Terradelfoc

Per una Assemblea Nacional de Diània II: Per a un empoderament de Diània

noreply@blogger.com (Refel) — Sat, 27 Feb 2016 23:54:00 +0000

Proposta de senyera per a Diània de R.Carril (vectorial de A.Boix)

Vos confesse, per fi, que el desembre de 2014 un petit grup de persones vingudes d'arreu de Diània, es va reunir a Xàtiva per constituir una mena d'Assemblea Nacional de Diània. Entre els convocats i les convocades (i no tots acudiren) hi havia gent afí a diferents partits, tot i que no venien en representació d'ells, com puga ser PSPV, Compromís, EUPV, ERPV i CUP. La temptativa, avui, no ha arribat a quallar, però, tot i que és difícil de preveure, és de suposar que la notícia de tal reunió va ultrapassar, per diversos motius, àmpliament els allí reunits. Per tal de debatre, a banda del text de la primera part d'aquesta sèrie de dos entrades, vaig fer arribar als convocats la següent proposta. La senyera que acompanya a l'article és la proposta recentment, com a senyera de Diània, per R.Carril i plasmada vectorialment per A.Boix.

Per un empoderament de Diània

"Es pot jugar a escacs sense la reina?" Ludwig Wittgenstein

Sense perdre de vista la necessitat d'un gran canvi global al món, aquesta proposta pretén la defensa i autoafirmació de Diània, un territori agredit cultural, mediambiental, social i econòmicament, amb la convicció, alhora, que el caràcter policèntric d'aquest territori, ben gestionat, el convertiria en un model social i econòmic més democràtic i respectuós mediambientalment exportable front al model de les grans ciutats metròpoli com València o Madrid (és a dir, la polis front a la metròpoli). Aquesta defensa i autoafirmació, però, no seran possibles si Diània no s'empodera i pot lluitar així, de forma pacífica, per la democràcia, la justícia social, la pròpia cultural i la defensa mediambiental del seu territori. Per aquest motiu, passe a explicar-vos les dues estratègies interconnectades d'empoderament que trobe es podria fer servir.

En línies generals, al País Valencià, els partits polítics, sindicats, etc (llevat d'honroses excepcions) han perpetuat la divisió provincial imposada pel Regne d'Espanya i ara per ara no donen símptomes de voler canviar la situació. Però a diferència del que passava en els anys 90, en aquestos moments hi ha un procés de revisió del règim del 78 que a tot l'Estat està protagonitzant la societat civil. Aquest procés és encara més necessari en el cas de Diània, ja que manquem d'una demarcació electoral i, per tant, no serviria de res crear un partit polític diànic, ja que els seus resultats electorals quedarien diluïts entre les dues províncies per la Llei d'Hont. Descartada aquesta opció, queda la possibilitat de fer una associació que supere els límits imposats per l'Estat semblant a Òmnium, ACPV o Obra Cultural Balear de perfil més cultural, però que al mateix temps ho combine amb el caràcter polític de l'ANC. En realitat, en gran mesura, això ja està fet a Diània mitjançant diverses iniciatives (col·lectius, associacions, instituts comarcals, etc) però manca de coordinació. Del que es tractaria és canalitzar aquesta inquietud ciutadana ja preexistent en les nombroses entitats, associacions o empreses pro Comarques Centrals, junt amb l'actual procés de revisió del règim del 78 per tornar a posar sobre la taula el problema de Diània mitjançant un moviment ciutadà associatiu que actue coordinadament i que faça el que no han volgut fer els polítics. Aquesta reivindicació tindria una o dos fases, depenent dels resultats i de la voluntat dels associats.

A) Reivindicació provincial o necessària
En aquesta fase es podrien assumir com a pròpies les reivindicacions històriques heretades, així com les sorgides amb el projecte de les Comarques Centrals o altres sorgides de nou com l'Arc Mediterrani. Tot això es podria combinar amb una reivindicació identitària dels trets distintius de Diània que comportarà un tracte diferencial (per exemple la immersió lingüística en català en educació). Però sobretot, el més destacable consistiria en promoure i demanar al Goven Espanyol, a la Generalitat Valenciana, així com als partits i sindicats valencians, entre d'altres, la creació d'una demarcació electoral diànica. Això portaria implicat la creació d'una província, una diputació, etc. Està clar que molts vorien aquest enfocament com alié a la proposta de les Comarques Centrals i, fins i tot, al País Valencià, i dirien que és erroni apostar per una nova divisió provincial en lloc de per aprofundir en la comarcalització. I aquí justament rau la novetat. La comarcalització no ens servix de res, perquè el País Valencià no és independent i, en conseqüència, sempre se li imposa la província i la circumscripció. Altra cosa seria que s'eliminaren les diputacions per corruptes i innecessàries a tot l'estat, però com de moment aquest no sembla ser el cas, mentre formem part d'Espanya haurem de fer-ho en igualtat de condicions i, per tant, necessitarem una província, ja que aquesta és l'única manera de tindre representants polítics, de tindre diputacions (que altres províncies no necessitaran, però nosaltres sí), de tindre denominacions d'origen, marques turístiques com “Costa Blanca”, etc, etc, etc, i, en definitiva, de ser visibles als mapes estatals i internacionals i, al mateix temps, tindre poder per gestionar de forma més justa, ecològica i democràtica els nostres propis recursos.

Aquesta fase hauria de ser horitzontal, transversal i independent de la majoria dels projectes i per això l'anomene necessària. És a dir, hauria de ser compartida (deixeu-me simplificar) per dretes, esquerres, partidaris d'Espanya, federalistes o independentistes del País Valencià o dels Països Catalans, etc. Ja que, amb independència de si Diània resta a Espanya o passa a formar part d'un País Valencià o uns Països Catalans lliures, continuarà necessitant ser reconeguda com a vegueria, governació, regió o identitat regional o el que es vulga. De fet, recordem que el conflicte entre Diània i València ja existia abans que apareguera el conflicte amb Madrid.
Ara bé, si aquesta fase no dóna resultats o no dóna els resultats esperats, seria lògic passar a una 2a fase més atrevida, malgrat que una part dels defensors del projecte es pogueren desmarcar, i, a la qual, per això, anomene opcional.

B) Reivindicació sobiranista o opcional
Si, com s'ha dit dalt, la proposta no fora viable es podria fer valdre la nostra condició de territori històricament ocupat per la força de les armes i, com a hereus parcials de la Corona d'Aragó, demanar un referèndum d'autodeterminació. Això és podria fer conjuntament amb la resta del País Valencià, si existira aquesta demanda (i el reconeixement de Diània per València!), o per separat. Aquesta opció, per forassenyada que puga semblar ara per ara, no s'hauria de descartar. Per als unionistes, perquè serviria com a mesura de pressió perquè l'Estat atenguera les reivindicacions de Diània. I per als independentistes perquè si bé és plausible avui la independència de Catalunya (Principat), l'espanyolització tan forta que patix el País Valencià, entre d'altres factors, fa que siga necessari contemplar la possibilitat teòrica d'una futura independència fragmentària i no total del País Valencià. Si aquest fora el cas, per difícil que parega ara, Diània podria decidir entre mantindre's independent o unir-se o federar-se amb els altres territoris de la Confederació Catalanoaragonesa que recuperaren la independència, com poguera ser el cas de les Illes o, més probablement el Principat.
Per acabar, abordaré breument el tema de la capitalitat, perquè segur se l'estareu plantejant. És evident que, si més no, com a província, “Espanya”, que és un estat centralista, ens exigiria un nom de província i, sobretot, una capital per a perpetuar el seu centralisme. Pel que fa al nom, no sembla que hi haja problema en que siga diferent al de la capital com ocurrix amb Àlaba i la seua capital Gasteiz, així que el nostre, si així es vol, podria ser Diània. Pel que fa a la capital hi ha estats com Bolívia o Sudàfrica que tenen més d'una capital, així que nosaltres també podríem reivindicar una cocapitalitat. Ara bé, si la mentalitat centralista d'Espanya no ens ho permet, podríem designar una capital nominal, però, en la pràctica fer servir una cocapitalitat. Pose dos exemples: 1) suposant que la capital siga Llombai (Vall de la Gallinera), la Universitat de Diània hauria de tindre les facultats repartides per, si més no, Gandia, Dénia, Xàtiva, Cocentaina, Ontinyent, Alcoi, La Vila. 2) Si hi ha convocatòries de manifestació a tot el País Valencià o a l'Estat, aquestes es farien de forma rotatòria així, si el 1 de maig ha hagut una manifestació sindical a la cocapital Dénia i el 10 de maig hi ha manifestacions de secundària, aquestes es convocarien en una altra cocapital. En definitiva, el que vos estic proposant és que juguem a escacs sense la reina, ja que, malgrat que puga ser difícil, la partida no sempre està perduda. És més, gairebé m'atreviria a dir, que el que vos estic proposant és que juguem a escacs sense el rei.

Xàtiva, desembre de 2014

Per a una Assemblea Nacional de Diània I

noreply@blogger.com (Refel) — Sun, 22 Nov 2015 22:31:00 +0000

El passat 20 de novembre (es va triar la data a propòsit?) es va anunciar la creació d'un Consell Econòmic i Social de les Comarques Centrals Valencianes en un acte que va tindre lloc a Ontinyent amb el bateig i benedicció de Ximo Puig. Entre d'altres, estaven presents alcaldes, diputacions, universitats, la Caixa d'Ontinyent, Baleària, etc. Poca broma no? Aquest 23 de novembre a les 12 h, a més, tindrà també lloc una taula redona organitzada per la Universitat de València amb presència dels alcaldes d'Ontinyent, Gandia, Alcoi i Xàtiva. Aquestos esdeveniments que fa temps que esperàvem, m'han espenten a difondre que a finals de desembre de 2014 va tindre lloc una reunió a Xàtiva amb l'objectiu de posar en marxa una mena d'Assemblea Nacional de Diània. I tot que no li vam donar difusió si sospite que la notícia va córrer més enllà de la pròpia reunió ja que entre els assistents hi havia gent vinculada a diversos partits polítics i alguns periodistes. És cert que, de moment, tal assemblea no ha tirat endavant, però el simple fet de pensar-la ja és un desafiament, que els esdeveniments estan demostrant que és més necessari que mai. Amb aquest objectiu vos deixe amb l'escrit que vaig preparar aleshores. La fotografia que adjunte està extreta d'un cartell de la fira de Xàtiva del segle XIX. A diferència de la majoria dels cartells de l'època que estan signats, aquest és anònim. Què pretenia representar l'autor: Artemisa? Diana? una dona ibera? o potser una dona iberomusulmana? o tal vegada una Mare de Déu cristiana? diguem-li Diània.

Dona amb el símbol diànic del creixent horitzontal, cartell de la Fira de Xàtiva de 1893

Què és Diània?

Diània són les comarques del País Valencià situades al sud de la província de València i al nord de la d'Alacant, també conegudes com Comarques Centrals del País Valencià: L'Alcoià, la Vall d'Albaida, la Canal de Navarrés, el Comtat, la Costera, la Marina Alta, la Marina Baixa i la Safor les quals tenen una activitat econòmica diversa basada en el turisme, els serveis, l'agricultura i ramaderia i la indústria entre les que destaquen les del joguet, el tèxtil, el paper, el vi i els licors. A elles caldria afegir, entre d'altres, pobles històricament vinculats com Castelló de la Ribera (antigament Castelló de Xàtiva), Xixona (Alcantí) o Cabdet (província d'Albacete) situats actualment fora de les comarques esmentades.

Història de Diània

Diània és un territori muntanyós amb unes fronteres naturals (els rius Xúquer i Xixona, la Mediterrània i l'Altiplà Castellà) així com un paisatge, un clima, una flora i una fauna diferenciades arran dels quals les seues manifestacions culturals han tingut també trets distintius. Aquestes, políticament, han tingut la seua concreció en l'antiga Saitabi íbera i el Camp Setabità o territori que l'envoltava, així com també, en època islàmica, en la Taifa de Dénia, durant la qual el territori fou un estat independent, i finalment, en la Governació de Xàtiva (1305-1707) i la posterior i breu, Província de Xàtiva (1821-23).

Cultura diànica

Diània té una cultura diferenciada del País Valencià que té el seu origen en el substrat íber molt anterior al país i a la mateixa ciutat de València (aquesta és d'origen romà). Entre els seus trets culturals distintius està el fet de parlar, la major part de les comarques i la població, un català diferenciat anomenat valencià meridional o xativí, també la festa de moros i cristians, plats com la fideuà i l'arròs al forn, dolços com la monjàvena i la pansa, begudes com l'herberet i el café-licor, músiques i danses com la dansada, l'ú i l'ú i el dotze, el cant de batre i la versada i una forta activitat literària i musical que té referents clàssics com Joanot Martorell, Ausiàs March o Lluís del Milà i exemples actuals com l'escriptora Isabel Clara-Simó o els músics Raimon, Pep Botifarra o el desaparegut Ovidi Montllor.

Per què s'anomena Diània?

Com tots els íbers, els íbers de la Contestània nord o Diània veneraven a la Natura, així que feren seu el culte a la deesa grega dels animals i la fertilitat Àrtemis, la qual era anomenada pels romans Diana i fou substituïda, posteriorment, pels cristians per Maria. Aquesta tradició ha arribat fins als nostres dies a través dels nombrosos temples dedicats a la Mare de Déu, així com a través de les festes de Moros i Cristians, pròpies dels pobles de Diània com Alcoi, Bocairent, Ontinyent, Cocentaina, la Vila Joiosa, etc., que, inicialment, eren festes Marianes.

Origen de les reivindicacions diàniques

Aquestes ja existien en època del Regne de València i consistien en la millora de la situació fiscal i jurídica dels llauradors dianencs i de l'estatus polític de Xàtiva, capital dianenca i segona ciutat del regne, a la qual València veia com una rival. Aquestes disputes es plasmaren en dues guerres amb València i el rei conegudes com a Germanies, durant les quals L'Encobert es va proclamar rei a Xàtiva, a les que caldria afegir les revoltes morisques que també tingueren una especial incidència a Diània. El 1705, la revolta maulet, iniciada a Altea i liderada per Joan Baptista Basset, també va tindre el seu epicentre a Diània on, posteriorment, ciutats com Xàtiva, Ontinyent, Dénia o Alcoi continuaren lluitant contra la invasió castellana després de la batalla d'Almansa i de la rendició de València.

El 1707, amb la derrota de la Corona d'Aragó per Castellà, al centralisme valencià (panvalencianisme) s'afegí el centralisme castellà (pancastellanisme) arran de l'Extermini de Xàtiva, que és com es coneix al genocidi perpetrat per tropes castellanes i franceses sobre l'antiga capital de Diània, amb la connivència de València que, com a capital del Regne hauria d'haver acudit en la seua ajuda, i que tingué la seua continuació amb l'assassinat de civils i l'execució dels soldats dianencs, sense judici previ, a tot el territori. L'incendi, destrucció de la ciutat, l'assassinat i la deportació d'habitants a Castellà, fou ordenat el 17 de juny de 1707 per Felip V i posat en pràctica el 19 de juny. El rei, intentà, a més, construir una nova ciutat poblada per colons castellans sobre la capital diànica a la que anomenà Nueva Colonia de San Felipe. Gràcies al dianenc Joaquim Llorenç Villanueva, durant el període liberal de principis del XIX, Xàtiva recuperà el seu nom i es creà la Província de Xàtiva, però el borbó Ferran VII, besnét de Felip V, abolí la demarcació jurídica. La posterior divisió territorial de Javier del Burgo dividí Diània, de forma artificial, Diània en dues províncies, Alacant i València, situació que ha propiciat l'espoli econòmic i cultural per part d'aquestes dues ciutats. En els anys 90 del segle XX sorgí la proposta, al voltant de l'Institut Alfons el Vell de Gandia, de recuperar l'espai diànic mitjançant el projecte de les Comarques Centrals del País Valencià i la creació del Consorci de les Comarques Centrals Valencianes, al capdavant del qual es va posar l'alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, i que va rebre subvencions europees, però que, una vegada esgotades aquestes, va quedar aparcat. Finalment, cal dir que l'actual cap de l'Estat Espanyol, el rei Felip VI, que fou proclamat el mateix dia de l'any que començà a executar-se l'incendi de Xàtiva,s'ha negat en dues ocasions a demanar disculpes en nom de la Casa Reial pel que va passar.

La situació actual del conflicte diànic

Actualment, a l'espoli fiscal que ja patia des de València, Diània ha hagut d'afegir l'espoli fiscal sobre el País Valencià per part del Regne d'Espanya. Aquest segons el col·lectiu L'Or delsValencians, és insòlit a la resta del primer món i, a més, inconstitucional. Però per a Diània es veu agreujat per la divisió en tres províncies, ja que al mancar d'una circumscripció electoral, no té veu ni vot al Congrés ni al Senat estatals. A això cal afegir que, per la manca d'una diputació, s'ha vist no sols discriminada, pel que fa a insfraestructures, sinó espoliada patrimonialment per València i Alacant. Exemples d'això són la denominació turística “Montañas de Alicante” per referir-se a les muntanyes diàniques o la ubicació del Guerrer de Moixent a València. D'aquesta rapinya per part de València i Alacant és una altra mostra l'espai universitari, que ha sigut colonitzat per extensions de les universitats d'aquestes dues ciutats, per tal d'evitar la creació d'una Universitat Diànica; o també el repart de la zona vitivinícola la Costera-Vall d'Albaida-Comtat-Marina Alta entre dues denominacions d'origen diferents Alacant i València, quan és evident que formen una continuïtat diferenciada; la submissió dels ports de Gandia o Dénia, entre d'altres, a les autoritats portuàries de València i Alacant i, per tant, als interessos econòmics d'aquestes ciutats; o la situació de mitjans de transport com l'agonitzant línia Xàtiva-Alcoi o la inexistent connexió ferroviària Gandia-Dénia, en les quals no s'inverstix perquè es prima la connexió AVE amb Madrid, de forma tal que quasi es tarda el mateix en anar de València a Madrid (1 h 38) que de Xàtiva a Alcoi (1h 12 en teoria!). A aquest problema caldria afegir els perjudicis que patix Diània, compartits amb altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó, per la manca d'inversions en l'Arc Mediterrani per part del Regne d'Espanya. Per a acabar, la situació de Diània és encara més injusta si se la compara amb altres territoris espanyols: així mentre que Diània té aproximadament 800.000 habitants i careix d'existència legal, de circumscripció electoral i de qualsevol institució pròpia, La Rioja o Cantàbria amb 323.000 i 593.000 habitants respectivament tenen Govern Autònom, Diputació provincial, Govern Civil, diputats al Congrés i el Senat estatals i el reconeixement com a Regió local d'Europa.

Sobre Toni Cucarella en roba de batalla

noreply@blogger.com (Refel) — Fri, 29 May 2015 22:48:00 +0000

En dies com hui, que Serafín Castellanos, Governador Civil de València i conegut antivalencianista, ha estat detingut per la pròpia policia espanyola, és quan tire a faltar poder llegir el bloc de Toni Cucarella. Aquest bloc, que va rebre el premi al Millor bloc de les Comarques Centrals del País Valencià el 2008, va ser tancat pel seu autor, per Vilaweb, o per tots dos, farà poc més d'un any. El bloc havia estat actiu des que Vilaweb va obrir el seu servei de blocs, aproximadament en el 2004. Els anys d'activitat coincidiren amb els anys de domini absolut del PP i el bloc esdevingué un far en mig de la barbàrie. Una torre de guaita de la corrupció des d'on es dia pel seu nom, a tots els que ara són denunciats o passen a disposició policial. Per la memòria popular queda la cèlebre expressió "deficient cultural profund" amb que Toni va batejar a Alfonso Rus. Però també va ser una trinxera irreductible des de la qual es va disparar amb passió contra el PSOE, els blavers i les terceres vies de Joan Francesc Mira i altres. Tot amb un estil planer i accessible a tothom, però ple de dites i paraules rescatades de l'oblit. Perquè Toni és, en certa mesura, a la literatura, el que un altre xativí, Pep Botifarra, és a la música del País Valencià. I tot això, barata a res, i quan encara no existia facebook ni Whatsapp i a risc de que li palparen la cara o el denunciaren quan gairebé ningú dia res a Xàtiva o al País Valencià. Pel seu bloc desfilaren diferents il·lustres i doctes, a dir-li que no tenia raó en les seues crítiques a la moderació política, a les terceres vies, a l'Acadèmia Valenciana, a la poca ambició de les editorials barcelonines o al blaverisme del principatí (sí, tothom en rebia!). Però també va entrar molta gent a donar-li suport i hi va haver interessantíssimes discussions sobre Fuster, intrahistòria xativina, anècdotes sobre Don Gori, i fins i tot espai per a les Catalinetes, el torró de gat, la monjàvena i molts susoïts. Sens dubte, tant per als que estaven d'acord com per als que no, Toni Cucarella en roba de batalla va ser un referent moral i polític quan Xàtiva era més coneguda per l'ovni de la plaça de bous, Apache, i les brofegades del seu batle que per cap altra cosa. El bloc era una fita de les Comarques Centrals, i d'eixe País Valencià invisible del que s'ha parlat i que ara, de sobte i afortunadamen, però gràcies també a molt d'esforços anònims o que s'ha quedat pel camí, sembla que torna a ser visible. Per tot això li demanaria a Vilaweb que estiguen on estiguen els arxius del bloc, no els esborren. I també aprofitaria per dir-li a l'autor, ja que estic, i perquè em sembla que ningú ho ha dit, que...gràcies.

I ara, per a que a ningú se li n'isquen les llagrimetes, vos deixe amb aquesta bestiesa dels Premis Bloc de les Comarques Centrals del País Valencià on podeu vore a Toni Cucarella en persona, i, a més, en roba de batalla. Que Sant Toni de l'Hostal vos pille confessats!

Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià 2008 from El Penjoll, Art de Paraula on Vimeo.

Per què 2014 és tan important? Fa 39 anys que fa 39 anys

noreply@blogger.com (Refel) — Tue, 09 Sep 2014 09:03:00 +0000

La Guerra Civil el novembre de 1936, font Viquipèdia

A hores d'ara molts són conscients ja que es complix el 300 aniversari de la desfeta de la Corona d'Aragó (catalans, valencians, illencs i mallorquins) a Barcelona el 1714. En canvi poca gent sembla haver-se adonat de que fa 39 anys que fa 39 anys. Clar 300 anys és un nombre par i redó i 39 no. Però si vos fixeu fan 39 anys de la mort de Franco el 1975 i 39 més de l'inici de la Guerra Civil el 1936. És per això que nosaltres estem, com a mínim, en una relació temporal respecte a l'anomenada Transició a la que estaven els que visqueren la transició respecte de la Guerra Civil. La Transició és, per tant, la nostra Guerra Civil. En qualsevol cas, Transició i Guerra Civil, són dos processos constituents. No en el sentit jurídic del terme, però si en el filosòfic: el que va passar en aquestos processos va constituir el ser polític posterior. Cal tindre present que tots dos processos es van produir després d'una crisi econòmica d'abast mundial: el crac del 29 i la crisi del petroli de 1973. Al igual que aleshores (cal dir-ho?) nosaltres també acabem de patir una crisi d'abast mundial. Això, afegit a la crisi institucional del règim del 78, les protestes de moviments com el 15M, el sorgiment de nous partits com Podem, etc., fan pensar en un canvi de cicle. Però, per a nosaltres, els Països Catalans, els esdeveniments que semblen apuntar a un canvi de cicle sobtat, és a dir, a una revolució històrica són el proper 11 de setembre i la convocatòria el proper 9 de novembre de la consulta al Principat. Hom té la sensació, al igual que fa 39 anys o fa altres 39 anys més, o, fins i tot, fa 300 anys, que està vivint fets històrics i una oportunitat històrica en la qual es decidirà el seu futur i el dels seus fills. És casual? la història no és una ciència exacta i l'esdevenir històric no sembla regir-se matemàticament, però tampoc semblen ser completament atzarosos. En En torno a Galileo, Ortega i Gasset dia que les generacions es conformen cada 15 anys, una idea que em va semblar absurda en el seu moment. Si no recorde malament (parle de memòria) la generació jove, entre 15 i 30 és l'exclosa del poder mentre que les generació entre 30 i 45 ja hi participa però no detenta aquest que està en mans de la generació més madura (45-60). El conflicte es pot resoldre quan la generació jove assolix el poder 30 anys després. D'acord amb això, sinó cada 39, sí cada 30 anys es produirien canvis en la forma de viure. Així, si ens remuntem 39 anys abans de la Guerra Civil trobem la Guerra de Cuba (1895-1898) i, si només ho fem 30, quasi que anem a coincidir amb la Setmana Tràgica (1909) amb importants revoltes a Barcelona. Uns 30 abans de la Guerra de Cuba o 39 de la Setmana Tràgica trobem, la 3a Guerra Carlista (1872-1876) i la I República (1873-1874) amb dos presidents del govern espanyol catalans (sí, increïble!). Com és sabut, durant la I República, el 1873, es va proclamar l'Estat Català. Aquesta temptativa va fracassar, però, el carlisme, que tenia forta implantació a l'antiga Corona d'Aragó perquè estava compromés amb la recuperació dels Furs i, per tant, de l'autogovern, també reinstaurà un any després, el 1874, la Generalitat de Catalunya. Només 5 anys abans, el 1869, s'havia signat el Pacte de Tortosa a favor d'una república federal entre representats de Catalunya, València, Aragó i Mallorca (els que creien en el federalisme han sigut sempre els mateixos). Si ara se n'anem 39 anys abans hi trobem la 1a Guerra Carlista (1833-1840) amb el transfons de nou, de la reivindicació dels Furs. Curiosament (o no), l'inici de la Guerra Carlista es produix el mateix any, 1833, que Bonaventura Carles Aribau publica L'Oda a la Pàtria, considerat el poema que dóna inici a la Renaixença, el corrent cultural que vol recuperar la llengua i la cultura dels Països Catalans. Encara ens remuntem 30 anys abans i ens trobem amb les Corts de Cadis, durant les quals el diputat valencià Joaquim Llorenç Villanueva va aconseguir que se li restituïra el nom de Xàtiva a la ciutat cremada i castigada per Felip V a dir-se Nueva Colonia de San Felipe. A partir d'aquí, la pista se m'esborra, però no vol dir que no hi estiga...

Durant la Guerra Civil, la major part dels Països Catalans defensaren la República i això no és casual, com vegeu, sinó resultat de processos històrics previs. Pot ser, i afortunadament, la història no siga matemàtica, però tampoc és completament atzarosa. Hi ha problemes recurrents als quals hom sembla condemnat a enfrontar-se i errades que sembla condemnat a repetir. Ignorar-los o desconèixer els antecedents no hi ajuda. Restar immòbil, sovint tampoc. Per això, ara que sabem que fa, no sols 300 anys, sinó també 39 que fa 39 i qui sap quants 39, en les hores prèvies a la gran mobilització del 11 de setembre, no vos limiteu contemplar, baixeu als carrer i participeu, aquesta vegada, diria jo,"no podran res davant d´un poble, unit, alegre i combatiu” (Vicent Andrés Estellés).

17 de juny de 1707, set anys d'un bloc, set anys d'una cançó

noreply@blogger.com (Refel) — Tue, 17 Jun 2014 09:04:00 +0000


Imatge (sobre gravats i dibuixos antics) per al videoclip

Volíem fer una cançó sobre la crema de Xàtiva i, el 2006, després de diversos intents, per fi ens va caure a les mans i les orelles. Faltava poc per celebrar el 300 aniversari, així que, amb tota la nostra limitació de recursos, ens posarem a treballar. En una gravació improvisada amb cerveses, amics i amigues gravarem la majoria dels diàlegs que sonen. La resta els feren companys i companyes del treball atracats un matí de poca feina. El bloc Terradelfoc es va crear a propòsit el dia 17 de juny de 2007, just 300 anys després, i la seua primera entrada fou la cançó 17 de juny de 1707. Les fonts de la Guerra de Successió donàvem diferents dies per a la crema de Xàtiva. En algun lloc es parlava del 16 i en altres del 17 o el 19. Sembla clar que l'ordre va ser donada el 17, però possiblement no començà a executar-se fins dos dies després, el 19. En qualsevol cas, davant del dubte decidirem triar el 17 per raons estètiques: era una data més redona amb la repetició tres vegades del número 7. Una data, per tant, més fàcil de recordar, i, en conseqüència, més fàcil de comunicar i que proposàrem, un poc més avant, com a veritable diada, si més no, del País Valencià. El resultat de la cançó, tot i que modest, ens semblava mínimament digne, així que li donàrem la difusió que ens era possible aleshores. Entre altres anècdotes es pot afegir que el dia 17 de juny de 2007 era diumenge i pels carrers de Xàtiva es llançaren multituds de traques i masclets: el Madrid havia guanyat la lliga. La partitura i la lletra es van enregistrar la vespra del 12 d'octubre de 2007, a Sant Miquel dels Reis, al mateix temps que s'hi celebrava una convenció de la Policia Nacional. En la versió inicial es podia escoltar, suposadament, al Rus, comentant al final del tema: "eixos són més rojos que un titot!". Arribàrem a treballar en un videoclip (la imatge que acompanya l'entrada en formava part) però el resultat modest de la cançó i la lògica manca de repercussió que tingué no ens animaren a continuar. Finalment, la cançó si fou aprofitada per a acompanyar els títols de crèdit al final del documental Illa de Xàtiva. Era possible escoltar-la i descarregar-la a la xarxa, però des de feia tres o quatre anys la pàgina on estava allotjada s'havia esborrat. Així que, aprofitant l'adveniment de Felip VIé, ací la tingueu de nou.

Conclusió (El substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya, 12 de 12)

noreply@blogger.com (Refel) — Sun, 15 Jun 2014 15:03:00 +0000

Pintada neonazi amb el nom iber abreviat de Xàtiva

Per acabar crec que podem dir que és possible fugir del panvalencianisme que beneficia al pancastellanisme i pensar el País Valencià sota altres categories històriques com l'Edetània i la Contestània. Dins d'aquesta darrera podríem distingir, a més, una identitat pròpia d'arrels íberes, Diània que pel perill que representa per a Espanya, València i més tardanament Alacant ha estat objecte d'especial censura i anulació històrica i social. Si Catalunya no vol renunciar a l'àmbit de la catalanitat, haurà de repensar els Països Catalans per evitar caure en panvalencianisme i fomentar així, de retruc, el pancastellanisme. Altrament, està abocada a un parany en la qual ella mateixa és presa i presonera. Per fer-ho cal que recupere el seu substrat ibèric i busque un punt d'unió amb els valencians. Si no ho fa, renunciarà a més de 1000 anys d'història deixant un camp obert als seus enemics perquè se l'apropien. Així a València, la ultradreta ja ha intentat cercar un antecedent de València en el regne islàmic de Balansiia i ha arribat a defensar que els moros valencians ja parlaven la llengua valenciana, fent coincidir l'origen d'aquesta amb els íbers valencians. Aquesta onada d'ultradreta ja ha arribat fins a Xàtiva (vegeu imatge). Altra opció no és recomanable, ja que renunciar a l'àmbit de la catalanitat implica perdre nombre parlants, el recolzament dels valencians catalanistes i transmetre un missatge internacional de falta de serietat amb el conflicte lingüístic entre catalans i valencians. El camí passa, per tant, per un viatge cap a Ibèria on Diània podria obtindre l'ajuda de Catalunya per recuperar la seua existència i Catalunya l'ajuda de Diània per redissenyar les relacions entre catalans i valencians i repensar els Països Catalans.

Diània o Saitibèria (11 de 12, El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya)

noreply@blogger.com (Refel) — Mon, 21 Oct 2013 07:20:00 +0000


Hi manca la Marina Baixa (extret de Racó Català)

La Diània és una cas paradigmàtic d'una identitat històrica subjacent al País Valencià que ens obligaria a repensar els Països Catalans, i, per tant, Catalunya d'una altra manera. Com ja s'ha dit, representaria la zona nord de la Contestània i es correspon amb les anomenades Comarques Centrals del País Valencià, que són les que es troben al nord de València i al Sud d'Alacant (la Marina Baixa, la Marina Alta, la Safor, la Costera, la Vall d'Albaida, l'Alcoià, el Comtat, a banda d'altres poblacions territoris i poblacions com Castelló o Xixona que s'hi podrien incloure, però que es troben avui a altres comarques com la Ribera Alta o l'Alacantí). Segons Piqueras (1996) es tracta d'un territori amb una clara unitat geogràfica marcada pel caràcter mutanyós (el prebètic) emmarcat entre el riu Xúquer i el riu Xixona en la línea Biar-Bussot, que li conferix una climatologia pròpia. També gaudix d'un flora i fauna característiques. No de bades el nom de Diània el proposà el botànic Oriol de Bolòs (1980) per delimitar un dels territoris florístics diferenciats dels Països Catalans i el feu seu i el popularitzà Joan Pellicer.

Diània, és a més, un territori amb una forta presència ibèrica. Hi trobem importants jaciments com la Serreta d'Alcoi i la Bastida de Moixent. D'aquest prové el famós Guerrer de Moixent, una de les peces més simbòliques de la cultura íbera.

La seua capital històrica, és, a més, una ciutat ibèrica, Xàtiva, l'antiga Saitabi. Val a dir que tot i que avui hom tendix a identificar la Contestània amb Alacant i excloure Xàtiva que s'hi troba a la província de València, això no és més que una conseqüència de la divisió provincial del 1833. La realitat és que Xàtiva devia ser una de les ciutats més importants, sinó la més important de la Contestània. Per tres motius almenys: per ser la seua situació estratègica, per la importància de la seua fortalesa i per ser durant molt temps l'única ceca que encunyava moneda a la Contestània. En qualsevol cas, el seu predomini com a ciutat íbera a la Contestània nord és indiscutible. Ben probablement junt amb la propera colònia grega d'Hemeroskopeion, potser l'actual Dénia, de la qual rebria influència, devien de constituir un territori contestà diferenciat. De fet, l'historiador Enrique Díes identificava el 2007 el territori d'influència de Saitabi amb un territori molt semblant al de les Comarques Centrals (tal vegada una altra denominació adient seria Saitibèria). Això tingué una prolongació en època romana amb la creació del Bisbat de Saetabis i el Bisbat de Dianium (vigent el primer fins el segle IX). I també en època islàmica amb la Taifa de Dénia que ocupava tota la Contestània nord i tenia com segona ciutat a Xàtiva. En època cristiana aquest territori constituí l'anomenada Governació dellà de Xúquer o Governació de Xàtiva amb capital a la ciutat ibèrica. Vegem, per tant, que malgrat la romanització, islamització i recristianització, una certa unitat cultural i política del territori hi perviu i manté la seua identitat. De fet, la seua desaparició no és fruit d'una extinció natural, sinó de la força de les armes. Saitibèria, o Diània, havia estat seu de revoltes com la de Al Azarq, les dues Germanies i part de la revolta morisca. El 1707, també la revolta maulet prené cos a la marina, vora Dénia, justament on l'Arxiduc Carles fou proclamat rei, i s'estengué fins a Xàtiva. Mentre que València, sempre lleial al poder, es rendí sense lluitar després de la batalla d'Almansa, l'acarnissada resistència que mantingué Xàtiva defensada per les milícies de Diània ressolgué a Felip V i als espanyols a executar l'anomenat extermini de Xàtiva. Un cas quasi únic en la història d'Europa. Felip V i les seues tropes castellanes no sols cremaren la ciutat i deportaren als seus habitants, sinó que intentaren esborrar-la històricament i jurídica enderrocant la ciutat i construint una colonia nova anomenada San Felipe en honor del rei. La manca de pressupostos impedí la realització del pla i poc a poc una part del antics habitants que havien estat expulsats en retornaren barrejant-se amb els colons espanyols. Però la desaparició de Xàtiva comporta també la decapitació de l'antic territori íber. O almenys, la seua censura i invisibilització. Aquesta fou sortejada amb les Corts de Cadis i el retorn oficial del nom original a la ciutat, la restauració de la seu episcopal de Xàtiva i la creació de la província de Xàtiva, tot gràcies a l'hàbil polític xativí Joaquim Llorenç Villanueva, diputat, bisbe de Conca i representant del govern liberal davant el Vaticà. Però el retorn de Ferran VII al poder abolí tota la tasca de Cadis i la posterior del Trienni Liberal i propicià la divisió provincial del 1833 que ignorava l'antic territori íber. Actualment, la seua recuperació amb l'arribada de la democràcia mitjançant el Consorci de les Comarques Centrals, del qual és president l'alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, és encara molt feble, però també testimoni de la seua pervivència.

L'existència d'aquesta censura de tres segles, ha impedit que prengam consciència d'ella. La seua recuperació no sols no interessa a l'Estat Espanyol, sinó que és vista com un perill per València i Alacant per la limitació del seu poder que comportaria. La vinculació amb els Països Catalans continua activa amb via fèrria directa a Barcelona des de Xàtiva i ferries a les Illes des de Dénia. A més el conflicte del blau a la senyera no té la vigència que a València, ja que la senyera tradicional nua continua molt arrelada a les festes populars i de forma oficial a molts ajuntaments com Alcoi, Ontinyent, la Vila Joiosa o Castelló de la Ribera (antic Castelló de Xàtiva). Diània no té sols una història diferenciada sinó un conjunt de trets que la diferencien de la resta del territori "valencià". Així, la llengua està molt viva i es considera una parla diferenciada anomenada meridional o xativí¹ . També les seues tradicions tenen trets diferencials. Front a les falles de València, hi trobem els moros i cristians d'Alcoi, que es poden considerar originaris de Diània. Front a la paella, l'arròs al forn. L'herberet de la Mariola, el café licor d'Alcoi, la mistela de la Marina són també característics. Es tracta, a més, d'una zona vitivinícola unitària formada per la Costera i la Vall d'Albaida a València i el Comtat, l'Alcoià i la Marina a Alacant, que haurien pogut constituir la denominació d'origen Xàtiva o Diània, si es vol, i que la censura pancastellana i els interessos de València i Alacant han dividit incomprensiblement en dues. Pel que fa a la música, tant els balls tradicionals com el cant tenen trets distintius que han estat arreplegats pel xativí Pep Botifarra entre d'altres. Destacats músics com Raimon, Ovidi Montllor, Feliu Ventura, La Gossa Sorda són dianencs. També importants escriptors comtemporanis com Enric Valor, Josep Piera, Clara-Simó, Francesc Bodí, Toni Cucarella, Joan Olivares, Xavier Aliaga, Elies Barberà, Maria Josep Escrivà, entre d'altres (i, perdó, que em deixe molts). Però no sols això, la recuperació de l'antic territori íber comportaria reubicar i repensar tota la història de la literatura suposadament valenciana i, per extensió catalana. Així, Joanot Martorell i Ausiàs March han estat considerats escriptors de Gandia i Beniarjó. A ells caldria afegir altres en castellà com els Germans Maians (Oliva) o els Germans Villanueva (Xàtiva). Més encara, si Jordi Bilbeny tinguera raó i l'autor del Quixot fora un tal Miquel de Sirvent natural de Xixona, tindríem que el Quixot i el Tirant són llibres dianencs. No sols la història de la literatura catalana hauria de refer-se, sinó la història de la literatura universal. Raons importants no en falten, per tant, perquè Diània continue sense existir i la censura que començà fa tres segles se li continue aplicant. Així Diània manca d'infraestructures bàsiques com una universitat pròpia o la unió ferroviaria de Gandia i Dénia, així com d'inversions en la deteriorada línia Xàtiva-Alcoi. I no perquè es tracte d'un territori menor.

Així, si atenem al que era l'antic territori de la Governació de Xàtiva, incloent les poblacions (avui en altres comarques no considerades centrals) com Antella, Biar, Cofrents o Cabdet, segregat a Albacete després de la Guerra de Successió, la població total, segons les dades del INE, seria de 911.544 h. Molt més que la Catalunya Nord (440.885) i que comunitats autònomes espanyoles com Cantabria (568.091), amb aeroport propi i mediàtic president, La Rioja (308.566), Navarra (638.038) i equiparable a les comunitats iberes de Illes (1.094.972), Aragó (1.277.471), Múrcia (1.370.306), i altres comunitats espanyoles com Extremadura (1.097.744) o Astúries (1.076.896). Poca broma.

1A diferència del que passa amb el lleidetà, el tortosí o l'alacantí, el dialecte de les Comarques Centrals és predominantment anomenat “valencià meridional”, la qual cosa és un altre exemple de panvalencianisme i una forma d'invisibilitzar Diània.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (10 de 12), la Contestània i l'Edetània

noreply@blogger.com (Refel) — Sat, 19 Oct 2013 22:29:00 +0000


Fragment del mapa d'Ortelius

Jaume I resulta inqüestionable per als valencians al igual que València. Se'ns apareix gairebé com creador ex nihilo del País Valencià. Però de veritat no existia res previ i diferent de València que tinga a vore amb nosaltres?

Doncs sí, més de 1000 anys abans, València no existia i el que hui anomenem País Valencià estava ocupat majoritariament per dos ètnies iberes¹, els edetans a les muntanyes del nord i els contestans a les muntanyes del sud. Valèntia va sorgir com poc més que un campament romà que els ibers degueren vore amb recel i estupor. Front a les talaies contestana de Saitabi (Xàtiva) i edetana d'Arse (Sagunt) els romans oposaren una fortalesa al bell mig d'una plana plena d'aiguamolls. Però situada tot just entre ambdos territoris i amb una disposició panòptica que li permetia controlar-los. La plana la feia accessible, però impedia a qualsevol exèrcit apropar-se sense ser divisat i atacat des de molt lluny. Valèntia, per tant, no és la pàtria primera dels valencians, sinó una intromissió estrangera que va nàixer al servei del poder. D'alguna manera aquesta idea és la que recuperà i feu servir Jaume I més d'un mil·lenni després quan les zones muntanyoses com la Contestània nord es convertiren en refugi de cabdills musulmans com Al Azrq.

És així, que la primera vegada que vegem articulat el territori valencià és amb Valèntia, però sobre la base de dos ètnies íberes: els contestans i els edetans. Aquestos són el substrat que fonamenta el Regne de València. La identificació històrica entre tots dos, valencians i contestano-edetans, és feble, però no inexistent.

Així, des del mapa d'Abraham Ortelius de 1583, molts dels mapes del Regne de València portaven el noms clàssics del territori valencià: Contestània i Edetània. Un atribuït a Ptolomeu i altre a Plini respectivament. D'una banda és cert que la Contestània desbordava al sud la província d'Alacant internant-se en Albacete i Múrcia, però també ho és que la major part del seu territori era valencià i que els nuclis més importants Saitabi i Ilici s'hi trobaven en ell. També val a dir que el nord de Castelló no formava part d'Edetania sinó d' Ilercavònia. Però és indiscutible que existix una tradició de pensar el Regne de València com Contestània i Edetània. Per altra banda, tals noms gaudixen d'una renovada vigència. Així a Edeta és sinònim avuí de Llíria i de tota la seua comarca com ho prova el llibre Els pobles edetans parlen els uns dels altres, publicat per Institut d'Estudis del Camp del Túria. També a la Contestània el terme ha revifat, ja que hom (entre d'altres Coromines) ha vist en el topònim Cocentaina un origen contestà², cosa que ha propiciat la creació de l'Centre d'Estudis Contestans d'abast comarcal al Comptat.

Ara bé, si existix un territori que pot obrir el camí cap a un reconeixement del substrat ibèric valencià, aquest és Diània, car aquest és el territori que ha mantigut una major continuïtat històrica amb els íbers.

1 Cal fer constar que al nord de Castelló hi trobavem els ilercavons presents també al sud del Principat.

2 És cert que, com diu Nebot (2010) l'origen etimològic de Cocentaina en Contestània és més que discutible, tot i Coromines. Però aquesta convicció, junt amb la presència propera del jaciment de la Serreta d'Alcoi, ha generalitzat el gentilici contestans per als habitants de Cocentaina, que ha desplaçat a l'original cocentainers.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (9 de 12), els pancatalanistes són pancastellanistes

noreply@blogger.com (Refel) — Thu, 17 Oct 2013 21:49:00 +0000

Si hom li pregunta a un polític valencià del PP per un personatge històric valencià, és fàcil que li esmente Jaume I. Això hauria de fer pensar. Al País Valencià, tots els bàndols coincidixen en Jaume I. Els panvalencianistes catalanistes hi veuen al portador de la catalanitat i els panvalencianistes purs hi veuen al fundador de la valencianitat. Tots dos lluiten així pel panvalencianisme. D'aquesta unanimitat se'n deriva la prohibició implícita de pensar el País Valencià més enllà de la fundació del Regne de València. Tot allò que sobrepassa el 1239, data de la fundació del regne, no és valencià, com si aquest haguera estat obra d'un demiürg inspirat per una idea eterna i immutable. Aquesta prohibició té importància per als panvalencianistes purs, ja que infringir-la excessivament relativitzaria el Regne de València, però és encara més important per als panvalencianistes híbrids, ja que implica renunciar a la catalanitat. D'acord amb aquesta òptica, la catalanitat ens és concedida per Jaume I i la història anterior a ell, ha de ser rebutjada i desestimada. Admetre l'existència d'un poble valencià previ és tant com admetre que no som catalans, cosa que el panvalencianista hibrid, que, és també catalanista, no pot fer. Però tampoc ho pot fer el catalanista no valencià ja que reconéixer que el poble valencià ja existia d'alguna manera abans de l'arribada catalana, és tant com reconéixer que els valencians no són catalans i que, per tant, no poden formar part dels Països Catalans. Per això, el catalanisme, o pancatalanisme, com vol la dreta, és, paradoxalment, panvalencianista. Amb la qual cosa podem dir que el pancatalanisme conduix al pancastellanisme.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (8 de 12), el panvalencianisme

noreply@blogger.com (Refel) — Wed, 16 Oct 2013 08:35:00 +0000

La creació del regne creà la valencianitat, però el que podem anomenar panvalencianisme és un fenòmen més recent que aprofità aquesta realitat històrica prèvia en benefici seu. Però què és el panvalencianisme? amb aquesta expressió ens referirem a l'imperialisme polític de Valèntia així com a la tendència obsessiva o interessada a considerar com a valentines coses que no ho són. Si bé podem trobar antecedents, podríem dir que el Panvalencianisme naix als anys 60 del passat segle XX.

Com a postura teòrica podem distingir dos corrents. El primer seria el Panvalencianisme pur que consistiria en defensar que l'única capital és València, que la llengua pròpia és el valencià, que la senyera pròpia és la de València, que la data fundacional és la de la conquesta de València (el 9 d'octubre), que la pàtria és la valenciana i, finalment, que el nom del territori és País Valencià o bé Regne de València o bé la Comunitat Valenciana. Entre els representants d'aquest corrent trobem un ampli ventall que aniria des de Vicent Baydal a García Sentandreu.

El segon corrent teòric seria el Panvalencianisme híbrid o catalanista. Aquest considera que el País Valencià hauria de formar part dels Països Catalans. Reconeix també que la llengua del País Valencià és el català i que el valencià és sols la nostra forma de denominar-lo. Utilitza indistintament tots dos, a vegades distingint entre àmbit acadèmic i àmbit popular. Es decanta per la denominació País Valencià, ja que sol ser republicà i esquerrà. El referent intel·lectual d'aquest corrent seria Joan Fuster i el seu llibre clau: Nosaltres els valencians.

D'aquestos el més feble i el que deriva fàcilment en posicions espanyolistes és el primer, el qual assolí un gran èxit als anys 70. Aquest es basava en el recel de la ciutat de València front a la de Barcelona. Pot ser no ha estat encertat analitzar el conflicte entre valencians i catalans com un conflicte entre pobles. Sobretot quan no és clar que es tracte de pobles diferents. Més aviat, és un conflicte entre ciutats i llurs estructures de poder. València tem la competència que suposa Barcelona i sap que ella mai podria ser aceptada com a capital dels catalans. Davant d'aquest perill busca l'aliança amb Madrid, mentre que Madrid busca València com aliada per fragmentar els Països Catalans. Així en la gran manifestació del 1977 dreta i esquerra marxaren juntes per l'autonomia al País Valencià. Però una vegada la dreta obtingué l'autonomia per a València, és a dir, el

poder, ja no volia el País. Així, el panvalencianisme consistix paradoxalment en imposar la valencianitat renunciant al País a canvi d'assumir l'espanyolitat, que en els fons és la castellanitat.

Aquestos són a grans trets els panvalencianistes. Es poden discutir els matisos, però, en general, els dos corrents sobredimensionen Valèntia i abusen de l'adjectiu "valencià" recolzant-se en els usos populars.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (7 de 12), la valencianitat

noreply@blogger.com (Refel) — Sat, 12 Oct 2013 21:56:00 +0000

L'origen de la dificultat per pensar als valencians com a catalans residix més aviat en la simple existència de l'estat anomenat Regne de València i en la influència que sota el seu aixopluc exercí la seua capital.

El Regne és resultat d'una estratègia de Jaume I. Davant les aspiracions dels nobles aragonesos, Jaume I es vegé obligat a crear un regne nou amb capital a València. En apariència solució salomònica: el nou regne no queda integrat sota Catalunya ni sota Aragó, ningú es pot queixar. En la pràctica, però, ha creat un nou regne català, ja que els catalans li són més afins mentre que els nobles aragonesos suposen una competència per al seu poder. La capital resta en la zona catalana, la costa, que és, a més, la més dinàmica, mentre que la noblesa aragonesa queda aillada a l'interior. Hàbil estratègia, però que sembra un problema que heretàrem. Al dotar València d'un regne, d'un estat propi, el conflicte està servit, ja que al ser el seu regne, el regne de València, tots els seus habitants, seran, per extensió, valencians. Al igual que la divisió provincial el 1833 creà, en només 100 anys, el gentilici alacantins o castellonencs i la fidelitat a llur capital, el regne creà, entre els seus habitants catalans i musulmans i en menys de 100 anys, el gentilici valencians, com ha documentat l'historiador Vicent Baydal, i, en poc més, el sentiment de valencianitat.

Per evitar l'enutjosa confusió que sorgí he proposat anomenar valencians o regnícoles als habitants del regne en el seu conjunt i valentins o valentians als habitants de Valèntia o València ciutat.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (6 de 12), Països Catalans que no són catalans

noreply@blogger.com (Refel) — Fri, 11 Oct 2013 21:46:00 +0000

El pancatalanisme i el pancastellanisme són dos problemes que ens impedixen pensar-nos unitàriament. Altre és la falta de coherència en el pensament catalanista. Aquest és un pensament identitari feble i atemorit. A València tem la invasió del Principat que ens annule i al Principat tem l'acusació de pancatalanisme i ingerència. Així uns per altres no fan res davant les agressions pancastellanes contra TV3 al País Valencià.

Aquest pensament feble s'aplica, a més, retroactivament i per això hom parla d'íbers del nord i d'íbers del sud, projectant el prejudici actual sobre el passat comú. Altre exemple d'inconsistència és el fet que els valencians continuen parlant català en una proporció abassegadorament major que els habitants de la Catalunya "Nord"

Curiós mapa dels Països Catalans trobat al Racó Català

. Això no obstant, aquestos són considerats catalans sense cap dubte, mentre que els valencians són, sobretot, valencians i, sols a vegades, habitants dels Països Catalans. Però uns d'especials, que hi pertanyen, però no són catalans, sinó valencians. Aquesta conceptualització és incomprensible i insostenible.

A vegades també s'ha explicat la diferència entre valencians i catalans mitjançant la major presència musulmana a terres valencianes. Però la realitat és que la invasió islàmica del segle VIIIé avançà fins arraconar fora de la península als antecessors de la Catalunya actual, la Marca Hispànica. Tot el territori del Principat restà sota domini àrab. I, en molts casos, quasi durant tant de temps com el País Valencià. La catalanitat, per tant, no prové del Principat, sinó que, en certa mesura, ens vingué de fora de l'actual territori dels Països Catalans. L'arribada dels catalans a Tarragona és poc més de 100 anys anterior a l'arribada dels catalans a València. Per què aleshores pensem els tarragonins com catalans i els valencians no?

La resposta és ben senzilla, perquè Tarragona no esdevingué regne.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (5 de 12), el pancatalanisme i el pancastellanisme

noreply@blogger.com (Refel) — Thu, 10 Oct 2013 21:07:00 +0000

Castellà és pensa unitària, es troba associada a un rei i, en part per això, ha tingut el suport de l'església. Catalunya, en canvi, es pensa fragmentada, no s'associa clarament als seus reis, i, en part per això, ha mancat de suficient recolzament eclesiàstic. Podríem parlar d'un pensament identitari feble. Però també d'un pensament identitari afeblit per successives derrotes davant Castella, França i l'església. I això no obstant, Catalunya i els catalanistes han estat acusats infundadament d'expansionistes, d'annexionistes i gairebé de totalitaris.

Vejam sinó el cas del País Valencià. Sovint el catalanisme valencià així com el catalanisme pricipatí són anomenats per la dreta valenciana i espanyola com pancatalanisme. Aquest terme s'utilitza de forma despectiva per desprestigiar als defensors dels Països Catalans. Segons aquesta dreta, els catalans volen apropiar-se de València i els valencians hem d'impedir-ho. L'estratègia que han impulsat per aconseguir-ho ha estat, entre d'altres, desterrar el terme País Valencià perquè remet als Països Catalans. Aquest argument tan manit no té cap solidesa, ja que l'expressió “País Valencià”, com ja va explicar Fuster (1982), està documentada des de finals del XVII. i, en canvi, l'expressió “Països Catalans” aparegué a finals del XIX, i, a més, de la ploma d'un "valencià": Benvingut Oliver. Malgrat això, la idea que "País Valencià" és un invent català ha triomfat i avui està gairebé desterrada, almenys de l'àmbit oficial valencià.

També els mateixos defensors dels Països Catalans s'han autoanomenat pancatalanistes i l'expressió ha estat acceptada en l'àmbit acadèmic. Un exemple reeixit el trobem al llibre La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939) d'Arnau Gonzàlez i Vilalta. Aquesta denominació, però, és una greu errada. L'expressió "pancatalanisme" és anàloga a l'expressió "pangermanisme" molt vinculada al nazisme, i, podríem dir, que encara guarda la empremta de l' època en que va nàixer. Aquesta semblança és explotada per la dreta secessionista per intoxicar i atacar als per ells anomenats "panques". Al respecte, només cal fer-li un cop d'ull a l'article Pancatalanisme de la Uiquipèdia, l'enciclopèdia de la dreta secessionista que imita la Viquipèdia. Al País Valencià, el pancatalanisme ha vingut a significar avui una espècie de mania persecutòria i malaltissa per considerar catalanes coses que, suposadament, no ho són, és a dir, el País Valencià, les Illes, la Franja, Andorra o l'Alguer. Aquesta accepció ha estat molt perjudicial per al pancatalanisme actual ja que és una interpretació interessada i pervertida del que ell és. Per aquest motiu, seria millor que renunciara a ella, ja que, a més, no afegix massa al terme "catalanisme" i aquest seria suficient per expressar el que es vol dir.

Tenint en compte tot açò, vam proposar "posar en marxa un terme que, en primer lloc, contrarrestara la perversió que acompanya a "pancatalanisme", i, en segon lloc, desenmascararà a aquells als quals en beneficia. Aquest terme no és altre que "pancastellanisme" (no som els primers en utilitzar-lo i ja té una certa difusió en la xarxa). El pancastellanisme es podria entendre com la dèria per considerar castellanes coses que no ho són com el Principat, el País Valencià, Euskalerria, etc. Com a responsables d'aquest pancastellanisme, caldria assenyalar als ultranacionalistes castellans, que no haurien de ser confosos amb el poble castellà, el qual també hi és víctima. A aquesta jerarquia pancastellanista se li hauria de retraure i responsabilitzar de la fal·làcia històrica d'haver creat i perpetuat una Nació Espanyola, que no existix culturalment, i que equival a uns delirants i falsos Països Castellans. Aquest terme estaria infinitament més ajustats als fets que el desafortunat "pancatalanisme" que ens en empassem avui ingènuament.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (4 de 12), el poble sense rei

noreply@blogger.com (Refel) — Wed, 09 Oct 2013 20:50:00 +0000

Tenim, per tant, que en repassar la història espanyola, pensem Castella com una entitat unitària i activa, mentre que a Catalunya la pensem fragmentada, difusa i, fins i tot, confusa. Fragmentada perquè no identifiquem València amb Catalunya, o, a vegades, ni amb les Illes, i menys amb Aragó. Difusa perquè, per exemple, la conquesta de València no la presentem com clarament catalana. I confusa perquè, a vegades, parlem d'Aragó i altres de Confederació. Pot ser la història per a un científic o un esperit crític de les humanitats s'assemble més a això i la història castellana a un mite. Però, per a la immensa majoria de la gent, una és comprensible i fàcil d'interioritzar i l'altra no.

Per si això fora poc, hi ha altre problema: mentre a Orient posen l'èmfasi en la col·lectivitat, en Occident el posem en l'individu. La nostra història és individucèntrica. Al narrar-la destaquem els personatges històrics. Per aquest motiu, la nostra història no és ni tan sols la història dels estats, sinó la història dels reis. Fins al romanticisme, el rei és la figura històrica per excel·lència. Fins i tot és la figura social i, gairebé, ontològica. No debades, el rei és real. És a dir, el rei és rei, cosa, realitat per excel·lència. I per això la monarquia està recolzada per la església. Car, en el cristianisme, la monarquia és el braç armat que garantix l'ordre diví i el rei, al igual que el papa, està tocat per la divinitat. No hi ha rei sinó té el recolzament del papa. Però Catalunya no és cap regne, sinó un principat. Ni tan sols això, un comtat. O inclús diversos comtats. De res servix Aragó, perquè el protagonista principal de l'expansió és Catalunya. Aragó no equival a Catalunya perquè li manca protagonisme i Catalunya no equival a Aragó perquè és menys que regne. El resultat és un poble sense rei. I un poble sense rei, ni té el recolzament de l'església ni té història. Un poble sense rei, senzillament, no pot existir. Almenys fins l'arribada, no ja de la modernitat, sinó, fins i tot, de la postmodernitat.

L'antireialisme coimplica l'anticlericalisme. Tots dos es troben ampliament documentats: la croada albigesa enfronta el comte català amb Roma o la croada de 1283 contra Pere el Gran en serien exemples. La disputa entre els catalans i Roma té un altre episodi destacat en el rebel papa Lluna i la seua seu a Peníscola. Els xativins Borja, lluny de ser excepció, són punt àlgid en intentar els catalans fer-se amb el poder romà. El resultat és l'enverinament d'Alexandre VI i la persecució de Cèsar Borja. Quasi al temps, s'instal·la a la Corona d'Aragó la Santa Inquisició. La majoria dels jutges són castellans. A València s'obrin processos contra científics i humanistes. Així el metge xativí Lluís Alcanyís és cremat a la foguera, mentre que Vives fuig a l'estranger. La primera Bíblia catalana, impressa a València el 1478, és cremada i els seus editors perseguits. També Jordi Bilbeny, situa en aquesta època l'inici de la persecució i censura de la literatura catalana que desembocaria en l'apropiació castellana d'aquesta.

Respecte de l'antireialisme podem citar el 1519, les Germanies al PaísValencià i a les Illes. El 1640 la revolta dels segadors. El 1693, la Segona Germania al País Valencià. El 1705, amb la Guerra de Successió, l'església valenciana recolzarà el bàndol botifler, mentre que la revolta maulet encapçalada per Basset, arribarà fins a València on hom cridarà: "Visca Basset abans que Carles III". El 1714, en el tram final de la guerra, totes les forces que resten lliures dels Països Catalans ressistixen a Barcelona, i, en eixe moment, són ja, de facte, una República Catalana, ja que saben que l'Arxiduc Carles els ha abandonat: a diferència dels castellans o els francesos que els assetgen, els catalans ja no lluiten per cap rei, sinó que estan lluiten per ells mateix.

El darrer episodi destacat és la Guerra Civil, la batalla principal de la qual fou la de l'Ebre, el riu dels íbers, i on la majoria dels Països Catalans restaran fidels a la República i, durant els primers moments del colp d'estat, en proliferaran episodis anticlericals, mentre que a altre bandol trobem la major part de Castellà i la jerarquia catòlica recolzant Franco (el nacionalcatolicisme) un dictador que tria com a successor el net del rei, Joan Carles Borbó.

Què té açò a vore amb Ibèria? si com defensa Cavaller (2005), els íbers no eren un poble tan bàrbar sinó que es trobaven fortament influenciats pels grecs, és de suposar que la democràcia grega, i els valors del diàleg que comportava, també els arribaren d'alguna manera. Aquest solatge cultural no hauria de ser alié als catalans i podria constituir un factor explicatiu d'aquesta tendència republicana posterior. No debades sabem que el mateix Jaume I era un rei de tradició pactista i que coneixia als autors grecs. Per altra banda, no deixa de ser sorprenent el paregut que existix entre els mapes de la presència ibera i el de la guerra civil cap al 1937, exceptuant el cas de Madrid, defensada, entre d'altres, per nombroses forces dels Països Catalans. Una d'aquestes columnes era la Durruti, que tot i el nom, tingué a Xàtiva, Comarques Centrals del País Valencià, una seu important ja que el seu cap, Ricard Sanç, era de Canals (a 6 km de Xàtiva). L'escriptor Joan Sales, que en formava part, diu que aquesta era una columna catalana i en la que es parlava català (i ho dia malgrat que no tots els integrants eren de la Catalunya estricta, sinó que molts eren del País Valencià).

Ara bé, copsar aquesta herència ibera en la història catalana, requerix, sovint, comptar amb els valencians, ja que uns i altres es troben inextricablement units. Tanmateix, els dos han tingut força dificultat per pensar-se units. Intentarem explicar per què.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (3 de 12), Castella, Catalunya i llur expansió

noreply@blogger.com (Refel) — Tue, 08 Oct 2013 21:19:00 +0000

Regnes d'Hispània (Viquipèdia)

L'expansió catalana per l'antiga Ibèria ha estat força menystinguda i relativitzada. Se'ls ha criticat sovint l'afany de patrimonialitzar l'expansió de la Corona cap al sud. S'ha dit que en el cas valencià hi tingueren molt a vore Aragó i els seu nobles. Que la repoblació també fou aragonesa, o que hi participaren provençals, castellans i altres mercenaris de diferent procedència, de forma tal que, hom, acaba pensant que la conquesta de València i la formació del seu regne fou un retruc històric en el qual, casualment, participaren catalans. També s'ha dit que així com Castella s'expandí com a tal cap al sud, en el cas català, es crearen nous regnes, que ja no eren part de Catalunya, ni, per tant, catalans. Aquesta visió és injusta i interessada i no s'aplica en igual proporció a Castella. Així, sempre recordem que Catalunya no era sols Catalunya, sinó Catalunya i Aragó, però en canvi sempre oblidem que Castella no era sols Castella, sinó Castella i Lleó. També posem l'emfasi en el Regne de València, per evidenciar que tot no esdevingué Catalunya. Però no fem el mateix amb Castella i el Regne de Granada (tot i que aquest va romandre com a entitat diferenciada fins el 1833, cent anys després dels Decrets de Nova Planta que abolien els Estats Catalans!).

Aquesta visió, desigual i desequilibrada, és inexplicable sinó és com a resultat de la força de les armes i dels interessos posteriors per mantindre-la. Per aconseguir-ho, s'ha requerit un pensament que annulara Catalunya com a subjecte històric. L'absència així generada dóna carta de "naturalesa històrica" a Castella: és el que hi ha, no hi ha hagut mai altra cosa.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya: (2 de 12) Catalunya i el substrat ibèric dels Països Catalans

noreply@blogger.com (Refel) — Mon, 07 Oct 2013 21:59:00 +0000

Escut de la Ciutat d'Almeria

Com és sabut, a l'Edat Mitjana, igual que Castella es va expandir cap al sud, Catalunya també es va expandir cap al seu sud. Els catalans, ocuparen l'actual País Valencià, les Illes i arribaren, en diferents etapes, fins a Múrcia i Almeria. Per això, a Múrcia es parlava català fins el XVIII i, encara avui, el panotxo, està farcit de catalanismes i hi abunden topònims i cognoms catalans. També Almeria conserva al seu escut les barres catalanes. Aquesta expansió s'explica, en primer lloc, perquè es tracta d'un territori immediat que també dóna a la mar, i, en segon lloc, per ser un territori tancat a l'altiplà castellà per forts desnivells i cadenes muntanyoses que delimiten nítidament el seu perfil. Però, a banda d'això, no podem descartar com a factor explicatiu, i possible hipòtesi de treball, que aquest territori coincidix amb l'antic territori íber. Més encara, quan els catalans ocuparen, amb una sorprenent precissió, tot el que havia estat aquell. Així, més enllà del que entrelluquem als documents oficials conservats i la història teixida de forma interessada a posteriori, hi degueren romandre unes relacions humanes entre cristians i islàmics que no eren rellevants per als escrivans feudals o eclesiàstics, però si ho podrien ser per a nosaltres. Ens hi manquen proves directes, però si podem explicitar d'indirectes. Una en podria ser la facilitat amb que Jaume I es va expandir cap al sud fent ús només de pactes i renunciant sovint a la guerra, cosa que només s'explica si els invasors no eren vistos com quelcom radicalment diferent.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya, Introducció (1 de 12)

noreply@blogger.com (Refel) — Sun, 06 Oct 2013 21:42:00 +0000

Fa dos anys em va proposar participar en una jornada sobre el substrat ibèric de Catalunya. Com que les actes no s'han publicat i fa poc el tema va assolir actualitat arran de la proposta d'un partit polític a les Corts Valencianes, m'ha semblat que oportú difondre el que va ser la meua aportació.

En el seu exhaustiu llibre de 2005, Els íbers del nord, Sanmartí i Santacana s'ocupen dels pobles íbers situats entre el nord del País Valencià i el Llenguadoc occidental, els quals serien els pobles íbers vinculats amb la Catalunya actual. Però a part d'aquestos, hi havia altres dos destacats pobles íbers: els contestans i els edetans. Tots dos serien els íbers del sud, íbers que ocuparien la major part de l'actual País Valencià.

Pintada a Lloc Nou d'En Fenollet

La qüestió que plantegem és si aquest substrat íber, tot i trobar-se fora del territori de l'actual Catalunya, ha tingut alguna influència sobre la seua història i, més concretament, sobre la més recent. Al respecte, el que intentarem fer vore en el nostre escrit és que aquest substrat no s'ha tingut suficientment en compte ni per catalans ni per valencians. Intentarem mostrar com la nostra manera de pensar el País Valencià, no sols ens ha impossibilitat un acostament polític i cultural entre el Principat de Catalunya i l'antic Regne de València, sinó que ha facilitat un enfrontament que perjudica i ha perjudicat molt a Catalunya en la seua història més recent.

Bilbeny no va ser el primer (i 3era Part): la llarga ombra de la censura als Països Catalans

noreply@blogger.com (Refel) — Sun, 18 Nov 2012 12:39:00 +0000

Jordi Bilbeny (Viquipèdia)

Jordi Bilbeny (Arenys de Munt, 1962) s'ha fet famós pels seus polèmics escrits on defensa que la cultura catalana ha estat sotmesa a una llarga censura històrica que ha fet que llibres, fets històrics i noms de persones hagen estat destruits, substituïts o alterats amb l'objectiu de manipular la història dels Països Catalans en benefici de la construcció i legitimació de l'Estat Espanyol. Entre les tesis més xocants de Bilbeny, destaquen les següents: que el Quixot estava escrit en català i el seu autor era un escriptor de Xixona, en el límit sud de les Comarques Centrals del País Valencià; que el Lazarillo de Tormes seria en realitat el Llàtzer de Tormos (un poble de la Marina, també a les Comarques Centrals), estaria escrit en català i el seu autor seria Vives o Timoneda; que el que l'autor de La Celestina era del Regne de Valèntia i que estava ambientada a la seua capital i escrita en català; i la més polèmica i coneguda de totes: que Colom era català i que, entre d'altres coses, va sortir de Pals (al Principat) i no de Palos (Andalusia).

Bilbeny és un autor molt mediàtic, cosa que ha donat molt de ressó a les seues tesis. La realitat, però, és que moltes d'elles no són seues, sinó que han estat preses d'autors anteriors. Així, un professor de la UNED, Francisco Calero, és qui defensà primer que Vives era l'autor del Lazarillo. També José Guillermo García Valdecasas havia defensat en La ocultación de la Celestina (2000) que caldria situar a l'autor de La Celestina a la Corona d'Aragó i, probablement, a València. El cas més sorprenent, però, és el de Colom, ja que, molt abans que Bilbeny, el peruà Luís de Ulloa (Lima, 1869-Barcelona, 1936), ja defensà el 1927 que Colom era català. Aquesta tesi ha estat continuada per molts autors, té ampli reconeixement estranger i actualment el Centre d'Estudis Colombins, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya i l'Institut de Nova Història treballen sobre ella amb diferents matissos. Per si això fora poc, caldria afegir que, abans d'Ulloa, ja existia a Catalunya la tradició oral que dia que Colom era català, com ho prova, entre d'altres coses, l'estàtua que Barcelona li va dedicar a l'explorador el 1888. Per aquestos motius, els crítics catalans de Bilbeny l'han acusat sovint de manca d'originalitat. També els defensors de la catalanitat de Colom l'han acusat de manca de rigor. Finalment, els detractors castellanitzants, el tracten de boig que pretén que tots els autors i figures històriques castellanes siguen, en el fons catalanes. A aquesta caracterització de boig han contribuït també, segurament, els propis catalans que no li fan costat per la seua suposada manca de rigor. Però mal que li pese a molta gent, Bilbeny és el més conegut dels autors que han investigat la censura als Països Catalans i té el mèrit d'haver mobilitzat la sensibilitat sobre aquestos temes. Per això el que està en joc amb Bilbeny no és si té raó o no, sinó a qui li beneficia i a qui li perjudica la seua desqualificació social, moral i científica. Perquè com a punta de llança de la lluita contra la censura als Països Catalans, el desprestigi de Bilbeny és també el despretigi d'aquestos. El que m'interessa subratllar ací no és tant Bilbeny, sinó el fenòmen Bilbeny. No tant si Bilbeny té raó o no, com la reacció front a ell. No la seua lluita contra la censura, sinó la lluita de la censura contra ell. No la seua croada en defensa de les victimes de la censura, sinó la seua pròpia condició de victima de la censura i el que d'això se'n deriva. Per començar, cal reparar en que molts dels atacs contra Bilbeny són arguments ad hominem, és a dir, ataquen no tant a les seues tesis com a la seua persona. En segon lloc, un d'aquestos arguments, lluny de restar força al fenòmen Bilbeny, el que està és evidenciant la solidesa d'aquest. A saber, la suposada manca d'originalitat de Bilbeny, lluny de desqualificar-lo i deixar-lo en evidència com a un boig, una excepcionalitat, un cas aillat, el que demostra és tot just el contrari: hi ha una gran quantitat d'estudis previs investigant i denunciant el mateix que denuncia Bilbeny que, fins ara, havien restat alhora ells mateix ignorats, silenciats, censurats. La pregunta que hem de fer-nos, per tant, és: Quants Bilbenys ha hagut abans de Bilbeny?

I és per contestar la pregunta anterior que vull tornar de nou a Joan Antoni Maians. El 5 d'agost de 1783, en un passatge d'una carta enviada per Sentmenat a Joan Antoni Maians, aquell es queixava del maltracte que rebien els escrits en català, a la qual cosa li va contestar el segon, el 12 d'agost de 1783, que:

"Entre las instrucciones secretas que tenía el Governador Militar de Tarragona

que murió en Alicante, una de ellas era acabar el lenguaje del país. Lo mismo se

mandará en éste, aunque no es menester cuidado en practicarlo, porque los

valencianos saben arruinarse a sí i a sus cosas primorosamente".

Recordem que Joan Antoni va nàixer el 1721, només 6 anys despres d'acabada la guerra i que el seu germà Gregori havia nascut el 1699 i hagué de créixer amb ella. Joan Antoni Maians està parlant, per tant, d'un governador borbònic imposat sobre la nova colònia, el Principat català, derrotat pels borbònics. La notícia és fiable, ja que els germans Maians, en especial Gregori Maians, estaven ben relacionats. Aquest testimoni ens confirma que la persecució a la llengua no era manies ni ensomnis sinó real, encara que portada a la pràctica de forma discreta i secreta. A banda d'això, commou comprovar que no hem avançat molt i que, ja aleshores, els habitants de l'antic Regne de Valèntia feien el mateix que els habitants de la Contestània i l'Edetània modernes: "arruinarse a sí i a sus cosas primorosamente".

En la següent carta, 19 d'agost de 1783, Sentmenat li contesta a Maians que:

"Muchas veces he pensado lo que Vm. en orden a los progresos i su causa de los ExpulsosValencianos i Cathalanes, i quando comparo su corto número con el crecido de los individuos de todas las religiones que nos quedaron, i veo de una parte, con tanto estorvo como podemos figurarnos, tantas obras, i de otra, con tanta conveniencia i comodidad, ningún fruto literario, assegúrole que no sé qué pensarme. El Sr. Roda observó lo primero i atinaría sin duda la misma causa que nosotros."

Tot i l'estil enroscat hom pot adonar-se que els contertulis estan posant en relació l'escassesa de la producció literària en català amb la censura. ¿Com és que tot i el clima favorable, l'efervescència econòmica habitual i l'espontaneïtat creativa de catalans i valencians tots dos no han escrit gairebé res en la seua llengua en els últims segles? La sospita gravita sobre ells, però el pes de la censura la conjura. En una carta del 8 de febrer del mateix any a un altre correspondent habitual, Carles Andrés (1753-1820, filòsof, politic i jurista de Planes, Comarques Centrals del País Valencià), Joan Antoni Maians encara és més clar:

"Mui Sr. i favorecedor mío. Nuestros poetas lemosines por todas partes se van

aniquilando. El golpe que se ha dado al Retor de Vallfogona es fatal. Con

dificultad avría en Valencia media docena de egemplares. Los que sirven a la

Diosa de Chipre no militan en sus tropas por las persuassiones de Ovidio, Roig,

ni García, que nunca leyeron. Es cabalmente lo que Vmd. dice de la hoja, que

está suelta i encuadernada con Roig, es de Fenollar i Scrivá. I por si tiene Vmd.

a la mano esta obra, sírvase de dasatarme la duda de si la tengo entera. En la

última llana dice: Contemplació a la Sacratíssima Verge María tenint son fill en

Jesús en la falda devallat de la creu, ordenada per lo molt Reverent mestre

Mossen Corella."

Únic full conservat de la Bíblia Valenciana (Viquipèdia)

La frase de Maians no pot ser més explícita: "Nuestros poetas lemosines por todas partes se van aniquilando". Recordem que llemosins era el nom que es donava als escriptors catalans antics, o, no tan antics, ja que tot seguit Maians esmenta al Rector de Vallfogona, que és com es coneixia a Francesc Vicent Garcia (1579-1623), i del qual sembla que s'havien destruit uns llibres feia poc. Exactament Maians diu: "El golpe que se ha dado al Retor de Vallfogona es fatal". Com és possible això? però si es tracta d'un escriptor del segle anterior! estan desapareguent ja les seues obres? exageració o persecució real? Potser Maians sols volia dir que la majoria de llibreters, bibliotecaris, impressors i molts erúdits, ja no valoraven als poetes catalans i això tenia com a conseqüència que els seus llibres s'anaren perdent. No debades Maians havia dit, per exemple, que els valencians (habitants del Regne de Valèntia) són capaços d'arruïnar-se ells sols. Però no, en aquest cas tampoc són manies, ni l'autoodi valencià, sinó persecució real. La Santa Inquisició havia prohibit l'any anterior, el 1782, les obres de Francesc Vicent Garcia. És cert, que es tractava de poesia eròtica escrita per un rector, però també ho és que la poesia eròtica és una constant a la literatura catalana. A més, per a Maians no es tractava d'un cas aillat: "Nuestros poetas lemosines por todas partes se van aniquilando" (subratllat nostre). Poca broma, la paraula emprada, "aniquilando", és molt dura i implica una actitud activa i no una pèrdua per deixadesa. I en el cas de Vicent Garcia, se sap, a més, qui és la responsable: la Inquisició. No pareix Maians, per tant, estar parlant d'una destrucció accidental pel natural pas del temps, sinó d'una anihilació veritable, d'un extermini real i intencionat de la literatura (i, per tant, de la cultura) catalana. A més, tot seguit, Maians li demana informació sobre la darrera pàgina d'un llibre de Corella per vore si el té complet. En aquesta època, on el llibre era un luxe a l'abast de molt pocs, era habitual que els erúdits intercanviaren dades sobre errades en alguna pàgina o sobre algun full d'un llibre que s'havia perdut. Encara que, en aquestos casos, es tractava, la majoria de les vegades, de llibres en castellà o llatí. Però en aquesta carta, Maians i Carles Andrés també estan parlant, no d'un llibre al que li falta una pàgina, sinó, més aviat, el contrari, un pàgina a la que li manca tot el llibre. Exactament, també parlen d'un full solt que s'ha trobat Andrés enquadernat en el mateix llibre de Corella i al qual no correspon(!), i, pel que diuen, l'autoria de la qual és, possiblement, Bernat Fenollar, poeta de Penàguila, Diània (o Comarques Centrals), o, tal vegada, Jacme Scrivà, poeta del segle XIV del que gairebé no s'han conservat obres i que és tan desconegut avui, que tan sols la Viquipèdia en anglés té un article actualment sobre ell!!. Aquesta situació estranya, pareixia, per contra, allò habitual en català. Prova d'això, és que de la Biblia Valenciana, la primera bíblia impresa en català (quarta del món després de la llatina, l'alemanya i l'italiana) que es va imprimir al segle XV a Valèntia, sols quedaven 4 fulls solts al segle XVII, els quals li havien arribat, de forma clandestina, a Joan Baptista Civera que en donava testimoni a Annales de la presente casa de Porta-Coeli del 1646. El motiu rau en que la Inquisició (majoritàriament castellana ja al segle XV) havia ordenat la seua destrucció poc després d'acabar-se la impressió el 1478 (Jordi Ventura, La Bíblia Valenciana, Curial, Barcelona, 1993). La Inquisició s'havia fundat el mateix any i ja el 1482 inicià la persecució de la Bíblia Valenciana. Aquesta fou l'única institució comuna a la Confederació Catalanoaragonesa i a la Corona de Castella i Lleó durant els següents segles. Això i la forta presència de jutges castellans des de l'inici (Lluís Alcanyís i altres, Lluís Alcanyís, 500 anys, Ulleye, Xàtiva, 2006) la convertiren en la base per al construcció d'Espanya. La qual cosa demostra fins a quin punt Espanya se sustenta sobre la base de la ignorància. No sabem, a hores d'ara, si Maians coneixia el cas de la Bíblia Valenciana però si sabem per la carta del 26 d'agost de 1783 a Sentmenat (citada en l'entrada anterior) que feia responsable, 200 anys abans, a Felip II, abanderat de la contrareforma, d'haver ofegat l'erudició que representaven Vives i d'altres i haver imposat l'escolàstica, és a dir, la Fe front a la Raó. Aquesta acusació a Felip II també té el seu interés. Segons Lluís Maria Mandado, un investigador proper a Bilbeny, es podria considerar Carles I el darrer rei català. El seu fill Felip II és el rei de la contrareforma contra els protestants i també un governant fanatitzat religiosament que es tancarà al seu nou Palau de Jerusalem, l'Escorial, al mig de la meseta castellana. Felip II és també el rei que trasllada les Corts Castellanes de Toledo a Madrid. Però, el més important de tot, és que, mercé a la seua ascendència materna, esdevé rei de Portugal el 1580. Llavors, el que fins aleshores havia estat un concepte geogràfic, "Hispània" o "Espanya", es presta a un equívoc politic: els territoris sobre els que regna Felip II. Aquest equívoc esdevé prompte confusió gens inocent que serà aprofitat en època de Felip II per raptar, per primera vegada, el terme Espanya per a fer-lo passar per una única nació que incloïa també els portugesos. Possiblement la plasmació teòrica més clara, com explica Joan Cavaller, és la Història General de España de Juan de Mariana, primera gran història d'Espanya i clàssic de la historiografia pancastellanista. És així que durant el regnat de Felip II comença a construir-se, de forma gens casual, una Espanya unitària, que inclou també als portuguesos, com díem, però en la qual el predomini és exercit per l'èlit governant castellana, com ho demostra el fet que la residència de Felip II estiguera a Madrid. Que Joan Antoni Maians veja en aquest rei l'inici d'una censura que afectarà especialment als que ell considerava el caliu de l'erudició llavors, els "abates de provecho" llemosins o intel·lectuals catalans dels diferents Països Catalans, no és, per tant, una trivialitat, sinó una mostra més de la clara consciència del que havia passat que tenia Joan Antoni Maians. Però, potser, l'exemple més clar el trobarem en analitzar el que diu Maians sobre La Celestina, tot just, una de les obres que Bilbeny considera que, realment, és una obra escrita originalment en català.

Carles Andrés li ha preguntat a Maians sobre La Celestina i sobre quina edició s'ha de considerar l'original i aquest li contesta el 8 de juliol de 1783 amb un llarg circuml·loqui:

En el año 1575, se hizo la edición corregida i enmendada de la Celestina en

Valencia. Las ediciones anteriores sobre la dificultad del tiempo tienen la de la

prohibición.La edición de la Celestina de Valencia del año 1575, se deve mirar como

original después de levantada la prohibición. La de Sevilla está entera. Que

Palmireno en el año 1573 escriviesse de ella, como lo hizo, no ai que estrañar

por lo que vamos diciendo. Aviendo adelantado esto, me he ido a Murviedro,

no a regalarme, aunque lo he estado en gran manera por la magnificencia del hospedage,

sino a divertirme concibiendo ideas exactas de las cosas.
Hará Vm. bien en acudir a D. Thomás Sánchez para tener razón de la

Comedieta de Ponza del Marqués de Santillana, cuyo diminutivo avalencianado

me dio algún día golpe, como el Triunfete de Amor de la página XXXVII pero ya

se me avía passado de la memoria. Creo que aquí hará al caso lo que dice

Mossén Jaime Roig, fol. VIIII.

La forja sua,

stil, e balanç,

será en romanç,

noves rimades

comediades.

Forja, fábrica, forjar, invención, fabricar, balanç, inventar, bilancia, balanza,

romanç, la lengua valenciana, dicha también romanç, porque se origina de la

romana. Fuero 2 rúbrica 2 de sentencies, lib. 7 de los Fueros del Reino de

Valencia. Los jutges en romanç, diguen les sentencies que donarán.

Comediades, es bien singular i digna de advertencia, esta voz. ¿Cómo

discurrirá sobre ello el hermano de Vm.? ¿Dirá que avía comedias rimadas antes

de Torres Naharro en lemosín? El uso de la lengua francesa en este siglo ha

introducido el diminutivo historieta, i desterrado a historieja, que es el

diminutivo verdadero de historia.

Pero, ¿qué ai que estrañar en el Marqués de Santillana a vista del estudio que

puso en las composiciones de Mossén Jordi? pág. XXXIX.

Lluís Vives: La Celestina fou escrita en la nostra llengua (Viquipèdia)

Efectivament, el Marqués de Santillana (1398-1458) té una obra anomeda Comedieta de Ponza, el diminutiu de la qual recorda els característics diminutius valencians (Sobre aquest autor també s'hi ha fixat recentment Josep Maria Beatriu un investigador del cercle de Bilbeny). Però com el mateix Maians pareix apuntar, això no hauria d'estranyar-nos, ja que el Marqués de Santillana passà un temps a la cort d'Alfons el Magnànim durant la qual entrà en contacte amb els poetes catalans inclosos els del Regne de Valèntia. Ara bé, si suposem que l'obra es diu Comedieta per influència catalana, no hauríem de suposar que hi havia comèdies en català? Així pareix decantar-se Maians en citar un text de Jaume Roig (Valèntia, començaments segle XV-Benimàmet 1478) que sembla al·ludir a l'existència, en eixa època, de textos dramàtics en català. Però si això fora cert, hi hauria hagut comèdies catalanes abans de l'esclat del teatre castellà? Això és el que pareix suggerir-nos Maians quan diu: "¿Cómo discurrirá sobre ello el hermano de Vm.? ¿Dirá que avía comedias rimadas antes de Torres Naharro en lemosín?" Dues preguntes que no respon. Previament, com de passada, ens havia dit que havia fet un descans per anar a Sagunt per a "divertirme concibiendo ideas exactas de las cosas". Però després no ens diu de quines coses es tractava i què va concebre. Doble elipsi. La situació hipotètica a que ens emplacen les preguntes, no ens enfronta sols amb la resposta, sinó amb les conseqüències d'aquesta:

Traducció castellana: escrita en vulgar castellano (Viquipèdia)

"¿Dirá que avía comedias rimadas antes de Torres Naharro en lemosín?" Si ho fera, el prendrien per boig, com a Bilbeny, per això Maians tampoc ho fa. No almenys directament: "El uso de la lengua francesa en este siglo ha introducido el diminutivo historieta, i desterrado a historieja, que es el diminutivo verdadero de historia". Amb altres paraules: si la influència d'un idioma poderós pot desplaçar les paraules originals d'altre idioma, no podrà, el poder polític, amb major raó, desplaçar els llibres originals i substituir-los per altres? És a dir, el que ens està dient Maians és que, en època de Felip II (!), La Celestina en castellà de València, publicada el 1575, després de la prohibició per la Inquisició, "se debe mirar como original", doncs ha substituit de totes totes a la comedia rimada original catalana convertint-se ella ara en l'original.

Senyera de Sagunt

Tot i que el gros d'aquesta sèrie de tres articles estava escrit feia gairebé dos anys. Hi havia alguns detalls que desfilats no m'han decidit a publicar-los fins avui. Hi ha especialment un. Des que vaig llegir per primera vegada la carta de Joan Antoni Maians a Carles Andrés el que més m'havia desconcertat era la frase: "Aviendo adelantado esto, me he ido a Murviedro, no a regalarme, aunque lo he estado en gran manera por la magnificencia del hospedage, sino a divertirme concibiendo ideas exactas de las cosas." A què venia aquesta frase? A primera vista semblava una excentricitat de Joan Antoni Maians. Què li importava a Carles Andrés on se n'haguera anat? La frase estava absolutament fora de lloc respecte del que antecedia i el que seguia. També Joan Antoni Maians boig? Però l'extraordinària erudició de Maians, la seua serietat i la seua concisió epistolar feien difícil pensar que la frase fora gratuïta. Però...què volia dir?! la resposta em va caure a les mans fa no molt a través d'un article de El Mercantil Valenciano. Bilbeny i Garcia Valdecasas s'havien decantat per la ubicació de l'obra a València, però en Manuel Civera, un historiador de Sagunt, ha divulgat recentment la seua investigació segons la qual la ubicació seria Sagunt (l'antiga Arse ibera) i l'autor Joanot Martorell (v.La Gaceta de Salamanca), el qual es basaria en un fet real ocorregut el 1427. Segons Civera la fesonomia dels espais descrits a l'obra coincidixen plenament amb els carrers i places de Sagunt i no pas amb Salamanca on tradicionalment se l'havia situat. La frase no era, per tant, casual, ni un caprici, ni una excentricitat i Joan Antoni Maians sabia perfectament el que dia i, possiblement, Carles Andrés també ho va entendre de totes totes.

Joan Antoni Maians, aleshores, més de 200 anys abans que Bilbeny, Valdecasas i Manuel Civera, ja sabia, entre d'altres coses, que La Celestina era una obra escrita en català, que transcorria a Sagunt, i que la seua censura i manipulació devia remontar-se, almenys, a l'època de Felip II. La consciència de la censura existia ja a Diània, l'antiga Governació de Xàtiva, territori maulet del País Valencià per excel·lència (i objecte també d'especial repressió i censura), com ho desmostren Joan Antoni Maians i Carles Andrés. Però també estava present al Principat, com ho demostra el cas de Sentmenat, i segurament a tota la Corona d'Aragó o Països Catalans o antiga Ibèria. És més, podríem preguntar-nos si no ha deixat d'existir mai, aquesta consciència. Si, encara que comunicada en àmbits privats i petit comité, se n'ha anat transmetent de generació a generació. Quants Bilbenys poden haver hagut des d'aleshores? Sota la conjura silenciosa de la marginació social, l'escarni públic i la desqualificació moral i psicològica, a quants hòmens han fet callar plens de raó? Ja fa més de 40 anys que el cantautor (justament de Xàtiva i també històriador) Raimon cantava allò de "t'adones company, que ja fa molts anys que ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells?". Així que no està de més preguntar-nos, tal qual míte de Sísif, quantes vegades s'ha repetit el mateix? quantes vegades hem estat condemnats a callar, a oblidar el que havíem aprés i a tornar a mamprendre l'ascenció alliberadora de la consciència de nou?

Joan Antoni Maians i els seus contemporanis, possiblement no pogueren fer més del que feren. L'autoodi sembrat que ja patia Gregori Maians ha arribat fins als nostres dies. Però en les nostres mans, aquesta vegada de debó, si està, que Jordi Bilbeny siga el darrer Jordi Bilbeny.

Finalment, per acabar, permitiu-me una llicència amb una versió de la cançó esmentada a càrrec d'un grup desconegut.

Jordi Bilbeny no va ser el primer (2a Part): Joan Antoni Maians i Siscar, l'erudit a l'ombra de la censura

noreply@blogger.com (Refel) — Sun, 04 Nov 2012 15:23:00 +0000

"En el ano 1720 avia en Salamanca quatro valencianos notables: dos cathedráticos de Prima Jurisprudencia Civil i Canónica, D. Josef Borrul i D.Mathias Chafreón; i dos estudiantes discípulos de ambos: D.Gregorio Mayans i D.Juan Bautista Cabrera, de cuyo sublime juicio verá Vmd. una pieza al principio de la Censura de Historias Fabulosas de D.Nicolás Antonio. Los dos primeros siempre hablavan en castellano comunicando con los paisanos, porque avian perdido su uso. Los dos últimos, al contrario, hablavan en valenciano, i mi hermano i Sr. lo conservó de tal manera que lo último que pronunció fue decir a un amigo que le asistia: Cuidem vosté a Joan Antoni. Por último hizo en conservación de su lengua lo que pudo, recogiendo refranes i modismos, i hasta lo menudo pero esparcidamente, dejándome este ejemplo que imitar, entre otros muchos."

Joan Antoni Maians

Joan Antoni Maians i Siscar (1718-1801), molt més jove, que Gregori, va viure a l'ombra del seu germà, pel qual sentia una gran admiració. Era contemporani d'Immanuel Kant (1724-1804), de l'Sturm und Drang i dels germans Herder, dels qui, malauradament, no arribà a saber res. En 1733 va seguir a Gregori Maians a Madrid on aquest havia estat nomenat Bibliotecari Reial. Això va suposar que abandonara els seus estudis universitaris. La mançança d'una titulació universitaria el va limitar molt posteriorment. Per poder desenvolupar el seu treball intel·lectual, hagué de recorrer, sempre amb l'ajuda del seu germà, als beneficis eclesiàstics, una mena de càrrecs honorífics pels quals l'Església concedia una breu pensió. D'aquestos destaca la canongia de València i també la de Tortosa. Així i tot, aconseguí ser Rector de la Universitat de València durant un breu periode (1775). Un poc abans, els jesuites havien estat expulsats del Regne d'Espanya (és a dir, del Regne de Castilla). Gràcies a això, el tomisme, la filosofia de Sant Tomàs d'Aquino que subordina la Raó a la Fe, dominava el panorama intel·lectual. En aquest context fanàtic, Joan Antoni Maians es trobà amb una universitat hostil que el considerava anti-tomista i, per tant, gairebé jesuític. Professors, estudiants i arquebisbe es posaren en contra seua, de forma tal que prompte hagué d'abandonar el càrrec. Poc després, el 1781, va morir Gregori. Joan Antoni, però, mantingué la correspondència amb diferents intel·lectuals que escrivien el seu germà. Molts d'ells, després, consultaven Joan Antoni sobre els temes que abans consultaven Gregori. Els estudis més recents i la divulgació de la correspondència del germà ens permeten adonar-no-se'n que Joan Antoni era quelcom més que un simple continuador.

Partida de naixement, encara en català, de Joan Antoni Maians

Joan Antoni Maians, de caràcter tímid, i permanentment a l'ombra del germà, depenia de l'Església per desenvolupar el seu treball intel·lectual i es trobava insert en un ambient botifler al que no podia sostraure's. I quan dic botifler, no em referisc sols al control polític a que estaven sotmesos contestans i edetans a l'antic Regne de Valèntia. Sinó també a l'esmentat ambient de fanatisme catòlic, una constant que va començar amb l'arribada de la Inquisició amb Ferran el catòlic i que arriba fins als nostres dies amb el nacionalcatoliscisme franquista. En aquest context, Joan Antoni, al igual que Gregori, estava condemnat a un exili interior, però, a diferència del germà, no havia conegut la Guerra de Successió ni la cruel repressió immediatament posterior. Això i la seua manca de contacte amb càrrecs i responsabilitats estatals, el feen ser molt més crític en molts temes del que ho era el seu germà. I sobretot, el feen no caure en l'autorepressió, l'autocensura, i, en definitiva, en l'autoodi.

Per això vull repassar ací les seues opinions sobre la llengua i la cultura del Regne. Precissament el periode més interessant al respecte és el que seguix a la mort del germà. La majoria de les observacions es troben en la correspondència entre el principatí Josep de Vega i de Sentmenat (Cervera, 1754-1831) i el valencià Joan Antoni Maians. Així en carta del 2 de setembre de 1783, Sentmenat li pregunta per la diferència entre català i valencià ("la lengua de Vm" li diu). A la qual cosa li contesta Joan Antoni Maians el 9 de setembre de 1783:

"Los castellanos nada saben ni quieren saber del Lemosín (és el nom que se li donava en aquesta època al català antic), i assí no es mucho que Higuera en el falso Chronicón de Luitprando, Era 728, n.

163, de la edición de Ramírez de Prado, pusiesse por distintas la lengua

valenciana i cathalana, que no avía, i es tal vez el yerro menor que allí se

contiene. Los valencianos son colonos de los cathalanes, con mezcla de

aragoneses, pero la vecindad de Castilla ha corrompido más su modo de hablar."

Tot i aquestes afirmacions, uns mesos després, el 17 de febrer de 1784, Sentmenat li escriu a Joan Antoni Maians sobre la pròxima publicació d'un Diccionario cathalan de Féliu Amat, i també li parla sobre un llibre d'Antoni Canals :

"Estos días compró de un salitrero el Sr. Caresmar por una peseta un códice

apreciable en folio; es el Valerio Máximo, en valenciano, de fray Antonio Canals,

a quien D. Nicolás Antonio llamó equivocadamente Canales, assí como se

equivocó también, como lo nota el Ximeno, diciendo cathalán la versión que el

traductor confiessa ser en materna lengua valenciana; verdad es que confiesa

ser el preicador haverla ya en cathalán. No les faltará a Vms. aquella, aunque

haya escapado esse exemplar, que es apéndice de la fiesta de polvorosa, de que

hablamos en otra carta, pues aquel rústico confessó haver malbaratado otros

semejantes."

Com podeu observar el català Sentmenat, diferència entre llengua catalana i llengua valenciana (com si foren dues llengües diferents) possiblement amb ànim de no ofendre al seu interlocutor, però, uns dies després, el 29 de febrer, el valencià Joan Antoni Maians, li torna a deixar clar quina és la seua llengua:

"Con la publicación del Diccionario cathalán se adelanta más nuestro idioma en

dos años, que en todos los passados del siglo corriente."

Res, a vore, per tant, en la suposada imposició lingüística dels principatins sobre els valencians (habitants del Regne de Valèntia). Ja al segle XVIII és, el contestà Joan Antoni Maians qui ha d'aclarir-li a Sentmenat, que tots dos parlen la mateixa llengua. En aquest punt, en el fons, Joan Antoni Maians no feia més que recolzar el que havia defensat el seu germà que en Los origenes de la lengua española (1737) on havia afirmat que: "Los catalanes (...) ivan estendiendo sus conquistas i con ellas la Religión Christiana, i propia Lengua, que era la Lemosina" (pàg.54 vol.I). I també que: "Los dialectos de la Lengua Lemosina son, la Catalana, Valenciana i Mallorquina."(pàg 58. Vol.I). Hi ha, però, un punt en el qual Joan Antoni va més enllà que seu germà i és que, a diferència del que pareix opinar aquest, Joan Antoni si troba que el català no és una llengua morta o en vies d'extinció. El que realment cal és treballar i desenvolupar eines que el posen a l'alçada del castellà i altres idiomes oficials ("se adelanta más nuestro idioma"). El català manca d'aquesta oficialitat, però, literàriament i cultural, si pot competir amb aquestos. Està apuntada ací, llavors, una nova estratègia que podríem anomenar estratègia cultural, la qual serà desenvolupada després per la Renaixença, i que consistix en centrar la lluita "nacional" (per dir-ho d'alguna manera) en l'àmbit cultural (en el sentit restringit del terme) ja que les institucions, controlades per la força de les armes, no poden ser sostretes al domini castellà.
Altre aspecte de la correspondència entre Vega Sentmenat i Joan Antoni Maians Siscar que paga la pena destacar és la valoració que fan de l'obra de Joan Francesc de Masdeu (Palerm, 1744- València, 1817). Aquest autor li resultarà familiar als lectors del bloc Terradelfoc, perquè va ser un dels objectius atacats pel nostre vell amic, el polèmic i terrible Setabiense, la singular història del qual exposàrem ací. Per altra banda, Masdeu ha estat estudiat i explicat, a més, per Joan Cavaller en diferents articles publicats a la pàgina web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya. Masdeu, nascut a Sicília de família catalana, vingué a Barcelona ben jove i ingressà en la Companyia de Jesus, raó per la qual hagué de tornar a Itàlia, el 1767, en ser expulsada aquesta. La seu peculiar condició d'erúdit català en l'exili el convertí també en una veu lliure no sotmesa a la vigilància política i espiritual castellana. Fruit d'això és la seua Història crítica d'Espanya en 20 volums, escrita en italià i, com apunta Cavaller, sense l'adjetiu habitual de "general" en el seu títol i amb l 'insòlit de "crítica". Aquesta obra va suscitar la indignació general dels historiadors i erúdits espanyols (castellans) de l'època, entre d'ells el Setabiense, perquè criticava el concepte de celtíbers defensat per Juan de Mariana i s'enfrontava als seus epígons de la historiografia castellana com Mohedano. Front a ells, Masdeu defensava que catalans i castellans tenien provinences diferents uns en els ibers i altres en els celtes. A propòsit de Masdeu, Joan Antoni Maians li comenta per carta a Sentmenat el 26 d'agost de 1783:

"Gran gusto he tenido viendo en la Gaceta la idea del Abate Masdeu,

barcelonés, que arrinconará a los Mohedanos i Feijones. Por último, tenemos

otra prueva de que nuestros lemosines son los abates de provecho, que hacen

ver prácticamente cómo se instruían los españoles que florecieron en el siglo

décimo sexto en Italia, Francia i Países Altos i Bajos. Ocultamente se tira en la

Vida de Vives, a dar a conocer el manantial del saber, que Felipe II secó para

los españoles separándolos del mundo erudito, i colocando la Nación Española

en los intermundios Escolásticos."

Confirmem en aquest text que el rebuig que els tomistes, escolàstics per excel·lència, tenien cap a Joan Antoni Maians era, doncs, justificat, ja que ell tampoc se'ls estimava massa. Maians es reconeix hereu de la literatura catalana, inclós Vives (perseguit per la Inquisició). També descobrim que es reconeix adscrit a la Nació Espanyola, però, potser, no ens ha d'estranyar tenint en compte el context de colonització psicològica subtil i apegalosa en que, com el seu germà, vivia. Finalment, ens trobem que Joan Antoni Maians veia en Felip II el punt d'inflexió de la decadència catalana ("el mundo erúdito"), així com que tenia per més espanyols del que hom poguera esperar habitants de Flandes, França o Itàlia, i, per acabar, i sobretot, crida l'atenció a Lluís Vives, precissament un escriptor valencià objecte de censura i persecució que hagué de marxar a l'estranger i morir, precissament, a Flandes. Tots aquestos punts, justament, han estat darrerament objecte d'especial investigació, entre d'altres, per Jordi Bilbeny i el seu cercle d'investigadors.

Jordi Bilbeny no va ser el primer (1era Part): Gregori Maians i la catedral de les Comarques Centrals

noreply@blogger.com (Refel) — Sun, 14 Oct 2012 18:04:00 +0000

Gregori Maians (Oliva, 1699) és la figura més destacada del segle XVIII a la Contestània i, més concretament a Diània. Un segle marcat des del seu inici per la desfeta del 1707 i la conseqüent repressió a la qual es vegé sotmesa tota l'antiga Governació de Xàtiva. Son pare, Pasqual Maians, era un maulet que va seguir l'Arxiduc Carles a Barcelona. Aquest passat maulet marcà tota la vida de Gregori Maians, durant un periode en qual tots els anomenats valencians (habitants de l'antic regne) estigueren sota sospita. Possiblement per això, la seua trajectòria intel·lectual i vital s'acosta sovint a la d'un botifler. Entre les seus afirmacions conegudes a propòsit de la llengua catalana està aquella que dia:

"Considero que ya llegó su fin a la lengua valenciana. Pero su conocimiento será necesario por algunos siglos por razón de las leyes. I assí quiero hacer un Diccionario Valenciano" (carta a Andrés Marcos del 8 de juny de 1761)

És a dir, el coneixement de la llengua catalana era sols necessari per qüestions burocràtiques, ja que en el nou estat castellanoborbònic, constituit gràcies a la conquesta armada i a la colonització dels territoris catalans, encara restaven molts documents legals de l'antiga administració catalanoparlant que no havien pogut ser destruits o substituits per altres. L'objecte de l'estudi de la llengua catalana per a Maians tenia sentit mentre es completava el procés de substitució i colonització, que Maians estimava estaria finalitzat en dos segles. Mentrestant, per a que els esforços anorreadors de l'estat genocida borbònic foren més efectius, Maians treballava en la redacció d'un diccionari. A banda d'això, hi ha altra acció lamentable per als dianencs que Maians protagonitzà i que és poc coneguda. Es tracta d'un contrainforme on rebatia les raons aportades per l'Església de Xàtiva per convertir-se en seu episcopal. Com és sabut, Xàtiva havia estat catedral des d'època visigòtica fins els inicis de l'època islàmica. La demarcació del Bisbat de Xàtiva junt amb el Bisbat de Dénia venia a coincidir amb Diània. Quasi des dels inicis del retorn del cristianisme de la mà dels conqueridors catalans, Xàtiva reivindicà la restauració d'aquesta seu episcopal. Però sempre es trobava amb l'oposició de Valèntia. Per superar l'oposició de l'antiga colònia romana començà a bastir el 1596 un enorme edifici catedralici, que encara és avui, el major temple de les Comarques Centrals. Encara que el moment més propici, però, sigué un poc abans, quan Alexandre VI, el segon papa borja xativí, pogué solucionar definitivament el problema. Roderic de Borja, no obstant, degué desestimar aquesta opció ja que comportava restar-li poder al Arquebisbe de València, que llavors no era altre que el seu fill Cèsar Borja. Fou un altre eclesiàstic xativí, el bisbe de Conca i hàbil polític liberal, Joaquím Llorenç Villanueva, qui, el 1811, aconseguí la restauració de la seu episcopal de Xàtiva durant un breu periode. Però d'això en parlarem en altra ocasió. Un poc abans, l'agost del 1760, Gregori Maians, que es trobava llavors a Oliva, també tingué, en part, en les seues mans el destí de la Seu de Xàtiva. Si haguera elevat llavors al arquebisbat un informe favorable a la creació d'aquesta seu, tal vegada la Governació de Xàtiva (Diània) haguera tingut més possibilitats de recobrar una seu pròpia que podria haver-li permés recuperar part de l'estructuració territorial que la repressió del 1707 li havia arrabassat fins fer-la desaparéixer. Però Maians, que probablement havia de demostrar públicament, sovint, que no era un maulet, obrà, potser, menat per autoodi i negacionisme. Maians va ser implacable amb l'església xativina (aleshores de San Felipe pel càstig de Felip V) i, en un llarg informe, va rebatre, punt per punt i detalladament, totes les raons aportades pels saetabitans:

"...pues todos los textos del cuerpo del derecho canónico, que alega la colegial de San Felipe, salvando la devida reverencia, están mal entendidos i peor aplicados. Todas las noticias historiales que ha citado para fortalecer o ilustrar su pretensión, o son falsas, o impertinentes."

Façana lateral de la Seu de Xàtiva, acaba el 1700

El text de Maians és extraordinari en erudició, respecte de la història, i pseudohistòria, de Xàtiva (i, a més, ens permet fer-nos una idea del text preparat pel saetabitans). Però, com és fàcil observat a la cita, és extraordinària l'animadversió que mostra contra ella. A més a més, moltes de les cotraargumentacions de Maians són, mal que li pesara a ell, altament qüestionables. D'aquestes, m'interessa subratllar un fet poc conegut: San Felipe aportava com a raó, per rebastir la seu episcopal, que Xàtiva havia estat la capital de la Contestània (v. 10-11), cosa a la qual va respondre Maians que eixa era una afirmació falsa i que a la Contestània també es trobava Cartagena i Il·lici (Elx), que bé podien atribuir-se la capitalitat. Respecte de Cartagena, val a dir, que aquesta, com el seu nom indica, era una colònia cartaginesa i, com Valèntia, una població estrangera en terra ibera, per molta influència que tinguera posteriorment per la força de les armes cartagineses. Pel que fa a Elx, aquesta línia apuntada per Maians, és una constant que s'ha mantingut fins als nostres dies, reforçada, encara més, pel descobriment de la Dama d'Elx. Això, i la persecució i censura al llarg dels anys sobre Xàtiva, així com la seua manca de pes polític actual, han fet que la ciutat estiga gairebé esborrada i condemnada a la perifèria de la història de la Contestània. Al nostre entendre, però, aquesta deslocalització del centre històric és perversa i intencionada i respon a interessos polítics gens inocents, tot i que a ella hagen contribuit la mandra dels xativins i contestans. Així, hi ha una raó, força òbvia per altra banda, que desarticula aquesta línia ja defensada per Maians. I és que la ceca ibera més important de tota la Contestània és la de Saitabi. És a dir, la major quantitat de monedes íberes contestanes que coneguem foren encunyades a Xàtiva. Algú pot imaginar-se que el major centre emissor de monedes romanes poguera ser altre que Roma? El poder econòmic està on està el poder polític i aquest és el que encunya les monedes, per tant, la metropoli contestana havia de ser Xàtiva. Inclús admitint que la societat ibera era una societat a la grega, açò és, policèntrica, és evident que el seu nucli polític contestà més influent devia ser Xàtiva.

Revers d'un bronze de la ceca de Saitabi

Sí les seues raons no eren tan consistents, per què Maians es va mostrar tan rigurós amb Xàtiva? En benefici seu cal dir que a nosaltres ens és difícil poder imaginar l'ambient enrarit en que visqué. Maians no sols va renunciar de facte a la terra i a la causa maulet. També ho va fer de consciència convertint-se en un esclau intel·lectual de Castella i, sobretot, de la monarquia absolutista borbònica, una institució vergonyant. Maians pertanyia a una societat reprimida i vigilada. Com a intel·lectual valencià fill de maulets devia estar considerat un pesonatge sospitós, les accions i opinions del qual eren analitzades amb upa. Així que, ja que la seua estima no podia adreçar-se pública ni privadament, ni conscient ni incoscientment a la terra, la cultura i la llengua, s'adreça, llavors, a la raó, darrera barricada irreductible contra els intolerants. Maians i Siscar, jurista reputat entre d'altres coses, es trobà amb un estat reformat i refundat sota els principis de la barbàrie i en el qual els seus elements més moderns, la tradició pactista i parlamentarista catalanoaragonesa, havien sigut desplaçats en benefici del poder absolut i el fanatisme de la religió. Europa estava entrant en la Il·lustració i el Romanticisme encara estava per vindre. Intentar introduir la raó en el dret, la història i la filologia, i, intentar conservar i difondre les lletres, fou, tal vegada, tot quan pogué fer. Així i tot, malgrat la seua moderació, seny i esforç, les seues propostes de reforma legislativa del estat foren rebutjades. Llavors, Maians i Siscar abandonà Madrid, on havia arribat a ser bibliotecari real, i es refugià en un exili interior a Oliva des d'on bastí la Biblioteca Maiansiana i exercí, epistolarment, una tutoria sobre intectuals de l'època, molts dels quals poden considerar-se deixebles seus. Però, tal vegada, el seu més ferm seguidor va estar el seu propi germà, un intel·lectual de segona fila, avui poc conegut, anomenat Joan Antoni Maians i Siscar, el qual el considerava un defensor de la llengua i la cultura catalanes. És pel germà que coneguem les darreres paraules de Gregori Maians i Siscar (1781), les quals foren pronunciades en català: "Cuide'm vosté de Joan Antoni." (carta de Joan Antoni Maians a Joan Vega Sentmenat)

17 de juny de 1707 veritable diada del País Valencià

noreply@blogger.com (Refel) — Tue, 09 Oct 2012 23:28:00 +0000

1. Ahir, 9 d'octubre, dia oficial de la "Comunidad" que diuen ells, no era moment de restar sinó de sumar. Sobretot, perquè el 9 d'octubre és molt proper al 11 de setembre i, després de la gran manifestació independentista d'enguany, podia ser una ocasió per estendre la lluita a la resta dels Països Catalans. Però, com era d'esperar, la censura espanyola, ha tornat a actuar. TVE, igual que va fer amb la diada del Principat, ha menystingut la diada (oficial, ens agrade o no), i no ha dit ni pruna en la segona edició (21 h). Tots sabem que no perden ocasió d'informar-nos al detall dels dies oficials de les comunitats autònomes del café para todos així com de les declaracions de certs presidents, com per exemple l'extremeny Monago (sobretot quan estan plenes de catalanofòbia, per dir-ho de forma suau). Però, en canvi, fa anys que podem observar que la diada oficial, el 9 d'octubre, i també l'oficiosa, el 25 d'abril, no solen tindre la més mínima repercussió televisiva als mitjans de comunicació madrilenys. Aquest any no ha sigut menys, i TVE ha tornat a fer de les seues. Però alguna cosa està canviant, ja que si s'han fet ressó altres mitjans com la Sexta, la qual ha dedicat prou d'espai en el seus informatius de la nit a la xiulada a Fabra i Barberà en la processó cívica del matí, així com a la manifestació mostrant les estelades i els crits d'independència. També han dit, això sí, que la manifestació anava encapçalada per una enorme bandera catalana al davant (ai!). Com si la quatribarrada no fora la senyera de Campello, Ontinyent, Castelló de la Ribera, la Vila Joiosa, Alcoi, etc, per dir sols alguns dels pobles valencians que la tenen per oficial. O, per dir-ho més clar, com si la bandera de València ciutat, no fora una bandera quatribarrada i, per tant, també catalana. O és que no és quatribarrada? Doncs això.

2. Deixant censura i ignorància a banda, ja vaig explicar en el seu moment que entenia per panvalencianisme i no és ara moment de tornar sobre el tema. Però si volia, ja que ha passat la data i s'ha fet tot el que, ara per ara, es pot fet, llançar una proposta, que, possiblement, com sol passar en aquestes coses, imagine que ja haurà fet algú: convertir al 17 de juny de 1707 en la diada oficial de l'Edetània i la Contestània, és a dir, del País Valencià. I per què? doncs perquè el 9 d'octubre és sols el dia que Jaume I va entrar a València el 1238. Només això. Ni tan sols es va fundar el Regne de València eixe any, sinó el 1239 i en altra data. I els xativins i quasi tot el territori dellà de Xúquer no es van incorporar al Regne fins el 1244 (i naturalment no el 9 d'octubre). Els alacantins i les comarques del sud encara tardarien més de mig segle en incorporar-se. Amb això no m'estic oposant a donar a conéixer la figura de Jaume I com es fa a molts col·legis. Però si pense que això podria fer-se d'altra manera. Per exemple, triant la data del seu naixement. Per altra banda, no és sols la llengua comuna i la cultura que ens porta Jaume I el que unix als territoris dels Països Catalans, sinó també el substrat iber comú que ja existia abans de Jaume I i les seues conquestes. I aquest no queda explicitat amb la commemoració del 9 d'octubre. Ans al contrari. Així que celebrar el dia del País Valencià eixa data no té cap sentit.

3.Tampoc té sentit, en el fons, el 25 d'abril. Aquesta només es pot entendre com un efecte més del panvalencianisme. Com que València es va rendir sense lluitar, manca d'una data heroica com si té Barcelona amb el 11 de setembre de 1714. Així que si calia cercar una data per commemorar la fi del Regne de València aquesta havia de ser altra diferent del vergonyós 8 de maig de 1707. El 25 d'abril era una data apropiada, perquè pareixia tenir com a conseqüència un gir desfavorable per als austriacistes en la guerra i era la data més honrosa anterior a la rendició de València. Perquè, clar, tampoc es podia triar una data posterior, ja que li llevava importància a València i la deixava en mal lloc fent vore que el destí dels valencians es va decidir en altres indrets. Així que es va triar el 25 d'abril. Aquesta pretenia ser la data "heroica" equivalent al 11 de setembre del Principat i complementària del 9 d'octubre. Una data que si no defensava els interessos de València ciutat, almenys no els perjudicava i els donava cert joc. Però, ben mirat, la data en qüestió no trau el més mínim trellat. A Almansa les úniques tropes valencianes (o catalanes) que participaren anaven amb el bàndol borbònic, i tampoc eren molt nombroses. Per altra banda, no va suposar la immediata derrota dels valencians, perquè Xàtiva es va preparar de seguida per barrar el pas cap l'interior i altres ciutats com Dénia, Alcoi o Alacant resistiren molt més. Així que el 25 d'abril, ni hi hagué una participació important valenciana, ni suposa la fi de la guerra, ni la supressió del Regne de València. I, per si fora poc, ni tan sols va tindre lloc a València! L'única cosa que hem aconseguit, de moment, reivindicant el 25 d'abril és crear una atracció turística a Almansa. Què fem llavors celebram-t'ho?

4. Més rellevant és el 17 de juny de 1707, ja que aquesta data és, ben probablement, el dia que es va cremar Xàtiva. Aquesta data sí és el nostre 11 de setembre ja que és fruit de la resistència heroica del xativins, valencians, aragonesos i catalans que defensaren la ciutat fins a les darreres conseqüències. És a més, a diferència del 25 d'abril, un espai visitable al País Valencià on es pot fer un homenatge i un acte commemoratiu, com ocorre amb el Fossar de les Moreres a Barcelona, l'equivalent de la Pedra dels Maulets a Xàtiva. Amb la crema, Felip V va intentar donar un càstig exemplar a tots els valencians i, per afegitó, esborrar-nos la identitat. Cal recordar, a més, que si no fora per Xàtiva, possiblement, Felip V no haguera trobat una escusa tan fàcil per llevar-nos els furs i dissoldre el Regne de València, ja que, com hem apuntat adés, la capital, València, sempre tan lleial, s'havia rendit el 8 de maig, sense lluitar, i demanant clemència. El mes que va durar el setge de Xàtiva i les nombroses baixes de D'Asfeld, aplanaren el camí per abolir els furs, a finals de juny de 1707, mentre encara cremava la capital de Dellà del Xúquer i creixia el mite dels socarrats. Els furs, per tant, ens els van llevar per causa de Xàtiva o, si més no, prenent-la com a excusa. El càstig a Xàtiva, segona ciutat aleshores del Regne, va ser, per tant, un càstig per a tots els valencians. De fet, el cas de Xàtiva no és l'únic, perquè hi ha molts altres incendis provocats pels borbons a tot el territori de la Confederació Catalanoaragonesa, però sí és, sense dubte, el més conegut i emblemàtic. I també el que ha donat lloc a la popularització d'una de les icones de la lluita per la llibertat als Països Catalans, el de Felip V cap per avall al museu de la ciutat.

L'intent d'esborrar Xàtiva, més conegut com extermini de Xàtiva, va ser, en definitiva, la metàfora comprensible per a tothom, que el Regne i la identitat pròpia dels valencians s'havia acabat. D'aquí que, si convertirem el 17 de juny en diada del País Valencià, estaríem establint una connexió amb el 1707. L'ésser humà és un ésser de memòria i l'esborrament perseguia l'oblit, i, per això, fins i tot el nom de la ciutat, va ser canviat pel de San Felipe.

Però si recordem, el càstig no haurà sortit efecte i l'esborrament no haurà estat acomplert. Felip V haurà estat derrotat en el temps. 17 de juny de 1707. Recordeu-ho. 17 de juny de 1707.

Cançons abandonades 2: Absurda voluntat

noreply@blogger.com (Refel) — Sun, 30 Sep 2012 20:25:00 +0000

Us presente una nova entrega de les cançons abandonades. En aquesta ocasió es titola Absurda voluntat i ha estat doblement abandonada. Després de ser composada, escrita, gravada i abandonada en tan sols 2 h fa una setmana, ha es breument represa hui per millorar els cors durant poc més d'un hora. En total 3 h 20m d'abort (anem millorant). Com a curiositat vos dire que l'anterior entrega de Cançons abandonades, sols ha estat visitada per 25 persones, de les quals, cap ni una li ha donat al botó de "play". No crec que aquest nou extraviament tinga millor sort. Per què malgrat això continuar creant res? la resposta la dóna ja la mateixa cançó: Absurda voluntat!

Però... qui és José Manuel Lara?

noreply@blogger.com (Refel) — Sat, 29 Sep 2012 10:19:00 +0000

José Manuel Lara Bosch, president del Grup Planeta, acaba d'afirmar que si Catalunya esdevé independent, Planeta abandonarà Catalunya. Però...qui és aquest senyor? Doncs bé, es tracta d'una de les persones més poderoses de l'estat espanyol. A banda de la famosa editorial Planeta, controla un ampli ventall d'editorials i mitjans de comunicació de tot l'estat. Alguns d'ells, com Planeta, tenen, a més, una ampla penetració a Iberoamèrica. Entre d'altres són seues Antena 3, la Sexta o el períodic La Razón. Ha tingut, o té, importants participacions en Tele 5 o Onda Cero. Seues són importants editorials literàries com Seix Barral o Destino. Però també editorials d'assaig, humanitats i filosofia com Ariel o Crítica. També l'editorial de l'enciclopèdia castellana per excel·lència, Espasa Calpe, així com la Casa del Llibre, coneguda cadena de llibreries d'aquesta editorial. I també seua és la famosa acadèmia de formació a distància CEAC. Fins i tot era seu un periòdic de tarannà progressista, el desaparegut ADN. I per si això fora poc cal afegir que formen part del seu grup l'editorial de literatura en català Columna (que va publicar a Toni Cucarella) i, sobretot, Edicions 62, l'editorial que va publicar Nosaltres els valencians de Joan Fuster, per esmentar només, un entre tants, dels nombrossíssims fons en català que disposa. Aquest personatge que vos recordarà al protagonista del Ciutadà Kane d'Orson Wells, no és, en realitat, l'autor del seu imperi. Fou son pare, José Manuel Lara Hernández (El Pedroso, Sevilla 1914-Barcelona 2003), qui el desenvolupa durant el franquisme. Lara Hernández era fill de metge, una de les professions liberals i benestant a l'Espanya rural durant gran part del segle XX i també un dels pilars sobre el que se sustentà el franquisme junt amb el mestres i els rectors (recordeu quan va nàixer la xarxa de robatori de nadons). Lara Hernàndez volgué estudiar telecomunicacions, però, després del colp d'estat de Franco, vés tu per on, s'allistà en l'exèrcit nacional(ista) espanyol. Pareix que arribà a obstentar el grau de capità i amb aquest fou dels que ocupà Barcelona. A ningú se li escapa que després de la guerra, als partidaris del bàndol derrotat li foren expropiades propietats i en canvi se li donaren facilitats per progressar als guanyadors. Tampoc és difícil veure que Franco intentà castellanitzar Catalunya i que instruments molt útils al respecte eren la creació d'un empresariat espanyol o espanyolitzat i la colonització mitjançant el foment de la immigració espanyola com a mà d'obra per a les empreses catalanes. D'aquestos treballadors provenen segurament part dels votants del PSC i, probablement, dels empresaris espanyolitzats, part dels militants de CIU. En aquest context, i en plena postguerra, Lara Hernández es va quedar a Catalunya on va fundar Planeta l'any 1949, tot i que ell, llegir, pareix que no llegia massa (la seua dona s'ho llegia tot per ell). Com ho va fer realment i els beneficis que pogué obtindre de la seua condició de vencedor és difícil de saber, però sembla que Lara va dir en alguna ocasió: "Siempre tuve un gran cariño a Franco" (a Joan Carles de Borbó també li'l tindria ja que el nomenà Marqués del Pedroso en 1994). Com a hereu de son pare, Lara Bosch ha demostrat en més d'una ocasió el seu perfil dretà. Així, i en referència a la Llei Sinde, va dir que no hi havia a Espanya consciència de la propietat intel·lectual i que no era prou penalitzar als portals de descàrregues i que s'hauria de penalitzar també als usuaris. Sense entrar a discutir ara el tema de les descàrregues i la propietat intel·lectual, trobe en aquestes declaracions un afany punidor excessiu i desmesurat. El totpoderós ric que s'enfronta a pàries anònims que li estan furtant unes molleriques del seu negoci. Ell al que Viquipèdia li deu haver rebentat el negoci de les enciclopèdies. I és que aquest home deu haver-se pensat, durant molt de temps, que era l'amo de la cultura i que tothom havia de pagar-li a ell per consumir-la. Així que no és d'estranyar que ara amenace amb anar-se'n a Saragossa, i, de pas, endur-se'n gran part dels fons editorials en català, com el nen fill de papa que se'n duu els joguets si no es juga com ell vol. I és que amb la irrupció de personatges com el totpoderós Lara Bosch, del que fins ara sabíem ben poc, per fi comencem a adquirir consciència de les dimensions de la famosa frase de Franco: "Todo está atado y bien atado".

Cançons abandonades

noreply@blogger.com (Refel) — Sun, 23 Sep 2012 10:27:00 +0000

Trist és que allò que composes no li agrade a ningú. Però més trist és que allò que composes ni tan sols t'agrade a tu. Què fer amb aquestes eflorescències espontànies? Què fer amb totes aquestes cançons que hom no vol continuar tocant? que hom no vol lluitar per elles i que passen a l'oblit? es mereixen continuar existint pel simple fet d'haver nascut? El temps passa ràpid i ja no tinc temps per assatjos ni gravacions, ni per depurar, perfilar, perfeccionar, etc. Sospite que a partir d'ara moltes coses naixeran i moriran al mateix temps. Però per si de cas, de moment, he pensat fer una nova secció: cançons abandonades. El seu requisit és que hagen estat composades i gravades en menys de 4 hores. Ací vos deixe la primera i potser darrera entrega: Estel fugaç (com les cançons). La pobreta ha estat abortada i abandonada en tan sols 3 hores i mitja.

Què passaria amb el País Valencià si Catalunya fos independent?

noreply@blogger.com (Refel) — Mon, 17 Sep 2012 00:35:00 +0000

A hores d'ara, gairebé tothom dóna per feta la independència de Catalunya, que, en realitat, més aviat seria independència del Principat. Aquesta notícia ha estat rebuda amb goig però també amb angoixa per molts catalans del País Valencià (catalans, sí, si és que els considerem habitants dels Països Catalans). Car a l'alegria pel que sembla, ara per ara, una imminent independència d'una part de la nostra terra, ha seguit la pregunta òbvia: què serà de nosaltres, els catalans de València, separats no ja per comunitats autònomes, sinó per diferents estats dels catalans del nord. I, sobretot, què serà de nosaltres en una Espanya manifestament hostil i enemistada amb una Catalunya independent on tot allò que encara ensume a català serà, molt probablement, mal vist (I no cal ni dir que, nosaltres, per molt que li pese als sectors més blavers, fem una olor a català que tombem d'esquenes). Així les coses, la principal qüestió que ens cal abordar ara als catalans de la Contestània i l'Edetània és: què passaria amb el País Valencià si Catalunya és independent? La independència del Principat suposaria un canvi en l'equilibri de forces que afectaria especialment el País Valencià. Tothom té clar que aquest, d'entrada, no seguiria les passes de la primera per unir-s'hi i constituir uns Països Catalans independents. Però, en no fer-ho, passaria immediatament a ocupar l'antic rol econòmic i grupal del Principat a l'Estat Espanyol. Amb l'afegitó que, probablement, la pressió fiscal podria augmentar sobre ell considerablement. Per altra banda, a ningú se li escapa que la persecució de la llengua i la cultura catalanes a les antigues Edetània i Contestània pujaria d'intensitat. Aquest escenari és el que tothom preveu. Hi ha, però, algunes conseqüències que em sembla que no s'han tingut excessivament en compte. Per començar, trobe que igual que l'espanyolisme ocult al País Valencià és major del que pareix, també ho és el catalanisme. Aquest és present encara a Compromís. També a EUPV. Però, sobretot, és molt més gran del que sembla al PSPV. I la prova és que Ximo Puig, amb la proximitat de la Diada, va matissar les seues posicions oscil·lant cap al federalisme (que ja és molt ací al País Valencià). Per altra banda, la major pressió fiscal, podria no ser tant del gust de la burgesia valenciana. Més encara, si les condicions econòmiques de les que gaudira la burgesia barcelonesa foren més favorables a llarg plaç. La qual cosa podria conduir a la burgesia valentina, tradicionalment conservadora i espanyolista, cap a posicions més procatalanes, per molt castellanitzada que estiga actualment. I és que per molt criticable que siga, imbècil no és i només li cal traure números per adonar-se'n d'on els hi convé estar. Un exemple el posava Xavier Aliaga l'altre dia en un excel·lent article: la proposta econòmica prop de Port Aventura del promotor valencià Enrique Bañuelos s'ha convertit en l'alternativa a Eurovegas. Sense entrar ara en valoracions morals sobre Bañuelos i la seua proposta, m'interessa subratllar un punt en el que discrepe de Xavier Aliaga. Lluny de ser açò una mostra de la valencianització del Principat, crec que hauríem de sospesar si no és una nova mostra de la catalanització de la burgesia valenciana. I és que, abans, a més, la burgesia valenciana no podia triar entre Espanya i altre estat. Però estant ara tan a prop un nou estat català, la perspectiva econòmica canvia completament per a aquesta burgesia. I l'exemple més clar, és, sense lloc a dubtes, el corredor mediterrani. Una Espanya sense Catalunya ja no tindria cap interés en el corredor mediterrani i lluitaria amb totes les seues forces per un corredor central. Així les coses, una València que restara a aquesta Espanya resultaria molt perjudicada econòmicament. I encara hi ha una altra de més grossa. Una Espanya sense Catalunya, com ja va verbalitzar Esperanza Aguirre, no li trobaria cap sentit a les autonomies. Aquestes, com va dir la presidenta madrilenya es van fer per Catalunya i per Euskadi. Però en una Espanya sense Catalunya, quin sentit tindria mantindre-les en l'actual context de crisi econòmica? Així és que, emparant-se en aquesta objecció, s'optaria per una recentralització i la majoria de les autonomies, exceptuant Navarra i Euskadi, sembla factible que foren eliminades (Aquesta opció podria ser, fins i tot, atractiva per Espanya: perdem Catalunya, però ens desfem del "corsé" de les autonomies). Digueu-me optimista, però jo trobe que aquesta Espanya sense autonomies (a la que fàcil és que el País Valencià perdera la seua o la vegera molt retallada), ja no seria tan ben vista, no sols per molts valencians, sinó per una gran part de la dreta valenciana. Igual que no ho ha sigut ben vista la pèrdua dels bancs i caixes valencianes o igual que d'un temps a ací ja no és tan ben vist per la patronal valenciana, el deficit fiscal. I és que, en aquest context nou, fins i tot l'odi instigat tradicionalment per la dreta pot estar provocant efectes imprevistos. Així que ja m'imagine a algun dient: "Xe nano, si els catalans s'independitzen, mosatros no anem a ser menos".