RECORRIDOS DE LA MEMORIA

5 d'octubre de 2018: memòria dels avalots del Call a la sinagoga de Sanahuja

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Mon, 06 Aug 2018 12:56:00 +0000

Ahir 5 d’agost de 2018 a la parròquia de Sant Jaume, antiga sinagoga de Sanahuja i posterior església de la Santíssima Trinitat, seu dels conversos, va tenir lloc un acte en memòria dels tràgics esdeveniments esdevinguts al call de Barcelona el 5 d’agost de 1391 i que va suposar el final de la comunitat jueva catalana.

L’acte, organitzat per Amics del Call, Mozaika, Nova escola Catalana i Tarbut Sefarad, va reunir una setantena de persones per retre homenatge a aquelles persones assassinades o forçades amb violència a convertir-se al cristianisme. Després de la lectura de la carta de Hasday Cresques a la comunitat d’Avinyó i de la lectura d’alguns dels noms, es va dir un kaddix en la memòria de tots ells.

Us deixo el text de la presentació de l’acte.

Bona tarda. Shalom.

Ens trobem aquí, a la parròquia de Sant Jaume, situada a l’antic Call de Sanahuja, per recordar un fragment fonamental i tot sovint oblidat de la història de la nostra ciutat i de la nostra terra: la història dels jueus medievals catalans.

A l’edat mitjana la major part de ciutats catalanes, com de la resta de la península, tenien uns barris jueus on els seus habitants vivien en relativa prosperitat. Hi havia de tot, rics i pobres, savis i gent senzilla, però tots units per la seva pertanyença a la religió i cultura jueva i alhora a la seva cultura catalana. No obstant, les seves relacions amb les autoritats tant civils com eclesiàstiques no sempre eren fàcils, i tot sovint les comunitats jueves, minoritàries, eren víctimes d’abusos i vexacions. Era prou comú a més que els poderosos desviessin les seves responsabilitats envers les misèries de la població assenyalant com a culpables les comunitats jueves. I això cuatllava entre una població cristiana en gran part ignorant i empobrida. Tant va ser així que el 5 d’agost de 1391, dia de Sant Domènec, la majoria de calls catalans van ser atacats per multituds embogides. Els aldarulls van durar tres dies, durant els quals Gran part dels jueus catalans van ser assassinats o obligats a convertir-se al cristianisme.

Milers de jueus de la nit al dia van haver d’adoptar unes creences i uns costums que no eren seus. Van haver de renunciar als seus ritus, el seu menjar, les seves festes, les seves cançons, la llengua dels seus ancestres, la seva identitat. I van aprendre a viure la seva identitat jueva d’amagat, tot sovint arriscant les seves vides per tal de conservar algun vestigi del seu passat. Alguns fins i tot van intentar retornar al judaisme i van ser severament castigats: no hi havia volta enrere.

I aquesta data es va fixar a la memòria de la ciutat: l’antic carrer major del Call es convertí en el carrer Sant Domènec del Call, en memòria de la barbàrie perpetrada.

En aquest temple on avui ens trobem, antiga seu de la sinagoga de de Sanahuja, la comunitat dels tressallits, els forçats, els conversos, van fundar l’església de la santíssima Trinitat, per tal de no ser sospitosos davant la llei cristiana i poder sobreviure en una ciutat, la seva ciutat, que tot d’una els prohibia viure-hi com a jueus.

I la memòria d’aquests jueus es va anar fonent al llarg del temps, generació rere generació, malgrat l’esforç d’alguns de preservar-la per les generacions que vindrien.

Quan, un segle més tard, l’any 1492, arribà l’edicte d’expulsió de tots els jueus de la península, pocs jueus catalans van poder agafar el camí de l’exili, atès que les seves comunitats havien quedat molt reduïdes d’ençà dels avalots. Aquí acabaria oficialment la història del judaisme català en terres hispanes.

Però el llegat continuà, no només a l’exili, sinó també a casa nostra, a porta tancada, en la clandestinitat i la por de la denúncia. En petits gestos que traspuaven l’enyorat passat jueu, com la celebració del primer pa llevat després de la pasqua, la mona, o en costums que l’intentaven camuflar l’origen jueu, com aquell fer dissabte tan català, la neteja ostensible de la llar que tenia com objectiu evidenciar que no se seguia el descans del xabbat. I tants d’altres que encara avui ens passen desapercebuts i que gràcies a l’arribada de noves comunitats jueves a Catalunya podem començar a identificar, comprendre i estimar.

Catalunya té un passat jueu. El judaisme medieval català és patrimoni jueu, i patrimoni català. I Catalunya té també un present jueu, que també forma part de la nostra riquesa, del patrimoni multicultural i multireligiós del nostre país.

Avui volem recordar els jueus catalans, els assassinats, els exiliats, els conversos, els descendents dels conversos que en són conscients, però també els que no saben que alguna part del seu llegat, del seu ADN, és jueva. I volem recordar també els membres de les comunitats jueves catalanes actuals, els que comparteixen el nostre dia a dia i que ens ajuden a comprendre i estimar el nostre patrimoni jueu.

Alguns d’ells són descendents d’aquells jueus catalans que van haver d’agafar els camins de l’exili,

Tenim un deute amb la nostra memòria. Ben aviat, gràcies a la pressió d’associacions preocupades pel patrimoni jueu de la ciutat i per les comunitats jueves actuals i simpatitzants, i gràcies a la tasca invisible i la difusió de molts persones, el carrer Sant Domènec del Call perdrà el seu nom per adoptar el nom d’un dels savis més il·lustres de la comunitat jueva medieval catalana: Rabí Xelomó ben Adret, el Rashba. El Rashba va saber establir les bases de la convivència i la conciliació de la vida jueva dins de les imposicions d’una cultura cristiana, va saber trobar solucions per tal de poder viure de manera pacífica respectant les diverses lleis. Esperem que la seva memòria ens ajudi avui en aquest aprenentatge tan necessari.

Avui gràcies a la vostra presència fem un pas més en la reparació d’un greuge històric, els nostres avantpassats jueus tornen d’alguna manera a la vida, són rescatats de l’oblit.

La memòria dels pobles. Judaisme, catalanisme i qui sap què...

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Wed, 11 Oct 2017 19:48:00 +0000

La memòria dels pobles no pot ser esborrada, però sí substituïda. Pocs recorden que fa més de 600 anys gran part dels jueus van ser massacrats a la major part dels calls catalans, o van ser obligats a convertir-se, condemnant-los a la vergonya, la persecució sistemàtica per part de la Inquisició, l'oblit o la clandestinitat. I pocs sospiten que sota del palau de la Generalitat, a principis del segle XX, foren trobats restes de cases d'alguns prohoms del Call, entre ells el cirurgià Saltell Cabrit, com també una sinagoga. El màxim òrgan de govern català reposa sobre les cendres del passat jueu de la ciutat, i qui sap si en un futur llunyà aquest serà substituït per algun altre poder imposat... Res no és permanent...

No obstant són imperdonables els intents d'esborrar la memòria, tot i que a voltes no són intencionats. Us en deixo dos exemples gràfics: dues imatges de les restes arqueològiques trobades sota del pati dels tarongers, durant el curs del procés de restauració els anys 1907-1909 encomanat per Enric Prat de la Riba a Puig i Cadafalch i a Miret i Sans.

Crèdits:

CABALLÉ, Francesc & GONZÀLEZ, Reinald (2015) L’estructura urbana del Call de Barcelona, Ajuntament de Barcelona

Un recorregut per la memòria dels jueus catalans

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Wed, 11 Oct 2017 18:51:00 +0000

"Del Call de Barcelona a la Haggadah de Sarajevo. La memòria dels jueus catalans" Una experiència guiada al Call de Barcelona amb un grup de luxe: els primers alumnes d'hebreu de la EOI. Todah Rabah Erica Con Soli

Descobrint les petjades amagades del judaisme i el Criptojudaisme a Barcelona

L'art entra a casa

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Wed, 11 Oct 2017 18:41:00 +0000

Ocupació artística dels espais de Mandala Apartments, al carrer Vilamar 33 de Calafell. Un esdeveniment d'art contemporani que va tenir lloc del 16 al 18 de desembre de 2016.

Apartament 33, ocupació artística a Calafell. Desembre 2016

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Sun, 04 Dec 2016 18:07:00 +0000

La mona de Pasqua: una tradició que ens arrela al nostre origen

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Sat, 26 Mar 2016 10:08:00 +0000

Com cada any, en acabar la setmana santa, a terres de parla catalana es celebra una de les tradicions més dolces: menjar la mona, un costum que apareix a diversos països mediterranis, i que consisteix en celebrar el final de la setmana santa amb un pa dolç, sovint decorat amb ous, i que en molts llocs es menja a la muntanya amb familiars i amics. Actualment la mona ha agafat diferents formes. Les mones que avui en dia els padrins regalen als fillols es compren a les pastisseries, però antigament es cuinava a casa, com encara avui es segueix fent en algunes comarques catalanes, on també s’hi poden comprar els típics roscos dolços tradicionals.

Es vincula la tradició de la mona a la celebració de la resurrecció de Crist, que té lloc el diumenge de resurrecció, dia en que en terres espanyoles i europees es celebra regalant i menjant ous de xocolata. No obstant, la mona a terres de parla catalana es menja el dilluns després de pasqua, ja acabada la setmana santa. Cal preguntar-se doncs d’on ve aquest costum, i quin sentit té la seva celebració el dilluns després de Pasqua.

Sembla ser que la tradició de la mona ve de ben antic. El nom mateix ens dona indicis del seu origen i del seu sentit inicial. A partir d’una recerca etimològica, hem trobat un recorregut possible d’aquesta tradició que creiem tan nostra, i que al llarg del temps ha anat adquirint diferents significats.

El temps romans, el Mundus era un pa dolç, que alguns autors relacionen amb la mona. Segons André Lanly i Pierre Mannoni, la mona derivaria del llatí munda en l’expressió munda annona que designava el pa de luxe dels soldats romans. Lanly destaca en aquesta tradició la forma que agafa de celebració de la primavera, d’origen més pagana que cristiana.[1]

La tradició de menjar la mona de Pasqua correspondria doncs als rituals de celebració de la primavera, com les ofrenes fetes a la deessa de l’agricultura Ceres, normalment fruites.

Un segon indici el trobem en terres algerianes: efectivament, l’estudi més concret sobre la tradició de la mona es centra en la moune algeriana. Lanly i Manonni expliquen la moune com un costum dels pied-noirs (colons europeus) d’Algèria, que suposen que fou portada pels espanyols: efectivament, la recepta de la mouna algeriana és molt semblant a la de la mona de Catalunya[2].

Una hipòtesi relaciona el nom amb el del fort construït pel primer governador espanyol, Don Diego, marquès de Comarez: el château de la Mona, esdevingut fort de la Moune, i posteriorment Fort Lamoune. El nom del castell és degut al seu emplaçament, en un bosc ocupat per bandes de micos. Sembla ser que per Pasqua les famílies portaven als presoners pastissos mitjançant llargues pèrtigues, i que els pastissos haurien agafat el nom del lloc.

I finalment, , Henry Chemouilli, en explicar la tradició algeriana de la moune, la relaciona amb la mimouna hebrea, i l’explica a través de la diàspora jueva a Algèria després de la segona guerra mundial.

La mimunah és un costum dels jueus de terres hispanes i del nord d’Àfrica, que fou adoptat a Israel. Avui en dia la mimunah és festa nacional a Israel. L’origen de la paraula mimunah estaria relacionada amb la paraula hebrea “emunah”, fe, i ma’aminim, creients. Altres creuen que estaria vinculada amb Maimun (Maimonides), mort el dia després de Pasqua, i que la festa de la mimunah es feia en la seva memòria.

Un cas especial d’aquesta tradició és la festa de la mimunah dels jueus sefardites del Marroc. La moune pren la forma de lalla Mimunah, la senyora fortuna, que es connecta amb divinitats antigues com el déu babilònic Baal-Gad, divinitat de la fortuna. Es veu també en aquesta festa una connexió amb ritus de les tribus berebers, alguns dels quals es van convertir al judaisme al principis de la nostra era.

Per tal d’entendre la festa de la Mimunah cal entendre la tradició de la Pasqua hebrea. La Pasqua hebrea, Pessach, és la celebració de la fugida d’Egipte i l’alliberament del poble jueu. Es celebra la primera nit amb un sopar ritual, el seder de Pessach, en el qual el vi i el pa àzim, pa sense llevat, són protagonistes. Les menges rituals del sopar volen recordar les circumstàncies de la fugida d’Egipte: herbes amargues per recordar l’amargura de l’esclavitud, una pota de pollastre per recordar el braç estirat de Déu a l’ajuda del poble d’Israel, un ou dur per recordar la duresa del cor del faraó i el pa sense llevat que recorda les presses de la fugida en la qual no van tenir temps de deixar pujar el pa. Un referent històric que tenim del sopar de Pasqua hebreu és l’últim sopar de Jesús amb els deixebles.

La Pasqua, tant jueva com cristiana, és una època de dejuni i d’abstinència. Per als cristians, dejuni de carn, i per als jueus, de llevats. La nit abans de la nit de Pasqua es fa la neteja ritual de chametz (dels llevats) de dins de casa, i el pa que es consumirà la nit de Pasqua i durant tota la setmana és sense llevat, el matzah.

I en acabar la Pasqua hebrea, finalitza la prohibició de chametz, dels llevats. Les famílies celebren la fi del dejuni compartint amb familiars i amics dolços fets amb llevat, a la festa de la Mimunah. L’esdeveniment central de la festa és coure el primer pa amb llevat, i la fermentació d’aquest pa es considera un símbol d’Israel i és un presagi de sort[3]. De nou, menges i objectes rituals adornen la taula, faves i ous com a símbols de fertilitat, llet farina símbol de puresa (color blanc)i dolços per tenir un any dolç, ja que antigament la festa de Pesaj marcava l’inici de l’any jueu, a la primavera.

Actualment “mona” és un dels noms que es dóna al pa dolç en ladino o djudeoespanyol, com també panderika, bizcochuelo o pandespanya.[4] La recepta del pa dolç, la panderika, segons apunta Gill Marks[5], és ibèrica, probablement anterior a la cristianització de la península.

Així doncs, tot ens porta a pensar que la tradició de la mona, d’origen pagà, ha viatjat al llarg del temps per terres mediterrànies i ha anat assimilant diferents significats. Si en un inici tenia el sentit de glorificació de la primavera, va agafar la forma i el significat de la festa jueva de la mimunah entre els de terres hispanes, i que la van exportar després de l’expulsió de 1492 per la mediterrània. I també per altra banda tot ens porta a sospitar que aquesta tradició fou també mantinguda pels conversos en la forma de la mona de Pasqua, ja desproveïda del seu significat inicial, i assimilada al ritus cristià, simbolitzat per la presència d’ous, símbol que com sabem és de gran importància en el ritus cristià de la resurrecció (símbol per altra banda que també trobem associat a ritus pagans més antics que serien l’origen d’un altre article). Per resumir: la recepta és d’origen ibèric, i la tradició, d’origen pagà de celebració de la primavera, pren la forma de la festa hebrea, per finalment ser assimilada pel cristianisme es conserva on es conserva el símbol de la mona de Pasqua però se’n perd el significat.

El nostra viatge en el temps acaba a taula, o entre vinyes, amb la família i els amics al voltant de la mona, mentre sense saber-ho hem anat reproduint el gest molt antic del qual gairebé hem perdut el rastre. La tradició de la mona ens arrela doncs al passat de la nostra terra, a les persones i pobles que hi van viure i van enriquir aquesta cultura, i als nostres avantpassats que potser aquí on ens trobem avui es reuniren al voltant de la mona, i gaudint de la primavera i del final de dejuni pasqual.

Per tal de que pugueu gaudir aquesta celebració, deixo per als més llaminers la recepta típica de la mona en terres de l’Ebre, 250 ml d’oli d’oliva, 3 ous, 100 ml d’ aigua, 100 ml de llet, 125gr de sucre, 25 gr de llevat, llimona ratllada, 1 kg de farina, sal. La pasta s’aromatitza amb saliandra o matafaluga, s’amassa i es deixa reposar dues o tres hores, se li dona forma de rosco i i s’enforna a foc lent durant aproximadament 1 hora. S’hi poden afegir ous de gallina sencers que es couran amb la massa, com també en alguns llocs s’espolvoreja amb sucre.

Bon profit!!! Feliç dilluns de Pasqua, feliç primavera i feliç minunah!!!

[1] Veure André Lanly, Le français d'Afrique du Nord - Étude linguistique, Bordas, Paris-Montréal, 1970, 367 p., p. 124 Pierre Mannoni, Les Français d'Algérie. Vie, mœurs, mentalités. Histoire et perspectives méditerranéennes, L'Harmattan, 1993, 288p

[2] Farina, mantega, ous sucre, llet, sucre avainillat, rom, pela de llimona. Per decorar es pinta amb ou i s’espolvoreja amb sucre.

[3] http://lossantosdemaimonaysuhistoria.blogspot.com.es/2012/01/maimona-de-ida-y-vuelta-algunas-pistas.html origen de la festa de la mimunah

[4] http://esefarad.com/?p=40846. Cuina sefardí: http://blocs.mesvilaweb.cat/jaumefabrega/?p=119446

Descripció de la minunah marroquí; http://www.haaretz.com/weekend/week-s-end/lady-luck-1.217597#!

[5] Encyclopedia of Jewish Food Gil Marks

Entrevista en Radio Sefarad: “La filla de l’alquimista”, con su autora Sylvia Angelet

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Mon, 15 Feb 2016 11:44:00 +0000

Ayer en Radio Sefarad me entrevistaron sobre mi libro, la Filla de l'Alquimista, una publicación ilustrada para niños de 5 a 99 años sobre la memoria judía de Barcelona: Gracias Sarah Calo por tu interés, y espero que os guste!!

Aquí tenéis el enlace de la entrevista.

Y si os interesa, podéis descargar el libro en ibookstore!

Gracias por vuestro apoyo!

“La filla de l’alquimista”, con su autora Sylvia Angelet

DESDE BARCELONA, CON SARAH CALO – Hay una leyenda que durante siglos ha sido conocida en la antigua judería de Barcelona, y que aún permanece en la memoria de los vecinos que actualmente viven en el barrio gótico. El relato es uno de los que todo buen turista debe escuchar cuando emprende la visita por el Call (o antigua judería) de la ciudad condal. Aguardan dos versiones de la misma historia, pero el desenlace menos trágico y más lógico ha sido objeto de la autora Sylvia Angelet que decidió convertirlo en un libro dirigido a todos los públicos, con ilustraciones inspiradas en la Haggadas catalanas de la Edad Media y realizadas por ella misma.

“La filla del alquimista” es un libro bilingüe editado en inglés/hebreo y catalán/hebreo, con un amplio glosario para conocer el vocabulario relacionado con el mundo hebreo y facilitar al lector que le es desconocido este universo el adentrarse en las costumbres e historia de los judíos.

"The Alchemist’s daughter. A Jewish tale of the old ghetto of Barcelona" Remembering Barcelona's old jewish district

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Tue, 10 Feb 2015 05:00:00 +0000

In 1391 the Jewish districts in most Catalan cities were attacked. Many of its inhabitants were forced to convert to Christianity or were killed. Barcelona’ghetto was never rebuilt.

See Book

"The Alchemist’s daughter. A Jewish tale of the old ghetto of Barcelona" is an illustrated book adapted to everyone who wants to bring the reader to the life and customs of the medieval Jewish Catalan districts, the Calls. Through this little story the reader will experience the life of Barcelona’sCall, discover what it meant being a Jew in the Middle Ages in the city of Barcelona, while learning how to read different parts of the city.

"The Alchemist’s daughter” is a story that wants to recover the memory of Catalan medieval Judaism: it is not only a legend, but it is the living witness of a past that struggles to be remembered; a window into a world unknown but sometimes very much ours, an imprint of our memory, the witness of a rich legacy that must be preserved.

The book, based on a legend collected by Joan Amades, and still alive in Barcelona’s Jewish district, tells the story of a Jewish house victim of a spell: The Alchemist's house.

Through colourful illustrations, created exclusively for the project, historically documented and inspired in illuminated medieval Catalan Jewish manuscripts, the Catalan Haggadot, the reader delves into the atmosphere of the Jewish Quarter and into the life of some characters wich could have been real , Judith, Moshe and Arnau, the victims of fate that will lead to an impossible love and perhaps to fatality...

Both images and text combine to provide an experience linked to the memory of Catalan medieval Judaism, making tangible the intangible city’s heritage.

Technical data:

Title: "The Alchemist’s daughter. A Jewish tale of the old ghetto of Barcelona

Text and drawings: Sylvia Angelet

Illustrated book for heritage teaching

58 pages, colour illustrations

Bilingual Book: English-Hebrew, Catalan Hebrew also available (Spanish -hebreu version in progress)

Historically documented book

Illustrations inspired in illuminated Hebrew Catalan manuscripts, the Catalan medieval Haggadot.

It includes a map of Barcelona’s Jewish district and a glossary about medieval Judaism

Now available on iBookstore

"La filla de l'Alquimista. Un conte jueu del Call de Barcelona": Viure la memòria del Call de Barcelona

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Mon, 09 Feb 2015 15:41:00 +0000

L’any 1391, els Calls de la majoria de ciutats catalanes foren atacats. Molts dels seus habitants van ser forçats a convertir-se al cristianisme o van ser assassinats. El Call de Barcelona mai no va ser reconstruït.

"La filla de l’alquimista. Un conte jueu del Call de Barcelona" és un llibre il·lustrat adaptat a tots els públics que vol acostar el lector a la vida i costums dels calls jueus catalans. A partir d’aquesta petita història el lector experimentarà la vida del Call, descobrirà què significava ser jueu a l’edat mitjana a la ciutat de Barcelona, mentre aprendrà a llegir diferents espais de la ciutat.

Veure llibre

La filla de l’alquimista és un conte il·lustrat que vol recuperar la memòria del judaisme medieval català: no és tan sols una llegenda, sinó que és el viu testimoni d’un passat que lluita per a ser recordat. Una finestra cap a un món a voltes desconegut però molt nostre, una empremta de la nostra memòria, el testimoni d’un ric patrimoni nostre que cal preservar.

El llibre, basat en una llegenda recollida per Joan Amades, encara viva en la tradició del Call de Barcelona, ens explica la història d’una casa del Call, víctima d’un encanteri: La casa del Alquimista.

A través d’il·lustracions creades exclusivament per al projecte, documentades històricament i inspirades en manuscrits il·luminats jueus catalans medievals, les Haggadot, el lector s’endinsa en la vida del Call jueu i d’alguns personatges que podrien haver estat reals, la Judith, el Moixe i l’Arnau, víctimes de l’atzar que els conduirà a un amor impossible i potser a la fatalitat...

La imatge i el text s’uneixen per oferir una experiència actual enllaçada amb la memòria del judaisme català medieval, fent tangible el patrimoni intangible de la ciutat.

Fitxa tècnica:

Títol: "La filla de l’alquimista. Un conte jueu del Call de Barcelona"

Text i il.lustracions: Sylvia Angelet

Llibre il·lustrat per la didàctica del patrimoni

56 planes, il·lustracions a color

Llibre bilingüe: català hebreu, també disponible en anglès-hebreu (versió en castellà -hebreu en preparació)

Llibre rigorosament documentat.

Il·lustracions inspirades en l’art dels manuscrits il·luminats hebreus catalans, les haggadot medievals catalanes.

Plànol desglossat del Call de Barcelona

Glossari específic sobre judaisme medieval

Format: EPUB 2 Fixed layout

Ja disponible a IBOOKSTORE

PROYECTO PLAZA SALOMÓ BEN ADRET “EL RASHBA”: MANIFESTO

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Thu, 02 May 2013 09:19:00 +0000

“Amics del Call” es un colectivo abierto de personas interesadas en el patrimonio judío medieval de la Ciudad de Barcelona, con un objetivo común: reivindicar la memoria del Call de Barcelona, la memoria del judaísmo medieval catalán

Para este fin

Reivindicamos el cambio de nomenclatura de la placeta Manel Ribé del barrio del Call por el de Plaça Salomó Ben Adret “el Rashba”.

Por varias razones:

Es necesario normalizar el patrimonio judío catalán de la ciudad: el judaísmo catalán es un patrimonio rico que debe ser recuperado y puesto en valor. Y para ello necesitamos indicios, símbolos, que nos permitan rehabilitar la memoria del Call de Barcelona y romper un silencio hoy inadmisible.
El derecho al nombre: el judaísmo catalán no sólo tiene derecho a la memoria, a ser recordado, sino también tiene derecho a ser nombrado. Poner el nombre de Salomó Ben Adret a una plaza de Barcelona es reconocer la historia y establecer un compromiso con el patrimonio.
Un nombre se convierte en símbolo y referencia de un pasado histórico: la plaza Salomó Ben Adret nos permite dar a conocer la época dorada del judaísmo medieval catalán. Las adyacentes Sant Domènec del Call y San Ramon del Call ilustran su acoso y exterminio. A través de la nomenclatura de las calles del Call es posible pues crear una ruta comprensiva por el barrio explicando los episodios reales de la comunidad judía de Barcelona, facilitando referencias históricas al pasado del judaísmo medieval catalán.

¿Por qué Salomó Ben Adret?

Salomó Ben Adret “el Rashba” es considerado el personaje histórico más emblemático del Call de Barcelona:

Líder de la aljama -comunidad judía- de Barcelona durante el siglo XII, conocido como Rabino de Barcelona.
Talmudista y jurisconsulto de proyección internacional. Autor de un corpus extensísimo de “Responsa” de valioso valor histórico, jurídico, halájico y humano.
Protagonista en la polémica maimonidiana y defensor de la ortodoxia.

Por qué la placeta Manel Ribé?

• Por su emplazamiento, en el corazón del Call de Barcelona.

• En ella se encuentra el actual Centro de Interpretación del Call, equipamiento del MUHBA dedicado a la historia del judaísmo medieval catalán.

• Se trata de una plaza de reciente creación, abierta tras la explosión de una bomba durante la guerra civil española. Inicialmente llamada placeta del Call, en la década de los 60 se cambió su nombre por el de Manel Ribé, en honor al fallecido caporal de la Guardia Urbana de Barcelona y jefe de Ceremonial del Ayuntamiento de la ciudad.

Es necesario subrayar de que en ningún momento pretendemos causar un agravio a la memoria de Manel Ribé, ya que estamos convencidos de que podrá ser reubicado a otra plaza de mayor importancia de la geografía urbana, y más acorde con su figura.

La placeta Manel Ribé es pues el lugar indicado para honrar la memoria de Salomó Ben Adret “el Rashba”, y para recordar el judaísmo medieval catalán, al ser un emplazamiento estratégico y de alto valor simbólico

Así pues, y por todas la razones arriba expuestas, reivindicamos el cambio de nomenclatura de la placeta Manel Ribé por el de

PLAÇA SALOMÓ BEN ADRET “EL RASHBA”

Más información sobre el proyecto:

http://angelitosedicions.blogspot.com.es/p/projecte-placa-salomo-ben-adret-de.html

Contacto:

sylviaangelet@yahoo.com

Join us in Facebook:

“Amics del Call”

Sant Jordi digital... regalar sense fronteres!!!

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Mon, 22 Apr 2013 13:33:00 +0000

Com hem de celebrar Sant Jordi a l'era digital?

Avui en dia, amb la proliferació de tabletes i dispositius digitals, la festa del llibre, Sant Jordi, ens mostra de manera encara més evident l'atzucac en el qual ens trobem: el llibre bascula entre el llibre objecte i el llibre digital.

Els amants de teories apocalíptiques ens parlen del final d'un temps, però preferim parlar de nous començaments, de noves oportunitats.

Angelitos Edicions us convida avui a celebrar un Sant Jordi sense fronteres. Envieu el vostre llibre digital als que estan lluny, repartiu l'esperit de sant Jordi.

Un llibre no només és un objecte, és molt més, és una idea, una finestra a un altre món.

Compartiu la vostra experiència!

Regala'm per Sant Jordi!!!

El regal imprescindible per a aquells i aquelles que ja en tenen prou de fer les coses com cal i que s'atreveixen a ser com són.

"La nena ja en té prou. prou de que li diguin qui ha de ser, com ha de ser, què ha de fer. Perquè el més important no és ser nen o nena, el més important és ser tu".

PROU, de Sylvia Angelet

1ª edició 2006. Llibro artesanal, 12 páginas. En català

2012 edició digital
Ara en format epub!!! Visualització òptima per iPad i iPhone. Compatible amb Readium

Per descarregar-lo clica aquí

El regalo imprescindible para aquellos y aquellas que ya están hartos de hacer las cosas como conviene y que se atreven a ser como són.

"La niña ya está harta, harta de que le digan quien tiene que ser, cómo tienen que ser, qué tienen que hacer. Porque lo más importante no es ser niño o niña, es ser tú mismo".
BASTA, de Sylvia Angelet

1ª edición 2013 (edición digital)

Formato epub!!! Visualización óptima para iPad e iPhone

Compatible con Readium y Kindle

Para descargar pincha aquí

Del Call de Barcelona a la Hagadah de Sarajevo, Sylvia Angelet

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Fri, 12 Apr 2013 10:16:00 +0000

Quan parlem de judaisme català, dels calls catalans, parlem del patrimoni del nostre país, de la nostra memòria. Una memòria fragmentada, tot sovint oblidada. Una memòria que cal recuperar i que podem reconstruir a través de la nombrosa documentació que tenim (actes notarials i responsa), com també de les creacions del judaisme medieval.

Una de les creacions més sorprenents i valuoses del judaisme medieval català és el cicle de haggadot il·luminades realitzades pels volts del segle XIV. Actualment han sobreviscut una dotzena de manuscrits, la majoria bellament il·lustrats i de valor artístic i documental indiscutible. I aquests llibres són un llegat excepcional que ens obre una finestra a la vida als calls medievals catalans.

La història ens parla de fets, de dates. La memòria és el significat d’aquests fets. Podem tenir molta informació sobre la vida als calls catalans a través per exemple d’actes notarials i de responsa, però ens manca el nucli central que articula aquest fets: què volia dir ser jueu a la Catalunya medieval? Quines creences, aspiracions, tradicions, quines lluites tenien els jueus catalans? La memòria és actualitzar l’experiència històrica.

A través de l’experiència visual que ens ofereix el cicle de hagadot, podem actualitzar la memòria del judaisme medieval català.

L’imperatiu de la memòria és fonamental en el judaisme. La Torah és un llibre històric, que ens parla d’aquells moments en que el temps perd la seva linealitat per obrir-se en vertical, aquells moments en que D’u intervé al costat del seu poble, Israel, de tots aquells moments que cal recordar. Totes les tradicions jueves són essencialment commemoracions històriques, inviten a recordar aquests fets tornant-los a viure, a actualitzar l’experiència d’aquells moments en que la divinitat es manifesta posant a prova el seu poble o reafirmant el seu pacte. I Pesach és la festa de la memòria per antonomàsia. Hem de recordar l'experiència de l'esclavitud, recordar-la de manera activa, tornar-la a viure: actualitzar l’experiència. Recordar de manera activa és projectar-se en

Una hagadah (plural: hagadot) és un llibre familiar de caràcter didàctic: és el relat que s’utilitza la nit de Pesach (Pasqua jueva), durant el sopar, en el qual s’explica com el poble d’Israel va ser alliberat d’Egipte, segons ve narrat en el llibre de l’Èxode. La hagadah exigeix que "en cada generació, cada persona està obligada a veure a si mateix o si mateixa com si ell o ella personalment haguessin sortit d'Egipte . La Hagadà ens obre el camí de la memòria, ens facilita tornar a experimentar la història de l'èxode d'Egipte, projectar-nos en la història per tal d'experimentar personalment el pas de l'esclavitud a l'alliberament, revivint tots els fets, però també els sentiments, el dolor, la fatiga, l’esperança, la joia de l’alliberament.

Per facilitar la memòria activa dels fets, l’actualització de l’experiència, la hagadah utilitza dos mitjans: les accions simbòliques, i les imatges.

Cada paraula, cada gest, cada aliment del sopar de Pesach descrit a la hagadah és una via per a reviure l’amargura de l’esclavatge (les herbes amargues), les llàgrimes (api i aigua salada), la duresa del cor del faraó (ou marró)...

I en cada imatge revivim els episodis bíblics. La imatge és la possibilitat de recordar la història, però també d’emmirallar-s’hi, de veure-s’hi involucrat, d’identificar-s’hi. Per aquesta raó, en les imatges de les hagadot preval un anacronisme que ens mostra episodis de la història antiga en escenaris medievals. Un anacronisme que facilita que el jueu medieval s’endinsi en l’experiència històrica. Un anacronisme visual que ens és particularment valuós ja que ens permet endinsar-nos en la vida dels jueus catalans medievals.

Podeu veure a continuació la conferència realitzada el passat 21 de març a Amics de la Unesco Barcelona, “Del Call de Barcelona ala Hagadah de Sarajevo. Visions creuades”

Una conferència que és una invitació a un viatge, un viatge visual pel judaisme medieval català a través de les imatges de les Hagadot. Un viatge que espera ser una experiència que ens permeti conèixer una mica més d’aquest període, que ens ajudi a fer-nos ‘el nostre i estimar-lo com mereix. Bon viatge!

Judaïsme medieval català

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Sun, 24 Mar 2013 16:20:00 +0000

Durant el segle XIV, a la zona de Barcelona, es va crear una sèrie de llibres il.luminats sorprenent i de gran vellesa: ens referim al cicle de Haggadot de Pesaj jueves. La haggadah és el llibre emprat la nit del 14 de Nissan, per a celebrar el sopar pasqual, el seder de Pesaj. I sembla ser que en els Calls catalans mes famílies consideraven essencial tenir-ne un exemplar. Es confeccionaven per encàrrec, raó per la qual tots tenien fragments comuns, referents al ritual pasqual, i continguts variables. Avui en dia es conserven vuit manuscrits d'aquest cicle. Tenint en compte les físic ciutadà sofertes pel poble jueu durant segles suposen que en deurien haver molts més. Pensem només en a famosa Haggadah de Sarajevo, que va sobreviure als avalots del 1391, l'expulsió de 1492, la inquisició romana el 1606, dues guerres mundials. La persecució nazi i la guerra dels Balcans... Quans manuscrits deurien perdre's en el temps i els infortunis...
I tot plegat ens duu a pensar en moltes coses: primerament, que la majoria de jueus sabien llegir, mentre la majoria de cristians eren analfabets. Que valoraven els llibres i la seves tradicions, essent capaços de gasar fortunes encarregant llibres fets a mà amb miniatures d'una gran qualitat, i en alguns cas treballades amb pà d'or. I finalment la capacitat econòmica d'algunes famílies, que invertien tants diners en tenir una haggadah.
I gràcies a aquesta excepcional documentació, avui en dia podem conèixer una mica més el que significava ser jueu en un Call català. Els nombrosos documents que es conserven ens parlen de la seva història, dels costums, dels llocs on s'ubicaven els diferents espais, fins i tot de petits detals de la vida quotidiana. Les Haggadot ens parlen de la memòria, de com entenien la seva tradició, de la seva cultura visual, molt propera a la cristiana, de la seva concepció del món, de la seva identitat.
Tot sovint es parla de judaïsme català i s'especula sobre quins eren els seus sentiments, la seva identitat com a poble. Avui, redescobrint una Haggadah molt poc coneguda, la Sister Haggadah, sabem que alguns se sentien no només jueus sinó ambé catalans. I que en les miniatures que representaven la fugida dels israelites d'Egipte, els representaven tots orgullosos caminant amb una gran senyera, que també exhibien en creuar el mar roig.
Avui, més que mai, sabem que el judaisme medieval català és també un patrimoni molt nostre que hem tingut amagat durant segles de por i d'intoleràncies. Us deixo dues imatges inèdites i crec que emocionants, d'un poble a la cerca de la seva llibertat. Les ressonàncies actuals són òbvies.
Hag sameaj! Feliç pasqua!

La didáctica del patrimonio intangible.

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Thu, 18 Oct 2012 09:17:00 +0000

¿Cómo enseñar el patrimonio intangible?

Definimos como patrimonio intangible, o patrimonio cultural e inmaterial, el conjunto de creaciones y tradiciones genuinas de una cultura que reflejan su identidad, y que señalan el espíritu mismo de una cultura, su elemento estructural o cohesionador. El patrimonio intangible es pues por esencia identitario.

El patrimonio intangible se manifiesta en las genuinas expresiones materiales de una cultura, aunque no se limita a ellas. La memoria de los pueblos, sus mitos, sus creencias… cristalizan en las creaciones materiales de las culturas: música, literatura, arquitectura, artes plásticas, formas de culto… Pero estos productos de la cultura, estos elementos del patrimonio material, tan solo cobran significado a la luz del espíritu que los concibe. Así pues el patrimonio intangible da sentido y profundidad a los elementos de una cultura. Los hitos históricos de los pueblos, jubileos y monumentos se comprenden a la luz de la memoria, del significado, de su posicionamiento en la escala de valores de una cultura. Sin ello la historia son tan solo fechas huecas en el calendario de la humanidad. La memoria de los pueblos es su patrimonio intangible.

"Scivias", Hildegarda von Bingen. La
transmisión de la experiencia mística
a través de los libros ilustrados

Y la transmisión de la memoria se efectúa de manera oral, de padres a hijos, de abuelos a nietos. Tradición, tradere, transmitir…

Pero hoy nos enfrentamos a nuevos lenguajes, a nuevas cadenas de transmisión del conocimiento. El núcleo familiar se disgrega, la globalización engulle la diversidad cultural, anula identidades, diluye la memoria. ¿Como transmitir esta memoria cuando la cadena tradicional se pierde? ¿Cómo dignificarla?

Libros ilustrados para la didáctica del patrimonio: concebidos a caballo entre la palabra y la imagen, los libros ilustrados son el vehículo idóneo para la transmisión de la experiencia de la memoria. Pues, a diferencia de la historia, calendario de momentos significativos y gestas de una cultura, la memoria está viva y precisa ser experimentada para ser transmitida. La memoria es como la llama que se transmite ardiendo, prendiendo otra mecha. De nada nos sirve explicarla, debemos chamuscarnos los dedos experimentando la memoria, reviviéndola, actualizándola.

"Prou": llibre il.lustrat sobre política de gènere

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Wed, 10 Oct 2012 10:08:00 +0000

Angelitos Edicions posa el vostre abast la publicació digital del llibre "PROU" de Sylvia Angelet.

Una petita història que ens explica les pressions dels models educatius i la importància de l'afirmació personal.

La nena ja en té prou, prou de que li diguin qui ha de ser, com ha de ser, què ha de fer. Perquè el més important no és ser nen o nena, el més important és ser un mateix.

"Prou" versió online
"Prou" PDF per descarregar

Si ho desitgeu, podeu donar la vostra valoració participant en el projecte de Didàctica de la Imatge emplenant el següent qüestionari.

I sobretot, si us agrada, compartiu-ho!

Shanah Tovah umetuqah! Feliz y dulce año 5773!

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Fri, 14 Sep 2012 12:05:00 +0000

Rosh Hashanah es la cabeza del año, el 1er día de Tisri, este año coincidiendo con el atardecer del 16 de setiembre. Rosh Hashanah es el día del recuerdo, hayom hazikaron, el día de recordar la creación del mundo, el día de recordar todas nuestras acciones. A partir de este momento se prepara nuestro destino para el nuevo año 5773. Con cada toque de shofar, el cuerno de carnero, recordamos, somos alentados a escuchar, a despertar el alma. Feliz y dulce 5773!

"Una judía americana en Israel": el sencillo lenguaje de la complejidad

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Fri, 18 May 2012 08:43:00 +0000

Existen muchas maneras de contar las cosas, como hay muchas cosas que contar, y muchas visiones distintas para cada cosa. Y no es un juego de palabras, es una reflexión provocada a raíz de la lectura de un libro curioso: Una judía americana perdida en Israel , de Sarah Glidden. A caballo entre el cómic, la novel gráfica, el periodismo gráfico, el cuaderno de viajes y la autobiografía, Una judía americana perdida en Israel nos relata el viaje que una americana de origen judío realiza a Israel, y nos da una visión bastante clara de lo confusas que son las cosas. Pues una cosa aparece bien clara: hay tantas maneras de vivir el judaísmo como judíos, como hay tantas visiones del conflicto entre Israel y Palestina como realidades. La autora nos sumerge en un universo de experiencias y de sentimientos encontrados, a la búsqueda de respuestas que no plantean sino nuevas preguntas. Y esta riqueza de sentidos y de lecturas, esta polisemia tan real, viene apoyada por el lenguaje mismo de libro. La unión de palabra e imagen permite este salto cualitativo hacia la complejidad inagotable de la experiencia vivida. Y es que la vida nunca es sólo tal como la contamos, es siempre algo más… Una lectura amena y muy recomendable

The Golden Haggadah.

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Fri, 30 Mar 2012 11:24:00 +0000

Un libro es una ventana para alcanzar otros mundos, un universo que explorar, para recorrer en solitario, o para compartir.
Los libros ilustrados son el paradigma de los libros para compartir. Uno lee, los demás escuchan y gozan de las imágenes. Así descubren los niños el universo de los libros. Así lo recrean los mayores. Un libro ilustrado es un libro iluminado, que derrama luz y sentido por sus páginas. La belleza y la palabra se juntan en las páginas de un libro. La experiencia es completa.
Quiero compartir con vosotros el placer de la lectura de un libro excepcional, y muy nuestr: The Golden Haggadah, la Haggadah dorada. Realizado en Barcelona en el siglo XIV, es un pequeño tesoro aún bastante desconocido que nos relata la leyenda de la Pascua judía. A cada Pascua, se relee la leyenda en familia, se comparte la experiencia.
No hace falta ser judío para leerlo y disfrutarlo. Como todo buen libro, aquí se unen belleza y sentido. Es patrimonio nuestro, catalán, sefardí, judío, de la humanidad entera.
Os dejo el enlace de la visualización on online de the Golden Haggadah, un manuscrito iluminado sefardí de una calidad excepcional. Clicad sobre turning the pages y disfrutaréis de una visualización de la totalidad del libro.
Si queréis la versión española del texto clicad aquí, y descargad el pdf.
Feliz lectura y feliz Pascua

Un compromiso con la memoria

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Wed, 29 Feb 2012 08:41:00 +0000

Naces y la vida te empuja hacia adelante. El horizonte lleno de proyectos, la cabeza henchida de sueños, gateas, caminas, te tambaleas, caes y te vuelves a levantar. Por la mañana de tu vida tu sombra se proyecta por delante de ti, como un abanico de posibles. Y llega el mediodía. El sol está en lo alto, ya casi no percibes tu sombra. Hacia dónde vas? A partir de ahora se abre una nueva dimensión en tu vida. A partir de ahora tu sombra se proyectará hacia atrás, hacia el pasado, hacia la memoria. Según la tradición, sólo se podía estudiar la Kabbalah a partir de los 40 años. Hacía falta quizás vivir íntimamente la dimensión de la memoria en la propia carne para poder adentrarse en la tradición, en la memoria del pueblo. Y es en este momento cuando aquellas historias de nuestros grandes de repente recobran vida, toman significado. Y es entonces el momento de tejer el compromiso con los que vienen, porque así al volver la vista atrás, hacia la sombra que se alarga más y más, reconocemos el esfuerzo que ha dado sentido a nuestro camino, unas luces que no se pierden , nuevos caminos que darán nuevos frutos.

Angelitos Ediciones tiene un compromiso con la memoria. Hay historias del pasado que han sido desgarradas, hay puentes que han sido rotos. Angelitos Edicions quiere recuperar los caminos perdidos, los recuerdos extraviados, y llevarlos a pequeños y mayores. Angelitos Edicions quiere ser el testimonio de esta memoria, rescatarla del olvido, del silencio a menudo impuesto. Angelitos Edicions quiere reivindicar esta memoria como propia, como un rico patrimonio que no debe ser desdeñado.

Angelitos Ediciones trabaja ahora en la Memoria de Sefarad.

Comença la festa de les llums al Call de Barcelona

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Tue, 20 Dec 2011 23:14:00 +0000

Nesh gadol haya haim!
Un gran miracle va succeir allà.
A la porta del Call de Barcelona, al carrer Sant Honorat, just al costat del pessebre municipal, una gran hanukiya , el canelobre de vuit braços més un, ha inaugurat aquest vespre la festivitat de Hanukah, la festa de les llums, que commemora la victòria dels macabeus sobre els grecs al segle II AC i la supervivència del poble jueu. La festa del miracle, de l'oli pur que crema durant vuit dies en el Temple, malgrat només haver-ne la quantitat d'un sol dia. El miracle del ressorgiment del Call de l'oblit, el miracle de la convivència pacífica i respectuosa entre les religions, just en l'emplaçament dels terribles fes del 1392. Una llum per l'esperança, una festa per la memòria digne de ser recordada.
Hanukah sameaj! Feliç Hanukah!!

Bones festes a tothom!

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Tue, 20 Dec 2011 13:14:00 +0000

Feliç Hanukah,
Bon Nadal i feliç 2012,
Bon Any Nou de la Hegira 1434!
Per unes festes de la Llum, la Pau i la Pluralitat!

Religió contra filosofia? L'anatema de Barcelona de 1305

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Wed, 30 Mar 2011 20:32:00 +0000

El conflicte entre la religió i la raó, entre el pensament i la fe, entre el dit progrés i la tradició. Aquestes no són paraules modernes, ens acompanyen des de la nit dels temps. Podem creure que el primer home que va aprendre a pensar va ser admirat....i temut! Pensar per un mateix és posar en dubte el grup, la tradició, les creences..... la comunitat jueva medieval va patir aquest conflicte de forma violenta. Ens ho ha explicat aquest vespre Manel Forcano en la seva conferència 'L'ANATEMA DE BARCELONA DE 1305 CONTRA ELS ESTUDIS FILOSÒFICS. EL PAPER DE SALOMÓ BEN ADRET'. Els seguidors de Maimònides al.legoritzaven la paraula segrada, i els tradicionalistes en veien un perill: la fe trontollava, els costums, les prescripcions de les sagrades escriptures amenaçaven en esvair-se .... la confrontació era virulenta, i havia de ser aturada. Amabari de Lunel va implorar Salomó Ben Adret, màxima autoritat es la seva època, de fer un anatema, una condemna, i finalment ho va aconseguir. I quines van ser les seves instruccions? Ningú no podria estudiar filosofia abans dels 25 anys, els racionalistes no podrien predicar ni a sinagogues ni escoles, la Torà tenia prioritat sobre els estudis científics, i es proscribien els llibres que propagaven les idees racionalistes (lo qual no incloïa tots els llibres científics, es respectava Maimònides!)... Un atentat contra la llibertat de pensament, o la lucidesa de pensar que la raó ha d'estar temperada per l'edat i l'experiència??? Cadascú que ho valori com vulgui..... si més no el Rashba condemnava les idees, però deixava en pau les persones. .... com vaig sentir fa anys que deia en Raimon Pannikar, jo no tinc perquè respectar les teves idees, però atu com a ésser viu, humà, com a persona, et respecto.... Crec que aquest petit relat ens marca un camí de convivència possible i necessari, que cadascú pensi com vulgui, però respectem-nos!

Pel canvi de nom del carrer Sant Domènec i Sant Ramon del Call, per Maria Teresa Massons

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Thu, 10 Mar 2011 22:32:00 +0000

Us fem arribar una aportació de Maria Teresa Massons, autora del llibre Els catalans jueus. Una història, d'avui, demà i ahir

"He sabut del vostre interès perquè la placeta de Manuel Ribè es digui plaça de Salomó ben Adret. És una iniciativa lloable, però alhora caldria lluitar perquè dos carrers més canviessin de nom.

Es tracta del carrer de Sant Domènec i del carrer de Sant Ramon.

El nom original del carrer de Sant Domènec era carrer de la Sinagoga Major, però el nom va ser canviat perquè coïncidint amb el dia que es celebra la festa del fundador dels Dominics (frares encarregats de la Inquisició) es va fer un avalot (5 d'agost de 1391) on van morir 400 jueus (només cal imaginar els que van ser ferits, els que van poder fugir i els que es van convertir per salvar la vida, devien ser bastants més). El carrer es diu Sant Domènec per honorar la memòria d'aquest avalot que va significar la destrucció del Call. Amb ulls del segle XXI és una vergonya i una deshonra continuar honorant aquest esdeveniment. És una mostra d'antisemitisme (no conscient, per ignorància).

El carrer de Sant Ramon era antigament el carrer de la Sinagoga dels Francesos (sinagoga que va ser construida per jueus expulsats de França i va ser precisament Salomó ben Adret qui va conseguir del Rei el permís perquè s'instal.lessin a Barcelona). Però es va canviar el nom per honorar a Sant Ramon Nonat que va ser qui va redactar les regles de la Inquisició (dins del Dret Canònic). Una altra injúria als antics habitants del Call i a la memòria del rabí Salomó ben Adret que s'hauria d'esmenar.

Pel que fa al carrer Marlet (ignoro d'on ve le nom que en sí no té res de negatiu) s'havia dit carrer de la Sinagoga de les Dones, perquè hi era la porta que duia a la secció de dones de la Sinagoga Major. Crec que seria adequat que recuperi el nom original tot i no significar cap deshonra el nom actual.

Crec que el millor homenatge i reconeixement al rabí Salomó Ben Adret seria eliminar aquests noms de carrer que són un insult permanent a la seva memòria i una vergonya per a Barcelona. La plaça seria un complement molt adient."

Maria Teresa Massons

Seguim reivindicant la plaça Salomó Ben Adret de Barcelona

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Mon, 17 Jan 2011 23:23:00 +0000

Un grup de veïns del Call de Barcelona estem reivindicant el canvi de nomenclatura de la “placeta Manel Ribé” pel de “plaça Salomó Ben Adret - el Rashba”. Reivindiquem amb aquest fet la memòria dels habitants del Call de Barcelona, dels jueus catalans, barcelonins, que un dia van ser foragitats de les seves cases, forçats a convertir-se, fugir o morir, que van ser foragitats de la memòria, condemnats a l’oblit.

Des d’aquí volem reivindicar un dret que els hi pertany, el dret al nom, el dret a ser recordats. Reivindiquem el nostre passat comú jueu-català. Salomó Ben Adret, jutge reconegut internacionalment, com també il·lustre Rabí, cabalista i intel·lectual medieval és potser el símbol més emblemàtic de la comunitat que va dirigir, com també un personatge de trajectòria prou important en la nostra història medieval per a merèixer ésser recordat en aquesta placeta al cor del Call - us recomanem que visiteu l’exposició "Salomó Ben Adret de Barcelona 1235-1310. El triomf d'una ortodòxia" a l’Espai Call del MHCB-.

Demanem que amb aquest petit gest es comenci a reparar un oblit històric, que es comenci a entendre el llegat jueu medieval català com un llegat genuïnament nostre, del qual n’hem d’estar orgullosos.

Per la Plaça de Salomó Ben Adret, feu-vos seguidors del nostre blog o del nostre grup de Facebook “Amics del Call”.

Sílvia Angelet

Presentació de l'exposició "Salomó Ben Adret de barcelona 1235-1310. El triomf d'una ortodòxia"

noreply@blogger.com (Sylvia Angelet) — Fri, 17 Dec 2010 11:22:00 +0000

Ahir al vespre es va presentar l' exposició de Salomó Ben Adret- el Rashba- , bàsicament un recull de textos que ens explica la trajectòria del personatge i donen fe de la seva importància internacional. una centena de persones hi van assitir, ocupant l'espai de la nostra plaça doncs les petites dimensions del centre estaven desbordades. A l'acte, Manel Forcano, de manera com sempre erudita però entenedora, va saber situar el personatge en el món jueu no només barceloní sino internacional, i desvetllar el seu interès en les persones que encara no el coneixien prou. Finalment, tema que ens interessa tot particularment, va parlar de la plaça, assenyalant l'existència d'un grup de veïns (i altres) - nosaltres- que en reclamaven el canvi de nomenclatura. Sembla ser que ja fa uns any, a Gràcia, es va proposar anomenar la plaça John Lennon plaça Salomó ben Adret, però es va desestimar ja que el personatge no tenia cap relació amb la vi.la de Gràcia..... però avui el cas és diferent, en el cor del Call la Plaça Salomó Ben Adret el Rashba no tant sols és justa, sinó necessària. Que la llum del Rashba i de la seva escola barcelonina brilli de nou en els carrers del Call i en la nostra memòria.
Per cert, us recomano molt especialment el petit catàleg de l'exposició coordinat per Manel Forcano