Àlbum de retalls (Oriol Lladó)

… i la informació local els donava peu

Mon, 21 May 2012 16:15:33 +0200

Fa uns pocs dies moria als 66 anys l’Enric Giralt i Paulí, periodista de Badalona. D’ell, l’Enric Juliana, un altre Enric badaloní i periodista, escrivia a la Vanguardia de dissabte un article de record que era, com ha de ser un bon obituari, alguna cosa més que una peça informativa: més que una glossa d’un món que s’acaba (també, en part), la reivindicació d’un ofici que ha de renovar els vots.

“Giralt –escriu Juliana– va destacar com un dels millors corresponsals locals de la premsa de Barcelona durant el temps de la transició. (…) Un temps en el que la crònica local encapçalava la renovació del periodisme barceloní i els diaris s’esforçava en captar el neguit d’una ciutadania que prenia consciència dels seus problemes. (…) Era un periodisme genuí, voluntariós, tenaç, crític amb el poder. Les ciutats es despertaven i la informació local els donava veu.”

L’ara director adjunt de La Vanguardia sap bé de què escriu (en va ser testimoni i protagonista) i subratlla crec que ben intencionadament el paper d’aquells periodistes que, en els anys de la dita transició, van saber conjugar ofici i complicitat amb l’efervescent procés de (re)construcció d’aleshores. Tot un contrast amb el procés actual de (de)construcció; tot un contrast, igualment, amb l’aturdiment amb el qual la professió es mira el gran desmantellament, fins i tot quan el pateix en primera persona.

L’Enric Giralt es va significar políticament: mai va amagar les seves simpaties pel Partit dels Socialistes de Catalunya i, de fet, en aquells convulsos setantes fins i tot va arribar a ser una des les persones claus en la gènesi del nucli local de Badalona. Va aconseguir, amb el temps, una cosa que té un gran mèrit: portar els dos ‘carnets’ amb honradesa i dignitat. Hi va ajudar el seu gran sentit del deure i el seu insubornable compromís cívic, però també una lleu ironia, ben seva, i una murrieria que, quan convenia, era el complement perfecte al seu olfacte i ofici.

Després d’exercir de corresponsal, va entrar a treballar a Televisió Espanyola a Catalunya, cadena de la qual va ser cap de comunicació i on va desenvolupar el gruix de la seva carrera. Tanmateix, va mantenir el lligam amb Badalona seguint-ne l’actualitat amb ull crític i mà estesa. Va exercir també un mestratge cert, però no molt conegut, sobre molts periodistes de la ciutat que tot just començaven en la professió.

Jo el recordo en la fase final de la seva trajectòria professional. Vam coincidir en el consell assessor de Badalona Comunicació, òrgan creat pel govern local i que havia de contribuir a millorar la qualitat dels mitjans públics de la ciutat. Només vam durar uns pocs mesos: ben aviat, vam descobrir que havíem estat escollits com a operació d’imatge i que els nostres suggeriments i sol·licituds eren ateses amb un somriure per quedar bé i res més. Vam decidir plegar i vam fer-ho públicament: educació, claredat i ganes de tornar a la feina si trobàvem la manera de donar sentit al consell. Suau en les formes, dur en el fons. Jo hagués tirat pel dret, amb l’impetu propi d’una major joventut, però hi havia tota una lliçó en el que l’Enric ens va convidar a fer. Les coses que t’importen no es responen amb un estirabot, quin sentit té trencar les cartes d’una partida que és important continuar jugant?

Com trobarem a faltar, penso jo, en aquest temps tensionats per uns i altres, la mirada tranquil·la i exigent de gent com l’Enric…

Per cert, que un dels darrers actes al qual va assistir va ser la concentració dels treballadors en protesta per l’ERO a Badalona Comunicació (TV, Ràdio i revista municipal), fa unes poques setmanes! Ja estava molt dèbil, però no prou com per passar de puntetes davant de l’amenaça que suposaven els plans del govern de Xavier Garcia Albiol al paper dels mitjans en una societat crítica i activa. No ho sabíem en aquell moment, però l’assistència a aquella manifestació va ser el punt i final oportú, eloquent i finalment incontestable, d’una carrera sempre compromesa amb la ciutadania.

D’alguna manera, em sembla oportú dedicar el meu article mensual a Media.cat a l’Enric i a la trajectòria professional d’aquells periodistes dels setanta alguns dels quals (no tots, és clar) amb les seves paraules, però sobretot amb els seus ‘fets’, poden orientar-nos avui per ser millors periodistes i millors ciutadans, que una cosa i altra forma part del mateix compromís.

> Publicat el 18 maig 2012 a Media.cat.

12 apunts crítics amb la gestió cultural de Badalona

Mon, 07 May 2012 14:43:57 +0200

Comparteixo els 12 apunts crítics a la gestió cultural de Badalona que la TAULA DE CULTURA ha presentat aquests dies en forma de document (PDF), en l'elaboració del qual he col·laborat. En aquest apunt recupero els 12 punts del document i afegeixo alguns enllaços a articles de l'últim any publicats al meu blog i que amplien i/o matisen els temes recollits. Falta de voluntat i de transparència per afavorir la participació de les entitats en l’organització d'esdeveniments col·lectius (Diada Nacional, Fira de Sant Jordi, Festes de Maig). > Al blog, La ciutat no ha desertat i Badalona, escenari d'un nou experiment. Persecució i traves a la feina de diferents entitats (Cercle Artístic de Llefià, Festa Major Alternativa...). > Al blog: Més complicacions a les entitats. Greu retallada en el finançament de les entitats juvenils i a d’altres associacions que treballen a favor de la cohesió social. > Al blog: Sant Roc, les coses no passen per sorpresa. Model de ciutat regressiu en l'ús de l'espai públic (eliminació de bancs i fonts, tancament de places) i estigmatització de determinats col·lectius (joves, immigrants, activistes). > Al blog: 220.000 veïns i veïnes, totes i tots… i Ens agrada Badalona. Trencament consensos (correbous, supressió de la Diada Nacional...). > Al blog: La Diada a Badalona, set dies després) i El carro de l'oposició. Indefinició i falta de diàleg en l’establiment dels usos del Centre Cultural del Carme i Centre Cívic Torre Mena. Política lesiva a les entitats sense ànim de lucre, obligades a pagar taxes per l'ocupació dels espais públics. Atacs a la llengua catalana: vot contrari a la moció a favor de la immersió; intent de rebaixar el pressupost al CPNL. > Al blog: Apunts sobre la independència i No és només aconseguir un sí. Acomiadaments i manca de projecte a Badalona Comunicació. > Al blog: Nines russes, sense veu i Mijans de Badalona, nota no tant al marge. Congelació del Pla Estratègic de Cultura, que segueix sense aplicar-se i absència de voluntat per crear un Consell de Cultura. > Al blog: Mirar al mapa, insisteixo, Badalona i el metro, Pistes sobre una cultura en transformació i 'Quatre' passes fan molta cultura. Política poc transparent de subvencions a l’associacionisme. Manteniment d’una cultura de subvencions i no de convenis. > Al blog: Ja no hi ha excuses, notes sobre Cultura a la ciutat). Falta de resposta al document presentat fa un any i lliurat a la regidora de Cultura la tardor de 2011. > Al blog: Enxarxant la cultura.

Els apunts més llegits el mes d'abril

Fri, 04 May 2012 17:55:05 +0200

Nines Russes… sense veu Sant Jordi 2012, gràcies Òmnium Badalona No és només aconseguir un 'sí Alícia perduda al país d'Òmnium Tres piulades sobre el #novullpagar El carro de l'oposició 20 anys de El Medi Ambient a TV3 29M: Demà no és un dia més Sant Roc, les coses no passen per sorpresa En Joan Argenté no ha perdut la poesia

Tres piulades i una actualització a FB sobre #novullpagar

Sun, 29 Apr 2012 18:50:56 +0200

Menys #espanyaensroba, menys repartir carnets de botiflers, menys política d'aparador dels uns i els altres. #novullpagar 1/3

Més autocrítica (dels uns i els altres), més comparativa, més context, més fredor. #novullpagar 2/3

No hi ha "enemic", només la nostra dificultat per articular projecte convincent, inclusiu i actuar en conseqüència. :-( #novullpagar 3/3

Tranquilitzar "Madrid", desmoralitzar el país. On calia geni i imaginació; xarop de bastó i més política de l'anar fent. Era aquest el missatge que tocava a les ”portes” de la transició nacional? Dic això i també que tocava reconduir entre tots el #novullpagar (amb evidents contradiccions i trampes) en accions puntuals i + selectives, fent pedagogia sobre serveis públics i el seu finançament. I també dic, és clar, que tot plegat era difícil i delicat de gestionar per un govern, que Europa ens mira, etcètera. Però insisteixo: era aquest el missatge que tocava enviar en aquest moment? (Actualització de FB i Twitter, dissabte nit, després que el govern català anunciés que tramitaria les multes als conductors del #novullpagar).

Sant Jordi 2012, gràcies Òmnium Badalona

Sat, 28 Apr 2012 17:21:15 +0200

Temps durs i remoguts, als mitjans locals. Qui sap que en quedarà en els 'diaris' de demà, del nostre present? Deixeu-me dir, per si de cas, --i perdoneu-me, que sóc part interessada, aquí--, que aquest Sant Jordi 2012, Òmnium Cultural de Badalona ha ofert a la ciutat una programació ambiciosa, compromesa i molt interessant, d'un nivell conceptual, executiu i comunicacional digne de la capital, digne d'una organització professional (enteingui's retribuïda). Que consti a les hemeroteques, així doncs, la feina d'un equip efervescent, creatiu, cohesionat en la seva diversitat i que sap treballar amb lideratges compartits (un reconeixement públic, però, al seu president, Marcel Mauri). Gràcies Òmnium Badalona, gràcies Òmnium Jove per demostrar un sentit de ciutat avui més necessari (i escàs) que mai… #perdoneuperòalgúhohaviadedir. + info: Nit de Lletres Lletraddictes a la Fira de Sant Jordi. Presentació Crim de Sang Presentació Llum d'Irlanda A tota veu Concurs de microrelats per Twitter

Nines Russes… sense veu

Wed, 25 Apr 2012 19:59:44 +0200

Sense haver compartit ni tan sols l'esborrany d'un projecte de futur per a aquests temps de sagnant austeritat; sense a penes haver parlat de model redaccional, obviant frívolament la funció social d'una ràdio i una televisió públiques; i després d'un procés excessivament llarg, confús i molt dolorós… finalment s'ha resolt l'expedient que tenia amb l'ai al cor un bon nombre de professionals a la ciutat.

La gestió d'un mitjà de comunicació no és només una qüestió de quadrar números i, tanmateix, durant massa setmanes a Badalona hem fet veure que la clau de volta per a salvar la seva ràdio i televisió locals era si la cosa es quedava en 20 o en 30 persones menys a la plantilla. Finalment, Badalona Comunicació prescindirà de 21 persones, alguns dels quals aprecio personalment i professionament des de fa temps.

Poca, gens, informació sobre els criteris seguits per prendre la decisió. La falta de transparència és un motiu més que alimenta el recel i el neguit creixents amb la que cada vegada més una part significativa de la societat civil de la ciutat (significativa, sí, però no majoritària, crec) es mira l'acció de govern del PP.

Una de les víctimes de la llista d''acomiadats' té, si se'm permet, una especial significació. És un programa, en realitat. Es tracta de Nines Russes, amb Cristina Pitarque, Carlotta Santos, Núria Fanñanàs..., el qual, des de fa més de 3 anys, ofereix un altaveu (mai més ben dit) a les diferents veus de la ciutat. És incòmoda, segur, aquesta mirada complexa i atenta a Badalona, que tantes complicitats ha sabut generar i que ha rebut diferents premis arreu del país. Ho explica molt bé, això, la Dolors Sabater al seu blog.

Ara quedem orfes d'un mitjà que ens ajudava a explicar als altres perquè primer ens ajudava a explicar-nos a nosaltres mateixos, tan diversos, de tants colors i parles. I avui els veïns d'aquesta ciutat restem una mica com les nines russes d'aquesta fotografia feta fa una estoneta, a casa: cegues, inexpressives, engolides per una negra nit, més llarga del que molts havíem imaginat.

Feines canviants

Tue, 10 Apr 2012 17:14:39 +0200

La nostra ha estat, és i serà una feina canviant. Els horaris de tancament i d’emissió ens confronten a la imperfecció, des del dia 0. La primera lliçó: de tu no s’espera la notícia perfecta, sinó la millor notícia possible atesos uns exigents paràmetres de temps i llargada. No és l’obra mestra, sinó l’obra útil. No és literatura, és periodisme, estúpid (com deia aquell).

Segona lliçó: A un periodista difícilment se’l pot jutjar per una peça concreta, -al capdavall depèn de tantes variables i tantes persones-, sinó per una trajectòria llarga, per la suma de moltes peces, doncs. Algunes d’aquestes peces poden ser fins i tot les peces d’altres, algunes d’aquestes peces no semblen ni tan sols peces. Embolica que fa fort. O no. La nostra ha estat, és i serà una feina canviant. [ARTICLE PUBLICAT A MEDIA.CAT EL MARÇ DE 2012]

Els apunts més llegits el mes de març

Wed, 04 Apr 2012 12:34:48 +0200

No és només aconseguir un sí Alícia perduda en el país d'Òmnium El carro de l'opisició Demà no és un dia més Voltas, gràcies per enriquir el debat nacional Sant Roc, les coses no passen per sorpresa Hemeroteca d'un debat viu: "en castellà també…" Retalls sobre la independència 20 anys de l'espai El Medi Ambient, a TV3 En Joan Argenté no ha perdut la poesia

Demà no és un dia més

Wed, 28 Mar 2012 17:33:05 +0200

Aquest apunt s'assembla molt (massa, malauradament) al que vaig escriure el setembre de 2010, tot coincidint amb l'anterior convocatòria de vaga general. En certa manera, ha estat 'animat' per aquesta encertada reflexió que en Roger Palà ha escrit fa unes hores al seu blog.

Podria dir-ne manifest personal, però és més aviat un intent d'endreçar i compartir alguns pensaments amb l'excusa d'un tema de molta actualitat (vaja, que d'això és del que es tracta en un blog, no?).

La cosa va per aquí:

Com a professional per compte propi, no em sento ni entès ni acompanyat pels sindicats (els grans i els petits, els espanyols i els catalans) i m'incomoda el maniqueisme i les còmodes simplificacions d'una part de l'anomenada 'esquerra'. Tanmateix, demà faré vaga perquè crec que cal una resposta i perquè, la veritat, encara em sento menys entès i menys acompanyat pel discurs del 'sí o sí' de l'ortodòxia política i econòmica d'avui.

Faré vaga, doncs; però lluny de pancartes i de consignes; i de forma una mica solitària, quasi com a gest personal (cosa que no em satisfà gaire, ja ho dic -nota al marge). En tot cas, a alguns els semblarà massa, a altres massa poc.

Al carrer, demà hi haurà crits, empentes, insults i manipulacions a dojo. Previsible. Cortines de fum per impedir que es vegin les potencials alternatives (perquè de moment són, això, potencials) a algunes de les polítiques que avui ens donen per descomptat.

No sé si paga la pena preguntar-se si la vaga servirà de res, ja que això és pressuposar que una aturada d'aquesta mena és la Solució (així en majúscules) a alguna cosa. Malament si esperem això. La vaga és, o pot ser, un instrument més (bé que amb un impacte formidable) per intentar recuperar el lloc que ens pertoca en la conversa sobre el nostre futur i de la qual hem estat foragitats.

Que la vaga com a tal no sigui especialment eficient i que calgui posar-la al dia, que calgui reinventar els nostres instruments de representació política i laboral, que algunes consignes ens sonaran al segle XIX, que en clau de país hi ha alguns temes gens ben abordats en la convocatòria, que els reaccionaris d'un cantó i d'un altre faran per manera de boicotejar la iniciativa… tot això ho podem donar per fet. Però per a mi, cap d'aquestes raons no fa menys important, ni menys urgent, que avui, en el context del que ha passat aquest 2011, calgui dir (i fer) alguna cosa.

No em puc imaginar fer com com si demà fos un dia més, la veritat.

… faré vaga, demà.

20 anys de El Medi Ambient a TV3

Tue, 20 Mar 2012 17:53:58 +0100

El 23 de març del 1992 es va emetre el primer programa d'El medi ambient. Aquesta setmana, Televisió de Catalunya celebra l'aniversari d'un dels seus programes més veterans. 4.700 reportatges elaborats per un equip rigorós, dirigit per Xavier Duran. Se m'acudeixen almenys 20 motius per felicitar-los

Dic felicitar-los i m'adono que és més apropiat dir 'felicitar-nos'.
Pel tenaç i gens ingenu optimisme demostrat Per voler/saber explicar-nos la transformació en clau de present Pel rigor Pel compromís Per la professionalitat Per haver esquivat dos temibles 'ismes': el victimisme i el catastrofisme Per una enraonada visió sistèmica en la selecció dels temes Per la diversitat en el tractament de les notícies Per la diversitat de les localitzacions Per la diversitat de les veus recollides Per l'amabilitat exigent Per ser pioners en parlar de les oportunitats d'una nova economia Per ser dels primers en parlar d'internacionalització Per fer una acurada atenció a la ciència i a la investigació Per haver vist que calia reconèixer la tasca de tants ajuntaments Per haver entès el més evident que no tot és verd, sinó gris, blau, vermell... Per haver-nos presentat tanta gent que fa coses i tan bé Per saber escoltar Per saber explicar Per ser allà

El carro de l'oposició

Wed, 14 Mar 2012 14:01:30 +0100

Interessant l'article que Andreu Mas (per cert, que el periodista per fi estrena Twitter!) publica a la contraportada d'El Punt Avui. "Qui empeny del carro?", es titula.

Comparteixo algunes coses.

Per exemple:

1) "El PP ha demostrat que té moltes mancances per governar": tot i que jo subratllaria que més greu que això és la seva agenda política, basada en una ciutat injusta, desconfiada, empobrida culturalment i cívicament, que un i altre concepte sempre van lligats.

2) "Criticar qui governa és molt fàcil, contribuir a la governabilitat, no tant": jo afegiria, de fet en el text és implícit, que una i altra cosa forma part de la feina del polític a l'oposició (dins i fora del ple municipal). Contribuir a la governabilitat sense una visió pròpia, i per tant crítica, de perquè fas el que fas és absurd (i frívol), però pensar que la teva feina és només situar-te rera una pancarta, per cuidar només el teu votant més fidel és senzillament irresponsable.

3) "A Badalona, aquesta és una pràctica habitual, i és el que ha impedit que la ciutat avancés al ritme que necessitava, perquè la visió política ha estat tàctica, a curt termini, i no estratègica, de llarg recorregut." L'estratègia a llarg recorregut passa --i aquí ja no sé si coincidim tant amb l'Andreu--, més que no donar oxigen al (des)govern de Garcia Albiol, a conduir-ne l'acció de govern amb un treball tenaç, exigent, discret i madur (que pot passar o no per la moció de censura). Aquest 'treball' l'han de liderar plegats els tres partits que conformen l'oposició al consistori (i que tants punts d'acord tenen, per cert; malgrat haver diferit notòriament sobre si calia o no investir l'actual alcalde).

En definitiva, el tema no és qui crida més (això ja li va bé, al Garcia Albiol, que sap treure rèdit a tots els batibulls) sinó qui incideix amb més responsabilitat i visió en les polítiques públiques. Aquestes polítiques (amb responsabilitats diferents, no cal dir-ho) són cosa del govern i també de l'oposició, com bé diu l'Andreu Mas.

Dit això, repesco un parell de fragments de dos apunts meus al blog, escrits aquests darrers mesos i que crec que lliguen. "PSC, CiU i ICV-EUiA tenen avui la majoria suficient per incidir en aquestes polítiques de fons i intentar recuperar aquell camí que vam emprendre correctament, bé que massa tard. El de la cohesió social és un tema crucial i requereix d'una oposició sense por a la política, amb ganes de convèncer, amb habilitats per forçar canvis significatius en l'acció de govern actual. Al capdavall, es tracta de defensar un model de ciutat que és compartit per la majoria de badalonins. I aquest és (o hauria de ser), més enllà de les estratègies de partit en un moment concret, un mandat inexcusable dels tres partits de l'oposició avui al consistori." A Sant Roc, les coses no passen per sorpresa (21.1.2012)

"Deixem de queixar-nos del PP, exigim també als partits que conformen l'oposició que actuin a la una i amb visió de ciutat en aquells temes en els quals ens juguem molt més que un ajust del pressupost." A Mitjans a Badalona, nota no tant al marge (29.12.2011)

Hemeroteca d'un debat viu: "en castellà també..."

Mon, 12 Mar 2012 20:55:52 +0100

Recull de piulades, articles, blogs... al voltant del debat iniciat per Eduard Voltas amb el seu article "En castellà també, si us plau", publicat a finals de febrer al diari Ara. Hemeroteca articulada a través d'storify; es tracta d'un document parcial (per personal) i també forçosament provisional.

Hi he afegit, per cert, el diàleg que ahir van manteir el periodista Toni Soler i el professor Ismael Peña-López (com et presento, Isma?).

Podeu accedir a l'storify en qüestió a través d'aquest enllaç.

No és només aconseguir un 'sí'

Sat, 03 Mar 2012 22:37:47 +0100

L'article En castellà també, si us plau que Eduard Voltas va publicar diumenge a l'ARA està removent el debat sobre la construcció nacional. Benvingut sigui, ja ho vaig dir fa set dies.

Tanmateix, apunto un parell d'idees gens al marge a l'entusiasta apunt meu d'aleshores. Venen a tomb de l'interessant article que Joaquim Arenas, pare de la immersió lingüística, va dedicar dimecres a la peça d'Eduard Voltas.

La primera idea: l'Arenas apunta amb bon criteri que no podem obviar el context polític i històric i que el castellà ha estat i és encara, --malgrat ell mateix, malgrat els seus parlants--, una eina (arma) política de primer ordre. No només això, la desigualtat, nascuda d'una imposició persistent de substitució, és ben viva, encara avui, malauradament. No podem obviar el context, per tant; i hem de garantir, no només que no es fan passes enrera en l'actual ordenament jurídic i normatiu, sinó que ampliem els àmbits d'acció i l'eficiència de les nostres polítiques per aconseguir la plena normalització de la llengua. Com a país, hem de dotar-nos de les eines adients, les normatives i les tècniques (per cert, entre les quals hem excel·lit, gràcies en bona part a la feina de gent com l'Arenas, però també de Voltas).

Ara bé, -- segona consideració--, cal pensar a la llarga i mantenir i afinar la visió estratègica. De quina manera volem ser al món? Quin és el nostre valor afegit com a col·lectivitat? Què ens fa competititus i interessants? Aquí és on l'article de Voltas era especialment suggeridor.

Més enllà (que no pas 'enlloc de') de la necessària discussió sobre com administrem (lluitem) contra l'agressivitat dels principals partits espanyols, cal articular un debat profund, tan important, segurament, com el que el que es va plantejar al país les primeres dècades del segle passat.

¿Com reconèixer la Catalunya d'avui en un segle tan i tan diferent? De les certeses absolutes a les líquides, de les identitats soles a les identitats compartides, del món de les fronteres al món globalitzat, de l'anar fent a l'acceleració 2.0. Governar el nostre futur, no només defensar-nos. El debat de futur com a instrument de construcció en temps present. Primer independents, després ja veurem, diuen alguns. Segur? Així anem.

Voltas ens interpel·la a parar la mirada en alguns temes importants: 1) decidir quina mena de país volem ser depèn de nosaltres i això ens convida a superar el victimisme i la superioritat moral tan estèrilment presents en bona part de l'independentisme, 2) la construcció del país no acaba l'endemà de la independència, 3) l'argument de venda basat només en l'economia és massa volàtil i poc sòlid a l'hora de plantejar un projecte nacional, 4) la construcció no es basa en la nostra capacitat d'aconseguir un sí, sinó en la nostra voluntat i habilitat de superar el fals frontisme a Catalunya (i continuem entestats a mirar cap a Euskadi, Bèlgica o Quebec!) amb l'objectiu d'incorporar totes les complicitats al projecte col·lectiu.

Que com diu avui Toni Soler a l'ARA, es tracta d'"entendre que no volem parlar de renúncies mútues sinó de conquestes compartides."

* Fragment d'un cartell de 2009 d'Òmnium Badalona.

Els apunts més vistos el mes de febrer

Thu, 01 Mar 2012 11:14:28 +0100

Un mes intens amb dos apunts d'entre els més llegits en molts mesos. En total prop més de 8.600 visites a les entrades. Alícia perduda al país d'Òmnium Voltas, gràcies per enriquir el debat nacional El meu 'jo' polític, en forma de vinyeta Si Badalona som tots... La ciutat no ha desertat (resposta a Andreu Mas) En Joan Argenté no ha perdut la poesia Sant Roc, les coses no passen per sorpresa Mitjans a Badalona (+nota no tant al marge) El documental #Òmnium50A, una valoració 5 blogs de Badalona que potser no coneixies

Voltas, gràcies per enriquir el debat nacional

Sun, 26 Feb 2012 11:09:33 +0100

Els independentistes (no sé si molts o pocs) que fa temps defensem que el flamenc forma part de la nostra cultura i és un valor a defensar i protegir; els independentistes (no sé si molts o pocs) que posem l'accent en les complicitats dels nous (i sobretot 'vells) vinguts amb el nostre projecte nacional i no només en les reticències i/o incomprensions; els independentistes (no sé si molts o pocs) que valorem una cultura potent que es mostra al món en català, castellà o anglès; els independentistes (no sé si molts o pocs) que treballem per la discussió (i superació) de dels patriotes de sempre per trobar espai als herois d'avui; els independentistes (no sé si pocs o molts) que no vam llegir l'alegria de molts catalans per la victòria de la 'roja' el juliol de 2010 com una 'guerra de banderes'... Doncs bé, m'atreveixo a escriure que tots aquests independentistes, siguem molts o pocs, hauríem de donar les gràcies, Eduard Voltas per enriquir el debat nacional amb... (continua)