No se’n salva ni un

Pots tenir les teves preferències tecnològiques (per exemple els bàndols Android vs iPhone) però aquest llibre té la bondat que t’ensenya que de les grans tecnològiques no en salva ni una. Perquè totes, les que han estat prou grans i han quedat alliberades de la competència, s’han pogut dedicar a fer el què els rota i putejar tant a usuaris com a anunciants. Perquè el procés d’emmerdificació del què parla ve a ser en tres fases: una primera, on neix i on cal fer les coses molt bé per poder aplegar molts usuaris (llavors tot ens agrada i ens sembla fantàstic). Segona: amb la base d’usuaris, llavors es dediquen a repartir amor als anunciants, que veuen un lloc ple d’usuaris on monetitzar. Tercera: un cop tenen als dos (usuaris i anunciants) ben enganxats, és el moment d’emmerdificar el servei, és a dir fer coses per fer més diners per ells i ampliar el seu monopoli, encara que sigui fent que el servei perdi molt. Usuaris i anunciant hi estan tan lligats que ja no en surten. El cost de sortir-ne és massa alt.

És per exemple això de fer camps tancats de les botigues d’aplicacions d’Android i Google, on cobren un 30% dels diners que fan tots els que hi posen una de les seves apps, una comissió descomunal. És aplicar algoritmes als conductors d’Uber per localitzar els que van més necessitats d’agafar serveis i pagar-los menys per cada trajecte. És allò d’Amazon d’aprofitar totes les dades dels que venen dins d’Amazon per després tu fer un producte igual i com que el servei és teu fer que sigui el que s’imposi. És allò que Google empitjori els seus resultats de cerca perquè hi cerquis més vegades i serveixin més anuncis. És una llista llarga, llarguíssima, on costa trobar cap empresa de les grans que ho faci bé. M’ha agradat especialment anar resseguint totes aquestes pràctiques al llibre, perquè tots (o gairebé) són serveis que he fet anar o continuo fent servir.

I en plena època Trump (el llibre el cita una mica tot i que el segon mandat de Trump començava quan el llibre ja estava mig escrit) s’està veient que les tecnològiques es posen absolutament al seu servei. I amb la quantitat de dades que tenen de nosaltres, fa por. Aquests darrers dies per exemple m’ha preocupat especialment Palantir (que no recordo si es cita al llibre), la companyia que fa anar el departament de Defensa a Estats Units (i altres països) i que actua en base a milions de dades recopilades sobre tot el món de tot tipus de fonts.

Rage against the emmerdificació

Al final el gran problema és que aquestes companyies es fan tan i tan grans que és gairebé impossible revertir la situació. Hi ha gent que intenta per exemple no comprar mai (o gairebé) a Amazon. Hi ha qui (servidor) intenta deslligar-se dels serveis de Google. Hi ha qui es dona de baixa de xarxes socials i prova alternatives (bluesky, mastodon) encara no emmerdificades. Però les iniciatives individuals no són gaire massives i tenen un efecte (molt) limitat.

La tesi del llibre és que cal més regulació per part dels governs. Per sancionar conductes monopolístiques, contra la privacitat, contra els usuaris. Això els pot perjudicar i podria arribar a portar a sectors no tan concentrats on hi hagi més competència. A més competència i facilitat per canviar d’una opció a una altra, aquests serveis estarien obligats a no fer el burro si no volen perdre usuaris. Però és difícil i depen d’uns governs que en general reben molta pressió d’aquests lobbies tecnològics. Ens queden les petites accions individuals i en la mesura del possible votar partits que apostin per més regulació. A Estats Units és més complicat perquè les seves empreses són les que dominen el panorama i no les voldran enfonsar, però Europa s’hi hauria de posar seriosament i els hauriem de pressionar (no sé com).

Que primer de tot destaca per un fet: que és una novel·la inacabada, que es va publicar quan la Mercè Rodoreda ja havia mort. Havia fet una primera versió i després l’havia continuat i n’havia quedat aquesta obra en progrés plena de notes que Núria Folch va revisar i convertir en l’obra que es va publicar el 1986 (i que després es va traduïr a diversos idiomes

Benvinguts a Twin Peaks

És una obra molt estranya i potser per això m’ha apassionat tant, que hi vaig entrar sense cap mena d’idea de què m’esperava. Hi trobem un poble, envoltat de natura. Tenen certes tradicions estranyes, especialment relacionades amb la mort. Anem trobant pinzellades del poble i el seu entorn però no el podem acabar de situar històricament, més enllà d’alguna presència (cotxe) que el fa més o menys modern. Però la sensació és d’atmòsfera ben estranya.

Posava això de Twin Peaks, com a poble raro bessó. Com a fan del Lynch que sóc, hi trobava unes sensacions similars. Quan ens està descrivint el bosc, i els ocells i les flors no és una descripció neutra. Ja aporta unes notes discordants, com aquelles imatges del jardí del principi de Blue Velvet o les panoràmiques de Twin Peaks, que et diuen que rere la normalitat perfecta s’hi amaga la foscor.

És com tantes novel·les, la d’un protagonista que lluita contra un destí i unes lleis i regles, però envoltat d’una nuvolosa que la fa màgica. Sense èssers sobrenaturals, no fa falta. Aquesta societat formada per una bateria de personatges secundaris (el ferrer, el presoner, les dones embarassades…) espectacular.

Llegiu-la, que cal reivindicar que des del català es faci una obra tan collonuda. I ho podeu complementar amb una conversa sobre l’edició que se’n va fer o amb una ànalisi de la societat de La Mort i la Primavera.

Però la pèrdua d’escrúpols a mi l’alerta i el fet que tinguin tantes dades de mi (de les meves cerques, el gmail, els logins que faig amb google a altres webs, tot el què faig al meu android. el què guardo a google drive…) no m’agrada. Més quan veus que ells (igual que la resta de tecnològiques top com Microsoft, Apple, OpenAi, X…) fa temps que s’han posat de genolls per complaure el govern Trump i a veure què els demana aquell sonat. Totes aquestes són americanes i seria molt positiu tenir una competència europea digna a tots aquests productes tecnològics. Crec que si el producte és digne, tindran una base d’usuaris. Del que fan totes les tecnològiques hi ha molt a explicar, ho deixo per a més endavant, quan parli del llibre Enshittification del Cory Doctorow que estic llegint, que parla com totes aquestes empreses primer enamoren usuaris, després els anunciants i després es caguen en els dos anant a beneficiar-se ells mateixos i els seus inversors.

Jo estic absolutament connectat a l’ecosistema Google i vaig decidir que volia intentar deslligar-me’n al màxim possible. Tot i que si són tan bons i líders és perquè saben com fer que el procés de canvi sigui costós i la gran majoria de gent renunciï a intentar-ho.

El primer pas: adeu a gmail

De fa molts anys tinc un parell de correus. El que tinc amb el meu propi domini, que és el que acostumo a tenir com a primari i un gmail, que és des d’on gestionava tot el correu. El tenia configurat per enviar mails amb la meva adreça personal i també rebre’ls allà (la interfície de mail que em donava el meu hosting és una mica cagarro). Al final, però, feia molts registres web amb el gmail, que allò de loginar-se amb la compta de gmail i no haver d’inventar una nova contrasenya cada cop és massa còmode.

No fa gaire els de Google van anunciar canvis per recuperar mails d’altres comptes via Pop. Sense tenir clar si m’afectaria o no (diria que el meu hosting ofereix alternativa), vaig pensar que era un senyal diví per matar al gmail i continuar exclusivament amb el @ambcompten.net. Vaig fer una petita investigació i em van fer ullets uns que ja coneixia, Proton mail. Una alternativa europea que destaca per ser un correu molt segur i amb una aposta claríssima per la privacitat, que ja és el que buscava. També l’estic fent anar per emmagatzemar contrasenyes. I pel calendari també és un camí d’abandó de Google.

Ara vaig rebent els mails només allà i em queda anar anul·lant subscripcions al gmail i passar-les a l’altre correu. Si us hi voleu apuntar, afegeixo un enllaç de recomanació (no em paguen res per parlar-ne bé, però si algú s’hi ha d’apuntar, clicant aquí em fan algun descompte).

Fitxers compartits sensibles: fora de Google

Al Google Drive hi tenia fitxers sensibles. Documents de salut, documents de la renta, còpies de documents personals. I realment no els hauria de tenir allà, amb la capacitat de Google de llegir documents de tot tipus i rastrejar-te per fer un perfil publicitari completíssim, que ven a ves a saber qui.

He fet com el mail, he passat al Proton (amb què pago, tinc 15 GB d’emmagatzematge), com a alternativa per tots aquests fitxers més sensibles. De la resta, encara he de veure què faig, perquè al Google Drive hi tinc molta teca que cal veure on recol·loco.

El pas complicat: alternatives a Android

O iOs o Android, quan vols un mòbil no sembla que hi hagi gaires possibilitats entre Google i Apple. A casa som d’Android per part meva i d’iPhone per part de la dona (extensiu a les famílies respectives). Els Android funcionen bé, però són unes màquines de recollir informacions sobre tu. És lògic, per tant, que investigui si hi ha alternatives interessants.

Tenim el Jailfish, un SO (sistema operatiu) europeu basat en Linux que té bona pinta i permet fer anar apps d’Android. També he trobat que hi ha diversos projectes d’Androids desgooglitzats. N’he llegit una comparativa interessant que em reforçava la meva opció, instal·lar el GrapheneOS, especialment pel fet de tenir un Google Pixel.

M’he llegit com fer-ho i ho faré en algun moment (crec). Però fa mandra. Porta temps i dedicació i tinc dubtes de si m’aniran certes apps que necessito com les dels bancs o autenticadors que faig anar per la feina.

Per altra banda, el fet de deslligar de tot el que espia Google estic segur que pot fer que el mòbil vagi més fi i tot. En la part negativa, he llegit que en el cas de la càmera les alternatives d’apps no són tan bones com l’oficial que tens al teu android googlitzat.

El navegador: Chrome

Chrome és el navegador més utilitzat i és una altra mina per Google per aconseguir dades d’ús de tots els que l’utilitzen per alegria dels seus perfils completíssim d’usuari i els dinerets que fan amb la publicitat. A més del navegador en si, jo faig anar moltes extensions que faig anar per feina (navegació amb proxys, eines enfocades al SEO, a l’analítica web…) i hi ha una opció bona per substituir-la, el Brave. Bloqueja anuncis, et dona més privacitat i et permet utilitzar les extensions que tens pel Chrome. Canvi fàcil.

Ofimàtica: ni Microsoft ni Google

A hores d’ara no és una prioritat gaire gran. Perquè a eina em toca Microsoft i aquí no tinc res a dir-hi i a casa he fet anar el Google Docs i el Sheets quan els he necessitat, molt puntualment.

Hi ha alternatives bones com el Libre Office, que podria instal·lar per acabar de deslligar-me també per la part ofimàtica. O encara més fàcil, l’opció en línia de Proton, amb un docs i sheets (que encara he de provar)

Youtube

Hi veig alguns podcasts, videoclips musicals, directes… I de regal m’enganxen amb les meves preferències amb vídeos relacionats que em poden interessar. Prou de shorts, siusplau! Hi ha eines per arreglar-te la caseta de Youtube com Unhook.

Ara per ara no veig alternativa

Hem decidit fer una selecció de jocs que gaudim tan adults com ell. Jocs per xalar igual, tot i que encara tenim una tolerància diferent a la derrota. El nen té camí per fer i tenim alguns jocs especialment conflictius com el Monopoly, que vetem de tant en tant.

A continuació faig una llista dels que més ens agraden, no ordenats com si fos un rànquing sinó tal com ens han sortit, que això ho hem escrit plegats. Compteu que són per +8 anys (excepte alguns que són per a més petits, ja ho indico).

Jocs petits per emportar-se de viatge

Perquè són petits i perquè es poden jugar en una taula de dimensions reduïdes, per exemple en la d’un tren o un avió, de viatge.

• Isla Calavera: hi juguem força sovint i dona per partides curtes i vibrants. Un joc de daus àgil, de partida ràpida on l’atzar i l’estratègia juguen un paper important. Les cartes donen indicacions del paper que jugaran els daus i com més cares iguals més punts, però compte, les calaveres que poden ser traïdores. No ens en cansem per més que hi juguem, entreté a grans i petits
• Dobbel: un de pimpam i on es combinen dues coses que em fan perdre: memòria i rapidesa. N’han fet moltes versions, nosaltres tenim el de les imatges del Harry Potter i permet diverses varietats de joc. La caixa de llauna és petita i molt fàcil de dur.
• Misión Cumplida: novetat que ens va portar el Tió: és de fer missions amb cartes de colors i números. Tenim cartes de missió i cartes amb números de diversos colors. Cada partida és diferent i pots escollir el nombre de missions segons el nivell de dificultat. És un joc col·laboratiu d’estratègia en grup, els jugadors van parlant per anar resolent les missions abans que s’acabin les cartes. El joc permet la versió solitari amb un sol jugador.
• Rebel Princess: la gran revelació de l’últim any. Té la gràcia que les partides consten de 5 rondes i cada ronda la mana una carta que modifica les regles en les quals es juga. Ens agrada molt aquesta variabilitat! (demana 3 jugadors mínim). Fill: “el que més m’agrada, és superguai i cada jugador té una princesa amb una habilitat diferent“. Les partides són molt entretingudes i el fet que canviïn les regles el fa poc repetitiu. L’objectiu: tenir el mínim nombre de punts (compte amb el gripau que en val 5!)
• Ring: aquest a mi no m’agrada però a la resta de la família sí. El que guanya és el que vagi més de pressa, se segueixen les indicacions de les cartes (ara parells, ara senars, ara nombres concrets…), però si surt un objecte el que diu primer “ring” es descarta de totes les cartes d’aquell objecte.
• Sushi Go: un clàssic que tenim una mica oblidat, 3 rondes per fer el major nombre de punts, un cop tires les cartes passes les que tens al del costat, cal tenir present les que passen per la teva mà per controlar què és millor tirar o reservar.

N’hi sumo uns quants més en els que incorporem a la filla, que és més petita (6 anys, però té certs problemes que ja he explicat per aquí i a nivell mental és com si en tingués un parell menys). Per tant, podríem dir que són els recomanables per edats de 3 o 4, fins a 6-7.

• Virus: hi hem arribat a jugar molt. Té expansions, però crec que és millor jugar sense elles. Un joc amè, ràpid i fàcil de dur. No cal explicar gaire més, que és força conegut.
• Three wishes: aquest és diferent. Tens 3 cartes amb propostes de desitjos a un geni i has d’endevinar que agradar més i menys als altres jugadors. Una bona idea per treballar l’empatia i conèixer els altres.
• Pelusas: has d’anar pescant cartes i arriscant-te a agafar-ne més o no, amb el perill de perdre tot el que has aconseguit.
• Piou-piou: poques cartes diferents i un objectiu d’aconseguir tenir 3 pollets. Gall, niu i gallina = ou / Gallina + gallina = surt el pollet / Guineu= roba ou / Gall + gall = espanta la guineu. Fàcil i simpàtic
• Bata-waf: anem tirant cartes i s’emporta la tirada qui tingui el número més alt. Útil per conèixer els números de l’1-6
• Diamoniak: Cada jugador construeix un castell d’un color. Es roben les cartes d’una en una per anar bastint el castell, els diamants compren parts del castell als altres jugadors; les bruixes et roben 3 cartes i les fades espanten les bruixes. Senzill, ràpid i fàcil de dur.
• Quien soy: un d’aquells de posar-se una carta al cap i intentar endevinar què hi tens. Ideal per anar progressant en llenguatge i per dur a tot arreu.

Jocs de partides ben entaulades

També tenim jocs que demanen partides una mica més llargues, i de vegades no trobem el forat per posar-nos-hi. Però els següents ens encanten.

• Pasajeros al tren Europa: jo ja havia jugat fa anys al Ticket to ride i em va encantar. El nen s’hi ha sumat: partides amb el mapa d’Europa on has de construir rutes en tren, vigilant que els altres no et xafin els teus trajectes. Fill: “vas pel mapa d’Europa i coneixes millor els països. El més divertit és que construeixes trens per tots els països i sempre m’agrada fer la ruta més llarga, el que la fa té punts extra“.
• Celestia: els jugadors pugen a una nau i han d’anar tirant daus per avançar cap a la màxima puntuació. Un cop es llencen els daus cal decidir si baixar de la nau i assegurar una puntuació o arriscar-se a guanyar-ne més, però amb la possiblitat que s’estavelli.
• Ubongo junior: la versió per a nens del mateix joc per a adults. Una espècie de tangram en format competitiu, a veure qui fa més de pressa les figures indicades: hi ha diferents nivells de dificultat.
• Codigo secreto: ideal pels nens en edat d’anar treballant les mates: has de fer una ruta i avances construint operacions matemàtiques amb els números que tens.
• L’illa Prohibida: no té conflictes, perquè és un joc cooperatiu. Has d’evitar que l’illa s’inundi, tots els jugadors s’han de moure per aconseguir arribar a l’objectiu. Fill: “cal aconseguir els 4 tresors per guanyar i després anar a l’helicòpter i amb una carta de tresor o si ets el pilot fugir de l’illa i guanyes la partida“. Té versió en català i permet elaborar l’estratègia parlant amb els altres jugadors. Diversos personatges tenen habilitats diferents.
• Rummikub: un altre que convenç a petits i grans. Semblant a molts jocs de cartes, però en format joc de taula: has d’anar fent escales i trios i ser el primer que es queda sense fitxes.
• Draftosaurus: has de crear un “parc Jurassic” seguint unes normes i escollint quins dinosaures poses al teu parc. Un dau indica on has de posar els dinosaures que tens a la mà, distribuïts en el teu petit “taulell parc”. Es van passant els dinosaures de ma en ma un cop has col·locat els teus. Ràpid i divertit, potser repetitiu a vegades perquè sempre és igual; tot i que el taulell ofereix una versió més fàcil i una més difícil.
• El rey de los dados: un altre dels de tirar daus, podent repetir certes tirades (com el Isla Calavera) i a més té la gràcia que el què cal fer ho marquen unes cartes que es van canviant i rotant, per tant, la partida va evolucionant. Un altre dels preferits de la família.
• Trivial pursuit familia: teníem trivials molt vells amb preguntes desactualitzades: aquest permet jugar-hi a petits i grans perquè té preguntes orientades a adults i altres a nens.
• Monopoly: el clàssic, que genera passions. En el meu cas negatiu (aturem el capitalisme!), al nen i la dona al revés.
• Misterios de Pekin: un joc que tenia la dona enterrat en un armari i que ha aixecat passions. És tipus Cluedo, però sense l’assassinat: es llegeix un cas i els jugadors visiten els testimonis que tenen cartes encriptades que es desxifren amb un mirall, un plàstic vermell… El fill “és súperguai, el que més m’agrada és ser el Sr.Kepasa. És molt d’espies i investigar depenent de la història, molt guai!“. Pot contenir microdosis de racisme.

I els de taula per edat més petita:

• Abejitas zum zum: uns ruscos tapen abelles de colors, has de descobrir on para l’abella que et surt a la carta que aixeques. A la filla li agrada molt encara que té preferències per certs colors i sempre cau alguna trampeta. Joc de memòria. Compte que si surt l’os et toca tornar el rusc al centre.
• Unicornio destello: progresses tirant daus i seguint una ruta, algunes caselles són especials i donen diamants. Guanya qui n’aconsegueixi més.
• Primer frutal: aquest és per petits, 3-4 anys, un primer joc amb regles fàcils; segons indiqui el dau s’han de recol·lectar les fruites. Joc col·laboratiu per collir totes les fruites abans que t’atrapi el corb.
• Rally de zanahorias: els conills han d’intentar arribar els primers a les pastanagues. Hi ha unes plataformes de diferents colors i llargades per poder-hi arribar; cal calcular on poses la pedra per avançar segons la llargada del camí que t’indica el dau.
• Tesoro brillante: tries un color i has d’anar aixecant unes anelles que contenen el tresor amb tots els brillants. Cal vigilar que els del teu color no caiguin al forat on hi ha el pare drac.
• Lince: un de pescar imatges, cal tenir memòria i rapidesa, una mica com el Dobble que comentàvem abans. Un clàssic de fa anys que no caduca i segueix entretenint.

Una sèrie d’extraterrestres on no en veiem cap: ells transformen els humans convertint-los en una ment comuna, que els torna disciplinats i desindividualitzats. Tots els humans? No, un petit poble gal resisteix. Que deuen ser una vintena de persones a qui no ha afectat el virus alienígena. Dels que només un parell semblen amb ganes de resistir-se a la nova fase de la humanitat: la protagonista, la Carol i un paraguaià, el Manousos.

La lentitud de Pluribus

Una de les crítiques principals que he llegit a la sèrie és la lentitud. Sí que és cert que vivim en un moment on tot ha d’anar ràpid, oferir-nos estímuls cada X minuts, perquè si no ens impacientem. Però si compres l’oferta de la sèrie, d’adaptar-se al seu ritme i deixar que els personatges creixin, dubtin, reconsiderin, al final de la temporada crec que el balanç és més que positiu. Si que d’entrada és un argument que haurien pogut ventilar en una temporada o en un episodi de La dimensió desconeguda, però estirar-ho, amb criteri, li està donant més fons. Compro, però que si no tinguéssim el Gilligan als mandos, molta gent hauria dimitit abans d’hora.

M’agrada també que la protagonista no hagi de ser el clàssic rol model de salvadora del món, sinó que sigui algú que la caga, que dubta, que aconsegueix que l’espectador l’odiï en certs moments. M’agrada que dediquin un episodi on a priori no passen grans coses excepte un viatge del Manoussos. A la feina un em va dir: “T’ha agradat? Segur que et va encantar el de la mosca de Breaking Bad”. Sí.

Mengen humans!

Un dels grans moments per mi va ser que el super cliffhanger d’un episodi (els altres mengen carn humana) es ventilés pimpam al següent amb un “quin descobriment, ja ho sabíem”, amb aparició estel·lar de John Cena. La gran revelació eren notícies ja passades.

També la transformació d’una de les que encara no havia estat contaminada: com actuen els altres abans que sigui un d’ells i després. I veure com els altres van adquirint matisos: d’entrada semblen uns perfectes simpàtics oficinistes sense cervell. Però alguna cosa grinyola, que només semblen veure el Manoussos i a estones la Carol. Estan obligats a dir sempre la veritat, però sovint tarden una fracció de segon més a contestar, han de repensar què verbalitzen per poder dir una mitja veritat que no sigui mentida. Són uns perfectes advocats especialistes a dir el legalment correcte.

Idiotitzats per la IA

El Gilligan ja ha deixat clar que la sèrie no és una metàfora de la IA i la seva capacitat per ensubnormalitzarnos (que em sembla un terme paral·lel al enshitification que s’aplica a internet per parlar de la degradació que viu). Sé però que el mateix Gilligan és un ferm odiador de la IA, que encara em fa respectar-lo més.

Als crèdits del final hi posa “aquesta sèrie va ser feta per humans”

Pluribus no serà una metàfora de la IA, però hi lliga massa pensant en “els altres” com la IA, i la humanitat representada en els 20 on només un parell tenen ganes de no deixar-se emportar per la cosa fàcil. No caigueu a les xarxes de la IA! Que són màquines de probabilitats que saben posar una paraula rera l’altra però no pensen. I roben i no donen crèdits als autor originals.

D’aquí a uns anys, tornaré a aquest text i pescaré idees de discos per escoltar, discos que no havia tornat a reproduir excepte els mesos posteriors a la seva sortida.

Els tres més escoltats

No ha estat un any en què m’hagi abocat gaire a nova música, però el número 1 si que el tinc clar. Deafheaven, un grup trallero que ha portat el black metal als modernos (segur que surt en llistes de l’any on serà l’única referència metalera). L’àlbum Lonely people with power sona de collons i m’agrada tant la seva vessant més blackmetalera com quan tiren per un rotllo més postrock (com el disc previ, que em tira molt). L’altre metalero citat com a punter de l’any, el Spirital Sound d’Agriculture, no m’ha convençut tant.

El segon és estrany: l’Steven Wilson era cantant i guitarrista dels Porcupine Tree, amb posterior carrera en solitari i amor per lo progressiu. No l’havia escoltat massa, però últimament me’l vaig trobar al canal del Rick Beato amb una entrevista de la seva vessant de productor (va estar dins la reedició del fantàstic Live at Pompeii dels Pink Floyd) i també em vaig fer una llista de discos recomanats, pescant coses ben curioses i interessant com el Zeit dels Tangerine Dream. Després va treure un disc, The Overview, que progressiu però no gaire, amb certa facilitat d’escoltar, punt popero, m’ha entrat molt bé.

El tercer és d’uns clàssics, els Ghost, que em continuen agradant (tot i que aquest darrer disc Skeletà quedi lluny del seu cim, Meliora) i em reconforta saber que hi ha un grup que mantingui el nivell d’espectacle en directe dels clàssics del jevit que ja estan una mica massa vells. Punt de més afegit per la cançó que porta extra de cowbell.

Els altres que han cridat l’atenció

Sense ordre ni concert, els Deftones han tornat i el disc Private Music està realment bé (és l’únic grup de l’època numetal que encara escolto), les Last Dinner Party han fet una seqüela molt al nivell del superdebut. En lo metàlic sabbathià, els Paradise Lost, un dels meus preferits, han fet un gran nou disc, Ascension. Els Messa, italians de doom amb veu femenina han publicat un The Spin fantàstic. El nou de l’Alice Cooper, The revenge of Alice Cooper, amb formació clàssica, també m’ha entrat molt bé. O el postrock dens dels Pelican amb Flickering resonance. Els Suede no els he tingut mai gaire presents, però el nou disc Antidepressants està realment bé. En català hi posaríem la Col·lecció dels Enemic Interior, el nou dels Crim, Futur Medieval o les Precipitacions dels mallorquins Saïm.

Els repescats al desembre

Una cosa que m’agrada fer a principis de desembre és rebuscar entre les llistes dels millors de l’any de la meva corda o no gaire lluny (no fa falta rebuscar en les de Bad Bunny/Rosalia al top) per trobar cosetes a descobrir.

La gran troballa ha estat el The Age of Ephemerality, dels Bruit, un disc que no està a les plataformes d’streaming i que he pogut escoltar a Youtube o al seu bandcamp, 40 minuts densos d’emoció postrockera, molt potent.

Encara estic apuntant i escoltant com puc però ja n’he trobat tres més de per la playlist de l’any: el Guerra a todo esto de Frente Abierto, una altra fusió exitosa de metal i flamenc (després de lo del Morente i Lagartija Nick i lo dels Toundra i El niño de Elche). I un parell de fresquets i animats per escoltar caminant amb els pixel buds: el Trash Classic de Frankie and the witch fingers i el Here comes the good part ben glamurós dels Gyasi.

Això d’un ser suprem, maligne, totpoderós a qui els herois de la història volen derrocar no és pas una cosa gaire nova, aquí, a part d’un ventall de personatges principals i secundaris ben assortit, m’hi vaig trobar una versió de la “màgia” nova. L’al·lomància: alguns dels personatges de la novel·la tenen el poder de poder emmagatzemar dins seu determinats metalls i cremar-los per obtenir-ne habilitats concretes. Cada metall et dona un poder diferent i de fet els metalls s’agrupen per parelles: un pot encendre les emocions, un altre les apaigava. No és només això: molts només tenen el poder per fer anar un d’aquests metalls, però hi ha uns escollits, els fills de la boira, que els poden controlar tots. També hi ha una altra màgia, que és la ferruquimia, però això ja ho llegireu al llibre.

Màgia tova vs màgia dura

M’ha semblat interessant que l’autor ha reflexionat sobre l’ús de la màgia a la seva literatura i n’ha escrit unes lleis de la màgia. De la primera “l’habilitat d’un autor de resoldre conflictes amb màgia és directament proporcional a com de bé el lector enten aquesta màgia” en treu una clàssificació. Tenim una màgia tova, que busca sorprendre al lector amb la seva espectacularitat, però que no té regles i simplement és el què hi ha. Aquesta pot generar els clàssics problemes de deus ex machina, que fan avançar trames amb solucions un pèl patilleres. I després hi ha la màgia dura, la que funciona amb regles, que es poden entendre i que tenen unes conseqüències. Són eines que els protagonistes poden utilitzar però que tenen els seus límits, i que els seus usos poden comportar conseqüències negatives, cal saber com i quan fer-les anar.

Lectures post-capítol a la seva web

Una cosa que m’ha agradat especialment i que no havia viscut amb altres lectures és la d’acabar un capítol i poder anar a la web a llegir els “comentaris del director”. Cal anar a les anotacions de Fill de la Boira i buscar el capítol. M’ha semblat molt interessant, per exemple, després de llegir un capítol on hi ha un trencament força important de la historia, com l’autor explica que el destí final de tot plegat li va canviar a meitat del llibre on va veure una oportunitat que no havia previst i com això va reenfocar el progrés de la historia (i com el va obligar a refer el què ja havia escrit disseminant traces de cap a on aniria el relat).

Arrel d’una de revelacions del final de tot, torna al tema de la màgia: “una de les coses divertides dels meus llibres són la màgia i realment és molt dur transitar la línia de fer que la màgia tingui aspectes tècnicament interessants sense fer-ho ni massa complicat ni donant la sensació que m’ho vaig inventant sobre la marxa“

Potser sí que em sonava vagament el nom del seu restaurant, Agut d’Avignon, però ni jo ni els meus pares hi havíem anat. Sí que recordo haver visitat força vegades l’Agut. Que és el restaurant on es va originar la relació del Ramon Cabau amb la cuina, per via matrimonial i per treballar-hi fins que un xoc de trens el va expulsar i el va portar a obrir un restaurant que també s’anomenava Agut amb un “d’Avignon” per distingir-lo.

És una figura de qui es destacava l’embolcall (bigoti, barrets, pajarites), però el fons no es pot deixar passar. Em sorprèn especialment la gran influència que va tenir en la cuina de casa nostra sense ser cuiner. Sembla que realment no cuinava gaire bé. Però era prou erudit per a saber escollir molt bé els cuiners i com orientar-los perquè arribessin al que tenia ell al cap. Era llegit i viatjat, sabia què valia la pena destacar i, sobretot, dedicava molt esforç al producte. Apostava per cuinar receptes no especialment creatives però amb un producte espectacular. Era el rei de la Boqueria, el que s’emportava els millors productes, sense gaires miraments per pagar més que altres compradors. Tenia bagatge de pagès, molts coneixements, i intuïció per detectar allò que valia realment la pena.

El seu restaurant, l’Agut d’Avignon va ser un dels puntals d’una revitalització de la gastronomia a casa nostra i es va destacar tant aquí (Cabau era un personatge molt llaminer per la premsa) com fins i tot en l’àmbit internacional, amb presència a guies de prestigi i a reportatges de premsa estrangera. M’ha agradat anar coneixent el personatge, sobretot per la vessant gastronòmica i de la seva influència però també per la personal, un personatge dual, lluminós en l’esfera pública, però apagat en la privada, que va acabar amb aquest final de “òpera gastronòmica”, suicidant-se a una de les seves cases, La Boqueria.

Aprofitant l’impuls del llibre, se n’ha parlat o escrit una mica més sobre el Cabau. M’agradaria recomanar la lectura del què en diu l’autora del Tast a Tast, que és un dels blogs gastronòmics més interessants. Com deia que el Cabau era llegit i viatjat, el mateix penso de l’autora del blog, que ens parla de restaurants de primera línia que no he visitat (ni tampoc crec que visiti), demostrant un grau de coneixement i un criteri per sobre de l’habitual.

Ramon Cabau en vídeo

Com a epíleg del llibre m’ha agradat recuperar el programa Piano Bar al 3Cat. Una entrevista d’una hora en un programa peresentat per Jordi Estadella i amb guió de Manuel Vázquez Montalban. M’ha servit per posar la veu i el físic al personatge que he anat coneixent al llibre.

Raons per dir adeu a Spotify

Són unes quantes. Del producte en si: Spotify tenia una qualitat de so molt inferior a altres opcions (tant Tidal com Qobuzz, amb qui vaig fer períodes de prova, eren força superiors): ara fa poc ja m’avisen que torni al premium, que tenen un àudio de més qualitat. Tampoc estava gaire convençut amb la presència abusiva dels podcast, dels que en soc un consumidor més aviat puntual.

També em van apujar el preu, que sempre ajuda a decidir-se. Però crec que encara hi té més pes llegir que el CEO de la companyia inverteix en tecnologia militar. Els Massive Attack es van donar de baixa de la plataforma arran d’això. També em molesta que utilitzin música creada per IA dins de la plataforma: no soc un gran fan de les IA, ni de la part de consumir a lo bèstia recursos d’energia i hídrics, ni sobretot de la part de robar contingut per produir continguts similars però sense pagar a autors. Jo que treballo en un mitjà de comunicació, també em toca de prop: agafen continguts de mitjans, n’ensenyen part als usuaris i aquests no cliquen i no visiten el mitjà. Si els que creen no reben diners/visites, aquí la cosa ha d’acabar petant.

No només endollen música de merda generada per IA enmig de playlists generades per ells (per pagar menys) sinó que de les reproduccions reals dels artistes, són la plataforma més mesquina, els que menys paguen a artistes.

Raons per dir hola a Tidal

La qualitat de so és molt superior al que escoltava a Spotify, trobo gairebé els mateixos discos i de preu em surt similar. El què pagava per la compta de 2 persones ara ve a ser el què pago per la familiar a Tidal, on puc tenir 5 persones (familiars de sang o no). També paguen més a artistes, com comentava abans. M’hi he passat totes les llistes de reproducció que tenia a Spotify: la manera ha estat pagar un mes puntual a Tune my music i per pocs eurets transferir-ho tot sense complicar-me gaire.

Sí que no tinc la part de podcast, tot i que l’utilitzava poc (puc continuar escoltant el Forquilla de Metall a Spotify i veure La Ruina a Youtube) i li falla la integració amb Alexa (en tenim un a la cuina), que només funciona a Estats Units. L’app va prou bé, i de UX m’ha semblat molt superior a Qobuzz, l’altre que vaig provar.

Mentre he anat escoltant el programa he anat pensant en la meva biografia metalera, com m’han anat evolucionant els gustos i he pensat que faria el meu episodi de forquilla de metall, en format text (podeu copiar aquest text i convertir-lo a veu i apa, ja tenim el podcast)

Esmorzant de forquilla

Al podcast el convidat sempre tria algun lloc per anar a endrapar un bon esmorzar de forquilla. Aquí al blog pel què veig vaig començar a parlar-ne el 2010 i al 2016 feia un text recopilatori de posts que havia escrit. Si hagués de triar un lloc, hauria de ser algun local del meu barri i, casualitats de la vida serien el primer que vaig recomanar aquí (any 2010), La Pubilla o l’últim (2025), el Bar Casi.

Com que ara fa uns mesos que no vaig a La Pubilla, crec que tocaria anar a fer la terrina de morro i pota. Tot i que el cap i pota i unes galtes amb patates fregides del Casi em farien feliç igualment.

Metal up your ass

És curiós que als 8 convidats que han passat fins ara pel programa, el nom que ha repetit en tots és Sangraït. En el meu cas també van ser importants, una primera desviació del corrent principal. Allà on els nens de l’escola tiraven per Sau, Sopa de Cabra o Pets, uns quants tastàvem les guitarres de Sangtraït. De fet, ells van ser el meu primer concert, juraria. Els primers contactes guitarreros, encara en època EGB (soc collita del 77) devien ser els del “vol de l’home ocell” i, per altra banda, els Bon Jovi. Que forraven carpetes d’algunes companyes de classe, però que a mi també em van convèncer amb l’Slippery when wet… Compta com a “metal tou”?

Ja a l’institut, diria que el disc que em va capgirar definitivament els gustos musicals va ser el “Ride the lightning” de Metallica. L’inici tranquil del “Fight fire with fire” amb el salt a la tralla total al cap d’un minut va ser el què em va deixar noquejat i pensant: vull més d’això. Els Metallica van ser un primer gran amor, el casset del negre el vaig deixar que ja no girava de gastat. Dels altres grans del trash, vaig tirar sobretot per Megadeth. Dels Anthrax em quedo amb l’epòca John Bush, Sounds of white noise, discasso. I també de generacions posteriors, els Sepultura.

Dels Metallica diria que vaig agafar dues desviacions de l’autopista a l’infern: metall gòtic i grunge. El primer va ser gràcies al disc “Shades of god”, dels Paradise Lost que em va obrir portes noves i em va portar a grups com els PL, My Dying Bride o Anathema, que el dia d’avui encara escolto. També va derivar una mica cap a black metal que en època vaig tastar una mica amb grups com Cradle of Filth o In the woods i que avui he recuperat en versions més modernetes com Deafheaven o Oranssi Pazuzu.

La passió pel grunge em va agafar molt forta: no és ben bé metall tot i que el meu grup de capçalera, Alice in Chains, hi cau molt a prop. Vaig ser (i soc) molt poc de Nirvana, i molt de AIC, Pearl Jam, Soundgarden i Screaming Trees.

Amb els anys he anat picant de la majoria del subestils del metal. Fins i tot del nu metal, que en la seva època àlgida vaig escoltar i del que conservo afecte per pocs grups (Deftones, System of a Down, el primer de Korn). M’ha apassionat el metal brutot dels Mastodon, l’orfebreria complexa dels Tool o l’stoner rock dels Kyuss i posteriors Queens of the Stone Age. Que és rock, però tan a prop de Black Sabbath (em continua flipant que fessin el so del primer disc pensant quan el van fer) que els compto aquí.

Els grups grans de metall que m’agradaven i omplien pavellons ja són molt vellets. Dels nous tinc entusiasme pels Ghost, que m’agraden en disc i en directe. I que semblen una de les poques vies de portar gent jove cap a la guitarra distorsionada i els solos. La combinació de metall, satanisme des de l’humor i el toc pop, els fa passar molt bé (hi ha qui diu d’ells alguna cosa tipus “posant ABBA a Black SABBAth”).