VOLS LLEGIR RELATS?

XI EDICIÓ PREMI LA MIRANDA DE CONTES

2012-02-24T12:07:00.000+01:00

ACTUALITAT

VLLG? / CONCURS LITERARI / CAPELLADES (ANOIA)

Per onzè anys consecutiu, l'Associació Cultural La Miranda convoca el Premi La Miranda de Contes. Es tracta d'un concurs literari adreçat tant a escriptors de Capellades, municipi anoienc on s'organitza aquest esdeveniment, com d'arreu del territori català, a partir de 9 anys.

Tot aquells que estiguin interessats en participar-hi, hauran d'enviar els seus relats a l'apartat de correus 33 de Capellades, abans del 29 de febrer de 2012. Aquest any, la cerimònia de lliurament de premis arribarà per la primavera. El veredicte del jurat, es farà públic el 21 d'abril, a les vuit de vespre al Museu Molí Paperer de Capellades.

Les bases del concurs estan disponibles al bloc de l'organització del concurs, i també alFacebook (Premi Miranda). Per estar al corrent de l'estat del premi, també es pot consultar al Twitter (@PremiLaMiranda), i per qualsevol dubte o suggeriment es pot enviar un correu electrònic a: lamirandadecontes@gmail.com

Font: Departament de Comunicació, Ajuntament de Capellades

Article/post 592 - J.M. Solé - Vols llegir? - Ràdio Nova

SIRENA, VOLTOR I REMOLÍ de Jordi Gutierrez Jané

2012-02-23T10:43:00.000+01:00

Això era quan era quan na Mariena, una jove sirena molt bella, estava, com feia cada matí, pentinant-se amb un remolí d’aigua, prop de la superfície del mar. Li agradava molt quan el remolí li giravoltava el seu llarg cabell de color d’or i li feia una trena alta i alta, molt alta, que la Sirena Institutriu acabava recollint-la amb un llaç de mil i una algues. Era el moment que a na Mariena més li agradava del dia i sempre anava a buscar els remolins més grans i forts.

Es despertaven quan el Rei Posidó, un cop la marea arribava al seu punt més alt, passava amb el seu carro tirat per dos cavallets de mar màgics. Era el moment de les sirenes. Sortien a milers de les closques d’ostres que, ja feia molt i molt temps, havien tingut les perles més grans i brillants. Les mateixes perles que adornaven la cova-palau del Rei Posidó, el gran rei dels oceans i els mars.

Les sirenes, així que el notaven passar pel moviment ondulat de les aigües, sortien disparades cap a la superfície. No tenien molt de temps. Els remolins duraven molt poc. Sempre estaven guiades i vigilades per les Sirenes Institutrius. Aquestes eren les encarregades de tenir cura d’elles, vigilar que els taurons no estiguessin a prop, que no fossin xuclades pels remolins convertits en caps de fibló quan hi havia tempestes i, sobretot, que no marxessin massa enfora no fos que una onada les llencés a alguna platja. Amiguets, és que sols poden viure fora del mar fins que la marea torna al seu punt més baix!!

I diu qui ho sap, que aquell matí en que na Mariena estava pentinant-se en un remolí dels més giravoltadors que havia experimentat mai, va arribar una forta tempesta del nord, amb vents huracanats, de manera sobtada i inesperada. Es va donar la alarma amb un gran cargol de mar i totes les sirenes van anar cap al fons del mar, on les aigües sempre estaven més calmades.... totes manco na nostra amiga Mariena que va ser xuclada pel cap de fibló en que es va convertir el remolí on es pentinava, impulsada cap a munt, molt amunt, molt i molt...... mesquineta, ella que mai havia vist el cel ni el sol, ni els núvols ni els ocells, mai havia sortit del seu món marí, ple de peixos, petxines, falgueres i posidònies, cavallets de mar i cargols, musclos i ostres, grutes i coves profundes... i en aquestes, es va trobar per damunt d’una gegantina tempesta surant, ara ja no dins de les aigües de sempre, ara estava dins dels núvols blancs i encotonats.... les sirenes, de tant suaus, delicades, esponjoses i flonges que són, amb un poc de núvol tenen prou per aguantar-se a l’aire. Sabia na Mariena que no podia estar-se massa temps damunt dels núvols, ara, era un món tan diferent i meravellós que va decidir aprofitar-lo al màxim i descobrir aquest món tan diferent i espectacular abans de deixar-se caure altre cop a la mar.

Hui, fillets amics meus, que moltes vegades les coses no surten com un pensa i programa, i veu-t’ho aquí que va venir una corrent d’aire, va anar desfent els núvols fins que na Mariena va començar a caure com una ploma de gavina.... a la mar??? no, no, sobre una illa plena de vegetació, damunt d’una muntanya pelada ben al mig, lluny de la costa!!

Quan va arribar a terra i es va refer del cop, va començar a veure que la situació era desesperada. Li quedaven poques hores de vida, la marea començava a baixar, ho sabia ben bé, i amb la seva cua de peix era impossible arribar a la costa.... semblava tot ben perdut!!

Com diem, mai hem de desesperar i sempre cal tenir esperança, a vegades poden passar coses totalment inesperades......

Na Mariona va aixecar els ulls per mirar el cel tan blau, d’un blau suau ben diferent al blau marí. I va veure con una figura estranya donava voltes damunt seu. Què és això tan bell?

Era un voltor comú, l’au més majestuosa que hi ha en el cel amb el seu vol planador donant voltes sense moure ni una sola ploma, la va veure i va iniciar el descens cap a ella. Va aterrar ben a prop, i se la va mirar molt fixament. Na Mariena també se’l mirava, contenta de veure algú tan diferent i estrany, amb les plomes de color bru groguenc que mai havia vist. I així li va dir:

- Tu què ets, tan maco, diferent a tot el que he vist mai?

- I tu, quin animaló ets? Mai havia vist una cosa tan bonica, amb aquestes escates brillants que tens i aquest cabell color de sol tant llarg i bell... Jo sóc en Juanot, un jove voltor que encara estic aprenent a volar, planejar i cercar aliments..... I tu?

- Jo sóc Mariena, una sirena també jove que no sé molt bé com he arribat fins aquí... tampoc té molta importància, ja que en poques hores moriré si no arribo a ficar-me dins la mar

- Dins de la mar??? Uhi, que dius?? A mi m’han ensenyat que dins la mar, els voltors no podem viure. No es pot volar, no podem sentir el sol, no podem moure’ns amb les corrents d’aire, ni trobar aliment

- Doncs a mi em passa el contrari. Fora del mar, sols puc viure unes hores, necessito l’aigua, estar amb els peixos i les algues, la sal a la meva pell... el sol i el vent me la reseca i em moro lentament

- Si vols, puc mirar d’aixecar-te i portar-te al mar. Agafat a les meves urpes i quan estiguem damunt les aigües, et pots deixar anar. Llàstima que hem tingut poc temps de conèixer-nos. Ets molt bella i diferent a tot el que he vist fins ara

- A mi, també m’ha agradat molt conèixer-te. A més, em salvaràs la vida i sempre t’estaré agraïda. Ja saps, tindràs una amiga dins les aigües del mar. Mai se sap si ens tornarem a veure, ara, el record de la nostra amistat perdurarà dintre dels nostres cors

Així, dos animals molt diferents, com eren joves, uns infants com vosaltres mateixos, encara no havien aprés la por al diferent i es van poder ajudar i fer-se amics. Ja ho sabeu, mai tingueu por de l’altre, encara que sigui ben diferent a nosaltres

“La por no és bona companya, i ens fa estar sols. La por no fa amics”, com diu el gegant Gríncolos a en Tabaluga

I, si voleu fer-me cas, jo crec que aquesta és una veritat de les més bones.... o tal vegada, de les més boniques.

P. D. Aquest conte ha nascut a partir de les tres paraules que els fills d’en Cesc, na Clara de 5 anys i en Sergi de 7, m’han fet arribar.

"SIRENA, VOLTOR I REMOLÍ" és un relat original de Jordi Gutiérrez Jané, psicòleg i contista menorquí que es va posar en contacte amb el nostre bloc, per oferir-nos la possibilitat d’incloure els seus relats a la nostra pàgina. Aquest és el quart relat curt que incorporem. Us convidem a visitar els seus dos blocs:

Gaudim amb contes

Gaudim amb contes per a infants

"GAUDIM AMB CONTES - ELS PETITS SECRETS DE NA MARIA" (Novetat editorial)

D'altra banda, també us fem l'anunci que Jordi Gutiérrez Jané, ha autopublicat el llibre "Gaudim amb contes - Els petits secrets de Na Maria", recull de contes que tots els diumenges des de fa 6 anys ha anat publicant al Diari de Menorca. El personatge central és Na Maria, mestra d'educació infantil i dona màgica connectada a la saviesa ancestral de l'Univers, a través d'una muntanya màgica, que li dóna força i la inspiració que a partir d'una història, conte o llegenda, ajuda a qui necessita llum i consol.

L'objectiu d'aquest llibre és desenvolupar els principis de la Psicologia Positiva i la Intel.ligència Emocional d'una manera amena, agradable, divertida, fàcil de llegir i sobretot, aplicable al nostre dia a dia, a través de situacions i problemàtiques en les que potser tu mateix t'has implicat. I es proposa un canvi de perspectiva, d'actitud possible i real, simplement acceptant el repte vital de SER FELIÇ i gaudir intensament de la vida. És l'únic requisit que necessites per treure el màxim profit d'aquest llibre.

"Gaudim amb contes - Els petits secrets de Na Maria" conté un total de 30 relats/contes, i ja és a la venda al preu de 12 euros. Podeu fer comanda i rebre'l per correu postal certificat. Prèviament podeu fer ingrés de l'import del llibre al número de compte: 2013-0732-89-0200698065 de CatalunyaCaixa. Les despeses d'enviament ja estan incloses en el preu. L'autor us el proposa per regalar aquestes festes amb dedicatòria personalitzada.

Per a més informació us oferim el correu electrònic personal de l'auto: Jordi Gutiérrez Jané - jordigutierrezjane@gmail.com

20 - "Vols llegir relats"

EL RETROBAMENT de Susanna Carpi

2012-02-15T10:51:00.000+01:00

La nit és plàcida, acollidora, profètica. La lluna plena brilla amb tot el seu esplendor i el mar la reflecteix sobre les seves aigües quietes i serenes.

Els meus ulls, cansats i vells, no poden apreciar cap canvi significatiu. La platja s’estén suaument com una catifa de petites perles que, de tant en tant, la marea les arrossega mar endins. La passarel·la segueix al seu lloc resistint el pas del temps.

Falta poc per la mitja nit. Espero impacient la seva arribada. El pacte era agosarat i poc convencional. Deu anys és molt de temps, una llarga fracció que pot donar molts tombs inesperats.

Intento allargar la vista més enllà de la foscor i en el precís moment que toquen les dotze, al rellotge de l’església del poble, veig aparèixer dues siluetes. Cada una d’elles es dirigeix, des de camins oposats, cap a la passarel·la arribant a convergir en el punt concertat per la trobada. Puc sentir la seva mirada intensa i profunda com la recordava.

No parlen. L’expressió de les seves cares ho fa pels dos. Ell ja no és un nen, és un jove alt i atlètic. Ella, la monitora, s’ha convertit en una dona de formes arrodonides i ben proporcionades.

Les seves mans nervioses i poc destres, comencen a acariciar-se la cara, el contorn dels llavis, l’esquena, el relleu del pit, els plecs del ventre, el perfil del sexe… Suaument es treuen la roba i, com si fos un ritual en el que els hi va la vida, s’entreguen a la passió d’uns cossos que es desitgen sense mesura i sense condicions. A continuació, i extenuats per aquesta profunda vivència tan desitjada, s’estiren plegats a la sorra i cauen profundament adormits per les tensions i el cansament físic.

Abans que arribi l’alba, i amb ella les primeres clarors del dia, és desperten, i com en fet anteriorment, no és diuen cap paraula. Es tornen a mirar llargament en una expressió inexpressiva que no puc entendre. Es donen la mà, i com si d’un joc estrany es tractés, avancen mar endins. Les aigües segueixen calmoses com una bassa d’oli, les gavines paren quietes a la platja i la lluna comença a deixar pas a la claror d’un nou dia.

Neden amb tranquil·litat, sense presses, sense por. S’allunyen de la costa. La meva vista ja no els pot distingir. Espero inquiet que el tracte només fos un joc, cosa de criatures. Però no. Els meus ulls han perdut les seves mirades, les seves expressions, els seus gestos controlats, la seva profunda tristesa. No, aquesta vegada no tornaran. Mai no tornaran. I jo moriré junt amb ells, plegats, captiu del seu record i dels meus sentiments.

ESCOLTA EL RELAT...

El retrobament”, és un relat original de Susanna Carpi,

Autora igualadina que debuta en el món de les lletres amb el llibre titulat “Història d’una formiga” (La Patumaire Edicions). L’experiència personal viscuda per aquesta escriptora debutant, emmalaltint de manera severa i molt envalidant de fibromiàlgia, fatiga crònica i depressió, ha servit per donar forma i volum en aquesta història protagonitzada per una formiga, la Martina, que està afectada amb aquestes mateixes malalties. Aquest llibre que representa una metàfora de la vida mateixa, està escrit amb sentit de l’humor i alhora amb una mirada crítica. A més, vol mostrar un camí per viure amb més confiança en un mateix, desenvolupant les capacitats personals i així aconseguir una vida més sana i saludable per poder conviure amb harmonia dins la societat que ens envolta.

Veu en off: Esmeralda Morreres.

19 - Vols llegir més?

EL DEL PIRATA DE CINCO PUNTAS de Mireia Rubio

2012-02-08T11:55:00.000+01:00

El pirata tenía los dos ojos sanos, pero usaba un parche. Había encontrado una bonita estrella cosida en un pantalón de su infancia y la utilizó, un buen día, para taparse un ojo. Siempre había gozado de una vista excelente, pero desde que llevaba aquella estrella rojinegra reduciendo su campo –o más bien mar- de visión a la mitad, percibía la realidad de manera distinta. Sus aseveraciones eran menos tajantes y donde antes veía una ballena, ahora decía ver una isla.

Además el parche le había aportado una felicidad inesperada, porque aumentaba su agudeza e ingenio, además de mejorar su convivencia con el resto de la tripulación. No paraba de contar historias de otros mares más justos, donde los barcos piratas no tenían porqué ser enemigos. Al contrario, se aliaban contra la extorsión de los corsarios que pagados por los conquistadores del Imperio Económico enviaban a colonizar los lugares más remotos, para apropiarse de sus riquezas y someter a su pueblo. El caso es que el capitán de la tripulación, un hombre mezquino y autoritario, estaba bastante harto, porque desde que el pirata se había colocado el parche de estrella, él había perdido poder. Y lo que era peor: sus hombres habían desplazado el afán de codicia, por la ambición de navegar en paz, sin tener que tomar las armas nunca más.

Para intentar ganarse de nuevo a la tripulación, el capitán decidió aceptar el encargo de un gobernador con aspiraciones imperialistas, que prometió recompensar sus servicios con el precio en oro de varios cañones de su navío. Estaba seguro de que sus hombres acabarían cayendo en la tentación. Aquello fue decisivo para el futuro del Pirata Cinco Puntas. La misma mañana que el capitán anunciaba sus nuevos planes ofensivos, el pirata del iris estrellado -que era como le conocían popularmente sus compañeros- encabezó una huelga a bordo y se reveló contra las órdenes impuestas. El capitán no pudo ofrecer resistencia cuando se quedó solo, sin armas y sin argumentos.

Cuentan los que navegaron con él, que la mayoría de piratas decidieron quedarse en el barco y buscaron la forma de navegar en paz, haciendo frente a los abusos y los asaltos, aunque no siempre fuera fácil la convivencia. También cuentan que son una flota curiosa. Un día navegan con un parche en el ojo, otro saltando a la pata coja, el siguiente con un brazo atado a la espalda… Y se les puede escuchar reír a diez leguas. El pirata del iris estrellado también sigue por ahí, surcando los mares. Algunas veces se le reconoce porque va guiñando el ojo descubierto a la libertad.

Relat original de Mireia Rubio, periodista i escriptora anoienca (Sta. Margarida de Montbui), redactat l’1 de juny de l’any 2007. Visiteu el seu bloc a internet: http://lamardecuento.lacoctelera.net/

17 - Vols llegir relats?

ELS ROBOTS DEL MÓN d'Emma López Bocache

2012-01-17T20:22:00.001+01:00

XIIIè Concurs de Contes a la Ràdio 2011 / Ràdio Nova / Relat guanyador categoria 3er i 4r de primària

Hi havia una vegada un científic que es deia Lecturés i vivia a l'Àfrica. Va descobrir que tard o d'hora l'espècie humana s'extingia a base dels fums dels cotxes, les fàbriques i la contaminació. Ho va comentar a tots els habitants del país, però ningú li va fer cas.

A l'altra banda del món, al pol nord, va passar exactament el mateix. Un altre científic anomenat Catsi va predir que el món s'acabaria, però tampoc li van fer cas.

Els dos científics, cadascun per la seva banda, van decidir construir un robot que sobrevisqués a la destrucció de la humanitat.

El robot d'en Lecturés era un noi i li va posar per nom Nicolau. Estava fet amb cèl·lules humanes; per fora era de metall i tenia a dintre una llavor feta de plata.

En Catsi, en canvi, va fer una noia. També tenia parts humanes, però a dins seu tenia uns ous fets d'or, amb escalfor inclosa. El seu nom seria Nictuni.

Van passar els anys, i tal com havien dit els científics, l'últim ésser humà de la terra va morir, però van sobreviure els dos robots i algunes especies d'animals i plantes.

El robot Nicolau va sortir de la càpsula que havia creat Lecturés. Estava programat per buscar éssers vius, però només va trobar alguns animalons.

Estava molt trist, perquè es trobava sol. No trobava cap humà, però tenia un pressentiment i no va parar de voltar pel món fins que un dia va veure a la Nictuni.

Els dos van estar molt contents de trobar-se i es van quedar junts cuidant dels animals i les plantes.

Van intercanviar els sentiments, les emocions i es van enamorar. En Nicolau va posar una llavor de plata, que era la peça que faltava a l'ou d'or que duia dintre la Nictuni. Així, la noia robot va pondre ous i van sortir robots petits.

D'aquesta manera va començar una nova espècie d'éssers semblants als humans. Els científics que ho havien planejat, havien tingut molta cura de fer-los de forma que no cometessin els mateixos errors dels humans, així que van cuidar del planeta Terra per sempre més.

I planeta brut, planeta net, ara tothom viu feliç en aquest indret...

“Els robots del món” és un relat original d'Emma López Bocache, participant de la XIIIena. edició del Concurs de Contes a la Ràdio, organitzat per Ràdio Nova (Juny 2011). Alumna de primària de l’Escola Marta Mata de Vilanova del Camí, va guanyar en la categoria de 3r i 4r de primària.

16 - "Vols llegir relats?"

MÁQUINA DE LOS PENSAMIENTOS VERSUS VACUNA ANTI PROBLEMAS d'Àlex Garcia Ramírez

2012-01-17T20:05:00.003+01:00

XIIIè Concurs de Contes a la Ràdio 2011 / Ràdio Nova / Relat guanyador categoria juvenil 1er i 2n d'ESO/Secundària

Había una vez un niño que se llamaba Jonathan. Él siempre estaba leyendo libros y buscando información por Internet. Era el más listo de la clase y por eso se aburría, porque todo lo que explicaban los profesores él ya lo había leído en algún libro o en alguna página de Internet. Como sabía tanto decidió investigar sobre los pensamientos de las personas. Quería saber qué le pasaba por la cabeza a la gente con la que él se relacionaba, es decir, sus amigos, familiares, conocidos, vecinos e incluso sus compañeros del colegio.

Llegó a un montón de libros relacionados con los pensamientos de las personas, navegó en miles y miles de páginas de Internet, preguntó a especialistas en el tema...

Gracias a todos los conocimientos adquiridos decidió crear una máquina que pudiera leer los pensamientos de la gente.

Estuvo muchos días, meses y años creando esa fantástica máquina. Antes de crearla tuvo que repetirla un montón de veces y se desesperó otras tantas, pero finalmente el milagro llegó y consiguió terminarla.

Jonathan, en su pequeño garaje, creó una MAQUINA PARA LEER LOS PENSAMIENTOS DE LA GENTE.

Con la primera persona que la utilizó fue su hermana, llamada Mayte. Ella era menor que Jonathan y un día bajó al garaje y le dijo a su hermano:

-¿Que estás haciendo?

-Una màquina para saber lo que estás pensando en este momento -dijo Jonathan.

Mayte le dijo que estaba chiflado y que eso era imposible.

Entonces Jonathan miró la pantalla de su máquina y vio unes letras que ponían:

NO SÉ HACER LOS DEBERES NECESITO AYUDA.

A continuación Jonathan le dijo que si quería que le ayudara a hacer los deberes y Mayte contestó:

-Justo lo que estaba pensando, porque necesito que alguien me ayude a hacer los problemas de matemáticas. No los entiendo, porque son muy difíciles.

Conforme fueron asando los días Jonathan probó su máquina con su padre, su madre, sus amigos, vecinos, compañeros de clase, entre otros muchos.

Después de probar su máquina con tanta gente llegó a la conclusión que había creado un gran invento.

Jonathan decidió no contar a nadie su invento fantástico (solamente su hermana pequeña lo sabía).

Así, Jonathan estuvo tada su vida sabiendo e investigando en los pensamientos de la gente más cercana a él. Sabía todo lo que la gente pensaba de él, lo que a la gente le preocupaba, las inquietudes de los mayores y las fantasías de los pequeños.

Llegó un día que Jonathan se dio cuenta que su gran invento era una estupidez, ya que éste sólo le permitía saber los pensamientos de la gente pero en nigún caso poder ayudarlos.

Por tanto Jonathan decidió destruir su invento, porque lo único que le causaba era preocupación y dolores de cabeza, y en ningún momento soluciones para la gente.

Jonathan decidió destruir la máquina de los pensamientos y vivir en paz el resto de su vida sin preocupaciones ni inquietudes.

Antes de destruir la máquina salió en la pantalla una frase que decia:

INVENTAR UNA VACUNA ANTIPROBLEMAS.

¿Os imagináis qué hizo Jonathan después de destruir su máquina de los pensamientos y leer esa frase en la pantalla?

“Máquina de los pensamientos versus vacuna anti problemas” és un relat original d'Àlex Garcia Ramírez, participant de la XIIIena. edició del Concurs de Contes a la Ràdio, organitzat per Ràdio Nova (Juny 2011). Alumne de 1er d'ESO de l'Institut Pla de les Moreres de Vilanova del Camí, guanyador de la categoria Juvenil de 1er i 2on. d'ESO/Secundària

15 - "Vols llegir relats?"

SOLSTICI D'ESTIU de Pilar Gumà Claramunt

2012-01-17T19:55:00.000+01:00

XIIIè Concurs de Contes a la Ràdio 2011 / Ràdio Nova / Relat guanyador categoria "Soltici d'estiu"

De sobte, un flaix de llum ho il·luminà tot. Estava completament encongida, tremolant, en el millor racó del millor lloc del seu petit món.

-Tinc por. - digué amb un fil de veu.

Ells van intercanviar una mirada ràpida, plena de complicitat, i es dirigien al racó ocupat per la liana màgica i decorat amb flors. Llavors, van fer el que feien sempre que en duien alguna de cap i ella s'hi afegí, reconfortada.

Tranquils, si estem junts no ens passarà mai res. - digué en Martí, confiat.

A la ràdio ja ho han dit, que plouria aquesta tarda. - comentà l'Adrià.

Semblava que el cel, que tot just feia una estona era d'un blau molt intens, s'hagués de desplomar amb fúria sobre la terra. Havien decidit omplir la tarda del seu primer dia de vacances d'estiu perseguint papallones i sargantanes, berenant a la font, jugant a corre-cuita, a fet i amagar i, per suposat, anant al millor lloc del món.

Mireu! Mireu això! - cridà l'Oriol senyalant la cua bellugadissa que acabava d'arrancar-li a una pobra sargantana que gaudia dels intensos rajos de sol del migdia sobre una pedra plena de líquens grocs.

Tots hi van anar molt de pressa, els encantaven les cues de sargantana bellugadisses; tenien la convicció de que mai es cansarien de mirar-les, de la mateixa manera que sabien que mai deixarien de ser amics. Ella, tot distreta, collí una violeta se la posà rere l'orella; qui sap si hi vindria una d'aquelles papallones blaves que tant li agradaven.

Sapastre l'últim! - exclamà l'Enric mentre arrencava a córrer cap a la font de can Bernades.

Al cap d'un segon tots corrien tan ràpid com podien, i amb els talons tocant-els-hi el cul, cap a la font; què hi hauria a les bosses del berenar, avui?

Tots cinc, asseguts en rotllana al voltant de la font, sempre se l'intercanviaven.

Xxxxx! Sentiu això? - Preguntà l'Adrià.
El què? - digueren tots alhora.
No sentiu els grills? Ja canten!

Però ben aviat van deixar de fer-ho. Mentre jugaven, el cel s'havia anat ennegrit mica en mica, i un tro imponent els anuncià l'arribada d'aquella tempesta de finals de primavera. Encara no havien tingut temps de guardar el que els quedava del deliciós berenar que ja queien les primeres gotes de pluja, fredes. I correm-hi tots a busca aixopluc, correm-hi tots cap a la cabana de l'arbre de prop de can Catapet. Van fer per enèsima vegada el castell de sempre, el que es sabien de memòria i el que podien fer amb els ulls tancats. La Judit, com sempre, s'hi enfilà fins al capdamunt i els tirà la corda feta de lianes. Un, dos, tres, quatre i cinc. Somrients, xops, esgarrinxats i plens de fang, per fi hi havien arribat: havien arribat al lloc més meravellós del seu petit món; i, exhaustos, asseguts dins la cabana, es quedaren en silenci.

De sobte, un raig de Sol la despertà. La primera visió que tingué fou la d'aquella liana que ja gairebé ocultava tot aquell sostre de taulons de fusta que li resultava tan i tan familiar. Al seu voltant, en Martí, l'Oriol, l'Adrià i l'Enric encara dormien plàcidament. S'alçà ajupida i , per aquella finestra que ara li quedava a l'alçada del melic, veié com el sol brillava radiat a 72 graus sobre l'horitzó, les papallones blaves voleiaven alegres i el paisatge de la seva infantes era ple de colors molt intensos i vius. De fons, ja se sentien els primers grills, encara tímids. Era el solstici d'estiu.

Engegà la ràdio i sintonitzà l'emissora municipal per, com qui no vol la cosa, despertar els seus amics d'infantesa i de tota la vida. Des d'aquella primera tempesta a la cabana amb la que acabava de somiar, havia plogut molt però, any rere any , continuaven retrobant-se la nit més curta de l'any al lloc més meravellós del seu antic petit món. Poc a poc, es van anar despertant amb les sintonies d'estiu. Somrient, van intercanviar-se mirades plenes de complicitat. Un, dos, tres, quatre i cinc. Un a un, van posa les seves mans una sobre l'altra al centre de la rotllana que acabaven de fer: en duien una de cap.

“Solstici d'estiu” és un relat original de Pilar Gumà Claramunt, participant de la XIIIena. edició del Concurs de Contes a la Ràdio, organitzat per Ràdio Nova (Juny 2011). Premi guanyador de la categoria "Solstici d'Estiu".

14 - "Vols llegir relats?"

PER UN PESSIC AL CUL de Violeta Forn Codina

2011-12-21T11:37:00.000+01:00

XIIIè Concurs de Contes a la Ràdio 2011 / Ràdio Nova / Relat guanyador categoria 5è de primària

Ell era un home lleig, baixet, de cames curtes i amb una mirada esfereïdora, de posat molt seriós, enfadat i antipàtic. Feia moviments bruscos. Sempre estava ofès amb el món. Vestia uns pantalons fins a mitja cama amb dues butxaques grosses inflades i arrugades, els pantalons estaven agafats per uns tirants. Portava una camisa de màniga curta cordada fins el coll i uns mitjons fins als genolls amb unes bambes gruixudes.

Ella era una nena petita que no aixecava ni un metre del terra. Tenia una carona rodoneta, els ulls riallers i un somriure d'orella a orella amb un clotet a la galta esquerre. Tenia un cosset petit. Agafada de la mà de la mare tota ella. Portava un vestidet d'estiu amb unes sabatones de quadres vermells i blancs, i uns bolques que li feien un culet sortit com una closca de tortuga. Venia del metge amb un caramel a la boca que li feia caure un filet de saliva. Estaven a punt de creuar quan el semàfor es va posar vermell, i es van aturar al pas de vianants. La mare es va girar enrere i va veure aquell home tan antipàtic i enfadat que tantes vegades l’havia escridassada sense motiu, perquè sempre rondinava a tothom. Era un d’aquells estranys personatges que tothom coneix i que ningú hi vol res, de molt mal caràcter.

La mare va procurar ignorar-lo i desitjant que el semàfor es posés verd per anar aviat a casa. La petitona va mirar amunt i no va veure res més que un gran cul que era a tocar a la mida del seu bracet. La petitona va allargar la mà dreta i amb els dits fent la pinça li va clavar un petit pessic al culot d’aquell personatge. La mare en veure-ho es va esgarrifar, va veure que no podia fugir per cap forat, va notar com els nervis li pujaven i que tenia un nus a la panxa. Va agafar ben fort la nena disposada a rebre una altre bona escridassada.

L’homenot es va girar amb aquella bocassa oberta apunt d’escridassar al culpable d’aquella atrevida tant gran, va mirar al seu voltant amb uns ulls ben oberts com a plats i amb la mà a punt de senyalar el culpable, va baixar la mirada cap a baix i va veure a la petitona que se’l mirava fixament tot rient i saltironejant. L’homenot en veure aquella nena li va fer un somriure d’orella a orella i la mare va respirar profundament amb cara alleujada.

Quan el semàfor es va posar de color verd tots tres van creuar, al arribar a l’altre vorera cadascú va seguir el seu camí la nena i la mare van entrar al forn mentre l’homenot se les mirava tot allunyant-se i fent el gest d'adéu amb la mà tot rient. Al forn es van trobar a la Rosa Maria, la seva tutora, i la mare li va explicar tot el que havia passat. La Rosa Maria va dir:

-Les persones estranyes de vegades t’escridassen i de vegades et fan un somriure d’orella a orella. A mi un cop em va passar alguna cosa semblant. Era un dia de primavera i jo estava passejant la Puca, la meva gossa, quan em vaig adonar que hi havia un home estrany que caminava per la mateixa vorera que jo. Vaig caure al terra i em vaig quedar estesa amb la Puca quan de sobte va aparèixer aquell home tant estrany i... no sabeu qui em va ajudar a aixecar? Ell!, aquell home estrany em va ajudar a aixecar. Jo em vaig quedar parada i li vaig donar les gràcies, aleshores ell va marxar tal i com havia vingut i jo vaig seguir el meu camí.

-Això és tot? au va! que si no demaneu pa s’acabarà!

-Apa, ens veiem demà.

-Adéu.

La mare va demanar l’última baguet que quedava, per fer els entrepans de l'endemà. Aleshores van marxar cap a casa.

Quan vam arribar vam deixar les receptes del metge al marbre i la mare li va donar Dalci a la petitona. Mentre li preparava un got d’aigua la mare va dir:

-Si sabessis en quin embolic m'has posat Violeta?

La petitona es va mirar la mare amb una carona com si no sabés de quin embolic parlava i mare i filla es van abraçar.

Eren les vuit i al cap d’una hora va venir el pare. La mare, rient, li va explicar al pare el que havia passat al pas de vianants i el pare va riure i li va fer una abraçada a la Violeta mentre li deia: -estàs feta una trapella.

Desprès, mentre la mare dutxava a la Violeta, el pare parava taula i preparava una amanida i una truita de patates. Més tard van sopar. Hi eren tots: el pare, la mare, l’Enric , el Ferran , el Joan, la Violeta i la Maricel. Van sopar i la mare, per tercer cop, va explicar aquella aventura al pas de vianants. Van riure i van anar a dormir. La Violeta va estar tota la nit pensant amb el mateix: de què reien tant?

Passat bastants anys li van tornar a explicar i al cap i la fi ho va entendre. Així va ser com va passar la pessigada al cul!

“Per un pessic al cul” és un relat original de Violeta Forn Codina, participant de la XIIIena. edició del Concurs de Contes a la Ràdio, organitzat per Ràdio Nova (Juny 2011). Alumna de cinquè de primària de l’Escola Marta Mata de Vilanova del Camí, va guanyar aquest premi ex aequo en la categoria de 5è i 6è de primària.

13 - "Vols llegir relats?"

LA CLAU DE LA FELICITAT de Jordi Gutiérrez Jané

2011-12-20T11:47:00.001+01:00

“Es diu, es conta i comenten que quan ja estava decidit crear la humanitat, es van reunir els follets i les fades dels Boscos Màgics. Estaven envejosos i dolgut; no era just, pensaven, dotar ara a un animal amb la intel·ligència i la llibertat. I mig en broma i mig en serio, van començar a pensar quina li podien preparar a aquest esser per fer-li la vida més complicada. En aquestes, un dels fullets més vell i també més bromista, va dir:

- Realment hem de fer una de ben sonada, amics. Fins ara, tots els animals ens temen i ens són obedients i fidels. L’home segur que voldrà fer la seva i fins i tot, ens pot fer desaparèixer de la seva realitat. He estat pensant una de bona i crec que ja ho tinc. Li robarem la clau de la Felicitat!!

- Bé, molt bé - van exclamar tots els altres divertits i joiosos, menys la fada d’ales fúcsies que va exclamar:

- I que en fem, de la clau?? No ens la podem quedar, nosaltres no podem tenir cap cosa que no sigui nostra. L’hem d’amagar en un lloc molt ben pensat, on no la trobi mai

I va començar una discussió molt intensa: A la cova més profunda de la muntanya més alta? No, l’home té força i tenacitat i sempre arribarà al lloc més difícil i arriscat. Al fons de l’oceà més profund? No, l’home té inventiva i és molt curiós i crearà artefactes per arribar als fons dels mars. Al planeta més llunyà? No, són intel·ligents i sempre volen anar més enllà dels límits coneguts i arribaran als confins del Univers. Fins que el follet que havia parlat primer de tots va exclamar

- Ja ho tinc. L’amagarem allà on no la buscarà mai. A dins d’ells mateixos, al ben mig del seu cor

Molt bé!! Bravo!! Bona pensada!! van exclamar tots entre rialles, aplaudiments i comentaris burlescs, estaran sempre ocupats buscant la clau de la felicitat en coses materials externes, desesperats per trobar allò que ja tenen dins seu, serà molt divertit veure les tonteries que són capaces de fer i d’inventar-se intentant ser feliços!!

- Un moment - va xisclar per fer-se sentir la fada de les ales fúcsies – i si malgrat tot, un d’ells és suficientment savi i la troba i s’ho diu a tothom, què passarà?

- Tens raó – contestà el follet – Tal vegada un o uns quants, trobaran on està amagada la clau de la felicitat.... però recorda que els humans tenen una innata desconfiança a les solucions senzilles i fàcils, sempre creuen que el més complicat és el millor. Per tant, no es creuran que una cosa tan valuosa com la clau de la felicitat pugui amagar-se en un lloc tan proper i a l’abast de la mà com el seu propi cor.

“La clau de la felicitat”, és un relat original de Jordi Gutiérrez Jané, psicòleg i contista menorquí que es va posar en contacte amb el nostre bloc, per oferir-nos la possibilitat d’incloure els seus relats a la nostra pàgina. Aquest és el tercer relat curt que incorporem. Us convidem a visitar els seus dos blocs:

Gaudim amb contes

Gaudim amb contes per a infants

"GAUDIM AMB CONTES - ELS PETITS SECRETS DE NA MARIA" (Novetat editorial)

Per a més informació us oferim el correu electrònic personal de l'auto: Jordi Gutiérrez Jané - jordigutierrezjane@gmail.com

12 - "Vols llegir relats"

QUEJAS de Guillem Lacoma

2011-11-30T23:50:00.001+01:00

Pienso estos días en las palabras que con frecuencia escucho de gente diversa. son quejas más que palabras. quejas que a menudo hacemos y que sin dar nos cuenta estropeamos nuestro entorno más inmediato. nos quejamos (para los que aún podemos disfrutar de tener un empleo) de nuestro trabajo, del estrés al cual nos vemos sometidos cada día, de nuestros clientes, de nuestros compañeros, etc. y si miramos nuestro día a día también podemos encontrar un listado de “acusaciones” contra nuestro estilo de vida: no tenemos tiempo de hablar con nuestra pareja, con nuestros hijos, disfrutar de nuestros hobbies, amistades,… al fin y al cabo de nuestra vida privada y de nuestro “extrarradio”.

además, compruebo que nos comportamos, si darnos cuenta, como aquellos conductores que lanzan por la ventanilla el resto de un bocadillo que no pueden terminar o la cajetilla de cigarrillos vacía y que luego son los primeros en quejarse del mal estado de las carreteras. deprimente, triste, real… creo que es un comportamiento estúpido. no somos conscientes (habrá alguno que sí) que se dé cuenta de ello y ponga solución. esta solución pasa por “tributar”, es decir, esforzarse y mojarse uno hasta donde se deba para encontrar una solución más satisfactoria de la que disfruta ahora. formarte en tus horas de ocio para buscar un trabajo mejor (y digo buscar y no que “te busquen un trabajo”) , disfrutar de tus tareas por monótonas que sean, decidir hacer más ejercicio, pasar más tiempo con tus hijos o pareja, ver menos la televisión, leer más,…y quejarte menos.

Y sí, es cierto, habrá gente que piense que si no nos podemos quejar, ¿qué nos queda? pues quedas tú, pedazo de imbécil! dedica tus energías en hacer de tu entorno un lugar mejor. mira de salir de tu pocilga llena de barro para ir a otra pocilga, pero más limpia. y diría más. si tienes fuerzas limpia tu propia pocilga. te sentirás mejor. y no te olvides de no quejarte. jodes a los demás con tanta queja, ¿lo entiendes? la gente ayuda si pides ayuda y si estás dispuesto a escuchar y a recibir. la gente te rechaza si sólo vas malas caras y te esfuerzas en repartir toda tu mierda llorando y repitiendo una y mil veces lo desgraciado que eres. ¿a caso quieres serlo? ¿para dar lástima y conseguir por pena lo que no puedes conseguir por tu esfuerzo? si no te gusta dónde estás vete o húndete en la mierda que dices que te rodea. no hemos evolucionado tanto como especie.

Me propongo un ejercicio:

...cojo un papel y escribo mis pilares (familia, trabajo, hobbies y entorno). para cada uno de mis pilares hago un balance. en un lado escribo ‘me gusta’ y en el otro ‘me disgusta’. añado con toda crueldad en cada uno de los sumandos todo aquello que para mí tiene sentido y disfruto, y todo aquello que me desagrada y me aburre. añado al final las ventajas y las desventajas. y repito, con toda crueldad. a medida que avanzo pre-siento, noto, intuyo el resultado. todos lo sabemos de una forma u otra. a medida que voy rellenando los balances emocionales surgen preguntas: ¿disfruto con mi trabajo? ¿por qué no cambio de trabajo? ¿estoy a gusto donde vivo con mi familia? ¿paso el tiempo suficiente con mis hijos? ¿están ellos a gusto conmigo? ¿disfruto con mis hobbies? ¿me gusta pasar el tiempo con mis amistades actuales?... todas ellas tienen respuesta. la solución es bien simple y muy, muy dura:

__si no te gusta lo que has escrito cambia y no te quejes. actúa.

__si no te gusta lo que has escrito y no quieres/puedes cambiar, aguántate y pon buena cara. Si quieres explicar cómo te sientes a los demás hazlo, pero piensa el tono y el mensaje. la gente no está para aguantar lloriqueos de niños de 5 años cuerpos de 40!

todos los nómadas viven del cambio. todos los nómadas sienten respeto al 'cambio'. todos los nómadas temen alguna vez el cambio. todos los nómadas cometen errores. los errores se solucionan cambiando de alguna manera.

somos nómadas. buenas noches.

una canción_ don't stop (fleetwood mac live with help from University of Southern California's Trojans Marching Band).

"Quejas" és obra original de Guillem Lacoma (guillemlacoma.blogspot.com)

Originari de Vilanova del Camí /Anoia, aquesta és la seva fitxa "personal":

Date of birth_Oct, 07, 1973 Place of birth_Barcelona Profession_ landscape engineer

11 - "VOLS LLEGIR RELATS?"

GUILLEM BANDOLER de Laura Tapioles Fàbregas

2011-11-25T09:35:00.001+01:00

XIIIè Concurs de Contes a la Ràdio / Ràdio Nova. Relat guanyador categoria 5è i 6è de primària.

Hi havia una vegada, fa molt i molt de temps, un nen que es deia Guillem. Vivia en una família de bandolers i lladregots. El cap del seu pare estava valorat en 3.000 pessetes i el de la seva mare en 2500 pessetes. La família vivia amagada, des de feia molt de temps en una cova al peu de Serraestreta, una muntanya de la vora d’ Estrident (el seu poble). La cova era fosca i tenebrosa, un antic cau de llops. Quan hi entraves l’aire pur de la muntanya se n’anava i tot feia pudor d’humitat. Allà, darrere de la gran roca lilosa plena de molsa, hi guardaven tot el que robaven. Des de diners, joies i objectes de molts calers, fins a petites coses com fruita, menjar o llaminadures.

Al Guillem, des de petit li havien ensenyat totes les tècniques per a robar i entrar en les cases més difícils. Coneixia totes les eines i artilugis possibles. El seu pare li havia ensenyat com doblegar un filferro o una pinça del cabell per a aconseguir una clau que pogués obrir tots els panys.

Però ell pensava que no estava destinat a ser bandoler, tenia un somni que cada nit es repetia: -volia viatjar a la lluna. Al·lucinava quan a la nit, des d’un petit forat del sostre, veia totes les estrelles, però sobretot el captivava Ella, la lluna. Aquell petit satèl·lit que brillava i ressaltava sobre tots els altres cossos estel·lars.

-Quins acudits que tens!- Li deien els seus pares que es negaven rotundament a que en Guillem estudiés i anés a l’escola amb els nens normals. Deien que ell era un bandoler i que per molt que repliqués res no canviaria el seu destí.

Realment els seus pares tenien por de que algú trobés el seu amagatall, o que el seu propi fill els delatés. Volien que ningú s’adonés que existien perquè si els trobaven els acabarien matant.

Durant els sopars hi havien hagut moltes esbroncades, molts crits i baralles pel tema dels estudis i d’anar a l’escola com un nen normal.

Un bon dia el pare desprès d’una baralla amb el seu fill, va sortir de la cova tot enfadat cridant. Va ser la seva perdició, la policia que feia dies que el buscava el van sentir. Van corre tots i com que el van agafar despistat no es va poder escapar i va passar la nit detingut a les masmorres. Pocs dies després fou jutjat i penjat a la plaça major davant de tot el poble.

Al cap de poques setmanes, quan un policia rondava pels voltants del lloc on van agafar al pare, va veure l’entrada de la cova i va decidir entrar-hi per investigar. A dins hi va trobar la mare, lamentant-se de la perdició del pare. El policia la va agafar i se la va endur. La mare va ser jutjada i penjada com el seu marit.

Quan en Guillem va veure que en poc més de quinze dies havien penjat al seu pare i a la seva mare va decidir que no podia seguir així i es va entregar a la policia per explicar-los entre plors i llàgrimes tot el que li havia passat.

Els policies van veure que no podien castigar a un pobre nen que ni tan sols havia robat una pera.

En Guillem era orfe, així que el van enviar a viure a un internat a l’altre punta de la regió. L’internat era una antiga casa enorme, tenia fama de ser incomoda i no apta per a viure, però com que en Guillem estava acostumat a viure en una cova en condicions dolentíssimes, li va semblar un lloc prou acollidor.

Com a mínim a l’internat s’hi podia estudiar. Tots els nens l’odiaven i l’apartaven del grup perquè va córrer la veu de que venia d’una família de lladregots. Tot i així ell va seguir estudiant per a complir el seu somni.

S’esforçava tant perquè tot i que els seus pares eren dolents se’ls havia estimat molt així que va decidir una cosa: …aconseguiré ser un astronauta i el dia en que vagi a la lluna per primer cop portaré posat el mocador que sempre portava la meva mare al cap i la sabata de la sort del meu pare.

I així ho va fer, com que era un nen molt aplicat amb només dinou anys va pujar en una nau especial per a viatjar a la lluna.

La nau era gegant, tenia agafadors per tot arreu perquè quan hi hagués gravetat zero pogués quedar-se quiet. Hi havia unes finestres precioses, en Guillem pensava passar-se tot el viatge mirant l’espai.

Ell viatge no se li va fer gens llarg, més aviat curt. Li semblava molt divertit tot allò. Estar-se tot el dia volant per la nau i observant la preciositat de l’espai exterior.

La nau va aterrar a la lluna a les dues de la matinada i en Guillem va ser el primer de tota la tripulació en baixar.

I en el moment en què la nau va aterrar, el noi va tocar el terra de la lluna amb la sabata del seu pare i va lligar a la bandera del seu país el mocador de la seva mare tal i com s’havia promès.

“Guillem bandoler” és un relat original de Laura Tapiolas Fàbregas, participant de la XIIIena. edició del Concurs de Contes a la Ràdio, organitzat per Ràdio Nova (Juny 2011). Alumna de sisè de primària de l’Escola Joan Maragall de Vilanova del Camí, va guanyar aquest premi ex aequo en la categoria de 5è i 6è de primària.

08 - "Vols llegir relats?"

A MISSES DITES de Joan Pinyol

2011-11-18T09:15:00.001+01:00

Una tarda més, mossèn Llardons premé el botonet i s’activà la llum verda del confessionari. L’esperaven les tres feligreses de sempre, amb uns pecats tan innocents que es podrien absoldre gairebé conjuntament. A certes edats s’arriben a depurar tant les males accions que ja no són capaces ni d’intimidar el creador del cel i de la terra.

Després de dir que a la tercera que anés amb Pau i just en el moment en què el prevere estava a punt d’abaixar la cortineta, la Caterina va entrar a l’església com si la perseguís un coet i va frenar de genolls als peus de mossèn Llardons. Volia confessió. Instantània, immediata, exprés o com fos, però havia de treure’s del damunt un pes que feia un quart d’hora que no la deixava viure.

Mentre mossèn Llardons mirava d’entregar-s’hi amb cos i ànima per la via de l’oïda, les tres feligreses confessades també provaren de parar orella, però amb prou feines endevinaren quatre vocals.

Cinc minuts més tard van veure com s’obria la porta del confessionari i com, sense temps per absolucions miraculoses, mossèn Llardons s’arremangava la sotana fins l’alçada dels genolls i sortia corrents del temple.

No va arribar a temps a les vies. El comboi d’un quart de set de la tarda no va saber evitar la post de planxar que havia abandonat la Caterina i va descarrilar de manera tan aparatosa que es va haver de lamentar una bona colla de morts.

Escolteu l'adaptació radiofònica d'aquest relat:

Ir a descargar

Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona.

La il·lustració és “La meditació” de Francesco Hayez, 1841.

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personalwww.joanpinyol.net

Veu àudio-relat: Josep Maria Solé

07 - "Vols llegir relats?"

LA GUERRA DEL MENJAR de Jan López Bocache

2011-11-16T10:36:00.001+01:00

XIIIè Concurs de Contes a la Ràdio / Ràdio Nova. Relat guanyador categoria de 1r i 2n de primària.

Hi havia una vegada un xoriço que ningú l’estimava, excepte el pernil dolç. Junts, amb el seu amic, van anar a passejar pel camp fins la muntanya i van arribar a un riu. Allà el pernil va caure a l’aigua i la corrent se l’enduia, però el seu amic xoriço el va salvar. Els refrescos es van riure del xoriço, perquè a ells només els importava la seva pròpia vida i ells no l’haurien salvat.

Un altre dia van anar plegats de vacances, però el xoriço ja era una mica vellet i li tocava que se’l mengessin. Tots van estar molt tristos fins i tot els seus enemics. Els aliments van decidir que serien bons amics i no es barallarien.

Va passar el temps fins que els aliments i l’espècie humana es van extingir. Va sorgir un nou tipus diferent d’aliments i d’éssers.

Un dia el xoriço i els altres aliments van ressuscitar en forma de fantasma i es van barrejar amb els nous aliments, inventant així la barreja fantasma i van anar a viure al castell de la Pobla.

En aquesta nova barreja hi havia dos móns: els dels aliments saludables, format per fruites i verdures, i els dels no saludables, que era tot el contrari, format per llaminadures i pastissos.

Els dos grups van intentar conviure en pau per sempre més. Van ser feliços i van menjar xoriços.

LA GUERRA DEL MENJAR és un relat original de Jan López Bocache, participant en la XIIIena. edició del Concurs de Contes a la Ràdio (Juny 2011), organitzat per Ràdio Nova (Vilanova del Camí / Anoia). Relat guanyador en la categoria de 1r i 2n de primària. El seu autor és alumne de primer de primària de l’Escola Marta Mata de Vilanova del Camí (Anoia).

06 - "Vols llegir relats?"

LA MUÑECA RUSA de Mireia Rubio

2011-11-13T09:56:00.001+01:00

Mi madre me había regalado aquel juego de muñecas rusas hacía casi tres años. Lo había comprado durante aquel inolvidable viaje a Moscú que ella y mi padre habían hecho para celebrar sus veinticinco años de matrimonio. Fue su primera y última salida al extranjero. Habíamos insistido en que pasaran aquellas vacaciones en un lugar más cálido, sobre todo por su estado, pero ella se había empeñado en ir a Moscú. He soñado desde hace años con pisar la plaza roja, solía repetirnos incansable, aunque no acabamos nunca de aprobar su decisión. Ninguno de nosotros, excepto mi padre.

Aquel sábado, mientras limpiaba la repisa de la librería que ocupaba la hilera de muñecas, me asaltó una sensación extraña. Entre la segunda y la tercera faltaba una. Primero pensé que la había tirado sin querer mientras barría, quizás al rozarla con mi camisa, y busqué en el suelo durante un buen rato. Miré por todos los rincones y volví a coger la escoba para pasarla debajo del sofá, pero la figura no aparecía. Luego observé las demás con rareza, igual que cuando una cara conocida me saluda en la calle y hago un esfuerzo por recordar donde encajarla. Lo más curioso es que había siete piezas, o sea el mismo número que yo creía haber contado tantas semanas. Y sin embargo estaba convencida de que me faltaba una. Mi padre me observaba inmóvil desde su silla. -Dime que no me estoy volviendo loca.- le pedí inútilmente. Me seguía mirando con aquellos ojos perdidos que tanto me habían llegado a asustar al principio y a los que ahora podía mirar sin angustia. -Tú no te acordarás de cuantas muñecas había ¿verdad? Antonio, Antonio… Oye ¿no me la habrás quitado en un despiste esta mañana mientras te hacía el desayuno?

Nunca se reía de mis bromas. De hecho tampoco se enfadaba. Se había mantenido en aquel estado de ausencia desde que murió mi madre. Los médicos decían que el día menos pensado podría levantarse de la silla y hacer vida normal, que simplemente estaba en un estado de shock, pero de aquello hacía ya poco más de un año. Precisamente hacía un mes y medio que se había cumplido el primer aniversario de la muerte de mi madre, pero él no había dado señales de nada, aunque yo me empeñase en hablarle cada día, en recordarle su nombre y en nombrarle a su esposa muerta que descansaba, por fin, en algún lugar, después de librarse del sufrimiento diario que había tenido que padecer durante seis largos e inexorables meses, consumiendo un tiempo no deseado.

Volví a mirar las muñecas con atención, especialmente aquel vacío entre la segunda y la que ahora ocupaba el lugar de la tercera, que bien podía haber dejado yo misma al limpiarlas la semana anterior. Pero estaba convencida de que la tercera muñeca era una impostora, quizás sin pretenderlo, que había venido a llenar un espacio que no era suyo, y que en realidad era la cuarta. Su tamaño me resultaba demasiado grande al lado de la segunda, así que las tomé una a una y las abrí todas para comprobar que encajaban una dentro de otra; un ejercicio que tanto me había fascinado desde pequeña y que había aprendido, primero, metiendo aquellos cubitos de colores unos dentro de otros y, más tarde haciendo puzzles (como máximo de cien piezas, porque los de más me aburrían) hasta que todo ocupaba su lugar. Pero aquellas muñecas no eran perfectas y bailaban un poco unas dentro de las otras, hasta tal punto que no podría asegurar que faltara solamente una entre la segunda y la falsa tercera, sino también entre las dos últimas de la serie.

La punzada de dolor me cogió tan desprevenida que la última muñeca se me escurrió de las manos antes de poder volver a colocarla en la estantería. La derecha había volado hasta el pecho y la izquierda buscaba apoyo en el sofá para soportar el peso del cuerpo que se había rendido de pronto y que amenazaba con desplomarse en el suelo, al lado de aquella figurita de ojos negros que se había abierto en dos mitades y que vislumbré antes de que todo se volviera oscuro. Por suerte el dolor remitió casi tan rápido como había sobrevenido, pero durante un rato, quizás unos minutos, seguí sentada en la misma postura con los ojos entornados y la mano derecha presionando el pecho izquierdo, intentando acompasar la respiración, antes entrecortada. Bajo la palma de la mano sentía aquella presencia que me torturaba desde hacía unos días, y aunque durante toda la mañana hubiese intentado distraerme con la limpieza, nada podría cambiar que aquella misma tarde, en sólo unas horas, las palabras de un extraño garabateadas en un papel podían cambiarme la vida. Mi padre seguía en la misma postura con los ojos clavados en la pared. Igual de absorto quien sabe en qué pensamiento. Marqué el teléfono con torpeza y recogí la muñeca del suelo con movimientos lentos. -¿Sí? -Raúl soy yo, Irene- no parecía mi voz y durante un segundo pensé que debía haber esperado un poco antes de llamar. No iba a resultar muy convincente. -Oye, no me esperéis esta noche. Mi hermano me ha llamado y va a venir a ver a mi padre. No le he querido decir que tenía planes. Ya sabes como es de imprevisible y tengo que aprovechar cuando dice que viene. -Vaya, tenía ganas de verte…

Parecía desilusionado y me despedí de forma precipitada y fingiendo una prisa que no tenía, como si me esperase un torrente de actividad nada más colgar el teléfono. Siempre me ha admirado la capacidad de camuflaje que algunas personas ejercemos sin ni siquiera un ensayo, convirtiéndonos en actores suicidas que salen al escenario sin leer su papel. Y aunque el triunfo es enorme cuando la ficción se confunde con la realidad, a una le queda un regusto amargo en la boca del estómago, una especie de náusea que cuesta controlar. Me sentía mareada y decidí tumbarme un rato en el sofá. La lámpara necesitaba una limpieza a fondo, pero no iba a ser hoy. Cerré los ojos.

No había puesto el despertador, pero me saca del sueño el sonido impertinente de la alarma de un coche en la calle. Las manecillas verdes del reloj marcan las tres de la mañana. Por la ventana abierta llegan voces y risas jóvenes mezcladas con la música y el motor de otro coche. La alarma se detiene. La última broma y luego las despedidas, portazos, un coche que se aleja y, segundos después, otro que arranca, para imitar al que ya se ha ido. Silencio de nuevo. La calle, que acostumbra a estar tranquila, vuelve a la calma. Sólo, a lo lejos, se oye el rumor de la ciudad, de vez en cuando otro motor o una persiana que se cierra; ruido amortiguado en la distancia. Una ráfaga de aire mueve las cortinas y subo la sábana hasta el cuello.

Tengo sed pero no quiero moverme de la cama. Se está tan bien. Quizás un poco sola, pero eso lo soluciono mañana. Se me escapa una sonrisa imaginando la cara de Raúl si me atrevo a hacerle una proposición. ¿En tu casa o en la mía? Me siento valiente, fuerte, lúcida, viva… ¡Quién piensa en dormir! Tengo ganas de hablar con alguien, explicarle lo bien que me siento, lo bello que es vivir, respirar hondo y llenarse de oxígeno. El rostro risueño de mi madre me sobrecoge. Creo que estaba soñando con ella. Si pudiera verla un momento, si pudiera contarle…

Me levanto con determinación y atravieso la habitación a oscuras. Conozco cada rincón de la casa y podría recorrerla a ciegas sin tropezar con nada. Lo había hecho muchas veces de pequeña. Desde el umbral de mi cuarto cinco pasos y entreabro la puerta de la izquierda, con cuidado, para escuchar. Es la respiración de una persona dormida, profunda y tranquilamente. Dos pasos al frente, tuerzo el pasillo a la derecha y con cuatro pasos más estoy en el comedor.

Había dejado la ventana abierta y los visillos me reciben con una danza ligera impulsados por la brisa, impregnados de una luz suave que dibuja el contorno de los muebles y los objetos, que me sirve de guía hasta la cocina. Siento frío en los pies al abrir la nevera y una vez más me asalta el recuerdo de aquel rostro querido riñéndome por andar descalza o por beber desde la botella directamente.

Lleno un vaso para mi padre y desando los pasos hacia el comedor. Me paro frente a la librería y repaso los lomos de los libros hasta que encuentro el que busco, Antonio Machado Poesías Completas. Y es al levantar la mano para sacarlo cuando me fijo en la muñeca. Es la segunda de la serie y está algo desplazada hacia la izquierda. A su lado la tercera también parece haber sido movida hacia la derecha y me ha provocado la misma sensación que esta mañana, como si faltara una entre ellas. El espacio justo para meter la mano y rescatar a Machado. Sin embargo son siete y no tengo ninguna duda ahora. Camino hacia la habitación con emoción y me siento a su lado en la cama. No ha abierto los ojos pero le cuento que he vuelto a nacer, que me siento viva, que no voy a dejarle solo y que si él quiere le puedo leer cada día a su tocayo…

“La muñeca rusa” (2007) és un relat original de la periodista i escriptora Mireia Rubio. Conte/relat inclòs en el seu bloc personal “Marea de Palabras” .

05 - "Vols llegir relats?"

11/11/2211

2011-11-11T08:35:00.001+01:00

Estimats amics del passat:

La meva experiència és única. Les circumstàncies que han fet el meu trasllat a l’any en que ara visc, el 2211, hem dona l’avantatge de poder fer-vos cinc cèntims de com serà el vostre futur.

Tenir la clau d’aquesta predicció fa possible que us faci avançar que aquesta època no és tant idíl·lica com us penseu.

La humanitat ha perdut del tot la seva llibertat i està sotmesa a una uniformitat total. Tots depenem d’una sola política, d’un sol estament, d’una sola decisió. Si estiguéssiu aquí, veuríeu que la vostra època, moment que jo també vaig viure, és or comparat amb la grisor que ara és viu.

Us espera un futur on tota mena de diversió només estarà en mans d’un pocs privilegiats. La diferència entre els més pobres i els més rics serà més gran. Tensió, frustració i tenebrisme seran els trets que dominaran. Que dominen l’espai mundial.

Però, al pessimisme sempre hi pot haver espai per l’esperança. I aquí la tenim en altres mons, en altres espais fora de la Terra. Aquí està el futur. La conquesta de noves terres llunyanes de la nostra, on és possible començar de nou, corregint els errors que durant tant de temps hem provocat.

No perdeu l’esperança, malgrat que els traspàs cap al vostre futur sigui dificultós. Tingueu esperança en el demà…

- Un visionari del vostre futur-

ORIGEN de Jordi Masó Rahola

2011-11-08T21:31:00.000+01:00

Mentre dormia va notar una fiblada a un costat, un dolor agut que li esquinçava el ventre. Va incorporar-se: la sang rajava sense fre i tacava el jaç. El botxí li havia obert un trau a l’abdomen i, atrafegat, furgava l’interior. Fent alçaprem amb el ganivet, va arrencar una víscera sangonosa.

No, no era cap víscera, ho va veure amb els ulls entelats pel dolor: era una costella! Prement la ferida per estroncar la sagnada, va preguntar a l’estrany: “I què en faràs d’aquesta costella?”. L’altre ja agafava fil i agulla, i va remugar amb desgana: “El d’allà dalt se n’ha empescat una. Ja t’ho trobaràs!”.

"Origen" és un microrelat original de Jordi Masó Rahola, guanyador del 1er Concurs de Microrelats de por "UUH!", organitzat per la Biblioteca Central d'Igualada (2011).

Jordi Masó Rahola és pianista i docent sobre aquesta matèria artística a l'Escola Superior de Música de Catalunya i al Conservatori de Granollers. ha actuat per Europa, Amèrica i Àsia, i ha fet més de quaranta gravacions discogràfiques.

La seva altra faceta és la d'escriptor de contes i relats curts, alguns dels quals han resultat guanyadors en diversos certamens. També publica assíduament al web "Relats en Català" amb el pseudònim "Vladimir". És autor del recull "Els reptes de Vladimir" (Bubok, 2009), també de la col.lecció de microrelats fantàstics "Catàleg de monstres", i de "Vint-i-dos microrelats de desamor" (Premi Sant Narcís, 2011). Finalment, blocaire destacat gràcies al seu bloc de relats curts: "La bona confitura", amb la participació d'una trentena d'autors diversos.

05 - "Vols llegir relats?"

LA PORTA DEL VEÍ SOMRIENT de Lale Muradova

2011-11-07T22:39:00.000+01:00

I era ella, allà al carrer dempeus, rumiant una pregunta molt important: una pregunta que faria al destí. Tenia tot: els pares, els diners suficients, estava estudiant en la millor universitat del seu país on les filles dels polítics venien per lluir els seus vestits preciosos amb el nom Gucci estampats als seus pits i on al sortir de la classe al carrer t’ensopegaves més que una vegada amb uns nois macos i ben vestits que venien a buscar xicotes més arreglades de tot la ciutat.

Només li faltava una cosa: casar-se. Ja tenia vint-i-un anys i encara no s’havia trobat ningú adequat per casar-se. Ja en tenia moltes ganes de veure els seus pares trucant als familiars, amics i veïns per anunciar que la seva única filla es casava amb un noi d’una família respectable, i més a més aquell noi té un pis ben situat al centre de la ciutat. Això era el que esperaven d’ella aquells moment. Res més. Tot i que a vegades, li venia ganes de marxar de la seva casa i viatjar sola per Europa i veure altres cultures i practicar totes les llengües que havia après des que era una nena de set anys. Però això mai faria feliç als seus pares, ni a ella. Què pensaria tothom d’ella? Més important és poder trobar un bon noi per casar-se i fer família. Posteriorment, es pot fer tot, tot i que en tenia dubtes.

Aquesta nit seria la nit que ella probablement sabria si es casaria aquell precís any o encara li quedava uns anys més. Tal i com tenien planejat unes noies de la seva edat, unes cinc amigues van sortir al carrer per provar el destí. Segons a la tradició de Novruz l’últim dimarts abans de 20 de març (el dia que entra la primavera) es podia endevinar moltes coses sobre el teu futur.

Ella havia escollit la porta d’aquell veí que cada matí li somreia, ensenyant els seus dents blanc i perfectes. Aquell veí seu tenia una família bastant alegre i sempre el veia riure amb les seves filles petites i la seva dona pagesa. Per això, ella no tenia cap dubte que el que escoltaria no seria res dolent. A més a més, les dones pageses solen educar als nens d’una manera respectable i mai a la vida utilitzarien paraulotes a la presència dels seus pares.

Eren les nou de la nit. La noia soltera es va acostar a la porta del seu veí somrient – a la porta de color vermella, feta de fusta de bona qualitat. S’hi va acostar i s’hi va posar tranquil·lament la seva orella esquerra per escoltar-hi. Quasi no respirava, perquè no volia que la seva respiració li obstaculitzés sentir coses alegres.

Ja havia pronunciat la pregunta. La pregunta era si ella, la universitària trobaria algun noi adequat per casar-se aquell any. Ara el que faltava era sentir alguna cosa bona dels seus veïns. La antiga tradició deia que l’últim dimarts abans que entrés la primavera al poble, una noia soltera podia endevinar el seu futur fent uns rituals tradicionals. Un dels quals era anar a escoltar la porta d’algu veí, amic, familiar o fins i tot alguna persona estranya. Si darrere de la porta venia una veu alegre, o unes veus dels nens, o bé alguna persona cantant o fins i tot el so d’aigua de l’aixeta, tot això era un bon senyal. O sigui que el teu desig compliria aquell precís any.

Si el que senties era alguna cosa desagradable, alguna paraulota mal intencionada o un grit pegat sobtadament, ja podries oblidar del teu desig que aquell any no es compliria.

Per això, era molt important que la noia soltera escollís bé la porta. Ara ja havia passat més d’uns tres minuts i ella encara no aconseguia sentir res. Estava mig asseguda davant de la porta amb els ulls tancats, concentrant-se per agafar algun so. No volia deixar de provar el seu destí amb aquesta porta. Per això si calia la noia quedaria allà fins més que una hora fins que algú es bellugués dintre. De cop i volta, va sentir uns passos dintre de la casa. Hi havia algú allà dintre, o sigui que molt aviat sentiria una veu alegre de les nenes, va suposar la noia. No es va bellugar. En un tres i no res, es va obrir la porta de cop i com que la noia soltera era recolzada a la porta es va perdre l’equilibri i es va caure just als peus del seu veí somrient.

“Tu també vols casar-te, Arzu?” cridà l’home amb una veu burleta mentre l’ajudava a posar-se de peu…

La porta del veí somrient, un relat original de Lale Muradova

Lale Muradova és una noia d’Azerbaidjan que se sent 25 % catalana. No només perquè porta 2 anys i mig a Catalunya. Tampoc perquè està casada amb un català – català! També perquè quan té molta gana, la primera cosa que imagina és el pa amb tomàquet, amb l’oli verge de Siurana i escalivada. Es repte escriure un relat cada dia per millorar el seu català i també parlar de les seves experiències soviètiques –azerbaiyanis –angleses –catalanes – i del seu món interior.

Visiteu el seu bloc: “Noia Azerbaigjana: Relats a la catalana”

04 - "Vols llegir Relats?"

MANOS SUDOROSAS de Mireia Rubio

2011-11-07T10:51:00.000+01:00

Se han citado en la puerta de la estación. Ella está inclinada hacia delante, para facilitar un plan de huida. Mira sin ver a la familia que se acerca paseando; tiene los ojos muy abiertos, pero en realidad no está alerta. Podrían ser sus padres, otros parientes o unos vecinos de su barrio. En cualquier caso la pillarían prevenida, sí, pero incapaz de disimular su arrobo. Siente la piel caliente y bañada; le estrecha los dedos con determinación pero sin fuerza. Es imposible ser más feliz.

Él esconde la mirada cabizbajo, avergonzado de tanto desearla. Hace ver que se entretiene con el móvil; busca una canción que quiere compartir con ella. Le parece aun más bonita cuando está ausente o a punto de echar a correr. Inalcanzable. Se ha hecho una trenza larga, esa mañana, pero ahora está despeinada y se le escapan algunos mechones. Le gustaría decirle que está preciosa, pero cree que puede entenderlo como una cursilada. Además, sería una debilidad por su parte poner en evidencia tanta ternura. ¡Qué difícil resulta jugar a ser un tipo duro!

Están en un lugar público, en un banco de la calle, a la vista de cualquiera. Hace calor y sudan, pero eso es lo de menos. Llevan una hora ahí sentados y no se han soltado de la mano. Apenas han cruzado palabra. Se lo han dicho todo por sms, email, twit, facebook… y esa misma mañana en el instituto.

Ahora, aunque traten de evitarlo, sólo pueden pensar en esas manos, enlazadas y sudorosas, ávidas de caricias que aun no se atreven a pedir en voz alta. Manos pudorosas, como el primer amor de la adolescencia. Como el beso que anhelan y se darán, si ella quiere, mañana.

“Manos sudorosas” (2011) és un relat original de la periodista i escriptora Mireia Rubio. Conte/relat inclòs en el seu bloc personal “Marea de Palabras” .

03 - "Vols llegir relats?"

LA FOTOGRAFIA OFICIAL de Carles Campomar

2011-11-07T10:47:00.000+01:00

Eren els inicis de l’estiu, i com cada any tota la família s’havia de fer la fotografia de rigor que el dia següent sortiria a totes les revistes del cor i a tots els diaris de tirada nacional i internacional.

Aquell moment era el que feia saber a tota la gent que tota la família reial estava oficialment de vacances i era un dels moments mes esperats pel rei Opre perquè tota la família esta junta al estiu.

A en Llibert per aquella ocasió l’hi havien comprat uns pantalons de color negre amb una camisa de llana de color blava, però a ell no l’acabava de convèncer,

La fotografia estava prevista per a les dotze del migdia i tota la premsa era al seu lloc gairebé una hora abanç del esperat moment..

Els membres de la família s’acabaven de enllestir poc a poc, a totes les estances del palau i havia moviment, uns familiars es vestien, altres es pentinaven, i altres estaven asseguts llegint la premsa mentre els criats els netejaven les sabates.

L’hora era arribada, tota la família un al darrera de l’altre estava llesta, poc a poc anaven sortint al jardí de palau, un jardí ple d’arbres i palmeres que donaven ombra a unes taules que estaven acompanyades d’una barbacoa per fer menjars a la brasa.

Tota la família es va anar acostant al seu lloc, els nens al davant de tot un al costat del altre, agafats de la ma, mentre els grans al darrera dels nens a poc a poc anaven ocupant el seu lloc, en Llibert es va posar al costat de la seva mare i a la seva dreta tenia al seu pare, al cap d’uns minuts enllestint els detalls un dels organitzadors de la casa reial va donar l’ordre a tota la premsa que podien fer la fotografia en voler, tots els fotògrafs van posar les càmeres a punt, els flaixos sortiren disparats immortalitzant aquell moment.

Al cap de dos minuts exactes els fotògrafs van parar de fer fotografies perquè els grans es canvia-se’n de lloc perquè no sortissin totes les fotos iguals, en Llibert va quedar al mateix lloc i al costat del pare es va posar la germana de la reina que havia anat a passar uns dies de vacances amb tota la família.

Tot tornava a estar a punt per fer les darreres fotografies, i de seguida els fotògrafs van començar a fer les darreres instantànies.

En Llibert es va girar un segon cap al darrera per estossegar, i quina va esser la sorpresa que va veure la ma del seu pare acariciant el cul de la germana de la reina, sense dir res el Llibert va girar-se per acabar de fer la sessió fotogràfica com si res hagués vist però a l’acabar la sessió fotogràfica en Llibert es va quedar mirant amb cara de fàstic al seu pare i a la germana de la mare, sentint-se malament per la seva mare que no sabia res de tot aquella escena, i pensant si l’hi havia de dir.

LA FOTOGRAFIA OFICIAL, un relat original de Carles Campomar

Carles Campomar, nascut a Alcúdia (Mallorca) és un escriptor especialitzat relats curts i poemes, que fins el moment ha publicat dos llibres: “Històries curtes” (2007) i “La finestra de la vida” (2009). A la biografia inclosa dins de la seva pàgina web, ens explica que Joan Barril, Quim Monzó i Sergi Pàmies, han estat els seus mestres, dels que ha après molt. I també inclou una relació de cantautors que li han ensenyat moltes coses: Joaquin Sabina, Serrat, Luis Ramiro, Albert Ricart, Ismael Serrano, entre d’altres. Carles Campomar es va posar en contacte amb el correu electrònic del volsllegir@radionova.cat per oferir-nos la possibilitat de poder incorporar les seves històries curtes en aquest bloc de relats. ”La fotografia oficial”, va ser incorporat al seu bloc personal el novembre de 2010.

Carles Campomar – pàgina web personal

02 - "Vols llegir relats?"

LA PROVA DE LA BANYERA de Jordi Gutiérrez Jané

2011-11-05T18:56:00.000+01:00

Es diu, es conta i comenten que un dia, un grup de persones van anar de visita a un centre de Rehabilitació Social per a persones amb problemes de salut mental. El director, després d’una bona estona escoltant comentaris forassenyats plens de tòpics i de prejudicis i de preguntes quant menys absurdes, i veient que el grup no tenia cap voluntat d’assumir la realitat de la diversitat i la diferència, va voler acabar la visita amb una lliçó d’humilitat.

A la pregunta d’un dels visitants sobre els criteris que es seguien per a valorar i determinar si un intern podia o no sortir del centre, va contestar: – Bé, tenim un prova definitiva. Li diem la prova de la banyera, -ah- contesta el visitant amb aire de superioritat, -i ja és segura?, -…i tant, 100 %- , li diu el director. -Si vol, podem fer una demostració amb vostè mateix. Si tenen curiositat.

Agafat davant dels seus companys de visita, no va poder fer més que acceptar la proposta del director. Van anar a una sala on hi havia una banyera plena d’aigua. El director va explicar: -Mirin, davant d’aquesta banyera plena, els hi donem una cullereta de cafè, un got i una galleda, i els hi demanem que buidin la banyera el més ràpid possible. Segons com ho fan, deduïm si la persona està en condicions de pensar de manera racional i pot tornar a la societat o ha de passar una temporada encara intern aquí-.

-Ah, ja ho entenc-, va dir ràpidament el visitant en qüestió. -És una prova molt intel.ligent . Una persona normal com jo mateix, faria servir la galleda ja que és més gran que la cullera i el got, i així tardaria menys temps.

-No!-, corregir el director. -El que vostè diu persona normal, trauria el tap de la banyera!!!!

RECORDA: Accepta la diferència, ens enriqueix a tots i ens humanitza i…, sigues sincer, tu què has escollit per buidar la banyera?

“La prova de la banyera”, un relat original de Jordi Gutiérrez Jané, psicòleg i contista menorquí que es va posar en contacte amb el nostre bloc, per oferir-nos la possibilitat d’incloure els seus relats a la nostra pàgina. Aquest és el segon relat curt que incorporem. Us convidem a visitar els seus dos blocs:

Gaudim amb contes

Gaudim amb contes per a infants

01 - "Vols llegir relats"

HISTÒRIES CURTES...

2011-11-05T18:02:00.000+01:00

"VOLS LLEGIR RELATS?" és un bloc creat per incorporar imaginació, creativitat, expressió i molt més. Un espai per publicar els teus relats curts. Autors diversos, tant professionals de l'escriptura com a novells, han ofert els seus relats per ser llegits. Si tu tens el teu relat o més, aquest és el teu lloc. El teu bloc. Envia'ns el teu relat o narració curta a la l'adreça de correu: volsllegir@radionova.cat

Editor - Josep Maria Solé