A les ressenyes que se n’han anat publicant sortia sovint el nom de Jules Verne com a sinònim de novel·la d’aventures. No tinc massa frescos els llibres de l’escriptor francès, però el llibre del Marc m’ha animat a recuperar-los. Explica una historia que passa a l’illa de Fernando Poo, coneguda en llengua nativa com a Bioko, amb un protagonista de nom Moisès Corvo (cognom habitual a les novel·les del Marc) que hi arriba castigat per l’exèrcit espanyol. Allà es trobarà encara més castigat pel seu caràcter orgullós i enmig de personatges i situacions afectats per la naturalesa de l’illa; hi viurà una bona aventura. No fa falta entrar a detallar més, en el nom de la sagrada llei de l’spoiler, però hi han moltes cosetes que m’han recordat als misteris de l’illa de Lost. A diferència de la sèrie, però, aquí tot queda bastant més lligat. A ell no l’obliguen a fer una segona i tercera novel·la i anar estirant i embolicant l’argument com pugui. De totes formes, bons punts oberts per continuar l’historia el Marc els té, però com que va variant de registres i gèneres no sé si ho farà… Però Lost, més enllà que al final es fes impossible de lligar, em va deixar durant moltes temporades aquesta sensació molt disfrutada de novel·la d’aventures on van passant fets inesperats, que he recuperat ara amb Bioko.

Sorprenent el final final, l’última frase. És curiós perquè té a veure amb una sèrie que vaig disfrutar i em va recomanar precisament el Marc via twitter. És un final d’aquells de sorpresa, dels que transiten entre la genialitat i el “va home va”, segons com t’agafi. Jo voto si. Perquè confio en el Marc, que a part de ser un tio molt maco, per raó generacional i d’interessos personals hi comparteixo bastants referents de cinema i televisió. I això es filtra (i bé) a les novel·les, i jo que ho disfruto.

Ha donat la casualitat d’anar-hi poc després del rebombori de la llista. L’Albert (autor del molt recomanable blog Homo Gastronomicus) em va dir fa unes setmanes si m’apuntava a una reserva que tenien ja feta per visitar El celler de Can Roca i m’ho vaig pensar poc. Hi vaig estar fa un parell d’anys però no m’importava el més mínim repetir (i aquí podria incloure els llargs debats de “com et gastes tanta pasta en un restaurant” vs “ i tu amb el cotxe, o comprant sabates i roba“). Si el 2011 l’experiència ja va ser molt satisfactòria, aquest cop ja ha estat més que espectacular. Unes 4 hores d’àpat a un ritme que permetia la pausa però no avorria (ho tenen ben controlat) que eren un no parar de sorpreses i sensacions.  De l’altre cop que hi vaig anar només vaig repetir les olives penjades de bonsai d’olivera, clàssic de la casa.

Vull passar ràpid pel tema llista: no crec que tingui sentit anomenar a un restaurant el número 1. En qüestió de disfrutar, ho puc fer tant amb una truita de patates sucosa del bar de la cantonada  com amb un plat d’un tres estrelles Michelin, però en qüestió d’un global, el què seria “experiència gastronòmica llarga i complexa” si que crec que pocs llocs deuen poder rivalitzar amb El celler de Can Roca. I ho dic amb la boca petita, evidentment, perquè no he estat als altres locals amb els que competeix a aquest nivell. Això si, els tres Roca són catalans, gironins, se’ls veu molt bona gent (avui hi hem pogut parlar una bona estona), per tant encantat d’un reconeixement merescut i que ajudarà tant el restaurant com al turisme a Girona i voltants.

Va ser tot un encert anar-hi a dinar acompanyats de l’Albert. Veterà del lloc, ja el coneixen, i ens van treure algun plat que variava els d’altres taules, a més de convidar-nos a algun vinet. A part d’això, l’Albert és un entusiasta dels (bons) vins i n’ha fet una selecció que era per aplaudir. Ho dic jo, des de la meva posició de poc entés en la matèria, però alguns eren per emocionar-se! La llista completa ha estat: el xampany Jacques Selosse Initial (collonut, “axerezat”), el Vinyes Arrenades 08 Laureano (català, molt molt diferent), el Chave Blanc 99, el Fontasanta 10, el Clarendon Hills Astralis 01 (punt i apart per aquest vi australià, un syrah, de treure’s el barret i fer la volta a la taula), Puzelat Vouvray 09, Cossard Saint Romain Blanc 06 i un Riesling 10 d’Emrich Schönleber per rematar-ho als postres. No conec gaire de vins, d’entrada la llista no m’impressionaria, que a priori no em sonava cap nom, però puc assegurar que si he disfrutat molt la part de la teca, la beguda no s’ha quedat enrere.

Vam començar a fora a la terrassa amb uns quants aperitius, un bombó de Carpano (toquen bé el recurs de coses fràgils que t’exploten a la boca), les olives caramel·litzades o un trident de moixernó en forma de bombó, truita i brioix (atofonat, una cosa delicadada i espectacular).

Ja a dins, l’entrada va ser amb un plat que ja havia vist en alguna crònica de visites al Celler de Can Roca, que amb una presentació espectacular, ens mostrava una representació dels viatges que havien fet els germans Roca (especialment el Joan i el Jordi): Xina, Japó, Perú, Mèxic i Marroc. Una delícia anar endevinant els països. Tot eren sensacionals, però el Marroc d’atmetlles, rosa, mel, safrà, ras el hanout i yogur de cabra era una bogeria o el cucurutxo de Xina amb verdures encurtides i crema de prunes.

Per acompanyar tots els plats, uns pans amb els que costava no deixar-se anar i engolir com si no hi hagués demà: de tomàquet, d’olivada, de nous i albercocs o un de ben curiós en forma de pa i vi sucre, menjar tradicional de les cases catalanes. Vam picar una mica de pa mentre disfrutàvem un parell de consomés, amb pèsols ben clorofílics i gustosos un, amb moixernons l’altre. Molt gustosos, però teloners davant del primer plat que ens ha deixat garratibats, la comtessa d’espàrrecs blancs i tòfona. Imagineu un gelat tipu Comtessa, fred, però amb un gust intensíssim d’espàrrecs i l’apunt de la tòfona d’estiu. Insuperable.

No vam continuar gens malament, al contrari, amb un festival marí. El primer va ser antològic: li deien amanida de mar i de mar tenia gust. Servida en una ceràmica en forma d’eriçó i menjada amb unes pinces (que són els palets japonesos per tontos) portava algues, navalles, espardenyes i una salsa d’anèmona per arrassar amb les existències de pa de la casa fins deixar-ho tot net i impecable.

Després la cosa anava de crustacis: una gamba feta a la brasa (mmmm), acompanyada d’aigua de mar i un plancton en format de salsa i de pa de pessic i després uns escamarlans que venien en recipient tancat. A sota unes pedres ben calentes: tira-li un rajolinet de xères, tanca recipient, deixa que s’embriagui l’escamarlà amb el vapor alcohòlic i tens una cosa sensacional. Molt, sinó fos perquè al costat hi tens una tasseta d’un brou dels caps que te’l beuries a litres. Aquest brou bé val la visita!

Després ens van portat un plat d’El somni, que és una òpera gastronòmica que estan preparant, que combina 12 plats amb creacions multimèdia variades, d’audiovisuals a música i que es farà per un públic reduït i en principi de forma itinerant pel món. El plat que ens han portat estèticament era una interpretació d’un mandala, amb una flor de carxofa al mig, traient la bellesa de la lletjor de la carxofa. No ha estat el plat que m’ha impressionat més, potser li faltava la contextualització del què l’acompanyarà. A més, comentaven que de cara a aquesta òpera el carreguen més de gustos i espècies, perquè estan buscant una experiència més extrema, dramàtica com una bona òpera.

És temporada de bolets de primavera i després van caure unes múrgoles en un plat de tall clàssic i impecable, amb vel de llet per sobre, i una salsa amb formatge comté i avellanes. Són alineacions que a priori ja saps que funcionen (no hi havia Bayerns pel mig avui). Això com a prèvia per retornar al mar, continuant amb factura classicota, amb un llenguado gustosíssim acompanyat d’una quadricula de foto amb julivert, alls negres i blancs.

Ara si, per acabar, les carns: uns lletons i ventresca de xai a la brasa, d’aquells de desfer-se a la boca, un garrí ibèric en forma de flor amb meló, taronja i remolatxa i una royal d’oca que hi cantaven els àngels. Feta a baixa temperatura durant 32 hores, un pastís de carn que es desfeia a la boca.

Per acabar, torn del Jordi Roca, el germà dels postres.

El primer ens va flipar (molt) a tots: un gelat de massa mare amb polpa de cacau i vinagre de xerès, un postre de gustos i textures inesperats i que és una autèntica delícia. La continuació, una cosa que ja han fet més cops, la rèplica d’un perfum en postre. Lleuger, aromàtic, gustos intensos i la curiositat d’ensumar després el perfum i trobar-hi les semblances. Per acabar unes esferes de canyella i violetes amb coco i toffee de mel per sota. Una mostra triple de postres molt diferents i de tio en plena creativitat, el germà físicament menys Roca dels Roca.

No crec que toqui afegir-hi gaire més. Si us agrada la gastronomia i sou dels que trobeu comprensible deixar-se una bona pasta (217 euros han estat avui) de tant en tant en això, no ho dubteu gens ni mica. És una visita que cal fer. Que si tenim un restaurant tant bo (número 1 o no) al costat de casa, val la pena no deixar-ho passar.

Si voleu fer un repàs a tot el menú (només en quedarien fora cafès i gintonics) la galeria de fotos:

[Nota: últim paràgraf no aprovat per ma mare]

No volia marxar sense comentar un tema que mai surt a les cròniques de visites d’aquests restaurants: els pets posteriors. No tinc un rànquing històric de l’olor de les meves ventositats, però puc afirmar sense temor a equivocar-me que el cop que vaig estar al Bulli i al Celler, els pets posteriors han estat d’una concentració olfactiva remarcable. No sé si és pel llarg menú degustació i la barreja de gustos i aliments de tot tipus o per l’ús d’algunes substàncies per fer els plats més “ahfarificats”: si hi ha algun expert a la sala que em pugui il·luminar, benvinguda sigui la seva opinió!

Al Can Major m’hi van portar els amics de La cuina vermella que, com el restaurant, estan donant suport al moviment Slow Food, de disfrutar de la gastronomia amb calma, tractant bé el producte, recuperant varietats antigues, potenciant verdures i fruites locals i de temporada. El menú degustació va ser una espècie de passarela de models de productes, d’un oli del Vallès de varietat pròpia fins a unes maduixes de l’hort passant per bledes vermelles o faves. El restaurant el porten un parell de germanes, la Sarai a la sala (simpatiquíssima, ens va recomanar un parell de vins molt encertadament) i l’Anna  a la cuina. Que ho fan amb carinyo i es nota.

D’entrada ens van posar un petit assortit de productes del mar, amb unes gambetes gustosíssimes, uns musclos amb salvia, uns seitonets arrebossats amb farina d’espelta, unes navalles amb espàrrecs tendres -collonut- i una combinació que funcionava de meravella: escopinyes amb martini, llima i cardamom.

Després va venir un trio de primers per aplaudir. Primer un “bombó” de bleda vermella farcida de formatge (se me n’ha anat del cap quin era) per posar sencer a la boca i deixar que t’explotés a dins. Després un plat que quan van anunciar l’alineació d’ingredients ja tenia clar que era gol per l’esquadra: coca amb carxofes, ceba caramelitzada, un formatge blau  i pernil del bo. Després, aprofitant que és temporada de faves, un trosset de pastís de faves amb menta, molt lleuger, textura tipu mousse, impecable i amb una punta de tòfona d’acompanyament. La suficient per donar gustet sense passar-se.

Segons: un arròs gustosíssim de conill (es veu que els arrossos són especialitat del restaurant, entre ells el de peus de porc) i per acabar un caneló de garrinet, que tot i estar ja a punt d’explotar vam engolir i disfrutar sense queixa.

Per tancar un dinar llarg i fenomenal de disfrutar del menjar, el bon vi (ens va agradar especialment el “Rombes d’arlequí”, de Tarragona) i la bona companyia, un pastis de massa sablé, iogur i xocolata blanca, amb maduixes.  Cafè, gintonic (amb una ginebra que fan a Caldes de Montbui, la Dry Gin 19, molt aromàtica) i un somriure de felicitat (que a vegades es pot confondre amb el de taja, i sovint van de bracet).

Nota: entenc que el menú degustació habitual no porta tal quantitat de plats: al conèixer molt els meus companys de taula, la Txell i el Kike, ens van portar algunes cosetes extres “perquè provessim”. Encantat, jo!

Com habitualment, vaig fer fotografies dels plats amb el mòbil, que podeu veure a un àlbum. Estan una mica fosques i amb un punt de desenfoc, aviso. Dels plats diria que només em vaig deixar de fotografiar per oblit els seitonets.

Però tot i no tenir físic adequat, li he trobat la gràcia a això de fer curses llargues. Un cert sentit de superació i d’aconseguir assolir un repte complicat que t’has proposat. I per aquest any em vaig posar l’objectiu del Trail de Tramuntana, en la seva versió curta. Ha estat la meva tercera cursa/caminada de llarga distància. Primer va ser la Gràcia-Montserrat, després la Matagalls-Montserrat i a continuació, apresa la lliçó, en volia triar una que es fes de dia, que això de caminar/còrrer de nit em va semblar molt dur i pesat. Disfruto fent l’exercici, però tant o més admirant el paisatge. Aquesta de Mallorca eren 63km (2500 desnivell positiu) i sortia a les 8 del matí. Fent els càlculs em plantejava fer-la en unes 12 horetes, que voldria dir arribar amb llum de dia.

La preparació prèvia

A principis d’any em vaig apuntar a la Bolsa del corredor. És un club que va organitzar l’Sport, que surten a còrrer un parell de dies per setmana junts i un entrenador (el Jose Antonio Castilla) planifica les sortides que fas durant la setmana per assolir un estat de forma òptim pels objectius que tinguis, segons les teves disponibilitats. Un grup de gent maca i amb nivells diversos: la majoria van massa ràpid, però algun que altre queda a la meva velocitat! Per tant he fet uns tres mesos ben treballats de seguir les instruccions del Jose -que el tio en sap un rato- al peu de la lletra (altra cosa no, però disciplinat ho sóc) i anar notant que cada cop anava millor de forma. De pes no, que la passió del menjar contraresta tot l’esport que pugui fer. Mira si tinc fama, que quan vaig comentar a uns amics que m’apuntava a fer la Marató de Frankfurt, van entendre que m’apuntava a una marató de menjar frankfurts!!

A part d’aquestes sortides setmanals (4 o 5 dies), vaig fer 3 curses de muntanya de mitja marató o una mica més que tinc ganes de recomanar. Les tres de recorregut molt xulo i ben organitzades: primer l‘ascensió a Sant Sadurní, després la Punk Trail de Sallent i per acabar la Cursa del Roc Gros. La més curiosa és la punk trail, amb cervesa als avituallaments i un cert esperit d’improvisació sobre la marxa: el mateix dia de la cursa van modificar el recorregut sense avisar-ho massa i quan portava ja 17 km, em vaig enterar que me n’havien afegit 3 mes i la cosa pujava de 23 a 26. Això és fa dur mentalment! Les curses em van servir també per constatar un patró de com em van aquestes de muntanya: primera hora patint, dolors varis, mentalment atravessant l’etapa “imbècil, perquè t’apuntes a fer matades d’aquestes”, i al cap d’una hora se’m desperta el cos i començo a tirar i adelantar els que m’han passat a la primera part. A la del Roc Gros, durant una baixada de corriol, tot accelerant, una dona em va cridar fins i tot “però com pots anar tan ràpid estant tan enrere!”.

La cursa: Trail de Tramuntana

Té dos versions, la de 107 (excessiu per mi i a sobre començant a les 12 de la nit) i la de 63, més raonable, començant a Valldemossa i acabant a Pollença, tot travessant la Serra de Tramuntana, que tenia molt desconeguda tot i haver visitat Mallorca uns quants cops. Només començar, una pujada i baixada fantàstica fins arribar a Deià. Dur però màquissim, especialment quan comences a agafar altura i apareix el mar. Allà va ser on em vaig adonar que les baixades no podria fer tant el burrot com altres vegades, perquè aquí hi havia molta pedra i només tenia dos turmells disponibles per tota la cursa. El tram de Deià a Sòller no era tan muntanyenc però igualment molt xulo, camins empedrats, travessant bosc fins a arribar a un dels llocs macos de Mallorca que si que coneixia, Sóller. Allà, l’avituallament on em vaig passar més estona, alimentant-me bé i omplint reserves perquè venia la pujada forta: el barranc de Biniaraix. No sé si va ser perquè tothom em deia abans que era tan dura, o perquè estava en forma i millorant o perquè el paisatge era una passada, que no se’m va fer especialment pesada. De fet va ser la part de la cursa que vaig disfrutar més. Una pujada de llargs esglaons de pedres, zigzaguejant, acompanyats una bona part per un riu amb uns gorgs que cridaven “despilota’t i tira’t a l’aigua”, i això per arribar a una part alta més plana on hi ha un embassament, el de Cúber, preciòs i amb un paisatge que mentalment em portava més al Pirineu que no a l’imatge que jo tenia de Mallorca. Aquest tram del barranc estic segur que el repetiré quan torni a l’illa.

Passat Cúber va continuar un bon tros de pujada fins arribar al punt més alt de 1200 metres, començant entre bosc i acabant a una part més pelada, on el vent venia més fort (cal agraïr la temperatura fresqueta, que si hagués agafat un dia de calorada…) . La baixada, plena de pedres i on tocava anar frenant de tant en tant, encara que em vaig acabar animant i jugant-me una mica els turmells (nota positiva per les sabates que porto, les Brooks Cascadia, que es van portar de meravella). D’aquí va ser arribar a Lluc, fer una pujadeta bastant suau i després a baixar poc a poc. Aquest darrer tram de la cursa va tenir algun moment més avorrit (passant per carretera) però el final ho va  valer: entrant a Pollença, pels carrers estrets, gent aplaudint i fins i tot una cinta esperant-me a meta quan vaig arribar, en 10 hores i 20 minuts. Quan fas curses d’aquestes i portes tal tute al cos, això de veure al final tot de gent desconeguda que t’aplaudeix i et felicita, a vegades et pot fer arrencar una llagrimeta i tot.

Sembla que els mesos anteriors d’entrenament em van fer molt bo. Vaig començar lentet (més que en altres curses que havia fet, preferia anar amb precaució) i vaig acabar anant més ràpid cada cop i adelantant a gent. A la classificació a Siguemeya es pot veure, que passo el 504 (de 800) al primer control, i acabo el 244 (nota: el tercer control no em va marcar, devien tenir algun problema tècnic, que veig que no vaig ser l’únic). Vaig tenir una mica de lio amb un canvi de recorregut d’última hora. Van posar més km al principi i van retallar una mica per darrere. Això feia que no em quadressin els temps que anava fent i jo amb l’idea que anava fatal: sort que em van avisar d’això no gaire tard!

Al final per tant, arribant a les 18.20, amb llum de dia i sense necessitar coses que vaig carregar durant la cursa com un impermeable, un frontal o una manta tèrmica: hi ha tot de materials obligatoris que cal portar a aquesta cursa. Si hagués plogut o hagués arribat més tard haurien estat imprescindibles. L’organització em va semblar perfecte, avituallaments plens de menjar (barretes, fruita, fruits secs, gominoles, entrepans, arròs, pasta, aigua, isotòniques…), bones senyalitzacions, cap problema. Només va fallar com comentava el tema del xip en un punt (i això que en portava 3, un al canell, un al turmell i un al dorsal) i el què comentava del canvi de recorregut, que hauria estat bé que estigués més anunciat a algun lloc (que potser ho estava i no ho vaig veure). Si us agraden aquestes curses de llarga durada, aquesta la recomano molt. Per la cursa en si, per fer-se de dia, pels paisatges sobretot i perquè és un dissabte: agafes un vol prou barat a Mallorca el divendres, tornes diumenge al vespre i tens el diumenge per disfrutar a l’illa. Avui en concret, Fira del vi a Pollença i dinar al Daica (un altre cop, fantàstic).

Vaig fer unes quantes fotos durant la cursa. Qualitat discutible, són de mòbil que tinc força cascat, però donen una idea dels paisatges que es veuen. Al Google plus tinc l’àlbum.

Si heu seguit el seu blog ja sabreu per on van els trets. Si no, una crítica divertidíssima de temes variats en un estil que barreja la prosa culta amb el grollerisme justificat i les referències d’alta cultura amb les de la cutrura. Dels filòsofs grecs a Gandia Shore.  En el capítol sobre els quillos (antològic) ens explica per exemple “el quillo comú es veu a si mateix com una mena de déu hindú que somia la complexitat total del cosmos: el passat i el futur, la vida i la mort. La resta de mortals només som figurants sense voluntat imaginats per la seva psique, una comparsa de titelles en una funció de la qual ell és el director i l’actor principal“. I no gaire més endavant ens parla de la seva relació amb el superprograma (s’ha de veure) “El guerro más letal”. Per degustar amb calma, amb copa de whiski i puro al costat, i riure a cor que vols.

Cal seguir-lo al blog (que no actualitza gaire sovint) o al twitter i fins i tot comprar-li el llibre. Encara que si hi guanya diners, segurament s’ho gasti en drogues. Del llibre se’n pot descarregar un fragment a Gent normal. Per altra web de música indie catalana que va publicar un llibre fa un temps on el Valero escrivia un genial relat sobre el què va passar realment al concert de Sufjan Stevens a l’auditori del Primavera Sound.

Títol espectacular “Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)”, inspirat en l’obra del cineasta de Banyoles “Crespià (the film not the village). El punt de partida del llibre és l’idea de l’Albert (Forns, no el Serra) de convertir-se en el director, imitar-lo, mimetitzar-lo, substituir-lo. Fet que em va obligar a encarar el visionat d’alguna obra del Serra, cosa que tenia pendent. Unes copes de vi, “El cant dels ocells” a la televisió, blanc i negre, llargs plans sense que passés res, els tres reis de cop tenint converses del tot i del res, que m’arrencaven un somriure tonto-de-vi. Però plans molt llargs sense que passés res, ni a nivell visual ni auditiu. Per anar a la cuina, posar a calentar l’aigua, tirar-hi la pasta, barrejar-hi la salsa, i anar menjant, amb el film de fons.

Més enllà del joc que li dona a l’autor això de voler imitar-lo, tot el què ens arriba a explicar de l’Albert Serra serveix per entendre una mica el personatge polèmic, de declaracions contundents que hem conegut per les seves intervencions televisives. Però la novel·la no és només això, és una unió de fragments que acaben encaixant molt bé on es barregen les parts més de ficció (el camí per imitar al personatge) amb histories que involucren el Serra, o referents dels dos Alberts: el Dalí, el Warhol, el Miquel Barceló… l’estil em recorda el d’anar insertant fragments wikipedistes del Houllebecq (no sóc un gran expert literari, així que els meus semblants raonables s’acaben aquí). També he llegit que l’emparenten amb l’Enrique Vila-Matas, escriptor amb una bona presència a la novel·la. I del que no he llegit res (alguna suggerència?) Suposo que hauria disfrutat igualment la novel·la, però sempre dona un punt l’anar trobant coses molt properes, des de l’addició a twitter, les referències a Gràcia nord-est o citar els de kuu.cat, creadors de l’odi documentat contra Albert Serra.

Aquí va doncs una primera recomanació de Sant Jordi. En tinc un parell més, catalanes, en camí!

Vikings: aquesta l’esperava com a aperitiu èpic de Juego de Tronos, amb poca confiança. Tema vikings en principi em tira prou, però no anava gaire convençut que un canal menys habituat a ficcions d’alta volada com History Channel se’n sortís. I si bé el primer capítol no em va acabar d’enganxar, la cosa ha anat a més i ja al cinquè tinc ganes terribles de saber com continua tot. Allà on Juego de Tronos té dispersió, aquesta és simple. Tenim una historia, tenim un bo (guaperilles exmodel de Calvin Klein), tenim un dolent (Gabriel Byrne). Tenim uns quants secundaris interessants (mencions especials pel monjo i el conseller gordet de barba) i una trama que va progressant i enganxant. Imatges espectaculars, pinzellades de mitologia nòrdica, batalles amb les dosis justes de sang i violència. Tinc ganes de veure com acaba tot plegat: ara anem a meitat de temporada (són 10 capítols) i sembla que ja ha renovat per una altra. Sincerament: no n’esperava gran cosa i al revés: em fa venir ganes de treure la destral i començar a tallar troncs mentre bec hidromiel.

In the Flesh: una altra (i van…) gran mostra de les sèries curtes de televisions britàniques. Aquesta són 3 capítols només i va de zombies. El tema d’entrada em tirava enrera, que n’estic una mica saturat, però aquesta està  molt ben resolta i aporta punts diferents, com l’aparició d’uns zombies mig curats per la medicina i els seus problemes d’integració en la societat, que no els accepta. Suma-li el component homosexual zombie (que no sé si havia sortit abans a algun lloc) i ja tens una cosa nova. Tan curteta, se’m feia difícil no recomanar-la. El protagonista és Gerard Deulofeu, del Barça B.

Hannibal: de regal aquest cap de setmana ha començat una altra sèrie d’assassins en sèrie. Només se n’ha emès un capítol però les sensacions són completament oposades a The Following, que tocava el mateix tema però d’una manera patillera, forçada, que no em va donar ganes de continuar després del primer episodi. Hannibal ens explicarà la (pre) historia de l’Hannibal Lecter. Aquí no hi ha Anthony Hopkins, però si un Mads Mikkelsen (el dolent de Casino Royale) amb una cara prou enigmàtica com per encaixar com un guant al paper. A la sèrie veiem la ment brillant del Dr. Lecter i a davant un especialista en assassins en sèrie que tampoc es queda curt traient conclusions allà on els altres són incapaços de veure res. Ja veurem com continua (cal no oblidar que el creador de la sèrie estava implicat en Heroes, bon exemple d’anar de més a menys) però de moment sembla prou apassionant.

Per fer la ruta m’he basat en el recorregut de la Gràcia-Montserrat -edició 2011, la que vaig fer- que em vaig descarregar del Wikiloc i que passa just pel costat del restaurant en qüestió. Sóc un desastre en temes d’orientació i per això amb el track i un GPS (tinc el Garmin 450t, el Wikiloc té opció per descarregar directament a l’aparell) he pogut anar fent perfectament sense perdre’m. De fet es podria fer tranquil·lament sense, ja que està força ben assenyalat (unes marques de color vermell que indiquen “Montserrat”) però en algun tram en la segona part les senyals són menys freqüents i no és descartable perdre el camí correcte.

Podia sortir directament de Gràcia, on visc, però m’he retallat la part de Barcelona i he començat directament des de l’estació de Ferrocarrils de la Generalitat de Baixador de Vallvidrera. Això ha donat una ruta de 25 km amb 778 metres de desnivell positiu. Sortint des de Gràcia serien uns 9 km més. Una altra opció si ho vols allargar, més xula i sense asfalt, seria sortir des de la carretera de les aigües i anant a petar a aquesta estació de FGC. He arribat a l’estació que eren les 7 del matí (dia de canvi d’horari: o sigui com si fossin les 6!). Encara era fosc i la lluna estava ben alta i il·luminant el camí. L’horari m’ha sortit quadrat: a la que m’estava elevant i guanyant vistes ha sortit el sol i m’ha regalat postals com aquesta:

La primera part, per dins de Collserola, és genial. Són 17 km d’anar per corriols, per dins de bosc i una mica de pista. Molt agradables, sense ningú a aquelles hores del matí, amb pujadetes, baixadetes: si t’agrada còrrer per la muntanya  ideal!  És un circuit aquest que té la seva distància, però a nivell de pujades i baixades no és especialment exigent (en fi, comparat amb coses com la Punk Trail de Sallent, que havia fet el cap de setmana passat, cursa fenomenal però molt puta).

Després del 17 ve un quilòmetre i mig entre polígons, la pitjor part de tot, i més tard també tocarà travessar Castellbisbal, però passat això, cap al 22, ja recuperarem un camí més agradable, en el que m’he creuat amb un conill fugint esperitat. Excepte en aquesta part final més propera a nuclis urbans no m’he trobat a ningú en aquesta ruta! Si la feu, compteu amb portar aigua: jo no he sabut veure fonts al llarg del camí. He fet bé d’anar amb el camel bag ple (i una mica d’aliment a la motxilla per anar donant energia) . Cap al 16, passant pel costat d’un cementiri bastant pijot he vist una font. Però hi posava “aigua no potable”. Com per arribar deshidratat i trobar-te que la font del cementiri no la pots beure, ironies!

El final encara reserva una baixada i pujada forta a punt d’arribar al restaurant, però ja ho veus tan a prop que no es fa tan dura. I a Ca l’Esteve, després d’arribar prou cansat m’hi esperava un esmorzar fenomenal: una cassoleta amb xai que es desfeia a la boca, un arrosset per compartir de verats, coliflor i cloïsses (molt i molt bo també) i una torrija. Allò de cremar calories i recuperar-les ràpid: operació bikini malfeta.

A Ca l’Esteve ja hi he anat uns quants cops: conec el seu cuiner, el Xesco Bueno, que a més de saber-ne un munt de lo seu té passió pels llibres de cuina antics, com explica al seu blog Gastromimix. Això es nota en el menjar que fa: aquesta curiositat per investigar el fa recuperar receptes, preparar plats tradicionals (el xai tocava demà, ens l’ha fet especialment!) i cuinar amb molta mà. De l’altre cop que hi vaig anar a esmorzar encara recordo l’arròs d’ànec que ens vam menjar: espectacular! Si us animeu a fer la ruta, els caps de setmana podeu provar l’esmorzar de forquilla, que pel que he vist ja és conegut pel sector ciclista: entenc que pels que correm queda una mica lluny segons d’on vinguis, però val la pena l’esforç! I per alegrar la vista: la cassoleta de xai que he pres:

[Nota: aquesta és la segona entrada dins la categoria còrrer & esmorzar de forquilla, després del Sant Cugat - La Pubilla. I la ruta de Montcada-Baixador de Vallvidrera no té un final tan fastuós, però l'entrepà de botifarra també s'ho val]

M’hi vaig acostar un primer dia aprofitant una de les ofertes que fan algun dia de tarda de canyeta i tapa a 2 euros. Braves celebrables amb patata amb pell i dos salses combinades:

La carta que ofereixen al Lata Berna es divideix en 2 parts. Una primera (Oido barra) que són llaunes -i xips i olives-, clàssica oferta vermutera, i després la cuinada, molt més llarga, tapetes calentes o fredes, algunes servides com a diversió dins d’una llauna. Hi ha moltes cosetes per anar provant, que toquen una mica de tot arreu, pinzellades catalanes, italianes, gallegues, andaluses. Ressegueixes la llista i se’t fa la boca aigua. Hi he estat uns quants cops: a més de les braves, he disfrutat amb l’ensaladilla rusa, les croquetes de pernil o la burrata. Nota: no dic que siguin els millors plats, que n’he provat només una part molt petita! Una curiositat en la presentació són els espàrrecs verds amb romesco. Que venen sobre minigraella, amb pinces de disseny per agafar-los i el romesco en un pot de tub, tipus pasta de dents, per dipositar la salsa sobre l’espàrrec com qui prepara el raspall per rentar-se les dents. També hi ha una secció de menjars tamany plat -que no he catat- com un bacallà al pil-pil o un garrinet confitat a baixa temperatura. Si teniu curiositat per veure tot el què hi ha, una foto de la carta, amb els preus. Les tapes no són excessivament grans i per tant potser pot picar un pèl, si vas amb gana i demanes molta cosa. Per fer una idea: l’últim cop erem quatre, vam fer unes quantes tapes -quantitat correcta, de gana no excessiva-, amb un vi i un parell de postres compartits i  ens va sortir per 18 euros. Afegeix-li alguna tapa més i algun beure de regal i tens una forquilla sobre 20-25 euros per cap (a augmentar en funció del líquid ingerit).

El local per dins és molt xulo i decorat amb gràcia. Per estar al dia del què fan i els canvis, són bastant actius al Facebook i també tenen un blog-web, on es pot llegir una mica l’historia del cuiner, que ha circulat per la cuina d’uns quants hotels fins decidir-se a tirar endavant negoci propi.

El 2002 començava a publicar amb Blogger (que l’any següent va comprar Google) i jo, com altres, vam descobrir que era una manera de tenir una web actualitzada sense demanar gairse coneixements tècnics ni de disseny. Podies agafar una plantilla (jo de fet ho integrava en una web, tocant-ho una mica més, però és que tenia ganes de provar de remenar html una mica) i en un moment tenies la teva web funcionant i preparada per comunicar al món. El fet era bastant revolucionari perquè permetia a tothom, i de forma gratuïta, poder tenir una web en funcionament i actualitzar-la molt sovint. Que les coses que escrivíem tinguessin gaire interès no importa, això del blog és un format, res més, encara que hi hagi hagut moltes concepcions errònies des que es van començar a popularitzar. Format d’actualitzacions ordenades de més nova a menys nova, després el pots utilitzar de mil maneres diferents. Pots fer-hi periodisme, pots fer-hi tonteria, pots fer mostra del teu talent fotogràfic, pots fer de content curator (persona que selecciona continguts i els filtra perquè la resta de gent s’estalvii la feina de recerca) o dedicar-te a explicar les receptes que has fet aquella setmana.

Repassant textos antics del meu blog (alguns de vergonyeta no aliena sinó pròpia) em trobo que sovint utilitzava el format de text curt, com un recull d’enllaços que venia en format 5 twits (nota: ja no funciona cap dels enllaços!). La cosa en aquell moment era actualitzar el blog sovint. Si era un format d’article/text/entrada (encara no tinc clar com traduir post) curtet ja anava bé.

Uns quants anys més tard van venir les xarxes socials que van fer encara més fàcil publicar a internet qualsevol cosa i a sobre amb el bonus de la interacció: als blogs, excepte en els casos de més èxit, no hi havia l’intercanvi d’opinions i discussió que s’ha generat després en les xarxes socials. Amb l’aparició de les xarxes socials, hi va haver qui va donar els blogs per morts. Al contrari, s’han resituat i el format compta amb bona salut. Davant de la immediatesa, velocitat i concreció dels missatges de xarxes com Twitter, els blogs són uns llocs per desenvolupar idees, suggeriments, pensaments, en més de 140 caràcters, d’una forma més reposada i amb més profunditat. Ara, els blogs reposen més que mai en les xarxes socials per la seva promoció. Les subscripcions per RSS sembla que ja no criden tant: el del blog ja m’avisarà de nou text per twitter o facebook (i aquí entra valorar quants cops un vol promocionar un text per jugar a trobar el punt per arribar al màxim de gent sense fer-se pesat).

A més, han passat d’estar en un àmbit reservat una mica per als frikis d’internet a situar-se, en alguns casos, en un pla més mainstream i que a vegades se’ls col·loqui al cantó de la premsa. Que em sembla malament si es fa en plan generalització (blog només és un format, repeteixo!) però en molts casos té sentit: hi ha bastants blogs més interessants i ben treballats que el que es publica en premsa, que no està en el seu millor moment.

Últimament és habitual que agències de comunicació no només passin informació / convidin a presentacions a periodistes dels mitjans tradicionals sinó que busquin blogs que escriguin sobre el tema i siguin influents. En el cas de la gastronomia ho he pogut viure de més a prop, que he tingut la sort de poder-ho veure des del cantó blog i del cantó premsa. A vegades m’ha donat la sensació que agències de comunicació i marques anaven una mica perdudes i convidaven els bloguers una mica a la babalà, sense ser conscients de la repercussió real que pot tenir i contents del soroll que els generin els tres o quatre textos que es publicaran des de les pàgines d’alguns dels que han estat convidats. També és cert que és un moment estrany per als que volen promocionar les seves coses, amb la premsa cada cop pitjor i amb les formes de comunicació i promoció que van canviant contínuament. Avui un twit d’un famós parlant d’un producte pot ser bastant efectiu. A diferència del blog, però, els caràcters limitats del Twitter no donen lloc per avisar que la marca t’ha regalat el producte o t’ha pagat perquè ho diguis.

Aquest, el de la transparència, és un tema que em continua semblant molt millorable. No estaria malament que ara que alguns blogs estan situats a un nivell semblant a la premsa en certs aspectes, els que hi escriuen poguessin utilitzar un cert criteri periodístic: abans de còrrer a publicar sobre l’últim esdeveniment a què t’han convidat (publica, que així segur que te’n conviden a més), aturar-se i reflexionar una mica de si el que has fet i vols explicar té cert interès, té algun fet novedós/noticiable, algun punt destacat que en justifiqui que ho publiquis i, sobretot, si t’hi han convidat o t’han pagat perquè ho escriguis, puguis explicar i deixar-ho clar al blog, perquè el teu lector pugui conèixer aquest condicionant de la teva opinió. És només una reflexió que faig, no res que s’hagi de seguir: la gràcia del tema publicar a internet (sigui a blogs, a Facebook, a Twitter…) és que cadascú pot publicar el que vulgui i com vulgui i el lector ja decidirà què vol llegir. Afortunadament, hi ha moltes opcions.

Abans d’acabar, aprofito aquest petit text de celebració-reflexió per acabar amb una petita promoció dels 3 blogs que ara tinc [els faig per amor a l'art -i un punt d'ego, com tothom-. Mai hi he posat publicitat, excepte un petit temps que volia experimentar a veure com funcionava]:

Amb compte: aquest mateix, un blog dispers a nivell de contingut on barrejo recomanacions de música, cinema, restaurants, llibres, cròniques de viatges… i d’altres temes que han anat canviant. Abans escrivia alguns cops de còmics, quan treballava al 3xl.net, ara parlo de llocs per anar a córrer. L’únic secret per aguantar-lo tant de temps ha estat no posar-me cap pressió a l’hora de tenir una freqüència d’actualització. Si passo dos mesos sense escriure-hi res, no passa res. Si de cop tinc ganes de publicar tres textos seguits, tampoc.

Cuina amb compte: aquest va néixer el gener del 2005. Començava a viure sol, anava cuinant i volia tenir un lloc on anar endreçant receptes que em funcionaven. No gaire més tard es va apuntar a escriure el blog amb mi la Silvia Campàs, una molt bona amiga i companya de feina que de cuinar en sap un munt. Amb el temps, a més de servir de calaix on endreçar receptes que em funcionen, el blog ha servit a nivell personal per motivar-me a variar les receptes que preparo a casa. De tant en tant recordo que no actualitzo el blog i llavors ja tinc una bona excusa per provar unes quantes receptes que em cridin l’atenció i publicar la o les que quedin bé.

Millora la web: el nou, el seriós. El vaig crear amb la idea de donar consells, explicar trucs orientats a la gent que ens dediquem professionalment a l’àmbit dels continguts a internet. Jo sóc de formació periodista, però amb els anys he anat escrivint menys i dedicant-me a fer altres tasques, com preparar l’arquitectura de la informació d’una web, treballar el seo, mirar l’analítica web… En resum, que no tinc gens clar com definir-me al linkedin i em va passar pel cap que fer un blog com aquest per deixar-ho una mica més clar i de passada ajudar gent que es dedica a això i a la vegada a mi mateix, que escriure textos d’aquests ajuda a posar les idees en ordre i també investigar una mica sobre el que fas i com en parla altre gent. Vaig decidir fer-lo en català perquè no n’hi ha gaires d’aquest estil. Es nota que és en català i d’una temàtica molt concreta: visites que m’hi arriben des de cercadors són poquíssimes.