bloc d´en Jaume Solé

L’oblidada Creu d’Olorda

2012-02-06T09:20:00.000+01:00

En arribar a Sant Feliu el primer que ens sorprèn és la visió de la fàbrica de ciment emergint imponent sota el Puig d’Olorda. Aquest cim conegut com “la Creu”, per la immensa creu que el corona, aixeca els seus 436 metres per damunt de la ciutat de Sant Feliu.

45 anys a Sant Feliu

La fàbrica de ciment, coneguda popularment com “la Sànson”, es va posar en funcionament a Sant Feliu l’any 1967 prop de l’antiga pedrera, ara sense explotació. Ubicada al Parc Natural de Collserola els darrers 45 anys ha configurat l’skyline de Sant Feliu. En l’actualitat pertany a la companyia “Valenciana de Cementos Portland, S.A.” filial de la mexicana CEMEX, principal productora de ciment blanc del món.

Coexistència difícil

La presència de la fàbrica ha comportat al llarg dels anys diversos conflictes amb la ciutadania de Sant Feliu. Prou conegudes són les protestes pels problemes de sorolls i de seguretat a causa del trànsit de camions, primer per la carretera de la Sànson i més tard pel barri de les Grases; i en els darrers anys, les manifestacions contràries a l’ús de residus orgànics i llots de depuradora com a combustible alternatiu.

Una altra qüestió tan important com la salut i la seguretat és la contaminació visual i paisatgística de la fàbrica en el seu entorn.

Impacte al paisatge

Al llarg dels anys d’explotació, de 1917 a 2002, es va malmetre l’entorn natural i paisatgístic de la muntanya. La activitat extractiva es va menjar literalment la muntanya, mentre un exèrcit d’edificacions prenien possessió de la zona. No va ser fins l’any 2002 quan va finalitzar la concessió d’explotació de la pedrera que la Sànson va aturar la seva activitat d’extracció.

Rastre industrial

Són diverses les instal·lacions que l’empresa ha deixat en desús i que no són necessàries per l’activitat actual: magatzems de pedra, cintes transportadores, dipòsits de material i d’altres edificacions auxiliars. No és la primera vegada que es demana el desmantellament d’aquestes instal•lacions, algunes de les quals presenten un important estat de degradació. Transcorreguts 10 anys des de l’acabament de l’explotació, és el moment d’exigir mesures per reduir l’impacte visual en el paisatge, millorar l’entorn natural de la nostra ciutat i buscar la integració de la fàbrica dins del Parc Natural de Collserola.

Compromís amb el medi

CEMEX ha realitzat en els darrers anys algunes intervencions de restauració i de millora de l’entorn natural de Collserola i, ha col·laborat amb el Consorci del Parc Natural de la serra de Collserola, amb una clara voluntat d’implicació en la restauració paisatgística i en la millora del medi ambient. No podria ser de cap altra forma,
quan l’objectiu és recuperar i restituir els terrenys al seu estat natural abans de l’activitat industrial.

A Sant Feliu, CEMEX té l’oportunitat d’aplicar la seva política ambiental i de treballar amb l’objectiu de dignificar la muntanya de la Creu als ulls de tota la ciutadania.

Nou impuls

En aquesta direcció plantejo tres aspectes per millorar l’entorn natural de la muntanya de la Creu:

- Pla de desmantellament de les instal·lacions en desús, a curt termini executar l’enderroc de l’estructura de la cinta transportadora i el magatzem de pedra.

- Recuperació i reforestació de l’entorn natural dels espais afectats per l’extracció de materials, amb actuacions per reduir el pendent dels talussos i afavorir la revegetació.

- Estudi de mesures per la integració de les actuals instal•lacions en ús al paisatge natural.

Proposta que trasllado al Consell Municipal de Medi Ambient de Sant Feliu de Llobregat amb la voluntat d’establir un conveni entre CEMEX i el Consorci del Parc Natural de la serra Collserola.

Danys col·laterals de les pilones a la via pública

2012-01-19T15:00:00.000+01:00

En els darrers anys hem vist com a la ciutat han proliferat les pilones de ferro a la via pública. Aquests elements s’han utilitzat indiscriminadament com a element dissuasori contra l’estacionament incívic a les voreres, com a protecció de l’espai d’entrada i sortida de vehicles en guals o per delimitar l’espai dels contenidors; tot Sant Feliu n’està ple.

La instal·lació de pilones de ferro és va generalitzar durant l’anterior mandat pel regidor socialista d’urbanisme i si bé la mesura intentava facilitar la mobilitat de persones i cotxes, en molts casos la seva utilització s’ha demostrat inadequada i conflictiva. El principal problema deriva de què si bé, per una banda actua com a element que delimita l’espai, per l’altra actua com a un obstacle a la via pública tant per vianants com per a conductors.

Qui no ha topat amb una pilona?

Són freqüents les topades dels conductors amb les pilones en el moment d’estacionar el vehicle al costat d’un contenidor o d’un gual delimitat per aquestes. Tampoc resulta estrany donar un cop al sortir del vehicle o senzillament no poder fer-ho degut a les pilones col·locades a la vorera. La major part de les queixes són pels danys ocasionats als vehicles atès que aquests elements no estan senyalitzats, estan per sota del camp visual dels conductors i passatgers, i perquè de nit no es distingeixen. En el cas dels vianants les pilones són un obstacle quan es troben al bell mig de la vorera, sobretot per a persones amb problemes de visió o amb mobilitat reduïda.

Les pilones de ferro no són la millor solució per delimitar els espais i és necessari plantejar seriosament la substitució d’aquests elements per pilones de goma o de cautxú que redueixen els desperfectes en vehicles i els danys a les persones quan hi topen. L'objectiu a curt termini ha de ser substituir-les per altres materials que tinguin la mateixa funció però que no provoquin danys físics o materials com poden ser les pilones de cautxú: toves i flexibles.

Videos relacionats

La Pilona més segura i durable

Conciliació de la càrrega i descàrrega a la ciutat

2011-12-27T20:08:00.000+01:00

El desenvolupament de les ciutats es fonamenta en l’activitat comercial, motor del creixement econòmic, social i demogràfic. Un dels aspectes de l’activitat comercial és que comporta la necessitat d’habilitar espais per al trasllat de mercaderies. Si tenim en compte que a les ciutats l’espai públic és un bé escàs i que s’ha de destinar fonamentalment als ciutadans, la distribució de mercaderies resulta un tema clau alhora de planificar la mobilitat i l’ús de l’espai públic.

Per conciliar les necessitats dels comerciants amb l’ús de l’espai públic, la solució dels ajuntaments passa per habilitar zones reservades per a les tasques de càrrega i descàrrega de mercaderies (C/D). Algunes ciutats destinen fins al 10% de l’oferta de l’estacionament a la via pública per a zones específiques per a la C/D però tot i aquesta mesura al voltant del 70% dels vehicles estacionen il·legalment, circumstància que dificulta la circulació i augmenta la inseguretat dels vianants.

En un intent d’ordenar les activitats amb mercaderies els ajuntaments estableixen un horari que les delimita, que va des de 3 hores fins a 12 hores els dies laborables. Les ciutats més permissives, a més d'un ampli horari de matí, també es permet l'accés dels vehicles professionals a la tarda, normalment entre 2 i 3 hores. En canvi les ciutats més sensibilitzades amb la seguretat i el trànsit de vianants l’ús de les zones per a la C/D es limita a les primeres hores del matí, fins a les 11 o les 12, per eludir les hores de més concurrència.

A Sant Feliu l’oferta d’estacionament reservat a mercaderies és molt àmplia i la franja horària, en algunes zones partida. Va des de les 8 del matí fins a les 8 de la tarda i en algun cas excepcional des de les 7 del matí fins a les 9 de la nit. Si tenim en compte la poca utilització de les zones de C/D, pel que fa a les activitats amb mercaderies, l’oferta sembla massa gran i amb uns horaris exagerats.

Ús i abús

El principal problema alhora d’ordenar la C/D és l’incivisme de transportistes, comerciants i conductors, per la comoditat que suposa estacionar el més aprop possible del lloc on anem. En els darrers anys tot i l’augment de les zones destinades a la C/D, amb la conseqüent desaparició de places d’aparcament convencional, l’estacionament fora d’aquestes zones no s’ha reduït. La major part del temps les zones de C/D són utilitzades de forma incorrecta per vehicles comercials i no comercials per estacionar. Un abús que fa necessari una actuació per corregir l’elevat nombre d’estacionaments incívics.

La qüestió s’agreuja per la falta de control o de recursos de la policia local per vigilar les infraccions a tots els carrers de la ciutat i a les zones habilitades. Un control que els ajuntaments sí realitzen a les zones blaves, fins i tot dotant-les de recursos humans externs, i de les que treu un benefici econòmic.

La falta de vigilància o l’excessiva permissivitat de la policia local disminueixen l’efectivitat dels espais reservats. Una vigilància que hauria de recaure en la policia de proximitat i dels agents cívics, tant dels vehicles comercials que estacionen fora dels espais reservats com dels vehicles comercials sense activitat amb mercaderies o que excedeixen el temps prudencial per realitzar la seva tasca i dels vehicles no comercials que fan ús de les zones reservades, evitant d’aquesta forma que es converteixin en un estacionament justificat per a activitats alienes a la C/D de mercaderies. L’efectivitat del control de les tasques de C/D, tant a les zones reservades com fora d’elles, depèn d’unes actuacions clares de vigilància a la via pública amb especial atenció a les zones de vianants i als camins escolars.

Per ordenar el transport i les activitats de mercaderies dins de la ciutat és necessari un pla d’actuació amb l’objectiu de millorar la mobilitat i la seguretat, i que determini una millor distribució, més racional, de les zones de C/D i adapti els horaris a l’activitat comercial.

Horaris

Les zones a la via pública restringides a l’ús de comerciants i transportistes, on l’estacionament en superfície és molt escàs, és un privilegi a les ciutats. En la majoria d’activitats disposar de dos torns partits no altera l’activitat comercial de forma que en lloc dels habituals horaris de 8:00 a 20:00 hores es poden ajustar totes les zones de C/D a uns horaris partits de matí i tarda.

Per altra banda les franges horàries són massa extenses, si es tenen en compte les necessitats i la tipologia de l’activitat comercial de cada zona és poden definir correctament uns horaris més restringits per a la C/D, tant al matí com a la tarda.

Disc horari

Per combatre la picaresca d’utilitzar els espais destinats a la C/D com estacionament reservat s’ha establert, en determinades zones, una limitació del temps permès i l’obligació d’utilitzar un disc horari. Els vehicles comercials han d’indicar l’hora d’arribada de manera que es controla que no s’excedeix el temps màxim d’estacionament de 30 minuts. Aquesta mesura permet que les zones de C/D siguin utilitzades d’una manera més fluida. Aplicar a totes les zones de C/D la limitació del temps màxim d’ocupació de 30 minuts permetrà una major rotació de vehicles.

Plaça de la Vila

La plaça de la Vila és una zona molt transitada on conviuen de forma desordenada: vianants, vehicles comercials i vehicles de manteniment del propi ajuntament però que no compta amb cap regulació per accedir-hi. Per ordenar l’accés a la zona de vianants i donar més tranquil·litat als ciutadans cal posar especial atenció als horaris de més concurrència i limitar les activitats de vehicles comercials de dilluns a divendres, exclusivament, en horari de matí.

Farmàcies

En les zones de C/D properes a farmàcies es pot considerar de forma especifica l’estacionament, amb aturades com a màxim de 5 minuts, per atendre les urgències.

També pel que fa a vehicles adaptats a persones amb mobilitat reduïda s’ha de considerar l’ús d’aquests espais.

Sexisme a l’escola. Eduquem en (des) igualtat?

2011-11-23T10:00:00.000+01:00

Dos mesos des de l’inici del curs escolar i la irrupció de l’uniforme a l’escola pública ha quedat desplaçat per les retallades i exclòs dels debats polític i públic sense haver valorat les repercussions socials i educatives que comporta. Enguany l’escola pública Màrius Torres de l’Hospitalet s’ha convertit en la primera escola catalana que obliga als alumnes a anar a classe amb uniforme.

La introducció de l’uniforme a les escoles públiques sorgeix cada any quan s’apropa un nou curs escolar però per primer cop sacseja els valors del nostre sistema educatiu públic. Als alumnes de l’escola Màrius Torres se’ls obliga a vestir d’uniforme, els nens amb pantalons i les nenes amb faldilles. Segons el director l’ús de l’uniforme dignifica i dóna prestigi a l’escola; una forma de mesurar l’excel•lència de l’educació per l’embolcall i no pels resultats. Tot i que la mesura va ser adoptada amb el consens de la majoria de pares i mares d’alumnes, no passa per alt que quasi el 90% dels alumnes són immigrants i que en els seus països l’uniforme és un costum estès a les escoles. El context social d’aquesta escola pot haver donat lloc a una decisió controvertida: tenen cabuda en el sistema educatiu públic la imposició de l’uniforme i la diferenciació de sexes?

Darrera l’actual crisi econòmica l’empresa agafa més força amb l’argument que l’uniforme suposa un estalvi per a les famílies. Els partidaris afirmen que fomenta la igualtat i una millor integració de tot l’alumnat perquè serveix per llimar les diferències econòmiques en la forma de vestir, evitant així que els alumnes de les famílies amb menys recursos se sentin discriminats. Les famílies alegen que representa una manera pràctica de vestir els fills i filles cada dia per anar a l’escola i que millora la convivència entre pares i fills a l’evitar disputes i maldecaps.

L’uniforme irromp a l’escola pública com el paradigma de vestir: transmet imatge, concilia la vida familiar, afavoreix l’estalvi i sobretot fomenta la igualtat. Però com diu la Núria: “Igualtat seria que tothom tingués les mateixes oportunitats, tothom tingués dret a anar a les mateixes escoles, tothom tingués el dret a tenir la millor mestra, ... i molts més tothoms que faria que tots els escolars tinguessin les mateixes oportunitats”.

Igualtat no és vestir tots iguals. I és que l’obligació de la uniformitat en la forma de vestir no fa iguals als alumnes però sí menysté la seva pròpia personalitat.

Sexisme a les aules

La imposició de l’uniforme va acompanyada de criteris sexistes, com la decisió d’obligar a vestir faldilla a les nenes. Després de molts anys de lluita contra els models que inculquen diferències en l’educació dels nens i de les nenes: rosa o blau, cotxets o cuineta, pilota o corda, ... ara es volen imposar diferències en la forma de vestir? Em pregunto què opinen els defensors de la mesura si fossin elles o les seves les dones les que es veiessin obligades a portar faldilla a la feina. Pensarien de la mateixa forma o es tractaria de discriminació de gènere?

Em resulta sorprenent que des d’alguns sectors que volen imposar la faldilla a les nenes quan es tracta del vel islàmic o hijab, peça que cobreix els cabells, defensen la seva prohibició en nom de la igualtat i la dignitat de les dones.

Educar en convivència

Per altra banda existeix un creixent descontentament a les escoles perquè la forma de vestir dels joves, la moda d’ensenyar la roba interior o els escots massa pronunciats, no són les més apropiades per anar a l’escola. I es veu en l’adopció de l’uniforme una forma pràctica per eradicar indumentàries inadequades i una solució fàcil per resoldre els problemes de concentració i atenció a les classes.

Però no és un problema que s’hagi de resoldre obligant a portar uniforme. És un tema de convivència que cal resoldre amb les famílies i els propis alumnes. Vivim en societat i estem condicionats per unes normes de comportament i l’escola no està fora d’aquestes. Per al bon funcionament de les classes pot ser necessari establir unes normes de vestir, no una obligació però sí uns criteris de com anar vestits a l’escola. Som les famílies i els educadors els qui hem de vetllar perquè els joves s’eduquin en el respecte als companys i a l’entorn on desenvolupen l’activitat.

L’uniforme no és la solució

No es pot abordar la imposició de l’uniforme simplement per resoldre un problema de convivència a les aules, per una qüestió d’economia familiar o per fomentar una aparent igualtat.

L’ús de l’uniforme no pot ser obligatori, ni tan sols per decisió del consell escolar com proposa la consellera Rigau. En tot cas ha de ser una mesura voluntària de les famílies, les qual han de poder decidir individualment com van a classe els seus fills i filles. I mai una imposició d’una vestimenta diferent per a nens i per a nenes. L’escola pública no ha d’inculcar valors sexistes i diferenciadors entre gèneres.

Socialització dels llibres de text, una iniciativa de valor

2011-10-27T11:00:00.000+02:00

Amb el nou curs escolar ja rodant, un any més les famílies dels nens i nenes de les escoles i instituts han hagut de fer front a la compra dels llibres de text, del material didàctic complementari i del material escolar que en alguns casos supera els 200 euros per alumne. La gratuïtat de l’ensenyament obligatori i conseqüentment la dels llibres de text segueix sent una assignatura pendent d’un sistema educatiu castigat per les retallades. La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant, la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, la Constitució Espanyola i l’Estatut de Catalunya recullen l’accés a l’educació de forma gratuïta i amb igualtat d’oportunitats.

Des de la Generalitat, per pal·liar la càrrega econòmica de les famílies amb fills en edat escolar obligatòria, s’atorguen ajuts per a la compra de llibres de text a les famílies i a aquells centres que fomenten el reciclatge.

Des de fa uns anys alguns ajuntaments han optat per complimentar amb fons municipals les subvencions per a l’adquisició dels llibres. Un ventall de subvencions cap a la consecució de la gratuïtat dels llibres de text.

Però són les AMPES les que veritablement han apostat per fomentar l’estalvi econòmic de la càrrega que suposa per a les famílies la compra dels llibres de text. De la mateixa forma que moltes famílies han aprofitat els llibres dels germans grans per als més petits o els llibres del fill o de la filla d’algun conegut, les AMPES fa temps que han posat en funcionament projectes de reutilització dels llibres i han incorporat el concepte de “socialització".

Què és “socialitzar” els llibres de text?

Socialitzar els llibres implica la compra col·lectiva de llibres de text i utilitzar els mateixos durant 3 o 4 anys. L’escola compra els llibres i els deixa en préstec als alumnes durant el curs escolar. Els llibres ja no són propietat de l’alumne sinó de l’escola i es reutilitzen durant un mínim de tres anys. L’alumne en fa ús i en té cura durant el curs, i en acabar, els retorna a l’escola perquè siguin utilitzats (reutilitzats) el curs següent per un altre alumne. Per als alumnes suposa compartir els llibres amb altres nens i per a les famílies implica compartir la despesa de la compra amb altres famílies.

La reutilització dels llibres durant diferents cursos escolars comporta que el cost d’adquisició i de reposició de llibres sigui repartit entre totes les famílies durant tota l’etapa escolar amb el que s’aconsegueix un estalvi econòmic. Però socialitzar no és tan sols una forma d’estalvi econòmic sinó una eina per incentivar valors educatius com: el bon ús, el que significa compartir, ser responsable d’un bé comú i la conscienciació dels alumnes en temes com l’estalvi de paper i el respecte pel medi ambient.

El sistema a més es beneficia de subvencions del Departament d’Educació de la Generalitat per a les escoles i instituts que s’acullen a projectes de reutilització amb el que s’aconsegueix un abaratiment del cost dels llibres per a les famílies.

Del xec universal al sentit comú

Tot i no ser una competència municipal, molts ajuntaments s’han conscienciat de la necessitat d’ajudar les famílies en la compra dels llibres de text. L’Ajuntament de Sant Feliu en els darrers quatre anys ha atorgat ajuts per a l’adquisició de llibres, en el darrer curs escolar va suposar la concessió d’ajuts individuals per un valor de 72.000 euros del que es van beneficiar 3.083 alumnes.

El xec universal del PSC i CiU consistia en 20 euros per alumne d’educació infantil i 25 euros per alumne d’educació primària de les famílies amb fills o filles empadronats a Sant Feliu i escolaritzats a qualsevol centre escolar públic o concertat de Catalunya. Aquesta mesura discrimina les famílies amb menys recursos i destina uns diners públics a famílies que no ho necessiten. No contempla cap mesura d’equitat com renda familiar, situació d’atur, número de fills o filles en edat escolar, i discrimina l’educació secundària obligatòria. D’altra banda, equipara els alumnes de les escoles concertades, amb més recursos, amb els de les escoles públiques, on les inversions no cobreixen les necessitats per garantir un ensenyament de qualitat.

Una mesura doncs equivocada sense criteris: equitatius, educatius, sostenibles o ambientals. Un sistema que cal canviar ...

Fil a l’agulla en els ajuts

Canviar per millorar. Els diners públics són escassos i cal administrar-los amb cura i seny. Per tant, pel que fa als ajuts en llibres de text i material didàctic, cal intervenir per:

- Limitar els ajuts als centres i a les famílies que s’acullin al reciclatge.

- Incloure mesures d’equitat: renda familiar, situació d’atur o número de fills en edat escolar, etc.

- Ampliar els ajuts als alumnes de l’etapa d’educació secundària obligatòria.

- Prioritzar l’escola publica.

- Ajustar la despesa en llibres de text dels centres que s’acullin a les subvencions, entenent que el cost del llibres ha de contemplar criteris de qualitat i cost econòmic.

Conveni amb les AMPES

Col·laborar amb les AMPES és la millor forma d’ajudar les famílies i de treure profit dels diners públics destinats a la compra dels llibres de text, fomentant i incentivant el reciclatge.

La reutilització i socialització dels llibres de text no seria possible sense les AMPES de les escoles i de les persones voluntàries, que any rere any, es fan càrrec de la recollida i revisió, un per un, dels llibres de text i de la seva redistribució. Un esforç en benefici de tots i totes.

“Con la Iglesia hemos topado”

2011-10-05T10:00:00.000+02:00

Durant la celebració dels actes de la Diada de l’11 de setembre la senyera col·locada al campanar de Sant Feliu va ser retirada a instàncies del bisbat, abans del tradicional repic de campanes. El fet, més enllà de les acusacions entre la Colla de campaners i el Bisbat, va causar un gran rebombori sobre el paper que han de tenir els càrrecs de l’Església vers l’activitat social de la ciutat.

Molts ciutadans i ciutadanes han expressat la seva indignació per la decisió del Bisbat, contraria a la tradició i a l’esperit associatiu de la ciutat, fins al punt de posar en dubte la potestat del bisbe sobre l’ús del campanar. Bé, no seré jo qui qüestioni la propietat però posats a reflexionar: de qui són les esglésies, parròquies, catedrals i tot tipus de propietats de l’Església catòlica?

Si pensem en l’Església com una entitat jurídica, hem de creure que darrera hi ha uns socis o uns accionistes que ostenten el títol de propietaris dels bens immobiliaris. Aquests propietaris estaran doncs en el dret de decidir sobre l’ús de les seves propietats com la resta de ciutadans i ciutadanes, i d’igual forma que tothom estan subjectes al deure de tributar per llur patrimoni. Tots? Bé, tots no. Per què l’acumulació de bens i patrimoni més gran de l’Estat no paga impostos com la resta de mortals? L’acord de 1979 entre l’Estat espanyol i el Vaticà estableix l’exempció fiscal dels bens de l’Església catòlica i garanteix un generós finançament, aquest any suposa per a l’Església catòlica rebre més de 7.000 milions de les administracions públiques; una bona subvenció!

A Catalunya, durant els segles XIII-XVI l’Esglèsia estava exempta de pagar impostos i els pagesos es veien obligats a pagar el delme: un impost sobre el deu per cent dels productes de la terra destinat a assegurar el manteniment del clericat i els edificis religiosos. Ben entrat el segle XXI i en un país que s’anomena laic les coses no han canviat gens. Actualment el delme s’aplica a la declaració de la renda, segons les dades els ingressos mitjançant l’assignació tributària per la recaptació provinent de la casella de la declaració de la renda corresponent a l’exercici 2009 van significar una recaptació de 250.000 euros; un altre bon pessic de diners! Són compatibles aquests ajuts amb l’actual crisi econòmica que afecta la gran majoria de famílies?

Tornant al tema de la propietat dels bens patrimonials de l’Església, em genera molts dubtes atorgar la propietat dels bens a una “empresa” que com hem vist es nodreix de les aportacions públiques, però que a més per poder mantenir en bon estat llur patrimoni immobiliari tornen a caure en la dependència de les aportacions i subvencions de les administracions públiques, és a dir, dels diners de tots i de totes. Em pregunto: quants diners dedica l’Estat a la restauració i manteniment del patrimoni arquitectònic en mans de l’Església catòlica? S’ha de sufragar el manteniment dels bens immobiliaris de titularitat “privada” amb l’esforç dels ciutadans i ciutadanes afectats per la crisi?

No s’acaba aquí. L’Església catòlica no defuig de generar ingressos mitjançant l’explotació del seu patrimoni, visites a catedrals i museus, o altres activitats econòmiques. L’exempció fiscal també s’aplica als beneficis generats per l’activitat purament empresarial, els quals estan exempts d’aplicar l’IVA; un negoci rodó!

Pregunta a l’aire: Paga IBI la nova seu episcopal? S’ha revaloritzat el cadastre de la parròquia al passar a catedral?

El PP carrega contra el model lingüístic a l’escola

2011-09-15T09:00:00.000+02:00

Quant difícil em resulta comprendre els atacs rabiosos del PP“c” contra tot el que faci olor a catalanitat. Des de fa uns quants anys suportem una morbosa intolerància contra Catalunya, un descrèdit al que ens sotmeten des de fa temps des de fora i dins del país. EL PP practica una guerra de guerrilles en què de mica en mica va minant la paciència dels catalans i catalanes i on, fins i tot, aquells que han mantingut posicions menys nacionalistes se senten molestos per la provocació i els constants atacs des de les files populars.

El PP està immers en una realitat virtual, la seva, feta a mida però falsejada per la seva incomprensió. M’atreveixo a dir que per a la gran majoria de les persones que vivim a Catalunya, catalans o no catalans, el problema de la llengua no existeix. El PP ha creat un conflicte on no n’hi havia cap i aquest atemptat polític pot portar al país a un trencament social i a una radicalització de les postures independentistes que fins ara han transcorregut sempre per camins tranquils i plenament democràtics. No fa gaire una persona em deia: “el PP és una fàbrica d’independentistes”, potser no és així però cada cop que el PP ataca Catalunya aviva les brases i cada cop estem tots més farts.

El PP s’ha proposat guanyar les properes eleccions generals, i segurament ho farà gràcies a la gran desconfiança que genera el PSOE i al ‘paripé’ del PSC a Catalunya. Però al marge de la davallada política dels socialistes, el PP treu forces de la croada contra Catalunya, crea problemes socials allà on no n’hi ha, crema banderes virtuals alimentant la xenofòbia contra els nou vinguts i alimenta les postures més ‘espanyolistes’ contra la cultura i la llengua catalana.

La sentencia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) insta a acabar amb el model d’immersió lingüística, amb el català com a llengua vehicular a l’escola, després de gairebé trenta anys de funcionament. Un model que garanteix l’educació a l’escola de tots els nens i nenes sense discriminar-los per la seva llengua familiar, un sistema educatiu que gaudeix d’un ampli recolzament, que garanteix la cohesió lingüística i social, que permet l’aprenentatge de la llengua catalana i de la llengua castellana, i que sobretot no ha generat conflictes. Senyors i senyores del PP la immersió lingüística a l’escola a Catalunya no és un problema, és un gran benefici i un exemple de riquesa cultural.

PSC i CiU, de puntetes

La qualitat de l’ensenyament públic no depèn exclusivament de la llengua. No és únicament el model lingüístic de l’escola catalana el que està en perill. Ara PSC i CiU es mobilitzen en defensa de l’escola catalana enarborant la senyera contra el bilingüisme que reclama el TSCJ. Em sorprèn el paper del PSC i de CiU defensant un ideari lingüístic quan tant de mal han fet a l’escola pública catalana. No ens deixem ennuvolar per l’esperit patriòtic quan l’escola pública està patint les retallades i els desgavells provocats pel Sr. Maragall i la Sra. Rigau que fan trontollar la qualitat de l’ensenyament públic català.

Els nostres fills i filles aprendran català i castellà, però ens ha de preocupar el nivell de l’ensenyament minvat per les retallades de recursos, la supressió de la sisena hora, la falta de professors, els canvis d’horaris, etc. El fracàs escolar no entén de llengües i aquest és el veritable problema de l’ensenyament a Catalunya. Espero i desitjo que la mateixa contundència i unitat en defensa de la llengua que mostren els partits catalans estigui al servei de l’ensenyament públic i es posin les piles per aconseguir millores i més recursos per a les escoles.

Somescola.cat

No deixeu d’entrar a la pàgina web de la plataforma somescola.cat, un conjunt d’entitats mobilitzades en defensa del model lingüístic de l’escola catalana i en defensa d’un model que no segregui els alumnes per la seva llengua.

Pactes locals de tots colors

2011-07-11T09:00:00.010+02:00

Quan es tracta d’eleccions municipals la ciutadania té en consideració altres factors més enllà de les ideologies i dels partits alhora d’escollir els seus representants. És en la proximitat on es valora les persones per sobre dels colors dels partits i l’expressió del vot es realitza en clau local. Els candidats assumeixen en alguns casos un rol més rellevant que el dels propis partits, així per exemple Iniciativa, en el cas de Sant Feliu, gràcies al carisma dels seus candidats Francesc Baltasar, Àngel Merino o Jordi San José ha obtingut tradicionalment uns millors resultats electorals que no tenen un reflex en altres eleccions d’àmbit no municipal.

La conjuntura local també es deixar notar en la configuració dels pactes on en alguns casos la ideologia política o les coincidències programàtiques no són la clau que obre les aliances dels governs municipals. És doncs en les eleccions municipals on els colors polítics prenen diferents matisos i tonalitats.

Del mosaic de colors sorgits de les eleccions municipals del passat 22 de maig, el periodista Saül Gordillo, amb la participació d’usuaris de les xarxes socials, ha elaborat el mapa dels pactes municipals curiosos on detalla un centenar de pactes de govern i acords peculiars en la investidura d’alcaldes i alcaldesses dels nous ajuntaments catalans. El mapa recull alguns dels pactes menys naturals dels municipis catalans ja sigui perquè la llista més votada no ha aconseguit formar govern o perquè aparentment els acords no són ideològics.

La publicació Crònica.cat es fa ressò del mapa dels pactes i publica un resum dels casos més singulars, un ventall de colors per a tots els gustos: CIU+ICV, ERC+PP, CiU+ERC+ICV, CIU+PP, etc. Caldrà doncs fer una segona lectura en clau local a l’hora de valorar els pactes municipals..

Un pacte ben amanit a Sant Feliu

2011-06-27T09:00:00.000+02:00

Des de l’11 de juny, Jordi San José Buenaventura és l’alcalde de Sant Feliu de Llobregat amb un pacte de govern entre ICV-EUiA-ISF i CiU.

A les eleccions municipals del 22 de maig ICV, EUiA i Independents per Sant Feliu vàrem aconseguir un bon resultat electoral que ens situà com la llista més votada. Tanmateix el resultat atorgà a Iniciativa un marge ajustat que condicionava la cerca d’acords en busca d’un pacte de govern pels propers 4 anys.

Les negociacions post-electorals van concloure amb la signatura d’un acord entre ICV-EUiA-ISF i CiU a la capital del Baix Llobregat que va investir, el passat 11 de juny, Jordi San José Buenaventura nou alcalde de Sant Feliu. Per a la gent d’Iniciativa ha suposat la recuperació de l’alcaldia perduda 8 anys enrere després de ser desbancada com la llista més votada per un pacte PSC, CiU i ERC.

L’acord aconseguit pot semblar curiós per a alguns o anti-natural per a d’altres, però no resulta estrany quan en un exercici de democràcia i de transparència Iniciativa ha mantingut el compromís dels pactes anunciats durant la campanya electoral: respectar la llista més votada i pactar amb la segona força.

Un primer sense sal

Per a Iniciativa la primera opció per formar govern va ser formalitzar un pacte amb el PSC. El resultat dels dos partits majoritaris, 13 de 21 regidors, expressava la voluntat d’un govern d’esquerres de la majoria de santfeliuencs i santfeliuenques que van exercir el seu dret a vot. Així ho vàrem entendre i les negociacions amb el PSC es van iniciar en base als punts on durant els darrers 8 anys els dos partits hem mantingut posicions més confrontades: planejament del Mas Lluí, metro, finançament del soterrament, planejament de la superfície del soterrament i la concreció del mapa d’equipaments.

La voluntat al diàleg i a la consecució d’acords no van impedir que el pacte amb el PSC fos ‘impossible’. Les diferències programàtiques no eren insalvables però la falta de voluntat del PSC a treballar conjuntament amb Iniciativa i sobretot de la seva candidata, Lourdes Borrell, enrocada en continuar sent l’alcaldessa de Sant Feliu, tot i haver perdut les eleccions i negant el bon resultat d’Iniciativa va impossibilitar un acord amb la garantia d’un govern estable a Sant Feliu. Per a Lourdes Borrell només hi havia dues qüestions innegociables: mantenir l’alcaldia i reeditar l’acord amb CiU. Cap porta, cap voluntat de pacte amb Iniciativa. Si la primera opció d’Iniciativa era formar govern amb el PSC, per al PSC la primera i única consideració era reeditar el govern amb CiU.

Els dos partits dos partits majoritaris ICV-EUiA i PSC han obtingut en els darrers anys entre 15 i 13 regidors del total de 21. En el futur ambdós partits tenen la responsabilitat de cercar el consens polític sobre la base de les coincidències programàtiques i el respecte a la llista més votada.

Un segon amb guarnició

Els bons cuiners diuen que el segon plat és el que conté millors ingredients. Si les negociacions amb el PSC no van fructificar en el cas dels contactes amb CiU va ser tot el contrari.

Des del primer moment les negociacions amb CiU van girar entorn de les qüestions programàtiques i els gran temes de ciutat. Tant ICV com CiU van demostrar un gran sentit de responsabilitat política en centrar les negociacions en un acord que permetés un govern estable a la ciutat. Governar amb CiU era una tria de segons plats, tant per a CiU com per a ICV un pacte d’aquestes característiques no existia en l’imaginari ideològic però la necessitat d’un govern estable i la clara voluntat al diàleg i la cerca del consens han permès tancar un acord de govern amb CiU per als propers quatre anys que es fonamenta en quatre eixos bàsics: participació i transparència, equitat i igualtat d'oportunitats, construcció de teixit social i de ciutadania, i planejament urbanístic. Un govern amb estabilitat local però amb les mans lliures per defensar els valors ideològics en els temes generals.

El transfons del pacte

L’any 2003 l’Àngel Merino va guanyar les eleccions municipals a Sant Feliu com a candidat de la llista més votada. Durant les negociacions per reeditar el govern municipal amb els socis del PSC el llavors candidat, Juan Antonio Vázquez, va exigir compartir l’alcaldia de la ciutat, dos anys cadascú, amb l’Àngel Merino. Iniciativa es va mantenir inflexible al mercadeig i repartiment de l’alcaldia de la ciutat, decisió que finalment va trencar les negociacions i va acabar amb un pacte PSC, CiU i ERC que va deixar la llista més votada d’ICV-EUiA a l’oposició.

Vuit anys més tard, una situació molt semblant ha donat un resultat ben diferent. La prioritat d’Iniciativa alhora d’escollir el soci de govern era el PSC però de nou la seva candidata, Lourdes Borrell, ha exigit compartir l’alcaldia de la ciutat. Si l’any 2003 l’exigència del PSC va acabar amb un pacte entre PSC i CiU, l’any 2011 la mateixa exigència del PSC ha obligat a ICV a buscar en CiU un soci de govern que garanteixi l’estabilitat del govern municipal.

Receptes saludables

La dignificació i la confiança en la política passa per donar un paper més rellevant a la ciutadania ja sigui pel respecte a la llista més votada, per les llistes obertes o per l’elecció directa d’alcaldes, però sobretot en la transparència en la realització i l’explicació dels pactes electorals.

Cal un compromís polític perquè les alcaldies no siguin un mercadeig entre partits per respecte a la institució i a la ciutadania i que sigui la llista més votada la que accedeixi a l’alcaldia de les ciutats o en cas dels pactes que aquests estiguin ben explicats abans de les eleccions.

ICV-EUiA-ISF hem sigut clars en el pacte de govern a Sant Feliu, la conjuntura local ha propiciat el millor govern possible, un govern estable i amb compromís de treball per la ciutat amb el Jordi San José com a alcalde de Sant Feliu. Bona sort als companys i companyes dels grups d’ICV-EUiA i de CiU.

De la cultura del pacte als pactes transgènics

2011-06-16T09:00:00.011+02:00

Unes eleccions no s’acaben en finalitzar la jornada electoral. Aquella mateixa nit comença una frenètica tanda de trucades, de contactes, de trobades; amb l’objectiu d’aconseguir el nombre suficient de suports per ser escollits alcalde o alcaldessa, els uns, i els altres en aconseguir el màxim de representació -entre cometes -.

L'actual sistema electoral condiciona als partits polítics a la necessitat de majories que permetin la governabilitat dels municipis i, per tant, la cerca d’acords i al consens entre els partits amb representació. És l’anomenada “cultura del pacte”, on la coincidència programàtica permet l’entesa entre partits en bé de l’estabilitat del govern d'una ciutat. Entesa, pacte o acord, on la ciutadania però queda exclosa i tot queda reduït a unes negociacions entre els escollits -entre cometes -.

Però què passa quan a molts municipis aquests pactes deixen de banda les qüestions programàtiques i les ideologies per convertir-se en un mercadeig de càrrecs, en un intercanvi de cromos entre uns i altres?, quan deixa de ser important el compromís amb la ciutadania i s’interposa l’ego personalista?, quan els compromisos electorals es converteixen en un laberint de matisos que fan incomprensibles per a la ciutadania les decisions preses pels representants escollits?

El resultat dels acords o pactes assolits poden provocar una certa desafectació entre els electors quan en les negociacions es prioritza l’interès partidista o quan un partit minoritari imposa els seus criteris, en alguns casos fruit d’un mercadeig polític sense una base programàtica sòlida o allunyat de la realitat i conjuntura local. La dinàmica dels pactes no sempre opta per deixar governar la llista més votada, o fins i tot en alguns municipis suposen que els partits es parteixin l’alcaldia a la meitat del mandat; circumstàncies no sempre ben enteses i que poden provocar malestar entre la ciutadania.

Per responsabilitat democràtica els pactes han de ser clars, coherents amb el sentit dels electors i explicats a la ciutadania. Explicar les intencions del que es fa amb el vot dels electors, fins i tot abans de les eleccions, contribueix en gran mesura a la confiança política. Els intercanvis de cromos o els pactes poc transparents, com les disputes viscudes a Badalona, El Vendrell, Cervelló, Tarragona o a la Diputació de Barcelona, fan incomprensible la dinàmica dels pactes al conjunt de la ciutadania.

Un sistema enquistat

En finalitzar cada procés electoral queden repartits sobre la taula tot tipus d’escenaris polítics. Les aritmètiques permeten combinacions incomprensibles per a la lògica ciutadana però que, en veu dels polítics totes responen a explicacions versemblants i en benefici de la ciutadania. I doncs, què ho fa que per als ciutadans i ciutadanes no ho siguin?

La ciutadania ja no ens conformem a participar cada 4 anys. La papereta no pot ser un xec en blanc sense que existeixin mecanismes de participació i, el que és més important, mecanismes de satisfacció, o és que un ciutadà no pot retirar el seu vot de confiança en aquells polítics en els que ja no se senti representat? Per altra banda els polítics tampoc ens podem conformar en carregar el pes de la representació ciutadana sense uns canals d’interacció amb el nostre electorat. La representativitat és dels polítics però la responsabilitat ha de ser de tots i totes.

És del tot necessari la confecció d’una llei electoral que garanteixi la participació de la ciutadania en la elecció dels seus representants, que atorgui el poder de decisió als ciutadans i ciutadanes ja sigui en l’elecció directa dels alcaldes o de llistes electorals obertes per escollir els regidors i regidores. Juntament amb mecanismes de participació, més enllà del vot electoral, que garanteixin la participació de la ciutadania en la gestió i construcció de les nostres ciutats.

Punt i a part

2011-05-24T09:00:00.000+02:00

A pocs dies de constituir-se el nou consistori i abans de fer quinieles amb els pactes, ara que amb la campanya ja acabada tinc una mica de temps per mirar enrera vull gaudir de la feina feta durant els darrers quasi tres anys com a regidor de l'ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Vull fer balanç de la meva tasca municipal, uns anys intensos des de que vaig prometre el càrrec i en els que he participat activament i representat als meus veïns i veïnes el millor que he sabut. Com la majoria de les coses que un fa a gust han passat volant.

Amb la mateixa il·lusió de quan vaig començar aquest projecte i sense perdre en cap moment de vista que aquesta tasca és la de representar i no la de substituir a la ciutadania, reflexió que molts polítics haurien de pendre en consideració ja que un cop tenen la possibilitat de decidir els hi sembla que la seva decisió és la que més val i la que la seva opinió és la més important. En moltes ocasions els polítics ens emparem en generalismes: la ciutadania, la ciutat, els veïns i veïnes, etc. per donar consistència a les nostres decisions i en moltes d'aquestes ocasions només és el reflex d'unes poques veus i no pas del conjunt al que en realitat les emmarquem. Fugint d’aquesta trampa, he intentat dialogar i escoltar tothom.

Em vaig marcar el repte de participar activament en la representació de la meva ciutat, i així ho he fet. Estic satisfet de la feina realitzada des de que vaig acceptar aquesta responsabilitat i no he dubtat que vaig prendre una bona decisió. Ara tinc una doble satisfacció: per una banda la de la feina feta i per l’altre la d’haver contribuït a millorar la meva ciutat.

Des del grup municipal d’ICV-EUiA he tingut la sort de participar en el debat polític. Com a regidor he defensat en tot moment el que hem entès que era el que la ciutadania ens demanava i hem mantingut un diàleg amb totes les persones que han volgut fer-nos arribar la seva opinió, les seves propostes i també les seves queixes.

Plens municipals, mocions; durant aquests anys hi ha hagut moments difícils i temes conflictius: com la compra de la sala Iberia amb un cost irresponsable per part de l’ajuntament, la requalificació de les zones verdes del Mas Lluí, el finançament del soterrament o el projecte de planejament de la superfície del soterrament aprovada per CiU i PSC sense la participació de la ciutadania i sense consens polític.

La tasca des de l’oposició ha estat dura i escassa en satisfaccions però no absenta d’elles. Personalment he defensat aquells temes relacionats amb la infància, reclamar millores en l’atenció a la infància en risc; l’educació, ajudes a la compra de llibres de text amb uns criteris més equitatius per a les famílies que més ho necessiten, aules d’estudi pels estudiants, millora ens els camins escolars per l’autonomia dels infants per anar i tornar a l’escola; la memòria històrica, retirada de les plaques franquistes dels carrers o la identificació del refugi antiaeri del parc Nadal; els serveis públics, en defensa del personal de les escoles bressol, mitjans de comunicació municipals plurals o contra les retallades del govern de la Generalitat; etc. Tres anys que han passat volant però que em deixen satisfet ara que miro enrera.

Als meus companys del grup municipal i als nous incorporats, els hi desitjo el millor en aquesta aventura. Tenim un model de ciutat a construir i un programa a defensar. Els propers quatre anys, si podem afrontar el soterrament, canviaran la fesomia de la ciutat. Tot un repte i la ciutat espera molt de nosaltres.

Als amics, amigues i coneguts, als qui sense no ser-ho ens heu donat la vostra confiança, a tots i a totes gràcies, moltes gràcies.

La teva veu en un sobre de paper

2011-05-20T09:00:00.004+02:00

Amics i amigues, per a aquells que encara dubteu si anar a votar o no anar-hi, per a aquells que heu decidit no participar en les properes eleccions municipals. Tan sols reflexionar el nostre paper a la ciutat, el nostre paper i el dels nostres fills i filles.

Són tantes les coses que influeixen en les nostres vides que no podem controlar-les totes. Alguns heu decidit que la política no va amb vosaltres, altres que, hi hagi qui hi hagi a l’ajuntament, tot continuarà igual. Perdoneu-me, però no és així.

Els pares i mares volem escoles bressol de qualitat per als nostres fills petits; els adolescents volen espais de lleure i d’oci, els joves, equipaments culturals, els emancipats, vivendes a preus assequibles, els treballadors i treballadores volen bons mitjans de comunicació per anar i tornar de la feina ràpidament i amb comoditat, les persones grans volen residències i espais pensats per a ells, tots i totes volem una ciutat neta, uns espais públics ben cuidats, seguretat, i molts etcèteres.

Com tenir unes coses i no d'altres? Com influir en la construcció i manteniment de la ciutat? El moment més decisiu es produeix cada quatre anys quan arriben les eleccions, no és l’única oportunitat de participar, però és sens dubte, el moment en què escollim a les persones que representaran a tots els ciutadans i ciutadanes en la gestió de la ciutat.

Amics i amigues, veïns i veïnes, diumenge voteu a qui voteu, no deixeu la veu en un racó, poseu-la dins d’un sobre i aneu a votar.

Acte electoral al barri de les Grases i a la Salut

2011-05-18T09:00:00.000+02:00

Molt bon dia a tots i totes les persones que avui us apropeu aquest acte electoral al barri de les Grases.

Alguns ja em coneixeu com a veí del barri. Pels que no em coneixeu em presento: sóc el Jaume Solé i des de que vaig venir a viure al barri l’any 99 he estat membre de l’Associació de Veïns i Veïnes i des de fa tres anys sóc regidor a l’ajuntament pel grup municipal d’ICV-EUiA.

Vull assenyalar alguna de les reclamacions que durant aquest temps hem aconseguit treballant des del barri i per al barri, com són l’ampliació de l’espai de jocs per als infants més petits o la pista d’esport a l’aire lliure.

Durant aquests anys el pas de camions pel bell mig del barri ha estat el problema més gran i de més repercussió que hem tingut. Tant des de l’AVV com des d’Iniciativa hem exigit amb claredat que cal resoldre aquest conflictiu pas de camions.

L’any 2003 teníem el compromís dels llavors alcalde, Àngel Merino, i del tinent d’alcalde, Juan Antonio Vázquez, per construir una nova carretera que passés per fora del barri i que ens alliberés d’aquest conflicte.

Com tots sabeu les ànsies per governar i el desig de ser alcalde del Juan Antonio Vázquez van acabar amb un pacte amb ERC amb el que ens van deixar tirats als veïns i veïnes, sense el vial promès i amb els camions pel mig del barri. Com a veí i amb el suport de l’AVV vaig impulsar la campanya contra el túnel que PSC i ERC ens volien imposar.

El compromís d’ICV-EUiA serà, en cas que la Sànson torni a l’activitat, buscar una alternativa al trànsit de camions cap a la cimentera i la zona industrial dins del marc del nou Consell Assessor d’Urbanisme.

PSC i CiU d’esquenes a la ciutadania

Durant els darrers anys hem viscut com el govern de PSC i CiU s’ha enfrontat amb entitats i associacions. Fet que ha provocat el rebuig des de molts àmbits associatius d’aquesta forma de governar de socialistes i convergents.

ICV-EUiA sensible a la veu de les associacions, incorpora a les llistes electorals persones amb vocació de ciutat, amb vocació vers les persones que hi vivim. Vull referir-me a algunes de les persones que formen part de la candidatura d’ICV-EUiA-Independents per Sant Feliu: com són la Maria Cinta Daudé, compromesa amb el servei a les persones perquè puguin gaudir d’oportunitats de feina; la Mireia Aldana, compromesa amb els infants i els valors en el temps de lleure, el Jordi Barroso, compromès amb el medi ambient i el reciclatge per millorar la qualitat de vida; o el Dani Muñoz, compromès amb l’esport i els seus valors.

Aquestes persones i cadascuna de les que configuren la candidatura, juntament amb els regidors i regidores del grup municipal: com la Lídia Muñoz, el Manel Martínez, la Conchita Fernández, el Manel Leiva o l’Eni Novell, formem un grup de persones que treballem per a la ciutat i per a les persones. Un grup encapçalat pel Jordi San José, una persona compromesa amb el diàleg amb les persones, les entitats, la ciutat; amb el compromís de representar a la ciutadania sense substituir-la, construint ciutat juntament amb les persones que hi viuen.

Perquè formo part d’aquest projecte?

- Per un model de ciutat diferent del defensat per PSC i CiU.

Per un model de ciutat diferent del model del Juan Antonio Vázquez o del Fernández Burgui.

Per un model de ciutat diferent del model de la Lourdes Borrell o de la Rosa Maria Martí.

Perquè tenim el compromís de retirar els dos planejaments urbanístics que afecten la nostra ciutat:

- el PGM del Mas Lluí amb la requalificació de zones verdes per construir vivendes, i

- el PGM del planejament de la superfície del soterrament amb la construcció d’edificacions de 14 plantes al centre de la ciutat.

Aquests dos planejaments tenen en comú la requalificació de terrenys públics a privats amb la finalitat de finançar la construcció d’equipaments o de pagar una part de les obres del soterrament en l’altre. I tots dos comptem amb el rebuig de les entitats de veïns i veïnes.

En el cas del soterrament de les vies del tren a Sant Feliu, des d’ICV-EUiA-ISF, reclamem a l’Estat i a la Generalitat el pagament de l’obra i que Sant Feliu no hipotequi els equipaments i les vivendes de promoció pública per poder pagar 25 milions d’euros.

Per posar un exemple, el nou pavelló esportiu de les Grases ha costat 2,5 milions d’euros. Sense la necessitat de pagar una part de l’obra del soterrament, Sant Feliu podria tenir 10 pavellons; o un teatre, o dues escoles bressol, o una nova escola d’adults, o disposar de sòl públic per poder construir vivenda pública protegida assequible a totes les persones i que els nostres joves no hagin de marxar lluny de la ciutat.

El PSC i CiU han votat en contra de reclamar a l’Estat i a la Generalitat el pagament complert de l’obra, i ho fan quan l’Estat destinarà una inversió a Catalunya de 4.000 milions d’euros en infraestructura del ferrocarril. De veritat penseu que Sant Feliu ha de pagar 25 milions?

Quin municipi ha de pagar per una millora en comunicacions, quin municipi ha de pagar per una millora en una autovia o un aeroport?

- Per un model social públic de qualitat

Si guanya el PSC a Sant Feliu pactarà amb CiU.

Amb la CiU que retalla, que suprimeix, que ens treu:

- què retalla serveis sanitaris,
- què retalla serveis educatius, i
- què retalla assistència social.

L'actual política de retallades indiscriminades del Govern de CiU atempten contra els drets socials bàsics dels ciutadans i ciutadanes i perjudiquen la majoria de persones: treballadores, jubilades, dependents i aturades, i a la qualitat de serveis tan necessaris i bàsics, com són la sanitat i l’educació públiques.

Les retallades afecten greument les prestacions socials i, per tant, a la població més desfavorida. Fan pagar la crisi als qui més la pateixen i que en són víctimes sense haver-la provocat, mentre s’apliquen ajuts econòmics:
- com la supressió de l’impost de successions a les grans transmissions de patrimoni, o
- s’anuncien rebaixes de l’IRPF per a les rendes més altes.

No s’entén que en un moment de crisi les primeres mesures del govern vaguin destinades a reduir els ingressos de l’administració, que permetrien reduir l’abast de les retallades, i s’adoptin mesures encaminades a afavorir els més rics i perjudicar els més pobres.

Per un model de ciutat ben planificat.

Per un model social equitatiu.

El diumenge voteu ICV-EUiA-Independents per Sant Feliu.

El diumenge voteu JORDI SAN JOSÉ.

Eleccions municipals 2.0. Xarxes socials

2011-05-16T09:00:00.000+02:00

Avui tothom està al facebook o al twitter, o coneix algú que ho està. He quedat al facebook, he piolat al twitter; les xarxes socials s’han convertit en un espai de relació i interacció entre persones de diferents llocs i procedències i un espai d’intercanvi d’opinions i de diàleg.

Els polítics no s’han quedat al marge del potencial que representen les xarxes socials per relacionar-se directament amb els electors i debatre les seves propostes. Les xarxes han revolucionat l’espai polític. Les eleccions municipals del proper diumenge 22 de maig seran les primeres eleccions municipals 2.0 i arreu del país els candidats locals s’han bolcat en les possibilitats que ofereixen les xarxes socials esdevenint una verdadera campanya electoral virtual. Estic segur que els blocs, facebook o twitter locals acaparen durant aquesta campanya molta atenció de la ciutadania que vol conèixer de prop i de primera mà les propostes dels candidats.

Alguns candidats tenen avantatge doncs són usuaris de les xarxes socials i escriuen el seu bloc, facebook o twitter de forma regular. Aquest són els polítics, com el Jordi San José, que han entès l’encaix de les eines 2.0 en la política de proximitat i la relació directa amb la ciutadania a través de les xarxes socials.

La majoria dels polítics però arriben tard, com la alcaldessa Lourdes Borrell, i busquen en les xarxes un aparador on difondre el seu programa electoral. Molts d’aquest polítics han obert els seus blocs personals, facebooks i twitters, no amb la una voluntat de dialogar i debatre el seu discurs i propostes sinó que forma part de la seva campanya electoral com un mitjà de màrqueting on promocionar-se electoralment. Han pensat que obrir un bloc o entrar en una xarxa social els hi reportarà un grapat de vots que els pot fer guanyar les eleccions als seus municipis. Un cop acabades les eleccions, de forma progressiva, tancaran aquests canals de diàleg amb la ciutadania.

Un estil, no un recurs

El Jordi San José fou un dels primers polítics de la ciutat en obrir un bloc personal que és punt de trobada amb molts ciutadans i ciutadanes que mitjançat els comentaris al bloc: contrasten, pregunten o dialoguen amb el Jordi sobre les qüestions que més els hi interessen.

El web 2.0 i les xarxes socials són un mitjà de relació entre l’autor i el lector. En el context del que s’anomena política 2.0, els blocs i les xarxes són canals que permeten el contacte personal entre el polític i l’electorat. On el diàleg permet compartir, discutir i intercanviar idees i propostes polítiques. Un camí que apropa la política als ciutadans, això sí sense oblidar-nos del contacte personal imprescindible amb les persones i del que Iniciativa manté un diàleg fluid amb les entitats i la ciutadania en general.

Retallar, rebaixar, treure, tallar, suprimir...

2011-04-28T11:37:00.012+02:00

ICV-EUiA porta al ple municipal un moció en denúncia a la política de reducció en els serveis sanitaris, educatius i socials adoptada pel govern de CiU a la Generalitat de Catalunya, com a mesura adreçada a reduir el dèficit econòmic que pateix aquesta administració.

En el darrer ple municipal abans de les eleccions del proper 22 de maig he presentat una moció amb la que ICV-EUiA ens sumem a les reivindicacions dels professionals sanitaris i educatius davant la preocupació que l'actual política de retallades indiscriminades, que proposa el Govern de CiU, atempten contra els drets socials bàsics dels ciutadans i ciutadanes i perjudiquen la majoria de persones: treballadores, jubilades, dependents i aturades, i a la qualitat de serveis tan necessaris i bàsics, com són la sanitat i l’educació públiques.

La moció d’ICV-EUiA aprovada en el ple municipal, amb el vots favorables del PSC, PP i ERC i amb els vots en contra dels regidors i regidores de CiU, exigeix a la Generalitat que aturi els plans de retallada proposats en els serveis sanitaris de la ciutat i a mantenir les inversions previstes per a Sant Feliu, com el nou Centre d’Urgències del Pla, així com en matèria educativa mantenir la sisena hora en els centres de primària, mantenir el professorat del batxillerat artístic de l’Institut Olorda i a suprimir les reduccions pressupostàries aplicades als centres escolars per les despeses bàsiques, com la llum, el gas o el material escolar, i també insta a la Generalitat a no reduir el personal sanitari i docent dels centres.

La moció denuncia les retallades aplicades pel govern de la Generalitat presidit per CiU en matèries com la sanitat pública, l'educació pública, l'aplicació de la llei de dependència, les ajudes a les famílies i a la gent jove, el transport públic o la seguretat.

Qui la fa, no paga

Les retallades afecten greument les prestacions socials i, per tant, a la població més desfavorida. Fan pagar la crisi als qui més la pateixen i que en són víctimes sense haver-la provocat, mentre s’apliquen ajuts econòmics com la supressió de l’impost de successions a les grans transmissions de patrimoni o s’anuncien rebaixes de l’IRPF per a les rendes més altes.

No s’entén que en un moment de crisi les primeres mesures del govern vaguin destinades a reduir els ingressos de l’administració, que permetrien reduir l’abast de les retallades, i s’adoptin mesures encaminades a afavorir els més rics i perjudicar els més pobres.

Perill, eleccions

Amb les eleccions municipals al girar la cantonada i davant les protestes dels professionals afectats i les veus crítiques d’alguns dels principals assessors de Mas, el govern de CiU ha vist condicionada la política de retallades pensant en les eleccions municipals i ha decidit endarrerir decisions i replantejar-se algunes de les retallades previstes a la sanitat i l’ensenyament públics en un intent de dissimular la tisorada fins a les eleccions municipals del proper 22 de maig. Si no hi ha qui ho aturi, el 23 de maig “mas” retallades.

“Mas” retallades a l’escola pública

2011-04-12T09:00:00.000+02:00

L’etapa de l’exconseller Maragall es va caracteritzar per un constant enfrontament, amb la comunitat educativa mobilitzada, per la pèrdua de qualitat en l’educació pública en temes com: la implantació de la sisena hora, la reducció de l’assignació de recursos i de mestres, la dificultat en cobrir les substitucions, el decret de direcció de centres o els canvis en el calendari escolar. Alguns pensàvem que amb el canvi de govern la situació ja no podia anar a pitjor per a l’escola pública però passats els primers mesos el que no em podia imaginar, ja ha passat.

El nou govern de la Generalitat, aquest que s’autodenomina dels “millors”, va trigar ben poc en anunciar el camí de la seva política educativa amb dues decisions significatives: el canvi de nom de la conselleria d’educació pel d’ensenyament, cadascú que tregui les seves conclusions i la creació, per primera vegada, de dues direccions generals separades: una per a l’escola privada i concertada, i l’altra per a l’escola pública.

5 punts de segregació

Un altre fet ressenyable que ha introduït el govern de CiU ha estat l’aplicació d’un nou criteri de desempat en els barems de matriculació als centres escolars que atorga 5 punts extraordinaris als alumnes que hagin tingut pares, germans o tutors legals escolaritzats al centre escolar on es vol inscriure. Aquest nou criteri va portar a la Federació d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes de Catalunya (FAPAC) a denunciar el procés de preinscripció i a la Sindicatura de Greuges de Catalunya a demanar a Ensenyament que suprimís la mesura per considerar-la discriminatòria. Amb aquesta mesura el govern de Convergència i Unió es decanta per afavorir les demandes d’algunes escoles concertades i privades i a les famílies d’aquests centres que exerciran una “reserva” de plaça per als seus fills a la mateixa escola que ells van estudiar en cas d’empat amb alumnes d’altres famílies.

Menys diners, menys recursos, menys de tot

En pocs mesos ha quedat clar que per al govern de CiU l’escola pública no és una prioritat. Convertida la crisi en una oportunitat per retallar inversions i recursos a l’escola pública, la consellera Irene Rigau no ha parat d’anunciar retallades. El pressupost administratiu dels centres públics per fer front a les despeses corrents com l’aigua, la llum, el gas, la calefacció, el telèfon, el manteniment, la compra de material educatiu o la neteja dels centres, s’ha reduït en més d’un 25%. Aquesta és la única font d’ingressos dels centres escolars públics que veuen reduït el pressupost mentre augmenten els costos dels subministraments i de les despeses en general.

Menys recursos econòmics, menys dotacions de mestres, tot és menys i qui ho paga són els infants i els adolescents de l’escola pública mentre atònits observen l’augment del fracàs escolar. Quan més necessari resulta la disponibilitat de mestres i de recursos per poder atendre les necessitats educatives dels nostres fills i filles, el govern de la Generalitat retalla les inversions previstes en l’educació pública, mentre amplia concerts amb les escoles concertades.

Apagada digital a les aules

La decisió de la consellera d’aturar les inversions per a la digitalització del les aules pot obrir una fractura en el model educatiu públic entre les escoles amb recursos tecnològics i les escoles sense la implantació de les TIC i generar diferències i desigualtats. Els problemes derivats de la introducció dels ordinadors a les aules no haurien de servir d’excusa per aturar les inversions, sinó un punt d’anàlisi per millorar la incorporació de les eines digitals als centres escolars.

Escola pública en dificultats

La crisi econòmica no justifica retallades en la salut o en l’educació que perjudiquen serveis fonamentals, mentre el govern suprimeix l’impost de successions als qui més tenen. Si Maragall va posar l’escola pública a la corda fluixa, Mas acabarà per precipitar-la al buit. La manca de recursos malmet la qualitat de l’escola pública, l’únic model educatiu que garanteix el compromís amb l’equitat, amb la igualtat d’oportunitats i amb la universalitat de l’accés a l’educació. Les inversions, els recursos i les dotacions de mestres són necessàries per mantenir la qualitat de l’educació on invertir en el sistema educatiu és invertir en el futur de les noves generacions.

Un programa amb compromís per a Sant Feliu

2011-04-08T09:00:00.000+02:00

El passat dissabte, 2 d’abril, en un acte a la Torre del Roser vàrem aprovar el programa electoral que Iniciativa, Esquerra Unida i Independents per Sant Feliu presentarem a les properes eleccions municipals del 22 de maig.

Després d’haver participat en els debats programàtics del 2003 i del 2007, per primer cop he format part de l’equip redactor del programa electoral d’Iniciativa, juntament amb el Manel Martínez i la Clara Bosch. Tot un repte en aquests darrers mesos de treball. Una tasca de la que estic molt satisfet i que ens ha portat a contactar amb moltíssimes persones de Sant Feliu, a parlar amb molts de vosaltres, a reflexionar i a debatre desenes de propostes amb les entitats, les associacions i amb molts veïns i veïnes de la nostra ciutat. Han estat uns mesos de visites als barris, de trobades sectorials, de reunions amb moltes persones per fer el que sabem fer millor, escoltar i dialogar.

Ja TENIM programa!. “Tenim” amb majúscules perquè mai un programa municipal a Sant Feliu havia comptat amb tanta participació com el d’aquest any. Un procés llarg i intens que va culminar dissabte passat amb una jornada de debat programàtic on els assistents van aprovar el programa i les prioritats que presentarem a les properes eleccions a Sant Feliu. Un procés obert per a una ciutat oberta amb ganes de participar. Un treball que ha comptat amb la participació de nombrosos professionals, i de ciutadans i ciutadanes que han participat en la confecció del programa electoral.

Des d’aquí, vull donar les gràcies a totes les persones que heu participat amb les vostres aportacions i a les que ens vareu acompanyar dissabte en la jornada de debat i d’aprovació del programa.

Un programa de persones

Un programa electoral és un munt de propostes amb les que ens fem una idea del que un grup de persones volen fer per la seva ciutat. En alguns casos estan plens de declaracions d’intencions que un cop passades les eleccions queden en paper mullat o freqüentment en l’incompliment de les promeses per part d’alguns partits o d’alguns polítics. En les eleccions locals sovint no hi ha grans diferències entre els programes d’uns i d’altres, ja sigui perquè des de l’administració local no es té competències sobre moltes qüestions o bé perquè les necessitats de la ciutat són molts conegudes per tots els polítics que volen presentar-se per a alcalde o alcaldessa.

A Sant Feliu, el que ens diferència a Iniciativa dels altres partits i dels seus programes electorals, són les persones. Iniciativa compta amb unes dones i uns homes en què la confiança i la credibilitat són el seu valor més destacat. Cadascuna de les persones que defensarem el programa d’ICV-EUiA i Independents per Sant Feliu, aportem el treball i la implicació per la nostra ciutat. El valor del nostre programa electoral són les persones i l’assumpció d’uns valors de compromís, d’il·lusió i de diàleg.

La nostra candidatura constitueix una opció creïble, honesta, oberta. Estem davant d’unes eleccions municipals i molts pensen que els partits i els polítics només surten al carrer cada quatre anys en busca del vot que els faci guanyar les eleccions. No tots els polítics som iguals, i aquí us demano que sapigueu veure les persones que hi ha al darrere de les sigles i dels colors. Tots i cadascuna de les persones que ens presentem amb la candidatura d’ICV-EUiA, no som desconeguts, no sortim el darrer dia abans de la botzina final, vivim la ciutat com tots vosaltres. Ara, això sí, us demanem la vostra confiança perquè a partir del mes maig siguem tots i totes els que decidim quin i com volem la ciutat que tant ens estimem i que tan ens agrada viure.

Si ens tens confiança, nosaltres no et defraudarem. Ens hi va el cor!

Solidaritat amb el Japó. Un desig d'esperança

2011-04-04T11:30:00.001+02:00

El passat 11 de març un terratrèmol i un posterior tsunami van provocar una gran devastació a moltes ciutats i pobles del Japó. Des de tot arreu han sorgit mobilitzacions de suport i de solidaritat amb els afectats. Una d’aquestes peticions de solidaritat ens va arribar pocs dies desprès del terrible desastre, una noia japonesa que viu a Madrid, la Makiko, ha volgut expressar el suport i transmetre ànims als milers de persones afectades, per fer-ho ha pensat en una antiga llegenda japonesa que diu que els déus concediran un desig a qui faci mil grulles de paper.

En una acció solidaria a traves d’internet ha organitzat una campanya que consisteix en reunir fotografies de 1000 grulles de paper. Des de la seva pàgina web “Les 1000 grulles”, la Mikiko demana ajuda per completar les mil grulles tal com diu la llegenda i enviar-les al Japó com a mostra d’esperança. Per aconseguir-ho demana que tothom que vulgui faci una grulla de paper i li envií una fotografia per correu electrònic a las1000grullas@gmail.com.

Els nens i les famílies de l’equip de basquet hem volgut participar en la proposta de la Makiko, en solidaritat als milers de famílies i de nens i nenes que ho han perdut tot, amb l’esperança i el desig que els hi arribi tota l’ajuda necessària que en aquests moments puguin necessitar.

Més informació

Video explicatiu per construir una grulla

Història de Sadako Sasaki

PSC i CiU rebutgen demanar un millor finançament per al soterrament

2011-04-01T11:00:00.003+02:00

Inaudit, increïble, irresponsable. Després de mesos afirmant que no hi havia cap altra opció possible que pagar el 25% del cost de les obres del soterrament i que qualsevol altre camí endarreriria el calendari previst, ara, quan l’Estat i la Generalitat estan disposats a rebaixar el cost que ha d’assumir la ciutat, PSC i CiU voten en contra.

Com ja sabeu des d’Iniciativa hem mantingut que cal buscar opcions per rebaixar el cost que la ciutat ha de pagar en unes obres que milloren la seguretat i el conjunt de la xarxa ferroviària. Finalment, Estat i Generalitat han admès la proposta d’Iniciativa i estan disposats a dialogar per buscar un acord que beneficiï a Sant Feliu. Els grups polítics van acordar demanar formalment a l’Estat i a la Generalitat el que veníem demanant des d’Iniciativa: incloure en el conjunt de les inversions acordades amb l’Estat la part que ha de pagar la Generalitat i l’Ajuntament i reclamar la licitació de les obres durant el 2011.

En un fet irresponsable, PSC i CiU van votar en contra amb la confiança que les dues administracions estableixin entre les seves prioritats el soterrament de Sant Feliu, van oblidar que qui ha d’exigir les prioritats de la ciutat és el propi ajuntament i en aquest cas el govern de PSC i CiU. Després de les eleccions del 22 de maig, si tenim la confiança de la ciutadania de Sant Feliu, exigirem una opció que no hipotequi l’habitatge públic, els equipaments o les zones verdes de la ciutat.

Estat i Generalitat donen llargues a PSC i CiU retardant l’inici de les obres del soterrament fins que no es trobi finançament

2011-03-22T09:00:00.000+01:00

La reunió entre el Ministeri de Foment, el Departament d’obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Sant Feliu no ha aportat cap novetat sobre el calendari del soterrament, però les dues administracions avalen la proposta d’Iniciativa a incloure el cost de l’obra a compte de les transferències de l’Estat segons la disposició tercera de l’Estatut.

El passat dimecres el secretari d’Estat de Planificació i Infraestructures, Víctor Morlán, el secretari de Territori i Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, Damià Calvet, i el director general d'Estructures Ferroviàries, Carlos Maria Juárez van mantenir una reunió al Palau Falguera amb els portaveus dels grups municipals en relació a les obres de soterrament. La reunió era molt esperada per la incertesa que durant els últims mesos ha girat entorn l’ajornament del soterrament des de que el passat mes d’octubre l’Estat no va incloure en els pressupostos la partida necessària per poder licitar les obres durant els primer trimestre de 2011.

Durant la reunió no hi va haver cap novetat sobre l’inici de les obres, ni l’Estat ni la Generalitat van concretar cap compromís més enllà de mantenir la voluntat de soterrar les vies del tren, una obra que consideren “prioritària” però per la que no disposen dels diners necessaris ni tampoc tenen una previsió de quan podran iniciar les obres.

Soterrament ajornat

Des de fa mesos Iniciativa venia advertint en els plens municipals sobre el previsible ajornament de les obres si l’Estat no incloïa una partida en els pressupostos del 2011. Des del PSC i CiU no s’ha gestionat correctament una situació previsible mentre s’han dedicat a culpar a Iniciativa de posar “pals a les rodes” al projecte de soterrament. Estat i Generalitat han aparcat les obres per falta de finançament mentre no millori la situació econòmica. Mentre d’altres ciutats han reclamat les partides per tirar endavant obres necessàries, el nostre ajuntament s’ha quedat amb els braços creuats fins que ha estat massa tard.

Segons el secretari d’Estat d’Infraestructures, Víctor Morlán, “el soterrament de les vies del tren és una obra prioritària per al Ministeri de Foment per motius de seguretat”, però va afegir, que queda aturat fins que hi hagi finançament. I això quan serà? A la pregunta, Víctor Morlán va contestar: “en aquests moments no sé què passarà la pròxima setmana”. Des del Ministeri no se sap quan es podrà assumir la inversió ni quan es podrà començar el projecte. Per part de la Generalitat, Damià Calvet, va advertir que “no es podrà licitar l’obra fins que les tres administracions disposin dels diners”.

Un pagament a tres bandes

Sense diners no hi ha obra. El projecte del soterrament està valorat en 120,8 milions d’euros. Segons el conveni signat el 2006 entre el Ministeri de Foment, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Sant Feliu les obres seran finançades en un 50% per l’Estat, mentre que l’altre 50% restant de l’obra s’haurà de repartir entre la Generalitat i l’Ajuntament. El conveni també recull la implantació del tramvia a càrrec de la Generalitat.

Estem a l’any 2011 i Generalitat i Ajuntament encara no han concretat en un conveni quin percentatge del pressupost ha de pagar cadascuna.

Sant Feliu no hauria de pagar

Des del PSC i CiU han defensat com a immillorable el pagament a parts iguals del cost que han d’assumir entre Generalitat i Ajuntament. Segons aquest acord Sant Feliu haurà de fer front al 25% de l’obra, més de 30 milions d’euros.

A Iniciativa hem mantingut que l’obra del soterrament és una millora de tota la línia ferroviària i que per tant ha d’anar a càrrec de les administracions de l’Estat i de la Generalitat. Venim reclamant que el projecte s’inclogui en les inversions de l’Estat compromeses en la millora de la xarxa de rodalies segons l’acord del traspàs de rodalies a la Generalitat i pressupostades en 4.000 milions d’euros. Com vaig escriure fa unes setmanes “algú pot pensar que amb una inversió de 4.000 milions d’euros Sant Feliu ha de pagar 25 milions en igualtat de condicions que la Generalitat de Catalunya”. I ara sabem que seran 30 milions d’euros.

Segons l’alcaldessa, Lourdes Borrell, l'ajuntament té un fons de reserva d’uns dos milions d'euros per aportar a l'obra, una quantitat del tot insuficient. Per poder cobrir la part de la ciutat, PSC i CiU tenen previst sufragar l’aportació de Sant Feliu amb els guanys de la requalificació urbanística de la superfície del soterrament. Per a Iniciativa no es poden concretar els equipaments, les vivendes de protecció pública o de promotors privats privades i les zones verdes fins conèixer el cost que la ciutat haurà d’aportar a les obres a càrrec de la urbanització de la superfície alliberada per les vies. Amb un acord més favorable per a Sant Feliu, la urbanització de la superfície pot donar lloc a una ciutat totalment diferent de la prevista pel PSC i CiU.

Durant la reunió Jordi Sant José va demanar al Ministeri de Foment i a la Generalitat que el 50% del cost que correspon pagar a Generalitat i Ajuntament vagi a càrrec dels traspassos a Catalunya aprovats a partir del desenvolupament de l’Estatut. Tant el secretari d’Estat de Planificació i Infraestructures, Víctor Morlán, com el secretari de Territori i Mobilitat de la Generalitat, Damià Calvet, van acceptar valorar l’obtenció de fons per finançar el soterrament de la disposició addicional tercera de l'Estatut. Una opció que Iniciativa ha exigit al PSC, primer a Juan Antonio Vázquez i ara a Lourdes Borrell, la qual permetria alliberar als santfeliuencs i santfeliuenques de la càrrega econòmica del soterrament i desbloquejar les obres a curt termini.

Prou d’obres als camins escolars

2011-03-07T09:00:00.005+01:00

Durant les darreres setmanes l’ajuntament ha planificat obres al voltant de les escoles sense preveure les mesures de seguretat necessàries per a la seguretat dels nens i nenes.

De l’escola a casa, amb seguretat

Centenars de nens i nenes van amunt i avall pels carres de Sant Feliu, de casa a l’escola i de l’escola a casa. La seguretat des nens i nenes ha de ser una de les prioritats de l’ajuntament i, per tant, cal prendre les mesures necessàries per aconseguir que el seu trajecte a peu sigui el més segur possible.

Les darreres setmanes s’han realitzat obres a la via pública al voltant d’alguns dels centres escolars de la ciutat. Obres que no han causat cap incident, però que amb una millor planificació o la presència dels agents cívics o de la policia local s’haurien pogut realitzar sense posar en perill la seguretat de les famílies i dels infants. Obres a les voreres de l’escola Falguera, la renovació del parc infantil davant l’escola Salvador Espriu o la poda d’arbres a l’entrada de la mateixa escola s’han realitzat sense la presència de cap agent de seguretat. Tampoc durant les obres de la nova avinguda del carrer d’Anselm Clavé l’ajuntament no ha considerat necessari prendre mesures en els horaris d’entrada i sortida a l’escola.

La configuració del camí escolar no s’emmarca únicament en millores concretes en senyalització o adequació de la via pública sinó en el compromís amb la mobilitat segura que obliga a una vigilància constant sobre els perills que afecten la seguretat dels infants.

Els camins escolars

Des de fa anys, amb l’objectiu de configurar itineraris segurs i agradables perquè els nens i nenes puguin anar caminant d’una forma autònoma a l’escola i als equipaments educatius i esportius, s’han creat a molts municipis els camins escolars per disminuir els possibles riscos als infants que van a peu a l’escola.

Basats en “La ciutat dels infants” del pedagog italià Francesco Tonucci, els camins escolars sorgeixen de la necessitat d’adaptar la ciutat a la mirada dels infants i estan pensats per garantir uns desplaçaments a peu més segurs i autònoms.

Col·laborador del camí escolar

El camí escolar no tan sols implica als nens i nenes, sinó que participa tota la comunitat educativa: AMPES, educadors i educadores, famílies i els agents de seguretat.

En alguns municipis s’ha posat en funcionament la participació del comerç local, on els comerciants que s’han adherit com a col·laboradors del projecte s’identifiquen com a ‘botiga amiga’ i col•laboren en atendre els nens i nenes si es troben amb dificultats o tenen algun problema en el trajecte de casa a l’escola. També la figura del vigilant del camí escolar o el “bus a peu”, són experiències on els nens i nenes van acompanyats de monitors: gent gran voluntària, agents cívics o de la policia local en el camí a peu de casa a l’escola. Tot per donar seguretat i impulsar que els infants assoleixin l’espai públic com a seu.

Deu al·legacions per fer front al model de ciutat de PSC i CiU

2011-03-01T09:00:00.013+01:00

Els grups municipals d’ICV-EUiA i d’ERC de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, la Federació d’Associacions de veïns i veïnes de Sant Feliu (associacions de Can Calders, Can Nadal, les Grases, Mas Lluí i Roses-Castellbell), l’Associació de veïns i veïnes Falguera i l’entitat Agrupació de Recerca i Estudis de Sant Feliu de Llobregat (ARES) hem presentat al·legacions a l’aprovació inicial del planejament per a la modificació puntual del Pla General Metropolità a l’àmbit d’ordenació de la nova centralitat de la ciutat de Sant Feliu de Llobregat, segons acord adoptat en el ple del 30/11/2010.

ICV-EUiA hem presentat un conjunt d’al·legacions per fer front al projecte de modificació urbanística post- soterrament. En total són 10 punts sobre els que concretem les al·legacions i en base als que demanem la suspensió de l’aprovació inicial aprovada el 30 de novembre de 2010 i en que demanem convocar un concurs públic d’idees amb el màxim consens polític i ciutadà.

Volem transmetre i ser conscients que estem davant de la transformació urbanística, paisatgística i social més gran que la nostra ciutat afrontarà no només en els propers anys, sinó amb tota seguretat en les properes dècades. Un gran repte que possibilita el soterrament de les vies del tren amb la futura execució del projecte d’integració urbana de la línia del ferrocarril Barcelona - Tarragona al seu pas per Sant Feliu.

La modificació puntual del Pla General Metropolità a l’àmbit d’ordenació de la nova centralitat de la ciutat representa una oportunitat única per definir el model de ciutat que tindrem els propers anys. De com planifiquem i pensem l’espai alliberat pel soterrament de les vies del tren naixerà una nova ciutat que gaudirem tots i totes i el llegat a les generacions futures. Una ciutat amable, ben planificada i viva o per al contrari una ciutat despersonalitzada i desproveïda dels seus orígens i dels trets d’identitat com qualsevol altre gran ciutat.

El soterrament de les vies del tren per la ciutat és una obra imprescindible per a la millora de la xarxa de rodalies i per a la millora de la seguretat de la línia que afecta a totes les poblacions al llarg de la línia fèrria. Les competències de la infraestructura del ferrocarril corresponen a altres administracions responsables de les inversions i no exclusivament a la nostra ciutat en una obra que afecta a tota la línia fèrria.

Considerem que Sant Feliu no ha d’hipotecar el sòl municipal alliberat pel soterrament de la via fèrria, tant necessari per a equipaments i habitatge públic, per tal de finançar una obra ferroviària que, si per una banda resol un problema urbanístic i de seguretat de la nostra ciutat, també resol el principal punt negre de la línia R4 i és fonamental, per tant, per a la millora global de la xarxa de rodalies. Entenem que, en el marc de l’Estatut de 2006 i la posterior transferència a la Generalitat de les competències en els ferrocarrils de rodalies fan possible que el finançament del soterrament se situï en la lògica competencial actual, i no l’existent anteriorment, en el moment de la signatura del conveni de juny de 2006, a Madrid.

Per als partits i les associacions signants, els criteris que han regit la planificació del projecte de modificació puntual del PGM es basen en la necessitat de cobrir el 25% del pressupost total de l’obra ferroviària, estimada actualment en més de 120 milions d’euros, quan, a data d’avui, encara no hi ha signat el conveni entre l’Ajuntament i la Generalitat que reguli l’aportació econòmica que hauria d’aportar la nostra ciutat, en aplicació del conveni de 2006 esmentat anteriorment.

Les al·legacions que presentem es fonamenten en tres aspectes generals: disconformitat amb el model de ciutat, inoportunitat del moment i participació limitada de la ciutadania:

1. Disconformitat amb el model de ciutat. La urbanització de la superfície que apareix un cop soterrades les vies del tren obre la porta a dos tipus possibles de creixement urbà: un basat en un creixement vertical desproveït d’un teixit homogeni al centre de la ciutat amb edificacions de 14 plantes, sense una frontissa clara i estructuració entre les dos àmbits de ciutat; l’altre un model de ciutat compacta i respectuós amb la fesonomia de les edificacions actuals i que prioritzi els espais de trobada i passeig configurant un eix comercial amb un gran teixit social.

2. Inoportunitat del moment. L’ajornament de la licitació de les obres per part del Ministeri de Foment, planteja una incertesa sobre l’inici de les obres del soterrament i posa en dubte la necessitat i la urgència de l’aprovació de la modificació puntual del PGM.
Per altra banda considerem que no es pot aprovar definitivament un planejament urbanístic d’aquesta importància i magnitud sense tenir acordat el conveni entre les administració local, Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat i l’administració autonòmica, Generalitat de Catalunya; atenent que no s’ha establert el marc per acordar les parts corresponents entre ambdues sobre l’acord de la finançament del 50% de l’obra i que inclogui l’arribada del tramvia i del seu finançament.

3. Participació limitada de la ciutadania. La ciutadania de Sant Feliu no ha pogut participar en un veritable procés d’expressió ciutadana. Mai ha estat voluntat de l’equip de govern (PSC i CiU) consultar i debatre sobre el model de ciutat que Sant Feliu necessita i s’ha exclòs a la ciutadania de participar en els criteris i en el model de ciutat proposat a l’equip redactor. La veritable responsabilitat sobre el model de ciutat recau sobre els ciutadans i ciutadanes als que l’equip de Govern tant sols ha permès opinar a favor o en contra de l’única proposta preestablerta.

Partint d’aquestes consideracions inicials, les al·legacions que presentem van encaminades a corregir aquells aspectes que considerem que podrien desnaturalitzar la nostra ciutat, per tal de plantejar, amb un procediment alternatiu i la major participació possible de la ciutadania, el millor Sant Feliu per al segle XXI.

Les al·legacions han estat elaborades conjuntament amb entitats i associacions de la ciutat i amb el grup municipal d’ERC, i configuren 10 eixos per fer front al model de ciutat proposat per PSC i CiU, començant per la participació i el consens:

1. Al·legacions al Model de ciutat.
2. Al·legacions al context actual.
3. Al·legacions a la participació ciutadana.
4. Al·legacions a les qualificacions aprovades.
5. Al·legacions sobre els espais verds.
6. Al·legacions sobre Habitatge.
7. Al·legacions sobre Serveis i Equipaments.
8. Al·legacions sobre afectació al Patrimoni local.
9. Al·legacions sobre la zona Esportiva de la Rambla.
10. Al·legacions sobre el trasllat del parc de bombers.

Podeu veure l’escrit d’al·legacions [pdf]

Notícies relacionades

Escrit d'al·legacions al planejament urbanístic de PSC, CiU i PP post-soterrament.

Deu al·legacions a la modificació del PGM “post-soterrament”

El veïnat del passatge Fargas presenta al·legacions i signatures perquè no enderroquin les cases

Veïns i portaveus polítics debaten el model

Presentació en PowerPoint de la proposta d’al·legacions presentada per ICV-EUiA en assemblea oberta a la ciutadania.

20110210 assemblea oberta proposta d’al•legacions a la modificació del pgm vf

View more presentations from jsoledia.

Un altre soterrament és possible

2011-02-23T09:00:00.013+01:00

Davant d’algunes -permeteu-me dir- malintencionades i sovint anònimes, acusacions respecte d’un amagat i fosc desig de posar “pals a les rodes” al soterrament de les vies del tren per part d’Iniciativa he decidit escriure unes petites línies sobre com veig personalment el tema.

Si una cosa ens caracteritza a les persones d’Iniciativa és que treballem de cara i amb el diàleg com a argument. Des del primer moment hem dit que s’havia de treballar per “aconseguir una inversió que no hipotequi la ciutat”, que no és el mateix que dir que no volem que es faci. El soterrament de les vies del tren és indubtablement necessari per a la ciutat, és un perill i un risc constant per als ciutadans i ciutadanes més enllà dels avantatges de l’augment de freqüències o la connexió dels dos costats de la ciutat.

Un projecte, tres administracions

Per a ICV-EUiA el soterrament és prioritari i no podem permetre que s’allargui. Res a veure entre la urgència de l’obra i qui o com s’ha de finançar.

El conveni entre l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat es va signar el mes de juny de 2006 on es concreta un acord entre les tres administracions. En aquest es concreta que el Ministeri de Foment paga el 50% de l’obra ferroviària i que la Generalitat i l’Ajuntament s’han de comprometre a arribar a un acord per pagar l’altra 50% dels aproximadament 110 milions d’euros. Al conveni també s’acorda que la part del pas del tramvia per la superfície anirà a càrrec de l’ATM, exclusivament l’ample del tramvia però no tota la urbanització que ha d’anar a càrrec de l’ajuntament.

Com està el tema?

Des del 2006 fins a dia d’avui, l’Ajuntament de Sant Feliu no ha signat cap acord amb la Generalitat per al pagament de l’obra. El PSC afirma que la repartició entre l’administració catalana i la nostra ciutat serà del 25% cadascuna d’elles. Caram, ni que estiguéssim en les mateixes condicions!

Pocs dies després de signar l’acord amb el Ministeri, es va aprovar el nou Estatut de Catalunya on es preveu el traspàs de rodalies i una inversió de l’Estat de 4.000 milions d’euros per millorar la xarxa de rodalies.

Algú pot pensar que amb una inversió de 4.000 milions d’euros Sant Feliu ha de pagar 25 milions en igualtat de condicions que la Generalitat de Catalunya. Jo no ho crec, però el més curiós és que el conseller Nadal(PSC), tampoc s’ho creia quan va anunciar que el cost podia anar a càrrec de les transferències de l’Estat . Així doncs per què el PSC i CiU a Sant Feliu sí que estan disposats a dilapidar 25 milions d’euros? o el que és el mateix, el cost d’una biblioteca, un teatre o d’una gran instal•lació similar tan necessàries per a Sant Feliu!

Per què s’atura l’obra?

Tres paraules: “falten els calés”. Evidentment la crisi ha provocat que algunes inversions no puguin realitzar-se per falta de pressupost. Però perquè d’altres sí! Al mes d’octubre ICV-EUiA va demanar incorporar una partida per al soterrament als pressupostos de l’Estat. El PSC va rebutjar llavors pressionar al Ministeri per aconseguir que les obres s’iniciessin aquest any tal i com estaven previstes. Mentrestant, l’exalcalde Vázquez assegurava que no hi havia cap problema i que l’Estat tenia una partida sense assignar per fer el soterrament. Han passat tres mesos i el que era una evidència s’ha fet una realitat. Els diners no hi són i si no ho evitem el soterrament pot quedar guardat en un calaix.

Què demanem?

Molt clar i raonable. El soterrament és necessari per a Sant Feliu per motius de seguretat, ningú pot tancar els ulls davant dels 10 morts en els últims 10 anys, però també molt necessari per a la xarxa de rodalies que necessàriament ha de suprimir el pas a nivell per poder incrementar les freqüències i millorar el servei de totes les poblacions de la línia.

Si les competències de la infraestructura ferroviària corresponen a l’Estat, Què potser no és responsable de la seguretat de la línia i en conseqüència del pas a nivell de Sant Feliu? Que potser no és una millora més enllà del tema local?

ICV-EUiA defensem que l’obra ferroviària l’ha de pagar l’autoritat ferroviària.

Peu de foto: darrera i d'esquerra a dreta -Bernat Villarroya (Vilafranca), Manel Martínez (Sant Feliu), Jaume Solé (Sant Feliu) i Arnau Funes (Cornellà)-, davant i d'esquerra a dreta -Jordi San José (Sant Feliu), Manel Leiva (Sant Feliu), Elena Embuena (Sant Joan), Jaume Bosch (Parlament) i Ivan Arcas (alcalde de Molins de Rei)-

El Sant Feliu que no sento meu

2011-02-07T09:00:00.003+01:00

El proper 25 de febrer s’acaba el termini per presentar al·legacions al projecte d’urbanització de la superfície del soterrament. Ens agradi més o menys, com serà el Sant Feliu dels propers anys es decideix ara.

Dos quarts de dotze de la nit, davant meu encara tinc els documents i papers que he anat removent durant la tarda d’avui, fa setmanes que els remeno amunt i avall. Encara no em puc creure que el que tinc entre les mans és la planificació del que serà la meva ciutat d’aquí a no gaires anys. I em faig creus de que la ciutat que han dibuixat els responsables polítics del PSC i CiU sigui realment la ciutat que els santfeliuencs i santfeliuenques volem, desitgem, imaginem; o sóc jo únicament el que pensa que aquesta ciutat no serà mai més com la que jo m’estimo?

Molts pensen que el soterrament està molt lluny i potser per això ara no va la cosa amb ells; d’altres, poden pensar que ni tan sols el veuran i per tant encara els hi preocupa menys. Però amics, companys o veïns, les decisions que en aquest moment altres estan prenen per nosaltres no les podrem canviar en el futur. Tenim temps fins al proper 25 de febrer, després serà massa tard i ja no podrem dir si ens agrada o si no se’ns va consultar.

El model de ciutat que han decidit PSC i CiU no correspon a cap procés de participació ciutadana on haguem tingut l’oportunitat de debatre com i quin Sant Feliu desitgem per viure, tant sols ens han preguntat pels bancs i les fanals, però res sobre gratacels monumentals o quins equipaments són necessaris. El cost per a Sant Feliu no és únicament econòmic, la ciutat patirà una sacsejada tan profunda i contundent que no la reconeixerem. L’actuació afecta a 12,20 hectàrees al llarg d’una avinguda d’uns 1,3 quilòmetres des de la carretera Laureà Miró fins a la carretera Sànson. Sant Feliu 2015, serà tal i com tu t’imagines?

Atura’t un moment: Has pensat com quedarà el parc Nadal amb dues torres de 14 plantes a tocar de la plaça de l’estació? Creus que Sant Feliu necessita oficines i hotel al centre de la ciutat enlloc d’habitatges? Estàs d’acord en què es traslladi el parc de bombers? Quins equipaments penses que necessita la ciutat? T’agradarà una avinguda plena d'edificis alts?

Quan penso com serà Sant Feliu, cada cop tinc més clar que no és el meu Sant Feliu. El soterrament és l’oportunitat per transformar la ciutat, una revolució urbanística i paisatgística de la que tots hem de formar part. Els 21 regidors que tenim la responsabilitat de decidir el futur de Sant Feliu com a ciutat hauríem de reflexionar sobre si el que estem decidint és el que volen els ciutadans de Sant Feliu. Responsabilitat sí, però amb representativitat i amb la confiança que han dipositat en nosaltres tots els ciutadans de la ciutat, no per fer el que vulguem.

Un Café amb llet sense fum

2011-02-01T09:00:00.007+01:00

Poques setmanes de l’aplicació de la reforma de la Llei antitabac que prohibeix fumar en tots els establiments públics tancats i en alguns espais oberts, les crítiques dels empresaris d’alguns locals d’oci nocturn i de restauració, i les queixes de persones fumadores omplen els mitjans de comunicació, però també de persones que indirectament pateixen alguns inconvenients que se’n deriven de la nova normativa.

La nova llei amplia la regulació que, cinc anys enrere amb l’entrada en vigor de la llei antitabac, prohibia fumar a la feina i en alguns bars i restaurants. Ara ja no es pot fumar en llocs tancats, és igual la superfície del local. Aquesta reforma era necessària i a partir d’ara tots gaudirem de més salut i benestar. Estic segur que molts fumadors també apreciaran dinar sense el fum de les cigarretes veïnes i en qüestió de pocs mesos haurà passat la tempesta i tornarem a la calma. És un goig poder sortir de certs locals sense haver d’esperar setmanes a desempallegar-me de l’olor a fum de la roba o poder menjar o prendre un cafè amb llet sense les molèsties que ocasiona el fum. Qui voldria tornar a treballar envoltat de fum?

A banda de la prohibició a bars i restaurants, la llei també prohibeix fumar en espais destinats als menors com els parcs infantils, en recintes hospitalaris i a les escoles, i inclou les zones pròximes a tots ells. La llei en canvi ha obviat la prohibició als camps de futbol sense considerar la presència d’un gran nombre de nens i nenes i que tot i ser un espai obert continuaran convivint amb el fum dels veïns de seient.

Però tots respirem més tranquils?

Alguns no estan satisfets amb la normativa i és que ara el principal problema són els sorolls que es generen als exteriors dels locals i les acumulacions de burilles a les voreres. Destaquen les queixes dels veïns i veïnes dels voltants dels llocs on la llei prohibeix fumar, sobretot a les nits, degut al soroll de les persones que surten al carrer per poder fumar. L’altre problema, la brutícia, que s’acumula als carrers especialment a les portes de restaurants i bars.
La conseqüència més apreciable és l’augment de les terrasses que s’ha pogut apreciar durant les primeres setmanes, moltes amb calefacció per mitigar el fred. Els empresaris exigeixen més permisos per a terrasses, però no tothom està d’acord amb l’augment de terrasses als carrers i places i és que hi ha veïns i veïnes que patiran les conseqüències i que hauran de suportar les molèsties d’aquestes noves terrasses per satisfer als empresaris dels locals.

Picaresca

Molts establiments per no perdre clientela han optat per demanar ampliar la llicència que permet disposar d’espai exterior o habilitar terrasses internes d’alguns bars i restaurants. Algunes d’elles no respecten la normativa que prohibeix que siguin espais oberts o que tinguin un màxim de dues parets laterals. Els ajuntaments han d’estar alerta i fer de mitjancer entre els interessos d’uns i el respecte als altres.