VALERIE JARRETT

Va conèixer Barack Obama i Michelle Obama a Chicago, quan encara eren una parella de joves advocats amb més futur que poder. Amb els anys, aquella relació es va convertir en una confiança gairebé única en la política contemporània.

Quan Obama va arribar a la presidència, Jarrett no era només una assessora més. Era una de les poques persones capaces d’entrar al Despatx Oval i dir-li exactament el que pensava. Sense filtres. Sense càlculs. Sense por.

El seu paper no consistia a escriure discursos ni a aparèixer davant les càmeres. Era la guardiana de la confiança presidencial. Una veu estratègica en qüestions de lideratge, relacions institucionals, talent, agenda i sensibilitat social. Sovint era el pont entre el president i els equips que l’envoltaven.

A la Casa Blanca va impulsar iniciatives relacionades amb la igualtat salarial, els drets de les dones, la inclusió i la participació ciutadana. Però la seva influència real anava més enllà de qualsevol política concreta: ajudava Obama a mantenir la connexió entre les decisions de govern i els valors que havien inspirat el seu projecte.

La seva proximitat al president va generar admiració i crítiques a parts iguals. Però també va evidenciar una realitat incòmoda per a molts: la confiança és un dels recursos més escassos del poder.

Després de la Casa Blanca, aquesta relació va continuar. Com a directora executiva de la Obama Foundation, Jarrett ha contribuït a transformar el llegat polític d’Obama en una plataforma global de lideratge, participació i formació de noves generacions.

Els grans assessors aporten idees. Els excepcionals aporten una cosa encara més difícil: un espai de confiança on el líder pot pensar amb honestedat.

Avui, recordar Valerie Jarrett és recordar que, de vegades, la influència més gran no neix de la proximitat al poder, sinó de la confiança que el poder diposita en una sola persona.

PIERRE SALINGER

Hi ha portaveus que expliquen un president. I després hi ha Pierre Salinger: l’home que va ajudar a redefinir la relació entre la Casa Blanca, els mitjans i l’opinió pública.

Abans que existís la comunicació política moderna tal com l’entenem avui, Salinger ja intuïa que governar també significava comunicar. I comunicar bé.

Al costat de John F. Kennedy va convertir les rodes de premsa presidencials en una eina estratègica. Més obertes, més freqüents, més televisives. El president no només havia de prendre decisions: havia de ser vist explicant-les.

Tenia una qualitat que no s’aprèn en cap manual: connectava amb tothom. Periodistes, congressistes, diplomàtics o ciutadans. En coneixia els noms, recordava les converses i entenia que les relacions personals també formen part del poder.

Després de l’assassinat de Kennedy, va contribuir a preservar i explicar el llegat d’aquella presidència. Juntament amb Jacqueline Kennedy Onassis, va ajudar a consolidar una narrativa que acabaria convertint-se en part de la memòria política del segle XX. Camelot.

La seva popularitat era tan extraordinària que va transcendir la política. Es va convertir en un personatge conegut pel gran públic i fins i tot va aparèixer interpretant-se a si mateix en la mítica sèrie de televisió Batman.

Els grans assessors no sempre treballen a l’ombra. Alguns aconsegueixen una cosa més difícil: convertir la proximitat, la confiança i el tracte humà en una forma d’influència.

Avui, recordar Pierre Salinger és recordar una època en què la comunicació política començava a descobrir que una bona història necessita tant un bon líder com algú capaç d’explicar-lo al món.

BEATE BAUMANN

Hi ha assessors que apareixen a les fotografies. I després hi ha Beate Baumann: la persona que gairebé mai hi sortia, però que era present en totes les decisions importants.

Discreta fins a l’extrem. Al·lèrgica als focus. Durant més de dues dècades va ser la confident, estratega i ombra política d’Angela Merkel, des dels seus inicis inesperats a la CDU fins als setze anys al capdavant d’Alemanya, amb ella de Cap de l’Oficina de la Cancelleria.

Quan molts subestimaven Merkel, Baumann va veure una cosa diferent: una líder capaç de convertir la prudència en fortalesa i la paciència en una forma de poder.

No era una assessora de grans discursos ni de gestos espectaculars. La seva especialitat era una altra: protegir espais de decisió, ordenar prioritats i assegurar que cada moviment encaixés en una estratègia més gran.

Entre les seves parets es filtraven crisis financeres, negociacions europees, tensions geopolítiques i pactes de govern. Baumann exercia una influència singular: no buscava dirigir l’orquestra, sinó garantir que totes les peces sonessin al mateix compàs.

La seva lleialtat era absoluta, però no passiva. Formava part d’aquell cercle reduït de persones capaces de dir al líder allò que ningú més s’atreveix a dir-li.

Els grans assessors no sempre construeixen el relat. A vegades protegeixen una cosa encara més valuosa: la capacitat de mantenir el rumb mentre tot al voltant canvia.

Avui, recordar Beate Baumann és recordar que algunes de les figures més influents de la política europea van exercir el seu poder sense necessitat de pronunciar discursos ni ocupar titulars.

PETER MANDELSON

Hi ha assessors que protegeixen un líder. I després hi ha Peter Mandelson: l’home que va entendre que, abans de governar un país, calia redissenyar la marca del partit que volia governar-lo.

No era el més carismàtic. Ni el més estimat. Però mentre molts encara feien política amb esquemes dels anys setanta, Mandelson ja pensava en relat, percepció i control de l’agenda.

Amb Tony Blair va construir el New Labour: una esquerra que parlava el llenguatge de la modernitat, de l’ambició i de les classes mitjanes sense renunciar del tot a la seva identitat.

Mandelson va entendre abans que molts que la política contemporània es jugaria tant als platós i als titulars com als parlaments. Per això cuidava cada detall: el missatge, el tempo, la imatge i fins i tot la contradicció.

El van anomenar “el Príncep de les Tenebres” perquè operava millor entre bastidors que sota els focus. Era sofisticat, calculador i extraordinàriament eficaç. Sabia que el poder no només consisteix a tenir raó, sinó a aconseguir que el país senti que vas un pas per davant.

Perquè els grans spin doctors no només defensen un projecte polític. A vegades el reinventen completament perquè torni a ser electoralment possible.

Avui, tornar a Mandelson és entendre el moment exacte en què la política va començar a funcionar com una batalla permanent pel relat.

– Docu sobre ell: “Peter Mandelson: The Real PM?”
– Llibre seu: ‘The Third Man’

Ah! I amb apunt sobre Mitólogos i el déu Dionís. Aquí, al web, trobareu la notícia sencera, i us adjunto el format reduït que va sortir-ne en el format paper: