negros provenientes de África. Igual que pasaba en Cuba, en Cartagena hay una gran población de gente de color que desciende de esa gente esclavizada por los españoles.

Y hablando de Cuba, paseando por la ciudad curiosamente encontré una réplica colombiana del mítico bar de mojitos la “Bodeguita del Medio”! Lástima que mi amigo Moji no estuviera allá para verlo…

El día antes de que Alibe se fuera, ambos reservamos un curioso tour para bañarnos en un volcán cercano a la ciudad, que obviamente, no contenía ni lava, ni fuego. En el cráter de éste había un barro gris, espeso y de una densidad enorme, del cual iban saliendo unas burbujas de gas maloliente que hacían quedar mal al pobre que estuviera en ese momento encima.

La sensación al flotar era extrañísima, pese a que uno lo intentara, ¡era imposible sumergir la cabeza en el lodo! (excepto si la simpática compañera te empujaba para hacerlo, claro…)

Simpática compañera de quien tuve que despedirme ese día, no por llenarme los ojos de barro, sino porque se iba a hacer un tour por unas islas antes de volver para Bogotá. Pero como en el mundo mochilero todo es fácil y sale siempre redondo, esa misma tarde conocí a Jorge, un peruano que viajaba solo y se dirigía al mismo sitio donde yo quería, el parque nacional de Tairona . Los días con Alibé fueron educativos y divertidos, pero los próximos con Jorge prometían ser movidos y peligrosos…

Para llegar a Tairona teníamos que tomar un bus para la ciudad de Santa Marta, un taxi al cercano pueblo Taganga y un bote para el parque nacional. Teníamos pensado descansar una noche en el pequeño pueblo costero, pero al llegar, nos dimos cuenta que no sería fácil irse de allí...
El pequeño pueblo de Taganga, que teníamos por un pueblo de pescadores con poco más que cuatro casas repartidas por calles sin asfaltar, resultó ser un concurridísimo punto festivo de rumba colombiana que vibraba por la noche hasta que salía el sol. Un grandísimo número de mochileros frecuentaban el lugar, escondiéndose durante el día, pero apareciendo cual vampiro sediento de alcohol cuando la oscuridad hacía acto de presencia.
Israelitas eran los más abundantes y, como suelen hacer cuando viajan, parecían formar su propio “guetto” con sus restaurantes, hostales e incluso discotecas exclusivas para ellos. Aunque tengo varios amigos de Israel que no son así, una mayoría tiende a serlo, y realmente no consigo entender el porqué de viajar de este modo…

Durante la estancia en el pequeño pueblo, nos hospedamos en el bien publicitado Hostal “Wayuu”, que se encontraba estratégicamente situado encima del estanco Oé!, local que nos proveía de nuestro amado ron "Medellin" noche tras noche.

Y así, a ritmo de "Oé!, Oé! Oé!" cada noche salíamos hasta bien entrada la mañana, y cuando nos dábamos cuenta...¡el último bote para el parque ya había salido!. Siempre decíamos que la siguiente noche eso no nos pasaría y que volveríamos pronto pero, después de 4 días de haber fracasando estrepitosamente, nos forzamos a hacer la promesa de ir al parque la mañana siguiente, sin escusas de por medio.

Pese a que no pudimos aguantar sin salir esa noche, dormimos 3 horas y al día siguiente cumplimos con nuestra obligación...después de 4 días perdidos en un mar de ron añejo…¡por fin llegamos al Tairona!

El parque era impresionante, un bello paisaje costeño que durante el atardecer dibujaba una variedad cromática espectacular; en un lado, la infinidad de playas blancas con rocas varadas en la arena que, junto con el verde de frondosa selva, separaban el azul marino del claro azul del cielo. En el otro lado, estos dos azules fusionándose mediante los cálidos colores de la puesta de sol. ¡Oh my god!

Muy bonito paisaje selvático sí, pero como es normal, ¡con sus incomodidades a la hora de dormir! El esperado descanso nocturno se vio interrumpido por mosquitos, la lluvia y la dureza del “colchón” de la tienda donde dormía, pero de todos modos, me pareció mejor que la hamaca donde durmió Jorge.

Al día siguiente conocí a dos chicas en la playa y, siguiendo el rollito “easy” de mochilero, me junté con ellas para cruzar caminando el parque e ir directamente a Santa Marta, donde acordé encontrarme con Jorge (el peruano holgazán que no quiso venir caminando...) para que me trajera mi mochila que se había quedado en Taganga. Las chicas eran de Inglaterra y Holanda y cuando me dijeron que tan sólo tenían 18 y 19 años, ¡me quede alucinando! Estaba viajando cada una por su cuenta durante meses por Sudamérica hasta que se conocieron recientemente en Colombia. Increíble, totalmente impensable en una chica española. (a ver si vamos cambiando el chip…)

Una vez llegué a Santa Marta, a la hora prevista me dirigí al punto de encuentro con Jorge, donde esperé durante un buen rato deseando que apareciera con mi mochila a cuestas. Pasaban los minutos y el pequeño peruano no aparecía, lo que hacía preguntarme si el rollito “easy” de mochilero tenía a veces sus excepciones. Me acordé mucho de una situación parecida vivida al principio de mi viaje, en la ciudad de Jaisalmer (India) y pensé que con todo lo vivido desde entonces, sería una pena perder ahora mi querida mochila con la colección de parches casi terminada…

Pero no fue así, por suerte Jorge era tal como me parecía, un tío legal y cumplidor, y como tal, pese al retraso, apareció cargado con la mochila que llevaba ya 7 meses en mi espalda.

Él se quedó tan solo una noche en Santa Marta y después nos tuvimos que despedir, porque yo, que estaba cansadísimo de no parar arriba y abajo, decidí quedarme algunos días extra para descansar. Después de 7 meses viajando, solo había parado un par de veces por un tiempo de más de una semana, por lo que realmente necesitaba estar unos días durmiendo en una misma cama y sin hacer ni deshacer la bolsa con su contenido que ya me sabía de memoria.

Se suponía que me iba a quedar alguna que otra noche,¡ y al final acabaron siendo 7! “La brisa loca”, era el apropiado nombre del hostel donde estaba y me encantaba, había muy buen rollo entre sus huéspedes y trabajadores y su mediano tamaño hacia que fuera como una especie de pueblecito de viajeros locos.

Casi no salía del edificio, tan solo leía, escribía, me bañaba en la piscina y cuando caía la noche me pasaba por el bar para tomar algo durante el happy hour diario de las 8 en punto. Especialmente divertido era cuando algún atrevido se atrevía a probar el temido y aniquilador BONG del patio interior, que consistía en un embudo conectado a una manguera que descendía un total de 2 pisos de altura. Muy yankie

Como he dicho, todos estaban como cabras y el hostal parecía un zoo, a veces incluso con patos saltarines jugándose la pierna en un salto mortal en la piscina.

El Superpollo se sentía como en casa, pero pese a la locura del sitio, nunca se deshizo de su característica sensatez y se limitó a ver como los demás animales campaban por sus jaulas…

Pero no todo eran animales en el hostal, también conocí a gente más sensata e interesante, como por ejemplo el australiano Ryan, o May, una valiente aventurera norteamericana que estaba dando clases a niños de la ciudad, dentro de su proyecto de voluntariado en Colombia. Conocí a muchos norteamericanos trabajando voluntariamente en Sudamérica y la verdad es que si no hubiera estado en el tramo final de mi viaje, me habría planteado hacer lo mismo en alguno de estos sitios.

También conocí a Sofi y a Lucía, dos arquitectas argentinas viajeras, y a Yuval, un israeliano atípico con quien me junté para viajar hasta Medellin...¡a celebrar allí mi cumpleaños!

Mi estancia en Medellín es simple de explicar; rumba y más rumba. Entre que la ciudad ya de por si es animada, que coincidía con mi cumpleaños, y que además era el fin de semana en que Nacional (el equipo de fútbol de la ciudad) se proclamó campeón de la liga colombiana, aquello fue un non stop de “¡rumba muy bacana!”. (Por cierto, menuda puntería, en México estuve el día que gano Pumas y aquí el día de Nacional…)

La ciudad era bonita, su clima óptimo (la llaman la ciudad de la primavera eterna) y sus chicas ¡eran las más guapas y simpáticas que haya visto en mi vida! Ya había oído la fama de las lindas “paisas” pero realmente no me esperaba que fuera verdad, por lo que tuve que ir a constatarlo en persona. Colombia es un país de mezclas raciales y, curiosamente, de una ciudad a otra puede cambiar totalmente el aspecto de la gente, siendo Medellín y Cali las que tiene los cocteles más explosivo, pero atención, solo en las mujeres, puesto que los chicos tienen fama de no ser nada del otro mundo… (¡Cojonudo!)

Aunque me dolió tener que hacerlo, durante esos días tuve que planificar mi vuelta a casa y decidir el último tramo de la ruta para poder reservar el billete de regreso a Barcelona. El precio de este iba aumentando día tras día, por lo que decidí comprar el vuelo desde Guayaquil (Ecuador) antes de que me quedara sin un solo euro en mi cuenta. Odiaba tener que condenarme a la vuelta, ya que yo seguía abierto a cualquier plan o proyecto que me saliera durante el viaje, pero realmente pocas posibilidades quedaban entonces…

Como mi punto final era el país vecino de Ecuador y yo quería ir más al sur para visitar Perú, decidí entrar al país del Machu Picchu por el interior del Amazonas para evitar así pasar dos veces por el mismo sitio. De este modo, de Medellín despegué para sobrevolar la selva más extensa del mundo hasta llegar a la más remota y alejada ciudad colombiana; Leticia.

En el aeropuerto conocí a Bec, una Australiana “living la vida” total, con quien pasé todos los días visitando la zona amazónica y escuchando su pasado aventurero. Hacia unos tres años trabajaba como directora de una oficina de un banco en Melbourne, hasta que un día vio una oferta laboral totalmente fuera de lo común, aplicó para la vacante y su vida dio un giro de 180º. Consistía en trabajar en un barco para millonarios que querían dar la vuelta al mundo, por lo que pasó de estar encerrada en una misma oficina cada dia, a vivir más de dos años en el mar, visitando sitios tan increíbles como la Antardida, el Polo Norte o cualquier rincón que parezca inalcanzable en este mundo.

Recientemente había abandonado del barco para dedicar un tiempo a viajar por Sudamérica y, como no tenía muy claro a donde ir y mi plan de ir al Perú por el rio Amazonas era cojonudo, decidimos hacer el trayecto y las visitas juntos.

Antes de tomar el bote pasamos unos días en Leticia, que constituye junto con dos pequeños poblados de Peru i Brasil, el famoso triangulo amazónico. Como después de ahí nos dirigíamos a la ciudad peruana de Iquitos (que es la ciudad más grande del mundo sin conexión por tierra), en Leticia no hicimos ningún tour por la selva y nos limitamos a ver las pocas cosas que la ciudad nos podía ofrecer; visitamos un serpentario, cruzamos a la ciudad del lado Brasileño y paseamos por sus calles, donde pequeñas curiosidades nos recordaban lo inmersos que estábamos en la jungla.

Pero la estancia en la ciudad hubiera sido aburrida si no fuera por Néstor, el feliz taxista que conocimos cuando nos disponíamos a ir a un restaurante del poblado brasileño vecino de Leticia. Para llegar allí el buen hombre tan solo tenía que cumplir la simple tarea de conducir recto por una carretera, pero en lugar de eso, nos perdimos en el camino y por poco no volcamos el inestable carrotaxi al pasar sin frenar por los interminables badenes de la frontera. Como ya se nos hizo tarde, Bec y yo nos lo tomamos a cachondeo, pasamos del restaurante y nos divertimos un buen rato conduciendo el pequeño taxi de juguete.

Poco después descubrimos el porqué de su desorientación y su inexperiencia al volante, y es que el feliz hombre ¡tan solo llevaba 6 días viviendo y trabajando como taxista en Leticia! Él era en realidad el propietario de una tienda de ropa de la lejana ciudad de Villavicencio, situada en los llanos colombianos. Por lo que me dijo esa es la zona más rural del país (la Texas colombiana), y constituye una de las 4 zonas diferenciadas de Colombia, junto con la de la costa, la Ándica y la Amazonica. La rutina del trabajo y el hecho de ver a su hijo sin dar un palo al agua, hizo que tomara la decisión de mudarse 6 meses a la ciudad de la selva, para poder espabilar al joven y a la vez, vivir algunas buenas experiencias con su gracioso taxi.

Nos divertimos tanto con el hombre que nos lo llevamos a la cena esa misma noche y, al día siguiente, como no teníamos plan, le llamamos para invitarlo a pescar a un lago de las afueras de la ciudad (que obviamente, él no conocía). Aceptó la oferta encantadísimo, dejó de trabajar para tomarse el dia libre y nos pidió permiso para pasar por su casa para recoger a su tranquilo hijo, que yacía en el sofá mirando la tele...

Nos fuimos unos kilómetros selva adentro hasta que la carretera se hizo impracticable mucho antes del escondido lago. Para no forzar el pequeño micromachine, anduvimos casi una hora con el deseo de pegarnos un buen baño, hasta que al llegar al sitio nuestro deseo se cumplió, ¡pero sin tener que entrar en el lago!

Unas nubes negras taparon el sol abrasador tropical y, de repente, empezó a caer un aguacero de miedo que nos hizo abandonar el lago corriendo en búsqueda de algún sitio donde cobijarnos. Afortunadamente, encontramos la sencilla casa de una amable anciana que nos ofreció su techo y su delicioso café amazónico.

Estuvimos pasando el tiempo jugando con sus nietos hasta que paró de llover y Ana Maria, su nieta de 17 años, se ofreció a guiarnos caminando hasta un poblado indígena de la selva.

La verdad es que yo no iba precisamente preparado para ir a caminar por la selva; mi camiseta de tirantes de Camboya, mis pantalones de correr que me regalaron en Australia y mis Converse falsas compradas en Tailandia, me hacían parecer un turista dominguero más que un aventurero selvático como Nestor, que iba equipado con su elegante poncho de los llanos colombianos.

Después de caminar y resbalar entre barro, troncos, riachuelos y bajo la ligera lluvia que caía, llegamos a un campamento donde pudimos probar algunos productos indígenas de la zona, como el pan de yuca o la mismísima hoja de coca triturada al natural (con efectos que nada tienen que ver con la cocaína)

Una vez visitado el poblado, una larga caminata de casi dos horas nos separaba del taxi, por lo que empecé a hablar con Nestor para que me explicará cosas características de Colombia, como por el ejemplo, la elaboración de la cocaína.

Tristemente, cuando él era pequeño, tuvo que trabajar en la elaboración de la droga para ganarse la vida en su aldea y, por ese motivo, conocía todo el proceso químico a la perfección. Según me dijo, el proceso es complejo, pero básicamente consiste en dejar secar las hojas de coca extendidas en el suelo, añadir después un sinfín de productos químicos, (gasolina, ácido sulfúrico, amoniaco…) y acabar cociéndola en un horno microondas. De todo este proceso acaba quedando tan solo la cocaína pura, que posteriormente se mezcla con infinidad de polvos químicos para rebajar la pureza y aumentar su volumen final.
En las selvas de Colombia existen cientos de plantaciones y “laboratorios clandestinos” de cocaína de los que, sus propietarios, no suelen sacar más dinero de lo que puede hacer un panadero. Y es que cultivar coca y elaborar cocaína en Colombia, no es más que un oficio artesano como cualquier otro, pero con la diferencia que en éste existe el riesgo permanente de ser detenido o asesinado si surge algún problema. El valor de la cocaína en el país es muy bajo, por lo que quien se saca tajada de su venta no son sus productores, sino los traficantes que se dedican a exportarla a distintos países (USA y Europa especialmente), en el que el precio se multiplica más de 10 veces sobre el del mercado nacional. Y no solo los grandes carteles de la droga son los que se dedican a exportarla, ya que Néstor me dijo que, varios amigos suyos que no eran narcotraficantes profesionales, en ocasiones también se habían arriesgado a traer cargamentos para España, pasando algunos con mejor suerte que otros…

Todo este proceso productivo y comercial, pese a ser ilegal, genera una increíble fuente de ingresos para el país, ya sea para los cultivadores, productores, vendedores de productos químicos o los narcotraficantes, que son los que se llevan mayor parte del pastel. Hay quien dice que el negocio de la coca en Colombia acapara la increíble cifra del 30% de los ingresos del país, superando al principal producto nacional, el café. La diferencia radica en que mientras la exportación del café ayuda favorablemente la estructura social, la cocaína, pese a generar mucho trabajo, no hace más que desestabilizar y corroer todo el sistema.

Y es que el sistema colombiano es inestable de los pies a la cabeza. Casi no hay político o policía que no sea corrupto y acepte sobornos provenientes de algún narcotraficante de cocaína, tal y como empezara a hacer el pionero y ya difunto, Pablo Escobar.

Originario de Medellín, Escobar fue considerado el causante principal de la aparición del narcotráfico en Colombia, negocio con el que llegó a convertirse en el hombre más poderoso del país y uno de los más ricos del mundo (¡su fortuna ascendía hasta 25000 millones de dólares!).
Empezó robando coches de pequeño, importando cocaína de Perú y Bolivia después, hasta que, finalmente, se dio cuenta que la fortuna estaba en cultivar y exportar cocaína producida en Colombia, pues en aquel entonces nadie lo estaba haciendo. Se hizo rico rápidamente y su poder fue en aumento asesinato tras asesinato, llegando a la apabullante cifra de más de 10000 homicidios atribuidos a su persona Pero su astucia le permitió lavar su imagen y se ganó a mucha gente mostrando su cara más “solidaria”; daba dinero a gente sin recursos, construía iglesias y campos de futbol y, mediante su propia ley de “plata o plomo” (soborno o muerte) consiguió incluso meterse en política y llegar hasta parlamentario.

Después de que un periódico revelara sus verdades, se emprendió una persecución contra su persona y como respuesta, Escobar desató una ola de sangre y violencia, matando a importantes políticos y poniendo precio a cualquier cabeza de policía que le trajeran a su casa. Hubo una escabechina policial por toda la ciudad y, como medida para frenar el baño de sangre, Escobar llegó a proponer al Gobierno pagar TODA su deuda externa del país, a cambio de que estos no le molestaran y le dejaran hacer sus negocios de narcotráfico. Después de que no consiguiera el efecto esperado, el capo decidió entregarse a las autoridades pero con un amplio pliego de condiciones, como no ser extraditado a Estados Unidos (llegaron a cambiar la constitución colombiana para ello) y ser encarcelado en la famosa cárcel de la“La Catedral”. Esta era un edificio diseñado exclusivamente para el narcotraficante, con todos los lujos y privilegios inimaginables, donde ejercía su negocio con total impunidad a la vez que celebraba fiestas y orgias con sus invitados, que tenían vía libre para entrar.
Después de que Escobar asesinara a dos de ellos por presunta conspiración, salió caminando tranquilamente del recinto y se “fugó” de la cárcel porque sabía que habría represalias en su contra. Sus enemigos se agruparon y formaron PEPES (Perseguidos por Pablo Escobar), a la vez que el gobierno creó un grupo de búsqueda para encontrar al “zar de la cocaína”. Un tiempo después, en un tejado de Medellín, estos acabarían con la vida del narcotraficante más importante de todos los tiempos.

Desde ese momento el tráfico de drogas viene disputado entre las guerrillas y los paramilitares, que hoy en día, han pasado a ser el mayor problema de violencia en Colombia.

Conocidas mundialmente, las guerrillas de las FARC son un grupo con ideales socialistas que se creó sobre los 60 con el fin de promover la lucha armada revolucionaria, algo parecido al movimiento liderado por Fidel Castro en Cuba. En los inicios, tenían un carácter rural y promovían la autodefensa campesina, a la vez que se financiaban cobrando impuestos a ganaderos y terratenientes pero, al cabo del tiempo, vieron en el narcotráfico una nueva fuente imparable de ingresos y empezaron a cobrar impuestos a cultivadores y traficantes de coca. En respuesta a esto, los narcos junto con algunos militares formaron las autodefensas o paramilitares, que se organizaron para luchar contra el grupo revolucionario. Hoy en día la lucha armada sigue en marcha aunque no es más que por el control del narcotráfico, pues el carácter ideológico quedo más que en el olvido.
Irónicamente, quien salió más mal parado fueron las familias campesinas, pues estando en medio de ambas guerrillas, sufrían secuestros de hijos por parte de unas y se asesinaba a los padres cuando los otros veían que habían ido con el enemigo. El éxodo a las ciudades fue masivo, con lo que las guerrillas pasaron a controlar muchos de los terrenos abandonados y, a día de hoy, que se supone que la situación está más controlada, el Gobierno está intentando crear una ley para devolver todas esas tierras robadas a sus antiguos dueños.

Después de la interesantísima explicación sobre cocaína, narcos y guerrillas, ¡casi ni me di cuenta que habíamos llegado al taxi! Ya se había hecho de noche y de la lluvia caída durante el día, el taxi se quedó embarrado, por lo que tuvimos que empujarlo para desatascar sus ruedecitas de juguete…

Ya de vuelta a Leticia, nos despedimos de Néstor y su hijo, nos dimos los Facebook (hasta en el amazonas hay feisbuc, increíble!) y, como yo aún tenia pendiente hacer algún trekk por la selva amazónica, Néstor me regalo su poncho para que fuera bien preparado…

Esos eran los últimos momentos que pasábamos en Leticia, puesto que tras despedirnos de nuestros nuevos amigos, tan solo tuvimos que tomar un bote para cruzar al lado peruano, dormir en un hotel de una isla con cortes de electricidad a partir de las 22:00 y a las 5 de la mañana, a oscuras, ¡trayecto en barco de 11 horas por el Amazonas!

Después de casi un mes abandoné Colombia, un país que poco me habría atraído hace unos años, cuando aún me guiaba tan solo por los comentarios de la gente o por los mitos existentes sobre el país. No conocía a nadie que lo hubiera visitado, pero las referencias de peligroso podían haberme hecho plantear el no ir. Afortunadamente, después de haber viajado por medio mundo, he aprendido que en todos los países hay cosas bonitas para ver y aprender y que, por mucho que se hable de un mito, no siempre es cierto.

Cocaína, secuestros, guerrillas, violencia... estas son las palabras que a uno le vienen a la mente cuando no ha estado en el país, pero debo decir que, la Colombia que yo viví, la de bonitos paisajes, gente encantadora y chicas guapas, la verdadera Colombia, se esconde tras las fronteras de esos mitos...

Cuba

2011-09-28T14:55:00.002-07:00

23/05/11 – 27/05/11

“Ir a Cuba antes que todo cambie”. Este es el motivo que habitualmente da mucha gente, como yo, para ir a visitar la bonita isla Caribeña de las Antillas en estos días. Su geografía paradisíaca junto con su singular y único estado social, atrae a miles de turistas al año que, bronceándose en la playa del resort, fumando puros, tomando decenas de mojitos, gastan en una hora lo que un cubano medio gana en un mes. Ron, sol, alegría, salsa, playa, sexo, habanos… así es como los turistas se sienten liberados en una isla donde los cubanos se sienten encerrados. Y si bien yo pensaba que el flujo de turistas alimentaba la hambrienta economía socialista, con mi breve visita al país me di cuenta que también alimentan el famélico sueño cubano: salir cuanto antes de aquella paradisiaca prisión caribeña.

Cuba no es un país fácil para viajar de mochilero o, al menos, eso es lo que me dijeron antes de que llegara a la isla. Siguiendo estos consejos y esperando pagar unos precios desorbitados de turista, limité mi pasada por la isla a tan solo 5 días, suficiente para conocer la ciudad y la gente de la Habana, ponerme alegre con algunos mojitos y tomar desde allá mi vuelo para Bogotá.

Escasas horas había dormido la noche antes de partir para la isla, y mis cortas cabezadas en el avión, de poco sirvieron para cambiar mi cara fea y ojerosa. Quizás ese aspecto poco cuidado fue el motivo por el que, al pasar por la aduana del aeropuerto de la Habana, me acribillaran a preguntas y controles de todo tipo. Aunque la verdad es que, después de lo que viví en el aeropuerto de Melbourne, ya estaba preparado para cualquier cosa.

Me revisaron repetidas veces el pasaporte y, sorprendidos por el gran número de visados que tenía, me preguntaron a que me dedicaba, pensando que igual podía ser un rico traficante de drogas o algo parecido. Con un tono serio y profesional e intentando parecer un hombre respetado, yo les dije que era arquitecto en Barcelona y que con mis ahorros estaba viajando un año entero por el mundo. No se si se lo creyeron, ya que lo siguiente que hicieron tras mi respuesta, fue pasarme los perros por las bolsas y, al ver que no ladraban, me preguntaron; “¿lleva udté dloga en el equipaje o consume nollllmalmente?”, a lo que yo indignado dije que por supuesto que no. Fue entonces cuando me llevaron a un cuartito y me hicieron la prueba del sudor para comprobar si había consumido recientemente algún estupefaciente, pero sorprendidos se quedaron cuando salió el resultado, pues era negativo. Así que, después de pasar una hora con aquellos amables agentes (los cubanos son la leche, incluso aquellos eran amigables), pude salir libre por la puerta del aeropuerto, desde donde pude apreciar los viejos coches, las deterioradas calles y la sobrecarga de propaganda socialista, ¡estaba en Cuba!

Tuve la suerte de que para mi estancia en la Habana, mi buena amiga Mariona (la Masuvera), me puso en contacto con una familia cubana con quien ella se hospedó durante el rodaje de un documental sobre la isla.

La familia vivía en el barrio del Vedado y cuando llegué a la casa, la abuela ya me estaba esperando en la esquina del edificio. Me encantó la señora; su acento cubano, su simpatía y cercanía me hicieron presentir que el Superpollo encajaría muy bien en su humilde casa.

Poco después conocí a su nuera Gladys, con quien fui a buscar a uno de sus dos hijos al colegio y ya de paso, a caminar un poco el barrio . Estuvimos un buen rato conversando sobre el estilo de vida cubano que, después de oír sus inacabables quejas, comprendí que para ella no era más que una auténtica “mielda”. Aunque eso sí, nunca le hacía perder la sonrisa.

Su piso se encontraba en una situación privilegiada del malecón, en uno de los edificios construido por los americanos en los años 50, justo antes de que estallara la revolución. Aún se podía sentir que, en su momento, aquello pretendía ser la versión cubana de Miami Beach, con casinos y hoteles de lujo, aunque finalmente todo quedara en un “sueño americano”.

Todo el barrio tenía también ese toque antiguo y decadente tan característico de la Habana. Palacios y casas medio derruidas, calles mal asfaltadas y una cierta pobreza en el ambiente que, si en otro país me hubiera podido transmitir inseguridad, en la Habana hacía más bien lo contrario. Por lo que descubrí después, la tasa de crimen en Cuba es envidiable y más respecto a los turistas, pues un ladrón puede pasar de 2 a 30 años en prisión por un simple robo, dependiendo del grado de violencia. Empezaba a ver que pese a las quejas, aquel sistema socialista tenía también sus cosas buenas…

Pero también las había malas sí, pues al ir al supermercado pude comprobar lo que Gladys me decía; “No hay de ná”. ¡Aquello parecía un supermercado de un país en guerra!

El bloqueo americano y los irrisorios sueldos cubanos (¡¡de 15 a 40 dólares al mes!!), hacen que en la lista de la compra de los cubanos aparezca poca cosa más que lo que se les incluye en la libreta de racionamiento de alimentos por familia.

Esta libreta es un documento que reparte el gobierno (uno por núcleo familiar), en el que constan las cantidades básicas de alimento que puede y ha consumido cada miembro de la familia, siendo las cantidades elementales a un precio muy asequible, mientras que las posteriores adquieren un precio más elevado. Y todo escrito a mano, en el año 2011…

Pero pese a no casi no poder permitirse ningún capricho, como un buen helado para combatir el calor, ahí estaba cada noche esa encantadora y generosa familia, ofreciéndome su sencilla cena sin tener obligación alguna, pues yo les pagaba tan solo por dormir en su habitación. Todo un detalle que, sin duda, sentí que debía corresponder.

Mi segundo día en la Habana empezó por una rápida visita por el Instituto de Cine de Cuba, donde di los recuerdos pertinentes de la viajera Mariona y recibí algunos consejos de que cosas visitar en la ciudad (seguía viajando “a pelo” y me encantaba, ¡desde Australia mi única Lonely Planet era la gente que conocía!)

Pasé toda la mañana perdido por la Habana Vieja, callejeando por sus decadentes pero animadas calles que simplemente me dejaron alucinado. ¡Diría que es la ciudad más bonita que he visto en este viaje!

Me gustó tanto que incluso me hubiera planteado quedarme a vivir allí, si las cosas no estuvieran tan complicadas claro…Además, si con los sueldos de Barcelona casi no llega ni para la “guagua” (autobús), con 20 dolares al mes en Cuba, ¡no quiero ni imaginar!

!Coño! ¡Si es que además hay las mismas "guaguas"!

Paseando por el centro, hice la típica y turística parada en el bar Floridita, donde pagué 6 dólares (1/4 del sueldo mensual cubano) por un Daiquiri, simplemente porque el sitio frecuentado por el escritor americano Ernest Hemingway…menuda pinchada.

Después de llenarme la panza probando la cocina cubana (que no me pareció gran cosa), me dirigí al Museo de la Revolución, donde tardé un buen rato en llegar ya que no podía parar de tomar fotos a cada paso que daba por aquellas bonitas calles coloniales.

En el Museo pude documentarme sobre la revolución cubana y, aunque la información era muy propagandistica, aprendí algo más de lo que toda la gente sabe sobre el el movimiento liderado por Fidel Castro.

Con tanta propaganda revolucionaria casi me entraron ganas de ir a Plaça de Catalunya de Barcelona para unirme a la Spanish Revolution que surgía en esos días, pero en vez de ello me fui a pasear un rato por el largo malecón de la Habana, sitio de reunión de todos los ciudadanos en su tiempo libre.

Fui a las visitar las principales plazas de la Habana Vieja, como la plaza de armas y la plaza de vieja, y allí fue donde me enamoré de un pequeño negrito cubano muy juguetón.

No, no me he vuelto gay, simplemente se trataba de mi querido perrillo cubano…

…MOJI!

Este graciosillo perrito callejero iba callejeando como yo por la Habana, sin rumbo alguno, hasta que me vio y me empezó a seguir por todos lados. Como vi que no tenía dueño, empecé a jugar con él, le protegí de algún perro grande que se le puso vacilón y ya no hubo manera de sacármelo de encima. Le cogí cariño enseguida, pero pronto me empecé a plantear que sentido tenía hacerlo si al fin del día tendría que déjalo solo otra vez, por lo que intenté despistarlo un par de veces, ¡pero él siempre acabo encontrándome de nuevo!.

Intenté regalarlo a varios cubanos para que lo cuidaran, pero nadie quiso y comprendí que no había manera de romper esa fuerte amistad. Decidí ponerle nombre y escogí llamarlo Moji, ya que poco después de que me empezara a seguir, me fui a tomar un mojito a la “La bodeguita del Medio”, pero tuve que acabar tomándolo sentado en la calle ya que no me dejaban entrar al local con él.

Y el cabroncete no quería esperar fuera, claro…

Así que con mi pequeño amigo me fui callejear por el centro de la Habana, donde me di cuenta que en Cuba toda la gente era igual de amigable que mi nuevo colega, pues conocí muchisimas personas amables, abiertas y simpaticas que, al contrario de lo que dice el mito cubano, no parecían esperar nada a cambio.

Seguía paseando con el subidón fotográfico a tope, así que cada pocos metros que caminábamos, Moji me esperaba mientras yo tomaba fotos cualquier personaje que me llamara la atención…

Niños inocentes jugando por la calle,

Niños “no tan inocentes” jugando por la calle…

(…joder menos mal que La Habana no hay crimen... estos parecían sacados de Prison Break!)

También había personajes autóctonos auténticos…

Exóticas chicas guapas y coloridas…

Y otras “chicas” también exóticas, ¡pero no tan de mi agrado!

Después de un largo día de paseo llego el momento triste, pues me tuve ir para casa de mi familia cubana y despedirme de mi chuchillo Moji, que se quedó apenado y sin entender nada mirando cómo me alejaba dentro del taxi que acababa de tomar. Un momento duro pero inevitable…

Al día siguiente fui con Gladys al banco, donde pude retirar dinero (casi no hay cajeros en la Habana) y aprendí un poco más sobre la frágil y complicada economía cubana.

Cuando en 1991 cayó la unión soviética, Cuba perdió el subsidio que tenía de ésta y tuvo que buscar nuevas fuentes extranjeras de ingreso, como el turismo o el comercio externo. Debido a esto, durante una más de una década estuvo circulando el dólar americano junto a la moneda nacional (el peso cubano), hasta que en 2004 Fidel se cansó, lo retiró y lo remplazó por el llamado peso convertible (CUC). Se fijó una tasa de cambio de 1CUC = 24 pesos cubanos y la creación de éste generó una división social, ya que tan solo sectores como el turismo o el mercado negro pasaron a cobrar con CUC, mientras que los funcionarios y pensionistas (la mayoría de la población, toda mi familia al completo) siguieron cobrando en el devaluado peso cubano.

Cada vez son más los productos que se deben comprar en CUC, por lo que familias como la mía se ven obligados a convertir moneda para poder comprar productos básicos cuando se acaban los de la famosa libreta. Si hacemos un balance de esos gastos elementales, que suben de precio año tras año, con los ingresos de un sueldo congelado de 20 CUC al mes, se puede entender porque en “mi casa” ¡no había ni para pipas! Y el problema es generalizado, pues es independiente del trabajo del que disponga Gladys o Sergio (el marido), ya que incluso un ingeniero o un médico cirujano en Cuba (los médicos cubanos son reconocidos mundialmente), ¡tan solo llega a cobrar unos 30 o 40 CUC al mes! Si, si… ¡unos 40 dólares! El mismo precio que paga un turista por de una buena cena en pareja en un lujoso hotel de la ciudad y del que, el camarero, con las propinas incluidas…¡se puede llegar a sacar 1000 CUC al mes!

La falta de recursos de la isla hacen que el turismo sea una fuente de ingresos básica para poder subsistir, pero en realidad, no es más que un arma de doble filo que nutre y, a la vez, ensucia todo el sistema. Con el dinero del turismo, en Cuba desaparece el principio de igualdad básico del socialismo, pues se crean dos clases sociales separadas por un mundo; teléfonos móviles, electrodomésticos, ropa de marca del mercado negro… estos son los lujos que un hombre que se dedica a salvar vidas nunca podrá llegar a tener, pero que en cambio, uno que sirve copas comprará sin problema. Pobre y oxidado comunismo para muchos, rico y reluciente capitalismo para pocos.

Me gustaría matizar que todo este rollo no me lo explicó el pobre cajero del banco, sino que lo fui entendiendo a medida que pasaron los días y hablaba con la cansada gente cubana. Como Gladys, con quien después de pasear toda la mañana, me fui a comer a un económico paladar cubano.

Los paladares son restaurantes montados en casa de gente propia, aunque controlados por el gobierno (en Cuba, un 90% de los negocios son del estado, mientras que solo un 10% es privado). En ellos se puede comer un buen plato por tan solo unos dos euros por cabeza y como éramos dos cabezas, quise invitar a Gladys quien, después de decir que no un par de veces, acabó aceptando.

Ese es un hecho muy característico cubano que ya me había pasado con otra gente, especialmente con la abuela de la casa. En algunas ocasiones le ofrecía comprarle algun batido de chocolate o cualquier cosa y, aunque que ella me decía un rotundo “no,no,no,no Sergito, tu dinero es para ti”, después de insistirle una vez más se lo bebía más contenta que unas pascuas.

Y es que no podía no corresponder a la familia, pese a que les pagaba por la estancia, ellos me ofrecían todo lo que tenían (comida, pepinos (botellas) de zumo natural, café…) y lo mínimo que podía hacer era traerles un detalle cada día. Pensaba en cosas que no pudieran comprar habitualmente y que les gustaran a los niños; helados, chocolate, dulces… cualquier cosa que pudiera agradecer su buen trato y amabilidad durante mi estancia en su habitación (de hecho la habitación era la de matrimonio, pese a que yo no quería, Gladys y Sergio dormían en la de los niños)

Después de comer con Gladys yo me fui ooootra vez a recorrer la Habana y ooootra vez sufrí un ataque de “fotosíntesis” aguda.

Cuando ya tenía el dedo índice agarrotado de tanta foto y la barriga rugiendo en búsqueda de comida, pasé por enfrente de un paladar clandestino donde un simpático cubano me ofreció cena y mojito por 2 CUC. No pude rechazar la oferta pero, a la hora de tener que irme, el chico empezó a intentar sacarme algo extra, cobrándome más, pidiéndome algo de ropa o incluso una llamada por el móvil. Por primera vez sentí que me hacían aquello tan típico cubano de que, primero con mucho arte se te camelan, pero luego solo quieren llevarse algo de tu bolsillo.
Pero como yo soy muy tozudo y no me gusta que me hagan esas artimañas, pagué los 2 CUC pactados y tomé un taxi para cruzar al otro lado de la Bahia, al fuerte donde se hacía la ceremonia del Cañonazo.

Durante los 3 días que llevaba en Cuba, me sorprendí al descubrir que, en repetidas ocasiones, mucha gente me confundía por cubano. Aun no entiendo el porqué (imagino que al estar tan moreno...) pero el caso es que, en una ocasión, incluso un taxista me cobraba el irrisorio precio de 1 peso cubano hasta que, al hablar yo y notar mi acento, ¡pasó a cobrarme 1 CUC por ser turista!

De ahí aprendí, y cuando vi que en la ceremonia del Cañonazo el precio para un cubano era de 9 pesos cubanos, mientras que para los turistas eran 9 CUC (¡9dolares!), aproveché para mostrar todos mis poderes camaleónicos, me puse en la cola de los cubanos y recordé que tan solo tenía que hacer una cosa; no decir nada. Pero llegó mi turno y la chica me preguntó: “Cuantos boletos desea?”, así que tuve que improvisar y recurrir a mi intento de imitación de acento caribeño, por lo que dije: “uuuuuno”. ¡Tragó! increíble pero la chica me cogió el dinero y me dio el billete para ir a ver la ceremonia que, por cierto, tampoco fue gran cosa (¡bien hecha la trampa!).

Esa iba a ser ya mi tercera noche en Cuba y en cuando lo pensé, me di cuenta que…¡en ninguna de ellas había salido! No podía irme de la isla sin ir a conocer la fiesta cubana, así que después del cañonazo, salí a ver si aprendía un poco de salsa...

Pese que a Sergio (el padre de familia) no le gustó mucho la idea, me puse unos vaqueros, una camisa y me fui por todos los locales cercanos de la ciudad, donde fracasé estrepitosamente ya que no había un alma en ninguno de ellos. Era un una noche cualquiera entre semana, así que decidí dejar lo de la fiesta para otra ocasión y volverme para casa.

Antes de volver, me senté en el malecón a tomar el aire y supongo que, por cómo iba vestido, se me empezó a acercar gente. Vino un chico punk que quería hablar conmigo de música española, algún que otro a pedir limosna e incluso dos jovencitas que me ofrecieron tener sexo, con las dos a la vez por… ¡¡¡5 dólares!!! Los que me conocen me creerán cuando digo que no acepté, pero de todos modos me dejo sorprendido, a la vez que triste, el ver lo mucho que vale un simple dólar en esta isla.

Más tarde avance unos metros hasta llegar enfrente de mi casa y me senté al lado de un chico, le pregunté qué hora era y a raíz de esto empezamos a hablar, sobre como vivía yo en España y sobre como lo hacía él en Cuba. Como la mayoría de los cubanos, estaba muy bien educado y era muy culto, pues sabía el más cosas sobre España de lo que sabía yo sobre Cuba. Después e invitó a fumar su puro i a tomar de su Tetrabrik de ron y, pese a que me quería ir a dormir y ya no quería ni beber ni fumar, me pasó el mismo sentimiento que sentía con mi familia; una persona que cobra 10 veces menos que tú no puede invitarte y tú no corresponderle.

De este modo, fui a la gasolinera a comprar un par de cervezas, pero cuando me dijo que no podía venir porque la policía no permitía a los cubanos ir a comprar con los turistas, fue entonces cuando empecé a pensar si aquello lo hacía a menudo y si actuaba tan desinteresadamente como parecía.

Independientemente de eso, el chico (Wilfredo) me cayó bien y me ofreció ir con el y sus amigos a las Playas del este el día siguiente, plan que me pareció perfecto ya que era justamente lo que tenía en mente.

Nos reunimos un bueno grupo para ir a la playa, entre los cuales estaba la mujer de Wilfredo y algunos compañeros de trabajo. Todos eran muy simpáticos y amables, aunque no paraban de quejarse del sistema y de esa isla a los que ellos le llamaban “cárcel”, pues no tenían manera de contactar con el mundo (Internet está limitado a artistas y funcionarios) y, con su poder adquisitivo, en su vida iban a poder salir de allí.

También seguían las pautas de generosidad cubana; me ofrecieron café, ron (a las 11 de la mañana…) e incluso la mujer me quería pagar el desayuno, pero en el trascurso del día volví a tener la misma duda que en la noche anterior; saber si actuaban por interés. Así lo sentí cuando pagué yo el taxi sin que ninguno de ellos me ofreciera su parte, cuando esperaron a que yo diera todo el dinero para comprar el ron (encima el más caro que había) o cuando Wilfredo, en lo que interpreté como un último intento de conseguir “algo” antes de que me fuera, me pidió que le regalara la camisa de la noche anterior.

No tengo duda de que su generosidad es innata, pero des de mi punto de vista, cuando uno ofrece no tiene que esperar nada a cambio. Me parecía que, por el simple hecho de ser extranjero, ellos esperaban que diera algo o pagara todo que hubiera que comprar, y si en parte me parecía lógico y estaba dispuesto (mi poder adquisitivo es 10 veces mayor), no me gustaba hacerlo sintiéndome forzado a ello. Pero por otro lado, ellos me ofrecieron absolutamente TODO lo que tenían…

Con la piel bien quemada por el sol dormí la última noche en que pasé en Cuba, ya que al día siguiente debía tomar mi vuelo a Bogotá y empezar así mi aventura por Sudamérica. Antes de ello, tuve toda la mañana para ver las cosas que me faltaban de la ciudad y decidí hacerlo en plan “guiri”, des del cómodo bus turístico de la ciudad.

Vi algún barrio que me faltaba por visitar, la plaza de la revolución y también el monstruoso y gigantesco monumento antiimperialista, que los muy cachondos, construyeron muy “aleatoriamente” justo enfrente de la embajada americana.

Si en los primeros días no había sido acosado por ningún “timaturista”, en mi última caminata por el barrio de la Habana Vieja fui presa de una pareja de músicos que intentaron metérmela doblada. Éstos, actores de primera, me empezaron a hablar de un modo muy casual por la calle y, después de conversar un buen rato sobre sus conciertos en Barcelona y en Madrid, me invitaron a acudir a uno que hacían esa misma tarde. Para ello, me llevaron hasta un bar para poderme dar la entrada (aquí ya me olió a chamusquina) y cuando el chico me estaba escribiendo su invitación, apareció muy “casualmente” el camarero y ellos dijeron: “Oh! Tomemos un trago!”. Como sabía que me tocaría pagar a mí, les dije que no quería, pero se justificaron con que, en Cuba, cuando alguien tiene un gesto contigo (como la entrada a un concierto), este debe invitarle por lo menos a un trago. Vista la artimaña, me puse serio y les dije que independientemente de si me daban la entrada o no, yo no les invitaría a nada, por lo que después de que insistieran, me fui y los deje allí sentados.

Esto un tipo de timo para turistas típico de Cuba, en el que utilizando su gentileza y simpatía, esperan que les invites a algo o incluso esperan sacarte dinero (seguramente el camarero me hubiera cobrado una barbaridad por los tragos y luego se lo habrían repartido). Si uno es un poco inocente y no sabe decir que no, es fácil que caiga en esta trampa, pero vamos que no era mi caso… J

Como eran mis últimas horas en Cuba, el final de la mañana la pasé comprando algunos regalitos para mis familias (de sangre y cubana) y teniendo el último orgasmo fotográfico de la ciudad (¡casi acabé el día con artritis en los dedos!).

Una vez en casa, les di los regalos a mi familia Cubana y les ofrecí también todo aquello que realmente no necesitaba (un reloj, ropa, bolígrafos, etc) pues sabía que cualquier pequeña cosa sería bien aceptada por ellos. Aun así, la abuela parecía cada vez más insistente en que les diera el máximo posible y, pese a que le dije que las necesitaba, me repetía una y otra vez si le podía regalar unas chanclas de trekking que quería para su nieto. En aquellos últimos minutos parecía adoptar una actitud un poco diferente a la de esos días y, por primera vez, me llegó a pedir si podía comprarle un poco de aceite. Fui a comprar la botella sin miramientos y, al regresar, me recompensó con un emotivo abrazo que pensaba era de agradecimiento y despedida, pero descubrí que era otra artimaña cubana cuando dijo: “Sergito, vamos, regálale las chanclas a mi nieto…” ¡¡Arghh!! ¡¡Estaba cambiando mi buena y desinteresada visión que tenía de esa familia, solo por unas míseras chanclas, que no sabía ni para que las quería!! Al final me tuve que poner un poco serio para dejarles claro que yo no era rico en mi país y para que entendieran que, además, necesitaba las cosas para seguir con mi viaje.

Así pues, me despedí de todos ellos muy agradecido y contento, aunque debo reconocer que con un sabor un poco agridulce después de ese apretón final. Y eso es lo que me fastidia en mucha de la gente que conocí en Cuba, como ellos o Wilfredo, que están obsesionados en que no tienen nada y aceptarían cualquier cosa a cualquier precio sin saber incluso si la necesitan.

Yo creo que el problema de esto radica también en el turismo, pues no solo es una manera de pasarles por la cara lo pobre que es su economía, sino que es también un modo de hacerles ver lo bien que vivimos y cuanto tenemos en el mundo exterior. Mi laptop, mi iphone, mi ipod, mi camisa de cuadros… ¡mis chanclas de trekking!, cosas que son totalmente secundarios para ellos, que no necesitan para nada, pero que al verlas tan cerca y pensar que nos cuestan poco, nos piden a cualquier precio. Eso es lo que genera la imagen que se tiene de los cubanos, cariñosos y amigables, pero pareciendo interesados al final. Ahora que pienso, ¡incluso el pequeño Moji actuaba de esa forma! Quizás éste no esperaba la camisa a cuadros o las chanclas, pero si una casa donde cobijarse…

Ya me había encontrado en situaciones parecidas en países pobres, como la India, donde la gente se intentaba hacerse amigo mío (no tan cariñosamente ni con encanto como los cubanos) para poder sacarme alguna cosa en su beneficio. Pero la diferencia es que en esos sitios lo hacen más por necesidad, porque el país es pobre y ellos no tienen ni para comer, mientras que en Cuba eso es distinto, allí la gente tiene poco, pero la sociedad tiene mucho. El problema es que se olvidan de esto al estar en contacto con el turismo y de los que viven de él, ya que esto les hacer querer cualquier cosa que venga de fuera, por mísera que sea, convirtiéndose en una obsesión. Una obsesión que les hace criticar y querer cambiar el sistema, a la vez que olvidar todas las cosas buenas que tiene; educación y sanidad totalmente gratuita (de las mejores del mundo), baja tasa de crimen, una manera más humana de ser entre las personas… Sobre el papel, si estos se olvidaran de los lujos externos de la isla y se fijaran en todos los beneficios sociales que tienen, el país funcionaria mucho mejor de lo que lo hace ahora, ya que el problema tan solo aparece en el momento en que nosotros gastamos dolares y, a la vez, ensuciamos todo su sistema socialista.

Tan solo conocí una persona positiva que no se dejaba llevar por todo el sobre consumismo extranjero y capitalista, la única que no se me quejó y supo valorar las cosas buenas de aquel criticado sistema "comunista", y la única que, pese a su profesión de taxista, no quiso ser más amable para esperar una propina a cambio. Por ese motivo, sin sentirme forzado y siendo consciente de que estaba usando mi poder capitalista, a ese feliz taxista fue a quien le ofrecí la propina más grande de toda mi estancia en Cuba. Pese a parecer desinteresado, no tardó en tomar el dinero...

Mexico - Volumen II

2011-09-15T16:46:00.000-07:00

03/04/11 – 23/04/11

…A cientos de Kilómetros del mar Caribe, otra bonita puesta de sol se desvanecía por el horizonte de un gigante océano, que enfurecía por momentos mostrando sus olas de incontrolable bravura. Mientras, cinco aventureros de gran coraje y valentía, cabalgaban desde las tranquilas playas de aguas turquesas, incómodos y cansados en su antiguo carruaje, esperando llegar sanos y salvos a las costas del que sería su destino final en su larga travesía Mesoamericana, el océano pacífico.

Y ahora que la bonita y poética introducción terminó, me dejaré de tonterías y remarcaré que describirnos como “cinco aventureros de gran coraje y valentía” es poco correcto, pues debería haber dicho ¡“cinco mochileros de gran trasero y majadería”! Y es que el más liviano de nosotros debía pesar unos 80 Kg, medir 185 cm y de locura… ¡diría que estábamos todos igual de mal!

La diferencia de talla con la media mexicana era más que apreciable…

Unos 80 kg por persona, 15 kg por mochila y los 100 extra de las pesas de Berni parecía demasiada carga para un antiguo “carruaje” Jeep del año 1980 que, a decir verdad, ya no estaba para afrontar demasiadas aventuras.

Y así lo manifestó cuando pusimos la máquina a prueba, subiendo por una interminable carretera de curvas montañosas perdida en algún lugar de Chiapas. Ahí fue cuando la bala roja dijo basta, se paró, se rindió y, aunque parezca extraño, debo reconocer que yo en parte me alegré. No es que deseara que la furgoneta fuera jubilada, sino que, después de meses recorriendo mundo y viviendo aventuras, me siento aficionado a los problemas. Y es que he aprendido que siempre que aparece uno, de un modo u otro se acaba solucionando y acaba por ser una experiencia única e irrepetible que pasa a ser de lo más memorable del viaje.

Los héroes Berni y Neils se fueron al pueblo más cercano a buscar ayuda y Tim, Fabio y yo nos quedamos merodeando las cercanías del sitio, inspeccionando el lugar por si tocaba pasar allí más horas de las esperadas. Descubrimos que en caso de tener que pasar la noche al raso, podríamos mantener la higiene, ya que muy cerca teníamos un baño exterior con vistas al monte y ambientador de montaña natural, un lujazo.

Pero no hubo necesidad de usar el íntimo baño, ya que los valientes héroes volvieron con un mecánico y, tras comprobar que todo fue una falsa alarma debido al sobrepeso, arrancamos la veloz camioneta y ¡nos pusimos otra vez a rocanrolear la Highway to Hell!

La bala roja no falló y conseguimos llegar a San Cristóbal de las Casas, un bonito pueblo de arquitectura colonial considerado la capital cultural y turística del estado de Chiapas, con un clima bastante frío y con ciertas rarezas como farmacias vendiendo tabaco junto a los parches para dejar de fumar. ¡Menudo vicio!

Primera parada y, como celebración, primera fiesta del “Pueblow Magicow team”. Salimos tan solo a cenar, pero el siempre peligroso Berni nos quiso enseñar como tomar “banderitas” (tequila, jugo de limón y jugo de tomate) y a partir de aquí la noche se volvió laaaaarga y confuuuusa hasta el punto de acabar a altas horas de la madrugada, bien “tomates” y ¡casi sin poder pasar por la puerta de la habitación!

Con muy pocas horas de descanso y la cabeza como un bombo, nos despertamos al día siguiente para ir hacia el cercano “Cañón del Sumidero”, un bonito paraje natural que se debería disfrutar en plenas facultades y no resacosos y soñolientos como íbamos. Pero como nuestro estado era lamentable y ya no había marcha atrás, decidimos solucionar el problema tal como lo habíamos causado, por lo que paramos en una gasolinera y compramos unos cuantos litros de cerveza sol.

De sol a sol, de corona a corona, el cansancio fue desapareciendo ¡hasta el punto de llegar a ver felices chihuahuas sonrientes en medio de tanta cerveza!

La magia del “Pueblo Mágicow” team resurgía por momentos, pues parecía que recuperábamos la energía que nos caracterizaba, quizás también debido a la magia del entorno, un bello congosto de gigantes paredes de hasta 1000 m. envolviendo un rio de color verdoso espectacular.

Pero para que engañarnos, las “banderitas” habían causado demasiado daño a la cuadrilla y estábamos tan hechos polvo que, pasado un rato, ¡incluso a nuestro querido coronel le costaba mantener la cabeza a flote!

Por suerte el wey era una maquina al volante y después de un breve reposo, le echó huevos, levantó cabeza y nos condujo a salvo hasta nuestro destino final en el Pacífico: Puerto Escondido!

Si el rollito en Cancún, a cientos de km al otro lado de la península, era el contrario a lo que quería, Puerto Escondido era exactamente el que buscaba. Ambiente mochilero y surfero, precios razonables y bonitas puestas de sol reflejándose en las salvajes olas del Pacifico.

Llegamos cuando era semana santa, por lo que el pueblo estaba a rebosar de turistas, especialmente mexicanos. Nos corrimos alguna juerga hasta que unos días después, llego la hora de dividir el grupo. Primero fue Neils, quien después de 8 meses de viaje por Sudamérica, abandono su última tripulación y se embarcó en el duro viaje de regreso a casa, Holanda.

Los 4 restantes nos fuimos a pasar los últimos días en un camping un poco apartado del centro de Puerto Escondido, donde básicamente no hacíamos más que ejercicio durante el día en la playa y tomar cervezas junto a nuestro amigo Wongzilla en la mesa por la noche (no explicaré quien o que era Wongzilla, eso es secreto del “Pueblow Magicow team” :) )

También vimos el partido Madrid Barca de ida de la Champions league, de cuyo resultado sí que me acuerdo: un 0 a 2 que le daba al Barça un pie para la final, una patada en el culo al asqueroso de Mourinho, ¡y una explosión de alegría a mi persona!

Pero esa fue la última alegría que compartí con mis compañeros alemanes, ya que el maravilloso “dream team” se tuvo que dividir después de vivir de los mejores días en mi etapa Mexicana. Toda una penita…

Así que volvíamos a quedarnos Berni y yo solos, como un buen matrimonio, y con ese insensato plan inicial (ya casi olvidado) de volver cientos de kilómetros hacia atrás para hacer las cosas dejadas en el camino. Yo creo que ninguno de los dos era realmente consciente de lo lejos que estábamos, porque nuestras caras cambiaron cuando miramos el mapa y nos dimos cuenta que teníamos que volver para…¡¡¿¿Cancún??!! ¡¡Unos 1600 km nos separaban ahora de allí!! ¡Nos habíamos alejado tanto que estábamos más cerca ya de casa que de la Ribera Maya!

Mis ganas de volver para atrás eran menos que nulas y lo único que ya me interesaba era poder ir al DF para ganar un poco de dinero antes de irme para el siguiente destino, que ya lo había decidido (después del viaje, me dirigiría a Colombia, pasando unos días por Cuba para ponerme un poco en la salsa latina..). Pero pese a mis pocas ganas de aposentar mi trasero durante más casi 20 de horas en el coche, tuve que aceptar los inconvenientes de la no planificación y partir otra vez para la Ribera Maya, pues allí nos faltaba todo por visitar ya que solo habíamos visto Cancún, ciudad donde, además, Berni prometió a Barry volver para regalarle su kit de pesas.

Así que toco mentalizarse para el looping al Yucatán que había que hacer (ida y vuelta, de nuevo) y conducir un día entero hasta llegar al primer destino donde pudimos coger aire para estirar brazos y piernas: ¡Las ruinas de la ciudad de Palenque!

Este fue una importante ciudad Maya, fundada el 100 a.C. y abandonada en el siglo XVI, constituida por un sinfín de templos y palacios repartidos por el monte y por la frondosa selva de la zona, ¡que sigue ocultando un 90% de la superficie que ocupaba la ciudad!

En este sitio fue donde experimentamos lo que deben sentir los famosos cuando se mezclan con la gente normal, pues desde que entramos en el recinto, un sinfín de chicas (jóvenes y no tan jóvenes) ¡nos pedían tomarse fotos con nosotros! En Asia ya me había pasado alguna vez y allí resultaba más fácil de entender por la diferencia racial, pero en México nunca me lo hubiera esperado. Reconozco que en las primeras fotos estaba un poco cortado, pero al final aprendí de Tim y ya casi les decía si querían un autógrafo… ¡Oh yeah!

El calor en la zona era espectacular, y como cerca de las ruinas estaban las bonitas cascadas de Mi Sol Ha, cuando acabamos la visita decidimos ir y pegarnos un buen chapuzón.

En ellas descubrimos no solo la imponente cascada principal, sino también una cueva escondida donde había una cascada secreta con un manantial oculto entre las rocas. Genial baño relajante en una cueva oscura, ¡y sin ver un carajo!

Después de ese pequeño break, volvimos a cuadrar durante horas nuestros traseros en los ya acoplados asientos de nuestro amado Jeep, para llegar esta vez a Tulum.

Tulum era muy distinto a Cancún, pues este era el Caribe como yo lo había imaginado, con playas de arena blanca, palmeras jorobadas inclinándose sobre ésta y un mar turquesa que servía de telón de fondo a una bonita postal de viaje.

Los hoteles e instalaciones turísticas, de madera y con poco hormigón estaban integradas con estilo en el ambiente, lo que suponía también que el precio no estaba integrado con mi billetera. Así pues, tocó acampar, y si no fuera porque el viento hacia que cada noche me nevara fina arena blanca por el techo de mi tienda, la verdad es que en ella estaba igual de contento que en un bungalow en primera línea de playa.

Tulum fue el centro de operaciones para ir a ver los puntos de interés que faltaban de la Ruta Maya, y cada mañana, después de comer unos cereales playeros, salíamos a culturizarnos. El primer sitio a visitar, las mismas ruinas de Tulum.

Estas son unas ruinas del siglo XII d.C., que se encuentran dentro del parque natural del mismo nombre y constituyeron un punto estratégico para la navegación marítima Maya. Enfrente de las costas se encuentra el segundo arrecife de coral más grande del mundo (después del de Australia…¡que también lo he visto! :)) y el edificio a primera línea de mar servía como faro para evitar que los buques mercantes colisionaran contra el mismo.

Tuvimos tiempo también para ir a bañarnos en uno de los múltiples y espectaculares cenotes de la Ribera Maya, que son unos lagos naturales formados por agua proveniente de ríos subterráneos de agua cristalina que corren por toda la zona. La transparencia del agua y su temperatura son idóneas para pasar toda una tarde haciendo el Tarzan saltando en alguno de ellos.

El último punto de interés de la Ribera Maya que visitamos fue el más famoso y una de las 7 nuevas maravillas del mundo: Chichen Itzá. Esta espectacular ciudad, construida por los Mayas el 500 d.C. fue uno de las más importantes urbes de su cultura y su principal y más famoso elemento, es la interesantísima pirámide de Kukulcán.

Esta tiene 365 escalones, representando los 365 días del año y en estos, durante los dos días equinocciales, se proyecta la sombra de una serpiente esculpida en la escalera, descendiendo del cielo cuando se debe sembrar el maíz y subiendo cuando se debe recoger la siembra. ¡ Precisión maya!

Impresionante también es el estadio de juego de pelota, donde jugaban a ese deporte milenario que, como ya expliqué, acababa con el equipo vencedor sacrificado.

Y menos mal que esta tradición no la aplicaron los ingleses al futbol, sino ese mismo día todo el Barça habría sido exterminado por pasar a la final y... ¡haber eliminado al Real Madrid de la Champions league! (ahora que pienso, algún jugador madridista sí que intentó sacrificar a Alves…)

¡Qué gran día! Lo vimos el culé Berni y yo después de visitar Chichen, en un pueblo perdido cerca de las ruinas, en directo desde un bar donde un borracho dormía en la barra y un tipo con camiseta de Marciano for president miraba la tele con una cerveza en la mano.

Era uno de esos sitios en donde nunca esperas encontrar a alguien de tu tierra y mucho menos conocido…

Pero allí mismo fue donde pasó ooooootra de las infinitas coincidencias de mi viaje ya que, poco después de que empezara el partido, aparecieron dos chicos catalanes con quien, después de hablar un rato, ¡nos dimos cuenta que teníamos un amigo en común!! David Cortés el mazado del “Mas de las Cabras”, ¡siempre omnipresente en cualquier bar del mundo!

Y para continuar con el festival de las casualidades, después de que nos pasara esta, en playa del Carmen fue el turno a Berni quien, tomando algo por la calle, ¡se encontró un amigo del DF pasando unos días en la playa! Así pues, decidimos unir fuerzas con él y su amiga Marina y, pese a que nos estábamos estirando de más en los días marcados para el viaje, pasamos el fin de semana saliendo por esta turística, pero agradable, playa caribeña.

Y el fin de semana y el viaje se tuvo que alargar aún más, pues el domingo, justo cuando íbamos a salir ¡nos encontramos con que la furgoneta no tenía la matricula trasera! Nos habían multado por mal aparcamiento y en México, para evitar que la gente se escaquee de pagar, directamente te quitan la placa. Una cosa que podría ser un gran problema en un día rutinario a nosotros nos supuso un día más de playa y relax en el Caribe. Parecía que había algo que no quería que regresáramos aun al DF, pero la verdad es que un día más de playa caribeña tampoco estuvo mal…

El día siguiente pudimos llegar a mi amado Cancún, donde tan solo debíamos reunimos por última vez con Barry y Olga para despedimos definitivamente de ellos pero, como era ya de costumbre en nuestro viaje, los planes cambiaron, nos quedamos dos noches más de lo previsto y el Cancunismo volvió a crear tensión en el dúo viajero. No sé si sería por esa desorganización, o por el hecho de que Berni y yo parecíamos ya un matrimonio consolidado, pero el caso es que la última noche antes de volver para casa, ¡tuvimos una bronca digna de un show a lo Gran Hermano! (¡sin llegar a las manos, claro!)

Debido a eso, el día siguiente amaneció un poco amargo y, aunque la reconciliación fue pactada solo subir a la furgoneta, en ella ya había demasiada maligna negatividad dispuesta a acabar de amargar el “día maldito”…jua jua jua...

El primero de los múltiples problemas que nos ocurrieron en el viaje de vuelta a casa (solo explicare los más singulares, pero hubieron más) sucedió cuando llevábamos unas pocas horas de viaje. Como un buen matrimonio con ganas de reconciliarse, Berni y yo estábamos haciendo un esfuerzo para romper el hielo y llegar a conversar más de 4 palabras cuando, de repente, algo pasó, él calló y volvió a usar y repetir tan solo una…esa maloliente palabra que uno usa cuando algo no acaba de ir del todo bien: ¡MIERDA!

No quedaba gasolina en la furgoneta y el problema era grave porque nos dimos cuenta justo cuando estábamos conduciendo por una autopista casi desértica, a largos Km. de ciudad alguna y perdida en medio de nada. Así que, en “nada” nos perdimos y yo decidí ser quien tomara la iniciativa de ir a solucionar el problema, caminando bajo un sol abrasador en dirección desconocida y con el fin de encontrar alguna gasolinera o alguien que pudiera ayudarnos. Me tosté un buen rato deambulando y preguntando a la poca gente que pasaba por la autopista, hasta que después de seguir las indicaciones de un motorista, encontré por fin una pequeña aldea; la típica y auténtica mexicana que yo estaba buscando en mi viaje, con hombres con sombrero de Cowboy y perros malolientes paseando por sus calles mal asfaltadas.

Fue entonces cuando se me acabó de pasar el poco enfado que me quedaba, pues recordé mi teoría aprendida sobre los problemas e imprevistos y, sabiendo que aquello acabaría en una curiosa experiencia mexicana, me dirigí a casa de un tipo que me dijeron vendía botellas de gasolina (benditas botellas de gasolina que me salvaron el culo en Bali y me salvarían en México por segunda vez, pues si no fuera por ellas, ¡aun seguiríamos tirados! Alguien debería copiar la idea en España…)

Encontré la sencilla casa del vendedor de gasolina y pese a que le desperté de la siesta en su cómoda hamaca, el gentil caballero se ofreció a llevarme con su vehículo hasta la hasta la furgoneta, donde un impaciente y acalorado Berni esperaba mi llegada con algún tipo de salvación. Sorprendido se quedó éste al ver su salvador, pues un sencillo aldeano, pedaleando y sudando sobre la bici de su hijo, apareció cruzando la autopista y cargando 3 botellas de Pepsi en el cestito junto con un turista grande y sonriente en el portaequipajes!

Después de rellenar el tanque y dar la debida propina al buen hombre, volvimos a darnos prisa para recorrer la mayor distancia posible y nos sorprendimos cuando, circulando por la autopista, vimos numerosos carteles de nuestra estimada campaña turística campechana, “Campeche, sueña despierto”.

Pero nuestro sueño de llegar sin problemas al DF parecía condenado a las fuerzas del mal y, manifestándose en forma de fuerzas del orden y la ley, nos hicieron detener en infinitas ocasiones. Con luces y sirenas, muy “a la americana” nos paraban los policías y militares (a veces con motivo y a veces sin ellos ) pero, por suerte, pese a perder tiempo, “muy a la mexicana” lo supo resolver siempre el grandioso Berni. :)

Pudimos superar los obstáculos policiales que nos encontrábamos, pero por el contrario, no pudimos hacer lo mismo con los manifestantes que bloquearon la carretera principal que nos llevaba de vuelta a casa. ¡"Qué hueva”!.
Nos tocó seguir perdiendo tiempo, tuvimos que dar un gran rodeo pasando por remotos pueblos para poder esquivar el bloqueo, hasta que en uno de ellos, un “pendejo” no pudo esquivarnos a nosotros mismos y provocó la verdadera “chingadería” del día. ¡¡¿Ya vale, no?!!

Fue en un peligroso cruce del pueblo de Umán, donde un motorista se estrelló contra la rueda trasera de la furgoneta, dejándola ésta intacta, pero quedándose él retorciendo de dolor en el asfalto de la calle. Se formó el típico corro de pueblerinos cotillas que solo hacían que mirar y posteriormente apareció la policía, haciéndonos dar cuenta de que eso iba a ir para largo…

Nos llevaron a comisaría y, como nos indicaron que deberíamos esperar hasta que se pusieran de acuerdo los seguros y se hiciera todo el papeleo pertinente, yo me dediqué a explorar como era una comisaría de policía de un pequeño pueblo del México profundo. Ciertamente fue muy interesante.

Había policías durmiendo en hamacas, las celdas eran las típicas de barrotes con criminales sacando los brazos por ellos y cuando un oficial me dio permiso para entrar en el baño, viví un momento de lo más surreal. En el asqueroso baño, que tenía todo el suelo mojado y embarrado, había un “wey” con cara de criminal asesino, cagando sin preocupación alguna y enfrente de otro al que solo le pude ver su peludo culo, ya que estaba de espaldas duchándose sin más. Me sentí un poco incómodo, pero de todos modos me acerque al urinario, forcé para evacuar los líquidos sin enseñar más de la cuenta, y me fui lo antes posible, pues la mirada del “caganer” no es que fuera precisamente muy agradable.

Solucionado el conflicto del accidente (Berni acabo asumiendo la culpa para no ir a juicio), nos subimos de nuevo a la furgoneta para poder llegarlo más cerca de la capital Mexicana antes de que anocheciera. Pudimos llegar hasta Córdoba donde, habiendo ya superado un difícil día de reconciliación, encontramos uno de nuestros amados burdeles para pasar otra romántica noche de matrimonio.

El día siguiente amaneció más tranquilo, con felicidad en el ambiente y sin problemas en la carretera aunque, a cuatro calles de la casa de Berni, ¡se nos paró la furgoneta! Por suerte pudimos solucionar el problema rápido y después de dos dias de viaje (uno de ellos maldito por el demonio)… ¡estábamos de vuelta al DF! De las 3 semanas inicialmente previstas para el viaje, nos habíamos estirado hasta 5, por lo que entonces solo nos quedaba una semana hasta que Berni se fuera de México para ir a vivir a la Republica Dominicana. Pese a que me ofreció la posibilidad de quedarme en su casa trabajando durante el tiempo que quisiera, yo decidí irme el mismo día que él para Cuba, pues preferí acabar de gastar mis ahorros en los pocos meses que me quedaban en mi viaje de la vuelta en mundo, en vez de quedarme instalado en solitario en la capital Mexicana.

Solo tenía una semana para encontrar algún trabajo pero, por suerte, el día después de llegar, Berni me consiguió “chamba” por primera vez.

Fue en una promoción para degustaciones de vodka Absolut, dentro de una licorería perdida por la inmensa ciudad. Allí me vistieron con camisa corporativa y con mi pelo rubio oxigenado, poca gente creía que no era de procedencia sueca. La gente me hablaba en un español lento y vocalizado o incluso en un pobre inglés, pero, cuando les decía de donde era, se quedaban alucinando. Si es que no se si pareceré sueco, pero español desde luego no.

Aunque los combinados sí que los preparé a la española (¡bien cargaos!), pero eso no ayudo a incrementar las ventas, más bien al contrario; cuando la primera mujer que llegó me pidió un trago, yo le puse generosamente vodka como haría con un amigo, pero al ver su cara de comer limones, ¡me di cuenta que no estaba en un “botellón” con amigotes!

Por suerte para la señora y por desgracia para los borrachos, ese fue el único día que trabajé, ya que la promoción era solo en fin de semana y el siguiente me iba ya para la isla de Cuba. Un solo día de trabajo en siete meses y ni de arquitecto, sirviendo vodkas gratis ¡Menudo stress!

Los días restantes de la semana estuve actualizando el blog, fui visitar la gigantesca ciudad con Berni y también hice un tour guiado por la ciudad con las guapísimas hermanas Proa. Me llevaron a ver el Desierto de los leones, la estatua del Ángel donde Pumas celebró su título liguero ese mismo día (Goya! Cachum! Cachum! Universidaaaaaad!), e incluso el bonito barrio de Coyoacán, que tiene uno de los 1000 nombres curiosos mexicanos que me son imposibles de recordar (Cozcoacalcos, Tuxtla Gutiérrez, Ixtapa, etc. son otros ejemplos de nombres impronunciables).

Las señoritas Proa y Berni me hicieron sentir como si estuviera en casa, porque me trataron como a un rey y porque en mi opinión, pese a ser otro país, el shock cultural para un Español en Latinoamérica es muy leve, sobretodo comparado con otros sitios, como algún país asiático. Aunque parezca extraño, debo reconocer que esto para mí es un punto negativo, pues me gusta sentirme un bicho raro en la marea de gente de otra cultura, como podía pasar en India o el Sudeste Asiático. Que rarito soy.

Parecida cultura y mismo idioma, sí, pero pese a eso, ¡uno debe tener cuidado! No es muy apropiado decirle a una chica mexicana que ”se coja* un paraguas" igual que esta no debería decir a un español, ¡“se me corrieron** en el trabajo”!

*Coger: Tener actos sexuales con otra persona. Termino correcto en mexicano: Agarrar, tomar.

**Correrse: Acto de eyacular. Termino correcto en español: Moverse, desplazarse.

Después de aprender un sinfín de vocabulario mexicano que no me extenderé en explicar, hicimos una última y exquisita cena con las hermanas Proa y el hermano Berni, que vino seguido de un triste adiós, pues al día siguiente por la mañana, él se mudaba con sus dos maletas grandes como armarios para Republica Dominicana y yo me movía con mi ajetreada mochila llena de parches viajeros hacia la cercana isla de Cuba.

Ambos vuelos salían pronto por la mañana, por lo que el bondadoso padre de Berni nos llevó hasta el aeropuerto cuando aún no era ni de día, y allí fue donde hubo la emotiva despedida, de padre a hijo primero, y de hermano a hermano después.

Dieciocho años teníamos aquella vez en Barcelona cuando, junto con el jubilado Javi Ruiz, nos despedimos con la esperanzadora promesa de hacer este viaje loco por tierras mexicanas. Una promesa que yo sabía que se cumpliría, aunque por aquel entonces, yo aún conservara mi virginidad viajera...

Esta vez, con siete añazos más encima y tan virgen como una prostituta (de viajar digo...), decidí repetir la promesa con Berni, nos dijimos hasta luego y pactamos un posterior viaje a Republica Dominicana o, porque no, ¡a cualquier otra parte del mundo! Al fin y al cabo, pese a los "pequeños roces matrimoniales" del viaje, lo pasamos padríssimo y quedó demostrado que los dos seguíamos siendo como antes, igual de amigos y conservando la misma esencia aventurera de siempre. Ah pero claro, por supuesto él seguía siendo...el puto...¡el “puto” amo! :)

Mexico - Volumen I

2011-09-14T14:55:00.000-07:00

21/04/11 – 27/05/11

Cruzando esa imaginaria línea hacia la adultez, en la cual se supone que un estudiante debe pasar de irresponsable bachiller a serio universitario, fue cuando conocí al alocado Mexicano, el “puto” Berni. Corrían meses de largos fines de semana y largas noches de alcohol, en las que sobraba energía para salir a darlo todo en la pista pero que, desafortunadamente, faltaba para salir más allá de mis fronteras. Unas fronteras que sí se aventuró a cruzar el joven chilango quien, después de vivir seis meses en Barcelona, volvió para su casa con un buen puñado de buenos recuerdos y mi palabra de que, algún día, haríamos un viaje juntos por su tierra.

Pues bien, allí estaba yo, siete años después (que se dicen pronto), bajándome del avión que debía hacerme cumplir mi promesa y a la vez, abrirme la puerta de América en mi lluvia de países por el mundo…

El emotivo reencuentro en el aeropuerto del DF a las 5 mañana fue el chupinazo de inicio de fiesta de los días que nos esperaban; largo road trip hasta Cancún, fin de semana de Spring Break y ¡unos 15 días por toda la península del Yucatán! ¡Que padre wey!

La energía que desprendía el Superpollo era tal, que no solo eclipsaba mi cansancio acumulado después de la maratón kamikaze de cruzar el pacífico, sino que transformaba a cualquier ser viviente que estuviera cerca del poderoso sombrero de superhéroe…

Y como todo buen superhéroe tiene su alter ego (una persona normal y trabajadora), después de 6 meses de viaje, me tocó hacer lo propio conmigo mismo. Berni era modelo en el DF y como yo necesitaba un trabajo fácil de conseguir y que diera dinero rápido, me convenció de que tener ojos azules en México valía más que saber usar el AutoCAD o cualquier otro programa de arquitectura. Así pues, me prestó uno de sus trajes impolutos y nos pasamos todo el segundo día yendo de agencia en agencia, fingiendo ser un “decano” o modelo profesional, e incluso acudiendo a un casting de Nespresso para darme a conocer y conseguir algún trabajito a la vuelta de nuestro viaje.

No estaba seguro de si conseguiría “engañar” a alguna agencia porque la verdad es que, pese parecer un hombre serio y estirado, en mi interior seguía habitando aquel mochilero informal y más bien hippie que adoraba llevar su usadísima camiseta de tirantes verde que llevaba ya media vuelta por el mundo…

El recibimiento de mi buen amigo Berni fue increíble, dedicando el 100% de su tiempo a mi persona, pero debo reconocer que mi estilo de vida viajero en ese momento quizás difería demasiado del suyo. Por unos días, volví a vivir días de ciudad, limpios, ordenados y porque no decirlo, un poco lujosos comparados con lo que venía yo acostumbrado. Nos movimos en su ostentosa ranchera Dodge, comimos deliciosos tacos en restaurantes sin cucarachas corriendo por el suelo y fuimos a “tomar tragos” con un par de chicas guapas, las hermanas Proa.

Tuvimos tiempo para ir al gimnasio, donde me puse un poco más en forma y también me di cuenta de la vigorexia aguda que sufría el “top model” mexicano! Y es que después del viaje, él se iba a vivir a República Dominicana, y como iba a dejar el modelaje, antes quería tomarse sus últimas fotos luciendo la tableta de abdominales lo más marcada posible. Después de tantos años, ¡el “pendejo” seguía siendo un " * puto" en toda regla! :)

* Puto: Insulto muy común en México para definir a alguien con tendencias homosexuales. Cabe matizar que, pese a ser el mote que le pusimos yo y el ya jubilado Javi Ruiz durante su estancia en Barcelona, ¡él siempre demostró ser un verdadero macho!

La última noche en el DF, la pasamos yendo a ver un partido del segundo equipo preferido de Berni, el América (primer el Barça, com ha de ser… J). El equipo acabó remontando el partido y yo me fui maravillado con las dimensiones del tercer estadio más grande del mundo, creo.

Después del partido, sin haber dormido una sola hora y haciéndonos los valientes, decidimos salir esa misma noche para poder aprovechar un día más de Spring Break de Cancún, que se suponía que estaba a punto de acabar. Cargamos la furgoneta Jeep (con 100kg extra de las pesas de Berni), nos saltamos todos los semáforos posibles de la ciudad (por seguridad, en el DF a partir de las 11 de la noche esta permitido) y partimos para el que acabaría siendo, en su totalidad, el viaje por carretera más largo de mi vida (¡desbancando a los mismísimos road trips de Australia!)

Pese a no haber dormido, salimos con mucha energía, parando solo para tomar café, comer alguna que otra lata de atún (era la dieta vigorexica para los bíceps de Berni) y también para evacuar los líquidos sobrantes del viaje.

Café, atún, café, atún, café, atún y… ¡run, run! ¡Parecía que incluso nos íbamos a comer la carretera!

A medida que pasaban las horas y el número de cafés excedía el límite recomendado, la locura en la furgoneta también iba en aumento. Al salir el sol, el sueño y el cansancio contenido nos hizo sentir como si volviéramos de un after hours y la imagen de los dos cafeinómanos cruzando el desierto de México recordaba la paranoica película de “Miedo y asco en Vegas”.

Pero sin ver dinosaurios ni efectos de LSD, claro está…

Cuando empezamos a recuperar el sueño (y también la sensatez), nos preguntamos seriamente si era necesario, e incluso seguro, conducir las 18 horas de viaje sin parar para dormir. Después de aprobarlo por unanimidad, decidimos detenernos en la ciudad de Villahermosa, comernos un curioso peje lagarto (un pez mitad pez y mitad cocodrilo, feo de ver pero bueno de comer) y buscamos lo más parecido a una cama para echarnos a dormir después de 9 horas de viaje nocturno.

Y lo primero que encontramos fue, como casi en todo el resto del viaje, un burdel. Parecíamos la pareja de gays cachondos volviendo de fiesta, con caras resacosas sin haber tomado ni una sola gota de alcohol y, aunque remarcamos que no íbamos a usar sus preservativos, ni comprar sus vibradores, ni ver sus películas XXX, no conseguimos un precio más económico que el de los clientes cachondos. De todos modos, la noche en este tipo de sitios tampoco era excesivamente cara.

Cerca ya de medianoche, cuando la gente sensata se va a dormir, los dos insensatos nos despertamos. Habíamos dormido unas suficientes 6 horas y estábamos listos para afrontar las 9 restantes hasta llegar al extremo del cuerno que forma la península del Yucatán; ¡Cancún!

Por la mañana llegamos a la zona hotelera de Cancún, sitio donde vivía un buen amigo de Berni de toda la vida, Barry. Después de dormir en su casa hasta la hora de comer, nos fuimos a un bar-disco con piscina enfrente de la playa, hambrientos de Spring Brake y esperando encontrar el desmadre de adolescentes típico de las películas americanas, con conciertos en la arena y yanquis borrachos tirándose cerveza por encima. Desafortunadamente, al cruzar la puerta lo único que nos cayó encima fue un jarro de agua fría ya que… ¡no había ni un solo borracho! (y yanqui alguno, pero solo tomando el sol). Nos comentaron que habíamos llegado tarde, que las fiestas en la playa habían acabado la semana anterior y que la mayor marea de estudiantes se había vuelto ya para casa. Aunque oficialmente aún era tiempo de Spring Brake, parecía que solo quedaban los últimos rezagados que se dejaban ver de noche en las discotecas de la zona hotelera, nada especial.

Estar en Spring Break era uno de mis viajes soñados de adolescente y, pese a que con casi 27 años encima ya no me atraía tanto, era el único motivo por el que quería ir a Cancún. Sabía que la ciudad era excesivamente turística y más para un mochilero “alternativo” como yo, pero visto que ya estábamos allá, no pude más que darle una oportunidad. Si olvidaba la mastodóntica ciudad de hoteles que tenía atrás, la verdad es que el color turquesa del mar Caribe hacia a uno sentirse en el paraíso…

Pero poco me duró el positivismo, al pasar un par de días, Cancún pudo conmigo y pronto me empecé a sentir enjaulado en una ciudad de turismo casposo, simple, falso y caro, que me recordaba a la serie “vacaciones en el mar”, aunque en este caso con discotecas ruidosas y buitres y mariachis intentando cobrar barbaridades por cualquier mísero souvenir o fotografía.

Menos mal que teníamos nuestros buenos amigos Barry y su novia Olga, a quien tengo que agradecer la estancia en su confortable casa, sus infinitas entradas gratis y sus descuentos de los precios desorbitados que abundaban por la ciudad.

Uno de esos descuentos fue para ir a Xcaret, un parque temático que simplemente definiré como “no apto para mí”, cuyo única valoración positiva que puedo hacer recae en el show de “juego de pelota” Maya que vimos al final del día. Este era un deporte “parecido” al futbol al que jugaban los Maya, aunque en este caso, había que meter una pelota de fuego en un aro y en caso de ganar, no se les daba una copa, ¡sino que se les sacrificaba! ¡Todo un honor!

Cancún era todo lo contrario a lo que había visto y aprendido en mis últimos meses, me sentía que venía de desconectar de la sociedad y ahí estaba conectando con la parte que menos me gusta de ella. Me empezaba a preguntar si debería haber pensado mejor si este viaje, que tenía pendiente desde hacía tantos años (y no dejaba de ser un viaje más de vacaciones), encajaba en mi aventura de la vuelta al mundo. Estoy seguro que hubiera sido cojonudo un tiempo atrás, cuando yo trabajaba y tenía las vacaciones de 30 días de toda la vida, pero ahora venía de una experiencia distinta, de conocer sitios y gente diferente a lo habitual, y aquí me sentía que estaba dando un paso para atrás.

El problema era que tampoco podía dar ningún paso para adelante e irme a mi aire como había hecho durante 6 meses, ya que me había comprometido a hacer un viaje con mi viejo amigo Berni con quien, a raíz de esto, ya había empezado a tener mis diferencias y tensiones. Él era del tipo “o lo hacemos todo juntos o no lo hacemos” y yo en cambio, seguía en mi mentalidad de “hacemos lo que nos apetezca a cada uno y si diferimos, luego nos vemos”. Me preguntaba si el problema era que me había vuelto demasiado individualista y si estaba demasiado acostumbrado a tomar las decisiones por mí mismo (muy típico de los backpackers que viajan solos, creo yo) pero, realmente, echaba de menos hacer lo que a mí me apeteciera, y en ese momento no era otra cosa que irme cagando leches de ahí. Pensaba en Guatemala, Belice o incluso Cuba…cualquier otro sitio que no me hiciera sentir que estaba desperdiciando mí ya escaso dinero y mis días en la aventura de la vuelta al mundo. Pero como he dicho, esta vez no podía tomar decisiones por mí solo o, al menos, no debía.

También había otros conflictos de estilo que generaban incomodidades en el dúo, como por ejemplo, el tema del dinero; igual que llevaba haciendo desde meses atrás, yo siempre intentaba pasar con el mínimo presupuesto siendo fiel a mi idea de “cuanto más ahorre, más tiempo viajaré” mientras que Berni, pese a ser un tipo flexible, tenía menos preocupaciones a la hora de controlar la billetera (obvio, pues estaba disfrutando de sus merecidas vacaciones). Eran ya demasiados conflictos por tan poco tiempo, así que finalmente, decidí achacarlos a mi desagrado hacia Cancún, creí la promesa de Berni de que los siguientes destinos serian distintos, y como pienso que uno tiene que saber estar bien en cualquier sitio, hice el esfuerzo de intentar sacar al máximo mi sonrisa para disfrutar todo lo que pudiera hasta el día que tocara irse de allí.

Y, efectivamente, todo mejoró el día que partimos para Chiapas, el punto “supuestamente” más lejano de nuestra ruta. Decidimos ir para allá, dejar toda la ribera Maya para ver durante nuestra vuelta (decisión que luego nos condenó a recorrer miles de Km. extra) y con la promesa de acampar e ir a sitios menos turísticos, recorrimos los 800km. ¡a todo gas!

Tenía tantas ganas de llegar que, después de la paliza que nos pegamos para llegar a Cancún, ¡me parecía como ir a la esquina comprar el pan! Pero la realidad es que no estaba tan cerca como sentía, así que por la noche tuvimos que parar a dormir en otro de esos antros de carretera que a mi tanto me gustan y ya echaba de menos. Creo que, efectivamente, me estoy volviendo un tipo raro…

Solo entrar en Chiapas, pasamos por uno de los enésimos controles de militares o policías que tuvimos en el viaje. Nos sacaron perros, miraron por todas las bolsas y en alguna ocasión el mago Berni tuvo que hacer uso de sus poderes para evitar tener alguno que otro problema con la ley… ¡menudo crack! J

Además de los militares y los policías, por si no fuera poco, en Chiapas también había alguna guerrilla de Zapatistas quien, desde los años 80, controlaba ciertas áreas del estado. Estos son un grupo revolucionario ahora ya casi extinguido, creado por indígenas y mestizos anticapitalistas, que luchaban contra el gobierno para poseer más autonomía y derechos propios.

Nuestro primer destino fue la ciudad de Palenque, donde llegamos con ciertos nervios ya que ese era el día del primero de los cuatro locos derbis Barça-Madrid programados en ese mes. Preocupados por no poder encontrar un sitio donde ver el partido, nos fuimos de bar en bar preguntando si lo retransmitían y los nervios fueron en aumento cuando nos dimos cuenta que en ninguno de ellos tenían el canal contratado. Cuando faltaban pocos minutos para que empezara y mi desesperación ya era máxima, aparecieron por la calle dos mujeres vestidas con uniformes del gobierno de Campeche y nos preguntaron si queríamos hacer un tour de 3 días por su estado, totalmente gratuito, todo incluido. Yo no conseguí prestarles demasiada atención y entre los nervios y mi filosofía de que en este mundo nadie regala nada, casi las mando a la mierda. Por suerte, el sensato Berni tomó una de sus tarjetas de contacto, por si acaso…

Después de minutos de prisas, conseguimos relajarnos al encontrar un bar donde aceptaron poner el partido, aunque con la condición que nosotros compráramos el mismo.

Finalmente el partido terminó en un empate que nos supo a poco, ¡pero que al gerente del bar le debió saber a mucho! Y es que gracias a nuestra compra, se le llenó el bar y corrieron los tacos, nachos, burritos, enchiladas...quesadillas......chiles en nogada.........oaahh...increíble la comida mexicana, junto con India y Thailandia, ¡las favoritas de mi viaje! Y para beber, una fría cerveza michelada con clamato! (cerveza, jugo de tomate con almeja, tabasco, pimienta, sal, limón y un trocito de apio… ¡está chido! ¡neta!)

Las cascadas del lago azul fue el primer sitio donde acampamos. A pocos metros de este espectacular sitio, montamos nuestras tiendas y dormimos escuchando el ruido del agua, mientras por fuera unas luciérnagas verdes iban saltando por el césped de la orilla. Ohhhh si…

El día siguiente lo pasamos dando un paseíto hasta el nacimiento de las cascadas y también bañándonos en su agua de peculiar color azul, que está provocado por las partículas de cal erosionada de las rocas.

Y como sobró tiempo para todo, ¡Berni incluso instaló su propio gimnasio al aire libre para pudiéramos trabajar esos bíceps!

Esa misma tarde llamamos a las chicas del gobierno de Campeche y, tras comprobar que no era ningún timo, decidimos cambiar todos los planes que teníamos, aceptar los 3 días de tour, hotel y comida gratis, y añadir unos 600 Km. más al recorrido, aunque esta vez hacia el norte. Tocó madrugar para llegar al autobús que salía de Palenque y por poco no llegamos ya que, comprobar el nivel gasolina en la furgoneta, antes de salir a las 5 de la mañana y en unas cascadas de un parque natural, ¡no fue una decisión muy astuta! Estábamos ya casi secos, pero por suerte para nosotros, pudimos despertar al pobre asustado niño de la foto y a su bondadoso padre para que nos vendieran un poco de combustible a esas horas de la noche…

El tour resultó ser una prueba piloto del proyecto “Campeche, sueña despierto”, una campaña para fomentar el turismo en el estado para, en caso de que los resultados fueran positivos, vender el paquete a los turistas, por un precio… ¡de más de 300 dólares!

La mayoría de los sitios que visitamos en su vida habían tenido un turista, por lo que los 26 que formábamos el grupo, fuimos recibidos con máxima expectación y ¡el trato que nos brindaron fue de V.I.P.! Vaya chollo, como para haber mandado a la mierda a la chica Campechana cuando nos lo ofreció por la calle…

La primera parada fue Palizada, población que habían nombrado recientemente como “Pueblo Mágico” (“Pueblow Mágicow con el cómico acento inglés de algunos turistas de nuestro grupo). La verdad es que yo no vi demasiada magia en el ambiente, pero imagino que debieron inventarse ese título porque la Unesco no encontraría suficiente interés como para declarar patrimonio de la humanidad su iglesia o alguna de sus máquinas de videojuegos…

La sensación al caminar por las calles era impresionante, la gente nos seguía, saludaba e incluso nos ofrecían productos tradicionales gratuitos. Quizás la magia les llegará cuando vayan los verdaderos turistas y aflojen la plata, ¡ya que nosotros no dejamos ni un solo peso!

También nos organizaron un concierto de bienvenida con comida, chocolate y helados de cortesía…

Vinieron los medios de comunicación, como la televisión local;

¡E incluso la prensa nacional! ¡Somos famosos en México entero!

Sentirse un V.I.P. tiene lo suyo y dormir en hoteles de 3 o 4 estrellas tampoco estuvo mal. Desde que trabajaba (y me los pagaban), que no estaba en uno y aunque me gusta el encanto de los moteles de carretera y visitar las cosas por mí mismo, tengo que reconocer que, por unas días, disfruté de tener una cama matrimonial para mí solo, un buen desayuno buffet por la mañana y el autocar esperando para llevarnos de excursión como un grupo de estudiantes escolares.

Así pues, sin preocupaciones y haciendo el tonto, nos llevaron a hacer las principales actividades de interés del estado Campeche, como por ejemplo, un prometedor paseo erótico en barco para ver delfines con una potente tripulación a bordo.

Aunque luego descubrimos que, pese a que vimos los delfines…

… ¡la publicidad era engañosa!

También nos hicieron una visita guiada por la bonita ciudad de Campeche, donde el mismo delegado del gobierno del estado, que nos acompañó durante gran parte del viaje, hizo una conferencia de prensa delante de todos los medios mexicanos para promocionar el proyecto de “Campeche, sueña despierto”.

Se abrió una rueda de preguntas y, una vez terminadas, la televisión nacional nos entrevistó a casi todos los turistas para que diéramos la opinión sobre el tour y el estado de Campeche en general. Al hablador Berni casi le tuvieron que sacar el micro, pero cuando a mí me preguntaron: “¿Qué es lo que más te ha gustado del tour?”, casi no supe que decir para contener la verdadera respuesta que pasaba por mi cabeza… “¡Que ha sido gratis!”

El último sitio que visitamos en nuestro “sueño despierto”, fueron las ruinas mayas de la ciudad de Ezdná, que son unos yacimientos del 400 a.C., menos conocidos que otros de la Ribera Maya, pero igual o más impresionantes que algunos de los que se encuentran allá. Un detalle a comentar es el impresionante diseño acústico que tiene el sitio, pues por toda la plaza central resuena cualquier sonido o palabra pronunciado desde la parte inferior de ésta.

Todos los turistas del tour eran de “muy buena onda” y especialmente con 3 de ellos, Berni y yo nos hicimos buenos amiguetes. Los tres eran mochileros y al paso de los días, acabamos formando nuestro propio equipo, bautizado como “Pueblow Mágicow Team”, en honor a ese inolvidable paradero, Palizada.

Estaba Neils, un mochilero holandés y solitario como yo, que venia de viajar 8 meses por Sudamérica,

Fabio, todo un Wongzilla que aún no tengo claro si es alemán o italiano,

y el alemán Tim, ¡terror de las niñas de Campeche!

Una vez terminado el económico tour campechano, nos comentaron que los tres se dirigían a Puerto escondido, situado en la costa del Pacifico. Como lo estábamos pasando tan bien y Berni y yo no teníamos excesiva prisa, decidimos no disgregar el equipo, aceptar el reto, sumar otros cientos de kilómetros más a nuestro alocado cuaderno de ruta y seguir apretando el pedal hasta llegar al pacifico!

Dispuesta la ruta y preparados los tripulantes, en Campeche tan solo había una cosa que hacer antes de ir hacia Palenque a por el Jeep que sería nuestro vehículo de aventuras; ¡Ver la final de copa del Rey! ¡Barça-Madrid!

Ahora mismo no consigo recordar cual fue el resultado del partido pero, de todos modos, ya se sabe que la copa del Rey tampoco importa demasiado…

…

…Así pues, una vez acabado el encuentro nos fuimos todo el equipo a pasear por el malecón de la ciudad, donde Tim pudo firmar algunos autógrafos a sus fans de 14 años y los demás descansamos para el largo viaje de autobús que nos esperaba hasta llegar, de nuevo, al estado de Chiapas. Empezaba a caer la noche en Campeche y el sueño afloraba, mientras disfrutábamos de una bonita puesta de Sol con el tranquilo mar Caribe reflejando sus colores…

Indonesia

2011-07-06T10:47:00.000-07:00

18/03/11 – 03/04/11

Poc temps em va durar el "bajon" post-Austràlia. Un total d’unes 3 hores de vol mig melancòlic van ser les últimes en que vaig estar dubtant sobre si la meva decisió era la correcte, ja que un cop vaig sortir de l'aeroport indonesi, una descàrrega d'adrenalina aventurera va tornar a correr per les meves venes. Olors, colors, sorolls que ja em resultaven familiars sense haver estat mai allà em van recordar que, després de quasi 2 mesos de civilització occidental, tornava a l’ Asia en estar pur: Bali!

Vaig arribar a l'illa un dia abans que el Toni, que havia marxat de Cairns a Sydney per a fer gresca i xerinol.la durant el dia de Sant Patrick's day. D'aquesta manera, un cop instal·lat a l'hotel, vaig dedicar tot el primer dia a caminar sol pel carrer i saborejar els ingredients que m'oferia el nou país. Uns ingredients que em van recordar molt als de Tailàndia tot i què, en aquest cas, portaven un grapat d'espècies importades directament d'Índia. I és que la religió majoritaria a Indonesia és l'hinduisme, i encara que és una versió diferent a la del gegant país, els costums entre els dos països són molt semblants. Encens fumejant als carrers, flors per qualsevol lloc (fins i tot als lavabos), fortes olors i certa brutícia per tot arreu…però sense arribar mai als límits indús, es clar.

Vaig caminar molt i estava tant cansat del viatge que la primera nit a l'illa vaig decidir fer bondat i anar a dormir ben d'hora. El meu futur company d'expedició, per contra, va decidir fer el contrari l'última nit que era a Sydney i les pintes de Guiness van poder amb ell...tant, que al matí següent, va perdre el vol! Molt a la australiana, va pendre-s'ho amb força filosofia, va comprar un nou bitllet (gens barat) per aquell mateix dia i cap a l'hora de sopar el poder aventurer del pollastre es va unir amb el del home de la barretina per anar a la conquesta de Bali!

Vam passar la nit a Kuta i després de la primera festa inaugural, vam començar la ruta per l'illa. Vàrem llogar una moto pel ridícul preu d'1 euro al dia i amb la versió de la guia Lonely Planet editada especialment per la masuvera Mariona, vam sortir a conquerir nous territoris.

Inesperadament, el primer territori que vam conquerir va ser el mecànic. Pocs metres després de sortir, la moto va punxar i va començar a culejar del darrere, recordant-me una escena semblant que vaig viure pel desert del Rajastan. Afortunadament aquí no era enmig del desert, sino enmig d'una ciutat plagada de motos i mecànics, així que en poc més de 10 minuts ja estàvem al taller d'ultimíssima generació, esperant la posta a punt de la nostra Ducati.

Solucionat el problema per 2 euros, vam prosseguir amb la ruta prevista fins arribar a l'amagadíssim "poble" de Nimbin, un petit assentament per a surfers penjant d'un penya-segat amb unes onades de campionat just al davant.

Vam conèixer un munt de surfers per aquella zona, entre ells molts australians, francesos, espanyols i...espanyoles! De companys d'hotel ens va tocar un grup de basques que portaven el surf a la sang i havien vingut a Nimbin a agafar uns quans tubs. Degut a la poca profunditat sobre el corall, ni el Toni ni jo no vam tenir clar fer surf allà, així que ens vam limitar a fer el tonto amb onades més segures...

I si les onades de Nimbin ja ens van semblar massa per nosaltres, les de la següent parada, Uluwatu, ja ens van confirmar les moltes hores de surf que ens queden per a poder arribar a ser anomenats "surfers". Aquesta és la onada més coneguda de Bali i va ser impressionant veure la gent llençant-se a l'aigua com si res, havent de nadar contra la corrent vora uns 15 minuts per a poder arribar-hi i acabant surfejant vora uns 300 metres!

Com que casi no ens refrescàvem a l’aigua i la calor a Bali era considerable, per la tarda vaig decidir fer una rápida passada per l’estilista local del poble per a canviar el meu pentitat de cabell bufat "pelorabo" a un look més fresc i indonesi.

Després de no saber decidir amb quin dels looks del Top Collection quedar-me, vaig optar per tirar pel dret; segur i fácil, em vaig tornar a esquil.lar com una ovella.

Un cop pelat, vam seguir conduint de camí cap a Kintamani, un poble dalt la muntanya de l'illa on ens haviem comentat que s’hi celebrava una ceremonia dins un temple. Va ser en el trajecte cap allà on vam cometre una mínima infracció que ens va costar una mínima multa, però que a la vegada ens va fer viure una anèctoda balinesa màxima:

Quan érem parats a un semàfor en vermell, vaig preguntar com arribar fins al poble a un home que conduía una moto que era dos carrils més enllà. Com no el sentia be, vaig moure'm cap al seu carril, creuant per pocs centímetres la línia del pas del carrer, amb la mala sort que en aquell precís moment teníem un policia aprop ens estava veient. Mitjançant gestos i xiulets, l’agent ens va cridar i ens va fer anar a la caseta de la cantonada, lloc on va començar el show de la negociació de la multa.
Ens va oferir dues opcions: posar-li un “cepo” a la moto, obligant-nos a anar caminant uns 8 km fins a la comissaria per pagar la multa (...), o poder pagar-li "la multa" (i les cerveses de la setmana) directament a ell. Vaig provar menjar-li el tarro de totes les maneres possibles per simplement no pagar res, però després de provar el ja sobadíssim conte de l'estudiant pobre i que no funcionés, vaig decidir treure la meva arma de "palique" més letal: el Barça. Aquí i a quasi tot arreu la gent al·lucina quan es troba amb algú de Barcelona i la conversa es torna més amistosa quan es parla de l'equip de futbol. Així doncs vam estar parlant una estona rient i que si “Messi good, que si Iniesta very good, que si Real Madrid no good”...etc etc i, finalment, tot i no aconseguir-ho gratis, vam obtenir una considerable rebaixa sobre el preu inicial (d'uns 30 euros crec que van acabar sent 8!).
No va estar malament, però de totes maneres el policia deuria anar just de soborns aquella setmana, perquè en altres controls de policia que vam passar posteriorment, al parlar directament del Barça ja ens van deixar passar sense ni demanar la documentació!

Realment la multa per l' infracció sí que era justa, però tenint en compte totes les altres que feia jo i tothom en general, justament aquesta va ser de les més lleus del viatge. I és que aquí la gent condueix "a saco" i jo, ja acostumat a d'altres llocs com l'Índia, quasi conduia més salvatgement que ells. Em comença a preocupar perquè m'estic mal acostumant massa i no sé com m'ho faré el dia que torni a Barcelona. Dubto que el truquillo del Barça funcioni allà...

Bali ens va semblar molt més gran del que ens havien dit. L'escala del mapa de la Mariona no era del tot precisa i això va fer què ens costés molt calcular les distàncies. Per aquest motiu i degut a una pluja que va començar a caure, abans de Kintamani vam haver de fer una parada d'emergència en un hotel de carretera perdut a una bonica muntanya sembrada de camps d'arròs.

Després de dormir a un bon llit i fer una mica d'exercici vam pujar muntanya amunt, fins arribar al temple de Kintamani. Com de costum, l'entrada al "parc natural" ens la van voler cobrar a preu de turista idiota, però els nostres dons de negociació ens van permetre que l'home ens fes un preu "especial".

Allà vam visitar el temple i, per seguir en la línia de catalans estalviadors, vam colar-nos per la porta del darrere, evitant així l'entrada de turistes que ens volien cobrar al entrar. Un cop avorrida la cerimònia hinduista, vam baixar al llac a fer un dinar pic-nic de fast food indonesi que vàrem comprar de camí i..."nyam, nyam".

Quan ja tornaven a aparèixer els núvols, vam decidir marxar ràpidament cap a Amed, ja que ens quedava encara a unes 4 incòmodes hores de viatge en scooter. I no només incòmodes, sino també fredes, ja que degut a la nostra falta de documentació abans de sortir, vam agafar nomes 4 prendes d'estiu pel viatge, ignorant que en llocs com aquest podia arribar a fer una rasca considerable!

A Amed vam entrar en calor i vam anar a fer un snorkeling a un vaixell enfonsat que va ser una canya. Podia haver fet submarinisme relativament bé de preu, però realment crec que en llocs així no val la pena, ja que es pot arribar fàcil a qualsevol lloc i a més, les coses més maques queden a poca profunditat.

Allà va ser on vam conèixer un pescador i, parlant amb ell, li vam proposar portar-nos a unes illes properes, les Gilli, anant amb el seu vaixell de pesca i pescant durant el camí. Després de negociar el preu, va acceptar i vam quedar pel dia següent, ben d'hora pel matí.

Pobre home que es va despertar ben d'hora per res. La nit anterior, el Toni i jo havíem menjat molt contents una barracuda que se suposava era ben fresca però que, després d'una nit de forts vents i un matí de fortes tempestes per la zona de la nostra habitació, vam descobrir que de fresca tenia un colló. Els dos vam agafar una indigestió de campionat i el Toni va ser el més malparat, aixecant-se amb una cara de zombie que no l'hagués reconegut ni sa mare. Així doncs, vam dir-li al home que no estàvem en condicions per a la llarga travessia, vam aplaçar la sortida, ens vam prendre un dia de recuperació i al dia següent, intent número 2.

Aquest cop sí que va ser possible, jo estava al 100% i el Toni també ho estava, encara que cada cop que el gran músic anava al bany, em delitava amb un excel·lent concert amb la seva orquesta simfònica particular.

El viatge en vaixell va ser molt guapo. Llarg, però guapo. Crec que van ser prop de 5 hores en una canoa més que un vaixell on preníem el sol, gaudíem d'un mar cristal·lí i pescàvem tonyines mentre, mitjançant gestos, ens comunicàvem amb el simpàtic pescador.

I és que la gent a Bali és una passada. Diria que junt amb Laos i Cambodja és el lloc on he conegut a la gent més maca, simpàtica i hospitalària del meu viatge. Transmeten un bon rotllo que per molt putejat que estiguis, t'alegra el dia, encara que entre ells es putegin pessigant-se amb pinces mentre juguen a les cartes...

Qualsevol cosa que preguntis a algú, sempre et contesta amb un somriure i farà tot el que pugui per ajudar-te. Vam trobar-nos amb gent com un noi que, per explicar-nos com arribar a un lloc, va guiar-nos ell mateix amb la seva moto fins arribar a una carretera on ens va dir que, conduint "twu awas" (two hours), arribaríem al nostre destí. Per si no era prou gentil i educat, un cop allà es van acomiadar dient: Thank you, thank you.

L´illa de Gilli Travangan ens va encantar. És una illeta tant petita que l'únic transport que hi té són uns petits carros traccionats per mules i, fins i tot, jo vaig donar la volta sencera a l'illa corrent una tarda, mentre contemplava el sol com s'anava posant per l'horitzó.

Després de repetir el "passeig" en barca de pescador fins a Amed (aquest cop amb pluja inclosa), vam tornar cap a Kuta, parant abans a fer una altre immersió de snorkeling en un vaixell enfonsat, el Liberty wrek.

Si el primer que vam veure ja va ser espectacular, en aquest simplement ens vam fer caca a sobre (no literalment...(bueno, el Toni casi...jeje)). La zona on és el vaixell està protegida de la pesca i això fa que la quantitat de peixos sigui descomunal! Vam veure de tot tipus, però el moment més impressionant va ser quan va aparèixer un banc de mils i mils de peixos que ens van començar a envoltar, fins arribar al punt en que, mirés on mirés, a 360º només veia peixos i peixos d'uns 50 cm cada un!! Brutal, sens dubte un dels “momentassus” del top 10 del viatge! (O potser top 20...son masses “momentassus” ja :) )

No vaig poder fer fotos, però per internet n'he trobat algunes del mateix lloc i és pràcticament igual al moment que jo vaig viure. Inclús diria què quan jo hi era, encara hi havien més peixos que en les fotos...

A Kuta ens vam trobar amb el Kike i el Miguel, dos membres del "Trio Castellonero" que vaig conèixer a Byron Bay (Austràlia) i amb ells vam passar els meus dos últims dies a Bali. Amb ells, amb el Toni i també amb el personatge amb la història més increïble que he conegut durant el meu viatge: El viajero Juan.

Aquest feliç home, a qui els "castelloneros" van conèixer durant la seva escala a Bangkok, va resultar ser un jubilat de Guadalajara (Espanya) que estava actualment instalat a l'illa Indonesia. Ens va portar a menjar, beure i festejar per Kuta i quan em va dir: "Tu eres el de la vuelta al mundo? Ah muy bien hecho! yo tambien la habré hecho unas 4 o 5 veces!" ja vaig poder veure que l'home tenia molt potencial a mostrar. Després va ser quan em va explicar la seva història i simplement em va deixar de pedra:

Quan tenia vora uns 40 anys, durant una visita al metge, aquest li va diagnosticar un càncer terminal en estat molt avançat i li va donar de 1 a 3 mesos de vida. L'home, amb la seva energia i positivisme que el caracteritza, va decidir que si havia de morir, volia gaudir del temps que li quedava i d'aquesta manera, va dir: "¡¡A la mierda!!" i va marxar cap a l' Amazonas a viatjar, viatjar i viatjar per tot arreu...fins que, a dia d'avui, uns 17 anys després de què se li comuniqués la notícia, encara segueix voltant pel mon! Pel que li diu el metge el càncer segueix en ell, però des de què se li va diagnosticar no ha crescut i, per tant, pot fer vida normal (bé, de normal ben poc, dubto que poques persones portin el seu estil de vida viatger i animat).

Em va explicar que quan va anar a l' Amazonas una tribu el va fer membre i el seu Chaman li va fer un ritual per curar-lo, peró ni ell creu en això, ni jo tampoc penso que aquest sigui el motiu de què segueixi amb vida. L' energia, el positivisme el bon rotllo i les ganes de viure que te aquest home crec que són els que el mantenen viu després de tants anys de rebre la mala noticia.

Tres dies i dos nits de festa vam passar junts, fins que va arribar el dia en que jo havia de marxar a fer la meva marató cap a Mèxic. Va ser trist haver de deixar als meus coleguis, però no hi havia alternativa, jo ja tenia el vol comprat i el Berni m'esperava al país dels mariachis i el menjar picant. Una pena, ja que literalment aquells dies amb ells havien sigut "la polla"...

Com a regal decomiat, el “tio Juan” em va regalar un collaret típic de cascavell que vaig prometre portar fins a Barcelona i, per correspondre als meus coleguis, jo vaig fer el mateix i els hi vaig comprar unes polseretes "màgiques" de la sort.

Aquest és ja el segon regal "amb promesa" que porto, ja que al despedir-me del Jon (el vasco que conocí en Austràlia, fan de un club de atletismo un pueblo llamado...mmm..Bilbao creo :P), ell també em va regalar una polsera amb promesa i molta història; Una polsera de Heineken, de cap valor econòmic, però que si no passa res donarà quasi dues voltes al món. I és que aquesta ve directament d' Austràlia, passant per tot Sudamèrica i amb un primer relleu a Londres, on el primer portador, un noi australià, va conèixer al surfista basc. Aquest va prometre dur-la fins a l'illa oceànica i un cop marxava d'allà, em va fer portador a mi fins a Europa. Si conec algú allà la passaré perquè segueixi viatjant i sinó me la quedaré per mi. Tota una història digne del "Señor de los anillos" eh... :)

Alguna cosa semblant vaig fer jo amb el Toni. Com a regal de comiat, li vaig donar un collar budista que vaig comprar al Nepal, que m'agradava molt i m'hagués agradat tenir a Barcelona. Aquest li vaig fer prometre que, quan arribés al país de l'Himalaya, busqués un collar igual i me'l comprés per donar-me'l quan torni a Barcelona. Després de que jo marxés, ell tenia pensat seguir per tot el sudestasiàtic, seguint per la Índia fins arribar al Nepal (una ruta semblant a la meva, però a la inversa) i per assegurar-me que arribés al destí final, li vaig fer l'entrega del collar. El valent de la barretina no havia viatjat massa anteriorment i com, a més era la primera aventura en la que anava sol, li vaig voler donar una motivació extra per a voler acabar el viatge en cas de que tingués bajons. De totes maneres, tot i ser inexpert, el gran director d’orquesta de lavabos té dos pebrots i no sé jo si li calen masses motivacions extres per la seva aventura...

Els 15 dies a Bali van passar volant (van ser tant intensos que fins i tot se'm va oblidar l'aniversari de la meva mare) i va arribar el dia de marxar que quasi ni me n'havia adonat. Sembla que un s'hagi d'aborrir en tant dies en una illa "petita", però realment és un destí molt recomanable per anar-hi de vacances. La gent, les platges, el surf, el corall, la selva...són moltes de les coses que fan que la gent s'enamori de la illa i surti en un estat de relaxació total...

Així doncs, ben relaxat, vaig començar la segona marató massòquista del meu viatge, aquest cop cap a Mèxic. Ocuparia els següents 3 dies del meu viatge; 5 països diferents, 5 avions diferents i un total de 27 hores volant que em separaven de l'altre banda de l'oceà més gran del planeta...

I Edició de la Marató Indonesia – Mèxic

Etapa nº 1: Singapur (Singapur):

Energia: 100%

Amb les piles a tope vaig passar la tarda passejant a prop del barri on ja havia estat l'anterior vegada i aprofitant per fer la foto amb barret de Superpollo que se m'havia oblidat fer. Tenia pensat anar a dormir d'hora, mantenint l'estat enèrgic a tope per a les següents etapes, però els poders del pollastre van sucumbre a un divendres nit i vaig acabar ajuntant-me amb un grup de francesos que havia conegut a l'aeroport, sortint de festa i acabant vora les 6 del matí. Després de dormir unes insuficients 4 hores, va tocar seguir amb la marató amb un desgast físic massa important pel poc recorregut que portava...

Etapa nº 2: Ho Chi Minh (Vietnam):

Energia: 40%

Durant el vol vaig anar acompanyat d'uns canadencs que vaig conèixer a l'hostel i amb ells vaig passar bona part de la meva estada a la ciutat Vietnamita. Per sort, els canadencs eren més tranquils que els francesos i després d’anar a sopar i a pendre alguna cervesa, vora les 2 del matí, vaig aconseguir tirar-me al llit.

Etapa nº 3: Guanghzhou (China)

Energia: 60%

Vaig arribar a la ciutat que ja era de nit i, durant el vol, vaig tenir la sort de estar assegut del cantó on es veia una posta de sol espectacular sobre els núvols. Després de no aconseguir entendre perque en els avions xinesos els seients es numeren a partir del 30 i no tenen la lletra B, vam aterrar al aeroport, on vaig conèixer un francès que marxava cap a Austràlia. Vam estar bona part de les 5 hores d’escala parlant sobre les nostres vides, de manera que l’espera a l’aeroport no es va fer massa pesada...

Etapa nº 4: Los Angeles (U.S.A.)

Energia: 40%

Poc després d'abandonar Xina, vaig haver de tornar-me a asseure al cantó correcte del avió i vaig ser afortunat al poder contemplar la segona posta de sol en un mateix dia! La primera des del cel de la Xina i la segona enmig del oceà pacífic…increïble, poca gent crec que hagi pogut viure això!

Després d'unes 15 hores de vol, de les quals només vaig aconseguir dormir unes 5, vaig arribar a L.A, on els tocapilotes dels americans quasi em deixen sense poder volar a Mèxic. El fet és que tenia poc temps de connexió, la cua per entrar al país era enorme (tanta tonteria de preguntes de si vols matar al president…) i quan els hi vaig demanar si em podien passar més ràpid, em van dir què ni de conya, que em fotés i que si perdia el següent vol era culpa meva!. Per sort, la cua va anar més ràpida del que em pensava i ja ni recordo sobre quina hora vaig poder embarcar-me a l'últim avió de la marató.

Etapa nº 5: México City (México)

Energia: 15%

La ràpida i "entretinguda" escala a L.A va fer què em mantingués despert. Un cop a l'avió, les ganes d'arribar a Mèxic i veure al Berni eren tant grans que la son que tenia no podia ni fer efecte...

Passades unes 3 hores de vol, em vaig pendre un tequila per celebrar l'aproximació a la meta final i va ser llavors quan vaig començar a observar per la finestreta un inmens mar de llums que s'apropava (de veritat, no anava taja). Un cop ens hi vam endinsar i no s'hi veia absolutament res més que llums i més llums, el capità va dir que en faltaven encara 30 minuts per aterrar i jo em vaig quedar al·lucinant! Sabia que era la segona ciutat més gran del mon, i que els seus més de 20 milions d'habitants havien d'ocupar una extensió enorme, però realment la sensació al apropar-se de nit era flipant!

Així doncs, després de 3 dies de viatge i un desgast energètic considerable, vaig arribar a Mèxic, país on hi tenia un viatge pendent des dels 18 anys amb un vell amic de Barcelona, el “puto” Berni. Havien passat ja uns llargs 7 anys des de que ens vam conéixer a la ciutat comptal, però tot i així, mai vam perdre el contacte i jo tenia clar que, tard o d’hora, aquest viatge pel seu país l’acabaria fent. El que no hagués pensat mai era que per arribar-hi, hauria de fer el viatge més llarg de la meva vida, havent de de passar per un total de 5 països i sobrevolant tota la cara oposada del nostre gegant planeta...

Australia - From Brisbane to Cairns

2011-05-15T20:02:00.000-07:00

(28/02/11 – 18/03/11)

Un total de 26 dies són els que van passar des de què vaig deixar la Jucy amb el Jose i l' Alex, fins que vaig tornar a sentir-me un "traveller" al pujar a la Auto-Barn amb la Mariona i el Mika. 26 dies de ciutat en els que s'haguessin pogut obrir diferents portes, però que finalment van acabar en el mateix boig i salvatge camí de sempre, seguir tirant endavant.

L’aparició estel·lar del Mika i la esbojarrada sortida la mateixa nit va tenir la seva primera parada a prop de Noosa National Park, a 3 hores de Brisbane. Allà vam tornar a la hippie life:; vam passar la nit escoltant les onades mentre dormíem i l'endemà, ben d’hora pel matí, una mica de surf, córrer una estona, esmorzar a la platja…i fins i tot rentar-nos les dents! Ou yeah, com ho trobava a faltar!

Aquest país incita a portar un tipus de vida saludable; el bon clima que té, els paisatges i la passió desmesurada que hi ha pel surf, fa que majoritàriament, els australians siguin esportistes "a tope".

I és que el surf a Austràlia és considerat un estil de vida. A la platja es pot veure tot tipus de gent surfejant les onades; nens, nenes, nois, noies, avis.... i fins i tot discapacitats! Vam arribar a veure un home amb una "pata de palo" surfejant com si res!

Si a Barcelona ens ensenyen a anar amb bicicleta des de ben petits, el mateix fan a Austràlia amb el surf. Les platges estan plenes de nens que surfegen millor que els seus pares i quan els veus agafant onades de de 1, 2 o 3 metres, et quedes simplement bocabadat.

Però no només sorprenen els nens, també els avis són uns cracks! Per demostrar-ho aquí es pot veure una foto del mismíssim Gandalf del "Señor de los anillos" sortint d' agafar uns tubs!!!

Veure això realment t'obre els ulls i et demostra que els límits se'ls posa un mateix. A casa nostre hi ha la tendència al pessimisme i s'acostuma a pensar que a partir d'una edat ja no es poden fer certes coses, inclús abans de provar-ho. Quantes vegades haure sentit la frase "jo ja no tinc edat per això...", doncs bé, aquí el nostre amic Gandalf "el verde" i tots els altres abueletes esportistes que vam veure durant el viatge ens van donar la proba: no importa l'edat d'una persona, si s'ho proposa sempre serà capaç de fer "quasi" qualsevol cosa! Així que: Surfear insensatos!!!

A Noosa National Park vam estar torrant-nos a una de les solitàries platges que hi havia i també vam fer un trekking per la costa que va estar força guapo. Vam veure tortugues, ocells estranys, llangardaixos i també algun pollastre fent el micu.

Des d'allà ens vam dirigir a Rainbow beach, on vam reservar el tour de 3 dies i 2 nits a Fraser Island a corre cuita només arribar. Havíem de sortir aquell mateix dia cap a l'illa sí o sí ja que teníem els dies justos per arribar a Cairns (el Mika havia d'entregar la furgo en 12 dies), i per aquest motiu no vam tenir temps per a comparar ofertes i preus, llençant-nos a la primera opció que va sortir.

No em penedeixo d'haver-ho fet així ja que va ser l'única opció, però diria que el "pack" em va semblar excessivament car pel que oferia. Uns 330 dòlars (si no recordo malament) per un tour sense menjar ni beguda inclosos, i que em recordava una mica les colònies que feia d'adolescent. Ens van separar per grups i junts, havíem de fer una compra col·lectiva, menjar i dormir en parelles a tendes de campanya sobre incòmodes aïllants damunt del terra. Per sort, a mi i a la "Masuvera" no ens va agradar massa el rotllo i des d'un principi vam fer el "clan catalán" i vam anar una mica a la nostra bola. Vam deixar que el líder del grup, a qui vam batejar com "Primus Maximus", prengués les decisions oportunes, i a partir d’aquí ens vam dedicar a riure tota l'estona. El geni va decidir que el mètode de supervivència pels 3 dies a una illa sense supermercats havia de ser: PA BIMBO. Uns 8 paquets de pa van omplir la furgoneta i unes quantes salsitxes amb ketchup van servir d'acompanyament a la sobredosi d'hidrats de carboni. Els altres grups van fer compres una mica mes intel·ligents, verdura, pasta, etc etc, però la Mariona i jo els vam haver de mirar rient amb el nostre pa amb salsitxa a la ma.

El grup el formàvem 8 persones, el duo català, en Primus, dues sueques, dos Irlandesos i una noia anglesa que era vegetariana i que imagino encara deu esta maleint al líder del grup i els seus mètodes de supervivència.

Tot i que el tour en general no va ser el millor, Fraser island va ser espectacular. És l'illa de sorra més gran del planeta, per poder entrar-hi nomes es pot fer amb 4x4, i no hi viu ningú, només la gent que cuida les instal·lacions. Per desplaçar-se s'ha de fer per la platja i, com Austràlia es un país tan civilitzat, realment es quasi una autopista de sorra! Senyals de trànsit, indicacions i fins i tot controls de velocitat i d'alcohol!

La primera parada va ser el lloc més espectacular de tots i un dels mes increïbles que hagi vist mai: Lake McKenzie!. Enmig de l' illa, un llac d'aigua dolça i cristal·lina a més no poder ens va deixar a tots al·lucinats i amb la boca oberta. L'aigua era tan neta i tan clara que podies veure a uns 4 metres de profunditat i jo no vaig poder resistir i vaig acabar bevent-hi algun glop (no sé si era massa potable, però el meu estómac no es va queixar...)

El lloc era l'escenari perfecte per una sessió de fotos per a l'eternitat i "l'artista del rinxols" i jo ens vam passar una bona estona fent de modelitos i donant-li al carret. (De tant posar, en alguna foto ella casi es queda sense coll...)

Del llac d'aigua cristal·lina vam anar a un d' aigua verdosa, que no era tant impactant com el McKenzie, pero no deixava de ser una passada.

L'únic inconvenient que tenia aquest lloc i l'illa en general, eren els maleits moscardons gegants! N'hi havia a patades i feien unes picades que resultaven molt incòmodes. Afortunadament eren fàcils de matar i el guia del grup em va comentar que si volia me'ls podia menjar, ja que al cul tenien com una espècie de mel que es comestible! Mmmm....cul de moscardó, que bo!

De camí al nostre càmping 5 estrelles, vam topar amb una de les salvatges anècdotes Australianes. Conduint per la platja-pista, tirat allà enmig ens hi vam trobar un tauro mort d'1,5 metres de llarg!

Des de la part superior semblava un ferotge devora persones, però quan li vam donar la volta vam veure que no era més que un tauró simpàtic amb cara d'asiàtic morrut.

Afortunadament aquest cop, a part de veure l'exemplar mort, vam tenir l'ocasió de veure'n de vius. Va ser des d'un penya segat no apte per gent amb vertigen des d'on vam poder veure taurons, tortugues i fins i tot algun dofí perdut nadant per la costa.

El lloc es deia Indian Head i, pel que ens va explicar el guia, era el lloc on els aborígens castigaven als delinqüents de les seves tribus. El procés anava així: si algú era declarat culpable d'algun delicte, el portaven a la roca i el feien saltar avall. Si sobrevivia, era perdonat. I si no, doncs no. :)

Vaig estar mirant-m'ho una bona estona i crec que és bastant més possible l'opció de què acabes fet ketchup per les roques que la de sobreviure, però bé, almenys els "abos" s'ho curraven i els hi donaven alguna possibilitat...

L'última cosa que vàrem visitar a l'illa van ser les Champagne Pools, unes piscines d'aigua salada natural que, en arribar les onades del mar, produïen unes fines bombolles que feien que semblés un bany de champagne més que de mar. Vaig fer un tast per si de cas, però d'alcohol ni una gota... :)

Una de les coses característiques de l'illa són la gran població de dingos que hi ha. Per qui no ho sàpiga, els dingos són uns cosins germans dels gossos que, encara que semblin carinyosos i simpàtics, et poden fer una queixalada per demostrar-te que no ho són.

En vam veure uns quants per tota l'illa i fins i tot s'apropaven a nosaltres, però sense arribar a fer-nos mai res. Només acostumen a atacar humans si es troben en situacions de perill, de no tenir menjar o, com tots els gossos, si veuen alguna persona corrents.

I això és exactament el que vaig fer jo l'ultima tarda; me’n vaig anar a córrer sol per la gegantesca platja amb la incertesa de si una rajada de dingos apareixeria perseguint-me pel darrere. Abans però havia consultat al guia del grup i m'ho va permetre, tan sols em va donar el consell; "si et persegueixen tira'ls-hi un grapat de sorra als ulls i marxaran!"

Crec que hagués sigut difícil que passes res, però en aquest país la gent acostuma a ser d'aquesta manera; ells t'avisen, i si tu posteriorment no els hi fas cas, no t'ho prohibiran, simplement et deixaran fer... Ara, si després tens problemes, ja t'ho faràs!

Afortunadament no hi va haver cap problema i el moment va ser espectacular. Jo, corrent absolutament sol per una platja immensa, sota una pluja intensa que va començar a caure i fent una parada per agafar aire en un vaixell ancorat a la sorra...sensació de llibertat salvatge i absoluta!!!

La remullada va valdre realment la pena i he de dir què la por a que m'apareguessin els dingos, no arribava ni a la meitat de la por a d'altres perillosos habitants de l'illa (serps, aranyes, micus salvatges, etc)

Quan vam acabar el tour de Fraser, ens vam acomiadar de tothom i vam marxar enduent-nos-hi dues coses: Uns 3 kg més de panxa i una paraula: Owsom!! (Awesome= increïble). Aquesta era una de les paraules preferides del senyor Primus què, dit amb l'accent alemany que ell tenia, a tots 3 ens feia molta gràcia. Després d'uns quants dies es va convertir en la paraula clau del viatge i ens va produir moltes conyes al respecte.

De Fraser vam fer una passada ràpida per Agnes waters, on vam veure una competició de surf amb el poble sencer participant-hi...

Mentre seguíem pujant costa amunt, el trident ofensiu Mariona-Mika-Sergi s'anava coordinant cada vegada millor. Cada un tenia les seves peculiaritats que aportaven certa diversió a l'aventura.

Les excentricitats del gran Mika; que ens van fer descobrir era un personatge molt divertit i peculiar.

L'art a la càmera i als fogons de la Mariona, que la van convertir en "La masuvera" oficial del grup.

I jo i el meu superpollo "cabezón", que ens van portar a viure grans dies fantàstics com, per exemple, el de l'operació platypus.

L'operació platypus (ornitorrinco), com ja he dit, va venir donat per la meva tossuderia ja que, en un dia plujós i merdós, en el que anar buscar animalets a un parc natural era el pitjor dels plans, jo vaig fer les mil artimanyes per anar a veure els maleits ornitorrincos. El parc havia sigut recomanació directa del meu germà, i per no perdrem el collons d'animal, vaig inclús amagar als meus companys que el parc no venia de passada per seguir pujant cap al nord, sinó que era necessari conduir 1,5 hores endavant, per després fer-les enrere! Per sort, quan els meus compis es van adonar, ja érem al parc, així que vam anar a la recerca del platypus. :D

Sota una pluja tropical i amb una certa rasca a l'ambient, vam estar unes 3 hores esperant i esperant a veure si el coi d'animal treia el cap de l'aigua...

Però malauradament l'únic que vam aconseguir veure va ser el platypus del cartell simpàtic que advertia de la paciència que calia tenir per veure'n un.

Quan l'operació platypus ja havia sigut catalogada com a "Owsom cagada", vam decidir marxar i...just quan creuàvem el pont...vaig veure un platypus sortint de l'aigua!! Jo vaig ser l'únic que el va veure i això va fer que la ràbia de la Mariona i el Mika ja fos màxima...

Però aquell dia tothom havia de fer la seva "Owsom cagada" així que, després de què jo em lluís amb la meva, li va tocar al Mika. Desesperat per tornar a la carretera i sortir del maleit parc natural, va estar conduint perdut prop d'una hora fins que vam passar per un cotxe vermell i tots vam pensar...aquest cotxe ja l'havíem vist no? Va ser llavors quan ens vam donar compte que...havíem conduit tota aquella estona per acabar al lloc d'on havíem sortit !!

Afortunadament ningú dels 3 tenia cap cita important, ens ho vam prendre amb filosofia i , ja de nit, vam anar fins al poble més proper a preparar el sopar. Aquí va venir el torn de la Masuvera, que per voler animar el desastrós dia va començar a preparar una truita de patates fins que...es va acabar el gas de la furgo!! Ooowwsom cagada!! La truita va quedar mig liquida-mig pastosa i era bastant fastigosa per menjar. Després d'aquesta tercera patinada, vam passar a batejar el dia com "Owsom cagada day"

Vist que no podíem comprar cap bombona de gas nova i que el sopar estava incomestible, vam estar caminant amb la paella a la ma durant una bona estona per tot arreu (situació bastant còmica i peculiar), en busca d'algun lloc on poder acabar la truita. Al no trobar-ne cap, al eficient i esbojarrat colega alemany se li va ocórrer una arriscada solució: colar-se a un càmping privat i cuinar-la a l'interior! Jo no tenia un bon pressentiment (i ja em feia farum a cagada), però així ho vam fer, ens vam fer primer una foto de presentació a la recepció del càmping amb les cares de les mascotes del local (paella amb truita a mitges inclosa) i ens vam dirigir cap a la barbacoa!

Allà ens vam muntar la paradeta, vam estar cuinant la truita i amb un vinet i un formatget ens vam cruspir el tiberi fins que...."Ooowsom cagada!!!!"...va aparèixer el vigilant del càmping!! Cap de nosaltres podia aguantar el riure amb la cara del paio al·lucinant al veure tres penjats okupant tota la seva barbacoa, mentre mig contents celebràvem el primer "Owsom cagada day". Després de la seva conseqüent indignació, ens va fer recollir i marxar immediatament, però abans el Mika ens va fer plorar de riure quan, mentre marxava el paio ens va dir: " que mal educat, no ha dit "happy owsom cagada day!"

El vigilant, al donar-se compte de que ens estàvem rient d'ell, va tornar amb la vena del front marcada i ens va amenaçar en trucar la policia si en 2 minuts no tocàvem el dos, així que per evitar dormir a comissaria, vam decidir marxar a buscar algun lloc on dormir...

A Queensland no es pot dormir amb la caravana al carrer, però com que no volíem pagar càmping vam dormir en un carrer residencial. Si ens haguessin agafat hagués sigut la traca final del dia, però per sort, vam despertar sense cap multa al parabrises.

El dia següent va ser més convencional, tot va sortir segons el previst i vam arribar a la "desèrtica" platja d'Airle beach. Dic desèrtica perquè en aquest tram de costa, esta prohibit banyar-s'hi degut a l'existència d'unes meduses mortals a l'aigua.

De fet, sí que està permès banyar-s'hi, però portant el elegant conjunt de neoprè de l'amic de la foto. Jo en vaig haver de portar algun cop i no es massa exòtic estar en una platja paradisíaca prenent el sol a l'aigua amb el vestit de superheroi...

Però com això es Austràlia i tot es fa com ha de ser...al poble tenen una platja gratuïta i artificial d'aigua dolça perquè els habitants i turistes es puguin refrescar sense cap por!

A Airle beach va ser el lloc on, després de tot un matí de negociacions intenses (per no repetir la "clavada" de Fraser Island) vam reservar el tour per la Whitsunday Islands. Vam passar la nit al poble, i al dia següent, victòria del Barça contra l' Arsenal i, molt content, cap als dos dies de tour en veler!

El tour va estar força bé, no érem massa gent, i encara que els altres companys eren una mica avorrits, hi havia bon rollito a bord.

El vaixell era força maco i el menjar era contundent. Collons si ho era! A la noia que s'encarregava de cuinar jo crec que li van ensenyar la piràmide alimentària a la inversa perquè només fèiem que menjar pasta amb carn per dinar, pasta amb més carn per sopar i galetes amb cafè per berenar seguides de...nachos amb formatge i salsa!!! Puagh...casi els traiem per la borda...

Les illes eren espectaculars i vam fer de tot: submarinisme, snorkeling, alimentar peixos i fins i tot agafar tortugues de l'aigua!

En realitat no sé si està permès fer-ho, però quan vaig veure la tortuga que nadava per davant meu i m'hi podia apropar...zas!! La vaig enxampar per treure-la de l'aigua i tocar-li una mica els pebrotets...

El segon dia del tour el vam passar visitant Whithaven beach, un dels llocs més increïbles que hagi vist mai. Sobren les paraules...

Degut a la espectacularitat del lloc, allà vam tornar a muntar el nostre estudi fotogràfic i vam fer algunes de les fotos més xules del viatge...

En aquesta inclús vam aconseguir captar l'OVNI-xancla que el Mika va llençar al vol...

Un cop acabat el tour en veler, vam fer l'últim tram de carretera agafant una ruta alternativa a la de la costa, ja que aquesta estava tallada per la pluja que no parava de caure des de feia dies. La variant anava per l'interior, passava per enmig del no res i entre una zona habitada i la següent, podia passar una hora o més. Era el típic lloc on l'última cosa que desitges és tenir cap problema, com per exemple, anar just de gasolina...i justament això es el que ens va passar!

Ens va saltar la reserva quan encara quedava un bon tros per arribar al següent poble i l'única cosa que vam poder fer al veure que no arribaríem a la gasolinera va ser parar a demanar a algú que ens ajudés. Per sort un bon pagès Australià era per allà a prop i, tot i que la seva camioneta era Diesel, ens va oferir la gasolina que portava dins d'una motoserra. Semblava que no hi hauria ni per omplir un encenedor, però increïblement va ser suficient. Vam aconseguir arribar al següent poblat, (conduint a pas de tortuga) omplir el dipòsit i seguir endavant fins arribar a Cairns!

El temps a Cairns va ser el mateix que durant tot l'últim tram del viatge, plujós durant tot el dia i amb uns pocs minuts de sol espatarrant. La ciutat tampoc ens va entusiasmar i ens vam dedicar els dies que hi vam ser a intentant buscar alguna feina recollint fruita en alguna granja i a fer un tour a la gran barrera de corall.

Una de les coses que ens va cridar l'atenció va ser la gran quantitat d’aborígens que hi havia. Ja n'havia vist algun a Sydney i Brisbane però aquí hi eren en massa! Desgraciadament, a Austràlia els aborígens són quasi uns marginats socials ja que molts d'ells no treballen i utilitzen els diners que reben del govern per beure durant tot el dia. Aquests diners els reben com a signe de perdó per haver "robat" la seva terra i haver fet tant de mal a la seva cultura. Hi ha molts australians que estan en contra d'això...vaig poder detectar un cert "racisme" d'algunes persones envers ells. Ah! i cal remarcar que són tots molt, molt lletjos...

El dia en què Mika havia de tornar cap Alemania, va voler acomiadar el viatge amb una "Owsom cagadíiiiiiiiiiissima" que va fer que s'emportés el trofeu de campió indiscutible. El tio, molt relaxat, es va passar tot el matí prenent el sol amb nosaltres a la piscina, sense cap pressa, ignorant que a uns quilòmetres hi havia un seient vuit dins d'un avio que portava el seu nom. Va ser al tornar cap al cotxe quan al senyor li va donar per comprobar l'hora de sortida del seu vol i llavors, es va donar compte que sortia en menys d'una hora! Vam sortir escopetejats a lo Benny Hill cap al aeroport, intentant no perdre'ns i seguir les indicacions del GPS per arribar-hi, pero tot i el esforç, quan vam arribar l'avió ja estava sortint! El problema era encara més greu del que semblava, ja que aquell era el primer dels 3 vols que havia d'agafar per arribar a casa i com eren molt seguits, va fer que els perdés tots!

Per rematar la jugada, el dia anterior havia perdut la cartera amb la targeta de crèdit i això va fer que li fos impossible comprar un bitllet de tornada a casa. La situació era realment molt fotuda per a ell i per a empitjorar-la, la seva novia el va voler decapitar al sentir la notícia i es va negar a ajudar-lo per irresponsable (no crec que li agradés la trucada sorpresa un dilluns a les 5 del mati...). Afortunadament, després de que la Mariona i jo féssim d'intermediaris, vam aconseguir que li comprés el nou vol i jo el vaig ajudar deixant-li diners per comprar un altre vol a Darwin. Finalment, la broma a la novia li va costar vora uns 800 euros, i el desgast fisic que vam viure tots no va tenir preu...Res, que el tio volia deixar clar qui era el puto jefe de les "Awsom cagades" i la Mariona i jo li no vam dubtar en fer-li una ovació de reconeixement!

Aquí podem veure al crack, tot tranquilot prenent el sol, mentre el seu avió s'enlaira cap a casa... :)

Un cop va marxar el personatge germànic, vam fitxar a Toni, el noi de Barcelona que vaig conèixer a Byron Bay i que estava fent la mateixa ruta amb 3 noies angleses.

Amb ell i la Mariona ens vam passar els últims dies en un hostel a Cairns i fent un tour a la Gran Barrera de Corall.

El tour va ser increïble. Va fer un temps de merda però gràcies a això vaig viure un dels moments mes espectaculars del viatge. Mentre érem a la coberta del vaixell, a l’horitzó veiem clarament com una tempesta brutal queia sobre el mar, just cap on ens dirigíem. Tothom va començar a entrar cap a dins i jo, que estava escoltant la cançó d' Oasis de Whatever (l'himne oficial del superpollo around the world) em vaig quedar dempeus esperant a que caigués la pluja.

De cop, quan la cançó estava en el seu moment orgàsmic, va començar a bufar un vent que se'm va emportar les xancletes volant i la pluja va començar a caure com si s'hagués d'acabar el mon! Em vaig quedar empapant-me amb els braços oberts sota la impresionant tempesta, escoltant la música a tope amb la pell de gallina del subidon fins que, quan ja estava empapat a més no poder i a punt d'agafar una pulmonia, vaig decidir que potser era millor entrar al vaixell.

Quan vam arribar al lloc per fer snorkeling, la tempesta va afluixar i vam poder gaudir d'un dels espectacles naturals més grans del planeta només mullant-nos sota l'aigua.

No vaig poder fer cap foto ja que no tenia càmera aquàtica, tota una llàstima ja que les coses que vaig veure eren increïbles: cloïsses gegants de 1 metre d'ample que es tancaven quan hi passaves per davant, coralls de tots els colors i textures possibles, peixos exòtics com el "Nemo", peixos agulla...i , afortunadament, cap medusa! Menys mal, ja que els 3 catalans garrepes vam voler ser valents, estalviant-nos els 8 dòlars del “traje antipicades” i banyant-nos a pelo assumint el risc d'una picada mortal! (crec que de totes maneres, hi havien poques possibilitats...)

La barrera de corall va ser una canya, igual que tantíssims altres llocs que he vist durant el meu viatge, però he de reconèixer que no em va impressionar tant com altres que vaig veure al principi de la meva aventura. Paradoxalment, com més coses veig, menys m'impressionen. No voldria semblar prepotent al dir això, però la veritat és que després de tant mesos viatjant, son tantes les coses que he vist i viscut, que el furor i l'excitació per veure coses noves se m'ha reduit considerablement. No és que no les gaudeixi, simplement les visc menys passionalment que algú que ve d'estar tancat 6 mesos en una oficina...(com jo mateix durant les meves vacances mentre treballava, o al principi mateix del superviatge)

Aquest és un dels efectes negatius del viatge que podria a sumar a la llista, que dia a dia es fa més llarga... I és que en podria dir altres com per exemple; el fet de no parar quiet i no tenir una casa; el conèixer gent que acaben sent molt bons amics, però que només duren un màxim de ....15 dies?, el fet de no tenir la família a prop; el fet de no tenir ni idea de en quin dia visc...
Tot això es manifesta sobretot en certs moments en que estic de "bajon" o també quan estic dormint. Són bastantes les nits que tinc somnis molt intensos o inclús malsons i, quan m'aixeco, realment no sé on estic fins ben passats uns minuts. És llavors quan recordo que per a mi ara tot es passatger, ja que; ara mateix no tinc una casa, la meva casa es el mon; tinc molts amics però ara tots estan de pas; i, tot i tenir-ne una a Barcelona, ara mateix, jo sóc la meva única família.

Tots aquests fets crec que formen part del procés de "desprogramació" que estic vivint. Són tantes les coses que s'ens programen al cap des de que som petits i que jo portava tants anys seguits fent, que al canviar-les de cop, en alguns moments costa assimilar-les. De totes maneres, l'experiència és única i crec que tothom ho hauria de fer almenys un cop a la vida. Almenys... :)

Bé, prou de reflexions i tornem al tema: Corrien ja els últims dies de viatge per la costa est i arribava el moment de prendre la decisió de marcar un nou rumb per l'aventura. Amb la Mariona vam estar buscant feines de recollir fruita o qualsevol altre cosa i cap d'elles va ser possible pel fet de no tenir la working visa. Així doncs, després d'un trist comiat, ella va marxar a Melbourne a buscar-se la vida i jo em vaig quedar a Cairns dubtant entre tornar a Sydney a fer el mateix o seguir viatjant pel mon.

El dia que havia de prendre la decisió, vaig parlar amb el Berni, un amic Mexicà que vaig conèixer feia molts anys a Barcelona i amb qui tenia pendent un viatge boig pel seu país. La meva idea era anar-hi mes endavant, però ell em va comentar que marxava a viure a la República Dominicana en dos mesos i que si volia fer el viatge a Mèxic havia de ser en poc temps. A més, si em presentava en el pròxim mes, agafaríem de ple el Spring Brake de Cancun, un desmadre de teenagers yankis que, encara que creia que ja no era per mi, mereixia la pena veure.

Així doncs, vaig començar a plantejar-me possibles opcions d'anar a Mèxic des d’Austràlia, fent una escala d'uns 15 dies en algun país nou i vaig haver de decidir entre tres: Japó, Illes Fiji o Indonesia. Finalment em vaig decidir per Bali (Indonesia) ja que pels comentaris de la gent, era el lloc més apropiat pel meu tipus de viatge. A més en aquells dies va ser quan va passar el tràgic tsunami a la illa nipona (estic gafat amb els desastres naturals) i sobre les Fiji em van comentar que era un lloc amb més nom que un altre cosa, a més de ser avorrit i car.

El Toni estava en una situació semblant a la meva, ell volia treballar però ja havia comprovat quant complicat era trobar una feina a Sydney i per altre banda, tenia estalvis per viatjar uns mesos per Asia. Li vaig recomanar gastar-se la pasta viatjant pels països d'on jo venia i va decidir començar la ruta per Bali, viatjant junts en cas de que jo confirmés la meva marxa d’Austràlia.

I em va costar molt decidir-me. L'opció de quedar-me agonitzava cada cop més, però, de totes maneres, dins meu hi quedava una petita esperança de buscar una feina i instal·lar-me a Sydney. Mentre seguia mirant algunes ofertes, un dels dies vaig parlar amb una amiga i això em va fer prendre la decisió final. Ella portava 3 mesos treballant il·legalment al país, i quan va sortir per anar a Nova Zelanda i renovar la visa al tornar a entrar, la van parar a la duana per regirar-la al complet. Li van examinar tota la bossa i fins i tot els missatges del mòbil, on hi van trobar, escrit en espanyol, un missatge antic on hi sortia la paraula "trabajo". Només per aquest petit detall, la van portar a passar la nit a la garjola i la van deportar al dia següent, prohibint-li la entrada al país per 3 anys (els Aussies no s'estan per osties eh...).

La feina que jo hagués aconseguit hagués sigut també il·legal i per por a que em passes el mateix, vaig decidir marxar, acceptant que les coses no havien sortit com esperava a Austràlia.

Va ser la decisió més important i difícil que he pres al viatge i no em va ser gens fàcil comprar el bitllet d’avió cap a Bali. De totes maneres, un cop ho vaig fer vaig decidir canviar el chip, posar-me el barret de pollastre per continuar amb la volta al mon i fer-me a mi mateix la promesa de tornar a Austràlia l'any següent. Això sí, el pròxim cop ja no com a Superpollo, sino com a Supercurrante around the World...

The East Coast by Campervan from Mariona Guiu on Vimeo.

Australia - From Sydney to Brisbane

2011-05-15T14:17:00.000-07:00

(02/02/11 – 28/02/11)

Acabat el road trip pel sud d’ Austràlia, va ser moment de parar a Sydney. La ciutat que, segons Samaranch, va desbancar Barcelona com a organitzadora “dels millors jocs olímpics de la historia”, es presentava davant meu com la metròpoli amb més possibilitats per desbancar-la també com a lloc on viure-hi durant un temps indeterminat. O potser no…

Com al Jose encara li quedaven uns dies de vacances, vam estar visitant la ciutat junts, caminant sense parar durant tot el dia i sortint a tope durant quasi totes les nits. Va ser bastant cansat aguantar el ritme “ fiestero “de la ciutat, però el famós Goon* australià va ajudar a que tinguéssim forces per a poder sortir després d’un llarg dia de “guirufeo”.

*Goon : Beguda oficial dels backpackers a Austràlia. Vi ranci i barat, empaquetat en una bossa de plàstic i que causa dels pitjors "hangovers ever". Poc recomanable, pot causar greus trastorns mentals i conductes paranormals...

Tant a ell com a mi la ciutat ens va encantar; bonica, bones platges, bon temps i molta vida. És veritat que al ser una ciutat relativament nova, com Melbourne, li trobava a faltar un centre històric, però l’arquitectura dels edificis, els parcs i l'entorn va fer que a Sydney li veiés un encant especial.

Vam visitar el centre de la ciutat, l’ Opera House i com no, la famosa platja de Bondi Beach. Allà vam ajuntar-nos amb uns brasilenys que estaven fent una barbacoa i ens va encantar el rotllo. Diumenge de platja, birres, carn de la bona, i algun hippie emocionat tocant la guitarra… una bona manera d’acabar el cap de setmana.

Una de les nits vam sortir de festa amb dos amics que Superpollo va fer durant l’any anterior al carnestoltes de Rio de Janerio. Ens van portar de bars a prendre alguna cosa i de festa a una discoteca que era bastant xula, encara que el desmadre no va tenir res a veure amb el que es pot veure a la foto feta l’any anterior a la ciutat brasilenya…

Durant els últims dies que el Jose era a Austràlia vam estar sortint amb uns anglesos que dormien a la nostra habitació, fins que finalment el mestre del Street Fighter va marxar a Suïssa i els britànics es van moure a una altre zona de la city.

Quan em vaig quedar sol vaig seguir al mateix hostel on érem, que tot i ser bastant car i ronyós, tenia molta "vidilla backpacker" i em permetia conèixer a molta gent interessant, que era presisament el que volia. La meva idea era estar-m’hi el menys temps possible, fent vida social i deixant que el camí em portés per on sorgís; si coincidia amb algun viatger que volgués pujar costa amunt, viatjaria fins a Cairns llogant una caravana; en canvi, si coneixia a gent que vivia a Sydney i em feia el meu grupet d’amics, em buscaria una feina per instal·lar-m'hi. Tot depenia de com anessin les coses, sense forçar cap de les dues opcions...

He d'admetre que tenia més ganes de que sorgis la segona opció. Començava a sentir la necessitat d' instal·lar-me en algun lloc que no fos un desordenat i impersonal hostel, però per llogar un pis necessitava pagar un mínim de dos mesos d'estància. Com encara no tenia clar si em volia quedar tant temps a la ciutat, tenia la esperança de què, al arribar, coneixeria a algú per poder dormir a casa seva els primers dies i després ja començar la nova vida.

Malauradament no va ser no va ser així i vaig estar els 11 dies pagant els 26 punyals de dòlars per nit que valia el llardós hostel i menjant les conseqüents econòmiques i poc nutritives "delicatessens" que em podia preparar amb el mínim pressupost...

També vaig estar documentant-me de les maneres d’aconseguir feina per als espanyols i s’ha de dir que les prespectives no eren massa bones. Aquí va la meva "research" per a qui es plantegi anar a buscar feina per terres oceàniques :

<< La millor i més fàcil manera de treballar a Austràlia és mitjançant una Working Holliday Visa, que és el visat que fan servir la majoria de joves que venen a l’illa per uns mesos. El país es molt car per a qui acaba de sortir de la universitat, però per sort els sous son molt alts i fan que amb aquest permís un es pugui pagar el viatge i inclús estalviar força diners. La visa dura un any, és per menors de 30 anys i permet treballar al país legalment, ja sigui recollint fruita o en una empresa. A més, tot i ser només un any, és perfecte si es te la intenció de prorrogar l’estància, ja que és un primer pas per donar-se a conèixer a una empresa i que en un futur acabin tramitant els papers permanents.

L’ únic petit problema que hi havia per a mi era què, entre la llarga llista de països que disposen del visat (Anglaterra, Alemanya, Suècia, Itàlia….fins i tot Chile o Estònia!!), doncs bé, Espanya no hi és!! Vaig estar buscant i sembla que el nostre govern tampoc sembla fer massa per ser-hi en un futur pròxim (no se perquè però no em sorprèn gens...).

La segona opció possible es la que fan servir quasi tots els espanyols; fer un curs d’anglès o d'un altre cosa per a obtindre la visa d’estudiant, que et permet treballar un maxim de 20 hores setmanals. Inicialment la idea d’estudiar anglès i treballar em va semblar bona, però quan vaig anar a preguntar preus a les escoles em vaig adonar perquè la majoria de gent de casa va a Londres i no a Sydney; 4000 dòlars per un curs de 3 mesos!!! Vaig estar fent càlculs de quant podria estalviar sumant totes les despeses i restant-les al meu hipotètic sou de 20 hores setmanals i vaig descobrir que, en el millor dels casos, aconseguiria tant sols pagar-me tota la estància, però no estalviar diners per a seguir viatjant.

D'aquesta manera, a mi només em quedava l' última i pitjor opció; treballar en negre. El govern Austràlia és molt estricte i fa moltes inspeccions de treball per detectar irregularitats i és per aquest motiu que son poques les empreses que s'arrisquen a fer-ho d'aquesta manera. Granges, bars no massa cèntrics o en alguna obra serien les úniques feines disponibles...

També vaig estar preguntant i esbrinant sobre el meu sector, l’arquitectura. Tot i que no vaig enviar un sol CV, vaig conèixer a alguns arquitectes que em van comentar que no només era casi impossible treballar sense visat, sinó que inclús amb la working visa alguns d’ells van estar treballant cobrant una misèria amb la promesa de regularitzar els papers un cop acabada la working visa, però finalment només els hi van obrir la porta perqué marxessin al carrer.

En realitat no ho havia comentat però aquesta seria la quarta i última manera d'aconseguir una feina, encara que la més difícil; tenir un sponsor. Si una empresa decideix que et vol esponsoritzar, no només necessita pagar un dineral al govern, sinó que ha de demostrar que la feina que fas tu, no la pot fer cap australià. Son molt poc permissius en aquest sentit i això fa que sigui l’opció mes difícil i complicada…>>

La cosa no pinta massa bé doncs, però de totes maneres jo segueixo pensant que amb ganes i una mica de sort si és possible aconseguir alguna bona feina a Austràlia. L'únic que jo necessitava abans de fer l'esforç, era veure si el que m'oferia la nova ciutat m'agradava suficientment com per forçar l'estada i renunciar a viure a la meva bonica ciutat natal, Barcelona.

Van anar passant els dies i les coses no van anar com esperava. Sí, es cert que vaig fer un munt d’amics d’un munt de països diferents: Brasil, Argentina, Bèlgica, Itàlia, Espanya... però amb qui més em vaig fer va ser amb gent que viatjava i no pas amb gent que vivia a la ciutat. Els més destacats van ser:

El Jon, un surfista basc de molt baix pressupost però un "crack" de molt alt nivell;

El Mats, un Belga molt flamenco; El Peter, un Australià de Perth “no worries mate” total;

I la Yvette, la pitjor guia turística del món, però la millor persona, ja que va ser l’única de tota la gent que vaig conèixer que va acceptar a un vagabund com jo a dormir a casa seva.

(And Yvette, the worst guide ever, but the nicest person because she was the only one out of all of the people I met that allowed me to stay at her place)

Malauradament, casa seva no era a Sydney, sinó a Brisbane, i vist que la cosa no acabava de rutllar a la ciutat que jo volia, vaig decidir agafar un avió i canviar cap a la capital de Queensland.

(Unfortunately, her home wasn't in Sydney but in Brisbane, so taking into consideration that things weren't going as planned in Sydney, I decided to fly over to Queensland's capital)

He de reconèixer que estar a casa seva em va ajudar molt, ja que els últims dies a Sydney no van ser gaire bons; pagava un dineral per una merda d’hostel, la ciutat no m'oferia el que esperava i realment necessitava tenir un espai propi. Em vaig convertir en un veritable okupa durant els dies que hi vaig estar però per primer cop, després de 5 mesos de viatge, vaig aconseguir sentir-me com si tingués una casa.

( I must admit that being at her place helped me so much as the last few day's in Sydney weren't very good; I was paying too much for a shitty hostel, the city wasn't offering me what I expected and I really wanted to have my own space. I became a squatter in the period I was staying there, but for the first time in 5 months of travelling, I felt like I was at home.)

Tot el que la Yvette tenia "d'ànima caritativa", li faltava com a guia de la ciutat. No coneixia ni la plaça de l’ajuntament i els seus intents de tours guiats van ser un desastre, com el de la festa de la nit de benvinguda, en la que, sabent que no em volia deixar masses diners i que em moria de ganes de sortir per Brisbane, va fer que acabéssim amb una amiga seva en un parking d’un camp de golf als afores de Gold Coast i pagant un hotel de 100 dòlars la nit!! (It was so funny anyway Yvette! :) )

(Yvette had a really big heart, but little knowledge of being a tour guide. She didn't even know where City Hall Square was and her attempts of guiding me were a hilarious disaster! an example was the first night; I was looking forward to experiencing Brisbane's night life on a tight budget, but we ended up in the middle of a car park at the Gold Coast and and had to stay in a hostel for the night for 100 dollars! ( It was a funny experience anyway Yvette! :) )

Per sort, el seu gentil germà un dia es va oferir a ensenyar-me la ciutat i en unes 4 hores vaig veure més que en 10 dies amb ella.

(Luckily her brother was nice enough to show me around the city, and in 4 hours I saw more of Brisbane city, than I did in 10 days with her (sorry Yvette but the 2 dolar steak place doesn't count as a turist spot :P)

No em va semblar una ciutat lletja, però en cap moment em va donar el feeling de Sydney, així que des de ben aviat vaig descartar l’opció de quedar-m’hi a treballar i vaig decidir dedicar-me a buscar gent per seguir viatjant costa amunt fins arribar a Cairns. Un cop allà ja veuria que feia, si tornar a Sydney per donar una segona oportunitat a instal·lar-m’hi o si seguir sobrevolant el mon…

Vaig posar un munt d’anuncis per internet per a conèixer gent per viatjar, però després d'esperar dies, no vaig aconseguir trobar a ningú. Tothom m’havia dit que a Austràlia era tant fàcil anar sol i juntar-te amb gent per viatjar, però trobar una campervan amb uns nous “mates” per a mi es va acabar convertint en casi un somni casi irrealitzable…

Quan ja em començava a sentir una mica "crosta" a casa de Can "Callagan" i veia que ningú s’apuntava a viatjar amb mi, vaig decidir moure’m a Gold Coast, on s'hi trobava el gran personatge basc: SuperJon.

Amb ell vaig passar uns quants dies visitant Surfers Paradise (que vindria a ser Benidorm, però amb surf), aprenent a agafar onades i també aprenent a viatjar amb un pressupost mínim. I és que el tio s’ha fotut 3 mesos a Austràlia per, atenció: 1000 euros!!! Clar que els seus mètodes d’estalvi com dinar només instand noodles, sopar pa sol o esmorzar “gratis” al supermercat a compte de Mr.Woolworths , també tenen els seus riscos saludables (i penals…jeje)

Ja havia fet surf un parell de vegades a Brasil i a Barcelona, però durant aquest dies va ser quan vaig agafar més onades i em vaig aguantar més estona de peu. No se'm va fer massa difícil recordar els moviments bàsics, però amb algunes onades del pacífic la cosa era massa bèstia i no vaig poder ni entrar a l’aigua. I és que la força que té aquest oceà és impressionant, la corrent se t'emporta d’una punta a l’altre de la platja com si fossis una ploma.

En aquesta foto se'm pot veure agafant una onada just al costat de les roques, però gràcies a la meva habilitat vaig aconseguir fer un 180º i saltar-les...

...no cola, no?... :)

Des de Surfers vam anar 3 dies a visitar Byron Bay, un poblet surfer hippie del que tothom ens n’havia parlat molt bé i que ens va encantar només arribar. Casetes de fusta, platja maca amb un far de fons, i un rollito molt guai en general.

Allà vaig coneixer a diferents personatges que en aquell moment ignorava que serien protagonistes en les futures aventures;

El trio calavera de valencians; Quique, Miguel i Carlos.

L’aventurer de la barretina; Tony Montana.

I la super artista de Hollywood: Mariona aka "La Masuvera"! Una noia de Barcelona que portava mesos viatjant i tenia pensat parar per buscar feina a Melbourne, però a la que el menda li va menjar el tarro perquè abans es sobrevolés la costa est. Després d’uns dies de meditació, la nova colegui va acceptar i vam acordar llogar una furgoneta al cap d’uns dies, mentre buscàvem a algú més per a pujar des de Brisbane fins a Cairns.

Ja més relaxat per saber que tenia finalment un company per a pujar costa amunt, el Jon i jo vam anar a passar un dia al relaxadíssim poble de Nimbin, a prop de Byron. Allà hi vivien un munt de hippies des dels 60 i actualment és més un negoci de souvenirs i pastissos de Marihuana que qualsevol altre cosa, encara que la visita i el “viatge” de tornada va valdre la pena… :)

Ah! I per allà a prop també hi havia la casa del Julian Assange, el líder de Wikileaks (sé que és una dada absurda i que no ve a cuento de res, però ho acabo de recordar :) )

De tornada a Surfers Paradise em vaig estar uns dies dormint a "casa del Jon", que òbviament de seva no tenia res, sinó que era el pis d’uns Nova Zelandesos on s’hi estava de gorra. Els dos nois tenien només 18 anys i estaven treballant a Austràlia per estalviar i anar a viatjar uns mesos per Europa. Que fort, acabaven de ser majors d’edat i ja eren molt més espavilats que molta gent de la meva edat que conec de Barcelona! Això fa donar-se compte de com d' "apollardats" creixem a casa...

Encara que sempre que viatjo intento evitar anar amb espanyols, a Austràlia no vaig poder evitar ajuntar-me amb un munt. A tots els que ja he nombrat, cal sumar el grup que vaig conèixer que vivien a Surfers (Alvaro & Cia) i amb qui vam passar algunes tardes a la platja de Burleigh heads o Coolangata (una de les més famoses del mon), fent surf o veient competicions d’autèntics surfistes professionals.

Uns dies abans de quedar amb la Mariona per començar el road trip cap a Cairns, vaig decidir anar un altre cop a casa de la Yvette. Volia passar uns dies de relax a la seva piscina, jugant a tennis i també escrivint una mica el blog, que ja el començava a tenir oblidat.

(A few days before meeting Mariona, who I was going on a road trip with, I decided to go back to Yvette's home again. I wanted to spend some time relaxing in her pool, playing tennis and writing my blog, which I had almost forgotten about.)

També vam sortir alguna nit i vam anar a alguna barbacoa amb els seus amics. Allà va ser on em vaig donar compte de la quantitat de menjar "basura" que mengen a Austràlia. No ho sabia però, ara mateix és el país amb un índex més alt d’obesitat del mon! (Inclús el Maxibruto de la foto sembla obligar a la gent a menjar calòrics gelats...)

(The other days I spent in Brisbane we went to BBQ's with her friends. That was when i realised how much unhealthy food Australians eat. I didn't know this then, but I know now that they are the fattest country in the world! (Even the Maxibrute of the picture seems to force people to eat fat ice creams...)

De fet jo em vaig posar una mica bacó i em vaig engreixar uns 3 Kg. ja que, per molt que intentés menjar sa, sempre acabava fent un festí de calories! En aquest país menjar sa siginifica pagar molt car, així que degut al meu "budget", em vaig dedicar a fer dieta de preu i no de greixos. :)

(I had actually became a bit chubby and put on 3kg! I always try to eat healthy but I ended up eating a banquet of calories.... Trying to eat healthy in Australia is expensive, so due to my budget, I switched from fat diet to price diet :) )

A Brisbane va ser on també vaig quedar amb la Lisa (la noia Japonesa que vaig conèixer a Laos i que vivia a la ciutat) i a on em vaig acomiadar del Jon i dels valencians, ja que ells marxaven cap a Perth i el Jon acabava els seus 3 mesos de hippie surfer per Austràlia.

(But Brisbane was the place met up with one of my friend's Lisa (the Japanese girl from Laos who lived in the area) and it's where I said goodbye to Jon and the Valencia guys. They were going over to Perth and Jon was going back home after living like a hippy surfer for 3 months in Australia.)

Com a comiat de l’Yvette, després de què m'intentes tallar el cabell i m'acabes deixant pelat com una bola de billar, va voler arreglar els seus peculiars tours turístics portant-me a un partit de "Football" (Rugby) que, certament, tenia moltes ganes de veure. El caxondeo màxim va ser quan vaig entrar al camp tot emocionat per anar a veure per primer cop un partit del esport estrella a Austràlia, i em vaig trobar que no era res més que…futbol!!

(After Yvette tried to cut my hair and left me as bald as a billiard ball, she offered to take me too a "football" game, and I liked the idea of going to watch a rugby game as I had never seen one. This was also an attempt to make up for her past tours, but as soon as we got there I couldn't stop laughing as I realised she meant soccer and not the most played sport in Australia!!)

L'error va venir per una confusió idiomàtica però el cas es que, si i ja ens rèiem del fracàs dels seus anteriors tours, amb aquesta patinada el caxondeo va ser màxim. Per rematar el dia, la pobre es va deixar les ulleres a casa i es va tirar tot el partit veient formigues movent-se per un camp de gespa.

(The mistake was just an idiomatic confusion, but it was really funny anyway. To make this story even funnier, she forgot her glasses and the entire game just looked like ant's moving around the grass)

Aquí es pot veure la proba de l'obra mestra de perruqueria:

(This the picture of the hairdressing masterpiece)

El dia que vaig quedar amb la Mariona per arrancar el viatge des de Brisbane, vam arribar amb la incertesa de si es presentaria el tercer membre de la tripulació, una nena sueca i pija que vam conéixer per internet. Després de confirmar la seva falta de compromís i ja de pas, estalviar-nos la seva presencia durant el viatge, ens vam trobar en la situació de buscar un company d'aventures d'emergència, cosa que en aquell moment semblava una missió impossible més que una altre cosa.

Durant tot el matí vam estar estudiant les varies i cares possibilitats que teniem, i ja per la tarda, quan in extremis estavem a punt de llogar un cotxe només per nosaltres dos, vaig rebre un missatge al mòvil que va canviar totalment el nostre pla: Un alemany que tenia una furgoneta ja llogada, amb taula de surf inclosa, però que necessitava a dues persones per a poder pujar fins a Cairns, ens va oferir ocupar les dues places disponibles!

Cap dels dos ens voliem fer ilusions ja que tot semblava massa perfecte, però per la nit vam quedar amb el noi i així, el gran Mika va aparèixer en escena. Després de veure que encaixàvem perfectament en la seva casa portàtil, vam anar a comprar 6 cerveses per celebrar l'avinentesa i en aquell mateix moment el nou team Germanocatalà es va embarcar a la nova aventura Australiana: Road trip to Cairns!

Australia - From Melbourne to Sydney

2011-05-08T13:31:00.000-07:00

(21/01/11– 02/02/11)

Austràlia, el gran objectiu del meu viatge. La parada que em quedava més lluny de casa en la distància però la que se suposava que m’havia de fer sentir més a prop en quant a la cultura. El primer país on considerava la possibilitat de buscar-me una feina i, en conseqüència, obrir dos nous possibles camins a la meva aventura:

a) Instal·lar-me al paradís del surf

b) Seguir fotent-li canya al Superpollo around the world…

Tot i la il·lusió que tenia inicialment per arribar a l’illa, he de reconèixer que l’entrada al país va ser sota mínims. El meu estat lamentable després de la rostida a la fullmoon party i el cansament acumulat de la posterior marató suïcida, van fer que les ganes que tenia de veure cangurs i koales fossin exponencialment negatives.

I per si la marató no hagués sigut suficientment dura, un posterior vol de 8 hores no va ajudar massa i el malson que vaig viure a la terminal de l' aeroport de Melbourne ja va acabar de rematar la jugada…

Vaig aterrar al voltant de les 12 de la nit, i com a festa de benvinguda, els policies de la duana em van portar a una saleta on em van desmuntar tota la motxilla que jo havia preparat mil·limètricament perquè hi capigués tot (suposo que era d’esperar, amb les pintes de vagabund que portava…).
Afortunadament, els tios eren enrotllats i quan em van agafar la càmera per mirar les fotos (jo crec que això deu ser il·legal, però els vaig deixar fer) van veure les de la fullmoon party i cap dels dos va poder amagar el somriure. Van regirar-me una bona estona la bossa en busca de droga i finalment hi van acabant descobrint un "pollo", encara que per la seva sorpresa era només de disfressa. Un cop van decidir que no era cap amenaça pel seu país, van deixar-me marxar i amb un somriure em van dir: Enjoy Australia maate!

A un hostel de la ciutat m’esperava el Jose, un colega america bastant “person” que va decidir gastar els seus dies de vacances viatjant amb mi per Austràlia en comptes de quedar-se a casa jugant al seu estimat Street Fighter, encara que algun dia es va haver de treure el "mono"…

Se suposava que al voltant de la 1 l’havia de trucar des de la terminal perquè em vingués a buscar a l’estació de tren, però el retard al creuar la frontera i els posteriors fets que explico a continuació va fer que fins a les 3 de la matinada no pogués contactar amb ell. El malson de l’aeroport de Melbourne va anar així:

La terminal on vaig aterrar semblava un edifici fantasma; estava buida i fosca, no se sentia absolutament res i totes les botigues tenien les persianes baixades. Estava exactament en el mateix estat que jo, es a dir, sense energia. Cap de les cases de canvi, caixers automàtics, bars o restaurants tenien llum per un problema elèctric que havia hagut durant el dia i això va provocar l’inici de la meva desesperació…

El principal problema era que no portava ni telèfon ni un sol dòlar al damunt ja que, a Kuala Lumpur ,vaig fer la tonteria de no canviar a dòlars Australians perquè pensava que tindria un millor canvi a l'arribar al país (…sincerament, també perquè estava tant atontat que se'm va oblidar…). Tampoc sabia on era l'hostel on estava el Jose així què, primer de tot , necessitava trobar un lloc des d'on trucar-lo i després canviar o treure diners per a poder sortir de l’aeroport .

Vaig estar caminant una bona estona i al no trobar a ningú que em pogués indicar on hi havia un banc obert, em vaig adonar què la situació en la que em trobava era bastant fotuda perquè no podia ni trucar, ni aconseguir diners, ni tampoc agafar l’autobús per marxar. Deambulant per la terminal vaig trobar unes cabines telefòniques que funcionaven amb targeta, encara que després de provar amb totes i cadascuna, no vaig aconseguir que funcionés cap. L’última d’elles em va fer esgotar la poca paciència que em quedava ja que, no només no va funcionar, sino que se'm va tragar la targeta de crèdit! Em vaig estar desfogant una bona estona fotent cops de puny i blasfemant com un cabró fins que em vaig donar compte que fent el neandertal no solucionaria el problema. Així doncs, vaig decidir utilitzar el meu cervell i vaig recordar que tenia unes pinces dins del necesser de la motxilla que era al meu costat, vaig estirar el braç que tenia intacte de ferides de guerra per remenar pel neceser i agafar les pinces i, al treure-les, em vaig tallar el dit petit amb la màquina d’afaitar. Del mal que em va fer vaig estirar el braç amb força, la qual cosa va fer caure el carro on portava la bossa escampant-se tota la roba pel terra, i el dit tallat va a començar a sagnar per damunt de tot (aargghhhh!!!!!).
El moment va ser desesperant; fet pols com ja venia, sense poder contactar amb ningú, amb tota la bossa desmuntada pel terra de l’aeroport i per rematar-ho amb un dit que semblava una aixeta de sang. Vaig estar ben aprop de posar-me a cridar i plorar com un nen petit però vaig aconseguir controlar-me, em vaig prendre un moment de relax i tot seguit em vaig curar la ferida.

Més tard, amb la roba dins la bossa un altre cop, vaig poder treure la targeta i vaig decidir caminar cap a un altre part del aeroport. L’edifici veí d’on estava tenia llum i per sort, va aparèixer una dona que es va adonar de la meva situació. Em va deixar el seu telèfon per trucar al Jose i finalment vaig esbrinar com arribar al collons d'hostel on estava allotjat. A la nova terminal vaig poder trobar un caixer automàtic que funcionava i vaig treure el collons de dòlars Australians que necessitava, així que per fi, unes 3 hores després d’aterrar, sobre les 3 de la matinada, vaig poder agafar el collons d’autobús cap al collons de llitera que costava 43 dòlars la nit…(i és que a sobre l'hostel era car de collons!!)

Crec que els meus 4 dies a Melbourne van venir molt marcats per la meva lamentable arribada al país i això va fer que canviés la percepció que vaig tenir de la ciutat. Els primers dies tot ho valorava negativament, seguia encara fet pols físicament i tot em semblava extremadament car (normal després dels llocs on venia; vaig veure una samarreta que a Tailàndia la vaig comprar per 4 dòlars i aquí en valia 25). A més, la ciutat no em va meravellar, em va semblar un lloc molt “fake”; tot molt nou, quadriculat, net i perfecte. Vam veure les principals coses a visitar (Federation Square, El circuit d' Albert Park, St. Kilda beach, AC/DC lane,etc, etc.) però a cap de nosaltres ens va encisar en excés.
A més, els dies que hi vam ser coincidien amb el principal mes de vacances dels Australians (el que vindria a ser el nostre Agost) i per aquest motiu la ciutat tenia menys vida del habitual, semblant-me inclús bastant avorrida.

La meva decepció Australiana va arribar a la fi el dia que va començar el road trip. Al costat de l'hostel vam llogar una furgoneta Jucy, i el Jose, una amiga suïssa seva (Alex) i jo vam començar la nostra ruta per la great ocean road fins arribar a Sydney.

A mi em va tocar ser el conductor oficial del viatge i, uns 20 minuts després de sortir, vaig mostrar la meva extraordinària carta de presentació al trencar el far posterior mentre maniobrava. Potser sona a excusa, però l’error va venir donat per un maleit “pip-pip-pip” que feia el cotxe al posar la marxa enrere i que jo pensava que indicava la distancia amb l’objecte que hi havia darrere…però un fort “pip-pip-PUM!!” em va indicar que no, que només pitava per tocar els ous. Per sort el cotxe tenia assegurança i el propietari de la furgoneta amb qui vaig topar, com a bon australià em va deixar anar un; no worries mate!

Aquest va ser l’únic incident que vam tenir, ja que després d’això, vaig conduir més de 1000 km i no va passar res de res…

Els primers quilòmetres de la “great ocean road” van ser una canya, una mena de costa del garraf amb pocs cotxes, olor a eucaliptus i platges espectaculars ens van fer començar a gaudir de la autèntica Austràlia en estat pur. Vam veure surfistes, algun koala, alguna vaca i alguna ampolla d’aigua a 4 dòlars…(Per flipar que car que es aquest coi de país!!)

Els paisatges canviaven una barbaritat en molt poca estona, de platges de roca més aviat àrides, a penya segats amb gespa i camps plens de vaques. No he estat mai a Nova Zelanda (encara…:P) però aquests llocs em recordaven a la típica postal d’allà…

El mateix passava amb el clima; potser feia una calor espatarrant durant tot el dia i en qüestió d'una hora, passava a fer una rasca que la meva escassa roba d’abric poc em podia ajudar. La primera nit va ser bastant freda i el fort vent de costa que bufava va fer que hagués de dormir embolicat dins del sac com un cuc de seda.

La furgoneta tenia lloc per a 4 passatgers, 2 dormint a l’interior i 2 en una mena de tenda de campanya que portava muntada damunt del sostre. La idea de dormir a sobre d'un cotxe em va encantar, així que l’àtic de la furgo me'l vaig apoderar jo, mentre que el Jose i l'Alex dormien a l’entresol. La primera nit la vam passar en un càmping d’una platja que ens va delitar amb una posta de sol espectacular, seguit d’un bon sopar cuinat a la mateixa furgo i un increïble cel estrellat abans d’anar cap a l’àtic a dormir…que gran!.

El segon dia, després d’iniciar la nostra tradició d’esmorzar fruita amb cereals i iogurt, ens vam llençar altre cop a la carretera fins arribar als 12 Apòstols. Aquest és el principal atractiu turístic de la zona i consisteix en unes roques enormes que queden escampades per tot un tram de costa de penya segats. Una passada.

Mentre caminàvem a prop de la platja amb les onades més bèsties que hagi vist mai, vaig veure també la bèstia amb la que més m’he cagat:

L’ Alex i jo ja havíem estat una bona estona caminant entre els arbusts i mentre ho fèiem, ens preguntàvem mig rient si hi hauria risc de que hi hagués algun animal verinós sota els nostres peus, però llavors no n'hi va haver cap. Va ser més tard, curiosament en un tram asfaltat, quan va aparèixer la mortal assassina…una tiger snake!

Estava parlant amb el Jose, i en un moment vaig mirar cap al terra i allà a 1 metre davant nostre la teníem, esperant i mirant-nos per si havia d’atacar. El salt que vaig fer va ser de campionat i després de quedar-nos quiets, “l’animalet” va creuar la carretera i es va amagar entre els arbusts. En aquell moment jo no sabia si era verinosa o no (crec que a Austràlia quasi totes ho són…), però quan el Jose em va dir que era la segona serp mes mortal d’Austràlia i del mon, se'm van posar de corbata.
Per la tarda vam ensenyar la foto a una dona del poble i no només es va quedar al·lucinada en saber com ens havíem apropat tant al animal, sinó que ens va dir què, en cas d’haver-nos picat, segurament ja ens podíem haver acomiadat de a qui hagués picat (tot apuntava a que hagués sigut jo) , ja que l’hospital més proper quedava a més de dos hores i aquest bitxo mata en una hora i mitja….què guai no?

La tia m’ho va dir molt tranquil·la, com si fos la cosa més normal del mon, i és que suposo que ja deuen estar acostumats a tenir 1000 perills rondant pel costat de casa; aranyes mortals, serps mortals, meduses mortals…tot mortal, fins i tot el sol! I és que just damunt d’ Austràlia hi ha un forat en la capa d’ozó que fa que els rajos de sol siguin dels més cancerígens del mon (de fet no sé a on vaig llegir què un 40% de la població té o ha tingut càncer de pell…). Afortunadament això va acompanyat d’un clima collonut que fa que tothom sigui molt enrotllat i obert. Qualsevol cosa que preguntis a algú, aquest sempre et contestarà amb molt bon humor i acabarà amb un “no worries mate”. I és què l’expressió certament defineix com són, tranquils i sense complicar-se la vida amb coses que no tenen importància.

La segona experiència salvatge d’Austràlia no va tardar massa en arribar, ja que al dia següent, mentre era banyant-me a una de les mil platges desèrtiques que hi ha, em va passar fregant la cama una ratlla que devia fer un metre d’ample! Al principi pensava que era una roca però…una roca que es movia? Vaig pensar que seria un plàstic doncs, però al veure la manera com es bellugava em vaig donar comte què....què coi un plàstic!…era l’animal que va matar al caçador de cocodrils!

Vaig sortir de l’aigua amb el cor a 18000 revolucions per minut, pensant lo a prop que havia estat per segon cop de dinyar-la, però aquest cop quan ho vaig comentar amb la gent local, em van dir que no hi havia perill. Pel que es veu poden ser animals perillosos en cas de sentir-se atacats i poden fer molt de mal, però per matar caldria que et donessin directament al cor (que és precisament on li va atacar al penjat dels documentals). Només m’hagués faltat una picada de ratlla per sumar a la meva llista de ferides de guerra…

Aquestes dues van ser les vivències més salvatges que vam tenir, encara que d’animals en vam veure un munt més; cangurs, pingüins, aranyes, ocells, tortugues, etc, etc, però no seguiré, sinó això semblarà el blog d’un zoològic.

Desafortunadament les poques fotos que vaig fer només són dels que vam veure morts, excepte aquesta tortuga que dormia...

Ui, doncs no...pel que sembla abans un tauró li va voler fer un tast...

Els pobles pels que passàvem, tot i ser totalment nous i no tenir res d’història, eren com el lloc perfecte i somiat per tenir una segona residència. Carrers en perfecte estat, gespa ben tallada, tot net i amb platges espectaculars a 50 metres.

Un d’ells tenia una certa semblança a la costa brava o al meu poble, l’ Ametlla de Mar. Caletes de roques, arbusts i un aigua transparent i tranquil·la, encara que aquí, en alguna caleta, tenia un curiós color vermell que era espectacular. No només aquesta aigua tenia un color viu, fins i tot la gespa, el cel, tot era d’un color intens que cridava l’atenció.

Un cop acabada la great ocean road, vam tornar direcció Sydney fins arribar a Philip Island. Allà va ser on vaig veure la posta i la sortida de sol més impressionants que hagi vist en la meva vida, pell de gallina…

Una parada obligada per un motero com jo, va ser el circuit de velocitat que hi ha dins la illa. Després de Mugello, aquest sempre ha sigut el meu segon circuit preferit i tenint en compte que hi he donat més de 1000 voltes virtuals jugant amb l’ordinador no em podia perdre la versió real. He de dir que és inclús més bonic que el de Itàlia ja que aquest es troba a poquíssims metres del mar i per tant es pot veure des de moltíssimes de les impressionants corbes que te.

Durant tot el viatge procuràvem dormir sempre a càmpings, ja fossin gratuïts o de pagament, ja que, en cas de no fer-ho, és il·legal i la policia posa multes de fins 200 dòlars. A la illa no vam trobar cap càmping obert, i per tant, vam passar la nit a lo hippie al pàrquing de la platja, escoltant les onades trencant mentre dormíem i sense saber si vindria algú a despertar-nos per posar-nos una multa…Un risc que realment valia la pena córrer.

Quan ens vam voler donar compte, havien passat ja 5 dies dels 7 que teníem i encara ens faltaven uns 700 km per recórrer. Així doncs, ens vam fer una pallissa de viatge d’un dia sencer fins a Jervis Bay i quan vaig mirar el mapa, em vaig donar compte que només havíem recorregut una part insignificant del país. Es acollonantment gran aquesta illa (unes 2 vegades Europa sencera) i com he dit, pots conduir hores i hores i sembla que no avancis ni una petita part del mapa…

Jervis Bay era super xulo, una espècie de Golf de Roses però sense explotar, de fet, molts australians ni ho coneixien, i que a mi m’encantaria per tenir una segona casa si m'instal·lés a Sydney (crec que potser m'estic emocionant massa...).

Allà va ser on, impulsivament, vaig decidir tornar a fer com quan tenia 14 anys i em vaig posar aigua oxigenada al cap per enrossir-me els cabells. Com que passades dues hores no havia fet efecte, vaig acabar el pot sencer i al dormir-me 3 hores sota el sol, el cabell se'm va acabar posant pèl roig. Per sort, amb els dies el to va anar baixant fins a que va acabar quedant d'un color ros que semblava que m'haguessin fregit el cap.

L’últim dia ens vam fer l’últim tram de conduir fins a Sydney i allà ens vam acomiadar de la nostra amiga Jucy. Va ser una pena acabar el road trip i passar de dormir al seu sostre a un car hostel un altre cop, però la veritat és que tenia ganes de veure la ciutat olímpica.

La nova parada em donava més bones vibracions que Melbourne i la meva idea era passar uns dies de turisme, intentant conèixer gent, fent el màxim de contactes possibles i, si sorgia, acabant buscant-me una feina allà. En cas de què això no succeís, tenia un bon plan B que no era res més que seguir fent el pollastre i sobrevolar més kilòmetres de la gegant costa Australiana…

Thailand (06/01/10 - 21/01/11)

2011-02-23T00:50:00.000-08:00

Dos anys després de la primera visita, tornava a Thailàndia, el país que em va obrir els ulls per fer el Superviatge que estic vivint. Aquí va ser on vaig veure que fer la volta al món no només era un somni realitzable, sinó que era molta més gent de la que creia qui ho estava fent. Tot i no portar motxilla, va ser el primer cop que anava a un país de turisme "backpacker". Vaig anar acompanyat de meu germà, una amiga de Barcelona i un colega americà. Ho teniem tot més o menys planificat; 3 dies a Bangkok amb hostel ja reservat i 17 dies per les illes, pocs canvis van ser possibles durant el trajecte.

Aquest cop la situació era molt diferent. Jo sol, amb una motxilla cada dia més carregada i amb total llibertat de fer el que em rotés, vaig arribar a Chiang Mai sense cap reserva ni sense saber pràcticament que hi havia allà...

Vaig volar al nord del país perque era la part que em va faltar fer en l'anterior viatge, però portava tant de temps anant a correcuita, que vaig limitar-me a veure Chiang Mai i passar de les altres ciutats dels voltants. Estava fart de no parar de moure’m per no perdre’m res i vaig decidir fer uns dies de vacances del meu viatge. Se que sembla extrany, però realment viatjar així acaba cansant…

Així doncs, em vaig buscar una habitació per 2 euros, que tingues internet, i un cop vaig desfer la maleta vaig reservar una moto pel dia següent. Volia fer una volta i veure una mica de la ciutat abans de tancar-me durant tot el cap de setmana a fer un piló de coses pendents, com per exemple, el blog.

Vaig començar el "free tour" sense saber pràcticament on anava, així que vaig fer una volta per la ciutat i els seus mercats fins que vaig decidir agafar una autovía que m'havien comentat que portava a una ciutat plena d’atraccions turístiques. Allà vaig veure un cartell que anunciava un poblat de dones girafa i tot i que era conscient de era un "tongo" per turistes (ja que el poblat autentic està a uns 300km) m’hi vaig apropar amb la moto. Quan em van dir el preu per només entrar em vaig quedar al·lucinat, uns 13 euros! De totes maneres, com soc un "cabezón" i ja m’havia fet a la idea de fer-me una foto amb les girafes, vaig fer-me passar per estudiant sense un duro, fent-li llàstima al dels tickets, fins que em va deixar passar per 4 euros.

La veritat es que era un "timo" com una catedral. De poblat no tenia res, només eren botigues de souvenirs on les dones insistien per vendre els productes que anaven elaborant. Al principi els hi vaig començar a fer fotos a les nenes, pero quan em vaig fer una foto amb una de les dones em vaig sentir com si m’estigues fent una foto amb un animal i no em va fer sentir gens bé, així que m’en vaig anar.

Vaig seguir tirant carretera amunt fins que vaig trobar un altre de les atraccions per a guiris: Tiger Kingdom. M’havien comentat que alla et podies fer una foto amb un tigre enorme, però quan hi vaig anar i vaig veure lo preparat, cutre i car que era, vaig marxar en 5 minuts.

En part em vaig sentir bé ja que vaig pensar que havia estalviat uns calerons, però poc després me'ls vaig acabar deixant igual, encara que en una cosa que va valdre la pena. Va ser més endavant, a un lloc que es deixa Xtreme Zone, on hi tenien tota mena d’activitats d’esports “extrems”; karting, paintball, motos, quads i....bungy jumping! (puenting).

Mentre era a la recepció tafanejant, estaven reproduint un video amb imatges de gent que s’hi llençava i mentre ho veía pensava: "En la vida tindria ous a fer això, podría saltar d’un avió o qualsevol altre cosa, però puenting em cagaría viu". En aquell moment, el tio de la recepció em va veure tot atrapat amb el video i em va dir; "come on, wanna jump?" Li vaig dir que ni en broma, que m’agafaria alguna cosa però ell, de totes maneres, em va convidar a entrar al recinte i veure la gent que saltava. Em vaig assentar en un banc a veure com es llençava una parella i en qüestio de 5 minuts, al meu cap se li van girar els cables; em vaig crear una guerra interna, picant-me amb mi mateix per no tenir pebrots a fer-ho fins que, de sobte, em vaig aixecar i corrents vaig tornar cap al tio de l'entrada i li vaig cridar: Come on! I want to jump!! But NOW!! El tio, soprés per la meva boja reaparició, em va dir que enseguida m’ho preparava, però jo li vaig insistir que em cobrés al mateix moment o sinó em rajaría. Em va cobrar, vaig anar cap a la cabina i allà va ser on el meu cap va tornar a la normalitat i vaig pensar: "On collons t’acaves de posar penjat!!! "

M’estaven col·locant les gomes als peus i només pensava com se m'havia anat tant l' olla en 5 minuts...però, de totes maneres, encara ho volia seguir fent. Després d’una pujada lentíssima i eterna, va arribar el gran moment. Vaig obrir els braços, agafant aire i…AAAAHHHHH!!!

Collons jo crec que mai havia sentit res semblant!! Al caure veient com m’apropava al terra realment sentía que l’anava a palmar, però a l’últim moment la gran corda elàstica va fer la seva funció i el superpollo va reempendre el vol.

Amb la adrelina encara a tope, per la tarda vaig anar a dalt d’una muntanya a veure la posta de sol des d’un temple. La moto no tirava molt, però la carretera era una mena d' Arrabassada a la tailandesa i amb lo revolucionat que anava em vaig treure el mono que tenia des de que vaig marxar de Barcelona.

Al temple hi havia molta gent ja que estaven fent una espècie de cerimònia que no vaig aconseguir entendre que era, però que em va permetre fer unes fotos bastant xules.

Quan ja marxava del temple escales avall vaig viure una situació anecdótica ja que, de sobte, va començar a sonar l'himne de Tailàndia i va ser com si paressin el temps. Jo no em vaig enterar i vaig seguir baixant les escales, però al cap d'una estona em vaig donar compte que alguna cosa extranya estava passant perque semblava que estigués dins de Matrix. Tothom estava tal i com quan va començar la melodia i no feien el més mínim moviment, mostrant un respecte absolut a la seva pàtria. Quan me'n vaig adonar casi estava acabant l'himne i pensava que m'emportaria alguna esbroncada, però per sort ja era al costat de la moto i vaig poder escapar...

Vaig tenir sort, perquè aquests països estan molt penjats tant amb el tema patriòtic com el monàrquic i he sentit històries de turistes que han acabat anys a la presó per pintar o riure's d'alguna foto del rei. I és que a vegades resulta difícil no fer-ho, ja que el país sencer sembla el seu àlbum de fotos particular. A quasi tots els carrers hi ha algun marc enorme amb una foto d'ell amb el seu gos, fent una foto a una flor o simplement prenent un refresc...

Si el primer dia de Chiang Mai no vaig parar quiet, els dos següents no em vaig moure del hostel. Em vaig muntar la meva oficineta i des de les 9 del mati fins a les 6 de la tarda vaig estar cada dia fent coses que tenia pendents: blog, treure billet d’australia, etc. Només feia alguna parada per dinar, menjar-me els meus Padtais amb palillos (ja casi no se menjar amb forquilla i gavinet), beure algun shake i a vegades fins i tot algun thai massage per desestressar-me.

Un dia abans que marxés, em van trucar el Carles i la Marta (la parella de Singapur) dient-me que acabaven d’arribar a Chiang Mai. Aixi doncs, després d'un mes de separar-nos, vam anar a sopar junts i el dia segûent vam quedar per dinar abans que jo marxes cap a Bangkok. Ells venien d’allà ja que estaven fent la ruta inversa a la meva i, per tant en poc temps entraven a Laos.

Al dia segûent, després de 8 hores de bus, vaig arribar a Bangkok. Eren les 5.30 del mati i no tenia feta cap reserva, així que no va ser gens fàcil trobar cap hostel lliure. Per sort, un noi austríac que anava amb mi a l’autobús estava en la mateixa situació i vem juntar forces per trobar un lloc disponible. El tio és tot un personatge, es diu Robert i estava viatjant amb la seva novia fins que es van barallar i es van separar. Ell també tenia pensat estar només un dia a Bangkok i despres anar a les illes, aixi que vam decidir anar-hi junts i ell fins i tot es va animar a fer el curs de submarinisme a Ko Tao amb mi.

La capital tailandesa ja la havia visitat en l'anterior viatge i per aquest motiu aquest cop simplement em vaig dedicar anar de compres, a cosir-me les banderetes dels països on he estat a la motxila i fer alguna birra amb el nou colegui. Al dia seguent, 9 hores mes de bus, amb parada absurda per sopar a la 1 de la matinada (per comissió suposo), seguit de 4 h de vaixell posteriorment i... Ko Tao!

Tal com vam arribar a l'illa va començar el curs de submarinisme. El primer dia era només teoría aixi que no va ser massa dur tenint en compte que veníem fets pols del viatge. L’ endemà vam fer el bateig en una piscina i el dia posterior ja si, vam fer submarinisme al mar. He de reconèixer que inicialment em va decepcionar una mica, ja que no feia massa sol i per tant els colors del fons submarí estaven bastant apagats. A demés, erem un grup de 6 i tota la estona ens menjavem els uns als altres, fent l’inmersió una mica pesada.

Després d’acabar el curs però, vaig fer dues immersions només amb una amiga, i allà si que vaig poder gaudir (no només jo, el gran protagonista del blog també s’hi va llençar i fins i tot va fer un nou colega!)

Això si, el pobre pollastre va acabar bastant fet caldo després de l'experiència...

La gent del grup del curs era molt enrotllada i ens vem fer amiguetes enseguida. Ens deiem "International team” i és que el variadillo era considerable: Dos anglesos, un sudafricà, una nova zelandesa, un austriac, una japonesa…

A aquesta última, me la vaig anar trobant per tot arreu des què ens vam conèixer a Laos, coincidint sempre de casualitat a: 4000 islands, Vang Vieng, Chiang Mai, Bangkok i a Ko Tao. De fet encara no sé com vol ser amiga meva ja que quan erem al Tubing de Vang Vieng la vaig llençar a l'aigua "sense voler" quan duia la camèra de fotos, la cartera i les claus del hotel a sobre...(Upsss...so sorry again Lisa...)

Sembla difícil que sigui possible anar-te trobant la mateixa gent per tot arreu, però això és bastant normal per aquí ja que més o menys tothom segueix la mateixa ruta. És una de les coses del Sud Est Asiàtic que potser m’agrada menys, sobretot tenint en compte que a l’Índia era tot el contrari. Aquí sento que el meu viatge és molt semblant al de qualsevol altre, quan parles amb la gent te n'adones que has visitat les mateixes coses i fins i tot amb el mateix ordre, pero a l'Índia en canvi, cada un feia una cosa totalment diferent, descobrint nous llocs cada cop que parlava amb algú.
Per exemple, una de les coses que aposto que quasi tothom que hagi estat a Ko Tao ha vist (sobretot nois), son els combats de Muai Tai preparats especialment pels turistes...

El dia després d’acabar el curs, tot el team ens vam embarcar cap a Ko Panghan, on es feia una de les festes més conegudes del planeta, la Fullmoon Party! Bàsicament consisteix en una platja plena de xiringuitos amb música Psy-Trance, molta gent fins les celles i beguda tirada de preu. Ja hi havia estat feia dos anys i com en aquell cop, va ser molt millor la festa de la nit abans (la festa comença un dia abans i acaba un dia més tard), que la de la propia fullmoon.

Allà vaig quedar amb la Maria, la Stephanie i la "Uchi", les 3 noies que vaig coneixer al nord d'India (Pushkar) i amb qui vam passar uns dies de puta mare a les platges de Goa. Elles estaven viatjant per Tailandia també i dos mesos després de separar-nos, trobada a la fullmoon, que grande...

La nit de lluna plena va començar bé, però al arribar a la festa va anar a menys perquè hi havia massa gent, massa anglès garrulo i menys ganes ja que veníem amb una ressaca considerable de la nit anterior.

Per empitjorar-ho em vaig perdre de tothom i per acabar-ho d'empitjorar se me'n va anar una miqueta el tarro, vaig voler fer el pollastre malabarista i al final vaig acabant sent el pollastre rostit. No explicaré exactament com va anar la cosa, però si que donaré un consell per a qui hi vagi: Si beus, no intentis saltar els aros de foc... :)

Amb les cremades que no paraven de supurar sota una calor espatarrant, una ressaca de cavall i havent dormint 3 hores, vaig haver de començar la marató per arribar a Australia. Diria que van ser els pitjors dies del meu viatge, i sens dubte els més llargs i els més durs en molt de temps...

El llarg programa de la I edició de la Marató Australiana va ser el següent:

Rostida a la Fullmoon Party > Dormir 3 hores > Taxi al port de Ko Panghan > Vaixell de 2 hores a Turat Sani > Incòmode i etern autobus de 9 hores a Krabi > Arribada a les 12 de la nit > Taxi de 40 minuts al centre de la ciutat > Caminar 1 hora mort de gana amb la motxilla per a trobar hostel > Dormir 5 hores > Agafar un bus per anar al aeroport > Espera de 2 hores al aeroport > Vol de 1,5 hores a Kuala Lumpur > Bus de 1 hora a la ciutat > Arribada a Kuala Lumpur a les 11 de la nit > Caminar 40 minuts amb la motxilla per a trobar hostel > Dormir 5 hores > Despertar-me i donar'me conte que a Malaysia és una hora més que a Tailàndia > Cagar-me en tot > Sortir corrents del hostel esperant arribar a temps > Bus de 1 hora al aeroport > Arribar a temps i haver d'inclús esperar 3 hores semblant un vagabund a la sala d'espera del aeroport > Pujar al avió > Voler volar a Barcelona i no a Melbourne però, finalment... Superpollo a l' ast es va enlairar cap a la gran illa oceànica >>>>> Austràlia!!

Laos (23/12/10 - 6/01/11)

2011-02-21T17:33:00.000-08:00

Quatre acudits fàcils i dolents és tot el que sabia de Laos fins fa ben poc. Quan vaig anar Tailàndia fa dos anys els backpackers que em trobava ja em van comentar que era dels millors països on havien estat, però realment no tenia ni idea de que hi havia allà ni de perquè agradava tant. Llavors estava fent un viatge de vacances "standard" i no vaig poder ni plantejar-me anar-hi, però aquest cop era diferent i després de que tothom em tornés a parlar meravelles, vaig decidir canviar la ruta prevista per passar-hi els Nadals i el cap d' any.

Vam entrar al país amb un autobús des de Cambodja i la seva rudimentària frontera ja ens va fer percebre el que ens esperava en el nou país. Una caravana tapada amb una simple coberta formava la precària duana, que tenia uns mostradors per a "pitufos" des d'on uns polis ens demanaven de 2 a 4 dòlars de propina per entrar, depenent del seu estat d'humor en el moment. Homes jugant a la petanca davant, hamaques per fer una becaina desprès de la partida, vaques pasturant sense cap tipus de preocupació…Calma absoluta.

Aquesta mateixa sensació de pau va anar encara a més durant la nostra primera parada: 4000 islands. Tocant a la frontera, en una espècie de delta que forma el Mekong, hi vam trobar un conjunt d’illetes que fins fa poc només habitaven campesins i pescadors i que ara comencen a rebre els primers backpackers d'arreu del món.

Se suposava que només ens hi havíem d’estar 3 dies, però estàvem tant agust que ens hi vam acabar quedant 6. La rutina sempre era la mateixa; aixecar-se a les 10, prendre el sol, fer una mica de “tubing”, estirar-se a l’hamaca de davant de la cabanya i gaudir de les vistes al riu…el paradís per uns 10 euros al dia. Crec que es fàcil d’entendre perquè costava marxar…

Un dels dies vam llogar unes bicis per anar a passejar per l'illa i a veure unes cascades properes. Tota la zona era absolutament rural i artesanal; ni una sola carretera, carros de fusta tirats per bous, animals per tot arreu, forns per coure ceràmica (suposo), gent recol·lectant i emmagatzemant el blat sense cap tipus de maquinaria moderna…semblava tornar al passat, encara que algun curiós cartell em recordés que per 2 euros l' hora podia tornar a connectar-me al present.

A l'hora d'escollir la bicicleta, vaig tenir la mala sort de que l’única de la meva alçada estava pintada amb un color que generava dubtes sobre la meva heterosexualitat. Tot i ser conscient d'això, vaig pensar que millor anar còmode i ridícul que no al revés, però em vaig equivocar; pocs metres després de sortir, al primer sotrac el seient es va baixar de cop i poc a poc vaig anar destruint la bici de la Barbie, fins tornar-la per la tarda amb el seient baixat del tot, els pedals trencats, el manillar que movent-se com una manivela, i fent un soroll que semblava una moto més que una bici. La veritat és que va ser tota una tortura arribar fins al poblat, però la visita a les cascades va valdre la pena.

Voliem anar a veure uns dofins de riu que hi havia a prop de les cascades, però per fer-ho calia contractar una barca d’algun dels pescadors de la zona perquè ens hi portés. Quan vam arribar al lloc, aquests estaven ocupats al "salón de belleza" i quan els vam interrompre per demanar el preu, vam donar-nos compte que no teniem ni la meitat dels diners que ens demanàven. S’em va passar pel cap oferir-li la merda de bici per a millorar la oferta, però després vaig pensar que no era massa bona idea, així que ens vam quedar sense dofins.

Des de la cabanya on dormia, tenia unes vistes immillorables de la posta de sol. Cada vespre, després de suar la gota gorda corrent pels camins de l’illa, em banyava al riu, em dutxava i em quedava atontat veient l'espectacle mentre em prenia un "milkshake" de fruita...

Quan ja era de nit, escoltava els arbres de bambú cruixir i observava el cel estelat que es reflexava en les tranquil·les aigües del Mekong...chill out total fins que em quedava fregit i caminava tant sols 2 metres per acabar llençant-me de cap al meu llit de matrimoni.

L’illa on erem, Don Dhet, era potser la més turística i també en la que més hippies hi havia. Un d’ells era un pirat alemany de la nostre guesthouse què, segons ens va dir, portava 12 anys venint els 6 mesos a l’any en què Alemania està congelada. El tio semblava una crosta humana; es llevava ben aviat de matí, s’apalancava a la haima, demanava la seva ampolla de vi d'arròs (una espècie de saque) i d’allà no es movia fins anar a dormir. Crec que el lloc esta bé per relaxar-se però al person aquest em sembla que li molava massa l’herba. I es que aquí, tot i ser suposadament il·legal, es increïblement fàcil d aconseguir. Al reagge bar em van dir que es podien comprar canutos ja fets per 2 euros i a molts dels restaurants el menú venia amb l'opció de passar tots els plats a “happy”, pagant un ridícul suplement de menys d’un euro. Una mena d' Amsterdam, però de rebaixes....

Quan el Jon i jo ens vam donar compte de que ens estàvem estirant una mica massa, va tocar fer l’esforç de marxar de 4000 islands. Va costar, però s’apropava cap d’any i el voliem passar al famós tubing de Vang Vieng. Se suposava que abans havíem d'anar a Pakse i també a unes coves, però com ens vam menjar els dies a les illes, vam haver de tirar directes a la festa.

Per arribar-hi vam haver de fer una escala d'autobús de més de 5 hores a Vientan i vam aprofitar per caminar per la ciutat. Tot i que hi havia varies coses a veure, seguíem tant aplatanats de la tranquil·litat de les illes que només ens vam dedicar a passejar per un mercat i a veure com vivía la gent a la capital de Laos.

Ens vam donar compte de seguida que a la ciutat es seguia mantenint el bon rotllo i la simpatia de la gent, a la vegada que seguien sent igual de senzills que a les illes. Un bona anècdota per demostrar-ho va passar a un centre comercial: vam veure a una dona que estava parada davant d’unes escales mecàniques dubtant si agafar-les o no. Jo no entenia que feia i llavors el Jon li va donar la mà per ajudar-la. Aquesta, amb por i sense pràcticament mirar, va acabar pujant a l’escala aferrada al braç del "gentleman" basc i va ser llavors quan vaig donar-me compte de què el que li passava a la noia és que tenia por a les escales mecàniques perquè era el primer cop que en veia unes. Segons em va dir el Jon més tard, ell ja sabia que això era comú a Laos, ja que el Gordon li havia comentat mentre érem a Vietnam.

I ara que dic Vietnam, em paro a pensar i se’m fa increïble saber que son països veïns essent la gent tant diferent. Ja vaig explicar la manera de ser dels vietnamites i no em recrearé més en criticar la meva estància al país, però és què, tant aquí com a Camboia, la gent es infinitament més maca. Són molt més amables, educats, simpàtics i honrats. Si a Camboia ja no t’insistien massa quan et venia algú a vendre souvenirs, aquí directament ni venen. Si hi vas tu bé, i si no vas, millor, ja que així segueixen fent la becaina…

I a l’hora de regatejar aquí és una passada. Per començar perquè es pot (i s'hauria) de regatejar tot, des del preu de l' habitació fins al d’un entrepà. I és què inclús si és fa sobre alguna cosa que no es massa comú, com una cervesa, quasi sempre accepten la oferta i tant feliços com sempre (això sí, sempre acaben fent un gest de silenci molt simpàtic amb el dit, indicant que no li diguis a ningú el preu que has pagat). El millor de tot és què, un cop acabat el dinar, et porten un platanet de regal.

Realment tot és tant econòmic que no caldria regatejar, però forma part de la cultura d'aquests països. A mi m’agrada fer-ho especialment amb tots els productes que jo trobo de preus “desproporcionats”, com per exemple els souvenirs i els productes manufacturats. I és què, en quin cap entra que es pagui més per una pulsereta que per un taxi, o més per una bossa de patates que per una habitació. Suposo que l’explicació deu estar en què els preus que depenen de la mà d’obra i del valor del terreny són econòmics, mentre que els que pertanyen a marques internacionals són directament per a turistes, el preu es quasi el mateix que a Europa. Per sort, en comptes de comprar marques de roba cares sempre es pot recòrrer a grans alternatives com L'yes, Levip, Lfive's o si es vol tirar la casa per la finestra, inclús un polo Lacoste Piqé.

Vam arribar a Vang Vieng el dia 30, just per descansar una nit i experimentar el "Tubing" per primer cop durant l’últim dia de l’any. Abans d'arribar-hi hi va haver gent que ens havia comentat que l’ambient no era massa bo, que hi havia molt guiri borratxo i que no els hi havia agradat massa. Doncs bé, jo no se si els dies que jo hi vaig ser l'ambient era diferent o és que potser també sóc un guiri borratxo, però el que està clar es que em vaig fotre un dels millors festots de la meva vida.

I és que des del meu punt de vista, el Tubing es la millor idea d’una festa que hagi vist mai. És bastant simple, consisteix en baixar en flotador el riu que passa per la ciutat, parant de bar en bar durant tot el trajecte i podent optar per moltes alternatives per divertir-se, com beure fins rebentar, llençar-se a l'aigua des de les rudimentàries tirolines que hi ha, o simplement gaudir del gran paisatge que envolta el riu.
Nosaltres vam començar ben d’hora al mati, vora les 9 ja que quan es posava el sol feia bastant fred. Des de Vang Vieng (que com a ciutat no es gran cosa) vam llogar els flotadors, que costen uns 5 euros i amb un tuktuk ens van portar riu amunt. Un cop vam arribar-hi, mentre caminàvem al punt de sortida, a tots els bars per a on passàvem ens hi paràvem perquè ens oferien xupitos gratis (xupitos de veritat, com licor d’arros o un orujo amb abelles dins…). Així doncs, quan vam arribar al primer bar (sobre les 10 del matí...de bojos ja ho se), ja anàvem una mica més situats...

Nosaltres ens vam quedar una bona estona al primer bar, però a partir d’alla ets lliure de fer el que vulguis; si t'agrada mamar, pots quedar-te al bar bebent o jugant a jocs de beure durant tot el dia i deixarte 0 euros, ja que a tots els bars hi ha ampolles a les taules d'on et pots servir tu els xupitos totalment gratis. I si no t’agraden els xupitos, només cal tenir una mica de sort ja què, quan al jefe li ve de gust, (incomprensiblement bastant freqüentment) regalen cubalitros per tothom. Si tens mala sort i no agafes cap d’aquestes happy hours, tampoc és per preocupar-se, una birra val 70 cts i un cubalitro 1,5 euros.

Si la festa només fos això reconec que si em mereixeria el sobrenom de guiri borratxo, però es que es poden fer moltes mes coses a part de trincar: Pendre el sol, gaudir com un nen petit amb els salts i tobogans d’aigua, tumbar-se a les hamaques flotants damunt del riu, dinar a les taules que hi ha mig submergides dins l'aigua...

Un dels bars tenia un "tubogán" i un altre una tirolina d’uns 15 m d’alçada que feia realment cague: A la tirolina em va costar llençar-me, però després d’una descàrrega d’adrenalina d’aquestes que m’agafen a mi, vaig posar un parell d’ous de pollastre i m’hi vaig llençar. Calculo que després del primer cop vaig repetir unes 15 vegades…

He de reconèixer que aquest lloc era bastant salvatge i també tenia el seu risc: Tot era molt rudimentari i la seguretat no és que fos precisament com la de Port Aventura. Aquest factor, sumat a la ingesta d'alcohol va fer que veies algun boig sagnant més del compte i havent d'anar amb tuktuk (aqui no hi han ambulàncies) corrent cap al hospital (si és que se li pot dir així...). Afortunadament el pollastre no va perdre el control en cap moment i va sortir amb les ales intactes...

Un cop ens cansàvem d'un bar, demànavem el "tube" al paio que els guardava i xino xano, amb les nostres birres anàvem flotant riu abaix fins que trovàvem un altre bar que ens agradés. Des del bar ens llençaven una ampolla amb una corda lligada, l'agafavem i cap amunt! Aquesta era la tònica de la festa fins que cap a les 5 de la tarda es va acabar posant el sol...

Calculo que al llarg del riu hi hauria un total d’uns 20 bars, però nosaltres no vam aconseguir passar del 3er. Crec que no cal que comenti com va anar la festa doncs… :D

Com que per cap d’any el tubing el vem fer a la alcohòlica, els dies després ens vem dedicar a pendre'ns-ho amb calma i gaudir del paisatge. Vam fer algunes excursions a unes coves, vam baixar el riu en kayak, ens vam fer amics d’una parella d’ Australians i unes canadenques i a mi em va passar una altre de les inexplicables coincidencies del viatge. Resulta que el dia que marxàvem , quan tornava de fer el meu últim tubing, em vaig trobar al Salva i la seva parella que ,a veure si m’explico be, eeeeeren els andalusus que jo vaig conèixer a Nepal i després em vaig adonar que també havien conegut la Marta i el Carles, la parella de catalans que jo vaig coneixer mentre era a Singapur, mentre ells eren a l' India i....pffoaahhh...un lio de collons, però quina coincidencia tornar-me'ls a trobar 2 mesos després a tants kilometres del Nepal!

Tot i tenir una segona oportunitat, se'm va oblidar fer-me una foto amb ells. Si me'ls torno a trobar per algun país no falla (ja seria molt bèstia).

De Vang Vieng vam marxar cap a Luamprabang i el viatge va ser amb minibús que va resultar tota una tortura cervical, ja que pràcticament les 6 hores de durada van ser per una carretera de muntanya amb unes curves que semblaven les d’un circuit de motogp.

El primer dia el vam passar visitant unes cascades que eren una passada. Amb una aigua de color blau turquesa, el lloc semblava inclús massa perfecte per ser real . Hi havia un munt de bassals per banyarse, amb lianes per fer el micu i saltar al estil "tubing" Vang Vieng.

Per la tarda vam estar decidint com anar a Tailandia, tenint com opcions; o bé agafar un bus de seients durant 15 hores, seguit d’un baixell i d’un altre bus de 4 hores, o simplement agafar un avió de 30 minuts. Tot i què el preu era més del doble, uns 100 euros, vaig optar per permetre'm el capritx de fer el pijo i volar a Chiang Mai. Jo tenia força pressa perque volia anar ràpid cap a Tailandia, fer un curs de submarinisme, anar a la fullmoon party i volar el 22 cap a Australia, però el Jon en canvi s’ho podía prendre més en calma i per aquest motiu va preferir esperar a que arribessin els Australians i les canadenques per passar uns dies amb ells.

Així doncs, després de més d’un mes viatjant junts, el tándem vascocatalà es va haver de separar, deixant enrere grans moments viscuts en els països asiàtics; Vietnam, Camboia i Laos, sent aquest últim sens dubte el millor de tots. No ens va donar temps de veure totes les coses que ofereix el país, però havent estat a les 4000 illes, el tubing de Vang Vieng i Luamprabang, puc afirrmar el que tanta gent m'havia dit abans: Laos es la canya!!!

Cambodia (16/12/2010 - 23/12/2010)

2011-02-10T00:24:00.000-08:00

Creuar la frontera de Vietnam a Camboia va ser com el canvi d’estació d’hivern a primavera. Vam deixar enrere els núvols que ens portaven amargant des de feia 15 dies i el sol i la calor camboiana van fer acte de presencia només entrar al país. Vam deixar de sentir-nos pressionats pels venedors pesats i agressius de Vietnam, a simplement conversar amb els relaxats camboians, sense necessitat de comprar res. Vam deixar de sentir que teníem pressa per marxar ràpidament a la següent ciutat a voler-nos estar uns dies més dels previstos als llocs on paréssim…

Sembla impossible que puguin haver tots aquests canvis en un trajecte de bus de només 6 hores, però respecte al que vaig viure jo, són molt més que 6 hores, són anys llum el que separa als dos països veins…

Passats tots els tràmits burocràtics de la frontera, em va sorprendre veure com els primers edificis dels país no eren més que casinos i hotels. Pel que em van comentar més tard, a Vietnam el joc és il·legal mentre que a Camboia no i per això, els vietnamites ludòpates venen en massa fins allà per a deixar-se la pasta. Fins i tot hi havia algun local, com el Wynn, que és del mateix propietari d'alguns casinos que vaig veure quan vaig estar a Las Vegas.

Pom Phen, la capital del país, ens va agradar força. El Jon i jo vam compartir habitació en un hostel bastant fet pols que era a prop d'un llac que no incitava massa a banyar-se, però tot i això, ens vam sentir prou còmodes. L'ambient a la zona era relaxadíssim, fins al punt que el tio de la recepció, abans d’ensenyar-nos l’habitació ja ens estava intentant vendre marihuana! Dormir per 2 dòlars, menjar per 1, bon temps i gent encantadora…Cambodia va començar amb bon peu.

Tot i ser un dels països més pobres d'Asia, les ciutats de Camboia no em van semblar què estiguessin gens malament. A Phom Phem, per exemple, els carrers estaven nets, hi havia parcs i la gent pobre que vaig veure no semblava que passés gana. No sé si als pobles la cosa serà diferent o si potser sóc jo, que després d’haver estat a l’ Índia, ja no sé percebre la pobresa sense ser extrema…

El primer dia a la ciutat, ens el vam prendre amb calma i el segon, per 15 dòlars vam reservar un tuk-tuk perquè ens portés pels principals punts d’interès de la zona. Pensàvem què els dolars només els feien servir pels turistes, però en el moment d'anar al primer caixer vam descobrir que fins tot per treure diners fan servir la moneda americana. Així doncs, totes les coses de més d'1 dòlar de valor es paguen en dòlars, però a l'hora de tornar el canvi petit, ho fan en Riels, la moneda local. Tot un caos, que a més et fa perdre diners constantment, ja que, òbviament, arrodoneixen sempre a l' alça...
De totes maneres, per a contrarestar aquest efecte, es pot regatejar qualsevol cosa. Vam arribar a fer-ho fins i tot amb un cafè!

El primer lloc que vam visitar no va ser massa agradable de veure, ja què es tractava d’un dels Killing Fields (camps d’extermini) de l’època del Khmer Rouge, un règim macabra de vora els anys ’80 que posa els pels de punta; liderat per un tio anat de l'olla que es deia Pol Pot i què quan va arribar al poder, va imposar una dictadura i volia aniquilar tota mena de cultura, educació o religió del país. Pretenia pràcticament tornar a l’edat de pedra, matant a tota persona que hagués rebut una educació, destruint escoles, temples, bancs i fins i tot hospitals. Es va arribar a carregar a 2 milions de persones, que en aquell moment era com 1/3 de tota la població del país, i el més fort de tot, era la manera indiscriminada i gratuïta com matava.

Dins dels killing fields es podien veure les desenes de forats de les fosses remenades per extreure els ossos i, pel que ens van dir, des de fa uns anys van decidir no rebuscar més per no remoure més el macabra passat de la historia dels camboians.

Una de les fosses ens van explicar que era on hi tiraven a les dones després de violar-les i, si tenien algún nadó, els desgraciats el matavem agafant-lo de les cames i estampant-lo contra l’arbre del costat o fins i tot jugant al tir al plat. Encara que sembli difícil, ens van ensenyar llocs on feien moltes més barbaritats que van ser durilles d’escoltar.

Dels killing fields se suposava que haviem d’anar a la segona parada del tour, un camp de tir on es pot disparar des d’una ametralladora fins a un bazooka. Una autèntica animalada i més tenint en compte que pagant un extra, et posen una pobre vaca davant per a que la facis reventar. Segur que hi ha ianquis pirats a qui els hi encanta, però nosaltres dos vam passar d'anar-hi.

Abans de dinar vam aturar-nos a una antiga escola de primaria que, durant el regim de Khmer Rouge, la van fer servir de presó. Donava bastant mal rotllo veure les classes transformades en sales de tortura, els passadissos vallats amb xarxa d’espí, o la polea del pati utilitzada per a penjar-hi la soga per a matar gent. Tot l’edifici semblava tret d’una peli de por o d’un joc tipus Resident Evil…

De tornada al hostel, vam parar en un mercat i finalment el tuktuk ens va deixar al centre, on hi havien uns temples i un passeig que vorejava el riu. Va ser allà on vaig probar per primer cop un dels famosos insectes fregits asiàtics, la taràntula.

Encara que sembli difícil de creure no estava dolenta, només tenia gust a “fritanga” amb una textura una mica peculiar. Quan pensava que era el que menjava, m’entraven ganes de vomitar, però quan conseguia pensar en una altra cosa, no estava del tot malament.
Realment crec que tot és psicològic ja que al costat de tots els insectes hi tenien gambes i, quan les mirava bé, em donava compte que tenien un aspecte tant o més fastigós que la mateixa taràntula. A casa però, tothom en menja i fins i tot hi ha qui xarrupa els caps…

El Jon va fer tota una seqüencia dels caretos del moment i realment en alguna d’elles sembla que no ho tinc massa clar…

Quan vam tornar a la zona del llac, vam coneixer a un grup d’espanyols amb qui vam estar sopant. Tres d’ells són del sud i estan viatjant per Asia durant uns mesos i l’altre és un català que, el molt crack, està fent la volta del món amb bici. Va sortir ara fa 8 mesos de Barcelona i va anar pujant per tot Europa fins creuar; Russia, Mongolia, Kazahistan i no recordo quins altres paisos, per acabar arribant a Xina. D’allà va anar baixant pel sud-est asiatic fins arribar a Camboia i així seguirà durant probablement un any i mig, passant per Australia i anant en baixell cap a Sud-America, per a fer el continent de sud a nord fins arribar a Nord America. Una passada.

El tio viatja sol amb la seva bici, només porta els seus collons de toro i algunes poques provisions. Depen totalment del que la gent li dona i pel que explica, la gent d'aquests països es generosa a més no poder. L’experiència és única, la veritat és que m’han entrat moltes ganes de fer alguna cosa semblant, però amb una bona moto. Crec que serà l’objectiu pel nou viatge del Superpollo…

De Phom Phem vam anar a Battambang on, al dia següent, habiem d’agafar una barca cap a Siam Reap. Abans però, vam tenir temps de veure un dels atractius de la ciutat, un lloc on hi ha unes plataformes de bambu amb motor que corren per damunt d’una via del tren. Al principi pensavem que seria una parida, però la cosa tenia la seva gràcia i el passeig enmig de la selva durant la posta de sol, va resultar ser molt guapo.

Al matí següent vam agafar la barca cap a Siam Reap i va ser un passeig de 8 hores increïble. Els paisatges eren una passada, vam navegar pel riu passant per pobles flotants, vorejant camps d’arròs fins arribar a un llac gran on es trobava el nostre destí. Un trajecte molt recomanable. Com mola Camboia…

Vaig tenir tal subidón, que en un dels pobles vaig estar apunt de baixar-me per quedar-m'hi uns dies dormint i vivint a casa d'algun local. Estic segur que m'haguessin acollit amb els braços oberts, però el problema va ser que anava amb els dies comptats per arribar a Laos al Nadal i que a més, estava viatjant amb el Jon. Pensant-ho bé, això no era un problema ja que estic segur que ell també s'hagués animat, però com he dit, la falta de temps va fer que l'aventura no fós possible.

Durant el trajecte vam coneixer a dos Italians, la Maria i l’Andrea, que van ser amb qui vam passar els seguents dies a Siam Reap. Després de buscar hotel junts, ens vam instal·lar en un i vam reservar un tuktuk per anar l’endemà a veure els temples d’ Angkor.

Angkor va ser increible, una autentica passada. Pensava que al ser tant gran, acabaría aborrint caminar tantes hores per allà, però els temples són tan guapos i estan enmig d’un bosc tan xulo que realment podría haver tornat algún dia més. De fet, venen bitllets de 1, 3 o 7 dies, de temples n’hi ha per no acabar-se'ls.

Els dos dies següents a Siam Reap, els vam passar amb els italians i amb els espanyols de Phom Phem, que ens els vam tornar a trobar. Vam sortir de festa alguna nit, encara que va ser una mica fiasco. També vam probar la carn de serp, cocodril, cangur i estruç. Molt recomenable aquesta última, és super tendre i gustosa.

Des de Siam Reap vam agafar un llarg bus cap a Laos, acabant així el ràpid viatge per Camboia. Ens hagués encantat quedar-nos-hi més dies però des de que vam sortir de Vietnam anavem a contrarellotge. Voliem passar els Nadals i cap d'any a Laos i a mitjans de Gener jo volar cap a Australia i el Jon cap a Filipines. De totes maneres, diria que va ser temps suficient per a poder gaudir del país, la seva gent, el seu menjar, els seus temples i la seva tranquil.litat...

Vietnam (28/11/2010 – 16/12/2010)

2011-01-17T09:22:00.000-08:00

Mai m’ha agradat l'hivern, com suposo que a molta altra gent li passa, sempre he preferit la calor i el sol al fred i els núvols. El meu estat d’ànim varia totalment depenent d’ aquest factor i per aquest motiu vaig decidir començar el viatge al Setembre, emigrant a llocs mes càlids quan la rasca començava a fer presencia a casa.

Tot i que segons la “biblia” Lonely Planet la millor època per visitar el Vietnam comença al Desembre, el temps que hem tingut durant tota l’estància ha sigut una merda com una catedral. Crec que només hem vist el sol dos dies; un era un dia que ens varem tirar 6 hores en un bus i l’altre el dia que marxàvem. Tenint en compte el que he dit al principi, és bastant possible que la percepció de les coses que he vist i viscut al país hagin sigut alterades per aquest fet però, no obstant, crec que m’esperava molt més del Vietnam…

Els primer dies a Ho Chi Minh els vaig pasar amb dos estudiants koreans que estaven de vacances ,dues brasilenyes que vivien a Austràlia i un irlandès feliç que estava fent la volta al món com jo . Amb ell va ser amb qui vaig anar a visitar les poques coses interessants que te per a veure la ciutat, com el museu de la guerra i…el museu de la guerra.

També vam fer un tour pels afores de la ciutat per veure uns túnels (Túnels de Cu Chi) què van fer servir els del Vietcong durant l’ocupació dels americans i la veritat és què ens va agradar força. A part de poder disparar una metralladora AK-47 (brutal com peta aquest bitxo) vam tenir l’oportunitat de recórrer una part dels túnels tal com ho feien cada dia les famílies que hi vivien durant la guerra. Pensava que no seria capaç de fer tot el tram ja que pràcticament no hi cabia, estava fosc i la sensació de clausfròfobia era enorme, però al final vaig aconseguir fer tot el recorregut, encara que vaig sortir suant com un pollastre. És impressionant pensar que famílies senceres van viure allà dins durant anys…

Durant aquesta excursió vaig conèixer a la Ari, una noia de Barcelona que amb dos pebrots està fent la volta al món sola, sense deixar de viatjar per països que no són precisament “ massa còmodes” per a noies, com pot ser el cas de l’Índia. La ruta que està fent es bastant semblant a la meva i tot i que ella ara va cap al sud, es probable que ens creuem en uns mesos a Austràlia.

A part de ser una aventurera va resultar ser una bona culé i per tant, el gran “clássico” de l'any el vaig poder veure ben acompanyat. Què gran va ser: 5 a 0 històric, vist en directe a les 3 de la matinada des de Saigon, amb una catalana, gent de diferents països i, el millor de tot, TOTHOM animant al Barça. És impressionant la quantitat de seguidors del Barça que hi ha arreu del món, amb molta diferència, és el club més seguit juntament amb el Manchester. Un dels personatges que hi havia al bar era un noi de Jordània que era quasi més fanàtic que jo, es veia tots els partits des del seu país, tant els de Champions com fins i tot els de la Copa del Rei. Si és que ja ho diuen què és més que un club…

Ah, m'oblidava!, per si el cas del Francesco no hagués estat suficient per demostrar que el món es un “panyuelo” (mocador queda molt malament), toca’t els ous, la Ari i jo resulta què tenim un amic en comú a Barcelona, un bandarra que anava amb mi al cole i a la uni (Joan imagino que encara deus estar flipant…)

La segona parada de Vietnam va ser la ciutat de Da Lat. No és que sigui increïblement maca, però està força bé ja que té un rollito diferent a totes les altres que he vist. D’estil colonial francès i situada entre les muntanyes , el millor que pots fer és dedicar un dia, agafar un tio que et porti en moto a veure les principals coses de la zona: plantacions de café, unes cascades, alguns temples i una casa boja que li diuen la “crazy house” o també “Gaudí house”.

El meu “easy rider” era molt bon tio, em va fer una mica de llàstima ja que se li notava que les havia passat putes tota la vida, sobretot durant la guerra. Pel que em va explicar va néixer en un dels túnels i hi va viure fins als 13 anys…que xungo passar tota la infància allà dins.

En principi m’havia de cobrar 13 dòlars, però com em va semblar un tio legal, finalment li vaig donar 15 i li vaig pagar el dinar.
A Vietnam fan servir molt el dòlar perquè la moneda d’aquí, els dongs, no valen practicament res. Quan vaig arribar a l'aeroport, vaig cometre l’error de no documentar-me abans de com estava el canvi i, al anar al caixer a treure diners, vaig pensar que amb 30.000 dongs n’hi hauria més què de sobres. Quan em van dir que 30.000 no eren més de 1,5 $ em vaig donar compte que acabava de pagar més comissió al caixer del què havia tret…cagada per burro.

A l'sleeping bus que anava cap a Na Trang vaig conèixer a 3 personatges que acabarien sent col·legues de viatge per tot el país: Jon; un vasc dels autèntics que està fent la volta al món, Vincent; un canadenc que està acabant el seu viatge de 4 mesos per Àsia i Gordon; un perla anglès que es dedica a brillar com la seva dent d’or. Ells també s’havien conegut nomes feia un parell de dies i com tots teníem la mateixa ruta pensada, vam compartit hotels i birres a tots els llocs on varem anar.

Primera parada, Nha Trang, una merda: Temps fastigós, platja a lo Benidorm i putes que t’intenten robar de nit. El més bonic va ser al bus cap a Hoy An, de nit, on vaig veure un munt de “cuques de llum” volant per damunt dels camps.

Hoi An és força maca però el temps també va ser com de costum, horrible. Plovia tant que al final vam decidir intentar trobar-li la gràcia a la cosa i fer vida normal sota l’aigua com fan els vietnamites. Allà vam viure una de les millors experiències del viatge, quan una dona que vam conèixer al mercat, va accedir a cuinar-nos a casa seva el menjar que li compréssim. Sense demanar diners ni res a canvi, ella i la seva mare ens van preparar uns plats típics vietnamites que van ser del millor que he menjat aquí. Per agrair-li i tenir un record d'ella, com era costurera, li vaig encarregar una camisa a mida. Em va costar uns 10 euros i la veritat és què va quedar força xula.
La dona era amable i simpàtica, però no es lliurava de la “ruderia” vietnamita. La majoria de la gent del país, per molt maca que sigui, te una manera de parlar i gesticular que sembla que siguin uns bordes de “cuidao”. Dona la sensació que estiguin sempre com enfadats i la veritat és què, fins i tot sabent que no ho estan, acaba donant pel sac sentir tot el dia crits i veure cares de mala llet. Crec què aquest punt negatiu també m’ha influït al fer la valoració global del país…

Diria que al Vietnam, com més al nord vas, més bonic és. I seguint aquesta regla, la següent ciutat, Hue, va ser a la què vam dedicar més temps per visitar punts d’interès; Palau imperial, el riu, unes tombes, mercats amb gent tirada dormint als llocs més incòmodes i inimaginables…

Allà també vam probar el “Ché” una beguda local que dubto que molts turistes hagin probat. Tot i què de sabor no està malament, la textura recorda a certs fluids corporals que no són precisament comestibles (o sí, això ja depen de cadascú...)

Se suposava que a Hanoi hi havíem d’arribar volant des de Hue, però a l’últim moment vam canviar de plans i vam decidir agafar un sleeping bus de 12 hores. Mai havia pensat què aguantés 12 hores en un autobús (a no ser que hi anés al sostre :) ), però la veritat és què en els de Vietnam vas suficientment còmode. Tenen una mena de llits mig incorporats què, després de prendre’m una dormidina, a mi em van semblar quasi com un llit de matrimoni.

És molt fàcil viatjar pel país, només cal anar a una agència de viatges i ja et tenen preparada una ruta d’autobús amb el qual pots anar parant on vulguis. Trobo que està força bé per gent que no vol complicar-se la vida, però al meu gust és massa estàndard, massa simple. Trobo a faltar el haver de buscar-me la vida com feia a l'Índia, anant de bus local a tren local, sense agències de viatges ni coses exclusivament turístiques que l’únic que fan és allunyar-te de la realitat del país. Opino que, viatjant d’aquesta manera, et limites a veure el que volen que vegis; un país per a turistes amb les comoditats de sempre, però ambientat en una altra cultura.

Hanoi li dona mil voltes a Ho Chi Minh. Tot i què també la veus en un dia, el centre és molt més maco i hi ha més vida en general, encara que la gent potser és més borde que al sud. Des d’allà, regatejant com a rates (que per cert segons el calendari xinés, en soc una) vam reservar els tours de la Bahia de Halong i Sa Pa. Érem conscients de què com menys paguéssim, més merdosos serien, però la veritat és que no ens esperàvem que ho fossin tant.

El de la bahía de Halong va ser increïblement merdós. Només baixar de l’autobús la gent ja s’estava discutint amb el guia, que era un borde de collons i no dubtava en encarar-se amb qualsevol viatger. El menjar que ens van donar crec que era més dolent que el que deurien menjar durant la guerra, però el pitjor de tot és què el tour es va limitar a ser un taxi. Els cabrons aprofitaven el vaixell per a agafar gent d’un lloc, portar-los a un altre i la resta mentrestant podien anar mirant les vistes, que no deixaven de ser espectaculars, però acompanyades de la merda de núvols que ens han perseguit des què hem entrat al país.

Una de les anécdotes a explicar del viatge, va ser una paranoia de la ostia que ens va passar al Jon i a mi mentre dormíem al camarot, per flipar: Jo tenia una mena de mal son i somiava que estava en un carrer molt fosc del Vietnam on no hi havia ningú més. De sobte, em va agafar una rampa a la cama i, mig sonàmbul, vaig fotre un crit de dolor i em vaig incorporar al llit. La reacció del Jon, tot boig, va ser fer també un crit que va despertar a tot el vaixell, agafant-me el braç amb força i dient: AHHHH!!!!!WHO ARE YOU??!!!! Les pulsacions del cor se'm van disparar i jo, encara dins del somni, vaig interpretar que algú havia aparegut d’una ombra que hi havia al carrer fosc. La tauleta de nit que separava els dos llits tenia una làmpara que semblava el barret tipíc del país i això va fer que interpretés que qui m’agafava era un vietnamita que estava dormint al terra i que s’havia despertat al sentir el meu crit. Vaig pensar que ell potser creia que li volia robar o alguna cosa semblant i tot acollonit li vaig contestar: I AM A TOURIST!!!! Després de més o menys un minut de bogeria on els dos incorporats ens repetíem WHO ARE YOU i AM A TOURIST, finalment li vaig dir I AM SPANISH!!! Va ser llavors, quan el Jon va començar a despertar i em va dir: tio, que coño haces?? Jo amb el cor que semblava una turbina, vaig començar a despertar i li vaig contestar: joder! que coño haces tu!!! Poc a poc, amb cara d’al·lucinats i intentant entendre que havia passat, ens vem començar a descollonar.

Encara no sé si el ron que vam veure per la nit portava alguna cosa estranya, però mai m’havia passat res semblant. (bé almenys a mi, ja que el señors Uri i T-Marc suposo recordaran una historia semblant amb el “muñeco diabólico” a California…jeje).

El tour a Sa Pa va estar bastant més ben organitzat i va ser millor en general, encara que el temps va seguint sent de puta pena. Una boira horrible (que en certs moments li donava un aire místic, però al final acabava donant pel sac) ens va acompanyar els dos dies. Vam fer dos trekkings i un d’ells va ser per un camí tant enfangat que cada passa que donaves semblava que anaves a relliscar muntanya avall. Jo portava unes bambes de trekking i no vaig tenir masses problemes, però altres com el Jon o el Gordon, què anaven amb unes bambes de skate i xancletes, semblava que esquiessin en comptes de caminar. Per sort ens acompanyaven la troup de dones i nenes locals que venien productes artesans i els van estan ajudant tota l’estona a mantenir-se dempeus.

La veritat és què va ser una pallissa considerable, sobretot el segon dia, però això no treu que el paisatge era molt xulo (quan la fucking boira el deixava veure’l).

La nit que vam passar allà la vem dormir en una homestay, ja que tots 4 preferíem compartir el sopar i dormir amb una família local abans què fer-ho en un hotel com qualsevol altre. Va ser molt xulo tot i tenir seus petits inconvenients, com va ser l'aparició d'una rata passejant-se per damunt del meu braç mentre estava dormint al llit. L'ensurt al despertar-me va ser considerable i, encara que sabia que no em faria cap mal, des d’aquell moment ja casi no vaig poder dormir més sentint el soroll que anava fent el bitxo purulant per allà al costat.

Després de Sa Pa vam tornar a Hanoi, on vem reservar un vol per aquell mateix dia cap a Ho Chi Minh. Des d’allà, al dia següent havíem d’agafar un autobús cap a Camboia, per posar fi així als 18 dies de viatge pel país de l’estrella daurada.

Tot i què les vibracions van ser millors al arribar al nord, diria què en general, Vietnam em va decebre bastant. Hi ha diferents factors que van poder influir; el temps, el cansament degut a la rapidesa amb la que vem moure'ns o potser el fet de què estigués en el tercer mes de viatge i potser ja tocava que arribes el primer “bajon”…

I és què durant aquesta part va ser el primer cop que vaig sentir els efectes negatius de viatjar sol i per tant de temps. A l'haver deixat Barcelona sense tenir cap idea de si tornaria, en aquells moments em sortia la meva part negativa i em sentia com un "homeless". Inclús estant a gust amb la gent que coneixia i gaudint dels llocs on estava, em notava com si estigués estressat o nerviós, probablement de forma instintiva. A vegades encara em segueix passant, crec que el meu cap assimila el que estic fent, però el meu instint troba a faltar certes coses que tenia abans: una casa, una família, un mateix grup de gent, una rutina...El més curiós de tot és què quan el pollo negatiu s'en va, això és precisament el que més m'agrada.

Tornant al Vietnam i ja per acabar, només diria que com quasi tot arreu del mon, crec que és un país amb coses interessants, al que de comunista no li queda res (excepte que el Facebook està banejat), potser massa turístic i on a la primera impressió la gent no acostuma a semblar massa amable. De totes maneres, penso que potser canviant els factors negatius que he comentat abans i fent el viatge per rutes alternatives sense passar per llocs tan turístics, possiblement la valoració que faria seria considerablement diferent...

Malaysia (24/11/2010 - 27/11/2010)

2011-01-13T07:01:00.000-08:00

M’agrada que els títols de les entrades del blog siguin els noms dels països on vaig, però realment el d'aquesta hauria de ser simplement Kuala Lumpur, l’únic lloc que vaig visitar. Pel que he llegit, Malasia te bastants coses més que la seva capital i possiblement, aquesta és de les menys interessants...

El trajecte de Singapur a KL el vaig fer en un còmode però gèlid bus que em va fer sentir com si estigués al pol nord en comptes del tròpic. Incomprensiblement, en els països del sud-est asiàtic posen l’aire condicionat tant fort que fins i tot ja tenen preparades les mantes per tapar-te durant el viatge. És bastant curiós veure com la gent de l'interior sembla que vagi a esquiar mentre a fora tothom està suant com un pollastre.

Així doncs, les 6 hores no es van fer ni massa fredes ni massa llargues, tot i que vam haver de parar a les dues fronteres dels països. Allà em vaig donar compte què, si l’ordinador ja m'havia sortit poc més econòmic que a Europa, marxant del país per carretera em sortia encara menys; al demanar la devolució dels impostos (uns 30 euros) el tio de l'aduana em va comentar que els diners només els retornaven si sortia del país amb avió, i no pas amb tren o bus. Una putada, perquè jo contava amb que em tornessin aquells diners.

Només arribar a la capital ja vaig poder sentir què, com Singapur, era una ciutat sense massa carisma. Únicament Chinatown, per on vaig estar passejant de nit, em va semblar que tenia alguna cosa interessant, però la zona per on tenia l'hostel no tenia res de res.

Mentre passejava el segon dia, vaig trobar un lloc que feien massatges amb peixets que et mosseguen la pell i m’hi vaig llençar de cap (no literalment…). Al principi era més una tortura que un massatge, les pessigolles eren insuportables i no aguantava més de 5 segons amb els peus a l’aigua, però després d’una estona, em vaig acostumar i la tia del lloc em va haver de fer fora de lo agustet que estava.

Les torres Petronas són l’atractiu turístic més gran de KL. Tot i no ser les més altes del món, segueixen sent molt imponents i es poden veure des de tota la ciutat. Hi vaig anar el segon dia cap al vespre per poder-les veure de dia i de nit i la veritat és que l’efecte nocturn al estar il·luminades va ser impressionant.

Aquesta entrada del blog seria bastant curta i "sosa" si no fos pel meravellós hostel on vaig dormir, que és, indiscutiblement, una de les coses on em puc estendre més per explicar. Més que un hostel semblava una comuna hippie no apte per al·lèrgics a la pols (de fet, jo en soc un) on la higiene i el civisme brillaven per la seva absència. Era un edifici de 3 plantes, que tot i què tenia el seu toc bohemi en la decoració, no em va fer sentir còmode cap de les 3 nits que hi vaig estar. Les parets de les habitacions eren pràcticament de paper i se sentia soroll a totes hores: gent parlant, cantant, tocant la guitarra o fins i tot fotent un clau a altes hores de la nit...inclús posant-me taps no va ser massa fàcil dormir allà dins.

La porta de l’habitació estava trencada i no es podia tancar amb candau, per això, veient perillar el meu nou amic de 10 polsades, vaig optar per portar-lo tot el dia a la motxilla. Dels dos llits que hi havia, un era per a mi i l’altre per al meu "roommate", un francès hippie que es dedicava simplement a viatjar pel mon. No cal dir que el tio seguia la línea de l'hostel, tenint la habitació feta un fastig, anant a dormir a les 5 del mati i aixecant-se a la 1 del migdia.

Al cap d’un moment d’haver entrat, ja vaig observar que hi havia algun company més d’habitació que no esperava tenir: Un escarabat dels grossos es passejava per sota del llit, amagant-se del caçador furtiu en qui vaig convertir-me al descobrir-lo. Tot i no agradar-me massa com a company per a dormir, vaig decidir deixar-lo estar després de buscar-lo una bona estona, ja que vaig pensar que poca cosa em podia fer tret d'un bon ensurt.

El problema va arribar la segona nit quan, just abans d’anar a dormir, va aparèixer el tercer company d’habitació: Una aranya que semblava spiderman en persona!! Va fer acte de presencia mentre estava estirat al llit apunt de dormir i, després de protagonitzar una persecució a vida o mort, malauradament va aconseguir escapar amagant-se en algun lloc entre la roba del hippie. Aquesta bestia (no tenia ni idea de si era inofensiva o verinosa) em va deixar més intranquil que l'escarabat però, tot i que vaig buscar com un boig, vaig haver de donar-me per vençut. Així doncs, vaig anar a dormir amb la incertesa de si la nova amiga em donaria un petó de bona nit mentre dormia...

Afortunadament al dia següent vaig despertar en perfectes condicions, però per a rematar el show de zoològic, va entrar en acció un últim personatge què, pel que es veu, és ja conegut i admirat al hostel: Res més que un ratot de cloaca dels negres i amb cua llarga que em va sorprendre corrent pels passadissos mentre jo estava prenent un cafè. El més fort és que la gent, al veure’m buscant-lo, em va dir: “tranquil, sempre corre per aquí, així què si la vols veure, en un rato ja apareixerà” (!!!). Tot i que les rates no em fan por ni fàstic, no em va fer massa gràcia veure-la i per aquest motiu vaig decidir anar a dormir amb la porta de l’habitació el més “tancada” possible, no fos que ella i l’aranya decidissin unir forces per amargar-me la nit...

Poc després, mentre era ja al llit mig adormit i amb el llum encès, vaig obrir els ulls i a la paret de davant vaig visualitzar al temible enemic: L’aranyot!! Conscient de què tenia una oportunitat d’or que no podia deixar escapar, immediatament vaig agafar un spray que em van donar al hotel, em vaig apropar al bitxarraco i el vaig començar a atacar de manera indiscriminada. Després d'una aferrissada lluita, l'arma de destrucció massiva va entrar en funcionament i la mala puta, que feia uns 10 cm de pota a pota, va deixar de ser una amenaça nocturna…

Així doncs, en comparació a les altres nits, podria dir que l'última va ser com estar a un hotel de 5 estrelles ja que una rata i un escarabat no em van inquietar ni la meitat del que ho feia aquella bestia negra. I en quant al hipppie, tot i ser un guarro, no va ser en cap moment una amenaça i vam acabant inclús fent-nos "amiguetes"...

A KL hi ha mils d'hostels però el motiu d’haver acabat en aquest “antro” no és altre que el preu descaradament més baix que cobraven per habitació. El vaig reservar per internet i tot i que només arribar vaig descobrir perquè era tant econòmic, ja no vaig poder anular la reserva. No obstant, m'ho vaig prendre com una divertida experiència que va donar una mica més de diversió a la meva ràpida escala a la ciutat de Kuala Lumpur.

Com ja he dit, la ciutat no és un lloc on valgui massa la pena estar-s'hi més d'un dia, però en el meu cas ho vaig haver de fer perquè el meu pròxim vol no sortia fins dissabte. Així doncs, un cop vistes les torres petrones i sobreviscudes les nits a la jungla, va tocar marxar a l'aeroport per agafar l'avió cap a la pròxima parada: Vietnam!

Singapore (21/11/2010 - 24/11/2010)

2011-01-06T08:43:00.000-08:00

Dir que anar d’ India a Singapore es com anar de l’ infern al cel pot semblar una exageració, però en certs aspectes, el que vaig sentir al arribar a la ciutat asiàtica va ser exactament això. Del kaos a l'ordre absolut, de la immundicia a la pulcritud, del soroll insuportable al silenci total…
Però amb el pas dels dies també vaig descobrir que el canvi també suposava passar dels colors a la monocromàcia, de la imprevisió a la planificació, de la anarkia a la sobreregulació, de la diversió a l’avorriment…

Mai he pogut dormir bé als avions, penso que sóc massa alt pels seients i al no poder recolzar-me correctament, cada cop que estic apunt d'adormir-me semblo la joguina típica pels cotxes del gos que mou el cap. Durant el vol a Singapur vaig tenir la sort de seure al costat d'un alemany que media alguns centímetres més que jo i com els dos estavem patint les nostres consequencies dimensionals, ens vem distreure mutuament parlant una estona. Ell estava estudiant a la ciutat, fent una mena d' Erasmus asiàtic i tornava de passar uns dies de vacances a l'Índia. Com ja coneixia bé el pais, em va estar recomanant els llocs d'interés a visitar, però el seu poc entusiasme a l'explicar-m'ho em va fer veure que potser d'interessants en tenien més aviat poc…

Un cop vaig aterrar, tot el camí cap al hostel va ser com caminar sobre pètals de flors; gent sense empènyer al metro, bona olor, cap clàxon pel carrer, sensació de pau i…ordre!! Després d’un mes i mig a l’Índia, casi havia oblidat que volia dir aquesta paraula.

La veritat és què, tot i ser a molta distància, em vaig sentir com a casa. Al veure la situació quotidiana de la gent adormida i amb cara de mala llet anant cap a la feina, em va fer recordar-me a mi mateix tan sols uns mesos abans. Després d' estar pensant una bona estona em vaig donar compte que, segons aquest maleït sistema, jo "hauria" d’estar fent el mateix; "hauria" d'estar seguint la rutina i monotonia d'anar a treballar cada dia; "hauria" d'estar pensant en assentar-me i comprar-me un pis; "hauria" de portar les cadenes que t'imposa la nostra societat en general...

Se'm va posar un somriure de pam al pensar que, al menys durant un bon temps, jo no ~~hauré~~ portaré aquestes cadenes… :D

Tot i que a Singapur vaig poder escapar del kaos i la bruticia d' India, no ho vaig poder fer dels temples hinduistes i el menjar picant ja que, quan vaig arribar al barri de l'hostel, em vaig donar compte que aquest no era cap altre que: Little India! Té collons la cosa!

Era una versió molt descafeïnada del país en si, però els deus Brahma Visnu i companyia semblaven acompanyar-me allà on anés…

El primer dia a la ciutat el vaig dedicar a comprar-me el meu estimat netbook, que tant m'arrepenteixo de no haver-me'l portat de casa. Vaig voler fer el hippie al marxar, pensant que no necessitaria estar permanentment computeritzat, però em vaig adonar que és impossible, sobretot tenint en compte què no vull deixar de fer el blog.
Pensava que comprant-lo a Singapur m’estalviaria uns diners, però estava ben equivocat. Poc varien els preus respecte a Europa, pel que vaig llegir a Internet, ja quasi no existeixen els destins turístics on comprar electrònica es una ganga. De totes maneres, vaig passar-me tot el dia comparant preus en un dels mil gegants centres comercials de la ciutat i vaig acabar deixant-me uns 300 euros per comprar-me un dels millors netbooks que hi havia. Ja que estem, que sigui "calité"…

A l'hostel va donar la casualitat de què els meus companys d’habitació eren una parella catalana molt happy; la Marta, que és una devora dits de pollastres i el Carles, un gran candidat a doble de Valentino Rossi. Els dos portaven uns 2 mesos viatjant i també volien fer la volta al mon.

És curiós pensar que a Barcelona em sentia un “bitxo raro” quan deia que volia fer aquest viatge (ja que no coneixia a ningú més que ho hagués fet o què ho vulgues fer) i aquí en canvi ens anem trobant tots els "bitxos"…Si, si,Tots! I això va quedar demostrat quan ens vam donar compte què tant ells com jo havíem conegut a un mateix personatge en moments diferents dels nostres viatges (ells a l’india i jo al Nepal). Aquest era un andalús què, per variar també, estava fent la volta al mon. Un altre increïble coincidència per a la llista…

La feliç parella m’ha caigut genial i, com havíem planejat estar el mateix nombre de dies a la ciutat, hem fet de guiris junts.

El segon dia el vam començar visitant el parc de Sentosa, que està situat en una illa davant del port i es cutrelandia artificial a més no poder. Platges creades del no res, atraccions i preus desorbitats per passar una calor insuportable…vam tardar poc en fugir d’allà.

També vam anar a veure la botiga i el corner de Desigual, que és l'empresa on treballava jo abans de marxar. Em va fer gràcia veure que una cosa que vaig estar dissenyant des de mils de quilometres, només amb fotos i plànols, me la vaig acabar trobant passejant per Singapur...

Per la tarda vam estar visitant chinatown i els voltants, però no vam veure què tingués res en especial, a excepció d’algun temple hinduista (Brahma segueix perseguint-me!)

Després vam anar cap al centre financer, on enmig de les desenes de gratacels hi destacava algún edifici boig, com les tres torres bessones amb una mena de nau espacial encastada al damunt. No diria que és maco, però sí què crida l’atenció i el seu disseny futurista el fa atractiu.

Passejant per aquell "desmadre" d’arquitectura contemporània, ens vam quedat al·lucinats de lo morta que estava la ciutat. Encara no entenc com, sent dia laboral i en hores de treball, no ens vam creuar pràcticament amb ningú i pels carrers hi circulaven poquíssims cotxes. Realment la ciutat se'ns va començar a fer avorrida i monòtona...

Vam arribar a pensar que potser es veia tot tant desert perquè la gent estava tancada de compres en algun dels infinits malls (centres comercials) que hi ha per la ciutat. És impressionant, n’hi ha tants que jo crec que la mitja deu sortir a un mall per a cada 100 habitants que te la ciutat…consumisme pur i dur.

Botigues de Gucci, Prada o Dolce Gabbana… avui en dia ja està tot tant globalitzat que trobes exactament el mateix a tots els centres de la ciutats. Mateixes marques, mateixes cadenes de restaurants i fins i tot casi mateixos preus. Viatjar a les ciutats cada cop té menys gràcia…

Una peculiaritat que vam observar de Singapur era la quantitat d’avisos i advertències que hi ha per tot arreu. Què prohibit fer això, què si has de cedir el pas, què si no ho fas pagues multa de 5000 $! Sembla que per tot arreu vagin reeducant a la gent i posant-li por al cos.

Especialment ridícul era el de la següent foto; un simple anunci per recordar a la gent que han de cedir el seient a persones amb dificultats els hi va acabar quedant com la caràtula d’una peli de broma. El pobre banyista mutilat, la dona que està a punt de parir i l'home vell que sembla que estigui matxacant-se al gimnàs. Almenys per a aquest últim podrien haver agafat un iaio de debò i no haver de tenyir-li el cabell a lo cutre a aquest tio…

El tercer dia a la ciutat el vam passar visitant el zoo de Singapur, que té fama de ser un dels millors del mon. La seva major diferencia amb els altres és què en aquest la majoria d’animals estan sense engabiar, repartits per zones enmig d’una mena d’illa que queda dins d’un parc natural.

Vam veure molts animals, entre els quals hi havia els que pots trobar al zoo (i a algun carrer) de Barcelona…

Altres de més autòctons i ferotges…

I altres d’extranys de collons, com el Pumba,

el micu narizotas,

la mofeta "rara" que sembla que surti del parking del souvenir,

o el més ridícul de tots, el Bambi-rata!

L’última nit vam fer un passeig per la zona de bars de la ciutat, però era tan car i ens va molar tant poc el rotllo, que vam tornar cap a Little India a sopar picant una vegada més.

Tot i què va ser una pena, al dia següent ja va tocar acomiadar-se de la Marta i el Carles. Jo vaig marxar amb bus cap a Kuala Lumpur, mentre que ells en van agafar un altre cap a unes illes on pensaven pasar-hi uns dies.
Abans però vam prometre intentar fer el possible per trobar-nos pels Nadals o cap d’any per algun lloc del sud-est asiàtic. La seva ruta era començar per Malaysia i anar pujant per Thailandia fins acabar al Vietnam i com jo feia justament el contrari, vam decidir intentar trobar-nos a Bangkok. No obstant, com encara faltava molt per això, vam intercanviar mails per mantindre'ns en contacte…

L’estancia al petit país asiàtic va ser curta, però més que sucifient. No considero que sigui una ciutat lletja, ja que té molts edificis interessants, però si que trobo que li falta carisma. Li acostumen a dir la Suissa asiática, degut a la seva riquesa , al seu ordre i a la seva netedat i puc afirmar que el sobrenom està molt ben trobat, encara que opino que Singapur és més aburrida i superficial. De totes maneres, crec que després de venir de l'India, no m'ha anat gens malament fer aquesta ràpida passada pel petit país...

South India (31/10/10 – 21/11/2010)

2010-12-29T07:53:00.000-08:00

Després d'1 mes sense veure el mar, just quan començava a marxar-me el moreno made in “la cala”, vaig arribar al calorós sud de l’ India. Començant per Mumbai i acabant casi a la punta del mugró de la tetilla que forma el país (o tetaza millor dit), vaig dedicar aquestes dues setmanes de chill out a posar-me negrote, menjar com un tocino i beure com un cabró.

Mumbai

Mumbai em va semblar més interessant del que em pensava, és una ciutat boja on el glamour bolywodiense queda mesclat amb la pobresa al seu màxim exponent. Gratacels a lo Miami Beach al costat dels “slums” (barris de chabolas), passejos marítims per platges on casi ni es veu la sorra de la merda que hi ha, botigues de Gucci o Prada amb gent que viu al terra al davant mateix de la vitrina…

No em va semblar tant estressant com Delhi, però també cal remarcar que quan vaig estar passejant era diumenge, imagino que durant la setmana allò deu ser una olla a pressió.

Els dos dies els vaig passar amb tres nois que vaig conèixer al hostel on vaig dormir. Un era Sud-africà que estava acabant la seva volta al mon i els altres dos eren californians que venien d’estar 3 mesos a Bali i volien pujar de sud a nord de l’Índia per anar a fer snow a l’Himalaya. Em va molar bastant coneix-se’ls ja que tenia ganes de fer amiguetes i començava a desanimar-me pensant que no m'ajuntaria amb cap backpacker fins arribar al sudest asiàtic.

No vam visitar masses coses ja que la ciutat tampoc té massa a veure però, tot i així, un lloc que em va semblar curiós va ser una “lavandería” (sé que es diu bugaderia , però la paraula em fa ràbia) que renta la roba de mitja ciutat. El lloc és enorme i pel que em va dir un payo, hi treballen més de 1000 persones!

També em va cridar l’atenció veure què, a les farmàcies de Mumbai , a part de vendre productes farmacèutics, també podies comprar verdures, fruita, productes de neteja i, el més fort de tot, focs artificials! Tot un negoci…

I per negoci el que fan també els de Bolywood amb les seves pelis: a l'hostel vam veure un cartell on deia que buscaven extres per a fer de figurants en una peli i després de preguntar, ens van dir que pagaven uns 8 euros per un total d'unes 12 hores de curro! La veritat és què m'hagués agradat fer-ho de totes maneres, ja que no era pels diners, però vaig haver de marxar aquell mateix dia i no vaig poder anar-hi. Una pena ja que els americans si que hi van anar i em van comentar que va ser tota una experiència.

Goa

Poques hores vaig passar sòl des de què em vaig acomiadar dels americans i el sud-africà ja que, a l’estació esperant el tren cap a Goa, vaig conèixer a dos dels membres del futur “blow it up! team”: Dan, un anglès amb un accent britànic que no entén ni la Reina i Eric, un californià que venia a India a buscar el seu Karma, tot i que a Goa només va aconseguir trobar ampolles de whisky a 2 euros.

Els primers dies els vam passar els tres, junt amb les alemanyes que vaig conèixer a Pushkar, a la platja de Arambol, que és de les mes tranquil·les de Goa i potser és la que manté més la seva essència hippie. Tant és així que només arribar a la platja un tio ens va donar la benvinguda amb els braços amunt i cridant: “Marihuana mai friend!”. Sabia que per aquí la gent fumava bastanta merda, però pensava que amb una mica més de discreció…

Per aquest lloc també és fàcil creuar-te amb algun vejete tocat per l’àcid que encara segueix en el seu propi “summer of love” i et pots divertir bastant escoltant les bogeries i extravagàncies que poden arribar a fer.

La platja és bastant maca, però l’aigua no té el color cristal·lí que m’esperava. Degut a la desembocadura d’un riu pròxim, està de color marronosa i els peixos morts estan escampats per la costa. Però aquests no són els únics animals que s’hi troben ja que a les platges de Goa mai hi falten vaques, gossos, porcs i fins i tot algun pollastre caxondo. És bastant divertit veure com a vegades els gossos es dediquen a perseguir vaques i aquestes fugen d’una manera bastant patosa…

Tampoc hi falten els zurullos dels animals, essent els de les vaques els més imponents. Amb un d’ells vaig tenir un petit incident que va desembocar en una anècdota força graciosa: Mentre tornàvem de festa una de les nits, estava parlant amb una de les alemanyes sobre no recordo quin tema, i just quan li vaig dir “I don’t give a shit” (no m’importa una merda), vaig trepitjar descalç un cacarot de vaca d'uns 50 cm. Tot i que el merdot ja estava fred, la sensació va ser d’allò més fastigosa, però no vaig poder aguantar de partir-me de riure quan tots els altres ho van fer al donar-se compte.

Sorry, però no hi ha fotos del moment… :)

A pocs metres de la platja d’Arambol, vaig voler provar sort en una perruqueria del poble i, com era d’esperar, em van fer una destroça capil·lar impressionant. El payo no sabia ni com buidar el cabell i jo li havia d’anar explicant fins que, després de veure que allò no aniria enlloc i ja no tenia remei, finalment vaig dir-li que ho deixés estar. Més tard vaig anar a l’habitació i vaig veure que la meva màquina de pelar, a diferencia de tots els altres aparells elèctrics, encara funcionava (durant el viatge se m’ha trencat: el mòbil, ipod shuffle, el rellotge i la càmera petita, ni que estigues a la guerra…). La vaig fer servir per arreglar la destroça i tot i que pensava que em quedaria fatal, la veritat es que el look “a lo buda” no em desagrada…

Després d’uns dies de relax, ens vam moure cap a la “suposadament fiestera” platja d’ Anjuna, on vam conèixer al quart membre de la tripulació Goana; Francesco, un italià que porta 1 any i mig perdut per aquest petit món i sembla que no te pressa per trobar el camí cap a casa.

Dic petit món perquè després d’estar una estona conversant, vaig descobrir que no només és de Padova, ciutat on jo vaig fer l’Erasmus, sinó que a més dona la casualitat que tenim un amic en comú allà. Que fort!, estic casi segur que ens deuríem creuar més d’un cop o, potser alguna nit amb la "caraja”, l’amic comú ens va presentar i no ho recordem…i ara va i me'l trobo pululant per l'Índia!

El grup va anar creixent dia a dia, fins que es va arribar al “desmadre” al conèixer als portuguesos. Eren uns 8 i eren tots la canya, super oberts i simpàtics. Durant els dies que van estar a Goa, vam sortir tots els dies a saco junts, ens vem arribar a ajuntar un total de casi 20 i la veritat es que vaig passar uns dels millors dies del viatge.

Tot i que vam sortir com animals cada nit, la veritat és que Anjuna i Goa en general ens va decepcionar molt. De sempre ha tingut la fama mundial de ser un lloc de festa non-stop, amb raves de psy-trance a les platges i perdudes pels boscos de bamboo, però des de fa uns anys la cosa ha canviat. Cap al 2001 el govern es va cansar de música a tota hòstia i gent que anava fins les celles i va prendre mesures dràstiques, tancant tots els locals a les 12 de la nit. La nostra solució al problema va ser senzilla, simplement començàvem la festa quan el sol encara apretava i la acabàvem a mitjanit, però de totes maneres, no amagaré que cada nit ens quedàvem amb ganes de més, per la qual cosa acabàvem anant a dormir amb un gust agredolç. El que no s’entén és què, sent India un país on ningú acompleix pràcticament cap llei, va i una llei que afecta moltíssim al turisme (ja que tothom va a Goa esperant sortir de festa) l'apliquen a “rajatabla”. No sé si no veuen que la gent cada cop hi va menys i els milions d’euros que entren deixaran d’entrar, però com en les altres 1000 coses incomprensibles del país l’únic que es pot dir: This is India.

Se suposava que a Anjuna ens hi haviem de quedar només un parell de nits, però ens hi vam quedar atrapats i finalment ens vam anar estirant fins a estar-hi més d’una setmana. Sempre anàvem els 4 membres del “Blow it up! Team”, ja fos sols, amb els portuguesos, les alemanyes o tots junts. Un dels dies vam llogar unes motos i vam anar a una platja propera, Baga, la qual semblava un Benidorm a lo hindú. Milers de locals en calçotets (aquí crec que no saben que es un banyador) i fent l’idiota amb les onades. No ens va captivar massa, motiu pel qual vam fer un parell de fotos i vam marxar.

Palolem va ser l’ultima platja on vam estar de Goa. És la més bonica de totes i tot el que fèiem era fer ioga o taichí durant la sortida del sol i absolutament res més durant la resta del dia, a excepció d’escalar alguna roca al mar i fotre’m una hòstia que casi em descalabro.

Per les nits vam fer algun bany nocturn i va ser llavors quan vaig poder descobrir l’increïble plàncton fluorescent que hi ha a l’oceà. No sabia ni que això existia, però quan movia les mans o els peus dins l’aigua, el plàncton reaccionava i feia totes unes bombolles fluorescents. Una autentica passada i no, no vaig fumar res estrany…

Deixar als nous col·legues enrere no va ser fàcil, ja que ens ho estàvem passant de puta mare i cap de nosaltres tenia data per marxar. L’únic problema era que el Dan i l’ Eric volien seguir a l'Índia, el Francesco volia anar cap a Sri Lanka i jo preferia anar cap al sud-est asiàtic. Així doncs, després d’acomiadar-nos a Palolem jo vaig agafar un tren de 12 hores cap a Kochi, des d’on vaig començar un petit tour per l’estat de Kerala abans de volar cap a Singapur.

Kerala

A Kochi l’únic que vaig fer va ser reservar el tour per anar a veure els backwaters de Kerala i fer un curs de cuina hindú, del qual gaire be no em vaig enterar de res (així que millor no em demaneu que us cuini res quan torni :) ).

Les backwaters són uns canals naturals que corren enmig de la selva i que la gent fa servir com a vies de transport, una mena de Venècia a lo tropical, per entendre’ns… El tour va ser molt guapo, encara que potser massa llarg.

Si el paisatge al sud d’Índia és completament diferent del nord, la societat encara ho és més. Per començar, la gran majoria son cristians i comunistes i, no sé si tindrà alguna cosa a veure amb això, però són infinitament més nets que els seus compatriotes de dalt. Papereres pels carrers, gent escombrant, lloc per deixar les sabates quan entres a un local…són moltes de les coses que tenen al sud i que són impensables en un lloc del nord. La llengua també és diferent, pel que es veu no té res a veure amb el hindi, motiu pel qual a vegades entre estats s’han d’entendre amb anglès, si es que en saben.

Tot i aquestes diferències, desgraciadament la pobresa segueix sent igual. A les estacions de tren no hi trobes tanta merda però si que hi ha la mateixa gent vivint-hi. Un dia vaig haver d’esperar durant més de 2 hores el tren que arribava amb retard i, mentre era assegut a un banc, em va venir a demanar almoina una noia jove que em va acabar fent molta llàstima. Després de què inicialment li digues que no, la vaig estar observant i veia com, estirada al terra, feia esforços per no adormir-se i seguir amb el braç aixecat per si algú li donava diners. Normalment jo no en dono mai, ja que penso què és millor donar menjar (sobretot als nens), però cada cop que veia com es dormia, se li baixava el braç i ràpidament el tornava a alçar, em removia per dins i finalment li vaig acabar donant algunes rupies. Se li va passar la son de cop, ja que es va aixecar i va marxar, imagino que a comprar alguna cosa per menjar…

De Kochi vaig agafar un tren cap a Trivandrum, on casi vaig haver de dormir al carrer la primera nit. El fet és què vaig arribar sobre les 23:00 i, com porto fent tot el viatge, no tenia cap reserva feta. Això mai acostuma a ser un problema, però aquells dies passava alguna cosa a la ciutat i tots els hotels on preguntava estaven plens. Després de caminar durant prop d’unes dues hores pels carrers foscos de la ciutat, sota una pluja tropical ben maca que estava caient, vaig aconseguir trobar-ne un amb una única habitació lliure i la veritat és que em va salvar el cul.

Trivandrum era la ciutat d’on sortia el meu vol cap a Singapur, que se suposava que era el següent divendres. El problema és què, quan vaig treure el bitllet, quasi no me’l vaig mirar i vaig interpretar que el meu vol sortia divendres a les 12 de la nit. Idiota em vaig sentir quan, mentre era al lavabo, vaig caure que les 00.00 del divendres, no era divendres a la nit, sinó la matinada de divendres! (ja, jo tampoc entenc perquè em vaig il·luminar quan estava al w.c.). Com que ja havia perdut el vol, no vaig poder recuperar ni un cèntim i em vaig haver de comprar un altre. Afortunadament, només costava 60 euros i no em vaig voler amargar ni un sol minut.

Al comprar el nou bitllet, vaig tenir un parell de dies de marge fins que sortia el vol DIUMENGE A LES 00.00 i vaig aprofitar per anar un dia a una platja propera. De camí cap allà vaig viure una situació molt graciosa: Vaig conèixer a un tio simpàtic que em va voler ensenyar la seva “botiga” d’artesania i jo, com anava sobrat de temps, hi vaig accedir. La seva super botiga va resultar no ser més que un raconet al terra d’un carreró, on hi tenia tirades les seves obres d’art cobertes amb una tela. Quan hi vam arribar, em va començar a ensenyar coses i mentre jo li deia que no volia res, va aparèixer el Terminator hindú. No sé qui collons seria, però anava el tio amb unes ulleres de sol per nen ridícules, camisa de quadros i faldilla i li va començar a fotre una bronca del mil al pobre home simpàtic. Aquest amb el cap baix, semblava demanar perdó al “matón”, fins què finalment aquest es va retirar i el va deixar en pau. No sé què seria el que li diria, ni perquè estava tant cabrejat, però jo al veure les pintes que es portava vaig haver d’apartar-me de l’atac de riure que em va agafar. Això sí, abans li vaig poder fer una foto grandiosa del catacrack.

De camí a la platja em va passar una historia que jo crec que resumeix una mica el meu sentiment cap a la gent de l’Índia, ja sigui al nord o al sud. Mentre era a l’autobús, vaig conèixer a la Mami Papaya, una dona molt maca que anava a vendre fruita i, després d’estar tot el trajecte conversant, la vaig voler ajudar a portar el sac mentre caminava cap a la platja. A meitat de camí, em va dir si volia prendre un té i li vaig dir que ok. Ella es va demanar el seu esmorzar de la hòstia, amb cafè inclòs i jo, pensant que ella em volia convidar, només vaig demanar el té. Després de fotre’s el festin i tirar-se un parell de rots a la meva cara, vam anar a pagar i llavors va venir la meva sorpresa. La tia se’m va quedar mirant i em va senyalar com volent dir: venga ricachon, a pagar! Ofuscat perquè em prengués per imbècil, li vaig dir què, tot i que per mi no suposaven masses diners, no li pensava pagar i que si m’ho hagués demanat correctament abans, potser sí que ho hagués fet. Finalment vaig pagar el meu té i la vaig deixar allà amb el sac de fruita.

Aquesta, junt amb la historia del Lakhan (el del hotel de Jaisalmer), són alguns exemples dels molts casos que he viscut de gent que, tot i sent realment maca, té la percepció de què un turista es una bitlletera amb potes i, per a ells, això va per damunt de tot. És una veritable pena ja que t’acabava decepcionant conèixer a algú que veus que finalment sempre intenta birlar-te la pasta…

L’últim dia de platja el vaig passar gaudint del sol i fent fotos dels pescadors i els banyistes locals. Cal dir què les platges a Kerala són bastant més maques que a Goa, l’aigua esta neta i no hi ha tanta merda escampada. De totes maneres, ja no em quedava temps per descobrir-ne més ja que, al vespre, vaig haver d’anar a l’aeroport. S’acabava el meu temps a l'Índia i s’apropava l’hora de passar a la següent etapa del viatge…

Van ser un total de 46 intensos dies, unes 120 hores de tren, unes 40 d’autobús i unes 1,5 d’avió que em van fer viure de les millors experiències de la meva vida. Del càlid desert del Rahastan al majestuos Taj Majal, del místic riu Ganges a Varanasi a les altes muntanyes del Himalaya al Nepal, de la kaòtica Delhi a la kaòtica però cosmopolita Mumbai, de les boges platges de Goa als tranquils Backwaters de Kerala...

De totes maneres, l'Índia és tant gran i tant diversa, què tots aquests llocs on vaig estar només representen una ínfima part del que és el país. I és que podria estar viatjant durant més d'un any i sempre em faltarien llocs impressionants per veure, tots diferents als que ja hagués visitat anteriorment. Es podria dir que aquest és un país fet de mil països.

Durant tot el viatge vaig estar variant el meu sentiment cap a l'Índia, però ara que ja no hi soc, puc afirmar que m’agrada més del que em pensava. Reconec que hi va haver dies en que només en volia sortir corrents, però n’ hi va haver molts més en els que vaig gaudir del què et pot aportar el país: la gent, la cultura, els temples, el menjar, les olors, els moments únics “made in India”…I és que l'Índia enganxa.

No considero que sigui un país apte per a tothom, a la gent a qui li agradi viatjar fàcil, sense veure, olorar o tocar coses desagradables, aquest no és el seu destí. És un lloc que et desperta els 5 sentits i si es volen descobrir les coses bones, no et pots deixar emportar per les primeres impressions. En canvi, qui busqui experiències imprevistes i surreals, sense por a descobrir coses totalment diferents a les que estem acostumats, que no ho dubti, reservi un vol cap a Delhi o Mumbai i tot el demés vindrà sol...

Si algú em demanés consell abans de marxar i li hagués de resumir breument la meva experiència viscuda, li diria que no planifiqués res i que simplement recordi la frase més important que serveix per definir totes les coses el país, tant les explicables com les inexplicables...

This is India.

Notification from Superpollo

2010-12-21T21:51:00.000-08:00

Com molts ja us haureu adonat, el blog està una miiiiiica desfasat i per aquest motiu, el pollastre ha decidit prendre mesures al respecte. Fins ara anava escrivint dia a dia, explicant el que em passava al detall, però degut a que no tinc el temps necessari per continuar fent-ho, he decidit canviar el format, passant a fer una única entrada per país o zona en comptes de la pallissa de fer-ho tots els dies. El furor inicial d'explicar-ho tot al detall ja m’ha passat i per tant, ara serà més light i fàcil de llegir, tant pels seguidors com pels "fantasmes" que segueixen les grans aventures del Superpollo

30-10-2010 - Pushkar - Part 3

2010-12-21T20:43:00.002-08:00

Phuskar és famosa per la seva tranquil·litat, es diu que és el lloc ideal per prendre uns dies de relax i això és exactament el que m’he dedicat a fer avui. Aixecar-me tard, estar una estona a internet, dinar a un bufet per 1 euro i passejar fent fotos de les 1000 coses d’Índia que mai et deixen indiferent: unes vaques barallant-se per un tros de paper, unes altres llepant la merda incrustada d’un autobús, policies que l’únic que fan és fer servir el xiulet mentre es treuen burilles o parlen pel mòbil, gent que escombra i en comptes de recollir la merda la tira al veí …

Aquesta és l’última ciutat que veuré del Rahastan i també el fi de festa del meu viatge pel nord d’Índia. Després de més de 3 setmanes vivint de les experiències més guapes de la meva vida, crec que he de rectificar la valoració negativa que en vaig fer quan era al Nepal. És veritat que hi ha dies en que anar a fer un simple passeig et fa tornar més estressat que si ho fessis després d’un dur dia de curro i veritablement, en aquells moments arribes a odiar al país (com em va passar a mi a l’arribar a Kathmandu). Penso però, que si t’ho saps prendre amb filosofia, sense deixar-te influenciar pel kaos, la pobresa o la brutícia, acabes trobant un munt de coses positives que estan per damunt d’això i en general, tot t’acabava enganxant.

Tot i així, diria que a mi fins i tot les negatives m’han arribat a ajudar, ja que el Kaos i desordre diari m’ha fet haver de prendre’m les coses amb més calma, acceptant que tot no pot anar com estava planificat. De no haver sigut així crec que el viatge hagués estat una tortura. Al principi em preocupava per si perdia un tren, un bus o si em sorgia qualsevol imprevist, però ara no m’amargo més d’1 minut per cap d’aquestes coses; si perdo un tren, agafo el del dia següent; si s’espatlla la targeta de crèdit, pago comissions amb l’altre que tinc i penso que tot i així segueix estant tot tirat de preu; si el bus on vull pujar esta ple, em pujo al sostre…no worries.

Diuen que el sud de l’Índia és molt diferent al nord , especialment Goa. Pel que es veu és molt menys estressant i té totes les coses bones del país, sumant-li unes platges de sorra amb palmeres, uns bons bistecs de vedella a 1,5 euros i ampolles de whisky a 2. Em moro de ganes d’anar-hi, però encara no toca, ja que, abans d’entrar al paradís, toca fer una ràpida parada a la gegant, estressant, boja i calorosa… Mumbai!

29-10-2010 - Pushkar - Part 2

2010-12-21T20:43:00.000-08:00

Avui ha tocat aixecar-se a les 5 ja que, acompanyats amb el recepcionista de l’hotel, hem anat a un temple dalt d’una muntanya per veure la sortida del sol. Ha sigut dur pujar els centenars d’escales fins arribar a dalt, però ha valgut la pena ja que les vistes eren immillorables. Crec que la gent aquest cop tenia raó, Pushkar, tot i no ser tampoc una ciutat preciosa, té alguna cosa especial i mística que la fa diferent a d’altres. Crec que he fet bé venint-hi finalment.

Mentre veiem l’espectacle he estat parlant amb el noi, que es un fumeta feliç, i m’ha estat explicant que fins fa poc va estar a la presó per haver matat a un tio. Al principi m’he quedat al·lucinat, però després m’ha explicat que va ser un accident, una simple discussió que va acabar amb una empenta i el cap de l’altre contra un cantell de formigó…una simple putada del mil.

Al migdia he dinat amb unes alemanyes que he conegut al hotel i hem quedat en tornar a veure’ns a Goa, ja que elles hi van avui mateix.

Després de prendre el tradicional xai, he anat a Ajmer a veure el meu amic de les 7 fotos del registre i com no, com ja va a passar a Delhi, he tornat a viure una de les situacions més autèntiques de l’Índia. Per començar només arribar m’ha intentat dir que no em podia fer el registre (no li deuria venir de gust), però després d’insistir cabrejat, m’ha donat un full, m’ha fet anar a una copisteria del barri a fer 5 fotocòpies i quan he tornat m’ha fet omplir les 5 a mà (I digo yo: no seria mes fàcil haver fet les fotocopies després?!!). Quan li he entregat tot, 1 hora després d’arribar, el noi m’ha comentat que havia d’esperar encara una altra hora més fins que arribes el boss per autoritzar el registre. Quan ja estava plantejant-me enviar-los a prendre pel cul i passar del tema, ha aparegut el gran capo i m’ha fet entrar al seu despatx. El tio semblava un mafiós, anava tot ple d’anells i collars d’or i tots els empleats semblaven venerar-lo. Just quan m’ha acabat de firmar el paper, algú ha obert la porta i llavors ha començat el moment made in Índia: Han aparegut uns 6 tios, vestits d’una manera molt estranya, 2 polis que els acompanyaven i un fotògraf. Aquest ha començat a fer fotos, mentre els raros estaven de peu davant de la paret, el jefazo els hi ha començat com a fotre la bronca i jo sense entendre res, he intentat fer fotos d’amagat. La estranya situació ha durat una bona estona, estava tothom callat mirant-los i de vegada en quan el capo anava dient alguna cosa o a vegades inclús reia. Poc després li he preguntat a un dels que treballava allà què estava passant i m’ha explicat que eren immigrants il·legals als que acabaven d’enxampar i els anaven a expulsar del país. Quan m’ho ha dit, m’he fixat en les cares d’aquelles persones i la situació m’ha deixat de fer gràcia. Se’ls veia realment putejats i això m’ha fet pensar que, si l’Índia ja és un país on molta gent marxa il·legalment per les precàries condicions laborals, no vull ni imaginar com ha ser el país d'on prové aquesta gent per a que prefereixin arriscar-se a venir aquí…

28-10-2010 - Pushkar - Part 1

2010-12-21T11:42:00.000-08:00

El dia d’avui m’he l’he tirat pràcticament tot al tren. He arribat a Ajmer i he anat a l’oficina de registre per intentar registrar-me per segon cop, disposat a viure una nova situació còmica, però m’han dit que havia de tornar l’endemà i que portés 7 fotos de carnet: 7!! (per la Visa en demanen 2 o 3!!).

De Ajmer he agafat un bus i... finalment he arribat a Pushkar!! Dos setmanes després de perdre el tren, he arribat al lloc que tothom diu que és tant xulo. La veritat és que a primera vista sí que te un rollo guai, però no sé si passarà com sempre, quan et parlen massa be d’un lloc t’acabaves esperant massa…

27-10-2010 - Dehradun - Part 2

2010-12-21T11:31:00.000-08:00

Tot i que el Peter no és hinduista, practica ioga i aquest matí m’ha estat ensenyant una mica. No n’havia fet mai i pensava que era una cosa una mica per “marujas”, pues no!, he de reconèixer que va força bé per estirar els músculs i estar en forma. Només m’ha ensenyat la part física, ja que segons ell la part de meditació et pot fer tornar boig i m’ha remarcat que no intentés fer-ho a cap lloc de l’ India. Després hem tingut una conversa sobre religió i s’ha quedat bastant pillat quan li he dit que era ateu. Subliminalment m’ha intentat menjar una mica el tarro amb un sermó i he acabat veient que tant ell com la dona son molt creients. Potser és això el que els fa ser persones tant obertes a ajudar a tothom…

Després de veure com els criats que tenen a la casa li acariciaven els peus com a símbol de respecte, hem anat amb el seu cotxe a Mussorie, un poble que queda a dalt d’una muntanya.

L’excursió ha esta força bé i ha sigut molt curiós el dinar que hem fet. La Rudy portava com uns tuppers d’alumini amb menjar preparat i, en comptes de parar a un lloc amb vistes xules i sortir del cotxe, hem parat enmig d’una corba de la carretera per menjar a dins del cotxe ja que a fora hi havia micus. Des del meu punt de vista occidental m’ha semblat estrany de collons i una guarrada, ja que era bastant difícil no tacar el cotxe amb tanta salsa, però imagino que aquí deu ser el més normal.

Putus micus, i animals en general, a l'Índia tenen el poder!. Pel que m’han explicat, si per qualsevol motiu mates un animal accidental o voluntàriament, ja sigui una vaca, un lleopard o una cobra, el més probable és que vagis a la presó.

A la nit ens hem acomiadat i he tornat a agafar el tren: un de 10 hores cap a Delhi, i tot seguit un altre de 8 hores més. Destí: Pushkar!! La maleïda ciutat que tothom diu que és d'obligada visita…

26-10-2010 - Dehradun - Part 1

2010-12-21T10:57:00.000-08:00

Quan era a l’estació esperant el tren per anar a Dehradun, ciutat on viu la meva família hindú (per cert, es diuen Peter i Rudy), he conegut un alemany que acabava d’arribar a l’Índia i anava tant perdut com jo quan vaig arribar. Recordant el que va ser per a mi el shok kaòtic del primer dia, l’he intentat ajudar tot el que he pogut fins què he hagut de marxar o perdia el meu tren. Confio que se n’hagi pogut sortir com vaig fer jo…

Com que vaig reservar a l’últim moment, al tren no quedaven places per a segona classe i per tant, he experimentat per primer cop el que és viatjar en primera. El servei ha sigut immillorable, no han parat de portar menjar i beguda en tot el recorregut, però això ha fet que no em sentis massa bé quan el tren parava a les estacions. Des de la meva finestra, veia com gent pobre demanava i dormia pel terra mentre jo tenia tot el menjar que volia i més i em trobava assegut al meu còmode seient del tren. Contrastos de l’ India, o molt o molt poc.

El Peter i la Rudy s’han portat genial amb mi, només arribar a Dehradun m’han preparat un esmorzar hindú collonut, després hem estat parlant una bona estona i m’han ensenyat un munt de fotos de quan eren joves. La veritat es que m’han acabat avorrint una mica, però ha sigut interessant veure com tenien a l’àlbum fotos dels seus familiars morts, rollo la peli de “Los otros” (pel que es veu a l’Índia es costum fer-ho)

Com també són arquitectes, m’han estat ensenyant alguns plànols de projectes que han fet . Pel que m’han explicat, ells s’encarreguen de TOT el projecte: disseny, càlcul d’estructura, instal·lacions, medicions, seguiment d’obra, i fins i tot de comprar i portar ells personalment el material. Es fa impossible pensar que només dues persones puguin fer el mateix amb un projecte a Espanya.

Quan hem anat a visitar una obra que tenen en marxa m’he adonat que, encara que la manera de treballar sigui diferent a la nostra i potser una mica mes precària, son igualment productius. Aquest sentiment el començo a tenir amb el país en general, primerament només veus merda i kaos i et sembla impossible que allà enmig hi hagi gent que treballi correctament, que hi hagi enginyers, arquitectes, comptables, advocats…però un cop t’acostumes a tota aquesta envoltura i hi veus a través, te n’adones que no deixa de ser un país com qualsevol altre, amb les seves peculiaritats, amb els seus contrastos.

Per la nit hem anat a sopar a un restaurant bastant bo i m’he donat compte que són molt diferents a la majoria d’hindús. Per començar són cristians, i a part de que m’han confessat que mengen carn de vedella d’amagat (sinó poden anar a presó), se’ls veu que tenen una mentalitat molt més oberta.

25-10-2010 - Delhi

2010-12-20T21:11:00.000-08:00

Tornar a l’Índia, tornar al Kaos, a la brutícia, al menjar picant. Fins i tot el nom de l’aerolínia "Spicet" semblava recordar-m’ho abans d’arribar…

Aquest cop l'aeroport de Delhi m’ha semblat totalment diferent a quan hi vaig arribar. La seguretat d'haver estat ja deambulant pel país i de conèixer tot el que hi ha a fora, m’ha aportat una tranquil·litat que òbviament no vaig tenir durant el primer dia.

En aquest país tenen com a costum fer les coses complicades i per tant, en arribar a l'aeroport ja hem tingut el primer problema: al donar el passaport ens han comentat que com és la segona vegada que entrem, ens hem de registrar per a poder tornar a sortir. Per aquest motiu hem hagut de passar tota la tarda a l’oficina de registre de Delhi, però ha valgut la pena ja que ha sigut tota tota una experiència.

L’oficina era tant ronyosa que li plantava cara al gran hotel Paradise i la paraula ordre semblava no existir allà dins. Després de preguntar a un tio que parlava poc anglès, a un altre que no en parlava i així successivament, hem aconseguit esbrinar que el tio que es treia burilles era el xèrif . A mi m’ha comentat que no puc registrar-me fins que no entregui una reserva d’hotel (per avui no en tenia cap) i al Jordi, que marxava en qüestió d’hores, li ha permès fer-ho a condició d’escriure una carta firmada on assegurés que marxava del país avui mateix. I això ha sigut el caxondeo màxim: un paio que semblava el Torrente hindú ha agafat un full arrugat, amb una lletrota de parvulari ha escrit la capçalera de la carta i li ha donat al Jordi perquè escrivís el que li dictava. Apalancat a la cadira i amb un anglès de neardental li anava dictant el que havia de posar i el Jordi, que estava una mica nerviós per por a no poder tornar a casa, anava repetint el que li deia en veu alta escrivint-ho al full sense ni pensar, tal com sonava. Jo estava al darrere i cada cop que veia el què escrivia i observava la escena em tronxava de riure, tant que al final m’he hagut d’apartar perquè no se n'adones el Torrente.

Un cop escrita la “carta formal”, li ha concedit el registre i per tant, després de dues setmanes de chowmeinss, xais i biddies, el mestre de la fotografia se n'ha tornat cap a casa.

24-10-2010 - Nepal - Part 9

2010-12-19T05:17:00.000-08:00

El dia d’avui l’hem passat visitant Kathmandu i jo m'he planificat una mica els pròxims dies del viatge.

Finalment he decidit anar a visitar a la família hindú que em va ajudar el primer dia que vaig arribar a l’Índia ja que, tot i que em moro de ganes d’anar a la platja, crec que només per l’experiència d’anar a casa seva ja val la pena esperar dos dies més. I total, com ja he dit algun altre cop, no tinc cap pressa…(com mola)

23-10-2010 - Nepal - Part 8

2010-12-19T05:12:00.000-08:00

Ha tocat matinar, però la sortida del sol ha sigut espectacular. Quan hem començat a caminar ja es començaven a veure les muntanyes sota una llum tènue, però quan hem arribat a dalt d'un turó on es veia l’horitzó ha començat l’autèntic espectacle. Hem esmorzat damunt mateix de la gespa i, per acabar de rematar un dels millors moments del viatge, ens hem fet una petita “bacaina” allà mateix.

El trekking de tornada ha sigut més light ja que era baixada, però tot i això hem arribat a Phokara amb les cames ben rebentades. Des d’allà hem agafat un bus de 9 hores cap a Kathmandu i, al veure que anava com una llauna de sardines, he decidit repetir l’experiència d’apalancar-me damunt del sostre. El Jordi també ha acabat pujant i la veritat és que al principi s’estava de puta mare (amb posta de sol i mar d’estrelles increïble), però al final ha acabat fotent una rasca de la hòstia i jo he acabat patint per la nostra seguretat, ja què el conductor conduïa com un boig i en aquell moment he recordat que ens havien comentat que era millor que no agaféssim cap transport de nit ja que hi havia molts accidents. Tot i que hem tingut alguns sustos , al final hem sobreviscut a la segona aventura al sostre d'un autobús local.