BLOC POLITIKON

Sobre possibles acords electorals per les Eleccions Generals del 28-A

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Fri, 22 Feb 2019 14:19:00 +0000

S'ha fet pública una resolució del Comitè Central de Comunistes de Catalunya, partit del qual sóc membre del seu Comitè Executiu i del seu Comitè Central, on es proposa, com a element més destacat respecte altres debats electorals d'aquest període, obrir la possibilitat a parlar amb ERC per explorar la possibilitat d'un acord electoral de cara a les Eleccions Generals del 28 d'Abril, a més de fer aquestes converses i acords amb Catalunya en Comú, l'espai en construcció del qual participem els i les comunistes de Catalunya des de la seva fundació.

Tant en el Comitè Executiu com en el Comitè Central, la meva posició i vot va ser contrari a la possibilitat de que Comunistes de Catalunya explorés un acord electoral amb ERC per les eleccions generals del 28 d'Abril, i per tant, que els únics acords que s'han de concretar, en la meva opinió, son amb Catalunya en Comú, i des del marc d'Esquerra Unida i Alternativa, que és qui participa i es reconegut formalment en aquest espai de confluència i subjecte polític unitari en construcció.

En aquest escrit explicaré les meves raons personals per defensar aquesta posició en un debat que no es tancarà fins el proper Comitè Central del 9 de Març (i que, als òrgans d'EUiA, ni tan sols s'ha encetat), però que en fer-se públic, potser val la pena compartir obertament, exposant algunes idees força que crec que acompanyen aquest debat.

En el darrer Congrés de Comunistes de Catalunya (Juny 2017), vam aprovar en les tesis del mateix l'aposta per construir un nou subjecte polític de l'esquerra transformadora a Catalunya que superés les confluències electorals del període 2015-2017. Definíem aquesta tasca de la següent manera:

"El 15-M, la crisis global de la política i la representació institucional, i l'aparició de noves formacions polítiques com Podem o de les plataformes ciutadanistes com Procés Constituent o Guanyem Barcelona, va accelerar la dinàmica de canvi de tot l'espai transformador i mutar la relació entre tots els actors, en positiu i de manera superadora.

EUiA ja ho havia teoritzat en la seva 6a Assemblea al 2012, on els i les comunistes vam ser defensors d'aquestes tesis, i després gestors de la seva aplicació i concreció a la pràctica amb les confluències electorals, no sense moments de forta tensió interna i entre actors per cada aspecte de les negociacions. Però els resultats, el recolzament popular, i l'expectativa de creixement generada van mostrar que l'elecció estratègica era correcta.

Aquest 2017 està en marxa el trànsit de les confluències electorals a la construcció d'un nou subjecte polític, que ha d'anar més enllà de la idea de la recomposició de les esquerres, i on el tot ha de ser més que la suma de les parts; ha de ser un veritable nou instrument unitari d'àmplies majories populars i treballadores, amb nous consensos polítics, noves estructures i maneres de participar de la ciutadania, capaç de generar un moviment polític i social transformador, i una idea de país, que disputi l'hegemonia al catalanisme conservador.

Un subjecte polític català, plural, basat en la unitat programàtica, mobilitzador, radicalment democràtic, i amb aliances plurals amb altres subjectes polítics de canvi a l'Estat espanyol com Unidos Podemos o En Marea, entre altres, i també a Europa i més enllà, amb una clara vocació internacionalista. Un nou instrument arrelat en els valors republicans, en les tradicions obreres i populars, en l’imaginari de les esquerres transformadores, de les lluites emancipadores, i del feminisme."

La construcció d'un nou subjecte és, per tant, una aposta estratègica de Comunistes, no de caràcter electoral, i decidida en un Congrés, no en un Comitè Central. Si es vol canviar la proposta estratègica (després ens referirem més a fons), el lloc per fer-ho és un nou Congrés del partit, no un Comitè Central o una Conferència Política. Per mi, aquesta qüestió no és formal o de mètode, si no de fons, per que afecta al "demos" que pren la decisió, és a dir, a l'amplitud del consens per establir quines propostes son estratègiques.

Aquesta aposta estratègica la vam defensar també els i les Comunistes de Catalunya a la 7a Assemblea d'EUiA (Desembre 2016), i en una Conferència Política sobre aquesta qüestió (Març 2018), per tant, decisions estratègiques preses en els màxims òrgans de decisió d'EUiA, superiors en rang a un Consell Nacional.

La concreció d'aquesta aposta ja s'havia començat a materializar a l'Abril de 2017 en la primera assemblea de la iniciativa "Un País en Comú", que va sentar les bases i l'ideari del que un any després esdevindria l'organització Catalunya en Comú, que ha generat les seves pròpies dinàmiques i sensibilitats internes, desdibuixant inclús les fronteres clàssiques dels actors confluents.

Podem discutir si l'actual Catalunya en Comú s'apropa més o menys al que havíem dissenyat en les nostres tesis, però a dia d'avui, és la única realitat tangible del que vam teoritzar, amb totes les seves mancances.

La resolució proposada implicaria qüestions de caràcter estratègic, i no tàctic o conjuntural només per les eleccions del 28 d'Abril, per dues raons:

1- Un acord ara amb ERC alteraria estratègicament la ubicació del nostre projecte en l'espectre polític, i generaria confusió en el nostre electorat.

Històricament, i també avui, som part de l'esquerra transformadora i de les forces de canvi, situades a l'esquerra de la socialdemocràcia, i amb voluntat de superar aquest marc per un projecte de majories més ampli, també en el terreny nacional, on es pretén ser punt de trobada de federalistes, sobiranistes i independentistes. Representem bàsicament a classes treballadores i populars amb identitats plurals respecte del debat nacional.

En canvi, l'actual ERC sembla aspirar a ser el gran partit de l'independentisme a Catalunya, corrent actualment majoritària del catalanisme polític, aixoplugant diversos sectors socials, principalment de classes mitjanes, que tenen com a prioritat definir Catalunya com a Estat independent, deixant en segon terme (o per després de la independència) les qüestions de caràcter econòmiques i socials. Un acord electoral amb ERC ens ubicaria com ala esquerra d'aquests sectors, en el millor dels casos, i amb més dificultat per expressar la nostra pluralitat en tots els àmbits, tant en temes socials com en el debat nacional, donada la forta polarització de l'espai independentista.

En el cas de les properes eleccions al Congrés i Senat seria encara més evident, per que en el recent debat sobre l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat ha pogut més la competició entre sectors independentistes, que pensar en el que la seva aprovació millorava respecte de les condicions de vida de la gent, especialment de les classes populars. Difícilment podríem compartir estratègia electoral després d'aquesta discrepància tan evident, després d'haver defensat el nostre grup parlamentari a fons uns pressupostos que ERC ha rebutjat, i al voltant dels quals, sembla que el PSOE articularà la seva campanya i crida al vot útil.

Si l'acord es plantegés en clau post-electoral seria diferent. En clau frontpopulista, tots els acords amb ERC, PSC, CUP, i altres candidatures de canvi, si es pacta un programa de govern comú, em semblen bé per governar en qualsevol institució, i especialment, si es per barrar-li el pas a les dretes, però no sembla el cas del que estem parlant, tenint en compte, a més, que el soci preferent d'ERC a molts nivells continuarà sent el conglomerat Crida-PDECat.

2- La impossibilitat de fer coses diferents el 28-A i el 26-M.

No és possible anar amb ERC a les Generals a l'Abril, i amb CatComú a les municipals i europees al Maig. No és possible que la nostra militància, que porta mesos treballant en la configuració dels espais de Catalunya en Comú a les localitats, i en les candidatures municipals, puguin deixar en stand-by aquests espais a l'Abril, sense que això tingui conseqüències negatives a l'intentar retornar pel Maig. El mateix podríem dir del nostre electorat, que podria no entendre el per què d'aquests moviments, i abandonar-nos com opció en qui confiar el seu vot.

Possiblement, serà tot una sola campanya, a dues voltes. I tota formació amb voluntat guanyadora haurà d'establir el seu marc, relat, i propostes en clau de continuïtat entre Abril i Maig, i més a Catalunya, on les eleccions autonòmiques queden fora de l'equació.

Per aquestes raons, entre altres, de fortes implicacions estratègiques, complexes, que requereixen un debat en calma que no trobarem en període electoral, acabaria aquest escrit fent una crida a la responsabilitat de tothom, a l'escolta activa, i a fer una discussió serena centrada en mantenir la unitat i cohesió de Comunistes de Catalunya, i també, a Esquerra Unida i Alternativa quan s'obri aquest debat, que afegeixo, en el cas d'acords electorals nous, requeriria d'aprovació en referèndum.

Els reptes que tenim per endavant son gegants, i temps tindrem després del cicle electoral, de convocar congressos i assemblees per revisar a fons l'estratègia de cada organització, per que és allà on s'ha de prendre aquest tipus de decisions que poden alterar la naturalesa dels nostres projectes. I les prendrem, no hi ha dubte, com sempre hem fet encara que fossin difícils.

Però ara, cal centrar-se en guanyar per les forces progressistes una majoria que barri el pas al trident conservador de PP-Cs-VOX a l'Estat, aportar el major nombre de diputats i diputades d'esquerres al Parlament Europeu, i sobretot, a consolidar i augmentar les alcaldies del canvi, amb Barcelona i Ada Colau al capdavant, i això només es pot fer des de l'estabilitat de l'espai i els instruments que col·lectivament vam decidir construir.

Jornada de Reflexión: algunas ideas importantes que da Ada Colau

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Wed, 20 Dec 2017 10:45:00 +0000

Hoy es Jornada de Reflexión previa a las elecciones al Parlament de Catalunya de mañana 21 de Diciembre. Es por tanto, un buen día para reflexionar más allá de lo estrictamente electoral, aprovechando que no se puede pedir el voto.

Os cuelgo un vídeo de 3 minutos de Ada Colau, que visitó este lunes el barrio del Carmel, donde por cierto, nací y crecí hasta emanciparme de casa de mis padres, que aún viven allí. Ada hace estas visitas a barrios con o sin campaña, en un ejercicio inusual de rendimiento de cuentas directamente con el vecindario, sin filtros, que todas las personas con responsabilidades públicas deberían hacer.

Son reflexiones que va bien tener presentes sobre la acción política e institucional cotidiana, sobre como poner las instituciones al servicio del bien común para solucionar conflictos, no para crear o aumentar conflictos, sobre la fraternidad y la solidaridad.

El 21-D, votem Catalunya En Comú Podem.

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Tue, 05 Dec 2017 15:37:00 +0000

Per posar l'agenda social en el centre de l'acció política de la Generalitat. Per superar la política de blocs, i construir un nou país des de la fraternitat i la igualtat.

Votem Catalunya En Comú Podem. Votem Xavier Domènech, i la resta de les nostres candidatures. A mi mateix, em podreu trobar com a candidat al número 31 de la llista per Barcelona.

En el següent enllaç trobareu el nostre programa electoral.

I aquest és el nostre spot electoral:

21D: amb Catalunya en Comú - Podem

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Sat, 18 Nov 2017 22:06:00 +0000

En aquestes eleccions del 21D, aportaré el meu granet de sorra al canvi al nostre país, com a candidat de Catalunya en Comú - Podem a les llistes per Barcelona. Un honor i una responsabilitat compartir una llista encapçalada per Xavier Domenech, i que tanca Ada Colau, i en que hi ha presents tants amics i amigues, tants companys i companyes, tantes activistes per una societat més justa socialment, més democràtica, més sostenible, amb plena igualtat entre homes i dones. Ens hi deixarem la pell per posar els temes socials en el centre de l'agenda, per superar el frontisme i tornar a la normalitat institucional, i per obrir solucions democràtiques al conflicte català, i desjudicialitzar la política. Acceptem el repte. Seguim!

Raons a favor de mantenir l'acord de BComú amb el PSC a Barcelona

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Thu, 09 Nov 2017 13:16:00 +0000

Avui comença la votació de les persones inscrites a Barcelona en Comú sobre la continuïtat del pacte de govern amb el PSC a la ciutat de Barcelona.

Es pregunta si, en funció del suport del PSC/PSOE a l'aplicació de l'article 155, cal posar fi al pacte amb el PSC i governar en solitari. Jo he votat que No, per que estic a favor de mantenir aquest pacte amb el PSC, i en tot cas, ampliar-lo a altres forces d'esquerres si és possible, no governar en solitari amb 11 regidors/es de 41, i per això voldria exposar públicament algunes raons per defensar aquesta posició, a tall estrictament personal, com totes les reflexions que faig en aquest bloc.

Sens dubte, l'aplicació de l'article 155 és l'atac més dur a l'autogovern de Catalunya des de la recuperació de la Generalitat en la transició democràtica, tant pel cessament del Govern i la dissolució del Parlament, com per la convocatòria d'eleccions per part de Rajoy.

Certament, la direcció nacional del PSC no s'ha desmarcat fermament de les decisions presses pel PSOE de Pedro Sánchez, però caldria recordar algunes qüestions, no per defensar al PSC, si no per no faltar a la veritat del conjunt dels fets. El President Montilla, en un gest escassament reconegut, es va negar com a únic senador del PSC, a votar les mesures d'aplicació de l'article 155. Molts alcaldes i regidors/es del PSC s'han declarat contraris a aquestes decisions, en alguns casos, amb dimissions. Entre aquestes veus discrepants, ha estat també la de Jaume Collboni, líder del socialistes a Barcelona, que en repetides declaracions, entrevistes, i articles, s'ha refermat en la seva posició contrària al 155 i a la DUI.

En aquest context (al qual cal sumar la judicialització de la política i els empresonaments injustificats) es produeix aquesta consulta, però més enllà d'aquests fets de la política nacional/estatal, el que es sotmet a valoració és un pacte signat i aplicat en clau estrictament municipalista. L'acord és entre dues forces polítiques progressistes locals sobre un model de Barcelona en favor de les classes populars, que posa les qüestions socials, democràtiques, i de defensa i ampliació del poder municipal, en el centre de l'acció política de l'Ajuntament. En dos anys, els canvis d'orientació en les polítiques públiques i en la defensa dels bens comuns son clares, i la ciutadania les valora positivament, com evidencia la última enquesta de serveis de la ciutat, on el govern municipal obté la millor nota històrica (6,4) des de que es fa aquesta enquesta.

Per tant, el govern de la ciutat funciona, i ho fa amb el lideratge en polítiques i valors de Barcelona en Comú i d'Ada Colau, sense cap renuncia respecte del programa original. Les úniques polítiques que no es poden tirar endavant, o no al ritme que voldríem, no tenen a veure amb l'actitud del PSC, si no amb el bloqueig partidista i electoralista que ERC, CUP, i PDeCAT fan dels grans temes de ciutat, precisament aquelles forces que cada dia ens demanen trencar el pacte progressista a la ciutat de Barcelona, i que a més, no faran pinya amb Barcelona en Comú per que la seva voluntat és erosionar aquest espai des de l'oposició, pensant en les eleccions municipals del 2019. Per tant, quedar en solitari per governar és quedar més dèbils per aplicar les nostres polítiques, i facilitar la tasca d'assetjament de l'oposició.

Si els elements estrictament municipals son positius com per continuar el pacte, en clau més general, crec que el poder local ha de ser un espai per superar el frontisme i la política de blocs que ens ha deixat la darrera fase del Procés, com deien Josep Maria Vallés i Oriol Nel·lo en un article fa uns dies. L'espai dels comuns està dient aquest dies, i jo ho comparteixo plenament, que fan falta àmplies majories per desbloquejar el procés, i refer ponts entre els diverses forces del catalanisme per aconseguir un referèndum efectiu i acordat. No s'entendria, doncs, que allà on existeix un acord entre forces progressistes i catalanistes amb diferents tradicions i enfocaments nacionals, es trenqués en funció precisament dels que demanden aprofundir en la dinàmica de blocs.

Continuo pensant que les esquerres son plurals, amb diferències moltes vegades notables, però que des del reconeixement mutu i l'acord programàtic, es poden bastir aliances locals que permetin fer governs progressistes clarament alineats en l'eix esquerra-dreta, i més a Barcelona, on la gran majoria de la ciutadania es situa, segons la pròpia enquestes de serveis, en l'esquerra (39,1%) i el centre-esquerra (14,4%), i on la resposta majoritària en quant al sentiment de pertinença nacional és: igual català que espanyol (35,2%), més català que espanyol (21,2%), i només català (16,8%).

Per tant, bastir governs d'esquerres plurals, i transversals en quant a la qüestió nacional, representa molt majoritàriament al conjunt de la ciutat i de les seves classes populars, i per extensió, a una part important de Catalunya, en ser la seva capital. Barcelona ha de liderar la reconstrucció d'un catalanisme inclusiu des de les esquerres, no aprofundir en els antagonismes excloents. Potser en altres viles i ciutats pot ser diferent, però a Barcelona cal continuar comptant amb el PSC de Barcelona, i amb la seva gent i base social, per assolir aquests objectius.

Aquestes son algunes de les meves raons, i segur que en poden haver altres, reforçant aquesta tesi, o impugnant-la en el sentit contrari. Ara la decisió final la tenen els inscrits i inscrites de Barcelona en Comú.

Es pot votar a la consulta en aquest web fins el dissabte 11 a les 23:59 hores.

Apunts crítics sobre l'anunciada (i no presentada) Llei de Referèndum d'Autodeterminació

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Wed, 05 Jul 2017 15:42:00 +0000

Ahir es va anunciar, en actes diversos de les forces que donen suport al Govern de la Generalitat, la Llei de Referèndum per l'Autodeterminació de Catalunya, a la qual m'agradaria fer un apunts personals de caràcter obertament crític, doncs considero que aquesta no és la llei que permetrà que a Catalunya es faci un referèndum efectiu, amb garanties democràtiques, reconeixements internacionals, i que interpel·li al conjunt de la població de Catalunya i tota la seva pluralitat de posicions al respecte.

Fins que no es presenti el text definitiu al registre del Parlament s'haurà d'examinar amb prudència des de la provisionalitat del que és: un esborrany que marca les intencions de la majoria independentista, i dibuixa quin tipus de procediment volen per intentar celebrar un referèndum el dia 1 d'Octubre com han anunciat.
Però encara que sigui un esborrany d'una llei que pot sofrir canvis fins que es registri, i que no coneixem tampoc els decrets que en teoria la desenvolupen, val la pena comentar ràpidament algunes qüestions, per la perspectiva que auguren. Quan tinguem el text definitiu, en podrem analitzar algunes qüestions més profundament.

Dir que és un dels esborranys sembla el més adient a la vista de que el mateix dia 4, s'han presentat vàries versions del document que tenen alguna diferència, a la que després em referiré més en profunditat. En concret, la redacció de l'article 14.1 és diferent a l'esborrany penjat a la web nacional de les CUP, que a l'esborrany que hi ha penjat a la pàgina "Garanties" impulsada "pel Govern" (entre cometes, per que encara que es presentés així, a l'avís legal del web el propietari és el grup parlamentari Junts pel Sí).

Però anem a pams, i des de l'inici. L'esborrany de llei manca de rigor jurídic i polític ja des del preàmbul, denota molta improvisació, i que l'objectiu de l'anunci té més a veure amb l'agenda comunicativa de la majoria independentista, que no pas amb presentar a la societat catalana una proposta ben acabada que permeti un debat rigorós sobre com fer un referèndum amb garanties. Sorprenentment, les reflexions que va elaborar el Consell per la Transició Nacional en el seu Llibre Blanc, no han estat utilitzades per l'elaboració d'una llei tan rellevant com aquesta, per que, encara que algunes fossin discutibles, almenys dotaven de cert rigor jurídic i intel·lectual a les actuacions del Procés.

Tot el text fa una tria selectiva dintre de les normes jurídiques en les que es vol referenciar, elegint de cada norma allò que convé al relat que es vol imposar, i obviant allò que contradiu el que es pretén al·legar. Per exemple, no es pot citar contínuament l'autodeterminació com a dret (com a "primer dret", de fet, en una manca de sentit global del que signifiquen el conjunt de drets humans, civils, socials, culturals i polítics de la legislació internacional) i obviar el desenvolupament normatiu i d'imperi de la llei i la jerarquia normativa que la comunitat internacional ha desenvolupat per fer-lo efectiu amb garanties, apart dels propis límits del bloc constitucional espanyol.

Les inhabilitacions i la judicialització de la política que fa el govern de Rajoy son inacceptables, però d'això no se'n deriva que l'Estat espanyol sigui un país que no compleixi amb els estàndards democràtics que demana la comunitat internacional, i per tant, dibuixar un estat d'excepcionalitat que reclama de l'atenció internacional està completament fora de lloc, i no ens dona cap credibilitat com a nació que lluita per ser reconeguda com a subjecte polític, aspiració amb la que coincideixo plenament.

En aquest context i relat, la llei anunciada s'autoproclama "excepcional" i al cim de la jerarquia normativa, en un exercici que no resisteix qualsevol examen de dret constitucional o internacional, per que un Parlament autonòmic no pot fer normes de rang superior a les de l'Estat que li dona competències, i menys, si aquesta potestat autoatorgada es sustenta en una premisa que és falsa: no hi va haver el 27 de setembre de 2015 cap mandat democràtic per fer un referèndum unilateral que Junts pel Sí ni tan sols portava la programa, i el resultat del seu "plebiscit" va ser insuficient: un 48% per cent va respaldar les tesis de Junts pel Sí i la CUP, i un 52% no les va avalar.

Si anem entrant al detall, en un exercici poc comú en les democràcies del nostre entorn, es dibuixa una administració electoral depenent completament del poder polític i sense cap membre del poder judicial, desatenent les recomanacions bàsiques de la comunitat internacional i del Codi de Bones Pràctiques de la Comissió de Venècia sobre la neutralitat e imparcialitat dels dispositius electorals.

L'equivalent a una Junta Electoral Central catalana, anomenada Sindicatura Electoral, estaria composada únicament per 5 membres elegits pel Parlament, per majoria absoluta, que haurien de ser majoritàriament juristes. Això xoca amb la LOREG, considerada norma supletòria, que estableix que les juntes sempre pivoten al voltant de membres de la judicatura, als quals s'afegeixen acadèmics de prestigi i vocals dels partits amb representació, sent unes juntes més plurals i neutrals, independents del govern i del poder polític.

Després, es defineixen unes sindicatures de demarcació (4) que vindrien a ser les equivalents a les Juntes Electorals Provincials, amb 3 membres designats per la Sindicatura central. No es defineixen estructures inferiors, equivalents a les Juntes Electorals de Zona que hi ha en els processos ordinaris, i que s'encarreguen d'apoderats i interventors, d'assignació de locals i espais pels actes, etc. Potser es defineixen en un decret posterior, que també s'anuncia per detallar seccions i meses, però del qual no hi ha cap detall, però si finalment no hi haguessin, el col·lapse de les mateixes podria ser monumental, a no ser que es doni per fet que una part de les forces polítiques es desentendran en no donar validesa al procés, i que això en minimitzarà l'activitat.

En tot cas, com deia abans, respecte del nomenament d'apoderats i interventors, la versió publicada ahir al web de la CUP de l'article 14.1 diu:

Article 14

1. Els partits polítics, les federacions i les coalicions amb representació parlamentària o municipal poden designar, en les demarcacions electorals on hagin obtingut representació, apoderats i interventors.

En canvi, a la versió penjada a la web de "Garanties.cat", diu:

Article 14

1. Els partits polítics, les federacions i les coalicions amb representació parlamentària poden designar, en les demarcacions electorals on hagin obtingut representació, apoderats i interventors.

En la meva opinió, aquesta segona opció on no pareix la representació municipal, si fos així i els decrets posteriors de desplegament no fossin més precisos, és més restrictiva que el que planteja la Llei de Referèndums 2/1980, que en el seu article 11 diu:

Artículo once.

Uno. El procedimiento de referéndum estará sometido al régimen electoral general en lo que le sea de aplicación y no se oponga a la presente Ley.

Dos. Las facultades atribuidas en dicho régimen a los partidos, federaciones, coaliciones y agrupaciones de electores se entenderán referidas a los Grupos políticos con representación parlamentaria, o a los que hubieran obtenido, al menos, un tres por ciento de los sufragios válidamente emitidos en el ámbito a que se refiera la consulta en las últimas elecciones generales celebradas para el Congreso de los Diputados.

En una interpretació literal, l'àmbit seria Catalunya, no les demarcacions (províncies), i per tant, tenir representació, o almenys el 3 per cent, ja donaria dret a presentar apoderats i interventors a tot el territori. En canvi, si el 14.1 es llegeix de manera estricta, en la versió de Garanties.cat, voldria dir que Catalunya Sí Que Es Pot, que no va obtenir representació a la demarcació de Lleida, no podria presentar-ne; en canvi, en una interpretació àmplia de la versió que surt al web de la CUP, sí que podria, en base a la representació municipal d'alguns dels partits de coalició electoral.

També crida l'atenció l'article 14.4 on es parla de l'obligació d'interventors i apoderats de votar en la mesa del seu cens (sembla obvi), però no s'aclareix si, com preveu la LOREG, l'interventor ho pot ser de qualsevol mesa demanant la modificació del cens corresponent per poder votar allà, donant a entendre que potser el cens no es podrà modificar, ni tampoc si es pot ser interventor però d'una mesa que no és la teva (la LOREG ho permet, però obliga a l'interventor a votar per correu, extrem que tampoc existeix a la llei anunciada), o que els apoderats també estan subjectes al mateix tracte que els interventors, en clar detriment de la mobilitat que tenen els apoderats respecte als interventors en un procés ordinari, però com tampoc la llei defineix quina és la diferència de funcions entre les dues figures, s'ha de sobreentendre que hauria de ser similar a la que preveu la LOREG, a no ser que els decrets aclareixin aquests aspectes, ja que l'article 34 de la pròpia llei dedicat al cens, no ho aclareix, com si passa a la LOREG dels articles 31 a 41, que per cert, habiliten a les forces polítiques a tenir una còpia del cens, criteri que tampoc apareix a la llei anunciada. La qüestió del cens és vital en qualsevol procés electoral o de consulta, i aquesta llei ha generat més dubtes que certeses sobre la composició, consulta, i modificació del mateix.

Si els legisladors han pensat que tots aquests aspectes es troben ja a la LOREG, potser haurien de pensar en que la majoria de vegades la LOREG es remet a unes Juntes de Zona que, de moment, no apareixen per enlloc, i que si només ho han de fer les Sindicatures de demarcació, se'ls hi gira feina...

Com deiem al començament, sembla que la prioritat ha estat marcar l'agenda comunicativa i el pressing a l'Estat, més que no pas la rigurositat: la llei contempla aspectes ben cridaners com dedicar un article sencer (el 15, amb 4 subapartats) a la presència d'observadors internacionals, però obvia d'altres que son fonamentals en qualsevol procés: no es fa referència en cap cas a poder fer recurs contenciós-administratiu a les decisions de l'administració electoral, en clara indefensió davant una estructura que depen exclusivament de nomenaments polítics, a no ser que s'entengui aquesta possibilitat per aplicació subsidiària de la LOREG, cas que no sembla ser l'esperit dels legisladors, ofuscats en presentar al poder judicial com un element anti-procés a esquivar.

Per cert, sobre les missions d'observació electoral internacional, el propi Consell per a la Transició Nacional, deia això en el punt 6.6 d'aquest document: "En el cas català la necessitat o la conveniència que l’autoritat electoral catalana –o la futura SEC– estableixi un programa d’observació electoral internacional de la consulta no tindria gaire sentit atès que en els escenaris català i espanyol els processos electorals s’han desenvolupat amb absoluta normalitat des de la recuperació de la democràcia. Aquests tipus de missions d’observació electoral internacional es despleguen essencialment en escenaris caracteritzats per una dèbil democratització o en societats en procés de consolidació democràtica, durant un període de temps que comprèn tot el cicle electoral.". Com es veu, l'intent de presentar l'Estat espanyol com un estat d'excepció democràtica, no és una idea compartida majoritàriament entre els experts del mon independentista.

Ens podríem estendre en altres aspectes, com en els criteris de repartiment dels espais comunicatius públics clarament favorables a la majoria independentista, o en el fet de que el propi Estatut d'Autonomia de Catalunya, en l'article 56.2, estableix que la legislació electoral catalana s'aprovarà amb majoria de 2/3 de la cambra, no per majoria simple o absoluta, ni menys, per un procediment de lectura única. Encara que el text anunciat no és una llei electoral completa, sí que hi ha un dels seus elements fonamentals, l'administració electoral, i per tant, hauria d'estar subjecte a aquest criteri.

El Consell de Garanties Estatutàries (CGE) s'ha pronunciat el 6 de Juliol amb un dictamen que esmena la plana a Junts pel Sí i la CUP sobre que les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica es vulguin tramitar per procediment de lectura única, és a dir, en un sol debat i votació a la totalitat, sense possibilitat de que els grups parlamentaris puguin fer esmenes a cada apartat del text. El CGE explica que les lleis de caràcter fonamental i que afecten al propi Estatut no s'haurien de tramitar per aquest procediment abreviat, destinat només a lleis sense especial transcendència jurídica o política, que evidentment no és el cas.

En definitiva, estem davant un pas més cap al xoc de trens amb l'Estat, però no més a prop de l'exercici efectiu del dret a decidir, que només és possible amb un referèndum amb garanties, que necessita d'amplis acords a Catalunya i a l'Estat per poder ser efectiu i interpel·lar a tota la societat catalana, i així ser reconegut internacionalment. Aquest text no només no ha donat les garanties que la majoria de la societat favorable a un referèndum reclama, si no que ha obert noves incògnites.

La majoria independentista encara està a temps de reconsiderar el seu full de ruta, tornar a l'àmbit del Pacte Nacional pel Referèndum, i acumular forces i aliances dintre i fora de Catalunya per aconseguir el referèndum que ens cal. Portar aquest text anunciat al Parlament com està a dia d'avui, i tramitar-lo sense esmenes en lectura única, només faria que dividir la majoria favorable al dret a decidir i al conjunt de la societat catalana, a la vegada que és un potent coagulador del bipartidisme immobilista a Espanya, on Rajoy surt reforçat i legitimat davant la comunitat internacional.

(Text publicat el 5 de Juliol de 2017, i actualitzat el 7 de Juliol de 2017 amb noves informacions).

Les garanties democràtiques del referèndum: una qüestió política, no només legal

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Thu, 15 Jun 2017 16:35:00 +0000

És conegut que defenso, en la línia del plantejat per l'espai dels Comuns, la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació per Catalunya, que compleixi almenys tres requisits: que interpel·li al conjunt de la població catalana i totes les seves opcions nacionals respecte del futur polític de Catalunya, que tingui garanties democràtiques, i que tingui reconeixement internacional.

Per contra, les forces polítiques i socials que defensen un referèndum convocat de manera unilateral per la Generalitat de Catalunya sovint menystenen el requisit de les garanties democràtiques, entenent això com un legalisme que afavoreix el statu quo, i a continuació, substitueixen les garanties democràtiques per un concepte de legitimitat lligat a la participació: quanta més gent participa, és més legítim, i per tant, més democràtic, i per tant, aquesta és la seva garantia i la seva efectivitat.

El concepte de garanties democràtiques va més enllà dels aspectes legals i formals: afecten a aspectes materials, polítics, comunicatius, entre altres, per garantir especialment la igualtat d'oportunitats de totes les opcions. Ni les garanties democràtiques son, només, un requisit de caràcter legal respecte de l'ordenament vigent, ni la legalitat es pot substituir per una legitimitat que depengui d'un aspecte quantitatiu com és la participació. Estem parlant d'aspectes qualitatius, d'un conjunt de requisits essencials: hi ha legitimitat o no la hi ha, no hi cap "més o menys" legitimitat, sobretot si es lliga a una participació sense elements de transparència i control. Això no treu que Catalunya tingui el dret a fer un referèndum, perque és una nació que ha demostrat sobradament que vol ser un subjecte polític amb capacitat per decidir el seu futur; però en el com fer-ho, no s'hi val qualsevol mètode, perque ens hi juguem la unitat civil del poble català.

En aquest sentit, el Codi de Bones Pràctiques de la Comissió de Venècia (aprovat el Març de 2007), explica algunes de les garantíes democràtiques recomanables per un referèndum efectiu i amb possibilitat de ser reconegut democràticament, tant les que son de caràcter estrictament legal, com les que son de caràcter polític o material.

Des del punt de vista legal, es recomana que el procediment referendari estigui reconegut en les Constitucions o els Estatuts, o en una llei de caràcter superior al ordinari d'acord amb el bloc constitucional vigent, i que els seus aspectes fonamentals siguin coneguts i no es puguin canviar al menys un any abans de la convocatòria del referèndum.

Aspectes fonamentals son, entre altres, la composició del comitè electoral i les seves funcions, el cens o registre electoral, el procediment de validació del text que es sotmet a referèndum, o la participació igualitària en els mitjans públics de partidaris i detractors del text posat a consulta.

Des d'aquest punt de vista, l'anunci fet pel Govern de la Generalitat de cara al 1 d'Octubre no compleix, pel moment, amb aquests requisits legals. I no per que el bloc constitucional espanyol vigent no ho permeti: al 2014, una comissió del Parlament va anar al Congrés a demanar, via traspàs de competències per l'article 150.2 de la Constitució Espanyola, la capacitat de convocar un referèndum específic, que en ser per delegació per llei orgànica, i amb la possibilitat de negociar els continguts de la pròpia delegació, compliria amb escreix els requeriments de la Comissió de Venècia en aquest sentit. De nou, el problema no és jurídic, és de majories polítiques: amb majoria absoluta al Congrés (no cal cap altre majoria reforçada, ni és obstacle l'opinió del Senat), es podria donar pas a un referèndum o una consulta legal i acordada a Catalunya, que podria tenir com objecte una pregunta sobre la independència, o qualsevol altra alternativa sobre el futur polític de Catalunya com a nació que vol ser reconeguda com subjecte polític.

Ens podríem estendre ara moltíssim en els requisits de la Junta Electoral, o de la formació d'un cens públic, transparent, i verificable, però considero més important destacar que, més enllà dels aspectes estrictament legals/formals, hi ha altres garanties democràtiques que son tan importants com aquestes. La Comissió de Venècia demana una actitud neutral de les autoritats administratives, i fa especial èmfasi en la igualtat d'oportunitats de totes les posicions, en cinc aspectes:

1- La campanya del referèndum.

2- La cobertura dels mitjans de comunicació, en particular pels mitjans de comunicació de titularitat pública.

3- El finançament públic de la campanya i els seus actors.

4- La publicitat i propaganda.

5- El dret a manifestar-se.

No coneixem si la Generalitat contempla cap d'aquests aspectes, a l'espera de veure que diran les secretes lleis de referèndum i de transitorietat jurídica. Però al marge d'això, l'actual realitat de l'acció de la Generalitat i dels mitjans de comunicació públics és d'un biaix total en favor de les posicions que defensa la majoria de govern. Costa pensar que, a aquestes alçades de Juny, i tenint les vacances d'Agost pel mig, aquesta tendència es pugui revertir. Ans al contrari, tot indica que s'aprofundirà, donat el secretisme i els mètodes poc participatius amb que la majoria de Junts pel Sí i les CUP volen tramitar aquestes qüestions al Parlament de Catalunya.

Mentre no es puguin assegurar garanties d'un debat en igualtat d'opcions per a totes les posicions, i on la ciutadania pugui elegir lliurement amb tota la informació al respecte del que suposa cada opció en termes econòmics, polítics, jurídics, i socials, no es pot parlar d'un referèndum que pugui ser efectiu, ni vinculant en el seu resultat, ni que aspiri a ser reconegut internacionalment.

Faria bé la majoria de govern independentista en avançar com es vol fer el referèndum, i obrir un debat seriós i realista que no menystingui a cap opció política, enlloc de practicar diàriament el #pressingComuns per desacreditar a aquells que discrepem del seu full de ruta i busquem no repetir el 9N, sinó exercir de manera efectiva el dret a decidir, i bastir aliances i majories a Catalunya i fòra de Catalunya per realitzar-ho, i per afrontar unitàriament les amenaces a l'autogovern de Catalunya que provenen del govern del PP.

La gran victòria de la nova extrema dreta: la normalització dels seus valors

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Thu, 08 Jun 2017 07:09:00 +0000

Hem assistit en els darrers mesos a diferents processos electorals on l’extrema dreta, presentada sota diverses marques i diferents contextos, ha estat la gran protagonista mediàtica. Analistes de tot signe han situat a aquestes forces en les grans receptores del vot del descontent de les classes socials més desafavorides per la crisi i els efectes sobre el mercat de treball de la globalització econòmica.

A pesar de que, en termes pràctics, l’extrema dreta només ha estat capaç de guanyar unes eleccions, les celebrades als Estats Units d’Amèrica que han significat que Donald Trump sigui President, no hauríem de considerar que aquestes posicions polítiques han estat derrotades.

Per molt que a Austria, Holanda, i França, tant Hofer, com Wilders, o Le Pen, no hagin ni guanyat els comicis ni optat després a fer majories per presidir o governar, no hauríem de baixar la guàrdia, ni considerar aquest fenomen com merament fruit d’una conjuntura electoral en temps de crisi.

Primer, per que resulta extremadament greu que posicions polítiques obertament xenòfobes, racistes, i classistes, s’expressin amb normalitat als mitjans de comunicació, i aflorin en les converses quotidianes entre les classes populars, sense cap tipus de desaprovació social.

Que es pugui instal·lar com a veritat que la culpa dels problemes d’atur o inseguretat, és de la immigració (legal o no) o de les societats plurals culturalment, és un pas enrere sense precedents. Ja no és el discurs d’una minoria fanatitzada: és la proposta de dirigents polítics que poden ser alcaldes/ses, o presidents/es, amb el recolzament majoritari de la població.

I segon, per que aquest discurs arriba i és interioritzat per altres forces que es veuen amenaçades electoralment per l’extrema dreta, i en l’intent de no perdre vots, acaba aplicant la política que diu combatre. Tot l’espectre polític del centre s’acaba movent cap a la dreta, i en el sentit comú majoritari s’incorporen marcs mentals que han estat rebutjats per les forces democràtiques des de la derrota dels feixismes als anys 40.

Li va passar al ministre francès Manuel Valls, que va endurir la seva política de seguretat i envers la immigració, sense poder evitar l’ascens de Le Pen ni la debacle socialista. I li ha passat als conservadors britànics: davant l’impuls del UKIP de Nigel Farage, van facilitar un referèndum que ha suposat l’inici de la sortida del Regne Unit de la UE (el popularment conegut Brexit), a pesar de que aquesta no era l’opció inicial de la direcció dels tories ni dels laboristes, i ara, des de Downing Street, els conservadors estan aplicant les seves mesures polèmiques sobre control de la immigració, com aplicar una taxa extra als empresaris britànics que contracten treballadors/es extracomunitaris/es. Si fa només una dècada, algú hagués plantejat aquesta mesura de discriminació laboral en funció de l’origen com una proposta de govern, la condemna hagués estat generalitzada, però avui ja és una realitat, que a més, el propi govern vol endurir per la pressió de l’extrema dreta, i com a missatge cap a la UE i les negociacions de sortida del Regne Unit, on estan en joc les condicions de ciutadania en que quedaran els treballadors/es comunitaris/es en aquell territori. Tot això sense que l’UKIP hagi guanyat cap elecció, i sense que avui siguin una força rellevant al Parlament britànic: han guanyat l’opinió pública i l’opinió publicada, l’hegemonia en aspectes claus de la societat i l’ètica col·lectiva, i ho han fet per que les seves idees son considerades com respectables, com veritables, i com plausibles, encara que siguin falsedats.

Per que l’arma principal de l’extrema dreta és la mentida i la difamació, i darrera d’això, l’odi, el replegament identitari i visceral, el fanatisme que no suporta la diversitat i la pluralitat. En l’era de l’anomenada “post-veritat”, que com diu Silvia González en aquest article, no és més que la utilització de les mentides de sempre (amb innovacions pròpies del nostre temps i del mon d’internet) per imposar un relat i conquerir el poder, no ens podem permetre el luxe de posar a tothom al mateix nivell, com si les extremes dretes fossin unes ofertes electorals més, un producte d’un nou temps que cal acceptar per que expressen el descontent social, a l’igual que altres forces de canvi i d’esquerres. En la meva opinió, gran error: les causes no son homologables a les conseqüències; en aquest cas, cal separar-les.

No es pot normalitzar a l’extrema dreta i les seves idees. No son una força més, ni son “una mica o molt més de dretes” que la democràcia cristiana o els liberals, inclús que els neoliberals que en el fons simpatitzen amb algunes idees del neofeixisme. Hi ha una diferència qualitativa, on no hi cap l’equidistància; se’ls ha de combatre a fons i des d’un acord de les forces democràtiques per barrar el pas al seu ascens.

Aquesta setmana, amb la sortida dels EE.UU. de l’acord sobre canvi climàtic de París, ha quedat clar que no era igual si guanyava Trump, o no. No hagués estat igual per França ni per Europa, que hagués guanyat Le Pen en segona volta, encara que Macron no sigui el canvi que promet ni que desitgem.

No hi ha a França 10 milions de neofeixistes que han votat a Le Pen; però sí que hi ha 10 milions de persones que no han tingut problema en fer confiança a una neofeixista, i que en gran part comparteixen valors, estat d’ànim, i llenguatge sense la consciència profunda de que validen a una opció d’aquestes característiques.

Aquest és el repte: no donar treva a aquestes forces ni el seu relat, no normalitzar-les ni actuar des de l’equidistància, sense que tampoc ocupin la centralitat del debat públic diari. I no banalitzar la qüestió quan altres intenten imitar els seus mètodes comunicatius, com per exemple va fer recentment el PDECat a Barcelona, repartint un tabloide infame ple de mentides i difamacions contra el govern municipal d’Ada Colau. Aquest comportaments no son malifetes d’un grup polític en disputa per l’alcaldia: son un precedent nefast que cal denunciar amb contundència, per que obren la porta a la normalització de la mentida i la difamació en la vida política.

Ens ha de preocupar quants escons ocupen, però tant o més, quantes consciències ocupen. Al costat de la denúncia, cal articular un relat i una proposta social i política alternativa, no només als mitjans de comunicació i a les xarxes, sinó també en les organitzacions socials i en la quotidianitat, als centres d’estudi, als centres de treball, en la vida dels barris, on no puguin trobar espais les seves mentides, que sense contrast, esdevenen com veritats molts perilloses a ulls d’una part de la ciutadania que es troba sense respostes.

*Article meu, publicat originalment al web de la Fundació l'Alternativa el 6 de Juny de 2017.

Ens queda la teva lluita i el teu somriure, Enric Pubill

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Fri, 31 Mar 2017 06:58:00 +0000

El passat dimecres 29 de Març ens va deixar Enric Pubill, sobtadament, en un tren mentre tornava de Madrid d'assistir a l'espectacle teatral "A voz ahogada", dedicada a les experiències vitals dels presos polítics del franquisme, com Marcos Ana, Lluís Martí Bielsa, Miguel Nuñez, o el propi Enric Pubill, que va passar 11 anys a les presons de Burgos i la Model per lluitar per la democràcia, les llibertats, i el socialisme. Pubill, amb 17 anys, es va afiliar al PSUC clandestí, en una època on era donar-ho tot a canvi de res, donar la vida, la joventut, la llibertat, a canvi del somni d'una societat millor i de derrotar a la dictadura de Franco. Molts ho van pagar amb la vida, altres amb l'exili, i molts altres, com els que he citat, amb molts anys de presó.

A pesar d'això, l'Enric mai va perdre l'alegria ni les ganes de lluitar, ni de transmetre aquest vitalisme i combativitat a les generacions més joves, com recorda Joan Herrera en un article. Aquests dies, moltes persones han recordat el seu somriure, el seu bon tracte. Com en el cas de Marcos Ana o Miguel Nuñez, la presó no va ennegrir la seva ànima; en això, tampoc els feixistes els van derrotar, en base a uns ideals i valors fortíssims, i una solidaritat dels interns a prova de bomba.

Gràcies a persones com l'Enric, i a les associacions memorialístiques com la que ell presidia (Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme), es va mantenir viva la flama de la memòria antifranquista a Catalunya i Espanya, en uns anys on part de la cultura de la Transició va tractar d'imposar l'amnesia, i van tenir un paper clau en la creació del Memorial Democràtic de Catalunya, la primera institució del país dedicada a les polítiques públiques de memòria democràtica.

Personalment, és un orgull haver-lo conegut i parlat amb ell diverses vegades. La última vegada que vaig parlar amb ell per telèfon va ser fa uns mesos, per convidar-lo a la cloenda de la 7a Assemblea d'EUiA. Efectivament, es va presentar allà i amb un somriure sorneguer em va dir "mentre el cos aguanti, aquí estaré!", i al citar la seva presència a la fila zero de convidats des de la Mesa, es va portar una gran ovació, com també se la va portar la Maria Salvo, una altra de les imprescindibles.

Malauradament els anys passen, i és llei de vida, ens van deixant poc a poc aquests grans lluitadors. Unes hores després de la mort de l'Enric, també ens deixava Apolo Giménez, un altre de l'estirp de titans als quals aquest país, i les seves classes treballadores i populars, li deuen tant.

Demà 1 d'Abril, en un mes que ens evoca una primavera republicana, es farà la cerimonia de comiat a les 11:30 hores, al tanatori de Sancho d'Àvila (Barcelona).

Que la terra et sigui lleu company Enric Pubill, ens queda per sempre la teva lluita, i el teu somriure.

Un País En Comú: 8 d'Abril, propera parada.

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Fri, 10 Mar 2017 11:29:00 +0000

En aquest últim mes he anat a 7 actes de presentació dels documents del projecte Un País En Comú: Riells i Viabrea, Terrassa, La Llagosta, Lleida, Mollet, Gavà, i Tortosa. Més de 1000 kilòmetres explicant idees i valors d'un nou subjecte polític de canvi per Catalunya, a nivell social, democràtic, ecològic, feminista, i nacional.

M'he trobat amb gent de Podem, d'ICV, d'EUiA, de Barcelona en Comú, de Terrassa en Comú, de Lo Comú de Lleida, i altres candidatures municipalistes confluents, i amb molta gent independent engrescada amb aquest nou espai unitari. Gent que coincidia amb les propostes, i gent crítica amb les propostes. Però la gran majoria coincidia amb la necessitat de bastir un gran instrument social i polític de canvi a Catalunya, i amb aliances a l'Estat i a Europa.

No ens podem permetre que no surti bé o que no hi sigui tothom. Ens ho demanen les classes treballadores i populars fartes de retallades, de corrupció, de portes giratòries, d'injustícies...

Avui Vicenç Navarro ha fet un article que em sembla molt assenyat i que comparteixo plenament, sobre aquesta necessitat unitària, i sobre el bon lideratge que pot exercir Xavier Domènech en la seva construcció.

El dia 8 d'Abril, al Pavelló de Vall d'Hebron, seguim! Inscriu-te i participa!

Un País En Comú: participa!

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Thu, 02 Feb 2017 13:22:00 +0000

Aquest cap de setmana la iniciativa política "Un País En Comú", de la que formo part com a membre del seu grup impulsor, ha presentat les ponències zero del seu ideari, i el procés participatiu per debatre i fer aportacions a aquests documents. Un procés que fins el 5 de Març tindrà una plataforma online on qualsevol ciutadà podrà fer aportacions, i més de 70 tallers presencials arreu del territori català.

L'acte, que es va celebrar a unes Cotxeres de Sants completament desbordades, va ser una injecció d'il·lusió i bon ambient en aquest procés que diversos actors polítics i molta gent independent hem encetat per crear un nou subjecte polític transformador català que vagi molt més enllà de les candidatures confluents actuals.

Participa-hi!.

La involución democrática de Turquia

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Tue, 10 Jan 2017 10:52:00 +0000

Turquía es hoy una sociedad donde se va instalando la incertidumbre, la desconfianza, la apatía, y el temor, en un clima de fuerte tensión política e involución democrática en todos los ámbitos. 2016 fue un año pésimo para Turquía, y los primeros días de 2017 no han sido mejores, con un nuevo atentado de Estado Islámico en una conocida sala de fiestas en Estambul, dejando 39 personas muertas y más de 50 personas heridas, y un atentado en Izmir con 2 personas muertas más y una decena de personas heridas, donde los primeros indicios apuntan a la autoría del PKK o del TAK.

La ola de atentados de todo signo y en cualquier lugar, el golpe de Estado fallido del 15 de julio de 2016, el largo conflicto armado con los kurdos, y las bajas de soldados por la entrada de Turquía en la guerra directa en Siria, están empezando a calar psicológicamente en la sociedad turca creándose un clima proclive a las soluciones autoritarias, que al tiempo, al mostrarse inútiles para evitar los ataques terroristas, incrementan la frustración y alimentan aún más la espiral antidemocrática.

El liderazgo personalista de Recep Tayyip Erdogan desde el gobierno turco.

Pero vamos unos años atrás para entender cómo Turquía ha llegado hasta aquí, a través de la evolución del propio Presidente Recep Tayyip Erdogan, la persona que ha edificado y modelado el país en las últimas dos décadas. Erdogan llegó al gobierno en el año 2003 con un partido fundado por él mismo, el AKP, separándose del islamismo más tradicionalista del RP que le había llevado a la alcaldía de Estambul en 1994, en una época de inestabilidad política justo después del último intento de golpe militar en 1997. Desde Europa se le asimiló a una democracia cristiana a la turca: liberalismo económico, conservadurismo moral con respecto laico, modernización del país, y relaciones fluidas con la Unión Europea y el resto de socios occidentales. Jose Luis Rodriguez Zapatero consideró Erdogan como un puente entre el occidente cristiano y el mundo musulmán, y referente del islamismo democrático, cuando impulsó "la Alianza de las Civilizaciones" en el año 2007, bajo el auspicio de la ONU.

Y de hecho, los primeros años de gobierno de Erdogan se puede considerar que tuvieron esta orientación, pero los conflictos crecientes en el mundo árabe y los estados limítrofes, las decepciones ante una UE dirigida por el dúo Sarkozy-Merkel que no ofrecía avances en Turquía para su adhesión al proyecto comunitario, y las ansias de poder del propio Erdogan, que entendió que para ampliar sus victorias electorales no debía democratizar más el país, sino polarizarse el alrededor de su figura y su perfil más conservador para compactar su base electoral, fueron paulatinamente cambiando el rumbo del país.

El periodista Andrés Mourenza, en un magnífico artículo en "Revista 5W" titulado "Erdogan o la desmesura", explica esta evolución personal del propio Erdogan, una persona de orígenes humildes, hecha a sí misma, que superó todo tipo de obstáculos (meses de cárcel y amenazas de muerte incluidas) para llegar donde está, y ahora, moverá cielo y tierra para no bajar de allí, y es por ello que ha llevado al país a polarización política sin límites, con su proyecto de reforma de la constitución para perpetuarse más años y con más instrumentos al poder, como explica en otro artículo el propio Mourenza.

Y una parte importante de la Turquía más popular, con orígenes similares a los de Erdogan, se identifica con su personalidad y liderazgo, a pesar de que las urnas le han castigado también por la represión de las protestas del Park Gezi, para la censura en Internet, o por la incertidumbre económica que vive el país, con una lira turca en constante devaluación y una inflación disparada, donde el aumento de los sueldos no sigue el mismo ritmo que el coste de la vida, aparte de la precariedad laboral.

Cabe decir que Erdogan no ha estado solo en esta empresa. Uno de sus ministros más influyentes, Ahmet Davutoglu, tuvo un papel clave en el cambio de orientación de la política exterior turca, menos dependiente de Europa y el atlantismo aunque comprometida con el proyecto europeo, y más activa en los países vecinos y en el mundo islámico en general, con calculadas ambigüedades (cuando no doble juego, directamente) con Israel o Rusia, y reforzadas relaciones con fuerzas islamistas en Palestina, Egipto, Irán, o Siria.

Davutoglu, estudioso de las relaciones internacionales del periodo otomano, teorizó y practicar el conocido como neo-otomanismo, esta nueva acción exterior turca más ambiciosa en los antiguos países de su influencia, a pesar de que el término no se utilizó oficialmente para no levantar suspicacias internas ni con los países vecinos. Este hecho provocó recelos en las potencias europeas y sus socios. Una política muchas veces errática, zigzagueante, que tuvo episodios de los que hoy Turquía es víctima, como la connivencia con ISIS en la frontera turco-siria. Pero la realpolitik ha acabado por suavizar y reconducir algunas alianzas: el vergonzante acuerdo sobre refugiados con la UE volvió a establecer un marco de diálogo (precario) Turquía-UE; la estrategia militar contra Estado Islámico alineó a Turquía con Rusia después de que se rompieran relaciones entre ambas por el abatimiento de un caza ruso en territorio turco, además de reforzar lazos con Irán, y eso sí, siempre con la excepción kurda, donde Turquía se mantiene inflexible en su conflicto, a pesar de que los kurdos tienen de las tropas más efectivas para combatir el ISIS en territorio sirio.

El proyecto de reforma constitucional presidencialista de Erdogan.

Cuando el 2014 Erdogan ganó las elecciones presidenciales y pasó de primer ministro en jefe del Estado, puso a Davutoglu en su lugar, en una dinámica que muchos analistas asimilaron con Putin y Medvedev: una persona de confianza al cargo para continuar marcando la línea política sin problemas, aunque luego esa confianza se rompió, como explicaremos más adelante. La jugada era clara: Erdogan de Presidente, y un gobierno y una mayoría parlamentaria dócil para encarar una reforma constitucional presidencialista que le permitiera a Erdogan dirigió también desde la máxima representación del Estado, y con el contador a cero de la limitación de mandatos.

En las elecciones legislativas del verano de 2015, el partido de Erdogan no sólo no creció, sino que perdió la mayoría absoluta, y quedó muy lejos de los 2/3 del Parlamento para reformar la constitución turca, al tiempo que los izquierdistas y prokurdos del HDP se convertían en la tercera fuerza del país, empatando en esa posición con la derecha extrema del MHP.

Ante el revés electoral, Erdogan no intentó conciliar y sacar conclusiones de lo que la sociedad le había dicho, sino que apretó la máquina hasta sus límites: siendo imposible una gran coalición con la segunda fuerza del país, los socioliberales kemalistas del CHP, Erdogan forzó unos nuevos comicios a finales de 2015, donde consiguió de nuevo la mayoría absoluta para gobernar en solitario, y posteriormente, cerrar un acuerdo con el MHP para llevar a cabo la reforma de la constitución turca.

El golpe de estado fallido del 15 de Julio de 2016 y sus consecuencias.

En este ambiente de polarización extrema y uso partidista de las instituciones, se produce el intento de golpe de Estado del 15 de Julio de 2016, del que todavía hay muchas incógnitas sobre autoría y objetivos. En todo caso, una parte importante de la población, aunque crítica con Erdogan, le dijo a los militares golpistas que ese no era el camino, que la sociedad turca había cambiado y ya no estaba dispuesta a que el garante de nada fuera una junta militar.

De lo que no hay duda es de que el fallido golpe de Estado ha servido a Erdogan para reforzar su deriva autoritaria. El 7 de Agosto de 2016, Erdogan hizo un gran mitin en Estambul, con más de un millón de personas, y la presencia de los tres grandes partidos (AKP, CHP, y MHP) y excluyendo el HDP, para marcar claramente dónde están los límites del consenso de régimen, en un intento de superar la polarización extrema que él mismo había generado con un gran acto de país y de reconciliación en defensa del sistema democrático.

La realidad es que se inició un proceso de depuración en todos los estamentos públicos, privados, y en la propia sociedad civil sin precedentes. El argumento oficial es perseguir y juzgar a los seguidores de la cofradía de Fetullah Gulen, principal cerebro del golpe de Estado según Erdogan, pero las destituciones y persecuciones judiciales han extendido a cualquier elemento de disidencia con el régimen, en una sociedad donde se ha instalado la autocensura y el miedo ha sido delatado por los propios vecinos, alumnos, o compañeros de trabajo. Combatir el gulenismo, que muchos analistas comparan a escala española con un orden religiosa tipo Opus Dei, es el ariete que está permitiendo reducir derechos y libertades que se ganaron en el periodo más aperturista, y que ahora vuelven a estar amenazadas, en nombre de que un nuevo golpe de estado no se pueda volver a producir, y por otro lado, con el argumento de la lucha contra el terrorismo, se detiene y encarcela a parlamentarios de las fuerzas kurdas como el HDP, a las que se considera expresión política de las acciones violentas que llevan a cabo el PKK o el TAK.

Turquía en la era global de los hiperliderazgos autoritarios y el repliegue de los Estados.

El tipo de liderazgo de Erdogan no es una excepción en el mundo actual. Putin o Trump, entre otros, utilizan las mismas estrategias polarizadoras para construir sus liderazgos y aplacar a los adversarios políticos, y tienen un relato moralmente conservador y de mano dura que llega a una parte importante de las clases populares, atemorizadas ante el terrorismo global y otros fenómenos de la globalización ante los que se consideran indefensas. También comparten una misma visión de la política internacional: repliegue nacional de los estados, y evitar el multilateralismo y los foros cooperativos, sustituidos por conflictos de bloques y alianzas ad hoc, aunque sean contradictorias a medio plazo.

Por ejemplo, algunos medios de comunicación europeos y rusos especulan con la posibilidad de que Turquía abandone la OTAN, en un momento donde la institución atlántica vive horas de incertidumbre ante el inicio de la presidencia de Trump, alérgico a todo espacio multilateral. Si esto fuera así, Putin tendría una gran victoria ante los Estados Unidos, la Unión Europea, e Israel, y Turquía se vería reforzada en su papel como potencia regional autónoma en Oriente medio, pero sus consecuencias en el deterioro de las relaciones con Europa podrían ser importantes.

Erdogan utiliza estos desafíos para negociar con nuevas condiciones con Europa y otras potencias, y ya veremos cómo evolucionan estas jugadas de geoestrategia política, pero en cuanto a las condiciones de vida y libertades en Turquía, no se espera ninguna mejora de la situación en el corto plazo; todo lo contrario, Erdogan no hará ningún cambio porque de momento se siente fuerte, sin una oposición que le pueda disputar el poder, una sociedad civil atemorizada, y con la comunidad internacional mirando hacia otro lado ante sus abusos de poder, y con las consecuencias de la participación en la guerra en Siria y del resurgimiento del conflicto kurdo todavía por conocer en todo su alcance.

Hasta siempre Marcos Ana, un corazón lleno de estrellas

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Fri, 25 Nov 2016 09:04:00 +0000

Ayer noche nos dejó, a los 96 años, Fernando Macarro Castillo, más conocido como Marcos Ana, el alias que se puso el poeta comunista en honor a sus padres.

No voy a repasar su obra y vida en este post. Solo quiero escribir una líneas en agradecimiento a su lucha inquebrantable por una sociedad justa y libre, y lo que personas como él significan para mi. Tuve la suerte de escucharle en directo en Barcelona, cuando organizamos un acto de presentación de su libro de memorias, "Decidme cómo es un árbol". Fué una experiencia brutal: su lucidez, su tranquilidad, la falta absoluta de rencor pese a las atrocidades vistas y sufridas en carne propia, su alerta permanente a los jóvenes contra el sectarismo y la grupusculización.

Esas memorias, en las que relata sus 23 años de cárcel, se pueden considerar en muchos de sus pasajes casi un tratado sobre la naturaleza humana en las situaciones más extremas. La manera de no sucumbir ante los bárbaros, ni de convertirse en ellos, fué desafiar a los verdugos con principios nobles y altísimos valores humanos, y una solidaridad colectiva inexpugnable entre los presos políticos que convivieron en los penales franquistas. Un hombre que había sido torturado y vejado como él, fué capaz de mantener el alma intacta para construir un futuro mejor, que no podría venir de la mano de la venganza sino de la Justicia, y recién salido de la cárcel, escribió: "hay que frenar la noria trágica de España, aunque tengamos que poner de calzo el corazón para lograrlo".

Este hecho siempre me ha parecido fascinante y de una categoría humana gigante, pues la cárcel en esas condiciones, es una experiencia capaz de destrozar a cualquier persona. Ahí están las reflexiones de Primo Levi sobre los campos de concentración, o las de Antonio Gramsci en una de sus cartas desde la cárcel a Julia, su mujer: "tengo siempre miedo de que me domine la rutina de la cárcel. Esta es una máquina monstruosa que aplasta y nivela según cierta serie. Cuando veo actuar y siento hablar a los hombres que están en la cárcel desde hace cinco, ocho, diez años, y observo las deformaciones síquicas que han sufrido, se me pone realmente carne de gallina, y vacilo en la previsión acerca de mí mismo. Me imagino que también los demás (no todos, pero al menos algunos) habrán decidido que no se dejarían dominar y, sin embargo, sin darse cuenta siquiera, por lo muy lento y molecular que es el proceso, hoy se encuentran cambiados y no lo saben, no pueden juzgarlo precisamente porque están cambiados del todo. Sin duda, yo resistiré. Pero, por ejemplo, me doy cuenta de que ya no sé reirme de mí mismo como lo sabía antes, y eso es grave."

Otro luchador por la libertad que pasó 16 años en la cárceles franquistas, Miguel Núñez, hacía las mismas reflexiones que Marcos Ana sobre como superar las torturas y los interrogatorios en un documental que narra su vida, "Al final de la escapada", donde también aparece el propio Marcos Ana explicando su experiencia en los penales de Ocaña y de Burgos (y su famosa Universidad, que es como llamaban a todas las actividades formativas y educativas autoorganizadas por los presos políticos). Es un documento que debería visionarse en todos los institutos de este país, como tantos otros testimonios de lo que supuso la represión franquista, cargados de humanidad y sentido común, despojados de todo reduccionismo ideológico o partidista.

Esta es la pasta de la que esta hecha nuestra estirpe de titanes, nuestros héroes de carne y hueso, que diría Vazquez Montalbán, corazones libres e incorruptibles como los de Marcos Ana, Miguel Nuñez, Enric Pubill, Sebastià Piera, y tantos otros hombres y mujeres que lo dieron todo por la Libertad, y con los que la sociedad democrática esta en deuda eterna, y que como mínimo, debe manterner viva su memoria, el recuerdo de unas personas cuyo pecado fué querer llenar de estrellas el corazón de los hombres.

En lo personal, y de cara a todos los retos que tenemos por delante, me quedo con una reflexión suya, con la que coincido plenamente, y que aparece en "Decidme cómo es un árbol":

"Soy un ferviente partidario de la unidad porque solos no podemos construir el futuro. También en lo coyuntural, en el día a día, con los que no quieren o no pueden ir más lejos, para alcanzar objetivos parciales y andar juntos una parte del camino, ganar posiciones palmo a palmo, defender y resolver los problemas inmediatos de la gente. Pero además de esos objetivos sucesivos hay que ir preparando y construyendo esa unidad más profunda, necesaria y consciente, para llegar al objetivo final".

En eso estamos. Descansa en paz, compañero Marcos Ana.

República Catalana i Federalisme: la síntesi de la 7a Assemblea d'EUiA

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Mon, 21 Nov 2016 13:32:00 +0000

"La maduresa es donarà ara, car les etapes del moviment nacional català són ben clares: Solidaritat Catalana, Mancomunitat, Estatut, República catalana.

El PSUC per consegüent, opina que la seva línia nacional ha d’ésser formulada d’aquesta manera: Catalunya lluita per una República Catalana, per una República Espanyola creada per la unió lliure de les Repúbliques, iguals en drets.". Joan Comorera, ponència al Comité Central, abril de 1939.

Un dels debats més apassionats de la 7a Assemblea d'EUiA va ser al voltant de la proposta nacional, que el document aprovat ha consolidat com a política d'EUiA: un projecte constituent per Catalunya, de canvi social, democràtic, i nacional, resumit en un concepte: una República Catalana lliurament federada a la resta de pobles de l'Estat espanyol. Aquesta formulació ja va ser aprovada a la Conferència Política de 27 d'Octubre de 2013, i ara és ratificada per l'Assemblea Nacional, màxim òrgan de decisió d'EUiA.

La proposta es basa en tres premises:

1- Que la proposta nacional ha d'anar lligada, segons el nostre parer, al debat sobre model social i democràtic, i que per tant, no fem contradictoris aquests eixos, i al mateix temps, no prioritzem el debat nacional a la resta de qüestions, com sempre ha defensat el catalanisme popular.

2- Que el període autonòmic està esgotat, i cal un procés constituent català cap a una nova realitat: una nació amb un Estat propi, fruit d'una voluntat expressada democràticament en un referèndum d'autodeterminació, i que aquest Estat el volem lliurement federat a la resta de pobles de l'Estat espanyol, amb els que lluitem fraternalment per un model federal i republicà que reconegui la seva plurinacionalitat.

3- L'aliança entre federalistes, sobiranistes, i independentistes per fer aconseguir el referèndum, independentment de la seva posició final al respecte de quin status ha de tenir el nou estat.

Algunes sensibilitats d'EUiA contràries a aquesta política basen la seva posició en que aquest plantejament és independentista, i en contraposar el procés català a un procés constituent únic de tot l'Estat espanyol.

Sobre la primera idea: afirmo que defensar un estat propi per Catalunya és una proposta genuïnament federalista. És treballar per que Catalunya esdevingui de dret, el que ja és de fet: un subjecte polític que vol decidir el seu futur. En aquesta decisió de futur, EUiA proposa la unió federal amb la resta de pobles, amb un requisit previ: que sigui lliure, és a dir, decidida democràticament en referèndum, i en un debat constituent que inclogui el model social i democràtic de quin país volem.

No és possible defensar un model federal i el dret d'autodeterminació, i al temps, no tenir una proposta política a l'alçada d'aquest repte, que permeti, a més, el treball i la mobilització conjunta de federalistes, sobiranistes, i independentistes. Si es vol disputar l'hegemonia al independentisme majoritari, ja no és suficient la defensa del desenvolupament de l'estat autonòmic en sentit federal, cal una concepció més potent i que ampliï l'espectre d'aliances, en funció del que el nostre electorat i base social opina; segons l'últim baròmetre del CEO, entre persones votants de les confluències, un 45,4% voldria que Catalunya fos un Estat dintre d'un Estat federal, i un 19,2% que fos un Estat independent. Això suma 64,6% a favor d'un canvi de status, enfront un 22,7% que es mostren partidaris de continuar sent una Comunitat Autònoma.

La idea d'una República Catalana federada, d'un subjecte polític sobirà constituït i la seva lliure unió amb altres pobles, té les seves arrels en el pensament federalista i republicà del segle XIX, i ja estava present, per exemple, en les reflexions de Valentí Almirall, que sent vicepresident del Club dels Federalistes, en el seu escrit "Bases per a la Constitució Federal de la Nació espanyola i per a l'Estat de Catalunya", i en el text "Idea exacta de la Federació" (1873), afirmà:

"tota la Constitució federal que es formi per a un poble que, com Espanya, arribi a la federació des de la unitat, ha de contenir una part preliminar en què es proclami explícitament i solemnement la sobirania de cadascun dels estats que han de constituir la federació, en allò que aquesta sobirania no sigui limitada per la Constitució mateixa, i on es fixin els seus límits i altres circumstàncies necessàries per a la seva existència."

Com explicava Miquel Caminal a "Una lectura republicana i federal de l'autodeterminació", publicada a l'any 2007, "la recuperació del principi federal permet la unió republicana mitjançant el pacte entre diferents pobles per tal de constituir una comunitat política sense renunciar a les preexistents. La constitució d’un demos amb diferents demoi que decideixin formar-ne part mantenint la seva singularitat. És lògic que sigui així, perquè els pobles s’uneixen voluntàriament per romandre i no per desaparèixer. És també clar que la unió és possible (solament possible en sentit democràtic i republicà) en la diversitat i en el reconeixement."

Per tant, els conceptes de sobirania, estat propi, plurinacionalitat, i federació, no només no son antagònics, si no que van de la mà en la tradició del federalisme d'esquerres i republicà, de la qual EUiA es reivindica.

La segona crítica a la posició majoritària aprovada per la 7a Assemblea d'EUiA, és la que contraposa el procés constituent a Catalunya amb un únic procés al conjunt de l'Estat. La proposta aprovada per EUiA fa complementàries les dinàmiques nacionals i estatals, vol establir sinergies entre pobles i lluites compartides pel conjunt de les classes treballadores i populars de tot l'Estat, però sempre respectant els ritmes i l'autonomia de cada part.

Sens dubte, l'avenç republicà i federal a l'Estat ajudaria a resoldre la qüestió nacional catalana, però la idea centralista de que únicament un procés constituent estatal, que moltes vegades s'acaba reduint a un debat de reforma constitucional de nou repartiment de competències, no s'ajusta a la naturalesa plurinacional de l'Estat, ni a les dinàmiques diferenciades dels seus espais polítics a Catalunya, Euskadi, o Galicia, per exemple.

En definitiva, la nostra concepció de República Catalana ha posat l'aposta federal a Catalunya a l'alçada dels reptes actuals, anant a les arrels de la cultura i els ideals del federalisme republicà i d'esquerres, sense que això sigui incompatible amb d'altres expressions del sobiranisme progressista que avui estan presents entre les classes populars i treballadores catalanes.

I al temps, ha obert la perspectiva, en el conjunt del document, a altres aspectes de la sobirania, com la lluita contra TTIP, CETA, i TISA, expressió del poder dels mercats per sobre de la democràcia, o de com repensar la sobirania popular i els seus instruments en l'era del capitalisme global, on els estats-nació es mostren impotents davant els poders econòmics transnacionals, i es requereixen institucions supranacionals i polítiques de cosobirania per fer-hi front, i a la vegada, les ciutats i les àrees metropolitanes poden ser més efectives, baixant recursos i competències als nivells més propers a la ciutadania, per defensar els drets humans, els bens comuns, i un territori sostenible.

La muerte de Azaña y la mezquina política de asilo, refugio, y migraciones actual

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Tue, 15 Nov 2016 09:56:00 +0000

Este noviembre se han cumplido 76 años de la muerte de Manuel Azaña, Presidente de la II República Española, en Francia (4 de Noviembre de 1940).

Azaña murió en el exilio, extremadamente enfermo, y perseguido por el fascismo europeo. En aquella Francia colaboracionista de Petain, con el nazismo triunfante en toda Europa, Azaña había recibido asilo y protección diplomática de uno dels pocos estados aliados de la II República, el México de Lázaro Cárdenas.

La protección llegó hasta el punto de alquilar las habitaciones de un hotel y hacerlo suelo diplomático consular para evitar que la Francia colaboracionista entregase a las autoridades franquistas al Presidente Azaña, al cuál le hubiese esperado la prisión o el fusilamiento, con toda seguridad.

Con la salud muy tocada tras un infarto cerebral, moría Azaña, y Petain se negó a que tuviese un funeral de Estado, y a que fuese enterrado con la bandera tricolor republicana. En ese momento, el embajador de México, Luís Ignacio Rodríguez, decide que se le entierre con otra bandera tricolor, la bandera mexicana, y en sus memorias recoje la siguiente frase que le dirigió al prefecto francés, que siempre me ha emocionado:

-"Lo cubrirá con orgullo la bandera de México. Para nosotros será un privilegio, para los republicanos una esperanza, y para ustedes, una dolorosa lección".

A la vez, miles de personas huyeron de la represión franquista y de la Europa nazi, y recibieron asilo y refugio en paises como México, Chile, o Argentina, entre otros. Historias como las del Winnipeg, el barco fletado con la ayuda de Pablo Neruda para transportar republicanos/as desde los campos de concentración franceses hasta Chile, ya forman parte de la historia de la solidaridad mundial, de la ternura de los pueblos que diría el propio Neruda en ese contexto de ayuda.

Me sirve este recuerdo, también homenaje a todas las personas exiliadas y agradecimiento eterno a quienes ayudaron a republicanos/as a huir del fascismo, para contrastar con la triste realidad actual de Europa y del Mundo. Miles de personas huyen de la guerra, la represión política, y la miseria, mientras los gobiernos de los Estados europeos miran hacia otro lado, y en los Estados Unidos, un reaccionario llamado Donald Trump recién llegado a la Casa Blanca, propone edificar un muro para contener la inmigración, y la expulsión masiva de emigrados en situación irregular en EE.UU.

Parece que las democracias occidentales no han aprendido nada, y han olvidado de dónde proviene gran parte de nuestra mejor historia: de las grandes migraciones en busca de un futuro mejor, y de la solidaridad de los pueblos frente a la barbarie de los tiranos.

Un any sense Jordi Miralles i Conte

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Fri, 14 Oct 2016 10:01:00 +0000

Avui fa un any que ens va deixar Jordi Miralles i Conte. Ja vaig escriure llavors algunes coses sobre la meva relació amb el Jordi, que ara no repetiré.

Només vull dir que el trobem a faltar, i que el continuem estimant. És difícil dir que pensaria el Jordi exactament de tot el que ha passat socialment i políticament durant aquests 365 dies, però algunes idees força que el caracteritzaven segur que hi serien presents en les seves reflexions. i ens ajuden a afrontar els reptes presents i futurs, tant com espai polític, com en temes de país.

Per exemple, la importància cabdal de la unitat de les forces d'esquerres, i el seu caràcter sobirà català, així com la necessitat d'aliances a Espanya i Europa. També la necessitat d'arrelament social de la política, més enllà de la presència institucional, en especial en el mon del treball i en les experiències comunitàries, en definitiva, a la vida quotidiana, que és on té i genera l'hegemonia un determinat bloc polític dominant. I per suposat, la necessitat de que Catalunya esdevingui un subjecte polític amb capacitat per decidir el seu futur nacional, però també de model social just, democràtic, transparent, i sostenible ambientalment.

I tantes altres idees que cada dia ens recorden el seu llegat. El proper 29 d'Octubre, en l'obertura de la 7a Assemblea d'EUiA, l'organització li farà un modest homenatge, un de tants que segur s'aniran fent per que la seva figura els mereix.

Fins la victòria sempre, amic i company Jordi!

La involució excloent del independentisme majoritari

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Thu, 28 Jul 2016 10:04:00 +0000

Ja fa temps que una gran part del mon independentista polític, social, mediàtic, i cultural que s'ubica en l'espai del que representa Junts pel Sí (i també, una part de la CUP), té com objectiu principal trencar ponts i abatre el que representa En Comú Podem, o més genericament, "els comuns", que seria l'espai polític i social global més enllà de la representació electoral, i per assimilació, al grup parlamentari Catalunya Sí Que Es Pot, encara que no hi coincideixin exactament tots els actors.

No deixa de ser una contradicció que, un espai que tot el dia parla d'eixamplar la base social i electoral de l'independentisme, enlloc de seduir als espais més propers, tracti de dimonitzar-los, ridiculitzar-los, o fins i tot, expulsar-los del procés polític que viu Catalunya com a nació.

El que està passant és just el contrari: l'independentisme majoritari està bunkeritzant-se, cristalitzant la seva base social, política, i electoral. Les últimes dades del CEO així ho mostren, si les comparem amb un històric una mica més ampli que l'interanual. A dia d'avui, un 41,6% voldria que Catalunya fos independent, un 20,9% que fos un Estat federal dins Espanya, un 26,5% una Comunitat Autònoma com ara, i el 4% una regió d'Espanya

La dada més favorable a una Catalunya independent la trobem al novembre de 2013, on va arribar al 48,5%, mentre que un 21,3% volia una relació federal, un 18,6% volia ser una Comunitat Autònoma, i un 5,4% una regió d'Espanya.

Si comparem les dades de Juny 2016 amb les primeres post-Diada 2012, que son les d'Octubre de 2012, veurem que el suport a una Catalunya independent era del 44,3%, a una relació federal el 25,5%, a ser una autonomia el 19,1%, i a ser una regió d'Espanya el 4%.

És a dir, que respecte l'inici del "procés", avui hi ha un retrocés, tant de les propostes independentistes, com de les propostes federalistes, mentre que l'autonomisme viu un cert repunt, que vindria a confirmar, en una lectura bastant generalista (tant, almenys, com la que fan certs tertulians cada dia des dels mitjans), per què tindríem a Ciutadans com a segona/tercera força al Parlament, i per que Fernández Díaz, va treure més vots, escons, i percentatge en les últimes generals, a pesar de tots els escàndols. Si sumem els percentatges de les opcions favorables al dret a decidir (independentistes i federalistes, amb tots els matisos), avui estaríem al 62,5%, mentre que a Novembre de 2013 estàvem al 69,8%. Avui la suma d'autonomisme i regionalisme seria de 30,5%, mentre que a Novembre de 2013 era el 24%, i a l'Octubre de 2012 el 23,1%.

Sembla doncs a la vista d'aquestes dades del CEO, que com tota enquesta, son orientatives, que la polarització política no està ajudant a l'independentisme a créixer, i en canvi, està reforçant a l'extrem oposat, l'immobilisme o la recentralització. Una polarització que cada vegada més incorpora elements identitaris excloents, amb una part de la comunitat independentista obertament donada a l'insult i la confrontació, que pot posar en risc la unitat civil del poble català, com hem vist recentment amb la polèmica amb Javier Pérez Andújar com a pregoner de les Festes de la Mercé 2016, que s'ha vist assetjat a les xarxes per ser castellanoparlant i crític amb el procés, sense tenir en compte la seva dimensió intelectual i lligada a la realitat metropolitana.

La recent votació sobre les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent augmentarà encara més aquesta tendència. S'han dit paraules molt fortes contra les persones i les forces polítiques que defensem el dret a decidir i un procés constituent sense prefigurar el final del mateix, però que rebutgem una lògica unilateral que, cada vegada és més evident, que no ens porta enlloc més que a una derrota sense paliatius, de la qual estan per veure les conseqüències socials i polítiques, la greu frustració que pot generar en la societat catalana un fracas com aquest, després d'anys d'haver manipulat conscientment des de les institucions i els mitjans de comunicació públics catalans a una part important de la població que creu, sense cap rigor, i aproximant-se perillosament a les pitjors teories de dret natural, que Catalunya pot esdevenir un Estat sense un acord amb Espanya, i que, a més, això seria avalat per la UE i la resta de la comunitat internacional, que després del Brexit, encara vol menys incerteses.

Mentrestant, Rajoy s'ho mira amb calma sabent que es reforça l'ambient procliu per demanar un gran pacte constitucionalista que li asseguri el Govern, mentre instrumentalitza la justicia i el TC per no afrontar el debat polític de fons de la pluralinacionalitat d'Espanya.

ACTUALITZACIÓ A 29/06/2016:

Per complementar això que vaig escriure el dia 28, crec que aniria bé aixecar la mirada cap a Europa, cap al context global en que es dona la discussió sobre sobiranies, i al mateix temps, fer una mirada de proximitat a nivell local i metropolità. Per això, recomano aquests dos articles, un de Lluís Camprubí sobre Europa, i un de Marc Andreu, sobre el paper als barris metropolitans de les lluites veïnals i obreres en la recuperació de les llibertats i la construcció de Catalunya com a nació.

-Lluís Camprubí: "Apuntes sobre la tensión “integración UE vs repliegue nacional” y su impacto en los partidos europeos". Aquí.

-Marc Andreu: "La batalla de les ciutats invisibles". Aquí.

Els reptes de la 7a Assemblea Nacional d'EUiA

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Mon, 11 Jul 2016 08:37:00 +0000

Esquerra Unida i Alternativa ha obert els debats congressuals de la 7a Assemblea Nacional; ho fem a nivell intern, a les assemblees de base de l'organització, a la nostra afiliació i entorns, i també, a la ciutadania en general, amb un espai web on qualsevol ciutadà pot fer aportacions als documents polítics que utilitzem com a base per a la discussió assembleària.

En aquesta 7a Assemblea crec que EUiA té, almenys, tres reptes:

1- Definir l'horitzó estratègic de la nostra acció política pels propers anys, especialment pel que fa a la construcció d'un nou subjecte polític unitari català, culminant l'aposta llençada a la 6a Assemblea d'EUiA, d'un nou espai transformador a Catalunya que, fins al moment, ha tingut concrecions en l'àmbit electoral, en forma de candidatures confluents.

2- Redefinir el projecte de país per Catalunya, des de les cultures federals i l'exercici del dret a decidir, que tingui com a prioritat sortir de l'actual situació de bloqueig en que s'ha instal·lat "el Procés", donant un nou tempo a la construcció nacional que tingui en compte les involucions del context estatal i europeu. Un catalanisme popular de majories que sigui alternativa a l'hegemonia convergent, amb capacitat per establir un programa de mínims comuns socials, democràtics i nacionals que aplegui a totes les forces progressistes de Catalunya en un govern de canvi, i amic del municipalisme transformador, en la línia del que plantejava Xavier Domènech recentment en una conferència a Barcelona. Un projecte, amb perspectiva constituent i de ruptura democràtica, que segueixi apostant pel referèndum com a millor solució per resoldre el conflicte amb l'Estat, en diàleg fraternal amb la resta de pobles d'Espanya que aspiren a un nou encaix federal, plurinacional, pluricultural, i plurilingüe, des de la lliure determinació.

3- Adequar l'organització a les noves realitats socials, polítiques, culturals, i generacionals, tant pel que fa a les diferents maneres de participació política avui existent, com la necessitat de coordinar la presa de decisions de les formacions polítiques amb els requeriments dels nous espais confluents en construcció.

Hi ha molts altres temes que debatrem en aquesta 7a Assemblea, però personalment, apart dels tres punts anteriors, crec que hauríem de prestar atenció, i fer un debat a fons per innovar i prendre més la iniciativa, en dos en particular, que a més estan interconnectats, en la idea de com reconfigurar la política i la democràcia més enllà dels estats-nació, que han quedat petits per afrontar les desigualtats que genera el capitalisme global i la dictadura dels mercats, i al mateix temps, son massa grans i llunyans d'on es viuen les problemàtiques socials, i les alternatives que la societat pot generar per superar-les:

a) Europa: bastir una resposta des de les esquerres plurals a una Unió Europea paralitzada i en decadència, que ja no té capacitat per afrontar els reptes ni interns ni globals, i que les polítiques d'austeritat han estancat econòmicament i empobrit a les classes populars.

b) Municipalisme: el canvi des de la proximitat, i des del dinamisme de les ciutats i els entorns metropolitans per forjar alternatives, com recordava Ricard Gomà recentment en un article.

Fins al 9 d'Octubre es podran fer aportacions i esmenes als documents, que seran finalment aprovats en l'Assemblea, que es celebrarà el 29 i 30 d'Octubre a Barcelona. Esperem molta participació, molt debat, i millors conclusions, en un moment polític complex i apassionant alhora.

Vota En Comú Podem!

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Fri, 10 Jun 2016 08:22:00 +0000

Algunas razones para apoyar a Alberto Garzón en la XI Asamblea de IU

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Thu, 26 May 2016 14:46:00 +0000

Hoy se ha abierto la votación para elegir a las personas que formaran parte del Consejo Político Federal de Izquierda Unida, y para decidir cual será la ponencia central de las tesis de la XI Asamblea de Izquierda Unida, en la cual, sin duda, se iniciará una nueva etapa para IU.

Las personas que pertenecemos a Esquerra Unida i Alternativa, como es sabido, participamos de una manera singular en las asambleas de Izquierda Unida, como organización catalana soberana a todos los efectos, pero corresponsable políticamente con el proyecto fraternal que nos une a Izquierda Unida, con quien compartimos valores, principios, historia, un modelo social y democrático alternativo, y desde la cultura federal, un nuevo encaje de los pueblos de España desde la libre decisión.

Es en ese marco, en el cual la gente de EUiA podemos participar de la votación de candidaturas y documentos de la XI Asamblea de IU. Es público que yo he apoyado, antes y ahora, a Alberto Garzón. Avalé su candidatura y el documento que presentó bajo el título "Una IU para un nuevo país", y hoy, ya he votado a favor de las dos cosas. En mi opinión, hay razones políticas de fondo para apoyar lo que representa Alberto Garzón y su equipo. Vamos primero al proyecto, a las ideas, y después a su liderazgo. Para mí, hay tres ideas fundamentales en su proyecto:

a) La necesidad de superar el régimen del 78, de iniciar procesos constituyentes para dar respuesta a las crisis sociales, económicas, culturales, y de modelo de Estado que perpetúa el statu quo actual, y que solo son superables en una lógica de ruptura democrática, y con una mayoría social y política que sea capaz, desde las instituciones y desde la movilización social y la ciudadanía organizada, de impulsar esos cambios.

b) Derivada de lo anterior: la necesidad de la confluencia de las diferentes fuerzas de cambio para generar una gran alternativa social y política capaz de batir al bipartidismo. El acuerdo Unidos Podemos para el 26J, liderado por Alberto Garzón por parte de IU, es una primera apuesta en ese sentido a nivel estatal, y que sigue el camino que ya habíamos abierto en Catalunya y en Galicia el 20D, y en las municipales del 24 de Mayo de 2015 muchísimas candidaturas locales confluentes. Sin unidad no hay posibilidad de derrotar al régimen.

c) Una IU a la altura de esos retos, renovada en sus cuadros y métodos de organización, y preparada para confluir con otras fuerzas de cambio, desde un ideario y un bagaje de lucha y gobierno propios, sin complejos, aportando al nuevo espacio en construcción lo mejor de sus 30 años de existencia.

Estas son algunas ideas que encuentro en la propuesta de Alberto Garzón, junto a muchas otras que hoy él mismo explica en un artículo, pero que a mi modo de entender, marcan la diferencia con otras candidaturas presentadas a la XI Asamblea de IU.

Y en cuanto a su propuesta para ser Coordinador Federal, creo que hoy no hay en IU nadie en mejores condiciones que Alberto, y su equipo, para liderar el proyecto. Con una formación intelectual sólida y contrastada en el activismo social y político, es el político mejor valorado del país, mérito ganado a pulso con constancia, rigor, y una labor pedagógica muy importante para explicar las alternativas al modelo neoliberal, en el Parlamento y en la calle. Y ha defendido, contra viento y marea, unas ideas que hoy comienzan a dar sus frutos, de momento, en el ámbito electoral. En mi opinión, son personas con esta trayectoria y respaldo, dentro y fuera de la organización, las que deben liderar IU en la próxima etapa, y muchas de ellas, forman parte de la lista que encabeza Garzón.

Por estas razones, entre otras, animo a más compañeros y compañeras de EUiA y de IU a que apoyen la candidatura de Alberto Garzón y su equipo, y el documento "Una IU para un nuevo País".

Fins sempre Satur!

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Thu, 14 Apr 2016 15:04:00 +0000

Avui ens ha deixat Saturnino Bernal, un militant comunista històric de Cerdanyola, de CCOO, i membre d'EUiA des de la seva fundació. Va ser un dels 113 detinguts de l'Assemblea de Catalunya. En definitiva, un lluitador pels drets socials i les llibertats, totes, la nacional de Catalunya inclosa, quan això suposava jugar-s'ho tot, la vida, la familia, la pròpia llibertat.

Jo el vaig conèixer, igual que a la seva inseparable companya sentimental i de lluites, Dolores Sánchez, durant un acte d'EUiA a Cerdanyola al local de CCOO, acompanyant Jordi Miralles. Era una persona afable, propera, i molt pencaire, molt militant. Després, sempre que ens havíem trobat, ens saludàvem molt afectuosament.

Una abraçada i molts ànims a la Dolores, i a la resta de familiars i amistats. Que la terra et sigui lleu, Satur!

El cambio solo vendrá por la izquierda

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Fri, 04 Mar 2016 10:53:00 +0000

Esta tarde se realizará la segunda votación de la sesión de investidura del candidato Pedro Sánchez, y nada indica que tendrá un resultado diferente a la primera: no habrá mayoría suficiente para investir Presidente.

Se llega aquí y así por iniciativa del PSOE, que de momento, ha preferido pactar un programa liberal-reformista con Albert Rivera, que le proporciona 130 votos, en vez de un acuerdo de cambio con las fuerzas de izquierdas que le asegurarían, al menos, 161 votos favorables, y le abriría la puerta a la posibilididad de que otras fuerzas progresistas y democráticas se abstuviesen, como mínimo, para poner en marcha la legislatura.

No se entiende porque Pedro Sánchez dice no pactar con las fuerzas progresistas por no querer ser preso de los votos de ERC y DiL, y en cambio, le parece plausible la idea de Albert Rivera de ser preso de los votos del PP, de los que se busca, al menos, su abstención. Ser preso del inmovilismo se antoja lo más alejado del cambio, a decir verdad.

Pedro Sánchez y el PSOE (no parecen ser lo mismo), si realmente apuestan por el cambio, deben hacer un pacto estable con Podemos, En Comú Podem, En Marea, IU-UP, y Compromís, que además permita alcanzar acuerdos con otras fuerzas de la cámara. Pablo Iglesias, Xavi Doménech, Alexandra Fernández, Alberto Garzón, y Joan Baldoví, le expusieron el miércoles a Pedro Sánchez medidas alternativas y voluntad de diálogo para poder armar un compromiso de gobierno progresista, y que por formas y contenidos, muchas de estas intervenciones evindenciaron el gran cambio de paradigmas que ya se ha producido en la política española, como relataba la senadora Maria Freixanet (En Comú Podem) esta semana en una crónica en su blog.

Las contradicciones e insuficiencias del acuerdo PSOE-Ciudadanos para una propuesta de cambio real en lo económico, lo social, y lo democrático, quedaron en evidencia. Aún así, como le recordó Aitor Esteban del PNV, puede que no sea necesario que Sánchez renuncie a todo lo acordado con Albert Rivera, pero la troncalidad del acuerdo debe girar entorno a otras prioridades y coordenadas, más a la izquierda y con mirada plurinacional, en clave de cambio y no de recambio.

Lo que no es posible es contentar a la vez y por igual al PP o Ciudadanos, y a las fuerzas de cambio; esa es la hipótesis irreal, la que solo lleva al bloqueo y a nuevas elecciones, que tampoco parecen ser mejor solución a la voluntad popular ya expresada en las urnas.

Aún hay tiempo, más de 57 días, para rehacer el diálogo entre las fuerzas de izquierda. No se trata de asaltar los cielos, como dice hoy Pedro Sánchez en un artículo, en crítica a Podemos. Si hablamos de asaltos, de lo que una mayoría social (también de votantes socialistas) está harta es de que las oligarquías y sus representantes asalten las instituciones para hacer políticas contrarias a la mayoría trabajadora y popular; y quien esta poniendo la escalera nuevamente a los asaltantes es Ciudadanos, haciendo el trabajo de cerco para la Gran Coalición, que los poderes económicos españoles y la Troika comunitaria esperan y alientan.

Pedro Sánchez, ésta es la disyuntiva: gobierno de cambio, o gobierno al servicio de los de siempre, aunque sus representantes vayan de nuevos.

Solo un gobierno de cambio real puede afrontar los retos sociales y democráticos planteados, y ser contrapunto, junto a Portugal y Grecia, a esta Europa vergonzosa que es insolidaria con sus propios ciudadadanos, castigados por políticas de austeridad, e insolidaria con las personas que vienen a Europa a buscar refugio y un futuro mejor.

El PSOE ha de decidir: cambio o cerrojazo

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Fri, 22 Jan 2016 09:35:00 +0000

La legislatura ha comenzado con la negativa a que En Comú Podem, En Marea, y Ara és el Moment pudieran formar grupos parlamentarios diferentes al de Podemos; una auténtica decisión de régimen de los partidos que han gestionado la democracia desde 1978, y otros nuevos pero que aspiran a mantener el statu quo de la misma manera, pese a sus discursos regeneracionistas.

Un artículo de Contrapoder explicaba claramente el atropello jurídico que ha supuesto una lectura tan restrictiva del Reglamento del Congreso, que solo tenía precedentes tan graves en la negativa a Amaiur en 2011 a conformar grupo.

A esta decisión arbitraria, se le ha sumado otro despropósito: denegar a IU y Bildu el hacer grupo técnico con ERC, en una práctica con tradición parlamentaria y que tenía el visto bueno de los servicios jurídicos de la cámara, que habían emitido informe favorable.

Estos primeros pasos de la legislatura no son meros trámites burocráticos de la composición de órganos: indican bien a las claras cual será el talante de PP y Ciudadanos, y ponen de manifiesto la candidez de un PSOE que pensaba que estábamos en una época de fairplay parlamentario, de turnismo sin más, y con crudeza, ha visto como a primeras de cambio los conservadores hacen ventajismo de su posición en la Mesa para desarrollar su política, y dejaban en minoría en la primera votación relevante, al propio Presidente del Congreso, Patxi López. Hay otras lecturas más rebuscadas de esta inexplicable cesión del PSOE, pero vamos a confiar, con buena fé, en lo que dicen sus propios dirigentes sobre la necesidad de un cambio.
Este PP revanchista, oportunista, recuerda mucho al mal perdedor que incendió la política española con versiones conspiranoicas sobre los atentados del 11-M, o que recogió firmas por toda España contra el Estatut catalán, degradando la política y las instituciones hasta límites aberrantes para desgastar al gobierno socialista.

El PSOE y Pedro Sánchez (no parecen ser exactamente lo mismo) han de decidir si optan por apuntalar un régimen injusto, insolidario, y que ya no tiene capacidad alguna de ser inclusivo respecto a la plurinacionalidad de España, o si como han defendido en campaña, apuestan por un gobierno de progreso que reduzca las desigualdades sociales, que acabe con la precariedad laboral, que combata la corrupción, que atienda una reforma a fondo del sistema institucional para que la ciudadanía sea participe, y si abren una reforma del orden constitucional que permita un nuevo encaje democrático de las naciones en el Estado español.

Hay fuerzas progresistas y democráticas suficientes en el Congreso para ese escenario de cambio, si hay voluntad real de negociación sobre los aspectos citados. Al otro lado, el inmovilismo. PP y Ciudadanos esperan al PSOE para un cerrojazo constitucional, un proceso destituyente que destruya los pocos espacios federalizantes que tiene el actual sistema, aparte de consolidar las políticas sociales y laborales regresivas de los últimos años, y de realizar reformas cosméticas de las instituciones, que no beneficiaran la participación ni la transparencia, y que serán inanes ante las puertas giratorias y otros vicios de la vieja política. Si el PSOE cree que encontrará márgenes para dulcificar a PP y Ciudadanos, no solo se equivoca de estrategia, se equivoca de país, con una derecha tan poco europea como la española, sin tradición alguna en este aspecto.

El PSOE ha de decidir: cambio, o cerrojazo, a sabiendas que los diques de contención del actual sistema político han quedado seriamente dañados el 20 de Diciembre, y que pese a las maniobras parlamentaristas, la ola de cambio no se detiene, y si no se suma a ella, será engullido por la misma, como le pasó a sus socios griegos tras los pactos ND-PASOK, por citar un ejemplo.
Por cierto, hablando de Grecia: como recuerda hoy Enric Juliana en un artículo, el futuro Gobierno de España también es pieza clave de la política europea, y puede decantar hacia la izquierda el Sur de Europa, o suponer un contrapunto conservador favorable a Alemania.

Una oportunitat perduda pel canvi a Catalunya

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Fri, 15 Jan 2016 11:30:00 +0000

Catalunya ha perdut una oportunitat pel canvi social i democràtic no anant a unes noves eleccions. Ras i curt: l'acord in extremis entre Junts pel Sí i la CUP possibilita que CDC continui al capdavant del govern de la Generalitat, i frena la possibilitat d'una reconfiguració de l'espectre polític català que hagués pogut afavorir a les forces catalanes de progrés, com ja van avançar els resultats del 20D.

En el moment en que s'obre una segona transició al conjunt de l'Estat (amb tantes possibilitats d'avenç com d'involució, cal assumir-ho), ens tornem a trobar a Catalunya com a la primera transició: el nacionalisme progressista català prefereix pactar amb la dreta catalana, que amb la resta de forces de progrés. Ho va fer Heribert Barrera pactant amb Pujol el 1980, deixant al PSC i al PSUC a l'oposició, i ho han fet ara ERC i la CUP. Les forces independentistes han preferit congelar la foto del 27S, temerosos de que uns nous comicis els deixessin per sota del 48% que van assolir, resultat previsible davant l'esgotament que ha produït un procés polític que no dona resultats efectius, i que ha donat un espectacle negociador agònic.

En la meva opinió personal, el desacord en com abordar la qüestió nacional catalana està fent impossible anar a un altre escenari polític. No per que sigui irresoluble, si no per que els extrems més llunyans entre les forces de progrés, ERC i CUP per un costat, i el PSC per l'altra, ho estan fent incompatible en funció de les seves identitats i dels seus càlculs electorals.

El que pot representar una força com En Comú Podem és un punt de trobada entre aquest dos extrems, per que posa al centre de l'acció política sobre el fet nacional allò que concita més consens: l'exercici del dret a decidir, la possibilitat d'un referèndum, amb totes les garanties i que respecti totes les opcions, i per això va guanyar les eleccions a Catalunya el 20D, a més de per posar en el centre de l'agenda els problemes socials i de regeneració democràtica, i les seves aliances plurinacionals a l'Estat per encarar aquests reptes.

El referèndum és la principal batalla avui, en el terreny nacional, que té Catalunya, i quan abans ho accepti tothom en el camp progressista millor, o estarem bloquejats sine die sense possibilitat de fer majories estables, mentre forces clarament involucionistes com Ciutadans creixen, i mentre l'agenda social i democràtica segueix segrestada per CDC, amb l'argument de que el Procés és el primer, i després, ja discutirem el model de societat, però mentrestant, s'imposa la seva gestió conservadora.

Acceptar que aquesta és la prioritat, no implica que ningú hagi de renunciar als seus plantejaments ni objectius estratègics. No es demana a ERC i CUP que deixin de ser independentistes. Ni al PSC que deixi de voler una Espanya federal. L'independentisme d'esquerres ha de baixar una marxa, i acompassar-se amb el moviment polític en favor de l'autodeterminació, i els socialistes, fer un sprint i tornar a la seva política de fa uns pocs anys sobre una consulta legal i acordada, si no volen quedar relegats a ser la cara amable de l'immovilisme. Cal arribar plegats a un referèndum amb garanties, i donar llavors plena llibertat a que cadascú defensi el seu model d'Estat, però no fem d'això últim, l'obstacle permanent per no entendre'ns entre les forces de canvi. I al costat, un programa de govern potent socialment i amb una forta regeneració democràtica, que respongui a les necessitats de la majoria social que representaria.

Cal recordar que la primera gran manifestació contemporània per l'autodeterminació de Catalunya, va ser la del 10 de Juliol de 2010, amb el lema "Som una nació. Tenim dret a decidir", amb una gran senyera, i que encapçalava el President de la Generalitat, José Montilla, del PSC. Hauríem de recuperar aquest alt grau d'entesa per recosir la unitat del catalanisme polític de nou al voltant de grans majories, i ser més forts davant l'ofensiva recentralitzadora que s'està covant a la política espanyola, al mateix temps que, per primera vegada, més de 7 milions de persones han votat a l'Estat espanyol per candidatures favorables al dret a decidir, i que l'autodeterminació dels pobles està al centre de l'agenda política espanyola.

En 50 segons, raons per votar En Comú Podem

noreply@blogger.com (Toni Salado) — Fri, 18 Dec 2015 09:52:00 +0000

Avui és l'últim dia per demanar el vot, i jo ho faig per EN COMÚ PODEM.

En la pàgina web trobaràs un programa ple de propostes per acabar amb la desigualtat i l'atur, per regenerar la democràcia, i per decidir el nostre futur com a poble en un referèndum.

Però si no pots o no vols llegir-te el programa sencer, aquí tens un vídeo de 50 segons, en que el nostre candidat, Xavi Domenech, dona algunes de les principals raons per votar el proper 20 de Desembre a EN COMÚ PODEM.

Fes que el canvi no s'aturi! Vota EN COMÚ PODEM!