Adaptació del text realitzada per:
Lola Badia, Catedràtica en Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, i investigadora de l’IRCVM.
Antònia Carré, Catedràtica de secundària i consultora de la UOC, investigadora associada de l’IRCVM.

[Dedicatòria i autoria]

NARRADOR 1: Molt excel·lent, virtuós i gloriós príncep, rei expectant: encara que per fama estigués informat de les vostres virtuts, ara he tingut una molt millor notícia d’aquelles, perquè la vostra senyoria m’ha volgut comunicar i revelar els vostres virtuosíssims desigs de conèixer els fets dels cavallers antics, que eren virtuosos i molt gloriosos per fama, i que els poetes i historiadors han lloat en les seves obres per tal de perpetuar el seu record i els seus virtuosos actes. I singularment els molt insignes actes de cavalleria d’aquell cavaller tan famós, que es diu Tirant lo Blanc, que, com el sol resplendeix entre els altres planetes, així resplendeix aquest en singularitat de cavalleria entre els altres cavallers del món. Aquest cavaller per la seva virtut conquistà molts regnes i províncies donant-los a altres cavallers i no volent-ne per a ell mateix sinó la sola honor de cavalleria. I més endavant conquistà tot l’Imperi Grec i el va rescatar dels turcs, que l’havien subjugat sota el seu domini i l’havien arrabassat als cristians grecs.
I perquè en la present obra no pugui ser acusada cap altra persona, si s’hi troba alguna falta, jo, Joanot Martorell, cavaller, vull portar-ne tot sol la responsabilitat, jo sol i no cap altre; perquè per mi sol la present obra ha estat ventilada al servei del molt il·lustre príncep i senyor rei expectant don Ferrando de Portugal, i ha estat començada el dos de gener de l’any 1460.

[El comte Guillem de Vàroic se’n va a Terra Santa]

NARRADOR 1: Ara, en el principi, es tractarà de certs virtuosos actes de cavalleria que féu l’egregi i estrenu cavaller, pare de cavalleria, el comte Guillem de Vàroic en els seus benaventurats darrers dies.
En la fèrtil, rica i delitosa illa d’Anglaterra habitava un cavaller valentíssim, noble de llinatge i molt més de virtuts, el qual, per la seva gran saviesa i alt enginy, havia servit per llong temps l’art de cavalleria amb grandíssima honor, la fama del qual en el món molt triomfava: era el comte Guillem de Vàroic.
Trobant-se el virtuós comte en edat avançada de seixanta-cinc anys, mogut per divinal inspiració, decidí de retraure’s de les armes i d’anar en peregrinació i de passar a la Casa Santa de Jerusalem, on tot cristià deu anar, si li és possible, per fer penitència i esmena dels seus defalliments. I aquest virtuós comte hi volgué anar havent dolor i contrició de moltes morts que havia fetes en la seva joventut seguint les guerres i batalles on s’havia trobat.
E feta la deliberació, a la nit manifestà a la comtessa, muller sua, que tenia un fill de molta poca edat, la seva propera partida i li féu donació de tot el comtat, a totes ses voluntats. I havia fet fer un anell d’or amb les seves armes i les de la comtessa i l’anell era fet amb tal artifici, que es partia pel mig, de manera que cada part era com un anell sencer amb la meitat de les armes de cadascú. Quan es reunien les dues part, es mostraven totes les armes.

COMTESSA: Oh trista de mi! I serà veritat, senyor, que fareu la vostra partida sense mi? Almenys feu-me gràcia que jo vagi amb vós perquè us pugui servir, car prefereixo morir que viure sense la vostra senyoria, i si el contrari feu, el jorn que finiré els meus darrers dies no sentiré major dolor de la que ara sento; amb tot el meu seny desitjo que sentíssiu l’extrema pena que el meu cor adolorit sosté quan penso en la vostra absència. Digueu-me, senyor, és aquest el goig i consolació que jo esperava de vostra senyoria? Aquest és el consol d’amor i fe conjugal que jo tenia en vós? Oh pobra de mi! Que vingui ja la mort, ja que res no em pot ajudar! Que vinguin trons i llamps i gran tempesta, per fer que el meu senyor es quedi, que no pugui separar-se de mi!

NARRADOR 1: Prengué el fill petit pels cabells i els hi va estirar, i amb la mà li va pegar a la cara dient-li:

COMTESSA: Fill meu, plora la dolorosa partida de ton pare i faràs companyia a la trista de ta mare.

[El comte Guillem es fa ermità prop de Vàroic]

NARRADOR 1: El comte prengué dolorós comiat d’ella, besant-la moltes voltes, llançant dels seus ulls vives llàgrimes, i quan marxà no se’n volgué portar sinó un sol escuder. I partint de la seva ciutat de Vàroic va pujar en una nau i, navegant amb pròsper vent, arribà a Alexandria amb bon salvament. I eixit en terra amb bona companyia féu la via de Jerusalem. I quan hi va arribar, va confessar bé i diligentment els seus pecats i rebé amb grandíssima devoció el preciós cos de Jesucrist. Després entrà per visitar el Sant Sepulcre de Jesucrist, i aquí féu molt fervent oració amb moltes llàgrimes i amb gran contrició dels pecats, i per això meresqué obtenir la santa perdonança.
I havent visitats tots els altres santuaris que són a Jerusalem, i tornat a Alexandria, va pujar en una nau i passà a Venècia. I quan va arribar a Venècia, donà tots els diners que li quedaven a l’escuder i el va col·locar en matrimoni perquè no volgués tornar a Anglaterra i divulgués, a través de cartes que alguns mercaders enviaven a Anglaterra, que el comte Guillem de Vàroic havia mort quan tornava de la Casa Santa de Jerusalem.
Sabent tal nova la virtuosa comtessa, va sentir-se molt atribolada i féu un dol molt gran, i li féu fer les exèquies de què un cavaller tan virtuós era mereixedor. Després d’algun temps el comte se’n tornà en la seva pròpia terra, tot sol, amb els cabells llargs fins a les espatlles i la barba fins a la cintura, tota blanca, i vestit de l’hàbit del gloriós sant Francesc, vivint d’almoines. I secretament es posà en una devota ermita de Nostra Dona, senyora nostra, la qual distava molt poc de la seva ciutat de Vàroic.
Aquesta ermita era en una alta muntanya, molt delitosa d’arbres de gran espessor, amb una font d’aigua molt clara que corria. Aquest virtuós comte s’era retret en aquesta deserta habitació, fent vida solitària per fugir dels negocis mundanals, a fi que pogués fer condigna penitència dels seus defalliments. I una volta la setmana ell anava a la seva ciutat de Vàroic per demanar caritat. I desconegut per les gents __per la gran barba i cabells llongs que ell portava__ sol·licitava les seves almoines i anava a la virtuosa comtessa, muller sua, per demanar-li caritat, la qual, veient-lo demanar almoina amb humilitat tan profunda, li feia dar molta més caritat que a tots els altres pobres.

Aquestes eren les respostes correctes:

1/ Com es diu el riu on les ànimes han de beure aigua?
El riu on les ànimes han de beure aigua s’anomena Lete.

2/ Qui porta les ànimes en barca?
És Caront qui porta les ànimes en barca.

3/ Què fa el jutge Minos després d’haver fet confessar les ànimes?
El jutge Minos, després d’haver fet confessar les ànimes, examina els seus pecats, i després les remet a Radamant.

Més de 90 amics heu participat en el concurs, i els 5 afortunats han estat:

Isabel Rico García
Susi Fàbregas i Puntí
Carolina Coll Marquès
Alexandre Narbona Giner
Núria Maynou Gil

Enhorabona als guanyadors!

El diumenge 20 de maig us espera un dia ple d’emocions a Folgueroles. Amb motiu de la celebració Festa Verdaguer podreu visitar el IX Mercat del Llibre Vell de Poesia, l’única fira d’aquest tipus del país. I no només això: per dinar podreu fer un tast de productes de la terra en el I Mercat i tast de pagès, i, durant tot el dia, podreu gaudir d’un intens programa de balls, danses, tallers de jocs tradicionals, exposicions i concerts de música.

Veniu còmodament amb l’autocar que els Amics d’Els Clàssics, conjuntament amb el “Què llegeixes?”, posen a la vostra disposició des de Barcelona.

Envia el teu nom i telèfon a participa@editorialbarcino.cat fins al 2 de maig, i entra en un sorteig de 7 bitllets dobles i 1 individual per anar i tornar en autocar de Barcelona a Folgueroles.

Horari:
Diumenge 20 de maig
9. 30h – Barcelona ( Pau Claris/Casp) – Folgueroles
16.30h Folgueroles – Barcelona
(El viatge dura 1.15h aproximadament)

Per més informació podeu consultar aquesta pàgina web: http://www.verdaguer.cat

Els narradors de la lectura seran 40 membres de la Societat Civil: Artur Mas, Gemma Nierga, Najat El Hachmi, Ferran Mascarell, Isabel-Clara Simó, Montserrat Tura, Muriel Casals, Lluís Gavaldà, Sergi Belbel, entre d’altres. Aquests narradors estaran acompanyats per 32 actors professionals que interpretaran els diferents personatges de l’obra: Josep M. Pou, Roser Camí, Joan Carreras, Joan Negrié, Victòria Pagès, Àngels Bassas, Mireia Aixalà…

S’ha estructurat el text de Tirant lo Blanc en 8 històries d’una hora, cadascuna de les quals tindrà 5 narradors que llegiran durant 10 minuts acompanyats de 8 actors. Els actors faran dues hores de lectura, amb 10 minuts de descans entre hora i hora. Aquests 10 minuts de cada hora serviran per renovar el públic.

Per més informació podeu consultar aquesta pàgina web.

El somni, de Bernat Metge.
El somni és una obra complexa i singular, capaç de mirar-se de prop i amb un gran sentit de l’humor els aspectes més prosaics de la vida quotidiana però també d’elevar-se fins a les idees filosòfiques més transcendents. Bernat Metge, membre de la Cancelleria i secretari de Joan I i de Martí l’Humà, és considerat el millor prosista català del XIV i una de les plomes més interessants i originals de tota la literatura medieval. El somni conserva, sis segles després, tota la capacitat de sorprendre’ns i de divertir-nos. Alba Dedeu, que en fa l’adaptació al català actual, ha publicat el recull de contes Gats al parc (Premi Mercè Rodoreda 2010). És traductora de l’anglès i l’italià.

Tractat sobre l’amor heroic, d’Arnau de Vilanova.
Arnau de Vilanova (c.1240-1311), reputat metge de reis i papes, va ser també professor a la facultat de medicina de Montpeller i autor de diverses obres mèdiques i espirituals, la majoria en llatí. El Tractat sobre l’amor heroic és el primer tractat llatí dedicat exclusivament a l’“amor hereos” de què és té constància. Aquesta denominació científica remet a la malaltia d’amor, a la passió amorosa, de què parlen els poetes medievals. Arnau explica els sofriments dels enamorats d’acord amb les teories mèdiques de l’època i proposa alguns remeis per a aquesta afecció, que es considerava potencialment mortal.

Dos amants com nosaltres, de Laura Borràs.
Curial e Güelfa. Tirant i Carmesina. Jordi de Sant Jordi. Manelic, Pilar Prim, el Comte Arnau i Colometa. La literatura catalana conté històries d’amor i desamor èpiques i universals, moltes d’elles, apassionants i poc conegudes. En aquest llibre, Laura Borràs, autora de Per què llegir els clàssics, avui ens porta un gran recorregut a través dels grans amors de la literatura catalana.

La ploma de jonc, Antologia de la literatura catalana medieval (segles XIII-XIV).
Aquesta antologia ens ofereix una versió modernitzada de la mà de Gabriel de la S. T. Sampol, que posa els textos medievals a l’abast de l’estudiant i del lector mitjà. En la literatura medieval, un lector modern pot trobar-hi Ramon Llull, que ens despulla la seva ànima en els seus versos o que fa crítica social mitjançant la faula; o la intensitat dels relats autobiogràfics de Jaume I o Ramon Muntaner, entre molts d’altres. Tot un món per qui s’hi vulgui acostar.

Sobreamor. Ausiàs March, Ramon Llull, Ibn cArabî, Ibn Zaydûn, de Jad Hatem.
En aquest assaig tocant al sobreamor, Jad Hatem ens invita a reflexionar entorn de les seves grans preocupacions: com establir ponts de diàleg entre les diferents disciplines (fenomenologia de la religió, poesia i filosofia) i entre les diverses cultures (cristiana i islàmica, especialment). Amb aquest fi, confronta dos pensadors vigorosos, Ramon Llull i d’Ibn cArabî, amb dos poetes apassionats, Ausiàs March i Ibn Zaydûn.

La carn. Cos i sexualitat a l’Edat mitjana, d’Albert Toldrà.
Un recorregut de caire antropològic per diferents aspectes de la complexa cultura medieval sobre el cos i la sexualitat. A través de fonts historiogràfiques i literàries, l’autor mostra com el cos (la seva representació i la seva vivència) és un camp de batalla de les contradiccions i els conflictes culturals i ideològics. Amb l’obra, Toldrà mostra com és possible combinar l’estudi històric amb la voluntat de mostrar una època tal com fou, en què el cos era la mesura de les coses i els actes i les paraules mostraven una sexualitat genital i transgressora, sovint lliure i alegre.

Els grans comtes de Barcelona, de Santiago Sobrequés i Vidal.
Obra per conèixer com es va formar, entre els segles X i XII, l’Estat català que perviuria fins a principis del segle XVIII. Escrita pel prestigiós medievalista Santiago Sobrequés i Vidal, ens trasllada a l’època dels grans i ben reconeguts sobirans de Catalunya: Ramon Borrell, Berenguer Ramon i els Ramon Berenguer. A ells correspon el mèrit d’haver configurat, al voltant dels comtats de Barcelona, Girona i Osona, el nucli polític central del Principat de Catalunya i una sòlida administració catalana i d’haver donat vida a una capital, Barcelona, destinada a esdevenir el pal de paller del país a l’època de plenitud nacional.

Els barons de Catalunya, de Santiago Sobrequés i Vidal.
En aquesta obra s’hi presenta el paper polític de la noblesa catalana des dels orígens nacionals de Catalunya fins al pas a l’edat moderna. El llibre conté informació d’un gran valor per a aquells que vulguin conèixer la història social i la mentalitat d’un sector bàsic del nostre passat, el dels barons catalans. En aquest aspecte és la més solvent història social que s’hagi fet mai sobre el paper d’aquells que varen exercir, gairebé en exclusiva i fins molt avançada l’edat mitjana, la gestió dels afers públics de Catalunya.

Per una educació republicana. Escola i Valors, de Gregorio Luri.
Els alumnes catalans obtenen uns resultats molt més baixos del que podríem aspirar com a país. Tot i això, si avaluéssim el nostre sistema educatiu per les seves pretensions morals, probablement ocuparia la primera posició del món. Les nostres escoles s’avaluen més d’acord amb la noblesa dels seus propòsits que amb la realitat dels seus resultats. Gregorio Luri Medrano va néixer a Azagra, Navarra, el 1955. Mestre resident al Masnou, ha estat Premi Fi de Carrera de Ciències de l’Educació i Premi Extraordinari de Doctorat en Filosofia. Ha treballat a tots els nivells de l’ensenyament, de l’escola primària a la universitat. Consultor pedagògic i col·laborador del diari Ara, és autor de diversos assajos filosòfics i pedagògics, entre els quals destaca L’escola contra el món (La Campana, 2008).

Ciberètica. TIC i canvi de valors, de Josep Lluís Micó.
En poc més d’un decenni, internet ha esdevingut un dels eixos centrals de la nostra vida laboral, social i fins i tot familiar. Llocs com Google, Viquipèdia, Facebook, Tuenti o Twitter i aparells com els telèfons intel·ligents o les tauletes tàctils no només han revolucionat la manera que tenim d’informar-nos i de comunicar-nos amb els altres, sinó que ens han fet plantejar nous dilemes ètics, al voltant de qüestions candents com la privacitat, la propietat intel·lectual, la protecció de menors… Com afecta la xarxa als nostres valors? En l’entorn virtual són vàlids els mateixos valors que seguim en el món real? Se n’estan creant de nous? N’hi ha que es troben en perill d’extinció? Josep Lluís Micó, periodista especialitzat en noves tecnologies, es planteja aquestes qüestions i ens obre el camí a la ciberètica del futur.

Els primers 60 amics que omplin el formulari podran gaudir d’un cap de setmana a Eivissa i assistir a la presentació de la col·lecció. Les presentacions seran a les 20h i es duran a terme  en dos actes diferents, el 12 i el 26 de maig, a Es Polvorí d’Eivissa (Baluard de Santa Llúcia,  Dalt Vila):

• 12 de maig, a les 20 h: Presentació d’Una tria d’Ausiàs March i de Jesús i les dones d’Isabel de Villena. Amb la participació de Josep Piera, Marta Pessarrodona, Joan Santanach, Jèssica Ferrer i Vicent Marí.
• 26 de maig, a les 20 h: Presentació de Poesia de Jordi de Sant Jordi i d’El somni de Bernat Metge. Amb la participació de Carles Duarte, Isidor Marí, Esperança Llorens i Bartomeu Ribes.

Oferim a tots els nostres Amics viatjar a Eivissa per tan sols 50€, anada i tornada.

Com que volem que compartiu aquesta experiència, us oferim la possibilitat de venir amb un acompanyant.

Aquells que estigueu interessats a gaudir d’un cap de setmana de Clàssics, llegiu atentament les condicions del viatge i ompliu el formulari que trobareu a continuació.

Característiques del viatge

Ens traslladarem a Eivissa amb la companyia marítima Baleària;  disposem de 50 places des de Barcelona i 10 des de Dénia.

Respecte a les dates, teniu dues opcions: el cap de setmana del 12 i 13 de maig o el del 26 i 27 de maig.

Els horaris de sortida i d’arribada per a ambdós caps de setmana són:

• Sortida des de Barcelona (vaixell Martín i Soler)
  • Anada: divendres a les 23,30h (arribada a Eivissa a les 8h)
  • Tornada: diumenge a les 13h (arribada a Barcelona a les 21h 30min)

• Sortida des de Dénia (vaixell Federico García Lorca)
  • Anada: divendres a les 17h ( arribada a Eivissa a les 19h)
  • Tornada : diumenge a les 11h ( arribada a Dénia a les 13h)

En el trajecte d’anada des de Barcelona es podrà escollir entre viatjar en cabina (40 places) o en butaca (10 places). Heu de tenir en compte que les cabines són de 4 persones i, per tant, si viatgeu en una d’elles haureu de compartir-la amb altres Amics. Sens dubte, serà un bon moment per intercanviar opinions i gustos sobre els vostres clàssics preferits.

Un cop a Eivissa…

Per gaudir d’un cap de setmana complet a Eivissa, Els Amics d’Els Clàssics, en col·laboració amb l’Ajuntament d’Eivissa, han organitzat una visita guiada a Dalt Vila, Patrimoni de la Humanitat, el dissabte al matí,  per tal que conegueu un racó memorable de l’illa.

Pel que fa a l’allotjament, us recomanem un hostal de qualitat al centre d’Eivissa. A l’Hostal La Marina podreu gaudir d’una oferta inigualable, ja que l’habitació individual per nit té un cost de 35€ i la doble, de 50€, esmorzar no inclòs. Per efectuar la reserva tan sols heu de trucar al 971310172, dir que sou dels Amics d’Els Clàssics i que assistireu a un acte de la Fundació Baleària a Es Polvorí.

Si voleu participar, completeu el següent formulari:

MOLTA SORT!

—Si no m’enganyo, vós m’heu dit que heu entrat a l’infern, i no tan sols una vegada, sinó dues. Us prego que em digueu, si no us és enutjós, què és l’infern, perquè tinc un gran desig de saber-ho.
—Tu —digué Orfeu— em forces a recordar coses que em resulten molt desagradables; però, ja que ho vols, que sigui així com em demanes. Al cim d’una muntanya boscosa, sobre el mar, hi ha una gran cova que deixa veure un camí ample. L’entrada no és ni del tot clara ni del tot fosca, i més enllà hom troba un gran espai que podria encabir tota la humanitat. Entrar-hi no costa gaire, però sortir-ne és impossible sinó als qui Déu ordena sortir, tal com sentiràs més endavant. Dins d’una cavitat hi ha un riu que s’anomena Lete, i les ànimes que entren en aquest lloc han de beure de les seves aigües, i així que n’han begut ho obliden tot. I passat aquest riu, hom en troba un altre, que es diu Cocit i flueix molt lentament, a la riba del qual hi ha voltors, mussols, corbs i molts altres ocells que xisclen esgarrifosament, i Fam, Confusió, Tenebres, Por, Angoixa, Discòrdia, Dolor, Plor, Mancança, Patiment, Planys, Sospirs, Malaltia, Somnis vans, Vellesa, Mort i moltes altres coses monstruoses.

»En una part separada de l’infern hi ha un lloc molt tenebrós, amb una calitja espessa, d’on neix un riu anomenat Aqueront, i aquest riu s’eixampla i fa un estany, l’Estix. L’un i l’altre són guardats per Caront, que és molt vell, té els cabells blancs, llargs i despentinats, els ulls encesos, i es cobreix amb un mantell molt brut i esparracat. Caront fa pujar les ànimes per força en una petita barca i les porta a l’altra riba, mentre crida: «Passeu, ànimes, a les tenebres infernals, on patireu un fred i una calor infinits, i no tingueu l’esperança de veure mai més el cel.» I amb prou feines n’ha passat una barcada, que ja la deixa a la riba entre tota la brutícia, i tot seguit torna a l’altra riba, i no cessa mai de fer aquests viatges. Prop de la riba on deixa les ànimes hi ha una caverna molt gran, la porta de la qual guarda Cèrber, que té tres caps de gos, i amb molts lladrucs espanta, turmenta i devora tot allò que se li posa al davant.

»I aquí hom comença a entrar a l’infern, en el qual hi ha diverses cambres separades les unes de les altres. A la primera hi ha les ànimes dels infants, i de totes les persones en general que no han rebut el baptisme, posat que hagin viscut virtuosament al món. No pateixen cap pena, només una tristor molt gran de saber que no poden salvar-se ni esperar la salvació. Aquí hi ha els filòsofs i poetes pagans, els bons cavallers i també aquells qui s’han dedicat a les arts i les han divulgades amb gran benefici de moltes persones del món, entre els quals hi som Tirèsies i jo. I d’aquesta cambra no en podem sortir mai, excepte quan Déu ho ordena, i després hi tornem. De totes maneres, has de saber que els condemnats a l’infern, quan en surten, simplement canvien de lloc, no pas de pena: la pena els acompanya sempre. Tanmateix, no et pensis que als sants pares jueus se’ls va sotmetre a aquesta llei, perquè després de la passió d’aquell home i Déu veritable que tu adores, Ell els va venir a buscar a aquesta primera cambra on som Tirèsies i jo, i després d’haver-ne sortit ja no hi han tornat mai.

»En una altra cambra s’hi està Minos, jutge terrible i molt cruel, el qual, després d’haver fet confessar a les ànimes, examina els seus pecats. Després les remet a Radamant, que s’està en una altra cambra, i ell jutja les ànimes i, segons els crims i delictes comesos, els dóna la sentència que es mereixen. I tot seguit, ràpides com fletxes, les ànimes parteixen volant d’allà i van al lloc on els toca complir la condemna.

»A la sortida d’aquesta cambra hom hi troba un camí molt tortuós, a través del qual es passa per sota del gran palau de Plutó, el rei infernal suprem, i s’arriba als inferns més pregons i terribles. Primer hi ha una gran ciutat envoltada de tres murs molt alts i un riu de foc que s’anomena Flegetont. I allà s’alça un gran portal, amb unes columnes fetes de diamant, i sobre aquestes columnes hi ha una torre de ferro molt alta, davant de la qual seu Tisífone, amb un vestit sangonós. Ella, amb les seves germanes —aquelles que t’he dit abans, amb serps que els pengen del cap i els cauen com si fossin cabells—, vetlla sempre i colpeja les ànimes sense compassió. I junt amb Èac, jutge inclement, executen la sentència que Radamant ha donat a les ànimes: aquí són punides pels seus pecats particulars, segons els crims perpetrats en vida.

»A l’entrada d’aquesta ciutat hi ha Megera, que és despietada i terrible, i que dóna a les ànimes el càstig degut. Els orgullosos són llançats al lloc més pregon que hi ha, i allí són torturats, entre molt gel i brutícia que els cobreix tot el cos excepte les cares, de les quals els surten unes flames espesses. Els luxuriosos són turmentats per voltors que contínuament se’ls mengen els fetges immortals, i els fetges, quan ja han estat menjats i destruïts gairebé del tot, tornen a renéixer; i els rodegen molts porcs, bruts i molt pudents, que els llepen les boques i les cuixes. Els avariciosos i aquells qui han maltractat els pares, germans i servidors, els qui no han volgut compartir les riqueses amb els parents i amics i els qui han participat en guerres injustes i han enganyat els seus senyors, tenen davant seu tot de viandes exquisidament preparades, i Megera, asseguda en un llit solemnement arranjat, els prohibeix amb severitat que provin aquell menjar amb què ells voldrien atipar-se; i després els fa beure en uns grans recipients or fos i bullent, que tot seguit els surt de la part més baixa del cos. Els golosos es mengen els seus propis membres amb avidesa, després regurgiten tot allò que han menjat i tot seguit s’ho tornen a menjar. Els iracunds corren amunt i avall com si fossin rabiosos, i es colpegen a si mateixos o ataquen els qui hi ha al seu voltant. Els envejosos llancen un verí molt pudent per la boca i després se’l tornen a beure, i estan molt magres i descolorits, amb els ulls grocs i plorosos. Els peresosos seuen en cadires plenes de claus molt llargs i gruixuts, al voltant dels quals hi ha un gran foc que els fa moure contínuament, i la neu i una gran tempesta d’aigua gelada i de vent els bat contra el rostre.

»A més a més, alguns fan rodar sense parar, amb el cap, roques molt grosses, perquè en vida van revelar secrets i van enganyar, robar i matar aquells qui havien confiat en ells. Altres són portats amunt i avall en unes grans rodes i pugen i baixen constantment, per haver estat ambiciosos. Altres jeuen sota roques enormes que els aixafen de mala manera, mentre criden amb veu forta:

«Apreneu a fer justícia i a no menysprear Déu.

» Aquí hi ha també els qui van trair la pàtria i la van subjugar a tirans, o els qui van promulgar i derogar lleis, ordenances i estatuts indegudament i per obtenir-ne beneficis pecuniaris, i els qui van jeure carnalment amb les seves filles i cosines. Altres passen el temps abocant aigua en uns recipients sense fons, volent-los omplir, però treballen en va, i aquests són els qui van desitjar la mort d’un altre, encara que no es complís el seu desig. Altres corren i criden contínuament, embogits, perquè per realitzar els seus folls anhels van matar els seus fills. Altres són cecs i no tenen ulls, i davant seu tenen taules elegantment parades i plenes de menges suculentes, però llavors vénen les harpies, que són ocells amb cara de donzella i peus de gall, i se’ls enduen els aliments, i després els embruten les taules, perquè en vida van encegar i maltractar llurs fills per complaure les seves esposes, madrastres d’aquests fills.

1- Com es diu el riu on les ànimes han de beure aigua?
2- Qui porta les ànimes en barca?
3- Què fa el jutge Minos després d’haver fet confessar les ànimes?

Envia’ns les teves respostes a participa@editorialbarcino.cat, tens temps fins al dijous 5 d’abril.

El periodista i escriptor Gaspar Hernández va obrir les intervencions parlant de la gratificant experiència que li ha proporcionat llegir el Tractat sobre l’amor heroic i va destacar que a l’edat mitjana la passió amorosa estava mal vista, tot el contrari del que passa actualment.
L’acte va comptar també amb la participació de Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla, i Sebastià Giralt, historiador de la medicina. Joan Santanach, coordinador de l’Editorial Barcino, va llegir un text de Jon Arrizabalaga, investigador del CSIC-Barcelona, al qual li va ser impossible de ser a l’acte.

Ara, si voleu conèixer més coses dels sofriments dels enamorats, de les teories mèdiques de l’època o d’alguns remeis a la malaltia de l’amor, podeu mirar aquest vídeo resum de l’acte.

Quan s’adapta, com he fet jo amb El somni, un text medieval per a uns lectors d’avui, es pot dir que qui adapta el text s’enfronta al mateix compromís entre fidelitat a l’original i “apropament” a la llengua i la cultura dels lectors al qual s’enfronta un traductor, però una mica modificat. Primer de tot, la persona que adapta el text ha de tenir molt clar per a qui és, exactament, que l’adapta. És per a un públic “modern” però familiaritzat amb la cultura i el vocabulari d’aquella època? En aquest cas l’adaptació haurà de ser molt poca, i el resultat serà un text adaptat molt fidel a l’original. I si l’adaptació és per a un públic infantil o juvenil, que potser llegeix un text medieval per primera vegada? Aleshores haurà de ser més exhaustiva; en resultarà un text menys fidel, i s’haurà perdut més d’informació, però aquesta pèrdua de fidelitat i d’informació són mals necessaris per apropar el text a uns lectors primerencs que d’una altra manera no hi haurien tingut accés.

Si l’objectiu, com en el meu cas, era adaptar El somni per a un públic més ampli, els dos extrems esmentats no eren vàlids, i calia trobar un equilibri entre fidelitat i “apropament” més personal i, per tant, més arriscat i difícil. A banda d’això, per a mi també era molt important respectar al màxim la prosa i l’estil de Metge. A diferència d’altres obres de la seva època, El somni té una fluïdesa i una claredat extraordinàries; la meva tasca havia de consistir a preservar-les, doncs, modificant el text mínimament, només per facilitar-ne la comprensió. Pel que fa al vocabulari, he mantingut alguns termes en desús que, en la meva opinió, un lector d’avui pot arribar a comprendre o intuir-ne el significat fàcilment, o en última instància, ajudar-se d’un diccionari (quan es tracta, per exemple, de peces de roba o de substàncies cosmètiques o medicinals que avui ja no utilitzem, i per a les quals no es podia trobar un sinònim “modern”). En el cas de personatges i esdeveniments històrics, als quals Metge al•ludia sense massa explicacions assumint que els seus lectors hi estaven tan familiaritzats com ell, vaig decidir fer alguns aclariments molt breus en el text, i acabar de resumir-los a part, al final de la introducció, comptant que per a la majoria de lectors actuals d’El somni n’hi hauria prou d’ubicar els personatges i els fets esmentats sense estendre-s’hi massa, i que si algun lector hi tenia més interès podia investigar pel seu compte.

Exceptuant aquests detalls, vaig veure des del principi que El somni, tal com l’havia escrit Metge a finals del segle XIV, tenia tota la gràcia i la vivesa que calia per seduir els lectors d’ara, i que la meva tasca havia de ser mínima i meticulosa, i centrar-se a fer descobrir totes les virtuts que ja posseeix el text original a aquells lectors que, d’entrada, potser pensen que El somni és una obra massa allunyada del seu temps i el seu món perquè els temes que tracta i la manera com està escrita els puguin interessar. En general, el mateix estil de Metge i la seva amenitat em facilitaven la feina i la feien molt agradable, però també la vaig haver de revisar constantment; per una banda, per no interpretar amb massa llibertat alguns passatges una mica més “obscurs”, i per l’altra, per comprovar que la meva pròpia veu com a escriptora no s’infiltrava excessivament en l’adaptació. És clar que inevitablement hi ha un rastre de mi en el text adaptat, de la mateixa manera que en qualsevol traducció s’hi poden notar indicis del traductor, per molt que provi de ser absolutament respectuós amb l’autor i d’invisibilitzar-se ell mateix. Pot ser que aquesta tendència sigui encara més forta quan la traductora és també escriptora; en qualsevol cas, jo he procurat limitar la meva intrusió en El somni i mantenir-me en un discret segon pla. Alguna vegada m’he imaginat que la meva feina d’adaptadora era similar a la intenció d’aquest personatge amable que, de vegades, ens trobem en un grup de gent que parla, la persona tímida i poc parladora que sembla dedicada exclusivament a construir l’harmonia i la comprensió, participant a la conversa tan sols per llimar les asprors i suavitzar les tensions entre aquells que, perquè són molt diferents entre si, poden tenir dificultats per congeniar, però que una vegada s’arriben a conèixer a fons poden ser grans amics. Espero, doncs, haver estat una mediadora útil, i que la meva feina hagi servit per facilitar el diàleg entre un escriptor i uns lectors que, tot i separats per tants segles i dues cultures essencialment diferents, estic segura que són capaços d’entendre’s i connectar a la perfecció.