Hi ha assessors que protegeixen un líder. I després hi ha els que surten a combatre per ell. Miguel Ángel Rodríguez ha convertit aquesta manera d’entendre l’ofici en un estil propi: implacable, directe i sempre un pas al davant.

Va ser una de les peces clau de l’ascens de José María Aznar, primer com a estrateg de comunicació, després com a secretari d’Estat de Comunicació i portaveu del seu Govern. Va contribuir a modernitzar les campanyes del Partit Popular, convertint els missatges curts i memorables («Váyase, señor González» o «España va bien») en autèntiques armes polítiques, i va entendre abans que molts la importància de sincronitzar els mítings amb els informatius per multiplicar-ne l’impacte.

Anys després, al costat d’Isabel Díaz Ayuso, ha tornat a demostrar que la comunicació no consisteix només a explicar una política, sinó a convertir cada dia en una disputa pel relat. Ha estat un dels principals arquitectes del fenomen Ayuso i el seu escuder més combatiu.

Rodríguez mai no ha aspirat a semblar neutral. La seva força és una altra: assumir el conflicte, marcar el ritme del debat i protegir el seu líder fins i tot quan això implica convertir-se ell mateix en el centre de la controvèrsia.

Els grans assessors no sempre busquen agradar. Alguns prefereixen una altra missió: ocupar tot l’espai perquè el seu líder pugui ocupar el poder.

Avui, recordar Miguel Ángel Rodríguez és recordar que, en comunicació política, també existeix la figura del guardaespatlles: aquell que no només construeix el relat, sinó que surt a defensar-lo sense fer un pas enrere.

VALERIE JARRETT

Va conèixer Barack Obama i Michelle Obama a Chicago, quan encara eren una parella de joves advocats amb més futur que poder. Amb els anys, aquella relació es va convertir en una confiança gairebé única en la política contemporània.

Quan Obama va arribar a la presidència, Jarrett no era només una assessora més. Era una de les poques persones capaces d’entrar al Despatx Oval i dir-li exactament el que pensava. Sense filtres. Sense càlculs. Sense por.

El seu paper no consistia a escriure discursos ni a aparèixer davant les càmeres. Era la guardiana de la confiança presidencial. Una veu estratègica en qüestions de lideratge, relacions institucionals, talent, agenda i sensibilitat social. Sovint era el pont entre el president i els equips que l’envoltaven.

A la Casa Blanca va impulsar iniciatives relacionades amb la igualtat salarial, els drets de les dones, la inclusió i la participació ciutadana. Però la seva influència real anava més enllà de qualsevol política concreta: ajudava Obama a mantenir la connexió entre les decisions de govern i els valors que havien inspirat el seu projecte.

La seva proximitat al president va generar admiració i crítiques a parts iguals. Però també va evidenciar una realitat incòmoda per a molts: la confiança és un dels recursos més escassos del poder.

Després de la Casa Blanca, aquesta relació va continuar. Com a directora executiva de la Obama Foundation, Jarrett ha contribuït a transformar el llegat polític d’Obama en una plataforma global de lideratge, participació i formació de noves generacions.

Els grans assessors aporten idees. Els excepcionals aporten una cosa encara més difícil: un espai de confiança on el líder pot pensar amb honestedat.

Avui, recordar Valerie Jarrett és recordar que, de vegades, la influència més gran no neix de la proximitat al poder, sinó de la confiança que el poder diposita en una sola persona.

PIERRE SALINGER

Hi ha portaveus que expliquen un president. I després hi ha Pierre Salinger: l’home que va ajudar a redefinir la relació entre la Casa Blanca, els mitjans i l’opinió pública.

Abans que existís la comunicació política moderna tal com l’entenem avui, Salinger ja intuïa que governar també significava comunicar. I comunicar bé.

Al costat de John F. Kennedy va convertir les rodes de premsa presidencials en una eina estratègica. Més obertes, més freqüents, més televisives. El president no només havia de prendre decisions: havia de ser vist explicant-les.

Tenia una qualitat que no s’aprèn en cap manual: connectava amb tothom. Periodistes, congressistes, diplomàtics o ciutadans. En coneixia els noms, recordava les converses i entenia que les relacions personals també formen part del poder.

Després de l’assassinat de Kennedy, va contribuir a preservar i explicar el llegat d’aquella presidència. Juntament amb Jacqueline Kennedy Onassis, va ajudar a consolidar una narrativa que acabaria convertint-se en part de la memòria política del segle XX. Camelot.

La seva popularitat era tan extraordinària que va transcendir la política. Es va convertir en un personatge conegut pel gran públic i fins i tot va aparèixer interpretant-se a si mateix en la mítica sèrie de televisió Batman.

Els grans assessors no sempre treballen a l’ombra. Alguns aconsegueixen una cosa més difícil: convertir la proximitat, la confiança i el tracte humà en una forma d’influència.

Avui, recordar Pierre Salinger és recordar una època en què la comunicació política començava a descobrir que una bona història necessita tant un bon líder com algú capaç d’explicar-lo al món.