El blog de l'Agustí Bou

Misty Vancouver

2010-10-03T12:59:00.013+02:00

Vancouver podria esser definit com a pleasantville. es una vila amb encant i bona qualitat de vida. Ahir a l’arribar, el temps era sorprenentment càlid i assoleiat per l’època de l’any. Avui el dia ja s’ha llevat mes tapat. El cel està cobert amb núvols baixos que tapen els cims de les muntanyes veïnes, i donen un cert aire de somni a l’entorn.

Aprofito el primer dia per a desintoxicar-me del jet lag fent una volta en bici pels voltants. El waterfront, Stanley Park, que ja està començant a agafar colors tardorencs. A aquesta hora, el parc es ple de gent passejant o fent esport. L’atmosfera es extraordinària. Poc soroll, nomes els ocell i, de tant en tant, algun dels nombrosos hidroavions que aterren a la badia de Vancouver.

Vaig recorrent els camins del parc, frondosos, i en molt llocs completament molls de l’humitat. La marea està baixa i el mar en calma. Per tot l’horitzó es veuen vaixells esperant per entrar al port. Tot té un aire intemporal.

Continuo el recorregut vorejant la costa, de l’Stanley Park, per carrers tranquils arribo al Jericho Park i al Pacific Spirit Park. Per tot arreu hi ha ciclistes!. Vaig recorrent els quilòmetres, amb alguns petits turons on el cansament del viatge es nota, però es una bona manera de recuperar-se del jet lag.

De tornada, travesso pel centre de la ciutat, animada a aquella hora de gent que va a fer compres de diumenge.

Recupero forces al Café Barcelona, (http://www.cafebarcelona.ca/) del Ricard Creixams a 1049 Granville Street (entre Nelson i Helmeken)

Per veure les fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/101003Vancouver?authkey=Gv1sRgCNi7iNCP6Mmy2AE&feat=directlink

Via Francigena II - Etapa 7 - De Verrès a Vercelli

2010-08-23T22:37:00.002+02:00

Distància: 111,11 Qms.
Temps: 8 Hores 38 Minuts.
Ascens: 953 M.
Descens: 1.279 M.

El dia es lleva mig cobert, amb un aire de tempesta per la tarda. Caldrà aprofitar doncs el matí per a cobrir l’etapa prevista. Inicialment havia previst acabar a Viverone, el que representa uns 60 Qms, deixant els darrers i mes monòtons 50 Qms. Fins a Vercelli pel dia següent, però avui m’he llevat ja amb les forces recuperades desprès de l’etapa suau d’ahir, pel que penso que ja decidirem mes endavant on acabar l’etapa.

L’estació de Verrès. On el transport es fa amb autocars ja que estan reparant la via en tot el tram de la vall, aquest matí té mes moviment que la tarda anterior. Arriben els autocars de on puja i baixa gent, mentre una jove policia, tota uniformada i amb la seva gorra, vigila que els cotxes no aparquin on no deuen.

Reprenc la ruta de nou pel fons de la vall, seguint petites carreteres i alguna pista no asfaltada. Vaig canviant de costat del riu, fent constants canvis de camí per a evitar la zona de l’autopista, tot passant petits pobles que segueixen adormits. Cal reconèixer que la ruta en tota la part valldostana està molt ben treballada. A Amad estan preparant les atraccions per la festa major.

Arribo a Donas, on hi ha una fortalesa que domina el pas del riu Doire Baltée, que es el que segueix tota la Vall d’Aosta i, de nou, el recorregut evita la carretera passant per la vila antiga i baixant després per l’antiga via a la que es barregen restes medievals amb restes romanes, inclòs un pas excavat a la Roca. Abans de Donas, la calçada romana es troba en un estat sorprenentment bo.

Ara toca de nou pujar amb la calor doncs, per a anar de Donas a Pont St-Martin, la ruta s’enfila de valent entre les vinyes, superant un desnivell superior als 150 metres, per la vesant solejada. Quina calor. Els raïms estan ja força madurs i se’n desprèn l’olor. Son fortes rampes però, sortosament, questa vegada, son d’asfalt i, una vegada superat el desnivell, baixo ràpidament per la carretera fins a Pont St-Martin, a on entro per unes escales força malmeses.

Ja soc de nou al lloc on he dormit, desprès de una hora i mitja de pedalar. Sort que ahir vaig decidir aturar-me a Verrès, amb el cansament acumulat, aquesta etapa hauria estat excessiva. Recupero forces a la petita pastisseria, escassament assortida del poble. No hi ha elecció, pastissos de poma o productes industrials. Torno a contemplar el gran pont romà i reprenc la ruta.

Adéu Aosta i benvingut Piemont. Es nota aviat, l’excel•lent senyalització de la Val d’Aosta, desapareix com per encanteri i es substituïda, inicialment per pràcticament res, nomes uns petit senyals d’un pelegrí blanc pintats a la roca. Sense el traçat del GPS, a estones seria força perdedor.

La ruta segueix pels passos mes recòndits, i en els següents deu quilòmetres, segueixo pistes per camps solitaris, fins a Torre Daniele on s’endinsa entre vinyes sospeses per unes magnífiques columnes de pedra que, sense dubte, son molt antigues. El camí, sovint molt estret, va seguint per entre les vinyes. Ara a mes de les senyals de la Via Francigena, hi ha les de un GR i, al cap de poc, també apareixen cartells d’altres rutes que ajuden a seguir el camí.

De nou estic seguint una via romana. Em sorprèn que faci aquest revolts enganxada a la muntanya en lloc de seguir el fons de la vall, que hauria estat més fàcil, però amb la feina que hi ha, es clar que les raons eren poderoses. De nou començo a pujar, i com puja, i a baixar, i com baixa. A estones la via està molt malmesa i cal fer-ho a peu al no ser ciclable però el recorregut paga la pena.

A Montestrutto, la vall s’obre a la plana piemontesa i tot s torna mes franc i transitable, el que no evita que continuï havent nombroses petites pujades que posen a prova les cames, però cada vegada suavitzant-se més.

Passo Ivrea ràpidament i continuo cap a Viverone. Em sento be i ara la ruta es molt rodadora. A partir d’aquest punt, la Via segueix per sota la serra d’ Ivrea que, segons llegeixo, es la morrena mes gran d’Europa, una resta de les enormes glaciacions del passat. El paisatge es bonic, a través de solitaris boscos i alguns, pocs, camps de conreu. De nou torna la pujada per a superar la serra d’ Ivrea i arribar a Viverone, però no es tracta de grans desnivells.

Es d’hora quan arribo a Viverone, tot just les 12,30, per que, i tenint en compte que el que resta es gaire be pla, decideixo continuar fins a Vercelli. A mida que m’endinso en la plana i m’apropo a la zona del Po, l’humitat comença a esser elevada, el que barrejat amb l’alta temperatura, es força feixuc.

Pocs quilòmetres abans de Santhià, apareixen els primers camps d’arròs. D’un verd suau, tenen l’espiga encara no madura. Fan de bon veure, tot i que es un presagi de la futura monotonia del paisatge de la planura del Po.

Santhià ja té totes les característiques pròpies d’aquesta zona, ciutat enmig d’una plana de camps d’arròs inacabables, lletja i anodina i amb una humitat i una calor força desagradables. Suo i no paro de suar, mentre faig els darrers 25 quilòmetres completament plans per camins infernals que menen a camps d’arròs. Rodar en aquests condicions es fa enormement feixuc. Pedalo en la buidor absoluta, només de tant en tant trobo a algú pescant en els canals dels camps. Saludo cortesment i, invariablement, no em tornen en cap cas la salutació. No sembla que aquesta terra porti a l’amabilitat de caràcter.

I Vercelli? No arriba mai! A mes, han marxat els núvols i ara cau tot el sol a plom. Pedalo, pedalo i pedalo i, finalment, a la llunyania veig els edificis de Vercelli. No es lluny, però el GPS diu que falten 7 quilòmetres. Com pot ser si està davant meu? La raó es senzilla, el camí mai va recte sinó que fa angles entre els camps d’arròs, el que allarga, i molt, el camí.

Quines ganes d’arribar quan finalment trepitjo l’asfalt dels carrers. Vaig seguint pel costat d’edificis anodins, fins a arribar a la part antiga, mes agradable, on està situat el Duomo de Vercelli. Es tracta d’una església del segle XVII, sense grans estridències.

Estic cansat però ja he arribat. La veritat es que, potser hauria estat mes prudent dividir l’etapa, de manera que resultés menys pesat el pas pels arrossars, però ja he aconseguit l’objectiu.

Ara a esperar l’any vinent per a fer la primera part de la Via, de Canterbury a Besançon. Amb l’Alvaro marxem cap a Torí on, després d’una bona dutxa, es regalem un bon sopar.

Per veure les fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100823VFII07VerresVercelli?authkey=Gv1sRgCNyBkLPi_d6YSg&feat=directlink

Per veure el Track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1125130

Via Francigena II - Etapa 6 - Aosta - Verrès

2010-08-22T23:57:00.000+02:00

Distància: 58,6 Qms.

Temps: 6 Hores 43 Minuts.

Ascens: 1.207 M.

Descens: 1.362 M.

Em llevo cansat. L’etapa d’ahir va ser exigent i, per tant, la idea es fer avui una etapa mes suau, tot i que, al estar en zona alpina, i anar la ruta evitant el màxim possible la zona propera a l’autopista, el desnivell acumulat de l’etapa també es rellevant.

El dia es lleva igual de radiant que l’anterior i ja de bon mati, fa calor. Abans de sortir, aprofito per fer un petit volt ciclista per la ciutat antiga d’Aosta, on hi destaquen importants restes romanes doncs aquesta ciutat era un important nucli de comunicacions cap les Gàl•lies.

Nomes sortir, el camí va a buscar els petits pobles de la vesant nord de la vall, i això vol dir que, immediatament, comencen les fortes pujades. Les cames es queixen!

Una vegada agafat el nivell, de nou la Via va alternant petits camins, pistes forestals i conduccions d’aigua, com el dia anterior. Molta estona vaig a cobert del sol per l’ombra dels arbres, el que fa molt agradable el camí que, segons els cartells que trobo, segueix la “Voie des Vignobles”, tot passant entre petites vinyes de tant en tant.

Passo el Castello di Quart, gran casa fortificada, en bon estat de conservació i vaig seguint per petits nuclis urbans que semblen mig deserts. A vegades el camí segueix antics camins de ferradura que, en la pràctica, es converteixen en veritables trialeres difícils de baixar, per sort, poques vegades toca empènyer i es pràcticament tot ciclable. El paisatge es extraordinari.

Els pobles no tenen el benestar que es deduïa als pobles suissos, i mes aviat sembla que es tracta de llocs on l’economia es més de subsistència. Pugem, baixem, i sempre anem passant petits nuclis amb noms valldostans, Cilian, Feilley, Chenal, sempre per petits camins, antics camins de ferradura, etc, fora del soroll.

A Montjovet baixo al fons de la vall per a agafar la variant ciclable del camí doncs el recorregut “oficial” en aquest punt es pràcticament no ciclable. De nou la ruta segueix per petits pobles adormits, però amb l’afegit del vent de cara. Em trobo cansat dels constants trencacames i de l’esforç d’ahir pel que, tot i que inicialment havia previst anar fins a Pont St-Martin, opto per a acabar l’etapa a Verrès. Indret completament anodí al mig de la vall.

Recupero forces al bar Polar Express, al costat de l’estació del tren, en mig d’un espectacle surrealista que formen la cambrera i els diversos clients a la barra, ella vestida com si hagués de sortir amb la pamela cap a la platja en deu segons, i ells dividits entre els que gaire be han aparcat el tractor a la porta i els que van carregats de tatuatges i formen part de la fauna hortera italiana

Estic cansat i amb ganes de recuperar forces, el que faig a l’Hotel Ponte Romano, de Pont St-Martin, on havíem reservat per ser el lloc previst d’acabar l’etapa. Hotel trist de poble, amb dos únics al•licients, d’una banda la formidable vista del pont romà del segle II i el fet que la nostra finestra dona al riu, el que ens permet dormir escoltant la remor de l’aigua.

Per veure les fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100822VFII06AostaVerres?authkey=Gv1sRgCLTgv-P7ncXpiAE&feat=directlink

Per veure el Track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1125132

Via Francigena II - Etapa 5 - Orsieres - Aosta

2010-08-21T21:21:00.031+02:00

Distància: 63,0 Qms.

Temps: 8 Hores 7 Minuts.

Ascens: 1.943 M.

Descens: 2.215 M.

Avui hem d’afrontar l’etapa reina, no només d’aquest any, sinó de tota la Via Francigena, amb el pas del mític Col del Grand St-Bernard, escenari mític per les seves tempestes i l’hospici on estan els coneguts gossos de raça Sant Bernard, sinó també per la gesta del Napoleó, que al maig del 1800, va travessar els Alps per aquest coll.

El desnivell es important, i l’alçada també, doncs el coll es troba a 2.469 metres, el que representa un desnivell vertical des de Orsieres de 1.500 metres, als que caldrà afegir el que acumulin les petites baixades que fa la ruta abans d’arribar al Coll.

El dia es lleva radiant. Nomes hi ha uns petits núvols enganxats a les muntanyes cap al sud-oest, però res que faci témer que el dia s’hagi d’espatllar, tot i que, al estar a alta muntanya, surto amb l’equip necessari per a imprevistos.

Orsieres es lleva tranquil. Nomes hi ha el moviment dels trens del St-Bernard Express, que uneixen la localitat de Martigny amb Orsieres. A l’hotel, m’atén per l’esmorcar l’hostaler, força mes amable que la mestressa, tot i que l’esmorcar no es millor que el de la resta de dies, pel que opto de nou per afartar-me de pa amb melmelada que, al menys, representa una bona dosi d’hidrats de carboni.

Surto de Orsieres per una petita pista de terra que ràpidament s’enfila de valent fent paelles per la vesant sud-est de la Vall que mena al coll. Em trobo en mig d’un paisatge plenament alpí, amb boscos d’avets i petits xalets aïllats. Nomes destorba l’ambient el soroll dels cotxes que pugen la carretera per l’altra vesant de la vall. Per sort a aquest hora el trànsit es baix.

La pista va remuntant, fins a arribar a un punt on deixa de ser ciclable i toca empènyer, per sort, durant poca estona. El camí està perfectament senyalitzat i les indicacions del Grand St-Bernard constant. Com la pujada es fa per la vesant mes obaga, la temperatura es agradable.

Seguim el camí, que passa ara pel fons de la vall. Es ample i de pujada suau i constant. Em trobo alguns excursionistes i algun ciclista. Arribo a Bourg St-Pierre (1.676 m), amb mes de 1.000 metres de desnivell acumulat i agafo l’antiga carretera en direcció cap a la pressa de Toules. Hi ha indicacions de prohibit el pas de vianants, però segueixo endavant fins a arribar a sota la presa on, de nou, hi torna a haver aquestes indicacions com a conseqüència de les feines de reforç que estan fent a la pressa. Malgrat tot, el camí es factible i continuo endavant per la forta pendent que fa ara el camí fins a arribar al nivell de la pressa.

Quin paisatge! Des del nivell de la pressa, es pot veure tot el circ de muntanyes que envolta el col, amb el Mont Velan (3.709 m.) com a cim destacat. Lluny, a l’altra banda de la vall es veu el Fiescheshorn, amb els seus 4.000 metres i, per entre les muntanyes cap al sud-oest, es veu la part superior del cim del Montblanc, amb es seu gran barret de neu.

Pràcticament he arribat fins a on la carretera s’endinsa al túnel per camins que han estat completament ciclables excepte en un petit tram. Ara només resta vorejar la pressa pel camí que només es ciclable a estones, fins a agafar la part superior de la carretera, única pujada vàlida per bicis doncs l’antic camí, a partir d’aquest punt, es pràcticament no ciclable.

A 1.900 metres, agafo la carretera. L’aire ja es pesat de respirar i les cames noten l’esforç. La carretera té un cert volum de transit, però es fa suportable la seva presencia. Abaixo el cap i començo a pedalar fatigosament cap al coll metre em passa algun ciclista de carretera. Passen els revolts poc a poc. Les rampes arriben a estones al 20%! El sol es fa insuportable. Cau a plom i amb l’alçada es fort. Paro a estones a alguna ombra a reprendre forces mentre llegeixo cartells que parlen de les gestes d’en Napoleó en aquestes contrades.

No hi ha ni un moment de descans en la pujada, a cada revolt penso que la carretera serà mes suau però, malauradament no es així, però finalment, i després de mes d’una hora d’ascensió per asfalt, apareix el coll amb l’enorme hospici davant meu. Objectiu aconseguit! Arriba el moment de reprendre forces abans de la baixada i poder gaudir de la vista durant una bona estona doncs el dia continua essent radiant.

Al coll hi ha un munt de turistes, com correspon a un mes d’agost, que es fan fotografies amb els gossos i es compren petits records. Arrenco la llarguíssima baixada fins a Aosta per la carretera per, al primer revolt, agafar, aquest vegada si, l’antic camí, que es troba força malmès amb grans blocs de pedres que, a vegades, son difícils de passar. El camí a estones es converteix en una veritable trialera doncs la vesant italiana es mes vertical que la suïssa. De tota manera, es ciclable en la seva major part.

Perdo desnivell ràpidament i en poca estona arribo a St-Rhémy (1.619 m), on reprenc momentàniament la carretera. La senyalització de la Via a tota la Vall d’Aosta es extraordinària. Ràpidament deixo de nou la carretera per a continuar baixant, a estones per corriols, a estones per pistes forestals. Passen els quilòmetres i la calor comença a ser intensa. La via va buscant tota l’estona els caminets per a evitar la carretera tot passant pels petits pobles, Cerisey, St-Oyen, Etroubles, tots amb noms en dialecte Valldostà, que sembla una barreja de francès amb paraules italianes. Ja som a 1.270 m. i encara hem de perdre 600 més fins a arribar a Aosta. Davant meu, a l’altra banda de la vall s’alça, imponent, el Gran Paradiso (4.061 m) situat al parc del mateix nom, que es el més antic d’Itàlia, i un dels mes coneguts.

La ruta segueix a moltes estones les canalitzacions fetes per a recollir l’aigua i abastir a les poblacions de la vall, es un constant de pedalar per indrets on el desnivell es el poc que fa una canalització d’aigua el que representa que, per a aconseguir un cert desnivell, hagin de passar els quilòmetres quan ja començo a tenir ganes d’arribar desprès d’una llarga jornada.

Després d’Etroubles, la via torna a baixar en picat, i ràpidament arribem a Aosta, on haig de superar algun petit desnivell traïdor per tal d’entrar a la ciutat per indrets poc concorreguts.

Per fi he arribat. Quina calor! Cansat i content per una gloriosa etapa alpina.

Per veure les Fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100821VFIIOrsieresAosta?authkey=Gv1sRgCNOTs8q6htnU5gE&feat=directlink

Per veure el Track: VFII - http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1125129

Via Francigena II - Etapa 4 - Vevey - Orsieres.

2010-08-20T22:41:00.003+02:00

Distància: 88,1 Qms.

Temps: 7 Hores 53 Minuts.

Ascens: 1.285 M.

Descens: 722 M.

Ha plogut una mica aquesta nit, i el dia s’aixeca amb núvols alts i un cert aire d’inestabilitat, es un dia molt diferent del d’ahir i sembla que pugui haver tempestes al llarg del dia.

Vevey es lleva tranquil, com correspon a una ciutat benestant i on es respira un elevat nivell de vida arreu. Abans de sortir, saludo al llac. Davant les dents de midi, amb núvols enganxats ja de bona hora, i amb una calima que fa de difícil veure totes les muntanyes que l’envolten. Avui entrarem als Alps, fent nit ja començada la pujada al Grand St. Bernard, per tal de treure una mica de desnivell de la forta pujada que m’espera demà. Avui serà una etapa llarga i exigent.

Els carrers de la Vielle Ville de Vevey s’estan tot just despertant quan surto abans de les 9 del mati. Nomes hi ha persones que van a comprar el diari, o que, ja de bona hora, passegen al voltant del llac. L’aire es fresc i agradable.

Surto en direcció a Montreux seguint la vora del llac, entre mansions suntuoses i edificis luxosos d’apartaments, es com una Montecarlo alpina. Tot està al seu lloc, tot en ordre, i després de cada revolt, un paisatge nou i admirable. No paro d’aturar-me a fer fotos de tots els indrets tot i que, passat la Tour-de Peiltz-, haig de deixar la riba del llac per no ser transitable a les bicicletes, i agafar la tranqui-la i poc transitada carretera fins a Clarens, on de nou reprenc la vora del llac.

Ja tinc davant Montreux, petit i bonic, com un clònic de Vevey. Tot en calma i idíl•lic. Al girar un revolt, apareix davant meu el Chateau de Chillon, on com bon turista em vull fer una foto, al que se’m ofereix amablement la mestressa del xiringuito de souvenirs, que fa una foto perfecta, enquadrant el zoom. M’explica que té ja molta pràctica de fer-la pels turistes, i del cert que així es. També aprofito i faig una foto amb el mòbil, que envio a la Imma. La Carla arriba a la conclusió que es “el castell de la bruixa”.

Mentre estic fent les fotos, m’arriba un sms de la Nené Valls. “Ha mort la mare”. Quin impacte. Quants records que passen de cop pel cap de tots els anys coneguts des de aquell estiu del 1975 en que va aparèixer tota la família Valls Capell a Planoles. Poc a poc anem deixant enrere a gent que varem conèixer i estimar en aquesta inaturable carrera que es la vida.

Em recupero de la melancolia veient el castell de Chillon i continuo camí endavant. Fins ara, tot ha estat fàcil doncs hem anat seguint la vora del llac. Arribem a Villeneuve, ja a l’altre extrem del Leman i ens endinsem terra endins per una zona am una alta concentració industrial, que vaig esquivant per petites carreteres i algun camí agrícola.

A partir de Roche, de nou tornem a paisatges mes agrícoles, i vaig per un camí que segueix la via del tren, amb vent de cua, que es molt d’agrair. Passo per alguna zona de vinyes, on cal superar algun desnivell de poca importància, i arribo a Aigle. Han passat gaire be 30 quilòmetres i l’etapa fins ara ha pujat poc. Millor, doncs endavant hi ha desnivells importants.

De fet, aquests comencen nomes sortir d’Aigle. Passem per davant de imponent Chateau d’Aigle, excel•lentment conservat i tot envoltat de vinyes. Se sent una gaita. Dalt de la muralla, un gaiter està retén algun homenatge indeterminat tot i que el paisatge evoca poc a escòcia. Ara ja ha sortit el sol, i la temperatura augmenta, com les rampes a les que hem de fer front, de mes del 16% per una pista que s’enfila poc, pel costat de la via d’un tramvia! Es sorprenent el nivell de transport ferroviari d’aquest país!

Superem mes de 150 metres en poca estona i enfilem cap a Ollon en una ràpida baixada. Comencem a fer pujades i baixades entre vinyes i boscos i finalment arribem al costat del Roina, que remuntem, sempre amb l’agraït vent de cua, per una pista lateral al mateix. Ara ja pesen mes les cames, quan a St-Maurice m’aturo a recuperar forces menjant una deliciosa pizza. Davant meu una velleta demana una amanida i marxa tranquil•lament al servei deixant la seva bossa sobre la taula. Inimaginable a altre latituds.

Recuperades les forces continuo direcció Martigny per un camí que s’endinsa pel bosc, a estones ample, i a estones trialer, però amb constants pujades i baixades. Es un camí molt divertit, i per fi, arribo a Martigny, amb mes de 70 quilòmetres a sobre, i encara que el desnivell no ha superat els 650 metres, ja es nota. Ara cal encarar la part seriosa de l’etapa, la pujada a Orsieres, on en poc mes de 17 quilòmetres, cal superar 700 metres de desnivell.

Malauradament, la primera part de la pujada l’haig de fer per la infernal carretera del túnel del Sant Bernat, doncs la ruta que segueix la Via Francigena està prohibida als ciclistes. Son 4 quilòmetres amb fortes rampes, i amb tot el tràfec del divendres a la tarda. Horrorós, vaig entrant a tots els pobles per a evitar durant uns metres la carretera.

A les Valettes, per fi puc evitar durant un tros la carretera, i després de Bonvernier, ja puc recuperar el traçat de la Via Francigena, que s’endinsa pel bosc per un petit corriol divertit de rodar, fins a arribar a una zona on els allaus han malmès el camí, el que m’obliga durant mes de mitja hora a empènyer la bici per un maremàgnum de roques que haig d’anar pujant i baixant. Acabo esgotat.

Recupero la carretera durant uns inacabables 500 metres, amb túnel inclòs i a Sembracher puc agafar les petites carreteres de la vesant esquerra de la vall, que pugen en fortes rampes. Porto ja mes de 85 quilòmetres i començo a trobar-me cansat, però el paisatge es idíl•lic. Petites casetes i poblets en plena calma, aliens a l’infernal tràfec del fons de la vall.

Per fi, quan porto gaire be vuit hores sobre la bicicleta, arribo a Orsieres, fi d’etapa, amb poc temps per a recuperar les forces. Ens allotgem a l’Hotel Terminus, on ens atén una malcarada mestressa. Sopem i em preparo per l’etapa reina de l’endemà.

Per veure les fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100820VFIIVeveyOrsieres?authkey=Gv1sRgCMnEmcyLt-6GowE&feat=directlink

Per veure el Track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1113145

Via Francigena II - Etapa 3 - Orbe - Vevey

2010-08-19T23:01:00.001+02:00

Distància: 62,2 Qms.
Temps: 6 Hores 11 Minuts.
Ascens: 1.141 M.
Descens: 1.462 M.

De nou es tracta d’una etapa per la Suïssa no alpina, si be, no per això vol dir que els desnivells i l’esforç siguin inferior, com ho demostren els més de 1.400 metres que finalment acumula l’etapa que, com la anterior, transcorre integrament pel cantó de Vaud, combinant camps de cultiu i zones forestals.

En aquesta ocasió, no seguim la ruta 70, doncs en alguns dels seus trams es poc ciclable i optem per a seguir un recorregut per petits camins agrícoles, com de costum asfaltats, alguns trams de pistes de terra i algun petit tram tècnic.

Avui a Orbe hi ha mercat, si be el mateix es minimalista, doncs no es composa de més enllà de 8 o deu parades. De totes maneres, resulta molt pintoresc, amb totes les senyores suïsses totes posades fent les compres. Tota la citat desprèn un aroma a cafè torrat, provinent de la enorme fàbrica de Nescafé que hi ha a la sortida del poble, i el dia es presenta clar, amb pocs núvols, i bona temperatura. Benvingut estiu.

Sortim per la carretera en direcció a Lausanne, que seguim fins a Charbonay durant uns quatre quilòmetres pel carril bici habilitat de la mateixa. Charbonay es un petit poblet agrícola, on, com passa a tot Suïssa, tot està en ordre i posat al seu lloc. El poble té algunes cases veritablement antigues, que donen una mica idea de com devia esser la vida en el passat en aquests indrets.

Deixem la carretera i ens endinsem per una pista que, al cap de poca estona passa a ser de terra, amb alguna forta pujada, fins a arribar a un petit altiplà ple de camps de conreu on alternen la remolatxa amb l’herba de farratge. Anem seguint les senyals del recorregut pedestre, ara per petites pistes asfaltades, ara per pistes de terra, en una successió constant de pujades baixades de poc desnivell, però que es van acumulant. Teòricament es una etapa en la que hem de perdre alçada fins a arribar al llac, però de moment, no parem de guanyar desnivell.

Passem petits pobles, Goumens Le Joux; Oulens -sous- Echalens; St-Barthelemy; Bioley-Orjulaz; Etagnieres gaudint del paisatge agrícola Suïs, que sorprèn quan el comparem amb l’estat d’abandonament del nostre camp. Segurament els ajuts a l’agricultura deuen ser força importants.

Per fi, quan arribem a Morrens, veiem el llac, immens a sota nostre, amb totes les muntanyes que l’envolten. Malgrat la boirina, fàcilment es distingeix la Dent d’Hoche, el massís del Mont-Blanc i les Dents de Midi, i en la llunyania, gaire be invisible, el Cervino.

La baixada fins a Lausanne la fem intentant evitar al màxim els nuclis poblats, si be pràcticament tota l’estona per asfalt, fins arribar als carrers de la vila. Passem per davant del COI i arribem a la bora del llac, deliciosa, que ressegueix un passeig ple d’arbres, on la gent passeja enmig de la calma. El dia es deliciós i la temperatura extraordinària.

Anem seguint el passeig fins a Ouchy, a partir de on no està permès el pas de bicicletes, i seguim per la tranquil•la carretera en direcció a Montreux per reprendre mes endavant, al port de Pully, el passeig vora l’aigua. La gent pren el sol mentre altres passegen i altres es capbussen a les, imagino, fredes aigües del llac.

A Lutry, hem de reprendre de nou la carretera fins a Villette, on abandonem la vora del llac, per remuntar per camins agrícoles en forta pendent entre les vinyes. Guanyem alçada ràpidament i comencem un jos de pujades i baixades esgotador, per la vesant sud del llac, on fa força calor. De tota manera, paga la pena el paisatge de vinyes i la imponent vista del llac i de les muntanyes. Estem en un paisatge de vinyes declarat patrimoni cultural per la UNESCO.

Passem per St-Saphorin, amb una meravellosa església que data del segle XVI de on sortim per una forta pujada, primer amb escales, i desprès empenyent a estones, sota la calor del migdia. Ja veiem sota nostre Vevey, i Montreux al fons. Estic completament esgotat de la calor i amb ganes d’arribar.

Al arribar a Corseaux, tot es baixada fins Vevey, que a part de ser seu de la Nestlé, el que li dona un aire cosmopolita, es una de les ciutats Suïsses mes delicioses. Ens allotgem a l’hotel Astra i després de recuperar-nos, anem a fer un volt per la ciutat vella.

Ha estat un dia llarg i esgotador, sobretot pels trencacames de la primera part, i per les pujades finals entre la calor.

Per veure les fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100819VFIIOrbeVevey?authkey=Gv1sRgCPyI-97U1Imt3gE&feat=directlink

Per veure el track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1113145

Via Francigena II - Etapa 2 - Pontarlier - Orbe

2010-08-18T22:51:00.011+02:00

Distància: 66,7 Qms.
Temps: 5 Hores 45 Minuts.
Ascens: 961 M.
Descens: 1.063 M.

Avui abandonem França per a entrar a Suïssa travessant les muntanyes que formen el massís del Jura, que tot i que no son gaire altes, compten amb excel•lents paisatges i nombroses estacions d’esquí de fons, que aprofiten la suavitat de les colines.

El dia es lleva gris i fred, plovisqueja una mica. Es tracta d’un d’aquells dies grisos que a l’hivern s’entaulen a l’Europa del nord. L’esmorzar de l’hotel es força auster, el que dificulta poder reprendre forces després de la llarga etapa d’ahir.

Començo l’etapa travessant l’antiga vila de dintre les muralles, amb cases d’un cert aire senyorial. Tot està tranquil com correspon a una vila provincial d’aquesta mena. Només sortir, començo la primera pujada del dia, per tal d’evitar la transitada N57, tot seguint una petita i tranqui-la carretera que porta cap a l’Arcan, on hi ha un parell de remuntadors ancestral que pugen un prat, amb un escàs desnivell de menys de cinquanta metres. Poc després de l’estació, agafem una pista a la dreta que, travessant un bosc espès, arriba fins al Fort Mahler, des de on hi ha una formidable vista del Chateau de Joux.

El fort està en runes, no així el castell, que està molt ben conservat, i estant cada un a banda i banda de l’estret pas de la carretera, controlaven perfectament l’accés a Pontarlier des de el sud.

Nomes passat el Fort, baixem ràpidament per una pista força malmesa fins a Le Frambourg, i perdem tot els 260 metres de desnivell guanyat. Som de nou a la N57, que hem d’agafar doncs no hi ha alternatives a partir d’aquest punt. Ens esperen uns quants quilòmetres per l’asfalt, primer per l’N57, per després agafar la molt menys transitada D6, que porta cap a la frontera Suïssa.

Tornem a remuntar el desnivell perdut seguint la carretera, fins a arribar a Les Petits Fourgs de Bas, on comença l’altiplà que mena fins a la frontera i on ja podem agafar petits camins, en la seva majoria asfaltats, però que ens permeten d’evitar la carretera. La major part dels camps son o de farratge, o estan dedicats a pastura. Hi ha petites granges i algun nucli de població una mica mes gran, però tot el paratge es força desolat.

De nou passem pel costat de petits remuntadors que salven desnivells mínims i, a prop de la frontera, de nou agafem la carretera, per ser l’únic pas franquejable.

Entrem a Suïssa pel poblet de l’Auberson. Fa fresca i no es veu ningú pels carrers. Seguim per la carretera, sense pràcticament transit dins al Col des Etroits, on hi ha unes immenses defenses militars. Realment, Suïssa es un país que sempre te present que per a esser neutral cal una defensa forta.

Passat el coll, ràpidament arribem a St. Croix on, després d’uns pocs centenars de metres, per fi podem deixar la carretera, tot seguint la ruta 70, que segueix la Via Francigena, i les senyals de turisme pedestre. La senyalització es extraordinària, així com la vista i, malgrat els núvols, podem gaudir d’una extraordinària vista de tot el plateau alpí suís i podem endevinar, al fons el massís de la Jungfrau i el del Cervino.

El camí s’endinsa per les Gorges de Cobatanne per on baixem fins a Vuiteboeuf. A estones, el camí es converteix en un corriol, però està perfectament cuidat i es totalment clicable i arribem aviat a Vuiteboeuf, ja a la plana del llac de Neuchatel.

El paisatge ha canviat radicalment. Ara estem en una zona agrícola, amb boscos dispersos i turons que onegen. De nou, i com va passar ahir, no fem cap gran desnivell, però les constant pujades i baixades i els canvis de ritme, van castigant les cames.

Anem alternant petits camins asfaltats, amb camins rurals, tots en un estat excel•lent, a amb una magnífica senyalització de turisme pedestre. Anem passant petits nuclis habitats fins a arribar a Rances, sempre evitant carreteres principals.

Pugem encara un altre turó i ja veiem Orbe a uns 4 quilòmetres, que passen ràpidament si be, abans d’arribar, fem una ràpida visita als mosaics romans que hi ha a l’entrada del poble.

Orbe es una ciutat amb un cert caire industrial, on hi ha una enorme fàbrica de Nescafé, i sense massa atractius. Ens instal•lem a l’hotel Aux Chasseurs, situat a la plaça central del poble i ens preparem per a la següent etapa.

Per veure les fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100818VFIIPontarlierOrbe?authkey=Gv1sRgCIjQuqG80p633QE&feat=directlink

Per veure el track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1111692

Via Francigena II - Etapa 1 - Besançon - Pontarlier

2010-08-17T23:24:00.001+02:00

Distància: 80,5 Qms.

Temps: 5 Hores 47 Minuts.
Ascens: 1.517 M.
Descens: 926 M.

Besançon es una petita ciutat provincial situada a l’est de França, en el Franche-Compté, a la vora del riu Doubs, essent una ciutat que compta amb una important ciutadella militar, que com tantes construccions militars del segle XVIII, va ser dissenyada per Vauban, el gran arquitecte militar francès.

El dia es gris, amb un petit punt de xafogor, tot i que la temperatura es força mes fresca del que cal esperar d’un dia de mitjans d’agost, fins i tot en aquesta zona d’Europa. Aquest any, hauré de fer la travessa tot sol, amb l’assistència en cotxe de l’Alvaro. On son els companys d’altres travesses? L’inseparable Angeles, en absència justificada, per haver agafat les vacances al juliol, el que no li permet gaudir dels dies necessaris a l’agost, i la resta dels amics, tots per una o altra raó, no han pogut assistir, raó per la que, després de quatre anys d’anar sempre acompanyat, de nou torno a rodar sol. Se’m fa estrany.

Surto de la ciutat antiga, situada sota l’imponent ciutadella, tot vorejant el riu Doubs, per la N57, en direcció Pontarlier. Es tracta d’una carretera amb força trànsit, que aviat deixo per a agafar el petit camí, asfaltat, que va vorejant el riu en sentit ascendent, fins a arribar a una petita resclosa, on abandono el riu per a agafar una petita carretera que puja fort pel mig del bosc.

El camí puja de valent i aviat estic suant malgrat el dia nuvolós i que el recorregut passa fonamentalment per dintre del bosc. En poca estona el camí supera els més de 200 metres de 200 metres de desnivell que hi ha fins a Montfaucon, des de on continuo per la poc transitada D104 fins a Saône.

El paisatge està format per turons d’un verd intens sota el cel gris, alternant els camps de cultiu amb terrenys de pastures i boscos. Aquest serà el paisatge durant gran part de la resta de la etapa, sense cap gran desnivell, però amb petites pujades i baixades que van acumulant cansament i metres.

A Saône, per fi, aconsegueixo deixar l’asfalt, encara que només sigui per pocs quilòmetres, en que la ruta s’endinsa per un camí rural que talla els camps. Bufa el vent, però sortosament de cua, el que ajuda en la pedalada.

Arribo a la D410, carretera també poc transitada, que deixo a Marmirolle per endinsar-me per una pista forestal que travessa el Fôret du Grosbois. La vegetació es exuberant, i amb prou feines deixa passar la llum. El paisatge es solitari, tant en la zona de bosc com quan, de nou travessem camps de cultiu i petits poblets on no es veu ni una ànima, fins a arribar a Etalans on, de nou per asfalt, segueixo fins a Fallerans.

A Fallerans, de nou agafo un camí rural que, de sobte, s’acaba en un prat tancat, on pasturen unes vaques que em miren tant sorpreses com estic jo al veure-les a elles. Després d’uns moments de confusió, intento trobar una sortida ciclable dels prats, però sense èxit. Llegeixo la Guia de Pilgrimage Publications i veig que diu que es surt per un forat entre els arbres, però l’únic que trobo em porta a un filat de punxes, que desesperat, i amb precaucions, decideixo travessar doncs veig una porta a l’altra banda, per on surto i, amb sorpresa, em trobo amb la primera senyal de tota l’etapa que fa referència a la Via Francigena, fet sorprenent dons sembla venir del no res.

A 50 metres em trobo una altra senyal de la Via, poques més trobaré durant la resta de l’etapa. He perdut gaire be una hora per a sortir del prat quan finalment arribo a Vernierfontaine.

Continuo per petits camins, la major part asfaltats travessant petits pobles. Poc a poc, m’estic apropant al massís del Jura, per on travessaré cap a Suïssa. Fa més fresca, i tot no estar mes amunt de 800 metres, veig petites estacions d’esquí de fons als poblets. El paisatge es encara mes solitari i remot. No hi ha ni una ànima, a part dels ramats pasturant. Travesso mes zones de bosc i petites carreteretes, fins a arribar a un camí malmès que em porta fins a Ouhans.

Els metres es van acumulant a mida que passen els quilòmetres i el terreny es tona mes accidentat. Porto ja mes de 60 quilòmetres i 1.200 metres de desnivell, quan de nou la ruta torna a pujar colina amunt per carreteretes solitàries. Entro en una zona de pastures on el vent bufa amb força, el paisatge es desolat però tranquil. Passo per Pissenavache, petita munió de quatre o cinc cases, ja queda poc, però el camí sempre puja amunt, passant mes camps i zones de pastura, fina a arribar a la D6, que porta cap Pontarlier, i on ja h ha mes transit.

Segueixo la carretera durant alguns quilòmetres i, per fi, veig a la plana Pontarlier, a on arribo per Dommartin, evitant el tràfic de la carretera principal, quan gaire be ja es fa fosc.

Ens instal•lem a l’Auberge St. Pierre, petit hotelet sense pretensions. Estic cansat de la travessa i anem directament a sopar.

Per veure el Track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1110347
Per veure les fotos: : http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100817VFIIBesanconPontarlier?authkey=Gv1sRgCLbEzebhgqO4gQE&feat=directlink

LA VIA FRANCIGENA II - DE BESANÇON A VERCELLI

2010-08-17T13:18:00.000+02:00

Per segon any consecutiu, aquest estiu continuem la travessa de l’any passat, fent el compte enrere de la Via Francigena cap al nord. Aquest any fem el fragment que va des de Besançon, al departament francès de Doubs, fins a Vercelli, a la Lombardia, que es on varem començar l’any passat.

Arribem a Besançon cap l’una del migdia, desprès d’haver fet nit en el camí des de Barcelona a Grenoble, ciutat trista i provincial, i d’haver passat per Ginebra, per a obtenir alguns mapes de la travessa per la part Suïssa que ens calien.

En aquesta ocasió la ruta l’he dissenyat, en el tram francès, atenent a les indicacions del llibre de Pilgrimage Publications sobre la Via Francigena; al tram Suís, atenent també a aquestes indicacions, així com seguint l’extraordinària senyalització de la ruta 70, que segueix la Via Francigena en el seu pas per Suïssa, i en el tram italià, de nou, i tal com varem fer l’any passat, a partir dels tracks de la Assoziazione Europea delle Vie Francigene.

Per validar el recorregut a França, he utilitzat els mapes digitals del IGN i a Suïssa els de SWISSTOPO, en ambdós casos, extraordinaris, el que m’ha permès fer els ajustaments que he cregut adients en les diferents propostes de recorregut. Pel que fa a Itàlia, malauradament, no hi ha cartografia digital disponible de la regió a recórrer pel que, de nou, i com varem fer l’any passat, l’única mapa disponible es el de carreteres, per a fer improvisacions sobre la marxa.

El Tour - Salvats per la campana

2009-07-07T23:18:00.002+02:00

Quina etapa! Avui hem vist una contra rellotge per equips de la que fan afició. Es impressionant veure la coordinació dels equips ciclistes, marcant els relleus amb un ritme embogit. l’Astana ha funcionat com una màquina, certament marca la diferència amb la resta, i recorda aquell equip implacable en les contra rellotges per equips que era l’ONCE. Només el Garmin ha estat capaç de plantar-li mínimament cara. També resultava impressionant veure al Cancellara, ell sol, tirant com un boig del seu equip per a salvar el seu maillot grog, i ho ha aconseguit pels pels, 22 centèsimes rescabalats de la contra rellotge de Mònaco. Veritablement, ha salvat el maillot per la campana.

Ja estem a punt pel divendres, dia de l’etapa Andorrana. Allí estarem per veure l’èpica de les fortes rampes pirinenques amb en Sergi.

Tour de França - Els inexperts

2009-07-06T23:09:00.001+02:00

Avui etapa anodina i intranscendent i, de cop salta la sorpresa!. Un tall imprevist provocat pel vent i tot trontolla, els nostres favorits desconcertats, l’enemic a batre, en Lance Armstrong que s’escapa, el seu director, en una intel·ligent tàctica d’equip ordena als dos gregaris ajudar en l’escapada i la lluita Contador - Armstrong, de sobte s’inclina a favor de l’Arsmtrong.

S’inflamen les banderes, i tots els periodistes hispànics en un atac d’exaltació criden indignats, Traïció! i blasmen contra el Bruynel, veient secrets pactes i conxorxes, quan en el fons tot es molt mes senzill, quan un vol guanyar un Tour, no pot córrer amb tàctiques de juvenils, i costa entendre que feien, en un dia on l’organització havia advertit de vent lateral, tots els favorits mes enrere del lloc 30. aquí s’ha vist la veterania del Lance, estant on calia estar en el moment oportú.

I això ho diu un dels mes furibunds anti Armstrong que hi ha, però sembla que els seus rivals tenen ganes de fer-li fàcil un nou Tour. Esperem que no sigui així

CANADA – SETMANA SANTA 2009

2009-04-04T16:48:00.005+02:00

3/4/09

Que lluny està Canadà des de Barcelona! Ens toca matinar per a volar a Frankfurt, per a esperar durant mes de 4 hores la nostra connexió cap a Calgary. Tot plegat fa que, de porta a porta, haguem estat 24 hores de viatge. Extenuant.

Les grans planures canadenques a l’hivern tenen un aire desolat. Neu als racons en un paisatge gèlid i amb tota la natura morta. Congelada. Certament ha de ser llarg els hiverns en aquestes latituds. Es en aquest paisatge que l’avió toca terra i agafem el cotxe de lloger en direcció cap Golden. Fa mandra ara conduir 3 hores per a arribar.

Planures llargues, amb alguns animals pasturant entre la neu, cercant la poca herba comestible que hi deu haver. Poc a poc comencem a veure les Rocoses, imponents. No hi massa neu. Som al costat menys nevat de les muntanyes i encara que fa fred, no es imponent. Recorrem els paisatges que varem veure a l’estiu, ara nevats, Banff, Lake Louise; baixem cap a Golden, amb millor temperatura, neu a les muntanyes, però no a les planes, a on ja es veu l’arribada de la primavera.

Estem cansats i, per fi, arribem a Golden, a casa en Joan i la Mariana. Sopem, xerrem i, derrotats, anem a dormir desprès d’un dia molt llarg.

Golden es una petita vila, als costat del Kicking Horse River. Cal reconèixer que es un nom curiós per a un riu (el cavall guitzador) i, segons expliquen, l’origen d’aquest nom es del segle XIX, quan un explorador de nom James Hector va ser colpejat pel seu cavall que li va donar una guitza i va quedar inconscient. Quan els seus companys el varen trobar es van pensar que era mort i es van preparar a enterrar-lo quan, de sobte, es va despertar. Lliurant-se de ser enterrat viu.

El fet es que aquest nom es d’una presència aclaparadora a Golden, hi ha el resort, un lodge, i multitud de botigues que tenen aquest nom. Arriba gaire be a embafar.

4/4/09 – KICKING HORSE

El dia es lleva amb alguns núvols, però si la previsió s’acompleix, durant la nostra estada tindrem, en general, força bon temps i temperatures suaus. Tot just estem ara a un parell de graus sota cero.

Avui serà un dia tranquil. Anirem a esquiar al Kicking Horse Mountain Resort (http://www.kickinghorseresort.com/) que l’estació que es troba tot just sobre Golden. Es tracta d’una estació de tres remuntadors que, en gran mesura recorda a La Grave doncs, si be te una pista central trepitjada, el seu gran atractiu i domini esquiable està composat per una gran quantitat de pales negres.

Al peu de l’estació la temperatura es agradable amb el sol a estones, agafem el telecabina que ens porta fins al Eagle’s Eye, a 2.450 metres. Neva lleugerament i la temperatura es radicalment diferent, 10 sota cero!. Esquiem primer amb la Mariana per pista i després anem a buscar les pales del CPR Ridge.

Des de dalt del telecadira ens traiem els esquis i anem a buscar el Whitewall. Extraordinari!

El CPR Ridge

Baixem per pales de neu verge, verticals però amb seguretat. La neu es freda i es deixa girar sense problema. Se’ns ha passat el fred de cop!

L’Anna s’ha questa a la cafeteria cuidant al Lluc mentre esquiem. Ens retrobem tots i mengem a l’aire lliure aprofitant el sol i tornem cap a Golden per a planificar el que farem l’endemà i anar a comprar.
El jet lag ens maltracta i anem d’hora a dormir.

GR 5 - Etapa 19 - Upega - Ventimiglia

2008-08-26T19:38:00.006+02:00

Total Km. 80,00
Temps Mov. 6:35:00
Temps Atur 1:32:00
Temps Tot. 8:07:00
Asc 1.776
Descens 3.021
High 2.032
Low 0

GR 5 - Etapa 18 - Limonetto – Upega (Monesi di Triora.)

2008-08-25T19:14:00.013+02:00

Total Km. 52,00
Temps Mov. 4:25:00
Temps Atur 1:03:00
Temps Tot. 5:28:00
Asc 1.489
Descens 1.317
High 2.208
Low 1.204

Avui toca una etapa d’altura. Hem de travessar el Plateau del Marguerais, important formació càrstica que travessa una antiga pista militar per sobre dels 2.000 metres.

Com la travessa es llarga, comencem d’hora i a les 9 ja estem sobre les bicicletes pujant el Coll de Tende. El pugem seguint el traçat de l’antiga carretera que, de fet, a la seva vegada segueix l’antiga pista feta per la vesant italiana al segle XVIII, que va ser reformada i ampliada al segle XIX. A un dels revolts, encara hi ha un senyal del XIX que indica que som a la carretera de Niça a Cuneo.

No seguim el traçat de l’antiga calçada romana, ja que està en molt mal estat i representaria força estona d’empènyer bicicleta. Es tracta d’una antiga calçada, que en la part superior està força malmesa, però que durant segles va ser el camí per poder travessar entre la part italiana i la part francesa dels Alps marítims, doncs es el coll mes baix.

La pujada es suau, i el pendent del coll no es exagera, al contrari del que passa a França, on per salvar el desnivell, l’antic camí fa 48 paelles. Anem pujant progressivament els 8 quilòmetres d’ascensió. El dia està una mica enlleganyat i amb boires que s’enganxen a les muntanyes i que ens fan pensar un possible canvi de temps.

En Guim ens acompanya en aquesta pujada. Pletòric d’energia va pujant al seu ritme i aviat el perdem de vista. Ja ens retrobarem al coll. Des de dalt, la vista no es nítida per les brumes que s’enganxen a les muntanyes. Hi ha de nou fortificacions abandonades en runes per tot arreu. Certament, el nostre passat Europeu està ple de recels mutus.

Passem les diferent construccions de l’antic Fort Central, amb el seu recinte rodejat d’un fossar, les parets plenes d’espitlleres per a defendre el fort. Devia fer impressió quan era nou, i els hiverns en aquestes guarnicions devien ser força rigorosos.

Travessem les pistes d’esquí de Limonetto i encarem la primera pujada cap a l’altiplà, que ens porta sobre les pistes d’esquí. La pista comença a estar força malmesa, i al fons s’endevinen ja les grans masses càrstiques. El paisatge es immens.

Enfilem la pista, que comença a estar força malmesa cap al Colle della Boaira, punt d’entrada del Plateau de Marguerais. La pista en algunes parts està excavada a la roca, amb grans vistes. Passem el petit Colle della Perla (2.083 m.) i remuntem per la dura pista fins una gran paella, força malmesa en el que es ja la tercera pujada del dia, i arribem finalment, després d’una curta baixada al Colle della Boaira (2.102 m.).

Poc a poc el paisatge s’ha anat transformant. La vegetació es mes escassa, pràcticament ha desaparescut tot rastre de vida, menys alguns petits ocells. Fins i tot les marmotes, companys inseparables de tota la travessa han desaparescut. El paisatge comença a agafar uns certs aires lunars.

La pista a partir d’aquest punt està força malmesa i es converteix en un veritable trencacames durant els següents 10 quilòmetres. Pugem amb dificultat els petits desnivells de 80 o 100 metres, i les baixades, malgrat ser una pista, semblen veritables trialeres. Anem fent bots d’una banda a l’altre, i costa mantenir l’equilibri. Es espectacular. Les pedres irradien una gran claror amb els seus colors clars.

El paisatge es tant impressionant som esgotador el pedalar en aquestes condicions, però no podem evitar anar aturant-nos per a gaudir de l’immensitat del paisatge. Seguim pujant i baixant, i acumulant metres de desnivell, fins a arribar al Colle dei Signori (2.111 m.), on el paisatge canvia radicalment. Estem sortint del plateau.

Encara ens queda la darrera pujada, que ens portarà fins al Passo Farmagal, que amb 2.202 m. serà el punt mes alt del dia. Encara ens queden mes de 20 quilòmetres de baixades i planejar, amb alguna diminuta pujada.

El paisatge canvia ràpidament quan perdem alçada, i el camí passa per boscos tot resseguint les fondalades de les valls, fins a arribar a les pistes de l’estació d’esquí de Monesi. Es una petita estació, que ha conegut temps millors. Baixem fins a Monesi per una pista de ciment i asfalt força malmesa, on ens espera el Guim i mengem a la Vecchia Partenza, que es l’alberg on volíem dormir, però no hi havia lloc.

Després de dinar agafem el cotxe, i per una carretereta, anem fins a Upega, petit i bonic poble a on fem nit al Posto di Tapa l’Albergo del Sole. Es tracta d’un lloc senzill, agradable i net. De fet, te mes sentit fer nit a aquí que no pas a Monesi, que es força decadent.

Arribem a temps. Quan descarreguem el cotxe comença la tempesta. Upega es un petit poble enfilat al costat de la muntanya, de cases de pedra i carrers estrets on es respira molta tranquil·litat. Es un poblet amb encant, amb una petiteta estació d’esquí de fons.

El Posto Tapa es també un centre d’activitats esportives, on lloguen bicicletes i organitzen coses. Els propietaris son una parella jove, molt agradable i amb els que xerrem una bona estona. De fet, som els únics residents de la mateixa, a part d’una estranya parella d’una mare i el seu fill, que sopen a la casa (no aconseguim aclarir si també hi dormen) i que ens expliquen que tenen una casa al poble i que com feia mes de dos anys que no venien, han vingut a veure si segueix dempeus.

Sopem tots plegats amb la parella italiana i xerrem agradablement.

Per obtenir el Track: Etapa 18 - Limonetto - Upega - Track
Per veure les fotos: Etapa 18 - Limonetto - Upega

GR 5 - Etapa 17 - Demonte - Limonetto

2008-08-24T18:29:00.001+02:00

Total Km. 56,10
Temps Mov. 5:01:00
Temps Atur 1:11:00
Temps Tot. 6:12:00
Asc 2.085
Descens 1.660
High 1.725
Low 728

Avui recuperem de nou les llargues distàncies i els desnivells, després de dos dies d’una certa tranquil·litat. Per sort, la previsió del temps continua essent bona.

Matinem ja que el primer desnivell del dia serà considerable, i amb fortes rampes. Sortim de Demonte per la carretera nacional, en direcció est i després d’un quilòmetre ens desviem per una carretera petita a l’esquerra amb indicacions de Luserna.

Creuem el riu i arribem al petit poble de Fontan, on agafem una pista que s’enfila seguint la senyal de Colle dell’ Arpione.

Tal com havíem previst, només començar, la carretereta s’enfila de valent amb pendents que a estones arriben al 16%. Tornem a bufar, i així ho farem durant els propers 8 quilòmetres. La pista puja pel mig d’una bonica fageda, el que ens estalvia haver de patir la forta insolació. El bosc es fres i ombrívol.

Després de quatre quilòmetres arribem a l’Olmo Bianco, petita esplanada, on el paisatge ja torna a ser alpí i podem fer un respir, que dura poc, ja que abans d’arribar al llogarret de Carter, la pista torna a enfilar-se i, a mes, aquí s’acaba l’asfalt, el que afegeix una dificultat a la forta pujada.

Al fons de la vall trobem les marques del GR, que s’enfilen per una pista en força mal estat tota dreta, que no seguim, ja que preferim la variant mes apta per les bicicletes que, fent una paella cap a l’esquerra, agafa la mateixa alçada de manera mes suau. Suposa fer un quilòmetre de mes, però s’agraeix.

Ja som a 1.500 metres quan el bosc s’obre i veiem al fons, ja llunyana la vall de Demonte. Portem una bona pujada de mes de 800 metres i sobre nostre ja s’intueix el coll.

Seguim pujant fins a retrobar les marques del GR que senyalen el corriol que hem de seguir. Està en molt bon estat,i desprès d’empènyer 15 minuts, ja som dalt del Colle dell’ Arpione (1.735 m.) i veiem davant nostre la vall de Valdieri per on hem de baixar després de fer un petit franqueig, tot seguint el GR, cap a l’est.

Aviat el camí es converteix en una pista força dreta i pedregosa que anem baixant fins a arribar a San Bernardo, on recuperem l’asfalt. Baixem fins a la carretera i pedalem ràpids fins a les afores de Valdieri, al costat del riu, on ens espera el Guim per a avituallar-nos. Aquest primer coll ha resultat força extenuant.

Amb les forces recuperades, anem a buscar la següent pujada. Primer seguim una pista que voreja el riu, i que acaba a la carretera de Roaschia. Es una carretera poc transitada. Passem per sota Roaschia i ens enfilem pel fons de la Vall, seguint les senyals de Colla delle Goderie. Anem passant petits grups de cases, que aquí anomenen “Tettos” i anem guanyant alçada.

Deixem la pista principal en un revolt d’esquerres i enfilem recte tot seguint les senyals de Colla delle Goderie. La pista s’estreta i ja no trobem a ningú. Seguim passant algun tetto. L’asfalt s’acaba i fa calor. Tenim ganes d’arribar a dalt i ens està costant aquest darrer tros però, per fi! Arribem a la Colla di Prarrosso (1.300 m.), on un cartell posa Colla delle Goderie.

Ha costat, però ja hem superat la segona dificultat del dia. Encara ens espera la darrera part de la travessa, que es la menys interessant. La pujada de Vernante a Limonetto, que farem en la major part per carretera.

Baixem ràpids la pista i arribem a Vernante. Es el poble on va neixer Carlo Collodi, el pare del Pinocchio, (No!, no posis aquesta cara, Pinocchio no el va inventar Walt Disney) que veiem pintat per tot arreu, a hotels i negocis. Fins i tot hi ha una espècie de concurs de murals sobre el tema. Es un poble lleig, amb un punt d’industrial ja que una de les principals activitats de la zona son les canteres de marbre, de les que hem vist unes quantes.

Agafem la N20, i procurem inhibir-nos de la fresa dels cotxes. Es tracta d’una carretera amb força moviment, ja que comunica amb França pel túnel de Tende. Es fa llarg. Arribem a Limone, on podem ja agafar l’antiga calçada romana que va pel costat del riu i que ens porta fins a les primeres paelles de la carretera del túnel.

Estem cansats i amb ganes d’arribar. Pugem les paelles i anem contant els panells, 2, 3, 4, 5, 6, i l’hotel? No arriba mai. Finalment, després d’un revolt, i quan ja hem tornat a remuntar fins a 1.200 metres, el veiem! Ja hi som!

L’hotel Edeweiss està gestionat per una senyora amable, tot i que al estar a peu de carretera, hi ha un cert moviment de cotxes. Ens mengem una focchacia i recuperem les forces.

Per obtenir el Track: Etapa 17 - Demonte - Limonetto - Track
Per veure les fotos: Etapa 17 - Demonte - Limonetto

GR 5 - Etapa 16 - Chialvetta - Demonte

2008-08-23T22:49:00.010+02:00

Total Km. 45,40
Temps Mov. 3:25:00
Temps Atur 1:33:00
Temps Tot. 4:58:00
Asc 1.214
Descens 1.881
High 2.433
Low 819

Seguim el recorregut per Itàlia. Avui passarem de les Valls Maires a la Vall Stura, fent un recorregut d’altura, amb una fantàstica llarguíssima baixada a la part final.

El sol triga en sortir a Chialvetta i fa fresca. Aquestes vall son molt fondes. A l’hivern deu ser curt el dia, i potser una mica depriment. L’esmorzar de la Locanda es tant agradable com el sopar i acumulem calories per a l’etapa.

Carreguem unes quantes Bieres du Moulin per a portar cap a casa i ens preparem per sortir to just quan els primers raigs de sol arriben a les cases del poble. No agafem el GR que surt pel costat de l’esglesia, ja que nomes es ciclable parcialment, i preferim agafar la minúscula carretera que porta cap a Pratortondo. La carretera puja de valent i el sol escalfa. Ja ens hem oblidat de la fresca matinal.
La pista per la que pugem també es d’origen militar. Damunt nostre veiem un bunker, un altre mes de les moltes construccions militars que hi ha a la regió. A França miraven cap al sud, aquí miren cap al nord. Llargues històries d’enfrontaments.

Al arribar a un revolt, gaire be al final de la pista, seguim les marques del GR que s’enfilen cap a l’esquerra. Comença el corriol que puja cap al Passo della Gardetta i de nou ens toca empènyer. Estem seguint l’anomenat “Percorso Occitano” que segons ha llegit el Guim en un llibre a la locanda, es pot seguir des de la Val d’Aran. El corriol està malmès però fa de bon empènyer i anem guanyant alçada, per tot arreu a la vall veiem runes d’antigues casernes i bunkers, enmig d’un gran paisatge de muntanyes i prats a on es senten les vaques pasturar.

Després d’una hora llarga arribem al Passo della Gardetta (2.431 m.), on trobem un pastor amb qui xerrem una estona i qui ens explica possibles recorregut que podem fer en bici per la regió.

Del coll estant tenim una gran vista de la vall de Chialvetta i del Pianno della Gardetta, que passarem seguint una pista que va trascollant petits colls durant deu quilòmetres, després de fer un avituallament accidentat ja que al marxar ens enduem les claus del cotxe i en Guim ha de demanar a un motorista que ens atrapi i recuperi les claus. Ja es veia tornant a peu.
La pista està força transitada per motos, possiblement perquè, a mes de ser agost, es dissabte. Es tracta d’una antiga pista militar que enllaçava les diferents guarnicions. Ens preguntem si a les mateixes també hi havia destacaments de guàrdia en els durs hiverns.

Sentim xiular les marmotes. En un revolt hi ha un grup de quatre, i la mes gran ens vigila mentre les altres s’amaguen.

Passem el Colle Cologna (2.394 m.); el Colle Margherina (2.420 m.) des de on hi ha una excel·lent vista de la Gardetta; el Colle della Bandia (2.456 m.), on hi ha força restes de la caserna militar i arribem finalment al Colle de Valcavera (2.419 m.), des de on es veu, entre la boira la Val Stura, on acabarem l’etapa.

Ens espera un llarguíssim descens de 22 quilòmetres i 1.600 metre de desnivell fins a Demonte (819 m.), petita vila situada al fons de la vall, sense cap interès. El paisatge es totalment diferent. Hem abandonat l’alta muntanya que ens ha acompanyat durant els dos darrers dies, per a tornar a la civilització de la terra baixa.

Ens allotgem a l’Albergo Moderno, un hotel correcte, però amb tant poca personalitat com tot Demonte. Ens atén la mestressa, que tot i tenir un aire trist es molt amable, no el mateix que el que sembla ser el boss, que llueix una falta d’amabilitat gaire be tant extraordinària com l’armilla color de gos com fuig, no rentada des de la guerra del 14 que porta.

Ens ho prenem amb bon humor i disfrutem de la pasta que, com a tot Itàlia, està molt bona.

Per obtenir el Track: Etapa 16 - Chialvetta - Demonte - Track
Per veure les fotos: Etapa 16 - Chialvetta - Demonte

GR 5 - Etapa 15 - Fouillouse - Chialvetta

2008-08-22T21:49:00.000+02:00

Total Km. 42,30
Temps Mov. 4:08:00
Temps Atur 1:16:00
Temps Tot. 5:24:00
Asc 1.395
Descens 1.765
High 2.637
Low 1.276

Avui entrarem a Itàlia. Deixarem les altes Valls de ‘Ubaye per a introduir-nos a la província de Cuneo per les Vall Maires, que es una zona amb una intensa i rica història occitana.

A la Gîte de Fouillouse tot son sorolls de fusta de bon mati. Es una edificació antiga i cada passa fa cruixir les fustes. L’esmorzar no ens deixa cap record particular; cereals de Champion i melmelades econòmiques. Es l’art de l’estalvi a la francesa comprant a les grans superfícies, mentre pretenen anar de rollo ecològic, el que es una llàstima ja que en un lloc això ens podrien delectar amb productes de la terra.

Fa fresca pel mati, i el cel te un color una mica difuminat i unes petites lleganyes que fan témer un possible canvi de temps. Ens abriguem ja que comencem amb una bona baixada per l’estreta carretera fins a arribar al Pont du Châtelet, pont de pedra que supera la gorja de mes de 100 metres que fa el riu Ubaye. Es un pont impressionant. Ens aturem a contemplar-lo i a fer unes fotos.

Som al punt mes baix i ara torna a tocar pujar. Remuntem la vall de l’Ubaye, encara en ombra en direcció cap al petit poble de Maljasset. Ens trobem força excursionistes que comencen les seves marxes. El paisatge es bonic i feréstec. Poc a poc ens arriba el sol, fet que s’agraeix, ja que estàvem a 9 graus i, per fi, ens podem treure una mica de roba.

Arribem a Maljasset (1.893 m.), petit poble on hi ha un refugi del CAF i un parell de petits allotjaments, i seguim després de passar una ermita per una pista a la dreta en sentit descendent. Creuem el riu, i ens trobem amb el Guim per a fer un curt avituallament. A partir d’aquest punt, tot es pujada fins al coll de Mary.

Comencem l’ascensió per les restes, aquí amplies, de la calçada romana que travessa el coll, però aviat desapareix per passar a ser una pista molt malmesa i no ciclable, que després es converteix en corriol. De nou tornem a empènyer durant una bona estona.

Poc a poc la vall es va obrint. A la nostre dreta s’alça, majestuosa, l’Aiguille de Chambeyron que ens separa de la Vall de Fouillouse. El cel cada vegada està mes enteranyinat, i pel fons comencen a aparèixer núvols, el que ens fa témer que tinguem pluja, després d’haver tingut fins a avui un temps extraordinari.

La vall s’obre i part del camí torna a ser ciclable parcialment, el que ens permet avançar mes de pressa. Arribem a la Bergerie Superieure de Mary, amb el cel ja pràcticament cobert. Aquí retrobem de manera molt evident les restes de la calçada romana, que pràcticament ja no abandonarem fins a arribar a dalt del coll i sobre la que podem pedalar a estones. Sorprèn lo ben conservada que està en algunes de les seves parts, tant com sorprèn l’esforç que representava construir un pas com aquest.

Arribem al Coll de Mary (2.641 m.), on trobem un grup d’italians. Davant nostre s’obren les Valls Mairas. Seguim baixant per la calçada romana, a estones malmesa, fins a torbar una pista que ens porta ràpidament fins a Chialvetta, la primera població italiana.
Es tracta d’una petita població amb cases de pedra clàssiques de l’arquitectura alpina del Piemonte i sostres de pissarra, amb la seva església on està la placa de record als morts de la Gran Guerra. Impressiona veure la quantitat de gent de cada poble que va morir en aquella guerra. En un poble de menys de 50 cases, hi va haver set morts, el que devia ser una part important dels joves de l’època.

Travessem el poble. Aquí també seguim uns senyals vermells de circuit BTT, que ens porten de nou a la calçada romana, aquí en força bon estat i ample. Arribem a Saretto, i des de allí, baixem per una petita carretera fins a Acceglio (1.220 m.), des de on hem de remuntar la vall fins a arribar a Chialvetta, final d’etapa.

La idea inicial es pujar fora la carretera, per Frere, però tenim dificultats per a trobar el camí i acabem en un camp d’ortigues, pel que donem mitja volta i, des de Acceglio, reprenem la petita carretera sense transit en direcció a Chialvetta. La carretera puja de valent, i recuperem de seguida desnivell. Anem esbufegant i amb ganes d’arribar ja.

Per fi arribem a Gheit, on encara ens espera un quilòmetre de forta pujada. Ja es veu el final. Veiem l’església de Chialvetta, però no hi ha manera d’arribar!

Chialvetta (1.494 m.). Ha costat però hem arribat. Davant nostre veiem la Locanda de Chialvetta, on farem nit. Es una antiga casa piemontesa molt ben reconstruïda i portada per una família de prop de Torino. Sense cap dubte es el millor lloc on hem estat fins ara i on val la pena tornar per a passar uns dies.

Els locanders son gent amable, que han decidit passar a una vida mes tranquil·la a muntanya. Ens diuen que tampoc volen fer una acció comercial molt activa i que es vagi coneixent el lloc pel boca-orella. La cuina es bona, la pasta deliciosa, i tastem una cervesa artesanal de la regió exquisida, la Biere du Moulin. La tarda passa agradablement amb sol i bona temperatura.

Ens prenem un bon sopar, mentre el Guim va ampliant la seva cultura enològica sobre els vins italians, pels que sembla tenir un cert interès.

Per obtenir el Track: Etapa 15 - Fouillouse - Chialvetta - Track
Per veure les fotos: Etapa 15 - Fouillouse - Chialvetta

GR 5 - Etapa 14 - Jausiers - Fouillouse

2008-08-21T22:45:00.001+02:00

Total Km. 26,50
Temps Mov. 3:17:00
Temps Atur 1:20:00
Temps Tot. 4:37:00
Asc 1.359
Descens 705
High 2.435
Low 1.250

L’Etapa d’avui, tot i ser de transició, ja que consisteix en flanquejar la Vall de l’Ubaye per les muntanyes, no es una etapa tranquil·la ja que cal pujar el Col Mirandol, on hem d’empènyer la bici durant tota la pujada per fortes rampes.

El dia comença com va acabar la nit. Aquesta vegada amb un bon esmorzar a Villa Morelia. Hem decidit sortir mes tard ja que no pensem que l’etapa sigui excessivament llarga i volíem recuperar l’esforç del dia anterior.

Sortim a les 10,30. Fa calor. Enfilem de nou la carretera cap a la Condamine-Châtelard. Hi ha transit. Alguns camions passen molt a la vora. Arribem a la Condamine-Châtelard on, per sort, deixem la carretera i anem seguint les marques d’un recorregut BTT pel camí que va per l’altre costat del riu durant uns tres quilòmetres, fins que ens retrobem amb la carretera de nou. La seguim uns 500 metres i agafem a la dreta, sempre seguint les marques del recorregut BTT, per una pista que puja, en direcció cap al fort Roche la Croix.

La pista està en força mal estat i te bones rampes. Pugem per una zona de bosc fins arribar a una cruïlla i seguim a l’esquerra el GR en direcció cap a Meyronnes. A l’altra banda de la vall veiem el Fort de Tornoux, una fortificació amb una llarga muralla que baixa cap a la vall.

Arribem a Meyronnes desprès de baixar una rampa de ciment. Creuem ràpidament la carretera per anar a buscar, sempre seguint les marques de BTT, l’antic camí que puja cap a St-Ours per mig dels prats i que, tot i que en algunes parts està una mica malmès, es perfectament ciclable. El camí va fent corbes entre prats i supera còmodament els 250 metres de desnivell que separen les dos localitats.

A partir de St-Ours (1.775 m.), hem de superar el fort desnivell de 700 m. fins al coll de Mirandol per un camí no ciclable i amb fortes pendents pel vesant sud de la muntanya. Fa calor i la pujada es esgotadora. La superem amb esforç i lentament.

Finalment arribem al coll, la darrera dificultat del dia, i nomes ens queda agafar el camí que talla transversalment la muntanya en direcció a Fouillouse i que es perfectament ciclable. Davant nostre apareix imponent l’Aiguille de Chambeyron (3.311 m.), una imponent massa de roca que domina i tanca la vall de Fouillouse.

Al contrari de la pujada, aquesta vesant es perfectament ciclable, encara que l’Angeles fa gran part a peu doncs al ser un flanqueig, se li enganxen els grans pedals de descens.

Passem un ramat de bens i ens quedem una estona mirant com els gossos controlen el ramat. Es certament increïble, van reagrupant a les ovelles i treballen sensa parar. Baixem per una trialera fins a trobar la pista que ens portarà al poble, on dormirem a la Gîte Les Granges de Fouillouse.

Fouillouse es una de les petites poblacions que hi ha a les altes valls de l’Ubaye, i que pràcticament vivien aïllades fins a principis del passat segle de la resta del país. Es un lloc tranquil, amb gent que fa excursions, però sense aglomeracions.

La Gîte es bonica, però força senzilla i bàsica en el serveis que ofereix, si be son suficients pel que necessitem. Es la clàssica “cutredat” francesa, així, al temps que van de progres, gastem productes Champion en una taula sense ni estovalles.

Ja hem fet la meitat del recorregut d’aquest any.

Per obtenir el Track: Etapa 14 - Jausiers - Fouillouse - Track

Per veure les fotos: Etapa 14 - Jausiers - Fouillouse

GR 5 - Etapa 13 - Mont Dauphin - Jausiers

2008-08-20T20:11:00.019+02:00

Total Km. 73,60
Temps Mov. 6:11:00
Temps Atur 2:35:00
Temps Tot. 8:46:00
Asc 2.185
Descens 1.583
High 2.650
Low 850

Avui toca una de les etapes mes llargues de la travessa, des de Mont Dauphin fins a Jausiers. Originàriament hauríem volgut acabar l’etapa i dormir a la Condamine-Chatelard, on només hi ha un petit hotel que estava ple, el que ens representa desviar-nos 4 quilòmetres mes al sud, per carretera, que demà haurem de remuntar de nou.

De tota manera, es una etapa en la que, mes de la meitat de la seva distància es fa per carretera. Passarem el Túnel del Parpaillon, un dels punts mes famosos de la travessa.

El dia es radiant i fa calor. Sortim de Mont Dauphin Gare per un camí que va paral·lel a la transitada N94, fins que no tenim mes remei que agafar-la durant dos quilòmetres plens de trànsit i que es fan eterns, fins arribar a la cruïlla de la D994, petita i tranquil·la carretera que hem de seguir durant els propers 20 quilòmetres, fins a Crevieux.

Passem petits grups de cases i arribem a Siguret, on no fem cas, malauradament, del panell que indica que la carretera està tallada, ja que assumim que hi hagi el que hi hagi, sempre serà possible de passar-ho en bicicleta, però estem ben equivocats i dos quilòmetres desprès de Les Celliers, ens trobem un gran despreniment que destrueix totalment la carretera en un tros de 50 metres, fent el pas impossible.

Busquem alternatives per a passar l’obstacle. Mirem de baixar al riu i remuntar-lo, però no trobem cap pas que sigui factible amb les bicis al coll, i després de perdre mes de mitja hora, ens resignem i fem mitja volta fins a Les Celliers, on agafem una pista que ens torna a la D994, i des de allí, remuntem per una petita carretera que passa per Le Coin Bas i Le Coin Haut, per a retrobar la nostra carretera 500 metres després del despreniment. Hem perdut una hora i mitja.

El sol escalfa de valent mentre pugem les fortes rampes de la carretera en direcció a Crévoux. Arribem a sota el poble, on una desviació ens ofereix dos possibles camins per a enfilar cap al Túnel del Parpaillon. Nosaltres preferim anar per la Chalp, ja que, encara que representa fer un quilòmetre mes, passem pel fons de la vall glacial de la Chalp, amb un gran paisatge.

Fem l’avituallament al fons de la vall, a un pàrquing ple de domingueros per agafar forces per a la pujada de 10 kms. a la que haurem de superar 1.000 metres de desnivell. El Guim ens acompanyarà des d’aquí fins al Parpaillon.

La pista i túnel del Parpaillon son una obra d’enginyeria militar de finals del segle XVII, quan, amb els mitjans de l’època, es va construir per a tenir una via de comunicació alternativa cap a l’estratègica vall de Jausiers. Realment sobta el treball fet amb els mitjans de l’època. Com la cresta de la muntanya era molt exposada i difícil de travessar amb una pista, varen perforar una galeria de 500 metres, que es va trigar sis anys en acabar. Una veritable obra d’enginyeria.

Els primers quatre quilòmetres de pujada estan asfalts. Després la pista es de terra, en la seva primera part força malmesa pel pas dels tot terreny que pugen per travessar el túnel. A mida que guanyem alçada, la vegetació es va fent mes escassa, i el paisatge que se’ns ofereix es grandiós. En aquesta vessant (la nord), la vall es molt amplia amb prats de pastures.

A mitja pujada em quedo sense aigua, i fa calor. Per sort, trobem una font a on avituallar-nos, i seguim cap amunt, cremant quilòmetres i apropant-nos a l’entrada del túnel.

Ja hi som! Davant nostre s’obre la foscor de la boca del túnel i la vulgaritat mundana. Quan arribem, estan sortint del túnel un parell de tot terrenys del que baixen uns perfectes babaus a fer-se una foto amb ampolles de cervesa a la ma.

Indubtablement tenir obert l’accés a pistes com aquesta es vital pel desenvolupament turístic de la zona, però la facilitat d’accés, ens permet comprovar també que propera que està la imbecil·litat humana. Una altra proba la tenim en les roderes que pugen pràcticament verticals per sobre la boca del túnel, rodejant-la per baixar per l’altra banda. Sembla que els cretins dels tot terreny senten una particular satisfacció malmetent el fràgil equilibri de l’alta muntanya.

Però tot això no ens treu l’emoció de veure el túnel i la seva llarga i fosca galeria. Al final de la foscor s’endevina un petit punt de llum de la sortida sud. El túnel es estret, el terra està en mal estat i rellisca per les filtracions d’aigua. Emocionant! La vista es immensa ja que el dia es radiant. Al fons veiem el massís dels Ecrins amb les seves geleres.

Ens posem les jaquetes i les llums i travessem el túnel, fent esses en el terra inestable. Quan sortim a l’altra banda, el paisatge es completament diferent. O estem en una amplia vall, sinó en una paret de la muntanya força vertical. Si per l’altra banda sorprenia l’obre d’enginyeria, aquí ja es increïble, doncs l’esforç constructiu es molt mes gran.

La pista baixa fent paelles fins al fons de la vall. Passem la petita estació d’esquí de Ste-Anne-La Condamine, on també hi ha un hotel que pot servir com a final d’etapa, fins arribar a un revolt on enfilem cap a Châtelard, petit poblet des de on agafem l’antic camí de ferradura que ens deixa a la RN D800, que ve de Itàlia amb un tràfic intens de cotxes i de camions.

Baixem el cap i procurem fer aquesta part lo mes ràpidament que podem fins a Jausiers, final de etapa.

Villa Morelia. Desprès d’una llarga etapa, hem decidit fer-nos un bon regal, i aquesta nit dormim en un Château anomenat Villa Morelia, en un entorn tranquil, amb poques habitacions, molt agradable. Ens auto oferim un sopar refinat al restaurant de l’hotel amb maridatge de vins, per a recuperar-nos. Tot un plaer.

El Guim arriba tard, ja que la volta des de el Parpaillon fins a Jausiers es llarga, i quan veu el lloc, no el fa feliç estar tant poca estona i sen va corrent a la piscina. O potser està enfadat perquè troba interessants les dos noies rosses que s’ocupen de l’hotel i no tindrà prou temps per a xerrar amb elles? No ens ho aclareix.

Per obtenir el Track: Etapa 13 - Mont Dauphin - Jausiers - Track
Per veure les fotos: Etapa 13 - Mont Dauphin - Jausiers

GR 5 - Etapa 12 - La Chalp (Arvieux) – Mont Dauphin.

2008-08-19T18:58:00.011+02:00

Total Km. 42,10
Temps Mov. 3:13:00
Temps Atur 1:51:00
Temps Tot. 5:04:00
Asc 1.315
Descens 2.071
High 2.500
Low 910

Avui l’etapa te menys desnivell, i aquest es fa en la seva major part en l’ascensió al Coll de Furfande, que es troba nomes començar l’etapa.

El matí es fresc, però el dia es presenta amb força núvols que fan pensar en la possibilitat que el temps s’espatlli a mig mati, pel que decidim marxar una mica mes d’hora.

Avui el Guim ens acompanyarà amb bicicleta fins al Coll de Furfande, ja que la composició de l’etapa no permet fer avituallaments. No li fem cas dels seus comentaris respecte a un camí que va fer el dia anterior i que ens portaria cap al camí de la Furfande i, des de la Chalp, agafem la carretera en forta baixada que havíem pujat el dia anterior, fins a arribar a Arvieux, quan en realitat, des de la Chalp podíem haver sortit per una petita carretera que porta a Le Coin, i de d’alli agafar un petit camí que porta fins a les primeres paelles de la pista del Coll de Furfande. Ens hauríem estalviat passar per carretera i no hauríem perdut desnivell.

La pujada al Coll de Furfande supera 1.000 metres de desnivell des de Arvieux (1.545 m.) en menys de 10 km. Es una pista amb fortes rampes. Pugem primer pel bosc fins al Plan du Vallon, on el bosc comença a clarejar i la pista empitjora. Després d’un revolt, veiem el coll a sobre nostre, però encara llunya. Ens queden mes de 300 metres de desnivell que anem pujant per mitjà de paelles.

El dia es va obrint, i sembla que encara tindrem sort i no ens mullarem. Per fi, arribem al coll. Al fons veiem entre núvols el massís dels Ecrins, i darrere nostre el Coll de l’Izoard. Hem superat el principal desnivell del dia i ara toca baixar.

La pista s’acaba al coll i hem d’agafar el corriol que porta cap a les Granges de Furfande. Aquí ens deixa el Guim, que retorna a buscar el cotxe, per marxar cap a Mont Dauphin, final d’etapa, mentre nosaltres seguim el GR que flanqueja la muntanya.

El camí es perfectament ciclable. A sota nostre veiem les Granges de la Furfande. Un grup de granges a on pujaven a portar les pastures a l’estiu des de la vall. Hi ha al menys 20 casetes molt ben conservades, fet remarcable, especialment si tenim en compte que no hi ha cap carretera que hi arribi.

El dia continua tapat, però sembla que vol obrir-se i el camí es perfectament ciclable. A sota veiem les Granges de la Furfande. Un grup de granges a on pujaven a portar les pastures a l’estiu des de la vall. Hi ha al menys 20 casetes molt ben conservades, fet remarcable, especialment si tenim en compte que no hi ha cap carretera que hi arribi.

Nomes veiem una casa habitada. Passem entre les cases i enfilem en direcció cap al Col Garnier, per a desviar-nos abans d’arribar en direcció al Col St-Antoine (2.458 m.). De nou torna a tocar empènyer les bicicletes doncs el corriol puja de valent. Arribem al coll i continuem pel GR que aquí està força malmès i no podem pujar a la bici en els primers metres.

Una vegada superat el tram, ja podem pujar i baixar muntats pràcticament tota l’estona fins al Col du Lauzet (2.223 m.), on comença la pista al costat d’un petit i bonic llac. En aquest punt hi ha l’opció de baixar pel GR de vianants, però es una baixada llarga i amb molts trossos poc ciclable, pel que nosaltres triem baixar per la llarga pista que en 22 kms.

De baixada, ens porta fins a Mont Dauphin, una altra de les construccions militars d’en Vauvan, on entrem per la porta superior i sortim per la porta inferior, fins a arribar a Mont Dauphin Gare, al costat de l’estació del tren, a on ens instal·lem a l’hotel Lacour, clàssic hotel de carretera sense cap encant.

Ha estat una etapa tranquil·la i a la que el temps ens ha respectat malgrat la por inicial. Quan estem sopant, cau un xàfec.

Per obtenir el Track: Etapa 12 - La Chalp (Arvieux) - Mont Dauphin - Track
Per veure les fotos: Etapa 12 - La Chalp (Arvieux) - Mont Dauphin

GR 5 - Etapa 11 - Briançon - La Chalp (Arvieux)

2008-08-18T08:10:00.009+02:00

Total Km. 41,5
Temps Mov. 4:35:00
Temps Atur 2:12:00
Temps Tot. 6:47:00
Asc 1.734
Descens 1.262
High 2.624
Low 1.240

Comença un nou dia recuperats de l’esforç d’ahir. Avui hem de fer una distància mes curta, essent la dificultat principal del dia el pas del coll de Péas, que tu un darrer tram no ciclable i amb forta pujada.

Sortim de Briançon per la carretera que porta cap al Coll de l’Izoard, de nou amb un dia radiant. Ens passen uns quants ciclistes de carretera. Estem pujant un dels ports clàssics i hi ha força moviment de cotxes i motos que fan la ruta turística. Seguim la carretera, en alguns moments amb fortes rampes, fins a arribar a Cervières (1.612 m.) on agafem la petita carretera que porta cap a Les Fonts, on tenim previst fer l’avituallament.

La carretera s’enfila fent voltes sobre el poble. Al fons es veu la Vall de l’Izoard i es sent la remor dels cotxes. Fa calor i un sol radiant, sense núvols que ens hagin de preocupar. Al arribar al petit poble de La Chau (1.912 m.), la vall s’eixampla, i es converteix en una amplia vall glacial, on hi ha una estació d’esquí de fons coberta per prats d’herba verda i rierols que la travessen lentament. El panorama es extraordinari.

Seguim l’ampla vall per la petita carretera que flanqueja el riu d’aigües tranquil·les. Passem el llogarret de Le Bourget, quatre cases amb una petita ermita amb un aire idíl·lic. Costa imaginar com deu ser la vida en ple hivern en un lloc així. En el passat, sense dubte, era força dur.

Arribem al fons de la vall, al poblet de Les Fonts (1.945 m.), on acaba la carretera i comença el corriol que porta cap al Coll de Péas, una mica mes de 600 metres de llarga pujada amb pràcticament nul·la ciclabilitat.

Ens avituallem i agafem forces, ja que les necessitarem, i tot seguit comencem a empènyer les bicicletes. Com puja!, i tot just acabem de començar.

Les muntanyes ens vigilen amb els seus alts esperons rocosos. Al fons veiem el Mont Blanc en un dia radiant. Seguim pujant, fins a fer-se fins i tot difícil d’empènyer la bici en alguns trossos, suavitzant-se en la part final de la pujada.

Arribem al Coll de Péas (2.629 m.) amb una vista extraordinària. Davant nostre tenim la imponent presencia, encara que llunyana, dels Ecrins, amb les seves arestes. Darrere nostre, el Mont Blanc. La vesant sud, per on hem de baixar, es mes suau que la que hem pujat i es pràcticament tota ciclable.

El GR flanqueja la muntanya fins a situar-se sobre Souliers, per a baixar després de manera vertiginosa en una successió de ziga-zagues pel bosc. En molts revolts, ni tan sols hi ha espai per a girar sobre la bici de lo tancats que son i hem de fer-los a peu. Es un camí divertit.

Souliers es una petita població penjada de la muntanya. Un avi i la seva neta estan cremant papers en un bidó. La nena, d’uns vuit anys, amable, s’interessa per saber de on vinc i si em quedaré a dormir a la gîte. Li dic que nomes estem de pas i m’explica que l’any vinent estudiarà castellà a l’escola com a segona llegua i s’excusa per a no parlar-la actualment. L’avi m’ofereix aigua. Son l’amabilitat personificada.

Una mica mes tard arriba l’Angeles maleint les corbes, i continuem el camí cap a La Chalp, nucli de cases del poble de Arvieux, on farem nit. Passem el petit llac de Roue, que es tant bonic com ens havia dit l’avi, i des de allí trenquem per una pista a l’esquerra que baixa en direcció a Arvieux. Passem Les Maisons, i dubtem si seguir el GR que remunta una mica, o seguir la pista fins a Arvieux, i remuntar per carretera fins a la Chalp.

Com el GR està poc marcat i fa pujada, decidim seguir la carretera, el que es un greu error, ja que al arribar a Arvieux descobrim que la carretera, que torna a ser la de l’Izoard, però per l’altra vesant, s’enfila dreta amb una llarga recta d’un quilòmetre i mig, i mes del 16% que pugem maleint fins a La Chalp (1.685 m.) on arribem esgotats i lamentant l’error fet al no agafar el GR.

La Chalp està situat a la Vall de l’Izoard, i es un petit poble amb un parell d’hotels i una botiga on venen joguets artesanals de fusta força interessants. Abans de marxar li demano al Guim que en trií un per a la Carla.

Dormim a la Borne Ensoleiée, hotel al peu de la carretera, confortable, però sense cap encant particular.

Per obtenir el Track: Etapa 11 - Briançon - La Chalp (Arvieux) - Track
Per veure les fotos: Etapa 11 - Briançon - La Chalp (Arvieux)

GR 5 - Etapa 10 - Modane - Briançon.

2008-08-17T21:40:00.010+02:00

Total Km. 57,90
Temps Mov. 6:04:00
Temps Atur 2:11:00
Temps Tot. 8:15:00
Asc 2.037
Descens 1.893
High 2.526
Low 1.060

Modane. Punt final de la travessa de l’any passat, i punt de represa aquest any, després de la llarga etapa de 75 km. amb la que varem acabar la primera part de la travessa ara fa un any.

De fet, entre la darrera etapa del 2007 i la primera d’aquest any, farem tres etapes en dos dies. Tot i representar un esforç suplementari, especialment en la d’avui, es perfectament factible. De voler fer el tram en tres dies, cal aturar-se a Besans i no a Modane, i el segon dia fer nit al Refugi del Mont Thabor, per acabar la tercera etapa a Briançon.

El dia es lleva incert, amb núvols a les muntanyes que fan difícil preveure quin temps tindrem des del fons de la Vall on ens trobem, encara que som optimistes, doncs cada vegada es veuen mes clarianes.

La travessa d’avui es llarga. Fem la resta d’una etapa i tota una altra de sencera, el que representarà un bon quilometratge, amb un desnivell important, però com tota la part final es fa seguin la Vall de la Clarée, es perfectament factible. El punt culminant de l’etapa es el Col de la Vallée Etroite, amb 2.526 metres d’alçada, tot just al costat del refugi del Mont Thabor.

Sortim de Modane seguint la carretera que puja cap a l’estació d’esquí de Val Frejús. Anem seguin les paelles de la carretera, 14 segons diu el primer revolt, fins que ens en falten dos, a on ja trobem el GR 5, que en aquell punt es ciclable i l’agafem, per a arribar fins a Val Frejús, passant per davant de la Capella de Nôtre Dame de Charmaix, bonica ermita que es troba a sota una balma al costat del torrent del Grand Vallon.

Ens trobem en una zona amb un important passat militar. De fet, en aquesta segona part, al anar seguin la frontera entre Itàlia i França, les fortificacions i altres instal·lacions militars ens les anirem trobant força sovint.

A partir d’aquest punt, la pista s’enfila de valent. Passem unes granges i continuem pujant i esbufegant com podem, a estones sobre la bici i a estones empenyent. Ja es veu el coll al fons, però encara està lluny. Tenim el Mont Thabor davant, i la vista es excepcional.

Arribem a La Replanette, on s’acaba la pista, i toca empènyer durant una llarga mitja hora, fins que ja veiem el Refugi i el coll. El dia s’ha anat obrint, i malgrat alguns núvols, el paisatge des de el Coll de la Vallée Etroite (2.526 m.), punt culminant de l’etapa, es immens.

Reprenem forces, ens abriguem, i encarem la baixada de la Vallée Etroite per una llarga trialera en direcció cap al Refugi dels Tre Alpini, on hem quedat amb en Guim per a fer l’avituallament.

La baixada es llarga, però ciclable en la seva major part. Ens trobem força gent que puja, en la seva majoria italians, doncs encara que estiguem a territori francès, aquesta vall només té entrada des de Itàlia.

Per fi arribem a Les Granges de la Vallée Etroite (1.765 m.), on està el Refugi de I Tre Alpini, i el de I Re Magi. Cauen algunes gotes que ens fan témer un empitjorament del dia, però sortosament es queda en no res i, una vegada hem reprès les forces, encarem la pujada de mes d’una hora fins al Col de Thures (2.194), darrera dificultat del dia, i que haurem de fer empenyent la bici, per un camí en bon estat.

Baixem per una trialera en bon estat passant pels Chalets de Thures i enfilem una llarga successió de revolts molt divertits fins a arribar a la pista que ens porta directament fins a Roubion (Nevache). Ja som a la Vallée Clarée, on trobem ja molta gent doncs es una zona força popular de càmping a l’estiu i d’esquí de fons a l’hivern.

Baixem la vall seguin una divertida successió de camins, amb marques vermelles, que a vegades està malmès per les riuades, però que sempre es fàcil de trobar. Passem petits poblets, i anem seguint els diferents camins perfectament senyalitzats que ens permeten evitar la carretera, fins a arribar a La Vachette, on malgrat que ja portem estona, i un desnivell considerable, hem de remuntar un bon desnivell de mes de 200 metres per a evitar la carretera que ve del Col de Montgenevre. Anem seguint el GR, fins a Le Fontenil, i d’alli el seguim també, amb una nova adició de mes de 100 metres fins a arribar al camí que puja cap al Fort Christiane, des de on hi ha una bona vista de Briançon.

Travessem l’impressionant pont d’Asfeld, remuntem la darrera pujada i arribem a Briançon, on farem nit. Ha estat una etapa llarga, amb paisatges i pistes de tota mena. Estem cansats i anem a recuperar-nos a l’Hotel Vauvan.

Briançon es una ciutat fortificada construïda per Vauvan, famós arquitecte militar francès, i autor de gran part de les diferents fortificacions que hi ha en aquesta zona. Es considerava una plaça estratègica ja que el riu fa una gorja entre dos grans masses rocoses de mes de 200 metres d’alçada, pel que el seu control feia pràcticament inaccessible l’accés de potencials invasors des de Itàlia.

Veure el tamany d’aquestes fortificacions i l’esforç que va representar la seva construcció resulta aclaparador, i va representar l’esforç i la vida de molta gent, sobre tot si es tenen en compte els mitjans de l’època.

Per obtenir el Track: Etapa 10 - Modane - Briançon - Track

Per veure les fotos: Etapa 10 - Modane - Briançon

El GR 5 (Continuació) - DE MODANE A VENTIMIGLIA

2008-08-16T21:14:00.007+02:00

ALPS 2008
DE MODANE A VENTIMIGLIA PEL GR-5

(Segona Part)

16 d’Agost. Barcelona - Modane

El viatge no pot començar pitjor. Sortim en dissabte i decidim sortir cap a mig matí, la formula perfecta per a tenir el pitjor tràfic possible en les autopistes, tant a Espanya com a França.

Embotellament abans de Girona, a la frontera, a Perpinyà, a Narbonne, a la A-7. una veritable odissea fins que finalment deixem la A-7 i agafem l’Autopista de Grenoble, en que desapareixen tots els cotxes i, per fi, podem fer via. Tot plegat, triguem 10 hores per a fer un trajecte de no mes de 6,30.

Modane es un poble trist. Enfonsat al fons de la Vall, amb unes reminiscències d’un passat que va ser mes gloriós i ara vivint d’una estació de tren i del túnel del Frejus. Ens instal·lem al Perce Neige, hotel sense cap encant però que fa la seva feina.

Aquesta vegada som pocs, desprès de les baixes per diversos motius de la Carme, l’Enrique i el Josep, ens hem quedat l’Angeles i jo, acompanyats de l’escuder Guim. Pocs, però amb ganes de passar-ho be.

Es tard. Sopar a un restaurant italià una pizza, i a dormir dons demà ens espera una llarga etapa.

Fa calor!

2008-08-03T20:51:00.001+02:00

Avui ha tocat fer d’explorador. Seguint un recorregut del centre BTT de la Val d’Aran, i vista l’experiència, espero que els demès estiguin millor senyalitzats. De fet, hi haurà prou amb que estiguin senyalitzats, ja que aquest no ho està. Es el recorregut 4 que des de Bossost surt enfilant dret per un antic camí de ferradura cap a les bordes de Sapòda, però ha estat impossible trobar-lo per la manca total d’indicacions. Després de donar voltes durant mes d’una hora, he fet cas a la gent del poble, i agafant l’antic camí ramader del port, he arribat fins a la carretera, que he seguit fins a després del mirador, on comença la pista que puja cap a les borders.

La calor es intensa i fa xafogor, però per sort, la pista es força obaga, el que ajuda a pujar. Les vistes son magnífiques. Vaig superant poc a poc el desnivell. Deixo a la dreta un trencall que indica 2,5 Qms. a Bossost. Es tracta del camí de pujada del recorregut BTT, i que utilitzaré per a baixar.

El camí puja amb un desnivell còmode, fins a arribar a les Bordes de Sapòda, on després d’un parell de revolts s’aplana, per baixar suaument fins a arribar al Portilhon, on hi ha l’única senyal del recorregut 4. es tracta pel que es veu d’un recorregut fantasma.

De tornada, agafo el trencall que indica cap a Bossost. Es tracta d’un camí en molt bon estat, fins després de passar una borda habitada (o d’estiueig). A partir d’alli, el camí es va estrenyent i es converteix en un camí de ferradura, a estones amb un desnivell considerable. Es el suposat camí de pujada del circuit 4, que bàsicament hauria consistit en empènyer la bicicleta durant gaire be dos quilòmetres, el que francament no val la pena.

Arribo a Bossost. Fa calor, i ha una massa humana de francesos comprant alcohol i tabac. Es impressionant.

Per la tarda, amagats i fugint del sol fins que comença a baixar, i aleshores fem la novetat del dia: La Carla ha anat amb bicicleta en el dia que fa vuit mesos!!! Asseguda a la cadireta i agafada al manillar, s’ha passat tot el recorregut rient i dient coses.

Comencen les vacances!

2008-08-02T20:49:00.000+02:00

Ja som a la Val d’Aran! Hem fugit de la calor de Barcelona, desprès del final frenètic habitual de juliol. Potser si que hi ha crisi, doncs el camí l’hem fet sense massa tràfic en el nostre sentit. De fet tot el trànsit venia en sentit contrari. Francesos que deuen voler rostir-se al sol i beure sangria.

Avui toca estrenar la KOGA MIYATA, bicicleta de travessa, comprada inicialment per a fer la travessa a Islàndia que, malauradament, la feina no m’ha deixat fer, encara que estic decidit a fer-la l’any vinent.

Per a provar-la, el menú ha estat lleuger. De Vilamòs a Bossost, pujada al Portilhon, port suau que permet provar la mecànica de la bicicleta i el canvi Rollhoff, que es una meravella, una vegada m’acostumo a no pedalar mentre canvio. Les bicicletes de travessa son còmodes, però amb els seus tretze quilos, em passen els ciclistes de carretera a tota velocitat. De tornada, pujo per l’obaga de la pista de Bossost a Arres, i així evito les calorades.

Ha estat una primera presa de contacte amb les vacances i la muntanya.