El viatge del Sergi

Bon Nadal i millor 2012

noreply@blogger.com (Sergi) — Thu, 29 Dec 2011 09:01:41 PST

Ara ja des de Tarragona...
Moltes bones festes!

Pedales de Lava, Lanzarote en estat pur

noreply@blogger.com (Sergi) — Sun, 30 Oct 2011 14:04:58 PDT

---
English version
---

Desprès d’una ràpida setmana a Tarragona, torno a fer la maleta. Aquesta vegada viatjo amb tres amics i un objectiu... Fer la ruta amb BTT de Pedales de Lava, que recorre l’illa de Lanzarote i La Graciosa.
La ruta Pedales de Lava es fa per un tipus de terreny que fa la ruta dura, però amb els paisatges volcànics de l'illa enlluernant-nos. Aquesta sortida ja l’havia planejat abans de tornar a Tarragona. Els Santi i el Jordi estaven tramant fer aquesta sortida, i jo vaig quadrar dates per poder acompanyar-los estirant de pas el David... Estic super content d’anar una setmana de ruta amb els meus amics!!!

Ho hem coordinat tot amb www.pedalesdelava.com que s’han portat molt bé.

Nosaltres la ruta la fem en 5 etapes:
1- Puerto del Carmen - Orzola. 66km i 390m asc.acumul.
2- La Graciosa. 31 km i 300m asc. acuml.
3- Orzola - Caleta de Famara. 53km i 1300m asc. acumul.
4- Caleta de Famara - Playa Blanca. 71km i 750m asc. acumul.
5- Playa Balnca - Puerto del Carmen. 34km i 700m asc. acumul.

1a Etapa:
Primer dia, 66km després de més de dos mesos de no tocar una bicicleta (i va ser per fer descens...). El terreny sembla força planer, tenim poc vent i poc sol. La primera part és de passejos marítims, però una vegada s’acaben, comencen els camins plens de pedregars amb punts on la sorra et fa fer acrobàcies per no aturar-te cada dos metres. A Arieta parem a menjar i continuem fins arrivar a Orzola, on agafem el ferry cap a l'illa de la Graciosa.
I per sopar peix fresc a la Caleta de Sebo amb el Adolfo (un noi de Jaca que tambè fa la ruta).

2a Etapa:
Dia per disfrutar de l'illa de la Graciosa que és una perla. La part ciclable de l’Illa és força plana ja que es borejen els volcants. Parem a platges paradisíaques com la platja de las Conchas i el Jordi i el Santi s’aventuren a pujar a la montaña amarilla amb les sabates de ciclista (quins paios!).
I al tornar a Caleta de Sebo tranquilitat, bany en unes piscines naturals i bons aliments acompanyats de vi.
La Graciosa! Quin lloc més màgic!

3a Etapa:
Etapa dura. Desprès de deixar l’illa amb ganes de quedar-si comencem des de Orzola pujant des del nivell de mar fins a 500m...Les vistes paguen la pena! Fes d’aquí comença un tram llarg de puja i baixa fins que arribem a l’antiga capital de Lanzarote, Teguise. I ja solament falta baixar fins a mar... Fins a Caleta de Famara, la platja més surfera de Lanzarote.

4a Etapa:
El quart dia és el més llarg de tots, 71km. La ruta bordeja l’espectacular Parque Nacional de Timanfaya (“team on fire” per nosaltres) per unes pistes de pedra volcànica petita que augmenta la dificultat del terreny considerablement i que juntament amb una xafogor que fa, patim una mica.
L’etapa és llarga, peró les cames sembla que ja estan en forma per aguantar aquesta pedreta punyetera.
Al arribar a Playa Blanca descansem de cara a l’ultima etapa... aixó sí, amb bany a la piscina!

5a Etapa:
L’ultima etapa dels Ajaches, és mes dura del que sembla... Un puja i baixa amb camins plens de grava que dificulten anar sobre la bici. Les cales que ens trobem són espectaculars, i l’aigua està super bona!
Desprès d’acabar l’etapa i de dutxar-nos, passem a recollir el mallot de premi i a fer-nos la foto...

L’endemà fem un dia de visita turística per l’illa (aquesta vegada amb cotxe...)
Visitem el Centro de visitantes de Timanfaya abans de dinar, fem la visita al Parque Nacional de Timanfaya i encabat fem una petita caminada pels voltans del parc.
Desprès anem cap a l’area de la Geria i fem la visita guiada las Bodegas Stratvs (sembla més be un laboratori - discoteca que no una bodega de vins). La cata de vins ens deixa ben contents...

Per acabar la volta amb cotxe anem a veure la posta de sol al Lago Verde de El Golfo, on ens mengem un Arròs Caldós deliciós.

La vida nocturna de Puerto del Carmen podríem dir que és com la de salou... i no ens agrada...

Una Setmaneta genial compartinda amb amics!

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Tornada a casa, tornada a Tarragona

noreply@blogger.com (Sergi) — Wed, 26 Oct 2011 08:08:08 PDT

---
English version
---

Si a London vaig arribar amb 15 minuts d’antelació, al aeroport de Reus arribo 45 minuts abans d’hora! I clar, no hi ha ningú esperant-me! En 5 minuts arriba el Jordi i la meva mare... ja sóc a casa!

Desprès de 528 dies pel món he tornat a trepitjar Tarragona. I a Tarragona i tinc la família, amics i amigues i molts racons amb molts bons records.

La novetat més xocant ha estat el Baby boom que hi ha hagut amb el cercle mes proper d’amistats... Hem costarà recordar-me de tots els noms!

Ha estat genial poder fer realitat aquest somni que tenia des de feia deu anys. L’he fet al meu ritme, coneixent molta gent pel camí, fent molt Couchsurfing (que continuaré fent quant tingui casa meva), i coneixent-me una mica mes cada dia, deixant que les meves intuïcions em guiïn.

El meu viatge no acaba aquí, sinó que continua. Continua fins que hem cansi de conèixer nous llocs i nova gent. A partir d’ara potser serà d’una altre manera i no tant permanent, però continuaré fent viatges i explicant-los a la meva manera. Espero que ho pugui fer per molts anys!

Sergi
Octubre 2011

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

I a London també de tornada

noreply@blogger.com (Sergi) — Fri, 14 Oct 2011 06:23:00 PDT

---
English version
---

Low cost de New York a London signfica volar per 200€ amb uns avions petits que tenen seients incomodes per moltes hores, sense menjar i fent escala a Reykjavík durant 3 hores.

Pel preu no hem puc queixar, clar!
L’avió arriba 15 minuts abans d’hora a la meva London, una segona casa per mi. Feia molt de temps que no trepitjava territori conegut (com 16 mesos i mig!)
Em quedo a casa de la Yasemin com ja va sent habitual en les meves visites londinenques.

M’hi quedo pocs dies, però tenim força temps per xerrar del viatge amb la Yasemin, la Chantal, els seus companys de pis i de feina...

Comprovo que la TATE Modern està al mateix lloc, que han fet un Bicing que funciona (London Cycle Hire), que ja no estic acostumat a veure pintes de cervesa i que pots menjar molt i molt bé a London!

I ara si, acabar de fer el ultim tram del New York - London - Reus!

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

New York i Philadelphia

noreply@blogger.com (Sergi) — Sat, 05 Nov 2011 11:03:05 PDT

---
English version
---

Fa un mes i mig que vaig comprar el bitllet d’avió Bogotà Nova York amb Sprit Airlines (240€). Estava a Iquitos i hem vaig decidir a fer el salt a New York perquè sempre he tingut la curiositat de conèixer-la i , perquè no dir-ho, surt més barat volar a EUA i desprès a Europa des de Sud Amèrica que directament.
Total, la meva primera parada es a Miami (fent escala i migració). Tinc el temps just per passar tots els controls i les inspeccions d’equipatge, i hi ha una cua enorme de gent...

Al final passo els controls i hem disposo a facturar la maleta gran cap a NY quant hem dono conte que no tinc la meva maleta de ma!!!! Primer de tot, PÀNIC!!! I desprès d’analitzar la situació, crec que me l’he deixat a la cinta de l’últim control d’equipatge...
Facturo la maleta gran i vaig a veure com puc arribar al últim punt de control, Està prohibit l’accés i hem diuen que tinc que anar-hi amb algú de la companyia... Els empleats de la companyia diuen que ni de conya m’acompanyen i que tinc que fer una reclamació perquè m’enviïn la bossa on vulgui... Joder!
Torno a intentar accedir al punt de control, i parlo amb un policia, que milagrosament vol ajudar-me. M’acompanya al punt de control... i la meva maleta està allí! Al final de la cinta... Ufff.
I cap a agafar l’avió cap a La Guardia Airport de New York...

A New York he quedat amb el Dae Jong (Sud Corea), un amic que vaig fer a la Caminada de Huaraz (Perú) , i que té uns amics que hem poden acollir a Queens...

O sigui que el primer que faig al arribar a New York és trucar-lo. Són les 11 i mitja de la nit i el telèfon que m’ha donat no existeix! Uff quin dia que porto!

Decideixo fer temps al Aeroport. Hem connecto a Internet a través d’uns ordenadors a monedes que no són molt ràpids per deixar-li un missatge... no hi ha free Wifi! Faig nit al aeroport. Hi ha molta gent que espera vols per les 6 del matí, i m’ajunto a ells.

Pel matí... 7am... encara no ha contestat el DJ (Dae Jong) i decideixo anar cap a Manhattan a buscar allotjament.

A les 8 ja tinc llit al Hosteling International... Molt car! 50 US$ per nit en una habitació compartida!!!

I surto a passejar per Central Park que queda a dos cents metres del Hostel. I camino fins que hem trobo amb el Salomon R. Guggengeim Museum. Hi ha una petita cua, encara no està obert. I com si fos una senyal comença a ploure lleugerament. O sigui, visito el Museu! M’agrada l’edifici i la exhibició principal de Lee Ufan: Marking Infinity. M’hi estic moltes hores dins del museu. L’exprimeixo totalment.

A fora encara plou quant surto. Torno al Hostel i reviso el correu... el DJ s’havia equivocat de número! I també m’havia estat esperant fons tard esperant la trucada! Enlloc de 403 era 304... Aconsegueixo parlar amb ell definitivament i tal i com va passar a Bogotà, no acabo dormint al Hostel que ja havia pagat... quedo amb el DJ perquè m’acompanyi a casa el seus amics...

I aquesta vegada si que ens trobem! Genial! Anem fins a l’estació de Northern Blv. A Queens, zona residencial a mitja hora del centre de Manhattan. Els seus amics han marxat de vacances... una a Corea i l’altre per EUA. O sigui que hem quedo sol al apartament!
Que fort!

A partir d’aquí hem relaxo i vaig descobrint la ciutat sense estrès ni planning... simplement vaig escollint la direcció segons crec en cada moment i anant trobant-me amb les atraccions turístiques que tots coneixem de les pel•lícules i series. És com m’agrada conèixer les ciutats, i es com he conegut New York... caminant molt i repetint els llocs que m’agraden.

El mercat de Madison Square Park del dissabte i el Festival de San Gennaro a la Little Italy m’agraden molt.

Al DJ el vaig a veure al restaurant de Ramen que treballa un parell de dies a la setmana, i provo el Ramen... Igual d’espectacular que el de Tokyo! Es nota que ho importen perquè tingui el mateix gust...

I el diumenge hem convida a dinar a casa seva menjar típic Coreà fet per les seves companyes de pis a Forests Hills de Queens.

Una de les coses que tinc pensar fer es visitar Philadelphia i Washington DC. Queden a prop de NY i són la història dels EUA.

Dimarts agafo l’autobús cap a Philadelphia (increïblement amb wifi dins del autobús!) i visito la part dels edificis històrics on es va gestar la constitució e independència dels EUA, la China Town i l’avinguda de Museus fins al Museu d’art que queda sobre les famoses escales que el personatge de ficció Rocky Balboa acaba les seves sessions d’entrenament...

Allí quedo amb el Makoto (Japó - Philadelphia) que vaig conèixer a Guilin (Xina) fa més d’un any juntament amb el Josep... I ja fa uns anys que treballa a Philly...

Anem a fer unes cerveses abans d’anar a sopar a China Town... clar que si! Xinès per sopar! Desprès de més d’un any tornem a compartir sopar xinès...

Hem quedo al seu magnífic apartament amb vistes al pont que uneix Philly amb New Jersey... I decideixo quedar-me a Philly enlloc d’anar a Washington DC...

Desprès del cafè a prop de casa seva anem caminant fins al Italian Market. Una part de la ciutat més autèntica i original.

Fem un altre cafetó abans de anar a provar el típic Steak Cheese del Gino’s...

I una vegada torno a NY, continu descobrint parts de la ciutat.

Amb el DJ anem a veure una pel•lícula Coreana al MOMA i hem deix la targeta de soci del MOMA per visitar-lo un altre dia per la patilla...

New York m’ha agradat, els barris i parcs són el que un espera d’una gran ciutat. La població és molt variada i l’anglès podria dir que no es l’idioma més utilitzat...

Ara ja tinc ganes de tornar a Europa...

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Villa de Leyva i Bogotà

noreply@blogger.com (Sergi) — Tue, 04 Oct 2011 07:46:17 PDT

---
English version (very soon in your screen!)
---

I torno a Bogotà! Un llarg viatge des de Salento... m’acomiado de la Greta a Pereira.

A Bogotà m’esperen el Mauricio i el Carlos. Hem quedat per anar a Villa de Leyva l’endemà per la tarda...

Jo dormo molt, faig una rentadora i miro una pel•lícula... i per la tarda l’Alex i la Stella hem passen a recollir juntament amb el Carlos per anar fent camí. El Mauricio va amb la Natalia i la Gladys. Som una bona colla!

Tres hores per arribar en aquest encantador poble de Villa de Leyva conegut per els seus carrers empedrats, cases colonials, restaurants i la seva ubicació dins de la vall.

Primer de tot, busquem allotjament per deixar els cotxes i les maletes. Sota una lleugera pluja trobem L’Hotel La Española, un Hotel molt acollidor i a prop de l’enorme i agradable Plaza Mayor.

I cap a fer uns Margarites a la Plaça!

Una vegada ben esmorzats, anem a descobrir el poble, les seves botigues i raconets amagats...

I abans de dinar lloguem uns cavalls per anar fins a los Pozos Azules, uns tolls d’aigua dolça al bell mig d’un paisatge totalment de secar... el Mauricio i jo ens banyem i tot. L’aigua està molt bona i neta...

Al poble ens espera un gran dinar! El menjar Colombià m’ha sorprès molt la qualitat i la quantitat. La varietat de plats tradicionals és molt extensa i triar es fa difícil...

Desprès d’una migdiada sortim a prendre uns margarites de nou... Genial l’ambient que hi ha el dissabte per la nit... mig Bogotà està aquí o que??

Diumenge fem una mica mes de llit i tornem a passejar per el poble abans d’agafar les maletes i anar a visitar el Convento Santo Ecce Homo a les afores de Villa de Leyva.

El Convent és un dels primers que es van establir al territori colombià i està molt ben conservat.

I ja amb direcció a Bogotà parem a dinar unes botifarres... Un genial cap de setmana llarg entre amics!

El dilluns descanso, mandrejo i començo a quadrar coses per la meva propera parada novayorquina.

M’han dit que no puc marxar de Bogotà sense visitar el Museo del Oro i pujar al Cerro de Monserrate. I vaig amb la Rocío, una amiga del Mauricio i de l’Ana Milena que vam coincidir a la festa que vaig conèixer al Mauricio i el Carlos.

El Museo del Oro el trobo increïble! Molt ben organitzat i amb material per parar un tren. Pots veure les diferents maneres de treballar l’or dels diferents grups indígenes abans de l’arribada i l’espoli de la Corona Espanyola

I del or a l’Esmeralda, El Museo Internacional de la Esmeralda per ser concrets. La Rocío coneix al director del museu i ens invita a visitar el museu de la pedra verda. Colòmbia és el país que té les esmeraldes més boniques i mes cares del món...

Desprès de tants museus toca airejar-nos... pugem amb telefèric al Cerro de Monserrate. Monserrate = Montserrat direu, no? Dons no ho se... L’únic que sé és que com la principal imatge de peregrinació és Jesús crucificat. Això si, en un lateral m’hi trobo la Moreneta de Montserrat acompanyada de les banderes Catalana i Colombiana. Quin goig!

Les vistes de Bogotà són tremendes des d’aquí.... i les valls verges que es veuen a l’altre banda de muntanya hem donen ganes d’explorar-les.

Dinem a casa la Rocío. La seva mare ens té preparat un plat de pollastre espectacular...

Passo a buscar al Mauricio per l’oficina i anem a recollir al Carlos per pujar al Mirador Via La Calera i sopar mirant el gran Bogotà de nit.

Hem decideixo de fer una excursió matinal a l’Alameda de la Quebrada Vieja. M’han recomanat que sigui molt aviat perquè és quant hi ha mes gent passejant i és mes segur. Recomanable 100%!! Quin bosc i quines vistes de les muntanyes i de la ciutat! Hem creu-ho amb força gent que surt a fer la passejada de cada matí abans d’anar a treballar.

I a dalt de la muntanya conec la Tatiana, una fotògrafa Bogotenya que ha viatjat per tot sud Amèrica. Anem parlant m’entres baixem de la muntanya i acabem esmorzant en un mercat que posen els dimecres de productes ecològics.

I vaig a fer un tomb per la Candelaria, fent algun cafè i descobrint recons ben bonics.

Per sopar preparo un Fideuà de comiat...

He estat molt a gust aquí a Bogotà.

Desprès de 250 dies (8 mesos i una setmana) a Sud Amèrica, salto cap a Nord Amèrica...

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Medellín i el Eje Cafetero

noreply@blogger.com (Sergi) — Mon, 26 Sep 2011 13:37:24 PDT

---
English version (very soon in your screen!)
---

A l’estació de busos m'acomiado del Greg i la Marie. Medellín la visito de passada... L’he trobat una ciutat molt ordenada i amb un sistema de transport públic molt bo. Desprès de donar un tomb pel centre, i fer una volta amb el Metro Cable pels barris mes alts, vaig a veure una pel•lícula L’arnacoeur (Rompecorazones, Pascal Chaumeil 2010) al centre Colombo Americano. Una comèdia que hem fa riure i també pensar una mica...

Després de acabar de visitar la zona propera al hostel on m’he allotjat, el Poblado, me’n vaig cap a Manizales, una de les capitals del Eje Cafetero.

Casualitats de la vida coincideixo amb el Festival Internacional de Teatro deManizales i com que el dia està nuvolat i amb ganes de no aclarir-se, vaig a veure algunes obres aprofitant per conèixer la ciutat. Hi ha molta molta gent per tot arreu... increïble!

La següent parada es més rural... De camí a Salento per fer Couchsurfing, faig una parada a Chinchina per fer una visita al poble cafeter de Palestina.

I després d’arribar a Pereira, autobús cap a Salento a on per casualitats de la vida conec la Agata (Alemanya) que va cap a Salento i que també volia fer couchsurfing, però no havia pogut contactar-hi.

Finalment acaba venint a fer Couchsurfing a La Rosa de los Vientos (Reserva Natural de la Sociedad Civil) de la Margarita a uns tres kilòmetres del poble. Una Reserva que ella porta 18 anys recuperant-la i on ha construït casa seva i unes habitacions per llogar... en aquest cas pels Couchsurfers...

M’agrada la manera que és la Margarita... sempre a la seva i amb un munt de coses interessants per explicar... Aquesta dona ha estat a tot arreu a totes les èpoques!

Amb la Greta anem a fer una volta per Salento. L’objectiu es trobar un bon cafè, i quin cafè que aconseguim!!

Tornant a “casa” trobem al Roland i la Steffi (Alemanya) que també han vingut a fer Couchsurfing... tota una colla!

Amb la Margarita xerrem fins que ja tenim ganes de dormir.

Pel matí ens aixequem ben d’hora per anar a fer una caminada pel Valle de Cocora... Des de Salento pugem en un Jeep fins a l’entrada de la vall, i ens trobem amb una vall espectacular, màgica i hipnotitzant...

Al tornar a Salento, repetim el magnífic cafè i comprem menjar per fer el sopar. La Margarita ha marxat a la ciutat i no ha tornat... ohhh

Ja toca un dia de relax… I el faig en part. Fins a l’hora de dinar llegeixo, hem banyo al riu, contemplo les plantes, m’adormo a la hamaca…

I quant ja hi ha gana, amb la tropa de CS anem a fer un menú corriente en un restaurant de la carretera que ens deix ben plens. Tan plens que hem de comprar aguardiente per que baixi la cosa...

Fem una visita al Mirador que hi ha a Salento i fem el cafè de rigor...

La Margarita ja no s’ha mogut de la ciutat... ja no la veurem més ja que pel matí ja vaig fent camí cap a Bogotà de nou.

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Cartagena i Playa Blanca

noreply@blogger.com (Sergi) — Sat, 24 Sep 2011 08:26:19 PDT

---
English version (very soon in your screen!)
---

Arribo a Cartagena amb el Greg i la Marie, i busquem allotjament a prop de la ciutat emmurallada. Trobem el que busquem, econòmic i ben situat.
Pel matí vaig a fer una volta pel centre emmurallat. M’encanta! Carrers estrets amb cases colonials amb patis interiors molt ben conservats, cafès, tendes i muralles... que tot i ser molt diferent, el ritme dins de muralles es similar al de Tarragona.

Per dinar quedo amb el Greg i la Marie. Mengem peix i anem a fer el Tinto (cafè) a la ciutat emmurallada. I quant estem fent el Tinto en una plaça, ens fa un canvi de temps instantani i es posa a ploure molt fort! El refugi que trobem es l’escola de música, amb el seu pati interior preciós.
Pel vespre quedo amb l’Ana Milena per veure si vol quedar donar un tomb. Acabem menjant una pizza amb la seva amiga Maria, el Greg i la Marie.

La ciutat de nit és preciosa!

Quant ens llevem fem una petita bossa i anem via terrestre a la Playa Blanca, a l’illa Baru. Platja de sorra blanca i aigua del mar turquesa... una delícia de lloc.

Jo acampo sota un cobert per protegir la tenda del sol, i de cap a l’aigua! Com no...! Disfrutem del bon temps que ens fa.

Al vespre ens prenem un Coco loco i fem petar la xerrada...
Per la nit costa dormir per la calor que fa!
Pel matí lloguem unes ulleres per fer snorkel... quin munt de peixos per la mort de deu!

I per la tarda tornem a Cartagena amb llanxa ràpida.

Vaig a sopar amb L’Ana i la Maria a Bocagrande i sortim a fer unes cerveses ...

Pel matí passejo de nou per la par emmurallada, compro el tiquet de bus cap a Medellín i torno a quedar amb l’Ana i la Maria, aquesta vegada per dinar a La Mulata... una delícia restaurant.

I autobús nocturn de nou!

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Guajira. Uns dies al Cabo de la Vela

noreply@blogger.com (Sergi) — Sun, 29 Jan 2012 03:47:21 PST

---
English version
---

De Santa Marta agafem l’autobús fins al cuatrovias passat Rioacha per agafar un taxi colectivo fins a Uribia des de on amb una Pick Up transformada per transportar gent i material arribem fins a Cabo de la Vela.

Aquí no hi ha moltes coses a fer a part de contemplar la tranquil•litat que s’hi respira.

Trobem un allotjament familiar que té les habitacions a 3 metres del mar i amb un preu molt econòmic... a més el matrimoni que porta l’allotjament i el restaurant són molt amables i cuinen genial.

El primer dia desprès de la posta de sol, mengem “langosta al ajo” amb unes cerveses de Veneçuela (i es que al estar tant a prop de la frontera, hi ha molt de contraban). Genial!

Un bon bany en aigua de color turquesa per començar el dia, esperant una avena i arepa amb un tinto (Café) per esmorzar.

Anem caminant al pilón de azucar, una muntanya sagrada amb una platja ben bonica a una hora del poble i que per el camí hi ha més d’una llacuna plenes d’ocells.

La posta de sol la contemplo des del far que està a 45 minuts caminant del poble.

Decideixo quedar-me un dia més del que tenia planejat. Per no fer res apart de llegir, nadar i dormir.
Abans de les ultimes langostas al ajo per sopar, anem a córrer fins el Faro amb el Greg i la Marie... m’encanta!

De bon matí (5AM) tenim que agafar la Pick Up per anar tornant a Santa Marta.

I desprès de descansar a Santa Marta camí a Cartagena...

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Magdalena. Santa Marta i la joia del Tayrona

noreply@blogger.com (Sergi) — Sun, 29 Jan 2012 03:15:08 PST

---
English version
---
Arribo a Santa Marta i amb moto taxi vaig directament a Taganga, un poblet molt a prop que te platja, pescadors i gringos.

He arribat al mar caribeny Colombià.

Taganga es un poble plegat de hosels i restaurants. Jo trobo un petit hostel a bon preu, el Ocean Reef.
A l’hora de dinar veig la final de la Supercopa d’Europa... recital!

El viatge nocturn amb bus m’ha deixat molt cansat, descanso una mica al hostel. Al vespre surto a sopar amb unes xilenes que també s’allotgen allà. Hi ha força Gringo fiestero estil Salou...Ja n’he tingut prou de Taganga.

De bon matí vaig cap a Santa Marta amb una maleta molt lleugera per anar uns dies cap al Parque Nacional Tayrona. Compro menjar i aigua abans d’agafar el bus cap al Parque Nacional Tayrona. El parc és espectacularment bonic. El mar, la selva i les muntanyes s’ajunten i tot i que suporta una gran quantitat de visitants, es manté força verge.

Vaig caminant amb tota la calma del món. A la que veig una caleta. Roba fora i de cap al aigua! Està tremenda!
Arribo fins a Cabo San Juan de Guia on acampo i, com no, cap a l’aigua de nou...

Pel matí vaig a Pueblito, unes restes del poble indígena Tairones i que es troben al mig de la selva.

Descans, platja, lectura i contemplació. Així passo els tres dies que m’estic al parc.

Al tornar a Santa Marta m’allotjo al centre, Alojamiento San Jorge (econòmic, net i agradable). Me l’han recomanat una parella de francesos, el Greg i la Marie, que arriben mes tard del parc. A Santa Marta a part de dormir, passejo per la ciutat com si busqués alguna cosa en concret... suposo que tinc gana... Hem menjo un menú corriente.

Tinc el dubte de si fer el Tour de la caminada fins a la Ciudad Perdida. Val 600.000COP (uns 300US$) per 4 dies de a la selva.

Decideixo anar a la Guajira en comptes del Tour.

Me’n vaig cap a la Guajira amb el Greg i la Marie

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Santander. Barichara, Guane i San Gil

noreply@blogger.com (Sergi) — Thu, 22 Dec 2011 14:34:03 PST

---
English version
---

A sigut un llarg viatge amb bus fins a Barichara. La raó, un embotellament a Socorro.
A Barichara hem trobo amb un poble ben cuidat i restaurat, amb els carrers empedrats, cases pintades de blanc i blau i una atmosfera ben relaxada.
Desprès de trobar allotjament en una residencia familiar ben maca, surto a donar un tomb per veure el poble de nit i de pas menjar alguna cosa.

Pel matí vaig caminant pel Camino Real fins a Guane. Camí empedrat en alguns trams entre els sembrats i finques de la vall. A Guane, sembla que el temps s’hagi aturat, és més petit i autèntic que Barichara i sembla que solament visqui dels turistes que venen aquí. Quasi totes les cases son allotjaments de turisme rural o tendes d’artesania. Passejo i hem deixo relaxar-me en la tranquil•litat del poble...

Per dinar torno a Barichara on la descobreixo de dia. Molt Bonica.
Pel matí marxo cap San Gil ben aviat amb la intenció d’anar directament cap al Parque Nacional de Chicamocha i de comprar el bitllet cap a Santa Marta.

Hi ha una cursa ciclista de camí al parc i la via estarà tancada fins les 13h. Decideixo visitar algunes coses de San Gil i anar a Bucaramanga a fer temps per agafar el bus cap a Santa Marta i poder veure des de la carretera i a la llum del dia el Cañon de Santander al Parque Nacional de Chicamocha. Brutal!

Ara toca una mica de mar, una mica de mar caribeny...

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Bogotà i de casament a Espinal!

noreply@blogger.com (Sergi) — Wed, 21 Dec 2011 23:28:43 PST

---
English version
---

Arribo a Bogotà sobre les 17h desprès de sobrevolar l'Amazones, i vaig amb autobús urbà fins al hostel que he reservat a prop del centre. L’endemà he quedat per anar a caminar amb una Couchsurfer que m’acollirà dues nits...

Al hostel veig que tinc un missatge al Facebook de l’Ana Milena (la Colombiana que vaig conèixer a la Xina), aquest cap de setmana està per Bogotà i ja havíem dit per quedar a prendre alguna cosa. Diu que ha quedat amb uns amics i que si mi vull apuntar... Clar que si!

Desprès de trobar l’apartament, hem retrobo amb la Ana un any desprès (i jo encara no he passat per casa!). La colla d’amics són la majoria excompanys de feina de l’Expo de Shanhai.

Provo l’aguardiente colombià, ens expliquem que ha sigut de les nostres vides (la meva continua igual)... Amb això que el Mauricio (un dels seus amics) hem diu que no m’he de perdre una cosa que passa l’endemà, el casament d’una cosina seva a prop del seu poble! Jo dic que he quedat per caminar... però a la mínima que insisteix en que hi he d’anar amb ells, m’apunto! Desconvoco la noia del Couchsurfing per anar a caminar.

El Mauricio viu amb el Carlos i m’adopten per uns dies! Deixo el Hostel i vaig a fer nit a casa seva, un apartament molt bonic i acollidor.

Pel matí, desprès d’esmorzar i revisar el cotxe, i trobar alguna cosa per posar-me, anem tirant cap a Espinal. Tres hores baixant dels 2600m que té Bogotà...
Anem un comboi de tres cotxes... a part del Mauricio el Carlos i jo, anem l’Alex i la Stella, una amiga seva que també es diu Stella i la Lorena (germana del Mauricio)

Arribem al Hotel, dinem i cap al casament!

El Carlos es el testimoni d’honor! La cerimònia és força similar a les que he vist a Catalunya.

Una vegada s’acaba anem en un restaurant amb una zona de vall molt fresquet (a l’Espinal fa molta calor). Parlo força amb el pare del Mauricio i ballo bastant amb l’Stella i la Lorena.

Pel matí (desprès de dormir) toca piscina...

I anem a dinar en un lloc Super chevere (com dirien aquí). Jo menjo llengua de vaca.

Tornem a Bogotà amb els nuvis. Tenen que agafar un vol cap a Cartagena pel matí i dormen a la casa.

Jo l’endemà dormo bastant... vaig a dinar amb el Mauricio i per la tarda visito el centre de Bogotà. El Museu Botero m’ha encantat.

M’han acollit Super bé, i m’ho he passat teta! Hem quedat que quan torni a Bogotà anirem a visitar Villa de Leyva plegats.

Jo agafo direcció nord.

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Santa Rosa, Leticia i Tabatinga

noreply@blogger.com (Sergi) — Thu, 22 Dec 2011 05:35:14 PST

---
English version
---

Deixar Iquitos m’ha costat i se que tornaré La Deslizadora hem deix a Santa Rosa (Perú) on he de caminar un kilòmetre perquè hem posin el segell de sortida del Perú. L’amazones esta baix i totes les distancies augmenten. Una vegada tenim el segell de sortida, creuem (vaig amb una parella de dominicans i una parella anglesa) cap a Leticia (Colòmbia), i busquem allotjament.

Buscant allotjament veiem que estan fen el Barça–Moudrid, tornada de la Supercopa. Una vegada hem trobat allotjament anem a fer un veure mirant com guanya el Barça!

Un dia de descans que hem dedico a anar caminant fins a Tabatinga (Brasil) i fins l’aeroport de Leticia a que hem segellin l’entrada a Colòmbia. Pel matí faig la bossa i dono una volta pel mercat abans d’agafar l’avió cap a Bogotà.

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Iquitos

noreply@blogger.com (Sergi) — Wed, 21 Dec 2011 14:13:50 PST

---
English version
---

Iquitos, la ciutat mes allunyada per carretera del món, està al bell mig de l’Amazònia Peruana. Sempre ha estat al meu cap en la ruta sud americana del meu viatge. Part de culpa en te l’Isabel Sánchez (Chata a Iquitos pels amics i que forma part de Associació Sura), ja que sempre m’ha parlat d’Iquitos i de l’Associació La Restinga que fa un treball educatiu a tots els nivells en les zones més necessitades d’Iquitos (Barrio Libre de belen) i que en algunes comunitats “ribereñas” fa programes per reforçar la seva identitat i prevenir una possible però casi segura exclusió social.

O sigui que seguint les indicacions de l’Isabel me’n vaig directament a La Restinga. Tinc dos noms, Puchin (el director) i la Itala (la Coordinadora del projecte Crea Belen). Els dos estan de vacances i entre la Carmen (Professional del projecte Crea) i la Yolita (l’administradora), hem donen una molt bona benvinguda. En principi vull fer de voluntari per 15 dies en el que necessitin (una mica de feina no m’anirà malament, no?)

Pel tema allotjament acabo llogant una habitació a casa el Carlos (Andalús) i la Itala (Coordinadora de la Restinga). Viuen en un casa gran juntament amb el Françua (França).

En aquets moments a la Restinga de voluntaris també hi ha entre molts altres l’Ainhoa (La Secuita), la Cristina (Sitges) i al cap d’una setmana arriba la Magda (Lleida).

Durant les setmanes que estic a Iquitos (al final m’he quedat un mes), els dies laborables estic a temps complet ajudant amb les diferents activitats del Crea Belen. Activitats amb nens, promotors i reforçament.

Els caps de setmana vaig fent i visitant cosetes...
El primer cap de setmana anem amb la Itala, el Carlos i la Carmen a la Chacra (“el tros” de selva) de la Carme amb una moto llogada. Ens acabem banyant en una quebrada d’aigua negra i menjant uns Juanes sota l’atenta mirada d’uns nens veïns de la quebrada... espectacular!

El següent cap de setmana és un cap de setmana llarg (28 de juliol, festes pàtries), i ho aprofitem anant juntament amb la Ainhoa, la Cristina i el Jonathan (voluntari francès) a la Reserva Nacional Pacaya Samiria pel nostre compte però amb el Carlos... Fem un llarg viatge d’anada fins a la Comunidad Manco Cápac (la lancha s’ha entrebancat a mitjanit i fins que no ha sortit el sol no l’han desencallat). El Carlos porta material informatiu i didàctic de la AECID (Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo) per distribuir i explicar que s’entrega als Puestos de vigilància d’aquesta part del parc. Desprès de coordinar qui ens acompanyarà i fins on podem entrar, fem nit a la comunidad al menjador d’un dels vigilants que fan el seguiment i monitoratge de la tortuga Taricaya. Pel matí següent entrem fins al Puesto de Vigilància Achong a peu (el riu està baix...) des de on ens endinsem amb els treballadors que fan el monitoratge de la tortuga Taricaya amb canoa. Vegetació espectacular, ocells de tots tipus, grandàries i colors. Fem nit al Puesto. Pel matí tornem a sortir amb canoa i tornem a la comunitat. Tornant a Iquitos o fem per la via ràpida, fins a Requena amb Lancha normal i des de allí deslizador fins a Nauta i des de allí amb taxi.

El següent faig activitats amb la Restinga... el dissabte pel matí ajudo a muntar la sala per fer el Test de Papanicolau a les dones de Belen que La Restinga fa el seguiment, i per la tarda vaig a la Reserva Nacional Allpahuayo Mishana amb el grup de nens que han ajudat amb la Balsa flotante.

I l’últim cap de setmana, dissabte pel matí ajudo a pintar la Balsa Flotante i la resta continu assistint a algunes activitats del Festival de Belen que havia començat el dijous.

Tinc ganes de quedar-me, tinc ganes de tornar a Tarragona i tinc ganes de continuar viatjant una mica més...
Diuen que tothom torna a Iquitos, jo no ho descarto. Ara per ara he comprat un bitllet d’avió (el primer a sud América) des de Leticia a Bogotà. Així que me’n vaig cap a Leticia amb deslizador...

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

De camí a Iquitos

noreply@blogger.com (Sergi) — Thu, 15 Dec 2011 04:30:48 PST

---
English version
---

A Trujillo arribem de bon matí. L’Adrià i jo volem continuar fent camí el mateix dia, o sigui que jo vaig a buscar mobilitat fins a Tarapoto i ell cap a Equador.
El meu bus surt a les 3 de la tarda. Tinc unes hores per visitar la ciutat de Trujillo.

Amb l’Adrià ja havíem quedat a la Plaça de la catedral. Des de allí anem a fer un esmorzar al mercat (aposta assegurada). L’arquitectura de Trujillo és molt bonica, i l’estil colonial es manté per tot el casc històric d’una forma sorprenent.

Desprès d’aquesta estirada de cames, ja estic preparat per tornar a fer nit al bus! Hem queden 15 hores de bus per endavant...

A Tarapoto faig canvi de mobilitat, de bus a taxi colectivo per anar fins a Yurimaguas des de on s’agafen vaixells fins a Iquitos. Les vistes des de la carretera són brillants.

A Yurimaguas tinc que comprar uns cordills per lligar l’hamaca, aigua i buscar vaixell cap a Iquitos. Tot aconsegueixo relativament fàcil.
Teòricament el vaixell surt l’endemà al migdia, però i puc fer nit. Vaig a fer un vol per Yurimaguas. Moto-carro (a l’Àsia Tuk-tuk) es el transport per excel•lència. A Tarapoto ja n’hi havia, però aquí a Yurimaguas n’hi ha moltes més.

Quant torno al vaixell, hem diuen que el vaixell finalment no sortirà fins al cap de 2 dies (i sense assegurar-m’ho)... Pregunto que puc fer per no quedar-me 2 dies encallat aquí, i em diuen que puc anar fins a Lagunas i esperar allí... A Lagunas surten tots els dies de bon matí. Faig que hem tornin el passatge, desmunto el campament i vaig a buscar el vaixell per anar a Lagunas pel matí. M’allotjo al davant del port. Fins a Lagunas son unes 14 hores baixant pel riu Huallaga estirat a una hamaca i mirant cantó i cantó del riu.

A la que sona la campana de la cuina del vaixell, tots agafem el tuper i fem cua per obtenir la nostra ració d’arròs amb pollastre acabat de d’esplomar i que fins aquell moment ens acompanyava al viatge.

Arribo a Lagunas busco un lloc per fer nit i vaig a sopar Arròs amb un peix a la graella que venen al mig del carrer. El poble té llum de 19 a 22h. A partir d’aquesta hora l’activitat desapareix i tothom va a dormir.
Faig un dia de descans passejant per la comunitat “ribereña”. Vaig anant a la zona on arriben les embarcacions per saber si hi ha alguna embarcació que segueix baixant cap a Iquitos...

La mateixa que anava a agafar des de Yurimaguas és la que acabo agafant. Aquest viatge és de 48 hores amb hamaca. No tinc cap problema, he descobert que a la que m’estiro a l’hamaca, em quedo adormit quasi a l’instant.

El trajecte comença al riu Huallaga, passa pel riu Marañón i acaba al riu Amazonas, vorejant la Reserva Nacional Pacaya Samiria.
Pel camí veig dofins rosats, rius d’aigua negra (aigua provinent de selva amb molta fulla), i molts ocells. I quant ja et vas acostumant a la vida a l’embarcació, arribem a Iquitos!

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Huaraz i la Cordillera Blanca

noreply@blogger.com (Sergi) — Wed, 14 Dec 2011 11:03:05 PST

---
English version
---

Esperant el bus que ha de sortir cap a Huaraz he conegut l’Adrià (Valencia), un altre viatger per Sud Amèrica. I desprès del trajecte nocturn en que guanyem 3000 metres d’altitud, busquem allotjament plegats. Bueno, allotjament i ja per no perdre temps el tour per fer la caminada de Santa Cruz de 4 dies l’endemà pel matí.
Des de l’allotjament (El Refugio) tenim vistes a la Cordillera Blanca, Wifi, cuina i una pica per rentar la roba...

Durant el que queda de dia visito el mercat, porto uns pantalons a que me’ls arreglin (aquí s’arregla tot...) i descanso.

A la caminada que hem contractat, acabem sent 11... un Sud Coreà, un Nova zelandès, una Francesa, una Austríaca, una Txeca i dues d’Estats Units. O sigui un grup ben Variat.

Caminada de Santa Cruz

La fem de Vaqueria fins a Cashapampa amb tres mules que ens transporten l’equipatge i fent acampada. Muntanyes espectaculars y vistes sorprenents de la Cordillera.

El segon dia passem per Punta Union 4750m. L’altura es nota, ens falta aire... sort que no carregem les motxilles! Les nits són fredes i durant el dia si fa sol calor.

El tercer dia, pugem a veure un llac amb un glaciar de fons per després anar descendint fins l’últim campament abans de sortir de la vall l’endemà.

Quant tornem a Huaraz, sopem tots els de la caminada i anem a fer una cerveseta junts. El Adrià i jo ens quedem un dia per descansar abans de continuar les nostres rutes. Jo vull arribar a Yurimaguas per agafar un vaixell fins Iquitos... però ho tinc que fer des de Trujillo. O sigui que aniré amb l’Adrià fins allà.

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Lima

noreply@blogger.com (Sergi) — Tue, 13 Dec 2011 11:53:25 PST

---
English version
---

He tornat a veure el mar durant el trajecte amb bus que m’ha portat fins a la gran capital de Perú desprès d’uns quants mesos.
Faig Couchsurfing a Casa la família de la Lis (Professora i estudiant de lletres).
La Lis està en època de correcció d’exàmens i a banda té que presentar uns treballs... El diumenge l’aprofita per fer sessió d’estudi amb companys de la facultat. Amb ells anem a menjar un Ceviche per dinar. La meva tarda serà per descansar de les 20 hores de trajecte.
La Lis viu amb la seva família (Avia, Pares i germans) amb una àrea amb molta mobilitat i a 200 metres del Museo de la Nación.

Abans d’anar a dormir la Lis surt a fer un tomb amb bicicleta. M’apunto. A la zona on viu hi ha molts carrils bici i zones esportives al aire lliure. Una mica d’exercici ideal per anar a dormir ben plans.
Visito el barri de Miraflores (que és molt comercial) i és on es poden veure les restes preincaiques Huaca Pucllana, unes piràmides construïdes amb adobe i que estan recuperant del oblit.

Des d’allí camino fins al barri de Barranco, un barri més bohemi i que m’hi estic la tarda donant tombs.
Tornant a casa sento que no m’ha sentat bé el dinar (un menú) i faig repòs.
Pel matí visito el Museo de la Nación i que la Lis m’ha recomanat l’exposició de fotografia.
Dino Chifa casolana a casa la Lis i l’acompanyo a fer-se unes lentilles de camí al Micro Centro de Lima.
M’ensenya les places i m’indica que puc visitar. De camí he comprat el tiquet de bus cap a Huaraz per l’endemà al vespre.
Visito el micro centro, el Museu de Arte de Lima (MALI), la Casa de la Literatura i acabo dinant al barri Chino.
Passejo fins que es fa l’hora de tornar a recollir l’equipatge i acomiadar-me de la Lis i la seva família.

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Fins a Cuzco per anar al Machu Picchu

noreply@blogger.com (Sergi) — Sat, 10 Dec 2011 06:17:38 PST

---
English version
---

El trajecte de Copacabana a Puno sigut llarg... 15 hores per carreteres secundaries bordejant el llac Titicaca per la part nord. Hem segellat la sortida de Bolívia a Yunguyo ja que per on creuem no hi ha immigració. No hem pogut segellat l’entrada a Perú, l’oficina d’immigració estava sense llum.

Al arribar a la frontera deixem l’autobús amb que hem vingut, i ens divideixen amb una furgoneta i un altre autocar que ens portaran fins a Juliaca. Jo vaig a la furgoneta i avancem molt més ràpid que el autocar per aquestes camins secundaris.
Al arribar a Juliaca ens trobem amb la carretera bloquejada amb pedres per tota la calçada. El conductor fa un camp a través pels camps del costat fins que arribem al pont que dona accés a la ciutat. Està bloquejat per un centenar de pagesos que protesten per les empreses mineres que es volen instal•lar a les seves terres.

Creuem el riu a peu i amb les motxilles i caminem un kilòmetre fins a trobar-nos amb el autobús que ens té que portar fins a Puno. Des de lluny veiem que el pont que em creuat pel costat han començat a cremar neumàtics...

Ara toca esperar al autobús... Hem poso a llegir... i tres hores més tard arriba.

Durant el trajecte fins a Puno ens diuen que els següents dos dies hi haurà un bloqueig gran a Juliaca i Puno, i que si volem agafar un autobús aquesta nit ens poden arreglar el tema del segell d’entrada i reservar un tiquet d’autobús. La única opció acaba sent Arequipa per 90 soles amb el segell d’entrada, un robo.

Jo vull anar a Arequipa, o sigui m’apunto... Al arribar a Puno sembla que no hi ha tiquets per tots... però desprès diuen que si que no hi ha problema.

Quant estem esperant a que el cap d’immigració ens segelli el passaport al Hall d’un hotel, conec a la Lorena i la Rocío (Andalusia) i la Vero (Extremadura) que els hi havia tocat anar amb l’autobús. M’expliquen que els hi ha tirat pedres i que s’han trencat dues finestres a l’hora de voler creuar el bloqueig...
També agafen l’opció Arequipa...
O sigui, després de 15 hores amb bus, pugem amb un altre bus de 10 hores... Hi ha cinc persones del nostre autobús que no els hi ha donat tiquet! No n’hi ha per tots, i ja els han cobrat els 90 soles tot i que el tiquet normal val 40 soles... Acaben dormint al passadís! Molt fort la manera com s’aprofiten del gringos!
A les 8 del matí arribem a Arequipa, jo en principi vull quedar-me uns dies... però canvio d’opinió al sortir del bus... m’han agafat ganes d’anar cap a Cuzco i el Machu Picchu...
O sigui que en mitja hora un altre autobús, unes altres 13 hores!
Del grup que venim de Bolívia som les tres espanyoles, un Irlandès i jo.
El viatge es fa llarg però entretingut... Converses molt interessants, molta calor i amb ganes d’agafar un llit.
Finalment arribem a Cuzco sobre les 9 del vespre. Ens allotgem amb un Hostel per gringos que volen festa, però amb uns llits super confortables!
Les noies tenen programat un Tour, el Inca Jungle Trail (la opció econòmica al Camino del Inca que et porta al Machu Picchu i que tens que reservar amb uns mesos d’antelació).
El Irlandès no té més dies i anirà directe a Aguas Calientes amb tren per visitar el Machu Picchu amb un dia.

A les Kimberlys (Les tres espanyoles) els de l’agencia que han contractat el Tour venen a explicar com anirà el tour. Jo m’animo amb elles... La companyia s’ho val!
Així que desprès de pagar el tour, prendre una cerveseta al bar (a lo Eivissa) i dormir una miqueta, ens passen a buscar per començar el Tour.

El primer dia fem un descens amb bicicleta, fent nit amb al poblet Santa María, ben petitó ideal per anar adonar una volta per prendre la fresca.

El segon dia fem una caminada que en alguns trams són antics camins Inques i que ens porta a unes Termes ideal per banyar-se abans d’arribar a Santa Teresa on passem la segona nit. Sortim una mica de bailoteo fins que ja no podem més... I ens tenim que esperar una bona estona perquè ens obrin el hostal i poder dormir...

El tercer dia pel matí fem Canopy, descens penjat d’un cable a 150 metre el més alt.. adrenalina pura! I per la tarda caminem fins a Aguas Calientes on fem nit.

M’ho passo teta amb les Kimberlys!

A les 3:30 em sona el despertador. No he dormit gaire la veritat, però m’agradaria pujar al Wayna Picchu y solament ho poden fer els 400 primers del dia. A les 4 estic a la porta on s’inicia l’ascens fins al Machu Picchu. Molta gent, jo dec ser dels primers cinquanta. Les Kimberlys pugen amb autobús.

Aconsegueixo el segell que hem permet pujar al Wayna Picchu a les 11, just desprès que el tour guiat que inclou el jungle trail.

Fem el tour guiat i desprès pujo al Wayna Picchu amb un alemany del nostre grup. Molt bonic!
Puc dir que el Machu Picchu m’ha semblat un lloc màgic, aquesta ciutat construïda al capdamunt d’aquesta muntanya te un encant difícil d’explicar. Falta una setmana perquè es compleixin cent anys de que es redescobrissin la ciutat perduda, ara una dels punts més turístics de sud Amèrica...

Amb el alemany baixem cap a Aguas Calientes i ens retrobem amb les Kimberlys i la resta de grup. Tornem amb tren a Cuzco...
Ens tornem a allotjar al Hostel per fiesteros... Avui tenim ganes de festeta tot hi estar per l’arrastre.
L’endemà m’aixeco amb un refredat i mal de gola considerable... faig llit.
Amb les Kimberlys passo el següent dia passejant per Cuzco, elles tornen per la nit cap a La Paz a continuar el seu voluntariat al Alto.
Jo hem quedo un parell mes de nits per acabar de fer llit. Hem canvio a un hostel més tranquil.
L’últim dia a Cuzco hem retrobo amb L’Anna Canela!!!! L’he avançat. Ella acaba d’arribar a Cuzco i marxa cap a Aguas Calientes l’endemà al matí. Fem un té i dolços explicant-nos el que hem fet...
Marxo cap a Lima al migdia... hem queden 20 hores de trajecte al bus... Ja trobo a faltar les Kimberlys... Alegria assegurada

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Copacabana i La Isla del Sol

noreply@blogger.com (Sergi) — Sat, 10 Dec 2011 06:27:19 PST

---
English version
---

Copacabana...

Peix!!! Truita per sopar a primera línea de mar i la posta de sol de fons amb el llac Titicaca fent-me companyia. He trobat un allotjament molt econòmic i decent.

Pel matí marxo amb barca cap a la Isla del Sol. He deixat quasi tres quarts de la maleta al hostal de Copa. Vaig lleuger.

La barca hem deix a la part nord.

Desprès d’escollir allotjament, visito les restes incaiques.

Camino, descanso, observo, i quan es fa l’hora de menjar... peix una altre vegada

Sopant conec un brasiler i una família de La Paz. Una de les dones de la família ens diu que l’endemà al matí a les 4 am hi ha una cerimònia degut al solstici d’hivern. En principi falta un altre dia, però...

Jo a les 4 no m’aixeco... continuo dormint fins que ja no puc més...

Desprès d’esmorzar, vaig caminant de la part nord a la part sud de l’illa. El camí té vistes estupendes.

Allí trobo un allotjament molt correcte. Descanso i vaig a visitar el Templo del Sol, i quant és l’hora a observar la posta de sol.

El matí següent si que m’aixeco les 4 AM... pujo caminant fins al faro, on hi ha la cerimònia de benvinguda del retorn del sol (Willkakuti en Aymara). Si, el 21 de juny, coincidint amb el solstici d’hivern i el nou cicle agrícola, es celebra l’any nou del calendari Aymara (5.919 anys).

Molt de fred, que us he de dir... La celebració comença amb un foc i un parlament del chaman mes gran del poble i la gent va fent ofrenes a la Pacha Mama. Estan escalfant les maquines per rebre el sol.

Una mica més tard apareix un grup de gent ballant al ritme d’una orquestra acompanyant a una llama tota adornada.

L’hora de la sortida del sol s’apropa i la gent es prepara per agafar l’energia del sol amb les palmes de les mans obertes i dirigides cap al sol que poc a poc va escalfant una mica l’ambient.

A partir d’aquí la gent comença a ballar junt amb el grup que ja ho feia...

Abans de que facin el sacrifici de la llama, baixo al poble a esmorzar... no tinc ganes de veure-ho.

Al migdia torno a Copacabana on m’hi estic un parell de dies descansant i fent llit. Porto un refredat contundent...

Una altre de les raons per quedar-me uns dies aquí són els transports cap a Perú. A la zona peruana del llac hi ha les carreteres tallades des de fa un mes. Les van obrir uns dies durant les eleccions peruanes, però tornen a estar tancades. Protesten perquè el govern ha tancat acords amb industries mineres americanes perquè s’instal•lin a la zona amb el compromís de que la gent de la zona rural els i vendrien les terres (sense consultar a la gent rural, clar).
Compro el bitllet de bus fins a Puno que surt de bon matí, i que va a donar el tomb al llac Titicaca pel nord. Una ruta més llarga del normal i molt més cara.
Bolívia m’ha encantat. Sé hi que tornaré algun dia...
Ja m’he acabat el segon volum de Millenium....

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

La Paz i Coroico

noreply@blogger.com (Sergi) — Sat, 10 Sep 2011 07:07:18 PDT

---
English version
---

La Paz
Primer dia de descansar. Passegem una mica i ja. Fa un fred que pela....
Jo hem descarrego el segon i tercer llibre de la Trilogia de Stieg Larsson amb anglés en format epub, que juntament amb el programa Calibre tens un Ebook al teu ordenador.
Al matí següent, desprès d’esmorzar anem a caminar per La Paz. Anem fins a la Plaza Murillo i desprès ens separem per anar al mirador Killi Killi. Jo hi vaig a peu i les Ana’s busquen un autobús.
Les vistes des del mirador són espectaculars. No hi ha rastre de les Ana’s... teòricament tindrien que arribar abans amb bus que a peu...

Espero uns vint minuts i continuo visitant la ciutat.
El Carrer Jaen m’encanta! Carrer estret amb cases i museus que desprèn una tranquil•litat excel•lent.
Torno al hostel a descansar una mica. Allí ens retrobem amb les Ana’s i anem a contractar el tour per baixar amb bici per l’Antigua carretera de la Muerte (3600m de descens!)
A l’hora de contractar-lo l’Anna decideix que prefereix anar fent camí cap a Perú perquè l’hi queda poc temps. Ohhhhhhh!
O sigui que toca acomiadar-nos de nou (o uns fins aviat), hi ho fem amb un restaurant de menjar asiàtic.
De bon matí l’Ana i jo anem cap al hotel on hem d’esmorzar i començar el tour de bicicleta.
Amb furgoneta anem fins a La Cumbre a 4600m, i des d’allí descens amb bicicleta. La primera hora és per carretera asfaltada... Desprès 20minuts de furgoneta fins al inici de l’Antigua Carretera de la Muerte. Camí estret per on fins fa 10 anys hi passava tot el transit que anava cap al nord de Bolívia.
M’ho passo teta!

El descens s’acaba a Yolosa on tenim preparat un dinar i una piscina que ens espera.

Una vegada dinats i descansats, els del tour ens deix a mi i l’Ana en un punt per poder agafar mobilitat fins a Coroico. Hem portat les maletes a la furgoneta per no haver de tornar a La Paz.
Coroico m’encanta. Una ciutat petita al capdamunt d’una muntanya amb vistes espectaculars a les valls verdes que la rodegen. A prop de Coroico hi ha comunitats Afro-Bolivianes, i de tant en quant et trobes amb una mamita negre africana amb la roba típica Boliviana....

A Coroico visitem Las tres Cascadas, una caminada molt simple ideal per el dia de desprès del descens (els braços encara vibren)
Al vespre hi ha la Fiesta del Calvario, una processió fins a l’ermita del Calvario que desprès es transforma en una festa amb beguda i menjar davant l’ermita....

L’endemà volem anar a Tupiña i no fem gaire tard.
El camí fins a Tupiña inicialment es descens fins al riu, i una vegada hem creuat el riu pujada pujada....
Tupiña és una comunitat Afro-Boliviana… just arribar coneixem una nena que ens acaba acompanyant per tot el poble. La majoria de gent està al camp recol•lectant Coca, però entre els nens I alguna gent gran que ens trobem per la comunitat, ens fem una idea de com viuen….

Sopem i a dormir que estem cansats.
A les 7 del matí m’acomiado de l’Ana i faig via cap a La Paz per anar cap a Copacabana.
A La Paz m’escapo a veure l’inici de la Festa de El Gran Poder, la festa més gran de La Paz. Molta musica, balls i colors... Alcohol també una mica.
I en acabar cap a Copacabana

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Rurrenabaque i las Pampas

noreply@blogger.com (Sergi) — Sat, 13 Aug 2011 12:52:36 PDT

---
English version
---

El camí fins a Rurre es llarg i sense asfaltar. El camí passa vorejant rius i llacunes i enmig de sabana i parts de selva.
Al bus he començat de veritat el llibre amb anglès “The Girl with the Dragon Tattoo”, el primer volum de la Trilogia d’Stieg Larsson. Ja portava un parell de capítols, però no m’havia enganxat. Aquesta vegada si.

Ja es fosc quant arribem a rurre, trobem el Alojamiento Japón, que per 25B per persona tenim habitació amb bany privat.

Sopem Pizza i anem a fer una cervesa en un Karaoke.
Jo torno 20 minuts abans que elles... emergència digestiva...
Al Allotjament m’obre una dona que devia estar dormint per la cara que em fa. L’hi dic que falten dues noies que en mitja hora estaran aquí. Deuen ser les 23h.

Jo hem rento les dents i hem poso dins del llit per llegir una miqueta més. No passen ni 10 minuts i sento el timbre de la porta de l’entrada al Allotjament. Ja deuen estar aquí, penso. Torno a sentir el timbre varies vegades i quant ja hem disposava a posar-me els pantalons, sento com les Ana’s hem criden des de fora de l’edifici.

Baixo cap a la recepció i no hi ha ningú. Miro si es pot obrir la porta des de dintre, però no es pot, està tancada amb pany.
Miro de buscar la dona o algú per preguntar com podem obrir la porta però sembla com si no hi hagués ningú més...
Intento buscar si hi ha alguna clau de l’entrada per recepció, però solament observo les claus de les habitacions. Les Ana’s continuen tocant el timbre però no hi ha manera...
Al cap de mitja hora i amb les Ana’s ja decidides amb anar a dormir en un altre hostal, salto dins la recepció i començo a investigar si hi ha alguna clau que no sigui com les de les habitacions.
A sobre de on pengen les claus de les habitacions trobo una pila de claus sense clauer (unes 20 claus) les agafo i vaig cap a la porta a provar-les, i a la segona que provo... Bingo!
Ara ja puc llegir el llibre... jeje
El primer que fem al sortir de l’habitació pel dematí es queixar-nos al conserge del que va passar. Ell casi ni es disculpa, ens rebaixa l’habitació a 15B i ens assegura que no tornarà a passar.
Esmorzem al mercat i fem una ullada als Tours que hi han per anar a las Pampas o a la Selva.
Jo primer vull fer Las Pampas ja que de selva ja n’he fet per l’Àsia, i si la vull fer ja la faré al tornar de las Pampas.

Els Tours a las Pampas són de 3 dies i els de la Selva de 2 a 10 dies lo més corrent (hi ha gent que ha fet tours de 3 mesos per la jungla)
Les Ana’s ja han passat molts dies pel riu i ja han vist més o menys el mateix de les Pampas, elles busquen un tour per la selva de 3 dies.
Els preus del tours estan controlats pel govern des de fa poc. 900B amb tot inclòs per els tours de 3 dies a totes les agencies. Fa 2 mesos sortia per 500B...

Dinem al Mercat i fem migdiada i Internet abans de decidir quins agencia escull cadascú.
Jo aniré amb Dolphin Tours a las Pampas i les Ana’s amb Flecha Tours a la selva.
Sopem i dormim.
De bon matí vaig cap al lloc de trobada per anar cap a Las Pampas. El grup és petit, 3 persones i el guia. La cuinera ja està allà.
La Laurence i la Marj (França), jo i el Carlos (El guia)
Primer de tot anem amb cotxe fins a Santa Rosa des d’on entrem a l’àrea protegida Pampas del Yacuma (el nom del riu).

Des de allí agafem una canoa i comencem a fer el verdader tour.

A Las Pampas si pot trobar les especies mes representatives dels pantans de Bolívia. Nosaltres entre d’altres observem el mono chichillo, mono ardilla, llangardaixos, caimans, tortuges, dofins rosats...

Entre les activitats hem fet, la busqueda de l’Anaconda per la Sabana ha sigut molt maca tot i que no ha donat resultat, poder observar un munt d’ocells i vegetació ha valgut molt la pena.
I la pesca de Piranyes l’hem fet deixant-les de nou al riu. N’hem tret de vermelles, grogues i blanques.
El lodge on ens allotgem és molt pràctic i està al costat d’un bar amb vistes a la Sabana ideal per veure la posta de sol amb una cerveseta. El menjar és espectacular, sembla un tour gastronòmic!

A la que es fa de nit, juguem a cartes (Yanif) fins que s’apaguen les llums, hora que continuo llegint el primer volum de Millenium.
Tot i estar el riu ple de fauna ens banyem en una zona on i passen el dofins rosats... l’aigua està ideal, però el neguit de que aparegui alguna cosa em manté en tensió...

Al tornar a Rure, espero a que les Ana’s tornin de la selva i ens movem al Hotel del Centro Recreativo del Ejército.
Si si, Centro Recreativo del Ejército, unes antigues casernes al costat del riu amb unes vistes estupendes.

Rentem roba i descansem. Jo m’acabo el llibre... casi 600 pàgines en anglès en menys d’una setmana! Un record per mi...
Diumenge pel matí agafem el bus cap a La Paz. Ens esperen 16 h de viatge.

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Puerto Villaroel, Santa Cruz, Samaipata i Trinidad

noreply@blogger.com (Sergi) — Sat, 13 Aug 2011 12:52:36 PDT

---
English version
---

De Cochabamba sortim amb un paisatge de muntanyes bastant pelades (amb vegetació escassa i seca) i a una hora es transforma radicalment amb selva tropical.

La gran final la veiem a Ivirgarsama, un poble a 20 minuts de Puerto Villaroel.

Sense paraules... quin partit per la mort de deu!

Una vegada campions d’Europa, anem cap a Puerto i ens informem de les opcions per pujar pel riu fins a Trinidad. El riu porta poca aigua, i les grans barques que fan el trajecte fins a Trinidad no la fan. Solament hi ha l’opció d’anar fins a mig camí amb un vaixell de pescadors i des de allí canviar amb un altre vaixell amb direcció a Trinidad.
Per aquesta opció tenim que parlar amb els militars de la naval que controlen les barques que marxen cap al nord. Dons cap allí anem.
El Coronel Blanco és el cap del campament en aquells moments. La imatge que no vam atrevir-nos a fer foto era el Coronel amb un peixot enganxat al am que tenia en una ma i dient-nos que no hi havia cap problema i que ell ens ajudaria. Desprès d’una bona xerrameca, ens diu que vinguem l’endemà al matí per veure si surt algun vaixell.

Sopem peix!! Boníssim... Surubi
L’endemà tornem al campament militar de bon matí. El Blanco ens diu que per ara no hi ha cap barca que surti i que esperem fins que torni de fer una patrulla per les comunitats.
Al cap d’una estona apareix en escena un altre coronel que ens diu que avui no marxarà cap al nord, i que si volem anar a donar un tomb ens avisaria si n’hi ha alguna. L’Ana té un telèfon bolivià... genial.
Tornem a passar a mitja tarda. Els soldats ens diuen que han sortit dues barques a les 12!!! Bueno, mirem de veure si aclarim si l’endemà algun pescador sortirà. Anem a parlar directament amb ells, i ens diuen que fins dimarts no creuen que en surti cap.
Jo espero fins al matí següent per veure si hi ha transport pel matí, si no prefereixo anar cap a Santa Cruz per terra.

Pel matí ens diuen que no sortirà cap vaixell fins l’endemà per la tarda mínim. O sigui que m’acomiado de les Anna’s i marxo cap a Santa Cruz. Les Anna’s prefereixen quedar-se a esperar. Teòricament amb 5 o 6 dies ens trobarem a Trinidad.
Per arribar a Santa Cruz utilitzo taxis col•lectius. Un total de quatre taxis per arribar-hi. Cada taxi fa un tram a un preu fix i marxa quant s’omple. Tinc força sort i no tinc que esperar gaire en cap d’ells.
M’allotjo al Alojamiento Santa Barbara (individual 35B), cèntric i net. El centre històric de la ciutat és força bonic. Cases blanques baixes, amb porxos, moltes esglésies i museus.
Desprès de passejar una mica, faig un cafè al centre cultural alemany (què te wifi), i hem poso una mica al dia... El Jordi i el Nil van estar al partit de Londres! Que cabronssssss! jeje

Pel matí, tot ben esmorzat poso direcció Samaipata, un petit poble a 3 hores de Santa Cruz. S’hi poden per excursions i visitar El Fuerte.

Una altre vegada taxi col•lectiu, que es el que m’han recomanat. Tenia curiositat per saber perquè la majoria de cotxes a Bolívia són Toyota i tenen les instruccions en japonès i fins i tot alguns amb textos a les portes amb japonès. Perquè el volant a Bolívia està a l’esquerra no a la dreta com al Japó... El conductor del Taxi hem resol la curiositat, Importen la majoria de cotxes de segona mà del japó i aquí a Bolívia els transformen... Primer introdueixen un sistema perquè els taxis puguin funcionar també amb gas, i canvien el volant i tota la emparamenta de costat... Que apanyats, no?
A Samaipata trobo un allotjament familiar, Alojamiento Vargas. Vaig a informar-me de com ho he de fer per anar a El Fuerte i que quines coses mes puc fer.
Passejant pel poble conec un parell de noies de Singapur, acabem sopant en un restaurant de la plaça explicant-nos els nostres viatges.

L’endemà vaig caminant fins a El Forte, 2 hores d’ascens fins arribar a l’entrada del centre de visitants. El Forte és una roca gegant al cim de un turó que està esculpida (no se sap per qui) i que va ser lloc de peregrinació de les cultures preincaiques, les incaiques i fins i tot dels espanyols. Hi ha moltes teories fetes pels millors entesos amb la matèria, però no es posen d’acord amb que es, o que era...

Just abans d’entrar a veure el Forte apareixen les dues noies de Singapur amb un home ja gran de Canadà. Han pujat amb taxi...
O sigui que ho visitem plegats.
Torno amb ells i els seu taxi. Hagués sigut força fàcil baixar caminant, però ja començo a tindre una mica de gana.

Així que baixem al poble i dinem. Per la tarda visitem el museu arqueòlogic on t’expliquen mes detalladament les teories.
Pel matí següent decideixo tornar a Santa Cruz, m’ha sortit CS a casa la Totti. Una noia molt simpàtica que viu amb una casa genial a les afores de la ciutat.

Per la nit sortim de festa, anem d’aniversari d’un amic seu. Salsa, samba i cúmbia! Se’ns fa tard i tornem cap a casa seva.
L’endemà faig relax total. Dormo, faig una truita de patates amb una super-paella que no s’hi enganxa res, mirem una pel•lícula i al vespre vaig a agafar un bus cap a Trinidad.

M’hagués pogut quedar a casa la Totti molt més temps... Super acollidora, però vull fer milles.

O sigui al matí ja sóc a Trinidad. Agafo una moto taxi per anar cap al centre des de l’estació de busos i m’allotjo al Alojamiento El Carmen (individual per 40B amb Tv). Dormo el que no he dormit al bus i desprès surto a esmorzar unes Salteñas.

Miro si les Ana’s han donat senyals de vida a la xarxa (facebook), però res de res.
Així que miro una pel•lícula, surto a dinar en un menjador on menjo Arroz con queso i carn, i passejo una mica pels carrers del centre que estan plens de motos.
Desprès de sopar llegeixo un missatge de l’Anna que hem diu que ja estan a Trinidad i que s’allotgen en un altre lloc. M’hi arribo, i allí estan!
Ens expliquem com han anat les aventures aquests últims dies i les acompanyo a sopar.
Sortim una mica. Busquem un Boliche i fem unes cerveses abans perquè s’acabi d’omplir. Ballem com podem i ens ho passem bé. Aquí tothom balla amb parella i sempre el mateix ritme...

L’endemà fem de diumenge i sortim a passejar sota un sol que ens fregeix. Volíem anar a una llacuna que està a una hora caminant, però desistim per la calor. Et dutxes i al cap de res estàs suant de nou.
Pel matí següent tenim autobús cap a Rurre (Rurrenabaque)
Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Cochabamba i Torotoro

noreply@blogger.com (Sergi) — Sat, 13 Aug 2011 12:52:36 PDT

---
English version
---

A Cochabamba i arribem de matinada, les 5:30AM. Volem intentar anar directament a Torotoro on hi ha el Parc Nacional de Torotoro. Preguntem a la informació turística de l’estació de busos que inexplicablement està oberta. Ens informen (malament) que hi ha un bus que surt a les 6Am des d’una altre banda de la ciutat.
Taxi cap allà. Però ni rastre d’un bus cap a Torotoro. Busos cap a tot arreu menys cap a on volem anar.
Acabem trobant l’oficina tancada de l’agencia que va hi va. Hi ha una nota amb els nous horaris, 6PM...
O sigui 12h per Cochabamba. Primer de tot esperem que obrin la oficina per comprar el passatge i deixar les maletes.
En cavat anem cap al centre a esmorzar, passejar, informar-nos del parc nacional i intentar que vacunin l’Ana.
La vacuna haurà d’esperar.

A les 6 anem cap a Torotoro. Són 6 hores per camins pedregosos... i arribem passada la mitjanit. Ens allotgem al hostal de la companyia de busos, és econòmic i senzill però no volem buscar molt, estem cansats.
Pel matí anem a esmorzar al mercat... bunyols amb Toroji amb llet.

A tot el Parque Nacional Torotoro s’hi ha d’anar amb guia local. Cada sortida té un preu de 100 Bolivianos per un grup de fins a 6 persones i l’entrada al parc 25 Bolivianos per 5 dies.

Anem a l’oficina que els guies locals tenen a la plaça del poble. Tancada... esperem una estona i apareixen. Ens diuen els preus que ja sabem i llavors apareix el Luis... Un dels guies que espera un grup de 3 per anar a l’excursió del Vergel i ens proposa que ens hi ajuntem, així ens sortirà més barat.
El trio s’ha adormit i arriba al cap de tres quarts d’hora. Dues Parisenques i un Suís.
Així que sortim a caminar amb el Luis de guia cap al Canyó de Torotoro i les cascades de Vergel.

Passem per una zona que hi han petjades fossilitzades de dinosaure i per un torrent amb molta roca i vegetació fins arribar al mirador del Canyó de Torotoro. Espectacular vista del profund canyó!

Des de allí comencem el descens fins a la base del canyó i anem fent camí vorejant el riu fins les cascades del Vergel. Dinem ens banyem i descansem fins que el sol desapareix de la nostra perspectiva.

La tornada la fem seguint el canyó. Creuem el riu infinitat de vegades i ens tornem a banyar pel camí abans de començar a guanyar altura sobre el riu i sortir del canyó.
Desprès seguim el curs del riu fins quasi arribar a Torotoro.
Acabem sopant a un restaurant que té el Luis tot el grup. Ens encanta el Luis com a guia!
Pel matí em quedat amb ell sobre les 9 per anar a visitar les Coves de Umajalanta. Ja hem esmorzat al mercat i esperem que aparegui.
Ell tarda en aparèixer, però si que apareix un grup de metges que estan portant a terme un control de les accions que es porten a terme per prevenir i abolir el Chagas a la zona. També volen anar a visitar les coves i tenen transport.
Quant apareix el Luis, ja són les 10:30 i anar caminant fins les coves amb el sol que hi ha és una mica massa. Acabem pujant al darrera dels Pickups dels metges.
La cova més gran de Bolívia i la 3 mes gran del món és espectacular. Fem un recorregut d’uns dos kilòmetres en unes dues hores. El Luis ens explica que hi hagut expedicions que han estat 4 dies entrant i que encara no han arribat a la fi de la cova.

Sembla el viatge al centre de la terra, no?

Descansar és el que fem per la tarda i tot el dia següent. Estem còmodes a Torotoro i ens agrada el poble. Visitem l’escola i algunes classes, el capellà del poble (de Navarra) ens explica moltes i moltes coses. Tantes que jo almenys desconnecto al moment que tinc gana i no hi ha manera d'acomiadar-nos. Però la conversa era interessant... política boliviana, relació de les comunitats amb l’església, etc.

La Ana intenta vacunar-se al centre de Salud. Necessita de 6 a 10 persones més perquè obrin la vacuna (de 10 dosis valida per 4 hores). L’Anna i jo ja estem vacunats. És com una gimcana, necessitem 5 persones que es vulguin vacunar-se abans de les 7 de la tarda. La facultat de agronomia i el Luis fa que en un instant eren 6 per vacunar-se, però just amb aquell moment hi havia una emergència i no podien vacunar. I quant podien ja no hi eren tots. No se com va anar que al final la infermera li assegura que si s’espera demà al migdia ella busca els nens que necessiten vacunar-se i la vacunen. Així que canviem els tiquets de bus que teníem per les 6 del matí següent per el de les 6 de la tarda.

Per la nit, anem amb el Luis a veure un partit de futbol de Mamitas. L’endemà es el dia de la mare a Bolívia. La imatge de veure jugar a futbol sala amb el vestit tradicional de les mamites es fa molt estrany i divertit a la vegada.

L’endemà anem a veure si vacunen l’Ana. L’hi diuen que hi vagui cap a les 2PM. Nosaltres anem a veure la festa que hi ha a l’escola per celebrar el dia de la Mare. Balls, musica i tómbola. El mossèn ens torna a atrapar, però aquesta vegada és mes senzill sortir-ne.

Desprès de donar un tomb pel poble fent temps per les dues, al centre de Salud hi ha una altre infermer i li diu que avui no es pot vacunar, que necessita 7 persones més per poder obrir la vacuna. L’hi explica tota la historia i li diu que parli amb el metge. El metge li diu que malauradament no es podrà vacunar avui, i que la infermera l’havia enganyat (sense ni abans comprovar amb ella res). L’Ana es planta i diu que vol parlar amb la infermera i que no es mourà fins que no vingui la vegi. Al cap d’una hora apareix ella i un doctor que desprès de parlar amb els altres doctors diuen que es pot vacunar ja que te la llista de nens per vacunar i que els aniran a vacunar amb moto. O sigui que al final la noia tenia raó...

Així que tornem cap a Cochabamba amb l’Ana vacunada de la febre groga. El bus arriba a les 00:30 i amb taxi anem al alojamiento Familiar que ens ha recomanat una noia al bus. Passem la nit i pel matí següent decidim fer via cap a Puerto Villaroel el mes aviat possible per poder veure la final de la Champions en algun bar.

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Sucre i voltants

noreply@blogger.com (Sergi) — Sat, 10 Dec 2011 06:43:24 PST

---
English version
---

Arribem a Sucre quant ja s’ha fet fosc, i desprès de rebuscar una mica pel centre de Sucre,trobem un allotjament barat però que no acaba de complir amb les nostres exigències. La idea és fer solament una nit a Sucre i anar cap a uns poblets propers a fer una caminada de 2 o 3 dies per un camí pre-hispànic i passant les nits en els poblets que et vas trobant.

Sopem al Mercat, aposta segura aquí a Bolívia. Un plat gran amb arròs, Patates fregides, un sofregit amb ceba i carn i una mica d’amanida per 10 bolivians (1€) bevem suc de maracuya que preparen a l’altre banda de menjador del mercat, i que la dona que ens està alimentant l’hi fot un crit perquè ens porti tres gots.
De nit donem un tomb per la Plaza 25 de mayo i els seus voltants. Una ciutat molt més endreçada que el que hem vist fins ara aquí a Bolívia. Deu ser que es te que fer notar que Sucre és la Capital de Bolívia, no?

Ens aixequem aviat amb l’idea de anar cap als poblets, però se’ns fan les 12 esmorzant i anant a informació a demanar algun plano i indicacions (que per cert, moltes són errònies).
Així ens assabentem que com que estan arreglant la carretera per anar Chataquila i solament passen Autobusos i Camions amb comboi a les 12 del migdia i ens recomanen que per anar bé tindríem que anar cap al lloc de sortida del comboi aviat (6:30) per sortir sobre les 8.

O sigui que ens quedem un altre dia a Sucre. Canviem d’allotjament, anem a La Casona Blanca. Molt més acollidor que l’altre i amb la Senyora Isabel que desprèn bona energia. Ens han fet un preu per l’habitació pels tres a 100 Bolivianos
L’Ana és vol informar per vacunar-se de la Febre groga i nosaltres l’acompanyem. Veiem hospitals i zones de Sucre que surten dels camins turístics en si. Dinem al bar de la facultat de medicina uns Chicharonzitos i tornem cap al mercat a comprar provisions per els dies que estarem acampant pels poblets.
Sopem Xinès. Amb l’Anna teníem aquest desig des de fa uns dies i avui hem decidit fer-lo realitat. Ha sigut difícil trobar el restaurant, ja que aquí tothom et diu qualsevol cosa per no haver de dir-te que no ho saben. Així que desprès de caminar una estona i preguntar 4 o cinc vegades, trobem el restaurant desitjat. Entre les molts plats que demanem jo hem demano els dumpings de la casa, per veure com els hi surten... bons bons

L’endemà pel matí ens llevem a les 6 am per a les 6:30 agafar un autobús cap a la zona des de on surten els transports cap a Chataquila. No hi ha ni l’apuntador! Hi ha un munt de barraques tancades i dos o tres que comencen a obrir, però ni rastre de cap autobús ni transport. Ens diuen que obren més tard, o sigui que trèiem el càmping gas i ens fem uns cafès i uns cereals amb iogurt per esmorzar al mig de la gran plaça de terra rodejada de barraques.

I comença la vida en aquest punt. Poc a poc van arribant camions, busos, Mamitas plenes de paquets, taxis, obren les barraques... En un tres i no res a hem passat d’estar sols a tenir molta companyia.
Quan obren el xiringito per comprar bitllet del bus ens informen que fins les 10 no surt, les 10!!
Fem temps amb una barraca que serveix tortas i tujuri amb llet. Amb la Susana, que és la dona que porta la parada, estem xerrant una estona i ens acaba donant unes petites lliçons de Quechua.
Quant es anem apropant a les 10 el moviment és màxim. Uns 5 autocars i 10 camions per transportar persones esperen l’hora per començar a fer camí fins al pas que obre a les 12. El nostre autobús surt sobre les 10.45, tot i així ens tenim que esperar 20 minuts més per passar.

Finalment el autobús ens deix a Chataquila, una ermita a 3600m per on i passa el camino pre-hispánico o també conegut com a Camino del Inca. Dinem allí i comencem el descens fins al petit poble de Chaunaca. Camí empedrat en molts trams i fent els 600m de desnivell molt suaus.

Al arribar el poble, el més difícil es dir a on és el poble... m’explico, hi ha moltes agrupacions de cases disperses per la vall i confon bastant... Preguntem on podem preguntar per acampar, i ens diuen que anem a l’escola a preguntar. L’escola es el centre neuràlgic del poble. Hi ha l’escola, el metge, el dentista i la sala on es reuneix la comunitat al voltant del camp de futbito.
Hi ha reunió de la comunitat, però ens diuen que podem acampar lliurement al costat de l’església.
Coneixem la metgessa i la mestra del poble i xerrem de la vida que es porta en aquesta vall.
El matí següent, desprès d’esmorzar passem a veure una classe a l’escola ja que la mestre ens avia dit que podíem passar-hi. La veiem des de fora, no volem molestar.
Apareixen pel poble una parella de francesos, el Jermmy i la Cecilia. Els vam conèixer al mercat de Potosí!

Pleguem el campament i fem camí cap al següent poble, Marawa. El Camí va fent un puja i baixa que amb la companyia del sol ens deix fosos. El paisatge és molt bonic, una mica de sembrats amb unes formacions ben curioses de muntanyes rocoses.
A Marawa acampem amb els francesos al pati de l’escola. Sopem amb ells un menjar que ens ha preparat la Dora, una dona que cuida a uns treballadors que construeixen un internat al costat de l’escola.

La nit es preciosa, el cel ideal per veure les estrelles. Veiem unes quantes estrelles fugaces abans d’anar a dormir.
A mitja nit ens desperten tres treballadors que estan construint un internat al costat de l’escola ben beguts... ens sentim desprotegits, però al final no passa res.
Al llevar-nos, esmorzem i pleguem el campament ràpid. Volem agafar un transport des del poble següent de Quila Quila que està a unes 2 o 3 hores caminant.
El camí fins a Quila Quila també és ben bonic. Casetes d’adobe pel camí al costat de les parts sembrades, vistes a les formacions rocoses que envolten Marawa i un caminet que va descendint fins a Quila Quila.

Arribem 10 minuts abans que el camió que va cap a Sucre, ens hagués agradat una mica més de temps per conèixer el poble, però es l’únic transport que hi ha al dia.

La nostra primera experiència amb camió és contundent. El camió ja arriba ple de gent i amb els que esperem al poble encara s’omple mes. El camió a mesura que va fent via, va agafant mes gent que fa el que pot per encabir-se i posar-se el mes còmode millor de qualsevol manera... Un no sap si desesperar-se o riure!

Les 3 hores fins a Sucre ens deix rebentats. Volíem agafar un autobús nocturn cap a Cochabamba però decidim fer una altre nit a Sucre i descansar.
Dinem amb el Jermey y la Cecilia al mercat i descansem.
Pel matí següent esmorzem tard i anem a l’estació de busos a veure quina companyia agafem per anar a Cochabamba al vespre.
Encabat anem a visitar el barri de la Recoleta, el mirador de sucre. Allí hem topo amb la Daniela (Holanda) una altre vegada!
Dinem tots plegats i fem temps per anar a agafar el bus.

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)

Potosí

noreply@blogger.com (Sergi) — Sat, 13 Aug 2011 12:52:36 PDT

---
English version
---

Arribem a la ciutat més alta del món (4070m) passada la mitjanit. Agafem un taxi fins al Hostal La Casona que ens l’han recomanat. Una casa senyorial amb tres patis interiors i moltes habitacions. La nostra habitació per 3 persones ens costa 45 Bolivians per persona amb esmorzar inclòs. Hi ha coses més econòmiques, però desprès del tour i del bus, ja està bé una mica de confort, no?
Pel matí passegem per la ciutat, es diumenge i hi ha molta activitat. Ens trobem amb les proves de vall i musica que fan els alumnes d’una escola per preparar-se les festes de la patrona de Potosí el diumenge vinent.
Mengem al mercat i continuem donant tombs per la ciutat. A mitja tarda ens apuntem a veure el documental: El minero del Diablo, que explica la vida dels miners Potosins. Sopem amb una noia francesa i un company d’habitació seu.
Al matí següent ens decidim a fer la pujada al Cerro Rico 4900m, la fem amb l’Ana (Albacete) que hem conegut al hostal però resulta que ja ens havíem creuat per la Patagònia...
Veiem mines abandonades i mines que encara estan buscant i buscant d’una manera bastant manual.
La pujada ens deix morts. L’altura es nota molt quant fas exercici, aquí dalt està bé ser sedentari.

Descansem al tornar i anem a sopar i a prendre uns Fernets amb cola.
El dimarts visitem el Museo de la Moneda de Potosí de bon matí. És un dels més importants de sud Amèrica. Et pots fer una idea de la quantitat de plata que van treure de Potosí...
Per la tarda agafem un bus cap a Sucre.

Algunes Fotos ( veure a pantalla completa)