El Bert torna a Catalunya

Esborronats i avergonyit

2009-07-12T18:26:00.010+02:00

Fent un sobrehumà esforç perquè aquest post (i els següents, posats a demanar) no es retrassi tant com l'anterior, i esperonat pel sorprenent èxit que aquest anterior ha tingut, aquí us presento en exclusiva mundial (i això és veritat) aquesta tercera entrega de la nostra estança catalana.

En aquesta ocasió, la cosa serà més curteta i menys variada, tot i que no perquè (interessant construcció gramatical, aquesta) menys interessant. Va com va tu.

Comentàvem al post passat que, amb tota la il.lusió, havíem decidit donar-li un toc de vida i verdor al nostre balcó, i per això vam adquirir un parell de plantes, concretament una lavanda i uns clavells. Segurament pel fet que al nostre balcó no hi fa el sol adequat (i per això tothom hi té geranis, als seus balcons, que t'aguanten el que faci falta), que no per la nostra manca de capacitats jardineres, totes dues estan en un estat lamentablement moribund. Aquesta és, per què mentir, una notícia que m'entristeix profundament, però que no val la pena negar.

Com a mínim, vam aconseguir revifar els clavells una mica tot tallant-ne les flors i emplaçant-les en un pot, tot a la vella escola. Aquí en tenim un en una posició perfectament simbòlica de l'èxit aconseguit.

Aquests dies (estem parlant, de fet, de finals de maig, que ja sabeu que anem una mica de tard!) la calor ja s'ha començat a fer sentir amb tota severitat. I què millor per combatir-la que les fresques aigües de la piscina dels meus pares. En Jett, que com a bon australià es mou com peix a l'aigua (mai més ben dit) això de la piscina el té molt content.

Seguint amb el Jett, no sé si sabeu que el nano està especialment fascinat amb la època romana, els seus vestits, costums, massacres i domini cultural i militar del món conegut. Amb aquesta excusa, ens vam enterar que, a Tarragona, capital romana on les hi hagi, tenia lloc el festival Tarraco Viva, centrat en la vida romana de la ciutat i plè de caracteritzacions i demés. Els meus pares van considerar, també, que l'excusa era suficientment bona i tots plegats vam, doncs, anar cap a Tarragona, tenint lloc així la primera visita turística des de la nostra tornada. Que bé, oi?

I com sempre que vas a Tarragona en missió turística (que, val a dir-ho, tampoc havia fet tantes vegades abans) toca parada obligada a l'aqüeducte romà a peu d'autopista. Que és ben guapo.

A diferència d'altres cops, però, vam descobrir que un s'hi pot acostar i fins i tot travessar per sobre. Quines coses que aprens, eh! No fa falta dir que, en Jett, amb el seu vertigen ocasional, ho va trobar una absoluta mala idea, això.

Bonica foto, aquesta. La podem titolar "Natura et Romanis", que no sé què voldria dir, però que sona pretenciós i bé, clar que si.

I una altra, per demostrar que els bitxitos simpàtics no són patrimoni de països exòtics, sino que aquí, si t'hi fixes, també n'està plè. Normalment, però, com que estem tan acostumats a tot, per aquí, doncs no t'hi fixes. Val a dir que, com no, qui s'hi va fixar, en aquest cas, va ser la Tiffany.

Ja per les rodalies d'aquest aqüeducte hi havien activitats relacionades amb el festival romà que volíem venir a veure. Però la crua realitat ens va atissar (!!) als morros tan bon punt arribats: gràcies a la tardança proverbial genètica que sens dubte he heretat, sembla que arribàvem ja una mica tard a tots els actes; el festival durava dos caps de setmana, i nosaltres vam arribar a Tarragona cap a les 12.30 del migdia de l'últim diumenge, quan gairebé ja ho estaven plegant tot. Quina pena. I aquest petit camp semirecreat és pràcticament tot el que vam veure del festival en si. Ens ho haurem de fer mirar millor l'any que vé. De moment, per si hi esteu interessats, hi ha centenars d'activitats que suposo que anunciaran puntualment en aquesta web: http://www.tarracoviva.com/. Ja en porten onze edicions, així que la cosa no és flor d'un dia i presumiblement l'any que vé caurà la dotzena.

Es clar que, com que ja hi érem, què menys que donar una volta per aquesta ciutat imperial porta del Mediterrani. I com que veníem amb esperit tarraconensis (i perquè és difícil d'evitar, també) va tocar donar un cop d'ull a les fabuloses runes romanes que s'escampen per la ciutat, amb centre neuràlgic a l'amfiteatre. Un amfiteatre que, i això que segur que m'ho devien explicar de petit, em va sorprendre veure amb una església plantada al bell mig.

Estic segur que, es clar, això ja ho sabeu, però ho explico pels despistats. Tarragona va ser, durant la època de dominació romana de la península ibèrica (entre els segles -1 i 3 aproximadament), la capital i ciutat més important de la província més extensa d'aquesta zona, la Tarraconensis (les altres dues eren la Baetica i la Lusitania, amb capitals a Córdoba (ves per on) i Mèrida, respectivament). Evidentment, el catolicisme ranci que ha imperat durant anys en aquest païs va permetre que es mantinguéssin aquests vestigis de temps profans només si podien fotre-li una esglesiola, i mira, encara gràcies.

Continuem amb la única cantonada que queda en peu del circ romà, que és on els cavalls i les quàdrigues corrien feliçment tot fent-se putades uns als altres. Sé que és un comentari una mica absurd, però aquesta foto té més pinta de Tunis o Turquia o qualsevol lloc així que no pas de Tarragona. Que per què? Pues no ho sé... per això us dic que és una mica absurd...

La catedral, que pel costat està força bé, però pel davant, en la meva humil opinió, és un callo. Com que només puc triar posar una de les dos fotos (he decidit), em decanto per la maca, com a tio optimista i positiu que sóc.

Aquesta imatge de no sé quin sant presideix la portalada de la catedral. La Tiffany, que vé d'una cultura protestant (que no és que ella ho sigui, sino que és a això al que està acostumada), sempre ha trobat totalment aberrant aquesta malaltissa adoració de sants que fan els catòlics. Jo de catòlic mai ho he sigut gaire, tampoc, però està clar que si t'has de mirar uns i altres, si que és veritat que els protestants són com més amigables i fan una mica menys de por. Possiblement, per la meva afinitat amb la causa irlandesa, sempre m'havia mirat els protestants com els dolents, amb una simplificació esfereïdora, però quan ens abstraiem de circumstàncies concretes, com és el cas, veiem que no és pas així.

I això.

La plaça de l'Ajuntament, plena de vida i terrassetes (una cosa porta a l'altra), on vam gaudir d'un excel.lent dinar típicament tarragoní a base de tapes de tortilla espanyola i pimientos del padrón (d'aquells que unos pican, y otros non). Tot s'ha de dir, ben bones que estaven. Aquí el meu pare i en Jett exercint d'avi i nét adoptats i jugant aliens al bullici del mig de la ciutat. Molt bé.

Perquè com ja veieu, els meus pares i en Jett estan molt contents d'haver-se trobat, i nosaltres pues igualment.

Aquí uns pals decoratius de colorins, fruit de l'avorriment d'algun veï amb vocació d'artista.

A la Rambla Nova hi vam trobar aquests semàfors tot simpàtics. M'imagino que és per no estorbar en la vista global de la rambla, i poder apreciar les esculturetes de cada rotonda sense pals de semàfor incòmodes pel mig. Simpàtic en tot cas.

Entre les escultures, aquests castellers d'aspecte fantasmal i mida pràcticament humana, recordant que les comarques tarragonines són el bressol d'aquesta entranyable tradició.

Com no, acompanyats dels seus grallers... Oh, la gralla... aquest instrument tan incomprès i odiat per tanta gent :-)

Així que vam venir amb la idea d'un dia d'events de recaracterització romana, però tot plegat va acabar amb una visita a Tarragona totalment típica. Que com que feia segles que no hi anava, doncs ja està bé. I per acabar-ho encara més típicament, una parada a l'Arc de Barà de tornada.

De tornada, és clar, i com recordo sempre que he tornat d'aquestes zones un diumenge a la tarda-vespre, ens vam haver de menjar les típiques caravanes de l'AP-7 direcció Barcelona, tan famoses als butlletins de trànsit del RACC. Per sort ens vam poder entrenir amb aquesta bonica posta de sol. Què faríem, sense elles, eh? (com a mínim, en aquest blog hi hauria moltes menys fotos!)

De tornada a la seguretat de casa nostra, i com que la nostra vida no és prou interessant, hem estat recuperant una mica les diversions de la nostra clònica familia virtual als sims. Una pèrdua de temps com qualsevol altra, tu.

Aquí tenim a la Tiffany amb algunes postures de yoga, que horroritzarien al més pintat, amb aquesta extranya curvatura a l'esquena i al coll. Sembla que els senyors dels Sims necessiten un nou assessor gràfic per aquest tema.

Tot sovint anem a dinar als Lladoners, la casa que els meus pares ténen a Santa Eulàlia. Això no mereix gaire més profundització, però em serveix com a excusa per introduir aquesta foto de contrastos d'activitat.

Parlem de Granollers i les seves coses. Els dissabtes a la tarda, com tots els granollerins ja sabeu, s'omplen de passejadors que van de botiga en botiga. I pel mig, per entretenir-los, tot d'artistes de carrer, que si bé fan gràcia el primer dia, al final te n'adones que són sempre els mateixos. Els caminadors deuen canviar cada setmana, o en deuen ser molt fanàtics, perquè a cap d'aquests artistes, com és ara aquests balladors de breakdance, els hi falten espectadors. Ara, això si, a la que acaben i passen el platet, tothom s'esfuma a la velocitat del llamp, no sigui cas que no els hi quedin diners per gastar a les botigues!

En un d'aquests dissabtes (i perquè us feu a la idea de, un cop més, com de vergonyosament tard vaig) es va celebrar a Granollers, concretament a la plaça de l'Església, una fira anomenada Originàlia, destinada a promocionar tots aquells artistes joves de la comarca (la comarca del Vallès Oriental), tot donant-lis un espai on ensenyar i vendre les seves creacions. Des de samarretes, a bijuteria o pintura, hi havia lloc per una mica de tot. Aquesta paradeta anònima serà l'elegida per sortir a la foto. Sort que ténen!

I una altra paradeta dels Amics del Ludopatisme Freak (o algo així, ara no recordo exactament com es deia l'associació), on s'instava a innocents infants a endinsar-se al món dels warhammers i tot això. D'aquí a acabar a la Facultat d'Informàtica i passar-se la resta dels dissabtes a la nit fins als 40 jugant a rol hi ha un pas, oju :-)

Durant tots aquests (aquells) dies, a Granollers tenia lloc el Cicle de Jazz. Com que els jazz ens agrada ens hagués agradat anar a més concerts, però com que no tenim un duro ens vam haver de conformar amb els pocs de gratuïts. Entre ells aquest de la Combo Big Band, estudiants ells, que van tocar al casino amb la col.laboració d'alguns ex-alumnes força talentosos. Si bé el jazz del tipus Big Band no és el meu preferit, no puc negar que vaig disfrutar-los força.

I canviant de registre musical, i també per fer la única menció als meus amics durant aquest post (cosa imperdonable, però justificable pel fet de que la nostra relació és més aviat nocturna, i durant aquesta nocturnitat acostumem a deixar la càmera a casa), passarem a mencionar el concert que els Yahi (ex-Miyahi) van fer al GRA de Granollers. Els Yahi han gravat el seu primer disc després d'anys de gosseria i en podeu escoltar grans parts al seu MySpace. També, si voleu ser col.legues, els podeu votar en el seu periple pel concurs Sona 9, en aquesta pàgina.

Dit lo dels Yahi, parlem també de lo del GRA. L'edifici del GRA (http://www.grajove.cat/), nou de trinca a la mateixa plaça de l'Església que parlàvem abans, compta amb tot d'equipaments interessants, inclosa una sala de concerts no necessàriament massa ben dissenyada. Això està molt bé, ja que si hi ha una cosa de la que tots ens hem queixat sempre, a Granollers, és de la falta de concerts de forma constant. Així que la idea sembla bona. Però ai l'as! Es veu que després del primer concert, un (1, uno, one) veï es va queixar de que hi havia una mica massa de soroll, i a partir d'ara ja no se'n poden fer més.

Pues amb tots els respectes, a aquest veï ja el podrien donar pel cul. Espero que algú amb un mínim de sentit comú engegui alguna campanya de contra-queixa. Des d'aquí tindrà un aliat, això ja us ho dic.

Us deixem amb els Yahi, però!

I com que els tios s'ho curren també es mereixen una segona foto. Es clar que si! (en Manils, com que és tímid, s'ha amagat darrere del Toni a les dues fotos...)

Acabem pràcticament aquest post, una mica descafeinat pel descontrol i el retard, amb una felicitació al meu senyor pare, que va celebrar el seu aniversari aquests dies (i aprofitarem des d'aquí per felicitar-lo!). I per fer-ho festiu, i fent gala un cop més de la generositat que els caracteritza, vam anar a sopar a Ca la Sila. On, per cert, tampoc és que vagin sobrats d'opcions vegetarianes, a banda de la típica paparina de verdures. Per cert, que a la Tiffany li va fer certa gràcia, es clar, que li digués que anàvem a un restaurant de cuina catalana típica i ens apareguéssin amb tempura de verdures....

Tot i així, però, el sopar va ser un èxit i un torbellí de diversió i alegria, la qual cosa celebro!

Tant, que nosaltres ja estàvem fins i tot borrosos!! Podríem dir que fins i tot esborronats!

I bé, ara si que acabem. Com que això va amb retràs, molts ja debeu saber que en Jett ha anat a passar l'estiu a Noruega, cosa normal si tenim en compte que no ha vist els seus avis d'allà des de fa un any i mig, i l'han demanat amb rabiosa insistència. D'aquesta manera, la Tiffany i jo viurem un temps de llibertat perduda que tampoc està gens de més.

Com a despedida, doncs, unes lectures nocturnes. Feia temps que no llegia cap Asterix i m'ha fet recordar el perquè m'agradava tant anys enrere :-)

Bueno, ara si que això és tot. Un cop més, m'ha costat un món acabar amb aquest post i publicar-lo. Sembla que estem en temporada de vaques flaques de motivació postil, així que anirem tirant com poguem fins que aquesta torni. Vaig amb un mes de retràs i amb un post sencer preparat per escriure durant aquesta setmana. Ànims, doncs!!

I salut!

Ascensió a la gresca barcelonista (trentanyera i retrassada!!)

2009-06-17T11:34:00.012+02:00

I amb aquest que és possiblement el títol més concentradament descriptiu que mai he posat us presento aquest segon post (el de confirmació) de la nostra renovada etapa catalana i granollerina.

També, serà per compensar èpoques recents anteriors d'innatural proliferància, o bé perquè aquests entorns catalans i granollerins hi conviden, m'he ronejat una mica amb l'escriptura i publicació d'aquest post. Espero i suposo que m'ho sapigueu perdonar. I si no, estic segur que podeu llegir hores i hores d'aventures passades durant aquest temps d'espera, així que no se m'us queixeu.

Dèiem que el títol és descriptiu. Doncs ho és, i apunta als quatre temes sobre els quals, a priori, voltarà aquest post: el primer ("Ascensió"), la Fira i Festes de l'Ascensió a Granollers, que suposaran la nostra presa de contacte amb totes aquelles tradicions catalanes i populars aparcades durant els passats temps. La "Gresca" es refereix a la Telecogresca, la festa universitària més gran d'Espanya (o això dèiem als nostres temps, no sé si encara és veritat), a la qual vaig col.laborar a muntar durant forces anys, i a la que hi vaig assistir com a absolut visitant durant el transcurs d'aquest post.

No fa falta dir el perquè del "barcelonista". Ja n'anirem parlant.

Per penúltim, és trentanyera perquè durant el transcurs d'aquests dies també jo m'he apuntat a la dècada del tres al davant, la del començament d'entrada a la maduresa i tot això. Però si voleu que us digui, si bé quan penso en el número em sona una mica irreal, no tinc gens de trauma ni res.

I evidentment, retrassada. Més retrassada fins i tot del que pensava, acabo publicant això (si no em retrasso encara més!!) un mes més tard de que els events passéssin. I si bé això els presents ho trobeu ben poc excitant, si us ho llegiu d'aquí a un any tot us semblarà més o menys el mateix. Pues això.

Així que després de la introducció i les excuses, comencem.

A poc a poc ens estem situant i aclimatant a la nostra nova condició de sedentaris amb casa. I com que el nostre pressupost, a espera d'alegres notícies laborals, està bastant pels terres, a casa és on hi passem la major part del temps. I com a tal amb ella començarem aquest post, donant a conèixer els petits (força petits!) retocs decoratius del moment. Començant pel passadís, amb aquest interessant quadre de l'Anne Angelshaug (amiga noruega pintora) en primer terme i amb el fons tot maco ell.

I l'habitació d'en Jett, que és el que era la meva habitació, ha començat a prendre forma també. I a falta d'altres coses, al nano li han convençut els posters d'Iron Maiden que ja l'havien decorat força anys enrere, aquesta mateixa habitació. Quina gràcia. Però ara s'ha aficionat a Hanna Montana (maleïda tele), així que no sé com quedarà la combinació de posters al final...

I fins i tot el balcó ha rebut una bufada de color (que d'aire fresc ja en rep normalment). Amb un parell de plantes que cuidarem com si fóssin petits sims. La primera, uns clavells (ves per on), i l'altra, una lavanda. Aquí ens les prometíem molt felices, però, per gràcia del déu del futur, he de dir que cap de les dues ha evolucionat amb massa alegria, degut a que aquí, al nostre bonic i airejat balcó, el sol no hi dóna massa. Així que les pobres, avui en dia, estan una mica pansides. Però quan les vam adquirir estàvem molt contents!

La Tiffany, des que hem arribat, ha començat a oferir els seus serveis com a instructora personal de ioga i altres demés físico-espirituals (des de pilates a meditació, passant per dansa del vendre, que la noia és molt llesta!). I ja té uns quants alumnes (vosaltres sabeu qui sou) i encara n'espera més! Així que no tingueu por i aprofiteu la oportunitat! Visiteu la seva web a http://www.patheya.com.

El primer alumne i també el més aplicat i abnegat en la promoció de les excel.lències de la Tiffany com a professora és sens dubte l'Òscar, que aquí veiem en un moment de felicitat meditativa.

Ja sabeu que això de "en casa de herrero, cuchillo de palo" és denominador comú a tot arreu, però no en aquesta, de casa. O com a mínim, no en aquest cas molt concret. Aquí veiem a en Jett demostrant com ha de ser un "down dog" perfectament executat. De fet, per anar bé els talons haurien de tocar el terra, però vaja... i pels que pregunteu per mi, jo sóc més de qigong que de ioga. I tot i així sóc una mica gandul.

La Tiffany, aladid de salut i vida verda i sostenible, ha tingut certs problemes adaptant-se a la copiosa utilització de l'oli d'oliva que té lloc en aquestes latituds. Al seu blog us ho explicarà amb més detall. Aquí l'enxampem, en tot cas, amb les mans en la fregició de patates. Cosa gens habitual, per cert, però mira. Ja sabeu que "maté un perro, y mataperros me llamaron". Com hi vaig, amb el refraner, avui, no?

En aquesta nova vida de retorn a terres catalanes intentaré, entre moltes altres coses, actuar conseqüentment amb les meves idees (una cosa, que si voleu que us digui, sempre m'havia desagradat una mica no fer). Deuen ser aquestes coses del madurar. Els meus pares, com molts sabeu, ténen una casa a Santa Eulàlia de Ronçana, i en aquesta casa hi ha uns quants arbres fruiters que s'han deixat a la mà de déu. Doncs a partir d'ara, i com a humil introducció a la coneixença de la terra, cuidarem i ens responsabilitzarem d'aquests arbres i, en conseqüència, de les fruites que produeixin. I esperem, sincerament, que funcionin millor que els clavells i la lavanda! He aquí els nostres arbres.

Per cert, que des que hem tornat, li pillem les nostres verdures a una gent que es fa dir el Col.lectiu Rave Negre, i que el formen, entre d'altres, la Meritxell i la Núria, germana i cosina de l'Albert Torrents i en Toni Feliu respectivament. Us ho promocionaria i recomanaria, però em sembla que ja estan a tope de producció, així que no crec que us puguin servir. Tot i així, aquí va la seva pàgina perquè li dongueu un cop d'ull: http://gallecshorta.blogspot.com

La casa aquesta, per cert, porta una feina que no vegis. Aquí veiem una tarda de dissabte qualsevol amb el meu pare i en Jett ensimismats en els seus treballs de manteniment. Però com que als dos ja els hi agrada, pues ja està bé.

I un cop acabades les tasques, és hora de la diversió. No em negareu un excel.lent estil en el meu intent de batre el ben col.locat Jett. I no em digueu que intento abusar ni res, que jo tampoc sóc massa bo!!

Ja ho comentàvem abans amb l'oli, però aquesta (bé, ja ho sabeu) és una terra d'indulgències culinàries. A la Tiffany lo de l'oli mira, se la porta una mica fluixa, però el que si que li ha robat el cor són la quantitat de pastetes, pastissets i derivats de la xocolata que et trobes a tot arreu, i amb l'alegria que tothom els consumeix. Aquí la veiem, en un d'aquests moments de deliri, disfrutant d'una xocolata desfeta al Cafè del Pi a Barcelona. Tota una institució, per altra banda.

En una d'aquells moments una mica absurds, quan estàvem a Austràlia em vaig apuntar a una espècie de concurs on et podia tocar no sé què (ni em pregunteu, perquè no ho recordo). Doncs fa poc la mare de la Tiffany va enviar un paquet amb quatre coses i, entre elles, dos o tres cartes procedents d'aquest lloc, assegurant-me que havia guanyat no sé quants de milers de dòlars si em suscribia a no sé on, més un cap de setmana en un hotel de luxe a Sydney més una col.lecció de 24 rellotges de disseny més una xurrupada (humm... o això últim no era?)... tot amb moltes fotos i molts colors i molta perafernàlia.

El vell truc... només em sap greu que ara la Virginia i en Bill rebran correu basura a punta pala per culpa meva... com a mínim en Jett està contentíssim amb aquests xecs per valor d'1 milió de dòlars (o el que sigui), per satisfer les seves fantasies.

Sortim finalment de casa, que ja toca. I passagem una mica per Granollers a veure què es cou. Aquí en va una de batalleta personal: caminant caminant vam arribar al camp de futbol del Primer de Maig. Camp que, per cert, no és la pista de sorra que recordava, sino que està tot apanyat amb gespa artificial i tota la història. Doncs bé. Jo, en una edat que no recordo, però que devia estar entre els 8 i 11 anys (calculo així a botepronto) em vaig apuntar per un temps molt curt (i no sé bé per què) a l'equip de futbol de l'Escola Pia, que era el meu cole. Durant aquest temps només vaig tenir ocasió de disputar un partit. Resulta que havia de sortir de titular, al lateral dret (suposo que allà no molestaria massa), però (i com que ja apuntava maneres) vaig arribar tard al començament del partit i ja havien començat. La primera part va acabar 0-0 (no sé contra qui jugàvem, suposo que qualsevol altra escola o club de la comarca que farà de protagonista passiu). I a la segona vaig saltar al camp. Però com que això del lateral dret a mi m'oferia molt poc glamour, vaig decidir atorgar-me llibertat per tot el camp i, en una desmarcada de davanter centre xupa-postes vaig marcar l'únic gol del nostre equip a porta buida i després d'aprofitar una passada de la mort. La pena és que el partit va acabar 1-5, i em faria por recordar que la majoria dels gols del rival van arribar per la meva banda (que era, es clar, una autopista).

I això, aquesta és la meva experiència a les lligues escolars de futbol. Algun dia us parlaré de les de bàsquet, on, com a mínim, vaig tenir-hi més continuitat.

I la foto: Aquesta és la porteria on vaig marcar el meu gol triomfador. Quin paio.

De tant en quant aniran apareixent per aquí algunes crítiques a la realitat urbanística de Granollers. Més que menys, suposo, ja que no falta buscar gaire per trobar unes quantes barbaritats. Començarem per un clàssic, que és la "serp de llum" de la plaça del cony. O, per què no dir-ho, la plaça del cony mateix, amb la seva gepa inexplicable, deguda a que el pàrquing no podia anar més avall ja que hi havia aigua. Així doncs, deixem una gepa aquí que ningú ho notarà. I per despistar-los encara més, perquè no hi posem una serp de llum, potencialment mortal pels nens que, a aquestes alçades deuen haver desenvolupat un sisè sentit per evitar les seves letals cantonades quan corren amunt i avall. En Jett, com que no és d'aquí, no en va sortir tan ben parat.

No intenteu això a casa, però. L'escena ha estat rodada per professionals.

Jo em pensava, sincerament, que a Granollers no hi passava mai res. Pues aquests dies, en sèrio, m'ho estan desmentint. En parlarem amb més detall més tard, però començant així fluixets comentarem una exposició itinerant, i probablement creada per cobrir pressupost, dedicada a les ciutats educadores. Està (i encara estarà un temps, suposo) a la Caixa, i és una mica interessant (tampoc brutalment, però vaja). Ho demostra en Jett aquí amb cara de passar-s'ho pipa.

Canviem radicalment de tema i anem a un d'aquells amb els que hem titolat el post: la Telecogresca. La Telecogresca, pels que no ho sapigueu, és la festa que organitzen els estudiants de l'Escola de Telecomunicacions de la UPC. Es porta fent des ja més de 30 anys i és (almenys ho era) la festa universitària amb més assistència d'Espanya. Els últims anys, amb més de 10.000 assistents sempre. Si la venc amb tanta insistència és perquè també jo, fins no fa massa anys (o potser ja si...) també estava enmerdat en la organització, i en tinc records i amics excel.lents (que bonic). I sé el que costa muntar-la, així que toca fer-li una mica de publicitat.

Una publicitat bastant poc útil, tenint en compte que aquest ja ha passat, però menys dóna una pedra. Aquest any el cartell era el més roquer que recordo mai, amb Soziedad Alkohólika davant de tots, i amb Boikot i una colla més al darrere. I com que aquests últims anys d'estar fora no hi he pogut assistir, aquesta va ser la primera a la que vaig anar-hi com a absolut espectador, i sense tenir-hi cap ni una responsabilitat (a part de consumir el màxim d'alcohol que pogués a la barra lliure oferta als ex-currants).

No vaig portar-hi la càmera, així que no hi vaig fer fotos. Només posaré aquesta, per gentilesa del senyor Albert Laparra (que ja s'ha cuidat de posar una marca d'aigua amb el copyright a sota :-), on sortim el senyor Isra (tot un colega, el tio, i que espero que hagi deixat definitivament de fumar :-)), que no és ni tan sols de gresca, tècnicament, i jo, amb les meves barbes.

Abraçades a tota la resta!

El temps, ja ho sabeu, passa inexorablement, i si fa res encara estava cagant-me per sota les taules en la meva més tendra infantesa (pregunteu detalls d'aquests vergonyosos records si n'esteu realment interessats), ara, ja, com qui no vol la cosa, ja n'he complert 30. I com que això ha coincidit més o menys amb la nostra arribada, l'excusa és perfecta per celebrar-ho amb un soparet al restaurant del nostre amic Àlex (i el Jesús) té a la Garriga, La Claraboia. Que no només mola perquè és de l'Alex, sino que també és excel.lent.

I mira si és amic, el tio, que va tenir un detall a l'hora de posar les espelmes!

I aquí una mostra més o menys aleatòria dels assistents, mostrant una alegria controlada, però alegre a fi de comptes.

va ser una agradable sorpresa poder comptar amb la presència de l'altre nostre amic Eguren, que va donar la casualitat que estava per aquí durant aquests dies. L'Eguren és càntabre, per aquells que no ho sabeu (i suposo que tampoc us importarà massa, però vaja, jo us ho dic igual) i un, diguem-ne, nòmada ibèric. Va estar vivint nu parell d'anys a Granollers, fins que va marxar de nou a la seva terra natal. Després, va estar a Logroño, i ara se'n va a passar l'estiu a Menorca, com un tonto, ja veus. I com que Granollers vé de pas, pues això.

I sempre s'ha caracteritzat per ser un gaupot, ja ho podeu veure!

No només de sopars multitudinaris viu La Claraboia, sino que també és un lloc per encontres intimistes. I aquests estan amenitzats tor sovint per dolces melodies de la comarca. Com en aquest cas, on vam poder disfrutar de la dolçor de l'Aleix i la Carol, que normalment van tot distorsionats amb els Speakers, però que aquí es desenxufen. I molt bé, tu.

En Jett, ja veieu, tampoc és que li importi massa, tot plegat. Però no és res personal.

Hem anat cremant ja la gresca, el trentanyerisme i el retràs. Així que ara ens toca l'Ascensió. I per fer promoció de les activitats comarcals i tradicionalment catalanes, doncs mira, li dedicarem el tros més gros d'aquest post, per font d'informació sense parangó a tot aquell que li importi.

La Fira de l'Ascensió es fa a Granollers cada últim cap de setmana de maig (o porai, corregiu-me si m'equivoco). De petits i adolescents estava bé perquè hi ha atraccions i tal (que mai, per cert, m'han enamorat en absolut), però un cop et vas fent més gran (passes dels 15) la cosa ja perd força emoció. El principal motiu de la Fira és, com ja diu el nom molt apropiàdament, fer una fira d'expositors de la ciutat i comarca. Amb l'excusa, però, s'aprofita per encabir-hi una colla d'activitats tradicionals que si bé no són "top of the range", pues estan bé per uns nouvinguts (o renouvinguts) com nosaltres. Anem a explicar-les doncs.

Comencem, com no, per la dansa nacional, la sardana. Personalment, a risc de sonar botifler, sempre l'he trobat una mica avorridota, i de valor artístic bastant fluixot en comparació a d'altres danses tradicionals de molts altres llocs. Si que li valoro l'aspecte social i cooperatiu, i la simbologia (que suposo que hi és intrínsecament, i no és només que ho sembli) de que tothom té el mateix valor, un cop a la pista de ball sardanenca, i sense els teus companys de balls sardanencs el ball no té sentit. Ja està bé, això.

Dissortadament, la mitjana d'edat entre els balladors era bastant alta, així que des d'aquí encoratgem a les noves generacions a calçar-se les espardenyes i fotre-li canya als saltironets.

La Tiffany em va comentar que com és que la gent ni reia ni res, mentre ballava. Jo, la veritat, no li vaig saber contestar (i no em vaig atrevir a opinar que els balladors devien ser uns antipàtics, pobre de mi). El meu pare, però, en una conversa posterior, va sortir amb la resposta: es veu que deuen estar concentrats comptant les passes. Pues podria ser. Com que aquí som uns tios severs i seriosos, però, millor que ho fem amb cara de pomes agres.

Només per comentar-ho (perquè ni ho vam veure gaire ni res), una orquestra de la qual no en recordo el nom (la putada d'escriure les coses amb tres setmanes de retràs) va tocar a la porxada tots els èxits d'anys passats (bastant passats) per alegria i disfrute del personal, amb aquest estil orquestril d'atri i americana blanca que ténen les orquestres de festes majors. Molt bé.

Passem a la fira en si, abans de saturar-nos d'activitats lúdiques, que tampoc seria el plan. En la meva infantesa, la fira tenia lloc als carrers principals de Granollers, o al parc, i tot plegat tenia una ambientació força festiva. Uns anys enrere, però, van construir, a les afores de la ciutat, un parc firal que pogués hostejar aquest event sense que ho notés gaire la resta de la ciutat. El resultat és que la fira té un glamour bastant baixet, i el lloc elegit és una esplanada polsosa que sembla que ens trobem al mig d'un rodeo de l'Austràlia profunda, però amb molta pols i pocs rodeos.

La impressió general de la visita és més aviat fredota, encara que és divertit passejar-te enmig dels estants i que la gent t'intenti vendre seguros i aparells filtradors d'aigua (les grans estrelles de la fira). Suposo que algú li donarà ràbia, aquesta clara demostració de que et reconeixen com a un adult amb responsabilitats i poder adquisitiu per dur-les a terme, però a mi em va fer gràcia.

Per cert, si a algú li interessa aprendre xinès, vam conèixer a un paio d'aquí amb dona taiwanesa que n'ensenyen a Les Franqueses, i el tio semblava colega. Així que aquí va una mica de publicitat gratuïta: http://www.actualitzat.com

El que si que ens va molar, però, va ser la carpa Jogar X Jogar (que es deia), portada i usada per una colla de friquis jugant a jocs de taula del rollo Catan, Carcassonne, Warhammer i tots els etcèteres. El Catan, per cert, l'hem retrobat aquests últims dies, i segueix sent el millor joc de taula al que jo mai he jugat, i segurament (a risc de sonar fonamentalista i radical) el millor joc de taula de la història. A fora de la carpa hi tenien alguns jocs de lògica i habilitat entretinguts. Aquest, per exemple, consistia en reproduir un puzzle de boles de colorins, i aquí tenim la prova de que en Jett em va guanyar sense cap mena de compassió. I no va ser potra, no, que vam jugar dos cops i els va guanyar tots dos. I sense donar-li jo peixet ni res.

Jó.

Les amigues típiques d'aquest tipus de fires, es clar, les vaques.

I aquesta foto que titularé brillantment "Tiffany i poni" em sembla força simpaticota.

Ja hem fet doncs prou fira i tornem a les activitats tradicionals de lleure i reconeixement patri. Tot i que mai se m'ha acudit, ni molt menys, involucrar-m'hi (gandul que és un, per què negar-ho), els castellers sempre m'han semblat la tradició catalana més admirable, per l'indubtable treball d'equip que necessita i els valors que transmet i promou. Bisca. I és per això que ens ho mirem amb gran interès, això si, des d'una distància prudencialment poc implicada.

Per amenitzar-nos aquesta diada teníem els Xics de Granollers, que exercien de locals, acompanyats dels Marrecs de Salt i Xiquets de Tarragona (cap dels tres colles punteres a Catalunya. En aquest cas, però, evidentment, lo important és participar!). Aquí tenim als locals enfilant-se fins les esferes guvernamentals de la ciutat (ergo el balcó de l'ajuntament). Tinc el dubte si hi pot pujar tothom qui vulgui, aquí dalt, ja que hi vaig veure gent diferent tota l'estona (amb alguns comuns, es clar). Es clar que tampoc és que l'ajuntament de Granollers és de grandíssim estatus, però vaja...

Els castells m'agraden perquè tots els participants tenen un paper imprescindible per la consecució correcte de l'objectiu. I, abnegadament, tot i les indubtables incomoditats que tenen que patir de vegades, s'hi esforcen sense queixar-s'hi gens, com ens demostra aquest personatge contret dels Xiquets de Tarragona.

I per posar les tres colles, com així ha de ser, aquí van els Marrecs de Salt. Aquests ens serviran per ensenyar els cascs que els i les anxanetes porten aquests últims anys, degut a la desgraciada mort d'una anxaneta fa no massa a Mataró. Queden una mica rarots, però més val prevenir. Tot i així, deu ser l'únic accident seriós que hi ha hagut en lustres.

I per acabar amb aquesta sèrie castellera, dir que la nostra posició privilegiada panoràmica i perspectívica també tenia els seus inconvenients...

Fixeu-vos que compromesos que estàvem amb les activitats de l'Ascensió que fins i tot vam anar a veure i escoltar el concert d'òrgan a l'església. Durant la meva absència, a l'església de Granollers hi han posat un òrgan de tres parells de collons, i de tant en quant hi fan un concertillo. Aquí tenim l'instrument en qüestió, que imposa lo seu.

EL bon home que tocava era un tal Guido Iotti, un italià amb truco, ja que portava molts anys afincat al Marsesme i parlava un català perfecte. El concert molt guapo, encara que es clar, al cap d'una estona ja anàvem fent cops de cap. Una tele al davant t'anava ensenyant com tocava el paio, i la veritat és que és per cagar-s'hi. El que em va sorprendre és que hi havia quatre gats, així que no sé com l'amortitzaran, l'òrgan aquest.

I ja va la penúltima, de les activitats! Les havaneres!! Les sempre apropiades cançons d'aquests vells llops de mar a la seca Porxada. M'ha fet molta gràcia això de fixar-me amb totes aquestes mostres d'art cantaire tradicional, que tenia bastant oblidades. Cosa que sembla que no passa amb l'espectador mig de Granollers, que cobria l'aforament a reventar.

I ja us dic que tampoc és que n'hagi vist moltes eh, jo, d'havaneres a Granollers, però les que havia vist sempre havien estat de la mà de les emocionants i emocionades veus dels quatre mestres del grup Voramar (eh que serviria, de comentarista d'havaneres?), que deuen ser de per aquí. Aquí veiem al tenor del grup en qüestió, en intimista emoció. Quin paio. No ho dic en conya que tenia molt bona veu, eh!

I el respectable, amb problemes per aguantar les llàgrimes. Hem de dir que la majoria de gent feia una mica de cara de pomes agres... i no sé jo per què? La majoria de cançons que cantaven (totes uns clàssics, que fins i tot jo en coneixia la majoria) eren corejades amb gran èxit per la gent, però entre cançó i cançó, ja tornava la mala cara. Ja veus tu.

Lo bo que ténen aquestes trobades havaneríques és el cremat, servit gratuïtament a tothom qui en vulgui. Com que està bé però tampoc és que sigui deliciós, pel meu gust, amb un gotet ja vas que xutes. Ara això si, fa festa que no vegis :-)

No us penseu, de totes maneres, que ens hem esborrat totalment d'activitats nocturnes i que ens hem convertit en corresponsals íntegres del que passa abans de que es pobgui el sol. En primer lloc, si que és veritat que el nostre pressupost vergonyós no ens permet gaires dispendis nocturns ara per ara; en segon, la càmera no ens l'enduem mai, així que no hi ha lloc en aquest fotogènic blog per aventures no fotografiades. En aquest cas, i amb la nostra falera de viure l'Ascensió aquesta en la seva completitud, si que ens vam endur la càmera al Rock a l'Ascensió (que com que igualment es feia davant de casa tampoc teníem oportunitat de no anar-hi).

Els grups que hi tocaven van generar impressions barrejades... uns tals Pas de Zebra, rock-ska adolescent bastant tipicot però amb intencions... uns tals Codex, metallers que no van acabar de convèncer a la parroquia metallera (de la qual orgullosament en formo part, es clar), i els Kaire, una espècie de Coldplay a la catalana que no em van tampoc acabar de convèncer (vagi per davant que li tinc especial ràbia a Coldplay). Els que van salvar la vetllada, però, i no tan sols això, sino que van triomfar sense reserves van ser els Bogarde, que s'autoetiqueten com Techno-Metal moreneta, i que fan exactament això. Uns cracks, els tios. Escolteu-los tots a la seva web: http://www.bogardinho.com

I bueno, deixem el que ja tots coneixeu molt abrumadorament pel final. L'últim dels temes a tractar que conformen el nostre títol descriptiu és el final de temporada espectacular del Barça, el meu equip, que s'ha endut totes les competicions amb una autoritat impressionant. Perquè veigueu com de tard anem amb aquest post (això us ho podia colar quan estàvem fora, però aquí em sembla que anem apanyats, eh), he de cobrir des de la Copa del Rei fins la Champions. Una bona ocasió per recordar la nostra temporada triomfal, ara que estem tots (oi?) amb el canguelo del Cristiano Ronaldo i tal.

Per començar, com dic, la Copa del Rei. amb la final entre l'excel.lent Barcelona i el pundonorós (!) Athletic de Bilbao, que va acabar amb un clar 4-1. Una final que vam anar a veure a la Porxada, però que va resultar un èxit relatiu, ja que no es veia gaire res i estava tot plè de barcelonistes d'aquells que no suporto, que es queixen per tot i tothom i ho veuen tot un desastre a cada moment. Al final, però, tot i no haver vist dos dels quatre gols dels blaugrana, l'alegria es va desfermar als carrers de la ciutat. Oh si.

Però el gran event barcelonista d'aquests dies ha sigut (va ser, més aviat) la finalíssima de la Champions League a Roma, on el Barça tenia la oportunitat de fer-se amb la seva tercera Copa davant del Manchester United, vigent campió. L'ambient i la tensió es palpava durant tot el dia, i nosaltres no vam voler ser menys, ajudant a omplir de color blau i grana els balcons de la comarca (tot això entonat amb una veu de Matías Prats (pare) amb accent de Vic).

A l'hora de la veritat, però, el Barça va demostrar de nou la seva superioritat i es van fer amb el merescut triplet. A casa, seu del visionat del partit (després d'haver descartat la Porxada aquest cop), l'alegria es va desfermar de manera que casi ni sembla que aquesta foto sigui de pose. Pels que no ens conegueu, em teniu a mi (amb la samarreta més blaugrana que vaig trobar, amb la bandera de Cambodia :-/), l'Alex, en Toni, l'Oscar i en Jett. Aquest últim, per cert, surt una mica tapat, però ja és una mica just, ja que el nano es va passar el partit jugant a la DS i sense oferir-li el més mínim interés als devenirs del joc. Així que tampoc toca apuntar-se el tanto massa!

I des del balcó de casa, cèntric com és, vam tenir una visió privilegiada de l'exitosa corrua de penya que va sortir al carrer a celebrar l'èxit. El senyal de sentit obligatori sembla indicar metafòricament la direcció a seguir. En aquesta direcció, per cert, es trobava l'Opencor que va acabar assaltat (amb l'excusa, es clar...). Nosaltres, per la nostra part, ens vam apuntar a la celebració pacífica, que va acabar abruptament amb l'amenaçadora presència dels antidisturbis de mossos i policies locals. Sempre hi ha classes, per cert, ja que aquests últims, de pressupost i experiència més reduïda, venien amb cascos de moto protectors, mentre els mossos anaven tunejats fins al gorro (mai més ben dit). El que diem: encara hi ha classes.

Bueno bueno!! I acabem ja amb aquest post que, per què mentir-nos, m'ha costat treure'm de sobre. Com sol passar (o almenys, em sol passar), després d'època d'abundància i motivació postil extra, toquen les vaques flaques. Les trampejarem com poguem, doncs.

De moment, està clar que el post s'ha allargat un moltíssim a sortir, i de tot ell no n'estic particularment satisfet. Però oju!! Que el títol si que mola eh!

Ale doncs, fins la propera, que serà aviat! :-) (oi?)

Ciutadans de Catalunya: Ja som aquí!

2009-05-16T18:13:00.007+02:00

Pues si! Ha costat, i ens hem perdut una mica pel camí, però finalment, després de més de dos anys i mig, acabem tornant (vaja, jo, que la Tiffany i en Jett hi vénen nous), a les conegudes i acollidores lleres del Congost, disposats a instal.lar-nos i intentar muntar una vida més o menys rutinària a mig termini.

Suposo que aquest blog deu sentir una espècie de crisi d'identitat, aquests dies... el vaig començar precisament quan vaig marxar per explicar el que ens anava passant per aquests móns de déu. Ara els receptors originals ja ho anireu veient més o menys en directe, el que ens passa, però i els altres? I tots aquells lectors inesperats, ocasionals i espontanis? Doncs bé, com que això del blog ja està enganxat com un tumor dins les meves activitats periòdiques, el seguirem escrivint (sanament amb menys freqüència que aquests últims mesos, m'imagino), reinventant-lo una mica, i utilitzant-lo com a plataforma sacsejadora de la moltes vegades enquilosada societat catalana. I de pas, explicarem què fem.

I per cert, sabeu que tots sou potencials protagonistes de propers posts, així que més us val que sortiu de casa amb les vostres millors gales i el cabell arreglat, per si les mosques.

Situem-nos doncs una mica. Tornem per instal.lar-nos a Granollers, la meva ciutat natal i on he viscut la majoria de la meva vida. On viuen els meus pares i majoria d'amics. La gent m'ha anat dient que quin conyàs, això de tornar a la notòriament no massa excitant Granollers, després de voltar mig món. Pues jo la veritat és que no ho veig pas així. Tornar amb perspectives i punts de vista diferents me la fan probablement més excitant que moltes d'altres opcions. I què coi, que si no és excitant, haurem d'ajudar a que ho sigui.

Els meus pares s'han canviat de pis durant aquest temps que hem estat fora, i el pis on vivien abans (i on jo també havia viscut) ha quedat arreglat com la nostra residència de moment definitiva, a canvi d'un lloguer amable. Des d'aquí demano una ovació pels meus pares, que ens han deixat el piset pintat, arreglat, fantàstic i amb la nevera plena. Moltes i moltes gràcies, que se sepa!

Aquestes primeres dues setmanes de tornada han estat, la veritat, una mica extranyotes. Per començar, i us semblarà extrany, ens hem pelat de fred. Reacostumar els nostres cossos habituats a la sufocant calor tropical asiàtica ens ha costat dies de costipats i diarrees. I no ajuda que plogués dia si dia també. És clar que em dieu que ha estat plovent tot l'any, no?

Així que el que hem fet més aquests dies, perquè mentir, és tirar-nos petats al sofà, covant galipàndries i disfrutant d'unes merescudes vacances de les vacances, que bona falta que ens fèien! De fet... durant els tres primers dies de tornada em vaig caure sobat entre les 7 i les 8 de la tarda, sense ni tan sols veure a ningú. Però vaja, que tampoc hi ha pressa!

Per cert, que no sé si el cobriment de les meves parts íntimes vé motivat per algun tipus d'instint protector inconscient. Més val prevenir, en tot cas!

I entre dormida i dormida, unes quantes feines de la casa (que no moltes). Aquesta foto mola.

Quan vam marxar de Noruega, al desembre del 2007, ja sabíem que després d'Austràlia ens instalaríem aquí. Així que, tal i com us vam explicar detalladament al seu moment, vam fer la mudança amb el Corsa (pèsol, pels amics) replet fins als topes i la intenció de deixar aquí un pilot de caixes preparades per la nostra tornada. I aquí les hem trobat. I no us dic que a mi també m'ha fet gràcia, però no sabeu la Tiffany, avorrida de tenir només tres o quatre mudes durant aquests mesos de viatge, lo contenta que estava de retrobar (moltes) peces de roba estimades i oblidades. I com més feliça estigui ella, més feliços estarem tots :-)

A la foto anterior, es clar, vèiem el passadís de la casa que poc a poc us anirem presentant. Fa falta fer un zoom cap a la paret final, es clar, on el bo del Coco (Grover!) també ens espera fent amics amb qui es posi per davant.

Com que la casa té habitacions extra, una d'elles s'ha convertit en una habitació de Ioga i meditació per la Tiffany. Tot plegat encara està una mica baix a nivell decoratiu (es clar), però com a gent apanyada que som, amb dues caixes ex-contenidores de llibres i una capa de disfressa de rei d'en Jett (que ja li va, això), ha muntat una espècie d'altar presidencial per col.locar tots els knick-knacks espirituals acumulats, amb el buddha de Chiang Mai (que hem hagut de carregar pacientment força temps) al capdavant.

En Jett s'ha apropiat de l'habitació que havia sigut la meva anys enrere, donant lloc a un interessant relleu generacional. El nano, que és molt casolà i viatjar no és gaire lo seu (quin pobre, no?) està més content que ningú.

No tot és disfrute, però, es clar. De fet, i després d'haver-hi estat fora dos anys, al setembre en Jett anirà de nou al cole, en un centre encara a decidir (o a que ens decideixi, que ja es veurà!). De moment, però, a continuar amb les activitats extraescolars!

La cuina és absolutament nova i impoluta, de nou gràcies a la generositat dels meus pares. La combinació de gris i taronja li va que ni pintada a la "Paradoxa del nostra temps" del senyor Dalai Lama (que és tan savi, el tio, que hasta fa riure). Com que aquesta paradoxa és realment certa, fins i tot la traduiré i la copiaré aquí. Espera que vaig a per ella!

"Tenim cases més grans però famílies més petites;
més conveniències però menys temps;
Tenim més títols, però menys sentit;
més coneixements, però menys capacitat de judici;
més experts, però més problemes;
més medicines, però menys salut;
Hem anat fins la lluna i hem tornat,
però tenim problemes creuant el carrer per trobar un nou veï.
Construïm més ordinadors per guardar més informació per produir més còpies que mai,
però tenim menys comunicació;
Hem esdevingut llargs en quantitat però curts en qualitat.
Aquests són temps de menjar ràpid però digestió lenta;
Homes alts però caràcters baixos;
Beneficis empinats però relacions molt poc profundes.
Són temps on hi ha molt a la finestra, però res a l'habitació".

I com que el tio és un crack, es mereix aquest lloc de privilegi damunt de les patates i les cebes. Clar que si.

Les lleis de la comunitat ens prohibeixen estendre la roba al balcó, per motius teòricament estètics. Aquests són els problemes de viure en comunitat, es clar. Així que hem de conviure amb l'estenedor, què hi farem.

Menció especial faré pel tema del TDT, del qual n'era absolutament desconegut. Sorprès he arribat aquí veient que hi ha desenes de canals de tot tipus a disposició del teleespectador, des de batalles dialèctiques dretanes a totes hores fins a un Canal Barça que, 24 hores, em va posant partits de l'any de la quica i demés excitacions! Quina cosa, això del TDT! Fins i tot farà que miri més la tele del que he fet en lustres!!

Hem estat redescobrint Granollers, aquests dies. I entre d'altres, on anar a comprar. Tothom recomana entusiàsticament el Mercadona com el supermercat econòmic i de confiança del moment. Així que, com que la nostra situació econòmica no està ara mateix per dispendis orgànics i històries, ens hem convertit en uns nous clients habituals d'aquesta competitiva cadena. Estàvem davant del prestatge dels Martinis, dubtosos de si era gaire sensible gastar els 7 euros que costava en una ampolla, quan vam veure aquest tal Vermouth Pratti per 1,79. Així que per provar no es perd res. I realment, té un gust realment semblant i absolutament alegrament bebible, per una quarta part del preu.

Coneixeu doncs a uns nous consumidors fidels de Vermouth Pratti. I si el preu no us compensa la falta de glamour, potser el patriotisme ho farà: està fet a Reus. Mai se sap, el que convenç a la gent...

Ja us dic que la nostra socialització, aquests primers dies, no ha sigut tampoc l'esperada, degut al nostre sobre-cansament i precària (fot-li drama aquí) salut. El que si que va passar, per exemple, és que la meva bona tieta Maria i els meus cosins Josep i Piti van venir a dinar un dia a casa dels meus pares. En la meva creuada en presentar tota la prole, us en poso aquesta foto no massa ben escollida, d'en Josep i de la Piti.

Per cert, en aquest dinar familiar va ser el primer moment on testejar la meva nova condició de vegetarià (varietat particular) en un entorn desacostumat. A l'hora de la veritat, i gràcies a les particulars condicions de la meva varietat particular, la cosa no es va acabar de consumar, ja que la meva mare havia acabat cuinant un conill provinent de la granja del meu tiet, que compleix totes les condicions ètiques que em poso a mi mateix.

Em quedo però amb una frase del meu cosí Josep, que treballa en una fàbrica de pinsos per animals, tot parlant del tema en general. "Tot i veure el que li posen als pinsos, jo segueixo menjant carn". Que no és el mateix que "Ei! Veig el que li posen als pinsos i és més que fantàstic menjar carn". Interessant, si més no, aquesta opinió interna...

En Jett té un interès particular i molt elogiable cap a la música en totes les seves expressions, tan escoltaires, visuals, dansaires o tocables. El que passa és que li falta una mica de perseverància. Aquí però, jo, pianista de qualitat i experiència contrastades, intenta ensenyar-li els meus vasts coneixements al petit deixeble, aprofitant el piano més aviat decoratiu de casa dels meus pares.

Ja sé que hem sigut menys socials del que em pensaria, però veient les fotos d'aquest post sembla que ho haguem sigut encara molt menys. El motiu és que, com la socialitat sol ser més aviat nocturna, en aquells moments deixem la càmera a casa (que és grossa i incòmoda). Prometem pensar en com solucionar aquest tema en els propers dies i posts. Sort que de vegades algú ens vé a veure a casa, com en aquest cas l'Albert, i li podem tirar afotos.

Hem arribat, no fa falta que us ho digui, en plena etapa d'èxtasi barcelonista. El primer dels partits de la sèrie triomfadora que hem vist va ser el Madrid-Barça aquell que el Barça va guanyar. I com que la majoria de bars de la ciutat estaven replets vam acabar al Bar Princesa, que està al carrer Princesa, i al que no havia anat mai, personalment. Va ser interessant, ja que comptàvem amb una nombrosa comunitat internacional i un públic (més o menys) repartit entre els dos equips. I la Tiffany, a més, plena de pedigrí amb aquesta samarreta Meyba de finals dels 80 que jo tenia de quan era petit. Això si que és classe.

I donat el desenvolupament del partit, no fa falta dir que la claca estava força contenta! Inclús hi havia un iaio amb qui vam parlar al final del partit que deia que tenia vuitanta i pico d'anys, que havia viscut el Barça de les Cinc Copes i tota la resta, i que no recordava res com aquest 2-6. L'home, de fet, estava d'un emocionat que em va fer tota la impressió que aquella mateixa nit li donaria un atac de cor i moriria en la màxima felicitat.

No és cap d'aquests eh. Però aquests també estan contents!

No hi vam anar pas sols, a veure aquest partit. Hi vam anar amb l'Òscar, el Ferran, l'Ana, la Tània i el Marc Capel (per si els coneixeu i us interessa). Dissortadament, no tenim cap prova gràfica d'aquest companyerisme culer, però si que tenim aquest simpàtic dibuixet demostratiu que va fer l'Ana (que em temo que, increïblement, es devia avorrir amb el partit!) de l'Òscar i de mi. Un dibuixet que ara mateix ha passat a decorar la nevera. Entre això i la paradoxa del nostre temps, ja us podeu imaginar que la nostra cuina està adquirint un nivell considerable.

Canviant de tema, la Tiffany arriba disposada (volent-ho o no, de fet) a donar una mica el cante en el força homogeni Granollers (a part dels inmigrants africans, que tothom sembla ignorar una mica forçadament). De fet, la gent se la mira amb certa curiositat, em pregunto per què serà.

En tot cas, us comento que, tal i com vaig fer jo quan vaig marxar a països extranys, la noia ha començat un blog explicant les seves impressions de la vida catalana i granollerina des del punt de vista d'una visitant anglosaxona i no necessàriament convencional, amb la ni tan sols velada intenció de no deixar títere con cabesa. No és per ser parcial, però crec que el blog és bastant divertit i interessant. El trobareu a http://life-in-catalonia.blogspot.com

Al que si que s'ha adaptat a la perfecció, la noia, és a la cultura del cafè i la pasteta. I a Granollers no n'hi falten, de cafeteries de cafè i pasteta. Aquesta colorida i llaminera imatge correspon a una mica elitista pastisseria situada a la Porxada, que segur que tots (els granollerins) coneixeu. És curiós, perquè la mestressa del local es va ofendre quan vam recollir els plats de la nostra taula per col.locar-los al taulell i fer lloc pels següents assedegats clients. Aquestes mestresses de Granollers...

Pels qui no la coneixeu, aquesta bonica (ehem) ciutat de Granollers, us en posaré un parell de detalls. A veure, Granollers sempre s'ha caracteritzat per no ser necessàriament atractiu, però al venir de països tan diferents (i tan nous, en molts casos... que a Austràlia res té més de 100 anys, per exemple), l'arquitectura més o menys tradicional i Meditarrània de Granollers em sembla
fins i tot força mona. És clar que encara no ens hem passat per cap ciutat de les rodalies que li dongui mil voltes. I és que tot és circumstancial.

Aquí l'església parroquial, d'on només el campanar és original (i la resta es va reconstruir amb un gust dubtós després de la Guerra Civil). Lo bo de l'església és que algú va decidir que cobrint-la amb enredaderes quedaria molt més maca, tot dissimulant-ne la lletgesa general, i va encertar plenament.

I la icònica Fonda Europa en un dijous de mercat qualsevol. Un mercat dominat per jaquetes i cares grises, per cert.

La veritat és que el mercat de Granollers, el qual vam visitar en safari fotogràfic, té la seva gràcia, i si fos en qualsevol lloc més exòtic ens semblaria d'allò més interessant i ompliria rengles i rengles de post. Per aquest motiu no vull ser injust i també els hi ompliré, els rengles de post, què coi.

Per començar, la senyora gitana venent alls tot bramant en una cantonada és ben pintoresca. Pena que quan li vam demanar si la podíem fotografiar ens va dir que ni parlar-ne i gairebé ens llença mals de ojo. A canvi, aquí estic jo darrere unes floretes, amb una pinta intentonament espontània, però que no cola.

Em sembla a mi que encara tenim una mica el mode turista a sobre, perquè aquesta cara de curiositat descobridora enmig del no massa rialler usuari mig del mercat sembla no enganxar-hi del tot.

Per sort, enmig de la grisor sempre hi ha algun espontani més colorit, com aquesta noia anònima olorant floretes. Tres hurres per la noia anònima!

I aquí uns pans de pagès, que segur que a la majoria no us semblen res gaire curiós, però a mi, així de cop, em semblen molt grossos i rodons. I bons!

I els paios del darrere, que segur que no estan molt acostumats a que els hi tirin fotos.

Quina interessant i encoratjadora imatge de potencial convivència multicultural. Tot de races i religions representatives a la realitat d'avui en dia a Granollers, amb la meva mare simbòlicament al mig, envoltant a un home (d'una altra raça i presumiblement religió) que venia algun trasto útil per la cuina a preu de mercat. (un rallador crec que era). La moraleja òbvia però de vegades difícil de comprendre és que, siguem més iguals o més diferents, més foscos o més clars, amb permanent, mocador o gorra de bèisbol, tots busquem escencialment el mateix. Per exemple, un trasto de cuina útil a preu de mercat.

Aquí la meva mare esperançada amb la possibilitat d'una bonica camisa nova. Finalment, i amb la mesura que la caracteritza, va deixar la possibilitat per un altre dia.

La oportunitat que si que no vam deixar escapar va ser la de comprar uns mitjons per en Jett. No és una compra que produeixi massa excitació, però vaja... algo és algo.

Aquests dies són dies de gestions i papers. Que si amb el banc, que si el cotxe, que si curro, que si censos, permissos, matrícules, carnets, i un llarg i marejant etcètera. Posem aquesta espera davant de taulell com a metonímia de totes les esperes davant de taulell que portem (i les que ens queden!). Dir, a més, que això és el Departament d'Educació de l'Ajuntament de Granollers, i les noies aquí ens van ser molt útils i amables. I jo, per agraïr-los-ho, doncs deixo que em vegin una mica els calçotets.

De res.

Des del balcó de casa tenim una vista privilegiada d'uns dels rascacels més impressionants i cònics de Granollers. I amb això, els que no sabíeu on vivíem, ara ja ho sabeu.

I acabem per demostrar que, si bé pots voltar el món amunt i avall i de través, i et pots anar trobant amb postes de sol espectaculars a qualsevol racó, un dia qualsevol surts al balcó a Granollers, i mira. Algú va dir "va voltar el món per trobar el que ja tenia dins seu". Està clar que no és ben bé això, però em venia de gust deixar anar la frase.

I bueno, així acaba aquest primer post de la nostra etapa catalana. No està tot el que ha passat, però tot el que està, ha passat. Esperem ser una mica més disciplinats amb les fotos i les consegüents històries relacionades en aquests propers.

Al proper post, que apareixerà en el marc d'un parell de setmanes: la sempre exitosa Telecogresca, els títols infinits per la parròquia culé i demés històries sorpressives que ens passaran.

Cuideu-vos-em-ens fins després, i que no ens veiguem qualsevol dia!

Salut!

Nem Hàsia Casa XXXIV: Cap i cua

2009-05-02T19:21:00.005+02:00

Tot acaba en aquesta vida, i aquest viatge que semblava que havia de ser etern acaba també. Vam començar-lo a Kuala Lumpur allà a principis de gener, i tres mesos i mig després tornem a Kuala Lumpur per acabar-lo, amb una bossa plena d'experiències, coneixements i oh noves i interessants visions del món.

Si bé no ha sigut una exploració completa del sud-est asiàtic, si que no ens podem queixar, i marxo amb la idea de que ens enduem una visió força generosa de la realitat d'aquesta zona, amb les seves relacions de poder, i les característiques culturals, religioses, socials i comportamentals d'algunes de les seves gents. Ens ha quedat de banda Laos, Vietnam i Filipines. Fins i tot diria que una exploració més ampla d'Indonèsia és necessària. I segur que el sud de la Xina és influència directa a pràcticament tothom que és aquí. Aquesta serà feina i material per un proper viatge, que de segur algun dia caurà.

Concentrem-nos ara en aquest. Fa pràcticament quatre mesos veníem a Kuala Lumpur una mica passarells. Personalment, abans de venir tenia una mica de "por" que tota aquesta zona anés a ser com la Índia: molta gent, molt insistents, molt brut, molta intensitat, i un moviment relativament difícil, física i mentalment. Però no té res a veure. Tots els països que hem visitat aquest cop són molt més "civilitzats" (si em permeteu l'ús d'aquesta molt injusta paraula). Malàisia i Tailàndia, concretament, estan a nivells pràcticament occidentals. Les infrastructures, carreteres, transports públics, fins i tot higiene en molts llocs (que no tots) no ténen res d'envejar als països europeus. Els preus, però, es mantenen asiàtics. Indonèsia i Cambodia són un altre cantar. Tots dos són germans pobres dels dos anteriors, i això es demostra a tots els nivells. Indonèsia, personalment, i concretament la illa de Sumatra, és segurament el lloc on més hem disfrutat de la gent, i el lloc del que ens queda un record més carinyós. Cambodia és molt desconcertant, amb la qual cosa és difícil quedar-se amb una opinió concreta. Tailàndia està molt explotada pel turisme, i l'actitud chauvinista tailandesa d'encarar la vida és una mica dubtosa. Malàisia és, tot i les radicalitzacions que s'estan produint últimament, un exemple únic de convivència entre races i cultures. És també elogiable el seu compromís a créixer i situar-se a nivell occidental en tot allò que importa: serveis, infrastructures, higiene i seguretat. En d'altres coses, segueixen ser refrescantment asiàtics.

A l'últim post, us deixàvem païnt les emocions i sensacions que ens oferia Phnom Penh, la capital de Cambodia. Un avió dels salvadors aeris d'Air Asia ens va dur des d'allà a Kuala Lumpur, on hi passaríem l'últim parell de nits del nostre viatge. A l'arribar a Kuala Lumpur, encara des de l'avió, vam ser benvinguts per una espectaculat posta de sol. Pena que estiguéssim al cantó equivocat del passadís.

L'altre cop que vam venir ens vam estar a un hostal anomenat Wheelers. Després d'haver estat a molts hostals després, possiblement el Wheelers sigués el pitjor i més cutre de tots, així que vam dedicar una bona estona a buscar alguna cosa diferent. I no és culpa del Wheelers, el ser cutre, sino que sembla que la majoria del hostals en aquesta zona de Kuala Lumpur (adjacent al Chinatown) ténen estàndards bastant baixos, oferint habitacions escarransides amb mobiliari minimalista i banys compartits a preus que difícilment consideraríem un saldo. És interessant veure, però, la diferent impressió que ens suposaven aquestes mateixes habitacions a aquests mateixos preus abans i ara.

Finalment vam acabar en un carrer del darrere, on vam trobar l'amigable Kameleon Travellers Lodge, inexistent a tota guia i portat per una colla d'indis simpàtics. I és més que res per això que ens hi vam quedar, que l'habitació era més o menys el mateix que als altres llocs.

Ara això si, com gràcia complementària la sala comuna / rebedor li fotia canya a músiques i pelis bollywood, cosa que va acabar de convèncer a la Tiffany (si no estava prou feliç ja per haver marxat de Cambodia i per estar a punt d'acabar el viatge sencer).

I això, l'habitació... difícilment podríem dir que és el Ritz... i segurament és de les més cutres de tot el viatge (si aneu comprovant post per post veureu que és així). Però bueno... per un parell de nits fa més que el fet.

I si bé a simple vista la decoració sembla una mica inexistent, si t'ho mires amb detall no és així: dibuixat en un coixí amb un artístic traç de boli hi havia un cor atravessat per fletxa la mar d'atmosfèric... humm...

Només hi hem estat dos dies, a Kuala Lumpur, i quan vam estar-hi l'altra vegada ja vam satisfer les nostres ànsies turístiques, així que aquesta vegada no ens vam preocupar per anar a veure gaire res. Tot i així, es clar, hi ha coses que les veus sense voler, com la torre de comunicacions i les Petronas allà al final de tot. És atractiu, Kuala Lumpur.

També aquesta Masjid Jamek, just al centre de la ciutat i que passes pel costat sense voler més d'una vegada. Molt bonica de dia i de nit. Em sembla que ja surt a aquell primer post de les sèries, però aquí tampoc hi sobra pas.

Però el temps, perquè mentir, el vam passar majoritàriament menjant i comprant. Comprant, si! Durant quatre mesos no hem comprat gaire res (perquè ho havíem de carregar!) i aquí hem tret una mica el ventre de pena. A veure, tampoc és que hagi sigut gaire... el nostre pressupost, a aquestes altures, és, per posar-hi una paraula no massa vergonyosa, limitat, així que tampoc donava per tant.

Com que als tres ens encanta el menjar indi, a Kuala Lumpur en vam abusar una mica, gràcies a la generosa comunitat tamil (del sud de la India) que es troba per aquí. En aquest restaurant, on serveixen els talis (plats combinats indis, per fer-ho fàcil) sobre fulles de plataner, eren especialment colegues.

I com que a la Tiffany li encanta la roba índia, també va aprofitar aquí per reestocar una mica. Són impressionants aquestes botigues, on tan sols tenen un vestit de cada model, i totes les botigues tenen models diferents. Suposo que és per evitar que et trobis amb algú més portant el mateix vestit que tu. En aquesta botiga semblaven colegues, però a l'hora de la veritat ens van intentar donar gat per llebre. Lo qual decepciona una mica. Ja es veu, però, que no són els mateixos que a la foto anterior.

Com que de tant en quant anem a països musulmans, i esperem fer-ho també sovint en un futur, la Tiffany, en els nostres sempre ferms propòsits d'inmersió cultural, va decidir també buscar algun mocador pel cap que li anés bé. Hi ha paradetes i botiguetes amb centenars d'aquests, i no cal dir que per les noies i dones musulmanes és una peça de moda com qualsevol altra, que es canvien cada dia per fer joc amb la resta de la roba i tal. Interessant. I curiós de veure que només posar-te-la i ja dónes el pego com a musulmà de tota la vida.

I no va ser aquest el que es va comprar, sino un altre. I a algú li semblarà una xorrada, això, però sincerament, el canvi de tracte que et guanyes quan respectes la cultura local no té preu. Per il.lustrar això perquè tothom ho entengui, no em direu que els inmigrants que vénen demostrant respecte i coneixement per la nostra cultura ens els mirem i tractem millor que no pas els que no ho fan? Pues aixòs.

I bueno, com que anàvem més aviat per feina, la veritat és que no tenim gaires fotos per ensenyar-vos. Teòricament havíem de trobar-nos amb en Jaden una hora o altra, però vam acabar no fent-ho per horaris aeris. I va arribar la hora d'empaquetar els últims trastos per última vegada i encaminar-nos cap a l'aeroport. I la cosa més curiosa va passar llavors. Per arribar a l'estació de busos (on agafaríem un bus cap a l'aeroport) havíem de creuar un carrer amb força tràfic. No hi havia passos de peatons, en aquella zona exactament, però un parell de centenars de metres més enllà hi havia un pont que passava per sobre directament fins l'estació. Jo, que solo guiar aquest tipus de moviments, i com que som a Malàisia i Àsia, vaig esperar que no passéssin cotxes (o que passéssin suficientment lluny) i vaig creuar pel dret. I quan vaig arribar pràcticament a l'altre cantó un senyor policia que se m'acosta i em diu que això no es pot fer i que em posarà una multa. Una multa per creuar un carrer pel dret a Malàisia? Deus estar de guasa. Però no ho estava, no. I sembla que els locals estaven tan sorpresos com jo, ja que se'n va acumular una bona colla, en un moment, de creuadors il.legals multats. Evidentment, tot i els meus millors arguments, vaig ser incapaç d'evitar la multa. I em va semblar tot força divertit. Al final em van caure 6 euros per la conya.

I encara sort que la Tiffany les va veure venir i va esperar-se a creuar pel pont!

Ara la conclusió: evidentment la culpa és meva per estúpid. Aquí no hi tinc res a dir. El que passa és que a veure... a Kuala Lumpur els creua tot déu per tot arreu, els carrers, hi hagi pas o no, estigui verd o vermell. El que passa és que Malàisia està en plena creuada per convertir el pais en una referència occidental, i aquestes mesures són necessàries. El pont hi era, i per allà és per on havia de creuar. Això si, el desconcert i l'estupefacció no me'ls va treure ningú.

Pues ale. Arribem a l'aeroport, i ens despedim de Kuala Lumpur, de Malàisia, i d'Àsia. Tornarem més aviat o més tard, així que no farem les despedides massa emocionals. Air Asia és en gran part responsable de l'èxit del nostre viatge. No només volen des de la Gold Coast (al costat de casa a Austràlia) a Kuala Lumpur, sino que des d'aquí volen a Londres, amb el que són segur els preus més barats entre Europa i Àsia. Nosaltres vam pagar 221 euros cadascú per aquest trajecte. Si afegeixes els 150 més o menys que vam pagar des d'Austràlia fins aquí, et queda que per menys de 400 euros voles des d'Austràlia a Londres. I anada i tornada per uns 750. Això, senyors, és meitat de preu que qualsevol altra companyia.

I no només aixòs, sino que, tot i no donar-te menjar ni poder veure pelis de gratis, el seient va resultar ser gros i tenir un pilot d'espai per les cames. No sé si això que dic és agosarat, però possiblement és l'avió més còmode al que mai he viatjat. I en un vol de 14 hores, això, oh oh, s'agraeix i molt. El vol aquest només porta funcionant des de principis de març, així que ara és el vostre moment per aprofitar i visitar el sud-est asiàtic per quatre duros. Vinga tios/es!

El viatge va ser còmode i vaig dormir més del que m'esperava. Vam arribar a Londres (Stansted) a les 12 de la nit, i el nostre vol cap a Girona no sortia fins al matí següent a les 10. Com que hi ha 7 hores de diferència entre Malàisia i Anglaterra, i com que havíem dormit generosament, vam passar una nit de maduració de jet lag en vetlla i posant-nos al dia amb les últimes escriptures necessàries per aquest blog. A en Jett tot això li sembla molt bé, però va estar sobant tota la nit en un racó. I millor per tothom.

És cert que el nostre volum de bosses, motxil.les i maletes, al final, ja és una mica ridícul. I això que, en sèrio, hem intentat anar el menys carregats possible. Pues si ens descuidem...

La penya de Ryanair, que és qui ens portaria des d'Stansted fins a Girona, sempre han sigut una mica capullos, pel meu gust. La última eren uns cartells que anunciaven que no es permetia compartir quilos entre maletes. M'explico: cadascú (previ pagament) pot facturar una peça d'equipatge de 15 quilos. I aquest és el límit per cada peça. Si tu en téns una de 20 i una de 10 no t'ho deixaran passar. Això és ridícul, i hem voltat mig món fent exactament això amb mitja dotzena de companyies de low cost que, es clar, no hi ténen cap problema. Així que quan vam anar a preguntar si això passa de veritat, ens van dir que les polítiques de la companyia són "molt estrictes" en aquest sentit, però que allà baix a la dreta hi ha la sala de reempaquetament, amb tot de balances i mesures i històries que et permetran reempaquetar tot el teu tinglado perfectament. Oh gràcies senyoreta doncs, molt amable!

I anem cap allà i, per la nostra sorpresa, et costava mitja lliura cada cop que volies pesar una maleta, lo qual em sembla absolutament aberrant. Així que evidentment ho vam acabar fent a ojo de buen cubero i, si bé una en pesava 16,5, ens van deixar passar igualment.

És curiós quan, viatjant per l'Àsia, nosaltres i molts altres viatgers (alguns de forma malaltissa i paranoica) estan tota l'estona vigilant que no els timin, i arribes a Europa, et prenen el pèl de forma ridícula i et foten els diners sense pietat, i tothom semblava pagar religiosament.

Aquí la màquina diabòlica.

I bueno, vam tenir fins i tot la sort de difrutar d'una bellíssima i molt europeament freda sortida del sol, que ens servirà com a inevitable metàfora del naixement d'aquesta nova i excitant etapa que comencem ara, instal.lats a Granollers per una temporada llarga i amb més incògnites que certeses al davant.

Però les incògnites, de fet, ja m'agraden, així que espero difrutar de la seva resolució. I la pregunta clara és... vas començar aquest blog, fa dos anys i mig, perquè marxaves... què faràs ara? Continuaràs escrivint-lo? Pues la veritat és que si. El ja és part integral de la meva vida i rutina, i pot ser divertit també parlar del que passarà per aquí.

A partir del proper, doncs, comencen les cròniques catalanes, i ara si que tots en podeu ser gratuïtament partíceps.

Aquest últim vol, per cert, va transcórrer sense novetats destacables, i vam posar peu, finalment, a la freda Girona (venint dels tròpics, molt freda a finals d'abril!).

Ale doncs, gràcies a tots els que heu seguit tota aquesta sèrie, gràcies als que no l'heu seguida, i gràcies a tots i tothoms que l'han fet possible a tots els nivells, des dels nostres mai suficientment agraïts benefactors, passant per tothom que hem anat coneguent en aquestes setmanes, i acabant, es clar, per la Tiffany i en Jett, i jo mateix, què coi, que hem sigut els que ens ho hem currat més!

Pues aixòs! Fins aviat!! :-)

Nem Hàsia Casa XXXIII: Tragèdia amb excusa vermella i corrupción en Phnompenhiami

2009-04-29T16:23:00.000+02:00

Bueno bueno, si Cambodia és un món de contrastos bastant emocional, Phnom Penh, la seva capital, s'emporta la palma. Tot el que parlàvem de que sentíem ràbia, alegria, tristor, frustració, fàstic, esperança, tendresa, etc... en qüestió d'hores es veu multiplicat aquí, i uns dies a Phnom Penh són realment un repte per la paciència i la fredor de l'innocent viatger. Tot i que la Tiffany i en Jett ho van trobar un lloc, per lo general, bastant desagradable, jo crec que ha sigut un dels escenaris més intensos del nostre viatge, així que no m'atreveixo a qualificar-ho totalment negativament.

Ja ho veureu, però. M'ensumo que, si bé potser no serà un post amb moltíssimes fotos, si que serà llarguet. El passat i el present (i el futur!) de Cambodia, vistos millor que enlloc a la seva capital, són extraodinàriament interessants, i m'agradaria que poguéssiu entendre una mica l'extranya realitat d'aquest païs després de llegir aquest post.

Som-hi doncs!

Com que quan vam viatjar de Kampong Cham fins a Phnom Penh encara estàvem més o menys al mig de les vacances de l'any nou khmer, el bitllet del bus ens va costar un parell de dòlars més car del normal. Cambodia, a tot això, no és tan barat com la seva pobresa podria fer suposar, i no és més barat que Tailàndia (fora de les zones turístiques de platja) o Malàisia. I és molt més car que Indonèsia. També... sabeu que Cambodia és el pais del món amb més dies festius oficials? Curiositat...

Aprofitant aquestes tres hores de viatge fins a Phnom Penh, i vista la inminència de la cosa, la Tiffany va aprofitar per repassar el seu català, que em sap greu dir que té una mica rovellat. Espero que amb l'ajuda de tots, tan ella com en Jett siguin capaços de tot de virgueries lingüístiques ben aviat!

Com que els busos són força còmodes, el trajecte va passar ràpid i sense eventualitats. I al cap de poc, vam arribar a Phom Penh, que es troba en una situació privilegiada en la confluència dels rius Tonlé Sap i Mekong. Aquí una petita enganxada del Mekong des del bus, amb totes les no tan privilegiades cases construïdes precàriament a la seva riba.

Com que a Cambodia no existeix cap tipus de transport públic, tampoc existeixen les estacions, de manera que cada companyia de bus circula bàsicament des del davant de les seves oficines a cada ciutat. I les oficines de cada companyia, ni estan una al costat de l'altre, ni moltes vegades estan situades gaire convenientment. En una pràctica que no havíem viscut des de l'Índia, tan bon punt vam baixar del bus vam ser assaltats per un generós nombre de conductors de tuk-tuk. Em va sorprendre una mica, i van deixar d'insistir (es clar) tan bon punt en vam triar un, que igualment necessitàvem. Diuen que l'àrea d'hostals barats està al voltant d'una espècie de llac fètid i que la majoria s'estan caient a trossos. Sense dubtar que això deu tenir una atmosfera que no vegis, vam encaminar-nos ràpidament lo més lluny possible, cap a una altra zona on també semblava haver-n'hi uns quants, en un entorn una mica més avorrit.

I després de veure'n els tres o quatre de torn i fer-nos una idea de tot plegat, ens vam acabar quedant a l'Spring Guest House, un punt mig de comoditat i preu en una zona on tots els hotels tenen exactament la mateixa pinta. El nostre, per diferenciar-lo, és rosa. Ja està bé.

Vam acabar pagant 7 dòlars per una habitació amb les clàssiques característiques de dos llits semi-dobles, lavabo propi amb aigua calenta, tele petita i espai variable. En aquest cas l'espai era força petit, però el preu era el millor de tota la zona... com és això? Doncs perquè estàvem en un cinquè sense ascensor, i realment de vegades feia una mica de pal el pujar i baixar escales.

Encara que per aquest preu, l'habitació estava fantàstica.

Enfrontem-nos amb el primer dels problemes de la nostra estada a Phnom Penh: la calor. Fa calor. De fet, des de Bangkok ha fet molta calor, així que no hauríem d'estar extremadament sorpresos. I no ho estem, no. De fet de nou, diuen que abril és el pitjor mes, per venir a Cambodia, perquè hi fa molta calor. Ni que ho diguis. Solucionem la cosa més o menys amb els trucs més fàcils...

Encara que això no sempre és possible, i arribem al segon dels problemes de la nostra estada a Phnom Penh: el caos circulatori. I derivadament, el caos aparcatori, ja que sembla que no n'hi ha, d'aparcaments, i tothom aparca com li rota a la vorera. No hi trobes gaire gent, caminant, a Phnom Pehn, a part dels soferts turistes, i no m'extranya: la ciutat no hi convida gens fora de zones molt concretes. I es clar, que tothom es mogui en bici, moto, cotxe o tuk-tuk no fa més que fer créixer el caos circulatori, en un d'aquests clàssics exemples de cercle viciós que desgraciadament, com anirem veient, MOLT habituals en les costums diàries del poble cambodià.

Superant calor i obstacles, comencem la nostra exploració de Phnom Penh. Podria haver situat els diferents llocs visitats en ordre cronològic, i així potser entendríem les coses millor, però no ho faré, contribuint així a un caos impietós. Començarem per aquest no necessàriament atractiu memorial a la independència de Cambodia. La independència dels francesos va tenir lloc l'any 1953, i a partir d'aquest moment Cambodia existeix com a pais. La imitació de torre angkoriana és cutre de collons, i n'hem vist de bastant millors (i pràcticament igual de grosses!) en botigues de souvenirs.

Saltant de monument cutre a monument cutre toca ara veure aquest, anomenat "de l'amistat entre Vietnam i Cambodia". I és bastant irònic, perquè n'hi ha ben poca, d'amistat, entre aquests dos països. El monument va ser construit durant la ocupació vietnamesa de Cambodia, que va durar tots els anys 80, i segueix un estil marcadament comunista. Els vietnamesos van ser els únics, per cert, que es van llançar a fer fora els infams Khmer Rouge, davant la xocant apatia de la resta del món. Com que no ho van fer per motius altruistes, es clar, van decidir apropiar-se del pais durant aquests deu anys. Tot molt amical.

A Phom Penh hi vam veure la primera ambaixada de Corea del Nord que he vist mai enlloc. Això no deu voler dir res, es clar, perquè encara que no les haguéssim vistes, segur que hem estat a molts llocs amb ambaixades de Corea del Nord. Per fer-ho tot molt més autèntic, però, hi ha un plafó davant de la porta parlant de les excel.lències d'en Kim Il Sung, pare de la pàtria i també del president actual. Pels que no ho sabeu, que segur que sou pocs, Corea del Nord és un païs absolutament auto-aïllat del món amb una dictadura i un culte de personalitat bastant fascinant. Revelaré que m'encantaria, anar a Corea del Nord i veure tot aquest tinglado amb els meus propis ulls, però la única manera de fer-ho avui en dia és amb un tour caríssim organitzat pel govern, que no resulta ni atractiu ni ètic.

Cambodia en té el seu de propi, de culte de personalitat. Aquí és una mica particular, però. La monarquia tenia un paper més aviat simbòlic durant els anys de protectorat francès. Quan aquest va acabar, però, l'any 1953, el rei Sihanouk es va erigir com a abanderat de la independència de Cambodia. Al cap de poc, tot seguint modes occidentals, el rei va abdicar (en favor del seu pare) i va començar una carrera política que el va acabar portant a la presidència. Al cap d'uns anys de domini polític absolut (i sospitós), l'home va desenvolupar un interès especial per la direcció cinematogràfica (es veu que ha dirigit unes quantes desenes de pel.lícules, algunes no gens dolentes) descuidant els seus deures polítics. Això va fer que, l'any 1970, un cop d'estat perpetrat pel pro-occidental general Lon Nol, el deposés de la cadira més alta. Va passar uns anys a l'exili, i quan els Khmer Rouge van agafar el poder l'any 1975, l'ex-rei va tornar amb pomposa cerimònia per dirigir del nou al païs. Però va durar poc, ja que els Khmer Rouge no estaven interessats en exactament la mateixa línea, així que el van empresonar al Palau Reial i, eventualment, condemnar a mort (com no). Sihanouk es va poder exiliar de nou a Beijing, i no va ser fins a finals dels 90, després de que també els vietnamesos haguéssin marxat, que va tornar a Cambodia. I ho fa fer de nou com a rei.

Tota una història completeta, la d'aquest home, alineant-se amb qui fos per mantenir la cadira. I avui en dia encara és viu, però ja no té cap rol actiu dins les altes esferes (oficials) del païs. El nou rei, de nou simbòlic, és el seu fill, que regna amb el nom de Sihamoni.

Tot aquest rollaco per dir que, després de setmanes a Tailàndia, amb la seva devoció al rei, sembla extrany veure un altre paio a les fotos monàrquiques. Inclús et venen ganes de dir-li usurpador.

Molt de rei i molta cosa, però avui en dia Phnom Penh està una mica fet una pena. Han sigut anys difícils, i em crec (o em vull creure) que deuen estar treballant en millorar-ho lentament. No és tant un problema que algunes mansions d'èpoques colonials s'estiguin caient a trossos...

Sino que moltes de les cases on viu la gent també estan fetes un fàstic. Hi ha més pobresa a Cambodia que a cap altre dels països que he visitat fins ara. Pobresa en molts sentits. No ho sé si en números és cert, comparant-ho amb la India o amb les zones més marginalitzades de Sud-Àfrica. Segurament no és cert. Però la sensació ho és. I el que és pitjor, no fa la impressió de tenir un futur gaire esperançador per davant. La corrupció és present i latent a totes les esferes, des dels cercles polítics fins als serveis de rentar roba. N'oferirem un exemple rere l'altre al llarg d'aquest post. Una barreja de ràbia, pena i absoluta incredulitat et xoca cada vegada que veus a un ricatxón amb un super Lexus i dos guardaespatlles fent-se pas enmig dels minusvàlids demanant. I això passa tota l'estona.

El primer exemple, es clar, ja el vam veure a la frontera per entrar a Cambodia. Totes les màfies muntades per aconseguir arrencar un dòlar aquí o un dòlar allà. I no vagis a la policia, a buscar protecció, es clar, que lo únic que esperen és una propineta. I si el ricatxón dóna propineta, segur que en donarà més que tu.

Però el problema és que la gent, en comptes de denunciar aquests fets, els veuen normals i certament envejables. Tots els nens volen ser policies, de grans, ja que així guanyes una pasta oficial i dues pastes extraoficials. I als pares ja els hi sembla bé, perquè la manera d'enriquir-se en aquest païs és, absoluta i tristament, enganyant al pròxim.

I així els hi va. Unes imatges simbòliques de Phnom Penh.

I el ministeri de la salut aquest no sé què hi fa, per remediar-ho. És clar que no semblen tenir massa pressupost, amb aquestes oficines que es gasten. Estic segur que Salut, o Educació, no són precisament dos dels ministeris amb més pressupost. O millor dit, amb més diners invertits en la població (que pressupost, desgraciadament, és una altra cosa). Feu-vos una idea. L'entrada d'Angkor val 20$ al dia. D'aquests, un cop en deduïm els percentatges d'administració i conservació, en queden 14$ directes al ministeri de finances, que és un forat negre. Imagineu-vos ara que Angkor rep, a l'any, uns 400.000 visitants. Així que tenim uns ingressos nets d'uns 5 milions de dòlars. Imagineu-vos ara que els khmers més pobres, que són molts, viuen amb un sou aproximat d'1 dòlar al dia. Imagineu-vos ara que tots aquests khmers pobres no són en absolut més rics que ahir.

Pues bueno. Ministeri de Salut si que en tenen, però.

La majoria dels turistes, però, no es mouen gaire més enllà de les zones turístiques, o si més no nosaltres no els hi vam veure. La principal d'aquestes zones, on es concentren la majoria dels hotels mitjans, és davant del riu. Hotels, boutiques, cafès,... tots replets de somrients occidentals vivint les seves vacances aliens a, més o menys, tot el que els envolta. Molts francesos, per cert, encara que aquesta alienació no és en absolut propietat seva.

Encara que el riu no és massa encantador, aquests dies. Pot ser que en el seu millor moment el passeig prometi una mica, però de moment tenim una valla que el cobreix de dalt a baix. I per cert, tenim aquest anunci de la cervesa singaporenya Tiger, amb l'eslògan "It feels better on top. Enjoy Winning". Aquesta frase, dedicada al sofert i definitivament no-guanyador poble khmer, des d'una certa posició privilegiada dels afortunats singaporenys, em sembla bastant ofensiva i, com a mínim, responsable del meu boicot a la cervesa Tiger (que per altra banda està força bona) durant la resta del nostre viatge.

Davant de l'ambaixada d'Estats Units hi ha l'únic turonet de la ciutat (que també té tela, posar l'ambaixada allà). Dalt del turonet hi ha el Wat Phnom (que no vol dir res més que "el temple del turó", així que Phnom Penh deu voler dir algo relacionat amb un turó, encara que ningú va saber dir-m'ho). I davant del Wat Phnom, un petit parc amb sombreta, ventet i bancs sorprenentment còmodes que suposa un lloc excel.lent per veure passar la gent.

Fixeu-vos amb la dona de groc al banc de l'altre cantó i la noia de blanc a la dreta. Totes dues van en pijama. Serà que molts khmers encara no s'han vist atrapats a les xarxes de la moda o sino, però n'hi ha moltes, de nenes, noies i dones, en pijama, corrent feliçment per aquí. Símbol que no és un bolso Dolce Gabanna, el que fa la felicitat.

I els nens petits, que corren amb el que poden, i molts d'ells ho fan en pilotes.

Aquesta foto ni vé al cuento ni res, però em va semblar una interessant cullera apissonada.

Fet un primer repàs de la morfologia de la ciutat real, anem a la zona que fa una mica de ràbia: el centre luxós i manicurat. Aquest edifici que fa força patxoca és el Museu Nacional. Hagués sigut interessant anar-hi, potser, si hagués parlat de Cambodia, de la seva història, morfologia social i demés típics de Museus Nacionals. I donada la complexa història i morfologia social de Cambodia, hagués sigut sens dubte especialment interessant. Però aquí el que hi trobem, sembla ser, és una col.lecció d'escultures de l'època angkoriana, això si, la més completa del món (només faltaria, sino). I com que no vam creure que poguéssim veure més i millors escultures angkorianes que el propi Angkor, vam decidir deixar-ho córrer.

Si bé tot estava net i maco, aquí, sembla ser que no solen segar la gespa massa sovint.

Bueno... passem directament al complexe del Palau Reial. Sincerament tenia molt dubtes que volgués anar-hi, al palau reial. L'entrada costa 6,5 dòlars (una pasta per estàndards khmers, i aquests diners deuen anar a parar al ministeri de finances...), i promet ser una exhibició de poder llampant i semi-diví del rei de torn. Finalment, però, vaig desoïr els meus instints, i portat per la meva habitual ànsia de "veure-ho tot, anar a tot arreu", vaig acabar anant-hi. La Tiffany i en Jett van decidir esperar-me fent un cafè, ja que se'ls portava fluixa a tots dos. I per cert, és la primera atracció turística que hem vist en aquest viatge on els nens han de pagar si ténen més de 6 anys. Normalment és gratis fins a 12. I un any enrere, el preu era de 3 dòlars. Apa que no se'ls envà una mica, amb la inflació, no?

I potser perquè ja vaig entrar amb el pensament que la cosa em decepcionaria, i que no feia falta que hi hagués anat, però el complex em va decepcionar força. En primer lloc, i no sé perquè, em sembla una còpia bastant cutre del de Bangkok. Ja anirem veient les curioses semblances. Un cop d'ull primer a la sala del tron, on no vaig poder fotografiar l'interior, ni falta que feia.

Tot el complexe està plè de diversos edificis força semblants que fan patxoca des de la distància, però que quan t'hi acostes te n'adones que són estructures de formigó adornades dels anys 50. I és que això és el que és, aquest palau, en el seu estat actual. Els primers edificis daten de mitjans del segle XIX, però tot plegat no va estar acabat fins al 1962. Per cert, el rei encara viu en una zona del complexe, així que el que és visitable és bastant poc.

Aquest extrany pavelló va ser donat a la monarquia cambodiana pel senyor Napoleó, sense massa preocupacions de si seria estèticament compatible. També, el pavelló és de ferro, i no em vull ni imaginar la calda que ha de fotre aquí dins en un dia assolellat d'aquests que abunden a Cambodia.

Semblances amb el Grand Palace de Bangkok: la zona més interessant del palau és el temple, que en aquest cas es diu Silver Pagoda, i aviat us diré el perquè. El temple, exactament igual que a Bangkok, guarda un buddha esmeralda. I tota la zona, com a Bangkok, està encerclada per una galeria amb uns murals ensenyant tot d'històries de la vida del buddha. Només que, a Bangkok, tot és més maco, més llampant, més autèntic i més ben conservat. Així que, com a consell, si ja heu anat al de Bangkok, aquest no val massa la pena.

Aquí les galeries, amb les seves pintures que es cauen una mica a trossos.

Sempre m'havia preguntat si les petjades de Buddha, un dels clàssics objectes de devoció present en molts temples budistes, tenien alguna base històrica, o si potser eren una còpia de petjades reals o algo. Aquí vaig poder descobrir la decepcionant resposta.

I aquí tenim la Silver Pagoda! Si us explico el perquè d'aquest nom, no us en riureu? Doncs el terra interior està tot cobert amb rajoles de plata! Centenars de rajoles (cobertes ara amb moquetes "per protecció") s'estenen per tota la superfície, creant un dels terres més durs i incòmodes que mai he caminat. Però a qui collons se li acudeix, amb perdó, cobrir el terra d'un temple amb plata? Un temple on la gent s'agenolla i s'asseu al terra? Només un rei estúpid i vanitós (característiques no gens extranyes en reis) pot tenir una idea tan absurda com aquesta, amb l'únic objectiu d'ensenyar el seu poder. Quin fàstic, home. Ho vaig trobar patètic.

I per fora, doncs és bonic si no hi estàs acostumat, però no és més bonic que qualsevol temple a qualsevol ciutat de Tailàndia, i fins i tot m'atreviria a dir que Cambodia.

Per cert, que mentre estava dins del temple es va posar a ploure gats i gossos (traducció de l'anglès, això) i em vaig estar una bona estona assegut allà esperant que amainés i observant el buddha esmeralda aquest. I per això us puc dir lo dur que estava.

Per cert: els Khmer Rouge, que van destrossar o convertir en estables i graners tots els temples del païs en la seva creuada pseudo-comunista, van respectar aquest edifici (així com Angkor, gràcies a déu!) com a memorial de la glòria passada dels khmers. I per això està aquí.

Tot el complexe, amb pluja inminent.

I quan finalment va acabar de ploure, patam! Sorpresa i benvinguts a Phnom Penh. Es veu que cada cop que plou una mica mitja ciutat s'inunda irremediablement. Us explicaré el motiu i us en riureu, a no ser que volgueu plorar. Els llacs naturals, on normalment l'aigua de la pluja es podria dipositar, s'han anat assecant per poder construir-hi, així que el drenatge natural de la ciutat està totalment destrossat. L'altre llac que queda, el que us comento més amunt dels hotels barats, està també en procés de ser requalificat i assecat, així que no vull ni saber com estarà aquest carrer després d'una hora de pluja en uns quants anys. El que estic segur és que els pajarracos que prenen les decisions no es baixen del seu Lexus amb els seus guardespatlles, en aquests moments.

Així els hi va, en sèrio. I el problema és que la gent del carrer ho té tan assumit, el tema de la corrupció, que lo únic que volen és ser com ells.

En una situació semblant però molt diferent estava el païs a mitjans dels anys 60. I durant els propers vint-i-cinc anys Cambodia viurà una de les èpoques més caòtiques de la història recent de la humanitat. Així que arriba el moment de fer una mica d'història. Personalment em sembla extremadament interessant. Si a vosaltres no us interessa la història (que us hauria d'interessar), salteu-vos la parrafada.

Imagineu-vos la situació de Cambodia entre mitjans dels seixanta i mitjans dels setanta: amb una independència recent, dominat bàsicament per tots aquells amb bons contactes amb els francesos, el rei a davant, i desenvolupant sistemes creixentment corruptes. Amb aquest nou món de possibilitats, i descontents amb com el païs malgastava la seva indpependència, una sèrie de "joves" educats a França va mostrar el seu interès en el comunisme que sorgia amb força a d'altres països asiàtics (Xina i Vietnam al capdavant) com una opció per Cambodia. Aquest grup de joves va fundar el CPK (Partit Comunista de Cambodia) sota els braços protectors del veï ric, Vietnam. Al cap de poc, Vietnam es va veure liat en una guerra entre nord i sud. El nord, fidel a ideals (teòricament) comunistes. El sud, amb el suport i la participació creiexentment activa dels Estats Units. Més o menys tots en sabem alguna cosa, d'aquesta guerra, punt clau de la guerra freda. Com que Cambodia era un païs amic de Hanoi (la capital del nord), tropes comunistes es van situar en zones frontereres amb Vietnam del Sud, a terres cambodianes. Quan els Estats Units es van enterar d'això, van llançar una desmesurada ofensiva contra pràcticament tots els pobles de l'est de Cambodia, la meitat més propera a la frontera. La devastació va ser descomunal, totes les famílies que vivien en aquesta zona es van veure afectades, i el CPK, batejat per Sihanouk com a Khmer Rouge (cambodians vermells), es va aprofitar d'aquesta situació per anar reclutant gent frustrada i desitjosa de venjança contra els americans i l'imperialisme capitalista, els vietnamites que els havien ficat en aquest merder, i el propi govern de Cambodia, més preocupat per enriquir-se que per solucionar els problemes del païs.

I no és demagògia. Tots els historiadors us diran que els Estats Units van ser un factor clau en el creixement i la posterior arribada al poder dels Khmer Rouge, que va desembocar després en 4 anys de terror i 15 més de guerra civil. No dic amb això que aquestes massacres fóssin culpa dels Estats Units. Els líders dels Khmer Rouge, amb Pol Pot al capdavant i una sèrie més al seu costat, estaven ells sols com una regadora.

Durant aquests anys de principis dels setanta, les guerrilles que eren els diversos grups dels Khmer Rouge van ser preparats i entrenats (amb el suport de Xina, que tampoc volia que el Vietnam dominés tota aquella zona a les seves anxes) per, un dia o altre, prendre el control del pais. Aquest dia va arribar al 17 d'abril de 1975. Tropes de Khmer Rouge, la majoria d'ells adolescents, van arribar a lliberar Phnom Penh. Amb l'excusa de que els americans anaven a bombardejar-la en breu, els khmer rouge van evacuar a tothom a la força, amb la promesa de que podrien tornar a casa en uns dies. I qui s'hi va negar, bala a l'espatlla i a una altra cosa.

Però els que van marxar mai van tornar a casa. Entre el comunisme radical i malentès dels khmer rouge hi havia un profund despreci i desconfiança en el concepte de ciutat. El seu objectiu era crear una gran cooperativa agrària on tothom treballés al camp, produïnt arròs suficent per la pròpia alimentació i per treure'n beneficis a través de l'exportació a d'altres països afins. Uns objectius una mica rudimentaris, però difícilment condemnables de per si.

Els mètodes per aconseguir aquest objectiu, però, eren absolutament barbàrics i radicals. En primer lloc, desaparició de les ciutats i recol.locació de tots els seus habitants en zones de camp a cultivar. Dels 2 milions que tenia Phnom Penh, en un any van acabar amb només 40.000, la majoria treballadors del govern o dels sistemes ferroviaris.

Els canvis no s'acaben aquí: inmediata abolició dels diners, dels mercats i de tot tipus d'intercanvi monetari. Abolició de la propietat privada en totes les seves variants. Abolició de les escoles i els hospitals (curiós per algú que s'anomena comunista). Catorze hores de treball forçat (i dur!) diari a canvi de, només, un parell de plats d'arròs. Necessitat d'obediència fins a l'últim detall, i execució inmediata en cas de que no fos així.

Fins i tot, els khmer rouge tenien un altre punt bastant poc habitual en el comunisme: éren xenòfobs de collons. Les seves polítiques incloïen la desaparició de qualsevol no-ètnic khmer de les fronteres cambodianes. Això inclou occidentals, xinesos, vietnamesos o qualsevol altra cosa. Molts van ser deportats, però molts més van ser executats, una opció més ràpida i barata.

La cosa va evolucionar fins a tal punt de bogeria i paranoia que les execucions van continuar amb qualsevol persona que parlés alguna llengua estrangera o que portés ulleres. Aquests dos últims punts demostraven que el que volien era una societat eminentment agrària, sense coneixements ni aspiracions a res més.

Execucions de traïdors també eren habituals, amb centenars de propis Khmer Rouge executats per d'altres khmer rouge per qualsevol xivatasso cert o fals.

Total, una autèntica misèria. Dels 11 milions d'habitants que hi havia a Cambodia l'any 1975 s'estima que 2 van morir durant els quatre anys que va durar el règim dels Khmer Rouge.

L'any 1979, Vietnam va envaïr Cambodia i es va situar al govern, enviant els Khmer Rouge de nou cap als boscos, on es van anar rearmant i lluitant més o menys continuament per recuperar el poder amb el suport de Xina i Tailàndia, tots dos sense cap interès en que Vietnam expandís el seu control a la província d'Indoxina. Amb més o menys intensitat, la guerra civil entre uns i altres va durar fins al 1998, quan tropes del nou govern van ocupar l'últim dels raconets on els capgrossos d'aquest grup s'agrupaven. Lo curiós i trist de la cosa és que tant Pol Pot com tots els altres responsables de tal terror mai van ser jutjats pels seus crims, i van morir tranquilament de vells, suposo, de totes maneres, que atacats cada nit per molts fantasmes.

Aquests anys de guerra civil, per cert, van concluir amb la plantada de mines més gran de la història, perpetrada pels vietnamesos, el govern cambodià, i els khmer rouge. La gent, la veritat, no veu més enllà del seu nas.

Hi ha moltes raons pels quals el règim dels khmer rouge no va funcionar. La més òbvia és que tal terror, es miri com es miri, tal terror ha de ser insostenible, Si voleu una raó amb arguments, però, què us sembla aquesta: les previsions del govern era que cada any es produïssin X tones d'arròs. D'aquestes, unes anirien per exportació, d'altres es guardarien en reserves, i d'altres s'utilitzarien per alimentar la població. Com que la població anava malnutrida, no tenia ni idea de com treballar camps d'arròs eficientment, i no utilitzava cap maquinària, aquests expectatives mai es van complir. Els caps locals, però, per por a represalies del govern central (i tenien els seus motius, per tenir por), enviaven tota la producció que se'ls hi demanava per exportació, sacrificant així les reserves locals i, el que és pitjor, l'alimentació diària del poble. Així el païs es va anar afeblint any a any, fins a arribar a quotes de producció baixíssimes.

Aquesta és una introducció molt bàsica a la història de Cambodia sota la influència dels Khmer Rouge. Un cop d'ull a la wikipedia sota les entrades d'Història de Cambodia, Khmer Rouge o Pol Pot segur que us dóna molta més informació si hi esteu interessats. I si hi esteu molt interessats, demaneu-me que us deixi un llibre que tinc parlant sobre el tema. Haureu d'esperar que me l'acabi, però.

Aquesta història ens serveix per passar a veure dos dels punts més interessants i colpidors de Phnom Penh. Els dos estan interrelacionats i formen escenaris bàsics per entendre el sistema de caos i terror instaurat pels Khmer Rouge. Són la presó de Tuol Sleng i els Killing Fields.

Comencem per la presó. Si algú està a Phnom Penh només un dia, o només unes hores, i només té temps d'anar a un lloc, indubtablement el lloc és aquest. L'escola de Tuol Sleng va ser convertida pels Khmer Rouge en la presó d'alta seguretat S-21, la més important (i amb més "visitants") de tot Cambodia. És un lloc altament emocional, així que al tanto.

La primera cosa que crida l'atenció i que fa una mica de grima és que l'edifici de l'escola és absolutament ordinari. S'assembla a moltes altres escoles, i fins i tot una mica a la meva. Així que ràpidament et pots posar en la situació amb certa proximitat.

Tuol Sleng està situat en un entorn absolutament normal. Al mig d'un carrer com un altre. Tot això, mentre aquesta presó estava en ús, era deshabitat. La gent, aquí, de mitjana, no s'hi estava més d'una setmana. No tenia massa sentit mantenir gent a la presó, si l'objectiu final era excutar-los (que ho era). Aquí només hi venien a parar els sospitosos de traició, que arribaven per ser brutalment interrogats. Vistos els mètodes, molts d'ells morien durant aquestes interrogacions (llegim tortures). Els que quedaven serien enviats als Killing Fields, que veurem després.

Així que no ens esperem massa delicadeses, aquí. La cosa va directament per feina.

Paguem els 2 dòlars d'entrada i passem als patis interiors. Abans d'entrar als edificis en si, aquest antic aparell gimnàstic, que els gupardies de la presó utilitzaven com a "sala d'interrogació". Els presoners eren penjats d'uns cables i estirats de cap per avall (això diu el plafó, encara que la imatge no ho mostri així) vàries vegades, fins que perdien la consciència. Quan això passava, els sucaven el cap a un pot d'aigua pútrida que s'utilitzava per fertilitzar els camps, de manera que ràpidament recobraven la consciència i els podien continuar interrogant. Pràctiques medievals tan sols 30 anys enrere.

Com també van fer els nazis, els Khmer Rouge van documentar molt detalladament tots els presoners que van passar per Tuol Seng, de manera que ara, per sort o per desgràcia, podem traçar les històries personals de la majoria d'ells. Habitacions i habitacions estan plenes de plafons amb aquestes fotos. Mirar-te-les, una a una, et posa la pell de gallina. No és una cosa per donar-hi un cop d'ull, és per parar-se en cada una de les cares, expressant una emoció absolutament diferent, i pensar en aquella persona en concret. La majoria mostren profunda decepció i incomprensió. Algunes mostren ràbia i odi. Les que menys, mostren tristesa. I tot i que tothom sabia que els seus dies estaven comptats, un cop eren fotografiats a l'entrada de Tuol Sleng, no n'hi ha ni un que plori.

Personalment, em va fer posar la pell de gallina, i em vaig tirar més d'una hora saltant de cara a cara, trobant noves històries i emocions després de cada expressió. Comentaré un detall: hi havia tres noies joves amb pinta d'angleses o nord-europees, totes elles moníssimes amb els seus pantalonets curtíssims i les seves fantàstiques figures, traient el mirall cada dos per tres per retocar-se el maquillatge i rient per sota el nas. A mi, enmig de la meva absoluta crisi emocional amb totes aquestes fotos, això em va produir un fàstic que no us podeu ni imaginar. És cert que aquest viatge m'ha provocat un creixent despreci cap al turista occidental ignorant, arrogant, irresponsable i irrespectuós, que bàsicament vé fins aquí perquè fa sol i l'alcohol és barat. Es sol correspondre, per cert, amb joves nord-europeus.

Ho sento pel parèntesi.

Tinc moltes fotos de cares personals. En destacaré només tres o quatre, per no fer-me pesat. Penseu què us suggereix aquesta expressió? Us imagineu aquesta noia just arribada a Tuol Sleng, asseguda en una cadira, amb un paio tirant-li una foto i un parell de guàrdies apuntant-la amb una pistola? A mi em suggereix una profunda decepció, més que res més, com dient... què m'esteu fent? Què li heu fet a la meva familia? Què li esteu fent al meu pais?

I aquesta? Ja de volta de tot... segurament suggereix una certa incomprensió, una pesada incomprensió. Com dient... ho he viscut tot a aquestes alçades... qui us penseu que sou per fer això?

Suposo que no fan falta comentaris sobre aquesta. Homes, dones, nens, nenes, de totes les edats i condicions, van ser torturades i executades sense cap tipus de pietat a Tuol Seng i a desenes d'altres punts al voltant de Cambodia. Un dels detalls que posa més els pèls de gallina és el dels números: els números indiquen el número de presoner en el seu moment a Tuol Sleng, i eren reutilitzables. Així que quan veus dues persones amb el mateix número t'assalta la dolorosa realitat de que una d'elles ja ha estat vilment executada per fer lloc al següent. És una sensació horrorosa, si em perdoneu. Fins on pot arribar l'avarícia, l'egoïsme, el, el... com li diríeu, d'això?

N'hi havia ben pocs que reien, de fotografiats. Els únics, aquells que mostren una gorra com aquesta. I aquests són Khmer Rouge. Mireu aquest nano, en la seva tendra adolescència, amb cara de menjar-se el món i amb absoluta confiança. El que aquesta foto estigui aquí vol dir ni més ni menys que una hora o altra, segurament per la més petita de les insubordinacions, ell també va ser executat.

Perquè aquesta és una altra, és clar, què passa amb els guardes? Eren realment tots diabòlics? Molts d'ells, segurament, es van veure en el terrible dubte de matar o morir. I molts d'ells van decidir matar, encara que siguéssin absolutament conscients de la situació absolutament abominable en que s'estaven posant... què faríeu, vosaltres? Mataríeu fredament a innocents (de totes les edats) per salvar la vostra pell?

Vam veure un vídeo on, entre d'altres persones, sortia un paio que havia sigut guarda a Tuol Sleng. Parlava del que havia passat aquí (després de que haguéssis vist totes les sales amb els teus propis ulls) amb una fredor i un cert orgull absolutament repugnant. I ningú ha sigut mai jutjat, en nom d'intentar mantenir la pau al païs. Entenc les raons, sens dubte, de no voler crear dos bàndols ansiosos de constant venjança per un llarg futur. És una decisió difícil... és una situació difícil...

Un dels edificis estava dedicat enterament a cel.les, en els seus tres pisos. Mostrant-nos lo tremendament rudimentaris que eren els mètodes dels Khmer Rouge (que eren bastant sabatots i no tenien un duro). Quatre parets de totxos, bastant aleatòries, creaven separacions a les classes i donaven un lloc per viure els seus últims dies en asquerosa putrefacció als pobres que van patir la misèria d'anar a parar a aquest forat.

I el fet de que no és una presó d'alta seguretat amb pinta de presó, sino que és una classe d'escola amb forats a les parets i improvitzats murs de totxos separadors, ho torna tot molt més real i cruel.

Un altre edifici ensenya tot de classes buides. Aquestes si que us podeu imaginar que són una classe. Al mig, només un somier de ferro mig rovellat. Què deu ser doncs, això? Doncs són les sales de tortura. Un somier, un presoner, un torturador. Uns quants altres estris de ferro. Taques de sang a les parets. Sospir.

Sabeu que la Tiffany té una certa habilitat extrasensorial, i de vegades pot sentir les energies atrapades en segons quins llocs, sobretot si aquestes ténen una alta càrrega emocional. Estàvem encuriosits en què li passaria, on anys i anys de tortures i assassinats havien estat perpetrats en aquestes habitacions. Doncs bé, si que va sentir coses, però sorprenentment, estaven més relacionades, un cop més, amb incomprensió i decepció que no pas amb dolor i odi. I, per desgràcia, hi havia un alt contingut de sadisme i de disfrutar-lo.

No sé quants de vosaltres heu vist la peli "Das Experiment", una peli alemanya sobre un grup de persones aparentment aleatori posats a jugar rols de presoners i carcellers durant quinze dies. Va resultar que tots dos es van creure tantíssim el seu paper que es va muntar una batalla entre els dos grups que va acabar tràgicament. Una peli interessant, i un dilema interessant.

A les parets de les sales, fotos il.lustratives, ensenyant la passió documentativa dels Khmer Rouge. I lo gràfiques i reals que són les fotos. Les mateixes rajoles. El mateix llit. Els mateixos instruments. Sang a tot arreu.

Tuol Sleng és un lloc extremadament interessant. A banda de les cel.les i les sales de tortura, hi ha una sèrie d'exposicions i videos que t'ensenya a comprendre una mica millor la magnitud de la tragèdia. Des d'històries personals de víctimes i carcellers, a cronologies històriques i gràfiques del règim dels Khmer Rouge. Una de les exposicions més interessants són les fotografies que un jove suec va fer a Cambodia durant aquells anys. No en recordo el nom, però el paio, comunista convençut, va venir en un tour organitzat pel govern ja que pensava que, sobre el paper, el comunisme implantat per Cambodia podria ser la solució. Les fotos vénen acompanyats pels pensaments llavors (totalment imparcials pel que ell volia creure) i els pensaments actuals. Li van ensenyar hospitals i escoles que funcionaven, i gent relativament feliç, i l'home va tornar plè d'esperança. Després es va demostrar que aquests tours organitzats eren tots una pantomima. Em va fer una mica de pena aquest home, ja que va venir amb les millors esperances, i mira com li van tornar.

Deixem doncs Tuol Sleng. La nostra visita va durar pràcticament 5 hores, i personalment hi hagués estat més si no fos que els guardes pràcticament ens van fer fora, ja que ja era hora de plegar (les 5) i érem els últims que quedàvem.

A Tuol Seng no hi mataven a ningú, a no ser que fos accidentalment (i això devien ser forces). Quan volien executar a algú, o millor dit, a un grup de presoners, m'imagino que per fer lloc als nous que venien, els amuntegaven en un camió i els enviaven a Choeung Ek, on es trobaven els Killing Fields, fets famosos amb aquest nom per la pel.lícula explicativa i per la cançó que obre el Divine Intervention d'Slayer.

Els Killing Fields no eren res, a part d'un descampat una vintena de quilòmetres al sud de Phnom Penh. Els camions arribaven aquí, els presoners baixaven i, inmediatament, eren executats. Al principi es feia amb bales, però més tard, degut a les penúries econòmiques dels propis Khmer Rouge, es veia a cop de garrot i tall de coll. Morts o no, anaven després a una fossa comuna, i ale a pel següent.

Trist i impersonal. Així anava la cosa. Així són les guerres. Una pena.

Avui en dia, al lloc ocupat pels Killing Fields hi ha una mica d'explicació i, sobretot una estupa conmemorativa, que és un punt de peregrinatge bastant popular a Cambodia. Penseu que probablement totes (i quan dic totes, vull dir TOTES) les famílies khmers han perdut a algú durant els anys negres dels Khmer Rouge, així que no sorpren. El que sorpren una mica més és que els drets d'explotació d'aquest lloc han estat venuts a una empresa japonesa, que cobra dos dòlars a locals i estrangers. Aquest punt ha generat molta controvèrsia, i no m'extranya, entre els khmers.

Aquesta estupa és particularment famosa, i particularment macabre. Està plena de centenars de calaveres desenterrades de les fosses comunes adjacents, així que, de nou, t'enfronta sense pietat amb la trista realitat del que va passar aquí, i encara passa a molts llocs del món, amb més o menys intensitat.

Al voltant de l'estupa una sèrie de forats ens mostren els llocs on es trobaven les fosses, i d'altres cartells ens ensenyen d'altres coses. Aquest, que diu que sota aquest arbre era on els executadors apallissaven als nens, impacta una mica, encara que no sé com de sensacionalista és, potser una mica.

En resum, els Killing Fields són importants si vols tenir una visió completa de l'impacte dels Khmer Rouge a Phnom Penh, però no són tan interessants per si sols, i tampoc ofereixen gaire informació. Més que res, són un parc agradable per on passejar-se.

Per cert. El dia que vam anar als Killing Fields el que volíem era anar al Palau Reial. Com que som gent que no llegeix les parts importants de les guies, ens vam trobar que el lloc estava tancat d'11 a 14.30 (que ja veus tu), i eren exactament les 11.15 quan vam arribar. El típic conductor de tuk-tuk ens va oferir una visita als Killing Fields i a un tal Russian Market (que es veu que està força bé) abans de tornar aquí a les 14.30. Un cop posats d'acord amb el preu (5 dòlars per dur-nos allà, esperar-se, dur-nos després fins al mercat -que ve de pas-, esperar-se també, i finalment dur-nos de nou al palau, ell en demanava uns exageradíssims 15), ens vam encaminar cap allà. Un cop va ser hora de marxar l'home ens va dir que ens portava fins al mercat aquell i ens deixava allà. I jo que "com?". Total que el paio es va negar a res més, i si no hi estàvem d'acord i no volíem pagar, pues aquí ens quedàvem als Killing Fields. Com? L'home era un llest que parlava bon anglès (aquests són els pitjors). Finalment vam acordar que el tio ens tornés al palau reial sense passar pel puto mercat, però ja veus tu quina gràcia.

Amb aquest petit exemple inaugurem el capítol de petites corrupcions i intentem treure-li el màxim de pasta a tothom sense cap mena d'escrúpol, tot per desenvolupar un karma horrorós i no ser capaços de sortir de la misèria en la nostra puta vida. Però com que és la manera com els rics s'han fet rics, tothom ho veu com el model a seguir.

No m'extranya que els pobres tios estiguin fet pols, joder.

Els exemples són múltiples i constants, normalment només a través d'intentar cobrar-te de més per pràcticament tot.

A sota del nostre hotel hi havia un lloc que venia aigua i demés refrescos. A tot arreu, l'aigua val 2000 riel (50 cèntims de dòlar), així que quan la noia em va dir que me'n volia cobrar 4000 (1 dòlar) li vaig dir que nanai, que pagaria un dòlar. Amb un somriure em va dir que vale. El dia següent va passar exactament el mateix. I al tercer, igual. I jo sempre amb el "escolta, que ahir em vas cobrar 2000". I la noia somrient i com dient "vale vale, m'has pillat". I així tota l'estona, com no t'hi fixis.

La següent va en un restaurant. En Jett i jo vam sortir a menjar algo i vam trobar un restaurant de cantonada que semblava que estaria bé. Era força tard i no hi havia gaire res obert, així que vaig acceptar els 3$ per un plat d'arròs fregit amb coses, que ens disposaríem a compartir (tot i que és força car). Quan va ser hora de pagar, el tio ens va dir que eren 5 dòlars. I jo "com? deia 3 dòlars, al menú". I ell... si, però com que l'anàveu a compartir, us l'he fet més gran! Au va! Ni gran ni hòsties.... 5 dòlars per un plat d'arròs fregit amb coses és algo que no hem pagat, ni de lluny, enlloc a Àsia, ni tan sols a les platges de Tailàndia. Al veure que em negava a pagar això, el paio va acabar satisfet amb els 3 dòlars. (que tot sigui dit, ja eren força més del que valia el plat)

Una altra... en una espècie de forn / pastisseria al que vam anar també un parell de cops no tenia bitllets de dòlar, només tenia riels, així que quan em va dir el preu en dòlars (algo com 2,60 o així) li vaig dir si em podria dir quan seria en riels. El canvi és de 4000 riels per dòlar, i tothom ho utilitza exactament així. Tu els hi dones un dòlar, i si algo val 50 cèntims et tornaran 2000 riel. Sempre absolutament sempre. Doncs la paia em fa la conversió amb la calculadora de manera que 1 dòlar són 4100 riel. I dius tia... què fas? La diferència seria d'uns 250 riel, que són uns putos 7 cèntims, que no et poden comprar res de res ni tan sols a Cambodia. Però el vici d'intentar astillar-te el ténen molt dins seu. I no és algo personal en absolut, sino que ho fan amb tothom, locals i visitants.

Naturalment que li vaig dient a tothom que no van enlloc, així, però em sembla a mi que no em faran ni cas. I els comprenc una mica, si vols que t'ho digui. Sobre això del canvi, per cert, un supermercat perfectament oficial tenia un cartellet que, per ells, mira que monos, 1 dòlar eren 4200 riel.

I la penúltima! A Siem Reap, la gent que ens va fer la rentadora (normalment, quan acumulem una quantitat acceptable de roba -que no sigui roba interior, que rentem manualment-, la portem a un servei de lavanderia, que són normalment barats i eficaços) em va perdre la meva preciosa samarreta de birra Chang souvenir de Tailàndia (no era preciosa, tampoc, de fet era una mica massa grossa, però jo la volia, jó), cosa que vaig descobrir a Phnom Penh. És el primer cop que ens passa, però ens ho vam prendre com una desgraciada mala sort. Però quan vam venir a Phnom Penh, vam havar de fer una altra rentadora. Tres quilos. I quan vam anar a buscar-la, vam decidir, per inspiració divina, comprovar els quilos, per veure que estàvem a 2,7 o així. Així que vam començar a comprovar les peces (mentre els del lloc ens miraven amb cara de que gilipolles, aquests), adonant-nos finalment que faltava una samarreta de la Tiffany. Així que els hi vam comentar. Al principi es feien l'ornis, però al cap d'una estona, van entrar cap a dins, i sabent perfectament on anar a buscar-la, van aparèixer amb la samarreta en qüestió. Una mica de casualitat, oi, que passi el 100% de les vegades a Cambodia (encara que fóssin només 2), i mai en cap altre lloc?

El que us dic, si cola, cola.

Però això no és res. Diuen que en algunes discoteques una mica més pijes, els fills de les elits solen anar-hi amb els seus guardespatlles (tots ben empistolats). I diuen que pot ser un problema seriós si al paio li dóna per què li caiguis malament o, pitjor que res, que decideixi que li agradaria passar la nit amb alguna turista. Com aquesta s'hi negui, es veu, cosa que em sembla abominable, les conseqüències poden ser terribles. I llavors a qui et queixes, si has sigut apallissat pels guardespatlles de l'elit, si la policia està totalment dominada per aquesta elit. Em va semblar una informació pràcticament increïble, aquesta, però es veu que passa de veritat.

Nosaltres, però, no vam pas pensar ni anar-hi, a aquestes discoteques.

Deixem de banda aquestes petites corrupcions, doncs, i passem a les delícies culinàries de Phnom Penh, que la veritat és que són forces. Una de senzilla que es va convertir en una de les experiències gastronòmiques estrella del nostre viatge va ser aquesta "cuina-la-teva-sopa". Et dónen un pot plè de caldo amb un fogonet i tu li vas afegint el que vulguis. És bo i divertit. El caldo, però, tenia tota la carn del món, i segurament la Tiffany va menjar més carn (accidentalment) del que ho ha fet en els últims 15 anys. Bo i divertit, de totes maneres.

Un altre dels nostres preferits, on també hi vam anar un parell de cops, era un simpàtic i popular restaurant informal xinès que ocupava una vorera força ampla (no deixant caminar els vianants, es clar). Ben bo.

Han sigut delícies culinàries breus i no massa espectaculars, però què voleu que us digui... estem a les últimes del nostre pressupost i no ens vam poder permetre restaurants gaire llampants.

Si a d'altres llocs la beguda de carrer estrella són els batuts / granizats, als quals ens hem aficionat apassionadament durant aquest viatge, i esperem poder mantenir en la nostra dieta en aquest futur inmediat, aquí el que es porta és el suc de canya de bambú. Les màquines són chachis, el suc és superdolç i bo i refrescant, i només val 25 cèntims de dòlar (o 1000 riels).

Perquè semblarà impossible, però les cadenes internacionals de menjar ràpid i demés, com McDonalds, Burger Kings, Pizzeries, 7Eleven i similars, encara no han arribat a Cambodia. N'hi ha vàries de locals que serveixen el mateix propòsit, però. La més popular de les quals és aquesta Lucky Burger. Per cert, hi ha molts llocs on tenen negocis amb la paraula Luck. Em sembla a mi que no és per aquí, per on conseguiran la prosperitat que busquen, però els hi desitjo tota la sort :-)

A Phnom Penh també hi ha alguns mercats que prometen ser interessants. Involuntàriament descartat el mercat rus aquest al que vam acabar no anant (que rep aquest nom perquè és on els russos venien a comprar quan els russos eren els únics turistes que venien), vam tributar una petita visita al mercat central (Psar Thmei), que prometia ser un edifici Art Decó interessant plè de paradetes interessants. I què voleu que us digui.

També diuen que la cúpula és una de les més grans del món. No sé si és veritat, això, potser si, però tampoc impressiona massa, ho sento.

I les paradetes... bueno, si que n'hi havia moltes, però no venien res que no haguéssim vist ja a molts llocs. Bueno, no és del tot cert, això... en aquesta també hi venien nens amb la cara molt rodona.

Així que el mercat no és gaire gran cosa. Feia uns dies que us volia comentar això. Hi ha moltes paradetes, al mig del carrer, amb aquesta sèrie de números. Em va costar una mica esbrinar que devien voler dir, però finalment va resultar que són prefixos telefònics. La gent de la paradeta té telèfons de totes les companyies, i tu pots anar allà i trucar on vulguis, que ells et dirigiran al telèfon més barat. Anys enrere (molts anys... gairebé 10) treballava en una companyia que es deia Teleprix (El Supermercado de las telecomunicaciones), i el producte estrella dels que venien era un enrutador que colocaves a la roseta telefònica, i et redirigia cap a l'operador més barat per cada trucada que feies. Lo dolent és que acabaves tenint set o vuit factures diferents i t'havies de donar d'alta a totes les companyies.

Doncs això és una mica lo mateix, però deu anys després i a la cambodiana.

No només de mercats i paradetes viu el phnompenhià. Per escapar de la calor, nosaltres i molts d'altres vam acabar al Centre Comercial Surya. I mira que no en sóc gens, de centres comercials, però ostres, és que feia calor! Els centres comercials, però, són una mica el mateix a tot arreu.

I al ser un edifici força alt, tens la oportunitat de veure una vista panoràmica de l'humil skyline de Phnom Penh. Està clar que sembla que no fa falta pujar tan amunt, per tenir una vista panoràmica...

Vam passar una estona interessant remenant per les botigues. Com a Tailàndia, no sé com ho tenen amb el tema de la pirateria, però aquí la cosa és força espectacular. Per exemple, en aquesta perfectament legal estanteria veiem un Adobe Photoshop (que val molts diners, ja us ho dic), venut per uns més que accessibles 2 dòlars.

I no, no el vam comprar.

Sembla que ja és hora d'anar deixant caure el teló sobre Phnom Penh i sobre Cambodia. Cambodia ha sigut una experiència intensa. No sempre agradable ni fàcil, però intensa i interessant. Sincerament, m'agradaria tornar-hi. I m'encantaria que prosperéssin més enllà del pou en que estan ficats. Però per fer-ho necessiten un canvi radical d'actitud, i no estic segur que la predisposició sigui la correcta. Com ells voldrien, però, molta sort!

I ja... el dia següent ja era dia de marxada i pràcticament final del nostre viatge. De nou amb Air Asia, agafaríem un avió des de Phnom Penh fins a Kuala Lumpur, la capital de Malàisia, a la que ja hi vam venir tres mesos i mig enrere. Aquí hi passarem dues nits, i llavors volarem fins a Londres i fins a Barcelona. I això serà tot.

Quan anàvem cap a l'aeroport amb el nostre tuk-tuk es va posar a ploure a bóts i barrals, inundant la carretera i remullant-nos una mica. En Jett, que és una mica delicat, es va protegir sota la funda de la motxil.la, mentre nosaltres, com se suposa que han de fer els adults, vam acabar xops.

Per cert, el nostre conductor va resultar ser molt colega tota l'estona, i li vaig acabar donant propina. Perquè no us penseu que sóc un rata. Senzillament, m'agrada premiar les bones accions i persones, i m'agrada NO premiar les dolentes.

Això és tot doncs, ens veiem a Kuala Lumpur pels últims dies i la conclusió d'aquest extens, intens i interessant viatge!

Salut a tothom!