Bloc de xarxanet.org

Llei de mecenatge, pacte fiscal i Fòrum primavera de les associacions

2012-05-21T04:13:00.000-07:00

... de Ramon Torra

Codi Ètic de les Associacions de Barcelona

Dilluns 14 de maig s'anunciava per part del Secretari d'Estat de Cultura, José Maria Lassalle l'aprovació de l'esborrany de la nova Llei de “participación social y mecenazgo", una reforma de l’actual llei 49/2002. Aquesta llei vol ser pactada amb el grup parlamentari de CiU, amb la idea que a finals de setembre pugui aprovar-se en el Congrés.

La llei té dos grans blocs: Mesures tributàries i estímuls per al reconeixement públic del mecenatge, amb l’objectiu de ser una llei:

1. Singular i específica. Com a complement a la iniciativa pública, no substitutòria.

2. Que reguli "integralment" el mecenatge i el micromecenatge que es faci a les entitats, el tipus de donatius, el règim fiscal, el reconeixement públic dels mecenes i la creació d’un Consejo Estatal del Mecenazgo.

3. Amplia i transversal per atendre a diferents sectors: social, cultura, educació, innovació, científic, esports, medi ambient...

Paral·lelament, el Govern català planteja un nou punt d’interès si atenem les declaracions fetes pel president Mas en la sessió de control del Parlament,on avisava que el camí cap a una hisenda pròpia per a Catalunya és "irrenunciable" i s'aconseguirà o bé a través d'un pacte fiscal amb el Govern de l'Estat o bé "per la via de la pròpia decisió" del poble català. Això suposa que les exempcions fiscals també haurien de ser competència del Govern de la Generalitat com passa a Euskadi, per tant, tot el treball que es faci en aquests moments, incloses les propostes que no quedin acceptades per part del PP, podrien ser plantejades de nou si arribem a tenir una hisenda pròpia. De moment s'ha anunciat que abans de final de maig és convocarà una cimera de partits sobre el pacte fiscal, amb el propòsit de votar les conclusions de la comissió parlamentària en ple el mes de juny i de juliol.

I finalment, per saber-ne una mica més de com pot afectar aquesta nova llei a les entitats en general, si això del pacte fiscal va de debò i com haurem d'acabar posicionant-nos les associacions, enguany, en el marc del XVIII Fòrum Primavera de les associacionss'organitza una taula de debat sobre "El mecenatge, llums i ombres per les associacions". Aquesta és farà l'1 de juny a Torre Jussana amb la participació d’en Carles Campuzano, diputat al Congrés per CiU, Elena Lauroba, exdirectora de Dret i Entitats Jurídiques del Departament de Justícia i professora de Dret Civil UB i Salvador Casals, president de la Federació d’Ateneus de Catalunya. La taula la moderarà en David Camps, membre de la Junta directiva de l’Associació Espanyola de Fundraising.

Tot plegat un conjunt de temes que fan que aquesta jornada sigui prou atractiva per poder parlar del finançament associatiu i de les seves perspectives de futur.

Tercer Sector, cap on anem?

2012-02-22T06:40:00.001-08:00

... d'Enric Madrigal

Soci Fundador d'Entre2Mons

Si entréssim a valorar els orígens i detonants de la crisi segurament no ens posaríem d'acord i aquest post no acabaria mai. Però sí que podem veure com ha arribat al Tercer Sector, entendre per què està patint tant i plantejar-nos els canvis necessaris. Perquè sense reacció la situació del sector no millorarà, ans al contrari, està condemnada a empitjorar.

Crec que puc afirmar que la causa immediata de la crisi al Tercer Sector ha estat la seva relació de dependència econòmica amb l'administració i les caixes. Una tanca l'aixeta de les subvencions i les altres es veuen forçades a transformar-se en bancs, fent perillar les obres socials. La crisi no recula i en aquest model no hi ha recursos per les entitats. No es tracta de ser alarmistes ni pessimistes. Es tracta de reaccionar, d'adaptar-se a la nova situació i sobreviure.

Els Territoris Socialment Responsables, el nou model?
El Tercer Sector necessita un nou model de funcionament, una manera diferent de relacionar-se amb els altres agents de la societat. Va sent hora de que parlem d'una relació d'iguals entre Administració, Empreses i Tercer Sector, on cada un d'ells col·labora amb els altres i treballen junts per assolir objectius comuns.

Una manera de coordinar esforços que ja s'ha començat a posar en pràctica és la dels Territoris Socialment Responsables. És un model que dia a dia va guanyant punts perquè els tres actors, a partir d'aplicar polítiques de responsabilitat social, comparteixen i treballen per una mateixa visió sostenible del territori.

Lluny de treballar en paral·lel, uneixen forces i recursos. Col·laboren i en treuen més profit en les seves activitats. Es posa fi a la relació de dependència. Però al Tercer Sector no li serà fàcil pujar a aquest tren. Per fer-ho, des de les entitats, s'ha de fer un esforç d'anàlisi intern i de canvi de relacions i estructures important, que no totes seran capaces de fer.

Carta a Luciano Poyato, president de la Plataforma del Voluntariado de España

2012-02-17T03:11:00.002-08:00

... de Francina Alsina,

Presidenta de la FCVS

Francina Alsina, Presidenta de la FCVS

Benvolgut Luciano Poyato,

President de la Plataforma del Voluntariat d'Espanya:

Des de La Federació Catalana del Voluntariat Social (FCVS) lamentem la lectura que s'està fent a la Plataforma del Tercer Sector d’un fet que per a nosaltres és de justícia i de vital importància. Considerem que un posicionament tan contundent s’hauria d’haver consensuat prèviament amb els membres que ens hem incorporat a la nova coordinació estatal.

No entenem les vostres pors a una organització territorial i autonòmica ni a que els recursos obtinguts a través de l'IRPF que marquen els ciutadans per a que reverteixin en benefici de les entitats socials, no puguin ser gestionats pels governs respectius.

"Només a Catalunya som més de 4000 entitats i la FCVS representa 300 d’elles, moltes de les quals amb l’actual model no poden tenir accés a cap quantitat."

No compartim tampoc el raonament sobre l'encariment de la gestió, ni el que fa referència a que els recursos no arribaran als destinataris. Finalment, no comprenem que la sentència afavoreixi al desmantellament del model de l'Estat de les autonomies.

Aquesta sentència beneficia a l’actuació local de les nostres entitats i a més a més, si es gestiona bé, permetrà l'accés d'entitats de primer i segon nivell de Catalunya a un repartiment més equitatiu. L’any 2010 es van beneficiar de l'IRPF 1000 projectes de 405 entitats. Només a Catalunya som més de 4000 entitats i la FCVS representa 300 d’elles, moltes de les quals amb l’actual model no poden tenir accés a cap quantitat.Creiem fermament que sortirem reforçats i beneficiats amb el nou model, ja que hi haurà més proximitat i equitat en el repartiment.

Ens agradaria que fessis extensible la nostra opinió a la resta de companys del Consell Directiu de la Plataforma. A més a més, et demanem que incorporis aquest punt en el proper ordre del dia de la comissió permanent de la PVE.

Cordialment,

Francina Alsina,

Presidenta de la FCVS.

Reforma de la Llei de Mecenatge SÍ però…

2012-02-06T07:01:00.000-08:00

... de David Camps,

Cofundador de l'Associació Espanyola de Fundraising

Hi ha una gran expectativa entre gestors i directius d’institucions de tots els sectors: cultura, educació superior, R+D, salut, àmbits socials, etc. en relació a una propera reforma de la Llei 49/2002 coneguda per tots com Llei de Mecenatge.

La pèrdua del suport públic de les organitzacions no lucratives (fundacions, associacions declarades d’utilitat pública) de tots aquests sectors ha creat grans esperances en què una reforma de la Llei de Mecenatge resolgui la delicada situació econòmica de moltes institucions per raó d’un increment del mecenatge empresarial. En molts casos, però, aquestes esperances es convertiran en “miratges” perquè molts gestors i directius no han posat l’èmfasi en la generació d’ingressos i en la visibilitat de les institucions que governen: diversifició d’ingressos, orientació al client, desenvolupament d’estratègies de màrqueting relacional, difusió de la singularitat i atributs diferencials de la seva pròpia organització, innovació en activitats, serveis, programes, etc. Això val per tots els sectors però especialment per al cultural.

També perquè la situació delicada d’algunes institucions culturals respon a raons més estructurals: convenis col·lectius insostenibles, models de governança obsolets, nul·la implicació dels gestors –i els òrgans de govern polític– en la recerca de mecenatge…

L’actual Secretari d’Estat de Cultura, Jose María Lassalle, va presentar el gener del 2011 una Proposició de Llei esborrany de reforma de Llei en què s’apuntaven moltes novetats: increment molt ambiciós dels percentatges de deduccions per a donacions de particulars tant en IRPF (70%) com de persones físiques (60%) en IS, deduccions per adquisició, difusió i conservació del patrimoni històric, increment de les bases de les quotes... i suggeria dos instruments de foment de la cultura de la filantropia i el mecenatge: la creació d’un observatori permanent sobre la situació del mecenatge i la instauració d’uns premis que permetéssin fer un reconeixement públic als mecenes. La Proposició de Llei no va ser admesa a tràmit per 171 vots en contra i 16 abstencions.

Per la seva banda el PSOE a través de la Direcció General de Belles Arts va elaborar una proposta de reforma de la Llei 49/2002 que va quedar bloquejada al Ministeri d’Hisenda. El passat 21 de desembre CIU va entrar al Congrés un borrador de proposta de reforma de la Llei 49/2002 en el que s’aporten novetats molt destacables: la deducció del 100% en IRPF pels 150 primers € donats a una organització no lucrativa, la creació de la figura dels fons indisponibles (model similar a “l’endowment”), les donacions de serveis –consultoria, publicitat...– com a subjecte de deducció, la incorporació dels consorcis promoguts per l’administració pública com a subjectes de deducció, la modificació del reconeixement per a la declaració d’utilitat pública de les associacions fins ara totalment arbitrari, entre d’altres.

Hi ha un context, doncs, que afavoreix un acord parlamentari de diferents partits polítics de forma que aquesta reforma de la Llei vegi la llum en aquesta primera legislatura que tot just s’acaba d’iniciar. El nou marc normatiu ha de poder incentivar i atraure inversió privada i facilitar la gestió als qui ens dediquem professionalment al 'fundraising'. Benvinguda serà la nova Llei si permet incrementar el compromís de la ciutadania i l’empresariat en les activitats d’interès públic en tots els àmbits. Però seria un error pensar que una reforma de la Llei portarà en el mig termini a un canvi en el mix de finançament en aquelles institucions on no s’operin també canvis en els models de governança i no siguin capaces d’incorporar instruments de gestió empresarial que permetin avaluar l’impacte, fer-les més eficients i eficaces i garantir la transparència i la rendició de comptes a tots els seus grups d’interès.

Cal avançar cap a noves formes jurídiques que reflecteixin la realitat associativa

2012-01-12T05:21:00.000-08:00

... de Ramon Torra,

Codi Ètic de les Associacions de Barcelona

A partir de l’article d’en Roger Buch, “Tres models d’entitats de voluntariat”, plantejo el debat sobre la necessitat de fer un pas més i ser capaços, entre totes les parts implicades, de crear noves formes jurídiques que donin cabuda a aquestes realitats i d’altres existents. La societat ha canviat de la mateixa manera que ho han fet les entitats i per això avui podem trobar una varietat de propostes, formes d’organització i societats diverses dins el sector. Tot plegat ve donat per l’abandó institucional, la necessitat de trobar noves fonts de finançament per part de les entitats i com a resultat, sota el paraigües d’entitats sense afany de lucre, tot hi cap.

La proposta consisteix en posar sobre la taula la necessitat de regular el sector i les formes d’associacionisme en particular. Aquesta podria partir de les actuals sigles ONG, ONL, ESAL, etc. amb les que ens definim segons la conjuntura sociopolitica, per definir de forma clara el que significa cada una d’aquestes i dotar-les d'un marc jurídic propi, amb els diferents drets i deures per a cada model. D’aquesta manera, les entitats podrien aixoplugar-se sota la definició que creguin més convenient i si cal, plantejar-se un nou marc jurídic, com pot ser la transformació en una cooperativa.

La idea possiblement no és nova i, entre altres espais, també ha estat proposada com una de les mesures del 2n Congrés d’Associacions de Barcelona dins l’eix de reconeixement (concretament la núm 17). La voluntat no és complicar l'existència amb el fet d'organitzar-se col·lectivament –que avui ja comença a ser prou difícil–, sinó ajudar a ser més transparents, eficaços i coherents en els objectius fundacionals.

En aquest moments fundacions, ONG de desenvolupament, AMPA i entitats esportives ja disposen d’una legislació jurídica i fiscal pròpia. L’associacionisme cultural està plantejant la creació d’una llei única que reguli la seva singularitat. Tot plegat pot ajudar a posar ordre i, per a de cada sector, també facilitaria el fet de saber la tipologia d’entitats que acull i representa, i en el seu conjunt simplificaríem el panorama d’acció i incidència.

La proposta és agosarada perquè com deia al principi, s’ha deixat fer, i tornar endarrere pot resultar difícil en alguns casos, contemplem-ho; però segurament el resultat final ens ajudarà a trencar amb l’atomització existent i guanyar credibilitat com a col·lectiu. El Consell de l’Associacionisme i el Voluntariat de Catalunya o el mateix Consell Municipal d’Associacions de Barcelona poden ser espais que entomin aquest debat, a més de fer-ho les mateixes entitats a través de les seves federacions i entitats sectorials de referència.

Els nous temps reclamen nous marcs de relació, però també noves formes d’organització i de reconeixement.

Tres models d'entitats de voluntariat

2012-01-04T00:52:00.000-08:00

... de Roger Buch

Quan parlem d’associacionisme, voluntariat o Tercer Sector estem parlant d’una realitat amb moltes semblances i algunes diferències. Estem parlant d’un sector no lucratiu, organitzat per entitats i que té un interès per la incidència social. Depenent de la importància del voluntariat, podem distingir tres models d’entitat.

Hi ha entitats que són sobretot de voluntariat. Els projectes i les activitats realitzats per voluntaris són el centre de la seva activitat. Els assalariats poden ajudar a organitzar i coordinar tasques, però l’entitat es basa en el treball voluntari. Un cas prou conegut és el de l’educació en el lleure. Els monitors i caps són voluntaris que planifiquen, executen i avaluen la seva pròpia activitat. A la seu central de l’entitat hi ha un petit equip professional, ara més complet que fa vint anys, que gestiona la comunicació de l’entitat, les assegurances o altres temes logístics. Però els caps i monitors, no necessiten cap “coordinador” assalariat de voluntariat que els capti, els fidelitzi o que els acompanyi...

A l’inversa, trobem que hi ha moltes entitats no lucratives que funcionen sobretot amb personal assalariat. Són entitats que s’emmarquen en el Tercer Sector i són en bona part proveïdors de serveis per l’administració en el camp de l’atenció a persones amb necessitats específiques. La majoria dels projectes són realitzats per personal contractat. El voluntariat, quan n’hi ha, pot fer tasques de reforç i complement, però sempre subordinat al treball professional. En els darrers anys moltes entitats nascudes inicialment amb treball voluntari en l’àmbit social han tendit cap al creixement basant-se en aquest model i han col·laborat a la consolidació del potent Tercer Sector Social a Catalunya.

Hi ha moltes entitats que se situen en un punt mig entre aquests dos models i compten amb un equilibri entre professionals i voluntaris. Conviuen projectes propis de l’entitat desenvolupats per voluntaris, projectes professionalitzats i també projectes mixtes. És en aquests darrers on cal afinar més la convivència i els rols que desenvolupen voluntaris i assalariats. Algunes entitats conegudes amb aquest model poden ser el Casal dels Infants per a l'acció social als barris que compta amb 180 tècnics assalariats i 860 voluntaris o Creu Roja Catalunya, amb 16.000 voluntaris i gairebé 1.300 tècnics assalariats.

Tots tres models exposats poden funcionar molt bé. No són unes entitats més altruistes, més autèntiques o més pures que les altres. Ni tampoc unes altres més serioses, més eficaces o més eficients. El que és important és que cada entitat decideixi lliurement quin és el model que vol seguir, ho expliciti i actuï amb conseqüència per arribar-hi.

Del voluntariat d'empresa a les empreses voluntàries?

2011-12-23T01:31:00.000-08:00

... de Sergi Rovira

Després del Congrés Europeu de Voluntariat de fa unes setmanes (i abans, òbviament), s'ha escrit àmpliament al voltant del concepte de voluntariat, els marcs emergents, les noves formes de voluntariat i un seguit de qüestions relacionades (al bloc de xarxanet.org, també). D'aquestes, em sembla remarcable l'ascens d'una nova categoria de voluntariat: el voluntariat d'empresa. El voluntariat d'empresa fa referència a aquelles activitats que organitza una empresa, generalment amb una altra organització, perquè els seus treballadors/es, voluntàriament, duguin a terme una acció socialment profitosa.

Em sembla destacable la implicació social de les empreses i dels seus treballadors. Cadascú segur que té els seus motius. L'empresa pot dir que fa una aportació social més enllà de la seva pròpia activitat, internament fa una activitat per trencar la rutina diària, genera cohesió de grup i els treballadors/es es poden sentir més propers als valors de l’empresa. Per als treballadors/es pot ser un espai diferent on senten que fan una aportació a la societat de forma desinteressada, potser és una activitat novedosa i fer de voluntari té un valor personal gens despreciable. Em sembla molt interessant que sorgeixin aquestes iniciatives però, avui per avui, em semblen un annex, un afegit, un a més a més. No en podríem fer una qüestió central?

La pregunta m’obliga a revisar una mena de dogma inqüestionable: la missió de les empreses és guanyar diners. Bé, en podríem fer tot un debat, però no hi entraré. Però em pregunto, només han de guanyar diners? Quants diners? Quins beneficis han de tenir? Les empreses han de guanyar molts i molts diners? On està escrit? Col·lectivament, en sortim beneficiats de que les empreses guanyin molts diners? Tony Judt ens explica amb multitud d'exemples que com més equitativa és una societat, és més justa. Si unes empreses, poques, guanyen molts diners, globalment, la majoria hi perdem.

Donem per suposat que les empreses només pensen a guanyar tants diners com sigui possible immerses en una mena de cursa cega; però no, necessitem que les empreses no siguin entitats ferotges que àvidament busquin beneficis econòmics. Podem fer empreses que, sense perdre diners (potser en guanyen menys), tinguin un fort component social. Amb l'atur creixent i situacions socials francament desesperades, tots hem d'aportar tot el que ens sigui possible.

Hem de fer un pas més i treballar perquè les empreses assumeixin el benestar col·lectiu com a part del seu mandat i dediquin recursos (econòmics, humans, tecnològics, etc.) a la millora social. I que a final d'any es preguntin, aquest any hem guanyat diners? I alhora diguin, hem assolit els nostres objectius socials? I ambdues qüestions, tinguin, com a mínim, el mateix pes. Les empreses han de tenir objectius socials (crear llocs de treball, tot i que no siguin imprescindibles, mantenir serveis socials, etc.) encara que guanyin menys diners.

Si entenem que aquesta aportació la fan com a part troncal del seus objectius, i com que això no ho regularem per llei, en podem dir empreses voluntàries. O potser ara en podem dir empreses voluntàries, però en el futur, senzillament, n'hauriem de dir empreses.

Una mirada àmplia per al pessebrisme associatiu

2011-12-21T06:15:00.000-08:00

... d'Enric Benavent

De tots els àmbits en els que es desplega el pessebrisme (familiar, escolar, pastoral, comunitari...) és l’associatiu el que actualment té, d’una banda una gran presència social, i de l’altra, una salut més delicada. A Catalunya és cert que hi ha moltes associacions de pessebristes que presenten anualment les seves exposicions, cinquanta de les quals formen una federació, però també és una realitat que moltes d’aquestes associacions estan en un moment d’estancament i de declivi. En els darrers anys algunes associacions emblemàtiques han cessat la seva activitat, en d’altres casos l’associació és pràcticament una entitat unipersonal, i trobem també associacions situades en un estancament perillós. Quan trepitges el territori és molt habitual sentir sempre el mateix lament: no hi ha relleu generacional.

Crec que l’estancament generacional que pateixen algunes associacions va lligat a un estil de gestió poc participatiu i a un anquilosament en la creativitat. És a dir, en un món que en els darrers vint-i-cinc anys ha canviat moltíssim, les estructures, les formes de gestió, i les activitats d’algunes associacions continuen sense veure gaires canvis. Un art com el pessebrisme, que d’una banda està tan vinculat al fet religiós i que de l’altra demana unes dosis de paciència i de temps considerables, lliga molt poc en el món de la immediatesa, del canvi constant i de la secularització.

Hi ha algunes associacions que sí que han sabut tenir una actitud d’obertura, en temes de gestió interna, de projecte col·lectiu, i també, en criteris artístics i estètics. Aquestes estan entrant en dinàmiques de consolidació, creixement i renovació.

Algunes de les claus les podem trobar, d’una banda en la capacitat d’ampliar la mirada vers el fet associatiu, no centrant tota l’activitat només en fer el pessebre, d’una altra en l'obertura vers noves formes de fer o de presentar el pessebre que conviden els seus participants a estimular la capacitat creativa i, també, en fer de l’associació una peça important en el teixit social i cultural del territori establint sinèrgies amb d’altres entitats o iniciatives.

Només si potenciem una mirada àmplia vers el pessebrisme que aposti per obrir les portes a nous llenguatges creatius i a formes integradores de gestió associativa podrem garantir la pervivència d’aquesta vessant del pessebrisme que es practica en el si de les associacions.

Sortir de l'armari

2011-12-16T01:59:00.000-08:00

... de Jaume Albaigès

Recentment he passat uns dies a Anglaterra, en una zona més aviat rural, i m’ha sorprès positivament observar com d’integrades estan les entitats socials (allà en diuen charities) a la vida quotidiana de la ciutadania.

Per exemple, és relativament senzill trobar botigues d’organitzacions no lucratives de perfils molt diversos als carrers comercials, fins i tot en pobles relativament petits. S’hi venen productes de segona mà, sobretot roba, però també objectes de regal, merxandatge de l’entitat, etc. Són botigues que fan goig i atrauen clientela amb prou facilitat. Per nodrir-les utilitzen sistemes de recollida de roba usada porta a porta. No és estrany que en les diferents parts del procés hi integrin persones en risc d’exclusió o amb discapacitat.

En general són coses que aquí també fem, però em van interessar especialment dos aspectes diferencials: d’una banda, la integració dels processos. Que una entitat de cooperació internacional faci alhora inserció laboral, no tant com a especialitat pròpia sinó per coherència missional és un valor que a vegades trobo a faltar en el nostre entorn, on en general tendim a pensar molt en clau del propi projecte i ens costa incorporar valors d’altres sectors.

De l’altra, la intensitat. Com deia al principi, les charities formen part de la vida quotidiana de la gent igual com l’anar al pub. Amb naturalitat i complicitat. Jo diria que aquí, sovint, encara ho vivim amb massa militància i excepcionalitat. Això no està malament, però també hauríem de poder ser més pluja fina i arribar a més gent.

En la breu estada anglesa també he observat que hi ha vehicles que llueixen adhesius en què identifiquen els propietaris com a socis d’una o altra organització.

Aquí presumim d’equip de futbol i poca cosa més. Així mai no aconseguirem trencar el cercle dels convençuts. A la nostra societat, a les nostres entitats, necessitem persones disposades a sortir de l’armari, a explicar amb orgull (que no vol dir amb idolatria o sense autocrítica) a quines entitats donen suport i per què ho fan.

Benvolgut expresident

2011-11-29T03:30:00.000-08:00

... de Bernat Ferrer

(Aquesta carta és la resposta a "Benvolgut nou president")

Benvolgut expresident,

moltes gràcies per la teva carta, va ser una injecció de vitamines molt important per a mi!

En primer lloc, deixa’m agrair-te que sabessis fer el pas enrere tan dignament com el vas fer. Ningú no és imprescindible (espero tenir-ho present d’aquí a quatre anys!) i, si bé al principi em va semblar que no me’n sortiria, ara diria que ja hi he anat agafant la pràctica. Entenc que tu tenies un estil propi i feies les coses d’una manera, però penso que em donaràs la raó en què no és necessàriament l’única via de dur l’entitat. Era, senzillament, la teva. Ara espero trobar la meva...

El cap em bull d’idees, vull arrencar nous projectes que penso que ens poden beneficiar a tots plegats... Però, no sé com dir-t’ho... Potser hi ha alguna de les activitats que vas idear, que la reformularem de dalt a baix. Saps que no va acabar de funcionar mai, i penso que si hi fem uns quants canvis, funcionarà perfectament bé. Espero que no t’ofenguis per aquests retocs.

També tinc prevista una reunió amb l’entitat X. Em sembla que no val la pena ser-hi tan crític com ho va ser la teva junta, sinó que mirarem d’entendre’ns-hi i buscar-hi sinèrgies. En el fons, ells solen fer la mateixa activitat que nosaltres i, com que no hi tenim la implicació emocional que hi teníeu vosaltres, potser ens podrem entendre millor.

També m’he proposat fer alguna activitat que beneficiï el conjunt de la ciutat. En tant que rebem diners públics per desenvolupar l’activitat concreta que desenvolupem, considero que està bé idear-ne alguna altra enfocada al conjunt dels nostres veïns, tant per donar-nos a conèixer com per retre’ls comptes públicament. No sé ben bé què serà, però espero que se’n senti a parlar.

També m’encantaria buscar patrocinadors privats, però l’altre dia em van dir que l’empresa d’en Manel es trobava a punt de fer fallida. Per tant, dubto que d’aquí en puguem treure cap euro. Potser haurem de pujar les quotes dels socis, no ho sé... Quan ho he insinuat a la junta, ja m’han dit que no era una bona idea, però ara m’adono de com de difícil n’és, això de quadrar els números!

També... També... També... Bé, també t’he de reconèixer que he tingut algun moment de crisi, cert. Totes aquetes idees contrasten amb el dia a dia, quan em passo hores al telèfon o de reunió en reunió, i el temps que dedicaria a la família se’n ressent. Espero, com bé dius, que amb els mesos pugui veure-ho tot molt més nítid...

Bé, ja veus que sóc un mar de dubtes, d’incerteses i de projectes!

Moltes gràcies pel teu suport!

Atentament,

El president

Aquest no és el voluntariat que volem, no només!

2011-11-25T01:58:00.000-08:00

... d'Arnau Garcia i Conesa,

president de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Aquests darrers dies han estat dies de reflexió i probablement aquesta és la primera de les virtuts del II Congrés Europeu del Voluntariat, que hem realitzat les entitats catalanes els dies 9, 10 i 11 de novembre. Amb aquestes línies voldria compartir aquestes virtuts però sobretot les preocupacions que m'ha generat aquest important esdeveniment.

El Congrés va començar amb una més que lloable declaració de principis del president de la Generalitat que posava l’accent als deures que tenim i als valors que el voluntariat aporta a la nostra societat.

L'Enric Canet, del Casal dels Infants, i la Begonya Navarrete, de la Fundació Autònoma Solidària, ens alertaven dels riscos del moment social que s’albira i reflexionaven al voltant del paper de la societat civil organitzada, o no organitzada, per superar aquests moments d’incertesa i complexitat, econòmica però sobretot social. La Mònica Sabata, de la Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes, ens feia mirar més enllà de les nostres fronteres per veure la importància de compartir i conèixer altres realitats per créixer com a país i com a poble. Aquests espais de visió de futur, tot i que curts, van ser reveladors i van posar sobre la taula reptes, idees i qüestions.

Durant el Congrés van sortir altres idees interessants que ens van fer pensar: altres formes de voluntariat, la responsabilitat social corporativa de les empreses com una oportunitat, la necessitat de fer xarxa i la necessitat de tenir un marc legal que doni suport al voluntariat a Catalunya. I és que finalment, aquest Congrés era una gran oportunitat per fer allò que el president ens deia durant el seu discurs d’obertura, fer arribar els valors del voluntariat més enllà, perquè seran aquests valors els que ens permetran avançar com a poble.

El primer concepte que ha grinyolat en aquest Congrés és el propi concepte de “voluntariat”quedant més que palès amb un Congrés desenfocat que no ha tingut clars els seus destinataris. El prisma que s’ha utilitzat durant aquest 2n Congrés del Voluntariat, des del principi i fins el final, tot i la contradicció, ha estat el d’unes persones professionals i remunerades que gestionen i marquen el camí que han de fer els propis voluntaris. Qualsevol voluntari implicat i compromès, com el voluntari que predica el nostre president encertadament, vol formar part i dir la seva d’un Congrés que vol, entre d’altres coses, assentar les bases d’un possible segon Pla Nacional del Voluntariat de Catalunya.

Però el voluntariat què és? Una persona amb voluntarietat, una empresa que destina els seus beneficis o treballadors a alguna causa, un treballador que sap que a la seva empresa està “ben valorat” ser voluntari o un treballador d’una associació que es creu el projecte i li posa voluntat, tal i com s’ha comentat durant el Congrés? O potser el voluntari que hem de promoure, tot i el moment líquid que vivim, és aquell voluntari compromès i implicat amb la seva realitat local que dedica el seu temps lliure a aquells projectes o entitats sense esperar res a canvi i des de la perspectiva de la gratuïtat?

Els principis que inspiren el voluntariat a la Regió Europea d’escoltisme i guiatge es van voler deixar clars a l'inici de l’European Year of Volunteering 2011 (EYV2011), des de la convicció i necessitat de definir què entenem per voluntariat i abans de començar a treballar i implicar-se amb els diferents grups de treball europeus. Els voluntaris que volem i que necessitem són persones que, des de la seva llibertat individual, dediquin apassionadament el seu temps i la seva energia en accions pel benefici dels altres i de la societat que l’envolta. Persones que en el marc d’una organització participin en les estructures democràtiques i s’impliquin en les decisions que es prenen. L’activitat s’ha de fer estrictament des de la gratuïtat tot i que s’han de contemplar els pagaments de les despeses relacionades directament amb l’activitat voluntària. El voluntariat no pot estar motivat pel guany en aspectes ni materials, ni financers, ni empresarials. I evidentment el voluntariat en cap cas ha de substituir llocs de feina remunerats.

És per aquest motiu que, davant d’aquest plantejament i posicionament, ens preocupa l’enfocament d’un Congrés que no ha encarat els reptes reals que han de permetre desenvolupar aquest voluntariat en els propers anys, sinó que ha enfocat el treball quasi absolutament en el finançament de les entitats i, per tant, en la col·laboració estreta entre les entitats i el món empresarial. Aquest Congrés, promogut per la Generalitat de Catalunya, ha enfocat els continguts més en els valors empresarials, que en els valors del voluntariat i les entitats, més en reptes econòmics, que en reptes socials, de reconeixement, de legalitat, de formació, de promoció, de suport o de motivació. Perquè si realment ens pensem que només amb una relació estreta amb el món empresarial i majoritàriament econòmica farem créixer i millorar el voluntariat i la seva presència, jo crec que no anem pel bon camí. Cal recordar altra vegada que el voluntariat s’inspira des de la gratuïtat i que ens farà falta, també, treballar en xarxa amb els mitjans de comunicació, les universitats o centres de coneixement, els socis, militants o simpatitzants de la pròpia entitat, les altres entitats del país, europees i internacionals, i sobretot fer augmentar les persones compromeses i implicades amb les diferents causes.

Seguint amb els defectes, ens preocupa l’absència de l’associacionisme educatiu en un congrés de voluntariat. Com ens diu el propi concepte, l’associacionisme educatiu és un dels actius del país que educa els infants i joves en la pròpia pràctica voluntària i democràtica. Però no és aquesta absència la principal preocupació, sinó que en cap moment s’hagin treballat les estratègies de promoció d’aquest voluntariat que tant ens preocupa, i que no s’hagi plantejat des dels infants, futurs ciutadans i futurs voluntaris.

La Responsabilitat Social Coorporativa (RSC) o empresarial (RSE), autèntica protagonista d'aquest Congrés, com ens recordava encertadament la Rita Marzoa al programa Solidaris de Catalunya Ràdio d'aquest passat dissabte (13 de novembre del 2011), és un concepte molt interessant i important de treballar, però realment havia de ser el protagonista del Congrés? O els protagonistes hauríem d’haver estat els voluntaris, els quals, per cert, estaven majoritàriament treballant a les seves respectives feines. Perquè aquest és el voluntari que volem, un voluntari implicat amb la seva entitat però implicat també amb la seva responsabilitat laboral, treballador convençut de la necessitat de treballar bé i esforçar-se per tal d’aixecar aquest país. Si aquest Congrés era un congrés de gestors remunerats de voluntariat, concepte creixent i especialment preocupant, potser ens ho haurien d’haver explicat.

La Marató de TV3, un bon exemple a Europa de voluntariat i col·laboració entre diferents agents. Voleu dir, com es comentava via twitter #eurovol2011, que aquest és el millor exemple a Europa de voluntariat a Catalunya? La Marató és un projecte amb molts valors i molt interessants, però més enfocats a la solidaritat i, fins i tot, a la caritat, que no pas al voluntariat compromès i implicat que perseguim, o hauríem de perseguir.

Aquesta que estic fent és una mirada real des del voluntariat i des de la presidència i representació d’una entitat de més de 2.500 voluntaris compromesos, implicats i majoritàriament joves, futurs actius de projectes voluntaris, implicats amb la comunitat i compromesos amb el país. Una entitat que treballa des del voluntariat i en xarxa amb altres entitats del país, que treballa a nivell europeu i internacional, que treballa amb partenariats associatius, culturals, universitaris i empresarials. Una entitat que es planteja els reptes que té davant constantment perquè vol construir sense por i amb el convenciment de treballar per una societat catalana més forta i més lliure.

Aquesta és la nostra preocupació. Podem continuar promovent el voluntariat de les Olimpíades de l’any 92 i quedar a la cua d'Europa, o podem apostar, com està fent l’escoltisme i el guiatge arreu del món, per un voluntariat compromès i apassionat. Podem apostar per un voluntariat promogut per les persones i demanar a les empreses flexibilitat i facilitats pels treballadors que volen fer voluntariat lliurement a la seva comunitat o podem apostar per un voluntariat promogut per les empreses i que les persones fan perquè està ben valorat internament. Podem optar per mantenir els treballadors que ens va portar la bonança econòmica o ens podem aturar a mirar si necessitem tal volum de treballadors per assolir els objectius de les entitats. Podem seguir vinculant voluntariat a diners i per tant fer-lo entrar a la roda del capital o podem creure que per moure el món i deixar-lo millor de com l'hem trobat només ens cal, temps personal, passió pels projectes i creue'ns que les persones, organitzades, podem amb tot allò que ens posem al davant.

En resum, la meva preocupació no són els continguts que hi havia al 2n Congrés Europeu del Voluntariat, sinó aquells que no hi eren.

Quan 1 més 1 és més gran que 2

2011-11-24T01:40:00.000-08:00

... de Jaume Albaigès

He tingut l’oportunitat d’assistir a l’estrena d’Interferències, pel·lícula que es presenta amb aquest cridaner eslògan: "Una reflexió sobre la crisi global que posa nom als responsables".

Una de les sensacions que me n’he endut és la de trobar-me davant d’un producte de moltíssima qualitat en tots els sentits, que a més a més té quelcom de nou que podria (o hauria de) marcar tendència al sector no lucratiu.

L’obra ha estat construïda a partir de la col·laboració de dues organitzacions no lucratives: l’Observatori del Deute en la Globalització i la Fundació Quepo, un centre de recerca especialitzat en relacions nord-sud i una productora audiovisual amb un clar enfocament social, respectivament.

I escric "col·laboració" perquè crec que aquesta és la paraula clau. Veient el resultat final del projecte es fa difícil pensar en una típica relació client-proveïdor. El que es percep és una complicitat en el fons i en la forma que permet obtenir un producte destinat a anar més enllà del cercle activista convençut i alhora mereixedor de l’atenció dels mitjans (referència 1 – referència 2).

I aquest és el punt: de la unió de dos sabers prou diferents apareixen noves possibilitats. És un mecanisme d’innovació ja conegut, però encara poc explorat per part del nostre teixit associatiu.

Particularment, en totes aquelles iniciatives adreçades a la sensibilització, a l’educació, a la incidència social i política, la capacitat de teixir aliances externes que ens ajudin a idear noves maneres d’arribar a la ciutadania serà clau. Però també en la proposta de solucions als nous reptes socials a què ens enfrontem.

Les combinacions poden ser molt diverses; només cal deixar de mirar endins de la nostra entitat i fer un cop d’ull al nostre voltant. Ens hi animem?

Ah, sí, suposo que voldríeu saber alguna cosa més del contingut de la pel·lícula, oi? En teniu un tràiler a continuació, no us en donaré més detalls. Només us diré que em va deixar molt i molt satisfet, alhora que commogut. Us animo a veure-la, al cinema o al web, a difondre-la (és una producció sota llicència Creative Commons) i a aprofitar tots els recursos i propostes educatives que la complementaran.

Interferències Tràiler Subt. Castellano from Quepo on Vimeo.

Voluntariat + empreses = molt per aprendre (II)

2011-11-14T08:37:00.000-08:00

... de Juan Mezo

La celebració del II Congrés Europeu de Voluntariat ha estat una oportunitat per avançar en noves formes de col·laboració, per incentivar i motivar que les persones es facin voluntàries.

El voluntariat d’empresa és un dels temes que es va tractar en el programa, sobre el qual vaig fer un post previ. Hi destacava diversos aprenentatges que es podien desprendre de la col·laboració entre empreses i organitzacions des del punt de vista de l’empresa.

Des de l’experiència d’haver creat, dissenyat, gestionat, coordinat i dinamitzat diversos programes de voluntariat corporatiu voldria destacar alguns aprenentatges, ara, des del punt de vista de l’organització:

El voluntariat d’empresa no treu feina. Encara ara em trobo entitats que em diuen: “però si amb un dia no es pot fer res”. Per descomptat! El voluntariat d’empresa no ve (en un primer moment) a treure’ns feina. Em sembla tant obvi que se’m fa estrany que les entitats pensin en el voluntariat corporatiu com un voluntariat més. Les circumstàncies en què aquest tipus de voluntariat s’acosta a l’entitat s’han de tenir en compte.

Al contrari, el voluntariat d’empresa (inicialment) ens donarà més feina. Cal coordinar les persones, explicar-los què s’ha de fer, com s’ha de fer i ensenyar-los igual que amb als voluntaris, que en el seu primer moment, també ens van donar més feina (disseny del pla d’acollida, de formació, de coordinació, seguiment).

La relació amb empreses és una porta oberta a nous públics, gent a la qual potser no arribaríem per nosaltres mateixos, persones a les quals els podem explicar i mostrar allò que som i que fem.

Cal considerar els voluntaris que vénen de l’empresa com a nous amics. Caldrà incloure’ls a la base de dades, fidelitzar-los, demanar-los si volen seguir de voluntaris en alguna altra activitat o projecte de l’entitat, que facin un donatiu o que es facin socis.

Hem d’estar oberts a formes creatives per donar cabuda els voluntaris d’empresa a la nostra entitat. Encara que hagin de ser 10 persones posant una bombeta (1 agafa la bombeta i aixeca el braç i els altres 9 giren la taula sobre la qual s’ha pujat per arribar al llum). El primer contacte amb el voluntari d’empresa no és per beneficiar l’entitat, sinó per beneficiar les persones que s’acosten a la causa.

Una bona acció per sensibilitzar! Sovint, en les missions de les entitats, surt el terme sensibilitzar. El voluntariat d’empresa és una bona oportunitat per a fer-ho: tindrem persones receptives disposades a escoltar-nos.

Cal deixar la porta oberta, amb l’empresa, per establir altres vincles, com ara projectes conjunts, noves formes de participació i de col·laboració.

El voluntariat d’empresa està format per persones que s’acosten per primera vegada a l’entitat. La diferència amb un altre voluntari és el canal que ha utilitzat per acostar-se a l’entitat (l’empresa). De l’organització en depèn la imatge que s’emportarà aquesta persona de la nostra causa, dels nostres projectes. És una oportunitat per fer nous amics.

Crec fermament que el voluntariat corporatiu és una oportunitat per acostar el món associatiu i el món de l’empresa, per compartir coneixements, habilitats i aptituds, per créixer junts i construir una societat més justa i cohesionada. Aconseguir-ho depèn de tots: empreses i organitzacions.

(TSR = PAR) Territoris i persones socialment i ambientalment responsables

2011-11-09T02:08:00.000-08:00

... de Sergi Rovira

Els models que han imperat al món les darreres dues dècades han quedat fortament en entredit amb la crisi. No només el sistema econòmic i financer amb les polítiques liberals que coneixem bé, sinó també un model de societat que s’ha estès arreu del món on prima l’individualisme, la competició i el narcisisme basats en el consum desaforat. No diré que aquest model hagi arribat a la seva fi –prou que m’agradaria veure-ho– però, en bona mesura, s’haurà de revisar.

Malauradament encara perdura el campi qui pugui, el jo miro de sortir-me’n encara que l’altre caigui pel camí, però també hi ha mirades noves, persones que veuen que el sistema no funciona. La crisi té aquestes coses. Per dir-ho d’una altra manera, la crisi ha deixat i deixa cada dia moltes persones fora. I fora vol dir sense feina, amb família per alimentar i deutes i la sensació de caure al buit sense tenir on agafar-se, ni xarxa que t’entomi (la sensació de buit és terrible). Sortosament, la crisi ha fet sortir forces d’on abans no hi eren, ningú vol deixar d’ajudar a un familiar o un amic i mira de donar-li un cop de mà. Però alhora genera una por immensa: “I si em toca a mi? I si caic jo?”. Si ens fem aquestes preguntes, ja estem mirant el món diferent. No estem disposats a deixar caure al del nostre costat, són persones amb nom i cognoms que coneixem bé.

Aquesta conjuntura ens porta a ser mesurats, a consumir amb cautela, a mirar el futur i ens diuen que això és dolent per al sistema. Aleshores descobrim que el sistema no és bo per a nosaltres, per a les persones.

Per això, ens cal un altre sistema i hem de construir xarxes sòlides per bastir-lo. No xarxes efímeres que aturen el cop, sinó espais que construeixen el futur. Espais per construir el model de societat que volem: inclusiva, on qui cau fora pot ser acollit, diversa i responsable, que té cura dels recursos que fa servir i vetlla per no malmetre l’entorn. Això són els territoris socialment responsables.

La crisi és greu i profunda i, malgrat que hem canviat una mica els nostres patrons de consum, no afrontem els reptes ambientals que tenim davant en la seva globalitat. No podem sortir de la crisi proposant que augmentem el consum. El nostre planeta és limitat i hem de canviar el model. Els TSR han de ser espais que tendeixin a l’equilibri ambiental reduint dràsticament els consums d’energia i produint-ne amb fonts renovables, que tinguin baixos consums de materials (consumint molt mesuradament) i el residu arribi a ser zero.

Els territoris socialment responsables són llocs amb una intencionalitat clara i concreta: construir una societat que posi primer les persones i també l’entorn que les acull.

Visita el reportatge sobre el II Congrés Europeu del Voluntariat

Reptes del voluntariat ambiental

2011-11-08T07:33:00.000-08:00

... de Juanjo Butrón

El voluntariat ambiental és una més que interessant iniciativa de conservació ambiental, de promoció de la sostenibilitat i que permet col·laborar de forma pràctica i sòlida en la resolució de molts problemes ambientals i l’augment dels coneixements ambientals en el si d’una entitat. És obvi que el voluntariat no pot fer front per si mateix a moltes mancances ambientals, però no deixa d’ésser una aportació molt atractiva per a com a mínim evitar que els ciutadans donin l’esquena al seu patrimoni natural, una eina amb un gran potencial que demostra que la protecció ambiental és una causa col·lectiva i no només de l’administració o de les empreses.

Apropiar-se de la natura, si ens la fem nostra, si aprenem el seu funcionament, si ens l’estimem a través d’intervencions directes de millora, provoca que ens acabem adonant que no hem de reclamar només que siguin altres els que facin accions per protegir-la, sinó que nosaltres podem fer un primer pas.És una estratègia de participació activa que agrupa a qualsevol persona, a conservacionistes no militants o amb un compromís parcial que desitgen responsabilitzar-se d’allò que consideren important d’una manera concreta, a la vegada que obtenen una gran satisfacció personal, o s’accedeix a coneixements pràctics difícils d’aconseguir d’una altra manera.

En ocasions les persones no es reconeixen com a voluntàries sinó que es consideren militants d’una causa a defensar, de la qual volen ser part de la solució i no només part del problema. Moltes vegades es tracta de veritables artesans de la conservació. En general, el voluntariat ambiental se centra en la intervenció directa, la millora i manipulació de l’entorn i dels éssers vius que l’habiten. La major part de la tasca de conservació de la natura descansa en el treball del voluntariat. És una importància destacable però socialment poc percebuda. També col·laboren en activitats de sensibilització, formació i educació. De fet, tota acció voluntària ambiental té aquests dos components: la intervenció i la sensibilització.

Les entitats amb voluntariat ambiental tenen els mateixos reptes que qualsevol altra entitat en els nostres dies per continuar amb la seva tasca associativa i donar continuïtat a les seves activitats, però a més, han de saber transmetre la importància de la seva missió, mantenir un ampli ventall de participació i assegurar un equilibri entre la militància activa i la gestió del voluntariat per millorar la seva actuació. Les entitats amb voluntariat ambiental han de transmetre el missatge que les qüestions ambientals no es poden deixar únicament en altres mans.

Visita el reportatge sobre el II Congrés Europeu del Voluntariat

Quin serà el paper del voluntariat els propers temps?

2011-11-08T00:49:00.000-08:00

... d'Enric Canet

Capficats estan els occidentals tant pel món del núvol tan virtual de la comunicació com per la bombolla en la qual ens hem anat instal·lant, bombardejats per les pors al déu dels mercats, que omnipresent i arbitrari ens pot llençar a la misèria o la mort. Davant d'això, la primavera àrab i el moviment mundial dels indignats obre una porta d’esperança. Mentre el núvol ens incita com un cant de sirena a ser distants, els nous moviments ens impulsen a ocupar l’espai. Ens trobem entre l’absència virtual i el frec a frec humà. Quin serà el paper del voluntariat els propers temps?

El voluntariat haurà de ser compromís per les persones i l’entorn. Incitar-nos a fer accions voluntàries que ens baixin del núvol i ens facin penetrar en la realitat. Per assolir-ho, cal que comencem per transformar-nos nosaltres mateixos, vivint el valors que propugnem i proposant-los socialment. El voluntariat ha de deixar de ser passiu i militar totalment per a la nova causa.

La societat està passant de ser complicada a ser confusa. Les nostres accions voluntàries no poden quedar-se en petites teràpies assistencials o de millora de l’entorn. La transformació social que propugna el voluntariat solament pot passar per la transformació de les estructures que generen marginació, exclusió i destrucció d’ecosistemes. I, per això, cal diagnosticar amb rigor i generar projectes per a una nova estructura social. Quedar-se en la millora conjuntural alenteix el procés de canvi.

El voluntariat haurà de ser presència. El contacte humà d’igual a igual és la base de la seva acció, enmig de la gent en situació de dificultat, estructural o conjuntural. Un contacte des de la pròpia realitat de la relació i del respecte a les potencialitats i energies que té l’altre, facilitant que es pugui créixer en l’autonomia, en la capacitat que qualsevol pot tenir de transformar l’entorn. És un repte que l’acció voluntària sigui d’igual a igual.

En la confusió del nostre món, el voluntariat pot ser una eina de transformació o un obstacle. Per quina opció ens decidim?

Visita el reportatge sobre el II Congrés Europeu del Voluntariat

Benvolgut nou president

2011-11-07T02:57:00.000-08:00

... de Bernat Ferrer

Benvolgut nou president,

en primer lloc, moltes gràcies per haver acceptat el càrrec. T’honora aquesta passa endavant que has fet, i espero que la resta de socis també ho sàpiguen valorar així.

Ara que ja han passat uns mesos després de l’assemblea on et vam escollir, t’adreço quatre ratlles que penso que et poden ser d’utilitat.

Disculpa’m perquè el relleu potser no va ser tan idíl·lic com et vaig prometre. Et vaig assegurar que t’explicaria moltes coses i que et guiaria en molts aspectes, però a mida que passaven els primers dies del teu mandat, vaig pensar que el millor seria que ho anessis descobrint tu mateix, sense hipoteques, ni vicis, ni mals entesos del passat.

Sí que et vull recomanar que deleguis tant com puguis. Sinó, creu-me que la feina és inabastable. Tu has fet el pas, sí, però tots els associats també t’acompanyem voluntàriament en aquesta aventura. Per tant, també podem implicar-nos tant com has fet tu. Cadascú té un àmbit en què excel·lir, serà feina teva identificar-lo i guiar-nos cap allí.

Fes créixer l’entitat, no la vulguis tancada sobre si mateixa. Mira d’implicar el màxim de gent possible en aquest projecte, perquè, sinó, anirà quedant ensopit i s’extingirà. A més, són molts els conciutadans que es passen el dia davant la televisió! Molts potser no veuen el sentit de la tasca voluntària, però els que ho han provat, n’han quedat tan encantats que això sol ja em fa veure les bondats de la proposta!

Per les teves mans passaran diners que no seran teus. No dubto ni un moment de la teva honradesa en la gestió d’aquests recursos, però sí que et demanaria que estiguessis al cas de transmetre aquest missatge al conjunt de la teva junta. Moltes vegades és fàcil caure, un per l’altre, en la justificació de despeses injustificables. Pensa que, per quatre duros, se’n pot anar en orris l’excel·lent tasca que estem fent tots plegats.

Dedicaràs moltes hores a l’entitat –suposo que ja te n’has començat a adonar–. Paciència, és l’únic que et puc recomanar. Et trobaràs enviant correus a les dues de la matinada i fent reunions a les nou del matí d’un dissabte. Paciència. Potser en aquell precís moment no trobaràs el sentit de la teva tasca, però, creu-me, cada acció compta.

Arribarà un dia, el dia en què l’associació durà a terme l’activitat tan llargament planificada, en què de cop i volta veuràs el sentit de tantes hores invertides. Assaboreix-ne cada minut, t’ho mereixes. Però tingues en compte que l’èxit no és només teu, sinó del col·lectiu!I En canvi, sí que tindràs el repte automàtic de pensar ja en la següent fita a assolir. Els cansats fan la feina. Qui fa el que pot, està obligat a més.

Gràcies pel teu temps, president!

Atentament,

L’expresident

PD: Ja t’aviso que hi haurà socis que no veuran tot això que t’he dit, o no ho voldran veure, i que et criticaran per haver fet A i no haver fet B, o per les dues coses alhora. Què hauràs de fer? En això sí que no et puc ajudar. A uns, jo els vaig engegar a dida. Als altres, els vaig encarregar feina –que, per cert, encara està per fer!–. Paciència, doncs...

(La resposta a aquesta carta: "Benvolgut expresident")

Visita el reportatge sobre el II Congrés Europeu del Voluntariat

Per un voluntariat independent, popular, actiu, sobri i arrelat al país

2011-11-04T04:19:00.001-07:00

... de Carles Armengol

La crisi està provocant no poc patiment en moltes persones i, no cal dir-ho, en entitats socials i del tercer sector. Per tant, convé no banalitzar-la, ni banalitzar els seus efectes. Però això no treu que intentem fer de la necessitat virtut i que no aprofitem les circumstàncies per revisar coses que no s’han fet prou bé o per depurar determinats vicis adquirits. És en aquest darrer sentit que goso afirmar que el context que ens dibuixa la crisi pot ser una bona ocasió per repensar el voluntariat i el model de desenvolupament del voluntariat que hem anat practicant en els darrers anys.

En aquesta mateixa línia també afirmo que una temporada de grans estretors per a l’administració, i sense subvencions, pot tenir efectes purificadors, no per a tot el tercer sector, però sí específicament per a determinats àmbits del món associatiu i particularment del voluntariat.

És en aquest context d’austeritat general que podem retrobar les virtuts que configuren –o que un xic idealment, hem volgut que configurés– un model català del voluntariat, caracteritzat entre d'altres, per aquests trets:

Caràcter cívic i independent de les administracions públiques: cal oblidar aventures d’excés de tutela o de suplantació d’aquest caràcter civil i independent que algunes administracions han practicat, sovint sota el pretext del suport.
Popular i plural: el voluntariat només pot ser un moviment massiu si assoleix aquesta dimensió popular –interclassista en diríem abans– i, necessàriament diversa i plural (socialment, cultural, religiosa, política), però allunyat de la beneficència aristocràtica de les meses petitòries, del pijo-progressisme banal, o d’allò que ara s’anomena els antisistema. El voluntariat és constructiu per naturalesa.
Primacia de l’acció i el servei per sobre del discurs: el voluntariat ha de ser un moviment reflexiu i crític, però l’essència del seu "engagement" és l’acció i el servei específic en un àmbit determinat. El voluntariat va per feina, és un moviment d’esforç i treball compartit, amb metes clares i concretes i amb beneficiaris personals, socials o culturals també concrets. La relació i la col·laboració amb els moviments socials o amb altres àmbits del tercer sector no pot desdibuixar la identitat del voluntari que és l’acció altruista.
Austeritat i sobrietat: la primacia de l’acció també implica una sobrietat en la seva estructuració i desplegament. Allò que importa és la missió i els mitjans hi estan al seu servei. Les organitzacions de voluntariat són organitzacions lleugeres i dinàmiques, austeres en els mitjans. Els recursos s’orienten clarament a les finalitats. D’altra banda, el voluntariat necessita reconeixement, però no la falsa adulació ni que el festegin interessadament. Prou que hem assistit a actes que, en aquesta línia, han vorejat el ridícul.
Arrelament al país: l’actitud voluntària neix d’un compromís amb la realitat que és manifesta en una pluralitat de causes i d’àmbits, sovint a l’entorn més immediat, però també en marcs més llunyans. Però, ni en el cas de la cooperació internacional, el voluntari no es pot confondre amb l’aventurer, o amb aquell que cerca l’exotisme que trenqui amb la seva rutina. El voluntariat no es desentén del seu país, ni de la seva realitat més propera, encara que la seva missió la desenvolupi en altres indrets. Una solidaritat extremadament selectiva o que es desentengui d’allò més proper és sospitosa.

Certament, no sé si aquest model de voluntariat ha existit mai com a tal i en plenitud, però de ben segur ha format part de l’imaginari col·lectiu de molts sobre el que volíem ser. Un imaginari potser desdibuixat en els darrers anys, però encara il·lusionant i, crec, més actual que mai.

Visita el reportatge sobre el II Congrés Europeu del Voluntariat

M’imagino... Una història d’amor entre el voluntariat i les TIC

2011-11-04T03:37:00.001-07:00

... de Jaume Albaigès

La propera setmana se celebra a Barcelona el II Congrés Europeu del Voluntariat. Al programa s’hi ha inclòs una taula rodona que em sembla d’allò més necessària i que duu per títol "Què passarà i què hauria de passar en el món del voluntariat en els propers 5 anys?".

En un context com l’actual és molt temptador centrar la reflexió sectorial en les dificultats del present més que no pas en les oportunitats i els reptes del futur. Si no somiem difícilment ens mourem d’on som. Així que en els paràgrafs següents provaré d’esbossar algunes idees per ajudar a respondre la pregunta de la taula pel que fa a la relació de les TIC amb l’acció del voluntariat.

M’imagino unes organitzacions capaces d’esprémer el potencial que la tecnologia ofereix per acostar-se a milers de persones i oferir-los diferents vies d’implicació amb les respectives causes que s’adaptin als seus desitjos i interessos i a les seves limitacions horàries, geogràfiques o de qualsevol altre tipus. I no només de forma puntual, sinó amb continuïtat.

M’imagino unes organitzacions que deixen enrere models de gestió i de presa de decisions encarcarats i que, aprofitant la tecnologia, reaccionen amb agilitat a les demandes socials i, alhora, són flexibles amb els seus voluntaris perquè aquests puguin mobilitzar-se i actuar amb autonomia. Si no és així, amb les possibilitats tecnològiques actuals, el voluntariat farà un 'bypass' a les entitats.

M’imagino organitzacions i voluntariat que aprofiten el bo i millor d’Internet per potenciar les seves activitats i la seva presència al carrer i que alhora les mantenen vives projectant-les a la xarxa, en un camí d’anada i tornada permanent entre tots dos espais.

M’imagino organitzacions que descobreixen en el 'crowdsourcing' i el 'crowdfunding' (o micromecenatge) online noves maneres d’aplicar l’entre tots ho farem tot. I persones voluntàries que comprenen que una aportació molt petita sumada a moltes altres pot acabar generant un resultat final altament impactant.

M’imagino persones voluntàries creatives i innovadores explotant les capacitats dels seus telèfons mòbils per fer del voluntariat una activitat non-stop: fotos de denúncies, vídeos de testimoniatge, identificacions i mapatges de tota mena, suport a campanyes, etc. Un voluntari amb un telèfon intel·ligent serà un supervoluntari.

M’imagino persones voluntàries motivades per causes i valors diversos que a banda de col·laborar de forma regular amb algunes organitzacions concretes aprofitaran la xarxa per aportar valor puntualment a moltes altres iniciatives. I que a més la faran servir per demostrar a amics, coneguts i saludats com de bé s’ho passen fent de voluntaris i així animar-los a enredar-s’hi.

Què més imagineu, vosaltres?

Visita el reportatge sobre el II Congrés Europeu del Voluntariat

Quan la crisi exalça el voluntari

2011-11-04T03:13:00.000-07:00

... d'Oriol Illa

Enguany se celebra l’Any Europeu del Voluntariat. Al conjunt d’Europa es calcula que més de 100 milions de persones estan compromeses amb activitats de voluntariat i que a Catalunya en són quasi 600.000. Si cerquéssim una definició universal alhora d’explicar què és un voluntari, el resultat s’aproximaria a dir que és aquell individu que realitza una tasca no remunerada, acceptada de forma voluntària i què llur activitat beneficia a persones alienes a la família, amics, veïns o al propi individu. Un voluntari seria, en definitiva, una persona amb un alt compromís social i uns determinats valors.

Tanmateix, en l’inabastable debat sobre els valors i la moral a la nostra societat, i especialment en moments de crisi com l’actual, hi ha determinats consensos que ens situen en un terreny sota sospita. Valors abastament aplaudits com l’ètica, la responsabilitat, la solidaritat, etc. comporten, en la teoria, una actitud que serveix d’exemple, però què a la pràctica, per desgràcia, hem marginat premeditadament promovent, justament, els valors contraris.

Una dècada prodigiosa que ens ha fet créixer per sobre de les nostres possibilitats i de la qual estem pagant un cost altíssim, no només econòmic, sinó també social. Hem promogut a la nostra societat, durant els anys d’opulència econòmica, les conductes altruistes i voluntàries que semblen ser exemplars per una immensa majoria de la societat? Malauradament, no.

A mitjans del segle XIX, Auguste Compte encunya la paraula "altruisme" –virtut del voluntari– en oposició al d’egoisme. És sobrer afirmar que vivim temps en els que l’egoisme ha guanyat massa sovint la partida. Temps sense perspectives i amb una indiscutible sensació de resignació, indignació o, fins i tot, desesperança. La gran puixança econòmica viscuda a principis del XXI ens va fer sentir individus d’una societat sense límit i persones indestructibles des d’una perspectiva estrictament materialista, tot abandonant aquella altra riquesa que és la "solidaritat intracomunitària". A mida que ens emmirallàvem en el miracle d’una Europa pròspera, apartàvem actituds i valors que ens semblaven caducs en un sistema que no parava de generar oportunitats –encara que aquestes fossin fictícies–. Però el cicle va invertir la seva tendència i ara, amb més de la meitat de la població catalana amb importants dificultats econòmiques i socials, necessitem recuperar uns valors que hem menystingut durant temps.

Un valor és una actitud que millora i perfecciona l’home des d’un punt de vista moral. Afortunadament hi ha gent que durant l’exuberància d’una època que no tornarà, ha mantingut viva la torxa. Hi ha hagut persones al nostre voltant disposades a nedar contracorrent perquè han perseverat en els seus valors i en el servei cap a l’altre. És en aquest context, i amb l’objectiu de plantejar reptes per un voluntariat que afronta una situació social molt complexa a casa nostra i al conjunt d’Europa, que els propers dies 9, 10 i 11 de novembre se celebra a Barcelona el II Congrés Europeu del Voluntariat. Serà una excel·lent oportunitat per prendre el pols d’una societat que insisteix en la defensa d’allò públic i en el compromís social, però que necessita trobar referents i brúixoles que mantinguin el rumb cap a un horitzó creïble, avui encara, incert. Ser voluntari vol dir no haver deixat mai d’entendre, comprendre i comprometre’s amb l’entorn que ens envolta. Quan les coses van bé però, sobretot, quan el futur sembla gris. Simple i complex alhora.

Visita el reportatge sobre el II Congrés Europeu del Voluntariat

Voluntariat + empreses = molt per aprendre (I)

2011-10-19T07:19:00.000-07:00

... de Juan Mezo

Properament, se celebrarà el II Congrés Europeu de Voluntariat. Tot un esdeveniment que aplegarà experts de diferents camps i països i servirà per enriquir, encara més, el tercer sector. Que el voluntariat d’empresa tingui un espai reservat en el programa vol dir que ja és un tema incorporat en el món del voluntariat.

El voluntariat promogut des de l’empresa aporta múltiples beneficis per a totes les parts, com ho mostren diferents estudis, entre ells un de recent: "Estudio del Voluntariado Corporativo en España" (2010), realitzat amb la col·laboració de Valores & Marketing.

Des de l’experiència d’haver creat, dissenyat, gestionat, coordinat i dinamitzat diversos programes de voluntariat corporatiu en voldria destacar alguns aprenentatges, des del punt de vista de l’empresa (el punt de vista de les organitzacions el deixo per a un proper post):

El programa de voluntariat ha de ser una acció més dins una política global de responsabilitat corporativa. Només una empresa que es preocupa del seu paper en la societat, i vol formar-hi part activament, entendrà l’essència del voluntariat. De fet, aquest punt és la primera recomanació que fa un grup d’experts sobre voluntariat corporatiu, promogut per la Unió Europea i l’Aliança Europea del Voluntariat.
Cada empresa ha de trobar el seu propi model de programa de voluntariat corporatiu. Hi ha empreses que cedeixen espais a organitzacions no lucratives perquè expliquin les seves causes i projectes, cedeixen hores d’empleats o recolzen i presenten campanyes...
Cal la ferma implicació de les persones responsables de l’empresa. Per fer-ho a mitges, sense motivació o sense creure-s’ho, no val la pena. Serà una acció més abocada al fracàs.
També és necessari invertir: temps, diners, persones... Si volem un programa de voluntariat corporatiu que costi zero, no sortirà bé. S’ha de pensar, consensuar, dissenyar, comunicar, dinamitzar, explicar...
Cal maduresa dels directius i dels empleats. Tot i que es porti temps amb aquestes accions, no deixa de ser un tema relativament recent. Se n’ha d’aprendre, a tots els nivells, i vèncer possibles reticències.
Cal tenir la ment oberta. Contemplar noves accions, propostes, maneres de fer... El programa no pot ser imposat, sinó ha de ser entès i compartit pels propis empleats i restar obert a plantejaments diferents als inicialment plantejats.
És necessari avaluar resultats quantitatius i qualitatius, entenent el paper del voluntariat, la solidaritat i l’acostament al tercer sector i els objectius de l’empresa.

No hi ha un model únic ni vàlid per a totes les empreses. Cada empresa ha de tenir clar, per començar, perquè vol posar en marxa un programa de voluntariat corporatiu i que aquest sigui coherent amb la seva política global d’RSE. A partir d’aquí, cal dissenyar-lo i posar els recursos adients per aconseguir els objectius que, des de la companyia, es plantegin.

Sigui quin sigui el model és una oportunitat per acostar el món associatiu i el món de l’empresa. Per compartir coneixements, habilitats i aptituds. Per enriquir-se mútuament i, sobretot, fer un espai i entorn millor per a tots.

País amb pobresa... pobre país

2011-10-13T01:22:00.000-07:00

d'Àngels Guiteras,
presidenta de la Taula d'entitats del Tercer Sector Social de Catalunya

Publicat al diari Ara de diumenge 9 d'octubre de 2011

Hem tingut un estiu càlid. Fa unes setmanes que ja hem entrat a la tardor, el temps ha començat a canviar, comencen a arribar les pluges i la llum del sol ens comença a deixar a mitja tarda. Vindran dies freds, foscos i tristos, i per a algunes persones més foscos, més freds i més tristos que per a d’altres. Cada dia hi ha més necessitats socials bàsiques per atendre. Les entitats socials estan detectant noves situacions i treballant més que mai, amb menys recursos i amb molts entrebancs.

La reforma imposada de la renda mínima d’inserció, la paràlisi de les polítiques actives d’ocupació, la retallada europea dels ajuts alimentaris en un moment de màxima necessitat, la transformació de les caixes d’estalvi en bancs i el futur incert de la seva obra social, els desnonaments per impagaments d’hipoteques a persones que continuaran ofegades pel deute, la reducció de pressupostos socials, l’increment del fracàs escolar... Aquests són alguns dels indicadors que revelen la profunditat de la crisi i que posen en risc la cohesió del nostre país. País amb pobresa... pobre país.

Perquè sense cohesió social és impossible fer front a la crisi. Sense cohesió social no és possible trobar nous camins per al desenvolupament econòmic i social. Que ningú no s’equivoqui: reduir la despesa social no comporta principalment reduir el dèficit, sinó erosionar un dels principals fonaments de la nostra recuperació. Perquè la desigualtat i la pobresa creixents estan relacionades amb la pèrdua de valors en la nostra societat: la confiança, la seguretat i el respecte als altres. Aquests valors, com va senyalar Keynes, són els 'animals spirits' que fan que l’economia es desenvolupi. Per fer front a la crisi cal prioritzar la lluita contra la pobresa i optar per un nou model de desenvolupament productiu que porti al cor aquesta estratègia.

Fa unes setmanes els partits polítics van acordar al Parlament impulsar un Pacte Nacional contra la Pobresa i l’Exclusió Social. Podria ser que comencéssim a veure la llum al final del túnel? És essencial que ens posem d’acord en aspectes claus i que definim les línies vermelles de la dignitat. Que aquests límits siguin infranquejables i tinguin, almenys, el mateix nivell d’exigència que els requisits de reducció del dèficit o la línia vermella de la immersió lingüística. Viure amb dignitat avui i demà exigeix eradicar la pobresa severa, amb especial atenció a la infantil; assegurar una renda mínima per a totes les persones; disposar de dret garantit a l‘habitatge; lluitar contra l’exclusió educativa; millorar la protecció social, combinada amb formació adequada i l’accés al mercat de treball; avançar substancialment en la reducció de les desigualtats en els nivells de renda i en una distribució equitativa de la riquesa.

Llegeix l'article complet

Ai! Que passarà amb el “nostre” negociat?

2011-09-06T09:28:00.000-07:00

... de Carles Armengol

Imatge d'uns pressupostos

En temps d’eleccions s'observa un fenomen que ara ha rebrotat entorn a la, per a mi magnífica en les seves intencions, llei òmnibus. Molts sectors, des del turisme fins a les universitats, i també el tercer sector i específicament el món associatiu en les seves diferents branques, de la cultura popular a la promoció de la pau, malden i reivindiquen el manteniment o la creació de departaments i òrgans administratius a les diverses administracions públiques que tinguin cura dels seus afers.

Pot semblar lògic a bones i primeres, però no deixa de sobtar també aquesta passió pels aparells burocràtics alhora que es constata la necessitat d’aprimar les administracions públiques. Sovint s’imposa la sensació que cada sector i subsector, cada àmbit de cada sector o cada variant associativa necessita una finestreta on adreçar les seves sol·licituds d’ajut (¿que hay de lo mío?). Potser és necessari, però no deixa de ser una eloqüent mostra de minoria d’edat de la nostra societat civil en el seu conjunt.

Necessitem un departament, direcció general, servei, negociat, institut o agència governamental para cada activitat? Aquest camí, lluny d'assegurar-nos més recursos i suport, és precisament el que xucla els recursos i anul·la les possibilitat d'alliberar-los per a la iniciativa social. Quantes vegades l'aparell administratiu que gestiona determinats ajuts no consumeix per al seu propi manteniment molts més recursos que els que acaba atorgant? Quantes vegades els òrgans administratius tendeixen a perpetuar-se i, per trobar raó de ser, arriben a competir o suplantar la iniciativa social?

No és hora d'oblidar-nos de mantenir un “negociat” per a cadascú, si més no per al tercer sector, i cercar camins de sostenibilitat amb més autonomia respecte l’administració? Malauradament no sembla que sigui aquest el camí col·lectiu que seguim. Ens entretenim reivindicat burocràcia i no ens atrevim a denunciar l'ignominiós sistema de la creueta a l’IRPF, que ens fa dependents dels dictats de l'administració (espanyola, per a més ignomínia en aquest cas). Per quant oblidar-nos de la creu i cercar la reforma de la llei 49/2002 per aconseguir desgravacions als donatius, si convé, del 75 o el 100% en determinats casos? Que sigui la ciutadania qui decideixi i no les finestretes governamentals, que, a més, cal sufragar i en surten prou cares!

El millor MBA: fes-te escolta!

2011-08-17T03:01:00.000-07:00

... de Sergi Rovira

D’entrada vull demanar la comprensió dels amics dels esplais (i l’associacionisme, en general), perquè, encara que parli des de l’escoltisme, s’ho poden sentir totalment seu i ho compartiran, però deixeu-me parlar des de la meva experiència personal, que ha estat a l’escoltisme.

Fa uns dies, el diari Ara publicava l’apunt “L’avantatge xirucaire” en el suplement Mestres, en que un mestre d’escola es preguntava com serien els nous mestres que s’incorporarien i apuntava que si venien de l’escoltisme o l’esplai mostraven més capacitat d’organitzar-se i d’enfrontar-se a una aula plena de nens i nenes. Al cap d’uns dies, comentava la notícia amb un amic (escolta, també) i deia “és que hi ha escoltes a tot arreu”.

Sembla que els escoltes gaudim d’una àurea d’excepcionalitat, i m’agradaria matisar-ho o posar-ho en context. Jo diria que és un procés darwinístic: hi ha molts nens i nenes que passen per l’escoltisme (o l’associacionisme educatiu), alguns acaben sent caps (o monitors) i d’aquests, pocs, acaben estant-hi uns quants anys i assumint responsabilitats. Vaja, un senzill procés de selecció. Per quedar-t’hi, n’has de tenir ganes (d’organitzar, de posar-te davant d’un grup de nens, de fer reunions i dedicar-hi hores), ho has de dur dins, t’ha d’agradar (i força).

Aleshores, si t’agrada, el que tens és un màster intensiu d’hores i hores practicant (organitzant caus, excursions i campaments, posant-te davant del grup de nens i nenes cada setmana, fent reunions amb pares, entitats, ajuntaments, etc.) i, de la forma més natural, fent-ho, acabes incorporant aquelles coses que sentim dir que tan falten:

el treball en equip,

l’educació per competències, és a dir, que sàpigues organitzar-te, buscar la informació o referències que necessites, que vagis orientat a buscar solucions, vaja, que t’espavilis per tu mateix,

la implicació (motivació) en una activitat amb sentit per a un mateix,

i assumir responsabilitats (de dur nens i nenes a la muntanya).

Quan ho deixes (coses de l’edat), és prou fort per voler trobar altres espais d’implicació a la societat i, sovint, són a la política. A més, el procés és tan intens i les energies que acabes posant són tals que ho dus dins per sempre. La combinació d’ambdós (implicació i sentiment de pertinença) fa que puguis anar trobant persones molt implicades que expliquen que han passat per l’escoltisme.

No sé si hi ha molts escoltes arreu, hi ha els que hi ha, però s’ho creuen amb prou ganes i prou empenta i il·lusió com per fer-se notar. I ara que ho dic,.. ganes, empenta, il·lusió? Amb la crisi econòmica que vivim i els anys que ens pronostiquen, segurament, pot ser un valor molt preuat.

Per això, si tens edat de provar-ho (a mi, ja m’ha passat), fica-t’hi i, si t’agrada, t’enganxaràs. Si ja no tens edat, però busques algú que t’ajudi, pensa que aquí tens les persones amb el millor màster en direcció d’organitzacions que hi ha al mercat (i no costa un euro, només hores, ganes i il·lusió).

Una festa major retallada

2011-08-02T04:28:00.000-07:00

... de Bernat Ferrer

Aquest any, la festa major no val res! El grup que porten no és de primera línia! El castell de focs només durarà cinc minuts! En comptes de tres obres de teatre, només n’han programat una! La quitxalla s’ha quedat sense la festa de l’escuma!

Expressions com aquestes, i moltes més, se senten aquests dies per les viles i ciutats del país. I no entenc per què.

No entenc per què..., perquè nosaltres cada any vivim la festa major amb tanta o més intensitat que la de l’any passat, retallades al marge. I com ho fem? Implicant-nos a fons amb la colla dels capgrossos, amb els balls, amb els castellers, amb la banda... Per a nosaltres, la festa major comença dies abans de la data oficial, enllestint tots els preparatius, i s’acaba hores després que l’últim petard del piromusical hagi posat el punt final a la celebració.

Creieu-me. Proveu-ho i parlem-ne al setembre. No diem que passeu absolutament dels actes programats per l’ajuntament i us n’aïlleu com a éssers asocials, però veureu que no tindreu temps per anar al concert perquè encara estareu gaudint de la cercavila que haureu protagonitzat. Veureu com l’arribada dels gegants a l’ajuntament és un moment màgic, com vibrareu perquè l’assaig obert sigui un èxit, com guardareu els dracs per l’endemà amb molta cura, com us emprenyareu perquè se us ha trencat l’espardenya, com comentareu l’actuació amb la colla, com se us il·luminaran els ulls quan el nebot encengui la primera carretilla, com us embenareu el dit perquè us l’hauran picat amb el bastó, com...

És d’allò més fàcil queixar-se i dir que l’ajuntament només retalla. Indigna’t i implica’t, ja sigui en les entitats que donen vida a la festa, ja sigui aportant-hi saba nova.

Entenc perfectament que la cultura popular potser no t’interessa ni el més mínim. D’acord. Llavors, pren com a exemple el programa d’actes del col·lectiu juvenil igualadí La Collanada: farts de tenir una festa major que no els convencia, joves igualadins van empescar-se tot un seguit d’activitats innovadores respecte les del programa oficial i les del programa tradicional, creant una veritable festa major complementària a la que hi havia fins llavors, però no pas alternativa ni oposada –la popularíssima Operació Cigró, la cursa portant una síndria, la cursa de nadons, el vermut popular més la carmanyolada posterior, l’elecció de l’hereu i la pubilla de la festa...–.

És clar que..., buf. Ara que hi penso, tot plegat és una feinada. És molt més còmode criticar. Fes, fes. Queixa’t, queixa’t... Mentrestant, nosaltres anem passant, eh! Que tenim feina i la fem de bon grat!