La premissa del llibre com no podia ser d’altra manera és visibilitzar què significa històricament “Oikonomia”. La distinció econòmica que com es descriu en la Introducció ja assenyalava Aristòteles a “Politica” i que Karl Marx també distingirà: la “oikonomia” com a “economia domèstica o administració de la casa” i la “crematística” o “art de l’adquisició”; l'”economia de competitivitat” i la de “manutenció”.

Com afirmen les pròpies autores, el llibre gira entorn del treball exercit per les dones al llarg de quatre etapes històriques, i sobretot en tres fronts: la cuida i atenció dels demés, l’àmbit de la reproducció, i els espais productius. I de com resultaran en construccions socials i culturals de gènere en públic i en privat. Però és també un llibre que fa una proposta feminista sense singularitzar la dona en el seu espai sinó com a part del col·lectiu. Amb la dificultat per part de les autores que les èpoques de les que parlen es troben encara avui amb una gran manca de bibliografia sobre l’àmbit històric estudiat. Però gràcies al seu anàlisi han sabut destriar les fonts que es referien al gènere i que no només han parlat de la divisió sexual sinó també de la social, ja que no és igual una esclava (“instrumentum vocale” l’instrument que parla) que una aristòcrata.

El capítol de «Mujeres de Kémit» escrit per Roser Marsal no només qüestiona la simplificació del paper de la dona per part d’egiptòlegs sinó també l’eurocentrisme imperant. Ens aporta una visió on la divisió i especialització del treball no impedeix que la dona tingui una presència i activitat pública notòria. Com diu citant a Desrouches Noblecourt, «nunca hubo tantas mujeres en la administración como durante el Reino Antiguo». És un capítol però molt centrat en les dones de estatus més elevat, degut a que si ja hi ha pocs registres sobre població d’estatus més humils, és encara més difícil exposar-ne sobre dones d’aquests estatus. És potser un dels capítols més especulatiu i alhora misteriós ja que la dispersió de teories és bastant evident deguda a la ja explicada anteriorment manca de fonts historiogràfiques sobretot d’èpoques antigues. Potser per això és el capítol que més em va costar de valorar, sobretot perquè no en sóc ni molt menys entès en la temàtica.

En el següent capítol «Mujeres del occidente tarrorromano» d’Ada Lasheras se’ns planteja l’anar més enllà de les dones cèlebres, les quals van fer la seva «incursió en la història mantenint un tàcit vincle de dependència amb el seu home» (cita de Mar Zarzalejos), sense qüestionar-se els plantejaments historiogràfics. Ada ens qüestiona la dicotomia de la dona romana dualitzada sovint entre prostitutes o matrones. I ens explica el control de les dones a través del matrimoni o dels mètodes anticonceptius, dels quals l’avortament en seria un dels més perseguits a través de la condemna pública per part de codis legals i textos religiosos. És per això que el celibat acabaria sent el model que donava més llibertat en els inicis a les dones que no volien subjugar-se al matrimoni, la maternitat i a la voluntat masculina. Però aquest celibat derivaria en una clausura d’aquestes dones i les podia coartar finalment en la seva llibertat de moviments si acabaven en convents de clausura sota control episcopal. En aquest capítol se’ns assenyala que tot i que existiria una diversitat de professions de les dones en època tardoromana (prostitutes, artesanes, mercaderes, comerciants, professionals de la medicina o intel·lectuals) no se salvarien de que se’ls recordés insistentment la seva funció maternal. L’educació, la vida domèstica i la pràctica institucional fixaven aquest patró cultural acceptat.

El capítol de Coral Cuadrada «Mujeres medievales» sobre l’època medieval s’inicia amb una crítica al desinterès per part de la historiografia en el paper de les dones. Destaca però la informació que es pot extreure sobre elles a partir de la documentació notarial, canal d’informació que fa que l’àmbit més conegut sobre elles sigui el familiar i domèstic, sense consideració de la seva faceta social. És potser el capítol més personal i íntim ja que s’hi envalenteix  a narrar íntimament la seva experiència pròpia en la reivindicació de la història feminista en l’àmbit universitari i les vicissituds amb que ha topat. Coral Cuadrada però respon amb tota una reivindicació de la presència de les dones en la vida pública i privada en època antiga i medieval, tant en la maternitat com en el comerç, la salut o la producció mercantil, exemplificant-ho amb imatgeria per tal d’enriquir aquesta visualització. Centrant-se molt també en l’amor i les relacions sentimentals, denunciant la desigual permissivitat entre els homes a qui es permetia l’adulteri i en canvi a les dones se les imposava castedat i fidelitat perpètua. Un capítol centrat sobretot en l’exemple del matrimoni de Francesco Datini i Margherita Bandini.

Carlota Royo dedica el seu capítol «Mujeres victorianas» a l’època victoriana a Anglaterra, i al plantejament que la societat estamental canvia, i que la “funció” de cada individu ja no ve determinada per ordre de naixement, sinó per la riquesa. Apareixent la creença que l’ascensió de classe podia aconseguir-se mitjançant l’esforç personal. Però és en aquesta època també que l’Església Anglicana i les Lleis angleses potenciaren el conservadorisme, fet que relegà les dones a l’espai domèstic i a moltes les condemnà a la dependència sense considerar la seva voluntat pròpia. Les dones no es veieren alliberades de ser explotades laboralment a no ser que fossin dones riques de l’aristocràcia. Malgrat tot, Carlota Royo ens parla de com l’alfabetització ajudà les dones a exercir professions fora de l’àmbit domèstic, per exemple la de relatores de viatges o la d’infermeres. Tot i que aquesta alfabetització es podia veure truncada en algunes d’elles amb l’obligació de l’entrada al mercat laboral. A més, la primacia de la línia hereditària masculina es mantenia. Però alhora acabarien sorgint moviments reivindicatius feministes com els d’agilització del divorci o les sufragistes. El caire burgès que van prendre aquestes reivindicacions i la inestabilitat laboral masculina feren que el món obrer en plena ebullició no fos suficientment permeable a tot plegat. La classe social i la sexualitat continuaven sent un motiu de desigualtat en la societat anglesa però encara no una lluita transversal. El capítol de Carlota Royo acaba sent el més il·lustratiu de tots, segurament perquè podia disposar de més fonts contemporànies, tot i que paradoxalment i sense que soni a reprovació és la que en cita menys en el text. Ens ofereix una visió domèstica i més familiar que la resta segurament per l’ús de fragments literaris de novel·la de l’època. És el capítol amb més contrastos, degut a que és una època de conflictes que han perviscut fins avui dia i és també una època amb grans innovacions de la revolució industrial però alhora la pervivència d’una desconsideració cap a la igualtat entre homes i dones en tots els aspectes socials.

Tres dones, actives en la música, l’escriptura i la pintura. (1864 o anterior) [Domini públic], via Wikimedia Commons

Per sobre de tot, cal prendre’s el llibre com una bona afirmació personal de quatre feministes. Una oportunitat que han aprofitat per donar-se veu i presentar-se públicament com a historiadores disposades a no deixar que l’oblit serveixi com a empara per qui tolera la discriminació de gènere, sexual i social. I per tant és un llibre útil per visibilitzar el que al llarg de la història s’ha expressat a través del treball en la cuida, reproducció i producció a càrrec de les dones, és a dir l’Oikonomia.

Avui dia la “tele-brossa” ja és una cosa molt vista (malgrat els espectadors encara se n’ocultin), i  ja a poca gent l’exalta veure personatges estripant la seva dignitat i confessant experiències orgànic-corporals de tot tipus a la pantalla. Però fa anys sí que exaltava, i com ara et trobaves els que deien que allò «no era televisió» i els que deien que «si no t’agrada no miris». No ha canviat massa.
Tampoc ha canviat massa el fet que amb els anys veus com la gent es deixa intimidar molt per aquesta manera de fer televisió. Per una banda s’intimida però per l’altra l’alimenta. I és que si haguessin llegit el llibre que he anomenat a l’inici d’aquest relat, sabrien que tot el poder de l’espectador de televisió rau en el comandament a distància:

No sabe usted cuántas hipotecas, cuántos coches nuevos, dependen de que usted apriete el botón del mando en uno u otro sentido.
CUBELLS, Mariola. ¡MÍRAME TONTO!. masterclass mediática. Ediciones Robinbook. 2003 pg. 28

En el fons es tracta d’això: la tria. Tu tries què surt per aquella pantalla, tu tries fins i tot si aquella pantalla està encesa emetent coses. Per tant, tu acabes triant el que veus i com ho veus. No em preocupa el que miris si ets conscient i saps el que està veient.
Deia un antic company meu de facultat que «no li feien por els extrems, sinó que li feia por la gent que no era capaç de reconèixer el que feia». Sabem que no seràs objectiu, però sigues honest.
Pots endur-te per l’emoció, deixar que et facin riure quatre ximpleries que et diuen a través de les ones hertzianes, però sigues conscient que ho estàs veient perquè tu ho has posat.

Sovint faig el símil entre triar un canal de televisió amb unes eleccions: Cada vegada que obres el televisor estàs iniciant una jornada electoral i et disposes a votar, cada botó del comandament a distància és una papereta amb un vot que tu dirigeixes i acaba decidint què és el que sortirà aquell dia pel televisor que mires. És una votació ràpida, quasi a la velocitat del “vot dels mercats financers”, per si necessites una comparació.

Si mires gent que vol casar els fills, o gent que vol tancar-se en una casa a xerrar i córrer per un pati minúscul, o si prefereixes els que s’asseuen a escridassar-se; a mi tant se me’n dóna. Però no m’atabalis després, no m’expliquis el que t’he dit mil vegades que passaria, perquè la Mariola Cubells ja m’ho va explicar amb el seu llibre.

Ja sé que la televisió està plena d’actors (aficionats o professionals), ja sé que tot està manipulat per a ser un bon producte televisiu (s’està venent un producte i quasi tot és publicitat); ja sé que tot pot tenir un preu si el venedor i el comprador accepten el tracte. M’avorreix que m’expliquin el que he fet saber que ja sé. I m’avorreixen encara més els soliloquis que no arriben a cap conclusió nova.

Si vols un consell final ràpid, no et mengis massa el cap a esbrinar si la pífia que has vist per la televisió està premeditada o si t’han volgut mostrar l’acció esporàdica. Cada segon que hi dediquis és temps que t’estaran prenent de la teva vida en la seva campanya per mantenir-te atent i absort perquè ells guanyen diners així.
Espectacle, espectacle, espectacle. Has triat veure un espectacle televisiu, no has triat llegir un llibre de reflexió espessa, ni voleiar amb la melodia d’un disc de vinil. El tracte era veure-ho ja i qualsevol temps per a la reflexió no venia en cap punt acordat. No et vulguis auto-enganyar, et venia de gust i si no ho gaudeixes apaga l’aparell.

Bona temporada de tele-brossa als qui no us avergonyiu de triar el que voleu veure.

rimer de tot em va costar trobar-lo, ja que feia temps que havia estat publicat i ja no es trobava als aparadors de les llibreries. Però anant de llibreria en llibreria al final vaig poder trobar-lo a una de Barcelona. Havia de trobar-lo en edició de tapa dura, més semblant possible a l’edició que havia aconseguit del primer llibre. M’agrada tenir-los en aquest format ja que tot i ser una mica més cars (tampoc massa més avui dia), donen un caire més solemne a la lectura i per tant si el llibre el crec prou important m’interessa guanyar aquest punt.

a sorpresa però va ser que amb aquest segon llibre l’edició no era tan rústica com la primera. Les pàgines estaven perfectament cisellades, la tipografia impresa amb exactitud,… Es notava que ja no era la imatge tan “singular” de l’anterior llibre. Però si volia saber com continuava la història això no era un impediment per llegir-lo, ni molt menys. I veient el caire del relat i de com els personatges havien evolucionat i pujat en “categoria” potser per això se’m justificava que aquesta edició fos més “pulcra”. A més, el detall de les lletres capitals encara seguia aplicant-se per tant almenys en la lectura tot seguiria la pauta de l’anterior llibre. Els capítols eren igual de breus i àgils per tal de fer una lectura ràpida i cavalcada de les diverses trames de l’argument.

ixí que vaig iniciar la lectura del llibre “Un mar de foc”, i tal i com m’havien esbombat alguns lectors de la primera edició, les escenes impactants no van tardar en aparèixer en el relat. Però no m’importunava massa, ja que d’alguna manera m’havia d’atraure el relat o no veuria la necessitat de continuar llegint sobre una història que per mi ja havia quedat ben relatada en el primer llibre. I ho va aconseguir, ja que me l’he llegit també aquest d’una tirada i no m’ha acabat decebent pas, i això que aquesta vegada no tenia tot un estiu per llegir-me’l amb calma sinó que em vaig trobar llegint-lo ja en ple setembre i octubre quan estava prou ocupat amb les classes del màster. Un voluminós llibre que no esperava acabar-me’l a temps perquè en els inicis m’ho prenia amb molta dilació, però que com més el llegia més avançava fins que al final amb pocs dies em va volar de les mans.

l que més em va sorprendre de bones a primeres fou que en aquest segon llibre les descripcions eren més extenses, més detallades, es notava un major interès per ser rigorós en el que es volia exposar. Realment sorprenent quan es detallen vestimentes, armadures, i peces per l’estil, on el vocabulari arriba a ser tan extens que el diccionari et crida. Queda del tot palès aquest interès per a l’exactitud i profunditat dels detalls quan vaig descobrir que s’havia consultat una bibliografia de nou bastant extensa, malgrat que el número de pàgines del relat no era pas més voluminós que en el primer llibre. Anima bastant el saber que l’autor ha volgut documentar-se prou bé sobre tot el que explicava i que per tant el que llegeixes és prou probable que pogués succeir.

otser hauria d’acabar dient com m’he quedat un cop acabat el llibre. Doncs m’he quedat bastant satisfet, les històries eren força entretingudes, els personatges ja coneguts mantenien en gran part el seu encant de l’anterior relat (llevat de Martí que m’ha semblat molt esquerp respecte l’anterior llibre tot i que se li excusa perquè no para de rebre daltabaixos),  i la història era prou àmplia, tot i que no m’ha semblat tant aventurera com en l’anterior llibre ni l’àmbit on transcorre l’acció tant ampli. Podríem dir que és un llibre sobri, que compleix i que ens permet conèixer un nou final dels Barbany.

Fitxa del llibre:

• Mar de foc by Chufo Lloréns | LibraryThing

Amb tu vaig aprendre a no voler anar a dormir, no per rebequeria sinó per convicció, a superar les nits i que no sortís el sol. Amb tu no volia que s’acabés el dia ni la nit. Sobretot aquests dies, que acostumaven a ser els únics i últims que et veia cada any. I és que potser tant se me’n fotia què passés de dolent amb la demés gent aquests dies si sabia que tard o d’hora et veuria a tu.

Però amb tu també per primer cop vaig interioritzar, i començar a repetir l’error de no dir a temps “t’estimo”.

Recordo com vas ser tu primera, qui em vas dir que m’estimaves i jo sorprès no vaig saber respondre’t en aquell moment. Passaren els dies i no res, estúpidament creia que mantindries aquell sentiment ja per sempre més i que no calia córrer pressa a respondre’t efusivament, estúpida innocència de la meva immaduresa. Després, no sé si per casualitat o perquè ens ho vam fer manegar bé (més aviat eres tu qui sabia fer que les coses anessin bé pels dos), ens va tocar una nit fer tots els possibles perquè no ens trobessin (i aprofitar el joc de “fet i amagar” organitzat pels monitors aquella nit per poder estar sols en qualsevol amagatall o això m’imaginava), jo ja sabia llavors que t’estimava. Però malgrat confiar que estant en un terreny que coneixia podria aconseguir-ho fàcilment, no va ser així i ens van trobar. Et vaig fallar, i de res van servir les paraules teves de consol dient-me que allò no era culpa meva, perquè jo sempre més me’n vaig sentir culpable, i me’n sento encara. M’estimaves encara, però jo començava a perdre’t i seguia sense dir-te clarament que t’estimava i molt.  A no ser digne de tu? Jo encara no sabia fins a quin punt estava perdut del tot, potser perquè encara et veia prop meu i encara em deies que m’estimaves, mentre la resta de la gent jugava. I això m’ho feia creure tot, i fins i tot a no prendre’m seriosament que et podia perdre tard o d’hora si no feia un acte contundent immediatament.

Anaren passant els anys i t’anava perdent cada cop més, encara no sabia com dir-te que jo també t’estimava, les paraules no eren prou fortes, jo ja no en sabia més. I ja en plena adolescència tu ja havies fet la teva vida, i jo vaig cometre malgrat tot, ridículs públics cada cop més flagrants. Sempre incapaç de dir-te que t’estimava i que hauria volgut viure amb tu molt temps, i no tan sols uns dies a l’any. Feia tard i tothom m’ho deia però no m’ho volia creure. Com s’aniria repetint temps i temps, tothom ha vist les meves relacions personals des de fora més clares que jo mateix des de dins, i així m’ha anat.

Et recordo un cop més, avui no sé quants anys després (una dècada i un lustre?). Al poble on ens vam trobar i conèixer per primer cop? Doncs tampoc ho tinc clar si va ser aquí o a un de més al costat on també ens reuníem alguns anys. Res, que algun cop em passa pel cap si podria plantejar-me una nova vida amb tu ara que potser vaig a viure a la ciutat d’on érem tant tu com jo (però on jo ja feia anys que no hi vivia); recuperar el que no vam arribar a tenir. I si hem seguit ja camins massa diferents? No en tinc ni idea, i em fa por comprovar-ho. És massa agosarat plantejar-s’ho quan en tants anys no hem fet res per recuperar el contacte o fins i tot hem dissimulat tot el que va passar aquells anys. No sé si recordes com en sóc d’extremadament fantasiós.

Però tornem al més present. Ara aquí estic al poble, rodejat ja de gent molt gran i envellida, pocs i silenciosos. No hi ets tu ni gairebé ningú dels que hi eren, i els que hi ha també han canviat, algunes seran mares d’aquí poc fins i tot. He volgut estar sol, em sento sol (quina novetat diràs). La música que toquen la missa d’aquesta nit saps que acompanya, però posa molt melancòlic quan et fa pensar en els que ja no hi són. He passat aquesta nit amb una espelma a les mans com fèiem cada any aquests dissabtes a la nit i diumenges a la matinada, mirant el foc, mirant la flama amb els ulls envidriats. Com quan procuràvem que quan a un dels dos se li apagués l’espelma l’altre aniria a donar-li foc (era el més bonic que em passava cada any), cosa que no podré fer aquesta nit amb tu. I quan s’acabaven les flames, no vam poder mai aprofitar per escapar-nos i allargar el temps que podíem estar junts, sempre hi havia algú que ens ho impedia i al dia següent desapareixies en un no res, i ja no tornava a saber mai més de tu fins l’any següent. Fins que vam deixar de coincidir en les trobades.

Avui els més menuts no paraven de dir-me “hem de protegir el foc” al acabar la missa; ells també s’han impregnat d’aquesta ànsia, i sense ells saber-ho em recordaven el que jo no vaig fer “protegir el foc”. A més m’ha tocat a mi aquesta vegada ocupar-me d’apagar les brases amb aigua, i ho he fet amb calma i parsimònia com qui no vol deixar un sol racó que no estigui impregnat i inundat, que no sobresurti res. Després m’ha vingut l’impuls de fugir, escapar-me a la muntanya, caminar en la foscor de la nit duent per guia la llum de la lluna plena, seguint el camí sense saber on m’aturaria, caminant, no parant de caminar. Però com que tampoc aconseguia res clar, he acabat tornant al cap de poc buscant les claus per recloure’m i anar pensant en dormir.

Em sembla mentida que encara pugui recordar tot això quan amb prou feines recordo a vegades ni quan faig l’aniversari. Però potser aquest record m’ha servit ara per entendre perquè mai vaig perdonar a les que van provar d’ocupar el teu lloc o jo vaig intentar que em servissin per suplir-te, i van acabar en fracàs. I és que mai més vaig poder tenir amb elles la voluntat per dir un “t’estimo” tan clar que les convencés que jo era la millor persona per viure molts anys junt amb elles. Cras error iniciat quan et vaig conèixer a tu i que malauradament he arrossegat fins avui. I que m’ha portat a ser el que sóc, o potser ho ha fet més rebuscat i complex del que ja era.

T’haig de dir que em sembla que avui el meu voltant segueix fent-se més fosc i boirós com ja fa uns anys que va començar a fer-se’n. Jo sóc un quart de segle vell, no et tinc al meu costat, i ni per molt que m’acompanyi ara de gent no acabo de trobar ningú que m’ompli tant com ho feies tu. I no tinc gens clar què m’hi espera en el futur, que valgui la pena de viure tan intensament com ho vaig fer en el passat amb tu, potser també perquè ja no tinc una salut prou segura per aspirar a fer-ho. L’espelma s’apagarà davant meu sense més, això és el que veig avui. Però de tant en tant seguirem creient en noves oportunitats que després no seran? No ho sé del cert, però podria ser. Encara em queden coses per canviar.

Doncs bé, va arribar el mes de Maig, en el qual es publicaria Retrum 2. Però no m’agrada fer les coses amb precipitació, així que vaig preferir esperar a que es presentés la ocasió idònia per fer més fluida la situació.
Fins al mes de juny, quan ja no tenia gaires compromisos que em bloquegessin, que vaig escriure al Francesc sobre Retrum 2. I tal com va fer amb el primer, encantat va estar disponible a fer-me arribar el segon llibre el més aviat possible. Permetent-me així llegir la conclusió de la seva obra.
Fent cas a el que ja he comentat abans que no m’agrada precipitar-me, vaig decidir reservar el llibre per quan tingués uns instants de prou foscor i aïllament, cosa que també havia fet amb el primer. I el moment va succeir de nou.

Podríem dir que m’ha estat fàcil de llegir, com la primera. Senzillament diríem que he devorat l’obra, me l’he llegit amb tan sols una tarda, segurament en menys de 4 hores. Una tarda fugaç en que anava passant pàgines sense adonar-me’n, només amb una pausa pel berenar i tornar altre cop a llegir sense trobar cap més aturador. El relat ha sigut molt veloç, tot anava succeint amb fugacitat, molta poesia, moltes accions ràpides, sense descans. Fins a arribar a un final sec.

Tot ha anat molt ràpid, i almenys aquest cop hem tingut de bo que gran part dels referents culturals que apareixien en el llibre els tenia més coneguts, al estar més familiaritzat jo amb l’afterpunk que no pas amb alguns dels referents més inicials del moviment gòtic que apareixien a la primera novel·la. Només he hagut de buscar una sola cosa a Internet, i ha sigut per donar una ullada a “House of Leaves” (volia comprovar la maquetació “insòlita”).
Cal dir que en aquesta segona part ens trobem que amb una novel·la no tan “adolescent” com la primera. Tot i que potser me l’esperava més tenebrosa, més obscura, semblava que se m’hauria de fer més pertorbadora. Havia anat llegint algunes ressenyes intentant evitar “spoilers” (ho vaig aconseguir) i la majoria deien això de més foscor i tenebror. Però el final del segon llibre, el qual tenia quelcom de més boig que en el primer llibre, no em va commoure tampoc massa més que el de Retrum. Potser massa lleuger tot plegat, s’acaba però s’acaba ràpid i amb presses, no direm gaire més.
Malgrat tot s’acaba, és a dir, no deixa possibilitats a allargar més la història, i això també et pot deixar més tranquil i assossegat.
Tampoc feu gaire cas, potser sóc jo que un cop més m’he passat i he anat molt més enllà del que em pertocava, superant-me al crear-me expectatives de fins a on pot arribar a descendir la part més negativa dels anhels… Sense saber-ho vaig avançar-me a les expectatives reals. Però tampoc ho podia preveure.

«No puedes explorar la oscuridad inundándola de luz.» Edward Abbey [pg. 135]
«La oscuridad está aquí, pero no debes temerla, vamos juntos en este viaje.» Hederos & Hellberg [pg. 159]

O potser és que he vist traspassar encara més la maldat que el que surt en el llibre… I ja m’espero qualsevol de les maldats més inimaginables.

«Allí donde Dios erige una iglesia, el diablo siempre levanta una capilla; y si vas a ver, encontrarás que en la segunda hay más fieles.» Daniel Defoe [pg. 81]

No ho he pogut evitar, m’ha obsessionat aquest final sec, personatges que em desapareixen com si res, amb explicació raonada tot s’ha de dir. Explicacions molts breus i senzilles per a tan de dolor. Potser les meves ànsies per a que tot es resolgués de la millor manera possible desitjaven més “material”, vés a saber. O potser cert toc de rancor no em permetia visualitzar un final que no fos rebuscat i profundament pertorbador per la resta dels dies. És un final, i ben clar.

I l’aventura ha estat profitosa, no dic que no. Hem conegut força cultura gòtica i hem vist traçades les característiques d’aquest moviment, que fins llavors tenia com a difuminat entre d’altres i no aconseguia gaire distingir-lo.

També, sens dubte un cop vist el final, el millor de tot plegat és que les novel·les es llegeixen d’una tirada. Perquè he pogut comprovar tal i com havia sentit a dir, que Francesc Miralles sap escriure per a que llegeixis fàcilment el que et vol explicar. I això és d’agrair.

Frase interessant del llibre: «Cada uno de nosotros tiene a todos como mortales menos a sí mismo.» Sigmund Freud [pg. 101]
El llibre en té vàries de molt bones frases, però em quedo amb aquesta perquè la trobo molt encertada per mi. En el fet que em provoca terror que si la meva ànima fos eterna, els meus sofriments llavors també ho fossin.

Aspectes positius:
– És inclús més ràpida de llegir que la primera.
– Deixa conclosa bona part de la trama.
– La trama és més fàcil de seguir ja que no conté tants sobresalts.
– Segueix tenint la bona enquadernació i maquetació que el primer llibre i amb il·lustracions més ben integrades amb el text, que no s’interposen ni entorpeixen gens a la lectura vaja.

Aspectes negatius:
– SPOILER S’explica poc el tema dels íscubos. Molt sobtat, molt fugaç.
– No hi ha tantes referències culturals com en el primer llibre, o potser no s’expliquen tant, o no m’hi he hagut d’aturar tant.
– SPOILER El final com ja he dit m’ha semblat precipitat, un “germanastre pertorbat” se’m fa difícil de quadrar així com així.
– Tot i no tenir un to tan “adolescent”, encara em segueix sonant edulcorat.

Altres ressenyes d’altra gent:

• El hechizo de los libros: Retrum 2: La nieve negra, de Francesc Miralles
• Libros Por Leer: Reseña de Retrum 2: La nieve negra
• Retrum 2. Encuentro bloggero on Vimeo No és ben bé una ressenya però surt el Francesc explicant alguns detalls del llibre.

El llibre és un punt de partida, gairebé un índex resumit, ja que no s’estén gaire a analitzar els conflictes sinó que només els exposa i explica tal i com més coherents i demostrables són, sense perdre’s en judicis de valor que poguessin fer caure en interpretacions anacròniques.
Comença explicant la vida de les dones als monestirs, les abadies femenines, el seu funcionament, drets, o per exemple quina relació tenien amb la noblesa. Se’ns anomenen els principals focus d’abadesses, començant pel de Sant Joan de les Abadesses (del que em va venir al cap que en tenim la novel·la “El monestir proscrit” de Maria Carme Roca), o Sant Pere de les Puelles entre d’altres. Amb les trifurques internes i externes pel seu control, com també la implantació de la Regla de Sant Benet per Alexandre III al segle XII o les imposicions de clausura per part dels Reis Catòlics a finals del s. XV, fins a les desamortitzacions del XIX.

Seguidament el llibre ens tracta sobre les actrius catalanes, exposant-nos la dificultat del tema, ja que si de per sí el món del teatre era mal vist i ple de censura i imposicions, encara hi hem d’afegir el paper poc valorat de la dona dins aquest món en temps antics, cosa que amb el temps milloraria però. Així sols es té informació acurada (en el llibre) de les actrius catalanes a partir del XIX. I hem d’afegir-hi a més la dificultat de definir quina era actriu catalana i qui no se’n considerava, degut al desarrelament típic d’algunes companyies de teatre, cosa que no se solucionarà fins que amb la Renaixença s’estableixin companyies i teatres “fixes” a Catalunya. Destacable que tal i com diu el llibre, no es troben directores de teatre fins ben entrat el segle XX, tret d’alguns casos concrets.
Malgrat que històricament no es considerés ni fos d’admiració pública i popular el seu ofici (tot i que sí la seva obra final), sempre reservat a un àmbit privat, el llibre no s’oblida de les brodadores, puntaires i modistes, les quals són exposades duent a terme la seva tasca ja des del segle X amb una tal Maria, monja de Santa Maria de les Puelles de Girona, una tasca artística admirable, però invisibilitzada.
Passem també per propietàries i burgeses, les quals tot i ser algunes de classe benestant, no sempre disposaven d’educació més enllà de tasques domèstiques i d’instrucció religiosa, per això no sabien escriure, fins arribar molts segles ençà quan ja s’intuiran escoles religioses femenines. El llibre ens inclou l’interessant cas de Joana, al 1460 a Barcelona, una lliberta que arribà a fer testament, per tant que assolí una vida pròpia i independent. Sobretot el capítol ens fa incís a com les vídues assolien una major llibertat econòmica, mentre l’hereu no fos major d’edat.
Com no, el llibre no s’oblida tampoc de les trobairitz, les dones músiques que cantaven en provençal, però que tot i trobar-ne en territori català no surten les seves biografies en el llibre ja que potser s’ha considerat que no encaixaven en l’estricte denominador de música en català (ja hem dit que cantaven en provençal). Sí que se’ns destaca l’enorme influència que tingueren aquestes trobairitz en les dones músiques catalanes. Fins al segle XVII amb les òperes, sarsueles i el teatre, en els quals el rol de les dones catalanes s’accentuà. Com després amb la Renaixença, com passà amb el tema del teatre també, tot revifaria, amb fundacions com els Cors Clavé o l’Orfeó Català. D’aquest capítol de les dones i la música és destacable el treball de recerca de crítiques de l’època per algunes de les dones biografiades, ja que fa molta amena la lectura i molt més completa la representació històrica. També destacable tal i com s’explica en el llibre, l’enorme consideració que es tenia a la música dins dels monestirs de dones.

També es parla de les grans comtesses catalanes com Duoda, de la qual destaca el seu llibre manual o espill de moral i formació destinat als seus fills Guillem i Bernat, o la longeva i poderosa Ermessenda de Carcassona, la Guisla de Lluçà, la polèmica Almodis de la Marca, la Mafalda de Pulla-Calàbria, i la Dolça de Provença. A més de les comtesses i reines com Peronella d’Aragó, Maria de Montpeller, Violant d’Hongria,…
Passem també per la literatura, malgrat l’anonimat, els pseudònims i la censura. Amb exemples com Isabel de Villena, que ens mostra la seva gran capacitat intel·lectual enfrontant-se al Spill de Jaume Roig amb l’obra “Vita Christi”; entre d’altres nombroses escriptores catalanes. Fins arribar al segle XIX amb Caterina Albert (amb el pseudònim de Víctor Català) i un llarg etcètera que aniran passant pels Jocs Florals i revistes com la Veu de Montserrat.
Tampoc falten les bruixes, metzineres, dones sàvies però marginals, de les quals se’ns mostra petits detalls de les seves vides, les acusacions que caigueren sobre elles, i la persecució indiscriminada que sofriren ja que és aquest el poc rastre que de moment se’n pot aconseguir pel que sembla.
I finalment algunes fundadores d’ordes, dones nobles, i per acabar pintores (des d’il·luminadores medievals fins a pintores més contemporànies). Les quals són més desconegudes, però malgrat tot alguna informació sembla que se n’ha quedat. Revelador el fet de les pintores que perdien l’activitat amb el prometatge i el matrimoni, en canvi en l’Edat Mitjana adquirien la possibilitat artística quan s’enclaustraven en els monestirs.

El llibre ens demostra com sí hi havia dones participant de les fites i successos de la Història de Catalunya, i no pas sempre depenent de cap home, tot i que en la majoria dels casos havien estat en algun moment sota alguna tutela masculina. Hem vist un llarg seguit de noms, professions, fonts i biografies de dones importants en la història catalana que serveixen de referents. Un llarg recorregut per dones que malgrat les vicissituds buscaren emancipar-se. Ja que veiem com sempre ens apareix alguna escletxa que intenten aprofitar (amb més o menys encert) per tal de desenvolupar-se amb més llibertat, tant amb el divorci en el camp del patrimoni o com amb la oportunitat d’adquirir coneixements en l’àmbit que fos, per exemple. Però l’àmbit temporal marcat per les autores del llibre ens limita a temps on encara falta molt per arribar a assolir algunes de les fites que el feminisme ja assumeix avui dia.
Potser com a fet negatiu algú hi trobarà que al resumir-ho tot en un sol llibre no s’estigui fent aquella “història de noms esporàdics” que anomena també el llibre citant a Virginia Wolf, però també hem de pensar que s’està fent més accessible el tema ja que ofereix un índex bàsic per demostrar l’existència també de grans dones catalanes, i no caure més en una història catalana exclusivament masculina. A més, a cada capítol s’ofereix un resum introductori abans de les breus biografies, però sobretot s’ofereix un llistat de bibliografia força interessant (alguns llibres dels quals recordo haver usat algun cop fa temps) per a qui vulgui resseguir les passes que s’han fet.
És un bon recull. Una bona mostra de dones rellevants en la història de Catalunya als segles IX fins al XIX. Per mi és un bon punt de partida, i espero que em sigui d’utilitat a partir d’ara, que per això l’he volgut tenir.

Tot va començar amb un dia que vagabundejant ves a saber perquè en un hiper-mercat, de sobte entremig de tots els llibres amb pàgines blanques i lletres brillants, en vaig trobar un amb pàgines absolutament negres i lletres blanques. Retrum llavors em va portar a investigar què era allò, quin era aquell llibre que tan curosament havia estat editat, amb les bores de les pàgines tintades de negre, amb creus gòtiques marcades a la portada i a cada capítol, frases conegudes o que et sonaven entremig de cada inici de capítol,… Què era tot allò m’ho començaria a respondre la web del llibre, però clar alguna cosa no acabava de convèncer.
Sí, era el fet que no era “de la meva generació”, els referents de l’autor eren massa antics i els del personatge protagonista massa nous. Com ja li vaig dir més tard a l’autor (Francesc Miralles), els seus referents i els meus són diferents, però perquè vam iniciar-nos en el tema en dècades diferents i jo no he estat gaire fidel als clàssics ni als antecessors. Potser ho accentuava més encara el fet que mai he seguit un camí fixat a través de l’obscuritat i he anat xopant-me del que em trobava de més a més a cada travessia, i per això no tinc una “formació” estàndard. Així que vaig decidir escriure a l’autor a veure si en treia l’entrellat d’alguna cosa. Malgrat tot volia tenir aquell llibre, almenys per la bona enquadernació que tenia.
I en poques setmanes ja el tenia entre les meves mans, amb dedicatòria inclosa de l’autor. Però no vaig començar-lo de seguida no, sinó que el vaig abandonar damunt la taula de la meva habitació, i de tan en quan l’anava fullejant, mentre no trobés el moment idoni per començar-lo a llegir. I així van passar mesos, morts i aventures, fins que quan vaig tenir prou ànims per encarar el llibre amb cert interès així ho vaig fer.

Retrum és un llibre que et marca un camí de coneixement cultural, del que es mostra fúnebre, tant en la música com en la literatura o el cinema. M’aventuraré a dir que és “un” dels camins que es podrien seguir, no sabria dir-ne una qualitat concreta, però sí que a mi m’ha complementat el poc que coneixia dins l’àmbit més “comú” (recordar que jo no he seguit mai els paràmetres estipulats per als iniciats en aquest món). Potser el fet que s’inclogui algunes al·lusions a novel·les d’adolescents com Crepúsculo desperta certs recels, però a mesura que s’avança en l’argument et vas veient reflectit en moltes de les situacions: també has visitat aquells locals nocturns, també has hagut de decidir erràticament entre dues noies (gòtica-punk o poppy-rockera), també has visitat els espais foscos, has entrat als cementiris maleïts de nit per quedar-t’hi una bona estona,… No ets el personatge del llibre però sí ets on és el personatge.
El relat té potser la gràcia que han de tenir els relats que són de terror o gòtics: el fet de fer-te creure que  els fets més primaris no són del món dels vius. Introduir-te en quelcom que il·lumini al teu interior, la part més fosca del que sents amb el que t’és incomprensible de l’exterior. És potser aquesta la gràcia que m’ha fet valorar més el llibre més enllà de l’argument, és la sorpresa de com es desenllaça tot plegat i de tenir un dels finals més convincents dels que he llegit en anys.

Frase interessant del llibre: «Pienso que la tristeza es como el petróleo que queda en el mundo: un día se te acabará y tendrás que encontrar otro tipo de energía para alimentarte» MIRALLES, Francesc. Retrum. pg. 232
Em sembla interessant perquè canvies “tristesa” per “odi” o per “enveja”, i si vas buscant més exemples veus com aquesta frase funciona pels diversos grups culturals que sovint veiem anomenats com a “tribus urbanes”. I com els que han canviat de “grup” sovint t’ho descriuen com “estava cansat de…” i t’hi posen el que els enganxava a estar en aquell grup.

Aspectes positius:
– Una edició molt interessant que ajuda a entrar en la temàtica del llibres.
– Força elements culturals en la trama que poden ajudar-te a saber una mica més sobre el “moviment”.

Aspectes negatius:
– Tanta pèrdua de consciència del protagonista poden fer-te entrar en la paranoia que el final sigui “real” o no.
– Cal ser conscient que és un relat per a adolescents i que els protagonistes són adolescents, si no, podries creure que el llibre té poca transcendència. La té per a reviure i que et sentis identificat si has viscut vivències similars, si no, dubto que li trobis la gràcia.

Altres ressenyes d’altra gent:

• Mi rincón de Tinta: Reseña: Retrum
• El hechizo de los libros: Retrum, de Francesc Miralles

Fuig, corre, camina de pressa, agafa els carrers més llargs, els més foscos. Mira com la gent s’aparta de tu, observa com la seva mirada t’analitza, sent els teus ulls plorar per no saber què estàs fent.

Pensa, pensa ràpid, quin pis t’acollirà, on podries amagar-te per no mirar més enrere.

Desdiu-te, trobar un refugi et farà parar i pensar, pensar és dubtar. Camina, continua caminant allunya’t, endinsa’t per on no hagis passat mai, almenys descobreix-ne alguna cosa nova. Encara no has desistit de trobar refugi però abans necessites ser lluny, que el teu cos deixi de tremolar, que el teu cor normalitzi els batecs d’una puta vegada, i poder tenir alguna cosa clara. Mitja hora.

Un parc sense nens, cotxes, cotxes i més cotxes, travesses la carretera i de nou en un barri fosc, no estàs sol. Camina, continua caminant, s’acaba la ciutat però tu necessites més. Decideixes baixar, més avall, ara toca furgar en una nova banda. Cotxes, camions i autobusos, travesses i entraràs en un nou espai, un on ningú coneix a ningú, tot és nou i tot és vell, no hi ha coneixença entre ells. Segueixes un grup de gent, us endinseu pels carrerons, decideixes perdre’ls de vista. Te’n vas pels descampats, de sobte sents sorolls, t’escapes, mires i veus que ha passat una hora ja. Però de sobte mires un reixat, i te n’adones que estàs allà on coneixes, que per molt que has volgut anar lluny no has estat gaire lluny d’on en algun moment de la teva vida ja havies estat. Toca buscar per noves vies.

Gires cua, dones voltes, camines i camines, a estones a pas lent per fer passar més el temps. Travesses un barri, un altre, i de sobte et trobes en uns nous descampats, no hi ha res, cases a mig fer, cotxes aparcats amb llum a dins, no se sent res d’alguns cotxes, de fons el soroll dels cotxes que corren en la llunyania. Camines camines i camines, dels cotxes et miren, tu fuges. Veus les vies del tren, un home furga entre les pedres, t’hi apropes, t’atures tan a prop com pots i el mires, ell et mira, una reixa us separa, no us trobareu, decideixes marxar, dones voltes, surts i tornes a entrar, t’allunyes, i tornes a veure si queda algú a les vies del tren. Podries provar de travessar el pont i anar més lluny, però quan mires la situació veus que algú des de la distància t’observa, has de marxar i deixar-ho estar. Ja només queda un cotxe amb un home dins. Encara plou i no et vols aturar aquí.

Camines, camines, i camines. Ha passat una hora i mitja, has de pensar què faràs. No vols anar més enllà de la ciutat, saps que no hi passa res de bo allà on no hi ha més llum. Fas un intent, però et desdius i desfàs els passos. Proves de caminar una altra banda de la ciutat.

Et trobes en nous carrerons, un branquilló d’un arbre cau i el so t’espanta, saps que tens por, que estàs passant molta por i per això no t’atures. Travesses cruïlles conegudes per ocultar-te en carrerons desconeguts. Retrobes vells indrets que encara es conserven quasi iguals, on vas viure-hi bells moments de la teva vida rebutjada, com aquell pàrquing descobert on vas enamorar-te un cop més sense trobar resposta afirmativa per l’altra part però ja no en recordes ni la seva cara. Camines, et miren, intentes no mirar ningú, no vols que preguntin a qui camina plorós.

Rodes, tornes, voltes, i ja ets altre cop trepitjant pedres gustosament prop de la via del tren. Han passat dues hores, el teu intent de fugida sense retorn fracassa, et veus tornant cap a casa. Pel camí de retorn erràtic vas veient com homes s’asseuen o es llencen pels racons de la ciutat, ells dormiran allí, tu a casa, tens gana.

Camines amb calma, tornes però no vols perdre el que estaves fent, així que segueixes una ruta que no acostumes a fer mai perquè t’és il·lògica. Camines, et creues amb gent que coneixes, però no saludes, no vols que vegin el més mínim del fracàs teu d’aquesta nit. Camines, arribes i entres, tot és fosc, hi ha sopar fred, calor i so de ràdio. Sopes, et neteges i et fiques al llit, llegeixes i t’adorms, les cames et fallaran i et farà mal tot, tot. De nou sentiràs crits el matí següent que et recordaran que en el futur hauràs de planejar millor la teva escapada.

Ja fa més d’un dia que has marxat i encara se m’entelen els ulls quan hi penso. Ja no et veuré mai més en un dinar familiar en aquesta vida, qui sap si en una altra. Te n’has anat ràpid, sense que ningú me’n digués res fins ahir mateix a la tarda. Estrany venint de tu, perquè sempre eres el qui destacaves més, el qui la deies més gran, el qui eres capaç de fer-nos quedar enganxats a la cadira per no deixar de riure.
Deien que havies jugat a rugbi. Tu sempre explicaves coses dels teus fills i filles, ara néts i nétes. No sabent mai si estaves parlant en castellà sobre coses de Madrid, o en català i reivindicant vés a saber què. Sempre amb les mans tremoloses i els dits amputats però amb la ment prou ràpida per a saber dir-la ben grossa al moment i que tots ens oblidéssim a l’instant de qualsevol preocupació.
Malgrat ser de la família no t’havia conegut fins fa no gaires anys. Potser perquè no combregaves amb ningú, tu anaves a la teva i amb els teus, amb els que t’acabaves fent teus, com ho vaig acabar fent-me jo, que recordo ara com m’assentava i em feies seure sempre al teu costat a escoltar-te i riure.
En recordo moltes de bestieses que vas fer per a divertir-nos, la última començar a derrapar amb el cotxe en cercles mentre feies sonar música ranxera a tot volum, o quan vas agafar un barret i vas començar a demanar almoina pel restaurant ruboritzant a tothom.
Deien que eres molt vell i atrotinat, però eres més actiu que molts dels que et rodejaven. Dintre una família que no sempre se m’ha fet amable ni alegre, eres tu qui almenys un cop l’any ens havies descobert que es podia riure i somriure estant en família, que no tot era explicar-nos batalletes i sopars de duro, o fer resums de l’any.

Te n’has anat tu Paquito, qui em feia agafar flat amb qualsevol comentari enginyós. Perquè trobo a faltar molta gent, però tu em feies riure.

Els dies són grisos des de fa setmanes o qui sap si mesos, no ho sé, només ho compto quan m’estic deprimint encara més. I només em faltava afegir-te a tu com a difunt aquest any, qui sap si el pròxim l’hauré de comptar en aquest (tampoc en vindrà d’un més als dos o tres que ja portem) o en el següent. És com si tot(hom) anés fent-se la seva felicitat mentre jo vaig esgarrapant les parets d’un profund pou pel qual vaig caient una mica més cada dia, i veiés com s’escola tot l’a on podria aferrar-me amb cada persona coneguda a qui haig d’acomiadar. No en sabré, no vaig pensar en aprendre’n de vosaltres i de seguir el que fèieu vosaltres fent-ho jo. Us trobo i us trobaré a faltar. Ja no sé què coi més dir, no estic gens animat hòstia puta merda tot, s’està fent massa gros això.