BEATE BAUMANN

Hi ha assessors que apareixen a les fotografies. I després hi ha Beate Baumann: la persona que gairebé mai hi sortia, però que era present en totes les decisions importants.

Discreta fins a l’extrem. Al·lèrgica als focus. Durant més de dues dècades va ser la confident, estratega i ombra política d’Angela Merkel, des dels seus inicis inesperats a la CDU fins als setze anys al capdavant d’Alemanya, amb ella de Cap de l’Oficina de la Cancelleria.

Quan molts subestimaven Merkel, Baumann va veure una cosa diferent: una líder capaç de convertir la prudència en fortalesa i la paciència en una forma de poder.

No era una assessora de grans discursos ni de gestos espectaculars. La seva especialitat era una altra: protegir espais de decisió, ordenar prioritats i assegurar que cada moviment encaixés en una estratègia més gran.

Entre les seves parets es filtraven crisis financeres, negociacions europees, tensions geopolítiques i pactes de govern. Baumann exercia una influència singular: no buscava dirigir l’orquestra, sinó garantir que totes les peces sonessin al mateix compàs.

La seva lleialtat era absoluta, però no passiva. Formava part d’aquell cercle reduït de persones capaces de dir al líder allò que ningú més s’atreveix a dir-li.

Els grans assessors no sempre construeixen el relat. A vegades protegeixen una cosa encara més valuosa: la capacitat de mantenir el rumb mentre tot al voltant canvia.

Avui, recordar Beate Baumann és recordar que algunes de les figures més influents de la política europea van exercir el seu poder sense necessitat de pronunciar discursos ni ocupar titulars.

PETER MANDELSON

Hi ha assessors que protegeixen un líder. I després hi ha Peter Mandelson: l’home que va entendre que, abans de governar un país, calia redissenyar la marca del partit que volia governar-lo.

No era el més carismàtic. Ni el més estimat. Però mentre molts encara feien política amb esquemes dels anys setanta, Mandelson ja pensava en relat, percepció i control de l’agenda.

Amb Tony Blair va construir el New Labour: una esquerra que parlava el llenguatge de la modernitat, de l’ambició i de les classes mitjanes sense renunciar del tot a la seva identitat.

Mandelson va entendre abans que molts que la política contemporània es jugaria tant als platós i als titulars com als parlaments. Per això cuidava cada detall: el missatge, el tempo, la imatge i fins i tot la contradicció.

El van anomenar “el Príncep de les Tenebres” perquè operava millor entre bastidors que sota els focus. Era sofisticat, calculador i extraordinàriament eficaç. Sabia que el poder no només consisteix a tenir raó, sinó a aconseguir que el país senti que vas un pas per davant.

Perquè els grans spin doctors no només defensen un projecte polític. A vegades el reinventen completament perquè torni a ser electoralment possible.

Avui, tornar a Mandelson és entendre el moment exacte en què la política va començar a funcionar com una batalla permanent pel relat.

– Docu sobre ell: “Peter Mandelson: The Real PM?”
– Llibre seu: ‘The Third Man’

Ah! I amb apunt sobre Mitólogos i el déu Dionís. Aquí, al web, trobareu la notícia sencera, i us adjunto el format reduït que va sortir-ne en el format paper:

CARMEN DÍEZ DE RIVERA

El líders ocupen el centre de la fotografia. Però sovint queden fora de focus uns altres que canvien la història des del marge exacte on es prenen les decisions. Carmen Díez de Rivera va ser això: intuïció, elegància política i una manera diferent d’entendre el poder.

No tenia càrrec electe ni necessitat de protagonisme. Però durant la Transició, moltes portes s’obrien perquè ella sabia exactament qui havia de parlar amb qui… i quan.

En una Espanya atrapada entre la por i el passat, Carmen va entendre que la política també consistia a crear confiança. Com a cap de gabinet a la Moncloa (de moment, l’única que hi ha hagut) va ajudar Adolfo Suárez a construir un llenguatge nou per a un país que necessitava reconciliar-se amb si mateix. En va ser l’estratega invisible.

Tenia una habilitat poc habitual: escoltar sensibilitats oposades sense convertir-les en enemigues. Feia de pont entre mons que no es parlaven. Aristòcrates, reformistes, periodistes, antics franquistes, demòcrates clandestins. Ella connectava els fils.

La van anomenar “la musa de la Transició”, però l’etiqueta es queda curta. Perquè no inspirava des de la distància: operava des de dins. Llegia els silencis, detectava els egos i entenia que, abans que els discursos, calia construir les condicions perquè fossin possibles.

Els grans assessors rarament imposen. El que fan és més subtil: moure l’ambient, ordenar les relacions i fer que el canvi sembli natural abans que inevitable.

Avui, recordar Carmen Díez de Rivera és recordar que les transicions no només les fan els presidents. També les fan les persones capaces d’interpretar el moment exacte en què un país decideix canviar.

– ‘Carmen, nada de nadie’ és una obra de teatre sobre ella que podeu trobar a RTVEPlay.

L’entrevista que avui m’ha fet en Jordi Manau a ca la SER (aquí us en deixo l’àudio), al seu programa Llapis de memòria, ha estat una fantasia… només comparable a aquesta crònica que n’ha fet Oriol Vila Céspedes i que aquí us reprodueixo:

“Toni Aira té aquella mena de veu que sembla que porti tota la vida explicant històries. Potser perquè, en realitat, és exactament això el que ha fet sempre. Explicar-les, analitzar-les i també detectar qui les construeix. Al Llapis de memòria, el periodista, professor universitari i expert en comunicació política ha despullat el relat públic per acabar parlant, sobretot, d’ell mateix: del nen del Poblenou que preferia quedar-se a casa dibuixant còmics, de l’home que ha viscut les entranyes del poder i d’algú que, durant anys, va intentar no mirar de cara la seva pròpia orientació sexual.

Aira defensa que la política s’assembla molt més a la mitologia del que sembla. “Els mites grecs ens han condicionat la punyetera vida”, va dir, mentre connectava Medusa, Pandora o Odisseu amb figures polítiques actuals. El seu últim llibre, Mitòlogos, neix precisament d’aquesta obsessió per entendre com es construeixen els relats col·lectius. I aquí apareix Pedro Sánchez convertit en un Odisseu contemporani, tornant al poder amb el seu Peugeot “atrotinat” després de ser “decapitat políticament” pel seu partit.

Però entre teories sobre percepció, lideratge i assessors, el Toni Aira més interessant és el que apareix quan deixa de parlar dels altres. El que recorda el confinament com “un temps de recolliment fins i tot entranyable” perquè ell sempre havia estat “molt de portes endins”. El que explica que de petit la seva mare gairebé l’havia d’obligar a sortir al carrer perquè era feliç entre còmics, ninos i cintes de vídeo. O el que admet que, durant molts anys, va viure la seva homosexualitat des del silenci. “No ho vaig viure malament; simplement, no ho vaig viure”, confessava.

Hi ha un moment especialment tendre quan parla dels seus alumnes. Diu que sempre intenta ajudar-los “dins i fora de l’aula” i que molts li expliquen les seves pors a l’hora de sortir de l’armari. Aira els respon amb la serenitat de qui ha travessat el mateix túnel: “Idealitzem el negatiu. Pensem que s’acabarà el món i normalment la reacció és molt millor de la que t’esperes”.

El poder, en canvi, sí que el mira amb una certa distància irònica. Ha assessorat universitats, institucions i fins i tot va formar part de l’univers de Junts en els anys més convulsos del procés, una etapa que defineix com “l’any que vam viure perillosament”. Però el gran laboratori humà, diu, va ser el Barça. “És on més he vist com reacciona l’ésser humà davant del poder o de l’expectativa de poder”, explicava. Allà hi va arribar gairebé per casualitat, després que un professor li suggerís que les eleccions blaugrana eren “la cosa més política que hi havia sense ser política”. Va acabar portant la web de la campanya de Joan Laporta el 2003.

També hi ha espai per la nostàlgia. El Poblenou “abans que fos guai”, els ponts de ferro verd, els avis mirant Falcon Crest, els casets d’Ana Belén sonant a casa del tiet i aquell nen que semblava “més petit del que era” però que ja escoltava tertúlies polítiques mentre copiava les vinyetes de Ferreres o Toni Batllori. “La política va entrar a la meva vida d’una manera agradable”, recorda.

I potser per això encara avui continua observant-la amb fascinació. Sense cinisme. Sense deixar-se endur del tot per la maquinària. “Un bon guionista no necessàriament ha de ser un bon actor principal”, reflexionava quan Jordi Manau li preguntava si mai havia volgut fer el salt definitiu a la política. Aira prefereix continuar a la rerebotiga del relat. Allà on les històries es pensen abans de convertir-se en titular.

Però al final del programa, entre cançons de Manel, Alphaville i I’m from Barcelona, el relat que acaba quedant és un altre: el d’un home que ha dedicat la vida a estudiar com ens expliquem el món mentre aprenia, a poc a poc, a explicar-se ell mateix.”