Primer foren els àrabs, després els grecs, a continuació els espanyols i els portuguesos, els xilens, israelians i, finalment, la de la ciutat de Nova York. Una epidèmia d‘indignació subleva els joves del món, oblidats per un sistema que no sap oferir-los un lloc en la societat. Per primera vegada des de fa un segle, la generació dels joves que volten els vint anys no viuran tan bé com els seus progenitors. El procés globalitzador neoliberal embruta els pobles, humilia els ciu-tadans i tanca el futur del jovent. La qualitat de vida de què hem gaudit no tornarà per ara i la generació de la vintena haurà d‘acostumar-se a les situacions de precarietat: precarietat laboral, conjugal, habitacional, emocional, mediambiental, etc. El sociòleg alemany Ulrich Beck parlava fa 25 anys de “la societat del risc“. Ara ens hi trobam de ple. I un dels problemes més greus -per no dir el més greu- que comporta aquesta societat en crisi és l‘atur juvenil, que al nostre país ultrapassa el 40%. O sigui, la impossibilitat per a tota una generació d‘entrar en la vida activa. El suïcidi d‘una societat. Un autèntic drama nacional: la generació millor preparada de la història és la que, en bona part, se n‘anirà en orris. Després d‘haver invertit un capital en la seva educació, no troba feina, o la feina que troba és escassa i mal retribuïda, o haurà d‘emigrar per a trobar una feina mínimament digna. Ho va dir el president del Banc de Sabadell, Josep Oliu, qui parlà clar en un dinar amb empresaris: “Passarem de ser receptors d‘immigració a haver d‘emigrar“. El seu propi fill ha hagut de partir cap a l‘estranger a treballar.
Són els joves de l‘anomenada “generació ni-ni“, “adultescents“ o “kidults“, excessivament mimats, que es debaten entre l‘hedonisme escapista, enviar missatges furiosos per les xarxes socials, col·leccionar idiomes i màsters o treballar sense cobrar. Un tret neoliberal que els indigna especialment és la privatització dels serveis públics perquè suposa un robatori manifest del patrimoni de la classe treballadora i de les classes mitjanes després d‘anys i panys de reivindicacions i conflictes. La constitucionalització dels drets socials bàsics (salut, educació, pensions, subsidi d‘atur) queda recollit a l‘article 9.2: “Correspon als poders públics promoure les condicions  per tal que la llibertat i la igualtat (…) siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixen o dificulten el seu assoliment“. Aquest enunciat, pràcticament calcat d‘altres constitucions socialdemòcrates de la postguerra europea, és el fonament de les polítiques de benestar social dels països europeus, un fonament que és posat clarament en qüestió ara per les decisions que prenen les elits polítiques i financeres.
No es pot oblidar que la base social de la socialdemocràcia europea és l‘aliança entre la classe treballadora i la classe mitjana per tal d‘instaurar un “Estat del benestar“. Al nostre país, segons Vicenç Navarro, aquesta aliança encara no s‘ha produït perquè hi ha una polarització social entre classes mitjanes de renda mitjana-alta, que utilitzen els serveis privats, i les classes mitjanes de renda mitjana-baixa i la classe treballadora, que utilitzen els serveis públics. És erroni percebre un conflicte d‘interessos entre aquestes dues classes i més erroni encara creure que una classe -la classe mitjana- ha substituït l‘altra -la classe treballadora- fins al punt de fer-la desaparèixer del discurs polític de les esquerres, tal i com ha succeït aquí. El cost polític d‘aquest oblit és l‘abstenció de la classe treballadora i, també, d‘amplis sectors de les classes mitjanes, preocupades pel deteriorament dels serveis públics. El fet que els països escandinaus frueixin de l‘Estat del benestar més desenvolupat d‘Europa no és a causa que les seves classes benestants siguin el motor de la societat; ans al contrari, és en aquests països on la classe treballadora i les classes mitjanes estan més unides i són més fortes. I són també aquests països els que tenen una major despesa pública i uns imposts més alts.
Tot i que el nostre, evidentment, no és comparable als països nòrdics, la gent ha pres consciència que les mesures per sortir d‘aquesta crisi econòmica suposen una constant socialització de les pèrdues, que va en detriment de les classes mitjanes i baixes. I que, en lloc de reaccionar, els governs -també el govern de l‘actual president Rodríguez Zapatero- insisteixen a voler satisfer els mercats, quan el que haurien de fer és “desarmar el mercats“, emprant una coneguda expressió d‘Ignacio Ramonet. Fins quan podem continuar acceptant que l‘especulació financera imposi els seus criteris a la representació política? Quin sentit té la democràcia? Per a què serveix el vot dels ciutadans si, al cap i a la fi, comanden els mercats?
Les alternatives existeixen. Fins i tot dins del mateix model capitalista i defensades per experts internacionalment reconeguts (Paul Krugman, Francisco Álvarez, Vicenç Navarro…) Dos exemples com a mostra. El Banc Central Europeu hauria de convertir-se  en un verdader banc central i deixar doblers als Estats de l‘eurozona perquè poguessin finançar llurs despeses. Actualment té prohibit deixar sous, la qual cosa obliga els Estats a recórrer als mercats i a pagar uns interessos astronòmics. Amb aquesta mesura s‘acabaria la crisi del deute. En segon lloc, exigir d‘una vegada la taxa sobre les transaccions financeres (TTF), la coneguda com a Taxa Tobin. Amb un modest impost del 0,1% sobre els intercanvis d‘accions a la Borsa i sobre el mercat de divises, la Unió Europea obtindria, cada any, entre 30.000 i 50.000 milions d‘euros. Prou per a finançar els serveis públics, salvar l‘Estat de benestar i oferir un futur esperançador a les noves generacions.
O sigui, les solucions tècniques hi són. Però, on és la voluntat política?

(Publicat a S’Ull de Sol, novembre 2011)

A Menorca, fa vint anys es va crear l’Associació de Premsa Local de Menorca (APLM), per reunir les diverses revistes locals existents. Els nostres objectius són la millora de les revistes associades i difondre la nostra tasca. Celebrar la Diada de la premsa local és el màxim exponent d’aquesta idea.

Enguany celebrarem els vint primers anys de la nostra associació. És necessari treballar junts. Ens fa més forts i més presents en una societat cada dia més tecnificada.

L’APLM existeix per donar suport als associats, contractar més publicitat i relacionar-nos amb les administracions, tot per oferir un producte de qualitat i assolir la confiança dels lectors i comerciants. Aquesta intenció l’hem intensificada davant el moment de crisi econòmica que vivim.

Treballam en aspectes tan importants com el somni de professionalitzar el nostre personal, que es valoritzi més el treball dels nostres voluntaris i aconseguir un tracte d’igualtat davant les administracions a l’hora de contractar la publicitat.

L’ús del català a les nostres revistes ha de ser més valorat entre els lectors i les administracions; és un valor que ha de consolidar la nostra identitat. La premsa local és el mitjà més pròxim al lector, ofereix una informació i un coneixement de qualitat, mostra la realitat cultural dels nostres pobles i forma els lectors. Vet aquí el seu gran valor.

Aquest pròxim dissabte, al Local Social de Fornells, a partir de les 19.30 h, ens hi trobarem per celebrar aquest esdeveniment. Vindrà Francesc Martínez, periodista i president de la Unió de Periodistes Valencians, per parlar sobre les publicacions valencianes locals, recordarem la importància dels col·lectius que donen suport a la premsa local nostra i acabarem amb un concert de música amb el grup Trio Arrels Menorca. Qui vulgui passar una bona estona, hi serà benvingut a la festa de la premsa local menorquina.

Miquel Àngel Marquès,
President de l’Associació de Premsa Local de Menorca

VINT ANYS DE TREBALL PER A LA PREMSA LOCAL

Ens ho vam proposar, vam treballar junts i ens vam plantejar dos objectius: mantenir i millorar les publicacions associades i difondre la tasca de la premsa local. El nostre treball el resumim en la següent cronologia:

1990
Existeixen les revistes locals El Iris, Revista de Ferreries i Alaior Esportiu. Aquell any se’n funden tres de noves: S’Auba, S’Ull de Sol i Cap de Ponent.

1991
Les sis publicacions existents s’associen per defensar els seus interessos. Neix l’Associació de Premsa Local de Menorca (APLM).

1992-1993
L’APLM participa en la primera Fira d’Oci Cultural a Maó (1992) i organitza una exposició a Maó per donar a conèixer la seva tasca (1993).

1996-1997
Després d’un breu període de recés, es legalitza l’APLM, es consolida el suport amb el Consell Insular i se signa un conveni de tres anys amb el Govern Balear.

1997
El Iris, Revista de Ferreries i s’Auba es deslliguen de l’APLM.

1997
Xerra i Xala i Ventet de Fornells ingressen com a nous membres de l’APLM.

1999
L’APLM redacta un informe sobre l’ús del català en les revistes locals de l’illa, a partir del qual rep el suport del CIM per a l’ús del català.

2001
Primera Diada de la Premsa Local. Una conferència, reconeixements a persones lligades a la premsa local  i un acte cultural conformen el programa de la nostra festa anual.

2003
L’APLM col·labora amb el Govern Balear en la Mostra de revistes en català, exposició que visita tots els pobles de l’illa.

Trio Arrels de Menorca

El plat fort de la XI Diada de la premsa local a Menorca serà l’actuació del grup musical Trio Arrels Menorca, un dels exponents més importants de la música tradicional menorquina actual.

La festa es realitzarà el pròxim dissabte, 19 de novembre, al Teatre Municipal de Fornells a les 19.30 h. L’Associació de Premsa Local de Menorca aprofitarà l’ocasió per celebrar els 20 primers anys de l’associació, fundada l’any 1991.

L’acte comptarà amb la presència de Francesc Martínez Sanchis, president de l’Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes (APPV) i professor associat de periodisme de la Universitat de València, que parlarà sobre “La premsa local i comarcal valenciana. Una aproximació a la seva realitat”.

Periodista, historiador i professor ha treballat en diaris i ràdio. Avui és director de la revista comarcal Papers de l’Horta i cap de redacció del mensual Saó. Investiga sobre els mitjans d’informació local del País Valencià i és autor de llibres de la mateixa temàtica. Ha ocupat diversos càrrecs a la Unió de Periodistes Valencians (1999-2007); avui també és vicepresident de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud.

Com en anteriors edicions, es retrà un reconeixement a les persones o entitats proposats per l’Alaior Esportiu, S’Ull de Sol, Xerra i Xala i Ventet de Fornells, pel treball desenvolupat a les revistes locals.

L’acte conclourà amb l’actuació musical del grup Trio Arrels de Menorca, que ens oferiran un autèntic recital de música tradicional i d’havaneres.

Trio Arrels de Menorca és un grup des Castell, format l’any 2006 per Amador Simonet Tur, David Serra Salom i Benito Cacho Sintes. Interpreten cançons menorquines, boleros, ranxeres, serenates i havaneres. Han editat tres discs compactes: Trio Arrels de Menorca (2007), Poble (2009) i Sa gran nit, amb Lluís Sintes (2010).

Fa uns dies vam visitar la comarca catalana de la Val d’Aran, un lloc preciós. Així que la gent d’allà va saber que jo era menorquí, ens van dir que ells també eren “illencs”, que la Val d’Aran era una “illa” al centre dels Pirineus. Insistien que havien viscut “aïllats” fins que, en la dècada dels 50, els van construir el túnel de Vielha i la carretera del port de la Bonaigua. Des de llavors, no he pogut deixar de pensar en el significat de la paraula “illa” i “l’aïllament”, de les conseqüències de viure “aïllat”.

Segons tots els diccionaris, “aïllat” és qualsevol sistema termodinàmic o mecànic que no té cap intercanvi d’energia amb el medi exterior. Etimològicament, la relació d’”aïllat” i “illa” és evident i no cal aprofundir-hi. Per definició, una “illa” és un element aïllat, ja sigui pel mar (definició oficial) o per elements difícilment franquejables.

Per molt que després ens trobem a gust en ell, “l’aïllament” geogràfic mai no ha estat voluntari. També cal remarcar que les “illes” poden ser-ho sensu estricto, com la nostra Menorca, o sensu lato. Aquest és el cas de la Val d’Aran, un conjunt de valls estretes i rodejades de muntanyes altíssimes, de més de 2.500 metres, amb un esperit geogràfic molt més francès que català o espanyol.

Les “illes”, d’una casta o d’una altra, no tenen —no tenim— més remei que absorbir/assimilar (o, si més no, intentar-ho) l’esclat d’energies exteriors que ens bombardegen, i ho hem de fer per tal que no ens esclafin com un ou. És evident que, físicament, els menorquins vivim en una illa (ho serà fins que les forces de la terra així ho vulguin). I podem dir, amb orgull, que la nostra és, fins ara, l’illa que menys ha claudicat davant d’aquest bombardeig massiu d’influències alienes.

Per altra banda, una de les claus -potser la principal- que permeten subsistir una illa sensu lato és posseir una identitat forta, una cultura pròpia i ben arrelada. Justament açò és el que succeeix a la Val d’Aran. Allà, l’aranès —una llengua que només es parla a la Val—, és la llengua oficial (el català i el castellà se la miren des d’un segon i tercer esgraó). L’aranès és l’últim reducte de l’occità, la llengua dels trobadors, una parla eliminada per les “energies” centralitzadores i ferotges de la política francesa. Per sort i gràcies a “l’aïllament”, aquesta llengua és encara ben viva a la Val d’Aran (com a anècdota, deixeu-me que us digui que el cartell del centre hospitalari de Vielha no diu Espitau/Hospital, sinó que únicament diu Espitau). I és que els aranesos estan molt orgullosos de la seva identitat cultural; una identitat que, de ben segur, no haguessin pogut mantenir si no haguessin viscut “aïllats” de l’Estat espanyol per unes muntanyes infranquejables i del francès per una línea fronterera.

I, com us he dit, tot açò em va fer pensar. Em vaig preguntar si nosaltres, els menorquins, estem de veres tan orgullosos de la nostra llengua i de la nostra cultura com els aranesos. ¿Estem disposats a defensar-les com a senyes d’una identitat que ens fa culturalment més rics? Malauradament, sembla ser que cada dia són més els que prefereixen que les energies exteriors ens aclaparin fins a diluir-nos, fins que siguem un poble més, anònim entremig del mar de la globalització.

I, jo, senyors, deixeu-me que us ho digui amb claredat, no ho vull, açò.

Restauració de l'ermita de Binixems, any 1899

(Article de Miquel À. Marquès amb motiu de la publicació de la làmina d’agost)

En aquesta ocasió, la làmina és patrocinada per Mascaró Morera. Desconeixem qui és l’autor de la fotografia i ens l’ha deixada Antònia Pons Pons. La imatge que avui reproduïm mostra la festa celebrada l’11 de maig de 1899, dia en què es va beneir l’església de Sant Llorenç de Binixems, després de ser restaurada. Estam davant una fotografia feta fa cent dotze anys.

Les coses van anar més o manco així. Binixems va deixar de ser usada a partir de 1832; a finals del segle XIX l’ermita estava en situació de ruïna, fet evidenciat en la visita pastoral de 1897. Només unes setmanes després, el 25 d’agost de 1897, es va formar una comissió encarregada de recuperar l’ermita, amb un pressupost de 1.758’40 pessetes de l’època. L’impulsor de la comissió i director de l’obra va ser Josep Eugeni Seguí Oliver, fill de la propietària de Son Puig Gran. Per finançar les obres es va obrir una llista popular i el 13 de febrer de 1899 havien aconseguit recaptar 1.410’20 pessetes. L’obra s’inicià el 7 de juny de 1898 i es va acabar el 9 de novembre del mateix any.

L’obra va canviar la fesomia de l’església. De l’edifici original només es va conservar la cúpula; els arcs, les parets i una part del sostre van ser fets de nou, així com la sagristia, i la façana també es va refer. L’immoble va ser enrajolat, es va netejar la cisterna, es va anivellar el pati i sobre la porta d’entrada es va posar una imatge de Sant Llorenç, reproduïda a sobre d’un conjunt de rajoles.

L’11 de maig de 1899 es va inaugurar l’ermita, amb la presència del bisbe Salvador Castellote Pinazo i els regidors de Maó, es Mercadal i Alaior. Una pedra commemorativa recordava la restitució de Binixems al culte públic. La festa va consistir en una peregrinació des d’Alaior fins a Binixems. Va ser una demostració de devoció catòlica. En la processó, hi van ser presents nou confraries de la parròquia de Santa Eulàlia amb els seus estendards, alguns dels quals els podem veure a la imatge. Aquell fet va despertar tant el suport dels creients com el rebuig dels no creients. I açò s’ha d’emmarcar en un moment en què la societat vivia uns canvis socials, amb una classe obrera que augmentava el seu pes social i el moviment catòlic feia front a la nova situació fent tot tipus d’actes i accions per recristianitzar la societat i evitar l’avanç de les noves idees.

La restauració de Binixems avui la veuríem com una acció positiva per conservar el patrimoni cultural, però fa cent anys i cua es va convertir en un símbol per refermar el sentiment catòlic alaiorenc. Així ho va pensar i impulsar el rector d’Alaior, Llorenç Pons.

Els ingressos són els normals d’una empresa com la nostra: venda de revistes (subscriptors i botigues), contractació de publicitat (empreses privades i administració), pàgines patrocinades i l’ajut conveniat amb empreses privades i les administracions públiques (Ajuntament, Consell i Govern).

Un aspecte del qual no en parlam gairebé mai, però sempre hi és present, és l’ús de la llengua catalana a la revista com a eina comunicativa amb els lectors. Des del primer moment, l’ús del català a les nostres pàgines ha estat clar, tot i també publicar articles en altres llengües.
Fins aquí, no ens diferenciam d’altres mitjans de comunicació social, especialment de la premsa forana mallorquina o la comarcal catalana.

Fer premsa local no és sinònim d’un passatemps particular. És el compromís d’editar un mitjà de comunicació social, seguint les pautes d’edició professionals. Si bé és ver que solem partir del món voluntariós amb col·laboracions semiprofessionals, açò no implica allunyar-nos de les pautes professionals a l’hora d’elaborar un producte. Diríem més, en ocasions la premsa local és de més qualitat que el producte que ofereixen altres tipus de mitjans de comunicació.

Ara ens toca afrontar una difícil situació econòmica global. A nivell intern, revisarem la gestió econòmica per ajustar despeses i entrar al món de les noves tecnologies. Són les estratègies que volem assolir per seguir brindant el nostre producte cultural.
El suport econòmic institucional pot rodar entorn a una cinquena part del pressupost anual de la nostra entitat. El Govern ja ha avançat que el 2012 s’eliminen tot tipus d’ajuts, tant el general com el del català. No ho diuen, però també han eliminat ambdós ajuts per al 2011 i gairebé cap polític que escalfa la cadira a Palma s’ha manifestat.

La seva és una decisió discutible. En tot cas, més que mai hem d’exigir que ens contractin publicitat, amb igualtat de condicions com es fa amb qualsevol mitjà de comunicació de les Illes Balears. És una reclamació que fem pública des de fa anys i que les administracions solen oblidar. Manca transparència. ¿Qui ha cobrat els 1’3 milions d’euros destinats a publicitat de què disposava el Govern Balear per al 2011? Nosaltres no n’hem vist gairebé ni un cèntim.

Per altra part, la Llei de Normalització obliga les administracions a donar suport econòmic als mitjans que empren el català de forma habitual. La decisió unilateral d’eliminar-lo fa que s’incompleixi la llei que va ser consensuada per tots els partits polítics.

Mentre, nosaltres seguirem treballant per treure dignament la nostra revista dins les nostres possibilitats. I seguirem usant el català, la llengua pròpia del territori en què vivim, no perquè sigui cap forma de subsistència, negoci, ni susceptible de rebre una subvenció, sinó per convicció i per compromís amb la nostra terra, Menorca. La personalitat de la nostra revista i la llibertat cultural i d’expressió així ens ho ha de permetre fer. Els mitjans de comunicació que no ho facin, ells sabran per què han pres altres camins.

El nostre és un treball col·lectiu en bé d’un poble, d’una illa. La nostra feina final sempre va dirigida cap als lectors. Per tant, les dificultats que patim a conseqüència de les darreres decisions polítiques, també afecten directament els nostres conciutadans.

L’enderrossall cultural comença a ser notable avui a les Illes Balears. No sabem fins a on arribarà. El camí obert sembla inevitable que el pateixin altres àmbits com les arts plàstiques, la música, el teatre o el món de l’esport de base.

Opinió

La nostra llengua és part fonamental de qui i de què som

Les primeres mesures que ha pres el nou Govern Balear en matèria de política lingüística han encès les alarmes tant entre la comunitat cultural i educativa de les nostres illes com entre la població més conscienciada de la importància de preservar la nostra llengua, la nostra identitat cultural i els nostres drets lingüístics. La defensa de la llengua catalana ha de ser prioritària per a qualsevol govern de la nostra comunitat, perquè és el fet diferencial, a pesar de LOAPAS i de lleis d’harmonització, allò que dóna sentit i fonamenta un estatut d’autonomia. Com recordava molt bé Guillem López Casasnovas en una carta publicada a la premsa insular, si nosaltres no defensam la nostra llengua no ho farà ningú. La llengua catalana és la pròpia d’uns territoris separats en diferents comunitats autònomes i aquests territoris són els únics del món on es parla el català. És un deure ineludible dels governants d’aquestes comunitats estimar i defensar la llengua pròpia i promoure les lleis necessàries perquè aquesta pugui arribar a una plena normalitat.
Tanmateix algunes de les mesures que podrien implantar-se romprien el consens que fins ara hi ha hagut en aquesta qüestió des de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística, fa vint-i-cinc anys, serien font de conflictivitat i farien més difícil la cohesió social. Ja n’hem vist fa pocs dies un exemple en l’escridassada que va rebre una consellera del Consell Insular en el discurs de possessió del seu càrrec on instava simplement a la defensa de la nostra llengua i a l’acompliment de les lleis que dimanen del nostre estatut d’autonomia. Més enllà de la manca de respecte, hi ha una actitud de bel·ligerància que hauria de ser desautoritzada pels nous responsables polítics per evitar que es pugui estendre i convertir-se en un fet habitual.
La supressió de la direcció general de política lingüística en nom de l’austeritat denota, si més no,  la manca d’interès del nou govern per aplicar polítiques actives en favor de la nostra llengua, quan aquesta és el principal element definitori de la societat illenca. No s’entén, per exemple, que es vulgui complaure una minoria amb la creació d’una direcció general de caça, totalment prescindible, i que en canvi una de les primeres accions de govern sigui l’eliminació de la política lingüística, que ens afecta com a poble. Per altra part, l’anunci, després matisat, de la segregació d’alumnes segons la seva llengua no només contribuiria a minoritzar encara més la llengua catalana, sinó que faria molt més complicada la cohesió social i la convivència entre parlants de les dues llengües.
Una dada preocupant que també s’ha de tenir en compte, és la pèrdua d’ús social del català a les Illes, a pesar de tots els esforços que s’han fet i de ser llengua vehicular de l’ensenyament. Açò s’explica per l’enorme pressió que s’exerceix des dels mitjans audiovisuals, que en una immensa majoria són en castellà, i de la forta immigració que s’ha produït en l’àmbit de tot el territori catalanoparlant. Davant aquesta allau de mitjans de comunicació en castellà només la premsa local, molt sovint, és la que manté el català com a llengua vehicular i en fa difusió i didàctica, cosa que s’hauria de valorar en tots els sentits, tant per donar-li suport moral com econòmic a fi que pugui mantenir la seva meritòria tasca.
Un altre anunci que s’ha fet aquests dies és que la llengua catalana seria considerada un mèrit i no un requisit a l’hora d’obtenir una plaça pública. Amb aquesta nova normativa la situació de greu perill en què es troba la nostra llengua es veuria encara molt més agreujada i el dret de tot ciutadà de les Illes Balears d’adreçar-se a l’administració pública en llengua catalana no es podria exercir en molts de casos, al mateix temps que s’incrementarien les situacions d’enfrontament personal que es donen avui en altres àmbits. En definitiva, només fent-la necessària en els territoris on és oficial podrem preservar-la i dotar-la del prestigi que es mereix, que ens mereixen els qui la parlam.
És necessari, per tant, un canvi de rumb en matèria lingüística per part dels nous governants. La llengua és patrimoni de tots i no s’hauria d’emprar mai com un element de confrontació política, com hem vist massa vegades, especialment en campanyes electorals. És més, els nostres polítics, siguin del partit que siguin, haurien de tenir la capacitat de fer didàctica de cara als prejudicis, a les prevencions i les incomprensions que el fet diferencial provoca tant entre parlants propis com aliens i promoure els mitjans per evitar conflictes, garantir el compliment de la Llei de Normalització Lingüística i les disposicions de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, que forma part del corpus legislatiu espanyol, i treballar activament en la defensa de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears com assenyala el nostre estatut d’autonomia, i per la cohesió social des del màxim consens tant en l’àmbit polític com en el de la societat civil.

Totes les vides és el fruit d’una llarga i intensa amistat entre dos artistes: el poeta Ponç Pons i el pintor Pere Pons, un encontre entre literatura i pintura  a través de dos alaiorencs il·lustres, de dos mestres en els seus camps respctius.

L’exposició va ser presentada per la batlessa Coia Sugranyes i després de les intervencions de Pere Pons i de Ponç Pons que van agrair l’oportunitat de dur a terme aquesta mostra conjunta, el grup musical Cercadors de Sons van interpretar algunes de les seves cançons.

Les dues exposicions poden visitar-se de dimarts a diumenge de 19.30 a 21.30 durant tot el mes d’agost.