Aquest és un llibre sobre còrrer que t’anima -encara més- a sortir fora i moure’t. No cal anar ràpid, ni batre records. El simple fet de sortir, anar al ritme que et dicta la teva condició física i fer la distància que et sentis amb valor o ganes de fer, ja és una injecció de bon rotllo important. He llegit que pel mig hi ha endorfines i altres paraules científiques que no controlo que ho expliquen, però en experiència pròpia, acabes de còrrer i no et sents cansat, tens més energia i estàs de més bon humor. El llibre explica la historia del seu protagonista, un periodista que no para de tenir problemes perquè es lesiona continuament quan corre. Però arrel d’un article descobreix els Tarahumara, una tribu mexicana que corren que se les pelen i durant hores i hores amb unes sandàlies als peus i una toga cobrint el cos. Amb aquest equipament tan poc avançat guanyen alguns dels corredors d’ultrafons més afamats en una carrera als Estats Units. I el llibre segueix la ruta de l’autor per conèixe’ls i aprendre els seus secrets, odisea que acabarà en una cursa que enfrontarà els millors ultraatletes i alguns dels Tarahumara en el terreny d’aquests últims (zona calurosa, seca i complicada per la supervivència on les hi hagi). Entre els que la correran, l’autor. Que passarà de tenir dolors després de cada cursa, a correr una doble marató.

El llibre de Christopher McDougall (de moment no traduït al castellà/català, crec) és una Biblia pels defensors del barefoot running. La teoria és que les vambes, cada cop més plenes de tecnologia, són cada cop pitjors pels nostres peus i ens provoquen lesions (el comfort fa que s’adormin alguns musculs que haurien d’estar treballant). I que la solució és còrrer descalç, com sempre ha fet l’home (bé, descalç o amb un suport mínim, que tampoc cal desgraciar-se els peus trepitjant roques punxegudes).

Entremig de la narració, una part més assajistica, on ens parla de treballs de científics que expliquen aquests problemes generats per les sabatilles esportives d’última generació. I també per la gran tesi del llibre: l’home és un animal corredor. El seu cos està fet per còrrer i així ho ha fet sempre fins ara, que ja no ha estat necessari i ens hem apalancat cosa fina. De fet, asseguren, és el que ha separat l’homo sapiens dels homes anteriors i que el permetia caçar per esgotament. Tu fes una marató, que l’antilop ja es cansarà (com que no controlen la calor amb la respiració, a diferència de nosaltres que ho fem amb la suor, tard o d’hora diran prou).

Em faria falta llegir opinions en el sentit contrari al que exposa el llibre, per acabar de fer-me una visió més correcta, però el que diu sembla que tingui bastant sentit. I com a mínim, fes-li cas o no, el llibre enganxa i anima a còrrer. I amb això ja n’hi ha més que suficient.

Carta molt curta (tres entrants, dos principals, tres postres) i unes quantes opcions de menú degustació. Nosaltres vam tirar per la més barata (33 euros, begudes apart), que a nivell de quantitat va ser més que suficient. Un primer, un segon i un postre, però precedits d’un bon número d’aperitius molt diferents. Em va agradar molt aquesta successió de petites pijadetes. Per començar unes xips de patata amb ànet i maionesa de gamba. També hi va passar un sorbet de mostassa de dijon, una mandonguilla de verdures amb salsa de tàperes, un remenat d’ous amb caviar d’un peix de nom que s’oblida, un parell més dels que tampoc recordo (un portava una base de foiegras contrastat amb nosequé que em va semblar espectacular -com a crític gastronòmic no serviria…-). Fem una parada: aquest minialzheimer, a més de pels molts i variats plats (molts sabors combinats, diferents, amb acideses i contrastos als que no estic tant habituat), potser també va ser provocat per la beguda. Ens van oferir provar una combinació que era copa de cava amb licor de lakka (que no és moble d’ikea exprimit, sinó licor d’un fruit tipus mora), que entrava fantàstic però també emboiraba la ment.

Tornant al menú. Per abans del primer, pans per escollir: de sèsam, de romaní, i l’estrella, un d’espectacular de ceba caramelitzada. I un assortit amb mantegues i oli bo. Pel primer plant, un nom genèric : “Estiu 2010″ i a dins un conjunt de sabors molt interessant i una presentació molt xula. Hi havia un ou cuit a baixa temperatura, anxova arrebossada, punts de tomàquet…. i una sopa de pèsol molt refrescant abocada a l’últim moment. Al blog observacion gastronómica (que és on vaig a sentir a parlar del restaurant) hi trobareu fotografies dels plats, millor precisió a l’explicar els continguts dels aperitius (encara que algun variava) i una opinió una mica més argumentada de perquè també li va agradar. Jo em limito a dir que vaig disfrutar molt, especialment per trobar-me gustos als que no estic tan habituat.

De segon un bacallà cuit a baixa temperatura (amb la seva decoració i les seves espumetes i tal) acompanyat d’un ragout de verdures que estava fantàstic. Superant aquí el teloner al grup principal, fins i tot. De postres i per acabar d’arrodonir, un tub de xocolata cruixent amb sorbet de nabius. La presentació, com a la resta de plats, de nota. Sobre una pissarra negra, una rodona de color verdós (una espècie de gespa feta amb una pols que portava pistatxo) i per sobre el sorbet i el tub de xocolata, amb algun petazeta cruixent pel mig. A més de la part visual, a nivell gustatiu tot lligava molt bé.

En resum, la part menjar, més que recomanable. Per 33 euros i per comparació amb altres de preus similars, polzes amunt. El punt negatiu va venir amb la factura i les begudes. 9 euros per cada copa de cava em va semblar una mica excessiu i ho va pujar tot a uns 50 euros per cap. Si voleu mirar preus de vins, per orientar-vos, a la seva pàgina web tenen la carta.

PD 1: arrel de comentar la visita al restaurant, em van dir que hi ha un restaurant suec amb bona pinta, el Pappa sven, que queda per futura visita. Però el fet que tinguin menú de migdia li dona punts.

PD 2: l’última gran onada nòrdica va ser la rockera. Hellacopters, Backyard Babies, Turbonegro, Gluecifer… Amb el temps es van anar diluïnt tots plegats, però quin començament!

El petit de ca l’eril – Sargantanes al sol (spotify): bona senyal que els últims temps hi hagi grups cantant en català que donen ganes d’escoltar-los un cop i altre. Va passar amb Antònia Font i Manel (que vaig escoltar, bastant de passada, tot s’ha de dir) i ara l’accent de Lleide dels petit de ca l’eril amb aquest disco que van publicar el 2009. Tranquilet, guitarres acústiques, nens fent coros i molta referència a cançons infantils. Un amic tenia por a que el xescoboixisme hi estigués massa present però no cal patir. Tot ben actualitzat i divertit d’escoltar. Disc per posar al cotxe mentre vas tranquil·lament cap a la platja.

Foxy Shazam – Foxy Shazam (spotify): disc de platja per excel·lència, sol ben alt, guiris en top-less, cervesa freda. Enèrgic, divertit, animadíssim, excessiu. Un grup amb cantant que crida l’atenció, amb maneres de Freddie Mercury (en acció al clip d’Oh Lord). De fet, no sabria etiquetar-los però si em vindrien al cap grups passats en barroquisme tipus Queen o Sparks. Encara tinc per catar l’anterior d’ells, que també corre per l’spotify.

Tame Impala – Innerspeaker (myspace): Canviant de registre, un grup australià, de Perth (ai, qui hi tornés), que tira cap a la psicodèlia, però amb sons actualitzats i amb un cantant que sembla el doble vocal de John Lennon (escolteu-lo per ex a un vídeo fet per un fan de la cançó Why won’t you make up your mind). Aquest és el disc de posar-se mentre fas snorkel i vas veient peixos -si tinguessis el clàssic reproductor mp3 submergible- , o quan t’estires a la sorra exhaust després de fer esport i el cap dona voltes.

The Black Keys – Brothers (spotify). Aquests em van guanyar el cor per la via del videoclip graciós i barat amb dinosaure. Blues 2.0., sexy, amb duo guitarra-bateria com els White Stripes. No controlo massa la discogràfia anterior, excepte el previ Attack & release, però sembla que van a més. L’any passat vaig veure un dels components, el Dan Auerbach, en solitari i la cosa va estar molt potent. A l’Azkena Rock Festival, visita que repeteixo en qüestió de dies. Aquest és el disc per començar a escoltar quan ja s’ha anat el sol i toca lluir el moreno.

Té el seu mèrit fer un programa d’humor cada dia i aconseguir fer-te riure, com fan ells. Han aconseguit crear una constel·lació de personatges amb entitat pròpia. La secció del Justo Molinero (RACull de premsa) és espectacular (sóc fan de la revista Inferiores) amb els seus anuncis d’empreses fictícies de noms “creatius”, les lectures equivocades de titulars i les músiques flamenquilles de lletres espaterrants (com les troben?). Hi ha el Mohamed Jordi -un moro catalanista-, el Duque de Fire -home a la moda-, el Jean Paul -el becari a qui li encanten els regals i la bolleria industrial de marca-, la Rosita que llegeix el Tarot (m’encanta!)…

Ja fa temps que el programa funciona i que van acumulant fans, per tant no crec que ho descobreixi a gairebé ningú, però si enganxo algú que encara no l’ha escoltat… cap a la web!

Passats aquests dos primers capítols, el llibre confirma que té un punt molt positiu que és aproximar-se a la sèrie de maneres molt diferents. Comença amb una presentació i una entrevista, com deia, i després hi ha terreny per l’assaig, el reportatge, la confessió personal o el relat. Evidentment no he disfrutat de la mateixa manera amb tots els textos, però m’ha fet reviure Baltimore al meu cap (que havia abandonat ja fa temps) i reflexionar sobre aspectes concrets que encara eleven més la concepció de la sèrie. És cert que a vegades les anàlisis possibiliten elevar una obra més amunt de les intencions dels creadors, per en aquest cas, amb l’alta concepció que té David Simon de la seva creació (el retorn a la tragèdia grega en la ficció), segurament no és el cas. En altres casos es podria parlar de Mourinhada, però el què han fet aquí, convertint un treball periodístic de sortir al carrer, escoltar, interioritzar i explicar-ho és per treure’s el barret.

M’ha fet gràcia llegir el relat del Marc Pastor, a qui segueixo virtualment de fa un temps (@DoctorMoriarty, Hic Sunt Leones…) i de qui tinc pendent comprar i llegir la novel·la “La mala dona”. El seu és l’espai de la confessió personal, que tot i que laboralment no tenim gaire en comú si que puc sentir-me identificat amb els seus sentiments de flipar amb una sèrie que no t’esperes. No pot ser aquest ritme, no pot ser que tot sembli tant real, no pot ser que es carreguin aquest personatge que apuntava a pilar de la sèrie!

Curiós també llegir sobre Treme en un dels textos, que en parla abans de la seva emissió, citant un dels personatges que van utilitzar per fer la seva feina d’investigació de la ciutat, el Davis Rogan. És divertit veure com el descriuen, perquè acabaria sent la base d’un dels protagonistes de Treme, el Davis McAlary. Recomano que us poseu amb Treme, que només porten 7 o 8 capítols. A mi em queda pendent veure The Corner, la minisèrie precedent a The Wire i basada en un llibre del David Simon.

Al llarg de sis temporades, Lost s’ha caracteritzat per anar obrint molts misteris i tancant-ne pocs. Això ha permés que la vida que ha tingut la sèrie fora de la televisió, a la xarxa, encara hagi sigut millor que la sèrie en si. En aquest sentit ha estat una sèrie trencadora per com ha utilitzat la xarxa i la passió de la gent per descobrir l’explicació dels misteris que proposava per crear tot un culte.

La sisena i última temporada m’ha semblat molt fluixota. Algun capítol ha salvat el paper, però en general ha baixat el llistó. Però no l’últim capítol. Ha deixat la historia de l’illa per un cantó amb milers de misteris per resoldre (i com crec que ha de ser, donar carnassa, que la gent ompli els forats del gruyere narratiu). I ha planejat un final que donava sentit a la realitat alternativa d’aquesta temporada (que en molts capítols s’havia convertit en un pastelon). I ho tanca tot, en un futur de data incerta, però gairebé de la millor manera que es podia tancar. No estic dient que la sèrie hagi estat perfecta i que els guionistes no l’hagin cagat i molt, especialment al llarg d’aquesta última temporada. Però de les formes que hi havia per tancarla bé, aquesta ha estat digne. Llegint per la xarxa post-visionat a Cuatro de l’últim capítol, em dona la sensació que en alguns casos s’ha interpretat que la sèrie era un “El sexto sentido”, quan no és l’explicació de la sèrie ni del què ha passat a l’illa…

Hi ha prou teca per continuar debatint. Jo per això ja descanso i em dedico a continuar disfrutant amb Breaking bad (de les que he vist, la guanyadora a la temporada 2009-10), les histories de polis de The Shield -encara per la segona-, la temporada que em falta de The Office, l’estat de New Orleans a Treme i aviat, sèrie que va bé per l’estiu, True Blood.

I en cosa de dos setmanes, la nova temporada de Futurama. Que, creuem els dits, confio que millori les pel·lis que n’han fet els últims anys.

Capítol 2: un grup de nois s’apropen a Nova Orleans, a veure com ha quedat la ciutat després del Katrina. No es conformen amb el què diuen les guies, els diaris, les revistes, ells no són com la resta, ells busquen l’”autèntic”. I a part de retratar el vici turista de creure que amb dos dies es pot conèixer de veritat una ciutat, poble, zona, gent, aquests personatges són tota una declaració d’intencions dels creadors de Treme (nova sèrie de la HBO). Ensenyar-nos realment com és avui en dia la ciutat, a poc a poc, en una primera temporada de 10 capítols que voregen l’hora. I, tocats per la vareta del bon saber fer com a “The Wire”, ens creiem el què ens expliquen. Les localitzacions, els personatges, els diàlegs… semblen de veritat. No té ni la trama policial que hi havia a The Wire i que ens podia enganxar al ritme més pausat d’explicar les histories que tenen. Aquí són moltes vivències de personatges, que discorren paral·lelament, sense una que sigui principal i que apunti a una resolució a final de temporada (bé, al menys en els primers 3 capítols, els emesos fins ara). No importa de fet, m’interessa simplement com viuen aquests personatges, com ha arribat a l’avui el passat d’influències franceses i africanes a la ciutat, com estan mirant de tirar endavant després d’una gran tragèdia com el Katrina.

I la música!!!! Blues, jazz, una de les capitals musicals d’Estats Units i la sèrie ho transmet com poques he vist, amb continua presència de música en directe. Músics de carrer, concerts, gravacions a l’estudi, cançons que apareixen amb una noia que tomba una cantonada… l’estic disfrutant molt amb el home cinema que em vaig agenciar no fa gaires mesos. Al primer capítol, cameo d’Elvis Costello, al tercer, Dr. John. Més endavant he llegit que Steve Earle (que ja va sortir a The Wire fent de yonki a un parell de temporades i cantant la cançó de Tom Waits a la cinquena). A més de gent del món del jazz que ja s’escapa als meus coneixements. I els de la HBO, com sempre dignes d’elogi, ens ofereixen a la web el llistat de tota la música que ha sonat a cada episodi, com per exemple al tercer.

Un clam al cel perquè la gent deixi de reaprofitar el mateix missatge per a totes les xarxes socials. Crea soroll innecesari, molts cops perd context (hashtags a facebook, etc…) i molesta. Ok a que em diguis “avui he dinat molt bé”, però no necessito rebre-ho per triplicat. Probablement el Buzz quedaria despulladíssim si la gent li tragués el contingut que es publica automàticament. Entenc que hi ha casos com que si fas un text interessant al teu blog el vulguis promocionar el màxim possible, però no com a norma amb tots els missatges. Vaja, que en alguns moments té sentit publicar el mateix a tot arreu per arribar a més audiència (encara que es fragmenti la resposta), però el que no té sentit és automatitzar-ho.

Jo personalment tinc deixat de banda el Buzz, i intento (els límits no són tan clars) utilitzar el Facebook per missatges més personals i el twitter es decanta cap un cantó una mica més “professional” (internet, noves tecnologies…), encara que al final la conversa dels que segueixes t’acaba portant a parlar de Barça o el que sigui.

Remirant, vaig trobar un tema gratuït per wordpress que em va agradar, que es diu Irresistible (el fa una empresa Woo Themes, que en tenen forces de pagament i xulos) i que complia els requisits, a més d’ensenyar últimes fotos del meu Flickr en portada. El vaig instal·lar fa unes setmanes i a estones lliures he anat arreglant les petites cosetes que no m’agradaven. El primer canviar textos d’anglès a català. Segur que algun encara queda, com el del lifestream que es fa amb un plugin del mateix nom que no sé canviar a català tot i que en teoria està traduït i tinc l’arxiu de la traducció (ajuda, algú?). També vaig afegir les categories del blog a primera vista -si a algú li fa gràcia el tema recomanacions de restaurants, per exemple, que ho trobi més fàcil-. I una petita descripció de la pàgina d’entrada pel que hi entri per casualitat.

A les pàgines d’ítem -post, pàgina- el canvi és bàsicament de disseny. Si que he afegit al final de cada post una suggerència d’altres escrits de la mateixa categoria. Tinc curiositat per comprovar si en alguns dels escrits des d’on m’entra més gent des de google em millora la tasa de rebot (que segons Google analytics en alguns casos voreja el 90%, que és massa). Tot i que les xifres de visites d’aquesta web són tant insignificants que no sé si és gaire representatiu tot plegat.

És interessant l’extensió Lifestream que he utilitzat per anar publicant un seguiment del què faig a vàries webs i xarxes socials. Té una llarga llista de xarxes amb les que funciona i després tu pots anar afegint les teves. Amb això he tingut algun problema amb les més cutres que no tenen RSS. Volia posar sobretot Filmaffinity que és una web que em va bé per anar apuntant el què veig de pelis i amb una nota. A posteriori em serveix per recordar el què he vist i el que més m’ha agradat (que la memòria falla!). Però no té RSS de les votacions, que seria el necessari per afegir-ho al lifestream. He provat varis serveis de convertir webs a RSS. En puc treure un RSS tristot perquè la informació al FilmAffinity no està gaire ben estrucutrada amb un codi html molt guarrot de taules. Bé, probablement es pugui fer però no me n’he sortit. Amb el que tinc posat ara només es senyala la peli que he vist però no la votació ni quan l’he vist.

I fins aquí aquest text una mica pesadot, explicant les meves penúries del canvi. He entrat una mica al detall per veure si per casualitat entra algú per aquí i em sap donar alguna solució (a catalanitzar el lifestream i a convertir en RSS pàgines com la de filmaffinity). I si algú veu alguna cagada / paraules en anglés, qualsevol avís serà gratificat amb el meu amor virtual.