Tomorrow Never Knows

Cap a www.martibou.cat

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Fri, 21 Jan 2011 10:51:00 +0000

Migro cap a martibou.cat.

Després de molt de temps en aquest Tomorrow Never Knows, d'haver après com fer anar un artilugi com és un blog, d'haver començat a gaudir escrivint de les meves coses, de veure que hi entrava gent,... però que es pot fer millor, més bonic, i sobretot sense tenir un nom que no sóc jo... migro cap a martibou.cat.

Ha estat un plaer haver estat llegit, haver fet escoltar, que m'hagin enllaçat perquè explico coses que agraden, però és el moment de donar una passa més enllà.

Trobareu tot el que hi ha en aquest bloc en aquesta nova casa 2.0.
De fet, d'aquí a uns dies, si veniu aquí, anireu a parar a aquesta nova pàgina.

Aquells qui teniu enllaçat aquest blog, no us oblideu de redireccionar el meu bloc cap a aquest nou martibou.cat!

:o)

Moltes gràcies per la lectura i us hi espero.

Sobretot si hi voleu llegir la 22a entrega de les Cançons per...

Gaudiu de la música i del meu nou blog.

Us hi espero!

Rage Against The l'Alcalde

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Thu, 13 Jan 2011 11:25:00 +0000

El Pèsol Feréstec és un producte rar, estrany, i entranyable. També és, però, el resultat d’una mena de pares, de família, de barri, d’escola, i també del que popularment anomenem “fondu”.

Durant el concert de presentació del disc “Fa temps que ho diem” (com es pot comprovar al gràfic d’aquí al costat), el públic que no conegués a Gerard Segura i la seva banda, va descobrir que si hi ha alguna cosa dins del grup són professors.

Segura és un individu llegit, que musica poemes de Pepe Sales i Jordi Vintró, i que s’inspira en Pere Calders per fer cançons com “Al cel”, i té en la Lota Serrahima (veu) i l’Albert Companys (clarinet) un magnífic contrapunt no-feréstec.

Una altre tret definitori de les cançons del Pèsol (al final, que siguin set tocant és anecdòtic, de pèsol només n’hi ha un) és la seva entranyable fixació amb el sexe. “Ella o ell”, “Cançó d’amor i droga”, “Natura morta”, i… les que faci falta.

I si em pregunten allò de “sí, sí,… però què fa?”, doncs fa una barreja de cançó, folk, però també li agrada barrejar-se amb altres estils, com el reggae a la no-gravada-però-himne-en-directe “Per tu”, on es desglossa com de bé ens tracten els nostres ajuntaments -encara que a vegades no ho acabem de veure-. Sort en tenim del blog de l’alcalde. Sort en tenim de que hi hagi wi-fi.

El Pèsol presentava un disc que, afortunadament, treu Salseta Discos. Un disc numerat. Servidor té el número 6. A més, absolutament home/handmade. Una caixa amb un llibret molt bufó i el cd en qüestió, sense cap imatge. Només un tampó. Dins del llibret, perles “feréstegues” com ara les descripcions de les cançons.

EL NÒVIO DELS DIUMENGES: Cançó de disset anys en mi major i molta essència. Jo estudiava al costat de la Lorena que no sabia que jo ho sabia tot. Hagués estat el seu millor nòvio. Que sí, que sí.

XARRUPA’M: Glossari de la juerga catalana.

En fi, el disc aconsegueix captar l’essència d’El Pèsol Feréstec. Que no és poc. Això sí, és complicat d’entendre que l’himne anti-alcalde hagi quedat fora. Sort en tenim dels blogs dels fans:

El Pèsol Feréstec @ Heliogàbal – “Per tu”

I per si necessiteu acabar d’entendre el Pèsol, aquí en teniu un vídeo explicatiu de la Diputació Feréstega amb la col·laboració del meu iPod Nano

I va Koeman... i l'estima.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Llistes assolellades

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Fri, 07 Jan 2011 15:02:00 +0000

Fa quatre dies. Tot just fa quatre dies i dos posts que parlava de Llunes i llistes. Total, perquè hi va haver un eclipsi de lluna. I va i resulta que ara n'hi ha un de sol. Parcial.

Si en aquell cas, a can Twitter, es van fer 4 hores de música en una llista d'Spotify amb la lluna com a leitmotiv i es va anomenar Llunàtics, aquesta vegada el sol és el protagonista i la llista es diu Assolellats.

El més curiós del cas va ser que amb la tonteria vaig anar descobrint coses que no recordava que existien i que vaig anar afegint a la llista.

Una altre fet curiós: no hi ha ni un tema heavy. I si alguna obsessió tenen els heavies és la de parlar del sol, de com es pon, de com surt, dels seus eclipsis, o de com... esclaten.

Tornant a la llista, només destacar dos twits:

un de Dom Indigestió (i també Nativa)

Indigestio INDIGESTIÓ: Malgrat la diversitat estilística, trobo que el sol dona una estranya unitat a la llista #assolellats. Les endorfines? http://bit.ly/fZaVdc

i d'un servidor retwitejant a Dom Simbenia i Dom Indigestió.

marti_bou Martí Bou: #unaplaus :o) RT @Indigestio: RT @simbenia: All time favourite...http://bit.ly/h0lV9U #assolellats <- Oh si. T'ho anava a agraïr.

Aquest últim, per justificar que aquesta cançó deliciosa pugui sonar al blog:

Perquè és deliciosa

La llista sencera, si cliqueu a "llegir més".
A mi només me'n sobren tres o quatre.
Però no us diré quines...

Gaudiu de la música que ella no es queixa mai

Billie Holiday – Where Is The Sun
Ephemera – Morning Sun
Mirah – The Sun
Lionel Hampton – Midnight Sun
Niño y pistola – Moon And Sun
The Magnetic Fields – The Sun Goes Down And The World Goes Dancing
Mamut – El Sol Va Y Nos Llama
Supergrass – Wait For The Sun
Tahiti 80 – When The Sun
Antonio Vega Talles – Oceano De Sol
Sisa – Qualsevol nit pot sortir el sol
The Soundcarriers – Caught By The Sun
Saint Etienne – Sun In My Morning
Parchis – Un rayo de sol
Dominique A – Agonie D'un Soleil
PJ Harvey – Un Cercle Autour Du Soleil
U2 – Staring At The Sun - Live From Rotterdam
Maga – Nada Nuevo Bajo El Sol
The Polyphonic Spree – Light & Day/Reach For The Sun
Great Lake Swimmers – I Will Never See The Sun
Mike Oldfield – The Song Of The Sun
The Pretty Things – The Sun
Sparklehorse – Don't Take My Sunshine Away
Super Furry Animals – Cardiff In The Sun
Matt Costa – Sunshine
Bobby Hebb – Sunny
Jethro Tull – Some Day The Sun Won't Shine For You
Julie Driscoll, Brian Auger & The Trinity – Flesh Failures (Let The Sunshine In)
Jose Feliciano – Hey Look At The Sun
Laid Back – Sunshine Reggae
Cocosuma – You Are My Sunshine
Elvis Presley – I Dont Care If the Sun Don't Shine
The Fifth Dimension – Aquarius/Let The Sunshine In (The Flesh Failures) - (from the American Tribal Love Rock Musical "Hair") - Remastered 2000
Belle & Sebastian – Song For Sunshine
Belle & Sebastian – Beyond The Sunrise
Bright Eyes – Sunrise, Sunset
Nancy Sinatra – Ain't No Sunshine
La Casa Azul – Siempre Brilla El Sol
Quincy Jones, Harry Arnold and the Swedish Radio Studio Orchestra – The Midnight Sun Never Sets
Janis Joplin – Flower In The Sun
Belle & Sebastian – Asleep On A Sunbeam
Nirvana – Jesus Doesn't Want Me For A Sunbeam
The Zombies – Walking In the Sun
Asobi Seksu – Taiyo
The Doors – Waiting For The Sun
The Hi-Lo's – Sunnyside Up
Chet Baker – When The Sun Comes Out
The Kinks – Look A Little On The Sunnyside
The Flaming Lips – I'm A Fly In A Sunbeam - Following The Funeral Procession Of A Stranger
Dirty Projectors – Temecula Sunrise
Deerhoof – Sunnyside
The Pogues – The Sunnyside Of The Street
Yeasayer – Sunrise
Morrissey – Sunny
Elvis Presley – O Sole Mio/It's Now Or Never
George Michael Duet with Elton John – Don't Let The Sun Go Down On Me
Etienne Daho – Duel Au Soleil
The Sleeping Years – Into Sunlight - Single Version
The Whites – Keep On The Sunny Side - Soundtrack Version (O Brother, Where Art Thou?)
Francoise Hardy – Soleil
Herbie Hancock – Sunlight
John Zorn – Masque En Sole
Keane – Sunshine
Hep Stars – Sunny Girl
New Order – Sunrise
Mogwai – The Sun Smells Too Loud
Depeche Mode – The Sun And The Rainfall
Primal Scream – Higher Than The Sun - Single Mix
Ramones – California Sun
Sex Pistols – Holidays In The Sun
Stereolab – I Was A Sunny Rainphase
Bill Haley And The Comets – California Sun
Lagartija Nick – Sol
Los Sencillos – Sol, Miedo Y Pop
Alice In Chains – When The Sun Rose Again
Albert Pla – El Sol De Verano
Manic Street Preachers – You Stole The Sun From My Heart
Brigitte Bardot – Le Soleil
The Seahorses – Blinded By The Sun
Christina Rosenvinge – Eclipse
Air – Le Soleil Est Près De Moi
Isobel Campbell – Sunrise
Enrique Morente – Sale El Sol
Deer Tick – The Sad Sun
Eagles Of Death Metal – San Berdoo Sunburn
The Lucksmiths – Sunlight In A Jar
Orbital – The Girl With The Sun In Her Head
El Petit De Cal Eril – ¡Les Sargantanes Al Sol
The Beloved – The Sun Rising
Fleet Foxes – Sun Giant
Leadbelly – The House Of The Rising Sun
El Guincho – Soca Del Eclipse
El Perro Del Mar – Into The Sunshine
Ray Charles – Don't Let The Sun Catch You Crying
Antònia Font – Vitamina Sol
Michael Jackson – Ain't No Sunshine
Nick Drake – Things Behind The Sun
Howling Bells – Setting Sun
She & Him – In The Sun
Belle & Sebastian – Here Comes The Sun - Live
The Jayhawks – Waiting For The Sun
Katrina & The Waves – Walking On Sunshine
Azucar Moreno – O Sole Mio
Smash Mouth – Walkin' On The Sun
Bubblegum Lemonade – Looking To The Sun
Caribou – Sun
Eddie Vedder – Hard Sun
The Raconteurs – Yellow Sun
Niños Mutantes – El Sol De Invierno
The Legends – He Knows The Sun
Camera Obscura – Honey In The Sun
Emiliana Torrini – Sunny Road
Muse – Sunburn
Crowded House – Distant Sun
Rage Against The Machine – People Of The Sun
The Asteroids Galaxy Tour – The Sun Ain't Shining No More
Les Negresses Vertes – Sous Le Soleil De Bodega
Nina Simone – Here Comes The Sun
The Velvet Underground – Who Loves The Sun
Elf Power – Goldmine in the Sun
Pascal Comelade – Sunny Afternoon - Sub-Versions De Salon
Weezer – Island In The Sun
Frank Sinatra – East of the Sun
Antony & The Johnsons – Daylight And The Sun
Le Mans – Un Rayo De Sol
Sex Mob – House Of The Rising Sun
The Libertines – Don't Look Back Into The Sun
Slowdive – When The Sun Hits
Marlango – Gran Sol
Ben Harper – She's Only Happy In The Sun
TV on the Radio – Staring At The Sun
Doves – Catch The Sun
Carrots – Sunshine
Mazoni – Ei, que surt el sol!
Bill Withers – Ain't No Sunshine
Standstill – 1,2,3 sol
Happy Mondays – Sunshine And Love
Nouvelle Vague – Blister In The Sun
Dolly Parton – The House Of The Rising Sun
Orchestral Manoeuvres In The Dark – The Moon And The Sun
Arctic Monkeys – When The Sun Goes Down
Herman Düne – When The Sun Rose Up This Morning
Best Coast – When The Sun Don't Shine
Cream – Sunshine Of Your Love
Pau Riba (F) – Sol solet
Belle & Sebastian – Another Sunny Day
Fleet Foxes – Sun It Rises
Adriano Celentano – Si E Spento Il Sole
Soundgarden – Black Hole Sun
Death Cab for Cutie – No Sunlight
The Thrills – Don't Steal Our Sun
Teenage Fanclub – The Sun Shines From You

Dues perles per dir-li adéu al 2010

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Thu, 30 Dec 2010 23:18:00 +0000

Veu dolça i guitarra suau... i un bé de Déu de cabells!

S'acaba l'any, no faig cap mena de llista, i m'adono que els últims posts que he estat fent tenen força a veure amb això del quedar-se a l'atur. Que si una Cançó per mirar el sostre des del llit, que si patatím, que si patatam...

Em deia l'altre dia un amic que "ja veig que el què estàs fent és donar-te a conèixer! M'agrada, m'agrada!". Sí? Ho faig? No ho hauria dit -gaire- mai. Però potser sí.

I en el fons, del que es tracta és de sortir del niu i aixecar el vol.

Ho narra en Joan Colomo al disc "Contra todo pronóstico" (el teniu a Spotify), amb una cançó deliciosa que es diu "L'ocell". I va i resulta que la Maria Rodés, la senyoreta de la foto, es posa a cantar-la a l'últim concert de l'any. Si sumes el text, la música, i l'aura de la cançó,... és ideal per la Maria, no trobeu?

I si no ho teniu clar, mireu-ho vosaltres mateixos.

La Maria Rodés ja havia aparegut en aquest blog, té Myspace, un Facebook, un Twitter i és a Spotify, i a més, durant aquest últim concert al bar Elèctric de Gràcia ens va regalar un medley amb nadala inclosa.

Doncs això, a sortir del niu.

I si és amb un medley com aquest, millor.

I si ens hem de preguntar alguna cosa, que sigui què li darem al noi de la mare que li sàpiga bo.

Gaudiu de la música, que encara que avancin els anys, ella no es queixa mai.

Llunes i llistes

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Thu, 30 Dec 2010 11:49:00 +0000

Perquè hi ha llunes per tothom...

Fa molt poc hi va haver un eclipsi de lluna.

Aquests eclipsis el que fan és amagar la lluna i canviar-li el color. Si voleu veure com és aquest procés, cliqueu aquí.

Fa temps n'hi va haver un altre i servidor, iniciant-se en això de la fotografia, va començar a fer tonteries diverses fent-li fotos. Al costat, el resultat.

La lluna, pel que sigui, és una font brutal d'inspiració per la música. De fet, la nit que s'havia de produir aquest eclipsi uns quants ens vam convertir en uns llunàtics buscant cançons sobre el tema per fer-ne una llista a Spotify.

I com bé sentenciava en Indigestió, impulsor de la iniciativa i Sr. Nativa, "El que està molt bé és que gairebé no hi ha "bulto" a la llista. Felicitar-nos, ens podem felicitar tots els #llunatwics".

Després del "llegir més" hi teniu la llista, i per escoltar-la només cal clicar en aquest enllaç.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Llunàtics i #Llunatwics

Los Ninos De America – Quisiera Ser Tan Alta Como La Luna
Chavela Vargas – Luz De Luna
The Waterboys – The Whole Of The Moon
Emanuel Bay – Debussy: Suite bergamasque - Arranged by A. Roelens - No.3 Clair de lune
Mark Kozelek – What's Next To The Moon
Eels – Climbing To The Moon
Pau Riba (F) – Lluna robada
Roger Mas – La Lluna
Deer Tick – Blood Moon
The Police – Walking On The Moon - 2003 Stereo Remastered Version
Elvis Presley – When my blue moon turns to gold again
Banda Bassotti – Piazza Fontana (Luna Rossa)
Gazebo – Lunatic
Xenia – Goodbye Moon
Gotan Project – Lunático
Sting – Moon Over Bourbon Street - Cornelius Mix (New 2003 Acoustic Version)
Hilton Barcelos – Sulino Lunático
Maggie Reilly – Moonlight Shadow
John Williams – Lupin's Transformation and Chasing Scabbers
Van Morrison – Moondance
Parchis – Lobo hombre en Paris
The Doors – Moonlight Drive
Gong – Selene
Cat Stevens – Moonshadow
Joseph Washbourn – Dancing in The Moonlight
!!! – Must Be The Moon
Tom Waits – Drunk On The Moon
Billie Holiday – Blue Moon
Ella Fitzgerald – How High The Moon
Janis Joplin – Half Moon
CocoRosie – The Moon Asked The Crow
The White Stripes – White Moon
Francoise Hardy – Fleur De Lune
Neil Armstrong – Neil Armstrong "One Small Step For Man, One Giant Leap For Mankind" July 20, 1969
Ezra Furman And The Harpoons – The Moon
Bat For Lashes – Moon And Moon
Shivaree – Goodnight Moon
Indochine – J'Ai Demandé A La Lune
Wolfmother – New Moon Rising
Nick Drake – Pink Moon
Creedence Clearwater Revival – Bad Moon Rising
First Aid Kit – Little Moon
Enrique Morente – Tierra Y Luna (1929-1930) Asesinato.
Devendra Banhart – Luna De Margarita
Las Migas – Perdóname Luna
AfroCubism – A la luna yo me voy
The Presidents Of The United States Of America – Lunatic To Love
Ken Zazpi – Ilargia
The Silencers – Painted Moon (Blues Mix)
Roger Waters – Eclipse - Live
Devendra Banhart – Quedate Luna
Quique Gonzalez – La Luna Debajo Del Brazo
R.E.M. – Man On The Moon
Ella Fitzgerald – Moonlight In Vermont
Frank Sinatra – Fly Me To The Moon [The Frank Sinatra Collection]
Django Reinhardt – Claire De Lune
Cat Power – The Moon
Mum – Moon Pulls
Nach – Dans La Lune
Obrint Pas – Lluna De Plata
Belle & Sebastian – Waiting For The Moon To Rise
Bye Bye Bicycle – Full Moon
Echo And The Bunnymen – The Killing Moon [All Night Version] [Ocean Rain / Expanded]
Explosions In The Sky – The Moon Is Down
I Am Kloot – The Moon Is A Blind Eye
Radiohead – Sail To The Moon
Orchestral Manoeuvres In The Dark – The Moon And The Sun
Morrissey – Moonriver (Extended Version)
The Field Mice – Missing The Moon
Feist – My Moon My Man
Camaron De La Isla – Romance De La Luna, Luna
Quique Gonzalez – Fiesta De La Luna Llena

Cançons per... (21a entrega)

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Fri, 24 Dec 2010 15:09:00 +0000

... per mirar el sostre des del llit

Arriben temps d'atur, no necessàriament estàtics, i una de les pors en les quals pot incórrer l'aturat és, com a mínim en el meu cas, en la de "seràs capaç de fer una agenda de no-aturat, llevar-te prou d'hora al matí, fer un horari més o menys regular,...?". Sí. I tant. Però...

Però pot passar allò, de tant en tant, del posar la ment en blanc, estar estirat al llit i ocupar-se només de com canvia el color del sostre en funció de la llum que entra a l'habitació, i de com es mou l'ombra d'un d'aquells globus-Ikea que pengen i amplifiquen una bombeta de baix consum.

I jo, que sóc de tenir Bandes Sonores enlloc d'escoltar música, tinc gravada en foc al cap aquesta cançó des de fa uns dies. I és que fa uns dies, la Srta. Dua explicava que torna la reina.
PJ Harvey treu nou disc.

* * *

Si et diu "vine"... tu hi vas. Sens dubte.

La primera imatge que tinc de Polly Jean Harvey és, si no recordo malament, al mític Dr. Music Festival que es va fer als Pirineus. Jo devia tenir uns 14 anys, i recordo que als concerts que retransmetia el Canal 33 quan encara tenia aquest logo hi sortia una noia tirant a prima amb una faldilla curta i uns sostenidors de... cuir? i en una actitud que no havia vist mai. La primera reacció va ser un notable "hòstia", seguit per un "i aquesta qui és", per acabar amb un lamentable "que posin el lio del tio que li diu calvo i gordo al cantant de Bad Religion". Errors de joventut. O simplement, passos.

Després te n'adones de que si tantes publicacions es posen d'acord al parlar de la mateixa senyora serà per alguna cosa. T'ho escoltes i dius "hòstia", seguit per un "ara ja sé qui és", per acabar amb un més ben encaminat "he d'escoltar més coses d'aquesta dona...".

Aquesta senyoreta és coneguda per haver estat una de les grans dones de la música alternativa dels últims vint anys, juntament amb Björk, i alguna altra més. No gaire més han aguantat el pas del temps tant bé.
És summament polièdrica: ferotge, tendre, etèria, punk, fastuosa, sexy, descarada, continguda,... i molt més. Aquí ho teniu tot via Spotify. D'ella n'han destacat sempre els discs Rid of me, To bring you my love, i el Stories from the city, Stories from the Sea.

* * *

Ironies del blog, la cançó que està sonant no és de cap d'aquests discs. És del White Chalk. Un disc molt tendre i que sembla navegar en un núvol. I sempre amb una elegància desbordant.

Sobre la música... són els acords. En sexta. Oberts. I la seva veu, protectora.

I és que quan caus en l'èter, pot ser que et trobis en aquesta postura. Amb la necessitat de tenir com a banda sonora una

Cançó per... mirar el sostre des del llit
Estil: Indie/Pop-rock
Grup: PJ Harvey
Cançó: "When under ether"

[Aquesta és la meva. M'explica en Cels Piñol que aquesta és la seva. Què us sembla? Jo em quedo amb quedar-me sota l'èter.]

De tant en tant necessitem veure com canvien les ombres del sostre.
Però el que més ens cal és aixecar-nos del llit i posar-nos en marxa.
I així ho farem.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

Escrits Avivaveu - Inspira @ Heliogàbal - (02-12-2010)

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Fri, 17 Dec 2010 21:59:00 +0000

... i allò que hi ha una nit, poc després d'un 5-0, en què comences a liar persones per anar a un concert i els expliques allò del "Dona'm la mà, anirem a nadar...".
I acabes veient un altre 5-0:

Segona nit d'Inspira a l'Heliogàbal i al bar vermell no hi cap ningú més. Els únics que es poden moure són els qui atenen a la barra. La resta, esperem atents a que en Jordi Lanuza i els seus arribin a l'altaret en què es converteixen els tres metres quadrats on normalment hi ha una taula però que ara ocupen una bateria, uns amplificadors i cinc músics. Els qui penséssin que en Lanuza defensaria en acústic el disc "Escapistes" (Amniòtic Records, 2010) anaven equivocats. De fet, no només ha vingut el pare de la criatura, sinó que també s'hi ha plantat el padrí. En Pau Vallvé, coproductor del disc, i només amb un sol assaig amb el grup no patirà gaire per defensar la secció rítmica. Després del concert, en Cristian Diana, guitarra elèctrica del grup, admet que hi ha hagut moments en què ha quedat bocabadat amb com anava tocant en Vallvé al seu costat quan aquest s'arrancava a fer coses encara més complicades per donar un punt més de tensió a les cançons que ha estat interpretant el grup.

En un ambient de partit absolutament guanyat, amb un local ple com un ou, Inspira van desgranant aquest Escapistes, però també reivindiquen en diverses ocasions el seu disc anterior, "Cova Placenta" (Cydonia, 2009), amb la cançó homònima que obre aquest treball, "Passatger", o "Dofins". Tots aquests temes també estan marcats per aquest aire eteri que els configura, que els apropa a una banda sonora de somni plaent. Però no ha estat fins aquest "Escapistes" que no han agafat una força diferent. És aquesta força i també un ganxo diferent (més pop, menys emo-core) les que en aquesta segona data a l'Heliogàbal han fet que tothom hagi acabat cantant i picant de mans a l'uníson davant la mirada un pèl estupefacta del Jordi Lanuza.

(...)

La crònica completa del concert, en aquest enllaç a Avivaveu.com.

El vídeo, cortesia de Maiol Sanaüja.

L'àudio és cosa meva.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

L'única manera d'escoltar-los

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Tue, 14 Dec 2010 17:56:00 +0000

Què hi farem? Mala cara quan...
Mentrestant, busquem un camí?

Últimament he vist a twitter que hi ha un hashtag que s'anomena #joconfesso.

Un hashtag és una etiqueta, un tag, que s'anomena així perquè té el coixinet (#) al davant. A més, relaciona tots els twits que el fan servir. Cliques sobre el hashtag i et surten tots els twits que escriu la gent on hi apareix, per exemple, el #joconfesso.

Aquests #joconfesso acostumen a explicar quines són les coses han fet, no han fet, o... o simplement fan una mica de vergonya als usuaris de twitter. Algun exemple seria:

- #joconfesso que em vaig estripar la roba de satisfacció amb el 5 a 0 del Barça

- #joconfesso que encara no he vist "La red social" (pràcticament delicte en aquest món xarxosocial!)

- #joconfesso que rajo de la Lady Gaga perquè en realitat el que vull és que Madonna tingui 20 anys menys.

Ha quedat prou clar, oi? És una confessió... no té més.

Doncs des d'un bloc, i no des de twitter, #joconfesso que no tinc especial predilecció pel flamenc, perquè no el gaudeixo i no m'acaba d'arribar. Podria ser que no m'arribi perquè no l'acabo d'entendre, com en la majoria dels casos tampoc m'arriba l'electrònica. Hi ha coses que sí que escolto i que em posen la pell de gallina, com aquest Romance del Amargo, o aquesta Nana del caballo grande,... però em costa posar-me un disc de flamenc perquè sí.

A part, #joconfesso que no m'han agradat mai Los Planetas per una raó molt senzilla. No suporto la veu que té aquest individu que es fa dir J. Sempre he pensat, i encara avui penso, que sembla que canti sedat. Sé que no faig gaires amics dient això, però mira... per regla general, i si mireu la llista de música de la columna dreta, veureu que la gent que escolto -potser no tots...- quan canten, afinen i estan prou "desperts" per cantar. Los Planetas també hi són, però és perquè s'ha d'escoltar de tot.

I lligant-ho tot, ni el flamenc és la meva devoció, ni tampoc Los Planetas, però Enrique Morente m'agradava com cantava. I ara és mort.

I #joconfesso que "Tendrá que haber un camino" és de les poques maneres que puc escoltar-los.

Aquesta cançó deliciosa apareix al disc La Leyenda del Espacio (en honor a la del Tiempo)

Ho seguiré intentant...

Gaudiu de la música, que encara que vagi morint, ella no es queixa mai.

Cançons per... (20a entrega) - Special Edition

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Sun, 12 Dec 2010 10:47:00 +0000

El primer de l'esquerra... un altre crack!

... per parlar de cançons (de nou)

I dic "de nou", perquè la desena entrega de les Cançons per... ja va tractar d'això, en certa manera, però el que es feia en aquella edició era homenatjar la música.

No repetiré la cançó. Tenim més discoteca, no patiu.

De fet, discoteca, a l'inici, no és un lloc on no escoltar música mentre balles, beus sens fi, i potencialment et pots drogar. La discoteca és un arxiu de discs. Com una biblioteca ho és de llibres.

I és que hi ha molts tipus d'homenatges, i el cas del que està sonant és un autohomenatge. Però també és un joc de John Lennon amb tots els qui buscaven tot tipus de significats ocults en lletres diverses i variades.

Recordo quan a la Facultat ens van fer aquelles classes on ens explicaven què era el text, el subtext,... fins que vam arribar al metatext. El que esteu escoltant és una cançó metatextual. Un text que parla del propi text.

La música popular com a fet cultural format, a grans trets, per música i lletres -un títol també és lletra, pels qui penseu en l'electrònica, i també et predisposa a sentir segons què- ens recorda fets, esdeveniments, i ens parla d'elements que podem tenir, més o menys, tots al cap quan l'escoltem. Fa un parell de posts parlava d'això en un text que es deia Lèxics i imaginaris...

El què està sonant són els Beatles. I la cançó es diu "Glass Onion". Una joia.

* * *

Qui no els deixaria entrar a la seva vida?

Que els Beatles entrin a la teva vida és... inevitable. Davant d'un fet com aquest, el millor que pots fer és abraçar aquesta circumstància amb tot l'amor que puguis cap a la seva música. Perquè aquesta gent "tractava bé" la música.

El primer contacte, responsabilitat dels meus pares. Un dels VHS que es visionaven ad infinitum era la pel·lícula Yellow Submarine. Una peli de dibuixos animats amb una BSO insuperable. Res a dir. Després, i poc a poc, altres pelis com Help!, A hard day's night, etc. Però sobretot recordo que un dels primers CD's que hi va haver a casa meva va ser el The Beatles -el disc blanc-.

A més, sent jo petit, era un disc molt gros i estrany. Era doble i les tapes dels discos no eren mai blanques!!

Retrets als Beatles? Algunes cançons tontes (en aquest disc, on hi ha tot el que havien composat n'hi ha moltes) i aquest estèreo terrible... recordant sempre que van ser dels primers en fer-lo servir i no sabien gaire com manegar-s'ho.

Piropus? Moltíssims. Molts. I de tota mena... qui no hi estigui d'acord està convidat a un cafè a casa i ho discutim.

:o)

* * *

Tornant a "Glass Onion", si dic que és una cançó metatextual és per això:

Alegria!
I sinó, a liar-la

I told you about strawberry fields,

You know the place where nothing is real

Well here's another place you can go

Where everthing flows.

Looking through the bent backed tulips

To see how the other half lives

Looking through a glass onion.

I told you about the walrus and me-man

You know that we're as close as can be-man.

Well here's another clue for you all,

The walrus was Paul*.

Standing on the cast iron shore-yeah,

Lady Madonna trying to make ends meet-yeah.

Looking through a glass onion.

Oh yeah, oh yeah, oh yeah.

Looking through a glass onion.

I told you about the fool on the hill,

I tell you man he living there still.

Well here's another place you can be,

Listen to me.

Fixing a hole in the ocean

Trying to make a dove-tail joint-yeah

Looking through a glass onion

Hi ha qui, a més, hi veuen lleus referències a les cançons There's a place, I'm looking through you o Within you without you... a mi que m'ho subratllin, que amb les altres ja en tinc prou.

Doncs això, John Lennon agafa una llibreta durant un viatge d'àcid i escriu sobre les cançons del seu propi grup. Perquè ja llavors, les cançons dels Beatles eren a l'imaginari de tota una generació.

I és que aquesta és una...

Quin parell!! Són EL parell!!

Cançó per... parlar de cançons
Estil: Pop/Rock
Grup: The Beatles
Cançó: "Glass Onion"

Per cert, us han comentat que aquest any John Lennon hauria fet 70 anys, i que s'han complert 30 anys del seu assassinat?
Oi que sí?
Ja m'ho semblava... però aquí, més.

* Només un detall sobre tarats-que-pensen-que-Paul-McCartney-està-mort-i-el-van-substituir, al vers on es diu que "the walrus was Paul", ells asseguren que el vers té tot el sentit del món i els dóna la raó perquè la Morsa, a alguns països nòrdics, és l'animal que representa la mort. Amb tota la patxorra...

No dubteu mai dels Beatles. Mai.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Cançons per... (19a entrega)

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Tue, 07 Dec 2010 19:16:00 +0000

Necessito un dentista com aquest...

... per riure's del propi gremi

Fa molt poquet vaig anar a veure uns amics que, afortunats ells -i no hi ha cap mena de sorna en això- han tingut una criatura. És una criatura preciosa. De debò.

Dit això, aquests bons amics viuen la vida, l'entorn i les creences d'una manera molt diferent que jo. Són d'aquelles persones que creuen en l'energia de les coses (plantes, persones, pedres, etc.) i la interconnexió entre totes aquestes coses i factors en la vida, i en com ens hi relacionem.

Jo sempre he estat un pèl descregut, i sobretot -i aquí sí que hi ha una mica de sorna- si el que he de fer és abraçar un arbre, o m'he de curar un transtorn bipolar amb hipnosi.

Però, ei!, tenim d'altres vies que acceptem amb una naturalitat infinitament paranormal per entendre el què ens passa i com ens passen aquestes coses. O com curar-les... Com deia aquesta, "si passa, passa, i si passa, què passa?". Si a ells els va bé, sort i salut. Sincerament.

* * *

Aquesta foto és meva!!

Els qui hagueu apretat el play de dalt estareu sentint una espècie de Hare Krishna's baixant per les Rambles. Res a veure amb això. Akron/Family van tocar a la Pl. Reial fa un parell d'anys a la Mercè, però d'aquí a posar-se uns llençols i pregonar als quatre vents la seva religió, res de res. Com a màxim, ens podrien explicar com funciona un tractor al mid-west nordamericà. La cançó que sona, Ed is a Portal, és un mantra indie (que no indi) que m'ajudarà a explicar el per què del riure's del propi gremi.

D'Akron/Family, dir que semblen molt simpàtics i bones persones, que ho van fer molt bé en aquell concert, i que el disc Love is simple és fantàstic.

Són tres nois amb cara de hippies que fan una barreja de folk, pop, psicodèlia, rock i... el que sigui, però sempre sembla que hagin sortit d'un "condado de"... vés a saber, d'Arkansas mateix, i que es van trobar a Nova York per donar-se a conèixer arreu amb una proposta entranyable, divertida i... bonica? Sí, bonica.

El seu directe és molt xulo. No us els perdeu si vénen a tocar per aquestes contrades. A més, les cintes de suor en plan Björn Borg són impagables.

Akron/Family tenen un myspace, una web, la música penjada a Spotify i segur que la venen per internet

* * *

Tornant al tema, el més curiós és que veient aquests amics que confien en rituals de sanació i/o purificació, em vaig adonar d'una cosa a la qual no havia parat mai prou atenció. I ara us proposo un petit exercici. De la conversa:

- Ei! que el pròxim dimecres farem un temascal!
- Ah si? I qui oficiarà la cerimònia?
- El meu nòvio, que és Xamán. Es farà al Mas Rahbinnanaputri.

Substituiu, per l'ordre que us diré les paraules en negreta per:

una trobada sobre mitjans de comunicació 2.0 / farà de ponent / community manager / a ESADE

o, encara millor:

una sessió d'indie-rock / farà el concert / guitarrista / a l'Heliogàbal

Total, que tot va bé si és dins del cercle. Malgrat tot, si parlem de gent com els meus amics, resulta que els qui abracen arbres fan "risa". En canvi, si xerrem de música independent és la pera, i si parlem de Xarxes Socials serà ben bé que aquesta la nostra salvació econòmicolaboral i farem molt de network...

Jo sóc dels segons. O sigui que... cadascú a riure's de què toqui, perquè aquesta és una:

Cançó per... riure's del propi gremi
Estil: Pop/Folk/Indie/Psicodèlia
Grup: Akron/Family
Cançó: "Ed is a Portal"

I el per què de triar-la és senzill. No és que la cançó sigui una crítica divertida. És perquè sembla un mantra, és música indie, i parla de portals (més internàutic impossible). I és que si no ens prenem una mica el pèl a nosaltres mateixos de tant en tant correm el risc d'acabar sent bastant... avorrits. O pesats. No sé què és pitjor.

Jo, particularment, tiro a pesat. Però bé, per això hi ha la música. Perquè jo me la posi i no us molesti.

To all of the places that I've known, aquest és on hi estic més còmode.

Aixo sí, si us voleu riure de forma molt gratuïta del gremi dels dissenyadors, la millor és aquesta.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Escrits Avivaveu - Daniel Higgs @ Heliogàbal - (15-11-2010)

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Sun, 05 Dec 2010 16:42:00 +0000

Concerts per casualitat. Resulta que vas a comprar entrades per un altre concert i et trobes el Guillem Caballero dels Surfing Sirles venent entrades a l'Heliogàbal i et diu que "Avui toca el Daniel Higgs... per mi, el millor concert de l'any passat!", i decideixes quedar-t'hi. I quan li preguntes que què fa et contesta que "Va amb un acordió monoacord i canta". I ja està? Ja està. Bé, algun tema amb el banjo fent les funcions d'acordió també. "A part, mira com es diu el teloner! Et juro que es diu així!". Gala, Ben Gala. Ben Gala va aparèixer amb una petita guitarra clàssica, acompanyant-se en un parell de temes per unes bases d'ordinador, i tocant -segons va explicar- per primera vegada els seus temes després de dos anys. Algunes cançons boniques i una versió de Higgs per acabar el seu concert.

Daniel Higgs apareix a Google, en primer lloc, a la seva discogràfica: Dischord. Un segell històric del hardcore nordamericà. L'entrada següent és un vídeo de youtube que posa el seu nom i a continuació "uncommon musician". I és que no es pot definir millor. Actualment Higgs ofereix un espectacle que és, pràcticament, dissenyat perquè el gaudeixin altres músics. No és que qui no es dedica a això no li pugui agradar, però representa tot allò que un músic no s'atrevirà a fer.

Higgs va començar la seva carrera a inicis dels 80 a l'escena hardcore-punk underground americana però no va ser fins que va esdevenir el cantant i frontman de Lungfish, a finals d'aquesta dècada, que el seu nom va agafar més volada. La proposta musical de Lungfish no era tant diferent de la què fa ara: una base rítmica i melòdica estàtica en la qual Higgs pot desenvolupar els seus arguments, cantar les seves històries,... amb la diferència que amb la banda de Baltimore feia servir arguments i formes més pròpies del hardcore a l'hora de cantar, però sempre mantenint aquest deix de predicador. Un Jim Morrison hardcore. El Joker amb barba de Karl Marx recitant lletres sobre la fi del món, o de com l'amor arruinarà el nostre cor. Al concert a l'Heliogàbal, però, es va centrar en explicar-nos (com si això fos poc!) l'adveniment de la Tercera Guerra Mundial, i com de sexy pot ser la Bíblia.

(...)

La crònica completa del concert i aquest home en acció, en aquest enllaç a Avivaveu.com

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Lèxics i imaginaris

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Fri, 26 Nov 2010 12:12:00 +0000

Diu el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans que lèxic és:

lèxic -a
1 adj. [FL] [LC] Relatiu o pertanyent al lèxic.
2 1 m. [LC] [FL] Conjunt de mots d’una llengua.
2 2 m. [LC] [FLL] Cabal, mena, de mots usats per un autor, per una persona, en parlar o escriure.
3 m. [FL] Diccionari, vocabulari, especialment del grec, hebreu o llatí.

I que imaginari és:

imaginari -ària
adj. [LC] Que no existeix sinó en la imaginació. Un món imaginari.

Quedem-nos però, en la segona accepció de lèxic -el conjunt de mots d'una llengua- i oblidem-nos de l'"imaginari" com a adjectiu. M'interessa més parlar de l'"imaginari" com a substantiu.

Té "porte" i escriu molt bé...

Fa poc llegia un gran article de Francesc-Marc Àlvaro a la revista d'Òmnium Cultural titulat Ara potser no li diria "pendó". En aquest escrit d'una pàgina, el columnista de La Vanguardia -entre d'altres- reflexionava sobre l'adeqüació i la variació que ha anat sofrint la nostra llengua, i ho feia a partir de l'exemple de Dallas als inicis de TV3.

Àlvaro recorda com la sèrie dels petroliers texans van ajudar, i molt, a dur a terme allò que molts no hem hagut de passar per edat, que és la normalització lingüística. Un servidor ja va néixer, créixer, i es va "mediatitzar" en català. I en castellà? Només quan perdia el Madrid, i per posar la Cope. Ara les sèries les mirem per internet en versió original subtitulada, i segons com, amb els subtítols en català.

Els destacats en premsa serveixen per alguna cosa, i el d'aquest article d'Àlvaro el que resava era que "Ara, la Sue Ellen seria, potser, una guarra, en sintonia amb el català que parlen molts joves". I té raó. Encara que jo em decantaria més amb l'adjectiu petarda. Però aquest no és l'objecte d'aquest post.

Al final de l'article, i després de presentar un escenari prou trist sobre l'estat de la llengua catalana, l'estat d'aquesta llengua que parla la juventut catalana i demés, Àlvaro tenia un bri d'esperança. De fet, anava més enllà d'un bri, ja que l'article acaba dient "celebrem-ho".

Què és el que Àlvaro havia de celebrar? Àlvaro celebra l'adveniment de Manel com a grup de moda.

I retornem al lèxic i a l'imaginari. Àlvaro celebra que una frase pròpia de la seva mare/àvia com "i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí" sigui ara una frase cool entre el jovent. I hi estic d'acord. I a més, Àlvaro també celebrava que Manel sigui un grup que no es "peti" els pronoms febles per comoditat. Jo també.

Bé, tenim ja el lèxic ubicat dins del post, oi?

Jo entenc, i si no és així que algú em corregeixi, que el que anomenem imaginari és aquell conjunt d'imatges, idees, fragments sonors també, frases, i tot un garbuix de fets culturals que compartim amb la resta de la societat. Quan Francesc-Marc Àlvaro parla de Dallas, comparteix amb "els seus" l'arribada de la tele-sèrie a TV3 com l'esdeveniment que va suposar per ell i la gent de la seva edat. D'aquí a quinze anys, si he prosperat com a periodista i algú em llegeix a alguna banda, del que parlaré és de Lost, The West Wing, o faré el que vaig fer fa poc per Twitter: dir que un dels personatges de la pel·lícula del Senyor dels Anells era el Peris. Perquè era la veu del Peris del Cor de la Ciutat.

L'imaginari és un recurs dels textos (entenent textos com a escrits, cançons, pel·lícules, etc.) que és com la gasolina: és útil però es crema molt ràpid.

Actualment hi ha un grup de música que s'està enduent tota mena de guardons i adoracions al panorama català: Els Amics de les Arts.

Aquests quatre nois fan una proposta molt intel·ligent, que consisteix en partir de tres o quatre acords, buscar una melodia que s'enganxi -no tothom ho pot fer això! I això ho fan molt bé-, i posar-hi unes lletres que apel·len directament a l'imaginari del que podria començar a denominar-se "Generació TV3". Així doncs, Si canten una cançó com "4-4-3", tots els qui els escoltem ja hem nascut amb en Puyal, l'Escobar, i ara escoltem en Pou.

I per mi, com a súmmum d'aquesta apel·lació a aquest imaginari, és la cançó "Càpsules Hoi-Poi". N'hi haurà que no sabran què son aquestes càpsules, però els qui vam néixer entorn dels anys 80-85 ho sabem perfectament. És un dels artilugis que sortia a Bola de Drac -abans de que es digués Dragon Ball-, i no n'era protagonista. Simplement era un element més de la sèrie.

Així doncs, el "Capsules Hoi-Poi" dels Amics de les Arts és un "va por ti, nena" dels que dedica el cantant amb tupé a la "querida" que el va a veure al concert. Però la "nena", en aquest cas, és tota aquesta "Generació TV3".

Però la gasolina es crema ràpid.

És per això que Manel continuaran fent discos i cançons que (és més que probable que) seran bones, i els dels Amics de les Arts acabaran sent un d'aquells discos que aniran al costat dels de Celtas Cortos.

"Ai, sí! I mira que els vam veure de vegades!".

Manel, com bé apunta Francesc-Marc Àlvaro, fan una "hibridació molt original de la llengua dels avis, la dels pares i la dels néts". Els Amics de les Arts canten només pels néts, i ho fan prou bé,... i prou.

Per fer música cal més que capacitat de xerinola i saber què has de dir, a qui, quan i a on. Perquè això no és un anunci que fa somriure.

La música popular va més enllà d'això. Apel·la a moltíssimes coses, entre d'altres, el lèxic, l'imaginari, però també a la poètica. I Manel en tenen i Els Amics de les Arts, no.

* * *

- I te'n recordes que després del primer disc de Manel escoltàvem...
- Si... a la punta de la llengua...
- Com es deien?
- Sí, sí... un segon...
- És igual, que la meva filla escolta Manel ara! T'imagines? És el que escoltàvem quan tu i jo teníem 25 anys!

(...)

* * *

Amb tot això, només un parell d'apunts: tot i que crec que Els Amics de les Arts són un grup que no mereix l'atenció mediàtica que està tenint, que musicalment no mereix la visibilitat que està tenint (malgrat que a nivell de màrqueting a la xarxa són impecables), i que Catalunya fa, de nou, allò tant nostrat del "és ben bé que només en podem tenir un de cada cosa",... també és necessari que hi hagi grups així.

Jo hi veig una explicació a aquesta hipervisibilitat als mass-mèdia. I molt normal. Els qui dirigeixen els programes ara tenen prou edat com per tenir una sensació gravada amb foc al cap: "ara que ha sortit una escena musical en català com aquesta l'hem de cuidar al màxim". I és completament natural. Però segueix sent, al meu entendre, una sobreexposició mediàtica com va passar amb Manel.

Perquè un fenomen com el dels Amics de les Arts el que fa és normalitzar la llengua catalana amb la música popular. És, però, un fenomen que s'ha de tractar com el que és, i que és nou: mainstream català.

Ells ho admeten: "som els Take That catalans". Potser anava perquè canten tots quatre, però per mi és pel que són: mainstream català.

I si és necessari que hi hagi un fenomen així
és perquè ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Però diguem-ho tot.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

2010's, nus, i collites impròpies

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Mon, 22 Nov 2010 12:31:00 +0000

Vallvé es despulla...

Imaginem per un moment que conec un individu anomenat E. És sabut que un individu pot ser una Elisenda o un Emili. En això estem d'acord, oi?

Imaginem doncs, la situació següent: l'altre dia li deia a E "t'he enviat l'enllaç del nou disc del Pau Vallvé a Spotify", i a continuació li deia alguna cosa així com ara "ja em diràs què et sembla". I tant tranquil. Tranquil, jo.

Perquè el fet és que a l'individu E li "sembla".

Al cap de dos dies m'envia un correu responent a l'enllaç del disc "2010" fent, en un tres i no res, molt més del que crec que n'hi ha molts que, quan es presenten en societat, es presenten com a crítics musicals.

Dues qüestions prèvies respecte 2010 i les valoracions de l'individu E i un servidor:

- Quan en parlo a twitter, la presumpció d'innocència, o si més no, la presumpció de que el que em respon E és positiu... és mínim.

- Tant E com jo creiem que aquest disc... és molt bo.

Deixeu-me doncs que us copiï aquí el que en diu l'individu E. Si resulta que ho voleu escoltar mentre ho llegiu, cliqueu aquí (Spotify), o poseu el play al vídeoclip de Protagonistes.

* * *

Després de que E hagi fet més escoltes del disc i vegi el pas de l'esfera privada (mail) a la pública (post), i tenint ell en compte que està fent una crítica d'un disc, em demana que canviï el seu text. I així ho faig..

* * *

Diu E, sobre el disc d'en Pau Vallvé:

"És un bon disc. Un disc bonic. I és un disc molt ben fet. I sobretot: és un disc que fa molta companyia. Sobretot perquè et posa a cau d'orella la veu d'algú que no et parla "des de dalt", sinó que et parla com un germà. M'agrada el so del conjunt, i trobo que els arranjaments estan fets amb molt de talent, amb molta música al cap. I m'agraden les lletres de les cançons, que tenen una poesia neta de contaminacions, i que caminen a peu pla, i que saben què volen ser, i ho saben ser; té molt de mèrit, i més en català, i sé de què parlo. Molt poca gent arriba a escriure així. M'agraden les veus del disc; és atrevit, busca timbres, matisos (thomyorkeja de tant en tant, i m'agrada, em fa sentir com a casa). Bé. I és expressiu com a guitarrista, delicat.
Les percussions em semblen excepcionals. De concepte, i d'execució, i d'expressivitat, i d'emoció. Són potser l'estrella del disc. El que fa volar les cançons. El que t'arrossega com a oient, no?... M'encanten les intros també; és un magnífic catàleg de com començar cançons. I de com acabar-les. Que bo que és.
Aquest disc és singular de debò, i és un bolet estrany, rar, valuós. Un disc com aquest surt cada cinc-deu anys. M'ha fet sentir una mena de plaer que no tinc amb altres discos recents que m'agraden: una sensació difícil d'explicar, que només tenia (últimament) quan el Vic Chesnutt treia un disc nou. Suposo que ve de l'obsessió per l'honestedat que el disc respira; per una reivindació de la fragilitat que em sembla d'un coratge bellíssim, i d'una contemporaneitat radical. Ah, i és el disc d'algú que té coses a dir!... Sí: coses petites (les importants!), coses personals, i que mai és obvi ni musicalment ni poèticament, encara que sàpiga mostrar que les coses importants ens deixen, finalment, amb ben poques paraules. Buf... A casa som molt feliços escoltant aquest 2010. I en comprarem tres: un per nosaltres, i dos per regalar-los, que vénen festes. Gràcies per spotifaiejar-me'l!"

Ei... que surt el sol!

I jo dic Bravo. Déu n'hi dó per una sola escolta! [en aquest text, ja, més escoltes] Quina dissecció! N'hi ha algun que m'ha demanat que faci una dissecció -amb molta sang, si pot ser- d'altra gent, però em sembla que és perdre el temps i no fer Amics. Tornant però, a l'individu E, coincidim en moltes coses. En d'altres no.

D'entrada, dir que sort en tenim de Vallvés (Paus i cosins diversos) que fan que la música cantada en català no hagi de ser... bé, deixem la sang.

I després dir que la impressió que em provoca aquest disc, independentment del que hagi pogut explicar Pau Vallvé sobre quina era la seva intenció a l'hora de fer el disc, és que és un exercici de plaer, creació i sobretot és un nu.
Em fa l'efecte que Vallvé es va despullant durant el disc, tant amb la música com a amb les lletres.

Jo que sóc una mica mala persona, després de sentir Protagonistes per primera vegada, quan va sortir a la web d'en Vallvé, vaig pensar... en el de sempre. A què em sona? I a mi em sonava molt a una gent que sé positivament que li agraden a en Vallvé. Els té a una de les seves llistes de Spotify, i realment l'aire i les formes que té aquesta cançó em recorden molt al que es pot sentir al disc en alguns moments.

Quan parlo del despullar musicalment és que, a un individu que toca la bateria des dels tres anys, si fa un disc on declara que farà el que li dóna la gana, què vols que faci? Tocar la bateria. Que diguin que té aires tribals,... així com E diu que és un disc d'un músic fent de cantautor, jo dic que és un disc d'un bateria i productor que ha volgut gaudir fent el seu disc. A nivell musical. El so? Té el segell Amniòtic, que és ell. I la secció rítmica, que també és ell, també la trobo, com E, excepcional.

Potser l'únic que em grinyola una mica del disc és que Vallvé hagi volgut doblar la seva veu en molts dels temes del disc, posar-li grans reverbs, o filtres diversos.
És més, és quan despulla la veu que m'agrada més, com al final de Protagonistes, o a Molt bé.

Sobre les lletres, la cançó més pop és Protagonistes, però la resta comprenen aquests moments del despullar-se, sigui cantant sobre L'àvia se'n va, una finita relació a Amic dels cirerers, el passar pàgina que és Encara no, Lo normal no és normal ("m'agradaria que tot fos molt diferent"...!!), i sobretot 2010: aquesta lletra de "a la merda els grans projectes, sacrificis i percals. A cagar la trascendència i ara només vull cantar" em recorda molt, d'esperit, l'inici de "El Resplandor" de Standstill quan diu que "una vez al año algo me empuja en pensar en dejarlo todo, otro desengaño más y me voy a lanzar al new age... i a tomar por culo".

En general, seria un passar pàgina higiènic que seria alguna cosa així com "fins aquí molt bé... ara a una altra cosa". El símptoma més evident és el tema que tanca el disc, "R.I.P.", on Vallvé fa una relectura de Yamshes en escabetx, una cançó d'Estanislau Verdet, en forma de tema de funeral.

I és que molt d'aquest despullar ha estat un desescamat. Un deixar enrere l'Estanislau Verdet... Un artista lletgista faria una versió del Dragostea din tei, però mai de la cançó All is full of love de la Björk... oi?

Doncs això: despullat, i passant pàgina (o esperant que li ho deixin fer) amb un molt bon disc.

En Pau Vallvé té una web, un facebook, un twitter, i a Spotify hi té penjat tot el que ha fet amb noms i formacions diverses.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Rescats i Cassets

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Mon, 15 Nov 2010 10:33:00 +0000

Barba, guitarra,... i cal res més?

De tant en tant és vital rescatar, recordar, fer una mirada enrere i veure d'on véns. I pel que fa a la música, escoltes el que escoltes ara pel camí que has recorregut.

Fa més de deu anys, quan encara anàvem amb cassets pel món -això sona al mític "tot allò eren camps!"-, vaig tenir un àlbum en casset d'un individu francament desconegut per mi. De fet, inclús em podria aventurar a dir que, si vaig arribar a conèixer la seva música, va ser perquè em vaig trobar aquest casset en un parc. Així de simple, així de burro, així de romàntic.

No és l'únic disc que m'he trobat. Al més pur estil Fringe, seria com si un "Observador" cregués que m'he de trobar amb alguns discos per anar sentint coses noves. Perquè sempre que m'ha passat ha estat a fi de bé.

Paul Fustér és un noi, fill de famós cardiòleg català i mare americana, que durant uns anys va moure la seva vida i la seva música a Catalunya. Concretament a Cardona.

Els mitjans de comunicació que es dedicaven a la música es van "emocionar", en certa manera, amb què un noi americà barbut i amb gorra, d'aquests que anava amb una furgoneta hippy Volkswagen, volgués veure on eren les seves arrels. Volgués rescatar el "d'on vinc".

Quimi Portet el va acollir als seus estudis d'Avinyonet de Puigventós on després gravaria aquests hoqueis sobre pedres que tant de bé li han fet a la música cantada en català. No és que la meva vida giri entorn de la música cantada en català. És que és bona música. I això costa de trobar.

Tornant a Paul Fustér, recordo especialment un vídeo que va "generar" l'Sputnik d'aquell moment. I d'un tema (del disc Battleship, que és el que em vaig trobar) tocat amb banda, amb un baix magnífic que feia una línia preciosa,... Fustér el despullava i cantava la seva proposta: un folk que rondava el rock independent i el emo-core á la Sunny Day Real Estate que en aquell moment es feia al plujós estat de Washington, als EUA, i amb Seattle com a capital. Era el vídeo d'aquesta (cullera i) joia:

Spoon and a Jewel és la mostra de tot aquest tipus de música: una veu un pèl torbada, lletres que mostren dolor, canvis de compàs a la tornada (un compàs compost de nou! Un 11/4 de nou! Com Inspira...), i molta elegància. A part, l'estètica dels noranta al videoclip és d'aquells que et deixen un somriure a la boca: aquesta noia anant amunt i avall per la ciutat... :o)

I finalment, entrant al món del Cuore català, em comentaven l'altre dia que aquest bon senyor, mentre estava allotjat a can Portet, va tenir una molt bona relació amb la dona de l'exÚltimo de la Fila i en va sorgir una altra cançó -que surt a la pel·lícula Kràmpack-, aquest cop... deliciosa: Montserrat.

Temps després, quan en Quimi Portet va treure discos cantats en català, el va... contestar? amb la seva cançó sobre la mateixa dona. I com es deia?: Montserrat.

I fins aquí el Cuore musicocatalà. Com va acabar el tema de la Montserrat, ho desconec. En qualsevol cas, benvingudes són aquestes lluites per una dona si n'han de sortir cançons com aquestes. No seria la primera vegada... ni l'última.

En qualsevol cas, de tant en tant convé rescatar el que escoltaves per:

1. Entendre per què ets on ets.

2. Entendre on eres quan hi eres.

3. Entendre que et segueix agradant la mateixa música però amb formes diferents.

4. Gaudir i, si cal, riure't de tu mateix pel què escoltaves.

5. Gaudir i prou.

I gaudeixes.

Paul Fustér manté -no sé si de forma gaire habitual- un Myspace i és a Last.fm, però no a Spotify.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

Cançons per... (18a entrega)

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Fri, 05 Nov 2010 22:46:00 +0000

... per posar en una Jukebox.

Ni més ni menys. Una Jukebox. Ara que l'accés a la música és pornogràficament fàcil, el més complicat és triar què val la pena i què no.

Des de fa més d'una dècada, la Pl. Joan Coromines de Barcelona acull el Sònar, que en part té els seus inicis als individus que fan de jukebox: els Dj's. Un discjòquei és un "cavalcadiscos", un individu que al què es dedica és a dominar la música que ja existeix per refer-la, reconstruir-la, com diria aquell deconstruir-la, i convertir-la en alguna cosa nova, que amb una mica de sort val la pena.

Les jukebox van ser en el seu moment el que ara és per nosaltres l'Spotify quan muntem una festeta. Amb la diferència que en aquells trastos enormes no hi havia publicitat. Si miréssim una mica enrere veuriem que el fet social de posar-nos al voltant d'un aparell per "fer sonar" no és gaire diferent amb una jukebox que amb un portàtil.

A més, què carai!, torna el vinil, oi? Doncs que no ens estranyi si d'aquí a poc en bars d'aquests on us cobren tres euros per una cervesa i a mi dos i mig per una cola tenim un embalum que ens reprodueix un parell de singles si se li posa el canvi de la cervesa que hem pagat amb un billet de cinc euros.

Les jukebox, però, també tenen aquell component, ja no "vintage", sinó (ull a la paraula), "oldie". Les coses que són vintage són antigues però són d'aquell estrany "passat proper". Les coses "oldies" són tant passades que, o són irrescatables, o si s'han rescatat es converteixen en una joia de col·leccionista. A més, la música "oldie" és idissociable de la música dels anys 50.

* * *

Jon Spencer, on fire

El fet és que no sé exactament com vaig descobrir Jon Spencer Blues Explosion. És més que probable que com molts altres grups: curiositat i revista especialitzada. Allò que amb disset anys corries a Revolver a buscar el Mondosonoro mentre el dependent feia mitja cara de fàstic pensant que no compraries res, i tu feies una cara d'il·lusió terrible perquè sabies que tot el que escoltaries t'ho baixaries d'internet, i un cop a casa començaves a resar -pel fet d'anar repetint la mateixa frase- allò de "i aquests qui coi deuen ser?".

Jon Spencer Blues Explosion és una espècie de rara avis de la música pop-rock actual. Sempre se l'ha ficat al sac d'aquestes revistes de música que parlaven de rock, pop, indie, metal, grunge, rap, folk, hardcore,... i així fins a l'infinit -perquè d'etiquetes n'hi ha per tothom, i sinó mireu la llista de tags d'aquí al costat-, quan el que en realitat fa és blues i rock.

De fet, blues. Prou com per aparèixer a la sèrie de 7 documentals sobre aquest gènere musical que va produir Martin Scorsese.

És com un Doc musical de Regreso al Futuro però amb mocasins, pantalons de "pitillu", un escuradents al lateral de la boca, una cella amunt i l'altra avall,... i amb una mica de sort enlloc de portar corbata portarà uns cordonets penjant del coll de la camisa. Com els que porten els "vaquerus".

Sona i té pinta de tocar guitarres de semicaixa, d'aquelles grosses amb unes esses molt grans als laterals. I és que aquest home no fa res de nou, però té una cosa que et deixa adorablement KO, que és l'actitud. Tanta és l'actitud, que en cançons més rabioses fins i tot se li diu que fa Punk Blues. Ja ho sabeu, punk d'actitud. La pudor que la facin uns altres.

En qualsevol cas, em fa l'efecte que devia de ser un número d'aquells que treien els geners de cada any amb una llista dels millors discos, i que devia veure la portada de l'Acme de Jon Spencer Blues Explosion.

I entre el nom del grup, el nom del disc (si Acme Corp. vengués el que fa als dibuixos animats tindria molts amics del grup de Neocons que rondaven Bush fill), i el fet de que estava en una d'aquelles llistes va ser suficient perquè passés el que es temia l'home de Revolver. No em vaig comprar res d'ells i em vaig baixar el que vaig poder. Era jove... i tots cometem errors (la pirateria, s'entén, no l'escoltar aquest grup).

De fet, al cap d'un temps sí que em vaig comprar un disc, però per aquelles coses de la vida, va resultar ser el més fluix que han tret mai -una tradició molt arrelada a casa meva des que ma germana va decidir en el seu moment tenir un disc de Nirvana i es va comprar el Bleach enlloc del Nevermind-, i vaig procurar tornar a fer el que havia fet fins llavors: mirar què en deien els qui en sabien més que jo.

* * *

Una Jukebox és, més que un aparell, un creador d'ambients. És el generador del fet social de veure's, triar la música, ballar, o veure com ballen els altres des d'un racó amb aquest escuradent a una banda de la boca.

Això sí, aquí no n'hem tingut mai gaires d'aparells com aquests.

Entre que a l'època que tocava que hi fossin hi havia molta música que la gent no volia sentir, i que la música que es volia sentir, es volia sentir contínuament, hi havia dues alternatives: posar la ràdio o ratllar els discos de tant posar-los.

Una Jukebox existeix al nostre imaginari per les pel·lícules que hem vist i veiem. Perquè en el fons es tracta simplement de dirigir-se a l'amo del bar de carretera de Nebraska i dir-li "Ei! Això encara funciona?" i que et contesti sense alçar la vista que "Com el primer dia!"

Posar la moneda, triar la cançó i, un cop has vist que aquella noia ja s'ha begut la segona cervesa, acostar-s'hi i preguntar-li si "Encara t'agrada ballar?"

I que es posi el Play sol.

Jon Spencer Blues Explosion - Magical Colors

I és que aquesta és una...

Cançó per... posar en una Jukebox

Estil: Blues/Punk-Blues

Grup: Jon Spencer Blues Explosion

Cançó: "Magical Colors"

I que ella somrigui, i... i que sigui el que el blues vulgui.

I que sigui el que el blues vulgui. O el que la Jukebox vulgui, que per alguna cosa s'hi pot triar la música.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Cançons per... (17a entrega)

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Sun, 17 Oct 2010 18:27:00 +0000

... per dir "a qui busques és a mi".

Fa poc parlava amb un individu de qui faria lleig revelar-ne la identitat sobre la feina i el lligar. I vaig ser jo qui va dir-li que no m'ha sortit mai de mi el dir-li a algú "és a mi a qui necessites".

Ell coincidia amb mi amb com n'és de difícil aquell moment, sigui en l'amor (digues-li amor, digues-li flirteig) o la feina, de reclamar-se, reivindicar-se, mostrar-se, i... proclamar-se de la manera com li vaig explicar que fa Leonard Cohen a la cançó "I'm your man".

Cohen és una de les raons per constatar que Canadà existeix, juntament amb el Québec. I a més de ser un gran lletrista -que no un gran cantant, perquè grinyola sovint-, té el mèrit històric d'haver passat una nit amb Janis Joplin quan ella anava tant borratxa que el va confondre amb Kris Kristofferson. D'aquí va néixer la cançó Chelsea Hotel Nº2. De fet Cohen anava a la cacera de Brigitte Bardot, però es va haver de conformar -i qui no ho faria, amb aquesta carona i aquest tros de veu- amb Joplin.

* * *

Ma mare sempre ha tingut devoció per Leonard Cohen. A casa meva li deien "l'home de pedra", segurament per la veu que va anar agafant a mida que va anar envellint. Va passar d'una veu tendra i tremolosa a ser una veu sortida de la més profunda de les cavernes.

Coses que no m'han agradat mai gaire de la seva música? Els sintetitzadors dels seus discs dels 80, i aquests cors femenins que sempre li han fet de coixí a les seves cançons.

Apunt a part, es podria dir que Cohen té un equivalent mediterrani que seria Paolo Conte. Vindria a ser el mateix: veu (més o menys) difícil, grans lletres. I la versió més cabaret de Cohen seria Tom Waits.

A Cohen li van fer fa pocs anys un homenatge en forma de documental i concert anomenat, justament, "I'm your man". Hi apareixien els germans Rufus i Martha Wainwright, Nick Cave i altres perles.

La versió d'Everybody Knows que fa Rufus Wainwright és de les més memorables del documental, a part de l'explicació inicial de la trobada amb Cohen.

També és un consol saber que comparteixo l'opinió de Cohen que els texans són incòmodes. Però això ja són figues d'un altre paner. Jo no tinc diners per anar d'Armani per la vida...

* * *

Així doncs, arriba aquell moment. Ets davant l'objectiu (laboral o de flirteig). Però hi ha algun tipus de vergonya, de basarda, de... decència estranya? que et tira enrere a l'hora de dir-li, o al director del diari, o a aquella noia de somriure clar i mirada sincera que "ets el seu home".

Si resulta que després la relació acaba sent com la que es canta en aquest post anterior, espero que el resultat sigui que no, o ja es veurà (distingiu si és el qui dóna la feina, o la noia de somriure clar i mirada sincera).

Problemes d'aquesta cançó per ser efectiva del tot? És una cançó desesperada, i a ningú li agrada el desesper, o el desesperat.

Malgrat tot, la qüestió és que l'altre sàpiga que hi ets, i que faràs qualsevol cosa, perquè "jo sóc el teu home"

Potser no és desesper. És entrega. A una persona, a una proposta, a una empresa o tasca, a un futur.

En qualsevol cas, l'home de pedra, armat només amb un plàtan i una elegància difícil sinó impossible d'igualar, es planta davant de qui s'ha de plantar i explica que farà qualsevol cosa. Perquè "jo sóc el teu home".

I si el que necessita és un altre amant, es posarà una màscara.

I és que aquesta és una...

Cançó per... dir "a qui busques és a mi"

Estil: Cançó/Folk

Grup: Leonard Cohen

Cançó: "I'm your man"

I és que el món laboral i el del flirteig no són tant distants. Perquè en qualsevol cas... t'ho has de treballar.

I si t'ho treballes a través de la música, molt millor

Si a més resulta que el destí et brinda segons quines oportunitats...

No les deixis passar.

Siguis qui siguis.

Perquè "podem ser lletjos, però sempre ens quedarà la música".

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Cançons per... (16a entrega)

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Tue, 12 Oct 2010 10:27:00 +0000

... per un dia de pluja.

Plou... i no vol parar?

I és que la pluja ens provoca reaccions enfrontades.

Perquè som molts els que fugim de la pluja mentre pensem com de bé ens sentaria deixar-la reposar sobre el nostre cos. N'hi ha que simplement els molesta, però un cop a casa, enlloc de posar la ràdio per agafar el son, l'apaguen i escolten el soroll de la pluja com cau.

Deu ser que no podem evitar que caigui l'aigua.

I si no podem evitar les coses, o les intentem esquivar, o les intentem gaudir en la mesura del possible.

Obrir el paraigüa i córrer cap a casa.

O caminar tranquil·lament sabent que plou. I prou. I ja n'hi ha prou, si plou.

* * *

Ja fa un temps que vaig descobrir Inspira, i tinc un amic que n'és addicte. El que passa és que només ho és d'una cançó. Jo crec que s'equivoca. Bàsicament perquè és del millor que he sentit en català des de fa bastant de temps. Però també l'entenc. Jo suposo que és perquè el meu amic encara no entén com és possible que aquesta cançó no l'hagi fet ell enlloc del Jordi Lanuza, compositor i ànima d'Inspira.

A més, els qui hem crescut fent música o estudiant-la, gaudim del que fan i com fan les coses aquesta bona gent.

La primera vegada que vaig escoltar el seu disc sencer, de les primeres coses que em van venir al cap va ser la reflexió "aquesta gent ha estudiat música". L'harmonia dels instruments i les veus, els frasejos, les cadències,... van més enllà del pop convencional de tres acords (que no és res dolent ni menyspreable! que no se'm malinterpreti!!). I jo, personalment, això ho gaudeixo i agraeixo.

Una altra qüestió a destacar és la producció de Pau Vallvé al disc Escapistes, el segon disc després de Cova Placenta. A part, Vallvé no només els ha produït sinó que també ha tret el disc amb la seva discogràfica: Amniòtic Records.

És un disc tendre, elegant i que val molt la pena. Comentava un anònim ~~que es diu Josep~~ al post sobre la Cançó per acabar despertant-se al costat d'un desconegut que l'Escapistes d'Inspira i l'Ancoratge de Plouen eren "de lo milloret d'aquest any". I té raó. Per variar.

* * *

Deia abans que una de les coses que fem amb la pluja és fugir-ne o deixar que ens toqui.

N'hi haurà molts que si parlo d'un compàs compost no sabran de què parlo. Normalment, els compassos típics són el 3/4 (el del vals) i el 4/4 (el més habitual, el del rock). S'ha de tenir molt de talent però, per fer una cançó en 11/4 i que passi desaparcebut.

I és que un compàs compost és com la pluja. O t'incomoda, o deixes que entri i surti de tu. En aquest cas, el que passa és que ni el notes. Això només ho senten aquells qui caminen mentre els aguanten un paraigües. És un luxe.

Hi ha altres cançons amb compàs compost que aconsegueixen això. Una d'elles és River Man, de Nick Drake. I curiositats de la vida, si li diuen alguna cosa al Sr. Lanuza de com canta, és més que possible que sigui que té un timbre de veu semblant al de Nick Drake.

En qualsevol cas, hi ha moments en què la pluja ens absorbeix, ens atrau, ens fa por i, en el cas d'aquesta cançó, ens fa veure la vida arrecerats. Perquè plou. Plou i no vol parar.

I és que per aquests dies de tardor que ara comencen cal una...

Cançó per... un dia de pluja.

Estil: folk-pop/indie/

Grup: Inspira

Disc: Escapistes

Cançó: Plou - I no vol parar

Inspira - "Plou - I no vol parar"

Inspira tenen myspace i les cançons penjades a Spotify.

[normalment es poden escoltar els àudios aquí, però des d'Amniòtic Records prefereixen un link a la cançó penjada a Spotify]

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Cançons per... (15a entrega)

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Sat, 18 Sep 2010 11:42:00 +0000

... per admirar el folklore italià.

No he estat mai un gran fan de la música folklòrica. De fet les tenores i les gralles són dels instruments que més desitjaria que s'acabéssin de la terra. Tenen un so que trobo francament desagradable però que en moments determinats poden generar un estat de tensió i emoció -recordo un vídeo amb el primer 3 de 10 de la història- que és difícil d'aconseguir amb uns quants violoncels quan una plaça està plena de gent.

Com deia aquell, cada olleta té la seva tapadoreta. I és que hi ha un moment per tot.

I si resulta que el ball de bastons és més divertit a la vista que fer pizzes, els italians aconsegueixen, em fa l'efecte que més sovint que els catalans, que les cançons tradicionals siguin bastant més divertides. Però jo tampoc en sé gaire de folklore català...

No és res de l'altre món diran... però a mi sempre m'ha admirat la gent que parla i canta ràpid. Que domina la veu. I si a més et fan somriure no té preu.

I aquesta dona no és que sigui MC Hammer, és que és una senyora que sembla MC Hammer en un disc de 33rpm posat a 45rpm.

La cançó és al disc "Bella Ciao: Il nuovo canzoniere italiano", i per alguna raó és una de les bandes sonores de la meva infantesa. Els meus pares són grans amants de la música clàssica, que segons com quan ets petit pot ser, o avorrida o complicada. Si entre Mozarts, Wagners o Shuberts poses aquest disc, per una criatura no hi ha color!

A part, la història -jo que no sé italià i només el dedueixo- té una pinta fantàstica. Va de la Verge (sí, sí, la Verge) que va pel camp, que es troba un cristià,... fins que els para un soldat.

Dels millors moments (a part del "testa grossa"), quan es produeix el diàleg següent:

Soldat: "Els papers?

La Verge: "No en tinc..." (veu de Verge sexy)

I a continuació les "triquinyueles" i mans i mànigues que porta a terme la Verge per salvar el cristià.

Tot això, en italià, i molt ràpid. Molt ràpid.

I és que aquesta és una

Cançó per... admirar el folklore italià

Estil: folklòrica

Grup: Italians de la regió d'Abruzzo

Cançó: "Il cacciatore Gaetano"

La senyora espitada que canta sobre la Verge "sinpapeles"

Tinc un amic que encara flipa amb aquesta dona. Imagineu-vos com és la versió de "La Masovera".

;o)

Un gran disc. I le cristiano se salvó.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Jo... és que ho intento!

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Tue, 14 Sep 2010 11:11:00 +0000

Però no puc evitar ser modern...

Ho intento de veritat. Ho intento dia a dia per veure si me'n surto. Però no. Resulta que és impossible.

Resulta que riure'm d'això que hi ha al costat d'aquest text em fa modern. Perquè riure's dels moderns és de moderns. I encara és més ultramodern ser modern i riure's dels moderns de forma que entrem en una espiral retroalimentícia infernal, postmoderna, o moderna, àdhuc (coi! si sóc dels que diu àdhuc!!) hipermoderna i imparable que fa que... què estava dient? Ah sí, que sóc modern.

Total, que és impossible escapar-ne. La modernor és com un èbola estètic però amb més conseqüències al cos. D'això n'estic convençut.

Perquè per molt que ho intenti, sí amics, estic més còmode amb uns pantalons amb els quals quan m'assento al metro no tinc l'obligació fisiològica de donar aire a la meva tíbia perquè s'està asfixiant.

Estic més còmode tancant una mica els ulls per veure les lletres petites dels cartells que no pas posant-me unes ulleres que el que faran és que la gent oblidi les celles i els pòmuls de la meva cara.

Perquè per molt que ho intento, no he pogut, no puc, ni podré mai creuar una cama per sobre de l'altra i després passar el peu per sota del panxell de la cama que s'arrepenja al terra. I si alguna vegada ho he aconseguit és perquè he menjat massa poc, durant massa temps, i perquè em feia mandra menjar o cuinar.

I perquè no sóc capaç d'escoltar certa música sense evitar pensar que estan sedats amb alguna benzodiacepina d'aquestes que només et venen amb recepta a la farmàcia.

I perquè tinc els peus oberts cap a l'exterior, enlloc de tenir una cama recta i un peu que mira cap a l'interior de manera que el genoll i el pubis em fa fer un gest estrany, incòmode, i alhora molt interessant.

Malgrat tot, sóc modern. I a tot això...

Sempre a rebuf i amb tot el respecte del món, agafar com a referència el post de l'Arnau Sabaté on parla d'un grup de festuc (sí, ara he fet el modern canviant-li el nom a una xarxa social) que ell mateix va crear anomenat Tu no eres moderno, tu eres gilipollas, i sobretot de l'anàlisi acurat que fa l'Aleix Perdigó a can Subir a tender. Malgrat tot, dir-li a l'Aleix que juraria que la paraula "aspiracionalidades", o no existeix, o ell el que en realitat volia dir és "aspiraciones". Resa, sinó predica el coolhunter:

"Se llama Being a Dickhead’s Cool, y es un irónico decálogo del lifestyle modernillo, tan crudo como mordaz, en el que se detallan muchas de las actividades, prendas, profesiones, anelos, y aspiracionalidades de la tribu urbana posmoderna por excelencia"
(...)
Quizá la respuesta a todo esto es que los modernos son la única “tribu urbana” autodestructiva. Y me refiero a una autodestrucción conceptual, alcohol y drogas aparte. No hay un solo moderno que reconozca serlo, más bien todo lo contrario…
(...)
Los modernos están condenados a reinventarse para no parecerlo. Construyen y reconstruyen su campo semántico, para que la moda no les de caza. Los modernos juegan al pilla-pilla con la moda, y es por eso que marcan tendencia."

I és que ells -i ara jo també- enllacen aquest youtube:

El millor del cas, és que al posar això al meu blog formo part (atenció! veu feréstega i de penombra amb bastanta reverb) d'un viral! Us feia por l'ébola? Doncs espereu a saber què és un viral!

Però el que he escrit jo no ho ha escrit ningú... Suposo.

I jo només puc contestar a aquesta realitat amb dues respostes d'un (dos?) mateix individu. L'àudio que hi ha al començament del post i el vídeo que hi ha aquí sota:

I és que jo, els pantalons, al Decartón. És que sinó em noto la tíbia i... aix!

Sort dels Agrupaments Escoltes...

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

How to destroy angels. Trent Reznor: "Canta tu, carinyo"

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Fri, 10 Sep 2010 23:50:00 +0000

Trent Reznor és un individu -músic, productor, figura-, que és un referent de la música popular dels últims 20 anys.

És qui va fer de Marilyn Manson qui va ser, i és qui va composar la que per molts és la millor versió que va interpretar Johnny Cash (Hurt) i que tracta d'una manera meravellosament sagnant l'addicció a l'heroïna.

També és el que popularment anomenem un "figura".

A part, ell és Nine Inch Nails.

Probablement el grup més important de la història del que s'anomena "metal industrial", juntament amb Ministry, i que consisteix en barrejar la música electrònica i el metal, o si més no, arribar a l'essència del heavy-metal a través de l'electrònica, sumant-hi guitarres, amb distorsió, etc.

Quan Radiohead van fer In Rainbows, i en van fer pagar als seus fans el que penséssin que valia, ell els va atacar i va declarar que si el que volien era fer-lo més accessible a tothom l'haurien d'haver regalat. Com havia fet ell amb l'últim disc.

De fet, fa poc va emetre un comunicat per aquells qui es vulguin dedicar a la música, o que tinguin intenció de viure'n (valents! que són uns valents!!)

Comunicat de Trent Reznor (resumit i traduït al castellà) tret de can Lorkiano

...Olvídate de conseguir dinero vendiendo discos. Haz que tu disco sea bueno, bonito y que te salga barato, y REGALALO. Como artista, lo que te interesa es llegar a tanta gente como te sea posible. El boca a oreja es el único márketing que importa.

...Asóciate con TopSpin o algo similar o créate tu propio sitio web, pero lo que DEBES hacer es esto: regala tu música en forma de archivos digtales sin DRM en alta calidad, consiguiendo la dirección de correo de la gente a cambio (implica que necesitas la infrastructura para poder hacerlo) y comienza a crearte una base de datos de clientes potenciales. Entonces, ofrece una gama de productos premium de pago, y haz que sean ediciones limitadas (bienes escasos). Basa el precio y las cantidades disponibles en lo que creas que puedes vender. Haz que los paquetes sean especiales – hazlos a mano, firmalos, hazlos únicos, haz que sean algo que TU quisieras tener como fan.

...Ten una idea realista de lo que puedes ganar así y hazte un presupuesto para el disco que vaya en consonancia. Tienes que darte cuenta de lo siguiente: la música ES gratis quieras o no. Cualquier obra musical que se te venga a la cabeza esta disponible gratis. Es un hecho. Es una mierda de cara al músco, PERO ES LO QUE HAY (por ahora). Así que lo que tienes que hacer es conseguir que el público consiga lo que quieren DE TI en lugar de sacarlo de un sitio de torrents, y obtener algun beneficio en el proceso (aumentar tu base de datos de clientes potenciales).

En un altre ordre de coses, Reznor sempre ha tingut molt bon gust amb tot. Sobretot amb el so, però també amb la seva dona, per què negar-ho. Dins de l'àurea fosca, tenebrosa i llòbrega que té la seva música sempre hi ha hagut una elegància que no tothom és capaç d'assolir.

L'últim projecte l'encapçala la seva dona, però ell hi és darrera amb el so i la composició. Es fan dir How to destroy angels i aquest videoclip (àudio i vídeo) és un magnífic exponent de l'estètica i el so que sempre ha fet aquest senyor. Malgrat tot, How to destroy angels seria una cosa més propera a una mescla entre Portishead i Nine Inch Nails: metal industrial i trip-hop. Tot barrejat, tot torbador, però... molt bonic.

How to destroy angels - The space in between:

Oi que sí? I si no és així, m'ho comenteu!

Llista de Spotify amb tota la música citada al post aquí

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Cançons per... (14a entrega)

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Sun, 05 Sep 2010 13:03:00 +0000

... per acabar despertant-se al costat d'un desconegut.

Més per pel·lícules que per experiència pròpia -alguna sí, però no en sóc gaire fan jo d'això-, molts tenim al cap aquella imatge del despertar, mirar al costat, i veure que la persona que està estirada allà no la coneixes gaire.

Gaire o gens.

Ha estat una nit llarga, d'estira i arronsa, i els dos hem volgut la mateixa cosa. I l'Albert Palomar, dels Plouen ~~Catximbes~~, no ho pot descriure millor:

"Jo t'utilitzo i tu m'utilitzes a mi"

A més, el "com vas dir que et deies, què és el que estudiaves,...", són les preguntes que només un valent pot fer mentre prepara el cafè havent-se llevat i intentant ser cortès i gentil amb l'altre que ha anat a parar al mateix lloc durant aquella nit.

* * *

Fa uns anys, l'Albert Palomar va decidir tenir un grup. Li va posar un nom atractiu pel tipus de música que feia, que era el reggae. Què millor que un desig fumeta per anomenar el teu grup? Si escoltes reggae vols poder dir això: Plouen Catximbes.

Un temps després però, va semblar que l'Albert el que feia, més que escoltar reggae i altres coses, era escoltar el que feia Thom Yorke i Radiohead, per mesclar-ho amb el que anomenem rock-indie. I en català. I es va arriscar. És un tio valent. Amb el disc Telescopi va anar formant una nova direcció pel grup, va començar a treure el protagonisme que tenien els vents a les cançons, i a donar un aire més rock a les seves cançons. D'aquell disc la gent en recorda les cançons La Blanca, o El Pianista. Fins i tot una Gallina en fa una versió d'aquesta última. I és que es veu que són amics.

A l'últim disc que treuen ara, i que es pot descarregar aquí a indicació del propi Albert Palomar, el grup ja no es diu ni com es deia. Adéu al reggae i a les imatges fumetes de "ooooh com molaria!". Adéu a les catximbes. Sortosament.

Ara es diuen Plouen. I prou. I és que aquest era el procés natural que havien de seguir. Diuen que el nom fa la cosa. I ells ja no són aquella cosa. En casos com aquest també parlen d'imatge de marca, però és a partir d'ara que els Plouen intentaran construir aquesta marca. El primer intent com a disc es diu "Ancoratge".

Per mi, la marca és Albert Palomar. Vès que no acabi passant com amb The Unfinished Sympathy, que al final la marca de veritat es diu Eric Fuentes -i és un tros de marca...-.

* * *

És curiós que, molt sovint, després d'escoltar un disc amb què em quedo són dues coses: amb el single, i amb la cançó que, immediatament, és un pél més fosca i obscura. Us passa això o sóc només jo? A mi m'ha passat amb aquest disc. Escolto, em queda a la memòria la cançó "Les coses bones", però és aquesta la que se'm grava al cervell.

I és que aquesta és una

Cançó per... acabar despertant-se al costat d'un desconegut.

Estil: pop-rock/indie

Grup: Plouen

Cançó: "Sardina 1"

Plouen - Sardina 1

Els Plouen tenen myspace, sonen a Spotify, regalen el disc, i faran força concerts.
L'Albert Palomar té un blog.

Podria haver tornat a barrejar una Cançó per... amb Mad Men, perquè Don Draper en sap força de llevar-se amb desconegudes al costat. Però hauria estat massa fàcil, no trobeu?

I el que trobeu, m'ho comenteu... Aquí. Un pèl més avall.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

La millor versió que et poden fer...

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Wed, 01 Sep 2010 11:06:00 +0000

Maria Rodés, moltes fulles, una flauta, i un bé de Déu de cabells

Fa relativament poc vaig conèixer la Maria Rodés en persona. Vam tenir una xerrada animada, variada, i altres adjectius que poden acabar en "ada". En qualsevol cas, em va costar treure'm del cap el que havia escoltat d'ella -de música, no de caràcter-, i no va ser fins que vaig riure amb ella que va canviar una mica la cosa.

Va ser curiós perquè ella venia de "no fer" un concert a un lloc perdut de Catalunya el nom del qual no volia recordar. Alguna cosa similar a que després de fer proves de sò, que uns quillos amb sangría li diguéssin tonteries des de lluny, i de que tot no funcionés, li diguéssin que no calia fer el concert. Ella va fugir d'allà i ens vam acabar trobant a l'Heliogàbal.

Dies després, cada cop que escrivia alguna cosa al seu Twitter, jo no podia evitar fer-li la broma de si estava fent el twit estirada amb fulles de tardor i una flauta al costat. Perquè és pràcticament impossible treure's aquesta imatge d'ella del cap quan l'escoltes.

Maria Rodés - Invisible

Fa un parell de dies però, va penjar a Twitter un vídeo entranyable. Era una versió. I li vaig preguntar si no havia pensat en què es convertís en el videoclip de la cançó... i lògicament, ja ho havia pensat.

La música de la Maria Rodés és suau, tendra de formes, i a vegades agreste en el fons de les seves lletres. Aquesta cançó, "Invisible", n'és un bon exemple.

Però és que aquesta versió... és entranyable, com diu aquell. És la millor versió que et poden fer.

Entranyable...

La Maria Rodés té un nou disc, un myspace, sona a Spotify, i TV3 l'ha gravada molta estona.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Cançons per... (13a entrega)

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Mon, 30 Aug 2010 12:37:00 +0000

... per ser dona i sentir-se desitjada.

Una proposta arriscada a la 13a edició del cançons per? M'ho haureu de dir les lectores, que en sabeu més que jo... perquè no sóc una dona.

Fa uns dies parlava amb un amic meu durant les festes de Sants. La frase era que "això de l'estiu és molt dolent", que en llenguatge intern seria alguna cosa així com "quin bé de déu de dones que hi ha per aquí, això és insostenible".

D'una forma estranya, i com no podia fer d'una altra manera aquest amic, la conversa va anar derivant en com es comportaria ell si fos una dona en aquest tipus de situacions. En aquests moments en què una dona acaba sent observada per un munt d'homes.

El fet és que ell argumentava que, si ell fos una dona, probablement aniria a les zones on s'hi fan obres a "ensenyar-se" perquè li diguéssin coses. Bàsicament perquè ell té un punt d'exhibicionisme que... jo, francament no comparteixo, encara que respecto i no deixo de trobar entranyable. La seva parella, que estava present allà durant la conversa, se'n feia creus però alhora ja assumia com a normal el tipus de conversa que teniem, i fins i tot el que deia el meu amic i parella seva.

Jo però, li vaig fer una reflexió. I és que, probablement ell sí que ho faria. Però que això només passaria si ell fos un home i tingués el cos d'una dona.

En què va derivar la conversa... no té importància. Era tard, hi havia alcohol i música a un volum molt alt... Però fa uns dies vaig repescar una cançó que em va fer pensar en aquesta situació.

* * *

La necessitat, o si més no, la satisfacció de sentir i notar el desig sexual és alentador, i alhora pot ser insegur. T'ha d'agradar caminar per aquest fil del "vull que em desitgis" i el "és a mi a qui vull que miris". Evidentment, no hi ha d'haver res millor que la correspondència, i que a més qui et desitgi sigui algú que t'agradi. I insegur... pel que pugui passar, sens dubte.

Aquestes vacances he estat mirant la sèrie Mad Men, on la dona del protagonista, Betty Draper, se sent molt sovint abandonada pel seu marit, que ja no la desitja de la mateixa manera com ho fa amb altres dones. Encara que sigui d'amagat. Ella ho nota i ho percep. Com percep quan un altre home la desitja a ella. I ella també juga les seves cartes... (no m'expliqueu res! que estic a mitja sèrie!)

* * *

Anant però a la cançó, "Yard of blonde girls" és un tema escrit per Lory Kramer, Audrey Clark, i Inger Lorre quan es feien dir Pendulum Floors... però qui la va popularitzar va ser Jeff Buckley quan la va gravar pel que havia de ser el seu nou disc després del Grace. El disc que no va treure perquè va morir durant la gravació. Se'l va endur el Mississipi. El van anomenar SKETCHES for My Sweetheart the Drunk.

La cançó parla de que "a través del pati de les noies rosses, al costat de la costa del riu i del mar, on els taurons brillen, hi ha un arbre blanc que trenca la terra. Als carrers on jugava una Lola, molt, molt sexy... hi has d'anar amb compte, perquè podriem anar a buscar-te. Així que corre, corre, corre,...".

"Fear, we may come..."

Vés amb compte, noia bonica, perquè podriem venir a buscar-te.

No deu ser pas la Cristina de la caputxeta de Mazoni?

Així doncs, aquesta és una

Cançó per... ser dona i sentir-se desitjada.

Estil: pop-rock/indie

Grup: Jeff Buckley

Cançó: "Yard of blonde girls"

Jeff Buckley - Yard of Blonde Girls

Anys després, Micah P. Hinson en va fer una versió per un disc de tribut a Tim i Jeff Buckley anomenat Dream Brother.

Només un detall... Si us hi fixeu, només per com canvia els acords de la tornada Mica P. Hinson, la cançó no fa la mateixa "por". Simplement sembla una cançó. Folk. Del camp. No de desig. Curiós, oi?

Aquesta versió també va fer fortuna per ser la banda sonora d'un anunci d'AXE.

Un anunci d'AXE. Doncs això. Desig sexual.

Jeff Buckley i Micah P. Hinson a Spotify

I vés amb compte, noia bonica, perquè podriem venir a buscar-te. Així que, corre, corre, corre,...

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

Stand-by

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Fri, 20 Aug 2010 17:56:00 +0000

Instruccions pel post:

Apreta el play.

12Twelve - Belmondo

Compta fins a 30 abans de començar a llegir.

(...)

Llegeix poc a poc.

Comença amb una sensació a l'estómac. A sobre de l'estómac. Just a sota del diafragma. Allà on notes que s'ajunten les costelles amb l'esternó.

És com si algú t'estigués apretant amb el polze en aquest forat que tens al tors. Mires a banda i banda.

Respires fons i quan inhales perds aquesta mala sensació però quan exhales aquest aire la tornes a tenir, i més profundament.

Et fregues les mans per concentrar l'atenció en una altra banda i quan les separes és inevitable mirar-les. I quan les mires, del què t'adones és de que t'estan tremolant.

"Anem a una altra cosa", et dius.

Però vagis on vagis, ja has vist com et tremolen les mans i no deixes de veure res més.

De cop, sents la roba. Totes les costures, els plecs, les butxaques que et toquen la cama. Sents la roba. No vols anar despullat, però tampoc vols sentir cada peça que vesteixes a la teva pell.

Procures canviar de postura. Notes com la columna s'estranya d'una nova posició i té ganes de tornar a estar com estava. Perquè és la postura de sempre, encara que no és la que més et convingui.

I és que adoptes sempre la mateixa postura. Encara que no sigui la que més et convingui.

I clac.

stand-by

És llavors quan et poses música deliberadament estranya. Però bonica. Com 12Twelve.

I gaudeixes de la música, perquè ella no es queixa mai

Prodigis de la natura

noreply@blogger.com (Martí Bou) — Tue, 17 Aug 2010 18:37:00 +0000

Els qui alguna vegada hem cantat, o intentat fer-ho, sabem que és una cosa extremadament difícil. S'han de tenir moltes coses en compte a l'hora de cantar. No es tracta només d'entonar, de clavar la nota que vols fer. També es tracta de saber-la aguantar, de que no et vibri la veu per "feblesa", de saber modular la potència, i també es tracta de dicció. De pronunciar bé i cantar les vocals i les consonants.

El cas de Thomas Quasthoff és absolutament brutal. Per com canta. Pel timbre i la veu que té.

Hi ha gent amb veu greu que no sap que el què ha de fer és cantar en el seu registre. Això ho deia un que està penjat en un altre blog durant un concert que va fer fa relativament poc.

Thomas Quasthoff és el registre. De fet, és considerat un dels millors, sinó el millor baix-baríton del món.

I si titulo "Prodigis de la natura" no ho faig per parlar d'històries de superació de minusvàlues físiques. Per això ja trobareu llocs com aquest.

Efectivament, aquest senyor va néixer amb malformacions molt importants perquè a sa mare li van receptar Talidomida quan estava embarassada. Dit això, aquest home té una veu espectacular. Hi ha gent que té un braç espectacular i es dedica a llençar rocs a un estadi olímpic. Jo prefereixo el de la veu. Per a aquesta altra gent ja hi ha el periodisme esportiu.

Tornem però, al tema. Parlant amb mon pare -home savi-, m'explicava un parell de coses del que sona al vídeo: Una, què és un lied (cançó) i un cicle de lieder (conjunt de cançons), i l'altra, que Schubert tenia la qualitat de fer que en un lied no només hi cantés el cantant, sinó també el piano -i efectivament, així és-. Això es percep encara més quan el piano és un cavall que corre a través d'un bosc, per exemple.

Aquest vídeo del lied Der Leiermann forma part d'un cicle de lieder anomenat Winterreise (Viatge d'hivern), i és l'últim. La peça és preciosa. Et deixa glaçat. És el final d'un viatge, i déu n'hi dó com s'acaba el viatge, oi? Si seguiu el link trobareu més informació...

A mi el que em deixa astorat és com canta. Com pronuncia. La força i tendresa que dóna a la interpretació. I és que si fa dos posts posava gent que sap cridar, i després gent que sap composar, en aquest post el que poso és gent que sap cantar. Líricament. D'una manera prodigiosa.

Acompanyant a Quasthoff, Daniel Barenboim, pianista i conductor d'orquestres judeopalestines, i bèstia parda on les hi hagi també...

Un prodigi de la natura. I dels seus braços i cames que en parli algú altre.

Schubert - Der Leiermann - Thomas Quasthoff / Daniel Barenboim (poseu-lo a pantalla completa!)

Per cert, aquest senyor també té altres facetes musicals (i quina faceta!!) que m'han recomanat d'aquí.

I què fa? El que vol. Perquè té un prodigi de veu.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai