El llibre em va agradar molt. Es feia fàcil imaginar que portant-la al cine, hi havia números per decepcionar, més davant d’una historia que donava tant espai lliure perquè la imaginació de cada un es construís la versió del món post-apocalíptic que presenta. Però sorprenentment els hi ha sortit un producte que si no està a l’altura del llibre, si que vola ben alt. L’ambientació i la fotografia (del Javier Aguirresarobe) et situen perfectament i després els dos protagonistes, Viggo Mortensen i fill, estan perfectes en el paper de desnutrits, desubicats, desnaturalitzats, perduts. No té el poder evocador del llibre, que deixa moltes coses a l’aire. Consell: si penseu llegir el llibre, deixeu la pel·li per més endavant, que sinó ja tindreu la imatge al cap massa clara.

Del què he vist aquest 2010, del que més m’ha agradat. L’altre (aprofitem que escric per recomanar), Hunger, un film del 2008 dirigit per un desconegut per mi de nom Steve McQueen (no canviar-se’l són ganes de complicar-se les cerques a Google!) sobre uns presos irlandesos de l’IRA i les seves vagues de fam. Duríssim. I passa de minuts i minuts sense diàleg a una escena entre un pres i un capellà en pla seqüència gairebé fix que impacta tant com les imatges d’ells perdent el cap a la presó.

Al Nicko Nogués el vaig conèixer fa un temps, en un curset de marketing viral, on ja es veia clar que era un tio despert i amb idees. No fa molt, llegint alguna frase que havia escrit al Facebook, vaig pensar que el tio feia unes actualitzacions d’estat currades. No d’aquelles tal com raja que fem tothom, sinó més reflexionada. Frases amb gràcia: “los dolores del almax empiezan en el estomago” o “un verso con lengua debe ser la cosa más romántica del mundo”. I resulta que tant enginy tenia repercussió: el tio va decidir demanar que 15 amics artistes creessin a partir dels seus estats de Facebook i n’ha fet una exposició al Niu Bar. Hi estarà fins al 14 de febrer, si us acosteu per allà (al Poblenou) recomano passar-hi, és sala d’exposicions & bar, així que podeu fer el recorregut birra en mà. A mi em va semblar molt divertit i interessant. Com a curiositat, a sota de cada obra, un full per deixar comentaris o “M’agrada” al pur estil Facebook. I també un lloc per deixar interpretacions d’estats o frases creatives com les del Nicko. Una de les creacions en vídeo utilitza un dels curts online del David Lynch, que sempre dona punts

La meva última actualització de Facebook ha estat sobre Apadrina un cura, web que sembla de mentida per anunciar alguna altra cosa, però no, és veritat i és una cutrada dels Legionarios de Cristo. Odio el peix animat a lo clip de word que hi surt, de nom “Cristianito” i flipo veient una web on el vídeo t’explica com va el menú. No tinc amics artistes (i si n’hi ha algun que s’hi considera, que no s’enfadi) així que deixo oberta la reinterpretació artística de l’apadrinament d’un cura a qualsevol que passi per aquí.

L’alineació:

Aperitius: Coca amb anxoves i encurtits / Nyoquis de carbassa amb tòfona
Primers: Sopa de carxofes amb greixonets de jabugo i bunyols de bacallà / Caneló de pollastre rostit trufat
Segons: Lluç farcit de pa amb tomàquet i calçots / Terrina de llebre a la royale amb foie, pera i remolatxa
Postres: La nostra versió del gin tònic / Postre de xocolata, caramel, iogurt i granissat de café

M’ha semblat un menú completíssim, tocant moltes notes diferents i totes bé. Si hagué d’escollir el plat guanyador, potser seria la sopa de carxofes. Opinió crec que força majoritària a la taula, tot i que els boníssims caneló o lluç també s’emportarien vots. La terrina de llebre no ha acabat de convèncer a tothom: a mi si, la textura així tipu paté de la llebre, amb les notes de xocolata i el foie…. nyam nyam. El gin tonic, refrescant i amb sorpreses, ideal just acabats els segons, i el segon postre potser és l’únic que m’ha semblat una mica fluix de tot el menú. El combo café/petit fours ha recuperat la bona línia del menú per deixar-nos un molt bon regust i ganes de tornar-hi d’aquí un temps, provant un menú de temporada ben diferent.

De vi hem pres un Vall del Calàs 2004, un Montsant, del que dins la meva poca educació en matèria de vins puc dir… que m’ha agradat molt Pel que m’he fixat els preus dels vins -dels que coneixia-, estaven sobre dos vegades el preu que val en botiga, en el cas del que hem triat veig que una mica menys del doble.

La millor (nova) sèrie que he vist en temps. Nova en el sentit que porta només dos temporades i altres que també em semblen bones bé estan acabades o bé porten més en antena. Ja fa temps que me l’havien recomanat, via twitter, via blog, via veu, i ara ja fa uns mesos (m’ho he pres amb calma, degustant a poc a poc) m’hi vaig posar. Breaking bad és la historia d’un professor de química a qui li descobreixen un càncer de pulmó i decideix fer metanfetamina, ajudat per un ex-alumne, per finançar-se el tractament i poder deixar diners a la família. Fins aquí un punt de partida que té el seu què però que no sembla que hagi de donar per molt. Al contrari: la primera temporada és molt bona, però és que la segona és espectacular, té alguns capítols d’antologia. Dos protagonistes (els de la foto) ríquissims, plens de contradiccions i conflictes en una situació nova (la de drug-dealers) que els supera àmpliament i un assortit de secundaris que els fa de coral sensacional. Les diferents trames avancen perfectament i s’entrecreuen i fins i tot les histories-d’un-capítol (la tortuga, la parella yonki) són per enmarcar. La vas veient i penses que algú ha fet les coses bé, tot lliga i està un punt per sobre del què acostumes a veure, allò que es diu ‘en estat de gràcia’.

Animo al visionat. La primera temporada són només 7 capítols. Si us agrada, penseu que la segona encara és millor.

Una petita selecció de favorits (buscant “señoras” al facebook i filtrant per grups, la llista és inacabable):
- Señoras con la bolsa en la cabeza cuando llueve
- Por una casilla en la declaración de la Renta a favor de “Señoras que”
- SEÑORAS QUE GUARDAN LAS MEJORES BRAGAS PARA CUANDO VAN AL MEDICO
- Señoras que dicen en las noticias que su vecino asesino “siempre saludaba”
- Señoras que trabajan en El Corte Ingles y van pintadas como travestis
- Señoras que leen moviendo los labios
- Señoras que con los años se convierten en Rod Stewart
- Señoras que ignoran que admiramos todo lo que hacen
- Señoras que van paseando y se paran en seco para dramatizar la conversación
- Señoras que van a eventos públicos para comer gratis hasta reventar
- Señoras que no se conocen y se comentan indignadas lo que tarda el autobús
- Señoras que van por el medio de la acera y no se dejan adelantar fácilmente

I així ad infinitum.

També volia participar a aquest joc d’escollir els millors de la dècada, i després de repassar llistes afins per no oblidar-me’n de cap, em tiro a la piscina amb un top-25 de discos de la dècada, on m’he marcat com a norma que no valia repetir grups. Els que hi han no són els millors, són els que per algun motiu o altre més m’han agradat, més he escoltat… segur que hi ha omissions terribles, ordres lamentables, però vaja alguna cosa havíem de fer

1. My morning jacket – Okonokos
2. The jayhawks – Rainy day music
3. Queens of the stone age – Songs for the deaf
4. White stripes – Elephant
5. Howlin Rain – Howlin Rain
6. The Darkness – Permision to land
7. The Raconteurs – Consolers of the lonely
8. Mars volta – Frances the mute
9. Mastodon – Blood mountain
10. Fiona Apple – Extraodinary machine
11. Decemberists – The hazards of love
12. Arcade fire – Funeral
13. The Black Crowes – Before the Frost… Until the Freeze
14. Turbonegro – Party animals
15. Manic Street preachers-Send away the tigers
16. Eddie Vedder – Into the wild
17. The Shins – Chutes To Narrow
18. The Hellacopters – High Visibility
19. Cheap Trick – Rockford
20. Wolfmother – Wolfmother
21. Brendan Benson – Lapalco
22. The Flaming Lips – Yoshimi Battles The Pink Robots
23. The Soundtrack Of Our Lives – Behind The Music
24. Pearl Jam – Riot act
25. System of a down – Toxicity

Pel·lis:

Amb les pel·lis en teoria ho tenia més fàcil, pel registre de votacions que tinc al Filmaffinity. Ara, comparar pel·lis que vaig veure fa mesos amb altres que vaig veure fa anys es fa molt difícil. Molt probablement si fes una sessió amb aquestes 25, l’ordre variaria substancialment i alguna que altre seria expulsada.

1. Mystic River
2. Oldboy
3. Zodiac
4. La pianista
5. Réquiem por un sueño
6. Hijos de los hombres
7. El viaje de Chihiro
8. ¡Olvídate de mí!
9. Pozos de ambición
10. Sinecdoche, New York
11. 2046
12. Punch-Drunk Love
13. No es país para viejos
14. Mulholland Drive
15. Gangs of New York
16. Memories of Murder
17. Adaptation
18. El caso Bourne
19. 21 Gramos
20. Zoolander
21. O Brother
22. Ciudad de Dios
23. Apocalypto
24. La cinta blanca
25. Al límite

1. Sinecdoche, New York
2. La cinta blanca
3. Up
4. Anticristo
5. Anvil: the movie
6. Un lugar donde quedarse
7. Donde viven los monstruos
8. Moon
9. Malditos bastardos
10. Adventureland

Quedant-se al límit del tall Ponyo en el acantilado, Whatever works o Star Trek, per exemple. I alguna més que segur que em deixo (i altres que no hauré vist).

Em dona la sensació que la pel·li deu haver generat una reacció similar a la de les pel·lis del Lynch, un altre dels que els hi dono xec en blanc. Vull dir: divisió entre genialitat i tros de merda pretenciós. És fàcil trobar arguments per aguantar les dos opinions, però considero un valor importantíssim el fet de fer un cine o unes histories diferents al que ens trobem cada setmana a la cartellera. En aquest cas (com “adaptation” o “carretera perdida”) és també una barreja de realitat i ficció que no saps on té els límits, un director teatral tractant de fer una obra el més real possible, construïda sobre la historia de la seva vida. Són capes i capes d’històries que es superponen, s’entrelliguen, s’oposen… El Phillip Seymour Hoffman està genial un cop més en el paper de tio desgraciat. I la resta de secundaris l’acompanyen molt bé, inclosos un parell de “sopranos” molt secundaris sense línia que crec haver divisat. D’aquelles que veuré més d’un cop. I de les que diré a la recomanació: probablement no us agradi gens. O si.

Si la compto com a 2009, crec que completaria el meu podi cinèfil de l’any amb White Ribbon, del Haneke i Un lugar donde quedarse (segur que me’n deixo alguna que m’ha agradat molt que quedaria per sobre). Edito: em deixava Anticristo, del Lars von Trier

Una recomanació de sèrie per aquests dies que hi ha més temps lliure de l’habitual i que no ve gaire de gust allunyar-se de la calefacció, que rima amb televisió. Es diu Misfits, és anglesa (Channel 4) i se n’ha fet una temporada de 6 episodis, a 40′ cada un. Gent jove amb superpoders: fins aquí ve al cap Heroes. Però una de les gràcies de veure la sèrie és aquesta: com s’enfronten els anglesos a un plantejament inicial similar. Completament diferent el to, la manera com s’enfoquen els personatges i la historia i la trascendència, que aquí no té una escala planetària i en canvi afecta únicament l’entorn més proper: les relacions, el sexe, els problemes personals… són un grup de nois que estan seguint un programa de servei a la comunitat per pagar -en comptes de la presó- per faltes més o menys lleus que han comés. Un dia hi ha una tempesta, queden afectats per un llamp i descobreixen que tenen poders. No són els únics. Manté una bona línia en tots els episodis i culmina d’una manera inesperada i que et deixa un somriure a la cara. A diferència de l’horrorós final de la primera de Heroes.

Jo ara estic recopilant pel fred d’aquests dies, com una formigueta: acabada Californication, vaig a per la quarta de Dexter (que havia descartat vist el primer però que m’han recomanat molt), la segona de Breaking Bad (boníssima sèrie) i dubtant si Fringe valdrà la pena o no (vaig veure el primer episodi i no m’hi vaig acabar de posar). Fent temps per Lost, al febrer. No em vull imaginar la febre twitter i facebook que hi haurà amb aquesta útima temporada: els que no la segueixen acabaran fins els collons.

1 – The Decemberists – Hazards of Love
2 – Black Crowes – Before The Frost… until the freeze
3 – Brendan Benson – My old familiar friend
4 – Mastodon – Crack the skye
5 – Soulsavers – Broken
6 – The Avett brothers – I and I love you
7 – Them crooked vultures – Them crooked vultures
8 – The leftovers – Eager to please
9 – Alice in chains – Black gives way to blue
10 – Dredg – The Pariah, the parrot, the delusion

Caiguts per poc de la llista: Chris Isaak (Mr Lucky), Stone Axe (Stone Axe), Pearl Jam (Backspacer), Brandi Carlile (Give up the ghost), Arboretum (Song of the pearl)

Sembla que en altre tipus de llistes, pel número 1 sovinteja el nou d’Animal Collective, que no he escoltat.

I de concerts…

1 – Neil Young – Barcelona
2 – AC/DC – Barcelona
3 – Black Crowes – Azkena Rock Festival, Vitoria
4 – Soulsavers – Barcelona
5 – Soundtrack of our lives – Azkena Rock Festival, Vitoria