No estem parlant de la carta més extensa de la historia. Són 5 o 6 plats, escrits sobre posavasos. La majoria són combinacions de cuscús o arrós amb carns vàries, verdures o peix. Que sigui una mica diferent hi ha el plat de yuca amb espinacs, que va agradar als que el van triar. Són plats complets, que pots prendre com a plat únic. Jo vaig triar un cuscús amb vedella i salsa de cacauet. Molt bo, perquè la salsa de cacauet tenia el punt just, no era empalagosa. Els plats no eren picants, però t’ofereixen una salsa que té un punt de foc important. Les postres tampoc són un prodigi de possibilitats. Hi ha dos opcions (de fet, pel què veig en comentaris a la xarxa de visites anteriors, abans no tenien postres): uns pastissets de l’estil baklawas i unes boles de coco. Vam demanar un assortit per compartir. I de vi, les opcions es redueixen a un. El local és bona idea per sopars de grup: menges bé, barato i després ja estàs pel Born per anar a fer una copeta. Pel preu que té, a la zona que està, no cal dir que millor reservar.

Em vaig enfrontar a la sèrie amb uns quants prejudicis. No sóc gaire fan de sèries de l’estil Star Trek: nau va per turisme / feina a donar voltes per l’espai i es va trobant èssers alienigenes de formes o comportaments estranys amb els que opta bé per la guerra, bé pel sexe desenfrenat (bé, això potser només era a la versió porno d’Star Trek). Però per sort a Battlestar Galactica (que he acabat de visionar fa uns dies) el tema espai no és el protagonista absolut. És una forma de parlar de la societat, la política, les relacions humanes, el racisme… amb el llenguatge d’una historia entre una civilització humana i una de robot (o semi-robot). Hi ha capítols descomunalment brillants i el tancament de l’última temporada em sembla digne d’elogi: avançar cap al desenllaç, tancant algunes coses, deixant-ne d’altres d’obertes i fins i tot obrint-ne alguna més. I rematant-ho amb un final ideal, del que faria una comparació de la que m’abstindré per no spoilejar. Vaja, senyors de Lost: prenguin nota, que l’estan cagant.

El càsting és un altre encert, amb especial subratllat tant per la presidenta com pel cap de la nau, Bill Adama, interpretat pel cara-cromo Edward James Olmos (a qui no li passaven les escenes molt difícils – no le pidas peras al Olmos, deien ). I l’accent anglès i comportament estrambòtic del Gaius Baltar, una de les perles de la sèrie. L’estètica és un altre encert, de la nau velleta als tons vermells dels cylons, fins i tot la decisió que el to de la fotografia vagi variant segons on estan. Per fallar-me només no m’ha acabat de convèncer el to extremadament místic-religiós d’alguns moments de la quarta temporada. Res excessivament greu, compro. És més, la pujo al cinquè lloc, després de The Sopranos, The wire, Carnivale i Twin peaks. Serà eufòria post-visionat?

A l’acabar la sèrie van gravar una pel·li, The Plan, explicant els fets des de l’òptica cylon. Es deixa veure, però és bastant prescindible i massa dispersa com a unitat. Inclús està bé que no t’expliquin coses que surten al film: millor que treballi la imaginació de cada un. I l’univers el contineun ampliant ara amb una precuela, Caprica, que es situa al naixement d’aquests robots, els cylon. He vist el pilot i no té mala pinta, encara que apunta més baix que la sèrie mare.

Nena australiana comença relació per carta amb senyor asocial de Nova York. Els dos tenen una vida complicada i es van explicant les seves penes per escrit. A cada carta, la narració de la seva vida, les pors, els problemes, alguna alegria. Una pel·li d’animació per adults, sense discussió. Crua, dura, molt trista (convé triar el moment per mirar-la) i molt maca. Mary and Max és una pel·li australiana que és del millor que he vist en animació dels últims anys, del poc que es pot situar a l’altura de Pixar, tot i que aquesta parteix amb la diferència de no buscar ja d’entrada una connexió amb un públic infantil. Dos personatges principals molt ben construïts, un bon assortit de secundaris, una narració en plan partit de tennis i situacions lacrimògenes resoltes amb molta elegància i saber fer. Com no, recomanada!

Aprofitant, una altra recomanació: “El profeta”, que ahir van estrenar al cine. Una de presons francesa molt potent.

Entrants: tàrtar de salmó amb gelat de rossinyols / amanida d’albergínia, formatge de cabra i mel / crema de carbassó amb ou poche
Segons: lluç amb pèsols i ceba / presa ibèrica amb piquillos i parentiére / confit d’ànec amb carbassa i poma
Postres: macedònia de fruites a la mel amb granissat de moscatell / crema de formatge, crumble i sorbet de fruits vermells / mousse de xocolata blanca amb el seu gelat caramelitzat

Un menú com aquest fa festa. A part dels enunciats, els resultats són fantàstics. De primer he fet l’amanida, amb una base d’albergínia espectacular amb fruits secs, una bona rodanxa de formatge de cabra fregidet a sobre i uns germinats amb vinagreta de mel. Enorme, però el tàrtar de salmó que també he provat encara ha satisfet més. Pel segon (descartada la opció presa ibèrica que s’havia acabat i havien substituït per cansalada) lluç al seu punt amb uns pèsols molt gustosos i una ceba caramelitzada enredant-se pel mig. L’ànec era fantàstic, molt melós i la crema de carbassa i la poma fregida amb llimona dos acompanyants de luxe. Com a formatgero convençut que sóc, de postres ha caigut la crema de formatge i no ha decepcionat. Espessa, amb gust i amb la textura molt ben contrastada amb el crumble i el gust amb el gelat de fruits vermells. La mousse de xocolata blanca tot i estar molt ben feta, no m’ha acabat de fer el pes (la veritat sigui dita, no sóc gaire fan de la xocolata blanca). El pa que acompanyava l’àpat era una focaccia molt tendra i l’aperitiu ha estat una minitarrina de garrí cuita a baixa temperatura servida en cullereta amb compota de poma i una mica de verd.

Un altre punt a destacar positivament són els vins. Acompanyant el menú del migdia hi havia una selecció de 8 vins ben interessant i amb els preus que oscil·laven entre els 6 i 10 euros, que és d’agrair. Hem fet un Nisus, un blanc de la DO Bages, de color i gust ben especial.

En la part negativa, que també s’ha de dir, una mica lents amb el servei. Hem tardat un parell d’hores, que per un menú de dos plats i postre potser és una mica massa. Repetiré segur de migdia i tinc ganes de provar el menú degustació, que anava escoltant el què desfilava per la taula del costat i anava bavejant.

El llibre em va agradar molt. Es feia fàcil imaginar que portant-la al cine, hi havia números per decepcionar, més davant d’una historia que donava tant espai lliure perquè la imaginació de cada un es construís la versió del món post-apocalíptic que presenta. Però sorprenentment els hi ha sortit un producte que si no està a l’altura del llibre, si que vola ben alt. L’ambientació i la fotografia (del Javier Aguirresarobe) et situen perfectament i després els dos protagonistes, Viggo Mortensen i fill, estan perfectes en el paper de desnutrits, desubicats, desnaturalitzats, perduts. No té el poder evocador del llibre, que deixa moltes coses a l’aire. Consell: si penseu llegir el llibre, deixeu la pel·li per més endavant, que sinó ja tindreu la imatge al cap massa clara.

Del què he vist aquest 2010, del que més m’ha agradat. L’altre (aprofitem que escric per recomanar), Hunger, un film del 2008 dirigit per un desconegut per mi de nom Steve McQueen (no canviar-se’l són ganes de complicar-se les cerques a Google!) sobre uns presos irlandesos de l’IRA i les seves vagues de fam. Duríssim. I passa de minuts i minuts sense diàleg a una escena entre un pres i un capellà en pla seqüència gairebé fix que impacta tant com les imatges d’ells perdent el cap a la presó.

Al Nicko Nogués el vaig conèixer fa un temps, en un curset de marketing viral, on ja es veia clar que era un tio despert i amb idees. No fa molt, llegint alguna frase que havia escrit al Facebook, vaig pensar que el tio feia unes actualitzacions d’estat currades. No d’aquelles tal com raja que fem tothom, sinó més reflexionada. Frases amb gràcia: “los dolores del almax empiezan en el estomago” o “un verso con lengua debe ser la cosa más romántica del mundo”. I resulta que tant enginy tenia repercussió: el tio va decidir demanar que 15 amics artistes creessin a partir dels seus estats de Facebook i n’ha fet una exposició al Niu Bar. Hi estarà fins al 14 de febrer, si us acosteu per allà (al Poblenou) recomano passar-hi, és sala d’exposicions & bar, així que podeu fer el recorregut birra en mà. A mi em va semblar molt divertit i interessant. Com a curiositat, a sota de cada obra, un full per deixar comentaris o “M’agrada” al pur estil Facebook. I també un lloc per deixar interpretacions d’estats o frases creatives com les del Nicko. Una de les creacions en vídeo utilitza un dels curts online del David Lynch, que sempre dona punts

La meva última actualització de Facebook ha estat sobre Apadrina un cura, web que sembla de mentida per anunciar alguna altra cosa, però no, és veritat i és una cutrada dels Legionarios de Cristo. Odio el peix animat a lo clip de word que hi surt, de nom “Cristianito” i flipo veient una web on el vídeo t’explica com va el menú. No tinc amics artistes (i si n’hi ha algun que s’hi considera, que no s’enfadi) així que deixo oberta la reinterpretació artística de l’apadrinament d’un cura a qualsevol que passi per aquí.

L’alineació:

Aperitius: Coca amb anxoves i encurtits / Nyoquis de carbassa amb tòfona
Primers: Sopa de carxofes amb greixonets de jabugo i bunyols de bacallà / Caneló de pollastre rostit trufat
Segons: Lluç farcit de pa amb tomàquet i calçots / Terrina de llebre a la royale amb foie, pera i remolatxa
Postres: La nostra versió del gin tònic / Postre de xocolata, caramel, iogurt i granissat de café

M’ha semblat un menú completíssim, tocant moltes notes diferents i totes bé. Si hagué d’escollir el plat guanyador, potser seria la sopa de carxofes. Opinió crec que força majoritària a la taula, tot i que els boníssims caneló o lluç també s’emportarien vots. La terrina de llebre no ha acabat de convèncer a tothom: a mi si, la textura així tipu paté de la llebre, amb les notes de xocolata i el foie…. nyam nyam. El gin tonic, refrescant i amb sorpreses, ideal just acabats els segons, i el segon postre potser és l’únic que m’ha semblat una mica fluix de tot el menú. El combo café/petit fours ha recuperat la bona línia del menú per deixar-nos un molt bon regust i ganes de tornar-hi d’aquí un temps, provant un menú de temporada ben diferent.

De vi hem pres un Vall del Calàs 2004, un Montsant, del que dins la meva poca educació en matèria de vins puc dir… que m’ha agradat molt Pel que m’he fixat els preus dels vins -dels que coneixia-, estaven sobre dos vegades el preu que val en botiga, en el cas del que hem triat veig que una mica menys del doble.

La millor (nova) sèrie que he vist en temps. Nova en el sentit que porta només dos temporades i altres que també em semblen bones bé estan acabades o bé porten més en antena. Ja fa temps que me l’havien recomanat, via twitter, via blog, via veu, i ara ja fa uns mesos (m’ho he pres amb calma, degustant a poc a poc) m’hi vaig posar. Breaking bad és la historia d’un professor de química a qui li descobreixen un càncer de pulmó i decideix fer metanfetamina, ajudat per un ex-alumne, per finançar-se el tractament i poder deixar diners a la família. Fins aquí un punt de partida que té el seu què però que no sembla que hagi de donar per molt. Al contrari: la primera temporada és molt bona, però és que la segona és espectacular, té alguns capítols d’antologia. Dos protagonistes (els de la foto) ríquissims, plens de contradiccions i conflictes en una situació nova (la de drug-dealers) que els supera àmpliament i un assortit de secundaris que els fa de coral sensacional. Les diferents trames avancen perfectament i s’entrecreuen i fins i tot les histories-d’un-capítol (la tortuga, la parella yonki) són per enmarcar. La vas veient i penses que algú ha fet les coses bé, tot lliga i està un punt per sobre del què acostumes a veure, allò que es diu ‘en estat de gràcia’.

Animo al visionat. La primera temporada són només 7 capítols. Si us agrada, penseu que la segona encara és millor.

Una petita selecció de favorits (buscant “señoras” al facebook i filtrant per grups, la llista és inacabable):
- Señoras con la bolsa en la cabeza cuando llueve
- Por una casilla en la declaración de la Renta a favor de “Señoras que”
- SEÑORAS QUE GUARDAN LAS MEJORES BRAGAS PARA CUANDO VAN AL MEDICO
- Señoras que dicen en las noticias que su vecino asesino “siempre saludaba”
- Señoras que trabajan en El Corte Ingles y van pintadas como travestis
- Señoras que leen moviendo los labios
- Señoras que con los años se convierten en Rod Stewart
- Señoras que ignoran que admiramos todo lo que hacen
- Señoras que van paseando y se paran en seco para dramatizar la conversación
- Señoras que van a eventos públicos para comer gratis hasta reventar
- Señoras que no se conocen y se comentan indignadas lo que tarda el autobús
- Señoras que van por el medio de la acera y no se dejan adelantar fácilmente

I així ad infinitum.

També volia participar a aquest joc d’escollir els millors de la dècada, i després de repassar llistes afins per no oblidar-me’n de cap, em tiro a la piscina amb un top-25 de discos de la dècada, on m’he marcat com a norma que no valia repetir grups. Els que hi han no són els millors, són els que per algun motiu o altre més m’han agradat, més he escoltat… segur que hi ha omissions terribles, ordres lamentables, però vaja alguna cosa havíem de fer

1. My morning jacket – Okonokos
2. The jayhawks – Rainy day music
3. Queens of the stone age – Songs for the deaf
4. White stripes – Elephant
5. Howlin Rain – Howlin Rain
6. The Darkness – Permision to land
7. The Raconteurs – Consolers of the lonely
8. Mars volta – Frances the mute
9. Mastodon – Blood mountain
10. Fiona Apple – Extraodinary machine
11. Decemberists – The hazards of love
12. Arcade fire – Funeral
13. The Black Crowes – Before the Frost… Until the Freeze
14. Turbonegro – Party animals
15. Manic Street preachers-Send away the tigers
16. Eddie Vedder – Into the wild
17. The Shins – Chutes To Narrow
18. The Hellacopters – High Visibility
19. Cheap Trick – Rockford
20. Wolfmother – Wolfmother
21. Brendan Benson – Lapalco
22. The Flaming Lips – Yoshimi Battles The Pink Robots
23. The Soundtrack Of Our Lives – Behind The Music
24. Pearl Jam – Riot act
25. System of a down – Toxicity

Pel·lis:

Amb les pel·lis en teoria ho tenia més fàcil, pel registre de votacions que tinc al Filmaffinity. Ara, comparar pel·lis que vaig veure fa mesos amb altres que vaig veure fa anys es fa molt difícil. Molt probablement si fes una sessió amb aquestes 25, l’ordre variaria substancialment i alguna que altre seria expulsada.

1. Mystic River
2. Oldboy
3. Zodiac
4. La pianista
5. Réquiem por un sueño
6. Hijos de los hombres
7. El viaje de Chihiro
8. ¡Olvídate de mí!
9. Pozos de ambición
10. Sinecdoche, New York
11. 2046
12. Punch-Drunk Love
13. No es país para viejos
14. Mulholland Drive
15. Gangs of New York
16. Memories of Murder
17. Adaptation
18. El caso Bourne
19. 21 Gramos
20. Zoolander
21. O Brother
22. Ciudad de Dios
23. Apocalypto
24. La cinta blanca
25. Al límite