Del pròlech

Blaquerna estava en oració e considerava la manera segons la qual contemplava Déu e ses virtuts; e con havia finida sa oració scrivia ço en què havia contemplat Déu. E açò fahia tots jorns. E mudava en sa oració novelles rahons, per tal que de diversses maneres e de moltes componés lo Libre de amich e amat, e que aquelles maneres fossen breus e que en breu temps la ànima ne pogués moltes decórrer.
E en la benedicció de Déu, Blaquerna començà son libre, lo qual departí en aytants versses con ha dies en l’ayn. E cascú vers basta a tot i dia a contemplar Déu, segons la art del Libre de contemplació.

Comènçan les matàforas morals

[1] Demanà l’amich a son amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar. E l’amat respòs que ço per què la amor de l’amich pudia muntiplicar era a amar.

[2] Les carreres per les quals l’amich encercha son amat són longues, perilloses, poblades de consideracions, de suspirs e de plors, he enluminades d’amors.

[3] Ajustaren-se molts amadors a amar i amat, qui•ls abundava tots d’amors. E cascú havia per cabal son amat e sos pensaments agradables, per los quals sentien plaents tribulacions.

[4] Plorava l’amich e dehia: —Tro a quant de temps cessaran tenebres en lo món, per ço que cessen les carreres infernals? Ni l’aygua, qui ha en custuma que decorrega a enjús, quant serà la ora que aja natura de pujar a ensús? Ni•ls innocents, quant seran més que•ls colpables?

[8] Demanà l’amat a l’amich: —Has membrança de nulla cosa que t’aja guardonat per ço cor me vols amar?

Respòs: —Hoc, per ço cor enfre los trebaylls e•ls plaers que•m dónes no•m fas diferència.

[9] —Digues, amich —dix l’amat—, hauràs paciència si•t doble tes langors?
—Hoc, ab que•m dobles mes amors.

[10] Dix l’amat a l’amich: —Sabs encara què és amor?
Respòs: —Si no sabés què és amor, sabera què és treball, tristícia e dolor?

[17] Enfre temor e sperança ha fet ostal amor, on viu de pensaments e mor per hublidaments con los fonamens són sobre los delits d’aquest món.

[18] Qüestió fo enfre los hulls e la memòria de l’amich, cor los hulls dehien que mellor cosa és veer l’amat que membrar-lo; e la memòria dix que per lo remembrament puya l’aygua als hulls e•l cor s’enflama d’amor.

[19] Demanà l’amich a l’enteniment e a la volentat qual era pus prop a son amat. E corregren amdós e fo ans l’enteniment a son amat que la volentat.

[23] Malalte fo l’amich, e pensava’n l’amat. De mèrit lo pexia e ab amor l’abeurava, en pasciència lo colgava, d’umilitat lo vestia, ab veritat lo metjava.

[25] Digueren a l’amich: —On vas?
—Vench de mon amat.
—On véns?
—Vaig a mon amat.
—Quant tornaràs?
—Estaré ab mon amat.
—Quant estaràs ab ton amat?
—Aytant de temps con seran en ell los meus pensaments.

[26] Cantaven los auçells l’alba e despertà’s l’amich, qui és alba. E los auçells feniren lur cant e l’amich murí per l’amat en l’alba.

[27] Cantava l’auçell en lo verger de l’amat. Vench l’amich, qui dix a l’aucell: —Si no•ns entenem per lenguatge, entenam-nos per amor, cor en lo teu cant se representa a mos hulls mon amat.

[38] Cantava e plorava l’amich cants de son amat. E dehia que pus ivaçosa cosa és amor en coratge d’amador que lamp en resplandor ni tro en ohiment; e pus viva és aygua en plor que en ondes de mar; e pus prop és suspir a amor que neu a blancor.

[42] Les claus de les portes d’amor són daurades de consirers, suspirs e plors. E•l cordó de les claus és de consciència, contricció, devoció, satisfació. E•l porter és de justícia, misericòrdia.

[47] Estava l’amich tot sol, sots la ombra de un bell arbre. Passaren hòmens per aquel loch e demanaren-li per què stava sol; e l’amich respòs que sol fo con los ach vists e ohits, e que dabans era en companyia de son amat.

[92] Sembrava l’amat en lo cor de l’amich desigs, suspirs, virtuts e amors. Regava l’amich les sements ab làgremes e ab plors.
Sembrava l’amat en lo cors de l’amich treballs, tribulacions, languiments. Sanava l’amich son cors ab sperança, devoçió, paciència, consolacions.

[96] Lo lum de la cambra de l’amat vench inluminar la cambra de l’amich, per ço que•n gitàs tenebres e que la umplís de plaers e de langors e de pensaments.
E l’amich gità de sa cambra totes coses per ço que hi cabés son amat.

[108] Anava l’amich en una terra estranya on cuydava atrobar son amat e en la via asaltejaren-lo ii leons. Paor hac de mort l’amich, per ço cor desirava viure per servir son amat; e tramès son remembrament a son amat per ço que amor fos a sos trespassamens, per la qual amor mills pogués sostenir la mort.
Dementre que l’amich remembrava l’amat, los leons vengren humilment a l’amich, al qual leparen les làgremes de sos hulls, qui ploraven, e les mans e•ls peus li besaren. E l’amic anà en pau encerquar son amat.

[112] Encontraren-se l’amich e l’amat e foren testimonis de lur encontrament saluts, abraçaments e besars e làgremes e plors. E demanà l’amat a l’amich de son estament e l’amich fo enbarbesclat en presència de son amat.

[272] E demanaren a l’hamich si volia vendre son desirer. E ell respòs que venut l’avia a son amat per i tal diner que tot lo món ne poria ésser comprat.

[274] Bastia e obrava l’amich una bella çiutat hon estegués son amat. Ab amor, pensaments, plants, plors e languiments, la obrava; e ab plaers, sperança, devoçió, la ornava; e ab fe, justícia, prudència, fortitudo, temprança, la guarnia.

[284] —Digues, foll, has vist home qui sia orat?
Respòs que ell havia vist un bisbe qui avia a sa taula molts enabs e moltes scudelles e talladors d’argent, e havia en sa cambra moltes vestedures e gran lit, e en ses caxes molts diners. E a la porta de son palau havia pochs pobres.

[357] —Digues, foll, què és aquest món?
Respòs: —Presó dels amadors, servidors de mon amat.
—E qui•ls met en presó?
Respòs: —Consciència, amor, temor, renunciament, contricçió, compañía d’àvol gent. E és treball sens guardó, on és puniment.

Cor Blaquerna havia a tractar del libre de la «Art de contemplació», per açò volch finir lo Libre de l’amic e l’amat, lo qual és acabat a glòria e a lausor de nostre senyor Déus.

El primer acte va ser una lectura dramatitzada de l’obra principal de Bernat Metge, Lo Somni, al Teatre Romea de Barcelona, sota la direcció de Carles Canut i amb les actuacions de Joan Pera, Jordi Boixaderas, Jordi Brau, Toni Sevilla i la música de Miquel Pujadó.

Per Sant Jordi, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans es va inaugurar l’exposició “Bernat Metge i els Clàssics” i es va fer una lectura pública de Lo Somni, amb la participació de més de quaranta personalitats del món de la cultura, entre elles, Salvador Giner i Carles Duarte. 

Seguidament, el passat 9 de maig els actes van continuar amb la celebració de la jornada Bernat Metge. 600 anys de la mort, amb diverses ponències d’experts sobre la vida de l’autor, que es van dur a terme a la Sala Prat de la Riba de l’IEC. La presentació va anar a càrrec de Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans. Lluís Cabré, de la Universitat Autònoma de Barcelona, va obrir el torn d’exposicions amb la ponència “Bernat Metge (c.1348-1413), home de lletres” (si voleu llegir el seu discurs feu clic aquí), seguit de Lola Badia, de la Universitat de Barcelona, amb “Entre Bernat Metge i Bernat Metge”. A continuació es va presentar el volum d’estudis Fourteenth-Century Classicisme: Petrach and Bernat Metge, publicat per l’Institut Warburg i Aragno Editori, a càrrec d’Alejandro Coroleu, editor. La cloenda va anar a càrrec de Mariàngela Vilallonga, de l’IEC-UdG.

Finalment, el proper 2 de juliol està previst  repetir la la lectura dramatitzada de Lo Somni a l’Institut d’Estudis Catalans.

Els actes de la commemoració han estat organitzats per l’Institut d’Estudis Catalans, amb la col·laboració de la Càtedra M. Àngels Anglada, la Institució de les Lletres Catalanes, el Museu d’Història de la Ciutat, la Reial Acadèmia de Bones Lletres i la Societat Catalana d’Estudis Clàssics de l’IEC.

Esperem que pugueu seguir traient molt suc del vostre nou carnet. I que sigui una altra manera de compartir amb la resta d’Amics d’Els Clàssics la passió per la cultura i la literatura catalanes.

Encara no tens el teu carnet dels Amics?

Recorda que el carnet és gratuït per a tots els Amics i indispensable per gaudir de tots els avantatges i de les activitats que organitzem.

Si encara no el tens, demana’l a través d’aquest email: participa@editorialbarcino.cat.

Entreu a conèixer tots els avantatges.

Al Llibre d’amic e amat hi ha versos (o per dir-ho en llengua d’avui, versicles) dignes dels temps salomònics, o d’eres antediluvianes, o fins d’abans d’Adam (com el 252), i n’hi ha d’altres amb unes estructures que no es tornaran a veure fins als dies del cubisme i el dadà (el 289 prefigura l’estil de Gertrude Stein), i uns quants que continuen essent d’ara mateix, com si fossin escrits d’avui, com si ja fóssim a la primavera del 1283 («si no ens entenem per llenguatge, entenam-nos per amor»). Es pot dir que això de l’amic i l’amat és una no-ficció dins una ficció, perquè és un llibre real escrit per un personatge imaginari, de noveŀla: el capítol 99 del Romanç d’Evast e Blaquerna ens conta com aquest, Blaquerna, decidí d’escriure i escriví el Llibre d’amic e amat, que en constitueix el capítol 100, i el fet que el personatge l’hagi escrit, és a dir, el mateix llibre escrit, és el desenllaç de la dita noveŀla. Aquesta, en canvi, no cal dir que la va escriure Ramon Llull, mestre de totes les disciplines, foll d’amor i savi autèntic, sempre fora de mesura, immens, impagable. Només la seva figura és més alta que la seva llegenda. Cap de les dues no ha estat superada. Ja ho diu l’anònima rima: «Tres savis hi ha hagut al món,/ Adam, Salomó i Ramon». També Jordà Bru n’havia escrit un elogi semblant: «Entre aquells que en solitud han aconseguit la visió i han adquirit poders meravellosos hi ha hagut Moisès, Jesús de Natzaret, Ramon Llull i els contempladors acomodats entre els egipcis i els babilonis» (Giordano Bruno, Explicatio triginta sigillorum, publicat sense data ni lloc, segurament a Londres el 1583).

          El Llibre d’amic e amat té tants versos (que avui en diríem poemes) com dies hi ha en l’any: 357. Blaquerna l’escriu, diu, encès d’inspiració, «eixit de manera». No és doncs estrany que sembli que li ballin les xifres. Però no. En realitat el número és exacte, perquè el número tant és. El llibre és un capítol d’una ficció i, doncs, figura que té tants versos com dies té l’any. O bé, encara millor: en el món de la noveŀla figura que l’any té 357 dies. Si és de traspàs, és clar. Si no, 356. En un moment anterior de la noveŀla, al capítol 81, Blaquerna aconsella a un parell de savis que, si volen entendre, estudiïn l’Art de Ramon Llull, que és una art que puja l’enteniment a entendre de la mateixa manera que l’art de la música puja la veu a cantar. Però aquí, amb l’amic i l’amat, som en una cosa espiritualment encara més enlairada i humanalment doncs més arran de terra, que és on es juga l’estimar. A terra i mirant amunt. L’amic i l’amat. Si fem cas de l’Arbre de filosofia d’amor, quan Ramon lo Foll hi diu que «amor és corda amb la qual està l’amic lligat a son amat», veiem que l’amor, això que hi ha entre l’amic i l’amat, no és altra cosa que aquesta i, o en temps de Llull aquella e, copulativa que ajunta amic e amat. El tema en joc és, aquí, l’estimar, que és creure, també. I per estimar no és imprescindible saber de filosofia ni saber cantar, encara que evidentment hi vagi molt bé i hi ajudi molt. És clar que el sol fet d’estimar ja ho és, una filosofia i un cantar; prou que ho sap, ho diu i ho fa, en Llull.

Al vers 44 es veu com la superació de la dicotomia entre capitalisme i comunisme és cosa de l’amor: «Propietat e comunitat s’encontraren e es mesclaren per ço que fos amistat e benvolença enfre l’amic e l’amat». D’aquests versos l’autor no en diu poemes, en diu metàfores morals. A la primera ratlla del llibre. Es pot dir que la poesia escrita en llengua catalana comença amb aquesta frase: «Comencen les metàfores morals». Morals, o sia, poesia de l’experiència. En una nota de dietari publicada pòstuma, el 1995, a Cartes a l’Helena, diu Ferrater: «El tema de la literatura moral no és l’experiència que l’escriptor té dels altres; és la inexperiència en què se sent davant d’ells». En Llull les metàfores morals són els poemes, el que volen dir, el que et diuen. I en prosa: res més lluny de l’art formal dels trobadors. L’amor trobadoresc hi és emperò molt pròxim, hi és potser la cosa més pròxima que hom ha deixat enrere, més que no a part. El Llibre es va escriure, ho diu el seu autor al tan citat capítol 99, segons la manera de «unes gents qui han nom sufies», és a dir, inspirant-se en poesia espiritual de l’islam.

La poesia catalana escrita, doncs, arrenca en prosa. El poema en prosa és un gènere que en les llengües europees no reapareixerà amb força fins al XIX i al XX: aleshores hi acudiran, a més d’alguns romàntics, el modernista, el simbolista, el cubista, el dadà, el surrealista… i tots, i com més va més, sentint-se de l’empremta luŀliana. Es pot dir que en la civilització europea tot prové del vers dels trobadors i de la prosa de l’amat (dic civilització: hi ha una altra onda europea, la incivilització, que sorgeix dels inquisidors i de les pires i que encara pretén predominar, per bé que la civilització en què viuen els poetes sigui en realitat més poderosa, puix que malgrat tanta sang i tanta brutalitat encara existeix). El poema en prosa té el seu sant patró en Ramon Llull.

El vers 176 ofereix una idea que ve de William Blake: «Digues, foll, per què escuses los colpables? Respòs: per ço que no sia semblant als acusants los innocents e els colpables», que en català més vell, més d’ara, seria: «Digues, foll, per què excuses els culpables? Respongué: per no ser com els que acusen els innocents i els culpables».

Podem entendre que encara hi hagi persones que recelin de la pràctica esportiva i que algunes de les formes d’entendre’l i practicar-lo puguin motivar reaccions de disconformitat. No se’ns escapa el caràcter contradictori de l’esport, la seva condició no unívoca. Sabem que l’esport serveix per mostrar el millor i el pitjor de les persones, atès que canalitza frustracions i disfuncions de tota mena. Resulta palès que l’esport pot propiciar situacions diametralment oposades; en cada cas dependrà de com sigui utilitzat educativament. Com diu Adorno (1993, 86): “L’esport és ambivalent: d’una banda, pot produir un efecte desbarbaritzant i antisàdic, a través del joc net, la cavallerositat i el respecte pel més dèbil; de l’altra, sota moltes de les seves formes i procediments, pot fomentar l’agressió, la brutalitat i el sadisme, sobretot entre els qui no se sotmeten personalment a l’esforç i a la disciplina de l’esport, sinó que es limiten a ser mers espectadors i acostumen a concórrer als camps de joc només per escridassar.”

Seria il·lús pensar que l’esport genera tostemps fruits positius. Convé saber que l’esport tampoc no es troba exempt d’una ambigüitat intrínsecament humana: d’una banda, pot desenvolupar la salut, el caràcter i la personalitat; de l’altra, també pot afectar nocivament la condició psicofísica de l’ésser humà. Si bé la participació esportiva pot contribuir al desenvolupament de la personalitat, també pot condicionar negativament l’evolució dels més joves. No ignorem que l’esport no sempre és bo i positiu, que també pot ser un factor deformador o una arma social demolidora. Com diu l’historiador de l’esport Diem (1966, 7): “Els seus efectes són de les classes més variades: purs i impurs, valuosos i perjudicials, bons i dolents. Per aquesta raó, l’esport no constitueix només una manifestació vital amb la qual hem d’enfrontar-nos, sinó també un deure, una tasca, que tenim l’obligació de portar a terme. Els seus efectes irradien en l’esfera corporal i en l’espiritual. De la mateixa manera que l’esport és una higiene del cos, ho és també de l’esperit. Pot destruir físicament l’ésser humà, però també enfortir-lo. És capaç d’elevar i d’enfonsar. Ens condueix per camins perillosos, però ens ensenya a caminar-hi.”

L’esport és una eina que cal saber emprar, ja que pot ser utilitzat amb bons i mals propòsits; com la majoria d’activitats antropològiques, pot produir efectes positius o negatius. El mateix Pierre de Coubertin sabia perfectament que l’acció esportiva és beneficiosa o perjudicial segons l’ús que en fem i la direcció que li imprimim. També ens deia que la praxi esportiva pot posar en joc les passions, tant les més nobles com les més vils; pot desenvolupar el desinterès i el sentiment de l’honor, però també l’egoisme del lucre i el guany; pot ser cavalleresca o corrompuda, viril o bestial; pot, finalment, emprar-se tant per consolidar la pau com per preparar la guerra. [...]

Tot això implica que el mestre i l’entrenador no només han d’ensenyar habilitats esportives, sinó que han de tenir un paper cabdal pel que fa a l’aprenentatge dels principis morals inherents a la pràctica esportiva per part dels seus pupils i jugadors. Per a això, cal que estiguin convençuts de les implicacions educatives de l’esport, de les qualitats pedagògiques que el converteixen en un element humanístic de primer ordre. Això vol dir que també els entrenadors i els monitors haurien de canviar de mentalitat i assumir un compromís formatiu per tal d’educar de manera integral els seus jugadors. En definitiva, no podem malbaratar el gran ascendent que tenen els entrenadors sobre els seus jugadors.

***

La competitivitat, sempre que estigui al servei de la nostra millora i superació personals, és positiva. Valorem favorablement el desig competitiu que ens mena a progressar i les competicions amb un enfocament humà. Això vol dir entendre l’esport, no com un joc de suma zero en el qual hom guanya a costa dels altres, sinó com un joc de suma positiva en el qual tots guanyem. Però cal reconèixer que l’esport fàcilment pot lliscar envers una competitivitat malentesa, la hipercompetitivitat. Hem d’admetre que determinada ideologia, molt estesa actualment, converteix l’esport en una activitat en què l’únic important és el resultat, en què l’alternativa entre l’èxit i el fracàs queda totalment polaritzada.

L’esport triomfa en una societat histèricament competitiva, en un món on el que més compta és acabar vencent. L’ètica esportiva, amb la seva moral competitiva i la seva exaltació de l’esforç i la fatiga, reflecteix el més genuí esperit agonístic de la societat capitalista. Vivim en una societat on la competència es troba extremament generalitzada, on tot es mesura a partir d’una confrontació de la qual és necessari sortir vencedor. Tot això ho trobem reflectit en el dopatge, una de les grans xacres de l’esport postmodern i reflex d’una “societat del dopatge” obsessionada per l’èxit i la victòria.

Aquest caràcter competitiu de la nostra societat farà que alguns autors considerin que l’esport és part d’una ideologia que enforteix contravalors i conductes moralment indesitjables. Com diu Adorno (1998, 110): “Sóc completament de l’opinió que la competència és, en el fons, un principi oposat a una educació humana. Crec també que un ensenyament que discorre en formes humanes no pot tendir en absolut a reforçar l’instint de competència. Per aquesta via potser puguin educar-se esportistes, però no, de ben segur, persones lliures de tota barbàrie.” Aquesta concepció negativa de l’esport manté que les situacions competitives amenacen els desitjos cooperadors, contribueixen a minar unes valuoses relacions intersubjectives i provoquen una distinció errònia entre guanyadors i perdedors. La competició és sovint font d’enveja, desesperació, egoisme, orgull i insensibilitat. Els pedagogs ens faran veure que la hipercompetitivitat fa trontollar la dimensió formativa de la concepció humanística de l’esport.

Trobem autors que pensen que aquesta sobrevaloració competitiva afavoreix l’esport entès com una manera de preparar l’individu pel combat aferrissat de la vida real. En molts sentits, sembla clar que la necessitat d’afirmació individual mitjançant la competició segueix dominant en la cultura occidental. Aquests autors pensen que l’esport tendeix a consolidar els valors socials dominants i que pot ser un bon entrenament per a la struggle for life, per a una cursa en la qual només guanyen els més forts. En aquest sentit, s’afirmarà que l’esport és una esplèndida escola per a la vida, que ens forma per a una societat dura i agressiva, ferotge i ultracompetitiva. Altrament, deixaríem els ciutadans del demà desprotegits per a l’existència social, només prepararíem els joves per a una vida irreal i inexistent.

Aquest mes conversem amb Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla i de l’Editorial Barcino.

Quins van ser els reptes i les dificultats d’adaptar la poesia de Jordi de Sant Jordi?

- Mantenir la integritat del sentit sense perdre la força literària, la intensitat lírica i la bellesa sonora i plàstica de l’original, escrit partint del model de la llengua dels trobadors però en una forma evolucionada i influïda pel valencià de l’època de Jordi de Sant Jordi. El repte era fer-lo bategar de nou amb força, autènticament ell, des del català d’avui.

A més de Jordi de Sant Jordi, quins són els escriptors medievals amb els quals més et reconeixes?

- Es fa inevitable d’esmentar Ausiàs March, Ramon Llull o Bernat Metge, que són figures formidables, però massa sovint negligim altres magnífics escriptors, com Jaume Roig, i alguns autors aparentment menors per les dimensions de la seva obra literària però excel·lents per la singularitat i el gruix de la seva producció, com els poetes Martí Garcia i Lluís de Vila-rasa.

Durant aquest dos darrers anys has participat en desenes de presentacions dels Amics d’Els Clàssics per tots els territoris de parla catalana. Quines impressions en destacaries?

- La meravella de constatar que hi ha un reconeixement profund d’una tradició literària d’arrels vigoroses,àmpliament compartida i vigent quan som capaços de superar la barrera que representa per als no medievalistes la confrontació amb els textos en la seva antiga forma gràfica.

La teva experiència com a poeta influeix en la gestió d’una institució cultural? Quina visió diferent aporta?

- La poesia s’esforça a expressar l’alè últim, essencial de la nostra personalitat individual i col·lectiva. Crec que és bo que la mirada poètica sigui present més enllà del món estrictament literari, perquè contribueix a eixamplar la nostra experiència humana. En la poesia la paraula és la porta que ens duu alhora a la consciència d’una construcció cultural de les generacions que ens precedeixen, que s’encarna en nosaltres, i a una ambició de fer-ne incessantment terra fecunda per a l’expressió dels nostres anhels, de les nostres angoixes i dels nostres somnis.

Què hem de fer per tal de seguir apassionant-nos per la cultura i resistir mesures com les del 21 % de l’IVA?

- Refermar el nostre compromís fundacional amb la cultura, que ens defineix i que ens projecta. Assumir la nostra responsabilitat individual en la nostra existència col·lectiva des de la fermesa i des de la generositat que van salvar aquest país en les situacions més adverses.

Quines obres prioritzaria per a la lectura obligatòria dels nostres estudiants de batxillerat?

- Les que puguin esdevenir un pont millor entre els estudiants i la literatura, perquè hi puguin sentir proximitat, però també perquè els estirin més enllà de la seva realitat d’ara per fer-los créixer humanament i intel·lectualment. En el cas dels autors medievals, crec que és preferible anar a parar a poemes solts de Jordi de Sant Jordi, com la Cançó d’opòsits, o al debat amb Tirèsies d’El somni de Bernat Metge. Però crec que també és bo que visquin la literatura no tan sols com un testimoni del passat, sinó com el fruit del talent dels escriptors actuals.

La representació, organitzada conjuntament per la Fundació Romea i per la Fundació Lluís Carulla, és el primer dels actes de commemoració dels 600 anys de la mort de Bernat Metge, que s’aniran succeint durant tota la primavera i en els quals també participen la Fundació Bernat Metge i l’Institut d’Estudis Catalans.

Queda palès que tot i els sis segles que han passat des que es va escriure Lo somni, el text segueix atraient el públic i divertint-lo amb el seu humor, encara més si es representa amb la qualitat interpretativa amb què es va fer al Romea.

Si no vau poder assistir-hi, o si voleu recordar-lo, aquí teniu un vídeo amb moments de l’acte:

El Somni, de Bernat Metge

El somni és una obra complexa i singular, capaç de mirar-se de prop i amb un gran sentit de l’humor els aspectes més prosaics de la vida quotidiana però també d’elevar-se fins a les idees filosòfiques més transcendents. Metge, tancat a la presó per acusacions de malversació i corrupció, comença a somiar i se li presenten el personatge del rei mort recentment, Joan I, i dels personatges mitològics Orfeu i Tirèsies, amb els quals obre un diàleg en què discuteixen des de la immortalitat de l’ànima, d’algunes aficions excessives o dels defectes i virtuts d’homes i dones. Bernat Metge, membre de la Cancelleria i secretari de Joan I i de Martí l’Humà, és considerat el millor prosista català del XIV i una de les plomes més interessants i originals de tota la literatura medieval. El somni conserva, sis segles després, tota la capacitat de sorprendre’ns i de divertir-nos. Alba Dedeu, que en fa l’adaptació al català actual, ha publicat el recull de contes Gats al parc (Premi Mercè Rodoreda 2010). És traductora de l’anglès i l’italià.

Més enllà de l’espectacle mediàtic, de Guillem Turró i Conrad Vilanou

Aquest volum de l’Observatori dels Valors reflexiona sobre l’esportivització mundial, un fet característic de l’actualitat, i en fa una reflexió crítica i constructiva, de manera general i també en clau catalana. Tal vegada, l’esport és una de les millors metàfores de la vida humana, una forma de manifestar quelcom propi de la nostra condició. Prendre consciència de tot això obliga a preguntar-nos per les diverses maneres de relacionar-nos amb l’esport. I, sobretot, a escatir-ne el potencial humanístic.

Poesia, Jordi de Sant Jordi, de Carles Duarte

La nova col•lecció Tast de Clàssics és una invitació a gaudir dels grans autors i dels títols més destacats de la literatura catalana antiga des d’una sensibilitat contemporània. I a conversar-hi des del present. Per això hem demanat a escriptors i poetes actuals que n’adaptin les paraules per tal de retornar-les als lectors d’avui amb un llenguatge proper i entenedor que, alhora, en faci evident la qualitat literària. Jordi de Sant Jordi és un dels poetes més interessants dels primers vint-i-cinc anys del segle XV. Va néixer a València a final del XIV, fill d’un esclau morisc alliberat. De ben jove va entrar al servei d’Alfons el Magnànim, i ja el 1416 consta com a cambrer personal del rei, càrrec de prestigi que va ocupar fins a la seva prematura mort, l’any 1424. A la cort Jordi va entrar en contacte amb poetes com ara Andreu Febrer, Ausiàs March o el Marqués de Santillana. Aquest darrer recordava, anys més tard, la bellesa de les seves composicions, i en lloava les aptituds musicals. N’hem conservat divuit poesies.

Marges, de Roger Vilà i Padró

Una novel·la sobre el retorn. Un cant al Priorat, al seu paisatge i a la seva gent. En Menna, el protagonista de Marges, té quaranta anys i viu un moment de crisi existencial. És per això que ha decidit passar tot el mes de juliol al Priorat, al poble de Margalef, d’on és originari el seu pare. L’excusa és estudiar els marges de pedra seca que parcel•len el petit país. Però, més enllà d’això, en Menna, profundament identificat amb aquest paisatge i acompanyat per algunes de les figures que el poblen, aconseguirà travessar amb èxit aquest pas delicat de la seva existència.

El poliedre del lideratge, d’Àngel Castiñeira i Josep M Lozano

La crisi econòmica, política i social que estem vivim ha posat en evidència la necessitat de lideratges que ens ajudin a sortir-ne. A partir de la situació actual, Josep M. Lozano i Àngel Castiñeira ens exposen de manera intel•ligent i amena les múltiples cares del lideratge. En aquesta obra es repassen tots els elements del lideratge i s’aprofundeix en la vinculació del bon lideratge amb la qualitat humana i els valors, així com en la manera d’afrontar la formació dels líders. El poliedre del lideratge és un llibre que complementa el rigor acadèmic amb una dimensió pràctica i divulgativa. Es tracta d’una eina per a la reflexió de tots els qui s’interessen per la manera d’exercir i desenvolupar el lideratge, i que creguin en la importància d’un bon lideratge empresarial, polític o social, alhora eficaç i ètic.

Cròniques rurals, de Jordi Llavina, Carme Martí i Albert Carreras

«Aquell que oblida les arts i els costums de l’antigor oblida la vida mateixa, feta de la lluita deIs homes i els seus afanys», va escriure el cretenc Pandelís Prevelakis en la seva Crònica d’una ciutat. El llibre que us presentem aplega el testimoni de vint personalitats del nostre país. Excel•leixen en camps tan diversos com la literatura, la ciència, l’art, la teologia, l’economia, el periodisme, la política, la gastronomia, l’escalada, la fotografia, el cinema, l’organització d’espectacles… I tots i cada un d’ells, a la seva manera, reivindiquen els valors de la vida del camp, ja sigui per via dels seus records d’infància, ja sigui perquè han decidit instal•lar-se en un poble o, fins i tot, en algun paratge remot de la naturalesa catalana. Memòria i reivindicació: aquests són els dos pilars damunt els quals recolzen els suggeridors relats de Cròniques rurals. Per això mateix, podríem dir que el que teniu a les mans és tant un llibre essencialment poètic com un llibre radicalment polític. Entrevistats: Joan Rendé, Carme Ruscalleda, Ponç Pons, Lluís Foix, Araceli Segarra, Armand Puig i Tàrrech, Gay Mercader, Joan Margarit, Josep Bou, Roger Mas, Perico Pastor, Josep M. Esquirol, Cosima Dannoritzer, Joan Massagué, Sílvia Alcàntara, Ramon Tremosa, Roser Capdevila, Josep Piera, Francesc Colomer, Neus Català.

Catalanes medievals, d’Elisenda Albertí

Saps com era la vida als castells medievals? De quina manera participaven les dones a les guerres? Sabies que Blanquina fou jutjada per heretge o que Garsenda fou coneguda per les seves composicions amoroses? Aquest llibre és un recull d’històries d’algunes dones catalanes, que van viure en aquesta etapa i van tenir una participació activa en els àmbits cultural, polític, científic o comercial, tot i que la societat els reservava un paper irrellevant.

Dames, reines i abadesses d’Elisenda Albertí

Sabies que Ramon Berenguer III, en un atac de gelosia, va fer matar el trobador que  afalagava la seva dona Dolça de Provença? Però no només això, també va guisar el cor del pretendent i li va fer menjar a la seva esposa qui, después d’allò, no va tornar a menjar mai més? Que Teresa d’Entença es va casar amb només 13 anys? I que a Blanca de Navarra la van tancar en una torre, a pa i aigua, però que un amable pastor li duia llet i formatge d’amagat?

El Confident dels Reis, d’Assumpció Cantalozella

Una novel·la d’aventures que recrea episodis mítics de la història de Catalunya.

El mal de la guerra, de Pau Faner

Aventures i desamors durant la persecució dels càtars i la conquesta de Mallorca.

Sempre han tingut bec les oques, de Joaquim Miret i Sans

En certs àmbits, és habitual de presentar l’edat mitjana com un període idíl·lic i de somni. Però en aquesta obra tan sorprenent com enyorada el lector pot accedir de primera mà al peculiar dia a dia de la societat medieval de veritat: les disbauxes dels darrers comtes d’Empúries, els abusos contra els esclaus, l’avidesa de les dides, l’estupre de Pere d’Urrea —arquebisbe de Tarragona— o una «hecatombe de poncelles» organitzada per una alcavota massa sol·lícita són alguns dels episodis reals i documentats que demostren, com deia Joan Fuster, que «sempre rellisquen els homes pel mateix indret».

Perles de la nit, de poetes andalusines

Al llarg del temps, els qui han escrit la història de l’Àndalus no han deixat de meravellar-se de la instintiva genialitat dels andalusins en el conreu de la poesia àrab clàssica. A hores d’ara, però, no ens hauria de sorprendre gens que el focus més important d’irradiació de la cultura àrab a Occident durant segles donés una bona florada de poetes extraordinàries. De la quarantena de noms que ens han arribat a través de les fonts —cosa que indica clarament que aquest tresor literari no va ser pas fruit de l’atzar—, apleguem en aquesta antología gairebé tots els poemes que s’han conservat d’elles, rutilants perles de la nit que per primer cop fan llum en català.

Llibre d’amic e amat, de Ramon Llull

Divuit anys després de la primera edició del Llibre d’amic e amat l’Editorial Barcino en publica ara l’edició crítica a càrrec d’Albert Soler, Doctor en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i autor de diverses edicions crítiques de l’obra de Ramon Llull. El Llibre, escrit el 1283 com a part del Romanç d’Evast e Blaquerna, és d’un dels textos més coneguts i difosos del místic i està compost per un pròleg i 357 versicles o «metàfores morals», mitjançant els quals Llull exposa l’experiència contemplativa de l’ermità Blaquerna. L’edició aporta, a més, informació sobre la transmissió manuscrita i impresa de l’obra, cinc proemis que la van prologar a l’edat mitjana i fins al s. XIX –un a càrrec de Jacint Verdaguer– i nou làmines en color de diversos manuscrits de l’obra.

Història de la Literatura Catalana. L’Època medieval (I). Dels orígens al segle XIV, d’Àlex Broch (dir.)

Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona inicien la publicació de la Història de la literatura catalana, una extensa obra que actualitza les aportacions que experts i erudits com Riquer, Rubió i Balaguer, Comas o Molas van realitzar al llarg del segle XX. A més de la incorporació de les descobertes filològiques i de les apreciacions crítiques, la nova Història de la literatura catalana també incorpora una revisió de la concepció de les èpoques literàries. Lola Badia, Josep Solervicens, Josep M. Domingo, Enric Cassany i Jordi Castellanos són els responsables de dirigir les diverses etapes, que fixen l’índex general de l’obra.  Prop d’una setantena de professors, investigadors i erudits, de totes les universitats de l’àmbit lingüístic català, són els autors dels capítols d’aquesta història, que suposa un avanç en l’estadi de coneixement dels estudis literaris. El volum que ara es presenta, el primer, és el que tracta de la literatura medieval, des dels seus orígens fins al segle XIV.

Duoda, comtessa de Barcelona, de Renada Laura Portet

El manual de comportament que Duoda escriu per al seu fill és el punt de partida per reconstruir una apassionant història familiar i política del segle IX. Les lluites pel poder dins la dinastia carolíngia, els amors i els desamors, i l’entorn social i literari de la cort són alguns dels ingredients de la biografia d’aquesta aristòcrata culta, esposa de Bernat de Septimània, qui en dues ocasions fou comte de Barcelona.

Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques, de Carme Batlle Gallart i Teresa Vinyoles Vidal

Aquest llibre és un recorregut per la Barcelona gòtica, un passeig per la ciutat emmurallada marcat per l’estreta relació entre la casa i el carrer, i alhora una reflexió sobre la vida dels barcelonins i les barcelonines medievals. Les autores s’endinsen més enllà dels fets polítics per introduir-se en l’esdevenir quotidià: el treball, el lleure i l’estructura de les famílies dels diferents estaments socials, on les dones prenen un paper rellevant com a transmissores de coneixement i vivències.

Introducció a les quatre grans cròniques, de Josep Antoni Aguilar Àvila

Aquesta obra és una aproximació de conjunt als llibres de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III. Josep Anton Aguilar Àvila situa les cròniques dins el seu context històric i cultural i n’analitza l’estructura, el contingut, l’estil i les fonts o models literaris. També ressalta les claus de lectura d’alguns passatges més representatius i els relaciona amb tractats bèl·lics, regiments de prínceps medievals, fórmules procedents de les chansons de geste, dels romans, etc., i en fa un contrast amb la historiografia europea per tal de veure la distorsió o la dissimulació propagandística de determinats episodis.

Pau Casals jugant a tennis a l’Espluga de Francolí, 1917. Centre Excursionista de Catalunya, Josep M. Co de Triola.

És ben sabut que els catalans fem servir —tot sovint en contextos diferents— dues paraules diferents que són esport i deport. Ambdues —perfectament complementàries— abracen un camp semàntic referit a aquelles activitats físiques de caire competitiu i recreatiu. En canvi, en llengua castellana només s’utilitza el terme deporte. Estudiosos com Miguel Piernavieja han constatat que aquesta paraula té un primer origen en el provençal i que d’aquí passarà a d’altres llengües romàniques com el francès, el castellà o el català. De fet, en el francès antic ja trobem el verb desporter que podem traduir per divertir-se. Tot sembla indicar que la paraula arribarà fins a Anglaterra a on passarà a dir-se disport i finalment, sport. Autors tan importants a nivell europeu com el francès François Rabelais (1494-1553) o l’anglès John Locke (1632-1704) fan servir aquest terme amb el mateix sentit.

Comptat i debatut, si fem una ullada a l’etimologia del mot esport, constatarem que la realitat esportiva comporta una diversió que és fruit d’obrir i diversificar la vida i que ens ajuda a desviar-nos de la normalitat. En un principi deport significava ‘diversió’, paraula que prové del llatí divertere i que feia referència a deixar el camí amb la finalitat de descansar. Ens referim, per tant, a aquella activitat realitzada amb l’objectiu de distreure’s, d’entretenir-se o recrear-se. De fet, el terme deport significa ‘recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure’. Com ens deia Jordi Llovet: “De fet, la paraula procedeix de la veu llatina deportare que vol dir ‘transportar’, ‘traslladar-se’, paraula que ben aviat va agafar el sentit figurat de ‘transportar-se en esperit’, ‘distreure’s’ o ‘divertir-se’. Practicar un deport era tradicionalment concebut com un ‘sortir’, en certa manera, de si mateix, per situar-se en un altre camp —mai tan ben dit— en què els maldecaps s’assuaugen, les cabòries es temperen, les penes són oblidades.”^[1]

Si ens endinsem en algunes de les obres dels grans clàssics de la nostra literatura veurem aparèixer diverses vegades el mot deport.^[2] Així, per exemple, l’eminent Ramon Llull (segles XIII-XIV) empra aquest terme en el seu Romanç d’Evast e Blanquerna (més concretament en el capítol XCVIII) quan descriu la mena de vida de Blaquerna en el seu ermitatge: “Aprés que havia menjat, retornava-se’n tot sol a l’esgleya, en la qual fahia gràcias a Déu. Con avia feta sa oració, estava una ora e anava’s deportant per l’ort e a la font e per aquells lochs on mills pogués alegrar sa ànima ell anava.”^[3]

També el gironí Francesc Eiximenis (segle XIV) fa servir aquesta paraula en diferents moments de Lo Crestià, una enciclopèdia popular, de caràcter moral i religiós, escrita en català amb l’objectiu d’apropar-la al poble, en el context d’una societat que anava avançant en urbanisme i alfabetització. Si ens fixem en el capítol XC del Terç del Crestià hi trobarem aquestes paraules: “Seria encara bon consell a aquests d’usar coses fresques per mitigar la raïl [l’arrel] de la passió e per refrescar la sang, e els seria profitós conversar ab persones alegres, e sovint deportar-se a veure coses plaents e honestes.”^[4] A més, en el Dotzè del Crestià fa diverses referències a l’esport. Concretament en el capítol DLVIII mostra distintes maneres de recrear-se, tot introduint els jocs i els exercicis físics. També trobarem aquest mot en autors tan rellevants com Ausiàs March o Joanot Martorell.

Tot plegat és una mostra fefaent que el mot deport es troba ben present en el bo i millor del nostre llegat literari. Amb aquest terme es feia referència a l’acció de sortir dels murs d’una casa —i, per extensió, de les muralles de la ciutat— per fruir d’uns moments d’oci i diversió. En aquest context sociohistòric l’esport s’oposa al treball (derivat de tripalium, ‘estri de tortura emprat pels romans’) i està estretament relacionat amb el lleure i la distracció. Només ens resta concloure, que transcorreguts uns quants segles, el millor deport manté una condició recreativa que té per objectiu la nostra renovació psicosomàtica. Fóra bo que no perdés aquesta dimensió que el converteix en una praxi humanística de primer ordre. Ja el poeta llatí Juvenal va deixar escrit allò de “mens sana in corpore sano”.

Es desplaça al Priorat amb la intenció de passar-hi, en principi, un mes. Com que l’experiència resulta positiva, ampliarà el període a quinze dies més. En Menna ha patit una crisi (una crisi severa). La seva dona va morir ara fa tres anys. Podem suposar que ell viu una mica d’esma, treballant al Consorci de Normalització Lingüística de la Selva, a Santa Coloma de Farners —hi ha, certament, alguns paral·lelismes entre en Menna i l’autor del llibre: qui no escriu, poc o molt, des de l’experiència pròpia?—. Li cal, per tant, el viatge interior. S’endú al mas de Margalef, entre altres, dos llibres molt significatius: la Comèdia dantesca i l’Ulisses de Joyce. Ha fet saber a tothom que l’objectiu del seu recés prioratí —la comarca de les arrels per part de pare— és continuar treballant en el seu estudi sobre els marges de pedra seca. Ja ho fa, ja, això d’examinar-los i de fotografiar-los! I, de fet, arriba a constituir tota una teoria sobre aquestes construccions, que parcel·len el nostre país per al conreu. Al final del llibre, al final de la novel·la, hi ha uns apunts de caire aforístic que condensen la reflexió filosòfica, en podem dir així, d’en Menna davant el fenomen dels marges. Ell mateix és com si se situés als marges de la vida, veient-la venir, poc disposat a immiscir-se en el mercat populós de la societat, gens disposat a participar del traüt que ha deixat enrere.

Marges és una novel·la formidable, que respira, tota ella, calma. Parla del desig d’anar a cercar la serenitat, de retrobar-se amb unes arrels familiars, però també personals. És un retorn a l’essència. Aquell recés prioratí constitueix, per això, el lloc privilegiat de la creació. De la creació del món, i també de la creació literària.

Al començament de l’obra, el narrador, en Menna, es pregunta (i em sembla una qüestió fonamental per al desenvolupament del llibre: per al de l’acció moral del protagonista i per al del relat): “Es pot escriure sense flirtejar amb la bogeria, amb alguna mena o altra de marginalitat o d’inseguretat vital?”. Em sembla que la resposta la dóna el mateix narrador: sí, és clar. És possible. En Menna pretén escriure com qui fa un marge. Amb la mateixa saviesa clàssica, amb els mateixos materials de la tradició: “Aquesta és la idea que em ronda i que no sé com expressar. Potser al final, un dia qualsevol, ho hauré de provar amb pedres”.