Grenoble Connection

París Connection (II)

2009-04-11T23:04:00.000+02:00

Resseguint el Sena, arribem a la rèplica de l'Estàtua de la Llibertat, que és com un Mini-Jo del Dr. Maligne (veure[*] Austin Powers 2 i 3) però de l'Estàtua de la Llibertat. A la versió original de Nova York s'hi pot pujar per dins, aquesta et porta a cavallet. Seguim fent un volt fins a arribar a [Plaça des d'on es veu la Torre Eiffel]. A l'altra banda del riu veiem la Torre Eiffel. Sentim un so com de ferralla que es frega i repica en copets sords. Què deu ser? Què deu ser? (Nosaltres ho vam veure claríssim perquè ho teníem a destra i sinistra, però sempre fa gràcia deixar al lector, de la manera més estúpida possible, en suspens. I si el lector és estúpid, suspendre'l). Resulta que aquí el topmanta[**] no ven discos sinó miniatures de mida consolador, amb disseny Marquès de Sade™, d'un grapat de ferralla, ordenada conforme a la magnífica tècnica arquitectònica i d'enginyeria de Monsieur Gustave Eiffel (nadiu de Dijon, com un tipus de mostassa), en el que quantitats ingents de turistes s'aglomeren per a fer-ne/-s'hi fotos i/o pujar-hi, coneguda com a Torre Eiffel. Sent justos, no hi ha cap manta. Els joves duen les torres penjant de cordills lligats a ells mateixos de tal manera que si s'acosta el Louis de Funes de la Gendarmerie de torn ho poden amagar sota les gavardines, assemblant-se així a un gras no mòrbid sinó el contrari de mòrbid, a més de punxegut. Potser no és correcte anomenar-ho topmanta[***] i, en canvi, n'hauriem de dir topgavardina o topcordill. O topgavardill. Topgavardîllé, en francès.

Seguim caminant sota un pluja fina. Veiem l'Arc del Triomf. És un arc. És triomfal. Anem a veure si dinem al McDonald's. Està ple. Doncs anem al Quick del costat, que ja vam anar a un Quick a Perpinyà i no estava malament del tot tenint en compte que és un puto fastfood. I després anem a l'hotel, on faig una migdiada.

Tornem al carrer. La becaina intermitent m'ha tret del damunt son endarrerida, però m'ha deixat anestesiat. És com un somni en el que tot és real. Les imatges arriben al cervell com atordides per un filtre que també esmorteeix els sons. Mig cervell s'està despertant, l'altre mig es pregunta com pot ser que el sol es pongui si s'acaba de despertar. El mig cervell que s'està despertant demana un cafè gran com un grapat de ferralla i etcètera. L'altre mig cervell (el que es preguntava com podia ser que el sol es pongués si s'acabava de despertar) s'adona que es troba a París.

----
[*] És una manera de parlar.
[**] Recordeu que heu de pagar a la SGAE cada cop que llegiu aquesta paraula. I ja l'heu llegit un cop, com a mínim.
[***] I van dos.

París Connection (I)

2009-04-02T20:00:00.000+02:00

A tres hores estant de Grenoble, en TGV, hi trobem una ciutat que es diu París. Dins el TGV això m'és igual i dormo i, de tant en tant, em desperten els meus propis roncs. I arribem a l'estació terminal Gare de Lyon. Amb un parell de metros ens plantem prop de la Torre Eiffel, ja que no gaire lluny hem de trobar-hi l'Hôtel Amélie, a la Rue Amélie; on de ben segur que ens esperen en candeletes.

Quan trobem l'hotel, restem mentre el recepcionista acaba d'atendre (i entendre) un client que està deixant de ser-ho mitjançant el clàssic ritual de pagar. Quan ens toca, el recepcionista ens demana el nom de la reserva. Martí. Mira a l'ordinador. Diu que no m'hi troba. Per un moment penso en aquell personatge de Little Brittain que diu als clients "Computer says nooooooo". Li diem que busqui Lluís Martí. Computer says nooooooo. L'home es desespera una mica, sembla que si l'ordinador no li dóna la resposta que vol a la primera, vol dir que alguna cosa s'ha espatllat(*). Li diem que vam fer la reserva per Internet. M-A-R-T-I. Computer says nooooooo. Ens demana el full que portem amb la reserva impresa. S'ho mira i remira i requetemira. Mira l'ordinador (que says noooooo) i el paper, el paper i l'ordinador. Aaaaaah!, exclama: Aguilera. Ens informa que el meu cognom és Aguilera i el meu nom és Lluís Martí. La MarieCurie li diu, convençuda, que no, que Martí Aguilera són els cognoms i que Lluís és el nom. Jo començo a dubtar, si ho diu l'ordinador... El recepcionista diu que nooooooo; ho té ben clar: el cognom és Aguilera i el meu nom és Lluís Martí. Passem d'explicar-li que el sistema onomàstic espanyol també acredita les mares en els fills que han parit en comptes d'ignorar-les i d'amagar-ne el seu passat familiar, fins al punt que actualment es pot inscriure primer el cognom de la mare i després el del pare. No ho fem per a no trastocar el seu principi revolucionari d'égalité, ara que ja ha utilitzat el de liberté per a canviar-me el nom. El de fraternité el tinc cobert jo, amb el germà amb qui acabo de perdre la relació onomàstica. El recepcionista és tant amable que omple els camps de nom i de cognom del full de registre amb un enorme Mr. Aguilera, no sigui que em faci un embolic i signi amb el nom d'alguna besàvia. Mama, que sàpigues que m'han rebatejat, però t'estimo igual. D'alguna manera, em sento com els que es converteixen a una altra religió i es canvien el nom per un dels del top ten de la nova fe, sovint Mohamed.

Com que hem arribat d'hora encara no podem accedir a l'habitació. Saps què? Nem a veure la Torre Eiffel. Nem-hi, doncs! Trobar la Torre Eiffel és bastant fàcil atès que continua essent l'edificació més alta de París. Podríem descriure-la de moltes maneres, algunes d'ofensives i d'altres aduladores. Comencem per una descripció ofensiva: la Torre Eiffel és un grapat de ferralla al voltant de la qual quantitats ingents de turistes s'aglomeren per a fer-ne/-s'hi fotos i/o pujar-hi. Passem, ara, a l'aduladora: la Torre Eiffel és una obra arquitectònica de gran magnitud, representant del perfeccionament evolutiu de l'enginyeria i la tècnica de finals de segle XIX. Ara toca una descripció falsa: la Torre Eiffel és art. Per a rematar el tema hi posaré el que jo en penso. La Torre Eiffel és un grapat de ferralla, ordenada conforme a la magnífica tècnica arquitectònica i d'enginyeria de Monsieur Gustave Eiffel (nadiu de Dijon, com un tipus de mostassa), en el que quantitats ingents de turistes s'aglomeren per a fer-ne/-s'hi fotos i/o pujar-hi. Adjunto foto.

------
(*) Normalment l'usuari.

-----
Nota: per culpa de manca de temps, la continuació pot trigar un parell de setmanes a aparèixer.

Lyon Connection

2009-03-08T17:26:00.009+01:00

Aquests dies l'Intra ha estat per aquí i hem aprofitat per fer una mica el guiri. És el que té ser un guiri. Un dels llocs que hem visitat ha estat Lyon. Aquesta ciutat és la més gran de la regió de Rhône-Alpes, al departament del Rhône, al qual també pertany Grenoble, i té la particularitat geogràfica de trobar-se com el Paco de Lucía, entre dues aigües; concretament entre els rius Saône i Rhône.

El seu centre històric va ser declarat patrimoni mundial per la UNESCO l'any 1998. Està molt ben conservat i proporciona una visió excepcional sobre l'evolució arquitectònica i històrica d'Europa.

A l'hora de dinar ens hem decantat per un restaurant força poc francès, Hippopotamus, però on fan unes hamburgueses enormes i boníssimes.

Ha estat una visita molt curta (es va allargar perquè no aconseguíem sortir de Lyon), haurem de tornar a Lyon aviat perquè han quedat moltes coses per visitar.

Neu

2009-01-06T22:19:00.003+01:00

Ja tenim neu a Grenoble. Per què sempre triem llocs on neva?

Serà que ens agrada?

El català exportat

2009-01-06T21:03:00.002+01:00

Avui, que ja fa uns quants dies que no som a Viena, he aconseguit per casualitat trobar una cosa que vaig buscar fa temps i que ja no buscava. Més que una cosa era una paraula en alemany que vingués del català. És una mica estúpid, sí, però cadascú és com és.

La qüestió és que blau, en català, es diu blau en alemany. L'origen del mot català el trobem en l'homònim germànic (que a l'hora prové de l'antic germànic, blâo). Això em va fer pensar que potser hi havia hagut algun altre intercanvi de fluids lingüístics, més enllà d'un encontre fortuït a ses illes (o a Lloret de Mar) entre un ésser balear i un de germànic, evidentment amb un alt contingut etílic en sang.

Hi ha una època de l'any a Viena que es fan molts Balls, on la gent hi balla. Era aquesta la paraula que buscava? Doncs no, perquè tant en català com en alemany (i en anglès en l'accepció adequada) ve directament del llatí ballare. Llàstima.

També tenim la paraula gratis, que tant en català com en espanyol i en alemany (i en anglès en desús), vol dir de franc. Però també, per a tots els idiomes, ve del llatí: de gratiis.

Avui, estudiant el francès (l'idioma) m'he trobat que el mot francès per a albercoc és abricot, i que prové del català. I he pensat, coi! com s'assembla a l'alemany Aprikose (que vol dir, també, albercoc). I sí (i probablement sigui el mateix cas per l'anglès apricot). I de rebot, Aubergine (català: albergínia, anglès britànic i francès: aubergine) també.

Efectivament, ambdues paraules deriven de l'àrab. Del català es van adaptar al francès i del francès a l'alemany (o a l'anglès). Voilà!

Llàstima que a Àustria dels Aprikose se'n digui Marille i de les Aubergine, Melanzani.

Clar que, quina importància té això? Ara aquest blog es diu Grenoble Connection i per alguna cosa serà.

PD: Marille ve de l'italià armellino, i Melanzani del també italià melanzane.

Vienadal 2008

2008-12-14T17:17:00.001+01:00

Òpera

2008-12-14T12:16:00.014+01:00

Finalment he anat a visitar l'edifici de l'òpera de Viena, Wien Staatsoper. És un dels edificis més impressionants de la ciutat. Hem estat enamorats d'ell des del principi (com es pot comprovar al post del 13/04/2007).

Vaig decidir escollir el tour en alemany perquè no volia sentir-me una turista més en aquesta ciutat que ha esdevingut la meva llar. El nostre guia era un noi agradable que parlava un alemany força estàndard (Hochdeutsch) i vaig poder entendre pràcticament tot el què va explicar, excepte potser un parell d'acudits, que vaig identificar com a tals pels riures dels meus companys de visita.

L'edifici de l'òpera és espectacular. Va ser el primer edifici que es va construir al Ring quan el Kaiser Franz Joseph I es va proposar de reorganitzar aquest carrer tant emblemàtic de la ciutat, ara fa uns 140 anys. De l'edifici original es conserva aproximadament un 50%, ja que va ser destruït per una bomba durant la Segona Guerra Mundial. La façana no és l'original, però a l'interior moltes de les sales si ho són. El primer que em va cridar l'atenció és que no és un edifici ostentós. Tot i ser l'òpera de l'imperi, el seu interior és preciós però no exageradament recarregat. La segona cosa que em va impressionar va ser la sala de representacions: és molt més petita del què esperava. Té capacitat per unes 250 persones, però la platea és estreta, i a cada costat hi ha uns petits llotges, fins a una alçada de 5 pisos.

Llotges a la sala de representacions.

També hi ha una zona, al darrera de tot de la platea, on no hi ha seients i es pot veure l'obra de peu, amb la conseqüent reducció del preu de l'entrada que això comporta.

Zona dempeus.

La visita ens va portat després a l'escenari. En realitat, hi ha 4 escenaris: el frontal, el lateral, el posterior i l'inferior. L'únic que es veu des de la sala de representacions és el frontal. Això permet tenir 3 escenaris més muntats, que es poden canviar ràpidament en els entreactes.

Escenari frontal.

A continuació vam visitar les sales de descans, cadascuna en un estil diferent i particular: des de la sala-balcó, passant per la sala de marbre, la més moderna de totes, passant per les sales que es conserven intactes, amb tapissos i pintures que fan referència a les òperes que s'han estrenat aquí.

Una de les sales de descans.

Finalment, visitàrem les escales d'entrada, potser la part més recarregada de l'edifici.

Certament les parts dedicades a l'esbarjo i la conversa tenen molt més pes que les dedicades a la representació en si. Això dóna una idea de fins a quin punt les representacions eren més esdeveniments socials que no pas culturals en l'època dels Kàisers.

La història de Viena, i de retruc d'Europa, està present en tot moment en aquest magnífic monument. Es pot sentir com ha canviat la vida del nostre continent mentre es passeja pels passadissos de l'òpera. Una visita realment impressionant.

[Menjar] Tacos López

2008-12-14T10:15:00.002+01:00

Districte: 2
Adreça: Praterstrasse 55 (veure mapa)
En transport públic:
Telèfon: 69912589266
Web: http://www.tacoslopez.at/
Horari: tanquen els dilluns.
Cuina: mexicana
Preu: 25-30 euros
Suggeriments: tacos de res. El menjar és relament picant!
Comentaris: és millor reservar taula. Tenen també una petita botiga de productes mexicans.

[Menjar] Irodion

2008-12-07T15:04:00.000+01:00

Districte: 3
Adreça: Landstraßer Hauptstrasse 71 (ecke Hainburgerstrasse)
En transport públic: Metro (U3 Rochusgasse)
Telèfon: 710 24 54
Web: http://www.irodion.at/
Horari: ¿?
Cuina: grega
Preu: 20-25 euros
Suggeriments: Bifteki, Athena platte.
Comentaris: tots els plats porten acompanyament d'amanida, i a vegades arròs bullit amb salsa de tomàquet.

Wiederschaun, Wien!

2008-11-25T14:44:00.001+01:00

Recapitulem

2008-11-23T22:10:00.003+01:00

Immersió
Quan arribes a un lloc nou, posem pel cas Viena, et preguntes si patiràs alguna cosa semblant a un xoc cultural. Però quan el país on vas té una cultura similar a la teva això no es nota tant, d'entrada. Més que un xoc és un anar derrapant.

Això és el que crec que m'ha passat venint a Viena. No he xocat, he derrapat perquè la distància sociocultural entre Viena i Barcelona és més petita que la distància sociocultural entre Barcelona i, per exemple, Nova Delhi. Això fa que tot i anar veient les diferències, les similituds són prou grans per a que tot plegat no sigui traumàtic. Moltes de les diferències les hem anat comentant en aquest blog, amb més o menys freqüència, perquè són les diferències el que acaba sent rellevant. Sigui A quelcom conegut. Si descobrim que A=B, B no aporta informació (teorema o cosa inspirada en la teoria de la informació de Shannon). Sigui com sigui, anar a viure a un país nou implica obtenir grans quantitats d'informació, tal com llegir aquesta frase implica no obtenir-ne gens per òbvia. Segons Shannon.

El primer que has de fer quan arribes al lloc nou on viuràs és explorar, has de treure't l'etiqueta de guiri i posar-te la d'immigrant. No només veus edificis i parcs i demés, també mires supermercats i compares preus, busques sabateries, connexions a internet. Busques un lloc per viure. Tal he dit, tal hem fet.

Autòctons
Conèixer gent resulta interessant. Per exemple vam conèixer una parella, en la que el nom d'un dels individus acabava en -co i el de l'altre en -by i que van decidir posar-li al seu fill, com si els hagués sortit dels seus culs onomàstics i en un dubtosament brillant exercici ludolingüístic, Coby, perquè evidentment aquí ningú no recorda la mascota de Barcelona '92 de la que el nom d'aquest nen n'és homòfon.

També hem conegut una noia que, sense cap tipus de miraments, és capaç d'explicar-te detalls personals del tipus que el ginecòleg li ha dit que té un úter preciós. El fet remarcable, més enllà que el seu úter sigui digne de museu (per aquest i altres motius), és que, des del punt de vista de la informació de Shannon això era informació. Innecessària, però informació.

Una altra dona va pronunciar una frase que resumeix la seva personalitat. És una frase dura i terriblement sincera que ens ha arribat al cor: "Demà no sé si no vindré a treballar perquè estaré malalta o perquè m'hauré agafat un dia de festa". Només coneixem un altre cas del mateix nivell, però això aniria a un altre blog anomenat UAB Connection. A més, des del punt de vista de la informació, n'hi ha més del que sembla.

Per acabar, una altra dona (ho sento: no hi ha paritat, però no és culpa meva) es veu que va anar a Barcelona perquè havia llegit que hi ha edificis moderns i es queixava que no li havien semblat gens moderns. Llàstima que no busqués edificis modernistes.

Música
Un dia, donant una volta per aquella zona comercial que és MariaHilfer Stra ße poc després d'haver arribat, vam sentir que sonava una cançó de David Bisbal. David Bisbal, per a aquells que no el coneguin, és un subproducte musicotelevisiu espanyol. La qüestió és que la cançó va acabar i en va començar a sonar una altra del mateix estil. Llavors vam pensar "ostres! ara ens fotran tot el disc". Però no: era en turc. Molt més tard algun autòcton va fer un comentari que ens va deixar veure que els austríacs tampoc hi veien molta diferència musical.

També vam anar veient que hi havia gent pel carrer que portava música al mòbil i que volia que tothom ho sabés. La majoria eren nois adolescents turcs, però també n'hi havia alguns d'austríacs i alguns d'eslaus (nois i noies, en aquests casos). El més divertit del cas va ser comprovar que si ho feien en un transport públic, algun austríac de més edat els la feia apagar. Des d'aquest dia em van caure bé els austríacs.

I què passa si sotmets als austríacs a una sessió de música ibèrica? Posem per cas que sona El Fary (q.e.p.d.): els sembla música turca. Posem per cas que sona La Santa Espina: els sembla un terrabastall estrident. Posem per cas que sona qualsevol cosa de rock espanyol o català: els semblen uns pringats que toquen rock, però això a Àustria no és ofensiu, només vol dir que no és una filarmònica ni òpera (ni jazz, suposo). Això sí, la Sangría Party on es va dur a terme el test va resultar un èxit etílic.

Monstres
Si hi ha alguna cosa pitjor que no aprendre l'idioma de la terra d'acollida és tancar la teva filla al sòtan i violar-la dia sí, dia també, i etcètera. Evidentment parlo del tarat d'Amstetten, drama que ha aparegut estant-ne nosaltres a uns cent trenta quilòmetres. Poc després un altre tarat va matar la seva dona, la seva filla, els seus pares i els seus sogres, repartits entre Linz i Ansfelden. Fa molt poc un home va matar a quatre familiars per una discussió sobre una herència. I una setmana després resulta que van robar el cadàver de Friedrich Flick, mort i enterrat el 2006 i que fou l'home més ric d'Àustria. No oblidem tampoc l'avantmatx amb el segrest de Natasha Kampusch (que no sé si encara segueix presentant el programa d'entrevistes a Puls 4).

El més desesperant era llegir els comentaris procedents d'Espanya que es dedicaven a atacar Àustria i la seva forma de vida. Entre altres coses perquè a donava la sensació que, de cop i volta, s'havien oblidat (per exemple) dels crims d'Alcàsser, de l'enorme quantitat de dones que moren per culpa d'altres tarats i tants altres casos horribles on alguns elements televisius hi suquen pa. Com si el fet que a fora es cometin atrocitats permetés oblidar-se de les atrocitats que succeeixen a casa nostra i així sentir-nos falsament superiors. Però de Joans, Joseps i ases n'hi han a totes les cases.

De quan parles en català
Si sentim una llengua que no parlem és possible que ens preguntem de quina llengua es tracta. A mi m'agrada fer-ho, l'encerti o no. Evidentment no sóc l'única persona que ho fa i ens n'hem trobat uns quants.

Un cop la MarieCurie va anar a un supermercat i quan li va tocar pagar va comptar els diners en català. La caixera li va dir (en alemany): oh! parles francès!

Un cas bastant carregant va ser el d'un cambrer d'origen oriental d'un restaurant que es deia Go Wok (ara Akakiko, així s'enfonsin!) al qual nosaltres ens dirigíem en alemany. Ell, al principi, ens contestava en anglès però nosaltres insistíem en alemany. Curiosament a la resta de clients els parlava en alemany. I, de cop i volta, va començar a fer comentaris típics de cambrer italià, és a dir, en italià. Nosaltres vam continuar en alemany.

Un cas semblant es va donar a Salzburg, on una cambrera anava deixant paraules en italià fins el moment en que em va preguntar si m'havia agradat el dinar en italià i li vaig respondre amb l'accent més alemany que vaig poder (i amb mala llet): Danke, sehr gut. Va demanar disculpes i no va tornar a utilitzar una llengua que no fos l'alemanya. I com que aquesta es va donar per al•ludida va tenir més propina que el del Go Wok.

En el fons que confonguin el català amb l'italià no té res de sorprenent en tant que totes dues són llengües romàniques amb presència de vocals obertes i, a més, Itàlia té frontera amb Àustria. En principi sembla més probable trobar-te un italià que un català.

Però què passa si el cambrer és italià? A la temporada de calor uns italians obren una gelateria que hi ha prop de casa que es diu Bortolotti. Alguns cambrers, entre ells, parlen italià. Amb nosaltres sempre en alemany. Un dia, un dels cambrers (que creiem què és fill de la mestressa) ens va preguntar d'on érem. De Barcelona. Ahhh! (Per cert, tenen els millors gelats i els millors batuts que he provat en ma vida).

Espanyols
Una decisió que vam prendre en arribar a Àustria va ser no relacionar-nos amb gent de la mateixa nacionalitat que nosaltres. O sigui, espanyols. Per què? Per no acabar vivint en un gueto. Amb el temps aquesta norma es va relaxar i així vam conèixer el Paco (aus Madrid), l’Ana (aus Múrcia), uns quants bascos (aus Bilbo, crec recordar), la Maria (aus València) i els aventurers Mercè i Jaume (aus Mallorca).

Excusatio non petita
Se suposa que quan vas a un lloc acabaràs aprenent la seva llengua (excepte a Catalunya). La idea és que hauràs de treballar amb gent que parli aquesta altra llengua. No ha estat el meu cas, ja que jo treballo des de casa. A més, vaig repetir primer d'alemany a una Volkshochschule però l'ambient (subguetos geolingüístics) i el ritme (extremadament lent) em van fer abandonar. Vaig intentar estudiar pel meu compte però sóc més variable que una x i ho vaig acabar deixant.

Clar que, per les quatre coses que faig fora de casa sembla que ja en sàpiga prou d'alemany. El tema dels restaurants i el del súper ja els tinc aprovats.

Acusatio manifesta
Però em sap greu i sé que m'hi hauria hagut d'esforçar més. D'aquí a uns anys, parlant amb algú, sortirà a la conversa que jo havia viscut a Viena.
-Això és a Austràlia?
-No, és a Àustria.
-I allà quin idioma parlen, austrohúngaro?
-No, alemany però en dialecte austríac.
I arribat aquest punt exclamarà: Doncs deus parlar molt bé l'alemany. Llavors faré una mena de sospir i li explicaré el que us he explicat abans.

Però el que em sap greu no és que pugui passar això i quedar malament davant d'aquell algú amb qui d'aquí a uns anys parlaré, sinó haver quedat malament amb Àustria per no haver après (més o menys bé) la seva llengua. Això sempre em sabrà greu.

Wir
Sobre nosaltres no cal dir gran cosa més. En aquest blog no s’ha parlat, en el fons, de cap altra cosa.

Poblacions del món

2008-10-24T20:47:00.001+02:00

Per aquestes coses de la vida he estat mirant al Google Maps quina distància hi ha entre Grenoble (República de la França) i Barcelona (República de Rubí). Llavors m'he adonat que, no gaire lluny de Grenoble hi trobem Barcelonette. Això m'ha fet mirar com es va a Barcelonette, però el Google Maps m'ha enviat a un poble gairebé tan petit com el seu nom: Ur (prop de Puigcerdà, però ja a França)(1), on resulta que hi ha la Rue de la Barcelonette. Per a arribar-hi em feia anar per la Route d'Espagne, clar. [Nota: potser he fet alguna cosa malament, perquè ho he provat més tard i m'ha preguntat si vull anar a la Barcelonette que vull anar...]

He seguit buscant poblacions amb nom curiós. He passat a Itàlia, on hi he trobat Alba, que deu ser molt bonic de bon matí. I ben a prop, Carmangola, paraula homòfona del mot català que significa Capsa de llauna, de plàstic, etc., per a portar vianda, ordinàriament cuita, com bé ens informa el Diccionari de l'IEC, que no accepta (encara) ni tupperware, ni taperuer. Però encara més interessant és una població a la que podem arribar per la carretera E74 des d'Alba: Bra, o sostenidor en anglès.

Això m'ha fet pensar en la cèlebre Fucking, al nord de Salzburg i llavors, he rumiat "anem a veure com es passa del Bra al Fucking segons Google Maps". Després m'he adonat que rumiava en primera persona del plural tot i que jo no sóc nosaltres. La qüestió és que el senyor Maps, m'ha generat la ruta. Un dels llocs a destacar, tot i que no queda dins de la ruta exactament, es diu Vals (Àustria) i no és cap secret que a moltes dones els agrada ballar. I clar, sent a Àustria, millor que sigui un vals. Un altre lloc, que sí que és dins la ruta no acaba de quadrar: Mutters (en alemany, de la mare) i és que això fa baixar la líbido. Mutters és ben a prop d'Innsbruck. A la part italiana, en canvi, ja se'ns avisa que si estàs tocant un bra amb la intenció de fucking, has d'anar en compte per no acabar Calcinato.

Només em queda destacar d'entre els noms curiosos Passau (Alemanya), que es va fer cèlebre just després de l'11-M com a consigna per a organitzar manifestacions davant de les seus del PP, vía SMS. Però això és una altra història.

---
(1) Per cert, que va existir una ciutat a Mesopotàmia que es deia Ur, on hi va néixer Abraham, senyor que va viure 175 anys, i que amb cent anys ell (i noranta la dona) va tenir un fill anomenat Isaac amb certa intervenció divina. Abans havia tingut a l'Ismael amb una esclava, amb intervenció humana. Passat un temps, va fer fora de casa l'esclava (que es deia Agar) i a l'Ismael. Llavors Déu li va demanar que oferís a l'Isaac en sacrifici. Abraham, ni curt ni mandrós, va agafar al seu fill Isaac com si fos un porc i quan anava a tallar-li el coll, Déu, que només estava de broma, l'aturà. De vegades costa de creure que el Deú del Primer Testament (altrament dit Antic) sigui el mateix que el del Segon (o Nou). De vegades fins i tot costa creure en general. Però tal com està el món no costa de creure que algun gen d'Abraham vagi corrent cromosoma amunt, cromosoma avall.

Sevilla connection (IV)

2008-10-02T20:00:00.003+02:00

Miércoles, 24 de septiembre de 2008
M'aixeco més tard i vaig a voltar. Aquest cop quan surto de l'hostal giro a la dreta i no a l'esquerra com les altres vegades. Camino una bona estona fins que arribo a una espècie de forn de pa on fan entrepans. En compro un de xoriço i cerco un lloc on seure tranquil·lament, prop de la catedral.

M'assec a la Puerta de Jerez (segons la consulta al mapa que faré després, quan escrigui això) a menjar-me l'entrepà de xoriço. Quan acabo encenc una cigarreta. Se m'acosta un home, probablement gitano. Duu una caixa d'enllustrar sabates. Em demana una cigarreta. Li dono. Em diu que si vol que m'enllustri les sabates. Li dic que no, que gràcies. Insisteix. Insisteixo en la meva negació. Insisteix igualment. Cedeixo. Per què, si no els queda gaire temps de vida? No ho sé però cedeixo. M'enllustra una sabata mentre em dóna conversa. Després l'altra. Començo a pensar que hauria d'haver convingut el preu per avançat, però no vull semblar el típic(sic) català agarrao. Quan està amb la segona sabata em diu que em posarà un reforç a la part del darrera perquè està molt desgastada. Treu una mitja lluna metàl·lica i la col·loca a la sabata amb uns claus i un martell. Després torna a la primera sabata. Ya 'stá. ¿Cuánto es? Ventinueve y medio. ¿Cómo dice? Ventinueve y medio. Collons, penso, l'enllustrada més cara de la meva vida. Però de cop y volta no vull veure més aquest home. De fet, mai no l'havia volgut veure. La culpa és meva per no haver preguntat el preu primer. Li pago. Ventinueve y medio cada una. ¿Qué? Son do' reparasione', ventinueve y medio cada una. No llevo tanto dinero. Pue' va' al ca'ero y lo saca'. Pero eso son unos zapatos nuevos; si quiere le doy un poco más pero al cajero no voy. De acuerdo. Penso que per fi fem un tracte, però no puc evitar adonar-me que estic sent estafat un parell d'euros més quan li dono un parell d'euros més. Se'n va. M'aixeco i marxo.

M'han estafat. Cagum la puta. Que al final hagi estat una especie de 2x1 no em consola. Decideixo tornar a l'hostal perquè em queden pocs diners a sobre i allà en tinc més. Però obnubilat, estafat, impotent, camino sense rumb fix. No vull tornar pel camí curt perquè és per on ell ha anat. Llavors m'adono que les flamants proteccions metàl·liques que duc als talons de les sabates fan un clinc sord en tocar a terra. Clinc, clinc, clinc, clinc. Mireu, allà va un que l'han timat. Clinc, clinc. Cada clinc em recorda que sóc estúpid. Cap tipus de terra silencia els clincs, ni les pedres, ni les rajoles, ni l'asfalt. Segur que si levités també sentiria les passes. Clinc, clinc; avanço dues passes més. Vull arribar ja a l'hostal, em vull treure els dos ferregots de merda que m'assenyalen amb insistència, talment un so escarlata, com a imbècil. L'imbècil del clinc-clinc.

Aixeco el cap i veig que sóc als Jardines del Alcázar. Una munió de turistes estrangers amenacen en barrar-me el pas des de la dreta. Accelero. Avanço a clinc-clinc ràpid, giro a l'esquerra. Em fico per un carrer estret que després gira lleugerament a l'esquerra. Ara una mica a la dreta. Merda. Una tropa de guiris segueix en processó a un tio que toca la guitarra i canta Borriquito com tú, tururú! que no sabe' ni la u. Que m'ha vist arribar? Tururú! Que se sent el clinc-clinc tot i tenir quinze metres de turistes xiuxiuejants pel mig? Avancem molt poc a poc. Pel que sembla el cantaire està fent un popurrí (o mega-mix) i salta a la Macarena. Dale alegría a tu cuerpo Macarena i tot això. Alegria, alegria, penso. Acaba i alguns dels guiris aplaudeixen. Els driblo per la dreta i continuo la meva travessa. Com que ja he passejat bastant per aquest barri, tot i passar per carrers desconeguts no perdo l'orientació. Com és que no em fa mal el peu? Serà gràcies als talons de terminator que m'acaben d'instal·lar? Clinc-clinc. Ja sóc a prop de l'hostal. Se m'acut que potser estan fent l'habitació en aquests moments i que, a més, qui hi hagi a recepció potser s'adona que faig clinc-clinc. Decideixo caminar una mica més, donant una volta, passant per davant de l'església de San Isidoro. Pararé a algun lloc tranquil (és a dir, on no hi hagi ningú) i m'intentaré treure el nou dispositiu dels ~~collons~~ talons. Però no trobo cap lloc tranquil i enfilo cap a l'hostal.

Clinc-clinc, la clau de l'habitació número cinc. Pujo gairebé de puntetes. Sec al llit i sense cap esforç allibero les meves estimades sabates de les ferradures. Llenço els claus i penso en la clavada que m'ha fotut aquell tio. Em quedo observant, sorprès, que les sabates estan ben netes. Enllustrades. Començo amb l'autoengany. Aquest home deu tenir una familia i etcètera. Engego l'ordinador i transcric el que ha passat tal com ha passat. Em sento millor. Estúpid, però millor. M'incorporo. Em torna a fer mal el peu.

M'estic a l'habitació. No tinc cap ganes de sortir. A quarts de dues truco a la MarieCurie per pensar què farem per dinar. Em penja sense contestar. No deu poder parlar. Al cap d'un quart d'hora em truca ella. Estaven donant uns premis del congrés com a cloenda i no podia agafar el telèfon. Em pregunta com m'ha anat el dia. Bé, m'he llevat, he sortit a donar una volta, m'han estafat i he tornat cap a l'hostal una estona. Com que t'han estafat? Li explico. Compren com em sento perquè a tothom és una víctima potencial. Em recorda el que podríem anomenar el cas del sac de dormir. Vindrà i anirem a buscar un lloc per dinar.

Al cap d'una estona arriba i sortim a buscar un restaurant. Ens endinsem pels carrers per on ja he passat moltes vegades i amb un ruta lleugerament diferent a qualsevol d'elles arribem a la cruïlla on vam fer un mos ahir al vespre. Seiem al restaurant del davant de la freiduría i demanem unes patates amb alioli (que no és el mateix que all-i-oli) i uns chipirones fregits. A mig dinar la MarieCurie amb diu: és aquest? No sé de què em parla. Em giro i hi havia un gitano que intentava enllustrar sabates. No, no l'és. S'acosta perillosament a la nostra taula. La' de usté que tal?, m'interpel·la. Las mías bien, gracias; li ensenyo. Intento semblar orgullós de la bondat del meu llustre. Psss, pasaaaable, m'etziba. Passable?! La mare que et va! Per sort, no insisteix.

Després de dinar comencem a passejar amunt i avall. També aprofitem per fer unes compres. Entre d'altres coses, em compro unes sabates semiesportives. El més interessant és que no es poden enllustrar. No es poden enllustrar. No es poden. No. N. O.

Mentre caminem aprofitem per fer fotos. Fa calor i entrem a un bar a fer una coca-cola. Després fem una mica més de passeig i tornem a l'hostal on em poso les sabates noves, que no cal enllustrar perquè són noves i, a més, no es pot.

Sevilla connection (III)

2008-10-01T20:00:00.002+02:00

Martes, 23 de septiembre de 2008
Avui, toca anar a la Facultat d'informàtica de la Universidad de Sevilla, que es on es fan i es desfan les xerrades i presentacions de la Reunión. I si entro a alguna classe, ara que ja sóc enginyer? Em faria gràcia. Torno a pensar en fer-me passar pel que no sóc. Podria ser un estudiant de quart (o de novè) que acaba d'arribar a Sevilla amb una beca Sócrates. Segurament m'acabarien anomenant el catalán. O el cojo, perquè el peu dret amb fot molt de mal. No em fa mal. Me'n fot. I no se me'n fot. Fins i tot hi ha moments que el dolor és tal que la o de fot es duplica per desesperació geminada. Foot. El peu em fot mal. Crec que la idea ha quedat prou clara però hi hauré de tornar més tard. Segur.

El motiu de la meva presència a la Reunión, en aquest cas, no té ~~res~~ ~~molt~~ ~~gran~~ pràcticament relació amb el menjar. Només vull Internet de franc. Gratis, que diuen en alemany. I, ja que hi sóc, m'hi quedaré a dinar amb la invitació de la nostra amiga austríaca (col·lega de la MarieCurie) que, com que marxa demà, aprofita part del matí per a visitar Sevilla. Em connecto a Internet en una de les sales d'entrada, on hi ha la secretaria d'estudiants. Allà fins i tot hi ha qui em pregunta com va això de connectar-se. L'ajudo. Segueixo amb el meu primer paper de científic. Fins i tot, doctor. Em torno a plantejar la possibilitat de fer-me passar per estudiant i entrar en una aula. No em fa res rebaixar-m'hi, tot i que ara (ja ens entenem) sigui doctor. Però finalment m'adono que les classes encara no han començat. El meu gos en un pos.

Com que m'hi estic molt de temps, a part de consultar el mail i el camps virtual de la UOC, aprofito per començar a escriure el relat sobre l'estada a Sevilla. Es dirà Sevilla Connection, per variar. El penjaré en un blog que es diu Viena Connection. Us ho he dit que tenim un blog? No? Doncs, sí. Es diu Viena Connection. Sí, amb dues enes. L'adreça és http://vienaconnection.blogspot.com. És molt i molt bo. Entreu-hi. Entreu-hi.

Després de dinar, fent una passejadeta, el peu em fooooot una fibladaaaa que em deixa clavat com un sant Crist però sense creu (i sense ser fill de Déu, ni tenir 33 anys, ni de fet res que em faci semblar un sant Crist excepte, potser, el cabell llarg i la barba. Tanmateix això de sant, no s'adiu a mi. Deixe'm-ho en que em deixa clavat com un clau. Sempre i quan el clau s'hagi utilitzat degudament i sigui capaç de cridar collons. En cas contrari, com és el cas, hauria de canviar la frase).

Després de dinar, fent una passejadeta, el peu em fooooot una fibladaaaa que em deixa immòbil com un jo que no es mou. Ni més, ni menys. Com deia el torero, ho dic jo ara. En dos palabras: co llons. Tornem a la Facultat, fem una última ullada a l'Internet no fos que demà no en quedi. La MarieCurie torna a la seva feina de científica i jo marxo, en principi, a la cerca de l'autobús 34 que em tornarà al centre.

Però veig com l'autobús s'allunya de mi i decideixo anar caminant, perquè quan més camino, menys mal em fa el peu.

Com que se m'està acabant el llibre que estic llegint, passo per l'Fnac. Arribo a l'última planta. La dels llibres. Els posen als llocs més allunyats perquè, evidentment, els ipods i la resta de l'electrònica de consum no té sortida, i l'única manera que la gent en compri és que hi passi per davant molts cops i els entri el cuquet. Si posessin els llibres just a l'entrada no vendrien ni un puto ipod perquè la gent es deixaria els quartos en carretades de llibres. Posant-los lluny, el mercat es troba més repartit i Apple, Sony i companyia no van a la bancarrota per culpa dels escriptors.

M'acosto a la secció de llibres de fantasia, com si en comprés gaires. Com li comentava al Jaume fa unes setmanes, escric fantasia però pràcticament no en llegeixo. Em dirigeixo a autors en llengua espanyola. Em crida l'atenció La verdad sobre el caso Savolta d'Eduardo Mendoza. L'agafo. Dono una volta per la resta de la planta i torno pràcticament on he agafat el llibre que duc a les mans. Llavors em trobo uns quants llibres de dos autors que no he llegit i que fa un temps que en tinc ganes: Enrique Vila-Matas i Roberto Bolaño. Del primer n'agafo Historia abreviada de la literatura portátil. Del segon, El gaucho insufrible. Amb aquests tres llibres, torno a l'hostal a descansar el peu i a acabar Mon oncle, de Màrius Serra.

Sortim a donar una volta abans d'anar a la visita a Los Alcáceres per a la que no tinc invitació. No la demanaran, diem. No han demanat res fins ara. Parem a la cantonada de Cano y Cueto amb Puerta de la Carne, just al final de Santa María la Blanca. Seiem davant d'una freiduría per picar alguna cosa. Croquetas i chipirones. Bo i bastant barat. Després ens dirigim a Los Alcáceres.

Demanen la invitació. Sóc un gall dindi inductivista popperià el dia de Nadal. Inducció. Refia-te'n, de la inducció. La dona de l'entrada diu que ha de consultar si em deixen entrar sense invitació, ells no ho poden (no volen) decidir. L'organització diu que sí. Gràcies GERMN. Moltes gràcies. Entrem. La guia és una dona que deu rondar els cinquanta anys, baixeta i mig graciosa, amb un accent andalús bastant lleuger. Va per feina. Meravellats, observem les diferents mostres d'arquitectura i decoració que es succeeixen en els diferents alcàssers adossats. Les parets, els sostres, els gravats, les inscripcions, els dibuixos d'aire geomètric. Enorme i formós. Torno a donar gràcies a l'organització per deixar-me fer la visita.

Al final de la visita ens reben els cambrers i cambreres amb safates que sostenen copes amb cervesa. Bebem i piquem. Després anem a la discoteca / bar musical que ja vam visitar dilluns, Al alba. La música avui és més hip-hopera i encara m'agrada menys. Però m'adono que, tot i que sempre dic que el que no m'agrada de les discoteques és la música, el que més em molesta són els copets que dóna la gent per passar d'una banda a l'altra. La música no ajuda i la cervesa no és suficient per a aguantar-ho. Al cap d'una estona marxo sol cap a l'hostal. De camí uns nois em pregunten, premonitòriament, per la Puerta de Jerez. Lo siento no soy de aquí. Finalment arribo a l'hostal i me'n vaig de cap al llit.

Sevilla connection (II)

2008-09-30T20:00:00.002+02:00

Lunes, 22 de septiembre de 2008
M'aixeco d'hora tot i estar de vacances. A tres quarts de 9. Em dutxo, bec un glop d'aigua i surto de l'hostal. Em dirigeixo cap a la Catedral per veure si trobo una oficina de turisme on poder aconseguir un mapa. No la trobo i decideixo perdre'm pels laberíntics carrers sevillans. Ho aconsegueixo. Començo a seguir carrerons cada cop més estrets, sense importar-me gens ni mica on em portaran. Les avarques trepitgen els empedrats. Cada cantonada que veig m'incita subliminarment a girar-la i girant-la descobreixo sense pausa un nou paratge minúscul i preciós. Els colors escollits. Les pedres, les rajoles. La llum. Només els turistes --com jo-- som sobrers. Tanmateix necessaris.

Tot d'un plegat, em sento tornant a la catedral, sempre per camins aleatoris. Just al costat d'aquest edifici construït sobre la mesquita del que només en resta la Giralda, hi veig l'oficina de turisme. M'acabo un donut abans d'entrar-hi. Espero que unes dones de València facin ús del seu torn. Demano un mapa de la ciutat. La noia, amable, n'obre un i m'explica quin és el centre històric del que ja n'he caminat la meitat. Em pregunta d'on sóc. De Rubí? De Viena? De Barcelona, cedeixo. Muchas gracias. A usted.

Sec un moment en unes escales properes per a estudiar el mapa. Potser que vagi a Triana. Començo a caminar cap al pont d'Isabel II i pel camí topo amb la plaça de toros de La Maestranza, un edifici preciós on s'acostuma a aplaudir el maltractament, la tortura i la indigna mort d'un animal que participa involuntàriament en un joc preparat per a que el perdi. La ruleta russa dels toros, quan ja s'han intentant cinc trets. Deixo enrere l'escenari de sang i mocadors blancs, d'orelles i cues usurpades als perdedors (excepte en cas que --improbablement-- el perdedor sigui humà o assimilat) i continuo el meu camí fins al pont que em permetrà salvar el Guadalquivir i arribar a Triana.

Començo a donar voltes pel barri i no trobo res interessant, així que torno. Hores més tard descobriré que no he arribat a Triana.

Ja a la tarda, sortim a donar un volt, fent temps per anar a un acte de la Reunión que deu ser molt interessant i que inclou begudes i menges. Decidim que tenim temps per perdre'ns pel laberint. Ens perdem i ho fem per carrers diferents als que he trobat tot perdent-me aquest matí. Comença a ploure i decidim seure a un bar a prendre alguna cosa. Quan sembla que se'ns fa tard, marxem. A mi em fan mal les sabates. Feia temps que no em posava les avarques i em rasquen als costats interiors dels dos peus. A més, probablement gràcies a la caminada del matí, de tant en tant sento una fiblada que sembla la fi de la consistència òssia del meu peu dret. El terra moll (encara plou) sovint fa que rellisqui i estigui a punt de fotre'm de lloros. Col·locant bé el peu dret (és a dir, malament) aconsegueixo que el dolor no sigui important i, amb molta concentració, no rellisco fatalment. Arribem a la parada d'autobús.

L'autobús ens duu just davant del lloc on es celebra l'esdeveniment. S'hi veu una gentada de la parada ençà. Hi anem. Aquest cop no congeniem amb ningú, però tampoc em fan fora per no tenir badge i, de fet, no tenir res. Em sento com en una festa a la que no hi estic convidat. Clar.

Sevilla connection (I)

2008-09-29T20:00:00.003+02:00

Domingo, 23 de septiembre de 2008
Arribem a l'aeroport de Sevilla per la banda dels avions. Recollim les maletes. Sortim al carrer i la xafogor ens envaeix. Agafem un taxi. A l'interior, una petita samarreta del Sevilla FC penja davant del seient de l'acompanyant. Al voltant del canvi de marxes un bon grapat de paquets de mocadors de papers tapen els llibres, com si el conductor intentés ocultar la seva fal·lera lectora, no sé si mal vista entre el gremi taxista. Albiro un llom que --dedueixo-- és d'un llibre d'Allende. Un altre és la Santa Biblia. El taxista fa volar el cotxe, pràcticament, per l'Avenida Kansas City (ciutat agermanada amb Sevilla). Això em fa recordar un acudit molt dolent que no caldria que expliqués. Feia així: En què s'assemblen els Estats Units i una cadira? En què? Doncs que als Estats Units hi ha Kansas City i la cadira és per si t'hi canses. Això enllaça clarament amb allò de quién fue a Sevilla perdió su silla. Tot té una explicació, encara que sigui trilingüe i patillera.

Ens deixa a prop de l'hostal. Diu que no ens hi pot deixar més a prop perquè hi ha unes obres, però quan arribem a l'entrada bé que hi passen cotxes per davant. L'habitació de l'hostal és la 5. Duu per títol Amor. Per això no entenem que hi hagi dos llits monousuari separats.

L'hostal es troba ben bé al centre de Sevilla, a dos minuts de la Giralda. Donem una petita volta i prenem una cervesa a un pub irlandès. Després, ens acostem a la benvinguda de la IV Reunión Bienal del GERMN - I Reunión Ibérica de RMN que es celebra a l'antiga Fábrica de Tabacos, ara edifici de la Universitat de Sevilla. Jo no tinc badge. Esperem que no li importi a ningú.

En una mena de claustre serveixen begudes a un costat i altres cambrers donen voltes oferint menjar en safata. Rodejat de cervells, que molts d'ells es coneixen físicament només gràcies a reunions i congressos, vaig menjant i escoltant converses. La majoria en espanyol, d'altres en català o en anglès. A la segona cervesa ens trobem parlant en espanyol amb un grup de gent. Creuen que jo també sóc científic tan sols perquè no ho he desementit ni directa ni indirectament. Fins que em pregunten: tú también estás en Viena? Respon que sí. Encara no he mentit, però en tinc ganes. Sóc capaç de fer-me passar per científic? Quanta estona puc mantenir aquest paper? En qüestió de milisegons processo la informació que ha recollit la meva orella fa no gaire. También estàs en la Universidad de Viena? Sí. Trabajo en el grupo de Cristalografia (on treballa la MarieCurie n'hi ha un grup) con Jana Schneider (nom inventat) y estamos estudiando métodos complemantarios de cristalografia óptica y RMN para la mejora de la expresión de proteínas vegetales. Podria haver dit això últim. Però... Bueno, no. No m'atreveixo a mentir i dic que he vingut d'acompanyant.

Durant la nit em sento temptat vàries vegades de fer-me passar per algú que no sóc però finalment em tallo. Després del pica-pica anem al bar musical Al Alba on hi posen música espanyola meridional.

Cerca i no captura

2008-09-11T17:40:00.000+02:00

Això de l'11 de setembre català té la seva gràcia. És com aquell acudit de l'Eugenio.

-A mi m'agrada jugar al poker i perdre.
-I guanyar?
-Guanyar seria l'hòstia!

Sí, l'11 de setembre es celebra una derrota. Perquè de victòries no n'hi ha. De fet per a Àustria també va ser una derrota, doncs l'enfrontament real i reial era Felip (francès) vs Carles (austríac). Cal recordar també que els anglesos van recolzar Carles fins que van veure que perdrien i llavors van passar de tot i Carles es va menjar la derrota amb fish & chips. Però Àustria, intel·ligentment, no es vanagloria de les seves derrotes i per tant aquí no és festiu.

D'altra banda, jo tinc el calendari de Sabadell i a Sabadell avui és festa. Per això he aprofitat per sortir a voltar càmera en mà a la cerca de ~~bufandes de Gryffindor~~ senyeres penjades de finestres. El més semblant que he trobat, ni que sigui pels colors, han estat els cartells de DHL.

Evidentment, el Casal Català de Viena celebra la Diada el dia 12 i no pas l'11 (enguany Sant Jordi el van celebrar el 25 d'abril). Segur que té una explicació.

De totes maneres, visca Catalunya, visca Rubí i visca la mare que em va parir.

I visca Viena, clar. I, ja posats, París.

Mitjons

2008-08-17T17:21:00.000+02:00

Quan algú decideix posar-se sandàlies o qualssevol tipus de sabates obertes ho fa perquè té calor. I, evidentment, no es posarà mitjons. Perquè té calor. Doncs aquí sí, encara que tinguin calor. No sé si és més lleig que absurd o absurd que lleig. Pertorbador, segur.

Per això no m'ha estranyat que el corredor austríac de la final dels 10.000 metres dels Jocs Olímpics d'enguany, Günther Weidlinger, fos l'únic atleta que duia els mitjons fins a l'alçada dels genolls.

Deu kilòmetres amb mitjons alts. Buf.

[Menjar] Le Bol

2008-08-15T20:05:00.001+02:00

Districte: 1
Adreça: Neuer Markt 14 (veure mapa)
En transport públic: Autobús (3A: Plankengasse‎), Metro (U1/U3: Stephansplatz‎)
Telèfon: 0699 10 30 18 99
Web: http://www.lebol.at/
Horari: obren a les 8 de dilluns a dissabte, i a les 10 els diumenges i festius.
Cuina: francesa
Preu mitjà per persona: 12€, més o menys. Depen de si agafes vi.
Suggeriments: Quiche au jambon
Comentaris: és bistro-pastisseria; a part de taules petites, tenen una gran taula central per compartir. Suggerit també per en Paco.

Embotit (II)

2008-08-15T19:54:00.004+02:00

El nostre corresponsal especial a Mèxic, l'HomePeix, ens envia la solució contra l'efecte Mister Samarreta Embotida:

No només és xoriço vegetarià, també és light!

Moltes gràcies! Ara busca'ns pernil ibèric vegetarià light, bitte. BITTE!

[Menjar] Asia-Vienna

2008-08-04T20:35:00.000+02:00

Districte: 1
Adreça: Teintfaltstrasse 9 (veure mapa)
En transport públic: Tramvia (1,2,D: Rathausplatz/Burgtheater), Metro (U2: Schottentor, U3: Herrengasse)
Telèfon: (01) 5329617
Web: http://www.asia-vienna.at/
Horari: Dilluns-Diumenge 11:30 - 15:00 i 17:30 - 23:30
Cuina: asiàtica (japonesa, xinesa, vietnamita)
Preu mitjà per persona: 20-25€
Suggeriments: Harumaki (rotllets japonesos), Nudeln mit Knusprige Ente (fideus amb ànec cruixent) i el Sushi.
Comentaris: aquest restaurant el vam trobar per casualitat un dia que buscàvem un substitut pel desaparegut Go-Wok.

Embotit

2008-08-04T15:30:00.000+02:00

"Com aquí no es menja enlloc". Aquesta és la frase xovinista per excel·lència de la península ibèrica. I és certa. Però també hem de tenir en compte que a qualsevol lloc del món poden dir el mateix, per bé o per mal. No seria d'estranyar, per exemple, que un francès digués (en francès) "com aquí [a la França] no es menja en lloc". D'altra banda, un anglès, per sort per a la resta del món, també ho podria dir.

Dita l'obvietat, passem a veure'n les conseqüències. En concret, una. A Àustria el fuet, el pernil ibèric, el xoriço, la llonganissa, el llom adobat, la sobrassada i demés no hi abunden. Com que són aliments de fàcil transport i millor contingut calòric (i de Brot i de Paradeisers sí que en tenen per aquí) és habitual que, en cas de visites, els diguem que ens en portin. A més, si pel que sigui anem Pirineus avall, no fem fàstics a la ingesta dels diversos productes tradicionals derivats del porc i, per si no fos poc, ens n'emportem de tornada, que a la maleta sempre hi ha lloc per a un fuet. A la del Marquès de Sade, per exemple, segur que n'hi ha.

De resultes de tot plegat, un dia et poses una samarreta i et sents com un xoriço. Embotit, que no mala persona. I et preguntes si allò de la dieta mediterrània no és una entelèquia col·lectiva de quatre il·luminats. Doch.

Tanmateix, per a que veieu que a Viena s'hi pot menjar bé i variat (i perquè hi ha gent que arriba aquí cercant informació turística) d'ara en endavant farem petites ressenyes de restaurants i similars. Una mica panxacontenta, tot s'ha de dir.

Bon profit.

(Si voleu recomanar-nos restaurants a Viena, ho podeu fer a intratable@intratable.net. Un cop els haguem provat en farem la ressenya. Moltes gràcies)

PEZ

2008-06-26T19:18:00.005+02:00

PEZ. Quants caramels d'aquests devia menjar quan era un crio, allà als 80? Potser 70, no ho sé. La qüestió és que és PEZ té més de 60 anys i és austríaca.

L'altre dia vam trobar per casualitat una botiga on venen cartells de fusta i de xapa i en vam comprar tres. Un d'ells aquest:

que llueix una estètica dels anys 50 o dels 40.

I ara que estic ben a prop dels 30, allunyant-me inexorablement dels 20, recordo quan en tenia 10 i menjava Pez. I potser tot plegat perquè fa una hora que estic de vacances i és a les vacances quan em sembla que menjava Pez. O potser no, però és que la meva memòria és bastant defectuosa.

Total, que tanquem per vacances.
Salut!

Estiu

2008-06-22T10:22:00.005+02:00

Ahir va començar l'estiu. Sembla que la ciutat ho nota. Caminant pels carrers la llum es transforma, tot es veu brillant, els colors són més vius, més intensos. Cada detall de cada edifici sembla ara més evident, més clar a la vista. Els arbres també estan afectats, es veuen més vius, més forts.

M'alegra la idea de poder passar aquí una part de les vacances. Quan els dies són eterns, i el blau del cel és rabiosament blanc a migdia i delicadament lila al capvespre, Viena és la més bella de les ciutats que conec.

De per què és millor que l'Eurocopa es jugui a un altre país o, si pot ser, que ni es jugui

2008-06-10T14:06:00.000+02:00

Deixant de banda que això de les seleccions nacionals (o estatals) és absurd perquè no deixa de ser un artifici producte de les fronteres arbitràries que ens volien fer creure que la Unió Europea aboliria, hi ha altres motius més pràctics que em fan pensar que és millor que aquestes competicions es celebrin ben lluny.

Un dels motius és el centre tallat que comentava l'1 d'aquest mes. Com deia llavors, hi ha una zona (Fanzone) que es queda uns quants quilòmetres quadrats de centre que inclouen la Rathausplatz, que és massa bonica per gent que només té ulls per a partits de futbol, sempre i quan no se'ls tanquin per efectes etílics.

Un altre motiu torna a tenir a veure amb els hooligans, però aquest cop més directament, ja que no es limiten a quedar-se a la seva zona reservada sinó que te'ls trobes per altres llocs, sovint del centre, cridant (perquè són hooligans) vés a saber què en vés a saber quin idioma.

També podríem afegir-hi les banderetes dels nassos que un munt d'austríacs i no tan austríacs han anat enganxant als seus cotxes. Majoritàriament tenim banderes d'Àustria, però també d'altres països: Turquia, Croàcia, Itàlia, Romania... La veritat és que em sobren. Com va dir un bon amic meu davant d'un no sé què amb guàrdies civils i una bandera espanyola ben gran en un carrer que puja de la Puerta del Sol de Madrid (jo hi era), "pa' bandera, mis cojones". Érem joves.

Però tot això són bajanades, petites anècdotes sense cap mena d'importància. Una de els coses que realment fot és que han canviat la programació de la tele. Això té un nom, el sap tothom. Què és això de retransmetre partits de futbol i privar-nos de Tatort, Men in trees, Der Bulle von Tölz i demés? Sisplau.

Ara bé, el més greu de tot és que aquesta ciutat ja no és segura. Em refereixo al transport públic. Ja vam descobrir fa un temps que sí que hi ha revisors al metro, però pocs. Era de suposar que també n'hi han a d'altres transports. Tanmateix no n'hem vist cap ni al tramvia ni a l'autobús. Però aquest anunci rodat dins d'un Straßenbahn, que tot i ser en alemany no requereix gaire explicació, et fa qüestionar la situació actual:

Fixem-nos, però, en un parell de detalls. Primer, el revisor no sembla un revisor, per tant, és un atac a traïció. Segon, la tonada que fa servir per dir fahrscheinkontrolle és la mateixa que es fa servir per dir just el que pensaria jo si em trobo en aquesta situació. Comença per hijooooo i acaba per depú ta.

Per què?! Per què ens feu això? És un avís per als austríacs? És a dir, hi ha gent (jo) que arriba aquí pensant que això del transport públic és tàcitament gratuït, però ara fan un anunci que només es veu a la televisió austríaca on s'hi diu: "ha, ha! tenim revisors". O sigui, que estan dient: "austríacs, compreu bitllet; que els guiris pillaran". Tot plegat per recuperar els calés que es gasten per organitzar l'Eurocopa, o com diuen aquí Europa Maisterschaft o EM.

Però el que més em molesta del transport públic d'aquí és que la targeta multiviatges, que és la que a mi m'aniria bé, no surt més barata que comprar bitllets individuals. Els falta el concepte T-10.