Mariano Rajoy no ha deixat passar una setmana des de l'elecció del nou responsable del PSOE per cridar-ho i concertar una cita. Sobre la taula, un altre assumpte que al Govern li interessa i molt, la llei d'estabilitat, producte de l'acord aconseguit entre PSOE i PP a l'agost passat per reformar la Constitució. El problema per a l'aprovació d'aquesta llei és que els socialistes consideren que l'avantprojecte no respecta aquell pacte, que establia un límit de dèficit del 0,4%, mentre que el projecte del Govern fixa un dèficit zero, segons la vicepresidenta del Govern perquè és el topall que ha imposat Europa.

De totes maneres, el president del Govern espera poder arribar a un acord amb Rubalcaba, amb qui li uneix una antiga relació, amb qui ha negociat moltes coses i de qui es fia. Per això, al llarg del procés de renovació del PSOE, Rajoy ha confiat a més d'un dels seus col·laboradors que mentre l'elecció de Chacón podia complicar-li les coses al Govern, pel discurs radical que estava fent, la designació de Rubalcaba al capdavant dels socialistes era una garantia de possibilitat d'acords i el que el propi Rubalcaba denomina "oposició útil", amb el que Rajoy va respirar alleujat amb el resultat del congrés del PSOE.

Arribar a acords amb els socialistes li permetria a Rajoy imprimir un nou impuls al seu Govern després de 50 dies de mandat en els quals han aprovat les principals reformes estructurals que havien anunciat: la reforma financera i la reforma laboral, a més de la retallada de despeses i l'alça d'impostos.

11-II-12, C. del Reg, lavanguardia

L'estat (land) de Baviera, primer contribuent al fons de compensació entre estats federats alemanys, diu que l'actual sistema d'anivellació intern no funciona i demana "un nou pacte fiscal". L'actual contribució, "no ajuda a les regions febles", però "afebleix a les fortes", assenyala el ministre de Finances bavarès, Markus Söder. "No només necessitem un pacte fiscal a Europa, sinó també pels länder", diu.

La declaració del ministre bavarès expressa el malestar dels estats alemanys que més contribueixen al fons de compensació. Baviera, Baden-Württemberg i Hesse, amb capitals en Munich, Stuttgart i Frankfurt, volen reformar el sistema, i amenacen amb una nova querella davant el Tribunal Constitucional si les negociacions sobre aquest tema no prosperessin. Ressusciten així un tema que torna crònicament al debat alemany: el malestar dels pocs territoris més rics del país per subsidiar als molts que no són tan pròspers.

La Constitució alemanya estableix en el seu article 107 l'objectiu de la compensació financera entre estats federats com "l'apropiada anivellació de la seva diferent potència financera".

En el 2010 els länder van transferir 7.000 milions d'euros en concepte de "anivellació financera territorial". Les donacions provenien de Baviera (3.500 milions), Hesse (1.700 milions) i Baden-Württemberg (1.700 milions). La pròspera ciutat estat d'Hamburg va aportar també 62 milions. El resultat és un mapa de quatre que paguen a dotze: tres regions del sud, molt pròsperes i algunes d'elles gairebé amb veritable plena ocupació, més Hamburg, subsidiando a dotze regions receptores (länder i ciutats estat), totes elles situades en la part septentrional del país.

El bloc dels receptors no és homogeni. Hi ha en ell una clara divisió Aquest/ Oest. Els länder occidentals solen ser receptors moderats o molt poc subvencionats. Els cinc länder orientals, corresponents a l'antiga RDA, són molt receptors. Capítol a part d'aquesta última categoria és la ciutat estat de Berlín, receptora de gairebé la meitat de les transferències, i la seva homòloga de Bremen.

Berlín va ser acusada el dijous d'haver-se convertit a la "capital del sistema de compensacions" pel ministre de finances de Hesse, Thomas Schäfer. La capital federal va rebre 3.000 milions dels 7.300 que es van repartir l'any passat en tot el país en concepte d'anivellació entre estats federals, i és objecte d'una malvolença i unes acusacions d'indolència, no gaire diferents a les quals reben els països del sud en el debat populista alemany sobre la eurocrisis.

Baviera, que en el 2011 ha pagat 3.660 milions, la meitat del total del fons de compensació federal, està que trina. "Ja està bé!, hem superat el límit", exclama Söder.

Baviera i Hesse volen limitar la subvenció a Berlín i que el govern federal s'impliqui més a cobrir els forats de la capital, on un 20% de la població rep subsidis socials, més del doble de la mitjana alemanya, que ronda el 8%. També volen més competències regionals en política fiscal, per exemple en l'impost de successions. Si les negociacions sobre aquests aspectes no aconseguissin resultat, els tres principals donants es plantegen apel·lar al Constitucional contra sistema, abans que aquest sigui revisat, com li toca, en el 2019. Aquest és un escenari que ja es va viure en 1999 quan el tribunal va donar pas a una reforma que al final no va alterar la situació fonamental d'uns pocs donants i molts receptors.

A Baviera el principal partidari d'anar al Constitucional és el soci liberal (FDP) de la coalició, però el president bavarès, el socialcristiano Horst Seehofer, s'ha posat la fi de març com a termini per actuar judicialment si no hi ha resposta. Els liberals alemanys afavoreixen el concepte de "federalisme competitiu", en el qual es premia l'eficiència econòmica de les regions, contra el "federalisme cooperatiu" imperant al país, del que critiquen que els subsidis resten incentius per espavilar-se a les regions que els reben.

Els socialdemòcrates responen a aquesta pressió dient que es posa en qüestió el principi de solidaritat federal...

Alemanya federal ha entrat en un procés que pot acabar en el Tribunal Constitucional per la solidaritat fiscal entre els estats (länder). Baviera - que transfereix gairebé la meitat dels 7.300 milions d'euros amb que els tres estats més rics subsidian anualment a la resta dels federats-ha posat com a límit el final de març per revisar els comptes en un nou pacte fiscal. En cas contrari, amenaça amb acudir a l'Alt Tribunal, demanda a la qual podrien sumar-se els länder de Hesse i Baden-Württemberg, que són, juntament amb la ciutat Estat d'Hamburg, els que aporten finançament a la resta dels estats.

No és la primera vegada que ocorre. En 1999, pressionat l'Estat federal pels länder donants, es va aprovar una tímida reforma del fons de compensació territorial que amb prou feines va tenir efecte. Ara, en plena crisi financera i econòmica, la qüestió dels desequilibris regionals ha saltat de nou a la palestra amb l'argument principal, segons les autoritats bavareses, que els subsidis interterritorials no només no resolen les diferències econòmiques, sinó que les consoliden, amb el correlat que les regions més riques perden competitivitat i s'afebleixen. La qüestió que es planteja és si ha de posar-se un límit a la solidaritat i com aquesta pot ser més eficient. Una polèmica que existeix en altres països europeus, com Espanya i Itàlia.

La necessitat de revisar els fons de compensació territorials comença a ser un clam a Europa, especialment ara que la crisi econòmica i financera ha posat a tots contra les cordes. Quan la solidaritat interterritorial es converteix en un coll d'ampolla per a les regions més pròsperes, l'amenaça d'un col·lapse obliga a replantejar-se les transferències de capital. Els subsidis poden arribar a suposar un fre a les iniciatives per al desenvolupament de les regions menys pròsperes, la qual cosa amenaça el conjunt en convertir-se en un procés empobrecedor. Un llucet que es mossega la cua i que cal resoldre al més aviat possible.

Munich, Sttutgart i Frankfurt a Alemanya, com Catalunya a Espanya, reclamen un nou pacte fiscal. Ja no es tracta del tantes vegades portat i portat egoisme de les regions més riques i pròsperes, sinó que les màquines que tiren de la resta de les regions menys desenvolupades no perdin manxa. Per a això és necessari posar un límit a la solidaritat, tant en la quantitat de recursos transferida com en el temps. Però existeixen moltes resistències a això. En el cas de Catalunya, la sentència del Constitucional de juny del 2010 va declarar inconstitucional i, per tant, nul l'incís 3 de l'article 206 que posava el límit de la solidaritat en un factor clau: "Sempre que (les comunitats receptores) duguin a terme un esforç fiscal també similar", la qual cosa pot significar una carpetada a la igualtat fiscal i, per tant, a la competència.

Des d'aquesta columna editorial s'ha defensat sempre la solidaritat entre regions, però també la necessitat de revisar-la a mesura que els desequilibris es van anivellant, amb l'objectiu que les més pròsperes no acabin ofegades per uns dèficit fiscals que acaben per resultar massa onerosos. Això és el que ha ocorregut en la Unió Europea amb els Fons Europeus de Desenvolupament Regional (Feder) i els Fons de Cohesió en els quals Espanya ha deixat progressivament de ser un país clarament receptor després d'haver-se beneficiat llargament d'ells...

Alemanya és un país en el qual tres pròspers estats (o länder) del sud més la ciutat d'Hamburg financen a dotze estats menys pròspers del nord i l'est.

La magnitud del desequilibri no és molt diferent de l'espanyola: sobre una mitjana de 100, el land alemany més pobre, Mecklenburg-Pomerania, té un PIB per càpita del 71%, mentre que el territori més ric, la ciutat Estat d'Hamburg, ho té del 162%. Per fer-se una idea a Espanya la relació entre la regió més pobra i la més rica és del 70% enfront del 132%.

En total, cinc dels setze estats superen la mitjana federal d'ingressos, que és de 30.000 euros anuals per càpita. Es tracta de les ciutats Estat d'Hamburg (49.600 euros) i Bremen (42.000), i dels estats de Hesse (37.100 euros), Baviera (35.300) i Baden-Württemberg (33.600).

Entre els més pobres, per contra, figuren els cinc estats de l'antiga Alemanya de l'Est, que oscil·len entre els 23.000 i els 21.000 euros de PIB per càpita.

Com en qualsevol Estat, aquest desequilibri intenta pal·liar-se amb mecanismes solidaris de compensació. Els defectes objectius d'aquests mecanismes, units a l'ona de darwinisme social i egoisme que travessa Europa, avivada per la crisi, generen tensions. A Alemanya els estats que més paguen estan plantejant la necessitat d'un nou pacte fiscal: replantejar el sistema en un sentit de més competències i correctius.

El sistema alemany de compensació territorial és complex, fins a para els experts. Té un vector vertical en el qual els anomenats impostos comuns (societats, IVA, IRPF) es reparteixen entre el centre, els estats i els municipis (amb el gruix 42% de l'IRPF, 54% de l'IVA i el 50% de l'impost de societats per al centre). I un altre vector horitzontal en el qual els ingressos es reparteixen en benefici d'els qui estan per sota de la mitjana nacional.

Alexander Ebertz, del IFO Institut de Munich, diu que el sistema "reflecteix un fort vincle solidari entre els estats". No obstant això, "l'anivellació total ens porta a una situació problemàtica des del punt de vista de l'incentiu, perquè per rebre diners, un land no ha de realitzar cap esforç".

La crítica dels governs reticents que apunta al fet que el sistema recompensa el mal rendiment "és sens dubte polèmica, però no del tot falsa", puntualitza Ebertz. Entre els problemes que aquest expert assenyala, figura el "cafè per tots" que l'actual sistema consagra, malgrat les diferències de població, grandària i estructura econòmica existents entre els diferents estats i ciutats Estat. "Ficar aquesta heterogeneïtat en un mateix compte és complicat", diu Ebertz.

Simon Vesen, expert del Ministeri de Finances de Baden-Württemberg, a Stuttgart, creu que quan l'actual sistema caduqui en el 2019, caldrà introduir "canvis fonamentals" i que exigeixen una "reforma profunda". En matèria d'anivellació el més important que cal canviar és una situació "en la qual, tant els donants com els receptors, manquen d'estímuls per enfortir la seva pròpia recaptació" coincideix...

Angela Merkel, que està regant Europa d'austeritat sense que li creixin les flors, comença a ser regada pels seus propis companys de coalició: si ella diu que els alemanys no han de pagar per la suposada migdiada dels grecs, els bavaresos diuen que no volen pagar la migdiada de Berlín. En l'Europa de l'austeritat, el debat ha arribat als fons de compensació interalemanes.

"A Europa s'està establint un mecanisme de sancions pel qual els països deficitaris hauran de veure-les-hi amb multes", explica Markus Söder, ministre de Finances de Baviera.

Alemanya hauria de fer alguna cosa semblat de portes endins. "Si Grècia, Portugal i Itàlia han de fer esforços, també haurien de fer-los Renania-Palatinado, Bremen i Berlín", diu.

"Hem d'orientar-nos a Europa, estic segur que la canceller no s'oposarà a aplicar a Alemanya un sistema que ja ha impulsat amb tot el seu poder a Europa", diu el secretari d'Estat bavarès per a Economia i Infraestructures, Martin Zeil.

La reivindicació es refereix al sistema anomenat Länderfinanzausgleich (els fons d'anivellació entre estats federats), amb els quals els länder més rics compensen als menys pròspers. Baviera és el que més paga: 3.491 milions dels gairebé 7.000 milions que van passar dels rics als pobres en el 2011. Per primera vegada, pràcticament la meitat de tots els fons d'aquesta anivellació.

Zeil diu que de cada mil euros que el seu govern recapta de l'IRPF, gràcies a la seva bona administració, Baviera es queda només 140. Els 860 restants es van als "estats malgastadores". I Berlín és el principal d'ells: 3.000 milions d'aquesta transferència compensatòria són per a la capital, on un de cada quatre habitants rep subsidis socials.

A Berlín el senador de Finances, Ulrich Nussbaum, respon que Baviera va ser trenta anys receptora de fons de compensació abans de ser donant i que, "hi ha motius històrics que expliquen que Berlín no s'hagi desenvolupat tan ben com uns altres".

"Com més reeixits som, més hem de pagar, és com un càstig i el contrari de la solidaritat", diu el ministre Söder, un home curiós, molt en línia amb l'Europa que apunta: mà dura amb els immigrants, partidari que es canti l'himne alemany cada matí a les escoles, gens de vels i sí al crucifix a les aules, conrear el patriotisme i l'empremta cristianooccidental d'Europa, així com les "virtuts alemanyes": disciplina i puntualitat.

El berlinès i receptor Nussbaum acusa a Söder de populisme electoralista: el discurs s'explica per les eleccions regionals bavareses de 2013 i apunta que a Baviera la mobilització contra la capital prussiana sempre ha funcionat per unir les hosts.

Però no és només Baviera, també Hesse i Baden-Württemberg, els altres dos grans motors econòmics d'Alemanya, i els majors donants, volen establir la disciplina europea en les transferències internes.

"Cap pagament als länder que incompleixin la regla d'or,o que ja ara apunten cap a un incompliment de l'endeutament zero en el 2020", assenyala un document intern de la CSU bavaresa. També es coqueteja amb un nou plet davant el Tribunal Constitucional. Els estats alemanys tenen autonomia fiscal, però solament en l'administració de les seves despeses. En ingressos pràcticament només tenen autonomia sobre el seu endeutament. En el 2020 la celebri Schuldenbremse (el topall d'endeutament) acabarà fins a amb aquesta possibilitat...

Baviera és una potència alemanya on tradició i modernitat, conservadorisme cultural, innovació científica i alta tecnologia, coexisteixen en una convivència que recorda a la de Japó. Un esdeveniment social en una petita ciutat bavaresa, amb la gent abillada amb vestits tradicionals, bevent cervesa i parlant dialecte, pot traslladar a l'observador a un atàvic i provinciano univers d'inusitat casticismo.

Serà llavors el moment de recordar que aquest territori de dotze milions d'habitants i 70.000 quilòmetres quadrats, més o menys el doble en territori i població de Catalunya, és capdavanter en sectors com l'automoció, telecomunicacions o la indústria armamentística - de la qual Alemanya és tercer exportador mundial-i pàtria, o seu principal, d'empreses com a BMW, MAN i Krauss-Maffei, entre moltes unes altres, o caserna general administratiu de la societat Max-Planck, la més coneguda institució investigadora d'Alemanya, amb 17 premis Nobel en el seu haver-hi des de 1948.

Entre els pols austríac i prussià, Baviera és el segon land més catòlic d'Alemanya (55%), després del Sarre, i, sens dubte, el més nacional d'ells. La seva dinastia reinante, els Wittelsbach, es va mantenir fins a 1918. En la disputa entre Àustria i Prússia que va decidir qui seria la matriu estatal d'Alemanya - la guerra de 1866-,Baviera es va alinear amb Àustria, però quan Bismarck va tancar la seva unificació, el país va mantenir drets com el de disposar del seu propi exèrcit, ferrocarril i servei de correus. Aquest particularisme es manté avui en el polític, amb múltiples manifestacions, que inclouen un partit propi i hegemònic, la Unió Social Cristiana (CSU). coaligado amb els democristianos de la resta del país, i una particular sensibilitat cap a la cessió de sobirania, tant a nivell federal com a europeu.

La CSU és el partit de Baviera. Porta governant pràcticament des de 1946, més de sis dècades com a partit més votat - excepte en 1950, quan el SPD li va superar per sis desenes-i amb 46 anys seguits en condicions de majoria absoluta. La seva pèrdua, en les eleccions del 2008, quan va obtenir el 43% dels vots i va obligar a formar govern en coalició amb els liberals, es va viure com a crisis. També aquí la situació recorda a Japó, amb el seu etern domini del Partit Liberal Democràtic des de la postguerra.

La potència industrial i tecnològica bavaresa és més recent que la japonesa, que abans de la guerra va animar una agressiva expansió imperial. Baviera era un país tradicionalment agrari que va conèixer un fort canvi estructural després de la Segona Guerra Mundial, quan no era donant sinó receptor de fons de compensació. Com Japó, que va rebre després del desastre militar els fluxos migratoris de la colonització imperial a Corea i altres zones, Baviera va rebre l'aportació d'al voltant de dos milions d'alemanys dramàticament expulsats de l'Est, sobretot dels Sudetes, en l'antiga Checoslovaquía, els qui amb el seu esforç i tenacitat van contribuir en gran mesura a aixecar el país.

6/9-II-12, lavanguardia

nota informativa Baltasar Garzón: http://ow.ly/1hgftz

Garzón, l'home que veia clarejar -com el qualificava una famosa biografia periodística-, que va perseguir amb igual tenacitat a la trucada X dels GAL, al terrorisme d'ETA i els seus aparells polítics -que va aconseguir desmantellar-, a les xarxes del narcotràfic, els crims de Pinochet o la repressió franquista, ha acabat atrapat a la xarxa de Gürtel, la trama de corrupció suposadament vinculada a càrrecs del Pàg. Els arguments de l'acusació, exercida per dos capitosts de la trama actualment a la presó, Francisco Corretja i Pablo Crespo, i el seu advocat, Ignacio Peláez, a qui també es vincula amb un membre de la xarxa corrupta, han estat estimats amb escreix pel Suprem en una sentència duríssima. En canvi, la fallada desestima els arguments de la defensa i la Fiscalia, que va considerar les escoltes concordes a dret en virtut de la gravetat dels fets investigats...

El règim jurídic espanyol és extremadament garantista respecte a la protecció del dret constitucional a la defensa. Per això, i pesi que hi ha hagut algunes excepcions, l'enregistrament de comunicacions a la presó als implicats en una investigació judicial se circumscriu a assumptes com el terrorisme, en què s'ha observat repetidament la col·laboració delictiva entre els advocats i els seus clients. Garzón va ordenar les escoltes convençut que els lletrats de Gürtel estaven facilitant als capitosts de la trama el blanqueig de diners suposadament obtinguts a través de contractacions mitjançades per càrrecs del PP. Però el Suprem considera que l'instructor va cometre una arbitrarietat flagrant atès que no disposava de "cap dada" que avalés aquests extrems, més enllà de la sospita. Des del punt de vista procedimental, doncs, el jutge va superar els marges legals que disposava per orientar la instrucció. No ha de causar sorpresa que la solució del Suprem -senzillament, l'expulsió de Garzón de la magistratura- pugui considerar-se desproporcionada donada la gravetat dels fets investigats i la fulla de serveis a la democràcia i a la causa dels drets humans de l'a partir d'ara exjutge...

El judici contra Garzón pel sumari que va obrir per investigar la repressió del franquisme va concloure dimecres passat en el Tribunal Suprem. El sindicat ultradretà Manos Limpias demana per a Garzón 20 anys d'inhabilitació per un suposat delicte de prevaricació, al no haver aplicat la llei d'Amnistia. El fiscal demana l'absolució.

La tercera causa en el TS contra Garzón es refereix als cursos que va donar a Nova York entre el 2005 i el 2006. La investigació se centra en les aportacions fetes per diversos bancs i entitats que van finançar els seminaris. Algunes d'elles tenien causes pendents en el jutjat de Garzón. Les parts estan lliurant aquests dies les seves conclusions...

Garzón va anunciar que recorrerà al Tribunal Constitucional i després, si fa falta, al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg. El seu argument: la sentència "elimina tota possibilitat per investigar la corrupció", obre "espais d'impunitat" i contribueix a "laminar la independència dels jutges a Espanya".

Però la Sala Penal ha dictat una fallada pétreo, en el qual aixeca precisament la bandera dels drets individuals. En condemnar a Garzón, el Suprem tutela el dret de defensa. La sentència -amb el magistrat Miguel Colmenero com a ponent- afirma que Garzón va ser "arbitrari" perquè va dictar una resolució "injusta", en la qual va restringir sense fonament "el dret de defensa dels imputats a la presó, sense raó alguna que pogués resultar mínimament acceptable". I amb això va causar "un dany totalment injustificat i difícilment reparable en els drets de defensa dels imputats". I davant les crítiques, anit mateix el Tribunal Suprem va emetre un comunicat titllant els atacs de "frívols" i "inacceptables".

Garzón queda inhabilitat com a jutge i per a càrrecs públics. Podrà actuar com a advocat i en missions internacionals com la qual exerceix en el Tribunal de l'Haia ...

´Le Monde´. El rotatiu francès parla del "jutge superincòmode". "El veredicte de la justícia espanyola posa fi a la carrera del cèlebre jutge, conegut per haver combatut les vulneracions de drets humans".

´The New York Times´. Defineix a Garzón com "una de les figures judicials més polèmiques d'Espanya". Recorda "casos contra antics dictadors, inclòs Pinochet" i que va ordenar una investigació sobre les "atrocitats comeses per les forces feixistes durant la guerra civil espanyola". Afegeix que els partidaris del jutge, "incloses Amnistia Internacional i Human Rights Watch, han assegurat que els tres processos tenen motivacions polítiques".

´The Guardian´. Qualifica a Garzón de "jutge dels drets humans", però afegeix que va adquirir un "estatus d'estel del rock entre associacions defensores dels drets humans" i que "es va comerciejar molts enemics a casa, en particular entre els col·legues que se sentien incòmodes amb la seva celebritat".

´Clarín´. Explica que se li ha declarat culpable de "vulnerar el dret a la defensa per ordenar l'enregistrament de converses a la presó entre advocats defensors i els seus clients, presumptes capitosts d'una xarxa corrupta que en el 2009 va implicar a alts càrrecs del PP, que ara governa Espanya".

´Corriere della Sera´. Recorda els procediments contra Pinochet i Berlusconi i destaca el "abús de funcions" i que "va ser declarat culpable d'haver ordenat escoltes telefòniques il·legals".

BBC. "El jutge més conegut del país", assenyala, "que va aconseguir la fama després de portar a la justícia a l'ex dictador xilè Augusto Pinochet".

´Emol´. El diari xilè recorda que Garzón va aconseguir "gran notorietat" per investigar a responsables de les dictadures argentina i xilena, i esmenta que té pendent una causa per investigar els crims del franquisme...

M'han tret i ja no sóc jutge! M'han expulsat definitivament de la carrera i ara mateix no sé què vaig a fer. Haig de pensar-ho". Així, disgustadíssim, responia Baltasar Garzón a aquest periodista als pocs minuts de conèixer la sentència que li inhabilita durant onze anys i que suposarà el seu adéu a la judicatura. Un Garzón que intentava amagar el mazazo emocional que acabava de rebre. Va mussitar que preferia no parlar ni aventurar el seu futur, per prudència, i pel dolor que li causa una sentència que sent profundament injusta.

- Acudirà al Constitucional i la justícia europea?, va preguntar LaVanguardia.

- No estic segur. Ja veurem. Haig d'estudiar-ho.

Va respondre amablement, però abatut. Cremat.

La possibilitat d'una condemna per alguna de les tres causes obertes en contra seva simultàniament és un fet que Baltasar Garzón tenia assumit, encara que sempre va mantenir un bri d'esperança que el Tribunal Suprem, finalment, atengués els seus arguments - els de la seva defensa-i els de els fiscals que en els tres casos (escoltes del cas Gürtel, memòria històrica i cursos a la Universitat de Nova York) han sol·licitat la seva absolució. No ho manifestava públicament ni li agradava parlar dels seus processos, però no ocultava, en converses privades, la seva confiança en què la justícia donés fe de la seva innocència.

Ara s'ha fet realitat el pitjor dels seus supòsits: l'expulsió de la carrera judicial. I és que Garzón, a diferència de molts companys seus que han optat per aquest camí, no és home de bufet d'advocats. Ara com ara, no s'imagina a si mateix com a lletrat en una causa penal, defensant a un client davant els seus excompanys.

L'entorn més proper de Garzón, en el qual es troben companys de l'Audiència Nacional, advocats i juristes, es mostrava ahir a la tarda igualment desolat. Molt molests amb una sentència que consideren "redactada per tirar-ho". Reunits a la seva casa, van arribar a pronunciar la paraula "farsa" per referir-se al procés per les escoltes de Gürtel i el seu resultat, que, encara que imaginat, ha copejat fortament en l'ànim de tots ells.

L'esperança és l'últim que es perd, però ja al gener - La Vanguardia va publicar un reportatge titulat "Garzón, davant la fi de la seva carrera"-els amics del jutge confessaven en privat que el Tribunal Suprem no admetia el processament d'un jutge com Baltasar Garzón, en tres causes diferents i successives i totes elles en contra del criteri del ministeri fiscal, si no era per condemnar. Clar que aquesta conclusió no era més que una presumpció de conversa de cafè, de persones amigues de Baltasar Garzón suposadament molt familiaritzades amb els més ocults secrets de la justícia espanyola.

I després de la condemna..., els mateixos amics que lamentaven per endavant la condemna es queixaven que si el Suprem hagués volgut, podria haver castigat a Garzón, però també salvat la seva carrera. Argumentaven ahir que el jutge instructor, Jorge Barreiros, havia deixat una porta oberta en assenyalar que Garzón havia fet "una interpretació arriscada de la llei", la qual cosa es podria haver solucionat amb una suspensió de dos anys, que és el que porta suspès. "És una condemna per tirar-ho", va dir José María Mena, exfiscal cap de Catalunya, en RAC 1. Va recordar el cas Naseiro (1989), que també va afectar al PP, i que es va solucionar anul·lant les escoltes que inculpaven als polítics però sense processar al jutge.

10-II-12, lavanguardia

http://www.youtube.com/watch?v=Mtu1oNy9Yys&feature=related 

http://www.youtube.com/watch?v=ndgSP33nWXc 

http://www.youtube.com/watch?v=dP1CIzCa5p4&feature=related 

http://www.youtube.com/watch?v=bGHytwOgbG0&feature=related 

el ministre d'Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, titllà de «xenòfobs» aquesta mena tipo d'«atacs» als èxits nacionals. 
10-II-12, diariodeburgos

El ministre d'esports d'Espanya va dir que el govern analitza la possibilitat de demandar a un canal de televisió francès que es va burlar dels suposats vincles del país amb el dopatge.

José Ignacio Wert, ministre d'Educació, Cultura i Esports, va considerar com a "intolerable" i "antideportiva" la burla del Canal Plus que els atletes espanyols "no guanyen per casualitat".

La federació espanyola de tennis va dir el dimecres que demandarà a Canal Plus per utilitzar el seu logotip en un video que es va burlar de Rafael Nadal. La federació de ciclisme també va emprendre acció legal.

El programa satíric Els Guignols (Les Marionetes) es va burlar d'Alberto Comptador, Nadal i la selecció espanyola de futbol.

9-II-12, ap, marcador.ec

La protesta oficial de Madrid no va dirigida al Govern francès, sinó a Canal Plus, la cadena de televisió privada que difon els “Guinyols de la Informació”. Ese programa satírico bromeó a comienzos de la semana sobre el presunto dopaje generalizado de los deportistas españoles, rera la suspensió de dos años al ciclista Alberto Contador.

Aquest dijous, el Govern espanyol va decidir intervenir en la polèmica enviant un comunicat i una carta a través del seu ambaixador a París al patró de Canal Plus. A Madrid, el ministre espanyol de Relacions Exteriors, José Manuel García-Margallo, va declarar que aquest programa “no té res a veure amb la realitat” i va precisar que els videos són d'un “extraordinari mal gust i d'una profunda falta d'ètica”. En els missatges, el Govern espanyol expressarà el seu “malestar” per aquest assumpte, va agregar.

La cadena de televisió privada Canal Plus, per la seva banda, va publicar un comunicat en el qual expressa la seva “sorpresa” pel que considera “reaccions desproporcionades” a la seqüència de les seves marionetes satíriques. També va recordar que aquesta emissió porta 20 anys comentant l'actualitat.

190-II-12, rfi

Pascal Aznar, el cap de comunicació de Los Guiñoles de la Información, el programa del Canal + Francia, explica al telèfon que "la caricatura i la sàtira formen part de la tradició francesa", i afegeix: "Entenem que hi hagi gent que l'hi prengui malament, però la nostra interpretació de la llibertat de premsa i del dret a la crítica és així. Tal vegada és una cosa molt "franc-francesa", però és així".

El portaveu nega que tinguin la menor animadversió cap a Espanya, Comptador, Nadal o qualsevol un altre esportista. "Sempre hem fet el mateix", recorda Aznar, "ser disbauxats com l'alumne que se senti en l'última fila i tirar sal grossa sobre la realitat. Si hagués passat el mateix amb un corredor alemany, o americà, hauríem fet el mateix. I si traiem a Nadal va ser perquè és l'únic ninot d'esportista espanyol que tenim".

Els tres guionistes que escriuen als Guignols, aclareix Aznar, "saben molt bé que l'esport espanyol és en aquest moment el millor del món". "Però no hi ha enveja, a l'inrevés, l'admirem. Estimem l'esport, i això no ens ha impedit fer la mateixa sàtira de Amelie Mauresmo o de Richard Virenque, igual que ens burlem de Ribèry, de Anelka, de Zidane o de Platini".

Sobre el logotip de la Federació Espanyola de Tennis, Aznar diu que ho van prendre d'Internet. "És un segell del programa usar sempre logotips reals, igual que quan diem que el futbol francès no val gens i que Canal + paga 600 milions a l'any pels drets posem el logo real de Canal +".

Anit Els Guignols van demanar excuses al programa als qui s'haguessin sentit ofesos, i van ressaltar el descobriment de la Gioconda del Museu del Prado ensenyant la de París, normal, i la de Madrid amb uns bíceps enormes.

Després, van redoblar la dosi: Casillas, Contador i Nadal van cantar Y Viva España presumint de tenir "sang de toro", la "nevera plena de sang" i d'anar "més carregats que Jeannie Longo". Sal molt gruixuda, no hi ha dubte. Però no convindria oblidar que es tracta del mateix programa que ensenya a Angela Merkel entrant amb els tancs a París per il·lustrar la subordinació francesa davant Alemanya.

9-II-12, M. Mora, elpais

She is the protagonist of the Yemenite Arab Spring and leader of the nonviolent struggle for the enforcement of the rights of the women in her country.

Tawakkol Karman with Emma Bonino
Tawakkol Karman with Emma Bonino, Marco Pannella and Niccolo' Figa-Talamanca
Tawakkol Karman with Emma Bonino and Giulio Maria Terzi di Sant'Agata, Foreign Ministry
Tawakkol Karman, at the "Senato della Repubblica"
Tawakkol Karman with Mario Monti, Prime Minister

Per tot arreu menys, potser, Polònia. A Lodz –la tercera ciutat del país– han decidit estar-se de marques invisibles i hi posen remei a la seva catòlica manera. També allà les tapes de clavegueram són un dels objectius preferits dels lladres, evidentment, però la solució que han adoptat és ben lluny de la figuerenca: beneeixen les tapes. Tal qual. L’Ajuntament ha fet que un sacerdot les beneeixi totes. Quatre mil tapes de clavegueram hi ha, a Lodz, i totes quatre mil –noves de trinca– van ser beneïdes fa uns dies en una cerimònia religiosa. La foto és espectacular: el sacerdot, vestit de blanc i de porpra i amb el solideu al cap, fa anar el salpasser amb aigua beneita per damunt de tota una estesa de tapes. L’agència CEN –que és qui subministra la foto als diaris– detalla les paraules de Wlodzmierz Tomaszewski, el regidor que s’encarrega del clavegueram de la ciutat: “La sagrada patrona de Lodz és santa Faustina, que anava pels carrers ajudant els pobres i els desemparats. Quan beneïm les tapes de claveguera, el que fem és beneir els carrers i escampar la seva bondat”.

El que no entenc és com preveuen que influirà en els lladres el fet que les tapes estiguin beneïdes. ¿Com ho sabran, els lladres de Lodz? Com passa amb les marques de les tapes de Figueres, a simple vista no es pot saber si una tapa està beneïda o no: no és una cosa que es vegi, així d’entrada. ¿Donen per suposat que tots els lladres llegeixen la premsa, escolten la ràdio o miren la tele i, per tant, que se n’han assabentat? I encara que estiguin tan ben informats, ¿són tots ells tan religiosos que no gosaran mai de la vida robar objectes beneïts? Conec una empordanesa, tan devota com criticaire amb la capital de la seva comarca, que a hores d’ara ja deu remugar que els figuerencs malgasten diners en tecnologia anglesa tenint a l’abast, sense sortir de la ciutat, cinc parròquies, cadascuna amb una esplèndida pica d’aigua beneita.

4-XI-12. Quim Monzó, lavanguadia

• 6-II, Barcelona, cara a cara entre els periodistes Roberto Saviano i Josep Maria Martí Font
• ´Gomorra´, la pel.lícula
• ´Presencia de la mafia en España´, Roberto Saviano
• entrevista a Roberto Saviano, autor de ´Gomorra´
• ´Lettera alla mia terra´, Roberto Saviano
• ´Mucha suerte, Roberto Saviano´, Joan de Sagarra
• la Camorra desafia a Saviano
• plans per a assassinar a Saviano
• entrevista a cafebabel, X-07
• entrevista a elpais, 12-XI-06
• entrevista a lavanguardia, 9-VI-07

4-II-12, R. Ramos, lavanguardia

8-XI-11, Toni Coromina, lavanguardia

24-I-12, M.D. García, lavanguardia

Segons el seu relat un grup d'agents del servei d'intel·ligència de l'exrepública soviètica hauria arrestat a les manifestants quan aquestes es dirigien a Kíev el dilluns i just després de protestar en topless davant de la seu del KGB a Minsk.

Les militants feministes haurien estat portades a un bosc en un autobús on les van torturar.

“Ens rociaren el pèl amb un producte químic verd i amb un ganivet ens van tallar els cabells”, denunciava l'activista Inna Shevchenko.

“Després ens van demanar que ens despullessim de cintura avall i que ens donessim la volta. Aquest va ser el pitjor moment perquè vam comprendre que ens anaven a violar, els seus gestos mostraven que això és el que volien. Ens van copejar amb pals, tenim marques que ho demostren”, afegia Oxana Shachko, una altra activista.

Les manifestants protestaven en topless en el dia de l'aniversari de la controvertida reelecció del president Aleksandr Lukashenko i per la llibertat dels presos polítics.

Més informació sobre FEMEN

21-XII-11, euronews

De manera conjunta, el presupuesto que la Presidencia de la República y las secretarías de la Defensa, Marina y Gobernación han ejercido para “garantizar” la “seguridad nacional” supera los 250 mil millones de pesos.

Sin embargo, ni el multimillonario gasto de la hacienda pública ni las miles de bajas humanas que ha implicado esta “guerra” han mermado siquiera el negocio de las drogas. A nivel mundial, las ganancias se estiman en unos 400 mil millones de dólares anuales.

Los tres grandes mercados de estupefacientes –cocaína, heroína y metanfetaminas– están prácticamente dominados por los cárteles mexicanos que, a pesar de la supuesta “lucha” en su contra, han reemplazado a los delincuentes colombianos.

Además, la silenciosa penetración del dinero sucio en todos los mercados sólo ha podido realizarse por las alianzas entre las mafias internacionales que poco o nada se combaten, como sucede también con el lavado de dinero en los circuitos financieros.

Con esta entrega, Contralínea inicia la publicación de una serie de reportajes acerca de los negocios que oculta la “guerra” antinarcóticos...

Francisco Camps és un home agraït. El expresident de la Comunitat Valenciana va visitar el diumenge la Basílica de la Macarena, a Sevilla. Allí va poder agrair-li la seva absolució, per cinc vots a quatre, d'un delicte de suborn en l'anomenat cas dels vestits.

El parlamentari valencià va acudir acompanyat de Javier Arenas, president del PP andalús i devot de la Verge, Juan Ignacio Zoido, alcalde de Sevilla, i altres rostres destacats del PP de Sevilla. Camps i Arenas van ser a missa i van besar la imatge de la Verge, explica una persona coneixedora dels detalls de la visita.

Camps és germà de la Macarena "des de fa diversos anys", assenyala a Público.es Manuel García, germà major de la mateixa. "Ha vingut aquí diverses vegades a veure-la, també sent president. Ho considerem un germà més dels milers que hi ha, com la duquessa d'Alba o l'escombrariaire que passa per la porta", afegeix García, que no dóna detalls de la visita per ser "privada".

Des que Camps va veure per primera vegada a la Verge va quedar "prendado" d'ella, explica un membre de la germanor. El seu acompanyant Arenas és també devot de la verge i acudeix freqüentment a missa en la basílica. El expresident valencià sol prodigar gestos públics de devoció catòlica, com el ja famós "Gràcies, déu meu" que va mussitar després de conèixer el veredicte absolutorio de suborn.

La pròpia germanor informa de la visita en el seu web: "En la tarda del passat dia 29 de gener, NHD [que significa El nostre Germà Don] Francisco Camps Ortiz, acompanyat per NHD Javier Arenas Bocanegra, NHD Juan Ignacio Zoido Álvarez, D. José Luis Sanz Ruiz, alcalde de Prenguessis [i president del PP de Sevilla], i [el regidor del PP a Sevilla] D. Juan Francisco Bueno Navarro, va girar exprofesa visita particular a la Basílica de Santa María de l'Esperanza Macarena, i va oferir les intencions d'una missa a la Santíssima Verge, per la qual professa una especial devoció i a la qual s'encomana en els moments de major necessitat". La web publica diverses fotografies de la visita en les quals es veu, entre altres escenes, a Camps mirant amb somriure arrobada a la imatge de la verge i a Arenas besant-la.

Camps, Arenas i la resta van ser rebuts pel germà major, Manuel García, que els va acompanyar durant la celebració i "posterior visita a les plantes de La nostra Senyora de l'Esperança", es llegeix en la web.

1-II-12, A. Munárriz, publico

El millón que Camps consiguió a la Hermandad de la Macarena

El ex hermano mayor cuenta que el antiguo president logró una ayuda de la CAM

Documento con fecha jueves, 02 de febrero de 2012. Publicado el jueves, 02 de febrero de 2012.
Autor: Ángel Munárriz.Fuente: Público.

 

Si Francisco Camps está agradecido a la Virgen de la Macarena, la Hermandad de la Macarena también tiene motivos para estar agradecida a Camps. El expresident visitó el domingo la popular basílica y fue a misa por la tarde acompañado por Javier Arenas, líder del PP andaluz y reconocido macareno; Juan Ignacio Zoido, alcalde de Sevilla; y un pequeño grupo de concejales y figuras del PP provincial.

La visita, publicitada en su web por la propia hermandad, tuvo entre sus motivos (aparte de lo que acabe significando políticamente su encuentro con Arenas, aunque este intentó quitarle toda trascendencia y afirmó que Camps visitó Sevilla sólo para ir a misa) el deseo del expresident de agradecer a la Virgen su absolución en el caso de los trajes, según personas informadas sobre los pormenores del viaje. "Lo vemos [a Camps] como un hermano más, como lo son la duquesa de Alba o un barrendero que pasa por la puerta", dice Manuel García, hermano mayor de la Macarena. Pero Camps no es un miembro cualquiera.

La valenciana se convirtió en caja preferente de la Macarena en 2006 

Corría el año 2005. El Gobierno del PSOE había anulado una subvención de 1.116.000 euros concedida por el último Ejecutivo de José María Aznar a la Hermandad de la Macarena para obras de remodelación. El entonces hermano mayor, Juan Ruiz Cárdenas, coincidió entonces con Camps, hermano 11.107 de la Macarena, a escasas fechas de la Semana Santa de Sevilla. Así lo cuenta Ruiz Cárdenas a Público en conversación telefónica: "Es íntimo mío. Un hombre honrado, sobrio, austero... Estábamos él y yo con el que era presidente de la Caja de Ahorros del Mediterráneo [Vicente Sala, fallecido en 2011] en la basílica. Yo le conté lo que pasaba. Y Camps, yo estaba delante, le dijo [a Sala]: Los macarenos necesitamos un millón. Y el otro respondió: Si me lo pide mi presidente, está hecho".

Público intentó ayer sin éxito contactar con Camps a través del grupo del PP en Les Corts, donde es diputado. La CAM fue intervenida en 2011 y vendida al Banco Sabadell.

Jugada redonda

La jugada fue redonda para la hermandad. En septiembre de 2007, Ruiz Cárdenas y Pedro Torres, entonces director de la CAM en la zona Centro Sur, dieron a conocer lo esencial de la ayuda: un millón para reformar y ampliar el museo de la hermandad. No sólo eso. Ruiz Cárdenas consiguió 300.000 euros del Ayuntamiento de Sevilla. La obra fue inaugurada en noviembre de 2009. Para colmo, en junio de ese año, el Tribunal Superior de Madrid obligó al Estado a abonar a la hermandad la subvención de 1,16 millones que le dio el Gobierno del PP y le anuló el del PSOE. "Pero Fomento recurrió y eso está en el Supremo", cuenta el abogado de la hermandad, Alfonso Pérez Moreno.

 Arenas restó trascendencia política a la visita de Camps

Ruiz Cárdenas afirma que logró aquella subvención de la CAM "a cambio de nada". "Fue un regalo", dice. No obstante, en la Macarena hay voces que recuerdan cómo la CAM "quiso entrar en Sevilla a través de hermandad". "Y con el apoyo de Camps", añaden las fuentes. En diciembre de 2006, por ejemplo, la CAM donó 40.000 euros a la hermandad y se convirtió en su entidad preferente, nada desdeñable considerando la solera y la riqueza de la Macarena, con 13.000 hermanos. El acuerdo incluía una oferta de productos exclusivos para hermanos y el patrocinio conjunto del Concierto de Navidad.

Efe recogió unas declaraciones de entonces de Camps sobre aquel acuerdo, que, según él, "encarna valores, como el de la ayuda a los más necesitados, reconocidos en cualquier rincón de España". Y añadió, entre alusiones a la "solidaridad", la "tenacidad" y la "honradez": "La nación española tiene sentimientos comunes, como el acuerdo solidario suscrito".

OMS | a l'Àfrica occidental

La mutilació genital femenina segueix essent una epidèmia

L'àvia d'una nena somali es renta les mans després de la mutilació del clítoris. | AP

Eliminar què i com?

"Twitter no ha de jugar a ser jutge", va assenyalar Víctor Domingo

El comunicat de Twitter era prou intricat com perquè no se sabés exactament què és el que es va a censurar i com serà el procediment. En el text figurava l'exemple de l'apologia del nazisme, prohibida per llei a Alemanya i França, però en la web de Chilling Effects, la companyia que està col·laborant amb Twitter per fer més transparent el procés d'eliminació de tuits, gairebé tots els casos estan relacionats amb la propietat intel·lectual.

Un portaveu de Twitter va haver de sortir al pas ahir a la tarda per aclarir les intencions de la companyia. "No implica en absolut cap tipus de canvi" i només actuarem quan siguem "instats per llei a retirar un contingut de la nostra pàgina web", va declarar a Efe. Aquest periòdic va intentar contactar, sense èxit, amb algun responsable de l'empresa.

Però internet viu setmanes de tensió i l'aclariment no va servir d'alleujament al devessall de protestes. L'assetjament que sofreix la xarxa en els últims temps (el tancament de Megaupload, el pànic en els serveis d'emmagatzematge d'arxius, les lleis antidescargas...) fa que qualsevol intent de controlar els continguts provoqui un efecte similar al de llançar un llumí a un bidó de gasolina. "En Twitter sembla que s'apliquen a si mateixos la llei Sinde. Si s'obliden que qui ha de decidir què és legal o il·legal són els jutges, anem a perdre l'oportunitat d'una internet lliure i transparent", subratllava Víctor Domingo.

La importància de les xarxes socials, principalment Twitter i Facebook, en la informació sobre les revoltes àrabs i la seva possible inutilització després de la decisió d'ahir ha despertat la preocupació entre els col·lectius de periodistes. "Si a aquesta multinacional, Twitter, els països totalitaris la convencen que elimini informació perjudicial per a ells, la humanitat mai coneixerà el que està ocorrent en aquests territoris. Twitter és un mitjà de comunicació: si s'aplica la censura de manera severa, perillaria la llibertat d'expressió i afavoriria les dictadures", va assenyalar a Públic Aurelio Martín, vicepresident i responsable de tecnologia de la Federació d'Associacions de Periodistes d'Espanya (FAPE). A més, Reporters Sense Fronteres va escriure una carta al director general de Twitter, Jack Dorsey, per "mostrar la seva profunda inquietud" per l'anunci.
Cèrcol a l'activisme

Fa uns dies, un responsable de Greenpeace es queixava que la censura imposada a la xarxa per part de companyies multinacionals i governs impedia en molts casos les seves accions de denúncia. La directora de campanya de Greenpeace Espanya, María José Caballero, assenyalava ahir que "deixar a les indústries que siguin jutge i part afecta a l'activisme. Nosaltres utilitzem com a punta de llança a grans companyies, perquè sabem que, si elles canvien el seu comportament i les seves pràctiques ambientals, van a arrossegar a un gran nombre d'empreses. La SOPA, la PIPA i polítiques com la de Twitter impediran la llibertat d'expressió i l'activisme".

28-01-2012 - JESÚS MIGUEL MARCOS PUBLICO.ES.-, 30-I-12, internautes

Des del Govern es considera que semblant esforç de dotacions ajudarà a eliminar els dubtes sobre la salut dels bancs, retornarà la confiança dels inversors en el sistema financer i permetrà l'accés als mercats a les entitats, un requisit imprescindible perquè torni a fluir el crèdit. Els analistes, sobretot estrangers, consideren que la banca espanyola, amb crèdits als promotors immobiliaris de 330.000 milions i 176.000 milions d'actius problemàtics (morosos, en risc de ser-ho i actius adjudicats en balanç), no ha reconegut fins ara de forma suficient que els seus balanços estan seriosament danyats.

Ara ho faran tots per força quan es canviï la circular de provisions del Banc d'Espanya. El problema és que para bona part de les entitats pot ser missió impossible realitzar tants sanejaments en un sol any. Per això, el Govern –després de negar-ho en infinitat d'ocasions– ha decidit finalment arbitrar un sistema d'ajudes públiques condicionat, això sí, a una nova reestructuració del sector i a les fusions.

En concret, qui precisi de fons per sanejar la seva cartera de crèdits immobiliaris podrà vendre al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) bons contingents convertibles en accions –coneguts en el sector com a cocos–, que tenen la particularitat que passen a ser capital quan l'entitat ho necessita per insuficiència de recursos públics. En els casos d'accedir a fons públics i realitzar una fusió, a més, els bancs comptaran amb dos anys, en comptes d'un, per escometre la neteja exigida del seu balanç.

L'actual és un pla molt semblat al que es va emprar en la primera fase de la crisi –després de la intervenció de CCM al març del 2009– amb la venda llavors de participacions preferents al FROB, que va suposar la injecció de 10.000 milions d'euros en el sector. Ara, la raó oficial per donar diners a la banca és que se li van a canviar de cop les normes del joc quant a la forma de comptabilitzar els seus riscos. Amb els fons rebuts es podrà evitar que les entitats vegin caure les seves ràtios de capital per sota dels mínims regulatoris...

L'ajust que es pretén no té precedents i porta setmanes tenint en suspens al sector. En el cas del sòl, aquest ajust en el valor comptable arribarà al 80% de mitjana, segons fonts coneixedores de la reforma...

Les ajudes només computaran com a dèficit en el cas que sigui impossible recuperar-les en el futur.

2-II-12, L. Agustina, lavanguardia

L’alcaldessa colomenca, la socialista Núria Parlon, veta durant un any la inauguració de tot tipus de temples sense provocar enrenou mediàtic. “No –corregeix el tinent d’alcalde colomenc, el també socialista Esteve Serrano–, la nostra mesura no té res a veure amb la de Badalona. A Santa Coloma hem esperat a no tenir cap sol·licitud d’obertura pendent per tirar endavant aquesta moratòria”. Poques vegades els socialistes colomencs han comptat amb el suport del Partit Popular i moltes menys amb el de Plataforma per Catalunya.

La història de les dues moratòries, la de Badalona i la de Santa Coloma de Gramenet, il·lustra una vegada més com l’àrea metropolitana de Barcelona és una realitat social única, però esbocinada en unitats administratives inconnexes, en governs que, tret de l’organització del servei de recollida d’escombraries i poc més, s’acostumen a donar l’esquena els uns als altres. Si els governs de Badalona i Santa Coloma ja tenien problemes per entendre’s quan, fins a l’anterior mandat, tots dos estaven en mans socialistes, ara, amb una ciutat governada pel PP i l’altra pel PSC, la incomunicació és total.

Xavier García Albiol volia decretar una moratòria per impedir in extremis la imminent inauguració d’una mesquita a la vorera badalonina del carrer Listz, a la frontera de les dues ciutats. Molt a prop, el govern progressista de Santa Coloma pot obviar, un any més, una de les seves qüestions pendents: la principal mesquita de la ciutat es troba instal·lada en uns barracons provisionals des de l’any 2004. Aleshores l’oposició, un grup de veïns de tota la vida del barri del Singuerlín, va impedir l’obertura d’un oratori.
L’Ajuntament de Santa Coloma, davant la pressió veïnal, va decidir traslladar les oracions al parc de Can Zam. I allà es troben els mòduls prefabricats.

De fet, la moratòria colomenca es fonamenta en altres qüestions. El tinent d’alcalde Esteve Serrano afegeix que Santa Coloma és una ciutat especialment densa, que molts centres de culte es troben a baixos comercials d’edificis d’habitatges i que l’urbs manca d’una normativa específica sobre aquest tema. D’aquesta manera, els problemes de convivència són habituals. “Es tracta d’uns problemes –assenyala Serrano– més derivats dels sorolls i el trànsit de persones que de les diferències culturals. La moratòria d’un any ens servirà per analitzar la situació de la ciutat i, després, elaborar una normativa que garanteixi la conciliació dels drets al culte i a la tranquil·litat”.

2-II-12, L. Benvenuty, lavanguardia

Eren uns hippies?

Alguna cosa semblat. El 95% del nostre temps a la Terra des que som homes hem viscut nòmades, en grups petits, amb molta llibertat sexual i sense control dels recursos per part de ningú. I l'estatus de la dona era alt perquè tenia accés directe al menjar, sabia protegir-se dels animals salvatges i tractar malalties.

Però eren ells els que caçaven.

La caça no era l'aliment bàsic. La major part del menjar arribava a través de les dones: plantes, insectes, llavors, rates...

No és el que ens han explicat.

Ens han explicat que el pas a l'agricultura va ser un gran salt cap a davant, quan en realitat va ser una catàstrofe recent.

10.000 anys.

Per les restes òssies que daten de la transició del nomadisme al sedentarisme trobats en diferents regions del món, sabem que van viure fams generalitzades, dèficit vitamínico, creixement atrofiat, dràstica reducció de l'esperança de vida, malalties...

Creia que en la prehistòria ningú vivia més de 35 anys.

Fals, la longevitat dels caçadors recol·lectors era de 65 a 75 anys. I l'alçada mitjana dels esquelets oposats abans de l'era agrícola era de metre setanta. Amb l'agricultura, baixem deu centímetres.

L'era agrícola va convertir a lamujer en propietat de l'home?

Sí. Com a conseqüència de la propietat privada i laherencia, per primera vegada en la història de la nostra espècie, la paternitat es va convertir en una preocupació primordial; així va néixer la família nuclear i la vida sexual de la dona va començar a ser controlada. També van començar les guerres pels béns i les malalties a causa de l'amuntegament.

La dona preagrícola gaudia delsexo?

La majoria dels teòrics de l'evolució ens han explicat que l'obsessió de l'Homo sapiens era imposar els seus gens i la de les dones atreure al mascle millor dotat per assegurar la seva descendència, i que això va evolucionar en la cerca del ric i posicionat.

I?

Si admetem el postulat que les dones no tenen especial interès pel sexe excepte com a mitjà per manipular a l'home i aconseguir l'accés als seus recursos, per què hauria portat l'evolució a la femella humana a desenvolupar la seva capacitat sexual excepcionalment pròdiga?

...?

Per què no reservar el sexe per als pocs dies del cicle en què la concepció és més probable, com fan pràcticament tots els altres mamífers?

...?

La femella de la majoria de les espècies animals no està disposada a tenir relacions sexuals si no està ovulando; només els humans, els ximpanzés, els bonobos i els dofins ho fan.

Llavors, la monogàmia no està en la nostra naturalesa.

Els quatre són intel·ligents i viuen en grups complexos, cooperen, i el sexe funciona com una lubricació social, per establir
i mantenir les relacions. Anar en contra de la nostra naturalesa ens fa sofrir. No estic fent apologia del sexe lliure, però crec que val la pena saber qui som.

Què diu la biologia?

En el cos hi ha moltes indicacions de la vida sexual dels nostres avantpassats. La raó dels testicles externs masculins és mantenir els espermatozoidesauna temperatura més baixa que la resta del cos.

Quin és la causa biològica?

Els espermatozoides es preserven durant més temps. És com tenir una nevera en el garatge només per a cerveses perquè els homes pensem que en qualsevol moment poden venir els amics.

Entenc.

Els animals que no estan disposats a tenir una activitat sexual en qualsevol moment tenen els testicles dins, com els goril·les. Els homes tenim el penis més gran i gruix de tots els primats i fa una succió en l'acte sexual per eliminar els espermatozoides que pugui haver-hi en el tracte reproductiu de la dona.

Competició d'espermatozoides?

Exacte, i això significa que la dona, el 95% del nostre temps a la Terra, ha viscut en un context en el qual tenia relacions amb
diversos homes en cada cicle reproductiu. Si escolta a una parella heterosexual fent l'amor, qui fa més soroll?

La dona.

Si la dona, tal com diuen, té menys libido i el que li importa és l'amor, per què fa més soroll? Entre els primats promiscus, quan copulen, la femella fa cridades per atreure a més mascles.

Per què les dones són multiorgásmicas i els homes s'esgoten tan ràpid?

Només té sentit si mires enrere i descobreixes que en la prehistòria una dona tenia cinc amants, de vegades en la mateixa nit. Els homes sempre estan preparats per al sexe, a la dona li costa més arrencar, però una vegada que arrenca sembla insaciable.

En la seva tesi doctoral, Ryan analitza les arrels prehistòriques de la sexualitat humana. Si escrivia una dada curiosa o comentari irònic, el seu director, el renombrado investigador Stanley Krippner, li anotava “guarda-ho per al llibre”. En el principio era el sexo (Paidós) ho ha escrit a quatre mans amb la seva dona, Cacilda Jethá, investigadora de la sexualitat en l'entorn rural africà. El resultat és un qüestionament molt bé documentat i amè de les teories establertes que afirmen que la sexualitat humana és monógama. En el 95% del nostre temps a la Terra el sexe era compartit. L'agricultura, amb la propietat i les herències, va fer de la monogàmia el centre del nou ordre social.

1-II-12, Ima Sanchís, lacontra/lavanguardia

Però si la composició no és suficient, el mateix Senat va modificar el seu reglament el 1994 per crear la Comissió General de Comunitats Autònomes. La intenció era generar un veritable fòrum en què senadors, govern central i governs autonòmics poguessin debatre obertament.

Hi poden intervenir, a més dels 50 senadors que la integren, qualsevol dels que han nomenat les seves respectives comunitats, a més dels membres de l’executiu i dels presidents de les autonomies –o, en la seva substitució, qualsevol dels consellers–. L’òrgan sembla el més adequat per als nombrosos debats territorials que no han faltat almenys davant l’opinió pública en els darrers tres anys i mig. I, tanmateix, la comissió només ha fet onze sessions en els 42 mesos d’aquesta legislatura, sense que se’n recordi cap.

Perquè el cert és que a Espanya els grans debats territorials es dirimeixen al Congrés dels Diputats. Les circumscripcions electorals provincials permeten als partits nacionalistes obtenir una representació raonable al Congrés del Diputats, que és, per la preeminència sobre el Senat, on s’aproven les lleis en un primer moment. Per això és allà on les forces nacionalistes promouen les iniciatives que tenen a veure amb les reclamacions de les seves comunitats: des de les infraestructures per a Galícia fins a més competències per al País Basc, passant pels ajuts per al plàtan de les Canàries i el règim fiscal.

Al marge de les seves competències en matèria territorial, li correspon l’autorització d’acords de cooperació entre comunitats, lleis d’harmonització de disposicions normatives de les comunitats autònomes, exercides en casos molt puntuals; el Senat és principalment una Cambra de segona lectura.

No és que sigui una institució especialment cara –el pressupost que tenia el 2011 és de 55 milions d’euros, mentre que el del Congrés és a prop dels 100–, sinó que són cada vegada més els ciutadans que es pregunten si és necessària una relectura de les lleis. I, si ho és, per què els partits envien allà els polítics més veterans, els que no caben a les llistes del Congrés o els que deixen un càrrec o les urnes els retiren. Entre ells, diversos expresidents autonòmics: Montilla, però també Joan Lerma (València), José Ignacio Pérez Sáez (La Rioja), Francesc Antich (Balears), Juan José Lucas (Castella i Lleó) o Marcelino Iglesias (Aragó). Manuel Fraga va deixar aquesta setmana l’escó que tenia.

Els senadors es queixen que els debats que es mantenen a l’hemicicle són molts i molt enriquidors, però que, senzillament, la premsa està més pendent del Congrés i que per això la seva tasca queda molt oculta. També retreuen a la premsa que només s’hagi ocupat dels senadors quan l’encara president en funcions, Javier Rojo, els censurava el comportament o quan eren presa fàcil de polèmiques estèrils com les orelleres per a la traducció simultània del català, el gallec i l’eusquera. Les seves senyories es molesten quan algun desinformat encara els pregunta per la piscina que mai no va existir –en realitat és una cisterna– i atribueixen a aquesta llegenda negra que molts considerin la Cambra un centre de dia per a polítics retirats.

Però són ells mateixos que fan lustres que repeteixen la broma que si Tejero hagués assaltat el Senat en comptes del Congrés, ningú no se n’hauria assabentat. Somriuen, conscients que fins i tot aquesta broma ja no fa gaire gràcia.

4-XII-11, Luis Izquierdo, lavanguardia

Qui sap de nosaltres? Podem demanar que una empresa ens oblidi? Com assegurar-nos que el sistema destrueix el nostre historial de compres, el nostre perfil de client, les nostres fotos personals, els nostres comentaris...?

En el futur, un nou principi respondrà als molts interrogants que es plantegen en l'era digital davant la immensa quantitat de dades personals que manegen les empreses: "Les meves dades són meves". És el leitmotiv de les propostes presentades ahir per la comissària europea de Justícia, Vivian Reding, decidida a retornar al ciutadà el control sobre les seves dades.

La legislació, insisteixen, no pretén demonizar a les xarxes socials ni complicar la vida a les empreses que emmagatzemen dades personals, cada vegada més amb la intenció d'oferir productes més personalitzats als seus clients. La pròpia Reding publicitó les seves propostes des del seu perfil de Twitter: "Deixem una marca digital amb cada pas que donem. Necessitem lleis de protecció de dades sòlides per a aquest nou món feliç de les dades".
El dret a l'oblit és una de les novetats que incorporen les propostes legislatives de la Comissió Europea. Si tiren endavant, les xarxes socials i qualsevol empresa que emmagatzemi dades personals estarà obligada per llei a esborrar-los immediatament i per complet si el seu titular ho sol·licita.

"Les dades pertanyen a les persones i si un usuari vol retirar del servei dades que ha posat, hauria de poder fer-ho", va argumentar Reding, que creu que d'aquesta manera els europeus confiaran més en internet. La normativa preveu excepcions per exemple per als arxius on line dels mitjans de comunicació.

A més, instaura el dret a la portabilitat de les dades personals, la qual cosa hauria de permetre demanar a una empresa que transfereixi a una altra tota la nostra informació.

Algunes companyies, com Facebook o Twitter, han acabat per oferir als seus usuaris la possibilitat d'esborrar definitivament la informació passat un termini de temps. Amb la proposta legislativa presentada ahir, hauran de fer-ho "de forma immediata i completa" si el titular del compte ho sol·licita explícitament.

"La càrrega de la prova recaurà sobre l'empresa i no sobre l'usuari", expliquen fonts comunitàries. Però l'aplicació pràctica del dret a l'oblit no serà fàcil, adverteixen diferents fonts del sector tecnològic. Part de la informació (per exemple, fotos o textos) pugues haver estat captada per terceres parts sobre les quals no es té control.

A més, les noves normes afectaran no només a les xarxes socials, sinó a qualsevol empresa que manegi dades personals, la qual cosa les obligarà a revisar la seva forma de treballar per assegurar-se que compleixen la llei. Sobre elles, i no sobre l'usuari, recaurà d'ara endavant la càrrega de la prova. I en cas que hi hagi un problema de seguretat, hauran de notificar-ho immediatament als afectats i a les autoritats si pot ser abans que passin vint-i-quatre hores.

Les empreses que violin la legislació s'exposen a ser sancionades amb multes que poden aconseguir el dos per cent de la seva facturació anual, amb un topall d'un milió d'euros. Per no perjudicar a les pimes, Brussel·les proposa lliurar a les empreses de menys de 250 empleats de l'obligació de nomenar un responsable de protecció de dades; estarà encarregat de vetllar tant per la informació de tercers com de la dels seus propis treballadors.

"La proposta de la Comissió imposa massa regles sobre com les empreses han de recopilar, emmagatzemar i manejar la informació", va criticar Business Programari Alliance, la patronal del sector tecnològic a la qual estan associades Microsoft, Tova o McAfee, entre unes altres.

"Les empreses no s'atreveixen a dir-ho perquè és un tema molt sensible políticament, però estan molt preocupades per les conseqüències" de les propostes de Reding, explica des de Berlín l'advocat Niko Härting. Al seu judici, les propostes no facilitaran la vida a les empreses, com assegura Brussel·les (afirma que s'estalviaran 2.300 milions d'euros a l'any en burocràcia).

"Tenir el consentiment de l'usuari no serà l'excepció sinó la regla, també per Facebook o Twitter, encara que es dirigeixin a un nombre indeterminat de persones", explica el consultor legal de Härting, que creu que la proposta és més pròpia del segle XX que del XXI. "Serà difícil usar fins i tot la informació que l'usuari vol que emprem", assegura, preocupat pel desconeixement de la Comissió de com la gent es comunica i comparteix informació actualment.

El cas de Max Schrems, l'estudiant austríac que va forçar a Facebook a reforçar les seves normes de privadesa, ha cridat l'atenció de les autoritats comunitàries. Usuari àvid de les xarxes socials, un bon dia va decidir fer ús dels seus drets i va demanar a Facebook que li enviés una còpia de tota la informació que emmagatzemava sobre ell.

Per a la seva sorpresa, va rebre un CD amb més de mil pàgines amb informació sobre els seus contactes converses, fotos... També dades, rastres, que ell mateix havia esborrat seguien emmagatzemats en la seva base de dades. Schrems va detectar més possibles irregularitats i va posar una queixa formal, a la qual finalment Facebook va respondre fa un mes anunciant canvis en la seva política de privadesa.

Reding va destacar que amb la futura normativa, aquest estudiant austríac de 24 anys no hauria hagut de posar-se en contacte personalment amb el regulador de protecció de dades d'Irlanda, seu legal de Facebook a Europa, per posar la seva queixa. D'ara endavant, seran les agències nacionals de protecció de dades les encarregades de gestionar els conflictes transfronterers.

L'emmagatzematge i anàlisi de dades personals és un sector que no coneix la crisi. Creix a un ritme del 40% anual i els experts ho coneixen com "el petroli del segle XXI", encara que els seus titulars no ho sàpiguen. Reding sembla decidida a batallar amb els ministres de Justícia i l'Eurocambra per assegurar-se que el nou or negre no s'escapa del control dels seus propietaris.

GOOGLE
La privadesa pot administrar-se en el panell de control de Google, i encara que ha de buscar-se entre les opcions, és possible tancar el compte i suprimir els serveis associats

FACEBOOK
Des de la seva creació, Facebook ha millorat la seva privadesa, però segueix sent difícil sortir. L'enllaç per tancar el compte per sempre és https:// www. facebook. com/ help/ contact. php? xou_ form= delete_ account

TWITTER
La configuració de privadesa en Twitter és la més senzilla. La cancel·lació del compte apareix al final de la primera pàgina i la xarxa social dóna 30 dies de termini per penedir-se

Que m'oblidin!

En l'última memòria presentada per l'Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), corresponent a l'exercici del 2010, es recull una xifra que revela la creixent preocupació per la privadesa en internet. En aquest període, aquest organisme regulador va rebre 89 sol·licituds de cancel·lació i oposició (conegut com a dret a l'oblit) per la inclusió d'informació personal en edicions digitals de butlletins oficials, mitjans de comunicació, sentències i cercadors d'internet, la qual cosa representa un 56% més que en el 2009.

L'agència va resoldre 110 peticions de tutela per aquest motiu, de les quals 98 es referien a cercadors i - per quota de mercat, en el seu mayoríaaGoogle-el 75,5% de les sol·licituds de dret a no aparèixer en internet van ser favorables als reclamantes.

Google va ser investigada d'ofici pel servei Street View, que fotografia els carrers, mentre que xarxes socials com Facebook i Myspace també van ser escrutades per suposada transmissió de dades i perfils a anunciants i altres empreses. L'AEPD va requerir informació a Sony i Nintendo l'any passat per bretxes de seguretat en les bases de dades dels seus clients que van ser vulnerades per atacs informàtics de tercers.

L'informe va constatar que existeix una tendència creixent de petició de tutela en relació amb les xarxes socials, un augment del 29%, per la difusió de fotografies i llistes de persones, suplantació d'identitat i cancel·lació de dades.

En el 2010, l'agència va rebre 104.826 consultes ciutadanes, un 8,2% més que un any abans, i va obrir 4.302 investigacions per denúncies de particulars i per iniciativa pròpia, la qual cosa suposa un 4% més que en 2009. També es van presentar 1.643 sol·licituds de tutela de drets d'accés, rectificació, cancel·lació i oposició, un 12,65% menys a causa de la pràctica desaparició de peticions sobre partides de baptisme arran d'una sentència del Suprem.

La majoria de les tuteles resoltes (1.830) el van ser per dret a l'oblit, cancel·lació de dades en fitxers de morositat, accés a l'historial clínic d'un familiar mort i a dades sanitàries completes. El major nombre d'investigacions va correspondre a telecomunicacions (1.170) i videovigilancia (819).

Google sap on estàs, la teva agenda i...

Ho prens o ho deixes. Google unificarà en breu tota la seva política de privadesa de manera que la gran majoria dels seus serveis gratuïts creuaran les dades que tenen sobre cada usuari per "saber més" del mateix i ser "de molta més ajuda", segons va anunciar ahir Ànima Whitten, directora de privadesa, productes i enginyeria de Google. A partir de l'1 de març, qualsevol activitat de l'usuari relacionada amb Google, com el correu Gmail, les cerques d'internet o Maps, seran registrats i emmagatzemats a nom d'un sol compte. La companyia els usarà per oferir publicitat i cerques personalitzades a cada persona.

Un dels exemples que va triar ahir Google per explicar aquesta nova política resulta molt gràfic: "podem enviar-te recordatoris que vas a arribar tard a una reunió a partir de la ubicació en què et trobis, de la teva agenda i de les condicions de tràfic aquest dia".

Google justifica els canvis en les seves condicions de privadesa en honor de la simplificació. A partir de març quedaran unificades 60 polítiques de privadesa corresponents als seus serveis. La companyia tindrà moltes dades de l'usuari, com les consultes que fa en una cerca, el número de telèfon, dades sobre les trucades, els SMS o l'adreça IP (que identifica a cada dispositiu connectat a internet).

En els serveis de Google relacionats amb la ubicació física, com Google Maps o Google Earth, la companyia podrà recollir i tractar les dades sobre la localització de l'usuari a partir del GPS del telèfon.

La companyia assegura que no vendrà dades dels usuaris ni els compartirà amb tercers, i que, en el cas que pretengui fer-ho, demanarà consentiment exprés als interessats. Malgrat això, sí que proporcionarà dades d'els qui utilitzen els seus serveis a les seves filials o "a organitzacions i altres tercers de confiança perquè duguin a terme el seu tractament per compte de Google". A més els compartirà amb tercers si considera "de bona fe que existeix una necessitat raonable d'accedir a aquestes dades" o bé usar-los i revelar-los en qüestions relacionades amb la legislació, investigacions oficials o seguretat. Com explica Google que utilitzarà totes aquestes dades?

En creuar tota la informació recollida d'un mateix usuari a partir de diferents serveis, podrà conèixer i deduir els seus interessos per oferir-li el que consideri que pot ser-li atractiu en forma de publicitat i de resultats de les cerques.

Només hi ha tres serveis als quals no serà aplicable la nova política general de publicitat de Google: el navegador Chrome, la cartera electrònica Wallet i el servei Llibres.

Qui no vulgui acceptar la nova política de Google perdrà el seu compte. La companyia va integrar fa poc en els resultats del seu cercador l'activitat d'els qui ja tenen un compte a la seva xarxa social Google+, a la qual prioritza en els resultats per davant d'altres xarxes com Facebook o Twitter, que han creat una eina de programari per desafiar aquesta nova política amb la inclusió dels resultats de les xarxes alternatives a les de Google.

Aquest moviment de Google té per objecte crear un ecosistema en el qual cada usuari sigui perfectament identificable. Amb serveis d'ús massiu com Gmail, els telèfons Android o Google Maps, la companyia obtindrà informació més valuosa pel que ofereix gratis als seus usuaris, en relacionar tot el que sap de cadascun d'ells.

L'anunci de Google va causar un gran enrenou a la xarxa, on milers d'usuaris van expressar preocupació pel control omnimodo de Google sobre l'activitat d'els qui utilitzin els seus serveis. L'Agència Espanyola de Protecció de Dades va considerar ahir que "en moltes ocasions les empreses que presten serveis a través d'internet llancen serveis o modificacions dels mateixos amb implicacions en matèria de privadesa sense informar detalladament del contingut i conseqüències en matèria de privadesa a les autoritats de protecció de dades".

Per això, analitzarà "escrupolosament" les noves condicions unilaterals de Google.

26-I-12, B. Navarrès/xarxa/F. Bracero, lavanguardia

L'exclusiva de la 7 va ocupar un programa de dues hores, dirigit pel periodista Gianluigi Nuzzi, autor d'un altre llibre explosiu, "Vaticà S.A." (Planeta, 2010), sobre els tèrbols manejos financers en el centre del poder catòlic.

El més nociu de la nova revelació és que les acusacions de corrupció, dures i inequívoques, les va fer el propi prelat en missives dirigides al Papa. Viganò va ser secretari general del Governatorato entre juliol del 2009 i octubre del 2011. Immediatament va descobrir que la concessió d'obres i serveis es feia de manera molt irregular, sempre a les mateixes empreses i a un cost sovint desorbitat. L'Estat de la Ciutat del Vaticà va perdre gairebé 8 milions d'euros en l'exercici 2009 i calia prendre mesures urgents. Viganò es va posar a la feina, amb gran rigor. El pressupost del pessebre nadalenc de la plaça de Sant Pere, per exemple, era de 550.000 euros. Ell ho va fer baixar a 200.000 euros. Viganò va intervenir en altres àrees on hi havia un sospitós balafiament, com el manteniment dels jardins i la compra de flors. Un altre objecte de vigilància va ser el comitè de finances i gestió –compost per laics– que assessorava per fer inversions, de vegades ruïnoses. En una sola operació, en un matí, el Vaticà va perdre 2,5 milions de dòlars.

Viganò va tenir molt èxit en el sanejament de les finances, tant que, en un sol any, va aconseguir passar d'unes pèrdues de 8 milions a uns beneficis de 34,4 milions. Però el seu treball no va agradar a tots, potser perquè perillaven privilegis. Van començar a publicar-se articles anònims contra ell en el diari Il Giornale (propietat de Berlusconi). Viganò es va sentir víctima d'un complot intern i va apel·lar al Papa, en un to gairebé dramàtic. “El meu relleu provocaria desconcert en quants han cregut que seria possible sanejar tantes situacions de corrupció i prevaricació”, va escriure l'arquebisbe al Pontífex. De gens va servir el seu crit de socors. Aprofitant la sobtada mort del llavors nuncio a Washington, Viganò va ser nomenat per a aquest lloc, d'altíssim rang diplomàtic, encara que es va interpretar com la clàssica puntada cap amunt, una manera de desfer-se d'un personatge incòmode a Roma.

El portaveu vaticà, el pare jesuïta Federico Lombardi, va emetre ahir una severa nota sobre l'exclusiva periodística i va expressar “l'amargor per la difusió de documents reservats”, confirmació indirecta que les cartes al Papa són veritables. Lombardi va assenyalar els “mètodes periodístics discutibles” usats al programa de televisió, com a part de “un estil d'informació facciosa respecte al Vaticà i l'Església catòlica”. El portaveu va amenaçar amb emprendre accions legals per l'atac a l'honorabilitat de certes persones, fins i tot de la Secretaria d'Estat vaticana, que desprèn la reconstrucció periodística.

27-I-12, I. Val, lavanguardia

La mestra casada amb un divorciat haurà de ser readmesa.

La sentència del Tribunal Superior d´Andalusia, que no accepta més recursos, obliga a l´Esglèsia, la Junta i el Ministeri a pagar-li deu anys de salari

Documento con fecha viernes, 13 de enero de 2012. Publicado el domingo, 15 de enero de 2012.
Autor: Agencia Efe.Fuente: Público.

 

COMENTARI: El veritable problema és l´existència d´aquest personal a l´escola, dessignat pel bisbe, pagat per l´Estat (700 milions d´euros anuals) per a adoctrinar als escolars en unes idees religioses concretes. Una situació lamentable que els successius governs d´un o altre signe han mantingut donant cada vegada més caràcter laboral a aquests catequistes. En aquest cas 200 000 euros que com el bisbat d´Almeria no ha de pagar, sinó tota la ciutadania, podrà seguir fent el que vulgi. Per això aquest problema dels catequistes només es resoldrà quan la religió surti de l´escola (com doctrina) i els catequistes també.

---

Per fi Resurrecció Galera podrà tornar al seu lloc de treball. El Tribunal Superior de Justícia d´Andalusia ha dictat que l´Església Catòlica, el Ministeri d´Educació i la Junta d´Andalusia hauran de readmetre a aquesta professora de Religió a la qual el Bisbat d´Almeria no va renovar el seu contracte per al curs 2002/03 per haver-se casat pel civil amb un divorciat.

Després de més de deu anys lluitant per que es fes justícia, Resu al final l´ha aconseguit. I aquesta vegada ja no hi haurà recurs que valgui per seguir apartant-la de la seva labor docent. A més, la sentència obliga al fet que es reemborsi el salari que ha deixat de percebre durant aquest temps. Segons es redacta en la mateixa tots estan implicats perquè "el Bisbat proposava, el Ministeri contractava i pagava, i l´activitat laboral es realitza en centres depenents de la conselleria".

Gens més conèixer la sentència, Resurrecció ha demanat la seva readmissió "immediata" i ha subratllat que "la seva vida és l´ensenyament" i que "el que més desitja" és reprendre l´activitat docent al més aviat possible. Al seu torn, ha qualificat "molt positivament" la sentència de l´Alt Tribunal Andalús.

El maig de 2011 el Jutjat social número 3 d´Almeria va canviar el sentit d´una sentència anterior que desestimava la denúncia de la professora per acomiadament nul. Malgrat la seva experiència professional Galera impartia classe des de 1994 en el col·legi públic que determinava cada any el Bisbat, l´Església va entendre que la seva vida en parella sense contreure matrimoni canònic era incompatible amb el càrrec de mestra.

Tant el Jutjat social número 3 d´Almeria com el Tribunal Superior de Justícia d´Andalusia van recolzar en el seu moment que es tractava de "una relació laboral objectivament especial que es caracteritza per la confiança que requereix el treball encomanat, per la qual cosa és lògic que no es produeixi la proposta si qui té atribuïda legalment la competència per efectuar-la la jerarquia eclesiàstica ha perdut la confiança en la actora per impartir classes de Religió catòlica, perquè considera que pel fet d´haver contret matrimoni civil s´ha apartat de la doctrina de l´Església".

El canvi de criteri ho va propiciar a l´abril el Tribunal Constitucional, que va obligar a repetir el judici tenint en compte que la decisió del Bisbat d´Almeria havia vulnerat els drets de la professora a no sofrir discriminació per circumstàncies personals; a la llibertat ideològica en connexió amb el dret a contreure matrimoni en la forma legalment establerta i a la intimitat personal i familiar.

Com la sentència no era ferma, l´Església va recórrer davant el Tribunal Superior de Justícia d´Andalusia, que aquest divendres ha dictat sentència.

Deu anys d´espera

Quan va ser acomiadada, al maig de 2001, Resu treballava fent classe a alumnes de Primària en el col·legi públic Ferrer Guàrdia, al barri d´Almeria de la la Canyada. Un anònim va comunicar al Bisbat les noces civils de la professora amb un home divorciat de nacionalitat alemanya. A l´agost, després de set anys d´exercici docent, el nom de Resu no figurava en el llistat que el Bisbat envia cada any a la Junta d´Almeria amb els noms dels professors que ha triat per impartir les classes de Religió.

El marit de la professora, Johannes Romes, antic cap de premsa del Bundestag, el Parlament alemany, va ser qui va portar el cas als mitjans de comunicació. Finalment, després de gairebé onze anys barallant pels seus drets, Resu podrà recuperar la seva plaça de mestra i cobrar els sous que li deuen.

El Superior de Justicia andaluz cierra 11 años de pleitos y condena a Educación y a la Iglesia a readmitir a la profesora.El Estado pagará cerca de 200.000 euros

Documento con fecha viernes, 13 de enero de 2012. Publicado el viernes, 13 de enero de 2012.
Autor: Juan G. Bedoya.Fuente: El País.

 

Impericia, surrealismo, incoherencia… Estos son algunos de los reproches con que el Tribunal Superior de Justicia de Andalucía (TSJA) acaba de cerrar el caso de la profesora de catolicismo enviada al paro en Almería por casarse con un divorciado. El pleito ha durado 11 años y se cierra con una condena severa a la Iglesia católica, a la Junta de Andalucía y al Ministerio de Educación por atentar contra “derechos fundamentales” de la profesora Resurrección Galera Navarro. Ha sido el Tribunal Constitucional quien ha puesto orden en este caso de atropello de derechos, obligando al TSJA a rectificar en toda regla su sentencia de abril de 2002, en la que daba la razón a los obispos.

La sentencia de ahora rechaza un recurso de súplica del episcopado y obliga a los condenados a “readmitir inmediatamente a Galera Navarro en las mismas condiciones que tenía con anterioridad al despido y con abono de los salarios dejados de percibir desde la fecha del despido hasta que la readmisión tenga lugar”. El fallo ya es firme, pero el obispado ha anunciado que no readmitirá a la docente.

Cuando fue apartada de su puesto de trabajo en 2001, Resurrección Galera percibía un salario mensual de 234.000 pesetas (ahora, 1.400 euros). La sentencia emitida el pasado 22 de diciembre por el TSJA no cuantifica la cifra que percibirá por el despido nulo, pero podría superar los 200.000 euros. Deberá pagarlos el ministerio como “auténtico empleador”, no la diócesis de Almería, pese a que el tribunal tacha al episcopado de “cooperador necesario de aquella conducta”.

Este es el punto del conflicto que le parece extravagante al TSJA, pese a pasar más tarde a resolverlo de muy distinta manera a como lo hizo hace una década. Dice: “El tema no deja de ser curioso por cuanto Educación contrata a aquella persona que le propone como idónea el Obispado, teniendo éste dicha facultad otorgada por el Acuerdo entre el Estado español y la Iglesia católica. Al no figurar designada quién acciona, es claro que el ente público no puede contratarla. La problemática es surrealista por cuando el ministerio se ve condenado por una conducta que, conforme al Tratado, venía compelido a realizar”.

Resurrección Galera llevaba dando clases de religión y moral católicas desde el año 1994 en varios centros públicos de Almería, primero sin contrato ni Seguridad Social “y sin percibir un salario en sentido estricto pues se le abonaban mensualmente determinadas cantidades en concepto de ‘compensación económica’, que pagaba el obispado de los fondos que se le remitía para tal fin por el Estado”. Añade la sentencia: “A partir del 1 de enero de 1999, la profesora firmó el primer contrato con el Ministerio de Educación, y posteriormente otros, hasta que el 1 de septiembre de 2000 contrajo matrimonio civil con una persona cuyo estado era el de divorciado”.

Fue entonces, añade el TSJA, “cuando el delegado diocesano de Enseñanza, Antonio Rueda, mantuvo una entrevista con la docente para decirle que se había enterado de su matrimonio, advirtiéndola que si persistía en esa situación no propondría la renovación para el curso siguiente”. Así lo hizo el 8 de junio, “enviando a Educación la relación de profesores que no son propuestos para ser contratados”. En la relación figuraba Galera.

Pese a sostener todavía que no se puede hablar de “despido nulo” porque no había “relación laboral”, el TSJA se aviene a cumplir lo ordenado por el TC reafirmando que se han aplastado derechos fundamentales como: “A no sufrir discriminación por razón de sus circunstancias personales”; “a la libertad religiosa”; “a su derecho a contraer matrimonio en la forma legalmente establecida”, y “a la intimidad personal y familiar”. Sin embargo, los magistrados del TSJA insisten: “Podrían darse muchas más razones desde el punto de la legalidad ordinaria, e incluso la constitucional, para resolver el problema de forma diferente, pero es el caso que este tribunal, en aras del recurso del que conoce y que es de carácter cuasi casacional, ha de atender tan solo a lo que se le plantea”. Añade, todavía: “Como es sabido, la Jurisprudencia, sea del TC, sea del Tribunal Supremo, no es fuente de derecho. Es el máximo intérprete de la Constitución y, en contra de lo que mantienen determinados autores, ni tan siquiera en sus sentencias meramente declarativas crean norma, sino que interpretan la norma”.

Rajoy en el laberinto catequético

En el pasado, el catequista desarrollaba su misión en cualquier rincón de la sacristía, hasta en la calle. Era un enviado de cada obispo (si se apura, del Dios salvador), y se le exigían dotes religiosas y oficio oratorio para brillar ante la muchachada. Sobre todo, debía ser persona de recta conducta para educar "a los hijos de la patria como buenos ciudadanos". Así rezó la primera catequética de la Conferencia Episcopal.

El Estado paga desde antiguo a los catequistas católicos, como paga los salarios de obispos y sacerdotes. Pero no los tenía en nómina. Como dice el TSJA, los docentes de catolicismo daban sus clases "y los obispos les abonaban (o no) una compensación económica que remitía a tal fin el Estado". Así fue hasta que en 1998, en el BOE del 31 de diciembre, a propuesta de Mariano Rajoy, entonces ministro de Educación, se publica la Ley de Medidas Fiscales, Administrativas y de Orden Social con el siguiente texto: "Los profesores que impartan enseñanzas de religión en los centros públicos lo harán en régimen de contratación laboral y percibirán las retribuciones que correspondan en el respectivo nivel educativo a los interinos".

Dos meses más tarde, el ministro Rajoy y el presidente de los obispos, entonces el arzobispo Elías Yanes, firmaban un convenio desarrollando esa norma. Allí es donde se dice que el "empleador" de los catequistas (unos 20.000) es "la respectiva Administración educativa", pero que esta solo podrá contratar a los docentes que le proponga el episcopado, sin reemisión. Doce años después, miles de sentencias y cientos de millones de euros de indemnización han demostrado que el sistema era (es) una barbaridad moral y muy gravoso para el Estado.

 

 

 

 

 

 

World Report 2012

Purchase a bound copy of the edition

Download PDF

Va arribar a Madrid al desembre amb 25 quilos de documents ficats a una motxilla i va tornar a Nova York als tres dies sense ells. Són proves per a un judici contra l´expresident xinès Jiang Zemin, el exprimer ministre Li Peng i altres sis mandataris de la República Popular Xina que s´està instruint en l´Audiència Nacional. Blake Kerr és un dels testimonis clau.

El metge nord-americà no ha dedicat 30 anys de la seva vida a la defensa de Tibet perquè quedava enamorat dels cims nevats, sinó perquè va presenciar les atrocitats que s´estaven cometent allí. Acabava d´acabar Medicina, tenia 29 anys i va voler escalar el Everest. La seva vida va canviar en aquest viatge. Es va dir: ``OK, tinc un nou treball``. Es referia a la defensa dels drets humans dels tibetans.

Era 1987 i va ser testimoni de la violència amb la qual Xina responia a les manifestacions dels monjos. ``La primera vegada que vaig anar no hi havia massa xinesos a Tibet, però l´última vegada que vaig estar a Lhasa [la capital] s´havia omplert de locals com karaokes, restaurants... Hi havia molta presència militar``, comenta el metge mentre picotea lleugerament la degustació d´ibèrics.

El relat del que va viure les tres vegades que va estar a Tibet en 1991, 1993 i 1999 no li deixa gairebé provar mos. ``Va morir gent als meus braços``, assegura. En aquelles primeres revoltes, va tractar d´atendre als monjos ferits que evitaven els hospitals per por de ser detinguts. ``Disparaven a discreció contra nens, dones...``.

A la volta del seu viatge, va decidir denunciar el que havia presenciat. Va arribar al Congrés d´EUA. ``No li van donar credibilitat als testimoniatges perquè procedien únicament dels refugiats``, es lamenta. Beu un glop de cervesa i prossegueix: ``Vaig decidir tornar en secret per recaptar proves``.

En aquest temps, assegura haver conegut 144 casos de tibetanes que van ser esterilitzades sense consentiment, altres 130 avortaments forçats i vuit infanticidis. ``Com a minoria ètnica no podien tenir més de dos fills i, si es passaven, els posaven injeccions letals als fetus i esterilitzaven a les dones; també els embargaven el sou``, denúncia Kerr. Assegura que tot ho té degudament documentat. Es va entrevistar amb metges i personal dels hospitals que li explicaven sense embuts la política de control de natalitat imposada per Xina. Amb l´excusa del doctor que compara i comparteix experiències, va aconseguir gravar en càmera oculta aquests testimoniatges que ara fonamenten la querella interposada per l´ONG Comitè de Suport al Tibet i que instrueix el jutge Ismael Moreno en l´Audiència Nacional.

Les seves declaracions i les proves recollides han servit per denunciar el genocidi del poble tibetà en la modalitat de reducció del nombre de població. ``Els monjos tenien por que Xina els empassés``, afegeix. Les entrevistes que va gravar en secret demostren també que el gegant xinès realitzava una política eugenésica per perfeccionar als ciutadans. ``Esterilitzaven a les dones que, segons ells, tenien un retard mental. I sap com determinaven la suposada discapacitat? Depenent de si sabien parlar xinès o no``, afirma amb incredulitat.

13-I-12, S. España, lavanguardia

Los cuartos escondidos y las agujas de tejer todavía no han perdido vigencia. En todo el mundo el número de abortos ilegales ha aumentado, según una investigación reciente. En África y Latinoamérica casi todos los abortos son practicados de manera poco segura. La recomendación más importante de la organización holandesa de defensa de las interrupciones seguras de embarazo, Women on Waves es la de sacar el aborto de la ilegalidad.

En todo el mundo se practicaron 43,9 millones de abortos en 2008. Casi la mitad de las intervenciones se produjeron bajo condiciones riesgosas, según se desprende de la investigación del Instituto Guttmacher y de la Organización Mundial de la Salud. La cantidad total de abortos se ha estabilizado.

Ilegal
Rebecca Gomperts y su organización Women on Waves se compromete por la ayuda de mujeres que quieren o necesitan interrumpir su embarazo en lugares donde el aborto está prohibido. Gomperts comprende el aumento de abortos de riesgo:

“De hecho en países donde el aborto es ilegal las intervenciones se producen de modo riesgoso. Riesgoso significa que las mujeres lo intentan por sí solas saltando de escaleras, o utilizando agujas de tejer o yendo por ayuda a gente que no tiene ningún entrenamiento médico. Por no todos los abortos ilegales son necesariamente riesgosos.”

Gomperts alude a la medicina Misopostrol: píldoras que producen el aborto y que las mujeres pueden comprar. “Esas píldoras son empleadas para prevenir úlceras estomacales. Pero ahora que las autoridades saben que Misopostrol puede ser empleado para otros propósitos, las mujeres, por ejemplo en Tailandia, Brasil y Filipinas, ya no pueden acceder a esa medicina desde hace algunos años. Eso ha ocasionado un aumento de los abortos inseguros en esos países.”

Ocho de cada diez mujeres en países en desarrollo deben enfrentar severas leyes contra el aborto. Raven advierte que, debido a la ilegalidad de la intervención, los abortos a menudo son practicados en condiciones muy peligrosas. “Incluso si alguien tiene entrenamiento para practicar un aborto, siempre puede haber complicaciones. En Holanda, por ejemplo, estamos preparados para afrontarlas, pero si se lleva a cabo en una habitación oculta, la situación es muy distinta.”

Información
La legalización es esencial para evitar la proliferación de abortos riesgosos.
Gomperts: “Es extraordinariamente importante que el aborto sea legalizado. Pero eso es difícil de conseguir. En países donde es ilegal, hay que intentar que las mujeres primero reciban una buena información acerca de cómo pueden llevar a cabo un aborto seguro a través de píldoras.”

También una buena información sobre métodos anticonceptivos es necesaria para hacer descender la cantidad de embarazos no deseados. El secretario de Estado holandés de Cooperación y Desarrollo, Ben Knapen, ve un papel para el gobierno de Holanda en este aspecto. “Más que en otros países hablamos aquí sin tabúes sobre temas tan delicados como el aborto o la sexualidad. Yo he hecho de la salud sexual una de las prioridades, con el fin de ofrecer a muchachas y mujeres la posibilidad de tomar sus propias decisiones sobre procreación y sexualidad. Sabemos que esto lleva a menos embarazos no deseados, abortos o mortalidad materna.”

20-I-12, M. Winters, rnw.nl

És la primera vegada a la Unió Europea que es jutja un jutge per aplicar la legislació internacional.

Per aquesta raó, TRES organitzacions internacionals en defensa dels drets humans (Amnistia Internacional, Human Rights Watch i la Comissió Internacional de Juristes) han demanat que es tanqui, al més aviat possible, el judici contra el jutge Baltasar Garzón per investigar els crims del franquisme, que comença matí en el Tribunal Suprem.

Reed Brody és el portaveu de Human Rigths i assegura que la comunitat internacional està indignada davant aquesta vulneració de la legislació universal, perquè els delictes contra la humanitat no caduquen. "És la primera vegada que es processa a un jutge per defensar els drets humans" -ha advertit Brody-, "la primera vegada en la UE que un jutge és sotmès al dret penal per defensar drets humans i perseguir crims internacionals".

Segons aquestes 3 organitzacions internacionals pro drets humans, Espanya té l´obligació legal de recolzar al jutge Garzón, però si, al final és condemnat, anuncien que acudiran als tribunals internacionals per garantir la protecció dels drets humans.

Perquè segons el conseller jurídic d´Amnistia Internacional Hugo Relva, "l´obligació d´Espanya i de qualsevol estat és perseguir qualsevol violació de drets humans i no es pot jutjar a cap jutge per fer-ho", per la qual cosa ha reclamat que es desestimin les acusacions contra Garzón i es tanqui "un procés de naturalesa escandalosa".

23-I-12, J. Gregori, cadenaser

Juristes internacionals i membres d´organitzacions de defensa de drets humans, que van a assistir com a observadors internacional