SWEET HELL TORTURE CHAMBER

Alliberem-nos, companys, de les mentides d’aquells que no saben governar la nau

2018-05-31T00:51:00.001+02:00

A furore Normannorum libera nos Domine

Diuen que després del saqueig del monestir de Sant Cubert a Lindisfarne el 793 dC aquesta lletania esdevingué clam de la població a les illes britàniques i irlandeses (les Oileáin Iarthair Eorpa). Més enllà de plantejar-nos si aquesta apòcrifa cita hauria d’ésser furore o furare , avui en dia allò que ens hauria de fer-nos cercar la millor protecció com si haguéssim de fer front als (suposats) berserkers, són aquells que es creuen posseïdors de la veritat absoluta com a heralds divins.

Hi ha persones que s’arroguen de la realitat des de la seva pròpia interpretació i pretenen que tothom combregui amb la seva pseudologia fantàstica. El problema social d’aquest fet es produeix quan aquests éssers esdevenen lul·lianes Na Renards. Aquestes bèsties no admeten ni toleren ni la crítica ni el diàleg, sols entenen el posicionament marcial en el seu dogma; ergo, si et trobes situat en la discordànça se t’hauria d’aplicar, des de llur òptica, la mort a la intel·lectualitat traïdora.

Per aquest motiu, només queda un posicionament objectivament acceptable: si no hi ha justícia per al poble, no que no n’hi hagi pel govern. No hem d’obviar que You can fool all the people some of the time, and some of the people all the time, but you cannot fool all the people all the time. Per això, o ens mantenim ferms en la nostra resistència o al final ens trobarem que Als sie mich holten, / gab es keinen mehr, der protestieren konnte.

Alliberem-nos, companys, de les mentides d’aquells que no saben governar la nau.

Barcelona a 30/V/2018

porra oscars 2018

2018-03-04T22:26:00.001+01:00

Fart de la mentida de l'adoctrinament

2017-10-25T17:09:00.000+02:00

Sóc docent. I no, no sóc pas cap adoctrinador.

L’únic ensenyament que sempre he tractat de transmetre, des del meu àmbit educatiu, les ciències, és l’esperit crític i l’amor per les veritats transitòries de la Ciència; perquè hem d’assumir que l’acceptació de la teoria sempre és provisional. El refús de la teoria pot ser concloent. Així que sí, he lluitat contra pseudociències i falàcies; en cap, he tractat d’influir en la visió política del jovent.

És insultant i vergonyós que tota una corrua de patògens socials, aquells que sí desitjarien un adorctrinament escolar recuperant la FEN (formación del espíritu nacional) dels seu passat on l’escola catalana no lluïa reconeguda internacionalment, es dediquin a escampar totes aquestes mentides interessades.

Siguem seriosos, algú pot creure que havent de gestionar tot el que hem de gestionar a l’aula em qeuda temps i esma per dedicar-me a adocrtinar l’alumnat per transmetre’ls la meva ideologia?

A més a més, si el suposat adoctrinament existís hauríem de confessar que som força poc eficients: tantes fornades d’alumnes sotmesos al rentat de cervell i hores d’ara només tenim 2,2 milions de votants (que s’han atrevit a anar a votar i els han comptat els vots) a favor de la independència. Per què, segons el raonament (sic) d’aquells que defensen l’existència de l’adoctrinament, en plena dictadura els “quatre arreplegats” que somniaven amb una Catalunya independent van decidir que es dedicarien a assolir estudis superiors per a poder exercir com a docents per poder evangelitzar en el catalanisme i així ampliar les files i poder mantenir la dinàmica fins aconseguir-ho. Algú pot empassar-se una falòrnia tal?

No maregem la perdiu: un dels pilars de la societat catalana i de l’èxit de la millora d’aquesta és l’educació, és a dir: l’escola catalana. Una escola aplaudida internacionalment, que ha permès i permet un alumnat bilingüe (encaminat vers el trilingüisme, si pensem en l’anglès) on no hi ha ningú que sigui monolingüe en català (sí, n’hi ha, però, en castellà); integradora fins ésser motor de l’ascensor social.

És per tots aquests motius que cert col·lectiu vol acabar amb l’escola catalana i amb tots els triomfs socials que representa.

No ens toqueu l’educació!

#llibertatJordis L'estat espanyol no ha embogit

2017-10-17T13:15:00.002+02:00

Quarts de set del matí, enceto aquestes línies, sense cap esma, camí de la feina. Necessito deixar per escrit la indignada opinió de veure com en ple segle XXI reapareixen els presos polítics a Europa, en aquesta dretana Europa dels estats servils als poders econòmics. La pitjor sensació de totes és ésser conscients que en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez són els primers però no seran pas els últims.

Crec que ahir la tarda tots i totes érem conscients que l’empresonament dels presidents d’Òmnium i l’ANC, tot i injustificable jurídicament, era massa plausible des de l’òptica dictatorial de l’actual estat espanyol on la divisió de poders és, ara per ara, inexistent. Deixar en llibertat, amb càrrecs, el major dels mossos d’esquadra i la seva intendent obria la porta de bat a bat a l’entrada a presó dels presidents de les dues entiatts socials. Era un guió ja escrit i que seguia un esquema mental previsible: és un senyal d’avís que al repressor estat espanyol no li tremolarà la mà per exercir la justícia a l’estil dels seus enyorats anys grisos de llei i ordre i que està disposat a dur a presó a tothom que treballi per assolir la República Catalana i que tot i considerar l’actuació dels mossos culpable de col·laboracionisme processista no li cal dur el seu major a la presó ja que l’activació del 155 ben aviat (tal volta acompanyat del 116?) els permetrà prendre el control de la policia catalana i gestionar-la sota control de la Guardia Vil.

I és en la línia de preparar la (increïblement) crèdula societat espanyola (i també la vergonyant elit de la unió europea?) que últimament s’ha elevat el to i la quantitat de mentides vers l’escola catalana. Han de pavimentar-se amb excuses, totes infames i falses, per autojustificar-se quan es carreguin el , premiat i lloat internacionalment, model educatiu català. Recordeu que hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escrigue o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escrigue o es pense. Quan posin les seves brutes mans damunt (el restringit) autogovern català a més a més de voler gestionar les seves finances (els comptes magres per l’expoli fiscal) el seu objectiu són quatre pilars bàsics, quatre pilars ara ben valorats per la societat catalana: sanitat, ensenyament, la corporació de mitjans audiovisuals públics i la policia catalana. Volen recuperar la gestió de l’estat tal i com la coneixien en les èpoques en què no els feia res tenir presos polítics.

Aquesta venjança vers les autoritats per la tenacitat del poble català en voler expressar la seva voluntat política d’esdevenir una nou estat. Si parlen de sedició que ens vinguin a cercar als milions de persones que en som i serem còmplices.

Des de l’òptica espanyola és normal considerar les accions del 20S, com les de l’1O, com a sedicioses i tumultuàries: les famílies amb criatures petites (estàvem encetant l’adoctrinament) i les persones grans (aquestes terroristes que després colpegen amb els seus caps les porres de les forces d’ocupació fins voler autolesionar-se per inventar-se danys irreals) que hi èrem som terroristes que volíem impedir la feina de les policies politico-socials. Les concentracions del setembre, el paradigma és la que es realitzà davant l’assaltada en verd Conselleria d’Economia, són un exemple paradigmàtic de la Revolució dels somriures catalana: la societat civil convocant la societat civil per actuar pacíficament per mostrar el seu desig d’esdevenir República Catalana (o si més no, tenir l’opció de poder votar-ho) i mostrar el rebuig vers les injustificables accions dictatorials de l’estat espanyol. Els que hi érem sabem que allà l’única violència era la presència de la policia militaritzada espanyola. Davant l’ocupació de la seu de la Conselleria la ciutadania vam sortir al carrer a mostrar el nostre rebuig i es feu pacíficament, amb la presència física, amb cançons d’escalf i amb la companyonia per suportar aquestes injustificades afrentes contra el nostre país.

Anit en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez han dormit privats de llibertat (presó preventiva que podria durar fins a 4 anys!) per haver comés el delicte d’encapçalar una societat civil que ha sortit a prendre els carrers pacíficament per demanar que Catalunya esdevingui país independent. Recuperarem la vostra llibertat perquè és la nostra llibertat com a poble.

L’estat espanyol no ha embogit, simplement ha deixat caure les seves màscares, ara cal mantenir-se ferms i continuar la nostra lluita pacífica fins aconseguir la victòria final.

Crònica personal d'una aturada general #3oct

2017-10-04T20:14:00.000+02:00

Ahir 3 d’octubre de 2017 Catalunya es va aturar. Es va aturar per mostrar el seu rebuig vers la criminal i injustificada acció de força dels cossos policials i militaritzats de seguretat de l’estat espanyol en la seva actuació per intentar evitar que es dugués a terme la votació del referèndum d’autoderteminació de l’1 d’octubre. Insistim, la aturada o vaga general era per condemnar una acció repressora digna de dictadures.

Quan algú, després de l’assalt a la conselleria d’economia i altres institucions vinculades a la Generalitat, ja començà a parlar de vaga general vaig estar-hi d’acord tot pensant que era una arma de doble tall: podíem paralitazar el país o podia palesar-se la possible feblesa en la no hegemonia de l’independentisme; emperò, la desmesurada brutalitat mostrada per l’estat espanyol va provocar que ahir el país estigués paralitzat.

Vam encetar la jornada peregrinant fins el CEIP Ramon Llull. Quan vam arribar encara s’hi aplegava una munió de persones mostrant la solidaritat amb una escola que només havia comés el pecat d’ésser col·legi electoral. A l’entrada la gent s’arremolinava per deixar les seves mostres d’afecte en forma de flors, dibuixos o escrits. Com la meva parella va copsar, talment semblava que hi haguessin hagut morts i ben mirat, potser sí van matar la democràcia; o, fins i tot, podem afirmar que si nosaltres la estàvem fent nàixer, ho tornarem a fer i ho aconseguirem. I mentre reflexiones al voltant d’això caus en compte en els grups de canalla que criden “som gent de pau” i t’adones del gran aprenentatge que aquest lema pot esdevenir per ells; perquè no podem deixar passar per alt que no és ni serà gens fàcil per famílies i educadors intentar explicar les imatges de violència gratuïta que els cossos de seguretat (sic) regalaren el diumenge passat. Alguns dels lemes vistos parlen de ni oblit ni perdó, i si és ben cert que els adults ens ho podem permetre, la quitxalla no pot rebre només aquest input i cal tractar de construir en positiu a partir d’aquestes runes. Hi ha molta feina, però l’esperit mostrat aquest dies il·lustra que és ben possible.

Després marxàrem cap a les concentracions matinals al centre de Barcelona. Una munió de gent, i sí, com diu el tòpic “de tota condició i edat” perquè hi havia criatures (que no és cap delicte), s’aprupava per mostrar pacíficament el seu ferm i etern rebuig a la violència desfermada per l’estat el passat diumenge en forma d’assalts als col·legis electorals tot arrassant amb les persones que hi trobaven pel camí. Ambient festiu, per narrar laes vivències i mostrar agraïment a herois. I com mostraven les imatges: l’oportunitat de deixar clar davant seus de partits o de forces repressores que la ciutadania es manté dempeus i determinada a condemnar els seus crims de lesa democràcia. La saviesa ingent de la població civil agermanada en una trobada de pau es demostrà en el sublim cant “Aquest edifici serà una biblioteca” adreçat a la ignomininosa comissaria de la policía nacional de la Via Laietana.

I, per si hi ha alguna persona que està llegint aquest escrit que no voltà per aquests carrers, deixar constància que la majoria de negocis a l’Eixample, i no només per les zones “afectades” per les concentracions, restaven tancats i barrats amb l’excepció d’alguns bars i restaurants i de “paquis” o “badulaques”. Tant és així que algun forn de pa regalava la barra de pa o el cafè per tractar-se d’una jornada de vaga. Solidaritat obrera per la pau i la convivència.

I per la tarda més. No pas millor perquè l’actitud de la ciutadania està essent en tot moment de deu així que no és millorable. Tot i que no cal retar-la a superar-se, els missatges que arriben des de certs personatges de cada cop més funesta imatge i verb, emperò, ens fan creure que ens haurem de mostrar molt i molt ferms en la nostra determinació. Un ambient festiu per reclamar i exigir la no violència, que ni calen ni volem les accions que vàrem patir com a societat el diumenge passat.

Així tot un país aturat, civilitzadament aturat, per condemnar la violència i exigir que ens deixin com a societat viure i manifestar-nos en pau que va haver de viure les agressions verbals, novament, dels causants de les ignominoses accions criminals de diumenge amb un culmen en forma de discurs d’un tipus que ostenta el càrrec per ésser fill de l’hereu d’un dicatdor. Un expert en democràcia amic de terroristes dictadures ens havia de condemnar el voler votar en referèndum i aplaudir les imatges de repressora violència. En el seu discurs de pretèrita èpica militar no feu referència als quasi 900 ferits; quasi tan denigrant com la posició de la fiscalia (què cada vegada més sembla un niu de malfactors engollipats dels seus funests actes i en competició per superar-se) considerà que tots els ferits ho són per llur pròpia culpa per haver fet cas de qui els havia convocat per intentar votar.

Aquesta és la normalitat catalana, una normalitat on la violència està esset atiada pels repressors i que la ciutadania es mostra ferma en la seva determinació de no tolerar. Ens vam atuar per demostrar la nostra enteresa moral i ciutadana; perquè, alguns ja ho saben, los catalanes hacen cosas.

Ni una passa enrere. Donec perficiam!

Així hem adoctrinat avui

2017-10-02T18:50:00.001+02:00

Pel lector que arriba com un passavolant a aquest blog deixar constància que des de fa anys exerceixo com a docent d’ESO i batxillerat en assignatures d’àmbit científic. Ahir al matí, tot veient les esfereïdores imatges dels criminals assalts dels col·legis electorals del pavelló de Sant Julià de Ramis i l’escola Ramon Llull barcelonina, vaig fer una piulada afirmant que “Demà a les escoles tornarem a no adoctrinar nens: explicarem q Espanya no ens vol deixar votar i llur forces d'ocupació trenquen escoles.”

Com suposo que hom pot suposar, avui ha estat dels dies més difícil, si no el que més, per fer classe; però ésser docent ha d’anar més enllà del currículum. Si volem construir la societat crítica del futur, això només es pot fer mitjançant l’educació, quelcom que s’enceta en l’àmbit familiar i que s’incrementa en l’àmbit acadèmic i es referma en la societat. És per això que calia fer el cor fort and the show must go on.

El col·lectiu de l’ensenyament ens hem afegit a l’aturada convocada pel govern català al migdia per a condemnar les agressions salvatges perpetrades pels cossos policials i militaritzats perquè com a ens educatius hem d’estar contra tot tipus de violència. A més a més hi ha l’afegit que gran part d’aquesta injustificada violència nascuda de l’odi es va cometre impunement en recintes escolars. Això implicava aturar les classes i fer alguna dinàmica perquè la mainada, com més quitxalla més necessari, pogués copsar què va succeir: com fer-lo entendre que els cossos que suposadament ens han de defensar es van dedicar a atacar-nos com en un conjunt de ràtzies per impedir l’acte més noble de la democràcia, votar? Com fer-los entendre que aquests cossos armats havien atacat i fet malbé escoles, que havien colpejat i ferit 900 persones de tota condició?

Un col·lega, membre de la junta de l’AMPA de l’escola de llur fill, em responia al facebook al meu comentari que havien rebut queixes d’alguna família per aquesta manipulació i adoctrinament de la canalla. Manipulació? Adoctrinament? Insistir en explicar els nanos que la violència mai és solució ni camí de res, que no pot haver-hi cap justificació per a la violència no pot ésser eina per res. Aquí no se’ls ha de parlar de referèndums, autodeterminació o independència; se’ls ha de parlar de respecte i de no violència, casualment en el seu dia internacional.

Una addenda final: aquesta tarda, part del nostre alumnat ha segut davant l’escola i corejaven consignes que es podien haver sentit a les concentracions i manifetacions dels últims dies i, alguns onejaven estelades. El professorat els hem fet entrar en silenci i sense poder mostrar les banderes. Han d’aprendre que tot ha de tenir el seu espai i moment i que cal respectar certs espais comuns, tal i com hem fet pemetent que qui no vulgués participar de l’aturada matinal així ho hagués fet. Tot molt adoctrinador.

A la xusma dels "a por ellos, oé"

2017-10-02T09:57:00.003+02:00

Suposo que aquesta nit no haureu pogut dormir amb la sobredosi d’endorfines que la represió de les vostres corejades elits de la franca i indigna brutalitat vers la població civil catalana perillosament armada amb urnes i vots us devia generar.

Haureu celebrat cada cop de porra, cada lesió, cada agressió, cada gota de sang vessada com una victòria sense voler adonar-vos (o potser tant us era perquè “solo son catalanes!”) que hi havia persones grans, dones, joves, gent de totes les edats i condicions i fins i tot moltes amb els vostres mateixos orígens, però plenes d’una dignitat i una integritat moral a la que mai podreu arribar.

I ara la sobredosi us ha deixat en una estat d’abstinència, no patiu, el vostre gobierno us en voldrà donar només mostres ben aviat i, novament, tornarà a trobar ferm davant la brutal agressió dictatorial un poble ple de matisos que només vol ésser preguntat en referèndum. Resistirem fins la victòria final. Donec perficiam!

Penseu (si conserveu aquesta capacitat) que tal volta algun dia la reperssió es girarà en contra vostra i llavors no us agradaria… possiblement sí, ja que no sou més que xusma a qui agrada ésser vexada. Continueu celebrant ésser cornuts i que hagueu de pagar el beure.

Arrieros somos…

I ara: DUI; repressió i referèndum pactat per UE?

2017-10-02T09:52:00.001+02:00

Ahir 1 d’octubre es va dur a terme, diguin les mentides que diguin certs personatges d’ignominiosa figura, el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Malgrat l’acarnissament de les forces d’ocupació de l’estat espanyol vers la ciutadana que exercicia el seu legítim dret al vot, les vergonyants circumstàncies de persució de les urnes, els intents telemàtics per evitar que es pogués dur a terme la jornada refrendària; tot i això, la ciutadania va votar i va expressar la seva voluntat.

Donades les especials circumstàncies cal ser molt curosos per interpretar els resultats. En primera instància, recordar que havent estat cridada tota la ciutadania a participar del referèndum i segons la llei que el vehicula, el resultat és vinculant; per tant, la victòria del sí és, resultats en mà, inapelable. Ara bé, si algú vol mirar els resultats tractant de fer una mica de política ficció i inferir els possibles resultats si el bàndol unionista hagués decidit participar, pot deduir que la victòria del sí és a tocar o ja s’assoleix. Només cal fer números: sobre un cens total de poc més de 5 milions de votants, la majoria es situa als voltants dels 2 milions i mig; és cert, els 2 milions de vots favorables al sí no hi arriben, i no, no diré que la guàrdia vil s’incautà de mig milió de paperetes, però un cert número que, cal deduir, engruixen el resultat favorable a l’autodeterminació sí, ara bé, no podem obviar que molt elevada que acabés essent la participació, no arribaria al 100% del cens, ergo, el nombre de vots per assolir la majoria disminueix. Els anys de repressió ideològica i de persecució de allò amb flaire catalana donen els seus fruits.

Sigui com vulgui, el MH President de la Generalitat ja va anunciar, acompanyat de tot el Govern, que una vegada coneguts els resultats s’iniciarien al Parlament els tràmits prevists a les lleis del referèndum i de transició nacional; això és declarar la independència de Catalunya. Suposo que tots som conscients que això comportarà una reacció del gobierno del Reino de España que passarà per articular, ara sí parlamentàriament, l’article 155 de la constitució espanyola per escapçar el govern català i poder detenir el president Puigdemont i col·laboradors; que, “per garantir la seguretat nacional i social”, treuran l’exèrcit als carrers i tornarem a tenir el pais ocupat com en temps del comte-duc d’Olivars. I, aquí, ara sí, és on entrarà en joc la Unió Europea. Vist l’esdevingut ahir i amb les possibilitats que s’albiren a l’horitzó, hauria de fer una passa endavant i deixar d’escudar-se en el seu buit “és un afer intern” i si tant aboguen pel diàleg, exigir-lo. I l’única forma de fer-ho seria obligar els governs català i espanyol a seure i negociar una sortida a la situació ara; per tant, no hi ha més opció que pactar un referèndum vinculant d’obligat acatament.

Això o que la UE jugui a daus i decideixi veure què s’esdevé entre el “vagar per l’espai sideral” d’una Catalunya ja independent o la repressió dictatorial d’un estat membre de la Unió Europea vers part de la seva població per l’únic anhel de poder votar un referèndum d’autodetermació.

La resposta en breu. Mentrestant, demà, aturarem el país per reclamar democràcia i prou repressió.

Precintar escoles i la nostra resposta

2017-09-30T17:48:00.002+02:00

Una de les últimes bajanades del Gobierno del Reino de España i els seus lacais, i es continuaren superant, és demanar els Mossos d’Esquadra que des d’avui divendres precintin, de forma efectiva fins la nit de diumenge, els col·legis electorals per impedir, o si més no, tractar-ho, que es pugui votar i dur a terme el Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya.

És només un nou graó en la seva perversa escala de degradació de la democràcia. Pot existir una imatge més lesiva per a qualsevol societat que la impossibilitat d’accedir als col·legis electorals? Les escoles, les institucions on s’han de començar a forjar la ciutadania del futur, persones formades i crítiques, tancades i barrades, sense accés possible: pot palesar-se més fefaentment que no volen permetre un futur millor per aquesta societat? Clarament manifesten que per ells és preferible fer el negatiu de la sentència de Víctor Hugo: Qui obre la porta d’una escola, tanca la d’una presó.

Afortunadament, el poble català ha tornat a mostrar una fermesa i una convicció en els seus democràtics anhels de llibertat que torna a donar, novament, una lliçó al món: el moviment escoles obertes: organització de mares, pares, alumnes, veïnat, per fer tot d’activitats lúdiques, tallers, etc. per mantenir-les obertes i evitar que les puguin precintar. Fins la victòria, sempre!

Han tancat, i tancaran o ho manaran fer, pàgines web pel fet d’ésser part de l’estructura, informar o donar servei al referèndum; ens han amenaçat amb les seves vils forces d’ocupació; ens han insultat i vexat, quelcom que fa segles que els ruboritza de malsà parafílic plaer; s’han saltat totes les lleis, internacionals i pròpies, per perseguir qui vol posar unes urnes per permetre el poble expressar-se; estan esperant que la nostra paciència fermada en la il·lusió i l’esperança forjada en mil somrisos, s’esquerdi, però no ho aconseguiran i treballen i treballaran per aconseguir-ho fent tot allò que calgui, i si això significa inventar-se o generar ells mateixos la violència ho faran.

I el que és encara pitjor: si aconseguim, tot i les seves feixistoides traves, dur a terme el referèndum, la seva repressió beurà del seu enyorat passat novaplantí i no s’aturaran fins fer cremar Troia. Però aquí ens trobaran. Donec perficiam!

El RCDE i el referèndum

2017-09-28T15:24:00.001+02:00

La setmana passada, arran de les protumultuàries accions de l’estat espanyol a Catalunya amb la intenció d’evitar sigui com sigui, peti qui peti, la celebració del referèndum d’autodeterminació, gran part de la societat catalana, de forma individual o mitjançant les seves institucions, entitats o associacions va mostrar el seu rebuig a aquestes accions que palesaven la forma de diàleg i binentesa que el Reino de España dispensa Catalunya.

D’aquestes respostes dues m’afectaren especialment per ésser els meus equips esportius: la de l’Espanyol i la de la Penya. Durant el mateix dimecres de les accions contra les institucions catalanes, i mentre els manifests de posicionament al costat dels ens de govern català i de demanda de respecte vers la democràcia es succeïen, ambdós clubs esportius mantingueren un silenci que podia, malauradament, entendre’s com a còmplice. El dia després, l’RCDE, via twitter, va fer una piulada-fil afirmant que les “baralles” entre la pericada els feia mal tot fent referència a les diferències a les xarxes socials entre els aficionats blanc-i-blaus vers la neessitat o no de posicionar-se. La seva piulada, intentant situar-se en una (falsa per impossibilitat d’existència) centralitat, o no-posicionament, que l’acaba fent prendre partit.

Us puc garantir que em va doldre molt veure aquest posicionament per omisió per part de la directiva del club que estimo i desfenso.

Afortunadament, les reaccions no es varen fer esperar. Desitjaria destacar el ManifestRCDE (del que sóc signant) a favor de la necessitat que la junta del RCDE es posicioni a favor de la democràcia i les institucions catalanes així com l’escrit publicat per un dels PiratesRCDE.

Un club esportiu, i de la magnitud de l’Espanyol, no pot situar-se al marge de la societat, no pot tractar de mantenir-se en un suposat apoliticisme, erroni terme per fer referència a apartidista, quan la situació està fent trontollar la democràcia i obviant que tota acció social és una acció política.

Espero que gràcies a iniciatives com aquesta, la racionalitat torni al Reial Club Deportiu Espanyol.

Cridem #votarem en el Toc d'Inici de La Mercè

2017-09-22T18:00:00.000+02:00

La Mercè 2017 ja és aquí i arriba, com sempre, amb un programa carregat d’activitats per gaudir omplint els carrers de la ciutat de Barcelona. Enguany, emperò, els carrers del Cap i Casal ja estan plens de gent en ambient festiu: les cançons inunden racons de la ciutat amb l’esperit reivindicatiu propi de la rosa de foc.

Tot considerant que l’element vertebrador del corpus festiu són les activitats de la Cultura Popular i Tradicional d’arrel Barcelonina podem empoderar-les com a eina per reivindicar que els carrers seran sempre nostres.

Aquesta tarda es donarà el tret de sortida a la celebració amb el Pregó de les festes (quin millor moment i altaveu per a la ciutat per reivindicar les aspiracions de la ciutadania catalana?) acompanyat del Cercavila del Seguici i el Toc d’Inici. Qui ha gaudit mai dels balls, la música i la pòlvora del Toc d’Inici sap que hi ha un element indissociable: la tradicional manifestació que comparteix espai tot omplint la plaça Sant Jaume. Quin millor escenari per a la Revolució dels somriures que el centre neuràlgic, polític i popular en plena festa major per clamar per la democràcia i afirmar al món que votarem?

Seria el moment perfecte perquè les entitats de la Cultura Popular i Tradicional d’arrel Barcelonina, tal i com somiaren Els 5 Bojos amb un conte (diversos anys) per a la Mercè, s’uneixin en un comuicat que es llegís a l’ampara de la música dels Ministrils del Camí Ral per mostrar com som els hereus de la nostra història i serem forjadors del nostre futur.

Mentre una host militar s’apropa amb esperit conqueridor vers el pais, fem de La Mercè 2017 la festa prèvia a la major festa democràctica de la història de Catalunya.

Clamem per la llibertat i la democràcia, tot repartint clavells, des del Toc d’Inici fins al Toc a plegar. Somriem sardònics tot somniant la Cavalcada passant davant la policial caserna de funesta història de la Via Laietana al so del “Passiu bé”. Penseu a esmorzar de forquilla mentre la gal·lejada trabucaire acaba al Moll de Llevant davant de creuers de dibuixos animats. Guaiteu el cel on arriben els castells on els enxenetes dels pilars de comiat despleguen domasos de llibertat, democràcia i cartells del referèndum de l’1 d’octubre, tot demostrant la pinya del poble català per exercir el dret a decidir. Sigueu conscients que el Correfoc tornarà a demostrar que l’Infern no es glaçarà i la nostra sang bull encesa amb l’energia de qui té la fita a tocar de dits. I ballem, ballem amb les nostres cançons de somrient revolució entre els gegants que semblen nans davant els nostres anhels de llibertat.

Fem d’aquesta Festa Major de La Mercè 2017 la festa major prèvia a gran celebració de la victòria final: votarem. Guanyarem!

Com ens hem de veure!

2017-09-21T19:44:00.000+02:00

Com ens hem de veure!

Concentrats davant la Conselleria d’Economia s’escapoleixen fugissers aquests mots perquè tot i que la deriva panconstitucionalista de l’estat ho feia previsible no deixa d’ésser sorprenent que en un estat de l’Europa del segle XXI s’hagi de demanar llibertat per a pressos polítics així com exigir la llibertat d’exercir el dret a vot.

S’han acabat els grissos (els matisos, perquè d’aquells de qui es corria davant ara , vestits de verd militar o de blau de foscor, se’ls canten iròniques cançons d’esperança); ara sense grissos ja no va de si o no, la dialèctica versa sobre llibertat o repressió, dignitat o subjugació. Cal prendre partit i, l’aparent, no voler fer-ho de l’equidistàcia és prendre’n per l’alienada part repressora.

I ets allà, perquè sents que has de ser-hi, pel teu fill de quinze mesos i el somni d’un futur millor, pel record del teu pare i totes les ensenyances rebudes, perquè ens treuran la son però no els somnis, perquè ara és arribat el moment de segar les cadenes i plantar el roc de Sísif dalt del cimal i proclamar que no hem conquerit la Lluna sols hem pres la llibertat.

I ets allà i penses “Com ens hem de veure!”. Votar no pot ésser mai un delicte i donar veu i vot al poble per exercir el seu dret a manifestar quin subjecte polític vol ésser no pot ésser perseguit.

“Com ens hem de veure i com ens haurem de veure!” Perquè tot indica que la lluita pacífica haurà de continuar més ferma i reafirmada que mai; i essent conscients que no mereixen la nostra mala sang oferir-los un somriure tot albirant a l’horitzó la fita.

Donec perficiam!

Resultat de la porra dels Oscar 2017

2017-02-27T09:52:00.000+01:00

14 encerts de 24 categories, un 58,33% (en la línia tradicinal). Ara bé, si hagués fet as d'algunes pròpies intuicions (la porra) seria un tant per cent superior.

font: http://interactius.ara.cat/oscars2017/porra-32153

Porra Oscars 2017

2017-02-26T11:23:00.001+01:00

Anem a mantenir la tradició:

Millor pel·lícula

No aniré contra el mainstream de les apostes, així que ens afegirem al que diu tothom:

La llegada

Fences

Hasta el último hombre

Comanchería

La la land

Lion

Manchester frente al mar

Figuras ocultas

Moonlight

Millor direcció

No aniré contra el mainstream de les apostes, així que ens afegirem al que diu tothom:

Denis Villeneuve (La llegada)

Mel Gibson (Hasta el último hombre)

Damien Chazelle (La la land)

Kenneth Lonergan (Manchester frente al mar)

Barry Jenkins (Moonlight)

Millor actriu

Aquí sí em revelaré contra el mainstream de les apostes i no ho faré a favor d’Emma Stone. De fet podria votar per Amy Adams (Oh, wait…!). I, tot i que, potser, l’actuació d’Isabelle Huppert a Elle seria qui se’l mereixeria, votarem, en visió yankee, per:

Isabelle Huppert (Elle)

Ruth Negga (Loving)

Emma Stone (La la land)

Natalie Portman (Jackie)

Meryl Streep (Florence Foster Jenkins)

Millor actor

Aquí continuo mantenint els meus dubtes. Tot fa pensar que el vot hauria d’ésser per Casey Affleck, però ambv els #OscarNotSoWhite i l’escàndol sexual del protagonista de Manchester frente al mar, acabaré votant un actor que mai m’ha agradat:

Casey Affleck (Manchester frente al mar)

Andrew Garfield (Hasta el último hombre)

Ryan Gosling (La la land)

Viggo Mortensen (Captain Fantastic)

Denzel Washington (Fences)

Millor actriu de repartiment

Un d’aquells que tothom dóna per ja concedit. Aviam…:

Viola Davis (Fences)

Naomie Harris (Moonlight)

Nicole Kidman (Lion)

Octavia Spencer (Figuras ocultas)

Michelle Williams (Manchester frente al mar)

Millor actor de repartiment

Tothom (segur?) vol sentir el discurs d’un musulmà negre avui en dia als States recollint un Academy Award:

Mahershala Ali (Moonlight)

Jeff Bridges (Comancheria)

Lucas Hedges (Manchester frente al mar)

Dev Patel (Lion)

Michael Shannon (Animals nocturns)

Millor guió original

Anirem a favor de la “tradició” de votar per obres del cinema “indie”:

La la land

Comanchería

Llagosta

Manchester frente al mar

20th Century Women

Millor guió adaptat

Tot i que m’agradaria que fos La llegada portem molts (massa?) anys coincidint el premi del Sindicat d’Escriptors i l’USC Scripter i l’0scar:

La llegada

Fences

Figuras ocultas

Lion

Moonlight

Millor pel·lícula de parla no anglesa

Tot i que semblaria que la tapada iraniana podria guanyar en l’últim moment, mantindrem el semblava el vot “lògic”:

Toni Erdmann (Alemanya)

El viajante (Iran)

Tanna (Austràlia)

Land of mines (Dinamarca)

Un hombre llamado Ove (Suècia)

Millor llargmetratge documental

Tot sembla indicar que hauria d’ésser per:

Fuego en el mar

I Am Not Your Negro

O.J.: Made in America

Life, Animated

13th

Millor pel·lícula d’animació

Molta gent afirma que enguany aquesta és la gran categoria dels Oscar, tot i que sembla que tot està força dat i beneït:

Kubo i las dos cuerdas mágicas

Vaiana

La vida d'en Carbassó

La tortuga roja

Zootròpolis

Millor direcció de fotografia

Enguany és l’any de La La Land, oi? Tot i que m’agradaria que fos per La llegada:

La llegada

La La Land

Lion

Moonlight

Silence

Millor muntatge

Enguany és l’any de La La Land, oi? Tot i que per què no per Moonlight o per La llegada:

La llegada

Hasta el último hombre

Comanchería

La La Land

Moonlight

Millor banda sonora original:

Cal dir quelcom:

Jackie

La La Land

Lion

Moonlight

Passengers

Millor cançó original:

Se suposa que cal triar:

Audition (The Fools Who Dream) (La La Land)

Can’t Stop The Feeling (Trolls)

City Of Stars (La La Land)

The Empty Chair, Jim (The James Foley Story)

How Far I’ll Go (Vaiana)

Millor vestuari

Hauria de ser per La La Land, oi? Anem a fer una aposta fora de la senda típica:

Aliados

Bèsties fantàstiques i on trobar-les

Florence Foster Jenkins

Jackie

La La Land

Millor direcció artística

Si volgués ésser atrevit votaria per les Bèsties fantàstiques, però potser és massa fantasia:

La llegada

Bèsties fantàstiques i on trobar-les

¡Ave, César!

La La Land

Passengers

Millors efectes visuals

Una caterogia sense La La Land! Iuju!!! Potser no sembla tan cantada, però:

Marea negra

Doctor Strange

El libro de la selva

Kubo and the Two Strings

Rogue One: Una historia de Star Wars

Millors maquillatge i perruqueria

Som-hi sobre el 33%

Un hombre llamado Ove

Star Trek: Más allá

Escuadrón suicida

Millor muntatge de so

Li donaran a La La Land, però votarem per:

La llegada

Marea negra

Hasta el último hombre

La La Land

Sully

Millor mescla de so

No sempre s’ha de dur la contrària a la corrent del rui:

La llegada

Hasta el último hombre

La La Land

Rogue One: Una historia de Star Wars

13 Horas: Los soldados secretos de Bengasi

Millor curtmetratage

Tot i que sembla que la gran candidata podria ser Ennemis intérieurs, farem un cot patri:

Ennemis Intérieurs

La Femme et le TGV

Silent Nights

Sing

Timecode

Millor curt documental

Aviam, aviam…:

Extremis

4.1 Miles

Joe’s Violin

Watani: My Homeland

The White Helmets

Millor curt d’animació

Som-hi!:

Blind Vaysha

Borrowed Time

Pear Cider and Cigarettes

Pearl

Piper

Carta d'agraïment al personal de l'Hospital Sant Joan de Déu després de l'hospitalització de l'Otger

2017-01-14T12:38:00.003+01:00

El proppassat 5 de gener donaven l’alta a l’Otger, el meu fill de 7 mesos i mig, després de 7 nits, des del 29 de desembre, ingressat a l’Hospital Sant Joan de Déu. Afortunadament, és una història amb un final feliç (mai millor dit ja que ell torna a ésser el nen rialler i juganer) i, com diu el refranyer, “qui no és agraït, és un malparit”, i tot considerant que des del primer moment vam rebre una atenció exemplar tant a nivell clínic com a nivell humà voldria adreçar aquest escrit per agrair la feina del personal que ens va atendre.

Algú podria al·legar que és només complir amb la seva feina. D’acord, però també es pot mostrar l’agraïment quan qualcú fa bé la seva feina, especialment, quan hom sent que la feina està molt ben feta. Durant molt de temps algunes persones hem estat molt crítiques amb determinades actituds de divisme a la professió mèdica, per això quan el que trobem és humanitat i professionalitat en cotes supines també s’ha de dir perquè això significa que com a societat estem millorant. Som conscients que SJD és un referent a nivell materno-infantil (per això el vàrem triar per dur a terme el part i, vista l’experiència, per això hi vàrem fer cap havent d’anar d’urgències); viscudes les experiències, l’eslògan “Et curem. Et cuidem.” és plenament cert i encertat.

Tot just travessar el triatge i accedir al box d’urgències (fet que s’esdevingué molt ràpid, suposem que al triatge ja hi hagué quelcom que els feu sospitar de la possible gravetat del fet) ja ens vàrem trobar amb un equip que tractà el nostre fill, i a nosaltres com a pares, amb eficiència i humanitat absoluta. Des de la Dra. Maria (Mor?) que després de la primera observació volgué demanar consulta a l’equip (explicant-nos per què) i que quan el veié dies després a planta somrigué amb real felicitat exclamant un “està molt millor que quan el vaig veure a urgències!”. Tant ella com el Dr. David (Muñoz?) que estigueren constantment per nosaltres a urgències (i per altres casos que també ho necessitaven, que estàvem on estàvem) i, durant les hores que hi fòrem, ens van informar i explicar (que no és el mateix i són igual de necessàries) què passava, què creien que podia ser, què funcionava i què no i per què. Durant tota aquella llarga estona foren fins a quatre les persones d’infermeria que estigueren pel nostre fill, però vull mostrar un agraïment especial per les dues Marta que em transmeteren dues sensacions en aquells moments: eren les millors i per elles, en aquells instants, l’Otger era el més important del món.

Tres mostres d’aquesta meravellosa humanitat, tan necessària a la professió, són la frase “ara no seria el moment” quan el Dr. David Muñoz (?) venia amb altres metges (suposo que els residents perquè poguessin veure in situ el diagnòstic de la patologia -això tan absolutament necessari en un hospital universitari pel bon futur de la nostra sanitat-) i el petit estava plorant com a conseqüència del tràngol i llur dificultats perquè li “trobin” les vies. Jo vaig patir aquesta situació d’ésser “element educatiu” i no sempre mostraren tanta deferència. Un segon seria el fet que demanés al camiller que s’aturés abans d’entrar a l’UCI perquè la mare i el pare li poguéssim fer un petó al nostre fill ara que hauríem d’estar uns instants separats. El tercer es produí a la cafeteria, quan hores després una de les Marta ens veié i s’apropà per preguntar com es trobava el nostre fill i com evolucionava tot plegat. Fet que ens féu recordar l’actitud de la Cris, la llevadora que ens assistí en el seu moment, i que també es quedà fora el seu horari laboral per poder saber del feliç desenllaç després del part.

Un apunt. Degut a la meva formació hi havia moments en què entenia què deien respecte què feien o per què ho volien fer; però, sense formació només hagués trigat uns segons a saber-ho: els que trigaven a explicar-ho. Perquè en cap moment vaig tenir la sensació que nosaltres estiguéssim allà perquè “tocava” però fèiem més nosa que servei, ans al contrari!

No recordo el nom de la doctora que estigué amb nosaltres a l’UCI, però sí recordo que em transmeté serenor, quelcom que trobo meritori considerant la situació. Un fet que pot haver ajudat era que em recordava a una amiga. Sigui com vulgui, et feia sentir que el nostre fill estava en el millor lloc i en les millors mans on podia estar en aquells moments. Per convicció i creença científica signàrem per col·laborar en l’estudi científic que ens demanaren; però, amb aquell tracte, qui no ho faria?!

Afortunadament traslladaren l’Orger aviat de l’UCI principal a l’unitat de semi-crítics (UCA?). I, novament, el tracte de les infermeres fou exquisit. Si quan marxàrem de l’hospital, en passar a acomiadar-nos, una d’elles (no recordo el seu nom) en veure que marxàvem il·luminà el seu rostre amb un gran somrís! Sí recordo els noms d’en Wooi i de la Núria. Moltíssimes gràcies! Per cert Núria, la difícil via entre el canell i la mà va durar-li quatre dies!

Podria seguir escrivint i fent molt més extens aquest escrit, però, potser, es faria excessivament llarg. Emperò, no puc obviar d'explicitar que a del tracte a planta, on potser no és tan “sostingut”, també estem molt contents. I d’on em porto una frase, després d’una difícil nit amb moltes punxades la frase de la Noèlia de “sou un amor de pares”. Gràcies! També podria citar la Clara i la Meri… La felicitat de l’Otger amb la música de pallapupes, els mil i un detalls per fer que l’estada dels infants sigui més plaent (o menys dolorosa físicament i anímicament!). No podem oblidar l’agraïment de tot cor a la Dra. Rosa Pino per la seva claredat i senzillesa explicant les coses. I l’últim, però no el menys important, l’agraïment a l’Alberto Andrés, el camiller que sempre arriba somrient i et fa somriure i si cal fa una volta en el recorregut perquè l’Otger torni a veure el sostre d’estrelles de l’ascensor.

Òbviament no és cap plaer tenir un fill ingressat a l’hospital durant una setmana però sabem que l’Otger va estar al millor lloc possible on podia estar durant aquella setmana. Moltíssimes gràcies!

Natxo Barrau i Salguero

pare de l’Otger Riba i Barrau

P.S.: Sempre he estat i seré un defensor de la sanitat pública, però em continuo refermant en la necessitat d’invertir en ella perquè els millors professionals hi treballin en les millors condicions possibles per ells i pels malalts. I perquè cal continuar invertint en investigació i formació perquè els nostres centres sanitaris siguin centres de referència. Ens calen més centres com HSJD.

Felicitats i gràcies! Salut, Foc i Tabals

2016-05-20T22:48:00.000+02:00

Avui, 20 de maig de 2016, Diables de Les Corts, la meva colla, compleix vint-i-dos anys. Tal vegada no sembla una efemèride important; hi ha moltes colles amb molts més anys a llurs esquenes, som només una altra colla dins del món de la cultura popular i tradicional d'arrel catalana, etc., però per mi sí pot ser un aniversari especial, com el vinent.

La meva relació amb la colla es remunta a l'estiu de l'any 2000 i, no patiu no és pas ara ni el moment ni el lloc de (tornar a) explicar la història d'amor, rebusqueu pel blog i la trobareu, des de llavors els anys no han passat de forma baldí ni per la colla ni per un servidor. La visualització més òbvia és el fet d'haver esdevingut, ara sí, una vieja glòria real i no de facto, les meves presències són puntuals i testimonials envoltat de cares inconegudes; nogensmenys, continuo sentint-me-la meva (o jo membre de la colla) tot i que com en tota història d'amor, si més no en les més purament químiques, i tal vegada novel·lades, l'enamorament és un foc que passa per diferents fases.

Sigui com vulgui és un orgull veure com aquesta entitat continua sumant anys amb un vigor ple i exultant i sentir-se part de llur història. Una història en què demà serà un nova vetllada per introduir en els seus annals: l'hora dels cigalons i les copes d'anís veurà un nou carro i la nit veurà il·luminar-se el cel de la nostra plaça com mai abans, i jornades èpiques ha viscudes, s'ha vist.

No obstant si Diables de Les Corts m'ha donat quelcom no és pas moments inoblidables, que també, sinó amb qui viure'ls: a la colla vaig conèixer la Raquel. I, nosaltres, tal i com fa la colla, també farem un canvi de carro i veurem el cel il·luminar-se. Diuen que esperem pel 10 de juny. Això significa que si la biologia segueix el seu curs, el vint-i-tresè aniversari de Diables de Les Corts ens hauria de veure essent ja un trio amb l'Otger.

Qui sap si aquest fet palesa millor que cap altre les passes enrere que cal fer i la necessitat del (re)canvi generacional; per això, sé que sigui qui sigui qui demà enarbori el nostre estendard podreu continuar responent com sabem...

Qui són els millors?!

Salut, Foc i Tabals

Natxo Barrau i Salguero

Barcelona 20/V/2016

Ni presionar Baños, ni la CUP: deixem que parlin!

2015-11-08T11:18:00.000+01:00

Ahir la nit veia a les xarxes socials una imatge associada a un corre-e per enviar a l'Antonio Baños per demanar que la CUP investeixi l'Artur Mas com a President de la Generalitat. Però, què coi és això? La passa important en tot el procés que estem vivint camí de la República Catalana és investir una persona concreta com a president? No pas!

En Mas, ens agradi o no, no és pas imprescindible per assolir l'objectiu de la independència de Catalunya. Hi ha moltes persones vàlides per presidir i dirigir aquest govern que ens ha de dur fins el nou estatus polític. Sincerament, l'important no és qui sinó el què; per això és important que com a societat permetem que JuntsXSí i les CUP puguin parlar, negociar i pactar: deixem que cerquin els punts comuns, molt més important ara per ara que les diferències, per a que puguin bastir la construcció del nou estat. I en aquesta senda hem vist florir la declaració entrada al Parlament i els annexos que ara broten.

Alguns diran que el candidat de la candidatura més votada és en Mas i per tant mereix que se li respecti aquesta possibilitat. És cert, però no hi ha majoria absoluta i, consegüentment, ara entra en joc la capacitat de diàleg i entesa. I l'objectiu és molt més important que qualsevol nom o persona. O és que sense en Mas no hi ha procés? Essent així el sector “unionista” ho tindria molt fàcil: masnicidi i llestos. No fotem! D'acord, el President Mas posà les urnes del nou9N (“responsable moral però no vaig fer res”), ha acceptat la voluntat popular (del poble) de voler caminar devers una superació de l'autonomisme; però també té un passat greu vers la ciutadania: pactar un Estatut cepillado i, entre d'altres, mantenir el puta-i-ramonetisme en molts casos associat a la dreta. Per què, parlem clar!, per què coi havia d'anar com a número quatre a la llista i ser el candidat?

Aviam, la CUP està acceptant que ens mantindrem a la UE, o voldrem intentar-ho, per posar un exemple de “claudicació” (tot i que la paraula és molt poc encertada); esperonem, sense presses (que no ens enganyin els mass-media, ni els unionistes ni els convergents, el temps no s'acaba pas demà 9 de novembre), les converses entre els partits dipositaris de la majoria social que demana un canvi de situació política a Catalunya. I aquest canvi està, ha d'estar, per damunt de noms personals. Sincerament, què hem votat: Catalunya independent o Mas president?

Deixam parlar, negociar i arribar a acords les formacions polítiques i no les pressionem en cap sentit. L'objectiu és gran no fem descarrilar el tren de la llibertat per estupideses sense importància.

P.S.: continuo essent votant d'ERC, per si algú pensava que aquest escrit el signa un votant de les CUP.

I si declarem una Monarquia Catalana?

2015-09-25T21:23:00.001+02:00

El 27 de setembre de 2015 ja és aquí. Ja ha arribat, no fou en el 2014, no fou el 9N ni serà un referèndum, però és, ara per ara el que ens podem permetre, que no és poc.

De les nostres suposades eleccions autonòmiques ("corrientes y molientes") han parlat na Merkel, en Cameron, l'Obama, la Comissió Europea,... collons! Arriben a ésser unes plebiscitàries i potser hauria d'anar a votar, com qualsevol català o catalana, envoltat cascs blaus de l'ONU. Potser que la ciutadania catalana diguem d'una vegada per totes si volem esdevenir un estat o si volem continuar formant part del Reino de España (les conyes federalistes, el canvi de constitució i altres martingales les deixem per la propera trobada de còmics sense fronteres, que tot i que pugui no semblar-ho, aquesta és una reflexió seriosa).

I ja ficats en matèria confesso que la vigília de la jornada de reflexió encara no tinc decidit el vot (sí, ho heu encertat, dubto entre Junts pel Sí i les CUP) i de tant dubtar quasi dubto de mi mateix. Així que fins i tot estic arribant al punt de somniar amb esdevenir no pas una República Catalana sinó trastocar-ho tot i de cop aparèixer com un nou estat: el Regne de Catalunya.

I si ho penseu bé, seria la millor opció ja posats a encetar un camí fent tabula rasa. Perquè clar, podríem pensar en tractar de recuperar els Àustria per qui lluitàrem fins el 1714; però no, advoco pels Borbons! Insisteixo, no m'he tornat boig. Seria perfecte com a homenatge al nostre passat, els nostres ancestres i tots els somnis col·lectius que representaren tant el "Visca la terra i mori el mal govern" i la "bandera negra". Consegüentment, instaurem una monarquia borbònica per poder aplicar via Madame Guillotine un definitiu Mori el Borbó i ara sí i per sempre, República Catalana.

Així que som-hi! Via fora els adormits!!!

Porra Oscar 2015

2015-02-22T21:51:00.000+01:00

No podíem faltar a la tradició de fer la travessa dels Oscars, tot i que ens hem saltat d'altres travesses i fa massa que no escrivim regularment en el blog; però aquí la tenim. Aviam si tornem a situar-nos al voltat del 50%, com quan les podíem gaudir en bona companyia tot al llarg de la nit.

MEJOR PELÍCULA

Boyhood

MEJOR DIRECTOR

Richard Linklater, Boyhood

MEJOR ACTOR

Eddie Redmayne, La teoría del todo

MEJOR ACTRIZ

Julianne Moore, Siempre Alice

MEJOR ACTOR DE REPARTO

Robert Duvall, El juez

MEJOR ACTRIZ DE REPARTO

Patricia Arquette, Boyhood

MEJOR PELÍCULA ANIMADA

Song of the Sea

MEJOR GUIÓN ORIGINAL

Birdman, Alejandro G. Iñárritu, Nicolás Giacobone, Alexander Dinelaris, Jr. y Armando Bo

MEJOR GUIÓN ADAPTADO

Whiplash, Damien Chazelle

MEJOR PELÍCULA DE HABLA NO INGLESA

Timbuktu

MEJOR DISEÑO DE PRODUCCIÓN

Interestelar, Nathan Crowley y Gary Fettis

MEJOR FOTOGRAFÍA

Birdman, Emmanuel Lubetzki

MEJOR VESTUARIO

Into the Woods, Colleen Atwood

MEJOR MONTAJE

Boyhood, Sandra Adair

MEJOR EFECTOS VISUALES

Interstellar, Paul Franklin, Andrew Lockley, Ian Hunter y Scott Fisher

MEJOR MAQUILLAJE Y PELUQUERÍA

El gran hotel Budapest, Frances Hannon y Mark Coulier

MEJOR EDICIÓN DE SONIDO

Interstellar, Richard King

MEJOR MEZCLA DE SONIDO

El francotirador, John Reitz, Gregg Rudloff y Walt Martin

MEJOR BANDA SONORA

La teoría del todo, Jóhann Jóhannsson

MEJOR CANCIÓN

Glory de Selma, John Stephens y Lonnie Lynn

MEJOR DOCUMENTAL

Citizenfour, Laura Poitras, Mathilde Bonnefoy y Dirk Wilutzky

MEJOR CORTOMETRAJE

The Phone Call

MEJOR CORTO DOCUMENTAL

Crisis Hotline

MEJOR CORTOMETRAJE ANIMADO

Feast (Buenas migas)

Wishlist de setlist per a The Beast al the Palau (Iron Maiden @ Barcelona)

2014-05-27T17:41:00.000+02:00

Ja que aquesta nit els Iron Maiden inicien la seva nova gira, versió de Maiden England, en el Palau Sant Jordi de Barcelona i la premissa és “temes dels vuitanta (alguns que no es tornaran a tocar mai més) i afegint Fear of the dark” aquí us llanço un wishlist com a impossible setlist per aquesta nit: (que difícil és fer un setlist d'aquests discs només a 2h15, i ja és massa llarg!!!)

UP THE IRONS!!!

Intro Churchill's Speech + Aces High
Where Eagles Dare
Killers
Alexander The Great
The Trooper
Remember Tomorrow
Invaders
Seventh Son of a Seventh Son
Strange World
The number of the Beast
Powerslave
Infinte Dreams
Rime of the Ancient Mariner
Prodigal Son
Only the Good Die Young
Losfer Words (Big 'Orra)
Phantom of the Opera
To Tame a Land
Fear of The Dark
Caught Somewhere In Time
Iron Maiden
Hallowed Be Thy Name

p.s.: si volguéssiu afegir del No prayer...: Tailgunner i Mother Russia (sense comptar Afraid To Shoot Strangers o Wasting Love del Fear!)

Oscars 2014

2014-03-04T15:47:00.000+01:00

Sembla que aquest any la travessa era força fàcil, o si no fos així, hauria tingut més sort de la que tenia habitualment; hem fet un 71% d'encert quan la ràtio normal oscil·lava al voltant del 50% (amb un marge d'error de més o menys un 10% si era un any bo o dolent).

Després d'això quedar clar, que l'any vinent, serà un de desastrós; sort que la paradoxa del jugador és falsa!

Quins temps aquells de poder veure la cerimònia en directe!!!

"Recuperant l'esperit" Valoració de la Trobada de la Coordinadora de Diables de Barcelona a Sant Adrià

2014-02-24T13:06:00.003+01:00

Recuperant l'esperit. Aquest seria el millor resum, i la millor notícia, de la Trobada de diables de Barcelona i Barcelonès de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona celebrada el proppassat dissabte vint-i-dos a Sant Adrià de Besòs. I només l'esperit de la Trobada, sinó, l'esperit de l'entitat; i això és molt més important.

Fa molt de temps que molta gent defensem que la Trobada, com a acte propi i per les característiques que ha de tenir, és, o hauria d'ésser, l'acte més important de la nostra entitat. Aquí cal obrir un obligat parèntesi respecte aquells que s'omplien la boca afirmant-lo però que després només han fet batalla per les seves idees centrades en Mercè i la por. Afortunadament, un acte com el de dissabte torna a demostrar qui teníem la raó. Ja se sap, de les errades i les fissures s'aprèn: allò que no ens mata ens fa més forts. Així que ara toca celebració perquè la Trobada fou un èxit.

Fent un balanç general, cal valorar-la molt positivament; ara bé, com en tota activitat humana, sempre hi ha aspectes a millorar, però és una victòria saber que totes les valoracions que faran les entitats seran crítiques constructives dites des del respecte.

Un matí amb xerrades sempre és necessari i útil, i les xerrades estigueren ben triades. La primera d'elles, centrada en la famosa i maleïda normativa dels PAU, tot i que a priori podia semblar que acabaria esdevenint feixuga, fou força útil. El problema d'aquesta xerrada fou la limitació de temps; potser caldria plantejar-se si cal fer-ne alguna altra xerrada centrada en aquest punt. La segona, centrada en els elements pirotècnics, quedà una mica deslluïda per la possible imminència de possibles nous canvis en l'etiquetatge (aquella famosa escletxa legal de la normativa europea). Tal vegada, unes nocions bàsiques de què i com és realment la pirotècnia, i que sembla no voler tractar-se per afigurar-se que podria ésser poc atractiu, no aniria gens malament a molta gent de les entitats per entendre el funcionament de la pirotècnia i fins i tot normatives. La tercera de les xerrades, emergències i primers auxilis, fou, des del meu punt de vista, la menys reeixida i és una veritable llàstima. Dels quaranta cinc minuts disponibles s'invertiren massa en recordar allò que es pot fer i que no es pot fer durant un correfoc, i la seva preparació (quelcom que mai és negligible), però massa poc temps (un màxim de deu minuts, si arriba comptant els vídeos finals) a explicar allò que hauria d'haver estat el nucli de xerrada: com prevenir i actuar en cas d'accident i quin tipus de primers auxilis cal aplicar i quins no en cada situació essent una mica més descriptiu. L'última xerrada, referent a la història de la festa amb foc pirotècnic, fou didàctica i entretinguda (quelcom que no sempre s'assoleix). Tot i que també li faltà una mica de temps, la llàstima és que l'organització, a diferència de les altres xerrades, no pogués facilitar la documentació emprada pels ponents als assistents perquè en Pep Enric, president de la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, no se la facilità.

Amb el bon esperit que ja es respirava a la sala de conferències de la Biblioteca Municipal de Sant Adrià del Besós marxàrem cap a la plaça de la vila a gaudir del dinar de germanor i l'estona de sobretaula, on sempre sorgeixen les millors converses d'aquestes vetllades. A mitja tarda arribà el moment de fruir veient la plaça plena de gent participant activament en els diferents tallers: percussió corporal, malabars de foc i escopir foc. Aquí és on rau l'essència vital de Coordinadora: ser-ne útil per a millorar les colles i integrar-les per un millor món del foc.

La diada continuà amb la tradicional tabalada per acabar d'animar tothom a gaudir de la festa del món dels diables per a enllaçar amb el cor de la celebració: les cremades (correfoc estàtic a la plaça) tant d'adults com d'infantils amb el reeixit model de l'anterior trobada al Carmel. A qualsevol diables el fet d'olorar i cremar pólvora ja el fa ésser la criatura més feliç de l'Infern. Les cares de joia mentre es corria envoltats per les espurnes comunals i quan ens col·locàvem per fer les conjuntes finals, tots barrejats, justifiquen aquest tipus de trobades.

I per tancar: sopar i concert de festa.

Perquè a més de celebrar la joia de la festa volem ésser constructius, una vegada vist el resum, i per tant vistes les parts positives (el format i l'esperit), cal citar alguns aspectes a millorar: l'absència de lavabos, que la cremada d'adults s'iniciés abans d'hora (la meva colla encara ens estàvem canviant a la plaça i si s'hagués iniciat deu minuts després, és a dir, a l'hora prevista hauríem pogut cremar tota l'estona; si s'anuncià, no es va sentir res), la sensació de poca pirotècnia per a poder cremar i, suposo que ens ho vàrem perdre per la manca de potència de la megafonia, la mostra de material pirotècnic que s'havia de realitzar.

Ara bé, cal felicitar l'organització, tant a la nostra junta de Coordinadora com, i especialment, a la gent de Tronada de Sant Adrià per l'acte. Crec que realment fou una Trobada tal i com la gran entitat del món del foc que és Coordinadora ha de fer i la que ha d'apostar; aquella idea que Diables de Les Corts vàrem fer lema en la nostra Trobada: la festa dels diables pels diables.

Coordinadora estem recuperant el nostre esperit i el camí.

Enhorabona i felicitats!

Salut i Foc!!!

P.S.: La fotografia és de Javi Prieto. Al facebook de Coordinadora podeu trobar-ne més.

Tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

2014-02-13T12:00:00.000+01:00

Aquest havia d'ésser, i de fet ho és, el tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina (CPTB). Com a tal, hauria d'haver vist la llum, tal i com succeí amb els dos anteriors, en la presentació conjunta dels actes de la CPTB que es fa per les festes de la Mercè. Emperò, l'any 2013 aquells projectes amb què Els 5 Bojos de la CPTB havien aconseguit engrescar les entitats, per diferents motius, no es pogueren o volgueren dur a terme. Això, coadjuvat amb les vicissituds d'un projecte conjunt per commemorar el Tricentenari del 1714, ha fet retardar la seva aparició fins la diada de la nostra altra copatrona, Santa Eulàlia.

La Laia es sentia feliç, tot i que cansada, en preparar-se per allitar-se. S'havia passat tot el dia passejant de la mà de l'avi per la seva estimada ciutat de Barcelona. Després de les vacances d'estiu allunyada del brogit de l'urbs, s'havia sentit transportada gràcies a les paraules; com si les hagués viscudes, l'avi, li havia narrat les històries d'aquella Barcelona que resistí a l'invasor ara feia 300 anys. Cadascuna de les senyeres i estelades que penjava a les balconades havia fet imaginar a la Laia un somrís en el rostre d'aquells ciutadans que lluitaven sota la consigna “Mort o els nostres privilegis mantinguts”.

Un ingent estrèpit provocat per tres canonades desvetlla la Laia. Tres salves de funesta premonició desperten la ciutat. Encara és negra nit, però el tanyat corprenedor de les campanes des dels senys fins les dríngoles trenca la matinada. La Laia es treu la son de les orelles i s'adona que davant els seus ulls la Tomasa, L'Honorata i la resta de campanes criden a sometent mentre els trabucaires es dispersen des de la Seu per a convocar tothom als seus llocs de defensa. La ciutadania reprèn la lluita per mantenir la llibertat al so dels tabals i les gralles tocades amb honor i orgull.

La Laia atemorida inicia una cursa damunt el fangar que són els carrers de la ciutat després de tants dies de pluja. No sap cap a on es dirigeix, només veu ciutadans i ciutadanes preparats per a l'última defensa. Sense saber-ho ha corregut fins el Castell de Montjuïc. L'esclat de la lluita és eixordador. Els seus ulls són negats en llàgrimes. Desitjant fugir del malson, nota quelcom eixugant-li el rostre. En alçar la mirada veu l'Àliga de Barcelona que li somriu. La Laia parpelleja diverses vegades; no és pas possible que l'ésser mitològic del Seguici estigui ballant per a ella. En finalitzar el ball, l'Àliga entoma la senyera negra i inicia el descens per encapçalar la defensa de la seva ciutat.

Barcelona és recorreguda per un fervorós cant coral de creença en la victòria que silencia l'esclat guerrer. Mentre al Saló de Cent s'ultimen les estratègies de defensa, el penó de Sant Eulàlia surt de l'Ajuntament portat pels Gegants de la Ciutat. Sota el seu guiatge, gegants i bèsties fogueres eixiran per formar part dels diferents batallons que conformen la Coronela i permetre resistir els atacs en els baluards.

Cavalcant el Lleó de la ciutat, la Laia podrà observar com les hores avancen i la ciutat es manté ferma en la seva defensa. Com si a cada ferit el substituís l'esperit dels caiguts en el Fossar de les Moreres, la ciutadania rebutja l'ofensiva de l'invasor. Les crides patriòtiques es succeeixen per mantenir l'ànim ferm.

La nit s'apropa i la ciutat s'ha salvat de caure derrotada. La Laia ha vist com totes i tots, plegats, han resistit i han impedit la caiguda de la ciutat. L'enemic marxa cap al seu campament derrotat; però una força tel·lúrica fa que els barcelonins i les barcelonines els persegueixin com diables enfollits pel foc. La creença en ells mateixos i les seves llibertats els porta a escometre contra l'opressor.

Finalment, tota la ciutadania es pot refugiar dins les muralles sabent-se vencedors. Els balls es succeiran a les places ara enfollides sota l'estrèpit dels petards festius. Al Portal de Mar, s'alçarà una castell humà coronat per la senyera en símbol de victòria.

Ha estat un dia molt llarg i els ulls de la Laia es clouen. L'única rendició a signar és deixar-se vèncer per la son i obrir les muralles als somnis.

Natxo Barrau i Salguero

Els 5 Bojos de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

Si voleu (re)llegir els anteriors contes, aquí teniu el primer i el segon.

Gràcies a la Raquel per l'edició del text.

Sí i Sí (La Consulta entrega I)

2013-12-13T13:20:00.000+01:00

Sí sí ja tenim consulta. #Síisí, ja tenim consulta (que ara sembla que hem de donar dues vegades les respostes per ésser entesos).

Després de molt parlar en referència a la pregunta i la data, ja ha sigut donada la resposta: el 9 de novembre de 2014 hauríem de poder respondre a:

Voleu que Catalunya sigui un estat?

En cas afirmatiu, voleu que Catalunya sigui un estat independent?

(Ho sento però continuo considerant molt més nostrat el tractament de vós que no pas el de vostè.)

I ahir es parlà molt, com si no s'hagués fet abans!

Personalment, trobo que era molt més fàcil plantejar una única pregunta, tal i com es farà el setembre del mateix any a la ciutadania d'Alba. Ah, clar, calia integrar altres sensibilitats no estrictament independentistes però que volen manifestar la seva queixa vers l'statu quo actual. I, tal vegada, palesar, quan el Gobierno de España, com ja va fer ahir, es mostri immobilista i sord qualsevol petició, que hi ha una majoria que potser no essent independentista vol un canvi del tracte que rep Catalunya des de l'administració central. I això ens porta a un dels punts centrals: i quina interpretació, i encara més important, quina reacció provocarà ulteriorment el resultat de la consulta? Tant el no com el sí i sí impliquen dues respostes clares: no volem que res canviï i volem esdevenir un estat independent. L'opció del sí i no implica la cerca d'una relació d'estat federal, confederal, lliure associat o exactament què? Aquest què, ¿el tindrà clar la ciutadania quan voti, cas que pugui votar? ¿Tindrem clar quines seran les passes que donaran els estaments governamentals implicats segons quin sigui el veredicte popular?

Semblen massa preguntes per a poder dur a terme la consulta d'una pregunta... però la veritable pregunta és si realment és factible poder preguntar o no la ciutadania. Molt engrescats estem aquells que sempre hem volgut poder esdevenir independents així com aquells que volen poder tenir el dret a decidir si volem ser-ho o no; però, també semblen tenir consolidada la seva posició de negativa força l'altre interlocutor. Així que uns veuen possible realitzar la consulta i d'altres consideren que és una il·legalitat inviable. És a dir, ens mantenim amb el mateix problema que teníem ahir abans que es fes pública la data i la pregunta: podrem dur a terme la consulta?

Ahir un company, mentre comentàvem la situació, plantejava que ara per ara el factor sorpresa ja l'hem perdut i considerant que els poders de l'estat no permetran sota cap concepte que es realitzi la consulta, l'única sortida era la declaració unilateral d'independència i esperar l'empara de la comunitat internacional (i que no esdevingués un conflicte armat, on no hi ha opció de no derrota). Esperem, sincerament, no haver d'arribar a aquest escenari; però molt em temo que si la situació no canvia radicalment, anem, indefectiblement, cap aquest escenari on per a realitzar la DUI potser es plantejaran realitzar les mal anomenades eleccions plebiscitàries.

Ara per ara, i mentre alguns esgrimeixin com a arma el constitucionalisme enfront de la democràcia, com si encara ens haguéssim de barallar entre partidaris de les nomoi i de les thesmoi, continuaré tenint molta enveja d'Escòcia. Sí sí! Perquè amb voluntat política tot és possible, sí sí! Però cal voler dialogar; és a dir, parlar i escoltar i fins i tot tenir certa predisposició a poder voler una entesa. Sí sí! Les constitucions no són eternes i inamovibles com una paraula rebel·lada, afortunadament! Sí sí. Potser si ens deixen consultar a la població ens succeiria com al Quebec, però res millor que saber quins estatus polític vol realment la ciutadania. Sí sí!

L'Ajuntament incompleix el Protocol Festiu de la ciutat de Barcelona

2013-09-19T14:44:00.001+02:00

L'aprovació del Protocol Festiu de la ciutat de Barcelona fou una passa important per a la protecció, salvaguarda i manteniment de la vitalitat de la cultura popular i tradicional de la nostra ciutat.

No fou una feina d'un dia per l'altre ni cap esbojarrada idea d'un il·luminat, sinó la feina d'anys de molta gent i institucions que des de les entitats i l'estima vers la ciutat consideraren, amb el beneplàcit de l'Ajuntament, que era la forma de palesar com era i és la nostra festa per mantenir-la i salvaguardar-la.

Aquest protocol, aprovat en comissió i després en ple municipal esdevenia la norma que calia complir per tots els estaments; però, malauradament, i com sembla que esdevé tradició en les nostres latituds, no fer-lo complir o directament incomplir-lo acaba succeint sense que ningú aixequi la veu.

Que potser allò escrit no és pas modificable? I tant, de fet, el propi protocol presenta les formes per vetllar pel seu compliment i, si s'escau, la seva possible modificació. Ara bé, una altra cosa és obviar-lo, amb peregrines justificacions o ni tant sols això, segons els interessos.

Per segon any consecutiu i incomplint la tradició i la paraula del Protocol, el Correfoc (no hauria de caldre afegir “de la Mercè”, ja que el mot i el concepte naix en aquesta festivitat) no es celebrarà dissabte nit sinó en diumenge. Aquest canvi de data només s'hauria de produir quan el dissabte fos el dia de la Mare de Déu de la Mercè. I per què aquest canvi? Bé, la versió oficial parla d'un acord entre comerciants i la casa gran fet que esdevé de facto en imposició de la Guàrdia Urbana, qui via CCORP, obliga al canvi de data argüint, a més a més, els problemes que l'acte suposa per al trànsit rodat de la ciutat. Ah, molt bé! I m'expliqueu per què collons es varen invertir tants esforços en redactar un Protocol Festiu de la Ciutat de Barcelona si després el convertim en paper mullat? Un moment, és veritat, l'any passat “s'acordà” amb les entitats de foc que així seria. Primerament, no és procediment que s'hauria de seguir. En segon terme, no es pot obviar que el món del foc, si més no en la vessant diables -aquí no es veuen afectades les bèsties- eren en plena travessa del desert i, ara em llenço pedres a la meva pròpia teulada, les persones que hi eren possiblement no coneixien la literalitat del Protocol, quelcom que no es pot adduir en defensa de l'administració. I en tercer, i no per últim menys important lloc, ans al contrari, qui alguna vegada ha estat present en aquest tipus de reunions sap del pes i, consegüentment de la immobilitat de certes postures.

Així que aquell Protocol promogut des de les entitats que aglutinen la base en consonància amb l'Ajuntament que de la forma més correcte i acurada se'l féu seu, ara es compleix quan interessa i quan no, no passa d'ésser paper mullat.

Algú podria afirmar que és un cas aïllat i per tant no caldria magnificar-lo. És una forma de veure-ho, però comences no fent cas de les teves pròpies normes per salvaguardar la teva cultura i aviat esdevé quelcom a mostrar en un parc temàtic. I des del món del foc, som plenament conscients, que encara no hem oblidat les angoixes passades pel Decret 2007/23/CE que quasi les anihila per la incapacitat de saber els nostres eurodiputats que a casa en tenim de festes amb pirotècnia. Doncs bé, a més a més, no és l'únic cas on no es manté la norma que dicta el Protocol. I allò que em sembla més greu, i que ningú oblidi que aquesta és una opinió personal, és que aquest fet no sols no és aïllat sinó que els interessos personals, qui sap si de vegades coincidents entre qui hauria de vetllar pel compliment des de comissió o ICUB, faran que es faci la vista grossa. Ja ho sabem Qui custodiet ipsos custodes?

I si voleu un altre exemple, us heu plantejat per què, i en aquest cas era només una recomanació i no una norma del Protocol, el Correfoc no tornarà a iniciar-se a la plaça Sant Jaume? Són espectaculars les projeccions a la façana de l'Ajuntament, oi? I que consti que les veig la nit del Toc d'Inici (i aquest són figues d'un altre paner); però clar, tenen un cost que potser no es pot veure alterat per fotre allà al mig a Porta de l'Infern del Correfoc. Estructura aquesta la propietat de la qual ens discutia la casa gran fins que fou destrossada en dependències municipals.

Continuarem essent la imatge de la festa a la ciutat, mireu els cartells de les festes majors d'hivern i d'estiu, i, potser no a tota la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina per a cada acte, però sempre cridaran alguns representants per lluir i exportar la ciutat, però mantindran la seva tradició de maltractar-nos... I nosaltres, mantindrem la de suportar-ho tot a qualsevol preu?

Natxo Barrau i Salguero

barceloní i amant de la Cultura Popular i Tradicional

P.S.: Ai, si alguns hagueren fet cas dels bojos...!