Avui parlo del que m’ha ensenyat la Nurith: la importància de dir “t’estimo” més sovint.

Vaig conèixer la Nurith gràcies al meu gran amic i mentor, el Jordi Vendrell —aviat us parlaré més del Jordi. He pogut experimentar la força que té dir “t’estimo” després de gaudir de la tremenda força de la Nurith. M’hi vaig fixar més. Vaig llegir que, en el trànsit cap a una mort molt pròxima per a mi –tinc una edat– prou gent es penedeix de no haver dit “t’estimo” més sovint.

Més context

Passa que no tinc cotxe ni moto ni res a base de rodes; em moc en transport públic. Sovint els busos i trens són plens d’immigrants. He vist, fins ara, que els immigrants són els més amables i empàtics amb la gent: cedeixen els seients a la gent gran, ajuden a entrar i sortir, a moure’ns dins l’escàs espai del vehicle. Sempre somrient.

A la parada del bus de Son Llàtzer, per la línia 14 de Palma, sempre hi puja prou gent. Va a la Plaça Espanya, que a Palma és un ‘hub’ de transport.

Hi va entrar molta gent, com sempre. No hi cabíem. 

Un home negre rebia els retrets d’un home espanyol que havia pujat a la mateixa parada: Son Llàtzer. No sé ben bé per què; no vaig estar atent des del primer segon. 

(Per a no dir més ‘home negre’ i no rebre branca dels ‘virtue signaling’, li diré en Tià.

Per a no dir ‘virtue signaling’, cosa que molesta els ‘boomers’ que no saben anglès, en podria dir ‘ostentació de la virtut’, però la traducció no m’agrada.

Per a no dir ‘boomer’ podria dir ‘pollavieja’, però em sembla despectiu i no hi ha equivalent —de moment— en català).

En Tià

Torno al Tià:

En Tià es va tirar a sobre meu per a posar distància amb l’home blanc que l’atacava, perquè el Tià se sentia atacat. Jo el podria entendre.

(Per a no dir més ‘home blanc’ i no rebre branca dels ‘virtue signaling’, li diré José).

El José cada cop estava més enfurismat i va entrar en un tema que, per a mi, era una ‘redflag’.

(No diré ‘bandera vermella’ per a evitar el ‘virtue signalig’ dels pollaviCARQUES reaccionaris).

Torno al José:

Va fer que saltés la meva ‘redflag’ quan el José li va dir al Tià “jo soc espanyol” i ell un immigrant que havia vingut a prendre-li allò que fos que el José volia al bus. I més coses; estava eufòric en el seu supremacisme pollaviCARCA.

El Tià se sentia humiliat i cada cop era més a sobre meu, i es defensava amb més ràbia. Apujava la veu. 

Vaig pensar que el Tià se la jugava perquè, malauradament, conec prou bé com funcionen els maltractadors: t’encenen i tot seguit el culpable ets tu.

Vaig donar un parell de copets a l’esquena al Tià. Ho vaig dir en castellà, com sol passar en aquests casos. Ho relato en català:

—Ei, paio. Ei! 

(Més copets, estava engrescat amb el José i no se n’adonava).

—EEEIII, tu!

Es gira i em mira.

—Que jo sí que t’estimo.

Queda desconcertat cinc segons. Canvia la mirada d’enfadat. Fem xocar les mans i em dona les gràcies.

Tot seguit, mitja dotzena de dones i homes al seu voltant li diuen “jo també”. Es donen la mà, s’abracen i fan copets d’afecte.

Havia encomanat afecte, i estava molt content perquè la cosa meva hagués funcionat.

El Tià queda mirant per la finestra, a l’infinit, amb els ulls brillants i molls. De cara on jo era; ho he pogut veure bé. 

El José s’ha sentit confrontat i parlava sol, queixant-se que, a sobre, ell seria el dolent —ho he dit dalt, que conec prou bé com funcionen els maltractadors.

El Tià continuava mirant a l’infinit sense immutar-se pel que digués el José, perquè se sentia millor; més segur. Comprès.

Algú, devers cinc metres d’on érem i que no havia dit res fins llavors, es va dirigir al José: “Calla i deixa de fer el ridícul, ja n’hi ha prou!”.

L’he aplaudit. El xòfer s’ha girat, perquè tot plegat coincidia amb un Stop. Ha dit que molt bé, i li ha demanat al José que ho deixi fer.

El José no ha callat perquè necessitava proclamar l’injust de tot plegat segons el seu sentit particular de la justícia: com pot ser que un espanyol, com ell, no sigui superior?

El Tià seguia a un pam de mi, mirant a l’infinit, i he obert conversa amb ell:

—Ai, el que heu d’aguantar.
—Sí, passa sovint.
—A sobre, sou aquí per a escapar del caos i fer feines que nosaltres no volem, i pagant-vos una misèria.
—Sí, i cada cop és més difícil pels lloguers altíssims.

No m’ha dit que paga el lloguer descomunal a un mallorquí —o proclamat espanyol— com el José, superior a ell —i a mi per empatia amb el Tià. Però surava a l’ambient (o al meu cap) en parlar de les feines que no volen fer els indígenes i el preu dels lloguers que marquen els indígenes rendistes boomers… pollaviejas… CARQUES.

Les coses com són: Mallorca és un país de rendistes. Potser el José no és rendista, perquè va en bus; els rendistes prefereixen anar en SUV híbrid endollable i fan servir els aparcaments amb endoll encara que tinguin prou benzina per a donar una volta completa a Mallorca —pel carril d’enmig de l’autopista i a 100, això sempre.

Li he dit que l’entenia assenyalant la meva maleta:

—Me’n vaig cap a València a un pis compartit, perquè no puc pagar els lloguers de Mallorca.
—Quant pagues a València?

Li he dit, i ha bufat.

—I per una habitació petita, suposo.
—Sí, encara que a València, de moment, hi ha millors preus i qualitat que a Mallorca.

Passàvem per davant les caravanes al costat de muntanya de la carretera de Manacor. Diu “mira com ha de viure la gent… bé, no serveix per viure, només per dormir”.

El Tià ha arribat a la seva parada. En partir ha volgut que féssim xocar les mans. M’ha donat les gràcies desitjant-me que em vagi molt bé. He dit que espero el mateix per a ell.

—Em dic Benjamí, quin és el teu nom?

M’ho ha dit, i em fa vergonya dir que en el moment d’escriure això ja no recordo un nom tan exòtic per mi.

Li diré Tià.

Una dona s’ha acostat a mi per a dir-me que el Tià era un company de feina, i una excel·lent persona a més d’un treballador molt ben posat en la seva tasca.

—En què treballa?
—Serveix menjars a les habitacions de l’hospital de Son Llàtzer, i ho fa molt bé.
—Fantàstic!
—És tan estimat que enguany va fer de Rei Baltasar per als infants ingressats.

He hagut de contenir la llàgrima.

—I tu, en què treballes a Son Llàtzer?
—Soc cuinera.

Moltes gràcies.

Us estimem.

Imatge: per Clay Banks a l’Unsplash

lynch: linxament.
mob: turba. Una multitud amb actitud descontrolada o violenta.

Potser també en podríem dir l’anapolomob.

El meu compte a X és del 19 de febrer de 2007 i soc l’usuari 779.729 al món. Avui van cap als 400 milions.

A X hi he assenyalat molts elefants a l’habitació. Fins i tot quan era al govern de les Illes Balears, i el PP demanava el meu cap a la Francina Armengol per coses que jo havia dit a X –odiadors, no ho proveu per aquí: no soc polític, em varen contractar per tècnic.

Mai no va passar res. Fins que ha arribat l’anapolomob. Sempre hi ha un primer cop!

Què ha passat?

El cas de l’Ana Polo contra el Quim Morales em va semblar demencial des del primer segon. Aquest fou el meu primer raonament:

Tots estem d’acord amb el fet que “no és no”. Ha estat una forma brillant d’explicar-ho. Breu. Contundent. Incontestable. Però el “no és no” ja no serveix. ¿Anem cap al “sí” que es convertirà en “no” quan vulgui arruïnar-te la vida? Espero que “no”, perquè és una bogeria. És el que ha fet l’Ana Polo. A més, amb el suport dels mitjans, fins i tot públics. Ens hem tornat bojos?

Si no sou fills i filles de mares i pares solters i solteres…

(quin avorriment, el llenguatge inclusiu; ho dic per a provocar encara més odi contra mi, ja no ve d’aquí)

Deia que si no sou descendència d’una persona progenitora soltera fecundada sense una relació amorosa…

(no, no millora)

(darrer intent:)

Si la relació amorosa dels vostres pares va començar després del primer petó furtiu, aquest petó fou indispensable perquè sigueu vius. Possiblement els pares el recorden amb molt afecte; fins i tot si després es varen divorciar. Mentrestant, la Polo guarda un petó d’aquesta natura per a enfonsar l’altre costat en la misèria quan, pel que sigui, li surti dels llavis inferiors morenos.

(ja n’hi ha prou de només dir “li surti dels ous morenos”. Potser es podria dir “que li surti del cul moreno”, car és present a tots els gèneres, però les tècniques de blanquePARO, que me’n vaig per les branques)

La Polo no ho parla en privat amb el Quim Morales, diria, en sentir la seva reacció de persona educada. Tampoc la Polo no va al jutjat a denunciar-ho, perquè la seva denúncia tindria menys recorregut que una escala de collir naps.  La seva estratègia és fer servir mitjans de comunicació abocats a l’extremisme woke –no tot el woke és extremista. Objectiu: que el Morales baixi als inferns.

Possible patró

Aquestes pràctiques solen arribar de gent amb dificultats per a estimar i carregades de trastorns de conducta. D’entrada no és fàcil detectar res estrany perquè solen ser encantadors; si es mostressin com són, partiríem usant la màxima potència de les nostres cames i sense mirar enrere. 

Passa que, de tant en tant, es cansen de fer teatre davant de la gent —deu ser esgotador. Quan es cansen, pel que sigui, esclaten amb un odi desmesurat. Una cosa tipus Gremlins, però condensant les dues pel·lícules en deu minuts.

Si li demaneu a qualsevol IA quina relació hi ha entre què dic als dos paràgrafs anteriors i com el manual DSM-5 descriu el clúster B de la personalitat, possiblement us dirà que tot bé excepte la comparació amb els Gremlins. Té raó, però jo tenia ganes de riure.

Aquí la Polo era encantadora. Corets, agraïments, fotos –seleccionades per ella– amb mirades de molt bona persona:

Ho diu quatre anys després del petó i dels tres mesos d’assetjament —no ha donat detalls, dels tres mesos.

Vist ara, la seva publicació conté una amenaça: “sempre recordaré”. ENS HA QUEDAT CLA-RÍ-SSIM, Polo!

Aquell “sí” convertit en “no”, deu anys després, em sembla traïció i odi: arrossegar odi col·lectiu a través dels mitjans de comunicació; utilitzar causes molt justes i necessàries, com la defensa del “no és no” i manipular-la; insistir que no fas ni has fet res malament; creure que només mereixes admiració i suport; sentir-te legitimada per insultar a tort i a dret tothom que et contradigui. 

Cal un professional, dels que coneixen a fons el DSM-5, per a explicar per què. No, no és el petó.

Què m’ha passat a X

Tinc una afecció, que en un món carregat de mossens, sors i censura, molts en diuen un defecte: assenyalar elefants a l’habitació. Aquest elefant era descomunal.

Dic això:

La vaig citar perquè es pogués defensar. Aquesta fou la seva primera defensa:

Bingo! Però no té mèrit: estava profetitzat al DSM-5.

Després de la seva primera reacció, l’autèntica, n’hi ha una segona:

Girar la truita: no va ser consentit anys després perquè ara patates; no pot tornar enrere, perquè mai no s’equivoca; no té la culpa de res, que sempre és dels altres; no té empatia i no pot veure el mal que li fa al Morales. 

La seva sociopatia la porta a desitjar-me l’extinció per “pensar” diferent. Per a fer bé la cosa “extingir” caldria que tampoc no sobrevisquin els meus quatre fills, Darwin ho va deixar ben clar. Girant la truita un altre cop, com era d’esperar, canvia el sentit del qual dic sobre l’extinció.

Tot continua encaixant amb la secció ‘clúster B de la personalitat’ del DSM-5. Gràcies a la IA no cal llegir-se’l, basta un parell de xatgpts per a tenir indicis prou interessants.

Sabeu qui també et desitjava l’extinció per pensar diferent? Exacte! Franco.

Imagina que l’any 1940 qüestiones el Caudillo.

No!

NO!

NOOO!

Sobre el quote rt: el faig per a traslladar la conversa fora del seu fil, o apareixerà la seva tribu i serà un atac sistemàtic per a fer costat a la caudilla líder. Digueu-me rar, de vegades em fa mandra.

Però fou impossible, l’anapolomob va seguir el seu eslògan desitjant-me l’extinció, la mort, per “pensar” diferent.

D’entrada vaig fer sarcasme: “vindràs amb escopeta o pistola?”. Però aquí…

… estava saturat i li vaig dir “mata’t tu, cabrona”. 

Ella em desitja la mort, però jo no; ho deixo en les seves mans: tu decideixes. Si és que no, tampoc no passa res, eh?

Això sí, trobo que és mala persona i dic ‘cabrona’. Podria haver dit ‘cretina’, més acceptat perquè prou autors destacats la fan servir: Papasseit, Monzó…

A veure, la seva líder, la Polo, m’havia dit lerdo, tros de merda, pringat. Al final et fan dir ‘cabrona’ arrossegat per l’ambient tòxic. És una estratègia de cancel·lació. També hi és, al DSM-5.

El resultat és que em varen cancel·lar el compte a X per mor d’aquesta resposta, que no puc posar a cap pantallada perquè em varen obligar a esborrar-la si volia tornar a X:

Me l’han tornat en el moment d’acabar aquest apunt de blog.

Hi ha molts d’X que segueixen la línia que marca l’Ana Polo. M’he fet un fart de blocar gent que espero que mai no es creui a la vida de ningú, i semblant encantadora. Aneu alerta!

Una abraçada de solidaritat al Quim Morales: tot el que no s’ha gastat la Polo en tractaments basats en el DSM-5, ara t’ho hauràs de gastar tu en ajuda per a superar l’estrès posttraumàtic.

A més, tindràs menys ingressos per la cancel·lació que has patit. Però mira el costat positiu: el futur és millor, perquè sent pobre no et diran res sobre “abús de poder” si t’agrada una dona i decideixes provar si tu també li agrades a ella.

Darwin parlava de l’evolució del més apte, però avui és “abús de poder” provar de tenir parella sent notòriament apte.

Què li farem!

Ens extingirem

Anys enrere comportament reaccionari i la cancel·lació humana venia del franquistesmob. Alguns ens refugiàvem en el progressisme que parlava de pau, amor, progrés, llibertat d’expressió i de pensament. Avui el progressisme és qui vol que t’extingeixis per pensar diferent.

Recordeu això a mesura que veieu que la dreta i extrema dreta té més i més vots de gent jove.

Besis!

Imatge: de Mathew Schwartz a l’Unsplash

La Maria va somriure mentre observava els seus fills, la Llúcia i en Pau, discutint animadament en anglès sobre l’últim episodi de la seva sèrie favorita a una plataforma de ‘streaming’. Va recordar amb nostàlgia la seva pròpia infantesa, quan les tardes de dissabte significaven seure davant del televisor per veure les aventures de l’Ós Yogui.

«Saps, mama?», va dir la Llúcia, «A l’episodi d’avui, els personatges han fet un pícnic amb sandvitxos. Per què aquí no mengem sandvitxos als pícnics?»

La Maria va riure. «Bé, aquí els anomenem entrepans. Però jo sé el que són els sandvitxos, o ‘emparedados’ com es diu en alguns països, gràcies a l’Ós Yogui».

En Pau la va mirar amb curiositat. «L’Ós Yogui? Qui és aquest?»

«Era el meu personatge favorit quan era petita», va explicar la Maria. «Era un ós que vivia al Parc Jellystone i sempre intentava robar les cistelles de pícnic dels visitants».

Els nens es van mirar confosos. «Per què voldria robar menjar?», va preguntar en Pau.

«Perquè li encantaven els ‘emparedados’», va respondre la Maria, recordant amb afecte. «Sempre deia ‘Ei, Ei, Ei!’ quan veia una cistella de pícnic».

La Llúcia va arrufar les celles. «Però mama, robar està malament».

«Tens raó», va assentir la Maria. «Però era un dibuix animat, no era real. L’important és que gràcies a aquests programes, vaig aprendre moltes coses sobre la cultura llatinoamericana i nord-americana que no coneixia a Espanya».

«Com nosaltres», va dir en Pau emocionat. «Aprenem molt anglès i sobre altres cultures».

La Maria va assentir, orgullosa de com els seus fills estaven creixent plurilingües gairebé sense esforç. «Exacte. Veure sèries i pel·lícules en versió original és una excel·lent manera d’aprendre un idioma».

«I per què tu no parles anglès tan bé com nosaltres, mama?», va preguntar la Llúcia.

La Maria va riure. «Bé, a la meva època no teníem tantes opcions. L’Ós Yogui estava doblat al castellà. Però m’alegro que vosaltres tingueu aquesta oportunitat».

«Podem veure un episodi de l’Ós Yogui amb tu, mama?», va preguntar en Pau.

«És clar que sí», va respondre la Maria. «Però el veurem en anglès. Així podreu practicar i jo també milloraré el meu anglès».

Mentre s’acomodaven al sofà per veure junts les aventures de l’Ós Yogui, la Maria va reflexionar sobre com la cultura popular –des dels dibuixos animats de la seva infantesa fins a les sèries de streaming actuals– havia estat una finestra al món i un pont entre generacions, unint la seva família a través del llenguatge i la diversió compartida.

Imatge: Per Peter Geo a l’Unsplash.

Aprenem a acceptar —i no és fàcil— que els nostres clients són monstres. Tots som clients d’algú altre, així que tots som monstres. 

Acceptem-ho (o no).

Els treballadors de l’empresa són atletes que han d’estar preparats per a lluitar amb els monstres. L’empresa és el gimnàs, que ha d’estar molt ben equipat perquè els seus empleats siguin forts i resisteixin els atacs dels monstres.

En Josep Pla en diria “tenir el do del client”, en Galgano ho defineix com “ser atleta”. Entrenament o do? Tot. Possiblement tens el do si ets el fundador de l’empresa, però no pots ser arreu sempre: el teu equip necessitarà fort entrenament per aguantar els monstres que vindran cada dia.

També trobaràs gent amb talent, i el do, que t’ajudaran a preparar un entrenament duríssim. Tenen un valor enorme.

És la crua realitat

D’ençà que vaig tenir aquesta lectura de les relacions entre clients, empresa i empresaris, cada dia en veig evidències.

Al món digital és un festival. Si aconsegueixes fer un producte d’impacte que fan servir diàriament milions de persones, guanyes diners i tens inversors, ets culpable mentre no demostris el contrari. Et volen ensorrar. Sí, els teus usuaris són monstres. Ho vaig viure al Menéame.

Però no cal anar a productes d’impacte. Si al supermercat del barri ens permeten no pagar el compte sense cometre cap delicte, què farem? A la caixa ens demanen si volem pagar o no. Si és que no, cap problema i cap a casa. Escollirem pagar? Per empatia amb l’empresa, els treballadors i els proveïdors.

Possiblement no pagaríem.

Que es foti, l’empresari.

Sí, som monstres.

Insaciables.

«He comprat molt aquí, m’ho mereixo. Ja era hora!»

Tant es fa que el marge net de qualsevol supermercat no arribi al 2,5%, cosa que vol dir que un carro de 100 Eur només significa 2,5 Eur de benefici per l’empresari després de pagar sous, factures a proveïdors i factures del local i el seu manteniment.

Un carro de 100 Eur perdut és una destralada. Caldran més de 40 carros de 100 Eur de gent que sí que pagui per a recuperar el nostre que no hem pagat. Però que es foti, l’empresari.

Volem la millor qualitat, el millor preu i el millor servei. Establiments oberts moltíssimes hores, amb aparcament abundant, refrigeració. Sense monedes als carros. Que a les caixes no s’hi facin cues. Si un preu ha pujat, posarem el crit al cel.

Insaciables, com el drac de Sant Jordi.

És igual si els preus han pujat pel que sigui, com ara l’electricitat, el combustible, l’escassetat de les collites, la sequera, el canvi climàtic o l’augment dels tipus d’interès a escala internacional. Vull ser tractat com jo vull, únic, poderós.

Empatia zero, i tal dia farà un any.

Si no ens fan cas, ens enfadem molt amb l’establiment habitual. No els avisem, cap ‘feedback’, no fos que contestessin amb arguments raonables. Decidim que no hi tornarem. Odiant-los molt, els posarem a parir a les xarxes socials.

Els monstres som molt traïdors i gens lleials.

Anirem a un altre establiment, que serà tan car com l’anterior, o més, perquè tot plegat forma part d’un segment de mercat molt ajustat en marges i on ningú no pot fer miracles. Però farem veure que no ho hem vist.

Si algú –com jo– gosa perdre el temps sent didàctic sobre la realitat econòmica, parla de fulls de càlcul i models de negocis sostenibles i realistes, l’acusarem de ser un defensor dels empresaris opressors.

Però els opressors reals són els monstres.

No direm res sobre el nostre error de càlcul, perquè som monstres, i els monstres no cometen errors. Mai.

‘Deal with it’

Si vols que el teu negoci funcioni, com a empresari has d’assumir la monstruositat de la teva clientela i entrenar moltíssim el teu equip, o defallirà. La pressió mental és enorme.

Gimnàs i més gimnàs.

A continuació, un cas actual de monstruositat.

El decàleg de la proximitat

Hem vist moltes fotos de protesta, a les xarxes, de productes a la venda, a Mallorca, elaborats a la península, Europa, Amèrica, Àfrica. Fins i tot protestes per alvocats, quan no hi ha cap camp d’alvocats a Mallorca.

Aquest és el decàleg de la proximitat (més o menys):

1. Com pot ser que contaminin tant per a portar aquests aliments a una illa! No al CO₂ ni al fum dels vaixells!
2. Quan hi ha mala mar els supermercats queden buits, quin perill!
3. Volem sobirania alimentària!
4. Volem productes de quilòmetre zero!
5. Volem comerç de proximitat!
6. Volem economia circular!
7. Volem nous negocis que ens permetin sortir del turisme!
8. Mentrestant, volem que els turistes consumeixin productes de la terra!
9. No volem dependre de ningú!
10. Volem potenciar el sector primari, que era el que fèiem abans del turisme, tornem a les tradicions i les essències!

Tinc coses a dir, de primera mà, sobre les essències:

Els anys setanta, a casa (Cas Coronel, Can Pastilla) omplíem dos dipòsits de llet, cada dia, que venia a recollir un camió d’Agama. Els deixàvem al camí després de munyir les vaques cada capvespre.

També venia sovint, a Cas Coronel, una senyora gran (per mi, que era nin) amb carn de tota mena a la seva furgoneta (no refrigerada i prou atrotinada). Ens la venia o canviava per ous i gallines nostres. O conills. Tot l’intercanvi el pesàvem en una balança romana. Era molt difícil pesar bé els animals mentre es movien compulsivament, penjats dels peus, a la balança.

A mi em sabia molt de greu deixar de poder jugar amb aquella gallina tan simpàtica. O el conill que sempre em venia a veure quan m’hi acostava amb alfals a la mà. Era dur acomiadar-me’n veient-los patint, penjats pels peus de balança romana, però això era un altre tema. Havíem de menjar.

La senyora gran (o no) es deia Paulina. Us sona?

Tot això que sabíem fer els anys setanta, avui no basta. Ca Na Paulina tampoc no és el que era perquè hem evolucionat nosaltres i han evolucionat ells. A Mallorca hi ha moltíssima més gent que llavors. A sobre, som monstres, insaciables, que ho volem trobar tot perfecte: el millor servei, el millor preu, la millor qualitat i el millor tracte. Ho volem tot i ho volem ja. Si no ens ho donen immediatament, entrem en còlera. Si ens enfadem molt, pegarem foc bufant, com el drac de Sant Jordi.

Els ous de Sineu

Després de posar context explicant què recordo del comerç del passat, no gaire llunyà, torno cap als ous de Sineu el 2024.

La notícia és l’oposició massiva, dels mallorquins, contra la construcció d’una granja de gallines prop de Sineu. Han recollit més de 6.000 signatures. La previsió és que produeixi 13.000.000 de dotzenes d’ous cada any.

Els mallorquins mengem 150 ous per persona cada any –sense comptar els que mengen els turistes. És una dotzena i mitja cada mes, o menys de mig ou cada dia per mallorquí. 

Ho trobo raonable i penso que soc prou discret amb els meus càlculs, La realitat insular potser s’acosta als 200 milions d’ous cada any en comptes dels 150 que necessiten els mallorquins que no en mengen ni un diari.

Però bé, quedem-nos en què significa produir 150 milions d’ous any, durant 365 dies, plogui o nevi, que cada dia siguin bons i que arribin a les nostres cases puntualment i al millor preu.

Un empresari, que és mallorquí, pensa que pot satisfer el decàleg de la proximitat i crea un projecte sostenible per a ser competitiu. No oblideu que sou monstres, i que si els seus ous són més cars, l’enviareu a l’infern. Per a superar la vostra ira, ha de fer quelcom viable. La viabilitat avui és produir molt: som un milió a Mallorca menjant els ous que mengem –sense comptar turistes.

I clar, de tot plegat en surt una macrogranja. No hi ha altra forma de fer 150 milions d’ous cada any.

Algú, a X, em deia que espera que nous empresaris facin noves propostes sense cap impacte. Tu no vols empresaris, tu vols el Mago Pop.

No la volem, la iniciativa empresarial que satisfà el decàleg, perquè som monstres insaciables. Reclamem 150 ous/anys de gallines que no facin cap olor ni caguin. Que no provoquin absolutament cap canvi al territori ni l’economia ni el paisatge ni res.

Això sí, mentrestant, volem ous de proximitat i tot això del decàleg de la proximitat.

Ho intento reflexionar amb un ex-diputat, en Collet. En demanar pel cost real i impacte de menjar ous a les Illes Balears, em diu, a X:

El que sé és el que ens costen els ous, les gallines són nostres.

Empatia zero amb la població ni la possibilitat de crear nous negocis d’escala a Mallorca. El seu melic, i les seves gallinetes, van davant.

(He rebut prou befes, des de la Mallorca profunda, per parlar d’economies d’escala; els ‘haters’ fan la broma: en què fa feina ara Benjamí el bitòleg? / és escalador! / hahahaha!)

On pot tenir les gallines, i els nius, un ciutadà del carrer Nuredunna de Palma? Han de cagar i pondre als jardins de la nova zona de vianants?

Per qui va governar en Collet al Parlament de les Illes Balears? Per qui governa avui al seu ajuntament? Per qui aspira a governar les pròximes eleccions?

Som monstres.

Ja ens arribarà el nostre Sant Jordi.

O no.

Mentrestant jo, al meu raconet de no res, riuré moltíssim cada cop que us vegi queixar-vos del lluny que arriben les coses que mengem a Mallorca.

Següent pel·lícula: sobirania alimentària per a les sobrassades que mengem els indígenes mallorquins cada any. Trama: els porcs caguen molt més que les gallines, i no pot ser. Actor convidat: un diputat que pot criar el seu porc, fa matances i té sobrassada per a menjar i regalar. Espòiler: se’ns revela La Veritat, acabem sent Amish i expulsem de les Illes a tots els infidels. En «barco de rejilla».

Som monstres (ho havia dit?).

La imatge de dalt és la Seu de Mallorca plena d’ous, il·lustrada per una IA. La del text, amb els ous per fora de la Seu i una arquitectura no gaire exacta, però és igual. Dalí ho hauria aprovat. O no.

Aquí el teniu:

He fet cara de menjar llimones en llegir que és “avorrit i previsible” el nom ‘intel·ligència artificial generativa’.

Intentaré contribuir a la dignitat de quelcom que ha provocat un ‘efecte eureka’ mundial gens avorrit i en temps rècord —cosa que, potser, explica tanta devaluació.

En realitat no caldria dir res si no fos a La Vanguardia i ho signés el president d’una institució rellevant per a la cultura d’internet al nostre racó de món. La Fundació puntCAT hauria de fer que la tecnologia digital s’incorpori a la nostra cultura. La cultura és, sovint, les coses que fem sense pensar. Estem creant una cultura que rebutja la IA sense pensar.

És un degoteig constant: una por per aquí, una amenaça per allà, una devaluació per sota i una regulació per dalt. El tema “ai, si la AI agafa consciència” és digne dels que no volien fotografies perquè robaven l’ànima.

No pot ser que, sense pensar, la nostra cultura ens porti a creure (les creences tenen perill) que la IA, és només un nou tipus de software espavilat, amb noms avorrits i previsibles, que en massa casos significarà pèrdua de diners i energies.

Altres cultures fan que, sense pensar, cerquin la manera de refer-ho tot amb IA. Ho estan fent ara.

Evidència científica

Començo pel nom “avorrit i previsible” per ‘generativa’.

El primer article científic rellevant, sobre la IA generativa, és del 2014. Ian J. Goodfellow et al:
“Generative Adversarial Nets”.

És rellevant perquè per primer cop aconsegueixen generar contingut nou amb una qualitat que encara té molt per a fer, però que promet. El problema és la quantitat de computació que cal per obtenir bons resultats en el joc entre dos adversaris.

Sol passar.

Després ve la llei de Moore al rescat, però calen anys. La llei diu que cada dos anys la nova producció digital és el doble de potent pel mateix preu. Doblar no va de regles de tres, sinó del problema del blat i l’escaquer.

En aquest cas no va fer falta que en passessin molts, d’anys —cada cop cal que en passin menys— perquè va aparèixer l’article científic “Attention Is All You Need” i no tot és potència segons Moore; també hi ha agilitat. Fou només tres anys després. Va brollar d’empleats de Google: Ashish Vaswani et al.

Avui Vaswani ja no hi és, a Google. Ha fundat essential.ai. El podeu llegir al compte X @ashwaswani. El talent es mou. Sempre.

‘Transformer’, és el nom de la idea de Vaswani et al. Avorrida i previsible? Ells en varen dir ‘simple’:

We propose a new simple network architecture, the Transformer, based solely on attention mechanisms, dispensing with recurrence and convolutions entirely.

Ashish Vaswani et al

La simplicitat és sorprenent.

La simplicitat és la màxima sofisticació.

Leonardo da Vinci (que, com tot sap, parlava en català; és el que tenen els clàssics)

Els ‘Transformer’ canviarien daltabaix la forma d’assolir una IA generativa molt millor.

De forma simple.

Era tan grossa, la novetat, que a OpenAI, en veure l’article, varen contractar l’Altman per a canviar el rumb de tot plegat gràcies a un article de Google al qual Google va reaccionar amb menys agilitat —però encara no està tot dit ni fet.

El nom ‘Transformer’ és “avorrit i previsible” perquè recorda joguines?

“Attention Is All You Need” és un títol massa frívol per a un article científic?

És igual; el que importa és l’efecte pràctic.

La G, de GPT, vol dir ‘Generative’ i la T significa ‘Transformer’.

Ambdós units, ‘Generative’ i ‘Transformer’, provocarien un ‘aha noment’ (o efecte eureka) mundial en temps rècord. No fa ni dos anys, que és només un any menys del temps que hi ha entre els articles de Goodfellow i Vasswani. Tot plegat continua avançant amb l’ajuda del Moore, sempre present, exponencial ell; no va de regles de tres basades en quines coses ens han passat des de la 1a revolució industrial —o des dels romans.

Per què preferim devaluar?

M’agrada molt (moltíssim) aquest aforisme:

The real problem of humanity is the following: We have Paleolithic emotions, medieval institutions and godlike technology. And it is terrifically dangerous, and it is now approaching a point of crisis overall.

Edward O. Wilson

Els papes són els qui parlaven amb déu fins no fa gaire. No puc recordar que cap li digués que això de ‘Dia’ (Gènesi 1:5) era “un nom avorrit i previsible”.

(‘Gènesi’, té a veure amb ‘generativa’?)

Em salten prou alarmes en llegir la devaluació de quelcom que és un canvi tan clar com la IA generativa. Devaluar-ho fa que tinguem una falsa sensació de control. Ven molt, perquè mantenim emocions paleolítiques. Però no funcionarà. Ho he viscut massa cops.

Massa devaluacions

Primer amb internet: “sí, està molt bé, però és una moda”; “el meu pare continuarà fent servir el Teletexto, que és gratis”; “és només una nova generació de les BBS”; “posa un cactus al costat del monitor si no vols un mal lleig”.

Després ho viuria amb el comerç digital: “si dones la Visa, et roben”. Potser hi ha registre radiofònic de la quantitat de cops que vaig dir que era molt més arriscat fer servir la Visa al restaurant. La prenien amb el tiquet i podien veure-la a fons. Codi de tres xifres a la cara B? I tant! Calia deixar el DNI junt amb la targeta. Totes les meves dades? També! I el telèfon mòbil? Encara no en teníem.

Al final, fent servir internet vàrem trobar mètodes de protecció i avui els datàfons són un bocí d’“internet”. Encara no hi ha res més segur que els datàfons, però quan algú hi posa una nova pedra per a millorar-los en forma de biometria el volem matar talment com va passar a la caverna de Plató.

Pensament sistèmic

Caverna. Pedres. Tota pedra fa paret. Per aturar els canvis o per a construir-los? Hi ha picapedrers que diuen que piquen pedra, i n’hi ha d’altres que diuen que fan catedrals.

Amb les pedres no feien pas catedrals, al Paleolític. Què fem avui amb les nostres emocions paleolítiques i les institucions medievals que ens governen?

Talk is cheap. Show me the code.

Linus Torvalds

La frase del Torvalds serveix per a diferenciar discursos: el nostre melic o la humanitat? El període Paleolític o el corrent de la Il·lustració? Institucions regressives o progrés?

Sense l’avanç del codi privatiu, hauria sorgit el codi lliure del Stallman, Torvalds et al?

Quin fou primer?

El software lliure fou una reacció que s’ha convertit en acció. Que li demanin a Microsoft. No passa gaire sovint. No és casualitat, és ciència.

Quan varem descobrir que el software lliure no era comunisme sinó ciència que ens faria més savis i rics? De forma universal. Com els articles Goodfellow i Vasswani. Qui pagava l’article dels ‘Transformer’ que ho dispararia tot, Google, reaccionaria pitjor. No tot són diners. És actitud. Talent.

Per què no millorem la IA generativa en comptes de devaluar-la? “Només és espavilada”. Més ‘show me the code’ i menys ‘talk’, és el que ens cal.

Menys retòrica i més productes que resolen problemes. Quan vàrem aprendre a fer servir el foc, qui aconseguiria el lideratge?

• Qui creava bàndols artificials qüestionant els qui deien que canviaria el món i els qui deien que cremaríem el planeta, per a tot seguit dir que el foc era només un nou tipus de llum solar que seria molt útil per a no passar fred i veure-hi de nit dins les coves.
• Qui va fer servir el foc per a crear noves eines.

Les xarxes neuronals de la IA no són només un nou tipus de software espavilat perquè va “descobrint quins són els paràmetres adequats”: la IA pot identificar patrons i relacions en les dades que podrien no ser evidents o directament perceptibles pels humans.

Els paràmetres són com les configuracions internes del model, mentre que els patrons són les comprensions o coneixements que el model desenvolupa sobre les dades. Els paràmetres són explícits i quantificables directament, però els patrons són implícits, emergents de l’ús dels paràmetres per interpretar les dades. Així, mentre que els paràmetres són els components ajustables d’un model, els patrons representen la capacitat del model d’extrapolació i comprensió basada en aquests paràmetres.

Devaluacions legals

Després de les devaluacions simples, les manipulacions i les pors, a internet varen arribar les devaluacions legals.

Els drets d’autor són un recurs universal per a despertar la part medieval de les nostres institucions. Ho vaig viure des de ben a prop, al Menéame, quan la crisi de la premsa inadaptada al digital va reaccionar com sempre: amb regulació. El ‘Canon AEDE’ volia abolir el dret essencial de cita. Google News va tancar a Espanya i nosaltres, al Menéame, aniríem cap avall.

(Menéame era el 20è en popularitat a Espanya, segons l’AIMC, quan vaig deixar de ser-hi al capdavant el 2015; el 21 era LinkedIn)

Sempre he estat més content d’assemblar-nos a Google, amb el Menéame, que no pas a X o Meta, que no eren l’objectiu a destruir per AEDE perquè allà la premsa podia fer totes les trampes que volgués. Les regles de joc eren d’ego i testosterona ‘social media’ de garrafa. Fins i tot pagaven a Meta i X per a sentir-se influents, en comptes de demanar-los-hi un cànon.

Ara toca la devaluació de la IA

Ara la devaluació va cap a la intel·ligència artificial. En veurem moltes. Avui m’ocupa que no és només un nou tipus de software espavilat talment internet no va ser una nova generació de BBS ni l’ofimàtica fou un nou tipus de màquines d’escriure, calculadores ni projectors de diapositives.

Abans, les fotocopiadores tampoc no varen ser un nou tipus de paper carbó, sinó una màquina d’agregació d’informació i dades. S’equivocaren molt, tots els pensaren que era un nou tipus de paper carbó. Aquí en parlo:

Tampoc no podem donar tantes voltes a l’anècdota alimentant el fals dilema entre crítics i flipats de la IA. Cal posar-s’hi, peti qui peti, perquè tot el que pugui ser software serà software, i tot el software que pugui portar IA portarà IA.

Hi ha canvis que són més que no pas generacions; són edats. L’edat de bronze, l’edat moderna. Les edats cada cop van més ràpidament. Els corrents, com la Il·lustració, molt més encara. Potser caldria parlar de l’edat d’internet, que ha fet que passí quelcom gros que és superior a les edats: arriba un canvi de període. El blat va fer que passéssim al neolític, i la IA farà que passem al bitoltíc.

O el digitolític.

O el qbític.

I jo què sé. Però no és només una nova generació de software. Dignifiquem-ho, si us plau. Hem arribat a la “goodlike tecnology” que deia Edward O. Wilson. Connecta amb la tercera llei d’Arthur C. Clarke:

Tota tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia

Arthur C. Clarke

Déus, màgia.

Res d’això no és ni avorrit ni previsible.

Imatge: Li he demanat a una IA generativa que llegís aquest apunt de blog i la fes. Ho ha estat, o no, generativa?

En primer lloc, érem líders en tecnologia digital. Estaven a punt d’inaugurar el Parc BIT, que prometia ser un lloc per atraure hackers d’arreu del món. 

El Parc BIT era pel futur. Quant al present, fins aleshores havíem estat prou bons en la informàtica de gestió empresarial, que era el més destacat dels anys 70-90. 

Sovint deia que els mallorquins eren tan bons movent turistes com els bancs movent diners. En aquell moment eren tecnologies extremes per la quantitat d’operacions i les limitacions del moment en tot: espai i velocitat de tractament de les dades. Era un miracle, que tot plegat anés tan bé.

L’any 2000 el comerç digital era incipient i els mallorquins érem líders estatals com a compradors. Suposava que això ens faria tenir un paper rellevant com a venedors.

Quan encetàrem el segle XXI, els mallorquins érem líders estatals en programari lliure. La UIB li donava molta importància i teníem el grup local d’usuaris de Linux més potent de l’estat: BULMA, en bona part gràcies a la UIB. 

Ho podia veure clar: venia de Catalunya, on el programari lliure produïen urticària perquè l’establishment català —fortament pujolista— era molt de Microsoft. El Ballmer predicava que nosaltres érem el càncer de la tecnologia i el poder català obeïa. En tornar a Mallorca vaig trobar més del mateix als cercles conservadors emmirallats amb el pujolisme, però era residual.

Els anys ens han donat la raó quant al programari lliure. El pas dels anys sempre ha estat una benedicció pels meus punts de vista. Puc comprendre que per a molts altres sigui una maledicció. La trastada és que jo tinc memòria.

Els anys sempre han estat favorables, per les meves teories, però encertar un entorn afí sempre ha estat molt difícil. He explicat perquè a començament de segle Mallorca em semblava un bon lloc per tecnologia digital, però em vaig equivocar.

Primera pista

El primer indici del declivi mallorquí, per a mi, fou a BULMA devers el 2004. La meva experiència en software de gestió per a empreses (1982-2004) faria que impulsés un projecte d’ERP lliure que s’havia de dir Bulmages. 

La primera idea fou fer un programari d’escriptori, però els esdeveniments em provocaven dubtes. Google acabava de presentar el Gmail (1 d’abril de 2004) i em semblava un abans-i-després de les interfícies web. Gràcies a l’AJAX, que per primer cop vèiem en acció, al web es podrien fer aplicacions indistingibles de les aplicacions per a l’escriptori. En efecte, avui les aplicacions són pestanyes del navegador web.

Jo expressava aquests dubtes i un dia vaig saber que no havien agradat, perquè la junta directiva de BULMA va escollir un coordinador pel Bulmages que estava clarament contra la meva visió. Tant era així que l’endemà es va presentar a la comunitat dient que, gràcies a ell, a partir d’ara parlaríem menys i pencaríem més. El meu bla bla bla ja no interrompria la seva idea.

Efectivament, en poc temps varen presentar una primera versió del Bulmages per a escriptoris. Ajudaria a resoldre problemes petits de desenvolupadors petits que treballen per a empreses petites que paguen poquet perquè tenen negocis petitets, i el software lliure és un estalvi.

Fou el meu primer indici de cap on anava Mallorca. El Bulmages podria haver estat un dels primers SaaS de gestió empresarial el 2005? Mai no ho sabrem. En aquell moment només hi havia el Salesforce. Jo ho vaig imaginar, però les idees no serveixen de res si no les pots executar.

Les mateixes dates va sortir el TinyERP, després OpenERP. Avui és un SaaS d’èxit i es diu Odoo. 

Aquesta anècdota personal serveix com a resum del tic-tac mallorquí que ens ha arrossegat cap a la misèria. Avui el Bulmages encara no és un SaaS. 

El Menéame

Han passat els anys i ningú, d’aquell redol de hackers que tant prometia, cap no ha fet cap producte digital rellevant. El Menéame tampoc, en realitat. 

Quan vaig deixar d’estar al capdavant del Menéame, el 2015, era el 20è lloc més popular de l’estat segons l’AIMC. LinkedIn era el 21. Ho vaig deixar perquè el camí per a professionalitzar-lo era un malson. El meu objectiu (el meu bla bla bla) era presentar productes que després altres xarxes socials han presentat amb èxit.

Així ha anat, en general, tot allò que tant prometia l’any 2000. No entraré en detalls d’altres; just esmento els que he viscut en primera persona.

Ho fan fora

Mallorca és un lloc inspirador per a tenir idees que no serveixen per a res si no les pots executar, cosa que possiblement passarà. És molt frustrant. Ens conformem a resoldre els petits problemes de sempre amb les petites tècniques de tota la vida.

Jorge Wagensberg deia que innovació és “qualsevol cosa que deixi de ser una cosa qualsevol”. A Mallorca preferim que les coses es quedin com eren. 

El resultat de la manca de visió global ha estat que ho han fet altres. Se’n va a les plataformes digitals entre un 15% i un 25% de la despesa en viatges dels turistes que venen a Mallorca: Booking, Airbnb, etc., etc., etc. No les vàrem saber veure, com tampoc no veiérem venir cap altre canvi per mor de l’evolució exponencial de la tecnologia.

Hi ha alguna excepció, com Hotelbeds, que sí que va sorgir a Mallorca. Però només hi va sorgir; el creixement exponencial cap a escala mundial el varen veure fora. A més de cobrar una part de la majoria dels turistes que venen a Mallorca, Hotelbeds també cobra pels turistes que van a qualsevol altre lloc del món que no sigui Mallorca. És una empresa global, una cosa que als mallorquins se’ns escapa.

El capital (i el cap) mallorquí funciona d’una altra manera.

L’ecosistema empresarial mallorquí

L’ecosistema del capital mallorquí té cinc capes: senyors, amos, vassalls, propietaris i clero.

Com a l’era medieval? Sí. En realitat no som tan diferents de la Mallorca que la Sand va trobar el 1834. De fet, ella va partir pensant que ni tan sols havíem passat la Il·lustració del segle anterior. A continuació tampoc no passaríem per la primera ni per la segona Revolució Industrial. Tot el que ha fet progressar occident fou anecdòtic a una Mallorca profundament rural. Fins al 1950 i pel turisme.

Torno a les cinc capes començant pels amos. Són vassalls que han progressat, a les empreses dels senyors, fins a assolir la seva incompetència. És el Principi de Peter que no va explicar la Sand, però que tampoc no era pas tan lluny d’aconseguir-ho a través de l’observació dels mallorquins.

El Principi de Peter és una observació en la gestió organitzativa formulada per Laurence J. Peter en el seu llibre de 1969 The Peter Principle: Why Things Always Go Wrong. Us el recomano. Sosté que en una jerarquia, com ara una organització empresarial, els empleats (o vassalls, a Mallorca) tendeixen a ser promocionats fins al seu nivell d’incompetència.

En altres paraules, un empleat competent en una posició serà promocionat a un nivell superior fins que arribi a un punt en què les seves habilitats no siguin adequades per a la seva nova posició. En aquest nivell, les promocions s’aturen, ja que l’individu ja no serveix per a un rol superior. Com a resultat, cada posició en una jerarquia tendeix a ser ocupada per algú que és incompetent en el seu treball. I s’aferra a la posició amb tota la seva força.

La majoria d’amos mallorquins han fet un Peter.

Amos narcisistes 

El subconscient dels amos no els hi permet conviure amb la certesa que no mereixen la posició d’amo. Són inconscientment molt fràgils. El conscient els fa narcisistes. 

El narcisisme els permet presentar-se a si mateixos com a segurs i superiors. La presumpta superioritat evita que els altres vegin les seves vulnerabilitats mentre es convencen a si mateixos de la seva pròpia importància. El narcisisme també és una barrera que impedeix la proximitat emocional amb les persones amb talent, que menysprearan i ofegaran sistemàticament. Se senten immunes al dolor i creuen que poden controlar les relacions.

Els amos mallorquins no poden consentir que cap vassall destaqui. Quan algú és innovador el tracten d’il·luminat. Has begut oli si un amo mallorquí et diu que “et creus més llest que els altres”. No pots fer-hi res perquè el problema no ets tu sinó la seva fragilitat i acomplexament, que defensa amb agressivitat.

Tot plegat està ben explicat a l’al·legoria de la Caverna de Plató.

Els efectes secundaris negatius són diversos:

Les empreses governades per amos mallorquins no s’adapten a l’evolució de la societat ni el mercat per falta de talent, visió i missió. Fan frankesteins. El resultat és pèrdua de mercat i baixa productivitat. Ho dubteu? Cerqueu productivitat i Illes Balears a qualsevol font de dades. Plorareu.

Edito: aquí en teniu una que forma part de l’estudi Evolució de les CC.AA. 1975-2019, una història d’èxit? (PDF de la presentació i de l’estudi) del Col·legi d’Economistes de Catalunya, maig de 2021.

A mesura que augmenta la població disminueix la rendibilitat a les Illes Balears. Els amos cerquen mà d’obra barata per a fer les coses com s’han fet “tota la vida”, això és, a base de força bruta.

Estan ben convençuts i decidits quant a les capes socials entre amos i vassalls. Per a mantenir-les hi ha sostres de sou molt difícils de passar.

A Mallorca, els vassalls cobren la meitat que els amos: 30K màxim. 5K amunt-avall. Ben pocs arriben als 30K. El sostre salarial de l’entorn reduït dels amos està en 40K. No deixen de tenir la categoria de vassalls, però els 10-15K extra són el cost d’alleugerir la fragilitat dels amos a força de fer-los-hi la pilota.

És veritat que els darrers convenis d’hostaleria, des del 2017, diuen que els sous havien de pujar significativament. El sector era molt lluny dels 30K, a les Illes. De fet, també hi és avui; per arribar als 30K cal ser un bon vassall que porti una pila d’anys fent de vassall.

Senyors narcisistes

La manca de productivitat fa que els amos justifiquin els sous baixos en les rendicions de comptes als senyors: “és que la cosa no dona per a més”.

Els senyors estan contents d’uns amos que contenen la despesa. Gairebé mai no reparen en com va l’adaptació a l’evolució del mercat ni la productivitat, perquè cada exercici hi ha beneficis. 

Quan els hi venen dubtes, fan servir la lògica del pare i fill, pagesos, que veuen com un cotxe s’atura avariat prop d’on fan feina al camp. Hi davalla un turista que camina cap a ells:

—There’s no mobile coverage here. Do you have a different carrier than mine, or can you tell me where to find a landline phone?
—No t’entenc, diu el pare.
—Es gibt keinen Handyempfang, haben Sie einen von einem anderen Anbieter als meinem, oder können Sie mir sagen, wo ich ein Festnetztelefon finden kann?
—Tampoc no t’entenc. Que ‘ne compre pa’! He, he, he…
—Il n’y a pas de couverture mobile, avez-vous un téléphone d’un autre opérateur que le mien ou pouvez-vous me dire où trouver un téléphone fixe?
—Que t’he dit que no t’entenc!

El turista s’acomiada frustrat. Mentre se’l miren partir, el fill li diu al pare:

—Papà, potser hauríem d’aprendre idiomes…
—Idiomes? Ja em diràs per a què li han servit a aquest!

Per a què evolucionar si els turistes vindran, cada estiu, a gastar la pasta que han guanyat aprenent idiomes, innovant i tot això que fan, tan complex, i feixuc, als seus països del Nord? 

Països pitjors que el nostre, o no tornarien any rere any (això volem creure).

La pandèmia els ho ha confirmat: quan tot semblava que s’enfonsava fins al més profund, el negoci del turisme s’ha recuperat automàticament abans que ningú.

¡VIVA! (Volia escriure ¡BIBA!)

Per a què fer res nou? Basta tenir amos narcisistes que maximitzin els beneficis dels senyors que, casualitat (o no) també són narcisistes: també amaguen les seves fragilitats amb l’ego; el mateix del pare pagès que no sabia idiomes.

Economia narcisista

La psicologia ajuda a entendre les persones, i diria que també els països: Mallorca té una economia narcisista perversa.

He mirat de resumir els motius pels quals cap mallorquí vassall mai no tindrà bon sou a una empresa amb amos i senyors mallorquins. Hi ha més detalls. Tants que en podria fer un llibre.

Passi que passi, els amos i senyors mai no tindran la culpa de res. Sempre serà dels altres. La seva fragilitat no els hi permet veure-ho de cap altra manera. Pervertiran la realitat perquè no posi de manifest la seva fragilitat. És el que fa el pare pagès que no sap idiomes.

Els propietaris

La classe dels propietaris és nombrosa. Viuen de rendes, cosa que els situa als antípodes de la innovació. La seva màxima inquietud és que res no canviï, excepte les rendes i sempre cap amunt. En això tenen un nas especialment esmolat; basta mirar com fan pujar els preus de lloguer a Mallorca.

Airbnb ha estat el darrer canvi gros per als rendistes mallorquins. S’hi varen apuntar a una velocitat mai vista en canvis econòmics a l’Illa.

Hi havia possibilitats que Airbnb sorgís a Mallorca, perquè és terra de rendistes i turisme. ¿A cap no se li va acudir ajuntar les dues coses, crear una empresa digital mundial i cobrar comissions per rendes arreu del planeta? No, per descomptat. Són mallorquins! En realitat es miren Airbnb de reüll.

Els vassalls mallorquins mai no assenyalen la casta rendista a l’hora de criticar els problemes d’habitatge. La culpa és d’Airbnb. En realitat —i en silenci— esperen heretar per a convertir-se en rendistes amb un compte de host a Airbnb.

A Mallorca hi ha rendistes de tots els colors polítics, però quan veuen amenaçades les seves rendes no dubten a votar el partit que no els perjudicarà. Solen ser partits de dretes. Mentrestant, els spin doctors de l’esquerra donen la culpa de la derrota a tothom excepte ells. Simultàniament, els analistes de les dretes creuen que el seu èxit és per coses que, en realitat, no tenen gens d’importància per als rendistes. El català és el recurs més fàcil.

Tots van ben errats.

El clero

Hi ha més actors, perquè a una societat amb senyors, amos, vassalls i propietaris no hi pot faltar el clero. Els polítics, professors i periodistes formen el clero. Tots fan feina pel mateix objectiu.

Un polític anunciava que baixava 3.000 Eur seu sou com a alcalde. Mesos després explicava que el seu “sou normal” li impedia comprar un habitatge:

Què esperava que passés? Que l’oferta s’adaptés a la seva butxaca? L’Eugenio tenia un acudit que anava per aquí:

—Què em costaria un abric?
—150 euros.
—Ui no, massa car.
—Potser li va basta una caçadora.
—Quant val?
—70 euros.
—Massa diners.
—I una armilla?
—Potser sí! Què val una armilla?
—30 euros.
—Compro! La vull amb mànigues, folrada i ben llarga.

¿Ningú no es pregunta per què altres “sous normals”, sovint de no residents a Mallorca, permeten pagar més pels habitatges? Què fan? Com? No s’ho pregunten perquè han creat mecanismes mentals per a justificar la seva fragilitat econòmica i donar la culpa als altres, que sempre solen ser els estrangers que sí que han fet els deures en productivitat.

Desenes d’anys enrere, la gent amb la mentalitat de l’alcalde del ‘sou normal’ era frare i vivia a un convent, cosa que resolia el problema de l’habitatge i els aliments. Però aquest no hauria de ser el model dels polítics del 2023, perquè no poden demanar que la societat faci vot de pobresa. En comptes d’això, ¿no podem mirar com ho fan els estrangers més productius que sí que poden comprar habitatges a Mallorca?

Als senyors i amos els hi encanta, clar:

Senten alegria en veure polítics que lluiten perquè els sous siguin baixos i que els preus de les coses s’ajustin als sous “normals” que els senyors i els amos estan disposats a pagar, després de la seva visió ultraconservadora del món. 

Celebren que la classe política, la premsa i els professors de geografia vagin contra allò que poden pagar els estrangers —la competència— que sí que progressa, innova i està disposada a pagar bé el talent.

El clero treballa pels senyors i amos mallorquins amb la complicitat dels vassalls que aspiren a agradar als senyors a canvi de deu o quinze mil euros extra. 

És baratíssim!

De fet, és un regal, pels amos i senyors. Vivim a un ecosistema narcisista pervers digne d’estudi. Sense fissures.

Per què narcisisme pervers?

Recomano el llibre Los perversos narcisistas, de Jean-Charles Bouchoux. Hi he vist una bona part de la societat mallorquina mentre el llegia. Serveix d’argument de fons per prou coses que escric en aquest apunt de blog.

L’argument és freudià:

El yo se construye entre los deseos del ello (allò), las prohibiciones del superyó y el mundo exterior. Para descargar la pulsión, el yo utiliza mecanismos inconscientes: los mecanismos de defensa del yo.

L’allò mallorquí vol una economia romàntica, “de tota la vida”, sense riscos ni innovacions —perquè ves-te’n a saber com aniran. L’allò és inconscient i pulsacional. Es regeix pel principi infantil del plaer. No coneix regles ni prohibicions. La instància pulsacional de l’allò està formada pels nostres desitjos, necessitats, emocions i records reprimits. Consumeix molta energia.

El súper-jo mallorquí es basa en els nostres valors morals i l’educació que hem rebut. També és inconscient. Li diu al jo que s’oposi a tota pulsió contrària a aquests valors. L’educació mallorquina és molt conservadora. Ens diu que cal respectar els senyors i els amos.

El món exterior (els estrangers) ens diu que és impossible competir si l’economia no evoluciona.

El yo es esencialmente consciente, se rige por el principio de realidad. La parte inconsciente del yo es la que contiene los mecanismos de defensa. Si la pulsión entra en conflicto con las prohibiciones del superyó, «el yo, por orden del superyó, se opone a la pulsión activada en el ello», escribe Freud. El yo emite una energía de igual fuerza y sentido opuesto a la pulsión y a la contrainvestidura, y obliga a reprimir la pulsión.

Quan el jo mallorquí conscient veu que Mallorca va cap a la misèria pels missatges que envia el món exterior, la part inconscient del jo dispara una pulsió de defensa. Aleshores salta el súper-jo. Li diu que ha de fer bondat amb els amos i senyors que s’estan carregant el seu allò, un món infantil i romàntic. 

El jo ha de reprimir la pulsió, que té una energia enorme. El neuròtic reprimeix les pulsions per a oblidar-les; el narcisista nega les pulsions donant la culpa als altres.

Pels vassalls mallorquins, la culpa és dels estrangers que tenen bons sous i poden comprar habitatges més cars; pels amos i senyors la culpa és del progrés, la innovació i tot això que fan els qui “es creuen més llestos que els altres”.

És difícil resumir el llibre de Jean-Charles Bouchoux. Per això us recomano que el llegiu si teniu dubtes o voleu saber-ne més.

La solució

No n’hi ha. De fet, exposar la realitat de l’economia mallorquina té molts perills. He preguntat al ChatGPT què et pot passar si exposes públicament a un narcisista pervers:

1. Reacció Agressiva: Si un narcisista pervers se sent amenaçat o exposat, pot reaccionar de manera molt agressiva. Això pot incloure l’ús de manipulació, amenaces o fins i tot violència per protegir la seva imatge.
2. Manipulació i Venjança: Els narcisistes perversos són coneguts per les seves habilitats de manipulació. Si se senten desemmascarats, poden intentar manipular la situació o les persones al seu voltant per fer mal a aquells que consideren responsables de la seva exposició.
3. Deteriorament de les Relacions: Intentar desemmascarar un narcisista pot portar a una ruptura de relacions, tant amb el narcisista com amb altres que poden estar sota la seva influència. Això pot ser particularment problemàtic en entorns familiars o laborals.
4. Perill Psicològic: La reacció d’un narcisista pot ser tan extrema i manipuladora que pot causar dany emocional o psicològic a la persona que intenta desemmascarar-lo.
5. Complexitat del Trastorn: El narcisisme pervers sovint està lligat a problemes emocionals i psicològics complexos. Sense una comprensió profunda d’aquests problemes i com tractar-los, l’intent de desemmascarar un narcisista pot tenir conseqüències imprevistes i no desitjades.

Ho conec bé. El darrer cop que vaig explicar al X (abans en dèiem ‘Twitter’) que era possible ser jove i comprar un pis, vaig acabar com el ChatGPT diu. Els senyors i amos narcisistes han fet que hi hagi molts vassalls narcisistes fent-los-hi comparsa. A veure si els hi cau qualque engruna per sopar.

He rebut molts atacs en explicar-ho, però també l’adhesió de persones amb talent que també ho han patit. Cadascun d’ells val per 4.000 narcisistes perversos. Per això torno a parlar-ne en públic.

En petit comitè hem aconseguit una Mallorca on es pot viure al marge de la societat intoxicada pels senyors, els amos, els propietaris, el clero i la comparsa de tots plegats.

Som petit comitè al nostre pesar, però no queda més remei: és una qüestió de salut mental.

Però cada dia s’hi està pitjor perquè la toxicitat creix i s’imposa quan ningú no defensa la salubritat.

Emigrar?

Aquí és quan més d’un lector dirà “barco de rejilla!”, que és el crit de guerra del Ku Klux Klan mallorquí.

Mallorca cada dia és un lloc menys interessant per a viure-hi. Fins i tot quan has escapat de l’ecosistema tòxic.

Els qui poden fan feina en projectes estrangers i forasters que valoren el talent. Tant que no els importa que els treballadors tinguin sous superiors als dels fundadors, perquè el talent es paga. La missió de qualsevol empresari modern no és amassar pasta, sinó resoldre dolors i cuidar els ‘stakeholders’. 

Passarà que podràs comprar un bon habitatge i, tot seguit, centenars de milers de mallorquins t’odiaran. “És un il·luminat que es pensa que és més llest que els altres”, diuen a les seves ‘hatertúlies’ a les tavernes de la Mallorca profunda, rodejats de cartes i destil·lats mata-rates. Com al Far-West, si fa o no fa.

Mallorca va cap a la misèria amb l’energia d’un dels pitjors problemes socials, econòmics i mentals: el narcisisme pervers i l’odi a l’estranger.

Imatge: Foto del Daniel Lincoln a l’Unsplash. És la H de ‘Hater’ com a entrada a la Caverna de Plató.

• La ILP del GOB pel benestar de les generacions presents i futures és absolutista i autoritària (18 de maig de 2022)
• «Avui per demà» és una estafa populista del GOB (26 de maig de 2022)
• «El parlament dirà si pren la ILP del GOB en consideració» (27 de novembre de 2022)

No era gens creïble que els líders polítics que defensaven la ILP no veiessin que era una llei absolutista i autoritària. Vaig rebre insults per la meva postura crítica; ara resulta que n’hi ha uns quants a les llistes per a les pròximes eleccions del 28 de maig de 2023. Recordaré els insults a l’hora de decidir les paperetes el dissabte de reflexió.

El suport dels líders polítics de MÉS va fer que prou militància signés a favor de la ILP. La llei va arribar al Parlament amb moltes més signatures de les necessàries.

MÉS s’ha lliurat als braços dels ecopopulistes. Cinc anys enrere la militància escollia n’Ensenyat com a líder després que rebés l’antipremi ciment del GOB; cinc anys després ningú de MÉS no gosava contradir al GOB. Què ha passat? Herbamollisme (al refranyer, que és al final, la d). Les evidències mostren que el GOB utilitza l’ecologisme per a portar endavant, mitjançant pressions de lobby, polítiques populistes contra el progrés i projectes on les regles de joc democràtiques són secundàries. L’ecologia, també.

(Edito: em diuen que ‘lobby’ és massa professional i que caldria parlar de ‘secta’)

El suport del PSIB/PSOE fou ambigu, perquè suposo que no volien contradir en públic els presumptes ecologistes en un any d’eleccions. Fins i tot el PP no s’hi va oposar fins que no va arribar el debat final de la llei.

La premsa va desinformar un altre cop. Va ser la veu acrítica dels ecopopulistes impulsors d’una ILP totalitària i que donava poder absolutista a una Comissió. ¿Que el president dels ecopopulistes deia que havien estat més de 5.000 persones a la manifestació central? Ho publicaven acríticament. Els periodistes podien comptar la gent a les fotos que també publicaven, però no ho varen fer. Ho férem els lectors, que tot seguit vàrem pensar que la premsa no serveix per a exercir el nostre dret constitucional a rebre informació veraç.

Més endavant, quan el 13 d’abril el BOIB va publicar el text definitiu, ningú no va fer cap anàlisi enlloc. Només han publicat que s’ha aprovat.

Com és finalment la ILP que tant varen promocionar?

Silenci.

A continuació explicaré com la ILP absolutista i autoritària del GOB (PDF) ha acabat sent la llei democràtica 10/2023, de 5 d’abril, de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears (BOIB). Democràtica vol dir que no limita el que la ciutadania ha votat a les urnes.

(Espòiler: la llei ha deixat de ser absolutista i autoritària canviant parts clau que vaig criticar aquí)

No cal desistir

Aquest és el canvi més important i on la ILP del GOB tenia el seu màxim autoritarisme i absolutisme. A l’article 4.4 deien que si un projecte tenia una valoració negativa de la Comissió per al benestar, «L’òrgan responsable [els polítics electes] podrà modificar la proposta, desistir-ne o bé, en cas de tirar endavant la proposta, haurà d’iniciar procés participatiu».

La consulta popular estava dirigida per la Comissió: «haurà de consultar, específicament, aquelles qüestions que, d’acord amb la resolució motivada de valoració de la Comissió, incideixen negativament en el benestar de les generacions presents i futures».

En definitiva, no podies consultar si la ciutadania trobava que el projecte era bo sinó per què era dolent. Ho havies de reconèixer, a la consulta, incloent-hi alternatives: «Així mateix, haurà de contrastar propostes alternatives per a pal·liar aquesta circumstància».

Era una expiació pública de pecats, més que no pas una consulta popular amb la ciutadania.

L’article següent, el 4.5 de la ILP del GOB, és críptic. Va sobre el resultat del procés participatiu: «Sobre la base dels resultat [sic] del procés participatiu, les normes, els plans, els programes o els actes administratius incorporaran mesures adreçades a neutralitzar el seu possible impacte negatiu i garantir, en definitiva, que contribueix al benestar present i futur, i no el perjudica». A veure si ho he entès: suposen que el polític electe sempre perdrà les consultes populars? Que la Comissió sempre les guanyarà?

L’article 4 no reflectia cap possibilitat que prosperés res que no agradés a la Comissió, cosa que li atorgava poder absolut i totalitari per a gairebé tots els projectes del Govern de les Illes Balears.

(Sabeu qui tampoc mai no perdia cap consulta? Exacte, Franco!)

A continuació explico el gran canvi: A l’article 6.5 de la llei definitiva 10/2023 hi diu:

«En cas que la Comissió emeti el seu parer desfavorable, l’òrgan responsable de la tramitació ha de valorar els aspectes considerats per la Comissió, susceptibles d’incidir negativament en el benestar de les generacions presents i futures, i ha d’analitzar-los i podrà presentar alternatives per esmenar i pal·liar aquesta circumstància».

Ha caigut el «desistir-ne o bé, en cas de tirar endavant la proposta, haurà d’iniciar procés participatiu». De fet, no hi ha procés participatiu segons l’article 6.1 de la llei 4/2011 que demanava el GOB a la ILP, sinó consulta prèvia segons l’article 55 de la Llei 1/2019 per a «sondejar el parer de la societat civil», cosa que es fa amb qualsevol llei rellevant. De fet, l’article 55 exclou les no rellevants.

Pim-pam, resolt.

Les meves mentories

El president dels ecopopulistes del GOB, l’Amadeu Corbera, era un assidu al meu LinkedIn –fins que el vaig blocar– perquè estava molt interessat a saber en què treballava després del meu pas pel govern. Els motius els heu pogut veure a la majoria de les pel·lícules de mafiosos –sovint Mallorca és com Sicília, però sense pistoles (de moment).

El Corbera mira de llençar merda sobre qualsevol feina que faci. És assetjament des d’una posició pública i influent. Les meves crítiques com a ciutadà, raonades i documentades, estan emparades per la llibertat d’expressió i pel dret a publicar informació veraç. És repugnant que siguin motiu d’assetjament i venjança des de posicions públiques.

Les meves mentories altruistes han estat part de la seva venjança per haver estat massa lliure. Un cas:

Al meu tuit parlo de les lleis que el GOB posava com a referència de la seva ILP, tot intentant donar-li validesa. No parlo pas de TOTES les lleis; és absurda la comparació del Corbera amb les lleis d’atribucions del Consell de Govern.

Cap llei vigent similar a la ILP del GOB no tenia la paraula «desistir» i la seva ILP l’ha perduda, així que aquesta ‘mentoria’ ha funcionat. Entenc que espera que «no siguin així», perquè l’amor del Corbera per l’assertivitat és similar al d’Herodes pels nadons.

L’Amadeu Corbera, president del GOB, va voler ridiculitzar les meves aptituds. Ara em toca a mi recuperar la meva dignitat. A més de mentor també podria fer d’endeví; llàstima que no hi cregui:

Democràcia

Amb l’article 6.5 de la llei definitiva, no tenen gens d’importància altres coses que vaig criticar de la ILP absolutista i autoritària del GOB. Ha estat una bona maniobra de bisturí democràtic –em diuen que no ha arribat de MÉS; ja ho aclariran si volen, tenen els comentaris.

No m’importa que sigui vinculant; tant fa que la Comissió no tingui cap control i faci allò que vulgui, quan vulgui i com vulgui sense mai no sotmetre’s a les urnes; no té rellevància que el comitè tècnic sigui un club de professors sense cap experiència creant projectes productius al món real; no passa res si tot plegat està infestat de BANANA (Build Absolutely Nothing Anywhere Near Anything (or Anynone)) que s’oposen a instal·lacions d’energies renovables mentre diuen que són ecologistes amb la mateixa desimboltura que podrien dir que són la reencarnació d’una mosca collonera.

És igual.

Hi haurà ganivetades entre ells per les noves cadires, ens costarà una pasta, però no molestaran gaire perquè els projectes a intervenir han passat d’un milió (el que demanava el GOB) a cinc milions. Perquè no destorbin tant.

Podran dir la seva menys vegades, i quan ho facin els nostres representants electes els escoltaran i podran no fer-los-hi cas.

Als populistes els has d’escoltar, però no fer-los-hi cas.

Si t’han escollit per a portar endavant un programa i més tard algú no electe et diu que has de desistir perquè patates, hauràs traït els teus votants.

És la democràcia, estúpid.

Foto de Michal Matlon a l’Unsplash

Li pregunto al ChatGPT en català:

El ‘vendor management’ és un procés que implica la gestió i supervisió de proveïdors externs per a una empresa o organització. Això inclou la selecció de proveïdors, la negociació de contractes, el monitoratge de l’exercici, la gestió de les relacions i la resolució de problemes. L’objectiu del ‘vendor management’ és assegurar que els proveïdors proporcionin productes o serveis de qualitat a un preu competitiu i que compleixin amb les expectatives de l’empresa en termes de terminis, disponibilitat i seguretat.

No, preguntant-ho en català no diu pas què em ve al cap en sentir ‘vendor management’. Ho pregunto en anglès:

Vendor management is the process of overseeing and coordinating activities related to the procurement of goods and services from external suppliers or vendors. It involves establishing and maintaining relationships with vendors, monitoring performance, managing contracts, and ensuring that vendors deliver high-quality products and services at a reasonable cost, in accordance with the terms of the agreement. The objective of vendor management is to minimize risk and maximize the value that is obtained from vendor relationships.

No té res a veure.

En català, la cosa va de “les tres B”: Bo, Bonic i Barat.

En anglès, va d’aconseguir valor i minimitzar risc. No parlen de preus competitius, sinó raonables. Per aconseguir que passi cal saber què tens i què vols.

Fins aquí un tema sobre el qual tenia ganes d’escriure: la gent que fa befa d’usar paraules en anglès per a tecnologia i economia: Ja us ho fareu.

Però, en realitat, l’objectiu d’aquest apunt de blog és compartir la meva experiència sobre per què passen casos com els trens Renfe de Cantàbria i Astúries, que no passaran pels túnels d’Adif que eren de Feve. L’arrel del problema és en la falta de ‘vendor management’ a la majoria de governs, siguin del color que siguin.

Els motius no són fàcils de resumir, però ho provaré:

1. Les ànsies del curtterminisme polític;
2. no saber què tens;
   • no saber que no saps què tens;
3. vols “fer coses” que sonin bé.

‘Disclaimer’

Vull parlar de ‘vendor mangement’ i no de política. Per a evitar biaixos i prejudicis, abans de tot he d’aclarir que no soc polític, sinó tècnic.

El meu pas per política fou perquè el Menéame estava embossat i calia gent nova que, potser, el desembossaria. Pensava que calia fer prou coses noves al Menéame i que jo ho tenia molt difícil.

Aquesta era la situació quan m’oferiren la direcció general tecnològica del Govern de les Illes Balears. La meva anàlisi fou avaluar quantes coses d’impacte, per a la societat, podria fer mitjançant el Menéame i quantes a través de la direcció tecnològica d’un govern regional. Em va semblar que guanyava el govern.

A més, havia passat molts anys criticant les polítiques digitals dels governs i ara tenia l’oportunitat de fer-les jo. Si hi renunciava les meves crítiques mai més no tindrien cap credibilitat.

A partir de l’any següent –el 2016– vaig aprendre per què algunes de les meves crítiques anteriors eren poc útils perquè no sabia on eren els problemes i obstacles reals dins un govern. Ara que les sé crec que les he de compartir quan hi ha casos sonats. El de Cantàbria ho és.

En realitat, fou una bona experiència aprendre com funcionen organitzacions grosses i fortament polititzades. Entre això i veure per què s’encalla un projecte tan rellevant com Menéame, ara col·lecciono prou coses útils per a compartir i aplicar a nous projectes; a veure si tots plegats entrenem patrons cada cop més extensos i exactes per a gestionar millor el nostre futur. Aquest és el meu motiu per parlar-ne en públic.

Els trens de Renfe a Cantàbria

Parteixo de la base que a la majoria d’institucions hi ha un ‘vendor managment’ molt deficient. L’error més gros, de fons, és comprar sense saber què tens. Quan passa, gestiones el preu i l’execució fora de la realitat.

Quan el govern de l’estat decideix comprar trens per Cantàbria és Renfe qui ho ha de fer. Cal un munt de paperassa amb detalls tècnics i econòmics. Pels tècnics van aquí:

Orden FOM/1630/2015, de 14 de julio, por la que se aprueba la “Instrucción ferroviaria de gálibos”.

Qualsevol que conegui l’administració, sap quan alta és la preocupació dels alts funcionaris per a fer memòries i plecs impecables. Quan es tracta de quelcom nou per a ells, la primera pregunta sol fer si algú altre ho ha fet abans. Si el troben demanen com ho han fet per a copiar-ho.

Així, València possiblement té un projecte IoT gairebé idèntic al de les Illes Balears perquè nosaltres vàrem ser els primers. Els hi va agradar i ens preguntaren com ho havíem fet –el director general valencià homòleg del moment em deia “pots contar que l’hem copiat”, i per això ara ho dic

En el cas de Renfe, que la documentació tècnica estigui basada en un BOE és un valor encara més segur que just copiar-ho d’algú altre que ho hagi fet.

¿Calia un estudi addicional de camp per a saber si l’ordre al BOE estava bé? No fos que després els trens no passessin pels túnels. Ara és molt fàcil dir-ho, però no és així com pensen, d’entrada, la majoria d’alts funcionaris. Tampoc no puc criticar-los: imagineu un funcionari no respectant una ordre publicada al BOE i sobre un projecte que implica de seguretat. És impensable. En realitat, cal que sigui així. Si l’ordre és errònia o incompleta, que els polítics electes en facin una altra. Amb l’ajuda dels alts funcionaris, clar, però ells no hi són per a prendre decisions polítiques.

La ministra de transports diu que cessarà gent, i ha demanat una auditoria per a saber qui. Jo he comprat crispetes.

Cessarà funcionaris que han respectat el BOE?

Cessarà càrrecs de confiança?

Li haurien d’haver dit que se n’oblidés, dels trens de Cantàbria i Astúries? Sí, perquè caldrà revisar l’ordre del BOE, publicat per un govern del PP, i el tràmit són anys d’estudis tècnics. No hi haurà trens pel seu mandat, ministra.

Tiro de navalla d’Occam: els alts càrrecs varen dir “sí, ministra”, els alts funcionaris varen dir “sí, alt càrrec”, i varen anar a cercar el BOE. Cap d’ells no sabia que l’ordre del BOE és defectuosa, perquè no saben què tenen. Si no saps què tens, compres malament. A Renfe i a casa. El venedor és qui sol sortir guanyant, i per això es parla de ‘vendor management’ encara que, en realitat, passa que no saps que tens. O encara pitjor: el problema ets tu no sabent que no saps què tens.

CAF, el guanyador del concurs, sí que va saber què hi havia a les infraestructures ferroviàries de Cantàbria. Un cop adjudicades les obres va avisar del cas dels túnels petits. Ves-te’n a saber com va passar, perquè no conec el negoci ferroviari. Potser algú d’operacions, que són els que preparen els elements perquè no hi hagi cap obstacle a l’hora d’executar?

Mai no compraràs bé, si el proveïdor sap més que tu del teu negoci –tampoc mai no vendràs bé si no saps del teu negoci més que els teus clients, però avui no toca aquest tema.

Per molt barat que compris sempre serà car. És igual la planificació i l’excel·lència pel que fa als terminis de lliurament, que ho hauràs de guardar a una nau remota on acabarà ple de pols, arnes, fongs i rovell. Us sonen casos així a l’administració? Tots varen començar no sabent què tenien. El de Cantàbria ha saltat perquè l’any 2023 és electoral.

Ara és un bon moment per a rellegir ‘vendor management’, segons ChatGPT, en anglès i català. És en anglès, que llegireu que consisteix a minimitzar risc i maximitzar valor, una cosa dificilíssima sense saber què tens.

Casos i coses

Acabo l’apunt explicant casos sobre el difícil que era gestionar el ‘vendor management’ a un govern.

El primer fou desembre de 2015. Feia no res que havíem arribat. Un dels primers llums vermells fou que estàvem a punt de perdre una milionada, en fons estatutaris estatals, si no acabàvem la instal·lació d’una xarxa governamental que donava cobertura a totes les institucions de Menorca. Vaig contar els detalls a l’apunt La insularitat del gener de 2016. El resum és que el govern de l’estat no estava gens interessat en saber què teníem a Menorca. Tant era així que ens parlaven del “Cabildo de Menorca”. No, no en tenim, de cabildos a les Illes Balears; són a les canàries.

A Cantàbria ha passat que no sabien que tenien els túnels de la Feve i a Menorca passava que no sabien que és molt difícil asfaltar, i que per això les obres s’havien allargat.

Aquest cas fou al començament de la legislatura. N’hi ha dos més rellevants, però a final de legislatura, i encara més relacionats amb el ‘vendor management’:

A la nostra direcció general de desenvolupament tecnològic estàvem raonablement contents de com portàvem les compres de tecnologia digital al Govern de les Illes Balears. Sovint ho explicava a homòlegs quan ens trobàvem, perquè era recurrent que contessin el Cafarnaüm digital que la majoria havia de gestionar.

Teníem –i suposo que encara existeix– la Comissió d’Informàtica, que era obligatòria a l’hora de comprar res digital. Rebíem els projectes i revisàvem si les especificacions tècniques eren compatibles amb el que tenim –infraestructures de dades, de producció, xarxa, seguretat, etc. Si no eren compatibles –com el túnel i els trens– no ho aprovàvem i no podien comprar-ho.

Passa que un govern és una organització que té tants CEO com directors generals, cosa que feia que hi hagués moltes visions –a més de diverses concentracions de testosterona. A més, érem tres partits. Sempre n’hi havia algun que intentava botar-se la Comissió d’Informàtica.

Un mètode habitual era comprar coses a través d’empreses públiques que, per llei, no estaven subjectes a la Comissió. Era freqüent que mesos després ens demanessin una reunió per a dir-nos que nosaltres érem els informàtics i que ens havíem de fer càrrec del seu bolet. O si no, quina decepció de DGTIC. Per a què tants informàtics i aquest datacenter nou, si no podeu posar-hi aquest servidor que vàrem comprar per a obrir la barrera d’un aparcament?

No, perquè no tenim ningú que sàpiga com funciona, i si falla voldreu que us ho resolguem immediatament; no, perquè no tenim ningú per a vigilar la seguretat d’aquest software, i a través d’una barrera –situada físicament al carrer– ens podrien entrar a la cuina; no, perquè el software que heu comprat no entra dins les eines que tenim per a mantenir-lo a la darrera versió, segur ni estable i és la nostra feina, que ens reclamareu. No. Haver passat la Comissió d’Informàtica.

(quants cops ha sortit la paraula ‘tenim‘?)

S’enfadaven, i jo deia que no era allà per a fer amics. Els amics fan política i els tècnics fem polítiques. Els hi deia que els polítics i la tecnologia em recordaven gossos perseguint cotxes: no sabrien què fer-ne, si algun dia s’aturés i l’humà baixés per a cedir-los-hi la posició de conducció. Però mentrestant ens perseguien amb vehemència i fent molt de soroll.

Enmig de la idea ‘el Benjamí ens posa pegues’, que havia calat després de tres anys, va haver-hi un cas prou notable. En realitat la Comissió d’Informàtica hi era des de molt abans que jo arribés al govern i era una bona idea. Imagineu un alt càrrec a Renfe, criticat perquè ‘posa pegues’ no deixant comprar trens que no passen per túnels. Amb el bonic que fa anunciar la compra de trens!

És el que hi havia.

Una directora general va escriure, a mitjan agost de 2018, per a dir-me que estàvem posant obstacles a una bona iniciativa digital seva. Mai no m’arribaven els motius de rebuig de la Comissió d’Informàtica si la cosa no es complicava. Ho solien resoldre entre tècnics. D’aquest cas no en sabia res. A l’agost el nostre personal implicat era de vacances. Un tema de contractació (que solia suposar nou mesos) podia esperar dues setmanes d’agost. No li va agradar que no contestés immediatament.

Els nostres tècnics m’explicaren que en realitat eren ells, qui esperaven. Havien rebut un projecte incompatible amb tot el que teníem per allò mateix –signatura i custòdia de documents legals. Era un cas nou d’ús en mobilitat i ens interessava tenir una forma nova de fer-ho. Serviria per a ells i la resta. Però en comptes de rebre un sí a la trobada per a parlar-ne, havien tornat a enviar el mateix projecte a la Comissió d’Informàtica.

Aquella directora general va fer política (vull aquest tren) en comptes de polítiques (quins trens podem comprar amb els túnels que tenim). El karma va fer que la següent legislatura fos la consellera de la direcció general tecnològica. Per això em demanava si encara existeix, la Comissió d’Informàtica

Podíem mecanitzar barreres d’aparcaments? Sí. Tant és així que vàrem ser el primer país a tenir una xarxa IoT pròpia, amb cobertura a tot el territori. També teníem una plataforma Sentilo per a gestionar els dispositius. Estàvem disposats a ajudar sempre, però abans de comprar i per a dir què tenim.

Podíem mecanitzar llocs de treball mòbils? Segur que sí, però fent solucions compatibles amb l’arxiu general que teníem –un dels primers de l’estat– que incloïa el nostre registre lliure, open source, que va guanyar un premi europeu.

Però, tanmateix, teníem molts polítics fent política i pocs tècnics fent polítiques.

És un miracle, sobreviure-hi una legislatura ‘posant pegues’ quan, en realitat, has gestionat raonablement bé una cosa tan important com el ‘vendor management’. Vaig aprendre coses que no tenen preu, això sí. Espero haver-vos-en transmès una petita part.

Imatge de la capçalera: Antoine Beauvillain a l’Unsplash.

A Lanzadera –que és físicament a València– cada quadrimestre s’hi presenten al voltant de 1.500 startups i n’escullen 120, més o menys. Al batch de gener 2023 n’hi hem entrat 118.

En realitat, nosaltres no ens hi vàrem presentar. Setembre de 2022 arrancarem la temporada de recerca d’ajudes presentant-nos a la competició europea de startups que proposava el Forum europeo de inteligencia artificial.

Vàrem arribar a ser finalistes però no guanyadors. La sorpresa fou que ens digueren que hi anéssim per a recollir un premi, el 16 de setembre, car un patrocinador del fòrum havia vist el nostre projecte i el volia premiar.

Era Lanzadera.

Aplicar a Lanzadera era als nostres plans, però encara no ho havíem fet. Pensàvem que ens calia més tracció i capital per a entrar-hi.

Error.

De fet, estem a Lanzadera per a saber quins errors cometem. No cal tenir tracció, perquè són una acceleradora. T’acceleren, clar. Pots arribar-hi aturat perquè valoren altres coses. Quines? Ho estem descobrint per a potenciar-les.

Escric aquest apunt de blog en registre personal, car dalt, a la capçalera, hi ha el meu nom. No vull vendre res; just explico què he vist fins ara.

Per què Lanzadera?

Han passat prou mesos d’ençà que rebérem el premi, al setembre, fins al batch de gener. He pogut donar prou voltes a les noves perspectives pel fet d’entrar a Lanzadera. Quan ho explicava, alguns amics em preguntaven què esperava d’aquesta etapa. Els hi deia que no tenia cap voluntat; simplement volia tenir la capacitat de fer un reset cada dia i aprendre.

Sense equipatge.

No són, els nostres, temps per a viure’ls amb equipatge. Tot canvia molt ràpidament. Passa perquè tot el que pugui ser software serà software. Alguna cosa nova s’hi converteix cada setmana. És un canvi molt gros, disruptiu. L’equipatge –o la motxilla– atordeix els sentits. Tots.

Per exemple, no vàrem aplicar a Lanzadera perquè pensàvem que era massa aviat i no. Fou un error –per mor de la motxilla. Tot va molt de pressa i a Lanzadera pensen en acceleració. Primera lliçó apresa, moltes gràcies.

A Lanzadera ens preparen per a fer una empresa grossa. De vegades t’ho diuen d’una manera, d’altres vegades t’ho conten d’una altra, però sempre és el mateix: comet el mínim d’errors mentre fas una organització grossa, d’impacte. Per què avui cal que tingueu uns valors ben clars, si només sou dos socis fundadors i us coneixeu bé? Perquè potser en cinc anys sereu 200. De fet, en ser 10 també tindreu problemes que es resolen amb uns valors clars.

Sovint trobo a faltar la visió a fer productes globals, d’impacte, entre els empresaris de la nostra part del món. A Lanzadera hi és. Ens cal, perquè tot el que pugui ser software serà software i tendirà a convertir-se en una empresa grossa. Si no ho fem nosaltres, ens ho faran.

Per a créixer et transmeten, de franc, tota la seva experiència a Mercadona.

El fundador explica per què Lanzadera existeix:

A lo largo de este camino de aprendizaje, muchos son los que me han ayudado a mejorar. De todos ellos he aprendido que el verdadero éxito parte de la generosidad de compartir y poner al servicio de tu comunidad, de tu empresa y de la sociedad en general los conocimientos, habilidades y recursos que tengamos. Es una obligación que voluntariamente debe salir de cada uno de nosotros y que nadie ha de exigirnos.

Juan Roig

Hi estic profundament d’acord, amb aquesta idea. Juan Roig l’executa amb els seus recursos, que fan de Lanzadera un lloc excel·lent. Amb el mateix esperit, però els meus recursos, feia –i faig– mentories altruistes per a compartir els meus “coneixements, habilitats i recursos”.

Ha de ser voluntari, també hi estic d’acord. Podria citar prou empresaris amb recursos per a fer més acceleradores, però ho callo en públic perquè no els hi podem exigir. Al mateix temps, esmento Juan Roig per agrair-li Lanzadera.

La qualitat de Lanzadera

Sovint em grinyola veure persones que mai no han fet cap empresa, ni se’ls hi coneix cap producte propi, però que lideren organitzacions que diuen com es fan les empreses i els productes. En realitat, el seu model de negoci és l’oportunisme mitjançant una tàctica comercial que es remunta al neolític: conèixer gent i reunir-la. Aquest no és el funcionament de Lanzadera.

El personal de Lanzadera que ens forma i ajuda té experiència en emprenedoria i llocs de direcció a grans empreses. Passa el mateix amb els convidats. Ho veiem, en tota la seva profunditat, quan contesten les nostres preguntes amb la seva experiència. Ens regalen anys de fracassos, alguns caríssims.

Lanzadera és l’essència de la mentoria, però amb molts recursos perquè en Juan Roig en té i els comparteix amb nosaltres.

La mentoria de qualitat es converteix en acceleració quan posen a la nostra disposició dotzenes de recursos: els partners, que són proveïdors que ara ens donen les màximes facilitats; el corporate, que són clients davant els quals Lanzadera ens ajuda a vendre’ls el nostre producte; Angels, una empresa de capital risc que inverteix i ens representa davant molts inversors; EDEM, una escola d’empresaris que ens vol ajudar en tot allò que ajuda l’ensenyament, i que és molt. Ho teniu tot a la secció ‘Sobre Lanzadera’ al web de la casa.

Explicar-vos més coses per a il·lustrar la qualitat de tot plegat, amb exemples clars, significaria entrar en detalls confidencials. No ho faré pas; just espero que em cregueu i us animeu a convertir qualque cosa en software per a millorar la societat a través de la tecnologia i l’economia. Podeu crear un projecte i presentar-lo a Lanzadera. És una recomanació sincera per a expressar-vos que també ho podeu fer. Que, a més, espero continuar voltant per Lanzadera i ajudar-vos si us cal.

Sovint m’entenc amb persones d’altes capacitats. És fàcil –i sa– que no estiguem d’acord en tot, però al final ens entendrem. A Lanzadera n’hi ha moltes, de persones amb capacitats especials. És molt fàcil gaudir de la diversitat i aprendre coses noves –els reset als quals em refereixo dalt.

El nostre projecte

Volem augmentar la prevenció de malalties bucodentals perquè són cròniques i irreversibles. Si perds una ungla, torna a créixer. Si perds el dit, no. Això és, exactament, què passa amb les nostres dents.

Perdre dents no és cap cosa poc freqüent, com ara perdre un dit, sinó que afecta el 99% de la població. Té efectes secundaris diversos. Per a fer-nos una idea, una conseqüència prou freqüent és la diabetis.

Podeu imaginar què passaria si el 99% de nosaltres perdéssim un dit (o més) al llarg de la nostra vida? Què passa en perdre peces dentals és més silenciós, menys visible, però també afecta la nostra qualitat de vida: des de la capacitat per a expressar-nos fins a l’alimentació passant per la bellesa i autoestima.

Només l’estat espanyol hi tenim 118 milions de peces amb càries sense tractar. Un terç de la població (gairebé 16 milions de persones) tenen la malaltia periodontal, que farà que caiguin les dents i aparegui diabetis a partir de certa edat.

Veure-ho a temps és molt important, però la majoria mai no veiem la nostra boca i ens fa molta mandra anar al dentista. Que la veieu és la nostra missió; que les malalties bucodentals no afectin negativament les vostres vides, més enllà que un refredat, és la nostra visió.

Veure què passa a la vostra boca –i a temps, la prevenció– és de franc. També és gratis per als empresaris que ens permeten ajudar a tots els seus treballadors.

Tambe volem ajudar els dentistes. A l’estat espanyol atenen a massa persones que, en realitat, no volen anar al dentista. Aquí hi teniu la recomanació de la World Health Organization, de l’ONU, i la realitat a Espanya:

El finançament del nostre projecte és en el primer tractament que nosaltres descobrim. Ho fem perquè és socialment valuós que algú ho faci. La WHO ho demana.

En la resta, al llarg dels anys, no hi tenim cap ingrés perquè també volem ajudar els dentistes en la nostra visió global, i valors, consistents en reduir la quantitat de malalties bucodentals cròniques i irreversibles –allò del dit i l’ungla. La nostra feina és el descobriment del problema i divulgar els riscos.

La majoria de dentistes us ofereixen primeres visites gratis, i descomptes en els tractaments, perquè també treballen en la prevenció de les malalties bucodentals. Però està demostrat que no funciona en molts casos. Volem repensar la forma què sabeu que us cal un tractament. Estalviarem diners als dentistes i a vosaltres.

Després, al llarg de la vostra vida, uns acompanyarem en la tasca de saber què passa a la vostra boca i quin és el remei. Us en beneficiareu vosaltres i també els millors dentistes.

Aquesta és la nostra visió. La missió, com arribar-hi, ara mateix és en desenvolupament amb l’ajuda de Lanzadera.

L’equip, de tres fundadors, ens animem a nosaltres mateixos en llegir les paraules “powerful forces” a un assaig de Paul Graham, hacker, filòsof de hackers i fundador de l’acceleradora Y Combinator:

One way to guess how far an idea extends is to ask yourself at what point you’d bet against it. The thought of betting against benevolence is alarming in the same way as saying that something is technically impossible. You’re just asking to be made a fool of, because these are such powerful forces.

Traducció: “Una manera de suposar fins a quin punt arriba una idea és preguntant-te en quin moment apostaries en contra d’ella. La idea d’apostar en contra de la benevolència és alarmant de la mateixa manera que dir que alguna cosa és tècnicament impossible. Estàs demanant quedar en ridícul, perquè són forces molt poderoses.”

Article Be Good.

I tu, apostaries contra el nostre projecte?

Continuaré explicant-vos l’evolució de tot plegat. Aquí –i a les xarxes socials– ho contaré quan hi hagi fets rellevants, com ara entrar a Lanzadera. No és rellevant fer una ronda d’inversió. Ho és escalar. La resta és spam, perquè els startupaires sovint som pesats contant la nostra cosa. En privat, us diré tot el que demaneu –i que pugui contar. Moltes gràcies per llegir-me.

Imatge de la capçalera: pròpia en l’aproximació aèria des de PMI cap a VLC, un dilluns més. Al moll, s’hi pot veure l’edifici de Lanzadera,

Demà passat, 29 de novembre de 2022, el Parlament de les Illes Balears decidirà si pren en consideració la ILP del GOB. Passarà després que el president del GOB la defensi en 15 minuts d’exposició.

El del dimarts és un acte simbòlic, breu, d’una cosa que està decidida després de trobades diverses als bars, amb uns, i als despatxos amb uns altres.

N’he pogut saber alguna cosa, en converses privades, per mor d’haver expressat aquí la meva anàlisi a l’apunt La ILP del GOB pel benestar de les generacions presents i futures és absolutista i autoritària, que ha tingut 2.170 visites de 924 persones. A Mallorca les coses interessants van en privat perquè som de perfil baix –jo no; la vida és massa curta per anul·lar-la en dies de por.

Vaig fer un segon apunt, “Avui per demà” és una estafa populista del GOB per a resumir el primer apunt un parell de dies abans de la manifestació de suport de la ILP, que signarien 12.000 persones. A la manifestació no hi anaren ni 2.000 persones, però prou mitjans varen repetir les 4.000 que va dir el GOB, algun ho va pujar a més de 5.000 i la majoria es va quedar en alguna cosa entre 2.000 i 3.000.

Què publiquin és secundari, perquè les podeu comptar vosaltres mateixos:

Per columnes i fileres, grosso modo, me’n varen sortir 1.600. Algú que les va comptar em va dir que 1.400. Per què cap mitja ni polític va dir la realitat que tothom pot veure a la foto? Paul Graham ho explica prou bé:

Sembla que és una constant al llarg de la història: en tots els períodes, la gent creia coses que eren ridícules i s’hi creien amb tanta força que t’hauries ficat en terribles problemes per dir el contrari.

What You Can’t Say

La resposta del president del GOB –i la seva tropa– ha estat intentar ficar-me en problemes per haver dit el contrari. En algun moment han volgut fer veure que raonen, però mai no han presentat cap raonament sòlid. Fet i fet, els raonaments han fet evident la seva voluntat de confondre. Algú, aplicant el principi de Hanlon, m’ha dit que no és maldat sinó estupidesa. Jo he vist prou maldat.

No és cap misteri per què algunes persones contesten les crítiques raonades amb confusió, amb acusacions greus i falses, amb desqualificacions personals, professionals i físiques. Els professionals de la psicologia ens ajuden a saber per què passa. Aquests comportaments són recurrents entre els demagogs, populistes i feixistes (en ordre d’agressivitat) de tots els colors polítics.

Miro de tenir cura d’argumentar què dic, i aquest cop no és una excepció.

La ILP és absolutista i autoritària

La meva crítica es basa en l’absolutisme i autoritarisme que supura la ILP del GOB:

• Cap càrrec electe no pot influir en La Comissió, que és a una conselleria just perquè els hi pagui les cadires i la maquinària.
• La Comissió és d’intervenció necessària en tots els projectes rellevants –pressupostos inclosos.
• Les resolucions de La Comissió són vinculants.
• Les negatives de la Comissió signifiquen desistir del projecte.
• En cas d’insistir en el projecte, el promotor electe està obligat a fer una consulta popular amb preguntes dirigides per La Comissió.

No hi ha cap precedent d’una Comissió tan absolutista i autoritària enlloc. Ni tan sols a la llei gal·lesa en la qual s’han inspirat. Si aquella llei s’ha aprovat automàgicament la seva també s’hauria d’aprovar, diuen. No. A Gal·les aconsellen, fomenten i promouen, però a les Illes pretenen intervenir i obligar. Vaig publicar evidències al primer apunt.

Spoiler: no se’n sortiran pas perquè s’imposarà la democràcia –i que sigui així molt de temps, creuem els dits

La paraula ‘desistir’

El president del GOB ha intentat fer veure que no és pas cap cosa estranya, que les negatives de la comissió signifiquin desistir dels projectes del govern. Ho ha fet mostrant la llei que estableix les atribucions del Consell de Govern de les Illes Balears, i que inclou la paraula ‘desistir’:

La frase “mesclar ous amb caragols” no expressa amb prou contundència la confusió que pretén provocar el president del GOB

Quan dic que “CAP llei no té la paraula DESISTIR” em refereixo a les lleis equiparables amb la ILP del GOB.

No, no hi és a la llei gal·lesa.

Tampoc no hi és a la llei 10/2019 de canvi climàtic i transició energètica que també diuen que varen tenir en compte per a redactar la seva ILP.

Les lleis de referència pel GOB parlen d’aconsellar, assessorar, consultar i promoure. Enlloc no diuen que faran desistir de res a cap polític electe.

La llei que diu les atribucions del Consell de Govern –escollit per la ciutadania a les urnes– inclou la paraula ‘desistir’. Perquè toca, i tant que sí. Però per motius molt diferents.

El president del GOB ens vol fer creure que és una cosa equiparable. Tot seguit dispara contra la meva activitat professional com a mentor: “Esper que les mentories no siguin així”. Les meves mentories altruistes (*) són privades, i per lleialtat als ‘mentee’ no entraré en detalls. Ho haurien de dir ells, si soc això que diu.

(*) Dalt parlava de maldat; és el que cal per a ridiculitzar una feina altruista (les mentories) des de la presidència d'una associació carregada de voluntaris.

Mentrestant, la seva activitat com a president del GOB, és pública. La qualitat de la seva feina com a professor funcionari no m’interessa mentre no maltracti a ningú.

Quant a l’ecologisme, que ha trinxat com mai no havia fet cap president anterior —és el Bauzá del GOB— en el futur mereixem una defensa científica de l’ecologisme sense haver de renunciar als nostres drets democràtics.

“Mentider i difamador sense feina”

És prou contradictori que diguis ‘difamador’ a algú que ha criticat la seva Comissió, i que tot seguit el desacreditis (això és, ‘difamar’) en la seva vida personal (“té poques feines i és comprensible que cerqui entreteniments”), l’honor (“menteix, difama”) i vida professional (“pobre bitòleg de poques feines, és mentor”).

El del darrer paràgraf és per a mostrar certa contradicció. La següent imatge és per a dir que no m’invento els seus atacs personals, a més d’il·lustrar fins on arriba el pensament sistèmic del president del GOB:

Obre el tuit dient que jo no sé llegir, per a continuació publicar el que se suposa que no sé llegir, però que precisament diu allò que jo critico.

El Comitè que nomena el parlament està proposat pel president de La Comissió. L‘única possibilitat d’influir democràticament s’acaba quan el Parlament nomena el president, que escollirà El Comité que ens haurem de menjar amb patates.

Què passa si el parlament no aprova Comitè proposat pel President de La Comissió?

Res.

L’important no són els noms, sinó la capacitat de La Comissió per aturar les iniciatives dels polítics electes. El Comité, el formi qui el formi, vesteix La Comissió “d’intervenció necessària” en qualsevol projecte rellevant del govern electe. Si La Comissió ho diu, caldrà “desistir” sense que ningú, ni la conselleria que els acull, pugui fer res: “no intervindrà en les decisions de la Comissió”. Ho diu l’article 8.

I si no vols “desistir”, doncs bé…

TU SABRAS…

Has de fer una consulta popular dirigida, i pot passar que no serveixi un resultat positiu pel projecte.

Tot plegat dic que la ILP és absolutista i autoritària.

El populisme no és de dretes ni d’esquerres, són promotors de la ira com a motor de mobilització electoral, que pretén arribar al Govern amb un sol objectiu, venjar-se, no governar.

Manual del populisme, per Xavi Domínguez

Entrevista de VilaWeb

Actualització del 28-11-2022. VilaWeb ha publicat l'entrevista un parell d'hores després de la primera versió d'aquest apunt de blog.

A l’entrevista de VilaWeb el president del GOB valida què he dit en aquest apunt de blog. Però ho disfressa. Per a rebaixar el perfil autoritari de la llei, falseja què diu la ILP.

Què diu l’Amadeu Corbera:

La llei farà que s’emetin informes sobre projectes, que no seran vinculants, però sí necessaris. Per tant, tendrem una llista d’arguments a favor i en contra dels projectes. Les institucions els podran tirar endavant, però hauran de justificar per què. Hauran de passar una espècie de passeig de la vergonya. Per exemple, volen augmentar el nombre de places turístiques? D’acord, però els informes diuen que això tindrà un impacte negatiu ara i en el futur. Ho vols fer igualment? Doncs justifica per què vols perjudicar els teus fills.

(Negretes meves)

Què diu la ILP:

A l’entrevista, el president del GOB diu que els informes no són vinculants, PERÒ en llegir el text, resulta que:

• Si l’informe de La Comissió diu que no li agrada la teva proposta, pots modificar la proposta fins que li agradi a La Comissió.
• Si no vols modificar la proposta, pots desistir-ne. Sinònims: renunciar-hi, retirar-la, abandonar-la.
• Si no vols desistir, has de consultar la ciutadania. Les preguntes no són lliures pel promotor de la proposta. El Corbera les defineix com “una espècie de passeig de la vergonya” on el teu paper és “justificar per què vols perjudicar els teus fills”.

Per a captar l’esperit, un cas pràctic de la vida quotidiana. No vols brou?

• Pots modificar la teva idea i voler brou.
• Si no vols canviar d’idea, pots desistir de sopar.
• Si vols sopar, justifica per què vols perjudicar la teva salut anant al llit sense sopar. Hi haurà una votació.
• Si el resultat diu que poses en perill la teva salut, rebràs un merescut alliçonament que et faci passar vergonya.
• Si el resultat diu que tens dret a no voler brou, hauràs de prendre mesures adreçades a neutralitzar el possible impacte negatiu de la teva inanició i garantir que no perjudiques el teu benestar, ço és, DUES TASSES!

El totalitarisme és evident, perquè la ILP del GOB aboleix i ignora el dret dels polítics electes de portar endavant els projectes pels quals els han votat. El president del GOB explica per què a l’entrevista:

Veim que les institucions que van néixer per trobar-hi solucions no serveixen o no serveixen tant com s’havia esperat. Més aviat, a vegades són més part del problema que no de la solució. Com que no podem descansar o confiar absolutament en la via institucional, necessitam reinventar solucions populars per redreçar-ho. És una mostra més del dinamisme i de la massa crítica de l’ecologisme de les Illes, que és capaç d’innovar i importar solucions de la resta del món que aquí ni es veuen ni se somien. Perquè tenim una classe política incapaç de pensar més enllà d’allò que veu a dos pams. I, per tant, ho feim nosaltres.

(Negretes meves)

El concepte “solucions populars” és prou inquietant. Canvieu “programa electoral” per “ILP del GOB” al següent paràgraf del Manual del populisme; recordeu el concepte “passeig de la vergonya” en llegir “vehicles de venjança, promotors de l’odi i amants de la polarització”:

El seu programa electoral es construeix sobre la base dels errors dels partits tradicionals. No són alternativa, són vehicles de venjança, promotors de l’odi i amants de la polarització.

Manual del populisme, per Xavi Domínguez

En vista del que fa VOX als parlaments, la frase sembla dirigida a ells.

Volem que al Govern de les Illes Balears hi hagi una comissió que, per llei, organitza “passadissos de la vergonya”? No ens basta VOX per a minar la democràcia des de dins?

Ningú no podrà escapar dels informes que Amadeu Corbera diu que no són vinculants, però la seva llei diu que és vinculant per a qualsevol cosa rellevant que faci el Govern de les Illes Balears:

La ILP del GOB és de vinculació quàntica: és vinculant i no ho és al mateix temps.

És la ILP de Schrödinger.

Dimarts 29 de novembre de 2022

A partir del dimarts sabrem quina és la següent passa amb la ILP.

Servirà per al meu recompte personal de línies vermelles, perquè no em fa ganes votar ningú el maig de 2023. L’absolutisme, autoritarisme i xenofòbia per a mi són línies vermelles de primera categoria.

La meva estratègia és tan trista com comptar línies vermelles a cada partit, i votar el que en tingui menys.

Votaré amb una pinça al nas, suposo.

Imatge: de Priscilla Du Preez a l’Unsplash