Vorada

Guía per als instants de reflexió

noreply@blogger.com (JVF) — Sat, 22 Jul 2023 05:04:00 +0000

(altament indicat per al jovent escèptic de la família)

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu, «Assaig de càntic en el temple». A: Obres completes – Edició crítica. Barcelona: Edicions 62 i Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, 2008, vol. XII.

Assaig de plagi a la taverna

Al sempre admirat Salvador Espriu,
si cal, amb disculpes.

Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d'allunyar-me'n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se'n: "Com qui s'agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer",
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d'aquest meu, tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva -i nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

PERE QUART (JOAN OLIVER). Circumstàncies, 1968

Se'n cansaran? (Jacint Verdaguer)

noreply@blogger.com (JVF) — Mon, 23 Nov 2020 06:30:00 +0000

"Totes les ones de la mar
m'han envestit en so de guerra,
tot udolant com a lleons,
com a lleons sedents de presa.
Han rodolat pel meu damunt
obrint ses boques de caverna,
roges d'enuig i lleig verí,
plenes d'insults i d'anatemes.
L'una m'ha dit «mal sacerdot»;
l'altra m'ha dit «dolent poeta»;
l'altra«rebuig del temple sant,
quan te veurem pres en cadena,
en lo bell fons de la presó,
colgat set canes sota terra!»

Los cops de mar d'un a un
van rodolant sobre ma testa,
com una mola sobre el gra,
com l'eugassada sobre l'era..
Mes lo meu front està serè,
mon esperit jugant s'hi bressa,
com la gavina en la maror,
com l'aligot en la tempesta.

Totes les ones de la mar no poden rompre un gra d'arena."

O no? O sí?

Caminant (Jacint Verdaguer)

noreply@blogger.com (JVF) — Mon, 20 Jul 2020 22:30:00 +0000

Mig segle fa que pel món
vaig camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses,
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les onades que se’n van
totes se’n duen ruïnes.
De les que em vénen damunt,
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d'una riba a l'altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l'altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca'm tot de seguida;
lo desterro se'm fa llarg,
cuita a dur-me a l'altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m'afadiga.

El silenci dels morts (Joan Vinyoli)

noreply@blogger.com (JVF) — Sun, 08 Dec 2019 23:30:00 +0000

La terra cobra el delme. No parlem,

però, dels morts i fem-nos lentament

al pensament que alguna cosa d’ells

és molt a prop.

Visquem-ne acompanyats

com si només ens departís una paret de fum

que priva sols de veure’ns. Llur silenci

se’ns fa sensible, de vegades,

intensament, en un record.

No deixis de voltar-te

de les seves imatges. Cada dia

posa’ls flors al costat, per si poguessin

sentir la flaire de les roses.

Què sabem de cert

de llur manera d’ésser? Preservem les coses

que van tocar, deixem-les allà on eren,

quietament. I potser un dia

se’t manifestaran.

I si no ho fan, espera

pacientment, contemplativament,

tota la vida. Viu la teva vida

mesclada amb ells.

Usa dels morts així.

Octubre

noreply@blogger.com (JVF) — Mon, 30 Sep 2019 22:00:00 +0000

Mercè - María del Mar Bonet (1971)

noreply@blogger.com (JVF) — Tue, 24 Sep 2019 09:08:00 +0000

NFC

noreply@blogger.com (JVF) — Tue, 26 Mar 2019 11:17:00 +0000

Una tarda de Diumenge. Tardor o hivern de la meva infantesa o primera adolescència. Carrusel Deportivo a tot drap, ulleres al nas del meu pare i tres butlletes de quiniela que mai passaran de 12 encerts. Estesa de Playmobil ("clicks", en dèiem) barrejats amb indis i vaquers de plàstic de mides desiguals. La taula de la tele fent d'atalaia perfecta d'un caporal del setè de caballeria que apunta uns apache esforçadament perseguidors d'una carreta plena de barrils de preciosos productes imaginaris. El sofà ple de caixes amb ninos encara per posar, just a tocar de la falda de la mamà. Ella sense queixa fa la vora d'uns pantalons, cus la cisa d'una brusa treta dels patrons del Burda, o acaba el jersei encarregat per alguna mestressa de casa seva que no ha de lluitar com ella per portar un plat a taula dilluns. El sol entrant per la finestra del menjador, la Dixi adormida ben a prop de la Núria, constatant qui és la que mana i alimenta. Casa.

Avui ha quedat enllitada. Tanta força vital, tanta alegria sovint apagada per les dificultats, tant amor silenciós pels seus fills. No els acostumis pas dient-los que fan les coses bé, no, que no s'ho creguin massa. Més aviat assumint que tot és com ha de ser, i res diferent del què ha de ser. I no diguis res fora, que la gent del poble, d'aquest Masnou tan lleig d'aquells anys en què hi vivia i tan enyorat ara que en sóc lluny, parla massa. Ella també, crítica fàcil i gairebé sempre irònicament divertida que fa passar millor les reunions familiars. Records de quan caminar pel carrer dels Mestres Villà era un constant sentir els porticons de llibrets de fusta pujat i baixant al pas del vianant. Records d'una botiga deficitària per mal gestionada que era alhora la sangonera i la vida, el mal de cap i l'alegria de relacionar-se amb la Rosa, la Paquita, la Quina... i amb la gent que comprava un míser pintaungles després d'una hora de xerrera. Records d'un pati del Casino, prenent la fresca al vespre de l'estiu mentre em mirava jugant a futbol sala. Sí, encara que no ho sembli jo també era un esportista acceptable... Records de la música del Julito i d'un gat que està trist i blau en alguna banda de la memòria. Records d'un nàutic que vau gairebé fundar, i d'una piscina on ens has ensenyat a nedar. Records d'una nena de casa bona vinguda a molt menys esforçant-se per mantenir el vaixell surant, malgrat les vies d'aigua constants i les embestides de la maregassa. Dins i fora, tapant la tristesa amb un somriure, amb generositat senzilla, fent, no dient, tirant endavant, no remugant. Acudits picants tot tornant de missa o de reunions a Badalona amb altres senyores ben alineades pels dictats del Vaticà un cop filtrats per l'Obra. Temps dedicat a la catequesi, a les flors de l'església, a repassar els descosits de les casulles del capellà. Temps de dinars amb les "nenes" al Tenis Barcelona, agafant aire i ancorant-se al seu sumptuós passat, del qual a casa un immens mirall barroc i una cònsola en donaven fe. Temps d'incomprensió pels seus fills (o més aviat filles!), de veneració pel seu marit i la seva familia, de força modesta, de sabata de fonament i de pilar, de morter i grapa relligant, de brillantor enmig la massa sovint trista foscor de l'hivern. Temps de no dormir per acabar un jersei, temps de fregar amb colònia aquest qui escriu cada matí, perquè no passés fred en un pis sense calefacció o a l'escola no sabessin que mullava el llit. Temps de lluitar perquè els seus fills poguessin seguir estudiant a escoles de capellans i monges que el seu marit i ella tenien en el seu venerat record, i de guardar cada cèntim per poder pagar les mensualitats, ben sovint passats mesos, o fins i tot cursos. Temps d'estendre al terrat, com la Colometa que tant la treia de polleguera. Vés per on, al cap i a la fi, no som pas tan diferents uns i altres. Temps de viatges setmanals a Espot i la barra del Panda clavada a la meva esquena durant cinc hores divendres i durant cinc més diumenge. Temps d'Andalusia, de Tamariu, de Doñana, de Mérida, de Minnesota, de... tants i tants llocs junts. Temps de Viladrau i de vomitades en un 127 col·lapsat de fills. Temps de dinars a restaurants del camí, de fer els bolets que collíem amb el papà i de cuinar llagostinades i pollastres gegants per Sant Esteve. Temps de vida. Temps compartits que no només enyorem amb tristesa, sinó que alegrement ens han bastit.

Un immens silenci intern, mentre xerrava sota l'aigua amagant el seu sentiment. Duresa tova, força amb peus argilosos. Cap clar i pulmons fumats. Concessió nul·la al cofoïsme a casa, transformat en altivesa cara enfora, mostrant amb orgull el què havies pujat.

I ara estaràs allitada, feble, finant, consumint el darrer alè. Et deixarem marxar a reunir-te amb el S. Ho has fet tot, t'ho devem tot.

Nadal (Joan Salvat-Papasseit)

noreply@blogger.com (JVF) — Mon, 24 Dec 2018 07:00:00 +0000

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat

Els de casa a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas ben encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demà

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com són-
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un momentet a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat-Papasseit; Bartomeu Rosselló-Porcel; Màrius Torres. Poesia. Les millors obres de la literatura catalana. Edicions 62 i "la Caixa". Vol. 75. p.36

Versos de Otoño (Rubén Darío)

noreply@blogger.com (JVF) — Mon, 29 Oct 2018 07:00:00 +0000

Cuando mi pensamiento va hacia tí, se perfuma;
tu mirar es tan dulce, que se torna profundo.
Bajo tus pies desnudos aún hay blancos de espuma,
y en tus labios compendias la alegria del mundo.

El amor pasajero tiene el encanto breve,
y ofrece un igual término para el gozo y la pena.
Hace una hora que un nombre grabé sobre la nieve;
hace un minuto dije mi amor sobre la arena.

Las hojas amarillentas caen en la alameda,
en donde vagan tantas parejas amorosas.
Y en la copa de Otoño un vago vino queda
en que han de deshojar-se, Primavera, las rosas.

Rubén Darío. Obras Poéticas Completas. M. Aguilar Ed. 1945

L'Elionor (Miquel Martí i Pol)

noreply@blogger.com (JVF) — Wed, 26 Sep 2018 06:00:00 +0000

L'Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses queden

enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara

i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".

La gent se l'estimava,

L'Elionor, tan tendra,

i ella cantava mentre

feia córrer l'escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica

es dilueixen en l'opaca

grisor de les finestres,

i al cap de poc l'Elionor no hauria

pas sabut dir d'on li venien

les ganes de plorar

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i que aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia

predicció de les dones,

va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".

Miquel Martí i Pol. Plouen Poemes. Vanessa Amat, M. Carme Bernal, Isabel Muntañá. Eumo Ed. p.80

A Voiceless Cry (Nadia Anjuman)

noreply@blogger.com (JVF) — Wed, 20 Jun 2018 06:00:00 +0000

20 de Juny, Dia Mundial del Refugiat

The sound of green footsteps is the rain
They're coming in from the road, now
Thirsty souls and dusty skirts brought from the desert
Their breath burning, mirage-mingled
Mouths dry and caked with dust
They're coming in from the road, now
Tormented-bodied, girls brought up on pain
Joy departed from their faces
Hearts old and lined with cracks
No smile appears on the bleak oceans of their lips
Not a tear springs from the dry riverbeds of their eyes
O God!
Might I not know if their voiceless cries reach the clouds,
the vaulted heavens?
The sound of green footsteps is the rain.

Nadia Anjuman (Trad. Zuzanna Olszewska i Belgheis Alavi)
Juliol/Agost 2002

Rialla d'Abril (Apel·les Mestres)

noreply@blogger.com (JVF) — Sun, 01 Apr 2018 06:00:00 +0000

Avui quin riure el cirerer!

Tot vell com és quina alegria!

De bon matí, que rialler

m'ha dat en veure'm el bon dia!

Ençà i enllà, quan he arribat,

a cor obert ha estès les branques

i per la cara m'ha tirat

dues grapades de flors blanques.

Apel·les Mestres. Plouen Poemes. Vanessa Amat, M. Carme Bernal, Isabel Muntañá. Eumo Ed. p.37

Còdols

noreply@blogger.com (JVF) — Sat, 17 Mar 2018 11:09:00 +0000

Gira la roda del temps, anem passant fent camí i en el camí podem pensar que anem perdent fresca desimboltura o que ens anem aprenent mentre es consolida i, alhora, s'erosiona, la nostra existència.
De nosaltres depèn veure-la al centre o la perifèria d'un univers que ens acomboia, impassible, cap al no res. Viure ja és prou aventura com per preocupar-se de trobar-ne d'altres. Trobar-hi el balaç adient és saber lligar les pretesament importants futeses que ens amoïnen sense raó, significatius còdols arrodonits que deixen espais de mal omplir, amb moments aparentment simples, però que en la seva simplicitat curullen els intersticis del morter. O hauria de ser justament a l'inrevés? Què va abans? Com en un gravat d'Escher, el nostre cervell pot crear-nos percepcions diverses d'un mateix fenòmen. Probablement és absurd preguntar-se per l'ordre dels fets, ja que dependrà del moment, de l'instant. Al capdavall, aquell equilibri desitjat no depèn només de nosaltres, sinó del nostre entorn. Entorn de gent estimada i repudiada, on un cop de vent o una paraula a destemps pot fer-nos passar amb extrema facilitat de la glòria a la misèria. És en el llindar entre l'alegria i la tristesa, entre el plaer i el dolor, entre l'amor i l'odi, entre el perdó i la venjança, que sabem créixer. No pas per voler entrar a la segona, sempre a a la nostra vora, sinó per saber en tot moment on és la frontera que no cal explorar més enllà d'incursions sanament raonables que exciten l'esperit com el bitxo les gambes a l'allet.

Però el temps no gira tampoc sol. Alhora que ens preocupem de seguir existint amb una certa garantia de no prendre mal en l'intent i de no fer perdre el temps inútilment als nostres companys de viatge, gent anònima pateix d'ànima o de cos de formes que la història dels nostres pares i la punyetera casualitat d'aparèixer en un racó de món determinat i no en un altre ens ha sabut evitar. De passeig per, posem per cas, Viena m'ha rossegat l'ànima veure uns treballadors immigrants reformant un imponent palau neoclàssic per fer-hi apartaments de luxe extrem. Refugiats? potser. Quina sort han tingut aquests. Ara poden dedicar les seves hores buides de dissabte, tot aprofitant que, potser, la seva familia no ha pogut encara fugir de la violència, a arranjar apartaments de mig miler de metres quadrats per a què hi vagin a viure, potser, alts executius d'alguna empresa que, potser, té legítims, qui sap?, interessos a la terra d'aquests immigrants o que, eventualment, treu rendiment de la realitat que s'hi viu. O potser no, potser... Potser només uns són rebliment, material inert, cobrint els forats deixat pels altres. Qui és qui? Tant se val. Tot segueix girant, com el nostre temps.

Febrer (Màrius Torres)

noreply@blogger.com (JVF) — Thu, 01 Feb 2018 07:00:00 +0000

Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l'atzur,
present càlidament que ha de tenir un futur
-sempre el somni que precedeix la força!-

Les branques d'ametller senten, sota l'escorça,
un moviment suau i obscur.

El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera.
Els torrents se'n nodreixen poc a poc.

Tot és tebi i frisós com davançant el foc
de la próxima primavera.

Daurats midgies dels minvants d'hivern!
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l'arrel i la semença.

Així els antics, en gerres de rústega faiença,
guardaven el vi de Falern.

Febrer de 1937

Joan Salvat-Papasseit; Bartomeu Rosselló-Porcel; Màrius Torres. Poesia. Les millors obres de la literatura catalana. Edicions 62 i "la Caixa". Vol. 75. p.36

L'hora fugissera (Joana Raspall)

noreply@blogger.com (JVF) — Wed, 24 Jan 2018 07:00:00 +0000

Aquesta hora tan bonica,

on la podria guardar?

Tinc por que el sol se l'endugui

quan fuig muntanyes enllà.

Si la mar fos una capsa...

si el cel es pogués tancar...

si els boscos me l'amaguessin

cada nit, fins l'endemà...

Dins del cor no puc portar-la.

Prou seria el millor lloc!

Però, ai! S'hi cremaria

com un diamant al foc!

Joana Raspall. Plouen Poemes. Vanessa Amat, M. Carme Bernal, Isabel Muntañá. Eumo Ed. p.69

D'aquest llarg hivern en farem pa (Berta Vidal Molera)

noreply@blogger.com (JVF) — Tue, 23 Jan 2018 08:12:00 +0000

D'aquest llarg hivern en farem pa

i el pa ens escalfarà el ventre

Collirem els últims brins de blat

daurats de sol, minvats pel fred,

que el molí del temps n'ha fet farina

i amassarem amb l'aigua dels ruixats

i el llevat,

encara viu, primaveral

per fer cruixent la massa tupida

No hi faltarà la sal,

de les llàgrimes diuen que arriba

i el courem a foc ben lent

al vaivé de les brases de la ferida.

Res ens ha set pres

perquè mai va ser del tot nostre

però el pa d'aquest hivern

ens podrà ser

primer, segon o postre.

Berta Vidal Molera

A una dama que es pentinava darrera una reixa en temps de Vicenç Garcia (Bartomeu Rosselló-Porcel)

noreply@blogger.com (JVF) — Mon, 22 Jan 2018 07:00:00 +0000

Amor, senyor de l'ampla monarquia
que publica el clavell i el foc proclama
en l'ardor de la gata i en la flama
de l'exaltació que l'aire cria,

els cabells de finíssima atzabeja
en el combat de vori que pentina
perú de lliris i llunes mina,
ornament de les neus, dels ors enveja,

treu de la reixa, i que la saborosa
feina del bes, batalla graciosa
del córrer d'unes cames despullades,

deixi les verdes herbes alterades.
Oh desmai en les tiges onejans
de marbres, ceres, roses bategants!

Joan Salvat-Papasseit; Bartomeu Rosselló-Porcel; Màrius Torres. Poesia. Les millors obres de la literatura catalana. Edicions 62 i "la Caixa". Vol. 75. p.36

No cantarem (Mª Àngels Anglada)

noreply@blogger.com (JVF) — Sun, 21 Jan 2018 07:00:00 +0000

No cantarem aquesta primavera.
No provarem d'encloure en fràgils ritmes
l'inaprehensible vol de les falcies,
car l'home i la paraula són sagrats
i ambdós engrillonats, per a tots nosaltres
JA NO HI HA PRIMAVERA.

I és just i és bell que l'home sigui lliure
com l'au al vent cada terra es regui
amb l'ample riu de la parla nascuda
a les fonts del seu ésser. Aleshores
AMB GLAÇ, AMB NEU, VINDRÀ LA PRIMAVERA.

Mª Àngels Anglada. Poesia Completa, 2009

de Viatge al Real (Segimon Serrallonga)

noreply@blogger.com (JVF) — Sat, 20 Jan 2018 07:00:00 +0000

Caminem junts, jo i el matí roent,
per entre els alzinars d'argent en degotís.
Si dintre meu la imatge d'ella s'estremís,
amb un alè bonent al front del pensament
fondria el dany i la bellesa que s'embullen.
Els ulls són meus: veient com fullen i es desfullen
els grans de la claror, faig meu el goig clement
del món en aquesta hora.
Sento el trepig d'un ésse' airós al meu davant:
passat el bosc em colliran
les mans del vent alçades i el temps que no té vora.

Segimon Serrallonga. Reduccions. Vol. 40. p. 47

Fa molt fred (Josep Carner)

noreply@blogger.com (JVF) — Fri, 19 Jan 2018 07:00:00 +0000

On és? Fa molt fred.

Diríeu que glaça.

Una dona passa

per un caminet.

Una recolzada

l'engoleix, enllà.

Potser la ratxada

del cerç la tombà.

La neu ja no es fon,

la penya es fa musca,

i l'última busca

no corre pel món.

En el rec contort

és tota aturada

l'aigua envidriada

com un ull de mort.

Els camps són transits

Diu l'arbre en la via:

-Mireu ma agonia.-

I eixampla sos dits.

Josep Carner. Poesies Escollides. A cura de Joan Ferraté. Edicions 62 i "la Caixa". v.11. p. 117.

de Les Cançons d'Ariadna (Salvador Espriu)

noreply@blogger.com (JVF) — Thu, 18 Jan 2018 07:05:00 +0000

ENTRADA

Si de nou voleu passar,

Ariadna tornarà

a mostrar-vos el camí

que us permeti sortir.

No hi ha laberint més clar.

Trobareu seients a mà

per als tristos i cansats.

Hom no hi sent miols de gats,

sinó molt nobles cançons,

trèmolos acordions.

Quant al preu, tan mòdic és,

que penso no cobrar res.

REPRESA

Senyors, en el laberint

Ariadna guia cauts

passos vacil·lants. Captiu

de mi mateix, sóc malson

desvetllat dins la foscor,

en aguait, dels ulls oberts.

M'empresono tot sencer

en aquest extrem perill,

per a vosaltres només

espectacle de barata

fira de festa major.

Aplego velles cançons

amb nous ritmes que potser

encara no coneixeu.

Si m'escoltàveu, de franc,

després d'entrar sense por,

sempre trobareu un banc,

aigua fresca, tous anissos,

pels revolts dels passadissos.

Salvador Espriu. Antologia Poètica. Les millors obres de la literatura catalana. Edicions 62 i "la Caixa". Vol 2. p. 85-86

Vinguda (Philip Larkin)

noreply@blogger.com (JVF) — Wed, 17 Jan 2018 07:00:00 +0000

Els vespres més llargs,

La llum, freda i groga,

Banya els fronts

Serens de les cases.

Canta un tord,

Rodejat de llorers

Al jardí nu i pregon,

La seva veu acabada de pelar

Esbalaeix les rajoles.

Aviat serà la primavera,

Aviat serà la primavera-

I jo, per a qui la infància

És un avorriment ja oblidat,

Em sento com el noiet

Que presencia una escena

De reconciliació adulta,

I no entén res,

Només les rialles insòlites,

I comença a ser feliç.

Philip Larkin. Trad. Judith Willis i Toni Turull. Reduccions. Vol. 39. p. 37.

A la deriva (Vicenzo Cardarelli)

noreply@blogger.com (JVF) — Tue, 16 Jan 2018 07:00:00 +0000

La vida l'he castigada vivint-la.
Fins on el cor m'ha sostingut
ardidament m'hi llançava.
Ara la meva jornada no és
sinó un estèril succeir-se
de ruïnosos costums,
i voldria fugir del negre cercle.
Quan em retiro, al punt de l'alba,
m'arbora un rampell, un desfici
de no dormir:
somio partences absurdes,
deslliuraments impossibles.
Ai las. La meva closa
i ardent recança
altra eixida no té
que la son, si venia.
En va, en va forcejo
per ser senyor dels dies
que em trabuquen, remorosos.
Jo naufrago en el temps.

Vicenzo Cardarelli. Trad. Miquel Desclot. Reduccions. Vol. 13. p. 41.

La darrera lliçó (Jordi Pàmias)

noreply@blogger.com (JVF) — Mon, 15 Jan 2018 07:00:00 +0000

Alta tarima d'anys, lucidesa de mestre

i pols blanca de lluna, a la pissarra.

A hora foscant,

quan lentament passàvem fulls

al quadern de la vida,

ell, tot d'una, somreia, delicat i evasiu,

amb el pessic de sal de la nostàlgia...

Amb secreta dolcesa bateguen, els records.

I a la carena d'un nou segle,

que sobrevolen negres nuvolades,

d'ell aprenem, encara, una lliçó

--la més pura de totes i la definitiva:

la saviesa de viure al dictat de l'amor.

Jordi Pàmies. L'educació en vers, Cent Poemes sobre ensenyar i aprendre. A cura d'Antoni Tort. Eumo Ed.

Un llarg viatge (Iehuda Amikhai)

noreply@blogger.com (JVF) — Sun, 14 Jan 2018 09:56:00 +0000

Si algú quan ja fa estona que viatja tanca els ulls,
veurà córrer l'autobús dintre seu
i ell mateix formarà part del paisatge
als marges de la carretera,
com quan algú somnia:
el somni és dintre seu
i ell mateix hi apareix.

Un dia d'estiu vaig veure a la platja
un infent que veia el mar per primer cop
i un vell que el veia per última vegada
asseguts tots dos damunt la sorra,
els ulls estabanats davant aquella inmensitat:
cadascun davant una immensitat diferent.

Iehuda Amikhai. Trad. Manuel Forcano. Reduccions, Vol. 69-70. p. 51