Com veieu, un local decorat a l’estil bodega, ben (sobre) carregat de detalls i de fusta. A la taula (no n’hi ha dos iguals), només assentar-nos, ens trobem un paper amb tota la carta. Cuina tradicional catalana (de la de “sempre ha estat aquí” en contrast amb el “retorn de la cuina catalana” que venen els mitjans de Barcelona). L’últim cop per exemple, em vaig prendre una sensacional sopa torrada de pilotilles, balsàmica pel fred. I als segons mana la brasa, que la fan espectacular. El secret de porc ibèric, gustosíssim, es desfeia i portava el gust fumat de la brasa ben adherit.

Un primer lleugeret, una bona carn a la brasa de segon, vi negre de la casa per acompanyar i ens quedem com uns reis. Bé, aquest darrer cop em va quedar lloc per un pastís de Santiago ben flonjo (gairebé sempre me’ls trobo massa ressecs, Baluard apart, al cel dels pastissos de Santiago).

Per escriure aquí de sèries normalment espero a tenir-ne unes quantes que vagi seguint i m’agradin per parlar-ne, però entre Nadal i Sant Esteve he aprofitat per ventilar-me una minisèrie britànica i de 3 episodis que m’ha semblat tan brillant que tenia ganes de recomanar-la ja. Tres epidosis que no arriben a les tres hores en total: no hi ha excusa per no veure-la aquests dies de vacances (alguns), família i àpats excessius.

Són tres capítols independents, com tres migmetratges de la ciència ficció que m’agrada. Propera, “real”, la que em va encantar a pel·lícules com “Hijos de los hombres”. Bé, de fet no és l’únic tipus de ciència ficció que disfruto, però si que em fascinen les històries que profetitzen un futur no gaire llunyà del que vivim. El primer episodi no deixa de tenir molt poc o res de futurista. És una fàbula sobre com reaccionaria el país -a nivell televisió, a nivell xarxes socials…- davant d’un esdeveniment molt extraodinari, com que el primer ministre es vegi obligat a pràcticar el sexe amb un porc davant en directe per televisió.

Els altres dos són més identificables ràpidament com a ciència ficció. Un sobre un món on es depén completament dels estímuls audiovisuals externs, amb paper estrella per un programa a l’estil Operación Triunfo. Com això que fem d’estar tot el dia enganxats al mòbil fins i tot quan tenim persones a prop, però multiplicat per 1000. L’altre gira al voltant dels records i com ens canviaria la vida el poder enregistrar-los perfectament i tornar a ells, reveure’ls sempre que volguem. Un perill. Espero que alguna ment brillant del Channel 4 decideixi tirar endavant més episodis de Black Mirror. I posats a demanar, que alguna cadena d’àmbit espanyol es plantegi perquè no es poden fer sèries de bon nivell aquí com les minisèries britàniques, que no paren de fer-ne una de bona rere l’altre (nota: la setmana que ve arriba la segona temporada de Sherlock).

Crèdit a la recomanació: el Marc Pastor (@DoctorMoriarty) via twitter. La va elogiar tant que la vaig haver d’avançar per davant d’altres que tenia pendents!

1) My morning jacket – Circuital
2) Pj Harvey – Let England Shake
3) Rich Robinson – Through a crooked sun
4) Jeremy Irons and the Ragtant Malibus – Bloom
5) Mogwai – Hardcore will never die, but you will
6) Screaming Trees – Last Words The Final Recordings
7) Portugal the man – In the mountain in the cloud
8 ) The Decemberists – King is dead
9) The Black Keys – El Camino
10) Danger Mouse & Federico Luppi – Rome

I ja que estem, una de millors concerts

1) The Black Crowes – Londres
My morning jacket – Leeds
3) Roger Waters – Barcelona

I de regal, un últim disc no publicat el 2011 i que he escoltat bastant repetidament a les vacances. Over and over dels The 88 (autors de la sintonia de la sèrie Community) -spotify-. Un disc powerpopero, fresc, vitalista, de cançons alegres que em recorden força al Brendan Benson. A continuació, tocant un dels temes del disc

A Cancún hi vaig fer només la primera nit perquè arribava tard, en un hotelet molt digne (Suites Gaby) i a preu correcte que quedava a prop de l’estació d’autobusos, per passar poc temps a la ciutat i tirar de bon matí ja cap a Tulum.

Tulum: aquí hi vaig passar 5 nits, perquè era una bona base d’operacions per anar fent sortidetes que volia fer. És molt senzill (i barat) moure’s tant amb els autocars de les companyies Ado/Mayab/Oriente o en els taxis colectius. Està prou allunyat ja de Cancún perquè només quedi afectat el carrer principal que és bastant turístic i lletjot. Però si t’allunyes al carrer del costat, ja comença a semblar un poble més normal i corrent. Molt tranquil i fàcil de caminar. Vaig allotjar-me al Lo Nuestro Petit Hotel (imagino al Justo Molinero fent la publi) que recomanaria molt molt. Pel lloc en si, que és molt encantador, habitacions molt guapes i confortables i sobretot per la dona que el porta, l’Svetlana. Una polaca casada amb un mexicà que es va mostrar molt entusiasta al veure que no era gringo i que no va parar de donarme consells de coses a visitar i a evitar (per la seva insistència no em vaig acostar a cap parc aquatic -tipus Xcaret o Xelha-, tot i que venia amb l’idea d’anar-hi). Sortides que vaig fer des de Tulum:

• -Visitar les ruines mayes de Tulum (petitones però en un emplaçament excepcional) i combinar-ho amb la platja que t’hi pots arribar caminant. La playa de pescadores està molt bé. Tranquil·la i ben caribenya amb els blaus turquesa i la sorra blanca
  
• -Agafar un autobús o un taxi colectiu cap a les ruines de Cobà i acabar de fer un dia complet visitant els 3 cenotes (són una espècie de llacs d’aigua subterrania, molts cops sota terra, alguns amb obertura superior, altres sense) que hi ha a prop. Impressionants les ruines, especialment l’alta piràmide que pots pujar i des de la que tens unes vistes fantàstiques i molt disfrutables els cenotes, per fer un banyet. Si a sobre estàs sol -com va ser el cas- o amb poca gent, més xulo encara. Completament sota terra, hi ha llum artificial perquè sinò no veuries un borrall.
• -Visitar la reserva natural de Sian Ka’an. Hi ha excursions organitzades, però són molt cares. És millor anar-hi en cotxe (o el llogues o com en el meu cas t’acoples a algú -uns txecs una mica massa seriots-). El trajecte és llarg -per una carretera plena de forats- però el camí s’ho val, amb jungla a banda i banda, iguanes creuant el camí i el mar apareixent a algun dels dos cantons de tant en tant. Al final arribes a punta Allen on pots llogar una barca als pescadors d’allà que costa 1400 pesos (70 euros) per 6 persones (no arriba a 15 per cap). Et fa un recorregut de 2 hores pel mar, veient els manglars, els dofins, les tortugues, una miqueta d’snorkel molt disfrutable sobre corall i peixos de colors i bany final a una platja d’aquestes de postal
• -Anar a la platja d’Akumal. Deu estar a uns 20 minuts de Tulum, visita obligada. En si, la platja ja és guapa però si portes ulleres d’snorkel et trobes que a només uns 100 metres de la platja, picotejant l’herba del fons hi ha tortugues, a més d’alguna manta i molts peixos de colors. Més endavant hi ha una bona zona de corall (en part destrossada per l’últim huracà) ben plena de peixos. Tot el matí dins l’aigua! No fa falta llogar cap guia, acabes trobant les tortugues tu mateix sense gaire dificultat…
• -El Gran Cenote està molt a prop de Tulum, a uns 3 km. Després dels de Cobà se’m va fer massa ple de gent, però impressiona com entrava la llum natural i iluminava tota l’aigua que quedava a sota les coves. I veure que bastant a sota passaven submarinistes. Se n’anaven cova endins, per un recorregut que es podia allargar fins uns 140 km em van dir.

Bacalar: un llac molt gran, amb una gradació de blaus de foto i l’únic objectiu de relaxar-se, prendre el sol, banyar-se una mica… El lloc on vaig estar (Casa Carolina) estava molt bé (uns 15 euros/nit), amb accés propi al llac i els seus kayaks. El problema que té el llac (i que després també em vaig trobar a Isla Mujeres) és que absolutament tot està construit al voltant i només tens accés al llac a través d’hotels, restaurants, clubs, etc… Ara, molta tranquilitat i tot el temps del dia per remullar-te, prendre el sol i devorar llibres. El poble és molt tranquil i vaig aprofitar per veure-hi el Madrid-Barça en un bar on només erem 4 mirant la pantalla. Jo i els propietaris del bar, que per celebrar la meva alegria blaugrana no van parar de convidar-me a cerveses i peix (boquinete) fregit i gustós. Des de Bacalar es pot arribar al Cenote Azul, de molta profunditat, però que sembla més un llac que no els altres que vaig visitar. Al costat, el restaurant per completar el matí / tarda.

Valladolid: Un encant de ciutat, amb cases d’aspecte colonial, molt tranquila i que habitualment només està de pas entre Cancún i Mèrida. Em vaig allotjar a la Aurora Hotel (molt cèntric i correcte). D’aquí vaig fer un parell de sortides:

• -Chichen Itzà: estrella de les ruines maies i una visita que et pot portar tranquilament entre 2 i 3 hores. La piràmide central és molt icònica i també impressiona el cenote sagrat, per totes les històries de sacrificis (hi van trobar molts esquelets de nens). La llàstima va ser que hi havia tancat (crec que fins febrer-març del 2012) la part del joc de pilota. Un joc que feien els maies a mig camí entre el bàsquet i el futbol i on sembla que els guanyadors eren sacrificats tallant el cap. La “pista” que hi ha a Chichen Itzà és la més gran. Les argolles per on havien de passar la pilota estan a 7 metres del terra i jo no entenc encara com ho podien fer per tenir tantíssima punteria. Ni el Messi.
  
• -Ruta en bicicleta: per recomanacions d’uns catalans (l’Eloi i la Irene) que vaig conèixer a Akumal, vaig fer aquesta visita que organitzava una agència molt petita, Mexigo. Una ruta de tot el dia, amb la guia que t’ho va explicant tot (390 pesos per persona, 500 si ets un de sol) i recorrent Valladolid, el seu mercat i varis cenotes (molt molt guapo el de La Hacienda de San Lorenzo). Al migdia, visita a un poble maia, per conèixer com viuen (cases amb sostre de palla -passen de les de ciment que els hi ha construit el govern- i amb tot de plantacions i bestiar al voltant) i com mengen. Vam dinar a la casa d’una de les families del poble, aprenent 4 paraules en maia i dinant tortes de blat de moro (que es notaven molt diferents fetes artesanals i al foc de llenya) amb ous i un tipus de salsitxa. Mentre dinàvem, els nens anàven explicant tot de llegendes maies -hi creuen molt-. En espanyol, que allà l’educació és bilingue, tot i que la seva primera llengua és el maia. Per exemple la dels Aluxes, uns èsseres petits (tipu barrufets) creats en fang i portats a la vida amb sang i que cuiden els camps a canvi de menjar. Però si després passes d’ells poden complicar la vida.
  

Isla Mujeres: L’última parada del viatge tenia l’idea de fer uns últims dies de sol, platja, relax, gratar-se els ous a dos mans, escoltar música i devorar llibres (el balanç final va ser de 6 novel·les en 2 setmanes). Ho vaig poder fer, però l’illa no em va agradar gaire. Tot construit, com deia de Bacalar, accés només a través d’hotels i restaurants en els que havies de consumir per disfrutar la “seva” platja. Les platges, si, eren guapes i des d’allà es pot fer snorkels molt potents (l’últim dia vaig apuntar-me a una excursió en barco a varis punts de l’illa on es podia fer bones contemplacions de peixos de colors). Si et va més el submarinisme, l’opció és anar a l’illa de Cozumel sembla (plagada de turisme també). I com a visita segurament està millor l’illa de Holbox, que pel què em van dir està una mica més “verge” -encara que al ritme de construcció que hi ha a tota la zona, dubto que duri gaire-. Vaig estar a l’hotel Marcianito, barato (uns 14 euros/nit), correcte i situat molt cèntric (la primera nit em vaig jalar gratis un concert reggae fins a les tantes).

El menjar: no m’estranya que hi hagi tants obesos a Mèxic amb la dieta a base de tacos i varietats fregides tipo salbutes, panuchos, sopes (tot ve a ser el mateix amb petites variacions). Però era bo i barat, especialment si menjaves a les paradetes del carrer. En general per uns 4 euros dinava. Molt bones algunes especialitats locals com la cochinita pibil (porc preparat amb una pasterada que es diu achiote) o la sopa de lima. També el peix i marisc fresc a les zones de costa. El picant habitualment te’l servien a part. Cassoleta amb una salsa de chile habanero, una bona bèstia de la picantor, per usar amb molta moderació.

Vaig menjar especialment bé a Valladolid, tant a les paradetes del mercat, com al Meson del marqués (a la plaça principal) o a la Taberna de los frailes (al costat del monestir), que era un intent de fer cuina mexicana més modernitzada. Xerrant amb un dels cambrers em deia que era propietat d’una multimillonaria nordamericana i que a ells els hi pagaven el sou mínim, uns 3 euros al dia. Per desgràcia el model d’inversions extrangeres que s’emporten la pasta i mexicans com a mà d’obra molt barata sembla massa comú a tota aquesta zona turística de la Riviera Maya. Així de cuina una mica més elaborada i de l’estil em va agradar encara més el Lola Valentina, a Isla Mujeres. Un restaurant al carrer pincipal turístic que només feia setmanes que estava obert i que em va convèncer moltíssim. A Tulum va ser curiós un àpat a un lloc que em va recomanar la dona de l’hotel. Una senyora maia que tenia un parell de taules al seu pàrquing de casa i anava fent salbutes, panuchos, tamales i coses d’aquestes. Molt bo i baratíssim.

El beure: malament les birres mexicanes, massa suaus. Només em va mig convèncer la Bohemia Obscura. A canvi, aposta per les margarites, que et demanaven si les volies frozen (granisat) o en las rocas (glaçons). Al restaurant que deia d’Isla Mujeres en feien de creatives, de mango i coriandre o de pinya i chipotle. Molt molt bones. També em va agradar bastant el mezcal que vaig provar, que tenia un gust com fumadet. Hauria d’haver apuntat la marca.

La curiositat temporal: el 12 de desembre es celebrava la Verge de Guadalupe, autèntica ídol entre la comunitat catòlica mexicana que és molt i molt nombrosa. El 12 a Valladolid vaig veure molta festa, però els dies anteriors ja es notava, perquè fan una cosa ben curiosa. Hi ha com “associacions” de seguidors de la Verge de Guadalupe i cada un es marca una ruta a fer (de tal a tal esglèsia). Llavors van fent aquella ruta per relleus, i portant una antorxa -corrent o en bici- fins arribar el dia 12 clavat a l’esglèsia final del trajecte.

Deixo un àlbum de fotos (fetes amb el mòbil, no espereu gran qualitat!)

És la historia d’un grup d’estudiants i professors a una de les universitats més desastroses dels Estats Units. Que no vinguin al cap comèdies universitàries a l’estil “Los albondigas en remojo”. Aquí hi ha molt més suc. Hi ha dos personatges una mica més principals, el Jeff i la Britta, però hi ha un cor de secundaris inigualable. Des del Pierce (interpretat pel Chevy Chase) i la seva habilitat per dir barbaritats fora de lloc, a l’Abed (fan del cinema i la televisió que genera brillants metamoments sobre la sèrie) o el mite professor Chang. Personatges ben treballats, humor que va des del més subtil al més groller, del fàcil a l’intel·ligent i molts detallets-referències per agradar als que veiem moltes sèries. Només puc parlar de moment per la primera temporada, però molt recomanada!

I una altra comèdia, però amb accent britànic, humor més càustic i malvat, Life’s too short. L’últim invent del Ricky Gervais, prota i creador de The Office, que porta aquí tota la seva mala llet característica. Aquest cop amb un nan de protagonista, en concret l’actor de Willow. I en el mateix format de fals documental sobre la seva vida. La trista vida d’un actor que va sortir a pel·lis molt exitoses i que ara s’ha de buscar la vida com pot. Brutal la seva aparició al segon episodi a una convenció de frikis de la ciència ficció. Feia d’ewok! De moment porten un parell de capítols i no tinc gaire clar si el personatge del nan els donarà tan suc com el cap cabrón de The Office, però s’ha de veure de moment! A més, van a cameo potent per episodi. Al primer un Liam Neeson xerrant amb el Ricky Gervais perquè es vol dedicar a la comèdia. Hilarant. I al segon un Johnny Depp encara cabrejat per tota la canya que li va fotre el Ricky Gervais a la presentació dels últims Globus d’Or.

Aquestes dos em van bé per compaginar amb les que vaig veient: South Park (ja ha acabat la mitja temporada, una mica més fluixeta que l’anterior), Family guy (que tampoc està en el seu punt més àlgid), Boardwalk Empire (sen-sa-cio-nal, per treure’s el barret), The Big Bang Theory (una altra comèdia de 20′ no tan brillant com Community però que té alguns episodis boníssims) i Fringe (que em vaig prometre que abandonaria després del final de la tercera però no he pogut).

I fins i tot he tingut temps per veure una minisèrie fantàstica molt potent: The Fades. D’aquestes curtes i britàniques, amb molt bona factura. Primer pensava que era una altra producció sobre zombies, però per sort s’allunya del tema. Hi ha morts-vius, si, però la historia no és l’habitual. Té moments molt bons tot i que jo no acabés de quedar satisfet del tot amb l’sprint final. Però val la pena! I del Regne Unit i pocs episodis per temporada encara me’n queden unes quantes recomanades que estan preparades per quan els hi trobi forat: The Shadow Line i Whitechapel. I en breu arriba la segona de Sherlock!

Tinc ganes de compartir les visites que he anat fent, tant per recomanar-les com esperant que els que llegiu això em digueu llocs que valguin la pena (a poder ser per Barcelona), que tinc ganes de no repetir. Aviso que en alguns casos les especialitats són entrepans: tècnicament no serien de forquilla, però l’essència del què porten dins si que ho és.

La pubilla: aquest havia de ser el número 1 a la meva llista d’esmorzars de forquilla, només per la qüestió númerica de cops que hi he anat. Un plat d’ous ferrats o un plat de bacallà dels que fan són sensacionals, però el meu plat estrella és la terrina de morro i pota, que alguns cops he acompanyat amb fesols i ceba confitada i altres amb espàrrecs i romesco. Boníssim.

Cal Boter: un restaurant tradicional de cuina catalana (tot i que la web només la té en castellà) a Gràcia. Ara feia uns anys que no hi anava i vaig veure que hi començàven a fer esmorzars de forquilla. Es veu que la clientela -coses de la crisi- ha baixat força entre setmana i estan provant el format de matí. El dia que hi vam anar estàvem sols al restaurants (acostumat jo a un Cal Boter que destacava per la gran cridoria dels comensals) i la sensació va ser una mica desangelada. El bacallà amb romesco que vaig menjar va ser, això si, molt digne. Acompanya’l amb un vinet de la casa i ja tens energia per anar tirant tot el dia!

Bar Neme: un bar que es troba a dins el Mercat de Collblanc. El vaig descobrir gràcies al Blog dels del Morro Fi (un blog que recomano molt i molt: m’encanta com descriuen les seves experiències gastronòmiques i el què recomanen). L’especialitat és l’entrepà de bacallà amb allioli. Amb una miqueta de pebrot verd. Si dic sensacional em quedo curt. És dels millors entrepans que he menjat en temps i això que el pa en si tampoc era res de l’altre món. Però el bacallà es desfeia i el toc de l’allioli i el pebrot hi lliga a la perfecció. A provar si o si.

Bodega Can Ros: una bodega a la cantonada entre Roger de Flor i Travessera de Gràcia (Tel 934571980) on vam anar a provar una altra especialitat del món de l’entrepà: el de mandonguilles. Un bon pa, ben torrat i cruixent, les mandonguilles que es desfan, quatre pèsols i la salseta per sobre. No és l’esmorzar més de dieta del món, però recomforta i té un gust fantàstic.

Pablo Escobar, un narcotraficant que va arribar a ser considerat entre els homes més rics del món per la revista Forbes. Guanyava bilions. Tants diners que no podien amagar bé els bitllets i arribaven a perdre un 10% del què aconseguien en bitllets que es feien malbé. Tant guanyaven que podien dedicar a provar (i fracassar) en noves formes d’introduir la cocaïna des de Colòmbia als Estats Units. És fenomenal llegir que entre altres coses estaven inspirats per les pel·lícules del James Bond: d’allà van treure la idea de construir un submarí per introduir droga per la via subaquatica. I d’allà també es van inspirar per posar uns botons als cotxes que quan els pitjaves treien fum, per donar-te a la fuga i que no et veiessin.

El llibre narra primer la historia del seu ascens al poder del narcotràfic i presenta també la faceta solidària del Pablo Escobar, que feia que les classes treballadores colombianes se l’estimessin per les seves contribucions a construir escoles, donar medicines i ajudar en els seus problemes, d’una manera que no feia el govern. Però tants diners i tan poder aviat el van posar al punt de mira. Del govern de Colòmbia, dels Estats Units -que l’havien marcat com a enemic número 1- o del cartel de Cali, interessats en eliminar del mapa el seu més gran competidor. Tants diners com tenia li van servir per estar anys i anys amagant-se i fugint de policies i intents d’assessinat. Les histories són altament pel·lículeres: fugides per la jungla mentre els helicopters sobrevolen la zona, gent de la seva organització que els traiciona i revela la seva localització… També hi ha lloc per les anècdotes divertides: tenien un ranxo gegant amb un zoo molt complet, a la Michael Jackson. M’encanta la historia del lloro preferit del Pablo Escobar. El Chinchon. Un ocell capaç de recitar el nom dels més grans futbolistes de Colòmbia però a la vegada un apassionat del whiski. Un dia es va tajar, va quedar dormit, i se’l va cruspir un gat. El futbol precisament era una de les grans passions del protagonista i en una de les presons on va estar -on tenia mooolta llibertat- es feia portar equips de futbol de primera divisió per jugar contra ells. L’estrambòtic porter René Higuita era amic seu i inclús va intentar fer el paper de mitjancer entre ell i el cartel de Cali per aconseguir una pau que no va arribar fins després que el Pablo Escobar morís assessinat. Al·lucinant la quantitat de morts que hi va arribar a haver (per tots els cantons) fins que es va arribar a aquest punt.

El llibre l’he devorat en anglès (comprat a un aeroport, en versió UK) i diria que no s’ha traduit aquí. Confirmo però que no és un anglès gaire complicat, ben fàcil de llegir.

Són un parell de documentals que he pogut trobar fàcilment a la xarxa, però dels que no he pogut trobar subtítols: avisats quedeu els que no porteu l’anglès massa bé. El primer és el reportatge que els hi van dedicar fa cosa d’unes tres setmanes a un programa veterà de l’informació televisiva com el 60 minutes. Curtet, al voltant del quart d’hora (ens han timat 45′!!) explicava breument l’infernal nivell de producció de la sèrie. 6 dies per produir un episodi de dibuixos animats: la resta de sèries ho fan amb molt més de temps. Aquesta immediatesa els permet incorporar fàcilment gags de rabiosa actualitat. La majoria d’aquest documental però se centra en el gran èxit dels seus creadors, Matt Stone i Trey Parker, a Broadway. També triomfen al teatre musical, amb “The book of mormon”, obra que satiritza els mormons i en general totes les religions i que ha guanyat una burrada de premis i bones crítiques.

El documental imprescindible és 6 days to air, aquest de 40 minuts que si que repassa més el detall tot el què passa en els 6 dies que tarden a fer un capítol. De les reunions inicials dels creadors i l’equip de guionistes per treure idees (genial com es trenquen amb les tonteries que els hi venen al cap), com van desenvolupant escenes, com les animen, com gestionen els possibles problemes d’escenes massa bèsties / escatològiques / ofensives o com viuen crisis un dia abans de l’emissió pensant que no arribaran a tenir el capítol i serà una merda. El què és encara millor és que el capítol sobre el que van preparar el documental és The human centipad, una brutal paròdia sobre el món Apple que va ser un dels millors episodis dels últims anys. Alucino amb el què explicaven de quan van anar als Oscars, nominats per la cançó Blame Canada de la peli de South Park i comenten que abans havien pres LSD. A més d’anar-hi vestits de dona.

Els capítols de la sèrie es poden continuar disfrutant gratis des de la seva web South Park Studios.

Abans de tornar cap a casa, em deixoun èpileg final a Cambodja. Sense intenció de conèixer gaire en profunditat el país, perquè només tindré temps per aturar-me a els dos punts més turístics: Siem Reap (amb els temples d’Angkor Vat) i Phnom Pehn, la capital.

L’aeroport de Siem Reap, molt més transitat que els de Laos ja es veu una cosa diferent. Una corrua de funcionaris esperen per tramitar el visat. Omple un full, adjunta una foto de carnet i paga 20 dòlars. A gairebé tot arreu pots pagar amb la moneda americana. Això si, el canvi en decimals te’l tornen en els bitllets locals, els kiel. Canvio majoria d’euros en dòlars. Poquet en moneda local.

Només sortir de l’aeroport m’assalta un conductor de tuk-tuk, que em porta a l’hotel i que em farà de conductor els dies que estigui a Siem Reap i em portarà als temples per un preu molt barat. Entre l’insistència i el seu encantador somriure desdentegat em convenç i m’acosta a l’hotel, l’Angkoriana (recomanat per un company de la feina, tot un luxe per uns 20 euros la nit, esmorzar inclós, manera d’acabar a lo gran el viatge). Estaré tres dies a Siem Reap, l’idea és fer un intensiu de temples. Hi ha un ticket de 3 dies per visitar-los, que són 40 dòlars.ñ El tuktukero em portarà als temples per 10 dòlars al dia (excepte el tercer dia, que anirem més lluny i la cosa l’augmentarem a 20 dòlars).

El primer dia, cau la pluja -poca però constant- des que he arribat, visita als dos temples més grans: Angkor Wat i Angkor Tom. Inici pel temple que dona nom a tot el conjunt. Això d’Angkor Wat és espectacular: un conjunt d’edificis de grans dimensions, que encara manté una gran part en peu, amb moltes parets plenes de relleus d’escenes mitològiques. La magnitud de tot impressiona. El viatge mental cap enrere, més. Pensar com devia ser allò quan tot era complet, en l’apogeu de la civilització khmer. Quan tot formava part de la més gran ciutat de l’era pre-industrial, que diuen que ocupava una superfície equivalent al Los Angeles actual. Quina bestiesa. Li dedico 2 hores a admirar el temple, passejant amb un paraigues. A la part de darrera apareix un bon grup de micos, entre encuriosits pels visitants i amb ganes de rebuscar a les papereres a veure si hi ha alguna cosa interessant de rosegar.

Els dinars als restaurants a la zona de temples són força més cars que la mitja del pais. Es nota que són només per turistes. Continuen sent només 6 o 7 euros per àpat, però és ostensiblement superior al què pagaràs si t’assentes a algun local no excessivament turístic a la ciutat de Siem Reap. No em dona gaire temps a provar la gastronomia cambodjana però si de tastar alguna especialitat com l’amok, una salsa que acompanya carns i peixos, de gust interessant i amorosit per la llet de coco. Això dels restaurants no és l’única senyal que estic en plena zona turista. Aquí venen nens en massa a intentar vendre bracelets o llibres. Insisteixen molt. El què no he viscut enlloc a Laos, m’ho trobo aquí de cop. I es fa una mica pesat. A un dels nens per això li acabo comprant un llibre que em fa molt servei: “Ancient Angkor”, una fenomenal guia per tots els temples que es poden visitar, amb fotografies, descripcions, propostes de recorregut i una classificació de les possibles visites per interés que ajuda molt. Molt útil, per uns 4 euros.

La tarda la dedico a Angkor Tom, que és un conjunt de construccions, de la que destaca molt especialment el Bayon, amb unes torres amb cares gegants esculpides als seus 4 cantons, que tot i estar ja força desgastades pel temps i els elements, glacen la sang. Qui pogués tornar enrere per veure com lluïa tot a la seva època! Aquí comprovo un dels preceptes bàsics de l’arquitectura khmer: escales molt i molt verticals. Si mai havien de fugir ràpid i devien haver unes caigudes d’espectacle!

Deu n’hi do la gent que hi ha. En un dia plovent, en temporada baixa. És difícil imaginar com deu estar tot plegat cap al mes de desembre, que és quan tenen més gent. El conjunt de construccions d’Angkor Tom també dona per una bona estona, des d’un friks ple de relleus d’elefants a un temple com el Preah Palilay, que per estar més allunyat me’l trobo buit i el disfruto més. Em fa especial gràcia això de trobar arbres nasquent dins del temple i regirant-se entre les pedres.

Per sortir passem per la porta Sur del recinte, que passa per un pont majestuós ple d’estatues a banda i banda. El destí, per acabar el primer dia de temples, és el Phuon Bakheng, un temple a dalt d’un turó que demana fer una pujada a peu d’un quartet d’hora i que és especialment recomanable de visitar a última hora, coincidint amb la posta de sol. Amb els núvols que hi ha, complicat. Tot i així, les vistes des de dalt són sensacionals.

Els vespres a Siem Reap et pots acostar a la part on hi ha el mercat nocturn. Com als mercats de Laos, artesania i samarretes turístiques a preus ridículs. La zona està plena de restaurants on intenten destacar-se anunciant els preus barats i la cuina khmer que fan. I locals de massatge: complet, de cap, d’esquena, de peus, o amb peixos.

Segon dia a Angkor: més ruta de temples, ara els que no són tan grans (que deu n’hi do). I acompanyat d’un temps millor que el d’ahir. Poca pluja al matí, dia tranquil, i al vespre si que s’hi començarà a posar per continuar plovent amb força tota la nit. D’inici, el Preah Khan, un conjunt espectacular, ple d’estatuetes, relleus i un edifici de dues plantes, que no és gens habitual. Passo pel Ta Som, el Pre Rup (amb unes torres altes i imponents) i el Neak Pean, un temple rodejat per quatre petits estanys, que fent honor a la seva naturalesa aquàtica té l’accés inundat. Vaig ben equipat amb sandàlies i pantalons curts i tiro endavant tot i que en alguns moments l’aigua arriba per sobre genoll. Turisme aqüatíc, pura diversió.

Dino uns noodles fregits i continuo pel Ta Prohm, una de les estrelles. Quan van descobrir tots aquests temples, els restauradors van decidir deixar aquest tal com l’havien trobat, és a dir amb els arbres creixent entre els temples, reptant entre parets, pujant per sobre sostres. I van fer molt bé de deixar-ho així perquè és tota una sensació veure com la natura s’ha anat fent pas entre la pedra. Aquí és on van rodar escenes de la pel·lícula “Tomb Raider”. Tanco el cupo de temples del dia amb el Banteay Kdey, d’estil semblant als que ja havia vist i que té trossos molt cascats i el Prasat Kravan, un de molt petitó que destaca pels relleus sobre els maons.

Si el primer dia vaig anar en tuktuk cap a la zona més animada de Siem Reap, el segon toca fer-ho a peu i és tot un alleujament poder transitar zones no tan turístiques, on no t’assalten intentant vendre coses al crit de “hello sir” i pots veure la gent del país fent vida normal. Em crida especialment l’atenció un joc que fan amb una espècie de pilota de badminton, xutantla de tacó i a lo showtime, d’un cantó a l’altre. El què si que no m’estalvio és la pregunta “tuk-tuk, sir?”. Si veuen turista caminant, senyal que està buscant transport. Sopo en un restaurant molt recomanable, el Khmer Kitchen, que em va aconsellar un noi que portava un any vivint aquí i m’havia trobat el dia anterior. A Cambodja la birra oficial és l’Angkor Beer, tot i que m’agrada molt més una que es diu Kingdom.

El tercer dia a Siem reap és el més animat. L’idea de bon matí era passar pels temples més allunyats que em quedaven pendents i si quedava temps a la tarda acostar-me al llac Tonlé Sap, per visitar uns poblats que viuen al mig del llac, suspesos. Però l’aigua faria canviar els plans.

Comencem segellant el ticket dels temples (pas que s’ha de fer cada matí) per anar després al temple d’East Mebon, molt xulo, semblant al Pre Rup i amb uns elefants imponents a les cantonades. D’aquest comença el viatge més llarg, cap al de Banteay Srey, que està a uns 35 km. La carretera a trossos està bastant plena d’aigua (el dia anterior va ploure una burrada) i la moto del tuktuk no està gaire fina. Mor un parell o tres de cops al passar per zones amb massa aigua.

El temple és fenomenal, una visita imprescindible. Ben conservat i restaurat, té uns relleus espectaculars i unes escultures de guardians amb caps d’animals desafiants (tot i que són còpies, els originals estan a un museu a Phnom Pehn). És llàstima que no es pugui veure de prop la part central, que està protegida. Tot ben ple de gent tot i estar allunyat, i ben inundat. Els que no es volen mullar els peus pateixen per trobar un camí. A la sortida hi ha una petita exposició que explica coses sobre Banteay Srey i la seva restauració: recomanable.

Moment de tornar: la carretera per on haviem passat té molta més aigua. Parem just abans d’un pont, on hi ha un poblet i molta gent a l’expectativa. Si haguessim tirat al moment potser hauriem pogut passar, però l’aigua va crèixent i la gent es posa nerviosa. Això em preocupa una mica: que plogui aquí és normal, però que ells estiguin nerviosos vol dir que la cosa no és l’habitual.

Aviat a la zona on estem comença a arribar l’aigua i les cases del poble es van inundant. Amb el tuktuk anem per una carretera secundaria i que tira cap amunt. No anem enlloc, però com a mínim fins allà no arribarà l’aigua. Per sort, un altre conductor de tuktuk té amics que viuen relativament a prop i anem fins allà, tenen una casa al mig del no res. Ens assentem, ens preparen el dinar i ens relaxem el què podem. Em diuen que és impossible que avui pugui tornar a Siem Reap, que això tardarà segur un dia o dos a baixar. Començo a fer càlculs de si perdre l’avió de tornada cap a Barcelona. Que és l’únic que està en risc, perquè a la casa estic raonablement còmode, tot i que ens tocaria dormir a fora, en unes hamaques i l’única roba que tinc (porto poca cosa a sobre, que avui no tenia previst dormir fora!) està molt molla. Això ha estat culpa d’un intent de travessar la carretera plena d’aigua a peu. Em van convèncer uns turistes xinos, ens vam mullar fins la cintura, però aviat vam veure que la força de l’aigua feia recomanable tornar cap enrera. Ben molls.

Passo unes quantes hores a la casa. Ens expliquen -els pocs que parlen lleugerament anglès- que fa dos setmanes ja hi havia hagut una inundació, però no tan forta. I que sembla que havia passat alguna cosa a la muntanya que ha fet que el curs de l’aigua no seguís el recorregut habitual. La gent del poble del voltant va passant, xerrant, menjant, es veu que aquest tipus de socialització és l’habitual. Entre els que passen, un que està ficat al govern. L’avisen per telèfon que s’està preparant un mecanisme d’evacuació. Els primers rumors és que serà per barca. Més tard ens diuen que serà un helicòpter. Que vindrà ben a prop d’on estem (ens hi acosten en moto) i ens recollirà a nosaltres (jo i una parella de Singapur que estaven a la mateixa casa) i un grup de turistes xinos que s’havien quedat ben a prop. El tema que no està gaire bé és que l’helicòpter és només per turistes. Els que s’han quedat allà i són del país (com el que em portava en tuktuk), que s’aguantin i s’esperin a que baixi l’aigua.

No tarda gaire un primer helicòpter, petit. En baixen militars. Inspeccionen el terreny, tallen uns arbustos, un general ens ve a saludar, una càmera grava i desapareix l’helicòpter. Aviat en ve un de gegant. L’aire que aixeca quan aterra és esfereïdor, em colpeja una branca trencada al cap i tot. Pugem i s’enlaira ràpid: la visió des de les altures de la inundació no deixa lloc a dubtes de com està la zona. És un trajecte de no gaires minuts, fins arribar a una zona on la carretera ja està en millors condicions. Baixem i la càmera està gravant. El que la porta va vestit de militar. D’allà on aterrem un autobús ens acompanya cap a Siem Reap. Cap on en teoria està anant tota l’aigua. Trec el cap al riu que creua la ciutat i ja es veu. Està a punt de vessar.

A l’hotel explico l’historia a la recepcionista, que em diu que comenten que hi ha hagut 2 morts! L’endemà al matí una altra recepcionista em dirà ilusionada que el dia anterior em va veure per televisió, amb la meva samarreta groga. A la CTN, la televisió nacional, imagino que a les notícies del 22 de setembre al vespre. Després només he estat capaç de localitzar les del 23 al migdia on em puc veure a punt de sortir de l’helicopter, fugaçment, just quan tallen el pla.

L’últim vespre a Siem Reap passo d’aventurar-me a agafar el desbordament del riu al centre i em quedo a sopar a l’hotel: un loklak, que són uns tacos de vedella marinats amb arròs i una vinagreta molt bona.

Cap a Phnom Pehn hi vaig en un bus que vaig contractar a l’hotel, per uns 9 euros. Surt a les 8.30 de l’estació d’autobusos. Prou còmode, aire acondicionat, tovalloleta i esmorzar i pel·lícules (posen El origen del planeta de los simios, amb pinta de DVDrip i “The Killing fields” una recomanable peli sobre un periodista cobrint la guerra a Cambodja i l’ascens al poder del Khmer Rouge de Pol Pot). Combino el visionat de les pel·lis amb el paisatge: un país inundat. A diferència de Laos, les carreteres estan prou bé i l’autobus pot fer bastanta via. Són unes 6 hores i mitja fins arribar a Phnom Pehn, paradetes pel camí incloses.

He agafat una habitació al City Centre Hotel. Molt ben situat, nou, xulo i bé de preu. Em donen l’habitació 404, i la trobo. Em situo i m’encamino cap al mercat central, que cau molt a prop. Enorme i laberíntic, hi ha de tot. Moltes parades de roba i sabates, una part central de joieria i paradetes de menjar, com no. Me n’hi vaig a dinar tard, un calamar a la brasa, amb una espècie d’all i julivert, i una salseta picant, sensacional.

M’hi estic una bona estona, fins que acabo de ploure i m’arribo caminant al Wat Phom, el temple que dona Phnom a la ciutat. No m’impressiona gaire, tot i l’altura de la seva torre. Millor tirar cap a la vora del Mekong, que sempre assegura èxit. Hi fan com no un night market, cutrot en comparació amb els que havia vist i aprofito per fer no gaire lluny l’última birra de capvespre amb vistes al Mekong, aquesta gran tradició del viatge.

Entre internet i la guia, remeno una mica buscant restaurants recomanats i en veig un que no cau gaire lluny, el Chiang Mai Riverside. Hi faig l’àpat més car del viatge, 10 dòlars!! Un llobarro fregidet amb herbetes, molt bo i acompanyat d’arròs i la birra Kingdom de rigor.

El dissabte tinc un bon tour d’avions: a les 17.00, de Phnom Pehn a Bangkok, esperar unes horetes, de Bangkok a Viena, esperar unes horetes i de Viena a Barcelona, són les 12 del matí de diumenge. Però és tard, tinc tot el dia per fer una passejada per la capital de Cambodja. Em repasso els punts d’interés i decideixo anar a veure la presó-museu de Tuol Sleng. M’hi porta un tuktuk des de l’hotel per 3 dòlars, que cau una punta lluny.

És una visita corprenedora. És una escola que el Khmer Rouge va transformar en presó. El Khmer Rouge és el partit de Pol Pot, que va estar al poder del 75 al 79 i que va practicar un ultracomunisme molt bèstia, que va arribar a carregar-se gairebé dos milions de persones. La presó ha quedat com una instantània dels seus mètodes salvatges i inhumans. L’han deixat bastant com estava i l’han omplert amb fotografies, explicacions o retrats de les tortures que va fer un dels pocs supervivents que hi van haver (el fet de pintar el va ajudar). Les tortures eren tan bèsties, que els que hi anaven arribaven a confessar coses que no havien fet per veure si els deixaven tranquils o els mataven d’una vegada. Glaça la sang. També vaig estar a Auschwitz i provoca una sensació semblant de quedar aterroritzat a l’estar al lloc on s’havien fet autèntiques barbaritats. Els llocs emanen una energia negativa.

De la presó decideixo passar de tuktuk i fer una ruta molt llarga caminant. Això comportarà batre el meu rècord de peticions de “Tuk-tuk, sir?”, més de cent al llarg del dia, no exagero. Aquí a Phnom Pehn, tant des dels clàssics tuktuks, com de motos soles. La idea és arribar fins on hi ha el Royal Palace. Pel camí passo pel monument a l’independència, massa modern i poc interessant. També veig el contrast entre els carrers petits i més asiàtics i carrers principals, amb més presència occidental: aquí hi arribo a veure KFC, súpers molt pijos o pubs irlandesos. A l’hora que passo per un trio turístic clau (Royal Palace, Silver Pagoda, National Museum), estan tancats. Ja em va bé, el cos ja em demanava un descans de visites i dedicarme només a caminar.

Darrere el Museu Nacional hi ha un mercat petitó on per fi provo el Durian, la fruita que per fora està ple de punxes i quan l’obres té com 4 compartiments on s’amaga la fruita. Que diuen que fa molta pudor, però no ho vaig arribar a notar. La textura era bastant de mango i el gust, molt dolç i boníssim.

Abans d’emprendre el viatge cap a l’aeroport, em despedeixo del mercat central, dinant-hi i gastant els últims dòlars que em queden en calçotets Calvin Klein a 2 dolars, polos pijos a 4 i una bola per jugar a rattanball.

Consell al meu jo del futur: si mai tornes a tenir l’avió tard i et passes el dia caminant, i no tens hotel per dutxar-te… mira de posar-te una samarreta a l’equipatge de mà per canviar-te o un desodorant. Si no, el senyor del costat pot patir molt.

La meva idea inicial era anar amb avió de Luang Prabang a Pakse, amb Lao Airlines. Vientianne no em cridava especialment l’atenció (xerrant-ho amb gent que hi havia estat era una cosa de la que es podia prescindir) i encara menys l’altra visita a mig camí de la capital: Vang Vieng. Que és el lloc de visita obligada per guiris de 18 a 20 amb ganes de tajar-se a lo salvatge al bar mentre miren reposicions de Friends i Els Simpons. L’entorn natural semblava molt guapo, però el llegir sobre aquest ambient lloretsalouesc em tirava molt enrera

Luang Prabang-Pakse és una ruta que només surt dos cops per setmana. Tenia comprat el bitllet però uns dies abans em van avisar que havien cancel·lat el viatge i em proposaven fer-ho en dos dies: Luang Prabang-Vientianne, em paguen nit d’hotel i al matí següent Vientianne-Pakse. Cap problema: així fins i tot podia fer una petita visita a la capital, que en principi havia descartat. El cas és que aquests dos viatges en avió, si els fes en autocar serien unes 12-13 hores cadascun. I coi, estic de vacances, cal descansar, encara que surti bastant més car.

Els dies d’avions són dies per prendre-s’ho amb calma, llegir (m’he emportat “El corazón de las tinieblas”, que ha durat poc), jugar a l’Angry Birds i anar apuntant coses del viatge. És curiós mirar l’extracte del banc de les meves visites al caixer automàtic. Cada cop que he tret un milió de kips, m’ha sortit més car en euros. Com està la crisi!

Fa gràcia veure aquests aeroports, tan minúsculs. Una pista per aterrar, un edifici petitó i poc més. A nivell botigues, un parell. A la de premsa hi tenen una selecció de premsa internacional, amb revistes del cor espanyoles. Veig un Semana de gener del 2011! El de Vientianne és una punta més gran però tampoc és per tirar coets. M’esperen amb un cartellet els de l’aerolinia: furgoneta còmoda i cap a l’hotel, correctament situat a una zona no gaire lluny de la part més cèntrica.

L’impressió inicial de Vientianne no és gaire bona. Carrers lletjots, grisor, força tràfic, un senyor desdentegat que m’ofereix “smoke” i “beautiful woman” que tradueixo fàcilment a drogues i putes. Però a la que em situo a un dels carrers principals, el Settathirat, la ciutat ensenya una cara més amable. El recorro fins arribar al Wat Si Muang, el temple més visitat, ben curiós i farcit d’estatues bastant cridaneres i envoltat de botigues d’ofrenes. Allà hi ha el pilar fundacional de la ciutat, a on ha situat el seu niu una cigonya amb cara de pocs amics.

A Vientianne per primer cop veig un carrer amb més de dos carrils per sentit. Es diu Lanexang i porta cap al Patuxai que és un arc de triomf d’estil europeu i decoració molt asiàtica que destaca al mig de la ciutat. D’allà surt un carrer no tan ample que porta cap una de les altres atraccions de la ciutat, el That Luang, que a l’hora que hi arribo ja ha tancat. Admiro per això la seva stupa alta, daurada i majestuosa.

Això de caminar tant té efectes secundaris, a més de suar. Cada 10-15 metres tens algun oferiment de tuktuk, que es fa raro això que el turista prefereixi caminar! Després d’una bona estona arribo al Mekong on hi ha construida una zona que es veu molt nova -potser massa, trenca molt amb la resta del que he vist de ciutat-, on han posat aparells per fer esport, una bona esplanada de gespa i un passeig al costat del riu per passejar, còrrer o jugar a futbol. Quan es comença a fer fosc i instal·len un mercat amb artesania (molt poca cosa comparat amb el de Luang Prabang) i paradetes de menjar, que és on m’aturo a menjar, tot i que a prop d’on tinc l’allotjament (Lao Hotel) hi ha el barri xinés amb vàries opcions molt interessants. Al final aquest capvespre de Mekong, brisa, beerlao i carn a la brasa m’ha acabat d’arrencar una mirada positiva de la ciutat. Potser si que no seria una aturada imprescindible, però si us hi atureu un dia ben maco li podeu dedicar.

L’avió cap a Pakse surt ben d’hora: em passen a buscar a l’hotel (avantatges d’això del viatge cancelat) a les 5 del matí! A l’aeroport em trobo l’únic diari en anglès del país, un de Vientianne. Llegeixo una notícia que parla de les inundacions i com els pagesos han perdut la collita d’arròs. El govern els insta a replantar. La resposta del portaveu dels pagesos, un exemple del què diuen que és el tarannà laosià: “no ho farem, que és molt cansat”.

Si hagués decidit anar a Cambodja per terra hauria passat uns dies a Pakse, després a l’illa de Don Det i hauria continuat cap al sud fins canviar de país. Però la idea és fer-ho fàcil i anar en avió (un vol bastant barat) des de Pakse a Siem Reap. Per tant en comptes de quedarme a Pakse, ja vaig directe a l’estació d’autobusos, aprofitant que és molt d’hora, per tirar a Don Det.

Bus és un dir. El que em porta a Don Det és un songthaew, una espècie de tuktuk-bus, que acaba ple del tot, tant de passatgers com de maletes i elements varis a transportar (menjar, ventiladors…), que ho transforma en un viatge força incòmode, ple de parades on pujar/baixar gent, agafar/deixar paquets. Com a mínim serveix per fer un tast de la manera de viatjar dels laosians. Que no hi ha cap altre guiri / falang. Són 3 horetes, per uns 4 euros. És curiós quan ens aturem a petits poblets com del no res surt una legió de venedors a intentar col·locar-nos menjar (pintxos amb carn, sobretot).

Per arribar a l’illa de Don Det (que forma part de la zona que es coneix com “de les 4000 illes”), que està al mig del Mekong, cal agafar una barca. Un euro i mig pel transport, són les 12 i ja estic a la illa. Aventatges de volar tant d’hora. La part on paren els barcos, al nord, és la part més “civilitzada” de l’illa i pot arribar a tirar una mica enrere. Per buscar allotjament és recomanable caminar. Un quart d’hora, sense problemes, buscant un lloc amb tota la tranquilitat del món. Hi ha dos vessants, la “sunset” i la “sunrise” que és la que agafo. Pel camí coincideixo amb un alemany que té clar on va, un lloc on va estar va un parell d’anys. Com que tampoc tenia cap preferència, m’hi sumo: “Paradise” es diu, amb uns bungalows a la vora del Mekong, amb habitació amb llit i mosquitera i hamaques donant al riu, per apalacarse, beure cervesa, llegir, deixar que el temps passi i el riu corri. Diuen que és una illa molt fumeta. El bungalow costa uns 2’5 euros la nit. I Aquests del Paradise (que tot i ser propietat de laosians, ho porten una parella de hippies nord-americans d’edat avançada) fan servir un sistema de confiança per cobrar: tot el què prens (begudes, menjar que encarregues a la cuina), ho apuntes a una llibreta i després t’ho cobren. Confiança en què apuntaràs el què t’has pres. El menjar que hi preparen és ben bo.
He tingut sort i el dia és fantàstic amb un sol radiant que castigarà la meva falta de previsió en l’ús de la crema solar. Decideixo llogar una bicicleta per donar una volta per l’illa i la del costat (Don Khon, s’hi arriba a través d’un pont). 10.000 kips (1 euro) al dia la bici: els que me la lloguen no em demanen ni nom, ni DNI, ni passaport, ni res. Ja la tornarà. El ritme de l’illa és de fumador de maria.

Hi ha un petit caminet que voreja el litoral, bastant fangós per les pluges, però no hi ha pressa. Conforme t’allunyes del nord, va disminuint la densitat de cases i augmentant la tranquilitat. A un cantó el Mekong, a l’altre, camps d’arròs, verds, verdíssims. A l’altra illa hi ha una visita interessant, el Tat Souphamit, una cascada molt sorollosa. Un lloc on l’aigua del Mekong fa un canvi brusc d’alçada i s’accelera i provoca estrèpit. El bon fumador de Maria s’assentaria a contemplar-ho i s’hi passaria hores i hores. Tio, com baixa l’aigua. Una estoneta si que m’hi passo, però tinc ganes de fer bici i me’n vaig cap al cantó sud de l’illa, a Ban Hang Khon, des d’on es pot agafar una barca per anar a veure una espècie de dofins d’aigua dolça dels que en queden molt pocs. Pel què parlo amb uns que venien de la visita, sembla que en pots veure però de molt lluny i posant-hi una mica d’imaginació i de ganes. Descarto.

A l’illa hi ha una altra cascada, la que passa per sota el pont flotant que porta a la petita illa de Don Pak Soi. És més petita que l’altra, però el fet de poder-hi passar per sobre la fa més impressionant. El camí en bici està una mica cascat per arribar-hi, però val la pena!

Al cantó que tinc el bungalow no veig la posta de sol, però igualment és una delícia estirar-se a l’hamaca i contemplar el Mekong mentre es va fent fosc. Ja no és com abans, per això, ara hi ha electricitat i a la nit hi ha llum. Des del 2009 en concret, abans funcionaven amb generadors que només feien anar durant el dia. Després sopo al Paradise mateix (un pad thai) i el nord-americà hippiós treu la guitarra i es posa a tocar una mica de blues. L’home té discos i web i tot: lanceharrison.com/

Aquesta illa de Don Det és un bon lloc per relaxar-se, no fer res, descansar, llegir, menjar, beure, anar amb bici. No hi ha grans coses per visitar, excepte la ruta que ja vaig fer en bici. Dubtava si afegir un dia extra de pur relax: en comptes de tirar una moneda vaig deixar la sort al temps. Si em desperto i el dia fa mala pinta, tiro cap a Pakse. I em desperto d’hora per mirar si veig com surt el sol i plou. Diluvia, més aviat. Com que el transport surt a les 11 (barca + minibus a Pakse, que deixa a les 2 a la ciutat), tinc unes bones hores per fer el ronso. L’esmorzar el faig en la versió occidental (aquí la gent tendeix a esmorzar els fideus amb la seva sopa), uns pancakes amb plàtan i xocolata.

Arribo a la ciutat amb un minibus, i fins a l’hotel hi vaig en una de les especialitats de transport local: el tuktuk-sidecar. A Pakse em poso a un hotel que m’han recomanat, el Saigon. Habitació amb bany, aire acondicionat, televisió per cable, ben correcte, només li falla que té una mica d’olor d’humitat. Per 10 euros la nit ja està bé. Està tocant al costat d’un restaurant indio, el Nasim, que em permet canviar una mica de dieta laosiana. Amanideta i nan de formatge. Que és un pa indi, no una persona d’alçada reduïda.

La primera impressió de la ciutat no és fantàstica. El carrer principal és tirant a lletjot. Però t’allunyes, te’n vas cap al Mekong i la cosa millora. A la seva vora hi ha un restaurant rere l’altre. Tot ple de gent de la ciutat, zero guiris. Abans però faig una aturadeta al Cafè Vinouk: wiki i un café amb gel fan-tas-tic. Ha estat una de les grans sorpreses de Laos: la qualitat del café: per l’endemà m’he apuntat a fer un tour per la zona del Bolaven, on es produeix café i té.

M’aturo en la corrua interminable de restaurants a la ribera del Mekong. Primer per continuar amb la tradició de fer una Beerlao mentre es pon el sol i després per sopar. M’adono que molts prenen una espècie de sopa calenta (en un recipient amb brasa a sota) on hi van posant coses perquè es vagin cuinant, a l’estil fondue. Entro al que veig més ple de gent (cap guiri, confirmo) i demano amb gestos (el seu anglès és nul) que em porti una sopa d’aquestes. Em demanen de què la vull, i per sort porto el minidiccionari de la guia i els hi dic que em portin peix per fer dins de la sopa. Boníssima, amb un puntet picant. Em diuen que el que prenc és Moohon pah (pah és peix). Això de ser l’únic falang del restaurant fa que els altres m’observin encuriosits a veure com m’ho menjo tot.

El tour pel Bolaven l’organitza una de les vàries agències que hi ha a Pakse (l’ideal és fer un cop d’ull i apuntar-se a la que ja tinguin gent, que sempre sortirà més barat). Són 200.000 kips al dia (20 euros) i inclou tot excepte el dinar. És un recorregut per la zona del Bolaven, aturant-se a vàries cascades i a plantacions de té i cafè. Que em fa gràcia, perquè mai n’he vist cap. És un dia llarg: sortir a les 8 del matí i tornar cap a les 5 de la tarda.

Un guia va explicant tot sobre el cultiu de té i café, la regió, les cascades, els animals, els insectes, les fruites (durians, aquelles fruites de tamany meló, però punxegudes, que pengen dels arbres). Té un accent curiós i a vegades una mica difícil d’entendre, però el què comenta és interessant. Passem per una plantació de té, per la cascada de Tat Fan, dos caigudes ben verticals d’aigua i per la de Tat Nyüang, que veiem des de ben aprop. Quedem remullats per l’enorme quantitat de partícules d’aigua que aixeca.

A la plantació de café (encara verda, li queda temps per ser recol·lectada) veig les diferències entre la varietat aràbica i la robusta. També hi ha insectes, entre ells les cigales, que fan un soroll eixordador. En cacen unes quantes (amb un pal molt llarg amb cola al final): a l’hora de dinar les fregiran i ens les oferiran. Senceres cap a la boca, cruixents, curioses, però no un gust prou espectacular com per fer-me venir ganes de repetir-ho.

A més de cascades (a la de Tad Fo hi parem i hi dinem -provo per fi un plat típic del país, l’amanida de papaia verda) també parem a un poblat d’ètnia laven, per conèixer com viuen. Al mig tenen una construcció diferent, per les festes i els rituals. Els nens venen ràpid a observar-nos: una australiana comet l’error de començar a treure caramels i gairebé la fan caure. Els nens sempre dona l’impressió que van sols, a la seva. Als rius els veus jugant i banyant-se, sense cap supervisió d’un adult. L’última cascada del dia, Tat Sé Pha Suan, té al costat un poble fals. És una mica poble-museu i s’hi poden veure les diferents construccions de casa que fan les ètnies que viuen a la zona i també persones que ensenyen com viuen, treballen o vesteixen. Les dones laven porten els lòbuls de les orelles foradades i algunes, tatuatges a la cara.

Al guia li va fer gràcia que li preguntés per uns que jugaven a petanca (que a Laos es coneix amb el nom de… petang) i em va proposar anar a fer una partida a l’acabar el tour. Ell, el conductor i un parell d’alemanyes, a una pista de joc de petanca. Gent jove, cervesa, demostro un nivell prou digne. En la petanca i en el consum d’alcohol. Un laosià, policia es veu, em dona el seu telèfon i em diu que em farà gratis un tour per la regió. La frontera entre els laosians molt amables i la canya gayer no l’acabo de tenir clara.

Em queda un dia més a Pakse i el dia fa bona pinta. Esmorzo al Bolaven Café, al carrer principal (fantàstics cafès i esmorzars). Decideixo llogar una moto, al Lankha Hotel. Una Honda de 100 cc, amb marxes (tot i que semiautomàtica, sense embrague), que em costa 6 euros al dia. La gasolina si que no és especialment barata, bastant semblant al preu d’aquí. Vull anar al Wat Phu, un temple de la civilització Khmer (els mateixos que van fer el complex de temples d’Angkor Vat), que està a uns 45 km des de Pakse. Fa mig any van construir una nova carretera per anar-hi: està en bastant bones condicions i gens transitada: una delícia anar amb moto, observant el paisatge, arrossars, el Mekong, petites muntanyes… Quan falten 7-8 km em trobo un pont encara per construir. M’he de desviar cap a la carretera vella per arribar al temple. Domina el fang a algunes zones: es va inundar fa un parell de setmanes (de fet a Pakse encara hi ha sacs de terra per contenir la pujada del Mekong). I hi ha els convidats habituals a les carreteres de Laos: gossos, vedells, ànecs, gallines.

No hi ha gaire gent a Wat Phu, es nota que és temporada baixa. 3 euros l’entrada i un recorregut molt clar: està construit al peu d’una muntanya, enfilant-se cap amunt. Primer dos palaus, després unes escales d’una verticalitat marejant i el temple a la part superior, des d’on es pot observar la regió i el Mekong no gaire lluny. Tot està bastant cascat (es farà especialment evident en comparació amb la visitar als temples de Siem Reap, també de la civilització khmer) però si dona una idea de la magnitud de tot plegat i la situació privilegiada. El santuari encara s’aguanta prou bé, amb uns relleus d’impressió. Per darrere s’hi conserven, entremig de la vegetació alguns punts d’interés curiosos: una pedra en la que hi ha esculpit en relleu un gran elefant o una altra on s’hi veu un cocodril. Hi ha una teoria que diu que allà hi practicàven rituals de sacrifici. Passejant entre verd em trobo un molt llampant cranc de color vermellós i les sargantanes de la regió, que fan uns salts espectaculars.

Just a l’entrada/sortida hi ha un museu. Petit però interessant, per veure escultures que hi havia al Wat Phu i a altres temples de la civilització khmer i entendre una mica més la mitologia del què hi trobes (que beu tant de l’hinduisme com del budisme).

De tornada a la ciutat, m’aturo al mercat de Pakse, enorme i que té de tot: roba, menjar, juguets, artesania… Per dinar, visito el Noodle soup, un que recomana la guia catalana que porto. Sopa de fideus amb carn d`ànec, sensacional. A la tarda tinc l’intenció de visitar el poblet de Saphy, que dona accés a una illeta (B. Donkho), però em trobo que el poble està inundat i no vull posar la moto a prova. Anem a lo fàcil: visita a la Clínica Keo Ou Done, a Pakse, per fer-me un massatge tradicional laosià, que és diferent al que em van fer a Luang Prabang. Més tranquilet i fent servir bosses d’aigua calenta. De tornada cap a l’hotel veig uns que juguen al rattanball, la variant de futvolei del sudest asiàtic que es juga amb una pilota especial, i un esport molt popular a Laos. Els faig unes fotos i em conviden a jugar. No executo el cop guanyador per excel·lència (mitja chilena a l’aire, no és qüestió de lesionar-se) però es sorprenen del bon toc.

Acabo l’última nit a Laos en un restaurant pijo, el Khem Khong, en una barca amarrada a la vora del Mekong. Bufa un aire boníssim, la beerlao calma la set i per menjar un peix fantàstic a la brasa, com no amb sticky rice. Al final em deixo uns 6 euros, que comparat amb els altres àpats a Laos, és tirar la casa per la finestra.