Una part important d’aquesta cirereta que encara ens hem de menjar és el concert d’aquesta nit de La Pulquería. El seu hard-mariachi —així és com defineixen ells mateixos la música que fan— és una interessant i recomanable combinació de sons mexicans —ranxeres, corridos i tot això—, ska, punk, hard rock i molt més, que sorprèn i no deixa indiferent. En definitiva, música que convida a la festa.

Les seues cançons prometen un gran directe, per tant, si la promesa es compleix de ben segur que passarem una gran vetllada. Perquè vos feu una idea de què ens espera aquesta nit,  ací vos en deixe un xicotet tast. Es tracta de la cançó Plata o plomo, enregistrada en directe per al disc Hey, ho, chingón!. Gaudiu-la!

Compartir

Quan vaig a comprar un llibre (i, en general, quan vaig a comprar qualsevol cosa) no m’agrada gens que el llibreter (o el venedor o el dependent o l’empleat o qui siga) em vaja al darrere demanant-me què vull i dient-me que si m’agrada açò o m’agrada allò. Si en una tenda de roba, per exemple, ja em toca els nassos que ho facen, en una llibreria encara més. Si vaig a buscar un llibre en concret, m’agrada buscar-lo jo mateix, mirant i remirant els prestatges, de dalt a baix i de baix a dalt, fins que el trobe o fins que acabe de revisar tots els prestatges sense èxit i, per tant, he de demanar-lo al dependent. Potser semble una pèrdua de temps (per què no preguntar a l’encarregat directament si finalment acabaré fent-ho?) però no ho és en absolut, ja que el fet d’examinar els prestatges amb deteniment cercant aquest o aquell llibre em serveix per descobrir-ne d’altres que probablement mai m’hauria trobat d’haver preguntat directament al llibreter. En aquest sentit, doncs, sóc un client “discret” segons la classificació d’El Llibreter.

Però no és només aquesta la categoria que m’escau. En tant que bibliòfil, d’un llibre no només em produeix satisfacció el seu contingut (que siga interessant, que estiga ben escrit i tot això), sinó també la seua morfologia, el seu aspecte i, en definitiva, la manera com ha estat editat i enquadernat. I és que a mi els llibres també m’entren pels ulls (pel disseny de la portada, pel tipus d’edició) i per les mans (per com de bé s’agafen). Així doncs, quan compre un llibre sovint em fa goig pensar en el moment d’arribar a casa, fullejar-lo, olorar-lo, signar-lo, posar-li la data de compra i buscar-li un lloc al prestatge. Tenint en compte tot açò, puc dir també que segons la classificació d’El Llibreter sóc un client “voluptuós”.

En definitiva, sembla que com a client de llibreries sóc discret i voluptuós, però sobretot bastant maniàtic. De fet, em sembla que la majoria dels lectors en certa mesura “compulsius” compartim algunes d’aquestes curioses manies que fan del llegir una activitat molt més satisfactòria i entretinguda.

Compartir

L’única optativa que he fet enguany ha estat Introducció a la història, amb M. B. En aquesta assignatura han intentat fer-nos entendre què és la història en tant que disciplina científica, quins són els materials sobre els quals treballa, quin paper hi juguen els individus i les societats, i com ha evolucionat la manera de veure i entendre la història des d’Heròdot fins a la història social. El temari era bastant ampli i, per tant, hi ha hagut classes més interessats (sobretot les dedicades al paper dels individus i les societats en l’esdevindre històric i a l’evolució de la historiografia) i classes menys interessats (especialment les dedicades a definir què és la història i sobre què treballa). La nota final serà un 7.

L’assignatura més “antiga” que he fet ha estat, evidentment, Prehistòria, amb E. G. Sobre l’assignatura (és a dir, sobre el temari) he de dir que ha aconseguit satisfer les meues expectatives, ja que m’ha permés fer-me una idea de com hem evolucionat els humans fins a l’actualitat (cosa que feia temps que m’interessava) i, a més, m’ha servit per despertar-me una vena antropològica (alguns dels posts de la categoria Antropologia en són bona mostra) que m’ha portat a interessar-me per fets com la història de les mentalitats, dels comportaments i de la “manera de ser” dels humans. La nota final, però, serà un 5 pelat, ja que no tot han estat flors i violes i la docència ha estat bastant deficient.

Cronològicament és el torn d’Història antiga universal, amb A. L. De lluny, de molt lluny, la millor assignatura del curs, no només per la matèria en sí mateixa (la meua debilitat per l’antiguitat clàssica és proverbial), sinó també pel professor i la seua manera de fer les classes. De debò, un plaer. Només un inconvenient: l’amplitud del temari ha fet impossible donar-lo en la seua totalitat. Així, si suposadament havíem de donar tota l’antiguitat, des de l’aparició de l’escriptura cap al 4000 aC fins a la caiguda de l’Imperi romà el 476 dC, hem acabat donant “només” Grècia i Roma. En conseqüència, la nota d’Antiga serà un 9.

La següent és Història medieval universal, amb J. A. D’aquesta assignatura esperava molt més, i he de dir que m’ha decebut bastant. Un temari que a priori resultava atraient, molt atraient, ha acabat resultant pesat i, per què no dir-ho, avorrit. Em sap greu dir-ho, perquè sé que el professor s’ha esforçat, però així és. Potser les meues expectatives eren massa altes. La nota, per tant, serà d’un 6′5.

Després de l’edat mitjana ve l’edat moderna i, per tant, és el torn d’Història moderna universal, amb M. A. Una assignatura estranya pel que fa al temari: només hem donat la història social, política i cultural de l’edat moderna, és a dir, no res de política. Hem demostrat, doncs, que la història no és només una successió successiva de fets successius succeïts successivament, sinó que va més enllà de l’encadenament d’esdeveniments concrets. La nota, per tant, es veurà ressentida pel fet d’haver-nos deixat sense història política, però es mantindrà perquè la història va més enllà de la política i perquè el professor ho ha fet molt bé (de fet, arribà a nomenar Pedreguer en una ocasió!). En definitiva, un 7′5.

I per acabar, òbviament, queda Història contemporània universal, amb R. T. D’aquesta assignatura he de dir abans que res que ha estat un complet i absolut caos, en el bon sentit de la paraula, això sí. El professor arribà un mes tard, per la qual cosa haguérem de córrer i botar-nos alguns temes per tal d’aconseguir assolir un temari mínimament digne (és a dir de la Revolució Francesa a l’esclat de la  Segona Guerra Mundial, excloent les unificacions d’Alemanya i Itàlia i anant de pressa i corrents en la resta). De totes maneres, he de dir que en aquesta assignatura he rigut com feia temps que no reia, gràcies a l’humor del professor i a la seua manera de ser i de fer. Per tot això, la nota serà un 8′5.

Si sumem i fem els càlculs pertinents, la mitjana de les assignatures és d’un 7′25, per la qual cosa podem deduir que el balanç és bo. I efectivament ho és; ha estat un curs fantàstic, fent (per fi) allò que m’agrada, i rodejat de molt bona gent amb la mateixa afició que jo per la història. Finalment, per acabar d’arrodonir el curs, s’han dissipat els dubtes sobre el Pla Bolonya i ha quedat confirmat que podrem continuar amb la llicenciatura de 5 anys si així ho deicidim (de fet, serem els últims llicenciats), la qual cosa és una molt bona notícia. Només em queda esperar que l’any que ve vaja igual o millor que aquest. S’intentarà.

Compartir

Com ja ve essent habitual, enguany les Festes tornaran a estar dominades amb rotunditat pels bous. Fins a 23 entrades han estat programades (incloent-ne tres de seguides: una de bous negres, una de bous rojos i l’altra de bous blancs), junt amb un bon grapat del soltades de vaques. I és que no debades els de Canal 9 diuen que Pedreguer és “la Pamplona valenciana”. Cágate lorito!

Però no tot seran bous, gràcies als déus. També hi hauran uns quants concerts (destacant sobretot La Gossa Sorda, La Pulquería i Barricada) i moltes més coses (Xavi Castillo, les carrosses, cercaviles, partides de pilota, esmorzars, la volta a peu, les carreres del gall, orquestres, etcètera) per acabar d’arrodonir la festa.

No obstant això, hi hauran dues absències sonades en les Festes d’aquest any: per primera vegada en molt de temps, no hi haurà ni Ral·li Humorístic (una mena de gimcana en la qual calia participar en grups i disfressats) ni campionat de truc.

Esperem, però, que les presències es facen notar més que les absències i que les Festes vagen el millor possible. Com sempre, ja ho sabeu, esteu tots convidats!

Compartir

Compartir

Per fi han passat els exàmens, per fi han arribat les vacances. Estiu!

Compartir

Compartir

Interessant i reveladora conferència de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid, sobre lingüística i nacionalisme espanyol.

Compartir

D’una banda una novel·la, El desig dels dies, escrita per Mira ja fa uns quants anys i de la qual espere quelcom en la línia del superb Els treballs perduts. I de l’altra libel curiós, Contra els galileus de Julià l’Apòstata, emperador romà entre el 361 i el 363. En aquest cas, Mira ha exercit de traductor i comentarista d’un text que ens ha arribat a través de fragments i citacions i en el qual l’emperador Julià —que durant el seu breu però intens regnat intentà restaurar i recuperar la religió “pagana” tradicional en un moment en què el cristianisme es trobava en plena expansió— argumenta contra la fe dels galileus, és a dir, el cristianisme.

I amb aquests dos, el munt de llibres pendents de llegir que esperen l’arribada de les vacances supera de llarg la desena d’exemplars; i això que enguany volia centrar-me en els clàssics! La veritat és que no sé com me’ls trauré dels dits, perquè entre festes, viatges, la piscina i tot plegat l’estiu se’m farà curt, com sempre.

Compartir

1) Davant la crisi, la major part dels votants europeus han preferit refugiar-se en la dreta més rància, en lloc de buscar la resposta al problema en l’esquerra —encara que caldria veure fins a quin punt l’anomenada “esquerra” és de debò esquerrana—. És a dir, que Europa ha decidit posar-li un pedaç a la roda punxada de la bicicleta econòmica, en comptes de canviar-la o de comprar una bicicleta nova de trinca. Ja veurem què fem quan la roda es torne a buidar.

2) Al País Valencià, hem d’estar doblement preocupats, ja que la dreta no només ha aconseguit guanyar vots de la crisi, sinó també de la corrupció, dels abusos sistemàtics i de tota mena (en educació, en urbanisme…), i dels intents de la resta de partits per fer veure a l’electorat que hi ha vida més enllà de Francisco Camps i els seus amiguitos. Uns s’han enfonsat encara més, altres han aconseguit resistir l’embat com han pogut, però el resultat és negatiu de totes maneres.

En definitiva, aquells que han perdut —o que no han guanyat— hauran de veure per què ho han fet  i què han de fer per solucionar-ho, i els vencedors hauran de saber gestionar la victòria. D’ací a 5 anys, més Europa.

Compartir