D’un temps ençà, govern, sindicats i associacions empresarials coincidien en la necessitat de reformar la legislació laboral. La gravetat de la crisi econòmica que ha portat a l’estat a un índex d’atur del 22,85%, la forta caiguda del nombre de treballadors afiliats a la Seguretat Social que han passat de 19,5 milions el juliol de 2007 als actuals 17 milions el mes de gener de 2012, conseqüència de la destrucció de 2,5 milions de llocs de treball, aconsellaven prendre mesures destinades a una gestió més eficaç de les relacions laborals que facilitessin la creació de llocs de treball. Vora dos anys de negociacions entre sindicats i patronals no han estat suficients per a poder consensuar una reforma del mercat de treball i, en tot cas, han perdut l’oportunitat de poder negociar plegats unes reformes que, d’una manera o altre, havien d’arribar.

Finalment, dissabte 10 de febrer de 2012, el govern publicava el RDL 3/2012, de 10 de febrer, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral. Pendents en aquests moments del recurs d’inconstitucionalitat que, sembla ser, interposaran els sindicats i sense entrar a valorar la idoneïtat de les reformes decretades, citaré a continuació els titulars de les referides novetats:

• Les ETT podran actuar com agències privades de col·locació.

• L’edat màxima del contracte de formació i aprenentatge passa de 25 a 30 anys.

• Creació d’un compte identificatiu de la formació rebuda pel treballador.

• Nou contracte de treball per a PYMES amb menys de 50 treballadors.

• A partir del 31 de gener de 2012 es torna a prohibir l’encadenament dels contractes temporals.

• Nou impuls al contracte a temps parcial i regulació del teletreball.

• Modificacions de les mobilitats funcionals i geogràfiques.

• Eliminació autorització administrativa en els acomiadaments col·lectius (ERO).

• Facilitat per a desvincular-se del Convenis Col·lectius.

• Concreció causes acomiadament objectiu.

• Reducció de la indemnització per acomiadament improcedent a 33 dies per any amb un màxim de 24 mensualitats, així com la supressió dels anomenats “salaris de tràmit”.

Per a més informació us remeto a la nostra web en la qual, dins l’apartat de Notícies/Laboral, hi trobareu una circular de la referida reforma laboral.

Francesc Romeu

Iñaki Úriz (Pamplona, 34 anys) i José Luis Vilar (Barcelona, 30 anys) són dos amics que estaven l’hivern de l’any 2009 gaudint d’un cafè a la ciutat de París. A la reunió al café hi estaven citats cinc amics però van quedar-se ells dos sols degut a que els altres tres, provinents d’Anglaterra i Noruega, havien hagut de cancel·lar els plans a darrera hora per qüestions de feina. Donada la situació, l’Iñaki i en José Luis es posaren a discutir sobre si hi havia alguna manera de recuperar l’import del bitllet que no havien pogut utilitzar els seus amics.

Així va nèixer Change Your Flight, una start-up dedicada a facilitar que el passatger recuperi els seus diners en cas que per un motiu o altre, no pugui agafar un avió. “No voles, no pagues“, així es titula la notícia que va publicar La Vanguardia la passada setmana.

Change Your Flight comença la seva activitat el passat desembre de l’any 2011, fent de mitjancer entre la companyia aèria i el passatger que ha perdut l’avió. “Nosaltres recuperem una part de les tarifes i les taxes del bitllet” explica Vilar.

La idea de Change Your Flight és pionera i única al món. L’empresa conta amb cinc treballadors i sis col·laboradors, amb seu al districte 22@ de Barcelona Activa, i ja registra prop de 3 transaccions diàries havent signat un contracte amb Air One (l’aerolínia low cost d’Alitalia). Aquesta setmana a més sortegen uns bitllets d’ació per a una escapada romàntica a Venècia, no us ho perdeu!

Per a veure millor el funcionament de Change Your Flight ens deixen aquest vídeo on s’explica de manera senzilla i planera el servei que ofereixen:

Change Your Flight_La Vanguardia 1feb2012

Segons publicava ahir el Financial Times, el passat octubre Lord Simon Wolfson, director de Next, va oferir un premi de 250.000 lliures esterlines als economistes que presentessin el millor pla per gestionar una sortida ordenada d’un o més membres de la Unió Monetària Europea. No sé sap qui és el guanyador i ja no es poden presentar més propostes.

Un dels participants ha donat a conèixer la seva proposta. Aquest senyor es diu Jonathan Tepper i és editor en cap de Variant Perception.

Amb l’advertiment de que això no és res més que una proposta d’un economista i que no té cap aval governamental ni institucional, reproduïm algunes de les idees suggerides pel Sr. Tepper perquè pensem que poden donar algunes pistes del que podria passar si algun país membre sortís de l’euro:

Traduïm de l’anglès:

“El trencament de l’euro: recomanacions basades en precedents històrics.

(..) Aquestes recomanacions estan basades en casos històrics de sortides de divisa i també en l’experiència de devaluacions fetes en països emergents.

Recomanem que qualsevol país que surti de l’euro prengui les següents mesures:

1. Convocar una sessió especial del parlament un dissabte, aprovant una Llei que reguli tots els detalls particulars de la sortida: segellament de la moneda, desmonetització dels bitllets vells, controls de capital, redenominació dels deutes, etc. Aquestes noves mesures quedaran vigents el cap de setmana.

2. Crear una nova moneda (idealment anomenada igual que la moneda d’abans de l’euro), que es convertiria en moneda de curs legal, i tots els diners, dipòsits i deutes dins de les fronteres del país es redenominarien en la nova divisa. Això es podria fer, per exemple, a un canvi d’1 a 1, per exemple, 1 euro = 1 nou dracma. Tots els deutes o dipòsits que la gent del país tingui fora de les fronteres no estarien sotmesos a aquesta Llei.

3. Fer del Banc Central del país l’únic responsable -com abans de la introducció de l’euro- de tota la política monetària, sistema de pagaments, gestió de reserves, etc.

4. Imposar controls de capitals immediatament durant el cap de setmana. Es prohibiria que es fessin transferències electròniques de vells euros des del país a comptes en euros fora del país. Els controls de capitals evitarien que els vells euros que no estiguessin segellats com dracmes, pessetes, escuts o lires, marxessin del país i es dipositessin en qualsevol altre lloc.

5. Es declararien unes vacances per als bancs (tancament dels bancs) d’un dia o dos per permetre als bancs segellar tots els seus bitllets, prohibir retirades d’euros dels bancs i permetre als bancs fer tots els canvis que siguin necessaris en els seus sistemes de pagament electrònic.

6. Instituir una operació massiva immediata per segellar amb tinta o mitjançant enganxar-hi segells, els bitllets d’euros existents. S’haurien d’organitzar oficines de canvi, especialment encarregades en aquesta feina, i que s’haurien d’instal·lar per tot el país.

7. S’haurien d’imprimir nous bitllets, el més ràpid possible, per tal de canviar-los pels vells. Un cop s’hagin imprès i canviat prous bitllets nous, els bitllets vells segellats deixarien de tenir valor legal i quedarien desmonetaritzats.

8. Es permetria que la nova divisa es canviés lliurament en els mercats de canvi estrangers i per tant flotaria. Això contribuiria a la devaluació i que es guanyés la competitivitat perduda. Això podria conduir a una gran devaluació, però la devaluació en si ajudaria a donar un fort estímul a l’economia fent-la competitiva.

9. S’haurien d’instituir uns processos de fallida (concursos de creditors) més ràpids i s’haurien de destinar més recursos als tribunals especialitzats en fallides per poder fer front a l’augment de fallides que inevitablement seguirien qualsevol sortida de la divisa.

10. Començar negociacions per reestructurar i reprogramar el deute sobirà subjecte a una negociació col·lectiva amb el Fons Monetari Internacional i el Club de París.

11. Avisar al Banc Central Europeu i als Bancs Centrals del món perquè posin en marxa xarxes de seguretat de liquiditat.

12. Començar negociacions amb el Banc Central Europeu per tal de determinar com s’haurien de tractar els actius i les obligacions. La millor solució és, segurament, deixar de pagar i reduir les obligacions existents totalment o en part.

13. Instituir reformes del mercat de treball per tal de fer-lo més flexible i separar els salaris de la inflació i lligar-los a la productivitat. La inflació serà una conseqüència inevitable de la devaluació. Per tal d’evitar unes taxes d’inflació altes de forma continuada, el país hauria d’acompanyar la devaluació amb reformes estructurals a llarg termini.

Les mesures que s’han explicat no són exhaustives i s’haurien de considerar simplement el nombre mínim de mesures que els països haurien de prendre per gestionar la transició”.

Com hem dit al principi, això no és res més que un exercici teòric presentat a un concurs organitzat per un senyor anglès que és, segurament, un euro-escèptic. Però donat que en el debat econòmic actual, al menys a nivell de carrer, ja s’ha posat sobre la taula la sortida de l’euro i el retorn a la pesseta, és bo veure mitjançant aquestes “propostes pràctiques” el caos que suposaria aquesta sortida. Malgrat que pugui ser temptador somniar amb la possibilitat de recuperar la sobirania monetària i devaluar i estalviar-nos els ajustos que estem patint, s’entén perfectament que els governants estiguin fent tot el possible per salvar l’euro.

Agustí Codina

Advocat i Soci d’Assessoria Codina

Des de l’Assessoria Codina volem divulgar els nous projectes empresarials que sorgeixen de mans dels emprenedors. Com a clar exemple us adjuntem l’entrevista a Sergi Baster, un dels creadors de Puntcentric, que el Diari de Girona va publicar ahir.  Com veureu, anar de compres és més fàcil que mai!

 Sergi Baster – notícia Diari Girona 31gen12

Corre l’any 1519 quan Carles I d’Habsburg, rei de Castella i d’Aragó, competeix amb Francesc I de França per aconseguir la corona del Sacre Imperi Romanogermànic; una corona electiva, és a dir, calia comprar els vots dels prínceps electors alemanys.

Al no tenir diners, Carles I va recórrer a un préstec al banquer Jakob Fugger, un “vell” amic de la família. Finalment, i per tranquil·litat del banquer a l’assegurar-se el cobrament del préstec, i alhora també el de l’avi, Carles I va ésser coronat rei.

Però mantenir mig Europa i Amèrica resultava car; per això, periòdicament, es recorria a la venda de deute públic (us sona?) i a renegociar els terminis de pagament (vaja! res de nou).

El 1556 accedeix al tro Felip II qui, davant el panorama financer, declara la primera fallida de les quatre (!) que hi hauran al seu regnat.

Però com pot ser que en un imperi on mai es posava el sol pogués succeir tal negligència?

El cost de mantenir les fortificacions d’arreu de l’imperi, el gran exèrcit reial farcit de mercenaris i de flotes, i alhora intentar liquidar els deutes heretats era massa per l’or i argent que venien d’Amèrica (val a dir que moltes vegades acabaven en mans dels corsaris anglesos). Tot l’or i l’argent que desembarcava a Sevilla anava directament a mans dels banquers (la família Fugger) i com que l’exèrcit no cobrava, aquest donava a conèixer el seu enuig per Flandes (trist episodi conegut com la fúria espanyola; ara en dirien “el espíritu Juanito” en que les tropes reials varen saquejar Anvers). Tot i així, l’or que venia d’Amèrica no va evitar la fallida del banquer Jakob Fugger.

Amb l’entrada del nou rei, Felip III, es va portar a terme la devaluació de la moneda que, lluny de solucionar el problema, només va fer que allargar-lo. Resultat, una altra fallida el 1607!! i ja en portem…

La traca final, l’ocàs definitiu, o com preferiu dir-li, va ésser amb Felip IV junt amb la seva entranyable mà dreta, el comte duc d’Olivares.

El descens de la natalitat, l’increment del nombre d’eclesiàstics (com que no hi havia res a administrar encara no es convocaven oposicions a funcionari) i la forta emigració cap a les amèriques va fer que les ciutats castellanes perdessin població i lògicament llocs de treball i capacitat de producció. Tot això unit a que l’or d’Amèrica començava a escassejar va motivar que la pressió fiscal castellana, comandada pel comte duc d’Olivares, posés els ulls cap a Sicília, Nàpols, Portugal i Catalunya, fet que va desencadenar conflictes armats amb uns resultats prou coneguts pels catalans.

Quatre!! quatre varen ser les suspensions de pagament durant el regnat de Felip IV. Tot un rècord!

Però, a on va anar a parar tot l’or d’Amèrica?

Una manca d’organització bancària i industrial a Castella, una predilecció per importar productes abans que fabricar-los i una noblesa que creia que treballar els faria socialment inferiors, va fer que tot l’or i l’argent d’Amèrica es considerés una finalitat i no un mitjà per fomentar l’aparició d’un teixit empresarial.

I si ara als conceptes com el banquer Fugger, l’or americà, fortificacions, flotes i exercit reial els canviem pels de caixes provincials, fons europeus, Aves, aeroports, velòdroms, etc. veurem que no han aprés res de res… així doncs, estem davant d’una nova suspensió de pagaments? perdó, … concurs de creditors?.

Josep Maria Codina

Gerent i Soci d’Assessoria Codina

El passat divendres 23 de desembre va entrar en vigor la nova ordre d’horaris reguladora dels horaris d’obertura dels establiments de restauració, activitats recreatives i espectacles públics.

La principal novetat rau en les ampliacions de caràcter automàtic dels horaris de tancament de bars, bars musicals, restaurants i discoteques, entre d’altres, en determinades dates assenyalades, com la nit de cap d’any, la de revetlla de Sant Joan, la de Carnestoletes, festivitats locals o bé en diferents períodes del calendari, com Nadal, Setmana Santa i l’estiu.

Fins ara, aquestes ampliacions horàries havien d’ésser aprovades per la delegació territorial del Govern de la Generalitat o bé pels respectius Ajuntaments. A la pràctica, però, en poques ocasions es concedien aquestes ampliacions i mai amb caràcter general.

Així d’una banda, ara s’ha establert un horari especial per la nit de cap d’any, en el qual bars, bars musicals i restaurants, entre d’altres, podran perllongar l’horari de tancament fins a 60 minuts més del seu horari habitual i, pel que fa a les discoteques i sales de festes, entre d’altres, podran perllongar l’horari de tancament fins a 90 minuts més del seu horari habitual.

D’aquesta manera, en aquesta ocasió, al coincidir la festivitat en dissabte, els bars, bars musicals i restaurants podran tancar els seus negocis a les 4 hores de la matinada, mentre que, discoteques i sales de festa ho podran fer a les 7:30 hores del matí.

Per altra banda, per a la resta de festivitats anteriorment esmentades, destacant el període d’estiu comprés entre l’1 de juny i fins al 15 de setembre, bars, bars musicals i restaurants veuran ampliat el seu horari de tancament amb 30 minuts, i les discoteques i sales de festa veuran ampliat el seu horari de funcionament amb 45 minuts més.

Altres novetats destacades són la possibilitat que els bars musicals obrin el seu establiment a les 12h del matí, en comptes de les 17 h fins ara, i el fet que s’hagi limitat l’horari màxim de reducció d’horari de funcionament a conseqüència de molèsties causades als veïns, a dues hores.

Per últim, també s’ha modificat el temps per desallotjar els locals una vegada s’ha arribat l’hora de tancament. A partir d’ara es disposarà d’un màxim de 30 minuts per desallotjar el local en cas que l’aforament màxim autoritzat sigui fins a 500 persones, o de 45 minuts per aquells locals on l’aforament màxim autoritzat sigui superior a 500 persones.

Així, doncs, aquesta nova ordre d’horaris servirà per acabar amb les arbitrarietats que existien a l’hora de concedir ampliacions horàries en determinades dates i, de ben segur, per a fomentar aquest sector econòmic, a l’incrementar-se els horaris de funcionament dels negocis.

Jordi Lloveras

Un bon amic m’ha fet arribar aquesta felicitació i m’agradaria compartir-la amb tots vosaltres.

“No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos.

La creativitat neix de l’angoixa com el dia neix de la nit. És en la crisi on neixen la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a si mateix sense quedar “superat”. Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions.

La veritable crisi és la crisi de la incompetència.

El problema de les persones i els països és la mandra per trobar les sortides i solucions. Sense crisi no hi ha reptes, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia.

Parlar de crisi és promoure-la, i callar durant la crisi és exaltar el conformisme.

En comptes d’això, treballem de valent. Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora: la tragèdia de no voler lluitar per superar-la”

Albert Einstein ( 1879-1955)

Bones festes.

Josep Maria Codina

Gerent i Soci d’Assessoria Codina

Seguint la pràctica del despatx, volem fer ressó de la presència que va tenir  Tactic-Sport a la fira líder mundial de la bicicleta, la EUROBIKE, una trobada anual de la industria, del comerç i de la premsa a Friedrichshafen, Alemanya.

En aquesta fira, els visitants i expositors tenen la possibilitat única de mantenir contactes, iniciar relacions comercials i celebrar els seus éxits empresarials. A l’EUROBIKE, els professionals del sector decideixen sobre les últimes tendències en el sector del ciclisme.

Així doncs la presència de TACTIC SPORT en aquesta fira és de màxima rellevància.

Des de l’ Assessoria Codina la nostra més sincera enhorabona.

La nostra més sincera enhorabona a Llagurt pel seu progrés empresarial.

Llagurt es fa gran