tens un racó dalt del món

perfecte, doncs

2026-07-25T19:26:00.000+02:00

Al parc de Tortosa passo pel costat d’un xiquet d’uns vuit anys amb bicicleta, i el seu pare passejant el gos.

El pare proposa “anem per baix, ara?”, i el fill exclama amb veu aguda “és el que jo havia pensat!” El pare rubrica la conversa mb un “perfecte, doncs”.

A certes edats, les relacions intergeneracionals són plenes de coincidències, i la facilitat amb què s’arriba a una entesa té tant de meravellós com de caducitat.

Provant, provant...

2026-07-24T19:21:00.000+02:00

Parella molt gran, més prop dels vuitanta que dels setanta, fan de voluntaris en l’organització d’una festa local, i pugen fato a l’ascensor de l’Ajuntament. Ell carrega un parell de pals de banderes, i assisteixo a una divertida escena:

-No hi caben –remuga ell.

-Posa’ls de través –ordena ella.

-Que no hi caben! –exclama una mica irritat.

-Prova-ho! –insisteix ella, a punt de caure en la desesperació que el seu home no vulgui creure a la primera, cosa que a aquestes alçades de la vida ja deu saber.

-Provant, provant, es va quedar prenyada- diu ell divertit, mirant-me de reüll mentre tinc la mà al botó de la porta perquè no es tanqui, sense pressa que acabi l’espectacle.

Finalment prova de posar-les de través i, efectivament, hi caben.

aprofitar els regals de la vida

2026-07-23T19:10:00.000+02:00

Segona parada de l'autobús que deu anar ple en la seva quarta part. Pugen una parella jove; ella primer, ell després.

Curiosament, els dos seients de la primera fila estan buits. Ell ho veu de seguida, és una oportunitat única per poder seure junts i tot just davant. Li fa alguna insinuació que ella obvia, seguint decidida passadís endins, amb la vista clavada al fons, com si no volgués conformar-se amb allò que de manera tan fàcil els ha regalat el destí. Ell, més pràctic, posa cara de desencís, però la segueix, diria que fins a la fi del món.

Pocs segons després, veig que desfan el camí, i que s'asseuen als dos seients que els semblaven reservats.

Ell no desaprofita l'ocasió per deixar anar alguna cosa similar a "ja t'ho deia". 

Creu que ha triomfat, pobre, després que ella digui l'última paraula.

òstia, la cartera!

2026-07-22T19:08:46.456+02:00

Acabo de preparar les coses per sortir de casa, em poso la mà a la butxaca del darrere, de forma instintiva, per comprovar que duc un objecte imprescindible per a anar pel món, i exclamo per dintre: “Òstia, la cartera!”

Immediatament, s’estableix una connexió amb el passat, a un anunci de fa mig segle que tothom de la meva edat recordarà, d’un aliment de bolleria industrial que llavors ningú no titllava de poc saludable –en aquells anys no existien tantes etiquetes alimentàries, tot allò que era comestible es donava per bo, tant se valia els nivells de sucre. Per ser més precís, el xiquet protagonista de l’anunci, correctament uniformat amb americana de molts botons, no deia “òstia”, sinó un més correcte “anda”.

Tinc facilitat per crear aquesta mena de connexions, potser per l’ofici d’escriptor, o a l’inrevés. De vegades em crea una sensació doble i contradictòria, sobretot quan esdevé enmig d’un moment dramàtic, transcendent, seriós, i em sento malament per desviar part de la meva atenció a aquestes beneiteries. Però em resulta irresistible, i fins i tot potser és una mena de mecanisme de protecció, de supervivència que, d’altra banda, em manté unit a la part de crio que encara sóc, de juganer improvisat, d’humor salvador.

2026-07-21T20:40:38.468+02:00

Des de fa dies emprenc petits viatges que esdevenen quotidians, carregat d'una motxilla amb quatre coses essencials.

Amb l'ús, les seves anses s'han mig trencat.

A casa me'n preparen una de mon fill, encara per estrenar, més robusta, amb més capacitat, millor, en resum.

Però passen els dies, i no acabo de trobar el moment de traslladar el fato de la vella a la nova, i aquest temps de trànsit ja dura una setmana.

Marxo amb la incertesa si les anses es trencaran del tot a mig camí, i pensareu que és un risc inútil.

El motiu? Suposo que la meva mandra ancestral a estrenar coses, a agafar nous hàbits, la seguretat o comoditat que sento en certa rutina, l'estranya fidelitat i agraïment que tinc pels objectes.

A la motxilla vella li arribarà la seva hora, és llei de vida. 

Avui, però, provaré si resisteix un dia més. 

desig de bon viatge

2026-07-18T22:36:08.989+02:00

Porto una temporada de freqüents viatges en autobús, sempre el mateix tossut trajecte. Al volant m’he trobat diversos xòfers, cadascú amb el seu tarannà. Acostumen a ser lacònics, centrats en la seva responsable tasca. Als dubtes dels viatgers responen amb les paraules justes, quasi sempre educats, i algun de més morrut respon sense ganes. Acostumen a avisar si cal fer algun transbord, però la clientela habitual sap que cal estar a l’aguait. Per als conductos són petites informacions rutinàries, però importants per als viatgers, sobretot si no tenen costum d'agafar aquesta línia.

El xòfer d’avui, poc després de posar-se en marxa, ha engegat el microfon, s'ha presentat, ha explicat el trajecte, l'hora estimada d'arribada, s'ha ofert si necessitàvem qualsevol cosa, -si teníem fredo calor-, i que el trobaríem davant, ha afegit amb cert humor. Ens ha desitjat un bon viatge, tot això en castellà. Després ho ha repetit en català, tot i confessar que li feia una mica de vergonya, perquè no el domina. Ho ha fet prou bé.

Ha arrencat l’aplaudiment unànim de tot l’autobús.

Petites coses que et reconcilien amb la humanitat, que fins i tot t’emocionen i t’agafa en dies especialment sensibles.

Coses que trobo

2026-06-08T17:42:05.143+02:00

Llençats a la vorera em trobo dos objectes sense nexe aparent.

En primer lloc, el bocí d'una notificació estripada en què es comunica la concessió d'un ajut de 18 euros, a gaudir a partir de l'abril de 2026, a abonar a un número de compte on s'oculten els quatre dígits finals. S'ha estripat amb menyspreu per la minsa quantitat? Sigui com sigui, la intenció de llençar-ho ha tingut èxit, però si es volia fer desaparèixer, ha resultat ineficaç. 

En segon lloc, a poc més d'un metre, trobo una pell de plàtan, l'excusa més bàsica, antiga i eficient per a arribar a la comèdia, a costa de la relliscada i caiguda de cul de la despistada víctima. 

Les voreres són plenes de tresors; a veure quan em trobo algun bitllet perdut de curs legal, ni que sigui de cinc euros.

La vida té vida pròpia

2026-05-27T19:42:00.000+02:00

De tant en tant, com petites carícies que per sorpresa et fa el minut més inesperat, la literatura em regala píndoles de satisfacció, d’alegria, de felicitat. No són quantiosos premis, ni llocs davanters a les llistes de vendes, però de sobte t’aturen i ho omplen tot de sentit. Fa uns dies, enmig d’una sèrie que sembla infinita d’averanys sanitaris, una metgessa visita un familiar, amb cura, sense pressa, diria que fins i tot perdent un temps, o invertint-lo, en deixar que li parli de les seves coses. Quan ja s’està acomiadant, escales avall, després de la recepta corresponent i uns quants consells a banda, afegeix, com qui no vol la cosa “m’agraden molt els teus nanocontes; n’hi ha un que el tinc molt present La vida té vida pròpia”. És trist que un escriptor es quedi sense paraules, davant d’ua emoció com aquesta. I el curiós és que, tot i que hi reconec el meu estic, no recordo exactament aquest text, i crec que potser és una versió d’algun altre a la seva memòria. Hores després, el busco al meu ordinador. Ho vaig penjar al blog, exactament així, el 2013, i després fou recollit al segon dels meus dietaris “Per no perdre’m les molles” i al recull dels tres primers “L’espectacle de la vida” (Ganzell Edtors i Editorial Petròpolis). És el llibre que més estimo, on la vida raja més al natural. Descobrir que les teves paraules tenen sentit especial per algú, sovint amb sensibilitat, és pura màgia.

Pòl·lux i Càstor

2026-05-25T22:18:16.614+02:00

Aquestes nits, mirant a l’Oest, destaquen a primera foscor de la nit, alineats, Venus i Júpiter. De seguida, prop del segon, em fixo que comencen a lluir dos puntets molt propers un de l’altre. Gràcies a una aplicació del mòbil, aprenc que són Pòl·lux i Càstor, les dues principals estrelles de la constel·lació de Gèminis. Properes només en perspectiva, perquè la primera, una gegant vermella, està a 33 anys llum, i la segona, són un parell d’estrelles binàries blaves a 51. A banda de les dades científiques, mesurables, també aprenc que són fills de Leda, seduïda per Zeus transformat en cigne, de forma que un bessó és fill del rei de l’Olimp, i l’altre, en canvi, del rei d’Esparta.

A banda de l’interès científic i literari d’una o altra versió, hi ha una altra cosa que em crida l’atenció i em fa pensar. Aquests dos puntets brillants han despertat la meva curiositat, de la mateixa manera que la devien despertar als meus avantpassats de l’antiguitat, fa milers d’anys; l’única diferència és que jo he buscat l’explicació al meu aparell de telèfon mòbil, i ells es van inventar una fabulosa història.

La curiositat és la mateixa, tant se val el pas dels segles, les abismals diferències entre les nostres vides quotidianes; som humans gairebé de la mateixa manera, similar la capacitat de fascinació pròpies dels xiquets. Ho crec, o ho vull creure.

Els estilitzats i enginyosos personatges de Coll

2026-05-25T21:58:51.287+02:00

Quan era petit, abans de convertir-me en un lector empedreït de llibres, era un devorador de tebeos que rellegia fins a saber-los de memòria, i, sobretot, del TBO.

Un dels meus dibuixants preferits era Coll. M’encisaven les seves historietes de textos minimalistes, de personatges alts i prims, estilitzats, sovint plenes d’enginy.

Me’n ve una a la memòria en què un personatge presumeix del seu cotxe nou, potent i car. El seu amic aposta una quantitat que no recordo, però era força elevada, que no seria capaç de fer el mateix que ell amb el seu cotxe vell, malmès i atrotinat. L’altre accepta, fatxenda, segur de guanyar sense esforç.

Llavors, el protagonista empeny a força de braços el seu vell cotxe i el llença per un barranc.

A l’última vinyeta se’n va feliç comptant un feix de bitllets, mentre l’amo del cotxe nou es queda perplex, pelat, i amb símbols diversos que li surten del cap, tots negatius.

A la barana dels teus dits, a Rodamots

2026-05-23T20:44:52.598+02:00

Apareix un nou fragment meu a la pàgina Rodamots, com a mostra d'una de les paraules o frases fetes de què parlen cada dia.

Aquest cop es tracta del verb enfosquir, que apareix al poemari A la barana dels teus dits (Aeditors, 2009).

Tu mai et rendeixes

2026-05-20T17:41:19.083+02:00

A l’aparador d’una botiga de roba esportiva hi ha un rètol que diu “Tu mai et rendeixes”.

És una afirmació contundent, un aposta segura sense límits temporals; no ara, o avui, o durant una estona, sinó mai.

El verb no està en mode subjuntiu “Tu mai et rendeixis”, amb què es podria posar de manifest un desig, una hipòtesi, sinó en indicatiu, sense marge per al dubte o la incertesa.

El rètol, amb bona voluntat, em sembla excessivament optimista, a mi que em rendeixo amb certa facilitat, o que limito les batalles que lluito fins al final. Exhibeix una fe cega en la fortalesa dels possibles clients que passen pel davant; em giro per si hi ha algú més al carrer, potser el missatge va adreçat a una altra persona.

De fet, l’últim cop que hi vaig entrar, fou per comprar unes sabates per mon fill.

Segona visita al CEE Verge de la Cinta

2026-05-13T23:24:18.539+02:00

8 de maig. Visita al CEE Verge de la Cinta de Tortosa, dins del marc del programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes. Que et conviden d’un centre d’ensenyament per parlar dels teus llibres és un dels millors regals. Si, a més, com és aquest cas, el centre repeteix la invitació en un altre curs, al plaer s’hi afegeix satisfació personal, perquè és el millor símptoma que els va agradar la teva presencia.

Tot i que no m’he de desplaçar gaire per fer la visita, m’agafo tot el dia festa. Prefereixo prendre’m les hores prèvies amb tranquil·litat, no anar en pressa, anar visionant com pot anar l’acte, per tal de treure-li el màxim rendiment, encara que tot allò que hagi planejat abans no ho posi en pràctica. Perquè cada visita a una aula és única i especial.

Avui fem una sessió conjunta d’alumnat del Programa de Formació i Inserció /PFI), de Transició a la Vida Adulta (TVA), i d’Itinerari Formatiu Específic (IFE). Per tant, persones i mirades diverses.

Es repeteix el mateix tracte humà, sensible i amable, que vaig rebre el maig de 2022, la meva visita anterior.

Durant tot el curs han estat treballant els contes del recull I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions), que va obtenir el Premi de Narrativa Ciutat d’Amposta, i m’ha fet il·lusió que aplaudissin aquesta dada amb cara de contents, com fent-se partícips de l’alegria, després d’haver llegit el llibre.

Abans m’han fet diverses preguntes, algunes força habituals d’aquestes xerrades, tant se val el lloc, l’edat o la circumstància; en general, a la gent li agrada molt saber per què escrius. Es veu que és una activitat que no acaben d’entendre com funciona, i que acostuma a generar curiositat i certa admiració, com si fossis un ésser especial, cosa que jo sempre procuro desmentir. Un dels meus temes recurrents és explicar el meu origen humil, la meva senzillesa, per tal de demostrar que escriure no està fora de l’abast de ningú.

També han fet alguna pregunta molt interessant. Recordo, per exemple, un noi que havia captat que a la majoria dels relats hi ha lluites d’algun tipus, i volia saber si el llibre reflectia alguna mena de lluita meva, interior o no. Caram, m’ha fet reflexionar sobre això, no m’ho havia plantejat de forma conscient. Hem arribat a la conclusió que tothom du lluites al seu interior, grans o petites, de les quals en surt vencedor o perdedor, i que l’important és assumir-les i combatre de la millor forma possible.

I realment el llibre, a través dels esports, que només són una excusa atractiva per a mi, parla d’aquestes lluites.

Hem repassat la majoria dels relats, que coneixien perfectament, i han projectat les imatges que han creat per a molts dels contes, ambientades en ciclisme, boxa, petanca, esgrima, etc. Com en altres escoles on he parlat del llibre, algú m’ha retret que mancava l’esport que ell practicava. Qui sap si això em motiva, a practicar literàriament una segona part.

Crònica a la revista Caràcters

2026-05-11T19:56:00.004+02:00

Ja podeu llegir a la revista Caràcters, el meu comentari sobre la novel·la Terra de bregues, de Jaume Miquel Peidró (Onada Edicions).

El trobareu en aquest enllaç.

I escoltar un fragment a youtube

Al Cine Club La Ràpita, amb Plácido

2026-04-19T21:34:00.005+02:00

Avui, al Cine Club La Ràpita, convidat per Xavier Miró, per mirar la pel·lícula que m'han deixat triar: Plácido, de Berlanga. Hem xalat molt, en pantalla gran com ha de ser, i ficat dins l'extraordinari, aparentment caòtic, coral, i genial univers de Berlanga.

I walk alone (1947)

2026-04-13T20:52:00.002+02:00

Descoberta a youtube una nova joia que no coneixia, amb uns joves Burt Lancaster i Kirk Douglas: I walk alone (1947)

Recitant amb Albino Tena

2026-04-13T08:55:00.009+02:00

El passat 10 d'abril al vespre, dins del marc de la XX Fira Literària Joan Cid i Mulet, va tindre lloc un concert d'Albino Teno i els Perfectes Secundaris, al claustre del pati de la Immaculada.

No vaig fer res per evitar, al contrari, de fer-me el regal de recitar un parell de contes acompanyat de la seva guitarra: Tossut de mena, del llibre Una sortida digna, i Tempesta, de A mig camí de la incertesa.

Poques coses m'agraden més que llegir acompanyat de la música d'Albino. Va ser fantàstic. Ganes de tornar-hi.

XX Fira Literària Joan Cid i Mulet

2026-04-12T10:45:00.001+02:00

XX Fira Literària Joan Cid i Mulet. Hi he estat present d'una manera o altra des de la primera edició, i enguany no ha estat una excepció.

Des dels diLLUMs d'arts al Forn participem en l'organització de diverses activitats, com el tradicional esmorzar trobada d'autors, el dissabte 11 d'abril, i la posterior macropresentació de llibres que jo coordino i he conduit. El mateix dissabte a la tarda hi ha un homenatge a Albert Aragonès.

I moltes activitats més que podeu trobar al programa

Us deixo unes imatges de la jornada.

Podeu veure íntegrament l'homenatge a Albert Aragonès al canal de youtube dels diLLUMs d'arts al Forn, gràcies a Rafael Ricote.

Noruega, de Rafa Lahuerta Yúfera

2026-04-06T14:09:05.021+02:00

la creu de cada dia

2026-04-04T20:19:09.165+02:00

Setmana Santa, i el rastre de dos avions, després de pondre's el sol, dibuixa una creu al cel. Qualsevol classe de missatge sortiria de la meva mirada, perquè aquest fet passa cada dia, i cap d'aquests dies és especial, o ho són tots.

La cara de la Reina, al perfil del Port, s'ho mira de més a prop, inalterable.

Al Cine Club La Ràpita, amb Plácido

2026-04-03T17:23:00.056+02:00

Amb molta il·lusió, i certa responsabilitat, accepto encantat la invitació de Xavier Miró de participar al Cine Club La Ràpita, proposant la projecció en pantalla gran d'una pel·lícula.

Ell sap que m'ha costat triar, que en podrien ser moltes, després de descartar la que podria ser la meva preferida, Manhattan, de Woody Allen, que ja la van projectar fa un parell d'anys. M'han passat pel cap film com El planeta de los simios, Lost in translation, El tercer home, Still walking, Stardust memories, El padrino, Fargo, Una història verdadera, La gran bellesa...

Llavors penso que la pel·lícula que triï s'associarà una mica a mi, a la meva manera de ser o de pensar, als meus interessos o prioritats. Hauria de tenir sentit de l'humor, ser intel·ligència, emotiva, amb bons diàlegs, amb imatges atractives i suggeridores, que posi el focus d'atenció en els perdedors, en la gent humil, anònima... , i que, com em recomana Xavier, que tingui ganes de veure-la en pantalla gran. I amb tots aquests ingredients crec que he escollit la ideal: Plácido, de Berlanga.

Xavier Miró ho explica al seu blog.

Us convido a compartir-la el 19 d'abril, a les 18.30 hores.

No és el primer cop que participo en una activitat així. Fa deu anys vaig comentar Atrapat en el temps, amb Bill Murray, a la Filmoteca nacional de Catalunya.

Al blog vaig explicar-ne els motius llavors.

Per què escric, de Georges Orwell

2026-04-02T17:19:08.337+02:00

Eros i art, de Gerard Vergés

2026-03-28T11:26:00.003+01:00

Criss cross (L'abraçada de la mort) (1949)

2026-03-27T21:20:00.001+01:00

Aquelles pel·lícules en blanc i negre dels 40 i 50 són autèntiques llepolies per a mi, de vegades els diàlegs, de vegades la fotografia, sovint tot.

Criss cross (L'abraçada de la mort) (1949). la podeu veure a youtube, en versió original

La burla del diable (1953)

2026-03-24T23:21:00.003+01:00

La burla del diable (1953)

Increïble que a aquestes alçades descobreixi una pel·lícula que no havia vist mai, dirigida per John Huston, amb Humphrey Bogart de protagonista, i guió de Truman Capote, del qual transcric algun fragment.

-Aquests homes estan desesperats!
-Per què ho dius?
-No m’han mirat les cames!
---
Què és el temps? Els suïssos el fabriquen, els francesos l’atresoren, els italians el perden, els americans diuen que és or, els hindús, que no existeix, i ja sabeu el que jo penso: que és un canalla.

--
-Què passa?
-No passa res, Billi, senzillament estem pensant què fer atès aquest retard.
-Emborratxar-nos amb els pagesos, anar a l’església, escriure les memòries...
--
-Quant temps va viure aquí?
-Més que en qualsevol altre lloc: dos anys.
-Però quan era petit, no tenia mare, pare, casa, carrer i poble?
-No, jo vaig ser orfe fins els vint anys. Després una dona bella i rica em va adoptar.
--
-El metge m’ha receptat tenir molts diners, o em deprimeixo, m’inquieto i se’m posa la pell fatal.
-Doncs ara no et passa i no tens un cèntim.
-Són les meves expectatives que em donen moral.