L’Agrupació Musical de Massarrojos estarem a la caseta nº 62.
Per part de l’Agrupació tenim l’audició d’un grup de saxos el diumenge 10 a les 12hrs. a l’espai “punt 4″, habilitat al final del Passeig Antonio Machado, a la dreta de la porta Pius XII.

La fundació de la Coordinadora es remunta a juliol de 1983. En una junta de directius de bandes de música de la ciutat es van acordar els principis pels quals s’anaven a regir les actuacions de les bandes en actes bàsicament contractats o en contraprestació per l’Ajuntament.
Les Societats Musicals participants en eixa primera junta van ser tan sol sis:
- Societat Ins. Obrer Agrícola i Musical de Benimamet .
- Unió Musical L’Horta de Sant Marcel·lí.
- Societat Ins. Musical del Palmar.
- Societat Musical Unió de Pescadors del Cabañal.
- Centre Instructiu Musical de Benimaclet.
- Societat Ateneu Musical del Port.

Es contava llavors amb 250 músics/as i en les Escoles de educandos es formaven al voltant de 300 xiquets i xiquetes.

Per saber més visiteu la web de la coordinadora.

Una partitura…

Una església….

Un orgue….

Uns espectadors….

639 anys d’interpretació…..

“Mai he escoltat un so sense estimar-lo, l’unic problema amb els sons és la música”
-Escritos al oído- John Cage.

John Cage compositor que va atrapar el silenci en una de les seues obres, 4′33″ (1952), va escriure en 1987 “Organ 2/ASLSP“  on les sigles signifiquen “As Slow As Possible” - “deu tocar-se tan lentament com siga posible”
Aquesta indicació va generar un intens debat als seus seguidors.
En 1997 un grup de músics i filòsofs discutiren la qüestió en Trossingeny, Selva Negra, i es van suggerir diferents propostes.
Cage podria referir-se al temps màxim que pot aguantar un ésser humà fins a pedre les forces o perdre la paciència, amb aquesta proposta, Diane Luchese completà l’interpretació de Organ 2 durant 14 hores i 56 minuts ininterrompudament. La dificultat de l’execució resideix en donar a cada nota una longitud proporcional a la de les 8 pàgines que ocupa la partitura original.
Altra proposta va plantejar que la durada havia de correspondre amb el temps que viu un ésser humà. És a dir, haruia ser executada tant de temps com indica l’esperança de vida mitja mundial, que equival actualment a 66,7 anys.

Però la proposta que més va convèncer fou la de perllongar la peça amb la vida d’un orgue, la qual no és finita si se li procura un manteniment adequat.

El primer orgue amb teclat modern va ser construït en la catedral de Halberstadt en 1361, aquest orgue era el primer amb una clavitura de 12 notes que és el que s’utilitza avui en els nostres instruments de teclat. Es va acordar triar la durada de la peça amb aquesta data, i seria el temps transcorregut des de la construcció de l’orgue fins a la data d’inici de la seua interpretació. El resultat 639 anys. (1361-2000-2639)

A causa de la nostra era caracteritzada per la pressa, aquesta peça de música és una manera d’intentar retardar les nostres vides agitades. El “descobriment de la lentitud” i l’establiment “d’una pomera musical” es poden entendre com símbols de la confiança en el futur.

El lloc, St. Burchardi, una de les esglésies més velles de la ciutat de Halberstadt, Alemanya, construïda al voltant de l’any 1050.
Es va construir l’orgue específicament per a este fí, protegit amb cristall per a reduir el volum del seu so constant.
El concert va començar el 5 de setembre de 2001, 89 aniversari de John Cage, però durant 20 mesos no s’escoltava res ja que l’obra comença amb un silenci equivalent a aquest periode.
La primera nota es va escoltar el 5 de febrer del 2003 i des de llavors han anant succeint-se dues notes per any. Per a aconseguir-lo les tecles del orgue es mantenen pulsades durant mesos amb uns sacs d’arena que les mantenen pressionades.

Es venen localitats especials per a cada canvi d’acord. El pròxim és en el 2013.

“La música que preferisc, fins i tot més que la meva, és la que escoltem quan estem en silenci” - John Cage.

youtube per vore:
4′33″ per a piano
4′33″ per a orquestra

Noise with John Cage (1966)

John Cage “Imaginary Landscape No. 1″

Marcel Duchamps and John Cage

“On vulga que estiguem el que escoltem més freqüentment és soroll. Quan ho vam ignorar no molesta. Quan ho escoltem ho trobem fascinant. El so d’un camió a 50 milles per hora. L’estàtica entre emissores. La pluja. Volem capturar i controlar aquests sons, i usar-los no com efectes sonors sinó com instruments musicals.” - John Cage.

fonts:
john-cage.halberstadt.de
retroriff.com

enllaços:
john-cage.halberstadt.de
as-slow-as-possible.com
comprar partitura Organ 2

Dissabte 14 de març, auditori de l’Agrupació-22.30hres.

Propòsit del concert de hui….
”Els concerts o audicions són un element imprescindible en la formació del músic des dels començaments, ja que estimulen moltíssim la motivació per a millorar i aprendre. Totes les audicions són poques, si tenim en compte el gran bé que produïxen” Mª Angeles Manresa, en La actuación musical - (Manual bàsic per a la interpretació en públic)
Aquest és el propòsit principal del concert que L’Agrupació Musical de Massarrojos els oferix a tots vostès. En la nostra banda de música hi ha molts alumnes que estudien Grau Mig en el Conservatori i altres que ja han acabat la Carrera instrumental. El nivell de les bandes de música s’amida (entre altres coses) si tenen alumnes que estudien en les Escoles i Conservatoris de Música. Per això augmenta la qualitat interpretativa de les peces que es audicionen en els concerts.
Des de l’adreça de la Banda i la col·laboració i treball dels companys músics, volem que el concert d’avui servisca de formació contínua a les joves promeses musicals de la nostra Banda de música, i no cal dir, donar a conèixer el treball i dedicació extraordinària que estan realitzant en la seva formació musical i personal.
Un dels objectius específics de la formació integral dels ensenyaments musicals és la d’interpretar obres de diferents llenguatges musicals i adquirir les destreses i autocontrol necessaris per a interpretar en públic. Per això el concert té una doble intencionalitat: La formació i el virtuosisme - lluïment dels intèrprets. Esperem que la vetllada d’avui siga del grat de tots vostès i es torne a repetir en un futur.

El concert per a solista i la seua evolució en la història de la música.
Concert, composició musical, generalment en tres moviments, per a un o més instruments solistes acompanyats per una orquestra. El nom de concert unit a la música es va utilitzar per primera vegada a Itàlia en el segle XVI, però no es va fer habitual fins a al voltant de 1600 al començament del barroc. Al principi, el concert i el seu adjectiu relacionat, concertato, feien referència a una barreja de colors tonals instrumentals, vocals, o mixts. S’aplicaven a una àmplia varietat de peces sagrades o profanes que utilitzaven un grup mixt d’instruments, cantants o d’ambdós. Aquest grup podia ser tractat bé com un conjunt mixt unificat, bé com un conjunt de sons oposats uns a uns altres. Aquest estil concertant va ser desenvolupat especialment pel compositor italià Claudio Monteverdi, concretament en els seus llibres de madrigales cinquè a vuitè (1605-1638). Influït parcialment per Monteverdi, el compositor alemany Heinrich Schütz va aplicar el nou estil als seus treballs sacros en alemany. Aquest concepte va seguir vigent fins al segle XVIII, com pot apreciar-se en les moltes cantates sacres de Johann Sebastian Bach que duen el títol de concertos.
Així, el concert és una de les formes musicals més importants sorgides en el Barroc. Consisteix, en essència, en una peça en diversos moviments en la qual un o diversos solistes dialoguen amb una orquestra. Fruit de l’emergent consciència tímbrica, aquesta forma és a més la manifestació més important de l’estil concertat, que alhora és conseqüència del principi estètic bàsic del Barroc: la llei del contrast.
En aquesta època s’escriuen fonamentalment tres tipus de concerts: el concerto grosso (diversos solistes), el concerto ripieno (sense solista específic) i el concert per a solista. Aquest últim és el que té major repercussió en èpoques posteriors.

El concert clàssic.
A mitjan segle XVIII el canvi musical decisiu que va significar el pas des del barroc al classicisme no podia deixar d’afectar al concert. A part de la breu florida d’un derivat francès denominat simfonia concertante, el concerto grosso va morir i va donar pas a la simfonia, que va mantenir gran part dels seus trets. No obstant això, el concert per a solista va persistir com vehicle del virtuosisme, indispensable per als compositors que alhora eren intèrprets de la seva pròpia obra. El piano va suplantar gradualment al violí com instrument solista preferit. Va ser l’instrument favorit tant de Wolfgang Amadeus Mozart, qui va escriure els concerts més importants a la fi del segle XVIII, com de Ludwig van Beethoven, que els seus cinc concerts per a piano i el seu únic Concert en re major per a violí i orquestra (1806) van donar la consagració definitiva al seu desenvolupament.
Durant el classicisme, el concert va créixer encara més. La seva estructura era el reflex d’un compromís amb la forma tradicional del ritornello, en una parenceria de virtuosisme, així com de les noves formes i estils desenvolupats amb la simfonia. Els primers moviments es construïen com una variant del ritornello. Tant aquest com la primera secció solista se semblaven a la secció de l’exposició del primer moviment d’una simfonia. La resta del moviment també seguia un desenvolupament similar al primer moviment d’una simfonia, però amb el solista i l’orquestra tocant junts o de forma alternada. El moviment final era generalment un rondó amb una espècie d’estribillo recurrent. Els moviments lents quedaven menys determinats en la seva forma. Igual que les simfonies, els concerts es van convertir en obres grans, amb una personalitat pròpia i distintiva, que s’interpretaven en sales de concert públiques, davant d’una gran audiència.

El romanticisme.
A partir de 1820 només uns pocs compositors van escriure alguns concerts, destinats generalment a un intèrpret virtuós determinat. La forma sobrenatural de tocar el violí de Niccolò Paganini, prompte emulada pel pianista i compositor hongarès Franz Liszt, va contribuir a establir una espècie de mística al voltant de la figura del geni virtuós.
Liszt, els compositors alemanys Carl Maria von Weber, Felix Mendelssohn, Robert Schumann i Johannes Brahms; el polonès-francès Frédéric Chopin i el rus Piotr Ilich Chaikovski van compondre concerts importants, la majoria per a piano o violí. Les seves obres revelen un sentit experimental tant en la planificació general en tres moviments com en les formes internes. No obstant això, es van mantenir bàsicament sinfònics en la seva concepció. El solista i l’orquestra quasi sempre eren tractats per oposició, el que generalment duia a una síntesi eventual. Això constituïa un reflex de l’oposició tonal i la síntesi que generalment subjeuen en el cor de la forma sonata.

Francesc Lloréns i Arnal
Director de L’Agrupació Musical de Massarrojos

You Tube, el lloc web que permet a usuaris compartir vídeos digitals a través d’internet, anima als músics professionals i aficionats de totes les edats i llocs del món a participar en una audició per a formar part de l’Orquestra Sinfònica de YouTube.
Per a participar cal enviar un vídeo interpretant l’obra composta per a l’ocasió per Tan Dun, premiat per la banda sonora de la pel·lícula Tigre i Drac. Els vídeos rebuts s’inclouran en el primer concert virtual en vídeo i els seleccionats actuaran en el Carnegie Hall de Nova York a l’abril de 2009.
Per a més informació accediu a Orquesta Sinfònica de You Tube.

Com tots els anys presentem les activitats de Santa Cecília.
Mireu-les ací.

El que veiem en la iconografia de d’alt és una dona tocant una Harmònica de Cristall, aquest instrument té uns 250 anys i ara parlarem un poquet d’ell.
Moltes van ser les temptatives d’utilitzar el cristall com instrument musical. En documents de mitjan del segle XVII es fa referència a la realització de música amb l’ajuda de 30-40 diferents recipients de vidre temperats.
Esta tècnica va ser oblidada cap al final d’aquesta època i solament en 1744 va ser de nou descoberta per l’irlandès Richard Packrich qui el va dur per tota Anglaterra. L’èxit va ser molt gran i va provocar l’interès de Christoph-Willibald Gluck que es trobava en Londres. El jove Gluck va dominar el nou intrument i fins i tot va realitzar el “concert de vint-i-sis vidres temperats per aigua de manantial”.
La passió per l’harmònica de cristall també va capturar a l’ambaixador dels Estats Units, Benjamin Franklin, que va arribar a Londres en 1757. Franklin, famós pels seus invents, la va estudiar a fons i la va millorar. Els vidres els va substituir per tasses hemisfèriques modelades i col·locades sobre un eix de ferro que tenien un constant moviment a través d’un pedal. Les peces de cristall al girar i al tacte del dit amb les vores banyades provoquen un so afable i agradable.

L’harmònica de cristall es troba en el Museu Alemany de Munich.
Els sons del vidre prompte van conquistar Alemanya, Àustria i Rússia. Un famós psiquiátra, Mesmer, va utilitzar l’harmònica per a calmar pacients. Va ser en casa de Mesmer on Mozart el va escoltar per primera vegada, i va escriure música per al instrument inusual. (Adagio en do major KV 356 per a harmònica de cristall). En 1791, Mozart va escriure altra peça quan va escoltar tocar a Marianne Kirchgesner i quedar fascinat per la seua interpretació.(Música per harmònica de cristall, flauta, oboè, viola i violoncel)
Posteriorment van compondre música per l’harmònica Beethoven, Glinka, Berlioz, Rubinstein, Richard Strauss, Paganini….Goethe va admirar el seu sonar diví…

És curiós que en algunes ciutats d’Alemanya l’harmònica va ser prohibida per la llei perquè se suposava que “alterava l’estat mental de les persones, espantava a animals i provocaba trastorns mentals”
Però l’oblit d’aquest intrument no solament va anar per aquestes llegendes sinó també per la seua fragilitat i la seua tècnica inusual de tocar-lo. Amb la idea de millorar aquesta tècnica es van substituir els vidres per plaques de cristall i segurament l’execució era més convenient però la màgia del so del “cristall que cantava” va desaparèixer.
L’art veritable de tocar l’harmònica de cristall va ser perdut totalment, i l’harmònica va ser substituïda per una campana d’orquestra (un instrument que sembla un glockenspiel) i celesta en l’orquestra.
Entusiastes d’aquest so segueixen practicant aquest art i antiga tècnica sobre cristall. Un grup de l’actualitat és “Crystal Trio“.

Fins i tot hi ha intèrprets que mantenen viva l’harmònica.

Observant la foto podríem pensar que el que veiem es tracta d’aquests objectes que s’utilitzaven per a simular platillos volants en les antigues pel·lícules de ficció, cosa que per a realitzar una pel·lícula casolana ens serviria, però guardant la idea, el que veiem en la imatge és un instrument de percussió anomenat “Hung“.
Creat en els laboratoris pertanyents a la companyia PANArt, per Felix Rohner i Sabina Schärer en un cantó de Suïssa en l’any 2000, amb la idea de traslladar el so del steel drum (wikipedia) a un instrument portàtil.
Hang significa mà en idioma Bernés. És el resultat de 25 anys d’investigació científica, amb l’acer i altres instruments de percussió ressonant per tot el món, com són el Gong, el Gamelan, el Ghatam, etc. Pot dir-se que el Hang és el fructífer resultat de la unió d’art, ciència i tecnologia.
L’instrument es compon de dos hemisferis de metall soldats i els costats es diuen Ding i Gu. El costat Ding conté 8 tons musicals en forma de cercles que envolten a un cercle central major (el cridat Ding) i que té un so molt semblant al Gong. L’altre costat, el costat Gu, té un forat per a la ressonància del so que es genera dintre. Es pot tocar de moltes formes diferents: amb la punta dels dits, els pulgars o el palmell de la mà, o barrejant les tres alhora. La majoria del temps, el Hang se fica en les cames però també es pot tocar recolzat en altra superfície. Fins a la data (2008) solament s’han produït al voltant de 5000 instruments, ja que solament els fan els seus dos creadors, i actualment tan solament es fabriquen uns 400 a l’any, sent la llista d’espera de més d’un any per a obtenir-lo. A més únicament es venen en la casa matriu a Berna (Suïssa), pel que al preu resultant cal afegir-li el cost de desplaçament del comprador.

PANArt Hangbau AG
Engehaldenstr. 131
3012 Bern
Switzerland
Ací en PDF (anglés) historia del Hung pels seus cradors.

-Més informació
· hang-music.com
· English Oddmusic
· youtube

- Consolidar els coneixements apresos.
- Conèixer la tècnica bàsica de l’ instrument.
- Interpretar música en grup.
- Relaxació y conscienciació corporal.
- Desenvolupar hàbits correctes i efectius en l’ estudi.
- Conèixer les característiques d’ interpretació dels diferents estils musicals dintre la literatura de l’ instrument.

Més informació en document PDF.

Mai parem de descobrir originals idees.
L’artista Tor Claussen (Musical Furnishings) ha inventat una taula formada per diferents mòduls mòbils de percussió, que bé et pot fer el paper d’una perfecta taula davant de la tele o en el menjador i al mateix temps resulta ser un instrument.

Mals de músics
L’estudi d’un instrument musical hauria de ser en gran part l’estudi del funcionament del nostre propi cos. El so i la música són el resultat de l’acció intel·ligent i sensible del cos sobre l’instrument.
Fins a un 75% dels pacients-músics desenvoluparàn malalties muscle-esquelètiques asociades a la seua profesió. Una cantitat que és major que les lesions dels deportistes. Així ho indica el Dr. Philipp Andwandter, Otorrinolaringòleg UC, que al investigar el tema comprobà que els músics patisen molt de les mans, però que no hi ha molta literatura mèdica com en el cas de les lesions dels deportistes.
Hi ha alteracions que només surgisen al moment de tocar l’instrument i no en les altres activitats cotidianes de la persona. ” Açò s’explica pels moviments repetitius que presionen les articulacions de manera fisiològicament anormal”.
La malaltia del músic dependeix de la forma de l’instrument i de la seua manera (o posició) de tocar-ho. ” El que més emmalalteix és l’amateur, i més que ell, el profesor de música”.
Els trataments requereixen molt de temps i paciència, amb més d’un 80% d’èxit.

Algunes Patologies Musicals:
1- Síndrome de dolor regional: per mal ús o sobre-ús del aparat locomotor i per causa del stress produït al sobrepasar els límits normals d’esforç de tendons i muscles. “Les dolencies en el antebraç son freqüents amb la Viola i Contrabaix. I en els instruments de corda, es lesionen els dits i el puny.
2- Neuropaties d’Atrapament: nervits que comencen a comprimir-se pel desenvolupament d’estructures veïnes (un muscle) i es caracteritza per sensació de formigueig.
3- Disfonia Motora Local: moviments involuntaris que surgeixen al moment de començar a utilitzar l’instrument, sense una causa precisa.
4- Osteroartritis: (osteoporosis) el desgast de la superficie de les articulacions que causen dolor, rigidesa i disminució de moviment. (El 77% dels violinistes pateix aquesta patologia al gastar la seua articulació temporomandibular)
5- Somatització: quan el stress, l’ansietat o la depresió dels músics es manifesta amb dolors aguts en les espatlles, colzes i mans.

(Ací video il·lustratiu)

És molt convenient complementar l’activitat física del músic amb algún tipus de deport o tècnica corporal.
El deport més recomanable per el seu gran benefici per a l’esquena es la natació. Altres activitats també recomanables per a músics són:
Tècnica Alexander (T.A a València)
Yoga
Tai-chi

A Terrasa tenim l’Institut de Fisiologia i Medicina de l’Art, el primer centre especialitzat del nostre pais que, a més d’oferir atenció mèdica completa exclusivament per artistes, porta a terme projectes d’investigació, divulgació i docència en aquest camp.