La de sobre és la ruta, per si ho voleu provar (convocarem noves edicions en el futur, segur!). De l’estació de Sant Cugat el tema és anar a buscar la Rambla del Celler. Un cop hi sou, és anarla resseguint fins al final. Quan quedi el camí tallat, és girar cap a la dreta i al cap de no res veurem un camí de terra que s’allunya de Sant Cugat i que porta cap al pi del Xandri. Anem bé. És qüestió d’anar seguint les indicacions per arribar a Can Borrell (un altre bon lloc per esmorzar contundentment). Quan hi estem a punt d’arribar veurem que hi ha un camí ample per on poden passar cotxes que arriba fins a la masia o un que s’enfila una mica i és més estret. Agafem aquest, que també ens porta a darrere la masia, on veurem dos camins. És qüestió d’agafar el de l’esquerra, el que marca Sant Medir. En cas de dubte, camí cap a Sant Medir. Si fins aquí la ruta era relativament plana, ara la cosa ja es comença a posar més divertida amb moltes pujades i baixades i creuar algun petit rierol. Atenció amb les bicis, que n’hi ha que es creuen les fletxes del camí i van acceleradíssims.

Després d’un bon tros de pujades arribareu a Sant Medir que és el moment per fer una petita pausa i aprofitar les bones fonts que hi ha per refrescar-se i beure una mica. Sortirem de Sant Medir per una carretera de terra ben aplanada. Allà se’ns presenta pastilla blava o pastilla vermella. A l’esquerra hi ha un trencant que posa “Urbanització Sant medir”, que ens portarà a la sortida del parc que és per la Font Groga. Pujades i baixades i passar per algunes urbanitzacions. En canvi si continuem recte pel camí (la ruta que vam fer i trobareu al mapa de dalt) trobarem una ruta per un camí molt xulo i tan estret al començament que no hi ha ni bicis i també arribarem al mateix punt que l’altra opció. El preu a pagar és que al començament haurem de superar un tros d’asfalt amb una pujada (molt) matadora. Quan coronem el cim, veurem una indicació cap a la font del Sert a mà esquerra. L’hem de seguir: allà deixem l’asfalt i comença un caminet encantador. Passarem de llarg la font i farem unes bones pujades. Quan es creuin varis camins, en cas de dubte, sempre agafar el principal i el que fa pujada. Això ens portarà a la Font Groga, un lloc ple de cotxes dels que van en bici o a passejar pel parc. Ahir la font no funcionava.

Ara toca sortir a la carretera i girar a la dreta. És poca estoneta, al final veurem que la carretera es divideix en dos i agafem el cantó esquerre, que té un carril bici i el Tibidabo al fons. Al cap de poca estona veurem que hi ha una petita esplanada de terra i l’inici d’un camí que fa bona baixada. El que ens portarà si el seguim sense desviarnos cap a la carretera de les aigues, previ pas per una font a mitja baixada on refrescar-nos. De la carretera de les aigues fins a Gal·la placidia és anar tirant cap a baix sense cap gran complicació i aprofitant per descansar les cames després de tanta pujada. És una ruta cansada, però va bé aquests últims quilòmetres tot en baixada, des de poc després de la Font Groga.

Si teniu ganes d’entrenar amb poc asfalt i bastantes pujades i baixades, és una ruta fantàstica, especialment a aquesta època de l’any. La vaig fer més cap a l’hivern i també la vaig disfrutar. Però a l’estiu pot convertir-se en una suada històrica, tot i que té alguns trossos amb bona ombra.

En un dels primers gags de Portlandia (recomanada per la Mar) una parella va a un restaurant i llegeixen la carta, trufada d’opcions ecològiques. No estan prou contents amb saber que el pollastre que podran triar ha viscut en condicions de llibertat, necessiten saber-ho tot. Què ha menjat, quin és el seu nom, de què viu la família que l’ha cuidat… tanta informació necessiten, que diuen als del restaurant que esperin, que marxen un moment a la granja a veure si tot és correcte i es confirma que poden tastar el pollastre. Ah, alerta, mossegada a tots aquests que se’ls hi en va el cap amb la tonteria de lo eco, lo bio, lo slow!

Portlandia és una sèrie de gags. Són principalment dos actors fent varis personatges (que l’emparentaria una mica amb Little Britain) i atacant a totes les tonteries de la modernitat i lo “alternatiu”: des de la gastronomia, a la música, a la cultura, a les noves tecnologies, a les creencies i sobretot les modes tontes. Com el friki que va amb el seu megapircing a l’orella en bici per la ciutat i s’adona que un home gris, anodí, li va copiant totes les coses que fa ell i creia tan úniques. N’he vist la primera temporada, que té el format que busco continuament: sèries que facin riure (o somriure) i de durada curteta (aquí 20 minuts), ideal per col·locar en qualsevol moment del dia. Aquesta primera només són sis episodis, la segona és una mica més llarga. Aviat m’hi posaré.

I per acabar d’arrodonir-la, també hi ha (bones) aparicions de famosos. Steve Buscemi, Kyle MachLachlan que fa d’alcalde (brutal la roda de premsa quan es descobreix que toca a un grup reggae), Aimee Mann, la cantant nordamericana, en en un nou paper de dona de fer feines, Gus Van Sant o Heather Graham.

Allà vam fer un menú de 30 euros (vins de la Terra Alta inclosos) d’una relació qualitat-preu sensacional. Per picar, unes croquetes d’alberginia i pernil, després una amanida de ventresca de tonyina que em va semblar equilibradissima, on no sobrava res i el peix com no, boníssim. Després un plat per compartir de calamarsons amb carxofes, que cantaven els àngels amb el suquet que l’acompanyava i per acabar aquesta bateria d’entrants uns musclos. Que en general no en sóc massa fan, però d’aquests si que em van agradar. Fets en un forn amb brasa, havien agafat un gust fumadet que els hi sentava de meravella.

Després el plat principal: “arròs melòs amb ànec khaki del Delta fet al foc de llenya”. Una senyora paella, ben curulla (vam repetir, però ja anant al límit) amb un gra que estava al punt i entre el greix de l’ànec i el fumat de la llenya era una cosa per no perdonar. No sé si és l’arròs per excel·lència del Delta (mira que hi arriben a haver ànecs!), però cal provar-lo. A les postres no van baixar nivell, amb una sopa de crema catalana amb un gelat de torró al mig. Molt molt bo. A sota, les fotos de l’àpat:

I tinc ganes de recalcar el preu per un senyor àpat com aquest: 30 euros, beguda inclosa (també tenien un menú per divendres i dissabte a la nit a 20 euros). Aquella sensació que surts de Barcelona i les coses baixen de preu. Ha estat especialment sagnant aquesta comparació perquè en una setmana on he fet un gra massa de menjar fora de casa he fet un parell de visites a restaurants de la promoció BCN restaurant week. Entenc que és una cosa que es fa per acostar restaurants cars a tothom i que amb uns preus accessibles flipis amb el què hi ha i un altre dia decideixis estirar una mica més el pressupost i provar el restaurant més a fons. Vaig anar al Loidi, que amb una ampolla de cava entre tres va sortir a 36 per cap i al Indochine, que amb una ampolla de vi també entre tres a 33 per barba. Vins i cava en la gama baixa de preus dels que oferien els restaurants. Del Loidi -restaurant amb firma de Martin Berasategui- no hi vaig sortir gaire entusiasmat. Un fals risotto -fet amb pasta, molt millor el que havia provat al Bohemic- que no em va emocionar especialment, una carn que si que estava realment bona acompanyada d’unes patates que no tant i unes postres -capuccino de xocolata blanca amb cireres- molt fluixotes. A l’Indochine va ser pitjor. N’havia llegit bones referències i al final les opcions del menú ens van acabar presentant uns plats (uns farcellets fregits i un porc amb tamarind vaig triar jo) que no quedaven massa per sobre de la mitjana dels asiàtics que he provat a Barcelona, incloent xinos de menú.

Vaja, que l’any que ve m’ho pensaré bastant abans de repetir. També cal dir que fa uns mesos vaig aprofitar una oferta del BCN opportunity (o alguna cosa semblant) per visitar el Caldeni a aquest mateix preu i va ser una experiència fabulosa. Que després d’haverlo provat en versió menú migdia em va acabar de decidir a provar-lo si o si en versió llarga de carta o menú degustació (nota: encara a la llista de coses pendents).

El seu punt de vista no ha de ser necessàriament el vàlid, però val la pena llegir un llibre com aquest per veure una visió diferent de la que es veu a tot arreu i també una explicació bastant clara i entenedora del què ha portat a viure tota aquesta crisi. Sembla que es confirma que no és que els treballadors haguem viscut per sobre de les seves possibilitats, salta la sorpresa. El llibre es pot localitzar a llibreries per un preu de 10 euros o també es pot descarregar gratuÏtament des d’attac.es, iniciativa que van decidir fer després de tenir molts problemes per publicar aquest llibre. Per sort, això ja fa uns anys que no és cap problema. I qui vol aconseguir publicar un llibre, ho pot fer fàcilment.

Anem al menjar: vam optar per escollir el menú degustació més complet. 20 creacions, a un preu de 60 euros (amb dos vins -Llàgrimes de tardor de la Terra Alta i Embruix del Priorat- 75 per cap). També n’hi havia un de més curt, de 15 platets. M’agraden els restaurants com aquest que presenten jocs/diversions a la taula i s’aprofiten de noves tècniques per sorprendre’t. I també m’agraden els que ataquen el producte d’una forma una mica més clàssica (digueli Els Casals). Vaja, que m’agrada tot, que no prenc partit. Però el què m’agrada molt i molt i aquí ho he trobat és que apostin per la cuina del territori. Que donin papers d’estrella als productes de la terra, des dels grans olis, als peixos, les ostres del Delta o fins i tot els garrofers. Aquest menú ha estat un llarg i molt fruït recorregut per 20 parades centrades cada una en uns pocs sabors. Algunes estacions amb vessant més lúdica, altres una mica més convencionals.

Un formatge garrapinyat per començar, seguit d’una esponja d’oli d’olives mil·lenaries (que va ser del que menys em va agradar). A continuació el primer dels preferits: un pop a la gallega sense pop! Una fina làmina de patata amb un “carpaccio d’oli” a sota, amb el pebre vermell i les làmines de sal, tota una explosió de sabor a la boca. Tancaves als ulls i només t’hi faltava la textura del pop per tenir-ho complet!

Trencant la manera de menjar amanides: l’enciam en gelat, boníssim i refrescant. Després un tomàquet en coulant amb cor d’oliva negre. De l’horta al mar: una ostra amb perles de gingebre, una amanida de bacallà que lligava fantàstica amb la taronja o l’avellana i un llagostí sen-sa-cio-nal. A l’ajillo, en format carpaccio i un cap fregit per engolir sencer. Ve una anunciada sopa de timó. No hi ha líquid, però com si hi fos, al mig s’amaga un cor de rovell. Una passada. Després un altre peix, la juliola. Que ens van comentar que l’havien triat perquè era un dels peixos de la zona que els hi quedava pendents per treballar. I dono fe que n’han tret suc, acompanyat per gust de col.

Després un altre joc (que recordo que també em van fer al Celler de Can Roca): treure un plat d’escalivats que va traient fum i omplin-te el nas de fumat abans que la teca arribi a la boca. La ceba, el calçot, els pebrots. Un 10 de plat: tradició catalana, producte tremendo, i un puntet divertit. Tornant al mar… galta de tonyina roja amb l’api. Més cuita del què acostumo a menjarla, però de gust sensacional. Després, tornem terra endins: foiegras amb puré d’albercoc i fruits secs. Tres gustos que s’estimen i el foiegras tan bo com cal esperar. L’últim abans del dolç, una cabra (carn melosa, es desfeia) acompanyat de pintures rupestres (divertits dibuixos amb la salsa al plat, homenatge a les pintures d’Ulldecona, que són Patrimoni Mundial de la Humanitat). Fenomenal manera d’acabar amb referències culturals de la zona i amb la cabra, animal representatiu d’Els ports de Beseit, ben a prop, d’estrella.

Trio de postres per acabar, amb un format molt divertit: es titulen Menú infantil. De primer unes patates amb maionesa i refresc. Les patates són pinya, lleugerament cremadeta, i la salsa és crema catalana; la beguda pinya i coco. Molt bo. El següent, en canvi, no ens va convèncer tant: uns macarrons de mel amb una bolonyesa que era maduixa. Per acabar, un rotllo de paper que quan l’bries i desplegaves t’apareixa una fotografia de Les moles i al mig un pedestal amb un gelat estil magnum de garrofer, un gust que no sé si havia provat, però que em va agradar molt. Un punt com de cacau, però diferent.

Nota: millor no esmorzar gaire. Vaig arribar al final que ja no podia més.

Si, no queda gaire prop de Barcelona, però paga la pena baixar-hi. Ni que sigui un cop d’any per provar el nou menú degustació (excepte petits canvis el mantenen tot l’any). També tenen un menú que venien com actualització de menjar tradicional (crec recordar) a 30 euros (begudes incloses). A més, al costat tens el Delta de l’Ebre per passar-hi el cap de setmana, ja sigui passejant, anant en bici, fotografiant ocells… o alegrant encara més la panxa amb la cuina del Delta.

Deixo per acabar el resum del menú en fotografies:

11 capítols a 10 minuts per cap, NTSF:SD:SUV:: és una producció del canal Adult Swim que apunta a parodiar pel·lícules i sèries del gènere d’acció. De James Bond al Silenci dels anyells, passant per 24 o CSI. Hi vaig arribar a través del blog del Marc Pastor que molt encertadament la posava en relació amb Garth Marengi’s Darkplace, una de també curteta i que parodiava el terror dels vuitanta.

Aquí tenim un prota genial, el Trent Hauser, amb un do inhumà per dir frases colpidores (al més pur estil pel·lícula palomitera barata) mentre es posa les ulleres de sol. I el ventall de secundaris que l’acompanya no es queda curt. Com tampoc les històries, des de la del dofí assassí en sèrie (i el dofí-Hannibal Lecter en segon pla) o el viatge a una realitat alternativa molt millor que la de Fringe. Amb dinosaures i esquelets campant alegrement pel carrer. Pel poc que dura, recomano que no us la perdeu, a cada capítol hi ha frases per enmarcar i somriures assegurats.

Can Roca: (Gran de Sant Andreu, 209) ja hi he anat alguns cops a dinar i l’esmorzar no varia gaire el què ja havia provat. Tot de plats que tenen en comú la contundència i el bon gust. Plats tradicionals per omplir-te d’energia, ja de bon matí. El propietari, amb el bigoti per davant, te’ls va cantant i quedes esmaperdut: què escullo? Aquest cop que hi vam anar, si mal no em falla la memòria, hi van caure aquests calamars farcits de la foto, uns peus de porc amb favetes i unes mandonguilles. Tot sensacional, però ja aviso que el normal seria que no tingueu gaire gana per dinar!

Bar Michigan: aquest està en la cantonada de Casanovas amb Travessera de Gràcia. Aquí tenen una especialitat: la truita de patates. La fan tal i com m’agrada, ben bavoseta i no la clàssica massa seca. De les més bones que he provat en un bar (la número 1 continua sent la del Sagartoki, a Vitoria). Sé que el Vàzquez Montalban en deia (no sabria dir per boca pròpia o del Pepe Carvalho) que era la millor truita de patates de Barcelona.

Bar Cal Mingo: a dins del mercat de l’Abeceria. No paren de servir cafés i entrepans als que compren i als que venen i també ofereixen des de primera hora una bon ventall de raccions per fer un esmorzar de forquilla com Déu mana. Vaig optar per uns calamars estofats amb patates. El calamar tenia un punt xiclós, però de gust estaven boníssims i així ho vam certificar netejant de salsa el plat!

De sempre he fet bastant esport però no vaig començar a còrrer una mica (així com a esport aillat, no com a preparació per estar en forma pel futbol o l’squash) fins farà uns dos anys i mig. Crec que em va acabar de convèncer el llibre “De què parlo quan parlo de còrrer” del Haruki Murakami. M’havia agradat molt tant Tokyo Blues com Kafka a la platja, i a un alberg al Canadà em vaig apropiar d’aquest assaig que va fer sobre el sortir a còrrer i la seva escriptura. Va ser l’embranzida que em faltava. Això i trobar que al gimnàs on estava abans (el Dir) sortien un parell de cops per setmana -i ben d’hora- a còrrer. Tenir uns dies i unes hores fixats, ideal per ser una mica estricte i no deixar que el llit et domini de bon matí.

La cosa em va anar agradant, i vaig anar fent fins que al mig anyet de posar-m’hi ja em vaig apuntar a la Mitja Marató de Barcelona. Bon entrenament els mesos abans i a l’acabar una sensació d’eufòria espectacular. Fer corregudes (ei, doble sentit) llargues i hormones són dos coses que van de la mà: acabes curses o entrenaments molt llargs i estàs amb la moral pels núvols. Anar fent curses, corrent, entrenant i vaig decidir tirar-me a la piscina per fer la Marató. Em vaig apuntar per fer la de l’any passat. Quan faltava mes i mig em va petar el bessó. Res, poc temps per recuperarme, descartem iniciativa.

Aquest any m’ho vaig prendre més en serio. Cap al novembre ja vaig començar a fer entrenaments més potents (anar pujant poc a poc els km que recorria cada setmana) i després em vaig marcar un pla de preparació. Un calendari estricte els últims 3 mesos fins la Marató, el 25 de març, amb tot el què em tocava fer (3, 4, 5 sortides per setmana) a més d’altres coses com fer peses per reforçar les cames o abdominals i braços, que es veu que també serveixen per evitar dolors d’esquena, entre d’altres coses. Em va ajudar la Josefina Toscano, la noia que ens portava els que sortiem a còrrer amb el Dir i que ara ha començat una aventura fent de entrenadora personal per gent que prepara coses com la Marató o triatlons. El seu pla m’ha anat fantàstic per arribar al punt de preparació per la cursa. Sacrificat, si, però no exagerat per les meves possibilitats físiques i que m’ha permés còrrer una Marató, disfrutarla i no patir.

L’últim mes de preparació va ser dur. Molts dies sortint a còrrer, músculs que feien mal, clima molt i molt fred, mandra d’haver de sortir tants dies a còrrer. I em vaig privar de birra (exceptuant parèntesi pel Barcelona Beer Festival). Sort que al final va servir: el 25 de març, el dia de la Marató, després d’una setmana de descans i uns últims dies de menjar molts hidrats (pasta-arròs, arròs-pasta), em sentia fenomenal. I així vaig continuar tota la cursa: prenent-me-la amb calma -tàctica conservadora- però acabant molt bé de forces i únicament amb molèsties als quadriceps, que em van impedir no anar més ràpid els últims quilòmetres. Al final 3 hores 48 minuts i 14 segons, que superaven de sobres els meus dos objectius: el primer, acabar. El segon, baixar de 4 hores. Crec que això també hi va ajudar a acabar bé: un objectiu realista pel meu entrenament i no una marca que m’obligués a anar massa al límit.

Deixant de banda tot el tema físic (he aconseguit un punt d’estar en forma que crec que no havia tingut mai), hi ha un tema mental important. Posar-se un repte (completar 42km) i superarlo, i sortir eufòric d’aconseguir-ho i saber que després altres obstacles que et trobis no faran tanta pujada com això. Cal tenir la ment treballada, i estar preparat per patir. A mi el dia de la cursa personalment em va ajudar tenir varis amics repartits pel recorregut de la prova (i algun com l’ivan fins i tot corrent una bona estona amb mi). Veure’ls una alegria, i al cap perfecte per desconnectar. I després anar recorrent Barcelona també ajuda. I passar per portal de l’Àngel corrent sense gent amb bosses de la compra barrant el pas, el mai vist.

Dos dies després encara em fan mal els quadriceps i dono una sensació prou còmica baixant escales. Però si l’últim més em jurava a mi mateix que seria l’última que faria, ara gairebé apostaria pel contrari.

Encara faltava el millor: una cuina que aposta per combinacions d’uns quants pocs elements i que et deixa el sabor ben clavat al cervell. Vam compartir un parell de primers. Sensacionals els dos. Però molt. Un era un trinxat de col i patata sobre foie de l’empordà a la cendra. Foie untuós, embriagador i el llit de sota s’hi complementava a la perfecció. I l’altre era un risotto de pistons (un tipus de pasta, per tant sense arròs) amb tou dels til·lers i tòfona negra ratllada per sobre. Em va sorprendre la pasta (ni m’hi havia fixat al llegir l’enunciat del plat) però anava de perles amb la crema feta amb el formatge que cobria tot el plat. I la tòfona no hi molestava, al contrari! El segon (un peix de canya amb fabetes i tomàquets confitats) també va ser molt bo, però després de l’impacte dels primers, va quedar en un segon plat.

Pels formatges ens van treure per un cantó un assortit amb 5 tipus diferents de formatges, una gran selecció (toquen bé el tema) en progressió ascendent (els últims una torta del casar sensacional i un blau intensíssim) i un petit plat amb una espècie de rovell fet amb mimolette que amagava un pa de pessic de pastanaga al seu cor. Molt i molt bo. De postres, jo vaig tirar per un borratxo d’especies amb xocolata i gelat de crema catalana que va desapareixer en un moment del plat. L’altra opció a a taula, un petit pastís de poma tebi delicat i fantàstic. Em va semblar curiosa una de les opcions de postre, que es titulava “records de l’infantesa” i portava un núvol de sucre d’aquests de fira, un xupito amb el gelat Dràcula deconstruit i una pantera rosa. Són 36 que amb braves, begudes i cafés se’n van més cap als 50 però és un àpat per recordar. Vam haver de fer selecció però hi podria tornar sense repetir cap plat. Per desgràcia els pèsols, que ja tenia coll avall, no els tenien per problemes amb les gelades i la producció de les perles verdes.

Nota: vaig fer unes quantes fotos amb el mòbil però no van sortir gaire bé per la llum. Les podeu veure al Picasa.

A punt de complir dos mesos d’aquest 2012 en la part musical m’han acabat quallant dos discos que no van entrar arrassant. Les primeres impressions van ser: si, sonen bé, però l’anterior m’agradava més. A força de repetició, s’han acabat instal·lant al prestatge dels “escoltemlos un cop a la setmana com a mínim”.

Foxy shazam – The church of rock n roll: l’anterior, disc homònim, era satisfacció immediata, xut d’adrenalina en vena. Aquest s’ha consolidat. Potser el què em va faltar per encendre la metxa va ser veure el videoclip de I like it. Ells en plan estrelles, el cantant l’Eric Nally movent el bigotet amb classe i estil i una tornada que es queda “That’s the biggest black ass I’ve ever seen, and I like it”. En aquest nou disc tornen a demostrar que tenen el toc per fer cançons que enganxen i fan ballar i que tenen ben apresa la lliçó Queen. En l’apartat similituds sonores aquí se’ls cola la dels The Darkness: el seu cantant, Justin Hawkins, produeix i també composa en aquest disc. Moltes moltes ganes de veure’ls en directe.

Howlin Rain – The Russian Wilds: en aquest, el canvi de percepció ha estat més extrem. La primera escolta em va deixar bastant poc convençut: les cançons se’m feien pesades, se m’allargaven innecessariament. Devia tenir mal dia. L’he arribat a escoltar dos i tres cops per dia. Continua la línia dels dos discs anteriors (Howlin’ Rain, Magnificient Friend): certa flipada instrumental, però al servei de cançons molt setanta i una veu amb molta ànima. Tot el disc em sembla sensacional, temes que s’allarguen 7 i 8 minuts però que els deixaries anar fent. La mostra, el primer senzill, Phantom in the Valley, una meravella que té temps fins i tot per un petit passatge de sons llatins a lo Santana (que puntualment em fa gràcia, per sort no s’exten a la resta del disc)