Volem felicitar efusivament a Xavier Pastor i Eduard Carrera, director i coordinador del “Diploma de Postgrau en Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària”, guardonats pel Premi Civisme, modalitat assaig, Serra i Moret que els ha concedit la Generalitat de Catalunya, pel llibre “Conflicte Públic.30 articles de Resolució de Conflictes a Catalunya”.

D’esquerra a dreta, Eduard Carrera i Xavier Pastor recullen els guardons del Premi de Civisme 2014 en la modalitat d’assaig que els entrega la Consellera de Benestar Social i Família, Hble. Sra. Neus Munté, i el director general d’Acció Cívica i Comunitària, Sr. Ramon Terrassa. Foto d’Ariadna Giménez.
Enhorabona companys per la feina ben feta!!!

També et pot interessar

• No Related Post

Daniel Tarragó, Xavier Pastor, Núria López, Enric Llauger, Jesús  Badenes i Lluís Cruz

Aplicables als conflictes públics actuals, les següents reflexions són  producte de la taula rodona amb el mateix títol en què vam participar el  passat 25 de setembre a la Fundació Universitat de Girona: Innovació i Formació amb motiu de  la presentació de la 9a edició del Postgrau de Resolució de Conflictes  Públics i Mediació Comunitària de la UdG.

El conflicte, present en tots els temps com a confrontació i lluita  d’actituds, interessos i percepcions entre dues o més persones i/o  grups, ha esdevingut un fenomen que ens permet entendre i explicar el  funcionament de la societat. El conflicte s’assoleix per mitjà d’una  escalada de manifestacions de disgust, desaprovació, tensió fins a greus  i violents atacs personals. En tot el procés, les emocions són molt  importants.

En el passat, en aquesta situació, lluitaríem i en els pitjors dels  casos, fugiríem cedint. Tindríem un guanyador i un perdedor, però no una  solució. Avui sabem el que funciona: dotar-se d’una actitud positiva,  centrar-se en el motiu de la discussió, analitzar les causes, generar un  nou escenari d’acostament i de diàleg, negociar una solució  satisfactòria per ambdues parts. Si amb un conflicte personal això no és  fàcil, amb un de públic encara ho és menys. Creix la dimensió, el nombre  d’actors i l’espai és visible per tots. Afecta la ciutadania, que té la  capacitat d’implicar-se i participar; els governs, com a responsables de  l’estabilitat i seguretat social i, per tant, de donar-li resposta; als  mitjans d’informació que fan que sigui públic, publicitant i informant  la seva existència.

Precisament avui la informació es basa en fets i en paraules, però el  discurs pren més rellevància que les actuacions. Les paraules dels  polítics es converteixen en elements del conflicte públic. Per això  molts dels representants polítics utilitzen l’amenaça inherent al conflicte per convertir-lo en oportunitat.

Però en la política intervenen altres actors com associacions de veïns,  tècnics, empreses o fins i tot els mateixos periodistes que faciliten  que el conflicte estigui més a prop d’una solució de consens com més  públic sigui el seu debat.

Davant d’un conflicte públic, la política hauria d’esdevenir la  principal força estabilitzadora capaç de gestionar-lo i també de  convertir-lo en una oportunitat per reforçar la cohesió social. És  evident que la manera de fer política ara és incapaç de resoldre els  problemes i els conflictes d’unes societats cada vegada més complexes,  perquè les seves formes encara es troben ancorades en el passat.

L’única manera de gestionar amb alguna probabilitat d’èxit els  conflictes públics passa per complementar la democràcia representativa  amb la deliberativa. La incorporació de criteris ciutadans en la  definició de les polítiques públiques per generar la intel·ligència  col·lectiva necessària per arribar a acords i posicions de síntesi.

Recordant, però, que la política està obligada a decebre, ja que la seva  feina no és satisfer les nostres preferències personals, sinó prendre  decisions col·lectives.

En aquest sentit, es fa més imprescindible efectuar una diagnosi del  conflicte, quines són les parts implicades; i sobretot, què l’ha originat. Una bona anàlisi ens permetrà trobar la millor solució, o  almenys, ens servirà per saber què grinyola, abordar-ho i intentar  evitar els seus efectes negatius en el futur. En aquests casos, la  pregunta elemental és: “per què?” Sabent el que ha passat, podrem  entendre-ho, esbrinant les causes i trobant la clau. Aquesta és la  pregunta que s’han de formular totes les parts, per responsabilitat, per  intel·ligència col·lectiva i per resoldre el conflicte. Els mitjans de  comunicació i els professionals de la informació tenen l’oportunitat de  fer les preguntes oportunes col·laborant en la resolució del conflicte.

En el terreny pràctic, cal comptar amb les eines i habilitats  necessàries per gestionar positivament el conflicte, facilitant que  sigui percebut com a negatiu i aportant certeses de com abordar-lo  perquè esdevingui una oportunitat. El conflicte ben gestionat genera un  conjunt de canvis que ens poden permetre avançar com a societat, deixant  de banda plantejaments simplistes que únicament fan que guanyin uns, a  costa d’altres.

En definitiva, la capacitació de les persones per entendre i atendre  els conflictes positivament pot donar lloc a un nou paradigma on la  política de la qual parlàvem, desprestigiada i inoperant en molts  sentits, pot esdevenir l’eina ciutadana per convertir els conflictes en  oportunitats que reforcin la cohesió social.

I és que en el conflicte públic amenaça i oportunitat són elements que  es complementen. Amb el conflicte s’incorpora l’amenaça com un element  intrínsec que ens ha de servir per veure-hi una oportunitat. En política  trobem multituds de conflictes diferents, tot i que a mesura que  transcorren les posicions s’endureixen. Alguns es donen en espais de  confrontació esperats (l’hemicicle d’un parlament, la sala de plens…)  i d’altres en entorns inesperats i, potser, inapropiats (mitjans de  comunicació o òrgans interns de partit). Els ciutadans donen per bona la  confrontació quan afavoreix la millora de la societat o garanteix  l’exercici dels seus drets i deures; i com a dolenta, quan només  beneficia uns i perjudica els altres.

Al cap i a la fi, el conflicte no és negatiu ni positiu, el que el fa  ser d’una manera o d’una altra i ens permet assolir solucions  satisfactòries és el seu tractament, la seva gestió i resolució.

Article publicat al Diari de Girona l’1 de novembre de 2013

També et pot interessar

• No Related Post

El proper dimarts 21 de maig a les 19.30 hores a la sala Miquel Diumé  de l’Ajuntament de Girona es farà la presentació del llibre electrònic  “Conflicte Públic. 30 articles breus sobre la Resolució de Conflictes”.

Aquesta presentació anirà a càrrec del Sr. Xavier Pastor, autor del  llibre; del Sr. Carles Puigdemont, Alcalde de Girona; del Sr. Jordi  Xargayó, director el Diari de Girona; del Sr. Joan Saurina, director de  la Fundació UdG; i del Sr. Enric Llauger, exregidor de l’Ajuntament de  Girona i alumne de la 8a edició del Postgrau de Resolució de Conflictes  Públics i Mediació Comunitària.

Als presents s’els facilitarà un exemplar del llibre a partir de  l’accés gratuït per internet.

Es prega confirmació d’assistència al correu electrònic:

info@resoluciodeconflictes.org

Més informació sobre el llibre:

http://www.resoluciodeconflictes.org/news/ca_ES/2012/06/23/0001/conflicte-public

També et pot interessar

• Quant costa resoldre els conflictes
• Èxit en la Resolució de conflictes
• A la recerca de la felicitat
• El poder de les paraules

Xavier Pastor i Eduard Carrera, director i coordinador del Diploma de Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la UdG (Fundació UdG)

Si vostè és una de les persones que composen el 83% que tenen un habitatge en regim de propietat a Espanya, segons dades de l’Eurostat del 2010, aquest article li interessa. Per si no ho sabia, Espanya i Catalunya estan, en comparació amb altres països, en les mateixes xifres de propietaris de vivendes que Romania, Lituània, Croàcia, Eslovàquia, Hongria, Bulgària, Estònia, Letònia i molt per damunt de les del Regne Unit, Luxemburg, Països Baixos, Dinamarca, França, Àustria, Alemanya- tots per sota del 70% – i Suïssa –aquesta última amb un 55,7% de lloguer-. Però qui realment traurà profit d’aquest article són els més 2.750 administradors de finques col·legiats de Catalunya. Per què?

Fa pocs dies hem presentat l’estudi “El cost dels conflictes a les comunitats de propietaris. Cap un model més econòmic de la gestió dels conflictes”. Aquest és el primer treball a Catalunya en el que es xifren les despeses dels conflictes i de la seva gestió a les comunitats de propietaris per part dels administradors de finques.

Mentre que en altres països com, per exemple, els Estats Units es calculen aquests costos i l’impacte econòmic de la posada en marxa de les formules de la Resolució Alternativa de Conflictes en empreses i comunitats; a Catalunya, aquest estudi n’aporta les primeres dades.

L’esmentat treball xifra en més de 74.000 € de mitjana les despeses directes que han d’assumir els professionals de la gestió de finques a la demarcació de Girona per a diferents conflictes que apareixen en les comunitats de veïns. La dedicació en temps, la gestió de queixes i conflictes, i l’atenció telefònica són les activitats que generen major cost. Totes aquestes activitats tenen un caràcter permanent. A aquestes quantitats cal sumar els costos derivats de casos puntuals, com per exemple, la morositat i els conflictes amb llogaters que augmenten per l’increment d’impagats, un 60% els últims anys a Catalunya,  i de pisos en lloguer degut, entre d’altres, al descens d’un 21% de les rendes de Girona durant el 2012. Per a tot plegat, un professional de l’administració de finques dedica 7,2 hores de la jornada laboral. a la gestió de conflictes i un 40% de les comunitats administrades presenten conflictes habitualment.

I en aquesta situació què es pot fer?

D’entrada es recomana no deixar de gestionar-los com es fa fins ara, però tractant de modernitzar l’actuació amb la incorporació de sistemes i formules específiques de Gestió i Resolució Alternativa de conflictes. Aquestes processos s’han dissenyat i creat per i amb aquesta finalitat. A més tenen al darrera una història d’èxit i d’excel·lents resultats en molts altres àmbits socials i empresarials: al Estats Units s’ha constatat que un augment d’entre un 18% i un 22% d’aquestes habilitats en els treballadors facilita una millora de la productivitat de més d’un 40%; d’un 30% en la qualitat del servei, d’un 50% d’estalvi dels costos de producció i d’un increment del 20% de la satisfacció de l’organització. En conseqüència, aquestes són unes tècniques provades que poden complementar els sistemes actuals dels administradors de finques millorant els resultats.

Per últim, la incorporació d’aquests procediments en el dia a dia dota de més competències als administradors i propietaris, i si s’incorporen professionals de la gestió de conflictes en el bufet, repercuteix en la qualitat del servei i tot plegat sense un increment del preu cap al propietari, ja que el que s’aconsegueix amb aquests mecanismes específics i provats és reduir les despeses actuals de la gestió dels conflictes en euros i temps dels administradors en aquests assumptes, poden dedicar-los a altres qüestions.

Amb la Resolució i Gestió Alternativa de Conflictes, els conflictes troben solució i fent-ho de forma més econòmica de com es fa fins ara per parts dels administradors tant a curt termini, en l’assoliment d’acords sobre conflictes puntuals, com a mig i  llarg, generant consens entre els veïns i propietaris en els conflictes permanents.

Que es donen conflictes en les comunitats de veïns no és notícia, el que sí que ho és, i més en els temps que corren, és saber quant costa i poder donar-los resposta de forma sostinguda i sostenible, des del punt de vista econòmic i social, amb processos i procediments que puguin reduir aquesta despesa i incrementar la satisfacció dels propietaris.

També et pot interessar

• Presentació del llibre electrònic “Conflicte Públic. 30 articles breus sobre la Resolució de Conflictes”
• Èxit en la Resolució de conflictes
• Com puc realitzar pràctiques en una empresa o institució?
• Londres, Salt, París i Los Angeles

Xavier Pastor i Eduard Carrera, director i coordinador del Diploma de Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la UdG (Fundació UdG)

Quina relació hi ha entre els fenòmens que es van donar en aquestes quatre ciutats separades en el temps i l’espai? Quins van ser els factors que van predisposar a l’aparició de la violència i la destrucció?

Fa més o menys un any a Londres la mort d’un jove a trets per la policia va provocar uns greus disturbis, inicialment a Tottenham i després a altres punts de la ciutat. No era el primer cop, però feia molt de temps que no tenien aquesta intensitat. Els darrers, al 1995, a Brixton es van donar també per la mort d’un jove custodiat per la policia després d’un robatori.

Aquest no és un fenomen aïllat, ni tampoc característic de Londres o del Regne Unit, ja que s’ha donat en altres ciutats de diferents països en diferents moments, però que s’han intensificat en els darrers anys.

A Salt, el gener de 2011, un jove cau d’un quart pis i mor a l’hospital després del robatori d’un ciclomotor i com a resultat de la persecució de la policia. Al carrer creix la indignació popular que es materialitza amb l’incendi de cotxes, contenidors, mobiliari urbà i en un conflicte de convivència entre habitants de diferents nacionalitats.

L’octubre de 2005 a Clichy-sous-bois, una banlieue – municipi de la perifèria- de París, un jove perseguit per la policia moria electrocutat i encenia l’espurna de la violència als carrers de la capital i a d’altres ciutats de França amb un balanç final de més de nou mil cotxes cremats i de desenes d’equipaments públics i d’establiments privats saquejats.

A la primavera de 1992 a Los Ángeles, als Estats Units, un jurat composat per blancs van absoldre els quatre agents de policia que varen agredir brutalment a un jove negre mentre eren gravats per una càmera. La sentència va fer esclatar la indignació popular provocant nits d’enfrontaments i desperfectes a la ciutat.

Però que tenen en comú tots aquest conflictes? Quina relació hi ha entre els fenòmens que es van donar a aquestes quatre ciutats separades en el temps i l’espai? Quins van ser els factors que van predisposar a l’aparició de la violència i la destrucció? Es poden repetir?

Tots comencen igual. Un jove és agredit o mor a mans de la policia, com a resultat de la seva persecució o detenció, generant indignació i una posterior escalada de destrucció i de violència. En el cas de Los Angeles, el jove s’acaba recuperant de la brutal pallissa. Hi ha dos protagonistes: joves i policies. Una mateixa successió de fets: un suposat delicte del jove amb la corresponent persecució o detenció amb funest final a partir de l’actuació policial. Uns espais similars: barris o municipis multiculturals a la perifèria de les ciutats amb alt percentatge de densitat (habitant per metre quadrat), amb un índex elevat de població jove, sense feina i que passen moltes hores al carrer. Un clima: de desencís, descontentament, una irritació cap els polítics i el sistema per part dels joves i de la població que com a qualsevol conflicte va creixent des de la sensació d’abandonament fins a situacions de tensió i indignació on qualsevol excusa encén els ànims i provoca l’esclat d’un conflicte d’alta intensitat.

I és que en tots aquests llocs es donen un conjunt de factors que van predisposar a l’aparició de la violència. Els de caràcter estructural: una taxa d’atur molt elevada, una situació econòmica precària, on qualsevol contratemps o política de retallades crea bosses de pobresa, amb un índex de densitat molt elevat –en el cas de Salt és de 4.576,7 hab/km2 mentre que la mitjana de Catalunya és de 234,8 hab/km2-, i amb alts índexs de fracàs escolar. Culturals: Persones de diferents orígens i models de vida diferents que conviuen molt aprop els uns dels altres, un sentiment d’exclusió social i discriminació racial, una policia en tensió a causa de les condicions i les característiques d’aquests barris, estereotips i prejudicis d’un veïns cap als altres, especialment dels “natius” cap els de fora. De comportament: la mort d’un jove, robatoris, força policial, queixes reiterades i enfrontaments entre els veïns, activitats clandestines i il·legals, tràfic de droga, màfies, explotació sexual. Tot plegat fa que per les institucions públiques aquestes persones i barris esdevinguin un problema permanent i requereixi dos tipologies d’intervencions: per a l’activitat al carrer i delictiva més seguretat, i pel context econòmic ajudes socials, esperant que el temps acabi fent la resta.

En conseqüència, no és pot dir que el conflicte esclati ni que la solució passi per abordar una única causa, com per exemple, una elevada taxa d’atur o perquè es va retirar aquesta o l’altra ajuda, sembla més aviat, tal com hem pogut constatar, que és el resultat de la combinació d’un conjunt de factors. Com si es tractés d’una formula matemàtica, en totes les ciutats analitzades, hi ha uns factors que es mantenen. Així, l’aparició de la violència o la gestió amb èxit del conflicte dependrà de l’acumulació de percentatges alts, d’augments d’intensitat, de dos o més factors, amb una combinació que pot variar i varia en cada cas: joves sense cap activitat, pressió policial, pobresa, atur, densitat de població, reducció de subsidis del govern, passivitat o acomodament de la població i augment de la immigració-.

Saber aquesta combinació a partir de l’elaboració d’uns indicadors per mesurar el seu grau d’intensitat, alhora que impulsem polítiques per corregir les mancances d’aquest barris i fer créixer aquestes persones, ens permetrà, en base al percentatge que ocupa cadascun d’ells, avançar-nos a l’aparició de disturbis i violència i crear solucions a mida per aquest tipus de conflictes.

També et pot interessar

• 20 símptomes del conflicte
• Com puc realitzar pràctiques en una empresa o institució?
• Quant costa resoldre els conflictes
• Èxit en la Resolució de conflictes

Així, qualsevol projecte o servei que pretengui donar respostes als problemes i conflictes haurà de tenir principalment tres característiques bàsiques si vol assolir l’èxit: 1) ser senzill, 2) ser molt econòmic i, 3) ser innovador. Aquestes són les recomanacions del Massachusetts Tecnology Institut (MIT) – centre de recerca de referència mundial – a institucions i organitzacions, independentment de quina sigui la tecnologia a aplicar.

Malgrat pugui sorprendre, així és com han actuat les administracions públiques locals catalanes en la posada en marxa de projectes per a prevenir, gestionar i resoldre conflictes públics i aplicar la mediació comunitària, des del final dels noranta i principis del dos mil.

Conflictes públics de diferents àmbits – comunitari, social, escolar, immigració, seguretat, medi ambient, etc., – han trobat amb aquests projectes uns recursos complementari als consolidats serveis municipals. Processos basats en espais de diàleg amb la implicació de la ciutadania per donar resposta a les demandes, necessitats i interessos individuals i col·lectius. Això ha comportat un guany de qualitat de l’acció de govern i de modernització de les seves administracions a través de l’assoliment de solucions més eficaces, eficients, satisfactòries i durables.

Aquest model per projectes va voler ser substituït l’any 2006 –època de molts ingressos a l’hisenda local-, per un altre que impulsava tècnica i econòmicament la creació de serveis de mediació ciutadana bàsicament a ajuntaments de l’àrea metropolitana a través de convenis amb la Diputació de Barcelona. Aquests serveis s’afegien com a una estructura més dins de l’entramat de l’administració municipal, externalitzant la seva gestió i prestació a entitats privades. La resta de projectes del país subsistien amb subvencions d’altres administracions.

Avui, sense diners, s’ha vist que aquests serveis de mediació no s’haurien posat en marxa només amb els pressupostos municipals, mentre que les pràctiques anteriors eren econòmicament sostenibles per als municipis. A més, tampoc no es disposen de dades idònies i suficients dels serveis, més enllà del nombre de casos atesos, per saber veure els seus beneficis, per exemple, en la disminució de la conflictivitat o en l’estalvi de despeses per part de l’ajuntament en la gestió dels conflictes.

Que es pot fer ara? Avaluar les múltiples possibilitats que poden conformar un model que s’adapti a l’actual context, tenint en compte les característiques esmentades pel MIT: senzillesa, cost reduït i innovació.

A través de diferents estudis desenvolupats des del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics de la Universitat de Girona (Fundació UdG) s’han descobert algunes d’aquestes característiques i anomalies que cal potenciar i corregir, respectivament:

La senzillesa passaria per aprofitar el coneixement dels professionals de les administracions locals i de les entitats respecte la conflictivitat en els municipis i la seva experiència en el disseny i execució de projectes. S’ha d’aprofitar el que funciona, el que ja es fa i sumar el suport d’experts en Resolució de conflictes.

S’obté un cost reduït detectant duplicacions en les actuacions entre els distints serveis municipals, però també amb el que fan les entitats. S’ha de potenciar la coordinació en els despatxos i en el carrer. L’actuació ha de ser transversal i integral des del principi fins el final.

I la innovació es dóna sobretot amb la formació de polítics, tècnics, però també de la ciutadania, ja que avui, malgrat les distintes responsabilitats dels uns i dels altres, el lideratge mediador ha de ser compartit.

També et pot interessar

• Quant costa resoldre els conflictes
• Com puc realitzar pràctiques en una empresa o institució?
• Presentació del llibre electrònic “Conflicte Públic. 30 articles breus sobre la Resolució de Conflictes”
• Londres, Salt, París i Los Angeles

Ara que es parla molt de la felicitat, cal tenir present que viure amb conflictes ens fa infeliços i la incertesa del resultat encara més.

La felicitat ha estat objecte de recerca i de tractament en el pensament de la humanitat i en les polítiques dels que ens governen. Com ser feliç? Com aconseguir la satisfacció dels ciutadans?

Darrerament m’he assabentat que s’han recuperat i creat indicadors objectius i subjectius per mesurar la felicitat de les persones, ja que hi ha l’evidència empírica que demostra que els individus poden i volen valorar el seu nivell de felicitat. Fins i tot, el Consejo Superior de Investigaciones Científiques (CSIC) per mitjà de l’Institut d’Anàlisi Econòmica investiga la relació que s’estableix entre l’economia i la felicitat, ja que estudiar-ho permet entendre les preferències dels individus i el seu comportament, però també avaluar els efectes de les polítiques i el grau de satisfacció dels ciutadans i del país en general.

Tot i que hem assolit índexs molt alts de benestar econòmic i social, els indicadors objectius i subjectius indiquen que hi ha coses que ens fan infeliços, com per exemple, la incertesa, l’atur, etc.

En una societat com la nostra on tot canvia ràpidament i que res del que hem conegut es manté, només el conflicte sembla la única coordenada estable que permet entendre i explicar el funcionament de la societat.

En aquest context, la nostra capacitat i la dels que ens envolten, individual i col·lectivament, de resoldre els conflictes ens dóna més oportunitats, objectiva i subjectivament, d’assolir nivells més alts de seguretat i de felicitat, i de retruc de creixement econòmic, ja que evitem l’aparició de conflictes innecessaris i som més eficients en la seva gestió.

Subjectivament, quan resolem un conflicte de forma positiva, escoltant i parlant amb l’altre persona i acordant una solució, ens alliberem d’una càrrega psicològica emocional que ens pesava i no ens deixava concentrar-nos en la resta de coses del dia a dia, afectant el nostre comportament i la relació habitual amb els que ens envolten. Si es treballa bé, el procés de reconciliació ens fa créixer com a persona i a través del perdó, espiritualment.

De forma objectiva, arribar a una solució on totes dues persones o grups estan satisfets, representa a curt termini l’eliminació dels costos directes i continus de l’enfrontament, però també uns beneficis immediats derivats de la visió positiva dels altres cap a nosaltres i de les nostres capacitats. Sabent gestionar conflictes haurem esdevingut d’entrada un agent productor de felicitat. A llarg termini, si procedim a reflexionar sobre les causes del conflicte i del procés que hem seguit per assolir la solució, obtindrem un aprenentatge per al futur de com abordar els conflictes i orientar-los cap a la seva resolució. Així, ens haurem convertit en un promotor estable de la felicitat.

Mentre que en el passat s’ha cregut que només unes persones estaven capacitades per a resoldre conflictes, avui hem descobert que tothom amb uns coneixements bàsics – tenir una actitud positiva, detectar els interessos i les necessitats de les persones enfrontades, fer aflorar i analitzar les causes de la confrontació, dialogar amb el suposat adversari, crear un clima de confiança, fomentar la creativitat i buscar l’ajuda de persones de l’entorn -, pot trobar i construir solucions eficaces, eficients, satisfactòries i durables als conflictes.

No hi ha millor indicador objectiu i subjectiu de felicitat que aquell que mostra com les persones, individual i col·lectivament, són capaces de resoldre satisfactòriament els conflictes i crear una esfera de convivència i seguretat.

També et pot interessar

• El poder de les paraules
• Presentació del llibre electrònic “Conflicte Públic. 30 articles breus sobre la Resolució de Conflictes”
• Quant costa resoldre els conflictes
• Èxit en la Resolució de conflictes

Xavier Pastor.

Per uns dies, Lloret de Mar ha tornat al passat. El motiu, dues nits d’aldarulls i destrosses al carrer. Unes hores abans, 20 símptomes indicaven que estava a punt d’esclatar un conflicte.

1) És de nit, a la discoteca Colossos de Lloret de Mar hi ha 1.800 persones escoltant, ballant, bevent i passant-s’ho bé mentre punxa música el Dj. Tiësto. Es produeix una avaria elèctrica. 2) L’aire condicionat deixa de funcionar. 3) La discoteca solventa parcialment la mancança d’energia i no tanca. 4) Malauradament, la temperatura puja a l’interior de la sala. 5) Es produeixen les primeres lipotímies. 6) Els responsables del local obren les portes d’emergència i deixen sortir les persones que no es troben bé. 7) Cada cop hi ha més joves fora. 8)Volen tornar a entrar, no els ho deixen fer. 9) Altres continuen a dins. 10) Hi ha disputes a les portes per accedir al local. 11) No s’entén la decisió. 12) Tots han pagat l’entrada. Uns estan fora i altres dins. 13) Ha de venir la policia. 14) La presència policial fa créixer la tensió. 15) Hi ha el temor que s’acabi la festa. 16) Els joves estan més i més enfadats. 17) Mentrestant la policia ajuda a desallotjar les persones de la sala. 18) Crits, insults, empentes, fortes discussions i, finalment, cops dels uns i dels altres a tort i a dret. 19) La policia prova d’esvair la multitud. 20) Els joves planten cara. Resultat: aldarulls i destrosses al carrer.

Entre tots aquests símptomes, hi ha les causes que van motivar l’enfrontament: d’una banda, les altes temperatures de la sala que fan que el local no reuneixi les condicions mínimes per garantir la seguretat de 1.800 persones; i de l’altra, l’emprenyada dels joves que, havent sortit, volen tornar a entrar, se’ls nega l’entrada reiteradament, malgrat la discoteca no ha tancat.

En qualsevol conflicte, la manera que escollim per gestionar la desavinença és cabdal. Si escollim la força, segurament obtindrem la mateixa reacció. Si expliquem i escoltem, hi ha més possibilitats que ens entenguem. Vistos els fets i el tracte que habitualment es dóna a les portes de les discoteques, no és difícil imaginar quin procés es va seleccionar.

Les decisions a Colossos van ser poc afortunades d’acord amb el resultat, potser si haguessin informat els usuaris, demanat disculpes i tornat a programar la sessió del discjòquei i haguessin convidat els afectats, haurien estalviat els aldarulls posteriors. En canvi, les reaccions de les institucions públiques van ser les correctes: han aturat l’escalada de violència, han establert més controls sobre els locals i les discoteques i han comunicat a la premsa que aquest és un fet puntual.

Tanmateix, els conflictes són una bona font d’aprenentatge. L’experiència diu que la formació en gestió de conflictes redueix molt la seva aparició i repetició. Així, per exemple, caldria que el personal de locals i discoteques sàpiguen prendre decisions que: 1) resolguin situacions extraordinàries; 2) no provoquin reaccions ni enfrontaments posteriors; i 3) previnguin i evitin conflictes públics. A més, això permetria a l’Ajuntament estalviar-se el munt de diners que haurà d’invertir per les destrosses i potenciar el treball d’aquests anys per aconseguir un turisme de qualitat.

Sabent tractar el conflicte en positiu, es descobreixen oportunitats. Per exemple, es pot plantejar que les persones que provoquen aldarulls i destrosses, independentment de la seva nacionalitat, hagin de restaurar amb el seu treball allò que han fet malbé o fent altres treballs comunitaris, dissipant així qualsevol temptació d’actes vandàlics o desperfectes per part dels turistes, especialment joves, i esdevenint un model per altres viles amb característiques similars.

També et pot interessar

• Londres, Salt, París i Los Angeles
• Èxit en la Resolució de conflictes

El curs està organitzat per la Diputació de Girona, la Fundació UdG i l’Associació de Caps de les Policies Locals de Municipis de les Comarques Gironines.

Varen intervenir la vicepresidenta primera de la Diputació de Girona, M.Teresa Ferrés; el director general de la Fundació UdG, Joan Saurina; David Puertas, president de l’Associació de Caps de les Policies Locals de Municipis de les Comarques Gironines, i Josep Maria Riera, de l’Associació de Caps de les Policies Locals de Municipis de les Comarques Gironines.

L’objectiu d’aquest curs és completar la formació dels professionals en aquesta matèria i dotar-los de la informació i el coneixement necessari del procediment penal.
Es tracta de millorar la tasca de la intervenció judicial en els municipis de les comarques gironines, tant pel que fa a les demandes dels ciutadans com perquè els jutges, tribunals i Ministeri Fiscal disposin dels indicis probatoris necessaris per poder sustentar els procediments que inicien i instrueixen.

El diploma d’especialització es realitzarà del 2 de maig de 2011 al 30 de setembre de 2012.

També et pot interessar

• No Related Post

La música forma part de les nostres vides, ens acompanya sempre. És present des del nostre naixement, i fins i tot abans, amb les primeres cançons de la mare. En els primers anys de la nostra infància, a l’escola quan ens fan cantar i aprendre cançons populars, en les músiques de les joguines que ens regalen els reis mags o la família pels nostres aniversaris. Quan som adolescents, la música omple les nostres vides i li dóna més sentit, propiciant actituds, estils i formes de relacionar-nos, amb un punt de rebel·lia. La música és present sempre en els grans moments de felicitat, en els aniversaris, en les bodes i també, en instants d’immens dol, en els funerals.
I això per què? Com explica Carles Lama, pianista i professor del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la UdG, perquè la música és emoció en estat pur. I perquè té la virtut de generar, provocar i fer aparèixer emocions en els altres. Recordin per un moment una pel·lícula que els hagi agradat molt, que els hagi marcat, i de ben segur que seran capaços de cantar-ne un trosset o la tornada. Cada tipus de pel·lícula requereix una “música”, per exemple, les dramàtiques o les de por, on el desenllaç de l’escena està estretament compassada amb el clímax de la música.
La música pot despertar i avivar reaccions positives i també negatives. Amb relació als conflictes, recordo una notícia de diari del 2004, on s’explicava la utilització per part de les tropes nord-americanes de la música com a arma psicològica. Per exemple, en la invasió d’Iraq es fa fer servir el heavy metal combinat amb frases insultants del tipus “dispares com un pastor de cabres” amb l’objectiu d’irritar l’enemic i fer-lo sortir dels amagatalls per combatre’l. La utilització de la música en la guerra és un recurs molt antic bàsicament amb una doble funció: d’una banda, provocar el terror en l’enemic abans i durant la batalla i, de l’altra, foragitar la por i infondre coratge en els propis soldats.
Però la música també pot tenir efectes positius en els conflictes, abans que apareguin o un cop s’han manifestat, tenint en compte la influència i efecte directe de les emocions en els comportaments en aquests processos. M’explico. Fa unes setmanes vaig descobrir un cas aplicat quan l’any 2009 els responsables de la ciutat de Christchurch a Nova Zelanda donaven a conèixer a la premsa la reducció molt considerable de comportaments antisocials al carrer amb la utilització de la música. Concretament, des de fa un parell d’anys, amb caràcter experimental, els responsables de la ciutat van decidir posar altaveus i reproduir música clàssica al centre comercial, sobretot Mozart. Els resultats van mostrar que respecte al 2007 i el 2008 s’havien eliminat quasi del tot les discussions, els incidents i les baralles que es donaven entre els usuaris al centre. La policia reconeixia que el programa experimental de música clàssica té uns efectes tranquil·litzants en els comportaments de les persones en el centre de Christchurch.
Amb casos com aquest, es mostra que la música, utilitzada i seleccionada correctament, és un recurs bàsic i/o complementari per tractar de prevenir i conduir emocions molt intenses resultants de malentesos i tensions en les nostres relacions que sovint capturen, momentàniament i sense adonar-nos-en, la nostra forma de pensar i d’actuar, derivant en conflictes violents. En aquestes condicions, la música pot ajudar-nos a reduir la vehemència de les nostres respostes, a serenar el nostre estat d’ànim, a racionalitzar la situació i a harmonitzar el nostre comportament.

També et pot interessar

• Per què ens atrau el conflicte?
• Conflictòlegs