Vorada

Quatre aproximacions certament inconnexes al plaer de viure (i una queixa final)

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Sun, 15 Jan 2012 22:12:00 +0000

1) Arrel d'una activitat sobre emprenedoria, un business game, que dóna un dels gurús del tema, he estat comentant per correu amb en J l'oportunitat i l'interès de la mateixa. Entre el material que distribueix l'autor del business game hi ha un munt de referències al taoísme i al seu famós fluir (a tots ens ve de seguida la imatge del Bruce Lee recomanant-nos liquar la nostra existència). La seva visió és la de la connexió total entre tot el què fem, i la necessitat d'eliminar els esculls que ens traven per assolir una vida plena, tot adaptant-nos al destí que ens espera. Entre elles, i gairebé com a conseqüència lògica, "emprendre" com a manera de viure. No ser membre passiu, sino ser part del teu propi destí. Total, la certesa màxima de la vida és que no dura per sempre, per molt que en Punset vulgui jugar a fer-se l'interessant. Així doncs, viu-la plenament, però com es fa això?

2) Les ensenyances orientals, aquest cop del fisioterapeuta que té cura aquests dies de refer el meu malmès turmell esquerra, ens ajuden fins i tot a tenir cura dels nostres tendons: "quan quelcom està fred, dóna-li calor". Els extrems s'ajunten i es necessiten, com en el famós ying-yang, no pas s'eviten. Una nova obvietat útil a tenir en compte, però, i a la pràctica?

3) En l'ofici de viure d'avui, que escoltàvem al cotxe mentre tornàvem anticipadament de l'Empordà per anar a l'emotiu acomiadament de la mare d'un company d'escola de l'A, els tertulians ens parlaven de la necessitat de controlar les pors. Ens resumien que la por desapareix quan hom aconsegueix viure una vida completa, seguint el seu propi criteri per a viure-la i no pas el que li ha estat imposat per l'entorn. Només així aconseguim morir satisfets. Novament aquell fluir, aquell adaptar-se, però ara també modelant la nostra capsa. Que bonic, que simple i... que difícil. Ens anem acostant a la solució?

4) Ja al Tanatori de les Corts, un capellà oficiava amb l'habitual desídia i poca gràcia la cerimònia de comiat de la V, enmig d'algunes mirades com a mínim sorpreses dels assistents en sentir les perles del bon home. I aleshores hem pogut assistir a un petit miracle que ho ha canviat tot. El pare de la difunta ha fet una ressenya de la seva filla amb una impactant enteresa i una inigualable altura moral. Una cerimònia que havia estat emotiva per als qui havien conegut la V s'ha transformat en un cop a la consciència fins i tots per als qui no l'havíem tractat directmanet per les paraules sentides d'un home que ha ha sabut arribar al rovell de l'ou: "hagais lo que hagais, seais quienes seais: quereros!".

Manoi, si era tan fàcil per què no ens ho havíem plantejat des del principi? Bé, de fet sí que ens ho hem plantejat, des de sempre, però, com li deia ahir al J en la nostra conversa, "no deixa de ser lamentable i paradoxal que la més gran multinacional de tots els temps, l'església catòlica, hagi pervertit de tal manera el seu missatge inicial i de retruc hagi convertit la societat occidental en un zero a l'esquerra quant a meditació, dedicant-se a renyar i controlar més que no pas a ensenyar a viure. En això sempre cal aprendre dels orientals".

I perquè em preocupa si fa temps vaig decidir viure una vida agnòstica quant no totalment atea? Doncs perquè fa prop del mateix temps que m'amoïna haver-me sentit enganyat com a ésser cultural. Podria passar del fet d'haver format part d'una Església que només en comptades ocasions arribava a omplir la meva necessitat d'anar més enllà de les festivitats boniques. Total, tant li fa què hi hagi per fora quan l'important va per dins. Però per més que cerco dins meu i que miro de justificar davant els ateus "hereditaris" amb qui tracto en el camp de la ciència l'apagament sobrevingut de la meva pròpia "llum", cada cop em resten menys arguments per a defensar l'indefensable: davant de les ensenyances orientals, tan properes a l'experiència personal i tan útils per a la vida diària, l'Església ha aconseguit ofuscar un missatge que pretenia ser aquella llum per a esdevenir una closca fosca buida de contingut i plena de prejudicis, afany de control i allunyament de la realitat.

Sens dubte, com a orfe del sentit vital, em caldrà seguir buscant eines disperses per refer el puzzle del GPS de l'existència.

A prop de la Terra

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Wed, 11 Jan 2012 18:41:00 +0000

Publicat a La Vanguardia

Cavalls semi-salvatges vora l’autocaravana en un turonet perdut de Nevada, camí de Utah. Milles i milles de conducció per l’altiplà del Colorado. La familia amatent als canvis del paisatge tot travessant una kilomètrica enciclopèdia de geologia. Bisons en una granja, al llindar de Capitol Reef, un relleu tants cops descrit als llibres de Karl May que de petit devorava cada dia que em pujava la febre i la mare em feia quedar a casa. Imatges tan gaudides en tardes de cinema d’infantesa però tan difícil copsar-ne la immensitat si no en formes part. Essent allà no vols que el temps se t’escoli, no vols gaudir-ne només per una fracció de la teva existència. Vols tenir-ho per sempre i recórrer els canons de combinacions cromàtiques encegadores cada instant de la teva vida. Vols viure en els teus somnis les cerimònies iniciàtiques de tribus ancestrals, gaudir de la perfecta polidesa dels matissos del desert, nedar a les nits estrellades més enllà d’Orió, camí d’Aldebaran.

Però continues el camí per a navegar per dunes d’un color rosa gairebé irreal, o bé entrar en contacte amb la Terra pels mil camins del laberint de Bryce, descobrint-hi arbres centenaris que arrelen als estrats més antics tot cercant el sol treient el cap entre els més nous o, també, fer el camí de Sió tot mantenint l’electrònica pel damunt del cap nedant amunt d’un torrent salvatge mentre els nens riuen histèricament en una barreja de patiment i gaudi. I fas encara més milles per a acabar abocant-te a la gran esquerda i escoltar-hi l’esgarip de la Terra pel dolor de sentir-se esculpida dia i nit per l’aigua tèrbola del Colorado. Talment com si necessitessis acotxar-te amb el seu passat per a oblidar el seu gemec pel futur.

Quan no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Tue, 27 Dec 2011 13:10:00 +0000

Ha durat poc, però ha estat intens. Vam trobar la Bowie (sí, la podríem haver anomenat Ziggy Stardust, però quedava massa llarg) al pont de la Immaculada a les muntanyes de l'Albera. Algú l'havia abandonada i se'ns va acostar remenant la cua. Sincerament, era difícil resistir-s'hi. Contra tot raonament lògic, però a favor de qualsevol raonament ètic i de creixement personal i familiar, la vam acollir de seguida. El millor que em va passar a l'adolescència va ser la Dixie, una als meus ulls preciosa gossa petanera.

Veterinaris, vacunes, menjar de qualitat per a recuperar les deficiències del cadell deixat a la seva sort a la muntanya quan tot just s'havia deslletat, i finalment viatge a Barcelona, on l'esperava un jardí del Poble Nou per a ser destrossat amb delit poc a poc.

La família va augmentar en un membre de ple dret, tot i que en un espai restringit de la casa, per tal de mantenir un mínim de netedat i salut al nostre entorn més proper. Però l'al.lèrgia de la B s'ha manifestat també potent als gossos i, preveient que la cosa anirà a més, hem près la decisió de buscar-li una nova casa (a la Bowie, és clar). No cal dir com és de dura aquesta decisió, però quant abans millor.

I és per això que escric aquí, per mirar de trobar algú que se'n pugui ocupar. Els nens, entre plors i tristesa, han preparat les fotos i videos que il.lustren aquesta pàgina. Si disposeu d'espai, de temps i de ganes de tenir un gos de tres mesos que, se'ns dubte, es farà gran i àgil, contacteu amb mi.

Profunds pensaments matinals

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Thu, 15 Dec 2011 08:06:00 +0000

Acabat de llevar, sento una conversa al carrer:

Si me toca la loteria, cancelo las dos hipotecas y me meto en otra

Com no se m'havia acudit abans?

Emprenedoria per a científics on Prezi

Conspiranoia

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Mon, 05 Dec 2011 14:04:00 +0000

Rebo d'en L l'enllaç al video del Pedro, tan difós a la xarxa aquests dies, i en el que ens dóna la seva visió des de Grècia del què està succeïnt a rel de la crisi del deute. En una crida a la reflexió, l'autor del video ens llegeix un manifest on critica que les mesures que s'estan duent a terme a Europa no responen a una necessitat de la població, sino a l'ambició del poder financer. Segons ell, el procés de destrucció del nostre estat del benestar respon a un atac coordinat per part dels qui en sortiran guanyant més, amb l'únic objectiu d'apropiar-se de tot el que ha costat els europeus tants sacrificis.
Hi ha diverses consideracions interessants a fer. D'una banda, és més que obvi a hores d'ara que algú s'està beneficiant del patiment dels ciutadans de la zona euro. I quan algú es beneficia a aquest nivell, sempre cal mirar a qui més té i a qui més controla la informació i els fils del poder econòmic.
D'altra banda, no deixa de ser graciós que ara els europeus de bé ens escandalitzem amb el que fan les grans maquinàries de l'FMI o el BM. Fa decenis que estem gaudint dels beneficis de l'explotació dels països del tercer món i ara de sobte notem l'efecte del liberalisme econòmic més brutal a les nostres carns. No semblava que ens importés massa que la nostra voracitat acabés provocant "el corralito" als argentins o la despoblació del jovent més productiu a l'Àfrica subsahariana. El més important, sempre, era comprovar com les accions de Repsol anaven pujant i ens feien guanyar diners a cabassos.
I això em duu a plantejar-me, de forma acceptadament ingènua, si hem de continuar pensant en aquesta gran conspiració judeo-masònica (disculpeu amics dels dos col.lectius per utilitzar-vos) que pretesament té per únic objectiu fer-se amb (~~els~~, gràcies, anònim) les regnes de la nostra preuada llibertat. Crec que tot plegat és molt més senzill. Els físics ho relacionarien amb l'auto-organització, els matemàtics amb el llindar d'una corba logística o els biòlegs, simplement, amb l'evolució.
Si bé és cert que sempre hi ha algú espavilat que treu profit del patiment aliè (més d'una familia de la burgesia catalana encara viu de l'or provinent de les desgràcies d'Europa a la primera guerra mundial, per exemple), crec que seria ben pretenciós per a la limitada capacitat de la barroera espècie humana atribuir-li l'habilitat de controlar premeditadament el seu destí. Més aviat podríem dir que els processos, simplement, succeeixen, i que les infeccions només acaben amb la mort de l'hoste, tot deixant l'espai i el temps net per a aquells que estaven millor adaptats. Tota civilització que es creu dominadora acaba, tard o d'hora, desapareixent, després de menjar-se fins els maons de casa seva. I ara sembla que ens toca a nosaltres. Ni més, ni menys.

Els Parga Pondal, també al carrer

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Fri, 02 Dec 2011 09:49:00 +0000

L'onada de retallades s'està escampant també als sectors innovadors del pais. Si fa uns dies ens assabentàvem que la Generalitat Valenciana es carregava el seu propi estandart de modernitat i de recerca avançada, el CIPF, ara és la Xunta de Galicia la que està en procés de finiquitar el seu propi sistema de tenior track, el Parga Pondal. "Donde dije digo digo Diego", i mentre a les universitats catalanes s'eliminaran concursos per a nous investigadors durant el 2012, el sistema científic espanyol, que tants esforços havia costat posar a primera línea mundial, tornarà irreversiblement a la tercera divisió. Ens ha costat horrors fer-lo entrar en la dinàmica de la qualitat i, recentment, en la de la innovació, i ara es decideix que és més important gastar diners en netejar els carrers de Barcelona que en fer que el país faci un pas decidit endavant per a agafar el tren del món. Absolutament lamentable.

D'entrada pot ser caldria racionalitzar les despeses d'una altra manera que no pas eliminar les persones que podrien ajudar a fer aquest salt qualitatiu. Pot ser podríem començar per racionalitzar estudis universitaris (tant graus com postgraus) sense demanda més enllà de les ambicions personals dels seus impulsors. L'ambició és sana, però si serveix per fer avançar l'entorn, no només a un mateix. Parlant amb l'A, un emprenedor d'èxit canadenc instal.lat a Barcelona, em deia que la seva propera empresa la muntaria, i va insistir en dir que "evidentment", a San Francisco, i no pas a Barcelona: "Això està molt bé per a passejar, anar a la platja i prendre unes tapes, però per a treballar..." Anem fent, anem netejant carrers i inventant-nos parides diverses per veure si podem tapar el llegat dels anteriors dirigents. Anem fent qualsevol cosa per tal de sortir a les notícies i ser diferents, mai potenciant el que existeix i que funciona, no fos cas que féssim bons aquells sobre els qui ahir vomitàvem bilis. Actualització 21/12/11:

Los profesores investigadores Parga Pondal de la USC que terminamos contrato dentro de una semana hemos iniciado un encierro en el Rectorado para exigir al equipo rectoral la solución de nuestra situación. En la entrevista publicada el pasado Domingo en el Correo Gallego el Rector Juan Casares Long afirma que no se va a prescindir de personal a pesar de la crisis. Queremos recordarle que esta afirmación no es cierta, a menos que considere que los profesores investigadores Parga Pondal no formamos parte del personal de la Universidad. Queremos recordarle que el hecho de haber trabajado cinco años con contratos temporales puede hacer que sea más barato prescindir de nuestros servicios, pero no significa que seamos trabajadores sin derechos. La Universidad de Santiago tenía un compromiso de estabilización del personal contratado a cargo de los programas Ramón y Cajal y Parga Pondal, se comprometió en el convenio colectivo vigente a negociar su estabilización y ha reafirmado esta política en el Plan estratégico en vigor recientemente aprobado en el Claustro. El cambio de esta política no puede basarse en una decisión unipersonal. La comunidad universitaria tiene derecho a debatir este cambio radical en base a datos objetivos y contrastables que tengan en cuenta las necesidades futuras de la Universidad, algo que aún no ha tenido lugar. Únicamente exigimos que se respeten nuestros derechos.

Bon Nadal...

Els "Amics de la Gent Gran" a L'entrevista del 324

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Tue, 29 Nov 2011 08:43:00 +0000

Clica aquí per veure l'entrevista a l'Oriol Alsina.

una mica d'humor d'en Monzó de bon matí

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Wed, 23 Nov 2011 07:33:00 +0000

Alguns territoris es volen moure, sembla, en la bona direcció

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Tue, 22 Nov 2011 14:54:00 +0000

L'H em fa arribar aquest article (El Observador, 21, pàg. 14) on s'entrevista a Jaime Izquierdo, qui desgrana algunes de les claus que han de guiar el creixement sostenible del territori i la integració camp-ciutat. Ho explica en clau asturiana, però és enterament extrapolable a Catalunya. Cada cop ens haurien d'interessar més els moviments en la direcció de valoritzar allò que de bo tenim, especialment ara que s'acosta una nova onada de barbaritats liberalitzadores quines conseqüències ben probablement "gaudirem" durant dècades. Discernir a qui escoltar i a qui no (malauradament ja se'ns ha passat el decidir a qui votar) ens pot dur de destruir el patrimoni a treure'n profit raonable.

arribarà al 2014?

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Sun, 20 Nov 2011 22:32:00 +0000

Benvinguts a la resta de la vostra vida

NO a l'abstenció

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Fri, 18 Nov 2011 11:24:00 +0000

No a la abstención, article de Vicenç Navarro.

Un pot pensar moltes coses sobre la qualitat o no dels polítics que ens han de representar. Un pot creure, amb tota la raó, que quatre persones més vàlides professionalment tindran millor criteri que un parlament de cridaners sense base. També podem creure que, total, ja estem de facto rescatats/intervinguts per Europa. Però la gràcia de les aburrides llistes de les paperetes que hem anat rebent dia a dia a casa acompanyades de missatges propagandístics de baix nivell intel.lectual, és que la meva decissió pot fer que un més o un menys d'aquesta particular llista sigui a aquella olla de grills capats que esdevindrà el congrés dels diputats a partir de dilluns. I què voleu que us digui, sí que hi ha coses importants a valorar. Cadascú tindrà les seves i se les guardarà o no, però ens cal anar a deixar el paper a les urnes per a tenir el dret moral de criticar els nostres representants quan la caguin (que ho faran, ens n'han donat proves més que suficient tant uns com els altres) o de recolzar-los quan l'entorn els forci a fer coses que no voldrien.

La Xina es va enfadar molt amb els Estats Units aquest estiu per què van fer els deures massa tard. Però, ai làs! era per culpa d'una votació que calia fer al congrés americà, davant de les càmeres i amb tots els periodistes sabent el perquè del sentit de la votació de cada congressista. Què preferim? Jo, personalment, prefereixo la histèria creativa a la fredor calculadora. Prefereixo el debat a la imposició. Com a mínim l'aplico cada dia a la meva feina i, si bé no arribo als estàndards d'altres, em fa sentir viu, persona.

Sentim-nos mínimament vius aquest diumenge i no ens quedem a casa. Sentim-nos vius sempre i no ens quedem a casa mai més esperant que algú des d'un despatx ens aclareixi el futur. Sortim al carrer i anem a votar. És perfectament compatible.

Es pot dir més alt, però...

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Fri, 18 Nov 2011 07:09:00 +0000

Un cop podades lleugerament les demagògies, el pòsit de l'article queda, i queda prou clar què cal fer o, com a mínim, què cal NO fer:

De rajoy, rubalcaba, i l'Educació (amb les majúscules ben col.locades)

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Tue, 08 Nov 2011 08:26:00 +0000

Ahir al vespre el dilema entre el debat i la preparació de les classes d'avui el va guanyar el primer, malauradament. Estic en procés de corregir aquest biaix, però mentre el Keynote es digna obrir el document per acabar de rematar les idees que aquesta tarda vull emfatitzar, no puc més que comparar els dos fets i elucubrar sobre la influència que cadascun d'ells tindrà en solucionar aquest Pais (ja no dic els seus problemes, sino el País en majúscules).

Ahir vam poder gaudir d'una discussió de bar entre un que es sabia superior intel.lectualment contra un que sabia que tenia darrera seu la força de la majoria. En aquests casos no hi ha cap altra tendència possible que el primer posar-se histriònic davant del sentir ploure del segon. Em sona força a discussió de carrer per qualsevol actitiud incívica al volant o a la comunitat de veïns. I n'he viscut unes quantes, en ambdós bàndols.

En la meva humil condició d'assalariat de l'estat que es dedica a ensenyar des de fa un porró d'anys a tots nivells, puc afirmar sense embuts l'obvietat que aquesta tasca docent és molt més important a llarg termini que els exabruptes d'uns i les mentides dels altres, totes manifestacions de curtesa de vista. La sort de poder estar donant en aquestes dates classes als futurs professors de secundària mentre els meus propis fills són a les portes d'aquests estudis em posa en la situació de privilegi de veure per un foradet en què esdevindrà la futura població de la Universitat al final de la (primera?) presidència del Rajoy. El que veig em preocupa i m'il.lusiona a parts iguals. I en cap dels dos casos influït pel fet que l'il.lustre gallec amant dels fils de plastilina sigui a tots els telediaris en els propers anys.

M'espanta perquè la formació de base del professorat de secundària no es podrà completar fins que duguin uns quants anys bregant amb hordes d'alumnes indiscisplinats i lobotomitzats pel fenòmen "what's up?" que els seus pares amorosament han col.locat a les seves mans. M'espanta perquè encara venim d'un sistema en el qual aquell qui es dedica a enfrontar-se amb aquells gremlins és considerat alguns cops valent i molts altres un fracassat pels mateixos massius proveidors de blackberry's. M'espanta perquè certament l'exigència al professorat a l'hora de formar-se sempre m'ha semblat massa laxa. M'espanta perquè crec fermament en la igualtat de respecte per a totes les professions quan aquestes es prenen seriosament, i el país de nou rics en què ens vam instal.lar a mitjans de la passada dècada va aconseguir "ordenar" molt bé l'interès de tot el personal.

M'il.lusiona, però, perquè he tingut l'oportunitat de preparar-me havent llegit en profunditat els decrets que regulen l'ensenyament secundari i, malgrat les crítiques que com a ciutadà i com a pare n'he fet històricament, fruit del més absolut desconeixement, aquests dies he acabat reconeixent un mèrit important en l'actual legislació. Enlloc de deixar que quatre inadaptats pertorbin el debat sobre l'educació amb suposades manques de llibertat per als seus fills que només volen que visquin en castellà davant d'una societat que intenta construir un imprescindible sentit de comunitat, hauriem tots plegats de fer l'esforç de reconèixer algunes idees de fons de les lleis que aproven (probablement sense llegir) personatges com aquells histriònico-limitats clients de bar de l'inici del meu post. En aquest cas, els decrets que regulen l'ensenyament secundari estan bastits de bona estructura, i n'hi hauria prou amb mitjans i passió per part del professorat per tirar endavant una bona generació de ciutadans ben preparats. Per a aquesta darrera no n'hi ha prou amb els impostos que serveixen per cobrir els "mitjans". Es necessita que tots ens ho creguem i que el professorat es guanyi i el sigui reconegut el prestigi que ha anat perdent.

No hi ha res que em faci més feliç que sentir l'A, que ja és a primer d'ESO, explicar amb admiració pel seu professor una anècdota de la classe de geografia o de la de català. Només serà amb aquesta admiració, basada en el respecte i engendrada per aquella passió del professorat, que l'educació de casa nostra millorarà. Mirarem de posar un microscòpic granet de sorra amb l'explicació sobre ones estacionàries que haig d'acabar d'enllestir per aquesta tarda.

Paradigma del Sistema Educativo from Javier Catania on Vimeo.

De quan els polítics eren gent normal...

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Sun, 06 Nov 2011 17:30:00 +0000

...amb les seves il.lusions i amb la seva ingènua mirada al futur.

Certament, després d'això, ara caldrà ser molt curt de mires (o de gambals) per no afegir-se de veritat al vent del canvi, sigui quin sigui.

Actualització: Em dec haver begut una copa de vi massa llarga aquest migdia, o pot ser és la pluja que no m'ha deixat concentrar en la lectura de la notícia, però és veritat que en un any de convergents només hem arribat a aquesta solució? Espero, com diu en Tejedor, que tot plegat sigui una innocentada o una estratègia per despertar l'electorat indignat. Si no, tinc clar que buscar feina a una altra banda del món on existeixi més respecte per la intel.ligència (no necessàriament la meva, tan demacrada) es comença a convertir en prioritari per aquest qui escriu.

On voldrem ser d'aquí a 20 anys?

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Thu, 03 Nov 2011 08:53:00 +0000

En Jeremi Rifkin ens en dóna uns quants arguments a La Vanguardia.

Doncs això...

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Sun, 30 Oct 2011 11:13:00 +0000

...que no hi ha qui entengui el jovent mai. Abans per massa esverats. Avui, per sorprenentment massa acomodats a... què? I nosaltres al bell mig.

Avui he allargat un dia més la meva vida

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Sat, 24 Sep 2011 20:00:00 +0000

En un conte del Jorge Bucay, un viatger s'atura en el camí que duu a un poble i entra al seu cementiri a meditar. Immedatament es sorprèn de veure que totes les tombes són de persones que només han viscut 8, 9, 12 anys. Un camperol que passa per la zona el veu entristit sobre les làpides i li fa notar que a les tombes no hi ha pas nens, sino que els anys, mesos, dies que especifiquen les inscripcions es refereixen al temps que, realment, van viure aquelles persones. Cada dia que consideraven que havien gaudit de la vida, els habitants del poble l'anotaven en un diari. Així, al final de la seva vida podien comptar quant, fet i fet, havien viscut realment.

Avui puc dir que he sumat un dia més a la meva. Bé, només una fracció d'aquest dia, però crec per la seva intensitat que ja el puc anotar complet al meu llibre de comptabilitat personal. Avui he visitat el museu de l'aixecament de Varsòvia, el Muzeum Powstania Warszawskiego.

De totes les coses que volia fer durant la meva estada en aquesta ciutat, amb prou feines n'he encetat algunes, i totes relacionades amb la feina, no pas amb l'esbarjo. No me'n queixo, doncs estar tot el dia en silenci, llevat de l'estona en que els meus fills m'expliquen com els ha anat la jornada via skype, fa que els pensaments vagin bojos competint per la meva atenció. Per tant, considero que he aprofitat el temps com feia molt que no podia. I treient profit d'aquest silenci i d'aquesta pau interna que només es té quan s'és un extrany integral a la terra que es trepitja, avui he anat a fer una visita relaxada a aquest museu que tots els varsovians que conec m'havien recomanat. I ja se sap que cal fer cas als entesos en aquestes qüestions.

El museu està situat en una antiga central elèctrica reformada fa pocs anys per encabir-hi una mostra exhaustiva del que va suposar aquell aixecament. Una perfecta obra museística que d'entrada assumeix que ets conscient del que va suposar la segona guerra mundial per després detallar amb impressionant precisió tot el que va succeir en els dos mesos, agost i setembre de 1944, en que uns ciutadans va plantar cara a l'encara perfecta màquina de guerra nazi per recolzar des de la reraguarda l'avanç de l'exèrcit roig. L'aixecament va ser derrotat gràcies a que les potències aliades, per raons diverses i atenent els seus propis interessos, van negligir l'ajut (us sona d'alguna cosa això?) quan no ajudar a la derrota dels sublevats tot alentint l'avanç de les tropes, en cas dels russos. Una part de la història que se'ls va negar durant 45 anys sota la propaganda soviètica i que el poble polonès ha sabut recuperar amb un museu que toca la fibra a qualsevol amb un mínim de sensibilitat. Els números de la guerra mundial esfereeixen fàcilment i freda, però no és fins que un visita Polònia que exploten a la retina i que un s'adona que no fa pas tant d'allò. Si des de fa uns anys, en diverses visites a aquest pais, ja he pogut visitar Auschwitz, conèixer la història de la renovació del centre de Varsòvia després de la guerra i viure una setmana a Cracòvia sentint a les llambordes el ressò llunyà dels tancs de la Wechmart, avui he comprès l'orgull d'aquesta gent i he avançat en el meu intent de copsar la inabastable crueltat de l'ésser humà.

Després de vist el museu, és ben clar que els supervivents d'aquella massacre amb els seus testimonis van aconseguir anotar dos mesos de vida a les seves llibretes i a les de tots aquells centenars de milers de persones que van morir cercant la llibertat de la seva ciutat davant de l'incomprensible.

Unes quantes reflexions del mestre Puyal per acabar el dia

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Thu, 22 Sep 2011 21:51:00 +0000

¿On ens reconeixem com a nosaltres? ¿En quins costums, en quines festes? Sovint ens hem deixat entabanar per corrents o influències que no ens mereixien. Més enllà de les modes passatgeres, no sempre hem tingut ni tenim la prudència i l’orgull de defensar les nostres coses, el nostre patrimoni col·lectiu. Això també ens ha passat i ens continua passant amb la llengua. Si perdéssim la llengua —que pel camí que anem tampoc no seria tan inimaginable—- al cap del camí, al final de tot, serà responsabilitat nostra. Per més entrebancs que hi trobem, per més que ens facin la guitza, tot depèn de nosaltres. No ens equivoquem. No sempre tota la culpa és dels altres. La clau és estimar i defensar allò que és nostre. I això és absolutament compatible amb l’evolució, històricament associada als grups humans. (Res del que dic està dit amb l’esperit temorenc i conservador d’aquell que s’oposa o tem la transformació, l’evolució o el canvi. Està dit com l’alerta vigilant que cal als pobles que es despersonalitzen sense adonar-se’n.) Jo invoco el respecte per les cultures i pels costums de tothom i també la solidaritat amb els altres pobles o grups culturals i, particularment, en el cas nostre, amb els drets dels immigrants que passen la gran pena d’haver hagut d’abandonar la seva terra, a vegades també la família i els fills per buscar un lloc on guanyar-se la vida. Escoltar els seus arguments és treballar pel nostre futur. Si ells ho volen, els nostres discursos han d’incloure els seus interessos. Defensar allò que és nostre és defensar-los a ells. És la manera d’enfortir la posició col·lectiva. Perquè ells i nosaltres serem un sol grup el dia de demà. I de la confluència mútua, de la defensa conjunta dels interessos de tots plegats, dependrà la capacitat nostra per governar-nos d’acord amb els nostres desitjos. I de consolidar-nos com una única comunitat. En harmonia i en pau.

Joaquim Maria Puyal, pregó de la Mercè 2011 (PDF text complet)

Combat Zone Wrestling: El chupacabras vs "flashing" meadows

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Wed, 21 Sep 2011 09:50:00 +0000

De vegades dir les coses com un les pensa i defensar-les fins a les darreres conseqüències no deixa de ser un acte vandàlic, especialment quan aquestes pensades van en contra de l'stablishment i desafinen dins del cor simfònic de la mediocritat que constitueix la nostra societat. D'exemples n'hi ha diversos, i segur que a tots ens ve al cap algú. Quan això passa, la reacció natural dels qui estan en contra de les opinions de l'outsider és l'insult personal o, encara millor el menyspreu i l'escarni públics. La reacció dels ponents de dues visions de l'economia contraposades, Xavier Sala i Martin i Vicenç Navarro (per citar un exemple posat en safata per dos eminents professors de la meva universitat), constitueix un paradigma d'aquesta actitut destructiva cap a qui no es vol entendre o qui, ni tan sols, es vol escoltar. Cadascú té la seva visió, i cadascuna pot tenir punts interessants, certament, però quan un dels dos contrincants menysprea l'altre i no argumenta, quan deixa de tenir una sana i constructiva disputa per un concepte i enmig de la conversa es gira cap a la seva claca i els demana que aplaudeixin la seva brillant brometa (en el 99% dels casos mirant d'enfonsar la reputació de l'altre i no pas confrontant arguments), no es comporta pas massa millor que el "neng" de Castefa que quan deixa de tenir res a dir li rebenta la cara al seu oponent "porquesí". En aquell moment es perd el balanç en la discussió, que podria enriquir els oients, i es passa a un status d'agresor/agredit que en res beneficia entendre el fons de la qüestió.

És cert que ser enginyós i en certa mesura graciós (això ja depèn de l'opinió del receptor) és sempre millor que etzibar un cop de puny a l'altre, però només una mica millor. En el fons, és una manifestació més de la supèrbia i de l'afany de domini més primitius, a l'alçada de qualsevol discussió perdonavides de porta de discoteca.

D'aquestes actituds, com he dit, n'abunden, no descobreixo res, però encara tenen una segona sibil.lina versió més lamentable, si cap, en ciència, quan el sistema de revisions permet que disputes personals i egos pujats es topin en falsament cordials converses mentre s'utilitza el vell recurs de la "punyalada trapera" un cop l'auditori no és al davant. Altre cop, el plaer del domini sobre l'altre, del cop de colze, tot i que aquest cop, si és possible, encara més malaltís per restar protegit per l'anonimat, ens retorna a les cavernes d'on alguns no haurien d'haver sortit mai.

Per sort, tant en política com en economia com en ciència com... en qualsevol conversa sobre futbol al bar d'alguna cantonada, encara hi ha qui sap escoltar i valorar, més enllà de personalismes i elogis buits. Fins i tot hi ha qui sap separar les actituds agressives del fonament de l'argumentació i, sovint, s'acaba "casant" amb la víctima.

Excepcional simplicitat

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Tue, 20 Sep 2011 11:52:00 +0000

De parc a parc

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Sun, 18 Sep 2011 15:08:00 +0000

"... Quan estiguis més valent", diu una persona que no es pot anomenar, "un dia a Elephanta, per què no, una bona passejada amb una llanxa motora, i totes aquelles coves amb aquelles escultures tan precioses; o a Juhu Beach, a prendre un bany i llet de coco i curses de camells; o a Aarey Milk Colony, fins i tot!..." I Padma: "Aire pur, sí, i al menut li agradarà estar amb el seu pare." I una persona, fent moxaines al cap del meu fill: "I és clar que sí, hi anirem tots. Un bon pícnic; un bon dia d'excursió. T'anirà bé, baba..."

Mostra un mapa més gran

En Salman Rushdie aconsegueix, amb el seu lloable interès per la meva soledat, omplir els buits de la meva estada, i em mou a buscar amb passió un banc lliure al fantàstic parc Skaryszewski, meravella instal.lada a un cop de bus 517 des de casa, per a continuar la lectura de la seva particular epopeia. Admirable visió d'una terra i una població exòtiques que corresponc amb un dia de passeig, a la porta de la tardor, entre arbres caducifolis i parelles de totes les edats comunicant-se en un llenguatge tan incomprensible per mi com el gujarati o el marathi, mentre imagino altres arbres, altres colors i altres olors a 8975 km d'aquí (google maps dixit). En acabat, finalitzo l'estona d'esbarjo tot tenint una conversa relaxada amb una escultural Tyskie, natural de Poznan, un cop torno de nou a casa.

20 minuts més de Labordeta i tornem a l'altre llibre, que ja comença a tenir forma.

Confesso que no he estat a l'alçada del #twitterencatala

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Sat, 17 Sep 2011 22:24:00 +0000

Confesso que he passat la tarda de dissabte a un centre comercial. Ho deixo anar així, en cru. Sí, ja sé, podeu pensar el què volgueu d'aquest aprenent d'anarquista caragirat, però després de tenir el cap com un bombo per culpa d'equacions i textos de difícil pair, el meu altre jo m'ha aixecat de la taula per les orelles, índex i polze com les tenalles que martiritzaven Saleem Sinai, i m'ha dut a agafar un autobús, el 189, nou al meu catàleg, fins la Galeria Mokotów.
Confesso que, allà, he vagarejat i entrat a botigues diverses, no a emprovar-me roba (fins aquí podíem arribar!) però sí a comprar discs de jazz i a mirar maletes. Fa temps que en vull una on pugui dur de forma còmode el mac i un parell de mudes sense massa faramalla. 500zl és el més barat que he trobat. Conclusió: un altre dia serà. Quant al jazz, anuncio que el Contemporary Noise Sextet s'ha afegit formalment (és a dir, pagant) a la llibreria iTunes del meu estimat company de viatge.
Confesso que he anat al centre comercial amb la intenció de veure una pel.lícula doncs... això, comercial. I dono fe que n'he trobat una d'aquelles que mai podria anar a veure amb la B, qui la trobaria absurda, ni amb els nens, per la seva extrema violència (de la pel.lícula, matiso). Drive és tot això, ben cert, però podeu creure que té una de les fotografies i de les bandes sonores més excepcionals que he vist i escoltat darrerament (tot i que, ben pensat, aquesta darrera també és una afirmació força buida). El cert és que m'ha tingut enganxat a la cadira i amb les cames tremolant una bona estona. I no pas per l'aire condicionat, inexistent.
Confesso que m'estic enamorant d'aquest país poc a poc. M'agrada la gent, que traspúa noblesa; m'agrada la tranquilitat, l'absència de violència en cada gest d'una nació que ha patit com poques tenir complexe d'embotit d'un entrepà de pa negre; m'agrada que fins i tot en la seva normalitat el carrer s'esquitxi de tant en tant de la universal presència de cotxes tunejats i accelerades esgarrifoses als semàfors grocs; m'agrada el respecte mutu, dut a l'extrem de no fregar-se a l'autobús i no donar-se petons ni entre amics: només la mà i a distància prudencial; m'agrada, admeto poca originalitat, el menjar... Però desenganyant-me suposo que el que m'agrada és haver-me fabricat un punt de falsa i momentània llibertat tot deixant la familia tirada a Barcelona i, per tant, podria dir el mateix si estés fent una estada al Departamento de la Libertad a El Salvador, a Harlem o a Chowpatty Beach, Bombai, amb detalls i actors ben diferents.
Confesso, i amb això sí que em llanço als lleons, que a la tornada, de nou al 189, se m'ha escapat la mirada cap a unes cames perfectes i uns cabells tallats armoniosament que emmarcaven uns ulls profundament blaus. Ben mirat no m'ha de saber greu dir-ho, doncs si d'alguna cosa va més que sobrat aquest país és de bellesa.
Confesso que la meva piulada de les 8 amb un lluminós #twitterencatala no ha estat feta per mi, sino per la maquinota que he deixat sola a casa aburrida però convenientment instruïda. Dit de passada, i sense que ningú se m'ofengui, ja podrien haver escollit una etiqueta menys complicada i que no hagués donat lloc a tres o quatre tòpics homòfons, tots ells, això sí, tan trendy com l'original.

Confesso, i això és molt més greu, que no he estat un bon culé, no gaudint en directe dels gols de Messi, Villa i companyia. I encara més baix he caigut: confesso que, de tornada, tot mirant els gols del Barça al youtube, m'he près 0.5l de Zywiec a la salut de tots els qui els hàgiu gaudit en directe. Però si de cas creieu que haig de fer penitència (aneu fregits si preteneu que a sobre tingui propòsits d'esmena), això serà demà. Ara, deixeu-me bavejar remirant el video.
Sembla que, fet i fet, Polònia em senta bé. Fins i tot he recuperat velles tradicions de la meva educació als Maristes.

"Love is wise, hatred is foolish"

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Sun, 11 Sep 2011 14:37:00 +0000

Ni se't passi pel cap...

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Sat, 10 Sep 2011 13:19:00 +0000

...que tinc uns plans excel.lents per després del teu desmembrament!

Ni sé com, Llibertat,
hem vestit la teva imatge en el temps;
per no haver-te conegut
t’hem ofert cançons d’amor
per a fer-te un poc menys absent.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.
I el teu nom, Llibertat,
poc a poc l’abarateixen, meu amor;
sabent-nos enamorats,
venen ombres del teu cos
per calmar la nostra antiga set,
però així no ets tu.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.
I potser, Llibertat,
ets un somni fet bandera, tant se val.
Cridarem sempre el teu nom
com si viure només fos
ésser pelegrí a la teva font.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.

Lluís Llach

Un estúpid antisistema més

noreply@blogger.com (Jordi Villà i Freixa) — Wed, 07 Sep 2011 12:11:00 +0000

En Pere, fill del Manel Delacull i la Lolita Hera, era un tipus no massa agraciat pel déu de la simpatia, un pèl gris però, això sí, estúpidament orgullós de la seva auto-assumida bona fe. De petit ja havia rebut de valent a l'escola quan mirava amb poca visió de defensar en Joan, aquell noi lleugerament afeminat que era objectiu fàcil dels depredadors de la classe, més endavant se li va ficar davant dels ulls la bena ecologista radical, que li feia dessitjar el mal més profund a tot allò que anés sobre dues potes i, per concretar més, conduint un Hummer. La memòria és sempre selectiva, ja diuen, i només ens deixa recordar allò positiu que, potser, només representa una fracció ímfima de la realitat.

Totes les coses bones passen, es deia sovint, però ara que ja era algú fet i dret admirat per... els seus fills pre-pre-pre-adolescents? encara anava en calçotets i amb la llança i l'escut de Sant Jordi a plena Diagonal de Barcelona. Havia assumit tan profundament les ensenyances de petit, allò de que la justícia ho és tot i tot ho supera, que semblava no pas un Gandalf sino més aviat una vestal vestida de blanc obrint-se pas al bell mig de l'exèrcit d'orcos que assetjaven Minas Tirith. Vaja, un absolut irresponsable... o un sonat antisistema, segons es miri.

En la darrera menys una acció a la terra del comte Urgell, tot descobrint irregularitats flagrants en una construcció propera a la seva finestra i que amenaçava amb treure-li la llum del capvespre barceloní, acudí a la mestra. Aquesta, reencarnada en un funcionari de l'ajuntament de districte, enlloc de solucionar el problema va comunicar al nen que es portava malament qui l'havia "trait". Total, que en Pere va rebre de valent a ple carrer, de forma merescuda. A qui se li ocorre anar contra el que està establert?

Això de que la capa blanca se li taqués amb sang pròpia no li va fer massa gràcia, i va decidir canviar d'actitud d'ençà. Ja no aniria a la mestra, ja no es liaria a bofetades a la mínima per qualsevol futesa. Ara ho parlaria tot, com li havia ensenyat el buda de la ràdio: "pensa en fer el bé a tots els éssers, sempre" OOMMMM... Finalment seria part del sistema!! Així les coses, quan es va presentar la següent oportunitat, el nostre heroi va decidir no anar a la directora de l'escola, sino asseure's i pactar unes normes amb els dolents i peluts orcos. Va dir-se: "ara sí, ara ja sóc part d'aquesta societat! ho he aconseguit!". El cas és que qui sembla que va acabar anant a la directora amb la visió contrària era un dels orcos, i es va adonar que la dialèctica serveix pel bé però també pel mal, en igual mesura si no de forma clarament biaixada cap al segon.

Des de fa un temps no se n'ha sabut res més de forma oficial, d'en Pere. Diuen alguns que l'han vist passejant per Berlín vestit com sempre, amb quatre parracs; d'altres diuen que l'han sabut retrobar a internet dirigint un negoci de construcció sostenible a un país del nord d'Europa. Però qui sap, això de la xarxa és ideal per amagar-se sota qualsevol matalàs i fer veure que ets qui no ets.