Capítol CCXLII

[Magdalena consolada per crist]

Com la seràfica Magdalena, restant al sepulcre amb infinites llàgrimes i dolor, mereixé ésser consolada per la presència del seu amat mestre, que féu a ella la primera aparició.

I la fortíssima Magdalena restà ferma i decidí morir allí al sepulcre, car no li semblava que res la pogués treure de la pena que sentia sinó sols la mort, puix que havia perdut aquell que era vida de la seva ànima. Avorria del tot la vida corporal i desitjava morir, pensant que després de la mort trobaria el que havia perdut en vida.

I, estant així fora del sepulcre, plorava sense parar, turmentava la seva persona, no podent prendre cap remei per al seu desmesurat dolor, i deia: «Oh, Senyor i vida meva! Fou tan gran el dolor que jo vaig sentir per la vostra mort! Però encara em restava algun conhort, que podia veure i tocar el vostre cos mort. I quan us vaig posar, Senyor, al sepulcre, jo pensava esclatar, i l’esperança de poder-vos untar i de fer algun servei a la vostra persona va mitigar un poc el meu dolor. Què faré, Senyor, ara que tot em manca? Quin conhort prendré, Senyor, de tan dolorosa pèrdua? I així plorant l’amorosa Magdalena s’inclinava i mirava dins de la tomba.

I mirant el lloc on havia posat el cos del seu Senyor i mestre, i veient que no hi era, un ganivet de dolor travessava novament la seva ànima, i deia amb un gran crit: «Magnus ergo dolor me flere compellit, magna tristitia viscera mea coactat», volent dir: «Un gran i desmesurat dolor em força a plorar, i una gran i profunda tristesa oprimeix i turmenta les meves entranyes.»

[...]

I mentre Magdalena deia aquestes coses, el Senyor amat seu va aparèixer a la seva esquena, mirant amb gran delit el fervor i la constància del seu amor, i els àngels, veient el Senyor, es prostraren a terra, adorant sa majestat.

I Magdalena, admirada, demanant-se a qui es feia tan profunda i singular reverència, es girà i veié Jesús, amat seu, tot disfressat, i no el conegué, ans pensà que era un pagès. O Maria, si quaeris Iesum, quare non cognoscis ipsum? Oh, Maria! On és el vostre sentit? Tant us ha alterat el dolor que cerqueu Jesús i, tenint-lo al davant, no el coneixeu?

I el Senyor, per fer-la inflamar més en el seu desig, es detenia i no es manifestava a ella, i li va dir: «Mulier, quid ploras? Quem queris?», volent dir: «Oh, dona! Digues per què plores i què cerques.»

Ella, creient que aquell que li semblava un pagès devia saber on era el cos sagrat del seu Senyor que ella cercava, li digué: «Domine, si tu sustulisti eum, dicito mihi ubi posuisti eum et ego eum tollam», volent dir: «Oh, Senyor pagès! Per què demaneu la causa del meu plor i de la meva cerca? Tal és, i tan gran, que dir ni raonar no es pot. Jo us suplico que, si res en sabeu, no em feu penar; com una mercè, Senyor, us demano que si vós us heu endut d’aquí el que jo cerco, m’ho vulgueu dir, i me l’emportaré.»

«Oh, Magdalena! Què dieu? No us recordeu que sou dona, i molt delicada per naturalesa? Com podreu vós prendre el cos mort, tan gran i tan soberg, i portar-lo fent un camí tan llarg? No temeu res? ¿No sabeu que sou en terra d’enemics i no podeu anar enlloc sense ser vista i trobada pels jueus, i que trobant-vos amb tal presa no us salvareu de mort? ¿Ja heu oblidat el cas de divendres passat, quan el gran i animós cavaller tan afavorit a la cort, Josep d’Arimatea, no gosà davallar de la creu aquest gloriós cos que vós cerqueu sense llicència de Pilat, i tot i això els jueus l’han empresonat per haver-lo enterrat? Què espereu que faran de vós si es diu que l’heu furtat? Oh! Gran és la vostra constància, gloriosa Magdalena, que res no us espanta! Bé es pot dir de vós: “Quia ferventer amanti nihil videtur difficile”, car el qui amb fervor ama no considera res difícil per obtenir el que desitja!

»Oh, Magdalena! Persevereu i no dubteu, car el Senyor que vós demaneu és tan clement que mai no desama a qui l’ama, ni s’aparta de ningú que amb afecció el cerqui. Sabeu què acostuma a fer sa majestat moltes vegades? Occultat se ut ardentius requiratur, et requisitus cum gaudio inveniatur, et inventus cum sollicitudine teneatur, et tentus non dimittatur, car s’amaga perquè amb ardor sigui cercat i, essent cercat, amb goig sigui trobat i, essent trobat, amb gran sol·licitud sigui retingut, i, retingut, amb singular custòdia sigui conservat i no deixat per res.»

I el Senyor, mirant Magdalena i veient que el seu dolor era tant que si no l’ajudava prest ella la vida del tot perdria, volgué sa clemència manifestar-se a la seva amada, i li digué amb la dolçor acostumada de la seva paraula: «Maria.»

I ella, sentint-se així anomenar per aquell que tant amava, cridà un gran crit d’extrem goig i digué: «Oh, mestre i Senyor! Que vós sou el qui jo cerco! Us he trobat, vida meva!», i caigué als peus de sa majestat volent-los besar.

Història de Jacob Xalabín, Editorial Barcino (1964)

JACOB XALABÍN, ENTRE LA LITERATURA I LA HISTÒRIA

L’estiu de 1389, després de la victòria dels otomans a la batalla de Kosovo, el príncep Bajazet va assassinar el seu germà Jacob. Murat I acabava de morir en l’enfrontament amb els serbis, i Bajazet no volia que ningú li disputés el tron. Aquests fets, ocorreguts als tan castigats Balcans, es troben a l’origen de la Història de Jacob Xalabín, l’anònim autor de la qual mostra uns coneixements de geografia i política turques gens habituals. Sobretot perquè no sembla que es tracti d’un text oriental traduït, sinó d’un relat escrit d’acord amb les convencions de la narrativa romànica i per a un públic molt probablement català.

Ed. d’Arseni Pacheco, 1964

Tot i el marc històric, el text és essencialment un relat d’aventures sobre els tres darrers anys de Jacob i l’exili a què l’abocà la seva madrastra, amb traïcions, amors furtius en tombes solitàries i dames incautes que descobreixen massa tard que la seva tímida cunyada és en realitat un home disfressat. No és fins gairebé al final del llibre, quan el príncep, feliçment casat, ha recuperat el seu lloc a la cort de Murat, que la història s’imposa sense pal·liatius sobre la ficció. I Jacob Xalabín, malgrat la seva contribució decisiva a la derrota cristiana, és estrangulat pel futur soldà.

Són poc clars els motius que dugueren l’autor de la Història a escriure l’elegia d’un príncep turc que havia fracassat a l’hora de postular-se com a successor del seu pare. S’ha dit que el text podia ser l’adaptació d’un relat grec o romanès anterior, contrari al partit del príncep vencedor, o que el seu autor podria haver estat un català apòstata resident a Turquia. Potser no ho sabrem mai. En qualsevol cas, això no fa sinó augmentar l’interès del text.

Joan Santanach

Crec que, si trobes un tresor, el millor que pots fer és compartir-lo, posar-lo a l’abast dels altres. Aquest és l’objectiu dels Amics d’Els Clàssics. La literatura medieval no és un tresor qualsevol; és especial. De fet, s’assembla a les noves tecnologies. Un no sap si li agradarà el darrer dispositiu electrònic que ha sortit al mercat fins que no el prova. Però sense instruccions de cap mena pot ser difícil de fer servir; tot depèn de l’experiència que es tingui en aquest camp. Els més agosarats començaran a remenar i se’n sortiran més o menys ràpidament; d’altres necessitaran una mica d’assessorament. Amb la literatura medieval passa el mateix. Alguns s’hi llancen de cap, amb l’ajuda d’un glossari i del diccionari, però a la majoria encara els fa por; obren un llibre, comencen a llegir i a la tercera frase pensen: «Ui, això no ho entenc pas, és massa difícil», i el tornen a tancar. El que no saben és que aquesta dificultat que hi veuen només és un miratge que amaga un veritable tresor.

Els qui hem estudiat filologia catalana ho hem tingut molt fàcil: els professors, una classe rere l’altra, anaven llegint en veu alta fragments escollits d’obres medievals, i anaven explicant el significat de tot allò que sabien que no entendríem. Així, gairebé sense adonar-nos-en, vam aprendre la llengua antiga i des d’aleshores tenim la sort de poder gaudir de les obres que ens ha llegat l’etapa més brillant de la literatura catalana. Estic segura que aquestes obres interessarien a moltes persones, però no han tingut l’oportunitat de conèixer-les, o bé ho han intentat i els ha frenat el miratge de la dificultat lingüística. Per això se’m va acudir que es podria fer un taller per ensenyar a llegir en català medieval, seguint exactament el mateix procediment amb què jo n’havia après.

Estic contenta de poder dir que ha funcionat. La catorzena de persones que s’hi van apuntar, d’edats i àmbits ben diversos, van poder comprovar com el miratge s’esvaïa davant dels seus ulls: amb un seguit d’indicacions, progressivament —al llarg de sis sessions d’una hora i mitja—, la llengua es va fer transparent. Es van adonar que aquells textos s’entenien, i aquell tast del Curial e Güelfa, el Tirant lo Blanc, Bernat Metge, Ramon Llull, Ausiàs March i les cròniques de Muntaner i Desclot, els va fer venir ganes de llegir les obres senceres. Potser l’any vinent repetirem l’experiència, que és un granet de sorra més per aconseguir que els clàssics arribin a tothom.

Per veure les imatges tan sols has de clicar aquí.

A la nostra pàgina de Youtube podreu gaudir de vídeos de presentacions en centres culturals, de lectures dramatitzades en teatres o d’actes en escoles i universitats que els Amics d’Els Clàssics hem fet arreu de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears.

Escriptors, poetes, actors, periodistes i altres personalitats de la cultura catalana ja han deixat el seu testimoni en imatges a través de lectures, conferències o, senzillament, descobrint-nos quin era el seu clàssics preferit.

I tu? Per què no ens expliques també en un vídeo quin és el teu clàssic preferit? Aquell que t’ha divertit, emocionat o ensenyat més coses?
Anima’t! Envia’ns un senzill vídeo amb el teu testimoni, la teva opinió o, si vols, amb la lectura d’un fragment i comparteix la teva experiència amb els Amics.

Tan sols ho has de penjar a Youtube. És molt fàcil. Només has d’estar registrat. Un cop pujat, ens envies un correu amb l’enllaç a participa@editorialbarcino.cat. Tens temps fins el 30 de juny.
I, si tens qualsevol dubte, ens pots contactar en aquesta mateixa adreça.

Els 5 primers participants rebran un lot de llibres de la col·lecció Tast de Clàssics!!

Per participar, si us plau informa’t de les bases legals del concurs.

Vine el proper dimecres 13 de juny a fer un Tast de Clàssics amb Teresa Forcades i Marta Pessarrodona i gaudeix d’un programa d’activitats exclusiu per als Amics d’Els Clàssics.

Jesús i les dones, d’Isabel de Villena, en versió al català modern de Marta Pessarrodona, és una antologia de la Vita Christi, obra publicada pòstumament a València l’any 1497. Isabel de Villena (1430-1490), abadessa del convent de la Trinitat de València considerada l’escriptora medieval més important en llengua catalana, hi narra la vida de Jesús posant èmfasi en el paper que les dones hi van tenir.

Els Amics d’Els Clàssics us conviden a visitar el Monestir de Sant Cugat

El Monestir de Sant Cugat va ser fundat al segle IX, en el context de l’expansió de la vida monàstica arreu de l’Imperi Carolingi i d’Europa en general. El cenobi va acollir una comunitat benedictina en la qual, d’acord amb la regla de Sant Benet, els monjos pregaven i alhora treballaven.
El monestir, amb el pas del temps, va assolir un gran poder dins la Catalunya feudal, mentre el conjunt monàstic anava creixent i evolucionant.

El Museu del Claustre del Monestir permet descobrir, d’una banda, l’arquitectura i l’escultura romàniques, l’estructura d’un monestir medieval i, de l’altra, la seva evolució en el temps i les formes de vida monàstiques, mitjançant l’exemple de Sant Cugat.

La visita guiada consta de l’explicació de l’interior de l’església del monestir, on es veurà l’evolució dels dos estils medievals més rellevants, romànic i gòtic, així com l’esplendor del barroc a través de les capelles laterals construïdes entre els segles XVI-XVIII. Aquesta visita es completa amb un itinerari pel claustre i les sales del Museu, ubicades a les antigues dependències monàstiques. Així mateix, també es complementa amb un espectacular audiovisual que resumeix l’evolució de la història del monestir.

Reserva la teva plaça a (màxim 1 acompanyant) enviant un correu electrònic a participa@editorialbarcino.cat

Museu de Sant Cugat – Claustre del Monestir
Dimecres 13 de juny

18.00 h: Visita guiada

19.30 h: Teresa Forcades i Marta Pessarrodona presentaran Jesús i les dones, d’Isabel de Villena.
Lectura de fragments de l’obra a càrrec de Carme González i Dolors Vilarasau d’Els Amics de Pedra i Sang

Adaptació del text realitzada per:
Lola Badia, Catedràtica en Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, i investigadora de l’IRCVM.
Antònia Carré, Catedràtica de secundària i consultora de la UOC, investigadora associada de l’IRCVM.

[Dedicatòria i autoria]

NARRADOR 1: Molt excel·lent, virtuós i gloriós príncep, rei expectant: encara que per fama estigués informat de les vostres virtuts, ara he tingut una molt millor notícia d’aquelles, perquè la vostra senyoria m’ha volgut comunicar i revelar els vostres virtuosíssims desigs de conèixer els fets dels cavallers antics, que eren virtuosos i molt gloriosos per fama, i que els poetes i historiadors han lloat en les seves obres per tal de perpetuar el seu record i els seus virtuosos actes. I singularment els molt insignes actes de cavalleria d’aquell cavaller tan famós, que es diu Tirant lo Blanc, que, com el sol resplendeix entre els altres planetes, així resplendeix aquest en singularitat de cavalleria entre els altres cavallers del món. Aquest cavaller per la seva virtut conquistà molts regnes i províncies donant-los a altres cavallers i no volent-ne per a ell mateix sinó la sola honor de cavalleria. I més endavant conquistà tot l’Imperi Grec i el va rescatar dels turcs, que l’havien subjugat sota el seu domini i l’havien arrabassat als cristians grecs.
I perquè en la present obra no pugui ser acusada cap altra persona, si s’hi troba alguna falta, jo, Joanot Martorell, cavaller, vull portar-ne tot sol la responsabilitat, jo sol i no cap altre; perquè per mi sol la present obra ha estat ventilada al servei del molt il·lustre príncep i senyor rei expectant don Ferrando de Portugal, i ha estat començada el dos de gener de l’any 1460.

[El comte Guillem de Vàroic se’n va a Terra Santa]

NARRADOR 1: Ara, en el principi, es tractarà de certs virtuosos actes de cavalleria que féu l’egregi i estrenu cavaller, pare de cavalleria, el comte Guillem de Vàroic en els seus benaventurats darrers dies.
En la fèrtil, rica i delitosa illa d’Anglaterra habitava un cavaller valentíssim, noble de llinatge i molt més de virtuts, el qual, per la seva gran saviesa i alt enginy, havia servit per llong temps l’art de cavalleria amb grandíssima honor, la fama del qual en el món molt triomfava: era el comte Guillem de Vàroic.
Trobant-se el virtuós comte en edat avançada de seixanta-cinc anys, mogut per divinal inspiració, decidí de retraure’s de les armes i d’anar en peregrinació i de passar a la Casa Santa de Jerusalem, on tot cristià deu anar, si li és possible, per fer penitència i esmena dels seus defalliments. I aquest virtuós comte hi volgué anar havent dolor i contrició de moltes morts que havia fetes en la seva joventut seguint les guerres i batalles on s’havia trobat.
E feta la deliberació, a la nit manifestà a la comtessa, muller sua, que tenia un fill de molta poca edat, la seva propera partida i li féu donació de tot el comtat, a totes ses voluntats. I havia fet fer un anell d’or amb les seves armes i les de la comtessa i l’anell era fet amb tal artifici, que es partia pel mig, de manera que cada part era com un anell sencer amb la meitat de les armes de cadascú. Quan es reunien les dues part, es mostraven totes les armes.

COMTESSA: Oh trista de mi! I serà veritat, senyor, que fareu la vostra partida sense mi? Almenys feu-me gràcia que jo vagi amb vós perquè us pugui servir, car prefereixo morir que viure sense la vostra senyoria, i si el contrari feu, el jorn que finiré els meus darrers dies no sentiré major dolor de la que ara sento; amb tot el meu seny desitjo que sentíssiu l’extrema pena que el meu cor adolorit sosté quan penso en la vostra absència. Digueu-me, senyor, és aquest el goig i consolació que jo esperava de vostra senyoria? Aquest és el consol d’amor i fe conjugal que jo tenia en vós? Oh pobra de mi! Que vingui ja la mort, ja que res no em pot ajudar! Que vinguin trons i llamps i gran tempesta, per fer que el meu senyor es quedi, que no pugui separar-se de mi!

NARRADOR 1: Prengué el fill petit pels cabells i els hi va estirar, i amb la mà li va pegar a la cara dient-li:

COMTESSA: Fill meu, plora la dolorosa partida de ton pare i faràs companyia a la trista de ta mare.

[El comte Guillem es fa ermità prop de Vàroic]

NARRADOR 1: El comte prengué dolorós comiat d’ella, besant-la moltes voltes, llançant dels seus ulls vives llàgrimes, i quan marxà no se’n volgué portar sinó un sol escuder. I partint de la seva ciutat de Vàroic va pujar en una nau i, navegant amb pròsper vent, arribà a Alexandria amb bon salvament. I eixit en terra amb bona companyia féu la via de Jerusalem. I quan hi va arribar, va confessar bé i diligentment els seus pecats i rebé amb grandíssima devoció el preciós cos de Jesucrist. Després entrà per visitar el Sant Sepulcre de Jesucrist, i aquí féu molt fervent oració amb moltes llàgrimes i amb gran contrició dels pecats, i per això meresqué obtenir la santa perdonança.
I havent visitats tots els altres santuaris que són a Jerusalem, i tornat a Alexandria, va pujar en una nau i passà a Venècia. I quan va arribar a Venècia, donà tots els diners que li quedaven a l’escuder i el va col·locar en matrimoni perquè no volgués tornar a Anglaterra i divulgués, a través de cartes que alguns mercaders enviaven a Anglaterra, que el comte Guillem de Vàroic havia mort quan tornava de la Casa Santa de Jerusalem.
Sabent tal nova la virtuosa comtessa, va sentir-se molt atribolada i féu un dol molt gran, i li féu fer les exèquies de què un cavaller tan virtuós era mereixedor. Després d’algun temps el comte se’n tornà en la seva pròpia terra, tot sol, amb els cabells llargs fins a les espatlles i la barba fins a la cintura, tota blanca, i vestit de l’hàbit del gloriós sant Francesc, vivint d’almoines. I secretament es posà en una devota ermita de Nostra Dona, senyora nostra, la qual distava molt poc de la seva ciutat de Vàroic.
Aquesta ermita era en una alta muntanya, molt delitosa d’arbres de gran espessor, amb una font d’aigua molt clara que corria. Aquest virtuós comte s’era retret en aquesta deserta habitació, fent vida solitària per fugir dels negocis mundanals, a fi que pogués fer condigna penitència dels seus defalliments. I una volta la setmana ell anava a la seva ciutat de Vàroic per demanar caritat. I desconegut per les gents __per la gran barba i cabells llongs que ell portava__ sol·licitava les seves almoines i anava a la virtuosa comtessa, muller sua, per demanar-li caritat, la qual, veient-lo demanar almoina amb humilitat tan profunda, li feia dar molta més caritat que a tots els altres pobres.

Aquestes eren les respostes correctes:

1/ Com es diu el riu on les ànimes han de beure aigua?
El riu on les ànimes han de beure aigua s’anomena Lete.

2/ Qui porta les ànimes en barca?
És Caront qui porta les ànimes en barca.

3/ Què fa el jutge Minos després d’haver fet confessar les ànimes?
El jutge Minos, després d’haver fet confessar les ànimes, examina els seus pecats, i després les remet a Radamant.

Més de 90 amics heu participat en el concurs, i els 5 afortunats han estat:

Isabel Rico García
Susi Fàbregas i Puntí
Carolina Coll Marquès
Alexandre Narbona Giner
Núria Maynou Gil

Enhorabona als guanyadors!

El diumenge 20 de maig us espera un dia ple d’emocions a Folgueroles. Amb motiu de la celebració Festa Verdaguer podreu visitar el IX Mercat del Llibre Vell de Poesia, l’única fira d’aquest tipus del país. I no només això: per dinar podreu fer un tast de productes de la terra en el I Mercat i tast de pagès, i, durant tot el dia, podreu gaudir d’un intens programa de balls, danses, tallers de jocs tradicionals, exposicions i concerts de música.

Veniu còmodament amb l’autocar que els Amics d’Els Clàssics, conjuntament amb el “Què llegeixes?”, posen a la vostra disposició des de Barcelona.

Envia el teu nom i telèfon a participa@editorialbarcino.cat fins al 2 de maig, i entra en un sorteig de 7 bitllets dobles i 1 individual per anar i tornar en autocar de Barcelona a Folgueroles.

Horari:
Diumenge 20 de maig
9. 30h – Barcelona ( Pau Claris/Casp) – Folgueroles
16.30h Folgueroles – Barcelona
(El viatge dura 1.15h aproximadament)

Per més informació podeu consultar aquesta pàgina web: http://www.verdaguer.cat

Els narradors de la lectura seran 40 membres de la Societat Civil: Artur Mas, Gemma Nierga, Najat El Hachmi, Ferran Mascarell, Isabel-Clara Simó, Montserrat Tura, Muriel Casals, Lluís Gavaldà, Sergi Belbel, entre d’altres. Aquests narradors estaran acompanyats per 32 actors professionals que interpretaran els diferents personatges de l’obra: Josep M. Pou, Roser Camí, Joan Carreras, Joan Negrié, Victòria Pagès, Àngels Bassas, Mireia Aixalà…

S’ha estructurat el text de Tirant lo Blanc en 8 històries d’una hora, cadascuna de les quals tindrà 5 narradors que llegiran durant 10 minuts acompanyats de 8 actors. Els actors faran dues hores de lectura, amb 10 minuts de descans entre hora i hora. Aquests 10 minuts de cada hora serviran per renovar el públic.

Per més informació podeu consultar aquesta pàgina web.