SWEET HELL TORTURE CHAMBER

FRACÀS #janotocacopa

2012-01-25T17:29:00.003+01:00

FRACÀS

Fracàs, vergonya i oportunitat desaprofitada. Així es pot resumir el que el partit d'ahir a Anduva suposa per el RCDE.

Els somnis del #tocacopa resten esmicolats a Miranda de Ebro, però aquesta guerra de la copa no s'ha perdut només en aquest partit, ha estat una llarga travessa massa a prop del penya-segat, i ja se sap que quan mires de fit a fit l'abisme, l'abisme també et mira a tu. Semblava que tothom, des dels jugadors i l'estament tècnic, passant per tota la massa social i, cal suposar, que la massa dirigent del club, estàvem molt il·lusionats amb la copa aquesta vegada. No podem obviar que veníem de la gran decepció, i esmicolada de somnis, que fou la segona volta de la temporada anterior; tot i això, i la, malauradament tradicional, sagnia de jugadors, l'equip es torna a vestir de curt i demostra que sap jugar a futbol i mica en mica ha assolit un nivell molt bo, tot i les moltes limitacions, i la situació en lliga així ho demostra. Però des del sorteig de la copa, vèiem una gran opció per arribar a assolir un somni novament, però ha esdevingut un mal son del qual tocarà despertar el més aviat possible per poder seguir la bona senda a la lliga que ara és l'únic camí vers Europa.

Ahir vàrem perdre al camp d'un segona divisió (no és ni la primera ni la segona vegada que succeeix), i a més a més ens eliminaren, però, la derrota es començà a gestar a Cornellà-ElPrat: si a casa nostra haguéssim treballat i jugat com aquest equip sap, hauríem arribat a terres castellanes amb l'eliminatòria molt encarrilada. Però no era la primera vegada que succeïa. A Vigo vàrem fer un partit dolent, i resolguérem a casa sense gaires coets. A Còrdova tampoc férem un partit rodó, tot i certa dosi de mala sort. A la tornada vàrem jugar 45 minuts, trenta cinc a la primera part i els últims deu, fent una exhibició; però vàrem solcar les aigües del naufragi durant molt estona. I arribàrem a l'enfrontament davant el Mirandés. Un desencert rere un altre. S'han classificat merescudament, perquè ho han fet millor, perquè nosaltres no hem fet el que sabem i hauríem d'haver fet. Si haguéssim jugat la primera part a Conerllà-ElPRat com davant el Córdoba, per no citar altres partits de lliga com a exemple, a la mitja part la història ja hagués canviat; no dic que ho tinguéssim resolt, però sí encarrilat. Els dos partits han estat, exceptuant els minuts finals boigs de Cornellà-ElPrat el que ells somniaven. Sí hem anat a jugar a Anduva com a ells millor els hi anava! Però insisteixo, el fet problemàtic fou arribar a Miranda de Ebro sense haver resolt l'eliminatòria.

Només de pensar en la possibilitat perduda de jugar una semifinal de copa contra l'Athletic (o tal vegada el Mallorca) em tornen a entrar ganes d'estomacar portes, parets i tot allò que es posi pel davant. Un gol més i estaríem a dos partits de jugar una altra final... Però tot s'ha anat en orris. Em fa recordar una piulada del gran Xabier Azkargorta que qualificava l'Espanyol com l'equip “quasi”: quasi juga meravellosament bé, quasi marca, quasi guanya, quasi és un gran...

A més a més de la sensació de derrota, amb la cara d'imbècil que ens durarà uns dies, t'adones que hem perdut una oportunitat de mantenir i fidelitzar la mainada, la nostra massa social futura, que no som una afició gaire acostumada als èxits. Ara bé, si les circumstàncies ens permeten mantenir tot el que sigui possible d'aquest equip, en un futur no gaire llunyà, arribaren els èxits. N'estic convençut. En absolut m'agradaria que aquest escrit semblés una crítica ferotge als tècnics i jugadors. Hi ha coses que no s'han fet bé, i ens han de servir per aprendre i fer-ho millor les properes vegades; però cal que aquesta afició tornem a demostrar la nostra grandesa donant ànims al RCDE aquest dissabte a Cornellà-ElPrat. Malauradament, affairs laborals m'impediran ser-hi físicament, però de cor i esperit tots els pericos cal que aplaudim els nostre jugadors perquè entenguin que volem tornar a somniar aviat: aquesta mateixa temporada amb la lliga.

Somniem, aquest any sí, toca classificar-se per jugar a Europa, novament, l'any vinent. Així que tornem a donar la confiança al Sheriff que tantes coses bones ha fet amb la nostra plantilla i sobretot als nostre jugadors, jovent que si els mantenim i els tractem bé, seran el nostre futur d'èxit; emperò, aprenguem també, que millor jugar sempre al futbol mantenint el nostre estil i deixant “los huevos” només pels moments finals quan la resta de plans no han funcionat, tal vegada ens anirà millor.

Els somnis del #tocacopa resten esmicolats a Miranda de Ebro; però cal recordar que els ferits són perillosos perquè saben que poden sobreviure, i crec que la nostra història ens demostra que sabem aixecar-nos i continuar, i aquesta vegada cal saber tenir cura de les ferides i agafar el somni europeu de la copa i mantenir aquesta gran cinquena posició en la que hem acabat la primera volta de la lliga.

Avui n'hauries fet 72

2012-01-20T11:28:00.003+01:00

D'anuncis, escudelles i rentades de cervell

2012-01-19T20:40:00.004+01:00

El proppassat dilluns la companyia cervesera Damm estrenava el seu nou anunci, i afortunadament per a ells, no ha deixat indiferents; bé, si més no, a un sector de la població, i això per a la companyia és bo, perquè fa que es parli d'ella, emperò, aquesta gent que en parla (parlem) era el target de l'anunci? Ho siguem o no, està clar que tothom té el dret d'opinar, i més en aquest món on cada dia és més fàcil i més d'habitud de xerrar de tot i de res, amb o sense coneixement de causa, i essent o no el destinatari del missatge.

L'anunci, si no l'heu vist i voleu fer-ho el podeu trobar aquí, personalment, em sembla dolent. No culés, encara no és el moment d'atacar-me: em sembla dolent com anunci, més enllà de voler promocionar una cervesa, una moto, una visita a un jardí o qualssevol dels productes que els publicistes puguin tractar d'encolomar-nos. És lent, poc atractiu i contradictori amb ell mateix.

Ara bé, aquest anunci està destinat als consumidors de Damm, als culés, als culés consumidors de Damm o als cuiners d'escudella? Crec que el target de l'anunci són la segona i tercera categoria de les que he citat, per això m'exclou del grup de persones a les que es destina l'anunci; a mi, i a la resta de pericos. M'ofèn? No. Per què hauria de fer-ho? Si realment l'objectiu fossin tots els consumidors de Damm, sí que m'hauria de sentir molest per part del contingut de l'anunci, perquè podria esdevenir part d'una campanya quasi de ministeri de propaganda; però tampoc comet aquella errada, quasi delicte ideològic, de confondre Barça i Catalunya (que alguna ocasió anterior sí han volgut cometre). Consegüentment, l'anunci, que ja he dit que no m'agrada com a tal, em pot molestar com qualsevol anunci; si me'l trobo a la tele, canvio de canal i prou.

Sé que molta gent, especialment pericos, no ho veuen de la mateixa forma que un servidor, però cadascú controla el seu sistema visual i entén allò que vol entendre: ni sóc la veritat, ni el seu portador, només puc tenir la meva pròpia veritat. Potser aquesta vegada, i vés a saber per què, no l'he trobat ofensiu ni vers la meva persona ni vers els meus col·lectius; tal vegada, qui sap!, duia una sobredosi de proteïna perica hidratant la meva pell i no la tenia especialment fina vers l'estultícia o els intents ministeripropagandístics d'instaurar un pensament únic. O, simplement, de forma real no hi hauria motiu perquè m'afectés. Això sí, continuaré canviant de canal, com quan veig tot allò que no m'agrada. Ara bé, qui vulgui deixar de prendre determinada beguda lliure és de fer-ho, com de criticar aquest escrit o considerar-se denigrat pel tracte sofert des de certes institucions o empreses.

Així que al respecte de la relació de Damm i el RCDEspanyol podem recordar que alguna campanya essent nosaltres el target ja l'hem tinguda i pensar, com diu el company Òscar Julià en el seu blog, que potser fóra millor tractar de crear sinergies entre l'empresa i la pericada.

Espero que haurem après la lliçó

2012-01-18T20:33:00.002+01:00

Tots sabíem que no seria fàcil, però crec que ningú ens esperàvem el que vam veure i viure ahir. Si al final tot acaba essent positiu i a més a més, s'aprèn una mica d'humilitat, haurà estat positiu.

Els primers minuts de l'equip foren bons, si més no s'arribà a l'àrea rival, però ràpidament el partit fou possessió del Mirandés. Deia el seu entrenador, tot un veritable senyor a la roda de premsa, no com d'altres, a la prèvia que al seu equip no el podríem guanyar en motivació (al respecte jo pensava: un equip tan jove com el nostre davant la possibilitat de jugar unes semifinals de copa hauria de sortir igual o més motivat). I va demostrar, que com en molts d'altres aspectes, encertà. El seu equip sortí amb les idees clares i disputà un molt bon partit de futbol sabent quines eren les seves capacitats i esprement-les fins a obtenir un resultat satisfactori. Aquest equip jugà molt millor que molts equips de primera divisió, per exemple, molt millor que no pas l'Espanyol ahir. Ah, i per si algú està esperant un comentari al respecte: l'àrbitre fou, en la trista línia del col·lectiu, un incompetent; el més vistós foren els dos penals no assenyalats, però la resta de la seva actuació fou una sèrie de despropòsits concatenant errades.

Era incomprensible per a l'afició perica veure com el seu equip era una marioneta a les mans del seu rival. De fet, menys aquells minuts inicials, algun apropament a finals de la primera part i a principi de la segona, l'equip vagarejava pel camp a la recerca d'una taula de flotació: semblaven els romans en mans dels gals irreductibles, fins l'arribada d'un final de pel·lícula on semblava que ara fossin ells qui havien rebut la poció màgica.

Però crec que el més important és valorar diferents aspectes que no podem obviar per l'esdevenidor de l'equip:

Humilitat Aquest bany amb aigua freda hauria de servir per rebre una dosi i creure fermament que si no es juga al 100% és impossible assolir cap objectiu es tingui el rival que es tingui.
Joventut El nostre equip és el més jove de primera, ens vanagloriem (tot i ésser conscients que les circumstàncies obliguen) d'apostar fermament per la cantera; però això també comporta riscs: la manca d'experiència pot comportar no saber fer front davant certes circumstàncies. També és cert que només viure certes experiències forja el caràcter. Per això cal saber posar ordre i no culpabilitzar ningú per les errades d'ahir, sinó prendre nota per evitar-les en el futur.
“Efecte Álvaro” Aquesta temporada ja havíem viscut la consecució de punts en els darrers minuts del matx, però el viscut a Cornellà-El Prat aquests deu dies quasi és inexplicable sinó és per una motivació extraordinària i una confiança desfermada, i aquesta, s'assoleix a mesura que els victòries arriben i es veuen els fruits de la bona feina. Per tant, es veu que la senda que es transita és bona, però cal mantenir-se dins la senda de les llambordes grogues o caurem al precipici.
Risc d'una plantilla curta Pot ésser molt bo a nivell de mantenir una pressió elevada respecte els jugadors perquè sempre veuen l'opció de jugar com a possible, a més a més, sabem que podem comptar amb els jugadors del filial quan les necessitats així ho requereixin, però la situació es complica quan la mala fortuna cau en forma de lesions en el tram de lliga que et jugues els somnis de futur. Què farà ara la secretaria tècnica?
La força d'un sentiment Ahir, tot i anar maldades i que un sector de la graderia marxés o fins i tot xiulés (jo no comparteixo aquestes actituds però cadascú és lliure de manifestar-se com creu convenient), majoritàriament es mantingué, tot i el malestar generat pel pèssim joc de l'equip l'esperança que quelcom positiu podia passar; o si més no, el somni, perquè #tocacopa (fet que hauria provocat unes queixes més ingents avui). Possiblement, aquest alè de la graderia fou imprescindible perquè el miracle tornés a produir-se.

Dimarts vinent visitarem Miranda d'Ebro i cal anar amb la mentalitat realista i guanyadora, el partit a Anduva no serà gens fàcil, i si ahir, en el nostre terreny de joc ens feren el que ens varen fer, com no estiguem centrats durant els noranta minuts, d'allà no sortim vius. L'eliminatòria encara està oberta, i no és moment per convertir un somni en malson com gairebé succeeix ahir; i també fóra bo per la salut de l'aficionat no convertir cada partit en una ruleta russa.

El partit d'ahir ens ha de servir per aprendre, i molt, de tota una sèrie d'errades i així poder continuar conreant el somni que #tocacopa.

Avui ens toca contra el Mirandés

2012-01-17T19:30:00.002+01:00

Ara fa uns dies retuitejava un article publicat a CronicaPerica referent als vídeos “motivadors” que davant certs esdeveniments broten com bolets en una bona tardor.

Avui vull agafar aquella idea respecte la necessitat, o no, de caldre certa dosi de motivació extra per encarar determinats encontres i pensar que no haurien de caldre.

Aquesta nit ens enfrontem al C.D. Mirandés. A priori no sembla el partit més atractiu per desplaçar-se fins a Cornellà – El Prat una nit intersetmanal, a més a més, qui més qui menys, té altres circumstàncies vitals més enllà del #RCDE. Fins aquí, res a objectar; emperò, tots els pericos ens hem imbuït del somni de #tocacopa, i això significa afrontar cada partit del torneig com una final, una partida a tot o res que ens apropa a l'objectiu final.

I sí, ho escric jo mateix, que la setmana passada no vaig poder assistir a la final de vuitens contra el Córdoba; però, i això no entra en contradicció amb el paràgraf anterior, l'assistència o no a #cornellaHELLprat no dóna carnets de bons o dolents seguidors pericos, el que ens fa especial com a afició és la nostra capacitat de transportar l'equip en les situacions més doloroses i adverses fins a la fita. I això ho hem de tornar a demostrar avui: avui cal oblidar que davant tenim un rival teòricament inferior i permetre que això ens relaxi; ans al contrari, avui he de sortir concentrats per derrotar el rival com si fos l'enemic, cal demostrar al terreny de joc tot el bon joc que últimament l'equip desplega i fer-ho aconseguint la màxima renda de gols a favor i mantenint la nostra porteria a zero.

Aquests partits “trampa” ho són perquè es té molt a perdre i aparentment molt poc a guanyar, però no podem caure en el parany: sí tenim molt a guanyar: l'opció de jugar unes semifinals de copa del rei; per això, amb humilitat i creient en les pròpies capacitats cal sortir al terreny de joc a jugar i guanyar aquest partit.

Per aquests motius, no crec que calgui cap vídeo motivador per afrontar el matx d'aquesta nit; només crec que calgui sentir el Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona i llavors sabrem què fer per ajudar els nostres jugadors a assolir el repte.

#tocaMirandés #tocaCopa

Brindem! (ara que ha mort Fraga)

2012-01-16T20:50:00.001+01:00

Quan era petit m'ensenyaren que no s'havia de desitjar la mort a ningú, i al llarg de la vida he tractat de seguir ferm dins d'aquesta màxima, tot i que reconec que no sempre ho he aconseguit. Ara bé, també vaig llegir, tot i que potser no tan petit, que el cadàver d'un enemic sempre fa bona olor; així que no crec que sigui cap acte recriminable celebrar la mort d'un ésser indesitjable.

Sí, òbviament, estic parlant de Fraga. Avui molts han glosat la biografia de “Don Manuel”, i hem pogut llegir dos grans aspectes: el del ministre franquista i el de pare de la constitució; al final, sembla ésser, segons es deprendria de gran part de comentaris, que caldria agrair-li (sic), i molt!, el trànsit a la democràcia que ens portà l'estat del benestar -aquest que ara s'entesten a carregar-se-, i que caldria perdonar el seu passat de membre de l'staff criminal i assassí que dirigí l'estat espanyol després d'aixecar-se contra la legitimitat i que es perllongà en els quaranta anys de dictadura. Bé, de fet, es perllongà molt més: la tan defensada per alguns democràcia actual és l'hereva d'aquella dictadura, la filla que modelaren i tutelaren els franquistes i militars, gent (gentussa?) com el finat.

Considerant les pàgines de negra història que escriví i que féu patir ens demostra que caldria una revisió urgent del tan vanagloriat procés de transició espanyol, i començar, d'una vegada, a passar comptes i dir les veritats.

Aquells que avui glosen les seves magnificències em llençarien a la cara, si llegissin això i creguessin que és digne de resposta, que cal saber valorar la seva capacitat de canvi i adaptació i seva important aportació per la salvaguarda de la democràcia: que potser treballà per la democràcia quan encara era un cadàver sota el seu ídol i salvador de la pàtria? Que potser no és un altre ésser que ha fet la seva glòria sobre brases personals i adaptant-se al vent que bufava cada moment? Un altre membre de la classe política que al final només pensa en la salvaguarda de l'statu quo que el permet viure mentre la resta sobreviu. I estaré disposat a acceptar les seves possibles virtuts en època democràtica, però la seva persona quan treballava per la democràcia era una panerola sobrevivint a la catàstrofe tacada de sang; i formà part de l'elit que intentà mantenir-se aferrada al poder al preu que fóra necessari.

Brindem perquè avui resta un menys, però guardem un silenci respectuós per aquelles persones de bé que no pogueren morir al seu llit com a aquest còmplice i criminal sí se li ha permès.

P.S.: I per si voleu una biografia d'ell, us en deixo un enllaç on la trobareu en cinc cançons.

Mala Digestión #boloGarcilaso

2012-01-14T17:13:00.001+01:00

Després de quasi un any de silenci Mala Digestión va tornar ahir als escenaris, ho féu al Centre Cívic Garcilaso. I, com sempre, tornaren a oferir un concert genial, mantingueren la seva línia de millora constant.

La d'ahir era una data molt important, significava la presentació de Marshall com a nou bateria en substitució de Míguel; motiu que havia provocat, entre d'altres, aquest silenci d'escenaris. Val a dir que superà la prova amb nota. Tot i els nervis lògics, l'actuació fou molt bona.

Puc afegir, perquè vaig gaudir a primera fila amb ell, que Míguel, a més a més m'ho confessà al final del concert, que tot i haver sentit certa malenconia per no ésser a l'escenari havia gaudit moltíssim amb l'espectacle de Mala Digestión des de la vessant de públic. Ningú pot obviar que el seu rostre durant el concert era de fruïció, i estava absolutament entregat amb la causa.

Aquests mesos de reclusió al local d'assaig ha permès una evolució vers un so que podríem definir com més metronòmic, tot i no haver perdut ni un àpex de naturalitat; se'ls veié molt còmodes i cada vegada més ferms dalt d'un escenari. Els temes sonaren millor que les anteriors ocasions, es continua demostrant que es cerca el definir els detalls i fer de cada tema una peça el més rodona possible. Aquesta vegada no hi hagué cap cançó nova, però els quinze temes sonaren molt i molt bé, contundents i essent cadascun una ràfega de bona música directe vers les nostres ànimes. Cada vegada més el públic es fa seves unes cançons que a cada interpretació creixen i esdevenen millors.

Em continua agradant molt, tot i les modificacions, el set-list presentat, mantenint Ángel sin alas com a tema inicial, i fent el final amb Insomnio i Salve/Txus. Crec que l'ordre de les cançons continua essent quelcom molt pensat i que dóna més eficàcia al directe. Encara, emperò, estic decidint si la nova ubicació de Poeta frustrado em sembla la més adequada. Tot i això, amb les grans cançons que presenta Mala Digestión és fàcil gaudir d'el concert. Un conjunt de peces que tot i la seva varietat de sonoritats, presenten una signatura pròpia com a grup que els confereix aquest savoir faire de les grans bandes; dada que es pot apreciar seguint la senda que les seves composicions han marcat.

El públic, entregat com sempre, gaudí veient novament el grup actuant en directe; i ens alegra molt poder afirmar que el proper 25 de febrer, dissabte, es compartirà escenari a Hijos de Caín amb Nada que ver.

Afortunadament, les bones noves no acabaren aquí i es pogué informar que a mitjans o finals de febrer Mala Digestión entrarà a la Salamandra per gravar el seu primer EP oficial, superada l'època de la maqueta que es gravà a Sonoestil.

Totes aquestes notícies ens fan esperar que aquest 2012 sigui un gran any per una grandíssima banda com és Mala Digestión.

Corol·lari final, confessat al acabar la nit via twitter: la propera vegada farà headbanging Rita la cantaora, #mehagomayor.

Les dues imatges que il·lustren el cometari són de Dani Viñuales, una de les dues persones que sempre hi són per fer el reportatge gràfic dels concerts de Mala Digestión.

P.S.: Espero fer un comentari de les cançons de Mala Digestión abans que el grup entri a l'estudi per gravar l'EP.

Nova etapa a Las Migas

2012-01-13T12:58:00.001+01:00

Ahir vaig poder assistir al concert exclusiu del TR3C a la sala Luz de Gas de Las Migas.

He de reconèixer que tenia moltes ganes per sentir l'Alba Carmona, la nova veu, en substitució de la Sílvia Pérez Cruz i com evolucionava, en conseqüència, el grup.

El cert és que em va agradar molt el concert. Un concert breu, quelcom que ja era d'esperar. Potser el canvi més significatiu és que Las Migas, aquest grup barceloní (de formació que no de naixences) de flamenc fusió té ara una veu molt més flamenca. La seva sonortiat, els seus dejes són més flamencs, però la l'essència és la mateixa i això fa que la proposta continui essent molt i molt interessant, un encreuament de sensacions fetes des de l'ànima amb l'escalfor del flamenc per cuinar un menú de flaires diversificades. Una de les bandes més interessants, no només del panorama flamenc, que ha sorgit últimament.

Val a dir que les cançons del proper disc que varen presentar sonaren molt bé i que ens feren vener moltes ganes de poder escoltar-lo i de poder assistir al concert del Palau de la Música.

Després del #tocaCórdoba ara #tocaMirandés Sí: #tocacopa!!!

2012-01-12T17:41:00.003+01:00

Ahir onze de gener de 2012 fou la primera nit màgica de copa a Cornellà-El Prat, l'Espanyol va aconseguir superar l'encreuament de vuitens de final davant del Córdoba, i no ha estat una eliminatòria gens fàcil. Afortunadament, la setmana vinent tenim l'anada dels quarts de final a casa contra el sorprenent Mirandés.

He de reconèixer que ahir no era a Cornellà-El Prat: era amb la meva parella sopant al TNC, un regal que havia aconseguit la Raquel i que ens resultà sorprenent ja que no es veia ningú al teatre, com a molt, i per què així ho volem pensar, devien ser-hi els elencs treballant en els assaigs de les obres. Resultava una sensació estranya pensar que havien obert el TNC només perquè hi anéssim a sopar. Al tornar a casa vaig poder llegir les piulades que informaven del satisfactori final.

Una vegada vista la repetició del partit puc afirmar que sí, que fou la primera gran nit màgica de copa del nostre nou estadi. Calia canalitzar tota l'emoció i la saviesa futbolística del passat derbi i reconduir-la cap al camí de la victòria i el pas de l'eliminatòria sense permetre que res ens destorbés en aconseguir l'objectiu (¿tenim un talp a la institució que decidí airejar la coneguda signatura de Kameni amb el Málaga -o era per treure-li ferro a la decisió de Pochettino- i la possible de Dátolo?).

El partit demostrà la màgia de la copa, quan aquesta se li permet mostrar-se tal i com és. Es pogué veure una primera part perica de somni amb l'única taca del gol. Una de les millors primeres parts d'aquest conjunt. Malauradament, un gran candidat a jugar l'any vinent a primera per mèrits propis, jugà les seves cartes i al poc de començar la segona part es trobà amb un marcador que el tornava a fer avançar en la competició del KO i amb un Espanyol tocat que durant gran part del segon temps esmerçar tots els esforços a tapar les vies d'aigua de la nau; però que al final llançà una última escomesa mortal que aconseguí enfonsar el vaixell rival.

La nit d'ahir permet a l'afició perica continuar somniant amb aquesta copa, ens permet continuar pensant que #tocacopa. Per això caldrà animar amb la mateixa intensitat que es féu diumenge i que es féu ahir el proper ~~dimecres~~ dimarts (21 hores) en el partit d'anada, per tractar de deixar el més encarrilada possible l'eliminatòria; això sense obviar que ara mateix cal recuperar els jugadors que dues ingents jornades futbolístiques per afrontar el dissabte el difícil repte a Sevilla, rival directe per l'objectiu classificatori de la lliga.

El partit d'ahir, conjuntament amb altres intervencions al llarg de la temporada, serveix per demostrar que aquest conjunt, tot i la seva joventut té un potencial molt gran i podria arribar a fer coses importants. Tots som coneixedors que aquest conjunt humà no es podrà mantenir la propera temporada, la dramàtica situació econòmica del club així ho exigeix; emperò, cal continuar sentint-se satisfets amb aquest equip i continuar donant-lo suport perquè cada vegada anem més lluny. Ens mostra la senda que cal mantenir, la confiança que cal depositar en el nostre staff tècnic i la seva capacitat per aconseguir que aquests nanos rendeixin a un nivell elevat. Així podrem aconseguir grans somnis.

Hi havia molta gent de la pericada que dubtava que aquest equip pogués afrontar la temporada amb garanties, afortunadament, crec que cada partit que passa ens referma en la idea que aquest és un gran conjunt i que conduit per aquesta meravellosa afició pot aspirar a assolir grans fites.

Enhorabona RCDE pel partit d'ahir. Gràcies RCDE pel partit d'ahir.

Ara toca pensar en Sevilla i diumenge ja tornarem a pensar que arriba la copa, llavors podrem parlar que #tocamirandés.

RCDE la força d'un sentiment.

RCDE som grans pel què patim.

la imatge és la tira d'anticrònica de CronicaPerica per @anticronica

Avui #tocaCórdoba: tot i les circumstàncies, a remuntar

2012-01-11T12:41:00.000+01:00

Avui dimecres onze de gener de 2012 és la primera final d'aquesta temporada a la que el RCDE ha de fer front. El partit d'avui és una porta que cal obrir per continuar la senda dels nostres somnis: al posar-nos les botes avui és com si fóssim a Munchlinland i ens calcéssim les sabates de robí per seguir el camí de rajoles grogues fins la Ciutat Maragda d'Europa.

Avui podem fer la primera remuntada història de #cornellàHELLprat i ens ha de permetre somniar amb l'Europa League l'any vinent. Però cal tocar de peus a terra i tenir molt present que avui no serà gens fàcil.

Ens trobem davant d'un partit amb l'esperit una mica trasbalsat: portem l'eufòria del bon partit de diumenge a la nit i el regust del plaer aconseguit, però també amb el neguit per les condicions difícils amb les que ens trobarem. Ens enfrontem a un equip que porta un resultat molt favorable, a un equip que està construït per pujar a primera, que és el menys golejat de la seva categoria, al possible cansament acumulat de diumenge comptant que ells jugaren el dia abans, i la nostra pròpia fatalitat a la porteria.

I sí, ara vull fer una aturada al camí per parlar de la nostra situació sota pals.

Des de fora i com a simple aficionat, i soci, és difícil fer-se una idea real d'allò que ha passat amb Kameni, gran porter que ens ha donat molts grans moments -i com tots, alguna altra tarda plena de kameniades-; perquè hom no pot entendre que només sigui per les famoses declaracions de "manca d'objectius", de fet més d'una vegada havia parlat del somni europeu. Sigui com sigui, ens estem permetent el luxe de pagar-li un sou ingent per les nostres arques i tenir un bon porter a la graderia. Bé, continuarem confiant en el cos tècnic i no dubtarem que les seves decisions només cerquen el millor per l'equip a curt i llarg termini. Així ens trobem que avui, degut a les circumstàncies d'una lesió, com totes inoportuna, i una sanció injusta -des del moment que algú inventà l'opció del recurs- ens deixen sense els dos porters que teòricament haurien d'ésser els dos convocats; per això, els dos nanos del filial, Egdar i Dinu, ocuparan la porteria i el banc. Dos joves amb molta projecció, les seves respectives internacionalitats a categories així ho demostren, però que avui hauran de saber conjurar els nervis, les pors i la pressió i demostrar tot allò que saben fer, que no és gens poc. Ara bé, per a què ho puguin fer cal l'ajut i el suport de tota la resta de l'equip i de tota l'afició.

Esment apart mereix el nostre sistema jurídic. Cal una explicació fefaent, cosa que dubto que sigui possible, per justificar el calamitós procés dut a terme per intentar comminar la targeta vermella a Kiko Casilla. Això no pot quedar així, i més, sabent que no és la primera vegada.

Però no ens desviem més del camí de rajoles grogues: avui #tocaCórdoba, avui #tocacopa! Avui pot ésser una gran nit. Cal que tots i cadascun dels pericos enviem les nostres energies, estiguem presents o no al camp perquè els nostres herois ho tornin a ésser i aquesta nit puguem continuar somniant.

Endavant pericos!!!

Racisme? No, gràcies; demagògia tampoc

2012-01-10T13:20:00.000+01:00

Ahir parlàrem del derbi de la ciutat de Barcelona, però ho férem des de la vesant pura i dura de l'aficionat satisfet amb el que veié a Cornellà-El Prat. Avui comentar un aspecte molt concret no vinculat al joc.

Molts mitjans de comunicació es feren ressò del fet que es produïren el que anomenaren "atacs racistes" contra el jugador blaugrana Dani Alves. No seré jo qui negaré que cada vegada que aquest jugador tocava la pilota es realitzaven sons des de la graderia, una part, tampoc generalitzem, els sons guturals que volen representar els dels micos.

Aparentment es podria afirmar que això és una acció racista. Ho és realment? Podríem deixar constància que els mateixos aficionats tenien dos jugadors negres en el seu equip, Romaric i Thievy, a l'onze titular; emperò, a més a més, aquests mateixos aficionats en cap moment proferiren aquests sons envers els jugadors blaugrana Abidal ni Keita. És llavors una acció de racisme selectiu ó, simplement, una forma d'"atacar" un jugador que no agrada gens, independentment, del seu color de pell, credo, o alçada.

Personalment, em decanto per la segona opció. Crec que els crits, totalment denunciable com qualsevulla acció racista, no eren pas cap acte de racisme sinó uns insults a algú per la seva pròpia personalitat.

Així que si volem convertir això en un acte de racisme, que algú denunciï els insults contra l'arbitre per xenofòbia (a més es pot triar, basc resident a Castella). Crec que no cal confondre la magnèsia amb la gimnàstica.

Aquesta situació m'ha fet recordar la crítica que a totes aquestes coses feia un (ex-)amic, fill d'àrab, que cada vegada que algú li deia res poc agradable, entre amics, feia la conya de titllar-lo de racista.

Per tancar, vull deixar palès que em semblà, per una vegada, molt encertada l'actuació del jugador a la zona mixta quan declarà que ell no va sentir res perquè està totalment concentrat en el joc.

P.S.: Clar que també se li podria preguntar a Busquets si el problema era que no sentíem clarament com deien "vaya morro".

El plaer d'un empat (el derbi del 8/I/2012)

2012-01-09T20:31:00.000+01:00

Avui tinc ganes de parlar de futbol. Avui parlaré del derbi disputat ahir a l'Estadi RCDE a Cornellà – El Prat.

Sí, estic content amb que succeí ahir. Sembla que, tot i l'abismal diferència d'interessos, si més no a #cornellaHELLprat estem aconseguint recuperar l'esperit d'antuvi que tingueren els derbi RCDE-FCB, el derbi ciutadà per antonomàsia de la lliga espanyola, sí, sí, l'actual #ligademierda.

La tornada a casa, tot i els horaris indignes, es feia amb un gaudi fefaent i palès en els rostres. No havia estat fàcil, no era la fruïció màxima, però era un bon orgasme. És cert que encara no he vist el meu equip guanyar l'altre equip de la ciutat a la nostra nova llar, ho vaig viure tant a Sarrià com a Montjuïc, però tot arribarà, segur.

Ara bé, mentre redacto aquestes línies, ja hem d'estar pensant que #tocacopa i el dimecres #tocaCórdoba. Tot i això, dediquem unes paraules al partit d'ahir.

Em sento satisfet per com el meu equip, el Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona SAD, l'afrontà. L'equip més jove de la competició va sortir fidel al seu estil de joc i amb les ganes de mostrar davant del seu públic la seva millor cara, i tot això, davant de l'equip més guardonat dels últims anys. Tant és així que... No, no farem un resum ni un comentari tàctic del matx d'ahir; qui el va veure ja sap què succeí, i qui no, doncs, mala sort.

M'agradà l'entrega dels jugadors vers un objectiu, portats per una afició fidel a uns colors i que ahir es conjurà, més que mai, per tornar a enfrontar-se al rival, a l'enemic; i tot i partir com a nans, plantaren cara i doblegaren els gegants. Sí, el doblegaren, perquè sense aconseguir la victòria a nivell de resultat, l'empat d'ahir és molt més que un empat. És un nou atemptat perpetrat amb èxit per la resistència, via guerra de guerrilles, contra l'imperi del pensament únic; perquè és un nou bri de llum per recordar que tots els imperis han caigut. L'empat d'ahir és una satisfacció perquè és un directe a la mandíbula de tots aquells que avui han omplert els carrers de Barcelona, i de la resta de Catalunya de rabiosa bilis escumejada; perquè l'empat d'ahir és tornar a cridar ben fort que Catalunya és més que un club.

No és gens fàcil ésser perico a Catalunya, i menys quan l'enemic es troba en un dels seus moments més àlgids, per això, l'empat d'ahir gairebé té un regust de victòria, com a revenja per tantes afrontes patides durant cent-onze anys d'història.

No era el Barça el que volia donar lliçons dient que el futbol et torna allò que li dones? Potser tenien raó: el partit d'ahir i les reaccions ulteriors són una mostra: la supèrbia acaba generant l'odi del trepitjat envers el tirà.

Així que l'empat d'ahir, un valuós empat per seguir la cursa camí del somni de tornar a Europa, ara que es compleixen cinquanta anys de la nostra primera participació, ha de servir a més a més per agafar més confiança i fermar i consolidar un projecte que ens ha de dur a gaudir de grans vetllades de futbol.

Deixarem molts comentaris al tinter per no enterbolir més els rius, però serà fàcil trobar qui ja ho ha dit amb més clarividència que jo, us deixaré uns enllaços al final del text. Ara bé, qualssevol dels pensaments que us generi aquest escrit serà ben rebut i si els deixeu a la secció dels comentaris podrem fer petar la xerrada.

Gràcies RCDE per fer-nos gaudir amb el vostre joc, el vostre esperit i la vostra entrega de

LA FORÇA D'UN SENTIMENT!!!

Altres paraules al respecte:

Ho hem tornat a fer per Òscar Julià
El Espanyol vence al miedo en un duelo estelar per Manel Lucas
Por todos aquellos que claudicaron per Jaime Blanco
Les forces rebels aturen l'Imperi per Cristian Segura
Victòria i punt per Francesc Via
Felicidad perica per la redacció de Crónica Perica

P.S.: Si un cas, demà en parlem més...

Ara que naix el 2012

2012-01-01T12:01:00.000+01:00

Avui, primer dia del nou any, tothom ens desitjarem un feliç 2012 ple de tot allò que considerem bo i necessari.

Meditant al respecte i pensant que podria escriure en aquesta bitàcola com a blocada d'any nou em va venir des del record un text d'aquests que qualcú penjà per primera vegada i ha anat circulant per la xarxa però que em sembla genial per encetar l'any:

Un hombre de cierta edad vino a la clínica donde yo trabajo para hacerse curar una herida en la mano. Tenía bastante prisa, y mientras le curaba le pregunté qué era eso tan urgente que tenía que hacer. Me dijo que tenía que ir a una residencia de ancianos para desayunar con su mujer que vivía allí. Me contó que llevaba algún tiempo en ese lugar y que tenía un Alzheimer muy avanzado. Mientras acababa de vendar la herida, le pregunté si ella se alarmaría en caso de que él llegara tarde esa mañana. — No, me dijo. Ella ya no sabe quién soy. Hace ya casi cinco años que no me reconoce. Entonces le pregunté extrañado. — Y si ya no sabe quién es usted, ¿por qué esa necesidad de estar con ella todas las mañanas? Me sonrió y dándome una palmadita en la mano me dijo: — Ella no sabe quién soy yo, pero yo todavía sé muy bien quién es ella. Tuve que contenerme las lágrimas mientras salía y pensé: — Esa es la clase de amor que quiero para mi vida. El verdadero amor no se reduce a lo físico ni a lo romántico. El verdadero amor es la aceptación de todo lo que el otro es, de lo que ha sido, de lo que será y de lo que ya no es...

Autor anónimo.

De tot cor us desitjo que aquest 2012 sigui igual que el 2011 si us ha estat positiu i si no és el cas, que sigui millor.

Gaudiu de la vida perquè mai sabem quan el foc podrà apagar-se.

Podeu afegir la cançó que més us agradi per a aquest moment, el poema que més us inspiri, la seqüencia teatral o fílmica que més adequada us sembli.

Imatge: Felicitat, Max Klinger.

Confessions (Kokuhaku)

2011-12-28T12:14:00.001+01:00

Venjança.

Ni l'honor ni el plaer. Sols venjança.

Confessions ens mostra la venjança en el seu estat natural, simple i pur.

Aquesta pel·lícula és una freda obra mestra en un equilibri perfecte. Confessions (Kokuhaku en versió original) és l'adaptació de Tetsuya Nakashima de la novel·la homónima de Kanae Minato (quin desig de poder-la llegir!)

Ningú pot negar que d'un temps ençà el Japó és una fàbrica de grans pel·lícules, especialment en l'àmbit del thriller i el terror; doncs aquest film és al capdavant. Estem davant una peça d'orfebreria on la crueltat més real se'ns mostra davant dels ulls esdevenint una autèntica joia que et deixa corprés.

És gairebé imposible fer una ressenya de la pel·lícula sense destripar part de la seva màgia. És un conjunt tan perfectament orquestrat i d'un equilibri absolut que costa imaginar com parlar de la pel·lícula aconsellant veure-la sense condicionar el futur espectador.

Llegint la sinopsi sembla que estarem davant d'una pel·lícula més, una de tantes, fins i tot el tràiler és absolutament injust amb el film (això sí, com a bona pel·lícula és molt més que un bon tràiler, toti que no sigui el cas). Una professora davant el seu últim dia de feina davant la seva classe va fent una confessió davant uns alumnes que no presten cap mena d'atenció a les seves paraules fins que aquesta confessió esdevé quelcom que no s'haurien imaginat mai. És en aquest punt on tot es desferma.

Simple i aparentment no gens pertorbador ni quasi atractiu. Val a dir que la seqüència d'introducció és un tour de force calmat, orientalment calmat, de mitja hora. Un mediometratge genial que ja seria una obra mestra; emperò, li manca més d'una hora que farà encara millor aquesta pel·lícula.

A la veu de la professora s'afegiran algunes veus de l'alumnat implicats directament o no en la confessió de la professora i continuaran la narració. Aquesta mantindrà el seu pols calmat però sense deturar-se. Un equilibri entre la narració pausada i una cursa de fons.

Les interpretacions són excepcionals, encapçalades per uns superba Takako Matsu. Cada gest és una mostra de sentiments, cada paraula és un text sencer. I estan emmarcades en un quadre sublim on la fotografia conjuga extraòrinàriament bé i de forma sorpresiva els suggeridor estil oriental amb el desbordant estil de videoclip amb flashbacks, situacions oníriques, i càmara lenta. S'acompanya la imatge amb una banda sonora que sinergia cada seqüència, especialment la corglaçadora cançó de Radiohed i els temes de Boris, sense desmerèixer la resta. El text, la base de tota la història, és superb. I encara millor és aconseguir l'equilibri perfecte perquè això no acabi esdevenint un desgavell pretenciós sinó una autèntica obra mestra que mostra la crudesa de la venjança i la seva vessant més realista; tan colpidorament que necessitaràs visionar-la més d'una vegada perquè acabarà enganxada a la pell de la teva ànima com un somni repetitiu o un viatge produint per un alucinogen.

A mesura que avança el metratge et sents més captivat per la pel·lícula, no pots desviar la teva atenció de la pantalla i aquesta contrucció de la venjança mitjançant la deconstrucció de l'horror s'introdueix dins teu com un líquid ascendeix per capil·laritat.

Una altra virtut de la història és que no pren partit, “només” ens mostra allò que succeix, ens obre les portes per a les reflexions, moltes, però no en tanca cap, hem d'ésser nosaltres qui ens posicionem.

Una vegada vista, gaudida i patida, hom entén que s'emportés els premis a millor pel·lícula, direcció, guió i muntatge a la 34ª edició dels premis de la cinematografia japonesa; que aquesta la triés per la cursa pels Oscar del 2010, i que allà no la seleccionessin; com tants d'altres premis i participacions a festivals que aconseguí.

Confessions (Kokuhaku) és una autèntica obra mestra que mostra la venjança més cruel i real amb una perícia mestrívola que no us hauríeu de perdre.

Beyond 360

2011-12-22T13:51:00.001+01:00

Ahir vaig tenir la fortuna de poder gaudir de la premiere de Beyond 360º.

A mi em va agradar. Jo vaig gaudir amb la projecció. Crec que realment aconsegueix mostrar què suposà per la Dee Caffari i l'Anna Corbella el repte de participar com a parella en la passada edició de la Barcelona World Race.

L'equip Gaes a la BWR es presentava amb el repte d'ésser la primera parella femenina que aconseguia donar la volta al món a vela sense escales. El documental de Zanskar tracta de mostrar-nos com fou aquest repte en un IMOCA i què significà per a cadascuna d'ella.

La Dee Caffari anava a la cerca de fer una bona classificació per poder aconseguir un nou espònsor per mantenir viu el vaixell Aviva, l'Anna Corbella cercava esdevir la primera catalana i espanyola en aconseguir donar la volta al món a vela sense escales i així poder esdevenir professional de la vela oceànica.

Beyond 360º aconsegueix aquelles fites que es marcava. Aconsegueix mostrar la duresa d'un prova tant difícil com la BWR i totes les penúries que patí l'equipGAESbwr durant la travesia. Si no ets seguidor d'aquests tipus de proves, o no et dediques a ella, podràs comprovar què suposa passar més de tres mesos en un IMOCA open 60 donant la volta al món.

Ara bé, potser és cert que a la pel·lícula li manquen certes "escenes", molt possiblement per manca de material; però potser es podrien haver tractat de suplir d'alguna altra manera. Hagués agradat veure una sessió de discusió de l'estratègia, alguns altres moments de la tasca rutinària que suposa canviar la configuració vèlica, altres imatges de la duresa del Gran Sud, comprovar com la reparació del vaixell que féu la Dee als Doldrums calgué fer-ho una segona vegada, més imatges de l'arribada i així com del seu retorn a la "quotidianitat", etc.

Sigui com sigui, la pel·lícula em va agradar, va aconseguir emocionar-me en més d'un moment, tal vegada perquè sóc un seguidor declarat de la Barcelona World Race i havia "viscut" la seva experiència. Tant les imatges de la sortida, com els moments dolorosos al Gran Sud així com el moment de la mala notícia del desperfecte durant l'encalç del grup que tenien al davant i especialment l'speech final de la Dee amb la posta de sol mediterrània al darrere assumint el que significava el seu sisè lloc a la classificació final. Quina contraposició de sensacions entre l'alegria embargada de l'Anna i la tristor del final d'una relació amb el vaixell i l'incertesa del futur de la Dee...

Esperem que l'Anna aconseguexi continuar asolint fites a la navegació oceànica, ara és tot un referent que saber aprofitar (aquí la FNOB té feina) i, especialment, esperem veure, novament, la Dee a la Vendée Globe.

Per tancar: Sí, us recomano que veieu Beyond 360º.
I sí, Raquel, tindrem el dvd de la pel·lícula (I hem d'afegir el llibre de la segona edició de la BWR al primer).

Volem la Dee Caffari a la Vendée globe 2012-2013!

Beyond 360º (pre-estrena)

2011-12-21T16:55:00.002+01:00

Avui tenim el privilegi i l'honor d'assistir a la premiére de la pel·lícula documental Beyond 360º que narra les vicissituds de la Dee Caffari i l'Anna Corbella durant la Barcelona World Race i que les dugué a ésser la primera parella femenina a completar la volta al món a vela sense escales.

El documental ens mostrarà tot el procés previ de preparació per la cursa així com els tres mesos en alta mar que suposà la regata, fent ús dels vídeos que per l'organització havien de gravar així com de material inèdit. La pel·lícula deixarà palesa la duresa de la prova, una de les més dures aventures que l'ésser humà encara pot afrontar.

Ja us direm què ens sembla Beyond 360º.

BEYOND 360º Trailer from Luis Goyanes on Vimeo.

L'atac del PAU i l'EPI o La cultura popular i tradicional, novament, en perill

2011-12-21T10:30:00.000+01:00

La situació en el món de la cultura popular i tradicional no era pas la millor tot i que tampoc podíem dir que fos una posició traumàtica. Afortunadament, l'interès de la ciutadania per mantenir viva la nostra cultura ancestral és un foc que mai decau més que fins unes brases que serveixen per renàixer després de les situacions més complicades.

Ara resulta que posarem a prova, una vegada més, la capacitat de resistència d'aquest col·lectiu. Vista la situació ambivalent, quasi de rostre de Janus, de la nostra cultura mostrada en les últimes dates per la consecució del reconeixement com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat del món casteller així com el perill de desaparició, que fou real, o de confinament en una reserva de parc temàtic que patí el món del foc (pirotècnic) esperem que serem capaços d'afrontar i sobreviure al nou atemptat que contra nosaltres se'ns llença des d'unes institucions governamentals que tornen a demostrar, una vegada més, la seva incapacitat per comptar amb els actors involucrats en les perpetracions dels seus desvaris grangermanians.

La nova amenaça es diu Decret 82/2010, de 29 de juny, pel qual s'aprova el catàleg d'activitats i centres obligats a adoptar mesures d'autoprotecció i es fixa el contingut d'aquestes mesures.

I tornarem a utilitzar molts dels arguments que contra la Directiva 2007/23/CE el món del foc utilitzà: no ens neguem pas a una regulació de la nostra activitat, ans al contrari, sempre hem estat els primers a voler-ho fer, però amb unes condicions adequades. Novament, emperò, es fa una normativa d'una transversalitat ingent que acaba provocant situacions surrealistes, que podrien ésser dignes d'un esquetx dels Monty Python si no fos perquè el risc de desaparició de moltes activitats esdevé real. I, òbviament, no em serveix aquesta mentalitat tan, aparentment, mediterrània de “feta la llei, feta la trampa”. Aquí ens juguem molt, massa, perquè no calia arribar a aquests extrems.

Tenim la imatge que moltes de les actuacions de cultura popular i tradicional d'arrel catalana que es produeixen arreu del nostre territori natural són sufragades per les institucions, majoritàriament, municipals; però n'hi ha moltes que tenen altres organitzadors. I tot i que no existís aquesta dualitat organitzativa crec que una llei que imposarà, de fet, ho podria realitzar en aquest precís moment, ja que és plenament vigent, unes quotes econòmiques desorbitades per a realitzar la mateixa actuació és condemnar a la desaparició moltes d'aquestes actuacions i fins i tot entitats.

Algú amb dos dits de front, i amb la voluntat d'utilitzar-los acuradament, pot entendre que per qualsevulla actuació de carrer, ja sigui un cercavila, un correfoc, una diada castellera, un concert, etc. calgui gestionar un Pla d'autoprotecció que significaria una despesa d'aproximadament, i fent un primer càlcul ràpid, uns 3000€? Per a qui no estigui familiaritzat amb certs tipus de pressupostos, aquesta quantitat supera, i amb escreix, moltes de les activitats que es realitzen al llarg del nostre territori nacional. Volem mantenir privilegis en època, i en època de crisi? Ans al contrari. Volem que fer qualssevol dels actes que d'habitud es realitzen als nostres carrers i places, espai públic que pertany a la ciutadania, es pugui continuar realitzant i que no suposi una despesa afegida per les butxaques públiques; no ja per les entitats, ens sense ànims de lucre formades per persones que destinen part del seu temps d'oci a mantenir viva la cultura del país, sinó directament per les arques públiques. Sí, aquesta normativa també afectaria a la caixa comuna, ja que els ajuntaments són directament organitzadors en molts dels esdeveniments que arreu del territori nacional es realitzen, i per a tots aquests també caldrà aquest pla d'autoprotecció; i, òbviament, caldria pagar-lo.

Essent la situació normativa actual la que és hauríem de començar a preparar-nos perquè ens ploguin pedres; però, bé, hauríem d'estar acostumats a que se'ns pixin al damunt i ens diguin que plou. Ja se sap: si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, i sembla que cada vegada es fa més fosc pels actes de cultura popular i tradicional.

Imatges:

Mort i Vida, Gustav Klimt, Col·lecció del Dr. Rudolf Leopold, Wien.
Camille en el seu llit de mort, Claude Monet, Musée Orsay, París.

l'ATM ens torna a robar!

2011-12-20T11:50:00.000+01:00

Cada dia que passa el Reino de España continua espoliant Catalunya i a casa nostra, el nostre autodenominat “Govern dels millors” continua la seva cursa per carregar-se l'estat del benestar i fer cada vegada més palès aquell adagi econòmic que assevera que a Catalunya es paguen impostos com als països nòrdics que tindran una repercussió pública a l'estil nord-americà.

Aquest titular, malauradament, no és cap primícia. Ara bé, en aquestes dates en les que, tradicionalment, l'ATM ens feia el seu regal d'any nou, aquest ha esdevingut una altra prova fefaent de la veracitat de la sentència.

Que ningú es pensi que confonem la res publica amb quelcom que hauria d'ésser gratuït per defecte; som plenament conscients, i més en les circumstàncies en les que ens trobem (circumstàncies de les que els nostres governants són molt culpables, que ningú ho oblidi), que aquesta gratuïtat somniada no és sinó una dolça utopia irrealitzable, i menys amb governs conservadors; tot i que avui en dia, quin govern no acaba esdevenint conservador? Sempre he entés que cal pagar pels serveis públics, alguns únicament amb el preu de la despesa dels impostos, i altres, a més a més, amb una part del seu servei (el que paguen les administracions no ho està pagant la ciutadania?); però, clar, aquestes tesis avui en dia restarien entre les brasses de la socialdemocràcia mentre el liberalisme continuarà la seva cursa per aconseguir que l'administració sigui quelcom quasi inexistent envoltat d'empreses que gestionaran tot allò que havia d'ésser públic.

L'objectiu, diuen, és que l'usuari sufragi el 50% del bitllet (actualment passaria del 42% al 47% amb aquest augment); això sí, ho diuen amb un titular que mereixeria que algú els depilés els col**ns a l'alçada de la jugular: l'ATM millora les tarifes de transport públic per garantir una mobilitat sostenible És per llençar-los a les feres, o no? Ara bé, podrien també plantejar-se tenir uns transports públics dignes i amb uns preus lògics, ja que som, comparativament, dels més cars de la Unió Europea. A algú li sobta que molta gent comenci a fer càlculs del cost d'ésser enxampat sense bitllet?

Clar, que no serà l'únic regal del govern dels millors *-_-* (aquí podeu afegir l'epítet que considereu més oportú). “Òbviament”, els peatges tornaran a pujar. Vist què estan fent amb el estat del benestar, això que ells que òbviament ni utilitzen la sanitat i l'educació pública, que tampoc utilitzen els transports públics perquè tenen dietes per mobilitat i manteniment que paga la ciutadania a la que són incapaços de governar -el sentit estricte del concete política-, vist què fan amb l'estat del benestar, potser ha arribat el moment que el fantasma de l'Aurora recorri les nostres contrades.

Les imatges, sense comptar la de la targeta, són de BTV, El Periódico, El Punt-Avui.

Decàleg de coses recomanables (o no) a fer quan et sents realment abatut

2011-12-17T13:01:00.001+01:00

DECÀLEG DE COSES A (no) FER QUAN ET SENTS REALMENT ABATUT

(i creus que aquest món és una p**a m***a)

Tallar-te les venes Poc recomanable. La majoria de gent no sap realment com s'ha de fer correctament, així que d'habitud acaba esdevenint quelcom que no el que es desitjava i no s'assoleix res més que un grau més de decepció.
Emborratxar-se fins a un límit desconegut Poc recomanable. Ja se sap que al final “les penes aprendran a nedar”; així que l'objectiu cercat no sols no s'assoleix sinó que es veu revertit, ja que s'ha aconseguit, mitjançant els processos típics de l'evolució, que sobrevisquin les millors adaptades i els conferit resistència. I és per tothom conegut que els ferits són perillosos perquè saben que poden resistir.
Navegar en solitari les mars del Gran Sud Poc recomanable. Necessitaries poder disposar d'una nau amb qui salpar per solcar les perilloses aigües panantàrtiques, avui en dia això requereix d'unes quantitats pecuniàries per poca gent disposades; i, cal considerar que avui en dia no és factible embarcar-se en el Pequod per encalçar la balena blanca.
Intentar realitzar alguna proesa extenuant i impossible caminant Poc recomanable. Més aviat del que t'hauries imaginat trobaries qualcú o quelcom que et faria replantejar que encara podries hi havia qualsevulla cosa digne d'ésser gaudida en aquesta vida i et faria abandonar el teu objectiu inicial.
Fer de la teva mort quelcom digne de premi Darwin Poc recomanable (excepte en casos selectes). Tothom sap que aquells plans que millor funcionen són els que no s'han preparat, així que per extensió els preparats, com ens mostraria la Llei de Murphy, fallarien i consegüentment, l'objectiu de passar als anals no seria assolit.
Assumir l'impossible repte de volar Poc recomanable. Una vegada decidit l'acte a realitzar, després d'una dura tria, caldrà fer tots els preparatius. Quan tot sigui enllestit, assumireu que el vostre veritable somni és volar: en poder aconseguir-ho haureu provocat una nova decepció, així que cap dels vostres objectius hauran estat assolits.
Iniciar una revolució pel bé de la humanitat Poc recomanable. Per definició tota revolució és una guerra perduda abans d'encetar-la: no es pot lluitar contra el destí entròpic. Tal vegada despertaràs algunes consciències que abans dormien però el teu objectiu d'acabar amb aquest món haurà perit sense aconseguir-ho. Per molt que ho intentis: Déu és mort en la seva immortalitat abans que tu intentes assassinar-lo (ningú no sap perquè aquesta última sentència ha aparegut aquí).
Destrossar-te eternament la vida assistint a esdeveniments lesius per la humanitat Poc recomanable. Si la idea és, exempli gratia, assistir a concerts d'”artistes” de l'estil de El canto del loco, Lady Gaga o similars per patir una crisi que “curtcircuitegi” el vostre sistema nerviós provocant una apoptosi massiva comprovaríeu que un estrany poder us ha estat conferit i amb unes aparegudes destrals a les mans tallaríeu caps fins l'escenari i el vostre objectiu primigeni no seria assolit. (Pot ésser molt recomanable pel bé de la humanitat).
Actuar com un superheroi sense poders Poc recomanable. Si l'objectiu és ésser abatut per la manca de poders cal tenir present que si fins i tot Malmeto i EsfínterMan (amb els seus “súperpoders” de, respectivament, malmetre o controlar mentalment els esfínters d'altri, han esdevingut superherois molt possiblement no reeixireu en el vostre objectiu.
Mirar-te a l'espill Es desconeix com de recomanable és el mètode. Una vegada et mires a l'espill cal que et concentris en adonar-te que la teva dreta esdevé l'esquerra i viceversa emperò no així amb dalt i abaix. Després d'aquesta reflexió i comprovar que no saps què és el Bosó de Higgs, pot intentar discernir si a l'altre costat de l'espill les tristors són alegries o si realment existeixen conills amb armilla. Si en aquest moment contemples la teva cara, més aviat ganyota, potser descobriràs que sempre hi ha algú altre més adient per ésser suïcidat que no pas la teva pròpia persona.

P.S.: Existeixen altres possibles accions, com la cridar ad eternum o jugar un partit de futbol en un camp que sigui com el llit d'un faquir, que no han estat incloses perquè haurien desvirtuat, matemàticament, el concepte decàleg. Podeu fer aportacions voluntàries i solidàries al llistat.

P.S.II: imatge cedida amistosament pel propi Gustav Doré.

Copa del rei o Copa de merda?

2011-12-13T18:40:00.001+01:00

Avui tornem a tenir partits de la Copa de S.M. el Rey de futbol. La Copa hauria d'ésser, ho ha estat durant molt de temps, una competició especial, un torneig que permetia cert grau d'incertesa que donava peu a la possibilitat de sorpreses. L'anomenat “torneig del KO” podia esdevenir la competició dels equips petits, el somni dels plebeus.

Com podeu observar parlo en passat, perquè al igual que tenim una #ligademierda hem aconseguit tenir una #copademierda. Ens “hem” carregat la competició per, com sempre, ajudar els poderosos venent que es vol protegir la competició. Serà per protegir-la de certs fantasmes que podrien recórrer el nostre futbol.

Si volem una competició neta i sense adulterar i que representi l'esperit d'una competició pura d'eliminatòries sense esdevenir una sobrecàrrega de partits i així convertir-la en el que hauria d'ésser caldria:

Totes les eliminatòries a partit únic (podem triar si en el camp del rival “inferior” o per sorteig pur).
Tots els equips d'una mateixa divisió entren en bloc a la ronda que pertoqui, sense prebendes aconseguides en cap altra competició.

Volem una Copa digna o una #copademierda?

La lliga espanyola de futbol és una #ligademierda (Avui és un dia per tornar a dir-ho)

2011-12-10T13:47:00.001+01:00

A principis de temporada es produí un cert enrenou a les xarxes socials, baròmetre d'opinió actual, en referència a la mala salut de la lliga espanyola de futbol, una gran mostra fou a twitter sota el hashtag #ligademierda (per cert, en català, # s'anomena “diesi” o “sostingut”).

Crec que l'afirmació és totalment certa: sí, la Liga és una lliga de merda, fa temps que ho és i ho continuarà essent durant força temps; és salvarà mai?

No cal que ens enganyem o intentem creure els cants de sirena que des de les seccions de propaganda dels implicats (organismes oficials que gestionen l'invent i tots els mitjans de comunicació adscrits a cadascun dels dos bàndols hegemònics) ens ofereixen constantment: la Liga és i es vol que continuï essent-ho cosa de dos.

De fet, els humans no són bons “triadors”, ens costa saber discernir entre les opcions (podeu preguntar-li, exempli gratia a Barry Shwartz), per això, tal vegada sempre es cerca en tots els aspectes socials la polaritat dual, el bipartidisme. Només cal fer una ullada a la nostra història i a la nostra realitat quotidiana per comprendre que aquesta existència absoluta del mètode dicotòmic no és gens positiva.

S'han argüit i esgrimit moltes consideracions per justificar la situació actual tractant de salvaguardar els dos clubs que representen l'actual situació oncològica per al futbol a Espanya. Hom se les pot creure, especialment si s'és seguidor d'una de les dues faccions, com si ens parlés Kennedy o Khrusxov de la Crisi d'Octubre; però quan ens ho mirem amb ulls crítics veurem que la realitat és una altra molt diferent.

En els meus trenta-un anys d'existència “he vist” cinc dels nou campions de la Liga. De fet, al nàixer l'any vuitanta, el primer campió fou el Real Madrid, tot i que la primera lliga sencera que vaig “viure” fou la primera de les quatre seguides de domini basc. Després d'aquelles, quatre edicions han escapat del domini merengue-culé, domini que s'ha exercit en el 65% del global de les edicions. Ara és el moment en que les hordes del poder m'ataquen de tergiversador per obviar els diferents clubs, setze, que han quedat en segona o tercera posició durant aquests anys (incloent el meu). Sí, d'acord, però el monopoli en tots els sentits ja sabem qui els gestiona. I tal monopoli només es pot mantenir amb connivències poderoses.

De fet es parla molt adduint que la gran gallina dels ous d'or són els drets televisius. És una part important del pastís, sense obviar certes gestions catastròfiques (això culpa certs equips de la seva situació, no exonera ningú d'altres delictes) i la connivència i màniga ample que es manté amb el poder bicèfal com si fos un concordat atàvic. Amb tots els poders i en tot moment històric, abans, ara i sempre; no us deixeu enganyar.

Tot i el comentari de dos paràgrafs superiors no serà aquest escrit un compendi de dades referents al repartiment televisiu i la seva iniquitat, ni dels títols de cada dominador imperial en comparació amb les altres lligues del continent o fins i tot amb les sud-americanes, tampoc vull fer ara una apologia de la història social espanyola i la seva incidència en la història del futbol de la seva lliga, si algú és mínimament intel·ligent i vol exercir la capacitat intel·lectual serà capaç d'adonar-se per què s'arriba a aquesta situació.

Una situació on dos equips de futbol, els diners del qual els permet tergiversar altres competicions esportives com si d'un procés metastàsic es tractés, aquests dos equips, més bessons que enemics reals es converteixen en l'opi, imposat, d'un poble. Anar contracorrent és anar contra el poder imperant, no pots no voler sortir del camí i tampoc t'ho permeten. Has de pertànyer a una d'ambdues faccions, no pots decidir tenir una altra ideologia o declarar-te ateu futbolístic: intentar-ho és pitjor que acceptar anar a un llatzeret voluntàriament en plena època medieval. Avui en dia o ets culé o ets merengue, no existeix altre possibilitat. No ho volen. No els interessa. Només existeixen ells, els altres són menystinguts sistemàticament. El seu únic motiu d'existència hauria d'ésser afiliar-se a un dels seus bàndols i servir d'sparrings per a les seves competicions privades.

Arribarà un dia, esperem que la bombolla del futbol esclatarà i potser serà tan destructiva com una guerra de trinxeres; tal vegada, abans, a la lliga espanyola la plebs s'aixecarà contra la tirania. L'alba llostrejarà un dia que els equips s'hauran cansat d'ésser meres comparses per aquests falsos heralds que afirmen constantment ésser els millors quan només són com les grans institucions bancàries que amassen fortunes de crisi en crisi. El futbol era un esport que avui en dia només es negoci per a grans corporacions amb les mans tacades.

Potser la solució comença perquè tots els altres divuit equips juguin els partits ja siguin en el Bernabéu o en el Camp Nou, i plantejar-se si fer-ho o no en les seves visites. Cal recordar-ho: ni sou tan bons, ni ens agradeu i no volem acceptar les vostres mentides. Mentre tot continuï igual aquesta lliga espanyola continuarà essent una #lligademerda.

P.S.: Com sembla que us agrada, continuarem parlant al respecte, malauradament.

P.S.II: Potser és cert que el futbol serà perfecte el dia que en un partit RM-FCB (o a l'inversa) perdin els dos.

Enxaneta 3D

2011-12-09T11:17:00.000+01:00

Quina joia poder gaudir d'una pel·lícula com Enxaneta 3D.

Ahir la vaig visionar al cinema i cal afirmar que és un goig. Mai podrà ésser com viure-ho a plaça, però al tècnica cada vegada més permet experiències quasi extra-sensorials.

És cert que és un producte molt pensat per mostrar a l'exterior i per gaudi endogàmic del món casteller, però tota aquella persona que tingui una mica de sensibilitat artística fruirà amb les seves imatges.

Veient el documental hom entén que fossin reconeguts com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat (per què no abans?). Una de les virtuts és que pot ésser gaudida per experts i profans.

Els vuitanta minuts de metratge em sembla força ben triat i molt ben treballat tot i que tal vegada podríem haver aprofitat per fer més reflexions o mostrar altres aspectes, moltes de les imatges del viatge en el "Carro gros" em semblen supèrflues, així com algunes imatges que es mostren a la pantalla de la plaça de braus de Tarragona i es podien mostrat tal i com són. També és cert que no es podia haver cercat molta més vida més enllà del Concurs.

Tot i això, trobo un gran encert aquesta pel·lícula i esperem que serveixi per mostrar encara més i millor el nostre patrimoni cultural i popular d'arrel catalana.

Això sí: una vegada vista només existeix un dubte: Quan tindrem un documental així de tota la cultura popular i tradicional d'arrel catalana?

Enhorabona a FOC

2011-12-06T10:12:00.000+01:00

Avui vull felicitar els companys i les companyes de F.O.C. (Diables del Carmel, Drac Capallà d'Horta, Banyetes d'Horta, Drac Jussà) per l'obtenció de la Medalla d'Honor de la Ciutat.

Aquella singladura iniciada el mil nou-cents vuitanta-cinc i que ha donat tants fruits rep ara una distinció que reconeix tota la tasca duta a terme per totes i cadascuna de les persones que ha format part de la història de la colla. Enhorabona. Us ho mereixeu.

Tot i que la medalla fou entregada solemnement al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona el dilluns 28 de novembre, la colla decidí que el següent divendres, el proppassat dia 2, l'oferiria a tota al ciutadania, especialment a la gent dels seus barris i al món del foc barceloní. Tot un detall que mostra la personalitat d'aquesta entitat absolutament imprescindible per la ciutat comtal.

Com comentàvem amb en Jaume Quiles i en Joan Mir, dues persones admirables i dignes d'elogi, potser no serien la primera entitat del món del foc que la rebia, però sí és cert que aquest tipus de reconeixement serveix per valorar positivament un fet no sempre ben vist com és el món del foc i la pirotècnia en la nostra tradició així com la importància de les nostres entitats dins del teixit associatiu de la ciutat i per extensió dins dels processos d'integració i de salvaguarda de la nostra cultura i tradició.

Moltes felicitats. Enhorabona i a continuar aquesta tasca tan ben realitzada i que tan bons fruits dona quan les llavors són tractades amb tanta cura.

Salut, Foc i Tabals!

RIP Sócrates

2011-12-05T13:10:00.001+01:00

Ahir quatre de desembre de dos mil onze ens llevàvem amb la tràgica notícia de la mort de Sócrates, un dels millors jugadors de la història del futbol.

Servidor, nascut l'any vuitanta, és massa jove per recordar el seu mundial del vuitanta-dos, el del vuitanta-sis, tot i haver-lo vist, els records són més provocats pels visionats ulteriors que també m'han permès descobrir aquell Brasil que féu meravelles al mundial espanyol.

Amb els ensenyaments de mon pare i mon germà vaig descobrir que aquell jugador amb nom de filòsof era un artista a la gespa com molt poques vegades es poden veure i gaudir.

Aprofito avui per recuperar un text que el periodista Quique Peinado publicava fa poc a la revista Mediapunta com a elogi de l'excels migcampista que acabava de superar una hemorràgia digestiva.

No te mueras nunca, Sócrates

Le llamaban El Doctor, por su elegancia en el campo y porque cursó la carrera de Medicina. Leía filosofía y creía que a la democracia se podía llegar también desde el vestuario.

Habrá quien piense que a Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira no lo vimos jugar, sino que lo soñamos. Es posible. Imaginen a un tipo que era jugador per defendía su derecho a fumar y beber sin tener que esconderse, daba patadas al balón para luchar por la democracia, leía filosofía y estudiaba medicina, componía canciones y tiraba penaltis de tacón. Enseñaba al mundo que el mejor equipo no es el que gana: es el que no se olvida.

Los grandes jugadores se construyen en la estadística y la telegenia, en los títulos y las imágenes bellas. Los mitos se construyen en el corazón de los hinchas. Y yo, cuando veo una imagen de Sócrates vestido con la camiseta de Brasil o la del Corinthians, revivo lo que ningún otro jugador me ha hecho sentir jamás, igual que cuando reviso al Brasil del Mundial de España de 1982: Sócrates no jugaba al fútbol. Era el fútbol.

El 5 de septiembre nos desayunamos con la noticia de que Sócrates estaba ingresado en cuidados intensivos por una grave hemorragia en el sistema digestivo. A sus 57 años, su cuerpo le hacía pagar sus excesos, aunque ya hacía tiempo que bebía cerveza sin alcohol atendiendo a su propio consejo de médico. Llegó a estar en cuidados intensivos. Por suerte se recuperó, como si le hubiera parecido poco poético morirse así, y al poco tiempo ya estaba tuiteando al mundo que se encontraba bien. En la red social sigue mostrándose como lo que es; un tipo a contracorriente. Recomienda canciones de ska, difunde mensajes muy a la izquierda de Lula y recoge el cariño que le profesa medio mundo. En cierta coasión se mostró estusiasmado por la cantidad de mensajes de españoles que recibía. Aquellas tardes de Sarrià en 1982 marcaron algunas mentes futboleras en la piel de toro.

Pero Sócrates es un icono global en lo futbolístico y lo artístico. Un ejemplo es el de Múm, un grupo de música experimental islandés. Unos tipos raros. Uno de sus dos miembros fundadores, Örvar Ƥóreyjarson, en un poeta y músico de 34 años que siempre sintió que Sócrates era su hombre en el césped, la representación de la poesía en pantalón corto. En 2009 cumplió el sueño de hacerle una entrevista. Juntos repasan su carrera y cada frase del ex futbolista es un pequeño tratado de filosofía aplicada al juego que llavó a otro nivel.

“ El fútbol se da el lujo de permitir ganar al peor. Nada más marxista o gramsciano que el fútbol.”

En el Mundial de 1982, nadie jugó al fútbol como Brasil. Quizá, ningún otro equipo de la historia lo hizo, aunque sea una selección desterrada del Olimpo oficial por haber caído en la liguilla de cuartos de final contra el futuro campeón. Italia era peor que Brasil. Aunque ganase el Mundial. Y Sócraes lo sabía. Así, aplica a una derroto dolorosa la poética de la justicia marxista. Y de paso cita a Gramsci, padre del comunismo italiano. Que duele más.

“Los futbolistas somos artistas, y los artistas son los únicos trabajadores que tienen más poder que sus jefes.”

En 1982, el Corinthians estrenaba presidente: Waldemar Pires, que puso al mando de las decisiones deportivas a Adilson Monteiro Alves, un tipo de mentalidad abierta que abogaba por darle poder a los jugadores. Así, idearon un sistema de funcionamiento en el que todos los empleados del club, desde el mejor jugador al último utillero, tenían un voto que valía igual en las asambleas en las que se tomaba cada decisión del club. Sócrates era la cabeza pensante en el vestuario. Juntos decidían las contrataciones, los hábitos del equipo y hasta las horas del entrenamiento. El experimento funcionó: el equipo fue campeón paulista en 1982 y 1983.

Además, el apoyo del publicista Washington Olivetto hizo que el equipo se posicionara políticament de una manera muy original: en algunos partidos, llavaban impreso en la camiseta un mensaje político, a favor de la instauración de la democracia en un país que vivía bajo el yugo de una dictadura militar desde 1964. El lema de la Democracia Corinthiniana era “ganar o perder, pero siempre con democracia”.

Sócrates solía llevar una cinta para el pelo en la que escribía lemas reivindicativos contra la violencia, el Apartheid sudafricano o pidiendo comida para Etiopía.

“En Brasil, los bebés con pañales ya quieren irse a jugar a Europa.”

Sócrates jugó en la Fiorentina una temporada, pero nunca se adaptó a un fútbol que propugnaba la preparación física y la disciplina y señalaba el al hedonismo y la disidencia. Su carrera desmitifica el triunfo, el éxito y el dinero. El brasileño renegó de cualquier orfen que contradijera su conciencia. En el Mundial de 1986, el famoso gol que no le dieron a Míchel contra Brasil fue contrarrestado por uno de Sócrates que dio el triunfo a la canarinha. El mediocampista venció por su equipo, pero en la sala de prensa se negó a dejar tirado a un conjunto, en este caso el rival, que se sentía de verdad atracado. “Este Mundial está hecho para que nosotros y México lleguemos muy lejos”, reconoció, dando a entender que los colegiados iban a favorecer a su selección.

La historia quizá nunca haga justicfia a ese barbudo de metro noventa y un 38 de pie que la tocaba de tacón porque la puntera le parecía grosera. Su palmarés no es el de uno de los más grandes de todos los tiempos. Pero su huella, las sensaciones que provocó y lo que significa en la historia social del fútbol hacen de él una leyenda y un ídolo de otra pasta. Para muchos, para mí, es el mejor. No te mueras nunca, Sócrates.

Descansi en pau, Sócrates. Fes gaudir allà on ara siguis amb el teu futbol com ho feres aquí i duu la democràcia allà on encara no ha arribat.

P.S.: En el mateix article apareixia el següent requadre: Mundial de 2014: Otro Maracanazo. Preguntaron a Sócrates sobre el Mundial de fútbol que en 2014 volverá a jugarse en su Brasil. El país vive a contracorriente de la profundísima crisis europea y norteamericana, en una especie de nurbuja que eleva la autoestima de sus compatriotas. Aunque aún resdta tres años para que empiece a jugarse y todavía la canarinha anda buscando su magia perdida, muchos confían en que esa Copa se quede en casa. Sócrates no. dijo en una entrevista con el portal Gazeta Esportiva: “El Mundial será una vergüenza en términos organizativos y la final será Argentina 2-Brasil 0, con dos goles de Lionel Messi. Escribiré un libro sobre eso”.

La USAització del nostre Nadal?

2011-12-02T12:12:00.001+01:00

Cal un comentari previ a aquesta entrada: He decidit utilitzar el terme "USAització" perquè, tal i com demostrà en una sublim narració d'un viatge apoteòsic Pedro Guerrero, cap gentilici dels utilitzats per a designar la ciutadania dels USA (EEUU) sembla correcte.

Aquest és el moment en que l'alcalde de Barcelona encén l'enllumenat nadalenc a la ciutat de Barcelona (tuit a les 6:23 pm del 30 de novembre). Podríem dir que amb aquest acte simbòlic, el #NadalBCN ja queda inaugurat.

Un Nadal on la Fira de Santa Llúcia i la Fira de Nadal han començat encara abans: el vint-i-sis de novembre i seran fins el vint-i-dos de desembre. Un Nadal on tindrem avets gegants escampats per la ciutat. On podrem gaudir d'una segona edició de la Shopping Night. I la podria ésser l'estrella: la pista de gel a la plaça Catalunya. Sense obviar els concerts de nadales a la Font Màgica ni el pessebre de Sant Jaume. Podeu esbrinar tot el que succeirà aquest Nadal a la nostra ciutat en aquesta web.

Ara bé, tot i les moltes proclames des de l'Ajuntament per assegurar que la despesa en enllumenat és inferior i que cal tractar de gaudir d'aquestes dates i pensar que Barcelona té moltes oportunitats per sortir-se'n d'aquesta crisi, hom pot trobar certa recança per part de la ciutadania. Hi ha qui parla que es fan coses que no calen, que cada vegada el Nadal arriba abans... i tot això, la gent ho acaba relacionant amb un concepte: consumisme. I sembla que qui més qui menys s'adona que aquella festa amb les seves tradicions, espiritualitat i significat ha esdevingut una gran oportunitat per consumir i consumir pel pur plaer de fer-ho (no parlem ja del sentit de la Setmana Santa).

Cada vegada sento més allò de "El Nadal és una merda! Només comprar, comprar i comprar. Si hi ha nens encara es pot celebrar perquè ells ho gaudeixin, però és un fàstic". Ups. Crec que hi ha quelcom que no rutlla. I a més a més, cada vegada més, se senten coses de l'estil, "Cada vegada més, el Nadal sembla una festa com la que foten els americans, se'ns estan carregant les tradicions. Tot ho volen fer com ells".

Segur que al vostre voltant heu sentit expressions similars més d'una vegada.

Respecte el consumisme és cert, però som el que som: una societat de consum, qualsevulla altra consideració és una fal·làcia per amagar aquesta veritat (incòmode?). I respecte "l'USAització"? Tal vegada. Però potser el problema és que com sempre acostuma a succeir per aquestes contrades, mai copiem el que pertocaria: (Primer un aclariment: afortunadament, tot i la tendència a valorar tot allò que procedeix dels EEUU com a negatiu, no és cert.) per què no copiem el Black Friday i fer les rebaixes al desembre? (Per no parlar dels cada vegada més il·lògics horaris de vida al nostre entorn!).

Clar que potser si demanem copiar coses dels Estats Units d'Amèrica potser l'any vinent ens "incentiven" a celebrar el ThanksGiving Day per estimular el consum de gall dindi...

Bé, sigui com sigui, la idea era preguntar-vos: us agrada el Nadal? Us agrada aquest Nadal "nostre"?

P.S.: les fotografies estan extretes del compte de twitter del Sr. Xavier Trias.