no TOT és MAC

El lleó (abans conegut com a Lion)

2012-01-11T17:08:00.000+01:00

Tenia el bloc abandonat, però m'ha semblat que la notícia s'ho val.
A través del web de MacRumors sabem que la nova actualització del S.O. dels macs, la 10.7.3, incorpora el català. Al Bloc d'Apple en Català en trobareu més informació i les primeres captures de pantalla.

Vaig crear aquest bloc el 2003 (aleshores es deia Tot-Mac), per dues raons fonamentals: pràcticament no n'existia cap sobre mac que estigués escrit en català i, com que era una temàtica que m'apassionava, vaig intentar omplir modestament aquell buit; l'altre, que fos una eina per aconseguir que el català s'incorporés als aparells d'Apple.
No us explicaré batalletes de totes les campanyes que al llarg d'aquest anys he engegat o he col·laborat a dur a terme (podeu veure si us interessa les entrades amb l'etiqueta mac en català): parlant amb la Generalitat, amb Apple, amb Locteam (l'empresa que fa les traduccions),... però vull creure que, raons de mercat a part, alguna "part de culpa" en tenen aquestes campanyes perquè finalment l'empresa californiana s'hagi decidit a incloure la llengua catalana en els seus ordinadors, tal com va fer fa un temps amb els iPhones, iPods i iPads.

No sé si aquesta entrada serà una nova represa del bloc o l'abandó definitiu, en tot cas, com ja he comentat al bloc d'en Miquel, quan aquesta nova versió es faci pública i tots puguem tenir els nostres macs en català, hem de tornar a fer una trobada macaire i cel·lebrar-ho.

No es pot tenir tot!

2011-05-17T16:35:00.002+02:00

ACTUALITZACIÓ
Tot just han passat dos dies i ja han estat regalats. L'iMac al Sergi, que l'havia demanat als comentaris, i el Quadra al Jordi, per mitjà del Twitter. Fantàstic, perquè si arriba a allargar-se, m'ho repenso. Aish! Espero que m'enviin una foto quan li donin nova vida.
- - - - -

Quantes vegades haurem escoltat aquesta sentència. En la majoria d'ocasions, perquè volíem coses que no ens era permès d'obtenir. No es pot tenir tot. Quina llàstima!

Aquest cop, però, és una qüestió d'espai i prioritats: no puc quedar-me tots els macs que he anat acumulant al llarg de 18 anys. Què tenen els macs que costa tant despendre-se'n? Fins i tot a molts els costa llençar la capsa que els embolica (i no miro a ningú).
Doncs bé, em desfaig de dos equips i, abans del recurs de la deixalleria, he decidit regalar-los a qui hi estigui interessat. L'única condició és passar-los a recollir (sóc a Barcelona). Són aquests:

Quadra 700

Amb el seu teclat, el seu monitor, el seu ratolí, els seus disquets (amb el sistema operatiu i programari adient), i funcionant com el primer dia. Aquí en podeu veure més informació i característiques).

iMac G3

El famós "capgròs" que va transformar la idea que teníem fins aleshores dels ordinadors. Porta instal·lat el Panther, tot i que també pot funcionar amb el "clàssic" (Os 9.2). Aquí en teniu més informació. Aquest, en concret, és el model "tray-loading 266 MHz" amb 256 Mb de RAM.

Si hi esteu interessats, o sabeu d'algú que pot estar-ho, deixeu un comentari, o contacteu-me a través del meu twitter.

YoruFukurou, au nocturna

2011-03-15T16:13:00.001+01:00

Gràcies a una recomanació via twitter d'Elizabeth Castro, he descobert un client de Twitter per a MacOsX que, després d'uns dies de prova, he comprovat que m'agrada força.
Es tracta de YoruFukurou que, com el nom fa suposar és una creació japonesa, tot i que té versió en anglès.

Potser no exceleix pel seu disseny però és molt complet i configurable. Permet gestionar diversos comptes, crear normes i llistes i posar-les en diferents pestanyes, enganxar automàticament la informació de la canço que reproduix l'iTunes o la pàgina oberta al safari (si fas servir Firefox o Opera pots afegir un Bookmarklet que hi ha al menu Ajuda), Pots pujar imatges a TwitPic i Yfrog amb un simple arrossegar i deixar anar, l'escurçament d'URL el pots fer amb el servei de la teva elecció, i tens un munt de dreceres de teclat.

Fins ara utilitzava Echofon per a Mac, la versió gratuïta, perquè la podia sincronitzar amb la de l'iPhone, però vaig deixar de fer-la servir perquè no em convecia ni estava disposat a pagar els 20$ que demanen per la versió completa. M'oblidava comentar que YoruFukurou és una aplicació gratuita.

PD: aprofito l'avinentesa de paralr d'una aplicació japonesa per expressar la meva solidaritat amb aquest llunyà país en uns moments difícils, i renovar la meva "militància" antinuclear.

Manifest a favor d'una Xarxa Neutral

2010-12-02T17:37:00.000+01:00

Des del meu modest blog, vull manifestar el meu suport a una Xarxa Neutral i és per això que faig difusió d'aquest Manifest (traduït per Josep Torres, de l'original de Jesús Encinar).

Els ciutadans i les empreses usuàries d’Internet adherides a aquest text manifestem:

Que Internet és una Xarxa Neutral per disseny, des de la seva creació fins a la seva actual implementació, en la qual la informació flueix de manera lliure, sense cap discriminació en funció d’origen, destinació, protocol o contingut.
Que les empreses,emprenedors i usuaris d’Internet han pogut crear serveis i productes en aquesta Xarxa Neutral sense necessitat d’autoritzacions ni acords previs, donant lloc a una barrera d’entrada pràcticament inexistent que ha permès l’explosió creativa, d’innovació i de serveis que defineix l’estat de la xarxa actual.
Que tots els usuaris, emprenedors i empreses d’Internet han pogut definir i oferir els seus serveis en condicions d’igualtat portant el concepte de la lliure competència fins a extrems mai abans coneguts.
Que Internet és el vehicle de lliure expressió, lliure informació i desenvolupament social més important que tenen ciutadans i empreses. La seva naturalesa no ha de ser posada en risc sota cap concepte.
Que per possibilitar aquesta Xarxa Neutral les operadores han de transportar paquets de dades de manera neutral sense erigir-se en “duaners” del tràfic i sense afavorir o perjudicar a uns continguts per sobre d’uns altres.
Que la gestió del tràfic en situacions puntuals i excepcionals de saturació de les xarxes ha d’escometre’s de forma transparent, d’acord a criteris homogenis d’interès públic i no discriminatoris ni comercials.
Que aquesta restricció excepcional del tràfic per part de les operadores no pot convertir-se en una alternativa sostinguda a la inversió en xarxes.
Que aquesta Xarxa Neutral es veu amenaçada per operadores interessades a arribar a acords comercials pels quals es privilegiï o degradi el contingut segons la seva relació comercial amb l’operadora.
Que alguns operadors del mercat volen “redefinir” la Xarxa Neutral per manejar-la d’acord amb els seus interessos, i aquesta pretensió ha de ser evitada; la definició de les regles fonamentals del funcionament d’Internet ha de basar-se en l’interès d’els qui la usen, no d’els qui la proveeixen.
Que la resposta davant aquesta amenaça per a la xarxa no pot ser la inacció: no fer res equival a permetre que interessos privats puguin de facto dur a terme pràctiques que afecten a les llibertats fonamentals dels ciutadans i la capacitat de les empreses per competir en igualtat de condicions.
Que cal instar al Govern a protegir de manera clara i inequívoca la Xarxa Neutral, amb la finalitat de protegir el valor d’Internet de cara al desenvolupament d’una economia més productiva, moderna, eficient i lliure d’ingerències i intromissions indegudes. Per això cal que qualsevol moció que s’aprovi vinculi de manera indissoluble la definició de Xarxa Neutral en el contingut de la futura llei que es promou, i no condicioni la seva aplicació a qüestions que poc tenen a veure amb aquesta.

Animals tristos

2010-11-08T19:48:00.001+01:00

Acabo de llegir el llibre de Jordi Puntí, Animals tristos i m'ha agradat molt.

D'acord, teniu raó, és un comentari de nivell de primària (escola pública) però tampoc pretenc fer una crítica literària que no és la meva especialitat. Podria dir que m'han agradat les històries i la forma d'explicar-es, els personatges i aquest aire recognoscible que tenen, l'atmòsfera quotidiana i alhora el passeig aprop del precipici. Podria dir-ho, cert, però crec que amb la primera frase ja està tot dit.

El llibre Animals tristos, no és cap novetat, és del 2002, i ha caigut a les meves mans un xic de rebot. De fet, des que el 1998 l'autor va publicar el volum de contes Pell d'armadillo, que tenia ganes de llegir els seus llibres, però per alguna estranya raó, no arribava mai a fer els pas de compra-me'ls, ni ningú me'ls va regalar. Em va passar amb els dos volums esmentats i m'ha passat amb el darrer, Maletes perdudes (2009). Les crítiques sempre han estat bones, són premiats, i em dic: "l'haig de llegir", però no passava d'aquí.

He vist a Jordi Puntí a la tele, l'hi he llegit entrevistes a la premsa i sempre m'ha encuriosit perquè compartim força gustos i coincideixo amb molts dels seus raonaments. I, de fet, ho he pogut comprovar personalment perquè he coincidit amb ell diverses vegades quan vaig a pasejar-me (o a comprar) a la llibreria La Central. Un costum que també debem compartir. El meu anonimat m'ha permès observar-lo discretament per saber quins llibres ha comprat i m'ha servit de recomanació involuntària. Un dia, ja fa uns anys, va quedar-se el darrer exemplar d'un número de la revista Les Inrockuptibles que jo també buscava; em va fer ràbia perquè aleshores eren difícils de trobar, però no li he tingut en compte. O potser sí, i per això inconscientment no llegia els seus llibres...

Fa unes setmanes vaig anar a la biblioteca amb una llista de 3 o 4 llibres que volia demanar però em va sortir el tret per la culata perquè no en tenien cap disponible. Per no fer el viatge en va, vaig donar un tomb i em vaig topar amb Animals tristos. Vaig creure que era la meva oportunitat de satisfer el meu desig de llegir Puntí. I ha estat un gran encert.

Aquesta vegada m'he fet el propòsit de no trigar a llegir la resta.

Dues aplicacions per l'iPhone: iBookshelf i PlainText

2010-10-09T00:56:00.001+02:00

Volia comentar dues aplicacions que tinc a l'iPhone (no massa conegudes) i que m'ha semblat que val la pena ressenyar. No tenen res a veure l'una amb l'altra: l'una m'agrada per la seva potencialitat i l'altra per la seva simplicitat.

iBookshelf

Es tracta d'una base de dades on poder tenir fitxada la nostra biblioteca. I per fer-ho, el programa té un seguit de característiques força interessants. D'entrada, i per evitar que es converteixi en una feina feixuga d'entrar dades a mà, n'hi ha prou amb escriure el número d'ISBN i (amb connexió wifi o 3G) recuperem tota la informació del llibre. O, si ho preferiu, amb la càmera de l'iPhone podem escanejar el codi de barres i aconseguim el mateix resultat. També pot obtenir la foto de la portada de diverses fonts i, si no la troba, tens l'opció de fotografiar-la directament.

Obtindreu un llistat dels vostres llibres que podeu ordenar per autor, títol, gènere, i que podeu exportar i enviar per correu electrònic en format CSV. A més, el creador del programa posa a disposició un servidor on pots guardar còpies de seguretat. També, com ja ve sent habitual a moltes apps (sovint sense massa necessitat) es pot enllaçar amb Twitter i Facebook i compartir qualsevol dels llibres que tinguem fitxats. I una altra opció disponible és la de buscar llibreries que tinguin un determinat llibre -i a quin preu-, o en quines biblioteques el podem trobar, però està disponible bàsicament per a llibres i establiments anglesos i nord-americans.
Si, com és el meu cas, sou aficionats a visitar llibreries i a vegades preneu referència de llibres que us interessen, només us caldrà escanejar el codi de barres; oblideu-vos del llapis i el paper. El programa permet assenyalar l'estat dels llibres: si el teniu, si el voleu, si l'heu deixat,...
No acaba d'estar massa ben resolt el tema de la usabilitat dels menús i són poc configurables, però constantment l'estan actualitzant amb els suggeriments dels usuaris. I l'altre punt feble, pel meu gust, és el disseny, tot al contrari de la següent app que us volia comentar.

PlainText

Aquesta aplicació és tot el contrari: un senzill editor de text que permet prendre notes, guardar-les en carpetes i sincronitzar-les amb dropbox per tenir-les disponibles en el "núvol".

Amb una preciosa estètica minimalista, no ofereix ni més ni menys del què promet. N'hi ha que fan coses semblants -o molt més elaborades- però, personalment, trobo que aquesta fa molt bé el seu paper.

Frame a frame

2010-08-18T23:11:00.000+02:00

Sempre m'han agradat les pel·lícules d'animació. Darrerament, les tècniques digitals han permès arribar a fer veritables virgueries i, si a això hi sumem un bon guió, obtenim veritables obres mestres (la majoria de pel·lícules de Pixar, sense anar més lluny).
Però el que volia reivindicar, i el que a mi veritablement m'apassiona, és una tècnica d'animació molt més antiga: l'animació stop motion o frame a frame, que permet crear animació d'objectes inanimats.
Vaig descobrir-la, sense ser-ne conscient, quan de petit veia els "dibuixos" de països de l'est amb què, cap a mitja tarda, engegaven l'UHF (pels més jovenets, explicarem que això que en dèiem l'uatxefe, era el segon canal de televisió, dels dos que teníem aleshores, quan la tele era en blanc i negre i t'havies d'aixecar per canviar de canal). Eren petites historietes sense paraules, amb una tècnica i un look que no tenia res a veure amb l'animació a què estàvem acostumats, com Disney, Hanna- Barbera, la familia telerín,... Després he descobert que els polonesos i txecs eren, i són, uns mestres de l'animació.
Per la mateixa època, si fa no fa, anàvem al cinema de barri a veure programes dobles (dos conceptes ja en desús, "cinema de barri" i "programa doble") i de tant en tant ens en feien alguna amb uns meravellosos efectes especials (ara ens semblen hilarants) que portaven la signatura d'una altre mestre i precursor del gènere: Ray Harryhausen.
Anys més tard, quan el meu fill era petit, ens vam aficionar a Pingu: l'animació feta amb plastilina (coneguda com clay animation o claymation), tot un subgènere dins l'stop motion. D'aquí ja vaig passar a conèixer els estudis Aardman amb els seus fantàstics personatges Wallace and Grommit o les obres d'animació de Tim Burton.

Aquesta tècnica animada, feta a parts iguals d'artesania i paciència, ha creat també obres inclassificables molt allunyades de les destinades al public infantil; clars exemples en serien les obres de Jan Svankmajer o dels Quai Brothers.
Us enllaço uns quants tastets perquè sapigueu de què estem parlant.

Exemples

- Hermínia Týrlová (animació txeca): Dve Klubicka (1962)
- Ray Harryhausen: Jason i els argonautes (els esquelets) (1963)
- Pingu: Pingu té pipí (1990)
- Aardman: Wallace & Grommit - Cracking Contraptions (1972)
- Tim Burton: Vincent (1982)
- Jan Svankmajer: Dimensions of Dialogue part.2 (1982)
- The Quai Brothers: Street of Crocodiles (fragment) (1986).

I aprofitant l'avinentesa, deixeu-me que us esmenti un programari fantàstic (per a mac, of course) per poder fer aquest tipus d'animacions: iStopMotion (el nom ja ho diu clar). Amb una interfície senzilla, un cop connectada la càmera ja es pot començar a capturar frames (d'un en un, de dos en dos, de tres en tres,...); té funcions interessants com l'Onion Skinning -que permet veure en transparència la imatge de la càmera i l'últim frame enregistrat per ajustar el moviment dels objectes-, es pot importar la banda sonora per sincronitzar-hi les imatges, es pot fer chroma key, etc. (no us detallaré totes les seves característiques però podeu veure-les aquí).

Jo el tinc des de fa un temps i, de tant en tant, faig petites provatures; en un proper apunt amenaço en penjar-ne alguna.

Entre el croat i el vietnamita

2010-06-08T09:26:00.001+02:00

Ahir es va presentar el nou iPhone, el 4, així com el seu nou sistema operatiu l'iOS 4.
Diuen en la seva publicitat que inclou "més d'un centenar de noves prestacions que et permetran fer coses increïbles". Però el que realment m'interessava saber és que es confirmés la notícia que, els qui havien provat les betes del producte ja ens havien avançat: porta el català "de sèrie" al costat d'uns altres 33 idiomes. Una notícia fantàstica. Ha trigat però finalment ha arribat.

Des de principis dels 90, quan estava en funcionament el MacOs 7, Apple no havia posat el català a cap dels seus productes. D'aquí l'excepcionalitat del fet. Suposo que ara ja no està tan lluny poder veure algun dia el macOs X en català.

Vol Apple fer el seu propi cercador?

2010-04-11T21:25:00.000+02:00

Després de la presentació dijous passat de la versió 4 de l'iPhone OS (que estarà disponible aquest estiu) una de les novetats que s'ha comentat es que hi desapareix el botó "Google" del Safari i es canvia per "Search".

En principi, pot semblar una simple curiositat o, com algú ha comentat, un primer pas per canviar el motor de cerca de Google a Bing. Però llegint la notícia a MacPlus, m'he trobat el comentari d'un lector que, més que un simple comentari, és un article en si mateix. Signat amb el nom d'"inick06" i amb data d'avui, defensa la idea que Apple vol crear el seu propi cercador. Com que m'ha semblat interessant, i força versemblant, l'he traduït del francès (de forma una mica patillera, tot s'ha de dir) i el poso a continuació per si us pot interessar (hi he afegit algun enllaç que pot donar informació complementària).

És gairebé segur executar que Apple oferirà aviat el seu propi cercador: és obvi ...

El “viver” de servidors enorme que Apple construeix a Carolina del Nord (vaig anar a veure els treballs, aprofitant un viatge, i és realment gran) digne d'un Googleplex, està clar que Apple té la intenció d’utilitzar-lo per alguna cosa més que per un millor suport a MobileMe, o l'streaming d'iTunes, podria molt bé donar un servei de recerca d'internet digne d'aquest nom.

Totes les empreses líders fabricants de telèfons intel· ligents mantenen el seu propi motor de cerca: Google amb el seu Android ofereix el seu motor de cerca, Microsoft amb el seu WinPhone7 ofereix el seu motor de cerca Bing (millorat després de l'acord d'unió amb Yahoo!). Tots dos, tenen el “triplet” Sistema / Navegador / Recerca, i Apple és el l’únic dels líders, sense aquest esquema; el recent "atacs" i declaracions amb el llançament d’iAd, més la descoberta de l'abandonament simbòlic del botó de cerca Google a l'iPhone OS 4, em fan pensar que això podria canviar a curt termini.

Steve Jobs té el costum de donar missatges subliminals en les seves declaracions durant les Keynotes, i una en particular em va cridar l'atenció: "La publicitat no té cabuda en la recerca a Internet, ja que els usuaris passen més temps a les seves apps que en la recerca. Volen cercar i no mirar per a la publicitat" El missatge a Google (i a Microsoft) és clar: Apple té una visió de la publicitat mòbil clarament diferents dels seus competidors, i l’iAd és el punt de partida.

No donar suport a Flash va ser el primer indici que les coses canviarien. Si bé Apple no havia estat en desacord a suportar Flash abans de la creació de la AppStore, va ser diferent després del llançament de la mateixa, i el seu gran èxit només va fer que reforçar la idea d’Steve Jobs de no ser mai compatible amb Flash. La incapacitat de Flash d’executar-se en els terminals mòbils en un moment donat, va ser un poderós "combustible" per a la AppStore, empenyent als desenvolupadors de proposar "una mica més" que el clàssic lloc web amb animacions Flash i applets interactius, desenvolupant aplicacions específiques per l'iPhone.

Atrets per la possibilitat de vincular l'Internet a una interactivitat molt més rica i poderosa fins i tot que una webapp de Flash, l’absència de Flash és el principal motor de l'èxit immediat i constant de la AppStore. L’ Android Market està patint una competència interna de Flash, i els desenvolupadors es conformen amb uns "serveis mínims", oferint un lloc web redissenyat per Android, sense afegits addicionals.

La declaració de guerra de Google envers Apple amb l'Android, va ser el senyal del començament de les hostilitats, i Apple no es ressigna a deixar a Google fer el què vulgui; alguns s'enfaden per la “ma dura” d’Apple en tot el que gira al voltant de l'iPhone OS, però què passa amb Google aleshores? Google té el sistema, el navegador, i el servei de cerca i son ells que decideixen qui troba què, quan i per què, alhora que espia als usuaris per veure els seus hàbits a Internet, a més de la publicitat o de serveis com YouTube, etc...

.../...

Google és autònoma amb Android i els seus propis serveis de cerca, Microsoft és autònoma amb WinPhone7 i Bing, i Apple també té dret a ser independent! A part dels motius personals i polítics, hi ha raons tècniques òbvies: Com seria un servei de recerca i cartografia Made in Apple completament integrat a un Spotlight d’un nou gènere, mostrant no només els resultats dels elements del dispositiu intern (arxius, correu, música, preferits, etc ...), sinó també els resultats provinents d'un servei de cerca en línia "propi", amb un servei de mapes de "propi", tot amanit amb la salsa iAd, deixant a Apple la lliure elecció de la tecnologia, sense cap compromís amb ningú... Si la idea ens fascina, que no deu ser per a Steve Jobs i el seu equip.

Després d'haver "desmaterialitzat" Internet del navegador amb l'AppStore, per al seu ús com a centre d'aplicacions especialitzades, Apple, amb l’iAd, posa una nova pedra a l’edifici: “desmaterialitzar” la publicitat del motor de cerca, per posar-la dins de la pròpia aplicació, formant part de la mateixa.

Estguis o no d'acord amb ell, Steve Jobs, vol que Apple sigui líder de la publicitat en qualsevol dispositiu amb iPhone OS. Això es veu clar quan s'analitza la cronologia dels fets i es posen les peces del trencaclosques que finalment sembla que encaixen a la perfecció.
Un motor de cerca Made in Apple és cada cop més evident:

Acte 1: Sense Flash ...
Flash és el principal suport de la publicitat a Internet i a les pàgines web llegibles pels navegadors. El seu "no suport" ha empès als desenvolupadors a oferir aplicacions i educar els usuaris a una altra manera de consumir continguts a Internet a través d'aquestes aplicacions.
La manca de Flash és el "combustible" de l'AppStore i, per extensió, la manca de Flash serà el "combustible" de l’iAd.

Acte 2: Encara no hi ha Flash, però iAd ....
Steve Jobs ha decidit no deixar la publicitat en el seu iPhone OS al seu (nou) rival, Google, ni al seu (històric) rival, Microsoft. Jobs vol respondre ull per ull a Google i posar pals a les rodes de Microsoft, i el contratemps tècnic d’Adobe per proposar una versió del Flash "utilitzable" en els dispositius mòbils, ha estat una bona excusa per proposar un nou model econòmico-tècnic als desenvolupadors amb l’iAd...
Cap a un motor de cerca dissenyat a Cupertino?

Acte 3: Un servei de recerca Made in Apple sense suport publicitari ...
Un servei de recerca i cartogràfic Made in Apple tindria com a missió primordial de mobilitzar els desenvolupadors de publicitat, dels motors de cerca cap a les aplicacions, proposant que la publicitat només aparegui en aquestes darreres i no en les cerques.
"Els usuaris estan cercant, no miren la publicitat" va dir... Amb la seu propi servei de cerca, substituint un model econòmic per un altre, Apple podria fer carambola a tres bandes: traslladar la publicitat dels navegadors/cercadors cap a les Apps, ofeir als desenvolupadors una nova font d'ingressos, i segar l'herba sota els peus dels senyors de Google i Microsoft.

Acte 4: Multitasca i noves API ...
De les 1.500 noves APIs anunciades, qui sap què hi ha darrere?
Apple probablement no ha revelat tot el passat dijous, i moltes coses podrien ser molt més interessants del que sembla. Un motor de cerca propi proporciona a Apple una nova missió, ja que el poden oferir als desenvolupadors en forma d'API, per integrar millor les cerques en les aplicacions i el sistema.

Veiem doncs l'interès d'Apple per tallar el cordó umbilical de les cerques a internet, i signar una aliança amb Microsoft seria sortir del foc per caure a les brases. Els riscos són enormes, i amb l'iAd Apple sembla decidit a no deixar l'assumpte. Sense oferir un servei de recerca per a totes les plataformes, Apple ja el podria preveure per als seus terminals mòbils iPhone / iPod / IPad. Aquest servei no tindria la missió de ser rendible, a la manera de MobileMe -que si no és rendible en si mateix fa un gran servei a la rendibilitat de l'iPhone OS; aquest servei podria fer el mateix per l'iAd, mostrant clarament als desenvolupadors d'integrar més i "millor" publicitat a l'aplicació.

Si Microsoft s'ha limitat a oferir un Google-bis amb Bing, Apple finalment pot oferir una cosa totalment nova nivell de la recerca.... Spotlight està destinat a ser un motor de cerca universal, i aquesta és l'oportunitat de concretar-se.

Amb l'AppStore, l'ITMS, l'iBookStore i l'iAd, Apple podria molt bé llançar el seu motor de cerca, especialment després de l'adquisició de l'empresa Placebase (desenvolupadora dels Pushpin una API similar a GoogleMaps). L'ex director general de Placebase ara treballa a Apple, assignat al "Geo Team".
Lala (Streaming), Quattro Wireless (Publicitat, naixement d'iAd) Placebase (embrió del "Geo team" d'Apple)... Apple es prepara per l'assalt final de les recerques a Internet.

Es preveuen novetats i, com sempre, Apple hi és pel mig (o al capdavant).
Per cert, l'altra gran novetat és la inclusió del català al nou iPhone OS, però això serà motiu d'una altra entrada...

L'impossible ja és possible

2010-03-22T18:58:00.003+01:00

L'octubre de 2008, un grup d'aficionats a la fotografia analògica, mes concretament a la fotografia instantània, va engegar un projecte per posar altre cop en circulació les polaroids. Aleshores ja me'n vaig fer ressò, i vaig comentar la meva afició per aquests tipus de fotografia. S'anomenà The impossible Project, i es donaren un any de temps per aconseguir resultats.

Doncs avui, 22 de març, han anunciat la "bona nova": la nova pel·lícula ja és aquí. De moment es tracta d'una versió monocroma (blanc-i-negre, per entendre'ns) més delicada que les originals, però sembla que igualment manipulable i amb uns resultats (pel què es pot veure a la web) força interessants. N'hi ha dues versions, de 100 i 600 ASA, i es podran fer servir, òbviament, amb els antics models de càmera com la SX-70 i la 600.

(Fotografies: 1- "le van son", Boris Zuliani. Vietnam, 2010. 2- "Paul and Emily", Josh Goleman. USA, 2010)

I la cosa no es queda aquí. De cara a l'estiu anuncien noves pel·lícules en color. I estan col·laborant amb reconeguts fotògrafs i artistes perquè experimenten amb els nous productes i vagin formant The Imposible Collection. També anuncien la inauguració, el 30 d'abril, d'una botiga-galeria a Nova York.

Una vella proclama revolucionaria deia "siguem realistes, demanem l'impossible!" Ja està vist que l'impossible no s'ha de demanar, s'ha de construir. Jo, de moment, ja vaig treien la pols a la meva estimada SX-70.

Una caiguda de noranta anys

2010-03-06T17:42:00.000+01:00

No és la primera vegada que comento una novel·la gràfica en aquest bloc. I si ara ho torno a fer és perquè acabo de llegir una altra joia meravellosa que no vull deixar de comentar.
Es tracta de "El arte de volar", d'Antonio Altarriba i dibuixos de Kim, publicat per Edicions de Ponent.

Un fet tràgic com és el suïcidi del seu pare, serveix a l'autor com a motiu per explorar i explicar la biografia del seu progenitor. I, alhora, fer una crònica de la vida a Espanya i a l'exili, durant gran part del segle XX.
Realment el llibre m'ha sorprès. No coneixia de res el seu autor, Antonio Altarriba, i del dibixant, Kim, li recordava principalment la sèrie d'humor del personatge Martinez el facha. Em vaig guiar, com ja he fet altres vegades i amb bon resultat, de la recomanació que en feia Álvaro Pons al seu bloc La cárcel de papel.
És aquesta una història de biografia familiar, però d'una biografia que el propi autor pràcticament ha anat descobrint a mida que l'escrivia. I alhora podem reconèixer en la història d'aquest home la d'una generació de persones, que la guerra va posar al costat dels vençuts.
I al costat de la narració, la força expressiva i detallada dels dibuixos de Kim reforcen el conjunt, dotant-lo d'un llenguatge gràfic completament imbricat en l'atmosfera d'un temps i d'un paisatge.
Com diu Antonio Martín en el pròleg que acompnya l'edició: "...espléndidamente narrada, foma parte de la gran crónica del siglo XX y nos ofrece un depiadado retrato de la condición humana".

La revolució és l'A4?

2010-02-02T23:42:00.002+01:00

I no, no es tracta d'un cotxe. Ni d'un full de paper a mig camí entre el foli i la holandesa. Es tracta del xip que incorpora la nova creació d'Apple: l'iPad.
Vagi per endavant que no hi entenc un borrall en micropocessadors (i de xips en conec les patates), però m'ha cridat l'atenció, i no sóc sol, el fet que en aquest nou aparell hagin incorporat un xip dissenyat per la pròpia companyia Apple, l'A4.

I m'ha cridat l'atenció perquè, segons llegeixo, ja no és usual que les companyies d'alta tecnologia optin pel model d'integració vertical. En els ordinadors, ja fa temps que Apple esta usant els xips d'Intel i els de Samsung a l'iPhone. L'abril de 2008, Apple va comprar l'empresa de processadors P.A Semi i és de suposar que la va posar a treballar en aquests nous xips. Així doncs, si tenim en compte que també fabrica el sistema operatiu, i que les aplicacions, música, pel·licules, llibres, s'han de comprar a les seves botigues, heus aquí un aparell controlat de dalt a baix per l'empresa de la poma. Sabent de la maníaca tendència del senyor Jobs a controlar-ho tot ja som al cap del carrer.

Apple ha treballat per aconseguir un xip que uneixi els avantatges de rapidesa, poca despesa energètica i una important potència gràfica. I alhora estigui completament optimitzat pel sistema operatiu de l'aparell. Aquesta despesa pròpia en recerca que podia fer pensar en un encariment de preus, ha dut la paradoxa d'uns preus més barats del que tothom imaginava. Apple ja sap que el negoci el tenen amb les vendes a iTunes: aplicacions, pel·lícules, música, i ara llibres, passen pel seu sedàs. Saben que, posant l'èmfasi en el disseny, l'usabilitat, la senzillesa alhora que la potència, tenen un public fidel disposat a passar per alt les restriccions que se'ls imposen.

El proper pas és adaptar l'A4 a la nova generació d'iPhones i iPods; bé han d'amortitzar els sous de tota la colla d'enginyers que es necessiten per el·laborar xips. Fins que això no sigui una realitat, i mentre esperem per provar el nou aparell, jo em conformo amb el meu iPhone, què l'altre dia algú va batejar com a iPad Mini.

Ara diu blat, ara diu ordi

2010-01-19T18:10:00.009+01:00

Aquesta entrada vol ser un elogi d'un senzill però molt útil programa anomenat TexFinderX que, en el moment oportú, ens pot ser de gran utilitat.

Es tracta d'un programa de cerca i reemplaçament de text dins els fitxers que tinguem en una carpeta, amb la possibilitat de filtrar a quin tipus determinat de fitxers cal fer la cerca.

Com a exemple, us explico el meu cas pràctic. Ara que m'he posat a fer pàgines web per encàrrec, em trobo sovint que, quan ja ho tens tot molt avançat, resulta que algú es despenja dient que s'ha de canviar un text que, com no podia ser d'altra manera, apareix a un munt de pàgines (o potser és tracta d'un tros de codi). D'entrada has d'agafar aquest "algú" i espantar-lo i matxacar-lo fent-li veure la feinada que representa aquest canvi. Un cop fet això, agafes la carpeta on tens els arxius que s'han de canviar i l'arrossegues damunt la finestra de l'esquerra del programa. Cliques el botó "Search & Replace" i apareix aquesta finestra:

Escrius el text a cercar, el text que l'ha de reemplaçar i cliques "search", o directament "Replace All" ja que després encara apareix una altra finestra on et preguntarà si vols fer una còpia dels fitxers abans de modificar-los.

En acabat, a la finestra de la dreta apareixen tots els fitxers on ha cercat i les vegades que, en cadascun d'ells ha trobat i reemplaçat el text en qüestió.

Ja veieu que és un programa senzill, i segurament hi ha altres maneres per fer el mateix (potser amb l'"Automator"?), però TexFinderX, tot i no ser gaire agraciat de disseny, compleix amb suficiència el què se li demana. És un programa Freeware, i el podeu descarregar des d'aquí, o des de la seva pàgina web, on trobareu explicades d'altres característiques.

L'arxiu Centelles

2009-12-29T19:19:00.014+01:00

L'altre dia, arran d'una entrada meva al twitter, vaig tenir un interessant debat "tuitaire" amb Sònia Pereda. El motiu era el "cas" de l'arxiu Centelles. Els fills del fotògraf l'han portat finalment a Salamanca i han expressat que donen l'assumpte per tancat. I jo, la veritat, no vull que el tema desaparegui del mapa sense dir-hi la meva.
Em sap greu que s'hagi arribat a aquesta situació, doncs considero que, sent com era Agustí Centelles un fotògraf català, que havia documentat episodis importants de la nostra història, el més lògic era que una institució catalana es fes càrrec de l'arxiu. Però no és un tema que aparegui ara com un bolet, la història ja ve de lluny.
Des que, el 1976, Centelles va tornar a Carcassona a buscar la caixa amb tots els seus negatius que havia deixat a una família de pagesos perquè li guardessin, ha rebut diversos reconeixements (com el Premi Nacional d'Arts Plàstiques, que atorga el Ministerio de Cultura, l'any 1984) i s'han dut a terme importants exposicions de difusió de la seva obra (entre les més importants, la de 1988 de la Fundació Caixa Catalunya i la de 2006 al Palau de la Virreina).
Centelles va morir l'any 1985, i la majoria de reconeixements li van arribar pòstumament. En el marc de la Primavera Fotogràfica de 1986 es va dur a terme un acte d'homenatge al fotògraf al Palau de la Generalitat i sota la Presidència de Jordi Pujol. Hi va intervenir, entre d'altres, l'historiador Josep Benet, que va cloure el seu parlament amb les següents paraules: "La història de Catalunya deu molt a Agustí Centelles. Ell va crear un dels més grans i interessants arxius fotogràfics sobre la història de la catalunya contemporània. I, tanmateix, mentre visqué, el nostre reconeixement i agraïment col·lectiu no fou suficient. Avui queda entre nosaltres la seva obra. Conservar-la com es mereix, creant l'Arxiu Agustí Centelles en una institució pública catalana, és el millor record i homenatge que podem dedicar-li. Fent-ho, a més, donaríem compliment a la seva voluntat. La voluntat d'aquell home bo i modest, ciutadà exemplar i gran professional de la fotografia, que fou Agustí Centelles." Pel que s'ha vist, el govern no el va escoltar.

Finalment, la Conselleria de Cultura, amb en Joan-Manuel Tresserras al capdavant, havia començat a gestionar l'adquisició de l'arxiu. Un conseller que sap el que té entre mans (com ens recorda Toni Mollà en un article d'El Periódico) i fa una oferta (uns 500.000 euros, s'ha comentat) que em sembla generosa.
Mentrestant, els fills negocien d'amagat amb el Ministerio de Cultura, que els ofereix una quantitat superior (200 euros més) i l'accepten ràpidament. Això sí, no ho fan per diners. És per una suposada millor difusió de l'obra del seu pare. Les obres aniran a l'Arxiu de Salamanca, on ja s'ha demostrat que les obres poden sortir fàcilment (i si no, que ho preguntin a la Comissió de la Dignitat). Realment algú creu que en aquell edifici de la calle expolio número 2 tenen una millor política expositiva i de difusió que la que pugui haver-hi a les institucions d'aquí?
Evidentment, quan ets el propietari d'un patrimoni, pots triar a qui li vens. Però sàpigues reconèixer quines en son les raons i no vulguis disfressar-ho. La Generalitat ha estat molts anys sense moure fitxa, i entenc que això dol quan has vist tots els esforços generosos que ha fet el teu pare per conservar-ho, però justament ara, en plena negociació, no son comprensibles aquestes presses amb traïdoria. De l'actitud del Ministerio de Cultura no cal ni parlar-ne, ja no n'esperem res de congruent des de fa temps.
D'altra banda, es genera també el debat de si és lícit (o lògic) que les institucions, amb diners públics, entrin en la dinàmica de veure qui paga més per aconseguir aquest o aquest altre fons? Hi ha famílies i fotògrafs que han fet donació desinteressada del seu llegat a les institucions, doncs han entès que és la millor forma de preservar la memòria i posar-la a l'abast de totat la comunitat; ja ha passat aquesta època altruista? No dic que sempre hagi de ser així, però vull recordar que és una opció que existeix i molts s'hi han acollit.
En el cas d'en Centelles, estem parlant d'una fotografia amb una finalitat documental molt clara, d'explicar al món els esdeveniments que li havien tocat viure: fotografies de reporter, per ser publicades a la premsa, fotografies de propaganda, encarregades per la mateixa Generalitat; la seva qualitat intrínseca i el pas dels anys han atorgat l'adjectiu d'artístiques a aquestes imatges. Així doncs, és obvi que estaven destinades a pertànyer a una institució pública catalana.
És irònic (i vergonyant) que tot aquest llegat acabi a l'Arxiu de Salamanca, després de tots els esforços (amb el risc de deixar-hi la pell) que va fer Agustí Centelles perquè no hi anessin a parar. Alguns diran que ja no és el mateix arxiu, que els temps (i el nom) han canviat. Els fets, però, no ho demostren.

Trobada de macaires

2009-12-13T15:57:00.003+01:00

En Roger, des del seu bloc, des del BAC, i per mitjà del twitter, ha organitzat una nova trobada de macaires catalans.
De la primera en va sortir la creació del GUAC (Grup d'Usuaris d'Apple Català), una associació molt ambiciosa a l'inici però molt poc productiva fins ara.
La idea d'aquesta trobada és celebrar els dos anys de la primera, saludar-nos i prendre unes birres; però venint del Roger la idea, crec que la cosa no es quedarà aquí, segur que una idea o altra en porta de cap.
Animeu-vos a venir, segur que ens ho passarem bé. Ah!, m'oblidava! la cita és el dissabte 19 a les 5 de la tarda al Viena del carrer Pelai de Barcelona (apunteu-vos al BAC per saber quants serem).

Manifest: “En defensa dels drets fonamentals a internet”

2009-12-02T13:33:00.003+01:00

Davant de la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que

1. – Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets
fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat,
a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la
llibertat d’expressió.
2. – La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent
competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense
sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article
20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un
organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als
ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. – La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector
tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i
de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses,
introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció
internacional.
4. – La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix
la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics
s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts
de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries
culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. – Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la
seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats
associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis
legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou
entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en
el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible
sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
6. – Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure
alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin
als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com
ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.
7. – Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències
polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models
de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.
8. – Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa
a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc
per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al
futur.
9. – Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel•lectual
orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement,
promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. – En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar
després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les
parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que
afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una
altra matèria.

Aquest manifest, ha estat elaborat de forma conjunta per varis autors, es de tots i de ningú. S’ha publicat en multituds de llocs web. Si hi estàs d’acord i vols sumar-t'hi, difon-lo per Internet.

Ara que he après a dir "penícula", ara en diuen "flim"

2009-11-22T18:08:00.001+01:00

Dies enrera, concretament el 16 de setembre, va aparèixer al Culturas de La Vanguardia un interessant especial dedicat al món postpetroli. Comenta com, poc a poc, l'extracció de petroli es va reduint, i es va convertint en un bé escàs. A primera vista, no hi ha una alternativa clara: l'energia nuclear és problemàtica i les energies netes, renovables i segures, (diuen que) encara no estan preparades per prendre el relleu. El petroli i els seus derivats, han alimentat la societat consumista tot al llarg del segle XX; però som ja al segle XXI i cal aplicar noves receptes.
Com passa amb quasi tot en la nostra societat, esperar una sol·lució global es pot fer més llarg que un dia sense internet. És per això que comencen a sortir iniciatives i moviments ciutadans a més petita escala que proposen noves solucions, com les Transition towns, que elaboren el seus plans de descens de consum energètic, recuperen la producció local d'aliments i les professions i coneixements que poden tornar a ser útils en un món sense petroli i, òbviament, fomenten el reciclatge. En una línia semblant va la iniciativa Post-Oil-Cities.
Parlant del futur que ens espera, la literatura ha fabulat sobre les societats postpetroli i, com comenta Jordi Pigem en el seu article al Culturas, ara ja ens presenten una realitat on l'electricitat és escassa, "internet és una cosa del passat i la informació digital s'acaba perdent"; uns móns on "més que el diner i la tecnologia, es valora tenir terra fèrtil, bones llavors, aigua neta i amics de confiança".
Igulment, fa poques setmanes vaig descobrir per la xarxa un concepte que no coneixia (un de molts, reconec les meves limitacions): el neoludisme. Pels qui no ho conegueu, es tracta, com ho defineix la Viquipèdia, d'una "ideologia oposada al desenvolupament de la revolució digital, a la intel·ligència artificial i a tot avanç científic que es recolzi en la informàtica". Té les arrels (o si més no, en pren el nom) en el moviment Ludita que va néixer el segle XIX a la Gran Bretanya com a oposició a les primeres màquines industrials que es van implantar en els processos de producció. La denominació prové del nom (o pseudònim) del seu líder Ned Ludd.
El moviment actual, desorganitzat i espontani, és fruit del pensament crític de persones que veuen en l'actual revolució digital més inconvenients que solucions. Entre aquestes persones trobem a Theodore Roszak, un professor d'història que creu que l'ús i abús dels ordinadors soscaven la capacitat humana per al pensament crític; o Wendell Berry, un pagès i assagista que té una famosa norma per a les seves compres: "És el nou més barat que el què reemplaça? Funciona millor? Fa servir menys energia? Pot ser reparat i mantingut per una persona d'intel·ligència normal? i Kirkpatrick Sale, qui considera que, atès que la tecnologia és, per la seva essència mateixa, artificial, tendeix a allunyar els humans del seu entorn i els posa en oposició a ella. I com més gran i més poderosa es torna, més gran és que seva distància i oposició.
Tot això porta a reflexionar sobre el paper que jugarà en el futur la tecnologia, o quin paper li hauríem de deixar jugar.
En fi, que ara que havia aprés a fer servir totes les eines tecnològiques, potser resultarà que ja me'n puc anar oblidant...

A l'estiu, Google Street View (rodolí!)

2009-11-13T12:01:00.007+01:00

Aquest estiu vam passar uns dies al Pirineu i una de les sortides que vam fer ens va portar a Espot. Estàvem tranquil·lament asseguts quan veig passar un cotxe amb una torre estrambòtica al damunt; no era la primera vegada que en veia un: "Ostres! El cotxe de Google!" No em podia creure que hagués arribat a un lloc tan apartat de les zones urbanes, per molt turístic que fos l'indret. "Deu estar de vacances, com nosaltres" vaig pensar. I me'n vaig oblidar.
Ara fa un parell de dies, he llegit pel Twitter i per algun bloc, que el Goggle Street View s'ha generalitzat per tot el país i ja apareixen fotografiats gran quantitat de ciutats, pobles i poblets. Aleshores m'he recordat de l'episodi estiuenc i he anat a mirar si sortia Espot. I sí, surt. I jo també surto; ens van enganxar de ple. Asseguts en un banc, a l'ombra, i refrescant-nos amb una beguda de cola.

View Larger Map

Però el què els de Google no saben és que jo també vaig caçar-los. Com que Espot és un cul-de-sac, de tornada haurien de passar per davant nostre. I tal dit, tal fet. Deu minuts més tard ja tornaven a passar per allà. Aquesta n'és la prova.

Hi ha qui critica el fet de la poca privacitat que representa això que et vagin retratant per tot arreu sense que tu ho sàpigues, i després apareguis a la xarxa sense el teu consentiment. Home, amb la quantitat de càmeres que hi ha a tot arreu i que ens filmen i fotografien cada dia, i la quantitat de fotos nostres que circulen per la xarxa, ja sigui penjades per nosaltres o els nostres amics, no crec que vingui d'aquí. Trobo que el servei que fa l'Street View és superior als possibles perjudicis (em consta que pots fer esborrar la cara o la matrícula del cotxe si ho demanes).
Potser si la que surt a la foto, al meu costat, no fos la Montse...

La càpsula del temps

2009-09-04T16:11:00.005+02:00

Ens hem comprat una Time Capsule. Per els qui no ho coneguin, es tracta d’una combinació de disc dur i una estació base Airport Extreme. És a dir, l’aparell en qüestió proporciona una xarxa inalàmbrica als diversos aparells de la casa i a la vegada permet realitzar còpies de seguretat (també de forma inalàmbrica) amb l’inestimable ajuda del Time Machine (que vé de sèrie amb el Leopard).

La nostre flota, des que hem traslladat el despatx a casa, és la següent. dos iBooks (de 4 i 5 anys d’antiguitat) equipats amb el lleopard groc amb taques negres (no el blanc aquest tan lleig), una impresora làser Samsung i un iPhone 3G. Ah! me n’oblidava, i un iMac Intel Core Duo de 20”, però aquest està situat a l’altra punta de la casa, a l’habitació d’un adolescent, i ja té el seus propis discos durs (on vés a saber què hi té guardat), i es conecta al router per mitjà de la xarxa elèctrica (un altre dia comentaré la experiència perquè és interessant). Doncs, com que son ordinadors de feina (i d’oci, no ens enganyem) necessitàvem un disc extern per fer còpies de seguretat. I essent portàtils, calia que es pogués fer de forma inalàmbrica. I la tria ha estat la Time Capsule d’1 Tb.

La instal·lació ha estat molt senzilla. Només engegar-lo, l’ordinador ja l’ha detectat i ha obert la Utilitat Airport. Com que el router que tenim a casa ja és inalàmbric, et pregunta si vols que, a partir d’ara sigui la Time Capsule qui substitueixi la teva xarxa. Li dius que sí, li indiques quina xarxa (si n’hi ha més d’una) i ja està llest. Als altres ordinadors els hauràs de dir la nova contrasenya i també estaran preparats.

Pel què fa als backups, he activat Time Machine, li he dit que fes les còpies al nou disc del Time Capsule i apa, a copiar! La primera vegada que fas la còpia, depenent del volum d’informació que tinguis a l’ordinador pot trigar unes quantes hores (a mi, concretament, 7) i és millor connectar-lo a través d’un cable Ethernet. Els següents cops va fent còpies cada hora, però només d’allò que ha canviat.

La impresora que jo tinc, una Samsung CLP - 315W té connexió wifi i, per mitjà del router, es connectava amb els portàtils. Ara, amb el Time Capsule, no me n’he sortit de configurar-la, però he optat per la solució senzilla: connectar-la via USB a la Time Capsule. Preferències del sistema --> Impresores i Fax --> Afegir impresora, i tot OK.

Hi havia l’opció de comprar una base Airport Extrem (159 €) i el disc dur per separat (uns 90€, segons el model) però crec que tampoc surt molt a compte, doncs el Time Capsule costa 259 €. I el gran avantatge és el soroll, o millor dit, l’absència de soroll, cosa que no poden dir tots els disc durs. I la qüestó estètica (un altre bonic disseny d’Apple) que, no ens enganyem, també compta. Conclusió: per al què nosaltres ho necessitàvem, una compra molt encertada.

Fun Home. Un tragicòmic familiar

2009-08-20T19:36:00.001+02:00

Si dic que el llibre Fun Home. Un tragicòmic familiar, d'Alison Bechdel, que acabo de llegir, és excel·lent, seré molt poc original. Molts d'altres ho han dit abans que jo. Una novel·la fantàstica.

A partir d'uns fets autobiogràfics, l'autora ens fa partíceps d'un microcosmos familiar en el qual de seguida ens hi endinsem i ens fascina. Va agafant episodis dispersos que, vistos amb perspectiva, li donen les claus per entendre tot el que després s'esdevindrà. I a mida que llegim, volem saber-ne més: i aleshores ja estàs perdut perquè no pots deixar estar el llibre.
Per cert, he dit que era una magnífica novel·la però m'he oblidat de precisar: és una novel·la gràfica, nom emprat per designar un tipus de còmics per adults més proper al què seria una novel·la convencional que no pas als còmics tradicionals (tot i que el terme no està exempt de polèmica). El nom, però, no fa la cosa, i aquest és un llibre on la cojunció de dibuix i text és perfecte.
Diuen a la contracoberta que l'autora va trigar vint anys a decidir-se a explicar aquesta història. No m'extranya. No ha de ser fàcil despullar-se de la manera com ella ho fa. Vint anys que han servit per madurar personalment i professional –ara és una excel·lent dibuixant–. Després de llegir el llibre li agraïm que no s'hagi repensat. Més val tard que mai.

No tot és mac

2009-08-10T20:39:00.001+02:00

I a més, què vull?

Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

Pere Quart

Aprofitant els calorosos dies d'estiu he decidit fer un cop de cap. Aquest blog s'estava morint de fàstic i he cregut que cal fer-hi alguna cosa. La veritat és que per parlar de macs, iPhones i el món Apple en general -i fer-ho en català- ja hi ha un bon grapat de blogs que ho fan molt bé (us remeto, per exemple, als enllaços que trobareu abaix a ma dreta), i tenint en compte que vaig començar el 2003 ja he perdut força motivació.
Així doncs, l'opció 1 era abandonar el blog. Després de rumiar-ho, però, he pensat que és una llàstima. Tot i no actualitzar-lo des de fa més de dos mesos, segueixo tenint una clientela fidel (petita, però constant).
I l'opció 2 és redefinir-lo i utilitzar-lo per comentar tot allò que em vingui de gust. Hi ha vida més enllà dels macs. I aquesta és la que he triat.
D'entrada, els canvis s'expliciten a la capçalera: el títol passa de TOT-MAC a no TOT és MAC, i el subtítol ja ens dona alguna pista: "Un blog amb un poc de tot i un xic de mac".
No sé què tal resultarà. Ni si interessarà a ningú el que pugui anar escrivint per aquí. He llegit no sé on que la primera raó per escriure un blog és un desig de satisfacció personal; ho provarem i ja veurem què passa.

El txec i l'eslovac com a exemple

2009-05-25T10:56:00.003+02:00

Des de fa uns dies, s'ha iniciat a la xarxa una petició per aconseguir que Apple inclogui els idiomes txec i eslovac en la configuració estàndard del nou MacOs X 10.6, també conegut com a Snow Leopard. És a dir, que estan en la mateixa situació que el català.

Com segurament sabeu, el txec i l'eslovac són els idiomes oficials de la República Txeca i Eslovàquia, respectivament, dos estats membres de la Unió Europea. Vol dir això que els serà més senzill aconseguir els seus propòsits? Potser sí, però està per veure (els camins d'Apple són inescrutables...).
Per informar-me una mica més, he utilitzat el nou cercador Wolfram per saber més dades d'aquest dos idiomes i aquests (1 i 2) han estat els resultats. El Txec té més d'onze milions de parlants i, per la seva banda, l'eslovac en té uns cinc milions. En aquest aspecte, no som gaire diferents. A hores d'ara ja han aconseguit 1600 signatures.
Engegarem nosaltres una campanya semblant? A veure si el GUA-Català es posa les piles...

MacBarça

2009-05-18T19:05:00.014+02:00

Si hi ha un tema recurrent aquests dies, aquest és el Barça. Fins i tot la crisi ha passat a segon terme. Jo també en volia parlar, i en un bloc bàsicament de mac com aquest, m'ha vingut com anell al dit aquesta foto apareguda aquest diumenge al diari El Pais.

En Pep Guardiola, en el seu afany perfeccionista i obsessiu, estudia els vídeos del seu equip i dels equips contraris en un flamant iMac. No vull deduir d'això que una part de l'èxit d'aquest Barça es deu al fet de treballar amb ordinador i programari d'Apple, però tot ajuda; sobretot les eines que fan la feina més senzilla.
Tot i que ara és molt fàcil de dir, jo era dels que des del primer dia he confiat en les possibilitats de Pep Guardiola com a entrenador del primer equip (i en tinc testimonis). Millor dit, molt abans del primer dia, durant la temporada passada, vaig assistir a algun partit al miniestadi i el que vaig veure em va convèncer que si era capaç de fer jugar uns nanos joves, desconeguts, d'aquella manera, i a una divisió com la tercera, què no seria capaç de fer amb el primer equip. I, tirant encara més enrera, recordo una tarda a l'estadi, en la qual el vam veure debutar com a jugador amb el primer equip; recordo que amb el meu sogre de seguida vam comentar: "aquest noi és extraordinari, veu les jugades abans que tots els altres". Des del primer moment ja demostrava una saviesa futbolística inusual.
En els èxits d'aquest Barça actual es conjuguen dos factors principals: una plantilla amb uns jugadors d'una gran qualitat, amb un entrenador que sap motivar-los i exigir-los el màxim, tot predicant amb l'exemple.
Bé, d'acord, això de l'iMac només és la cirereta del pastís, ho reconec, és l'excusa per escriure aquesta entrada. Potser només és un muntatge per fer la foto; però "se non è vero, è ben trovato".
Força Barça!

Actualització:
Gràcies al comentari de Suranpu m'assabento que Iniesta també és usuari de mac, com podem veure a un vídeo del seu bloc.

Això em dona la idea d'ampliar aquesta entrada fins aconseguir reunir tots els integrants de la plantilla del Barça que siguin usuaris de macs (iPods no val que llavors no hi cabran tots). Si en teniu referències comenteu-m'ho i l'afegim.

Un Apple Store a Barcelona el 2009?

2009-05-14T11:34:00.003+02:00

Segons es pot llegir per la xarxa, en concret a AppleMac, citant informació de la revista Expansión, Apple està buscant local per instal·lar el primer Apple Store a l'estat espanyol. Dubta entre Barcelona i Madrid (i no veig perquè), tot i que Barcelona podria estar més ben situada per ser l'escollida.
I fins i tot ja es parla del local escollit: el número 36 del Passeig de Gràcia. Antiga seu del Banc Sabadell i actualment propietat de Reig Capital Group. Si fos veritat, faria patxoca. No obstant, si rastreges una mica més
la informació, sembla que la compra d'aquest local per part del holding andorrà de la família Reig, té el destí de complementar l'hotel Mandarin Oriental que preveu inaugurar a l'edifici del costat, i anirà destinat a establiments de grans firmes de luxe, com Salvatore Ferragamo o Just Cavalli. Entraria Apple en aquests supòsits?

Mostra un mapa més gran

Recordo que fa uns anys (trenta, potser) es deia que aquesta era la "vorera maleïda" del passeig de Gràcia. Tots els negocis que s'hi instal·laven acabaven fracassant. Però des que Barcelona s'ha convertit en parc temàtic per a turistes desvagats, aquesta vorera forma part de la seva ruta habitual: Corte Inglés --> La Pedrera. I ara hi abunden botigues i locals de restauració.
De moment només ens resta esperar a veure com acaba, o aprofitar per escapar-se a París a veure la nova Apple Store del Louvre que s'ha d'inaugurar aviat.

"I Hate My iPhone"

2009-04-05T11:43:00.005+02:00

No, no us espanteu, encara no he arribat a aquest extrem. Aquest és el títol d'un article del New York Times aparegut fa un parell de dies, signat per Virginia Heffernan, i que havia cridat la meva atenció.
La veritat és que, amb això de la tecnologia –com amb les altres coses de la vida diària– intento no ser gaire dogmàtic i valoro i recullo totes les opinions raonades (bé, una excepció!, ningú em farà creure que el Barça no és el millor equip del món, però aquí ja entraríem en qüestions de fe...).
Així doncs, amb el meu anglès d'estar per casa, he llegit l'esmentat article i... S'ha trencat el plat bonic (l'equivalent català a mi gozo en un pozo). Uns arguments tan pobres, tan poca substància, que més aviat produeixen l'efecte contrari. De fet, els 753 comentaris que ha rebut van en la línia de "ei, si no t'agrada, passa-me'l". No val la pena comentar-lo a fons perquè més aviat crec que del què es tractava era de posar un titular cridaner i atraure un munt de visites i comentaris –més o menys el què he fet jo–. Un altre cop serà.
Mentrestant, i si no fos que sona molt cursi, jo diria: I Love My iPhone.